ATOMISME

Escola
Santa Anna Lluís Díez

Física Química 3r d'ESO Curs: 2020 - 2021
U1: ÀTOMS I MOLÈCULES2

Estructura atòmica de la matèria................................................................................ 2
L'atomisme .............................................................................................................. 2
El descobriment de l'electró..................................................................................... 4
El model atòmic de JJ Thomson ............................................................................. 7
L'experiment de Rutherford .................................................................................... 8
El model atòmic de Rutherford ............................................................................... 9
El model de Bohr .................................................................................................... 11
Els elements químics i el nombre atòmic ................................................................... 13
Nombre atòmic i nombre de massa ............................................................................ 14
Isòtops. Elements químics....................................................................................... 15
Abundància relativa dels elements ......................................................................... 15
Massa atòmica d'un isòtop ..................................................................................... 16
Massa atòmica relativa d'un element ..................................................................... 16
Radioactivitat............................................................................................................. 18
1
Escola Santa Anna Lluís Díez
ÀTOMS I MOLÈCULES
ESTRUCTURA ATÒMICA DE LA MATÈRIA
L'ATOMISME
Fa 2.500 anys a l'antiga Grècia ja es preguntaven: "És contínua la matèria?". És a dir, si
agafem un tros d'or, quantes vegades podem tallar-lo de manera que les partícules més
petites continuïn sent or?
Demòcrit (460 aC - 370 aC) un filòsof presocràtic grec va ser el primer a postular que
tota la matèria està composta per petits elements indivisibles que ell va anomenar
«àtoms».
Podem esquematitzar l'atomisme de Demòcrit amb aquets tres punts:
1. Els àtoms són eterns, indivisibles, homogenis, incompressibles i invisibles.

2. Els àtoms es diferencien segons la seva forma i dimensions, però no per les seves
qualitats internes.
3. Les propietats de la matèria varien segons com s'agrupin els àtoms.
L'atomisme grec es veu rebutjat per Aristòtil (384 aC - 322 aC) amb l'argument que
no pot existir el buit entre les partícules. Segons la doctrina aristotèlica, la matèria està
constituïda de forma contínua, és a dir, que no pot dividir-se en parts irreductibles.
Aristòtil (384 aC - 322 aC) va ser també un filòsof de l'Antiga Grècia. Se'l considera com
un dels grans pensadors de la humanitat. La seva lògica, naturalisme i ètica dominaren
en el pensament europeu durant gairebé 2.000 anys, fins ben entrat el segle XVI.
L'any 1808 John Dalton (1766 - 1844) va poder explicar raonadament les lleis de
combinació química exposant una teoria sobre la teoria de la naturalesa atòmica de la
matèria, la qual consta dels postulats següents:
1. Els elements químics són formats per un conjunt de partícules materials separades
entres si, indivisibles i indestructibles, anomenades àtoms.
2. Els àtoms d'un mateix element són iguals en massa i tenen les mateixes propietats.
3. Els àtoms d'elements diferents, tenen masses diferents i no tenen les mateixes
propietats.
4. Els compostos químics es formen de la unió d'àtoms de substàncies elementals.
Cada compost conserva sempre la mateixa relació en el nombre dels seus àtoms.
2
Els elements eren representats per diferents símbols:
Figura 1: Representació d’alguns elements químics amb la simbologia emprada per Dalton.
En els darrers anys del segle XIX i durant el segle XX, hi ha hagut un conjunt de
descobriments que indiquen que les últimes partícules constitutives de la matèria no són
esferes compactes i indivisibles, com creia Dalton, sinó que els àtoms són formats
fonamentalment d’altres partícules anomenades protons, electrons i neutrons.
3
EL DESCOBRIMENT DE L'ELECTRÓ
El descobriment dels raigs catòdics a finals de la dècada de 1850 va meravellar els
científics de l'època. Els rajos catòdics eren visibles quan es duia a terme el procediment
següent:
Es va introduir un gas (aire, hidrogen, diòxid de carboni, etc.) a baixa pressió en un tub
de vidre en el qual s’hi havia fet el buit. Prèviament, s’havien col·locat un parell
d’elèctrodes (càtode i ànode) en l’interior de l’estructura tubular, que estaven connectats
a una bateria externa. Quan s’aplicaven grans voltatges elèctrics al gas, es produïen unes
resplendors, l’aspecte i grandària de les quals variaven a mesura que disminuïa la pressió.
Quan la pressió del gas era força baixa, aquesta brillantor es transformava en un raig,
que anava del càtode al ànode, la qual cosa significava que aquest raig posseïa càrrega
elèctrica negativa, ja que l’ànode és positiu.
Figura 2: Tub de raigs catòdics en funcionament. Els rajos catòdics van en línia recta del càtode a l’ànode.
Figura 3: Tub de raigs catòdics en funcionament. El feix lumínic no va en línia recta ja que s’hi està aplicant un camp
magnètic amb un imant. Una prova més que els rajos catòdics tenen càrrega.
Aquests raigs misteriosos es van anomenar “raigs catòdics”, i el descobriment s’atribueix

