RESUM – COM EL “MÓN VERTADER” VA ACABAR CONVERTINT-SE EN FAULA

N segueix jugant amb el concepte “vertader” perquè per a ell la veritat és un atribut moral,
açò significa que la veritat no està en les coses, no és la seva essència sinó una característica que li
fica el subjecte, és un afegit subjectiu (moral, diria N).
En què consistirà la història d'un error? Quin és l'error?
El món vertader és l'invent del savi, del filòsof, ja que el món és tal com és, però el savi vol
que s'ajuste a la raó, el món ha de ser racional i comprensible racionalment, ja que segueix “criteris
apolinis”. El món vertader ha acabat convertint-se en una faula, ja que, desprès de l'invent de la raó,
s'oblidem que ho hem inventat i comencem a creure que és així. La creença es fa narració, és a dir,
es fa llenguatge perquè l'anem contant com si fóra veritat (prenem la mentida per veritat). Per açò
diu N que el món vertader es converteix en faula.
Una faula és un conte, una historieta inventada amb caràcter moral per tal de transmetre un
missatge o una moralina, els adults la conten als menuts i aquestos la creuen certa mentre són
xiquets, els majors saben que no és certa però no tenen consciència d'haver mentit, no és per a d'ells
una falta moral. Així, diu N, transcorre la història del pensament occidental: hem inventat la veritat i
sense consciència de falta moral, l'hem incorporat a la realitat, l'hem contada com a veritat: és una
faula, ¿o no?

– El món vertader és un invent en el que viu el savi, ho inventa i viu segons ixe invent.
(entre parèntesi explica com l'origen de tot açò és Plató, el primer dualista que distingeix
entre món vertader, el de les idees, i món aparent, el dels sentits. En realitat el primer
dualista no és Plató, però a N li importa poc)
– el món vertader no s'aconsegueix sense esforç, no es abastable per a qualsevol. Ja sabem que
plató era poc demòcrata, ell és un aristòcrata que defensa que abastarà el bé el savi, i el savi
serà virtuós, o siga, feliç. Però, no sense esforç. (està clar que la veritat és allò bo però no
serà tan fàcil accedir a ella, el savi inventa la veritat i ara vol mantenir el seu orgull per a que
la gent li ho agraïsca i segueixca sent imprescindible per al poble. Per això la veritat és
insidiosa, N es mostra ací dionisíac (masclista, diríem avui) quan fa referència a que la
veritat es torna dona, referint-se al paper que ha jugat la dona en la mitologia grega
(Pandora, per exemple, que resulta la perdició per a Prometeu, o Eva que té el mateix paper
per a Adam en la bíblia) La dona embolica a l'home, l'enganya, a l'igual que la veritat va
teixint una tela d'aranya per a embolicar a l'home (la lògica, els conceptes, les definicions, la
dialèctica, etc.) El pecador que fa penitència és el que es sotmet a la investigació i la recerca
de la veritat.
– El món vertader és inabastable, diu indemostrable perquè sols es demostra per la raó, però
no fora d'ella. És un consol, perquè es creu que s'arribarà a la fi, però en realitat no és més
que un camí sense meta real, és una meta fictícia, inventada i creguda. És una obligació
perquè, quan estàs dins, no pots escapar a les seves normes, si estàs fora, caus en el món
sense sentit (univers dionisíac); i com a tal obligació, és un imperatiu, fent referència a
l'imperatiu categòric de Kant, nascut a Könisberg. N descriu com les idees han triomfat
sobre el món real, com la veritat ha triomfat sobre el món autèntic, ja que el món autèntic és
el contrari del que descriu la raó. Lo apolini ha triomfat sobre lo dionisíac: l'ordre sobre el
caos.
– Però matisa N, el món no és inabastable, és inabastat. L'home no arriba mai a entendre el
món, la raó mai el consola totalment perquè mai no arriba a una veritat tranquil·litzadora,
sols a veritats parcials. El positivisme és el moviment filosòfic que afirma que sols és
vertader i real allò que es pot sotmetre a la raó, a la lògica, queda fora tota la metafísica i
també la poesia, la sensibilitat, l'art, etc. Aleshores el cant del gall del positivisme és la
primera traïció al món (en realitat no és la primera, és una més. La raó va traint el món, va
ofegant-lo i enfosquint-lo: matinada grisa.
– En aquest punt ja es descobreix que la gent sap que hi ha darrere de la veritat, ha descobert
ja que la veritat és una mentida: el món vertader ja no serveix per a res, i, per tant, hem
 d'eliminar-la. Quan s'elimine aquesta idea, començarem a veure el sol i retornarà l'alegria: és
una bona notícia. N és el primer anunciador d'aquesta notícia i darrere d'ell seguirà tota la
humanitat, ell és el profeta, el descobridor d'aquesta gran mentida, de l'invent de la veritat.
En ixe moment (imaginari), Plató s'avergonyiria del ridícul que ha fet. No s'ha de perdre de
vista que N escriu com un poeta, no és un teòric.
– Quan s'elimina el món vertader, també s'elimina el món aparent. Ara ja no existeix la divisió
entre món vertader i món aparent o falç, ja no hi ha divisió entre bé i mal, entre bo i roin,
entre veritat i mentida, totes aquestes divisions eren fruits de la raó, ara, eliminada la raó,
hem de fer avaluació de què tenim, en què ens quedem: el caos, l'alegria, les sensacions, tot
allò dionisíac, res apolini. Viure ara és més insegur, més arriscat, ara ha arribat l'hora del
superhome: aquell que és capaç de viure sense l'ordre i la seguretat que donava la raó i la
veritat. És el final de l'error més durador; és el punt culminant de la humanitat; INCIPIT
ZARATHUSTRA.

* Aquestos sis punts, són sis passos que descriuen la humanitat. És el procés que ha anat
seguint, des de que N determina que ja s'ha produït l'invent de la veritat, fins que la mentida
es va descobrint i arriba la nova era del superhome: el final de la faula, quan Plató
s'avergonyix i comença Zarathustra. (Z és un profeta d'una religió anterior a la jueva i a la
grega, N s'identifica amb Z)