The man who was Thursday

Comentari de text de l’obra de G.K.Chesterton

Arnau Demergasso
Segon de Filosofia
Teoria i crítica literària
29/04/21
 The man who was Thursday

Abans de començar, he d'aclarir que la impersonalitat de la veu narrativa és mandatària

en un comentari de text, almenys els escrits per mi. Intento evitar qualsevol referència a
l'impacte sentimental d'aquest, ja que considero que la feina d'un comentarista és
limitar-se a transmetre el seu missatge (reservant-me el marge d'error, evidentment, en
la interpretació d'aquest). Però abans d'adoptar aquesta postura, m'agradaria fer una
petita reflexió personal.

The man who was Thursday és una de les peces literàries més extraordinàries que he
llegit mai. I no ho dic en el sentit qualitatiu (malgrat que no és de cap manera dolenta,
no la podem posar entre els grans clàssics de la literatura universal), sinó simplement
remarcant la seva excepcionalitat. Malgrat que es troba dins del gènere de la ficció, és el
paradigma de la seva secció "chestertoniana", com la novel·la d'idees portada a l'extrem.

Aquesta novel·la, a diferència de les altres del tipus, no es limita a una sola dimensió
ideològica. En ella, política, ètica, religió, misticisme i estètica s'aborden en els diàlegs
dels personatges i les descripcions dels llocs, sota l'ampli paraigües d'una metafísica en
tota regla. Sembla ser que cada línia amaga múltiples missatges ocults i principis
traslladables a tots els camps filosòfics possibles, convertint la lectura en un joc
realment detectivesc.

Per això, tractar en aquest comentari tots els aspectes d'aquesta metafísica és una feina
impossible, tant per la seva vastitud com per la seva etereitat. En conseqüència, em
limitaré a traçar, més que allò que afirma, les idees metafísiques modernes que
Chesterton critica. En aquest sentit hem d’interpretar el subtítol de l’obra, aquesta com a
representació dels malsons de la modernitat. Alhora que Syme va descobrint que els
presumptes anarquistes són formes sense contingut real, les idees que representen són
refutades, permetent al lector copsar almenys una metafísica negativa. Perquè, al final,
ni Déu ni Sunday responen a Job o als policies, sinó que es limiten a indicar-los que el
sentit dels sentits està més enllà del seu magre enteniment.

Doncs quines són aquestes idees? Sens dubte, la idea principal que Chesterton ataca és
el nihilisme modern, que s'encarna en el moviment anarquista en els seus temps. La
repugnància de l'autor envers aquesta ideologia (especialment en la militància violenta)
és ben palesa quan, al final d'un monòleg furibund on acusa l'anarquisme de conduir a la
destrucció de tot (fins hi tot d'ell mateix), Syme conclou exclamant: "They mean death".

2
 The man who was Thursday

Però més enllà de la legitimitat d'aquesta connexió (segurament exagerada pel

terrorisme en el seu nom tan popular en la seva època), el que Chesterton busca destruir
no és tant el moviment polític com la posició filosòfica. I és que "the serious anarchist"
és per Syme una figura increïble, tant falsa com el Consell Anarquista. En canvi, el
filòsof nihilista si que és perillós, o com diu el policia, "We say that the dangerous
criminal is the educated criminal. We say that the most dangerous criminal now is the
entirely lawless modern philosopher".

El personatge que representa aquesta posició filosòfica és el Professor De Worms, que

en la mateixa novela rep la distinció de reputat filòsof nihilista. La crítica comença en la
mateixa descripció física del personatge, d'una senilitat i fragilitat quasi atribuibles a un
cadàver. El paral·lelisme queda clar quan Syme destaca la impressió de corrupció que el
professor dóna, quasi com si en qualsevol moment se li pogués desprendre un braç o
una cama. Poques maneres més efectives de dir que el nihilisme condueix a la mort que
dient que la cadira del seu filòsof "was expected that his death would leave it empty".