al físic alemany Julius Plücker.
4
Fins a 1895 es coneixien moltes propietats d’aquests raigs: es propagaven en línia recta,
eren desviats per camps magnètics, travessaven làmines primes metàl·liques, etc. No
obstant, aquestes característiques conegudes no responien la pregunta:
Què són els raigs catòdics?
Varis científics van presentar diferents hipòtesis per a respondre la pregunta. Alguns
creien que es tractava d’una forma de matèria composta per molècules del gas present en
el tub que havien adquirit càrrega de l’electricitat, altres consideraven que es tractava
d’un tipus de matèria insòlita que mai s’havia aconseguit aïllar en un laboratori, i, de fet,
aquest darrer pensament era el més pròxim a la realitat.
Experiments previs al de Thomson

Al voltant del 1895 varis científics creien que els rajos catòdics eren feixos de
partícules. Un d’ells va ser el físic britànic Joseph John Thomson, recordat per la
història com el descobridor de l’electró. Tot i això, hi van haver dos experimentadors que
van aplanar el camí de Thomson al aproximar-se molt a la resposta; van ser
• Emil Weichert, científic prussià, va cloure el seu treball amb els raigs catòdics
concloent que no es tracta dels àtoms químics coneguts, ja que la massa
d’aquestes partícules és entre 2.000 i 4.000 vegades menor a la de l’àtom
d’hidrogen, el més lleuger de tots. Weichert es va aproximar bastant amb aquesta
afirmació, ja que era conscient que es tractava d’un tipus de partícula nou, però
no va aconseguir trobar l’electró.
• Walter Kaufmann, científic alemany, va descobrir que la naturalesa
d’aquesta partícula misteriosa era independent a la naturalesa del gas
tancat en el tub; ja fos aire, hidrogen, diòxid de carboni,... el resultat dels seus
càlculs era el mateix, però tampoc va aconseguir aïllar l’electró.
L'experiment de Thomson
Josep John Thomson, premi Nobel de física, havia arribat a les mateixes conclusions que
Weichert i Kaufmann quan, l’any 1897, va dur a terme l’experiment que el convertiria
en un dels homes més importants de la ciència experimental. Pensava que eren rajos
formats per partícules, i sabia que la naturalesa d’aquestes partícules era independent a
la del gas tancat en el tub. Amb tot això, va aconseguir fer un pas més que Weichert i
Kaufmann en la cerca de la resposta, al trobar el valor de la quantitat de la càrrega
i la massa d'aquelles partícules, estudiant la variació de la seva trajectòria aplicant
camps elèctrics i magnètics.
5
Figura 4: Esquema del tub Thomson. El dispositiu que va utilitzar J.J. Thomson per fer l’estudi dels raigs catòdics que
va evidenciar l’existència de l’electró.
Els valors de càrrega i massa trobats eren independents de la natura del gas que omplia
el tub en el moment de l'experiment. També eren independents de la natura dels
elèctrodes. Així doncs aquestes partícules negatives surten de la matèria. Si la
matèria és constituïda d'àtoms, les partícules que constitueixen els rajos
catòdics en formen part.
Això va suposar el descobriment de l’electró. El terme “electró” va ser encunyat anys

