ESTRUCTURA DE LA MATÈRIA

En aquesta unitat aprendràs a:

 Conèixer els precedents de les teories actuals sobre l'àtom.

 Aprendre a analitzar fets històrics experimentals i la relació que tenen amb l'estructura
interna de la matèria.
 Descriure la interpretació quàntica moderna de l'estructura atòmica en comparació de
la clàssica.
 Relacionar els nombres quàntics amb l'energia i el tipus d'orbital on està situat un
electró.
 Simbolitzar configuracions electròniques.
 Predir el nombre d'oxidació d'una substància partint de la seva configuració
electrònica.
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Llegir

1. Teories atòmiques
És interessant conèixer una mica d’història de la Química
...................................................................................................................
*****És importat saber la teora atòmica de DALTON

B. Teoria atòmica de Dalton

Amb el naixement de la ciència moderna al segle XVIII, la idea d'àtom era
imprescindible per explicar els resultats experimentals que s'anaven observant.John
Dalton , al principi del segle XIX, va proposaruna teoria atòmica basada en uns postulats

Els postulats de la teoria atòmica de Dalton són:

 Els elements que constitueixen la matèria estan formats per partícules indivisibles i
indestructibles, anomenades àtoms.
 Els àtoms d'un element determinat són iguals en massa i propietats.
 Els àtoms de diferents elements són diferents en massa i propietats.
 Els compostos es formen per la unió d'àtoms dels elements corresponents en una
relació constant i senzilla de nombres enters.
 La relació fixa d'àtoms que constitueixen un compost fa que aquest compost presenti
unes propietats característiques i que la massa de la combinació atòmica en el
compost sigui constant.

1
 IMPORTANT RECORDAR
Element:
 Àtoms del mateix tipus.
 No pot descompondre's en substàncies més simples.
Compost:
 Àtoms de tipus diferents.
 Pot descompondre's en substàncies més simples per mètodes químics.

Al final del segle XIX, la idea de l'existència de l'àtom era generalitzada entre la
comunitat científica, però encara no estava totalment acceptada
Evidentment, en el cas de l'àtom era i és impossible observar-lo directament. Els
treballs d'investigació al final del segle XIX i l'evolució científica del principi del
segle XX van facilitar l'acceptació general de la naturalesa atòmica de la matèria.

2. Models atòmics

Quan Dalton va recuperar la idea de l'àtom, molts científics defensors de l'atomística

es van començar a imaginar com devia estar organitzat l'àtom, és a dir, a proposar un
model a partir de totes les dades experimentals que s'anaven obtenint.

Com que ningú no ha vist mai un àtom, no podem saber si el model atòmic actual
reflecteix la realitat, però això, encara que sembli absurd, no és el més important. El
que és realment important és que pugui explicar tot el que percebem des de l'exterior.

A. Els primers models atòmics

El descobriment de l'electró, el 1897, va marcar l'inici dels primers models atòmics

moderns

Precursors dels models atòmics

Model de Kelvin (1902) Model de J. J. Thomson (1903) Model de Nagaoka (1904)

L'àtom era una esfera
carregada positivament i els
electrons estaven incrustats en
l'esfera com si fossin llavors
d'una síndria.
L'àtom era una esfera amb
càrrega elèctrica positiva i els
electrons estaven encastats,
com si fossin panses d'un pastís,
o cireres d'un gelat de nata.
L'àtom era un conjunt d'electrons que
giren al voltant d'un cos central positiu,
igual que els anells al voltant de Saturn.
Es va anomenar model saturnià.

2
 B. Model atòmic de Rutherford

3. Model de Bohr

El model de Rutherford, basat en principis de la mecànica clàssica, no podia explicar

alguns dels fets que s'havien descobert:

 Segons la teoria electromagnètica, ben comprovada, quan una partícula carregada

elèctricament es mou, emet una quantitat determinada d'energia. Així, doncs, si un
electró girés al voltant del nucli, l'electró perdria energia i s'acabaria precipitant cap al
nucli de l'àtom.
 Els diferents espectres d'emissió i d'absorció dels àtoms són discontinus. La mecànica
clàssica no pot explicar aquest fet, és a dir, la discontinuïtat de l'energia, perquè
l'energia de l'electró en el seu moviment podria tenir qualsevol valor. Per tant, hi
hauria una emissió contínua d'energia, que donaria un espectre continu.

