BLOC 2 – L’ESTAT

2.1. L’Estat com a forma d’organització política

La història ens ha aportat diverses formes d’organització política que s’han anat succeint,
transformant i, tanmateix, entrant en crisis. Actualment, la forma política més estesa al món és
l’Estat. Per caracteritzar l’Estat en relació a altres formes polítiques, resulta necessari analitzar
quatre trets fonamentals:

1.- Delimitació de la política: l’Estat delimita la política com un àmbit diferenciat al de les
relacions de parentesc familiar, les relacions d’àmbit econòmic, les relacions associades a
creences religioses, entre d’altres formes d’interacció social.
Significa això que el model estatal crea i vehicula els seus propis circuits de decisió política al
marge d’altres formes d’interacció socials com les citades.

2.- Institucionalització de la relació política: En la forma política estatal son les regles -o
sigui, l’ordenament jurídic- allò que atorga a uns la capacitat de prendre decisions polítiques i
als altres la obligació d’acatar-les.
Aquesta institucionalització comporta, amb el temps, la professionalització dels agents polítics
(sobretot els funcionaris però també els polítics), que ja no son ni servidors del monarca ni
membres de famílies nobles o eclesiàstics.

3.-Reivindicació en exclusiva de la coacció. Per assegurar-se el compliment de les normes de

regulació social, l’Estat es dota d’un doble monopoli.
Per una banda, la producció del dret. I per altra banda l’administració de la coacció física -
exèrcit, policies, presons- o civil -multes econòmiques i altres sancions-. En aquest doble poder,
l’Estat no admet cap altra alternativa.

4.- Regulació de conflictes dins un territori determinat. La vinculació de l’actuació política

obeeix a un determinat perímetre geogràfic.
La frontera territorial s’alça com la forma a partir de la qual es visualitza la política estatal.
Mentre que en les poliarquies feudals les fronteres eren més difuses i menys precises, avui la
base territorial de la política està perfectament delimitada a partir de marges geogràfics
perfectament traçats.
La definició més acceptada d’Estat ve de la ploma de Max Weber. Weber va definir l’Estat, a la
conferència d’estudiants de la Universitat de Munich pronunciada al 1919 -i editada més tard
amb el títol El político i el científico- com “aquella comunidad humana que, dentro de un
determinado territorio... reclama para sí -con éxito- el monopolio de la violencia física
legítima”. Aquesta definició abraça els tres elements fonamentals que defineixen l’Estat:
comunitat humana, territori i monopoli de la violència.

2.2. Elements constitutius de l’Estat

L’Estat es construeix sobre la base de tres elements constitutius essencials; elements que van en
la línia dels trets fonamentals que caracteritzen l’Estat com a forma d’organització política i que
refermen el concepte d’Estat segons la triada weberiana de comunitat, territori i monopoli de la
violència.
• La població (element humà). No hi ha comunitat política sense comunitat humana. I
aquest element humà de l’Estat ens remet al concepte de ciutadania. El vincle de
ciutadania és el mínim comú denominador que uneix a tots els membres de la
comunitat.
• El territori (element geogràfic). Delimitació precisa, exacte i estable de l’exercici del
poder polític mitjançant fronteres.
• La sobirania (element competencial). En certa mesura és l’element que vincula la
població i el territori a partir de la capacitat de regulació i intervenció de la gestió del
conflicte social.

Aquests son els tres elements que es donen en la majoria de les definicions acadèmiques del
concepte d’Estat. Però no son les úniques. Cal afegir altres elements que, tot i que son
complementaris, ajuden o poden ajudar a bastir el concepte d’Estat. Algunes ja les hem vist al
tractar d’Estat com a forma d’organització política.

• El monopoli de la força legítima. És la concreció coercitiva de l’exercici de la

sobirania. Sense la tinença d’aquest monopoli coactiu l’Estat no podria exercir les
funcions inherents a la seva sobirania i complir i fer complir el marc legal de
convivència.
• El monopoli de la creació del dret. És la concreció jurídica de l’exercici de la
sobirania. Es tracta de la construcció d’un ordenament jurídic encarregat d’ordenar les
conductes de la població perquè siguin conegudes i puguin ser respectades i complertes.
• Despersonalització del poder mitjançant un procés de racionalització de la
burocràcia. És un procés a partir del qual l’individu queda sotmès al dret i s’atorga el
 control del compliment de les lleis a un cos de funcionaris que evitin l’arbitrarietat i
vetllin per la neutralitat objectiva.

2.3. La legitimació de l’Estat

El triomf de l’Estat com a forma d’organització política és, també, el triomf d’una determinada
concepció ideològica capaç d’imposar i justificar una dominació del cos social d’una forma
centralitzada. Si l’Estat respon a un forma concreta d’articulació política és perquè darrera
d’aquesta forma hi ha una visió que ha esdevingut hegemònica i ha estat capaç d’imposar-se per
damunt altres formes o voluntats d’articular políticament l’Estat. En aquest combat de les idees
s’imposaran la influència d’alguns autors capaços de fer valer el seu corpus doctrinal per bastir
el nou poder estatal enfront de l’oposició dels poders feudals o eclesiàstics tradicionals.

A continuació exposarem els autors i les seves referències més clàssiques per oferir una visió
del que han estat els referents intel·lectuals més influents i més citats encara avui:

Nicolau de Maquiavel (1469-1527). O Maquiavel. Florentí. Filòsof de la política, diplomàtic i

escriptor.
 Observa i teoritza sobre les monarquies centralitzades i unitàries com a model òptim de
sistema polític. Maquiavel és un ferm defensor de la figura del Príncep que, al seu parer, ha de
poder concentrar les màximes atribucions i gaudir dels instruments per tal d’exercir el seu
domini. Bàsicament parlava d’un exèrcit armat al seu servei per fer front als adversaris interns i
externs i una capacitat de propaganda a partir de la qual fer arribar la seva autoritat. Els
elements principals que ha de tenir un bon governant son la virtut, la prudència i la força. Una
de les obres cabdals de Maquiavel -i que condensa gran part del seu pensament polític- és El
Príncep.

Jean Bodin (1530-1596). Jurista i filòsof francès. Bodin va elaborar el principi de la sobirania
estatal.
 La comunitat política, defensava, només pot mantenir-se integrada si existeix un poder sobirà
capaç d’exercir un “poder absolut i perpetu”, il·limitat. Només així pot mantenir-se la cohesió
d’una comunitat que, per naturalesa, alimenta antagonismes i diferencies socials i econòmiques.
I aquest poder cohesionador, absolut i sobirà, només el pot exercir una persona i no un grup de
persones. És el Rei, segons Bodin, a qui li correspon exercir de sobirà en el que ha de ser una
monarquia absoluta. Li correspon dictar lleis i desplegar el poder coaccionador; o sigui: era
jutge suprem i legislador. L’obra més rellevant de Jean Bodin és Els sis llibres de la República.
Thomas Hobbes (1588-1679). Filòsof anglès.
 Testimoni directe d’un era molt convulsa que porta a l’enfrontament entre el Rei Carles I -
que vol assegurar el seu poder absolut- i els defensors del parlament -que volen límits al poder
monàrquic. Aqusta època convulsa acaba amb el judici polític i execució del Rei, condueix a
Hobbes a defensar que una comunitat política només té garantida la seva seguretat i la
conservació dels seus membres mitjançant un pacte teòric on els súbdits renunciïn a governar-se
en benefici d’un sobirà absolut. Aquest sobirà ha d’estar dotar de força necessària per imposar
la seva voluntat i garantir la seguretat dels seus súbdits enfront les amenaces. Aquest sobirà
polític amb poders il·limitats és equiparat, per Hobbes, a un “Deu mortal” o Leviatan, el
monstre bíblic de fortalesa mítica. La seva obra més famosa va ser Leviatan.