Així doncs, és evident que Chesterton considera que la filosofia nihilista porta a la
destrucció de tot i que d'aquesta destrucció no pot escapar res (intuint el que la filosofia
existencialista farà palès després). En altres paraules, cau en una contradicció, perquè la
consecució del seu objectiu comporta alhora la seva destrucció. Per molt que el
Professor "insisted on the need for a furious and incessant energy, rending all things in
pieces”, ell mateix és pura passivitat, no destruint sinó essent destruït internament, quasi
descomposant-se en vida.

Hi ha un altre aspecte del Professor que revela la impracticabilitat del nihilisme, el fet
que un actor (un nihilista fals) pugui ser més nihilista que el verdader. Ja és significant
que els pessimistes utilitzin la feblesa com a criteri de veritat, però el que els convenç és
precisament que el fals nihilista pot portar la degradació més lluny (ja que no ha de patir
les conseqüències). Per rematar-ho, veiem que el mètode deconstructiu (en el sentit que
desvincula les paraules del seu significat) del Professor real es gira en contra seu. Veiem
com l'actor guanya la discussió recorrent a filòsofs inventats o a frases sense connexió
amb la interpel·lació que ha rebut.

Perquè, al final, en el nihilisme qualsevol ordre de lletres i paraules és legítim, impedint

tota energia escapar de la immobilitat del no-res. Si tot és buit de sentit, no queda res
per destruir, per això apelar a un Glumpe té el mateix valor que la negació com a

3
 The man who was Thursday

principi d'evolució. En un mot, la voluntat destructiva del nihilisme impedeix alhora

qualsevol construcció o pràctica de la seva filosofia. Per contraposició, el nom
anarquista del Professor és Friday, el dia en que Déu crea la vida animal. Chesterton,
davant de la mort nihilista, oposa la vida de la Creació.

Lligada amb aquesta idea, trobem la refutació d'un caos preferible a l'ordre. Un cop més,
els anarquistes són els representants d'aquesta idea (evidentment pel seu ideari polític)
però concretament es materialitza en la disputa entre Gregory i Syme a l'inici del llibre
(i que després es traduirà en una pugna per esdevenir Thursday). Les posicions són
clares des del principi, quan a la presentació del protagonista Syme respon: "You say
you are a poet of law; I say you are a contradiction in terms". Evidentment, per Gregory
art i caos van lligats de la mà.

Però Syme creu exactament l'oposat. Mentre que Gregory acusa la regularitat i la
previsibilitat de ser responsables de l'apatia del món (amb l'exemple del tren), Syme
considera que aquests són els grans acompliments de l'home. "Chaos is dull [...] But
man is a magician", ja que l'extraordinari és l'encert de la previsió humana. Però aquest
diàleg, com el discurs de Syme als anarquistes, serveixen només per presentar
l'antagonisme entre llei i caos, entre els "lawless modern philosopher" i el "policemen
philosopher".

On veiem la posició chestertoniana respecte aquest assumpte és en el relat de la infància

de Syme. "He came of a family of cranks", on oncles renegaven de l'etiqueta i pares
lluitaven per imposar dues cosmovisions totalment als extrems. Aquestes condicions, en
comptes de crear l'ideal salvatge russonià (un dels arquetips de la filosofia anarquista i
revolucionaria del moment), van fer que desenvolupés una profunda antipatia envers
l'anarquisme. Com diu Chesterton, "being surrounded with every conceivable kind of
revolt from infancy, Gabriel had to revolt into something, so he revolted into the only
thing left— sanity".

Però fins hi tot aquesta contra-rebelió seguia sent una forma de revolta i, en
conseqüència, perjudicial per a Syme. Tant que Chesterton el descriu de la següent
manera: "Syme was shabby in those days [...] there was no anarchist with a bomb in his
pocket so savage or so solitary as he". Només quan es converteix en policia,
l'encarnació de l'ordre i la llei, Syme aconsegueix una aparença respectable i saludable.

