Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

Índex
Pàg.
1. Naturalesa elèctrica de la matèria............................................................. 1
1.1. Descobriment dels raigs catòdics......................................................... 1
1.2. Descobriment dels raigs positius o canals............................................ 3
1.3. La radioactivitat, un fenomen que ocorre a l'interior de l'àtom............... 4
2. A la recerca de models interpretatius de l'estructura de l'àtom.................... 4
2.1. Model de Thomson............................................................................ 5
2.2. L'experiment de Rutherford................................................................ 5
2.3. Model de Rutherford........................................................................... 6
3. Concepte d'element químic i el d'isòtop..................................................... 7
4. Els espectres atòmics................................................................................. 8
5. El model atòmic de Bohr............................................................................. 10
5.1. Antecedents: hipòtesi de Planck........................................................ 10
5.2. Model atòmic de Bohr de l’àtom d’hidrogen........................................ 10
6. El model actual de l'àtom: model mecànic-quàntic..................................... 11
6.1. Concepte d’orbital i nombres quàntics................................................ 11
7. Configuració electrònica en l'àtom.............................................................. 14
8. El sistema periòdic dels elements............................................................... 15
8.1 Les triades de Döbereiner (1917-1829)............................................... 16
8.2. La llei de les octaves de Newlands (864)............................................ 16
8.3. La taula periòdica de Mendeleiv (1869) ............................................. 17
8.4. Classificació moderna dels elements ................................................. 18
8.5. La taula periòdica i la configuració electrònica ................................... 21
9. Propietats periòdiques de la taula periòdica ............................................... 22
9.1. Radi atòmic ....................................................................................... 22
9.2. Energia de ionització ......................................................................... 22
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

1. Naturalesa elèctrica de la matèria

Per a Dalton els àtoms eren indivisibles. Per tant, negava la possibilitat de partícules
més xicotetes. No obstant això, determinats fenòmens van posar de manifest l'existència
de partícules més xicotetes que l'àtom més lleuger, procedents del seu interior.
1.1. Descobriment dels raigs catòdics
Una fase important en l'estudi de l'estructura atòmica va ser la investigació de la
conducció elèctrica a través dels gasos a pressions baixes, realitzada principalment per
J.W. Hittorf i W. Crookes (1860-1890) en els
denominats tubs de descàrrega o tubs de
Crookes (fig. 1), precursors dels utilitzats
actualment per a la il·luminació i anuncis
lluminosos. Aquests tubs de descàrrega
consisteixen en un tub llarg de vidre amb un
elèctrode circular segellat en cada extrem i ple
de gas (noble) en el seu interior; per a controlar
la pressió del gas tancat es connecta l'interior
del tub a una bomba de buit mitjançant un tub
amb clau. Fig. 1 Tub de descàrrega
Els gasos són normalment aïllants elèctrics, però quan se sotmeten a alts voltatges
(5000 – 10000 volts) mitjançant elèctrodes metàl·lics es produeix conducció elèctrica a
través d'ells. Quan la pressió del gas és de l'ordre de 10 -2 atmosferes l'interior del tub
resplendeix amb una llum característica del gas tancat. Si la pressió es disminueix fins
a 10-6 atm, la resplendor de l'interior del tub desapareix i s'observa com del càtode
apareix una fluorescència (propietat d'alguns cossos d'emetre llum quan reben alguna
radiació) que no depén del gas tancat. Aquests canvis observats per la variació de
pressió es poden explicar qualitativament de la següent forma, esquematitzada en la
figura:

Les partícules neutres del gas en aplicar-les un alt voltatge es dissocien en partícules
carregades negativament, que aniran a l'ànode, i altres carregades positivament, que
aniran al càtode. A mesura que van cap a l'elèctrode corresponent les partícules
carregades adquireixen una acceleració i, per tant, una considerable energia cinètica
(fonamentalment les carregades positivament ja que tenen molta major massa).
Aquestes partícules energètiques poden xocar amb partícules neutres de gas, fent que
aquestes es dissocien.
També pot ocórrer que una partícula carregada xoc amb una de signe contrari, donant
lloc a una recombinació de la partícula neutra i un alliberament d'energia en forma de
llum, que és característica del gas tancat. Aquests xocs seran menys probables quant
menor siga la pressió. Així, a pressions baixes (~10 -6 atm) arribaran partícules positives
al càtode amb una gran energia cinètica i xocaran contra l'elèctrode. Com a resultat
d'aquest “bombardeig” del càtode es desprenen partícules, denominades raigs catòdics,
que s'allunyen en línia recta cap a l'altre extrem del tub de descàrrega.

Apunts. Pàg. 1
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

Seguidament presentem les observacions realitzades en estudiar els raigs catòdics:

• Els raigs catòdics provenen del càtode (elèctrode negatiu).
• Si interposem objectes en el camí dels raigs catòdics, aquests objectes donen lloc a
ombres nítides sobre el tub que els conté (fig. 2)

Fig. 2. Ombra formada pels

raigs catòdic en interposar un
obstacle

• Si interposem una làmina de platí entre el càtode i la superfície del tub, la làmina es
calfa roent.
• Els raigs catòdics fan girar un lleuger molinet de fulles de mica interposat en la seua
trajectòria.
• Els raigs catòdics són desviats per l'acció d'un camp elèctric, cap a la placa positiva.
La desviació dels llamps és proporcional al valor del camp elèctric (fig. 3).
•Si el camp elèctric és substituït per un imant, els raigs catòdics també són desviats.

Fig. 3. Desviació dels raigs catòdics per un camp elèctric.

J.J Thomson, en 1897, basant-se en l'estudi del comportament dels raigs catòdics va
arribar a la conclusió que aquests són feixos de partícules dotades de càrrega elèctrica
negativa, i que es mouen a gran velocitat.
També va aconseguir mesurar la relació entre la càrrega (q) i la massa de les partícules
(m) dels raigs catòdics, arribant a obtindre el mateix valor (q/m= 1,76 ·10 11 C/kg),
independentment de la naturalesa del gas tancat en el tub de descàrrega i del metall
dels elèctrodes utilitzats.
Per tant, es pot inferir que els raigs catòdics estan formats per partícules discretes,
carregades negativament que no depenen de la naturalesa del gas, ni del metall amb
què estan fets els elèctrodes (càtode i ànode), és a dir, són constituents comuns de la
matèria; i reben el nom d'electrons .
En 1909 Millikan va determinar experimentalment la càrrega de l'electró,
qe=-1,6·10-19 C. I a partir de la relació q/m de l'electró es va determinar la seua massa,
me= 9,1094 ·10-31 kg.

