Alumnos Bajo Autocontrol

- ANPE Formació -
Tècniques educatives
per ajudar als
alumnes amb baix
autocontrol
Tècniques educatives per ajudar als alumnes amb baix autocontrol
Presentació
Molts cops, mestres professors i pares s'han trobat amb la dificultat de treballar/
conviure amb infants i adolescents amb problemes de control de l'agressivitat. Això els
ha provocat situacions confuses i han sentit la necessitat d'adquirir tècniques per
afrontar aquestes situacions i per cercar solucions adequades tant dins l'àmbit escolar
com familiar.
Aquest curs ofereix recursos, estratègies, consells i programes pràctics per a que
els adults analitzin i entenguin millor el món del nin o nina agressiu. D'aquesta manera,
podran adoptar les accions més convenients, no només per intervenir adequadament en
el moment en que sorgeix l'agressió, sinó per ajudar als infants i adolescents a presentar
una interacció més positiva amb el món que els envolta i amb ells mateixos, reforçant la
seva autoestima i oferint-los l'ajuda que necessiten.
Tenir aquesta informació, facilita el procés d’ensenyança i aprenentatge

aconseguint l’optimització del recursos i la potenciació de les capacitats dels alumnes. I
així potenciar les capacitats i habilitats dels infants tant dins el context educatiu formal
com no formal.
Els objectius del curs són:
- Adquirir els coneixements bàsics sobre l’agressivitat, què és i d’on ve.
- Introduir nous conceptes i coneixements per entendre les causes que provoquen
l’augment de l’agressivitat en infants.
- Adquirir tècniques per potenciar les capacitats i habilitats i compensar les

actituds agressives.
- Afavorir els coneixements per elaborar una metodologia de treball adaptada a les
necessitats educatives dels infants i adolescents.
- Actualitzar al professorat i pares conceptes sobre la posició de la família i

l’escola davant un conflicte.
- Adquirir tècniques preventives per afavorir l’autocontrol del infant.
- Reflexionar sobre els diferents estils educatius, tant dins el món familiar, social i
escolar.
2
Índex
Part 1 Què és l’agressivitat? 4

1. Agressivitat: què és i d’on ve .................................. 5
2. L’agressivitat en la infància..................................... 14
3. Causes de l’augment de l’agressivitat..................... 21
4. Adolescents agressius............................................. 28
5. Famílies................................................................... 37
6. Altres consideracions............................................... 45
Part 2 Ajudar al infant agressiu 51
7. Qüestió de temps....................................................... 52
8. Preparar-se per l’acció............................................ 61
9. Comunicació, conseqüències i controls .................. 67
10. Qüestions pràctiques............................................. 74
11. Alternatives........................................................... 84
12. Cap a una solució................................................. 90
Bibliografia 93
3
Part 1:
Que és
l’agressivitat
4
1. Agressivitat: què és i d’on ve
Els pares, el professorat i altres professionals de l’educació que tracten amb

temperaments molt forts, sense dubte han experimentat perplexitat i confusió davant un
infant que està fora de control.
La majoria ens sentim totalment perduts quan un nin o una nina que és capaç de
ser cooperatiu, feliç i agradable, es transforma de cop en una amenaça imprevisible i
temible. Sembla que ens enfonsem, sentim que la sang que ens bull i, en la nostra
confusió, decidim fer coses que més tard lamentem. Ens sentim avergonyits de que, com
a pares o professionals, no sabem que fer, o que aquesta situació lamentable sigui,
d’alguna manera, culpa nostra. Si deixem que sorgeixin les nostres reaccions naturals,
després ens sentim culpables per actuar d’un mode incontrolat. Si no actuem, el nin o la
nina ens causa més mal i ens frustrem encara més.
Hi ha persones que aconsegueixen treballar eficaçment amb infants difícils,

tenen un mode natural de tractar-los, un coneixement intuïtiu del plantejament correcte
que convé adoptar quan es produeix un esclat d’agressivitat. A la majoria de nosaltres
ens seria difícil adquirir la seva destresa perquè és molt subtil i està més enllà de
l’anàlisi, però podem realitzar algunes accions que ens permetran manejar certes
situacions difícils.
És probable que ja haguem discutit sense èxit nombroses idees i plantejaments

amb psicòlegs, treballadors socials i altres professionals. No obstant, hauríem de
respondre a aquesta pregunta: quan ens hem vist en certa situació on s’ha hagut de
prendre una decisió instantània, com hem arribat a ella?
La decisió instantània i imprevista probablement és va basar en tot el que havíem

experimentat directa o indirectament en el passat, les experiències vitals i en el moment
de la intuïció, són el resultat de la nostra experiència total.
Per això, és important reconèixer que, si existeix dificultat per tractar amb un nin
o nina, pot ser que necessitem preparar-nos un poc millor. Tal vegada necessitem més
observar-nos a nosaltres mateixos que observar al infant. Això pot semblar una forma
errònia d’actuar, però quan ho fem ens sentim més forts i més capaços d’enfrontar-nos a
un nin o nina difícil.
En primer lloc necessitem estudiar les idees que altres persones han tingut sobre
aquesta força nebulosa, però que pot ser explosiva, que anomenem agressió. Quan
haguem començat a pensar sobre la naturalesa de l’agressió, haurem donat la primera
passa cap al seu control, ja sigui en nosaltres mateixos o en el nin agressiu.
Començarem a veure’l des de fora, tractant-lo com un fenomen humà en el que no hem
d’arribar a implicar-nos necessàriament, observarem el fet des de un perspectiva
objectiva.
És impossible estudiar la conducta difícil sense suggerir de mode immediat

solucions. A la segona part del curs ens centrarem amb elles, després d’examinar els
assumptes tractats a la primera part, estudiarem un nombre de directrius útils pel
tractament d’aquestes conductes agressives.
5
Amb l’experiència acabarem formulant les nostres pròpies solucions pràctiques

que sempre funcionaran millor que les idees suggerides per altres persones, en especial
si han sorgit de la pròpia experiència i de la lectura.
Un dels més antics debats sobre els éssers humans és si són com són degut al
mode en que han estat educats o per que han nascut així: és la controvèrsia “naturalesa
en front educació”. Tot i que les decisions que prenem en la vida es basen en el que
hem experimentat, hi ha implicat un altre factor. Quantes famílies coneixem en les que
hi ha tres o quatre infants en els que dos estan ben adaptats i l’altre és molt difícil de
manejar? Sembla que, tot i a gaudir de la mateixa vida familiar, hi ha nins o nines que
reaccionen de manera distinta a l’atenció i l’amor dels seus progenitors.
És vera que cada infant està en condicions diferents segons la seva posició
familiar, però aquestes grans diferències no poden ser explicitades així totalment.
Un infant és agressiu perquè fou educat de certa forma o ja va néixer així? Va ser
un nin difícil des de el principi? Va reaccionar de forma distinta als altres fills de la
família? Ha estat sempre agressiu? Les respostes a aquestes preguntes determinarà el
nostre plantejament.
Si creiem que el mode en que criem als nostres fills i filles els fa agressius, per
evitar-ho hauríem d’examinar com ho hem fet i intentar fer els canvis necessaris. Si
creiem que els nins poden néixer amb un grau insòlitament alt d’agressivitat en el seu
caràcter, llavors veurem com podem ajudar-los a afrontar la seva tendència a agredir.
Podem inclús a considerar si la seva situació necessita tractament mèdic.
Durant els darrers segles, aquests assumptes han estat debatuts per algunes de les
ments més brillants del nostre temps. Examinem les seves teories amb més detall.
Instints
Tots ens hem meravellat pel mode en que un vedellet o un pollet recent nats
coneixen amb exactitud on trobar el seu primer aliment, o el mode en que un nadó sap
com cridar l’atenció sense ser capaç de parlar, ells saben de manera instintiva com
sobreviure. Les accions i reflexes necessaris estan inserits des de el naixement. Tenen un
instint de caça i un instint de lluita; un desig innat d’adquirir coses, competir,
simpatitzar. Tenen una tendència natural a imitar i tenen por.
Des d’aquest punt de vista, el infant molt agressiu se’l veu com una persona que
ha nascut amb un fort instint d’agressió que forma part del seu caràcter.
Que entenem per instint agressiu? Alguns veuen l’agressivitat com una força
reprimida per comportes, que de tant en tant es veuen desbordades. Altres ho consideren
com una forma d’energia, com el gas en una càmera, que de tant en tant pot ser
alliberada en quantitats variables.
Alguns creuen que els éssers humans tenen un instint natural de mort, un impuls
innat a l’autodestrucció, per alliberar-se de les tensions de la vida. Això està en conflicte
també amb la seva necessitat important de crear i preservar la vida. L’agressió pot
interpretar-se com el resultat de que el instint de mort està bloquejat pel instint
6
d’autoconservació.
No obstant, en totes aquestes teories podem veure un tema comú: l’agressió no

és una reacció a les coses que passen en voltant a una persona, sinó a un impuls innat i
incontrolable, les éssers humans naixem amb un instint agressiu.
Si pensem amb el nin o nina agressiu que coneixem, diríem que la seva conducta
és imprevisible, i que l’agressió que ens espanta quan el nin o nina esclata no sembla
provenir de cap part?
No només els teòrics del passat creien que l’agressió és una característica innata
dels éssers humans, els neurofisiològics han propugnat la psicocirurgia com una solució
per la conducta violenta; altres especialistes han conclòs que les respostes agressives
dels adolescents se poden atribuir a nivells alts de testosterona.
Alguns investigadors creuen que vàries parts del cervell controlen els impulsos
tals com l’agressió o la fugida; afirmen que els esclats d’ira es poden activar o inhibir
mitjançant l’estimulació elèctrica. Veuen l’agressió com un estat d’equilibri, que
anivella les parts activadores i inhibidores del cervell. L’estimulació elèctrica o la
malaltia altera els circuits cerebrals i el resultat és un esclat d’agressió.
Si es rebutgen aquestes teories, s’hauria d’acceptar que el nin o nina està malalt
i necessita alguna forma de medicació, però tot i a la seva sensació de frustració total,
els pares esperen un altre tipus de solució. La teràpia com fàrmacs s’ha de considerar
sempre com a darrer recurs.
Conducta
Un altre grup d’experts creu que totes les accions estan determinades per
l’experiència de la vida. El infant agressiu ho és degut a la seva experiència vital i a la
seva educació.
Els conductistes creuen que els éssers humans actuen sempre en el seu propi
interès i que, per això, és possible modelar i controlar la conducta. Si volem que un nin
o nina es comporti d’un cert mode, hem de reforçar aquesta conducta recompensant-la.
Quan es porti malament, es pot eliminar aquest comportament no fent-li cas. Un infant
és agressiu per que quan s’ha comportat així, la gent li ha prestat atenció, i, d’aquesta
manera, ha reforçat l’agressió. Si rep atenció només quan no és agressiu, es tornarà més
sociable.
Els esclats agressius són considerats per alguns conductistes com el resultat de la
frustració. Si un infant vol fer alguna cosa i se li impedeix fer-ho, el resultat serà un
esclat agressiu, que pot prendre la forma de violència física o verbal. Aquest tipus
d’agressió és el que causa major ansietat.
La intensitat de l’agressió d’un nin es veu relacionada de mode indirecte no

només amb el nivell de la seva frustració sinó també amb la seva percepció de la
injustícia o del rebuig. La conseqüència és que si un infant té un esclat d’agressió,
hauríem d’estudiar amb més cura que és el que pensa. El important per nosaltres pot ser
irrellevant per ell, el seu esclat tal vegada sigui una reacció al veure’s frustrat en el seu
intent d’aconseguir un objectiu que desconeixem.
7
Arribar a un acord
Es probable que els pares es posin d’acord i diguin que el seu fill o filla ha estat
agressiva des de sempre, però pot també pensar-se en esdeveniments que podrien haver-
lo fet ser pitjor. Aquesta és la postura assumida per un altre grup d’experts, coneguts de
mode col·lectiu com els psicoanalistes, els quals creuen que el caràcter d’una persona és
una combinació de la seva personalitat única i de la seva experiència amb el món. Els
éssers humans, segons aquesta teoria, neixen amb certes qualitats, i les dificultats
viscudes poden haver crear característiques tals com tossuderia o debilitat.
Els éssers humans tenen una tendència innata a l’amor i a la destrucció, aquestes
tendències o impulsos varien d’un infant a un altre des de el naixement, però també des
del començament de la vida, el nin o nina interactua amb el món que l’envolta.
Els pares poden estar d’acord amb aquesta teoria, poden dir que és impossible
marcar una línia divisòria i que el seu fill és agressiu i difícil només perquè va néixer
sent així. Saben que han passat coses en la seva pròpia vida que han afectat el seu
comportament, que el seu fill difícil ha nascut amb una personalitat bastant més fràgil
que la majoria, i que ha tingut dificultats per afrontar la vida. El seu alt grau de
frustració es reflexa en els esclats d’agressivitat. La gent reacciona a la seva conducta
amb la mateixa intensitat i ell és reforça.
Les necessitats del infant
Si els pares consideren que no han satisfet les necessitats dels seus fill i que
aquest és agressiu pel mode en que l’han criat, haurien de pensar que cada ésser humà
és únic i que el seu fill o filla es va separant dels pares. Neix amb la seva pròpia
personalitat i s’ha d’acceptar això i ajudar-lo a afrontar la seva agressivitat. No obstant
això, si se és lo bastant fort com per admetre que es poden haver comès errors amb ell,
convé avaluar-los de manera més sistemàtica.
Constantment sentim parlar de nins i nines amb necessitats especials, i val la

pena mencionar que tots les tenim i hem d’evitar tornar-nos molt agressius o retrets.
Algunes d’aquestes necessitats que, si no es satisfan, poden provocar en els nins una
conducta difícil són:
1. Necessitat de tenir una imatge clara del món. Un infant que necessita
sentir que hi ha unes persones en la seva vida a les que sempre pot acudir.
Certs fets han de passar sempre; certes normes s’han d’aplicar sempre. Ell ha
de saber on està en relació amb tot el que l’envolta. Necessita un mapa del
seu món personal, que pugui reconèixer i on l’agulla de la brúixola no canviï.
Necessita ser capaç de trobar el seu camí.
2. Necessitat de tenir un objectiu. Un infant necessita tenir un nivell
d’expectatives per actuar. Necessita saber que hi ha certes regles que estan
fora del seu abast, que no poden ser qüestionades. Necessita sentir que hi ha
certs objectius que ha d’aconseguir. Aquests objectius tenen a veure amb els
interessos dels altres i no només amb ell mateix.
3. Necessitat de sentir-se part de les coses. Un infant necessita tenir una
sensació de relació. Necessita ser capaç de veure’s com una part d’un
conjunt. Necessita sentir que és valuós per tots els altres, que forma part
8
d’una xarxa de relacions, una xarxa que li doni un sentit a la seva identitat.
Necessita pertànyer.
4. Necessitat d’estimulació. Un infant necessita estímuls, això l’ajudarà a
desenvolupar el seu llenguatge i el seu pensament abstracte. També l’ajudarà
a desenvolupar el seu autocontrol. El tedi profund pot conduir a greus
problemes, s’ha sabut que infants que es mutilen o inclòs maten a altres en
un intent de donar sentit a la seva existència.
5. Necessitat d’arrelament. Un nin necessita estar vinculat amb la seva mare,
sobretot a les fases inicials de la infància, li aporta un punt d’ancoratge pel
desenvolupament futur. Amb aquesta base, es pot arribar a ser una persona
autònoma, amb un sentit d’independència, de lliure voluntat i d’autocontrol.
Si no s’estableix el vincle amb la mare o amb una altra persona significativa,
pot més tard intentar formar una relació similar amb altres persones i intentar
controlar als altres (sadisme) o ser controlat per ells (masoquisme). Pot
tornar-se autosuficient o tenir ànsia de destruir.
6. Necessitat d’amor. El sentit d’amor, o d’acceptació incondicional, està
inserit en el procés de vinculació amb la mare o la persona significativa. No
obstant , també es pot aconseguir d’un mode un poc diferent amb altres
persones. L’acceptació incondicional no és l’únic component necessari, es
important reconèixer que amor significa cura, i que això significa intentar
satisfer totes les necessitats que ja hem mencionat.
Necessitats dels nins i nines

● Una imatge clara del món
● Un objectiu a la vida
● Sentir-se part de les coses
● Estimulació
● Arrelament
● AMOR
Hem de demanar-nos fins a quin punt s’han satisfet aquestes necessitats en el

nostre fill o filla. Això ajudarà a trobar la resposta. Els pares d’un infant agressiu i
difícil, hauran d’acceptar la part que tenen en els seus problemes. Això els farà sentir-se
bé, ja que la majoria de gent no s’enfronta amb la veritat i el nin o nina sofreix per
alguna cosa de lo que no té la culpa. La vida ens tracta a tots de mode diferent i
probablement moltes circumstàncies han escapat al nostre control.
9
Un professional que tracta amb fills d’altres persones, hauria de saber fins a quin
punt és complicat criar un fill o filla. Pot ser fàcil per qui tenen el temps i els recursos
necessaris per prestar atenció als seus fills, però no ho és pels que han d’atendre a altres
necessitats bàsiques com alimentació o habitatge. Quants més recursos tingui una
persona a la seva disposició, menys probable és que es torni agressiva.
Moltes persones de la nostra societat tenen la sensació de sentir-se inermes, a

mercè de forces econòmiques i socials sobre les que no sembla tenir cap control. Per
això, els infants que creixen sovint en un ambient de violència i troben difícil adaptar-se
al model de conducta esperat a l’escola o a la societat. Actuen de l’única forma que
coneixen: són agressius, hostils i exigeixen una atenció d’un mode esgotador. Es senten
insegurs i infeliços, estan cansats, incapaços de concentrar-se i molt volàtils i atacarien
de mode físic o verbal a qui els amenaci d’alguna manera. Vegem el mode en que tots
actuem davant una amenaça.
Sentir-se amenaçat
Tots utilitzem certes tècniques quan ens sentim amenaçats, si algú ens tira una
cadira, ens apartem per evitar-la, o si els nostres reflexes són bons, la podem tornar.
Però hi ha situacions no físiques en que utilitzem mecanismes més subtils. Reaccionem
amb aquestes tècniques més complexes i quan algú ataca la imatge que tenim de
nosaltres mateixos. Per nosaltres és vital protegir la nostra pròpia imatge.
Si tenim una autoimatge sòlida, si sabem qui som i quina funció estam
desenvolupant en un món definit amb claredat, llavors podrem resistir l’atac; però, si
estam insegurs, si la nostra pròpia imatge és dèbil, llavors interpretarem moltes
interaccions com una amenaça i reaccionarem de mode agressiu. En un sentit ampli, hi
ha tres tècniques que podem utilitzar per defensar-nos:
1. Contraatacar amb agressió verbal o sarcasme

2. Distorsionar la informació per a que s’adapti a la nostra finalitat
3. Evitar el que no volem sentir
10
Quan pensem en un infant agressiu, hem de veure’l com una persona vulnerable
que reacciona de mode defensiu a gran part del que se li diu. Pel fet que és més petit que
nosaltres, no només reacciona amb agressió verbal, sinó que pot atacar-nos físicament.
Distorsionarà la informació que considera inacceptable; el que li diguem sobre les seves
amistats serà interpretat com una crítica i sentit com una amenaça, estam atacant el seu
món i ell ho defensarà.
Sovint evitarà situacions que plantegin una amenaça, pot negar-se a anar a l’escola
o d’excursió. Pot contenir els seus sentiments, no expressar-se per por a destruir el món
tal i com ell ho percep, pot evitar assumptes del mode més obvi, retirant-se al seu món
d’apatia o fantasia, o pot actuar del mode que és, en aparença, totalment estrany i no
està relacionat amb qualsevol amenaça que podem percebre. D’aquesta manera, estarà
desplaçant els seus sentiments.
Tot i que la seva conducta pot semblar aliena, hem de recordar que no és un
extraterrestre, tots tenim les mateixes característiques essencials, però tenim diferents
trets de personalitat. Els nins i nines difícils estan proveïts d’un grau bastant alt de
sensibilitat i les seves reaccions defensives són, per tant , intenses.
Amenaça
Quan un infant es sent amenaçat, pot reaccionar amb
AGRESSIÓ FÍSICA
per això pot
● Utilitzar l’agressió verbal o el sarcasme

● Distorsionar la informació per adequar-la a les seves
finalitats
● Evitar el que no vol sentir
● Mostrar una conducta estranya
És fràgil i vulnerable i
AQUESTS SÓN ELS SEUS MECANISMES DE

DEFENSA
Ira
Molts d’infants tenen un temperament fort, en els petits, això s’accepta com una
conducta normal i s’aborda. La conducta desapareix, en general, perquè s’ignora amb
facilitat.
Però ens preocupem per un infant el qual el seu esclat d’agressivitat és d’un altre
tipus. Quan aquest infant fa una enrabiada, és impossible ignorar-lo, tot i que just sigui
per seguretat personal. L’agressió que sorgeix en aquests casos té una altra
característica, ja que s’ha descrit com agressió d’ira, que no és el mateix que
11
l’agressivitat necessària per sobreviure. Normalment som agressius quan volem

defensar-nos o quan necessitem aconseguir coses com l’aliment. No obstant, en
l’agressió amb ira estam emocionalment revoltats. En casos extrems, la recompensa per
la nostra agressivitat pot estar el mal que causem a l’altra persona.
És molt possible que els infants molt agressius actuïn així en un intent per
experimentar la sensació d’existir. Les reaccions que reben de qui els envolta reforcen
aquesta conducta i, en conseqüència, arriben a associar el mal a les altres persones amb
l’experiència gojosa de la interacció social. Aquest pot ser l’únic mode que coneixen
per arribar als altres.
Casos d’agressió com aquests són molt difícils de tractar, quan més vulnerables
són els infants , més expressaran la seva ràbia i més intensa i greu serà la seva reacció.
Disparadors de l’agressivitat
Quan un infant sent que:
● Algú està interferint en els seus objectius

● El critiquen a ell o a les seves amistats
● És tractat de mode injust o de manera negligent
Reaccionarà amb
IRA
Els infants examinen els motius quan han de decidir si una situació és injusta o no,
llavors apareixerà la seva ira. Haurien d’expressar-la d’un mode acceptable, si no ho
aconsegueixen, la seva frustració per no aconseguir els objectius desembocarà en un
esclat de violència. S’ensenya a molts d’infants a controlar excessivament la seva ira
més que a expressar-la d’un mode acceptable; si desitgem ajudar a un infant a no sentir-
se frustrat, li hem d’ensenyar com ha d’expressar els seus pensaments i com negociar.
Sovint es suposa, erròniament, que tots els nins i nines són capaços de negociar, ja que
això és un instint natural. Si un infant no ha tingut la oportunitat d’interactuar amb els
altres, o si ha estat exposat a interaccions agressives, necessitarà que se li ensenyin
aquestes destreses.
Conclusió
És evident que hi ha varis plantejaments distints davant un nin o nina difícil,

només n’hem tractat alguns, però les idees sobre l’agressió que hem mencionat han de
dur-nos a tenir en compte certs aspectes importants en la pràctica.
En primer lloc, existeix la teoria de que naixem amb instints innats, inclosa
l’agressió. Després existeix la idea de que podem ajudar a un infant agressiu
recompensant la seva bona conducta i prestant poca atenció als seus esclats
inacceptables. Finalment, examinem el mode en que tots intentem defensar-los i
12
reconeixem que els infants vulnerables fan això més que els altres.
Hem estudiat el concepte d’agressió amb ira i hem reduït els seus disparadors a
tres àmplies categories. De mode immediat proposem alguns suggeriments pràctics:
● Si podem parlar a un infant al començament del dia o d’una lliçó i discutim en

termes senzills quins són els seus plans, i si podem assegurar-nos de que no es frustri al
fer-los possible, avançarem molt per evitar els esclats agressius.
● Si podem respectar-lo a ell i les seves amistats, i prestar atenció a la seva

sensibilitat en aquest àmbit, també evitarem una reacció negativa.
● Si expliquem amb molta claredat i de mode senzill les normes fonamentals per
la seva conducta, i si som conseqüents en la nostra aplicació de les mateixes, impedirem
que senti que s’ha produït una injustícia i no reaccionarà amb agressió.
● Sobre tot, si podem mantenir el nostre objectiu, que és comprendre’l i ajudar-lo,

el nin o la nina captarà el nostre esforç i mai dubtarà del nostre intent. Es improbable
que reaccioni amb esclats agressius.
● Si podem reduir al mínim el nombre d’esclats agressius i l’elogiem, l’animem i

li prestem l’atenció en altres moments, començarà a aprendre com relacionar-se amb
nosaltres d’un mode positiu i gojós. La seva conducta no desitjada desapareixerà.
13
2. L’agressivitat en la infància
Amb freqüència, els pares i els professionals es senten insegurs respecte a si

deuen o no preocupar-se per la conducta d’un infant. Tot i que hi ha un model general
de creixement infantil, cada nin o nina es desenvolupa a ritmes distints i amb diferents
rumbs. Per això, sempre existeix una temptació de suposar que un nin creixerà de mode
natural a pesar de qualsevol problema.
Els pares d’un infant que té grans esclats d’agressivitat, o un professor que ha
d’enfrontar-se amb aquests problemes de conducta, comprendran la necessitat de ser
realistes. Moltes famílies i professionals eviten afrontar l’assumpte fins que és massa
tard. Tenen la desagradable sospita de que no tot va bé, però reprimeixen qualsevol
pensament que els plantegi complicacions tement que la seva conducta pugui ser vista
com un reflex sobre elles. Si el nin o nina posa en perill la imatge que ells tenen de si
mateixos, el seu mecanisme de defensa d’evitació es posa en marxa: la conducta
anormal es nega amb observacions com: “bé, els nins són nins” o “les nines passen per
aquestes fases, ja es sap”.
Els professors i professionals de l’atenció infantil treballen sovint amb el suposat

que haurien de ser capaços de manejar la conducta de qualsevol infant. Tenen la
percepció errònia del que significa professionalitat i poden no estar disposats a admetre
que certs infants els plantegin greus problemes. Tampoc ajuden els directors i psicòlegs,
poc inclinats a reconèixer que pot haver alguna causa de preocupació. La seva resposta
inicial a uns pares o professors que han sentit la necessitat de fer alguna cosa és, molt
sovint, dir que forma part del procés de maduració. Sospitem que en realitat no saben
que fer i esperen que amb el temps, la conducta agressiva del nin o nina desapareixerà.
Els pares, frustrats davant la passivitat del pseudo – professionalisme, es

sentirien molt més recolzats si sabessin que alguna altra persona considera que el seu fill
és difícil de comprendre i tractar. Mentre, la conducta del nin o nina empitjora encara
més quan aquest interpreta la inacció com absència de control extern o com una
aprovació de la seva agressió. La conducta d’un infant és reforça sempre amb
l’acceptació tàcita, tot i que pot reforçar-se a més per una reacció intensa de l’adult, que
fa tot el possible per evitar afrontar la conducta. Durant molt de temps es poden haver
tolerat incidents, però el ressentiment s’acumula a mesura que l’adult, en un intent
d’evitar l’estigma de tenir un fill o filla difícil, s’autoconvencen de que el nin o nina
només està passant per una etapa transitòria. Per això, no es duu a terme la intervenció
necessària, que indicaria al nin o nina que algú es preocupa per ell i li donaria una
sensació d’estar controlat.
De manera inevitable, arriba el dia en que l’adult es dóna per vençut, s’alliberen
sentiments de vergonya, desemparo, i rebuig. En el cas d’estrès prolongat provocat a un
adult per un infant, el mal pot ser greu.
Degut a les fortes emocions que es senten en tals enfrontaments, el mode de

