TEMA 2 LA REFLEXIÓ FILOSÒFICA SOBRE L’ÉSSER HUMÀ

1. Els orígens de la humanitat

La pregunta sobre què és l’ésser humà dona sentit a la filosofia, ja ho hem vist.
És una pregunta que resumeix totes les altres però és difícil respondre-la
perquè som éssers molt complexos. Una combinació de natura i cultura*.

Una de les qüestions més debatudes en antropologia filosòfica, sociologia,

psicologia, sociobiologia , fins i tot en teoria política, és què participació en la
nostra conducta té la biologia. El debat entre innatistes i ambientalistes*
(també seria bo que cerquéssiu a les xarxes aquest debat, us asseguro que és
apassionant però no hi ha massa temps per desenvolupar-lo durant el curs,
però seria un bon TR). El curs vinent veurem que algunes postures filosòfiques
del s XVI discuteixen aquests aspectes amb el poc que sabien llavors.

Les tres preguntes principals que els éssers humans s’han plantejat des de
l’inici dels temps i que ens continuem plantejant.

- D’on venim?
- Què som?
- On anem?

La evolució ens ha anat apartat dels nostres avantpassats més propers, els
ximpanzés i els goril·les. Van aparèixer els homínids hàbils que van aprendre a
fabricar eines, dominaren el foc i van inventar el llenguatge. L’ésser humà es
va originar a l’Àfrica i des de d’allà a la resta de la terra. La primera pregunta la
ha intentat respondre (i fins a cert punt ha estat àmpliament acceptada a partir
de la teoria de l’evolució de Darwin).

La cultura
La cultura és la gran creació que defineix a l’ésser humà ja que els animals
gairebé no produeixen cultura, només l’ésser humà. No només rebem una
herència genètica sinó també una herència cultural a través de l’educació.
S’entén per cultura el conjunt d’informació tramesa a través de l’aprenentatge:
llenguatge, creences, tècniques, invents, art, formes d’associació, etc. La
cultura és producte de la intel·ligència que en aquests nivells només la
posseeix l’ésser humà. Natura i cultura* és en l’actualitat una de les
polèmiques debatudes, on son els límits entre els conceptes en l’ésser humà,
cosa que no passava fa uns anys. Diverses disciplines, no només la filosofia
se’n ocupen en l’actualitat.

La antropologia
La ciència que pretén conèixer a l’ésser humà en la seva totalitat és
l’Antropologia. Estudia els estils de vida, el comportament, els costums, les

13
creences, etc. Dels pobles antics i moderns. Etimològicament prové de la
paraula grega “antrophos” que significa home i “logos” que significa saber
racional, també traduït com a ciència. Hi ha diverses ramificacions de
l’antropologia per si algú vol investigar, és força interessant.

1.1 Origen biològic de l’ésser humà

El origen biològic de l’ésser humà, això és, la Teoria de l’Evolució, s’estudia
tant en Filosofia com en l’assignatura Ciències pel món contemporani per la
qual cosa, per evitar repeticions tractarem directament el tema de l’evolució
cultural. Aquí no entrarem. Son les respostes que la ciència dona sobre la
primera pregunta d’on venim, de quin és el nostre origen.

1.2 Evolució cultural de l’ésser humà

L’Homo Sapiens va sorgir fa uns 200.000 anys aproximadament i els canvis
que s’han produït al llarg d’aquests anys es coneixen com a procés
d’humanització. Aquests canvis no son explicables a través de la evolució
biològica tot i que tenen relació, com per exemple, el desenvolupament de la
capacitat cranial i el bipedisme.

Aquí és on les diferents disciplines (tant les ciències empíriques com les
socials) intenten respondre, des de punts de vista diferents, què som i on
anem.

Què és el que fa possible que l’ésser humà hagi creat i tramés cultura?

a) La capacitat de simbolització que es tradueix en el llenguatge oral i

escrit. El símbol exigeix un procés d’abstracció i d’acord social.
b) La capacitat de comprendre les relacions grupals. Els éssers humans
son ésser socials capaços de comprendre les intencions i els sentiments
d’altres persones.
c) El control del comportament. Als éssers humans, els estímuls no els
desencadenen respostes immediates com passa amb els animals sinó
que poden introduir una sèrie de meditacions cognitives o emocionals.
d) La capacitat d’aprenentatge. La educació és imprescindible en la
evolució cultural.
e) La capacitat de preveure. Anticipar-se als fets i preveure és fonamental
en les ciències i s’anomena predicció.

