Drets fonamentals . Grup matí. Prof. Marcel Mateu. Curs 2021/2022.

TEMA 6. El principi d'igualtat.

1. Introducció: evolució del principi d’igualtat (de l’estat liberal a l’estat social).
2. Dimensions de la igualtat en la Constitució espanyola. La prohibició de
discriminació.
2.1. La igualtat en la Constitució espanyola.
2.2. Caracterització general del principi d’igualtat.
2.3. Titularitat i condicions d’exercici.
2.4. La regulació del dret a la igualtat.
2.5. La jurisprudència constitucional sobre el dret d’igualtat.
3. La igualtat en la llei i en aplicació de la llei.
3.1. Igualtat en la llei.
3.2. La igualtat en aplicació de la llei.

1. Introducció: evolució del principi d’igualtat.

Molts drets concrets que estudiarem en aquesta segona part de l’assignatura tenen una
regulació supraestatal, més enllà de la de la Constitució. Sobre el principi d’igualtat
vegeu l’art. 7 de la Declaració Universal dels Drets Humans, l’art. 13 del Conveni
Europeu per a la protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals, l’art. 3 del
Pacte Internacional de drets civils i polítics, i la Carta de drets fonamentals de la Unió
Europea (capítol III) amb ple valor normatiu des del Tractat de Lisboa (desembre 2009),
entre molta altra normativa internacional que regula el dret a la igualtat i a la no
discriminació.

El principi d’igualtat va ser una conquesta del liberalisme, que considerava que calia
aplicar la mateixa llei per a tots els individus per tal de superar els privilegis de
l’Antic Règim. Així es desenvolupà el principi d’igualtat davant la llei o igualtat
formal, amb independència de les característiques o particularitats dels individus1.

1
El principi d'igualtat davant la llei i la prohibició de discriminació és una vella aspiració de
l'ésser humà que va ser recollida amb entusiasme pel moviment constitucional del segle XVIII
que va marcar la fi de l'Antic Règim. Es va convertir en una de les principals reivindicacions
dels revolucionaris liberals, especialment dels francesos, fins al punt que la seva proclamació
forma part de la divisa de l'Estat sorgit de la Revolució Francesa ("Llibertat, igualtat,
fraternitat").
1
Al llarg dels segles XIX i XX s’anà plantejant la necessitat d’adaptar l’aplicació de la
llei a les circumstàncies personals i socials, de manera que s’anirà construint el principi
de la igualtat real o material, pròpia de l’estat social 2. Segons aquesta segona
perspectiva, caldrà tenir en compte el fet que no tothom és igual, que a la societat es
donen desigualtats i per tant caldrà tractar els iguals com a iguals i els desiguals com a
desiguals. En l’estat social la igualtat no pot ser només una igualtat formal (a
tothom el mateix tracte), pròpia de l’estat liberal de dret, que es basava en la lliure oferta
i demanda i en l’autoregulació del mercat i per tant pretenia un estat mínim i no
interventor. En l’estat social la igualtat ha de ser també una igualtat material: real,
efectiva, i per tant que implica tractar desigualment als que són desiguals, ajudant
els qui menys tenen, amb l’objectiu de la igualtat d’oportunitats.

2. Dimensions de la igualtat en la Constitució espanyola.

2.1. La igualtat en la Constitució espanyola.

A la CE la igualtat apareix en diferents preceptes:

a) A l’art. 1.1 CE com un dels valors superiors de l’ordenament jurídic.
b) A l’art. 9.2 CE com una norma finalista, segons la qual “correspon als poders
públics promoure les condicions per a que la llibertat i la igualtat dels individus i
dels grups en que s’integren siguin reals i efectives”, és a dir, com a mandat als
poders públics per a que promoguin la igualtat real o material.
c) A l’art. 14 CE com a principi i dret subjectiu a la igualtat, i a no ésser
discriminat: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap
discriminació per naixement, raça, sexe, religió opinió o qualsevol altre condició o
circumstància personal o social”. Aquest art. 14 CE s’ha considerat que recull la
igualtat davant la llei però també en la llei i en l’aplicació de la llei, com
explicarem més endavant. L’article 14 CE també articula la igualtat com a dret
subjectiu a la no discriminació, que comporta la capacitat de reacció enfront de
tractes desiguals no justificats.

