Intuïcions fonamentals de Nietzsche

A partir de Així parlà Zaratustra Nietzsche arriba a

la maduresa del seu pensament i de les seves
intuïcions i temes:
Voluntat de poder
Superhome
Transvaloració de tots els valors
Mort de Déu
Etern Retorn
 Voluntat de poder (1)
L'essència de tota la realitat , de totes les realitats (matèria inorgànica, éssers vius, éssers humans, les
societats, etc.) és la voluntat de poder.

Voluntat de CREAR Voluntat de DOMINAR

és l'impuls per a crear una dominar, controlar, superar

nova realitat que superi el
que ja existeix
es podria il·lustrar amb
l'artista que aboca les
seves energies per a fer
una nova obra que sigui
millor que les anteriors
la creació per a Nietzsche
sempre implica lluita,
sacrifici i destrucció
als altres
sobretot dominar-se,
controlar-se i superar-se
un mateix
és tant voluntat de
superació (en relació als
altres) com
d'autosuperació (en
relació a un mateix)
 Voluntat de poder (2)
La filosofia de la sospita, el desenmascarament, en aquest període s'aplica en funció de la voluntat de
poder.

Per exemple, la predicació del sacerdot i el valors que predica (humilitat, compassió, etc.) només són , en
el fons, una estratègia per a mantenir el seu poder, el seu domini, el seu control, damunt d'aquells a qui
predica.
 Superhome (1)
El superhome no és un home superior, sinó que és la superació de l'home tal i com el coneixem.

És quelcom nou i diferent que deixa enrere l'ésser humà actual. Va més enllà de la humanitat actual.

La humanitat és quelcom que ha de ser superat.(Ha de ser deixada enrera).

Per això seria més adequat traduir el terme com a «Ultrahome».

 Superhome (2)
A Així parlà Zaratustra utilitza la imatge de la vulgarització de la teoria de l’evolució: l’home prové del
mico, l’home ha superat al mico (afirmació científicament falsa i que mai no va sostenir Darwin).

De la mateixa manera que el mico ha estat superat per l’home, ara cal que el superhome superi l’home.

Mico → Home → Superhome

Representa que el mico ha estat superat per l'home, però això no vol dir que l'home sigui un ésser que
tingui les característiques del mico millorades i potenciades, sinó que és una realitat diferent.

El mateix passa amb el superhome: no és l'ésser humà amb les seves capacitats millorades i
potenciades, sinó que ha de ser una realitat diferent.
 Superhome (3)
Com que és un realitat que ha de venir al futur, Nietzsche no en dóna gaire detalls concrets.

Se'l pot identificar metafòricament amb la figura del nen que juga innocentment a crear i destruït castells a
la sorra (Així parlà Zaratustra), però també amb la figura de la «bèstia rossa» que controla i domina una
població i crea un nou Estat (La Genealogia de la Moral).

En qualsevol cas, el superhome és qui assumeix plenament que la Vida és Voluntat de Poder. També és
un exemple de la Voluntat de Poder com a superació i creació, és a dir és una manifestació,un producte,
una creació de la voluntat de poder un exemple.

El superhome és creador i destructor.

És el creador de nous valors que siguin fidels a la Vida, a la Terra.

Transvaloració de tots els valors (1)
Nietzsche denuncia que tots els valors vigents des de Sòcrates han estat valors que han anat
contra la Vida, han estat negació de la Vida:

●
Sòcrates valora més els conceptes i la raó que no pas els instints vitals
●
Plató és va inventar un fals i il·lusori Món de les Idees i menspreava així la vida concebuda com a
Món Sensible
●
El cristianisme és platonisme per al poble: afirma l'existència d'una realitat ultramundana i
mensvalora la Vida, la Terra; a més a més posa tot el valor en Déu, i la «Creació» queda com a
quelcom sense valor
●
Als temps moderns hom valora la Raó, la Ciència per damunt de la Vida
 Transvaloració de tots els valors (2)
Per això pensa que cal fer una transvaloració de tots els valors, invertir tots els valors vigents fins
ara. Això vol dir que cal crear nous valors que siguin fidels a la Terra, que afirmin la Vida amb
tots els seus dolors i sacrificis. Aquestes valors seran expressió afirmativa de la Voluntat de
Poder.

