BLOC VI: FÍSICA MODERNA

Introducció
A finals del s. XIX i principis del s. XX, una sèrie de descobriments varen posar
de manifest la insuficiència de la Física Clàssica per explicar el sistemes
microscòpics i per sistemes molt grans com l’Univers. Va conduir a l’aparició
d’una nova teoria coneguda com Teoria Quàntica.
Hi havia certs fets que no s’explicaven a través de la Física Clàssica, aquets eren
principalment quatre: La Radiació Tèrmica del Cos Negre, L’Efecte Fotoelèctric,
la Discontinuïtat dels Espectres Àtòmics i l’Experiment de Michelson-Morley.

Radiació Tèrmica del Cos Negre

Es coneix com radiació tèrmica d’un cos a l’energia electromagnètica que
aquest emet a causa de la seva temperatura. Qualsevol cos quan s’escalfa
irradia energia. Quan major és la temperatura, menor és la longitud d’ona i
major és la seva freqüència.
Definim cos negre, com aquell cos que absorbeix totes les radiacions que
arriben i emet totes les λ. En realitat aquest cas és teòric i cap cos es comporta
així, però si s’aproximen.
No s’ha de confondre el nom amb el seu color, aquest varia de vermell, groc,
vermell-blanc si augmentem convenientment la seva temperatura. Permet
saber la temperatura d’un cos en funció de la seva λ.
Aquesta radiació segueix les lleis experimentals
següents:
Llei de Wien: En augmentar la temperatura, dismi-
nueix la λ màxima emesa.
Aquest segueix la relació:
Llei de Stefan-Boltzmann: L’energia total o intensitat de la radiació emesa per un
cos negre, és directament proporcional a la quarta potència de la temperatura
absoluta.
Els fets experimentals esmentats, estan en contradicció amb la Física Clàssica, on
la intensitat de la radiació hauria de disminuir de manera contínua en augmentar
λ, de manera que a la zona ultraviolada, λ molt petites, la intensitat tendeix a
l’infinit. Aquest fet es coneix com catàstrofe ultraviolada.
Com tots aquests fets no podien ser explicats per la teoria clàssica es va haver de
trobar una nova interpretació teòrica.
Hipòtesi de Planck: Consisteix en una nova interpretació de la radiació,
considerant que la radiació emesa per un cos negre no és contínua, sinó que està
formada per paquets d’energia anomenats quàntums que tenen una determinada
freqüència.
On h= 6,63·10-34 J·s s’anomena constant de Planck, f és la freqüència de la radiació
emesa.
La correspondència entre l’E emesa i l’E dels àtoms del cos negre suposava un
comportament oscil·latori de freqüència concreta. Amb aquesta hipòtesi va
deduir una equació per a la radiació tèrmica, Llei de la Radiació de Planck, la seva
equació corresponia amb l’obtingut experimentalment.

Efecte fotoelèctric
Consisteix en l’emissió d’electrons per part de les superfícies metàl·liques quan
s’il·luminen amb una llum de freqüència adequada. Als alcalins basta amb la llum
visible i altre en necessitem d’ultraviolada.
Podem extreure una sèrie de conclusions experimentals:
- Cada metall té una freqüència mínima (freqüència llindar, f0), per baix d’aquesta
no existeix l’efecte fotoelèctric independentment de l’energia emesa.
- Quan fincident és major que f0, la intensitat del corrent fotoelèctric és proporcional
a la intensitat de la radiació lluminosa.
- L’energia cinètica dels electrons augmenta quan també ho fa la fincident, però és
independent de la seva intensitat lluminosa.
- L’emissió d’electrons és pràcticament instantània.
Teoria d’Einstein: Amb les observacions experimentals s’observava la
incompatibilitat amb la Teoria Ondulatòria, aquesta implicaria un augment en l’Ec
dels fotoelectrons en créixer amb la intensitat de les ones. D’altra banda,
per a cada electró li correspondria, per unitat de temps, una quantitat d’energia
tan insignificant que hauria de transcórrer molt de temps per emetre electrons.
A més, no existiria f0, sempre hi hauria retard en la producció de fotoelectrons a
baixes intensitats fins l’absorció d’energia necessària per part del material.
Einstein el va explicar mitjançant la hipòtesi de Planck i va dir que la llum es
propaga per l’espai transportant l’energia en forma de quàntums de llum o fotons.
Segons ell, tota l’energia d’un fotó es transmet a un electró del metall, i quan
aquest salta de la superfície metàl·lica posseeix Ec complint-se:

