TEMA 1: Evolució del Constitucionalisme. Concepte de Constitució.

Funcions
i Garanties de la Constitució. Caracteristiques Generals de la Constitució del
1978.

Concepte de Constitució

Norma jurídica suprema, emanada del poder constituent. (ART. 9.1 CE)
Es el conjunt de normes que regulen l’organització bàsica de l’Estat: te dos sentits
→ Sentit formal: les normes contingudes en una constitució escrita
→ Sentit material: les normes que regulen i desenvolupen aspectes de l’organització bàsica de l’Estat
(tractats internacionals)
Regula els aspectes fonamentals de les fonts del dret, dels òrgans constitucionals i del drets i deures dels
ciutadans.

Elements que conformen el concepte de Constitució

1. Elements estructurals

- La constitució com norma jurídica suprema dins el conjunt de totes les normes jurídiques
- Procedeix del poder constituent i no dels poders constituïts, en un acte el que qual es pretén
fundar un estat
- Contenen mandats vinculants i obligatoris per als destinataris.
- No és un programa polític, ni una declaració d’intencions.
- Conté prescripcions dotades de força obligatòria pel poder públic.
- El titular és el poble, que és el poder constituent (conjunt dels ciutadans).
- Mitjançant l’acte constituent, s’autodetermina i es decideix constituir-se en Estat Sobirà, es a
dir, crear un Estat, amb un conjunt de poders constituïts.
- La constitució assenyala quin serà el contingut bàsic.
- L’acte constituent es un acte normatiu, un acte que crea una norma, te per voluntat crear una
norma superior respecte de les normes que crearan els poders constituïts.
- La constitució implica supremacia: Respecte de tots els altres poders, D’altres normes
produïdes per aquests poders, Respecte de tots els ciutadans.

2. La constitució regula determinats aspectes bàsics de les matèries següents:

- Fonts del dret, son els modes de creació del dret, determina l'òrgan competent i el
procediment per produir normes valides sobre una determinada matèria.
 - Els òrgans constitucionals, s’estableixen la composició i les competències bàsiques dels
òrgans legislatius, executius i jurisdiccionals suprems.
- Els drets i deures de les persones, les constitucions determinen no solament quins son
aquests drets i deures, sinó els aspectes bàsics que els delimiten, i també les seves
garanties.
- Els mètodes de reforma constitucional, les constitucions actuals també determinen el
procediment mitjançant el qual tota la constitució o alguns dels seus preceptes poden ser
reformats.

3. Elements funcionals:

- Funció constitutiva de l’estat, entès com una globalitat, determinen un conjunt d’esferes de
llibertat que garanteixen als ciutadans i un conjunt de poders que exerceixen unes
competències per tal de protegir aquestes esferes de llibertat.
- Els ciutadans s’autodeterminen exercint el poder constituent que aprova una constitució- i
continuen posseint aquest poder conjuntament- sempre existeix la possibilitat de reformar-la,
totalment o parcial.
- La constitució és la norma que funda i fonamenta un Estat.
- Exerceix una funció política, determina quin mana en un estat, determina la composició i les
competències dels òrgans que exerceixen funcions publiques.
- També te una funció jurídica, determina com es mana i amb quins mitjans es mana. Mana
mitjançant el dret, normes jurídiques, ordenament jurídic...

La constitució es una norma superior, que dona unitat a l’ordenament jurídic, que el forma coma
estructura i com a sistema.

- Té una funció legitimadora, determina per a que es mana, quina es la finalitat dels poders
públics.
- Es mana per protegir la «igual llibertat» de les persones amb el reconeixement i la garantia
dels drets i deures dels ciutadans.
- Desenvolupa una funció d'integració social, converteix en normes jurídiques determinats
principis i valors en els quals hi ha un acord social bàsic...
- La dignitat de la persona.
- El desenvolupament lliure de la personalitat,
- La igualtat.
- El pluralisme.
- La democràcia.
 - El estat de dret.
- El respecte a la llei i als drets fonamentals
- La dignitat de la persona.

Tots aquest valors generen uns vincles de solidaritat entre els ciutadans i la constitució.

En resum, la funció general d’una constitució és establir unes regles del joc fonamentals que permetin a
ciutadans i poders públics a saber quins son els seus drets i deures bàsics en la convivència diària dins
d’una societat determinada.

Classes de Constitució

Cartes atorgades, freqüents en períodes contrarevolucionaris però no absolutistes del segle XIX. Eren
textos legals mitjançant els quals els reis absoluts, titulars de la sobirania única, en delegaven una part al
parlament i concedien alguns drets als ciutadans.
El poder continuava en el rei, no es tractava, pròpiament d’una constitució, son anomenats textos
transitoris.

Les constitucions doctrinàries, el poder constituent era compartit pel rei i pel poble, era producte d’un
pacte entre tots dos, es repartien els poders constituïts.
El poble estava representat al parlament i el rei era el titular del poder executiu.
Moltes constitucions europees parteixen d’aquest caràcter.

Constitucions escrites i no escrites

No escrites es consideren les que no estan codificades en un text únic, son un conjunt de lleis disperses,
costums i convencions.
Les escrites, la gran majoria son escrites, la voluntat dels constituent només es pot conèixer amb certesa
mitjançant un text escrit.

- Flexibles, son les que es formen i es reformen amb els mateixos procediments que les lleis.
- Rígides, necessiten un procediment de reforma mes agreujat.

En l’actualitat totes les constitucions son rígides, ja que son normes que han de donar estabilitat a la vida
política i social d’un país.
Estructura i contingut:

Conté 169 ARTICLES (dividits en un títol preliminar i 10 títols) seguits de 15 disposicions.

- Els títols preliminars i 1r conté els principis, drets i valors dels ciutadans (part pragmàtica).
Catàleg de drets,
- Del 2n al 6è i en el 9è la part orgànica. Els òrgans, poders que conté l’Estat.
- En el títol 7è la constitució econòmica. La millor part de les disposicions constitucionals dedica
al funcionament de la economia del país.
- Títol 8è constitució territorial. Es recullen les disposicions per crear Espanya un estat
descentralitzat.
- El títol 10è es detén a regular les pròpies vies de reformes. Dos vies de reforma.

La constitució adopta una sèrie d’opcions:

• Estableix un Estat social i democràtic de dret
• Conté un ampli catàleg de drets
• Estableix una relació entre govern i parlament de tipus parlamentarista. Dependència mútua entre
govern i parlament.
• Dona mes pes a la democràcia representativa, participació de la ciutadania a la toma de decisions
en la política a través de representants.
• Dota l’Estat d’una estructura composta. Estat descentralitzat. Estat compost de varis nivells de
govern (estatal, autònom).
• Funcionament econòmic, intervenció de l’estat en l’economia i obligació de l’Estat de aconseguir
una igualtat de dret entre els diferents territoris i ciutadans. La constitució dota a l’estat per intervenir
en l’economia.

L’Estat: Concepte i evolució històrica

És l’organització política composada de territori, població i aparell de govern

• La divisió es entre els governants i els governats
• Uns tenen poder polític i altres que no tenen absolutament res
• Tot i que en societats com les nostres, molt complexes, la divisió entre els dos grans grups no existeix
de manera clara i delimitada
La Sobirania

Sobirania, vessant intern:

El sobirà deté el monopoli de tot el poder respecte del territori i la població d’un estat, deté el monopoli de
la coacció física amb força irresistible respecte d’un territori i una població El sobirà modern es relaciona
directament amb els súbdits o ciutadans sense poders intermedis, com la noblesa i l’església en l’ordre
feudal.
L’Estat concentra tot el poder i els súbdits es situen en posició d’igualtat davant seu.
Però la teoria democràtica de l’Estat no accepta la distinció sobirà/súbdit
En un estat democràtic de dret no accepta la distinció sobirà/súbdit, el subjecte que deté el poder no és
altre que els individus, no son súbdits sinó ciutadans

Sobirania, vessant extern:

En la societat internacional democràticament és admissible parlar de sobirania dels estats per que els
Estats són independents respecte d’altres estats també sobirans
No està obligat respecte d’ells mes enllà dels compromisos subscrits en els pactes o els tractats
internacionals, de caràcter contractual, els quals es regeixen pels termes que s’hi estableixen, en el marc
del dret internacional.

Ara bé, no hi ha prou de posseir la força física per a adquirir i conservar el poder Cal, a més, que aquest
poder, d’alguna manera, sigui acceptat pels destinataris
No n’hi ha prou, per tant, que l’Estat tingui capacitat coactiva, sinó que també ha de tenir autoritat, es a
dir, ha de ser un poder legitimitat.

Tres fonts clàssiques, tipus purs, de definir (Max Weber):

• La història o tradicional, la dels reis a les monarques absolutes
• La carismàtica, la dels cabdills militars
• La racional, és la pròpia de l’Estat liberal democràtic

L’estat contemporani liberal democràtic el component és el racional:

• L’estat es necessari per mantenir i crear l’ordre social
• L’estat es un poder impersonal i institucionalitzat
• L’estat es un instrument que actua mitjançant el dret, producte del consentiment dels ciutadans.
En un estat, el dret estatal adopta tres formes clàssiques:

→ Normes generals, lleis i reglaments que vinculen una generalitat d’individus

→ Actes administratius, normes singulars, dels òrgans polítics i administratius
→ Sentències, normes singulars dels jutges dictades per resoldre conflictes

El contingut de la sobirania es el dret positiu, l’exercici del poder mitjançant la producció de

normes jurídiques El titular de la sobirania és canviant i determina la forma d’Estat, la titularitat de
la sobirania determina les diferents maneres de legitimar el poder.

Tipus de sobirania:
• En les monarquies constitucionals-liberals ( no democràtiques), la sobirania es compartida
entre el rei i el parlament
• En el liberalisme democràtic, el titular es la nació, es a dir, el poble format pel conjunt dels
ciutadans. (declaració de dret de l’Home i del Ciutadà francès i Constitució Americana)

Qüestió diferent de la titularitat es com s’exerceix la sobirania.

