Necessitats bàsiques

Tota persona necessita tenir cobertes les necessitats bàsiques per poder sentir-se bé i
desenvolupar-se correctament.

Les necessitats bàsiques són aspectes que els infants requereixen per arribar a tenir un
desenvolupament global. Aquestes es poden dividir en 5 grans blocs.
1. Necessitats del tipus físic : alimentació, salut, descans, higiene
2. Necessitats del tipus afectiu emocional : estima, respecte, riure, plorar…
3. Necessitats del tipus personal : desenvolupament de l'autonomia i l’autoestima.
4. Necessitats del tipus social : interaccionar amb els iguals i adults, tenir habilitats
socials…
5. Necessitats del tipus intel·lectual : introspecció, que es conegui a si mateix….

Atendre les necessitats quotidianes dels nens quan són petits d’una manera assossegada i
curiosa és la clau perquè els nens i nenes assoleixin un desenvolupament físic i psicològic
adequat.

Cobrir les necessitats bàsiques poden ajudar a l’infant a establir i reforçar amb el nen una
relació afectiva i per tant a madurar, a sociablitzar-se i comprendre el món que l’envolta.

Rutines i hàbits
Com diu Compte (2017) Les rutines són aquelles activitats que realitzem d’una manera
determinada, regular i periòdica. Aquestes rutines requereixen habilitats i, una vegada
establertes, creen aprenentatges i es formen els hàbits. L'hàbit és l'automatització d'una
habilitat que s’executa autònomament en el moment adient.

El concepte d'hàbit implica que l'individu ha après una acció i després l'executa
adequadament, en el moment que correspon i sense que hagi de ser controlat externament
per ningú.
Rutina són aquelles activitats que se succeeixen diàriament a l’aula amb un ordre i ritme
aproximats. En diuen rutines pel caràcter estable, quotidià, i molt pautat amb què les duen a
terme.
Entenem per autonomia infantil la capacitat de l'infant per poder decidir per si sol, i
resoldre les situacions diàries en què es troba, sense necessitat d'ajuda per part de l'adult.

Infants i adults necessitem rutines per organitzar el nostre dia a dia així que, sovint, els
hàbits i les necessitats bàsiques treballen plegats. Les necessitats bàsiques s'han de
treballar sempre, ja que sense elles els infants, o els adults, no tindrien desenvolupament i
es pot fer a través de rutines. Les rutines en canvi no són de vital necessitat però ajuden
molt a l'autonomia dels infants, ajudant també a la creació d'esquemes i organització per als
infants i a millorar les pautes i la responsabilitat en el treball.
És per això que, instaurar rutines i hàbits adequats durant l’etapa d’Educació Infantil permet
fomentar l’autonomia, generar seguretat i augmentar l’autoestima, donar ordre i estructura,
comprensió de l’entorn i oportunitat per participar en les activitats del dia activament
HABILITAT: El conjunt de capacitats físiques, motrius i cognitives de l’individu per
aconseguir executar una acció amb destresa i d’acord amb els valors culturals del seu
entorn socials. Hi ha de dos tipus:
- D’execució que van relacionades amb el desenvolupament motor.
- De planificació que van relacionades amb el desenvolupament cognitiu

Hi ha tres àmbits que aniran modificant a mida que l’infant adquireixi l’hàbit:
- Conductual: passar d’ensenyar com s’ha de fer i a ajudar a fer-ho, després, poc a
poc ho faran cada cop més sols: posar-se sabates, raspallar-se les dents, cordar-se,
descordar-se,…
- Fisiològica: amb el control d'esfínters valorarà que és agradable estar net i així
anirà mostrant gust per la neteja i l’ordre.
- Cognitiva: quan s’adoni que és capaç de fer les accions per netejar-se, com
rentar-se les mans, mocar-se etc., creixerà la seva autoestima, se sentirà segur i
capaç de fer cosas. També desenvoluparà la capacitat motriu, ja que farà accions
com vestir-se o pentinar-se, cada cop més complexes.
Adaptació i acollida
Com diu Díez (2013) els infants necessiten estar en un ambient acollidor i saludable per
poder desenvolupar-­se favorablement. Necessiten ser mirats un a un, estimats, cuidats i
continguts. Així doncs, l'escola haurà de ser un lloc acollidor i saludable, on càpiga el plaer,
el riure i el moviment. Un lloc que respongui a les necessitats que tenen els infants en els
seus primers anys de vida facilitant un desenvolupament el més sa, equilibrat i harmònic
possible. Aquí la clau serà la confiança entre tots els agents implicats.

Perquè una llar d'infants o un parvulari sigui acollidor ha d'incloure en el seu ambient la llum,
el color, les paraules, les imatges, la música, els somriures o les empipades. Ha de mostrar
la vida que hi ha darrere de cada una de les coses, els seus perquès, els seus particulars
protagonistes, els seus sentiments posats en les accions i la moltíssima energia i afecte que
s'hi ha vessat en elles. Cada lloc ocupat i organitzat per persones diu molt d'aquestes, és
com un mapa indicador dels seus habitants i del que els fa ser allà.

Intervenció en el període d’ADAPTACIÓ

El període d’adaptació és el temps que transcorre des que es produeix la incorporació de
l’infant al centre fins a la seva plena integració. El centre ha de facilitar tots mitjans al seu
abast per a l’adaptació de l’infant. Durant aquest període s’inclou als infants, però també als
pares perquè comporta pors i desconfiances, sobretot amb el primer fill.

1. Jornades de portes obertes

Quan els nens i nenes arriben per primera vegada a l’escola d’infantil necessiten uns
portaveus eficients que els preparin el camí, que els hi busquin un lloc saludable i acollidor.
És per això que les famílies assisteixen a les jornades de portes obertes, per conèixer les
escoles, l’equip que hi treballa i els trets característics d’aquestes.

