Metafísica quàntica

Lectura filosòfica del paradigma quàntic

Arnau Demergasso

Tercer de Filosofia

Metafísica

15/12/21
 Metafísica quàntica

Aristòtil defineix la metafísica com a ciència primera, com a disciplina suprema que
s’ocupa de l’ésser en quant a ésser. Per aquest motiu, la metafísica aristotèlica és una
ciència teorètica, en tant que s’ocupa no pas de la recopilació de les dades empíriques,
sinó de les idees, dels conceptes (no tant en sentit ontològic, com defensaria Plató, sinó
com a recurs epistemològic) que s’extreuen d’aquestes. Senzillament, Aristòtil no es
dedica tant a l’observació de la matèria en si, sinó de la formalitat i la finalitat que aquesta
té de manera intrínseca, a més de les relacions eficients entre aquesta.

Ara bé, per poder extreure tals conceptes, tals idees, primer s’ha d’observar la matèria.
Per aquest motiu, Aristòtil és considerat un dels primers biòlegs en tota regla. Així com
Plató i Sòcrates, com a pensadors eminentment polítics (és veritat que parteixen d’una
ontologia pròpia, però el seu objectiu últim és el govern ideal de la polis), viuen a l’àgora,
Aristòtil viu envoltat de natura. No és cap secret que era conegut pels seus llargs passejos
fora de la ciutat, a més de l’observació minuciosa de l’activitat i la fisiologia dels éssers
vius. En resum, Aristòtil era conscient que, per poder fer una metafísica, primer havia
d’establir com era la física del cosmos.

Per aquest motiu, qualsevol teoria metafísica seriosa clama partir de l’observació de les
dades empíriques per formular els seus conceptes. Sant Tomàs, segurament la teoria
metafísica més completa fins al moment (almenys molt més consistent que les teories que
l’han intentat substituir), sosté que el punt de partida de les cinc vies és sempre la realitat
tangible. En el seu moment, això volia partir dels postulats aristotèlics. Per la primera via,
la teoria de la potència i l’acte, per la segona, la causalitat, per la tercera, la contingència
i així successivament. En aquest aspecte, no li podem recriminar res a Sant Tomàs, ja que
partia de les teories físiques més acurades i treballades de l’època, i les seves conclusions
són brillants.

Ara bé, Aristòtil té un problema irresoluble, que es trobava limitat pels instruments que
el segle IV aC posava a la seva disposició. Això vol dir que Aristòtil, a l’hora d’estudiar
la natura, comptava amb els seus ulls i l’ajuda d’un ocasional bisturí. El mateix problema
afecta a Sant Tomàs, ja que l’Edat Mitjana no és famosa precisament pels avenços en
ciències experimentals. En resum, la capacitat d’observar la natura que aquests dos grans
pensadors tenien era molt més limitada que la del segle XXI, amb tots els seus bonics
aparells i laboratoris.

Aquesta consideració ja s’ha fet en altres àrees, com per exemple la cosmologia. Fins a
l’època moderna, la teoria dominant era una composició dels postulats d’Aristòtil i
Ptolomeu. Aquesta defensava que la Terra es trobava just al centre de l’Univers, en el
món anomenat sublunar (on els elements eren corruptibles), mentre que els astres del
Sistema Solar es trobaven en el món supralunar en òrbites perfectament circulars (on
l’element era etern), i tot es trobava envoltat per un cel d’estrelles fixes. Evidentment,
Aristòtil no disposava de telescopis ni coets, per tant no podia saber que existien altres
sistemes i galàxies que estaven fetes del mateix material que la nostra, ni que la Terra era
més aviat insignificant. En conclusió, la teoria aristotèlica era perfectament acurada als
fets que podia observar, però no a la realitat, i per això ningú ara la considera vàlida.

Així doncs, podem assumir perfectament que la mateixa situació es repeteix en el cas de
la física. Potser la transició no ha sigut tant senzilla com en el cas anterior, perquè les lleis
del moviment de Newton semblaven confirmar el que Aristòtil ja havia intuït,
especialment en els casos dels conceptes d’acte i potència o el de causalitat. Però amb

2
 Metafísica quàntica

l’aparició de microscopis més en el tombant del segle XIX, que permeten veure la realitat
a nivell atòmic per primera vegada, o sobretot amb la construcció dels primers
acceleradors de partícules, la física contemporània es va trobar amb un problema.

