T. 5: Desenvolupament cognitiu fins als sis anys. El coneixement de la realitat. L’observació i exploració del món físic, natural i social.

Gènesi i formació dels principals

conceptes.
Tema 5 DESENVOLUPAMENT COGNITIU FINS ALS 6 ANYS.
· EL CONEIXEMENT DE LA REALITAT
· L’OBSERVACIÓ I EXPLORACIÓ DEL MÓN FÍSIC, NATURAL I SOCIAL.
· GÈNESI I FORMACIÓ DELS PRINCIPALS CONCEPTES.

1. Les capacitats cognitives de l’infant

Al llarg de la infantesa (entre els 2 i els 7 anys), el llenguatge desenvolupa un paper decisiu en el
desenvolupament de les capacitats cognitives del/la nen/a. Les capacitats cognitives
(especialment, les de raonament i de pensament) estan estretament relacionades amb les
capacitats d’utilització del llenguatge verbal.
Dividirem l’etapa d’Educació Infantil en dos subestadis: des del naixement a l’any i mig/
dos anys d’edat (desenvolupament de les capacitats cognitives fins a domini del llenguatge ver-
bal) i dels dos als sis anys (desenvolupament del pensament i de la intel·ligència).

1.1. Des del naixement fins a l’any i mig/dos anys

En néixer, l’infant compta amb una dotació genètica determinada. Aquesta dotació no
garanteix, si no es té en compte l’atenció i la dedicació de l’adult, que l’individu arribi a ser autònom
de forma independent. Aquest procés d’emancipació és molt llarg si es compara amb espècies
properes. Això és degut a què tota la infància de l’ésser humà es pot considerar com una
etapa de desenvolupament de les capacitats pròpiament humanes. Entre aquestes capacitats,
cal considerar les capacitats cognitives (entre les que destaquem el raonament lògic) i de
llenguatge verbal.
El nadó neix amb unes capacitats perceptives o sensorials (visió, audició, tacte, gust i
olor) força elaborades i que són la base per al desenvolupament posterior d’altres capacitats més
complexes:
· percepció visual: L’infant «hi veu» des del moment que neix, però la seva agudesa visual
és progressiva. S’interessa pel que l’envolta i a poc a poc s’enregistra en la me-
mòria les característiques dels objectes i dels rostres més habituals.
· percepció auditiva: Tot sembla indicar que aquesta capacitat es posa en marxa abans del
naixement (mostra interès pels sons propers a la freqüència de la veu humana
o a la dels sorolls corporals) i ja de ben petit és capaç d’identificar les veus i els
sorolls que li resulten més familiars.
· percepció tàctil: Com ja hem esmentat, l’infant fa ús de les mans i de la boca com a princi-
pals eines d’informació en les primeres fases de vida. El sentit del tacte és,
però, quelcom més complexe, i requereix una maduració nerviosa més gran. La
percepció de sensacions per la pell: calor/fred, sec/humit/mullat, textures, benes-
tar/dolor... és, també progressiva i tenen a veure amb sensacions internes (per-
cepció interoceptiva).
· percepció gustativa/olfactiva: Com l’anterior, és fruit d’una maduració nerviosa i de la inter-
acció de sensacions internes (plaer, benestar/malestar, records agradables/des
agradables...).
Aquesta etapa (0-1,5/2 anys) està presidida per la intel·ligència sensoriomotora, tal com
l’anomena PIAGET. La principal font de coneixement són les accions que fa l’infant, provocades o
que provoquen diverses sensacions. Mitjançant el contacte amb els objectes i les persones de
l’entorn, l’infant comença a relacionar mitjans i fins i, per tant, estableix una conducta cada cop
més intencional, aplicant unes accions sobre els objectes amb una finalitat determinada.
Al llarg del primer any de vida les relacions que s’estableixen entre l’infant i la persona que
el cuida estan plenes de situacions de comunicació (alletament, alimentació, canvi de roba,
bany, cançons de bressol, joc...), en les quals s’intercanvien diverses informacions (estabilitat,
afecte, tranquil·litat, acceptacióo, estimulacio) i s’estableixen uns llaços afectius primordials per al
creixement i el desenvolupament de totes les capacitats de la persona.
L’aprenentatge del llenguatge és quelcom més complexe. L’accés al món de les paraules
significa aconseguir iniciar el domini del sistema de representació més potent que té l’ésser humà
i que li serà bàsic per accedir a un coneixement més gran del món de l’adult.
Les pimeres produccions orals es donen abans dels 2 anys de vida. Entre el 1r i el 8è mes
tenen lloc una sèrie de produccions de sons vocàlics i consonàntics (balboteig) amb la funció
bàsica d’exercitar l’aparell bucofonador.

