Apunts: Hª de la filosofia 2n Batx.

Plató
Plató(427-399)

CONTEXT BIOGRAFIA
En realitat, es deia Aristocles, encara que li deien “Plató” perquè tenia les espatlles molt
amples. Va ser un filòsof atenès nascut el 427 a.C. en una família aristocràtica. De jove
probablement va rebre els ensenyaments de Cràtil, un deixeble d'Heràclit. Però no és
fins al 407, quan té vint anys, que coneix Sòcrates, a qui romandrà unit intensament fins
a la mort del seu mestre.

És una època políticament molt agitada a Atenes: l'any 404 s'imposa el govern oligàrquic
dels Trenta Tirans, entre els quals hi havia alguns parents de Plató. Una mica més tard,
el 399, la democràcia restaurada condemna a mort Sòcrates, donant mostra de la debilitat
de la democràcia i de l'existència de certs corrents demagògics. Aquests fets orientaran
per sempre el pensament de Plató, que a la seva famosa Carta VII explica la seva
desil·lusió vers la política la seva determinació a causa de tota aquesta decadència :

En veure jo això i en veure els homes que portaven la política, com més considerava jo les
lleis i els costums, i més anava avançant en edat, més difícil em va anar semblant
administrar bé els assumptes de l'Estat. (...) Estava tot tan corromput que jo, ple de
cremor al principi per treballar pel bé públic, considerant aquesta situació, i de quina
manera anava tot a la deriva, vaig acabar per quedar atordit (...). I al final vaig comprendre
que tots els Estats actuals estan mal governats (...). I em vaig sentir irresistiblement mogut
a lloar la veritable filosofia, i a proclamar que només amb la seva llum es pot reconèixer
on és la justícia a la vida pública i a la vida privada. Així doncs, no acabaran els mals per a
l'home fins que arribi la raça dels purs i autèntics filòsofs al poder, o fins que els qui són
caps de les ciutats, per una gràcia divina especial, no es posin veritablement a filosofar.

Aquest text conté el projecte filosòfic de Plató, el qual té una finalitat clarament política.
Plató ambiciona crear un Estat on la mort del seu mestre Sòcrates (“el millor dels
homes que hem conegut, el més just i savi”, es llegeix al Fedó platònic) sigui impossible.

L’estat de desil·lusió i atordiment a què es refereix Plató va ser el que va presidir la

redacció dels primers diàlegs (gènere filosòfic-literari que sempre va cultivar Plató), en
què aprofundeix en els ensenyaments de Sòcrates. Al Gòrgies, per exemple, els
antagonistes són Sòcrates i Calicles. Sòcrates és el filòsof contemplatiu, i Calicles l'home
d'acció, el polític. Sòcrates conclou el diàleg assenyalant dos camins contraposats:
l'elecció entre la carrera política o la vida de filòsof, que si bé mai no es va donar a la vida
real de Sòcrates, sí que sembla reflectir la inquietud del mateix Plató en aquells moments.

Aquesta separació radical entre l'home d'acció i l'home de pensament o

contemplatiu, molt de moda a Grècia després de la mort de Pèricles, era considerada
per Plató com una de les causes més importants de la decadència social del seu
temps. I és que per a ell la filosofia significava el mateix que per a Sòcrates, no sols un
saber teòric, sinó també pràctic. La consecució de la saviesa equival per a Plató la
consecució de la perfecció i la felicitat humanes. I l'home és un ésser social, incapaç
d'aconseguir la perfecció i la felicitat vivint exclusivament per a ell mateix i
despreocupant-se de la col·lectivitat. Per això Plató considerava que la filosofia i la
política han combinar-se, tal com explicava a la seva Carta VII.

En tres ocasions va viatjar a Itàlia i Sicília per intentar establir un Estat ideal amb Dió,
un cunyat del Tirà de Siracusa, però en cap de les dues va tenir èxit. Després del seu
primer viatge torna a Atenes el 387, i funda a la muntanya Academos, una escola
d'estadistes filòsofs, que atragués joves estrangers, on rebrien la formació necessària
per governar segons l'ideari platònic. A aquesta escola se la coneix amb el nom de
"Acadèmia". Era una mena de comunitat monàstica que després de la mort de Plató el
347, va seguir funcionant ininterrompudament fins al decret de Justinià l'any 529 d. C.

L'OBRA DE PLATÓ ens ha arribat gràcies a la traducció llatina de Marsilio Ficino, al s.

XV. Com hem dit, el gènere que empra és el diàleg, i gairebé a tots fa intervenir el seu
mestre Sòcrates. Es divideixen en cinc períodes, segons la temàtica i el grau de
maduresa de les idees:

1) Període socràtic de joventut: reflecteixen el pensament i la personalitat de Sòcrates:

Apologia de Sòcrates; Critó; Protàgores...

2) Període de transició: problemes polítics, immortalitat de l'ànima: Gorgias; Hípies;

Menó...

3) Període de maduresa: política, teoria de les idees, immortalitat: Fedre; Fedó; La

República; El Banquet..

4) Període crític: autocrítica a la teoria de les idees: Parmènides; Teetet...

5) Últims diàlegs: cosmologia, història i política: Timeu; Críties; Les lleis.

L'estil de Plató és molt peculiar: En primer lloc tria el diàleg i no el discurs o el tractat,
per això quan adjudiquem a Plató una “teoria metafísica”, una “antropologia”, sigui més
aviat una manera de reunir informació que apareix aquí i allà en tots els seus diàlegs, ja
que a gairebé tots s'entremesclen temes diversos. D'altra banda, Plató tendeix a allò
poètic com es veu en la seva afició per inserir en les seves exposicions bells mites per
tal de donar una imatge més clara i intuïtiva del que en principi podria resultar massa
teòric i fosc, a més no sol fer servir termes tècnics. Plató en definitiva no fa teories,
sinó només filosofia.