2.4. L’evolució de l‘Estat

Tota creació humana tendeix a experimentar transformacions a mesura que es produeixen
canvis socials, econòmics i culturals en el seu entorn. L’Estat no és un excepció. L’alteració
dels elements que constituïen l’Estat i, en conseqüència, el definien (vincle entre el poder polític
i l’individu o el monopoli en la creació del dret o l’establiment de les bases de la legitimació
ideològica o la relació amb l’entorn econòmic i social) comporta una successió de tipologies de
formes d’organització política.

En aquest sentit identificarem quatre tipologies -que seran, alhora, quatre etapes- que ens
permetran copsar com l’Estat ha anat evolucionant al llarg del temps. A continuació veurem
aquestes quatre etapes: L’Estat absolut i l’Estat lliberal, que seran es dos grans models d’Estat
que s’identificaran entre els Segles XVI i XIX, i l’Estat monocràtic -l’Estat socialista-soviètic i
l’Estat nazi-feixista- que sorgirà a la primera meitat del Segle XX i, finalment, l’Estat
democràtic-lliberal.

2.4.1. L’Estat absolut (el sobirà no coneix límits)

Malgrat que es coneixen concentracions de poder en diverses formes de monarquies i imperis de
l’Antiguitat (un exemple és l’Imperi Romà), la historiografia fixa l’aparició de l’Estat absolut o
Estat absolutista en l’Edat Moderna (entre els Segles XV i XVIII). L’Edat Moderna és
l’expressió política de la formació social històrica de l’Antic Règim. O Ancien régime, que era
com els revolucionaris francesos es referien, pejorativament, al sistema de govern anterior a la
Revolució francesa (1789-1799): la monarquia absoluta de Lluís XVI.
Per tant, l’inici de l’Estat absolut pot fixar-se en el descobriment d’Amèrica (1592) i el seu final
en la independència dels Estats Units (1776) o en la mateixa Revolució Francesa. La relació
política bàsica en l’Estat absolutista és la que s’estableix entre el sobirà -dotat de la capacitat
política última- i el súbdit -resignat a restar submís a canvi de protecció- i ningú més.

Estat i monarquia (o principat) s’acaben confonent en una mateixa cosa perquè la sobirania de
l’Estat com a forma d’organització política es solapa amb el domini suprem de l’únic titular del
poder: el monarca. L’individu veu limitada la seva capacitat d’actuació en funció dels privilegis
atorgats pel monarca absolut.

La llei és l’expressió de la voluntat del rei com a sobirà i només aquesta voluntat podrà
modificar-la o abolir-la per dictar-ne una de nova. Fruit d’aquesta lògica absolutista, totes les
funcions polítiques -militars, diplomàtiques, fiscals i judicials- estan concentrades en la figura
del monarca. Aquest, puntualment, pot cedir o delegar una o més d’aquestes funcions, però qui
la exerceix en nom del rei no deixa de ser un mer vicari.

Com assenyala Josep Maria Vallès, la fórmula d’actuació en nom del rei encara figura en
moltes monarquies com, per exemple, l’Espanyola on els nomenaments de càrrecs o les
sentències son publicades “en nom del rei”.

La relació de l’Estat absolut amb el seu entorn econòmic es dona mitjançant la concessió de
monopolis, patents i privilegis que tenen com objecte beneficiar a gremis, empreses o elits
financeres. El monarca regula els preus i fixa les retribucions d’alguns sectors de l’activitat
productiva; sobretot dels sectors econòmics que esdevenen estratègics pel bon funcionament de
l’Estat i de les seves finances. El benestar dels súbdits no li correspon a l’Estat, sinó a l’Església
i a les organitzacions del seu entorn (monestirs, universitats, hospitals, orfenats). L’Estat no es
sent interpel·lat per situacions de desigualtat provocades per l’accés als recursos econòmics i
socials bàsics. Si el monarca mostra atenció pels súbdits ho fa com una mostra de caritat i no
com una obligació política.
 2.4.2. L’Estat liberal (el sorgiment del ciutadà)
Com s’ha anticipat, dues revolucions de finals del Segle XVIII son les que marquen el pas de
l’Estat absolut a l’Estat liberal: la nord-americana i la francesa. L’Estat liberal és el sistema
polític del que passarà a anomenar-se Nou Règim o Règim Liberal. Aquest arribarà fins al
període d’entre-guerres (1918-1939), en què entrarà en crisi. La forma d’Estat ja no esdevindrà
un element característic d’aquest nou sistema. Aquesta forma d’Estat podrà ser una monarquia
parlamentària -com fou el cas anglès sorgit de la Revolució Gloriosa de 1688- o una república -
cas de la Revolució francesa- o una monarquia constitucional com la sorgida a Espanya amb la
Constitució de 1812.

El que serà rellevant en l’Estat liberal serà la triple revolució:

• La revolució burgesa, que implicarà el sorgiment d’una nova classe social: la burgesia.
• La revolució industrial, que implicarà el sorgiment d’un nou model de producció: el
capitalisme.
• La revolució liberal, que implicarà el sorgiment d’una nova hegemonia ideològica: el
liberalisme.

Una de les característiques més important del Nou Règim és que davant el poder de l’Estat ja no
hi haurà un súbdit sinó un ciutadà. El ciutadà, doncs, es revela com un subjecte protegit i
disposat a intervenir en la vida pública. La posició del ciutadà ja no depèn ni del seu origen
familiar ni dels privilegis concedits pel monarca. L’existència d’uns drets fonamentals s’eleven
com un fre a l’arbitrarietat i, alhora, com una garantia que el poder ha de respectar.