-1-
T. 5: Desenvolupament cognitiu fins als sis anys. El coneixement de la realitat. L’observació i exploració del món físic, natural i social. Gènesi i formació dels principals
conceptes.

Entre els 9 i els 12 mesos, l’infant ja imita alguns sons (argot expressiu). No té un caràcter
representatiu encara, sinó comunicatiu. Repeteix síl·labes senzilles -s’interpreta com l’emissió de
les primeres paraules (papa, mama), tot i que, estrictament, l’infant no li atribueix el sentit propi.
Als volts de l’any sol aparèixer la primera paraula (expressió que acompanya el final d’un
menjar o d’una acció, salutació...). Es fan les primeres generalitzacions (aigua representa tots
els líquids, bup-bup fa referència a tots els animals de quatre potes...).
De 12-18 mesos apareixen les primeres paraules-frase (aigua pot significar «Vull aigua», o
«M’ha caigut l’aigua» o «Ell beu aigua»), així com les primeres combinacions de dues paraules.
Dels 18-24 mesos es quan es dóna la millora més espectacular en el llenguatge: es passa
al llenguatge gramatical (apareixen verbs, pronoms, articles, preposicions i molts noms nous).

1.2. Dels 2 als 6 anys

Les conductes que desenvolupa l’infant en aquesta fase són producte del seu esforç constant
de comprensió del món que l’envolta. L’infant confegeix la seva pròpia explicació de la realitat a
partir del que l’adult li explica o del que aquest experimenta.
Malgrat que ja posseeix un cert coneixement del món i ja compti amb una certa capacitat
per resoldre problemes i per organitzar la realitat imminent, el seu tipus de raonament és força
diferent del de l’adult.
El conjunt de conductes que defineix la major part d’infants d’aquesta etapa, així com el seu
raonament, presenta un seguit de característiques comunes:
· egocentrisme (prendre el pust de vista personal com aúnic, desestimant el dels altres)
· artificialisme (consideració dels fenòmens naturals com a provocats per una voluntat hu-
mana)
· finalisme (explicació de les relacions amb les persones, els objectes i esdeveniments pel
seu ús, la seva finalitat)
· animisme (consideració del món com a animat)
· centració (dificultat per tenir en compte tots els elements que estan presents en una situa-
ció; tendència a fixar-se en el que resulta més evident)
· irreversibilitat (incapacitat de preveure o entendre un procés o situació inversa, diferent
al presentat)
En el procés de desenvolupament de les capacitats cognitives d’aquesta etapa juga un
paper fonamental les experiències viscudes per l’infant. L’infant és capaç d’explorar la realitat, de
memoritzar algunes dades, sempre que la situació li resulti interessant o formi part dels seus jocs
i de les seves situacions conegudes.
La capacitat de raonament de l’infant es va desenvolupant a partir de la confrontació de
les seves idees inicials amb les que rep de l’adult (l’infant pot comprendre les relacions entre les
coses, es planteja hipòtesis sobre el funcionament del món; hipòtesis que anirà confrontant, canviant
i enriquint a partir de la pròpia experiència i de les informacions que li proporcionen els adults).
El llenguatge verbal acompanya en aquesta etapa totes les accions realitzades per l’infant.
A poc a poc s’anirà interioritzant i serà cada cop més un instrument del pensament, a més d’una
eina per a la comunicació.
Dels 2-4 anys l’infant s’esforça a millorar la pronúncia, incorporant de manera progressiva
la pràctica totalitat del repertori fonètic.
El lèxic es duplica d’any en any, i a partir dels 2 anys l’infant pot formar frases de 3-4
elements lingüístics. Cap als 4 anys, l’infant ja domina el mecanisme de l’oració simple.
Hi ha també una millora progresiva de la correció gramatical i de la sintaxi (a poc a poc es
millora la conjugació verbal i es fa un ús cada cop més correcte dels elements de la frase, la
concordança...).
En aquesta època es posa també de manifest la influència positiva que comporten els entorns
multilingües en el domini de la llengua (el fet d’estar en contacte de manera natural en contextos
de més d’una llengua fa que l’infant s’interessi espontàniament i molt més aviat per aspectes del
seu funcionament).

