TEMA 6 - Marc Constitucional

Part general cos de titulació superior i cos de diplomatura
2. Organització del sector públic
TEMA - 6
MARC CONSTITUCIONAL. PRINCIPIS. DRETS I DEURES FONAMENTALS DE LES
PERSONES. GARANTIES. ORGANITZACIÓ INSTITUCIONAL. EL PODER
JUDICIAL. ORGANITZACIÓ TERRITORIAL.
MARC CONSTITUCIONAL
La Constitució espanyola és la norma suprema de l’ordenament jurídic espanyol que regula els
principals valors; els drets, deures i llibertats fonamentals de l’individu, les principals
institucions de l’Estat; els tipus i la producció de normes jurídiques. El 29 de desembre de 1978
es publica en el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) i entra en vigor.
En quan a la seva estructura i contingut és la següent:
Un preàmbul que fa que pòrtic de la constitució. No té força obligatòria sinó que és la

declaració dels motius que porten a la realització de la constitució i els objectius que vol
impulsar (Ex. Convivència democràtica o consolidar l’Estat de dret).
169 articles dividits en:
• Una part dogmàtica on s’expressen els principis generals i valors que han de regir l’Estat
(Títol Preliminar) i els drets, deures i llibertats de l’individu (Títol I. “Dels drets i dels deures
fonamentals”)
• Una part orgànica on es regulen les principals institucions de l’Estat i es subdivideix en els
títols següents:
o Títol II. “De la Corona” on es regula la figura del cap d’Estat.

o Títol III. “De les Corts Generals” on es regula el poder legislatiu.
o Títol IV. “Del Govern i de l’Administració” on es regula el poder executiu.
o Títol V. “De les relacions entre el Govern i les Corts Generals”.
o Títol VI. “Del Poder Judicial” on es regula el poder judicial.
o Títol VII. “Economia i Hisenda” on es regula l’anomenada constitució econòmica,
concretament la competència per generar tributs, el Tribunal de Comptes i els
pressupostos generals de l'Estat
o Títol VIII. “De l’organització territorial de l’Estat” on es regula el model de distribució
territorial de l’Estat.
o Títol IX. “Del Tribunal Constitucional” que és el màxim intèrpret de la CE i garant de la
seva superioritat.
o Títol X. “De la Reforma Constitucional”: on es regulen els dos sistemes de reforma:
agravada (per reformar totalment la Constitució Espanyola, o el Títol Preliminar, o la
secció 1a del capítol 2n del Títol I -els drets fonamentals de màxima protecció- o el
Títol II - el cap d'Estat-) per majoria de 2/3 parts i la senzilla per la resta dels casos
(majoria 3/5 parts).
© Salvador Burnau 1
info@servicioscumlaude.com
Les disposicions següents:
o 4 disposicions addicionals.
o 9 disposicions transitòries.
o 1 disposició derogatòria.
o 1 disposició final.
La Constitució Espanyola s’ha modificat dues vegades (reformes senzilles):
• La primera en l’any 1992 amb la incorporació de l’expressió “i passiu” en l’article 13 de la

CE, que fa referència al sufragi dels estrangers en les eleccions municipals.
• La segona en l’any 2011, modificant l’article. 135 de la CE establint:
o El principi d’estabilitat pressupostària al que adequaran les seves actuacions totes les
Administracions Públiques.
o Que l’Estat i les Comunitats Autònomes no podran incorre en un dèficit estructural
que superi els marges establerts per la Unió Europea per als seus Estats membres.
o Que una llei orgànica ha de fixar el dèficit estructural màxim permès a l’Estat i a les
Comunitats Autònomes, en relació amb el seu PIB.
PRINCIPIS
Els principis generals es troben regulats al Títol Preliminar i es poden agrupar de la manera
següent:
Definició de l’Estat (art. 1.1 i 1.2 CE): Espanya es constitueix com un:
o Estat social que vol dir que és un Estat intervencionista per aconseguir la igualtat
material a la societat.
o Estat democràtic que vol dir que el sistema es legitima en la sobirania popular que
resideix en el poble espanyol i que es manifesta en els partits polítics i el pluralisme
polític.
o Estat de dret que vol dir que tothom (particulars i poders públics) estan sotmesos a la
CE i la resta de l’ordenament jurídic.
En quan als principals valors de l’ordenament jurídic són: la llibertat, la justícia, la igualtat i el
pluralisme polític.
Principis d’organització política (art. 1.3 CE): la forma política de l’estat espanyol és la
monarquia parlamentària, es a dir el cap d’estat és el Rei/na però no té un poder absolut (la
majoria dels seus actes són actes deguts) sinó que esta limitat pel poble (que té la sobirania
popular), les Corts Generals (que com a representants del poble exerceixen aquesta sobirania
popular) i la Constitució Espanyola (al regular la institució de la corona, li permet fer unes
actuacions i no altres).
Principis de l’organització territorial de l’Estat (art. 2 CE) que donen lloc al que s’ha anomenat
“estat de les autonomies” son:
• Principi d’unitat, que vol dir que només hi ha un estat.

• Però a la vegada reconeix i garanteix el Principi d’autonomia de nacionalitats i regions,
que és que certs territoris poden assumir un grau d’autogovern.
• Principi de solidaritat entre aquests territoris de manera que els més rics aportin als
més pobres per tal d’arribar a una igualtat.
Principis informadors de l’ordenament jurídic (art. 9.3 CE):
• Principi de legalitat (tothom està sotmès a l'imperi de la llei).

• Principi de jerarquia normativa que vol dir que la norma inferior no pot contradir el que
diu la norma superior.
• Principi de publicitat de les normes que vol dir que les normes no tenen efectes fins
que són publicades, de manera que la ciutadania tingui la possibilitat de conèixer-les.
• Principi de irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o
restrictives dels drets individuals que vol dir que una persona no pot ser sancionada
per un fet, que quan el va realitzar no era contrari a dret.
• Principi de seguretat jurídica (o saber a que atenir-se) és la capacitat que ha d’oferir el
dret als seus destinataris per a que aquests pugin preveure les conseqüències
jurídiques de les seves accions, és a dir el ciutadà ha de preveure, abans de realitzar
una conducta si aquesta és obligatòria, està permesa o està prohibida.
• Principi de responsabilitat: que vol dir que si els poders públics en la seva actuació
provocant un dany al particular que aquest no té la obligació de suportar aquest té
dret a ser indemnitzat.
• Principi d’interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics que vol dir que els poders
públics han de perseguir l’interès general i, si no ho fan, cauen en arbitrarietat i els
seus actes queden “viciats”.
Altres principis:
• L’Art. 3 que estableix el tema de les llengües establint l’oficialitat del castellà a tot el
territori i la possibilitat que tenen les comunitats autònomes, si ho reconeixen en els
seus estatuts, d’establir altres llengües oficials en el seu territori.
• L’Art. 4 descriu la bandera espanyola i estableix la possibilitat que tenen les
comunitats autònomes, si ho reconeixen en els seus estatuts, d’establir banderes o
ensenyes autonòmiques.
• L’Art. 5 estableix la capital de l’Estat a la vila de Madrid.
• L’Art. 6 regula els partits polítics com figures que tenen un paper molt important en la
formació i la manifestació de la voluntat popular, element bàsic de la participació
política.
• L’Art. 7 regula els sindicats i les associacions empresarials com elements molt
importants per la promoció i defensa dels interessos econòmics i socials que li són
propis.
• L’Art. 8 trobem les forces armades que tenen com a missió garantir la sobirania i
independència d’Espanya, la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional.
DRETS I DEURES FONAMENTALS DE LES PERSONES
Els drets i deures es troben regulats al Títol I de la Constitució espanyola, el que suposa una
“positivització” dels drets humans convertint-los amb un drets subjectius exigibles pels seus
titulars, però a la vegada són assumits pels Poder Públics convertint-se en elements
estructurals bàsics de l’ordre jurídic.
La Constitució ho classifica en:
Art. 10 de la CE que és un preàmbul on s'estableix que els drets fonamentals son inherents a la
persona i fonament de l'ordre polític i de la pau social, en aquest sentit les normes relatives als
drets fonamentals han de ser interpretades de conformitat a la Declaració Universal dels Drets
Humans, als tractats i als acords internacionals ratificats per Espanya.
Capítol primer "Dels espanyols i estrangers" és regula:
• La nacionalitat espanyola (art. 11 CE) que s'adquireix, es conserva i es perd d'acord

amb el que estableix la llei (tenint en compte que cap espanyol d'origen pot ser privat
de la seva nacionalitat) i que es poden crear tractats de doble nacionalitat (amb països
iberoamericans o altres que tinguin una particular vinculació amb Espanya).
• L'adquisició de la majoria d'edat als 18 anys (art. 12 CE).
• Els estrangers (art. 13 CE) gaudiran de les llibertats públiques que garanteix el Títol I
de la Constitució Espanyola en els termes que estableixin els tractats i la llei. No poden
ser titulars del drets polítics (participant directament o elegint els seus representants,
ni accés a la funció pública) tret que un tractat o llei, en base de criteris de reciprocitat
ho estableixi. La llei regularà el dret d'asil i l'extradició (mai per delictes polítics).
Capítol segon "Drets i llibertats" on es regulen els drets fonamentals i les llibertats públiques
més importants (art. 14 al 29):
• El principi d’igualtat (art. 14 CE).

• El dret a la vida i a la integritat física i moral (art. 15 CE)
• El dret a la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i les comunitats (art.
16 CE)
• El dret a la llibertat i a la Seguretat (art. 17 CE)
• El dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge (art. 18 CE)
• El dret a elegir lliurement la residencia i a circular por el territori nacional (art. 19
CE)
• El dret a la llibertat d’expressió e informació (art. 20 CE)
• El dret de reunió pacífica i sense armes (art. 21 CE)
• El dret d’associació (art. 22 CE)

• El dret a participar en els assumptes polítics i accedir a les funcions o càrrecs
públics (art. 23 CE)
• El dret a la tutela judicial efectiva (art. 24 CE)
• El dret a no ser condemnat o sancionat per accions o omissions que en el moment de
produir-se no eren delicte, falta o infracció administrativa, segons la legislació vigent
en aquest moment (art. 25 CE)
• La prohibició dels Tribunals d’honor que era una institució típica espanyola on es
jutjava la dignitat d’una persona per a seguir pertanyent a un cos o professió del que
era membre. Si es declarava indigne era expulsat del cos sense possibilitat de recurs.
S’aplicava als oficials, funcionaris i col·legis professionals (art. 26 CE)
• El dret a l’educació i a la llibertat d’ensenyament (art. 27 CE)
• El dret a la sindicació lliure i el dret a la vaga dels treballadors (art. 28 CE)
• El dret de petició individual i col·lectiva per escrit (art. 29 CE)
I els drets i deures els ciutadans (art. 30 al 38 CE): el matrimoni, la propietat privada, l'herència,
la llibertat d'empresa, la negociació col·lectiva, les fundacions i l'objecció de consciència.
Capítol tercer "Dels principis rectors de la política social i econòmica" que no tenen
executivitat per si mateixos i cal una llei que els desenvolupi (art. 39 al 52CE). En ell trobem: la
protecció de la família, la seguretat social, la salut, la vivenda, entre altres.
Capítol quart " De les garanties de les llibertats i drets fonamentals" on es regulen les
garanties d'aquests drets (veure punt posterior).
Capítol cinquè "De la suspensió dels drets i llibertats" (art. 55 CE) on la suspensió no suposa la
desaparició dels drets i llibertats sinó la substitució de la seva regulació ordinària per una altra
d’extraordinària i temporal (encarregant el seu desenvolupament a la Llei Orgànica 4/81, 1 de
juny, dels Estats d’Alarma, Excepció i Setge) i on s'estableixen dos tipus de supòsits de
suspensió:
La suspensió general on es suspenen els drets a totes les persones afectades per l’àmbit
d’aplicació de l’Estat de Suspensió. Es subdivideixen en 3 Estats, que són:
• Estat d’alarma: és el que s’utilitza davant calamitats, crisis sanitàries i/o catàstrofes.
Aquest Estat es declarat pel Govern de l'Estat mitjançant un decret del Consell de
Ministres (del qual es dona compte al Congrés del Diputats) per un període de 15 dies,
prorrogables 15 més amb autorització del Congrés del Diputats. En aquest Estat no hi ha
suspensió de drets sinó limitacions (Ex. limitar la lliure circulació a certes hores o llocs).
• Estat d’Excepció: és el que s’utilitza davant alteracions greus de l’ordre públic. Aquest
Estat es declarat pel Govern de l'Estat mitjançant decret del Consell de Ministres però cal
que es demani autorització al Congrés dels Diputats. El termini de vigència es de com a
màxim 30 dies, prorrogables 30 dies més. En aquest Estat es poden suspendre els drets i
llibertats següents:
o Dret a la llibertat i seguretat (però conserva el dret a ser informada immediatament i

de manera que li sigui comprensible dels seus drets, i de les raons de la seva detenció i
NO podrà ser obligada a declarar. Se li garanteix l’assistència d’un advocat).
o Inviolabilitat del domicili.
o Secret de les Comunicacions.
o Llibertat de Circulació.
o Reunió i Manifestació.
o Vaga.
o Llibertat d’Expressió (excepte producció literària i llibertat de càtedra).
o Mesures de Conflicte Col·lectiu.
• Estat de Setge: és el que s’utilitza davant insurreccions o actes contra la integritat

territorial. Aquest Estat el declara el Congrés dels Diputats per majoria absoluta a petició
del Govern de l'Estat. La seva duració és la que assenyali el Congrés dels Diputats segons
el termini que exigeix la situació de crisis. En aquest Estat es suspenen els mateixos drets
que l’Estat d’Excepció amb l’afegit del dret del detingut a ser informat de les raons de la
seva detenció, els seus drets i l’assistència lletrada. Aquestes característiques porten a una
militarització on tothom queda sotmès a l’autoritat militar que implica la utilització del
ban i l’aplicació del Codi de Justícia Militar.
La suspensió individual: implica que només es suspenen els drets o llibertats als terroristes o
integrants de bandes armades i es suspenen els drets de:
o Inviolabilitat del Domicili.

o El Secret de les Comunicacions.
o La Duració Màxima de la detenció preventiva (que són 72 hores prorrogant-ho 48
hores més, però caldrà que ho autoritzi el jutge competent, durant les primeres 48
hores de detenció.
Els deures són determinats comportaments que la Constitució Espanyola imposa als
ciutadans en consideració als interessos dels altres subjectes o als generals de la comunitat i
que per mediació de les lleis es concreten en unes obligacions jurídicament exigibles. Entre
ells cal destacar els següents:
• Deure de la defensa (Art. 30 CE) que és el deure a participar en la defensa de la nació que
es concreta en l’obligació d’anar a files en cas de situació de guerra..
• Deure tributari (Art. 31 CE) és l’obligació de tots a contribuir a sostenir les despeses
públiques i aquest deure es plasma en unes obligacions concretes establertes per les lleis
fiscal però que en tot cas han de respectar:
o El Principi d’Igualtat: les persones que tenen iguals rentes han de contribuir de la
mateixa manera.
o El Principi de Progresivitat Fiscal: paga proporcionalment més impostos qui té major
nivell de renta, amb un límit que és que el sistema no pot ser confiscatori.
• Deure de treballar (Art. 35.1 CE) que també és un dret que implica la lliure elecció de la
professió o ofici, la promoció professional i una remuneració suficient per garantir les
seves necessitats i les de la seva família.
• Deure de respectar el medi ambient (Art. 45 CE), els poders públic vetllaran per la seva
utilització racional i qui no ho faci s'establiran a la llei, sancions penals o administratives i
l'obligació de reparar el dany causat.
GARANTIES
En tota Constitució són molt importants les garanties dels drets fonamentals i les llibertats
públiques, ja que no hi ha prou en que la Constitució Espanyola estableixi un conjunt de drets
i llibertats sinó que en cas de la seva vulneració, quins mecanismes té l'afectat per reaccionar
a la seva violació. En la Constitució Espanyola s’estableixen diferents garanties en funció dels
drets vulnerats, així tenim (art. 53 CE):
Una protecció excepcional pels drets fonamentals “stricto sensu” (art. 14, 15 al 29 + 30.2 CE)
que:
• Vinculen als poders públics.

• El seu desenvolupament es fa per llei orgànica.
• Tenen un procediment preferent i sumari davant els tribunals ordinaris.
• Es pot fer un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional.
Una protecció mínima pels principis rectors (cap III del Títol I) que:
• Informen als poders públics.

• Només poden ser al·legats davant els tribunals ordinaris d’acord amb el disposat a les
lleis que les desenvolupin.
Una protecció ordinària que tenen la resta del drets (capítol 1r i secció 2a del capítol 2n) que:
• Vinculen als poders públics.

• El desenvolupament es fa per Llei.
• Poden ser al·legats davant els tribunals ordinaris d’acord amb el procediment ordinari.
El Defensor del Poble (art. 54 CE) que és un alt comissionat de les Corts Generals per la
defensa dels drets recollits en el Títol I de la Constitució espanyola i a tal efecte podrà
supervisar l’actuació de l’administració (entesa en sentit ample, el que vol dir totes les
administracions públiques de l'Estat espanyol) i el seu desenvolupament legislatiu es troba a la
Llei orgànica 3/81, de 6 d’abril, del Defensor del Poble.
ORGANITZACIÓ INSTITUCIONAL
L'organització institucional establerta a la Constitució Espanyola és la següent:
A. La Corona (Títol II CE):
El cap de l'Estat (Rei/na) és proclamat davant les Corts Generals (el 19 de juny de 2014 les
Corts Generals es van reunir solemnement per a la proclamació com a Rei d’Espanya de Sa
Majestat Don Felipe VI de Borbó) que són els representants del poble espanyol ; i el seu
cessament es produirà per:
• Defunció.
• Abdicació (mitjançant la Llei Orgànica 3/2014, de 18 de juny, es va fer efectiva
l’abdicació de Sa Majestat el Rei Don Juan Carlos I de Borbó -> BOE 19 de juny de 2014)
• Inhabilitació de les Corts Generals.
De l’estatut personal del rei destaca que:
• És inviolable: No pot ser perseguit judicialment per les opinions expressades i els actes
realitzats en l’exercici del seu càrrec.
• És irresponsable: La majoria d’actes que realitza són actes deguts, on ell no té cap
responsabilitat, perquè l’adquireix la persona que signa al seu costat, la
contrasignatura (o "ratificación" en castellà).
La Constitució espanyola també estableix un sistema automàtic de successió per tal que la
figura del cap de l’Estat no quedi mai vacant, establint que la corona d’Espanya és hereditària
en els successors de Felip VI i marcant un ordre de successió caracteritzat per:
• La preferència de la línia masculina sobre la femenina i dins de la masculina el de

major edat.
• S’exclouran de la successió les persones que, tot i complir les condicions de successió,
contraguin matrimoni contra la prohibició expressa del rei i de les Corts Generals
(aquesta exclusió també s’estén als descendents).
• En cas de l’extinció de totes les línies successòries, les Corts Generals proveiran.
També es regulen les figures de la Regència, és a dir a la realització de les funcions del Rei/na,
quan aquest:
Ha mort o abdicat i el príncep/sa és menor d’edat, en aquest cas les funcions recauran en:
• El pare o la mare (sobrevivents).