El model de Rutherford no explicava de manera suficient les observacions

experimentals i, per tant, calia elaborar-ne un altre de més satisfactori.

El 1913, i només amb 28 anys, Bohr, basant-se en el model del seu mestre Rutherford,
s'atreví a establir un model nou per a l'àtom d'hidrogen, un àtom amb un sol electró.
Niels Bohr va resoldre les deficiències del model de Rutherford elaborant un model
atòmic basat en unes consideracions prèvies i tres postulats, que, com a tals, no eren
demostrables.

3
 Consideracions prèvies

El model de l'àtom de Rutherford ja deixava clara la part referida al nucli. El nucli de

l'àtom és molt petit i és on es concentra la càrrega positiva i gairebé tota la massa de
l'àtom.

Els tres postulats es refereixen exclusivament a l'electró:

 1r postulat. L'electró gira al voltant del nucli en òrbites circulars ben definides sense
emetre energia ni absorbir-ne. Per tant, no varia la seva velocitat i no es precipita
sobre el nucli. El radi atòmic és constant.

Aquest postulat coincideix amb el model de Rutherford. L'òrbita de l'electró en l'àtom

d'hidrogen en estat no excitat és r = 5,3·10-11 m = 0,53 Å.

 2n postulat. Per a l'electró només són permeses les òrbites circulars l'energia de les
quals té uns certs valors determinats. Es diu que els valors de l'energia dels electrons
estan quantitzats. No hi pot haver òrbites amb valors d'energia intermedis entre les
òrbites permeses.

Designant per n qualsevol òrbita permesa per situar l'electró i assignant nombres
enters a cadascuna d'aquestes òrbites, l'electró té una energia determinada i diferent
en cada òrbita.

Així, per a n = 1, tenim l'òrbita de radi més petit, i és en aquesta òrbita on l'electró té
l'energia mínima.

L'estat de mínima energia, conegut amb el nom d'estat fonamental, de l'àtom

d'hidrogen correspon a l'electró situat en la primera òrbita.

És possible, tal com ja hem esmentat abans, que l'electró absorbeixi energia i passi a
una òrbita més allunyada del nucli i, per tant, més energètica (n = 2, n = 3, etc.). Diem,
aleshores, que l'electró es troba en estat excitat.

El fet que puguem assignar un valor concret de l'energia de l'electró a cada òrbita ens
fa parlar indistintament d'òrbites o nivells d'energia. Així:
n = 1 → primera òrbita o primer nivell energètic (fonamental)

n = 2 → segona òrbita o segon nivell energètic

n = 3 → tercera òrbita o tercer nivell energètic

 3r postulat. El pas d'un electró d'una òrbita a una altra provoca l'emissió o l'absorció
d'energia d'acord amb la diferència d'energia entre els dos nivells energètics.

Perquè un electró pugui passar d'una òrbita inferior a una de superior, cal que
absorbeixi energia; i si passa d'una de superior a una d'inferior, emet energia en forma
4
de radiació electromagnètica.

La novetat que va introduir Bohr amb aquest postulat va ser el fet de representar les
òrbites com a nivells d'energia amb valors determinats, la qual cosa permetia explicar
perfecta-ment l'observació experimental de les línies espectrals discontínues (fig. 8.6).
Sèries espectrals explicades pel model de Bohr.
Els postulats del model de Bohr no estan d'acord amb els principis de la mecànica
clàssica. Però com que expliquen adequadament certs resultats experimentals, van ser
acceptats per la comunitat científica.

El model de l'àtom de Bohr és capaç d'interpretar correctament l'espectre d'emissió de

l'hidrogen. Les línies de l'espectre estan relacionades amb els canvis d'energia de
l'electró en passar d'una òrbita a una altra de menys energia en àtoms excitats
prèviament.

No gaire temps després de l'exposició pública d'aquest model, van aparèixer

espectrògrafs de poder resolutiu més gran, que van posar de manifest que les línies
espectrals eren realment formades per diverses línies molt fines corresponents a
longituds d'ona el valor de les quals diferia molt poc.

A més, Zeeman va observar que si se sotmetia els àtoms a un camp magnètic,

apareixien noves línies en l'espectre. És l'anomenat efecte Zeeman.

