TEMA 3.

L’ÉSSER HUMÀ: NATURA I CULTURA

En aquest tema estudiarem el que ens ha dit la ciència

sobre el nostre origen, pregunta inevitable per saber qui
som.
Per tant, repassarem les dades de l’antropologia
científica, aprendrem a distingir entre el creacionisme i
l’evolucionisme i sabrem per què la ciència actual
defensa la teoria de l’evolució.
Aquest repàs ens permetrà, així, recordar autors com
Lamarck, Darwin i Wallace i explicar les raons actuals a
favor del darwinisme i del lamarckisme.
Per últim, veurem com l’evolució genètica es distingeix
de l’evolució cultural i analitzarem el concepte de mem,
introduit pel científic britànic Richard Dawkins.

1
TEMA 3. L’ÉSSER HUMÀ: NATURA I CULTURA

3.1 La nostra gènesi: natura i cultura

3.1.1. L’antropologia
3.1.2. La teoria de l’evolució
3.1.3. El procés d’hominització
3.1.4. El procés d’humanització

3.1. La nostra gènesi: natura i cultura

3.1.1. L’antropologia

Kant havia resumit en una les tres preguntes de la filosofia:

Què és l’home? Què és l’ésser humà?

Ja ho hem dit en el tema 1: segurament allò que ens defineix és la nostra

CURIOSITAT, fruit d’un tipus particular d’intel·ligència, basada en la
LLIBERTAT.
Els humans som éssers complexos, síntesi de dos factors igualment
determinants: la BIOLOGIA i la CULTURA.
Aquesta complexitat ens porta a preguntar-nos sobre nosaltres mateixos (qui
som?, d’on venim?) i la disciplina que estudia aquestes qüestions és
l’ANTROPOLOGIA.
Etimològicament, “anthropos” vol dir “humà” i “logos” –ja ho sabem- ciència,
discurs racional; per tant, l’antropologia és l’estudi de l’ésser humà. Ara bé,
l’antropologia és una matèria amb una llarga història i avui en dia podem
distingir-ne varis tipus, entre els quals:

- Antropologia biològica o física: estudi del cos humà, de la seva anatomia;

també de les diferències i relacions entre els pobles actuals i les seves
adaptacions al medi.
- Antropologia cultural o etnologia: estudia el comportament i la cultura dels
diversos grups humans actuals.
D’altra banda, l’arqueologia, que se centra en l’estudi de les cultures
antigues, ofereix molta informació a l’antropologia. Els arqueòlegs
depenen de les restes materials de pobles antics per inferir-ne els estils de
vida.
- Antropologia filosòfica: la filosofia, com sempre, aprofita tota la informació
provinent de les ciències per donar una imatge integradora de l’ésser
humà. Perquè l’ésser humà crea el seu propi món, al qual li dona un sentit i
un ordre.

2
En conclusió: l’ésser humà és naturalesa, però més que això és cultura, i la
seva naturalesa biocultural i social imprimeix un sentit a la seva existència que
va més enllà d’aquestes dues dimensions perquè l’ésser humà reflexiona sobre
ell mateix buscant un significat últim de la vida, aspirant a definir la seva pròpia
naturalesa.
 Definició de l’antropologia

L’antropologia és l’estudi de la humanitat, dels pobles antics i moderns, i dels seus

estils de vida. A la vista de l’amplitud i la complexitat del tema, les diverses branques
de l’antropologia se centren en diferents aspectes o dimensions de l’experiència
humana. Alguns antropòlegs estudien l’evolució de la nostra espècie, anomenada
científicament Homo sapiens, a partir d’espècies més antigues. Uns altres investiguen
com l’Homo sapiens ha arribat a posseir la facilitat exclusivament humana per al
llenguatge, el desenvolupament i la diversificació dels llenguatges, i les formes en
què les llengües modernes satisfan les necessitats de la comunicació humana. Uns
altres, finalment, s’ocupen de les tradicions apreses de pensament i conducta que
anomenem cultures, investigant com van sorgir i es van diferenciar les cultures
antigues, i com i per què canvien o resten iguals les cultures modernes.
HARRIS, Marvin, Introducció a l’antropologia general

