MÓN ACTUAL I

1- UNA MIRADA AL MÓN D’ENTREGUERRES I LA IIGM

1.1. Antecedents de la IIGM
- Gran Guerra (IGM) (1914-1918): Aliats contra les potències centrals (els grans
imperis)
- Període d’entreguerres:

a) EEUU

 1917: Els EEUU trenquen els seus esquemes (Doctrina

Monroe, vigent des del 1823) i entren en guerra al
costat d’Anglaterra entrant en política europea.
 1929: Crisi seguida d’una dècada de gran depressió
fins a la nova política que va portar el demòcrata
Franklin Roosvelt. En Roosvelt.

b) URSS

 1917: Revolució russa; revolució social del partit bolxevic de

Lenin que acaba amb la dinastia Romanov. Es forma per
primera vegada a la història un poder de tipus socialista-
comunista.
 1919-1923: Guerra civil a l’URSS. (Bolxevics vs Tsaristes)
 1926: Stalin assumeix el poder i imposa la dictadura al país
que pateix una industrialització accelerada. En Lenin.

c) Alemanya

 1918: Fi del II Reich (caiguda de l’imperi

de Guillem II) i creació de la República
de Weimar. Es tracta d’una època molt
dolenta per Alemanya ja que és molt
castigada arran dels fets de la IGM.
 1933: Victòria electoral d’Adolf Hitler i
nazificació d’Alemanya. En aquell
moment Alemanya sentia un profund
El Fuhrer.
odi contra les potències que l’havien
oprimit.

1
d) Xina

 1912: Fundació de la República de la Xina (caiguda de la

dinastia Qing (1644-1911)). Chang Kai-Shek (Partit
Nacionalista) va governar des de 1912 enfrontant la
guerrilla del Partit Comunista xinès de Mao Tse-Tung
durant 25 anys (excepte durant la guerra amb el Japó,
on van fer front comú.)
En Chiang Kai-Shek.
e) Japó

 1603-1868: Època del Shogunat Tokugawa amb un Japó molt endarrerit i

tradicionalista. La cadena de poder era: Shogun - Noblesa feudal (Dàimios) –
Noblesa inferior (Samurais).
 1868: Arribada al poder de l’Emperador “Meiji” Mutsuhito qui porta al Japó la
industrialització, la occidentalització i el militarisme autoritari. S il·legalitzen els
dàimios i els samurais i s’agafa el model francès per coses com ara els
programes escolars o els vestits. En 30 anys el país
va evolucionar moltíssim.
 1a Expansió Japonesa: Conquesta d’Okinawa (1874),
conquesta de Taiwan (1895), conquesta de l’illa
Sakhalín (1905) i conquesta de Corea (1910).
 1926: Arribada al poder de l’emperador Hirohito i
Guerra contra la Xina (1931-1940)
 1936: Japó i Alemanya signen el pacte Antikomintern
i entre el 1937 i el 1938 es crea “ l’Eix” (Alemanya-
Itàlia-Japó) amb l’objectiu de “redissenyar el mapa
En Hirohito.
del món”.

2
1.2. La II Guerra Munidial
- 2 grans diferències entre la 1a GM i la 2a:

a) La 1a va ser una guerra de posició i extra urbana mentre que durant la 2a no hi va

haver un front fix i la població civil s’hi va veure molt implicada.

b) La 1a fou fonamentalment europea mentre que la 2a va implicar 3 continents.

Fets ordenats cronològicament:

 Abans de la guerra, França (històricament dolents militarment) havia creat la

línia Maginot a la frontera amb Alemanya pensant-se que seria una guerra de
posició i va resultar que no.
 1 de setembre de 1939: Alemanya envaeix Polònia i “comença” la guerra.
 1940: Els nazis avancen cap a França a través de la conquesta de Bèlgica i
Luxemburg i el mes de Juny aconsegueixen fer caure la capital, París (Hitler mai
va declarar la guerra oficialment a cap estat). La part de França que no va
quedar ocupada era la França de Vichy, un règim col·laboracionista amb els
nazis. La resistència francesa es va instal·lar a Londres, encapçalada per Charles
de Gaulle.
 Entre el 40 i el 41, Anglaterra ha de suportar tota sola la guerra aguantant els
bombardejos. Va ser una batalla principalment aèria; Luftwaffe vs Air Royal
Force.
 El juny de 1941, sense haver acabat la guerra contra Anglaterra, Hitler decideix
iniciar l’operació Barbaroja, un front triple cap a l’est (cap a Rússia). Les
facilitats a l’hora de travessar la Gran Plana Europea fan que al setembre ja
arribi a les portes de Moscou. Els russos van aconseguir salvar Moscou duent a
terme una gran batalla de resistència des de setembre fins al desembre, quan
va arribar “el camarada hivern” amb un fred irresistible pels nazis.
 El 7 de desembre de 1941 Japó entre en guerra destruint la flota americana del
pacífic ancorada a Pearl Harbour (ho fa per sorpresa). Sense la flota americana i
veient-se més valents, Japó comença a envair tot el sud-est asiàtic (Vietnam,
Indonèsia...).
 mitjans 1942: Moment clau, punt d’inflexió. Màxima expansió de les potències
de l’Eix. Va ser l’any més violent de la història.
 A l’agost de 1942 els americans van fer una ofensiva contra els japonesos
(Batalla de Guadalcanal) que va durar fins el febrer de 1943. Els japonesos van
haver de començar a retrocedir.
 Entre el 1942 i el 1943, a Europa hi va haver la batalla de Stalingrad, la més
sagnant de la història, on cada carrer es va convertir en una barricada. Dins del

3
 casc urbà de Stalingrad van morir 1 milió de soldats i al final l’exèrcit alemany
es va veure obligat a retirar-se. Tant a Europa com a Àsia es va començar a
“girar la truita”.
 Maig de 1943: Ja s’ha decidit el resultat de la guerra però les potències de l’Eix
continuaran resistint (abans morts que rendir-nos). Durant la retirada els
alemanys ho arrasen tot i cometen tota mena de crims. Japó també va fer una
“nèmesi”: Kamikazes i resistència a ultrança. Els Kamikazes van provocar moltes
morts a Okinawa el 1945.
 Per no voler desembarcar a Japó, els americans inicien el projecte Manhattan,
la bomba atòmica i la llancen a Hiroshima i a Nagasaki el 6 i el 9 d’agost del
1945.

1.3. DESIGUALTATS DESPRÉS DE LA IIGM

- Els perdedors van quedar arruïnats i humiliats pels països guanyadors.

- Europa queda dividida en 2 parts, la part oriental per on van avançar els soviètics i la
part occidental; França, Anglaterra i Benelux i altres països neutrals (subvencionen la
guerra però no la fan). La part oriental fou la més castigada a causa de l’odi que tenien
els nazis cap a jueus i eslaus.
- Europa de l’Est va perdre molta població. (Polònia, un 20%)
- El món també queda principalment dividit en 2 parts; hi ha un bipolarisme asimètric:
EUA i URSS. Aquest últims mai atrapen els primers.
- Després dels fets de Hiroshima i d’Auschwitz, la idea de progrés es veu fortament
qüestionada.

a) URSS:

 Va ser la que en va sortir més mal parada, entre 1941 i 1945 va perdre el 40%
de la seva producció industrial i un 16% de la seva població; la part més
productiva i masculina de la societat. La seva piràmide de població tenia
forma de rellotge de sorra.
 Al final de la guerra acaba ocupant la meitat del continent i assoleix un gran
prestigi. A més, el territori és ric en petroli gas i minerals.

4
b) França i Anglaterra:

 1945: Les dues velles potències queden arruïnades (fins i tot van haver de
vendre joies de la corona). Els Estats Units va haver de fer grans préstecs a
aquests dos països. En aquest moment el món deixa de ser eurocèntric.

c) EUA:

 No va tenir cap destrucció dins del seu territori.

 La guerra va ajudar a l’economia estadounidenca a recuperar-se de la gran
depressió. Es va duplicar la producció industrial i la riquesa per càpita va
augmentar un 60%.
 En aquell moment, els negres esdevenen també entren al mercat laboral i
fins i tot algun arriba a cobrar com un blanc.
 El 45 posseïen les ⅔ parts de les reserves àuries i la meitat de la producció
industrial mundial. ¾ parts dels capitals del món eren invertits allà.
 Tenien el seu exèrcit escampat per tot el món i ben posicionat. Eren els únics
que tenien la capacitat de reconstruir els països aliats tan econòmicament
com militarment. A més, tenien la bomba atòmica, cosa que imposava un
cert respecte.
 Soft Power - capacitat per vèncer i convèncer, agraden. Poder d’hegemonia.
Entren amb les pel·lícules i els famosos. Poder de seducció. El seu
funcionament és ser estimats.

5
Canvis territorials a Europa després de la 2a Guerra Mundial.

6
1.4. LES CONFERÈNCIES INTERALIADES (1943-45)

Els 3 aliats (EUA, GB i la URSS), ja conscients que guanyarien la IIGM, van començar a
planificar la divisió dels territoris enemics que tard o d’hora ocuparien. Volien
començar a posar les bases del nou ordre mundial que, aleshores (abans de la Guerra
Freda), es considerava possible establir-lo de forma col·laborativa. Per fer-ho, van
celebrar 4 conferències, celebrades entre 1943 i 1945:

 Conferència de Teheran (Iran, novembre de 1943): La cimera va ser molt important

sobretot per Stalin, que per primera vegada veia reconegut pels occidentals el
paper de gran potència de la Unió Soviètica. S’hi va decidir incorporar els 3 països
bàltics, la meitat oriental de Polònia i la regió de Bessarabia (Romania) a la URSS
(*veure el mapa de canvis territorials).

 Conferència de Dumbarton Oaks (EUA, agost-octubre de 1944): S’hi van posar les
bases de la creació de les Nacions Unides (organització supranacional que
impulsaria la pau, la democràcia i la llibertat al món) l’estatut de la qual es votaria el
26 de juny de 1945. Aquesta organització tindria una estructura (avui dia també)
basada en dues branques:

1- Una “Assemblea general” formada per tots els estats membres.

