ARISTÒTIL

1. Metafísica: l'hilemorfisme [i referència a la lògica]

A diferència de Plató, que parlava de dos móns, un d'intel·ligible i un altre de material,

Aristòtil entén que l'únic món a explicar és el món físic, el món que podem percebre a través
dels sentits. En aquest món hi ha entitats, com ara arbres, rinoceronts, persones, etc. A
cadascuna d'aquestes entitats la denomina Aristòtil 'substància', de manera que cada entitat
concreta (cada arbre en particular, cada rinoceront en particular, cada persona en particular,
etc.) és una substància.

Cada substància està constituïda per una matèria que té deteminades propietats. Així, un
arbre en particular està constituït per la matèria que el conforma que presenta les propietats:
estar viu, tenir arrels, nodrir-se de minerals a través de les arrels, etc. Podríem entendre que
totes aquestes propietats no són sinó una especificació de la pròpia propietat 'ser arbre'.
Així, podríem dir que un arbre en particular és una matèria que té la propietat 'ser arbre'. A
aquesta propietat 'ser arbre' la denomina Aristòtil 'forma' i també 'substància' i, per no
barrejar noms, a la primera substància, això és, a l'individu particular que havia denominat
abans substància la denominarà 'substància primera', i a la propietat 'ser arbre' la
denominarà 'forma' o 'substància segona'.

Així, una entitat particular és una substància primera constituïda per matèria i per forma (o
substància segona). Aquesta manera d'explicar les entitats de la naturalesa rep el nom de
'teoria hilemòrfica' perquè 'hilé' significa 'matèria' (fusta, pròpiament) en grec, i 'morfé'
significa 'forma'.

Gràficament:

teoria hilemòrfica

matèria

= substància ---------------

primera =

forma

(o substància
segona)

A més a més de la forma, que és la propietat essencial de la substància primera, en la

matèria es donen també altres propietats que Aristòtil denomina 'propietats accidentals' (per
les raons que es veuran al respecte de l'explicació de la naturalesa. Així, per exemple, 'ser
arbre' és una propietat essencial d'una substància primera arbre, però tenir 20 ó 30
branques, o medir 20 ó 30 metres, o estar situat a 20 ó a 30 metres de distància d'un altre
arbre, etc., són propietats accidentals, perquè si canviessin (si l'arbre guanyés o perdés
branques, o medís més o menys metres, o el plantéssim en un altre indret, etc.) no per això
deixaria de ser un arbre, el mateix arbre.

Per la seva banda, Aristòtil introdueix també dues nocions de 'matèria' que distingeix també
amb els adjectius 'primera' i 'segona'. Així, cal que considerem la matèria primera i la
matèria segona.

La matèria segona és la matèria que percebem: la fusta, el marbre, el ferro, el paper, la

cera, etc. Observem, però, com aquestes matèries poden de vegades canviar fins
transmudar-se per complet. Així, la fusta o el paper es poden cremar per esdevenir cendres.
O el ferro pot fondre's. O la cera pot esdevenir líquid. No voldrem, això no obstant, admetre
que en aquests casos ha desaparegut part de matèria i se n'ha creat de nova. Més aviat
l'explicació més plausible és la que recorda a Anaximadre i el seu apeiron, o als atomistes i
els seus àtoms (això és, a l'arjé dels pensadors físics presocràtics): cal postular que hi ha un
element material més primitiu que roman en qualsevol canvi. Doncs bé, és a aquest element
al que Aristòtil denomina matèria primera. En algun sentit, doncs, la matèria segona és com
una forma de la matèria primera.

A la vista dels paràgrafs anteriors podem refer el gràfic anterior com segueix:

teoria hilemòrfica

matèria segona

[en la matèria primera]

accidents

= -------------------
substància

primera =

forma

(o substància segona)

L'ESTRUCTURA D'UN ENUNCIAT

L'estructura dels enunciats és Subjecte + Predicat (almenys si deixem de banda els

enunciats impersonals). Així, diem:
 ● L'arbre [subjecte] és verd [predicat].
● L'Ernest [subjecte] és cantador [predicat] (L'Ernest canta).
● L'Adela [subjecte] és molt bona balladora [predicat] (L'Adela balla molt bé).

La insistència a construir enunciats amb el verb 'ser' és per posar de manifest la següent
estructura d'un enunciat: en un enunciat s'atribueix una propietat a un subjecte.