La llei comença a arrelar com un instrument de protecció del ciutadà i dels seus drets; encara
que la producció legislativa continuï sent un monopoli estatal. El dret obliga i compromet a
l’Estat, que ja no exerceix un poder il·limitat o absolut. Ara hi ha un “Estat de dret”, de manera
que les lleis obliguen als ciutadans però també a les autoritats que les apliquen. La garantia
d’aquesta limitació del poder l’Estat front el ciutadà és l’anomenada separació de funcions
estatals o “divisió de poders”. Les principals funcions polítiques de l’Estat ja no recauen en el
monarca; ara s’atribueixen a diferents institucions de l’Estat amb una finalitat molt concreta:
que es produeixi un equilibri entre totes elles. En una primera etapa de l’Estat liberal, aquesta
“divisió de poders” es dona entre el rei -que nomena un govern- i un parlament que representa
els interessos socials (bàsicament el dels propietaris, que son els únics subjectes amb drets a
escollir i a ser escollits).
Pel que fa a l’economia, l’Estat lliberal rebutja la interferència de l’Estat en els afers econòmics
i confia en la lliure competència del mercat com la millor fórmula per augmentar la riquesa. Son
les primeres expressions del capitalisme competitiu. L’Estat únicament pot intervenir quan el
normal funcionament del mercat es veu amenaçat (és a dir, en un context de crisi) o algun dels
actors econòmics incompleix allò pactat (per resoldre un contenciós de naturalesa contractual,
mercantil o fiscal). Això fa que l’Estat no es senti cridat a intervenir quan es produeixen
desigualtat d’accés als mitjans econòmics subjacents a l’intercanvi comercial. L’Estat
únicament actua en casos d’extrema pobresa i malaltia traslladant aquesta acció a institucions de
beneficència religiosa o a la caritat privada.

Dèiem abans que l’Estat liberal implica una nova hegemonia ideològica que troba inspiració en
diversos autors. A continuació ens referirem als més influents i en destacarem les principals
contribucions literàries i polítiques. Un dels noms que resulta més rellevants i sovint és citat en
diversos fòrums científics, polítics i jurídics és Montesquieu i la cèlebre doctrina de la
separació de poders. Una de les seves obres més rellevants és De l’esperit de les lleis
(Diputació de Barcelona/Edicions 62, 1983). Un altre autor rellevant és John Locke. Locke
escriu sobre el govern representatiu, la tolerància i els drets naturals, essent una de les seves
obres més conegudes -A Letter Concerning Toleration (1689)- traduïda al català amb el títol
Assaig sobre el govern civil, precedit de la Carta sobre la tolerància (Laia, 1983).

Altres noms importants en la tradició liberal son els de Jean-Jacques Rousseau, inspirador de
la llei com expressió de la voluntat general. Una de les obres més rellevants de les moltes que va
escriure Rousseau, és Del contrato social (Alianza Editorial, 2012) publicada originàriament al
1762 i que va provocar la seva expulsió de França al considerar-se que els plantejaments que
feia eren revolucionaris.

Emmanuel Kant esdevé precursor del dret com a garantia de la llibertat i l’Estat com a garant
del dret. Dues obres de Kant, que son complementaries entre si, mereixen ser destacades: la
primera -Critica de la razón pura (Taurus, 2019)- escrita el 1781 i la segona -Critica de la
razón pràctica (Alianza Editorial, 2013)- escrita al 1788.
Però el que veritablement resulta fonamental d’aquest període liberal son els documents polítics
i textos legals sorgits al calor de les dues grans revolucions, la nord-americana i la francesa.
Es tracta de les primeres constitucions escrites i de les primers declaracions de drets humans que
van servir d’inspiració doctrinal i van bastir els fonamental del moviment liberal que s’estendria
per Europa i Amèrica al llarg del Segle XIX:
• Declaració d’Independència dels Estats Units, aprovada pel Congrés Continental
reunit a la ciutat de Filadèlfia el 4 de juliol de 1776.
• Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà, aprovada per l’Assemblea Nacional
francesa el 26 d’agost de 1978.

2.4.3. L’Estat monocràtic (l’auge de les dictadures)

Quan les taxes d’alfabetització i la concentració de treballadors assalariats en nuclis urbans,
entre d’altres factors, faciliten un accés progressiu de la ciutadania a la informació, la política
deixa de ser una activitat reservada a una minoria social molt reduïda. És aleshores quan neix el
que s’ha vingut a anomenar “política de masses”. Arribat a aquest punt -i com a qüestió prèvia-
ens interessa diferenciar una tirania d’una monocràcia. I una monocràcia d’una democràcia.

Quan fèiem referència a la tirania del monarca parlàvem d’un Estat on el poder estava en mans
d’una sola persona. Direm que en una monocràcia -o dictadura- la concentració del poder polític
està en mans d’un; ja sigui aquest una persona, però també pot ser -i sovint és- un reduït grup de
persones, una organització o un partit polític. Aquest grup de persones, organització o partit
exerceix un control social absolut de totes les esferes del poder polític. Això significa que
aquest control va des dels mitjans de comunicació fins a la policia passant pels tribunals de
justícia i l’exercit. El contrast etimològic també s’ha fer amb la democràcia, on el poder està en
mans del poble.

En moltes ocasions els Estats es presenten com a democràtics i, un cop s’aprofundeix en el

funcionament de les seves institucions, ens trobem davant de sistemes polítics que en la pràctica
funcionen com a dictadures o democràcies de molt baixa qualitat.

Escriu Josep Maria Vallès que avui dues terceres parts dels Estats contemporanis -és a dir, un
70% de la població mundial- despleguen una forma de fer política que els acosta a la tipologia
monocràtica. És precisament en aquesta abundància de règims dictatorials contemporanis on
trobem la diversitat de sistemes. Val a dir que les monocràcies tendeixen a encobrir els
mecanismes de presa de decisions en la mesura que son conscients del rebuig que provoquen.

Per consegüent, a continuació exposarem els cinc trets que caracteritzen els sistemes
monocràtics o dictatorials:
• Concentració del poder en nuclis molt reduïts o inclús en una sola persona. Només així
s’aïlla als governants de la crítica i es dificulta a la majoria de la ciutadania de l’accés a
les decisions polítiques.
• Personalització de l’autoritat des del punt de vista de poder efectiu i simbòlic, amb
atribucions singulars i extraordinàries, fins al punt que se li ha de prestar submissió.
• Importància dels mecanismes de control social amb l’objectiu de reprimir la dissidència
o manipular les adhesions al poder.
• Accés difícil i selectiu als mitjans i recursos (informació, lliure expressió, vot,
participació en les institucions) que permeten influir en la presa de decisions polítiques i
econòmiques i judicials.
• Inestabilitat del sistema legal i arbitrarietat en la seva interpretació creant inseguretat a
la ciutadania.

Identifiquem un sistema monocràtic quan la intervenció en la política està reservada a un líder,

una família, un partit o una elit (militar, religiosa o tecnocràtica). Les monocràcies, tanmateix,
tendeixen a ser sistemes amb voluntat de glorificar un personatge central (el führer, el caudillo,
el duce, el comandant suprem). Aquest personatge no només exerceix la direcció política del
país; també es reserva la capacitat de dirigir la línia científica, artística o mèdica per damunt
dels criteris dels tècnics experts en la matèria. Hi ha dos aspectes més que caracteritzen una
dictadura: un és el control dels mitjans de comunicació (la propaganda) i l’altre és la creació
d’un dret al servei de la ideologia o del règim.