conducta pot tornar-se persistent i autorreforçar-se. Si la conducta persisteix a l’edat
adulta, és probable que continuï amb la següent generació. Per això , és important que
quan els progenitors, professors o professionals de l’atenció infantil es sentin estressats
per un infant, passin a l’acció. Haurien de cercar ajuda, i els professionals als que
14
recorrin haurien de reconèixer que si no es fa res, es pot haver perdut una oportunitat
d’evitar, més tard, gran quantitat de problemes. El recolzament mutu mitjançant
l’escolta és una part crucial de qualsevol programa de tractament.
Quan ens sentim estressats per un infant, no veiem en claredat, és el nostre propi
estat mental el que necessita atenció? Podem haver tingut un dia bastant dolent, podem
sentir que estam envellint...
Hauríem de destacar aquests pensaments, si som pares, hauríem de confiar amb

la nostra intuïció, ja que és un activador molt infravalorat; si som mestres o
professionals de l’atenció infantil, hauríem de reconèixer que quan ens sentim
estressats, hauríem de passar a l’acció. És quan s’ha d’intensificar el treball en allò que
estem sent negligents. Quan hem tingut un dia dur o veiem que és difícil resistir al nin,
llavors hauríem de considerar especialment important cercar ajuda. Si estem baix un
cert grau d’estrès personal, descobrim que és difícil tractar d’un mode positiu a un
infant agressiu.
Anem a veure com és produeix l’agressió en el desenvolupament normal de la

infància per a ser capaços de situar en algun tipus de context al infant.
Agressivitat en la primera infància
Quan un infant neix, només està preocupat per les seves pròpies necessitats,
l’únic que és real per a ell, és la seva persona. Té necessitats corporals, sensacions
físiques i pensaments, no és relaciona amb les persones d’una manera afectiva, sinó que
les veu d’una manera intel·lectual com part del sistema que ell necessita per a
sobreviure.
Aquesta preocupació del infant per les seves pròpies necessitats és en general
acceptada pels pares. La vinculació cap a ells és considerable, l’acceptació total d’un
acte egoista i no recíproc mai és produeix en una altra moment. És la base de l’amor que
existeix entre el progenitor i el nadó, i encara que la intensitat de la relació fos breu,
forma la base del nin cap a la maduresa i l’edat adulta.
Si el procés de vinculació no és produís, aquest es veuria afectat en el

desenvolupament del nadó. Això no vol dir que, com a resultat, el nin o nina serà
excessivament agressiu en la vida. És molt possible que sigui capaç d’afrontar-ho
correctament; on la seva capacitat per a fer-ho dependrà de si és fràgil o resistent en
l’apartat emocional. Dit d’una altra manera, dependrà de la preparació personal al
néixer.
El progenitor d’un infant agressiu haurà de tornar a pensar en l’època que el

nadó va néixer: plorava molt?, quan l’agafaven en braços per calmar-lo, plorava més?,
recorda que era impossible donar-li suficient aliment per a mantenir-lo tranquil? en
general, podria descriure’l com un nadó tranquil o estava sempre agitat i angoixat?
El més important seria intentar recordar el nostre propi estat d’ànim durant
l’embaràs i quan va néixer el nostre fill o filla. Fou aquesta una època feliç de la vida, o
la situació era inestable. Quan més inestable i insegura estàs la mare, més difícil li
hauria estat atendre a aquest nou ésser humà centrat en si mateix i tan exigent. Tal
vegada ell no hagi sentit totalment aquest nivell de seguretat necessari per el
15
desenvolupament cap a la independència i el control personal.
Els pares no haurien de considerar-se totalment responsables de la conducta

agressiva del seu fill o filla que nasqué amb capacitats i debilitats en les que no es pot
intervenir. La tendència a desenvolupar nivells inadequats d’agressivitat es basa en la
capacitat personal d’afrontar les exigències de la vida. Pot estar relacionada amb el
naixement i condició física. Els naixements difícils poden causar cert nivell de disfunció
orgànica, i les malalties físiques en la primera infància poden produir una excessiva
agressivitat. Un infant hauria de ser examinat per un metge si està causant problemes de
qualsevol tipus; és molt possible que se li administri la medicació idònia i que les
dificultats arribin a ser considerades com a necessitats especials. L’agressivitat està
associada en ocasions, en discapacitats físiques i psíquiques, i llavors s’hauria de veure
com un símptoma de frustració. Si és possible alleujar la discapacitat primària,
disminuirà la seva tendència a ser agressiu.
Agressivitat en la segona infància
Créixer en qualsevol sentit suposa cert grau d’agressivitat, si haguéssim nascut

sense agressivitat, seriem incapaços de sobreviure a les fases inicials de la nostra vida, i
no podríem avançar en el nostre desenvolupament. L’agressivitat procedeix d’una
tendència innata a créixer i dominar el món que ens envolta, es pot considerar com una
característica de totes les formes de vida.
Una inquietud comú entre els pares és que el seu fill o filla no sigui
suficientment agressiu, per exemple, es preocupen de que no pugui defensar-se quan
vagi a l’escola; poden dir-li que es defensi si algú l’ataca, però la seva ansietat si no
decideix lluitar pot generar-li una intensa sensació de rebuig. Tal vegada el infant
s’aparti a un món de fantasia degut a les exigències dels pares, amagant-se en un escut
protector intentant mantenir la seva autoestima.
Aquest model de conducta adulta té els seus orígens en la idea de que, per a
sobreviure, és essencial ser agressiu. Necessitem certa agressivitat per a controlar el
nostre entorn i arribar a ser independents. L’agressivitat augmenta quan més retrocedim
cap a la infància, quan envellim, arribem a tenir més control i depenem menys dels
altres, així doncs ens sentim menys i no és tan probable reaccionar d’una manera
agressiva.
Als dotze mesos, un infant comença a mostrar agressivitat instrumental, dirigida

cap als companys i en general refereix a les joguines i propietats. Està començant a
imposar-se sobre el seu entorn, on el centre d’atenció a comença a desplaçar-se cap als
objectes del seu ambient. D’alguna forma, el infant veu aquests objectes com una part
de si mateix, per tant, qualsevol que intenti endur-se’n les seves joguines és considerat
com a una amenaça a la seva identitat. Aquest fenomen com altres qualitats humanes
persisteix durant tota la vida en diferents formes, i on pocs adults poden negar la
satisfacció de posseir objectes.
Quan un infant s’atraca al cinquè o sisè any d’edat, canvien les característiques
de la seva agressivitat. Resulta menys probable que utilitzi la violència física per a
aconseguir els seus objectius i reaccionarà amb ira només si pensa que està sent atacat
d’una manera intencionada.
16
En els anys de l’educació infantil, el infant adquireix destresa a l’hora de

percebre les intencions de qui els envolten. Aquesta destresa es desenvolupa per a que
es produeixi un intercanvi verbal abans de que comprengui el que la persona adulta ha
de fer. Abans d’aprendre a parlar en nin o nina té un llenguatge receptiu; l’habilitat de
saber el que un vol dir quan li diuen alguna cosa. Així doncs, serà capaç de captar una
situació molt abans d’anar a l’escola, o la intenció d’una altra persona es el que pot
desencadenar la seva agressivitat.
El grau d’amenaça que experimenta o sent està relacionat de mode directe amb
el seu nivell intrínsec de fragilitat. Això, a la vegada, s’haurà vist afectat per les
circumstàncies de la seva vida, així, tots els infants reaccionen de mode distint i
perceben la intenció de manera única.
Tipus d’agressió infantil
S’ha observat en les escoles infantils que hi ha tres grans categories d’agressió
entre els infants.
El primer grup, és el d’aquells nins i nines que, quan juguen es tornen físicament
salvatges i fora de control. La seva agressivitat és molt tosca i intimidadora, però és
limita a situacions de joc que en general impliquen fantasia. En altres moments, són
tímids, parlen relativament poc i fan escassos intents per organitzar als altres i tenen poc
èxit a les disputes.
El segon grup, fa referència a infants físicament agressius en les bregues i són

molt dominants. S’especialitzen en molestar als altres, i sense ser provocats dirigeixen
repetidament l’agressió contra la mateixa persona, molestant i amenaçant de manera
contínua. Parlen poc, i quan ho fan, sovint xiuxiuegen. Estan entre els nins més violents
i agressius.
El tercer grup, és el dels infants que són agressius i dominants en el moment de

parlar, però no són físicament violents i la seva agressió es produeix fora de les
situacions de joc. En general, els altres infants els veuen com avorrits degut a la seva
preocupació per ells mateixos. Són considerats com millor adaptats socialment i tenen
un nivell relativament baix d’agressivitat i mostren poca violència en totes les
situacions. Poden resultar persuasius, no només dominants, i tot i que parlen molt,
poden ser bastant interessants.
Aquests models de conducta perduren en general fins els set o vuit anys.
Agressivitat en nins i nines
La diferència entre els nivells d’agressió en nins i nines apareix en el segon any
de vida. Els estudis realitzats han descobert que és més probable que els nins es vengin
més amb agressió física quan són atacats o quan algú interfereix en els seus objectius.
Els tipus d’agressió observats en les escoles infantils són més destacats en nins que en
nines. Els estudis revelen, que en general, els nins són més actius, obertament agressius
i combatius que les nines, i que també provoquen respostes més agressives d’altres nins.
Entre els nins hi ha un major grau de competitivitat i són més venjatius que les nines.
No obstant, no s’hauria de suposar que aquest mode de conducta sigui per
17
complet d’origen biològic. La raó per la que els nins reaccionen d’aquest mode
predominant és perquè reben molta més atenció que les nines quan es tracta de la seva
conducta agressiva. Els pares esperen que ells siguin més agressius que elles; els nins
sempre seran animats a ser al·lots, l’agressivitat és un estereotips masculí.
La societat exerceix influència sobre el desenvolupament d’un nin per les seves
definicions culturals i, en particular, pel mode en que atribueix funcions a homes i
dones. Els nins estan exposats a les seves tradicions des de el moment que neixen.
Trastorns del creixement
Ja hem mencionat que es aconsellable que el infant agressiu sigui examinat per
un metge, això és vàlid a qualsevol etapa del seu creixement. El nin o nina que està
produint problemes se’ls està causant a si mateix i la seva conducta difícil tal vegada
podria curar-se amb rapidesa just amb una revisió mèdica. Un infant que de cop
comença a tenir esclats d’agressivitat, pot haver sofert un accident, es pot haver fet un
cop fort al cap i molts d’aquests incidents passen sense que els pares o el professorat se
n’adonin. També pot començar a ser agressiu quan és incapaç de fer la seva tasca, i això
pot estar causat per la seva incapacitat per veure o sentir-hi bé. Sovint, un infant només
comença a ser molt agressiu quan comença a anar a l’escola perquè pot ser que
consideri que el treball que li assignen és molt dur, o que hi ha un altre nin o nina de la
seva classe que li planteja una amenaça. Pot ser que altres nins o nines tinguin coses que
a ell li agradaria tenir, que li fan befa, a lo millor sent que el seu professor li té mania i
que està actuant d’una forma injusta. Si no pot complir els seus objectius per triomfar en
el treball que els seus companys fan, també pot reaccionar amb un esclat agressiu.
Aquests són alguns dels disparadors que hem exposat al capítol anterior i dels
que els adults a cops no som conscients.
Quan en nin o la nina es desenvolupa, pot tenir a més de les molèsties del
creixement que l’afecten sense saber perquè, també pot tenir dificultats per tractar-se
amb els seus germans o germanes; els infants rara vegada s’adapten a les debilitats dels
altres, i els que són molt vulnerables es veuran afectats d’un mode subtil. Pot ser molt
sensible a qualsevol forma d’estrès en l’estreta dinàmica d’una família, on sovint
s’alliberen amb agressivitat les emocions.
Pot estar molt avorrit o li falta qualsevol tipus d’estimulació; també pot enyorar
les rutines habituals d’una vida familiar normal i la presència d’adults i nins que poden
arribar a ser significatius per ell.
Rabietes
A diferència de gran part de la conducta, la rabieta no s’aprèn; a una etapa molt

primerenca, la seva finalitat és assegurar que li satisfacin les seves necessitats. En la
infància, la mare respon a les seves demanes, però a mesura que es fan grans, li presta
menys atenció pel que el nin comença a utilitzar altres mètodes de comunicació.
Els menors de cinc anys tenen rabietes amb freqüència, destrueixen les seves
propietats, lluiten i lleven coses que pertanyen a altres infants. Són desobedients, diuen
mentides i molesten amb la seva fanfarroneria. En general no hi ha motius per
preocupar-se, perquè el nin o nina està passant per una complexa sèrie d’etapes cap a
18
mètodes acceptables de negociació i comunicació. Però si les rabietes són massa fortes i
freqüents, i si persisteixen després d’aquesta edat, llavors s’haurien d’emprendre
accions.
TRASTORNS DEL CREIXEMENT

MÈDICS:
● Complicacions en el part ● Vista

● Malalties de la infància ● Oïda
● Estat físic ● Lesions, conegudes o no
ESCOLA:
● Incapacitat per fer la tasca

● Un professor injust
● Molèsties d’altres companys
CASA:
● Tensió per la dinàmica de la família

● Avorriment
● Carència de consistència
Cada pare o mare, sabrà quan s’ha aconseguit el nivell de gravetat, serà quan
s’hagi arribat al seu nivell de tolerància a la frustració, serà quan comenci a sentir que
no pot afrontar-ho més i que està a punt d’esclatar.
La mestra o professional de l’atenció infantil aconseguirà calibrar la gravetat de

la situació pel grau d’atenció que ha de prestar a un sol nin. Si considera que d’altres
nins estan començant a sofrir degut a la seva conducta, serà senyal de que aquest
alumne té necessitats especials. En particular, si s’està convertint en un perill per a si
mateix o pels demés, s’ha d’actuar. Si la mestre es sent baix un estrès greu per causa del
nin, és urgent que s’avaluïn les necessitats d’aquest.
Pot ser que el nin hagi rebut massa atenció, que totes les seves necessitat hagin
estat satisfetes durant massa temps i que no hagi aconseguit madurar, tal vegada està
actuant encara d’una manera infantil.
Infants difícils
Els infants normals són molt més sociables que els difícils, passen més temps en
activitats cooperatives i estan disposats a compartir la seva alegria. Si mostren
agressivitat és per a protegir el normal desenvolupament de les seves activitats
cooperatives i per a delimitar la seva part en les joguines o materials que està usant.
Tendeixen a ser agressius quan es senten amenaçats, però la seva agressivitat desapareix
en gran rapidesa. La principal finalitat de les seves interaccions és el desig de jugar, ser
19
sociables i compartir experiències.
Els infants difícils s’oposen més, són negatius i molests, dominants i fanfarrons;
els de naturalesa agressiva poden ser molests, renouers i tot duna s’enfaden. O poden
mostrar una conducta exigent i molestar, plorar, i cridar l’atenció. Els dos grups de nins
agressius són molt impopulars davant els seus companys.
Conclusió
L’agressivitat és una part essencial del desenvolupament de qualsevol infant. La

necessita per a sobreviure des de el moment en que neix, i aquesta a mesura que ell
creix, canvia de matís: d’utilitzar l’agressivitat per a satisfer les seves necessitats
corporals, passa a emprar-la només quan es veu amenaçat. A mesura que s’atraca a
l’edat adulta, es refina fins a tal punt en que es disfressa en forma de subtils mecanismes
de defensa que li permeten conservar la seva identitat. Durant l’adolescència existeix
una tendència cap a un sentit del si mateix que estudiarem més endavant.
Moltes de les dificultats plantejades pels joves es podrien haver evitat estudiant
les seves necessitats durant la primera infància. L’agressivitat en la infància es torna
excessiva i inadequada quan no es satisfan aquestes necessitats. La conducta agressiva
que produeix preocupació és en realitat només una qüestió de grau: tots els nins i nines
són agressius, allò que crea problemes és la desproporció, l’agressió en relació amb
l’edat.
Si un infant és més agressiu que tots els seus amics, els pares haurien de començar
per fer-li un examen mèdic, i en particular controlar el sentits de la vista i l’oïda. Si tot
està bé, convé fixar-se amb allò relacionat amb altres molèsties del creixement. Pot ser,
que es senti angoixat per amics o familiars. A més, s’ha d’observar si existeixen
“disparadors” específics de la seva ira. Fitxant-se en les circumstàncies que envolten
cada episodi d’agressivitat, es pot trobar algun factor constant que podria evitar-se. Les
tres raons principals per les que un infant pot reaccionar amb excessiva agressivitat són:
1. Quan sent que algú està interferint en els seus objectius

2. Quan percep que el critiquen a ell o als seus amics
3. Quan considera que una situació és injusta, o que algú ha estat negligent o
descuidat.
Aquesta conducta està present en tots els infants, persisteix en els que són més
vulnerables. Per això, una senzilla solució seria que els pares i educador parlessin de
manera habitual amb el infant agressiu amb la finalitat de:
1. Aclarir els objectius per ambdues parts

2. Assegurar-se de que no s’interpreta com a crítica el que els pares diuen
3. Fixar les normes bàsiques de conducta
20
3. Causes de l’augment de l’agressivitat
El món del infant no coincideix de mode automàtic amb el tema d’una personal
adulta, podem creure que compren els nostres motius, però hem de tenir en compte que,
si això fos així, estaria actuant com un adult. No només ens desenvolupem ens aspectes
físics, intel·lectuals i emocionals, sinó que el nostre sentits de la moral i ètica necessiten
una vida sencera per madurar.
Moltíssims nins i nines, de mode particular els més fràgils, han vist agreujat el
seu estat perquè els adults no han aconseguit reconèixer que estan tractant amb infants.
Els adults poden arribar a enfadar-se quan consideren que la intenció d’un infant és ser
hostil, i això passa amb molta facilitat si el veuen com un petit adult. Per suposat,
devem mostrar el nostre enfado quan ens trobem amb un comportament inadequat. El
nin o la nina captarà aquesta reacció tot i que no aconsegueixi entendre l’explicació
lògica que intentem donar-li. Sempre hem de recordar que es un infant i que no hauria
de sentir-se rebutjat pels adults.
És important ser molt clars sobre la intenció d’un nin o nina quan es comporta
de manera inadequada, però és igual d’important tenir clars els motius quan decidim on
hauria d’estar i que hauria de fer. Els esclats de frustració i agressivitat es promouen
amb freqüència per una percepció distorsionada de la intenció.
Grups de joc i escoles infantils
Cada vegada més, les mares consideren que és necessari anar a treballar fora de
casa, però cap nega que això els produeix ansietat. Una mare o persona significativa que
deixa al seu fill per anar a treballar té una bona raó per preocupar-se. Els pares haurien
de passar tot el màxim de temps possible amb els seus fills durant els primers anys del
seu desenvolupament. En particular, la mare o la persona significativa té un vincle únic
amb el fill o filla que, si es romp prematurament, pot danyar-los a ambdós. Quan més
temps li dediqui al nin o nina en els seus primers anys de vida, més segur es sentirà i
més capaç d’avançar cap a la independència.
No obstant, convé advertir que una gran part de l’agressivitat i de la conducta

difícil es generada en els fills pels pares que es dediquen a ells en excés, durant massa
temps, perquè no permeten que es produeixi el procés natural de separació. Necessiten
al nin o nina més que al contrari, i el seu alt nivell de permissivitat pot ser molt
perjudicial.
S’hauria de fer una avaluació clara de les necessitats, tant dels pares com del
infant, quan decideixin si és o no segur per la mare o persona significativa anar a
treballar fora de casa. Seria aconsellable adoptar un plantejament sincer i donar
solucions pràctiques, és un error suposar que només les mares poden satisfer les
necessitats dels fills; és evident que el factor més important és com tractar a un nin o
nina, més que per qui és tractat.
Si ambdós progenitors treballen s’haurà d’arribar a certs acords per a que el fill o
filla sigui atès. Molts pares prefereixen que el seu fill assisteixi a un grup de joc o a una
21
escola infantil, consideren que el seu fill o filla és beneficiarà d’estar amb altres infants
de la seva edat i que, estant en grup, serà capaç d’aprendre a negociar i interactuar amb
els altres.
En el grup de joc i a l’escola infantil, es desenvoluparà la capacitat del nin o nina

per afrontar la seva agressivitat d’un mode socialitzat. Un infant de conducta difícil és
pot beneficiar molt assistint a grups de joc i a escoles infantis amb una bona supervisió,
no només aprendrà com relacionar-se amb els altres, sinó que es sentirà part d’un grup;
desenvoluparà un sentit de pertinença a un grup únic (fora de la seva família). També li
proporcionaran l’oportunitat de ser estimulat al nivell que requereixi.
No obstant, els grups de joc i les escoles infantils tant poden fomentar l’agressió
com controlar-la. Sovint, la conducta agressiva passa desapercebuda pels mestres o
educadors, mentre que s’anima als infants passius a ser més assertius. És interessant
senyalar que els petits tendeixen a imitar l’agressivitat d’altres infants més que les dels
adults. Si un nin o nina s’ha de beneficiar amb l’assistència al grup de joc o escola
infantil, els pares s’han d’implicar-se el més possible.
Els infants que són especialment fràgils no trobaran fàcil la ruptura necessària
amb els pares, poden sentir-se rebutjats o incapaços d’afrontar l’amenaça d’una situació
nova. Els pares haurien de reconèixer això i arribar a implicar-se en l’activitat del grup,
assistint de manera habitual en les etapes inicials. No haurien de donar per suposat que
el nin o nina pot ser deixat sense més, ja que poden fer falta vàries setmanes per això es
converteixi en una possibilitat. El nin o nina necessita temps per vincular-se a altres
persones significatives i el procés no es pot accelerar. Els pares haurien de mostrar
sempre un gran interès en el que el seu fill o filla està fent i haurien de dedicar temps
per parlar sobre com ha anat el dia, de manera que el nin o nina tingui oportunitats de
cristal·litzar la seva nova vida a part.
El joc i els jocs de guerra
Ningú dubta de la importància que té el joc en els nins, durant el joc, els nins i
nines comencen a ser capaços d’afrontar el món. Jugant exploren els seus sentiments i
es dissipen les ansietats; repeteix esdeveniments amb la finalitat de controlar els
resultats, practica les seves habilitats socials.
Mitjançant el joc, el infant desenvolupa la capacitat d’utilitzar el llenguatge i, a

partir de llavors, pensar de manera simbòlica. So aquesta és limita, també la seva
capacitat per la comunicació es veurà afectada. És molt possible que pugui arribar a
frustrar-se i ser massa agressiu.
Quan juguen, els infants aconsegueixen, de manera gradual, separar-se dels seus
pares. Quan el nin o nina creix, utilitza recolzaments per la transició: objectes amb els
que s’identifica i que es converteixen en una part d’ell com ho era la seva mare, tot i que
confia de cada cop menys amb ells, a mesura que troba maneres de relacionar-se amb
els altres. El progrés cap a si mateix separat es facilita mitjançant el desenvolupament
del joc.
Una preocupació d’alguns adults és que, permetent als infants tenir certs
objectes transicionals, no fomenten el desenvolupament. Aquests objectes (com la
manta preferida que s’en duu per tot i necessita especialment els vespres) se les retiren
22
sovint abans de temps. Quan el nin o nina estigui preparat, actuarà sense ells, i negar-se
a aquest recolzament només els pot causar problemes.
El joc és essencial per qualsevol forma de desenvolupament, no obstant, les

famílies i els professionals es preocupen, perquè creuen que permetent a un nin o nina
distreure’s amb jocs del guerra, amb espases i pistoles de joguina, puguin estar
fomentant l’agressivitat. Els estudis han demostrat que aquest jocs no fomenten més
l’agressivitat que d’altres, i que els infants poden ser tan agressius amb un osset de
peluix com amb una pistola de joguina. Aclarit això, creiem que, si un infant és
agressiu, probablement es tornarà encara més agressiu si sorgeix l’oportunitat.
Els estudis han demostrat que els infants agressius als qui conten relats
d’agressions i després se les donen joguines que inciten al joc agressiu, es tornen més
agressius que aquells infants agressius que se les han contant relats neutrals i se les
entrega joguines no agressives. Els adults que porten els infants a nadar o a jugar a
futbol amb la finalitat d’alliberar la seva agressivitat, sovint descobreixen que
augmenta. Basant-se en aquests fets, es pot afirmar que l’expressió de l’agressivitat no
només no tendeix a reduir-la, sinó que tindrà l’efecte contrari sobre un infant amb una
personalitat agressiva per naturalesa.
Per això, al pensar en activitats lúdiques infantils, s’hauria de tenir les idees
clares, si el nin té tendència a ser agressiu, no se li estarà fent cap bé si li proporcionem
un escenari que estimuli la seva conducta violenta. Hauria d’estar en un escenari no
agressiu on pugui experimentar plaer, així podrà començar a actuar d’un mode més
passiu.
És pot valorar si un infant s’està beneficiant d’un joc mitjançant el seu nivell de
control durant el mateix. Convé donar a un nin o nina agressiu la oportunitat de passar
pel procés del joc, tot i que se li hagin de proporcionar medis especials; així veurem
com reacciona a diferents joguines i jocs.
Quan s’ha fet una valoració detallada del nivell d’agressivitat del nin o nina, se li
pot oferir el tipus adequat de joguines i de jocs. Si no se proporcionen joguines o jocs
agressius, s’evitarà l’oportunitat d’estimular la seva agressivitat, si li donem, triarà jugar
de mode agressiu.
La major part del treball que s’aconsegueix fer amb un nin agressiu es centre en
reduir al mínim la possibilitat d’un esclat; quan més temps pugui actuar d’una manera
no agressiva, més es reforçarà la seva nova conducta.
Si exposem a un infant agressiu a:
● Activitats agressives
● Relats agressius
● Pel·lícules agressives
● Jocs de competició
AUMENTARÀ LA SEVA AGRESSIVITAT
23
Televisió i pel·lícules
Molts d’adults estan preocupats per l’agressivitat i la violència a la TV i per la

repercussió que aquesta té sobre els seus fills.
Els infants més petits són més susceptibles a la influència de la TV, tal vegada
degut a la seva inexperiència per distingir entre fantasia i realitat.
Els infants tindran tendència a imitar una conducta que sigui una exageració del
seu propi estil. Així, els infants agressius que veuen a adults agressius copiaran la seva
conducta, i els que veuen agressions per TV es tornaran més agressius.
Contemplar escenes agressives una darrera l’altre disminueix la seva inhibició, i

comencen a acceptar que estan permeses les solucions violentes als problemes. S’ha
descobert que els nins agressius veuen més TV que els altres, i prefereixen els
programes violents.
Utilitzada de mode selectiu, la TV pot tenir una influència positiva, tot i que
només sigui perquè algú està controlant la conducta del infant. El fet que alguna altra
persona decideixi s’ha de veure la TV és d’importància crucial.
Esports de competició
Inclús en una zona de joc o en una escola infantil, els infants es veuen motivats a
competir amb els altres. Això pot ser molt lamentable per un nin vulnerable que pot
reaccionar de mode agressiu sí està amenaçat pel fracàs. Abans que els nins puguin
competir, han de ser el suficientment forts i madurs com per acceptar que tots tenim
força i debilitat.
En la primera infància, s’hauria d’insistir en la individualitat, i inculcar la idea

de que tots som diferents. El ideal olímpic ( més ràpid, més alt, més fort) s’hauria de
veure des de la perspectiva del progrés personal. Hauríem d’ensenyar als alumnes que el
important no és mesurar-se amb els altres sinó mesurar-se amb sí mateix. S’hauria de dir
als nins i nines que quan participen en una competició ho fan per millorar, i per ajudar
als altres a fer el mateix.
L’esport de competició no augmenta ni disminueix l’agressivitat, però augmenta