Apunts. Pàg. 2
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

1.3. Descobriment dels raigs positius o canals

L'any 1886, Goldstein va observar que es produïa una taca lluminosa darrere de
l'elèctrode negatiu del tub de raigs catòdics. Per a poder observar els nous raigs es va
perforar el càtode, per la qual cosa van ser anomenats raigs canals.
Després de diverses experiències s'observe les següents propietats en els raigs
canals:
- Es mouen en línia recta i sentit contrari als raigs catòdics (fig. 4).
- Són desviats per un camp magnètic i per un camp elèctric en sentit contrari als raigs
catòdics.
- La desviació experimentada pels llamps canals en un camp elèctric o magnètic depén
del gas del tub.
- La càrrega de les partícules constituents dels raigs canals és un múltiple del valor de
la càrrega de l'electró, i la massa és pràcticament la mateixa que la massa de les
partícules del gas.

Fig. 4. Esquema representatiu de la formació de

llamps canals en un tub de descàrrega
Basant-se en l'anàlisi de les propietats dels raigs canals, Thomson va suposar que
aquests raigs havien d'estar formats per molècules carregades positivament (ions
positius).
Els ions positius ser formarien en xocar els electrons amb les molècules del gas tancat
en el tub. Si els electrons tenen suficient energia en impactar amb una molècula donen
lloc a l'alliberament d'electrons de la molècula, formant ions positius (fig. 5).

Fig. 5 Dibuix explicatiu del procés de formació dels raigs canals.

Quan el tub de gas conté hidrogen, cada partícula positiva té una massa 1836 vegades
major que la de l'electró i el valor de la càrrega elèctrica és igual a la de l'electró. Com
que l'àtom d'hidrogen és el més simple, la partícula positiva obtinguda d'ell (ió H +) ha de
ser la de menor massa, mp= 1,6726 ·10-27 kg i rep el nom de protó.

Apunts. Pàg. 3
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

1.3. La radioactivitat, un fenomen que ocorre a l'interior de l'àtom

Un dels factors clau que va permetre l'evolució dels models estructurals de l'àtom va ser
el descobriment de la radioactivitat en 1896 pel físic francès Henri Becquerel.
El descobriment dels raigs X en 1895 (radiació que podia travessar moltes substàncies
opaques i impressionar plaques fotogràfiques) va evidenciar que podien produir
fenòmens de fosforescència en les substàncies, la qual cosa va fer plantejar-se a
Becquerel la pregunta: les substàncies fosforescents poden emetre raigs X? L'estudi
experimental encaminat a respondre a aquesta pregunta va permetre a Becquerel en
1896 descobrir en unes certes substàncies l'emissió espontània de radiacions, fenomen
denominat radioactivitat.
Un estudi sistemàtic de l'activitat de les
substàncies radioactives va portar a Mari Curie a
la conclusió que es tractava d'un fenomen
atòmic. D'altra banda, el comportament de les
radiacions en sotmetre-les a camps elèctrics i
magnètics (experiments realitzats per
Rutherford) va permetre identificar tres classes
diferents de radiació (fig. 6): una carregada
positivament (partícula alfa, m( )  4m protón ),
una altra negativament (partícula beta,
electrons) i una altra neutra (raigs gamma,
fotons).
Fig.6 L'aplicació d'un camp magnètic
permet separar les radiacions , i .
Tipus de Massa Càrrega Desviació Poder de penetració
Naturalesa
radiació relativa relativa en un camp
magnètic o
elèctric
Alfa, α Nuclis d’heli, 4 +2 Xicoteta Xicotet. Es deté per
4 una fulla de paper i a
2𝐻𝑒 penes poden travessar
la pell.
Beta, β Electrons, 0
−1𝛽
1 -1 Gran Major que les α. Poden
1836 travessar 1 o 2 cm de
teixit humà.
Gamma, γ Ones Deu vegades més gran
--- --- ---
electromag- que la β. Poden
nètiques travessar el cos humà.

Taula 1 Comparativa de les propietats de les radiacions

2. A la recerca de models interpretatius de l'estructura de l'àtom

La necessitat d'establir models interpretatius de l'estructura de l'àtom naix al principi del
segle XX, quan la ciència experimental demostra l'existència de partícules bàsiques
(l'electró i el protó) a través d'experiments elèctrics amb gasos (raigs catòdics i canals).
Les investigacions científiques sobre l'estructura de la matèria han portat a proposar
diversos models coherents amb els fenòmens coneguts.

Apunts. Pàg. 4
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

2.1. El model de Thomson

En 1904 Thomson proposa el següent model: L'àtom és
com una esfera uniforme de matèria d'aproximadament
10-10 m de radi carregada positivament i en la qual es
troben incrustats els electrons (fig. 7). El nombre
d'electrons existent en cada tipus d'àtom és el necessari
per a neutralitzar la càrrega positiva de l'àtom.
La repulsió entre els electrons els manté separats
uniformement i l'acció entre la càrrega positiva i negativa
dona lloc a una estructura estable.
Fig. 7 Model atòmic de Thomson
Podem imaginar l’àtom de Thomson con un “galeta amb boles de xocolata” on la galeta
és l’àtom i les boles de xocolata els electrons.
Per a comprovar que el radi de l'àtom, considerant-lo esfèric, és de l'ordre de 10-10 m
podem fer el següent càlcul: Calcularem el volum que ocuparia un àtom d'or, per
exemple, sabent que la seua densitat és 19,3 g/cm 3.
𝑔 1 𝑐𝑚 3 1 𝑚𝑜𝑙
𝑉à𝑡𝑜𝑚 = 196,97 · · = 1,7 ⋅ 10−23 𝑐𝑚 3
𝑚𝑜𝑙 19,3 𝑔 6,022 · 1023 à𝑡𝑜𝑚𝑠
El radi serà igual a:
4 3 3𝑉 3 3⋅1,7⋅10−23
𝑉à𝑡𝑜𝑚 = 3 𝜋 𝑟 3 →𝑟 = √4𝜋 = √ 4𝜋
= 1,6 ⋅ 10−8 𝑐𝑚

Per tant, es pot concloure que el radi de l'àtom serà de l'ordre de 10-8 cm o també de
10-10 m.
El model de Thomson justifica la formació d’ions i l’electrització de la matèria.
L’explicació es deu a que electrons de l’àtom es poden guanyar o perdre amb facilitat.
2.2. L'experiment de Rutherford
El model atòmic de Thomson va tindre una gran acceptació durant un cert temps, però
una sèrie d'experiències van posar prompte en dubte la seua validesa.
Ernest Rutherford i els seus col·laboradors, en 1911, van realitzar un experiment que
consistia en bombardejar una làmina d’or molt fina (aproximadament 5·10 -4 mm) amb
partícules positives (partícules , són nuclis de heli) a gran velocitat. En l’experiment es
va observar el següent comportament en les partícules llançades (fig. 8):
- La major part van travessar la làmina sense canviar de direcció, com era
d’esperar segons el model de Thomson.
- Unes quantes es van desviar considerablement.
- Unes poques van rebotar cap a la font d’emissió.