2- Un “Consell de seguretat” que decidiria sobre l’ús de l’acció armada de l’ONU
per resoldre conflictes, format pels 5 guanyadors de la IIGM (EUA, GB, URSS,
França i Xina) com a membres permanents (i amb dret de veto) i 6 membres
elegits cada 2 anys entre els altres estats. El dret de veto significava que els
membres permanents poguessin vetar accions armades de la ONU.
 Conferència de Ialta (URSS, febrer de 1945): S’hi van prendre una sèrie de
decisions:
1) Divisió d’Alemanya en 4 zones controlades per EUA, URSS, GB i França.
2) Desmilitarització i desnazificació d’Alemanya.
3) Pagament, per part d’Alemanya, de reparacions de guerra.
4) Acord, imprecís, sobre un govern polonès format pels elements filooccidentals i
filosoviètics.
5) Declaració comuna (desmentida per una sèrie d’acords secrets) sobre que els
països alliberats donarien vida a governs “responsables davant la voluntat
popular” i fundats sobre “lliures eleccions”.
6) Compromís de la URSS d’entrar en guerra contra el Japó dos mesos després de
la victòria sobre Alemanya.

7
 Conferència de Potsdam (Alemanya, juliol-agost de 1945): A més de confirmar els
acords de Ialta, la URSS va obtenir la promesa de veure reconegudes les
adquisicions de territoris de la Prússia Oriental i el desplaçament dels territoris
alemanys a l’oest dels rius Oder i Neisse, que entrarien a formar part de
l’administració polonesa. (*veure el mapa)

Conclusions sobre les conferències

1) Fins a la Conferència de Potsdam, les 3 potències van estar tendencialment d’acord

sobre la idea de col·laborar de cara a l’estructuració d’un nou ordre mundial.
2) D’aquestes conferències va sortir (primer, implícitament, després, explícitament) el
concepte d’esfera d’influència. Aquest concepte significava que cada país
s’ocuparia de la transició política de postguerra d’aquells territoris que havia ocupat
militarment durant la guerra i que procuraria que d’aquest països ocupats no sorgís
cap govern hostil a la potència ocupant. Així doncs, els països ocupats tindrien una
mena de “sobirania limitada”.
3) En aquestes conferències va ser forta la consciència que un dels principals
problemes de la postguerra seria què fer amb Alemanya. Es tractava d’impedir que
tornés a representar una amenaça per al món.

Churchill (GB), Roosvelt (EUA) i Stalin (URSS) a la conferència de Ialta (1945).

8
 2- LA CONSOLIDACIÓ D’UN NOU ORDRE MUNDIAL
BIPOLAR: ELS ORIGENS DE LA GUERRA FREDA I LA
RECONSTRUCCIÓ EUROPEA

2.1. STALIN I LA SEGURETAT TOTAL

“Les guerres són sovint conseqüència de la

inseguretat”

La idea de seguretat total de Stalin:

 Seguretat per a la URSS

 Seguretat per al seu règim del
partit comunista de la URSS (PCUS)
 Seguretat per al seu poder
personal dins del règim

Sempre hi havia hagut fets que havien

amenaçat aquesta seguretat; la Guerra
Civil Russa, l’Operació Barbaroja...
En Pep Stalin.

Stalin havia procurat tenir uns quants països de “barrera” entre la URSS i els països
capitalistes d’occident. El seu pensament li venir de Marx i sobretot de Lenin. Creia que
la guerra era una conseqüència inevitable de les dinàmiques i conflictes interns dins el
món capitalista, que era un món en crisi. Creia que el capitalisme, que anava de
catàstrofe en catàstrofe, acabaria xocant amb el seu règim comunista ja que eren dos
sistemes incompatibles. A més, pensava que els capitalistes eren unes forces
agressives. Aquest pensament va comportar dos objectius:

a) Si la guerra era inevitable, era lògic per Stalin que no fos possible integrar la
URSS en un nou ordre internacional col·laboratiu i pacífic amb països
capitalistes hostils.
b) La URSS havia de recuperar-se de la guerra, recuperar força i apuntalar el seu
control sobre els territoris de la seva influència per “millorar la seva seguretat
dins un món hostil.

9
Característiques principals de les democràcies populars de l’est:

a) Es permetia el pluralisme polític

b) Es permetia la petita i mitjana propietat privada dels mitjans de producció
c) S’atacaven els sectors lligats a l’ocupació nazi i els grans industrials i
terratinents.

Eren democràcies amb un fort caràcter antifeixista pensades per i per a un sector
ampli de la població que anava des de la mitjana burgesia fins a la classe obrera i els
camperols no rics.

1947-48: Sovietització dels països de l’est. Aquest fet significava la fusió de tots els
partits d’esquerres i il·legalització dels altres partits. Això comportava:

a) Estatalització progressiva dels mitjans de producció i col·lectivització de les

terres.
b) Repressió de la dissidència política.

2.2. L’ESTRATÈGIA AMERICANA, LA CRISI DE BERLÍN I LA

CONSOLIDACIÓ DELS DOS BLOCS (1946-49)
L’estratègia americana, La doctrina de Contenció (“Containment”) del diplomàtic
George F. Kennan.

“El bon polític és el que s’envolta de gent intel·ligent que sàpiguen prendre decisions.”
Giaime Pala.

Es basava en la contenció dels Soviètics dins dels seus límits, no deixar-los expandir-se.
La idea essencial d’aquesta teoria era la que deia que els soviètics se sentien insegurs
davant del capitalisme, per això tenien una autarquia; així doncs, els EUA també
creien que era impossible la convivència amb ells i els volien aïllar. Per ells, la
contenció soviètica era tan important que calia fermesa política i, si convenia, militar.
Pels EUA era fàcil tenir una actitud intimidant, ja que sabien que eren militarment més
poderosos que la URSS.

* Avui en dia, Estats Units encara aplica polítiques de contenció, com ara a Xina o Japó.

Fets i processos d’aplicació de la contenció:

 Iran i Turquia (1946): Va ser la primera aplicació de la contenció. Stalin havia

acordat que retiraria les tropes que tenia en aquests territoris després de la
IIGM però anava allargant el procés ja que sabia que en aquestes zones hi havia

10
 petroli. Els EUA van amenaçar de declarar la guerra a la URSS si no es retiraven i
Stalin va haver d’obeir.

 Grècia (1946): Quan Anglaterra va retirar les tropes de Grècia, els EUA van
ocupar el seu lloc per tal de que no ho fes la URSS. En aquell moment, a Grècia
hi havia una guerra civil entre el Govern i les guerrilles comunistes.

 Discurs de Harry Truman (març de 1947): Va ser

davant del congrés dels EUA. Durant el discurs va
fer oficial l’inici de la Guerra Freda i l’adopció de
la doctrina de la contenció. Aquestes concepcions
de la realitat es basaven en una lògica binària: els
bons (EUA) i els dolents (URSS), el bé i el mal.

En Truman fent el discurs (1947)

 Pla Marshall (1947): Oficialment es deia European

Recovery Program i va ser ideat pel secretari d’estat
(ministre d’exterior) George C. Marshall. Consistia
en un gran pla de recuperació econòmica europea.
L’objectiu principal era integrar les economies
europees dins d’una xarxa d’interdependències
econòmiques i polítiques que facilités el creixement
econòmic i consolidés els règims democràtics
europeus (aïllant-ne les oposicions comunistes).
Evidentment, els països de l’est d’Europa no es van
beneficiar del Pla. George C. Marshall, el del pla

* La mentalitat americana es basava en la idea següent: És més fàcil que l’obrer

no es rebel·li si té un nivell de vida digne; si el sistema funciona, l’obrer no es
torna ni comunista ni anarquista.

Els americans van aprofitar els diners i els productes que exportaven cap a
Europa per introduir-hi també la seva cultura. Des de 1948 fins al 1951, els
americans van concedir ajuda gratuïta per valor de 13 mil milions de dòlars.
Això va activar el procés pel qual el PIB d’Europa Occidental va créixer un 30%,
arribant a superar els nivells de producció prebèl·lics.

11
La Crisi de Berlín (juny de 1948 – maig de 1949)

Els EUA van començar a integrar el Pla Marshall les 3 zones capitalistes d’Alemanya,
creant una moneda pròpia i aportant diners. Davant d’aquest procés de configuració
de l’Alemanya Occidental, Stalin va bloquejar les entrades a la Capital alemanya,
Berlín, per aturar els americans.

*Recordem que tan Alemanya com la pròpia Berlín estaven dividides en 4 zones, 3
capitalistes (EUA, UK i França) i 1 comunista (URSS) que, fins llavors, gestionaven el
país conjuntament.

Per superar el bloqueig soviètic, Els capitalistes van haver d’establir un pont aeri des de
les seves regions fins a Berlín per tal d’alimentar la seva zona de la capital. El maig de
1949 Stalin va acabar aixecant el bloqueig ja que no podia impedir l’arribada a la
capital dels capitalistes.

Aquest bloqueig, però, va tenir certes conseqüències polítiques:

 Maig de 1949: Creació de la República Federal Alemanya (RFA). Aquesta era

l’Alemanya occidental, la capitalista.
 Octubre de 1949: Creació de la República Democràtica Alemanya (RDA). Stalin
la va haver de crear, quasi obligatòriament, ja que s’havia creat la RFA. Era la
part oriental d’Alemanya.
 1949: Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) per part dels països
capitalistes de l’Atlàntic Nord
 1949: Creació de la COMECON (Consell d’Assistència Econòmica Mútua) per
part dels països de l’est.
1955: Creació del Tractat d’Amistat, Col·laboració i Assistència Mútua, el
Pacte de Varsòvia, per part de la URSS i els seus països aliats.

Ruptura amb Iugoslàvia

El 1947, hi va haver una ruptura entre el govern de Stalin i el

de Tito (Iugoslau) ja que Iugoslàvia no li devia res a la URSS
perquè s’havien alliberat sols dels nazis durant la IIGM.

