Drets fonamentals . Prof.

Marcel Mateu Curs 2021/2022

Part general (temes 1 a 5).

Introducció.

Tema 1. Evolució i concepte dels drets fonamentals.

1. Evolució històrica i constitucionalització dels drets.

2. Sistemàtica dels drets a la Constitució espanyola de 1978 i noció de dret fonamental.
3. La dignitat de la persona.
4. Classificació dels drets i llibertats fonamentals
5. Els deures constitucionals.
6. El reconeixement i la protecció internacional dels drets humans: Consell d'Europa i Unió Europea.

Introducció a la part general (temes 1 a 5).

Si una organització política democràtica té sentit és per a fer possible la llibertat. El

constitucionalisme persegueix la garantia de la llibertat de les persones1. A la nostra
cultura occidental el desenvolupament d’aquesta llibertat ha estat una constant històrica,
malgrat els problemes, tensions i intents d’anorrear-la. Qualsevol organització política
que s’edifiqui amb els paràmetres de l’estat de dret té com a fonament el respecte a
uns drets considerats especialment importants, per la qual cosa són garantits pel propi
text constitucional, amb una obertura complementària avui vers el dret supraestatal com
l’europeu i aquell regulat en tractats internacionals sobre la matèria2.

1
El constitucionalisme és un moviment ideològic, polític i jurídic, que propugna una forma
d’organització política basada en la limitació del poder arbitrari –i per això s’oposà en els seus orígens a
l’absolutisme i es vinculà amb el liberalisme- per tal d’aconseguir la garantia de la llibertat i els drets
individuals. El concepte modern de Constitució neix amb el triomf de les idees liberals, a les quals
s’afegiran posteriorment les democràtiques, i es construeix sobre els fonaments ideològics del
constitucionalisme (una filosofia individualista, el pensament contractualista, el racionalisme, la
concepció de la superioritat normativa de la constitució i els postulats liberals).
2
L’estat de dret és el tipus d’estat en el que l’aparell de govern estatal s’organitza i sobretot actua
sotmès al dret, partint del principi de divisió del poder, com a mecanismes per assegurar que l’aparell
estatal respectarà una esfera de drets i llibertats. Aquest drets proclamats i garantits inicialment només
eren uns drets individuals (en l‘estat liberal de dret del s. XIX), però es varen anar ampliant en aquells
estats que acceptaren els principis democràtics (cap a finals del S.XIX i sobretot al llarg del segle XX) i
posteriorment implantaren l’estat social (a partir de la segona meitat del s.XX). Per tant, malgrat aquesta
evolució, la tècnica i l’objectiu de l’estat de dret continuen essent els mateixos: la divisió del poder estatal
(per tal que els poders o òrgans es controlin mútuament) i la submissió de tots els poders de l’Estat al dret,
com a tècniques o instruments per a aconseguir la finalitat de preservar un conjunt de drets que, com hem
apuntat, han anat evolucionant a base d’ampliar els tipus de drets i llibertats proclamats i garantits.

1
Drets humans, drets fonamentals, drets constitucionals, drets i llibertats públiques, són
expressions que sovint s’utilitzen com a sinònimes, però que quan les vulguem usar en
sentit tècnic haurem d’aprendre a diferenciar.

Un dels elements centrals en la configuració de tot estat constitucional és la protecció

dels drets de les persones. Fins i tot es pot considerar que és la raó de ser de la seva
existència, per la qual cosa els drets humans fonamentals són el nucli dur de tota
Constitució, i per tant la seva naturalesa és no tan sols la d’un conjunt de drets
subjectius sinó també la d’ésser elements objectius de l’ordenament jurídic, és a dir allò
que li dóna sentit.

Els drets i llibertats de les persones i en el seu cas dels grups són declarats als textos
constitucionals, però cal sobretot que siguin garantits, mitjançant mecanismes jurídics,
per tal que siguin efectius, fugint de la mera retòrica. Actualment, l’element clau de
l’estat de dret és l’eficàcia real dels seus postulats teòrics. Així, malgrat que un estat
pugui ser qualificat en una constitució com a estat de dret, el que és realment decisiu
perquè mereixi aquest nom és que a la pràctica aquell estat es comporti com a tal, és a
dir, que en el dia a dia s’apliquin aquells tres pressupòsits de l’estat de dret:
a) que hi hagi una divisió de poders que no sigui només teòrica sinó real, i que per
tant no hi hagi ni una judicialització de la política (que els jutges abusin del seu poder
per a entrar en temes que són propis de la dialèctica política) ni una politització de la
justícia (que els governants interfereixin en els nomenaments dels òrgans de govern dels
jutges i els alts òrgans jurisdiccionals elegint persones no pels seus mèrits professionals
sinó per raons d’afinitat política);
b) que tothom estigui sotmès al dret, i per tant que ningú estigui per sobre de la llei,
per molt important que sigui el càrrec que ocupi o per potent que sigui la seva posició
econòmica o social, i que els jutges també estiguin sotmesos a la llei i a la constitució i
no retorcin la llei per fer-li dir el que no diu; i
c) que es puguin exercir amb plenitud tots els drets fonamentals (inclosos aquells
que més puguin incomodar o inquietar al poder) i que trobin emparament efectiu quan
excepcionalment hi pugui haver alguna vulneració d’aquests drets. Per tant, en un estat
de dret poden haver-hi alguns casos aïllats en que no s’hagi respectat algun d’aquests
pressupòsits, però hi ha d’haver una resposta jurídica que repari aquell mal
funcionament.