LA FILOSOFIA DE PLATÓ
No és fàcil exposar la filosofia de Plató, ja que tan sols comptem amb els Diàlegs que va
escriure (els quals van ser ben conservats a la seva Acadèmia i tenen la majoria com a
protagonista a Sòcrates) i aquests diàlegs no són tractats sistemàtics sinó obres que
inclouen molts discursos de diversos interlocutors. D'altra banda, l'obra de Plató
representa certes doctrines en constant evolució. És probable que Plató no donés
gaire importància a la paraula escrita, on el filosofar ja està fixat i mort, i potser preferís
la indagació contínua en companyia d'altres, com Sòcrates.

LA TEORIA DE LES IDEES - ONTOLOGIA - DUALISME METAFÍSIC

La Teoria de les Idees, també anomenada de les FORMES, és nuclear dins de la filosofia
platònica, ja que és el suport metafísic i gnoseològic d'altres temes, com l'ètica, la
política... Aquesta teoria guarda estreta relació amb tres teories més, que per raons de
més claredat estudiarem separadament, encara que a l'estudi de cadascuna haurem de
referir-nos necessàriament a les altres. Com que Plató no era un pensador sistemàtic,
com ho és Kant (s. XVIII), va exposar les seves idees d'una manera entrellaçada. És
natural que així ho fes, ja que de fet les seves teories sempre es refereixen una a les
altres. Les altres tres teories a què ens referim són les següents: Teoria del coneixement,
Teoria de l'ànima i Teoria de l'Estat.

Amb la Teoria de les Idees pretén Plató tres objectius:

Ètic: Fundar la virtut en el saber

Polític: Respondre al caos polític: els governants han de ser filòsofs que es guiïn per
ideals absoluts.
Gnoseològic: Fundar la ciència sobre bases segures: les idees.

El filòsof grec Aristòtil, que va ser deixeble de Plató, explica al següent text de la seva
obra Metafísica quines van ser les més probables fonts d'inspiració i les intencions de la
coneguda com a “teoria de les idees” (o formes) platòniques:

Plató, des de la seva joventut, s'havia familiaritzat amb l'opinió d'Heràclit que totes les
coses sensibles es troben en flux permanent, i per això no hi ha ciència possible
d'aquests objectes. D'altra banda, el seu mestre Sòcrates es va consagrar exclusivament
als problemes morals, proposant-se cercar definicions en l'àmbit de la moral. Plató el va
seguir i va pensar que les definicions no podien referir-se a les coses sensibles -ja que
no es pot donar una definició comuna d'allò que es troba constantment canviant- sinó a
un altre tipus d'éssers, que va anomenar “idees”. I va afegir que les coses sensibles es
troben separades de les idees, però que en reben el nom. I totes les coses
participen a les idees.

Plató, igual que Sòcrates, desconfia del coneixement que ens aporten els sentits perquè
només ens ofereixen doxai (meres opinions). Només el coneixement que va més enllà
dels sentits, el que ens subministra la raó, ens ofereix veritable saber: episteme (ciència
o veritable saber). Per exemple, com podem elaborar mitjançant les dades que ens
subministren els sentits el concepte d'”home”, excepte algunes excepcions, no hi ha dos
homes idèntics? Com podem crear el concepte d'igualtat, etc.? Si el veritable
coneixement no consisteix en meres impressions, sinó que, com Sòcrates, Plató afirma
que el veritable coneixement ens el proporcionen els conceptes, aleshores caldrà
recórrer per descobrir l'origen d'aquests conceptes a una altra cosa diferent dels
sentits. Plató sosté que és l'ÀNIMA la que ens proporciona els conceptes, i va suposar
que aquesta havia rebut en una existència supraterrenal, anterior a l'encarnació al cos
humà, conceptes com el d'Igualtat, Bondat, Justícia, Bellesa..( teoria òrfic-pitagòrica de
la reencarnació de l'ànima).

Les coses no són el que semblen, per conèixer-les hem de captar el seu veritable ésser,
aquest és, segons Plató, la IDEA o FORMA ("eguts" en grec). CONÈIXER ÉS CAPTAR
LES IDEES.

Però al món sensible: el món que descobrim a través dels nostres sentits, no trobem
materialitzades aquestes idees. Per exemple, els meus ulls perceben un cavall, però no
la idea de “cavall”. Per tant, sosté Plató, aquestes idees han d'existir en un altre món
diferent del sensible. A aquest altre món on existeixen les idees el va anomenar Plató
món intel·ligible. A aquest últim ho va considerar com el realment real o veritable,
mentre que el món sensible era només aparent.

En els diàlegs de maduresa, la concepció platònica de les idees es pot resumir així:
- Les idees són essències (eîdos), és a dir, allò perquè una cosa particular és el que
és. Per exemple: la Idea de la bellesa és “la Bellesa en si” i “allò pel que” les coses
belles són belles.
- Les idees existeixen separades de les coses particulars i són entitats que tenen
una existència real i independent.
- La teoria implica una duplicació del món: existeix una “separació” (chorismós) entre
tots dos mons: el món visible de les coses particulars (kósmos horatós) i el món
intel·ligible (kósmos noetós) de les Idees. Aquesta duplicitat està bellament
representada al conegut “mite de la caverna” (República, VII): el món irreal de les
ombres i el món real de la llum solar.
- El món de les idees té per a Plató els caràcters de l'ésser de Parmènides: fix,
immutable, etern i veritable, i s'hi troben les veritats matemàtiques, la idea de Justícia,
Bellesa i Bé, i els arquetips o models de totes les coses existents al món sensible: la idea
d'"home", "cavall", "arbre", etc.. La Idea de Bé és la Idea suprema gràcies a la qual tot
existeix i pot ser conegut plató la compara amb el sol. Les idees no són realitats
corpòries, sinó que són només intel·ligibles (és a dir, només cognoscibles mitjançant la
intel·ligència).
- El món sensible té per a P. els caràcters de la physis d’heraclit: està en continu
esdevenir o canvi, subjecte a la generació i la corrupció, i el seu ésser és aparent, no
veritable (l'únic veritable i real són les idees).
- La relació entre les Idees i les coses es dóna per “participació” o “imitació”: les
coses imiten les idees, les idees són models de les coses.