Aquest fet va suposar que la URSS perdés l’accés al

Mediterrani.

En Tito.

12
2.3. LES BASES DE LA INTEGRACIÓ EUROPEA
El relat oficial sobre la unificació europea és: No voler repetir guerres al continent!

Realment, la integració europea és producte de la guerra freda. EUA li convenia crear

una Europa occidental forta que fes de baluard davant l’amenaça soviètica. És a dir,
són els americans qui “obliguen” als europeus a aliar-se entre ells en contra dels
comunistes soviètics; la veritat és que les classes dirigents europees s’odiaven entre
elles . Així doncs, la integració europea és una aplicació més de la “contenció” contra la
URSS.

Els americans van empènyer la classe dirigent francesa a apropar-se a Alemanya (1947-
49): Jean Monnet (francès) → Robert Schuman (alemany). Així va ser com va néixer
l’eix franco-alemany, creat també per poder controlar els alemanys. Aquest perdura
encara avui en dia.

* Jean Monnet va ser qui va idear l’estructura de la unificació europea.

1951: La COMUNITAT EUROPEA DEL CARBÓ I L’ACER (CECA)

Formada per França, la RFA, Itàlia i el Benelux, mancomunava la producció i gestió del
carbó i l’acer europeus (essencials per la producció bèl·lica i industrial) en una autoritat
supranacional comuna. Una part notable del carbó europeu s’extreia de les mines de la
regió del Ruhr, Alemanya.

D’aquesta manera, Alemanya no controlava la major part dels recursos ella sola i així
també s’asseguraven que no comencessin una altra guerra.

1950: França llança el projecte de “Comunitat Europea de Defensa”. Es basava en

crear un exèrcit de 6 divisions, cada una d’elles formada per petites unitats nacionals.
Així es controlava també que l’exèrcit alemany estigués de part seva. Aquest projecte
va acabar fracassant (1955) i França el va retirar. Finalment, la RFA va acabar entrant a
l’OTAN, sent així controlada pels EUA. D’aquesta manera, les bases militars americanes
van seguir situades a Alemanya.

*La cosa no va funcionar perquè no es podia tenir un exèrcit sense ser dirigit per un
govern democràtic, es podia haver convertit tot en una dictadura militar.

“No existeix un estat democràtic sense violència. La democràcia necessita fer ús d’una
violència controlada.” Giaime Pala

Així doncs, la integració europea s’intensificarà més per la via econòmica més que no
pas per la via política.

13
Març de 1957: Els Tractats de Roma. Els països de la CECA van constituir la Comunitat
Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea per a l’Energia Atòmica (EURATOM)

La CEE tenia per objectiu la creació d’un Mercat Comú Europeu, avui dia aquest
projecte encara no s’ha acabat, queda molt per fer. Es basava en 4 llibertats, un mercat
amb lliure circulació de:

a) Persones

b) Serveis

c) Mercaderies

d) Capitals

Mentre que, avui dia (2019), les mercaderies i els capitals ja circulen lliurament, l’Espai
Schengen (lliure circulació de persones) de moment està suspès i la lliure de circulació
de serveis no existeix.

2.4. LES IDEES DE KEYNES I EL DEFINITIU BOOM ECONÒMIC

OCCIDENTAL
Per entendre bé els “30 anys gloriosos” (1945-75) del
capitalisme d’EUA, Europa occidental i Japó cal parlar de les
idees econòmiques de John Maynard Keynes, un economista
anglès, mort l’any 1946, que havia tingut protagonisme durant
el període d’entreguerres; criticant les polítiques de laissez-faire
i inspirant el New Deal de Roosvelt els anys 30.

John M. Keynes

Keynes feia un diagnòstic dels problemes que presentava el capitalisme desregulat

anterior al 1939:

1) El capitalisme desregulat d’abans de la IIGM no funciona bé per si sol i tendeix a

entrar en crisi o, si més no, a estancar-se (creixement 0).
2) Això es deu al fet que aquest tendeix a comprimir els salaris i a reduir, per tant,
la demanda de béns que produeixen les empreses.
3) A una baixada de salaris (i, per tant, els béns), correspon un augment de l’atur,
atès que les empreses no produeixen perquè tampoc venen els seus productes.

14
→ Per tal que el capitalisme funcioni, doncs, cal dur a terme polítiques econòmiques
que enforteixin la demanda de béns i serveis. Cal fer “polítiques econòmiques de
demanda”. Keynes creia que per impulsar la demanda s’havia d’aplicar el següent:

1) Augment dels salaris, és a dir, el poder adquisitiu de les persones, per tal que
aquestes consumeixin (com més consum, més producció i, com més
produccció, més ocupació).
2) Augment, doncs, dels tres tipus de salaris que una persona pot rebre al llarg de
la seva vida: directes (els sous), indirectes (serveis socials) i diferits (pensions).
3) Realització de reformes fiscals progressives, apuntalament del paper dels
sindicats i impuls del paper de l’Estat dins l’economia (crear programes de
treball públic i empreses públiques, etc.).
4) En cas de recessió econòmica, fer una política anticíclica mitjançant una
despesa pública a dèficit (recordem que el dèficit de l’Estat és sempre una
renda dels privats, són dues cares de la mateixa moneda).

Les idees de Keynes es van aplicar a tots els governs europeus durant el període dels
30 anys gloriosos. Naturalment, amb més o menys intensitat i graus de coherència i en
funció de les demandes i de la força política i sindical que tenien els treballadors de
cada país.

Com que es tractava d’un tipus de política econòmica que es basa en la demanda (i,
per tant, en la solidesa dels salaris i de la redistribució de la riquesa), l’element que
donava més força a aquests programes era la capacitat dels sindicats i dels partits
d’esquerra d’intensificar aquestes polítiques i vèncer les resistències dels empresaris i
la dreta. En tot cas, en els anys 45-75 es va millorar considerablement el nivell de vida
dels treballadors i es va crear una robusta classe mitjana a tot Europa.

2.5. RECAPITULACIÓ DE LA RECONSTRUCCIÓ D’EUROPA PER

PASSOS
1- Bretton Woods.

2- Pla Marshall.

3- Procés d’integració europeu, CECA, Tractats de Roma, CEE.

4- Idees de Keynes i el definitiu “boom” econòmic occidental.

Aquest període es coneix com els “30 anys gloriosos” del capitalisme (del 45 al 75), un
període on el PIB va créixer desmesuradament. Va tenir lloc als EUA a Europa i al Japó.

15
 3- LES NOVES REALITATS POLÍTIQUES I ELS PROCESSOS
DE DESCOLONITZACIÓ
Al 1945, un món encara eurocèntric estava a punt de desaparèixer; també, després de
la guerra, s’activa una cadena independentista sense fre i amb molta violència.

3.1. LES INDEPENDÈNCIES ASIÀTIQUES

 La independència de l’Índia de Mahatma Gandhi (1947). La colònia britànica a
les índies (Raj) era molt gran i diversa. Gràcies als moviments independentistes
encapçalats per Gandhi, el territori es va poder independitzar. Es va dividir en la
Índia i el Pakistan (musulmans) (i Bangladesh). Avui dia encara hi ha conflicte
pel domini de la regió del Caixmir entre la Índia i el Pakistan.
La Índia es va convertir aleshores en la democràcia més gran del món amb
Jawaharlal Nehru al capdavant com a 1r ministre hindú (1947-64).

 La desintegració de l’Imperi Holandès al Sud-est Asiàtic: Indonèsia. Des de

1945 fins 1950 hi va haver una ferotge guerra entre els holandesos i Indonèsia
ja que, Holanda, després d’haver marxat quan els japonesos van ocupar el
territori durant la IIGM, volia tornar a recuperar la colònia.
Finalment, el país es va independitzar el 1950 i Achmed Sukarno va ser el
primer president de la república (1950-68). El 1965, el general Suharto va fer un
cop d’estat i es va convertir en el 2n president de la República. Va fer entre el
1965-66 una purga de comunistes: genocidi d’un milió de comunistes. *En Pala
diu que els americans hi van tenir alguna cosa a veure.

 El territori d’Indoxina. França també volia tornar a les seves colònies

d’Indoxina després de la IIGM. Les guerrilles comunistes del Vietnam van
aconseguir impedir-ho, eren liderades per Ho Xi Minh.
Els acords de Ginebra (1954) establien la independència dels països d’Indoxina:
Laos, Cambodja... el problema era Vietnam. Es va acordar que el país quedaria
dividit en Vietnam del Nord i Vietnam del Sud i que, al cap de 2 anys, es faria un
referèndum per veure si el poble volia la unificació total o no. Al final, els EUA
no van respectar el tracte perquè preveien que el país s’unificaria amb un
règim comunista.

16
3.2. LES INDEPENDÈNCIES D’ORIENT MITJÀ
Després de la desfeta de l’Imperi Otomà, el nacionalisme era la ideologia dominant en
aquesta regió. L’adscripció religiosa musulmana semblava acompanyar, més que no
pas caracteritzar, la realitat dels nous estats que es van formar a la regió.

- Iran. Xa Mohammad Reza Pahlavi va ser qui a través d’un cop d’estat contra el primer
ministre Mohammed Mossadeq, aquest últim havia nacionalitzat la companyia
petrolífera britànica Anglo-Iranian Oil Company empobrint el país. Reza Pahlavi va
aplicar una forta repressió contra els opositors i va forçar la secularització de la
societat iraniana.

*Xa és el títol que reben els monarques d’Iran.

- Egipte. El país estava en mans del rei Faruk, un “titella” d’Anglaterra. Als britànics els
interessava aquesta zona per poder controlar el canal de Suez. Molta part de la
població estava descontenta amb el règim.

El 1952, un grup de joves oficials republicans i nacionalistes guiats per Gamal Abdel
Nasser van fer un cop d’estat i van posar fi a la monarquia. Nasser va establir una
república amb un caràcter d’esquerres i laic.