el conflicte i pot conduir a la violència. Sovint fomenta sentiments negatius, de manera
especial quan la competició és desigual. Per a un infant amb actituds negatives i
agressives es pot suposar que li serà perjudicial. Com que té una necessitat constant de
potenciar la seva autoestima, si se li demana que adopti l’actitud agressiva fomentada
per la competitivitat actual empitjorarà la seva situació.
Sempre es pot canalitzar l’agressivitat en un esport on pugui ser alliberada d’una

manera acceptable.
Fanfarrons i agressors
La majoria dels pares i mares aprecien la necessitat de que els infants mostrin
cert grau d’agressivitat, però ningú admetrà que el seu fill és un petit agressor. Això és
degut a que una persona així resulta desagradable per tot; és algú obté plaer d’un desig
24
conscient de ferir i amenaçar a una altra persona.
Resulta difícil imaginar que els nins petits siguin capaços de ser fanfarrons o
agressors. No obstant, hem vist en les escoles infantils que es pot generar gran quantitat
d’agressivitat. És podria afirmar que aquesta conducta agressiva i fanfarrona ha estat
viscuda a la llar, o que el nin o nina ha estat exposat repetidament a aquesta mitjançant
la televisió i, per tant s’ha convertit en un comportament acceptable.
És difícil identificar als fanfarrons i decidir que pot haver generat la seva
conducta, però sabem que tolerar aquesta conducta agressiva en un infant petit
juntament amb la indiferència i la falta d’atenció dels seus pares, és un factor important.
En general tenen actituds assertives i agressives que no controlen; són incapaços
d’apreciar els sentiments de la seva víctima, manquen de qualsevol sentiment de
culpabilitat, i al·leguen que la víctima és mereix aquest tracte. No obstant, no és poden
estereotipar amb facilitat, ja que alguns tenen un bon rendiment acadèmic i semblen
bastant segurs i feliços.
Tampoc les seves víctimes són sempre dèbils, petites i tímides, però si són
personalitats molt vulnerables amb dificultat per a resistir l’atac físic o verbal. En
general posseeixen un baix nivell d’autoestima i tenen sentiments d’ineptitud i
desemparo. Generalment les seves notes acadèmiques són baixes i es mostres absents
gran part del temps; poden parèixer deprimits o tenir inexplicables esclats d’agressivitat.
És important identificar els matons i víctimes tan aviat com sigui possible,
s’haurien de tractar els petits incidents abans de que augmentin fins a provocar una
situació greu. L’agressió en els nins petits pot ser més que una simple autoafirmació i si
se’ls permet actuar d’una manera deliberadament perjudicial, el més probable és que es
converteixin en delinqüents.
Quan es tracta amb aquests petits matons és bo pensar que també ells són
víctimes. En general són molt insegurs i tenen una percepció distorsionada de si
mateixos i dels demés; poden no ser capaços de relacionar-se amb els seus companys.
Les bandes de fanfarrons i matons existeixen degut a que només poden

connectar amb els companys d’una mateixa conducta. No tenen maneres alternatives de
veure’s a si mateixos relacionant-se amb els altres.
Sovint el fanfarró sent que no encaixa, pot aïllar-se i tenir dificultats

d’aprenentatge que hagin passat desapercebudes.
Una part crucial de qualsevol intervenció hauria de ser l’acció directe: quan el
mato i la víctima es fan conscients de que aquesta conducta no s’aprova, desapareix la
por de la víctima i el fanfarró també es veu alliberat de la seva posició. La tranquil·litat
que senten ambdós quan és una altra persona qui controla la situació, és un requisit
previ per qualsevol programa de tractament.
S’hauria de parlar per separat amb ambdós, i al tractar amb ells és important
tenir molt clar que la finalitat és ajudar-los a veure’s a sí mateixos d’una altra manera:
els adults estan per a reforçar-los, no per dificultar més la situació.
El fanfarró no aconseguirà de tot d’una tenir una altra percepció de la víctima o
25
de la manera en que s’ha produït l’assetjament. Tindrà tendència a mantenir la seva

autoimatge de prepotent, així hi tot, l’adult hauria de ser ferm en que aquesta actitud no
serà tolerada. El missatge hauria de ser senzillament que aquesta conducta no és
acceptable, indicant-li els límits en claredat sense forma alguna de discussió, i així
mostrant-li que és l’adult qui té el control.
No obstant, això serà totalment ineficaç si no s’acompanya d’alguna forma

d’acceptació del nin com a persona, per exemple: reconeixent i valorant les seves
habilitats.
S’ha de concloure amb una nova expressió de la declaració inicial de principis:

la fanfarroneria no serà tolerada. Ens hem d’assegurar que ell entén el que volem dir, en
termes precisos i relacionats amb l’episodi més recent. Per a finalitzar l’entrevista,
s’hauria d’acabar amb un matís de fermesa, justícia i, sobre tot, confiança.
La víctima hauria de sentir que ha trobat en nosaltres a algú que escoltarà i

sentirà el mateix que ell. A través de nosaltres es sentirà recolzada al saber que
l’escoltem i no la ignorem. Hem d’ajudar-lo a pensar d’una manera diferent de si
mateixa i la seva situació, ajudar-la a reestructurar les seves percepcions. Els incidents
que han ocorregut en el passat no han de tornar a ocórrer i ajudar al nin o la nina a
pensar perquè el fanfarró es comporta de la manera en que ho fa.
La clau de l’èxit és tractar als dos com a víctimes, ja que necessiten directrius
clares per a establir qui està al cap davant. Ambdós necessiten saber que algú està
interessat en els seus assumptes i s’han de percebre a si mateixos d’una manera diferent
i així llevar-se de damunt la imatge establerta.
Els agressors i les víctimes són
VÍCTIMES
d’una
RECEPCIÓ DISTORSIONADA
de
SI MATEIXOS
Quan es produeix una agressió, és necessari tractar a ambdós com a víctimes i

apropar-se a ells d’una manera reguladora i acceptable. Si és té la intenció de castigar al
fanfarró i tranquil·litzar a la víctima, és descobrirà que s’està fomentant el problema que
es desitja eliminar.
Examinem doncs la nostra intenció en tot el moment que tractem amb infants
agressius. Recordem que es pot preveure amb seguretat una reacció agressiva quan el
infant percep una injustícia o desigualtat. Si reflexionem sobre les nostres actuacions i
26
sentiments de veritat que encaixin amb els interessos del infant, els episodis d’agressió
disminuiran de manera gradual.
27
4. Adolescents agressius
Quan un infant agressiu arriba a l’adolescència, la seva agressivitat pareix

intensificar-se, inclús l’adult pot sentir-se amenaçat just per la seva presència, ja que,
ara el nin ha crescut fins a una alçada poc manejable. No obstant, aquesta aprensió pot
deures a la idea generalitzada de l’adolescència com una època de inestabilitat deguda a
un traumàtic procés de desenvolupament. Cal destacar que només el 10% de la població
adolescent experimenta una crisi personal durant aquests anys. La majoria dels joves
avança cap a l’edat adulta sense problemes destacables. Per això, hem d’acceptar que
hem de preveure només alguns problemes.
Tots som diferents, i quan s’intenta comprendre a l’adolescent agressiu convé

recordar-ho. La visió dels éssers humans desenvolupant-se en fases que poden explicar
amb detall la conducta individual és útil com un ajuda per comprendre, però s’ha de
tenir sempre present que cada persona es desviarà de qualsevol model teòric en algun
grau.
No tot el món, per això, encaixarà en un model de desenvolupament, no obstant,

una gran corrent de pensament veu l’adolescència com una etapa de desenvolupament
distinta, creu que entre les edats de deu i setze anys hi ha un repunt en la força de les
emocions, amb l’excepció de la ira, que ja esta molt desenvolupada a la infància. També
hi ha un canvi significatiu en el mode en que els joves es veuen a si mateixos, de
manera especial a la primera adolescència.
Per evitar la confrontació persistent, s’ha de veure a l’adolescent agressiu com

algú que necessita ajuda, més que com una persona difícil a la que s’ha de deixar per a
que s’arregli com pugui; com passava amb els fanfarrons, hem de veure’l com una
víctima de la seva pròpia vulnerabilitat i les seves pròpies circumstàncies. No és molt
fàcil aconseguir-ho, ja que ell pot representar una amenaça física molt real. L’èxit
arribarà si reestructurem la nostra opinió sobre ell i modifiquem la nostra forma
d’enfocar la seva situació. Això modificarà el nostre pensament i podrà canviar la
conducta.
Formació de la identitat
Els nins i nines es desenvolupen de manera contínua cap a la independència, i en

aquest recorregut s’intensifica amb la família com un tot. Volen crear la seva identitat
( ser reconeguts com individus) però no a costa de perdre a les persones més properes.
Durant l’adolescència estan desitjosos de perdre certs llaços familiars i estan

subjectes a un gran estrès en la seva recerca de la independència. L’experiència de
l’estrès és necessària com un procés d’enfortiment.
Tots tenim la necessitat innata de crear la nostra pròpia identitat, és una tret
comú, l’estructura en voltant de la qual tensem el nostre llenç de personalitat, que ens
permet afrontar el món que ens envolta. A través del nostre sentit d’identitat, de
consistència, podem assumir l’ansietat filtrant les observacions que no són coherents
amb aquesta estructura clara de referència.
28
Créixer en independència significa crear nous vincles; és una època en que s’ha
d’acceptar la pròpia sexualitat, s’ha d’encarar-se a les normes de la societat i equilibrar-
les amb intensos sentiments d’afirmació. La recerca de la identitat sembla arribar al seu
punt de crisis en els anys d’adolescència però és un procés que es desenvolupa durant
tota la vida.
Allò desconegut
Durant la infància, les normes i reglamentacions que regeixen la vida són en

general bastant clares. Un infant sap on pertany, sap qui són les persones significatives
de la seva vida.
A l’adolescència, els límits i controls desapareixen, i al mateix temps, el jove

adult sent la necessitat d’organitzar el temps ell mateix. La seva vida està plena de
possibilitats, però també d’incerteses, flota entre un intens sentiment de pertànyer al
món dels infants i el coneixement de que no és un membre plenament del grup adult.
Per això, veiem canviar els models de conducta durant l’adolescència; a mesura
que l’adult jove cristal·litza els seus límits (crea el seu propi món) el veiem xocar contra
l’antic. Prova la seva força i mesura les seves capacitats de sobreviure sol. Comença a
prendre decisions i la seva posició es reforça quan els altres qüestionen el seu
pensament. Està deixant de ser inerme i és fa capaç de determinar el seu propi futur.
Per l’adolescent vulnerable, el moviment natural cap a la independència serà

molt difícil. Necessita un entorn segur i no pot afrontar amb facilitat el canvi. Confia
molt amb les normes consistents i en que alguna altra persona les apliqui amb equitat. Si
xoca contra el món, estarà enfonsat en confusió i frustració. Reaccionarà amb intensos
episodis d’agressivitat quan es senti coartat en el seu intent d’afirmar-se.
El dilema
Els adolescents desitgen pertànyer i a la vegada ser diferents, necessiten el

reconeixement i l’acceptació de la societat i, al mateix temps, afirmar la seva
individualitat. Necessiten un paper i una funció.
L’adolescència és l’època en que els joves donen significat al món en que es

desenvoluparan. Es pot veure com una època de transició en que han d’equilibrar la
seva percepció amb el món exterior.
En aquesta època, l’adult jove està decidint si ha de fer una ruptura total amb el
seu passat i convertir-se en una persona diferent, o lluitar per integrar el seu passat amb
el seu futur. Si decideix fer el segon, aconseguirà una solució positiva: és sentirà a gust
amb el seu propi cos, sabrà on va i sentirà forts llaços amb les persones significatives de
la seva vida. Si elegeix rompre amb el seu passat, aconseguirà una identitat negativa, no
estarà a gust amb si mateix, ni sabrà a on va ni tindrà els punts de recolzament
estabilitzadors del passat.
En aquest respecte, els adolescents es poden distribuir en quatre grups:
● els que han arribat al punt de decidir i han formulat un compromís

● els que estan al punt de decidir i encara no s’han compromès
29
● els que han expressat un compromís sense trobar haver de decidir

● aquells el qual seu impuls cap al punt de decisió és difús
Per això, durant l’adolescència,veiem adults joves que presenten tot tipus de
papers o funcions, experimenten identificant-se amb una diversitat de models de
naturalesa estranya és tant un reflex de la seva intensa necessitat d’imitar-los com de ser
distints. Lluiten a través de la roba, la manera de ser, les relacions i les actituds quan
intenten establir alguna relació plena de sentit amb el seu món.
Durant l’època de decisió, la majoria dels joves fan algun tipus de ruptura amb el
seu passat, i encara així, conserven molt pel seu futur. Si haguessin de dur a terme una
ruptura total, no aconseguirien sobreviure, i si no fessin cap ruptura, estarien encadenats
a la infància. Per això, és essencial fer la ruptura, el mode en que això es duu a terme és
el que determina si el passat és perd i, amb això, la seguretat futura.
Per l’adolescent ben equilibrat, el procés pot ser difícil; pel vulnerable
impossible; necessita pertànyer, i qualsevol període de transició durant el qual podria
trobar-se a gust en si mateix, desembocarà en una agressió incontrolada.
Hem de prestar una atenció especial a les associacions d’enllaç, hauria d’estar
implicat en diversos escenaris de grup des de una edat primerenca. Aquests li
proporcionaran una xarxa de persones de recolzament a les que es pot recolzar quan
comença a crear el seu propi món. Dependrà de que algú s’encarregui d’això, no és pot
confiar en que ell inventi el seu propi camí cap a la creació de la seva identitat. Per
evitar la frustració i l’agressivitat destacades durant l’adolescència, s’ha de planificar
amb antelació. Necessitarà tenir un intens sentiment de pertinença, i si l’adult no
transfereix la seva estima, dependrà d’ell per la resta de la seva vida. Si aconseguim que
assisteixi a un grup juvenil, o que prengui part en alguna activitat regular de grup, se li
estarà ajudant a aconseguir un sentit d’identitat fora de la llar.
Degut a la seva conducta cap als altres, els infants agressius són amb freqüència
retinguts a casa, aquesta tendència s’ha d’evitar; si han d’aprendre com relacionar-se
amb els altres i assumir algun tipus d’identitat personal a l’adolescència, necessiten
mesclar-se tant com sigui possible. Més que mantenir-los allunyats de tots durant la
infància, s’hauria de compartir la seu cuidat, la gent pot tolerar-los durant un cert temps,
i d’aquesta manera es poden manejar relacions plenes de sentit, sempre que qui hagi
acceptat participar en el seu cuidat sigui conscient de perquè ho està fent. Durant la seva
adolescència, és important pel nin o nina difícil tenir una diversitat d’estimes entre els
que pugui fer una elecció; si ha arribat a conèixer cert nombre de persones serà capaç
d’elegir. Si té la sensació d’estar fermat, sense cap elecció, reaccionarà amb una
conducta cada vegada més difícil.
Desafiaments
Els adolescents s’enfronten a diferents desafiaments: han d’abandonar els valors

i les creences que varen tenir de petits, han de reviure els traumes soferts a la infància
per poder dominar-los i no estar sotmesos a ells per la resta de la seva vida; han
d’acceptar la seva història personal i han d’aconseguir una afirmació de la seva
sexualitat.
Quan aquests reptes es superen, el resultat és el creixement cap a l’autonomia i
30
l’estabilitat total. És un procés gradual que es desenvolupa durant tota l’edat adulta.
A mesura que avancen cap a una síntesis de la seva conducta passada i de les
seves aspiracions futures, els adolescents mostren un major grau d’inconsistència. Les
seves creences i valors seran intensos tot i que, de cop, poden desaparèixer; nous valors
substituiran a les conviccions anteriors i aquestes, a la vegada, es refinaran i es
modificaran a mesura que l’adult jove comenci a encaixar-les en els seus esquemes.
Pot haver una regressió als hàbits i costums de la infància fins que al fi, alliberi
el terreny per donar lloc als nous valors. Pot formular preguntes sobre la seva història
personal sobre les que exigirà una resposta lleial, doncs necessita recolzar-se en el
passat per poder avançar. Experimenta noves relacions, en especial amb el sexe oposat,
en un intent de clarificar la seva categoria i la seva identitat sexual.
El nin o nina vulnerable sentirà confusió d’aquest procés i serà incapaç de

comprendre el creixent nombre d’injustícies que veu al seu voltant; pot reaccionar amb
violència quan torni a viure els traumes de la seva vida anterior. Tal vegada no sigui
capaç d’afrontar una imatge distinta del passat que se li presenti i rebutjar-la. Quan faci
preguntes relacionades amb la seva història personal, estarà desitjós d’escoltar només
que tot és com ell creia que era. No serà capaç d’acceptar res molt distint, haurà
descobert que les relacions són sempre molt difícils i quan comenci a sentir la intensa
necessitat d’interaccionar amb els seus companys, es frustrarà cada cop més. Degut a la
seva dificultat per crear relacions, serà incapaç de sentir la seva sexualitat, els
problemes amb l’altre sexe reforçaran aquesta absència d’identitat sexual.
Els adolescents agressius són incapaços de superar els reptes de l’adolescència

sense ajuda. Els esclats d’agressivitat es poden evitar amb una reflexió prèvia per part
nostra, pensem amb molta cura sobre les repercussions de qualsevol situació nova; la
bona comunicació és clau per la major part de l’èxit amb l’adolescent agressiu, ja sigui
en relació a les accions,com en ambients o relacions. Si es poden preveure i explicar els
assumptes amb antelació, llavors el que li haguem dit serà ben acceptat quan es
produeixi l’experiència. Si passa alguna cosa que no hem previst i no hem fixat les
normes bàsiques, ell tindrà que elaborar-les per si mateix i pot sentir frustració.
No obstant, es produiran de manera inevitable noves situacions fora de control;

en qualsevol cas, serà bastant capaç d’elaborar temes i escenaris, i ho farà com una cosa
natural quan senti el impuls de fixar els seus propis límits, en aquests casos, tot el que es
pot fer es acceptar el que està passant. El que no hem de fer és convertir-nos en
còmplices del joc, no hem d’arribar a involucrar-nos i sentir-nos afectats
emocionalment, hem de recordar que el joc es produeix tant si ens preocupem pel nin
com si no, i si hi ha una insinuació d’això, li hem d’aclarir que ho farem.
La seguretat física, tant la nostra com la seva, serà per nosaltres la principal
preocupació; hauríem fer tot el necessari per impedir que es faci mal.
31
L’ADOLESCENT
va
cap a un camí DESCONEGUT
des de
un camí CONEGUT
L’ADOLESCENT AGRESSIU
va
cap a un camí DESCONEGUT
des de
un camí INACCEPTABLE
Autovaloració
L’adolescent està molt ocupat en la seva autovaloració com una part del procés
cap al sentit d’identitat, es valora en relació als seus companys.
La seva aparença física és bastant important per ell, durant l’adolescència es

produeixen molts de canvis fisiològics. Els al·lots els reben amb alegria perquè és una
senyal de que s’estan fent homes; els que maduren prest són més populars, estan més
relaxats i tenen millor caràcter. Els que maduren més tard són menys acceptats i no
tenen de confiança en si mateixos. Tenen tendència a sentir més ansietat, ja que la
maduració física confirma la identitat sexual. En canvi el procés de maduració no és
acollit amb tanta alegria entre les al·lotes, donat que descobreixen que, a diferència dels
al·lots, segueixen tenint la mateixa altura mentre que el seu pes segueix augmentant.
A mesura que s’alteren els nivells hormonals, tant al·lots com al·lotes sofreixen
els efectes de la pell grassa i han de lluitar contra l’acne.
Quan un adolescent pensa en si mateix, es preocupa no només per la seva imatge

física sinó per aspectes de la seva personalitat. Es jutja a si mateix i als seus companys
per la capacitat d’aprendre, pensar, raonar i recordar; valora la capacitat en àmbits
específics tals com l’art o la mecànica. El rendiment en l’esport és molt important, la
roba i els cuidats de l’aparença es tornen assumptes sobre els que es jutja a sí mateix i
jutja als altres. Les actituds al institut són importants, com la capacitat de fer amics,
comença a reconèixer trets de personalitat en si mateix i en els altres.
Els adolescents vulnerables han arribat a un estat negatiu d’identitat bastant

abans de la seva adolescència; són incapaços d’establir relacions amb els seus
32
companys, a no ser sobre una base negativa, quan comencen a defensar-se a una edat
molt primerenca. Durant l’època de la seva adolescència s’incrementa la consciència de
la distància entre tots els aspectes de la seva actuació i la dels seus companys. La
comparació d’atributs tan necessària per la creació d’un sentit d’identitat ja ha creat un
efecte negatiu sobre ells.
En realitat només hi ha una solució eficaç, i és a llarg termini, des de el

començament hem d’assegurar-nos de que projectem a tots els nins, més que a ser
iguals que els altres, a apreciar les diferències; que no estem aquí per competir amb els
altres, sinó a ajudar-los i millorar el nostre propi rendiment.
Quan més vulnerable és un infant, més probable és que modeli a si mateix

fixant-se amb els altres.
És precís recordar de mode constant la importància de crear una autoestima

positiva, tot i les dificultats que es plantegin, hem de reforçar els seus punts positius no
elogiant-los quan sorgeixen, sinó referint-nos als creadors d’imatge positiva quan sigui
possible. Hauríem aprofitar totes les oportunitats per referir-nos a escenes del passat en
que va mostrar una qualitat especialment atractiva.
El infant vulnerable i agressiu té una autoimatge molt dèbil, reacciona

agressivament per defensar un si mateix que no ha aconseguit cristal·litzar. Si no fem
res per intentar crear una imatge apropiada per ell, la seva situació empitjorarà, de
manera especial quan s’apropi a l’adolescència, ja que és una etapa on s’intensifica
l’autovaloració. Les persones adultes que l’envolten han de saber quant els influeix la
imatge que projecten. Un principi orientador és pensar en el mode d’actuar del nin o
nina i elegir alguna cosa que pugui tenir un atractiu immediat.
Distància generacional
L’adolescència és una època en que s’incrementa la tensió entre pares i fills,

quan els adults comencen a plantejar majors exigències als fills o filles respecte al
rendiment. El idealisme dels joves és considerat sovint pels adults com una carència de
realisme, i la distància generacional s’intensifica amb una diferència física intrínseca ja
que els adults envegen als joves pel seu físic, i els joves tenen gelosia dels adults pel
món en que és mouen.
El grau de tensió entre les generacions en aquesta etapa està relacionada amb el
camí que l’adolescent ha elegit quan arriba al moment de decidir. Pot haver decidit
rompre amb el seu passat degut a la tensió entre ell i els seus pares. Pot recórrer a
evasives, incapaç de prendre una decisió i creant una relació interminable i estressant.
Pot, per altra banda, haver formulat un compromís en un sentit o un altre sense molt de
rebombori; o un impuls pot ser tan dèbil i difús que pareix ineficaç i apàtic.
La tendència dels adults és a criticar-lo per adoptar qualsevol d’aquests rumbs,

tot i que estan fora del seu control conscient. Senten gelosia si rebutja el seu passat,
incloent-los a ells i al mode en que l’han criat.
El nin o nina agressiu i difícil es rebutjat per la majoria dels adults, i en

l’adolescència ho serà inclús més, a mesura que la responsabilitat amb ell es torna
insuportable. Des de la infància ha reaccionat bastant malament davant qualsevol forma
33
crítica; quan això s’intensifica a l’adolescència, la tensió desemboca sovint en una

ruptura física forçosa amb el seu passat.
El nin o nina agressiu que bolca la seva agressivitat cap a si mateix i és

responsable de la seva automutilació pot arribar a una situació extrema durant aquest
període de temps. Pot intentar el suïcidi en un esforç per resoldre la situació, com si fos
la seva manera d’establir un compromís. Pot refugiar-se en una situació psicòtica en la
que el seu món es torni tolerable.
Es podria suprimir una gran quantitat de tensió si els pares i els que atenen als
joves estudiessin els processos que es consideren elements de l’adolescència. Un
excel·lent punt de partida és comprendre que sempre que actuem, ho fem des del paper
de nin, d’adult o pare. Sovint, es suposa que els infants haurien de comportar-se com
adults; ells esperen, d’alguna manera, estar en la mateixa fase de desenvolupament.
Els alumnes assumiran de mode inconscient la funció del pares quan estiguin
parlant d’un adult jove (un adolescent) i el tractaran com un nin o nina, però els
adolescents han de ser respectats pel que són: adults que estan començant a aprendre
com funcionen les coses i per tant cometent molts d’errors necessaris.
Per això, els progenitors i els professionals haurien d’avaluar la seva pròpia
posició i veure’s a si mateixos com adults responsables, capaços d’acceptar als nins i als
adults joves com a tals. Haurien d’apreciar la necessitat d’una distància generacional i el
paper que ocupen, estan allà per proporcionar una plataforma ferma i constant des de la
qual pugui potenciar l’autonomia de la següent generació.
Comprendre el que un adult jove pot sentir quan recorre el seu camí cap a la
independència pot desenvolupar un paper important.
Llibertats
Part de la comprensió d’un adult podria consistir en reconèixer la llibertat a la

que està aspirant l’adolescent:
● Està arribant a la llibertat per ser ell mateix. Tota la seva vida ha estat guiat i
controlat pels adults, ara desitja encarregar-se ell mateix de decidir el seu propi
destí.
● Està arribant a la llibertat per pensar, per ser independent i creatiu en el seu
procés de pensament. No desitja acceptar els valors d’una altra persona.
● Vol la llibertat. Vol ser capaç d’estimar i de retirar-se quan sigui necessari. Vol
decidir quan jugarà i quan treballarà
Si no es satisfan aquestes necessitats bàsiques, es probable que la conducta de

l’adolescent es torni hostil i agressiva. Amb més motiu si ha estat agressiu a una edat
primerenca, la seva situació empitjorarà que és difícil negociar el procés d’emancipació,
senzillament perquè és incapaç de manejar-se ell mateix sense un alt grau de control
extern.
La llibertat pel nin o nina vulnerable pot ser amenaçadora per la seva vida pel
que reaccionarà de mode defensiu quan s’enfronti a aquesta perspectiva. Vol les
llibertats, però al mateix temps, vol la seguretat del que ha tingut al seu voltant durant
34
tota la vida. El dilema desemboca en una conducta ambigua, la solució és agressivitat

cega, en aparença sense provocació. Per això, se li haurien de donar oportunitats per
examinar la llibertat i la presa de decisions des de una edat primerenca. No obstant, s’ha
de reconèixer sempre que la seva necessitat primordial és la de control extern, qualsevol
grau de llibertat podria posar en perill el seu sentiment de seguretat i desembocar en
episodis de conducta agressiva reforçada. Els moments en que se li permeti tenir
llibertat s’haurien de calibrar amb molta cura. S’aconseguirà saber fins a quin punt es
segur pel mode en que aconsegueixi afrontar les llibertats que els adults consideren que
poden permetre.
Ira i alienació
Hem vista anteriorment que hi ha tres raons principals per les que els infants es
tornen iracunds: primer, si es veuen destorbats al tractar d’aconseguir els seus objectius;
segon, quan consideren que estan sent criticats; i tercer quan perceben que una situació
és injusta o quan no s’apliquen les normes de mode consistent.
Durant l’adolescència, aquests disparadors es tornen inclús més sensibles; els

adolescents estan, amb orgull, intentant decidir sobre el que intenten aconseguir. Els
seus èxits formaran part de la seva identitat i si es veuen frustrats per qualsevol persona
en els seus intents, reaccionaran amb agressivitat.
Es senten especialment molests quan es topen amb la hipocresia, la mentida, la