2. Entrevista individual
Els pares i mares (o tutors legals) han d'explicar al nou entorn qui és el seu fill quan ell
encara no pot fer-­ho. Així que les famílies el presenten amb la seva història, les seves
primeres vivències, les seves característiques, preferències, recursos i dificultats. A la
vegada també es presenten a ells amb la seva modalitat de família, els costums de criança,
els seus criteris, les pors, els desitjos i les expectatives. Deixaran al seu fill o filla a càrrec de
la institució escolar i per tant necessiten confiar que estarà bé, segur, atès, motivat i estimat.
Ens trobem vers un moment molt important en la vida de la família i de l’infant i per tant
necessitarem paciència, coherència i estima. L’infant surt de casa, s’inicia en el món social,
entra a formar part de l’univers cultural i això fa por. És una situació desconeguda que
requereix mediació, establir ponts entre casa i l’escola, crear vincles nous.

3. Anar a les escoles abans de començar el curs

El traspàs d’afectes serà un punt fonamental perquè l’infant se senti bé a l’escola i pugui
passar de l’aferrament primari a l’aferrament amb mestra, la classe i l’escola. Serà gràcies a
la seguretat que proporcionen aquests vincles que l’infant podrà anar refermant la seva
autoestima, l’autonomia i el desig de créixer. És per això que un element important és
començar a conèixer aquesta comunitat educativa i el nou entorn.

4. Acompanyament inicial els primers dies

Les mestres i els mestres haurem de posar tot allò que tinguem a l’abast. Buscar vincles i la
confiança. Però aquesta no s’estableix en un moment, requereix temps i treball, necessita
coneixement mutu, contactes continuats i desig perquè germini una relació fluida i
productiva. Els infants perceben amb molta claredat si hi ha connexió entre els seus
familiars i la mestra. I quan hi ha aquesta connexió la van incloent com una nova figura
significativa de referència i segura.

El període d’adaptació acostuma a ser de 4 a 5 setmanes. Haurem d’intentar escalonar els

dies i horaris per a no fer coincidir molts infants alhora. Els horaris han de ser flexibles, la
seva presència els primers dies s’ha de reduir i s’ha d’incrementar de mica en mica fins a
completar la jornada escolar.

Els objectius principals seran:

I. Conèixer l’entorn escolar.
II. Conèixer les instal·lacions del centre, principalment l’aula.
III. Conèixer els seus educadors i companys i reconèixer els seus noms.
IV. Identificar el símbol o fotografia que li correspon.
V. Iniciar­se en l’aprenentatge d’hàbits i rutines diàries.
VI. Conèixer les persones que integren el centre.
VII. Presa de contacte amb els materials de l’aula.
Les activitats que es fan durant el període d’adaptació han de ser motivadores,
significatives, socialitzants, lúdiques i globals. Al començament solen ser senzilles i de curta
durada. A mesura que l’infant s’adapta, el ventall d’activitats és més complex. A poc a poc,
aquest acompanyament inicial anirà esdevenint acompanyament esporàdic que es va
extingint.

5. Adaptació completa
Alguns indicadors que ens diuen que l’infant ja està adaptat a l’escola:
- Aconsegueix separar­-se bé dels familiars al matí.
- Passa el dia sense angoixar­-se per la falta de la família.
- Comença a donar afecte i rebre’l.
- Pot expressar quan està enfadat o enfadada.
- Es maneja lliurement pels espais de l’escola.
- Va adquirint els hàbits quotidians de l’escola.

Afectivitat 0-3
Afecte: crear vincles afectius amb els infants i, per mitjà dels infants, amb les famílies, a fi
de permetre i potenciar l’expressió dels sentiments i oferir espais, temps i recursos perquè
aquesta comunicació sigui de qualitat. Els lligams afectius es poden establir de moltes
maneres, però no hem d’oblidar que, especialment en aquestes edats, el contacte corporal,
la mirada, l’escolta activa i el tacte són les eines fonamentals.

L’afectivitat és la capacitat natural que tenen les persones per a experimentar sensacions
d’afecte. El terme expressa la relació afectiva que s’estableix entre les persones. La vida
afectiva de l’infant és la base de la vida afectiva de l’adult, ja que n’estructura el caràcter i la
personalitat.

L’afectivitat es manifesta a través del sentiment, l’emoció, la passió i l’humor, i influeix en la

formació de la personalitat de l’infant. Té com a característiques:
- La universalitat: l’afecte és universal en la seva forma d’expressió, és a dir, quan
una persona està alegre o trista gairebé tothom pot percebre com se sent.
- La intimitat: el subjecte experimenta una sensació profunda i personal.
- La intensitat: els afectes poden tenir diferents graus com per exemple: el riure, el
somriure i la rialla.
Les emocions són activacions físiques breus que es manifesten com a respostes a estímuls
que alteren la nostra conducta habitual. No existeixen emocions bones o dolentes, per
aquesta raó, és necessari expressar-les i no evitar-les.
Hi ha dos tipus d’emocions:
- Primàries: ràbia, ira o enuig, por, pena, alegria, fàstic, sorpresa i acceptació.
- Secundàries: ansietat, avorriment, pietat, vergonya, gratitud, culpabilitat o
remordiment, nostàlgia o enyor, esperança, gelosia, admiració i enveja.
Les emocions primàries, segons la psicòloga Conangla, M. (2007), es poden sentir per
tothom d’igual manera independentment de la cultura. D’altra banda, les secundàries,
acostumen a implicar sentiments complexos i a ser la suma de diverses emocions primàries.