El treball d’extracció We és l’energia mínima necessària per escapar de la

superfície metàl·lica.
- Si E < We no s’escapa l’electró.
- Si E = h f= We la freqüència correspon a la llindar f0.
- Si E > We l’electró s’escapa del metall amb una velocitat determinada: Ec.
La f0 és diferent per cada material metàl·lic i depèn de l’estat de la superfície
metàl·lica (gasos oclosos, grau de neteja..).
En augmentar la intensitat de la radiació, augmenta el nombre de fotons que
arriba a la superfície metàl·lica i , per tant, augmenta la intensitat del corrent.

Discontinuïtat en els espectres atòmics

Quan es subministrem energia els àtoms s’exciten i en tornar a l’estat
fonamental emeten radiació electromagnètica obtenint així un espectre
discontinu format per una sèrie de línies de diferents λ de la radiació
analitzada.
Recordar el bloc anterior i repassar això.
Els àtoms no emeten ni absorbeixen energies a qualsevol freqüència, només
ho fan a unes determinades, i sempre són les mateixes per un mateix àtom
confirmant així la discontinuïtat dels mateixos.
Els espectres són molt complexes i tenen línies. El més senzill és el de l’H i està
format per 5 ratlles que tenen els noms dels seus descobridors (Lyman,
Balmer, Paschen, Brackett i Pfund) i podem calcular el seu nombre d’ona (k)
per cada ratlla.
Bohr va proposar un model per l’àtom d’Hidrogen, aquest model permetria
calcular aquestes ratlles i predir de noves.
Segons Bohr, en aquest model, la càrrega positiva i la massa de l’àtom es
trobaven concentrades al nucli, els electrons de l’àtom no poden girar a
qualsevol òrbita, només pot fer-ho en unes òrbites determinades o
estacionàries i en aquestes es compleix que el moment angular de l’electró és
proporcional a un múltiple sencer de h/2π:

On n és el nombre quàntic principal. La 1a òrbita correspon a

l’estat fonamental, la 2a al primer estat excitat i així successivament. A major
òrbita, major energia.
Les sèries espectrals apareixen quan un electró salta d’una òrbita a una altra.
És a dir, d’un nivell d’energia a un altre. Bohr va deduir una expressió per
calcular la longitud d’ona que coincidia amb allò calculat experimentalment.
Experiment de Michelson-Morley
Al 1887 varen posar en evidència la no existència del concepte d’èter.
L’experiment consistia en mesurar la velocitat de la Terra respecte de l’èter, i
per realitzar-lo es dividia un feix de llum en dos mitjançant un mirall
semiplatejat, un viatjava paral·lel a la direcció del moviment de la Terra i l’altre
perpendicular al primer. Aquests es reflectien de nou en 2 miralls per unir-se
novament en un sol raig.
Si la llum tarda el mateix temps en recórrer les dues trajectòries, crearà una
interferència constructiva. Si un dels dos raigs emprès un temps mig període
superior a l’altre, la interferència serà destructiva.
Es suposava que el temps que empraria la llum a fer les trajectòries descrites
hauria de dependre de si el moviment d’aquesta seria paral·lel o perpendicular
al moviment de l’èter.
Com l’instrument podia girar 900 s’hauria d’observar una sèrie d’interferències
constructives i destructives a mesura que aquest gira. Per varen observar que
no hi havia cap canvi. Per tant varen deduir: La velocitat de la llum en el buit és
igual per a qualsevol sistema de referència. Això és, la velocitat de la llum és
invariant.
 Teoria Especial de la Relativitat
Aquesta teoria es basa en dos principis i Einstein va interpretar el fracàs de
l’experiment de Michelson-Morley i per tant, va emprar aquest valor nul de la
desviació de l’experiment per postular que la velocitat de la llum en el buit és
constant.
Aquests dos Principis o Postulats són:
- Les lleis de la Física són vàlides i tenen la mateixa expressió matemàtica en tots
els sistemes de referència inercials.
- La velocitat de la llum és la mateixa per a tots el sistemes inercials. És la
mateixa siguin quin siguin els moviments del focus i de l’observador.
Les conseqüències són una dilatació en el temps, que implica un retard en tots
els processos (físics, químics, biològics) quan aquests estan en moviment. I una
contracció de la longitud que implica que la longitud d’un objecte, o distància
mesurada respecte del qual l’objecte està en moviment sempre és menor que la
longitud pròpia.

