EL PROBLEMA DELS UNIVERSALS

a) Saber si els universals existeixen en la realitat o només en el pensament

b) en cas que existeixin realment, si són corporis o incorporis
c) si estan separats de les coses sensibles o bé implícits en elles
d) els gèneres i les espècies, segueixen tenint significat per al pensament encara
que deixessin d’existir els individus als qui corresponen?
e) distinció entre l’ordre lògic i ‘ordre real

1a SOLUCIÓ : realisme extrem: afirma l’existència objectiva dels universals , defensat

per Guillem de Champeaux (s.XII)
- Els universals existeixen extramentalmet i corpòriament
- Constitueixen el fonament objectiu en el qual participen tots els individus de la
seva classe (semblant a les idees de Plató)
- Perquè puguin existir éssers humans (concrets i individuals) prèviament haurà
d’existir el seu universal: concepte de la humanitat.(concepte del qual
depenen els éssers humans concrets)
- L’ordre lògic i l’ordre real són paral.lels: correspondència exacta i ingènua entre
pensament i realitat.

2a Solució: REALISME: El fonament objectiu del concepte universal és l’existència

objectiva i individual de la cosa, la qual essència és, per activitat de la de la ment,
alliberar de factors individualitzant, i considerada en abstracció. Defensat per Sant
Tomás d’Aquino (s. XIII). (semblant aristotil)
-Per tant, Sant Tomás afirma que els universals existeixen: (semblant st agustí)
a) en Déu (universale ante rem) Déu percep la seva essència com imitable ad
extra en un cert tipus de criatura.
b) en els individus com a propietats (universale in re). És l’essència individual
concreta, igual en els distints membres de l’espècie.
c) en la ment humana (universale post rem)”després de la cosa”. És el concepte
universal abstracte.

3a sol·lució: REALISME MODERAT: Afirma l'existència d’una distinció formal entre

particulars, defensat per Joan Duns Escot (s. XIII).
-L’universal és un producte de l’enteniment que té el seu fonament en les coses.
-Allò real no és ni pura universalitat ni puta individualitat.
Ex: distinció entre ànima vegetativa, sensitiva i intel·lectiva en l’ésser gumà segons
Aristòtil.
Són inseparables en la realitat i, en canvi, són constituents formals distints
objectivament.
-La individualitat s’explica com l’actualització de la mateixa forma: l’essència singular.

4ta sol·lució: CONCEPTUALISME: Afirma que no existeixen els universals, però que hi
ha una relació natural entre els conceptes i el seu referent real, defensat per Pere
Abelard (s. XII).
-Els universals només existeixen en la ment, ara bé, les idees tenen una referència
objectiva en les coses (extramentals); el que succeeix és que aquest universal no es
troba en les coses particulars tal i com és concebut.
-Distinció entre l’ordre lògic i l’ordre real: la unitat lògica del concepte universal afecta
exclusivament al predicat, ja que aquest és un nom i no pas una cosa individual.

5a sol·lució: NOMINALISME: Ela universals només existeixen en la ment i la relació de

significat és arbitrària, defensat per Guilem d’Okham (s. XIV).
-Negació als conceptes generals de la seva funció d’intermediaris en el procés de
coneixement.
-L’única realitat que tenen els conceptes universals és la que els confereix la seva
funció significativa.
-El concepte és un signe de la cosa, un signe que està en el seu lloc (representa) en
els judicis i en les demostracions en les que intervé.
-Per tant, els conceptes universals no tenen cap realitat, ni com entitats separades de
les coses - com proclamava el realisme extern- ni com a substracte o forma en les
coses individuals- com defenia el realisme moderat.-
-La realitat només la tenen els éssers individuals.
-El valor universal del concepte només radica en com significa la realitat a la qual es
remet, és a dir, en la seva capacitat de representar una realitat distinta d’ella mateixa.