Fins ara hem vist que partint del supòsit socràtic que el veritable saber només
s'assoleix a través dels conceptes i que al món que captem a través dels nostres
sentits no existeixen aquests conceptes, sinó coses, Plató arriba a la conclusió que
ha d'existir un món a part, l'intel·ligible, on hi hagi aquests conceptes o idees. A
aquest món no hi podem accedir mitjançant els sentits, sinó mitjançant una altra
facultat: l'ànima. I si l'ànima no està separada del nostre cos, com pot copsar les
idees? A això respon Plató que en ser l'ànima immortal, abans d'encarnar-se al cos,
va viure al món intel·ligible o de les idees, per això és capaç de recordar (veurem
què significa això més endavant) les idees, que són els models ideals els que
imiten les entitats que percebem a través dels sentits (sensibles).

En afirmar Plató que hi ha dos mons ens referim a això amb l'expressió “DUALISME
METAFÍSIC”, ​però Quina relació hi ha entre tots dos? Segons Plató el món sensible
PARTICIPA o IMITA del món de les idees. Es diu que el món sensible depèn
ontològicament i gnoseològicament del de les idees ("ontologia" es refereix a l'ésser,
i la gnoseologia en conèixer). Ontològicament perquè el món sensible és com una
còpia imperfecta del món intel·ligible, i sense el model que són les idees no podria
existir el món sensible. I gnoseològicament perquè si la nostra ànima (que és la que
coneix) no estigués en contacte amb les idees, no podríem reconèixer les coses del
món sensible com el que realment són per a Plató: còpies imperfectes de les idees.

Fins i tot el Parmènides Plató havia admès que existien:

a) Idees d'objectes matemàtics: semblança, unitat..)

b) Idees de valors: Bé, Bellesa, Justícia, Veritat.

Però havia dubtat sobre les idees de coses sensibles com: foc, aigua, pèl, fang... En el
seu període crític les admet com a dignes de pertànyer al món de les idees i el fet que
a nosaltres ens semblin ridícules no vol dir que no n'hi hagi.

En resum: hi ha dos mons, el sensible i el món intel·ligible, el primer depèn del segon
perquè li serveix de model. La relació entre tots dos mons l'expressa Plató a través dels
conceptes de participació, imitació, comunicació, etc.

Com hem dit, Plató planteja aquesta teoria amb una intenció de tipus polític i moral (
els futurs governants hauran de ser filòsofs que no es guiïn per la seva ambició
política sinó per ideals transcendents (separats d'aquest món) i absoluts; i amb
intenció científica: l'objecte de la ciència només poden ser les Idees.

L'ÀNIMA

La teoria de l’ànima i la del coneixement s’haurien d’explicar conjuntament.

Començarem però per la Teoria de l'ànima o antropologia:

Així com la concepció del món de Plató és dualista (món de les Idees i el món de les
coses), el seu concepte de l'ésser humà també és dualista(té una naturalesa dual) :
és cos i ànima al mateix temps. El món de les Idees té prioritat absoluta sobre el
món de les coses, i això passa també pel que fa a l'ésser humà: l'ànima és més
important que el cos (que és considerat una nosa, una presó per a l'ànima). El seu cos
està subjecte al món sensible, que és el de lʼesdevenir i les aparences. La seva ànima,
en canvi, té el seu origen al món intel·ligible, i per tant, igual que aquest, és eterna i
immortal. Això vol dir que l'ànima preexisteix i sobreviu al cos. Llavors ens podem
preguntar, què entén Plató per “ànima”?

L'ànima és considerada com una realitat intermèdia entre els dos mons platònics i una
cosa molt difícil de conèixer, com s'afirma al diàleg platònic de títol Fedre:

Descobrir com és l'ànima és una tasca divina i massa llarga; parlar amb semblances és tot
allò que podem fer.

a) Seguint les creences orficopitagòriques, creu que l'ànima és el jo personal, cosa que
veritablement distingeix uns homes dels altres. Segons aquesta creença, l'ànima té
origen diví, però a conseqüència d'una falta o pecat va ser condemnada a encarnar-se
en un cos (el cos és per als pitagòrics i també per a Plató la presó de l'ànima) per tal que
pagui la seva falta i intenti perfeccionar-se. Només se n'alliberarà amb la mort física.
Però, a més, l'ànima se sotmetrà, després de la separació del cos a un judici, i segons
hagi estat el seu comportament a la vida, rebrà un premi o un càstig. El premi
consisteix a no tornar a reencarnar-se i viure a l'Olimp al costat dels déus; el càstig
consisteix a tornar a reencarnar-se. Tot el que hem dit anteriorment ho podem trobar
en el seu diàleg Fedre i al Mite d'Er del llibre X de la República.

b) En segon lloc, igual que els filòsofs jonis, Plató creu que l'ànima és principi de vida,
de manera que un cos no pot existir sense ànima, però l'ànima sí que pot existir sense
cos.

c) L'ànima és una facultat de coneixement mitjançant la qual coneixem la veritable

realitat: la de les idees.

L'ànima per ser d'origen diví, igual que les idees, hi està emparentada. Però per
remuntar al seu veritable origen s'ha de purificar negant el cos que l'encadena a un món
il·lusori, el sensible. L'home, però, ha de ser capaç de purificar-se en el transcurs
d'aquesta vida. L'única solució que té és renunciar a les aparences i cercar el
veritable coneixement, la veritat. El mètode que Plató proposa és la pràctica de l'art
DIALÈCTICA, la qual és el camí d'ascens de l'ànima des del nivell més baix de
coneixement propi del món sensible fins al coneixement més elevat: la Idea de Bé que
presideix el món intel·ligible. L'ànima en moviment es remunta per sobre del món
sensible i aparent, transcendeix al món intel·ligible, on pot contemplar les idees de
Justícia, Bellesa i Bé (aquesta darrera idea és la idea suprema que han de conèixer els
governants filòsofs, com ara després veurem, i Plató la compara amb el sol que tot ho
il·lumina). A més, és un camí de descens perquè cal posar en pràctica la Idea de Bé i
aplicar-la a la política.

