DRET CONSTITUCIONA

(1er DRET
)

Dret constitucional

2
 Dret constitucional
DRET CONSTITUCIONAL
Estat: organització política institucionalitzada, és a dir, que funciona a través de
institucions que porten endavant les funciones que té atribuides l’Estat (Govern,
parlament, poder judicial. En un Estat constitucional, té la capacitat d’exercir una
violència legítima (poder actuar contra els que no complixen la norma) en el marc d’unes
normes establertes amb el dret. De nició Max Webber

L’Estat recau sobre una societat territorial organitzada

Finals del s.XV/principi del XVI naix el concepte o la forma d’Estat.

Hi ha organitzacions de comunitats polítiques que no tenen la consideració d’Estat.

Per a la formació d’un Estat es busca una unitat política

En Europa, en el s.XV prenen consciència de que unir el territori i exercir el seu poder
sobre una unitat territorial és millor per al regne i diverses unitats atomitzades, diferents.
A partir d’ací, a principis del Renaixement comença a còrrer l’Estat Modern.

Criteris que propicien eixes nacions, que preguent consciència d’eixa unitat:

- Uni car i centralitzar el poder, és a dir, un procés de personalització del poder en el

monarca. Els monarques per a a ançar el poder prenen les estratègies adequades,
com per exemple garantir la successió en la corona i aliances per a expandir el poder
amb la resta de nacions veines per a demostrar la seua autoritat. Volien a ança el seu
poder interior, però també l’exterior.

Pau de Westfalia es reconeix la sobirania i la integritat dels diferents Estats-nacions

Element humà: persones les quals estan subjectes a un mateix ordenament jurídic. Poble:
grup humà que compartix el mateix origen, un passat comú

Element físic

Element jurídico-polític

Dos tipus de nació:

- Nació política: quan la població té uns mateixos representants (idea poble-nació que
naix a partir de les revolucions liberals). Siéyes: atribueix al poble la titularitat de la
sobirania i es dóna ell mateixa llei

- Nació cultural (d’origen alemà). Es tracta d’integrar en la mateixa nació tots aquells que
tenen una mateixa ètnia, cultura, llengua. I aquests formaran una unitat independent
d’aquells que no la tenen

3
fi
fi
fi
fi
Dret constitucional
Element físic

Quins requisits caldria que es donaren per a la creació d’allò que anomena Estat. Estudia
la política com a un instrument necessari per a l’organització de l’estat.

La força serà necessària perquè el poder es mantinga i no siga alterat des de l’interior ni
per potències exteriors

Maquiavel:

UNITAT 2

Un contracte és un pacte

THOMAS HOBBES

Viu en una època molt convuls sota l'absolutisme (Carlos I a Anglaterra).

Monarquia (el poder el té una persona)

Democràcia (el poder en el poble)

Aristocràcia (el poder en un mans d'uns pocs)

Defensa que hi haja una monarqui absoluta.

JOHN LOCKE

Autor liberal

Tracta de justi car que el mercat es puga regular per sí mateix

Espanya és un Estat únic, no unitari.

Rousseau
Un pacte d'on ix un cos polític que es regira pel principi de la voluntat general. Tots
consentixen en formar un cos política que anirà endavant perquè tots busquen el bé
comú, el benestar i compartixen la mateixa voluntat. La voluntat general no serà la suma
majoritària de les voluntats imposant-la a les minories, sinó que será la voluntat en
conjunt, de tots, de manera que les persones si obedeixen a la voluntat general, estan
obedint-se a ells mateixos.

Els macanisme amb els que s'articulava aquesta voluntat general. Democràcia directa:
participació de tots els ciutadans en la presa de decisions que afecten a tota la població
(referèndum).

4
fi
Dret constitucional

Allò ideal no seria que la voluntat general fora representada per representants, sinó que
ha de ser el poble el que participe activament.

EL CONSTITUCIONALISME

Ordenar, estructura la vida política d'un Estat, a través de dividir el poder. Plasmar la
limitació de poder

Les constitucions que naixen, a partir de la creació dels Estats necessitaran un conjunt
normatiu que establisquen quines són les bases de l'Estat i la comunitat política d
el'Estat. I les institucions que es creen seviran per a assenyalar com es limitara el poder
de l'estat per a garantir els drets dels ciutadans. Limitar l'exercici del poder front al
reconeixement dels drets dels ciutadans.

ANGLATERRA

Que el poder no estiga concentrat en una sola mà. Han d'actuar baix l'imperi de la llei i
ho faran per a garantir la llibertat, la vida, la igualtat dels ciudatans.

Anglaterra és la cuna del parlamentarisme. La convocatòria de les corts no era regular,

Carlos I: els representants són sols d'aquells que tenien dret a vot, i defenien els
interessos d'eixes persones

LES REVOLUCIONS LIBERALS I EL NAIXEMENT DEL CONSTITUCIONALISME

La primera generació constitucional sorgix en l'etapa denominada "Era de les

Revolucions":

- Constitució de Virgínia. La primera vegada que es plasmen els drets individuals de

l'home.

- Constitucio Federal d'Estats Units. Naix com a conseqüència de la creació dels Estats
Units, es creen de la unió de les 12 colònies que s'independitzaren dels anglesos.

La constitució com a nova forma que trenc amb l'Antic Règim

Necessitat que els EEUU es formaren com un Estat Federal i publicaven les cartes en els
periòdics perquè la gent s'assabentara de les raons de la necessitat de la unió (govern
fort)

5
Dret constitucional
Els pares fundadors dels eeuu es basen en el liberalisme polític (divisió de poders, limitar
el poder). Es xen en els estats que ja estan creats, veuen quines són les de ciències i
dirigeixen l'Estat cap on anar. Prenen com a model la corona britànica i a partir d'esta
constitució britànica (que des del pint de vista formal no era una constitución, sinó un
document amb virtualitat constitucional però que no estava coneguda com una
constitució britànica com a tal). Van a desenvolupar quin sistema de govern van a voler
tindre. Els estats units és un estat federal amb estats

Raons que donen per a dividir el poder, limitar el poder, i amb quins mecanismes van a
fer-ho.

Que els poders (legislatiu, executiu i judicial) estiguen dividits, però no completament
separats entre sí.

Hi ha un equilibri entre els tres poders. Que encara que estiguen separats puga hi hauré
uns mecanisme que exercisquen un cert control d'un poder sobre altre.

Les constitucions que es promulgen al pincipi del liberalisme estableixen quin va a ser el
contingut formal que les constitucions van a tindre.

Les constitucions del s.XIX van a constar d'una parti dogmàtica en la que senyalen els
drets individuals dels quals van a disfrutar els ciutadans per a ser lliures, iguals i gaudir de
pau i estabilitat. Abans d'això no tenien positivament cap dret reconegut.

Tots estaran sotmesos a l'imperi de la llei, tant ciutadans com els poders públics.

La nació està representada a través dels representants públics

La voluntat general s'expressa en una assamblea

L'estat liberal: estat abstencionista en el que hi havia una ampla separació entre l'aparell
de l'estat i la societat. És necessari tot el segle XIX perquè l'Estat es socialitze i la societat
s'estatalitze.

Després del primer procés revolucionari ( nals del s.XVIII va hi haure una gran
resistència per part dels monarques absoluts perquè el sistem burgés s'implantara.

En França i altres països d'Europa hi ha revolucions perquè les reivindicacions de la

particpació ciutadan en la vida política es fera efectiva. En França derroquen a Carlos X i

6
fi
fi
fi
Dret constitucional
nomenen a Luís Felipe d'Orleans (rei dels francesos). Cau amb les revolucions de 1848
que són més efectives i es proclama la república.

Les idees liberals no se'n van però costen d'assolir.

UNITAT 4

El poder constituent, basant-nos en la teoria francesa que elabora sieyes, atribueix la

titularitat de la sobirania a la nació, que tindrà la capacitat de crear, de constituir un
document solemne, formal, en el que es regularà l'estructura de l'estat, el drets idnividual
i la divisió dels poders dins de l'estat. D'aquesta forma és la nació la que té la capacitat
de crear un text constitucional.

El poder constituent és aquella força que té la capacitat, la potestat irrestible, no hi ha

cap altre poder abans de la nació que puga limitar la voluntat del poble i crea des del
principi un text consticuiona que con gura l'ordre d'un esta nou amb unes
característiques determinades.

Per tant, el poder constituent és originari (crea de nou una constitució), extraoridnari,
permanent (sempre està, però no actúa sempre, es retira una vegada ha creat la
constitució i qui porta endavant les institucions i les funcions públiques estatals ja no va a
ser el poder consittuent sinó el poder que ha creat l'Estat), unitari i sobirà. Va assimilant la
constitució sobre una mateixa legislatura

És una llei que qui la fa és el pobre sobirà, la nació i és la pròpia nació qui està legitimida
a través dels seus representatns per a decidir si és la correcta, apropiada i modi car-la.

PROCÉS

Un primer moment, en el que el poder constituent fa la Constitució. Una vegada està feta
la constitució, es formen els poders constituits (òrgans estatals creats per la constitució
per a dur a terme les polítiques de l'estat). El poder constituent constituit és el que
tindrà la capacitat per a modi car el text constitucional, és a dir, les institucions
governamentals iniciaran eixe procés i posteriorment serà el poble el que rati carà eixe
procediment de reforma.

La titularitat del poder constituent en esta teoria dels revolucionaris francesos pivota en la
nació. Però abans de les revolucions liberals, el sobirà era el rei. Pel que fa a la sobirania
7
fi
fi
fi
fi
Dret constitucional
hi ha una evolució històrica, varia en funció de si en els països hi ha un retorn de l'antic
règim, a la monarquia, i en eixe sentit la sobirania serà compartida entre el rei i els
parlaments. És el que passa en França i Espanya. Fou un procés costós ns que la
sobirania s'atribuira al poble

El poder constituent és originari i el pdoer constituit derivat

La constitució li atribueix al poder constituit una sèrie de funcions

Progresivament en el temps (s.XIX).

En el s.XX després de la IIGM hi ha una sèrie de constitucions noves, que van

perfeccionant el poder constituent Si les constitucions establixen

Actualment són constitucions obertes

La ntaurales jurídica de la constitució, no era ser una llei més sinó ser una supernorma
que regula tot.

Des de le sprimeres revolucions liberals burgeses a Europa, segons la teoria de sieyes,

per damunt de la constitució estava la nació. No tenien la consideració de normes
jurídiques ni de norma suprema. Aquesta consideració de norma suprema no era desdel
principi aportad apels revolucionaris francesos. La va desenvolupar el juez americà
marshall va desenvolupar la teoria de que la constitució dels estats units era la norm
suprem i que totes les actuacions que e sportaven a terme havien de fer-se conforme a la
constitució.

TEMA 5 EL CONSTITUCIONALISME A ESPANYA

L'evolució del constitucionalisme a Espanya va començar amb la Constitució de 1812. la

creació d'esta consittució va tindre unes peculiartiats concretes: la situació històrica
d'exie moment, espanya estava invadida, teniem un rei estranger, que no estava
legitimitat pel poble espanyol que va fer que es prenguera una consciència de nació i les
juntes . A partir de la const. de 1812 es viu un temps molt convuls, i amb la reinstauració
dels Borbó cau eixe nou ordre constitucional creat per la Pepa i es torna a un Estat
Absolutista. Després, es successeixen una sèries de constitucions (cara

És una època d'intestabilitat política en la que les constitucions no van a tindre un re ex

en la societat. L'estructura social durant el s.XIX no assumeix els paràmetres que les
8
fi
fl
 Dret constitucional
constitucions establien, hi ha una disfuncionalitat entre allò que plasmen els textos
constitucionals i l'estructura social. És una Espanya agrària, en la que els llauradors, en
funció del tipus de la propietat de la terra que treballen van a recolzar unes opcions o
altres. Encara que s'han produit canvis polític, no arriben a plasmar-se en la societat. Hi
ha intervencions en la governança

També estan els estaments: l'esglèsia i l'exèrcit amb molt poder d'in uència en la
governança de l'Estat. L'esglèsia és un element distorsionador perquè en algun moment
cohesiona la societat però també reacciona a algunes actuacions del govern
(desamortitzacions).

A Espanya no s'havia produit una revolució en la que veritablement s'havia establert un

canvi a pesar de les constitucions, i nalment va desembocar en la guerra civil

Els elements que determinen l'existència de la constitució són a qui pertany la sobirania,
la divisió de poders.

lA CONSTITUCIÓ de 1812 es xen en la constitució francesa de 1781 i ahí es parla de

que la titularitat de la sobirania la tenia la nació. Estes constitucions eren un programa
polític, un exercici de voluntarisme perquè no eren textos amb un caràcter normatiu front
a la constitució dels estats units de 1787.

Estes diferents constitucions del s.XIX i XX no tenien una naturales de caràcter normatiu,
eren nominals o semàntiques

Co guració dels drets i llibertats

En les corts de cadis que fan la const.de 1812 hi havia molts eclesiàstics, de manera que
en el text constitucional va quedar molt re exada la idea de que espanya és una estat
confessional i d'ahí derivarà l'exercici de diferents drets. Dret a l'educació, dret de
sufragi (dret a elegir i a ser elegit) estava molt restringit, era censatari. Dret a la propietat
privada, dret a la llibertat i a la seguretat, dret a la llibertat de premsa.

La constitució organitza els poders de l'Estat

Carta de drets, si és sistemàtica o no, divisió de poders, nominals o no

CARACTERÍSTIQUES CONSTITUCIÓ 1978

9
fi
fi
fi
fl
fl
Dret constitucional
Sistema parlamentari, la forma més adequada per a combinar la monarquia amb un
sistema democràtic

És necessari que la constitució siga algo més que una declaració semàntica,
d'intencions. Que la constitució tinga recursos, instruments per a garantir que ella
mateixa tinga un caràcter normatiu.

TEMA 6. LA CONSTITUCIÓ I LES FONTS DEL DRET I

1. C O N C E P T E D E F O N T S D E L D R E T I L ' O R D E N A M E N T
CONSTITUCIONA
1.1. Fonts del dret
L'expressió fonts del dret fa referència a l'origen d'on surgeixen o emanen les normes, és
a dir, als diferents poders polítics i socials que tenen capacitat per a produir i crear
normes. Però no sols això, sinó també, al procés de producció de les normes i a la relació
de cada font dins d'un ordenament jurídic.

Cada font té un origen i una forma característica i mantenen entre elles una determinada
relació. A més, algunes fonts estan reservades per a la regulació de certes decisions i
deuen adoptar-se seguint un determinat procediment.

Per tant, en una revisió d'eixa primera de nició, es podria dir que les fonts del dret fa
referència a les diferents manifestacions (llei, costum, jurisprudència, etc) als que un
determinat ordenament jurídic atribueix la capacitat de dictar normes jurídiques, és a dir,
les diferents categories normatives a través de les quals s'incorporen normes a
l'ordenament jurídic.

L'estudi de les fonts comporta l'estudi de les diferents categories normatives i també les
relacions que poden donar-se entre les diverses fonts i la seua articulació conjunta dins
d'un sistema ordenat. La regulació principal de les fonts del dret es troba en la
Constitució, norma suprema del nostre ordenament jurídic (9.1 CE), que actua com a
norma que regula la producció jurídica (norma sobre producció de normes o norma
normarum) i es converteix en paràmetre per a determinar la validesa de totes les normes.

D'altra banda, el concepte pot tindre vàries ascepcions:

10

fi

Dret constitucional
- Fonts de producció: conjunt de subjectes o actes als que l'ordenament jurídic els
atribueix la facultat de crear, modi car o derogar normes.