L’objectiu d’aquest treball és, per tant, presentar l’experiment que va contradir tot allò
que el paradigma newtonià defensava, revelant a la ciència una autèntica nova dimensió
de la realitat. Un cop realitzada aquesta petita introducció al marc en el qual la física
treballa, intentarem veure quines són les conseqüències de les seves revelacions per a la
metafísica clàssica i els conceptes que l’articulen. Especialment, analitzarem el seu
impacte en les cinc vies de Sant Tomàs, ja que són el pinacle de la metafísica clàssica.

Entra en escena el culpable d’aquesta agitació, el double-slit experiment. Evidentment,

les equacions implicades i l’experiment en si és molt més complex, però el podem resumir
així. Imaginem-nos una paret amb dos forats idèntics en amplada i un llenç al final que
ens indica on cada pilota ha impactat. Si llancem una pilota de tennis darrere d’una altra,
podem esperar que el llenç final mostri que les pilotes han impactat directament darrere
d’on es troben els forats. I, efectivament, si ho provem amb pilotes de tennis, passa
exactament això. Algunes rebotaran a la paret, però d’altres passen pels forats, deixant el
llenç amb una línia darrere cadascun.

Però ara les pilotes de billar són electrons, o

protons, o fotons, qualsevol de les partícules
fonamentals que composen la matèria física.
Primer, comencem amb un dels forats tancats i
l’altre obert, obtenint el mateix resultat que si
ho féssim amb pilotes de tennis (una línia
darrere el forat). Ara bé, si obrim el segon forat,
el llenç mostra un patró d’interferència pròpia
d’una ona (com si la partícula hagués caigut a
l’aigua). És a dir, és com si l’electró passés de
sobte a tenir una trajectòria lineal a poder-se
trobar a qualsevol part de la cresta. Primer es El double-slit experiment
pensava que el canvi es deia a que els electrons
interferien entre si i això provocava aquest comportament, però inclòs si en llancem
només un cada vegada el patró segueix estant present. Això va portar als físics a
considerar que, d’alguna manera, l’electró havia de passar pels dos forats, interferir amb
ell mateix i provocar tal patró.

Per aquest motiu, van posar un detector davant

dels forats, per veure si de veritat ocorria aquest
fenomen. I llavors ve allò realment estrany.
Com si les partícules sabessin d’alguna manera
que estaven essent observades, el patró
d’interferència desapareixia i es tornaven a
comportar com les velles pilotes de tennis,
passant només per una banda. Per aquest motiu,
els físics van haver de concloure que qualsevol
mesura de la partícula alterava irremeiablement
la informació d’aquesta. És com si l’habitació El double-slit experiment, quan es posa un
amb la paret estigués completament a les detector a un dels dos forats

3
 Metafísica quàntica

fosques i l’única manera de saber on està la pilota és donant cops amb una raqueta a
cegues. Per tant, al donar-li un cop, sabrem la posició, però alterarem la trajectòria.

Però a la realitat no veiem dues pilotes passant

simultàniament pels dos forats, només una. Per
a il·lustrar-ho, Schrodinger va proposar el
següent. Imaginem un gat a una caixa opaca,
connectada a un matràs ple d’un gas letal.
Connectada al matràs, hi ha una substància
radioactiva que té exactament un 50% de
probabilitats de decaure, provocant una reacció
en cadena que trenqui el vidre i així mori el gat.
Això vol dir, mentre no obrim la caixa, el gat
està viu i mort, perquè l’electró ha passat pels
L’experiment mental del gat
dos conductes simultàniament. El gat, com
d’Schrodinger, amb les dues possibilitats
l’electró del double-slit experiment, es troba en il·lustrades.
una superposició. Però si obrim la caixa, si
mesurem el gat, veurem que la superposició col·lapsa i el gat està en un dels dos estats.