• El Parent més pròxim (si n’hi ha més d’un, el de major edat).
Ha estat Inhabilitat ,aquestes funcions recauran en:
• El príncep/sa hereu si és major d’edat.
• El pare o la mare (sobrevivents).

• El parent més pròxim (si n’hi ha més d’un, el de major edat).
En tot cas, la regència s’exercirà per mandat constitucional i sempre en nom del rei.
I, la Tutela, que és la guarda del rei com a persona i dels seus béns personals, recaurà:
• En la persona que digui el Rei (tutela testamentària).

• En absència de la tutela testamentària, el pare o la mare sobrevivents (tutela
legítima).
• A falta de tutela legítima, serà nomenat per les Corts Generals (tutela dativa).
La contrasignatura consisteix en firmar al costat del Rei assumint la responsabilitat política

d’aquest acte (en realitat pel Rei són actes deguts on actua de fedatari, certificant els actes
que li són presentats, perquè tinguin validesa), això ho fan:
• El president/a del govern de l'Estat (temes generals).

• Els ministres sobre normes que versin sobre la matèria de la seva competència.
• El president/a del Congrés per la proposta de candidat a president/a del govern de
l'Estat i en la dissolució de les Corts Generals si en 2 mesos des de la primera votació
cap dels candidats obté la confiança de la cambra.
No obstant, no és necessària la contrasignatura i, per tant, el Rei assumeix la responsabilitat

d'aquests actes, en (art. 65 CE):
• El nomenament i relleu dels membres civils i militars de la Casa Reial.

• La distribució del pressupost pel manteniment de la seva família i de la Casa Reial.
En quant a les atribucions del Rei/na:
1. Funció Simbòlica: el Rei és el cap de l’Estat el que implica que:
• Respecte la política interior: és el símbol de la seva unitat i permanència de l'Estat,

assegurant la relació entre els diversos pobles d’Espanya.
• Respecte la política exterior: assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en
les relacions internacional, això implica que:
o Manifesta el consentiment de l’Estat a obligar-se internacionalment mitjançant
Tractats o Convenis.
o Subscriu la carta credencial dels ambaixadors espanyols i davant seu s’acrediten
els ambaixadors estrangers.
o Declara la guerra i signa la pau amb l’autorització de les Corts Generals.
2. Funcions Legislatives:
• Sanciona i promulga les Lleis (no pot vetar-les, al ser un acte degut).
• Convoca i dissol les Corts Generals, assenyalant el dia de les eleccions.
• Convoca referèndums a proposta del president/a del Govern i amb autorització prèvia
del Congrés dels Diputats.
3. Funcions Executives:
• Proposa al candidat a president/a del Govern de l’Estat, després d’haver consultat

amb els representants dels grups polítics amb representació parlamentària i amb la
contrasignatura del president/a del Congrés.
• Nomena i cessa als ministres i vicepresidents/es (si n’hi ha).
• Presideix el Consell de Ministres, si es convidat pel president/a del Govern, per ser
informat dels afers d’Estat.
• Expedeix els decrets del Consell de Ministres.
• Té el comandament suprem de les forces armades.
• Exerceix l’alt patronatge de les Reials acadèmies.
4. Funcions Jurisdiccionals:
• Exerceix el dret de gràcia d’acord amb els requisits legals i que en cap cas pot
permetre indults generals.
• Nomena als membres del Consell General del Poder Judicial i als magistrats del
Tribunal Constitucional a proposta dels òrgans corresponents.
B. Les Corts Generals
Normativa: Títol III CE + la Llei orgànica 5/85, de 19 de juny, del Règim Electoral General
(LOREG) i els Reglaments del Congrés i el Senat -que tenen rang legal-)
Composició:
El Congrés de Diputats (o cambra baixa): està format per 350 Diputats que son escollits per
sufragi universal (tots ciutadans espanyols majors d’edat poden votar), lliure (es pot votar o no
votar), directe (s’escull directament al diputat), igual (tota persona només té un vot) i secret
(no s’està obligat a mostrar el sentit del vot).
La circumscripció electoral es la província, on s’elegeixen dos diputats com a mínim a

cadascuna, i a Ceuta i Melilla un diputat a cada una. El sistema és proporcional el que vol dir
que quants més vots més representants, utilitzant la Llei d’Hondt (que és la menys
proporcional, el que afavoreix la governabilitat).
El Senat (o cambra alta): és la cambra de representació territorial. El sistema d’elecció dels

seus membres el següent:
• 4 Senadors per Província.

• 3 Senadors a les Illes Majors (Gran Canària, Mallorca i Tenerife).
• 1 Senador a les Illes Menors (Menorca, Eivissa i Formentera, Fuerteventura, Gomera,

El Hierro, Lanzarote i La Palma).
• Ceuta i Melilla 2 per cadascuna.
A més les comunitats autònomes designen:
• 1 Senador per ser comunitat autònoma.

• 1 Senador per milió d’habitants complert en el seu territori.
Els estatuts d’autonomia, obligatòriament han de dir com s’elegiran aquest senadors
anomenats “senadors autonòmics”, en el cas català es obligatori que siguin membres del
Parlament de Catalunya (en altres comunitats autònomes no es necessari) i s'han repartir en
funció dels resultats electorals (a la comunitat autònoma)
El sistema és majoritari corregit o limitat (dels elegits per la ciutadania el més votat és queda
amb 3 senadors de la província, el 2n més votat amb 1 i els altre partits no tenen
representació).
Generalment es reuneixen per separat, tret de certes qüestions referides a la Corona on

actuen conjuntament (rebre el jurament del rei o del príncep hereu al fer-se major d’edat,
regència o tutela, etc.) i, tot i que la Constitució Espanyola estableix que en aquests casos es
regirà per un Reglament de les Corts Generals, aquest encara no s’ha aprovat.
Estatut Personal dels diputats o senadors (conjunt d e drets i prerrogatives que tenen en quan
a membres de les Corts Generals):
• Tenen inviolabilitat, que vol dir que no poden ser perseguits judicialment per opinions
o votacions manifestades en l’exercici de les seves funcions parlamentàries.
• Tenen immunitat, que vol dir que no poden ser detinguts tret dels casos de delicte
flagrant, i a la vegada que per obrir un procés (civil o penal) cal l’autorització de la
cambra corresponent, que es demana mitjançant el suplicatori.
• Tenen aforament especial, en cas de delicte són jutjats pel Tribunal Suprem.
• Tenen importants incompatibilitats, és a dir no poden ser diputats i senadors a la
vegada, ni diputat i membre de l’Assemblea legislativa de la comunitat autònoma (tot
i que sí poden ser diputats autonòmics i senadors). Tampoc poden ser Defensor del
Poble, magistrats del Tribunal Constitucional, entre d’altres (veure article 70 CE). En
l’àmbit privat tampoc poden fer activitat professional, mercantil o laboral que no
sigui, la simple administració del patrimoni personal o familiar, la producció o creació
literària, científica, artística o tècnica; així com les publicacions derivades d’ella.
• No estan sotmesos a mandat imperatiu, se’ns perjudici de la disciplina de partit.
Organització:
Òrgans de Govern
• Els presidents/es de les Cambres són elegits pel Ple, entre els seus membres, per majoria
absoluta en 1a volta i si cap l’obté, es torna a repetir la votació entre els dos que han tingut
millors votacions, resultant elegit el que obtingui més vots.
Les seves funcions són:
o Ostentar la representació de la Cambra.

o Convocar el ple, dirigir els debats i mantenir l’ordre dels mateixos.
o Fer complir els Reglaments, interpretant-los i l’integrant-los (mitjançant
resolucions).
• Les Meses que són l’òrgan rector de govern de les Cambres:
o La Mesa del Congrés està formada pel president/a del Congrés, 4 vice-
presidents/es i 4 secretaris/es.
o La Mesa del Senat està formada pel president/a del Senat, 2 vice-presidents/es i 4
secretaris/es.
Les Principals Funcions de la Mesa són:
o Exercir les funcions relatives a l’activitat econòmica de la cambra (elabora el

pressupost i l’executa).
o Ordenar l’organització dels treballs parlamentaris (fixa el calendari d’activitats,
qualifica els documents, estableix a quina comissió anirà el projecte o la proposició
de llei).
• Els vice-presidents/es de qualsevol de les dues cambres s’elegeixen simultàniament, de

manera de cada diputat escriu un nom, resultant elegits els 4 que tenen major nombre de
vots. Les principals funcions són:
o Substituir al president/a de la cambra, exercint les seves funcions en cas de vacant,

absència o impossibilitat.
o Desenvolupar qualsevol altre funció que li encomani el president/a.
• Els secretaris de les dues Cambres també s’elegeixen a la vegada i les seves principals
funcions són:
o Supervisar i autoritzar les actes, amb el vist i plau del president/a, així com les
certificacions.
o Assistir al President en les sessions.
o Exercir qualsevol altra funció que li encomani el president/a o la Mesa.
• La Junta de Portaveus està composada pels president/a de la Cambra (que la presideix) i

els portaveus dels grups parlamentaris. Respecte a les seves funcions tindrà que ser
escoltada al fixar el calendari d’activitats de la cambra i ordenar els diferents treballs dels
seus òrgans.
Òrgans de decisió
• El ple que és la reunió de tots els membres de la cambra, presidits pel president/a o
persona que el substitueix. Fa les funcions més importants (veure les funcions de les Corts
Generals).
• Les comissions són òrgans de treball de la cambra que es componen segons la

importància dels diferents grups parlamentaris (tot i que, tots els grups parlamentaris han
d’estar representats). Dins la comissió es pot constituir una Ponència integrada per un
nombre imparell de diputats i que emet un informe que ha de servir de base de treball per
la comissió. Les Comissions poden ser:
o Comissions permanents són les que tenen vigència durant tota la legislatura i es
subdivideixen en:
o Comissions permanents legislatives on les cambres els poden delegar

l’aprovació de projectes o proposicions de llei (ex. La Constitucional, Justícia,
Interior, etc.)
o Comissions permanents no legislatives com són les del Reglament, Estatut del
Diputat i Peticions, etc.
o Comissions no permanents (al Senat s’anomenen Comissions d’Investigació o

Especials) són les que es creen per un treball concret, extingint-se al finalitzar el seu
treball i en tot cas al finalitzar la legislatura. Aquestes poden ser:
o Comissions no permanents d’investigació es poden crear pel Congrés, Senat o

ambdues cambres per estudiar qualsevol assumpte d’interès públic. Les seves
conclusions no són vinculants pels Tribunals però seran comunicades al
Ministeri Fiscal per tal que aquest exerciti, quan sigui necessari, les accions
oportunes.
o Altres
o Comissions mixtes son les formades per diputats i senadors (ex. Comissió Mixta
Congrés Senat de Relacions amb el Defensor del Poble).
o Comissió general de les comunitats autònomes (només al Senat, com a Cambra de

representació territorial) on s’informa sobre matèries de naturalesa autonòmica i que
un cop l’any fan el balanç de la situació de l’Estat de les autonomies.
• La Diputació permanent és l’òrgan col·legiat que dona continuïtat a les cambres quan
aquestes es troben en període de vacances o han estat dissoltes. Estan integrades per un
mínim de 21 membres designats pels grups parlamentaris en funció de la seva
importància i presidida pel president/a de la Cambra. En quan a les seves funcions
desenvolupen les funcions pròpies de la Cambra.
En les cambres un element important són els grups parlamentaris per constituir-se en grup
parlamentari cal:
• Al Congrés dels Diputats un mínim de 15 diputats (o un mínim de 5 i almenys el 15% dels

vots de la circumscripció on s’han presentat, o el 5% dels vots emesos en el conjunt de la
nació). Sinó s’arriba, s’incorporen al Grup Mixt (tot i que es permet que un grup deixi
diputats a un altre).
• Al Senat un mínim de 10 senadors, sinó s’arriba s’incorporen al Grup Mixt (és permet que
es puguin crear grups territorials amb un mínim de 3 senadors).
Les seves principals funcions són participar en la composició dels òrgans de govern de la
cambra corresponent i en la designació dels membres de les comissions parlamentàries.
Funcionament:
Les cambres es reuneixen en:
1. Sessions ordinàries amb dos períodes que són:
o Del setembre al desembre.

o Del febrer al juny.
2. Sessions extraordinàries a petició del Govern, de la Diputació Permanent o de la majoria

absoluta de membres de qualsevol Cambra.
Funcions de les Corts Generals:
• Funció representativa: les Corts Generals representen el poble espanyol.
• Funció legislativa: consistent en discutir, esmenar i si s’escau aprovar normes amb rang de
Llei (Lleis orgàniques i ordinàries) mitjançant la corresponent votació on cal ordinàriament
majoria simple, i en determinades situacions majoria absoluta (lleis orgàniques), majoria
qualificada de 3/5 parts (nomenament d’alts càrrecs de l’Estat), o majoria qualificada de
2/3 (reforma agreujada de la Constitució Espanyola).
• Funció pressupostària: consisteix en debatre i aprovar, si s’escau, els Pressupostos

Generals de l’Estat.
• Funció de control polític que es realitza a través de:
o Preguntes.
o Interpel·lacions.
o Moció de Censura (només el Congrés).
o Qüestió de Confiança (només el Congrés).
• Funció d’impuls de l’acció de govern de l'Estat mitjançant proposicions no de llei, on es

demana al Govern que faci unes determinades actuacions.
• Funció de participació en altres òrgans:
o Proposar el nomenament del President del Govern (moció d’investidura).

o Proposar al nomenament els membres del TC o CGPJ.
o Nomenar el Defensor del Poble.
C. El Govern de l'Estat:
Normativa: Títol IV CE + la Llei 50/97, de 27 de novembre, del Govern)
Composició:
• El/La president/a del govern.

• El/s La/es Vice-president/a/s/es, si n’hi ha.
• Els/Les ministres.
• Altres membres que la llei estableixi, actualment els/les ministres sense cartera
(establert per la modificació de la Llei 40/2015 a la Llei 50/97)
El President/a del Govern de l'Estat ocupa, institucionalment parlant el lloc més rellevant, ja
que proposa a nomenament i cessament, lliurement, dels Vice-presidents/es (si n’hi ha) i
els/les Ministres. A la vegada que centra la responsabilitat del Govern, de manera que si ell
cau, cau tot el Govern
El nomenament del President del Govern es fa mitjançant l’anomenat procediment

d’Investidura, que consisteix en el següent:
• Un cop celebrades les eleccions, el Rei/na obre negociacions amb els diferents grups
parlamentaris per veure qui pot ser el candidat a President/a del Govern. Un cop fetes
aquestes negociacions i amb la contrasignatura del President/a del Congrés, proposa un
candidat (no ha ser necessàriament diputat).
• El candidat/a exposa el seu programa al Congrés i demana la confiança de la cambra,
desprès intervé un representant de cada grup parlamentari, el candidat els pot respondre i
finalment per obtenir la confiança de la cambra cal:
o Majoria absoluta en 1a volta.
o Si no l’aconsegueix, 48 hores després es fa una nova votació (no hi ha debat sinó la
intervenció del candidats i dels grups parlamentaris per fixar la posició) on només
necessita majoria simple. En el cas de no obtenir-la caldria tornar a iniciar el procés.
Un cop obté la majoria suficient, el rei el nomena President del Govern.
• Si passen 2 mesos de la 1a votació i cap candidat a obtingut la confiança de la Cambra, el
Rei refrendat pel President/a del Congrés, dissol les cambres i convoca noves eleccions.
Respecte al seu cessament es dona per les raons següents:
o Per la celebració de noves eleccions (passat el termini de 4 anys o abans si s’ha produït
dissolució anticipada per part del President/a del Govern) i la no obtenció de majoria
suficient per ser proposat candidat/a passat dos mesos des de la primera votació a un
candidat/a a president/a del Govern.
o Pèrdua de la qüestió de confiança (veure relacions amb les Corts Generals).
o Triomf de la moció de censura (veure relacions amb les Corts Generals).
o Dimissió (voluntària).
o Defunció.
o Sentencia judicial ferma que l’inhabilita o incapacita.
Les seves principals funcions són:
o Representa al govern de l'Estat

o Estableix el programa polític del govern i determina els directrius de la política interior
i exterior.
o Convoca, presideix (quan el Rei no ha estat convidat a assistir-hi) i fixa l’ordre del dia
del Consell de Ministres.
o Proposa al Rei lliurement, el nomenament i separació dels Vice-president/a/s/es o
els/les Ministres.
o Crea, modifica i suprimeix, per Reial Decret, els departaments ministerials i les
secretaries d’Estat, determinant el seu nombre, la seva denominació i l'àmbit
competencial.
o Proposa al Rei/na, prèvia deliberació al Consell de Ministres, la dissolució del Congrés,
del Senat o de les Corts.
o Ratifica molts dels actes del Rei/na.
o Pot interposar el recurs d’inconstitucionalitat.
El President/a del Govern pot delegar l’exercici de les competències pròpies en favor del
vicepresident/a/s/es o dels ministres.
En cas de vacant, absència o malaltia, les funcions del President/a seran assumides pel
Vicepresident/a, d’acord amb l’ordre de prelació i, en defecte de vicepresident/a, pels ministre
segons l’ordre de prelació dels departaments.
El/s o la/es Vice-president/a/s/es, és una figura facultativa que pot existir o no en el Govern, en
cas de ser-hi es nomenada i separada pel Rei a proposta del President/a del Govern i exercitarà
les funcions que l’hi encomani el President/a. En el cas que també fos el titular d’un
departament ministerial, ostenta a la vegada la condició de Ministre. El seu cessament implica
l’extinció de l’òrgan, tret que simultàniament es designi un altre vicepresident/a en substitució
de l’anterior.
Els/les Ministres són nomenats i separats pel Rei/na a proposta del President/a del Govern i
són titulars d’un dels ministeris en que s’especialitza l’acció Govern (1a línia d’especialització).
Les principals funcions són:
o Representa al ministeri t i desenvolupa l’acció de Govern en el àmbit del mateix.

o Exerceix la Potestat Reglamentaria en les matèries pròpies del seu Departament.
Signa Contractes i exerceix la potestat sancionadora i disciplinària.
o Ratifica, els actes del Rei, en matèries de la seva competència
Els/les Ministres poden delegar l’exercici de les competències pròpies en els Secretaris d’Estat
o Subsecretaris del seu departament, o en els Delegats del Govern en les Comunitats
Autònomes i altres òrgans directius del Ministeri.
La suplència dels ministres es determina per Reial Decret del president/a del Govern però ha
de recaure, en tot cas, en un altre membre del Govern.
Els/les Ministres sense cartera son una figura de nova creació que no estant al front dels
Ministeris, només té funcions governamentals (el Reial Decret de creació n’establirà les
competències, estructura i mitjans que s’adscriuran). El seu cessament implica l’extinció de
l’òrgan.
Els requisits per ser membres del Govern són:
a) Ser espanyol i major d’edat.
b) Gaudir dels drets de sufragi actiu i passiu.
c) No estar inhabilitat per exercir treball o càrrec públic per sentència judicial ferma.
d) Els requisits d’idoneïtat establerts a la Llei 3/2015, de 30 de març, reguladora de

l’exercici de l’alt càrrec de la Administració General de l’Estat:
• La deguda formació i experiència en la matèria.