- Fonts sobre la producció: el sistema que regula com es creen, modi quen o
deroguen normes (la pròpia constitució estableix el procediment per a produir les
diferents tipologies normatives que conformen un sistema normatiu)

- Fonts d'aplicació: formes a través de les quals s'expressa la norma jurídica.

- Fonts de coneixement: conjunt de doctrines que recullen les normes i la resta

d'elements que integren l'ordenament.

Es diferencien diverses classes de fonts del dret:

- Fonts escrites: Constitució, lleis, reglaments, tractats internacionals.

- Fonts no escrites: la costum i els principis generals del dret.

- Fonts indirectes: la jurisprudència.

Abans de la Constitució de 1978, l'articulació del sistema de fonts s'establir en el Codi

Civil perquè ns el segle XX, els textos constitucionals manquen de consideració jurídica.
L'art.1.1 del Codi Civil diu que les fonts de l'ordenament jurídic espanyol són la Llei, el
costum i els principis. En la reforma del Codi Civil de 1973, s'introdueix la jurisprudència
del Tribunal Suprem com a font del dret perquè complementa el sistema de fonts i serveix
per a donar certesa al sistema i en quin sentit han de resoldre els jutges i magistrats.
Després de l'aprovació de la CE, la Constitució es converteix en font del dret i en norma
delimitadora del sistema de fonts.

A Espanya hi ha una pluralitat de centres de producció normativa (Congrés, Parlaments

autonòmics, Parlament Europeu).

El sistema de fonts re exa l'organització del poder d'un Estat (unitari, federal, autonòmic)
i la seua forma de govern (autoritari, presidencialista, parlamentari).

Les Normes Sobre la Producció de Normes (CE) establixen el règim jurídic de cada font:

- L'òrgan competent per a produir-la. Cada font fonamenta la seua validesa en les NSP i
deu aprovar-se per un determinat òrgan, excepte la Constitució, el fonament de
validesa de la qual està en ella mateixa.

11
fi
fl
fi
fi
Dret constitucional
- El procediment de producció. Perquè una font del dret s'incorpore vàlidament a
l'ordenament jurídic ha de seguir el procediment establert en les NSP.

- La matèria que pot regular. Cada font deu ajustar-se als àmbits materials que pot
regulat segons les NSP.

Les fonts es relacionen en base a:

- L'ordenació vertical. Fa referència al principi de jerarquia, en el que unes normes es

troben supetidates a altres segons el rang que tinguen.

- L'ordenació horitzontal. En aquest punt apareix el principi de competència: cada

norma ha de ser aprova i modi cada per l'òrgan i el procediment adequat.

- L'ordenació temporal: la norma posterior deroga l'anterior.

1.2. Ordenament constitucional i la pluralitat interna d'ordenaments

1. Ordenament jurídic: sistema normatiu, conjunt sistemàtic o ordenat de normes

jurídiques

2. Ordenament constitucional: inclou les normes vigents i vàlides per haver sigut
produïdes segons les normes sobre la producció establerte en la Constitució.

3. Ordenaments originaris: no deriva d'altres ordenaments, sinó que són vàlids perquè
existixen i són e caços.

4. Ordenaments derivats: la seua validesa deriva del compliment de les condicions de

producció normativa establides en un ordenament originari.

L'ordenament constitucional és l'ordenament originari del que deriven la seua validesa els
altres (derivats): ordenament general/ comú de l'Estat, ordenaments territorials
autonòmics, ordenament comunitari europeu derivat de la Constitució que és la que dona
validesa als acords que es subscriuen; i ordenament internacional.

La Constitució no estableix el pluralisme d'ordenaments, però els possibilita, ja que

permet la cessió de competències constitucionals a la Unió Europea (art.93 CE), regula el
procediment perquè els tractats internacionals s'incorporen a l'ordenament intern
(art.96.1 CE), estableix un marc de distribució de competències entre l'Estat i les
Comunitats Autònomes.

2. PRINCIPIS DEL SISTEMA DE FONTS DEL DRE

12
fi
fi
T

 Dret constitucional
2.1. Principis generals

Aquests principis regulen les relacions entre les diferents normes que integren
l'ordenament jurídic i permet resoldre els con ictes que puguen sorgir entre elles.
Aquests

1. Principi de jerarquia normativa. És el principi que ordena el sistema de fonts en una

estructura jeràrquica. Consisteix en assignar a cada font una posició diferent en
l'ordenament segons la forma que adopten. A través d'aquest principi, es classi quen
les fonts en una estructura piramidal, una escala de rangs, en la que la norma de rang
superior pot imposar-se a la norma de rang inferior, i la norma de rang inferior ha de
respectar i no contradir allò que disposa la norma de rang superior. Al parlar del
principi de jerarquia de les normes apareix el concepte de força de llei, i dins
d'aquesta la força activa que fa referència a la capacitat que té una llei per a derogar
o modi car una norma anterior de rang igual o inferior, i la força passiva, que és la
resistència d'una llei a ser reformada o derogada per una altra norma amb el mateix
rang. Així, l'estructura piramidal de l'ordenament jurídic espanyol queda de la següent
manera: la Constitució, de caràcter normatiu, es troba en el cim del sistema de fonts,
baix la llei i en la base de la piràmide els reglaments. Les normes inferiors
necessàriament han de respectar el contingut de les normes superiors i no han de ser
contràries. Les lleis i els reglaments han de respectar el marc que la Constitució
estableix.

13
fi

fl
fi
 Dret constitucional

2. Principi de successió cronològica. La norma posterior del mateix rang o superior

deroga o modi ca a la norma anterior del rang igual o inferior amb la que entra en
con icte.

3. Principi de competència. La Constitució atribueix a un determinat òrgan la facultat

de crear un tipus concret de font, o de regular una determinada matèria, amb exclusió
d'altres òrgans o altres fonts. Eixa matèria no podrà ser regulada per cap altra font ni
per cap altre òrgan. També estableix el procediment concret que es seguirà per a la
producció de la norma i que no podrà ser portat a cap per ningun altre òrgan. Ex: hi
ha algunes matèries en les que l'Estat és l'únic òrgan competent per a crear normes,
o hi ha certes matèries que han de ser regulades a través d'una determinat font del
dret i a través d'un concret procediment (la reserva de llei orgànica, art 81.1 CE).

4. Principi de l'especialitat. La norma més concret desplaça a la norma general. Una

norma que regule de manera especí ca una matèria prevaldrà sobre la norma amb
una regulació més general. Això, no suposa la modi cació o derogació de la norma
general, sinó que en el cas que es produisca una antinomia (contradicció entre dos
lleis) tindrà preferència la llei més concret front a la més general.

2.2. Principis de l'ordenament constitucional

A banda dels principis mencionats, l'article 9.3 CE reculls altres amb la nalitat de
garantir l'Estat de Dret. Per això, aquests principis limiten i dirigeixen l'actuació dels
poders públics per a garantitzar la posició jurídica dels ciutadans. Aquests són:

1. Principi de legalitat. Tots els poders públics es troben sotmesos a la llei, sense
perjudici de la superior posició de la Constitució, com a voluntat del poder constituent
i norma superior de l'ordenament jurídic. Aquesta vinculació dels poders públics a la
llei és de manera positiva, és a dir, han de promocionar els valors i principis de la CE.
La subjecció dels ciutadans a la llei és de caràcter passiu perquè la seua funció és
respectar, assumir i actuar conforme a l'ordenament jurídic.

2. Principi de publicitat de les normes. Obiga a que les normes, una vegada són
aprovades per l'òrgan competent, siguen publicades en el diari o cial corresponent

14
fl
fi
fi

fi
fi
fi
Dret constitucional
(BOE, DOGV) perquè s'integren a l'ordenament jurídic. Si la norma no es publica, no
té força d'obligar i, per tant, no pot produir efectes jurídics. La publicitat de les
normes és una exigència de l'Estat de Dret que deriva del principi de seguretat
jurídica (garantia perquè els ciutadans puguen saber que una situació concret porta
aparellada una conseqüència jurídica) i de l'art.6.1 del CC (la ignorància de la norma
no n'excusa el seu compliment). L'entrada en vigor de la norma pot no ser simultànea
a la publicació. Per això el Codi Civil estableix el següent:

• Art.2.1: "les lleis entraran en vigor als vint dies de la seua completa
publicació en el BOE, si en elles no es disposa una altra cosa".

• Art.1.5: "les normes jurídiques contingudes en els tractats internacionals

no seran d'aplicació directa en Espanya en tant que no hagen passat a
formar part de l'ordenament intern mitjançant la seua publicació integra en
el BOE".

3. Principi d'irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o

restrictives de drets individuals. Signi ca que les normes s'aplicaran pro futuro, és a
dir, a situaciones creades després de la seua aprovació, i no a situacions esgotades.
La CE disposa dos supòsits en els que la norma no pot, en cap cas, ser retroactiva:

• En cas de disposicions sancionades no favorables. Afecta a l'àmbit penal i

a l'àmbit administratiu sancionador. Deu reunir els dos requisits: que siga
sancionadora i desfavorable.

• En cas de disposicions restrictives de drets individuals. El Tribunal

Constitucional ha interpretat que açò afecta als drets individuals recollits
entre l'art.14 a l'art.29 CE.

4. Principi d'interdicció de l'arbitrarietat dels poders públics. Prohibició de les

actuacions arbitràries per part del legislador i de l'Administració, sense fonament
objectiu i desproporcionades, que generen una discriminació injusti cada. Una
desigualtat que es refereix a allò que exigeix l'art.9.2 CE, amb la nalitat de promoure
la igualtat de l'individu.

5. Principi de responsabilitat dels poders públics. Signi ca que els poders públics
són responsables pels danys causats en l'exercici de la seua actuació. D'ahí, deriva
l'art.106 CE que reconeix el dret dels particulars a ser indemanitzats per tota lesió que
patisquens els seus béns com a conseqüència de l'activitat dels poders públics.
15
fi
fi
fi
fi
Dret constitucional
Passa el mateix amb el funcionament de l'Administració de Justícia, que haurà de fer
front als danys que puga causar per un error judicial (121 CE).

6. Principi de seguretat jurídica. Per al Tribunal Constitucional, aquest principi engloba

tots els altres. Per això, ho de neix com "la suma de certesa i legalitat, jerarquia i
publicitat normativa, irretroactivitat d'allò no favorable i interdicció de l'arbitrarietat.
La seguretat jurídica indica la previsibilitat de la norma que s'ha d'aplicar així com les
conseqüències dels nostres actes i de les actuacions dels altres.

2. LA CONSTITUCIÓ COM A NORM

2.1. Antecedents històrics de la Constitució com a norma

Origen llatí → establiment d'una cosa de nitiva (constituere)

La idea de “Constitució” (encara que provingui de terminologia romana) és una realitat

moderna.

Cultura hebraica → Llei Divina com a norma suprema per a governants i governats

Grècia→-Politeia→Constitució en sentit material→ordenació de l'Estat ethos del poble →

tècnica de limitació del poder → igualtat dels éssers humans lliures davant

Llei. Nomos → llei. Pse sma → decret

Roma→Estado preexisteix al pueblo→Constitució=element→ instrument per a organitzar

la comunitat política. Lex publica → llei

Edat mitjana→ Llei Fonamental o leges imperii (Bodino)→ xa la unitat política estatal

per sobre del rei i de les altres lleis→ idea de limitació del poder → ius resistendi →

pacte

Absolutisme → Llei Fonamental → inviolable i superior. Finalitat → organitzar l'exercici del

poder polític→ Rei pot modi car-la però no prescindir d'ella → límit però no fonament

Fins a les revolucions liberals no apareix la idea moderna de Constitució. Burdeau ho

explica per: No hi ha unitat política; La legitimació és mitjançant invocació religiosa ns a
Bodino; Concepción personalista del Poder; Inestabilitat pel dè cit de legitimitat.

• Revolució Anglesa S. XVII → concepte modern de Constitució → llibertat ciutadana

enfront del poder públic → inclou drets individuals → consagra separació de poders i
→ sobirania parlamentària. Documents escrits:

- Agreement of the people (1649) llei superior al parlament – separació poders.

16
fi
fi
fi
A

fi

fi
fi
fi
Dret constitucional
- Instrument of government (1653) considerada la primera Constitució per sobre
dels poders constituïts

• EUA → Constitució com a norma jurídica suprema → és obra de la Revolució

Americana. Rati cat per la Sentència Marbury vs. Madison (1803) → Jutge Marshall . →
proclama: superioritat jeràrquica de la constitució a qualsevol altra llei, i tot Govern
organitzat sobre la base de la Constitució. D'aquesta manera als EUA sorgeix→ justícia
constitucional i control constitucionalitat de les lleis.

• Europa. França → Es manté la idea de la “supremacia de la llei com a expressió de la

voluntat popular” (la III República francesa, ns i tot empra el terme de “Llei
Constitucional” per a referir-se a la constitució).

• La Constitució en l'estat liberal a Europa va associada a un concepte de “superllei” que

ocupa la cúspide del sistema jurídic i, al seu torn, com a→ acte fundacional, en forma
escrita, mitjançant el qual es garanteixen els drets de la persona i s'estructura
l'organització del poder polític. Constitució 1791... / ...

2.2. La normativitat de la Constitució de 1978

La Constitució Espanyola de 1978 i el Tribunal Constitucional des de les seves primeres
Sentències a rmen el caràcter normatiu de la Carta Magna.

STC 16/1982, de 28 d'abril. “La Constitució lluny de ser un mer catàleg de principis de no
immediata vinculació i de no immediat compliment... és una norma jurídica, la norma
suprema del nostre Ordenament... els seus preceptes són alegables davant els Tribunals”
(F.J. 1o)

No obstant això, les constitucions actuals, a diferència de l'Estat Liberal, no són

homogènies, i contenen diferents tipus normatius i diferents graus d'e càcia:

1. Valors. Són les normes més genèriques que expressen l'ordre de convivència política
en el que es fonamenta l'Estat i informa tot l'ordenament jurídic. Són normes
jurídiques, tenen força normativa i vinculen als poders públics i als ciutadans, però no
es projecten com a normes d'aplicació directa.

2. Principis. Són normes genèriques que actuen com a regles interpretatives a l'objecte
d'aplicar una altra norma o de justi car una determinada interpretació.

17
fi
fi
fi

fi
fi
 Dret constitucional

3. Normes nalistes. Són normes que contenen mandats i habilitacions al legislador.

Estableixen els ns político-socials que deu perseguir l'activitat normativa dels poders
públics.

4. Drets fonamentals. Són normes que reconeixen i garantitzen als individus

determinades facultats perquè puguen desenvolupar una vida digna, concedint
àmbits de protecció i reacció front a intromisions il·legítimes produïdes per l'acció
dels poders públics y particulars. Estos drets vinculen a tots els poders públics i
tenen una e càcia directa i immediata desde la pròpia Constitució, de tal forma que
no necessiten una llei de desenvolupament perquè siguen aplicables.

5. Normes organitzatives i de procediment. Són preceptes que creen i regulen òrgans,

els assignen funcions i competències i regulen la forma de producció normativa. Els
destinataris sçon els poders públics, i principalment el legislador.

6. Normes materials. Són normes de caràcter imperatiu que el constituent ha volgut

elevar al mpaxim rang normatiu.

2.3. E càcia de la Constitució

E càcia direct
La Constitució s'aplica directament pels tribunals sense necessitat de desenvolupament
legislatiu.

