TEMA 3: EL DESENVOLUPAMENT DE LA PERSONALITAT.

EL
DESENVOLUPAMENT AFECTIU EN ELS NENS/ES DE 0 A 6 ANYS.
APORTACIONS DE DIFERENTS AUTORS. LA CONQUESTA DE L’AUTONOMIA.
DIRECTRIUS PER A UNA CORRECTA INTERVENCIÓ EDUCATIVA.

1. INTRODUCCIÓ:
El present tema ens parla del desenvolupament de la personalitat, la qual fa referència
a la construcció gradual de la pròpia identitat i de la seva maduresa emocional, a
l’establiment de les relacions afectives amb els altres i a l’autoconeixement personal.
Tots aquests aspectes junts formen la personalitat, que significa que cadascú és
conscient d’ell mateix, pot prendre consciència de les seves emocions i sentiments
però també dels altres.

Nosaltres com a docents hem de saber com es el desenvolupament dels alumnes ja

que és la nostra tasca. Tal i com es diu en les lleis de la LOE (2/2006) i la LEC
(12/2009), volem aconseguir el desenvolupament global a partir del procés
d’ensenyament-aprenentatge.

És molt important conèixer el procés de desenvolupament integral, ja que tots els

processos estan interrelacionats, per contribuir en el procés d’ensenyament-
aprenentatge, i d’aquesta manera fer èmfasi en les capacitats tal i com queda reflectit
el en decret 101/2010 i 181/2008.

Per desenvolupar aquest tema explicaré què entenem per personalitat, què entenem
per desenvolupament afectiu, quins factors intervenen i finalment quines necessitats
tenen els alumnes.

2. CONCEPTUALITZACIÓ:
La personalitat és la manera de fer i pensar de cadascú. El procés de
desenvolupament de la personalitat es dur a terme al llarg dels 0 als 6 anys, quan el
nen va adquirint capacitats que el defineixen com a persona, és a partir d’aquí quan
els infants comencen a reconeixes com a ésser diferent i independent dels altres,
autoconsciència. (posar exemple construcció d’una casa).

A mesura que anem creixent i desenvolupant-nos anem mantenint diferents relacions

amb el medi físic i social, que fan que anem desenvolupant la nostra pròpia
personalitat. Cada infant quan neix té el seu propi temperament, en ocasions són
nens fàcils, d’altres difícils i finalment trobem els lents per animar-se. Al llarg dels anys
la nostra relació amb l’entorn farà que aquest temperament es vagi modificant, i és
aquí on el paper dels adults és de gran importància.

Un altre dels factors que faran que la personalitat d’un infant vagi variant són les
experiències, de les quals en trobem de dos tipus les comunes que són les que
comparteixen tots els éssers d’una mateixa cultura, creença o valors i per tant fa que el
seu comportament sigui semblant, i les experiències úniques que significa que el que
rep cada individu és únic, tots tenim reaccions diferents, aspectes biològics diferents,...

I per últim el caràcter és un altre element que configura la personalitat. És un conjunt

de reaccions i hàbits de comportament que s’han adquirit durant la vida i que
caracteritzen la manera de ser d’un individu. Aquest a diferència del temperament pot
ser modificat per l’educació o la voluntat de la persona.

És per tot això que l’afectivitat té un paper molt important en la formació de la

personalitat, ja que a partir de les influències i circumstàncies externes que afecten a
l’infant fan que vagi modificant la seva personalitat.

El desenvolupament afectiu significa que el nen va adquirint, prenent consciència de

la societat en la que viu. Per a ell és molt important crear vincles afectius a través dels
quals aprendrà costums, normes, rols,.. i tot això construirà la seva manera de ser, ja
que cada persona és única.
Dins la construcció de la personalitat, la família és molt important ja que són els
primers que estableixen aquestes relacions afectives. La família ha de crear un context
on l’infant es senti segur i protegit, i puguin saber el que s’espera d’ells.
La afecció no és innata sinó que és el resultat d’un procés, ja que ningú no neix
vinculat a ningú. I l’afecció es forma com a conseqüència de les interaccions que el
nen estableix amb les persones del seu entorn.