• L'Honorabilitat, i es considera que no concorre honorabilitat a les persones que hagin
estat:
o Condemnats per sentència ferma a pena privativa de llibertat, fins que hagi
complert la condemna.
o Condemnats per sentència ferma per la comissió de delictes de falsedat; contra la
llibertat; contra el patrimoni i l’ordre socioeconòmic, la Constitució, les
institucions de l’Estat, l’Administració de justícia, l’Administració pública, la
comunitat internacional; de traïció i contra la pau o la independència de l’Estat i
relatius a la defensa nacional; i contra l’ordre públic, en especial terrorisme, fins
que les antecedents penals hagin estat cancel·lats.
o Els inhabilitats per la llei concursal, mentre no hagi conclòs el període
d’inhabilitació fixat en la sentència de qualificació del concurs.
o Els inhabilitats o suspesos per a ocupació o càrrec públic, durant el temps que duri
la sanció.
o Els sancionats per la comissió d’una infracció molt greu en la transparència, accés
a la informació i bon govern.
Els membres del Govern es poden reunir en:
Consell de Ministres:
És l’òrgan col·legiat del Govern format pel president/a del Govern, el/s vicepresident/a/s/es,
els/les ministres i els/les ministres sense cartera (si n'hi ha).
El seu funcionament és el següent: el president/a del Govern les convoca, fixa l’ordre del dia i
les presideix (si no hi ha el Rei), actuant com a secretari el/la ministre de la Presidència. Els
secretaris d’estat poden assistir-hi si són convocats i excepcionalment altres càrrecs. Les
deliberacions són secretes.
Les principals funcions del Consell de Ministres són:
Funcions normatives on trobem:
• Aprovar els projectes de llei i la seva remissió a les Corts Generals.

• Aprovar el projecte de Llei de pressupostos generals de l’Estat.
• Aprovar els Reials Decrets Llei i els Reials Decrets Legislatius.
• Acordar la negociació i signatura dels Tractats Internacionals, remetre’ls a les Corts
Generals quan ho estableixi la normativa i fer la seva aplicació provisional.
• Aprovar els reglaments per al desenvolupament i l’execució de les lleis, previ dictamen
del Consell d’Estat, així com la resta de les disposicions reglamentàries.
Funcions polítiques i administratives com són:
• La direcció de la política interior i exterior.

• La direcció de l’administració civil i militar.
• Declarar els Estats d’Alarma, Excepció i proposar al Congrés la declaració de l’Estat de
Setge.
• Disposar l’emissió de deute públic o contraure crèdit, quan hagi estat autoritzat per la
Llei.
• Crear, modificar i suprimir els òrgans directius dels ministeris
• Adoptar programes, plans i directrius vinculants per a tots els òrgans de
l’administració general de l’Estat.
• Qualsevol atribució que li confereixi la Constitució Espanyola, la llei o qualsevol altre
disposició.
Les funcions administratives del Consell de Ministres són delegables en les Comissions
Delegades del Govern a proposta del president/a del Govern, i en tot cas el Consell de
Ministres podrà advocar, a proposta del president/a del Govern i mitjançant acord motivat, el
coneixement d’un assumpte la decisió del qual correspongui a les Comissions Delegades del
Govern.
La Comissió General de Secretaris d’Estat i Subsecretaris que és un òrgan col·legiat de suport

del Consell de Ministres format, com el seu nom indica pels secretaris/es d’Estat i
subsecretaris/es dels diferents ministeris, també assistiran l’advocat general de l’Estat i els alts
càrrecs amb rang de secretari/es d’Estat o Subsecretari/a quan siguin convocats/des pel
president/a per raó de la matèria a tractar.
La presidència correspon al/la vice-president/a o en el seu defecte el/la ministre de la

Presidència (en cas d’absència la presidència recaurà en el ministre corresponent segons
l’ordre de prevalença dels departaments ministerials). La secretaria serà exercida pel/la
subsecretari/a de Presidència i en cas d’absència el director del Secretariat del Govern.
Les deliberacions són reservades i en cap cas, la Comissió podrà adoptar decisions o acords
per delegació del Govern.
Les seves funcions són:
• L examen de tots els assumptes que han de sotmetre’s a l’aprovació del Consell de
Ministres, excepte els nomenaments, cessaments, ascensos d’oficials generals o els
que per raó d’urgència o excepcionalitat han de ser sotmesos directament al Consell
de Ministres.
• L'anàlisi o discussió dels assumptes que, sense ser competència del Consell de
Ministres o de les seves Comissions Delegades, afectin a diversos Ministeris i siguin
sotmesos a aquesta Comissió pel seu president/a.
Comissions delegades del govern:
Es creen, modifiquen i suprimeixen pel Reial Decret del Consell de Ministres a proposta del
president/a del Govern. En aquest Reial Decret es determina:
• Quins membres del Govern assumeixen la presidència i qui la secretaria.

• Els membres del Govern i, en el seu cas, els secretaris/es d’Estat que l’integren.
• Les funcions concretes de la Comissió (tenint en compte que per normativa li
correspon examinar les qüestions de caràcter general que tenen relació o afecten a
diferents departaments).
• El règim intern de funcionament i en particular el de les convocatòries i suplències.
Els òrgans de recolzament del Govern són:
El secretariat del Govern s’integra en l’estructura orgànica del Ministeri de Presidència com
preveu el Reial decret d’estructura del Ministeri. El director del Secretariat del Govern exercirà
la secretaria adjunta de la Comissió General de Secretaris d’Estat i Subsecretaris.
Com a òrgan de recolzament del Consell de Ministres, de les Comissions Delegades del
Govern i de la Comissió General de Secretaris d’Estat i Subsecretaris, on exercirà les funcions
següents:
• L’assistència al Ministre – Secretari del Consell de Ministres.

• La remissió de las convocatòries als diferents membres dels òrgans col·legiats abans
esmentats.
• La col·laboració amb les Secretaries Tècniques de les Comissions Delegades del
Govern.
• L’arxiu i custòdia de les convocatòries, ordres del dia i actes de les reunions.
• Vetllar pel compliment dels principis de bona regulació aplicables a les iniciatives
normatives i contribuir a la millora de la qualitat tècnica de les disposicions aprovades
pel Govern.
• Vetllar per la correcta i fidel publicació de les disposicions i normes emeses pel Govern
que hagin d’inserir-se al BOE.
Els gabinets són òrgans de recolzament polític i tècnic del president/a del Govern, els/les
vicepresidents/es, els/les ministres, i els secretaris/es d’estat. Realitzen tasques de confiança i
assessorament especial sense que en cap cas puguin adoptar actes o resolucions que
corresponguin legalment als òrgans administració general de l’Estat, (sense perjudici de la
seva assistència o pertinença a òrgan col·legiats que adopten decisions administratives) tot i
que els directors/es del Gabinet podran dictar els actes administratius propis del cap de la
unitat que dirigeixen.
Aquests Gabinets es regulen pel Reial Decret del president/a on es determinarà la seva
estructura i funcions. El director del Gabinet tindrà el nivell orgànic que es determinarà
reglamentàriament.
La seva principal funció es prestar recolzament als membres del Govern i Secretaris d’Estat en
del desenvolupament de les seves funcions polítiques, de les seves tasques de caràcter
parlamentari i en les seves relacions amb les institucions i l’organització administrativa.
Les Corts Generals i el Govern es relacionen mitjançant les figures següents:
Les preguntes que els parlamentaris o grups parlamentaris poden fer al Govern o a un ministre
en concret. S’han de presentar per escrit i si no s’assenyala expressament es considera que es
sol·licita resposta per escrit, i si es sol·licita resposta oral i no s’indica expressament, s’entén
que la resposta oral es farà en la Comissió corresponent. Les més importants són les
preguntes orals de Ple, que han de ser contestades per un membre del Govern (les de comissió
ho pot fer un alt càrrec de l’administració). El procediment és el següent:
• El parlamentari formula la Pregunta.

• El Govern contesta.
• El parlamentari pot replicar o preguntar de nou.
• El Govern respon per segona vegada, tancant el procés
Les interpel·lacions que són preguntes que han de versar sobre els motius o propòsits de la
conducta del Govern en qüestions de política general i posteriorment poden donar lloc a una
moció on la Cambra manifesti la seva posició.
Les interpel·lacions es desenvolupen en el Ple, iniciant-se amb l’exposició per part de l’autor
de la mateixa, seguint amb la contestació del Govern, tots dos amb temps de rèpliques.
Posteriorment, poden fer ús de la paraula un representant de cada grup parlamentari (excepte
el que ha presentat la interpel·lació).
Finalment, la interpel·lació pot donar lloc a la moció que ha de presentar-se el dia següent de
debatre’s la interpel·lació pel grup que la va presentar i els altres grups poden presentar-hi
esmenes. Es vota i sigui quin sigui el seu resultat, no té un efecte jurídic vinculant pel Govern.
Les comissions d’investigació que es poden crear pel Congrés, Senat o ambdues cambres per
estudiar qualsevol assumpte d’interès públic. Han d’elaborar un pla de treball i poden requerir
la presència de qualsevol persona per a informar i ser escoltada (està obligat a comparèixer).
Tot i que van començar sent secretes, actualment són públiques i les decisions s’adopten per
vot ponderat. Un cop estudiat l’assumpte, elaboren un dictamen que ha de ser debatut,
aprovat o rebutjat en el Ple i on poden presentar-se vots particulars per part de qui dissenteix
del mateix. Aquest dictamen amb els vots particulars ha de ser publicat per la Cambra si ho
sol·liciten els signants. Aquest dictamen no vincula als Tribunals però pot ser comunicat al
Ministeri Fiscal per si observa qualsevol fet constitutiu de delicte.
La moció de censura on es decideix si el Congrés encara dóna la confiança al president/a del

Govern o l’ha perdut. El procediment és el següent:
• La iniciativa la tenen com a mínim 1/10 part dels diputats/des que han de presentar un
candidat a la presidència del Govern de l'Estat (moció constructiva).
• Deixar passar 5 dies des de la seva presentació per fer la votació (període de refredament
on la majoria de Govern pot negociar per rebutjar la moció) i es poden presentar mocions
alternatives durant les 48 hores següents a la presentació de la primera (el que pot donar
lloc a la disgregació de l’oposició).
• El debat de la moció s’inicia amb la defensa de la mateixa per un dels diputats signants, i a
continuació intervé el candidat proposat per exposar el seu programa de govern. Desprès
d’un període de descans intervenen els representants dels grups parlamentaris que ho
sol·licitin (normalment tots) i es passa a la seva votació.
• Per la seva aprovació cal majoria absoluta i poden passar dues coses:
o Si s’obté, el Govern presenta la seva dimissió i el Rei nomena el candidat a president/a

del Govern.
o Si no s’obté el Govern es manté i els parlamentaris no poden presentar-ne un altra el
mateix període de sessions.
La qüestió de confiança consisteix en què el president/a del Govern, vol veure si encara té la
confiança de la cambra (Congrés). El procediment és el següent:
• La iniciativa la té el president/a del Govern, amb deliberació prèvia del Consell de

Ministres, pot plantejar la qüestió de confiança sobre el seu programa o una declaració de
política general (no sobre un projecte de llei concret).
• La seva votació no pot produir-se abans de les 24 hores de la seva presentació.
• S’entendrà que té la confiança si obté majoria simple i poden passar dues coses:
o Si l’obté segueix el Govern.

o Si no l’obté, el Govern presenta la seva dimissió i s’obre el Procés de Moció
d’Investidura.
Davant tots aquests poders de les Corts Generals sobre el Govern, el contrapoder del
president/a del Govern és la possibilitat de dissoldre anticipadament les Corts. El Procediment
és el següent:
• El president/a del Govern, prèvia deliberació del Consell de Ministres, i sota la seva
exclusiva responsabilitat pot proposar la dissolució del Congrés, el Senat o de les Corts
Generals.
• Es fa per Reial Decret (signat pel Rei) i on constarà la data de les properes eleccions.
• No es pot fer la dissolució en algunes de les situacions següents:
o Quan es tramiti una moció de censura.

o Quan s’ha declarat un Estat d’Alarma, Excepció i Setge.
o Quan no ha transcorregut 1 any des de la última dissolució (tret del termini de 2 mesos
en la moció d’investidura).
D. El Tribunal Constitucional:
Normativa: Títol IX CE + La Llei 0rgànica 2/79, de 3 d’octubre, del Tribunal Constitucional -

LOTC-
És el màxim intèrpret de la Constitució, que garanteix la seva superioritat ja que tota norma
que sigui contrària a ella l’expulsa de l’ordenament jurídic.
Respecte a les seves característiques cal destacar:
• Òrgan independent que no forma part del Poder Judicial.

• Té jurisdicció en tot el territori nacional.
Composició:
12 membres nomenats pel Rei/na a proposta del:
• Congres de Diputats per majoria 3/5 -> 4 membres.

• Senat per majoria 3/5 -> 4 membres.
• Govern -> 2 membres.
• Consell General del Poder Judicial -> 2 membres.
Els seus membres han de ser magistrats, fiscals, professors universitaris, funcionaris de cos
superior, advocats, tots ells juristes de reconegut prestigi i més de 15 anys d’exercici
professional. Són nomenats per 9 anys i es renova per terços cada 3 anys (Congres, Senat i
Govern + CGPJ) per assegurar una jurisprudència homogènia i evitar canvis sobtats en la seva
doctrina.
El president/a del Tribunal Constitucional es nomenat pel Rei/na a proposta del ple del
Tribunal Constitucional (majoria absoluta en 1a volta, el major nombre de vots en 2a i si
encara hi ha empat, una 3a votació on si torna haver empat, el de més antiguitat en el càrrec, i
si tenen la mateixa, el de més edat). El termini es de 3 anys poden ser reelegit un sol cop. Les
seves principals funcions són: representar la institució i presidir el ple i la Sala I.
El vicepresident/a del Tribunal Constitucional que es nomenat pel Rei/na a proposta del ple del
Tribunal Constitucional (s’elegeix pel mateix sistema que el president del Tribunal
Constitucional) per un període de 3 anys. La seva principal funció és substituir al president/a
del Tribunal Constitucional en cas d’absència, malaltia o vacant.
Funcionament:
El ple: format pels magistrats/des del Tribunal Constitucional presidits pel seu president/a
(solen conèixer el recurs i la qüestió d’inconstitucionalitat, conflictes de competència, en
defensa de l’autonomia local, entre d’altres).
Les sales: n’hi ha dues que són:
• La sala I formada per 5 magistrats/des i el president/a del Tribunal Constitucional que

la presideix.
• La Sala II formada per 5 magistrats/des i el vicepresident/a del Tribunal Constitucional
que la presideix.
Solen conèixer dels recursos d’empara.
• Les seccions: estan formades per 3 magistrats/des que s’encarregaven de l’admissió o
inadmissió dels recursos d’empara i també poden arribar a resoldre aquest recursos
d'empara.
Competències del Tribunal Constitucional són les següents:
• El control constitucional de les normes amb rang de Llei (recurs d’inconstitucionalitat,

qüestió d’inconstitucionalitat, conflictes en defensa de l’autonomia local).
• El control previ a la seva aprovació definitiva dels estatuts d’autonomia o de les
modificacions dels mateixos.
• La garantia dels drets fonamentals dels ciutadans (recurs d’empara).

• La resolució dels conflictes de competències entre òrgans constitucionals de l’Estat o
entre l’Estat i les comunitats autònomes, o entre comunitats autònomes (conflictes de
competències).
• Observar la existència de contradicció o no entre la Constitució Espanyola i un tractat
internacional sobre el que Espanya no ha donat encara el seu consentiment.
Els principals processos que coneix el Tribunal Constitucional són els següents:
Recurs d’inconstitucionalitat: s’interposa contra normes amb rang de llei (lleis, lleis
orgàniques, decrets llei o decrets legislatius) i tenen la iniciativa per interposar-lo:
• President/a del Govern (de l'Estat).