2
En la majoria de països occidentals l’estat de dret va evolucionar cap a l’estat democràtic i en
alguns aquesta evolució va continuar amb l’estat social, que es podria definir com aquell tipus
d’estat que intervé en l’ordre econòmic amb la finalitat d’assegurar determinats béns i
prestacions que garanteixin als ciutadans les condicions econòmiques i socials suficients per a
fer reals i efectives la llibertat i la igualtat. És a dir, un estat obligat a intervenir no només per
garantir un mínim vital pels ciutadans sinó també una més gran igualtat entre ells.
2
D’aquesta manera s’ha donat la màxima cobertura jurídica i garanties a tot el ventall de
possibilitats que dóna el principi d’igualtat.

D’altra banda, la igualtat té una incidència en l’organització de l’estat autonòmic,

com a estat compost, atribuint a l’estat la capacitat per a regular les condicions
bàsiques i mínimes dels drets i deures dels ciutadans (art. 139.1 i art. 149.1.1a), però
compatibles amb regulacions que facin les Comunitats Autònomes en l’àmbit de
llurs competències (STC 247/2007, de 12 de desembre).

Com que l’art. 14 és el central en el tractament del dret a la igualtat i a la no

discriminació, ens centrarem d’entrada en 5 qüestions: la caracterització general o
naturalesa d’aquest principi o dret, els dos vessants que presenta (igualtat en la llei i en
l’aplicació de la llei), la titularitat i condicions d’exercici, la regulació d’aquest dret i la
principal jurisprudència constitucional.

2.2. Caracterització general del principi d’igualtat.

El principi d’igualtat posa límits als diversos òrgans de l’Estat a l’hora de decidir la
distribució de càrregues i beneficis entre les diverses persones. Es concreta a l’art. 14
CE en el dret a no ser discriminat. En paraules de Víctor Ferreres 3, podríem dir que
es tracta d’un dret de segon grau: el principi d’igualtat (el dret a no ser
discriminat) no protegeix cap bé o dret substantiu, sinó que posa restriccions a la
manera com es poden distribuir els béns o els drets substantius.
Així, per exemple, des del punt de vista del principi d’igualtat, l’Estat podria no reconèixer a
cap persona el benefici de la subrogació de l’arrendament a la mort de l’arrendatari, perquè no
hi ha un dret constitucional per a gaudir d’aquest benefici, però no pot reconèixer aquest
benefici en favor d’unes persones i no d’unes altres, excepte si hi ha diferències objectives que
justifiquin un tracte desigual.

El principi d’igualtat té dos vessants:

3
Vegeu V. Ferreres (2002): “El principi d’igualtat”. A : M. Gerpe (coord): Dret constitucional
II. Barcelona: UOC, pàg. 96-97.
3
1) la igualtat en l’aplicació de la llei, que obliga als òrgans que apliquen el dret
(especialment els jutges i l’administració) a tractar d’una manera igual els supòsits
que el dret tracta d’una manera igual.
2) la igualtat en la llei, que obliga a qui crea les normes jurídiques a regular els
supòsits de fet de manera que no s’introdueixin diferències de tracte no justificades.
L’activitat normativa (que en primer lloc correspon al legislador i posteriorment
també el Govern quan dicta reglaments que desplega les lleis) comporta sovint
classificar la realitat en diversos supòsits de fet abstractes i vincular-los a
conseqüències jurídiques diverses; en aquest sentit, fer normes és, per tant, introduir
distincions. Però no totes les distincions són admissibles: només ho són les que es
basen en raons objectives i constitucionalment legítimes.
Així, per exemple, si la llei que regula l’accés a la universitat establís que una de condicions per
matricular-s’hi és ser de raça blanca, és clar que la llei violaria el principi d’igualtat, perquè la
diferència de tracte entre blancs i negres no és una diferència justificable constitucionalment. Si amb
aquesta legislació, l’Administració negués l’ingrés a la universitat a l’aspirant de raça negra, no es
violaria el principi d’igualtat en aplicació de la llei, perquè la llei s’hauria aplicat correctament; però el
que succeiria és que la mateixa llei violaria el principi d’igualtat: hi hauria una lesió de la igualtat en
la llei.

