ESTRUCTURA INTERNA DE LA MATÈRIA

MODELS ATÒMICS
1. Introducció
2. Teories atòmiques
3. Models atòmics
4. Model actual de l’àtom: model quàntic o d’orbitals
5. Els nombres quàntics
6. Configuracions electròniques
6.1. Energia dels orbitals
6.2. Configuracions electròniques
 Propietats i transformacions de la matèria des del món macroscòpic

Estudi des de l’exterior de la pròpia matèria

Perquè es produeixen aquests fenòmens? Podem predir-los?

S’ha de conèixer l’estructura interna de la matèria.

Estudi a nivell atòmico-molecular

Tot el que actualment sabem del món atòmic era inimaginable fa només 100 anys i tot
el que estudiarem en aquest tema no està basat ni és el resultat de l’observació
directa. Mai ningú ha vist un àtom i molt menys les seves partícules constituents.

Models atòmics
Al llarg de la història de la humanitat s’han donat diferents teories
que pretenien explicar com estava constituïda la matèria i s’han
imaginat mols models atòmics per intentar explicar perquè la
matèria es comporta com ho fa. Totes aquestes teories i models
han estat vàlids en un moment determinat de la historia però, els
avenços experimentals, han obligat a desestimar-los ja que no
podien explicar els nous descobriments.
Un model atòmic (representació imaginaria de l’àtom) no
és més o menys vàlid perquè reflecteixi millor o pitjor la realitat
interna de la matèria (és absolutament desconeguda), sinó
perquè pot explicar satisfactòriament tot allò que percebem des
de l’exterior i permet fer prediccions sobre el comportament de la
matèria.
El desenvolupament de la mecànica quàntica ha permès estudiar
matemàticament l’àtom, renunciant a models intuïtius, en el qual
l’electró és una equació. La física i la química es tornen
abstractes a canvi de guanyar en precisió.
2. TEORIES ATÒMIQUES
Teoria atòmica Bases Postulats Limitacions
Demòcrit La matèria està 1. Els àtoms es No permet saber
formada per petites mouen en el buit a res de l’estructura
(s.V aC) partícules indivisibles, l’atzar i xoquen interna de la
Escola atomista, anomenades àtoms entre ells produint matèria
els diferents cossos.
pluralista:
2. La forma, posició
Leucipo (mestre i mida dels àtoms
de Demòcrit), Àtoms d’aigua, que constitueixen
Anaxàgores suaus i rodons; els diferents cossos
àtoms de terra, és el que diferencia
aspres i dentats uns dels altres.
Introdueix la
discontinuïtat de la
matèria.
Empédocles Matèria continua
formada per
Aristòtil combinacions dels 4
(s. V) elements aristotèlics:
aigua, aire, terra i
foc.
Teoria atòmica Bases Postulats Limitacions
Dalton 1. Lleis de les 1. La matèria està Descobriments fets
combinacions formada per petites els últims anys del
(1808) químiques partícules indivisibles i segle XIX i al llarg
(Lavoisier, Proust, inalterables, del XX, com la
Ritcher i Dalton). anomenades àtoms. radioactivitat i
2. Els àtoms d'un l’electròlisi
2. Teoria atomista element són idèntics demostren que:
en massa i propietats 1. Els àtoms no són
i àtoms de diferents indivisibles, sinó
elements tenen que estan formats
propietats diferents. per altres partícules
3. Els compostos es més petites.
formen per combinació 2. No tots els àtoms
d'àtoms de diferents d'un mateix element
elements en una relació són iguals en massa
constant i senzilla de (descobriment dels
números enters isòtops).
4. Les molècules que
constitueixen un
compost són idèntiques
en propietats i massa.
El descobriment de l’electró (Thomson, 1897), del protó (Thomson, 1906) i del neutró
(Chadwick,1932) i l’evolució científica i tècnica del segle XX faciliten l’acceptació general
de que l’àtom no és indivisible, sinó que ha de tenir una estructura interna.interna
3. MODELS ATÒMICS
Model atòmic Bases Postulats Limitacions
De Perrin Compara l’àtom
(1901) amb un sistema
solar en miniatura.
De Kelvin Descriu l’àtom com
(1902) una esfera amb
càrrega elèctrica
positiva amb els
electrons incrustats
en ella.
De Thomson Matèria elèctricament Proposa un àtom
neutra i aparentment massís, amb massa i
(1903) densa sense cavitats càrrega positiva en el
qual els electrons
estan disposats com
les panses en un
pastís.
De Nagaoka L’àtom és un conjunt
d’electrons que giren
(1904) al voltant d’un cos
central positiu (com
els anells de Saturn).
Model atòmic Bases Postulats Limitacions