4
 The man who was Thursday

Així doncs, davant la proposta d'un caos anarquista, Chesterton proposa ordre, tal com
en el dijous de la Creació Déu ordena el temps.

La tercera idea moderna que Chesterton ataca és el materialisme científic i la ciència

com a panacea universal. Aquesta idea es personifica en el Dr. Bull, una professió que
ja revela la seva naturalesa, però per reforçar la connexió Chesterton diu: “there was
about this man a murderous materialism” i descriu la seva por com “the more hopeless
modern fear that no miracle can ever happen”. A més, Syme i el fals Professor intenten
desconcentrar-lo elaborant un discurs tant lent i poc fructífer que irriti la seva
practicabilitat. Per acabar, trobem l’actitud del Doctor quan els policies són perseguits
per la gentada, on abans d’acceptar un món on s’han invertit totes les convencions,
prefereix afirmar la seva pròpia bogeria (“I may be mad, but humanity isn’t”). En
definitiva, considera que la humanitat té i tindrà sempre racionalitat.

Llavors, en que consisteix la crítica de Chesterton? En aquest cas, no tant negar el paper
de la raó i la ciència sinó rebaixar les seves pretensions. I això ho expressa en el mode
en que Syme descobreix la veritable identitat, a partir d’una simple intuïció poètica.
Evidentment, en el dissabte Déu va crear l’home a imatge i semblança seva, però la
racionalitat només és un dels seus aspectes. El que no es pot fer és defensar una ciència
opressiva, que passi per sobre la persona, cega (com si portés ulleres negres) a la seva
dignitat personal. En definitiva, una crítica similar als seus furibunds atacs contra
l’eugenèsia.

La quarta idea que passa sota l’escrutini chestertonià és l’apologia de la violència com a
conseqüència la teoria nietszcheana del superhome, molt lligada a l’imperialisme i el
nacionalisme que conduiria a la I Guerra Mundial. El Marquis és el recipient d’aquesta
idea, que és presenta clarament ja a partir de la seva descripció física. A diferència dels
altres anarquistes, el Marquis "was the only man at table who wore the fashionable
clothes as if they were really his own". Així doncs, és ric, elegant, poderós, noble…
Totes les característiques d'un antic dictador del vast imperi persa.

De fet, les alusions es fan encara més clares. Syme diu que el seu rostre es pot trobar “in
the bright coloured Persian tiles and pictures showing tyrants hunting”, però el més
significant és que, per fer-lo perdre el tren, el poeta recorre a l’estratagema d’insultar-lo.
La resposta del Marquis és ben previsible, exclamant “seeking a fight with me! By God!

5
 The man who was Thursday

There was never a man who had to seek long”. I, quan arriba l’hora del duel, el Marquis
es prova un excelent duelista, que Syme compara quasi amb el Diable. Però totes
aquestes virtuts i fortaleses revelen, simplement, “those cruel crimson lips”. Així doncs,
davant d’aquesta voluntat de poder que és simple crueltat, Chesterton oposa “to sit
forever before that almond tree, desiring nothing else in the world”, és a dir, admirar la
vida creada en el dimecres sense arrabassar-la.

Hi ha dues altres idees que es troben representades per Gogol i el Secretary, que són la
ignorància de l’home massa i el pessimisme, però l’una és molt clara i l’altra és molt
similar a la idea nihilista tractada anteriorment. Alhora, també hi ha referències
estrictament polítiques, com ara el fet que l’organisme internacional anarquista es
regeixi per una estructura jeràrquica (revel·lant la seva impracticabilitat), l’atac als rics
o la defensa del petit nacionalisme (“he was a free man in free London”). Però, a tall de
conclusió, ens centrarem en el problema principal del llibre, el problema del mal i la
seva manca de sentit en una Creació bona.