En els tractats de lògica (Primers Analítics i Categories) Aristòtil analitza quines són
aquestes relacions, i com es poden combinar en arguments els enunciats en virtut de les
relacions que es donin entre subjecte i predicat (això és, estudia la validesa de les diferents
formes de sil·logisme).

Pel que ens interessa aquí, simplement observar que hi ha dos maneres de vincular la
propietat que es predica del subjecte amb el subjecte: de manera substancial i de manera
accidental.

La propietat vinculada de manera substancial (la propietat substancial) és aquella que es diu
en primer terme d'un subjecte (d'una substància primera), i que si ja no es prediqués
hauríem de concloure que la substància primera ha canviat. Aquesta propietat substancial
és, òbviament, la substància segona (o forma). Per exemple, 'ser arbre'.

La propietat vinculada de manera accidental a un subjecte és aquella que, encara que es

deixi de predicar d'un subjecte, no per això el subjecte deixa de seguir sent el mateix
subjecte. Per exemple, 'ser alt', o 'ser aquí', o 'ser allà', o 'tenir tres branques', etc.

La distinció entre aquests dos tipus de propietats ens permetrà explicar diferents tipus de
canvis en la natualesa

2. Conseqüència de l'hilemorfisme: crítica a la teoria de les idees platònica

Una conseqüència immediata de la teoria hilemòrfica és la desaparició del món de les idees
platònic. En efecte, la realitat és explicable en virtut de subjectes que estan compostos per
matèria amb propietats determinades. La idea platònica no és sinó la forma que es dóna en
un subjecte.

Aristòtil critica almenys dues coses de la teoria de Plató: que defensi el món intel·ligible i,
com a conseqüència d'això, que no pugui donar compte de la relaci´de participació de les
coses materials respecte de les idees.

L'existència del món intel·ligible no està justificada: no juga cap paper en l'explicació de la
naturalesa.

Si acceptéssim, malgrat tot, l'existència del món intel·ligible, la relació entre les coses
materials i les idees acabaria per tenir una entitat independent de les pròpies coses
materials i de les pròpies idees. Gràficament:
 idea d'home (és el
més real i està en el
món intel·ligible)

relació de participació

home material (còpia

de la idea d'home)

Podem exemplificar aquesta segona crítica amb qualsevol entitat, però si ho fem amb la
d'un home, l'home material s'assembla a la idea d'home, i la relació de semblança, de
participació, acaba per constituir una tercera entitat. Aquesta crítica, així il·lustrada, es
coneix tradicionalment com l''argument del tercer home' (si l'exemple fos amb un arbre,
seria, és clar, l''argument del tercer arbre').

3. L'explicació de la naturalesa (física)

Com s'ha dit ja, a la naturalesa hi ha substàncies primeres, compostes per matèria i forma.

Una substància primera no és sinó una matèria amb propietats, una d'elles essencial, la
forma, i les altres accidentals.

Ara bé, és essencial adonar-se'n que a la naturalesa hi ha canvi. Així doncs, la teoria ens ha
de permetre explicar com es produeix aquest canvi. En aquest sentit és necessari tenir
present la distinció que fa Aristòtil entre 'ser en acte' i 'ser en potència'. Les propietats que
són en acte són aquelles que una substància primera té en un moment determinat, mostra.
Les propietats que són en potència són aquelles que una substància primera té en el sentit
en que les pot desplegar, però no les mostra en un moment determinat.
Així doncs, si descrivim les propietats que ara té una entitat, estarem donant compte de les
seves propietats en acte. Si referim les que pot arribar a tenir, estarem donant compte de les
seves propietats en potència. Val la pena observar que una substància primera no té totes
les propietats possibles en potència. Per exemple, un arbre pot arribar a tenir fulles, a no
tenir-ne, a crèixer tants metres, etc., però no pot arribar a volar. Un gos pot en potència
estar dret, estar ajagut, bordar, dormir, etc., però no pot, per exemple, tenir fulles o parlar.

A la vista d'aquestes distincions, el canvi serà simplement el fet de desplegar una propietat
que es té en potència.

Observem dues coses (que es simplement es refereixen i de manera breu).