Hi ha un conjunt de mandats constitucionals amb contingut propi i e càcia directa sense

necessitat de Llei (prohibició censura prèvia, art. 20 CE). Excepció: els principis rectors
de la política social i econòmica (capítol III del Títol I, arts. 39-52)

Art. 53.3: “El reconeixement, el respecte i la protecció dels principis reconeguts en el

Capítol Tercer, informarà la legislació positiva, la pràctica judicial i l'actuació dels poders
públics. Només podran ser al·legats davant la Jurisdicció ordinària d'acord amb el que
disposin les lleis que els desenvolupin”

18
fi
fi
fi
fi
a

fi

fi
 Dret constitucional
Vinculen als poders públics quan legislen (inconstitucionals les lleis contràries als
mateixos i són criteri interpretatiu de les lleis existents)

Però els ciutadans només poden reclamar-los davant els Tribunals segons el que
estableixin les lleis que els desenvolupen.

E càcia sobre l'ordenament jurídic de la Constituci

Els tribunals han d'examinar la constitucionalitat de les normes jutjant la seva
compatibilitat amb la Constitució:

1.- Lleis preconstitucionals: els jutges ordinaris, davant una llei anterior a la Constitució
i contrària a aquesta, poden optar per:

a) Considerar-la derogada (Disposició derogatòria CE) i inaplicar-la:

- (Disposició Derogatòria CE: Deroga expressament la Llei per a la Reforma Política

i les Lleis Fonamentals (ap. 1) . Deroga també (sense identi car-les) les normes
anteriors contràries a la CE (ap. 3: “així mateix queden derogades quantes
disposicions s'oposin al que s'estableix en aquesta Constitució”)

- La Constitució no deroga automàticament totes les normes anteriors sinó només

les que s'oposin a ella (els jutges han d'examinar el seu contingut i inaplicar les
que se li oposin per estar derogades)

b) Plantejar la qüestió d'inconstitucionalitat (art. 163 CE) per la “inconstitucionalitat

sobrevinguda” perquè el Tribunal Constitucional declari la seva nul·litat.

2.- Lleis postconstitucionals: els jutges ordinaris no poden inaplicar-les ni declarar-les

nul·les [només pot fer-ho el Tribunal Constitucional, art. 161.1 a) CE] però poden plantejar
la qüestió d'inconstitucionalitat. Els tribunals han d'examinar la constitucionalitat de les
normes jutjant la seva compatibilitat amb la Constitució:

3- Reglaments: els jutges ordinaris han d'inaplicar els reglaments (anteriors o posteriors)
contraris a la Constitució.

Art. 6 (LOPJ): “Els jutges i tribunals no aplicaran els reglaments o qualsevol altra
disposició contraris a la Constitució, a la llei o al principi de jerarquia normativa”

19
fi
ó

fi
Dret constitucional
4- Interpretació de les altres normes jurídiques conforme a la Constitució.

Art. 5.1 (LOPJ): “La Constitució és la norma suprema de l'ordenament jurídic, i vincula a
tots els Jutges i Tribunals, els qui interpretaran i aplicaran les Lleis i els Reglaments
segons els preceptes i principis constitucionals, conforme a la interpretació dels mateixos
que resulti de les resolucions dictades pel Tribunal Constitucional en tota mena de
processos”

En la pràctica, suposa interpretar l'ordenament segons la interpretació de la CE que fa el

Tribunal Constitucional (tema VII)

2.4. La Constitució com a norma normarum

La primera característica de la Constitució, conseqüència de la seua posició de norma
cúspide del sistema normatiu, és la de ser la norma sobre producció de normes: la
Constitució determina qui pot crear dret (atribuint potestats normatives a determinats
òrgans), les formes extrenes a través de les quals es produeixen les normes (Llei
orgànica, decret llei), el procediment que deu seguir-se per a la producció de determinats
tipus de normes, i les matèries que cada norma deu regular.

Abans, el Codi Civil era qui regulava el sistema de fonts, atés el seu caràcter de dret
comú. Però, amb l’entrada en vigor de la Constitució:

• Es manté la vigència del títol preliminar del Codi Civil, al qual s’atribuïx caràcter
«quasiconstitucional».

• La Constitució crea noves fonts del dret

• La Constitució assumix els principis de l’ordenament del Codi Civil

• La Constitució incorpora nous principis a l’ordenament jurídic

3. DEFENSA DE LA CONSTITUCI
La Constitució és una norma amb vocació de permanència. Per això, inclou sistemes de
control per a assegurar-ne la vigència i compliment, a l'hora que també afegeix
instruments per a l'adaptació del text constitucional a la realitat política.

Les garanties constitucionals són el conjunt d'institucions i mesures mitjançant les

quals l'Estat resguarda la seua existència i l'ordenament davant dels perills que
l'amenacen des de dins.

20
Ó

Dret constitucional

Es diferencien entre:

- Garanties ordinàries: supremacia constitucionals, la interpretació de la

constitucionalitat i el control de constitucionalitat, per a garantir que les normes de
l'ordenament jurídic desenvolupen l'ordenament constitucional.

- Garanties extraordinàries: estat d'alarma, execpeció i setge. S'han d'ajustar al

principi de legalitat, a llò que la Constitució determina i la llei que legislativament
desenvolupa aquestes qüestions.

- La reforma constitucional.

L'objectiu d'aquestes garanties és la conservació de la Constitució. Les garanties

extraordinàries es caracteritzen per la pressumpció de legalitat, la concentració de poder
(que hi haja un mando únic) i la limitació dels drets fonamentals i les llibertats personals.
La regulació en la Constitució de les garanties extraordinàries es troba en:

- Article 55.1 CE: "Los derechos reconocidos en los artículos 17, 18, apartados 2 y 3,
artículos 19, 20, apartados 1, a) y d), y 5, artículos 21, 28, apartado 2, y artículo 37,
apartado 2, podrán ser suspendidos cuando se acuerde la declaración del estado de
excepción o de sitio en los términos previstos en la Constitución. Se exceptúa de lo
establecido anteriormente el apartado 3 del artículo 17 para el supuesto de declaración
de estado de excepción.".

- Article 116 CE:

1. Una ley orgánica regulará los estados de alarma, de excepción y de sitio, y las
competencias y limitaciones correspondientes.

2. El estado de alarma será declarado por el Gobierno mediante decreto acordado

en Consejo de Ministros por un plazo máximo de quince días, dando cuenta al
Congreso de los Diputados, reunido inmediatamente al efecto y sin cuya
autorización no podrá ser prorrogado dicho plazo. El decreto determinará el
ámbito territorial a que se extienden los efectos de la declaración.

3. El estado de excepción será declarado por el Gobierno mediante decreto

acordado en Consejo de Ministros, previa autorización del Congreso de los
Diputados. La autorización y proclamación del estado de excepción deberá
determinar expresamente los efectos del mismo, el ámbito territorial a que se
extiende y su duración, que no podrá exceder de treinta días, prorrogables por
otro plazo igual, con los mismos requisitos.

21
Dret constitucional
4. El estado de sitio será declarado por la mayoría absoluta del Congreso de los
Diputados, a propuesta exclusiva del Gobierno. El Congreso determinará su
ámbito territorial, duración y condiciones.

5. No podrá procederse a la disolución del Congreso mientras estén declarados

algunos de los estados comprendidos en el presente artículo, quedando
automáticamente convocadas las Cámaras si no estuvieren en período de
sesiones. Su funcionamiento, así como el de los demás poderes constitucionales
del Estado, no podrán interrumpirse durante la vigencia de estos estados.

Disuelto el Congreso o expirado su mandato, si se produjere alguna de las
situaciones que dan lugar a cualquiera de dichos estados, las competencias del
Congreso serán asumidas por su Diputación Permanente.

6. La declaración de los estados de alarma, de excepción y de sitio no modi carán el

principio de responsabilidad del Gobierno y de sus agentes reconocidos en la
Constitución y en las leyes.

- La llei orgànica 4/1981, d’1 de juny, d’estats d’alarma, excepció i setge (LOEAES).

Les garanties extraordinàries són:

Estat d'alarma (art.116.2 CE

Es recorre a ell en situacions d'emergència: catàstrofes, desgràcies públiques, crisis
sanitàries (epidèmies), desproveïment. La seua declaració és mitjançant decret, aprovat
en el Consell de Ministres, i durant un termini inferior als 15 dies. Perquè l'Estat d'alarma
puga ser prorrogat 15 dies més, és necessària l'autorització del Congrés dels Diputats.

els seus efectes poden afectar a alguns drets i llibertats. El Decret de declaració de
l'Estat d'alarma podrà acordar les següents mesures:

• Limitar la circulació o permanència de persones o vehicles en hores i llocs determinats,

o condicionarles al compliment de certs requisits.

• Practicar requises temporals de tot tipus de béns i imposar les prestacions personals
obligatòries.

• Intervindre i ocupar transitòriament indústries, fàbriques, tallers, explotacions o locals

de qualsevol naturalesa, amb excepció de domicilis privats.

• Limitar o racionar l'ús de serveis o el consum d'articles de primera necessitat.

22
)

fi
Dret constitucional
• Impartir les ordres necessàries per a assegurar el proveïment dels mercats i el
funcionament dels serveis i dels centres de producció afectats pel desproveïment.

Estat d'excepció (art.116.3

S'utilitza aquest instrument de garantia constitucional quan es produeix una alteració
greu de l'ordre públic, és a dir, quan el lliure exercici de drets i llibertats dels ciutadans i el
normal funcionament de les institucions democràtiques i els serveis públics essencials
resulten tan greument afectades que l'exercici de les potestats ordinàries fora insu cient.

La declaració de l'Estat d'execepció és declarat pel Govern per decret mitjançant acord
del Consell de Ministres, prèvia autorització del Congrés dels Diputats. El termini no pot
superar els 30 dies.

L'estat d'execepció pot suspendre alguns i drets i garanties fonamentals. Com per
exemeple: l'art.19 (llibertat de circulació), art. 20.1 a) (llibertat d'expressió), art.21 (dret de
reunió), art.28.2 (dret de vaga), entre altres.

Estat de setge (art.116.4 CE

S'utilitza en cas que hi haja un perill greu per a la sobirania o la independència: quan es
produisca o amenace de produir-se una insurrecció o acte de força contra la sobirania o
independència d'Espanya, la seua integritat territorial o l'Ordenament Constitucional, i
que no puga resoldre's per altres mitjans.

Per a ser declarat és necessària l'aprovació del Congrés dels Diputats per majoria
absoluta, a proposta exclusiva del Govern. El Congrés determina el seu àmbit territorial,
la duració i les condicions.

Els seus efectes són: es confereix el comandament a l'autoritat militar i el Congrés dels
Diputats podrà determinar els delictes que durant la seua vigència quedaran sotmesos a
la jurisdicció militar.

23
)

fi
 Dret constitucional
Hi ha una sèrie de límits a aquestes garanties excepcionals: la vigència del principi de
legalitat, el respecte a l'organització i independència del Poder Judicial, i la prohibició de
reforma constitucional i la dissolució del Congrés per a convocar eleccions.

4. REFORMA DE LA CONSTITUCI
Les Constitucions solen classi car-se en_

- Rígides. Inclou aquells textos constitucionals que requereixen un procediment

especí c per a la seua reforma, ja siga amb unes majories especials, amb l'aprovació
per dos legislatures o per referèndum.

- Flexibles: són aquelles que poden modi car-se mitjançant un procediment legislatiu
ordinari, com una llei qualsevol.

Les Constitucions del s.XX han optat per la rigidesa constitucional. Com és el cas de la
Constitució de 1978, que estableix el seu propi procediment de reforma, diferent a
l'establert per a la modi cació o derogació de les altres fonts legals. Així s'impedeix que
la modi cació dels seus preceptes puguen ser portats a cap pel legislador ordinari.

La reforma constitucional és un procediment que pretén garantitzar la supremacia de la

Constitució, preservant una certa estabilitat dels seus preceptes, i permetre l'adaptació
del text constitucional a les noves exigència o necessitats socials.

La regulació de la reforma de la Constitució es troba en el Títol X CE (art.s166-169).

Estos preceptes estableixen dos procediments de reforma constitucional: l'ordinari i
l'agreujat.

4.1. La iniciativa de reforma constitucional

La inciativa de refomar, en els dos tipus de procediments, es troba regulada en l'article 16
CE. Els subjectes legitimats per a presentar una iniciativa de reforma constitucional són:

- El Govern

- El Congrés: a proposta de 1/5 dels diputats o 2 grups parlamentaris.

- El Senat: a proposta de 50 senadors de diferents grups parlamentaris.

- Les assemblees legislatives atuonòmiques: presentant una proposició de reforma o

instant al Govern de l'Estat a que la presente ell mateix.

24
fi
fi
fi
fi
Ó

fi

 Dret constitucional
La inciativa popular queda exclosa per a la reforma constitucional.

4.2. Procediment de reforma

Procediment Ordinari

• Ve regulat per l'article 167 CE.

• Una vegada assumida la iniciativa, les Cambres deuen elaborar una proposta de text de
reforma que deu ser aprovada per una majoria de 3/5 en ambdós cambres. Si no
s'arribara a aquest quorum, es crearia una comissió mixta, entre diputats i senadors,
per a l'elaboració d'un text únic consensuat que després es sotmetria a votació
separada en les dos cambres, requerint-se una altra vegada les 3/5 en cada una. De no
aconseguir-se aquesta majoria en el Senta, pero sí que s'haguera superat la majoria
absoluta, el Congrés podria rati car el text amb una majoria superior a les 2/3 parts.
D'aquesta forma es reforça la majoria del Congrés per a suplir la falta de majoria
requierida en el Senat.

• La Constitució estableix la possibilitat de realitzar un referèdum, però no ho imposa.

Procediment Agreujat

• Està previst en l'article 168 CE. Deu seguir-se aquest procediment quan es vulga
realitzar una revisió total del text constitucional o quan es pretenga modi car unes
matèries concretes d'especial importància: el títol preliminar (arts.1 a 9 CE), la Secció I
del Capítol II del Títol I, els denominats drets fonamentals (arts.15 a 29 CE9), o el Títol II
referit a la Corona (arts.56 a 65 CE).

• Aquest procediment requereix una aprovació per cada cambra, amb majoria de 2/3.
Esta aprovació suposa la dissolució de les dos cambres i la celebració d'unes eleccions
generals. Les noves cambres que surgisquen de les eleccions deuen rati car la decisió
de procedir a la reforma (amb majoria absoluta del Senat i majoria simple del Congrés
dels Diputats), i posteriorment, procedir a l'estudi i elaboració del nou text
constitucional, que requerirà, una altra vegada, l'aprovació dels 2/3 d'ambdós cambres
en una votació nal sobre el conjunt del projecte. Finalitzat el tràmit s'exigeix la
celebració d'un referèndum, de caràcter vinculant, perquè el nou text constitucional
siga rati cat pel poble.

4.3. Límits a la reforma

25
fi
fi

fi
fi
fi
Dret constitucional
La Constitució de 1978 no estableix cap límit de caràcter material a la possibilitat de la
seua reforma, de tal forma que tots els preceptes poden ser modi cats si es segueix el
procediment establert.

L'article 169 CE sols introdueix un límit temporal al prohibir que s'inici un procés de
reforma constitucional en situacions d'anormalitat constitucional, en temps de guerra o
en alguna de les situacions excepcionals disposades a l'art.166 CE.

TEMA 6

garanties ordinàries: la constitució està en el cim de l'ordenament jurídic, és la norma

suprema, tant les normes, els poder públics com els ciutadans estan subjectes a eixe
ordenament jurídic

ARTICLE

EXAMEN: REFORMES CONSTITUCIONALS (articles)

Inicia la reforma el poder constituent constituit (les Corts Generals)

Poder constituent: fa referència al poder originari, sobirà, suprem i directe d'un poble
per a constituir un Estat i donar-se la organització jurídica i política que més li convinga.

