Arnau Demergasso Filosofies de l’Orient

17/12/22 Dr. Francesc Torralba

Comentari del Tao Te Ching

Hi ha dos grans aspectes que articulen la doctrina de Lao Tse, amb els quals podem establir
curiosos paral·lelismes amb la nostra filosofia occidental. Primer, la doctrina del Tao Te Ching
es recolza sobre un fonament metafísic heraclitià, on el seu principi escapa de qualsevol
determinació essencial o conceptual. Segon, la doctrina té una aproximació a l'ètica i la política
que sembla calcada de les escoles estoiques i epicúries.

Comencem amb la seva base ontològica. Els paral·lels amb Heràclit comencen ja amb les
metàfores que fa servir, en especial quan compara l'existència amb el transcurs d'un riu. Ara
bé, els lligams s'estenen més enllà de la qüestió lingüística. El riu representa el convenciment
d'ambdós de la impossibilitat de fixar, d'immobilitzar l'ésser en unes categories eleàtiques. Però
la crítica va més enllà de clamar l'absolut desconeixement de l'home savi envers la naturalesa
del Tao.

La crítica ataca el mateix principi que fonamenta Parmènides (i la filosofia occidental), tal com
feia Heràclit en el seu temps. Literalment, Lao Tse defensa que "l'Ésser ha nascut del no-Ésser".
Una altra formulació que posaria molt nerviós el pensador eleàtic (i Aristòtil) és quan defensa
que, tot i ser inactiu per naturalesa, el Tao és la font última de tota creació. És evident que a
Lao Tse no li interessa mantenir el principi de no-contradicció com a fonament metafísic, cosa
que és la base del poema de l'Ésser.

Aquesta mentalitat ressona al llarg de l'obra. Lao Tse repeteix constantment que l'home savi no
pot conèixer el Tao, perquè aquest segueix "la seva pròpia llei". De fet, assenyala que el propi
nom de Tao és tan sols una eina per anomenar allò que no coneix, però que és "més antic que
els déus". Això no significa que Lao Tse caigui en el nihilisme, tot al contrari. Encara creu que
hi ha un origen de tot, alhora d'un final i que, paradoxalment, es confonen en la mateixa entitat
(mostrant una altra semblança amb l'etern retorn heraclitià). L'únic que discuteix és el fet que
aquest principi pugui ser conegut. En altres paraules, no és nihilisme sinó una de les primeres
expressions d'una teologia negativa.
En resum, és interessant mostrar com la saviesa de Lao Tse ens permet formular una metafísica
quasi sense contingut, però que no renunciï a mundanitzar el món. Al contrari, sembla que,
com menys judicis ontològics fem, més gran fem els principis que ens sustenten. És a dir, Lao
Tse ens ensenya que, a vegades, les contradiccions també poden ajudar a conèixer el món.

Derivada d'aquesta visió metafísica, trobem la postura ètica i política de Lao Tse, que recorda
a les reaccions hel·lenístiques davant de la demanda de Plató. En comptes de voler dirigir el
poble, el savi ha de deixar-lo en pau, literalment. Això vol dir que la feina del filòsof no és
esdevenir el rei de la ciutat, sinó desaparèixer d'aquesta (o, almenys, no ser-hi visible), un dels
principis claus de les doctrines hel·lenístiques.

Part d'aquesta concepció ve del desconeixement del Tao per part del savi. Evidentment, si el
savi no és capaç de determinar quina és la naturalesa del Bé, no se li pot demanar que guiï la
ciutat entorn d'aquesta. És a dir, Lao Tse ens demana que rebutgem principis tan absoluts com
la Justícia, un pilar de la teoria política platònica, en tant que el poble s'ha de buidar de grans
desitjos (per així debilitar l'ambició).

Ara bé, la part més interessant prové del principi de "no-acció" que, de fet, és el principi
fonamental del Tao. Com que el món és "un gerro sagrat que no es pot manipular ni tocar", cal
que el savi és retiri del món. Qui intenti dominar-ho tot, adverteix Lao Tse, no dominarà res,
per tant, la política ha de deixar de concebre l'acció com la seva principal eina. En altres
paraules, Lao Tse demana al savi que sigui "inútil".

Això també té una conseqüència pràctica més enllà de respectar la naturalesa del Tao. "El gran
governant passa inadvertit al poble", avisa Lao Tse. Aquest creu que no és pertinent que el
poble sigui guiat com un nen petit per un consell exclusiu de savis, ja que així es torna indolent.
A diferència de Plató, la política no ha d'intentar controlar tota la vida humana, sinó que l'ha
de deixar desenvolupar en llibertat, perquè només així podrà assolir la més plena existència.
De fet, com que tota acció provoca una reacció, qualsevol acció política és capaç de portar la
injustícia o la guerra, camins oposats al Tao. Paradoxalment, només rebutjant la justícia, el
poble es tornarà cap a "la pietat i l'amor".
En conclusió, m'ha sorprès l'aproximació passiva de la filosofia de Lao Tse a tots els nivells.
Aquesta és una lliçó que la filosofia occidental, amb les seves ganes d'apropar-ho tot a l'home,
podria practicar més sovint, ja que el Tao Te Ching ens mostra que això és possible sense haver
de caure en un nihilisme destructiu, rebutjant així la tradicional crítica de la metafísica realista.