De todos modos, a lo largo de la Historia, la antropología filosófica ha sido una

empresa prematura, dada la ausencia de datos y conocimientos sobre la naturaleza
humana en los que basar la reflexión. Téngase en cuenta que hasta hace poco más
de un siglo no se sabía nada acerca de nuestro cerebro, ni acerca de la herencia, ni
acerca de la evolución humana; ni siquiera se sabía que existieran genes o
neuronas o ancestros prehumanos. A falta de información, que no de inteligencia,
con frecuencia era difícil escapar a la mitología y la mera palabrería. Solo
recientemente hemos empezado a disponer de suficiente información fiable como
para aventurarnos a reflexionar con algún (desde luego, no mucho) conocimiento
de causa sobre lo que somos, de dónde venimos y hacia dónde vamos.
MOSTERÍN, Jesús, La naturaleza humana (2005)

3.1.2. La teoria de l’evolució

La ciència sap, ara, que tots els éssers humans provenim del mateix ancestre,
que va aparèixer a l’Àfrica fa uns 200.000 anys.
Fins arribar aquí, però, va caldre vèncer molts obstacles, sobretot derivats dels
prejudicis antropocèntrics, de sempre potenciats per la mitologia i la religió,
acceptats per la tradició o per un acte de fe.

3
La ciència, en canvi, defensa teories basades en arguments i proves, vàlids
per a qualsevol persona, sigui quina sigui la seva creença religiosa.

Fins al segle XIX l’única teoria acceptada era el FIXISME, que defensava que
totes les espècies estaven plenament formades ja en el seu origen i s’han
mantingut iguals (fixes) fins al present. Trobàvem dos plantejaments:
 a/ el creacionista, que postula l’existència d’un ésser superior, causa de tot
b/ el naturalista, segons el qual la pròpia naturalesa, a partir d’un procés
igualment natural, hauria creat la diversitat existent.

Són exemples de creacionisme la Teogonia, d’Hesíode (cosmologia grega) i el

Gènesi (cosmologia judeocristiana).
El millor representant del naturalisme va ser Aristòtil, l’autoritat del qual es
mantingué fins al segle XVII.
Al segle XVIII, un naturalista suec, LINNÉ, va fer un inventari dels productes o
béns de la naturalesa i va classificar els animals i les plantes segons el grau de
semblança que hi havia entre elles (taxonomia). Així, per exemple, va situar
l’home entre els animals vertebrats en general, els mamífers en particular i
específicament entre els primats, al costat de les mones. Tot i això, Linné no va
ser evolucionista, teoria que s’imposarà a partir del segle XIX.

L’EVOLUCIONISME és la teoria segons la qual totes les espècies animals i

vegetals són fruit de l’evolució d’altres espècies diferents.

De fet, una sèrie de factors havien anat soscavant els fonaments del
creacionisme i del fixisme. Entre ells, comentem els següents:

a/ el desenvolupament de la geologia, que havia allargat la vida de la terra i on

aquesta es veia com un ésser dinàmic, en perpètua transformació, sotmesa de
tant en tant a grans catàstrofes;
b/ les dificultats de Linné per establir la classificació de les espècies, explicant
ne semblances i diferències;
c/ la gran quantitat de fóssils acumulada i encara sense explicació coherent.