● 1. Hi haurà dos tipus de canvis, accidentals i substancials. En els canvis

accidentals roman la substància primera i canvien alguns dels seus accidents;
en els canvis substancials canvia la pròpia substància segona (o forma) i, de
retruc, la substància primera. Allò que roman en un canvi substancial és la
matèria (la matèria primera).
● 2. Els canvis es produeixen en virtut de causes, algunes externes a l'entitat
que canvia (la causa agent i la causa final), i d'altres intrínseques a l'entitat
que canvia (la causa material i la causa formal).

4. L'ésser humà (antropologia)

L'ésser humà no és sinó una substància primera, constituïda per matèria i forma. Podem
denominar a la forma de l'ésser humà, això és, a la propietat 'ser humà', com allò que
constitueix la seva ànima. Així, no és impropi considerar que Aristòtil també parla de l'ésser
humà com constituït per cos (matèria) i ànima (forma), en el ben entès que l'ànima no es
dóna separadament de la matèria (n'és la seva forma). En conseqüència, per a Aristòtil
l'ànima no és res que es pugui considerar separadament ni és, per tant, res immortal que
transcendeixi al cos.

En el cas dels humans, la forma, l'ànima, té tres funcions: sensitiva (comuna també als
vegetals i als animals), nutritiva (comuna també als animals), i pensant (específica dels
humans).

5. El coneixement

Com Plató, Aristòtil també considera que el veritable coneixement ha de ser dels universals i
no dels particulars. Ara bé, a diferència de Plató, Aristòtil o ha admès que els universals
constitueixen entitats separades del món material. Així doncs, què són i com es coneixen?

Aristòtil sosté que coneixem els universals (això és, 'ser arbre', i no l'arbre en particular que
tenim davant la finestra) a partir dels particulars (això és, a partir de l'arbre que tenim al
davant de la nostra finestra). De l'experiència de diversos universals captem la seva forma i,
de manera inductiva, arribem a constituir en la nostra ment la propietat (l'universal). Així, tot
coneixement partiex de l'experiència, però requereix del pensament per fructificar.
Un problema evident (precisament el problema que volia evitar Plató) és com aconseguir no
caure en el subjectivisme. És a dir, si resulta que cadascú basteix el coneixement a partir de
la seva pròpia experiència, ¿com assegurar-nos que tots arribem als mateixos universals?
(Val la pena no oblidar que si tots arribéssim a diferents universals ens veuríem abocats al
relativisme, i evitar aquest relativisme era precisament allò que obligà a Plató a postular
l'existència del món intel·ligible). La solució d'Aristòtil a aquest problema no és clara, i passa
per sostenir l'existència d'un enteniment agent, alguna cosa així com l'enteniment que pot
desplegar-se només en una única direcció, la correcta. [Hi ha diferents interpretacions
d'aquest enteniment agent: pensem-lo simplement així: l'enteniment que determina que la
manera de raonar en virtut de les experiències sigui anàloga per a tothom].

6. L'ètica

L'ètica d'Aristòtil és teleològica i eudemònica. És teleològica perquè és finalista, persegueix

una finalitat. És eudemònica (eudaimonia = felicitat) perquè la finalitat que persegueix és la
felicitat.

Hi ha algun sentit d'acord amb el qual podem fir que un ganivet és feliç: un ganivet és feliç si
talla, això és, si acompleix amb la seva finalitat. Anàlogament, un ésser humà serà feliç si
acompleix amb les finalitats que li són pròpies. ¿I quines són aquestes finalitats?

És oportú respondre a aquesta qüestió sense perdre de vista les funcions que té l'ànima,
segons Aristòtil: sensitiva, nutritiva i pensant. Així doncs, serà feliç qui satisfaci cadascuna
d'aquestes funcions. L'especificació de la manera de satisfer-les condueix a Aristòtil a
distingir entre diferents virtuts, les unes ètiques, vinculades principalment amb les funcions
sensitiva i nutrutiva, les altres dianoètiques, vinculades amb el pensament. En qualsevol
cas, i sense entrar en més detalls aquí, és necessari fer notar:

● que la virtut no és quelcom teòric, sinó que s'adquireix amb l'hàbit, amb la
pràctica; i
● que a diferència de Plató, per a Aristòtil la virtut també està vinculada amb
qüestions no teòriques (sensitives i nutritives). Això sí, i en aquest punt
s'assembla a Plató, les virtuts més importants són les dianoètiques (les
vinculades al pensament).