OCKHAM I EL SEGLE XIV

- Els nominalistes, amb el seu esperit crític i analític, deixaven la fe flotant en
l’aire, sense base racional alguna.
- Durant el s.XIV, la metafísica, sense ser abandonada, tendeix a deixar el seu
lloc a la lògica. Així es va passar a a crítica de les argumentacions i proves
metafísiques en nom de la lògica, i això és el que va fer Guillen d’Ockham
- En la seva opinió, les preteses proves o demostracions dels atributs de Déu o
les alegades en defensa de la espiritualitat de l’ànima, o bé descanses en
 principis la veritat dels quals no és evident, o bé, acaben en conclusions que
no es segueixen estrictament de les corresponents premisses.
- Així es desacredita tot el sistema de la metafísica del s.XIII
- Si no pot donar-se cap demostració de l’existència de Déu, aquesta ha de
quedar relegada a l’esfera de la fe.
- Teologia i filosofia tendeixen a separar-se
- Okham va critiar la teoría de les essències divines (d'arrel neoplatònica)
perquè limitavan la omnipotència i la llibertat divines
- Atac a totes les teories realistes dels universals
- Okham va anomenar “signe natural” al concepte, ja que l’aprehensió directa
d’una cosa qualsevol causa de manera natural en la ment humana un
concepte d’aquesta cosa.
- Identitat de significació lògica que pot assignar-se paraules corresponents a
llengües diferents (vaca, vache,cow, etc.) significa el mateix.
- El signe oral i escrit, per tant, és convencional o arbitrari.
- Els termes són elements de les proposicions
- La “suppositio” és una propietat que pertany a un terme, però només en una
proposició
- És en la proposició on el terme adquireix la funció de representar (suppositio)
- Diferents tipus de suppositios (funcions)
a) suppositio personalis. EX: “la noia canta “ ; aquí el terme noia
representa a un individu determinat
b) suppositio simplex. EX: “l’ésser humà és una espècie”; aquí el terme
ésser humà representa a tots els éssers humans
c) suppositio materials. EX: “home és un nom”; aquí el terme home fa
referència a la paraula mateixa
- Termes de primera intenció: en la proposició “l’home és mortal”, el terme
home és un signe, representa coses, és a dir, homes, que no són, per la seva
part,signes
- Termes de segona intenció: en la proposició “les espècies són subdivisions dels
gèneres”, el terme “espècie” no representa immediatament a coses que no
siguin, per la seva part, signes; representa un nom de classe, així com “home”,
“gos” o “cavall”, que és, per la seva part, un signe.
- En altres paraules, els termes de segona intenció representen a termes de
primera intenció i es prediquen d’aquests, com quan diem que “home” i
“cavall” són espècies.
- Els universals són termes que signifiquen coses individuals i que les
representen en les proposicions.
 - Només existeixen les coses individuals. Cap universal existeix fora de la ment.

HUMANISME I RENAIXEMENT
-Dues causes d’un mateix fenomen
-Renaixement: època històrica que comprèn els segles XV i XVI
-1a fase: centrada en l’èsser humà (humanisme, sXV)
-2a fase: centraa¡da en la naturalesa (que culmina amb la revolució científica, sXVI)

● HUMANISME
-L’èsser humà al centre de l’univers. Del teocentrisme propi de l’edat mitjana a
l¡antropocentrisme del renaixement. Nova concepció de l’home i el món.
-Humanitus: ideal educació i formaió humana
-Es considera l’antiguitat clàssica grecollatina com un paradigma pel que fa a la
cultura en general i com a model a seguir (estudis de literatura, retòrica, historia i
filosofia)
-objectiu: el ple desenvolupament de la personalitat humana.
-Nou sentit de la història que es materialitza en prendre distància del passat i
consciència del propi present.
-Ressorgiment del valor de la propia individualitat i originalitat humanes.
-Elogi de la vida activa, del comerç i dels viatges.
-Crítica integral de l’edat mitjana com a època obscurantista i bàrbara que cal oblidar
retornant als clàssics.

● FILOSOFIA DEL RENAIXEMENT

-crisi de la metafísica aristotelicotomista
-crisi de la física aristotèlica.
-gran ressorgiment del neoplatonisme impregnat d’elements
helenístics-orientalitzants i de ressonànies màgiques.
-Divinització de la naturalesa. Tot està viu i ple de correspondències ocultes,
simpaties i antipaties còsmiques. El mag és un personatje típic del renaixement.
-sincretisme entre doctrines grecopaganes, neoplatòniques i cristianes.
MAQUIAVEL
-La filosofia de Maquiavel tracta fonamentalment sobre el poder.
-Separació de la investigació política del pensament i del llast de la influència
religiosa.
-Contra la moral cristiana: reivindicació de la moral més vigorosa i vital del paganisme
de la Roma precristiana.
-Visió pessimista de la naturalesa humana: l’home és dolent o ignorant.
-Objectiu: preservació del poder (el di justifica els mitjans).
-teoria política: virtut vers fortuna
-el princep ha d’adquirir la virtut → no la virtut cristiana (honestedat, hummilitat…),
sinó la grega (arké): habilitat
-Virtit és un conjunt de qualitats personals: valor, fortalesa, coatge, orgull, audàcia,
hipocresia, engany + capacitat de planificació i previsió.