El primer científic que va proposar una teoria gairebé completa de l’evolució va

ser el naturalista francès Jean-Baptiste Lamarck (1744-1829), que publica el
1809 la primera exposició rigorosa de la teoria de l’evolució: Filosofia zoològica.
Podem resumir la teoria en les següents tesis:
- La natura forma un tot continu; d’ella i des de la matèria inorgànica han sorgit
per generació espontània les plantes i els animals. Aquests formen dues
línies evolutives que canvien seguint una tendència cap a la perfecció.
- Aquesta evolució no ha estat contínua perquè les interferències d’un medi
ambient canviant han obligat els éssers vius a adaptar-s’hi. Això ha produït
diversificacions.
- Les espècies s’adapten al medi en què viuen mitjançant el desenvolupament
dels òrgans adequats, l’atròfia dels inadequats o la

4
creació d’altres de nous. Aquest procés funciona segons la llei de l’ús i el
desús dels òrgans, d’acord amb el principi que és la funció qui crea l’òrgan. -
Un cop adquirits els trets nous per a l’adaptació al medi, aquests es transmeten
hereditàriament als descendents.
- Per il·lustrar les seves hipòtesis, Lamarck va recórrer a dos exemples: el del
talp que, com que viu en la foscor, no fa exercici de la visió i acaba perdent
la, i el de la girafa que, com que s’alimenta de fulles dels arbres, tendeix a
estirar progressivament el coll i les extremitats.
Ara bé, la teoria té un punt flac que no resisteix la comprovació empírica: la
genètica, anys després, va descobrir que és impossible transmetre
hereditàriament els trets adquirits. El desenvolupament de la musculació o de la
intel·ligència que s’han aconseguit a través de l’esforç i la dedicació personal
no poden transmetre’s hereditàriament als nostres descendents.

El 1859, Charles Darwin publica L’origen de les espècies per mitjà de la

selecció natural, on formula la seva tesi fonamental segons la qual “el conjunt
de les espècies animals o vegetals actuals prové d’unes altres espècies
anteriors”
Aquest llibre havia rebut la influència de les idees de Malthus (1766-1834),
segons el qual la població d’éssers vius augmenta en proporció geomètrica
mentre que els recursos per la seva supervivència ho fa en proporció
aritmètica. Això significa que s’estableix una “lluita per la supervivència” on
guanya el més apte: d’això se’n diu selecció natural.

Viatge del Beagle

Segons Darwin, és per aquest procés de selecció natural i no per un procés

d’adaptació al medi que s’explica l’evolució biològica: el creixement obliga els
individus de l’espècie a lluitar per l’existència, només sobrevivuen els més
aptes (és a dir, aquells que tenen variacions més favorables per adaptar-se al
medi). Són aquestes variacions les que es transmeten als descendents (les
altres no ho fan perquè els individus moren).

Diferències amb el lamarckisme: en Darwin s’atribueixen les variacions a l’acció

de l’atzar i no a l’acció dels pares que transmeten als fills el que han adquirit al
llarg de la vida.
Les variacions apareixen de manera aleatòria: unes són beneficioses, les
altres perjudicials. La selecció natural actua eliminant les pernicioses i

5
preservant les beneficioses: els individus amb variacions perjudicials no
s’adapten i moren mentre que els altres s’adapten i tenen descendència.

Darwin sabia que els caràcters adquirits no es transmeten hereditàriament. Per

explicar com pot sorgir la diversitat d’espècies, cal comptar amb canvis
genètics que modifiquen la transmissió hereditària. Darwin va reconèixer la
importància d’aquest problema, però no hi va trobar cap solució.
 El llarg coll de les
girafes és el resultat de
l’evolució per mutació i
selecció natural. No és
veritat, doncs, el que
pensava Lamarck,
segons el qual “la
terra, quasi sempre
àrida i sense herba,
l’obliga a pasturar el
fullatge dels arbres, i a
esforçar-se
contínuamenta
arribar-hi. Ha resultat
d’aquesthàbit,
sostingut durant molt
de temps, en tots els
individus d’aquesta
raça, que les seves
cames del davant han
esdevingutmés
llargues que les del
darrere, i que el seu coll s’ha allargat tant que la girafa, sense aixecar-se sobre
les potes del darrere, eleva el seu cap i arriba a sis metres d’alçada”

Les lleis de l’herència havien estat descobertes per Gregor Mendel

(1822-1884) l’any 1866 però van restar ignorades durant tres dècades pel món
científic.