abans pel físic irlandès G. Johnstone Stoney, qui havia teoritzat sobre la possible
existència de partícules negatives.
En resum, podem dir, que els raigs catòdics són corrents d'electrons lliures que, entre
d'altres, exciten la fluorescència d'algunes substàncies. Van ser descoberts a mitjans de
segle XIX, però la seva naturalesa no es va comprendre fins a finals del mateix segle.
L'estudi dels raigs catòdics dut a terme pel físic J.J. Thomson(1856 - 1940) va suposar
el descobriment de l'electró.
6
EL MODEL ATÒMIC DE JJ THOMSON

La demostració experimental de l’existència dels electrons va permetre a J.J. Thomson
elaborar el primer model atòmic, és a dir, fer una il·lustració sobre com les càrregues
que formen l’àtom (positives i negatives, deixant de banda els neutrons) es trobaven
distribuïdes en la totalitat de l’àtom. Thomson va optar per un model simple, en el qual
la càrrega positiva massiva omplia uniformement el volum atòmic, mentre que els
electrons se situaven en l’interior d’aquesta massa. El model de Thomson sovint
s’associa amb la imatge que ofereix un púding de panses. (La següent il·lustració és en
dues dimensions, però el model de Thomson contempla àtoms esfèrics).
Figura 5: El model de Thomson és conegut popularment com el model plum cake (pastís de passes) .
A simple vista el model de Thomson semblava correcta, doncs donava lloc a càrregues
positives i negatives dins de l’àtom (tot el que llavors es coneixia respecte a aquest). No
obstant, un experiment realitzat pel físic Ernest Rutherford impossibilitaria
l’aplicació del model de Thomson ens els àtoms reals.
7
L'EXPERIMENT DE RUTHERFORD
L'experiment va consistir a "bombardejar" amb partícules alfa una làmina fina de
metall, i observar com les làmines de diferents metalls afectaven la trajectòria d'aquests
raigs.
Les partícules alfa s'obtenien de la desintegració d'una substància radioactiva, el

poloni. Per obtenir un raig fi es va col·locar el poloni en una caixa de plom; el plom
absorbia totes les partícules, excepte les que sortien per un petit orifici fet a la caixa.
Perpendicular a la trajectòria del raig hi havia la làmina de metall. I, per a la detecció
de la trajectòria de les partícules, s'utilitzà una pantalla amb sulfur de zinc, que
produeix petites espurnes cada vegada que una partícula alfa xoca amb ell.
Segons el model de Thomson, les partícules alfa travessarien la làmina metàl·lica sense
desviar-se gaire de la seva trajectòria:
• La càrrega positiva i els electrons de l'àtom es trobaven

dispersos de forma homogènia en tot el volum de l'àtom. Com
que les partícules alfa posseeixen una gran massa (unes 8 000
vegades major que la de l'electró) i una gran velocitat (uns 20
000 km/s), les forces elèctriques serien molt dèbils i insuficients
per desviar les partícules alfa.
• A més, per travessar la làmina de metall, aquestes

partícules es trobarien amb molts àtoms, que anirien compensant
les desviacions cap a diferents direccions. Per tant, segons el
model de Thomson no calia esperar massa dispersió.
En l'experiment, però, el que observaren era que la majoria de les partícules alfa
travessaven la làmina de metall sense experimentar pràcticament cap
desviació de la trajectòria. Però una certa fracció era desviada molt
apreciablement (els angles de dispersió eren grans) i algunes fins i tot
rebotaven i tornaven cap a la font. El resultat era sorprenent i Rutherford destacà:
"el que succeïa era el més increïble... Era tan sorprenent com disparar bales de canó a
una tela i que rebotessin cap a tu".
8
La conclusió final, i inesperada, de Rutherford va ser que