ETNOCENTRISME, RACISME, ANDROCENTRISME*

Al llarg de la història, el desconeixement, la ignorància i molts altres factors han

fet que al voler interpretar i explicar el món s’hagi fet sense tenir en compte
aspectes que avui en dia serien impensables, i als llibres de “ciència” trobem
que aquestes explicacions son del tot delirants i fàcilment identificables de
etnocentrisme, racisme, discriminació per gènere, ètnia i classe social entre

14
moltes altres aspectes. Això també vol dir que en el que s’està fent avui, també
hi hagi coses que en el futur trobaran inacceptables. Avancem però poc a poc,
pas a pas, i de vegades donem passes enrere en aquest sentit. Igualment la
tendència a interpretar el món androcèntricament el món, els valors, la història i
la societat des d’una representació masculina que obvia i fa invisibles altres
realitats. Per aquest motiu aquestes visions del món sempre han estat no
només masculines, sinó masclistes, homofòbiques, i molts altres aspectes
invisibilitzats i que alguns estan sortint a la llum darrerament, però no tots ni
amb la mateixa força, potser alguns seguiran estant amagats. Avui en dia
tenim als diaris contínuament aquests temes, però poques vegades relacionats
amb el saber, sinó el seu vesant més reivindicatiu.

1.3 Sobre el futur de l’evolució

La enginyeria genètica que pot introduir canvis en la estructura del genoma
humà planteja un problema filosòfic de gran magnitud. La evolució biològica
porta a l’evolució cultural, la qual, mitjançant la tecnologia pot canviar l’evolució
biològica.

La pregunta que ens formulem és de caràcter ètic: Fins a quin punt podem
permetre que la tecnologia decideixi el futur de la humanitat? Com ho faríeu?

2. Concepció filosòfica de l’ésser humà

L’ésser humà procedeix per evolució de la família dels primats i es caracteritza
per estar dotat d’un genoma propi de la espècie del qual emergeix una
intel·ligència simbòlica i social que processa informació.

2.1Teories sobre l’Ésser Humà

a) Teories religioses
Es basen en creences les quals la seva veritat no pot demostrar-se
racionalment però que els creients accepten perquè consideren que han
estat revelades per la divinitat. El Judaisme, el Cristianisme i l’Islam, les
tres grans religions monoteistes, consideren que Déu va crear l’ésser humà
a la seva imatge i semblança.

Les religions orientals també valoren a l’ésser humà per sobre de totes les
coses.

15
 b) Teories filosòfiques
Tenen en comú una sèrie de consideracions sobre l’ésser humà:

▪ L’ésser humà és un ésser racional.

▪ L’ésser humà és un ésser social.
▪ L’ésser humà és un ésser lliure i per tant moral.
▪ L’ésser humà és un ésser metafísic i per tant, necessita trobar un
sentit a la seva vida.

2.1.1 L’ésser humà com ésser racional

L’exaltació de la raó com a nota dominant de la natura humana prové de la
cultura clàssica. En la filosofia grega Plató i Aristòtil van identificar la raó amb
l’ànima. Tenia com a funció principal conèixer però a més havia de dirigir el
desig humà.

La filosofia medieval (segles V a XV), fonamentalment cristiana, també va

definir a l’ésser humà com ànima racional. Cada ésser humà es composa d’un
cos i una ànima espiritual creada individualment per Déu. La raó és una
participació de la Intel·ligència divina.

La filosofia moderna (segles XVI a XVIII) va fer de la raó la senya d’identitat de

la humanitat. Semblava que la raó no tenia límits ja que podia arribar a
descobrir els misteris de la natura i de l’univers a través de la ciència. La raó
podia solucionar els problemes morals i de convivència.

La segona meitat del segle XVIII, durant la Il·lustració, els filòsofs van estar
capficats en aquest projecte. La reflexió sobre l’educació, els ideals i els
models polítics més adients per aconseguir una convivència basada en la
justícia i la igualtat. També serà fonamental per ells la idea de progrés a tots
els nivells.

Durant els segles XIX i XX la ciència va confiar cada cop més en la raó mentre
que en l’àmbit de la filosofia sorgeixen una sèrie de pensadors als que se’ls
anomena “filòsofs de la sospita”: Karl Marx, Friedrich Nietzsche i Sigmund
Freud, que desconfiaran sobre la superioritat de la raó.