Fig. 8 Experiència de Rutherford

Apunts. Pàg. 5
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

2.3. El model atòmic de Rutherford

Amb l'objectiu de justificar els nous fets
experimentals, Rutherford va proposar (1911)
un model atòmic en què l'àtom estava
constituït per una zona central molt reduïda, de
càrrega positiva, i en la qual es concentrava la
massa de l'àtom, el nucli. Al voltant del nucli, i a
gran distància d'ell, es trobarien els electrons
necessaris per a garantir la neutralitat de l'àtom.
L'espai entre el nucli i els electrons en moviment
estaria buit (fig. 9). Fig. 9. Model atòmic de Rutherford
L'existència del nucli atòmic va permetre:
• Establir la relació entre el radi atòmic i el nuclear.
Hui sabem que els radis dels àtoms, suposats esfèrics, són de l'ordre de 10-10 m. Així, el
model de Rutherford proposa per al nucli un radi de l'ordre de 10-14 m, és a dir, és
10 000 vegades menor al radi de l'àtom (fig. 10).

Fig. 10. Perquè et faces una idea, si l'àtom tinguera la

grandària d'un camp de futbol, el nucli situat en el
centre del camp, tindria la grandària d'un pèsol.

• La determinació de la càrrega elèctrica del nucli.

Ja que la càrrega positiva de l'àtom és deguda als protons existents en el nucli, el valor de la
càrrega nuclear permet calcular el nombre de protons existents en aquest nucli. El número
de protons del nucli rep el nom de nombre atòmic (Z), i és una propietat fonamental dels
àtoms, fins al punt que caracteritza i identifica el tipus d'àtom.
La massa de l'electró és 1836 vegades menor que la massa del protó, cosa que significa que la
massa dels electrons presents en l'àtom és menyspreable enfront de la massa del nucli. No
obstant això, el mateix Rutherford va observar que la massa nuclear dels àtoms és major que
la massa dels seus protons constituents (massa del nucli ≥ massa de Z protons); per este
motiu Rutherford va predir l'existència d'una partícula nuclear de massa semblant al protó,
però sense càrrega elèctrica, per la qual cosa la va denominar neutró.
El descobriment del neutró, realitzat per Chadwick en 1932, va confirmar que el nucli estava
format per protons i neutrons, i així es van identificar les tres partícules constituents
de l'àtom: electró, protó i neutró (Taula 2).

Partícula Càrrega Massa en

elèctrica (C) repòs (kg)

Electró -1,6021·10-19 9,1094·10-31

Protó -1,6021·10-19 1,6726·10-27

Neutró 0 1,6749·10-27

Taula 2.Càrrega i massa de les partícules constituents del nucli

Apunts. Pàg. 6
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

El model de Rutherford va permetre:

a) Explicar les propietats elèctriques de la matèria; ja que els àtoms poden guanyar
o perdre amb facilitat electrons.
-Formació d'anions: guany d'electrons, X + ne - → X n-
-Formació de cations: pèrdua d'electrons, X →Xn+ + ne-
b) Identificar el nucli com la zona central de l'àtom, carregada positivament. La
massa de l'àtom es concentra pràcticament en el nucli.
c) Definir els elements químics com tipus d'àtoms caracteritzats pel seu nombre
atòmic (nombre de protons existent en el nucli).
d) Predir l'existència del neutró, ja que la massa dels àtoms sol ser major que la
suma de la massa dels protons i electrons constituents de l'àtom.
Però, al mateix temps, aquest model atòmic presentava dues limitacions importants:
a) La seua inestabilitat teòrica. Per a poder explicar el fet ela que els electrons no foren
llançats contra el nucli com a conseqüència de la
interacció atractiva electró-nucli, es va admetre que
els electrons havien de girar al voltant del nucli. Amb
això la força elèctrica exerceix la funció de força
centrípeta. Tanmateix, la teoria electromagnètica
postulava que tota càrrega elèctrica accelerada ha
d'emetre energia, és a dir, l’electró al girar hauria de
perdre part de la seua energia. I per això, descriuria
òrbites de ràdio cada vegada menor, donant lloc al
col·lapse de l'àtom (fig. 11), fet que no és observable.
Fig. 11 Col·lapse de l’àtom
b) La dificultat per a explicar els espectres atòmics.
La segona dificultat està associada a les propietats de la matèria a l'hora d'absorbir o
emetre llum. Aquestes propietats, que es manifesten mitjançant els anomenats
espectres atòmics, les estudiarem amb més deteniment en un nou apartat d'aquest
tema.
3. Concepte d'element químic i el d'isòtop
Els experiments de Rutherford, l'estudi de l'emissió de radiacions en els àtoms i la
determinació precisa de masses atòmiques, evidencien que la característica principal de
cada element químic és el nombre atòmic (Z) o nombre de protons en el nucli, i no la
seua massa.
Definirem a l'element químic com un tipus d'àtom caracteritzat pel seu nombre
atòmic (Z). A cada element químic li correspon un símbol diferent. Així per exemple, els
àtoms el nucli dels quals tenen 8 protons (Z = 8) corresponen a l'element químic oxigen
i es representen pel símbol O. Si el nombre de protons existents en el nucli és 9, aquest
àtom correspon a un altre element químic diferent (fluor), que el seu símbol és F.
Com que la massa de l'electró és 1836 vegades menor que la massa del protó i la massa
del neutró és aproximadament la massa del protó, la massa de l'àtom ve determinada
pràcticament pel nombre de protons i neutrons existents en el nucli. Aquest número es
denomina el número màssic (A), i verifica l'expressió A = Z + N, sent N el nombre de
neutrons existents en el nucli.

Apunts. Pàg. 7
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

Podem definir isòtops com a àtoms amb el mateix

nombre atòmic (Z) i diferent número màssic (A).
Per a representar a un isòtop qualsevol s’utilitza
la següent notació: 𝐴𝑍𝑋 𝑄 , on X és el símbol químic
de l’element, Z el nombre atòmic, A el nombre
màssic i Q la càrrega iònica (positiva i negativa)
(fig. 12).

