Teoria de la literatura, grup B

Peris Peris

QÜESTIONARI TEMA 1 i 2

1. Definició de Poètica.
Es considera el punt de partida de la teoria de la literatura, és una reflexió general
sobre la poesia, es donen pautes per a ser escriptor, és un text incomplet ja que no s’ha
trobat la part sobre la comèdia.
2. Parts de la Poètica.
Té tres parts: introducció, estudi sobre la tragèdia i estudi sobre l’epopeia
3. Quina part no tenim actualment de la Poètica.
És la comèdia.
4. Explicació de Mimesis.
És la imitació mitjançant el llenguatge d'accions d'homes, millors o pitjors que els
espectadors, narrant o dramatitzant aquestes accions. És el concepte fonamental a partir
del qual Aristòtil defineix al poesia, no es defineix ni com una còpia directa de la
realitat, ni com una creació d'un món nou deslligat de la naturalesa.
5. Menciona una de les diferències de Plató amb Aristòtil.
La imitació del món sensible.
6. Per què considera Aristòtil que Homer és un poeta?
Per Aristòtil, Homer és poeta perquè imita les accions de grans homes i no perquè
escriu en vers.
7. Diferència entre poesia i historia.
La història narra les coses tal com són, mentre que la poesia les diu segons podrien ser
o succeir. Si alguna disciplina reflecteix fidelment la realitat sensible, eixa seria la
història. La poesia reprodueix la realitat a partir de les lleis del que podria ser.
8. Diferència entre tragèdia i comèdia
La tragèdia imita els homes superiors i la comèdia, els inferiors
9. Què és la versemblança?
Aristòtil identifica el versemblant amb el probable, és una cosa que s'ajusta a les lleis
de la causalitat que governen el funcionament de la realitat i eixa és la raó per la qual el
receptor comprén i reconeix els fets que es narren en l'obra poètica. L'important és que
els fets convencen.
10. D’acord amb Aristòtil, què és la fabula? Parts més importants.
Per a Aristòtil, és l'estructuració dels fets en l'obra poètica, d'acord amb la lògica
causal. La considera l’ànima de l'obra poètica, el seu element fonamental. La rondalla
ha de prendre eixe model de lògica causal, els esdeveniments segueixen un ordre: les
causes van abans. Els efectes després i els resultats al final. Així, en l'obra poètica, ha
d'haver-hi un ordre on els principis vagen abans, els mitjans després i els finals en últim
terme.
11. Què és la catarsi?
Al contrari del que creia Plató, la tragèdia posseïx una funció social positiva perquè
allibera els ciutadans d'afeccions psicològiques malaltisses. Mitjançant la versemblança,
l’espectador reconeix l’acció i s’identifica amb els personatges. L’espectador,
mitjançant la por i la pietat, arriba a la catarsi. L’espectador aprèn de les situacions
plantejades pels personatges.
12. Què és una metàfora?
Mecanisme lingüístic que es basa en la identificació de dos termes: un de real (Terme
real) i un que apareix al text (terme imaginari). Consisteix en traslladar el sentit propi
 del terme a un altre amb el qual es relaciona per semblança. Hi ha metàfora quan un
terme canvia el seu significat habitual o propi per altre no habitual o impropi.

13. Explica la següent metàfora: XXXXXXXX

14. Descriu breument els orígens de Kant.
El 1740, entra en la Universitat de la seua ciutat natal, com a estudiant de teologia, i
va ser alumne de Martin Knutzen, que l'introduí en la filosofia racionalista i li va
imbuir, l'interès per les ciències naturals.
En la seua joventut, Kant va ser un estudiant constant, tot i que no espectacular. Va
créixer en una llar pietista, que posava èmfasi en una intensa devoció religiosa. Per tant,
Kant va rebre una educació estricta, punitiva i disciplinària, que impulsava
l'ensenyament del llatí i la religió per sobre de les matemàtiques i les ciències.
15. Quin tipus de realitat pot ser coneguda segons Kant?
Segons Kant la realitat no pot ser totalment coneguda, només la realitat que ha sigut
estructurada per la nostra ment.
16. Definició de noumeno.
També poden anomenar-se coses en sí mateixes, son sense forma i no podem accedir
a aquest món.
17. Definició de fenòmen.
També podem anomenar-lo com si sigueren aparences i aquest és el món que si
podem conèixer i accedir a ell
18. Explica la sensibilització i la seua relació amb l’enteniment.
La sensibilització (espai i temps) genera intuïcions i el enteniment les fa intel·ligibles
quan crea categories i conceptes (classificació mental de les coses) El coneixement és la
unió d'aquestes.
19. Quin són els interessos essencials de la raó. Explica.
Segons Kant, si no sabem què és la raó, no tenim cap possibilitat de determinar com
han d'actuar i de viure els éssers humans. Kant fa notar que ni el racionalisme ni
l'empirisme n'han resolt el problema: el racionalisme ens aboca al dogmatisme i
l'empirisme a l'escepticisme. Per tant, l'única posició vàlida és el criticisme: cal sotmetre
la raó humana a la crítica, cal determinar quines són les possibilitats i els límits del
coneixement.
20. Explica la ment activa i la passiva.
La ment activa és aquella que introdueix canvis en la realitat i la transforma. D’ altra
banda la ment passiva accepta i s’adapta a la realitat i a les proporcions que aquesta li
ofereix.
21. Diferència entre bell i sublim.
Segons Kant el sublim té dos components diferents que donen lloc a dues formes
diferents: el sublim matemàtic i el sublim dinàmic. Segons Kant, tant el bell com el
sublim sorgeixen a partir del judici del gust, però mentre el bell sorgeix de la relació
entre la sensibilitat i l'enteniment, el sublim sorgeix de la relació entre el sensible i la
raó.
L'essència del bell es troba en la forma de l'objecte i, per tant, té una limitació. En
canvi, el sublim és allò informe en tant que va associat a l'infinit, ja que la naturalesa
supera la facultat humana de comprensió. Per això, en la perspectiva transcendental
kantiana, el sublim no es troba en l'objecte contemplat sinó en el subjecte. El sublim
solament es dona en l'acte d'aprehensió.