falta de consideració, la intolerància i la falta d’honradesa, i poden dirigir una agressió
airada contra qualsevol implicat en aquestes situacions. Quan perceben que els altres es
mostren ofensius cap a ells, consideren justificada la seva ira i creuen que no només és
acceptable venjar-se sinó que la seva obligació és fer-ho.
Sovint, tractaran als demés com consideren que ells mateixos han estat tractats,
són intolerants davant les seves pròpies limitacions i davant els fracassos dels altres.
Tenen un gran orgull personal i contemplen amb serietat qualsevol amenaça. Col·locar-
los en situacions, de manera especial públiques, en les que estiguin sotmesos a un grau
inadequat de pressió dels seus companys, pot conduir a una greu pèrdua d’autoestima.
És interessant senyalar que pocs adolescents reaccionen amb agressió física; les
protestes verbals, l’escapisme i la fantasia són reaccions molt més comuns.
Els que es retiren al seu món privat causen una profunda preocupació; s’aïllen
del món real, es senten molt solitaris i incapaços d’aconseguir qualsevol grau d’intimitat
amb els que els envolten. No tenen arrels ni sentit algun de la finalitat, tenen una
sensació difusa de qui són. La seva conducta és caracteritza per l’egocentrisme, la
desconfiança i el pessimisme total. Estan ansiosos i es senten inermes, senten una
carència de vinculació amb la societat.
Aquests símptomes externs sorgeixen quan es produeix el canvi amb tanta

freqüència que l’adolescent no pot integrar el passat amb el present, quan està
experimentant grans incerteses en la seva vida. Llavors es senten impulsats pel seu
desig de tenir èxit, de manera especial en els aspectes materials i financers, i per la
pressió exercida sovint per a que adopti els valors tradicionals, per a que s’adapti.
La joventut alienada es mostra amb la disfressa d’absentisme i segueix vivint en

el seu món de la infància. Un petit nombre de reformadors lluiten contra tots els
35
sistemes de valors; són joves antisocials que, amb la protesta radical, desobeeixen la llei
i cauen dins la delinqüència. L’alienació es pot considerar un element necessari per
l’adolescència, parteix de la segona fase de separació, però, com qualsevol altra cosa en
la vida, és causa de preocupació quan la seva intensitat és autodestructiva. Hauria de ser
un procés enriquidor en el qual es duu a terme el creixement.
Pel nin o nina agressiu vulnerable, l’època de la seva adolescència pot ser
bastant traumàtica, necessitarà un gran quantitat de recolzament i comprensió per
sobreviure a aquest període de transició. Necessiten, més que els altres, tenir la
sensació de seguretat, de pertinença i de control extern. Necessiten desenvolupar el seu
sentit de pertinença abans de començar a fer-se independents, tenen una imatge
distorsionada del món que els envolta i necessiten algú per aclarir els seus objectius,
protegir-los de la crítica irreflexiva i aportar un marc clar de normes justes i consistents.
Si no tenen a ningú, en la seva frustració reaccionaran amb una agressivitat plena d’ira.
Per tota la gent jove, l’adolescència és una època d’intensos sentiments i forts
canvis en l’estat d’ànim. Les reaccions dels nins i nies agressius poden convertir-se en
violència física incontrolada, si no hi ha algú que entengui el que estan experimentant.
36
5. Famílies
Hem vist que hi ha dos factors centrals i independents que poden fer que un nin
es comporti de mode agressiu: la seva situació emocional i la seva experiència en la
vida. Un infant neix amb les seves pròpies característiques emocionals: pot ser
vulnerable o fort. A partir d’aquesta realitat ha d’afrontar les circumstàncies en les que
es trobi; si és un infant vulnerable, la seva conducta pot causar gran dificultat als altres
quan lluiti per crear i mantenir el sentit d’identitat personal; si és fort, afrontarà la vida
amb calma i presentarà pocs problemes. Sabrà qui és en relació amb el seu passat, i
tindrà una imatge clara de cap a on s’encamina.
Quan més vulnerable és un infant, més necessita un entorn que el recolzi. Si

existeix un desequilibri entre les seves necessitats i el que té a la seva disposició, és
tornarà més vulnerable; cada vegada que les seves necessitats es satisfacin, és farà més
fort.
Una creença comunament compartida és que una necessitat primordial d’un

infant és viure en el que s’ha descrit com una família nuclear: un escenari on hi ha una
mare, un pare i els seus fills. No obstant això, al considerar les necessitats dels nins i
nines agressius, podem qüestionar-ho, ja que l’escenari familiar és on resulta més
probable que es sofreixi per causa de la violència.
La majoria de la gent que reprimeix les seves emocions en altres escenaris

socials, es sent capaç d’alliberar-les dins dels límits de la llar. Poden fer això i seguir
mantenint la seva respectabilitat social, i les persones alienes a la família seguiran
coneixent-los com a persones raonables i autocontrolades amb qui poden sentir-se
segurs i en qui poden confiar. La societat exigeix consistència, més que els alts i baixos
emocionals que tots experimentem.
La violència a les famílies semblaria que casi és endèmica. Els antropòlegs han
acceptat que quan els éssers humans varen començar a viure en comú en petites unitats i
s’envoltaren de parets, començaren a agredir-se els uns als altres.
L’abús infantil és una de les causes més comuns de mort entre els infants. Els
pares violents procedeixen de totes les classes socials i són més habituals en famílies
amb problemàtiques com atur i malalties.
Els infants també sofreixen a mans del seu germans i el 80% dels infants amb
edats compreses entre els tres i disset anys està implicat com a mínim en un incident
anual de conflicte violent amb els seus companys.
Cert grau d’interacció violenta amb les famílies pot ser una experiència
necessària i valuosa per la majoria dels nins i nines, però pel infant vulnerable, només
pot agreujar la situació. Necessita la seguretat d’un model fixa de relacions i no pot
afrontar el conflicte o la inestabilitat familiar, és inestable en si mateix.
Pel nin vulnerable, la família pot plantejar més problemes que recolzament, tot
pot estar massa a prop per a que ell ho pugui manejar. Està incapacitat per afrontar els
seus sentiments i la seva dinàmica familiar li pot resultar excessiva.
37
Qualsevol progenitor, professional de l’atenció infantil o mestre, ha de ser

conscient de l’estrès afegit a l’escenari familiar. A la persona forta, li pot aportar amb
facilitat un entorn segur on és possible expressar els sentiments i sotmetre a prova les
relacions. El creixement personal pot produir-se sense risc, per a la persona vulnerable
pot ser un escenari on, en absència d’una acurada planificació per part d’uns pares
conscients, les frustracions personals s’exageren i s’expressen en una agressió
incontrolada.
A moltes famílies on hi ha un infant trastornat i agressiu hi ha un alt nivell

d’interacció violenta entre els seus membres. Només retirant-lo de l’escenari familiar és
possible donar-li una oportunitat d’actuar en un entorn que plantegi menys exigències
afectives, i al mateix temps podrem donar-li als altres membres de la família una
oportunitat per a experimentar un mode més positiu d’interactuar entre si mateixos.
Comprendre als pares i mares
Si desitgem disminuir l’agressió en un infant, hauríem de reconèixer que tant ells

com els adults poden ser vulnerables. La situació és complexa, ja que la família és un
complicat conjunt d’interaccions, que tendeix a intensificar o agreujar qualsevol
element d’agressivitat o emoció. Degut al nostre sentiment de desemparament, tendim
quan ens enfrontem a situacions que ens amenacen, a cercar un culpable. Els
progenitors culpen als seus fills, i els professionals de l’atenció infantil els culpen a ells.
No obstant, culpar als altres és una senyal d’ignorància i debilitat. Si podem examinar
un problema familiar sense sentir la necessitat de compensació, estarem mirant en la
direcció correcta per a trobar una solució.
Si un adult abusa d’un familiar o un infant, és probable que ell també hagi sigut
víctima d’abusos. Aquest pot haver estat físic o emocional, i haver ocorregut durant la
infància.
Els pares que cometen abusos poden presentar-se com a personalitats deprimides
i passives, ser emocionalment freds i plantejar exigències no realistes i excessives als
infants. D’una altra banda, poden ser de manera habitual, agressius i proclius a esclats
de mal humor dins la llar. La seva agressivitat en una forma o en una altra s’allibera
contra l’origen de la irritació.
Els progenitors que abusen dels infants saben que cometen un error; la seva
culpabilitat agreuja la situació. És tornen de cada cop més frustrats i inclús més
agressius. Aquesta agressivitat, quan es dirigeix cap als infants, els aliena i aquest
aïllament és sovint una causa crucial per alliberar emocions incontrolades i, per tant
s’intensifica. Senten que no hi ha ningú a qui recórrer; són incompetents, estan inermes
i a la voluntat de les seves emocions. Són abusadors que es senten sotmesos a un abús.
38
AJUDEM
als
PARES
i
AJUDAREM
al
FILL O FILLA
Tots els infants provoquen en els progenitors un estrès addicional, però el infant
emocionalment fràgil pot dur amb facilitat a una mare o pare joves cap a la ruptura. Les
mares, llurs emocions poden estar excessivament carregades de sensibilitat després del
naixement del seu fill o filla, podrien veure’s temptades a reprimir la causa d’irritació
d’una manera inexplicable. Els pares que treballen amb la incertesa de la inestabilitat
laboral i estan cansats de passar nits sense dormir, podrien caure en la confusió i
desesperació davant un nadó que crida. Quan un infant sofreix un abús no s’hauria de
suposar que és del tot innocent; un nin o nina fràgil pot irritar inclús a l’adult més fort.
Qualsevol que siguin les causes per a que s’abusi dels infants, sabem que és probable
que ells mateixos es tornin persones abusadores. Si hem d’impedir que això succeeixi,
és important estudiar les necessitats dels progenitors, i no sols les dels infants. Hem de
considerar que els pares que cometen abusos també són persones que estan sofrint un
abús, llavors aconseguirem donar-los el recolzament que necessiten.
Hem d’escoltar als progenitors amb la finalitat de que puguin recuperar les seves
forces. Saber que algú se n’adona de com veuen la seva situació, pot ser suficient per a
que es tornin a sentir suficientment forts com per a adoptar alguna forma d’acció. Quan
els pares i mares d’infants agressius reben recolzament, l’agressivitat dels seus fills
disminueix amb rapidesa.
Els pecats de ser pares
Els progenitors d’infants agressius, amb freqüència, han experimentat dificultats

durant la seva pròpia infància. Poden haver crescut en un ambient molt infeliç on la
família estava sempre trastornada o poden haver tingut una mare adolescent que no era
capaç d’aportar-los les cures adequades, o poden haver crescut sense un pare que els
pogués donar l’afecte i el recolzament que una mare necessita per ser capaç de donar
directrius i controlar els seus fills.
Els progenitors poden haver estat infants fràgils, emocionalment vulnerables, no

haver estat capaços de desenvolupar totes les seves capacitats intel·lectuals degut a la
vulnerabilitat a haver viscut sempre dominats per les seves emocions sense aconseguir
unes relacions de llarga durada.
Malaltia mental
Encara que s’accepta que l’esquizofrènia i els trastorns depressius importants

poden tenir un origen genètic, no es pot negar l’efecte de qualsevol tipus de trastorn de
39
la personalitat paterna o materna sobre un infant.
Els trastorns mentals paterns o materns poden conduir cap a la desavinença

conjugal. Els progenitors entraran en conflicte sobre les pràctiques de la cura dels seus
fills; pot haver poca consistència respecte al model d’organització en la família, o un
progenitor pot no ser capaç de relacionar-se amb la seva parella, o el nin o nina podria
ser objecte de gelosia i rebuig.
Els trastorns mentals poden tenir un efecte contagiós, el pare o la mare poden
infectar, durant un període de temps, a l’altre amb una percepció distorsionada del món,
fins hi tot la parella pot arribar a estar socialment aïllada.
Qualsevol tipus de problema de salut pot fer que un progenitor sigui irritable,
agressiu i hostil. Per exemple, si el infant ha estat criat en una llar on el pare o la mare
hagin sofert una malaltia de llarga duració, s’haurà experimentat la dura realitat de
l’existència humana abans de temps. No obstant, encara haurem de reconèixer que el
trastorn mental patern o matern planteja un risc, i mai s’ha de treure en conclusió que
tots els fills es veuran afectats d’una manera adversa per la malaltia del seu progenitor.
El major perill es produeix quan hi ha una greu discòrdia familiar, on ambdós
progenitors estan malalts fins a tal punt de ser incapaços d’actuar eficaçment com a tals,
i quan la seva conducta afecta d’una manera directa a la vida del infant.
Mida de la família
Ni els pares ni el infant decideixen la mida de la família, o la posició ordinal en

que es troben. Els fills de famílies nombroses tenen un nivell inferior d’intel·ligència
verbal i d’èxit amb la lectura, tal vegada hi ha menys interacció i menys oportunitats pel
desenvolupament de les destreses de la comunicació que en les famílies petites, i perquè
es dóna menys estímul pel rendiment acadèmic. El nivell de control patern i matern i la
qualitat de la disciplina poden veure’s amenaçats en tals circumstàncies, per això, els
fills de famílies nombroses poden ser més inquiets, desobedients i destructius. Tenen
tendència a barallar-se més que els que procedeixen de famílies més petites. Cal
destacar però, que aquestes característiques són variables que és poden donar, però no
necessàriament a totes les famílies nombroses.
D’altra banda, els fills de famílies petites poden sofrir per l’excés d’indulgència
del progenitor. Un fill únic és vist, en freqüència com a valuós. Pot haver nascut baix
circumstàncies difícils després d’una etapa d’esterilitat, una sèrie d’avortaments o la
mort d’algun fills. En certa manera, es podria dir que està sobrevalorat i, per això,
protegit en excés. Els pares tindran un excessiu contacte amb ell; el mimaran massa
temps, excloent-lo de les altres relacions; prolongarà el procés de cura infantil, banyant-
lo i alimentant-lo i estant massa pendent; impedirà qualsevol acció orientada a la
independència no permetent-li que ajudi a casa, i intentant lliurar totes les seves batalles
per ell.
L’efecte sobre el fill és incrementar el nivell del seu trastorn en el cas que en
tingui. Hauria d’estar creixent cap a la independència, adquirint un sentit d’identitat, o
de separació. El pare o la mare el necessita més que el fill o filla als pares. Quan més
aclaparat es veu el fill, més reaccionarà amb esclats agressius o es sumirà en un món de
fantasia.
40
Posició en la família
És probable que el primogènit d’una família sigui un triomfador, tant en els

estudis com en el treball, més que els nascuts després; el petit és particularment procliu
al fracàs escolar. No obstant, és més probable que el primogènit desenvolupi un trastorn
emocional. Tot i que pugui rebre més amor i atenció que els seus germans, és possible
que els seus progenitors siguin més ansiosos, aclaparadors i controladors que amb els
altres fills. El fill o filla major s’ha d’adaptar a l’arribada dels germans i sovint hi ha una
regressió en la seva actitud al bany, quan neixi el nou nadó.
Sovint es crea una relació hostil entre germans quan ha existit una interacció
intensa i càlida entre el progenitor i el primer fill o filla. L’arribada del segon fill, canvia
la dinàmica dins de la família; el que alguns dels membres es vegin afectats de manera
adversa dependrà de massa factors com per preveure els efectes a llarg termini sobre un
infant. Si un nin o nina no és molt fort, pot reaccionar malament davant l’arribada d’un
altre fill, i si el recent nat és el dèbil pot veure’s afectat de manera negativa per la
recepció hostil del seu germà.
El que un infant procedeixi d’una família gran o petita, i el que sigui el

primogènit o el petit no significa de manera necessària que es vegi afectat. La família és
un fenomen on hi ha una gran intervenció de variables, la seva mida i la posició ordinal
d’un infant dins d’ella són dues variables de moltes altres. Cada infant reaccionarà de
manera diferent a les seves circumstàncies familiars, segons la força de qui els envolten
i del seu propi nivell d’adaptació.
Persones significatives
Els infants agressius procedeixen sovint de famílies on la comunicació i

l’autoritat són confuses. Quan els membres discuteixen assumptes, ho fan de manera
negativa i mai s’arriba a una decisió clara. Això es pot deure a que no hi ha una persona
en la família que sigui suficientment forta per assumir la responsabilitat.
En les famílies “ normals ” no hi ha un model fixa de dominació que creí

alteracions als infants; els pares prenen decisions i les mares també, i algunes decisions
les prenen conjuntament. Els problemes sorgeixen quan degut a la discòrdia entre els
progenitors no hi ha un acord ferm sobre res. Els nins i nines vulnerables necessiten
tenir una imatge clara de les relacions familiars; els sentiments ambivalents entre els
progenitors només agreujaran els seus problemes.
Altres complicacions podrien estar causades per padrins que viuen massa a prop
de la família. Tot i que la família amb un infant problemàtic necessita comptar amb
l’ajuda d’altres persones, sovint és un error fatal involucrar a familiars propers. Les
seves intencions són sempre honorables, però l’efecte de la seva intrusió pot ser
desastrós. Si un infant que no té dificultats és en general mal criat pels seus padrins, un
infant fràgil es pot danyar de manera irreparable. Els padrins estan absents de les
realitats de la vida diària quan es tracta de cuidar a un infant agressiu que pot ser
manipulador i estar centrat en si mateix, i capaç de comportar-se bé durant l’escàs temps
que els seus padrins estan disponibles per malcriar-lo.
Els padrins poden transmetre missatges conflictius, sovint l’essència del

problema és que han de prendre decisions que pertoquen als pares, i el nin o nina es sent
41
confús respecte a qui és el que mana. Això passa amb el pitjor efecte quan els padrins
també viuen junt amb la família.
Com ja hem senyalat, els padrins no són els únics participants d’aquest guió; els
tenim a ells i al infant manipulador actuant en els seus respectius papers, i, per suposat,
els progenitors, que el més probables és que hagin renunciat al control de la situació per
causa d’un profund esgotament.
El nin o nina vulnerable necessita alguna persona significativa en la seva vida

fora de la llar i de la família. Persones tals com monitors juvenils que li puguin
proporcionar una vàlvula per desconnectar. Sovint, ell o ella és modelarà fixant-se en
ells i recorrerà a ells per trobar directrius generals respecte a la conducta. Estarà més
disposat a escoltar-los a ells que als seus pares, ja que, degut a la distància emocional, li
poden donar senyals clares i inequívoques.
Disciplina
La disciplina és important per tots els infants, ja que implica que hi ha uns límits
per la conducta i un model per l’existència. Pel nin o nina vulnerable, és l’alè de la vida
que li permet créixer dins de la seva seguretat cap al seu propi sistema de control
personal.
Els pares tendeixen a imposar la seva pròpia experiència de la disciplina sobre el

seu fill o filla i tal vegada és significatiu que els que tenen infants problemàtics
exerceixin pocs controls. Els infants d’aquestes famílies passen molt de temps fora de la
vista dels seus pares, la seva conducta no és controlada ni vigilada; sovint, aquests no
saben on són o que estan fent. Els infants amb problemes de conducta veuen als seus
pares com incapaços de fixar límits, no reben una guia explícita sobre com comportar-se
i els seus progenitors tendeixen a evitar qualsevol assumpte que pugui conduir a un
enfrontament . Quan sorgeixen problemes, el pare i la mare poden cridar i gesticular,
però no aconsegueixen tractar l’assumpte amb sancions.
Aquest estil de disciplina transmet un missatge de rebuig al infant que és

ineficaç perquè constitueix un reflex de l’estat d’ànim d’ells mateixos, més que de la
conducta del infant.
LA DISCIPLINA
és l’alè de
LA VIDA
només quan
està acompanyada
D’EXPERIÈNCIES PLAENTS COMPARTIDES
La disciplina implica arribar a donar solucions pels problemes; com hem vist
abans, les famílies amb infants difícils són en general incapaços d’exercir-la. Els infants
42
només atendran a les exigències dels adults que respectin. La disciplina s’aconsegueix
en les famílies que han compartit experiències positives, però en les que tenen infants
problemàtics, per desgràcia, no és donen.
Tots reconeixem que els infants necessiten disciplina, la part difícil és aplicar-la.
Si controlem en excés i ens neguem a escoltar qualsevol cosa que el nin o nina digui,
fomentem una falta de consciència, baixa autoestima i aïllament social. Podem inclús
fomentar problemes tals com robar o dir mentides.
Si som indulgents o permissius, fomentem una absència de control dels

impulsos en el nin o nina, i sofrirem els seus esclats agressius. Si som indiferents,
fomentarem l’agressió, baixa autoestima i baixos nivells de control personal.
No obstant, si aconseguim combinar una normativa ferm i clara amb una forma
grata d’interacció amb el nin o nina, fomentarem en ell un sentit de responsabilitat i
disminuirem la seva tendència a l’agressió. Al sentir que té un paper important a
desenvolupar en qualsevol presa de decisions, es reforçarà l’autoestima i es tornarà més
independent. És una excel·lent idea anar sempre per davant del nin o nina; d’aquesta
manera, es poden evitar els episodis nocius d’enfrontament.
Reunió amb els pares
És important comprendre per què els pares poden tenir problemes quan crien als
seus fills difícils, però també necessitem estar preparats per acollir les preguntes que ens
puguin plantejar.
Els pares d’infants difícils sovint es senten culpables, senten com si fossin per
complet responsables de la conducta del seu fill. El seu problema no seria tan terrible si
el seu fill estàs físicament incapacitat o intel·lectualment afectat, però donat que té una
bona aparença física i no està mentalment incapacitat, la societat pensa que és dolent. La
idea de que res es pot fer per millorar-lo danya molt als pares.
El pare o la mare és protegirà amb mecanismes de defensa amb la finalitat de

mantenir una viabilitat com a persona. Si el nin és brusc o indiferent i despreocupat, o si
actua de forma agressiva, en especial amb persones d’autoritat, cercarà a algú per
culpar-lo de la seva desgràcia. En la seva situació de desemparament, cerca qui
assumeixi la responsabilitat, suposarà que els professors i els professionals tenen les
respostes als seus problemes, i que algú farà alguna cosa al respecte.
Amb freqüència, els pares amb infants difícils declaren que la conducta del seu
fill o filla està causada per la dislèxia, i com que no pot llegir, els professors el ignoren o
el reprimeixen. I des de aquest moment el nin o nina comença a portar-se malament i a
tornar-se agressiu. Això pot haver estat la causa, però rara vegada es reconeix que els
bloquejos d’aprenentatge estan causats per l’ansietat dels progenitors. Molts infants
difícils sofreixen dislèxia, al·lèrgies i fòbies que desapareixen ràpidament quan el nin o
nina és separat del pare o mare.
Aquest pot necessitar etiquetes, però només a falta d’una persona que li presti
atenció. Quan és veuen davant el pare o mare d’un nin agressiu, els professionals han
de ser conscients de l’estrès que està vivint. Una reacció immediata és rebutjar-lo, cosa
que seria un gran error. Si hem d’ajudar al infant, hem de reconèixer el primer que s’ha
43
de fer es comprendre i preocupar-se pel pare o mare.
Sovint els pares poden sentir gelosia de l’èxit que una persona estranya pot tenir
amb el seu fill o filla difícil. Com hem indicat abans, qui no tingui vincles familiars
proporcionarà una relació emocional més neta a la que el nin o nina vulnerable
respondrà de mode automàtic, però si no es dóna cap prioritat a recolzar els pares,
qualsevol èxit aconseguit amb el nin o nina serà de manera inevitable de curta durada.
Els pares haurien de reconèixer la seva necessitat d’ajuda, i els professionals veure
l’acció d’ajudar-los com a primera passa cap a l’èxit amb el infant.
Hem de comprendre als progenitors per ajudar als seus fills, quan ells sàpiguen
que hi ha algú a qui poden recórrer, es sentiran més forts i més capaços de controlar als
seus fills. També, si comprenem com ha estat educat un pare o una mare, podrem
comprendre per què el seu fill està actuant de mode agressiu. Així podrem alleugerar la
situació, involucrant-lo en algunes tècniques alternatives d’educació dels seus fills.
No obstant, no hem de suposar que només és l’entorn del infant el que el fa

agressiu. En particular, els pares haurien de reconèixer que, tot i que li han donat la
vida, no són responsables de la manera de ser d’aquesta persona única; si tenen altres
fills, sabran que tots reaccionen de manera diferent a les tensions inevitables de la vida
familiar. Qualsevol que sigui el seu estil educatiu, han de tractar amb les característiques
de cada fill o filla, que a més, segueixen un procés distint. La manera de reaccionar dels
fills dependrà de factors massa subtils. Podem estar segurs només d’una cosa: que tot i
que siguin físicament iguals i amb una capacitat intel·lectual i una experiència de la vida
similars, els seus assoliments poden definir de manera considerable segons sigui la seva
resistència emocional.
44
6. Altres consideracions
Quan es tracta amb infants, s’estan manejant tantes variables que qualsevol
adhesió rígida als plantejaments exposats tindrà moltes possibilitats de fracassar. El
important es crear des de el interior una base segura per actuar. Quan hem de tractar
amb el nin o nina agressiu, hem de partir d’alguns principis generals que es tenen ja
assimilats, adaptats al seu propi estil, temperament i capacitat, i derivats d’uns principis.
Sense aquesta preparació, només aconseguirem provocar encara més reaccions
agressiva.
S’ha de començar a veure l’agressivitat com un fenomen que es pot controlar, i

una primera passa cap a l’objectiu és intentar comprendre el que és. Fins ara ens hem
qüestionat si els infants agressius neixen així, o si es tornen agressius per experiència.
La conclusió és la pedra angular de qualsevol plantejament que els pares poden adoptar.
També estudiem el mode en que utilitzem els mecanismes de defensa per

protegir-nos. Veiem als infants agressius com a la defensiva?, que pensem que estan
defensant? La resposta a aquestes preguntes determinaran la nostra actitud cap a ells.
Quan els infants s’enfaden es perquè es veuen destorbats en els seus objectius,
quan algú els ha criticat a ells o als seus amics, o quan perceben que una situació és
injusta. Accepten els pares que per evitar reaccions d’ira és només qüestió d’ajudar als
nins o nines a aconseguir els seus objectius, assegurar que ells i els seus amics no siguin
criticats, i ser conseqüent en l’aplicació de les normes acordades?
Es diu que els infants presentaran una conducta difícil si no es satisfan les seves
necessitats bàsiques. Necessiten tenir una imatge clara del món, un objectiu en la vida,
un sentit de pertinença o arrelament, estimulació i amor; sense tot això, es poden tornar
agressius. Veiem la satisfacció d’aquestes necessitats com la base per un pla d’acció?
És convenient que un nin o nina agressiu practiqui jocs de guerra o contempli escenes
violentes a la TV? Com explicam la seva fanfarroneria: el veiem com una víctima?
Captem que les dificultats que està sofrint el fill adolescent agressiu poden estar
relacionats amb la recerca d’un sentit o independència, a favor de la seva pròpia
identitat?
Els pares aprecien el nivell de violència que és pot donar dins de la intimitat de
la llar familiar? Senten que els infants haurien d’estar amb les seves famílies tot i que
tal vegada no aconsegueixen afrontar-les a nivell emocional? Els pares han de tenir
clares les idees sobre tots els assumptes, és essencial comprendre que des de una edat
primerenca, un infant és capaç d’interpretar la intenció dels seus pares; un infant fràgil
és particularment sensible als motius que ells tenen. Si els pares tenen clars aquests
punts, llavors serà evident pel infant que estan decidits a ajudar-lo, que el plantejament
sembla consistent amb els objectius de fons.
45
Fragilitat emocional
Al néixer, els éssers humans estan proveïts de nivells distints d’intel·ligència.