- Israel. És un cas especial. Va ser fundat el 1948. És un estat basat en el “sionisme”, un

moviment polític creat per Theodor Herzl i altres jueus europeus a finals del segle XIX
que lluitava per la creació d’un estat jueu a Palestina. Volien tornar al lloc d’on havien
hagut de marxar feia 2.000 anys, primer eren 4 gats però mica en mica van anar
agafant força. Es van anar creant comunitats de jueves pel territori palestí (anys 20-30)
i, després de l’Holocaust, molts jueus van anar cap allà. Van rebre el suport de certs
països com ara EUA per fer la guerra contra els àrabs que hi havia.

L’Estat d’Israel era fortament nacionalista, militaritzat i expansionista; amb una

economia mixta altament productiva. Era també un ferm aliat dels EUA.

17
3.3. LA XINA POPULAR DE MAO I LA GUERRA DE COREA
Context internacional: Els soviètics aconsegueixen la bomba atòmica → Els americans
deixen de tenir el monopoli nuclear

La República Popular de la Xina

*Recordem els primers temes de l’assignatura; la

guerra civil xinesa.

Les guerrilles de Mao Zedong van guanyar la

guerra civil i van obligar al partit Guomindang de
Chiang Kai-shek a refugiar-se a Taiwan*. Mao va
proclamar la República Popular de la Xina
l’octubre de 1949. Es tractava d’una república
comunista.

*Avui dia, Taiwan encara està governat per la

família de Chiang Kai-shek. Fins el 1971, Taiwan
era la Xina oficial pels països capitalistes. Encara
actualment, si Taiwan es declarés un estat oficial,
la Xina l’envairia (o això diu la seva constitució).
Mao Zedong.
Mao va acceptar la jerarquia dels països comunistes, és a dir, va acceptar estar per
sota de la URSS. Així doncs, Stalin havia aconseguit (no per mèrits propis) superar la
contenció americana a la part del món que es considerava més important , Euràsia.

“A Euràsia es concentra la major part dels recursos i del saber del món.” Giaime Pala

L’impacte que va significar per als països capitalistes (EUA, vaja) perdre el territori dels
aliats xinesos va ser molt gran. Els americans es van espantar al veure el mapa dels
països comunistes el 1949.

La Guerra de Corea

El 1945, després de la retirada japonesa, Corea va quedar dividida en 2. Corea del

Nord, gestionada per la URSS, i Corea del Sud, gestionada pels EUA. Estaven dividides
pel paral·lel 38.

El 1948 les dues Corees es transformen en estats independents:

- La República Popular Democràtica de Corea (Nord) amb Kim Il-sung al

capdavant (l’avi del que hi ha ara).
- La República de Corea (sud) amb Syngman Rhee al capdavant.

18
Kim Il-sung va demanar autorització a Stalin per atacar Corea del Sud i poder unificar
els territoris. Stalin va acabar acceptant la proposta perquè creia que els americans
serien flexibles i no volia que Corea del Nord demanés suport a Mao, ja que tenia del
nou poder xinès.

A la primavera de 1950, Corea del Nord va llançar la primera ofensiva contra Corea del
Sud. Ràpidament, els EUA van reaccionar i es va fer una reunió del consell de seguretat
de la ONU (Rússia no hi va participar) on es va acordar de portar l’exèrcit a la regió
coreana per fer una contraofensiva. Es va recuperar tot el territori de Corea del Sud i
part de l’altre.

Després, Mao finalment va intervenir i va enviar 2 milions de soldats xinesos a Corea

per tornar a recuperar territori. Finalment, els EUA van tornar a recuperar el territori
meridional i es va acabar firmant la pau entre xinesos i americans.

* De fet, les 2 Corees encara avui estan oficialment en guerra, ja que mai no han firmat
la pau.

Dades de la guerra:

- Morts: 2 milions de Coreans, 400.000 soldats xinesos i 54.000 soldats

americans.
- 5 milions de refugiats → moltes famílies dividides.
- Danys materials incalculables.
- Trauma que dificultaria la relació entre les dues corees.

Conseqüències polítiques de la guerra

1- La guerra va demostrar que la contenció seguia funcionant amb Stalin.

2- Al final, Stalin no va poder evitar un major protagonisme de Mao a l’escena
internacional i dins del moviment revolucionari a Àsia.
3- La guerra va ser l’últim intent, per part dels EUA i la URSS, d’alterar la divisió en
esferes d’influència sorgida el 1945. El conflicte els va induir a acceptar-ne
implícitament la inviolabilitat.
4- La guerra va evidenciar la impossibilitat d’activar una escala militar que, ara
que els 2 països posseïen la bomba atòmica, podia ser incontrolable.
5- Una altra conseqüència de tots els fets ocorreguts en aquells anys va ser la
“Caça de bruixes” als EUA. Un moviment encapçalat pel senador republicà
Joseph McCarthy que perseguia el comunisme, els negres i volia retallar la
posició social de la dona.

19
3.4. CANVIS EN ELS GOVERNS DE EUA I LA URSS I EL MOVIMENT
DELS PAÏSOS NO ALINEATS
EUA

El 1953 es va investir Dwight Eisenhower com a

president dels Estats Units i John Foster Dulles com a
nou secretari d’estat. Es va proposar la política de
“Roll Back” tot i que mai es va dur a terme, una
política que consistia en fer recular el domini de la
URSS a Euràsia. El que si que es va establir va ser la
“Doctrina de la represàlia massiva”, que consistia en
una doctrina militar geoestratègica i una estratègia
nuclear per la qual un estat es compromet a L’Eisenhower i en Dulles.
represaliar a l'enemic de forma molt més contundent en cas d'atac.

URSS

- Març de 1953: Mor Stalin.

Nikita Khrusxov assoleix el poder. Va ser un polític dinàmic i

reformador amb els següents objectius:

 Millorar el clima intern (el “desglaç”); va alliberar un

milió de presos polítics, va posar fi a les persecucions
stalinianes i va augmentar la llibertat cultural.
 Millorar l’economia de la URSS i del seu bloc
urgentment. Disminuir la despesa militar i destinar Nikita Khrusxov. (Fa cara de
més recursos a l’economia civil (béns de consum i dir-se Boris)
sector agrícola).
 Crítica a la visió staliniana de les potències capitalistes. Passar de la idea de la
guerra inevitable a la coexistència pacífica.
 Canvi d’estratègia militar: disminuir la despesa en exèrcit convencional i
augmentar-la per a la tecnologia avançada.

Khrusxov va aconseguir el poder del míssil balístic intercontinental (ICBM), un míssil

que podia arribar als EUA. Així doncs, Khrusxov tenia l’arma per iniciar una “diplomàcia
atòmica”. També, canviant amb el mètode de Stalin, volia deixar de fixar-se amb els
països contigus al seu bloc i mirar més cap als països que s’estaven descolonitzant.

Moviment dels països no alineats

Països que, en principi, no estaven ni volien estar alineats en cap dels dos blocs de
potències mundials.

20
Conferència de Bandung (1955): aquests països es reuneixen i opten per a un
neutralisme positiu.

El 1955, Khrusxov es va reunir amb Tito (el de Iugoslàvia) per “intentar arreglar les
coses”. La reunió acaba legitimant implícitament l’existència de vies socialistes
autonòmiques.

3.5. LES CRISIS DE 1956 I LA 2a ONADA DESCOLONITZADORA

Febrer de 1956: XX Congrés del PCUS. Va ser un congrés on es va reforçar el lideratge
de Khrusxov i hi va tenir lloc el Discurs Secret, a porta tancada, on es va criticar la
figura de Stalin i els seus mètodes. El discurs finalment es va acabar filtrant.

 Revolta de Polònia (juny de 1956): va consistir en una onada de protestes per tot el
país per demanar reformes polítiques. El dirigent del país (un que havia estat
“col·locat” per Stalin) va dimitir i Wladyslaw Gomulka, una víctima de les purgues
stalinistes . Aquesta revolta va tenir un efecte contagiós a altres territoris, com ara
Hongria.
 Revolta d’Hongria (octubre de 1956): Imre Nagy va tornar a
assolir el poder i va aplicar certes reformes:
- Fi del monopartidisme.
- Dissolució de la policia política i convocatòria
d’eleccions lliures.
- Sortida del pacte de Varsòvia.

Davant de tot això, la URSS va considerar que Hongria

s’estava passant de la ratlla i va envair el país (novembre de
1956). Hi va haver 2.000 morts i Nagy va ser processat i Imre Nagy.
afusellat. Dues conseqüències principals dels fets d’Hongria:

1- La sincera voluntat soviètica de millorar la vida del seu bloc tenia el seu límit en
la inviolabilitat dels règims socialistes.
2- Els governs de l’OTAN mai no van contemplar la possibilitat d’intervenir a
Hongria. Ja donaven per acceptada la divisió d’Europa en 2 blocs.

 Crisi de Suez: Nasser havia explotat la rivalitat entre les 2 superpotències. Quan EUA
ho va descobrir, li va retirar l’ajuda econòmica. El juliol del 56, Nasser va decidir
nacionalitzar la companyia britànica que gestionava el canal de Suez. Això va
comportar que, 3 mesos després, Anglaterra, França i Israel envaïssin la península
del Sinaí; una invasió molt ràpida i “fàcil”. Finalment, els EUA van ordenar als tres
països que s’aturessin perquè no volien tenir el món àrab (un món amb un

21
 sentiment molt unit) com a enemic. Aquest fet va significar el final del domini
europeu a l’Orient Mitjà.

Amb tot això, la URSS va intentar reforçar els seus vincles amb Nasser i altres
moviments nacionalistes àrabs i els EUA van respondre amb una declaració on deien
que l’Orient Mitjà era una àrea vital pels seus interessos nacionals.

La 2a onada descolonitzadora: la descolonització d’Àfrica

Les diverses colònies africanes es van anar independitzant, sobretot les de domini
anglès i francès. Ara bé, són països que encara avui pertanyen a la Commonwealth o a
l’Organització Internacional de la Francofonia.

