Unitat.

Genètica i evolució
1.Les espècies i l’evolució

Espècie: conjunt d’individus que es poden reproduir entre si i donar lloc a descendents fèrtils. Aquesta
definició presenta unes limitacions: només es refereix a reproducció sexual i no es pot aplicar als fòssils.

L’origen de les espècies s’ha explicat per la creació directa i per l'evolució biològica.

L'evolució biològica és el procés de transformació d’unes espècies en unes altres gràcies a l’acumulació
de les variacions que van apareixent en els descendents generalment després de llargs períodes te temps.

La teoria de l’evolució és la principal teoria sintètica de la biologia i unifica els coneixements de múltiples
branques (botànica, bioquímica, genètica...) permetent comprendre com s’ha desenvolupat la vida.

1.1. El fixisme i el creacionisme

Fixisme: teoria que creu que les espècies es mantenen invariables al llarg del temps.

Creacionisme: teoria que creu que l’origen de cadascuna de les espècies s’atribuïa a un acte creador
específic.

Lynné (pare de la nomenclatura binomial) i Cuvier (iniciador de l’anatomia comparada i de la

paleontologia) van ser grans defensors. Cuvier per donar explicació als fòssils va dir que al llarg de la
història de la Terra va haver-hi moltes catàstrofes localment (teoria geològica del catastrofisme).
Deixebles d’ell van pensar que en comptes d’haver migracions va haver creacions successives
(policreacionisme).

1.2. El lamarckisme

Jean-Baptiste Lamarck va proposar la primera teoria evolucionista.

El lamarckisme consisteix en el transformisme , al llarg del temps, d’unes espècies en unes altres. Les
causes són:

· L’existència d’una tendència cap a la complexitat. L’evolució es produeix des de les espècies més
senzilles, sorgides per generació espontània, cap a les més complexes.

· L’aparició d’adaptacions al medi a causa de l’ús o el desús dels òrgans. Les variacions mediambientals
produeixen canvis en els costums, i per l’ús o el desús es produeix el desenvolupament o atròfia d’òrgans.
“La funció crea l’òrgan”.

· L’herència dels caràcters adquirits. Els canvis que experimenten els organismes durant la seva vida
per adaptar-se al medi es transmeten als descendents.

Segons Lamarck Déu no va crear les espècies, sinó la natura i aquesta per la tendència a la complexitat i
les desviacions adaptatives van fer sortir els éssers. La naturalesa no actua amb finalitats.

Les idees de Lamarck no van tenir molts seguidors i van ser rebutjades per:

· No explica com un caràcter adquirit es pot heretar. És a dir, com una variació en la morfologia o en
els hàbits pot provocar una alteració en el DNA.

· No aporta cap dada ni observació que provi l’existència d’una tendència cap a la complexitat.

1
1.3. El darwinisme

Charles Darwin després d’un viatge per tot el món a bord del Beagle, va poder estudiar nombroses
espècies i dades que el van permetre, juntament amb Wallace, publicar una nova teoria evolutiva. La clau
de la teoria evolucionista van ser les Illes Galàpagos on va poder observar espècies úniques que només
residien en una illa.

Darwin va tenir en compte les idees de Malthus sobre el creixement de la població humana (creixement
exponencial, falta d’aliments i lluita per l’existència), i Charles Lyell contrari al catastrofisme (processos
geològics del passat han de ser semblants als actuals: teoria de l’actualisme).

El mecanisme evolutiu segons Darwin té tres aspectes:

· L’elevada capacitat reproductora. Les espècies tenen un potencial de reproducció molt alt, de manera
que la causa que el nombre d’individus no creixi indefinidament són els recursos alimentaris limitants.

· La variabilitat en la descendència. Els organismes que es reprodueixen sexualment s’observa que tots
els germans (excepte bessons) són diferents entre si; per tant uns són més aptes per suportar unes
condicions ambientals, i d’altres unes altres. Cal remarcar que Darwin no va poder explicar el motiu de la
variabilitat (recombinació genètica i mutacions).

