Segona Guerra Mundial

21/10/22, 12:57 Segona Guerra Mundial - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Segona Guerra Mundial

La Segona Guerra Mundial va ser un conflicte Segona Guerra Mundial
bèl·lic que va implicar la majoria de les nacions del
història contemporània i edat contemporània
món, incloent-hi totes les grans potències,[1]
organitzades en dues aliances militars: els aliats i
les potències de l'Eix. La guerra va implicar uns
100 milions de militars i fou causa de la mort
d'entre 50 a 60 milions de persones,[2] la major
part civils, el 3% de la població mundial de l'època;
esdevingué així el conflicte més mortífer de la
història humana[3] i el primer (i per ara únic) en
què es van usar armes nuclears.
Va ser el conflicte armat més gran de la història i

s'estima que va tenir un cost, en diners i en
recursos, major que totes les altres guerres
juntes.[4][5] Posteriorment al conflicte es van
formar les Nacions Unides per prevenir altres
conflictes com aquest. La Unió Soviètica i els Seguint les agulles del rellotge, des de la superior
Estats Units van sortir de la guerra com les grans esquerra: Tropes de la Commonwealth al desert; Civils
xinesos essent enterrats vius per soldats japonesos;
superpotències del món, la qual cosa va provocar Forces soviètiques durant una ofensiva d'hivern;
la guerra freda, que va durar 45 anys. Avions japonesos a punt d'enlairar-se des d'un
portaavions; Tropes soviètiques lluitant a Berlín; Un
Prop de la meitat de les víctimes de la guerra foren submarí alemany sent atacat
ciutadans de la Unió Soviètica, el país que va patir Tipus guerra mundial i període històric
la principal agressió de l'Alemanya nazi, que Data 1 de setembre de 1939 – 2 de
setembre de 1945
també dugué a terme la persecució i extermini de
Escenari Europa, Àsia, Oceà Pacífic
minories europees com la jueva, que fou víctima Mediterrani, Àfrica i Orient pròxim
d'un holocaust de prop de 6 milions de morts.
Lloc Rússia, Europa, Àfrica, oceà Pacífic,
mar Mediterrània, Àsia, oceà Atlàntic,
Orient Mitjà, Àsia Sud-oriental i
Resum del conflicte Escandinàvia
Causa Tractat de Versalles, causes de la
Tot i que l'Imperi del Japó ocupava part de la Xina Segona Guerra Mundial i Adolf Hitler
des de 1931[6] i que des del 7 de juliol de 1937 hi Resultat Victòria aliada. Creació de les Nacions
Unides
havia una guerra declarada entre els dos
Conseqüència massacre d'animals de companyia del
països,[7][8] generalment es considera que el Regne Unit de 1939, Holocaust,
conflicte va començar l'1 de setembre de 1939 amb bombardejos atòmics de Hiroshima i
la invasió alemanya de Polònia i les declaracions Nagasaki i bombardeig de Dresden
subsegüents de guerra del Regne Unit, França, i Morts 73.000.000
els dominis britànics a Alemanya.[9][10] La Bàndols
primavera de 1940, Alemanya va envair Noruega, Potències de l'Eix Aliats de la Segona Guerra
Mundial
Dinamarca, els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg
Comandants
i França, a la qual també va atacar més tard Itàlia,
aliada del Tercer Reich. Tot i que els exèrcits Adolf Hitler
Ióssif Stalin
francès i britànic van ser derrotats ràpidament i

https://ca.wikipedia.org/wiki/Segona_Guerra_Mundial 1/25
que la Gran Bretanya va ser bombardejada Erich von Gueorgui Júkov
contínuament per la Luftwaffe alemanya, les illes Manstein

Aleksandr
britàniques mai no van ser ocupades. A la tardor Erwin Rommel
Vassilevski
del mateix any, la guerra es va estendre a l'Àfrica Karl Dönitz

Winston Churchill
del Nord i, el juny de 1941, Alemanya va envair la Hideki Tojo

Bernard
Unió Soviètica, amb qui fins llavors havia Isoroku Montgomery
mantingut un pacte de no-agressió, sense Yamamoto

Harold Alexander
aconseguir la victòria. Aquesta ofensiva resultaria Tomoyuki Franklin Delano

clau en la derrota dels alemanys i els seus aliats. Yamashita
Roosevelt
Chūichi Nagumo
George Patton
El desembre de 1941, el Japó va atacar els Estats Benito Mussolini

Dwight David
Units i la guerra es va estendre també a l'Àsia i al Italo Garibaldi
Eisenhower
Pacífic. A partir de 1942, els aliats van començar a Chiang Kai-shek
guanyar batalles i a fer retrocedir els exèrcits de Emperador Pu Yi

Charles de Gaulle
l'Eix. Finalment, Itàlia es va rendir el setembre de Henri Philippe
1943 i Alemanya, atacada des de l'est per la Unió Pétain
Soviètica i per la resta dels aliats des de l'oest, es Maxime Weygand

va rendir el 8 de maig de 1945. El Japó es va rendir
el 15 d'agost del mateix any, pocs dies després que Edward Smigly-Rydz
els EUA llancessin dues bombes atòmiques sobre i d'altres

ciutats japoneses (bombardejos atòmics Forces
d'Hiroshima i Nagasaki), encara que la rendició Alemanya nazi
Gran Bretanya
oficial del Japó no va arribar fins al 2 de setembre.

El tractat de pau amb el Japó no s'arribaria a Imperi del Japó
Unió Soviètica
signar fins al 1951.[11] Regne d'Itàlia

Estats Units
Xina
Durant la guerra es van produir un gran nombre i d'altres

França
d'atrocitats contra la població civil: confinament Polònia
en camps de concentració i extermini sistemàtic de

jueus i altres grups ètnics a Alemanya,[12] i d'altres
massacres de milions de xinesos i coreans per part Baixes
del Japó,[13][14] depuracions internes a la Unió 8.000.000 militars
17.000.000 militars
Soviètica, bombardeig sistemàtic de la població 4.000.000 civils 33.000.000 civils

civil europea tant per part dels aliats com de les Mèdia
forces de l'Eix i llançament de bombes atòmiques a
les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki per
part dels nord-americans. Després de la guerra,
diversos dirigents alemanys i japonesos van ser
jutjats per crims contra la humanitat en els judicis
de Nuremberg.[15]
La guerra va provocar la modificació de fronteres i

la creació de nous estats. Algunes antigues
colònies de països europeus van aconseguir la
7:04
independència. Hi va haver un desplaçament del
poder dels països de l'Europa occidental a les dues
noves superpotències, els Estats Units i la Unió
Cronologia
Soviètica, cosa que va significar l'inici de la guerra
← Primera Guerra Mundial i període d'entreguerres
freda. A les zones d'Europa ocupades pels soviètics postguerra de la Segona Guerra Mundial, Trente
es van establir règims comunistes poc després de Glorieuses, Guerra Freda i Tercera Guerra Mundial
la fi de la guerra. A la Xina, la retirada del Japó va →
catalitzar la revolució comunista; d'altra banda,

l'ocupació militar nord-americana al Japó va conduir a la democratització del país.
Països involucrats
Els estats que van participar en la Segona Guerra Mundial estaven
alineats en un dels dos bàndols: els aliats i les potències de l'Eix.
Els estats aliats
Inicialment, els principals països aliats eren: Gran Bretanya,

França (França Lliure a partir del juny de 1940), Polònia, Canadà,
Sud-àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. Un cas especial és la Xina,
que estava en guerra amb el Japó des de 1937. Com a
Winston Churchill, Franklin D.
conseqüència de la invasió alemanya, l'abril de 1940 s'hi va afegir
Roosevelt i Ióssif Stalin durant la
Noruega, el maig, els Països Baixos i Bèlgica, i Grècia, que havia
conferència de Jalta el febrer de
estat atacada per Itàlia, l'octubre de 1940. La Unió Soviètica tenia
1945
un pacte de no-agressió amb Alemanya des de l'agost de 1939,
però la invasió alemanya, el juny de 1941, va fer que entrés en
guerra i sostingués el gruix de l'esforç de guerra contra Alemanya, amb la majoria de morts, i el seu
paper decisiu fos el que decantés el balanç militar que marcà la derrota del nazisme a Europa. El
desembre de 1941 l'atac japonès a Pearl Harbor[16] va fer que els Estats Units d'Amèrica entressin en
la guerra en el bàndol aliat.
A mesura que el conflicte es decantava en contra d'Alemanya, el nombre d'estats en el bàndol aliat va
anar augmentant. Prop del final de la guerra, els aliats van posar com a condició per entrar a les
Nacions Unides que els països declaressin la guerra a Alemanya i al Japó. Això va fer que el nombre
d'estats aliats augmentés molt, encara que la majoria d'aquests mancaven de rellevància militar i
estratègica i no van tenir cap paper actiu en la guerra.
Les potències de l'Eix
Les potències de l'Eix eren: Alemanya, Itàlia i l'Imperi del Japó. Després de la victòria alemanya sobre
França el juny de 1940, part del govern francès va decidir col·laborar amb els nazis, era la França de
Vichy. Seguidament, els països de l'est d'Europa es van veure pressionats per Hitler perquè s'unissin a
l'Eix. Romania ho va fer el juliol de 1940, Hongria, el novembre següent i Bulgària, el març de 1941.
Iugoslàvia s'hi va unir a contracor el 25 de març de 1941, però dos dies després hi va haver un cop
d'estat anti-Eix que va desencadenar l'ocupació alemanya del país. Un altre cas especial és Finlàndia,
que va declarar la guerra a l'URSS però no a cap altre estat, i durant un temps se la va considerar com
a aliat de l'Eix, per la complicitat del seu govern amb l'Alemanya nazi.
No tots els països del món es van implicar en la guerra. Alguns estats, com Irlanda, Portugal, Suïssa i
Suècia, van aconseguir mantenir-se neutrals durant tot el conflicte. L'estat espanyol també es va
declarar neutral[17] però, després de les victòries contundents nazis de 1939 i 1940, quan la victòria
alemanya semblava possible, va canviar el seu estat a "no bel·ligerant", donant suport polític i
econòmic a les potències de l'Eix i enviant la Divisió Blava[18] que es va integrar en la Wehrmacht.[19]
Tot i això, Adolf Hitler mai no va poder convèncer Franco perquè entrés en el conflicte. El 1943, quan
Alemanya va començar a acumular derrotes, l'estat espanyol va tornar a declarar-se neutral.
Antecedents de la guerra a Europa