Hi va haver, però, una zona conflictiva: Algèria. En aquesta colònia hi havia una petita
comunitat de francesos (els pied-noirs) que volien continuar formant part de França. Hi
va haver una guerra que va durar 7 anys. Finalment, el país va aconseguir la
independència.

3.6. AMÈRICA LLATINA (1945-1959)

Es tracta d’un continent que no va patir la IIGM, tot i que si que va contribuir-hi
aportant soldats.
Exceptuant Argentina, no era continent amb una burgesia moderna, sinó més aviat
una burgesia rapaç (amb terratinents, latifundis...) incapaç de modernitzar el
continent.
La gran diferència amb el continent europeu és que a Amèrica Llatina no hi ha una
societat civil organitzada. Bàsicament només hi ha l’Estat; per això és tan important
controlar-lo. Aquesta situació propicia que sempre hi hagi cops d’estat.

Controlar l’Estat (el govern) és important per...

 ... les oligarquies: per mantenir el seu poder mitjançant les forces de seguretat.
 ... els seus opositors: per duu a terme una política de modernització i
redistribució de la riquesa.

És a dir, l’intervencionisme polític dels militars en el continent ha set molt significatiu.

Normalment ha set de dretes, però també ha set d’esquerres en alguns casos.

La influència dels EUA a l’Amèrica Llatina ha estat sempre molt gran. Aquesta
influència ve de la “Doctrina Monroe” (1823): Amèrica pels americans. Durant els
primers anys de la Guerra Freda es va poder veure en diversos fets. A continuació
trobem alguns exemples d’aquests casos:

22
  Cas de Panamà: On hi havia una democràcia limitada i protegida pels Estats
Units. Panamà és molt important pel seu punt estratègic: el Canal de Panamà.

 Cas de Nicaragua: Suport a la dictadura de la dinastia dels Somoza per part dels
EUA (1934-1979).
 Cas de Guatemala: Cop d’estat contra Jacobo Arbenz amb el suport de
Washington, ja que aquest era contrari a les idees americanes (era una mica
“comunista”).

 Cas de Paraguai: Els americans van donar suport a la dictadura de Stroessner

(1954-1989).

Un altre fet que cal tenir en compte durant aquesta època és el cas argentí. A
Argentina hi havia un govern amb un caràcter populista, és a dir, que tot i tenir
tendències de dretes, s’interessava pels drets dels treballadors i era pròxim als
ciutadans. Qui encapçalava aquest govern era Juan Domingo Perón (1946- 1945) i tenia
el suport de la seva dona, Eva Duarte, que també era política. La política de Perón i Eva
es basa en tres punts:

1- Nacionalisme, anticomunisme i retòrica anticapitalista.

2- Major sindicalització i primer Estat del Benestar.
3- Vot de la dona i assistència a infants i pobres.

Per tots aquests aspectes, es diu que Argentina era un país diferent dels de la resta del
continent centre/sud-americà.

El cas de Cuba

La majoria de països llatinoamericans tenien com a cap d’estat una persona que era
favorable als Estats Units. Cuba no n’era l’excepció. Fulgencio Batista era qui estava al
capdavant de la dictadura cubana (1952-1959). Podríem dir que el país era un lloc on
els americans anaven a fer “turisme sexual”.

“Cuba era la casa de putes dels EUA.” Giaime Pala.

Fidel Castro, un intel·lectual nacionalista i opositor

a la dictadura, va assaltar el 1953 la caserna de
Moncada amb 136 companys. Després de 2 anys
de presó, es va exiliar a Mèxic, on va conèixer el
Che Guevara . Castro es caracteritzava per pensar
que la resistència armada havia de comptar amb el
consens del poble. Durant els anys 57 i 58 es van
El Che i en Castro.
crear guerrilles, amb seu a Sierra Maestra, que

23
organitzaven revoltes i accions contra la dictadura. Finalment, el gener de 1959 la
revolució va triomfar. Els EUA van tancar-se de seguida, trencant totes les seves
relacions amb Cuba.

Conseqüències de la Revolució Cubana

1- Els EUA es trobaven al seu costat un govern que es declarava socialista i que
optava per l’aliança amb la URSS.
2- La lluita antiimperialista i social cubana per la via armada va esdevenir un
poderós exemple per a tots els moviments progressistes del continent.
3- La Revolució Cubana va radicalitzar els sectors dominants de cada país i
l’oposició des EUA.

3.7. EL DESAFIAMENT XINÈS

Tal com ja hem esmentat anteriorment, la Xina de Mao havia acceptat estar per sota
del govern de la URSS; respectant la jerarquia comunista. Quan Stalin va morir (1953),
Mao va començar a oposar-se a la nova política de coexistència pacífica de Khrusxov
pels següents motius:

1- Considerava que era una traïció revolucionària davant l’enemic imperialista

americà.
2- Perquè, en un clima internacional més suau, la legitimitat de la seva
dictadura,que havia estat imposada per “protegir” la Xina d’amenaces
capitalistes, es veuria qüestionada dins la societat xinesa.
3- Volia més protagonisme. Es presentava com a model polític per a tots els països
del 3r món; es disputava el lideratge amb la URSS al front revolucionari
mundial.

El 1958, Mao va ordenar el bombardeig de les illes taiwaneses de Quemoy i Matsu per
tal de crear tensió mundial.

Els soviètics va arribar a la conclusió que Mao era un boig perillós i Khrusxov va anar a
fer una visita a la Xina (1959) on els xinesos li van “dir de tot”.

Khrusxov va acabar ordenant la fi de les ajudes econòmiques i militars a la Xina, així

com l’ajuda nuclear, per tal que no aconseguís la bomba atòmica. Tot i així, Mao
l’aconseguirà l’any 1964. Això significava un nou país nuclearitzat, amb una forta
voluntat de lideratge i un discurs agressiu contra els EUA que trencava amb l’equilibri
mundial.

24
4- L’EVOLUCIÓ DELS DOS BLOCS I DE LA GUERRA FREDA I
LA DE LA XINA POPULAR
4.1. L’ASCENS DE KENNEDY
A finals dels anys 50, Europa ja començava a qüestionar-se més el lideratge dels EUA i
també patia pel míssil dels russos.

Eisenhower sostenia que el que calia fer era nuclearitzar GB, França i la RFA (sempre
dins l’OTAN) per tal que es poguessin defensar en cas de necessitat. GB i França no van
acceptar la proposta de Eisenhower perquè no volien una Alemanya forta militarment.

Finalment, GB i França acabaran tenint la bomba però Alemanya no la tindrà mai.

“La bomba atòmica va bé per negociar.” Giaime Pala

El 1960, John F. Kennedy va guanyar les eleccions i va esdevenir

el nou president dels EUA. Era un demòcrata, catòlic, heroi de
guerra, format a Harvard i defensor del culte de la determinació
amb un cert carisma que atreia a la gent.

El primer debat televisiu que va veure la població americana va

ser el de Kennedy vs Nixon. Un debat on Kennedy va vèncer i

humiliar el seu rival. Per primera vegada a la història, els mitjans John F. Kennedy
de comunicació van influir fortament en política.

Kennedy va ser un president molt mediàtic. Durant el seu

mandat es va crear la figura de la 1st Lady, l’esposa del
president dels EUA. A la població li interessava la vida privada
del president i la coneixien a través de la premsa rosa.
L’imaginari col·lectiu anava a favor de l’estil de vida del
president.

“En Kennedy era un pistolero, cada dia una de diferent.” Giaime

Pala.

Pel que fa a la seva política, es basava en el concepte de la Nova Jacqueline “banyes”

Frontera. Una nova era de llibertat i benestar, d’investigació Kennedy
científica i de majors drets civils.

“En Kennedy va prometre molt, si no l’haguessin pelat probablement hauria acabat

defraudant a la població.” Giaime Pala.

25
Va canviar tota l’estructura de l’anterior president Eisenhower:

1- Kennedy no volia una major autonomia militar/nuclear per Europa (ni que fos
dins l’OTAN). És a dir, no volia disminuir el compromís militar que tenia amb els
europeus.
Així doncs, l’ús de l’arsenal atòmic havia d’estar rígidament controlat per
Washington.

2- Va posar fi a la “Doctrina de la represàlia massiva”, que ja no servia després que

la URSS es dotés dels ICBM. Enlloc d’aquesta, va establir la doctrina de
Resposta flexible; basada en la necessitat de reaccionar gradualment a una
situació de crisi i de guerra, amb una escala militar proporcional a les armes
emprades per l’enemic. (volia anar amb més cautela)
Cal dir també que John F. Kennedy es trobava ja en una societat on la joventut
cada vegada estava menys disposada a morir per la pàtria (avui dia, encara
menys gent), tal com ja feia temps que passava a Europa.

“Avui dia, de l’1 al 10, la força militar europea és -1.” Giaime Pala.

Una de les persones que va impulsar una França nuclear dins Europa va ser Charles de
Gaulle, qui també va començar a criticar fortament el lideratge americà (1962).

4.2. KHRUSXOV I LA REOBERTURA DE LA CRISI DE BERLÍN (1958) I

LA NOVA POLÍTICA DE KENNEDY SOBRE EUROPA
La gran por que tenien els soviètics era que tinguessin per veïns una Europa capitalista
nuclearitzada (idea de Eisenhower). Khrusxov va donar dues opcions als EUA:

- O es retiraven els soldats anglesos, francesos i americans de Berlín (o, en

alternativa, es reconeixia la República Democràtica Alemanya (RDA).
- O es bloquejava l’accés a la ciutat de Berlín.

Eisenhower va dir que no mourien un dit. Khrusxov va decidir esperar les eleccions
americanes per veure si el nou govern canviava d’opinió. Així doncs, amb l’ascens de
Kennedy torna a llançar l’ultimàtum. Kennedy va decidir que tampoc mourien un dit i,
al final, Khrusxov va decidir construir el Mur de Berlín; un mur de 150 km de llarg i 3,5
m d’alçada que tenia l’objectiu de frenar el moviment de persones que passaven de la
Berlín oriental cap a la occidental.