1. El descobriment 1. La matèria està 1.Física clàssica:

de la radioactivitat formada per àtoms. Una càrrega accele-
Rutherford va permetre 2. L’àtom té un nucli rada emet energia.
(1911) experiments amb central petit amb Això faria que el radi
radiacions. càrrega elèctrica de l’òrbita que
(Geiger i positiva que conté descriu al voltant del
Marsden) Al bombardejar una pràcticament tota la nucli disminuiria
làmina d’or molt massa. contínuament →
prima amb partícules 3. Els electrons giren acabaria caient al
α van veure que la en òrbites circulars al nucli, destruint l’àtom
voltant del nucli

majoria la
travessaven sense
desviar-se; algunes
la travessaven      
desviant la seva
          
trajectòria rectilínia
          
inicial i molt poques de ser igual a la suma
rebotaven.
2. Teoria atomista.
3. Era un model
basat en la
mecànica clàssica.
Això no passa.
gràcies a la força
d’atracció elèctrica. 2. Estudi espectres:
4. L’àtom és neutre
      Segons la mecànica
elèctricament: la clàssica l’energia
suma de càrregues
   emesa per l’electró
positives del nucli ha
   podria tenir qualsevol
de càrregues negatives valor → l’espectre
dels electrons. d’emissió dels àtoms
Avantatges: seria continu.
1. Va poder calcular el S’observa, però, que
tamany de l’àtom (10-10 els espectres
m) i del nucli (10-14 m) d’emissió són
discontinus.
2. Era un model senzill
i fàcil de representar.
Partícules subatòmiques
Segons el model estàndard de la física de partícules, existeixen 12 partícules
elementals "de matèria", dividides en dues classes: Leptons i Quarks, cadascuna amb
sis membres.
Leptons: Electró, muó, partícula tau, i tres neutrins associats (neutrí electrònic, neutrí
muònic i neutrí tau).
Quarks: Existeixen sis tipus de quarks: u, d, c, s, t, b, on les lletres provenen de up,
down, charm, strange, top i bottom (en castellà arriba, abajo, encantado, extraño, cima i
fondo).
Excepte els 3 neutrins , que no tenen càrrega elèctrica, les altres 9 partícules tenen
càrrega elèctrica no nul·la. L’electró, el muó i la partícula tau tenen la mateixa càrrega
elèctrica. Prenent aquesta càrrega com a patró i de signe negatiu, la carrèga elèctrica
dels quarks u, c, t és positiva i igual a 2/3 de la cèrrega de l’electró, i els quarks d, s, b
tenen càrrega elèctrica negativa i igual a 1/3 de la càrrega electrónica. Només les
partícules amb càrrega elèctrica no nul·la són sensibles a les forces d’origen
electromagnètic.
3.1. Nocions bàsiques d'ondulatòria
Ona: pertorbació que transmet energia sense transmissió de
matèria.
Ones mecàniques: necessiten un medi material per propagar-se (el so)

Ones electromagnètiques: no necessiten un medi material per propagar-se (la llum)

Longitud d’ona (λ): distància mínima entre dos punts
Característiques en el mateix estat de vibració. L’espectre
electromagnètic va des de les ones de ràdio (λ=10-4 m)
fins a les radiacions gamma (λ=10-15 m)
Període (T): temps que triga una ona a recórrer
una distància igual a la longitud d’ona.
Freqüència (ʋ): nombre de longituds d’ona que passen
per un punt en un segon. Es mesura en hertzs, Hz.