Poder constituit: són els poders que la Constitució ordena i instituix a través del seu
articulat. Són els poders públics subjectes al dret constitucional.

Poder constituent constituit: es tracta del poder que exerceix la potestat de reforma de
la Constitució, per a la que és necessària unes majories parlamentàries i el cos electoral.

La Constitució vincula i sotmet tot l'rodenament jurídic als paràmetres de la Cosntitució.

Totes les normes havien de seguir el paràmetre

Tribunal ad hoc: Tribunal Constitucional

Òrgans productors de lleis: l'Estat, les CCAA, dret internacional

26
fi
 Dret constitucional

TEMA 7. LA CONSTITUCIÓ I LES FONTS DEL DRET (II):

CONTROL DE CONSTITUCIONALITAT I JURISPRUDÈNCIA
CONSTITUCIONA
La supremacia de la Constitució opera també des d'una persepectiva material, ja que
condiciona el contingut de totes les normes inferior, que han de ser elaborades i
aprovades de forma que siguen compatible i no contradictòries amb els principis
constitucionals. Tanmateix, en el moment de la seua posterior interpretació i aplicació
d'aquestes normes que realitzen els operadors jurídic, també s'ha de fer seguint les
normes constitucionals.

En el marc de garanties constitucionals, s'agrupen una série d'instruments que tenen la

nalitat comuna del manteniment de la integritat i vigència plena i efectiva de la
Constitució. Així podem diferenciar entre:

- Garanties extraordinàries: estats d'alarma, estat d'excepció i estat de setge.

- Garanties oridnàries: la supremacia constitucional, el control de constitucionalitat i la

interpretació de la constitucionalitat.

- Reforma constitucional.

1. EL CONTROL DE CONSTITUCIONALITA
Aquest control de constitucionalitat engloba al conjuntd'institucions i mesures previstes
perquè l'Estat constitucional resguarde la seua pròpia existència amb l'adequació
constitucional de l'ordenament jurídic a la Constitució i l'observància de les normes
constitucionals.

La superioritat de la Constitució sobre qualsevol norma requereix l'existència d'òrgans i

procediments adequats que s'encarreguen de controlar el seguiment d'allò dictat pel text
constitucional. Aquesta facultat controladora se li atorga al Tribunal Constitucional.
Aquest òrgan jurisdiccional té el monopoli de rebuig i expulsió de lleis i disposicions
normatives amb rang de llei, mitjançant la declaració d'inconstitucionalitat. Si un jutge
ordinarité dubtes sobre la constitucionalitat, per motius formals o materials, d'una norma
legal apicable al cas que està coneixent deu elevar eixe dubte davant el Tribunal
Constitucional a través del mecanisme de qüestió d'inconstitucionalitat.

27
fi
L

Dret constitucional
En el seu origen, l'objectiu del control i interpretació de la Constitució era el control de la
constitucionalitat de les lleis i l'acatament de la Constitució pels poders públics.
Posteriorment, la tutela dels dret i llibertats fonamentals. Més tard, els con ictes entre els
òrgans constitucionals i entre els distints poders o administracions territorials.

Dins d'aquest control de constitucionalitat trobem dos tipus de sistemes:

1.1. El sistema de control difús

En els sistemes de control difús, com és el cas dels Estats Units, Argentina, Noruega o
Finlàndia, la facultat de controlar la constitucionalitat de les normes s'atorga a una
pluralitat d'òrgans normalment jurisdiccionals.

Dins dels sistemes de control difús, trobem l'exercit per òrgans polítics i l'exercit per
òrgans jurisdiccionals. Per òrgans polítics:

- Controls no jurisdiccionals parlamentaris. Atribueixen el control de constitucionalitat

a un òrgan de naturalesa parlamentària. Constitueix la forma més antigua i enllaça amb
aquelles teories constitucionals que rebutgen el control jurisdiccional perquè és
incompatible amb la sobirania parlamentària. En general, es tractat de mitjans
d'escassa e càcia pràctica perquè acostumen a cedir el control a la majoria
parlamentària. Els mètodes més coneguts són:

• El control per una Assemblea parlamentària.

• El control per una Comissió parlamentària, escollida en el si del Parlament.

- Control no jurisdiccional per part del poder executiu:

• El control pel Cap de l'Estat. Situen a aquest com a defensor de la Constitució i
li correspon controlar la constitucionallitat dels actes i decisions dels altres
òrgans constitucionals. És un retorn a una concepció semiautoritària.

• El control previ per un assessor legal del govern o del Canceller. Es tracta d'un
control limitat als projectes de llei i de reglament. És un sistema utilitzat en
Bèlgica o en algunes monarquies nòrdiques, que creen una gura, el Canceller
o assessor legal del Govern, que assisteix a les seues deliberacions i que està
facultat per a objectar l'inconstitucionalitat.

28
fi

fi
fl
 Dret constitucional

• Òrgans consultius: es sotmeten els avantprojectes, que deuen ser adoptats pel
Consell de Ministres, a la consideració d'un cos consultiu de caràcter tècnico-
jurídic que poden objectar jurídicament estos textos. Tenen una naturalesa
merament consultiva.

• Control del Consell Constitucional. Figura típicament francesa, en un intent de

control no jurisdiccional de la constitucionalitat de les normes. Es tracta d'un
òrgan integrat per notables, tant d'extracció parlamentària com presidencial al
que deuen ser sotmesos els projectes de llei abans de la seua promulgació, així
com les ordenances i els reglaments parlamentaris, sent el seu dictamen
vinculant, de tal manera que en cas d'apreciar la inconstitucionalitat, impedeix
l'entrada en vigor de les disposicions objectades.

D'altra banda, trobem el control de constitucionalitat exercit per òrgans jurisdiccionals.

Trets fonamentals:

- El control per la jurisdicció ordinària. La comptència d'enjudiciar sobre la base de la

Constitució correspon al jutge ordinari.

- Opera en el si d'un litigi previ. Al tractar-se d'aplicació ordinària del Dret, el control
judicial de constitucionalitat sols pot operar en les condicions generals del sistema,
això exigeix l'existència d'un contenciós.

- Opera per via d'excepció. Com a conseqüència, no hi ha ni pot hi haure un mitjà

processal especí c per a sol·licitar l'anul·lació d'una llei.

- La resolució judicial suposa el control concret de normes, perquè la fallada té una

e càcia inter partes, és a dir, sols afecta a les parts implicades en el litigi i per tant no
té la capacitat de derogar la norma.

- La generalització s'obté per mitjans del propi sistema. Així, apreciada

l'inconstitucionalitat per un jutge o tribunal, la llei declarada inconstitucional no s'aplica
al cas, però permaneix constitucional en la resta del país. La fallada es converteix en
un precedent que vincula al mateix jutge o tribunal i als tribunals subjectes a la seua
jurisdicció.

1.2. El sistema de control concentrat

En els sistemes concentrats on aquesta jurisdicció constitucional és competència
exclusiva d'un Tribunal ad hoc. És el model d'Espanya, on el Tribunal Constitucional és el
29
fi
fi

 Dret constitucional
que exerceix el control perquè totes les lleis complisquen ambs els principis
constitucionals. En els sistemes concentrats l'anàlisi de les normes es fa mitjançant un
procediment especí c, a diferència dels difusos, on el control es realitza per mitjà de la
jurisdicció ordinària. D'altra banda, les resolucions d'inconstitucionalitat en els sistemes
concentrats tenen un efecte general directe sobre la norma en qüestió.

Les característiques del sistema de control concentrat són:

- El control és exercit per un tribunal especial, un tribunal ad hoc que pot estar integran
en el Poder Judicial o ser independent.

- El control de constitucionalitat s'exerceix a través d'un procediment especí c. Al

tractar-se d'un control a càrrec d'un tribunal únic, no és possible utilitzar les vies
processals pròpies del sistema de control difús. Es con gura una acció especí ca amb
la nalitat de minimitzar el risc de la manipulació política del recurs, es restringeix la
legitimació activa a òrgans constitucionals.

- Suposa un control abstracte de normes. L'objecte propi de l'acció

d'inconstitucionalitat és el control de la norma recorreguda. No es tracta d'un recurs
dirigit contra un acte d'aplicació, que es realitze sobre un litigi concret. Allò que es
tracta és efectuar un judici sobre l'inconstitucionalitat de la norma en sí.

- La declaració d'inconstitucionalitat suposa la nul·litat de la norma. L'òrgan de control

de constitucionalitat actua com a legislador negatiu, ja que si aprecia
l'inconstitucionalitat d'una llei, automàticament queda expulsada de l'ordenament
jurídic.

A Espanya, els antecedents d'aquest control de constitucionalitat el trobem en el Tribunal

de Garanties de la II República, que recollia la Constitució de 1931. Pel que fa al model
actual, les in uències venen de la Constitució de 1931, la Constitució Italiana i la Llei
Fonamental de la República Federal Alemanya.

Les característiques del control de constitucionalitat espanyol són: és un òrgan amb

jurisdicció pròpia, no està integrat en el Poder Judicial, té jurisdicció en tot el territori
nacional i és un tribunal de con ictes i garant dels Drets i Llibertats Fonamentals.

30
fi
fl
fi
fl
fi
fi
fi
 Dret constitucional
L'òrgan amb potestat per a efectuar el control de constitucionalitat, el TC, es troba
regulat al Títol IX de la Constitució i en la Llei Orgànica 2/1979, de 3 d'octubre, del
Tribunal Constitucional, que ha tingut posteriorment 10 reformes:

• 1984: supressió del recurs d'ampara per lesió del dret a l'objecció de consciència.

• 1985: desaparició del control previ d'inconstitucionalitat.

• 1988: reforma del recurs d'ampara.

• 1999: con ictes en defensa de l'autonomia local.

• 2000: ampliació del termini del recurs d'inconstitucionalitat.

• 2007: reforma del recurs d'ampara.

• 2010: competència per a l'enjudiciament de les Normes Forals Fiscals Basques.

• 2010: sistema elecció de magistrats.

• 2015: recurs previ d'inconstitucionalitat dels Estatuts.

• 2015: execució de resolucions.

2. LA JURISPRUDÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL (LA

INTERPRETACIÓ CONSTITUCIONAL
La introducció de la jurisprudència del Tribunal Constitucional al sistema de fonts del dret
espanyol fou una de les novetats que va portar la Constitució de 1978, al crear l'òrgan de
control de constitucionalitat, el TC.

És la doctrina establerta pel Tribunal Constitucional en la fallada i en els fonaments

jurídics de les resolucions motivades que dicta.

2.1. La jurisprudència constitucional com a font del dret

La CE no estableix directament el caràcter de font del dret de la jurisprudència del TC,
però sí que es deriva de:

- Del concepte normatiu de Constitució de l'article 9.1. CE: la supremacia de la

Constitució implica que el TC, al poder anul·lar les lleis inconstitucionals, modi ca o
innova l'ordenament jurídic i la resta de principis establerts per la CE.

- De la consideració del TC com a suprem intèrpret de la Constitució (art.1 LOTC): les

seues sentències són vinculants per a tots els poders públics i amb efectes generals.

- La vinculatorietat per als tribunals ordinaris (art.5.1 LOPJ).

31
fl
)

fi
 Dret constitucional
2.2. La posició de la jurisprudència constitucional en el sistema de fonts: el seu rang
normatiu
El Tribunal Constitucional té una funció de creació normativa, ja que la seua
jurisprudència s'integra a l'ordenament jurídic amb el mateix rang que la norma
interpretada. D'aquesta forma, la jurisprudència interpretativa de la CE té el mateix rang
normatiu que la CE i superior a les lleis. Sobre aquesta equiparació han sorgit arguments i
alguns problemes, perquè la Constitució emana del poder constituent, que està per
damunt del TC, però fora dels processos constituents, és el TC qui interpreta la voluntat
del poder constituent. A més, la CE es pot reformar i modi car-se o suprimir el TC, per
tant, les lleis de reforma constitucional estarien per damunt de la jurisprudència
constitucional. I, d'altra banda, el TC està limitat pel text constitucional, encara que és ell
qui interpreta eixe text amb caràcter suprem i vinculant. Pel que fa a les normes
infraconstitucionals, la jurisprudència constitucional té el mateix rang legal que la norma
interpretada (llei o reglament).

La jurisprudència del TC afecta als tribunals ordinaris:

- Té una e càcia correctora. La jurisprudència constitucional corregeix la

jurisprudència ordinària:

• Art.s 161.1 CE: la declaració d'inconstitucionalitat d'una norma jurídica amb

rang de llei, interpretada per la jurisprudència, afectará a aquesta, si bé la
sentència o sentències recaigudes no perdran el valor de cosa jutjada.

• 40.2 LOTC: en tot cas, la jurisprudència dels Tribunals de Justícia recaiguda

sobre Lleis, disposicions o actes enjudiciats pel Tribunal Constitucional haurà
d'entendre's corregida per la doctrina dels altres òrgans constitucionals i està
sotmés sols a la Constitució i a la present Llei Orgànica.

- Valor interpretatiu vinculant. La interpretació de la CE continguda en ella vincula als

jutges i tribunals ordinaris:

• Art.1.1 LOTC: El Tribunal Constitucional, com intèrpret suprem de la

Constitució, és independent dels altres òrgans constitucionals i està sotmés
sols a la Constitució i a la present Llei Orgànica.

• Art.5.1 LOPJ: Els Jutges i Tribunals interpretaran i aplicaran les lleis i els
reglaments segons els preceptes i principis constitucionals, conforme a la
interpretació dels mateixos que resultes de les resolucions dictades pel Tribunal
Constitucionals en tot tipo de processos.

32

fi
fi
Dret constitucional

- La jurisprudència constitucional s'integra en el sistema de fonts de l'article 1.1. del

Codi Civil com a llei (dret escrit).

2.3. La interpretació de les normes constitucionals

Pel que fa als intèrprets de la Constitució, el Tribunal Constitucional és l'intèrpret suprem
de la Constitució, però no l'únic. El poder legislatiu i executiu també interpreten la
Constitució al desenvoluparla a través de les normes que aproven. De la mateixa forma,
que el poder judicial, ja que mitjançant la seua jurisprudència estan fent una interpretació
del text constitucional i de les normes derivades d'ell i que han aprovat el poder executiu
i legislatiu.

Si bé, és cert que la interpretació que el TC de la Constitució és l'única vinculant, al ser el

màxim intèrpret i tindre eixa potestat d'expulsar una llei de l'ordenament jurídic si, segons
el seu parer, no segueix els principis constitucionals.

El Codi Civil recull els mètodoes jurídics d'interpretació que té en compte el Tribunal
Constitucional. Són:

- El literalisme: interpretació gramatical i tècnia legislativa.

- Sistemàtic: coherència amb la resta de l'ordenament.

- Històric: precedents i voluntat constituent,

- Teleològic: nalitat de la norma.

A pesar d'això, aquests mètodes d'interpretació jurídica poden resultar insu cients degut
al caràcter obert i genèric dels preceptes constitucionals. Per això, la doctrina
constitucional sempre ha estat buscant nous criteris argumentals especí cs i adequats
per a la interpretació de la Constitució. Hesse va desenvolupar uns principis
d'interpretació constitucional:

- Principi d'unitat de la Constitució. El text constitucional és entés com un tot, un

sistema amb una unitat de signi cat en el que cada norma ha de ser interpretada en
relació amb les altres. Així, la interpretació de un precepte constitucional no deu entrar
en contradicció amb cap altre.