2
Per tant, a l’hora de qualificar un estat com a estat de dret no n’hi ha prou en mirar
si la seva Constitució així ho preveu, sinó que cal examinar la realitat quotidiana
d’aquella societat per veure si efectivament es donen o no aquells tres requisits
bàsics que caracteritzen l’estat de dret. Hi ha informes elaborats periòdicament per
organismes no governamentals, tant d’àmbit estatal com supraestatal, que avaluen
diversos aspectes relacionats amb l’estat de dret, com ara les violacions dels drets
humans, la independència judicial o la corrupció institucional, i que poden ser un
indicador del nivell d’efectivitat de la divisió de poders, la subjecció dels poders al Dret
i la garantia dels drets i llibertats fonamentals, és a dir, de l’estat de dret, que és la base
de l’estat democràtic.

A la Constitució espanyola la regulació dels drets fonamentals es fa al títol I, i la

sistemàtica que se segueix està molt marcada pel criteri de la garantia de cada
tipus de dret. D’altra banda, el règim jurídic dels drets fonamentals depèn de la
titularitat, les condicions d’exercici, els límits, els criteris interpretatius en casos de
col·lisió entre drets, de l’eficàcia pràctica en definitiva.

Els tipus de garanties dels drets fonamentals poden classificar-se en jurisdiccionals

–com la tutela ordinària del procediment preferent i sumari, el recurs d’empara davant el
Tribunal Constitucional i el posterior recurs en el Tribunal Europeu de Drets Humans- i
no jurisdiccionals (normatives i institucionals).

Adquireix gran importància la suspensió de l’exercici dels drets i llibertats

reconeguts a la Constitució, per a fer front a situacions d’extrema gravetat, i amb
la finalitat de tornar a la normalitat. L’estat constitucional vol ser garantista,
preveient la manera de procedir a la suspensió de les condicions normals d’aplicació
dels drets fonamentals.

3
Tema 1. Evolució i concepte dels drets fonamentals.

1. Evolució històrica i constitucionalizació dels drets.

El concepte de drets humans, tal com el coneixem avui en dia, té les seves arrels en la
cultura occidental moderna, concretament del moviment conegut com a Il·lustració. No
obstant això, cal destacar que la majoria de cultures tenen i han tingut al llarg de la
història diversos conceptes similars que es concentren al voltant de la idea de la dignitat
de la persona en tant que ésser humà.

Si ens centrem en la nostra cultura occidental, es pot parlar de diverses etapes en el

procés de construcció d’aquesta esfera de la llibertat que són els drets humans:

a) una etapa anterior a les revolucions liberals, la qual de forma genèrica podem
tractar fent referència a moments històrics molt diversos com ara el món dels antics
grecs on la llibertat era entesa com la capacitat de participació en els afers públics,
l’edat mitjana on es desenvolupen els privilegis i els furs com a status propi i diferenciat
dels membres d’un grup social o estament, i els inicis de l’estat modern on es configura
un àmbit de llibertat lligada als pactes amb la monarquia en confrontació als senyors
feudals3.

b) Amb les revolucions liberals, al compàs de la filosofia individualista i del

iusnaturalisme racionalista, es construeixen per a fer front als privilegis de l’antic

3
A Anglaterra, el 1215, trobem en la Carta Magna el que podria ser el primer intent a Occident de limitar
els poders absoluts d’un rei i per tant el que es podria considerar un dels primers precedents dels règims
constitucionals, un document firmat pel rei Joan sense terra davant la pressió de l'aristocràcia. El
document garantia una sèrie de drets com l'habeas corpus o la llibertat religiosa, una regulació de
la jurisprudència i una limitació dels poders del monarca, que fins aleshores eren absoluts. Es tracta,
doncs, d’una fita històrica a Europa perquè que es convertí en el primer document imposat a un rei per tal
de limitar el seu poder mitjançant la llei, primer pas per a fer efectius alguns drets.
Molt pocs anys després, a Catalunya es visqué un procés similar de limitació dels poders del rei , un
dels primers, doncs, d’Europa. Durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276), la Cort comtal
esdevingué Corts Generals de Catalunya en ampliar progressivament el nombre de membres convocats i,
sobretot, en consolidar-se la incorporació de l'estament burgès, representat pels prohoms de viles i ciutats.
Però el més rellevant en relació a la limitació de poders del rei i el consegüent reconeixement de drets fou
fet en el regnat del seu fill, Pere II el Gran (1276-1285), quan, en les Corts de Barcelona de 1283,
mitjançant la constitució "Volem, estatuïm", es va establir el sistema de sobirania pactada
característic del dret constitucional català medieval i modern. Segons aquest sistema, només eren
vàlides les normes sorgides de les Corts per acord entre el sobirà i els estaments de la terra, fossin a
iniciativa del primer (constitucions) o dels segons (capítols de cort). També havien de ser sancionades per
les Corts les disposicions promulgades pel rei en l'interval en què les Corts no eren reunides ( actes de
cort, privilegis, pragmàtiques i altres drets). De fet, el rei renunciava a ser el poder legislador
exclusiu.

4
règim els drets d’autonomia enfront el poder establert al llarg dels segles XVII i
XVIII.

Els tres grans models de revolució liberal (Anglaterra, Estats Units d’Amèrica i França).

A Anglaterra triomfen una gran part dels principis de constitucionalisme liberal al llarg del segle XVII.
Es tracta d’una adequació lenta i evolutiva de les institucions tradicionals. La continuïtat institucional es
produeix mitjançant el principi de sobirania parlamentària. El triomf del Parlament en la «Gloriosa
Revolució» del 1688 es reflecteix en dos documents constitucionals: el Bill of Rights (1689),
declaració de drets enfront del rei (inspirada en part en les idees polítiques del filòsof John Locke) 4, i
l’Act of Settlement (1701), que estableix les noves condicions del govern reial i la independència dels
jutges. A Anglaterra es desenvolupa un constitucionalisme basat en l’equilibri de poders, que vol establir
un govern moderat, en el qual les institucions es limitin entre elles: el rei, el common law, les lleis, els
costums, el Gabinet, el Parlament, els jutges, etc.