Abans referir-nos a com la Teoria platònica de l'ànima i la seva Teoria del coneixement es
relacionen hem d'esmentar que Plató és potser el creador de la psicologia racional, és
a dir, el primer que reflexiona sobre la psique humana de manera racional encara
que amb un discurs carregat de mites i belles imatges. La seva intenció és doble:
ètica (necessitat de controlar les tendències instintives del cos i assegurar una retribució
segura a qui practica la justícia) i gnoseològica (establir la prioritat d'un coneixement de
les Idees).

Plató estableix una divisió tripartita de l'ànima. Amb això potser busca expressar els
conflictes ètics i psíquics que l'ésser humà experimenta en si mateix:

- L'ànima racional (nous, lògos), que és immortal, intel·ligent, de naturalesa “divina” i

ubicada al cervell. La virtut que li pertoca és la Prudència o Saviesa. Dominant als
Governants-filòsofs.
- L'ànima irascible (thymós), que és font de les passions nobles, es troba al
tòrax i és inseparable del cos (pel que és mortal). La virtut que li correspon és
la fortalesa o el valor. Dominant als guardians (guerrers).
- L'ànima apetitiva (epithymia), font de passions innobles, es troba a l'abdomen i és,
també, mortal. La virtut que li correspon és la Temperànça. Dominant en pagesos,
artesans i comerciants.

Plató creia que aquestes tres parts de l'ànima no dominaven de la mateixa manera tots
els homes, i que depenent de la part dominant així era l'individu i la vocació a què estava
destinat. Quan parlem de l'Estat tornarem a les parts de l'ànima.

EL CONEIXEMENT I L'AMOR

A continuació intentem respondre les següents qüestions: Com es dóna el coneixement

segons Plató? Com podem accedir a les idees, si pertanyen a un altre món -el “món
intel·ligible”- diferent del món en què vivim? El tema és tractat de diferents maneres per
Plató, per ell els objectes del món sensible no poden ser objecte de coneixement, ja que
el veritable coneixement (ciència) només pot ser coneixement d'idees, encara que en
realitat no ens diu com s'arriba a conèixer(de manera concreta) les Idees.
Únicament sabem que l'ànima té capacitat per fer ho i que es tracta de “mirar en la
bona direcció”.

Hem dit que tots els ens del món sensible no són veritablement reals, sinó aparents
perquè no són res més que còpies o ombres de les Idees del món intel·ligible. El món
sensible és només un reflex del món intel·ligible. Què és més bell: una estàtua de marbre
d'un atleta, el mateix atleta en persona o la Idea del Bell en si? Plató respondria que res
no pot ser més bell que la Bellesa en si i que totes les coses belles participen només en
una mínima part de la Idea de Bellesa, i que, per tant, la bellesa dels ens sensibles és
menys real que la Idea de la qual participen. Recordeu que per a Plató allò real no és el
que nosaltres ara entenem, sinó que l'ésser = allò veritablement real, igual que per
Parmènides, és immutable i etern, i aquest requisit només ho compleixen les Idees. Al
món sensible les coses belles van perdent a poc a poc la seva bellesa, però la Idea de
Bellesa roman immutable.

Malgrat tot el que hem dit anteriorment, l'experiència immediata de l'home és el món
sensible: veiem, sentim, toquem, olorem, etc. animals, plantes, edificis, objectes... Com
hem dit abans l’home no és només cos, també és ànima, i aquesta actua com a facultat
de coneixement. A través dels sentits percebem el món, però encara no el coneixem,
tenir impressions no significa conèixer. L'ànima en encarnar-se al cos va oblidar el món
de les idees, però com que el món sensible és una ombra, còpia, reflex o imitació
imperfecta del món de les Idees, l'ànima en veure els ens del món sensible RECORDA a
poc a poc el món de les idees i en cada ens sensible és capaç de recordar la Idea a què
aquest objecte participa o està imitant. El veritable coneixement és doncs RECORD:
(anamnesi) o RE-CONEIXEMENT. Aquesta teoria del coneixement és coneguda com
TEORIA DE LA REMINISCÈNCIA o de l'ANÀMNESI.

1. La reminiscència: “conèixer és recordar”.

Aquest tema, apareix per primera vegada en el diàleg platònic titulat Menó, el que es pot
resumir de la següent manera: no podem buscar allò que ja coneixem (doncs és inútil),
ni allò que no coneixem (doncs no sabríem què estem buscant, ni reconèixer si ho hem
trobat). Per tant: no busquem el que desconeixem, doncs cercar és intentar recordar
el que ja coneixem, doncs conèixer és recordar. La nostra ànima va conèixer les
Idees en una existència anterior i “separada” del cos. A més, com que les coses
imiten les Idees, el coneixement sensible serveix com a ocasió per al record de les
Idees.
Vegem a continuació dos textos de Plató pertanyents al Menó(T.1) i al Fedó(T.2):

“¿Y cómo buscarás, Sócrates lo que tú ignoras totalmente? ¿Y de las cosas que ignoras,
cuales te propondrás investigar? ¿Y si por ventura llegamos a encontrarla, cómo advertirás
que esa es la que tú conoces?

- Entiendo qué quieres decir, Menón [...] Quieres decir que nadie puede indagar lo que
sabe ni lo que no sabe, porque no investigaría lo que sabe, pues ya lo sabe; ni lo que no
sabe, pues ni tan siquiera sabría lo que debe investigar.