L’estat esta compost d’òrgans dotats de competències.
Les competències son el conjunt de facultats (legislatives, executives o judicials) que els òrgans
tenen sobre una matèria determinada, d’acord amb les prescripcions que estableixi l’ordenament
jurídic.
L’òrgan, a la vegada, es el subjecte institucional que exerceix la competència.
En virtut del principi de divisió de poders, la sobirania estatal, entesa com poder jurídic, es
exercida pels òrgans als quals l’ordenament jurídic atorga competències en una matèria
determinada.
En definitiva, avui el titular originari de la sobirania es el poble. Poble, com a conjunt de tots els
ciutadans, que exerceix aquesta sobirania mitjançant l’establiment i la ratificació continuada d’una
constitució.
Aquesta regula juntament amb les lleis i els poders constituïts.
Els poders constituïts exerciran les competències que els atorguin la constitució i les lleis
Per tant, el titular originari de la sobirania, entera com a poder il·limitat, es únicament, el poder
constituent originari.
Aquest te una funció, aprovar una constitució, que crea els poders constituïts , ja no son la
sobirania il·limitada originaria.
Aquests son fraccions de sobirania, poders limitats per les normes contitucionals i per les lleis.
Aquestes fraccions de sobirania s’anomenen competències. Es passa del poder il·limitat de la
sobirania originaria, a les competències delimitades per la Constitució i les lleis.
L’Estat: concepte i evolució històrica.- El territori:

Te diversos significats:
→ Territori com a dret real, es a dir, com a propietat o patrimoni de l’Estat.
→ El territori en sentit geogràfic, es una determinada extensió de terreny, sense el qual es impossible
l’existència de l’Estat.

El territori d’un Estat es l’àmbit on exerceix les seves competències o, en paraules de Kelsen, l’àmbit de
vigència d’un ordre jurídic.
Es la esfera dins el qual l’estat exerceix la seva sobirania interna.
El territori d’un determinat estat es l’àmbit espacial on es vàlid el seu ordenament. Per saber on es vàlid
un ordenament d’un Estat, hem d’acudir al dret positiu per esbrinar-lo.
La constitució no estableix quin e el territori espanyol, sinó que esta delimitat en els Tractats
Internacionals.
L’estat espanyol està format per:
• Terra ferma o territori en sentit estricte, seria el territori peninsular, les illes balears i les canàries
( i altes petites illes a prop de la costa) i les ciutats de Ceuta i Melilla.
• El mar territorial, es a dir, la zona adjacent a la costa fins a una distància cap a l’interior de 12
milles marines, compren la superfície del mar i la columna d’aigua fins al subsòl.
• L’espai aeri sobre la terra is obre el mar territorial.
• Sobre tot aquest territori son vigents les lleis de l’Estat.

L’Estat: concepte i evolució històrica.- la població

Cal diferenciar població i poble.

El poble d’un estat esta format pel conjunt de ciutadans, tots amb plenitud de drets, iguals per tots.
La població, en canvi, esta formada, a més pels ciutadans, pels residents ja siguin estrangers o
apàtrides.
L’estat exerceix la seva sobirania sobre tota la població
Però el tractament sol ser distint, en un estat democràtic, els ciutadans tenen tots els dret pero els
estrangers i apàtrides en poden tenir alguns de restringits a causa de la seva condició.
L’Estat: concepte i evolució històrica.- La Forma d’Estat:

Que la sobirania nomes resideix en una part dels ciutadans, la forma d’estat es autocràtica.
Quan la sobirania radica en el poble vol dir que es la voluntat del poble, del conjunt dels ciutadans, la
determina el dret, el poble com a poder constituent, quan elabora la constitució i com poder constituït
quan aprova lleis, resolt actes administratives i dicta sentències.

La formació històrica de l’Estat

Hobbes, encara que, a la vegada, les seves teories racionalistes i positivistes van posar els fonaments
per fer el pas a l’estat liberal.
La causa principal d’aquesta ambivalència va ser que va fonamentar la idea d’estat en la idea de
contracte, però no en la vella idea escolàstica de contracte, sinó en un contracte de tipus nou, fet entre
persones lliures, iguals i racionals, que obrirà les portes a l’estat liberal i democràtic.
La idea de contracte en el Iusnaturalisme clàssic: la idea que el pacte es la base de la societat i de
l’estat es una constant del pensament polític occidental. Ja la trobem en el pensament grec i romà,
també com a fonament de l’ordre polític medieval (pacte entre rei i nobles), i també en la teoria del dret
natural del estat absolut (pacte entre rei i poble).

La idea de contracte en el positivisme absolutisme en Hobbes.

Individualisme polític i positivisme jurídic: Thomas Hobbes, filòsof anglès de la meitat del segles XVII,
parteix de l’existència d’un hipotètic –que no històric- estat de naturalesa en el qual les persones, son
lliures i iguals entre elles- es distingeixen dels animals pel fet d’estar dotades de raó.
En aquests estat de naturalesa la situació no es la ideal: els individus estan en guerra contínua els uns
contra els altres.

Cal, per tant, crear-la per a evitar aquesta situació de guerra i protegir degudament la vida i la seguretat
de les persones, fent possible una convivència en pau. En definitiva, cal crear un poder polític, és a dir,
cal crear un estat.
Hobbes aporta sobretot dues idees fonamentals:
1. L’individualisme polític
2. I el positivisme jurídic.

Per a Hobbes, es precisament l’individu el subjecte que mitjançant el contracte, crea l’estat: aquí ja
trobem l’embrió del principi democràtic.
Hobbes, l’ordenament jurídic es únicament el conjunt de mandants emanats d’aquest estat creat pels
individus i no un pretès ordre natural derivat de principis religiosos o racionals.
El contracte original de Hobbes no es entre el poble (entès com un tot) i el rei -com era el cas de
jusnaturalisme absolutisme exposat abans-, sinó entre individus racionals, lliures i iguals, que decideixen
mitjançant un pacte (un contracte) crear, primer, una societat, es a dir, un conjunt de persones amb
interessos comunes ,que no viuen aïllats sinó interrelacionats.

El contracte entre individus com a font dels drets.

3. L’estat no es el subjecte del pacte sinó, precisament, el seu objecte, la seva finalitat: es el pacte
el que crea l’estat. L’origen de l’estat es troba en la voluntat dels contractants, en els individus en
estat de naturalesa, que pacten com a iguals i, en conseqüència, resten en el mateix pla d’igualtat
després de crear l’estat.

El contractualisme liberal: Locke

“l’única manera en que algú es priva de la seva lliberta natural i se sotmet als lligams de la societat civil
es mitjançant un acord amb els altres homes, segons el qual tots s’uneixen formant una comunitat (...), i
així resten incorporats a una cos polític en el qual la majoria te el dret d’actuar i decidir en nom de tots
(...) així, cadascun esta obligat a sotmetre’s al paper de la majoria” – John Locke segon tractat

Locke construeix un estat basat en unes incipients teories l’origen democràtic i la separació dels poders,
la res representació política i, sobretot, la garantia dels drets, es a dir, els aspectes que, com dèiem,
Hobbes no va resoldre.
Locke parteix d’un plantejament sobre l’estat de naturalesa idèntic al de Hobbes: les persones son, en
aquesta situació, éssers lliures, iguals i racionals, i això implica que poden fer tot el que els sembli
oportú segons la seva lliure voluntat.
Però Locke no considera que, en l’estat de naturalesa, els individus estiguin en una situació de lluita tan
violenta com els presentava Hobbes, ja que, en estar dotats de raó.

Per tant, segons Locke, en l’estat de naturalesa l’individu te dret a exercir dos poders:
1. El poder de fer lliurement el que cregui mes convenient per a ell mateix, sempre que no
vulneri els drets dels altres (ja que els altres tenen, en virtut del principi d’igualtat, els
mateixos poders que ell).
2. El poder de castigar la persona que contravingui això anterior i lesioni els seus drets.
Ara bé, per a Locke aquest poder de castigar no pot ser ni injust ni il·limitat, precisament perquè
l’individu, en estar dotat de raó, no pot adoptar actituds irraonables ni abusives. Això significa que el
poder de castigar ha de tenir tres qualitats:
1. No pot ser un poder arbitrari, es a dir, el seu motiu ha de ser una vulneració de la llibertat
que la persona te en l’estat de naturalesa
2. Ha de ser un poder proporcional a l’agressió a la qual respon
3. Ha de ser un poder adequat per a restablir el dret vulnerat, que es la seva finalitat
especifica.

Per superar aquesta situació, la raó fa que les persones optin per establir, mitjançant un o pacte, una
autoritat que els permeti, duna banda, de conservar els drets de que gaudien en l’estat de naturalesa
(segons Locke, els drets a la vida, a la llibertat i a la nova propietat) i, de l’altra, cedir a aquesta nova
autoritat to el poder natural de castigar. La influencia de Locke sobre la resta de autors.

Formació del constitucionalisme

És el moviment ideològic sorgit al segle XVIII que persegueix:

1. El reconeixement de dret fonamentals de la ciutadania
2. La subjecció de l’Estat al dret i a la constitució
3. La divisió de poders
4. L’exercici del govern amb la participació dels governats (democràcia)

És justament com ens indica l’ART 16 de la Declaració de Drets 1789: “una societat sense drets ni
sense divisió de poders no té constitució”

Els antecedents ideològics del constitucionalisme són:

• Iusnaturalisme: drets universals, eterns i immutables que no poden ser transferits permanentment a
cap governament com el dret a la pròpia existència o la llibertat personal
• Supremàcia normativa: determinades normes són el dret suprem d’un país.
• Filosofies de la il·lustració:
- Contractualisme: constitució com a pacte entre integrants d’una societat. Seria un pacte
mitjançant el qual els ciutadans deleguen la sobirania en un poder, tot establint les
condicions a les quals el govern haurà de sotmetre’s en el seu exercici.
- Racionalisme: el dret deriva dels principis de la raó. Els il·lustrats estaven convençuts de
que la fe en la raó els portaria de manera natural a la llibertat i la igualtat.
Sorgiment i evolució del constitucionalisme:

La fase del constitucionalisme coincideix amb el triomf dels principis polítics liberals.
Aquest constitucionalisme liberal iniciarà el procés de limitació del poder polític a traves del Dret i la
Constitució es presentarà com un instrument de la burgesia per participar en la direcció de l’Estat que
suprimeix el poder absolut del rei per dividir-lo entre aquest, el Parlament i els jutges.
Tot això significarà una nova legitimació del poder que es basarà en una sobirania nacional encara que
aquesta es tractarà d’una sobirania compartida entre el rei i el Parlament. Els dret proclamats en
aquesta primera etapa en els documents constitucionals seran bàsicament els drets liberals articulats al
voltant de la llibertat, la seguretat i la propietat.
Les Constitucions d’aquest període no es basaran en principis democràtics, reconeixeran els drets
polítics a unes determinades persones segons les seves rendes o posició social. Gran part de la societat
no participarà en el procés polític i els membres del Parlament seran elegits a través del sufragi
censatari.
Aquestes característiques es manifestaran en els tres grans models de constitucionalisme liberal del
període.