Efecte Compton
Aquest consisteix en quan xoquen un fotó i un electró es comporten com a
corpuscle, de manera que les 2 partícules es desvien elàsticament en xocar
intercanviant energia cinètica i quantitat de moviment.
Això prova un canvi en l’energia del fotó emès, que serà diferent després del
xoc i per tant, la seva freqüència respectiva també ho serà.
L’energia cinètica que rebrà l’electró serà igual, per tant, a la diferència
d’energia entre el fotó incident i el dispersat. Aquesta energia està relacionada
també amb l’angle de dispersió. El fotó emergent té una longitud d’ona major.

Mecànica Quàntica
Tots els experiments i experiències anteriors varen conduir a desenvolupar una
nova mecànica i així explicar l’estructura de la matèria.
Aquesta mecànica implicà un canvi de mentalitat molt profund així com una
exigència i una comprensió molt grans per resultar una concepció totalment
diferent dels fenòmens naturals.
La Física Quàntica introdueix el concepte de probabilitat, substituint així el
determinisme de la Física clàssica, per un tractament estadístic, probabilístic de
tots els fets.
La mecànica Newtoniana és una aproximació de la Mecànica Quàntica, són
formes límit de les lleis quàntiques.
Després de la 1era revolució científica amb les Lleis de Newton, la Mecànica
Quàntica va ser una 2ona revolució. Aquesta es basa en tres Principis
Fonamentals, Hipòtesi de De Broglie, Principi d’indeterminació de Heisenberg i
l’Equació de Schrödinger.
 Hipòtesi de De Broglie. Dualitat Ona-partícula
Al 1924, Louis De Broglie va estendre el caràcter dual de la llum al e -, p+, n,
àtoms, molècules i, en general, a totes la matèria. Es va basar en consideracions
relativistes i en la teoria quàntica i va deduir la seva hipòtesi.
La Hipòtesi de De Broglie diu que cada partícula en moviment porta associada
una longitud d’ona λ que ve donada per l’equació:

on h i p són la constant de Planck i el moment lineal o quantitat de moviment.

Quant major és el moment lineal, menor és la λ. Per als cossos ordinaris aquesta
es tan petita, que no s’observa la seva natura ondulatòria. Per partícules
subatòmiques si que és apreciable, per exemple, un electró que hagi adquirit
una energia cinètica amb una diferència de potencial d’un volt duria associada
una λ=10-11 m que es correspon a la zona de raigs X.
 Principi d’Incertesa de Heisenberg
Aquest s’enuncia:
No és possible determinar simultàniament i d’una manera precisa la posició i la
quantitat de moviment de la partícula.

Aquesta impossibilitat es deu, a aquest principi, que és fonamental en la

natura. Si x és la coordenada de posició d’una partícula i p el seu moment
lineal, només podem determinar simultàniament amb unes indeterminacions
Δx, Δp que, segons Heisenberg, compleixen:

Per tant, resulta impossible determinar simultàniament, dues magnituds

complementàries d’un sistema. També és possible fer-ho prenent com a
referència l’energia i el temps.
Per tant, independentment de la seva grandària, tots els objectes estan regits
pel Principi d’Incertesa, però aquests només es significatiu per a dimensions de
l’ordre de les partícules elementals.
Les conseqüències d’aquest Principi trenquen amb la determinació de la Física
Clàssica, on podem mesurar tot amb precisió. Trenca amb la desaparició, per
exemple, dels models clàssics que situaven els electrons girant al voltant del
nucli i considera aquestes òrbites com zones de probabilitat alta de trobar-lo.
 Equació de Schröndinger
Basant-se en la hipòtesi de De Broglie i considerant el moviment de l’electró és
anàleg a un sistema d’ones estacionàries, Schrödinger va arribar a establir una
equació d’ona per a l’àtom d’hidrogen.
Aquesta equació és purament teòrica però la seva validesa de resultats
coincideix plenament amb els fets experimentals.
La funció Ψ (x, y, z) representa l’amplitud de l’ona associada a l’electró i el seu
quadrat representa la intensitat de la mateixa.
El quadrat del valor absolut de la funció │Ψ│2 representa la densitat de
probabilitat de trobar una partícula en un punt i en un instant determinat.
En cada punt de l’espai existirà una determinada probabilitat que es trobi
l’electró, establint-se una regió denominada núvol de probabilitats.
En resoldre l’Equació de Schrödinger apareixen els nombres quàntics , n,
nombre quàntic principal, l, secundari o azimutal, ml nombre quàntic magnètic.
Per tant, una vegada conegut el núvol de probabilitats, podem establir unes
formes geomètriques espacials en les quals la probabilitat de trobar l’electró
sigui gran, aquestes regions les anomenem orbitals atòmics.
http://www.youtube.com/watch?v=JC9A_E5kg7Y
 Física Nuclear
Al 1896 Henri Becquerel va descobrir en un mineral d’Urani el fenomen de
radioactivitat natural. Dos anys més tard, el matrimoni Curie, Pierre i Marie
varen descobrir dos elements nous radioactius nous, el Radi i el Poloni.
Anomenem nucleons a les partícules que formen el nucli: protons (m=1,673·10-27)
i neutrons (m=1,675·10-27).
Cal recordar conceptes com: nombre atòmic, nombre màssic, isòtops.

Defecte de massa i energia de lligadura

Recordar que al nucli s’agrupen els nucleons en una distància de 10 -15m (1
femtòmetre) i per tant, les forces de repulsió elèctriques existents són molt
grans. Per tant ha d'existir una altra força, molt intensa, de curt abast i atractiva.
Aquesta és la força nuclear forta.
En determinar les masses dels nuclis dels àtoms (amb un espectrògraf de
masses) es va trobar que la seva massa sempre era inferior a la suma dels
nucleons per separat. A aquesta diferència la denominem defecte de massa.

On mp i mn són la massa del protó i del neutró respectivament i M la massa del

nucli.
Segons Einstein, l’energia equivalent a aquest defecte de massa és:

Aquesta energia s’anomena energia de lligadura. I és l’energia que s’allibera en

formar-se el nucli a partir dels nucleons que el formen. Coincideix amb l’energia
que cal proporcionar per separar els nucleons.
Aquestes energies d’enllaç dels nuclis són enormement grans i pels nuclis
estables varia entre 2,2 MeV i 1640 MeV. Com més gran sigui l’energia d’enllaç
per nucleó més estable serà el nucli. Les majors energies es presenten per
nombres atòmics compresos entre 40 i 100. (8,8 MeV/nucleó pel Fe-56).
Si dos nuclis més lleugers s’uneixen o un nucli pesat es divideix en dos més
lleugers, s’obtenen nuclis més estables, amb major energia per nucleó i, per
tant, s’allibera energia. Causa clau de la producció d’energia a l’Univers.
 Radioactivitat
Becquerel va descobrir la radioactivitat de l’urani en depositar per casualitat un
mineral d’aquesta amb una pel·lícula fotogràfica i ben recoberta i trobar
aquesta pel·lícula velada.
Més tard, va comprovar que altres composts d’urani tenien el mateix
comportament, d’emetre aquesta radiació invisible i penetrant, capaç
d’ionitzar gasos i travessar cossos opacs.
Pierre i Marie Curie descobriren dos anys més tard dos elements radioactius
més com el Radi i el Poloni.
Aquests emissions radioactives no es veuen afectades per les reaccions
químiques ni per canvis de pressió i temperatura. Això implicava que només
podria ser degut a canvis en els nuclis dels àtoms. Els nuclis inestables es
transformen en altres emetent radiacions.
Aquestes radiacions radioactives es poden classificar en tres tipus:
- Radiació alfa (α): formada per partícules amb càrrega positiva, equivalents a
nuclis d’heli, és a dir, formades per dos protons i dos neutrons. Solen emetre-
les els nuclis massa grans per ser estables com U, Th, Ra i Pu.
En ser tant grans, les repulsions entre els protons fa inestable el nucli i aquest
es transforma en nuclis més petits per emissions α.
S’observa, a la reacció anterior, com en totes les reaccions nuclears, es
conserva la càrrega total i el nombre de nucleons total.
Aquestes partícules α són emeses a velocitats no gaire altes, per tant el poder
de penetració és petit. Aquestes radiacions són detingudes per làmines de
cartró i no travessen la pell del nostre cos.
- Radiació beta (β): Aquesta radiació està formada per electrons. Aquests
apareixen del nucli quan la relació neutrons/protons és massa gran, el nucli és
inestable i la interacció nuclear forta, com és de molt curt abast, s’estabilitza
transformant un neutró en un protó, un electró i una partícula sense càrrega ni
massa en repòs, anomenada antineutrí.