En canvi, el constitucionalisme nord-americà neix amb les tretze colònies que es declaren
independents de la metròpoli el 1776, mitjançant la Declaració d’Independència. Aquest és un
document interessant pel plantejament que fa: atès que el rei anglès no ha respectat els drets naturals i
inalienables dels seus súbdits, en especial el de tenir representants, proclamen el dret de constituir-se en
estats independents i basats en el consentiment dels governats. Un cop obtinguda la independència, els
nous estats es dotaran de constitucions. Aquest és un fet important perquè són les primeres mostres de
constitucions escrites, sistemàtiques i codificades, aprovades per una assemblea constituent i amb un
contingut liberal: una declaració de drets i una organització dels poders basada en el principi de
separació de poders.

El procés revolucionari francès es caracteritza per una ruptura radical amb l’Ancien Régime (la
monarquia absoluta). El fet que va desencadenar la revolució va ser la convocatòria dels Estats Generals
(antic parlament estamental) pel rei Lluís XVI el 1789. La força de la burgesia, l’antic tercer estat, va
convertir aquell Parlament en una Assemblea Nacional constituent. El primer text que es va aprovar va
ser la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà (1789), influïda pels documents anglesos i nord-
americans. Després es va aprovar la Constitució del 1791, que és la primera constitució liberal
escrita del continent europeu. A partir del 1792, França entra en una voràgine violenta, amb la
consegüent inestabilitat política i constitucional, fins arribar al cop d’estat del 1799, amb el qual s’inicia
l’etapa napoleònica, que dura fins al 1814. L’experiència francesa es caracteritza per una gran inestabilitat
constitucional. La constitució esdevé un text que expressa els valors de la majoria política conjuntural, en
una tendència que també es pot observar al llarg de tot el segle XIX a l’Estat espanyol. La cultura
constitucional francesa, en les seves primeres formulacions liberals, es fonamenta en la concepció de
la «llibertat pública» de les persones, en una construcció de garantia enfront de l’estat; en el principi
de sobirania nacional, que concep la nació com a persona moral amb independència de les persones
concretes i que només pot actuar mitjançant representants (Sieyès), i en el principi d’imperi de la llei
(regne de la loi), segons el qual la màxima norma és la llei elaborada pel Parlament, com a expressió de la
voluntat general.

Els primers drets i llibertats contemporanis es construïren a partir de les guerres de

religió entre catòlics i protestants (segles XVI i XVII), gràcies a l’emergència de l’estat
modern, de manera que es desenvolupà la idea d’una llibertat natural que l’estat
havia de protegir. Es va establir la garantia del dret a la vida i a no patir danys físics, la
llibertat personal i l’habeas corpus enfront les detencions arbitràries, el dret a un procés
just i a unes penes proporcionades al delicte comès, la llibertat de consciència, de

4
Juntament a John Locke (1632-1704), altres autors i autores influents en aquestes revolucions liberals
foren, entre d’altres, Montesquieu (1689-1755), J. J. Rousseau (1712-1778), N. Condorcet (1743-1794),
Olympe De Gouges (1748 – 1793) o Mary Wollstonecraft (1759-1797), Thomas Jefferson (1743-1826),
Benjamin Franklin (1706-1790), John Adams (1735-1826) o Thomas Paine (1737-1809).

5
pensament i d’expressió, el dret a la llibertat religiosa, el dret a la propietat privada, la
llibertat de comerç, la llibertat de residència, etc. En un segon moment, amb la
progressiva incorporació d’elements democràtics a l’estat liberal al llarg dels segles
XIX i XX, sorgeixen els drets de participació política, com ara el dret d’associació, el
de sufragi universal i el de lliure accés als càrrecs públics. També es van reconeixent els
drets de reunió i manifestació, i la llibertat d’expressió, fonamental aquesta última per
tal que hi hagi una opinió pública lliure, bàsica en una societat democràtica. En un
tercer moment, apareixen els drets socials o drets de prestació, el desenvolupament
de l’estat social interventor i de l’acceptació que a la pràctica tothom no és igualment
lliure, de manera que cal portar a terme polítiques afavoridores de la igualtat. Una
igualtat que no és concebuda només com a igualtat davant la llei –com en el primer estat
liberal- sinó com a igualtat real i efectiva. Es plasmaren per primer cop a la Constitució
alemanya de la República de Weimar (1919), a la qual li van seguir la majoria de
Constitucions posteriors a la segona guerra mundial. La instauració d’aquests drets
requereix un estat redistribuidor de la riquesa, regulador de l’economia i amb un règim
fiscal potent. Per a que es respectin aquests drets calen prestacions públiques, com passa
amb el dret a l’educació, a la sanitat, els drets laborals i de seguretat social, d’habitatge,
o culturals. Finalment, es pot parlar de drets de nova generació, que han sortit en el
món de la societat postindustrial, a les darreres dècades: drets de la protecció de dades,
relacionats amb la bioètica, drets dels consumidors, dret al medi ambient o el dret a la
pau. Aquests drets necessiten un tractament diferent dels anteriors, com ara la
cooperació entre Estats i respostes coordinades des del dret internacional.

c) Hi un element important en el procés de reconeixement dels drets humans que

és la universalització, especialment després de la segona postguerra mundial, amb
institucions capdavanteres com ara l’ONU o el Consell d’Europa. La primera va
aprovar el 1948 la Declaració Universal dels Drets Humans, en la que s’expressaven uns
valors que es consideraven que anaven més enllà de qualsevol comunitat nacional, a la
que li han seguit el Pacte internacional de drets civils i polítics, i el de drets socials,
econòmics i culturals, el 1966 (tot i que a l’estat espanyol no entraren en vigor fins el
1979, quan es varen ratificar). El comitè de Drets Humans de l’ONU, malgrat no tenir
caràcter jurisdiccional, exerceix una notable autoritat sobre el reconeixement dels drets
que han estat recollits en els pactes esmentats i fa recomanacions als estats. A Europa
ha esdevingut molt determinant el Conveni per a la protecció dels Drets Humans i

6
les llibertats fonamentals (CEDH), aprovat el 1950 en el si del Consell d’Europa i
reformat en nombroses ocasions, que institueix el Tribunal Europeu de Drets
Humans (TEDH) amb seu a Estrasburg. Ha dictat nombroses sentències que són
acceptades pels Estats membres, gràcies a que se sotmeten a la seva jurisdicció. Es
tracta d’una jurisprudència que té gran autoritat i que també ajuda a interpretar
l’aplicació dels drets humans en l’àmbit intern.