-2-
T. 5: Desenvolupament cognitiu fins als sis anys. El coneixement de la realitat. L’observació i exploració del món físic, natural i social. Gènesi i formació dels principals
conceptes.

Finalment, cal fer esment a la importància que té l’exposició de l’infant d’aquesta edat al
codi escrit. Com en el cas d’infants que creixen en contextos multilingües, el coneixement d’un
codi paral·lel i amb les mateixes possibilitats i potencial que el codi verbal, sol despertar l’interès
i la curiositat d’aquest per altres formes de llenguatge i de comunicació. La motivació des de la
família i l’escola en aquest sentit resulta indispensable en aquesta fase del desenvolupament.

2. El coneixement de la realitat
Les experiències que té l’infant al llarg d’aquesta etapa (0-6 anys) li proporcionen un
coneixement immediat de la realitat més propera: objectes, família, escola... Aquestes primeres
vivències representen el que per alguns autors (COLL, RODRIGO) anomenen com esquemes
de la realitat.
Aquests esquemes són porcions de realitat que l’infant d’aquesta edat coneix, i que al
llarg dels anys s’aniran enriquint, diversificant, relacionant... per, d’aquesta manera, arribar a
aconseguir un coneixement cada cop més ajustat del món i del que el conforma.
L’infant d’aquesta edat va explorant la realitat i desenvolupant les seves capacitats cognitives
a partir de la confrontació de les seves idees inicials amb les que rep de l’adult. L’infant pot
comprendre les relacions entre les coses, es planteja hipòtesis sobre el funcionament del món,
teories que anirà confrontant, canviant i enriquint a través de les seves experiències i de les
informacions proporcionades per les persones adultes.

3. L’observació i exploració del món físic, natural i social

Les persones viuen i interactuen en un espai i en un temps determinats, en un entorn
(format per individus, relacions i normes socials, així com també per altres elements i condicions
imposats per la mateixa natura).
Un dels objectius més importants de l’activitat de l’infant en aquest moment és l’adaptació
al seu entorn, entorn que comprèn tant les persones que l’envolten i gaudeixen d’un paper
privilegiat en aquest procés, com el medi físic en què es desenvolupa. Aquesta adaptació no
suposa una actitud passiva per part de l’individu, sinó que implica la capacitat de poder actuar,
modificar i produir canvis en aquest entorn.
La interrelació entre les influències i les exigències de l’entorn i la competència per
explorar, transformar i provocar canvis en els elements, els objectes i les persones que s’hi
troben, possibilita el seu desenvolupament i el seu creixement personals. A través d’aquest
procés l’infant va construint la seva identitat, atribuint significats als fenòmens de l’exterior i va
essent capaç d’actuar més autònomament.
Així, cal fomentar l’ampliació progressiva de l’experiència de l’infant i la construcció d’un
coneixement sobre el medi físic i social. A partir de diversos tipus d’experiències, l’infant ha de
poder sistematitzar les seves vivències pràctiques i quotidianes en els sistemes socials més
pròxims i en els hàbitats on té lloc (família i escola). L’infant, en aproximar-se als sistemes
socials propers, s’aproxima també als hàbitats que els són propis i als objectes d’aquests hàbitats
i dels entorns on aquells s’ubiquen.
Els objectes i les activitats que es posen en marxa als voltant dels objectes són molt
importants per al coneixement de l’entorn físic i social. Aquestes primeres exploracions permeten
a l’infant conèixer les propietats i les funcions d’objectes molt diversos; des dels més habituals
fins als més específics, des dels naturals als que responen a una estructura tecnològica complexa.
L’infant d’aquesta edat construeix teories força coherents en elles mateixes, però sovint poc
adaptades a la realitat. L’infant té una representació de la realitat (física i social) fragmentada, poc
articulada, insuficientment complexa. La interacció i el coneixement de l’entorn permetran anar
construint interpretacions més ajustades i més potents per poder continuar aprenent sobre el
funcionament del món que els envolta.
És important assenyalar per acabar que les exploracions de l’entorn tindran una influència
decisiva en el desenvolupament del pensament de l’infant. Ja hem comentat amb anterioritat
que el pensament de l’infant passa per diverses fases (des d’un pensament egocèntric, artificialista,
finalista, animista, centralista i irreversible -pensament intuïtiu, preoperatori-, per arribar de
manera progressiva a un pensament operatori, conceptual, més evolucionat).