En conseqüència, la “macrorealitat” segueix obeint les lleis que Aristòtil i Newton havien
intuït i descobert. Però la realitat més íntima, més essencial, tira per la borda aquesta visió.
Per començar, si les partícules fonamentals es comporten com a ones, això vol dir que la
seva essència no és ser en acte, sinó en potència. És cert que la seva actualització destrueix
les altres potencialitats, com en el sistema aristotèlic, però la diferència és que en aquest
“micromón” la potència és primera. Hom podria argumentar que Aristòtil ja va dir que la
matèria era indeterminada, per tant ja va preveure aquesta dificultat, però Aristòtil mai
admetria que aquesta indeterminació no es solucionés amb una formalitat. En altres
paraules, per Aristòtil no existia una matèria sense una forma que l’actualitzés (el gat era
gat o no ho era, no ambdós alhora), però la física moderna demostra que aquesta
actualització no és necessària, encara que en el macromón es doni sempre.

Així doncs, si partim de l’experiència directa, és veritat que tot es mou, que tot transiciona
de potència a acte. Però el que no és veritat, almenys a nivell atòmic, és que la potència
per si sola no pugui existir, que necessiti un acte per ser. Evidentment, la partícula
superposada no existeix en el sentit que la pilota de tennis existeix, però en qualsevol cas
és (on és i de quina manera és ha donat lloc a diverses interpretacions, però és un tema
massa ampli per a ser abordat). Per tant, la primera via de Sant Tomàs, que va a parar a
un Primer Motor Immòbil com a Acte pur per demostrar l’existència de Déu, s’assenta en
fonaments poc sòlids. Això és perquè no és necessari un primer motor que actualitzi el
potencial existencial, en tant que aquest pot existir per si sol. En el macromón, el món
que aquests pensadors observaven, la primera via es compleix, però gràcies als
experiments més recents veiem que aquesta parteix d’un concepte de canvi obsolet.

Considerem la segona via, que té com a suport el concepte de causalitat. Tota causa
produeix un efecte, per tant hi ha d’haver una Primera Causa Incausada que iniciï la
cadena de causes i efectes. Ara bé, si l’electró causa i no causa simultàniament la mort
del gat, realment podem parlar d’una cadena lineal de causalitats? El món macroscòpic
és causal, però el món quàntic és probabilístic. Això no vol dir que sigui completament
aleatori, ja que en el double-slit experiment es pot predir perfectament el patró final, és a
dir, saber quina proporció d’electrons ha passat per cada forat. Però determinar si un

4
 Metafísica quàntica

electró en concret ha passat per un dels dos forats sense destruir la seva essència, això és,
alterar la seva informació, és impossible. Per tant, dir si aquest electró en concret ha sigut
la causa d’aquest punt en concret del llenç és impossible sense forçar-lo a situar-se en una
actualització concreta.

Això s’ha provat utilitzant una variant del double-slit experiment. A la configuració
d’abans, afegim un mirall entre els forats i la pantalla final, amb l'objectiu de dividir un
fotó en dos, cadascun amb la meitat d’energia (això és, la seva informació o essència).
Un dels fotons fills anirà a parar a la pantalla, i l’altre a un detector que determini per quin
forat ha passat. Si els detectors estan desactivats, ens surt el patró d’interferències, però
si els activem, ens surt el patró corresponent a la partícula. Tot i que el foto que impacta
amb la pantalla i el que passa pels detectors són completament diferents, veiem que
d’alguna manera segueixen connectats, que dos esdeveniments que, en teoria, no tenen
cap connexió causal impacten un sobre l’altre. Aquest fenomen es coneix com a quantum
entanglement, però les seves conseqüències (a part d’aquelles que afecten al concepte
d’essència, que tractarem més endavant) no serveixen per desacreditar del tot el concepte
de causalitat, simplement apunten a que aquest té una naturalesa molt diferent a la que
coneixem.

El que realment trenca tal concepte és el

resultat que els científics van obtenir al
moure els detectors de manera que el
primer fotó fill impactés abans a la pantalla
de que l’altre fotó fill fos mesurat. Si
pensem en els experiments anteriors,
hauríem d’obtenir el patró d’interferències,
ja que no s’ha efectuat cap mesurament
abans de que el fotó impacti amb la
pantalla. Recordem que era només quan La variant del double-slit experiment. Cal notar
volíem mesurar el forat pel qual les que “detectors 1 i 4” són les pantalles que
partícules havien passat que aquestes es veiem abans.
comportaven “normalment”, com si
sapiguessin que estaven sota vigilància. Però, en contra de tot pronòstic, el fotó no es
comportava com a ona.