Altres declaracions de drets fora de l’àmbit europeu.

La Convenció Americana de Drets Humans de San José de Costa Rica, de 22 de novembre de 1969,
representa per al continent americà el mateix que el Conveni Europeu per a nosaltres. També té establert
mecanismes de garantia, de semblant funcionament que els del Conveni europeu: la Corte Interamericana
de Derechos Humanos i la Comisión Interamericana de Derechos Humanos. Va entrar en vigor l’any
1978, amb la important absència dels Estats Units d’Amèrica.
La Carta Africana dels Drets de l’Home i dels Pobles, aprovada a Nairobi el 24 de juny de 1981 per
l’Assemblea de l’Organització de la Unitat Africana, estableix també una Comissió com a mecanisme de
control.

En tot aquest procés històric que acabem de ressenyar, podem destacar un primer
moment on s’aproven “declaracions de drets” fora dels textos constitucionals, com
als EUA la Declaració de Drets del Bon Poble de Virgínia (1776), la Declaració
d’independència (també de 1776), o a França la Declaració de Drets de l’Home i del
Ciutadà (1789). Eren textos que proclamaven drets en coherència amb la filosofia
liberal del moment, però en els quals es pot percebre la importància del fet nacional,
atès que hi ha drets que es prediquen de tothom (l’Home) i d’altres només per aquells
que tenen l’estatut de la ciutadania d’un determinat estat. Cal dir però que en
reconèixer a les declaracions de drets obligacions per l’estat es van anar
incorporant als textos constitucionals com a part dogmàtica, la qual anà sumant més
drets amb el pas dels anys, en la lògica democràtica i social. Als EUA en el període
1789-1791 s’incorporaren les deu primeres esmenes a la Constitució federal. Altres
Constitucions anaren incorporant una part dedicada a la garantia dels drets de les
persones, de manera que el propi concepte de Constitució anà associat
ineludiblement a aquesta part dogmàtica.

La constitució americana ràpidament gaudí de força jurídica, mentre que a

Europa al llarg del segle XIX es consolidà una idea més política de Constitució i els
drets es feren derivar de la llei. Així, a l’Estat espanyol, durant el segle XIX la
Constitució fou més un text polític que jurídic, afectant els ciutadans només de forma
mediata mitjançant la llei. Amb el precedent de la Constitució republicana, l’actual

7
Constitució de 1978 (CE) és plenament normativa, i en ella els drets humans han
adquirit valor jurídic com a drets fonamentals. Tanmateix, no tots els drets que
trobem a la CE tenen la mateixa eficàcia pràctica ni la mateixa garantia, però el “nucli
dur” de la declaració de drets es caracteritza per una aplicabilitat directa per obra de la
Constitució, i no de la llei, sense perjudici que uns altres drets menys protegits
necessitin la llei per a ésser plenament aplicables.

El procés de constitucionalització dels drets humans per tal d’esdevenir drets

constitucionals fonamentals ha anat avançant al en paral·lel al propi procés de
consolidació de la normativitat constitucional. Aquest procés a més té avui una
dimensió supraestatal perquè el paràmetre interpretatiu dels drets fonamentals
que es reconeixen a la Constitució ha de comprendre allò declarat
internacionalment (vegeu art. 10.2 CE) i per la pròpia existència d’un sistema de
garantia dels drets fonamentals que desborda els estats per tal de configurar-se en una
xarxa supraestatal.

En síntesi, l’evolució dels drets humans des que van ser concebuts com a drets naturals
fins a convertir-se en drets subjectius continguts a les constitucions estatals i dotats de
garanties jurídiques per a fer-los efectius passa per quatres fases:

1. En una primera fase els drets humans va ser concebuts com a drets naturals,
descoberts per la raó, però encara que estaven considerats per la doctrina com a previs i
superiors als drets positius no tenien altra efectivitat que dotar de legitimitat (o negar-la)
a les regulacions jurídiques positives.
2. En una segona fase es van elaborar Declaracions de drets, que contenien catàlegs
detallats de drets, amb vocació d’universalitat i de ser complets.
3. La tercera fase va estar marcada per la incorporació dels drets humans als
textos constitucionals, encara que només gaudiren d’eficàcia jurídica en la mesura en
que les lleis els regulessin.
4. La quarta fase s’inicia quan els drets humans adquireixen plena eficàcia
jurídica com a drets fonamentals, és a dir, com a drets subjectius de l’individu que
gaudeixen d’una protecció singular i superior a les dels altres drets creats per la
llei; no obstant això, una part d’aquells drets necessiten la llei per a que determini el seu
contingut i per a dotar-los de garantia jurisdiccional, donat que alguns només poden ser
al·legats jurisdiccionalment d’acord amb la seva configuració legal.