Després de la Primera Guerra Mundial, els estats vencedors van imposar greus sancions econòmiques
i polítiques als països derrotats. Entre aquests últims hi havia Alemanya que, a més de perdre gran
part del seu territori, va patir una gravíssima crisi econòmica que va fer que la inflació es disparés fins
a quedar totalment fora de control. Per a molta gent, la derrota, les sancions i la crisi van ser com una
gran humiliació per al seu país, que pocs anys abans havia estat el poderós Imperi alemany. Això va
portar molta gent a les files dels partits radicals, que donaven la culpa de tots els seus mals a grups
minoritaris com els comunistes i els jueus. Van aparèixer grups feixistes i nacionalistes com a resposta
als moviments revolucionaris que començaren a estendre's per Europa i que van prendre breument el
poder a Budapest i a Baviera.[20] Entre aquests grups hi havia el Partit Nacional Socialista dels
Treballadors Alemanys (NSDAP), més coneguts pel nom de «nazis», liderats per Adolf Hitler. Durant
la segona meitat dels anys 20 aquest grup va créixer de forma espectacular tant en popularitat com en
nombre de militants. També van anar guanyant escons al Parlament Alemany fins que el 30 de gener
de 1933 Hitler va assumir el càrrec de canceller d'Alemanya.
Hitler presidí un govern de concentració nacional, tal com havia

desitjat la dreta alemanya, per bé que no esperaven que
l'instrument que havia de ser el NSDAP es convertís en el subjecte
de poder. Al gabinet del nou govern, solament Hermann Göring i
Wilhelm Frick eren ministres del NSDAP. Això no obstant, el
poder que gaudia el partit nazi era molt gran al carrer. Per
consegüent, ni Hindenburg ni els socis de govern pogueren aturar
la destrucció del marc institucional i democràtic de la República.
D'altra banda, els partits de dretes ho veien com la consumació de
la dictadura –en aquest cas civil– que tant havien desitjat; no
podien preveure la nazificació i el règim totalitari que s'estava
dibuixant. El tret de sortida per a la retallada de drets i llibertats
fou l'incendi del Reichstag, les causes del qual encara no s'han
establert. Aquest incendi fou aprofitat per "desemmascarar" un
cop d'estat del KPD, per la qual cosa fou il·legalitzat amb el Decret
de l'Incendi del Reichstag de 1933, amb el qual se suprimien els
drets civils. Els dirigents comunistes començaren a ser internats Benito Mussolini i Adolf Hitler
en camps de concentració,[21] com Dachau, el primer que s'obrí, a
prop de Munic.
Lentament, Hitler i els nazis anaren il·legalitzant la resta de formacions polítiques, àdhuc les de la
dreta. A la fi, solament el NSDAP i les seves organitzacions romangueren legals en el nou sistema.
Hindenburg anà signant totes les lleis i decrets que destruïen la vella república i forjaren la dictadura
nazi, com la Llei de Capacitació, que permetia al govern l'aprovació de lleis sense la participació del
parlament. A l'abril de 1933 signà la llei per a la restauració del servei civil professional, que excloïa
els jueus de tot càrrec de l'administració de l'estat. Igualment, Hindenburg no protestà per la purga
feta dins el NSDAP el juny de 1934 contra els sectors d'esquerres del partit, com les Sturmabteilung
d'Ernst Röhm o la facció de Gregor Strasser, molts dels quals van morir en la Nit dels ganivets llargs.
Entre el 1933 i el 1939, la política de Hitler va estar centrada en:
Enduriment extrem de les lleis contra els jueus.

Rearmament i modernització de l'exèrcit alemany.[22]
Reunificació de l'Imperi alemany (Tercer Reich).
Per aconseguir aquest tercer objectiu Hitler va utilitzar una eficaç combinació d'oratòria i intimidació
que va aconseguir:
La militarització de Renània (març de 1936).

L'annexió d'Àustria (Anschluss) (març de 1938).
L'ocupació dels Sudets (octubre de 1938).
Repartiment i ocupació de Txecoslovàquia (març de 1939).
Ocupació de la ciutat de Memel (març de 1939).
I tot això sense ni una protesta de França i Gran Bretanya, i fins i tot a vegades (annexió dels Sudets)
amb el seu exprés vistiplau, i Adolf Hitler reclamava a Polònia l'ocupació de la ciutat lliure de Danzig i
un corredor de terra entre Alemanya i la Prússia oriental. Polònia s'hi va negar repetides vegades en
part per por a la reacció soviètica i en part perquè pensava que això només encoratjaria Hitler a fer
altres demandes. El 23 d'agost de 1939, Alemanya i l'URSS signaren el pacte Mólotov-Ribbentrop[23]
que, a més de ser un tractat de no-agressió entre els dos estats, tenia unes clàusules secretes entre les
quals s'acordava el repartiment de l'est europeu entre dues zones d'influència, una per cada una de les
dues potències. Adolf Hitler, en virtut d'aquest acord, va decidir envair Polònia, convençut que ni
França ni Gran Bretanya reaccionarien, pels seus èxits anteriors. Per part soviètica, malgrat ser
conscients de la inevitable agressió de l'Alemanya nazi, el pacte donà temps a organitzar la defensa,
traslladar la indústria a la part oriental del país i preparar-se per a una resistència que acabaria sent
clau en la derrota de Hitler.
Antecedents de la guerra a Àsia
Comunisme i el Kuomintang a la Xina
El 1911 es va produir una rebel·lió a Pequín al capdavant de la qual estava el Kuomintang[24] de Sun
Yat-sen, que va proclamar la república aprofitant la mort de l'emperadriu. Aquesta república, però, va
viure un breu període, ja que va ser substituïda per una dictadura militar centralitzada que estava en
mans de Yuan Shikai. A la mort del dictador, el 1916, la Xina es va fragmentar en dominis de senyors
de la guerra que rivalitzaren entre si. Aquest fet coincideix amb la Primera Guerra Mundial, en què la
Xina passarà per una època de gran inestabilitat i d'expansió del nacionalisme.
El 1923 el Kuomintang, aliat amb el Partit Comunista Xinès,[25] durà a terme un procés de creació
d'un nou estat xinés i proclamarà la República amb la intenció d'unificar el país. El Kuomintang tenia
com a objectiu acabar amb l'hegemonia dels senyors de la guerra i, per aconseguir-ho, es va aliar amb
la burgesia i amb la classe obrera per tal de dur a terme la industrialització del país i una reforma
social. El Partit Comunista Xinès, per la seva banda, defensava l'emancipació de la Xina com a colònia
occidental mitjançant propaganda antiimperialista.
A la mort de Sun Yat Sen (1925) el Kuomintang escull com a successor Chiang Kai-shek, que imposarà
un retorn als plantejaments ideològics xinesos neoconfucionistes. En aquest context, el 1927, el
dirigent xinès du a terme un extermini de comunistes a Xangai, trencant l'aliança amb els republicans
per tal d'acostar-se als Estats Units. Enfront d'aquesta situació, els líders comunistes s'hagueren de
refugiar a la Xina oriental, on proclamaren la República de Ruijin el 1931 sota el comandament de
Mao Zedong.
Dos anys després de la creació de la República de Ruijin, aquesta

és atacada pel Kuomintang, fet que obliga els comunistes a
refugiar-se cap a l'interior de la Xina en la Llarga Marxa,
permetent que el 1936 es reorganitzaren sota el lideratge de Mao
Zedong.
Amb el suport dels Estats Units, el 1937, el Kuomintang proclama

la República de Naikin, que té com a objectiu competir amb el
Japó a escala econòmica, fet que es veurà frenat davant l'esclat de
la Segona Guerra Mundial i la invasió de la Xina per part dels
La Llarga Marxa 1934-1935
nipons. Enfront d'aquesta situació el Kuomintang va cercar el
suport dels comunistes, creant una aliança inestable. Aquesta
aliança va perdurar únicament durant el període d'invasió dels
japonesos, i un cop acabada la Segona Guerra Mundial, el 1945, esclata la Guerra Civil xinesa.
Militarisme japonès
L'Imperi del Japó va posar en pràctica durant els darrers anys del
segle xix i principis del segle xx una política expansionista, que es
va veure accentuada com a resposta a la crisi econòmica de la
dècada dels 1930 i per tal d'abastir-se de matèries primeres i de
tenir un mercat ampli per a les exportacions. Es va donar un
procés de modernització que va portar el país a ser la major
potència industrial de l'Extrem Orient però, alhora, va haver-hi
discordances entre els costums i aquesta modernitat.
Per dur a terme aquesta política expansionista trobem un fort

L'ambaixador japonès a Alemanya i
sistema militar i el desenvolupament d'una gran indústria
el canceller alemany signant el
armamentística, que apropà l'imperi a l'Alemanya de Hitler i
pacte Anti-Komintern al 1936
reforçà el compromís en el pacte Anti-Komintern contra
l'amenaça de la III Internacional.
Entre 1904 i 1905 es va lliurar la guerra russo-japonesa,[26] que va guanyar el Japó, mostrant així el
poder imperial a l'exterior. I el 1910 van ocupar Corea, que passà a ser una colònia.
Seguint la línia expansionista, els líders militars ocuparen el 1931 la Manxúria interior, a la Xina;
crearen l'estat satèl·lit de Manxukuo,[27] el 1932. Aquesta conquesta va portar el Japó a ser expulsat
de la Societat de Nacions l'any següent. El 1937 es va donar la Segona Guerra sinojaponesa, en la qual
el Japó ocupà el nord de la Xina aprofitant la feblesa política per la Guerra Civil xinesa (1927-1950).
Des de l'any 1934 el Japó va mostrar les ambicions de crear una gran força naval, cosa que constituïa
un preludi a l'expansió japonesa i la posterior Guerra del Pacífic (1937-1945) contra els Estats Units
d'Amèrica.
Desenvolupament de la guerra
1939: Inici de la guerra a Europa
Invasió de Polònia
La guerra va començar la matinada de l'1 de setembre de 1939,

quan Alemanya va envair Polònia[28] utilitzant un incident
fronterer fictici planejat, per a l'obtenció del control sobre la ciutat
lliure de Danzig i un corredor de terra entre aquesta ciutat i
Alemanya. El dia 3, Gran Bretanya i França van declarar la guerra
a Alemanya però, excepte algunes escaramusses en la frontera
francoalemanya, cap dels dos estats va emprendre cap acció
militar.
L'exèrcit alemany va posar en pràctica la Blitzkrieg (guerra

llampec), que consistia a encerclar les posicions defensives mentre
altres tropes continuaven avançant per ocupar les ciutats i els Evolució territorial d'Europa durant
punts estratègics. Les tropes encerclades podien resistir durant un els anys de la guerra.
En verd la Unió Soviètica fins a

temps però, aïllades de la resta de l'exèrcit, tard o d'hora acabaven
1941.
per rendir-se. L'exèrcit alemany, amb el suport dels bombardeigs

En vermell les potències aliades i la
de la Luftwaffe, va superar fàcilment les defenses poloneses i el 8
Unió Soviètica a partir de 1941.
de setembre ja havia arribat als afores de la capital, Varsòvia.

En blau les potències de l'Eix.
El dia 17 de setembre, l'exèrcit soviètic va envair Polònia des de En gris territoris neutrals
l'est amb el pretext de protegir la població bielorussa i ucraïnesa
de la zona afirmant que l'estat polonès havia desaparegut.[29] En
realitat, la repartició de Polònia entre Alemanya i la Unió Soviètica ja havia estat prèviament acordada
en el pacte Mólotov-Ribbentrop d'agost de 1939. Varsòvia va caure el 27 de setembre i les últimes
tropes poloneses van rendir-se el 6 d'octubre.
Guerra de Broma
Després de la caiguda de Polònia i durant tot l'hivern de 1939-1940, Gran Bretanya, França i els altres
estats aliats van continuar en guerra amb Alemanya, però no es van registrar combats importants en
el front, en el període conegut com a Guerra de Broma.
Batalla de l'Atlàntic
Mentrestant, a l'Atlàntic nord, la Kriegsmarine (l'armada alemanya) va iniciar les operacions contra
tota mena de vaixells aliats. Especialment efectius van ser els atacs dels submarins alemanys
(anomenats U-Boots). Les operacions navals a l'Atlàntic més tard es van estendre també al
Mediterrani. La Batalla de l'Atlàntic va ser la campanya militar permanent més llarga de la Segona
Guerra Mundial:[30][31] des de 1939 fins a la derrota d'Alemanya l'any 1945, tot i que el període més
intens de combats va durar des de mitjan 1940 fins a la fi de 1943.
Guerra d'Hivern
El 30 de novembre de 1939, la Unió Soviètica va atacar Finlàndia amb la intenció d'envair-la.