El mur va funcionar, en 30 anys, només 200 persones van aconseguir passar-lo. Hi va

haver 16 morts.

26
Malgrat aconseguir el seu objectiu, la RDA va perdre la batalla propagandística, la gent
pensava: si la gent vol marxar de la RDA senyal que no hi estan bé.

Realment, el mur va servir per salvar Alemanya de la forta tensió que existia entre
capitalistes i comunistes i per evitar una possible guerra nuclear

Kennedy va sortir victoriós de la situació ja que ell sí que guanya la batalla

propagandística. La seva política sobre l’Europa occidental va ser la següent:

1- No nuclearitzar la RFA.
2- Permanència dels EUA a Europa (per protegir els països aliats i contenir la RDA).
3- Acceptar “de facto” la divisió d’Alemanya.

Aquesta nova política va ser de doble contenció, ja que els EUA frenaven
l’expansionisme de la URSS i controlaven que no hi hagués cap revenja per part dels
alemanys (RFA).

Els soviètics queden contents amb el control dels EUA sobre els alemanys perquè
consideraven els alemanys una gent perillosa. Gràcies a Kennedy, els alemanys no van
tenir mai la bomba atòmica.

4.3. LA CRISI DELS MÍSSILS DE CUBA (1962) I EL FINAL DE

KHRUSXOV (1964)
La crisi dels míssils de Cuba

Abril de 1961: Anticastristes cubans (amb ajuda secreta dels EUA) van intentar envair
l’illa des de la Bahía de los Cochinos, cosa que va fracassar.

Quan Fidel Castro va veure que els EUA intentarien enderrocar-lo per la força va córrer
a buscar ajuda a la URSS. De fet, Castro no era comunista però va haver de buscar
ajuda per protegir el seu règim.

Juliol de 1961: Aliança militar de Cuba

i la URSS. L’aliança va implicar la
instalació de míssils nuclears a Cuba, a
només 60 Km de Miami. Eren míssils
d’abast mitjà (500 Km). Aquests míssils
significaven per a Cuba una manera de
defensar-se dels EUA i, per Khrusxov,
una eina per a futures negociacions
amb Washington. (La URSS creia que, Castro i Khrusxov.
amb aquests míssils, els EUA s’estovarien a l’hora de negociar.)

27
Octubre de 1962: Els avions espies nord-americans descobreixen les plataformes de
llançament soviètiques instal·lades a San Cristóbal (Cuba). Aquest fet va significar una
gran tensió internacional on la ciutadania dels EUA es va començar a preparar per la
guerra i l’exèrcit va demanar permís per activar la guerra nuclear. Va ser la crisi més
dura de la Guerra Freda.

Els 2 governs no tenien vies de comunicació i es van viure 2 setmanes de molta tensió.
Finalment la crisi es va resoldre amb un acord entre els EUA i la URSS que implicava la
desinstal·lació dels míssils cubans per part de la URSS i del desmantellament dels
míssils Júpiter que l’OTAN tenia a Turquia per part dels EUA, així com el compromís de
no atacar Cuba.

Després de la crisi, Kennedy va quedar com a guanyador ja que

va aconseguir amagar el desmantellament dels míssils de
Turquia. Khrusxov, en canvi, va quedar molt malament
públicament (molt humiliat) i va ser fortament criticat dins del
PCUS. Malgrat haver aconseguit seguretat pels seus aliats
cubans i el desmantellament dels míssils Júpiter va patir una
forta derrota propagandística.

Juny de 1963: Creació d’un canal oficial de comunicacions entre

la URSS i els EUA (El Telèfon Vermell). El telèfon vermell.

El llegat contradictori de Nikita Khrusxov

Des de la crisi, Khrusxov va entrar en una decadència i arriba en un punt de no retorn.

El 1964 li fan un cop d’estat i queda destituït. El seu llegat es resumeix en 4 conceptes:

1- Impulsor del procés de “desestalinització”.

2- Havia aconseguit dels EUA una legitimitat com a interlocutor (simbolitzada en
el telèfon vermell) i havia portat l’estabilització de la RDA.
3- La seva diplomàcia atòmica era massa perillosa (malgrat obtenir bons resultats)
i podria haver acabat sent contraproduent política i propagandísticament en un
futur.
4- El seu objectiu d’impulsar l’economia civil no havia donat els resultats esperats.

28
4.4. LA PRESIDÈNCIA DE LYNDON JOHNSON I LA GUERRA DE
VIETNAM (1963-1968)
22 de novembre de 1963: Assassinat de
John F. Kennedy.

“Li van rebentar el cap.” Giaime Pala.

Es va acusar a Lee Oswald de l’assassinat,

un “ex-marine”, però no se sap segur del
tot ni molt menys.

El vicepresident Lyndon Johnson va

assumir el càrrec de president. Era un
antic mestre que s’havia format
políticament treballant amb els pobres i El “pistolero” en el seu últim passeig.
les minories racials de Texas durant el New Deal. El 1964 va
guanyar les eleccions i va seguir principalment amb les idees de
Kennedy. També va aportar una nova idea:

Idea de Gran Societat de Johnson: Era una idea que buscava una
societat que eliminés definitivament la discriminació racial i la
pobresa, augmentant el nivell de vida de les classes mitjanes i
treballadores a través de l’augment de l’estat del benestar.

L’acció política de Johnson es pot resumir en 4 punts bàsics:

1- Civil Rights Act de 1964: Fora tota la discriminació En Lyndon Johnson.

2- Millora de la xarxa d’escoles i generós programa de beques (més tard, aquest
programa es suprimirà)
3- Creació d’un primer sistema sanitari públic: Medicare (pels ancians) i Medicaid
(pels pobres).
4- Augment notable de la despesa social.

Així doncs, perquè Johnson va ser tan criticat i ni tan sols es va presentar a les
eleccions de 1968? Per la Guerra de Vietnam.

La Guerra de Vietnam

* Els americans, que no van respectar l’acord de Ginebra per por que tot el país es
tornés comunista, van crear la República de Vietnam del Sud. Creien amb la “teoria del
dòmino”: la caiguda d’un estat (peça de dòmino) hauria implicat la caiguda de tots els
altres del voltant (les altres peces). Era una teoria equivocada, els vietnamites van

29
seguir els comunistes perquè els portessin la independència i no pas per les seves idees
polítiques.

Malgrat els diners que EUA portava cap a

Vietnam del Sud, els dirigents que hi havia no
en feien bon ús i eren molt corruptes. Així
doncs, va sorgir el Front Nacional
d’Alliberament de Vietnam (Viet Cong). Eren
ciutadans del Vietnam del Sud que intentaven
enderrocar la dictadura imposada pels EUA.

Durant el període de 1960 a 1963 van anar Bandera del Viet Cong.
tenint cada vegada més seguidors, arribant a ser fins a mig milió. Mao i la URSS eren
qui proveïen d’armes al Viet Cong.

Va ser una guerra de guerrilles entre el Viet Cong i els soldats americans. Els EUA
estaven molt poc preparats per aquest tipus de guerra. Al principi, havien pensat que
seria fàcil però la cosa no va anar així. Els vietnamites construïen túnels on hi vivien i si
els americans intentaven entrar-hi no en sortien mai més... Dels 25.000 soldats
destinats al Vietnam el 1964 van arribar a 460.000 soldats al 1967.

- L’estratègia americana es basava en eliminar més soldats del Viet Cong dels que
Hanoi (Vietnam del Nord) era capaç de substituir, amb l’objectiu de guanyar temps per
estabilitzar Vietnam del Sud. Aquest mètode es coneixia com el “Body Count”. En
alguns casos, els americans van assassinar dones, vells i nens que no tenien res a veure
amb el Viet Cong per tal d’augmentar el Body Count.

Els americans fent el body count.

30
- L’estratègia del Viet Cong i Vietnam del Nord es basava en dos objectius:

 Provocar, mitjançant la guerrilla, un aixecament popular contra el règim del

sud. (Cosa que al final no passarà.) 
 Conquerir el suport internacional (el de la opinió pública) i d’una bona part del
poble dels EUA a la seva causa. (Cosa que sí que passarà.) 

* Per primera vegada, els EUA no van guanyar-se el suport internacional. La segona
vegada tindrà lloc a Iraq, el 2003.

Va ser doncs una guerra molt periodística i amb una forta oposició interna. També per
primera vegada i va haver oposició i manifestació d’americans contra una cosa
“patriòtica”. Des d’aquesta guerra que els EUA no han permès mai més a la premsa
entrar a la zona, si més no entrar-hi amb seguretat. D’altra banda, va quedar també
molt malament que l’exèrcit més poderós de la història no aconseguís guanyar uns
“simples camperols”.

El 30-31 de gener de 1968 va tenir lloc la Ofensiva del Tet (el Tet és la festa d’any nou
vietnamita). Va ser una ofensiva per part de Vietnam del Nord i el Viet Cong on van
morir molts soldats americans. Va durar dos mesos i va ser molt bèstia. Els soldats del
Viet Cong entraven a la zona del sud de manera suïcida.

“Entraven en plan islamista, així plens de bombes.”Giaime Pala

Aquesta ofensiva va ser un fracàs militar però va demostrar que, després de 3 anys de
propaganda i desplegament militar massiu, els EUA no havien pogut doblegar la
resistència vietnamita.

Aquesta guerra i tots els seus fets van acabar provocant la renúncia de Johnson i la
victòria electoral del republicà Richard Nixon, el 1968. Henry Kissinger, el ministre
d’exterior, intentarà treure el país del pantà on es trobava.

4.5. L’ASCENS DE L. BREZNEV, LA PRIMAVERA DE PRAGA DE 1968

Recordem que la crisi de Cuba va significar la destitució de
Khrusxov com a líder del PCUS el 1964. La successió va ser
formada per 3 dirigents:

- Leonid Bréjnev (Secretari General)

- Aleksei Kossiguin (Primer ministre)

- Nikolai Podgorni (President de la URSS)

En Breznev.