Els nadons expressen emocions per mitjà d’una excitació general no diferenciada. Aquesta
està sempre relacionada amb les necessitats biològiques: menjar, dormir, etc. Als dos
mesos comença a desenvolupar-se la seva afectivitat i es comencen a observar les
emocions típiques de l’ésser humà: ira, por, tristor, alegria, afecte, etc. Aquestes
manifestacions afectives, mitjançant sobretot gestos i sons, ja no estan lligades a les
necessitats fisiològiques, sinó que són provocades pel món que els envolta.

La construcció de la identitat personal és un aspecte molt important en la formació de la

personalitat global de l’infant en la qual els factors socials i afectius tindran una gran
influència. La identitat es construeix amb la suma de records i vivències.
Els adults han de potenciar el desenvolupament de la identitat del subjecte a través de la
creació de contextos socials adequats, ja que tot s’emmagatzema a la memòria del subjecte
que és on es crearan els models mentals sobre un mateix, i sobre els altres. Aquests
models condicionaran la manera com el subjecte entendrà el món emocional i la manera
com es relacionarà amb l’altra gent.

Pel que fa a la construcció de la identitat de grup, cal tenir present que els éssers humans
som éssers socials per naturalesa i els grups són els instruments que tenim per tal
d’integrar-nos en un col·lectiu: la família, l’escola... aquests aniran conformant la identitat
personal de cadascú a través de la interacció, la imitació...

A través del tacte aconseguim estimular i enfortir els vincles afectius i l’escolta mútua, ja que
el nadó es nodreix d’amor i afecte que li proporcionen seguretat i acolliment emocional.
Les relacions d’afecte envers altres infants es produeixen al final del primer any. Aquestes
van acompanyades de gelosia i enveja així com també d’aprenentatges compartits.

El rol del mestre

Els educadors han de crear vincles afectius a través del contacte corporal, la mirada,
l’escolta activa i el tacte amb els infants i amb les famílies per afavorir l’expressió dels
sentiments i oferir recursos perquè la comunicació sigui de qualitat.
També, han de tenir sensibilitat per adonar-se dels canvis que es produeixen en el
desenvolupament afectiu dels infants, sent conscients de les seves experiències. A més a
més, han de ser sensibles, evitant les ruptures brusques i planificant l’adaptació.
D’altra banda, han de lligar el desenvolupament afectiu al desenvolupament integral de
l’infant, tractant els problemes i conflictes de manera individualitzada, proporcionant
seguretat, regulació i protecció física. Han d’afavorir unes relacions afectives estables per a
l’estabilitat emocional de l’infant i el seu procés d’aprenentatge.
Per últim, els educadors han d’establir uns límits, unes comunitats estables i de continuïtat
cultural així com han de protegir el futur.

El vincle infant-mestre
Les relacions entre el mestre i l’infant són una de les bases per a molts aprenentatges. Els
alumnes tenen una sèrie de necessitats que es satisfaran depenent de la capacitat
d’eficàcia del mestre.
Generalment, els infants senten de manera gairebé telepàtica quan són sincerament
reconeguts i compresos i, en definitiva, quan estan en bones mans. De vegades, 8 el vincle
que estableix amb el mestre és tan fort, que li costarà acceptar a altres persones diferents.

Afectivitat 3-6
La construcció de la identitat personal, és un procés complex i lent, comença abans del
primer any i dura tota la vida. La identitat, es construeix a través de les experiències que es
tenen amb els altres. Són molt importants els aspectes cognitius, socioemocionals i la
intel·ligència del nen. L’ambient social en el que ens desenvolupem també forma part. La
identitat personal, ens fa únics i fa que ens diferenciem dels altres. Els principals elements
que conformen la identitat individual són: autoestima, autoacceptació, ambient social,
cultura, caràcter, personalitat i hàbits.
La relació de l’adult i l’infant en l’etapa dels 3 als 6 anys va variant a mesura que
compleixen anys.
És a dir, la fase dels 3 als 4 anys, es caracteritza per: comencen les mentides, demana
permís per realitzar una acció, idolatren als seus pares, busquen l’aprovació de l’adult,
mostren interès per les activitats familiars,etc.
En segon lloc, la fase dels 4 als 5 anys es caracteritza per: responen i inicien de manera
molt bàsica el contacte amb els adults, demanen ajuda als adults quan tenen alguna
dificultat, reconeixen la seva autoritat però posen a prova els límits constantment.
En darrer lloc, en l’etapa dels 5 i 6 anys,es caracteritza per: els agrada complaure als
adults, creix l’interès en saber de tot i les preguntes augmenten i sap esperar el seu torn en
els jocs que dirigeix l’adult.

El rebuig entre infants es pot començar a veure ja a l’etapa preescolar, aquest pot estar
associat a fracasos educacionals. És a dir, el tenir amics durant la infància protegeix als
nens contra l’aparició de problemes psicològics posteriors quan siguin nens. Els nens que
són competents amb els altres infants i mostren conductes prosocials, són propensos a ser
acceptats pels altres infants. En canvi, els nens agressius a menut són rebutjats pels altres.

Aquestes relacions interpersonals contribueixen al desenvolupament integral de la

personalitat de l’home que s’està formant, en el que és determinant el rol de les educadores
així com la participació de les famílies per a aconseguir la socialització del subjecte. És molt
important crear un ambient comunicatiu de qualitat entre els infants per a garantir el seu
desenvolupament harmònic, ja que durant l’edat preescolar es formen els ciments principals
que influeixen al llarg de la seva vida.