Per tal de que l’infant es descobreixi a si mateix ha de passar per diverses fases:
 L’autoconcepte: Es dona entre el naixement i els 2 anys de vida. Es basa en
l’autoconeixement corporal és a dir, que el nen pugui conèixer les emocions dels altres
per posteriorment ser conscient de les seves. I també en la identitat individual o
autoreconeixement que és quan pren consciència individual de si mateix. Ex: a mi
m’agrada això.
 L’autoestima: Es produeix entre els 3 i 4 anys. Comencen les rivalitats i a mostrar
que ell és segur del que fa. El nen ja és capaç d’avaluar, ja sigui de manera positiva o
negativa, el seu autoconcepte.
 Autoimatge: Es produeix entre els 4 i 6 anys. Una de les característiques principals
és que hi ha conflictes amb els altres nens en el joc, ja que solen mostrar conductes
possessives, i encara no tenen consolidada l’empatia, és a dir, no poden posar-se en
el punt de vista dels altres. Les figures d’afecció són les persones que influeixen en la
construcció d’una autoimatge positiva. L’adult ha de ser afectuós però a la vegada s’ha
de mantenir ferm en el compliment de les normes, ha de mostrar una alta autoestima
per tal de donar unes bones pautes als infants.

Segons Freud la personalitat està determinada per la sexualitat. Al llarg del

desenvolupament hi ha diferents zones del cos on el nen sent plaer. Per tant Freud
defensa la idea que l’estructura de la personalitat vindrà determinada per les diferents
experiències autoestimulatives que visqui el nen, ja siguin positives o negatives.
El nen passa per 5 etapes psicosexuals, però em centraré en les 3 de l’etapa infantil:
1. Etapa oral (de 0 a 1 any): La font de plaer procedeix d’activitats orals, per això
els nens d’aquesta etapa succionen de forma generalitzada.
2. Etapa anal (d’1 a 3 anys): La font de plaer es centra en les activitats anals
(expulsió i retenció). Aquí es dur a terme el control dels esfínters.
3. Etapa fàl·lica (de 3 a 6 anys): El plaer es centra en els òrgans genitals. Es
dscobreixen les diferències sexuals entre els nens i les nenes.

Un altre autor és Erik Erikson que descriu el desenvolupament de la personalitat com

la solució de les diferents crisis emocionals que se li presenten a l’infant. El
desenvolupament del nen depèn de les relacions socials que aquest estableix per
donar resposta o adaptar-se a les demandes.

Albert Bandura considera que a través de l’observació els nens aprenen quines
accions són permeses, a més de quan i com les han de realitzar. D’aquesta manera
els nens estableixen les conductes normatives i desenvolupen un comportament
afectiu i social. El nen a través de l’atenció, la retenció, la reproducció i la motivació va
adquirint un control intern i progressiu de les seves accions.

L’autonomia és la capacitat de poder exercir el control de les pròpies accions. Els

infants al llarg del desenvolupament van adquirint una sèrie d’habilitats i capacitat que
cada vegada els fan més autònoms. Aquestes capacitats no pertanyen a cap àrea de
desenvolupament concreta sinó que s’adquireix a partir de totes les àrees, per tan
l’autonomia és va construint a poc a poc, és un procés que dura tota la vida.

Per anar adquirint aquest desenvolupament, intervenen uns factors. Aquest són:
- Hereditaris. Genètics.
- Entorn (experiències viscudes, entorn familiar, escola)
- Aprenentatge (ajustar procés d’aprenentatge des de la funció tutorial. Important
conèixer a les famílies)

Hi ha petites variacions que faran que no tots els nens es desenvolupin de la mateixa
manera i d’igual forma. Les situacions viscudes ho determinaran.

Per tant, s’ha de preveure que no tothom es desenvolupa al mateix ritme i que hi haurà
unes necessitats comunes que donaran lloc a unes característiques personals i
individuals depenent del grau. Hi ha nens que tenen característiques individuals
maduratives (un nen que neix a final d’any), o trastorns de la personalitat, o que
manifesten conductes per cridar l’atenció (alteracions en la conducta) com els nens
sobreprotegits, també nens amb situació cultural desafavorida (SCD) molt probable
que tinguin baixa autoestima, o mostrin crides d’atenció.