31
Mica en mica, Bréjnev anirà agafant més poder que els altres.

* A la URSS hi havia un fort debat sobre la “Nomenklatura”. Una crítica sobre el

sistema dirigent del PCUS. Criticaven que el poder el tenien gent d’edat mitjanament
avançada que no destacaven intel·lectualment i tenien manca d’iniciativa.

Les noves idees política d’aquest nous dirigents eren les següents:

 POLÍTICA INTERNA

 Frenar el “desglaç” iniciat amb Khrusxov, és a dir, frenar la modernització

social.
 Frenar la despesa militar i impulsar l’agricultura, la indústria lleugera i els
consums.

 POLÍTICA EXTERIOR

 Recompondre la ruptura amb Mao i consolidar definitivament les fronteres

europees de 1945.
 Seguir buscant la coexistència pacífica, però sense les iniciatives arriscades i els
ultimàtums de Khrusxov.

La seva idea era doncs buscar la “paritat estratègica” amb els EUA. És a dir,
tenir el mateix potencial de foc en qualitat i quantitat tan per apuntalar la
seguretat del país com per utilitzar-ho com a instrument de negociació amb els
americans. (L’estratègia era gastar molt en armes per ja no haver de gastar-hi
en un futur.) Entre el 1967 i el 1969, el nombre de ICBMs va passar de 500 a
1.140 i el de SLBM (Míssils balístics per a submarins) de 100 a 185.

 Mantenir un sòlid control del seu bloc.

La Primavera de Praga (1968)

Txecoslovàquia havia set el país de l’est amb l’estalinització més

llarga i dura. Els anys 60, al país hi tenien lloc moltes vagues i
protestes contra la URSS, un fort descontentament obrer i una
forta efervescència cultural.

Alexander Dubcek arriba al poder el gener de 1968 com a líder

del Partit Comunista de Txecoslovàquia. Era un renovador que
va intentar donar una sortida a la societat del seu país.
En Dubcek

32
El seu programa d’acció era el següent:

1- Liberalització econòmica.

2- Abolició de la censura.

3- Obertura de les fronteres.

4- Legalització d’altres partits polítics.

5- Permanència al Pacte de Varsòvia.

Aquest procés es va conèixer com la Primavera de Praga, un moviment que buscava

promoure un “socialisme de rostre humà”, capaç de construir el socialisme a través de
la lliura adhesió dels ciutadans. No es pot dir si el programa hagués acabat sent o no
viable ja que, finalment, els russos van intervenir. La invasió de Praga (20 d’agost de
1968) per part de les tropes del Pacte de Varsòvia va posar punt i final al moviment. La
URSS es va justificar dient que a Txecoslovàquia s’estava fent una reforma
antisocialista.

Al setembre d’aquell mateix any va sorgir la Doctrina Bréjnev, una política que
reconeixia explícitament que els països del bloc soviètic només disposaven d’una
sobirania limitada. Una conseqüència d’aquesta invasió va ser el final de la URSS com a
model atractiu per a la majoria de l’esquerra d’Occident.

4.6. LA “REVOLUCIÓ CULTURAL” XINESA

*Recordem la ruptura entre la Xina i la URSS a finals dels 50; Mao va rebutjar la
coexistència pacífica i el 1964 va aconseguir la bomba atòmica.

També a finals dels 50, Mao activa un gran pla econòmic dins la Xina: El “Gran Salt
endavant” (1957-60). El pla consistia en una col·lectivització i una mecanització
accelerada de l’economia.

El pla va fracassar, l’any 1960. Aquest any havien mort de fam ja unes 20 milions de
persones, la taxa de natalitat s’havia enfonsat i les taxes de producció agrícola i
industrial havien caigut en picat. Això va comportar l’afebliment de Mao dins el Partit
Comunista Xinès, el qual es va dividir en 2 ales: la de Mao i una més moderada.
Aquesta última no era tan radical i es qüestionava si el PCX havia fet bé de trencar amb
la URSS.

A inicis dels 60, Mao pensava que amb els membres “moderats” del PCX el seu poder
perillaria. Va escriure un llibre, el Llibre Roig (1963), on recollia tota la seva ideologia.
És el llibre més venut de la història després de la Bíblia. La contraofensiva de Mao

33
(1964-66) va consistir en disfressar el debat polític amb la imatge d’un debat sobre les
idees burgeses en literatura i art que, suposadament, havien penetrat a la Xina i
provocat una deriva conservadora del PCX.

El 1966, Mao va posar en marxa la “Revolució Cultural”. Un moviment que pretenia fer
neteja “mig d’amagat” dels seus crítics dins del PCX, afirmant que ells eren els que
portaven aquesta nova burgesia.

Els “Guàrdies Rojos” van ser els protagonistes de l’ofensiva de Mao. Eren persones
joves (13-20 anys) que eren instrumentalitzats (joves i inexperts) i fins i tot arribaven a
cometre assassinats. Les seves accions eren:

1- Culte religiós cap a la personalitat de

Mao. També feien propaganda massiva
( a través dels “dazibao”, grans murals
pintats en façanes, parets...).
2- Crítica a la religió i atacs als llocs de
culte religiós.
3- “Reeducació” dels intel·lectuals.
Obligació dels intel·lectuals a ser 红卫兵.
humiliats i processats públicament.

L’economia es va col·lapsar i l’exèrcit començava a estar inquiet amb tan d’enrenou.

Gràcies a tot aquest procés, l’objectiu de Mao va ser aconseguit, és a dir, va escombrar
la crítica/oposició interna. L’any 1969 Mao va desmantellar els Guàrdies Rojos, després
els va enviar a camps de reclusió per treballar de sol a sol perquè ja no eren útils.

Durant aquest període (1966-69), els Guàrdies Rojos i els seguidors de Mao també van
fer una forta crítica contra els “renegats” soviètics. Per exemple, els Guàrdies Rojos
van fer manifestacions cada dia davant l’ambaixada russa durant mesos.

El març de 1969, va tenir lloc el Conflicte Sinosoviètic al riu Ussuri, on Mao va ordenar
als seus soldats atacar algunes de les bases soviètiques de la zona. Els soviètics van
arribar a plantejar-se si calia tirar la bomba nuclear a la Xina i tot. Després dels fets
d’Ussuri, Mao entén que el seu major perill no són els EUA sinó la URSS. Es planteja la
possibilitat d’apropar-se els americans per anar en contra dels soviètics.

Les Conseqüències de la Revolució Cultural van ser:

1- Reforçament del lideratge de Mao fins a la seva mort el 1976.

2- Empitjorament de les ja dolentes relacions amb la URSS.
3- Els dos països, la URSS i la RPX, van accelerar i iniciar, respectivament,
l’apropament polític als EUA.

34
4.7. WILLY BRANDT I L’OBERTURA DE L’ALEMANYA OCCIDENTAL
A L’EST
Alemanya era el símbol i el centre de la divisió bipolar del món. Konrad Adenauer,
canceller de la RFA del 49 al 63, va haver de dimitir per un escàndol de corrupció. Tot i
així, encara avui és considerat el “pare de la pàtria”. Actualment, moltes polítiques
alemanyes es basen en les polítiques d’Adenauer. L’alemanya d’Adenauer va tenir 3
característiques bàsiques:

 Boom econòmic espectacular.

 Desnazificació (incompleta) i silenci sobre el tema.
 Anticomunisme dur i voluntat de rearmament.

Després de la dimissió d’Adenauer, va arribar al poder Willy Brandt. Era un “antinazi”,

alcalde de Berlín occidental (1957-66) durant la construcció del mur, ministre
d’exterior (1966-69) i, finalment, canceller (1969-74). Era un autèntic antinazi que
havia fugit d’Alemanya durant l’època Hitler i s’havia refugiat.

Brandt va dur a terme la “Ostpolitik” (Política de l’Est), que trencava amb la política
exterior d’Adenauer. L’objectiu era arribar a un “modus vivendi” amb el bloc socialista
i viure la divisió bipolar d’una manera no conflictual.

* Si hi hagués hagut una guerra nuclear mundial, Alemanya hagués set el país que
hagués “pringat” més.

Podem definir aquesta Ostpolitik amb 3 tractats:

 Tractat entre la URSS i la RFA (agost de 1970): Renunciaven a l’ús de la força i

acceptaven la inviolabilitat de les fronteres europees, com a mínim de manera
violenta. Això significava que potser les 2 alemanyes s’unirien algun dia, però
sense fer ús de les armes.
 Tractat entre la RFA i Polònia
(Desembre de 1970): Acceptació, per
part de la RFA, de la frontera de
l’Oder-Neisse (traçada a la cimera de
Potsdam el 1945).
- Brandt va aprofitar l’avinentesa per
visitar el monument a les víctimes del
gueto jueu de Varsòvia. (L’any 71
Willy Brandt fent l’homenatge al monument a
guanyarà el Nobel de la Pau.) les víctimes del gueto jueu de Varsòvia.
- El partit demo-cristià, el d’Adenauer, el va cobrir de crítiques.
 Tractat entre la RFA i la RDA: Reconeixement mutu i ingrés conjunt a la ONU.

35
* Després de tot aquests èxits, Brandt acabarà dimitint (1974) perquè es descobrirà
que tenia agents secrets de la RDA infiltrats dins del seu partit.

En resum, L’Ostpolitik va ser molt important per dues conseqüències que va

comportar:

1- Estabilització de la frontera alemanya de 1949 (objectiu històric de la URSS).

Tranquil·lització dels soviètics pel que fa al revengisme nacionalista alemany.
2- Moscou va començar a buscar amb més tranquil·litat i energia la “distensió”
amb els EUA.

4.8. L’ASCENS DE RICHARD NIXON (1968-1972)

La fi de Bretton Woods

Els 4 protagonistes de la distensió van ser: Nixon (EUA), Breznev (URSS), Mao (RPX), i
Brandt (RFA).

* Recordem la renúncia de Johnson com a president dels EUA i la victòria del republicà
Richard Nixon a les eleccions de 1968. Va nomenar secretari d’estat a Henry Kissinger.