Inicialment, l'exèrcit finès va resistir molt bé l'embat soviètic; va ser capaç de resistir la invasió
soviètica molt més temps del que els soviètics esperaven.[32]:79-80 Però els russos es van imposar a
còpia de soldats i el març de 1940 els finesos es van veure forçats a demanar un armistici. La Unió
Soviètica va obtenir importants concessions: Finlàndia va cedir l'11% del territori i el 30% dels actius
econòmics.[33] Però la capacitat operativa del seu exèrcit va ser

posada en dubte per les dificultats que va tenir per obtenir tan sols
una victòria relativa. Això va acabar de convèncer Hitler que la
invasió de la Unió Soviètica era possible.
1940: La guerra s'estén
Invasió de Noruega i Dinamarca

Durant la Batalla de l'Atlàntic els
vaixells mercants aliats es
El 9 d'abril de 1940 l'exèrcit alemany va iniciar la invasió de
desplaçaven en combois com el de
Noruega i Dinamarca. En part, per assegurar-se el
la imatge per reduir les pèrdues
subministrament de ferro de les mines sueques, del qual
causades pels U-Boots alemanys
Alemanya depenia per al seu esforç de guerra i que era transportat
a través del port noruec de Narvik. Tanmateix, també per impedir
una possible ocupació aliada de Noruega i al mateix temps evitar
el bloqueig dels ports alemanys decretat per Gran Bretanya des de
la declaració de guerra el setembre passat. Dinamarca no tenia cap
valor estratègic, però els ports danesos donaven un fàcil accés als
ports noruecs i, a més, en ser un país veí, calia tenir-lo controlat
d'alguna manera.
Dinamarca es va rendir quasi immediatament. El govern danès

sabia perfectament que no podia fer res contra l'exèrcit alemany i
va voler evitar un vessament inútil de sang. A causa d'aquesta
poca resistència, l'ocupació alemanya va ser lleugera comparada
amb la d'altres estats ocupats. Les institucions daneses van poder
conservar gran part de la seva autonomia i es va ajornar la
deportació de la població jueva. Aquesta actitud permissiva es va
acabar l'agost de 1943. Les derrotes alemanyes a Stalingrad i El
Alamein havien provocat creixents disturbis i manifestacions
antialemanyes que, segons els nazis, el govern danès no va
castigar amb prou duresa.
L'ocupació de Noruega va ser més complicada. Les tropes

alemanyes van poder ocupar els ports en només tres dies, però
l'exèrcit noruec es va replegar a les valls de l'interior del país, molt
muntanyós, i allà es va preparar per oferir resistència. A més, Ports noruecs on van desembarcar
Gran Bretanya i França van enviar algunes divisions per ajudar els les tropes alemanyes
noruecs. Tanmateix, la situació de les tropes aliades es va anar
tornant cada dia més crítica i el 28 d'abril els britànics van decidir
retirar-se del sud de Noruega. Només al nord, al port de Narvik, la guarnició alemanya, aïllada de la
resta de l'exèrcit, va poder ser derrotada, i el port ocupat el 28 de maig. Tanmateix, llavors, la invasió
alemanya dels Països Baixos i Bèlgica havia canviat les prioritats defensives de britànics i francesos. El
8 de juny, després de destruir les instal·lacions portuàries, les tropes aliades van ser evacuades del
nord de Noruega. Finalment, el 10 de juny Noruega es va rendir incondicionalment.
Batalla de França
Poc després d'haver finalitzat la invasió de Polònia, els nazis ja van començar a preparar l'atac contra
França. Això implicava, no sols envair França, sinó també Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg, que
eren estats neutrals. El pla consistia a concentrar el principal atac alemany contra la regió boscosa de
les Ardenes, entre Bèlgica i Luxemburg, una zona que els aliats consideraven impenetrable pels tancs i
que per això mateix estava pobrament defensada.
Finalment, la invasió va començar el 10 de maig de 1940. L'atac va sortir tal com Hitler havia previst.
L'avanç dels tancs alemanys a través de les Ardenes no va ser descobert i el dia 12 les tropes nazis van
arribar al riu Mosa, a l'altura de Sedan, on va tenir lloc una batalla crucial. El dia 13 els alemanys ja
havien creuat el riu. Seguidament, van avançar ràpidament a través del nord de França en direcció al
canal de la Mànega; arribaren a la costa el dia 20. Aquesta maniobra va deixar una gran part de
l'exèrcit aliat encerclat dins de Bèlgica. Els nazis van fer retrocedir les tropes aliades fins a Dunkerque
i els aliats van veure que seria necessària una evacuació a gran escala. Entre el 26 de maig i el 3 de
juny, 338.226 soldats aliats van ser evacuats de la costa francesa.
El 5 de juny, l'exèrcit alemany va girar cap a França; llavors l'avanç alemany ja era imparable. Veient
que la derrota de França era pròxima, i no volent desaprofitar l'ocasió, la Itàlia de Mussolini va
declarar la guerra a França el dia 10 de juny. El dia 14 els nazis van entrar a París, que havia estat
declarada ciutat oberta. Mentrestant, els tancs alemanys avançaven, gairebé sense oposició, al llarg i
ample de França. El 22 de juny França i Alemanya van signar un armistici segons el qual l'exèrcit
alemany ocuparia tot el nord de França i tota la costa atlàntica fins a la frontera espanyola, però al sud
es mantindria un govern col·laboracionista francès. Així, a partir de llavors i fins al 1944, França va
tenir dos governs: un, col·laborant amb els nazis, amb capital a Vichy i dirigit pel mariscal Philippe
Pétain es va anomenar la «França de Vichy»; l'altre, en el bàndol aliat, operant des de l'exili a Gran
Bretanya i dirigit pel general Charles de Gaulle es va anomenar la «França Lliure».
Annexions soviètiques
A conseqüència del pacte Mólotov-Ribbentrop, el juny de 1940 la

Unió Soviètica va ocupar Estònia, Letònia i Lituània i es va
annexar les regions romaneses de Bessaràbia i Bucovina del Nord.
Batalla d'Anglaterra
Després de la invasió de França, Hitler va pensar que potser Gran

Bretanya es rendiria, però el primer ministre britànic Winston
Churchill va decidir continuar lluitant fins al final. Per tant, els
nazis van preparar un pla per a la invasió de l'illa. Tanmateix,
perquè aquest pla tingués possibilitats d'èxit, primer s'havia
d'aconseguir superioritat aèria sobre el cel britànic. Així va El mapa d'Europa després de les
començar la Batalla d'Anglaterra, que no es va lliurar a terra sinó a invasions alemanyes i les annexions
l'aire. soviètiques de 1940
La fase principal de la batalla va tenir lloc durant el mes d'agost de

1940. Els nazis esperaven aconseguir la victòria ràpidament i començar la invasió abans que acabés
l'estiu. Els principals atacs anaven dirigits contra els aeròdroms de la RAF i contra les estacions de
radar. Tanmateix, els pilots britànics, a pesar d'estar en inferioritat numèrica, van oposar més
resistència de l'esperada. Després d'unes quantes setmanes i de veure que no s'aconseguia un resultat
clar, els nazis van decidir canviar d'estratègia i van començar a bombardejar Londres. Amb això
esperaven atreure molts avions britànics i així poder destruir-los, però va tenir l'efecte contrari i va
donar un respir a la RAF, que va poder recuperar-se de les pèrdues de les últimes setmanes.
Finalment, el 17 de setembre, Hitler va ajornar la invasió de Gran Bretanya (en teoria fins a l'any
següent, però en realitat ja no es va tornar a preparar mai més).
Invasió italiana d'Egipte
El 13 de setembre de 1940, forces italianes van envair Egipte des de les seves bases a Líbia. En aquella
època, Egipte era colònia britànica i Líbia colònia italiana. Els italians van ocupar una petita regió a
l'oest del país i van establir posicions defensives a Sidi Barrani. El 9 de desembre, els britànics van
contraatacar llançant l'operació Compass, que va fer retrocedir els italians fins a El Agheila (Líbia).
Durant l'operació, es van capturar un gran nombre de presoners italians.
Invasió italiana de Grècia
El 28 d'octubre de 1940, Itàlia va declarar la guerra a Grècia, atacant-la des de les seves bases a
Albània. Tanmateix, l'exèrcit grec, no tan sols va resistir l'ofensiva, sinó que va fer retrocedir els
italians i va capturar algunes ciutats del sud d'Albània. Durant l'hivern, el conflicte va arribar a un
punt mort. La victòria grega va significar la primera derrota per a un país de l'Eix i va demostrar que
la victòria aliada era possible.
1941: La guerra esdevé mundial
Campanya del nord d'Àfrica
La derrota de l'exèrcit italià va forçar Hitler a enviar reforços al nord d'Àfrica per tal d'evitar un
ensorrament total dels italians. Durant el mes de febrer de 1941, les primeres unitats del que més
endavant seria conegut com a Afrika Korps, sota el comandament del general Erwin Rommel, van
arribar a Líbia. Inicialment, Rommel només tenia ordres de mantenir la posició contra possibles atacs
aliats, però veient que trobava poca resistència va començar una ofensiva improvisada que va fer
retirar els britànics fins a la frontera amb Egipte. Després de diversos contraatacs fallits, el 18 de
novembre de 1941 els britànics van llançar l'operació Crusader, que va resultar ser tot un èxit i, abans
d'acabar l'any, es va reconquerir tot el territori perdut durant la primavera passada fins a El Agheila.
Campanya dels Balcans
Abans d'iniciar la invasió de la Unió Soviètica, Hitler va considerar que era de vital importància tenir
controlat el flanc meridional, posant punt final al conflicte entre Itàlia i Grècia. Durant l'hivern de
1940-41, Hitler va convèncer els governs d'Hongria, Romania, Bulgària i Iugoslàvia perquè s'unissin a
les forces de l'Eix. Tanmateix, el 27 de març de 1941 un cop d'estat anti-Eix a Iugoslàvia va obligar a
canviar els plans d'invasió de Grècia per incloure-hi també Iugoslàvia.
El 6 d'abril de 1941, tropes alemanyes, italianes i hongareses van començar la invasió simultània de
Iugoslàvia i Grècia. Els britànics van donar suport a Grècia i, fins i tot, van enviar tropes al país.
Tanmateix, l'avanç alemany va ser molt ràpid i la resistència iugoslava escassa. La capital, Belgrad, va
caure el dia 12 i la rendició del país va arribar el dia 17. A Grècia, les coses van succeir de forma
igualment ràpida i a la fi del mes Grècia estava ja sota control nazi. En un primer moment, els
britànics es van retirar a Creta. Tanmateix, davant la superioritat aèria de la Luftwaffe, la RAF
britànica va decidir traslladar avions i personal a Egipte, intentant salvar vides i aparells per a futures
batalles. El 20 de maig els alemanys van iniciar la invasió de Creta, que va quedar totalment ocupada
el dia 1 de juny de 1941.
Encara que la victòria nazi va ser ràpida i contundent, la campanya dels Balcans va aconseguir
retardar cinc setmanes l'inici de l'operació Barba-roja, un temps important que va obligar els
alemanys a combatre en ple hivern durant els punts clau de l'atac contra la Unió Soviètica.
Invasió de la Unió Soviètica
La matinada del 22 de juny de 1941 començà l'operació Barba-