En relació a la transvaloració de tots els valors trobem el concepte de nihilisme. La paraula «nihilisme»
prové del llatí «nihil» («no-res»).

Podríem distingir un nihilisme passiu i un nihilisme actiu:

El nihilisme passiu és el propi de l'època de Nietzsche, de la cultura occidental; consisteix en no creure

en res, en pensar que no hi ha res que valgui la pena. Nietzsche critica i vol superar aquest nihilisme

El nihilisme actiu és el propi de Nietzsche, i consisteix en criticar i destruir els vells valors, per tal de
fer possible la transvaloració de tots els valors, i l'adveniment del superhome. Seria també el que
s’anomena filosofia a cops de martell (a cops de martell destruir el que no val, a cops de martell crear,
com un escultor amb el marbre, nous valors)
 Mort de Déu (1)
La mort de Déu apareix a l’obra La Gaia Ciència, immediatament anterior A així parlà Zaratustra.

Apareix d’una manera molt literària, però tanmateix és una de les intuïcions més rellevants del pensament
de Nietzsche.

Parlar de «Mort de Déu» és una paradoxa: si Déu existís, seria etern, mai no podria morir.

Es refereix al fet que la Humanitat ha deixat de creure (o està deixant de creure) en Déu, una figura
imaginària que la mateixa Humanitat havia creat (i havia oblidat que era imaginària i només una creació
humana).

Però pensa que la majoria d’ateus no són conscients del que implica deixar de creure en Déu, dir que Déu no
existeix. S’havia considerat Déu com allò més valuós, més important, més perfecte, i per contrast s’havia
tret valor, s’havia menyspreat la Terra, la Vida, a l’única realitat existent caracteritzada per la Voluntat de
Poder.

La situació, segons el diagnòstic de Nietzsche, és que ja no creiem en Déu, però la Vida, la Terra continua
sent menyspreada, es considera sense valor (v. transvaloració de tots els valors i nihilisme passiu)
 Mort de Déu (2)
NOTA INFORMATIVA: les properes diapositives sobre la mort de Déu recullen algunes
frases del text de La Gaia Ciència i en fan un comentari complementari

Com que allí s'aplegaven precisament molts d'aquells qui no creien en Déu, suscità moltes rialles. És que s'ha
perdut?, deia l'un. És que s'ha extraviat com un infant?, deia l'altre.

Aquí Nietzsche es refereix als ateus superficials, és a dir, a aquells que han deixat de creure en Déu, que
neguen l'existència de Déu, però que no s'adonen veritablement del que això significa.

Són superficials perquè diuen que Déu no existeix, però mantenen els mateixos valors, la mateixa moral
cristiana que es derivava de l'afirmació de l'existència de Déu.

Nietzsche, en canvi, pensa que si neguem l'existència de Déu, també hem de prescindir de totes les
valoracions i maneres de viure que hi anaven associades.
 Mort de Déu (3)
L'home boig saltà al bell mig de tots ells i els trepà amb la seva mirada, «A on ha anat Déu?», cridà, «Jo us ho diré! Nosaltres l'hem mort -vosaltres i jo! Tots
nosaltres som els seus assassins!

El personatge de Nietzsche, el boig, no diu simplement que Déu no existeix, sinó que els éssers humans l'han
matat. És una paradoxa que digui que Déu, ésser que se suposa que és etern, hagi mort.

D'una banda, amb això assenyala que la idea de Déu és insubstituïble, la seva mort provoca un buit que no es
pot pretendre omplir amb altres idees (la Ciència, la Raó, la Humanitat...).

D'altra banda, el fet que els éssers humans l'hagin matat apunta al fet que la negació de Déu ha estat fruit de la
crítica, de l'acció dels homes:

La humanitat va crear un idea, la idea de Déu, i hi va posar en aquesta idea tot el valor (Déu era el súmmun
de la bondat, la bellesa, la saviesa, etc.). La humanitat va creure en l'existència real d'aquesta idea, d'aquest déu
que havia creat. Però la recerca de la veritat finalment l'ha portada a criticar i negar la idea de Déu, a
comprovar que és falsa i il·lusòria. Els éssers humans finalment han conclòs que era una idea buida, sense
fonament.
 Mort de Déu (4)
Però, com ho hem fet? Com hem pogut beure la mar fins al pòsit? Qui ens donà l'esponja per esborrar tot l'horitzó? Què férem quan
desenganxàrem aquesta terra del seu sol? Cap a on es mou ara? Cap a on ens movem nosaltres? No ens allunyem de tots els sols? No
caiem constantment? No caiem endarrere, cap al costat, endavant, en totes direccions? Encara hi ha un dalt i un baix? No errem com a
través d'un no-res infinit? No ens colpeja l'espai buit amb el seu alè? No ha començat a fer més fred?