2.4.4. L’Estat democràtic (la gestió del col·lectiu)

Si definíem la política com la gestió dels conflictes socials d’una comunitat; en la mateixa
lògica hem d’introduir la variable democràcia afirmant que aquesta permet gestionar el
conflicte mitjançant la intervenció -el més àmplia possible- dels ciutadans. La ciutadania,
doncs, no només identifica el problema, sinó que participa en la gestió de la seva solució. Per
poder-ho fer en condicions, aquesta intervenció ha de venir precedida d’un procés de diàleg
lliure i ben informat.
A sensu contrari, no seria democràtic un sistema en la base del qual hi hagués opacitat,
restricció d’informació i absència de controls.
En aquest sentit, un Estat per considerar-se democràtic ha de gaudir d’una sèrie de condicions
indispensables per tal que el seu sistema polític pugui ser considerat com a tal.

Les condicions, segons Josep Maria Vallès, serien aquestes:

• Lliure accés a l’activitat política de tots els membres de la comunitat, sense excloure a
ningú per raó de sexe, raça, llengua, religió o classe social.
• Designació electoral de les autoritats en competició lliure, equilibrada i periòdica.
• Existència d’un control permanent sobre l’actuació d’aquestes autoritats amb la finalitat
de fer-les responsables de les seves actuacions.
• Capacitat d’associació en organitzacions autònomes i independents de les autoritats.
• Llibertat d’expressió, reunió i manifestació que permeti la crítica i l’oposició a les
autoritats i a les seves decisions.
• Pluralitat i veracitat de les fonts d’informació assequibles a la ciutadania.

Certament, cada un dels requisits que s’ha consignat pot donar lloc a diverses interpretacions.
No obstant això, aquest llistat contempla tots els elements exigibles i predicables d’una
democràcia. Podríem afegir l’existència d’un poder judicial independent i un sistema de
protecció de les minories. No en debades, el caràcter exigent de l’ideal democràtic fa que no hi
hagi sistema polític que satisfaci totalment els seus requisits. Una visió realista de la democràcia
hauria de tenir en compte tant les regles (democràcia de mitjans), que vindria a ser, per
exemple, el lliure accés a la política per part dels ciutadans, com els resultats (democràcia de
resultats), que vindria a ser la disminució progressiva de les desigualtats socials i econòmiques.
Avui, els Estats considerats com a democràtics no va més enllà de la trentena sobre un total de
dos-cents Estats que hi ha al món. Però molts d’aquests Estats son sistemes

2.5. L’Estat del benestar (les poliarquies)

Les correccions d’elements que hem descrit fins al moment (relació Estat-ciutadà), tant pel que
fa a aspectes polítics com a consideracions socioeconòmiques, produeixen un tipus d’Estat que,
a partir de la segona meitat del segle XX, irromp com el model polític hegemònic en una àrea
reduïda del planeta. Malgrat ser una àrea reduïda comprèn les societat més avançades i influents
de l’Europa occidental, Estats Units, Canadà a l’Amèrica del Nord i Austràlia i Nova Zelanda a
Oceania. Els factors que influeixen en la transformació de l’Estat lliberal en aquest Estat
lliberal-democràtic de clara orientació social son diversos.
En la dimensió econòmica de la transformació té molta rellevància l’expansió del capitalisme
(en la seva versió “fordista” o de producció a gran escala). El capitalisme generava la plena
ocupació a les empreses, feina possible la venda de molts productes, i a la llarga instal·lava el
benefici empresarial i personal. Les empreses reinvertien els seus beneficis en millores i els
ciutadans tenien accés als bens de consum.
En la dimensió política la capacitat de pressió dels partits polítics d’orientació socialista i
comunista i la interlocució en l’àmbit dels drets laborals col·lectius dels sindicats. No s’ha de
menysprear, en l’auge de l’Estat del benestar, la geoestratègia internacional en uns anys
dominats per la “guerra freda” (1948-1989).

L’amenaça d’una expansió del bloc soviètic va provocar que el capitalisme fes concessions per
neutralitzar pulsions revolucionàries a l’epicentre de les democràcies lliberals més consolidades.
Això es va traduir en un gran pacte social entre el capital i el treball assalariat. El resultat
d’aquest gran pacte passava per la renúncia del capital a part de la seva capacitat d’explotació
econòmica a canvi d’una renuncia de les organitzacions representatives dels treballadors a
l’objectiu de la revolució social. En mig, l’Estat es comprometia -i així era acceptat per les dues
parts- a intervenir en el mercat de treball mitjançant una fiscalitat progressiva, un dret laboral
garant i a unes prestacions socials dignes.

A continuació exposem els canvis que presenta aquests model d’Estat respecte dels models
anteriors:
• La relació política descansa sobre la base de l’acció política col·lectiva. El poder, per
tant, és un exercici de negociació entre els membres d’un grup; sent, aquest grup, una
classe, una minoria territorial, una organització política o sindical.

• Per poder exercir l’acció política col·lectiva, l’Estat amplia el catàleg de drets civils i
polítics: drets dels partits, dels sindicats i patronals, dels que tenen a veure amb
col·lectius definits per la seva posició en l’economia (assalariats, treballadors autònoms,
professionals, consumidors) i, molt espacialment, els drets socials (la salut, l’educació,
l’habitatge, el treball).

• La creació de lleis ja no és resultat d’un debat entre individus il·lustrats sinó el resultat
de pactes, negociacions i consensos entre l’expressió de preferències dels col·lectius
traslladen al parlament. Cada grup participa a través dels seus representants en les
diferents fases de la presa de decisions amb la finalitat que les seves propostes siguin
acceptades.
 • El poder es comparteix, s’exerceix i es distribueix entre els partits de la majoria i de
l’oposició i entre els grups més actius de l’escenari polític.

Aquesta és la “poliarquia” sobre la que teoritza Robert A. Dahl: la política és un exercici

d’equilibris entre col·lectius que busquen imposar les seves propostes però sent conscients que
tampoc poden ignorar o arraconar de manera permanent o sistemàtica les propostes d’altres
col·lectius minoritaris o menys influents. Fer-ho -ignorar o arraconar propostes de les minories-
seria posar en risc la seva posició dominant o deslegitimar el propi sistema.

Es produeix una modificació de la relació que l’Estat lliberal mantenia amb l’àmbit social i
econòmic. Ara l’Estat passa a assumir les responsabilitats econòmiques de major rellevància:
fomenta l’activitat econòmica, redistribueix els recursos mitjançant el sistema impositiu,
controla els sectors de l’economia considerats estratègics. Es configura un model anomenat
d’economia mixta on es combinen actuacions del sector públic amb el sector privat.

Els referents intel·lectuals i ideològics d’aquest model d’Estat son John Stuart Mill (1806-
1873) en l’àmbit polític i John Maynard Keynes (1883-1946) en l’àmbit de l’economia.

• De Mill cal destacar l’obra Sobre la llibertat (Laia, 1983) publicada l’any 1859. Va ser
un llibre de gran impacte en la teoria política atès que s’endinsava en la naturalesa i
límits del poder i teoritzava sobre el concepte de principi del dany: cada persona té el
dret a actuar com vulgui sempre i quan de la seva actuació no se’n desprenguin danys a
tercers.

• De Keynes, destaquem la que és considerada la seva obra mestra Teoría general sobre
la ocupación, el interés y el dinero (Fondo de cultura econòmica de España, 2006)
publicada l’any 1936 -encara recents les ferides del crac del 29 i de la Gran Depressió- i
que va suposar bastir els fonaments del modern pensament macroeconòmic.

