Friedich W.

Nietzsche
Friedrich Wilhelm Nietzsche (Röcken bei Lützen, 15 d'octubre de 1844 - Weimar, 25 d'agost de
1900) fou un filòsof alemany, considerat actualment com un dels més influents en el pensament
del segle XX. Va fer una crítica exhaustiva de la cultura, la religió i la filosofia occidental,
mitjançant l'estudi d'alguns dels conceptes que les integren, basant-se en l'anàlisi de les actituds
morals (positives i negatives) cap a la vida. Nietzsche va rebre un ampli reconeixement durant la
segona meitat del segle XX, com una figura significativa en la filosofia moderna. És considerat un
dels tres «mestres de la sospita» (segons la coneguda expressió de Paul Ricoeur), juntament amb
Karl Marx i Sigmund Freud.

1. La Crítica a la cultura occidental

Segons Nietzsche, la cultura occidental està viciada des del seu origen, perquè l'error més perillós
de tots consisteix a intentar instaurar la racionalitat a qualsevol preu. L'error de la filosofia grega
hauria estat la invenció del "estatisme de l'ésser" (Parmènides) i del "bé en si" (Plató). La manera
grega de veure el món, és interpretada per Nietzsche com un símptoma de decadència. És
decadent tot allò que s'oposa a tots els valors de l'existir instintiu i biològic de l'home. Cal criticar
Plató per eliminar els errors de base; es tracta d'una crítica total als tres mons que són inventats
per l'home occidental i que són símptomes de la seva decadència: El món racional, el món moral i
el món religiós.

2. Crítica a la moral.
Un dels arguments fonamentals de Nietzsche era que els valors tradicionals (representats en
essència pel cristianisme) havien perdut el seu poder en les vides de les persones, el que deia
nihilisme passiu. Ho va expressar en el seu contundent proclamació "Déu ha mort". Estava
convençut que els valors tradicionals representaven una "moralitat esclava", una moralitat creada
per persones febles i ressentides que fomentaven comportaments com la submissió i el
conformisme perquè els valors implícits en tals conductes servien als seus interessos. Nietzsche
va afirmar l'imperatiu ètic de crear valors nous que havien de reemplaçar els tradicionals, i la seva
discussió sobre aquesta possibilitat va evolucionar fins a configurar el seu retrat de l'home per
venir, el 'superhome' (übermensch). L'error de la moral tradicional es caracteritzaria per la seva
antinaturalitat, ja que imposa lleis i imperatius que van en contra dels instints primordials de la
vida. A més, l'ideal d'aquesta moral és l'imperi de la virtut, o "fer l'home bo", tot i que sealmente
converteixi l'home en esclau d'aquesta ficció. La moral cristiana es consolidaria per Nietzsche com
a valor suprem, valor que no està en aquest món. La moral tradicional, doncs, postula un altre
món, que és el món del més enllà o de la perfecció platònica, i per tant, els valors que han
prevalecidos fins ara són ficticis, propis dels febles. El moralista menysprea tots els valors del jo,
sent l'altruisme la norma suprema de conducta. L'altruisme és lliurar-se als altres sense esperar
res a canvi. L'altruisme no és més que una justificació de decadència personal. En conclusió: la
lògica d'aquesta moral consisteix en una alteració de la personalitat, perquè considera que el
poderós i el fort és una cosa suprahumà i en canvi el feble i el vulgar és propi de l'home. Les
accions elevades no són pròpies de l'home sinó d'un altre jo més perfecte que s'anomena Déu.

3. Crítica a la religió cristiana.

Diu Nietzsche que la religió neix de la por i l'horror que l'home té de si mateix. Es tracta de la
incapacitat d'assumir un el seu propi destí. Quan l'home li envaeix un sentiment de poder i tem
quedar avassallat pel, mitjançant un mecanisme de defensa patològic, ho atribueix a un altre ser
més poderós que és Déu. I és que la religió ens portaria a l'alienació de l'home, ja que el
cristianisme només fomenta valors mesquins com l'obediència, el sacrifici o la humilitat,
sentiments propis del ramat. El cristianisme seria per al filòsof una moral vulgar, que s'oposa a tots
els valors específics de la virtut.
absoluta, sinó tan sols superar el caos que produeix en la nostra ment l'intent de captar allò que és
de per si canviant. La filosofia occidental, encapçalada per Plató i Aristòtil va reprimir els
plantejaments dionisíacs per oferir una visió del món apolista. Davant d'això, Nietzsche nega els
ideals apol·linis i reclama el triomf dels ideals dionisíacs mitjançant la utilització metafòrica del
llenguatge com a expressió de la voluntat de poder. La negació dels ideals apol·linis implica la
negació del principi d'individuació, expressat en el platonisme per la idea d'un i substituïda en el
cristianisme per la idea de Déu. Si neguem a Déu, neguem a un, i si neguem la idea d'un, neguem
els ideals apol·linis i afirmem la multiplicitat dionisíaca, de manera que cadascú pugui expressar la
seva pròpia veritat i els seus propis déus.