• 50 Diputats/des o 50 Senadors/es.
• Defensor del Poble.
• Els òrgans col·legiats executius o les assemblees legislatives de les comunitats
autònomes per normes que afectin el seu àmbit d’autonomia.
El termini ordinari són 3 mesos des de la publicació del norma amb rang de llei, però si el que
fa el recurs és el President del Govern (de l'Estat) o els òrgans col·legiats executius de la
comunitat autònoma podran interposar-lo en el termini de 9 mesos des de la publicació de la
norma si fan el següent:
• Cal que alguna de les parts convoqui la Comissió Bilateral de Cooperació entre
l’administració general de l’Estat i l’administració de la comunitat autònoma
respectiva.
• Que en l’esmentada Comissió s’adopti un acord sobre la iniciació de negociacions per
resoldre les discrepàncies.
• Que l’acord es posi en coneixement del Tribunal Constitucional dins del termini de 3
mesos següents a la publicació de la norma amb rang de llei.
• Que l’acord es publiqui al BOE i al Diari Oficial de la comunitat autònoma
corresponent.
Qüestió d’inconstitucionalitat: s’interposa contra normes de rang legal i la iniciativa la tenen

els jutges o tribunals que per resoldre el cas hagin d’aplicar una llei que considerin
inconstitucional. Davant això, ho comunica a les parts perquè facin les al·legacions que
considerin oportunes i un cop resoltes, mitjançant auto ho eleva al Tribunal Constitucional (es
permet que les parts, en determinats casos es puguin presentar al Tribunal Constitucional) i es
suspèn la resolució dels cas fins que el Tribunal Constitucional resolgui, i en funció a la seva
sentència resoldran.
Recurs previ d’inconstitucionalitat contra projectes d’estatuts d’autonomia i contra propostes

de reforma d’estatut d’autonomia: un cop aprovat el projecte de reforma de l'estatut
d'autonomia per les Corts Generals.
El termini són 3 dies des de la publicació al BOE i la iniciativa per interposar-lo la tenen el
President/a del Govern (de l'Estat), 50 Diputats/des o 50 Senadors/es i el Defensor del Poble.
Aquest recurs suspèn automàticament tots els tràmits (inclòs el referèndum que no podrà
convocar-se fins la seva resolució). Ha de ser resolt pel Ple del Tribunal Constitucional, d’acord
amb el procediment establert pel recurs d’inconstitucionalitat i en un termini improrrogable
de 6 mesos des de la seva interposició, per això tindrà preferència i podran reduir els terminis.
Poden passar dues coses:
• Es declara constitucional: segueixen els tràmits d’aprovació dels Estatuts

d’Autonomia i ja es pot convocar el referèndum.
• Es declara inconstitucional: ha de concretar els preceptes que afecta (directament o
per connexió o conseqüència) i els preceptes constitucionals infringits. La tramitació
no podrà seguir sense que els preceptes siguin suprimits o modificats per les Corts
Generals.
Aquest pronunciament, no prejutja la decisió del Tribunal sobre possibles recursos o qüestions
d’inconstitucionalitat que pogueren interposar-se després de la seva entrada en vigor.
Recurs d’empara:s’interposa contra tota violació (per tot tipus d’actes o vies de fet o
omissions) dels drets fonamentals o llibertats públiques (Art. 14 al 29 + 30.2 CE) per part de
tots els Poders Públics. La iniciativa la tenen la persona directament afectada, el Defensor de
Poble i el Ministeri Fiscal. Respecte als terminis cal diferenciar entre:
• Actes o Decisions sense valor de Llei del Poder Legislatiu 3 mesos des de que siguin
ferms.
• Actes del Poder Judicial, cal esgotar la via judicial i a partir d’aquí 30 dies des de la
notificació de la resolució judicial ferma.
• Actes del Poder Executiu, cal esgotar via judicial i a partir d’aquí 20 dies des de la
notificació de la resolució judicial ferma.
Cal remarcar que aquest recurs comprèn el 90 i escaig % dels recursos presentats al llarg de
l’any i que provoca un veritable col·lapse al Tribunal Constitucional. Per evitar-ho s’ha optat:
• Per què el control ho facin els tribunals ordinaris a través d’un nou tipus d’incident que
és l’incident per vulneració dels drets fonamentals.
• Ha canviat el sistema d’admissió de manera que ara és el recurrent qui ha de justificar
la rellevància d’aquest cas perquè el conegui el Tribunal Constitucional.
• Les seccions poden resoldre els recursos d’empara.
Hi ha un cas especial que és l’autoqüestió d’inconstitucionalitat que consisteix en que la sala

que veu el recurs d'empara es dona compte que el motiu de la violació no és l’actuació dels
poders públics sinó la norma de rang legal que apliquen. En aquest cas, es suspens la resolució
del recurs d’empara i s’eleva la norma al ple per tal que conegui la seva constitucionalitat o no.
El conflicte de competències: s’interposa sobre normes de rang infralegal (Reglaments) de

caràcter competencial i n’hi ha de dos tipus:
Els conflictes entre òrgans constitucionals de l’Estat (Govern, Congrés, Senat, o CGPJ) aquí la
iniciativa la té el ple de l’òrgan que considera que un altre òrgan assumeix competències
seves. En el termini d’1 mes des de que té coneixement de l’acte, sol·licitarà a l’altre òrgan la
seva revocació i pot succeir 3 coses:
• Que li faci cas, revocant l’acte i acabant amb el conflicte.

• Que en el termini d’1 mes li contesti que considera que actua correctament.
• Que no contesti (passat el termini d’1 mes es considera que no vol revocar l'acte).
A partir d’aquí pot plantejar el conflicte de competències al Tribunal Constitucional. Si el

Tribunal Constitucional l’estima, estableix un termini 1 mes a l’altre òrgan per formular
al·legacions. La sentència determinarà a quin òrgan correspon la competència i declararà nuls
els actes executats per invasió d’atribucions, resolvent el que procedeixi sobre les situacions
jurídiques produïdes a l’empara d’aquesta invasió.
Els conflictes entre l’Estat i una o més comunitats autònomes o, entre dues o més comunitats
autònomes i aquestes a més poden ser de 2 tipus:
• Conflictes positius on les dues institucions volen exercir les competències. En aquest cas
tenen la iniciativa:
o El Govern de l’Estat que en el termini de 2 mesos des de la publicació o comunicació

de la disposició pot directament interposar el conflicte davant el Tribunal
Constitucional o fer un requeriment previ a la comunitat autònoma.
o La comunitat autònoma que en el termini de 2 mesos des de la publicació o
comunicació de la disposició ha de requerirà a l’altra part (govern de l’Estat o òrgan
col·legiat executiu d'una altra comunitat autònoma) perquè es derogui la disposició o
s’anul·li l’acta.
Un cop l’hi arriba a l’altra part té 1 mes per:
o Atendre’l i s’acaba el conflicte.

o Rebutja’l.
o No Atendre’l i passat 1 mes es considera rebutjat.
En els casos en que no s’atengui o es rebutgi, el Govern de l’Estat (si ha fet requeriment) o
la comunitat autònoma té un termini d’1 mes per interposar el conflicte de competències.
El Tribunal Constitucional declararà per sentencia la titularitat de competència i acordarà,

si és el cas, l’anul·lació de la disposició, resolució o actes que van originar el conflicte,
podent disposar del que sigui precedent respecte a les situacions de fet o de dret creades
a l’empara de la mateixa.
• Conflictes negatius on cap de les institucions vol exercir la competència. Aquí tenen la
iniciativa:
o L’interessat que ha esgotat la via administrativa en una institució i reprodueix la seva

pretensió en l’altre, que la declina o no es pronuncia en el termini d’1 mes.
o El govern de l’Estat que ha requerit a l’òrgan executiu superior de la comunitat
autònoma l’exercici d’una competència, i aquesta es declara incompetent o no actua
en el termini mínim d’1 mes.
Un cop es produeix un dels cassos anteriorment reproduïts, es pot anar al Tribunal

Constitucional en el termini d’1 mes i durant el mes següent es dictarà la sentència que
declararà quina és l’administració competent (si ho ha iniciat l’interessat) o, si l’inicia el
Govern de l’Estat, el Tribunal Constitucional estableix si és procedent el requeriment, un
termini per a què la comunitat autònoma exerciti la competència, o a l’inrevés (el
requeriment no és procedent i per tant no és competència de la comunitat autònoma).
Els conflictes en defensa de l’autonomia local: s’interposen contra normes amb rang de llei
que afectin al principi d’autonomia local reconegut a la Constitució Espanyola. La iniciativa, la
tenen:
• El Municipi o Província destinatari únic de la Llei.

• Un nombre de Municipis que suposin al menys 1/7 part dels existents en l’àmbit
territorial d’aplicació de la norma, i representin com a mínim 1/6 de la població oficial
d’aquest àmbit territorial.
• Un nombre de Províncies que suposin al menys la ½ de les existents en l’àmbit
territorial d’aplicació de la norma, i representin com a mínim ½ de la població oficial.
Cal que aquests ens ho aprovin per majoria absoluta en els seus plens i un cop complert aquest
requisit han sol·licitar un dictamen preceptiu però no vinculant al Consell d’Estat (o òrgan
autonòmic equivalent -> Comissió Jurídica Assessora).
Aquesta sol·licitud s’ha de fer dins els 3 mesos següents a la publicació de la norma i en el
termini d’1 mes a la recepció del dictamen poden plantejar el conflicte en defensa de
l’autonomia local.
Les impugnacions del Títol V (de la Llei orgànica del tribunal constitucional): s’interposa
contra normes de rang infralegal de caràcter no competencial (Ex. basades en l’art. 138 CE ->
Les diferencies entre Estatuts no poden generar privilegis econòmics i socials o l’art. 139 CE ->
Tots els espanyols tenen els mateixos drets i obligacions en qualsevol part del territori).
En aquest cas la iniciativa només la té el govern de l’Estat i aquest procés es caracteritza

perquè provoca la suspensió automàtica de la norma de la comunitat autònoma per 5 mesos,
passats els quals el Tribunal Constitucional es pronuncia sobre el seu manteniment o
aixecament, cal dir que això era un característica que l’art. 161.2 CE establia a les
impugnacions que feia el govern de l'Estat i que en la Llei orgànica del Tribunal Constitucional
ha convertit en un procediment, que es substància pel procediment del conflicte de
competències.
El dictamen sobre tractats internacionals:el Govern o qualsevulla de les dues cambres

legislatives de les Corts Generals poden requerir al Tribunal Constitucional per tal que es
pronuncií sobre existència o no de contradicció entre la Constitució Espanyola i un tractat
internacional sobre el que Espanya encara no ha donat el seu consentiment.
Tanmateix i segons l’art. 164 CE, les sentències del Tribunal Constitucional (en qualsevol dels
procediments):
o Es publiquen al BOE amb els vots particulars.

o Tenen valor de cosa jutjada des de l’endemà de la seva publicació
o No cap recurs.
o La Part No afectada de la norma segueix vigent, tret que la sentència digui el contrari.
Per garantir l’execució de les seves resolucions s’ha modificat la Llei orgànica del tribunal
constitucional establint que les sentències i resolucions del Tribunal Constitucional tindran la
consideració de títols executius (que vol dir que la llei li atribueix la suficiència necessària per a
exigir el seu compliment forçat de la obligació que consta en ell) i que si adverteix que una
resolució dictada no s’està complint, el Tribunal Constitucional d’ofici o a instància d’alguna de
les parts del procés, requerirà a les institucions, autoritats, empleats públics o particulars a qui
correspongui portar a terme el seu compliment per a què en un termini que es fixi informin al
respecte. Transcorregut el termini o rebut l’informe, si el Tribunal aprecia, incompliment total
o parcial de la seva resolució, pot acordar les mesures següents:
• Imposar una multa coercitiva de 3.000 a 30.000 € a les autoritats, empleats públics o
particulars que incompleixin les resolucions del Tribunal, podent reiterar-la fins el
compliment íntegre de la resolució (aquestes quantitats es poden revisar per llei
ordinària).
• Acordar la suspensió de funcions de les autoritats o empleats públics de l’administració

responsable de l’incompliment, durant el temps precís per assegurar que es compleixen
els mandats del Tribunal Constitucional.
• L’execució substitutòria de les resolucions recaigudes en els processos constitucionals. En

aquest cas podrà requerir la col·laboració del govern de la Nació, a fi de què, en els termes
fixats pel Tribunal Constitucional, adopti les mesures necessàries per assegurar el
compliment de les resolucions.
E. El Defensor del Poble
Normativa: art 54 CE + la Llei orgànica 3/1981, de 6 d’abril, del defensor del poble)
És l’Alt comissionat de les Corts Generals per la defensa dels drets recollits en el Títol I de la
Constitució Espanyola i a tal efecte podrà supervisar l’actuació de totes les Administracions
públiques en territori espanyol.
Els requisits per a accedir al càrrec de Defensor del Poble són:
o Ser espanyol
o Tenir ple gaudiment dels seus dret civils i polítics.
El procediment d'elecció i nomenament és el següent:
• La Comissió mixta Congrés Senat de relacions amb el Defensor del Poble, serà
l’encarregada de proposar al ple de les Cambres el candidat o candidats a Defensor del
Poble per majoria simple.
• Proposat el candidat o candidats, es convocarà en un termini no inferior a 10 dies el Ple del
Congrés per a què procedeixi a la seva elecció (necessita majoria de 3/5 parts) i
posteriorment, i en un termini màxim de 20 dies, ha de ser ratificat pel Senat per majoria
de 3/5 parts. Si no s’aconsegueixen aquestes majories, es farà una nova sessió de la
comissió mixta Congrés Senat de relacions amb el Defensor del Poble, per que formuli
noves propostes. En aquests casos, un cop obtinguda la majoria de 3/5 parts al Congrés,
només caldrà majoria absoluta al Senat.
• Un cop obtingudes les majories, els presidents/es del Congrés i Senat acreditaran amb les
seves signatures el nomenament del Defensor del Poble per un període de 5 anys
reelegible i que s’ha de publicar al BOE.
• El Defensor del Poble prendrà possessió del seu càrrec, davant les Meses d’ambdues
cambres reunides conjuntament, prestant jurament o promesa de desenvolupament fidel
de la seva funció.
Està auxiliat per dos Adjunts (Adjunt 1r i 2n) que nomenarà i separarà, prèvia conformitat de
les cambres (a través de la Comissió Mixta Congrés Senat de relació amb el Defensor del
Poble) i serà publicat en el BOE. En aquests adjunts pot delegar les seves funcions i el
substituiran (en ordre) en els supòsits d’impossibilitat temporal i cessament.
L’estatut personal del Defensor del Poble:
• No està subjecte a mandat imperatiu el que vol dir que no rep instruccions de cap
autoritat, realitzant les seves funcions amb autonomia.
• Gaudeix d’inviolabilitat (no pot ser perseguit judicialment per les opinions expressades i
els actes realitzats en l’exercici de les seves funcions) i d'immunitat (no pot ser detingut
tret del delicte flagrant) durant la permanència del càrrec.
• Té aforament especial sobre els seu processament i judici coneixerà el Tribunal Suprem.
• El seu càrrec és incompatible amb:
o Tot mandat representatiu, tot càrrec públic o permanència en actiu en qualsevol
administració pública.
o Amb l’afiliació a un partit polític o desenvolupament de funcions directives a un partit
polític o sindicat.
o L’exercici de les carreres judicial i fiscal.
o Qualsevol activitat professional, mercantil o laboral
El seu àmbit competencial és tota activitat que realitzi una autoritat, funcionari o persona al
servei de qualsevol administració pública i les actuacions es poden iniciar:
1/ D’ofici.
2/ A instància de part: mitjançant una queixa que és un document firmat, on qualsevol persona
(natural o jurídica) de forma raonada li planteja una queixa sobre una actuació d’una
administració pública que considera que li afecta a un dret fonamental. Les actuacions són
gratuïtes, sense que es necessiti ni representació (procurador) ni assistència lletrada
(advocat).
Per a complir les seves funcions la normativa li dóna facultats inspectores i d’investigació que
inclou l’obligació legal de tot poder públic de donar-li, amb caràcter preferent i urgent, la
col·laboració que precisi per a les seves investigacions (qualsevol obstaculització, dóna lloc al
delicte de desobediència, excepte que el Govern reunit en Consell de Ministres, acordi no
remetre uns documents declarats secrets).
Les autoritats i funcionaris estan obligats a respondre per escrit al Defensor del Poble en el
termini d’1 mes, si no ho fan o no justifiquen les raons que els han portat a no complir les seves
recomanacions o no realitzen una mesura d’acord amb les mateixes; el Defensor pot informar
a la màxima autoritat del ministeri afectat i si tampoc li fan cas, com a última instància pot
incloure aquest assumpte en l’informe anual a les Corts Generals (només constaran dades
personals si considera que hi ha hagut una actitud hostil).
De resultes de les seves investigacions, el Defensor del Poble pot dirigir-se per escrit al
funcionari responsable o al seu superior jeràrquic per:
o Comunicar-li el seu criteri sobre la queixa (arbitrarietat, negligència, etc.)

o Fer-li suggeriments, recomanacions i recordatoris dels deures legals que considerin
oportuns.
o Sol·licitar la modificació dels criteris utilitzats (administracions públiques) o de les
normes (poder legislatiu) si el seu compliment podés provocar, segons el seu judici,
situacions injustes o prejudicials als administrats.
o Si considera que els fets són presumptament delictius, els ha de posar en
coneixement del Fiscal General de l’Estat.
Un cop realitzades les gestions el Defensor del Poble ha d’informar a qui va promoure
l’actuació i als òrgans superiors de l’Administració afectada.
Les seves funcions no tenen força executiva (“potestas”) sinó influència (“autoritas”), tret de la
seva facultat més rellevant, que és la possibilitat d’interposar recursos d’inconstitucionalitat i
empara (el Tribunal Constitucional ho ha interpretat de manera amplia, ja que li permet
interposar-lo davant qualsevol norma de rang legal i no només sobre les que puguin afectar els
drets i llibertats dels individus davant l’actuació de les administracions públiques).
Per evitar dobles actuacions, es va dictar la Llei 36/1985, de 6 de novembre, per la que es
regulen les relacions entre la institució del Defensor del Poble i les figures similars en les
diferents comunitats autònomes, per regular les relacions entre el Defensor del Poble i les
figures afins (Síndic de Greuges, El “Justícia” de Aragón, etc.)
F. El Tribunal de Comptes
Normativa: art. 136 CE + la Llei orgànica 2/1982, de 12 de maig, del tribunal de comptes.
És l’òrgan fiscalitzador suprem dels comptes i de la gestió econòmica de l’Estat i del sector
públic (en sentit ample) que inclou l’administració general de l’Estat, les administracions de les
comunitats autònomes, dels ens locals, les entitats gestores de la Seguretat Social,
organismes autònoms, empreses i societats públiques. Tanmateix correspon al Tribunal de
Comptes la fiscalització de l’activitat econòmica financera dels partits polítics, així com de les
fundacions i demés entitats vinculades o dependents dels esmentats partits polítics.
Té jurisdicció en tot el territori nacional sens perjudici dels òrgans fiscalitzadors de comptes
que les comunitats autònomes pugin preveure en els seus estatuts d'autonomia. Tenen
autonomia funcional exercint les seves funcions amb plena independència i sotmetiment a
l’ordenament jurídic però depenen directament de les Corts Generals.
La seva composició es de 12 consellers/es de comptes designats per les Corts Generals de la

manera següent:
o 6 pel Congrés per majoria de 3/5 parts.