D’alguna manera, és com si el futur mesurament del fotó alterés el seu estat present,
causés un canvi en la seva essència. També ho podem mirar al revés, com si el
mesurament en el present impacti un resultat que es dona en el passat. En qualsevol cas,
si considerem que la causalitat demana una progressió lineal de causa a efecte (almenys
la que fa servir Sant Tomàs ho requereix absolutament), en aquest experiment veiem com
hi ha efectes que poden precedir la causa, convertint-la així en una dinàmica circular i no
lineal. En conseqüència, la reducció a l’infinit que Sant Tomàs donava com a impossible,
és enterament possible, i per tant la segona via queda invalidada.

Durant segles s’ha refutat la possibilitat de que existeixin aquests tipus de cercles causals.
La raó era ben senzilla, il·lustrada amb l’anomenada grandfather’s paradox. Imaginem
una persona que viatja en el temps per matar el seu avi. El problema radica en què, si el
mata, voldrà dir que ell no ha existit mai, i per tant no hi ha hagut ningú que pugui viatjar
en el temps per matar-lo. En conseqüència, el viatge en el temps resulta en una
contradicció lògica i no hauria de ser possible, perquè resulta en un cercle causal (que era

5
 Metafísica quàntica

el que ja Sant Tomàs havia intuït en la seva refutació de la reducció a l’infinit). Però ara
veiem que és possible un cercle causal d’aquest tipus, llavors com s’hauria de reconciliar
amb aquesta vella intuïció?

Aquí és on la nova física quàntica es torna realment fantasiosa. La proposta d’alguns físics
és que, donat que en una superposició la partícula pot estar a infinits punts possibles, això
voldrà dir que existeixen infinits universos. En altres paraules, si l’electró només
s’actualitza en un espai-temps a partir d’un mesurament, això voldrà dir que cada
actualització suposarà la inauguració d’una nova línia espacio-temporal. En
conseqüència, és en el món microscòpic (el món de la indeterminació i la potencialitat)
on l’electró coexisteix simultàniament amb totes les seves actualitzacions possibles
(recordem el gat viu i mort), mentre que en el món macroscòpic existeix només en una de
les seves configuracions possibles (el gat està viu o mort).

Cal mencionar que aquesta interpretació és força heterodoxa, bastant posterior a la gènesi
de la disciplina quàntica. Els seus pioners (Bohr i Heisenberg) defensaven una posició
més conservadora davant del fenomen del col·lapse d’ona, sota el nom de Copenhagen
interpretation. Aquesta defensava que el col·lapse era provocat per qualsevol
mesurament, que feien que l’ona es localitzés en forma de partícula en una de les
posicions determinades. El problema radica en que la definició exacta de mesurament és
molt difusa (es necessita un mesurament conscient? La interacció amb altres partícules
també conta com a tal? Perquè sembla que els mesuraments es sincronitzin, tot i què en
teoria el col·lapse és arbitrari?). A més, aquesta interpretació respon a la pregunta
epistemològica de per què veiem aquesta localització concreta però no a la pregunta
ontològica de què passa quan aquest mesurament encara no s’ha donat.

Per aquest motiu utilitzarem la hipòtesi dels infinits universos, en tant que és l’única que
s’ocupa realment de la ontologia del món subatòmic. En qualsevol cas, la Copenhagen
interpretation no anul·la cap de les tesis anteriors, perquè accepta tant una potència
existent (l’única diferència és que la seva actualització serà una concreta) i el concepte de
retrocausalitat (ja que no ataca a cap de les constants físiques que la suporten). L’únic que
deixa sense explicació és la paradoxa de l’avi, però com ja s’ha dit, a aquesta interpretació
no li importen les impossibilitats ontològiques. Per aquestes raons, prosseguirem sota
l’assumpció d’infinits universos.

En quin moment es produeix aquest canvi i perquè es dona és quelcom que encara no s’ha
esbrinat. Malgrat això, si que aquesta interpretació oferiria una explicació tant a la
discordança entre el món microscòpic i el món macroscòpic, alhora que ofereix una
solució a la paradoxa de l’avi. Segons aquesta interpretació, quan viatjo en el temps no
estic tornant enrere a la meva línia espacio-temporal, sinó que n’estic creant-ne una de
nova. Per tant, jo puc matar el meu avi i seguir existint, perquè realment la persona que
estic matant no és el meu avi.