Amb aquestes novetats, només dos anys després de la proposta de Bohr, Sommerfeld
va introduir una modificació per explicar els nous fets experimentals. Va suggerir que
els electrons es movien seguint trajectòries el.líptiques. Els valors diferents dels
semieixos podien determinar diferents el.lipses (fig. 8.7). La teoria de Sommerfeld
suggeria que els espectres presenten línies molt properes les unes a les altres perquè
corresponen a òrbites el.líptiques del mateix valor del semieix principal i diferents
valors del semieix secundari.

Però el plantejament de Sommerfeld no va donar resposta als fets experimentals que

s'anaven acumulant.

4. Model actual de l'àtom. Model quàntic o d'orbitals

El model de Bohr barrejava la mecànica clàssica amb la nova mecànica quàntica. El
mateix Niels Bohr va ser un dels impulsors per buscar un model que obeís a criteris
exclusivament quàntics i que pogués explicar tots els fets experimentals.

La mecànica de Newton, és a dir, l'anomenada mecànica clàssica, només és aplicable

en determinats marges de velocitat i distància. Per a distàncies molt petites no pot
explicar els fenòmens que es produeixen i cal recórrer a la mecànica quàntica. A més,
si hem de tre-ballar amb partícules que es mouen a velocitats molt grans, cal que
utilitzem la mecànica relativista.

5
 Així, podem dir que la mecànica de Newton és una bona aproximació de la mecànica
quàntica i relativista per a distàncies i velocitats dels objectes que ens envolten i que
podem visualitzar; és a dir, del món macroscòpic, però no podem aplicar-la en l'àmbit
atòmic (fig. 8.8).

El camí cap a la construcció del model quàntic actual arrenca del francès Louis-Victor
de Broglie, i continua amb Heisenberg i Schrödinger.

Mecànica clàssica Teoria general del moviment en sistemes macroscòpics i velocitats petites comparades a la de la llum.

Teoria general sobre el comportament de les partícules i que és aplicable a velocitats molt grans
Mecànica relativista
(properes a les de la llum).

Teoria general sobre el comportament de la matèria. Les diferències respecte a la mecànica clàssica
Mecànica quàntica
s'observen a nivell molecular.

A. Hipòtesi de De Broglie
Louis-Victor de Broglie es va llicenciar en història el 1914 amb 22 anys, però després va
prosseguir estudis de física. El 1924 es va doctorar amb una tesi revolucionària, que
combinava les teories d'Einstein i Planck.

Cal buscar l'origen de la hipòtesi de De Broglie en la naturalesa dual de la llum.

Si la llum es pot comportar com una ona i com una partícula segons el fenomen
ques'estudia, per què no pot passar el mateix amb altres partícules qualssevol? És a
dir,partícules com els electrons poden manifestar característiques ondulatòries?

De Broglie va formular la hipòtesi següent:

Qualsevol partícula en moviment té una ona associada, la longitud d'ona de la qual

està relacionada amb la massa i la velocitat de la partícula.

6
B. Principi d'incertesa de Heisenberg
Werner Heisenberg treballà a Copenhaguen i, amb només 26 anys, va elaborar un
model matemàtic per donar resposta a les deficiències del model de Bohr.

Aquest model teòric va ser presentat el 1927. Un dels punts més sorprenents era
el principi d'incertesa. En aplicar la mecànica quàntica als electrons d'un àtom,
Heisenberg es va adonar que no era possible conèixer-ne amb exactitud la posició i la
velocitat de manera simultània.

Va generalitzar-ho dient:

«És impossible conèixer simultàniament i amb exactitud la quantitat de moviment i

la posició d'una partícula.»

7
C. Equació de Schrödinger
Per als científics, conèixer la posició i la velocitat d'un electró en un moment concret
seria molt important, ja que aquestes dues magnituds els permetrien determinar-ne la
trajectòria i, per tant, preveure on es trobaria l'electró en un temps futur. Segons el
principi d'incertesa de Heisenberg, això és del tot impossible. Heisenberg, però, només
va tenir en compte el comportament de l'electró com a partícula. I si el considerem
una ona?
Això és el que va fer Edwin Schrödinger. Aquest físic austríac va obrir les portes al
model atòmic quàntic amb l'aplicació de la hipòtesi de De Broglie a l'electró. La idea
era molt simple: si l'electró té una ona associada, se n'ha de poder descriure el
comportament mitjançant les equacions matemàtiques de les ones.

