TREBALL JOHN STUART MILL

Exercici 1. Elaboració i discussió d’un dilema moral des de la perspectiva utilitarista.

El dilema ha de ser real, o estar totalment connectat amb la realitat. No serveixen
dilemes ‘abstractes’ o simplistes (Ex: dilema del tren, o un cas de ‘banyes’ en
parelles). Cal que demostreu coneixement del mon, com us he anat exigint.

Plantejament del dilema

Una parella té al seu fill ingressat d’una enfermetat la qual anomenarem X. Aquesta
enfermetat és molt greu i l’administració pública hauria de desemborsar 500.000
euros per a salvar al nen. Amb aquests diners, si no s’utilitzen ara amb la operació
del nen, podrien anar destinats a la inversió per a la creació d’una vacuna per a una
altra enfermetat mortal anomenada Y, la qual pateixen més de 10000 nens de
Catalunya i amb aquesta vacuna podrien ser curats. La decisió sobre en que han
d’estar destinats els diners recau en els pares del nen, ja que el pare és el cap
administratiu del Departament de Salut de Catalunya, i té la decisió final sobre
aquest tema. Si són uns pares utilitaristes dirien…

Resolució del dilema

Tenint en compte que l’utilitarisme és una teoria que tant bé com el seu nom ens
indica, es centra en buscar la felicitat a través de les accions més útils que poden
beneficiar majorment a la gent, la parella hauria d’escollir la segona opció
plantejada, la de invertir els diners en una vacuna per a l’enfermetat Y.

Però, per què?. La veritat és que per a analitzar un problema així des d’una
perspectiva utilitarista ens hauriem de centrar en unes certes preguntes: per què
fem aquesta acció? Qui participa en l’acció? Quines alternatives hi ha? I quines són
les conseqüències?

Està clar que l’amor que tenen uns pares per als seus fills és únic, no es pot canviar
per res més al món, i si parlem de la felicitat pròpia d’un mateix, per a aconseguir-la,
un pare o una mare estaria disposat a sacrificar-ho tot e inclús més, per a que el seu
fill pugui continuar vivint. Però, en aquest dilema, i de la forma que l’hem de
plantejar, que aquesta és utilitarista, no ens podem fixar només en la reacció dels
pares, sino que en la de totes les persones que tenen una implicació en l’acció, tant
en la realització com en les conseqüències d’aquesta. Llavors en aquest cas
hauriem de valorar el dilema tenint en compte al nen malalt de l’enfermetat X, als
seus pares, a tot el departament de salut de Catalunya, als més de 10000 nens
malalts de l’enfermetat Y, i tots els seus respectius familiars i amics.
Les conseqüències són senzilles de veure: si els pares escolleixen salvar el seu fill,
ells serien immensament feliços, els metges serien aclamats per la majoria de la
gent ja que haurien aconseguit salvar a un noi de la mort, però el Departament de
Salut es veuria durament criticat per no haver volgut ajudar als 10000 nens malalts
de l’enfermetat Y, i els pares i altres familiars i amics d’aquests nens es veurien
enfonsats en la tristesa absoluta. En canvi; si l’altra opció sigués la elegida, els que
es trobarien enfonsats en la tristesa absoluta serien els pares del nen que sofreix la
malaltia X, però tots els pares dels altres nens estarien pletòrics, ningú d’ells podria
estar més contents, i tant els metges com el Departament de Salut serien aclamats
per la gent per aquest gran fet.

Està clar que les úniques opcions que hi ha són estes dos. La de salvar al seu fill i
deixar morir als altres nens o la de deixar-lo morir i salvar als altres nens. Llavors la
decisió final ha de ser una d’aquestes dos i el dilema es reudeix a pensar en si fem
una o l’altra.

Els pares poden o bé salvar al seu fill perquè volen mantindre’l viu o no salvar-lo ja
que podrien salvar la vida de 10000 nens més i assumirien aquest dolor. Aquest
serien els únics motius per els quals els pares es podrien moure a dur una acció o
altra.

Després d’exposar aquestes variables en les dos opcions, puc afirmar que si els
pares són 100% utilitaristes decidirien salvar la vida dels 10000 nens per davant de
la del seu fill perquè valorant les persones que estan implicades al problema, les
conseqüències que poden tenir sobre elles, totes les solucions possibles al
problema, i més variables, poden concloure que l’acció de sacrificar el seu fill els hi
suposaria un dol immens a ells però realitzaria una acció de bé molt major que la de
salvar-ho, perquè entren en joc totes les altres vides que estaven en joc i que han
decidit salvar, i això en la balança utilitarista fa més pes.