- L’objectiu de la virtut és dominar i imposar-se a l’atzar (fortuna)

- Fortuna: deesa mitològica, símbol d’allò capritxós i imprevisible
- Virtut: domini del nostre destí. Equival a racionalitat + flexibilitat
- Maquiavel fou el creador de la noció de “raó d’estat”
- Ideal polític de Maquiave: La república romana
- Pragmatisme exterior i immoral (cal enganyar: incompir les promeses quan
això ens perjudiqui a l’hora de governar)
- Allò bo és allò útil per a manternir-se en el poder
- Allò dolent és allò que ens afebleix i ens el fa perdre
-

Principis generals de la filosofía cartesiana:

-En l’época de Descartes hi ha dos corrents principals.
a)escolasticisme ( doctrina l’E.C)
b) escepticisme
-Descartes crítica tota l’hrència cultural, filosófica i científica de la tradició.
-Critica a l’argument d’autoritat.
-Objectiu: Legitimació filosófica de la nova ciència.
-Aquest nou saber ja no es centrarà en Deu sino en la racionalitat humana.
-Desplaçament del centre de reflexió cap a la conciencia pensant de l’ésser humà.
-Necessitat de trobar un mètode per a la recerca de la veritat.
⇨Aquest métode s'hauria de inspirar en la claredat i el rigor típics dels
procediments geomètrics (cal imitar el mètode científic i adaptar-lo a la
filosofía).
-Unitat de projecte filosòfic: Mètode, física, metafísica.
-Analogía de l'Arbre:
→Arrels: Metafísica (estudi de primers principis i causes).
→Tronc: Física (principi de causes materials).
→Branques: Ciències útils; Medicina, mecànica, moral.

Les regles del Mètode

a) Regla de l’evidència: no acceptar com a veritable cap coneixement que no es
present i amb claredat i distinció davant la raó.
Principi del dubte sistematic. Com s’aconsegueix l’evidència?
Mitjançant l’acte intuïtiu o intuició. Acte que s’autofonament i autojustifica i
que neix de la sola llum de la raó: idea clara i distinta
b) Anàlisi: dividir cadascun dels problemes en tantes parts com siguin necessaris
a fi de trobar la millor solució mètode analitic: descomposar allò complex en
els elements més simples.
c) Síntesi: Recompondre ordenadament els elements més simples fins arribar al
coneixement dels més compostos.
Cadena d’arguments a imitacció del procediment geometric.
(Començar per primers principis o preposicions més simples percebreles
intuïtivament i passar a deduir de manera ordenada.
d) Enumeració: Controlar els passos individuals i fer revisions tan generals que
adquireixi la seguretat de no ometre res.
El mètode és, per tant, aquesta eina que ha de permetre a Descartes obtenir
aquest coneixement segur.
El procediment per assolir el coneixement vertader es doble.
1. Per evidencia: la nostra raó és capaç d’assolir sense l’ajut de l'experiència.
Idees innates. Aquest procediment també s’anomena intuïcció.
2.Mitjançant un procés deductiu a partir d’un coneixement cert obtingut
prèviament s’anomena deducció.