1. Revolució Anglesa

Gran part dels conceptes i dels principis del constitucionalisme liberal es varen elaborar a Anglaterra al
llarg del segle XVII com a culminació d’un procés de transformació de l’ordre feudal en una organització
política estatal. Aquest estat modern no representarà la liquidació de les institucions medievals i la
concentració del poder en l’Estat es farà a favor del Parlament després de un gran enfrontament amb el
monarca que clarament no donava el seu vot d’acceptació a la nova situació.
Carles I es posarà en contra de la Petition of rights.
La Petition of rights (1628) disposa que no es podran establir tributs sense el consentiment del
parlament i que ningú podrà ser detingut i jutjar si no es segons la llei. L’habeas corpus amendments act
(1679), segons la qual, primer, ningú podrà ser detingut sense mandat judicial; segons, qualsevol
persona interessada pot emanar que es presenti ek detingut davant del tribunal en el termini de vint dies
a partir de la detenció i tercer, seran sancionats els funcionaris que faltin a aquestes deures, els quals no
podran ser indultats per la rei.
Bill of rights de 1689, amplia els drets socials, polítics i civils.
Instrument of governament
Aquests 4 escrits van ser intents de una espècie de lleis constitucionals escrites, per passar després a
una evolució basada en conversacions constitucionals no escrites.
- la constitució Britànica no es exactament una constitució escrita sino un conjunt de textos
de tradicions codificades i costums. Aquesta constitució no apareix com a previ del
funcionament de l’Estat sinó com a conseqüència del mateix

Organització de l’Estat
• Constitució
• Separació de poders
• Drets del ciutadans

Formació del constitucionalisme

El moviment constitucional es forma a partir de tres pilars bàsics:
1. els canvis constitucionals que es produeixen a Anglaterra durant els segles XVII i XVIII.
2. La independència dels EEUU, que dona lloc a la constitució nord-americana de 1787
3. El procés revolucionari francès que s’inicia el 1789 i que te com a document constitucional
més rellevant la Declaració de drets de l’home i del ciutadà

La Petition of rights (1628) disposa que no es podran establir tributs sense el consentiment del
parlament i que ningú podrà ser detingut i jutjar si no es segons la llei.
L’habeas corpus amendments act (1679), segons la qual, primer, ningú podrà ser detingut sense mandat
judicial; segons, qualsevol persona interessada pot emanar que es presenti ek detingut davant del
tribunal en el termini de vint dies a partir de la detenció i tercer, seran sancionats els funcionaris que
faltin a aquestes deures, els quals no podran ser indultats per la rei.
La consolidació definitiva dels canvis abans esmentats es produirà en una Segona fase, en que la
monarquia britànica fa un gir irreversible cap a la superioritat progressiva del Parlament sobre la corona i
envers la progressiva garantia dels drets individuals.
Aquesta segona fase comença amb l’anomenada Revolució Gloriosa, de 1688, que va instaurar com a
rei Guillem d’Orange, el quan tenia John Locke com a principal conseller. Sota la inspiració de Locke es
va aprovar el Bill of Rights de 1689, i durant tot el segle XVII es van promulgar altres lleis o es van
crear determinades convencions polítiques que conduirien Anglaterra a una monarquia parlamentaria on
les lleis i els jutges seran...

Es limiten els poders del rei, el qual està sotmès a les lleis i no pot dispensar ningú complir-se. En
definitiva, això significa que l’estat se sotmet a les lleis, principi bàsic, com hem vist de l’Estat de dret. El
parlament ha de ser convocat anualment de manera obligatòria, de tal manera que el rei no es pot negar
a reunir-lo, com havia estat habitualment fins aleshores.
Els jutges, nomenats pel rei, no poden ser destruïts, amb la qual cosa garanteixen la seva
independència. S’amplia el catàleg de drets fonamentals. A més dels drets de petició i de propietat, es
reconeixen també la llibertat d’expressió i la llibertat religiosa entre les diverses tendències protestants.
La filosofia liberal de Locke havia penetrat subtilment en les institucions britàniques.
La constitució nord americana de 1787
La segona etapa de formació del constitucionalisme es produirà als EEUU al final del XVIII, en el
període que va entre la Declaració d’independència de 1776 i la coneguda sentencia del Tribunal
Suprem Marbury vs. Madison de l’any 1803.

En definitiva, la sobirania esta en els individus que l’exerceixen mitjançant el poder constituent
del poble.
→ Estableix com a forma de govern una república presidencialista, en lloc de seguir el model angles de
monarquia constitucional. Com hem vist en parlar de les formes de govern, la república presidencialista
es basa en una separació de poders rígida: el president i un parlament

→ L’estat s’organitza territorialment de manera federal: s’estableix un repartiment de competències entre

la Federació constituïda pels poders centrals: president, Congrés i TS i cadascun dels estats, membres
que la componen, els quals també s’organitzen en institucions polítiques semblants.

→ La Constitució és la norma jurídica suprema de tot l’ordenament i els tribunals, en darrer terme el TS
federal, són la garantia del seu compliment, en establir-se el principi del control judicial de la
constitucionalitat de les lleis.

Això significa que cap llei ni norma de rang inferior – tant de la Federació com dels estats- no pot ser
contrària a la Constitució federal, ja que aquesta, pel seu rang constituent, te una clara supremacia
respecte de tot l’ordenament. La sentencia Marbury vs. Madiosn dictada el 1803 pel TS federal presidit
pel jutge Marshall, estableix definitivament aquesta doctrina.

França: la Declaració de dret de l’home i del dictada de 1789

La Revolució Francesa es considera, per molts, com l’inici del mon contemporani, i la Declaració de dret
de l’home i del ciutada no n’és solament el text contitucional mes conegut, sino que també es el mes
influent.
En consequencia, l’assamble nacional reconeix i declara, en presencia i sota els auspicis de l’Esser
Suprem, els drets de l’home i del ciutadà següents:

ART PRIMER (I)

Els homes neixen i resten lliures i iguals en drets; les distincions socials nomes poden estar fundades en
la utilitat comuna.

II
La finalitat de tota associació política es la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de l’home.
Aquests drets son la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió

III
El principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació: cap cos, cap individu, no pot exercir cap
mena d’autoritat que no emani d’ella expressament.

IV
La llibertat consisteix a poder fer tot el que ni sigui perjudicial a altri. Així, l’exercici dels drets naturals de
cada home no té cap mes límit que aquells que asseguren els altres membres de la societat el gaudi
d’aquests mateixos drets; aquests limits nomes poden ser determinats per la llei.

V
La llei nomes te dret a prohibir les accions nocives a la societat. Tot el que no esta prohibit per la llei no
pot ser impedit, i ningu no pot ser obligat a fer el que la llei no ordena.

VI
La llei es expressio de la voluntat general; tots els ciutadans tenen dret a cooperar personalemnt, o per
mitja de llurs representats, en la seva formacio.

Els principis bàsics d’aquesta declaració els podríem resumir en tres grans apartats:
1. La legitimitat democràtica del poder polític
2. Els principis de l’estat de dret.
3. El reconeixement de drets i llibertats individuals

La declaració proclama els drets següents:

• La llibertat personal (art7) • La llibertat de pensament, religiosa i de culte (art 10) • La llibertat
d’expressió (art 11) • El dret de propietat • La presumpció d’innocència • El dret a la participació política.
A partir d’aquests tres grans models, el constitucionalisme s’anirà difonent i consolidant al llarg del segle
XIX, tant a l’Europa Occidental com als països llatinoamericanes que deixen de ser colònies i
accedeixen a la independència.

El segon període del moviment constitucionalista abasta des del final de l’imperi napoleònic fins a la
guerra europea de 1914 a 1918 (la 1ra guerra mundial). A l’Europa continental, després de les
experiències revolucionaries, es va estenent de manera lenta, però progressiva, el liberalisme moderat i
conservador.

D’acros amb aquesta tendència, les idees preponderants que adoptarà el moviment constitucionalista
son, pel que fa a forma de govern, les derivades del model britànic i, pel que fa als drets fonamentals i
als principis de l’estat de dret, les derivades del model francès. Des del punt de vist formal, totes les
constitucions – amb l’excepció del Regne Unit – aniran adoptant una estructura codificada.

Constitucionalisme de l’estat liberal (1815- 1918)

El poder legislatiu resideix en el parlament, dividit en dues cambres: una cambra alta aristocràtica
(seguint el model britànic de la cambra dels lords) i una cambra baixa escollida per sufragi censatari.

D’una manera progressiva, la cambra baixa a mesura que el sistema es va democratitzant, va adquirint
predomini sobre la cambra alta, la qual acabarà tenint una funció secundària.

A Europa, l’executiu es dualista (format per un cap d’estat – normalment un rei- i un cap de govern o
primer ministre), els estats son centralitzats ( amb l’excepció d’Alemanya i Suïssa) i les constitucions,
amb un simple valor programàtic no vinculant per als ciutadans, son desenvolupades per les lleis
parlamentaries, i els jutges no en controlen l’adequació a la constitució.

La llei, en definitiva, i no la constitució, es la norma suprema de l’ordenament en els països europeus.