-3-
T. 5: Desenvolupament cognitiu fins als sis anys. El coneixement de la realitat. L’observació i exploració del món físic, natural i social. Gènesi i formació dels principals
conceptes.

4. Gènesi i formació dels principals conceptes

PIAGET interpreta el curs del desenvolupament intel·lectual com un seguit de canvis
progressius de les estructures cognitives (constructivisme genètic); des d’unes estructures primàries
i bàsiiques, i a partir d’un procés dinàmic, es van formant estructures de nivell superior.
En aquest procés, l’infant passa per diverses fases o estadis en els quals va assolint de
forma progressiva una sèrie de conceptes i nocions bàsiques (permanència de l’objecte, concepte
d’espai i de temps, causalitat, conservació, classificació, seriació, nombre...)
A mesura que es desenvolupa la capacitat conceptual de l’infant, disminueix el grau de
dependència de les dades subministrades pels sentits. En un primer moment, l’infant forma
conceptes molt imprecisos, intuïtivament. A mesura que s’arriba a la fi de l’etapa d’Educació
Infantil, la capacitat deductiva de l’infant s’afiança sobre dades més allunyades de l’experiència
sensorial, assolint nivells d’abstracció progressiva, per culminar cap als volts des 11-12 anys amb
el desenvolupament del pensament formal.
4.1. Permanència de l’objecte (en quin moment l’infant es comporta, amb manifestacions de re-
cerca insistent, com si aquells objectes existissin, tot i que hagin desaparegut del seu camp
visual; és a dir, com construeix l’infant l’objecte conceptual amb independència de l’objecte
perceptual). El descobriment d’aquesta propietat és gradual i va estretament lligada amb
els progressos a nivell cognitiu i intel·lectual; PIAGET ho explica en les següents fases:
· Estadi I (0-2 mesos): No hi ha conducta de recerca; l’entorn és un conjunt d’imatges
mòbils, sense permanència.
· Estadi II (2-4 mesos): L’infant segueix amb la mirada els objectes que desapareixen
del seu camp visual.
· Estadi III (4-6 mesos): L’infant intenta agafar els objectes que veu. Si un objecte
queda parcialment amagat o cobert, també el recupera. Si
l’objecte, en canvi, ha quedat totalment ocult a la seva vista,
l’infant no fa res per recuperar-lo (per ell, no existeix).
· Estadi IV (6-12 mesos): L’infant busca l’objecte si l’ha vist amagar. Comet errors.
· Estadi V (12-15 mesos): No fa tants errors com en l’etapa anterior però no entèn els
desplaçaments invisibles que no hagi pogut presenciar.
· Estadi VI (15-18 mesos): L’infant descobreix l’objecte en qualsevol situació.

4.2. Espai: L’assoliment d’aquest concepte va en relació amb la pròpia activitat infantil (de tipus
exploratori i de manipulació d’objectes), així com pels esquemes espacials transmesos a
través del llenguatge (entorn proper: família, cangur, llar d’infants...). L’assoliment de la bi-
pedestació també suposa una gran fita en aquest sentit.
Inicialment, l’infant fa ús de les sensacions visuals, tàctils, auditives i fins i tot olfactives
per realitzar una primera avaluació espacial. Els seus referents espacials es relacionen
amb la posició dels objectes, de les persones, dels objectes entre si, de les persones amb
els objectes... Hi ha una lateralització (tot es situa a un costat o a l’altre de l’infant) en aquest
primer any de vida.
Un pas següent és la percepció de la pròpia lateralitat; procés més complexe (pot
arribar a durar fins als 6-7 anys de vida). A poc a poc, l’’infant s’adona que té dos braços i
dues cames, dues mans i dos peus, dos ulls... i que es decanta per una mà per tocar un
determinat objecte i agafar-lo, més endavant per un peu o per l’altre per xutar una pilota o
un objecte que hi pugui haver al terra, o un ull determinat per mirar per un forat.