MEDITACIONS METAFÍSIQUES
1a meditació: Del dubte metòdic
- Punt de partida: principi de pressumpció de falsedat: tota opinió és falsa fins
que no es demostri el contrari.
- Reducció a l’absurd: portar l’escepticisme fins a les últimes consequüències.
- Limitar el dubte a les fonts bàsiques del coneixement: sentits i raó.
- Dubte moderat: -els sentits de vegades ens enganyen
-amb la raó ens equivoquem
 - amb la raó ens equivoquem
- Dubte hiperbòlic
- sentits: argument del somni. Com distingir la vigília del son?
- Implicacions: inexistència del món material, incloent-hi el propi cos.
- raó: argument del geni maligne: un déu m’enganya fin i tot en les veritats més
simples de la matemàtica 2+2=4
- Per tant, no podem distingir entre el que és vertader i el que és fals.
- Conclusió: després de posar-ho tot en dubte me n’adono que jo, que penso tot
això, necessàriament he de ser alguna cosa. Es a dir, que no puc dubtar que
estic dubtant.
- D’aquesta manera arriba Descartes a una primera veritat indebatible: penso,
per tant sóc (existeixo) i convertir-la en el primer principi de la nova filosofia
que buscava .
- Sóc una cosa que pensa.
- Característiques de la primera veritat: claretat i distinció. Qualsevol altra
veritat haurà de tenir aquestes mateixes característiques: nou criteri de
certesa.
- La filosofia deixa de ser ciència del ser per a transformar-se en doctrina del
coneixement.
Meditació 2: De la naturalesa de la ment humana i del cos.
- Problema: definir aquesta cosa que jo sóc i en saber si hi ha res al món a part
de mi.
- Reconstrucció del coneixement: una proposició serà vertadera sempre que
sigui clara i distinta.
- Naturalesa del jo: es pot pensar perfectament un jo sense cap realitat
material; així doncs, el jo existeix sense cap base material, ja que la seva única
essència és pensar (encara que el que pensi sigui fals)
- Conclusió: la ment és una substància que pot existir sense el cos. Descartes
l’anomena “Res cogitans”.
- Quant a la realitat material, també en tinc idees fosques i confuses (sentits) i
d’altres clares i distintes (raó).
- Hi ha qualitats no essencials: gust, olor, duresa, color… No són essencials
perquè si fonc la cera desapareixen totes, però no pas la cera mateixa.
- Què és, docs, l’essencial en la naturalesa material? L’extensió en tres
dimensions: forma, lloc on es troba i capacitat de canviar de forma i de lloc.
- Aquestes qualitats essencials són matematitzables i quantificables.
- Segona conclusió: l’única propietat essencial que es pot predicar del món
material és l’extensió: el món és una cosa extensa (segona substància).
- Matèria: cosa extensa que no té pensament
- Ment: cosa que pensa que no té extensió
- Món material. Substància: res extensa (dominada pel mecanisme)
- Món espiritual. Substància: res cogitans (dominada per l’idealisme)
- Això ens porta al dualisme ment/cos cartesià
- Ment i cos són dues substàncies diferents i independents entre si
- Si les sensacions (fred, calor, etc.) només ens aporten ideees fosques i
confuses a la ment, per entendre la matèria només podem fer servir la raó i no
pas els sentits.
Meditació III de l’existència de Déu
- Anàlisi de les idees. N’hi ha de tres tipus:
a) idees adventícies. Són causades pels cossos externs,es refereixen a
objectes d’experiència i no puc produir-les a voluntat, s’imposen així
que apareixen i semblen tenir naturalesa pròpia.
b) idees factícies. Són les que constitueixen la imaginació a partir de les
anteriors. Poden representar objectes naturals, artificials o ficticis.
Provenen de mi mateix.
c) Idees innates. Produides en la ment sense l’ajut de l’experiènia;
provenen de mi mateix però no les puc modificar a voluntat. Exemples:
nocions d’objectes matemàtics, la idea de mi mateix com una cosa que
pensa també la idea de Déu.

- Totes les idees tenen naturalesa representativa (representa alguna cosa, si bé

això no implica que la cosa representada existeixi).
- Descartes considera que hi ha idees que tenen un grau de realitat superior a
d’altres idees (són idees que representen substàncies).
- Exemple: la idea de Déu representa una realitat infinita i perfecta i té en
aquest sentit més realitat que qualsevol altra (tercera substància).
- Descartes fa ús de la doctrina de la casualitat de procedència
aristotèlicotomista segons la qual hi ha d’haver tanta realitat en la causa com
en l’efecte.
- Argument casual
a) Jo tinc la idea de Déu en mi
b) Tot a de tenir una causa (no pot venir del no-res)
c) La causa ha de ser almenys igual que l’efecte( Ha d’haver-hi tanta
realitat tant en l’una com en l’altra)
d) La idea de Déu és la idea d’un infinit projecte ⇨ Definició
 e) jo en canvi, soc finit i imperfecte
Conclusió: Déu ha d’existir( ja que Déu és la causa de la meva idea de Déu)
- La idea de Déu és una idea clara i distinta, per tant, és verdadera, Es tracta, a
més, d’una idea innata.
- Si Déu és perfecte, no en pot enganyar, ja que la raó ens ensenya que l’engany
depèn necessàriament d’algun defecte. Déu es immutable
- Si Déu no m’enganya, ara ja sé que fent ús de la meva raó puc coneixer el món
exterior i la inmutabilitat de les seves lleis, sempre que en tingui una idea clara
i distinta.
- Així, la inmutabilitat de Déu és utilitzada per Descartes per a defendre el
desenvolupament de la ciència i garantir-ne la seva objectivitat.
- En resum, lluny del Déu castigador de l’Edat mitjana, en descartes es
converteix en condició de possibilitat del coneixement.