2.6. De l’acció a la industrialització. La Constitució

Quan l’acció política fa el pas de l’acció a la institucionalització significa que l’activitat política
passa a estar perimetrada per un conjunt de regles -formals i informals- que tracten d’ordenar als
diferents actors; tant als individuals com als col·lectius.
Aquest marc de regulació disminueix el risc de la imprevisibilitat i atorga seguretat jurídica en
la mesura rebaixa la incertesa dels membres de la comunitat política. La institucionalització
implica garanties i redueix el risc d’arbitrarietat.

Un exemple en permetrà entendre-ho millor: quan dues persones discrepen en la interpretació

d’una determinada situació de fet perquè entenen la norma que regula aquesta situació de forma
diferent, sotmeten la discrepància a un Tribunal de Justícia. Aquest, mitjançant la valoració dels
fets i la interpretació del dret, resoldrà aquesta situació segons uns procediment prèviament
establert i oferirà una resposta en forma de resolució que s’inserirà dins d’aquestes regles
aplicades.

La institució de l’Estat, en cas de l’exemple, son els tribunals de justícia. Però en aquesta lògica
d’actuació, les institucions van quallant i es van sedimentant. Ho fan a mesura que l’Estat va
assolint i consolidant funcions de regulació social en el marc dels conflictes existents. Així es
conformen les nostres institucions més properes, com ara els Ajuntaments (i els governs
municipals); però també els parlaments o els governs o la formació de tot un sistema burocràtic,
etc. Es parla, doncs, d’una pluralitat institucional. I aquesta pluralitat d’institucions obliga a
definir un marc de relacions dels ciutadans i col·lectius amb les pròpies institucions i de les
institucions entre sí.

2.6.1. Les regles del joc

El marc de relacions dels ciutadans i els col·lectius entre sí, d’aquests amb les institucions i de
les institucions entre elles mateixes, en direm -en un to col·loquial però amb vocació de
comprensió- les regles del joc. Les regles del joc fixaran el terreny -o àmbit- d’actuació de les
institucions a partir de delimitar una marc competencial.

Malgrat que tenen afany de perdurabilitat en la mesura que es fan per dissenyar el marc
normatiu més rellevant d’un Estat, aquestes regles del joc mai son fixes. Els actors polítics, en
funció de diverses variables inherents a la política, poden optar per alterar elements substancials
o accidentals d’aquestes regles del joc. O poden optar per no fer-ho malgrat que la realitat
social, política i econòmics reclami introducció de canvis de major o menor rellevància.

Aquestes regles del joc afecten a tres dimensions bàsiques de l’estructura política de l’Estat:
 • La configuració de jurídico-política de cada una de les institucions de rellevància
constitucional, que son que les requereixen major consens en el seu disseny. Això vol
dir determinar quines institucions, quina serà la seva composició, la seva forma
d’elecció i el seu àmbit d’actuació.
• La relació entre aquestes institucions de rellevància constitucional. O el que és el
mateix, el repartiment de funcions polítiques, el marc competencial i l’àmbit de
col·laboració així com la resolució de conflictes entre elles en cassos de discrepància.
• La posició del ciutadà davant les institucions: com participa en dinàmica de
funcionament de les institucions, amb quins instruments pot comptar per protegir-se
dels abusos o les arbitrarietats de les institucions, delimitar quins son els seus drets i
quines les seves obligacions davant les institucions.

Aquestes regles del joc, per la seva transcendència en el marc d’actuació política dins d’un
Estat, reclamen d’amplis consensos polítics, socials i econòmics. No pot ser una imposició
d’unes elits o d’un govern o d’una determinada majoria, ni el llegat de la història encarnat en
una determinada tradició; ha de ser fruit d’un acord col·lectiu entre tots els membres d’una
comunitat.

2.6.2. La Constitució
Aquest acord col·lectiu sobre les regles del joc que han de presidir les relacions d’una comunitat
queden plasmades en un text jurídic d’una gran rellevància política. És la Constitució. Atesa la
seva transcendència dins de l’estructura normativa d’un Estat, a la Constitució se l’anomena
norma fonamental. I com a norma fonamental i bàsica de l’ordenament jurídic d’una comunitat,
aquesta marca el perímetre normatiu que han de seguir les demés normes estatals.

Aquestes hauran de respectar els valors i principis constitucionals, ja que aquests inspiraran la
resta de l’ordenament jurídic situant-se, la Constitució, al vèrtex superior d’aquest ordenament.
L’aprovació d’una Constitució precedeix a un debat en el qual participen tots els actors polítics,
ja siguin referents polítics i intel·lectuals -que ho fan a títol individual-, partits polítics,
associacions o entitats que marquen el perímetre d’aquest debat polític. El punt de partida
d’aquest debat és un acord general de sotmetre’s a les regles del joc que s’acabin aprovant i que
conformaran, al final del camí, en una norma superior que, com hem dit, inspirarà i guiarà a la
resta de normes.

No sempre les constitucions son normes escrites. També hi ha constitucions no escrites. Aquesta
excepció a la regla general -que son els textos escrits- es donen en sistemes polítics on les regles
bàsiques de convivència es dedueixen d’una sèrie de disposicions, convencions o practiques
basades en la tradició o el precedent històric que no gaudeixen d’expressió documental. Nova
Zelanda, Gran Bretanya o Israel son exemples de manca de text constitucional articulat i
sistemàtic. Aquestes regles del joc es troben plasmades en diferents textos legals i tenen valor
de disposicions constitucionals, però no responen a la modalitat de text legal escrit.

2.6.3. Els períodes constituents

Aquest acord sobre les normes fonamentals de convivència -això és el que són les constitucions-
respon a unes variables espai-temps molt determinades. Sovint, les constitucions responen a
debats que sorgeixen en situacions de canvi radical de l’escenari polític. Ens referim a
situacions d’excepcionalitat com ara l’accés a la independència, el derrocament d’una dictadura,
el triomf d’una revolució o la superació d’una crisi institucional greu.

La superació d’una situació política d’extrema complexitat comporta, necessàriament, una

redistribució de recursos -organitzatiu, econòmics, coercitius i simbòlics- entre els diversos
actors polítics que han format part de la realitat anterior i de la realitat política que s’ha acabat
dibuixant. Aquest és el principal motiu de dotar-se d’unes noves regles del joc.

En aquest context s’engega un procés que té naturalesa constituent (procés constituent) que ha
de finalitzar amb l’elaboració i aprovació d’una Constitució. Aquesta tasca -que per la seva
naturalesa es gestionen consensos, es debaten dissensos i renúncies i s’elaboren acords- es
confia a una assemblea representativa de la nova correlació de forces polítiques.

Serà en aquest marc assembleari, que assegurarà que totes les veus siguin escoltades,
l’encarregada de deliberar, esmenar, transaccionar i, finalment, proposar un text d’estructura i
contingut constitucional. Es buscarà un “mínim comú denominador” de les preferències i
posicions dels actors socials i polítics més rellevants. Cal tenir present que el resultat final dels
acords i pactes constituents es decanten cap al costat dels interessos d’aquells actors que
disposen de més recursos. D’aquesta manera, el “mínim comú denominador” té tendència a
decantar-se per reflectir aquestes preferències polítiques.