Per començar, és evident que l’anarquisme (com a vehicle de la majoria d’idees

mencionades anteriorment) representa el mal, convertint la història dels personatges en
una lluita contra el mateix diable. De fet, el policia que recluta a Syme descriu la seva
feina com “the last Crusade” i l’únic requisit per entrar en aquest cos policial és la
voluntat de convertir-se en màrtir. Sembla ser que les primeres impressions de Syme
confirmen aquesta connexió, en tant que els membres desprenen una àurea demoníaca,
però amb la descoberta de les seves veritables identitats veiem que han sigut peces en el
joc macabre de Sunday. Amb aquesta revelació, ja no només constatem la presència del
mal en el món, sinó que veiem que ha sigut obra directa d’un Déu bo! A sobre, un Déu
que sembla burlar-se dels afanys dels homes per entendre’l, com ens mostra els
missatges sense sentit que Sunday va deixant anar durant la seva persecució.

Si bé Chesterton va dir que Sunday era més aviat la personificació de la natura com a
Creació que el propi Déu, és evident que amb la seva frase final (una frase pronunciada
per Jesús) s’estableix una connexió innegable. Així doncs, les corredisses dels policies
semblen indicar que l’home és un mer peó sotmès al capritx d’una divinitat que actua
sense cap ordre ni moral. Davant d’això, l’home es revolta contra aquest destí que li és
desconegut, com el Secretary pregunta ple de dolor: “If you were the man in the dark
room, why were you also Sunday, an offence to the sunlight? If you were from the first
our father and our friend, why were you also our greatest enemy?”
6
 The man who was Thursday

Com respon Chesterton a aquesta objecció? Per començar, apel·la a la falabilitat de

l’intel·lecte humà. La novel·la està farcida d’aparences que enganyen (l’argument, en
definitiva, és una gran farsa), que mostren una vegada i una altra com de susceptible
d’errar és l’enteniment humà. Però per posar alguns exemples, veiem com Syme està
convençut de la maldat dels membres del consell anarquista, però al final aquests
resulten ser tan bons com ell o la turba descontrolada que es converteix en una massa de
ciutadans amb un ferri sentit de l’honor.

D’altra banda, l’autor utilitza la idea de Leibniz de que tot mal representa una
oportunitat per al bé per a desenvolupar-se. Primer, observem com, malgrat tractar-se
d’un assumpte de vida o mort, tant Gregory com Syme (malgrat ser temptat en diverses
vegades) mantenen la seva paraula fins al final, mantenint alta la bandera de l’honor
enmig de tant mal. Quan entra per primer cop al cau anarquista, pensant que morirà,
Syme resol mantenir la seva promesa a Syme, amb la convicció de que “it was his last
triumph over these lunatics to go down into their dark room and die for something that
they could not even understand”.

Una altra virtut que brilla és la glòria, no pas entesa com la satisfacció de la victòria sinó
el sacrifici en una situació perduda. Recordem que, abans que es reconegui l’engany,
cada un dels policies pensa que es troba sol, envoltat dels seus enemics, però tot i així
cap d’ells defalleix. De fet, el policia que recluta a Syme el convenç mitjançant
l’argument de que tindrà l’oportunitat de morir amb els últims herois del món. Però on
es veu més clar és en les paraules del Professor: “you think that it is impossible to pull
down the President. I know that it is impossible, and I am going to try it”.

També podem argumentar que la batalla contra Sunday uneix els policies en una
germanor veritablement cristiana, que la guerra contra el mal serveix per unir els homes
de bé. Però potser la virtut més important que crea el mal és, precisament, el coratge
necessari per suportar-lo. En paraules de Syme: “Why does each small thing in the
world have to fight against the world itself? [...] So that each thing that obeys law may
have the glory and isolation of the anarchist. So that each man fighting for order may be
as brave and good a man as the dynamiter”. Ara bé, Chesterton ens avisa un cop més,
amb les últimes de Sunday (“have you ever suffered? [...] Can you drink of the cup that

7
 The man who was Thursday

I drink of?”) que el misteri diví segueix sent inescrutable, tant com el veritable ordre de
la naturalesa o el significat del mal.