2.3. Titularitat i condicions d’exercici:

Si bé l’art. 14 CE es refereix als “espanyols” com a titulars del dret, res impedeix la
seva titularitat també per als estrangers. Tot i que en alguna sentència inicial el TC
sembla negar-ho (STC 107/1994, FJ3), hi ha bons arguments per defensar que els
estrangers també són titulars del dret a la igualtat:
1) El règim dels drets i les llibertats dels estrangers no es troba a l’art. 14 sinó al 13
CE. D’acord amb aquest article els estrangers són titulars de tots els drets del
títol I, amb l’única excepció els drets de l’art. 23. En conseqüència, el dret a la
igualtat de l’art. 14 CE és un dret que, per imperatiu de l’art. 13, s’ha de
reconèixer també als estrangers. És cert que l’art. 14 reconeix el dret a la igualtat
del espanyols però això no es pot interpretar com un exclusió dels estrangers en la
titularitat del dret a la igualtat perquè, si féssim aquesta interpretació, estaríem
ampliant la llista d’excepcions més enllà de l’única excepció que preveu l’art. 13 CE
(és a dir, els drets de l’art. 23 CE). De fet, aquest va ser l’argument que va utilitzar el
TC (STC 94/1993) per a declarar que els estrangers són titulars del dret a la llibertat
de residència i de circulació, tot i que l’art. 19 de la CE (on es troba recollit aquest
dret) només es refereix als espanyols; si aquest argument és vàlid respecte de l’art.
4
 19, també ho ha de ser respecte del dret a la igualtat de l’art. 14 CE. A més, el TC ha
reconegut que els estrangers tenen dret a la igualtat a l’hora d’aplicar la llei, que com
veurem és una de les manifestacions del dret a la igualtat de l’art. 14 CE (STC
150/1994 i 130/1995); aquest reconeixement és possible si no s’interpreta en
sentit exclusiu la menció als espanyols que fa l’art. 14 CE.
2) Negar que els estrangers són titulars del dret a la igualtat i a la no discriminació
pot portar a resultats absurds, com per exemple, admetre que els estrangers poden
ser discriminats per raó de gènere, o que té sentit establir un límit de velocitat de
circulació màxima diferent a les autopistes segons que el conductor sigui una persona
espanyola o estrangera. Que l’art. 13 CE reconegui als estrangers la titularitat del
dret la igualtat no significa que, aquest mateix article, no doni cobertura per a
establir un règim diferent entre espanyols i estrangers en l’exercici d’aquest
dret (i d’altres drets fonamentals), si hi ha raons que ho justifiquin. Perquè hi pot
haver raons que justifiquin en alguns casos que els espanyols siguin tractats d’una
manera diferent que els estrangers, però és indispensable que el legislador es basi en
aquestes raons i les expliciti si s’impugna la llei. Que en alguns casos les distincions
entre ciutadans i estrangers puguin considerar-se raonables no vol dir que ho siguin
sempre. Negar als estrangers el dret a no ser discriminat en relació amb els espanyols
equival a afirmar que la Constitució admet distincions entre aquest dos col·lectius
encara que siguin irraonables, i això no sembla una posició acceptable.
3) A més dels arguments que s’acaben d’exposar, cal afegir el que estableix el Pacte
internacional dels drets civils i polítics del 1966, com un altre argument a favor
de la tesi que l’art. 14 de la Constitució també protegeix els estrangers de la
discriminació. L’art. 26 del Pacte internacional esmentat estableix que “totes les
persones són iguals davant la llei i tenen dret sense discriminació a la igual
protecció de la llei. En aquest sentit, la llei prohibirà tota discriminació i garantirà a
totes les persones protecció igual efectiva contra qualsevol discriminació per raó de
raça, color, sexe, idioma, religió, opinions polítiques o de qualsevol mena, origen
nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició social”.
4) Finalment, l’opció del legislador estatal també ha estat la de considerar que els
estrangers també són titulars del dret a la igualtat. Així, quan la Llei Orgànica
3/2007 desenvolupa aquest art. 14 CE deixa ben clar el seu àmbit d’aplicació: “Totes
les persones gaudeixen dels drets derivats del principi d’igualtat de tracte i de la
prohibició de discriminació per raó de sexe. Les obligacions que estableix aquesta

5
 Llei són aplicables a tota persona, física o jurídica, que estigui o actuï en
territori espanyol, sigui quina sigui la seva nacionalitat, domicili o residència.