Kissinger era alemany i jueu, veterà de la IIGM i prestigiós politòleg de Harvard. Va ser
conseller de seguretat nacional (69-73) i secretari d’estat (73-76).

“Kissinger era pobre com una rata quan era jove.” Giaime Pala

Hi havia molta afinitat política entre Nixon i Kissinger. Tenien una mateixa concepció
política; realista, pragmàtica i gens procliu a l’idealisme americà. (No tenien la visió
d’Amèrica la millor del món i amb el dret de fer qualsevol cosa.)

“L’idealisme americà és una collonada.” Giaime Pala

L’objectiu d’ambdós va ser mantenir el lideratge americà al món, tot i que, per primera
vegada des de 1945, el país tenia dificultats per fer-ho.

“La gent creu que viure a la 1a potència mundial és un xollu, però el cert és que els EUA
tenen molta pobresa dins del seu territori.” Giaime Pala

“La potència militar i econòmica no és

proporcional a la qualitat de vida, ans el
contrari.” Giaime Pala

Nixon i Kissinger.

36
Nixon i Kissinger es trobaven en una situació que podem anomenar el pantà
vietnamita. La Guerra del Vietnam comportava un fort empobriment americà i una
gran pèrdua de soldats (16.000 morts el 1968). Després de l’Ofensiva del Tet veuen
molt clar que no guanyaran la guerra, a més a més, comportava una molt mala
propaganda política.

Tenien, també per primera vegada des de 1945, forts problemes econòmics. Al llarg
dels anys 60 la despesa federal havia anat en augment:

 Despesa militar de la Guerra de Vietnam.

 Despesa social lligada al projecte “Gran Societat” de Lyndon Johnson (sanitat,
beques, infraestructures...)

La gran conseqüència de l’augment de la despesa federal va ser l’augment de la massa

monetària i l’inici d’un procés d’inflació que va fer tornar menys convenients els
productes americans. Els EUA necessitaven urgentment devaluar el dòlar per reforçar
les exportacions i així equilibrar la balança de pagaments (importacions -exportacions).

* Recordem el sistema de Bretton Woods: un ordre monetari rígid i estable basat en el

dòlar i l’or, és a dir, basat en la convertibilitat fixa del dòlar a l’or (35 dòlars = 1 unça
d’or)

El sistema de Bretton Woods prohibia la devaluació del dòlar. Aquesta condició

començava a ser un impediment pels mateixos americans. Molts europeus van
preveure el que podia passar i van començar a reclamar l’or als EUA. Preferien tenir
l’or que no pas els dòlars. Realment va resultar ser veritat que els americans havien
imprès més diners respecte l’or del que disposaven.

Amb una jugada inesperada (15 d’agost de 1971), Nixon va anunciar la fi la

convertibilitat del dòlar en or. Així doncs, es van acabar introduint les monedes
fiduciàries actuals.

“Alguns van poder imprimir tant com van voler, com bojos, així com a La Casa de Papel;
dale, dale, dale a la máquina” Giaime Pala

Després del sistema de Bretton Woods ja no són els bancs centrals els que creen els
diners. Ni tampoc els tenen en caixes fortes. Actualment, les lleis diuen que els bancs
han de tenir el 10% del valor de les seves operacions financeres en efectiu.

*El Petrodòlar

La gran jugada per part dels EUA va ser la de procurar que el dòlar esdevingués la única
moneda per comprar petroli.

*Històricament, els americans han fet la guerra contra tots els països que han intentat
desdolaritzar el petroli.
37
La sortida de la Guerra del Vietnam

Com ja hem esmentat anteriorment, el pantà vietnamita estava portant la gran

potència a la perdició (havien mort més de 60.000 soldats i la guerra tenia un gran cost
econòmic). L’estratègia dels EUA per sortir de la guerra, i no quedar humiliats davant el
món, va consistir en dos processos:

1) a) Retirada de les tropes terrestres (per calmar la opinió pública) i intensificació

dels bombardejos aeris sobre Vietnam del Nord (Uns bombardejos terribles,
fins i tot alguns bombardejos químics). Les tropes aèries els hi eren propícies
perquè provoquen menys morts.

b) Expansió de la guerra a Cambodja i Laos per atacar la ruta del Ho Chi Ming.
Aquesta ruta passava per aquests dos països i servia perquè els enemics dels
EUA subministressin armament i material al Viet Cong i al Vietnam del Nord.
Com que la ruta passava
pel mig de la jungla, els
EUA van bombardejar
desmesuradament tota la
zona perquè no sabien
exactament on es
localitzava. Això va
suposar un gran caos als
dos països. Arran
d’aquests fets, el govern Khmers rojos.
de Cambodja, que era aliat dels EUA, va ser enderrocat i els Khmers Rojos van
assumir el control del país. Uns assassins despietats (responsables de 2 milions
de morts entre 1975 i 1979) que va rebre suport de la Xina.

2) Vietnamització del conflicte, és a dir, ajudar a Vietnam del Sud a aconseguir

l’autosuficiència militar. Amb l’abastiment del Vietnam del Sud, mica en mica
anirien sortint del conflicte. La seva idea era: Que els vietnamites es facin la
guerra entre ells. La vietnamització no va funcionar perquè el govern titella que
hi havia no era bo per res.

“Es gastaven tots els diners en cocaïna i prostitutes.” Giaime Pala

Els EUA comencen a veure també una necessitat de dialogar amb la URSS i la
RPX que , de fet, eren els “patrocinadors” dels comunistes vietnamites.

38
4.9. LA DISTENSIÓ I EL FINAL DE LA GUERRA FREDA (1968-1972)
Les premisses de la “détente” (distensió)

*Recordem la idea de contenció de Kennan. Per ell, el govern soviètic era un règim
expansionista amb qui no es podia dialogar. Els EUA tenien el deure de contenir-lo dins
les seves fronteres.

Nixon va oferir diàleg als russos i als xinesos (i aquests hi van estar d’acord) ja que
pensava que la distensió era ja una necessitat (serà el president que acabarà amb la
contenció que s’arrossegava des de feia tants anys). L’apropament a la Xina de Mao
per part dels EUA va començar amb dos fets:

 El viatge secret de Kissinger a la Xina (juliol de 1971): S’hi va pactar que els EUA
ajudarien a la RPX a entrar a la ONU (octubre de 1971) i els xinesos van
acceptar, de facto, la independència de Taiwan.
 La visita de Nixon a Mao (febrer de 1972): Es va signar un acord entre els dos
països, un acord per preservar la pau i intensificar els intercanvis culturals i
econòmics entre ells. Això significava que la Xina i els Estats Units deixaven de
ser països hostils

L’estratègia de Nixon era el que avui dia es coneix com la “Diplomàcia triangular” de
Nixon:

Es tractava d’un sistema on els americans jugaven amb avantatge, ja que les altres
dues parts, la URSS i la RPX no es podien ni veure entre elles. Aquesta disputa entre
ells dos significava que els EUA ja no patia per una unificació socialista d’Euràsia (el
continent més important pels americans). Així doncs, Els EUA podran jugar amb la
rivalitat entre les altres dues parts.

La diplomàcia triangular de Nixon.

39
L’apogeu de la distensió i la fi de la guerra freda (1972-1975)

 Acords de París: La URSS i la Xina van començar a fer

pressió sobre Vietnam del Nord (aquest es trobava
dins la seva esfera d’influència) per afavorir la
distensió. Això va comportar la fi de la Guerra del
Vietnam; es van firmar els acords de pau de París
(gener de 1973) entre els EUA i Vietnam del Nord.
Kissinger i Le Duc Tho (dirigent
de Vietnam del Nord) a París.
 Acords SALT: Els acords SALT (Converses sobre la
limitació d’armes estratègiques) (maig de 1972)
van ser uns pactes entre els EUA i la URSS per
limitar les armes nuclears que posseïen i frenar
d’una vegada la carrera armamentística. Aquests
acords es basaven en dos punts:

Nixon i Breznev després de

1) SALT I: Es limitava el nombre de ICBMs i de firmar el SALT.

llançadors de míssils instal·lats als submarins, SLBMs. 1.618 ICBM i 950

SLBM per a la URSS i 1.054 ICBM i 710 SLBM per als EUA.
2) SALT II: Ambdós països es comprometien a no instal·lar més de 2 sistemes
de defensa antimíssils balístics (insuficients per avortar un atac nuclear).
Així doncs, es consensuava un “equilibri de terror” entre les dues grans
potències basat en la incapacitat mútua de defensar-se.

Després de tot plegat, Nixon va haver de dimitir (agost de 1974) degut a l’escàndol de
“Watergate”, un escàndol on se’l va acusar de haver fet col·locar aparells d’escolta a
les oficines del Comitè Nacional del Partit Demòcrata (DNC)... El va substituir Gerald
Ford.

 Trobada de Vladivostok (URSS)

(novembre de 1974): S’hi van
reunir Ford i Breznev i es va
limitar encara més el nombre
de míssils permesos al SALT.

Ford i Breznev a Vladivosto.

40
 La Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa (o de Hèlsinki) (1973-
1975): Hi van participar 35 països: EUA, Canadà i tots els països europeus
excepte Albània i Andorra. Va ser una conferència, ideada per la URSS, que,
aprofitant el clima de distensió, creia necessari dur-la a terme per debatre i
acordar sobre els problemes de seguretat i cooperació a Europa. En podem
destacar 3 punts principals:

1) Els Estats es comprometien a renunciar a l’ús de la força militar i a respectar

la recíproca sobirania i la inviolabilitat de les seves fronteres.
2) Els Estats intensificarien els intercanvis comercials, tecnològics, energètics i
culturals.
3) Els Estats respectarien els drets humans i les llibertats fonamentals

Per molts historiadors, la Conferència de Hèlsinki va significar la fi de la Guerra

Freda perquè els acords fixaven les fronteres europees i la seva inviolabilitat i
obligava als dos bàndols a legitimar-se mútuament, iniciant una nova etapa de
pau i de cooperació econòmica i social.

La Conferència de Hèlsinki, 1975.

41