Fig. 12 Representació dels isòtops de

l'hidrogen i heli
Un ió és un àtoms que poden guanyar o perdre un o més electrons. Hi ha dos tipus:
catió, si que perd electrons, per tant, té càrrega positiva. En canvi, l’anió guanya
electrons i té càrrega negativa.
La massa atòmica relativa d’un element es la mitjana de les masses dels isòtops que
el formen segons les seues abundàncies.
Per exemple, l’abundància natural de 12C i del 13C és de 98,9 % i 1,1 %, respectivament.
S’ha determinat que la massa atòmica relativa del 12C i del 13C és de 12 i 13,00335,
respectivament. Així, la massa atòmica relativa mitjana es calcula:
𝐴𝑟( 12𝐶) ∗ % 12𝐶 + 𝐴𝑟( 13𝐶) ∗ % 13𝐶 12 ∗ 98,9 + 13,00335 ∗ 1,1
𝐴𝑟(𝐶 ) = = = 12,01
100 100
Com podem comprovar, degut a que en el carboni natural hi ha molt més àtoms de 12C
que de 13C, aproximadament (99 de 12C i 1 de 13C) la massa atòmica relativa estarà més
a prop de 12.
Es important entendre que quan es diu que la massa atòmica relativa del carboni és
12,01, es fa referència a una mitjana. Si els àtoms de carboni es pogueren examinar de
forma individual, trobaríem àtoms de massa atòmica relativa 12 o 13,00335, però cap
de 12,01.
4. Els espectres atòmics
Els espectres es produeixen mitjançant la descomposició d’una radiació composta
(com per exemple, la llum emesa per les substàncies, anomenada llum policromàtica)
en les radiacions bàsiques a través d’un determinat medi (prisma o xarxa de difracció).
Cada radiació simple (llum monocromàtica) es caracteritza per una freqüència (𝜈) i
una longitud d’ona (𝜆). La relació entre la freqüència i la longitud d’ona ve relacionat
per l’expressió:
𝜆·𝜈 =𝑐
on c és la velocitat de la radiació en el medi. En el cas de la llum quan es propaga en
el buit, c= 3·108 m/s.
El conjunt de freqüències o longituds d’ona de la radiació electromagnètica s’anomena
espectre electromagnètic (fig.13 )

Fig.13 Espectre electromagnètic

Apunts. Pàg. 8
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

L’aparell utilitzat per a l’observació i

l’estudi de les radiacions s’anomena
espectroscopi (fig. 14). Aquest aparell,
generalment consta d’un prisma que
descompon les radiacions compostes en
les seues radiacions més simples en
funció de la seua característica (𝜈 𝑜 𝜆).
L’aparell pot tindre un conjunt de lents i
una escala que permet observar i
identificar les radiacions simples.

Fig 14. Espectroscopi

Les substàncies en estat sòlid, líquid o gas incandescent a pressió normal quan es
troben a temperatures elevades emeten radiacions que al descompondre-les donen
lloc a espectres continus. L’aspecte qualitatiu d’este tipus d’espectre és el mateix si
les substàncies es troben a la mateixa temperatura, i solament hi ha diferència en la
seua intensitat relativa. Aquest espectres no aporten informació rellevant sobre la
composició química de les substàncies.
Quan calfem o apliquem una descàrrega elèctrica a una substància gasosa a baixa
pressió s’emet una radiació que al descompondre-la apareixen una sèrie de franges
colorades característiques separades entre sí per franges obscures, es tracta d’un
espectre d’emissió.
En canvi, si la llum blanca es fa passar per un gas incandescent apareixen unes
franges negre dins de l’espectre continu. Es tracta d’un espectre d’absorció.
La figura 15 ens permet diferenciar els tres tipus d’espectres.

Fig. 15 Tipus d’espectres

Cada element produeix un espectre propi i característic. L’espectre és com una
empremta dactilar de l’element, que permet identificar-lo sense cap dubte.
Cap a la meitat del segle XIX, les investigacions conjuntes dels físic G. Kirchhoff i el
químic R.Bunsen demostraren l’existència d’una relació directa entre certes línies de
l’espectre d’aborció i de certes línies de l’espectre d’emissió corresponent a un mateix
element químic (experimentalment s’observen més línies en l’espectre d’emissió que en
l’espectre d’absorció).
Aquest fet demostra que existeix una relació directa entre els processos d’emissió i
absorció d’energia en els àtoms.

Apunts. Pàg. 9
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

5. El model atòmic de Bohr

5.1. Antecedents: hipòtesis de Planck
En 1900, el físic alemany M.Planck inicià una nova era per a la física i la química al
descobrir que la matèria absorbeix i emet l’energia d’una forma discreta. La seua
hipòtesi estableix que: No es pot absorbir o emetre qualsevol quantitat d’energia, sinó
un múltiple de xicotets “paquets” o quants, de valor:
𝐸 =ℎ·𝜈
On h és la constant de Planck , h=6,62·10 -34 J·s, i 𝜈 és la freqüència de la radiació
absorbida o emesa. Degut al xicotet valor de la constant de Planck, l’emissió o absorció
de radiació no es pot percebre a escala macroscòpica.
5.2. Model atòmic de Bohr de l’àtom de hidrogen
En 1913, Bohr proposà un model per a l’àtom d’hidrogen que combina el model clàssic
de Rutherford amb les idees quàntiques de Planck. Va establir tres postulats:
1) L’atom consta d’un nucli carregat positivament, al voltant del qual gira l’electró en
òrbites estacionaries. En aquestes, l’electró ni absorbeix ni emet energia.
2) Les òrbites en les que es mou l’electró estan quantitzades. És a dir, solament són
acceptables determinades òrbites o estats energètics per a l’electró, relacionades amb
el nombre quàntic principal, n, nombre que pot prendre de valors 1, 2, 3,... L’energia
corresponent a cada òrbita es manté sempre invariable.
𝑘
𝐸=−
𝑛2
on k és una constant, k=2,18·10-18 J i n el nombre quàntic principal. Per a n=1 s’obté el
nivell de mínima energia, que s’anomena estat fonamental o nivell fonamental. La
resta d’estats energètics, corresponents a n= 2, 3,..., són els
estats excitats.
3) Un electró pot saltar d’una òrbita a una altra. Per a passar
d’una òrbita a una altra més allunyada del nucli, l’electró ha
d’absorbir energia i si passa d’una òrbita més prop al nucli
l’emetrà. L’energia absorbida o emesa en forma de radiació, ∆E,
compleix la condició quàntica de Planck: Δ𝐸 = ℎ · 𝜈 , on h és la
constant de Planck , i 𝜈 és la freqüència de la radiació absorbida
o emesa. (fig. 16)
Fig. 16 Excitació d’un electró
A partir dels nivells d’energia, Bohr interpretà
l’espectre de l’àtom d’hidrogen. Les distintes línies
espectrals són degudes als transitis electrònics,
limitats pels valors que pot prendre n. En l’espectre de
l’hidrogen podem trobar varies sèries de línies
espectrals. Cada línia correspon a una transició
electrònica entre dos nivells d’energètics. Les
transicions al nivell fonamental (n=1) constitueix la
sèrie de Lyman, mentre que els salts des de nivells
superiors fins al nivell n=2 formen la sèrie de Balmer;
al nivell n=3, la sèrie Paschen, i així successivament
(fig. 17)

Fig. 17 Sèries d’emissió de l’àtom d’hidrogen.

