FRIEDERICH NIETZSCHE (1844-1900)

1. PROBLEMA DE LA REALITAT. PROBLEMA DEL CONEIXEMNET

1.1 EL VITALISME. SCHOPENHAUER. LA FILOSOFIA TRÀGICA
Segons Friedrich Nietzsche, la vida és la naturalesa última de tota realitat. La vida és el que
no pot definir-se, la qual cosa s'escapa als conceptes. La filosofia de Nietzsche és vitalista. La
idea central del vitalisme és que la vida és el valor suprem i la font de tot valor. Seguint a
Schopenhauer (1788-1860), Nietzsche considera que la vida és voluntat de poder, força
creadora, el desig cec de procrear i perdurar en la realitat.

Per a Schopenhauer, la voluntat és també l'origen del dolor, perquè voler és

fonamentalment voler viure, però la vida és sempre incompleta i temporal i té a la mort com a
companya inseparable. Este dolor pot ser mitigat a través de l'art i la vida ascètica. En l'art
l'home crea un món aparent de bellesa en el qual la voluntat de viure s'oblida de la lluita per
l'existència. A través de la vida ascètica l'home renuncia a tots els objectes del seu desig,
evitant així el dolor de la decepció.

Nietzsche es distancia del pessimisme de Schopenhauer perquè, segons Nietzsche, afirmar

la vida significa "dir sí" al dolor, assumir el caràcter tràgic de la vida, acceptar el sofriment com
el preu de la seua bellesa.

En la seua primera obra, El naixement de la tragèdia, Nietzsche presenta una teoria de

l'art i la cultura grecs mitjançant la contraposició de dos principis: l'esperit apolini i l'esperit
dionisiac. Apol·lo, déu de la bellesa i les arts, era també, segons Nietzsche, el déu de la llum, la
claredat i l'harmonia, i representava la mesura i la forma, el món com una totalitat ordenada i
racional. Enfront de l’apolini, els grecs van oposar el dionisíac: Dionisos, déu del vi i les collites,
de les festes presidides per l'excés, l'embriaguesa, la música i la passió; els grecs representaven
en Dionisos la vida en els seus aspectes foscos, instintius, irracionals.

Segons Nietzsche, la visió tràgica del món (que posa l'accent en els aspectes contradictoris
de l'existència) és la que va predominar a la Grècia antiga fins a Sòcrates, que va ser el
corruptor del pensament grec en iniciar una sobrevaloració del racional, del conceptual
(l’apolini), enfront de la vivència immediata (el dionisiac).

1.2 CRÍTICA DE LA METAFÍSICA

Nietzsche denomina amb el terme metafísica a tota la concepció que postula la divisió del
món en un món sensible i un món suprasensible. Esta divisió és introduïda en el pensament
occidental per Plató, i és sostinguda per la tradició cristiana. La metafísica concep l'ésser com
el fix, l'etern, l'immutable. La metafísica desconfia dels sentits perquè estos mostren un món
aparent en continu esdevindre (canvi) al qual s'oposa un suposat món intel·ligible, intemporal:
el món de les Idees, que són eternes.

Segons Nietzsche, esta divisió del món en real i aparent està relacionada amb la moral
contranatural, que veu en els sentits una causa de perdició. Nietzsche afirma que no existix
més món que el terrenal i que tot món intemporal i etern no és més que un estúpid engany. El
seu rebuig de la metafísica occidental el resumix en quatre tesis:

1) Els motius pels quals el món terreny es considera "aparent" són precisament els que
demostren la seua realitat i la irrealitat de qualsevol món diferent d'este.
 2) Les propietats que s'atribuïxen en ser autèntic dels éssers existents són, però realitat,
les propietats del "no-ser (És decora metafisica concep L'ésser com el quiet,
l'intemporal i, per tant, el mort; mentre que l'esdevenir és el transitori, el temporal i,
per tant, el viu)
3) Quan s'està ressentit contra la vida, quan s'odia i es desconfia de la vida, es realitza la
venjança contra la realitat creant la rondalla d'una altra vida" i de "una altra vida
millor".
4) La divisió (d'origen platònic) en dos mons, un vertader i un altre aparent, no és sinó un
símptoma de vida decadent.

1.3. CRÍTICA DE LA TEORIA DEL CONEIXEMENT

El coneixement humà es desenvolupa mitjançant la mentida i el fingiment. L'home busca
la veritat per les seues conseqüències agradables, no per un coneixement pur. El científic, com
a cercador de la veritat, es mou entre conceptes sense percebre que són ja metàfores buides,
que han perdut el seu sentit i en un altre temps estaven plenes per la intuïció, és a dir,
reflexaven una experiència única, una vivència original. L'home científic es contraposa a l'home
intuïtiu, l'artista. El científic usa els conceptes com si foren l'essència de les coses; l'artista
coneix la mentida i l'engany donem conceptes, però és capaç de crear imatges (metàfores)
L'Art és, per tant, la vertadera Filosofia

El concepte abstrau d'un mode arbitrari les peculiaritats per a destacar el comuna. Les
paraules no poden comprendre el viscut, només són metàfores que ho expressen parcialment.
Existiria la Veritat si fora possible una percepció exacta. La veritat no és més que perspectiva,
una aparença que s'ha imposat a través del costum.