Això serà especialment important respecte dels drets i llibertats. Les constitucions inclouen un catàleg
de dret i llibertats, però la garantia del seu compliment es deixa a la voluntat del parlament que les haurà
de desenvolupar mitjançant lleis.

L’administració i els jutges, en darrer terme, aplicaran les lleis, no la constitució.

El constitucionalisme de l’estat democràtic i social (de 1918 fins ara)

En primer lloc, les constitucions garanteixen uns valors – llibertat, igualtat, justícia i pluralisme polític, en
el cas de la CE (ART. 1.1 )- que son el fonament axiològic dels drets i llibertats dels ciutadans

En segon lloc, en l’aplicació d’aquests valors, les constitucions no solament regulen els òrgans
constitucionals i alguns drets fonamentals, sinó que també estableixen els principis bàsics de totes les
altres branques de l’ordenament jurídic: el dret civil, el dret mercantil, el dret penal, el dret processal, el
dret internacional, el dret administratiu, el dret laboral i el dret financer.

Les constitucions de la monarquia constitucional espanyola (1808-1931)

Un dels falsos tòpics respecte de la història constitucional espanyola es el de la inestabilitat i

discontinuïtat entre unes constitucions molt contraposades.

El dret es, en canvi, que el constitucionalisme que comença al principi del segle XIX te grans factors de
continuïtat fins a l’any 1931.

Si deixem de banda l’Estatut de Baiona, la primera CE de sobirania nacional és la Constitució del 1812,
anomenada Constitució de Cádiz, ja que va ser en aquesta ciutat on es va elaborar i aprovar.

Aquest text va representar un trencament ideològic radical amb l’Espanya absolutista, fins i tot amb
l’absolutisme il·lustrat, i va tenir una important influència exterior, tant com a Europa com sobretot a les
ex colònies espanyoles d’Amèrica, que poc després obtindrien la independència.

Està inspirada en tres grans principis liberals:

→ La sobirania nacional
→ La divisió de poders
→ El govern representatiu

Ni el sistema electoral de sufragi universal indirecte que estableix, ni la forma de govern de monarquia
semiassembleària a imitació de la Constitució Francesa de 1791, tenen cap continuïtat en la resta de
Constitucions espanyoles del s. XIX, que s’inspiraren en el model de la monarquia britànica, de
tendència parlamentària.

No té una declaració de drets i, a més, no garanteix la llibertat religiosa.

Ara bé, la consagració dels tres principis esmentats abans faran que sigui l’emblema liberal progressista
espanyol.
A partir de la Constitució de Cádiz, les Constitucions espanyoles es classifiquen habitualment en:
1. Moderades (les de 1845 i 1876)
2. Progressistes (les de 1837 i 1869)

****POSSIBLE PREGUNTA EXAMEN****

Al llarg de tot el període les constitucions moderades van tenir una llarga durada (la del 1845 és vigent
fins el 1868 i la de 1876 fins a 1923) mentre que la vigència de les progressistes no solament va ser
escassa sinó que van coincidir, no casualment, amb etapes de forta inestabilitat social i política o de
guerra civil.
L’estat espanyol, per tant, es va construir, bàsicament sota el domini de liberalisme moderat.

Les constitucions de tendència moderada, la sobirania és compartida entre el rei i el parlament (les
Corts Generals), la qual cosa dóna lloc a constitucions doctrinàries i a una forma d’estat no democràtica.

La forma de govern es, en canvi, constitucional però notòriament autoritària: el rei presideix el govern
nomena el president i té poder per a exercir el dret, amb la qual cosa pot impedir l’aprovació de les lleis.
L’estructura del parlament es bicameral, amb una cambra baixa elegida directament per sufragi
censatari i un Senat aristocràtic designat pel Rei.

Des del punt de vista de la forma territorial d’estat, el centralisme s’imposa: fins i tot els municipis estan
sotmesos jeràrquicament el Govern central, que designava els alcaldes.

A les constitucions de tendència progressista, el poder es fonamenta en la sobirania nacional i per tant,
recau únicament en la nació mentre que el rei no n’és titular, la qual cosa dóna lloc a constitucions de
sobirania nacional i en el cas de la constitució de 1869, amb sufragi universal masculí, a formes d’Estat
democràtiques.

A diferencia de la Constitució de 1869, en la Constitució de 1837 el sufragi es censatari.

La forma de govern es com en les constitucions moderades. La monarquia constitucional: el rei

presideix els consells de ministres i nomena el president del Govern i els ministres, que han de gaudir,
juntament amb la del parlament, de la seva confiança.
La forma de govern es com en les constitucions moderades. La monarquia constitucional: el rei
presideix els consells de ministres i nomena el president del Govern i els ministres, que han de gaudir,
juntament amb la del parlament, de la seva confiança.

El parlament també es bucodental però, en canvi, el senat es democràtic (1869) o mixt (1837). La forma
territorial d’estat continua essent centralista, però els ajuntaments son escollits pels ciutadans de cada
municipi.

La segona república (1931-1939)

La Constitució de 1931:
Significa un canvi radical respecte de tot el constitucionalisme espanyo anterior, té moltes virtuts
democràtiques però un gran defecte: només va ser assumida com a pròpia per una part dels ciutadans.
El consens, és a dir, un ampli acord de tots els sectors polítics i socials és el que enforteix i per tant
dóna estabilitat i permanència a una constitució. Aquest consens, però, va estar absent en l’aprovació
de la Constitució de 1931.

El text constitucional de 1931 pretén resoldre molts dels problemes constitucionals plantejats fins
aleshores, des del punt de vista que reclamaven els crítics de la Restauració. Per tant, representa una
canvi decisiu en al historia constitucional espanyola.

El titular de la sobirania es exclusivament el poble espanyol i el poder polític deriva, directament o

indirectament, dels ciutadans. Es trenca, així, la tradició de constitucions no democràtiques de matriu
doctrinària i de formes de govern pròpies de la monarquia constitucional.

La constitució es considerada com a norma suprema i la llei i la resta de l’ordenament hi estan

subordinats
Com a garantia màxima s’instaura per primera vegada en la historia d’Espanya un tribunal – el Tribunal
de garanties Constitucionals- per a assegurar el control de la constitucionalitat de les lleis i la garantia
dels drets fonamentals.
S’hi inclouen no solament tots els drets individuals i polítics, sinó també, per primera vegada, els drets
econòmics, socials i culturals seguint les tendències mes progressistes d’aquell moment, en especial de
la Constitució alemanya de Weimar (1919).
ESTRUCTURA CE 1978
La constitución contiene 169 artículos divididos en:
1 Título preliminar: contiene los principios estructurales básicos del orden constitucional.
10 títulos posteriores:
1. de los derechos y deberes fundamentales
2. de la corona
3. de las cortes generales
4. del Gobierno y la administración
5. de las relaciones entre Gobierno y las Cortes Generales
6. del Poder Judicial
7. economía y hacienda
8. de la organización territorial del estado
9. del tribunal constitucional
10. de la reforma constitucional
4 disposiciones adicionales: Reconocía los derechos históricos de los territorios forales y el régimen
de edad en ellos establecidos, peculiaridades para la determinación del régimen económico fiscal de las
islas Canarias y una previsión sobre las audiencias territoriales judiciales.
9 disposiciones transitorias: Las 7 primeras: regular el régimen transitorio de las comunidades
autónomas. La 8 se ocupaba del régimen transitorio en las competencias de la Cortes y el Gobierno tras
la entrada en vigor de la constitución y de la posibilidad de disolución. La 9 se ocupaba de regular el
régimen transitorio de la composición del Tribunal Constitucional.
1 disposición derogatoria: Declaró derogadas las leyes fundamentales franquistas y dos leyes del
siglo XIX que afectaban a las provincias vascongadas, también insertó una formula derogatoria general
respecto de cuantas normas se opusieron a lo dispuesto en la Constitución.
− 1 disposición final: hace referencia a la entrada en vigor de la constitución y a que su publicación
se debía efectuar aparte del castellano en las demás lenguas. La estructura formal de la
Constitución de 1978 sigue unos cánones clásicos al regular:
− En primer lugar, la parte dogmática (principios y derechos, títulos preliminares y primero)
− La parte orgánica (títulos del segundo al sexto y el noveno)
− Por último, las disposiciones relativas a la reforma constitucional o a lo que se le denomina
ejercicio del poder constituyente constituido (título décimo)
− Quedan dos títulos en medio, el séptimo contiene la mayor parte de las normas para regulas lo
que se conoce como “constitución económica” y el octavo, de los más importantes, se dedica a
regular la distribución del poder político marcando las pautas para la posterior creación de lo que
ahora se denomina Estado Autonómico.
TEMA 2 : La Fórmula Política: L’Estat Social i Democratic de Dret

L’estat social i democràtic

El significat del concepte estat social i democràtic de dret, partint del fet que aquesta és la forma d’estat
que adopta la nostra Constitució D’una banda, les idees de Hobbes, Locke, Spinoza, Montesquieu,
Rousseau, Sieyès i Kant en representen la base teòrica principal.

Tots ells consideren que els valors de llibertat i igualtat són els principis i finalitats bàsiques d’un estat
basat en el consentiment dels individus.

En definitiva, es tracta que els poder públic nomes puguin emetre legítimament mandats no únicament
en el marc, sinó també nomes mitjançant el dret.
L’ordenament jurídic, ha de ser sempre producte -directe o indirecte- de la lliure voluntat dels homes, es
a dir, expressió del seu consentiment.
De l’estat liberal de dret, que tenia simplement la llei – d’origen democràtic o aristocràtic- com a límit del
poder , hem passat a l’estat democràtic de dret, en el qual la llei continua essent límit del poder però, a
mes, es expressió de la voluntat dels ciutadans d’acord amb la regla de la majoria.
El canvi esta en la legitimitat diferent del dret. L’estat de dret no és un mer instrument de poder sense
cap finalitat, és un estat.

L’existència del qual es justifica, precisament, per tenir com a finalitat única la garantia de l’autonomia de
les persones, és a dir, la seva llibertat plena i, a la vegada assegurar que aquesta llibertat sigui igual per
a tots.