33
fi
fi

fi
fi
 Dret constitucional
- Principi d'harmonització o concordança pràctica. Segons aquest principi quan dos
o més preceptes constitucionals entren en con icte en la resolució d'un cas concret,
deu evitar-se que l'aplicació excloent d'u prejudique a l'altre.

- Principi de correcció funcional.

- L'e càcia integradora.

2.4. Els efectes de la jurisprudència constitucional

Cal distingir entre:

- La fallada, amb valor normatiu i força de llei. En les sentències declaratòries

d'inconstitucionalitat, el Tribunal Constitucional exerceix de legislador negatiu, ja que
expulsa la llei de l'ordenament jurídic, té un efecte anul·latori similar a la derogació. En
les sentències interpretatives, que rebutgen l'inconstitucionalitat de la llei si s'interpreta
com a rma el TC, fa la funció de legislador positiu que determina la interpretació de la
llei, excloent altre possibles interpretacions.

- Fonaments jurídics. Tenen un valor interpretatiu vinculant amb efectes erga omnes en
tots els casos.

3. EL BLOC DE CONSTITUCIONALITA
Els origens d'aquest concepte el trobem en la STC 10/1982 i és de nit com "el conjunt
d'instruments normatius que, juntament amb la Constitució i com a complement d'ella,
s'aplica per a determinar la constitucionalitat. Conjunt de normes jurídiques que, amb la
Constitució, el Tribunal Constitucional tenen en compte com paràmetre per a determinar
la constitucionalitat o inconstitucionallitat d'altres.

Són normes que, tot i no formar part de la Constitució, permeten el desenvolupament i la

translació dels mandats constitucionals en la conformació de l'Estat i de l'Ordenament
Jurídic. A més, la seua vulneració dona lloc a la inconstitucionalitat de la llei vulneradora.

Segons els casos, formen el Bloc de Constitucionalitat:

- La Constitució.

- La interpreetació constitucional xada pel TC.

- Els Estatus d'Autonomia i la Llei Orgànica

34
fi
fi
fi
T

fl

fi
Dret constitucional

TEMA 8. FONTS DEL DRET (III) TRACTATS INTERNACIONALS I

DRET DE LA UNIÓ EUROPEA. INTEGRACIÓ I RELACIONS AMB
L'ORDENAMENT JURÍDIC ESPANYOL (FONTS DEL DRET

1. TRACTATS INTERNACIONAL
Als segles XX i XXI s'ha intensi cat la dimensió internacional, és a dir, s'ha anat derivant
cap a un món totalment globalitzat, on s'estableixen relacions entre qualsevol part del
globus terraqüi. En conseqüència, això ha portat un increment de l'activitat convencional,
parlem dels tractats internacional.

Els tractats internacionals són una font del Dret que consisteix en un acord celebrat per
escrit entre Espanya, en aquest cas, i un altre o altres subjectes de Dret Internacional, i
regit pel Dret Internacional. D'altra banda, eixe procés de globalització ha derivat en
l'aparició d'organitzacions internacionals (com per exemple la Unió Europea) que suposa
la unió de diferents Estats a l'hora de seguir un determinat camí en certes matèries, una
situació que també crea dret per a eixos territoris que integren eixes organitzacions. Això
ha provocat que hi haja una revisió de la teoria de la sobirania, és a dir, què passa amb el
poder d'un Estat front a un altre, quan es perteneix a una mateixa comunitat o
organització internacional. A més, aquests acords que es subscriuen dona lloc a
l'existència de dos ordenaments jurídics: el nacional, el propi de cada país, i
l'internacional, el que deriva dels tractats.

El dret internacional té una doble naturalesa: internacional i interna. Naturalesa

internacional, donat que el dret internacional es crea per subjectes de dret internacional
que acorden rmar, subscriure un determinat acord. La producció d'una norma
internacional serà fet per subjectes de dret internacional. Quan Espanya s'adhereix amb
un altre subjecte de dret internacional estarà actuant com a subjecte de dret
internacional. Des del punt de vista inter, els tractats internacionals són font del dret
intern, és a dir, van a tindre e càcia en l'ordenament espanyol una vegada siguen
pubicats, entreng en vigor i vinculen a tots els poder públics; i són invocables front als
operadors jurídics i l'administració.

Els tractats internacionals estan regulats constitucionalment en els articles 93-96 CE, en
els que s'estableix una llista de matèries que a banda de la intervenció inicial del govern
35
fi
fi
fi
S

Dret constitucional
per a integrar-se en una organització internacional, en les que la intervenció del poder
legislatiu també serà necessària per a portar endavant l'adhesió al tractat internacional.
Tot això, sense perjudici de l'article 10.2 CE i és que com Espanya va signar la declaració
de drets de la ONU, els tractats internacionals s'han de fer d'acord a allò dit per l'ONU.
La interpretació dels drets internacionals es farà d'aocrd a la delcaració dels drets
humans de l'ONU.

També cal destacar la Llei 25/2014, de 27 de novembre, de Tractats i altres Acords

Internacionals, que regula per primera vegada en España la matèria racionalitzant i
expressant legalment algunes qüestions de importància. Quant a la regulació
internacional, d'aquesta s'encarrega la Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats de
1969, regula quines són les regles del joc que van a regir les relacions en l'àmbit
internacional.

1.1. Tipus de tractats segons la Constitució i la funció de les Corts

Des de la perspectiva de la Constitució poden distingir-se diferents tipus de tractats en
funció de la rellevància dels seus continguts i la consegüent participació de les Corts i el
Govern. L'article 149.1.3 CE atribueix a l'Estat la competència exclusiva sobre les
relacions internacionals i l'article 97 CE atorga al Govern la direcció de la política exterior.
Per tant, és el Govern qui té la iniciativa i la responsabilitat respecte de la participació
d'Espanya en un tractat, així com de determinar, previ dictament del Consell d'Estat, de
quin tipus de tractat es tracta.

- Els tractats de la màxima rellevància constitucional són els que estan regulats per
l'article 93 CE i són aquells en els que s'atribueix a una organització o institució
internacional l'exercici de competència derivades de la Constitució. L'autorització per a
la celebració d'aquestos tractats s'ha de fer a través de Llei Orgànica, amb la
consegüent majoria absoluta necessària de les Corts perquè es celebre el tractat. La
iniciativa d'aquesta llei orgànica sols és del Govern, donat que es qui proposa
l'aprovació del tractat. Li correspon a les Corts Generals o al Govern la garantia del
compliment d'aquestos tractats i de els resolucions emanades dels organisme
internacionals titular de la cesió que ha fet Espanya. Va ser redactat pensant en què
Espanya volguera integrar-se en la Comunitat Econòmica Europa, tal i com va passar

36

Dret constitucional
l'any 1985 (Llei Orgànica, de 2 d'agost, d'Autorització per a l'Adhesió d'Espanya a les
Comunitat Europees.

- Els tractats de l'article 94.1. CE. Inclou: tractats de caràcter polític, tractats o
convenis de caràcter militar, tractats o convenis que afecten a la integritat territorial de
l'Estat (modi cació de fronteres), tractats que afecten els drets i deures fonamentals
del Títol I, tractats o convenis que impliquen obligacons nanceres per a l'Hisenda
Pública (aranzels, impostos), i tractats o convenis que suposen modi cacions o
derogació d'alguna llei o exigisquen mesures legislatives per a la seua execució.
Perquè Espanya assumisca el tractat i que el dret derivat d'eixe tractat s'integre a
l'ordenament jurídic intern és necessària l'autorització prèvia de les Corts Generals,
primer del Congrés dels Diputat i després del Senat, i sols pot ser donada pel Ple i no
per Comissió. Per a això, el Govern remiteix la sol·licitud d'autorització amb el text de
l'acord internacional. L'autorització no té forma de llei, encara que es tramita de forma
pareguda amb algunes particularitats. En cap cas cap modi cació alguna al text del
tractat. Sí que és possible la denegació o ajornament de l'autortizació sol·licitada, que
es formulen com esmenes a la totalitat. Si hi ha discrepàncies entre el Congrés i el
Senat, ha de ser resolt per una Comissió mixta. Una vegada es concedeix
l'autorització, aquesta es comunica al Govern perquè procedisca a la rati cació.

- Els tractats de l'article 94.2 CE. En el cas que no siga cap tractat que s'incloga dins
dels dos articles anteriors, la Constitució disposa que el Govern rati cara el tractat i,
immediatament després, el Congrés i el Senat seran informats.

1.2. La incorporació dels tractats internacionals al Dret intern

Les fases de gestació d'un tractat són: la negociació del text pel Govern, l'adopció i
acord d'un text de nitiu, la rma dels representants i la rati cació o manifestació del
consentiment de l'Estat.

Els tractats constitueixen una font del Dret espanyol, en raó de l'article 96.1 CE. La
Constitució exigeix tant la celebració vàlida com la publicació íntegra, en el nostre cas en
BOE. D'aquesta manera, un tractat pot estar vàlidament celebrat i amb tota la seua força
obligatòria, però no estar publicat en Espanya, així que faltaria la condició d'aplicabilitat.

37
fi
fi
fi
fi

fi
fi
fi
fi
fi
 Dret constitucional
1.3. La posició dels tractats internacional en el sistema de fonts

En relació amb la Constitució, aquesta té una supremacia indiscutible respecte dels

tractats internacionals. Per tant, el dret internacional ha de ser conforme a la pròpia
constitució perquè és el paràmetre de validesa i està subjecte al control de
constitucionalitat front al Tribunal Constitucional. Aquest control de constitucionalitat
produir-se prèviament a la celebració i obligatorietat internacional del tractat, quan es
dona a conéixer el text de nitiu. Així ho disposa l'article 95 CE. A banda del control previ
dels tractats, també cap el control una vegada ja han sigut rati cats i en vigor a través del
recurs o qüestió d'inconstitucionalitat. En un hipotètica declaració d'inconstitucionalitat
sobrevinguda respecte d'un tractat ja en vigor, suposaria la seua nul·litat interna i
l'expulsió de l'ordenament jurídic espanyol.

En relació amb la llei, els tractats internacionals vinculen a tots als poders públics i els
ciutadans de la mateixa manera que les normes amb rang de llei. Tenen efecte directe i
els ciutadans poden invocar eixos tractats internacional per a defendre els seus
interessos. Ara bé, quina és la relació entre els tractats i la llei?

Tal i com s'extrau de l'articl 96.1 CE, els tractats internacional tenen força passiva front a
la llei, ja que no poden ser derogats o modi cats per les lleis espanyoles que siguen
aprovades posteriorment. D'altra banda, aquells tractats que exigeixen prèvia autorització
de les Corts tenen força activa front a la llei, és a dir, poden modi car o derogar una llei
prèvia que contradiga allò que disposa. Per tant, els tractats tenen prevalència front a la
llei i desplacen al dret intern preexistent. Quan el contingut d'un tractat internacional
sobre alguna matèria pot col·lisionar amb una llei de la mateixa matèria i no es sap quin
dels dos s'haurà d'aplicar, el dret internacional té u caràcter prevalent sobre el dret intern.
De manera que la llei que servia per a resoldre una determinada questió quedarà
desplaçada i el dret internacional serà el prevalent per a la resolució.

Però, pel contrari, els tractats que no necessiten una autorització de les Corts per a ser
rati cat, no tenen força activa front a la llei. D'aquesta forma, si aquestos tractats
contradiren allò que disposa la llei serien nuls.

Vist açò, es podria parlar de superioritat jeràrquica?. Doncs no, seria una qüestió de
prevalència del tractats respecte la llei.

38
fi
fi
fi
fi

fi
 Dret constitucional

2. EL DRET DE LA UNIÓ EUROPE

El dret de la Unió Europea conforma un ordenament jurídic propi, independent dels
ordenaments jurídics dels Estats membres que integren la Unió Europea, que es genera a
partir de les seues pròpies normes de producció. Tanmateix, el dret de la UE tindrà efecte
directe i serà exigible pels ciutadans front els poder públics i els òrgans judicials.

Les fonts normatives de la Unió Europea són tres:

2.1. El dret comunitari primari o originari

Està format pels tractats internacionals constitutius o fundacionals i totes les seues
modi cacions, és a dir, en ells es creen les institucions que creen dret vinculant a tots els
Estats membres de la Unió Europea. Actualment, el dret primari está essencialment
condensat en el Tractat de la Unió Europea i el Tractat de Lisboa de 13 de desembre de
2007. Són també dret primari els Tractats modi catius de la Unió Europea, els Tractats
complementaris que aporten modi cacions sectorials als Tractats fundacionals (Tractat
de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer), i tots els Tractats d'adhesió dels diferents
països a la UE.

La Unió Europea se la podria de nir com un objecte polític no identi cat, ja que no és una
simple unió de diferents Estats, sinó que és una organització supranacional única en el
món. Per això, el dret primari se'l podria considerar com una espècie de dret
Constitucional, encara que la Unió Europea no tinga una Constitució.

Pel que fa al dret constitucional, aquests tractats han sigut rati cats seguint el
procediment establert en l'article 93 CE, és a dir, a través d'una Llei Orgànica i la
posterior publicació en el BOE i integració a l'ordenament jurídic espanyol.

2.2. El dret comunitari derivat

És el dret de la Unió Europea que es produeix seguint les normes de producció jurídica
determinades pel dret originari, és a dir, són les normes generades pel poder normatiu de
les institucions comunitàries (el Consell d'Europa, la Comissió Europea i el Parlament). El
dret derivat es publica o cialment en el Diari O cial de la Unió Europea (DOUE) i entra en
vigor en la data que determinen els actes o, en el seu defecte, als 20 dies de la seua

39
fi
fi

fi
fi

fi
fi
fi
fi
 Dret constitucional
publicació. Entre els diferents tipus de normes del dret derivat no hi ha una relació de
jerarquia.

El dret derivat inclou dos tipus d'actes: aquells amb força normativa i vinculanet, com són
el reglament, la directiva i la decisió; i aquells actes sense força normativa i, per tant, no
vinculants, com són el dictamen, les recomanacions i les comunicacions.

Dins del dret comunitari derivat s'inclouen:

1. Els reglaments de la Unió Europea. Es tracta d'una norma d'abas general,

obligatoris en tots els seues elements i directament aplicables en els Estats membres,
és a dir, no és necessari que hi haja un acte de transposició a l'ordenament jurídic
intern perquè eixe reglament siga vàlid. Així, no cal que l'ordenament jurídic del país
es dote d'una llei que regule el contingut del reglament comunitari, ja que ell mateix
actúa com a dret supletori en el cas que el dret intern no tinga una norma que integre
eixa disposició europea. Tenen primacia sobre el Dret intern. Obliguen tant als Estats
membres com als seus ciutadans.

2. Les directives. Són normes vinculants que, a diferència dels reglaments, sí que
necssiten un acte de transposició per cada Estat membre, l'objectiu de els quals és
l'harmonització del dret de la Unió Europea. Ara bé, la vinculatorietat de les directives
és en relació amb els objectius, però no als mitjans utilitzats per cada Estat membre
per al seu compliment. D'aquesta forma, cada Estat, segons el seu sistema
constitucional de fonts i competències elegeix l'instrument adequat de transposició
(llei ordinària, llei orgànica, reglament estatal, etc). La mala transposició o que aquesta
no es faça pot comportar sancions per als Estats membres. La jurisprudència
comunitària ha evolucionat cap al reconeixement excepcional de l'efecte directe de
les directives de la Unió Europea si l'Estat no les transposa al seu ordenament intern
o ho fa mal.

3. Les decisions. Són actes legislatius obligatoris que poden tindre un àmbit d'aplicació
general, com en el cas de la política exterior i de seguretat comuna, i obliguen des de
la seua publicació en el DOUE; o poden anar dirigides a un destinatari concret, com
per exemple una sanció a una empresa, i serien d'obligat compliment des de la seua
noti cació.