Explica les següents cites (cal tenir en compte la teoría estudiada fins ara)

Des de petit, Victor Frankenstein ja havia sentit fascinació per les

ciències naturals. Però aquesta fascinació va anar creixent en l'època en
que estudiava a Ingolstadt, i es va convertir en una obsessió.
“Ara em tremolen les cames, i els ulls se m'omplen de llàgrimes només
de recordar-ho; aleshores, però, un impuls irresistible i gairebé frenètic
m'hi empenyia a seguir; era com si hagués perdut totalment l'ànima o la
sensibilitat per a tot allò que no fos aquell objectiu” Frankenstein,p. 45.

L'ambició per crear un ésser molt semblant a l'home utilitzant els

coneixements adquirits aquells últims anys no el deixava descansar, no
el deixava dormir, fins al punt que va acabar pensant només en allò,
oblidant-se de la seva família:

“Sabia prou bé, doncs, quins eren els sentiments de mon pare, però no
podia apartar els meus pensaments d'aquella tasca, tan repugnant però
que s'havia apoderat de forma irresistible de la meva imaginació..
Desitjava, per dir-ho així, ajornar tot el que es relacionava amb els
sentiments afectius fins que hagués aconseguit aquell gran objectiu, que
fins i tot destarotava els hàbits de la meva natura.” (p.46)

L'ambició principal de Victor Frankenstein és dominar la vida i la mort,

crear una vida (la criatura) i més endavant ressuscitar un cos mort. El
primer objectiu el va aconseguir, però el segon no:

“La vida i la mort em semblaven límits imaginaris que seria el primer a

trencar, fent vessar un torrent de llum en el nostre món obscur. Una nova
espècie em beneiria com al seu creador i deu originària; moltes natures
felices i excel·lents em deurien l'ésser. (...) Seguint aquestes reflexions,
vaig pensar que si podia animar la matèria sense vida, amb el temps
podria renovar la vida allà on la mort havia aparentment sotmès el cos a
la corrupció.”

(pàg. 45)

L'ambició, doncs, es dóna sobretot en aquesta part de la vida de Victor,

ja que després té conseqüències nefastes per a ell i pels seus companys,
i per aquesta causa no se li manifesta més en el transcurs de la novel.la:

“Durant gairebé dos anys, havia treballat durament amb el propòsit

d'infondre vida en un cos inanimat. Per això, m'havia privat del descans i
de la salut. Ho havia desitjat amb un ardor que excedia de lluny a la
moderació; però ara que havia acabat, la bellesa del somni s'esvania i un
horror i una repugnància esfereïdors m'omplien el cor. Incapaç de
suportar l'aspecte de l'ésser que havia creat, vaig fugir de l'habitació i
vaig caminar per dormitori força estona, sense poder apaivagar prou
l'esperit per tal d'adormir-me.”

(pàg. 48)
El que li ha causat l'ambició és privar-li de la felicitat durant la resta de
la seva vida:

“Si aquest viatge hagués tingut lloc en els meus primers dies d'estudi i
felicitat, m'hauria donat un plaer indescriptible. Però la meva existència
era marcida, i visitava aquella gent tan sols per aconseguir informació
sobre el tema que tan profundament m'interessava”.

(pàg. 143)

Davant de la desgràcia irreparable en el qual s'ha convertit la seva vida,

s'estima més morir que viure:

“Per què no vaig morir aleshores? Em sentia més miserable del que cap
home s'havia sentit abans. Per què, doncs, no m'enfonsava en l'oblit i el
descans?”

(pàg. 161)

Finalment fa esment, quan està a punt de morir, a aquesta terrible

ambició de quan era més jove que va tenir greus conseqüències per a ell:

“Des de la infantesa, m'imbuïren d'elevades esperances i d'una gran

ambició; fins a quin punt, però, m'he enfonsat! Ah, amic meu, si
m'haguéssiu conegut com era en una època, ara, en aquest estat de
degradació, no em reconeixeríeu pas”

(pàg. 192)