8
En definitiva, una evolució des del iusnaturalisme a la positivització dels drets a les
Constitucions. En aquest sentit, hem de recordar els dos gran criteris per a fonamentar
l’existència dels drets fonamentals: el iusnaturalisme i el positivisme. El primer criteri
sosté que hi ha un dret natural previ al dret positiu que dóna sentit i justifica les
declaracions dels drets humans. El positivisme, en canvi, parteix de la base que només
és dret allò garantit pel poder polític establert. Si ens fixem en allò que diu la CE podem
afirmar que segons l’art. 10.2 es reconeixen uns drets mitjançant les normes jurídiques
constitucionals, la qual cosa ens dóna arguments per a afirmar que les dues postures
tenen cabuda. Així, la Constitució adopta el que alguns han qualificat de posició
intermèdia o mixta, en un intent de conciliar ambdós corrents.

Ara bé, avui el que és important és el fet que els drets de les persones estiguin no tan
sols declarats sinó sobretot garantits segons els criteris constitucionals. Per això, com
veurem tot seguit, a l’estat espanyol els drets fonamentals són drets subjectius però
també elements objectius de l’ordenament jurídic, ja que li donen sentit i coherència.
Segons l’art. 10. 1 CE : “La dignitat de la persona, els drets inviolables que li son
inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets
dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social”.

2. Sistemàtica dels drets a la Constitució espanyola de 1978 i noció de dret

fonamental.

La CE estableix al seu Títol I “Dels drets i deures fonamentals” l’ordenació dels drets i
llibertats, amb la següent sistemàtica:
Capítol I : “Dels espanyols i estrangers” (arts. 11a 13)
Capítol II: “Drets i llibertats”, ( arts. 14 a 38 ) subdividit en dos Seccions:
Secció primera: “Dels drets fonamentals i de les llibertats públiques” (arts 15 a 29)
Secció segona: “Dels drets i deures dels ciutadans” (arts. 30 a 38)
Capítol III: “Dels principis rectors de la política social i econòmica” (arts. 39 a 52)
Capítol IV: De les garanties de les llibertats i els drets fonamentals”(art. 53 a 54 )
Capítol V: “De la suspensió dels drets i llibertats”.

Encara que la denominació del Títol Primer de la CE sigui la de “drets i deures

fonamentals”, el contingut d’aquesta part (arts. 10 a 55 CE) és més complex que el

9
simple enunciat de drets i deures. Així, el Títol Primer està encapçalat per l’art. 10
que actua com a “pòrtic” introductori de tot el títol i remarca el caràcter bàsic de la
persona i dels seus drets per a l’ordre polític (art. 10.1 CE) i estableix determinades
regles per a la interpretació dels Drets fonamentals (art. 10.2 CE). El Capítol I (“dels
espanyol i els estrangers”) regula les condicions d’exercici dels drets fonamentals, tot i
que també s’hi reconeix algun dret subjectiu, com el dret d’asil (art. 13.4 CE). El
Capítol II (“drets i llibertats”) és a on trobem la declaració de drets, que es divideix
en dues seccions precedides del reconeixement del principi d’igualtat i el dret de no
discriminació (art. 14 CE). En canvi, en el Capítol III (“principis rectors de la política
social i econòmica”), com la seva pròpia denominació indica, no s’hi reconeixen drets
subjectius sinó només “principis rectors”, que han d’orientar l’acció dels poders
públics. En el Capítol IV tampoc no s’hi estableixen pròpiament drets sinó les
garanties dels drets fonamentals, que han d’assegurar la plena efectivitat dels drets. I
finalment, el Capítol V estableix les bases de la regulació de la suspensió dels drets
fonamentals. Per tant, resulta clar que no tot el Títol Primer de la Constitució
reconeix drets fonamentals. Així mateix, la Constitució estableix drets fora del Títol I,
com succeeix als articles 119 (dret a la gratuïtat de la justícia, dins del títol VI) i el 125
(dret a participar en l’Administració de Justícia a través del Jurat, també dins del títol
VI). Són drets constitucionals o constitucionalitzats, però no són drets pròpiament
fonamentals. Els drets fonamentals són una part dels drets constitucionals, aquells
als que la constitució els atorga les màximes garanties.

En un sentit ampli o lax es pot afirmar que tots els drets del títol I de la Constitució són
drets fonamentals, ja que així ho indicaria la rúbrica global del títol I (“dels drets i
deures fonamentals”). Ara bé, en un sentit més estricte, tant la doctrina com el propi
Tribunal Constitucional acostumen a reservar aquesta denominació de drets
fonamentals als drets continguts a la Secció Primera del Capítol Segon del Títol I
(art. 15 a 29). Tanmateix, com veurem tot seguit, més que etiquetar amb un o altre nom
els diferents drets, el més important són les garanties que tenen cadascun d’ells.

Pel que fa a la naturalesa jurídica dels drets fonamentals, cal tenir en compte que
segons ha reiterat el Tribunal Constitucional, tenen un caràcter doble, com a drets
subjectius i com a elements objectius estructuradors de tot l’ordenament jurídic.

10
a) Els drets fonamentals com a drets subjectius suposen un conjunt de facultats que
les persones poden exercir per tal de demanar una tutela pública en cas de vulneració
per una tercera persona o un poder públic. Els drets subjectius atorguen la capacitat de
reaccionar enfront de violacions dels poders públics, els quals han de rescabalar a la
persona. Hi ha drets subjectius de diferents tipus, atorgats pels contractes, per la llei o
per la Constitució. En aquest darrer supòsit trobem els drets fonamentals, drets
subjectius que gaudeixen d’una protecció singular i superior a la dels altres drets
subjectius creats per la llei.

b) Els drets fonamentals són també elements estructurals bàsics de l’ordenament,

de manera que expressen uns valors essencials de l’estat de dret, que els ciutadans i els
poders públics han de respectar. Representen un sistema objectiu de valors. Són
fonament de l’ordre polític de la comunitat constituïda i per tant un element
estructurador de l’Estat en tant que determinen l’actuació dels poders públics. I d’aquí
també se’n deriva el seu caràcter de drets irrenunciables.

