BLOC 2- QUÈ ÉS L’ÉSSER HUMÀ

Les ciències humanes són les que estudien les accions i el comportament dels
humans. Fan servir el mètode experimental, és a dir, miren d’entendre la realitat
humana a partir d’aspectes observables i mesurables. Entre aquestes hi han la
psicologia, la sociologia, l’economia…, però també l’antropologia cultural.

Antropologia cultural: estudia les arrels, els elements (llenguatge, valors, art, religió,
etc.) i el desenvolupament de les cultures com a fruit de l’acció humana.

1.2. L’antropologia filosòfica

Gràcies als progressos de les ciències positives hem pogut conèixer-nos millor i
augmentar la nostra qualitat de vida.

Entendre la totalitat de l’ésser humà no es pot reduir a l’establiment de lleis o teories

obtingudes a partir de l’observació i l’anàlisi de fets o comportaments determinats, ja
què pot ser que existeixi alguna cosa que no hagi estat captada pel mètode
experimental. Per això, la missió de la filosofia és, precisament, anar més enllà de la
mera experiència i aportar un coneixement últim de la persona humana.

L’ antropologia filosòfica és la branca de la filosofia que neix en el segle XX i

s’encarrega de l’estudi filosòfic de l’home (especificament del seu origen o
naturalesa, per així determinar la finalitat de la seva existència, com també la relació
amb els altres éssers), des de la perspectiva de les causes últimes i dels principis
més radicals del seu ésser i de les seves obres. (Què és l’home?, D’on ve?, Cap a
on va?...).

Existeix una relació de dependència mútua entre les ciències positives i

l’antropologia filosòfica, ja que per evolucionar es necessiten una a l’altre, perquè la
filosofia ha de saber interpretar les dades que les ciències positives aporten sobre
l’ésser humà i integrar-les en una visió més radical i universal.

1.3. La missió de l’antropologia filosòfica

El primer filòsof que va reflexionar sobre l’ésser humà va ser Sòcrates.

Max Scheler va ser molt important en la construció de l’antropologia filosòfica com a

disciplina científica. Va escriure el llibre El lloc de l’home en el cosmos on va
assenyalar la necessitat d’una branca específica de la filosofia que fos capaç de:

● Oferir una visió unitària de l’ésser humà.

 ● Descobrir el lloc de l’ésser humà en el cosmos, per evitar l’antropocentrisme
que converteix l’ésser humà en la mesura de tota la realitat, i el
reduccionisme antropològic, que el degrada a la condició d’un ésser més al
món.
● Orientar en la recerca de l’origen i el sentit últim de la vida humana.

2. Un ésser viu

Per conèixer l’origen biològic de l’ésser humà s’ha d’estudiar primer l’aparició de
l’univers del qual forma part.

L’astrofísica actual defensa la teoria del big-bang, formulada per primera vegada
com a hipòtesi per Georges Lemaître (1894-1966) a partir de les equacions de la
relativitat que va proposar Einstein.

Segons la teoria del big-bang, l'univers és fruit d’una mena d’expansió progressiva
d’energia que va començar fa uns 13.800 milions d’anys. I fa uns 10.000 milions
d’anys es va anar formant la Via Làctia. Els primers éssers vius van aparèixer sobre
el planeta Terra fa uns 3.800 milions d’anys.

Les primeres formes de vida que es coneixen tenen l’origen en l’anomenat últim
avantpassat comú universal que va donar lloc a dos tipus d’organismes
unicel·lulars: els bacteris i els arqueobacteris. A partir d’aquests organismes van
sorgir els primers éssers vius pluricel·lulars, com les algues verdblaves dels esculls
de coralls més antics. I fa uns 1.200 milions d’anys van aparèixer els primers
animals de cos tou i invertebrats.

2.2. El parentiu universal de les espècies

Existeixen diversos grups d’éssers vius: els bacteris, els protozous, les algues, els
fongs, les plantes i els animals. Però també existeixen éssers inerts, com els
minerals. La varietat d'éssers vius s’anomena biodiversitat.

En el segle XVIII, Carl von Linné (1707-1778) va establir un sistema que permetia
organitzar la nombrosa tipologia d’éssers vius amb una certa simplicitat i precisió,
anomenada nomenclatura binomial. Aquesta consistia en assignar un gènere i una
espècie a un ésser viu a partir de la forma que presentava, i d'aquesta manera, va
poder distingir unes espècies de les altres i les va organitzar en grups. Però Linné
considerava que les espècies eren estàtiques i fixes, i per tant, no tenia en compte
els canvis que, al llarg del temps, les poblacions d’ésser vius experimenten ni
tampoc la relació de parentiu que hi pot haver entre les espècies.
Jean-Baptiste Lamarck (1744-1829), Charles R. Darwin (1809-1882) i Alfred Russel
Wallace (1823-1913) van demostrar que les espècies eren variables i va desmentir
la teoria que sostenia que les espècies es mantenien invariables, anomenada
fixisme.

Es pot afirmar que la biodiversitat és fruit d’un procés d’evolució biològica que ha
originat una complexitat creixent de nivells d’organització cel·lular.

2.3. L’evolució

L’aparició d’espècies noves a partir d’altres de diferents a través de la generació és

macroevolució, en canvi les variacions que es poden donar en una espècie és
microevolució.