gairebé tota la massa i tota la càrrega positiva de
l'àtom està concentrada en un volum molt petit
situat al centre de l'àtom.
Rutherford va denominar "nucli" aquest constituent de

l'àtom. Doncs, si això és així, la major part del volum
ocupat per un àtom està "ple" només d'electrons, la
majoria de les partícules alfa passen a través d'aquest
espai sense experimentar cap desviació. Només quan
alguna partícula alfa passa molt a prop del nucli de
l'àtom, pesant i carregat positivament, experimenta
una desviació important. La petitíssima fracció de
partícules que xoca més o menys directament amb el nucli és
la que es desvia molt o, fins i tot, rebota i inverteix el sentit de la trajectòria.
EL MODEL ATÒMIC DE RUTHERFORD

El model de Rutherford mantenia el plantejament de Joseph John Thomson, que els
àtoms posseeixen electrons, però la seva explicació sostenia que tot àtom estava
format per un nucli atòmic i una escorça electrònica. El nucli devia tenir la
càrrega positiva, un radi molt petit i en ell es concentrava gairebé tota la matèria de
l'àtom. L'escorça estaria formada per un "núvol" d'electrons que orbiten al voltant del
nucli.
Segons Rutherford, les òrbites dels electrons no estaven molt ben definides i
formaven una estructura complexa al voltant del nucli, i li conferien una mida
i una forma indefinida. També va calcular que el radi de l'àtom, segons els resultats
de l'experiment, era deu mil vegades major que el mateix nucli, la qual cosa implicava
un gran espai buit en l'àtom.
El recompte de dades i el conjunt d’observacions que va anotar Rutherford van ser els
que li van permetre desenvolupar el model atòmic que porta el seu nom.
9
Figura 6: El model de Rutherford és aparentment molt similar a un sistema planetari.
En aquest, el nucli s’ubica en el centre de l’àtom (carregat positivament per la presència

dels protons) i els electrons “orbiten” al seu voltant. I remarquem el verb orbitar ja
que aquesta fou l’única solució que Ernst Rutherford trobà al motiu de per
què l’electró no es precipitava cap al nucli.
Com que mantenen una gran relació anàloga, el model de Rutherford també és conegut
com el model de “l’àtom planetari”.
10
EL MODEL DE BOHR
El model de Rutherford s’apropava molt més a la concepció que actualment tenim
respecte l’àtom i el seu aspecte que no pas el de Thomson, no obstant, era incomplert,
doncs tenia el següent problema:
Donat que un electró té càrrega (negativa) hauria d’emetre radiació a mesura que recorre
la seva òrbita. Aquesta pèrdua d’energia comportaria la precipitació de la partícula
negativa contra el nucli atòmic en menys d’una milionèsima de segon i això a la natura
no s’observa.
Aquest problema catalogava al model de Rutherford com a més imprecís que el de

Thomson, tot i això, Ernst Rutherford, confiat de la certesa de la seva idea, va demanar
ajuda al llavors jove estudiant post doctorat Niels Bohr. El procediment que Bohr va
seguir en els seus treballs no està gaire clar, però sí va resultar ser prou senzilla la seva
conclusió. Niels Bohr va escriure una fórmula força simple que ens ve a dir que “el
moviment de rotació de l’electró estava limitat a unes zones al voltant de l’àtom
anomenades orbitals. Això podia ser així ja que l’energia està quantificada, és a dir, està
constituïda per unitats mínimes d’energia indivisible.
Figura 7: Els orbitals atòmics tenen formes molt diverses. no representen la posició concreta d'un electró en l'espai, que
no pot saber-se donada la seva naturalesa ondulatòria, sinó que delimiten una regió de l'espai en què la probabilitat de
trobar l'electró és elevada.[
11
És així com Bohr va “prohibir” que un electró es precipités cap al nucli, i per tant, es
garantís l’estabilitat de l’àtom.
12
ELS ELEMENTS QUÍMICS I EL NOMBRE ATÒMIC