LOCKE (FOTOCOPIA)
FILOSOFIA POLÍTICA: EL LIBERALISME
Estat de naturalesa/ societat civil
- Dret natural : llibertat i igualtat que porten a la legitimitat - consentiment -
pacte social
- Defensades per Déu (moral)
- Inseguretat
- Arbitrarietat
HUME (1711-1776)
- Per a Hume, conèixer és percebre
- Una percepció és qualsevol contingut mental i n’hi ha de 2 tipus
a) Impressions
b) idees
es distingeixen només pel grau de força amb que es presenten a la ment; les
impressions més fortes i les idees són més febles

- Les impressions es presenten en primer lloc a la ment / contingut mental que

es refereix directament a l’experiència - externa: sentits
- interna: emocions i voluntat
- Primer hi ha d’haver una impressió perquè hi pugui haver la idea
- Idees: empremta que deixa en la nostra ment una impressió quan aquesta ja
no és present
- 1r principi de l’empirisme humeà: totes les nostres idees són conceptes de les
nostres impressions
- Contra Locke: no és pas el nostre enteniment el que combina els àtoms de
coneixement i forma idees cada cop més complexes, sinó que són les idees les
que, seguint certes lleis associades, es combinen entre si i formen idees
complexes
- Per tant, el subjecte cognoscent té un paper merament passiu

- 2n principi de l’emprisme humeà: principi de certesa o de discriminació

d’idees
- Quan no veiem clar si una paraula remet a un autèntic coneixement, cal
preguntar de quina impressió deriva. Si no som capaços de mostrar de quina
impressió deriva, hem de concloure que no es tracta d’una autèntica idea (no
té valor cognoscitiu).

Relacions d’idees
-Matemàtiques
-Afirmacions que es refereixen a continguts ideals, sense referir-se a res que
existeixi o pugui existir i es limiten a fer explícit el que es troba ja implícit en la
definició del subjecte.
-Es deriven directament del principi de no contradicció.
-no aporten informacció fàctica sobre el món.
-són producte només de l’activitat del pensament, sense cap relació amb les
impressions.
 -Raonaments deductius que depenen únicament de la seva coherència
interna.
-el contrari d’una relació d’idees apareix com una impossibilitat lògica.
-no apareix coneixement. Son informacions independents de l’experiencia.

Qüestions de fet
- Afirmacions que estableixen continguts i relacions realment existents dels
quals tenim noticia en​virtut de l'experiència.
- Fan referencia al món i ens aporten informació ​fàctica de com és.
- La seva validesa es basa en l'experiència; són a posteriori.
- Només poden derivar d'impressions (no de principis lògics); el seu contrari és
sempre lògicament possible: són contingents.
- Aporten dades de l'experiència: constitueixen el coneixement pròpiament.