➢ Karl Marx (1818-1883) La seva influència va ser enorme i encara ara es

manté. Sociòleg i economista alemany, va defensar una explicació
materialista de la història i de la dimensió social de l’ésser humà com a
ésser que es transforma, produeix i fabrica la realitat. La raó ja no és la
instància suprema i definitiva de la raó; al contrari, depèn de les
relacions materials amb les que les persones es relacionen amb el medi
(el treball, la producció, el capital, el consum, etc.).

16
 ➢ Friedrich Nietzsche (1844-1900) És considerat el pensador més
representatiu de la filosofia de la sospita perquè va portar a terme una
dura crítica dels valors racionals en totes les seves formes i
manifestacions. La seva concepció de l’ésser humà s’enquadra en el
que es coneix com a vitalisme irracionalista, que en contra del
racionalisme, defensa que el punt de partença per entendre a l’ésser
humà és la pròpia vida.
➢ Sigmund Freud (1856-1939) Neuròleg i Psiquiatra austríac, va
revolucionar el món de la psiquiatria i la concepció de la personalitat. La
seva aportació a la desmitificació de la racionalitat humana va consistir
en afirmar que l’ésser humà no es mou únicament per principis racionals
sinó que en tota persona hi ha una part irracional i inconscient que juga
un paper rellevant en la seva personalitat.

2.1.2 L’ésser humà és un ésser social

Aristòtil (s V aC.) va definir a l’ésser humà com un “animal social”.
Considerava que la possessió del Logos (llenguatge i pensament) fonamentava
aquesta sociabilitat. Però la relació entre l’individu i la societat ha donat lloc a
grans debats i teories.

Al segle XVII el filòsof Thomas Hobbes (1588-1679) a la seva obra Leviathan

va elaborar una teoria sobre l’origen de la societat. Para Hobbes l’home era un
ésser dominat pels instints primaris; d’aquí la seva cèlebre frase “homo homini,
lupus” (l’home és un llop per l’home). Segons ell, l’home ha de renunciar al seu
estat de naturalesa, al seu estat de total llibertat a favor d’una organització
social que garanteixi la seva seguretat. El ciutadà ha de cedir els seus drets de
llibertat d’acció a un sobirà que sota el govern de l’autoritat li garanteixi la seva
seguretat.

Posteriorment altre filòsof britànic, John Locke (1632-1704) tractant el mateix

problema de l’origen de la societat civil, va defensar que, efectivament l’home
havia de renunciar al seu estat de naturalesa, tant per una qüestió de
seguretat, com per defensar la seva propietat privada. Nogensmenys, a
diferència de Hobbes, el govern no hauria d’estar en mans d’un únic sobirà (ja
que podria exercir la tirania) sinó en mans d’un govern escollit per tots els
ciutadans als que atorgaria uns drets i uns deures que complir. Veiem doncs
en les teories de Locke, les bases dels governs democràtics actuals.

Seguint en aquesta línia, ja durant el segle XVIII, en plena Il·lustració, el filòsof

francès Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) en la seva obra “El contracte
social” va perfilar més detalladament l’organització social democràtica
fonamentada per un contracte o pacte entre el govern i el poble. Aquest és
sobirà per Rousseau, de manera que tota decisió política recau en ell.

17
 2.1.3 L’ésser humà és un ésser lliure i per tant, moral
La llibertat és una de les propietats essencials de l’ésser humà, però sobre
aquest tema hi ha moltes teories i molt variades; alguns autors arriben a negar
la llibertat humana a la que consideren un simple il·lusió, mentre que altres
defensen que l’ésser humà no és altre cosa que llibertat. Hi ha dues maneres
d’entendre la llibertat:

o Llibertat física o llibertat de fer, que és l’absència de coacció o

impediments externs a l’hora d’actuar.
o Llibertat interna o lliure albir, que és l’absència de factors interns que
poguessin imposar l’elecció d’una acció o altra. La llibertat interna és
pròpia de l’ésser humà i és a la que ens referim quan diem que l’ésser
humà és lliure. En altres paraules és, en definitiva, la possibilitat
d’elecció.