La matèria està formada per àtoms. Cada àtom consta de:
• Un nucli format per partícules amb càrrega positiva anomenades protons i per
partícules sense càrrega anomenades neutrons.
• Una escorça per on podem trobar unes partícules de càrrega negativa, els
electrons, movent-se dins d’unes zones restringides anomenades orbitals.
La càrrega de protons i electrons és la mateixa i de signe oposat, mentre que la càrrega

del neutró és nul·la.
qprotó = 1,6 · 10-19 C qneutró = 0 C qelectró = -1,6 · 10-19 C
(la càrrega es mesura en una unitat anomenada coulomb representada amb el símbol
C).
La massa de protons, neutrons i electrons són les següents:
mprotó = 1,6 · 10-27 kg mneutró 1,6 · 10-27 kg qelectró =

mprotó / 1840
Existeixen més partícules de tipus subatòmic, però aquestes no són objecte d’estudi en
aquest curs. Entre aquestes tenim els quarks, els positrons, neutrins, ...
13
NOMBRE ATÒMIC I NOMBRE DE MASSA

Anomenem nombre atòmic d’un àtom al nombre de protons que té en el seu nucli.
Tots els àtoms d’un mateix element tenen el mateix nombre de protons en el seu nucli
i en conseqüència el mateix nombre atòmic. El nombre atòmic s’acostuma a simbolitzar
amb la lletra Z. Així doncs, si dos àtoms tenen un nombre de protons diferent en el
nucli – és a dir, diferent nombres atòmics – pertanyen a dos elements diferents.
En la taula periòdica dels elements, aquests estan ordenats per odre creixent de nombre
atòmic..
Els àtoms són elèctricament neutres: per a que això sigui així el nombre de protons
del nucli és igual al nombre d’electrons de la seva escorça.
En canvi, el nombre de neutrons no serveix per identificar o caracteritzar un element,

ja que s’ha descobert que nuclis d’àtoms d’un mateix element poden contenir un
nombre de neutrons diferent. Si això s’esdevé, els dos àtoms tenen masses diferents i
s’anomenen isòtops del dit element.
El nombre de neutrons més el nombre de protons del nucli d’un àtom s’anomena
nombre de massa. El nombre de massa és sempre un nombre enter.
Protons i neutrons, com a constitutius del nucli, reben la designació conjunta de

nucleons. Així doncs el nombre de massa representa el nombre de nucleons. Aquest
nombre s’acostuma a representar amb la lletra A. El simbolisme adoptat per
representar un àtom és:
!"#$%& -& #(..(

!"#$%& ()ò#+, 𝑠í𝑚𝑏𝑜𝑙 𝑑𝑒 𝑙′𝑒𝑙𝑒𝑚𝑒𝑛𝑡
14
o tmbé el nom de l’element seguint d’un guió, i tot seguit el nombre de massa.
Exemple: 01
/𝑂 o oxigen - 16
ISÒTOPS. ELEMENTS QUÍMICS

Els isòtops són àtoms d’un mateix element - que tenen, per tant, el mateix nombre
atòmic – que tenen diferent nombre màssic, és a dir, diferent nombre de neutrons i,
conseqüentment, les seves masses són diferents.
La majoria dels elements químics, radioactius o no, són formats per una mescla
d’isòtops. Els isòtops d’un mateix element s’han pogut separar entre si mitjançant uns
aparells, els “espectròmetres de masses”, amb els quals s’aconsegueix de determinar
amb gran exactitud les masses dels diferents isòtops d’un element i, simultàniament, la
proporció relativa de cada tipus d’àtoms.
En un element químic, la proporció dels diferents isòtops és pràcticament sempre la

mateixa.
Així per exemple, l’oxigen, que té el nombre atòmic 8, és format per la mescla de tres
isòtops, que són:
01
/𝑂 amb una proporció d’àtoms del 99,759 %
02
/𝑂 amb una proporció d’atoms del 0,0374 %
0/
/𝑂 amb una proporció d’àtoms del 0,2039 %
La definició actual d’element és: substància pura formada per àtoms que
tenen el mateix nombre atòmic. Un element químic és una mescla isotòpica
de composició pràcticament constant.
ABUNDÀNCIA RELATIVA DELS ELEMENTS