Aquest criteri és totalment respectable tot i que es podria entendre perfectament que
s’elegeixi l’altra opció. Al final el més responsable sempre és buscar la màxima
felicitat per a tothom i treure’s del damunt el egoisme, però en una situació com
aquesta, en la que es parla de la relació d’un pare i una mare amb un fill, es podrie
entendre perfectament i per a mi seria totalment justificable que una persona actuï
d’una manera tant egoista com esta, ja que per a mi l’ésser humà busca la seva
felicitat per sobre de la dels altres de manera natural. Ara, en la meva opinió, sense
seguir cap criteri utilitarista jo crec que el que s’hauria de fer sempre és la de salvar
als altres nens, però coneixent-me a mi mateix, acabaria salvant al meu fill, sent
egoista, però amb la decisió que a jo em faria més feliç.
DIÀLEG

PLATÓ: Mira! Ja estan aquí els nostres cafès.

MILL: Si, per fi! - al cambrer, ara - moltes gràcies!

PLATÓ: Moltes gràcies igualment.

MILL: Saps? l’altre dia em va ocórrer una cosa molt graciosa mentres estava a
classe. Un noi va treure un 10 a totes les assignatures el trimestre passat, i des
d’aquell dia es pensa que com que és més intel·ligent que tothom pot manar a qui
vulgui, i dona ordres amb mala llet cada dia. I jo, clarament, em vaig fartar i li vaig dir
les coses ben clares.

PLATÓ: I què li vas dir?

MILL: Doncs que les persones no tenen el dret de manar sobre unes altres perquè
siguin més intel·ligents, sinó perquè han set atorgades amb aquest dret per el
resultat d’una decisió democràtica de les persones que accepten ser manades per
algú.

PLATÓ: Buff… La veritat és que jo no penso així. Hi ha persones que tenen el do

d’enganyar a la gent, i consegueixen que aquestes activitats democràtiques que
comentes tú vagin a favor seu, sense ser la persona més capacitada per a manar.
Llavors jo crec que les persones que de veritat són sàvies són les que haurien de
poder manar sobre les altres sense cap problema.

MILL: Ay Plató… tu i jo sempre igual. Mai ens fiquem d’acord.

PLATÓ: Esclar! Es que des del dia que em vas dir que el plaer col·lectiu és el que ens
condueix a la felicitat, ja no et puc prendre en serio i no crec res del que dius.

MILL: Però es que veus! Com pots ser tant egoista? No ets la única persona en el
món. Si busquem la felicitat per a tothom farem que el món sigui millor, i aquest és
l’autèntic plaer.

PLATÓ: Tornaré a dir-te el mateix que l’altre dia amic meu. Una acció es bona o
dolenta abans de realitzar-la, ja es sap el que està bé o malament, i no té res a veure
amb tota aquesta teoria utilitarista que em proposes.
MILL: Llavors, què és per a tú una bona acció?

PLATÓ: Per a mi? Doncs per exemple ajudar a un amic a fer-lo pensar millor, sense
tenir a compte ni a sa mare ni a son pare ni a ningú. Només ell i jo.

MILL: Mira, paro perquè no vull acabar com l’altre dia…

PLATÓ: Millor! Jo tampoc!

MILL: Millor parlem d’una altra cosa. A veure… de què podem parlar? Ah sí! Dels
estudis. Com et van?

PLATÓ: La veritat és que molt bé, aquesta setmana hem fet molts exàmens, 3 per
dia, i encara queda la setmana que ve, i els exàmens són de 2 hores cadascun no
t’ho perdis.

MILL: Com és possible això? Jo només faig 4 o 5 exàmens al més. Per què és això?

PLATÓ: Està clar, jo sóc molt més intel·ligent que tú. Llavors està clar que he de
disposar d’una millor educació, més completa i més exigent que la teva, en la que
em prepararan per a tenir un càrrec social molt més alt que el teu.

MILL: Jo no ho trobo gens just això la veritat. Crec que tothom té el mateix dret a
rebre una educació decent i igual, sense tenir en compte si la persona és més
intel·ligent o menys.

PLATÓ: Saps què? Crec que t’haurien de censurar.

MILL: Com?

PLATÓ: Sisi, t’haurien de censurar. No pares de dir coses sense sentit, llavors no
hauries de tenir el dret de poder parlar sobre aquests temes i t'hauries de dedicar a
realitzar altres funcions en la societat, com buscar-te una feina i limitar-te a només
realitzar aquella feina i parlar de poca cosa més. Avui en dia tothom es pensa que és
lliure per a poder expressar tot el que et passi pel cap, i això no pot ser així.

MILL: Si que ho pot ser! Tothom té dret a actuar i a pensar com ell vulgui, i la societat
no hauria de jutjar a ningun individü per això. Ara, hi ha coses que si que haurien
d'estar regulades i que la gent no tingui la capacitat d’incidir-hi, per exemple
l’economia d’un lloc, que ha d’estar en mans d’un mandatari o més.
PLATÓ: Ja esque ni m’enfadaré, ho deixaré estar. Crec que mai ens entendrem tu i jo
parlant, hauriem de quedar per a fer esport o per a fer alguna altra cosa perquè aquí
acabarem a cops de puny algun dia, jajaja. Ho deixem aquí i anem a pagar?

MILL: Amb això si que et dono la raó, jajajaj. Som’hi.