Aquesta equació matemàtica, que anomenarem equació d'ona o funció d'ona, va ser
proposada per Schrödinger el 1926. És una mena de carnet d'identitat quàntic de
l'electró, en el sentit que incorpora tot el que se'n sap, i tots els seus moviments i
posicions possibles.

Interpretant la funció d'ona de Schrödinger en termes de mecànica quàntica arribem a

la conclusió que hem de parlar de zones de probabilitat de trobar l'electró, i no pas de
certesa de trobar-lo, com faria la mecànica clàssica. Per exemple, podem dir que la
màxima probabilitat de trobar l'electró de l'àtom d'hidrogen és a 0,53 Å del nucli, que
és el radi calculat per Bohr, però no tindrem mai la certesa que això sigui realment així.

L'equació de Schrödinger relaciona la funció d'ona amb l'energia i les coordenades

espacials de l'electró o de qualsevol altra partícula. En resoldre-la per al cas concret de
l'àtom d'hidrogen, s'obté com a solució una sèrie de funcions d'ona cadascuna de les
quals està associada a un estat energètic de l'electró. A més, aquestes solucions
depenen de tres nombres enters, anomenats nombres quàntics, els valors dels quals
també han d'estar relacionats entre ells.

En definitiva, les funcions d'ona permeses i l'energia de l'electró associada a cadascuna

d'aquestes ones només poden ser les que determinen aquests nombres quàntics. Dit
d'una altra manera, l'energia de l'electró de l'àtom d'hidrogen no pot prendre
qualsevol valor, està quantitzada.

Evidentment, les funcions d'ona solució de l'equació de Schrödinger no ens poden pas
subministrar ni la posició ni la velocitat exactes de l'electró. Ara bé, a partir d'elles es
pot determinar on hi ha una densitat de càrrega més gran a l'entorn del nucli i, per
tant, en quina zona de l'espai és més probable que es pugui trobar l'electró. Tot plegat
ens duu al concepte d'orbital.

8
Per entendre la idea d'orbital podem imaginar-nos que disposem d'una màquina capaç
d'aconseguir una seqüència d'imatges fotogràfiques de l'electró de l'àtom d'hidrogen a
intervals de temps molt curts. En superposar totes aquestes fotografies, obtindríem
una mena de núvol de càrrega negativa al voltant del nucli que hem representat (fig.
8.12) mitjançant un diagrama de punts.

Tal com pots observar, a prop del nucli és on trobem una densitat electrònica més gran
i, per tant, també serà més gran la probabilitat de trobar-hi l'electró. A mesura que ens
allunyem del nucli, disminueix la densitat electrònica i també disminueix la probabilitat
que puguem trobar-hi l'electró. Dit d'una altra manera, l'electró de l'àtom d'hidrogen
s'està més temps a prop del nucli que lluny d'aquest. Cal insistir que aquesta descripció
és només una analogia, perquè no té sentit parlar de l'electró només com una
partícula identificable.

En realitat, aquest núvol electrònic de càrrega negativa no té límits a l'espai. En limitar-

lo mitjançant una superfície, que en el cas de l'àtom d'hidrogen seria una superfície
esfèrica (fig. 8.13), ens assegurem que en el seu interior hi hagi una probabilitat alta de
trobar l'electró.

A vegades es defineix l'orbital atòmic com la zona de l'espai al voltant del nucli on hi ha
un 90 % de probabilitats de trobar-hi l'electró. És una definició incorrecta, però que
pretén visualitzar el concepte d'orbital d'una manera geomètrica i física.

9
5. Conclusions del model atòmic actual. Els nombres quàntics
Cada orbital està determinat per tres nombres quàntics que representem
per n, l i ml. Vegem quins són els valors que pot tenir cadascun i quina és la informació
que ens proporcionen:

A. Nombre quàntic principal (n)

El seu valor determina la grandària de l'orbital, de manera que com més gran és n, més
voluminós és l'orbital corresponent. Pot prendre qualsevol valor de la sèrie de
nombres naturals: n = 1, 2, 3, 4, 5...

B. Nombre quàntic secundari (l)

Determina la forma de l'orbital. El seu valor depèn del nombre quàntic principal n i,
per a cada valor de n, pren valors enters, des de 0 fins a n - 1. Per tradició, els orbitals
amb valors de l = 0, l = 1, l = 2 i l = 3, que en realitat seran els únics que utilitzarem,
s'anomenen, respectivament, orbitals s, p, d i f.