roja, la invasió alemanya de la Unió Soviètica. Va ser un atac per
sorpresa, ja que fins a la data, Alemanya i la Unió Soviètica eren
aliats segons el pacte Mólotov-Ribbentrop d'agost de 1939.
L'ofensiva estava organitzada en tres grans fronts: un, al nord en
direcció a Leningrad; el segon, al centre en direcció a Moscou; i el
tercer, més al sud en direcció a la regió industrial de Donets i els
camps petrolífers del Caucas. L'objectiu de Hitler era encerclar i
derrotar ràpidament l'exèrcit soviètic a les planes de Bielorússia i
Ucraïna per, després, ocupar tota la part europea de la Unió Avanç alemany en el front oriental
Soviètica fins a la línia Arkhànguelsk-Urals-Volga-Àstrakhan, des entre el 22 de juny i el 5 de
de l'Àrtic fins al mar Caspi. Amb aquest objectiu, els alemanys desembre de 1941
havien concentrat prop de 140 divisions que incloïen 3.200.000
soldats, 625.000 cavalls, 7.100 peces d'artilleria, 3.300 tancs i
2.770 avions. Els aliats d'Alemanya: Itàlia, Hongria, Romania i Bulgària també aportaven unes
quantes divisions cadascú. L'Exèrcit Roig disposava de 134 divisions, 2.500.000 soldats, 24.000 tancs
i 8.000 avions. Va ser, sens dubte, l'operació militar més gran de la història.
Les primeres setmanes l'avanç alemany va ser ràpid i efectiu. Al nord, els estats bàltics van ser
ocupats i el 8 de setembre va començar el setge de Leningrad, que duraria fins al gener de 1944. Al
centre, l'ofensiva va capturar la totalitat de Bielorússia i va arribar fins a Smolensk, capturada el 16 de
juliol. Al sud, l'avanç a través d'Ucraïna va ser una mica més lent del que s'esperava. Això va fer que
Hitler ordenés una parada a l'ofensiva del front central per proporcionar ajuda al del sud. La majoria
de generals alemanys no van estar d'acord amb aquesta decisió, ja que consideraven Moscou l'objectiu
prioritari. Finalment, després de la caiguda de Kíev, el 19 de setembre, es va donar l'ordre de
continuar cap a Moscou (operació Tifó). Tanmateix, llavors va començar el mal temps al front
oriental, les pluges, primer, i la neu i el fred, després, van alentir l'avanç alemany, que a més es va
trobar una creixent resistència de l'exèrcit soviètic a mesura que s'acostava a la capital. Els alemanys
van poder arribar fins a les portes de la ciutat (a només 30 quilòmetres del Kremlin), però no més
enllà. El 5 de desembre, Hitler va ordenar una parada general de l'ofensiva, en espera de poder
continuar-la a la primavera següent.
Atac a Pearl Harbor
Durant el matí del 7 de desembre de 1941, avions japonesos procedents d'un portaavions van atacar la
base naval nord-americana de Pearl Harbor, a l'illa Oahu de Hawaii. Els americans van ser agafats
completament per sorpresa i van patir a prop de 2.400 baixes. Vuit cuirassats i altres vaixells menors
van ser enfonsats o danyats severament. Tanmateix, dels portaavions americans que aquell dia no
estaven al port, els dipòsits de combustible i les instal·lacions de reparació de vaixells van escapar a
l'atac.
El mateix dia 7, el Japó (en aquell temps, Imperi japonès) va

declarar la guerra als Estats Units i al Regne Unit, declaració que
va ser resposta l'endemà mateix per americans, britànics i també
australians. El dia 11 de desembre, Alemanya va declarar la guerra
als EUA, tot i que segons el pacte Tripartit de 1940 no hi estava
obligada. A partir de llavors, la guerra que fins a aquell moment
s'havia limitat a Europa i a Àfrica, es va estendre també a l'Àsia i al
Pacífic convertint-se en una verdadera guerra mundial.
Expansió japonesa Les restes mig enfonsades del

cuirassat USS Arizona després de
De forma simultània a l'atac a Pearl Harbor, els japonesos van ser bombardejat
començar la invasió de les colònies britàniques de Hong Kong i
Malàisia, de la colònia holandesa de les Índies orientals (que es
correspon, aproximadament, amb l'actual Indonèsia) i de les possessions americanes de les Filipines i
de les illes de l'oceà Pacífic com Guam i Wake.
1942: Punt mort
Després d'haver-se hagut de retirar a conseqüència de l'operació

Crusader, semblava que l'Afrika Korps havia quedat
definitivament derrotat, però certs conflictes que tenien lloc al
Pròxim Orient havien obligat els britànics a retirar tropes del nord
d'Àfrica; mentrestant, les forces de l'Eix havien rebut nous
subministraments des de Trípoli. Rommel es va adonar de seguida
del canvi de situació i el 21 de gener de 1942 i va llançar la seva
segona ofensiva. Els alemanys van fer retrocedir els aliats fins a
Gazala, on l'avanç va ser temporalment aturat però, després de la Columna de vehicles de l'Afrika
Batalla de Gazala, que els alemanys van guanyar, van continuar Korps desplaçant-se pel desert,
avançant cap a Egipte, travessant la frontera fins a ser aturats, 1942
definitivament, en la Batalla d'Alam Halfa (1-27 de juliol). A pesar
d'haver pogut parar l'avanç alemany, els aliats es van veure a prop
del desastre i van començar a enviar tropes, tancs i tota mena de subministraments. També es va
designar un nou comandant del 8è exèrcit britànic, el general Bernard Montgomery. Arribat l'octubre,
la superioritat numèrica aliada ja era aixafant. Entre el 23 d'octubre i el 4 de novembre de 1942 va
tenir lloc la Batalla d'El Alamein que va tenir com a resultat una completa i decisiva victòria aliada. El
poc que quedava de l'Afrika Korps va haver de fugir cap a Líbia, perseguit de prop pels aliats.
El 8 de novembre va començar l'operació Torxa: una combinació de forces americanes i britàniques

va desembarcar al Marroc i a Algèria, en aquella època, colònies franceses sota el govern de Vichy.
Amb això s'esperava poder atacar els alemanys per la rereguarda i acabar ràpidament la campanya al
nord d'Àfrica. A pesar d'una breu resistència inicial, el dia 11 el govern colonial francès va passar-se al
bàndol aliat. La reacció dels alemanys va ser ocupar Tunísia, també colònia francesa. A la fi de
novembre, perseguits des de Líbia i pressionats des d'Algèria, semblava que la resistència alemanya
estava a punt d'ensorrar-se, però durant el mes de desembre els alemanys van contraatacar i van
aconseguir fer-se forts a Tunísia, durant un temps.
Front oriental
Durant l'hivern de 1941-42, els soviètics van poder recuperar una mica de terreny al voltant de
Moscou. Després de la rendició del 6è exèrcit alemany a Stalingrad el 2 de febrer de 1943, l'Exèrcit
Roig va llançar vuit ofensives durant l'hivern. Moltes estaven concentrades al llarg de la conca del
Don, prop de Stalingrad. Aquests atacs van resultar victòries inicials, fins que les forces alemanyes
van ser capaces de prendre avantatge sobre l'extensió i afeblir la condició de l'Exèrcit Roig, i llançar
un contraatac per recapturar la ciutat de Khàrkiv i àrees circumdants. Aquesta seria l'última victòria
estratègica important dels alemanys en la Segona Guerra Mundial.
En l'atac contra Stalingrad, Stalin
va ordenar que la ciutat fos defensada a qualsevol preu i així va començar un setge que tindria
importants conseqüències per al desenvolupament de la guerra. De carrer en carrer, durant tres
mesos, els alemanys van anar reduint el perímetre defensiu soviètic. Tanmateix, el 19 de novembre, en
el moment que la batalla estava en el seu punt àlgid, els soviètics van llançar un contraatac en forma
de pinça (operació Urà) que va deixar el 6è exèrcit alemany encerclat dins la ciutat. Hitler no va
permetre que les seves tropes intentessin escapar del cercle, ja que això implicava abandonar la ciutat
ja ocupada, i els soviètics van resistir tots els intents de trencar el setge des de fora. Durant mesos, els
alemanys van enviar subministraments al 6è exèrcit per aire, però només podien proporcionar-los
una sisena part de les quantitats d'aliments i municions necessàries, i cap al final de l'any la situació
dels assetjats era desesperada.
Les pluges de primavera van impedir les operacions en la Unió Soviètica, però tots dos costats van fer
servir aquest temps per a preparar-se per a la inevitable batalla que arribaria a l'estiu. La data del
començament de l'ofensiva s'havia mogut repetidament, pel fet que retards en la seva preparació
havien forçat els alemanys a ajornar l'atac. El 4 de juliol, la Wehrmacht, després de reunir la
concentració de poder de foc més gran de tota la Segona Guerra Mundial, va llançar la seva ofensiva
contra la Unió Soviètica en el sortint de Kursk. Els soviètics coneixien les seves intencions, i es van
afanyar a defensar el sortint amb un sistema enorme de defenses en el terreny. Els alemanys van
atacar a la vegada des del nord i el sud del sortint, tallaren el sortint i atraparen 60 divisions
soviètiques.
L'ofensiva alemanya en el sector nord va ser avortada quan van aconseguir realitzar molt pocs
progressos a través de les defenses soviètiques, però en el sector sud hi va haver veritable perill de
produir-se una penetració alemanya. Els soviètics van portar llavors les seves reserves per contenir
l'empenta alemanya en el sector sud, i la consegüent Batalla de Kursk va arribar a ser la batalla de
tancs més gran de la guerra, a prop de la ciutat de Prokhorovka. Els alemanys ja no tenien reserves de
consideració, havien esgotat les seves forces cuirassades; no van poder respondre a la contraofensiva
soviètica que els va llançar de tornada a les seves posicions de partida.
Els soviètics van capturar Jarkov després de la seva victòria a Kursk, i amb l'amenaça de les pluges de
la tardor, Hitler va estar d'acord en una retirada general a la línia del Dnièper a l'agost. A la fi de
setembre, els alemanys van trobar la línia del Dnièper impossible de sostenir quan van créixer els caps
de pont soviètics. Ciutats importants del Dnièper van començar a caure, en fou la primera
Zaporozhye, seguida per Dnipropetrovsk. A principis de novembre els soviètics van penetrar a través
dels seus caps de pont a banda i banda de Kíev i reconquistaren la capital ucraïnesa. El 1r front
ucraïnès va atacar Korosten la nit de Nadal, i l'avanç soviètic va continuar al llarg de la línia del
ferrocarril fins que es va assolir la frontera polonesosoviètica de 1939.
Els soviètics van llançar la seva ofensiva d'hivern el gener de 1944, al sector nord i van alliberar el
brutal setge de Leningrad. Els alemanys van fer una retirada ordenada des de l'àrea de Leningrad a
una línia més curta, basada en els llacs del sud. Per març els soviètics van colpejar Romania des
d'Ucraïna. Les forces soviètiques van envoltar el 1r exèrcit Panzer, al nord del riu Nistru. Els alemanys
van escapar de la bossa a l'abril, salvant a la majoria dels seus soldats però perdent el seu equip
pesant. Durant l'abril, l'Exèrcit Roig va llançar una sèrie d'atacs a prop de la ciutat de Iaşi, Romania,
amb l'objectiu de capturar el sector, estratègicament important, que esperaven fer servir de trampolí
per a llançar-se cap a Romania per a una ofensiva d'estiu. Quan van llançar l'atac a través del bosc de
Târgu Frumos, els soviètics van ser rebutjats pels alemanys i les forces romaneses, en defensar amb
èxit les forces de l'Eix el sector en el mes d'abril.
Quan les tropes soviètiques es van acostar a Hongria, les alemanyes l'ocuparen el 20 de març. Hitler
va pensar que el líder hongarès, l'almirall Miklós Horthy, ja no podia considerar-se un aliat fiable. Un
altre dels aliats de l'Eix, Finlàndia, havia buscat una pau separada amb Stalin el febrer de 1944, però
no van acceptar els termes inicials que els van oferir. El 9 de juny, la Unió Soviètica va començar la
quarta ofensiva estratègica a l'Istme de Carèlia que, després de tres mesos, va forçar Finlàndia a
acceptar un armistici.
Abans que els soviètics poguessin començar la seva ofensiva d'estiu cap a Bielorússia, havien de
netejar la península de Crimea de forces de l'Eix. Restes del 17è exèrcit alemany del grup d'exèrcits
sud i algunes forces romaneses havien estat aïllades i deixades enrere a la península quan els
alemanys s'havien retirat d'Ucraïna. A principis de maig, el 3r front ucraïnès de l'Exèrcit Roig va
atacar els alemanys i la consegüent batalla va ser una victòria completa per a les forces soviètiques, i
va fracassar un barroer esforç d'evacuació a través del mar Negre per part dels alemanys.
Amb Crimea "neta", la llargament esperada ofensiva soviètica