En resum, parlem d’uns processos de desenvolupament personal per poder

aconseguir el principi d’equitat, un dels principis de la LOE i la LEC. Per això, és tan
important atendre a la diversitat a l’escola (Decret 150/2017) i permetre a tots els
nens créixer integralment com a persones en el món actual, amb uns aprenentatges
continuats i progressius. Hem de ser capaços de donar resposta a les necessitats de
cada nen on tindrem en compte les mesures universals (els diferents tipus
d’agrupament), les mesures addicionals (PI, suports, aula d’acollida, aula d’EE) i les
mesures intensives (USE, escolarització compartida...).

Aquí l’escola hi té un paper molt important ja que ajuda als alumnes a assumir la cura
de si mateix i de l’entorn en el qual viuen, a més de donar-los suport en l’ampliació del
seu món.
El mestre s’ha de assegurar de crear un entorn afectiu on l’infant es senti segur, que
tinguin uns espais ben adaptats i on no hi hagi un soroll accessiu, facilitar les
interaccions dels infants amb la resta d’iguals, ajudar-los a adaptar-se als nous hàbits
alimentaris o higiènics, ensenyar-los el valor de compartir les coses,... tot això ho pot
aconseguir creant racons d’activitats, repartint petites responsabilitats, establint
rutines,...
Per a l’escola és molt important el fet de conèixer a la família per entendre les
dificultats del nen, implicar-los, ajudar-los a participar,...

Per altra banda la família ha de facilitar al nen diferents contextos d’interacció per tal
de que sigui més fàcil l’ incorporació d’aquest a l’escola, ajudar-lo a assumir
responsabilitats i que col·labori en les tasques domèstiques, s’ha de respectar els
espais del nen, proporcionar-li normes i finalment la planificació de l’adquisició
d’hàbits, sempre a través d’un clima de seguretat i protecció.

La nostra intervenció educativa es basa en aconseguir contribuir en el

desenvolupament de les capacitats. Per aconseguir-ho ens basarem en els següents
eixos:
- Aprendre a ser i actuar de forma cada vegada més autònoma.
- Aprendre a pensar i comunicar.
- Aprendre a descobrir i a tenir iniciativa i aprendre a conviure.
- Habitar el món.

La concepció de les capacitats ho fem treballant uns continguts que corresponen a les
3 àrees:
- Descoberta d’un mateix i dels altres
- Descoberta de l’entorn
- Comunicació i llenguatges.
De les 3 àrees ens centrarem bàsicament en la 1 ja que es pretén treballar les
emocions, confiança, el respecte, la resolució de conflictes tal i com ens mostren els
decrets 101/2010 i 181/2008.

Tot això ho treballarem a partir d’uns principis didàctics:

- Globalització: Es treballa a partir d’un aprenentatge globalitzat. Ex: A través de
l’educació emocional, quan es treballen les rutines, la resolució de conflictes,..
- Aprenentatge significatiu: Partir sempre dels coneixements previs, per això és
important l’avaluació inicial.
- Funcional i útil: Transferible. Allò que aprenen ho han de poder posar a altres
contextos.
- Lúdic: Quan juguem, aprenentatge a partir de contes.
- Clima afectiu: Que es sentin segurs, reconeguts, estimats,...
- Inclusiu
L’organització de l’espai i tel temps és molt important ja que el desenvolupament de
la personalitat també dependrà de l’entorn on els infants es puguin desenvolupar. Hem
de disposar de diversos espais on l’infant pugui trobar el seu lloc i on respectem les
necessitats individuals de cadascú.

AVALUACIÓ:
Per valorar el procés s’ha de avaluar tant l’ensenyament com l’aprenentatge. És
important començar per una avaluació inicial a partir de l’observació, coneixements
previs,... sobretot tenint en compte les característiques individuals dels nostres
alumnes, seguidament una avaluació continuada, i finalment una autoavaluació tan per
part d’ells com per valorar la nostra tasca docent, buscant propostes de millora. És
molt important que durant el procés d’avaluació realitzem un fort reforç positiu als
nostres alumnes.

CONCLUSIONS
En el desenvolupament de la personalitat la família hi juga un paper molt important,
per tan nosaltres els hem d’ajudar a no sobreprotegir els infants, ja que el fet de no
posar límits fa que siguin més insegurs.
És molt important el treball cooperatiu de família i escola per anar superant les
desigualtats, i sobretot orientar-los en tot el procés.