[...] Porque yo he oído decir que el alma, siendo inmortal, y habiendo renacido muchas
veces y visto las cosas de allá arriba y las de aquí abajo, todo en suma, nada hay que no
haya aprendido. Por lo que no es asombroso que pueda recordar lo que ya conocía [...]

- Pero ¿tú dices que aquello a lo cual llamamos aprendizaje es reminiscencia? ¿Puedes
enseñarme que así es verdaderamente?" Menó

"Repuso Cebes con un argumento clarísimo; y es que los hombres, cuando son
interrogados, si son bien interrogados, responden con acierto y sensatez, y no podrían
hacerlo así si no existiese ya en ellos ciencia y recta razón. Y esta verdad se hará más clara
y evidente, si alguien, por medio de preguntas, los conduce a hablar de figuras y cosas
semejantes. Entonces brilla la verdad de la sentencia...[…]

- ¿Decimos que algo es igual? ¿De dónde obtendremos esa referencia?...No por ver leños
iguales o piedras u otros cuerpos cualesquiera, tendremos el concepto de lo igual en sí, el
cual es distinto de aquellos... pero antes de que comenzásemos a ver y oír y emplear otros
sentidos, es necesario haber aprendido la noción de igualdad... ¿Y no comenzamos a ver
y oír y emplear los otros sentidos, inmediatamente después de haber nacido?

- Sí.

- Luego es necesario haber conocido esa noción antes de nacer... Y, si como yo pienso,
hemos aprendido la ciencia antes de nacer, y la hemos perdido habiendo nacido, y
después ayudándonos con los sentidos la hemos recuperado, la misma justamente que
poseíamos antes, la operación que llamamos aprender ¿no es un recuperar lo que ya era
nuestro? ¿Y no hablamos rectamente al decir que esta operación es un recordar?"Fedó
El camí que ha de recórrer l'home fins a arribar al veritable coneixement, el de les Idees
és exposat per Plató a la seva obra La República. Al Llibre sisè mitjançant l'Analogia de
la Línia i al setè en el seu famós Mite de la Caverna.

2. A l'ANALOGIA DE LA LÍNIA Plató descriu els graus de coneixement en relació amb

els graus de l'ésser. Plató distingeix i contraposa dues formes generals de
coneixement: el saber o ciència (episteme) i l'opinió (doxa). El saber té com a objecte
les idees, mentre que l'opinió té com a objecte el món físic, sensible Les opinions són
inestables i inexactes, ja que tracten de l'inestable i mutable món físic.El saber, en canvi,
tracta de les idees, i el coneixement de les idees i de les seves relacions constitueix
l'autèntic saber, el més perfecte. i cal seguir certs passos: primer, l'estudi de les
matemàtiques, i a partir d'aquí es pot iniciar un estudi del sistema total d'idees,
ascendint fins a la cúspide, el coneixement del bé, i aquest ascens és anomenat
dialèctica.

Imaginem que el coneixement és una línia dividida en dos grans trams tal i com ho
mostra Plató:

Vegem-ho expliccat al quadre següent:

A-C El primer gran tram representa el coneixement enganyós: la DOXA, que és el propi
del món sensible, merament aparent. Aquest tram es divideix en dos més:

El primer és el coneixement d‟imatges i el tipus de coneixement que li correspon és la

imaginació, (exemple: coneixem l‟escultura en marbre d‟un atleta).

D-C El segon el coneixement d'objectes materials i el tipus de coneixement que li

correspon és la Física, la qual no coneix encara la veritable realitat, el seu coneixement
és pura creença i això per a Plató no és encara ciència, (exemple: veiem l'atleta a
persona).

C-B) El segon gran tram representa el veritable coneixement: l'EPISTEME, que és propi
del que coneix el món intel·ligible, el veritablement real. Aquest segon tram es divideix en
dos més:

Al primer es coneixen entitats matemàtiques, i el tipus de coneixement que li correspon

és la raó discursiva. La ciència que li correspon és la matemàtica (exemple: coneixem el
pes, l'alçada, totes les mesures quantificables de l'atleta de què parlem), però aquest és
només un pas previ per conèixer la veritable realitat.

Al segon i darrer segment de la línia es capta la veritable realitat: les Idees, i el tipus de
coneixement que li correspon és el coneixement noètic. La ciència per la qual s'arriba a
conèixer les idees és la dialèctica. (exemple: coneixem les idees de “home” i “atleta”).
Aquest és el veritable coneixement, el propi del filòsof.

Plató al següent text de la República presenta l'analogia de la línia:

«-Toma, pues, una línea que esté cortada en dos segmentos desiguales y vuelve a cortar
cada uno de los segmentos, el del género visible y el del inteligible, siguiendo la misma
proporción. Entonces tendrás, clasificados según la mayor claridad u oscuridad de cada
uno: en el mundo visible, un primer segmento, el de las imágenes. Llamo imágenes ante
todo a las sombras y, en segundo lugar, a las figuras que se forman en el agua y en todo
lo que es compacto, pulido y brillante y a otras cosas semejantes, si es que me
entiendes.

-Sí que te entiendo.

-En el segundo pon aquello de lo cual esto es imagen: los animales que nos rodean,
todas las plantas y el género entero de las cosas fabricadas.

-Lo pongo -dijo.

-¿Accederías acaso -dije yo- a reconocer que lo visible se divide, en proporción a la

verdad o a la carencia de ella, de modo que la imagen se halle, con respecto a aquello
que imita, en la misma relación en que lo opinado con respecto a lo conocido?

-Desde luego que accedo -dijo.

-Considera, pues, ahora de qué modo hay que dividir el segmento de lo inteligible.

-¿Cómo?

-De modo que el alma se vea obligada a buscar la una de las partes sirviéndose, como de
imágenes, de aquellas cosas que antes eran imitadas , partiendo de hipótesis y
encaminándose así, no hacia el principio, sino hacia la conclusión; y la segunda,
partiendo también de una hipótesis, pero para llegar a un principio no hipotético y
llevando a cabo su investigación con la sola ayuda de las ideas tomadas en sí mismas y
sin valerse de las imágenes a que en la búsqueda de aquello recurría .