d'estiu, de nom en codi operació Bagration, va començar el 22 de
juny de 1944, amb 2,5 milions de soldats i 6.000 tancs. El seu
objectiu era netejar Bielorússia de tropes alemanyes, i aixafar el
grup d'exèrcit centre alemany que estava defensant aquest sector.
L'ofensiva es va organitzar per coincidir amb els
desembarcaments aliats a Normandia, però els retards van fer que
l'ofensiva hagués de ser ajornada per algunes setmanes. La
subsegüent batalla va resultar la destrucció del grup de l'exèrcit
centre alemany, i provocà unes 800.000 baixes alemanyes, la Avenços soviètics des de l'agost de
derrota més gran de la Wehrmacht durant la guerra. Els soviètics
1943 a desembre de 1944
van continuar imparables endavant, i arribaren a prop de Varsòvia
el 31 de juliol.
La proximitat de l'Exèrcit Roig va fer que els polonesos de Varsòvia pensessin que serien alliberats
aviat. L'1 d'agost, es van revoltar com a part de la més àmplia operació Tempest. Gairebé 40.000
lluitadors de la resistència polonesa van prendre el control de la ciutat. Els soviètics, però, no
avançaren més. L'única ajuda que van rebre els polonesos va ser foc d'artilleria, quan unitats de
l'exèrcit alemany, que es movien dins de la ciutat per fer callar la revolta, van rebre trets d'artilleria
soviètica. La resistència va acabar el 2 d'octubre. Després unitats alemanyes van destruir la major part
del que havia quedat de la ciutat.
Després de la destrucció del grup de l'exèrcit centre alemany, els soviètics van atacar les forces
alemanyes al sud a mitjan juliol de 1944, i en el termini d'un mes havien netejat Ucraïna de la
presència alemanya, infligint greus pèrdues als alemanys. Una vegada que Ucraïna va ser netejada, les
tropes soviètiques van colpejar Romania. El 2n i 3r fronts ucraïnesos de l'Exèrcit Roig es van
embrancar amb el Heeresgruppe Südukraine alemany, que estava constituït per formacions
alemanyes i romaneses, en una operació per ocupar Romania i destruir les formacions alemanyes en
el sector. El resultat de la Batalla de Romania va ser una victòria completa per l'Exèrcit Roig, i va
significar el pas de Romania des del camp de l'Eix cap al camp aliat. Bulgària es va rendir a l'Exèrcit
Roig al setembre. Seguint els alemanys en retirada des de

Romania, els soviètics van entrar a Hongria l'octubre de 1944,
però el 6è exèrcit alemany va envoltar i va destruir tres cossos del
grup Pliyev del mariscal Rodion Yakovlevich Malinovsky prop de
Debrecen, a Hongria. Els soviètics havien esperat amb el seu ràpid
assalt la captura de Budapest, però van ser rebutjats i Hongria
romandria com a aliada d'Alemanya fins a la fi de la guerra a
Europa. Aquesta batalla seria l'última victòria alemanya al front
oriental.
Ciutadans de Bucarest aclamant el
Els soviètics es van recobrar de la seva derrota a Debrecen, i les nou aliat de Romania, l'Exèrcit Roig,
columnes avançades de l'Exèrcit Roig van alliberar Belgrad a la fi el 31 d'agost de 1944
de desembre i van arribar a Budapest el 29 de desembre de 1944,
envoltant la ciutat i atrapant unes 188.000 tropes de l'Eix,
incloent-hi moltes Waffen-SS alemanyes. Els alemanys van aguantar fins al 13 de febrer de 1945, i el
setge va esdevenir un dels més sagnants de la guerra. Mentrestant el 1r, 2n i 3r fronts del Bàltic de
l'Exèrcit Roig van entaular combat amb les restes del grup de l'exèrcit centre i del grup d'exèrcit nord
per capturar la regió bàltica de mans alemanyes a l'octubre de 1944. El resultat de la consegüent sèrie
de batalles va ser la pèrdua permanent de contacte entre els grups d'exèrcit nord i centre, i la creació
de la bossa de Courland a Letònia, on els exèrcits alemanys 16è i 18è van ser atrapats, amb un total
d'uns 250.000 soldats, on romandrien fins al final de la guerra.
Guerra del Pacífic
L'expansió japonesa pel sud-est asiàtic va durar fins a mitjan 1942 i es va estendre a llocs tan allunyats
entre si com Birmània, les Illes Salomó i les Illes Aleutianes. A Nova Guinea, l'objectiu dels japonesos
era conquerir Port Moresby per després poder atacar Austràlia.[34] Tanmateix, els plans japonesos es
van veure frustrats, primer en la Batalla del mar del Corall (4-8 de maig), on una flota nord-
americana els va impedir desembarcar tropes a l'illa, i després a la pista de Kokoda, on durant els
mesos d'agost i setembre japonesos, americans i australians es van enfrontar enmig de la jungla.
Després d'aconseguir arribar a només 50 km de Port Moresby, la falta de reforços i de material va
obligar els japonesos a retrocedir i a abandonar definitivament els seus plans. Després de la Batalla
del mar del Corall[35] van ser frenats pels aliats en les batalles de Midway, Nova Guinea i Guadalcanal.
L'illa de Guadalcanal, a l'arxipèlag de les Illes Salomó, estava ocupada pels japonesos des del juliol de
1942. Els americans hi van desembarcar el 7 d'agost. A partir de llavors, Guadalcanal i les seves aigües
es van convertir en el centre de nombrosos combats terrestres, navals i aeris. Els japonesos no van
poder resistir el ritme de baixes i el gener de 1943 es va ordenar l'evacuació de l'illa. Després
d'aquestes derrotes, els japonesos van perdre totalment la iniciativa i es van limitar a defensar els
territoris ja ocupats.
1943: El tomb de la guerra
A principis de 1943, de forma una mica inesperada, quan els alemanys van atacar les encara
inexpertes forces americanes que s'havien endinsat a Tunísia, van aconseguir algunes petites victòries
que els van encoratjar a realitzar atacs més importants com el de la Batalla del pas de Kasserine (19-
25 de febrer de 1943). Tanmateix, finalment, la superioritat numèrica, de recursos i de
subministraments dels aliats es va acabar imposant i, el 13 de maig de 1943, les últimes forces de l'Eix
a Tunísia (250.000 soldats alemanys i italians) van acabar rendint-se als aliats. Així van acabar
gairebé 3 anys de guerra a l'Àfrica.
Campanya d'Itàlia
Finalitzada la campanya del nord d'Àfrica, els aliats van decidir

que el següent pas seria la invasió d'Itàlia, començant per Sicília.
El 10 de juliol de 1943, les tropes britàniques i nord-americanes
van desembarcar al sud-est de l'illa i van poder ocupar-la en poc
més d'un mes. La invasió aliada de territori italià va provocar que,
el 24 de juliol, el rei d'Itàlia Víctor Manuel III ordenés la detenció
de Mussolini i nomenés el mariscal Badoglio nou president del
país. El nou govern italià va iniciar de seguida converses de pau L'abadia de Montecassino i les valls
amb els aliats que van culminar el 3 de setembre, quan Itàlia va i muntanyes que la rodegen es
signar la rendició. Les negociacions i la rendició es van mantenir trobaven al bell mig de la línia
en secret per no alertar Hitler. Gustav i van ser un dels escenaris
principals de la guerra a Itàlia.
El mateix dia 3, les forces aliades van creuar l'estret de Messina i, L'abadia va ser totalment destruïda
sense trobar gaire resistència, van començar a avançar per la pels bombardeigs aliats durant la
península de Calàbria. Tanmateix, la força principal aliada va guerra però va ser reconstruïda
desembarcar a prop de Salern el 9 de setembre. Aleshores, Hitler després
va descobrir la traïció dels italians i va ordenar l'ocupació d'Itàlia i
el desarmament de l'exèrcit italià. Com a conseqüència, les forces
aliades van haver de lluitar durament per poder sortir de les platges de Salern. Mentrestant,
paracaigudistes alemanys van alliberar Mussolini i Hitler el va posar al capdavant del nou Estat
feixista del nord d'Itàlia, amb capital a Milà. Al mateix temps que es retiraven lentament del sud
d'Itàlia, els alemanys van organitzar una poderosa línia de defensa (la línia Gustav) a l'altura de la
ciutat de Cassino, uns 100 km al sud-est de Roma. La línia Gustav va retenir els aliats des del
desembre de 1943 fins al maig de 1944.
Front oriental
Les últimes tropes alemanyes a Stalingrad es van rendir el 2 de febrer de 1943. Dels 300.000 soldats
que formaven el 6è exèrcit, només 96.000 van sobreviure i foren capturats pels soviètics. Aquest va
ser un dels grans punts d'inflexió en l'escenari europeu de la Segona Guerra Mundial.
A principis de 1943, els soviètics van iniciar una nova ofensiva. La ciutat de Khàrkiv va canviar de
mans un parell de vegades, però no es van produir grans canvis en la situació de la guerra. Tanmateix,
els successius avanços i retrocessos del front en els últims mesos havien deixat un sortint de les forces
soviètiques al voltant de la ciutat de Kursk. Hitler va voler recuperar la iniciativa de la guerra
organitzant una gran ofensiva en aquesta zona per al juliol de 1943: l'operació Citadel. Durant el seu
transcurs, el 12 de juliol, es va produir la Batalla de Prokhorovka, considerada la batalla més gran de
carros blindats de la història, amb més de mil tancs involucrats. Tanmateix, per als alemanys va ser
una completa derrota on no es va aconseguir cap dels objectius fixats. A partir d'aquesta batalla, i fins
al final de la guerra, els alemanys ja no van organitzar cap més operació d'importància en el front
oriental, limitant-se a retrocedir a mesura que els soviètics avançaven.
Guerra del Pacífic
Després d'haver aturat l'expansió japonesa pel Pacífic, els aliats van passar a l'atac. A la fi de juny de
1943, va començar una campanya per aïllar la important base japonesa de Rabaul a l'illa de Nova
Bretanya. Es van atacar simultàniament les bases japoneses a Nova Guinea, seguint la costa nord de
l'illa en direcció nord-oest i es van realitzar atacs amfibis a les Illes Salomó. La bona marxa de
l'operació va permetre que a la fi de 1943 tropes nord-americanes desembarquessin a la mateixa illa
de Nova Bretanya. Pel mateix temps, però a milers de quilòmetres d'allí, els americans van expulsar
els japonesos dels atols de Tarawa i Makin, a les Illes Gilbert.
1944: El principi del final
Campanya d'Itàlia
Un desembarcament aliat a Anzio, darrere les línies alemanyes, i successius atacs a la línia Gustav van
permetre als aliats desbordar els defensors alemanys que van veure's forçats a retirar-se, deixant el
camí lliure cap a Roma, que va ser alliberada el 4 de juny de 1944. Tanmateix, els aliats no van
aconseguir evitar que les forces alemanyes en retirada escapessin cap al nord. Al llarg de la serralada
dels Apenins, al nord i a l'est de Florència, els alemanys van preparar una altra línia de defensa (la
línia Gòtica) que va esdevenir un altre dur obstacle per als aliats. Amb gran esforç, els aliats van
capturar els passos de muntanya i van començar a baixar cap a la plana del Po, però la falta d'efectius
(destinats a la conquesta de França) i l'arribada de l'hivern van deixar els aliats aturats al sud de
Bolonya.
Front occidental
Per intentar alleujar la pressió alemanya sobre el front oriental i