Però en aquesta lluita d’equilibris, la posició dominant està obligada a fer concessions i no
imposar-se perquè de fer-ho posaria en perill el necessari consens constitucional i acabaria
provocant el rebuig de la resta d’actors. Sovint, l’aprovació final del text constitucional acordat
en assemblea representativa, serà sotmès al veredicte de la ciutadania a partir de mecanismes de
participació democràtica directe com ara un referèndum. El referèndum té la virtut i la capacitat
de sumar legitimitat popular a la norma fonamental.

2.6.4. Les reformes constitucionals

Quan s’aprova una Constitució, aquesta és transforma en un element de convivència que per
prestar un bon servei a la comunitat cal que sigui capaç de reflectir els avenços socials, polítics i
econòmics de cada moment de la història. Això significa que el cicle vital d’una Constitució no
s’esgota amb la seva aprovació. Al contrari. La seva interpretació i la seva vigència depenen de
factors extraconstitucionals que irrompen al llarg del temps i que la Constitució ha de saber
encarar.

L’estabilitat d’una Constitució -o el que és el mateix, l’èxit o el fracàs d’un pacte constitucional-
depèn del grau d’adhesió que sigui capaç d’aglutinar per part de la ciutadania. Allò que assegura
l’eficàcia i la perdurabilitat d’un text constitucional és, seguint Josep Maria Vallès, la
coherència entre els valors que protegeix i els valors que una determinada societat considera
com a fonamentals. En el moment que es produeix un trencament entre els valors que la
Constitució defensa i aquells valors amb els quals la societat s’identifica, la norma queda
obsoleta.

Per evitar la obsolescència d’un text constitucional, cal que aquest mantingui un contacte
freqüent i sovintejat amb la realitat que vol defensar. Per això la reforma de la Constitució
apareix com una fórmula de renovació del pacte constitucional, de la seva “legitimitat
d’origen”; segons expressió utilitzada pel jurista Javier Pérez Royo a l’assaig La reforma
constitucional inviable (Catarata, 2012).

Les Constitucions poden ser reformades en alguna de les seves parts; inclús en les seves parts
més essencials, sempre i quan la norma no contempli clàusules d’intangibilitat. O el que és el
mateix: impossibilitat de revisar determinats aspectes de la Constitució previstos pel poder
constituent que acorda deixar-los extramurs del poder reformador.

De fet, Javier Pérez Royo explora en aquest assaig dos dels mals de la Constitució del qual la
història política espanyola n’és un exemple: el fet que la Constitució espanyola de 1978 no hagi
estat mai reformada (les reformes dels art. 13 i 135 son incidents en el procés de construcció
europea) i la imposició intransigent de les preferències i interessos d’una part de la comunitat
respecte de l’altre a l’hora de procedir a l’aprovació de constitucions.

Quan es donen situacions d’imposició, la part agreujada no accepta el resultat i treballarà per
modificar-lo en un futur. Aquesta és la constant, dèiem, de la història constitucional espanyola,
des del Segle XIX als inicis del Segle XX. Una història que passa, molt resumidament, per
l’aprovació constant de textos constitucionals partidistes. Les majories aprovaven les seves
pròpies constitucions on imposaven els seus interessos polítics. Fins que aquesta majoria patia
una crisi política i esdevenia minoria. Aleshores la nova majoria aprovava la seva pròpia
Constitució on reflectia els seus propis principis i valors polítics. D’aquesta manera, la
Constitució no era un text jurídic respectat, que simbolitzava el consens en torn a uns objectius
lloables com la igualtat, la justícia o la llibertat. Era, més aviat, un instrument en permanent
estat de disputa.

El film explica com en els darrers mesos de la vida del president Lincoln van estar marcats per
una obsessió en aprovar la Tretzena Esmena a la Constitució dels Estats Units. Aquesta abolia
l’esclavitud i la servitud involuntària excepte en el cas de càstig per un crim. Després d’encesos
debats en la Cambra de Representants, després de treballar vot a vot els suports parlamentaris
necessaris, l’esmena es va aprovar en sessió celebrada el 31 de gener de 1865.

El film posa especial èmfasi en la tossuderia del president per aconseguir els vots necessaris
(tres cinquenes part de la Cambra de Representants) per l’èxit de l’esmena. Una tossuderia que,
mesos després -concretament la nit del 14 d’abril- va ser assassinat per John Wilkes Booth, un
simpatitzant dels Estats Confederats durant la Guerra de Secessió que s’oposava a la política
abolicionista del president.

2.7. La distribució territorial del poder

La connexió entre l’exercici del poder polític organitzat i el territori s’ha traduït en la
configuració de diferents models d’Estat. Aquestes diferències de models d’Estat s’han produït
en relació al grau de dispersió o concentració que presenta l’exercici del poder per part de
l’ens estatal.
D’una forma molt simplificada d’aquesta distribució territorial del poder ens porta a dues grans
tipologies d’Estat: l’Estat unitari i l’Estat compost. Alhora, aquestes dues grans tipologies
d’Estat presenten variables en funció de la realitat històrica, social i cultural de cada Estat.
Això no treu que el model marc de l’Estat que avui coneixem coexisteixin diverses institucions
de naturalesa jurídico-administrativa. Passa així en els Estats unitaris i en els Estats compostos.

L’exercici del poder polític dins d’una mateixa realitat estatal no pot obviar l’existència de
diversos àmbits territorials de naturalesa subestatal: pobles, ciutats, comarques, províncies,
regions, etc. En cada un d’aquests àmbits trobem institucions pròpies de govern; ajuntaments,
consells comarcals, diputacions provincials i governs regionals. El seu àmbit competencial -o, el
que és el mateix, la seva esfera de poder polític per donar resposta a la gestió de conflictes-
respon a una àrea territorial determinada.

Per consegüent, en una àrea territorial poden arribar a coexistir diverses institucions que
actuaran o no en funció de la distribució de competències prèviament atorgada. Tot i així,
aquestes dues grans realitats -l’Estat unitari i l’Estat compost- presenten dos grans diferències
en funció del poder polític que l’Estat és capaç de cedir en virtut de la distribució que estigui
disposat a fer de la seva sobirania.

2.7.1. L’Estat unitari

Caracteritza l’Estat unitari el fet que el poder polític resideixi en un únic centre de
comandament a partir del qual projecta els seus efectes cap a tot el territori. En ares a criteris
d’eficiència en l’exercici d’aquest poder central, s’admet la delegació de competències i la
distribució de recursos humans, tècnics i econòmics entre institucions Estatals i subestatals.
Però en la mesura que es tracta d’una delegació de competències, el titular sempre pot revocar-
les mitjançant una decisió unilateral. I aquests recursos lògicament també depenen de la
voluntat del titular, que pot -si així ho estima convenient- revocar-los.