-No he comprendido de modo suficiente -dijo- eso de que hablas.

-Pues lo diré otra vez -contesté-. Y lo entenderás mejor después del siguiente preámbulo.
Creo que sabes que quienes se ocupan de geometría, aritmética y otros estudios
similares dan por supuestos los números impares y pares, las figuras, tres clases de
ángulos y otras cosas emparentadas con éstas y distintas en cada caso; las adoptan
como hipótesis, procediendo igual que si las conocieran, y no se creen ya en el deber de
dar ninguna explicación ni a sí mismos ni a los demás con respecto a lo que consideran
como evidente para todos, y de ahí es de donde parten las sucesivas y consecuentes
deducciones que les llevan finalmente a aquello cuya investigación se proponían.

-Sé perfectamente todo eso -dijo.

-¿Y no sabes también que se sirven de figuras visibles acerca de las cuales discurren,
pero no pensando en ellas mismas, sino en aquello a que ellas se parecen, discurriendo,
por ejemplo, acerca del cuadrado en sí y de su diagonal, pero no acerca del que ellos
dibujan, e igualmente en los demás casos; y que así, las cosas modeladas y trazadas por
ellos, de que son imágenes las sombras y reflejos producidos en el agua, las emplean, de
modo que sean a su vez imágenes, en su deseo de ver aquellas cosas en sí que no
pueden ser vistas de otra manera sino por medio del pensamiento?

-Tienes razón -dijo.

XXI. -Y así, de esta clase de objetos decía yo que era inteligible, pero que en su
investigación se ve el alma obligada a servirse de hipótesis y, como no puede remontarse
por encima de éstas, no se encamina al principio, sino que usa como imágenes aquellos
mismos objetos, imitados a su vez por los de abajo, que, por comparación con éstos, son
también ellos estimados y honrados como cosas palpables.

-Ya comprendo -dijo-; te refieres a lo que se hace en geometría y en las ciencias afines a
ella.

-Pues bien, aprende ahora que sitúo en el segundo segmento de la región inteligible
aquello a que alcanza por sí misma la razón valiéndose del poder dialéctico y
considerando las hipótesis no como principios, sino como verdaderas hipótesis, es decir,
peldaños y trampolines que la eleven hasta lo no hipotético, hasta el principio de todo; y
una vez haya llegado a éste, irá pasando de una a otra de las deducciones que de él
dependen hasta que de ese modo descienda a la conclusión sin recurrir en absoluto a
nada sensible, antes bien, usando solamente de las ideas tomadas en sí mismas,
pasando de una a otra y terminando en las ideas.

-Ya me doy cuenta -dijo-, aunque no perfectamente, pues me parece muy grande la
empresa a que te refieres, de que lo que intentas es dejar sentado que es más clara la
visión del ser y de lo inteligible que proporciona la ciencia dialéctica que la que
proporcionan las llamadas artes, a las cuales sirven de principios las hipótesis; pues,
aunque quienes las estudian se ven obligados a contemplar los objetos por medio del
pensamiento y no de los sentidos, sin embargo, como no investigan remontándose al
 principio, sino partiendo de hipótesis, por eso te parece a ti que no adquieren
conocimiento de esos objetos que son, empero, inteligibles cuando están en relación con
un principio. Y creo también que a la operación de los geómetras y demás la llamas
pensamiento, pero no conocimiento, porque el pensamiento es algo que está entre la
simple creencia y el conocimiento.

-Lo has entendido -dije- con toda perfección. Ahora aplícame a los cuatro segmentos
estas cuatro operaciones que realiza el alma: la inteligencia, al más elevado; el
pensamiento , al segundo; al tercero dale la creencia y al último la imaginación ; y ponlos
en orden, considerando que cada uno de ellos participa tanto más de la claridad cuanto
más participen de la verdad los objetos a que se aplica.

-Ya lo comprendo -dijo-; estoy de acuerdo y los ordeno como dices.»

Platón, República, llibre VI

Al Mite de la caverna, pertanyent al Llibre VII de la República, Plató explica l'estat de

l'ànima amb relació a cada coneixement valent-se de la comparació següent:

Els homes són com uns presoners encadenats a l'interior fosc d'una caverna
(representa el món sensible), l'únic que coneixen del món són les ombres que es
projecten a la paret i pensen que aquestes ombres són realitats, quan només són
"opinions". Però si gosen sortir de la caverna, és a dir, de la ignorància o de la mera
opinió, descobriran que les ombres que es reflectien a la paret no eren més que
aparences de la veritable realitat, les Idees, representada per l'exterior de la caverna. Ara
bé, no tots els homes gosen sortir de la ignorància del món sensible, només els
filòsofs ho fan, i en conèixer la veritable realitat són els més capacitats per governar la
polis, d'acord amb les idees de Justícia i Bé.

3. Aquest text és, en realitat, una al·legoria sobre l'educació del filòsof i permet
comprendre com entenia Plató la dialèctica: hi ha una continuïtat entre els diversos
graus de coneixement, que té a veure amb l'esmentada visió jeràrquica de la realitat: hi
ha diferents graus de participació de les idees al món visible, graus de participació i
proximitat a la Idea del Bé al món intel·ligible. L'educació suposa un ascens a través
de les diverses formes de coneixement, tenint la física i les matemàtiques un caràcter
preparatori per a aquesta ascensió.1

1
Dibuix pres de Peter Kunzmann y altres, Atlas de filosofía, Alianza Editorial, Madrid, 2003, p. 40
 4. La dialèctica: mètode discursiu ascendent (les
hipòtesis són esglaons per arribar a principis no
hipotètics) El món de les Idees es troba
jerarquitzat i les Idees estan comunicades i
travades entre si: es tracta d'un sistema en què
totes les Idees estan acoblades i coordinades en
una gradació jerarquitzada a la cúspide de la qual
es troba la Idea de bé. El bé, com a primera idea,
com a principi suprem, expressa l'ordre, el sentit i
la intel·ligibilitat del que és real.