Això converteix els valors de la llibertat i igualtat en els elements materials que fonamenten tots la
construcció jurídica que l’estat de dret fa que tots dos elements siguin indissociables.

Rawls formula: “L’objectiu de l’estat ha de ser garantir la igual llibertat de tots els homes.”

La nostra Constitució, en l’article 1.1, com a principal tret estructural del nostre estat en caracteritzar-lo
com a estat social i democràtic de dret.

No es tracta que l’estat constitucionalment establert sigui simplement l’estat de dret, sinó una forma
específica d’aquest estat de dret adjectivada com a social i democràtica.
L’estat de dret no pot ser avui altra cosa que democràtic, ja que tots els òrgans dels quals emanen els
mandats del poder, és a dir, les normes jurídiques, lleis, reglaments, actes administratius i sentències
han d’estar legitimats democràticament.

L’estat de dret no pot ser avui altra cosa que democràtic, ja que tots els òrgans dels quals emanen els
mandats del poder, és a dir:
→ Les normes jurídiques
→ Lleis, reglaments
→ Actes administratius
→ Sentencies - han de ser legitimats democràticament.

Els principis de l’estat de dret clàssic es corresponien amb els del primer estat liberal, que comença a
davallar a partir de la Primera Guerra Mundial.
I es transforma en el que s’ha denominat estat social o estat de benestar.

Després de la crisi social de la primera postguerra a Europa i la crisi econòmica mundial que esclata
amb la sobtada caiguda de la borsa de New York el 1929.
Sorgeix – en acabar la Segona Guerra Mundial - un estat nou que augmenta de manera molt
considerable les funcions i la magnitud de la seva administració encara que, en definitiva, en els
fonaments bàsics no representa un canvi substancial respecte del model liberal sinó una adaptació
d’aquest model a les noves circumstàncies.

En aquest canvi hi influeixen no solament els teòrics que inicien una revisió del liberalisme clàssic, sinó
molt principalment, les idees socialistes, que propugnen un model en què l’estat ha d’intervenir
activament en l’economia:
→ Nacionalitzant empreses
→ Programant el conjunt de l’activitat econòmica, per tal de poder garantir els drets socials, econòmics i
culturals encaminats a l’assoliment d’una societat més igualitària.

Entre els drets d’aquesta naturalesa cal destacar la universalització de l’ensenyament públic, la sanitat i
la seguretat social. Les quals implicaven unes prestacions de l’estat que exigeixen un augment enorme
de la despesa pública i, per tant, dels impostos que han de pagar els ciutadans.

Aquests nous plantejaments van representar dues grans transformacions respecte de l’estat liberal:
→ Canvis en les funcions de l’estat
→ Canvis en els valors subjacents en els drets fonamentals.
Es transformen les relacions estat - societat, i l’estat, sense deixar de ser garant dels drets individuals,
passa a convertir-se en un estat regulador de la societat. És a dir, un estat que cada vegada més
reglamenta, subvenciona o pren directament a càrrec seu activitats que abans es duien a terme en
particular.

La llibertat, en l’estat liberal era només davant l’estat; ara ho és davant dels poders econòmics.
La propietat, a l’estat liberal, era un dret absolut sobre el domini d’una cosa, ara és un dret intervingut i
limitat per la seva funció social.
La igualtat a l’estat liberal consistia en el fet que la llei fos general, la mateixa per a tots, és a dir, era
igualtat “davant” la llei. En canvi, en l’estat social és igualtat “a” la llei, és a dir, el contingut de la llei ha
de garantir un tracte igual per als titulars dels drets i deures que regula.

Tres idees: llibertat, dret i estat. (els filòsofs del nacionalisme i de la il·lustració, consideren que la
llibertat es creació de la llei). Nomes la llei pot posar límits a la llibertat de l’individu. La llibertat no esta
limitada nomes per la voluntat de la persona.)

La llei prèvia, per tant es una condició necessària, però no suficient perquè la limitació de la llibertat de
les persones sigui legitima.
A mes, la llei ha de ser general , es a dir, la mateixa per a tots ¡, ja que, segons el contractualisme
liberal, a l’estat de naturalesa tots els individus gaudeixen de la mateixa llibertat i, per tant, la llei no pot
establir cap discriminació entre ells.

Ningú esta situat per sobre de les lleis del dret.

Amb això es tanca el cercle: en l’estat de dret governen les lleis i hi estan sotmesos tots els ciutadans i
tots els poders, sense cap excepció.

Certs requisits materials:

- Aquestes condicions formals, però, tampoc no són suficients perquè la llei sigui legitima:
cal que també ho sigui la finalitat, és a dir, el contingut material.
- Mentre que els elements anteriors – participació i igualtat jurídica derivaven de la idea de
democràcia, aquesta finalitat material – que no consisteix en altra cosa que determinar
l’àmbit de la llibertat de l’home – és l’element més específic de la idea d’estat de dret.

L’única justificació per a limitar legalment la llibertat d’una persona ha de ser que l’exercici d’aquesta
llibertat amenaci o sigui un obstacle per a la llibertat d’una altra persona.
El contingut de la llei, en conseqüència, s’ha de limitar únicament a evitar que l’exercici de la llibertat
dels uns vulnerin la llibertat dels altres.
Primer, les lleis han de ser acceptades pels ciutadans del territori en el qual són vigents i, per això,
aquests han d’haver participat en la seva elaboració i aprovació.
Segon, les lleis han de ser les mateixes per a tots els ciutadans. Mesures de força física, a les quals
s’ha de precedir, de manera immediata, amb l’objectiu d’impedir la vulneració de drets.
Tercer, mesures per a restablir els drets vulnerats, tot exigint, a la vegada, les responsabilitat civils o
sancions penals o administratives a l’infractor.

Totes aquestes mesures sempre que siguin necessàries i proporcionals a la finalitat legítima que es
pretén, no són contràries a la llibertat sinó que d’acord amb el que s’ha augmentat anteriorment, són
precisament mesures exigides per a garantir-la.
De tot això deduïm que la primera finalitat de l’estat es a dir, del dret- es garantir la seguretat, entesa
com a idèntica a la llibertat.

L’estat – entès com a conjunt d’òrgans- i el dret son mers instruments amb una única finalitat: “la
igualtat” de tots els ciutadans.

Sota aquesta llei, l’individu, la persona, aquell en l’estat absolut era un simple súbdit, es converteix en
un ciutadà, es a dir, en subjecte d’uns drets que l’estat li atorga i garanteix i d’uns deures- correlat
negatiu d’aquests drets- que esta obligat a complir si no vol ser objecte d’una sanció.

D’aquesta manera, dret i estat no tan sols s’identifiquen sinó que son la garantia de la igualtat jurídica de
tots els ciutadans

Estat i dret son, per tant, els instruments només justificats per una finalitat: “la igualtat llibertat
de tots”

Evolució de l’estat de dret: dels models clàssics a l’estat constitucional.

L’estat de dret s’ha projectat de maneres molt diverses i mitjançant diferents tècniques en els darrers
dos-cents anys de la històrica jurídica occidental.

D’una manera simple, podríem establir dos models clàssics d’estat de dret durant el període comprès
entre els inicis de l’estat liberal (1789) i la segona Guerra Mundial (1945).
L’un, el model europeu continental, el podem caracteritzar com a estat legal de dret, i l’altre, el model
anglosaxó, com a estat judicial de dret. De la convergència entre tots dos sorgirà, després de 1945,
l’actual estat constitucional de dret.

L’estat legal de dret (el model continental europeu) – de matriu francesa i alemanya- es configura com
un estat de dret legal, ja que intenta assegurar:
La primacia de la llei sobre qualsevol altra norma
El principi de reserva de llei: la regulació per llei de les matèries que afecten la llibertat i la
propietat dels ciutadans
El principi de legalitat de l’administració, segons el qual la seva actuació ha d’estar
emparada en una llei.
La responsabilitat patrimonial de l’estat pels danys causats per les actuacions de
l’administració pública

La principal debilitat del model està en el fet que la majoria parlamentària té la clau per a canviar
la llei, sense cap altre poder que li ho impedeix.

L’administració pública i el poder judicial no són més que servidors de la llei, de la qual no es
poden apartar sense incórrer en desviació de poder en excedir-se de les seves pròpies competències.

L’estat judicial de dret és diferent, en canvi, quant a la forma de producció del dret i la divisió de poders.

En el model anglosaxó és primordial la sentència judicial (i així adquireixen una gran importància les
garanties processals) i l’equilibri entre els diversos poders, especialment perquè el poder judicial és més
independent de la resta de poders que en els estats continentals.

En un cas, el dret és sobretot de producció parlamentària i administrativa, amb la llei com a norma
bàsica del sistema i amb un poder judicial debilitat.

En l’altre, els jutges són una font de producció jurídica important i, sobretot en el model dels Estats
Units, que admet el control jurisdiccional de les lleis, un poder decisiu de control no solament del govern
sinó també de l’activitat legislativa del parlament.

Aquestes característiques fan que el dret anglosaxó, per mitja del control judicial protegeixi mes
immediatament els drets que demanda la societat
Si en el dret continental la protecció dels drets és competència, sobretot, dels òrgans polítics-
especialment dels parlaments, mitjançant l’aprovació de lleis- , en el dret anglosaxó, a més de les lleis,
la protecció de nous drets va a càrrec, principalment, del poder judicial.

Aquestes dues tradicions – la continental i l’anglosaxó van coexistir diferenciades fins a la Primera
Guerra Mundial (1914).

Amb les constitucions de postguerra i el creixement de l’estat social es van començar a aproximar els
dos models – el legal i el judicial- i aquesta tendència es va accentuar a partir de 1945, després de la
Segona Guerra mundial.

D’una banda, es va intensificar la importància de la jurisprudència i dels controls judicials en el dret

continental i, de l’altra, va créixer el nombre de normes escrites, tant parlamentàries com
administratives, en el model anglosaxó.
En definitiva, es va produir una convergència creixent dels dos sistemes.

Un element decisiu d’aquesta convergència va ser la recepció a Europa de la idea, ja vigent als Estats
Units, del control jurisdiccional de la constitucionalitat de les lleis que, en el dret continental, s’instaura
amb la Constitució austríaca de 1920 i després s’estén a altres constitucions, entre les quals l’espanyola
de 1931.