En conclusió, els estrangers són titulars del dret a la igualtat de l’art. 14 CE però
en el seu exercici la llei podrà establir algunes distincions sense negar les facultats
que integrin el contingut essencial del dret, només en base a raons objectives i
constitucionalment vàlides que ho justifiquin (per exemple, STC 137/2000, de 29 de
maig).

D’altra banda, el dret a la igualtat correspon no només a les persones físiques sinó
també a les persones jurídiques, perquè per la naturalesa d’aquest dret se’ls pot
reconèixer (STC 23/1989 o 139/1995).

2.4. La regulació del dret a la igualtat.

El caràcter relacional (no autònom) del principi d'igualtat, és a dir, el fet que la igualtat
no es pugui predicar en abstracte, sinó únicament respecte de relacions jurídiques
concretes, dificulta (si no impedeix) que aquest principi pugui ser objecte d'una
regulació o desenvolupament normatiu amb caràcter general. Difícilment hi pot haver
un desenvolupament legislatiu unitari i global de l’art 14 CE (aprovar una genèrica
"llei d'igualtat"), sinó que totes les normes dictades en les diferents àrees materials i
processals han de plasmar aquest principi. No obstant això, hi pot haver una
normativa genèrica sobre igualtat, dotada d’una certa transversalitat perquè afecti
molt diversos sectors de l'ordenament jurídic. Així passa, per exemple, amb la Llei
Orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, més
coneguda com “la llei d’igualtat”, que neix amb la vocació d'erigir-se en la llei-codi
de la igualtat entre dones i homes, partint de la base que “les dones i els homes són
iguals en dignitat humana i iguals en drets i deures” (art. 1.1. LO 3/2007)4.

La L0 3/2007 té per objecte fer efectiu el dret d'igualtat de tracte i d'oportunitats

entre dones i homes, en particular mitjançant l'eliminació de la discriminació de la

4
Tot i que es tracta d’una llei orgànica, només tres preceptes de la Llei tenen caràcter
orgànic. Així cal tenir molt present el que especifica la seva Disposició final segona en relació a
la naturalesa d’aquesta Llei: “Les normes que contenen les disposicions addicionals primera,
segona i tercera d'aquesta Llei tenen caràcter orgànic. La resta dels preceptes que conté aquesta
Llei no tenen aquest caràcter” (DF2a de la LO 3/2007).
6
dona, sigui quina sigui la seva circumstància o condició, en qualsevol dels àmbits de la
vida i, singularment, a les esferes política, civil, laboral, econòmica, social i cultural
per, en el desenvolupament dels articles 9.2 i 14 de la Constitució, assolir una societat
més democràtica, més justa i més solidària”.

En l’Exposició de motius de la Llei 3/2007 s’explicita que “el ple reconeixement de la igualtat
formal davant la llei, tot i haver comportat, sens dubte, un pas decisiu, ha resultat ser insuficient.
La violència de gènere, la discriminació salarial, la discriminació en les pensions de viduïtat, la
més gran desocupació femenina, l'encara escassa presència de les dones en llocs de
responsabilitat política, social, cultural i econòmica, o els problemes de conciliació entre la vida
personal, laboral i familiar mostren com la igualtat plena, efectiva, entre dones i homes, la
«perfecta igualtat que no admet poder ni privilegi per a uns ni incapacitat per a altres», en
paraules escrites per John Stuart Mill fa gairebé 140 anys, és encara avui una tasca pendent que
necessita nous instruments jurídics”.
Segons es declara en l’Exposició de motius de la Llei 3/2007 “És necessària, en efecte, una
acció normativa dirigida a combatre totes les manifestacions encara subsistents de
discriminació, directa o indirecta, per raó de sexe i a promoure la igualtat real entre dones i
homes, amb remoció dels obstacles i estereotips socials que impedeixen assolir-la”. I l’opció
d’aquesta llei és “una projecció del principi d'igualtat sobre els diversos àmbits de
l'ordenament de la realitat social, cultural i artística en què pugui generar o perpetuar la
desigualtat. D'aquí la consideració de la dimensió transversal de la igualtat, senyal d'identitat del
modern dret antidiscriminatori, com a principi fonamental del present text. La Llei es refereix a
la generalitat de les polítiques públiques a Espanya, tant estatals com autonòmiques i locals. I ho
fa a l'empara de l'atribució constitucional a l'Estat de la competència per a la regulació de les
condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols i les espanyoles en
l'exercici dels drets constitucionals, encara que conté una regulació més detallada en aquells
àmbits de competència, bàsica o legislativa plena, de l'Estat. La complexitat que deriva de
l'abast horitzontal del principi d'igualtat s'expressa també en l'estructura de la Llei. Aquesta
s'ocupa en el seu articulat de la projecció general del principi en els diferents àmbits normatius, i
concreta en les seves disposicions addicionals la corresponent modificació de les molt diverses
lleis que resulten afectades. D'aquesta manera, la Llei neix amb la vocació d'erigir-se en la llei
codi de la igualtat entre dones i homes”.