4.3. Temps: Podríem definir el temps com l’estimació dels moviments en l’espai. L’experiència
de durada és resultat de la conservació en la memòria dels esdeveniments ocorreguts. Hi
ha una espècie de predicció anticipada del temps per venir basada en les apreciacions de
les experiències passades.
L’infant també elabora el concepte de temps a partir de les pròpies accions executades
i que guarden relació amb els interessos quotidians (menjar, joc, passeig, bany...).

-4-
T. 5: Desenvolupament cognitiu fins als sis anys. El coneixement de la realitat. L’observació i exploració del món físic, natural i social. Gènesi i formació dels principals
conceptes.

L’assoliment del concepte de temps històric és més lenta:

· avui: cap als 2 anys
· demà: cap als 2 anys i mig
· ahir: cap als 3 anys
· distinció matí/tarda: cap als 4 anys
· dies de la setmana: cap als 5 anys
· hora, mes i estació de l’any: a partir dels 7-8 anys

4.4. Causalitat: Des de ben petit, l’infant intenta donar explicació a la relació entre els fenòmens
i els esdeveniments (una causa determinada, produeix un efecte concret). En un principi, no
és capaç d’establir relacions entre causa-efecte; hi ha una seriació dels successos, l’un al
costat de l’altres, sense tenir cap relació entre ells. La causalitat, en aquesta etapa, té una
triple explicació:
· simultaneïtat (dos fets passen alhora; p.e. defineix la pluja pel vent que fa)
· contigüitat (no distingeix fons/forma; p.e. defineix el fum amb ajut del cel)
· conveniència (la nit és quan l’infant dorm)
A mesura que l’infant evoluciona i va perdent el seu egocentrisme i es desenvolupa el
seu vessant cognitiu i intel·lectual, és capaç de descentrar els fets de l’entorn de la seva
persona, es fixa més en allò que passa i intenta donar-li explicació. La memòria d’esdeve-
niments passats, el record d’un efecte a causa d’una causa també li ajudarà a refermar
aquest concepte.

4.5. Conservació: Es refereix a la capacitat de comprensió per part de l’infant de que la quantitat
d’una cosa segueix essent la mateixa encara que la seva aparença qualitativa canviï.
En l’adquisició d’aquesta noció, l’infant passa per tres etapes successives:
I) No hi ha conservació. El mínim canvi o transformació aparent fa que l’infant deixi de creu-
re en l’equivalència.
II) Hi ha una certa tendència de l’infant a acceptar la conservació, però aquesta tendència
entra en conflicte amb la percepció que li és contrària; és a dir, de vegades conserva i de
vegades, no ho fa.
III) L’infant ja està segur de que una quantitat no varia mentre no s’afegeixi o es tregui res,
independentment de les transformacions perceptives que es puguin fer sobre aquella.
Apareix quan l’infant ja és capaç de descentrar la seva atenció, utilitzar la reversibilitat
i comprendre les diverses transformacions.

4.6. Classificació: En un primer moment, l’infant no hi ha una classificació regulada per la com-
prensió de la qualitat discriminativa dels elements, sinó una simple reunió espacial regulada
per un model perceptiu determinat que pot canviar (primer, p.e., el color, després el tamany,
després un altre cop el color...).
A partir d’aquí, a poc a poc, l’infant és capaç de classificar seguint un atribut (p.e. el
color), però encara no pot incloure-hi una altra variable (p.e. color i forma, a la vegada).
La tercera fase li permet combinar més d’un criteri en la classificació (p.e. color, forma
i textura).

5. Bibliografia
COLL, C.-PALACIOS, J.-MARCHESI, A.: "Desarrollo Psicológico y Educación"
Alianza Universidad. Madrid (1990)
D.D.A.A.: "Desarrollo psicológico del niño (de los 18 meses a los 8 años)"
Dirección General de Educación Básica. MEC. Madrid (1981)
D.D.A.A.: "Psicologia Evolutiva: problemes i perspectives "
Alianza Universidad. Madrid (1983)

-5-