Apunts. Pàg. 10
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

El model de Bohr explicava els fenòmens d’electrització, la formació d’ions, que

l’àtom està buit (amb nucli atòmic i electrons girant al seu voltant), l’estabilitat de l’àtom
i els espectres atòmics.
A pesar dels èxits quantitatius del model de Bohr per a explicar les propietats físiques
de l'àtom d'hidrogen, prompte van aparèixer grans dificultats, com les següents:
- L'evolució de l'espectroscòpia va fer veure que en realitat algunes ratlles de l'espectre
eren múltiples, la qual cosa entrava en contradicció amb el model de Bohr.
- No era possible explicar els espectres dels àtoms polielectrònics a partir dels postulats
de Bohr.
En l'estudi de l'evolució dels distints models s'ha de ressaltar el fet que cadascú és
formulat atenent a les limitacions del model anterior, encara que incorporant idees del
model precedent. Així, el model de Thomson va incorporar a l'electró en l'estructura de
l'àtom; Rutherford va establir un àtom buit i va assenyalar la presència del nucli, i Bohr
va introduir la quantització al moviment de l'electró. No obstant això, el següent pas va
suposar un canvi radical en la concepció de l'àtom, la qual cosa va donar origen a una
nova branca de la física: la física quàntica.
6. El model actual d'àtom: model mecànic-quàntic
En els següents anys al desenvolupament del model atòmic de l’àtom d’hidrogen de
Bohr, la naturalesa dual de la llum (energia radiant) es va convertir en un concepte
conegut. Depenent de les circumstancies experimentals, la radiació pot tindre un
caràcter ondulatori (per exemple, difracció de rajos X) o de partícula o fotó (per exemple,
l’efecte fotoelèctric). Va ser Louis de Broglie qui en 1924 va establir la dualitat ona-
partícula també podien presentar-la partícules subatòmiques com l’electró.
Una conseqüència del caràcter dual de l'electró és la impossibilitat de localitzar-lo
amb exactitud, de manera que no podem parlar de posicions de l'electró sinó de
probabilitat de trobar-lo en una determinada zona de l'espai que envolta al nucli.
Aquestes idees són la base del Principi d'Incertesa de Heisenberg, que van marcar
l'inici d'una nova mecànica, davant les limitacions de la mecànica clàssica per a poder
interpretar el món subatòmic.
Convé insistir que la impossibilitat de localitzar l'electró en una posició donada no és
una impossibilitat tècnica, sinó que és deguda a la pròpia naturalesa de l'electró.
El model actual que descriu l'estructura atòmica s’anomena model mecànic-
quàntic, ja que es fonamenta en les lleis i principis de la nova mecànica, alternativa
de la Mecànica Clàssica, denominada Mecànica Quàntica. Sobre la base de les
idees de De B rog l i e, de He i sen be rg i d'a l t re s fí s i cs com E r w in
Schrödinger, s'ha construït un model atòmic, matemàtica ment molt complex,
però que descriu millor tots els aspectes del comportament atòmic, prediu les
propietats dels àtoms i explica la informació subministrada pels espectres.
6.1 Concepte d'orbital i nombres quàntics
Un dels conceptes essencials del nou model atòmic és el d'orbital. Aquest concepte és
diferent al concepte d'òrbita del model de Bohr, que implica una localització de l'electró.
Tots dos conceptes -òrbita i orbital- han de ser diferenciats. Per a això intentarem donar
una primera idea de què és un orbital.
Per a explicar el comportament dels electrons atòmics, Schrödinger va plantejar una
sèrie d'equacions matemàtiques, tenint en compte el caràcter dual de l'electró. Les
solucions d'aquestes equacions són unes funcions matemàtiques bastant complexes,
denominades orbitals, que permeten obtindre la següent informació sobre l'electró
atòmic:

Apunts. Pàg. 11
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

1. L'energia associada a l'electró dins de l'àtom.

2. La probabilitat matemàtica de trobar l'electró en una determinada zona de l'espai.
Un orbital és una funció matemàtica que s'obté en resoldre l'equació establida per a
explicar el comportament de l'electró i que ens informa de l'energia associada a l'electró
en l'àtom i ens permet estimar la zona de l'espai on és més probable localitzar un electró
amb una determinada energia.
Els orbitals venen caracteritzats per un conjunt de paràmetres denominats números
quàntics (Taula 3).
A causa de la complexitat matemàtica de l'equació de Schorödinger, en el present curs
ens limitarem a explicar els diferents números quàntics i la informació proporcionada.
Una idea que convé matisar és que els orbitals no existeixen de manera independent;
només té sentit parlar d'ells per a descriure electrons, que es troben en un cert estat
quàntic caracteritzat per tres números quàntics que defineixen un orbital, més un quart
número quàntic que identifica a l'electró.
NÚMERO QUÀNTIC VALORS POSSIBLES INFORMACIÓ QUE
REPRESENTACIÓ PROPORCIONEN
Principal, n Nombres enters des de l'1 Defineix el nivell principal d'energia i la
fins a l'infinit: n=1,2,..., distància mitjana dels electrons al nucli.
Angular, l Valors sencers determinats Defineix el subnivell energètic i la forma
per n, i pot variar des de 0 de la superfície límit de la regió de
fins a (n-1) l'espai on és més probable localitzar a
l'electró.
Magnètic, ml Valors determinats per l, i Defineixen l'orientació espacial de les
poden ser nombres enters superfícies que tanquen les mateixa
compresos entre – l i + l. probabilitat de localitzar a l'electró
Spin, ms Només pot prendre dos Representa una nova propietat
valors +1/2 i -1/2. associada a la naturalesa dels
electrons, el diferent moviment de
rotació (dos sentits possibles).