La negació de l'existència de Déu comporta la desorientació, el sense

sentit. D'aquí les imatges del món a la deriva i del fred còsmic. Tot i que la
idea de Déu en el fons no fos res mes que una invenció humana buida i
falsa, tota la realitat tenia sentit gràcies a aquesta figura. La moral (el
bé i el mal), per exemple, es basava en la idea de Déu.

En Déu hi trobaven els creients consol, confort i escalf. Considera

Nietzsche, a diferència dels ateus superficials, que si critiquem i fem
desaparèixer la idea de Déu, ja no serveixen els vells valors que s'hi
sustentaven, no podem seguir vivint com si encara fos viu, i ja no tenim
aquell element de comfort i de consol.
 Mort de Déu (5)
Allò que el món posseïa fins ara de més sagrat i de més poderós s'ha ensangonat sota els nostres coltells -qui pot llevar-nos del damunt aquesta sang? Amb quina aigua podríem
purificar-nos? Quines expiacions, quines cerimònies sagrades haurem d'inventar? No és massa gran per a nosaltres la grandesa d'aquest acte?

La mort de Déu, com que implica que ja no serveixen els vells valors, imposa, doncs, una tasca: cal
crear nous valors. Ara bé , aquests nous valors han de ser radicalment diferents dels valors decadents
vigents a Occident des de Sòcrates, han d'anar en el sentit contrari dels valors del cristianisme.

Segons Nietzsche, la idea de Déu anava contra la Vida. La humanitat havia posat tot el valor en Déu
(supremament bo, bell, savi, poderós...), i consegüentment la Vida, la Terra, concebuda com a Creació,
havia quedat sense valor. Desapareguda la idea de Déu, ara la Terra i la Vida segueixen sense valor; és
el nihilisme passiu: si no hi ha Déu, res ja no val la pena, res ja no té valor.

La posició de Nietzsche, però, és que el que cal fer és crear nous valors, que substitueixin els vells
valors, que eren falsos i buits perquè anaven contra la Vida. La mort de Déu, el fet de criticar i negar la
idea de Déu, ens imposa el repte de crear nous valors que afirmin la Vida, que siguin fidels a la Terra,
que per tant assumeixin i exaltin la Voluntat de Poder. (És el que Nietzsche anomena Transvaloració de
tots els Valors). El Superhome és la figura capaç d'acceptar la mort de Déu i respondre-hi creativament,
impulsat per la Voluntat de Poder.
 Etern Retorn
La primera versió i la més més senzilla de l'etern retorn apareix al llibre La Gaia Ciència:

tot el que hem viscut, vivim i viurem, ho hem viscut infinites vegades i ho hem de viure infinites
vegades en tots els seus detalls, incloent-hi tots els dolors i sofriments. 

Cal destacar dos aspectes de l'etern retorn:

●
Es presenta com una prova, en el sentit que qui accepta la possibilitat de l'etern retorn, amb tots els
seus plaers i sofriments, demostra que és capaç d'afirmar la vida, de dir Sí a la Vida; en canvi, qui troba
horrorosa la perspectiva de l'etern retorn, demostra que és un de decadent, que nega la vida, la voluntat de
poder.
●
Tant el platonisme com el cristianisme menyspreen la Vida (el «món sensible» en Plató, la «vida
terrenal» en el cristianisme), perquè és una realitat fugissera, transitòria, destinada a desaparèixer . Amb
l'etern retorn el que vol assolir Nietzsche és donar eternitat a l'esdevenir: les realitats que estan
canviant constantment, com que retornen infinites vegades, són eternes, sense deixar de ser fugisseres,
transitòries...