La Llei 3/2007 modifica moltes altres lleis, tant en l’àmbit públic com privat.
Així, entre altres, la Llei 3/2007 modifica per exemple la LO 5/1985 del Règim Electoral
General, la LO 6/1985 del Poder Judicial, la Llei 1/2000 d’Enjudiciament Civil, la Llei 29/1998
reguladora de la Jurisdicció Contenciosa-administrativa, la Llei 14/1986 General de Sanitat,
l’Estatut dels Treballadors, l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, la Llei 17/1999 del Règim del
Personal de las Forces Armades, la Llei de Societats Anònimes o la Llei 26/1984 General pera a
la Defensa de Consumidors i Usuaris, entre altres.

Posteriorment a la LO 3/2007, es va aprovar el Reial decret llei 6/2019, d'1 de

març, de mesures urgents per a garantia de la igualtat de tracte i d'oportunitats entre
dones i homes en l'ocupació, que modifica la Llei 3/2007 i moltes altres lleis (Estatut

7
del treballadors, estatut bàsic de l’empleat públic, estatut del treball autònom, Llei
general de la seguretat social, entre altres).

I la normativa sobre igualtat efectiva entre dones i homes no s'esgota en la Llei

Orgànica 3/2007, sinó que segueixen existint regulacions sectorials.
Regulacions sectorials de la igualtat entre dones i homes com per exemple en la Llei Orgànica
1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la violència de gènere, la
Llei d'igualtat de l'home i la dona en l'ordre de successió dels títols nobiliaris (Llei 33/2006, de
30 d'octubre) o el Codi Civil (que estableix a l’article 109 que el pare i la mare d'un nen acabat
de néixer "podran decidir de comú acord l'ordre de transmissió del seu respectiu primer cognom
abans de procedir a la inscripció registral").

I encara més enllà de la igualtat entre dones i homes, el dret a la igualtat està regulat
en molta altra normativa estatal, per exemple, en la no discriminació en matèria de
discapacitat, en l’àmbit sindical i laboral, l’orientació o identitat sexual, origen
racial o ètnic, religió o conviccions.

L'article 12 de la Llei Orgànica 11/1985, de 2 d'agost, de la llibertat sindical, declara "nuls i

sense efecte els preceptes reglamentaris, les clàusules dels convenis col·lectius, els pactes
individuals i les decisions unilaterals de l'empresari que continguin o suposin qualsevol tipus de
discriminació en l'ocupació o en les condicions de treball, siguin favorables o adverses, per raó
de l'adhesió o no a un sindicat, als seus acords o a l'exercici en general d'activitats sindicals".
L'article 96 de la Llei 36/2011, reguladora de la jurisdicció social, estableix que la inversió
de la càrrega de la prova: en casos d'existència “d'indicis fonamentats de discriminació per raó
de sexe, orientació o identitat sexual, origen racial o ètnic, religió o conviccions, discapacitat,
edat, assetjament i en qualsevol altre supòsit de vulneració d'un dret fonamental o llibertat
pública, correspon al demandat la aportació d'una justificació objectiva i raonable, suficientment
provada, de les mesures adoptades i de la seva proporcionalitat”.
L’article 510 del Codi penal castiga amb una pena de presó d'un a quatre anys i multa de sis a
dotze mesos “els qui públicament fomentin, promoguin o incitin directament o indirectament a
l'odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup, una part del mateix o contra una
persona determinada per raó de la seva pertinença a aquell, per motius racistes, antisemites o
altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença dels seus
membres a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat
sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat”. L’art. 511 del Codi Penal castiga amb
“pena de presó de sis mesos a dos anys i multa de dotze a vint-i inhabilitació especial per a
ocupació o càrrec públic per temps d'un a tres anys el particular encarregat d'un servei públic
que denegui a una persona una prestació a la qual tingui dret per raó de la seva ideologia, religió
o creences, la seva pertinença a una ètnia o raça, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació
sexual, situació familiar, per raons de gènere, malaltia o discapacitat”. L’art. 512 CP castiga
aquests mateixos comportaments però en l’àmbit professional o empresarial.
La Llei 13/2005, d'1 de juliol, modifica el Codi civil en matèria de dret a contreure
matrimoni i afegeix un segon paràgraf a l'article 44, amb la redacció següent: «El matrimoni