C. Nombre quàntic magnètic (ml)

Determina l'orientació de l'orbital en l'espai segons un eix arbitrari de referència. El

seu valor depèn del nombre quàntic secundari l i, per a cada valor de l, pren tots els
valors enters que van des de -l fins a +l. La direcció d'aquest eix està determinada per
un camp magnètic extern i, per aquest motiu, ml rep el nom de nombre quàntic
magnètic.

Vegem, ara, el nombre d'orbitals que hi pot haver segons el valor del nombre quàntic
princi-pal n i la notació que utilitzarem per designar-los.

Quan n = 1, l = 0 i ml = 0. Per tant, només hi ha un orbital amb n = 1 i els seus nombres

quàntics són (1, 0, 0). Atès que l = 0, serà un orbital sque, pel fet de correspondre a n =
1, designarem per 1s.

10
Quan n = 2, l pot valer 0 i 1. Per a l = 0, ml = 0, i per a l = 1, ml = -1, 0, 1. Hi ha, doncs,
quatre orbitals amb n = 2: un d'ells és un orbital s (l = 0) i els altres tres són
orbitals p (l = 1). Els nombres quàntics i les designacions corresponents són:

Seguint el mateix mecanisme, és fàcil deduir que quan n = 3, hi ha nou orbitals

possibles: un orbital s, que designarem 3s; tres orbitals p,que designarem 3p, i cinc
orbitals d, que designarem 3d.

Anàlogament, quan n = 4, tenim setze orbitals possibles: un orbital 4s, tres orbitals
4p, cinc orbitals 4d i set orbitals 4f.

Cal insistir en el fet que els orbitals que tenen el mateix valor de l són semblants i, si
aquests orbitals tenen diferent valor de n, l'única cosa que els diferencia és la
grandària. Així, per exemple, els orbitals 2p i 3p són semblants, però els orbitals 3p són
més voluminosos que els 2pperquè el seu valor de n és també més gran.

11
Establerts ja els tres nombres quàntics que determinen un orbital, ens falta només un
quart nombre quàntic que ens doni informació relativa al comportament de l'electró
dins l'orbital.

D. Nombre quàntic d'espín: (ms)

El nombre quàntic d'espín està associat a les propietats magnètiques de l'electró.

Imaginem-nos-el com una petita esfera que gira sobre si mateixa. Pel fet de ser una
càrrega elèctrica en moviment, crea un camp magnètic i podem considerar l'electró
com un petit imant que es pot orientar en els dos sentits d'un eix arbitrari de rotació.

El nombre quàntic d'espín pot prendre dos valors que, independentment de l'orbital
on es trobi l'electró, són +1/2 i -1/2, i ens indicaria, d'alguna manera, el sentit de gir de
l'electró si fos una partícula en forma d'esfera (fig. 8.15).

Dels electrons amb el mateix valor de ms es diu que tenen els espins paral.lels, mentre
que si els valors de ms són diferents, es diu que tenen els espins oposats o
també antiparal.lels.

Exemple 1

12
Exemple1

Indiqueu raonadament si cadascuna de les combinacions de nombres quàntics

següents és possible o no. En cas que sigui possible, designa l'orbital corresponent.

1. (4, 3, 0, -1)
2. (3, 2, -1, -1/2)
3. (2, 3, 0, +1/2)
4. (2, 1, 1, -1/2)
Resolució

1. No és possible, perquè ms només pot prendre els valors +1/2 i -1/2.

2. Sí que és possible i correspon a un electró situat en un orbital 3d.
3. No és possible, perquè si n = 2, l només pot ser 0 o 1.
4. Sí que és possible i correspon a un electró situat en un orbital 2p.
……………………………………………………………………………………………………………………………………..
ExeE Exemple 2eple 2mple 2

1. Quins són els possibles nombres quàntics d'un orbital 3p?

2. I els d'un electró situat en un orbital 3p?
Resolució

1. En un orbital 3p sabem que n = 3 i l = 1. Per tant, ml pot valer -1, 0 o 1. En con-

seqüència, els nombres quàntics possibles d'un orbital 3p són: (3, 1, -1), (3, 1, 0)
o (3, 1, 1). Tal com era previsible, hi ha tres orbitals 3p.
2. Atès que en cada orbital el nombre quàntic d'espín pot prendre dos valors,
+1/2 i -1/2, un electró situat en un orbital 3p pot tenir els nombres quàntics
següents:

13
5. Energia dels orbitals

En la figura 8.17

hem representat el diagrama de nivells aproximats

d'energia dels orbitals corresponents a àtoms
polielectrònics. L'energia relativa d'aquests orbitals
segueix aquestes dues regles:

 En augmentar el valor de n + l, també augmenta

l'energia dels orbitals.
 Quan dos orbitals diferents tenen el mateix valor
de n + l, és menys energètic el que té un valor
de n més petit (regla de Madelung).