4. La transmutació dels valors tradicionals: el nihilisme.

La cultura europea ha arribat a la seva pròpia ruïna, a la decadència, cal alliberar l'home de tots
els valors falsos, retornant-li el dret a la vida i a l'existència, diu Nietzsche. Per a això, el 1er pas
ha de consistir en una transmutació de tots els valors de la nostra cultura tradicional. Així, el
nihilisme no consisteix en una teoria filosòfica o en una proposició teòrica, sinó que és un
moviment propi de la nostra cultura. La força de l'esperit d'occident, cansat i esgotat pels valors
inadequats i falsos de la seva "veritable món" es torna nihilista. << Què significa nihilisme ?, que
es desvaloritzen els més alts valors, falta la meta i falta la resposta al per què >>. El nihilisme de
l'esperit occidental és radical i absolut, i un cop perduda la fe en el "veritable món", la cultura es
queda sense sentit, sense guia o meta aparent, llavors s'arriba a la decadència o al pessimisme.
Per tant, el nihilisme és una força destructora de la base de la cultura occidental, és a dir, d'aquest
Déu cristià en el qual es dóna suport a la moral i el coneixement de l'home: << On s'ha anat Déu?,
Jo us ho dic, nosaltres ho hem matat, tots nosaltres som els seus assassins. L'única cosa que
està en Déu mort són l'esglésies >>.

5. La moral dels senyors

Nietzsche té especial enemistat amb les ètiques kantiana del deure, la utilitarista i sobretot amb
l'ètica cristiana i valora, per contra, la vida sana, forta, impulsiva i amb voluntat de domini. Tot el
feble, malaltís i fracassat és dolent, però definitivament, la compassió és el pitjor mal. Distingeix
dos tipus de moral: - Moral dels senyors: la de les individualitats poderoses que tenen superior
vitalitat i vigor per si mateixes. És la moral de l'exigència i de l'afirmació dels impulsos vitals. -
Moral dels esclaus: la dels febles i miserables, la dels degenerats; regida per la falta de confiança
en la vida, perquè valoren la compassió, la humilitat i la paciència. És una moral del ressentit, que
s'oposa a tot el superior i que per això afirma tots els igualitarismes.

6. El superhome
Pensa Nietzsche que l'home és un ésser miserable i immund, un ésser a mig fer, un pont entre la
bèstia i el superhome, un pas de la pura animalitat a la superhumanitat. És el seu destí, però en el
seu recorregut evolutiu poc ha estat encara el que ha aconseguit: << Heu evolucionat del cuc a
l'home, però encara hi ha molt de cuc en vosaltres >>. L'home és com una malaltia en l'univers, i
és l'únic animal que encara no ha arribat a consolidar-se. La vida humana comporta un greu risc: o
vèncer l'home mitjançant la superació, o tornar a l'animalitat primitiva. Mentre tots els animals han
produït una mica superior a ells, l'home es resisteix a evolucionar, no vol abandonar el valors del
passat i donar un nou sentit a la humanitat. Està doncs, a diferència de l'animal, tornat al futur i
concep ideals, compte destinacions. Doncs bé, hauria segons Nietzsche tres versions de l'ideal
humà: L'ideal estètic, on l'ideal humà és interpretat com a tragèdia, on s'harmonitzen el dionisíac i
l'apol·lini. El dionisíac representa l'embriaguesa desenfrenada de viure i l'apol·lini representa
l'harmonia de forma i la resplendor de la bellesa. Però també l'ideal científic, que concep l'ideal
humà com saviesa: l'home savi coneix la realitat del món amb totes les seves misèries, i per això
afirma enèrgicament la vida. Finalment, el major ideal, el superhome, on s'integra i sintetitza el
radical canvi de valors que proposa Nietzsche.

D'acord amb Nietzsche, les masses (a qui anomenava "ramat", "rajada" o "multitud") s'adapten a
la tradició, mentre el seu superhome utòpic és segur, independent i molt individualista. El
superhome sent amb intensitat, però les seves passions estan frenades i reprimides per la raó.
Centrant-se en el món real, més que en les recompenses de la glòria promeses per les religions
en general, el superhome afirma la vida, fins i tot el sofriment i el dolor que comporta l'existència
humana. El seu superhome és un creador de valors, un exemple actiu de "eticitat mestra" que
reflecteix la força i independència d'algú que està emancipat dels lligams de l'humà "envilit" per la
docilitat cristiana, excepte d'aquelles que ell jutja vitals. Nietzsche sostenia que tot acte o projecte
humà està motivat per la "voluntat de poder". La voluntat de poder no és tan sols el poder sobre
els altres, sinó el poder sobre un mateix, cosa que és necessari per a la creativitat. Tal capacitat
es manifesta en l'autonomia del superhome, en la seva creativitat i coratge. Encara que Nietzsche
va negar en multitud d'oportunitats que cap superhome hagi sorgit encara, cita algunes persones
que podrien servir com a models: Sòcrates, Jesucrist, Leonardo da Vinci, Miquel Àngel,
Shakespeare, Goethe, Juli Cèsar i Napoleó. Per arribar al superhome, l'home europeu ha de
autosuprimirse, i aquest procés hauria de passar per tres fases: - El camell és el símbol de l'home
europeu actual, que encara està impregnat de la moral d'esclaus i que suporta el pes de la
càrrega amb paciència. - El lleó en canvi és el símbol de l'home revolucionari, el que s'aixeca
contra la moral dels esclaus. Al seu torn, el lleó després de trencar les cadenes de l'esclavitud ha
de transformar-se en nen. - El nen simbolitza la puresa i innocència de la infància, des de la qual
es recrea la nova taula de valors.

El superhome representa, doncs, aquesta nova taula de valors: l'amor a la vida, el sentit de la
Terra i l'exaltació dels instints ascendents. L'home per convertir-se en superhome ha d'expulsar
del seu interior a Déu. No es tracta d'una divinització de l'home, sinó tot el contrari, una substitució
de Déu pel superhome, de tal manera que aquest es converteixi en un ésser amb plenitud de
poder i de domini sobre si mateix i sobre els altres. Però aquesta transformació requereix, segons
Nietzsche, d'una voluntat de domini, d'agressió i de sentiments cap a l'aliè, la "voluntat de poder".