Els 2 elements més abundants a l’escorça terrestre són l’oxigen (que és el més
abundant en un 49,5%) i el silici (que no es troba lliure en la natura, però és l’element
que, per exemple, forma les sorres de les platges i abunda en un 26%). Alguns dels
altres elements abundants són: alumini (Al) (7,59%); ferro (Fe)(4,7%); calci
(Ca)(3,4%); sodi (Na) (2,5%); potassi (K) (2,4%); magnesi (Mg) (2%); hidrogen (H)
(1%).
15
L’element més abundant en els animals i vegetals, amb molta diferència, és

l’oxigen, que ocupa aproximadament un 62%; després ve el carboni que ocupa un 20%;
l’hidrogen ocupa un 10 %; el nitrogen un 3%, el calci un 2% i el fòsfor un 1%. Dins del
2% restant i podem trobar potassi, sofre, sodi, magnesi, ferro, iode....
També hi ha uns altres elements anomenats oligoelements, que tot hi estar en

petites quantitats en els éssers vius són imprescindibles per la vida. És a dir sense
aquestes petites quantitats es pot causar a mig termini la mort. Exemple: Coure,
cobalt, fluor, bor, manganès, molibdè, zinc,...
MASSA ATÒMICA D'UN ISÒTOP

La unitat emprada per mesurar la massa dels àtoms és la uma (unitat de massa
atòmica). Una uma és la dotzena part de la massa d’un àtom de 03
1𝐶 (una uma equival
a 0,166 · 10 -26
kg). Un àtom de 03
1𝐶 tindrà, doncs, una massa de 12 uma.
Amb aquesta unitat s’expressa exactament la massa dels isòtops, i també es té una
indicació del nombre de nucleons (protons més neutrons) que hi ha en el nucli de
l’àtom considerat. Emprant aquesta unitat de massa resulta:
Massa d’un... uma

Neutró 1,008665
Protó 1,007277
Electró 0,000548
Àtom d’hidrogen 00𝐻 1,007825
Àtom de silici 3/
04𝑆𝑖 27,976927
Àtom de sofre 53
01𝑆 31,972074
Àtom de calci 46𝐶𝑎
43
41,958628
Taula 1: Fixeu-vos que, pel fet d’emprar aquesta unitat, s’obtenen, per a les masses dels àtoms, valors relativament
propers als nombres enters donats pel nombre de massa.
MASSA ATÒMICA RELATIVA D'UN ELEMENT

Les masses atòmiques dels isòtops són de poca utilitat pels químics, ja que aquests
utilitzen els elements i no els isòtops separadament, i els elements són, normalment,
una mescla d’isòtops de composició molt constant.
Per tant, interessa d’emprar unes masses atòmiques que siguin la mitjana (la mitjana
ponderada) de les masses dels isòtops que les componen.
Exemple:
16
En l’element Cu, que té el nombre atòmic 29, hi ha un 69,09% d’àtoms de 15

37𝐶𝑢 la
massa atòmica dels quals és 62,9295 uma i un 30,91% d’àtoms de 18
37𝐶𝑢 la massa dels
quals és 64,8278 uma.
Aquestes dades ens permeten d’escriure:
𝑀𝑎𝑠𝑠𝑎 𝑎𝑡ò𝑚𝑖𝑐𝑎 𝑑𝑒𝑙 𝐶𝑢 =

69,09 à𝑡𝑜𝑚𝑠 · 62,9295 𝑢𝑚𝑎@à𝑡𝑜𝑚 + 30,91 à𝑡𝑜𝑚𝑠 · 64,9278 𝑢𝑚𝑎@à𝑡𝑜𝑚
=
100 à𝑡𝑜𝑚𝑠 𝑑𝑒 𝑚𝑒𝑠𝑐𝑙𝑎
= 63,54 𝑢𝑚𝑎@à𝑡𝑜𝑚 𝑑𝑒 𝑚𝑒𝑠𝑐𝑙𝑎
El numerador de la fracció fa referència a la massa, en uma, de 100 àtoms de mescla.