Comença aquí una nova fase, en la qual l’estat de dret passa a denominar-se estat constitucional.

Aquesta nova forma d’estat de dret combina les dues tradicions anteriors i afegeix elements nous:
1. D’una banda, la Constitució se situa en el vèrtex suprem de l’ordenament vincula la llei,
amb la qual cosa aquesta darrera
2. De l’altra, les constitucions amplien el camp material i contenen no únicament normes que
regulen òrgans constitucionals i uns quants drets fonamentals, sinó que passen a regular
matèries que incideixen en totes les branques jurídiques: dret civil, penal, administratiu,
financer, internacional, laboral i processal.

La majoria de les lleis representen desenvolupaments – directes o remots d’un determinat aspecte de la
constitució.
A mes la jurisprudència constitucional adquireix una gran transcendència per al conjunt del sistema
jurídic, atès al caràcter vinculat per al legislador i per al poder judicial ordinari de les sentencies
constitucionals.
1. En un estat de dret cap persona no està sotmesa a la voluntat d’una altra, sinó únicament a les
normes que conté una llei. Per tant, no governen els individus, sinó les lleis. El principi de seguretat
jurídica i el principi de juridicitat concreta aquesta perspectiva de l’estat de dret.

2. Les normes jurídiques emanen de poders legitimats democràticament, és a dir, de poders que
directament o indirectament són producte del consentiment dels ciutadans expressat per vies
democràtiques.

3. Aquests poders s’articulen amb un repartiment de funcions constitucionals i es controlen mútuament

entre si. D’aquesta manera, ningú no pot acumular un grau tal de Poder que anul·li el dels altres. El
principi de divisió de poders estructura, d’acord amb la idea d’estat de dret el repartiment de
competències entre els diversos òrgans.

4. Aquests poders són responsables de les seves actuacions, la qual cosa comporta l’obligació de
reparar els perjudicis causats per la seva activitat. És aquí on hi ha el principi de responsabilitat jurídica
dels poders públics.

5. La finalitat única del contingut de les normes i de l’actuació dels poders és que tots els ciutadans
gaudeixin d’un grau de llibertat igual, és a dir, dels mateixos drets i deures. El guardià final de tots
aquests drets i deures és l’estat entès com a conjunt de poders que actuen a través de, i estan limitats
per, les normes jurídiques.
La tutela efectiva d’aquests drets i deures està garantida per les normes i per les institucions,
especialment les de naturalesa jurisdiccional.

La forma d'estat atén les relacions que s'estableixen entre dos elements bàsics que configuren un Estat:
- El poble o conjunt de ciutadans sotmesos a l'autoritat estatal.
- L'organització política de l'estat i el territori en què els dos primers elements s'assenten.

La forma de govern

La forma de govern: quadre de relacions establert entre les institució polítiques superiors de l’estat de
que les tracti.
Les formes d’estat es determinen per l’articulació:
→ Si la organització política o el poder polític esta sotmesa al dret, es reconeixen drets a la ciutadania i
a la independència judicial.
→ El tipo de estat que es dona es l’estat de dret, la absència de aquests requisits suposa la existència
d’un esta dictatorial en qualsevol de les seves versions.

En funció de la distribució territorial del poder polític:

1. Estat unitari centralitzat, en el qual no hi ha un fraccionament polític del territori sinó que tot el poder
s'exerceix a partir d'instàncies centrals i s'estén sobre la seva totalitat mitjançant mecanismes de
delegació del poder central (un govern únic, un parlament únic i un poder judicial únic).

2. Estat confederal, que respon a un model d'associació entre estats independents que s'uneixen per
realitzar en comú activitats internacionals d'interès comú i creant per a això institucions encarregades de
realitzar aquestes activitats (actualment, potser el més semblant a una confederació sigui la Unió
Europea).

3. Estat federal, que posseeix dos instàncies territorials de poder: el poder central o federal i el poder
de cada un dels territoris federats que solen reproduir en el seu àmbit institucional els mateixos poders
en els que s’estructura l’estat federal (legislatiu, executiu i judicial) amb gradacions de descentralització i
tipologies diferents. ex: Alemanya, Suissa

4. Estat regional, que suposa una descentralització política limitada sota tutela d'estat central. ex: Italia

Espanya és un híbrid, una mescla de 1 (estat unitari centralitzat),3 (estat federal) i 4 (estat regional)

La CE defineix expressament la forma d’Estat per les seves facetes de submissió al dret, per la seva
estructura democràtica i pel seu intervencionisme social. (ART. 1.1 CE: “España se constituye en un
Estado social y democrático de derecho”).

No la defineix de la mateixa forma en la seva faceta de distribució territorial de poder; utilitza un adjectiu
qualificatiu “autonòmic”

Les formes de govern es delimiten, pel quadre de relacions que s’estableixen entre les instàncies
superiors de l’aparat polític estatal:
- Si institucionalment predomina el poder del parlament perquè té capacitat per caure i fer
caure el govern = forma de govern parlamentaria.

****PREGUNTA EXAMEN****
Si qui s’imposa es el poder executiu, normalment perquè ha sigut escollit mitjançant sufragi universal, la
forma de govern es la presidencialista.

ART. 1.3 CE estableix que “ la forma política del estado español es la monarquía parlamentaria”.

L’estat de dret, com a concepte constitucional, posseeix dos significats diferents:

1. Expressa la submissió de l’estat a l’ordre jurídic que el mateix crea
2. L’ordre jurídic implica una especial estructura i funcionament de l’aparell estatal conforme a
uns determinats principis que el justifiquen.

També:
1. L’imperi de la llei com a expressió de la voluntat general
2. El reconeixement del drets dels ciutadans
3. El sotmetiment de totes les instancies administratives a les lleis aprovades per el parlament
i a les seves pròpies normes.
4. La existència d’un poder judicial independent i amb poder bastant per controlar la legalitat
de les decisions administratives
5. La separació entre poders ( divisió de poders)
6. La responsabilitat dels poders públics.
TEMA 3: Òrgans De L’Estat.

Jefatura de l’Estat – La Corona

La forma política de l’Estat espanyol ha estat tradicionalment la monarquia, actualment la monarquia

parlamentària.
La Corona gaudeix d’una llarga tradició jurídica i legitimitat popular entre els ciutadans de l’Estat
Espanyol.
La CE regula com una institució inspirada en la tradició jurídica espanyola, els seus antecedents els
poden buscar en el text de les “partides des d’Alfins X el Savi”.

La legitimitat per posseir la Corona no la té el rei partint de la CE

La té sobre la base de la llei fonamental de franquisme de successió de la jefatura de l’Estat on el
General Franco va designar el seu successor que aleshores era Príncep.
Posteriorment a ser proclamat rei (1977), el seu pare, Sr Joan de Borbó, legítim hereu als drets dinàstics
de la Corona, va abdicar en un gest de generositat i responsabilitat d’Estat i va permetre facilitar el
terreny en el procés de transició, elaboració i redacció de la CE.

Actualment té la condició de màxim hereu al tron i drets dinàstics l’actual Princesa d’Astúries.

Art.57.1 de l CE, preveu que la Monarquia és hereditària en els successors de Sa Majestat el Rei Joan
Carles I de Borbó, legítim hereu de la dinastia històrica.

Les funcions del rei les exerceix Sa Majestat el Rei Joan Carles i amb caràcter vitalici fins la seva mort o
fins que hagi arribat el dia que opti per la seva abdicació a favor legítim hereu, el Princep d’Astúries.
La successió en el tron seguirà l’ordre regular de primogenitura i representació sent preferida sempre la
línia anterior a les posteriors; en la mateixa línia, el grau més pròxim al més remot; en el mateix grau
l’home a la dona; en el mateix sexe l’home.
Aquests criteris de successió són els que ha regit històricament la successió dels reis d’Espanya, tenen
la seva legitimitat i tradició històrica en la Institució de la Monarquia Espanyola.
Monarquia parlamentària

L’article 1.3 CE preveu que la monarquia parlamentària és la forma política de l’Estat espanyol.

El rei dins d’aquesta forma política es troba sotmès al poble espanyol, titular de la Sobirania popular, a
les Corts Generals, com a representant del poble espanyol i a la CE, com a norma jurídica suprema de
l’ordenament jurídic espanyol.

La CE diferència clarament el cap de l’Estat (rei), de les del Cap de Govern (President del Govern).
On el cap de l’Estat és un càrrec simbòlic que representa la unitat i permanència de l’Estat, on li
confereix les facultats d’arbitrar i moderar el funcionament regular de les institucions de l’Estat.

La monarquia assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals.

Al rei li correspon la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals d’aquest
amb altres països i organismes internacionals.

Títol i tractament del rei

Article 56.1 CE, fa referència al fet que les funcions que efectua el rei són les que li atribueix
expressament la CE i les Lleis.

Article 56.2 CE, el seu títol és el de rei d’Espanya i podrà utilitzar tots els altres que corresponen a la
Corona, com títols que corresponen a la dinastia històrica (borbònica).

La consort del rei serà reina quan estigui casada amb el rei o sigui vídua d’aquest, tots els reben el
tractament de Majestat.

Article 58 CE, estableix que ni la reina consort ni el consort de la reina poden assumir funcions
constitucionals, excepte les disposades per la regència.

La condició de rei d’Espanya, s’adquireix, normalment per herència, segons l’ordre successori establert,
ara bé, el rei no pot exercir com a tal si no és major d’edat, durant la minoria d’edat del rei té lloc
l’anomenada regència.
Com funció simbòlica, té plena capacitat formal de declarar la guerra i la pau a països estrangers, un
cop les Corts Generals ha adoptat l’acord i decisió de declarar la guerra i la pau.
La persona del rei és inviolable, es troba sotmès a la CE i la resta de normes de l’ordenament jurídic.
Però, no pot ser jutjat pels tribunals de justícia. Dels seus actes responen les persones que ratifiquen els
actes d’aquest.