Límits de la llibertat
a) El determinisme nega la existència de la llibertat en l’ésser humà; com a
molt la consideren com un desig o una aspiració. Els deterministes
creuen que totes les accions de la nostra voluntat estan determinades
per múltiples causes. El determinisme biològic afirma que els nostres
actes són fruit de l’herència genètica; el codi genètic determina el nostre
sistema nerviós i hormonal que determina a la vegada la nostra
conducta i aprenentatge. El determinisme educacional considera que la
educació dirigeix la nostra conducta i que actuem en funció dels patrons
que haguem aprés. El determinisme social defensa la mateixa idea però
situa les causes de la conducta en la societat.
b) L’ indeterminisme afirma la llibertat humana. En cada situació podem
actuar de diferents maneres, tenim capacitat d’elecció.

*Aquest tema el desenvoluparem més quan arribem a la part d’Ètica.

2.1.4 L’ésser humà és un ésser metafísic

La pregunta sobre el sentit de la vida és una pregunta metafísica, que implica
preguntar-se sobre alguna cosa aliena a la nostra existència que pogués donar-
li sentit. Què hi ha més enllà de la mort? Què puc esperar? Quin és el sentit
de la meva vida?

Les respostes i interpretacions que s’han donat a aquesta qüestió han estat
molt diverses i poden resumir-se en tres tipus:

• La vida te un sentit immanent (que és inherent a un ésser o pròpiament

de la seva natura i no depèn de res extern). Aristòtil afirma que tot el
que passa en la natura té un ordre o “telos” (finalitat) intern. Res passa

18
 de manera atzarosa o sense sentit. Tots els éssers tenen una finalitat
que han de complir, i tot el desenvolupament de la seva existència està
destinat i guiat per aquesta finalitat. La finalitat o sentit propi de l’ésser
humà es portar una vida contemplativa, és a dir, una vida guiada per la
raó. Desatendre aquest dictat de la natura condueix a viure una vida
sense sentit.
• La vida te un sentit transcendent. Altre grup de teories filosòfiques
afirma que el sentit de la vida està més enllà de la natura o de la pròpia
vida. Es transcendent perquè transcendeix, està fora de la dimensió
empírica o natural. Es tracta d’una explicació sobrenatural d’origen diví
o teològic.
• No es possible trobar un sentit a la vida. Finalment, la filosofia de
l’absurd afirma que és impossible trobar cap sentit, una direcció, una
justificació a l’existència humana. Segons aquesta teoria, som fruit d’un
atzar evolutiu.

3. ON ANEM?
Els darrers anys, amb els avenços tecnològics i científics (com la
Intel·ligència Artificial), les noves aportacions sobre els descobriments que
es van fent sobre el cervell i les aportacions de disciplines com la
psicologia, la filosofia de la ment i les noves postures filosòfiques sobre
identitat i llenguatge les perspectives de futur albiren aspectes que fins fa
poc només es plantejava la ciència-ficció, però que ara ja traspassen la
fantasia i es plantegen com possibilitats reals: el TRANSHUMANISME*.
Pot sobreviure la ment sense el cos? Podria posar la meva ment en un
dispositiu, en un robot, en un altre ésser humà? Podrem ser immortals des
d’aquest punt de vista?

És una pregunta que darrerament és més difícil de contestar que fa uns

anys i per això cal saber a qué ens referim quan parlem de:

LA INTEL·LIGÈNCIA HUMANA
Des del punt de vista de la psicologia, entenem per intel·ligència la capacitat
de resoldre problemes. És, per tant, una capacitat que consisteix en la
comprensió d’un problema i no en l’intent de solució mitjançant el tanteig
(assaig i error) o l’instint. Les característiques son les següents:

- Flexibilitat: és una capacitat d’adaptació que consisteix en crear

respostes noves per situacions no conegudes. Però també consisteix
en produir respostes noves davant d’estímuls similars per augmentar
l’eficàcia de l’acció.

19
- Representació: o reproducció mental de manera conscient d’un
objecte present, una percepció passada o d’un esdeveniment futur.
- Imaginació: o combinació d’imatges noves a partir d’objectes i fets de
la percepció sensible.
- Simbolització: o substitució d’una idea, objecte o imatge per altres
objectes, imatges o idees.
- Desplaçament: consisteix en el fet de que la ment pot “escapar” del
moment present i de les emocions per evocar i representar-se
situacions passades i futures. Amb aquest tret és possible
l’esquematització dels problemes, la imaginació de possibles
solucions i la comunicació al rest de membres del grup.

20