Velocitat de propagació: distància que es propaga l’ona en la unitat de temps. És

característica d’un medi i podem escriure: v = λ/T; v = λ· ʋ
Les diferents radiacions electromagnètiques tenen la mateixa velocitat de propagació
en el buit (c=3·108 m/s) i, per tant, es diferencien en la λ i la ʋ.
Espectre electromagnètic: descomposició d’una radiació electromagnètica en les
radiacions de diferents longituds d’ona que la constitueixen

Espectres atòmics:
radiació electromagnètica d’unes
determinades longituds d’ona absorbida
o emesa per un àtom sotmès a una font
d’energia.
Poden ser:
Espectres continus: abasten totes les
longituds d’ona compreses entre dos
extrems, passant de les unes a les
altres gradualment. (Arc Sant Martí)
Espectres discontinus: només contenen
certes radiacions de determinades
longituds d’ona (espectres dels àtoms)
Espectres d'emissió: la radiació
recollida és l’alliberada per un àtom.
Espectres d’absorció: la radiació
recollida és l' absorbida per un àtom.
 Espectre d’emissió de l’hidrogen:
Series espectrals de l’àtom serie de Balmer (n=2) (visible)
d’hidrogen

Espectre d’absorció de l’hidrogen

Serie de Lyman (n=1): espectre UV

Series de Paschen (n=3), de Brackett

(n=4), de Pfund (n=5) : espectre IR

Espectres d’emissió i d’absorció de

l’àtom de sodi

http://jersey.uoregon.edu/elements/Elements.html
Model atòmic Bases Postulats Limitacions
De Bohr (1913) 1. Model de 1. L’electró gira al 1. No explica
Rutherford. voltant del nucli en satisfactòriament
òrbites circulars bé espectres d’àtoms
2. Teoria quàntica definides, sense diferents a
de Planck: l’energia absorbir ni emetre l’hidrogen
radiant absorbida energia → radi
o emesa per la constant (r=0,53 Ӑ) 2. No explica l’enllaç
matèria està 2. Només són
possibles les òrbites químic.
quantitzada; E = h·v circulars que tenen
valors determinats
3. L’estableix per d’energia → òrbites
l’àtom d’hidrogen i quantitzades.
pot explicar el seu Si n representa
espectre d’emissió les òrbites possibles
discontinu només pot assolir
valors enters:
n =1,2,3,.. L’energia
de les òrbites
augmenta en fer-lo n.
3. Un electró passa
d’una òrbita a una
altra de diferent
energia amb
absorció o emissió
d’energia en forma
de radiació
electromagnètica.
 Desenvolupament dels postulats del model de Bohr
1r postulat: l’electró gira al voltant del nucli en òrbites circulars sense emetre
ni absorbir energia radiant.
Això vol dir que l’electró, malgrat ser una partícula amb càrrega, pot girar (estar
accelerada) sense emetre energia (es contradiuen les lleis de Maxwell però s’evita la
primera limitació de Rutherford).
2n postulat: Només són possibles les òrbites circulars en les quals l’electró té
un moment angular (L = mrv) que és múltiple enter de h/(2·p).
Es dedueix que l’electró no pot trobar-se a qualsevol distància del nucli ni pot
tenir qualsevol valor d’energia, sinó que descriu unes poques òrbites possibles.
Així, l’electró de l’hidrogen gira en una òrbita constant de radi 0,529 Ắ i
E = -2,180·10-18 (J) (E=0, si r=∞)
Per als altres àtoms, el radi és un múltiple enter d’aquest radi,

3r postulat: l’electró absorbeix o emet energia en forma de fotons quan passa

d’una òrbita a una altra. La quantitat d’energia intercanviada ve donada per
l’equació de Planck: ΔE=h·ν. (h= 6,63·10-34J·s)
D’aquesta manera quan l’àtom absorbeix (o emet) energia en forma de radiació,
l’electró passa a una òrbita de major (o menor) energia. La radiació es correspondrà
amb una línia de l’espectre d’absorció (o emissió) de l’àtom.
 Series espectrals de l’àtom d’hidrogen

Serie de Balmer (n=2) (visible)

Serie de Lyman (n=1): zona UV
Serie de Paschen (n=3): zona IR pròxim
Series de Brackett (n=4) i de Pfund (n=5):
zona IR llunyà
Deducció de la longitud d’ona de les línies
de les series espectrals

ΔE = - 2,180·10-18 (1/n22 – 1/n12) ; ΔE = h·c/λ Simulació

espectres: en
carpeta
1/λ = 1,097·107 (1/n12 – 1/n22) powerpoint
El perfeccionament dels espectrògrafs va posar de manifest que les línies de
l’espectre discontinu de l'hidrogen no eren senzilles sinó que eren varies molt
juntes. Això va fer pensar que allò que Bohr considerava una òrbita eren, en
realitat, dues òrbites molt properes en energia.

