UD 2.

LA TAULA PERIÒDICA DELS ELEMENTS

2.4. JUSTIFICACIÓ DE LES PROPIETATS PERIÒDIQUES

0. INTRODUCCIÓ

Avui dia podem explicar la similitud de propietats dins d'un grup i les tendències al llarg de grups i
períodes gràcies al coneixement que tenim de la configuració electrònica. Així, per exemple, el fet
que tots els elements d'un mateix grup mostrin propietats químiques semblants s'explica pel fet
que tots ells col·loquen l'últim electró en un orbital del mateix tipus i tenen la mateixa quantitat
d'electrons de valència en aquest tipus d'orbital.

El que cal entendre ara és el perquè de les pautes observades, tant dins dels grups com dels
períodes.

1. PAUTES OBSERVADES DINS DELS GRUPS

És fàcilment deductible que si el radi atòmic augmenta en baixar en els grups és perquè
augmenten el nombre de capes electròniques. A cada nou període s'afegeix una capa de valència
més, és a dir, s'omplen orbitals de major energia, que ja sabem que tenen un radi superior. Si el
radi dels orbitals és major, també ho serà el radi de l'àtom.

L'augment del radi en baixar en un grup permet explicar les pautes observades per altres
propietats com l'energia d'ionització, l'electronegativitat i l'afinitat electrònica. Per a aquestes tres
propietats, la pauta observada és la contrària: el seu valor disminueix a mesura que es baixa en el
grup. Per què?

Com més allunyat del nucli està un electró, més feble és la força d'atracció entre ell i el nucli de
l'àtom. Com més feble és aquesta força, més fàcil és arrencar l'electró (per tant, l'energia
d'ionització és més baixa), menys tendència té el nucli a atraure cap a ell electrons compartits en
un enllaç covalent (per tant més baixa és l'electronegativitat) i menys estabilitat li aporta el fet de
guanyar un electró (per tant, més baixa és l'afinitat electrònica).

Està clar doncs, que, com més gran és el radi, més petites són l'energia d'ionització,
l'electronegativitat i l'afinitat electrònica.

2. PAUTES OBSERVADES DINS DELS PERÍODES

Sabem que dins dels períodes, el radi i la resta de propietats treballades també varien de forma
contrària: el radi disminueix a mesura que s'avança en un període, mentre que l'energia
d'ionització, l'electronegativitat i l'afinitat electrònica augmenten.

Tal com hem dit abans, si aquestes 3 propietats augmenten és precisament perquè el radi es fa
més petit i la força d'atracció que experimenta l'últim electró es fa més gran. Òbviament, com més
fortament estigui atret l'últim electró, més energia caldrà aportar per arrencar-lo (més alta serà
l'energia d'ionització), més força farà el nucli sobre els electrons de valència compartits en
enllaços covalents (més electronegatiu serà l'element) i més estabilitat assolirà l'àtom quan s'hi
afegeixi un electró (més gran serà l'afinitat electrònica).

1
Però encara queda pendent poder explicar perquè el radi es fa més petit a mesura que s'avança
en un període. Per explicar això, va bé recórrer a un model molt senzill de l'àtom que explica com
és la força d'atracció entre el nucli i els electrons. Aquest model es coneix amb el nom de Model
de l'àtom de càrregues elèctriques.

2.1. Model de l'àtom de càrregues elèctriques

Aquest model es limita a considerar l'àtom com una agrupació de càrregues elèctriques (per tant,
només es fixa en protons i electrons) i se centra en explicar quina és la càrrega nuclear que
realment percep un electró, tenint en compte que tots els electrons que hi hagi entre el nucli i
aquest electró en concret, a causa de la seva càrrega negativa, faran que es redueixi la càrrega
positiva percebuda.

Aquesta càrrega nuclear realment percebuda per un electró, s'anomena càrrega nuclear efectiva
i es simbolitza Z*. L'efecte que produeixen els electrons que es troben entre el nucli i l'electró en
qüestió i que contraresten la càrrega positiva del nucli es coneix amb el nom d'apantallament, ja
que fan el mateix efecte que una pantalla.

Com calculem la càrrega nuclear efectiva que experimenta un electró? Segons la versió més
senzilla d'aquest model, es considera que tots els electrons situats en capes inferiors a la capa a
la qual es troba l'electró en qüestió contraresten la càrrega positiva amb tot el seu valor de càrrega
negativa, i que la resta d'electrons, és a dir, els de la mateixa capa, no tenen cap efecte.