També hi ha una àmplia varietat en els seus trets físics, hauríem de reconèixer que la
gent neix també amb un “coeficient intel·lectual”. No és una teoria difícil d’acceptar,
tots sabem el que és sentir-se “emocionalment exhaust”, de manera especial els qui
tracten amb infants difícils, i tots sabem com el nostre rendiment es pot elevar de
manera considerable quan hem estat emocionalment estimulats per una bona notícia.
Durant la vida, ens esforcem en aconseguir algun grau de consistència, algun tipus
d’equilibri emocional, que pugui mantenir-nos en marxa. Els nostres dies es valoren
segons el nostre estat emocional; haver tingut un bon dia, significa que ens sentim bé
respecte a nosaltres mateixos.
A moltes famílies pot haver un nin amb un nivell d’intel·ligència i de capacitat

física similar als seus germans. Es pot preveure que tingui la mateixa capacitat per
afrontar les experiències de la vida però no és així. Després de comprovar que les seves
habilitats intel·lectuals i físiques creen una dinàmica única, i que les seves experiències
de la vida són distintes en aspectes molt subtils, és evident a partir de les seves
reaccions, que les bases del seu estat emocional són diferents. Els seus germans i
germanes poden ser capaços d’afrontar la vida, mentre que a ell pot resultar difícil, és
un infant fràgil, emocionalment vulnerable.
És pot dir que el nin o nina agressiu al que s’intenta ajudar no és fràgil, pot
semblar justament el contrari (despreocupat i dur). Pot atacar-nos físicament i no prestar
gens d’atenció al que els diem. Està fent tot això per protegir la seva pròpia fragilitat,
quan més fràgil es senti, més agressiu serà. Si fos interiorment fort no tindria la
necessitat d’actuar amb agressivitat.
Els infants que són vulnerables tenen un alt grau d’ansietat, volen que els
situacions siguin sent sempre les mateixes per poder sentir-se segurs. Són molt sensibles
i reaccionaran amb tots els mecanismes de defensa que hem mencionat. Estan defensant
alguna cosa que és dèbil, i a vegades, no existeix. Estan protegint el seu sentit
d’identitat, per això, utilitzen tant els seus mecanismes de defensa i tenen una conducta
que pot ser clarament agressiva o tornar-se sobre ells mateixos.
Com ja hem dit, el nostre rendiment intel·lectual i físic es veu afectat pel nostre
estat emocional. Els tres factors interactuen i s’influeixen mútuament; si podem dedicar
les nostres habilitats intel·lectuals o física a un bé, llavors podem elevar el nostre estat
emocional. No obstant, si la nostra plataforma emocional tendeix a ser vulnerable,
aquest procés se’ns nega i ens veiem com a fracassats.
Els infants emocionalment fràgils estan afectats en la seva capacitat de

relacionar-se amb els altres, tenen la màxima dificultat en afrontar als qui estan més a
prop d’ells. Els membres de la família, i les mares en particular, les causen els majors
problemes. Les persones fràgils creen els seus propis mons, molt distants del món real
que els envolta, això es deu a la necessitat d’un entorn segur i no amenaçador. Viure
amb les dures realitats de la família on la gent deixa veure les seves opinions, pot ser
massa per ells. És important acceptar la idea de que el nin o nina agressiu està
incapacitat emocionalment. És fràgil i vulnerable, col·locar-lo en situacions que
exigeixen un alt nivell de resistència només pot desembocar en humiliació, frustració i
esclats d’agressió.
46
El tractament de la fragilitat emocional consisteix en reforçar a una persona;

quan una persona se sent forta, no necessita protegir-se i serà menys agressiva.
Autoestima
Pot semblar que un nin agressiu té una alta opinió de si mateix, pot ser arrogant
i cregut, donant la impressió de tenir confiança en sí mateix. No obstant, aquest excés
indica baixa autoestima. Tots necessitem autoestima per sobreviure, el nin o nina fràgil,
té una opinió molt pobre de sí mateix. Els indicadors de baixa autoestima són:
- incapacitat per afrontar el fracàs

- desagrado davant noves experiències
- necessitat d’un constant procés de tranquil·lització
- baixa opinió de la seva aparença física
Hem vist com tots utilitzem tècniques per defensar-nos, el mode en que ens
percebem determina la nostra conducta. Farem tot el que podem per preservar una
autoimatge conscient:
● Si fem alguna cosa errònia, ho atribuïm a factors externs fora del nostre
control i quan passen coses excel·lents, intentem atribuir-nos-les; mai fem res
equivocat.
● Sempre exagerem el nostre paper en modelar els fets en que hem participat;
exagerem el nostre propi rendiment.
● Sempre donem per suposat que es l’altra persona la que ha de canviar, que és
l’altra persona la que està equivocada.
● Inventem desavantatges personals abans de que passin els fets, amb la finalitat
d’evitar el fracàs. És a dir, expliquem les excuses abans de l’acció, com una garantia de
seguretat.
Les personalitats vulnerables necessiten utilitzar aquests mecanismes més que a

la majoria de la gent. Per això, la seva conducta sembra sovint inadequada, es presenten
com a individus agressius, fanfarrons i aclaparadors.
Com ens sentim davant les coses afecta la nostra percepció, el nostre sentit
d’identitat es basa en la percepció i cristal·lització dels nostres fets en un món ple de
significat. Fem això, atribuint sentiments als fets. Les personalitats fràgils, degut a la
seva sensibilitat, sovint atribueixen un conjunt distint de valors sentimentals als fets;
d’aquesta manera, la seva percepció del món pot ser bastant distinta de a que té la
majoria de la gent i podem destruir que és difícil comprendre la seva conducta.
Totes les persones es comporten d’acord amb la percepció que tenen de si

mateixes: un infant agressiu té una opinió de si mateix molt pobre, s’haurà etiquetat ell
mateix d’aquesta manera i per mantenir la consistència, l’etiqueta s’autorealitzarà.
No podem fugir de l’estructura física en la que existim; la imatge que tenim

d’ella determina en gran part la nostra conducta. Sabem com ens agradaria parèixer i
qualsevol desviació d’aquesta idea disminueix la nostra autoestima. La gent atractiva
aconsegueix respostes favorables de les altres persones, cosa que reforça el seu atractiu
reforçant també la seva autoestima, es tornen més confiats. Els infants menys atractius,
47
i els infants amb sobrepès en particular, són rebutjats pels altres, i si són emocionalment
fràgils, es comportaran de manera inadequada. Si es senten insegurs en relació amb la
seva imatge corporal, pot refugiar-se en la malaltia per aconseguir protecció, la seva
preocupació pels problemes de salut els permet evitar plantejar-se qualsevol comparació
amb els altres.
Tots elegim fer el que pensem que podem fer, el que un nin o nina creu que pot
fer és fonamental per la seva actuació. Per experiència sap el que pot fer i construeix a
partir del seu coneixement i així avança. Si experimenta prest el fracàs en la seva vida
escolar, la seva confiança es veurà afectada i tindrà poca motivació per seguir endavant.
Si un infant té un alt nivell d’autoestima, serà resistent; si té una baixa opinió de

si mateix, serà vulnerable. Qualsevol procés d’enfortiment implicarà ajudar al nin a
cristal·litzar el seu sentit d’identitat. És precís ajudar-lo a conèixer a la gent, els llocs i
els fets significatius de la seva vida, i el que ell pensa que val la pena. Hem d’ajudar-lo a
crear una imatge més positiva de si mateix, i per aconseguir-ho, impulsar-lo a adoptar
un model més realista.
Controls
Hi ha un tercer factor que apareix en el treball amb infants agressius, i té

implicacions tant teòriques com pràctiques.
La majoria dels infants que mostren una conducta difícil no han experimentat un
grau adequat de control extern. Tots necessiten tenir la seguretat de que una persona té
el control, i a més un infant emocionalment fràgil necessita més protecció que els altres.
Un infant agressiu té menys autocontrol, és impulsiu i necessita a algú que possibiliti un
entorn segur per ell; i abans de que pugui autocontrolar-se ha d’haver experimentat
aquests controls des de fora.
Les personalitats fràgils tendeixen a no ser pro actives, per tant no crearan el seu
propi estil de vida, sinó que esperaran que les circumstàncies controlin el seu destí. Una
altra persona serà responsable i prendrà les decisions, no creuen tenir responsabilitat
alguna sobre la seva conducta. El seu punt de control està fora d’elles.
Els pares de personalitat fràgil tendeixen a sentir massa pel seu fill, viuen “en la
seva pell” i no poden veure’l com a una individualitat diferent i que llurs necessitats són
diferents a les seves.
La falta de decisió comporta la falta de normes i el nin ho interpreta com a una

carència de força. De la mateixa manera, la llar deliberadament permissiva només
genera absència de respecte i augment de la conducta agressiva.
Cap nin o nina pot ser “bo” a menys que tingui un conjunt clar de normes que
s’apliquen d’una manera consistent, la seva autoestima no es pot augmentar sinó hi ha
forma de mesurar el seu rendiment. Així no pot corregir-se quan s’equivoca si no hi ha
lloc per la reinserció. Aquests controls li permeten mesurar-se a si mateix. Pot deixar les
coses com estan si sap el que ha fet malament, en canvi els assumptes es poden resoldre
abans que augmenti el seu nivell d’ansietat.
No obstant, els nins agressius poden procedir de llars on els controls hagin estat
48
massa estrictes, si els pares fan complir les normes sense donar cap explicació els seus
fills fomentaran la falta de consciència, pobresa i inhibició. Per tant la llar més adequada
pel desenvolupament dels infants ben adaptats és aquell on els pares exerceixen un
control, i aquest és ben acollit per que involucra d’una manera progressiva els infants en
la presa de decisions a mesura que compleixen anys. Així doncs els que són més fràgils
necessitaran la protecció de controls externs durant un període més llarg de temps. En
canvi si els controls s’han aplicat d’una manera eficaç el fill utilitzarà la resta de la seva
vida un sistema de valors que li proporcionaran punts de referència consistents tant per a
les seves actituds com per la seva actuació.
Els infants emocionalment vulnerables sempre tendiran a confiar en els controls

externs, si se’ls proporciona estarem permetent que disposin d’un període de temps per
aconseguir un reforç positiu en la seva conducta. Quan hagin viscut l’èxit es sentiran
estimulats i llavors s’haurà iniciat el procés de sentir que controlen les seves vides.
Només es poden desenvolupar relacions plenes de sentit amb els infants

agressius quan l’adult hagi assumit la funció prevista. El nin o nina espera que tingui el
control, assumeixi la responsabilitat per ell i no que estigui al mateix nivell que un dels
seus amics. Quan sap que l’adult està cercant el seu bé, respondrà i es tornarà més
obedient i la seva agressivitat disminuirà. Aconseguir aquest tipus de relació de control i
de cura és difícil, a no ser que es tinguin clares les idees al voltant del nivell i del tipus
de mecanismes de control adequats.
1. Control físic: els infants agressius necessiten amb freqüència veure’s

físicament frenats pel bé de la seva pròpia seguretat o la d’altres persones, i
controlats per l’autoconfiança que això pot donar-los. Seria irresponsable no
reconèixer aquesta realitat.
Els professionals i els pares van alerta a l’hora de controlar físicament els
infants agressius per por a que se’ls acusi d’abús. Negar als infants la
tranquil·litat de saber que algú es fa càrrec de les seves explosions d’ira seria
considerat en si mateix com un abús.
La situació s’ha vist distorsionada per la reacció del públic i dels mitjans de
comunicació. La possibilitat de que les tècniques puguin ser mal utilitzades
ha sigut reduïda en l’actualitat al mínim pels procediments de protecció a la
infància.
Doncs quina forma de control físics és acceptable? Hi ha una excel·lent
directriu: jutjar el intent. Si és pretén ajudar-lo o protegir-lo perquè no és faci
mal a si mateix, a altres persones o a la propietat, llavors la intervenció física
i les seves tècniques de control són acceptables.
2. Mediació: en els casos d’agressivitat violenta persistent, un infant pot ser
controlat mitjançant la mediació. Qualsevol decisió per administrar
medicines pot prendre’s sabent que hi ha poca evidència de que els
programes de que el tractament amb fàrmacs siguin curatius: simplement es
poden controlar les condicions. A curt termini, això pot ser acceptable però, a
la llarga hi ha grans dubtes al voltant de la repercussió de nombrosos efectes
secundaris.
Qualsevol programa de fàrmacs hauria de preveure la seva interrupció a
intervals adequats, amb la finalitat de que es puguin valorar la necessitat
d’administrar-los contínuament. Per tant, tractar a un infant agressiu amb
fàrmacs s'’auria de considerar només en circumstàncies extremes, quan es
troba en un estat continu de sofriment i de perill degut a la seva situació.
49
3. Presa de decisions: els infants emocionalment trastornats tenen una

percepció distorsionada del món i necessiten que algú tingui cura d’ells, cosa
que implica cuidar-los de manera física i prendre decisions al respecte de la
seva educació i ben estar.
Els familiars i professionals haurien d’adonar-se’n que son adults i no
suposar que estan al mateix nivell que el infant. Els adults haurien d’entendre
com pensa el infant, apreciar la seva lògica i coneixements, haurien de
prendre decisions madures, per incomodes que aquestes siguin. Adults i
pares tenen una funció a desenvolupar: la de prendre decisions, i haurien de
reconèixer la necessitat del nin o nina emocionalment fràgil de que algú les
prengui per ell.
Etiquetes
En un intent per sentir de que alguna manera estan lliures de qualsevol

responsabilitat i en el seu desig de sentir que la situació del nin agressiu és controlable,
progenitors i professionals intenten amb freqüència posar una etiqueta a la seva
conducta . això comporta al nin la respectabilitat d’una condició mèdica, en lloc d’un
estigma d’un estat psicològic, hauríem de ser conscients d’això perquè, posar una
etiqueta al infant implica un conjunt de característiques que sovint acabaran confirmant-
se. El progenitor o professional tindran un nivell d’expectativa basat en aquestes, i si el
infant entengués l’etiqueta podria assumir els models esperats de conducta adaptant
l’actitud de que és així i que no és pot fer res.
50
Part 2:
Ajudar al
infant agressiu
51
7. Qüestió de temps
Després d’haver pensat en les qüestions treballades en la primera part del curs,
tindrem una excel·lent perspectiva de la conducta del infant agressiu, i per tant una
millor comprensió per a un pla d’acció.
Hem vist una part de la conducta agressiva és causada per la mala interpretació
de les demés persones que tenen els infants. Aquest veuen el món des de una
personalitat fràgil i la seva relació es basa en reaccions molt defensives. Tots tenim la
nostra percepció del món, i segons el nostre estat emocional, el podem interpretar d’una
manera amistosa o hostil.
És important adonar-se’n que els infants agressius no són els únics que tenen la
seva pròpia percepció del món. Quan es tracta d’infants difícils s’hauria de tenir sempre
en compte quin és el seu estat emocional. Per tant, a l’hora de tractar amb aquest nins, la
nostra comprensió pot aconseguir que compleixin les nostres expectatives. Són
sensibles i poden reaccionar d’una forma violenta davant qualsevol sentiment
d’inseguretat. En canvi, si els percebem com una amenaça hi ha possibilitat de provocar
un esclat d’agressivitat; si ell veu o interpreta la nostra conducta d’una manera diferent,
podrem descobrir que els seus canvis s’adapten a la nostra actitud.
La primera tasca de l’activitat pràctica consistirà en respondre a nombroses

preguntes, donat que la clau de la majoria dels problemes humans es poden
desenvolupar mitjançant la frase “coneix-te a tu mateix”. Les preguntes que es proposen
poden parèixer trivials o sense voler, però estan pensades per ajudar al lector a
aprofundir sobre si mateix. Quan més en profunditat es pensin, més capacitat es tindrà a
l’hora d’apropar-se a un infant agressiu.
Aquestes preguntes i comentaris ens permeten tenir una visió més àmplia de la
manera en que els demés veuen al infant agressiu. Cal tenir en compte que no es poden
usar respostes del tipus “si” i “no”.
Pregunta 1: per a pares, mares i altres persones.
Veu el seu fill agressiu com:
- dominant i cridaner?
- una decepció?
- una nosa?
- una molèstia?
- amenaçador?
Comentaris:
1. Si es veu el seu fill com a dominant i cridaner, es suposa que això fa sentir-lo
dèbil, i si es sent dèbil pot ser perquè necessita veure’l d’una manera
diferent. D’alguna manera el infant aplica en ell un estat d’inseguretat i,
l’adult pot arribar a perdre’l.
52
2. Si veu el seu fill com una decepció, pot ser des de el començament es
tinguessin expectatives falses respecte a ell. Tots els pares tenen una imatge
mental de com els agradaria que arribés a ser el seu fill. També hi ha una
tendència a tornar a viure les seves vides a través d’ells.
Els infants haurien de ser considerats com a individus emocionalment
arrelats però separats de cada cop més dels seus pares, que haurien de
reconèixer que els seus fills canvien contínuament. Així doncs, el seu fill pot
comportar-se d’una manera agressiva si es tenen unes expectatives més altes
de les seves capacitats. I la seva conducta pot arribar a ser una decepció per
a l’adult, aquest hauria de demanar-se si aquesta conducta és una reacció a
les seves exigències no realistes o un reflex de la seva pròpia sensació de
fracàs a la vida. Si l’adult es sent infeliç en la seva sort, pot ser que
transmeti-hi la seva decepció cap al nin.
3. Si veu el seu fill com una nosa, és evident que l’adult el veu com una part
més d’ell. Si persisteix en veure el seu fill o filla com una prolongació d’un
mateix, es sentirà cada vegada més frustrat. És un individu separat i únic que
està relacionat amb els pares pel naixement, el cuiden i l’estimen, però no
són responsables de la seva vulnerabilitat.
Si es veu el seu fill com una nosa, no el veu com un infant amb necessitats
especials, sinó d’alguna forma com a una creació del dimoni, algú amb qui
un no està associat. Hauria de veure la conducta del seu fill o filla com un
símptoma de fragilitat, i ell hauria d’aprendre com afrontar-ho mitjançant
l’ajuda que li proporcionen els pares.
Hauria de veure les seves necessitats especials com una cosa que necessita
ser explicat als seus amics. No hauria d’avergonyir-se d’explicar les seves
dificultats a als altres. I sobre tot quan un pare parli del seu fill no ho ha de
fer davant d’ell.
4. Si veu al seu fill o filla agressiu i que s’encamina cap a coses diferents de les
que els seus pares desitgen, el veuen com a una molèstia, i aquesta no és la
manera correcta de fer-lo sentir bé.
No obstant, si desitja veure millorada la seva conducta, els pares han de tenir
alguns interessos personals diferents dels del infant. Si el infant domina la
seva vida, els pares s’enfonsarà amb ell; si els pares s’interessen per alguna
altra cosa, el seu sentit d’identitat serà un poder tant pel pare com pel infant.
No han de tenir por de la reacció del seu fill o filla quan assisteixi per primer
cop a una activitat fora de casa. Si no es torna més fort interiorment, mai
aconseguirà ajudar-lo.
És important que els fills entenguin que no són el centre del univers; les
persones fràgils tendeixen a pensar-ho, i els demés s’adapten a això. Per tant
necessita veure’s com alguna cosa més que una pare esgotat i frustrat; i ell
veure’l com a algú que té poder i ho notarà si coneix el seus altres interessos.
Per suposat que el infant es sentirà rebutjat la primera vegada que el deixin,
però si pensa en els interessos d’ambdós, l’estratègia funcionarà amb el
temps. En canvi, si el veu com una molèstia mai el deixarà o no tornarà a ell
amb l’estructura mental correcta. Això augmentarà la seva conducta
agressiva i prest es perdrà els seus ajudants, ja que el seu fill s’enfrontarà
amb ells quan els pares se’n vagin.
5. Si veu el seu fill com una amenaça, és evident que ha perdut el control sobre
ell i sobre un mateix, per tant ha de començar per aconseguir autocontrol.
A continuació es proposen una sèrie d’activitats que ajudaran a aconseguir
autocontrol.
53
Activitat 1
Respondre a les següents preguntes:
1. Pot recordar on vivia quan va néixer el seu fill o filla, i com es va sentir quan el
va agafar en braços per primer cop?
2. Pot recordar la primera vegada que el va dur a passejar en el seu cotxet?
3. Pot recordar quan el seu fill o filla va fer les primeres passes?
4. Quan varen començar els problemes?
5. Va passar alguna cosa que fer canviar el mode en que vostè veia al seu fill o
filla?
Activitat 2
Escriure les dates i els detalls dels tres moments més crítics de la seva vida, les tres
decisions més importants.
1. Crisis nº 1
2. Crisis nº 2
3. Crisis nº 3
Aquesta activitat s’ha de realitzar tranquil·lament i amb temps. Recordi on i amb qui
estava, intenti tornar a aquella època i recordi com es sentia.
On encaixava el seu fill o filla en aquells fets? Va néixer abans o després dels fets?Era
el seu fill o filla una part del problema?
És important examinar la seva pròpia vida al detall. Pot pensar que no es rellevant per
aquest assumpte, però si sent que el seu fill o filla està fora de control, ha d’acceptar
que podria ser vostè el dèbil. Ha perdut força per exercir el control sobre el seu fill
perquè tal vegada ha perdut la confiança en si mateix.
Activitat 3
Completar les següents preguntes amb les seves dades (no les del seu fill)
54
Nom:
Data de naixement:
Lloc de naixement:
Pes al néixer:
Batiat o batiada a:
Nom de la mare:
Nom del pare:
Nom dels germans i germanes:
1. Escoles a les que va assistir, amb dates:

2. Nom dels professors preferits:
3. El pitjor succés que li va passar a l’escola:
4. Com l’hauria descrit la seva mare:
5. El meu millor èxit:
6. El primer treball:
7. El primer cap:
8. El meu passa temps preferit:
9. Tres lloc que he gaudit de visitar:
10. La pitjor cosa que ens ha passat:
11. El més divertit que he viscut:
12. On estava, amb qui vivia i que estava fent a l’edat de:
- Deu anys
- Vint anys
- Vint i un anys
- Vint i dos anys
- Vint i tres anys
- Vint i quatre anys
- Vint i cinc anys
- Trenta anys
- Trenta cinc anys
- Quaranta anys
- Quaranta cinc anys
- Cinquanta anys
- A l’actualitat
13. Les persones més importants de la meva vida són (posar un mínim de 3):
14. Són importants per jo perquè:
Un cop realitzat aquestes activitats, vostè hauria de ser conscient de que la seva
vida passada li pot oferir una gran força. Tot i que pot pensar que la seva vida ha estat
banal, ha estat única i és molt més complexa del que es podria imaginar al principi.
Esperem que al intentar respondre aquestes preguntes s’hagi adonat que té una
experiència molt rica en la qual basar-se, una font de poder.
Aquests exercicis també el poden ajudar a entendre el seu fill agressiu, es pot
haver adonat de que la situació dels seus assumptes poden haver estat massa forts per
ell. Pot haver descobert, al estudiar el seu passat, que no era tan diferent del vostre fill o
55
filla quan vostè era petit.
Res d’això l’ha d’afectar, si pot examinar el seu passat sense por, es sentirà més
fort i capaç d’afrontar al seu fill agressiu. El comprendrà, però el més important, és que
començarà a comprendre’s a si mateix.
Pregunta 2: Per a professors i altres professionals
El seu centre d’atenció és:
1. Ensenyar la seva especialitat?

2. Les dificultats d’aprenentatge dels alumnes?
3. Els models de conducta dels alumnes?
Comentaris:
1. Si centra l’atenció en ensenyar la seva especialitat i veu que la seva funció és

assegurar que tots els alumnes completin el currículum, s’estarà vostè creant
greus problemes de disciplina.
Els infants són éssers humans i necessiten ser reconeguts com a tals, no
tractats com un material que passa a través del sistema. Els hem de motivar-
los per treballar, necessiten que se’ls saludi quan entren a l’aula, rebre
paraules d’elogi i estímul, i mostrar un interès pels seus assumptes personals
fora de l’aula.
Tots els infants tenen capacitat per atendre i un professor hauria de
considerar que està per possibilitar l’aprenentatge. No hauria de veure la
seva funció com la d’un expert que només imparteix coneixement.
És una excel·lent idea veure la transmissió de coneixements com un premi;
si s’adopta aquest plantejament, es descobrirà que és bastant més fàcil
motivar als alumnes. El currículum es realitzarà de manera més eficaç ja que
els alumnes respondran amb respecte, treballaran millor i no s’avorriran.
Quan s’avorreixen, es comporten malament i de manera agressiva amb els
altres i amb el professor.
Activitat 1
Escriure els noms dels sis primers alumnes de la classe i indicar la següent informació
de cada un d’ells ( no referir-se a cap altre):
Nom i cognoms:
Data de naixement:
Direcció:
Professió del pare i de la mare:
Noms dels germans i germanes:
Altres escoles a les que ha anat:
Amic de l’escola més proper:
Programa preferit de TV:
Aliment preferit:
Equip de futbol preferit:
56
Cantant preferit:
Afició principal:
Darrer lloc de vacances:
Desig:
Hauria d’aconseguir informació personal sobre els antecedents dels alumnes

i trobar temps per parlar amb ells, necessiten que tingui interès per les seves
vides. L’entusiasme per la seva assignatura és una part important del seu
atractiu, però abans de que els alumnes puguin començar a aprendre,
necessiten veure’l com una persona. Per aconseguir-lo s’ha d’interessar per
ells.
2. Si, quan el professor és a l’aula, es centra en les dificultats que els infants
poden estar experimentant, estarà exercint la funció correcte.
Tot i tenir un bon currículum, material estimulant, un especialista entusiasta i
algú que senti un vertader interès pels seus assumptes, la majoria dels
alumnes seguirà tenint dificultats per comprendre certs conceptes i
processos. El professor hauria de veure la seva funció com la d’estar present
per reconèixer quan sorgeixen aquestes dificultats, no per queixar-se d’elles,
sinó per ajudar-los. Molts professors cauen en la trampa de pensar que els
alumnes que tenen dificultats són una molèstia i que tot seria distint si
aquests alumnes no estassin a la seva classe. En teoria podrien ser tots
igualment capaços, però això mai passa.
Si el professor es centra amb les dificultats d’aprenentatge dels infants,
aquests interpretaran el seu interès com a preocupació per ells com a
persones, i així es reduiran els problemes de conducta.
Activitat 2
Elegir tres nombres d’una llista de la classe i completar els següents ítems en cada un
d’ells.
Nom:
1. Estil d’aprenentatge
2. Punts dèbils
3. Punts forts
Quant més capaç sigui el professor de detallar la seva avaluació, més

evident és el seu interès per les dificultats d’aprenentatge. Si guarda notes
detallades, tindrà idea de les capacitats de cada alumne i serà capaç
d’explicar àmpliament els detalls sol·licitats a l’activitat anterior. Quan
ignora les capacitats d’un alumne, el nivell d’expectativa no es raonable. Un
infant sensible no pot afrontar el fracàs, i reaccionarà de mode defensiu si es
sent amenaçat. Per això, és molt important ser conscient dels seus nivells
d’èxit i posar-li tasques que puguin donar-li la oportunitat de tenir èxit.
57
Si el professor està realment centrat en les dificultats d’aprenentatge d’un

infant, mantindrà al dia un registre detallat i actualitzat del seu rendiment,
ressaltant les àrees on experimenta dificultats.
3. Si el professor centra la seva atenció en els problemes de conducta dels seus
alumnes, sovint descobrirà que estan vinculats amb problemes
d’aprenentatge. Si un infant es veu frustrat perquè no pugui entendre alguna
cosa, estarà inquiet i començarà a comportar-se malament. Molestarà als seus
companys i farà tot el pugui per alterar el curs de les activitats.
Els infants emocionalment fràgils solen ser incapaços de retenir la
informació degut al seu alt nivell d’ansietat. També poden tenir bloquejos
d’aprenentatge creats per l’associació d’experiències negatives en certes
matèries d’estudi. Si s’observa la seva conducta, aconseguirà impedir els
esclats d’agressivitat; quan més temps pugui estar un infant sense ells, més
possibilitats té d’experimentar el plaer de comportar-se d’un mode
socialment acceptable.
Considerar la conducta del infants com un indicador dels seus processos
d’aprenentatge és, per tant, una part molt important de l’ensenyança. És
també important veure la seva conducta com un possible reflex de la del
professor.
Si el professor és ferm i just en els controls i si combina això amb un
vertader interès no només ple treball dels alumnes sinó també per les seves
vides, les motivarà vertaderament i plantejaran poques dificultats de
conducta.
Activitat 3
Agafar el llistat de la classe i completar el següent de cada un dels alumnes:
1. Nom:
2. Conducta (descripció amb una paraula):
3. Grau de consistència en aquesta conducta:
- Sempre:
- De manera periòdica:
- De manera específica quan:
Nombrar a l’alumne que li preocupa més:
1. Indicar la principal característica de la seva conducta:

2. Descriure la pitjor acció que ha fet:
3. Descriure la pitjor acció que podria fer:
Poden ser sorprenents les descripcions que és fan i el difícil que ha estat
descriure la conducta d’alguns alumnes. S’hauria de prestar més atenció a
aquells alumnes que el professor ha descrit suaument. Aquests alumnes
“mitjos” són els que hi ha tendència a oblidar, i s’arribaran a avorrir i a
desmotivar, a no ser que se les dediqui especial atenció.
Al acabar aquest exercici, és possible adonar-se de que la conducta de la
majoria dels alumnes és coherent. No obstant, si la seva conducta és
58
preocupant s’hauria d’examinar si s’ha dedicat suficient atenció als

assumptes descrits en aquest capítol. Si el professor sent que ha prestat a
l’alumne la deguda atenció i que ha fet anotacions especials pels problemes
indicats, pot necessitar recórrer a un especialista. Per exemple, l’alumne
podria estar deprimit de manera permanent o agitat i necessitar l’ajuda d’un
professional.
Si veu que l’alumne té forts canvis d’estat d’ànim, hauria de comprovar la
seva relació amb els fets. Llavors seria qüestió de veure com reorganitzar les
coses per evitar les seves reaccions negatives. Si aquests canvis són greus i
imprevisibles, es podria començar per estudiar la possibilitat de que alguns
infants són emocionalment fràgils.
És útil descriure amb detall que es els que li preocupa al professor quan
pensa en un infant agressiu en particular. En aquests casos, val la pena que
s’examini a si mateix. Hauria de qüestionar si té o no prejudicis que poden
afectar-lo quan tracta de relacionar-se amb l’alumne. Quan descobreixi que
és el que li produeix preocupació, podrà fer alguna cosa al respecte.
Pregunta 3. Per a professors i altres professionals
Quan es produeix un episodi d’agressió, vostè es sent:
1. Emocionalment involucrat
2. Fora de control
3. Avergonyit o incompetent
Comentaris:
1. Els pares arriben a veure’s emocionalment implicats quan el seu fill agressiu
esclata. Seria preocupant si no fos així, ja implicaria que hi havia poca
relació entre ells. De igual manera, els professionals troben difícil controlar
la seva resposta automàtica a l’agressió. No obstant, és important per a tots
adonar-se que tractar amb un infant agressiu, reaccionant d’un mode
especial, fomenta la seva forma de conducta.
Els alumnes fràgils són incapaços de relacionar-se de manera adequada a un
nivell de sentiments. Des de molt prest han reaccionat amb agressivitat quan
s’esperava que “connectessin”, i han arribat a habituar-se a tenir relacions
hostils.
No s’han de sentir culpables de reaccionar davant un infant a un nivell
emocional. Res es pot fer al respecte a les seves característiques
fisiològiques, no obstant, hem de ser conscients de la necessitat de resistir-se
a veure’s involucrat a la seva dinàmica. És precís estudiar tots els fets de
mode objectiu.
És difícil pels pares mantenir les distàncies i per això l’escenari familiar no
és sempre l’adequat per un infant agressiu.
2. Si un es sent fora de control al tractar amb un infant agressiu, primer s’hauria
d’observar a si mateix. És de vital importància que el infant agressiu tingui
controls externs, si no se és el suficientment fort, no hem de veure’l com un
signe d’incompetència ni sentir-se culpable per això. Hem de ser sincers
respecte a les pròpies debilitats, així com de les capacitats. Les escoles i les
residències infantils només poden funcionar de mode segur i eficaç si el
59
persona reconeix les seves capacitats. Si no reconeix les seves debilitats, no

se’ls podrà donar recolzament i els infants sofriran les conseqüències.
3. Qui es sent avergonyit quan en infant té un esclat agressiu, té una percepció
distorsionada de la seva funció o errònia de la situació del infant.
Els professors i els professionals de l’atenció infantil pensen sovint que tot el
món espera d’ells que tinguin un perfecte control sobre les seves tasques. No
s’han de sentir avergonyits, a no ser que s’hagi estat negligent.
Degut a la naturalesa variable de la condició humana no és possible preveure
totes les conductes; perquè serà inevitable que es produeixin alguns esclats.
Per això, hauríem d’acceptar que es produeixin crisis i no dedicar-nos a
amagar-les. Avergonyir-se implica no reconèixer que un alumne que es
comporta de manera agressiva necessita atencions especials i no és una
persona dolenta, o una molèstia permanent. Si considerem que té una
personalitat fràgil i que la seva discapacitat es manifesta per una necessitat
persistent de defensar-se, llavors no ens sentirem avergonyits o humiliats
quan la seva situació es torni evident.
Aquestes activitats proposades es refereixen a l’esforç. Per ser capaç de treballar

eficaçment amb infants agressius i difícils, s’han de sentir forts i ens ajuda a veure al
infant agressiu d’una manera més objectiva. Es tracta d’un infant dèbil i que sovint es
mostra amb una disfressa per defensar-se. Ser capaços de veure més enllà de les mal i
fetes que fa ens fa més forts.
60
8. Preparar-se per l’acció
Qui ha intentat preparar-se per l’acció ha observat el seu interior i ara ha

d’observar al seu voltant per assegurar-se de que ha fet tot el possible per disminuir la
probabilitat de que es produeixin episodis d’agressió.
Abans de tractar el mode en que l’escenari del infant es pot adaptar per facilitar
la tasca, hi ha dues petites observacions que fan en relació amb un mateix. Un requisit
previ per l’acció eficaç es que als pares els agradi el seu fill, ell sentirà si els agrada o
no. En cas negatiu val la pena fer que una altra persona treballi amb ell.
S’ha de ser sincer al valorar la situació perquè, a menys de que li agradi el seu
fill o filla i sigui el suficientment fort com per afrontar-lo, aquest sentirà que se l’està
rebutjant més a el que a la seva conducta, quan s’utilitzen els mecanismes de control. Si
queda patent que agrada als seus pares, aquests descobriran que el nin o nina interpreta
les seves intervencions com a una indicació de que es preocupen per ell o ella.
El fill o filla hauria d’arribar a aconseguir confiar en els pares, tant per la seva
calor com per la seva objectivitat. S’hauria de sentir segur amb ells per la coherència
amb la que actuen.
Un segon requisit és que han de ser capaços d’interpretar la conducta del infant i
saber quan s’ha d’intervenir. La destresa necessària és ser capaços de preveure les
accions del infant. Si podem avaluar la seva conducta amb exactitud, sabrem quan és
essencial intervenir. El fill o filla necessita saber que alguna altra persona s’encarrega
d’ell i que, si és cridaner i desagradable, és només perquè se li permet comportar-se així.
1. Adaptar l’escenari
Al adaptar la llar o l’aula l’objectiu hauria de ser crear un entorn on casi no hi

hagi l’oportunitat de que el infant agressiu es senti lliure per fer cas als seus impulsos.
Això pot implicar que s’examini la naturalesa del material i del mobiliari domèstic o
educatiu. Pot implicar també estudiar les característiques del grup d’infants o d’adults
amb qui s’espera que el nin o nina agressiu interactiu i les activitats que formen part del
seu dia tant a l’escola com a la llar.
1.1 L’aula
Mobiliari i material
S’hauria d’examinar cada peça de material o de mobiliari tenint en compte el seu

possible mal ús per part d’un infant agressiu. Tot i que no és possible guardar tot el que
es podria utilitzar com a arma, hem de pensar que segons aquestes indicacions i ser
conscient de que certs objectes podrien causar algun mal a algú si l’alumne agressiu té
un esclat. Si se és conscient d’aquestes possibilitats, augmentarà la capacitat d preveure
el que podria passar.
És una bona idea indicar on es permet anar als alumnes i quins materials poden
61
utilitzar. No és possible queixar-se de la conducta d’un alumne si no se li han explicat

les normes, doncs seria suposar que pot complir-les quan en realitat no pot.
Una altra bona idea es que els alumnes tinguin les seves pròpies instal·lacions
privades i el seu espai. El nin o nina agressiu es beneficiarà moltíssim d’això, ja que
necessita les seves propietats i el seu territori més que la majoria dels seus companys.
No hem de insistir en l’expectativa de que l’alumne hauria de relacionar-se amb

els altres; el fet és que no pot i s’hauria de reconèixer aquest fet com una desaventatge.
Quan l’alumne agressiu sigui suficientment fort, es sentirà capaç d’integrar-se, no el
podem obligar a fer-ho, per això ens hem d’assegurar de que li proporcionem
instal·lacions per treballar pel seu compte.
Un entorn físic agradable, té grans possibilitats de repercutir positivament en el

comportament dels alumnes. Les estores i la il·luminació suau poden tenir un efecte
favorable sobre els alumnes fràgils.
Escenari del grup
El mestre pot no ser qui decideix quins alumnes estan al seu grup, però pot
intentar distribuir-los de manera que aquest funcioni. L’estudi detallat de les distintes
personalitats poden ajudar-lo a veure on es podria col·locar al infant agressiu per reduir
al mínim la possibilitat d’un esclat.
Modificant els subgrups de l’aula, es pot descobrir a l’alumne agressiu es torna

més pacífic. En interès de tots, s’han de canviar els grups de tant en tant, però per
l’alumne agressiu pot ser una oportunitat molt útil per un nou començament. D’altra
banda, si l’alumne agressiu està treballant bé amb un grup, és millor no canviar-lo.
Activitats
L’alumne agressiu es distreu amb facilitat, té un període curt de concentració i,

degut a la seva ansietat, li resulta difícil retenir la informació; quan es planifiqui el seu
treball, s’ha de tenir present aquests aspectes. Si està tranquil i es comporta malament,
serà perquè l’ha distret una altra persona, perquè no pot fer la tasca o perquè el treball
fixat per ell és massa llarg.
Ens hem d’assegurar de que està en una situació on la possibilitat de distracció

és mínima, que la tasca que se li ha assignat posseeix el nivell correcte i que s’ha
fraccionat el treball en petites etapes. L’alumne agressiu necessita ser capaç
d’aconseguir l’èxit ràpid; és incapaç d’estar treballant durant molt de temps. Per això, és
precís tenir disponibles multitud d’activitats alternatives per ell o ella. És vital
reconèixer que l’alumne només causarà problemes si ha d’estar assegut davant una taula
durant quaranta minuts.
Si existeixen instal·lacions adequades, tots els alumnes de l’aula podran gaudir

d’elles i s’estarà creant un ambient d’aula que reflexa la idea de que els alumnes estan
allà per gaudir a la vegada que aprenen.
Com hem dit en altres ocasions, el nin agressiu té un baix nivell d’autoestima, i
hem d’aprofitar qualsevol ocasió per augmentar-la. Si és possible que assumeixi certes
62
obligacions i responsabilitats, hem de deixar que ho faci. Si ens preocupem de les seves
necessitats d’un mode objectiu, és possible atorgar-li privilegis i categoria sense reforçar
la seva conducta negativa.
Podríem dir que donar-li responsabilitats i privilegis especials es considera com

una cosa injusta pels altres alumnes, però aquesta situació és pot evitar. Un principi ben
establert a les escoles especials és que qualsevol cosa que li passa a un alumne no és de
manera necessària el millor que li pot passar a l’altre. No tots els alumnes necessiten ser
tractats de la mateixa manera, tenen les seves necessitats úniques i se’ls ensenya a
apreciar que tots són tractats de manera diferent. Llavors els alumnes poden reconèixer
que els persones són individus diferents uns dels altres i comencen a respectar-los com a
tals.
1.2 La llar
Mobiliari i material
Qualsevol pare o mare d’un infant agressiu haurà apreciat la necessitat de

mantenir tots els objectes potencialment perillosos fora del seu abast.
Per suposat és impossible guardar tot el que pot ser perillós, els infants agressius
poden utilitzar cadires o inclús taules en els seus esclats agressius.
No hem de deixar a la vista les pertinences personals, tabac, diners,… Podria

ocasionar un incendi o robar els diners tot i que tingui tot el que pot desitjar. Amb això
està expressant que no és això el que li interessa.
Amagar tots els objectes perillosos i assegurar-se de que no hi ha coses de la

casa és un error, ja que indica al fill o filla que no es confia en ell; però no prendre
precaucions li indica que no s’està disposat a acceptar el problema i es farà alguna cosa
al respecte. D’altra banda, si ho amaguem tot, el fill o filla no tindria la oportunitat
d’aprendre com respectar les pertinences dels altres, o com controlar-se a si mateix.
Tot infant necessita tenir un espai propi a llar, necessita un lloc que sigui seu,
amb el que es pugui identificar, on ser ell mateix, enfora de les exigències dels altres i
on poder recuperar-se després d’una crisi. Necessita un lloc on pugui tombar-se i no fer
res si no li fa ganes; somiar és important, ja que d’aquesta manera comencem a tenir
sentit de tot. El infant vulnerable necessita aquest espai més que els altres.
Per desgràcia la seva habitació sol estar associada al rebuig amb més freqüència
del normal, ja que és el lloc on se li envia quan els altres no poden tolerar la seva
conducta. S’hauria d’evitar aquest fet explicant-li en privat que la seva habitació és el
lloc on pot anar quan senti que està perdent el control. Ell o ella acceptarà anar a la seva
habitació quan senti que s’està posant iracund.
Si s’utilitza aquesta estratègia ens hem d’assegurar que a la seva habitació tindrà
alguna cosa a fer quan hi vagi, per exemple si pot posar un ordinador on poder jugar o
entretenir-se. Els infants vulnerables poden relaxar-se amb els gràfics estimulants,
entren en un món que deixa d’amenaçar-los, descobreixen un poder de concentració que
no pensaven tenir, i poden elegir els seus propis nivells d’habilitat i sentir èxit.
63
Alguns pares podrien dir que el jocs d’ordinador poden ser adictius, igual que la
televisió. Però en realitat és una qüestió de qui és el cap i qui controla la quantitat de
temps dedicat a aquesta activitat. El infant vulnerable no serà capaç de controlar-se,
confiarà en que un adult ho faci. Si els pare aconsegueixen tenir un control sobre els
jocs, tenen un poderós incentiu per una conducta adequada.
Així veurem com el infant agressiu començarà a autocontrolar la seva conducta i

a utilitzar la seva habitació quan senti la necessitat de fer-ho.
Altres persones
El infant agressiu pot ser encantador quan està a gust, es torna insegur quan ha
de tractar a més d’una persona. Si reconeixem aquest fet i no estam insistint sempre en
que ha de relacionar-se amb altres persones, descobrirem que ell mateix voldrà, quan
estigui preparat, començar a relacionar-se amb altres infants. No hem de provocar que la
preocupació pel seu aïllament el posi en escenaris on s’enfonsi contínuament.
És important donar a tots els infants l’oportunitat de mesclar-se amb els altres
perquè puguin intentar aprendre a relacionar-se entre si. Els infants agressius poden
veure agreujada la seva situació si són obligats a estar amb altres persones.
Si un infant comença a posar-se agressiu quan comença a anar a l’escola, podria

ser una de les senyals de que és una persona vulnerable. Convé indicar-ho al seu
professor si la seva conducta empitjora, per a que pugui suavitzar la situació o sol·licitar
que se li faci un estudi especial.
Amb aquesta situació, pot ser necessari que el pare o la mare assisteixin amb ell
a l’escola. Si se li explica la situació a l’equip directiu i docent i ho aproven, serà molt
beneficiós pel infant. No s’ha de forçar la separació; altres infants poden respondre
d’una manera més ràpida i ferma, però cada qual sap la situació si el seu fill o filla és
vulnerable i fins a quin punt necessita ser tractat de manera distinta.
S’ha de recordar que, amb qualsevol de les accions que es realitzin, l’objectiu
és aconseguir un creixen sentit d’emancipació en el infant. Es tracta de fer-lo
suficientment fort com per a que ell o ella actuï per si mateix.
Activitats
Si els mecanismes de control han de ser eficaços, s’han d’equilibrar amb

activitats familiars compartides. Quan un pare demani al seu fill o filla que es comporti
de certa manera, el que ho faci o no, en gran mesura, dependrà de la relació que tingui
amb ell. Les relacions depenen d’experiències compartides; quantes més coses facin els
pares amb els seus fills, més respondran a les seves peticions. Si es poguessin organitzar
les coses de manera que una experiència compartida es converteixi amb un fet habitual,
s’aconseguirà que estigui preparat per això quan passi. No fa falta que aquest fet sigui
divertit en aquest moment; el seu valor estarà en que és un fet que ambdós poden
recordar com una acció que han realitzat conjuntament. Això indicarà que al pare li
agrada el seu fill i que, tot i la seva conducta, està disposat a fer el necessari per estar
amb ell.
D’altra banda, s’ha d’anar alerta a no deixar-li el seu espai; a vegades els
64
progenitors espenyen la relació amb el fill o filla quan es mostren massa interessats pel
que fan, no els deixen res propi. Hem de recordar que l’objectiu sempre és reforçar el
seu sentit de identitat, de separació.
2. Necessitat de recolzaments
2.1 Ajuda de professionals
Companys
Si el pare o mare és professor o un professional de l’atenció infantil, hauria de

sol·licitar l’ajuda d’un company. Hauria d’explicar que està intentant preveure els
esclats d’agressivitat; si el seu company està disposat a ajudar-lo, hauria de pensar
estratègies per poder preveure els esclats.
Per exemple, si considera que el infant s’està posant inquiet, podria encomanar-li
un encàrrec o organitzar amb antelació que vagi al seu despatx amb el simple propòsit
de crear un nou centre d’interès.
Ajudants a l’aula
Si hi ha una alumne agressiu a l’aula, hem d’estudiar la possibilitat de tenir un

ajudant d’aula. Podria dedicar-se al treball de la lectura en parella i al recolzament al
infant vulnerable, o ajudar a la resta d’alumnes mentre el professor o mestre presta
atenció especial a l’alumne agressiu.
Els professors de recolzament, si es preparen, poder ser un mode econòmic i

eficaç d’atendre les necessitats de l’alumne agressiu dins l’aula.
Els pares i mares
Sense dubte, haurem atès a algun dels pares i mares del alumnes de la nostra
aula; una altra cosa és que haguem atès als pares d’un alumne difícil. Hauríem de
prendre la iniciativa i convidar-los a venir a l’escola, no amb la intenció de contar-los si
el seu fill o filla es porta malament i com han de tractar-lo. Es beneficiaran al màxim
només en saber que hi ha algú que comprèn el que estan passant.
Si es recolza i reforça als progenitors, es descobrirà que la conducta del fill

comença a millorar.
Els altres infants
Si es té a l’aula un infant amb necessitats educatives específiques descobrirà que,

si s’ha creat un bon ambient entre els altres infants, rebrà una gran quantitat de
recolzament. Convé que el professor fomenti la idea de que tots som diferents i que tots
experimentem dificultats per afrontar la vida. Del mateix mode que acceptem que un
infant amb epilèpsia s’alliberi de fer algunes activitats, hem d’intentar comprendre que
un alumne agressiu quan té un esclat. Els infants poden ser molt comprensius a aquest
respecte, i faran grans esforços per protegir a un dels membres del grup si perceben que
tenen dificultats.
65
No adoptaran aquesta actitud de mode automàtic, haurem d’explicar les coses

quan sigui oportú, anant alerta a no posar una etiqueta a l’alumne. El més important és
creure amb sinceritat que l’hem de tractar com algú que necessita ajuda, si desitgem
promoure aquesta actitud entre els altres. Si els involucrem com a cuidadors,
descobrirem que són de enorme valor per ajudar a un infant agressiu.
2.2 Ajudar als pares
Quan un infant és difícil i agressiu de mode persistent, els que més sofreixen són
els pares, que són les persones que viuen amb ell a diari, les que té per alleujar la seva
frustració i amb els que té més dificultat perquè són més properes. És evident que
necessiten elaborar una estratègia per sobreviure.
Amistats i veïns
A part dels suggeriments fets al respecte als seus propis interessos i la seva
pròpia independència, és essencial, que els pares tinguin ajuda. Poden explicar a les
amistats i veïns el problema i com estan intentant ajudar al seu fill o filla. Si els amics
més propers entenen com es senten i que estan intentant fer, els ajudaran.
Una via d’escapament
El fill o filla necessita a altres persones distintes als pares, amb qui relacionar-se.
Necessita a algú que estigui menys aferrat a ell i una altra qualitativament diferent. Els
pares descobriran que, si té a una altra persona, sovint es comportarà de manera
totalment diferent a ella. La seva actitud amb els pares també canviarà; amb freqüència
passa que si un infant vulnerable té la possibilitat d’una relació alternativa, es relaxa
l’actual.
Quan el fill o filla és més major, els pares li haurien de proporcionar algun lloc a
on anar quan augmenti la tensió; descobriran que ho utilitza segons les seves
necessitats. Només quan no ho tingui, es sentirà angoixat i reaccionarà amb frustració.
Poden estudiar la viabilitat de que el fill o filla visqui amb alguna altra persona i
vagi a casa per veure als seus pares quan es senti capaç de fer-lo. Aquest plantejament
pot ser molt vàlid ja que la família és el lloc més difícil per a que un infant vulnerable
actuï.
Grups externs
El infant necessita sentir que forma part d’un grup distint de la seva família, i si
aconsegueix sumar-se a un grup proper es beneficiarà moltíssim. Els pares hauran de
recórrer als adults d’aquest grup abans que el seu fill o filla per ajudar-los a comprendre
les necessitats específiques del infant i el important que es per ell participar en el grup.
66
9. Comunicació, conseqüències i controls
Abans d’estudiar la importància de comunicar-se bé amb un infant agressiu i

com es pot ajudar a que el treball sigui més eficaç, és necessari mencionar altres factors
que han d’estar presents a l’escenari familiar.
1. Modelar: els pares i professionals haurien de tenir present la tendència del

infant fràgil a modelar-se a si mateix fitxant-se amb qui els envolta; tots els
infants es basen amb els adults significatius per ells i els més fràgils ho fan
en major grau ja que és el mode més segur d’actuar.
Els professionals i els pares imaginen amb freqüència que necessiten posar-
se al nivell del infant per a que la seva relació sigui efectiva, però cometen
un error. Estan oblidant la necessitat de mantenir la distància generacional;
tots els infants necessiten als adults.
2. Ser conseqüents: el infant agressiu necessita ser tractat de mode conseqüent,

la fermesa és per ell el mateix que la justícia, i reaccionarà de manera
agressiva si s’adona de que no s’han aplicat les normes fixades. Per això, no
hauríem de fer-nos els despistats quan no es comporti correctament. Hem
d’afrontar la situació de mode immediat, doncs d’una altra manera la petita
crisi que hem aconseguit ignorar es converteix en un enfrontament
important.
Els pares s’haurien d’assegurar que ells actuen igual que els professors en la
correcció de delictes menors. La llar i l’escola haurien de tenir una filosofia
i un plantejament mutu i coherent.
3. Activitats i rutines: Els pares han d’estar constantment alerta per poder
mantenir les regles correctes amb el seu fill o filla agressiu. Es precís
reconèixer el valor que ha d’adaptar les rutines i activitats per evitar que
s’enfonsi. Un dels principals objectius hauria ser: aconseguir que nin o nina
gaudeixi de l’experiència de l’èxit.
Si el nin o nina agressiu té èxit en una activitat, gaudirà i si gaudeix, voldrà
tornar a fer-ho un altre cop. L’adult tindrà el control al seu abast i el infant
haurà trobat una forma d’augmentar la seva autoestima. S’han de programar
els detalls amb el infant sense deixar que passi res a l’atzar, necessita que
algú li organitzi el que l’envolta per a que pugui treballar i jugar.
El mestre ha de proporcionar-li un currículum personal; si no ho fa, no
comprendrà el seu treball, serà incapaç de realitzar-lo i es tornarà més
agressiu. És important que se li permeti jugar, però també s’ha de programar
com a part de la rutina diària per que ho vegi com una activitat coneguda i
pugui apreciar que, tot i que hi hagi algunes normes generals de conducta
que s’apliquen en totes les situacions, n’hi ha d’altres que són específiques
de certes activitats.
Comunicar-se
Una gran part de la frustració que experimenten els infants agressius està
causada per la seva incapacitat per comunicar-se d’un mode eficaç. Hem vist com la
fragilitat emocional distorsiona la seva percepció del món. Quan se les parla i ells
repliquen bruscament, no hauríem d’interpretar-lo com un atac personal, sinó com una
67
indicació de que s’estan sentint vulnerables.
Per evitar que el infant agressiu interpreti de manera errònia els missatges que
rep de les altres persones, només hi ha una solució: eliminar el filtre de fragilitat a través
del qual es reben els missatges. La tècnica que podem aplicar es senzillament la de
parlar al infant amb claredat.
Expressar-se
Per començar, s’hauria d’elegir el moment correcte per parlar, si el nin o nina
està tranquil i se l’avisa amb temps, pot rebre’l en claredat.
En segon lloc, parlar poc a poc, clarament i amb to no amenaçador. És precís

demostrar confiança en sí mateix; si tenim por a la seva reacció ell ho percebrà.
En tercer lloc, hem d’estar preparats per presentar la mateixa informació com a
mínim de sis formes distintes. Quan es té ansietat, els missatges no es registren
fàcilment; és precís repetir-los i perquè sigui eficaç, el millor es variar la presentació.
Ajudar al infant a expressar-se
Hem de fer tot el possible per animar al nin o la nina a expressar-se, per a que
comenci a materialitzar els seus pensaments. Això és una part necessària de la formació
del seu sentit d’identitat.
Al principi pot necessitar expressar-se de modes no verbals pel que li hauríem de

donar facilitats. No hem d’insistir en que el nin o nina parli o escrigui els seus
pensaments i sentiments, perquè els pot expressar millor d’altres maneres, com el
dibuix, el modelat, la interpretació o el càlcul. Aquest tipus d’activitat és per ell o ella,
sigui quina sigui la seva edat perquè permet entrar en contacte amb si mateix i, a partir
d’aquí, amb les altres persones.
És pot ajudar a un infant agressiu a expressar-se d’aquesta manera i amb l’ajuda

dels pares ser conduït a la interacció verbal.
Transfons
Els infants agressius poden ser molt competents quan es tracta de l’ús del
llenguatge. Durant els escats, el seu vocabulari pot ser molt ampli, no obstant, quan
passa això és precís centrar-se en el transfons: el missatge de desemparament que
expressen de manera tan penosa.
Els infants agressius poden utilitzar el llenguatge amb un efecte devastador per
defensar-se o atacar. L’utilitzen per cridar l’atenció, insultar i provocar una reacció
hostil. Quan més hostil i agressiu segui el seu llenguatge, més fràgils es senten.
Escoltar
Pot arribar un moment en que comenci a parlar dels seus sentiments, li hem de
permetre fer-ho i escoltar-lo sense indagar, anar alerta de no retreure res ni dir-li del que
ha de fer. S’ha de limitar a prestar-li atenció amb simpatia. Se’ls ha de permetre anar al
68
seu propi ritme al revisar el seu passat, el nin o nina ha de sentir a la seva manera i
comprendre’s a si mateix. L’adult ha de reconèixer que hi ha sentiments i dinàmiques
que ell no pot captar.
Negociar
El nin o nina agressiu necessita expressar-se no només per desenvolupar

l’autocontrol, sinó per evitar l’enfrontament. Gran part de la conducta agressiva en els
petits està causada per una inexperiència en la negociació amb els altres. La majoria
dels infants saben negociar, però el que és fràgil no pot recórrer el procés sense sortir
indemne. Degut a la seva fragilitat reacciona amb excessius mecanismes de defensa fins
el punt de que els altres infants li puguin tenir por. Llavors és etiquetat com un abusador
i fanfarró i presenta una conducta agressiva. Per això, els infants fràgils necessiten que
se’ls ajudi a negociar amb els altres. Aprendre a negociar és pel nin vulnerable, és
aprendre a afrontar l’agressió.
Formació en destreses: la negociació
FASE 1
Per millorar les habilitats negociadores del infant hem de pensar amb cura en
situacions quotidianes que semblen causar-li problemes i posar-les per ordre de
prioritat. La llista pot ser:
Pare / mare:
1. Menjars
2. Sortir
3. Hora d’anar a dormir
Professorat:
1. Compartir material en les lliçons pràctiques
2. Esbarjos
3. Menjador escolar
FASE 2
Descriure al infant les següents situacions. Analitzar la seva conducta i fixar

prioritats per les principals àrees de dificultat:
1. Voler les coses

2. Voler fer coses
3. No voler fer coses
FASE 3
Concentrar-se en la prioritat de cada llista. Per exemple, per un pare/mare en la