7. La política

Per a Aristòtil l'éser humà és un animal de ciutat. Això vol dir que és un ésser social per
naturalesa, i com donant suport a aquesta idea interpreta Aristòtil el fet que només els
humans siguem animals de paraula (això és, el fet de comunicar-nos per mitjà d'un
llenguatge és una raó per pensar que els humans som animals socials per naturalesa).

Qualsevol sistema polític que pretengui aconseguir la felicitat de la majoria dels ciutadans,
és a dir, que vetlli per l'estat i no per a l'individu, serà un bon sistema de govern. Així, tant la
monarquia (govern d'un sol), com l'aristocràcia (govern d'uns pocs) com la democràcia
(govern de tots) són bones formes de gover si mantenen la finalitat de procurar el bé de
l'estat o, dit amb d'altres paraules, si mantenen la finalitat de procurar un estat en el qual els
ciutadans puguin ser feliços, puguin desenvolupar les funcions de l'ànima que els són
pròpies. Aquestes mateixes formes de govern són rebutjables quan qui governa mira pels
seus propis interessos, ja sigui un de sol (tirania), o uns pocs (oligarquia), o tots
(demagògia).

Aristòtil és un dels autors fonamentals de la història del pensament, no només perquè, com
Plató, va escriure molt i bé sobre els temes fonamentals de la filosofia, sinó també perquè la
manera d'abordar aquests temes adopta una perspectiva original en l'enfocament que
difereix fortament de la del seu mestre, el propi Plató.

Així, una manera d'apropar-se al pensament d'Aristòtil és fer-ho a partir del de Plató, veient
en quins punts en particular difereix del seu mestre.

Una altra manera d'apropar-se al seu pensament és resseguint els diferents temes de què
es va ocupar, i per això és útil la classificació de les seves obres feta, segons sembla, per
Andrònic de Rodes el segle I a.C.

En aquest esquema conjugarem totes dues aproximacions. Així, seguirem els principals
temes aristotèlics, però farem especial incidència en la seva relació amb el pensament de
Plató. En qualsevol cas, és important no perdre de vista que es tracta d'un mer esquema per
al seguiment del curs (i del que s'ha explicat a classe), i no d'una exposició completa del
pensament d'Aristòtil.
 KANT

Kant és un autor del moviment il·lustrat, representat per la raó, la ciència, el progrés... i que
reacciona d’una manera contundent contra el passat. És un dels grans filòsofs de la història.

Dins del moviment il·lustrat hi trobem 2 moments: el moment de felicitat i un altre

representat per autors com Kant. Són autors que participen de les idees il·lustrades, però
tenen ja una actitud més crítica.

La filosofia de Kant es basa en tres preguntes fonamentals:

QUÈ PUC CONÈIXER? (es divideix en 2 preguntes) té a veure amb l’ús teòric de la raó.

Es tractaria de donar resposta a les possibilitats/límits de la raó humana quant a conèixer.

Kant no posa en dubte el coneixement científic de la època, però si que ens planteja la
següent pregunta: Com és possible la ciència? És possible la metafísica?

QUÈ HE DE FER?

Aquesta pregunta està relacionada amb l’ús pràctic de la raó. La raó humana l’utilitzem per
conèixer però també per actuar. Som éssers d’acció, contínuament estem actuant i prenent
decisions, i com éssers racionals ho hauríem de fer de manera racional. Tracta el tema ètic i
moral.

ÈTICA KANTIANA

És una ètica original, completament diferent a les teories anteriors. De fet, fa una crítica a
les limitacions i els problemes que tenen.

Pretenia crear una ètica universal, és a dir, una ètica racional i vàlida per a tots els éssers
humans. Va anomenar «ètiques materials» totes aquelles teories anteriors a les seves
perquè considerava que orienten la vida humana a la consecució d’un fi i que venen
definides per una matèria. El problema d’aquestes ètiques és que només seran vàlides per
aquelles persones que reconeguin la importància d’aconseguir aquest fi. És a dir, són
ètiques hipotètiques que parlen dels deures que hem de complir → Són imperatius
hipotètics. També són heterònomes (la norma que ens donen ve condicionada per un
objectiu extern a la mateixa norma, no de la nostra voluntat) i ètiques a posteriori, perquè
per saber el que realment ens convé hem de recórrer a l’experiència. Per tant, les ètiques
materials no encaixen amb el projecte de Kant, ja que seguint el projecte il·lustrat, ha de ser
vàlida per a tothom.