Per tant, els drets fonamentals no són només drets subjectius, individuals, sinó que
tenen una doble naturalesa o doble dimensió: subjectiva i objectiva (o axiològica).

Vegeu aquestes dues STC que són gràfiques en la definició de la naturalesa jurídica dels drets
fonamentals:

STC 25/1981, de 14 de juliol (f.j. 5)

“En primer lugar, los derechos fundamentales son derechos subjetivos, derechos de los ciudadanos (…)
en cuanto garantizan un status jurídico o la libertad en un ámbito de la existencia. Pero al propio tiempo,
son elementos esenciales de un orden objetivo de la comunidad nacional, en cuanto ésta se configura
como Estado de Derecho y, más tarde, en Estado Social de Derecho o el Estado Social y Democrático de
Derecho, según la fórmula de nuestra Constitución (…) Esta doble naturaleza de los derechos
fundamentales (…) se recoge en el art. 10.1 CE.

STC 53/1985, d’11 d’abril (f.j. 4).

« Los derechos fundamentales son los componentes estructurales básicos, tanto del conjunto del orden
jurídico objetivo como de cada una de las ramas que lo integran, en razón de que son la expresión jurídica
de un sistema de valores, que por decisión del constituyente, han de informar el conjunto de la
organización jurídica y política; son, en fin, como dice el art. 10 de la CE, “el fundamento del orden
jurídico y de la paz social”. De la significación y finalidades de estos derechos dentro del orden
constitucional se desprende que la garantía de su vigencia no puede limitarse a la posibilidad del ejercicio
de pretensiones por parte de los individuos sino que ha de ser asumida también por el Estado”.

D’altra banda, en el cas de l’Estat espanyol, cal tenir en compte que es tracta d’un
estat compost, per la descentralització política operada mitjançant els Estatuts
d’Autonomia, i que la regulació dels drets de les persones en general i dels drets
fonamentals en concret es pot veure afectada per aquest fet. La configuració

11
constitucional esdevé així un estàndard mínim sobre el qual tant l’Estatut
d’Autonomia com la legislació autonòmica poden incidir, creant específiques
condicions d’exercici dels drets fonamentals (accés a la sanitat, educació, habitatge,
foment de la cultura, medi ambient, ús de la llengua pròpia) i en el seu cas mecanismes
de més garantia.

3. La dignitat de la persona.

La dignitat “inherent a tots els membres de la família humana” és el centre de la

Declaració Universal dels Drets Humans de l’ONU (DUDH), que va tenir una notòria
influència en l’articulat de la Constitució espanyola 5. Des de la DUDH (1948) es podria
reinterpretar l’evolució dels drets humans (des que van ser concebuts com a drets
naturals fins a convertir-se en drets subjectius continguts a les constitucions estatals i
dotats de garanties jurídiques) com la lluita pel respecte a la plena dignitat de la
persona, que seria la finalitat última dels drets humans. Així, es podria entendre
els drets humans com a àmbits concrets d’aquesta dignitat humana que s’han
considerat rellevants de protegir específicament: els drets humans s’haurien anat
organitzant jurídicament per a protegir aquells aspectes de la dignitat de la persona que
eren vulnerats; per això han anat augmentant en el transcurs del temps i no sempre són
iguals en tots els països.

Així doncs, el nombre i tipus de drets s’han anat ampliant des que sorgeix l’estat de dret
a finals del s. XVIII, però l’objectiu de l’estat de dret continua immutable: la
garantia d’un conjunt de drets que, en alguns casos requerirà només la no ingerència
de l’estat i en altres, sobretot quan estiguem en presència d’un estat social i democràtic
de dret, una acció de garantia o fins i tot de foment o prestació. I també continuen essent
bàsicament els mateixos els instruments per aconseguir aquell objectiu: la divisió del
poder estatal (per tal que els poders o òrgans es controlin mútuament) i la submissió de
tots els poders de l’Estat al dret. Per això, la divisió del poder de l’Estat i la seva

5
El preàmbul de la DUDH comença amb aquestes paraules: “Considerant que el respecte a la dignitat
inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun
constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau del món ”; i després d’algunes
consideracions més, estaleix el seu article 1: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat
i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat”.

12
limitació subordinant l’actuació de tots els seus òrgans a la llei i a la Constitució s’han
d’entendre com a instruments que només adquireixen sentit al servei de l’objectiu
principal de l‘estat de dret: el reconeixement i garantia dels drets i llibertats, que
són expressió de la dignitat de la persona humana.

En aquest sentit, com a pòrtic de tot el catàleg de drets, la Constitució espanyola

estableix a l’art.10.1 la dignitat de la persona i els drets que li són inherents com a
fonaments de l’ordre polític.

4. Classificació del drets i les llibertats fonamentals.

Hi ha diverses formes de classificar els drets i les llibertats fonamentals, com ara en
atenció a la seva naturalesa (distingint els drets de les llibertats públiques), segons la
seva estructura interna (diferenciant drets de llibertat, de participació o de prestació 6),
segons si el seu contingut està determinat o no per la Constitució 7, o segons el seu àmbit
material (classificació teoritzada per Jellinek): drets de l’àmbit individual i privat, de
l’àmbit polític i de participació i els de l’àmbit econòmic, laboral i cultural8.