L’inici de la teoria de l’evolució

A començament del segle XIX, Jean-Baptiste Lamarck va desenvolupar per primera

vegada una teoria de l’evolució. La seva proposta, anomenada transformisme, es
basava en dues idees: al llarg de la seva vida els éssers vius adquireixen noves
característiques per adaptar-se al medi, i aquestes es transmeten als descendents.
Però actualment, la ciència no accepta ja aquestes idees, perquè per exemple, s’ha
pogut provar que les característiques adquirides no s’hereten.

La teoria de l’evolució de Darwin

Charles R. Darwin i Alfred Russel Wallace van enunciar uns principis que regeixen la
transformació de les característiques en els organismes: la variabilitat de la
descendència i la selecció natural.

La teoria darwinista de l’evolució per selecció natural es basa en:

● Les variacions espontànies, és a dir les variacions espontànies que es

produeixen en el procés hereditari.

● La selecció natural, és a dir, que sobreviuen els organismes que aprofiten

millor els recursos disponibles i arriben a l’edat de la reproducció.

● L’acumulació progressiva de variacions, és a dir, que els organismes que

tenen descendència transmeten les seves característiques adaptades als
seus descendents. L’acumulació d’aquestes variacions dona lloc al procés
evolutiu.

La recepció de la teoria de Darwin

Malgrat que la teoria Darwinista va ser acceptada àmpliament, poc temps després
de la publicació del llibre de Darwin, anomenat L’origen de les espècies (1859), s’hi
van plantejar importants objeccions científiques, com ara:

● Algunes de les seves explicacions eren incorrectes, degut a que Darwin no va

arribar a conèixer les lleis de l’herència que va descobrir Gregor Mendel
(1822-1884).
● La selecció natural no explicava, per exemple, la gran diversitat de la vida ni
l’aparició d’organismes nous i cada cop més complexos. Darwin va acceptar
aquesta puntualització, encara que no va proposar cap altra hipòtesi que
completés la seva teoria.
● El procés evolutiu que descrivia Darwin hagués necessitat molt més temps
per assolir el gran desenvolupament i la varietat d’espècies a la Terra del que
aleshores es pensava que havia transcorregut.

D’altra banda, des que es va formular la teoria darwinista, aquesta ha generat

debats apassionants tant en l’àmbir científic com en els terrenys de la filosofia i de la
religió.

Un recorregut històric

El mutacionisme de William Bateson i Hugo de Vries sostenia que només les

variacions que tenen lloc per mutació genètica ocasionen grans modificacions en els
organismes i generen noves espècies. Aquest defensava que l’evolució era
discontínua i no gradual, com deia Darwin.

Durant els anys trenta i quaranta del segle XX, Theodosius Dobzhansky i altre
científics van desenvolupar la teoria sintètica de l’evolució, també coneguda com a
neodarwinisme, que es basa en la integració dels principis de la hipòtesi darwinista i
les aportacions de la genètica. Dobzhansky defensava que l’evolució de les
espècies era gradual i va assenyalar l’aïllament geogràfic com a factor principal de
l’especiació.

Enfront la teoria sintètica, Richard Goldschmidt va considerar que l’acumulació

gradual de petites mutacions podia explica els canvis lleus (microevolució), però no
l’aparició de noves espècies (macroevolució). És per això que el procés evolutiu
seria més aviat fruit de mutacions de gran abast (macromutacionisme).

La teoria neutralista, exposada per Motoo Kimura, defensa que la diversitat genètica
es deu més a l’atzar i no pas a la selecció natural, és a dir que les variacions
aleatòries que apareixen en els descendents, en transmetre’s els gens per mitjà de
la reproducció, es trobarien en l’origen de les noves espècies.
La teoria de l’equilibri puntuat que va proposar Stephen Jay Gould i Niles Eldredge,
defensa, a partir de l’observació de fòssils, que l’evolució no és sempre gradual, sinó
que hi ha llargs períodes d’equilibri en què les espècies pràcticament no evolucionen
i altres períodes puntuals en què les espècies evolucionen amb rapidesa.

També existeixen altres teories, com per exemple, les anomenades teories
evo-devo, que busquen factors de canvi evolutiu en els processos de
desenvolupament dels organismes, o també les aportacions de Marc Kirschener i
John Gerhart.
CONCEPTES

- Antropología filosòfica, Ernst Cassirer (1874-1945): obra que defineix

l’ésser humà com un animal simbòlic.
- El lloc de l’home en el cosmos: llibre de Max Scheler.

PERSONATGES

- Ernst Cassirer (1874-1945): afirma que allò que distingeix específicament

l’ésser humà de la resta de les espècies és la seva capacitat simbòlica, és a
dir, a seva capacitat de crear un univers cultural que, d’alguna manera,
substitueix el món purament físic.
- Sòcrates (470-399 aC): primer filòsof que va reflexionar sobre l’ésser humà i
va intentar descobrir qui som, amb l’objectiu de que poguéssim governar la
nostra vida d’una forma ètica.
- Gregor Mendel (1822-1884): va descobrir les lleis de l’herència.
- Motoo Kimura: teoria neutralista
- Theodosius Dobzhansky: teoria sintètica de l’evolució o neodarwinisme.
- William Bateson i Hugo de Vries: mutacionisme