Per tant, l’ètica de Kant (ètica formal) havia de ser en lloc d’hipotètica, necessària,
autònoma (la voluntat ens dona les normes) i a priori (les regles de conducta han de ser
clares per no haver de recórrer a l’experiència). Haurem de prescindir de la matèria.
Aquesta teoria ètica només ens diu quina és la forma a la qual han d’ajustar-se les normes
de conducta que escollim (norma d’acció).
L’imperatiu categòric

Kant anomena màximes de conducta les normes individuals de comportament que cada
persona escull per si mateixa. La raó pràctica dirigeix aquesta voluntat produint hipotètics
que responen a la pregunta «què he de fer?». Aquestes màximes de conducta s’hauran
d’ajustar a l’imperatiu categòric, que és un requisit formal que ens diu com elaborar-les
perquè tinguin valor moral i siguin èticament correctes.

Proposa tres formulacions:

«Actua només segons una màxima que puguis voler que sigui llei universal». Per tant,
sempre que haguem d’escollir una màxima de conducta haurem de tenir en compte què
passaria si aquest comportament fos universal. Si el món fos desitjable, llavors és una
màxima moralment correcta, si no, no estaria respectant l’imperatiu categòric.
«Actua sempre de manera que utilitzis la humanitat, tant en la teva persona com en la de
qualsevol altre, sempre com a fi al mateix temps i mai només com a mitjà». Aquesta
remarca la importància de respectar la dignitat de la persona humana.

Kant era conscient que no sempre respectem els altres, i per això insistia en la importància
de treballar de manera conjunta per apropar-nos com a societat al «regne dels fins» (una
societat ideal en que tothom seria respectat). A partir d’aquí formula la tercera formulació:

«Actua com si per mitjà de les teves màximes fossis sempre un membre legislador en un
regne universal dels fins». Ens proposa que a l’hora d’escollir les nostres màximes de
conducta ens imaginem que estem elaborant les lleis d’un regne dels fins hipotètics, fet que
ens donaria la responsabilitat de garantir el respecte entre tothom.

L’ètica del deure

La necessitat d’ajustar les nostres normes a l’imperatiu categòric explica la importància del
deure en l’ètica kantiana. És una ètica deontològica (valora la intenció de l’acció, o sigui el
seu deure) diferent a una conseqüencialista (aquella en la que la conducta moralment
correcta ve definida per les conseqüències de les nostres accions). Per tant, és una ètica de
la intenció. El compliment del deure està per sobre de les nostres inclinacions i desitjos. Cal
distingir entre:

Accions moralment incorrectes → aquelles que no s’ajusten a l’imperatiu categòric, com

quan algú menteix. Un botiguer enganya els clients per guanyar més diners.

Accions moralment correctes → no totes les accions que s’ajusten al deure tenen el
mateix valor moral:

- Accions conforme el deure: són accions en la teoria moralment correctes però

amb una clara intenció egoista i, per tant, no tenen contingut moral. El botiguer és
honest amb els clients però només per mantenir una bona reputació i no perdre
clients.
- Accions per deure: són les accions que tenen un valor moral autèntic. Són aquelles
que realitzem per respecte als nostres deures morals, encara que estigui en contra
 dels nostres desitjos. El botiguer és honest simplement per respecte als seus deures
morals.

Tipus de deures:

Deures envers nosaltres mateixos: són obligacions morals que tenim cap a nosaltres.
Només tenen repercussió en la nostra persona. Obligació de preservar la nostra vida.

Deures envers els altres: obligacions que tenim cap a la resta d’éssers humans i, per tant,
tenen una repercussió en els altres.

Deures perfectes: són els imperatius categòrics, aquells que es compleixen per si mateixos
(és necessari complir-los i es fa per respecte a la llei).

Deures imperfectes: són els deures que encara que s’ajustin a la llei (a l’imperatiu
categòric), es compleixen per algun tipus de motivació personal

QUÈ PUC ESPERAR?

Aquesta pregunta ens remet a temes metafísics i religiosos. Podem arribar en algun
moment de la nostra existència a aconseguir un nivell de felicitat i satisfacció?