Però què vol dir això que no és el meu avi? Bé, realment el que hauria de preocupar-te és
que potser no ets tu. Possiblement, cada vegada que entres a la màquina del temps t’estàs
suïcidant, perquè estàs sortint de la teva línia espacio-temporal. En altres paraules, si cada
una de les actualitzacions possibles representa una realitat diferent, un univers diferent,
canviar aquesta actualització serà canviar de realitat.

6
 Metafísica quàntica

Quines implicacions té això per l’essència? Hi ha dues interpretacions possibles. La

primera és que l’essència transcendeixi aquesta localització en l’espai-temps, que
certament seria el que defensen els tomistes. Però si acceptem això, vol dir que les
essències de les coses són indeterminades i, per tant, no existeix més essència que
l’existència potencial (que seria el mateix que dir que primer existeix el substrat i només
després aquest es formalitza). Això és perquè, com hem dit abans, l’electró existeix en
una superposició de tots els estats possibles i, en conseqüència, no és cap electró
determinat. En un mot, tornem a la vella teoria atomista del tot en el tot, amb la diferència
en les coses radicades en les seves característiques físiques o accidentals (això és, per la
seva actualització en el macromón). En aquest cas, doncs, realment no ets tu, però perquè
el concepte de tu no té cap més valor que la seva carcassa física, i aquesta canvia en saltar
de línia espacio-temporal.

L’altra opció que tenim és dir que l’essència sí que necessita una localització en l’espai
temps, que no pot existir si no és en un d’aquests universos. Llavors salvaguardem
l’existència del tu (i confirmem que, al viatjar en el temps, efectivament ens estem
suïcidant). Però clar, defensar això voldrà dir negar la possibilitat que qualsevol essència
pugui existir sense aquestes condicions físiques, negant la possibilitat de què existeixi un
Ipsum Esse Subsistens fora de qualsevol espai-temps. En qualsevol cas, ja tenim
arguments suficients com per desconfiar de la tercera via tomista.

Primer, que existeixin essències que puguin ser unides a un acte de ser és discutible.
Segon, si acceptem la presència d’aquestes essències i que aquestes són contingents, no
podem anar a parar a una essència que estigui unida a l’acte de ser, perquè no hi ha
essències que existeixin fora de la contingència. Per no oblidar que una reducció a l’infinit
d’essències contingents és enterament possible per virtut de la possibilitat de que aquests
cercles causals poden existir. El mateix passa amb la quarta via, ja que si no existeixen
essències, no poden existir els transcendentals en aquestes i, si existeixen, no es poden
analogar a una essència eterna que les tingui de manera perfecta. Pel que fa la cinquena,
podem recórrer a les lleis de la termodinàmica (en especial la segona, l’entropia de
l’univers sempre creix) o al darwinisme, per explicar respectivament els fins dels sistemes
físics i els dels sistemes biològics, fent supèrflua la hipòtesi d’un gran arquitecte.

Evidentment, aquest és un camp que presenta moltes més interrogants de les que
soluciona. Hem de considerar que, al final del dia, la investigació quàntica té tan sols cent
anys d’antiguitat i moltes de les teories que presenta segurament no resistiran el pas del
temps. A més, les dues altres grans teories de referència a la disciplina física (el paradigma
newtonià i la relativitat d’Einstein) entren en contradicció en molts punts amb la física
quàntica, apuntant a que potser estem equivocats. Al final, la física quàntica és tan sols
una branca que interpreta el moviment de les partícules atòmiques, fent possible que
estiguem registrant aquest moviment malament.

Però el que és indubtable és que aquesta nova informació sobre la realitat física, almenys
en el seu nivell fonamental, ha de fer replantejar-nos molts dels conceptes filosòfics que
tenim per entendre-la. Conceptes com causalitat, acte i potència, essència o l’ego han de
veure’s sotmesos a una revisió davant la llum d’aquestes revelacions. Els experiments
exposats en aquest treball volen mostrar que la realitat a la qual ara tenim accés és molt
més complicada que la d’Aristòtil o Sant Tomàs i, per tant, els seus postulats metafísics
han de coincidir amb la física del moment. Possiblement això ens portarà a preguntes
sense resposta, o a aparents contradiccions, i per suposat que demà apareixeran

7
 Metafísica quàntica

experiments que els desmentiran. Però, mentrestant, estic segur que els mateixos
pensadors s’haguessin llançat entusiasmats a enfrontar-se a aquest repte.