o 6 pel Senat per majoria de 3/5 parts.
Per un període de 9 anys entre censors jurats de comptes, magistrats, fiscals, professors
universitaris, funcionaris de cos superior, tots ells de reconeguda competència i més de 15
anys d’exercici professional. No poden ser-ho, els que els dos anys anteriors hagin estat:
o Funcionaris o autoritats que tenien sota el seu càrrec la gestió, la inspecció o la

intervenció dels ingressos o despeses del Sector Públic.
o Presidents, directors i membres dels consells d’administració dels organismes
autònoms i les societats integrades en el Sector Públic.
o Els particulars que, excepcionalment, administrin, recaptin o custodiïn fons o valors
públics.
o Els perceptors de les subvencions a càrrec de fons públics.
L’estatut personal dels consellers/es de comptes:
o Tenen la mateixa independència i inamobilitat que els jutges el que vol dir que:quan
estiguin coneixement d’un cas, no poden rebre ordres ni instruccions de cap poder de
l’Estat (independència), i només poden ser suspesos, traslladats, cessats o jubilats per
les causes que estableix la seva normativa.
o Les mateixes causes d’incompatibilitat que els jutges (és a dir qualsevol activitat
pública i privada, tret de la creació literària o artística, i no poden estar afiliats a partits
o sindicats).
o Tenen aforament especial, en cas de delicte són jutjats pel Tribunal Suprem
Organització:
• El president/a del Tribunal de Comptes que es nomenat pel Rei/na a proposta del ple del
Tribunal de Comptes per majoria simple per un període de 3 anys. Les seves principals
funcions són:
o Representar la institució.
o Convocar i presidir el ple i la comissió de govern.
• El ple que està integrat pel president/a del Tribunal de Comptes, més el 11 consellers de
comptes i el fiscal. El quòrum d’assistència és de 2/3 dels seus components i els acords es
prenen per majoria dels assistents. En ell es realitzen les principals funcions de la
Institució, concretament:
o Funció fiscalitzadora.
o Resolució dels recursos d’alçada contra les resolucions administratives dels òrgans del
Tribunal de Comptes.
• La comissió de govern està constituïda pel president/a del Tribunal de Comptes i els
presidents/es de les seccions (de fiscalització i enjudiciament). Entre les seves funcions, cal
destacar:
o Distribució dels assumptes entre les seccions.

o Establir el règim de treball del personal al servei del Tribunal de Comptes i exercir la
potestat disciplinària.
• La secció de fiscalització que s’organitza en departaments sectorials i territorials al front

dels quals hi ha un conseller/a de comptes i que té com a funció verificar la comptabilitat
de les entitats del Sector Públic que li corresponen.
• La secció d’enjudiciament que s’organitza en sales integrades per un president/a i dos

consellers/es de comptes, assistits per secretaris i que coneixeran de:
o Les apel·lacions contra les resolucions dictades pels consellers de comptes.

o Altres que determini la llei de funcionament del Tribunal de Comptes.
Finalment, respecte a les funcions del Tribunal de Comptes cal destacar:
• Funció de fiscalització externa i permanent de l’activitat econòmica financera del Sector

Públic.
• L’enjudiciament de les responsabilitats comptables en què incorrin els que tinguin al seu
càrrec o facin servir fons o cabdals públics.
• L’informe anual a les Corts Generals que englobarà la fiscalització de la gestió econòmica
de l’Estat i al sector públic amb una memòria sobre les actuacions jurisdiccionals fetes pel
Tribunal de Comptes en aquest període i, sempre que sigui precedent, les infraccions o les
responsabilitats en què hagin incorregut els ens analitzats.
EL PODER JUDICIAL
El Poder Judicial (Títol VI de la CE + la Llei orgànica 6/85, 1 de juliol, del poder judicial + la Llei
38/88, de 28 de desembre, de demarcació i planta judicial) que té com a funció jutjar i fer
executar allò que s’ha jutjat, és a dir els jutges i tribunals dirimeixen els conflictes, establint la
interpretació i aplicació de la llei per aquell cas concret. Per fer aquesta funció s’estableix un
procés amb una sèrie de tràmits establerts a la normativa que pretén donar garanties a les
parts i que la sentència s’ajusti, en la mesura del possible, al que s’ha jutjat.
Principis bàsics
Principi de legitimació democràtica: El Poder Judicial no té legitimació d’origen (ja que els
jutges i magistrats no són escollits pel poble sinó que passen unes oposicions) però sí de
funció (ja que les normes que apliquen expressen la voluntat popular, al ser fetes pels
representants del poble. En aquest sentit l’article 117 CE estableix que: “La Justícia emana el
poble i es administrada en nom del Rei pels Jutges i pels Magistrats que integren el Poder
Judicial, ...”.
Principi d’unitat jurisdiccional: que vol dir que l’activitat jurisdiccional (jutjar i fer executar el
jutjat) només ho pot fer l’organització jurisdiccional (jutjats i tribunals). D’aquest principi se’n
deriven els corol·laris següents:
• Principi d’unitat territorial: el poder judicial és únic, tot i que està descentralitzat,
recordem que la Constitució Espanyola estableix els tribunals superiors de justícia a les
comunitats autònomes com l’òrgan que culmina l’organització Judicial dins l’àmbit
territorial de la comunitat autònoma, se’ns perjudici de la jurisdicció que correspon al
Tribunal Suprem.
• Predeterminació per llei dels jutges: el que ens assegura la seva imparcialitat i per tant
es prohibeixen els Tribunals “Ad Hoc”, és a dir els creats per aquell cas concret.
Principi de publicitat: com a regla general els procediment seran públics.
Principi de gratuïtat de la Justícia: en els supòsits que estableixi la Llei.
Principi de participació (o col·laboració amb la Justícia): per part de tots els ciutadans, a través
de figures com la institució del Jurat o l’acció popular (personar-se com a part en un procés).
Principi de responsabilitat: l’article 121 CE estableix que: “Els danys causats per error judicial i
els que siguin conseqüència del funcionament anormal de l'Administració de Justícia donaran
dret a una indemnització a càrrec de l'Estat conforme amb la llei.”
Principi d’independència: vol assegurar una protecció de l’òrgan jurisdiccional davant

possibles pressions d’altres poders públics o d’altres òrgans jurisdiccionals superiors o del
govern dels jutges. Cal dir que aquesta independència dels òrgans jurisdiccionals té com a
límits:
• L’imperi de la llei: el jutge o magistrat ha d’aplicar el que diu la llei.

• La motivació de la sentència.
Principi d’exclusivitat: que vol dir que la funció jurisdiccional només la pot fer el Poder Judicial i
només pot fer això.
Principi d’inamobilitat: que vol dir que els jutges o magistrats no poden ser separats, suspesos,
traslladats i/o jubilats sí no és per les causes establertes en la Llei.
Només hi ha un Poder Judicial, però aquest s’organitza en quatre ordres jurisdiccionals

ordinaris:
• Ordre civil que dirimeix conflictes entre particulars.

• Ordre penal que coneix sobre delictes (conductes que són considerades perjudicials
pels representants del poble espanyol) en el territori espanyol.
• Ordre contenciós administratiu que dirimeix conflictes entre una
administració amb el particular o amb una altre administració.
• Ordre laboral o social que dirimeix conflictes entre el treballador/s (o conjunt de
treballadors) i l’empresari (o conjunt d'empresaris).
L’única excepció és la jurisdicció militar que és un ordre jurisdiccional extraordinari que

s'utilitza pels militars, tot i que el fet que el Tribunal Suprem tingui la Sala V o Militar, retorna
al principi d'unitat jurisdiccional.
L’organització jurisdiccional espanyola es regula a la Llei 38/88, de 28 de desembre, de

Demarcació i Planta Judicial, i és la següent:
Jurisdicció limitada a un municipi són els jutjats de pau que es troben als municipis que no
tinguin jutjats de 1ª Instància o Instrucció, i realitzen funcions en l’àmbit civil (registre civil) de
poca importància.
Jurisdicció al partit judicial i seu a la capital del partit judicial:
• Jutjat de 1a instància i instrucció que tenen la seu a la capital del partit judicial i tenen
competències civils i penals. A les grans ciutats es divideixen en jutjats de 1a Instància
en competències civils i jutjats d’Instrucció en competències penals.
• Jutjats de violència sobre la dona: són un jutjats especialitzats davant el problemes

(civils o penals) de violència de gènere. Per circumstàncies geogràfiques, d’ubicació i
població, es poden crear jutjats de violència sobre la dona que atenguin a més d’un
partit judicial.
Jurisdicció a la província i seu a la capital de província (excepte el jutjats de vigilància

penitenciària o els jutjats socials o laborals) aquí tenim:
• Jutjats del penal.

• Jutjats del contenciós administratiu.
• Jutjats socials o laborals.
• Jutjats del mercantil.
• Jutjats de menors.
• Jutjats de vigilància penitenciària.
• Les audiències provincials amb competències civils i penals.
Tindran jurisdicció limitada a un sol partit judicial o varis, o ampliada a més d’una província els
casos establerts per la Llei de demarcació i planta judicial.
Jurisdicció a la comunitat autònoma: Tribunal Superior de Justícia de les comunitats

autònomes, que tindrà la seu on indiqui l’estatut d’autonomia, si no diu res, on hi ha
l’Audiència Provincial i si tampoc és allà, a la capital. En quant a la seva composició trobem (en
comunitats autònomes grans com pot ser Andalusia n'hi ha dos -> Sevilla i Granada o Castella-
Manxa Valladolid i Burgos)
• La sala civil i penal.

• La sala contenciosa administrativa.
• La sala social.
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (art. 152 de la CE + art. 95 EAC) és l'òrgan amb
que culmina l'organització judicial a la comunitat autònoma de Catalunya, sens perjudici
de la jurisdicció que correspon al Tribunal Suprem. La seva composició és la següent:
Sala civil penal està formada pel president/a del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
(que és el representant del poder judicial a Catalunya) + magistrats/des, coneixerà de:
o Recurs de cassació i extraordinari de revisió en dret civil propi (on és la màxima

institució).
o Demandes de responsabilitat civil i penal contra les persones aforades (membres del
govern de la comunitat autònoma, diputats/des de l’Assemblea Legislativa
autonòmica o membres dels tribunals del territori de Catalunya).
o Qüestions de Competència entre òrgans jurisdiccional civils i penals que n0 tinguin cap
altre superior comú.
Sala contenciosa administrativa coneixerà:
o En única instancia de:

Actes del Consell Executiu, president/a de la Generalitat, consellers/es, òrgans de
govern del Parlament de Catalunya i dels seus comissionats (Síndic de Greuges i
Sindicatura de Comptes).
Actes de les entitats locals i de les administracions de la comunitat autònoma que
no estiguin atribuïts als Jutjats Contenciosos Administratius.
Les disposicions generals (reglaments) de la comunitat autònoma o dels ens
locals.
o En segona instància dels recursos dels jutjats contenciosos administratius.
o Qüestions de competències entre jutjats contenciosos administratius de Catalunya.
Sala social coneixerà:
o En única instància dels conflictes laborals que superin l’àmbit provincials però no
l’autonòmic.
o Els recursos dels jutjats socials.
o Les qüestions de competències entre jutjats social de Catalunya.
Sala especial constituïda pel president/a del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, els
presidents/es de sala i el magistrat més jove de cada una de les sales. La seva funció es
conèixer de les recusacions del president/a del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, dels
presidents/es de sala i dels presidents/es de les audiències provincials.
L’organització del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya:
• El president/a del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és nomenat pel Rei/na

mitjançant un Reial Decret per un període de 5 anys a proposta del Consell General del
Poder Judicial entre magistrats/des amb un mínim de 10 anys a la categoria (15 a la carrera
judicial) i que ho hagin sol·licitat. El seu nomenament s’ha de publicar al BOE i al DOGC.
Té la consideració de magistrat del Tribunal Suprem.
• Els presidents/es de sala: es nomenat pel Rei/na mitjançant Reial Decret per un període
de 5 anys a proposat del Consell General del Poder Judicial (en el cas de la Sala Civil Penal,
és també el president/a del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya), entre
magistrats/des amb un mínim de 10 anys a la categoria i 8 en l’ordre jurisdiccional que es
tracti.
• La sala de govern formada pel president/a del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
els presidents/es de sala, els presidents/es de les audiències provincials, de la comunitat
autònoma i per un nombre igual de magistrats/des i jutges/es (com a mínim un ha de ser
jutge tret que no hi hagi candidats d’aquesta categoria) elegits per a tots els membres de
la carrera judicial destinats a Catalunya.
Les seves principals funcions són:
o Aprovar les normes de repartiment dels assumptes entre les sales del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya i les seccions de les audiències provincials i
jutjats.
o Expedir els nomenaments de jutge/ssa de pau.
• Els magistrats/des: el sistema normal és el concurs, on el Consell General del Poder

Judicial proposa al Consell de Ministres el nomenament dels magistrats/des. En la Sala
Civil Penal hi ha peculiaritat que és que un magistrat de cada tres, es proposat pel
Parlament de Catalunya ha de presentar, davant el Consell General del Poder Justícia una
terna de noms de juristes de reconegut prestigi amb més de deu anys d'exercici de la seva
professió en l'àmbit territorial de Catalunya. En la Sala contenciosa administrativa i social,
es reserva una de les places a magistrats/des especialistes en la matèria.
Jurisdicció a tot el territori nacional i seu a Madrid:
• Jutjats central del penal i centrals d’instrucció.

• Jutjats centrals del contenciós administratiu.
• Jutjats centrals de Vigilància Penitenciària.
• Jutjat central de Menors
• Audiència nacional (Sala del penal, Sala del contenciós administratiu i Sala del social).
• El Tribunal Suprem:
Tribunal Suprem (art. 123 CE i la Llei orgànica 6/85, 1 de juliol, del Poder Judicial) és l'òrgan
jurisdiccional superior en tots els ordres, excepte allò disposat en matèria de garanties
constitucionals (que serà competència del Tribunal Constitucional) i estén la seva jurisdicció a
tot el territori espanyol.
Composició:
Sala I o del civil coneixerà de:
o Recursos extraordinaris (cassació, revisió) en matèria civil que la llei estableixi.

o Demandes de responsabilitat civil per actes realitzats en l'exercici del seu càrrec
president/a i membres del Govern, diputats/des i senadors/es, magistrats/des del
Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem i dels vocals del Consell General del
Poder Judicial.
o Les peticions d'execució de sentències dictades per tribunals estrangers.
o Qüestions de competències entre jutjats i tribunals que no tinguin altre superior
comú.
Sala II o del penal coneixerà de:
o Recursos de cassació, revisió o altres extraordinàries en matèria penal que la llei

estableixi.
o Instrucció i judici de les causes promogudes contra les autoritats esmentades en el

punt anterior (Sala I o del Civil)
o Qüestions de competències entre jutjats i tribunals sense altre superior comú.
Sala III o del contenciós administratiu coneixerà:
o En primera instància, dels recursos contenciós administratius contra actes i

disposicions del Consell de Ministres, de les Comissions Delegades del Govern i del
Consell General del Poder Judicial ; i contra els actes i disposicions dels òrgans
competents de Les Corts Generals, Tribunal Constitucional, Tribunal de Comptes i
Defensor del Poble en les matèries que la llei estableixi.
o Recursos de cassació i revisió en els termes que estableixi la llei.
Sala IV o del social coneixerà de:
o Recursos de cassació i revisió i altres extraordinaris que estableixi la llei en matèries

d'aquest ordre jurisdiccional.
Sala V o del militar coneixerà de:
o Recursos de cassació i revisió de l'ordre militar.

o Instrucció i judici en única instància dels procediments per delictes i faltes no
disciplinàries.
o Recursos en matèria de disciplina militar.
Sala especial o 61 (per estar regulada a l’art 61 LOPJ) formada pel president/a del Tribunal
Suprem + presidents/es de Sala del Tribunal Suprem + el Magistrat més antic i el més nou,
aquesta es constituirà i coneixerà de:
o El recurs de revisió de sentencies dictades en única instància per la Sala III o del
Contenciós Administratiu.
o Les demandes civils i penals contra membres del Tribunal Suprem.
o Les recusacions de membres del Tribunal Suprem.
o Il·legalització d’un partit polític.
Organització:
• El president/a del Tribunal Suprem que també ho és del Consell General del Poder Judicial
i que és nomenat pel Rei/ma a proposta del ple del Consell General del Poder Judicial per
un període de 5 anys reelegible un sol cop.
És la primera autoritat judicial de la Nació, representant el Poder Judicial i l’òrgan de

govern del mateix.
• El ple és el conjunt de tots els membres del Tribunal Suprem (president/a del Tribunal
Suprem, el Fiscal General de l’Estat, els presidents/es de sala i tots els magistrats/des del
Tribunal Suprem). Actualment les seves funcions han quedat reduïdes a l’obertura de l’any
judicial i a la presa de possessió del president/a del Tribunal Suprem i del Fiscal General de
l’Estat.
• La sala de govern formada pel president/a del Tribunal Suprem + els presidents/es de sales
del Tribunal Suprem i 5 magistrats o magistrades. Te competències de:
o Funcionament ja que aprova les normes de repartiment d'assumptes entre les

seccions de les Sales i estableix els criteris anuals sobre torns i assignació de
ponències.
o Personal sobre els magistrats/des, dels qui rep el jurament o promesa, i respecte
dels quals exerceix funcions disciplinàries previstes a la normativa.
o Relació amb el Consell General del Poder Judicial al qui proposa les mesures
adients per a la millora de l'administració de justícia, elaborant informes i una
memòria anual del funcionament del Tribunal.
Respecte el valor de les sentències del Tribunal Suprem:
• Dues sentències del Tribunal Suprem que resolen una qüestió d’una determinada manera,
creen jurisprudència la qual informa i orienta les resolucions dels altres òrgans judicials.
• Les seves sentencies són irrecurribles (ja que el Tribunal Constitucional no és una instància
superior).
Consell General del Poder Judicial (art. 122 CE + la Llei orgànica 6/85, 1 de juliol, del Poder
Judicial) és l’òrgan de govern del Poder Judicial, per tant no és un òrgan jurisdiccional que
administri justícia.
Composició:
20 vocals nomenats pel Rei/na mitjançant Reial Decret per un període de 5 anys:
• 12 són membres de la carrera judicial (jutges o magistrats en actiu) de totes les

categories laborals que són proposats:

En base a unes llistes de les Associacions de la Magistratura (màxim de 12 candidats) o

nom de membres de la carrera judicial avalats per la signatura d’altres (es necessita un
mínim 25 avals dels membres de la carrera en actiu).
• 8 són advocats o juristes de reconegut prestigi i més de 15 anys d’exercici professional

que són proposats:

El president/a del Consell General del Poder Judicial (que també és el President del Tribunal
Suprem) és la primera autoritat judicial del país elegit pels 20 vocals per majoria de 3/5 parts
(si no l’obté cap dels candidats es fa una segona volta entre els dos més votats i el que tingui
més vots és l’escollit) entre membres de la carrera judicial que sigui magistrat del Tribunal
Suprem i reunir els requisits per ser president/a de sala del mateix o juristes de reconegut
prestigi i més de 25 anys d’exercici professional. No és un dels 20 vocals. El nomena el Rei/na
per Reial Decret i per un període de 5 anys reelegible 1 cop.
Les principals funcions són:
• Representar al Consell General del Poder Judicial