Els orbitals d'un mateix subnivell (valors iguals

de n i l) tenen la mateixa energia.

14
 7. Configuracions electròniques

La configuració electrònica d'un element ens indica com estan distribuïts els electrons
dels seus àtoms en els orbitals corresponents.

Per establir la configuració electrònica dels àtoms dels diferents elements en estat
fonamental, és a dir, quan els seus electrons ocupen els orbitals de mínima energia
possible, cal:

 Conèixer el nombre d'electrons que té cadascun d'aquests àtoms. Convé recordar que, si
l'àtom és elèctricament neutre, el nombre d'electrons coincideix amb el nombre
atòmic Z (nombre de protons). Així, en un àtom de Na (Z = 11) ens caldrà distribuir 11
electrons, i en un àtom de Cl (Z = 17), 17 electrons.
 Tenir en compte el diagrama d'energies relatives dels diferents orbitals que hem
representat en la figura 8.17. Resulta molt útil el diagrama de Moeller (fig. 8.18), que no
és més que una regla mnemotècnica que ens permet recordar fàcilment la posició
energètica relativa dels diferents orbitals dels àtoms polielectrònics. Si el compareu amb
el de la figura 8.17, no tindreu cap problema per interpretar el significat de les fletxes.

A més, hem de respectar les regles següents:

 En un àtom no hi pot haver dos electrons amb els quatre nombres quàntics
iguals (principi d'exclusió de Pauli). En conseqüència, en un mateix orbital hi caben com
a màxim dos electrons, que han de tenir necessàriament espins oposats.

15
 Els orbitals s'ocupen començant pel que té menys energia i continuant pels altres
orbitals en ordre creixent d'energia. Dit d'una altra manera, els electrons sempre
ocupen els orbi-tals de menys energia a més (principi d'Aufbau).
 En ocupar orbitals de la mateixa energia (per exemple 2 px, 2 py, 2 pz), els electrons han
d'estar desaparellats sempre que sigui possible; és a dir, només un electró en cada
orbital (regla de Hund). D'aquesta manera, s'evita mentre es pot la desestabilització
produïda per la repulsió de l'altre electró.
 Per expressar la configuració electrònica d'un àtom s'indiquen quins són els orbitals
ocupats i, en forma de superíndex a la part superior dreta, quin és el nombre
d'electrons que conté cadascun.
 ………………………………………………………………………………………………………………………………………
EXEMPLES

La configuració electrònica del nitrogen és: 1 s2 2 s2 2 p3

Un altre exemple seria el del sofre, amb 16 electrons per distribuir:

1 s2 2 s2 2 p6 3 s2 3 p4

Tot seguit, escrivim les configuracions electròniques corresponents a l'estat

fonamental dels deu primers elements de la taula periòdica.

………………………………………………………………………………………………………………………………………

16
Exemple

Indiqueu el nombre d'electrons que hi pot haver, com a màxim, en els nivells n = 1, n =
2, n = 3 i n = 4.

Resolució

En el nivell n = 1 només tenim l'orbital 1 s. Per tant, hi pot haver un màxim de 2 elec-
trons.

En el nivell n = 2 tenim un total de quatre orbitals: l'orbital 2 s i els tres orbitals 2 p. Hi

haurà un màxim de 8 electrons.

En el nivell n = 3 hi ha nou orbitals: l'orbital 3 s, els tres orbitals 3 p i els cinc orbitals
3 d. En conseqüència, el nombre màxim d'electrons que pot contenir aquest nivell és
18.

En el nivell n = 4 hi ha: l'orbital 4 s, els 3 orbitals 4 p, els cinc orbitals 3 d i els 7 orbitals
4 f. Per tant hi haurà 16 orbitals i com a conseqüència el nombre màxim d'electrons
que pot contenir aquest nivell és 32.