En dividir-lo per 100 obtenim la massa d’1 àtom mitjana. El resultat de la divisió,
63,54, és l’anomenada massa atòmica relativa o pes atòmic de l’element coure.
17
RADIOACTIVITAT
La majoria dels elements coneguts estan formats per una mescla d’isòtops. Alguns
d’aquests isòtops són inestables ; els nuclis dels isòtops inestables emeten partícules a
gran velocitat, aquestes partícules emeses poden ser de 2 tipus:
• Partícules a (alfa)
• Partícules b (beta)
Alhora, en aquest procés d’emissió, aquests nuclis inestables alhora que emeten les
partícules, també emeten energia en forma de radiació, anomenada radiació g
(gamma). Quan aquests isòtops inestables emeten aquestes partícules des del seu
nucli, es transformen en nuclis d’un element diferent. Aquest fenomen s’anomena
radioactivitat.
Quan hi ha radioactivitat el que està passant és que un àtom s’està

transformant espontàniament en un altre. Els àtoms d’un element es
transformen en àtoms d’un altre element.
Com es transforma un àtom d’un isòtop inestable quan emet una partícula a (alfa)?
Quan un àtom d’un element radioactiu emet una partícula a des del seu nucli, el
que emet és un nucli d’heli. Una partícula formada per dos protons i dos neutrons.
Es simbolitzen així: 43𝐻𝑒 39
Quan un àtom d’un element radioactiu emet una partícula a, surten del nucli 2 protons
i 2 neutrons; es forma, d’aquesta manera, un àtom d’un nou element, que tindrà dues
unitats menys de nombre atòmic i quatre unitats menys de nombre màssic.
<
:𝑋 → <;4
:;3𝑌 + 43𝐻𝑒 39 Y és un element diferent d’X ja que tenen diferent Z
Les partícules a surten del nucli a una velocitat de l’ordre de 20.000 km/s. Tenen,
doncs, una gran energia i són capaces de travessar làmines d’alumini de 0,1 mm
d’espessor.
Com es transforma un àtom d’un isòtop inestable quan emet una partícula b (beta)?
La radiació b són electrons i positrons que surten del nucli a velocitats properes a les de
la llum. Tenen menys energia que les partícules a, però són més penetrants. Existeixen
dos tipus de desintegració b, les anomenades b- i les b+.
• Desintegració b-: Quan un àtom d’un element radioactiu emet una partícula
b- emet un electró des del seu nucli. Aquest electró sorgeix de la transformació
18
d’un neutró del nucli en un protó. La reacció nuclear que es porta a terme en el
nucli és la següent:
𝑛 → 𝑝 + 𝑒 ; + 𝜈̅&
(𝜈̅& és un antineutrí electrònic, una partícula amb molt poca massa i que
pràcticament no interacciona amb la matèria)
Quan un àtom d’un element radioactiu emet una partícula b- el seu nombre
atòmic augmenta una unitat mentre que el seu nombre màssic es queda igual.
< < ;
:𝑋 → :90𝑌 + 𝑒 + 𝜈̅&
• Desintegració b+: Quan un àtom d’un element radioactiu emet una partícula
b+ emet un positró des del seu nucli. El positró és l’antipartícula de l’electró.
Aquest positró sorgeix de la transformació d’un protó del nucli en un neutró. La
reacció nuclear que es porta a terme en el nucli és la següent:
𝑝 → 𝑛 + 𝑒 9 + 𝜐&
(𝜐& és un neutrí electrònic, una partícula amb molt poca massa i que
pràcticament no interacciona amb la matèria)
Quan un àtom d’un element radioactiu emet una partícula b+ el seu nombre
atòmic disminueix una unitat mentre que el seu nombre màssic es queda igual.
< <
:𝑋 → :;0𝑌 + 𝑒 9 + 𝜐&
19