L’ètica de Kant ens diu que hem de prioritzar sempre el compliment del deure moral per
respecte a la llei moral marcada per l’imperatiu categòric.. Això és un problema perquè les
persones aspirem a la felicitat, i quan la nostra voluntat és contrària al compliment de les
normes (inclinacions naturals), ajustar-nos al deure no sembla el més adient per fer-nos
feliços.

No hem de condicionar el compliment del deure a la consecució de la felicitat. Sacrificar

l’aspiració a la felicitat és propi d’un ésser racional que actua respecte la llei moral. Però,
podem tenir esperança d’aconseguir la felicitat? Segons Kant, actuar d’acord al deure i a
l’imperatiu categòric ens fa dignes de merèixer ser feliços, tot i que no ens l’asseguri.

Kant veu la necessitat de recuperar una sèrie de conceptes per mantenir l’esperança en la
felicitat per exigències de la raó pràctica (de la moralitat). Són: la llibertat, la immortalitat de
l’ànima i l’existència de Déu. Per a Kant admetre la llibertat de l’ésser humà és fonamental
perquè fa possible l’acció moral (condició de possibilitat de la moralitat). Hem d’entendre
que som lliures d’escollir el bé o el mal. Les altres dues són condicions de possibilitat del bé
suprem (conducta virtuosa i felicitat, o sigui, aconseguir una vida on virtut i felicitat
s’identifiquen), que per a Kant és pràcticament impossible. Hem d’admetre que l’ànima és
immortal perquè la vida humana és massa breu per aconseguir culminar el perfeccionament
moral que fa que cada vegada ens ajustem més al deure. I per últim, s’ha d’admetre
l’existència de Déu i la seva bondat perquè és l’única garantia que si actuem d’acord amb el
deure, en una altra vida podrem tenir felicitat eterna.

Són tres postulats de la raó pràctica (la raó teòrica no els pot demostrar perquè no en
podem tenir cap coneixement científic). Només tenen sentit en l’àmbit pràctic, ja que són
objectes no donats a l’experiència sensible. Rebutja els arguments de l’existència de Déu
que s’han donat a la metafísica tradicional
 LOCKE

1.3. Teoria política

Defineix el poder polític com:

“El dret a dictar lleis, incloent-hi la pena de mort i consegüentment, totes les penes inferiors,
per a la regulació i salvaguarda de la propietat i a emprar la força de la comunitat en
l'execució de tals lleis i en la defensa de l’Estat contra agressions forasteres i tot això
únicament en pro del bé públic“.

Quan parla de propietat no es refereix només als béns materials, sinó a un conjunt molt més
ampli que inclou:

- la vida
- la llibertat
- les possessions

Preservar la propietat de les persones significa “preservar les seves vides, la seva llibertat i
les seves possessions”

1.3.1. L’estat de natura i la llei natural

Per entendre l’origen del poder polític es planteja quina situació de l’ésser humà en el que
anomena “estat de natura”. Els homes podien viure en grups lliurement establerts,
principalment a partir de llaços familiars o d’afinitat personal i confiança mútua, però sense
haver construït encara un sistema polític i un conjunt de lleis positives.

L’estat de natura és “un estat d’igualtat” on tot el poder i la jurisdicció són recíprocs i ningú
no té més que els altres; per tal com no hi ha res més evident que el fet que criatures de la
mateixa espècie i amb l’ús de les mateixes facultats, han de ser també iguals entre si sense
subordinació ni subjecció.

Aquesta igualtat és la base de l’amor mutu, del qual es deriven els ideals de justícia i caritat.
caritas = amor

La llei de natura s’identifica amb la raó (o racionalitat). Aquesta llei obliga a tothom, en tant
que tots som éssers racionals. Aquesta raó és el fonament del dret natural. Per tant, la
llibertat perfecta de l’estat natural no significa que l’home tingui llicència per a fer el que li
sembli amb ell mateix o amb els altres.

“Aquesta llei, que és la raó, ensenya a tot el gènere humà que, essent tots iguals i
independents, ningú no ha d’atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions
d’un altre”.
La llei natural serà el fonament de la llei civil (o llei positiva), i quan hi hagi discrepància
entre dues, la raó ens ha de portar a defensar la prevalença de la llei natural.

“Les lleis interiors dels països només seran justes en la mesura en què es fonamentin en la
llei natural, segons la qual han de ser regulades i interpretades.”