Es van fer tres correccions al model de Bohr que van poder

explicar les estructures fines de l’espectre d’hidrogen posades
de manifest amb espectrògrafs de més poder de resolució.
Primera correcció: de Sommerfeld (1915)
A més de les òrbites circulars els electrons podien
descriure òrbites el·líptiques en el seu gir al voltant del
nucli. Possibles òrbites representades per diferents
valors d’un número anomenat l
Segona correcció: de Zeeman
Les diferents òrbites s’orienten
en l’espai de diferent manera.
Cada orientació es representa pel
número ml

Tercera correcció: efecte Zeeman anòmal

Considera que l’electró, a més de girar al voltant del
nucli, gira respecte del seu propi eix (espín).
Número d’espín, ms, representa els dos girs
possibles
Aquestes correccions posen de manifest que l’estat energètic de l’electró
només queda bé determinat quan es fixen quatre números: n, l, ml, ms.

Malgrat les correccions, però, la teoria de Bohr continua sense poder

explicar l’estructura electrònica dels àtoms polielectrònics ni l’enllaç químic.

S’han de buscar les explicacions per altres camins.

4. MODEL ACTUAL DE L’ÀTOM: MODEL
QUÀNTIC O D’ORBITALS
El model de Bohr corregit, basant-se en la mecànica clàssica i en la teoria quàntica de
Planck, suposa que els electrons descriuen, al voltant del nucli, unes determinades
òrbites que poden calcular-se amb tota precisió, a la vegada que es pot determinar la
velocitat de l’electró en cada punt de la seva trajectòria.

La mecànica clàssica només és aplicable a determinades velocitats i distàncies. No pot

explicar els fenòmens que tenen lloc a velocitats molt grans i distàncies molt petites.
Llavors, cal utilitzar la mecànica quàntica i la mecànica relativista.

El nou model quàntic de l’àtom, desenvolupat per Schrödinger, se basa en:

1. La Teoria quàntica de Planck (1900): l’energia radiant absorbida o emesa

per la matèria està quantitzada (no pot ser qualsevol quantitat).

2. La Dualitat onda-partícula De Broglie (1924): la llum es pot comportar com

una partícula o com una ona, segons el fenomen que s’estudiï.
Qualsevol partícula en moviment té associada una ona, la longitud d’ona de la
qual està relacionada amb la seva massa i velocitat.
Llum
Ona Partícula
(reflexió, refracció, difracció) (efecte fotoelèctric)
Naturalesa dual
3. El Principi d’ incertesa de Heisenberg (1927): Es impossible determinar
simultàniament i amb precisió la posició i l’energia (o velocitat) d’una partícula.
És a dir, si coneixem l’energia que té un electró en un àtom és impossible
determinar i conèixer amb tota precisió la seva posició.

Deixa de ser important el concepte de trajectòria d’una partícula i és substituït

pel concepte de probabilitat de trobar dita partícula en una determinada regió
de l’espai.

Equació de Schrödinger (1926): Equació d’ona de l’electró

L’electró dins de l’àtom pot considerar-se una ona el seu moviment

s’ha de poder descriure mitjançant les equacions matemàtiques de les ones.

equació d’ona de l’electró les seves solucions informen sobre

l’energia que té l’electró en l’àtom

S’arriba a la conclusió que es pot trobar en diverses posicions a la vegada.

Això, evidentment, no és possible i a més contradiu el principi de incertesa de
Heisenberg.
Pot ser no serveix l’equació d’Schrödinger? Si serveix. El què passa es que
en mecànica quàntica, s’ha de parlar de zones de probabilitat de trobar
l’electró en una regió de l’espai i no pas de certesa de trobar-lo, com faria la
mecànica clàssica.
Què volem dir amb "la probabilitat" de trobar l’electró en una regió de l’espai?
Imaginem-nos que podem fotografiar l’electró d’un àtom
d’ H en diferents instants successius. La superposició de
les fotografies obtingudes ens donaria una representació
tridimensional de les posicions que ocupa al llarg del temps.

Veuríem que la màxima probabilitat de trobar-lo és a 0,53 Å

del nucli que és precisament el radi determinat per Bohr
per a l’hidrogen, però no tindrem mai la certesa que això
sigui realment així.
Dit d’una altra manera, l’electró de l’hidrogen s’està més temps a prop del nucli
que lluny d’aquest.