El descobriment de les lleis de la genètica per Gregor Mendel (1822-1884) el

1865 va ser ignorat durant els trenta cinc anys posteriors. Quan la seva obra va
ser redescoberta el 1900, es va establir una certa relació d’hostilitat inicial entre
genètica i darwinisme, només superada definitivament a la dècada dels anys
trenta del segle XX gràcies al desenvolupament de la genètica de poblacions i la
síntesi neodarwinista, promoguda pr Theodosius Dobzhansky (1900-1975) i
altres com Julian Huxley, que va donar-li el nom amb el seu llibre Evolution:
The modern Synthesis (1942). Quan parlem, ara, de la teoria de l’evolució no
ens referim només a la inicial aportació de Darwin o a la seva genial idea de la
selecció natural, sinó a una teoria més àmplia i explicativa,
6
que incorpora aportacions posteriors i constitueix l’eix de la biologia actual
MOSTERÍN, Jesús, La naturaleza humana (2005)
El paper de l’atzar i la necessitat
(*atzar: no necessari, excepcional, contingent; completa absència de finalitat).

Paper de la Necessitat. La transmissió dels caràcters es fa genèticament, amb tendència a

mantenir estables les seves funcions i formes (per les lleis de la genètica, l’individu
generat reprodueix, recombinant-los, els trets dels progenitors).
Paper de l’atzar. Es produeixen, imprevisiblement, canvis en l’herència genètica
(mutacions), que tenen com a conseqüència canvis en els trets de l’individu generat, en
principi sense component intencional.
Nou paper de la Necessitat. Les mutacions atzaroses varien segons els individus respecte
la generació anterior. Si aquests canvis resulten favorables en la lluita per la
supervivència de l’individu, aquest tindrà majors possibilitats de reproduir-se i, per tant,
de llegar els canvis de la mutació. Si, per contra, són canvis desfavorables, l’individu no
sobreviurà ni es reproduirà.
Aquest és el paper de la selecció natural, i el resultat acumulat de les variacions
favorables és l’evolució de les espècies.

No voldríem acabar la nostra exposició sobre el darwinisme, el seu origen i la

seva persistència actual, sense citar Alfred Russell Wallace, nascut 26 anys
després del seu admirat Charles Darwin i que té l’honor, sovint oblidat, d’haver
co-descobert la idea de selecció natural, com el mecanisme explicatiu de
l’evolució. El propi Darwin el cita sovint en la seva obra i va ser segurament la
publicació de l’article del jove naturalista la que va precipitar, finalment, la de
L’origen de les espècies, que el seu autor no es decidia a treure a la llum,
preocupat per les seves conseqüències religioses i també per la seva acurada i
persistent recerca de proves empíriques.

3.1.3. El procés d’hominització

El procés d’hominització fa referència a les modificacions i transformacions

anatòmiques dels individus. Incideix en el patrimoni genètic.

El procés d’hominització es fa paral·lelament al procés d’humanització, que

estudiarem, per raons pràctiques, en el proper apartat.
Veiem que “hominització” prové d’”homínid”, nom donat a l’individu de la
família dels primats, que actualment inclou només l’homo sapiens. Segons els
antropòlegs tot hauria començat amb l’anomenat “repte ecològic” ja que la
necessitat d’adaptar-se a un nou medi va posar en marxa el procés de selecció
natural.
Així, el pas d’un medi boscós a la sabana hauria comportat una sèrie de
modificacions anatòmiques, com ara:

1/ El bipedisme va permetre una nova possibilitat per explorar i vigilar l’entorn;

alhora comportà l’alliberament de les mans i el dit polze, facilitant l’habilitat
manipuladora i la interacció mà-cervell. D’aquesta manera, la mà va passar a
ser el primer estri de l’ésser humà, fet que va afavorir el desenvolupament del
cervell.