accelerar la fi de la guerra, el 6 de juny de 1944 (anomenat el Dia
D) els aliats van obrir un nou front a Europa realitzant un
desembarcament massiu de tropes a les costes de Normandia,
amb l'objectiu prioritari d'alliberar França. Aquesta invasió, de
nom en clau operació Overlord, va ser i continua sent el
desembarcament de tropes més gran de la història, involucrà
gairebé 3 milions de soldats. A pesar que en algunes de les platges
el nombre de baixes aliades va ser important, el desembarcament
va ser un èxit. Durant prop de dos mesos, però, la resistència
alemanya a Normandia va ser ferma i el trencament definitiu del Soldats americans desembarcant a
front no va arribar fins a la fi de juliol. Un cop els aliats van poder les platges de Normandia, 6 de juny
sortir de Normandia, la conquesta de França va ser ràpida; en de 1944
quinze dies van avançar 1.000 km.[36] El 15 d'agost un altre
desembarcament aliat a la costa Blava va accelerar la retirada
alemanya. El 25 d'agost, els aliats van entrar a París i a mitjan setembre la major part de França i de
Bèlgica ja havien estat alliberades.
El desembre de 1944 els aliats van llançar l'operació Horta, un pla
arriscat que tenia com a objectiu accelerar l'arribada de l'exèrcit aliat al Rin, l'últim gran obstacle
natural per a l'ocupació aliada d'Alemanya. Consistia en el llançament d'un gran nombre de
paracaigudistes sobre diverses ciutats neerlandeses per prendre per sorpresa el control dels ponts
sobre rius i canals seguint una línia que anava des del sud dels Països Baixos fins al Rin. Seguidament,
un avanç aliat al llarg d'aquesta línia havia de connectar els ponts. L'operació va ser un fracàs relatiu,
ja que, malgrat que la majoria de ponts es van poder capturar intactes, l'últim i crucial pont sobre el
Rin a Arnhem no va poder ser capturat.
El setembre de 1944, els alemanys van realitzar un fort contraatac al front occidental anomenat
Batalla de les Ardenes. Va tenir lloc a la regió de les Ardenes, precisament allà on els alemanys havien
tingut tant d'èxit durant la primavera de 1940. Inicialment, l'atac va agafar els aliats per sorpresa,
però, a banda de reconquerir algunes viles belgues, l'avanç alemany va perdre embranzida
ràpidament. A la fi de gener de 1945, tot el territori guanyat pels alemanys durant l'operació ja havia
estat recuperat.
Front oriental
Entre el setembre de 1943 i el maig de 1944, els soviètics van efectuar un ràpid avanç en el sector
meridional del front recuperant la totalitat d'Ucraïna fins a la frontera amb Romania i Polònia. Al
llarg del 1944, els successius atacs als sectors nord, centre i sud del front van donar continuïtat al cada
vegada més ràpid avanç en direcció a Alemanya.
En el sector nord, els soviètics van aixecar completament el setge de Leningrad i van continuar
avançant cap a Estònia i Letònia. També van aconseguir recuperar tot el territori que els finlandesos
havien capturat durant l'ofensiva de 1941, forçant la rendició de Finlàndia el 4 de setembre de 1944.
En el sector centre, l'operació Bagration va aniquilar completament el grup d'exèrcits alemanys i va
permetre als soviètics avançar uns 600 km a través de Bielorússia i entrar a Lituània, Polònia i
Hongria. En el sector sud, la defensa de l'exèrcit romanès es va enfonsar i el rei Carles II de Romania
va aprofitar l'oportunitat per a demanar un armistici amb els russos. Els alemanys van respondre
intentant assassinar el rei, cosa que no va agradar gens als romanesos, que van unir-se als aliats
declarant la guerra a Alemanya. Els alemanys es van veure obligats a retirar-se del país. Al cap d'una
setmana, Bulgària va passar-se també al bàndol aliat. Els soviètics van continuar avançant cap a
Iugoslàvia; arribaren a Belgrad el 15 d'octubre. Amb tot això, els alemanys es van veure forçats a
retirar-se de Grècia per no quedar tallats.
Durant el 1944, un fet destacable va ser la rebel·lió de Varsòvia contra l'ocupació alemanya. La revolta
va començar el dia 1 d'agost. Els polonesos esperaven poder resistir uns pocs dies fins que l'Exèrcit
Roig arribés a la ciutat. Tanmateix, això no entrava dins dels plans de Stalin, que volia que després del
seu alliberament, Polònia quedés sota un nou govern comunista. Per contra, els revoltats eren lleials
al govern polonès a l'exili. L'avanç soviètic va ser aturat a les portes de Varsòvia. Mentrestant, els
alemanys van enviar noves forces per reprendre el control de la ciutat i el 2 d'octubre els últims
revoltats van haver de rendir-se.
Campanya de Birmània
El 8 de març de 1944 els japonesos van intentar una invasió parcial de l'Índia, llavors colònia
britànica, des de les seves posicions avançades a Birmània. L'atac japonès va aconseguir assetjar la
ciutat d'Imphal i tallar les comunicacions amb la propera ciutat de Kohima. Tanmateix, després d'uns
mesos de dura batalla sense més avanços, l'exèrcit japonès es va quedar sense subministraments i va
haver de retirar-se. Els japonesos van patir vora 55.000 baixes, la pitjor derrota de la seva història.
Guerra del Pacífic
L'avanç de l'exèrcit dels Estats Units pel Pacífic va continuar amb la conquesta de les Illes Marshall el
febrer de 1944. Molt més important va ser la conquesta de les Illes Mariannes (juny-agost), i
especialment l'illa de Saipan, ja que la possessió d'aquesta illa va permetre als americans establir
bases aèries avançades des d'on bombardejar el mateix territori japonès. La reacció japonesa a
l'ocupació de Saipan va ser la Batalla del mar de les Filipines (19-20 de juny). L'armada japonesa va
utilitzar tots els portaavions que li quedaven i un gran nombre d'avions per a expulsar els americans
de les Mariannes, però la batalla se'ls va girar en contra i van patir una dolorosa derrota de la qual ja
no es podrien recuperar. El pas següent dels americans va ser la invasió de les Filipines, que va
començar el 20 d'octubre amb la invasió de l'illa de Leyte i que va anar seguida de la Batalla del golf
de Leyte, en què els japonesos van utilitzar atacs kamikazes per primera vegada.
1945: La fi de la guerra
Campanya d'Itàlia
L'ofensiva final aliada, que va començar el 9 d'abril de 1945, va aconseguir trencar completament el
front alemany i ocupar tota la plana del Po. Els alemanys es van retirar cap als Alps, però llavors la
guerra ja arribava a la fi. El 28 d'abril, Mussolini i la seva amant Clara Petacci van fugir de Milà per
intentar buscar refugi a Suïssa, però pel camí van ser capturats per partisans italians que els van
afusellar i van penjar els seus cadàvers a la plaça de Milà. L'exèrcit alemany a Itàlia es va rendir el 2 de
maig de 1945.
Front occidental
Durant els mesos de febrer i març de 1945 els aliats van aconseguir avançar fins al Rin en un ampli
front, des dels Països Baixos fins a la frontera suïssa. Arribats al Rin, va ser crucial la captura del pont
de Remagen (Alemanya), que va permetre establir un cap de pont a la riba oposada. Durant l'abril, la
defensa alemanya es va esfondrar i tot el territori entre el Rin i l'Elba, des del mar del Nord fins als
Alps, va ser capturat pels aliats. El comandant suprem de les forces aliades a Europa, el general
Dwight D. Eisenhower, va decidir unilateralment deixar la captura de Berlín als soviètics. Per aquest
motiu, els exèrcits aliats van aturar el seu avanç a l'Elba, on el 25 d'abril van connectar amb l'exèrcit
soviètic. Les tropes aliades també van entrar a Àustria i a la República Txeca on també es van trobar
amb els soviètics.
Front oriental
Després d'estar uns quants mesos aturats al Vístula, el 12 de gener

de 1945 l'exèrcit soviètic va rellançar l'ofensiva per conquerir
Polònia. En poques hores, el front alemany es va esfondrar
completament i els soviètics van poder avançar de forma
sorprenentment ràpida. Prússia oriental va ser ocupada i milions
dels seus habitants, d'ètnia i cultura alemanyes, van fugir per mar
cap a Alemanya, escapant de les represàlies soviètiques. El dia 19,
l'Exèrcit Roig va travessar la frontera germanopolonesa anterior a
l'inici de la guerra i a la fi de mes va arribar a l'Oder, a només Montreal Daily Star: "Germany
70 km de Berlín. Allà es va aturar per reagrupar-se. Quit", 7 de maig de 1945
Mentrestant, a la resta del front oriental, els soviètics avançaven a

tot arreu. A Hongria, Budapest va ser capturada el 13 de febrer, després d'un llarg setge. Des d'aquí,
van continuar cap a Àustria, on van entrar el 30 de març, ocuparen Viena el 13 d'abril.
Simultàniament, estaven avançant a través d'Eslovàquia en direcció a la República Txeca.
El 16 d'abril va començar l'atac final a Berlín. L'exèrcit soviètic, apostat al llarg de l'Oder, va avançar
des del nord, l'est i el sud encerclant la ciutat. La defensa alemanya estava formada en part per civils,
molts adolescents. Barri a barri i carrer a carrer, els soviètics van anar prenent el control de la ciutat.
Hitler va refusar fugir i es va recloure en el seu búnquer, juntament amb alguns dels seus generals. El
30 d'abril, amb l'exèrcit soviètic ja només a uns quants carrers de distància, Hitler es va suïcidar. La
ciutat de Berlín es va rendir el 2 de maig.
El successor de Hitler va ser l'almirall Karl Dönitz. Aquest va donar la seva autorització al general
Alfred Jodl per signar la rendició incondicional d'Alemanya. La històrica reunió es va resoldre a les
02.41 CET del dilluns 7 de maig de 1945 en una aula d'una escola de Reims,[37] on el quarter general
suprem aliat de la força expedicionària (SHAEF) tenia instal·lada la seva seu. Els signataris van ser
l'esmentat Jodl per part alemanya, Walter Bedell Smith per part angloamericana, Ivan Susloparov per
part soviètica, i François Sevez per part francesa. L'hora assignada per al cessament total de les
hostilitats quedava establerta a les 23.01 CET de l'endemà dia 8, moment que significaria el final de la
guerra a Europa.
Campanya de Birmània
A la fi de 1944, els britànics, amb el suport de l'exèrcit xinès, van iniciar la reconquesta de Birmània.
Des de l'Índia i des de les zones no ocupades al nord-oest del país, l'atac principal es va concentrar en
la captura de Mandalay (20 de març de 1945). Des d'aquí va començar la cursa cap a Yangon, la
capital del país, que va ser capturada el 2 de maig mitjançant un atac amfibi. Això va posar punt final
a l'ocupació japonesa de Birmània.
Guerra del Pacífic
Durant el mes d'agost de 1945, el bolet atòmic de l'explosió