MITE DE LA CAVERNA: https://youtu.be/nxVwsKNv08Q

5. L'amor: també és un procés ascendent des de les coses fins a la Idea suprema (la
Bellesa o el Bé).
L'amor platònic consisteix en un ascens cap a la Bellesa. El bell text del Banquet pot
servir com a imatge per imaginar a què es refereix Plató:

Aquest és precisament el camí correcte per adreçar-se a les qüestions relatives a l'amor:
amb la mirada posada en aquella bellesa, començar per les coses belles d'aquest món i,
servint-se'n com a graons, anar ascendint contínuament d'un cos bell a dos i de dos a
tots els cossos bells, i dels cossos bells a les belles normes de conducta, i de les normes
de conducta als bells coneixements i, a partir dels coneixements, acabar en aquell que és
coneixement no d'una altra cosa sinó d'aquella bellesa absoluta, perquè conegui per fi
què és la bellesa en si. En aquell instant, estimat Sòcrates, més que en cap altre, val la
pena viure l'home: quan contempla la bellesa en si.

L'ESTAT
Ja en els fragments de la Carta VII que Plató envia als seus amics pitagòrics de Siracusa,
deixa molt clar que la principal motivació que li havia mogut a la vida era justament la
política. Tot i això, mostra el gran neguit que li produïa observar la corrupció dels polítics,
que, segons Plató, es deu a la separació entre ètica i política sobre la qual van teoritzar
els sofistes (l'objectiu de la seva filosofia no era canviar les coses, sinó el de plasmar com
realment eren). Aquesta separació és inadmissible per a ell ja que la considera la causa de
totes les calamitats i desajustos socials. Proposarà una reetització de la política com a
única via per a la consecució duna societat JUSTA.
Plató pretén amb la seva filosofia anar més enllà de la teoria, és a dir, intenta posar en
pràctica la seva idea d'Estat Ideal. Amb aquest objectiu escriu La República,(o de la
Justícia), on recolzant-se en la seva Teoria de les Idees, del coneixement i de l'ànima,
planteja com HAURIA de ser la polis ideal.

A La República critica les constitucions polítiques o règims existents:

a) Timocràcia: règim polític en què el poder és sustentat pels perseguidors d'honors i

prestigi.

b) Oligarquia: el poder està en mans dels rics.

c) Democràcia: govern de la majoria que només busca donar curs al seu llibertinatge.

d) Tirania: govern sense llei que recopila els defectes de tots els anteriors

Segons Plató, de cadascun d'aquests règims es passa irremeiablement al següent, per

aquest ordre:

TIMOCRÀCIA --> OLIGARQUIA--> DEMOCRÀCIA--> TIRANIA.

Els defectes de cada règim tenen com a conseqüència l'adveniment del següent. El
temps és per a Plató un factor de degeneració. Aquesta és la raó per la qual a la utopia
política que ens proposa a la República tracta d'aturar qualsevol tipus de canvi en
l'organització de la polis mitjançant diverses mesures.

L'egoisme i la ignorància han fet fracassar les constitucions existents fins aleshores. Per
això Plató veu la necessitat d'una reforma total de la societat.

Plató pensa que l'home aïllat no pot ser bo ni savi: necessita la comunitat política, és a
dir, de l'Estat. A la seva obra la República, Plató tracta el tema de la justícia a l'individu i
a l'Estat. Per a Plató la Justícia és la finalitat que s'ha de perseguir a la vida política. Plató
idea una utopia política on el govern pertany als filòsofs (o els governants han de
practicar filosofia). Això es podria entendre com un govern aristocràtic, però d'una
aristocràcia no basada en la sang sinó en el saber o la virtut. Així, els governants no
s'han de conduir per l'ambició personal i el dret del més fort, sinó que s'han d'inspirar
en la contemplació de l'ordre immutable de les idees. En el “mite de la caverna”
s'expressa molt bé: els que aconsegueixen escapar-se de la caverna i contemplar el sol
de Veritat, la Justícia i el Bé, han de “tornar a la caverna” per governar i guiar els que allà
segueixen encadenats . A La República estableix Plató una analogia estructural entre
l'ànima i l'Estat. L'ànima està formada per tres parts: racional, irascible i apetitiva.
L'harmonia suposa que les tres parts de l'ànima i les virtuts corresponents (prudència,
fortalesa i temprança, respectivament) ocupin l'espai que han d'ocupar. De la mateixa
manera, la justícia és l'harmonia de l'Estat, i aquest haurà d'estar format, segons Plató,
per tres classes socials: productors (artesans i pagesos); guardians i governants
filòsofs. Cada classe respondrà al principi d'especialització funcional, és a dir, cada
persona ocuparà un lloc determinat en funció de la part de l'ànima que hi predomini.
No serà propi d´un guerrer dedicar-se a fer estàtues; o d'un escultor pretendre governar.
Segur que en tots dos casos el resultat seria poc prometedor (segons Plató). Vet aquí la
justícia: que cadascú es dediqui a complir la funció per a la qual està preparat. Però en un
quadre vegem reflectida l'analogia estructural entre ànima i Estat:
 Parts de l'ànima Classes socials Virtuts

Racional(nous, lógos) Gobernants - filòsofs Prudència(sabiesa)

Irascible(thymós) Guardians(Guerrers) Fortalesa(valor)

Apetitiva(epithymía) Artesans Temperança

Harmonia entre les Harmonia entre les Justícia

parts de l'ànima classes socials

Com veiem, és una organització social estrictament jerarquitzada. El tipus de govern

que defensa és monàrquic o aristocràtic, però on l'aristocràcia és una aristocràcia de la
virtut i el saber, no de la sang.