Nota: en aquest exercici estem deduint el nombre d'orbitals i electrons en cadascuna

de les capes, i no la manera d'ocupar-los.
………………………………………………………………………………………………………………………………………

A. Configuracions electròniques especialment estables

Ja sabem que els gasos nobles són poc reactius. De fet, són els únics elements que, en
condicions ambientals, estan formats per àtoms aïllats. Podem interpretar l'escassa
reactivitat d'aquests elements associant-la a una gran estabilitat dels àtoms
corresponents. Vegem si tot això té algun tipus de traducció en les seves
configuracions electròniques.

2He: 1s2

10Ne: 1s2 2s2 2p6

18Ar: 1s2 2s2 2p6 3s2 3p6

36Kr: 1s2 2s2 2p6 3s2 3p6 4s2 3d10 4p6

54Xe: 1s2 2s2 2p6 3s2 3p6 4s2 3d10 4p6 5s2 4d10 5p6

86Rn: 1s2 2s2 2p6 3s2 3p6 4s2 3d10 4p6 5s2 4d10 5p6 6s2 4f14 5d10 6p6

Efectivament, podem veure que, exceptuant l'heli, que té ple amb 2 electrons l'únic
nivell ocupat, tots els altres tenen els orbitals s i p, de l'últim nivell d'energia ocupat,

17
plens amb 2 + 6 = 8 electrons. Podem, doncs, assignar-los una configuració electrònica
general del tipus: ns2 np6

en què n representa l'últim nivell d'energia ocupat.

Els elements que tenen aquestes configuracions electròniques són especialment es-
tables i, generalment, manifesten poca tendència a reaccionar amb altres elements o
espècies químiques.

Algunes vegades s'utilitzen les configuracions electròniques dels gasos nobles per
expressar-ne d'altres de manera abreujada. Concretament, s'agafa com a referència el
gas noble immediatament anterior.

Així, per exemple, les configuracions electròniques dels elements Na, Ti i Hg

s'expressen abreujadament de la manera següent:

11Na: [Ne] 3s1

22Ti: [Ar] 4s2 3d2

80Hg: [Xe] 6s2 4f14 5d10

Si et fixes en el nombre atòmic de l'element i en el del gas noble de referència,
t'adonaràs que l'única cosa que cal fer és col.locar en els orbitals corresponents el
nombre d'electrons que re-sulta de restar aquests nombres atòmics:

Na: 11 - 10 = 1 electró

Ti: 22 - 18 = 4 electrons

Hg: 80 - 54 = 26 electrons
Com en el cas dels gasos nobles, els àtoms que tenen el mateix tipus de configuració
electrònica a l'últim nivell ocupat presenten un comportament químic semblant.

B. Configuracions electròniques d'ions

Fins ara només hem trobat les configuracions electròniques d'àtoms elèctricament
neutres. En cas que l'àtom posseeixi càrrega elèctrica —que estigui ionitzat— també
en podem escriure la configuració electrònica en estat fonamental. Només ens cal
saber el nombre d'electrons que l'ió corresponent té de més o de menys respecte de
l'àtom neutre, és a dir, la seva càrrega.

Vegem les configuracions electròniques dels ions més estables que es coneixen
d'alguns elements:

18
 Catió sodi Na+:

Na → Na+ + 1e-

Atès que el nombre atòmic del sodi és 11, el catió Na + té 10 electrons. Per tant, la seva
configuració electrònica és:

Na+: 1s2 2s2 2p6

 Anió clorur Cl-:

Cl + 1e- → Cl-

El nombre atòmic del clor és 17. En conseqüència, l'anió Cl-, amb 18 electrons, té la
configuració electrònica següent:

Cl-: 1s2 2s2 2p6 3s2 3p6

 Catió magnesi Mg2+:

Mg → Mg2+ + 2e-

El nombre atòmic del magnesi és 12. Per tant, els 10 electrons del catió Mg 2+ es
distribueixen així:

Mg2+: 1s2 2s2 2p6

Resulta que la configuració electrònica d'aquests ions estables coincideix amb la d'un
gas noble. És una prova més que posa de manifest que una configuració electrònica
tipus ns2 np6 proporciona a una espècie química, element o ió, molta estabilitat.
………………………………………………………………………………………………………………………………………

19