Aquest model, doncs, parteix d’una estructura vertical en l’exercici del poder polític. Perquè
vertical és la relació entre les institucions estatals i subestatals, col·locant-se en una posició
superior les institucions pròpies de l’Estat central (que son les que gaudeixen de competència
plena en la totalitat del territori). En una posició inferior o subordinada, trobem les institucions
territorials, en funció del grau de competència que pugui exercir en un determinat territori.
Algunes notes que caracteritzen l’Estat unitari son:
• El model inicialment adoptat pels Estat liberals va ser el model d’Estat unitari. Era un
model de matriu uniforme i fortament centralitzat que buscava assegurar la igualtat de
tracte i la no discriminació entre els ciutadans.
• Es creia que únicament un Estat fort i cohesionat garantia la igualtat de tracte en
contraposició un Estat territorialment descentralitzat que podia fomentar els privilegis o
el tracte diferencial de les elits territorials, regionals o locals que gaudien d’història,
tradició o llengua pròpies.
• En el llenguatge polític aquest model d’Estat unitari i fortament centralitzat se’l coneix
com a model jacobí. El terme jacobí fa referència a un sector radical dels revolucionaris
francesos de 1789 partidaris que només un Estat fortament centralitzar -i un marc de
polítiques uniformitzadores- podia garantir el principi d’igualtat entre els seus
ciutadans.

• El sorgiment de complexes necessitats socials en àmbits com la sanitat, l’educació, els

serveis socials, fa que una resposta unitària -o uniformitzadora- no satisfaci les
demandes encetades.
• Això ha portat a molts Estats unitaris a flexibilitzar aquest centralisme en benefici d’una
major descentralització territorial del poder. Els Estat unitaris s’han vist en la necessitat
de crear instruments de cooperació interterritorial per oferir serveis el més proper
possible de la ciutadania.
• Malgrat que la tendència dels Estat és, avui, descentralitzar l’exercici del poder -ja sigui
cap a baix (ens subestatals) o cap a dalt (organitzacions internacionals)-, en el cas de la
cessió centre-perifèria no hi ha una pèrdua de la competència, sinó una mera delegació.
• És molt important tenir en compte que l’Estat unitari reté la titularitat última del poder
polític, en el sentit que és el centre que decideix quan i com delega i en quin moment
revoca la delegació efectuada.

2.7.8. L’Estat compost

El repartiment del poder polític entre les diverses instàncies territorials és el tret més
característic del Estat compost. Aquest, doncs, parteix d’un acord polític a partir del qual l’Estat
està disposat a compartir el poder -no només a delegar-lo- entre els diversos nivells de govern
existents. Ja no hi ha un poder central capaç d’imposar-se als demés actors institucionals en el
sentit de decidir què i quan delega i què i quan revoca la delegació.
En els Estats compostos el principi de jerarquia vertical cedeix en favor d’un model de
coordinació horitzontal entre tots els àmbits territorials.
Aquest és el model propi de les federacions o dels Estats federals atès que son els models
d’Estat compost més freqüents. Tant les federacions com els Estats federals agrupen entitats
polítiques que, segons la tradició històrica de cada Estat, reben denominacions diferents però
que en el fons obeeixen a una mateixa realitat. Aquestes denominacions diferents poden anar
des d’estats (cas d’EEUU, Mèxic o Brasil), províncies (Canadà o Argentina), länder (Alemanya
Federal), cantons (Suïssa), fins a regions (Bèlgica). Aquesta disparitat de denominacions és el
reflecteix en una multiplicitat de models segons cada tradició història o estatal.

No obstant això, si penem com referència, talment fa el professor Josep Maria Vallès, el
federalisme dels Estats Units o Suïssa, podem trobar un trets característics del serien els Estats
compostos:
• Distribució constitucional de competències en el sentit que és la Norma Fonamental
l’instrument que assigna les competències que corresponen a la federació (que són les
que reclamen uniformitat en la seva gestió, com ara política exterior o defensa) i reserva
als estats o als cantons la resta de competències.
• Existència d’institucions federals: cambres legislatives, govern federal, tribunals
superiors i organismes reguladors en els quals l’Estat reserva, en la seva composició, la
intervenció dels estats o dels cantons.
• Marc institucional propi dels estats o cantons recollit en una constitució en la qual es
regulen les institucions d’autogovern.
• Creació d’un Tribunal Central o Federal amb jurisdicció i competència en tot
l’Estat per tal de dirimir sobre conflictes competencials entre la federació i els estats o
cantons o entre ells.

Quan hem fet referència a factors històrics que estan en la base de les federacions oferíem un
dels motius que porten a la construcció dels Estats federats. Però lògicament no és l’únic. En la
vida política no només hi ha un motiu o una raó. I en la lògica de creació dels Estats Federals,
torbem fins a tres grans motius que poden influir a l’hora d’optar voluntàriament per la creació
d’un model federal de convivència.

• Voluntat d’enfortir el vincle polític davant possibles ingerències exteriors. Els estats,
cantons, länders o províncies decideixen posar, des de la diversitat, posar en comú
recursos i competències per enfrontar-se amb major garantia d’èxit a desafiaments
exteriors. Aquest seria el cas dels EEUU i Suïssa.
 • Voluntat política de dispersar un poder excessivament concentrat en una sola
entitat per tal d’oferir una millor resposta política a la diversitat nacional, cultural o
religiosa d’un Estat en origen unitari. Seria el cas de Bèlgica d’ençà de 1980 o
d’Alemanya després del nazisme.
• Voluntat d’organització conjunta de territoris diversos units per una antiga
dependència colonial. En aquest cas hi ha una voluntat d’unificar territoris amb
diversitat cultural, lingüística o religiosa, que en el passat havien estat sota el domini
colonial d’una mateixa metròpoli en una única realitat Estatal. Seria el cas de Brasil,
Mèxic, Argentina, Canadà o la Índia.
Fetes aquestes consideracions l’Estat compost no esgota totes les seves modalitats en les aquí
exposades. Fins ara ens hem referit als Estats federals o a les federacions. Però la realitat
geopolítica ens ofereix altres models.

2.7.3. Altres formes d’organització

Hi ha modalitats d’Estat compost que es situen a mig camí entre l’Estat unitari -més o menys
descentralitzat- i l’Estat federal o federació. Son els cassos d’Espanya d’ençà de l’aprovació de
la Constitució de 1978 i el Regne Unit des del 1997. Ambdues son variants de l’Estat compost
que no encaixen en el que seria el federalisme clàssic. La seva raó de ser descansa sobre la base
d’uns acords polítics dels territoris amb voluntat d’autogovern -expressats en referèndum o
consulta- i l’Estat fins aleshores unitari.

A partir d’aquest acord polític, l’Estat cedeix als territoris -que en el cas espanyol reben el nom
de comunitats autònomes- poder polític i recursos per exercir les competències acordades.

Per l’exercici d’aquestes competències, els territoris, ja constituïts en comunitats autònomes

(cas espanyol) o Escòcia, Gales o Irlanda del Nord (en el cas britànic) s’organitzaran en un
parlament que elaborarà els marc legal en el qual s’inscriurà les competència a exercir i un
govern que serà l’encarregat de dirigir la política inherent al marc competencial assignat.