La classificació dels drets a la Constitució es fonamenta en les garanties 9. La

Constitució ordena els drets d’acord amb les garanties que els atorga per a protegir-los.
La lògica de l’estructura interior del Títol I de la Constitució espanyola s’ha de

6
Teòricament, en els drets de llibertat bàsicament només es requereix l’abstenció dels poders públics
respecte del seu exercici individual (són garantia de l’autonomia personal), mentre que en els drets de
participació és necessària l’ordenació dels procediments per a exercir-los (són garantia de participació en
el procés polític) i en els de prestació és imprescindible una intervenció activa dels poders públics (són
garantia d’igualtat en els condicions de desenvolupament de la personalitat.
7
El contingut d’alguns drets està determinat per la Constitució i per tant no precisen d’un
desenvolupament normatiu per a poder ser exercits, mentre que els drets de configuració legal són els
que per al seu exercici resulta imprescindible la definició del seu contingut per la llei . Quan la
Constitució així ho estableixi o quan la naturalesa de la norma constitucional impedeixi la seva aplicació
directa es fa necessari que el legislador configuri el dret i no només reguli el seu exercici.
8
Entre els drets de l’àmbit individual i privat hi hauria el dret a la vida, el dret a la integritat física i
moral, el dret a la llibertat ideològica i religiosa, els drets a la llibertat i a la seguretat, i els drets de
l’esfera privada com el dret a l’honor, la intimitat, la pròpia imatge, el dret a la protecció de dades
personals, el secret de les comunicacions i la inviolabilitat de domicili; dins de de l’àmbit polític i de
participació trobaríem la llibertat d’expressió i el dret a la informació, el dret de reunió i manifestació, el
dret d’associació, el dret a participar en les assumptes públics mitjançant el sufragi universal i l’accés a
funcions i càrrecs públics no electius, el dret de petició; i dins de l’àmbit econòmic, laboral i cultural
inclouríem drets com el dret a la propietat privada, el dret a l’educació, la llibertat sindical o el dret de
vaga.
9
Vegeu els art. 53 i 54 CE.

13
buscar sobretot a l’art. 53 CE, que és el que estableix diversos procediments de
garantia dels drets i llibertats.

L’art. 53.1 CE estableix que els drets del capítol II del títol I (articles 14-38 CE)
“vinculen tots els poders públics” i de forma complementària ens diu que aquests
drets tenen un “contingut essencial” declarat constitucionalment que el legisladors
haurà de respectar. És el constituent qui va formular el contingut del dret, el seu nucli
bàsic. Són drets d’aplicació directa des del text constitucional, sense necessitar la
interposició de la llei. No depenen del desenvolupament legislatiu atès que existeixen
per la pròpia declaració constitucional. Així mateix, d’acord amb l’art. 53.2 CE, el
dret a la igualtat de l’art. 14 CE, els drets de la secció primera del capítol II del Títol I
(arts. 15 a 29 CE) i el dret a l’objecció de consciència al servei militar de l’art. 30.2 CE,
són els que tenen la garantia del recurs d’empara; és a dir, a excepció d’aquest últim,
són el nucli dur de la declaració constitucional de drets (els que trobem de l’art. 15
al 29 CE), i per tant aquells que reuneixen les màximes garanties: tenen també la
garantia del recurs preferent i sumari a la via judicial ordinària, el recurs d’empara al
Tribunal Constitucional, el desenvolupament mitjançant llei orgànica per a regular el
seu exercici (segons l’art. 81.1. CE) i només poden ésser objecte de reforma
constitucional segons el procediment agreujat de l’art. 168 CE, de manera que formen
part del contingut més rígid del text constitucional. En canvi, en contraposició a totes
aquestes garanties, l’art. 53.3 CE estableix que els principis del capítol III del títol
I només podran ser al·legats davant la jurisdicció ordinària d’acord amb allò que
disposin les lleis que els desenvolupin.

Així, podríem establir tres grans grups de drets, d’acord amb les garanties que
tenen reconegudes (aquestes garanties del drets fonamentals s’expliquen als temes 3 i 4) :

1. Drets de la secció primera (articles 15 a 29):

Gaudeixen de les següents garanties:
- Eficàcia directa i immediata.
- Vinculació per als poders públics.
- Reserva de llei ordinària per a la regulació del seu exercici.
- Reserva de llei orgànica per a la regulació del seu desenvolupament directe.
- Obligació del legislador de respectar el contingut essencial del dret en regular-lo.
- Protecció davant la jurisdicció ordinària, comptant amb un procediment preferent i
sumari.

14
- Recurs d’empara davant del TC.
- Reforma constitucional pel procediment de l’art. 168 CE.

2. Drets de la secció 2a. (arts. 30-38 CE, excepte el 30.2):

La Constitució els hi reconeix les garanties següents:
- Eficàcia directa i immediata.
- Vinculació per als poders públics.
- Reserva de llei ordinària per a la regulació del seu exercici.
- Obligació del legislador de respectar el contingut essencial del dret en regular-lo.
- Protecció davant la jurisdicció ordinària.
Però, a diferència dels de la Secció Primera, no tenen aquestes garanties:
- Regulació per llei orgànica.
- Protecció mitjançant procediment preferent i sumari.
- Recurs d’empara davant del TC.
- Reforma constitucional pel procediment de l’art. 168 CE.

3. Principi d’igualtat i objecció de consciència (art. 14 i 30.2)

Són dos drets que plantegen especialitats. El primer està fora de les seccions,
encapçalant el Títol I; el segon pertany a la secció segona. El seu grau de protecció
està en un punt intermedi entre els dos que acabem de veure; tenen les següents
garanties:
- Eficàcia directa i immediata
- Vinculació als poders públics
- Reserva de llei ordinària per a la regulació del seu exercici
- Obligació del legislador de respectar el contingut essencial del dret en regular-lo
- Protecció davant la jurisdicció ordinària, comptant amb un procediment preferent i
sumari; per mandat constitucional en el cas de l’art. 14; pel que fa a l’art. 30.2, la CE no
ho disposa però les lleis que regulen aquest procediment preferent i sumari l’hi han
inclòs.
- Recurs d’empara davant del TC

Però, a diferència dels drets de la Secció Primera, no tenen aquestes garanties:

- Reforma constitucional pel procediment agreujat de l’art. 168 CE
- Regulació del seu desenvolupament directe per llei orgànica.