Fase 1, seleccionar la dificultat que el nin o nina té en voler coses a l’hora de les
menjades.
FASE 4
Per ordre de prioritat, indicar les destreses específiques que ens agradaria que
69
aprengui:
Voler coses a l’hora dels menjars
1. Un lloc per seure

2. Decidir que menjar
3. Aconseguir objectes a la taula
4. Exigir atenció: tenir en compte les necessitats dels altres
5. Deixar la taula
FASE 5
Explicar: seleccionar una d’aquestes conductes, elegir un moment en que el

infant estigui tranquil i allunyat dels altres, i explicar-li amb detall com hauria de
comportar-se. No amonestar-lo i actuar com si no se li hagués dit res abans. Assegurar-li
que, tot i la seva conducta, no el rebutjarem.
Demostrar: Mostrar la destresa al infant en privat, si tenim material adequat en

vídeo, el podem utilitzar com a base, en especial si es refereix a un dels seus herois i si
un d’ells és un amic, molt millor.
Assajar: Realitzar la destresa amb el en privat, evitar dir el que no ha de fer,

limitar-se a donar una senzilla explicació de la seqüència amb accions i paraules.
FASE 6
Dir al infant amb exactitud quan s’espera que utilitzi aquesta destresa i estar
present quan assagi la nova destresa perquè necessitarà que reforci la seva conducta. La
millor forma d’aprovació serà la mirada tranquil·la de l’adult, tot i que a cops és millor
no estar present. Els infants vulnerables es comporten sovint de manera totalment
diferent quan estan fora de la vista d’ algú amb el que estan afectivament vinculats.
La tasca de l’adult és fer això amb ell en privat, de manera que pugui ser capaç
de realitzar la conducta assajada en públic.
FASE 7
Centrar l’atenció en aquesta destresa durant una setmana, en aquest temps, li

hem de donar tot el reforç possible. Si la conducta no es produeix, no convé insistir; la
posem al final de la llista i comencem a ensenyar la següent de la mateixa forma que la
primera. D’aquesta manera, les destreses que volem que adquireixi rotaran, el infant
vulnerable es veurà exposat a un cicle de destreses que se li presentaran de mode
periòdic. Cada nova conducta es presentarà com un nou repte i amb cada cicle
augmentarà la probabilitat de que es vagi adquirint la conducta.
Conseqüències i controls
El tema central d’aquest curs és la necessitat de proporcionar controls externs al

infant agressiu. Si comprova que algú s’encarrega de la seva vida, pot créixer feliç
70
experimentant la sensació de tenir el control de si mateix.
No obstant, pot ser que el infant agressiu aconsegueixi utilitzar el llenguatge de

manera eficaç. Quan s’utilitza un nivell d’articulació suggerent o se l’admira com a una
senyal indubtable de intel·ligència, té tendència a controlar a l’adult, més que a ser
controlat, i la nostra conducta amb ell molts cops no té cap efecte. Si actua com li hem
dit en una ocasió, quan es repeteixi la mateixa situació, deu minuts després, pot haver
decidit ignorar les instruccions. Una solució és reconèixer que la seva conducta no és
modificarà si no experimenta les conseqüències de les seves accions.
Si volem que el missatge tingui efecte, en lloc de fer un gran discurs, hem
d’expressar tranquil·lament la nostra desaprovació. Més tard, quan estigui esperant
alguna recompensa com veure la televisió, li hauríem de prohibir sense intentar explicar
o excusar el que fem, a part de dir-li que li podríem deixar veure el programa si no
s’hagués comportat malament. És millor no dir res més, doncs d’altra manera imaginarà
que la decisió està oberta a la negociació. Aquest tipus d’acció pot ser difícil d’adoptar,
però tindrà l’efecte desitjat: transmetre el missatge acertadament.
LA COMUNICACIÓ
eficaç i
LES CONSEQÜÈNCIES
ens donaran
EL CONTROL
Abans d’utilitzar aquest plantejament, s’ha d’estar en una posició que ofereixi
acords al infant. Si no s’ofereixen recompenses, no tindrem res que retirar. Si no oferim
alguna cosa que li agradi al infant, ell no farà res del que li diguem. Necessita saber que
ens encarreguem d’ell, abans de que ell presti atenció al que li diem. Per això, ens hem
d’assegurar de que en el pla diari hi hagi un tracte especial, una recompensa guardada
per a cada setmana, i uns premis importants a llarg terme. No s’han d’utilitzar com
amenaces, ens hem d’assegurar de que el nin o nina coneix les recompenses, però no
l’hem d’amenaçar amb retirar-les. Quan es faci, ha de ser perquè tingui in efecte i
estigui relacionats de manera directa amb un delicte menor o una falta que hagi passat
recentment.
Conseqüències inacceptables
Els infants tenen drets fonamentals i la legislació considera inacceptables les

següents accions:
- Càstig físic
- Privació de menjar o beure
- Negació d’accés als progenitors o familiars
- Ús de l’allotjament per restringir la llibertat
71
- Privació intencionada de dormir

- Multes
- Registres
- L’ús o retirada de medicació o tractament mèdic
En principi pot semblar innecessari senyalar aquestes conseqüències

inacceptables, però quan pensem detingudament amb el que fem, ens podem sorprendre
de la poca distància que estem d’infringir els drets d’un infant.
Conseqüències acceptables
Convé desenvolupar un sistema de recompenses i incentius en relació amb les

activitats que el infant pugui compartir amb l’adult i amb els altres, en vers de pensar en
castigar-lo. Val més elogiar-la i ampliar les seves recompenses quan es porti bé.
Al pensar en les seves conseqüències, s’haurien d’utilitzar les següents accions:
- Suspendre les activitats de temps lliure

- Treball adicional: oferir l’oportunitat de millorar fent un treball. No utilitzar mai
el treball escolar, només fomentarem el seu rebuig. És millor elegir tasques que
es puguin fer i que no li comporti molt de temps.
- Anar a dormir prest
- Suspendre privilegis: A l’escola o a la llar, s’han d’atorgar petits privilegis que li
donaran sentit de responsabilitat. Confiarà amb ells i els enyorarà si les hi
retirem. Si la sanció és adequada, tot i que protesti, aconseguirà sintonitzar amb
nosaltres acceptant la sanció. L’objectiu d’aplicar sancions és donar-li una
oportunitat de posar les coses al seu lloc.
Recompenses
Per a que les recompenses siguin eficaces, s’han d’atorgar quan el nin o nina
s’estigui comportant de mode apropiat. En el cas contrari, com a sanció es poden
suprimir activitats que els agraden. És precís equilibrar els premis programats amb
algun sistema de reforç de tant en tant. Quan un infant s’està portant bé, li podem dir
una paraula d’ànim.
Tot això s’ha de fer de manera intermitent, no habitual, perquè així no estarà
esperant la recompensa i no aconseguirà actuar segons el calendari prèviament fixat. Si
sap exactament quan rebrà la recompensa, seguirà fingint. Donant-li recompenses quan
no les espera, sinó quan es porti de manera adequada, reforcem la seva bona conducta i
l’ajudem a assimilar el model de conducta que desitgem.
72
CENTRANT L’ATENCIÓ
en les
RECOMPENSES
s’obtenen
RESULTATS POSSITIUS
Hem de tenir en compte que les recompenses i les sancions poden perdre la seva
eficàcia si s’utilitzen amb massa freqüència, la seva utilitat s’ha d’avaluar contínuament.
Per això, cada mes s’han d’estudiar les llistes i calcular les recompenses i sancions útils.
73
10. Qüestions pràctiques
Cada una de les tècniques mencionades fins ara la podem considerar com a
preventiva. Si comprenem un poc l’agressivitat i apreciem la influència que té en el
infant o adolescent, haurem començat a preparar-nos per tractar amb el nin o nina
agressiu; preparar-nos és la primera passa si volem evitar els seus esclats.
Cada cop que actua així, s’enfonsa perquè confirma la seva experiència de que
és incapaç de controlar-se i el seu nivell d’autoestima disminueix, sentint-se cada cop
més rebutjat. Si es pot evitar que passin episodis d’agressivitat, l’estaran fent capaç de
sentir-se millor, estarem evitant situacions que poden causar un gran sofriment a tots.
Si el nin o nina pot experimentar períodes cada vegada més llargs en que està
tranquil i relaxat, podrà contemplar la seva conducta agressiva amb més objectivitat. La
seva bona conducta es tornarà auto – reforçadora a mesura que senti el plaer que li
aporta.
No obstant, es seguiran produint esclats agressius, tot i a les nombroses

precaucions que haguem pres. Mai aconseguirem garantir que el nin o nina reaccionarà
com es desitja. Ell o ella percep coses de manera distinta i la seva percepció varia
segons com es senti en aquell moment. És fràgil i pot interpretar les accions i les
paraules d’un mode totalment imprevist. Tot el que pot fer és mantenir-se fort en la
resolució d’ajudar-lo, i conseqüent en el plantejament de l’ajuda.
Seguidament estudiarem alguns altres modes de prevenir els esclats i també

tractarem com es poden afrontar els esclats quan es produeixin.
1. Tècniques preventives
Abans de començar, convindria destacar una observació: ens agrada el nin/

nina?
Abans d’utilitzar les tècniques de manera eficaç, hauríem de ser honrats amb
nosaltres mateixos sobre si ens agrada o no. El treball amb el infant ha de ser fructífer i
ell o ella ha de sentir que, tot i a la seva conducta, se l’accepta, cosa que li agradarà i
donarà seguretat. Descobrirà que és impossible projectar aquest sentiment si no és
vertader.
Si ens desagrada el infant fins al punt de que la relació no és autèntica, acceptem

que hem de millorar la nostra conducta, i que hauríem de cercar una persona que ens
ajudi.
Els pares poden tenir dificultats per acceptar que el seu fill o filla estaria millor
cuidat per una altra persona. Haurien de pensar que és responsabilitat seva acceptar que
el seu fill té necessitats especials i reconèixer que la seva fragilitat pot significar que ells
són les persones menys adequades per conviure amb el nin.
Els pares i els professionals que es senten incòmodes treballant amb el infant
agressiu haurien d’acceptar l’ajuda d’altres persones, ja sigui a temps parcial o a jordana
74
completa.
Intervenció d’una altra persona
Amb una ajuda,podem utilitzar tècniques preventives eficaces, seguidament

indiquem alguns dels modes en que un ajudant pot desactivar possibles esclats. S’han
d’utilitzar quan es noti que el infant està a punt d’enfonsar-se de nou.
► Si utilitzem un ajudant proper:
Ordre de petició nº1
1. Enviar un missatge “clau”, comunicat per telèfon, l’ajudant vindrà amb una
excusa de que li deixi alguna cosa.
2. Quan entri, projectarà la idea de que es duu molt bé en vostè i el gust de tornar-
lo a veure; entrarà amb una expressió confiada i positiva, ignorant de la crisis
que està a punt de passar.
3. En algun moment, poc després d’entrar, farà un comentari positiu al infant, que
està a punt d’esclatar. El seu comentari no eludirà a la seva situació apurada i,
en canvi, projectarà una imatge positiva d’ell. Parlarà com si no s’hagués
adonat del seu mal estat d’ànim.
4. Se l’emportarà per fer alguna cosa, o per mostrar-li un objecte
5. Si el nin o nina encara necessita ajuda, amb l’excusa de que el necessitem, se
l’endurà amb ell quan marxi.
6. Tornarà amb ell amb una expressió positiva, agraint-li la seva la seva ajuda
davant vostè.
1. Si el infant duu una nota a l’ajudant amb una paraula clau, ell li ha de donar
les gràcies per venir.
2. L’ajudant estarà amb el infant durant cinc minuts.
3. L’ajudant, durant aquests cinc minuts, haurà d’encarregar-li una tasca que el
faci sentir bé; probablement una que impliqui oferir-li l’ajuda que ha estat
esperant. Serà una tasca que el nin sigui capaç de fer i deixar acabada.
4. Després durà el infant a casa seva i s’excusarà per haver-lo entretingut,
comentant que ha estat una casualitat que arribés en aquell moment i lo útil
que ha estat la seva trobada.
75
1. Quan el nin o nina va amb un missatge “clau 2”, hem de tornar amb ell a
casa per mostrar-li el que ha de fer.
2. L’hem d’animar, sigui quin sigui el seu treball.
3. L’ajudant haurà de fixar-se en altres coses que el nin pot haver estat fent.
4. Haurà de demanar al nin si li durà la feina amb el seu permís, quan l’hagi
acabat.
5. Li haurà d’explicar com ser amable i que dir quan vulgui marxar. Finalment
donarà les gràcies.
►Si tenim un ajudant a casa:
1. Si toquem a l’ajudant a l’espatlla, sabrà que ha d’apropar-se al nin i

demanar-li que faci alguna cosa a la mateixa habitació.
2. Això implica treure al infant de l’habitació.
3. El nin o nina necessita que li encomanem una tasca que impliqui a

l’ajudant, alguna cosa que pugui compartir amb ell i que el infant sigui
capaç de fer bé.
4. El nin o nina no hauria de tornar a l’habitació fins que no tingui una actitud
positiva.
5. Quan torni a l’habitació, el nin o nina donarà les gràcies per deixar-lo estar
amb l’ajudant que a la vegada li donarà les gràcies per haver estat tan útil
per ell.
1. Si agafem la mà de l’ajudant, sabrà que ha d’apropar-se al infant i demanar-

li que faci alguna cosa a la mateixa habitació.
2. Sabrà que volem que li demani si li agradaria mostrar les seves habilitats
informàtiques, la seva feineta més recent o qualsevol tema de conversació
similar.
3. Al cap d’una estona, quan el infant parli de manera positiva, l’ajudant ens
ha de vincular en la conversació, explicant el que ha estat contant.
4. Després ens deixarà sol durant un poc més de temps.
76
5. Quan ens reunim de nou tots, ens deixarà sols amb el infant quan li
indiquem discretament.
1. Si diem a l’ajudant una frase clau, per exemple. Un altre cop me pica el
nas, sabrà que s’ha d’asseure amb el infant.
2. Ha de parlar-li sobre els seus problemes o sobre alguna cosa trista que ha
sentit.
3. Li ha de demanar consell o que pensa d’aquesta situació.
4. Escoltarà el que li diu i l’animarà a que li doni més detalls.
5. Li donarà les gràcies per escoltar-lo i li dirà que l’ha ajudat molt .
El factor significatiu en la tècnica de la intervenció d’una tercera persona és

l’oportunitat que ofereix pera que el infant pugui començar de nou. Quan vegem la
necessitat d’utilitzar aquesta tècnica, el nin o nina s’ha arribat a implicar de manera
emocional en una dinàmica de relació que no pot manejar. Una nova cara ens permet a
tots un nou començament.
Deixar-lo sol
Quan hem parlat sobre la necessitat de certes instal·lacions a la llar i a l’aula,

hem explicat que el infant agressiu té un baix nivell de concentració i precisa tenir
diverses coses per fer per no arribar a sentir-se frustrat. Al concretar les instal·lacions
necessàries, hem de tenir present que és útil que alguna estigui fora de la llar o de l’aula,
deixant al infant abandonar el grup i deixar-li fer el que vulgui.
► A l’escola: Si és possible, hauria d’haver una estació meteorològica, un jardí

o un lloc per animals. Seria bo tenir un despatx i una secretària que simpatitzi amb els
objectius. Aquestes instal·lacions es poden considerar com a recursos externs,
dissuasoris útils de la conducta agressiva.
Si hem adoptat les precaucions correctes, tal com advertir al jardiner de l’escola
o a la persona encarregada de la instal·lació, no hi haurà problemes.
Si les coses no funcionen, hem de fer esperar al infant una estona abans de
tornar-ho a intentar de nou, i si és evident, des de el començament de que no
aconseguirà organitzar-se pel seu compte, el millor és demanar a l’ajudant que
l’acompanyi.
► A casa: Si tenim un jardí o un pati, hem de pensar en la millor manera

d’utilitzar-lo per permetre al nin allunyar-se de la família, per exemple per divertir-se
amb la bicicleta.
77
Si és considera que és impossible que faci alguna cosa pel seu compte fora de
casa, hem de pensar una altra cosa. Si tenim por per la seva integritat física llavors hem
de recórrer a altres persones per dur-li encàrrecs, anar al parc o simplement estar amb ell
mentre juga.
És important que el infant tingui una via d’escapament, algun lloc on anar quan
tot es torni excessiu per ell o ella.
Tranquil·litzar
Tot i que el nin vulnerable experimenta dificultats per tenir relacions emocionals
properes amb qualsevol persona, pot aconseguir certa seguretat si s’està físicament a
prop d’ell o ella.
►A l’escola: Hauria d’assegurar-se de que el infant està situat a prop de la seva

zona de treball. Sentirà dificultat en relacionar-se amb els altres companys i si la seva
taula està a prop de la del professor o mestre, aconseguirà relacionar-se al seu propi
ritme. La presència física no hauria de ser, de cap manera, una amenaça per ell o ella, de
manera que no convé reaccionar a cada moviment. Si s’està a prop d’ell, hauríem de ser
capaços de calibrar amb més exactitud quan intervenir i quan no. Una altra avantatge de
tenir-lo a prop és que se li pot prestar l’atenció que necessita sense que sigui tan evident
per la resta de la classe.
Cal tenir en compte que el infant agressiu, en algunes ocasions també pot
reaccionar agressivament a aquests suggeriments. Per això, hem de calcular el temps
que podem tenir-lo a prop, i no forçarem les coses, per a que no interpreti la nostra acció
com una senyal de desconfiança cap a ell.
► A casa: Quan sigui possible, els pares aprofitaran l’oportunitat per a

proporcionar al seu fill el calor del contacte físic. Els infants fràgils poden respondre a
aquest estímul que, per desgràcia, sovint se les nega. La seva conducta violenta provoca
rebuig i la seva fragilitat intrínseca els impedeix aconseguir aquest contacte. No obstant,
pot haver ocasions en que sigui possible una abraçada o una carícia, hem de saber quan
és el cas i aprofitar-lo.
Els infants vulnerables actuen en els extrems, o les desagrada la proximitat física
o ens insisteixen per aconseguir-la. Si veiem que està massa a prop de nosaltres, que no
es desferra, hauríem de reconèixer que necessita la nostra proximitat i no enfadar-nos.
Quan es senti més segur, serà capaç de caminar pel seu compte. També l’hauríem de
respectar si li molesta qualsevol contacte físic i no interpretar-lo com un rebuig; és un
símptoma de la seva fragilitat.
Pot semblar que un infant agressiu no necessita ajuda ni sentir-se tranquil·litzat,

però les seves accions expressen més que les seves paraules. És cridaner, agressiu,
dominant degut a la seva gran necessitat de protegir-se. Si fos fort per dins, no
necessitaria fer totes aquestes coses, però és dèbil i vulnerable. Per això, l’hem de
tranquil·litzar i reforçar-lo, tants cops com es pugui, mostrant interès per ell, per les
seves esperances i aspiracions i per qualsevol cosa que estigui fent. Intentarem
compartir les seves preocupacions i demostrant que ens preocupen les seves coses.
Només seure i mirar un llibre junts o veure la TV o parlar una estona, són
78
senyals de que s’està disposat a “perdre” temps amb ell. D’altra banda, és precís
avançar per a que aquest treball tingui un valor perdurable; li hem de mostrar afecte,
hem de comprendre que necessita desesperadament sentir-se acceptat. Necessita la total
seguretat de que, tot i la seva conducta, l’acceptem i l’estimem.
Ignorar
Una manera eficaç d’eliminar la conducta no desitjada és ignorar-la, i l’eficàcia

s’augmenta quan es recompensa la corresponent conducta adequada. Si volem prevenir
les explosions agressives, primer hem de tenir cura de recompensar al nin o nina quan es
comporta bé, i després veure fins a quin punt convé ignorar els seus esclats. Si és
pogués dir que la seva agressivitat és innòcua, llavors seria fàcil d’ignorar, però si es
posa en perill a si mateix o als altres, serà important emprendre alguna acció.
Seguidament veurem un guió que il·lustra la conducta agressiva que es pot

considerar innòcua.
► A l’escola: el infant entra a l’aula, es deixa caure a la seva cadira i tira els
llibres davall la taula. Evita mirar el mestre i quan ho fa, mira fixament amb expressió
osca i ressentida. Quan se li parla, respon imitant i utilitza un llenguatge ofensiu. Tot
això significa una amenaça pel mestre i la seva reacció natural és posar-se a la
defensiva.
Si ignorem la seva conducta i tenim present que està actuant així perquè es sent
insegur, podrem adoptar una línia d’acció distinta i més positiva. Quan entri a l’aula és
pot aprofitar l’oportunitat per comentar algun aspecte positiu de la seva roba o li podem
demanar com va anar el partit de futbol que va jugar o demanar-li la seva col·laboració
per distribuir un material als seus companys.
Ignorar la conducta no desitjada no significa que no es realitzi cap acció.
► A casa: quan el nina o la nina torna de l’escola, tira el seu abric enterra i es
lleva les sabates; ignora al seu pare quan li parla, posa el televisor amb el volum molt
alt; insulta quan li demanem de que vol berenar; desconnecta el televisor i corre escales
amunt; pega una portada després d’entrar a la seva habitació; sentim com tira els mobles
i diu paraules obscenes.
IGNORAR
significa
PRESTAR ATENCIÓ
a la segona intenció de la seva
CONDUCTA I LLENGUATGE
La reacció immediata del pare serà controlar-lo, aturar-lo subjectant-lo i sentirà

desitjos d’humiliar-lo i tapar-li la boca quan el insulta. No s’atreveix a dir res quan sent
com tira cops als mobles i estarà a punt de perdre el control quan torni a baixar...
Aquests episodis passen a moltes llars, però la seva intensitat i freqüència són el
79
que indiquen que el problema del seu fill o filla no és una simple rabieta, sinó que té
necessitats específiques.
Per tots els pares és especialment difícil ser objectiu davant tals episodis, i
pensar que tal vegada podria millorar la conducta del seu fill ignorant-la. Necessiten una
solució immediata per sobreviure. No obstant, es precís veure la situació des de un altre
punt de vista, s’ha d’intentar ser positiu. Com hem vist anteriorment hi ha reparacions
que es poden fer a la casa per evitar que es produeixi tal conducta.
Durant un episodi semblant, s’hauria d’ignorar tot i escoltar tot; no respondre

amb un contraatac cridant i insultant. Treu la seva ira i descontent sobre el món.
No convé elegir un sol aspecte de la seva conducta que ens desagradi. Per
exemple, que tiri l’abric enterra quan entra a casa. Convé treballar només sobre aquesta
part de l’escenari de l’entrada.
Després de l’episodi, quan s’ha calmat, hem de parlar en privat; explicar,

demostrar i repetir com hauria de penjar l’abric a l’entrada. No hem de ser estrictes ni
condemnatoris, sinó senzillament, assegurar-nos de que sap exactament el que li exigim.
Al dia següent, es podria fer un dinar especial per ell si entra i penja l’abric de
manera correcte. Si no penja l’abric hem de repetir el procés, ho hem de repetir tres
cops, cada vegada amb el menjar especial per ell si fa el que se li demana al dia següent.
Com hem dit abans, ignorar la conducta no desitjada no significa quedar-se

sense fer res. Significa respondre a ella de manera adequada, això suposa conservar la
calma i idear alguna manera de veure les coses amb un aspecte positiu.
Conducta alternativa
És precís també proporcionar una conducta alternativa per a que el nin l’adopti
quan descobreixi de cop que s’està posant nerviós i a punt d’esclatar. Part del treball
serà ajudar-lo a comprendre, en especial a mesura que es fa major, que té un problema
amb els seus sentiments. Hauria de ser capaç de discutir amb ell com es pot actuar quan
estigui a punt de produir-se un esclat.
Quan es senti d’aquesta manera, podria evitar els esclats realitzant certes accions
acordades. A l’escola pot demanar anar, per exemple, al centre meteorològic i a casa
sortir al jardí. Tots necessitem activitats per travessar els nostres moments de crisis. Els
pares han de proporcionar aquests medis al seu fill o filla agressiu; utilitzant-los pot
afrontar els seus esclats d’agressivitat per si mateix.
2. Agressió verbal
Si un nin és agressiu quan parla, hauríem d’intentar veure la seva segona

intenció que està transmitent. Observem un episodi típic:
Un pare parla al seu fill de manera agradable i ell el ignora. Quan intenta parlar
de nou amb ell, el fill li crida i utilitza un llenguatge grosser i molt ofensiu. Després,
80
posa el seu cap a la taula i es tapa amb els braços.
No hem de reaccionar tornant l’atac quan ell ens insulta sinó estar en calma i
observar l’actuació. Si reaccionem de manera emocional, ell haurà captat aquesta
actuació de la única manera que sap. Hem d’intentar rompre la seva costum de
comunicar-se d’aquesta manera. Si insulta davant un grup, l’hem de treure del lloc i
després de l’esclat verbal, donar-li temps per a que es recuperi. Quan estigui preparat, li
podem parlar.
No hem de dir-li contínuament el que hauria d’haver fet, sovint sabrà el que
hauria d’haver fet; la seva angoixa està causada perquè ha sigut incapaç de fer-ho. Li
podem demanar que ha passat perquè es poses enfadat i escoltar el que ens explica,
assegurant-li que l’entenem, així li demostrem que l’escoltem i ens preocupen per ell.
Convé demanar-li com creu que es podria haver evitat la situació, però no li hem de dir.
3. Agressió física
Examinar les normes
Quan un infant ens ataca hem d’actuar perquè si la situació ha arribat fins a
aquest punt, no es pot ignorar; si no es fa res, algú pot resultar ferit.
Si sabem que no som suficientment forts per frenar-lo, només empitjorarem les
coses intervenint, hem de sol·licitar ajuda immediata. Si pensem que podem intervenir
amb èxit, hem de recordar que la finalitat d’actuar així és impedir que el infant:
- Es faci mal a si mateix