Taula 3. Números quàntics

En l'àtom els electrons es troben distribuïts en nivells energètics. Cada nivell pot tindre
un o diversos subnivells, que al seu torn poden tindre un o diversos orbitals. Els
possibles orbitals existents en cada nivell energètic, corresponent a cadascun dels
possibles valors del número quàntic principal “n”, venen daus pels valors dels números
quàntics “l i “ml ”.El valor de “l” defineix el tipus d'orbital, i els possibles valors de “m l”, el
seu número. (Taula 4)

TIPUS NOMBRE
VALOR DE l D'ORBITAL VALORS DE ml D'ORBITALS
0 s 0 1
1 p -1,0,+1 3
2 d -2,-1,0,+1,+2 5
3 f -3,-2,-1,0,+1,+2,+3 7
Taula 4. Noms que s'assignen als possibles orbitals en funció del valor del número
quàntic angular (l), i quantitat d'orbitals associats a un determinat valor de “l ” (a partir
dels valors possibles de “ml”.

Apunts. Pàg. 12
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

Els orbitals es nomenen amb el mateix símbol que l'utilitzat per al subnivell al qual
pertanyen (s, p, d o f), acompanyat d'un subíndex que indica l'orientació espacial (fig.18).

3px Tipo orbital

Capa o Orientación orbital

nivel 3r (n=3)

Fig. 18 Notació dels orbitals

En la figura 19 es indica la forma dels orbitals s i p.

Fig.19 Forma dels orbitals

I en la figura 20 es mostra un exemple de la grandària dels
orbitals respecte al nivell energètic en el qual es troben,
exemplificat per al tipus s.

Fig. 20 Grandària dels orbitals s

En la figura 21 s’observen els orbitals s, p i d del tercer nivell energètic (n=3).

Fig.21 Orbitals s, p i d del tercer nivell

El model mecànic-quàntic explica tots els fets coneguts fins a l'època i no té limitacions.

Apunts. Pàg. 13
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

7. Configuració electrònica en l'àtom

La configuració electrònica d’un àtom és la distribució dels electrons que té en els
seus respectius orbitals. Esta se expressa mitjançant la combinació d’un nombre i una
lletra que ens indiquen les característiques dels orbitals que descriuen als electrons.
Segons esta notació, la representació de la configuració electrònica de l’àtom d’hidrogen
en l’estat fonamental és: 1s1. Açò significa que l’electró es troba en un orbital del primer
nivell energètic (n=1), i del tipus s (l=0).
Per a obtenir la configuració electrònica d’un àtom, es necessari tindre en compte les
següents regles:
1. Principi de la construcció progressiva (o Aufbau): Els electrons venen caracteritzats
pel conjunt d’orbitals que representen l’estat de menor energia per a l’àtom, l’estat
fonamental. Per això, hem d’ordenar els diferents orbitals possibles en ordre energètic
creixent.
En l’àtom d’hidrogen, ordenats de menor a major energia, els orbitals es disposen:
1s < 2s = 2p < 3s = 2p = 3d < 4s = 4p = 4d = 4f < ...
És a dir, el contingut energètic depèn únicament del
valor del nombre quàntic principal, n. Tanmateix, per a
la resta d’àtoms (àtoms polielectrònics), l’energia
depèn dels valor de n i l. Aquest aspecte queda
arreplegat en la regla de Möeller (figura 22), establida
per anàlisi espectral) que diu:
- L’energia d’un orbital en tant menor quan més
baixa siga la suma dels valors de n i l (n+l).
- En el cas d’igualtat per a la suma n+l , té menys
energia l’orbital amb menor valor del nombre
quàntic principal, n.

Fig. 22
Aquesta ordenació es pot reproduir en forma de diagrama nomenat, diagrama de
Möeller (fig. 23 ), que ens proporciona d’una forma senzilla l’ordre energètic dels
possibles orbitals atòmics polielectrònics.

Fig. 23 Diagrama de Möeller

Apunts. Pàg. 14
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

2. Principi d’exclusió de Pauli: Estableix que en un àtom no poden haver dos electrons
amb el quatre nombres quàntics iguals.
Aquest principi limita la capacitat dels orbitals a dos electrons amb nombre de spin
oposat, de forma que la màxima quantitat d’electrons en els distints tipus d’orbitals ve
indicada en el quadre següent:
Tipus d’orbital s p d f
Nombre d’orbitals 1 3 5 7
Número màxim d’electrons 2 6 10 14

3. Principi de Hund o de màxima multiplicitat: Quan

una sèrie d’orbitals d’igual energia (p, d, f) s’està
omplint amb electrons, aquest romanen desaparellats
metre siga possible i mantenen els seus espins
paral·lels”
Les configuracions electròniques dels àtoms també
poden ser representades mitjançant l’ús de cel·les i
fletxes. En la següent figura 24 es representen els
elements del Li (Z=3) al Ne (Z=10).

Fig. 24 Configuració electrònica amb el model de

cel·les dels elements del liti al neó.

8. El sistema periòdic
Un problema important per als químics va ser el progressiu descobriment dels elements
químics en el segle XIX (fig. 25). Els manuals de química acumulaven gran quantitat
d'informació dels diversos elements i de les seues propietats (massa atòmica, volum,
color, calcinació en l'aire, acció dels àcids, etc.), sense cap aparent connexió entre elles:

Any Nombre d’elements descoberts i el seu símbol

1750 16 (C, P, S, Fe, Co, Cu, Zn, As, Ag, Sn, Sb, Pt, Au, Hg, Pb, Bi)
1775 8 (H, N, O, F, Cl, Mn, Ni, Bi)
1800 10 (Be, Ti, Cr, Y, Zr, Mo, Te, W, U, Nb)
1825 18 ( Li, B, Na, Mg, Al, Si, K, Ca, Se, Sr, Rh, Pd, Cd, I, Ce, Ba, Os, Ir)
1850 7 (V, Br, Ru, La, Tb, Er, Th)
1875 5 (Rb, In, Cs, Tl, Ga)
1900 19 (He, Ne, Ar, Sc, Ge, Kr, Xe, Pr, Nd, Sm, Gd, Dy, Th, Yb, Po, Ra, Ac, Rn
1925 5 (Eu, Lu, Hf, Re, Pa)

Fig. 25 Elements descoberts en períodes de 25 anys

Apunts. Pàg. 15
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

La primera classificació dels elements es va realitzar atenent l’aspecte i les propietats

físiques i va distingir entre metalls i no-metalls (figura 26).