nuclear sobre la ciutat japonesa de Nagasaki es va elevar a una
altitud de 18.000 metres. Aquest atac va precipitar la rendició del
Japó i la fi de la guerra.
El gener, els americans van desembarcar a Luzón, l'illa més gran

de les Filipines. Manila, la capital, va ser capturada el 3 de març.
La conquesta completa de les Filipines no va acabar fins al juliol,
però mentrestant els americans ja es van concentrar en el seu
pròxim objectiu, l'illa d'Iwo Jima (19 de febrer-26 de març). La
importància d'aquesta illa radicava en el fet que, des d'allí, els
avions caces americans podien donar protecció als B-29 que
bombardejaven les ciutats japoneses. Tanmateix, aquesta illa ja es
considerava territori japonès i la defensa japonesa va ser
especialment acarnissada contra els marines americans. La
Bombardeig de Nagasaki
següent illa envaïda va ser Okinawa (1 d'abril-21 de juny), on el
nombre de baixes americanes va ser igualment gran.
Tot i que encara quedaven moltes bosses de resistència japonesa escampades pel Pacífic i el sud-est
asiàtic, l'alt comandament nord-americà ja tenia planejada la invasió del Japó, prevista per al mes de
novembre. Tanmateix, la dura resistència japonesa a Iwo Jima i a Okinawa feien presagiar una
campanya molt dura per als americans.
Bombardeigs d'Hiroshima i Nagasaki i rendició del Japó
El mes de juliol de 1945, el projecte Manhattan va finalitzar la construcció de la primera bomba

atòmica. El president dels Estats Units, Harry S. Truman, va justificar la utilització d'aquesta nova
arma per obligar el Japó a rendir-se immediatament. El 6 d'agost de 1945, la primera bomba atòmica
amb finalitats bèl·liques va explotar sobre la ciutat japonesa d'Hiroshima; la va destruir per complet i
va provocar uns 75.000 morts i un nombre encara més gran de ferits. Com que el govern japonès no
es va rendir immediatament, el 9 d'agost una altra bomba va ser llançada sobre Nagasaki, que provocà
una mortaldat i una destrucció semblants.
El 8 d'agost, exactament tres mesos després de la fi de la guerra a Europa i complint el pacte acordat
amb els aliats en la conferència de Jalta, la Unió Soviètica va declarar la guerra al Japó i va envair
Manxúria.
El 15 d'agost, l'emperador del Japó Hirohito va prendre la decisió d'anunciar per ràdio la rendició del
país, tot i que una part del govern japonès estava decidit a continuar lluitant. La rendició oficial del
Japó es va signar el 2 de setembre. Això va significar el final de la Segona Guerra Mundial, tot i que
algunes unitats japoneses aïllades van continuar lluitant algunes setmanes més.
Conseqüències
Econòmiques
Al final de la guerra, milions de persones s'havien quedat sense casa, l'economia europea s'havia
ensorrat i el 70% de la infraestructura industrial europea estava destruïda. El 1947, el secretari d'estat
dels Estats Units George Marshall va establir un pla, conegut com el Pla Marshall, per a la recuperació
econòmica europea. Aquest pla preveia que els EUA destinessin bilions de dòlars per a la
reconstrucció d'Europa. Els països ocupats per la Unió Soviètica no van beneficiar-se d'aquest pla.
Alemanya i els altres països de l'Eix van haver de compensar econòmicament els països aliats.
Guerra freda
El final de la Segona Guerra Mundial va marcar la fi de la posició del Regne Unit com a superpotència
global i l'emergència dels Estats Units i la Unió Soviètica com a poders dominants en el món. Les
friccions entre aquestes dues superpotències van anar augmentant i van portar a l'esclat de la guerra
freda.
Emigracions forçades
A la zona de la Silèsia i la Pomerania hi va haver l'emigració a l'estiu del 1945 d'uns 5 milions
d'alemanys.[38] Els polonesos es van dedicar a seguir i perseguir els alemanys. En dos anys a la zona
de Wroclaw (Polònia) hi va haver 150.000 alemanys obligats a marxar, aquests van ser substituïts per
polonesos.
Un altre exemple el trobem a Txecoslovàquia, on els alemanys representaven el 22,5% del país.[39]
Noves fronteres
Els estats vencedors van establir les noves fronteres dels estats
derrotats. Això va tenir com a resultat que milions de persones es
van trobar de cop en territori hostil i van haver d'abandonar les
seves cases. El principal beneficiat va ser la Unió Soviètica, que va
guanyar territori a costa d'Alemanya, Finlàndia, Polònia i el Japó.
Polònia va ser compensada i rebé la major part del territori
alemany a l'est de la línia Oder-Neisse, incloent-hi les regions
industrials de Silèsia.
Alemanya va ser dividida en quatre zones d'ocupació, cada una