8
tindrà els mateixos requisits i efectes quan ambdós contraents siguin del mateix o de diferent
sexe.»

A més de la regulació internacional (ja esmentada a l’inici d’aquest tema), també en

l’àmbit autonòmic, la regulació per a fer efectiva la igualtat ha estat important
recentment, especialment en protecció integral contra la discriminació per raó
d'orientació sexual, expressió i identitat de gènere.

Per exemple, la Llei 3/2016, de 22 de juliol, de protecció integral contra la LGTBIfòbia i la

Discriminació per Raó d'Orientació i Identitat Sexual a la Comunitat de Madrid; la Llei
8/2017, de 28 de desembre, per garantir els drets, la igualtat de tracte i no discriminació de les
persones LGTBI i els seus familiars a Andalusia; o la Llei 18/2018, de 20 de desembre, a
l’Aragó.

Catalunya fou pionera a l’estat espanyol en aprovar la Llei 11/2014, de 10 d'octubre,

per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per
eradicar l'homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. La llei determina els comportaments que,
sense ser delicte, es consideren infraccions lleus, greu o molts greus (art. 34) i les
corresponents sancions (art.35).

A Catalunya, també cal destacar la Llei 17/2015, del 21 de juliol, d'igualtat efectiva
de dones i homes, que parteix de la idea que “la igualtat de dones i homes constitueix un
valor cabdal per a la democràcia i és una necessitat essencial en una societat
democràtica moderna que vol eradicar el sistema patriarcal androcèntric i sexista”.
Aquesta Llei vol reforçar les mesures i els mecanismes concrets per a aconseguir
que els poders públics de Catalunya duguin a terme polítiques i actuacions
destinades a eradicar el fenomen de la desigualtat entre dones i homes, que col·loca
les dones en una situació de subordinació i desavantatge social i econòmic respecte dels
homes i que impedeix que les dones exerceixin plenament llurs drets com a ciutadanes 5.
En definitiva, com s’indica en el seu preàmbul, aquesta Llei ha de comportar un
benefici per a tothom, dones i homes, ja que ha de permetre construir noves pautes de

5
En desenvolupament d’aquesta Llei, es va aprovar el Decret 305/2016, de 18 d'octubre, que
crea la Comissió Interdepartamental per a la Igualtat Efectiva de Dones i Homes. En aquest
Decret s’afirma que “La pràctica de treball transversal de gènere requereix treball col·laboratiu i
horitzontal a través de mecanismes de coordinació en el disseny, l'execució, el seguiment i
l'avaluació de les polítiques públiques que implementa cada departament per tal d'enfortir i
donar visibilitat a les polítiques de gènere”.

9
relació entre homes i dones, basades en el respecte i l’equitat, i també contribuir a
millorar la societat i fer-la més democràtica, justa i solidària6.

Es tracta d’una regulació pròpia i singular, que completa la normativa estatal relativa
a la paritat i s’emmarca dins la categoria de norma específica complementària de la
Llei orgànica 3/2007. Tanmateix, cal tenir en compte que la STC 159/2016, de 22 de
setembre, va declarar inconstitucionals diversos articles d’aquesta llei catalana per
falta de competència sobre legislació laboral. Així, el TC declarà la nul·litat dels
preceptes relatius a la prevenció de l'assetjament sexual a les empreses, plans d'igualtat
en les empreses, responsables sindicals de igualtat, presència de dones i homes en la
negociació col·lectiva, incorporació de la perspectiva de gènere en els expedients de
regulació d'ocupació i prevenció de riscos laborals7.