ATOMISME

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

ATOMISME

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Escola

Santa Anna Lluís Díez

U1: ÀTOMS I MOLÈCULES2

El model atòmic de JJ Thomson ............................................................................. 7

L'experiment de Rutherford .................................................................................... 8

El model atòmic de Rutherford ............................................................................... 9

El model de Bohr .................................................................................................... 11

Els elements químics i el nombre atòmic ................................................................... 13

Nombre atòmic i nombre de massa ............................................................................ 14

Isòtops. Elements químics....................................................................................... 15

Abundància relativa dels elements ......................................................................... 15

Massa atòmica d'un isòtop ..................................................................................... 16

Massa atòmica relativa d'un element ..................................................................... 16

Podem esquematitzar l'atomisme de Demòcrit amb aquets tres punts:

1. Els àtoms són eterns, indivisibles, homogenis, incompressibles i invisibles.

Els elements eren representats per diferents símbols:

Aquests raigs misteriosos es van anomenar “raigs catòdics”, i el descobriment s’atribueix

Què són els raigs catòdics?

Experiments previs al de Thomson

Això va suposar el descobriment de l’electró. El terme “electró” va ser encunyat anys

EL MODEL ATÒMIC DE JJ THOMSON

Les partícules alfa s'obtenien de la desintegració d'una substància radioactiva, el

• La càrrega positiva i els electrons de l'àtom es trobaven

• A més, per travessar la làmina de metall, aquestes

La conclusió final, i inesperada, de Rutherford va ser que

Rutherford va denominar "nucli" aquest constituent de

EL MODEL ATÒMIC DE RUTHERFORD

Figura 6: El model de Rutherford és aparentment molt similar a un sistema planetari.

En aquest, el nucli s’ubica en el centre de l’àtom (carregat positivament per la presència

Aquest problema catalogava al model de Rutherford com a més imprecís que el de

ELS ELEMENTS QUÍMICS I EL NOMBRE ATÒMIC

La càrrega de protons i electrons és la mateixa i de signe oposat, mentre que la càrrega

qprotó = 1,6 · 10-19 C qneutró = 0 C qelectró = -1,6 · 10-19 C

La massa de protons, neutrons i electrons són les següents:

mprotó = 1,6 · 10-27 kg mneutró 1,6 · 10-27 kg qelectró =

NOMBRE ATÒMIC I NOMBRE DE MASSA

En canvi, el nombre de neutrons no serveix per identificar o caracteritzar un element,

Protons i neutrons, com a constitutius del nucli, reben la designació conjunta de

!"#$%& -& #(..(

ISÒTOPS. ELEMENTS QUÍMICS

En un element químic, la proporció dels diferents isòtops és pràcticament sempre la

ABUNDÀNCIA RELATIVA DELS ELEMENTS

L’element més abundant en els animals i vegetals, amb molta diferència, és

També hi ha uns altres elements anomenats oligoelements, que tot hi estar en

MASSA ATÒMICA D'UN ISÒTOP

Massa d’un... uma

MASSA ATÒMICA RELATIVA D'UN ELEMENT

En l’element Cu, que té el nombre atòmic 29, hi ha un 69,09% d’àtoms de 15

Aquestes dades ens permeten d’escriure:

𝑀𝑎𝑠𝑠𝑎 𝑎𝑡ò𝑚𝑖𝑐𝑎 𝑑𝑒𝑙 𝐶𝑢 =

El numerador de la fracció fa referència a la massa, en uma, de 100 àtoms de mescla.

Quan hi ha radioactivitat el que està passant és que un àtom s’està

You might also like