· La selecció natural. Si les condicions ambientals són hostils (i sempre hi són pel creixement de
poblacions), s’estableix una lluita per la supervivència entre els individus, en la qual s’eliminen els
individus menys aptes i persisteixen els millors adaptats. Aquests són els que es reprodueixen i
transmeten els seus caràcters a la generació següent. És la supervivència del més apte. De mica en mica,
l’ambient va modelant les formes i transformant les espècies.

El darwinisme es basa en originar moltes solucions per problemes que segurament mai existiran , és a
dir, la variabilitat és a l'atzar i preadaptativa.

1.4. Les proves de l’evolució

Segons les teoria evolucionistes la raó entre la semblança d’espècies ñes un avantpassat comú. Les
proves que demostren l’evolució són:

· Proves taxonòmiques. Les semblances entre espècies permeten agrupar-les en diferents taxons
(gènere, espècie...).

· Proves biogeogràfiques. Com més allunyades o aïllades estan dues zones més diferències presenten
les seves espècies.

· Proves paleontològiques. En el registre fòssil, des de l’antiguitat fins ara, hi ha un augment de la

diversitat d’espècies i un augment de la complexitat estructural dels organismes. És a dir com si d’un
organisme primitiu haguessin sortit altres espècies.

· Proves anatòmiques. Són de dos tipus

· Existència d’òrgans homòlegs. Tenen el mateix origen embriològic, i mateixa estructura interna,
però amb una forma i funció que poden ser diferents. Ex. Extremitats d’un cavall (córrer) i d’un
ratpenat (volar).

· Existència dels òrgans vestigials. Són òrgans superflus sense funció específica i l’extirpació dels
quals no comporta una disminució en l’aptitud de l’individu. Ex. apèndix, ossos soldats del còccix,
queixals del seny.

2
· Proves embriològiques. S’han descobert determinades semblances entre els embrions de diferents
tipus d’éssers vius. Ex. humans i gallines.

· Proves bioquímiques. Com més semblança morfològica hi ha entre dos organismes, més coincidència
hi ha entre el tipus de molècules que el constitueixen. El mètodes més utilitzats són el DNA, el DNA
mitocondrial i el RNA ribosòmic.

· Proves serològiques. Es basen en l’estudi comparat de les reaccions d’aglutinació de la sang en els
diferents organismes. La tècnica consisteix a introduir sang d’un individu d’una espècie a un d’una altra,
perquè aquest fabriqui anticossos específics contra les molècules de la sang rebuda. Si la sang carregada
d’anticossos es posa en contacte amb la sang de l’espècie donadora s’obté un alt grau d’aglutinació; si
l’espècie és semblant a la donadora el grau d’aglutinació és menor; i si és amb una espècie molt diferent
el grau d’aglutinació és molt alt.

Dues espècies poden tenir un procés d’evolució conjunt (coevolució). Aquest fenomen és degut a
l’influencia recíproca de les espècies.

2.Teories de l’evolució actuals

2.1. El neodarwinisme o teoria sintètica

Gràcies als treballs de Morgan es va comprendre l’origen de la variabilitat genètica (S.XX).

· De Vries. Descobreix que les mutacions produeixen variabilitat a la descendència i que es produeixen
a la recombinació genètica. Són a l’atzar i preadaptatives (primer es creen i després actua la selecció
natural).

· Hardy i Weinberg van demostrar que des del punt de vista evolutiu eren més importants les
poblacions que els individus. És més rellevant estudiar la freqüència de gens en una població (freqüència
gènica) que l’absència o presència en un individu. Les poblacions genètiques o mendelianes es defineixen
com el conjunt d’individus amb capacitat de reproduir-se sexualment entre si.

· Fischer, Haldane i Wright van demostrar que els factors que poden modificar les freqüències gèniques
de les poblacions, i per tant introduir-se a l’evolució, són la selecció natural, les mutacions, les migracions
i la deriva genètica.

· Perquè dues poblacions evolucionin de manera diferents fins a donar lloc a dues espècies, cal que
es mantinguin aïllades entre si. No ha d’haver encreuament entre elles.