controlada per un d'aquests estats: els Estats Units, el Regne Unit,
França i la Unió Soviètica. A mesura que les relacions entre els
estats vencedors es van anar deteriorant, les línies de demarcació
entre les zones d'ocupació van esdevenir fronteres estatals. Les
zones americana, britànica i francesa es van unir el 1949 per crear
l'República Federal d'Alemanya i la zona soviètica va convertir-se Zones d'ocupació a Alemanya el
en la República Democràtica d'Alemanya. 1946, després que el territori de l'est
ja hagués estat annexat a Polònia.
La Prússia oriental va desaparèixer, dividida entre la Unió La regió ratllada és el Saarland que
Soviètica, Polònia i Lituània. Àustria va ser separada d'Alemanya no passaria a ser protectorat
per tornar a esdevenir un estat independent, tal com era abans de francès fins al 1947
l'Anschluss de 1938. La República Txeca i Eslovàquia van tornar a
ser unides i es va crear altra vegada l'estat de Txecoslovàquia i la
regió dels Sudets hi va ser incorporada. La regió del Saarland va esdevenir temporalment un
protectorat de França, però després va retornar a Alemanya. Corea, que va ser dividida en dos al llarg
del paral·lel 38 per soviètics i americans, va acabar esdevenint dos estats diferents, Corea del Nord i
Corea del Sud.
A les àrees ocupades pels aliats occidentals, els governs existents abans de l'inici de la guerra van ser
restablerts o es van crear nous governs democràtics; a les àrees ocupades per la Unió Soviètica,
incloent-hi territoris d'anteriors aliats com Polònia, s'hi van crear estats comunistes satèl·lits de la
Unió Soviètica.
Nacions Unides
Com que la Societat de Nacions havia fracassat en la seva tasca de prevenir la guerra, el 1945 es va
crear un nou organisme internacional anomenat les Nacions Unides. A diferència del seu predecessor,
les Nacions Unides han pres un paper més actiu en el món, lluitant contra epidèmies i proveint ajuda
humanitària a les nacions en problemes. Les Nacions Unides també van servir com a front diplomàtic
durant la guerra freda. També van ser responsables de la creació del modern estat d'Israel, en part
com a resposta a l'Holocaust.
Referències
1. (en anglès) Frederick H. Hartmann, The relations of nations, pàg. 312
2. (en anglès) World War 2 Death Count (http://www.hitler.org/ww2-deaths.html) Arxivat (https://web.
archive.org/web/20130115062834/http://www.hitler.org/ww2-deaths.html) 2013-01-15 a Wayback
Machine.
3. James Dunnigan, Dirty Little Secrets of World War II: Military Information No One Told You About
the Greatest, Most Terrible War in History, William Morrow & Company, 1994. ISBN 0-688-12235-
3
4. (en anglès) E. Mayer, World War II (http://emayzine.com/lectures/WWII.html) Arxivat (https://web.a
rchive.org/web/20121127030156/http://www.emayzine.com/lectures/WWII.html) 2012-11-27 a
Wayback Machine. a Emayzine.com (Victorville, California: Victor Valley College), 2000
5. (en anglès) P. Coleman, Cost of the War (https://web.archive.org/web/20081211182510/http://me
mbers.aol.com/forcountry/ww2/wc1.htm) World War II Resource Guide (Gardena, California: The
American War Library, 1999)
6. Bradley, James; Powers, Ron. Flags of Our Fathers. Bantam, 2000, p. 58. ISBN 0553111337.
7. Chickering, Roger. A World at Total War: Global Conflict and the Politics of Destruction, 1937–
1945 (http://books.google.ca/books?id=evVPoSwqrG4C&dq=A+World+at+Total+War:+Global+Co
nflict+and+the+Politics+of+Destruction,+1937%E2%80%931945&printsec=frontcover&source=bn
&hl=ca&ei=WXb_SvHIDszOlAeL0cGZCw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=4&ved=0CB
AQ6AEwAw#v=onepage&q=A%20World%20at%20Total%20War%3A%20Global%20Conflict%20
and%20the%20Politics%20of%20Destruction%2C%201937%E2%80%931945&f=false) (Google
books). Cambridge University Press, 2006, p. 64. ISBN 0 275 98710 8 [Consulta: 15 novembre
2009].
8. Fiscus, James W. Critical Perspectives on World War II (http://books.google.ca/books?id=6MTcnk
LfDZAC&dq=Critical+Perspectives+on+World+War+II&printsec=frontcover&source=bl&ots=_Lj9g6
GuNK&sig=AqmZRT4gPZ8V1WShPfYAEP1r9c4&hl=ca&ei=x3f_SsFt1O2UB6-H6ZYL&sa=X&oi=b
ook_result&ct=result&resnum=1&ved=0CAgQ6AEwAA#v=onepage&q=&f=false) (Google books).
Rosen Publishing Group, 2007, p. 44. ISBN 1404200657 [Consulta: 15 novembre 2009].
9. Kantowicz, Edward R. The Rage of Nations, pg. 346
10. Greer, Gordon B. What Price Security?, pg. 28
11. Masaya, Shiraishi. Japanese relations with Vietnam, 1951–1987. SEAP Publications, 1990, p. 4.
ISBN 0877271224.
12. Gairebé 11 milions de les víctimes civils van ser víctimes de l'Holocaust dirigit pel govern nazi, en
gran part a l'Europa de l'Est i a la Unió Soviètica. Vegeu A Teacher's Guide to the Holocaust-
Victims (http://fcit.usf.edu/Holocaust/people/victims.htm)
13. Nuclear Power: The End of the War Against Japan (http://www.bbc.co.uk/history/worldwars/wwtw
o/nuclear_01.shtml)
14. Remember role in ending fascist war (http://www.chinadaily.com.cn/english/doc/2005-08/15/conten
t_468908.htm)
15. José Luis Pérez Triviño, Els judicis de Nuremberg (http://books.google.cat/books?id=dHdL83wz6Z
0C&printsec=frontcover&dq=judicis+de+nuremberg&hl=ca&ei=RuH6S5m6E8nK-Qa3huXBCA&sa
=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CCoQ6AEwAA#v=onepage&q&f=false)
16. (en castellà) La vanguardia, Los japoneses atacan por sorpresa las más importantes bases
navales y militares norteamericanas e inglesas en el Pacífico y Asia oriental (http://hemeroteca.lav
anguardia.es/preview/1941/12/09/pagina-3/33108067/pdf.html) Edició del dimarts, 9 de desembre
de 1941, página 3
17. Josep M. Torres i Pladellorens, Espanya i la Segona Guerra Mundial a "The Times" (1939-1945)
(http://books.google.cat/books?id=2cy7aSZFsrMC&printsec=frontcover&dq=segona+guerra+mun
dial&hl=ca&ei=N3r5S7iHMovW-QaGw7XcCA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=6&ved=0
CEEQ6AEwBQ#v=onepage&q&f=false), pàg.36
18. Santi Cortés i Anna Catalunya, Poesia franquista valenciana (1939-1943) (http://www.lluisvives.co
m/servlet/SirveObras/jlv/01371852788944858540035/p0000006.htm) Arxivat (https://web.archive.
org/web/20111112045958/http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/0137185278894485854
0035/p0000006.htm) 2011-11-12 a Wayback Machine.
19. (en castellà) Rafael Ibañez hernandez, Españoles en las trincheras: La División Azul (http://books.
google.cat/books?id=rR2qiUIRxTMC&pg=PA55&dq=division+azul&hl=ca&ei=Q335S97VIoSm-Abr
gfnkCA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CCoQ6AEwAA#v=onepage&q=divisio
n%20azul&f=false)
20. Matanle, Ivor. History of World War II, 1939-1945, pàg. 10. Tiger Books International, 1994. ISBN
1-85501-603-6
21. Florencio Jiménez Burillo, L'holocaust nazi (http://books.google.cat/books?id=1bk0UtUFOOAC&p
g=PA31&dq=Incendi+del+Reichstag,&hl=ca&ei=Dun6S_7SD56HOImc3JUM&sa=X&oi=book_resu
lt&ct=result&resnum=3&ved=0CDEQ6AEwAg#v=onepage&q=Incendi%20del%20Reichstag%2C&
f=false), pàg.31
22. Brody 1999, p. 4
23. Esther Rodríguez, El Maquis (http://books.google.cat/books?id=Md2VK1eD0MwC&pg=PA36&dq=
segona+guerra+mundial&hl=ca&ei=N3r5S7iHMovW-QaGw7XcCA&sa=X&oi=book_result&ct=resu
lt&resnum=2&ved=0CC0Q6AEwAQ#v=onepage&q=segona%20guerra%20mundial&f=false),
pàg.36
24. (en anglès) Diversos autors, The Cambridge history of China: Republican China, 1912-1949 (htt
p://books.google.cat/books?id=Fxs3ROaIhPMC&pg=PA68&dq=kuomintang+1912&hl=ca&ei=Na7
8S4S3N4fR4gaViK2lAg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=3&ved=0CDEQ6AEwAg#v=on
epage&q=kuomintang%201912&f=false), pàg.68
25. (en castellà) Armanda Rodríguez Fierro La Revolución rusa y el desarrollo de la URSS (http://boo
ks.google.cat/books?id=s-dBRDPrHMcC&pg=PA71&dq=partit+comunista+xin%C3%A8s+1922&hl
=ca&ei=la38S5reBY274gbEhrS9Ag&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CC8Q6A
EwAQ#v=onepage&q&f=false), pàg.71
26. Manuela Alcover, La guerra russojaponesa i Joan Alcover (http://books.google.cat/books?id=qdU
OtqA1OdUC&pg=PA181&dq=Guerra+russojaponesa&hl=ca&ei=p_v9S9OhIcz84Ab_r53UDQ&sa=
X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CCcQ6AEwAA#v=onepage&q=Guerra%20russoja
ponesa&f=false)
27. Smith 2004, p. 28
28. Josep M. Torres i Pladellorens, Espanya i la Segona Guerra Mundial a "The Times" (1939-1945)
(http://books.google.cat/books?id=2cy7aSZFsrMC&printsec=frontcover&dq=segona+guerra+mun
dial&hl=ca&ei=N3r5S7iHMovW-QaGw7XcCA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=6&ved=0
CEEQ6AEwBQ#v=onepage&q&f=false), pàg.25
29. (en francès) Pierre Bühler, Histoire de la Pologne communiste: autopsie d'une imposture (http://bo
oks.google.cat/books?id=ms7kavwVwbIC&printsec=frontcover&dq=Histoire+de+la+Pologne+com
muniste:+autopsie+d%27une+imposture&source=bl&ots=LwXCfTsSp1&sig=X3gltLDickxH8siiba3
mnKboTYs&hl=ca&ei=NTcCTL7-Csy14Qa7zdnLDg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&
ved=0CBQQ6AEwAA#v=onepage&q&f=false), pàg.30
30. Blair, Clay (1996). Hitler's U-Boat War: The Hunters 1939-1942 Cassel & Co. 1996. ISBN 0-304-
35260-8, pàg. xiii
31. Woodman, Richard (2004). The Real Cruel Sea, p 1
32. Ries, Tomas (1988). Cold Will: The Defense of Finland, 1a edició, Londres: Brassey's Defence
Publishers. ISBN 0-08-033592-6
33. Edwards, Robert (2006). White Death: Russia's War on Finland 1939–40. Londres: Weidenfeld &
Nicolson, pàg. 18. ISBN 978-0-297-84630-7
34. Dull, Paul S. A Battle History of the Imperial Japanese Navy, 1941- 1945 (http://books.google.cat/
books?id=SLfti-Dc1AcC&pg=PA118&dq=japan+port+moresby+australia&hl=ca&sa=X&ei=EebwU
6LnHaif0QXSxoH4Cg&ved=0CCgQ6AEwAA#v=onepage&q=japan%20port%20moresby%20austr
alia&f=false) (en anglès). Naval Institute Press, 2013, p. 133. ISBN 1612512909.
35. (en castellà) Diversos autors, Técnicas bélicas de la guerra naval, pàg.238 LIBSA, 2010 ISBN
978-84-662-2005-7
36. Patton's Third Army (http://www.generalpatton.com/biography.html) Arxivat (https://web.archive.or

g/web/20070302115243/http://generalpatton.com/biography.html) 2007-03-02 a Wayback
Machine.
37. L'aleshores Collège Moderne et Technique de Garçons - École Supérieure de Commerce és
actualment el Museu de la Rendició, dins del complex de l'escola de secundària Lycée Franklin
Roosevelt.
38. Fontana, Josep. Por el Bien del Imperio (en castellana). Barcelona: Passado i presente, 2011,
p. 1021. ISBN 978-84-941008-7-1.
39. «[Lidl, Johann Jacob (1696-1771) (térképmetsző) (kész.). «Novissimus Silesiae theatrum id est (ht
tp://www.europeana.eu/resolve/record/08803/073EBB3D6A80EEF3E6D846E71B14F8684EBBFE
69)». Europeana. [Consulta: 7 gener 2015]. Mapa de silesia]» (en anglès).
Vegeu també
Enemy Territory: videojoc basat en la Segona Guerra mundial
Operació Bernhard
Bomba de ratpenats
World in Flames
Enllaços externs
Contingut educatiu A Wikimedia Commons (ht
tps://commons.wikimedia.
«Segona Guerra Mundial (http://www.enciclopedia.cat/ec-gec- org/wiki/P%C3%A0gina_p
0031535.xml)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup rincipal?uselang=ca) hi ha
Enciclopèdia Catalana. contingut multimèdia
relatiu a: Segona Guerra
Mundial
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Segona_Guerra_Mundial&oldid=30666772»

Segona Guerra Mundial - Viquipèdia, L'enciclopèdia Lliure

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Segona Guerra Mundial - Viquipèdia, L'enciclopèdia Lliure

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

21/10/22, 12:57 Segona Guerra Mundial - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

què es van usar armes nuclears.

Va ser el conflicte armat més gran de la història i

francès i britànic van ser derrotats ràpidament i

que la Gran Bretanya va ser bombardejada Erich von Gueorgui Júkov

contínuament per la Luftwaffe alemanya, les illes Manstein

del mateix any, la guerra es va estendre a l'Àfrica Karl Dönitz

del Nord i, el juny de 1941, Alemanya va envair la Hideki Tojo

mantingut un pacte de no-agressió, sense Yamamoto

aconseguir la victòria. Aquesta ofensiva resultaria Tomoyuki Franklin Delano

El desembre de 1941, el Japó va atacar els Estats Benito Mussolini

Pacífic. A partir de 1942, els aliats van començar a Chiang Kai-shek

guanyar batalles i a fer retrocedir els exèrcits de Emperador Pu Yi

Soviètica i per la resta dels aliats des de l'oest, es Maxime Weygand

els EUA llancessin dues bombes atòmiques sobre i d'altres

oficial del Japó no va arribar fins al 2 de setembre.

signar fins al 1951.[11] Regne d'Itàlia

Durant la guerra es van produir un gran nombre i d'altres

d'atrocitats contra la població civil: confinament Polònia

en camps de concentració i extermini sistemàtic de

Soviètica, bombardeig sistemàtic de la població 4.000.000 civils 33.000.000 civils

La guerra va provocar la modificació de fronteres i

catalitzar la revolució comunista; d'altra banda,

Els estats aliats

Inicialment, els principals països aliats eren: Gran Bretanya,

Les potències de l'Eix

Antecedents de la guerra a Europa

Hitler presidí un govern de concentració nacional, tal com havia

Enduriment extrem de les lleis contra els jueus.

La militarització de Renània (març de 1936).

Antecedents de la guerra a Àsia

Comunisme i el Kuomintang a la Xina

Dos anys després de la creació de la República de Ruijin, aquesta

Amb el suport dels Estats Units, el 1937, el Kuomintang proclama

Per dur a terme aquesta política expansionista trobem un fort

1939: Inici de la guerra a Europa

La guerra va començar la matinada de l'1 de setembre de 1939,

L'exèrcit alemany va posar en pràctica la Blitzkrieg (guerra

En verd la Unió Soviètica fins a

per rendir-se. L'exèrcit alemany, amb el suport dels bombardeigs

de setembre ja havia arribat als afores de la capital, Varsòvia.

El 30 de novembre de 1939, la Unió Soviètica va atacar Finlàndia amb la intenció d'envair-la.

econòmics.[33] Però la capacitat operativa del seu exèrcit va ser

1940: La guerra s'estén

Invasió de Noruega i Dinamarca

Dinamarca es va rendir quasi immediatament. El govern danès

L'ocupació de Noruega va ser més complicada. Les tropes

A conseqüència del pacte Mólotov-Ribbentrop, el juny de 1940 la

Després de la invasió de França, Hitler va pensar que potser Gran

La fase principal de la batalla va tenir lloc durant el mes d'agost de

Invasió italiana d'Egipte

Invasió italiana de Grècia

1941: La guerra esdevé mundial

Campanya del nord d'Àfrica

Campanya dels Balcans

Invasió de la Unió Soviètica

La matinada del 22 de juny de 1941 començà l'operació Barba-

Atac a Pearl Harbor

El mateix dia 7, el Japó (en aquell temps, Imperi japonès) va

Expansió japonesa Les restes mig enfonsades del

1942: Punt mort

Campanya del nord d'Àfrica