L'Estat que imagina Plató és, sobretot, una institució educativa. Considera que no tots
els homes estan igualment dotats per naturalesa, per la qual cosa no tots han de
realitzar les mateixes funcions: a cada persona predomina una ànima, per la qual
cosa ha de ser educat segons les funcions que hagi de realitzar, sense importar
que es tracti home o dona.
a) La classe dels productors: pagesos, artesans i comerciants produiran tot tipus de
béns. Podran manejar diners i viure plaentment, però també hauran de cobrir les
necessitats bàsiques dels guardians i governants.

b) La classe dels guerrers: la seva missió serà defensar la polis dels atacs externs i
vetllar per l'ordre intern. Viuran a campaments en règim comunitari. No hi haurà nuclis
familiars, malgrat estar integrada aquesta classe per homes i dones. Els fills dels
guerrers seran fills de tots i cures a guarderies.

c) La classe dels filòsofs governants: seran cèlibes i no posseiran béns propis. La

seva missió serà governar l'Estat, i rebran un ensenyament rigorós que culminarà amb
l'aprenentatge de l'art dialèctic.

Pel que fa a l'EDUCACIÓ, pilar bàsic de l'Estat platònic, l'atenès no especifica

l'educació que rebran els productors, però sí la dels guerrers i els filòsofs. Aquests,
incloses les dones, rebran educació primària: música (en què inclou l'estudi de les
lletres) i gimnàstica, aquestes dues disciplines enforteixen temperen i formen l'ànima i
disciplinen el cos). Depenent de les capacitats que manifesti cada individu ocuparà el
seu lloc en alguna de les tres classes, l'origen familiar del nen no té la menor
importància, segons afirma en el mite dels metalls i sí que ho té la vàlua personal que
demostri. Des dels vint als trenta anys, els joves més ben capacitats seguiran un estricte
programa d'estudis en què s'inclouen les matemàtiques (importants per a l'estratègia
militar) per tal de donar-los una visió de conjunt. Dels 30 als 35 s'entrenaran a la
DIALÈCTICA, a la qual accediran els més capacitats entre aquesta segona tanda de
joves. Finalitzat el programa d'estudis als 35 anys, aquest grup selecte de ciutadans
s'hauran d'ocupar en càrrecs i qüestions pròpies de la classe dels guardians alhora que
a l'estudi, tot plegat durant 15 anys. Als 55 els més ben capacitats entraran en el
coneixement suprem: el BÉ, aquests seran els futurs governants.

Aprofundim en la classe dels filòsofs-governants:

"A menos que, ya los amantes de la sabiduría se conviertan en reyes, o bien los que
ahora se llaman reyes o potentados lleguen a amar la sabiduría en el verdadero sentido y
de manera suficiente; a menos que el poder y la búsqueda de la sabiduría se unan en las
mismas personas, mientras que las muchas naturalezas que ahora toman sus variadas
sendas en una u otra dirección están forzosamente lejos de buscar ambas cosas
separadamente, no habrá descanso para los infortunios de la raza de los hombres , ni
tampoco esta comunidad que hemos construido en nuestra plática, conseguirá nunca
convertirse en una posibilidad, ni ver la luz del día" [Platón: La República]
I a una altra banda diu que el filòsof ha de trascendir la seva ànima vers l’esfera
intel·ligible:
"En los confines del mundo inteligible está la Idea de Bien, que se percibe con dificultad,
pero que no es posible percibir sin deducir que es ella la causa de todo cuanto existe de
bello y de bueno; que en el mundo visible produce la luz y el astro que de ésta procede;
que en el mundo inteligible produce directamente la verdad y el conocimiento; y en fin,
que es preciso fijar bien la mirada en esta idea, para conducirse con sabiduría en la vida
pública y en la privada"

Si la finalitat de l'Estat ideal és la consecució de la justícia i el bé de tota la comunitat,

serà lògic suposar que els més capacitats per exercir el govern seran aquelles persones
que hagin contemplat realment les idees de Bé i Justícia. Però, segons Plató, la major
part dels mortals viuen al món de les aparences i confonen el Bé amb "el seu" bé
particular. L'egoisme i la ignorància són els enemics més grans de la polis. Per això
proposa que siguin els filòsofs convenientment educats en l'art dialèctica els que
detentin el govern de l'Estat, perquè en conèixer la veritable realitat, és a dir, el món de
les Idees, i entre elles la Idea suprema, la de BÉ, no cercaran el seu bé particular, sinó el
bé de tots. Només així regnarà la justícia i hi haurà pau i harmonia a la polis.

Aquest projecte polític, en què es busca el bé de la col·lectivitat, va directament dirigit

contra el relativisme present als sofistes. Així mateix, pretén escapar-se de la
temporalitat.

Ja de vell, Plató va escriure una altra obra política titulada Les Lleis, en què
desil·lusionat pels seus fracassos polítics durant la seva vida concep una altra utopia
en què el govern dels savis és substituït pel govern de les lleis, pel sotmetiment
estricte dels governants a l'ordenament jurídic.

Moltes han estat les crítiques que la utopia de Plató ha rebut al llarg de la història, com
ara la llibertat inexistent de l'individu; el seu dret a dissentir quan així es cregui oportú;
el dret a la rebel·lió; el dret a expressar les pròpies emocions ia la creació, en fi, tot això
queda eliminat de la República Ideal, i per tant, també l'home, com un ésser complex i
contradictori queda fora. En aquest sentit la República de Plató és irrealitzable, perquè
no hi ha “republicans” disponibles.

Malgrat l'anteriorment dit, cal lloar a Plató l'intent de moralitzar la política; d'integrar les
dones en condicions d'igualtat amb els homes; de prescriure l'ensenyament a totes les
classes...

Encara que és una mica llarg, conclourem aquests apunts sobre Plató llegint el
famós “mite de la caverna”