2 CRÍTICA DE LA MORAL. LA SOCIETAT

Nietzsche desenvolupa la seua crítica de la moral occidental en dues obres: Més enllà del
bé i del mal i La Genealogia de la moral. El mètode genealògic permet estudiar com van sorgir
els conceptes morals i com es van imposar com a valors acceptats per tots a partir de la força
del grup social que els proposa.

La crítica de la cultura occidental ha de començar per la de la moral, perquè per a

Nietzsche totes les manifestacions filosòfiques, científiques, religioses, etc., d'un poble no són
més que altres tantes manifestacions del seu sistema de valors, és a dir, de la moral d'eixe
poble. Perquè un poble expressa en els seus valors, en les seues qualificacions morals, la seua
voluntat de poder, la seua actitud davant la vida.

Nietzsche rebutja el dogmatisme moral que consistix a creure en l'objectivitat i

universalitat dels valors morals. Segons Nietzsche els valors morals no tenen una existència
objectiva; els valors són projeccions de la nostra subjectivitat, de les nostres passions,
sentiments i interessos

Nietzsche afirma que els termes "bo" i "dolent" tenen una doble procedència o origen:
dona esfera dels nobles i la dels esclaus. Nobles o esclaus no fan referència als homes segons
la seua posició social, sinó homes superiors o inferiors des del punt de vista espiritual

La moral de senyors és la que va prevaldre en l'antiguitat. En esta moral "bo" significa

noble, superior, orgullós. 'Dolent" significa baix, inferior, mesquí. Esta moral noble va ser
invertida per la moral d'esclaus que entenien "bo" com a mans, submís, igual, i el 'dolent" com
a bel·licós, orgullós, etc. El pas d'una moral a una altra s'ha donat amb el poble *judio, que
inicie així el que Nietzsche diu la rebel·lió de les ocasions en la moral". El cristianisme no és
sinó l'hereu d'esta rebel·lió i el que ha fet triomfar a Occident els valors del poble jueu.

Les raons del triomf de la moral d'esclaus cal buscar-les en el ressentiment, l'odi al
superior, l'esperit de venjança, que és el principal distintiu dels homes d'este tipus. Així doncs,
sota l'amor, l'altruisme, la compassió, etc., proclamats per la moral cristiana com a virtuts, hi
ha ocults un conjunt inconfessable (i generalment no conscient) d'odi, egoisme, crueltat, etc.

Nietzsche afirma que la moral és hui dia, a Europa, moral de ramat (moral d'esclaus),
perquè el moviment democràtic continua l'herència del cristianisme. Per a trencar amb tot
això fa falta una nova classe de "homes forts" que siguen capaços de destruir l'anterior i crear
"l'home del futur" (superhome), el que ha de realitzar la transvaloració de tots els valors. El
"bo" serà, d'acord amb esta transvaloració, tot el que eleve la voluntat de poder i la vida; el
"dolent" el que prové de la debilitat de la moral d'esclaus.

L'actitud contrària a l'afirmació dionisiaca de la vida és la decadència o, cosa que és el

mateix, el nihilisme, instint degeneratiu, negació de la voluntat de poder. Símptomes d'esta
actitud són la renúncia a aspirar a res més elevat, l'aferrar-se a la felicitat i als xicotets plaers,
el fugir dels dolors o lamentar-se per ells. Precisament estos símptomes són els que
s'advertixen en la cultura occidental. El prototip de decadent és, doncs, l'home modern,
l'home-massa, mediocre, gregari.

3 EL NIHILISME. LA MORT DE DÉU. L'ETERN RETORN. EL SUPERHOME (TEXT DE

SELECTIVITAT)
El nihilisme, en el seu aspecte negatiu, constituïx l'essència de la tradició platònic-cristiana. La
metafísica, en devaluar el món sensible (l'únic real segons Nietzsche), ha conduït al nihilisme,
entés com la incapacitat d'afirmar els valors vitals, com a negació de la voluntat

La consumació del nihilisme es produïx en la modernitat quan Déu mateix i el món

suprasensible perden el seu valor. Això ho simbolitza Nietzsche amb l'expressió "Déu ha mort".
Amb el terme Déu es referix a tota forma de realitat suprasensible (tant el Déu cristià, com el
món de les Idees platònic, o qualsevol ordre conceptual intel·ligible del món) L'expressió

"Déu ha mort" no significa només la pèrdua de la fe en l'existència de Déu, sinó l'esfondrament

dels valors sobre els quals s'ha edificat la cultura occidental. Sorgix així una forma de nihilisme
que es caracteritza per no trobar sentit a la vida humana, veure la vida com un absurd
insuperable, perill que pot arribar amb "la mort de Déu" si l'home no és prou fort per a resistir
eixa veritat i se sent "orfe" més aviat que alliberat.