• Presidir-lo i convocar-lo.
El vicepresident/a del Tribunal Suprem és escollit pel ple del Consell General del Poder Judicial
a proposta del president/a del Consell General del Poder Judicial i necessita majoria absoluta,
si no l’obté el president/a del Consell General del Poder Judicial ha de fer una nova proposta.
Ha de tenir la categoria de magistrat/da del Tribunal Suprem, reunir els requisits per a ser
president/a de sala del Tribunal Suprem i estar en servei actiu. El nomena el Rei/na per un
període de 5 anys i la seva principal funció és substituir al president/a del Consell General del
Poder Judicial en els casos de de vacant, absència, malaltia o altra motiu legítim, també i per
delegació del president/a del Consell General del Poder Judicial pot exercir la superior direcció
del Gabinet Jurídic o altres funcions que el president/a li delegui expressament.
Organització:
El ple és l’òrgan col·legiat format pel president/a + els 20 Vocals (quòrum d’assistència 10
vocals + el President/a). És el que realitza les funcions més importants (veure les funcions del
Consell General del Poder Judicial).
Les comissions són òrgans de treball de dimensió més reduïda, entre ells destaquem:
• La comissió permanent, s’elegeix anualment i està composada pel president/a del Consell
General del Poder Judicial + 7 vocals (4 de la carrera judicial i 3 juristes), es procurarà la
rotació de la resta dels vocals (excepte els de la comissió disciplinària). Té com a funcions
totes les atribucions del Consell General del Poder Judicial que no han estat expressament
reservades a un altre òrgan i en tot cas, preparar les sessions del ple i vetllar per l’execució
dels acords adoptats.
• La comissió disciplinària: s’elegeix per un període de 5 anys i està composada per 7
membres, 4 vocals de la carrera judicial i 3 vocals juristes. Té com a principal funció
resoldre els expedients disciplinaris per faltes greus i molt greus (la incoació i instrucció
correspon al promotor de l’acció disciplinària), i imposar les sancions corresponents
(excepció la separació de servei); també coneix dels recursos d’alçada contra les
resolucions sancionadores dels òrgans de govern intern dels Tribunals.
El promotor de l’acció disciplinària serà escollit pel ple i el seu mandat coincidirà amb el
Consell que el va nomenar, cal tenir la categoria de magistrat del Tribunal Suprem o
magistrat amb més de 25 anys a la carrera judicial. S’elegeix per majoria absoluta en
primera volta i si cap l’obté, es fa una segona volta on resulta elegit el que obtingui major
nombre de vots.
• La comissió d’assumptes econòmics s’elegeix anualment i està composada de 3 vocals. Té
com a principal funció la realització d’estudis i projectes de caràcter econòmic i financer
que li siguin encomanats pel Ple i la comissió permanent li pot delegar l’elaboració del
projecte d’esborrany del pressupost del Consell.
• La comissió d’igualtat s’elegeix anualment i atenent al principi de presència equilibrada
entre dones i homes, està composada per 3 vocals. La seva principal funció és assessorar
al ple sobre les mesures necessàries o convenients per integrar activament el principi
d’igualtat entre dones i homes en l’exercici de les atribucions del Consell General del
Poder Judicial i en particular, elaborar els informes previs sobre impacte de gènere en els
reglaments, proposar mesures per millorar els paràmetres d’igualtat a la carrera judicial i
seguiment de la resposta judicial en matèria de violència domèstica i de gènere.
L adopció d'acords és per majoria simple dels membre presents, amb vot de qualitat de qui
presideixi la sessió. Cal destacar que:
o Els actes de tràmit qualificat són impugnables en alçada davant la comissió

permanent.
o Els acords del Ple i de la comissió permanent posen fia a la via administrativa i es
poden recorre en la via contenciosa administrativa davant la sala III del Tribunal
Suprem.
Les funcions o competències del Consell General de Poder Judicial són de dos tipus:
Funcions consultives:
o Realitzar informes sobre els avantprojectes de llei i disposicions generals de l’Estat

que afectin matèries relacionades amb el poder judicial.
o Remetre a les Corts Generals una memòria anual sobre l’estat, funcionament i
activitats del Consell General del Poder Judicial i dels jutjats i tribunals, on inclouran
les necessitats que, sota la seva consideració, existeixen de personal, instal·lacions i
recursos per desenvolupar correctament la seva funció.
Funcions Decisòries:
o Proposar al president/a i al vicepresident/a del Tribunal Suprem.

o Proposar 2 membres del Tribunal Constitucional.
o Proposar el nomenament de jutges i magistrats.
o Nomenar els jutges.
o Encarregar-se de la formació, destinacions, ascensos i règim disciplinari del membres
de la carrera judicial.
Ministeri Fiscal (art. 124 CE + la Llei 50/81, de 30 desembre, Reguladora de l’Estatut Orgànic
del Ministeri Fiscal) és un òrgan de rellevància constitucional, amb personalitat jurídica pròpia,
integrat amb autonomia funcional en el Poder Judicial i que exerceix les seves missions per
mitjà d’òrgans propis, conforme als Principis de:
o Unitat d’actuació: hi ha un sol Ministeri Fiscal per tot l’Estat.

o Dependència jeràrquica: el Ministeri Fiscal té una estructura jeràrquica, en el cim de la
qual hi ha el Fiscal General de l’Estat.
o Legalitat: el Ministeri Fiscal està sotmès a la Constitució Espanyola i la resta de
l’ordenament jurídic.
o Imparcialitat: el Ministeri Fiscal actua amb objectivitat i independència per defensar
els interessos que li estiguin encomanats.
Les funcions són:
o Promoure l’acció de la Justícia en defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de

l’interès públic.
o Vetllar per la independència dels Tribunals.
o Procurar davant els tribunals la satisfacció de l’interès social.
La condició de membre de la carrera fiscal s’adquireix, un cop superades les proves del procés
selectiu, cal ser nomenat, un cop s’ha fet la promesa o jurament del càrrec i es pren possessió.
Les categories de la Carrera Fiscal són:
Primera:
o Els fiscals de sala del Tribunal Suprem (equiparat a Magistrats del Tribunal Suprem).
o Els fiscals superiors de la comunitat autònoma (s’equiparen als presidents/es del
Tribunal Superior de Justícia de la comunitat autònoma).
o Els fiscals cap de les fiscalies provincials (s’equiparen a presidents/es de les audiències
provincials).
o El tinent fiscal del Tribunal Suprem (equiparat a un president/a de sala del Tribunal
Suprem).
Segona on hi ha els fiscals equiparats a magistrats.
Tercera on hi ha els advocats – fiscals equiparats a jutges.
Organització:
El Fiscal General de l’Estat és nomenat pel Rei/na a proposta del Govern un cop escoltat el
Consell General del Poder Judicial. Ha de ser un jurista de reconegut prestigi i més de 15 anys
d’exercici efectiu de la professió. Un cop rebut l’informe del Consell General del Poder Judicial,
el Govern comunica la seva proposta al Congrés dels Diputats a fi de què es pugui disposar una
compareixença de la persona elegida davant la Comissió corresponent de la Cambra per
valorar els seus mèrits i idoneïtat.
El seu mandat tindrà una duració de 4 anys i abans que conclogui el mandat només pot cessar
per les causes següents:
o A petició pròpia.
o Per incorre en alguna de les incompatibilitats o prohibicions establertes a la seva
normativa de regulació.
o Incapacitat o malaltia que l’inhabiliti per al càrrec.
o Incompliment greu o reiterat de les seves funcions (aquests casos serà apreciat pel
Consell de Ministres).
o Quan cessi el Govern que l’hagués proposat.
No pot ser renovat el seu mandat excepte en els supòsits en què el titular hagués ostentat el
càrrec durant un període inferior a 2 anys.
El Fiscal General de l’Estat és la cúspide de la piràmide jeràrquica del Ministeri Fiscal i dirigeix
la Fiscalia General de l’Estat integrat:
o La Inspecció Fiscal.
o La Secretaria Tècnica.
o La Unitat de Recolzament.
o Els fiscals de sala.
El consell fiscal és un òrgan col·legiat format pel:
o Fiscal General de l’Estat (que la presideix).

o El Tinent Fiscal del Tribunal Suprem.
o El Fiscal Cap Inspector.
o 9 fiscals que poden pertànyer a qualsevol categoria.
La principal funció és assistir al Fiscal General de l’Estat.
La junta de fiscals de sala és un òrgan col·legiat format pel :
o Fiscal General de l’Estat (que la presideix).

o Tinent Fiscal del Tribunal Suprem.
o Fiscals de Sala del Tribunal Suprem.
o Fiscal Cap de la Secretaria Tècnica (actua com a secretari).
La seva Funció és assistir al Fiscal General de l’Estat en matèria doctrinal i tècnica.
La junta de fiscals superiors de les comunitats autònomes: és òrgan col·legiat format pel:
o Fiscal General de l’Estat (que el presideix).

o Tinent fiscal del Tribunal Suprem.
o Fiscals superiors de les comunitats autònomes.
o Fiscal cap de la Secretaria Tècnica (actua com a secretari).
La seva funció és assegurar la unitat i coordinació en l’actuació i funcionament de les Fiscalies

de tot el territori de l’Estat.
Les fiscalies del Tribunal Suprem, davant el Tribunal Constitucional, de l’Audiència Nacional,
del Tribunal de Comptes.
Les fiscalies especials:
o La fiscalia especial antidroga que actua en tot procediment que impliqui l’aparició
d’aquesta substància, incloent els delictes de blanqueig de capitals relacionats amb el
tràfic d’estupefaents.
o La fiscalia especial contra la corrupció i la criminalitat organitzada: investiga i coneix

dels processos d’especial transcendència relatius a delictes econòmics i altres
comesos per a funcionaris públics en l’exercici del seu càrrec relacionats amb la
corrupció. També assumeix la investigació dels delictes econòmics comesos per grups
organitzats, tret que siguin competència de la fiscalia especial antidroga o la fiscalia
de l’Audiència nacional.
La fiscalia jurídica militar relacionada amb la jurisdicció militar.
Les fiscalies de les comunitats autònomes es creen per aconseguir un doble objectiu:
o Adequar el Ministeri Fiscal a l’Estat de les Autonomies.

o Fer un desplegament territorial més eficient.
Per això es crea la figura del Fiscal Superior de la comunitat autònoma que substitueix al Fiscal
Cap dels Tribunals Superiors de Justícia de la comunitat autònoma i que assumeix la
representació institucional del Ministeri Fiscal en l’àmbit territorial de la comunitat autònoma
i la direcció efectiva del l’esmentat Ministeri Fiscal en aquest territori. Aquests es proveiran pel
Govern a proposta del Fiscal General de l’Estat. Cal que tingui almenys 15 anys de servei en la
carrera fiscal i pertànyer a la categoria 2a, prenent possessió en la ciutat on tingui la seu la
Fiscalia, en un acte presidit pel Fiscal General de l’Estat.
Les fiscalies provincials.
Les fiscalies d’àrea.
ORGANITZACIÓ TERRITORIAL
L’article 2 CE, que estableix els principis de l’organització territorial de l’Estat que són el
principi d’unitat, d’autonomia i de solidaritat (veure primer punt del tema) i el Títol VIII CE, de
l’organització territorial de l’estat, ho acaba de regular destacant l’art 137 CE estableix que
l’Estat s’organitza territorialment en:
• Municipis i províncies (ens locals).

• Les comunitats autònomes que es constitueixin.
Malgrat aquest Títol VIII, la Constitució Espanyola no defineix ni concreta la distribució

territorial, ja que parla de les comunitats autònomes que es constitueixin i el que regulen és:
• Uns principis (Art. 2 CE).

• Uns procediments per arribar a ser CA (Títol VIII).
És a dir ens trobem davant el principi dispositiu que vol dir que la Constitució Espanyola
possibilita que el règim autonòmic es generalitzi però no l’estableix, de manera que tenen que
ser els propis territoris qui vagin definint el mapa autonòmic. Actualment aquest mapa està
plenament desenvolupat en:
• 17 comunitats autònomes.
• 2 ciutats autònomes (Ceuta i Melilla).
Pel que fa a les vies d’accés podem distingir dues grans vies:
La via lenta: per aquesta via van accedir totes les comunitats autònomes que no van poder
anar per la via ràpida, hi ha 3 procediments:
• El procediment ordinari (Art. 143 CE) que el poden sol·licitar les províncies limítrofes (amb
característiques històriques, culturals i econòmiques comunes que serien els antics regnes
medievals), els territoris insulars i una província amb entitat regional històrica (Múrcia, La
Rioja, Astúries i Cantàbria).
La iniciativa correspon a: totes les diputacions provincials o òrgans interinsulars però la

disposició transitòria primera de la Constitució Espanyola establia que els territoris que
tenien òrgans pre-autonòmics (tots excepte Madrid, Cantàbria i La Rioja) que van ser
creats pel Govern d’Adolfo Suárez i que tenien competències administratives (assumien
les competències de les diputacions provincials) per un acord per majoria absoluta
d’aquest òrgan pre-autonòmic substituïa la iniciativa de les Diputacions. I 2/3 parts dels
municipis que representin la majoria del Cens Electoral.
El termini per prendre l’acord és de 6 mesos des de que qualsevol dels ens abans
esmentats pren el 1r acord, i si no prospera només es podrà repetir passats 5 anys.
• El Procediment extraordinari (Art. 144 a y b CE): Les Corts Generals per motius d’interès
general i mitjançant Llei orgànica podran autoritzar la creació d’una comunitat autònoma
en els casos següents:
o Quan el seu àmbit d’actuació no supera la província i no té entitat històrica regional (El
cas de Madrid). Cal fer esment que tot i la Llei Orgànica necessita complir amb els
requisits de la/es Diputació/ns Provincial/s i els Municipis.
o Territoris no integrats a l’organització provincial (El cas de Ceuta i Melilla), la

disposició transitòria 5a de la Constitució Espanyola es parlava de la necessitat d’un
acord per majoria absoluta dels 2 ajuntaments, però a la pràctica no va ser així, ja que
per un pacte PSOE-PP se’ls imposa una Autonomia Menor -> les ciutats autonòmiques
(no tenen potestat Legislativa).
• El Procediment excepcional (Art. 144 c CE): Les Corts Generals per motius d’interès
general i mitjançant Llei orgànica pot substituir la voluntat de les corporacions locals. Va
ser el cas de Segòvia que vol ser una comunitat autònoma uniprovincial, iniciant els
tràmits per fer-ho però les Corts mitjançant l’esmentada Llei orgànica la van integrar a la
comunitat autònoma de Castella i Lleó.
En aquests casos, podien accedir a les competències, si així ho recollien en els estatuts
d’autonomia, de l’Art. 148.1 CE i passats 5 anys i amb la reforma de l’Estatut podran assumir
les competències de les comunitats autònoma de via ràpida (excepte les peculiaritats
d’aquestes, llengües pròpies, etc.) ho van fer l’any 1992.
La via ràpida on trobem:
• La disposició transitòria segona de la Constitució Espanyola: estableix que els territoris

que havien plesbicitat els projectes d’estatut d’autonomia durant II República (Catalunya,
País Basc i Galícia) tenien un procediment molt senzill en que només era necessari un
acord per majoria absoluta de l’òrgan pre-autonòmic.
• L’article 151.1 CE: Per evitar les possibles queixes d’altres territoris que a les comunitats
autònomes històriques (Catalunya, País Basc i Galícia) se’ls havia fet un procediment “ad
hoc” és va regular un procediment especial i complexa (la voluntat era fer un procediment
molt difícil de complir perquè els territoris anessin per la via lenta) que consistia en:
o La iniciativa correspon a les diputacions provincials (o òrgans interinsulars) + ¾

dels Municipis de cada una de les províncies que representin la majoria del Cens
Electoral.
o Ratificació per referèndum per majoria absoluta dels electors de cada província.
Tot i que era un procés molt complexa, Andalusia el va iniciar i va aconseguir a totes les
províncies menys Almeria (on el referèndum va guanyar però no per majoria absoluta) i
per tant el procés havia fracassat i tindrien que anar per la via lenta, però aquí intervenen
el PSOE (que governava) i presenta a les Corts una Llei orgànica per substituir la voluntat
dels municipis d’aquesta província, i així van aconseguir-ho.
• La disposició addicional primera: no és una via d’accés, sinó el reconeixement dels drets
històrics, però Navarra mitjançant un pacte amb el govern de l’Estat va utilitzar aquesta
via “sui generis” de manera que Navarra es constitueix com a Comunitat Foral i la seva
norma autonòmica bàsica es diu Llei orgànica de reintegració i amillorament dels furs de
Navarra (cal dir que el Tribunal Constitucional ha dit que Navarra és una comunitat
autònoma i la seva norma bàsica és un Estatut d’Autonomia).
Cal destacar que aquestes comunitats accedeixen a les competències de l’Art. 149 CE“ a
contrario”, és a dir podem assumir en els seus Estatuts totes les competències que no siguin
les assumides per l’Estat en l’Art. 149 CE.
A l'existir diversos ens amb capacitat per gestionar competències (Estat i comunitats
autònomes) cal definir la distribució competencial que es troba a la Constitució Espanyola,
concretament a:
L’art. 149.1 CE estableix les competències de l’Estat, teòricament “exclusives” a la pràctica, no

totes són exclusives sinó que també n’hi ha de compartides i executives.
L’ art. 148 CE estableix les competències que poden assumir les comunitats autònomes, per
tant caldrà anar als estatut d’autonomia per veure si realment les han assumit, tenint en
compte que:
• Les comunitats autònomes de via lenta només poden assumir les competències de
l’art. 148.1 CE, sempre que las reconeguin a l’estatut, i passats 5 anys i mitjançant
reforma estatutària, ampliar-se fins igualar-se a les CA de via ràpida.
• Les comunitats autònomes de via ràpida assumeixen des del principi les competències
de l’art. 149 CE “a contrario”, és a dir poden assumir, si ho reconeixen en els seus
estatuts, totes les que no siguin de l’Estat.
L’ art. 149.3 CE és la clàusula residual de doble efecte que estableix que:
• Les competències no previstes per l’Estat les pot assumir la comunitat autònoma si ho
preveu en el seu estatut d’autonomia.
• Les que no preveu l’estatut són competència de l’Estat.
També estableix el principi de supletorietat de tal manera que el dret estatal, en tot cas, es
supletori del dret de les comunitats autònomes (actualment està en desús, ja que totes les
comunitats autònomes han exercit les competències que establien als seus estatuts
d’autonomia, per tant no hi ha cap àmbit de competència autonòmica sense regulació
autonòmica).
L’ art. 150 CE estableix el sistema de modificació extraestatutària que permet a l’Estat