2.5. La jurisprudència constitucional sobre el dret d’igualtat.

6
La Llei estableix un règim sancionador, amb diversos tipus de sancions (no només multes
econòmiques). I entre altres mesures per a garantir l’aplicació de la Llei, es crea l’Observatori
de la Igualtat de Gènere (OIG), adscrit a l’Institut Català de les Dones, com a òrgan assessor del
Govern i garant del compliment d'aquesta llei quant al treball de dades i estadística i la recerca
sobre les desigualtats entre dones i homes. L’Observatori de la Igualtat de Gènere pot proposar
al Govern estratègies per a corregir situacions de desigualtat de les dones a Catalunya, i els seus
estudis han de prioritzar les àrees de la violència de gènere, la situació laboral i la imatge
pública de les dones.
Quinze anys abans (el 2000), un grup d’ajuntaments varen impulsar la creació de l’Observatori
de les Dones en els Mitjans de Comunicació. En aquest mateix àmbit temàtic, però des de
l’esfera privada, va sorgir el 2020, la iniciativa #OnSónLesDones que s’organitza per denunciar
de manera sistemàtica la discriminació de les opinadores als mitjans de comunicació de
Catalunya. Actualment el grup aglutina 50 dones que treballen en el recompte dels opinadors,
els separen per gènere i en publiquen els resultats a les xarxes socials interpel·lant els mitjans.
Tot plegat es difon a través d’un blog, un compte de Twitter i un compte de Facebook; la
filosofia d’aquesta iniciativa és treballar a favor de tothom per demanar que es doni veu i
s’escolti les dones expertes als mitjans de comunicació del nostre país.
Des de l’àmbit públic, se han creat d’altres observatoris, com per exemple l’Observatori de les
Discriminacions de l’Ajuntament de Barcelona creat amb la voluntat de poder disposar d’una
aproximació real a les problemàtiques de discriminació que es produeixen a la ciutat (una eina
amb la qual poder mesurar la magnitud, tipologia i gravetat de les discriminacions, així com
dimensionar i dissenyar les accions per a fer-hi front). Des del 2018, l’Observatori publica un
informe amb periodicitat anual, en què es recullen dades detallades respecte a les situacions de
discriminació que s’han donat al llarg de l’any, aquelles accions i estratègies que s’han dut a
terme per fer-hi front, i els reptes de futur. L’Observatori és fruit del treball conjunt entre
l’Oficina per la No Discriminació, el Centre de Recursos en Drets Humans de l’Ajuntament de
Barcelona i la Taula d’Entitats amb Servei d’Atenció a les Víctimes de Discriminació.
7
La STC 159/2016 va declarar inconstitucionals i nuls els arts. 33, art. 36 apartats 1, 3 i 4, art.
39 apartats 1, 2 i 3, art. 40, art. 41 apartats 2, 3 i 4 i art. 44 de la Llei catalana17/2015.
10
Si la normativa estatal i internacional sobre la igualtat és molt nombrosa, ho és
també la jurisprudència constitucional sobre aquesta matèria. L’art. 14 CE és dels
preceptes més invocats en els recursos d'empara presentats pels ciutadans davant el
Tribunal Constitucional (el segon, només per darrere de l'article 24 relatiu a la tutela
judicial efectiva).

D’entre els principals punts d'interès de la jurisprudència del Tribunal

Constitucional, es poden destacar els següents:

1. Definició del principi d'igualtat com la prohibició de tota diferència de tracte que
no tingui una justificació objectiva i raonable;

2. Afirmació del caràcter vinculant d'aquest principi tant per al legislador (igualtat
en la llei), com per als òrgans aplicadors del Dret (igualtat en l'aplicació de la llei)
i els particulars (igualtat horitzontal). Respecte la vinculació dels particulars al
principi d'igualtat el TC ha matisat que la seva llibertat d'actuació només està
limitada constitucionalment de manera directa per la prohibició de discriminar per les
causes expressament esmentades en l'article 14, per considerar-se de ordre públic,
mentre que per la resta de causes s’ha d'estar al que estableixin les lleis i els jutges,
que en tot cas hauran de ponderar aquest principi amb el d'autonomia de la voluntat,
implícit en la Constitució.