Eliminada la hipòtesi de Déu com a creador del món, este és etern, no té principi ni fi
temporal. No obstant això, el món és finit, després arribarà un moment en què tots els estats
de coses possibles ja s'hauran donat i tornaran a repetir-se i no una sola vegada sinó infinites
vegades. La doctrina de l'etern retorn és únicament una fórmula per a expressar l'afirmació de
la vida, perquè implica que li l'accepta com és, sense correccions ni esmenes, idèntica una
vegada i una altra, per tota l'eternitat. L'home superior seriosa el que, en contemplar la vida,
fora capaç de dir: "era això la vida? Doncs bé: una altra vegada!". Esta veritat pot ser terrible
per a l'home sense força anímica, perquè una de les seues conseqüències és que tot el dolorós,
baix i mesquí és tan etern com els seus contraris.

Segons Nietzsche, el propi nihilisme, que és una voluntat de negació, portarà a negar els propis
valors que conduïxen al nihilisme (la filosofia i la moral platònic-cristiana), per la qual cosa
buidarà el camí per a la instauració de nous valors (*transvaloración de tots els valors) Esta
tasca de creació de nous valors donarà lloc a un nou tipus d'home: el superhome. L'home
superior riu dels valors del món *suprasensible, sap que ell mateix els ha creats. L'home
superior és un xiquet, perquè el xiquet no té prejudicis, és innocent, juga amb la vida
solament. L'home superior és el que s'afirma en l'esdevenir de la vida sense crear-se
subterfugis, sense inventar-se un més enllà per a evadir-se d'este món

L'home superior no fa cas dels prejudicis de la gent, no cree en la igualtat que, afirma
Nietzsche, només és un ardit dels febles d'esperit, dels cristians, dels socialistes. L'home
superior diu sí a les jerarquies, a la inalienable diferència que ha d'haver-hi entre els homes.
L'home superior, en la seua llibertat, està més enllà de l'adoctrinament, no es deixa convéncer
pels demagogs ni pel "partit". Cal tindre una sana desconfiança cap a tot el que vinga de la
plebs.

4 LÍNIES FONAMENTALS DEL PENSAMENT DE L'AUTOR

La filosofia de Friedrich Nietzsche (1844-1900), és vitalista. La idea central del vitalisme és que
la vida és el valor suprem i la font de tot valor. Seguint a *Schopenhauer (1788-1860),
Nietzsche considera que la vida és voluntat de poder, força creadora, el desig cec de procrear i
perdurar en la realitat.

En la seua primera obra, El naixement de la tragèdia, Nietzsche presenta una teoria de l'art i la
cultura grecs mitjançant la contraposició de dos principis: l'esperit apolini i l'esperit dionisiac.
Apol·lo, déu de la bellesa i les arts, era també, segons Nietzsche, el déu de la llum, la claredat i
l'harmonia, i representava la mesura i la forma, el món com una totalitat ordenada i racional.
Enfront de l’apolini, els grecs van oposar el dionisíac: Dionisos, déu del vi i les collites, de les
festes presidides per l'excés, l'embriaguesa, la música i la passió; els grecs representaven en
Dionisos la vida en els seus aspectes foscos, instintius, irracionals. Segons Nietzsche, la visió
tràgica del món (que posa l'accent en els aspectes contradictoris de l'existència) és la que va
predominar a la Grècia antiga fins a Sòcrates, que va ser el corruptor del pensament grec en
iniciar una sobrevaloració del racional, del conceptual (l’apolini), enfront de la vivència
immediata (el dionisiac).

Nietzsche denomina amb el terme metafísica a tota la concepció que postula la divisió del món
en un món sensible i un món suprasensible. Esta divisió és introduïda en el pensament
occidental per Plató, i és sostinguda per la tradició cristiana. La metafísica concep l'ésser com
el fix, l'etern, l'immutable. La metafísica desconfia dels sentits perquè estos mostren un món
en continu esdevindre (canvi) al qual s'oposa un suposat món intel·ligible, intemporal: el món
de les Idees, que són eternes.

Segons Nietzsche, esta divisió del món en real i aparent està relacionada amb la moral
contranatural del cristianisme, que veu en els sentits una causa de perdició. Nietzsche afirma
que no existix més món que el terrenal i que tot món intemporal i etern no és més que un
estúpid engany.

El cristianisme fomenta els valors propis de la moral d'esclaus (humilitat, pobresa, debilitat,
obediència, sacrifici, mediocritat), sentiments propis del ramat; és la moral vulgar, la de
l'esclau, de ressentiment contra l'elevat, noble, singular i excel·lent. Aventura arriscada de qui
està en camí de conéixer; la mar, la nostra mar se'ns presenta una altra vegada oberta,
(Friedrich Nietzsche. La gaya ciència, V. §343)
tal vegada no va haver-hi mai, encara, una «mar tan oberta»