assignar o treure competències seves a les comunitats autònomes sense necessitat de
modificar l’estatut. Això ho fa a través de les figures següents:
• Les lleis marc són lleis ordinàries mitjançant les quals l’Estat atribueix voluntàriament a
una o vàries comunitats autònomes la facultat de dictar, per elles mateixes, normes
legislatives dins del marc de principis, bases i directrius fixats per la llei estatal i establint
un control per part de les Corts Generals. Han tingut poc ús (per cedir a les comunitats
autònomes la facultat normativa sobre tributs cedits).
• Les lleis orgàniques de transferència i delegació són lleis orgàniques mitjançant les quals
l’estat atribueix voluntàriament a una o vàries comunitats autònomes, determinades
competències pròpies (transferència) o l’exercici de les mateixes (delegació). Són les que
es solen utilitzar.
• Les lleis d’harmonització són lleis ordinàries mitjançant les quals l’Estat limita les
competències de les comunitats autònomes preservant la unitat. Cal destacar que la
necessitat de fer-les ha de ser aprovat per majoria absoluta en les dues cambres de les
Corts Generals. Se’n va fer una, la LOAPA però el Tribunal Constitucional la va desactivar
(STC 76/1983) ja que tenia caràcter preventiu i no reactiu, i no calia que fos una llei
orgànica.
Les lleis competencials són aquelles a les que la Constitució Espanyola o els estatuts
d’autonomia remeten per acabar de determinar el règim de constitucionalitat (ex. Llei
orgànica de cossos i forces de seguretat de l’Estat).
Tot això forma part de l’anomenat bloc de constitucionalitat que és el conjunt normatiu que fa
servir el tribunal constitucional alhora resoldre el conflictes constitucionals.
Finalment caldria definir els diferents tipus competencials que poden ser els següents:
• Competència exclusiva aquí l’Estat o la comunitat autònoma té totes les funcions

normatives (lleis + reglaments) i l’executiva (la gestió del dia a dia que inclou la inspecció i
sanció, així com els reglaments d’organització). Destacar que el Tribunal Constitucional ha
establert que la competència plena i no impedeixi l’exercici de les competències de l’Estat
quan concorrin sobre un mateix espai físic o objecte jurídic”. Aquí el que ens vol dir és
l’Estat té competències transversals (que afecten a totes les matèries, com pot ser l’Article
149.1.13 -> Bases i coordinació de la planificació general de l'activitat econòmica) i que la
Generalitat sobre una matèria digui que es competència exclusiva seva no pot implicar,
que impedeixi aquesta competència transversal de l’Estat.
• Competència compartida en ella la funció normativa es divideix de la manera següent:
o L’Estat fa les lleis de bases (mínim comú denominador) i que no pot esgotar la
matèria. Destacar que el Tribunal Constitucional permet que aquesta legislació bàsica
també es pugui fer des de normes de rang infralegal.
o La comunitat autònoma fa les lleis de desenvolupament (lleis de desenvolupament +
reglaments) i la funció executiva.
• Competència executiva en ella:
o L’Estat fa la funció normativa de les lleis.

o La comunitat autònoma fa la competència reglamentària i la funció executiva.
• Competència indistinta: és la competència de cultura on tant l’Estat com la comunitat

autònoma tenen totes les funcions (legislativa i executiva).
Respecte als estatuts d’autonomia cal veure’ls com una norma bifront ja que a la vegada són:
• Una norma estatal, concretament una llei orgànica, tot i que el seu procediment de
reforma no és el típic de la llei orgànica sinó que s’ha d’establir en el propi estatut
d’autonomia.
• La norma institucionals bàsica de la comunitat autònoma.
L’art. 147 CE estableix el contingut mínim que ha de tenir tot estatut:
• Denominació de la comunitat autònoma.
• Delimitació del seu territori.
• Denominació, organització i seu de les institucions d’autogovern. En aquest sentit,

l’art. 152 CE per les comunitats autònomes de via ràpida marcava les institucions
bàsiques (tot i que a la pràctica totes les comunitats autònomes han optat per aquest
sistema), concretament:
o Una assemblea legislativa elegida per sufragi universal amb un sistema de
representació proporcional.
o El president/a de la CA elegit per l’assemblea, d’entre els seus membres que
dirigeix el consell de govern de la CA.
o Un consell de govern CA amb funcions executives i administratives.
o Un tribunal superior de justícia de la CA, que sense perjudici de la jurisdicció del
tribunal suprem, culminarà l’organització judicial en l’àmbit de la CA.
• Les competències que assumeixi i les bases pel traspàs dels serveis corresponents a
les mateixes.
• El procediment de reforma estatutària (que en tot cas requerirà l’aprovació per les
Corts Generals mitjançant llei orgànica).
A més, a altres preceptes constitucionals estableix com a contingut necessari de l’Estatut:
• El procés de designació dels senadors autonòmics.

• La llengua (si n’hi ha) i la bandera que seran oficials en la comunitat autònoma.
A partir d’aquí, comença el contingut facultatiu de l’Estatut on generalment hi solem trobar:
• El finançament.
• L’organització territorial de la CA.
Finalment tenim els Ens Locals que la Constitució Espanyola ho regula al capítol II del títol VIII
de la CE titulat de l’administració local, concretament l’article 137 CE estableix que l’Estat
s’organitza territorialment en municipis, províncies (que són ens locals) i les comunitats
autònomes (a partir d’ara CA) que es constitueixin.
Els ens locals tenen les característiques següents:
• Tenen personalitat jurídica pròpia.

• Tenen autonomia per la gestió dels seus Interessos.
• Té les potestats següents:
o Potestat reglamentària.
o Potestat d’autoorganització.
o Potestat tributària i financera.
o Potestat sancionadora.
o Potestat d’execució forçosa.
o Potestat expropiatòria.
Així mateix, la STC 84/1982 va donar a certs ens locals reconeguts a la CE (municipi, província i
illa) la garantia institucional el que vol dir que no poden desaparèixer per decisió del legislador
ordinari, que sí les pot modificar, però ha de respectar un nucli essencial de funcions.
La Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local (a partir d’ara LRBRL) que es
fonamenta constitucionalment en el títol competencial de l’art. 149.1.18 CE, relatiu al règim
jurídic de les administracions públiques. Una interpretació àmplia d’aquest precepte,
efectuada pel Tribunal Constitucional des de les seves primeres sentències, ha convertit al
legislador estatal en el garant de l’autonomia local i per tant la regulació estatal de
l’organització i del règim competencial dels ens locals “garantits”. Aquesta llei, ha estat
modificada diverses vegades, els principals canvis són:
• Canvi de denominació de la Comissió de Govern que ara rep el nom de Junta de

Govern Local.
• L’establiment d’un règim orgànic específic per als municipis de gran població que són:
o Municipis de + 250.000 habitants.
o Capitals de província de + 175.000 habitants.
o Capitals de províncies, autonòmiques o seus de institucions autonòmiques (cal
acord de l’assemblea legislativa corresponent).
o Municipis que superin els 75.00 habitants i presentin circumstàncies
econòmiques, socials, històriques o culturals especials (cal acord de
l’assemblea legislativa corresponent )
En aquests municipis de gran població:
o L’alcalde passa a tenir menys atribucions executives que recauran sobre la
Junta de Govern Local.
o L’alcalde i la Junta de Govern Local són òrgans superiors i la resta òrgans
directius (possibilitat de recurs d’alçada)
No s’aplica als municipis de Madrid i Barcelona on hi ha el règim de carta consistent en
que l’Estat i la comunitat autònoma respectiva els transfereixen mitjançant lleis
competències.
• La creació d’un Títol XI per donar cobertura a la potestat sancionadora de les entitats
locals (pel principi de tipicitat, les infraccions i sancions s’han d’establir amb una
norma de rang de llei i els ens locals no poden fer normes d’aquest tipus), establint:
o Infraccions molt greus, greus i lleus.

o Límits per les sancions a infraccions molt greus (fins a 3.000 €), greus (fins a
1.500 €) i lleus (fins a 750 €).
• La última modificació important es la realitzada per la Llei 27/2013, de 27 de

desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local que realitza les
aportacions següents:
o Adapta la normativa local al principi de estabilitat pressupostària (creat amb la
reforma constitucional de l’art. 135 CE) que ha de presidir les actuacions de
totes les administracions públiques.
o Clarifica les competències municipals per a evitar duplicitats amb altres
administracions públiques (principi “una administració una competència).
o Racionalitza l’estructura organitzativa de l’administració local en base als
principis de eficiència, estabilitat i sostenibilitat financera.
De la normativa estatal, també destacar el Reial decret legislatiu 781/86, de 18 d’abril, pel qual
s’aprova el text refós de les disposicions legals vigents en matèria de règim local que fa un ampli
desenvolupament sobre les diferents matèries que regulen els Ens Locals.
A nivell català destaquem:
• La Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’autonomia de

Catalunya que com a novetat regula els ens locals, concretament:
o L'’art. 2.3 on integra dins el sistema Institucional de la Generalitat als

municipis, vegueries i els altres ens locals que les lleis determinin sens
perjudici de la seva autonomia.
o El capítol VI del títol II on estableix la seva organització territorial (municipis,
vegueries i comarques) i estableix competències pròpies dels ens locals.
o El règim especial de l’Aran
• El decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el text refós de la llei municipal
i de règim local de Catalunya, on l’existència d’una regulació estatal tan ample no ha
permès una normativa important d’àmbit local a nivell autonòmic, reitera les
disposicions de la normativa estatal i regula el funcionament dels òrgans col·legiats.
• El Decret legislatiu 4/2003, de 4 de novembre, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de
l’organització comarcal de Catalunya on regula la comarca com un ens local de 2n
nivell amb personalitat jurídica pròpia i formada per municipis contigus per a la gestió
de competències i serveis locals (veure punt posterior del tema).
• La Llei 30/2010, del 3 d’agost, de vegueries: ens local amb personalitat jurídica pròpia i
autonomia per la gestió dels seus interessos que cal veure com una entitat local de 2n
nivell i una divisió territorial de la Generalitat per organitzar els seus serveis.
El Municipi que segons l’art. 1.1 LRBRL és l’entitat bàsica de l’organització territorial de
l’estat i canal immediat de participació ciutadana en els assumptes públics, que
institucionalitza i gestiona amb autonomia els interessos propis de les corresponents
col·lectivitats. Tot Municipi té 3 elements necessaris que són:
• El territori que és el terme municipal i és l’espai on el municipi exerceix les seves

competències. La competència per determinar els termes municipals recau sobre el
departament de Presidència amb un informe previ de la Comissió de Delimitació
Territorial (formada per representants de l’administració de la Generalitat, dels ens
locals a través de les seves entitats associatives i entitats públiques o privades que per
raó del seu objecte social o finalitat tenen relació amb l’organització territorial). Així
mateix cal recordar que segons la Llei 7/1985 l’alteració de termes municipals es
competència de la legislació autonòmica de règim local. A Catalunya el decret
legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei Municipal i de
Règim Local de Catalunya. Com a novetat destacar que la Llei 27/2013 (que modifica la
Llei 7/1985), estableix que l’Estat atenent a criteris geogràfics, socials, econòmics i
culturals, podrà establir mesures que tendeixin a fomentar la fusió de municipis amb
la finalitat de millorar la capacitat de gestió dels assumptes públics locals. En aquest
sentit estableix un procediment de fusió per a municipis contigus independentment
de la seva població mitjançant un conveni de fusió, sens perjudici del procediment
autonòmic corresponent.
• La població són les persones inscrites en el padró municipal que tenen la consideració
de veïns/es. L’art. 15 Llei 7/1985 estableix que tota persona que visqui a Espanya està
obligada a inscriure’s en el padró del municipi en el que resideix habitualment (si viu a
més d’un, en el que resideixi més temps durant l’any). La condició de veí o veïna que
dona els drets i deures següents (art. 17 LRBRL):
o Ser elector/a i elegible, d’acord amb la legislació electoral.

o Participar en la gestió municipal d’acord amb el que estableix la normativa.
o Utilitzar els serveis públics municipals i accedir als aprofitaments comunals
d’acord amb les normes aplicables.
o Contribuir mitjançant prestacions econòmiques i personals legalment
previstes a l’exercici de les competències municipals.
o Ser informat/da, prèvia petició raonada, i dirigir sol·licitud a l’administració
municipal en relació a tots els expedients i documentació municipal.
o Sol·licitar una consulta popular amb els termes establerts a la Llei.
o Exigir la prestació i, si s’escau, l’establiment del servei públic corresponent
(quan sigui una competència municipal de caràcter obligatori).
o Exercir la iniciativa popular.
o Altres drets i deures establerts a les lleis (ex. els veïns de qualsevol municipi de
Catalunya adquireixen la condició política de català o veïnatge administratiu
català que els permet participar a les eleccions autonòmiques).
• L’ organització que és l’ajuntament.
L'Ajuntament trobem:
• Els Òrgans necessaris que són els d’existència obligatòria en tot municipi, i
concretament són:
• L'alcalde/ssa: és l’òrgan unipersonal que presideix la corporació local. Només

poden ser candidats tots els regidors/es que encapçalin les llistes i cal majoria
absoluta en primera volta, si cap d’ells l’obté es proclamat alcalde el regidor
que encapçali la llista més votada pels ciutadans del municipi. En cas d’empat
es decideix per sorteig. Cal excepcionar els municipis de Consell Obert (abans
municipis entre 100 i 250 habitants, ara el que tradicionalment ho eren i
voluntàriament vulguin aquest règim, o el que per la seva localització
geogràfica, la millor gestió dels interessos municipals o altres circumstàncies
ho facin aconsellable) on s’elegeix directament pels veïns.
Les seves principals atribucions són: representar l’ajuntament, dirigir el govern

local i l’administració municipal, convocar i presidir les sessions del ple, la junta
de govern local i qualsevol altre òrgan municipal, decidint els empats amb el
seu vot de qualitat; dictar bans, exercir la direcció superior de tot el personal
de la Corporació (nomenaments, acomiadaments i sancions) i el
comandament de la policia local, concedir llicències i 0rdenar la publicació,
execució i fer complir els acords de l’ajuntament.
• El Ple: és l’òrgan integrat per tots els regidors/es i presidit/da per l’alcalde/ssa.
Els regidors/es s’elegeixen per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret,
per un període de 4 anys en base a la població del Municipi segons la taula
següent:
o Fins a 100 residents/es ----------------- 3 regidors/es

o 101 a 250 residents/es ------------------ 5 regidors/es
o 251 a 1.000 residents/es ---------------- 7 regidors/es
o 1.001 a 2.000 residents/es ------------- 9 regidors/es
o 2.001 a 5.000 residents/es ------------- 11 regidors/es
o 5.001 a 10.000 residents/es ------------ 13 regidors/es
o 10.001 a 20.000 residents/es ---------- 17 regidors/es
o 20.001 a 50.000 residents/es ---------- 21 regidors/es
o 50.001 a 100.000 residents/es -------- 25 regidors/es
o Per cada 100.000 més o fracció ----- 1 regidor/a més
(+ un altre si la xifra es parrell)
Ostenta la suprema jerarquia del municipi i és l’òrgan de màxima

representació política dels ciutadans/es al govern municipal.
Les principals atribucions són: controlar i fiscalitzar els òrgans de govern,

aprovar el reglament orgànic i les ordenances, aprovació i modificació dels
pressupostos i la disposició de despeses, la declaració de lesivitat dels actes de
l’Ajuntament i la votació de la moció de censura i la qüestió de confiança a
l’alcalde/ssa.
• Els tinents d’alcalde/ssa: són nomenats/des i separats/des lliurement per

l’alcalde/ssa entre els/les membres de la junta de govern local (si no n’hi ha
entre els regidors/es). En tot cas hi ha d’haver un mínim 1 i el nombre màxim
no pot superar 1/3 part del nombre de membres legals de la corporació (o dels
membres de la junta de govern local si n’hi ha). La seva funció principal es
substituir per ordre de nomenament a l’alcalde/ssa en els casos de vacant,
absència o malaltia.
• La comissió especial de comptes que està integrada per membres de tots els
grups polítics integrants de la corporació local (en proporció a la seva
representació o igual nombre, en aquest cas tenen vot ponderat). La seva
principal funció es l’examen, estudi i informe de tots els comptes,
pressupostaris i extrapressupostaris, que hagi d’aprovar el Ple.
• Els Òrgans Complementaris la normativa estatal i autonòmica poden establir una

organització complementària i serà potestat del municipi corresponent la seva creació
o no. En aquest sentit destaquem:
• La junta de govern local (antiga comissió de govern Art. 20 i 23 LRBRL) que és

obligatòria als municipis amb població superior als 5.000 habitants, o quan ho
acordi el Ple o ho estableixi el Reglament Orgànic Municipal. La junta està
composada per l’Alcalde/ssa més un nombre de regidors que no pot ser
superior a 1/3 del nombre legal d’aquests. Els nomena i separa lliurement
l’alcalde/ssa, que n’ha de donar compte al ple. Les seves funcions són
d’assistència a l’alcalde/ssa en les seves atribucions i les atribucions que
l’alcalde/ssa o altre òrgan de govern (Ple) li delegui o li atribueixin les lleis.
• La comissió d’estudi, informe i consulta (art. 20 LRBRL) en els municipis de +