7
2/ L’augment de la capacitat cranial, lligada a la nova capacitat de fabricació
d’estris que afavoreix igualment la cooperació entre els individus. Tot plegat
s’hauria traduït en el desenvolupament del sistema nerviós central: el pes i el
volum del cervell va anar augmentant i això va afavorir el desenvolupament de
la capacitat intel·lectiva.
3/ La reducció de la mandíbula i el descens de la laringe. La pèrdua de la funció
agafadora de la boca va fer que la mandíbula es reduís i es desenvolupés el
mentó. El mateix va passar amb les dents. Tot plegat va fer que paulatinament
desaparegués l’aparença de musell (cara allargada) per la d’una cara més
plana. El descens de la laringe va permetre, amb el temps, l’aparició del
llenguatge articulat, tret essencial pel nostre caràcter social.

Els moments principals del procés evolutiu, a partir dels nostres ancestres més
remots, podrien sintetitzar-se en:

1/ L’aparició de la nostra família, els homínids, fa uns 4-5 milions d’anys. 2/

L’aparició del nostre gènere: Homo. El primer és l’Homo habilis, que data de fa
uns 2,5 milions d’anys.
3/ L’aparició de la nostra espècie: Homo sapiens. Es calcula que es va produir
a l’Àfrica, entre fa uns 200.000 i 100.000 anys.

Aquestes dades provenen dels fòssils i les restes arqueològiques trobades fins
ara. Per tant, no es tracta d’una teoria o explicació definitiva ja que poden
aparèixer troballes i aplicacions tecnològiques noves que poden fer modificar
aquestes conclusions.

En el desenvolupament de la intel·ligència també influeixen uns altres tipus

d’alimentació (amb el canvi a una dieta carnívora, més rica en greixos i
proteïnes), les relacions socials en el grup, l’aprenentatge, etc. Per tot plegat,
per entendre les característiques específiques de l’ésser humà, a més de
recórrer a la biologia, com hem fet fins ara, hem d’analitzar la manera
d’adaptar-se i viure en el medi natural i social, que és el que anomenem
cultura.

8
EL PROCÉS D’HOMINITZACIÓ

Canvi mediambiental
(desforestació de zones boscoses)

Desencadena el procés evolutiu

 en els homínids

Adopció de la posició bípeda

Alliberament de les mans

Desenvolupament del cervell

Aparició del llenguatge Intensificació de la vida social Infantesa prolongada

Més capacitat d’ aprenentatge

9
3.1.4. El procés d’humanització

El procés d’humanització es refereix als canvis en la conducta i incideix en el

patrimoni cultural de la humanitat.
(Recordem que aquest procés és paral·lel al d’hominització, que es refereix als canvis
anatòmics i repercuteix en el patrimoni genètic de la humanitat)

En els últims milers d’anys, els humans a penes han evolucionat genèticament.
Un infant del Neolític, traslladat a l’època actual, no es distingiria dels nens
d’ara...si passés pel mateix procés educatiu. Per contra, la humanitat ha
experimentat uns canvis enormes en aquest mateix temps (especialment en els
últims 250 anys). La lenta evolució natural ha perdut rellevància amb relació a
la ràpida evolució cultural en l’espècie humana.
 Els canvis genètics segueixen actuant a un ritme molt lent, gairebé
imperceptible, introduint petites variacions en el cos humà, però els canvis
deguts a l’educació i l’aprenentatge social es difonen a una gran velocitat.
L’ésser humà és l’animal cultural, l’animal que aprèn socialment els seus
comportaments.
Alguns altres animals posseeixen una cultura rudimentària (com els
ximpanzés), però és entre els humans on l’organització cultural de l’existència
arriba al seu màxim grau. Per això s’ha dit que l’ésser humà no té naturalesa,
sinó cultura; la seva naturalesa és la cultura rebuda.