Dobzhansky, Mayr, Simpson i Huxley van crear la teoria sintètica o neodarwinista:

1. El procés evolutiu es basa en els principis darwinistes de la variabilitat de la descendència i de la

selecció natural.

2. La variabilitat de la descendència és deguda a la mutació i la recombinació genètica. Les mutacions

creen nous gens, mentre que la recombinació tan sols crea noves combinacions de gens.

3. El que evoluciona són les poblacions i no pas els individus. Les poblacions perduren i van canviant
a mesura que varien les seves freqüències gèniques, mentre que els individus es moren amb al mateix
genotip amb què van néixer.

4. Els factors que fan variar les freqüències gèniques d’una població són la selecció natural les
mutacions, les migracions i la deriva genètica.

3
5. Perquè una població arribi a generar una espècie diferent ha d’estar aïllada de les altres poblacions.

2.2. La teoria neutralista

M. Kimura va proposar la teoria neutralista de l’evolució molecular a partir de les observacions de la

composició dels aminoàcids d’un mateix tipus de proteïnes.

Segons la teoria neutralista la major part de les mutacions moleculars no són ni favorables ni
desfavorables; és a dir son mutacions neutres, de manera que la selecció natural no les afecta. L’evolució
de les proteïnes i del DNA dependria més de l’atzar que no pas de la selecció natural i per tant la major
part dels canvis moleculars no serien adaptatius. Cal remarcar que aquesta teoria accepta la selecció
natural en nivells biològics superiors (cel·lular, pluricel·lular).

2.3. La teoria de l’equilibri puntuat o puntualisme

Model de gradualisme filètic

· Totes les espècies successives formen una sola línia evolutiva a partir de l’espècie ancestral.

· La transformació és lenta i continuada.

· La transformació es produeix en tota la població.

El model de gradualisme filètic no explica però els salts entre espècies fòssils.

Teoria de l’equilibri puntuat.

Eldrefe i Gould basaven la teoria en la hipòtesi que una petita població de l’espècie ancestral va quedar
aïllada de la resta en un petita zona i per tant va evolucionar d’una manera diferent fins que en va sorgir
una nova espècie. Aquesta espècie va retornar a l’àrea inicial on es va fer molt abundant.

Diverses circumstàncies poden explicar aquesta hegemonia posterior:

· Que un canvi en les condicions ambientals a l’àrea inicial hagués produït l’extinció sobtada de
l’espècie ancestral.

· Que la pressió de la selecció natural a la zona ocupada per la població petita hagués estat més baixa,
i per tant, hagués permès sobreviure als individus i que la variabilitat de la seva descendència hagués
possibilitat la consecució ràpida d’adaptacions avantatjoses.

· Que la selecció natural hagués actuat en una altra direcció i l’espècie s’hagués adaptat a alimentar-
se d’una altra manera, amb la qual cosa no competiria amb la inicial si es tornaven a trobar.

Com que l’àrea on haurien tingut lloc les formes intermèdies era molt petita queda justificat perquè no
s’hi han trobat fòssils.

La teoria de l’equilibri puntuat es diferència del model de gradualisme filètic en;

1. · Les espècies successives no es formen seguint una sola línia evolutiva a partir de l’espècie
ancestral, sinó seguint dues o més línies.
2. · En la transformació s’alternen etapes molt lentes o sense canvis, anomenades d’estasi, amb
etapes de transformació molt ràpida, anomenades d’especiació.
3. · La transformació fins a la nova espècie no es produeix en tota l’àrea inicial, sinó en una àrea
reduïda on ha quedat aïllada una subpoblació petita.

4
3. La genètica de les poblacions

El neodarwinisme va aportar els conceptes imprescindibles per explicar el mecanisme de l’evolució:

· La població genètica, amb les freqüències gèniques i genotípiques corresponents.

· Els factors que poden alterar les freqüències gèniques: la selecció natural, la mutació i la deriva
genètica i les migracions.

· L’aïllament geogràfic de subpoblacions.

Els factors que poden alterar les freqüències gèniques poden provocar diferències entre subpoblacions
fins al punt que queden impossibilitades de reproduir-se entre sí, és l’especiació.