La regència

És una institució vinculada a la monarquia que ha de ser proclamada en els casos en què, per minoria
d’edat pel rei o per inhabilitació d’aquest, és necessari arbitrar un mecanisme temporal de substitució
fins que assoleixi la majoria d’edat o fins que es recuperi de la inhabilitació.

La regència legítima
Art. 59 CE, Regència legítima, en els casos de minoria d’edat i inhabilitació.
- Minoria d’edat: la regència l’exercirà el pare o la mare del rei, si hi hamarca, serà el parent
major d’edat més proper a succeir la Corona.
- Inhabilitació: si el rei fos inhabilitat per a l’exercici de la seva autoritat iaquesta impossibilitat
fos reconeguda per les Corts Generals, entrarà en funció la regència en i reinarà: 1. El
príncep hereu si fos major d’edat. 2. Si no ho fos es procedirà de la manera prevista en el
cas anterior,fins que el príncep hereu assoleixi la majoria d’edat.

La regència dativa
Es produeix en cas que no hi hagués cap persona qui correspongui la regència d’acord amb els casos
previstos per l’Art. 54 CE.

Aquesta seria nomenada per les Corts Generals i es compondrà d’una, tres o cinc persones.
Els requisits són:
1. Ser major d’edat i espanyol.
2. La regència s’exercirà per manament constitucional i sempre en nom del rei.
3. En tot el cas els regents o regent hauran de prestar davant les Corts Generals el mateix
jurament que el rei, i a més, fidelitat al rei, el tractament no és de Majestat sinó d’Altesa,
amb els mateixos honors que els establerts a la Princesa d’Astúries
La tutela

La tutela és una institució del dret de família,on el tutor té com a funció principal tenir cura de les
persones menors o incapacitades i la guarda dels seus béns.

Nomenament del tutor ( Art. 60 CE)

- Tutela testamentària: serà tutor del rei la persona que hagi anomenat elrei difunt, sempre que sigui
major d’edat i espanyol de naixement.
- Tutela legítima, si no fos nomenat en el testament, serà tutor el pare o lamare mentre romanguin
vidus.
- Tutela dativa, si no s’hi ha, les Corts Generals nomenaran tutor quiconsiderin apte i idoni pel càrrec.

No podran acumular-se els càrrecs de regent i de tutor, sinó en el pare, la mare o els ascendents
directes del rei, així com tot càrrec o de representació política.

Successió

Exclusió de la successió (Art.57.5 CE), aquelles persones que tenint el dret de successió en el tron
contraguin matrimoni contra l’expressa prohibició del rei i de les Corts Generals quedaran excloses de la
successió a la Corona per ells i els seus antecedents.

Paper de les Corts Generals

Art. 57.3, 4, 5, les Corts Generals intervindran de la manera que més convingui els interessos de l’Estat i
quan es donin els supòsits següents:
- Extinció total de successors
- Resolució de deures respecte a la successió
- Exclusió de la successió
Funcions Constitucionals del Rei

En relació amb el poder legislatiu:

➤ Sanciona i promulga La Ley.

Dos actes jurídics diferents i autònoms, que no pot negar-se a realitzar-los:
1. La sanció és la signatura de la llei.
2. La promulgació de l’ordenació simbòlica del rei per insertar ipublicar la llei al butlletí oficial.

➤ Convoca i dissol les Corts Generals

➤ Convoca eleccions generals
➤ Convoca el referèndum

En relació del poder executiu:

➤ Proposar el candidat a president del Govern i, si escau, nomenar-lo, així com posar fi a les seves
funcions
➤ Nomenar i separar els membres del govern, a proposta del president del govern
➤ Expedir els decrets acordats en el Consell de Ministres
➤ Ser informat dels assumptes d’Estat i presidir les seccions del Consell de Ministres, quan ho estimi
oportú, a petició del President del Govern.
➤ Exercir el comandament suprem de les Forces Armades.

En relació amb el poder judicial:

➤ La justícia s’administra en nom del rei ( Art.117.1 CE)

➤ Nomenar (no escollir) el president del Tribunal Suprem, el Fiscal General de l’Estat, els vocals del
Consell General del Poder Judicial i els membres del TS.

En matèria de relacions internacionals:

➤ Exerceix la més alta representació de l’Estat

➤ Acredita els ambaixadors i altres representants diplomàtics
➤ Manifesta el consentiment de l’Estat per obligar-se internacionalment per mitjà de Tractats d’acord
amb la CE i les lleis.
➤ Declarar la guerra i la pau amb prèvia autorització de les Corts Generals
En relació amb les CCAA:

➤ Ha de respectar els drets de les CCAA

➤ Nomena el president de la CCAA, amb la confirmació del President del Govern
➤ Sanciona els Estatus d’Autonomia (lleis orgàniques)
➤ Convoca els referèndums autonòmics:
- La Ratificació (Art. 63 CE), el rei no es troba subjecte aresponsabilitat, els seus actes
sempre estaran avaluats, que han d’estar signats per una altra persona
- Els actes del rei han

El Govern de l’Estat

Concepte
▶ El Govern és l’òrgan de direcció política del país.
▶ Es troba format pel President del Govern, Vicepresidents, Ministres i altres membres que estableixi la
llei.
▶ És un òrgan de decisió política que és confós o s’identifica amb el Consell de Ministres (compost per
les mateixes persones).
▶ El Consell de Ministres és conceptutat com un òrgan superior de l’administració civil de l’Estat amb
funcions administratives i no polítiques.
▶ El Govern adopta decisions polítiques, el Consell de Ministres administratives.

Règim jurídic
▶ Títol IV de la CE, estableix els principis i criteris bàsics que han de presidir el règim jurídic del
Govern, essent clau l’Art 97 CE.

▶ Títol V de la CE, es refereix a les relacions entre el Govern i les Corts Generals.

El text legal que conté la seva organització, competència i funcionament d’acord amb els
principis constitucionals, és la Llei 50/1997, del 27 de novembre, del Govern (LG).

La LG (Llei del Govern) estableix una configuració del Govern fomentada en tres principis
bàsics:
1. Principi de direcció presidencial, dona al President del Govern la competència per determinar
les directrius polítiques que haurà de seguir el Govern i cadascun dels departaments ministerials.
2. Principi de col·legialitat, amb la subsegüent responsabilitat solidària dels seus membres.
3. Principi departamental, que significa una amplia autonomia per al titular de cada Departament
ministerial i de la seva responsabilitat en l’àmbit de la seva gestió respectiva.

Composició
Segons l’Art. 98 CE, el Govern es compon de:
- President
- El Vicepresident o Vicepresidents (1 o 2) o cap Vicepresident.
- Els ministres
- I per altres membres que la llei estableixi.

➤ Art. 1.2, de la Llei 50/1997, opta per un desenvolupament estricte del precepte constitucional, ja que
considera com a únics membres del Govern al Prsident, els Vicepresidents, quan existeixin, i els
ministres.
➤ Art. 4.2 preveu la possibilitat de l’existència de ministres sense cartera, als quals s’atribuirà la
responsabilitat de determinades funcions governamentals.
➤ Art. 98.4 de la CE, segons la qual la Llei regularà l’Estatut i les incompatibilitats dels membres del
govern.
➤ Articles 11 a 14, de la LG.

Requisits d’Accés al Càrrec

Per ser membre del Govern es requereix:

- Ser espanyol, major d’edat
- Gaudir dels drets de sufragi actiu i passiu.
- No estar inhabilitat per exercir una feina o un càrrec públic per sentència judicial ferma.

El membres del Govern seran nomenats i separats pel rei, a proposta del seu president (Art. 100 CE i
12.2 de la LG).

➤ No es troba condicionada a l’autorització del parlament, ni del monarca, és voluntat i facultat del
President del Govern.
Suplència

➤ En els casos de vacant, absència o malaltia, les funcions del President seran assumides pels
Vicepresidents, d’acord amb l’ordre de prelació correspondent.

➤ En el seu defecte, pels ministres, segons l’ordre de precedència dels departaments.

➤ La suplència dels ministres, per a la gestió ordinària dels assumptes de la seva competència, serà
determinada pel reial decret del president del Govern, i haurà de recaure sempre en un altre membre del
Govern.

➤ El Reial Decret expressarà la causa i el caràcter de la suplència (Art. 13 LG).

Incompatibilitats i responsabilitat

➤ Art. 98.3 CE, els membres del Govern no podran exercir altres funcions representatives que les
pròpies del manament parlamentari, ni qualsevol altre funció pública que no derivi del seu càrrec, ni cap
activitat professional mercantil.

➤ Un ministre pot ser diputat o senador, però no parlamentari autonòmic, diputat provincial o regidor
d’ajuntament.

➤ Es troben subjectes a l’aplicació del règim d'incompatibilitats dels alts càrrecs de l’Administració
general de l’Estat.

➤ Aquest règim e stroba regulat per la Llei 12/1995, de l’11 de maig, d’incompatibilitats dels membres
del Govern i d’alts càrrecs de l’Administració general de l’Estat.

➤ No es pot parlar de responsabilitat civil, administrativa o penal del Govern, sinó dels membres que
l’integren.

● Aquesta responsabilitat és de tipus individual.

● Es poden distingir determinats tipus de responsabilitat.
- Responsabilitat criminal o penal, en fets delictius de traïció o contra la seguretat de l’Estat, la
responsabilitat penal passa, perquè ¼ part dels membres del CD, inicien el procés d’acusació ratificant
l’acusació per majoria absoluta de la cambra.
- Responsabilitat civil o patrimonial.
- Responsabilitat política, és de naturalesa solidària i s’articula al Congrés dels Diputats,
mitjançant els mecanismes de moció de censura i qüestió de confiança, circumstància que pot motivar la
dimissió del President i la cessació d’altres membres del govern, per responsabilitat solidària amb
aquest.

Atribucions

Funcions polítiques:

→ El Govern dirigeix la política interior i exterior, l’Administració civil i militar i la defensa de l’Estat.
→ Exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària d’acord amb la CE i les lleis, (Art. 97 CE i 1.1
de la LG).