Les partícules β s’emeten a velocitats properes a la de la llum, però de massa

molt petita. El poder de penetració és major que les partícules alfa, però són
frenades per uns metres d’aire, una làmina d’alumini o uns centímetres
d’aigua. Aquestes emissions són degudes a la interacció nuclear feble.
- Raigs gamma (γ): són radiacions electromagnètiques de freqüències molt
altes, superiors als raigs X. S’emeten quan un nucli excitat torna al seu estat
fonamental. Aquesta emissió acompanya normalment a les emissions α i β.
Aquesta radiació té un poder de penetració
molt alt, travessa el cos humà i només es frenen
amb planxes de plom i murs de formigó
grossos.
Aquestes desintegracions radioactives poden
produir-se successivament gene-
rant desplaçaments radioactius o sèries
radioactives.
Desintegració Radioactiva
A l’any 1900 Rutherford va suggerir que el rit-
me amb que una substància radioactiva eme-
tia partícules radioactives disminuïa exponen-
cialment amb el temps.
En emetre radiacions (α, β, γ) el nucli canvia
d’estat o es transforma en altre, això darrer es
coneix com desintegració.
És un procés aleatori on el nombre d’emissions
per unitat de temps és
proporcional als nuclis existents.

On N és el nombre de nuclis no desintegrats a

un temps t, N és el nombre de
 nuclis
inicials, λ una constant de proporcionalitat
radioactiva coneguda com constant de
desintegració, característica de cada isòtop i
que representa la probabilitat que un nucli es
desintegri i el signe negatiu indica que els nuclis
disminueixen amb el temps.

El nombre de desintegracions per unitat de

temps rep el nom d’activitat o velocitat de
desintegració. En el S.I. es mesura en becquerel
( Bq) que equival a una desintegració per segon.

Podem expressar l’equació fonamental de la

radioactivitat segons l’activitat inicial de la
mostra i l’activitat d’aquesta transcorregut un
cert temps.

Denominem període de semidesintegració (T1/2)

o període de semivida al temps necessari
perquè el nombre de nuclis
I coneixem com vida mitjana (τ) , que és el temps mitjà que triga un nucli al
atzar en desintegrar-se, és la inversa de la constant de semidesintegració.

Reaccions Nuclears
Les reaccions nuclears són reaccions en què intervenen nuclis atòmics. Aquestes
es produeixen en bombardejar un nucli amb altres de més petits i gra velocitat o
amb partícules subatòmiques.
Fissió Nuclear
És una reacció nuclear a la qual un nucli pesant es divideix en altre dos més
lleugers al ser bombardejats amb neutrons. Al procés s’alliberen més neutrons i
una gran quantitat d’energia. Però els nuclis
no es divideixen fàcilment. Al 1938 Hahn i
Strassmann dividiren un nucli de 235U. Aques-
ta reacció presenta un defecte de massa de
0,2154 u (1u= 1g/NA) que correspon a una
energia alliberada de uns 200 MeV per nucli,
milions de vegades major que una combustió.
Els neutrons alliberats poden fissionar altres
nucli donant lloc a reacció nuclear en cadena, que pot ser controlada o no.
Si el nombre de neutrons és molt alt i introduïm material que absorbeixi l’excés
d’aquests evitant que la reacció continuï de forma explosiva. Aquest tipus de
control es produeix a les centrals nuclears i als generadors auxiliars de
submarins i coets nuclears.
Si no hi ha cap material que controli aquesta reacció en cadena s’origina de
forma explosiva. Bomba atòmica.
 Fusió Nuclear
És una reacció nuclear en la qual dos nuclis lleugers s’uneixen per formar un
nucli més pesat alliberant gran quantitat d’energia.