Característiques dels elements

Metàl·lics
Tenen una lluïssor característica (llustre
metàl·lic)
Són opacs.
Són bons conductors de la calor i el corrent
elèctric.
Són mal·leables i dúctils, és a dir, poden formar
làmines primes i fils d’aram.
Llevat del mercuri, són sòlids a temperatura
ambient, i la majoria té punts de fusió elevats.
Exemples: coure, ferro, plata, liti, etc
No metàl·lics
No tenen lluïssor metàl·lica.
Són mals conductors de la calor i de
l’electricitat.
A temperatura ambient poden ser sòlids, líquids
o gasos.
En estat sòlid són fràgils, és a dir, que es
trenquen fàcilment.
Generalment, els sòlids i els líquids tenen punts
de fusió baixos.
Exemple: iode, sofre, oxigen, nitrogen, etc.

Fig. 26 Característiques dels metalls i no metalls

8.1. Les triades de Döbereiner (1817-1829)
Els primers intents del químic alemany Döbereiner (1817) reunien tríades d'elements
de propietats semblants, on la massa de l'àtom central era la mitjana aritmètica
aproximada dels altres dos (fig. 27)

TRIADA TRIADA
K Rb Cs Cl Br I
Massa at. Massa at
39 86 133 36 80 127
Fig. 27 Exemples de triades de Döbereiner
8.2. La llei de les octaves de Newlands (1864)
El químic anglès Newlands (1864) era gran amant de la música i va trobar una llei de
les octaves similar a l'escala musical (fig. 28): “Si es col·loquen tots els elements en
ordre creixent de pesos atòmics, després de cada set elements apareix un vuitè les
propietats del qual són semblants a les del primer”. Aquesta ordenació era tancada i
implicava la reelaboració de la taula cada vegada que es descobrira un element nou. A
més a més, el criteri d’ordenació no era significatiu per a la comunitat de l’època, ja que
quan Newlands presentà el seu treball en la Chemical Society fou rebut amb prou
escepticisme i s’arribà a menysprear-lo indicant que per què no ordenava els elements
per ordre alfabètic i intentava establir relacions entre ells.

Fig. 28

Apunts. Pàg. 16
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

8.3. La taula periòdica de Mendeleiev (1869)

Al voltant de 1869, de manera independent l'alemany Juliols Lother Meyer i el rus Dimitri
Ivanovich Mendeleiev van proposar taules d'elements que seguien bàsicament les idees
de Newlands. Tots dos van descobrir la relació llargament perseguida pels químics:
l'existent entre els pesos atòmics i les propietats físiques i químiques.
Mendeleiv van ordenar els 63 elements coneguts en funció de la seua massa atòmica
creixent, diferenciant agrupacions verticals (grups) i horitzontals (períodes). A més a
més, les famílies es dividien en series dobles (fig. 29).

Fig. 29 Taula periòdica de Mendeleiev de 1872

Al final del segle XIX, la taula es va completar amb un grup més , el grup (0), constituït
per els gasos nobles (inactius químicament) descoberts en aquests anys. Davant la
història Mendeleiev ha acaparat la major part del mèrit en la consecució d'una taula que
ordenés els elements químics, segurament perquè es va atrevir a anar una mica més
enllà de Lothar Meyer i els químics de la seva època. Entre els principals mèrits de la
classificació de Mendeleiev figuren:
• La taula era periòdica perquè demostrava la repetició periòdica de propietats
químiques dels elements.
• Si, per alguna raó, l'ordre basat en les masses atòmiques es contradeia amb l'ordre
esperat segons les propietats de l'element, Mendeleiev invertia l'ordre, donant
prioritat a les propietats. És el cas de les parelles tel·lur (Te) i iode (I). Existeixen
altres inversions de masses atòmiques que observaren al descobrir els gasos nobles
(argó (Ar), per exemple, té una massa superior al potassi (K)).
• Quan no aconseguia que els elements coneguts encaixessin bé un a continuació
d'un altre, no vacil·lava a deixar buits en la taula periòdica, indicant que aquests buits
serien ocupats per elements que encara estaven per descobrir. El gali (Ga), al que
anomenà eka-alumini per estar situat baix del alumini, es va descobrir en 1875; el
germani (Ge), al que anomenà eka-silici, i es va descobrir en 1886; el escandi (Sc),
al que anomenà eka-bor, i es va descobrir en 1879.

Apunts. Pàg. 17
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

• Basant-se en el propi ordre de la seva

taula i en les propietats dels elements
circumdants, va pronosticar amb encert les
masses atòmiques i les propietats que
haurien de tenir els elements que
ocuparien els buits reservats en la taula
periòdica (Fig. 30)

Fig. 30 Comparació propietats previstes

Mendeleiev i les descobertes
Les taules periòdiques de Mendeleiev i les de principis de segle XX presentaven certes
irregularitats, principalment les següents:
1) Dificultat per a situar a l’hidrogen en un lloc adequat. Inclús en la taula periòdica
actual aquesta dificultat persisteix: al ser no metall, alguns l’inclouen en el grup
dels halògens, i per ser desallotjat dels àcids pels metalls, altres l’inclouen en el
grup dels alcalins com a monovalent.

2) En la taula no existeix separació entre metalls i no metalls.

3) Els parells d’elements argó-potassi , cobalt-níquel i tel·lur-iode, estan en ordre

distint al que li correspondria segons les masses atòmiques.

4) No donava entrada als lantànids (lantà, iterbi, praseomidi, neodimi) ni tampoc als
que se han obtingut artificialment en els últims anys, els actínids.

8.4. Classificació moderna dels elements

En 1913, dos anys després de que Rutherford proposara el model nuclear de l’àtom, un
físic anglès anomenat Henry Moseley (1887-1915) desenvolupà el concepte de nombre
atòmic.
Moseley estudià el espectre característic de rajos X en uns 50 elements, arribant a la
conclusió, en 1914, que existeix una relació lineal entre la arrel quadrada de la
freqüència de la línia de l’espectre de cada element i el seu nombre atòmic.
Com sabem, el nombre atòmic és el nombre de protons del nucli i si l’àtom és neutre,
també els electrons. Aquest va ser el punt de partida de la nova classificació obtinguda
amb el següents criteris:
1) Els elements es col·loquen per ordre creixent de nombres atòmics.
2) En un mateix grup es col·loquen els elements amb la mateixa configuració
electrònica de la última capa; el que és equivalent a situar-los per les seues
propietats semblants.
Les taules periòdiques obtingudes, aplicant aquest doble criteri, són més llargues que
les propostes per Mendeleiev-Lothar Meyer, però corregeixen la major part dels defectes
de estes últimes. En la taula moderna s’aprecia de forma més clara la periodicitat de les
propietats dels elements.