El paper de l’adult
Durant la primera infància, els infants estableixen relacions amb els adults, concretament
amb el marc familiar. La relació afectiva té un valor de supervivència pel nadó i per la
seva seguretat, ja que l’adult és qui el protegeix i el cuida. Posteriorment, serà un model de
referència per l’infant a qui imitarà identificant-se amb ell i qui l’ajudarà a adquirir una
conducta més autònoma.
El paper de la família és fonamental, ja que els seus models de conducta son determinants
en les actuacions del nen i, a més, li proporciona diferents experiències que influiran en el
desenvolupament de la seva personalitat, establint pautes i normes morals que regulin la
seva conducta social. Les relacions amb els altres fan néixer el desig de comunicació i
socialització. Imitant i interioritzant el que els adults li ensenyen arribarà a l'autonomia creant
un "jo" amo dels seus comportaments.
A partir dels 3 anys entrarà en contacte amb altres persones de la societat que li facilitaran
continuar el seu camí cap a la independència. L’entrada a l'escola suposa per l'infant un
gran canvi, ja que surt de l'ambient familiar i s'introdueix en un nou món on coneixerà nous
espais, materials, mobiliari… i tindrà un primer contacte amb altres infants i amb adults
desconeguts fins al moment.
La relació amb l’adult és imprescindible ja que serà qui guiï l’infant en el seu procés
d’aprenentatge i desenvolupament, i l’ajudarà a adquirir habilitats com el llenguatge,
l’autoregulació, la planificació, l’estructuració de la tasca, etc.

Necessitats bàsiques cognitives i el joc 0-3

Per a Vigotsky, Elinor Goldschmied, Piaget i altres el joc és una activitat, una estratègia
pedagògica, fonamentalment social que facilita el coneixement d’un mateix i dels altres, així
com de la realitat que tots les respectin.

El joc evoluciona a mesura que l’infant creix. En un principi, el joc es basa a imitar la realitat
de la manera més exacta possible. Amb l’aparició del joc simbòlic, moment en què
discerneix entre l’objecte i el seu significat i pren consciència de les relacions amb els altres,
l’infant s’interessarà pel joc més social.
El joc és una activitat plaent que implica acció i participació activa de l'infant: explorar,
pensar, moure's, etc. És innat: Es dóna en totes les cultures i els infants no necessiten cap
explicació de com han de jugar. El joc afavoreix el procés socialitzador: Els ensenya a
relacionar-se i a cooperar amb els altres, a crear lligams afectius amb els companys i
companyes.

El joc té un valor educatiu ja que contribueix al desenvolupament cognitiu, social, emocional

i motor de l’infant. Per tant, cal entendre el joc com una activitat amb la qual l’infant aprèn de
forma natural. És mitjançant el joc que interpreten la realitat, assagen conductes socials i
assumeixen rols, aprenen regles i regulen el comportament, exterioritzen pensaments,
descarreguen impulsos i emocions i també satisfan les seves fantasies. Els infants juguen
per naturalesa i a partir del joc, es diverteixen i creen patrons de coneixement nous i
amplien els seus coneixements previs del món i la societat que els envolten.

Segons Piaget (1932), el joc és un reflex de les estructures cognitives, per tant no només
ajuda a desenvolupar-se físicament sinó que proporciona un ajut a l'hora d'aprendre.

El joc desenvolupa la creativitat, l'experimentació, la curiositat, les emocions i tota mena de

moviments com la motricitat fina. A través del joc l'infant és capaç de conèixer-se a si mateix
i al món que l'envolta.

El paper de l’adult
L'adult observa l'infant, no suggereix ni dirigeix, no diu el que cal fer; deixa que l'infant sigui
ell mateix, que jugui lliurement i que aprengui per descobriment.
Observant, podem recollir informació sobre el moviment, l'ús dels objectes, el
desenvolupament cognitiu, la relació amb els altres l'infant, els seus gustos, preferències,
necessitats, dificultats, progressos, ritmes, ... L'adult és la base de seguretat de l'infant,
necessita sentir-se volgut i protegit per a explorar, per a jugar, per a aprendre.
La creació d'aquest vincle és de molta importància i una prioritat per a tota la resta, ja que si
no hi ha aquest vincle, estarà constantment buscant satisfer aquesta necessitat bàsica.
Necessitats bàsiques cognitives i el joc 3-6
Les necessitats cognitives són aquelles necessitats que estan basades en com adquirir
coneixements o habilitats que hem d’anar desenvolupant al llarg de la nostra vida.
El joc permet a l’infant que experimenti i així vagi creant les seves representacions mentals
dels diferents objectes que va descobrint, alhora aquesta experimentació li permet conèixer
les seves capacitats que li permetran captar les coses. El joc permet que l’infant elabori i
desenvolupi les seves estructures mentals per tant, influeix directament en les necessitats
cognitives d’aquest.

Les característiques del joc 3 - 6 anys

- Lliure espontani i voluntari.
- Activitat pròpia de la infància.
- Reflecteix l’etapa evolutiva.
- És innat.
- Afavoreix la socialització.
- Compensador de desigualtats, integrador i rehabilitador.
- És un dret.
- Té una finalitat amb si mateix.
- Es desenvolupa en una realitat fictícia.
- Implica activitat.
- Els materials no són imprescindibles.
- Té una limitació espacial i temporal.

Segons Piaget, podem diferenciar tres tipus de joc:

- Joc simbòlic → Aquest tipus de joc consisteix en representar diferents situacions,

personatges i objectes del seu entorn. El joc simbòlic està considerat com l’autèntic
joc. És el joc propi dels infants a partir dels 2 anys, moment en què apareix la
capacitat de representació que li permetrà sortir de l’aquí i l’ara. Segons Piaget,
en el joc simbòlic l’infant assimila la realitat adaptant-la a les pròpies necessitats. Per
a Freud i els psicoanalistes, aquest tipus de joc permetrà a l’infant reviure i
representar situacions conflictives de la seva vida o fantasies inconscients.
Evolutivament, al principi és un joc en paral·lel (no socialitzat), al final de l’etapa juga
amb altres infants. De mica en mica va descobrint els altres:
 - Jocs en paral·lel: predomina l’egocentrisme.
- Jocs de ficció: es van establint regles. Estableixen a què jugaran: juguem
a…?
- Reparteixen papers: jo seré… tu seràs…
- El final del joc: ja no jugo més a…, ara juguem a…
El joc simbòlic marca l’inici de la capacitat de representació, correspon a l’edat de 2
a 7 anys. Ara l’infant pot representar accions reals o imaginàries, imitar les
accions dels adults, transformar-se en personatge. És el joc de “fer com si…”.