5.000 habitants i en els que així ho disposi el Reglament orgànic municipal o el
Ple, existirà, tret que la normativa autonòmica no prevegi una altra forma
organitzativa, un òrgan que tingui per objecte l’estudi, informe o consulta dels
assumptes que han de ser sotmesos a la decisió del Ple o al seguiment de la
gestió de l’alcalde/ssa, de la junta de govern local i els regidors/es que ostentin
delegacions, sens perjudici de les funcions de control del Ple. L’esmentada
Comissió està formada pels membres que designin els diferents grups
municipals que formen part de la corporació en proporció a la seva
representació.
• El Síndic/a Municipal de Greuges.
• Altres (consell assessor urbanístic, etc.)
Respecte las competències dels ens locals en general les reben les seves competències de les
lleis estatals i autonòmiques. L’art. 2 LRBRL estableix que la legislació estatal i autonòmica ha
d’assegurar el seu dret a intervenir en els assumptes que afectin directament al cercles dels
seus interessos (recordem que la Constitució Espanyola els dona autonomia per gestionar els
seus interessos), atribuint-los (Estat i comunitat autònoma respectiva) les competències que
siguin necessàries en atenció a les característiques de l’activitat pública que es tracti i
capacitat de gestió de l’entitat local de conformitat amb els principis de descentralització,
proximitat, eficàcia i eficiència, i amb estricta subjecció a la normativa d’estabilitat
pressupostària i sostenibilitat financera.
L’Art. 7 LRBRL estableix dos tipus de competències:
• Competències pròpies: són determinades per llei (estatal o autonòmica) i s’exerceixen

en règim d’autonomia i sota la pròpia responsabilitat, atenent sempre a la deguda
coordinació en la seva programació i execució amb les demés administracions
públiques.
• Competències atribuïdes per delegació (o delegades): l’Estat o la comunitat

autònoma li cedeix l’exercici de la competència mitjançant un acord de delegació que
ha de preveure tècniques de direcció, control d’oportunitat i eficiència.
Les activitats complementàries que eren serveis que prestava, generalment el municipi, sense
que sigui competència seva ni que se li hagi delegat l’exercici, però al ser demandats per la
ciutadania els realitza, en base a la competència genèrica (ex. educació, habitatge o sanitat);
han quedat molt restringides ja que l’art. 7.4 LRBRL diu que les entitats locals només podran
exercir competències diferents a les anteriors (pròpies i delegades) quan no es posi en risc la
sostenibilitat financera del conjunt de la Hisenda Local, d’acord amb els requeriments de la
legislació d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera i no hi hagi una execució
simultània del mateix servei públic per un altre administració (principi una administració una
competència).
En els municipis més que competències cal parlar de serveis, tenint en compte que tots els
municipis han de prestar els serveis següents (art. 26 LRBRL + 67 del Decret Legislatiu 2/2003,
de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya):
o Enllumenat públic.
o Cementeri.
o Clavegueram.
o Neteja viaria.
o Recollida de residus.
o Abastament domiciliari d’aigua potable.
o Pavimentació de les vies públiques (la llei catalana afegeix conservació).
o Control d’aliments i begudes (llei catalana)
o Accés als nuclis de població.
Si el municipi té + 5.000 habitants, a més ha de tenir:
o Un parc públic.
o Una biblioteca pública.
o Tractament de residus.
o Mercat (llei catalana)
Si el municipi té + 20.000 habitants, a més ha de que prestar serveis de:
o Protecció civil (la llei catalana estableix que ha d’elaborar els plans bàsics
d’emergència municipals, els plans d’actuació i els plans específics si estan afectats per
aquests tipus de riscos) .
o Prevenció y extinció de incendis.
o Instal·lacions esportives d’ús públic.
o Avaluació i informació de situacions de necessitat social i atenció immediata a
persones en situació de risc d’exclusió social.
o Prestació de serveis socials (llei catalana)
Si el municipi té + 30.000 habitants (classificació pròpia de la normativa catalana) cal afegir

un servei de lectura pública de manera descentralitzada.
Si el municipi té + 50.000 habitants o capital de comarca (afegit per la normativa catalana) cal
afegir:
o Transport col·lectiu urbà de viatgers (llei catalana afegeix el servei de transport

adaptat que cobreixi les necessitats de desplaçament de les persones amb mobilitat
reduïda).
o Medi ambient urbà.
Cal destacar com a novetat que en els municipis de – 20.000 habitants serà la Diputació
Provincial (o entitat equivalent) la que coordinarà la prestació dels serveis següents:
o Recollida i tractament de residus.

o Abastament d’aigua potable al domicili, i evacuació i tractament d’aigües residuals.
o Neteja viària.
o Accés als nuclis de població.
o Pavimentació de vies urbanes.
o Il·luminació Pública.
La Diputació per a coordinar les esmentades prestacions de serveis, proposarà (amb la

conformitat dels municipis afectats) al Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques la
forma de prestació que pot ser directa per la Diputació o fórmules de gestió compartida
(consorcis, mancomunitats o altres), repercutint el cost efectiu del servei al municipi. Només si
el municipi justifica davant la Diputació que pot prestar el servei amb un cost efectiu menor,
podrà assumir la seva prestació.
La Comarca o l'organització comarcal de Catalunya es regula al Decret Legislatiu 4/2003, de

4 de novembre, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei d’Organització Comarcal de Catalunya i
on s’estableixen els 3 elements bàsics:
• Territori que són els termes municipals dels municipis que integren la comarca i on el
consell comarcal exerceix les seves competències.
• Població formada pels veïns i veïnes que resideixen habitualment en els municipis que
integren la comarca.
• Organització que és el Consell Comarcal.
La organització del Consell Comarcal és la següent:
El Consell Comarcal té l'estructura següent:
• El President/a del Consell Comarcal que es elegit entre els seus membres pel Ple
(majoria absoluta 1a volta, simple en 2a volta, en cas d’empat es fa una 3a votació, i si
torna a haver empat s’elegeix el candidat de la llista amb més consellers, i si tenen els
mateixos, el de més regidors a la comarca). Realitza les funcions següents:
o Representar el consell comarcal.

o Convocar i presidir les sessions del ple i les dels altres òrgans col·legiats.
o Supervisar les obres comarcals i els serveis de l'administració de la comarca.
o Exercir la direcció superior del personal.
o Exercir accions judicials i administratives en cas d'urgència.
o Ordenar la publicació dels acords del consell comarcal.
• El Ple format pel President/a del Consell Comarcal i els consellers/es comarcals i el seu
nombre es determina en base a la taula en funció als nombres de residents de la
comarca d’acord amb l’escala següent:
o Fins a 50.000 residents: 19 consellers/es comarcals

o De 50.001 a 100.000 res. 25 consellers/es comarcals
o De 100.001 a 500.000 res. 33 consellers/es comarcals
o De 500.001 res. en endavant 39 consellers/es comarcals
Un cop constituïts tots els ajuntaments de la comarca, la junta electoral competent ha

de procedir d'immediat a sumar separadament el nombre de regidors i de vots
obtinguts en la comarca en les eleccions municipals per cada partit, coalició, federació
i agrupació d'electors, d'acord amb les llistes respectives, sempre que hagin obtingut
el tres per cent o més de vots en la comarca.
La durada del mandat dels membres del consell comarcal coincideix amb la de les
corporacions municipals
Les principals funcions del Ple són:
o Establir l'organització del consell comarcal.

o Aprovar el reglament orgànic i les ordenances.
o Aprovar i modificar els pressupostos i aprovar els comptes; autoritzar i
disposar despeses i reconèixer obligacions.
o Aprovar els plans comarcals.
o Controlar i fiscalitzar la gestió dels òrgans de govern.
• El Vicepresident/a/s/es són nomenats i separats lliurement pel President i tenen com a

principal funció substituir, per ordre de nomenament, al President/a en cas d’absència,
vacant o malaltia. També els hi pot delegar l’exercici de les seves atribucions.
• La Comissió Especial de Comptes està formada per un representant de cadascun dels

grups polítics amb representació al consell comarcal i adopta les decisions per vot
ponderat d’acord amb el nombre de consellers comarcals respectius. La seva funció és
examinar, estudiar els comptes anuals del Consell Comarcal i emetre’n un informe.
• El Gerent/a que és nomenat i cessat pel ple del Consell Comarcal, a proposta del
President/a. Aquest càrrec es incompatible amb la condició de regidor, tenint la
condició de funcionari eventual (si és funcionari de la Generalitat o d’una
administració local se l’ha de declarar en situació de serveis especials). Correspon al
gerent, d'acord amb les directrius del ple i les instruccions del president:
o Dirigir l'administració comarcal i executar els acords del ple.

o Dirigir, inspeccionar i impulsar les obres i els serveis comarcals.
o Autoritzar i disposar despeses, i reconèixer obligacions, en els límits de la
delegació que li atorga el ple; ordenar pagaments i retre comptes.
o Dirigir el personal de la corporació.
• El Consell d’Alcaldes està format pels Alcaldes dels municipis de la comarca, que han
de ser convocats pel president/a del Consell Comarcal per informar-los de les
propostes que siguin d’interès per als municipis, abans de sotmetre-les a l’aprovació
del Ple. La seva principal funció és emetre informes previs sobre el programa
d’actuació comarcal, el reglament orgànic i ordenances, etc.
• La Comissió Permanent si el nombre de membres del Consell Comarcal és elevat o

qualsevol altra circumstància ho fa necessari, mitjançant el reglament orgànic
comarcal (ROC) és pot crear una comissió permanent del Ple, fixant el nombre de
membres (que han de ser nomenats pel Ple entre els consellers/es comarcals) i les
competències (excepte les competències del Ple que són indelegables).
• La Comissió d’Estudi, d’Informe o de Consulta és el Ple qui determina el nombre i la

denominació d’aquest tipus de comissions, i el nombre del seus membres. Poden
constituir-se amb caràcter temporal per qüestions específiques.
Estan integrades pels membres que designen els diferents grups comarcals i el seu
nombre ha de ser proporcional a la seva representativitat o bé el mateix nombre i
utilitzen el sistema de vot ponderat. La seva funció és dictamen dels assumptes que
s’han de sotmetre a la decisió del Ple.
Respecte a les competències del Consell Comarcal:
• Cooperació, assessorament i coordinació dels ajuntaments.

• Les que li atribueixin les lleis sectorials del Parlament de Catalunya (ordenació de
territori, urbanisme, sanitat, etc.) tenint en compte la tipologia de les comarques i
sens perjudici de l’atribució directa als ajuntaments de municipis que compleixin un
requisits mínims de població, capacitat de gestió o econòmica.
• Les delegades o encàrrecs de gestió de l’administració de la Generalitat de Catalunya,
la diputació provincial, els municipis o les mancomunitats de municipis (han d’anar
acompanyades de la transferència dels recursos necessaris per exercir-les).
• Iniciativa legislativa davant el Parlament de Catalunya presentant una proposició de
llei (art. 32.6 EAC).
La Vegueria creada en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 com un ens local amb
personalitat jurídica pròpia determinat per l’agrupació de municipis i constitueix l’àmbit
territorial específic per a l’exercici del govern intermunicipal i de cooperació local (ens local de
2n nivell). Té naturalesa territorial i gaudeix d’autonomia per la gestió dels seus interessos,
que cal veure com:
• Una entitat local de 2n nivell.

• Una divisió territorial de la Generalitat per organitzar els seus serveis (la demarcació
veguerial que són vuit)
En ella també trobem els 3 elements essencials que són:
• El territori que són els termes municipals que formen la vegueria i on el consell de
vegueria exerceix les seves competències. Per llei (Llei 30/2010, del 3 d’agost, de
vegueries) de Parlament de Catalunya es creen, modifiquen, suprimeixen. En
conclusió la vegueria cal veure-la com una província a la que han canviat el nom i cal
recordar que com les vegueries no tenen el mateix territori que la província caldrà una
alteració dels límits provincials que s’ha de fer mitjançant una Llei orgànica.
• La població que són els veïns/es que resideixen habitualment en els municipis que
integren la vegueria.
• L’organització és el consell de vegueria, on l’Estatut d’Autonomia de Catalunya

estableix els trets bàsics d’aquesta organització i la Llei 30/2010, del 3 d’agost, de
Vegueries la complementa.
L’organització del consell de vegueria:
• El Ple és el constituït per tots els consellers/es (que poden adoptar el nom de veguer/a)
inclòs el President/a i les seves principals funcions són:
o Aprovació de la Carta Veguerial (es la norma bàsica en matèria

d’autoorganització de la vegueria) i les Ordenances.
o Aprovació del Pressupost.
o Control i Fiscalització dels òrgans del Govern del Consell de Vegueria.
o Votació de la moció de censura i qüestió de confiança del president/a del
consell de vegueria.
• El President/a del Consell de Vegueria (que pot adoptar el nom de veguer/a en cap) ha
ser un conseller/a veguerial i les principals atribucions són:
o Representar el Consell de Vegueria.

o Dirigir el govern i l’administració del Consell de Vegueria.
o Convocar i presidir les sessions dels òrgans col·legiats i resoldre els empats
fent ús del seu vot de qualitat.
o Dirigir, inspeccionar i impulsar els serveis i les obres la titularitat o
l’acompliment dels quals correspongui al consell de vegueria.
o Exercir la direcció superior de tot el personal, acordar-ne el nomenament i
imposant, si escau, les sancions pertinents. També aprova l’oferta púbica
d’ocupació.
• El Govern: és l’integrat pel President/a del Consell i un nombre de consellers/es no

superior a 1/3 part del nombre legal de membres del Consell. Són nomenats i separats
lliurement pel President/a donant-ne compte al Ple. Les seves principals atribucions
són:
o Assistència al President/a en l’exercici de les seves atribucions.

o La creació de juntes i òrgans centrals de contractació.
o L’aprovació dels instruments o programes de cooperació amb els municipis i
altres ens locals.
• Els Vicepresidents/es: són designats lliurement pel President/a d’entre els membres
del Govern i, el substitueixen per ordre de nomenament en cas de vacant, absència,
malaltia o impediment.
• La Comissió Especial de Comptes: està integrada per membres de tots els grups
polítics que formen part del Consell de Vegueria i s’ha de garantir la proporcionalitat
en relació a la composició del Ple, o bé numèrica, o bé mitjançant el vot ponderat. La
seva funció és examinar i estudiar els comptes anuals dels Ens i emetre un informe.
• La Comissió de Coordinació Territorial: és l’òrgan col·legiat que articula les relacions

interadministratives i coordinació de polítiques públiques entre els ens locals i els
serveis territorials de la Generalitat en la demarcació veguerial.
• Les Comissions d’Estudi, d’Informe i Consulta: està integrada pels consellers/es

designats pels grups polítics que formen part del Consell de Vegueria i s’ha de garantir
la proporcionalitat en relació a la composició del Ple, o bé numèrica o bé mitjançant el
vot ponderat. La seva funció és emetre dictàmens sobre els assumptes sotmesos a la
decisió del Ple o del Govern, si aquests òrgans els ho requereixen.
• Altres òrgans complementaris que considerin convenients en base a la seva capacitat

d’autoorganització (Ex. Comissions Delegades del Ple).
La principal funció del Consell de Vegueria és substituir les diputacions provincials (òrgan de
govern de les províncies) i les seves competències més importants:
• Coordinar els serveis municipals entre ells per garantir la prestació integral i adequada
dels serveis en tota la demarcació veguerial.
• Prestar assistència i cooperació jurídica, econòmica i tècnica als municipis,
especialment als que tenen menys capacitat econòmica i de gestió, seguint criteris
d’equilibri territorial.
• Prestar serveis públics de caràcter supracomarcal o per delegació o encàrrec dels ens
locals.
• Fomentar els interessos propis de la vegueria (això li permet assumir competències
diferenciades en atenció a les especificitats territorials).
• Executar per delegació o encàrrec de gestió competències de la Generalitat o l’Estat i
descentralitzar a favor de comarques i entitats metropolitanes l’exercici de les seves
funcions.

TEMA 6 - Marc Constitucional

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

TEMA 6 - Marc Constitucional

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Part general cos de titulació superior i cos de diplomatura

2. Organització del sector públic

En quan a la seva estructura i contingut és la següent:

Un preàmbul que fa que pòrtic de la constitució. No té força obligatòria sinó que és la

169 articles dividits en:

o Títol II. “De la Corona” on es regula la figura del cap d’Estat.

Les disposicions següents:

La Constitució Espanyola s’ha modificat dues vegades (reformes senzilles):

• La primera en l’any 1992 amb la incorporació de l’expressió “i passiu” en l’article 13 de la

• La segona en l’any 2011, modificant l’article. 135 de la CE establint:

• Principi d’unitat, que vol dir que només hi ha un estat.

Principis informadors de l’ordenament jurídic (art. 9.3 CE):

• Principi de legalitat (tothom està sotmès a l'imperi de la llei).

DRETS I DEURES FONAMENTALS DE LES PERSONES

La Constitució ho classifica en:

Capítol primer "Dels espanyols i estrangers" és regula:

• La nacionalitat espanyola (art. 11 CE) que s'adquireix, es conserva i es perd d'acord

• El principi d’igualtat (art. 14 CE).

• El dret d’associació (art. 22 CE)

o Dret a la llibertat i seguretat (però conserva el dret a ser informada immediatament i

• Estat de Setge: és el que s’utilitza davant insurreccions o actes contra la integritat

o Inviolabilitat del Domicili.

• Vinculen als poders públics.

• Informen als poders públics.

• Vinculen als poders públics.

L'organització institucional establerta a la Constitució Espanyola és la següent:

A. La Corona (Títol II CE):

De l’estatut personal del rei destaca que:

• La preferència de la línia masculina sobre la femenina i dins de la masculina el de

• El pare o la mare (sobrevivents).

Ha estat Inhabilitat ,aquestes funcions recauran en:

• El príncep/sa hereu si és major d’edat.

• El pare o la mare (sobrevivents).

• En la persona que digui el Rei (tutela testamentària).

La contrasignatura consisteix en firmar al costat del Rei assumint la responsabilitat política

• El president/a del govern de l'Estat (temes generals).

No obstant, no és necessària la contrasignatura i, per tant, el Rei assumeix la responsabilitat

• El nomenament i relleu dels membres civils i militars de la Casa Reial.

En quant a les atribucions del Rei/na:

1. Funció Simbòlica: el Rei és el cap de l’Estat el que implica que:

• Respecte la política interior: és el símbol de la seva unitat i permanència de l'Estat,

• Proposa al candidat a president/a del Govern de l’Estat, després d’haver consultat

B. Les Corts Generals

La circumscripció electoral es la província, on s’elegeixen dos diputats com a mínim a

El Senat (o cambra alta): és la cambra de representació territorial. El sistema d’elecció dels

• 4 Senadors per Província.

• 1 Senador a les Illes Menors (Menorca, Eivissa i Formentera, Fuerteventura, Gomera,

A més les comunitats autònomes designen:

• 1 Senador per ser comunitat autònoma.

Generalment es reuneixen per separat, tret de certes qüestions referides a la Corona on

Les seves funcions són:

o Ostentar la representació de la Cambra.

• Les Meses que són l’òrgan rector de govern de les Cambres:

Les Principals Funcions de la Mesa són:

o Exercir les funcions relatives a l’activitat econòmica de la cambra (elabora el

• Els vice-presidents/es de qualsevol de les dues cambres s’elegeixen simultàniament, de

o Substituir al president/a de la cambra, exercint les seves funcions en cas de vacant,

• La Junta de Portaveus està composada pels president/a de la Cambra (que la presideix) i

• Les comissions són òrgans de treball de la cambra que es componen segons la

o Comissions permanents legislatives on les cambres els poden delegar

o Comissions no permanents (al Senat s’anomenen Comissions d’Investigació o

o Comissions no permanents d’investigació es poden crear pel Congrés, Senat o

o Comissió general de les comunitats autònomes (només al Senat, com a Cambra de

• Al Congrés dels Diputats un mínim de 15 diputats (o un mínim de 5 i almenys el 15% dels