3.1. Població genètica i freqüències gèniques

Una població és el conjunt d’individus de la mateixa espècie que habiten al mateix lloc i per això es
poden encreuar entre si. Comparteixen un mateix conjunt de gens (fons genètic comú).

L’estudi genètic de les poblacions es basa en el coneixement de les freqüències genotípiques i de les
freqüències gèniques.

Les freqüències genotípiques són el tant per u que hi ha de cada genotip. En una població d’individus
diploides, cada locus és ocupat per dos al·lels iguals o diferents.

Si per un determinat caràcter hi ha dos gens (A i a) poden aparèixer tres tipus de genotips (AA, Aa i aa).
Si el nombre d’individus que hi ha de cadascun és n1 + n... i el total és N (N= n1 +n2 +n3). Les freqüències
genotípiques són:

f (AA)= n1/N f (Aa)=n2/N f(aa)=n3/N

Les freqüències gèniques són el tant per u de cadascun dels al·lels que hi ha per cada caràcter. Es calculen
a partir de les freqüències genotípiques. Les freqüències d’A es simbolitzen amb una “p” i les d’a amb
una “q”.

f(A)=p=f(AA)+1/2 ·f(Aa) f(a)=q=f(aa)+1/2·f (Aa)

3.2. Llei de Hardy i Weinberg

Segons va estudiar Hardy i Weiberg, en una població d’organismes amb reproducció sexual, el la qual
tots els individus s’encreuen a l’atzar, fet que s’anomena població panmínica, i en la qual no hi ha
mutacions, ni migracions, ni deriva genètica, ni hi actual la selecció, les freqüències gèniques i
genotípiques es mantenen constants generació en generació. Per tant la població no evolucionarà.

Demostració de la llei de Hardy i Weinberg

Es considera que una població que compleixi les condicions establertes i en la qual per a un locus
determinat hi ha dos al·lels (A i a). Sent f(A)= p i f(a)=q. Aquests al·lels es repartiran entre els gàmetes
segons les freqüències gèniques i les freqüències genotípiques de la generació següent seran:

FREQÜÈNCIES GENOTÍPIQUES EN ELS ZIGOTS PER A f(A)=p i f(a)=q

5
 Mascles Espermatozoides portadors de A Espermatozoides portadors de a
“p” “q”
Femelles

Ovuls portadors de A “p” AA Aa

p2 pq

ovuls portadirs de a “q” Aa aa

pq q2

Tenint en compte que p + q = 1.

En la pràctica les condicions establertes en la llei de Hardy Weinberg no es donen mai ja que no hi ha
panmixi (manca de selecció d’aparellament entre els individus de diferent sexe d’una població), i sí que
hi ha mutacions, migracions, deriva gènica i selecció natural.

Les mutacions

Les mutacions són canvis inesperats i a l’atzar en la informació genètica. Gràcies a les mutacions, a partir
d’un gen (A) apareixen altres gens al·lels (A1, A2, A3...). Són preadaptatives, és a dir es donen en totes les
direccions i la selecció natural afavoreix sobreviure als portadors de mutacions beneficioses.

Les mutacions que tendeixen a donar-se reiterativament (mutacions recurrents) són les que tenen
importància en l’evolució.

Les migracions

Les migracions són les arribades d’individus d’altres poblacions (immigracions) o la sortida d’individus
propis (emigracions).

El fons genètic d’una població pot variar per l’aportació o pèrdua d’al·lels deguda a les migracions (flux
genètic).

La deriva genètica

És el canvi en les freqüències gèniques que es dóna quan el nombre d’individus reproductors que
contribueixen a formar la generació següent resulta inferior al que és imprescindible perquè aquestes
freqüències gèniques hi estiguin ben representades.

Una situació que pot donar deriva és la separació d’uns quants individus que donen lloc a una nova
població. Com menys individus siguin, més influiran les seves característiques i per tant més diferent serà
la seva progènie respecte de la població mare (efecte fundador).

Un altre cas es dóna en les poblacions de llocs on, periòdicament, per sequeres, plagues, incendis.. hi ha
reduccions dràstiques del nombre d’individus, i per tant, i ha una gran deriva genètica (efecte coll
d’ampolla).