El seu defecte de massa és 0,0189 u que representa una energia d’uns 17,6
MeV per àtom d’Heli.
Necessita una gran energia d’activació per vèncer les forces repulsives del nucli,
per tant la T>106 K. Aquesta es produeix de forma natural al Sol i a les estrelles
degut a l’alta T allà present. De forma artificial només s’aconsegueix de manera
explosiva.
Aquesta explosivitat s’aconsegueix a les Bombes d’Hidrogen, per arribar a
aconseguir la temperatura per iniciar la reacció és fa servir una bomba fissió.
No s’ha aconseguit realitzar-la de manera controlada, degut a les altíssimes
temperatures i, per tant, no es poden confinar al reactor. L’estat d’agregació es
coneix com plasma i s’investiga confinar aquest mitjançant camps magnètics.

Contaminació radioactiva
Els danys biològics produïts per les radiacions depenen de la seva energia i dels
ions produïts al seu pas. Aquestes efectes perillosos només s’aprecien a llarg
termini, a no ser que la dosi sigui molt gran. El dany causat sempre serà propor-
cional a la dosi rebuda.
La radioactivitat es pot classificar com natural i artificial, la natural es deguda a
les transformacions radioactives dels materials que componen l’escorça
terrestre i la radiació còsmica. L’artificial procedeix d’explosions nuclears,
reactors i usos mèdics de fonts radioactives.
Recordar que la unitat d’activitat radioactiva en el SI és el becquerel, per quan
allò que ens interessa són els efectes biològics i físics produïts per les radiacions
s’empra el sievert (Sv).
Un sievert és la quantitat de qualsevol radiació que produeix el mateix efecte
biològic que el produït per l’absorció d’un joule de raigs X o raig gamma per kg
de matèria.
La dosi (aquesta es coneix com dosi equivalent) segura podria estar entre els
10-100 mSv/any. Per dosis majors, es comencen a produir efectes en
l’organisme i dosi de 3-5 Sv en unes hores mataria al 50% de les persones en
menys de 2 mesos.
Podem parlar de dosi absorbida com l’energia de radiació que incideix per
unitat de massa que es mesura en gray (Gy) i que equival a 1 J/kg i depèn del
nombre de desintegracions per segon, del tipus de radiació i del temps
d’exposició igual que l’anterior.
 Aplicacions dels radioisòtops
El comportament químic dels radioisòtops és idèntic al dels isòtops estables,
però els podem detectar per la radiació que emeten i als efectes que aquestes
produeixen damunt la matèria.
Els podem emprar com a traçadors i fer un seguiment extern mitjançant
detector, això necessita d’un marcatge previ amb un radioisòtop adequat o per
laseva acció energètica sobre la matèria., per exemple:
Agricultura: Per seguir l’evolució d’un compost a través de la cadena tròfica
d’un ecosistema. Obtenció de llavors amb millors qualitats i producció
d’esterilitat en espècies nocives i plagues
Biologia: Determinar les concentracions de substàncies d’interés biològic
(enzims, hormones..) en un organisme.
Hidrologia: Mesurar cabals de fluids, o detectar fuites en canonades.
Farmacologia: Estudiar el metabolisme dels fàrmacs i detectar les reaccions
secundàries a què donen origen.
Medicina: A nivell de diagnòstic proporcionant informació del funcionament de
l’organisme per a detectar malalties i el seu nivell d’evolució o terapèutiques
aplicant les radiacions emeses per radioisòtops per destruir cèl·lules canceroses
o anòmales
Datació de materials: S’han de complir les següents condicions: Procés de
desintegració en un sistema tancat (mineral, fòssil...); possibilitat d’emprar un
esdeveniment de referència (vulcanisme, sedimentació..) relacionat amb el
temps, a partir del qual es comencen a acumular; que el període de
semidesintegració del radioisòtop sigui apropiat per a quantificar el temps
desitjat.