Exemple 1:

Per exemple, si volem calcular la càrrega nuclear efectiva que experimenta l'últim electró del sodi:
1. El primer que hem de fer, és tenir clara la configuració electrònica. Na, Z = 11: 1s2 2s2 2p6
3s1
(en blau, la capa de valència i en verd les anteriors).
2. Determinem la càrrega positiva que té el nucli: +11
3. Determinem l'apantallament, és a dir, la càrrega que contraresten tots els electrons que es
troben en capes inferiors a la capa a la qual es troba l'últim electró del sodi (que és l'electró del
qual en volem conèixer la Z*), en aquest cas, tots els marcats en verd: -10.
4. Calculem la càrrega nulcear efectiva per a aquest electró: Z* = +11 - 10 = +1.

Exemple 2:

Càrrega nuclear efectiva que experimenta l'últim electró del clor:

1. Cl, Z = 17: 1s2 2s2 2p6 3s2 3p5
2. Càrrega positiva que té el nucli: +17
3. Apantallament: -10
4. Z* = +17 - 10 = +7

2
UD 2. LA TAULA PERIÒDICA DELS ELEMENTS

2.4. JUSTIFICACIÓ DE LES PROPIETATS PERIÒDIQUES

Exemple 3:

Càrrega nuclear efectiva que experimenta l'últim electró del silici:

1. Si, Z = 14: 1s2 2s2 2p6 3s2 3p2
2. Càrrega positiva que té el nucli: +14
3. Apantallament: -10
4. Z* = +14 - 10 = +4

2.2. Relació entre la càrrega nuclear efectiva i la variació del radi en els períodes

Si ens fixem en els valors de Z* obtinguts en els exemples pels elements Na, Si i Cl, tots ells del
mateix període, veiem que, a mesura que s'avança en el període, la càrrega nuclear efectiva es fa
més gran. Això vol dir que la força d'atracció que experimenten els últims electrons de cadascun
d'ells amb el nucli és més gran a mesura que s'avança en el període. I si la força que
experimenten és més gran, és lògic que el radi de l'àtom sigui més petit.

ACTIVITAT 1

Calcula la càrrega nuclear efectiva pels elements potassi, germani i brom. Comenta els resultats
obtinguts comparant-los amb els dels exemples 1, 2 i 3.

3. VARIACIÓ DEL RADI DELS ÀTOMS EN IONITZAR-SE

Quan els àtoms perden o guanyen electrons formant ions, el seu radi varia. La modificació del radi
es pot explicar mitjançant el model de l’àtom de càrregues elèctriques.

3.1. Formació de cations

Quan els elements dels grups 1, 2 i 13 formen cations, el seu radi disminueix clarament. Això es
deu a l’agument de la càrrega nuclear efectiva:

Per exemple, si calculem la càrrega nuclear efectiva sobre l’últim electró del sodi i del seu ió
sodi(1+):

Na (Z = 11): 1s2 2s2 2p6 3s1 Z* = +11 – 10 = +1

Na+ (Z = 11): 1s2 2s2 2p6 Z* = +11 – 2 = +9

Veiem que la càrrega nuclear efectiva agumenta dràsticament a causa de la pèrdua de l’última
capa d’electrons.

El mateix passa amb els elements del grup 2:

3
 Sr (Z = 38): 1s2 2s2 2p6 3s2 3p6 4s2 3d10 4p6 5s2 Z* = +38 – 36 = +2

Na+ (Z = 11): 1s2 2s2 2p6 3s2 3p6 4s2 3d10 4p6 Z* = +38 – 28 = +10

3.2. Formació d’anions

Quan els elements dels grups 16 i 17 formen anions, el seu radi augmenta, i aquest augment es
deu al fet que la càrrega nuclear efectiva disminueix. Ara bé, per explicar la disminució de Z*, cal
recórrer a una versió una mica més elaborada del model de l’àtom de càrregues elèctriques, que
té en compte l’apantallament, encara que menor, que també efectuen els electrons de la capa de
valència.

Per exemple, quan l’àtom de fluor forma l’anió fluorur(1-), pel fet d’estar afegint un electró a la
capa de valència, l’apantallament efectuat pels electrons d’aquesta capa (ara, efectuat per un
electró més) es fa més gran, de manera que la càrrega nuclear efectiva es fa més petita,
comportant un agument del radi:

F (Z = 9): 1s2 2s2 2p5 Z* = +9 – 2 – (Ap 6 e- val)

F- (Z = 9): 1s2 2s2 2p6 Z* = +9 – 2 – (Ap 7 e- val)

(Ap 7 e- val) > (Ap 6 e- val)

Com que l’apantallament efectuat per 7 electrons de la capa de valència (cas de l’anió) és superior
a l’efectuat per 6 electrons de la capa de valència (cas de l’àtom neutre), la càrrega nuclear
efectiva que percep l’electró afegit és menor a la que percebia l’últim electró de l’àtom neutre,
Z* (F-) < Z* (F)
i, per tant, el radi del fluorur és més gran.

La imatge següent il·lustra la variació del radi dels àtoms dels grups 1, 2, 3, 16 i 17, en formar-se
els seus ions. Fixeu-vos com són de grans algunes variacions.