La selecció natural

6
La selecció natural és l’eliminació d’individus menys aptes, és a dir, dels individus que tenen menys
eficàcia biològica. Aquesta es pot definir com la capacitat de sobreviure i deixar descendència, és a dir,
de contribuir amb els seus gens a la generació següent.

La selecció actua sobre els fenotips i així produeix canvis en les freqüències fenotípiques. D’aquesta
manera s’originen adaptacions. Ex. el mecanisme de defensa dels ous (llisos o amb clapes). Els llisos tenen
un percentatge de ser eliminats molt alt, mentre els clapats del 40%. El coeficient de selecció S contra
aquest caràcter tindrà un valor de 0,4 i el seu valor adaptatiu W (W = 1-S) serà de 0,6.

La selecció i la mutació tenen accions antagòniques. La mutació indueix a l’aparició de nous al·lels mentre
que la selecció natural elimina els al·lels menys aptes. Les freqüències gèniques són l’equilibri entre la
mutació i la selecció.

Segons l’efecte que produeix en la població hi ha tres tipus de selecció natural:

· Selecció direccional. S’afavoreix un fenotip extrem. Ex. augment de la mida mitjana d’una espècie
per poder-se defensar millor.

· Selecció estabilitzadora. S’afavoreix un genotip intermedi. Ex. mida mitjana perquè els petits poden
córrer més i els grans defensar-se. Aquest tipus de selecció manté el polimorfisme de la població
(coexistència de dos o més fenotips gràcies a la superioritat d’heterozigots).

· Selecció disruptiva. S’afavoreixen els dos fenotips extrems. Ex. els petits no són detectats i els grans
poden fugir. Amb el temps la població es subdivideix en dues.

4.ESPECIACIÓ

L'especiació és el procés evolutiu mitjançant el qual a partir d'una espècie preexistent, apareix una nova
espècie.

-Llinatge, Evolució filètica o anagènesi: quan les successives espècies formen una sola línia.

-Cladogènesi: Quan formen línies que es ramifiquen en dos o més llinatges .

-Filogènia: Estudi del es relacions evolutives entre les espècies d'un llinatge.

Hi ha dos tipus d'especiació: especiació per aïllament i especiació Quàntica

4.1. Especiació per aïllament.

És el tipus d'especiació en què cal que la població que evoluciona quedi aïllada perquè arribi a constituir
una espècie diferent. Si hi hagués un flux de gens amb les altres poblacions, no s'acabaria mai de
diferenciar.

És un procés lent en el qual es van acumulant les característiques aparegudes a l'atzar, que la selecció
natural considera avantatjoses i així es constitueixen les diferents adaptacions al medi. Segons el tipus
d'aïllament:

-Especiació al·lopàtrica: deguda a l'aïllament geogràfic, la població queda subdividida en dues

subpoblacions, dues àrees, a causa d'una barrera geogràfica. En les diferents subpoblacions les
mutacions i la deriva no són les mateixes i si a més les condicions ambientals són diferents, les

7
adaptacions també ho seran. Al cap de milers d'anys presentaran tantes diferències que encara que es
tornessin a posar en contacte no serien capaces de donar lloc a descendents fèrtils.

-Especiació Simpàtrica: deguda a la divergència que té lloc en una mateixa àrea. Les barreres que
impedeixen l'encreuament són biològiques, els anomenats mecanismes d'aïllament reproductiu(MAR)
que poden ser prezigòtics (impedeixen la formació de zigots) i postzigòtics (inviabilitat del zigot o
esterilitat en els híbrids).

Hi ha diversos tipus de MAR prezigòtics:

-Aïllament ecològic: Uns individus s'especialitzen en parasitar unes plantes i uns altres que
viuen en la mateixa zona en parasiten unes altres.

-Aïllament estacional: Uns individus floreixen en una època i uns altres, en una altra.

-Aïllament etològic: Uns individus fan uns moviments per atraure a les femelles i uns altres
uns altres.

-Aïllament mecànic: Dues races de gossos, en la qual una és molt més gran que l'altra.