40
fi
Dret constitucional
4. Les recomanacions i dictàmens. Aquests no són vinculants per als Estats membres.

2.3. El dret comunitari complementari

S'adopta en coherència amb la resta de l'ordenament de la Unió, especialment amb el
dret originari. Dins del dret comunitari complementari trobem:

- Els actes convencionals. Inclou: tractats subscrits entre Estats membres en

compliment d'una disposició del Dret comunitari, tractats entre Estats membres
l'objecte dels quals estan lligats a l'execució del Dret comunitari; i tractats entre la UE i
Estats tercers.

- Fonts no escrites: la jurisprudència del TJUE, els Principis Generals del Dret
Comunitari i els Costums comunitaris.

2.4. Els principis d'articulació del Dret europeu i el Dret intern

El Dret europeu i el Dret intern es relacion en base a tres principis:

1. El principi d'autonomia. El dret la UE és autònom amb unes normes de validesa

pròpies, d'e càcia directa i vinculant a tots els poders públics i ciutadans, que
s'integra a l'ordenament jurídic espanyol. A més, quan el dret de la UE poguera
col·lisionar amb una altra norma del dret intern, és prevalent el dret de la UE. A pesar
d'això, el Tribunal Constitucional ha a rmat una clàusula de reserva estatal, a mode
de fre d'emergència, front a la primacia europea.

2. El principi de primacia. El dret de la Unió preval o té preferència en l'aplicació sobre

el dret nacional, de la mateixa forma que els tractats. El Dret de la Unió prima i amb
ell tota la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la UE. Una norma, sentència o
acte nacional contrari al Dret europeu en principi no és nul, és a dir, el dret europeu no
deroga, sinó que desplaça al dret intern. Per tant, no es relacionen pel principi de
supremacia o jerarquia. En conseqüència, els jutges tenen l'obligació d'inaplicar el
Dret espanyol si el consideren contrari al Dret de la Unió, incloent la jurisprudència del
TJUE. Aquest principi de primacia és inaplicable a la Constitució, ja que és la norma
suprema.

3. El principi d'efecte directe del dret de la Unió. El dret de la Unió, crea drets
subjectius exercitables. Per això, en raó d'aquest principi, els poders públics i els
jutges nacionals deuen aplicar les normes europees, al temps que qualsevol particular
41
fi

fi

 Dret constitucional
pot sol·licitar al jutge nacional la inaplicació del dret intern que siga contrari al dret de
la Unió aplicable.

L'òrgan garant dels principis de primacia i d'efecte directe és el Tribunal de Justícia de la

UE (TJUE). D'altra banda, el Tribunal Constitucional sols pot exercir un control de
constitucionalitat sobre el dret originari, amb el que a través de l'article 93 CE s'està
produint la cessió de competències establertes en la Cosntitució a una organització
supranacional

Naturalesa del dret de la unió europea respecte al dret espanyol

Intent de Constitució Europea: TC: entrava en con icte en la sobirania de los pròpies
constitucions

Principi supremacia en base al principi de jerarquia: la constitució és la norma suprema i

hi ha

La garantia de l'aplicació del dret de la UE la té el TJUE

CAS PRÀCTIC
Dinàmica tractats internacionals
L’empresa té dubtes sobre la legalitat de la sanció per dos motius:
• a) La llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades personals i
garantia dels drets digitals, que traslladava a l’ordenament jurídic espanyol el
Reglament comunitari, es va aprovar després d’acordar la sanció i si haurà d’aplicar-
se per ser la norma més favorable.
• b) Sobre la incoherència, durant el període en què es va realitzar la conducta
sancionada, entre les disposicions del reglament comunitari i la llei orgànica
15/1999.

Activitats:
1. Contesta els dos dubtes plantejats a l’empresa de manera raonada, tenint en
compte les relacions entre els Reglaments Comunitaris i la legislació interna
espanyola.

42

fl
Dret constitucional
En primer lloc cal dir que els reglaments són disposicions amb caràcter general creades
per les institucions comunitàries i que són d'aplicació directa per a tots els membres de
la Unió Europea; això signi ca que tots els països que formen part de la UE han de
complir allò que diu el reglament i incorporar el contingut al seu ordenament jurídic, ja
que abasta tots els membres de la Unió Europea, i a més és d'aplicació directa. Per tant,
els reglaments vinculen a tots els poders públics i als ciutadans.

Pel que fa als dubtes que té l'empresa sobre la legalitat de la sanció, estan totalment
fonamentats i és que en els reglaments de la Unió Europa no és necessari que hi haja un
acte de transposició interna, és a dir, no cal que l'ordenament jurídic del país es dote
d'una llei que regule el contingut del reglament comunitari, ja que ell mateix actúa com a
dret supletori en el cas que el dret intern no tinga una norma que integre eixa disposició
europea. Per tant, la sanció no està justi cada, ja que quan l'empresa va realitzar l'acte
pel qual ha sigut sancionada, el Reglament de la UE, que ho permet, ja estava aprovat i la
seua efectivitat era total, donat que no era necessari aprovar la Llei Orgànica.

D'altra banda, un dels principis que articula la relació entre el dret comunitari i el dret
intern és el de primacia que determina que el Dret de la Unió Europea preval sobre el dret
nacional. No es tracta d'una relació de supremacia o jerarquia, sinó que allò que fa el Dret
de la Unió és desplaçar al dret nacional. Per tant, una vegada aprovat el Reglament de la
UE, la Llei orgànica 15/1999 va quedar desplaçada i per tant era inaplicable.

TEMA 9. FONTS DEL DRET (IIII) LA LLEI I LES NORMES AMB

FORÇA DE LLEI. EL REGLAMENT (FONTS DEL DRET

43
fi
fi
)

 Dret constitucional

Piràmide de Kelsen:

CE

LLEI

REGLAMENT

La noció de llei fa referència, des d'un perspectiva formal, a tota aquella norma jurídica
que emana del Parlament seguint un determinat procediment. A més, és la norma que
ocupa la posició jeràrquica immediatament inferior a la Constitució.

El concepte de llei ha viscut una evolució al llarg de la història. En un principi, la llei era un
mandat reial. Però amb el naixement de l'Estat liberal aquest concepte es transforma i
naix el concepte clàssic de llei. A través de les primeres revolucions liberals i les primeres
constitucions la llei és converteix en una categoría normativa determinant que esdevindrà
una manifestació de la voluntat general. A més, era l'assemblea la que tenia la facultat de
produir una llei i ja no seria el rei. Una llei general, abstracta, universal per a tota la
població que buscava la igualtat de tots els homes front a la llei.

Els elements que de neixen la llei són: el seu caràcter normatiu, el seu caràcter
democràtic i que suposa una expressió de sobirania, ja que la potestat legislativa la té el
Congrés dels Diputats, els membres del qual han sigut elegits democràticament pels
ciutadans, i per tant és l'òrgan que representa al poble i a la seua voluntat.

1. LA LLEI EN LA CONSTITUCI
En el Preàmbul de la Constitució es re exteix la idea tradicional de la llei com "expressió
de la voluntat general" i la posició preferent que ocupa en el sistema normatiu. La llei té
una legitimitat democràtica directa, ja que emana de l'òrgan que representa al poble
espanyol, les Corts Generals.

1.1. El Parlament com a titular de la potestat legislativa

44

fi
Ó

fl

Dret constitucional
La Constitució estableix quins són els subjectes que tenen la potestat legislativa per a
produir normes. D'aquesta forma, l'article 66.2 CE a rma que la potestat legislativa de
l'Estat s'exerceix per les Corts Generals, però també les assemblees legislatives de les
Comunitats Autònomes (art.152.1CE). Així, es diferencien lleis estatals i lleis
autonòmiques, que tenen acotats camps materials diferents. Aquests dos tipus de lleis
no es relacionen pel principi de jerarquia, sinó pel principi de competència, és a dir, la
potestat que té un òrgan per a poder regulat una determinada matèria.

1.2. El procediment legislatiu

Perquè una llei puga ser aprovada i s'integre dins de l'ordenament jurídic s'ha de seguir
un procediment determinat que es troba regulat per la pròpia Constitució i desenvolupat
pels Reglaments de les Cambres parlamentàries, tant estatals com autonòmiques.
Aquest procediment és important que es seguisca, ja que una norma aprovada amb el
nom de llei per l'òrgan competent i materialment ajustada als principis de la Constitució,
pot ser declarada inconstitucional per vicis que afecten al procediment.

La Constitució estableix diferents procediments en funció de la matèria que s'estiga

legislant, hi haguent un procediment ordinari que condueix a l'elaboració d'una llei
ordinària, i d'altra banda, tipus especials de llei subjectes a un procediment d'aprovació
diferenciat (llei orgànica).

TIPUS DE LLEIS

1. PROCEDIMENT LEGISLATIU ORDINARI (LLEIS ORDINÀRIES

Comprén el conjunt d'actes que l'ordenament quali ca com a necessaris en el prcñes de
formació de le llei. Es diferencien tres fases:

1.1. La iniciativa legislativa

Més que una fase, és la condició preliminar que s'ha de donar perquè s'active el
procediment legislatiu. En aquest moment, els subjectes habilitats proposen un text per a
la seua tramitació com a llei. L'article 87 CE atribueix en exclusiva la facultat d'iniciar el
procediment a:

- Al Govern. La iniciativa governamental. És la forma més habitual d'iniciar el

procediment legislatiu. Els textos que presenta el Govern s'anomenen projectes de
llei i han de ser aprovats prèviament en una reunió del Consell de Ministres, a més han
45

fi
fi
)

 Dret constitucional
d'anar acompanyats d'una exposició de motius i dels antecedents que motiven eixa
iniciativa. La posició preeminent del Govern fa que la tramitació de les seues propostes
siga directa, és a dir, no hi ha cap tràmit de presa en consideració. A més, té prioritat
front als textos d'iniciativa legislativa presentats des d'altres parts. També és important
mencionar que hi ha determinades matèries, com les presupostàries, que estan
exclusivament reservades a la iniciativa governamental.

- Al Congrés i al Senat. La iniciativa parlamentària. Es materialitza amb la presentació

d'una proposició de llei pels grups parlamentaris o per un nombre determinat de
parlamentaris (15 diputats, 25 senadors). A diferència de la iniciativa governamental, la
seua tramitació deu superar la "presa en consideració" per la cambra respectiva que
consisteix en un debat i un pronunciament del Ple, a favor o en contra, de la proposta.

- A les Comunitats Autònomes. La iniciativa legislativa atribuïda a les Comunitats

Autònomes. Ho poden fer per dos vies: sol·licitar al Govern l'adopció d'un projecte llei
o remetre directament a la Mesa del Congrés una proposició de llei. De la primera
forma, la inciativa autonòmica està subjecta a la decisió del Govern d'acceptar o no la
proposta de les CCAA, mentre que a través de la segona via la iniciativa arriba
directament al Congrés.

- Als ciutadans. La iniciativa legislativa popular (art.87.3 CE). Perquè puga portrar-se
a la Mesa del Congrés és necessari presentar 500.000 rmes acreditades. Després, la
Mesa del Congrés deu realitzar un tràmit d'admissió. La Constitució exclou aquest
tipus d'iniciativa en determinades matèries: drets fonamentals, matèries tributàries, la
presupostària i la reforma constitucional. Per tant, si la iniciativa legislativa popular
prospera, i passa la presa en consideració, i arriba al Ple del Congrés mai podrà ser
aprovada per un procediment de Llei Orgànica.

1.2. La fase constitutiva

Comprén el conjunt de tràmits d'elaboració i discussió, que culmina amb l'aprovació de
la llei en les dos cambres. El procés s'inicia en el Congrés amb la publicació en el Butlletí
O cial del Congrés dels Diputats del projecte o la proposició de llei, l'obertura d'un
termini per a la presentació d'esmenes i l'enviament a la Comissió legislativa
permenanent corresponent. Les esmenes presentades pels diputats o els grups
parlamentaris poden ser a la totalitat del text o a l'articulat (adició, modi cació o
supressió d'un o diversos articles). Finalitzada la fase d'esmenes, es celebra un debat en
el Ple del Congrés sols si s'han presentat esmenes a la totalitat. En cas contrari, la

46
fi

fi
fi
Dret constitucional
comissió competent per raó de la matèria fa un primer examen de la iniciativa i les
esmenes presentades. Una vegada es redacta l'informe es trasllada a la Comissió on es
discuteix i es conclou amb l'adopció d'un Dictament que és objecte de debat i aprovació
en el Ple del Congrés, per majoria simple. Una vegada aprovat el text legislatiu pel
Congrés, passa al Senat.

El curs que segueix el projecte o la proposició de llei en el Senat és el mateix que en el

Congrés, però ha de ser en un termini de dos mesos. El pronunciament de la segona
cambra pot produir-se en tres sentits:

- Aprovació en els mateixos termes del text enviat pel Congrés. Si fora així el text
passaria a la última fase: la sanció i promulgació del Rei.

- Introducció d'esmenes al text que deuen ser aprovades per majoria simple. En aquest
supòsit, la iniciativa retorna al Ple del Congrés amb les esmenes del Senat, acceptant-
les o rebutjar-les per majoria simple.

- El veto, que és com l'esmena a la totalitat. Per a això és necessaria una majoria
absoluta del Senat. El Congrés pot esquivar eixe veto, ja que el text inicial es torna a
votar en el Ple i si aconsegueix majoria absoluta el veto queda alçat. O si passen dos
mesos, sols es necessita majoria simple.

1.3. La fase de perfeccionamient

Esta fase comença en el moment en què el text de la llei ja està de nitivament aprovat i
inclou tres actes de diferent naturalesa (art.91 CE):

- La sanció de la llei. És una mera formalitat del Rei, en la que "aprova" la norma
discutida en el parlament, encara que està desprovista de qualsevol contingut.

- La promulgació. És la proclamació de que la llei ha sigut aprovada per les Corts

Generals i s'exterioritza amb una declaració solemne que formalitza la incorporació de
la llei a l'ordenament jurídic.

- La publicació. És la inserció de la llei en un diari o publicació o cial (el BOE per a les
lleis estatals, el DOGV per a les lleis autonòmiques valencianes), com a manifestació
de l'existència de la llei. Amb això s'està donant compliment al principi de publicitat de
les normes que estableix l'article 9.3 CE, que s'orienta a permetre el coneixement de la
llei per part dels seus destinataris.

El procediment ordinari presenta algunes especialitats. Són:

47

fi
fi
 Dret constitucional
- Llei de comissió. Són lleis ordinàries que s'aproven en la comissió parlamentària
competent, sense haver de passar posteriorment pel Ple. Encara que, és el Ple qui,
anteriorment, delega eixa facultat a la Comissió. Hi ha algunes matèries que són
indelegables a les comissions: reforma constitucional, qüestions internacionals, lleis
orgàniques, lleis de bases, lleis de presupostos.

- Procediment de lectura única. Són textos que no tenen di cultat o sobre els que
existeix un gran consens. Es requereix l'acord del Ple per a aquest procediment.
Aleshores, es realitza un debat de totalitat i després es sotmet el text en el seu conjunt
a votació del Ple.

- Procediment d'urgència: segueix totes les fases del procediment ordinari, encara que
s'acurten els terminis.

1.4. La posició de la llei en l'ordenament jurídic

La llei és la categoria normativa que es situa en el nivell immediatament inferior a la
Constitució i jeràrquicament superior a les altres normes de l'ordenament jurídic. La
relació entra llei i Constitució ve con gurada per la caracterització de la primera com la
font encarregada de desenvolupar els preceptes constitucionals.