Tot allò que l’organisme sap fer (en un sentit amplíssim, és a dir, és capaç de fer),
perquè està genèticament preprogramat per fer-ho, forma part de la seva natura. Tot
allò que l’organisme sap fer, perquè ha après socialment a fer-ho, constitueix la seva
cultura. Parlant d’éssers vius, natura és informació transmesa genèticament ; cultura
és informació transmesa no genèticament sinó per aprenentatge social
MOSTERÍN, Jesús, Filosofia de la cultura

Gràcies a la seva intel·ligència (que permet descobrir nous estils de vida) i al

llenguatge (que permet comunicar-los), l’existència dels humans es troba
relativament oberta, és a dir, és una existència per fer; no és una vida
completament feta com la dels altres animals. A més dels factors genètics,
l’humà està condicionat per tota classe de factors ambientals com l’origen
social, el nivell econòmic, el clima familiar i ciutadà, l’educació escolar...
La capacitat lingüística és condició de possibilitat dels espectaculars
progressos científics i tecnològics aconseguits. Aquest eficient instrument de
comunicació que és el llenguatge humà fa que les experiències no es perdin i
s’acumulin. Per això, a grans trets, es pot dir que el procés històric de la
humanitat és també un progrés.

10
El medi on viuen els éssers humans no és, immediatament, la naturalesa, sinó
que són els altres humans, organitzats en famílies, clans, tribus, pobles, ciutats,
nacions, estats, etc. Però, què significa cultura?

La cultura engloba tots els coneixements, idees, instruments tècnics i modes de vida
que els éssers humans han produït per adaptar-se al medi. Totes les societats humanes
tenen caràcter cultural

Així, d’una banda, és cultura la informació que s’aprèn per mediació o influència
dels altres: en canvi, la informació genèticament heretada, guardada al codi
genètic de les cèl·lules, que dóna instruccions sobre com respirar, com digerir
els aliments, com realitzar el creixement corporal, com cicatritzar una ferida,
com engendrar un fill, etc. no forma part del bagatge cultural de la humanitat.
D’altra banda, perquè un aprenentatge sigui cultural s’ha d’aprendre
socialment; la informació cultural depèn de l’àmbit familiar, dels amics i els
companys, dels coneguts, però també de les institucions educatives en tots els
seus nivells i darrerament, de manera molt important, dels mitjans de
comunicació de masses.

NATURA CULTURA
Allò que l’individu adquireix en el
Allò que es té per naixement; seu entorn social
producte d’una programació genètica
en el seu ésser biològic

Herència biològica Herència social

La cultura ens permet de seguir
En aparença, l’evolució biològica progressant
s’ha aturat

L’etòleg i escriptor britànic Richard Dawkins (1941), estudiós del

comportament animal, ha creat el terme mem, per oposició al gen, per referir-se
als continguts culturals. Així, dels pares adquirim els gens; i adquirim els valors,
els hàbits i les creences –els mems- dels nostres pares, familiars, amics, veïns,
conciutadans, professors, mitjans de comunicació, etc. La humanització és el
procés pel qual adquirim una cultura i ens integrem en una determinada
societat. L’humà és, doncs, l’animal cultural. En el llarg procés evolutiu, l’atzar
ens va fer homínids i el pensament racional ens ha convertit en humans. Som
els homínids humanitzats.
La diversitat d’estils de vida de la humanitat al llarg de la història ha estat i és
realment gran. Al mateix temps, ells il·lustren la diferència entre la selecció
natural i la selecció cultural. Les característiques biològiques d’una espècie se
seleccionen en la mesura que incrementen l’èxit reproductor; és a dir, en la
mesura que augmenten la descendència i que, per tant, multipliquen l’espècie.
En canvi, els hàbits, les normes, les tradicions, els valors, etc., que