-Aïllament gamètic: Els gàmetes masculins no poden sobreviure a l'interior del cos de la
femella o no són atrets pels gàmetes femenins.

4.2. Especiació Quàntica

Deguda a les mutacions, generalment per poliploïdia i especialment representada en el regne de les
plantes:

-Autopoliploïdia: Hi intervé una sola espècie. Si en una planta diploide apareixen per mutació gàmetes
2n després de la fecundació apareixeran organismes 4n, que no es podran encreuar amb l'antecessora.
O també es possible que una cèl·lula somàtica d'una planta 2n per una mutació mitòtica doni lloc a una
cèl·lula 4n i en sorgeix tota una branca que es talla i no es pot encreuar amb l'anterior.

-Al·lopoliploïdia: Hi intervenen dues espècies. Un espècie amb 2n=12 s'encreua amb una altra espècie
2n=16 i sorgeix un individu 2n=14 (estèril). Durant la sinapsi no s'aparelleran perquè són cromosomes
diferents. Però si es força una mutació del zigot que permet que es dupliqui cada cromosoma però
impedint que el citoplasma es divideixi s’obtindrà una planta de cèl·lules totes elles amb 28 cromosomes
i fertile.

5. CLASSIFICACIÓ DE LES ESPÈCIES

-1.750.000 espècies classificades, moltes per descobrir.

-Aristòtil va fer la separació entre REGNE VEGETAL i REGNE ANIMAL.

-Carl Von Linné va proposar l'estudi de la nomenclatura binomial per donar nom a les diferents espècies
i va establir els tàxons agrupacions jerarquitzades d'éssers vius.

8
La nomenclatura binomial:

Cada espècie rep dos noms: El primer correspon al del gènere a què pertany i la primera lletra s'escriu
amb majúscula. I el segon nom s'escriu amb minúscula i és el nom exclusiu de l'espècie. Tots dos noms
s'escriuen en llatí. Nom de la persona que l'ha descrit per primera vegada i l'any. Ex :

Llop: Canis lupus

Gos: Canis lupus familiaris

5.1. La taxonomia i la sistemàtica

Taxonomia: part de la biologia que estudia la definició de tàxons.

Sistemàtica: part de la biologia que estudia l'agrupació i la jerarquització dels tàxons.

Els diferents tàxons acceptats de més petit a més gran són:

-Espècie

-Gènere

-Família

-Ordre

-Classe

-Fílum: via evolutiva diferent i independent de totes les altres.

-Regne

5.2. Els cinc regnes i els tres dominis

DOMINIS TIPUS DE NOMBRE DE CARACTERÍSTIQUES

CÈL·LULES CÈL·LULES

Bacteria procariotes unicel·lular 1. Autòtrofa(fotosintética o quimiosintètica) o

heterótrofa amb digestió externa.
2. Peptidoglicans a la paret bacteriana.
3. Membrana amb àcids grassos.
4. DNA no associat a histones-
5. Una sola clase de RNA –polimerassa.

Archaea procariotes unicel·lular 1. Autòtrofa(quimiosintètica) heterótrofa amb

digestió externa.
2. No Peptidoglicans a la paret bacteriana.
3. DNA associat a histones.
4. Membrana amb isoprenoides.

9
 5. Diverses clases de RNA polimerassa.

Eucarya eucariotes unicel·lular 1. Autòtrofa (fotosintética) Heteròtrofa amb

pluricel·lular digestió interna.
2. No presenten paret bacteriana.
3. Membrana amb àcids grassos.
4. DNA associat a histones.
5. Diverses classes de RNA polimerassa.

REGNE ESTRUCTURA NUTRICIÓ GRUPS CLÀSSICS

Regne protists Unicel·lulars heteròtrofa protozous

amb digestió
interna

unicel·lulars autòtrofa algues

fotosintètica
pluricel·lulars

regne dels fongs unicel·lulars o heteròtrofa fongs (I llevats)

pluricel·lulars amb digestió
externa

regne dels metàfits pluricel·lulars autotrofa Briòfits o molses(sense teixit conductor)

fotosintètica
(plantes) Pteridòfits o falgueres( amb teixits
conductors.