La subordinació de la llei a la Constitució implica que la seua validesa està condicionada

per l'existència d'un text normatiu de rang superior, de forma que no pot vulnerar els
requisits formals i materials constitucionalment establerts. En cas contrari, incurriria en
inconstitucionalitat i podria ser anul·lada pel Tribunal Constitucional, l'òrgan encarregat de
controlar que el desenvolupament legislatiu complisca amb els principis constitucionals.

En relació amb la resta de normes jurídiques, y especialment amb el reglament, les lleis
són normes de rang jurídic superior. El concepte de rang de llei signi ca que les lleis
estan supraordenades als reglaments dins de l'escala normativa (jerarquia normativa). El
reglament no pot contradir a la llei. El concepte força de llei indica que una norma
d'aquest caràcter sols pot ser modi cada o derogada per una altra llei. Amb açò, es
distingeix una força activa de llei, que fa referència a la cpacitat de modi car o derogar
normes de rang igual o inferior; i una força passiva de llei, que li confereix resistència a
ser modi cades per normes posteriors de rang inferior que la contradiguen. D'altra
banda, les lleis es relacionen entre elles pel principi de competència o de procediment,
que impedeix que una norma amb rang i força de llei siga modi cada per una altra norma

48
fi
fi
fi

fi
fi
fi
fi
Dret constitucional
amb el mateix rang si no és a més comptent per a fer-ho. Per exemple: una llei ordinària
mai podrà modi car o derogar una llei orgànica.

Són lleis ordinàries:

- La Llei de Pressupostos (134 CE). Tenen un procediment especí ca per a la seua

aprovació, que es realitza a través d'un procediment de llei ordinària. La iniciativa
legislativa per a aquesta llei sols li correspon al Govern i és el Parlament el que
l'aprovarà o la rebutjarà.

- Llei de bases (82 CE). Són lleis de caràcter ordinari que van a permetre que el
Parlament li delegue al Govern la potestat de legislar.

- Llei de delegació (82 CE).

- Llei marc (150.1 CE). Són lleis ordinàries en l'àmbit de les relacions entre l'Estat i les
CCAA. Busquen harmo

- Llei d'harmonització (150.3 CE).

1.5. El privilegi jurisdiccional de la llei

Una de les conseqüències de la posició de la llei directament inferior al text constitucional
es que el control dels productes normatius de les Corts Generals i dels parlaments
autonòmics li correspon a un òrgan especialitzat, el Tribunal Constitucional, que té
atribuida la potestat per a enjudiciar les lleis i normes amb rang de llei i d'expulsar-les de
l'ordenament jurídics quan contradigues els mandats constitucionals. La resta d'òrgans
jurisdiccionals no poden inaplicar ni anul·lar les lleis, ja que es troben supeditats a la llei.
L'únic tipus de control sobre les lleis que poden exercir jutges i tribunals és a través del
plantejament d'una qüestió d'inconstitucionalitat.

La Constitució no posa uns límits als àmbits materials que poden ser regulats a través de
llei, ja que no contempla una reserva reglamentària. D'aquesta forma, la llei pot regular
qualsevol matèria. No obstant, en el text constitucional sí que apareixen diferents
preceptes que exigeixen que algunes matèries per a poder ser regulades a través de llei,
han de seguir un procediment diferent a l'ordinari. És allò que s'estableix en l'article 81.1
CE.

2. LLEI ORGÀNICA

49
fi

fi
 Dret constitucional
És un tipus de llei que inclou unes matèries en les que són necessàries que es mantinga
un cert consens. Sols poden ser elaborades per les Corts Generals, excloent els
parlaments autonòmics. Les matèries reservades a aquest tipus de llei deuen sotmetre's
a les especialitats procedimentals que la Constitució recull.

L'article 81 CE caracteritza aquest tipus de llei en base a dos elements: un material i un

altre formal.

2.1. Àmbit material

L'article 81.1 CE sotmet a reserva de llei orgànica una sèrie de matèries:

- El desenvolupament dels dret fonamentals i les llibertats públiques. El Tribunal

Constitucional ha assenyalat que únicament els drets compresos en la Secció Primera
del Capítol Segon del Títol Promer (arts.15 a 29 CE) deuen ser objecte de
desenvolupament per llei orgànica.

- El règim electoral general que comprén les normes electorals vàlides per a la
generalitat de les institucions representatives de l'Estat i totes aquelles eleccions que
tinguen un abast territorial general i que es celebren simultàneament en tot el territori
de l'Estat. No s'inclouen els règims electorals prevists en els Estatuts per a les
eleccions al parlament autonòmic ni la designació dels senadors autonòmics.

- L'aprovació i reforma dels Estatuts d'Autonomia.

- Altres matèries previstes en la Constitució: en relació amb la Corona (art. 57.5), el
Defensor del Poble, el Poder Judicial (art.122) o el Tribunal Constitucional (art.165).

Això suposa que les matèries indicades sols poden ser regulades per llei orgànica i, al
mateix temps, la llei orgànica sols pot regular eixes matèries concretes.

Un dels problemes que planteja la xació dels límits materials de la llei orgànica es
refereix a les denominades matèries connexes, és a dir, aquelles matèries que sense
estar dins de l'àmbit de reserva a la llei orgànica guarden una connexió més o menys
directa amb el contingut de la mateixa. Per això, el TC ha admés que aquestes matèries
es puguen incorporar en una llei orgànica sempre que constituisquen un complement per
a la seua millor comprensió. Quan es done aquesta situació, serà el legislador el que
haurà d'indicar el caràcter ordinari dels preceptes concrets a través d'unes disposicions
nals o adicionals que ho especi quen. Per tant, degut a la naturalesa ordinària d'aquests

50
fi

fi
fi
Dret constitucional
preceptes, en un futur, podran ser modi cats a través de llei ordinària. En el cas que el
legislador no ho establisca, aquestes matèries quedarien subjectes al règim de
congelació de rang, és a dir, en un futur sols podrien ser modi cades per una altra llei
orgànica.

2.2. Element formal

L'aprovació d'una llei orgànica requereix una majoria absoluta del Congrés dels Diputats
(la mitada dels diputats més ú, és a dir, 176 diputats) en votació nal sobre el conjunt del
text. Pel que fa a la tramitació en el Senat segueix el mateix procediment que la legislació
ordinària. Si el Senat introduira esmenes, el text tornaria al Congrés, on haurien de ser
aprovades o rebutjades per majoria simple. En el cas que les esmenes foren aprovades,
el conjunt del text hauria de tornar a votar-se per majoria absoluta. Mentre que si les
esmenes del Senat foren rebutjades, quedaria rati cat el text aprovat anteriorment pel
Congrés.

D'altra banda, la Constitució impedeix que les lleis orgàniques puguen ser aprovades en
Comissió, que les matèries que deuen regular siguen objecte de delegació legislativa ni
que una iniciativa legislativa popular puga donar lloc a una llei orgànica.

Són lleis orgàniques:

- Les lleis que aproven els Estatuts d'autonomia (81 CE)

- Lleis de transferència/delegació (150.2 CE)

- L'autorització de certs tractats internacionals (93 CE)

2.3. La posició de la llei orgànica en l'ordenament jurídic

Pel que fa a les lleis orgàniques, passa el mateix que amb les ordinàries: estan sotmeses
a la Constitució i, per tant, és possible establir un control de constitucionalitat de la
mateixa. En relació amb la relació amb les altres normes: es relaciona pel principi de
jerarquia amb els reglaments, ja que aquests es troben en una posició inferior, mentre
que amb les lleis ordinàries s'articula pel principi de competència o procediment. Les
relacions pel principi de competència entre llei orgànica i llei ordinària suposen que la llei
orgànica té una força passiva front a qualsevol modi cació que es puga intentar fer a
través d'una llei ordinària, és a dir, una llei orgànica sempre podrà ser modi cada o
deroga per una altra llei orgànica.

51

fi
fi
fi

fi
fi
fi
 Dret constitucional

3. LLEIS AUTONÒMIQUE
3.1. Fonamentació constitucional

• Art. 66.2 a sensu contrario

• Arts. 148-149, que contempla certes competències de contingut clarament legislatiu.

També recull que les competències exclusives de l’Estat, però que l’execució d’una
part d’eixa competència pot ser atribuida a una comunitat autònoma.

• Art. 150, que permet la delegació de competències de caràcter legislatiu

• Art. 152.1, preveu una Assemblea legislativa.

• Art. 153.a), el TC té atribuïda la revisió de disposicions autonòmiques amb força de

llei. El control de constitucionalitat de les normes legislatives autonòmiques el fa el
TC.

3.2. Naturalesa i abast

• Força passiva de naturalesa competencial: no poden ser modi cades per una norma
ordinària estatal, sinó que seran. Noes pot modi car l’estatut que és una llei orgànica a
través d’una altra llei orgànica, si no que s’ha de fer a través d’un nou estatut. Donat
que hauran de ser modi cades per normes d ela mateixa naturales, normes que per la
mateixa matèria i el mateix òrgan cree una nova norma.

• Font primària de l’ordenament autonòmic. L’Estatut té una força passiva a ser modi cat
per una norma que no tinga la mateixa força, ha de ser a través d’una llei orgànica.

• Col·laboració entre la llei estatal i l’autonòmica.Principi de competència. L’art.149, en

les competències exclusives de l’estat, diu que aquelles competències que no tinguen
atribuides les ccaa serà les que l’estat s’encarregue de regular. L’estat no regularà
qüestions pròpies de la comunitat autònoma. És una relació de competència,
cadascuna té les seues competències.

3.3. Límits
• Abast territorial limitat a la Comunitat autònoma

52

fi
S

fi
fi
fi
 Dret constitucional
• Abast material limitat a les competències assumides per l’Estatut: necessària habilitació
estatutària. Tot allò que no està en l’estatut no pot ser regulat per la Comunitat
Autònoma.

• Subordinació jeràrquica a la Constitució i a l’Estatut d’autonomia.

• Resistència passiva de la resta de normes tret de la Constitució, Estatut i tractats

internacionals. L’Estatut, a l’igual que la constitució és rígid, per això pot ser modi cat
tal i com s’estableix en el propi estatut.

• Clàusula de supletorietat de l’article 149.3 CE.

3.4. Control

• Monopoli del Tribunal Constitucional (art. 153.a) CE): Les lleis de la C.Valenciana, als
ciutadans ens vinculen de la mateixa forma que les lleis estatals perquè no hi ha principi
de jerarquia sinó de competència

• Recurs d’inconstitucionalitat (153 i 161 CE)

• Qüestió d’inconstitucionalitat (163 CE).

• Con icte de competències (161 CE)

LES NORMES DEL GOVERN

Encara que la potestat legislativa resideix en el Parlament, és cert que el centre de la vida
política s'ha anat traslladant de les Corts al Govern, que és qui ha de donar resposta a les
necessitats de la població i, per això, també ha de tindre capacitat per a poder fer
normes amb rang de llei. Per tant, la relació entre el poder legislatiu i l'executiu és una
relació de col·laboració. En el nostre sistema actual, és el govern qui majoritàriament és
qui té la iniciativa per a iniciar projectes legislatius i també tindrà la possibilitat de crear,
regular, de forma més àgil normes amb rang i força de llei. Són el decret llei i el decret
legislatiu.

4. DECRET LLEI
La Constitució recull aquesta gura normativa en l'article 86 i a rma que aquesta
disposició legislativa provisional que emana del Govern pot ser utilitzada en "supòsits
d'extraordinària i urgent necessitat", que requereix la col·laboració del Congrés dels
Diputats per a obtindre una vigència inde nida en l'ordenament jurídic.

El decrei llei és una disposició normativa que emana del Govern de manera directa, és a
dir, no necessita autorització o habilitació del Parlament. Una vegada el Govern redacta el

53
fl

fi
fi
fi
fi
Dret constitucional
decret llei, el text passa al Congrés dels Diputats, on sotmet a votació i validació en un
termini no superior als 30 dies. Si el decret llei és aprovat pel congrés, eixa norma
redactada pel Govern ja s'introdueix en l'ordenament jurídic.

El supòsit que habilitat la utilització d'esta gura normativa és: l'extraordinària

necessitat, que es refereix que deu tractar-se d'una situació inusual, infreqüent,
difícilment previsible i de importància; i la urgent necessitat, que atén a una situació que
requereix l'adopció d'unes mesures d'efecte immediat, que no es pot deixar per a més
avant per a no produir una lesió dels interessos públics i que, per tant, no es pot esperar
a ser aprovada a través d'un procediment ordinari.

4.1. Límits materials del Decret llei

L'article 86 CE tambés estableix uns límits materials per als Decrets llei, que encara que
s'assemblen a les reserves materials de llei orgànica de l'article 81, presenta algunes
diferències:

- L'ordenament de les institucions bàsiques de l'Estat, tant les de l'Estat central com
aquelles que organitzen l'Estat territorialment (ajuntaments, diputacions, institucions
insulars, etc).

- Els drets i deures dels ciutadans recollits en el Títol I de la Constitució.

- El règim de les Comunitats Autònomes. La Constitució reserva molts supòsits a

tipus especí cs de llei la con guració dels diferents aspectes del sistem autonòmic, la
regulació dels quals es troba vetada al decret llei.

- El dret electoral general. El decret llei té vetat regular totes les consultes electorals
d'àmbit territorial general.

4.2. La intervenció del Parlament

El decret llei entra en vigor el mateix dia de la seua publicació i a partir d'eixe moment es
una norma amb rang de llei que produeix efectes jurídics. Però tal i com indica la
Constitució, ho fa de forma provisional, perquè necessita un pronunciament del Congrés
dels Diputats, en un termini de trenta dies, sobre l'acceptació o no del decret llei. Aquesta
intervenció del Congrés s'anomena convalidació. En cas de ser negativa, el decret llei
perd la seua vigència i deixa de tindre efectes jurídics. Mentre que si la convalidació és
positiva, el decret llei deixa de tindre naturalesa jurídica provisional i passa a integrar-se
de forma inde nida a l'ordenament jurídic.

54
fi
fi
fi

fi
 Dret constitucional

Un membre del Govern exposa en el Ple del Congrés els motius i les circumstàncies que
han donat lloc a l'adopció de la norma i a continuació es procedeix a la votació. És
important destacar que el Parlament no pot introduir esmenes en els decrets llei, si es
segueix aquest procediment.

En canvi, durant eixe termini de 30 dies, el decret llei pot tramitar-se com a projecte de
llei pel procediment d'urgència, en el cas que algun grup parlamentari ho sol·licite.
D'aquesta forma, el decret llei es converteix en llei, es portaria a les Corts Generals i sí
que es podrien presentar esmenes.

4.3. El control jurisdiccional

El Reial Decret llei que dóna forma a eixe text, redactat pel Govern i convalidat pel
Congrés, s'introdueix a l'ordenament jurídic amb rang i força de llei. Per tant, de la
mateixa forma que les lleis ordinàries i les lleis orgàniques, els decrets lleis es troben
supeditats a la Constitució i seran objecte de control per al Tribunal Constitucional.

5. DECRET LEGISLATI
Els decrets legislatius (article 82 CE) són normes que també emanen del Govern, però
prèvia delegació parlamentària conferida a través d'una llei. Allò que fa el Parlament es
delegar en el Govern l'exercici de la potestat legislativa. Per tant, el camí que segueix el
decret legislatiu és el contrari del decret llei, és a dir, primer és el Congrés qui habilitat al
Govern perquè legisle sobre una matèria concret.