- Faci mal a altres persones
- Danyi la propietat
També hauríem de recordar que podem frenar-lo, que hauríem d’utilitzar una
força raonable en totes les ocasions i que no podem atacar-lo en cap situació. Qui no
atén a aquestes normes, està actuant contra la llei.
Si es senten inseguretats respecte al camí a adoptar quan un infant és físicament

agressiu, s’ha de consultar a una altra persona capaç de donar-li les directrius a seguir en
aquestes situacions.
Bona forma i tècniques físiques
Es necessita estar en bona forma per posar-se davant un nin agressiu, també
necessitem un poc d’entrenament en tècniques realistes del maneig de la situació
conflictiva. S’ha de conèixer com aguantar i frenar sense lesionar al infant o a nosaltres
mateixos; també convé saber com separar als infants o com defensar-nos.
Quan hem adquirit la destresa necessària sentirem menys ansietat i serem més
capaços d’enfocar el seu comportament més objectivament. Ens sentirem més forts i
menys amenaçats.
Episodis d’agressió
81
► Entre infants: en el cas de que és produeixi un episodi de violència entre dos

infants hem de:
- Pensar en la seguretat física

- Demanar ajuda immediatament
- Retirar a tos els altres infants i objectes perillosos
Si ens sentim capaços d’intervenir:
1. Aguantar al principal agressor: col·locar el nostre cos entre els antagonistes

i dir amb tranquil·litat a l’altre infant que surti de l’aula.
2. Parlar amb tranquil·litat al infant que estam aguantant i no amollar-lo fins
que s’hagi calmat. Quan la seva respiració es torni més regular, parlar-li
tranquil·litzant-lo, no hem d’esperar que escolti el que li diem. Hem
d’utilitzar la veu només com una influència calmant.
3. Fer-lo sentir bé, reconèixer que el infant s’està sentint molt malament amb
si mateix; no hem de fer una conferència sobre la seva conducta, el nostre
paper és fer-lo sentir millor. És necessitarà molt de temps per a que es
recuperi, convé mantenir-lo tot sol fins que s’hagi calmat.
4. Amollar-lo de manera gradual, a mesura que notem que es torna a
autocontrolar. Assegurar-li la nostra comprensió i dir-li que el veurem més
tard per discutir com es podria evitar que torni a passar aquest fet en un futur.
També donar-li una orientació immediata de manera que pugui fer alguna
cosa per començar de nou.
Si hi ha altres infants esperant per tornar, els hem d’explicar que l’episodi ja ha
acabat i que no volem sentir res sobre el que ha passat, que ja es parlarà amb l’alumne
implicat en privat.
► Entre un infant i un adult: En el cas que un infant ens ataqui hem de:
- Pensar en evitar lesions

- Demanar ajuda immediatament
- Retirar a tos els altres infants
1. Aguantar si és possible i adoptar una postura adequada pel fet. La seva

finalitat és evitar lesions tant al infant com a nosaltres mateixos.
2. Tranquil·litzar, el infant sabrà que ha comès un terrible error, està prohibit
atacar als adults. Necessitarà tenir la seguretat de que reconeixem el seu error
però que no ens venjarem.
3. Amollar-lo quan s’hagi calmat, donar-li temps per això. Deixar-lo que surti
d’aquesta situació en privat, sense perdre la dignitat.
82
QUATRE ACCIONS DAVANT UNA AGRESSIÓ:
►Subjectar
► Tranquil·litzar
► Deixar lliure
► Reintegrar
Li hem de dir que el veurem més tard per discutir com evitar aquestes situacions
en el futur. Donar-li alguna cosa per fer de manera immediata; alguna cosa per a poder
seguir endavant.
Si el nin o nina violent intenta fugir, hem de bloquejar la seva via d’escap quan
siguem capaços d’aconseguir-ho amb eficàcia, i quan també estigui clar que vol fugir, ja
que és probable que sofreixi alguna lesió o que lesioni a una altra persona.
En els casos de que hi hagi presents altres infants i les haguem fet anar-se’n, no
ens hem de preocupar especialment per ells. Estaran controlats per la commoció de
l’episodi que han viscut; es cuidaran a d’ells mateixos fins que arribi la nostra ajuda.
Quan arribi l’ajuda, hem de decidir si, en realitat, la necessitem. Pot ser que ja
haguem aconseguit frenar el infant. Seria millor aconseguir que es recuperi només amb
nosaltres, quantes menys persones el vegin amb aquest estat millor.
Si l’ajudant és veu obligat a separar físicament a dos infants o al nin que ens ha
atacat, hauríem d’assegurar-nos que, quan abans millor, un dels dos marxi per evitar
més problemes si ens quedem durant més temps del necessari.
83
11. Alternatives
Com hem vist, és essencial per qualsevol que treballi amb un infant difícil i
agressiu tenir l’ajuda i el recolzament d’altres persones. Els infants agressius poden
suposar una enorme càrrega d’estrès sobre els que les envolten. Un tercer pot alleugerar
aquesta situació de manera considerable, inclús si la seva implicació només és limita a
escoltar el que comenten els pares o professors.
Qui treballa amb un infant difícil, ha de ser capaç de modificar el seu estil de
vida.
Treure al infant de la llar o de l’escola
No obstant, es pot considerar, quan l’agressivitat del infant és excessiva, que

hauria de ser tret de la seva llar o de l’escola.
Abans de fer les indagacions necessàries, s’hauria de repassar les disposicions i

tècniques suggerides fins ara. Si s’ha intentat aplicar-les i no s’ha tingut èxit, convé tenir
present que és important acollir les indicacions de qui s’encarrega del infant.
Necessitarà experimentar i sospesar-les per a que s’adaptin a la seva situació personal.
No es pot dir a les persones com manejar la seva conducta. Només és possible
suggerir plantejaments, i el millor és assegurar-se de que s’està dins el marc de la llei i,
després de llegir aquests suggeriments, crear les pròpies tècniques personals.
Els pares haurien de parlar amb el director del l’escola, expressant la seva
preocupació i demanar si és possible veure un psicòleg infantil; també es pot acudir als
serveis socials.
Si es tracta d’un professor o un professional de l’educació infantil, s’hauria de

demanar al director del centre si és possible derivar a l’alumne a un psicòleg.
Quan es facin aquestes peticions, els pares o professors haurien de preparar-se

per informar de tot el que s’ha intentat fer per ajudar al infant. Per no oblidar cap detall,
convé guardar registres detallats de:
● Conducta del infant

● Disposicions especials que han adoptat per atendre a:
- la seva conducta
- les seves dificultats d’aprenentatge
- el seus punts forts
Alguns infants difícils poden adaptar-se al seu entorn i a les seves llars, però
necessiten unes condicions especials. Abans de que un infant sigui traslladat a un
col·legi d’educació especial, les parts afectades han d’examinar les gestions que ja s’han
fet per atendre les seves necessitats específiques.
84
Evitar la conducta disruptiva a l’escola
S’hauria de formar als professors per tractar amb infants difícils, els cursos de
formació haurien d’incloure tècniques preventives i donar èmfasi al fet de que aquests
infants els necessiten com a persones.
Amb la formació adequada, no es veuria als alumnes difícils com una molèstia, i
s’atendrien les seves necessitats. Si a cada escola hi hagués un especialista per atendre
casos concrets i la resta del personal es responsabilitza del següent:
- Implantació de les tècniques preventives, si tots els professors adapten les seves
instal·lacions i el currículum de manera que puguin atendre les necessitats del
infant difícil, la conducta disruptiva disminuirà.
- El recolzament a les famílies dels infants difícils i agressius pot produir una
notable disminució del nivell de la seva conducta negativa. Els pares, si es veuen
recolzats, poden començar a controlar als seus fills, i a la vegada, senten que
algú comença a comprendre’ls.
Expulsions
Quan s’expulsa a un infant de l’escola, en general és perquè la seva presència no

beneficia als altres alumnes. Tal vegada ha comès un delicte greu; a cops el delicte és un
episodi únic però, degut a la seva gravetat, fa inevitable la seva expulsió. No obstant, en
la majoria dels casos, el delicte que provoca l’expulsió és la gota final, la culminació
d’una sèrie d’episodis antisocials. Abans de l’expulsió l’alumne conflictiu ja s’ha tornat
molt impopular i sol ser rebutjat per la resta dels companys.
Per això, és evident que, en interès del propi infant, hauria de ser traslladat i
donar-li l’oportunitat de tornar a començar de nou. Els pares mai haurien de lluitar
contra la proposta d’expulsió del seu fill o filla. Existeixi o no una raó acceptable, es pot
tenir la seguretat de que si s’ha suggerit una expulsió, és perquè no és acceptat. També
s’haurien d’adonar de que, independentment del que el infant pugui afirmar, hi ha una
gran possibilitat de que estigui mentint respecte a la vertadera índole de la seva
conducta a l’escola. Als infants mai els agrada decebre als seus pares, i quan més fràgils
són, més manipulen als qui els envolten.
Hauríem de reconèixer que, en unes condicions especials, molts d’infants difícils

poden tenir satisfetes les seves necessitats en les nostres escoles i a les seves llars. No
obstant, altres són tan vulnerables que necessiten ser traslladats a instal·lacions
d’atenció especial. Mai hem de suposar que l’escola actual o la seva llar és el millor lloc
per ell. És possible evitar que se’l rebutgi, si el portem a altres centres que li puguin
proporcionar un entorn més idoni per les seves necessitats.
Destinacions alternatives
Les autoritats educatives locals haurien de tenir una llista de les escoles de la
seva zona incloent centre privats i voluntaris. Moltes escoles independents són
administrades per organitzacions sense ànims de lucre i tenen una excel·lent reputació
per les seves instal·lacions especialitzades.
Quan el professional d’educació o el psicòleg determini que és convenient
85
traslladar al infant a un altre tipus d’escola, se n’haurien de visitar varis centres, amb la
finalitat de poder fer una valoració raonable de quin seria el més adequat.
► Tutories a casa: els infants poden ser educats per tutors a la seva pròpia llar;
aquest tipus d’organització es considera només com d’emergència. Pot ser l’única
possible i és especialment útil quan hi ha una expulsió.
► Escoles especials de règim extern: aquestes escoles ofereixen classes petites

i professors preparats per tractar amb infants que tenen problemes emocionals i
dificultats associades d’aprenentatge i conducta. Els que assisteixin a aquestes escoles
haurien de tornar a casa al finalitzar, a un entorn que pugui aportar el grau de
recolzament i estímul que necessiten, i al que puguin respondre.
► Escoles especials en règim d’internat: aquestes escoles proporcionen tot el

que ofereixen les anteriors, a més de proporcionar al infant emocionalment vulnerable
els cuidats i recolzaments que el nin o nina necessita i que només aquests tipus de
centres poden proporcionar. Aquest centres aconsegueixen impartir un currículum de 24
hores, i sobre tot ofereixen ajuda especialitzada als infants i és un descans pels pares.
Alguns d’aquest centres estan vinculats amb hospitals i s’observa conjuntament

la conducta del infant i es fan recomanacions pel futur. Sempre tenen com a principal
objectiu millorar de l’autoestima.
La primera fase es basa en el plantejament d’acceptació, un infant vulnerable

que està a un centre d’aquest tipus necessita estar situat en un entorn on pugui sentir una
total acceptació i pugui començar a passar pels processos de vinculació dels que ha estat
privat durant els seus anys anteriors de formació. Si se li proporciona un entorn segur i
acollidor, fent-li poques demandes, amb un baix nivell d’expectativa respecte a la
conducta i rendiment acadèmic, el nin o nina creixerà i es desenvoluparà en un entorn
afavoridor i millorarà.
La segona fase es basa en el plantejament d’espera, es suposa que, per a que

els infants progressin feliçment, han de tenir normes i reglamentacions per actuar i una
clara imatge de les expectatives respecte a la conducta i el rendiment acadèmic. Els
partidaris d’aquest plantejament creuen que, si els infants saben el que han de fer per
comportar-se correctament, poden fer-ho; només necessiten disposar dels medis o eines
per fer-ho.
Les rutines i els procediments habituals poden fomentar no només la sensació de

seguretat, sinó també d’èxit.
► Especialistes: el infant pot acudir a especialistes que treballen amb ell, ja

sigui a la llar, assistint a sessions a una clínica, o a la seva escola d’educació especial.
Pot ser que el seu nivell d’agressivitat requereixi l’administració de fàrmacs, hi ha
medicacions que ajuden al tractament de la conducta agressiva o hiperactiva però, degut
als efectes secundaris, només s’ha d’utilitzar com a darrer recurs, per evitar la conducta
autodestructiva, o amb infants que tinguin una malaltia orgànica o una disfunció
cerebral. És important examinar el diagnòstic mèdic d’un infant que actuï de manera
agressiva, encara que el tractament mitjançant fàrmacs rara vegada proporciona un
resposta satisfactòria a llarg termini.
86
Els plantejaments especialitzats encomanats pel psicòleg poden incloure

programes de modificació de la conducta. El condicionament aversiu, la teràpia
cognitiva, el contracte de contingència i les economies simbòliques són algunes
tècniques que es poden suggerir.
Hi ha tècniques que es poden utilitzar per ajudar a dominar la ira, primer

s’examinen els disparadors que la desencadenen i es tracta d’anar eliminant aquests
disparadors, fent que el nin o nina parli de si mateix i arribi a entendre que ha d’elegir
entre un comportament i un altre. S’ofereixen tècniques de relaxació, aprenen habilitats
socials,… El modelat, el joc de rol, l’assaig i l’estudi d’estratègies alternatives
s’utilitzen per dur al infant a adonar-se de que pot dominar-se.
Les tècniques proposades variaran segons l’edat del infant i la gravetat de la seva
agressivitat.
► Deixar la llar: si s’ha arribat al punt en que el nin o nina necessita viure fora
de la llar, s’ha de consultar a un expert de serveis socials que sigui capaç d’assessorar
sobre les opcions disponibles. Un dels seus suggeriments podria ser el internament amb
possibilitat de visites.
Els pares no han de sentir vergonya o pena per haver de prendre aquesta decisió.
Com ja hem explicat, molts infants vulnerables troben més dificultats en l’escenari de la
llar degut a que no poden afrontar els seus sentiments i els seus familiars signifiquen
molt per ell. A una escola d’internament adequada, el infant comprovarà que és més
fàcil relacionar-se amb la gent i es beneficiarà dels programes educatius i de temps
lliure que es poden oferir. Per la seva part, els pares disposaran de temps per fer-se fort,
aprendre noves metodologies per tenir cura del seu fill o filla i acollir-lo quan els visiti.
És important que pares i fills, s’entusiasmin amb la nova situació per tenir èxit;
els pares hauran de ser molt forts i resistir la nostàlgia durant les primeres setmanes.
L’escola adequada
Quan s’estigui decidint sobre quina escola és més adequada convé plantejar-se
vàries preguntes:
- Que és el que va malament a l’escola actual?

- Hi ha alguna cosa que podria fer-se per aconseguir que funcioni?
- Hi ha un tipus alternatiu d’escola que pugui atendre millor les necessitats del
infant?
Si s’ha arribat a la conclusió de que es necessita canviar d’escola i s’ha fet

gestions per visitar-ne d’altres, ens hauríem de plantejar les següents preguntes davant
cada destí alternatiu:
● Escola:
- És feliç i relaxat el clima escolar, o hi ha un ambient de tensió i d’expectativa de

problemes?
- Està aprovada l’escola per funcionar segons les normes oficials?
● Personal:
87
- Pareix dedica i entusiasta el personal?

- Quin és el seu nivell general de control?
- Té grans expectatives respecte a la conducta?
- Està qualificat per actuar en el camp de les necessitats especials?
- Són especialistes qualificats en altres àrees?
- Hi ha en marxa un programa de formació permanent?
- Quin és el rati de professor/ alumnes?
- Es disposa de professors de recolzament a l’aula?
- Hi ha homes i dones a l’equip directiu?
- Hi ha personal qualificat per l’atenció dels alumnes?
- Es disposa d’assessors preparats?
- Està accessible el director?
- Tot el personal està preparat per treballar amb infants?
● Currículum:
- Tots els alumnes estudien una àmplia gamma de matèries?

- El currículum és similar al d’una escola ordinària?
- És possible pels infants fer exàmens?
- Es disposa d’una tutoria personal en certes matèries?
- És possible l’ensenyança individual de la lectura?
- Els infants tenen tasca a casa?
- Es fan viatges i sortides?
- Que fan els alumnes durant l’esbarjo?
- Quina és la filosofia de l’atenció infantil?
- El currículum programa les 24 hores?
- Quines són les hores d’aixecar-se i anar a dormir?
- Com poden contactar els pares amb els seus fills?
- Quines instal·lacions existeixen per les sessions d’assessorament individual?
● Instal·lacions:
- Els alumnes estan dividits per grups d’edats?

- És mínim el contacte entre alumnes petits i alumnes grans?
- Són atractives les aules?
- Estan ben equipades per una varietat d’activitats?
- Els dormitoris estan ben presentats i equipats per l’ús individual?
- Les dutxes i els banys estan dissenyats per tenir intimitat?
- El menjador està net i és atractiu?
- El menú és variat i nutritiu?
- Els infants poden elegir els aliments?
- Hi ha una àmplia gamma de tallers ben equipats?
- Hi ha varietat d’instal·lacions pel temps lliure?
● General:
- Els alumnes porten uniforme?

- S’espera que els alumnes siguin amables, de bons modals i es portin amb
cortesia?
- Hi ha evidència de que puguin ser-ho?
88
- Com es manté la disciplina?

- És bona l’acollida?
- Considera que podria confiar en el personal?
- Estaria content de que el seu fill hi assisteixi?
- Si hagués de descriure l’escola a una amistat, com ho resumiria?
Quan els pares s’hagin plantejat aquestes preguntes, ja sigui durant la visita o
després, haurien d’imaginar-se al seu fill o filla en aquesta escola, i demanar-se si, en
relació amb totes aquestes qüestions, es beneficiaran d’estar-hi.
Si s’han contestat positivament a les anteriors preguntes, el nin o nina tindrà una
bona oportunitat de ser feliç allà; si s’ha obtingut una majoria de respostes negatives,
s’hauria de cercar un altre lloc.
89
12. Cap a una solució
Comencem examinant si l’agressivitat d’un infant podria estar causada per la

seva vulnerabilitat innata o per la seva experiència. Hem explicat que un infant es
comporta de manera agressiva quan, degut a la seva vulnerabilitat, no pot, enfrontar-se a
les circumstancies que l’envolten. L’agressivitat es basa en combinació de la seva
fragilitat innata i les seves circumstàncies.
Hi ha molts plantejaments que podríem adoptar quan tractem amb un infant

agressiu. Podem treure’l de l’entorn que li pot causar aquestes dificultats, modificar les
coses per atendre les seves necessitats, canviar la forma en que els altres perceben la
seva situació, ensenyar, tant al infant com als seus cuidadors, les destreses de
comunicació i la negociació, idear esquemes de recolzament pel infant i la seva família
o utilitzar tècniques per impedir els esclats d’agressió.
Però, en qualsevol moment, els dos factors inherents a las seva situació (la seva
vulnerabilitat i les seves circumstàncies) podrien modificar-se.
Tal vegada hauríem de prendre com a punt de partida que necessitem reforçar la
personalitat del infant. Ell serà capaç, llavors, d’afrontar les circumstàncies canviants, al
seu propi mode. Si d’alguna manera podem donar-li una major sensació de qui és, un
sentiment més poderós d’identitat, llavors no reaccionarà de mode tan defensiu.
Necessita sentir que te alguna cosa positiva que oferir, sentir que és únic i necessari.
El progrés a llarg termini pot ser possible si ajudem al infant agressiu a que ell
mateix es vegi d’un mode diferent. Necessita ser capaç de veure de manera més
objectiva no només les seves circumstàncies sinó les seves accions; posant distància, pot
començar a aprendre a autocontrolar-se. Si podem ajudar-lo a veure’s com algú separat,
tant dels seus sentiments com de les seves circumstàncies, haurem fet tot el possible per
aconseguir la resolució definitiva de la seva excessiva agressivitat.
No obstant, abans de treballar amb qualsevol infant, és vital demanar-se, el que

en definitiva estem intentant fer. Si no tenim un objectiu clar, mai aconseguirem res. Un
requisit previ per treballar amb els nins difícils és fer una valoració de la pròpia posició
personal.
Resolució
Per resoldre les dificultats del nin agressiu, el treball es basa en els següents
principis:
► Avaluació personal: per reforçar el sentiment d’identitat d’un infant hem

d’ajudar-lo a apreciar les parts conscients de la seva personalitat. Per això, es pot
observar la seva vida actual i veure si se’l pot ajudar a reconèixer les persones que són
més importants per ell, els llocs que tenen significat i els fets significatius que ell
preveu. Hauríem de tractar la seva aparença personal, examinar els seus amics i
familiars i valorar els seus punts de vista. L’objectiu hauria de ser animar al nin a
estudiar la seva vida amb objectivitat i augmentar la seva autoestima.
90
► Disciplina personal: per aconseguir un fort autoconcepte, ens hem de

sotmetre a disciplina. Si no ens exigim metes, no podrem sentir les nostres limitacions,
si no hi ha cap nivell d’expectativa, mai aconseguirem triomfar.
Es pot animar a un infant a fer alguna cosa diàriament, la tasca hauria de ser
exigent i convertir-se en una part habitual del seu programa. L’exercici físic pot ser
particularment útil. L’exercici fomenta un canvi fisiològic que produeix una sensació de
tranquil·litat i benestar. Adaptar-se a un calendari o programa habitual, promou, per si
mateix, un sentiment d’ordre i harmonia.
ENFORTIR-SE
és
● observar-se a si mateix
● observar als herois
i
● autodominar-se
► Herois personals: els models ideals dels infants poden dur-lo a una valoració
realista del que li agradaria ser i semblar als altres. Això li pot permetre veure com els
altres el perceben i com podria agradar-los que fos.
► Control personal: quan som suficientment forts, quan els nostre sentit
d’identitat i de totalitat es cristal·litza, podem passar a la fase final que duu al control
personal. Això implica distanciar-nos de les nostres emocions. Quan ens identifiquem
de mode incontrolable amb el nostre cos, el nostre intel·lecte i les nostres emocions,
estam totalment sotmesos a les seves vacil·lacions. Hauríem de ser capaços de
desprendre’ns a voluntat de la nostra màscara i ser capaços d’apreciar les nostres
diverses “subpersonalitats”. Si poguéssim fer això, evitaríem caure en la depressió amb
les nostres sentiments.
El infant agressiu abusarà d’aquest plantejament prematurament. És

contraproduent que tingui algun indici de que no és responsable de les seves emocions
o de la seva agressivitat física, perquè aprofitarà qualsevol avantatge d’una situació on
no se’l considera responsable de les seves accions. Després de treballar amb cura a
favor de l’enfortiment del seu sentit d’identitat, es pot plantejar amb gran precaució el
treball en direcció oposada.
Abans d’introduir la idea de desidentificació ha d’existir, un ampli programa

d’enfortiment. Aquest fet ens pot dur molts de mesos o inclòs anys, abans de que es
pugui implantar aquesta part final i emocionalment programada.
Es pot saber si un infant està disposat a començar aquesta fase pel seu grau de
confiança en si mateix i de realisme.
Aquest quatre principis s’haurien d’obrir pas a través de tot el treball amb els
infants emocionalment vulnerables. La vulnerabilitat implica la necessitat
d’enfortiment, i si aquests principis recolzen en qualsevol tècnica que s’utilitzi, és pot
tenir la seguretat d’estar anant en la direcció correcte.
91
Bibliografia
CASAMAYOR, G.., ANTÚNEZ, S. ARMEJACH,R., CHECA, P., GINÉ, N. Com donar

resposta als conflictes. Disciplina en l’ensenyança secundària. Graó. 1999
COLL, C., PALACIOS, J., MARCHESI, A. Desenvolupament psicològic i educació.

Psicologia en l’educació escolar. Alianza Editorial. 2008
GARAIGORDÓBIL, M., MAGANTO, C.: Socialització i conducta prosocial a la

infància i l’adolescència. Universitat del País Basc. San Sebastian. 1994.
PALACIOS, J., MARCHESI, A. , COLL, C. Desenvolupament psicològic i educació.

Psicologia evolutiva. Alianza Editorial. 2008
TRAIN, A.: Agressivitat en nins i nines. Editorial Nacea. Madrid. 2001
URRA, J. Educar amb sentit comú. Aguilar. 2009
92

Alumnos Bajo Autocontrol

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Alumnos Bajo Autocontrol

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

- ANPE Formació -

Tenir aquesta informació, facilita el procés d’ensenyança i aprenentatge

Els objectius del curs són:

- Adquirir els coneixements bàsics sobre l’agressivitat, què és i d’on ve.

- Adquirir tècniques per potenciar les capacitats i habilitats i compensar les

- Actualitzar al professorat i pares conceptes sobre la posició de la família i

- Adquirir tècniques preventives per afavorir l’autocontrol del infant.

Part 1 Què és l’agressivitat? 4

3. Causes de l’augment de l’agressivitat..................... 21

Part 2 Ajudar al infant agressiu 51

8. Preparar-se per l’acció............................................ 61

9. Comunicació, conseqüències i controls .................. 67

10. Qüestions pràctiques............................................. 74

12. Cap a una solució................................................. 90

1. Agressivitat: què és i d’on ve

Els pares, el professorat i altres professionals de l’educació que tracten amb

Hi ha persones que aconsegueixen treballar eficaçment amb infants difícils,

És probable que ja haguem discutit sense èxit nombroses idees i plantejaments

La decisió instantània i imprevista probablement és va basar en tot el que havíem

És impossible estudiar la conducta difícil sense suggerir de mode immediat

Amb l’experiència acabarem formulant les nostres pròpies solucions pràctiques

No obstant, en totes aquestes teories podem veure un tema comú: l’agressió no

La intensitat de l’agressió d’un nin es veu relacionada de mode indirecte no

Les necessitats del infant

Constantment sentim parlar de nins i nines amb necessitats especials, i val la

Necessitats dels nins i nines

● Sentir-se part de les coses

Hem de demanar-nos fins a quin punt s’han satisfet aquestes necessitats en el

Moltes persones de la nostra societat tenen la sensació de sentir-se inermes, a

1. Contraatacar amb agressió verbal o sarcasme

per això pot

● Utilitzar l’agressió verbal o el sarcasme

AQUESTS SÓN ELS SEUS MECANISMES DE

l’agressivitat necessària per sobreviure. Normalment som agressius quan volem

● Algú està interferint en els seus objectius

És evident que hi ha varis plantejaments distints davant un nin o nina difícil,

● Si podem parlar a un infant al començament del dia o d’una lliçó i discutim en

● Si podem respectar-lo a ell i les seves amistats, i prestar atenció a la seva

● Sobre tot, si podem mantenir el nostre objectiu, que és comprendre’l i ajudar-lo,

● Si podem reduir al mínim el nombre d’esclats agressius i l’elogiem, l’animem i

Amb freqüència, els pares i els professionals es senten insegurs respecte a si

Els professors i professionals de l’atenció infantil treballen sovint amb el suposat

Els pares, frustrats davant la passivitat del pseudo – professionalisme, es

Degut a les fortes emocions que es senten en tals enfrontaments, el mode de

Hauríem de destacar aquests pensaments, si som pares, hauríem de confiar amb

Anem a veure com és produeix l’agressió en el desenvolupament normal de la

Agressivitat en la primera infància

Si el procés de vinculació no és produís, aquest es veuria afectat en el

El progenitor d’un infant agressiu haurà de tornar a pensar en l’època que el

desenvolupament cap a la independència i el control personal.

Els pares no haurien de considerar-se totalment responsables de la conducta

Agressivitat en la segona infància

Créixer en qualsevol sentit suposa cert grau d’agressivitat, si haguéssim nascut

Als dotze mesos, un infant comença a mostrar agressivitat instrumental, dirigida

En els anys de l’educació infantil, el infant adquireix destresa a l’hora de

Tipus d’agressió infantil

El segon grup, fa referència a infants físicament agressius en les bregues i són

El tercer grup, és el dels infants que són agressius i dominants en el moment de

Agressivitat en nins i nines

No obstant, no s’hauria de suposar que aquest mode de conducta sigui per

Trastorns del creixement

A diferència de gran part de la conducta, la rabieta no s’aprèn; a una etapa molt

TRASTORNS DEL CREIXEMENT