11
constitueixen una cultura se seleccionen en la mesura que es considera que
fan augmentar el benestar general de la comunitat, encara que no contribueixin
a l’ampliació de l’espècie humana. Hi ha fins i tot comportaments culturals que
se seleccionen precisament perquè tenen com a conseqüència una disminució
de la descendència. En resum, la conducta humana no està guiada sempre pel
desig impulsiu d’incrementar el nombre de persones.
Si la selecció natural segueix el model darwinià, la selecció cultural segueix el
model lamarckià. Segons la teoria de Lamarck, els canvis experimentats per un
individu al llarg de la seva vida passarien a la seva descendència. Avui sabem
que això és impossible. El lamarckisme és fals biològicament, però és en canvi
una bona explicació dels canvis culturals, ofereix un discurs molt versemblant
sobre la forma com els grups humans adopten nous estils de vida. Si un estil de
vida és valorat positivament, tard o d’hora acabarà imposant-se.

“Les característiques que distingeixen l’evolució cultural de la biològica i fan que la

primera sigui més efectiva poden resumir-se en tres termes. Primer, que l’herència
cultural pot ser dirigida per aconseguir els objectius desitjats, mentre que les
mutacions biològiques són aleatòries. Segon, que l’herència biològica es transmet
verticalment, només de pares a fills (i el que es transmet són els gens), mentre que
l’herència cultural ho fa tant de forma obliqua com horitzontal, és a dir, entre els
membres de la mateixa generació i entre els de diferents generacions, estiguin o no
emparentats entre si. La tercera diferència consisteix en què l’herència biològica és
“mendeliana”: només es transmet allò que s’ha rebut dels pares i es posseeix des de
naixement (gens o ADN). L’herència cultural és “lamarckiana”: inclou la transmissió
de caràcters adquirits, tot el que s’ha après o descobert durant la vida i no només allò
que es va heretar dels pares”
Francisco J. Ayala i Camilo José Cela Conde, La pedra que es va tornar paraula

EVOLUCIÓ GENÈTICA EVOLUCIÓ CULTURAL

Requereix el concurs de nombroses Requereix el concurs de poques

generacions i llargs períodes de generacions i períodes de temps temps
curts

Independent de la voluntat Guiada per propòsits conscients humana

Segueix el model darwinista Segueix el model lamarckià Dawkins: el

gen Dawkins: el mem*

* “Mem”, com ja hem dit, és el terme introduït per Richard Dawkins en el seu
llibre El gen egoísta. Segons ens explica, el terme l’ha fet derivar alhora de la

12
paraula grega “imitació” i de la francesa “même” per insistir en la idea de
replicació. El mem, doncs, és un gen mental, un paquet cultural que es
transmet per imitació. El seu hàbitat és el cervell i des d’aquí colonitza altres
cervells. De la mateixa manera que la selecció natural dels gens explica la vida,
la selecció natural de les idees explica la cultura. L’exemple de mem més
cèlebre del naturalista britànic és déu, mem que ha sobreviscut degut al seu
enorme atractiu psicològic. Fixem-nos que un bon mem no és necessàriament
una bona idea, sinó una idea capaç d’imposar-se amb més facilitat que les
altres. Així, un mem pot ser un eslogan, una peça de roba, una dieta o una tesi
filosòfica. Altres exemples podrien ser: “el Barça, més que un club”, la “dieta
mediterrànea”, “l’eix del mal” etc.
_____________________________________
 13
Esquema resum del tema 3

- Pregunta 1: Què és l’antropologia?

Resposta: L’estudi de l’ésser humà

Científica Filosòfica

Física Cultural

- Pregunta 2: Quin és l’origen de l’ésser humà?

Respostes històriques:

Fixisme creacionisme ( Teogonia, Gènesi) naturalisme

(Aristòtil)

Evolucionisme Lamarck (llei de l’ús i desús dels òrgans)

Darwin i Wallace (la selecció natural)

- Pregunta 3: Què és, doncs, l’ésser humà?

Resposta: L´ésser humà és l’homínid humanitzat

Natura + Cultura

Procés d’hominització + Procés d’humanització

• Bipedisme
• Augment de la
capacitat cranial
• Reducció de la
mandíbula i des
cens de la
laringe
cultura vs

natura

Dawkins:

mem vs gen

14