Gimnospermes(amb teixit conductor i amb

flors)

Angiospermes( amb teixit conductor i

sense flors.

regne dels pluricel·lulars heteròtrofa Invertebrats: porífers o esponges, anèl·lids,

metazous amb digestion platihelmints, nematodes, mol·luscs(
interna gasteròpodes, bivalves i cefalòpodes),
(animals) artròpodes( crustacis, insectes, aràcnids i
miriàpodes) i equinoderms.

Vertebrats: peixos, amfibis, rèptils, ocells i

mamífers.

10
Els virus encara que poden evolucionar, no constitueixen una línia filogènica a part dels tres dominis, en
realitat només són un grup de gens derivats dels gens dels organismes que infecten, que se n'han
independitzat i que duen una vida diferent .

5.4 Les claus dicotòmiques

Una clau dicotòmica és una eina que serveix per identificar organismes. Es basa en oferir al lector dues
possibilitats que són contraposades. Les més utilitzades són les que permeten identificar espècies.

6.LA BIODIVERSITAT

És la varietat d'éssers vius que existeixen en un lloc. La biodiversitat que hi ha al nostre planeta és el
resultat de 3.800 milions d'anys d'evolució.

Hi ha tres nivells de biodiversitat:

-Biodiversitat genètica o intraespecífica: Diversitat de gens al·lels. Com més gran més genotips existeixen,
més diversitat d'individus, biodiversitat individual i més probabilitats de supervivència té una població.
Com més poblacions genèticament diferents existeixen més biodiversitat poblacional i més probabilitats
de supervivència té una espècie.

I com que les espècies estan interrelacionades, també tindran més probabilitat de supervivència les
espècies que en depenen.

-Biodiversitat específica o Biodiversitat de l'ecosistema: És la diversitat de genomes diferents, d'espècies

que hi ha en un ecosistema. Com més gran sigui la biodiversitat d'un ecosistema més estable és, més
interrelacions i menor impacte si desapareix una espècie.

-Biodiversitat d'ecosistemes: Varietat d'ecosistemes que hi ha a la biosfera. Com més gran sigui més
probabilitat que la vida perduri en el planeta. El que succeeix en un ecosistema influeix en els altres, en
realitat només existeix un ecosistema, la biosfera. Diversitat de comunitats biològiques o biocenosis.

6.1. La biodiversitat a l'espai.

La biodiversitat varia molt segons la regió. És més alta en regions tropicals, on hi ha moltes espècies
diferents, constituïdes per poblacions petites i disminueix cap als pols on hi ha menys espècies
constituïdes per poblacions molt nombroses.

ZONES AMB MÉS BIODIVERSITAT: SELVES I ESCULLS CORALINS.

ZONA AMB MENYS BIODIVERSITAT: MONOCULTIUS.

BIODIVERSITAT ALTA, AMB NOMBROSOS ENDEMISMES, ES DENOMINEN ÀREES CRÍTIQUES DE

BIODIVERSITAT.

6.2. La biodiversitat en el temps.

11
La biodiversitat de la biosfera ha variat al llarg del temps. Després d'una gran extinció es produeix un
ràpid increment de biodiversitat amb formes molt diferents a les predominants abans de l'extinció.

Extinció massiva sobreviuen els que es troben en llocs menys afectats.

6.3. La pèrdua de biodiversitat actual.

Som en un procés d'extinció massiva, és a dir, una crisi biològica. L'actual pèrdua de biodiversitat es
relaciona amb l'activitat humana. Principalment és deguda a la destrucció de les selves i els boscos per
aconseguir terrenys per a l'agricultura i la cria de bestiar. La desforestació implica la destrucció de
l'hàbitat de moltes espècies i la disminució de la captació del diòxid de carboni per fotosíntesi, amb el
consegüent escalfament del planeta i la influència d'aquest efecte en altes ecosistemes.

Una altra de les grans causes de pèrdua de la biodiversitat és la introducció intencionada o per accident
d'espècies foranes que es converteixen en autèntiques plagues.

12