- Joc de regles → L’infant ha d’aprendre a jugar seguint unes normes determinades

.Aquest tipus de joc s’inicia durant la segona meitat de l’etapa de l’educació infantil i
es desenvolupa plenament a partir dels 6-7 anys. Com a principal característica
destaca que l’infant ha d’aprendre a jugar, és a dir, ha de seguir unes
determinades accions i alhora n’ha d’evitar d’altres que estan prohibides. S’han de
seguir les regles del joc. La consciència que l’infant té de les regles del joc va
evolucionant:
- Inicialment, la regla no és coercitiva, pot no respectar-se, ja que l’infant
encara no juga d’una manera pròpiament social.
- Més endavant, la regla és sagrada i inamovible, ve de l’adult i sempre ha
estat aquesta.
- Quan l’infant ja ha assolit una certa maduresa, la regla sorgeix de l’acord
entre els jugadors, pot modificar-se si tots els jugadors es posen d’acord.

El joc ajuda l’infant a aconseguir un desenvolupament integral ja que li permet

adaptar les seves conductes per a una total integració social, establir relacions
adequades amb els objectes i amb les persones que l’envolten. És principalment a
través del joc que l’infant es desenvolupa, aprèn i es fa persona, en el sentit més
ampli de la paraula.

- Joc de construcció Entenem per jocs de construcció aquells en què, a partir de

diferents peces, es tracta de relacionar-les, encaixar-les, apilar-les, enfilar-les,
aconseguint una nova composició. Els infants els practiquen des de les primeres
edats, però amb diferents graus de complexitat i intencionalitat. Inicialment, els jocs
de construcció estan supeditats als jocs motors: posar i treure objectes, encaixar
peces, fer i desfer torres… Més tard, podran enriquir el joc simbòlic o donar-hi suport
 amb determinades construccions com ara castells, granges, garatges, casetes, etc.
Per als més grans es tracta de supeditar la construcció a un model extern, fins i tot
que funcioni. Són els jocs en què amb diferents peces es poden arribar a construir
objectes d’acord amb un model donat o real.

Segons Wallon podem classificar els jocs en funció dels estadis evolutius de l’infant:

- Jocs funcionals → Aquests jocs normalment es produeixen quan els infants encara
no tenen el control sobre les seves reaccions. Aquesta forma de joc, pròpia d’infants
menors de 2 anys, no constitueix plenament un joc, sinó l’activitat que desenvolupen
espontàniament en repetir algunes accions que han realitzat inicialment per
casualitat. S’anomena joc funcional perquè és una manifestació de funcions amb un
valor biològic i psicomotor. Acompanyen el control que progressivament va adquirint
del seu cos (agafar, llepar, colpejar…), són jocs o activitats que permeten que l’infant
exerciti les seves noves possibilitats sensorials i motrius. El joc funcional s’inicia en
l’estadi sensoriomotor i es conserva, en part, durant els anys següents. En aquest
estadi li agraden els jocs de balanceig, d’agafar i amollar objectes, d’aparèixer i
desaparèixer davant l’adult, també es descobreix al mirall. Els jocs funcionals
afavoreixen en l’infant el desenvolupament dels sentits, del moviment i el
coneixement de l’entorn. L’infant primer es centra en el coneixement del seu propi
cos i les seves possibilitats de moviment; paral·lelament descobreix el cos dels
altres. Després se centra en el coneixement del objectes i de l’espai.

- Jocs d’adquisició → En aquest joc, l’infant reprodueix les paraules i els gestos que
rep. El paper de l’infant en els jocs d’adquisició és més receptor que actor.
- Jocs de fabricació → Apareixen cap als 4 anys i van molt lligats als jocs de ficció.
Els jocs de fabricació, promouen les habilitats manuals i les habilitats creatives.

Funcions del joc

- L’obtenció de plaer. El nen juga pel sol fet de sentir plaer. Desenvolupa la seva
creativitat, imaginació i fantasia. Inventa el seu propi món i les joguines, utilitzar
adequadament el temps.
- Acumular experiència, aprendre coses noves.
- Desenvolupa el llenguatge.
 - Possibilita que el nen pugui expressar les seves pors, els seus conflictes i les seves
ànsies. I és així com diu al seu cavallet: "Tu tens por, jo no".
- L'elaboració, la comprensió o l'acceptació d'experiències doloroses. Quan ens
enfadem amb ells, ho traslladen després a les joguines, nines, etc., a través de les
quals alleugen la seva angoixa.

En l’àmbit cognitiu de l’infant, els jocs de manipulació afavoreixen el desenvolupament del

pensament, facilitant el procés d’abstracció, és a dir, la creació de representacions mentals.
Ajuda al domini del llenguatge, ja que a través del joc l’infant s’expressa verbalment tant
amb els nens i nenes com amb els adults. El desenvolupament del llenguatge unit a
l’aparició del joc simbòlic permet que els nens desenvolupin el seu pensament, l’ajustin i
aprenguin dels seus errors. Alhora el joc simbòlic desenvolupa l'empatia, la capacitat de
situar-se en el lloc de l’altra persona. El joc afavoreix aquest àmbit gràcies a la facilitació de
comprensió de situacions, resolució de problemes i anticipació d’esdeveniments.