Tant és així, que aquest parlament i aquest govern tindran capacitat per regular els tributs en el
seu corresponent territori, sempre segons el marc competencial prèviament assignat. La gran
diferència entre el model híbrid (l’espanyol i el britànic) i els Estats federals, és que en els
models federals de convivència les competències atribuïdes a les entitats subestatals son la regla
general i les competències reservades a la federació son la excepció.
En el cas del model híbrid, la relació no és tant senzilla i opera en benefici de l’Estat. Aquest es
reserva totes les competències, tres de les expressament acordades i traspassades als ens
subestatals.

2.8. Les confederacions

Quan parlem de confederacions fem referència a models d’organització política amb dispersió
del poder, però no poden ser considerades una tipologia d’Estat. El motiu principal del perquè
no poden ser considerades Estat està en la naturalesa real de les confederacions.

Aquestes son agrupacions d’Estats prèviament existents que, sense deixar de ser Estats,
decideixen actuar de manera mancomunada en matèries de gran rellevància política i
geoestratègica: relacions exteriors, defensa, moneda, afers comercials, etc.

El sistema de governança dins d’una confederació d’interessos està presidida per la unanimitat.
Qualsevol decisió que la confederació prengui, reclama el plàcet de tots i cada un dels Estats; la
qual cosa equival a un reconeixement exprés del dret de veto dels Estats respecte de qualsevol
decisió. L’òrgan de màxima rellevància política d’una confederació -sigui aquest assemblea,
convenció o consell- reuneix als representats dels governs dels Estats que actuen en la seva
condició d’ambaixadors.

Per altra banda, les confederacions no disposen d’instruments o mecanismes -judicials o

policials- amb capacitat d’obligar a un Estat membre al compliment d’una decisió prèviament
adoptada. L’únic mecanisme possible de coerció és obrir un expedient d’expulsió de l’Estat que
no compleix les decisions.

La història ens ensenya que les confederacions han estat models d’organització política amb
poca o molt poca estabilitat. Sovint, la confederació ha tingut la virtut d’esdevenir el model de
cooperació prèvia per avançar cap a un major grau d’integració que ha desembocat en un model
federal.
D’exemples no en falten. Fou el cas de les colònies nord-americanes que entre 1776 i 1786
havien declarat la seva independència de Gran Bretanya i s’havien organitzat com una
confederació. L’any 1987, la Constitució va convertir aquesta primera associació confederal en
una federació: els Estat Units. Tampoc han faltat films ni series que han destacat aquest procés,
tant la guerra en si mateixa com les biografies dels seus protagonistes. Tal vegada el film més
famós sigui The Patriot (Roland Emmerich, 2000), protagonitzada per Mel Gibson. Al seu torn,
la sèrie més rellevant que narra els fets de l’època és John Adams (HBO, 2008).

La Confederació Helvètica -que segueix sent, a dia d’avui, el nom oficial de Suïssa- té la seva
llavor en la en una agrupació de cantons de naturalesa confederal.També és avui una
confederació la unió dels set Emirats Àrabs del Golf Pèrsic, creada amb la Constitució aprovada
l’any 1971. Però el model d’entitat política més similar al model confederal és el de la Unió
Europea.

Els Estats que avui conformen la Unió Europea han cedir part de la seva sobirania per elevar a
la Unió Europea la definició de polítiques extremadament rellevant en matèria econòmics,
fiscal, comercial (comerç interior i exterior), agrícola, policia, judicial i d’immigració i seguretat
fronterera. La peculiaritat d’aquest model confederal és que els acords que adopten les
institucions més important com ara el Parlament Europeu, el Consell de Ministres o la Comissió
obliguen als Estats membres. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea dicta sentència que son
d’obligat compliment. La complexitat en la presa de decisió de les institucions europees, ha fet
que sàtires polítiques com la sèrie Parliament (France tv, 2020) esdevinguin un valuós recurs
narratiu per copsar els mecanismes de funcionament de la institució més important de la Unió
Europea

2.9. L’Estat i el sistema internacional. La globalització

Situem-nos en el context històric del final de la Segona Guerra Mundial. El sistema d’Estat
sorgit del procés de descolonització política gradual de les possessions europees a l’Africa, Àsia
i Oceania entra en crisi en el Segle XXI.

Fins el punt que l’epicentre de la política internacional deixa de ser l’Estat i passa a
desenvolupar-se en un àmbit d’actuació política, econòmica i social molt més ampli. Molt més
extens. L’Estat és una peça fonamental; però una més entre moltes altres peces. Guanyen pes en
aquest àmbit d’actuació política més general una nova constel·lació d’actors polítics que operen
a escala global.

Per consegüent, en analitzar la política actual s’imposa tenir en compte allò que s’ha anomenat
procés de globalització. La globalització significa un canvi substancial en els processos de
decisió política. La complexitat de les decisions s’ha incrementat quan han entrat en escena
connexions i interessos a escala mundial, de forma que les concentracions empresarials -
comercials o financeres-, els processos migratoris, els fluxos tecnològics, la delinqüència
transnacional o els mitjans de comunicació, per posar alguns exemples, son ara globals.

Una conseqüència d’aquest procés de globalització és el reforçament de les institucions

transnacionals i un increment considerable d’espais de trobada, deliberació i resolució d’afers
que impliquen als poders polítics transnacionals.

Un exemple son les constants reunions del Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, el G-
8 o el G-20. Fins i tot el cinema s’ha servit de tot el que representa una cimera internacional
com escenari d’un thriller polític amb un substrat de corrupció on es barreja la el passat familiar
del líder polític i la complexitat del càrrec públic. El líder polític era Hernan Blanco (Ricardo
Darín). I el film, La Cordillera (Santiago Mitre, 2017), en referència a la serralada dels Andes,
lloc on s’ubicava l’hotel xilè on es celebrava la cimera de presidents llatinoamericans.

Però aquesta constant exposició dels líders internacionals en cimeres per discutir i decidir sobre
els aspectes més rellevants de la política econòmica mundial, ha comportat que aquest àmbit de
la política, fins no fa massa temps al marge del debat i de la crítica, avui estigui sotmès a
fiscalització i protesta.Sobretot per la opacitat en la presa de decisions i el caràcter poc
democràtic de les institucions, tal i com va succeir per primer cop a Seattle l’any 1999 i després
es va estendre per altres ciutats com Praga, Gènova, Barcelona i Washington.

El film Battle in Seattle (Stuart Townsend, 2008) retrata, des de la ficció, però també amb
realisme i rigor, les protestes de milers d’activistes en la Conferència Ministerial de Seattle al
novembre de 1999. Les protestes es dirigien contra la Organització Mundial del Comerç (OMC)
al considerar que amb les seves decisions contribuïa a augmentar les diferències entre rics i
pobres. Les protestes van acabar amb disturbis que van obligar a intervencions policials contra
els manifestants. El film retrata molt bé un moment vital conseqüència del nou sistema
internacional: el naixement del moviment alternatiu a la globalització.