Funcions normatives i administratives:

→ Art. 97 CE, anomenades funcions jurídiques del Govern:

Funció executiva, portar a terme el disposat en les lleis dictades per les Corts, per la consecució dels
interessos generals.

Potestat reglamentària, capacitat de dictar reglaments com a disposicions generals i obligatòries

emanades de l’Administració i amb caràcter subordinat a la llei emanada del Parlament o de les Corts
Generals.
● Potestat normativa amb rang de llei, es concreta en els decrets lleis i els decrets legislatius.
● Especial consideració a la potestat reglamentària:
- Titularitat: Art. 23.1 de la LG, correspon al Govern d’acord amb la CE i le slleis, és l’únic titular
original d’aquesta potestat, de manera que els ministres es limiten a exercir-la quan existeixi una norma
legal habilitada al respecte.

● Forma de les disposicions i resolucions del Govern i dels seus membres, Art. 25 CE.
- Reials Decrets Legislatius i Reials Decrets Lleis, les decisions que aproven, respectivament, les
normes previstes en els Art. 82 i 86 CE.
- Reials Decrets del President del Govern.
- Acords del Consell de Ministres, que hagin adoptat la forma de Reials Decrets.
- Acords adoptats en comissions delegades del Govern, les disposicions i resolucions d’aquests
òrgans col·legiats, aquests acords podran revestir forma d’Ordre del Ministre corresponent o del Ministre
de la Presidència quan la competència correspongui a diferents ministres.

Cessació del govern

→ Art. 101 de la CE, el Govern cessa en els següents supòsits:

- Després de la celebració d’eleccions generals.
- En els casos de pèrdua de confiança parlamentària, pel triomf d’una moció de censura o pel
fracàs d’una qüestió de confiança.
- Per dimissió o mort del president, que comporta la cessació del vicepresident i de tots els
ministres.
- En qualsevol dels supòsits, Art. 101.2 CE, el Govern cessant haurà de continuar en funcions fins
la presa de possessió d’un nou Govern.

El President del Govern

➤ És un dels membres del Govern, però és el cap del Govern, dirigeix l’acció del Govern i en coordina
les funcions dels altres membres, sense perjudici de la competència i responsabilitat directa d’aquests
en la seva gestió.

➤ Proposa el nomenament i la separació dels altres membres del Govern (Art. 100 CE).

➤ Assumeix personalment i sota la seva exclusiva responsabilitat, el plantejament davant el CD de la

qüestió de confiança (Art. 112 CE) o la proposta per a la dissolució d’alguna de les cambres o de les
Corts (Art. 115 CE).
Elecció del President del Govern

Forma ordinària. Art. 99 CE

- Procés d’investidura, es procedeix després de cada renovació del CD i també en els casos de
dimissió voluntària o en el no haver obtingut el suport del Congrés en la Qüestió de confiança, en cas de
mort o dimissió voluntària (Art. 99 i 101 CE).

Proposta del candidat pel rei

- Efectuada la ronda de consultes prèvies pel President del Congrés i el Rei un cop aquest s’ha
reunit i consolat amb els diferents representants designats pels grups polítics amb representació
parlamentària i, a través del President del Congrés, proposarà un candidat a la Presidència del Govern.

➤ Art. 99.2 CE, el candidat proposat exposarà davant el CD el programa polític del Govern que
pretengui portar a terme, sol·licitant la confiança i el vot de la cambra.

➤ La votació, acte que culmina la moció d’investidura, Art. 99.3 CE, si el Cd otorgués la seva confiança
amb majoria absoluta dels seus membres, el rei el nomenarà president.

➤ De no assolir-se aquesta majoria, es sotmetrà la mateixa proposta a nova votació passats 48

hores, després de l’anterior, i sí obté majoria simple, la confiança s’entenderà otorgada.

➤ Si el candidat proposat pel rei obté el vot favorable a la moció d’investidura, sigui per majoria absoluta
a la primera volta o simple a la segona volta (48 hores després), serà nomenat pel rei amb la
confirmació del President del Congrés.

➤ Acte seguit, el President amb la confiança de la cambra, ha de procedir a formar Govern, proposant
al rei per al seu nomenament als futurs ministres.

➤ Si el candidat proposat pel rei no assoleix la confiança de la cambra, el rei efectuarà noves consultes
i portarà a terme la proposta de nous candidats, per tal de fer votacions successives.

➤ Si cap dels candidats obté la confiança, i transcorreguts dos mesos des de la primera votació
d’investidura, sense que cap candidat hagi obtingut la confiança del Congrés, el rei dissoldrà ambdues
cambres i convocarà eleccions generals amb la legalització del president del Congrés.
➤ Art. 113 CE, forma extraordinària d’elecció del president del Govern, a través de la moció de censura
constructiva, aquesta ha d’incloure un candidat i un programa que ha de defensar.

➤ És nomenat president del Govern, si obté la confiança majoritària de la cambra, el rei el nomenarà
president del Govern.

Cessació del President

→ Dimissió voluntària del President

→ Dimissió obligatòria
→ Mort
→ Moció de Censura
→ Qüestió de confiança
→ Renovació del CD, per expiració del mandat de 4 anys o per anticipació d’eleccions.

Funcions
● Art. 2 LG
→ Representar al Govern
→ Establir el programa polític del Govern i determinar directrius de la política interior i exterior i vetllar
pel seu compliment.
→ Proposar al rei, prèvia deliberació del Consell de Ministres, la dissolució del Congrés, del Senat o de
les Corts Generals.
→ Proposar al rei la convocatòria d’un referèndum consultiu, prèvia autorització del CD.
→ Dirigir la política de defensa nacional.
→ Convocar, presidir i fixar l’ordre del dia de les reunions del Consell de Ministres sens perjudici
d’allò previst en l’Art. 62.g CE
→ Refrendar, en el seu cas, els actes del rei i sotmetre-li, per la seva sanció, les lleis i altres normes
amb rang de llei, d’acord amb allò establert als Articles 64 i 91 CE.
→ Interposar el recurs d’inconstitucionalitat.
→ Crear, modificar i suprimir, per Reial Decret, dels departaments ministerials, així com les secretaries
d’Estat o l’estructura orgànica de la presidència del Govern.
Responsabilitat

➤ La responsabilitat criminal del president i la d’alts càrrecs del govern es troba sotmesa a un fur
especial, Art. 102 CE.
És exigible davant la Sala Segona del TS, abans ¼ part dels membres del Congrés.

➤ Responsabilitat política del President és solidària, el Govern respón solidariament davant dels CD,
Art. 108 CE, tant en la moció de censura, com en la qüestió de confiança, on la responsabilitat del
President arrossega automàticament als altres membres del Govern.

➤ La responsabilitat civil o patrimonial, segons la LOPJ (Llei Orgànica del Poder Judicial),
s’exigirà davant la Sala Primera Civil del TS.

Vicepresident
Substitueix al President, en totes les seves atribucions.

Ministres
● Art. 98 CE, tenen una doble condició, d’adscripció política al Govern i adscripció com a caps de
Departament Ministerial, a l’administració civil de l’Estat.
● És un òrgan individual de caràcter superior, que exerceix la titularitat d’un departament ministerial
i n’és el seu cap.
● Cal distingir entre Ministre (òrgan individual) i ministeri o departament ministerial (òrgan de
l’Administració civil de l’Estat) integrat per una sèrie d'òrgans dependents, que constitueixen una
mancomunitat especialitzada en una gran àrea d’acció política i gestió administrativa.
● Son elegits pel President del Govern, seguint els criteris de confiança i eficàcia per fer front a
l'activitat política.
● Són nomenats i separats pel rei, a proposta del President del Govern, mitjançant Reial Decret,
firmat pel rei i avalat pel president del Govern.
● En cas d’absència, estada a l’estranger o malaltia del titular d’un departament, s’encarregarà del
despatx dels afers ordinaris de la seva competència el ministre que designi el president del Govern.

Funcions, Art. 4 LG:

- Desenvolupar l’acció del Govern en l’àmbit del seu departament, de conformitat amb els acords
adoptats en Consell de Ministres o amb les directrius del President del Govern.
- Exercir la potestat reglamentària en les matèries pròpies del seu Departament.
- Fixar els objectius del seu Departament, impulsar polítiques públiques.
- Aprovar les propostes de despesa del seu ministeri.
- Determinar i proposar l’organització interna del seu ministeri.
- Mantenir les relacions amb les CCAA.
- Resoldre recursos que interposin contra les resolucions dels òrgans superiors o directius que
depenen directament d’ell.

Relacions entre el Govern i les Corts

● Regulades al títol V de l CE (Art. 106 al 108 CE).

● El Govern està controlat en la seva acció política pel CD i Senat (Art. 66 CE).
● La cambra que porta aquest pes de control és el CD (Art. 108 CE).
● El Senat té un paper poc rellevant.

Art. 26 de la LG es refereix al control del Govern com:

- El Govern es troba subjecte a la CE i al control polític de les CG.
- Els actes del Govern són impugnables davant la jurisdicció contenciosa administrativa, entre
altres.
- També davant el TC.

Mecanismes de control sense exigència de responsabilitat:

- Hi ha mecanismes on e spoden demanar explicacions al Govern sobre la seva actuació política,
però no comporten la capacitat d'exigència de responsabilitat en el sentit d’obligar a dimitir a aquest.
● Dret d’informació de les cambres, Art. 109 CE.
● El Govern a les cambres, Art. 110 CE.
● Interpel·lacions, precs i preguntes, Art. 111 CE.
● Les comissions d’investigació, Art. 76 CE.

Mecanismes de control amb exigència de responsabilitat:

- La qüestió de confiança, s’ha de plantejar prèvia deliberació del Consell de Ministres i sobre una
declaració política general o aspectes fonamentals del seu programa polític i de govern, Art. 112 CE.
- La moció de censura Art. 113 CE, s’articula sobre la posició de majoria.
● La moció de censura, Art. 113 CE.
- L’ha d’efectuar, com a mínim, una 1/10 part dels membres del congrés.
- No podrà ser votada fins transcorreguts 5 dies de la seva presentació (a la mesa del CD), en els
2 primers dies, d’aquest termini, podran presentar-se mocions alternatives.