El descans
Els mecanismes del son dels infants són diferents que els dels adults: el nounat té les fases
de son alterades; a partir dels tres mesos comença a tenir un son profund, però és a partir
dels sis mesos que l'infant passa per les quatre fases del son com l'adult.
Tot i que algunes nits es desperta, perquè està en una etapa d'adaptació, fins quasi l'any,
moment en què aconsegueix dormir sense interrupcions. Així doncs, a mesura que l'infant
madura es va establint un equilibri entre activitats i descansos: els períodes de vigilia cada
vegada són més llargs, mentre que el ritme nocturn de vuit hores seguides es va
implementant de manera gradual.
El procés del son no és uniforme per a tothom, depèn de les característiques personals de
cada nen i del seu entorn familiar. Tot això són factors que haurem de tenir en compte a
l’hora de programar aquest hàbit.

El descans, especialment l'hora de la migdiada, és fonamental per als infants. Per això s'ha
de potenciar a les llars d'infants (0-3 anys) i a l'escola (P3).
A l'hora de dormir es poden establir uns horaris comuns, però amb flexibilitat. És
imprescindible adaptar-se a les necessitats de cadascun, al seu ritme d'adormiment i de
despertar.
Pel que fa a l'espai, seria recomanable tenir un lloc separat de l'aula només per a aquest fi;
tot i així, a la majoria dels casos s'utilitza la sala polivalent o el gimnàs i, fins i tot, la mateixa
aula. Ha de ser un espai tranquil, sense sorolls, airejat i amb possibilitat d'enfosquir. Els
materials, és a dir, els llits i bressols, s'escolliran d'acord amb l'edat dels infants.
Els materials, és a dir, els llits i bressols, s'escolliran d'acord amb l'edat dels infants.
Normalment els llits poden ser plegables, col·locats a la paret, o substituir-se per hamaques
o matalassos posats sobre el sòl i tapats amb una manta

Seguirem tot un protocol d’actuacions perquè l’infant s’adoni que ha arribat el moment
d’anar a dormir.
- Prepararem les hamaques, els descalçarem i els desvestirem una mica perquè
estiguin més còmodes i tancarem les cortines o persianes per disminuir la llum.
D’aquesta manera, s’adonaran que és l’hora de la migdiada.
- L’hora de despertar-se també haurà de ser tranquil·la i sense presses perquè visquin
el son com una activitat plaer.
El rol de l'adult quant al descans de l'infant és molt important, ja que la persona que
acompanya a l'infant durant aquest moment ha de transmetre un ambient de relaxació i
tranquil·litat. A l'escola, el moment de descans, es durà a terme una vegada finalitzat el
dinar, després d'haver fet que l'infant es renti la cara i les mans i vagi al lavabo, amb ajuda
de l'adult si és necessari.
Durant aquesta estona l'adult ha de procurar crear un ambient de pau, tranquil i acollidor
per tal que l'infant se senti còmode. Una de les funcions que més ajuda a crear aquest
ambient és baixar el to de veu.
Durant l'estona de descans, sempre hi haurà d'haver un adult a prop per tal d'assegurar-nos
de mantenir la calma i facilitar ajuda si algun infant la requereix a causa d’un malson o falta
de son, evitant interrompre el son dels seus companys. Per tal de mantenir un bon estat de
regulació del descans l'adult haurà de procurar mantenir els horaris controlats i establerts,
així com adaptar-los a les necessitats de cada nen procurant que desenvolupi una actitud
favorable. Cada infant té els seus costums i les seves manies i l'adult ho haurà de respectar
i tenir present.

Higiene
La higiene és el conjunt de coneixements i mesures que tenen el propòsit de millorar la
salut, preservar-la i prevenir les malalties o infeccions. Es basa essencialment en tres
accions: la neteja, la desinfecció i la conservació.

La higiene és una de les necessitats bàsiques que els infants han de tenir cobertes. Els
nounats i els lactants encara no poden resoldre per si mateixos les necessitats bàsiques, de
manera que l’adult és qui ha de procurar garantir-los la higiene. Atendre-la de manera
curosa quan són petits és fonamental perquè assoleixin un desenvolupament físic i
psicològic adequat. A mesura que creixen se’ls ha d’acompanyar en el procés
d’aprenentatge d’uns hàbits d'higiene adequats que hauran d'anar adquirint, interioritzant i
practicant durant la seva infància amb l’objectiu d’aconseguir realitzar-los de manera
autònoma. L’adquisició dels hàbits d’higiene passa per quatre fases: la preparació,
aprenentatge de l’hàbit, l’automatització i la consolidació.

La higiene del nounat i del lactant té com a objectiu primordial evitar possibles malalties
infeccioses i proporcionar benestar i salut a l’infant. La higiene corporal inclou: la neteja
del cos, les mans, la cara, la boca, pentinar-se, el canvi de bolquers, els mocs i el control
d'esfínters, així com la higiene de la roba i el calçat. A més de ser una activitat rutinària, és
una activitat educativa que s’ha de plantejar des del moment de néixer i que s’ha d’aprofitar
per establir i estrènyer les relacions afectives entre adult i infant, i té l’objectiu educatiu de
convertir-se en un hàbit que el/la nen/a pugui realitzar de manera autònoma.

Un dels factors que permet que l’infant entengui el moment de la higiene com un moment
important del dia és la rutina, així com no plantejar aquesta estona com una experiència
dolenta. Els infants aprenen molt a partir de l’experimentació i del joc, de manera que s’han
de buscar elements i activitats estimulants per afavorir aquest moment.
L’espai on es duu a terme l’activitat ha d’estar net i ha de ser agradable per així motivar als
infants a anar-hi i tenir-hi una bona experiència. Per tal de proporcionar a l’infant uns hàbits
higiènics és essencial que l’adult prediqui amb el propi exemple.