5. Els deures constitucionals.

A més de drets i llibertat, la CE regula també deures10. L’art. 9.1 CE afirma que els
ciutadans i els poders públics resten sotmesos a la Constitució i a la resta de
l’ordenament jurídic. Per tant els deures que estableix la Constitució tenen
exigibilitat jurídica. Ara bé, aquests deures jurídics, genèrics, només són exigibles

10
A tots els nivells de l’ordenament jurídic trobem drets i deures. També a la Constitució.

15
d’acord amb la configuració legal, que els omple de contingut i els plasma en
obligacions concretes. Per tant, els deures constitucionals necessiten la
complementarietat de la llei per a fer-los totalment exigibles.

A la CE trobem diversos deures com ara el deure de defensar Espanya (art. 30.1
CE), que es predica dels espanyols, d’acord amb la llei que fixi les obligacions militars.
Aquest deure, que és concebut també com un dret, és avui buit de contingut atès que no
existeix el servei militar obligatori, però durant molts anys ha servit per configurar el
servei militar obligatori, amb una objecció de consciència entesa més com una omissió
d’un deure a la qual se li’n podia imposar un altre –la prestació social substitutòria- que
no pas com una manifestació de la llibertat de consciència.

Un altre deure constitucional és el deure de pagar tributs (art. 31.1 CE), sempre
d’acord amb les lleis, que establiran la forma i quins seran els tributs a cada moment. La
CE estableix uns criteris: tothom ha de contribuir al sosteniment de les despeses
publiques (principi de generalitat), d’acord amb la seva capacitat econòmica, i segons
un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat, que en cap
cas tindrà abast confiscador.

Altres deures que trobem al text constitucional són: el deure de treballar (art. 35.1
CE), el deure de col·laborar amb l’Administració de Justícia (art. 118 CE), el deure
de conèixer el castellà (art. 3 CE), el deure d’anar a les comissions parlamentàries
d’investigació (art. 76.2 CE), el deure de respectar el medi ambient (art. 45 CE),
deures dels ciutadans en casos de greus risc, catàstrofes o calamitats públiques (art.
30. 4 CE), deures derivats del dret a la salut pública (art. 43.2 CE), el deure de
rebre ensenyament bàsic (art. 27. 4 CE), els drets dels cònjuges (que la Llei 13/2005,
de 12 de juliol, enumera als articles 66 a 68 en desenvolupament de l’art. 33.2 CE), o el
deure dels pares de prestar assistència de tot tipus als fills tinguts dins o fora del
matrimoni, durant la seva minoria d’edat i en els altres casos en que legalment
procedeixi (art. 39.2 CE).

6. El reconeixement i la protecció internacional dels drets humans: Consell

d'Europa i Unió Europea.

16
Com veurem al tema 3, l’estat espanyol ha subscrit tractats internacionals que no
només reconeixen drets fonamentals sinó que també estableixen òrgans de
protecció d’aquests drets, la jurisdicció dels quals és així acceptada pel propi estat,
que haurà de donar compliment i respectar les resolucions d’aquests òrgans
intrnacionals. El cas més important és el Tribunal Europeu de Drets Humans
(TEDH), creat pel Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i les
Llibertats Fonamentals, signat a Roma el 1950, en el marc del Consell d’Europa.
El Consell d’Europa es va crear l’any 1949 a La Haia, com una reacció al feixisme derrotat a la Segona
Guerra Mundial (excepte a l’estat espanyol, que va continuar amb el règim dictatorial de Franco). L’Estat
espanyol va ingressar al Consell d’Europa el 1977 i ratificà el Conveni el 1979, tot admetent
explícitament la jurisprudència del TEDH a partir de 1982. D’aquesta manera s’obrí a l’estat espanyol
una nova via per a la protecció jurisdiccional dels drets fonamentals.

Com veurem amb més detall al tema 3, la novetat del Conveni de 1950 (CEDH), que
va entrar en vigor el 1953 i ha estat completat fins ara per 14 protocols 11, no consisteix
en els drets que conté (tots estan inclosos en la Declaració Universal de Drets Humans
de 1948) sinó en la via establerta per a la seva protecció, una via jurisdiccional
internacional: la creació d’una Comissió Europea de Drets Humans i un Tribunal
Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg12.

11
Un Protocol al Conveni és un text que afegeix un o més drets al text original del Conveni, o bé que
n’esmena algunes disposicions. Els protocols que afegeixen drets al Conveni només són obligatoris per
als estats que els han signat i ratificat; un estat que simplement ha signat un protocol sense ratificar-lo no
està compromès a complir les seves disposicions. Fins avui s’han adoptat 14 protocols addicionals. El
CEDH evoluciona principalment gràcies a la interpretació que el Tribunal fa de les seves disposicions,
però també evoluciona a mesura que els seus protocols hi afegeixen nous drets, com va ser el cas, per
exemple, de l’entrada en vigor, el juliol de 2003, del Protocol núm.13 relatiu a l’abolició de la pena de
mort sota qualsevol circumstància, fet que obliga a reinterpretar l’art. 15 de la Constitució espanyola que
preveia alguna excepció a la prohibició del a pena de mort.
12
El Conveni garanteix especialment el dret a la vida, el dret a un judici equitable, el dret al respecte de la
vida privada i familiar, la llibertat d’expressió, la llibertat de pensament, de consciència i de religió, i el
dret al respecte per la propietat. I prohibeix, especialment, la tortura i les penes o tractaments inhumans o
degradants, l’esclavitud i el treball forçat, la detenció arbitrària i il·legal, i les discriminacions en
l’exercici dels drets i les llibertats reconeguts en el Conveni.

17