1.3.2. Doctrina del poder executiu natural

En l’estat de natura tots els homes tenen el dret i l’obligació de jutjar i castigar en defensa
de la llei natural, perquè si ningú no pogués executar-la aquesta llei seria en va. Tothom té
poder de jutjar i castigar, però no de forma absoluta.

La raó protegeix als homes “d’ultratges i violències”. El criminal no respecta la raó i posa en
perill la humanitat. Per això qualsevol humà té el dret i l’obligació de fer justícia.

Segons Locke, la mesura del càstig s’ha de conformar als següents criteris:
- Que resulti contraproduent per a l’infractor.
- Que doni motiu a l’infractor per a penedir-se.
- Que atemoreixi als altres perquè no facin el mateix, és a dir, que sigui exemplar.

El dret i obligació de jutjar i castigar és igual per a tots els homes. De tota manera, la
víctima té, a més, el dret a rebre una reparació, per part de l’infractor, proporcional al dany
sofert.

D’aquesta manera el dret a perdonar un càstig i remetre la pena el té tothom, però el dret a
perdonar la reparació del dany només el té la víctima d’aquest dany.

I si la víctima ha perdut la pròpia vida? Aleshores Locke no dubta a considerar la pena de

mort com el més adequat:

“Resulta, doncs que en l’estat de natura tot home té poder per matar en homicida, i així
dissuadir-ne d’altres de cometre el mateix delicte - el qual no hi ha reparació que pugui
compensar amb l’exemple d’un càstig que és aplicable a tothom, i a la vegada resguardar
als homes de agressions d’un criminal que, havent renunciat a la raó, la norma comuna i la
mesura que Déu ha donat a la humanitat, bo i agredint injustament i assassinant un sol
home ha declarat la guerra a tot el gènere humà.“

1.3.3. Origen de l’estat. El contracte social

Segons Locke, tots els homes es troben en estat de natura “i hi romanen fins que, per propi
assentiment (valor propi) esdevenen membres d’una societat política”.

Per poder garantir el respecte d’aquests drets, els homes lliures pacten la seva incorporació
a la societat i creec l’autoritat. Així, podem dir que Locke és contractualista, com Hobbes,
però no pas absolutista sinó liberal.
L’absolutisme és un estat de submissió que Locke assimila a un estat de guerra més que no
pas a una garantia de pau (al contrari del que hauria dit Hobbes).

1.3.4. El dret d’apel·lar a la protecció de la llei

En l'Estat de dret els magistrats jutgen i castiguen els greuges comesos sobre qualsevol
ciutadà de l'estat. Però això no exclou, sinó que fa estrictament necessari que els ciutadans
disposin del dret a apel·lar. Una societat sense el recurs a l'apel·lació faria esclaus i no pas
ciutadans. Apel·lar significa demanar l'auxili dels magistrats, i no pas esperar que ells actuïn
d'ofici. També es coneix com a dret a l'apel·lació el dret dels condemnats a demanar que es
revisi la sentència per part d'un altre tribunal de rang superior, si bé aquest sentit no apareix
en Locke

Sense el dret d'apel·lació viuríem en un estat de guerra, en el qual seria justificat fins i tot
matar a qui ens amenacés per tal de salvaguardar la nostra integritat.

No es tracta de castigar els lladres amb la mort, sinó de defensar la pròpia llibertat quan no hi
ha un jutge comú que aplica una llei.

1.3.5.Divisió de poders

Proposa una divisió de poders per evitar els excessos de l'absolutisme.

Poder legislatiu: és el poder de fer les lleis que regulen la propietat entre súbdits. El
Parlament hauria de ser qui elabora les lleis. “ És doncs el poder legislatiu allò que uneix els
membres d’un Estat, i els aplega en un cos únic i coherent, i constitueix l’ànima que dóna
forma, vida i unitat a l’Estat, i d’on aquells deriven la seva influència, simpatia i connexió
mútua.

Poder executiu: és el dret natural de jutjar, castigar i fixar la reparació deguda a la víctima.
Els ciutadans renuncien a aquest dret en virtut del pacte, segons el qual el monarca, a
través dels seus magistrans, assumeix aquesta responsabilitat.

Poder federatiu: és el poder d’establir aliances i tractats, declarar la guerra i la pau.

Correspon també al parlament.