L’aquisició d’aquest hàbit passa per tres fases:

- Primera fase o fase passiva, passa d’una dependència total de l’adult a un cert
grau d’autonomia. Correspon al període dels 0 a 12 mesos d’edat.
- Fase col·laborativa: el nivell d’autonomia augmenta força. Va dels 12 mesos als 3
anys.
- La darrera fase d’independència en què assumeix gradualment i progressivament
els hàbits d’higiene. Va dels 3 als 5 anys.
Paper de l’adult
El paper de l’adult envers la higiene de l’infant consisteix, entre altres funcions, en vetllar
perquè estigui còmode a totes hores, incidir a convertir les rutines en hàbits i transmetre la
importància d’una bona higiene als/les nens/es i observar-los per detectar les situacions on
hi hagi mancances en les condicions higièniques.

Control d’esfínters
El control voluntari dels esfínters és un procés gradual i lent que suposa el pas d’un
comportament reflex automàtic a una conducta voluntària i controlada. Per a
l’aprenentatge d’aquest són necessaris uns requisits maduratius previs:
1. La maduració i desenvolupament neuromuscular. En el lactant, la bufeta es
buida automàticament quan està plena però, amb el creixement, quan la bufeta o els
intestins estan plens, l’infant rep la sensació local i pot decidir si obre l’esfínter o el
tanca i reté.
2. La decisió d’obrir o tancar els esfínters requereix que l’infant s’adoni que el que
ell faci no és indiferent. Ha de poder discriminar cognitivament que és una decisió a
prendre entre dues alternatives i que està al seu abast. I per decidir ha de ser capaç
d’associar sensacions (estar mullat, estar brut, etc.) amb els termes pipi i caca.
3. A més de comprendre-ho, l’infant ha de desitjar emocionalment assolir el
control. Arriba un moment en què manifesta interès en el món adult i vol assolir un
comportament més madur i autònom. És aquest desig, quan es manifesta, que hem
d’observar i acompanyar.
Les 3 motivacions intrínseques condueixen a la veritable autonomia, que té com a objectiu
experimentar la satisfacció de realitzar-se a un mateix. L’edat d’inici i la durada del procés
d’adquisició del control voluntari pot variar molt d’uns infants a uns altres, ja que depèn
d’elements maduratius i, en ocasions, de factors emocionals. La majoria de nens/es
l’assoleixen entre els 20 i els 40 mesos, però alguns estan llestos per començar a
intentar-ho als 18 mesos i altres poden tenir dificultats fins als 6 anys -sobretot durant la nit-.
Cal tenir en compte que les regressions són molt habituals, especialment quan els infants
viuen situacions que els generen tensió o ansietat.

Alimentació 0-3
Des de que és nadó fins que té 3 anys d’edat, l’infant aprèn a mamar, tastar, mastegar,
empassar i manipular aliments, i també a descobrir diferents olors, gustos i textures, amb
l’objectiu que els incorpori a l’alimentació familiar. En aquesta franja d’edat l’educació
alimentària té la finalitat d’aconseguir un bon estat nutricional i aprendre hàbits alimentaris
saludables.

Primers 6 mesos: llet materna i llet adaptada.

- Llet materna:
- Llet adaptada: a vegades, no es pot prendre la llet materna per diferents motius, com
tenir llet insuficient, infeccions o qüestions personals, per tant prenen llet adaptada
que prové de la llet de vaca. Segons l’edat, es prendrà llet d’inici (fins als 6 mesos) o
de continuació (dels 6 als 12 mesos), introduint altres aliments. Hem de tenir en
compte que hem d’esterilitzar biberó i tetines, rentar-nos les mans abans de preparar
el biberó i comprovar la temperatura de la llet.
- A partir del quart mes, es poden incorporar els cereals sense gluten.

Una dieta equilibrada és la que conté els nutrients bàsics necessaris per al
desenvolupament normal d’un organisme. Els consells bàsics per a aquesta dieta
equilibrada són:
- El menú infantil ha d’utilitzar aliments de la base de la piràmide alimentària.
- Prendre fruita, verdura i làctics a diari, de 4 a 5 vegades al dia.
- Evitar brioixeria industrial, patates fregides, etc. d’alt contingut calòric.
- Reduir racions setmanals de carn i augmentar les de peix.
- Preparar els aliments a la planxa, bullits, cuits o al forn.
- Limitar el consum d’ous (1 - 4 per setmana) i de llegums (3 cops per setmana).
- El pa, la pasta i l’arròs es poden consumir amb freqüència.
- Utilitzar l’aigua com a beguda habitual. Evitar els refrescos o els sucs.

El procés d’aprenentatge d’hàbits alimentaris és especialment important durant els primers

anys de vida ja que, a més de facilitar un bon estat nutricional i un creixement òptim, pot
ajudar a consolidar l’adquisició d’hàbits saludables per a l’edat adulta. Aquests hàbits són la
utilització de coberts, un comportament a la taula adequat i els hàbit higienics bàsics.
En aquest període és important afavorir les condicions que permetin l’adquisició progressiva
d’uns hàbits alimentaris saludables, una bona relació amb el menjar i anar estructurant els
horaris per tal que l’infant s’adapti als àpats familiars. S’hauria d’entendre l’alimentació com
un fet que és molt més que satisfer una necessitat fisiològica, s’hauria de procurar que sigui
un moment on es puguin incorporar els hàbits socials i culturals i on les relacions
interactives són inevitables.
Tenir l'hàbit de menjar junts pot ajuda als més petits i petites a crear vincles i a sentir-se part
d’un grup. Dinar a l’escola té molts avantatges, els ajuda en el procés de socialització. És
molt beneficiós generar una rutina i uns horaris per menjar, considerant-se una activitat
lectiva més on participen de la unitat didàctica sobre hàbits i rutines que es fa a l'aula. Totes
aquestes adquisicions les posen en pràctica cada dia a l'hora de dinar. I és per això que
hem de convertir el menjador en un espai on tot el que es fa es caracteritza per l'adopció
d'hàbits que serien els següents:
- Parar una taula.
- Menjar.
- Desparar la taula i deixar cada cosa al seu lloc a punt per netejar.
- Portar-ho als contenidors i reciclar.
- Rentar-se les mans.