Crítica al concepte de causalitat

- Quan diem que un determinat fet, A, és la causa d'un altre fet, B, estem
donant per suposat que entre A i B hi ha una connexió necessària que fa que
sempre que es doni A no pot ser que no es doni B.
- Té aquest supòsit alguna validesa cognoscitiva?
- Apliquem el criteri de certesa de Hume i preguntem de quines impressions
deriven tots els elements que acabem de presentar.
- La connexió necessària no és un fet, perquè els fets (continguts d'experiència)
són contingents i no necessaris. Però tampoc és una relació d'idees, perquè A i
B no són idees sinó fets.
- Així docs, la idea de connexió necessària no deriva de cap impressió i, per tant,
no té validesa cognoscitiva.
- Segons Hume, es tracta només d'una creença que es basa en el costum.
- Estem acostumats a veure que les coses passen d'una determinada manera i
creiem i suposem que en el futur continuaran passant de la mateixa manera
en les mateixes circumstàncies.
- Aquest coneixement no és arbitrari, però tampoc és segur sinó només
probable.
- Coneixement científic = coneixement probable, sempre obert a refutacions
ulteriors, mai dogmàtic ni definitiu
 ÈTICA DE HUME: emotivisme moral
- Distinció entre el que és i el que hauria de ser
- Ideal nacionalista: la raó ha de guiar l’acció. Ara bé, la raó noés pot conèixer les
coses tal com son (fets/qüestions de fet) i aquest coneixement prové de
l’experiència
- En canvi, el que orienta l’acció moral no són pas fets sinó normes, i les normes
no ens diuen com són les coses sinó com haurien de ser.
- Per tant, la raó no ens permet fer judicis de valor: dels fets no es segueixen
normes, i de l’observació dels fets no podem concloure ca norma moral
universal vàlida.
- Això es coneix com la fal·làcia naturalista
- Així doncs, la base de l’acci´p moral són les passions (afectes i emocions)
- D’aquesta constatació es desprenen vàries conseqüències:
a) Si la raó n té força per oposar-se a la passió, la raó ha de ser solament
l’esclava de les passions i no pot pretendre una altra missió que
servir-les i obrir-les. L’únic que pot frenar una passió és una altra passió
b) No hi ha raó pràctica. La raó només pot ser teòrica.Són l’experiència del
dolor i del plaer les principals causes que expliquen les accions
humanes.
c) Si el fonament de la moral és el sentiment i no pas la raó, la moralitat se
sent, no es jutja: el seu fonament és subjectiu i personal
- La virtut suscita una impressió agradable, mentre que el vici produeix una
impressió desagradable.
- Així doncs, el sentiment moral (bé i mal) és un sentiment d’aprovació o de
rebuig que acompanyen la impressió o les idees de les diferents accions,
qualitats o caràcters i és desinteressat
- És desinteressat en el sentit que no satisfà un benestar individual sinó un
benestar dels altres o col·lectiu.
- Allò útil és agradable per a un mateix i agradable per als altres: altruisme i
egoisme es troben. Allò que contribueix a la felicitat de la societat mereix la
nostra aprovació.
- La utilitat pública és l’origen de la justícia
- El principi de la moralitat és el de la simpatia (empatia) envers els altres, que
fa que ens sentim propers en les alegries i ens compartim de les seves
desgràcies. Aquesta simpatia forma part de la nostra naturalesa i, juntament,
amb la utilitat, constitueixen l’eix sobre el qual descansa l’ètica emotivista de
Hume.
 EXAMEN 3 TRIMESTRE
KANT
- Objectius:
1) Independitzar de manera definitiva la ciència de la metafísica
2) Respondre a la pregunta de quins són els fonaments del coneixement
Teoria del coneixement:
Sobre la revolució copernicana
- La filosofía kantiana es presenta com una superació de les dues línies
epistemològiques dominants en el seu temps: racionalisme i empirisme.
Sobretot és tracta d’evitar les conseqüències negatives que han generat
aquestes corrents del pensament.
a) El racionalisme ha derivat en dogmatisme i en especulació metafísica.
b) L’empirisme ha derivat en escepticisme i coneixement contingent.
- No obstant, Kant conserva de l’empirisme el principi de que tot el coneixement
s’origina en l'experiència, en la percepció sensible, i conserva del racionalisme
el principi que la ment funciona aplicant conceptes a priori, és a dir,
independents de l’experiencia i previs a ella.
- No es pot acceptar, però, la tesi empirista que tot coneixement prové només
dels objectes de l'experiència.
- Hipòtesi kantiana: ha d’existir un coneixement universal i necessari que
correspongui amb la naturalesa de les lleis científiques.
- Segons kant, s’ha convertit la tesi empirista: en conceptes de que el
coneixement quedi determinant pels objectes, són els objectes que han de
determinar-se (parcialment, almenys) pel nostre coneixement.
- Conseqüències: transformació radical del paper epistemològic del subjecte,
que en l’empirisme tenía un paper merament passiu. Per kant, en canvi, el
subjecte és actiu i consisteix, en part, el coneixement, imprimint-li la volguda
universalitat i necessitat.
- Reformulació de la tesi (originalitat empirista): tot i que el nostre coneixement
començi AMB l'experiència, això no significa que tot coneixement comenci en
l’experiencia
- Així doncs, el procés de construcció del coneixement és una síntesi en la que
intervenen diversos elements:
a) Allò donat per l'experiència i que prové de l’objecte
b) les formes a priori de la sensibilitat i l'entreteniment que provenen del
subjecte.