Apunts. Pàg. 18
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

La taula periòdica actual organitzada en files o períodes i en columnes o grups.

a) Un període o fila està format per tots els elements que tenen el mateix nivell energètic
superior. A més, cada element té un protó i un electró més que l’anterior. Les propietats
dels elements varien de forma progressiva. S’enumeren de l’1 al 7.
b) Un grup o columna està format pels elements que presenten propietats químiques
semblants. La Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC) recomana la
numeració dels grups des de l’1 al 18. Els grups s’anomen pel nom de l’element que es
troba en primer lloc (fig. 31). Per exemple, grup 2 és el grup del beril·li. També s'admeten
noms col·lectius per a alguns grups, com el grup 1 alcalins i grup 13 halògens.

GRUP NOM GRUP NOM

1 Alcalins 14 Grup del carboni

2 Grup del beril·li 15 Grup del nitrogen

3 Grup del escandi 16 Grup de l’oxigen

4 Grup del titani 17 Halògens

13 Grup del bor 18 Gasos nobles

Fig. 31 Noms dels grups de la taula periòdica

Els elements dels grups 1 i 2 i del 13 al 18 s’anomenen elements representatius (o
dels grups principals).
En la part dreta de la taula apareix una línia escalonada separa als metalls, a l'esquerra,
dels no metalls (C, N, P, As, O, S, Se, F, Cl, Br, I i At) a la dreta (fig. 32). Entre tots dos
es troben els semimetalls (B, Si, Ge, Sb, As, Sb i Te) amb propietats metàl·liques i no
metàl·liques. L'últim grup de la taula són els gasos nobles (He, Ne, Ar, Kr, Xe i Rn) que
es caracteritzen per la seva escassa reactivitat (són pràcticament inerts).

Fig. 32 Separació en metalls, no metalls, semimetalls i gasos nobles

Apunts. Pàg. 19
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

8.5. La taula periòdica i la configuració electrònica

La taula periòdica moderna és un reflex de la configuració electrònica dels element, els
elements poden agrupar-se segons el tipus d’orbital (s, p, d i f) en el que se col·loquen
els electrons de valència. D’aquesta forma, tenim una taula periòdica on es veu més
clarament la separació en blocs s, p i d i f (fig. 33)
A l’esquerra hi ha dues columnes d’elements, considerats com els metalls alcalins i
alcalinotèrries, són aquells que estan omplint els orbitals s de la capa exterior. A la
dreta hi ha un bloc de sis columnes, on es troben els elements que s’estan omplint els
orbitals p més externs. Els blocs s y p de la taula periòdica contenen els elements
representatius (o dels grups principals).
En la part mitjana de la taula hi ha un bloc de deu columnes que conté els metalls de
transició externa, en aquest cas els elements s’estan omplint els orbitals d. En
aquesta zona, hi ha dos famílies d’elements (lantànids i actínids) que s’anomenen
metalls de transició interna, es correspon amb els elements que s’estan omplint els
orbitals f. El que dona lloc al sistema periòdic llarg.
Per a evitar una excessiva longitud del sistema periòdic i una major claredat del sistema
periòdic es col·loquen aquestes dos files de 14 columnes fora del sistema periòdic.

Fig. 33 Blocs del sistema periòdic. En la part superior el sistema periòdic llarg i en
l’inferior el sistema periòdic curt i utilitzat.
A més a mes, la configuració electrònica ens permet explicar el nombre d’elements que
hi ha en cada període: en el primer 2, en el segon i tercer 8, en el quart i quint 18 i el
sisè i setè 32. Aquest nombre es correspon amb la capacitat màxima d’electrons de
cada nivell energètic (fig. 34)

Fig.34 Capacitat d’electrons en cada període

Apunts. Pàg. 20
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

9. Propietats periòdiques dels elements químics

La relació existent entre la configuració electrònica de la capa de valència (últim nivell
energètic) dels elements químics i les seues propietats físiques i químiques, explica el
fet que certes propietats tinguen una variació regular al llarg del sistema periòdic. En
aquest curs anem a estudiar el radi atòmic i l’energia de ionització.
9.1 Radi atòmic
Degut a la naturalesa ondulatòria dels electrons, els orbitals atòmics no tenen una
grandària concreta, pel que tampoc ho té l’àtom.
Podem definir el radi atòmic com la meitat de la distància que separa els nuclis d’àtoms
iguals en un sòlid metàl·lic o en una molècula de substància covalent (fig. 35).

Fig. 35 Radi atòmic

Dins del sistema periòdic s’observa la següent tendència:
- En un mateix grup, el radi augmenta cap a
baix, ja que al passar d’un element al següent
augmenta el nombre de capes electròniques.
- En un mateix període, el radi augmenta cap a
l’esquerra. Ara, el nombre de capes és el mateix,
però al desplaçar-nos cap a la dreta augmenta el
nombre atòmic, Z. Açò es tradueix en una major
atracció entre nucli i els electrons externs, i com a
conseqüència el radi és menor.
En el cas dels radis iònics, és a dir, del radi iònic que pot formar un element, podem
afirmar que:
- El radi de qualsevol catió (o ió positiu), és sempre menor que el de l’àtom neutre.
- El radi de qualsevol anió (o ió negatiu), és sempre major que el de l’àtom neutre.

9.2. Energia de ionització

L’energia de ionització és l’energia mínima necessària per arrancar l’electró més extern
d’un àtom neutre en forma de gas i en el seu estat electrònic fonamental.
El procés el podem representar mitjançant l’equació:
X(g) + Ei → X+(g) + 1 e-
La definició estableix un electró, però podem arrancar més d’un. Per tant, existeix la
primera energia de ionització, la segona, etc., segon arranquen l’electró més extern, el
següent i així successivament. És a dir:
X(g) + Ei,2 → X2+(g) + 1 e-
X(g) + Ei,3 → X3+(g) + 1 e-

Apunts. Pàg. 21
Unitat 2 Estructura atòmica i sistema periòdic Física i Química 1rBAT

La tendència general de la variació d’aquesta propietat en el sistema periòdic és:

- Dins d’un mateix grup, l’energia de
ionització augmenta cap amunt. Açò es
degut a que, al pujar en un grup, els
electrons perifèrics estaran més forts
atrets, al trobar-se més prop del nucli.
Per tant, serà necessària més energia
per arracar-los.
- En un mateix període, en general,
l’energia de ionització augmenta cap a la dreta. Ara, augmenta la càrrega
nuclear, per tant, hi ha una major atracció del nucli sobre els electrons externs,
per tant, serà necessària una major energia per arrancar-los.

Apunts. Pàg. 22