Alimentació 3-6

L’Alimentació
L'alimentació consisteix en l'obtenció, preparació i ingestió dels aliments, és un conjunt
d’activitats i processos pels quals prenem els aliments portadors dels nutrients necessaris
per al manteniment de la vida del nostre cos.
Menjar, però, és pels humans quelcom més que alimentar-se o nodrir-se, ja que al voltant
d’aquest fet s’hi barregen una infinitat de factors culturals, hàbits i costums adquirits,
condicionaments econòmics i socials, per no anomenar els aspectes purament personals
que condicionen en un moment determinar la tria alimentària.
Aquestes activitats, les duem a terme d’una manera conscient i voluntària, és per això que
l’alimentació és susceptible de ser educada. El menjador de l’escola i l’escola són llocs
molt adients perquè els infants siguin educats per a l’adquisició d’uns hàbits alimentaris
correctes.

Nutrició
La nutrició és el procés mitjançant el qual els aliments ingerits es transformen i s'assimilen,
és a dir, és el conjunt de funcions que permet incorporar materials a les cèl·lules. Aquestes,
en utilitzar-los, s’obtindrà l’energia i les substàncies necessàries tant per al manteniment i la
renovació de les mateixes estructures cel·lulars com per a la fabricació dels reactius
específics de cada tipus de cèl·lula: enzims, hormones, anticossos, fibres, transmissors,...
Aquesta es dóna de manera inconscient i involuntària.

1. L’esmorzar és un àpat imprescindible per recarregar energia i els nutrients que

necessita l’organisme. L’esmorzar ha de tenir: làctics, una fruita o un suc natural i
cereals.
2. No ens podem oblidar del berenar. L’organisme de l’infant no està preparat per
passar gaires hores sense menjar. És un bon moment per menjar aliments
aconsellables com ara fruita, làctics i cereals, etc.

L’estona de menjar és una rutina: Ens permet organitzar la vida, el dia a dia, sense
necessitat d’estar reflexionant a cada moment de quina manera cal fer cada acció. En
aquest sentit, cada escola cal que reflexioni sobre quins significats socioculturals vol atribuir
a cada rutina per tal que esdevinguin rutines pedagògiques. Aquestes, han d’esdevenir la
columna vertebral a partir de la qual hem de poder organitzar la resta d’activitats. Les
rutines del dia a dia són els moments més importants pels infants i que més hem de
promoure a l’escola: l’hora del dinar ha de respectar els ritmes dels infants i proporcionar un
clima tranquil on poden gaudir tots junts.

Els monitors, tot i que no són personal del claustre escolar, fan moltes tasques educatives:
atenen els infants durant el dinar, també en tenen cura (sols o amb els mestres tutors
d’aula) durant l’estona de la preparació abans de dinar (rentar mans) i l’estona del migdia de
després de dinar (migdiada en el cas dels infants dels grups de 3 anys i lleure en els grups
de 4 i 5 anys). Paradoxalment, no participen en les reunions de l’equip de mestres. Les
seves funcions durant l’estona de menjar són les següents:

Respectar el ritme dels infants: Cada infant té el seu ritme de menjar, per això és important
respectar-lo. Tot i això no es recomana que un àpat s’allargui més de 30-45 minuts. Hi ha
nens i nenes que en aquestes edats no volen menjar. Si és el cas, convé no dramatitzar ni
forçar-los en excés, per evitar que visquin l'alimentació com un càstig.

Transmetre pau, harmonia i tranquil·litat és un punt clau per treballar la confiança i

seguretat dels infants.
S’han d’adreçar als infants amb respecte, amb un to de veu i un llenguatge corporal
adequat, evitant el ser agressius i els llenguatges poc clars. L’ús del llenguatge ha de ser
correcte i no ambigu, ni ple de preguntes retòriques.

L’estona del menjar anirà evolucionant d’un moment més íntim i individual entre
infant/educador a un espai de relació social entre els infants, és a dir que passarà d’un
moment en el qual un nadó dina a la falda de l’educador, a uns moments en els quals les
relacions socials cada cop són més importants, dinant tot junts a taula amb converses entre
els infants.

No només les situacions d’aula o aquelles que ha planificat prèviament el mestre o

l’educador són situacions educatives, sinó que tot intercanvi que els nens i les nenes tenen
entre ells mateixos, amb altres adults (siguin la família, els mestres, els monitors de
menjador o d’activitats extraescolars, els veïns, etc.) o amb els objectes és contingut
educatiu.

Durant l’estona de menjar, aquesta relació social avança i evoluciona quan se’ls hi permet
escollir el lloc on seure, en taules reduïdes, per tal de poder mantenir un to de veu adequat,
atès que segons el dia els hi pot venir de gust compartir aquest espai de temps amb
diversos companys.

Els infants han de ser partícips de la seva pròpia alimentació, així com dels moments
d’higiene personal i de l’estona del dormir, consolidant hàbits higiènics com ara rentar-se les
mans, anar al lavabo, parar i desparar taula. Poden i han de prendre decisions, tals com;
vull rentar-me sol, vull menjar sol, no vull menjar més, etc.

Segons l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT), és apropiat servir la quantitat

de menjar que l’infant desitja, els menús que es presenten han de ser atractius, amb
diferents colors i textures. D’acord amb els resultats d’un estudi realitzat ASPCAT els nens
agraïen menjar en gots i plats de vidres, seure en grups reduïts i no haver de fer cues per
agafar el menjar, servint-se ells mateixos, fomentant la seva autonomia i augmentant les
seves responsabilitats. Menjar en calma i sense crits és sempre recomanable.