La llei que atorga l'habilitació al Govern per a dictar normes amb rang de llei es denomina
llei de delegació (art.s 82.6 i 84 CE) i la norma que redacta i publica el Govern, fruit
d'eixa delegació, rep el nom de decret Legislatiu (art.85 CE), que és una font pròpia i
especí ca dotada del rang, força i valor propi de les lleis.

Una vegada aconseguit eixe "permís" el Govern ja pot redactar la norma que
posteriorment es convertirà en un Reial Decret Legislatiu.

5.1. Diverses modalitats de delegació

La Constitució preveu dos tipus de lleis de delegació:

55
fi
U

Dret constitucional

- Lleis de bases per a l'elaboració de textos articulats. La delegació legislativa deu

atorgar-se mitjançant aquesta llei quan l'objecte siga la formació de textos articulats en
una matèria determinada (82.4 CE), és a dir, que el Govern elabore una nova normativa
respecte d'una determinada matèria. La llei de bases regula la matèries a nivell de
principis o directrius, mentre que l'articulació concreta se li encomana al Govern.

- Lleis ordinàries de refundició de textos. Aquesta llei atorga la potesta legislativa

quan l'objecte de l'acció del Govern és harmonitzar una normativa legal dispersa ja
existent, refonent una diversitat de textos legals en únic text legal. El text refós
s'aprova com decret legislatiu i substitueix a les normes refoses. Per això, l'article 82.5
CE especí ca que la llei de delegació deu indicar amb exactitut l'àmbit normatiu
objecte de delegació, és a dir, les norems que deuen ser refoses.

5.2. Límits i requisits constitucionals de la delegació legislativa

• La delegació deu ser efectuada per les Corts Generals i exclusivament al Govern, no
podent haver subdelegacions, és a dir, que el Govern a la seua vegada transferisca
aquesta delegació legislativa a altres òrgans.

• Les matèries reservades a llei orgànica queden excloses de la delegació legislativa (art.
82.1 CE) i també aquelles matèries que són desenvolupades per les Corts Generals
com per exemple l'aprovació dels presupostos generals de l'Estat o la conclusió de
tractats internacionals.

• En tercer lloc, la delegació legislativa s'ha d'atorgar mitjançant una llei de bases i deu
ser expresa per a matèria concreta i amb xació del termini del seu exercici (art. 82.3
CE). La delegació deurpa xar-se en un termini, doncs no pot entendre's es concedeix
per un temps inde nit.

• A més, la llei de bases no podrà en cap cas autoritzar la modi cació de la pròpia llei de
bases ni que el Govern puga dictar en el text articulat normes amb caràcter retroactiu.
Per últim, amb aquesta delegació les Corts Generals no estan perdent la seua potestat
legislativa, ja que poden deixar sense efecte la delegació aprovant una llei que així ho
establisca; encara que el Govern pot oposar-se a la tramitació d'eixa llei que contradiu
la delegació legislativa.

56
fi
fi
fi
fi
fi

Dret constitucional
5.3. El control jurisdiccional

• La delegació legislativa es troba sotmesa a diferents instruments de control. En primer

lloc, al control en seu parlamentària: l'article 152 CE ordena al Govern que, quan
haguera fet ús de la delegació legislativa, ho comunique al Congrés incloent en dita
comunicació el text articulat o refós, que serà publicat en el Boletí O cial de les Corts
Generals. També s'estableix que en el Congrés es realitza una revisió dels decrets
legislatius i es poden formular reparos a l'ús de la delegació si es creu que no s'ha
emprat correctament.

• D'altra banda, també hi ha un control jurisdiccional dels Decret Legislatius, ja que si

s'aprecia que hi ha preceptes que incurreixen en excés en eixa delegació i s'ha produit
un ultra vires, no tindran naturalesa de Llei, ja que queden fora de la llei de delegació,
es convertixen en reglament i serà la jurisdicció contenciosa qui determine la seua
aplicació o inaplicació.

• Per últim, trobem el control de constitucionalitat. Una vegada s'aprova el decret

legislatiu del Govern i es publica en el BOE s'incorpora al sistema de fonts com a
norma amb rang i força de llei. Per tant serà el Tribunal Constitucional el que determine
si eixe decret legislatiu s'ajusta als paràmetres constitucionals.

6. EL REGLAMENT
Són disposicions administratives de caràcter general de rang inferior a la llei i que
complementen a aquestes últimes. Són el producte normatiu clàssic i típic que li
correspon al Govern. És una font del dret pròpia del Govern i l'administració, que són els
que tenen la potestat reglamentària. Li correspon al Consell de Ministres aprovar els
reglaments per al desenvolupament i l'execució de les lleis. També es reconeix la potestat
reglamentària als ministres, però limitada únicament en les matèries pròpies del seu
departament.

Pel que fa a la relació amb les altres normes de l'ordenament jurídic, el reglament es
caracteritza per la subordinació jeràrquica respecte de la llei. Ocupa així una posició
subordinada a la llei, norma jeràrquicament superior. Per tant, el Govern exerceix la
potestat reglamentària sota els principis de la Constitució i les lleis. La llei i les normes
amb rang de llei tenen plena força activa front als reglaments, és a dir, una norma amb

57

fi
Dret constitucional
rang de llei pot derogar qualsevol reglament preexistent oposat als seus mandats; i força
pasiva, ja que els reglaments, de rang jeràrquic inferior, no tenen capacitat per a modi car
o derogar una llei.

6.1. Titularitat de la potestat reglamentària

Com ja hem vist, la potestat legislativa la té el Govern central, però no sols aquest òrgan
estatal, també altres: els consells de Govern de les Comunitats Autònomes, òrgans
constitucionals (encara que aquests són reglaments de naturalesa interna, per a regular el
funcionament intern d'estes institucions, com per exemple el reglament del Consell
General del Poder Judicial o del Tribunal Constitucional); i també ens locals (ajuntaments).

6.2. Abast i límits

En el nostre sistema no hi ha reserva reglamentària, és a dir, no hi ha cap matèria que
haja de ser regulada especí cament a través d'un reglament. Però sí que hi ha límits als
reglaments, ja que no poden ser regulades a través d'aquest tipus de norma les matèries
amb reserva de llei orgànica ni les matèries amb reserva de norma amb rang de llei.

6.3. Tipus de reglaments

Es poden classi car atenent a diversos criteris. En primer lloc,

1. Segons l'òrgan titular podem diferenciar entre:

- Decret del President de Govern, Reial Decret acordat en Consell de Ministres i Ordre
Ministerial. Les relacions entre ells s'articulen en base al principi de jerarquia i el de
comptència. L'ordre jeràrquic que es segueix és: 1) disposicions aprovades per real
decret del president del Govern o del Consell de Ministres, i 2) disposicions aprovades
per ordre ministerial.

2. Segons la matèria:

- Reglaments jurídics, que creen una situació jurídica nova que afecta als drets i
llibertats dels ciutadans.

- Reglaments administratius, és aquell que emana d'alguna de les administracions

públiques destinat a regular les relacions entre esta i els ciutadans als que van dirigits
el reglament.

3. Segons la relació amb la llei:

58
fi

fi

fi
Dret constitucional
- Reglaments executius (secundum legem): generats en execució de la llei a la que es
troba directament vinculats. Complementen allò que la llei determina, explica com va a
aplicar-se la norma perquè de vegades la llei queda molt abstracta i no es sap bé com
aplicar determinades qüestions. És freqüent que les llei incloguen una disposició nal
amb la que s'autoritza al Govern a dictar los disposicions necessàries per a l'aplicació
de la llei, és a dir, l'aprovació de reglaments que desenvolupen la llei. Aquesta tècnica
s'anomena clàusula de remissió i la seua nalitat és dellimitar i condicionar la intensitat
de l'actuació del reglament i que no es convertisca en un reglament contra legem que
vaja en contra de la llei, encara que aquest quedaria sense efecte jurídic, ja que la llei
està en una posició jeràrquica superior al reglament.

- Reglaments independents (praeter legem): són els que es dicten per a les matèries
no regulades per les lleis. Per tant, aquests reglaments estaran delimitats per les
reserves de llei, encara que poden aparéixer com a elements col·laborador de les lleis.

6.4. El control jurisdiccional dels reglaments

Tots els jutges que integren el Poder Judicial, amb independència de l'ordre judicial al
que perteneixen, són competents per a controlar les disposicions reglamentàries. Però, la
naturalesa i l'abast d'eixe control de normes infralegals canvia segons les competències
de cada ordre jurisdiccional.

El Tribunal Constitucional no exerceix eixe control jurisdiccional dels reglaments perquè

no tenen força, rang ni valor de llei. Li correspon a la jurisdicció ordinària, contenciosa-
administrativa. D'aquesta forma, la Sala Contenciosa de l'Audiència Nacional és la
competent pel control de les Ordre Ministerials i inferiors), mentre que la Sala III del
Tribunal Suprem s'encarrega dels Reial decrets. La Sala Contenciosa-administrativa dels
Tribunals Superiors de Justícia li correspon el control jurisdiccional dels reglament
autonòmics. A pesar d'això, el TC també té la facultat d'anul·lar directament disposicions
reglamentàries si es produeix un con licte de competència entre Estat i Comunitats
Autònomes.

7. EL COSTUM
Una altra de les fonts del dret és el costum. És la pràctica habitual que té una comunitat
per a actuar o procedir per a resoldre determinades situacions que no estan regulades
mitjançant llei. Aquest està recollit en l'article 1 del Codi Civil:

59

fl
fi
fi
Dret constitucional
Art. 1 del Codi Civil:

1. Las fuentes del ordenamiento jurídico español son la ley, la costumbre y los
principios generales del derecho.

La seua funció és completar les llacunes legals, que deixen sense solució normativa
alguna situació, adaptar les normes a la realitat social i orientar l'aplicació de la norma.

Pel que fa a la tipologia, trobem diferents tipus de costum:

- Contra legem. Regula una matèria de manera diferent a com apareix regulada en la
Llei, és per això inaplicada en la major part de l'Estat. Alguns exemples són: aparcar en
zones prohibides de la xarxa viària, costum bastant estès però penada per la regulació
viària, no pagar impostos que corresponguin a cada individu, participar o organitzar
baralles de gossos, les conegudes com mossegades o suborns als components de les
forces de l'ordre o funcionaris públics.

- Praeter legem o extra legem, que regula una matèria que no ha estat regulada per la
Llei. Per exemple, subministrament per part dels seus progenitors menors d'edat, de
begudes alcohòliques o tabac o abonar els deutes de qualsevol tipus no formals
encara que no estiguin regulades per la llei (en aquest cas, costum favorable).

- Secundum legem, que regula una matèria que ha estat objecte d'una Llei, però
ampliant-la o donant-li una interpretació peculiar. Per exemple, respectar la vida
d'altres persones i no atemptar contra aquesta, l'obligació dels pares de vetllar per la
salut física i mental dels seus lls, no conduir vehicles en estat d'embriaguesa o
percebre un salari correcte i adequat al costum social per fer un treball.

Els requisits perquè una costum siga considerada com a font del dret són: la repetició en
el temps, constant, raonable i uniforme; la convicció d'obligatorietat de la costum, la
derviada del comportament dels poders públics.

8. ELS PRINCIPIS GENERALS DEL DRET

Els principis generals del Dret són una sèrie d'enunciats que informen sobre el
funcionament de les normes legals. La funció dels principis generals del dret és descriure
com funciona el sistema jurídic, tant en els valors que el sustenten com en els aspectes
tècnics. Estan recollits a l'article 9.3 CE: "La Constitució garanteix el principi de legalitat,
60
fi
Dret constitucional
la jerarquia normativa, la publicitat de les normes, la irretroactivitat de les disposicions
sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals, la seguretat jurídica, la
responsabilitat i la interdicció de l'arbitrarietat dels poders públics."

Té una naturalesa de caràcter normatiu, amb valor normatiu, canon de constitucionalitat i

suposa la concreció dels valors superiors de l'Ordenament Jurídic.

Els principis són: la constitucionalitat (9.1. CE), la legalitat, la jerarquia normativa, la

publicitat de les normes, la irretroactivitat, la seguretat jurídica, la interdicció (prohibició
de l'arbitrarietat dels poders públics.

Té una triple funció: ordenadora, integradora i supletòria.

9. LA JURISPRUDÈNCIA

És el conjunt de resolucions dictades pels tribunals, aplicant les normes de l'ordenament

jurídic en l'exercici de la seua potestat jurisdiccional. És una font que complementa
l'ordenament jurídic. Està recollida en l'article 117 CE i el 1.6 del Codi Civil.

A Espanya, tenen capacitat per a sentar jurisprudència el Tribunal Suprem i el Tribunal

Constitucional.

El Codi Civil es refereix a la jurisprudència del Tribunal Suprem: Perquè les seves
decisions adquireixin rang de jurisprudència i tinguin caràcter vinculant, és necessari que
es produisca una reiteració en la doctrina interpretativa de qüestions similars, que
obtinguen solucions semblants, és a dir, que estigui consolidada per mantenir-se
inalterable. Són necessàries dos sentències del TS per sentar jurisprudència i que es
convertisca en vinculant.

Una altra font d'eixa jurisprudència és el Tribunal Constitucional que realitza una
interpretació autèntica de la Constitució, la seua activitat té efectes vinculants, erga
omnes i té una e càcia derogatòria de l'ordenament jurídic, al ser el intèrpret de la norma
màxima (la Constitució).

61
fi
Dret constitucional
Les lleis de presupostos tenen un procediment especí c per a la seua aprovació a través d'una llei
ordinària. És a inicia va del govern i és el parlament qui l'aprove.
Llei de bases són lleis que van a permetre a través de les lleis de caràcter ordinari que el
parlament li done al govern
Llei marc: lleis ordinàries de caràcter estatal que permeten que les CCAA dins del seu àmbit
desenvolupen una
Llei d'harmonització: són lleis en l'àmbit de les relacions entre l'Estat i les CCAA. Busquen
harmonitzar la legislació de les CCAA en atenció a allò que xa el govern
LLEIS ORGÀNIQUES
Lleis de transferència: són lleis de caràcter estatal i impliquen la cessió de competències estatals a
les CCAA. Van completar les matèries, les competències de la C.Valenciana i les Canàries durant el
procés d'autonomia, ja que amb l'Estatut no van poder adquirir-se.
Autorització de cers tractats internacionals: s'han de fer a través de llei orgànica

Les assemblees legisla ves autonòmiques tenen capacitat legisla va igual que le corts generals.

Totes les normes que es produeixen en les ccaa tenen el mateix valora, el mateix rang i força de llei
que les lleis estatals. Però en l'àmbit intern de la comunitat autònoma, l'estatut d'autonomia és
determinat. Ex:

La idea és que la llei la fa el parlament.

62

ti
ti

fi
fi
ti

 Dret constitucional
La costum: és una font del dret que podria fer-se servir per a resoldre una qües ó quan no hi haja
llei que regule una determinada matèria. Està recollida i elevada a font del dret en el codi civil en
l'art.1
Dos sentències del TS perquè es conver squen en llei

Reglaments parlamentaris i de la UE són amb força, valor i rang de llei, mentre que els reglaments
no.

Força de llei. Indica que una norma d'aquest caràcter sols pot ser modi cada o derogada per una
altra llei. Ací també es fa referència a la força ac va, que té la capacitat de derogar o modifcar una
norma anterior; o la força passiva d'una llei, la impossibilitat de que eixa llei siga modi cada o
derogada per una altra norma posterior.

Rang de llei. Es refereix al principi de jerarquia norma va: les lleis estan supraodenades als
reglaments dins de l'escala norma va. Per això, un reglament no pot contradir una llei.
Valor de llei:

63

ti
ti

ti

ti
fi
ti

fi