1.3.6. Causes i conseqüències de la dissolució del govern. El dret a la revolta.

Els governants estan al servei dels individus. En cas que el sobirà, o qualsevol que sigui el
qui osteni el govern, no acompleixi la funció per la qual ha estat instaurat, aleshores el pobre
té dret a la insurrecció i al trencament del pacte.

El resultat del pacte no és un poder absolut, sinó un poder polític que resideix en el poble
(sobirania popular) que, voluntàriament, posa l’exercici de la seva llibertat en mans de la
majoria.
“Tot home, pel fet d’avenir-se amb altres a formar un cos polític sota un govern, s’imposa a
si mateix aquella obligació que afecta tots els membres d’aquella societat: la de sotmetre’s
al determini i les decisions de la majoria: altrament, aquest pacte inicial pel qual constitueix,
juntament amb altres, una sola societat, no significaria res i no seria tal pacte si l’home
restés lliure i sense cap més lligam que en l’anterior estat de natura.”

Queda clar que el poder deixa de ser de l’individu i ja no pot retornar a l’individu. No seria
viable que les decisions haguessin de comptar amb la unanimitat dels ciutadans. Així, és la
majoria de qui depèn l’establiment d’un determinat govern. Així mateix, la majoria té tot el
dret de revoltar-se contra els governants si no compleixen correctament amb els seus
deures, i cada individu té dret a promoure aquesta revolta de la majoria si té bones raons
per fer-ho.

No hi hauria hagut més que una sola monarquia universal si els homes no haguessin tingut
la llibertat de separar-se de la seva família i del seu govern, fos de la mena que fos, i
endegar nous governs i noves comunitats de la manera que els semblés més convenient”.

No tenim cap obligació de complir els pactes dels nostres pares.

Locke considera tres possibles causes de la dissolució del govern:

1. Dissolució de la societat.
2. Alteració del poder legislatiu.
3. Qual el legislatiu o el monarca actuen contràriament a la tasca que els ha estat
confiada.

1. DISSOLUCIÓ DE LA SOCIETAT:

“La manera habitual i gairebé l’única de dissoldre aquesta unió és la invasió i conquesta de
l’Estat per una força estrangera. Els ciutadans tornen a l’estat de natura i han de pensar a
constituir una nova societat o defensar-se pel seu compte. Com que la societat s’ha dissolt,
naturalment el seu govern queda automàticament dissolt”.

2. ALTERACIÓ DEL PODER LEGISLATIU:

El poble té el dret a revoltar-se contra el govern, en tant que aquest ha quedat desautoritzat.

Locke analitza els diferents motius que poden representar l’alteració del poder legislatiu en
un context realista. Suposa que el poder legislatiu es trobi simultàniament en mans de tres
entitats (o persones) diferents:

- Un monarca hereditari que posseeix el poder executiu constant i suprem.

- Una assemblea constituïda per la noblesa hereditària.
- Una assemblea de representants escollits pel poble.
En aquest context, considera 5 possibles causes d’alteració del legislatiu:

1. Qual el rei imposa la seva voluntat arbitrària en lloc d’aplicar les lleis que
representen la voluntat de la societat.
2. Quan el monarca impedeix a les assemblees legislatives de reunir-se en el seu
moment o d’actuar lliurement.
3. Quan el monarca modificar arbitràriament els procediments d’elecció dels
representants a les assemblees, sense el consentiment i contra els interessos del
poble.
4. Quan es lliurar el poble a mans d’un poder estranger.
5. Quan qui té el poder executiu suprem negligeix i abandona la seva funció de tal
manera que no es poden seguir executant les lleis existents i tot queda reduït a
l’anarquia.

3. QUAN EL LEGISLATIU O EL MONARCA ACTUEN CONTRÀRIAMENT A LA TASCA

QUE ELS HA ESTAT CONFIADA:

"El poder legislatiu actua contra la tasca que li ha estat confiada si intenta envair les
propietats dels súbdits, de manera que els membres d'aquell poder, o qualsevol altra part de
la comunitat, esdevinguin amos o puguin disposar arbitràriament de les vides, les llibertats o
les fortunes de la població."

Considera que el rebel no és el poble, sinó el govern que abusa del seu poder. Així, no
defensa pròpiament el dret a rebel·lar-se, sinó a defensar-se dels rebels (defensar-se de
l'abús de poder).