Les solucions de l’equació de Schrödinger no ens poden donar la posició ni la

velocitat exactes de l’electró, però, a partir d’elles, es pot determinar on hi ha
més densitat de càrrega a l’entorn del nucli, i per tant, podem saber en quina
zona de l’espai és més probable que es pugui trobar l’electró.

Orbital atòmic: zona de l’espai a l’entorn del nucli en el qual hi ha una

gran probabilitat (99%) de trobar l’electró amb un contingut energètic
determinat.
El model atòmic des de Dalton fins Schrödinger
L’equació de Schrödinger és una equació d’ones les solucions de la qual és una
funció d’ones que depèn d’uns paràmetres, n, l i ml, anomenats números quàntics
que es corresponen exactament amb els valors introduïts per Bohr i les correccions.

Ψ (x,y,z) = Ψ (n, l, ml)

 5. NÚMEROS QUÀNTICS
Podem dir que l’electró d’un àtom hidrogen el podem trobar, amb una major
probabilitat, en unes determinades regions de l’espai al voltant del nucli,
anomenades orbitals, amb un determinat contingut energètic.

Cadascun d’aquests possibles orbitals que es poden definir per l’electró de

l’hidrogen correspon a una solució de l’equació de Schrödinger, i queda
perfectament determinat per tres números, anomenats números quàntics, que
representem per n, l i ml.

Número quàntic principal: n (nivell energètic)

El seu valor determina la mida de l’orbital en què es troba l’electró, és a dir, la
distància al nucli on és més probable trobar l’electró amb un contingut
energètic determinat. Com més gran és el seu valor, més gran és l’orbital
corresponent i més energètic és.
Pot tenir qualsevol valor de la sèrie dels nombres naturals: n = 1,2,3,…

Número quàntic secundari: l (subnivell energètic)

El número quàntic secundari determina la forma de l’orbital. El seu valor depèn
del número quàntic principal, n. Per a un valor d’n, l pren valors enters des de
0 fins a n-1.
Les formes i noms dels diferents orbitals que s’obtenen per diferents valors d’l
són
Número quàntic Número quàntic Nom de Forma de
principal secundari l’orbital l’orbital
n=1 l=0 orbital s esfèric
l=0 orbital s esfèric
n=2
l=1 orbital p lobular
l=0 orbital s esfèric

n=3 l=1 orbital p lobular

l=2 orbital d lobular

l=0 orbital s
l=1 orbital p
n=4
l=2 orbital d
l=3 orbital f lobular
Número quàntic magnètic, ml (orbital)
Aquest número quàntic determina l’orientació de l’orbital en l’espai quan
s’aplica un camp magnètic extern. El seu valor depèn del número quàntic
secundari l, i per a cada valor d’l, pren tots els valors enters compresos entre
– l i + l; ml = - l, …, 0 , … +l.
Els possibles valors del número quàntic magnètic determina el número dels
diferents orbitals que pot haver-hi per a cada valor d’l. Aquests orbitals, que
només es diferencien en l’orientació s’anomenen orbitals degenerats (pot
haver 2l+1, per a cada subnivell)

http://www.juntadeandalucia.es/averr
oes/~jpccec/tablap/orbita.htm
 Nivell Subnivell
energètic energètic Orbital

Important:

Un orbital ve determinat per 3 números quàntics (n, l i ml).

Un electró ve determinat per 4 números quàntics (n, l, ml, ms): els tres de
l’orbital on es troba l’electró i el que és propi de l’electró.
Número quàntic d’espín, ms
Representa el sentit de gir de l’electró respecte el seu propi eix. Està associat
a les propietats magnètiques de l’electró com a càrrega en moviment.

El seu valor és independent de la resta dels números quàntics i independent,

per tant, de l’orbital on es trobi l’electró. Pot valer +1/2 o -1/2.

Dos electrons amb el mateix valor de ms es diu que tenen espines paral·lels i si
són diferents, se’n diu que tenen espines antiparal·lels.

Representació dels orbitals

Els orbitals es representen amb la següent simbologia:

Número quàntic lletra del orbital

principal, n,
indica el nivell 3px segons el valor
del número
quàntic
energètic on es
troba l’orbital secundari, l

indica les diferents orientacions dels orbitals degenerats, depèn

del número quàntic magnètic, ml (normalment no apareix)