3. Criteris o elements que permeten distingir entre una diferència de tracte

justificada d’una altra de discriminatòria i, per tant, constitucionalment
inadmissible: desigualtat dels supòsits de fet; finalitat constitucionalment legítima;
congruència entre el tracte desigual, el supòsit de fet que ho justifica i la finalitat que
es persegueix, i proporcionalitat entre els elements anteriors;

4. Atorgament a les condicions personals explícitament enunciades en l'article 14

(naixement, raça, sexe, religió i opinió) el tractament de "categories sospitoses de
discriminació", de tal manera que tot tracte desigual basat en alguna d'aquestes
circumstàncies ha de ser sotmès a un escrutini especialment rigorós, necessitant un
plus de fonamentació de la seva objectivitat i raonabilitat per passar el test de
constitucionalitat;

5. Admissió, amb certes cauteles, de la compatibilitat de les lleis singulars o de cas

únic amb el principi d'igualtat;

11
6. Necessitat de fer una interpretació dinàmica i oberta de la igualtat formal de
l'article 14, a fi de fer fer-la compatible amb la igualtat real i efectiva de què parla
l'article 9.2 de la Constitució, la qual cosa ha portat al TC, entre altres coses, a
admetre la validesa constitucional de les mesures d'acció positiva i de
discriminació inversa en relació amb grups socials desfavorits (dona, discapacitats,
etc.)

Aquesta doctrina general es troba recollida en diverses resolucions, d’entre les quals es poden
destacar les següents dels primers anys de funcionament del TC (anys 80): STC 8/1981,
10/1981, 22/1981, 23/1981, 49/1982, 81/1982, 34/1984, 166/1986, 114/1987, 116/1987,
123/1987, 128/1987, i 209/1988. També tenen interès, pels resums i les cites que ofereixen,
moltes sentències posteriors, entre les quals destaquen la STC 68/1991, 28/1992; 3/1993,
158/1993, 147/1995, 46/1999, 39/2002, 253/2004, 122/2008 o 87/2009.
Són, a més, molt nombroses les resolucions que desenvolupen i aprofundeixen en aspectes
particulars d'aquesta doctrina. Així, per exemple, en relació amb la igualtat en l'aplicació de la
llei pels membres del poder judicial (SSTC 8/1981, 49/1982, 30/1987, 66/1987, 144/1988,
141/1994, 112/1996, 2/1997, 29/1998, 150/2001, 129/2004 o 31/2008, 162/2016); en matèria
tributària (SSTC 45/1989, 47/2001, 212/2001, 255/2004, 189/2005, 295/2006, 45/2007,
71/2008, 53/2014, 52/2018, 128/2018 o 140/2018); en matèria de parelles de fet (les SSTC
184/1990, 29/1991, 77/1991, 222/1992, 125/2003, 204/2003, 174/2004, 203/2005, 187/2006,
202/2009 0 77/2010); pel que fa a l'accés als càrrecs i funcions públiques (SSTC 75/1983,
148/1986, la 27/1991, 215/1991, 269/1994, 34/1995, 89 i 90/2005, 361/2006, 129/2007,
118/2008, 130/2009 o 16/2010); en relació amb l'actuació processal de les parts (SSTC
114/1987, 66/1989, 186/1990, 124/1991, 16/1994, 125/1995, 106 i 107 de 2007 o 225/2007); en
relació a la maternitat com a element definidor de comportaments de discriminació directa
(SSTC 173/1994, 136/1996, 20/2001, 41/2002, 17/2003, 98/2003, 175/2005, 182/2005,
324/2006, 74/2008, 173/2013, 66/2014, 162/2016, 117/2018); o en relació a l’edat (STC
184/1993, 231/1993, 361/1993, 194/2004, 66/2015 o 3/2018).

3. La igualtat en la llei i la igualtat en aplicació de la llei.

3.1. Igualtat en la llei:

Com hem avançat, és un dels dos vessants del principi d’igualtat. Les distincions que
la llei pugui establir entre diversos tipus de casos han d’estar justificades, han de
ser raonables. És a dir, les distincions establertes per la llei només seran vàlides si són
adequades i necessàries pera protegir un bé o un dret legítim, i si hi ha una
proporcionalitat entre els efectes de la distinció i la importància d’aquell bé o dret. Són
els mateixos criteris de necessitat, adequació i proporcionalitat que vàrem veure
quan vàrem fer referència en el tema 2 (apartat 3) a la restricció de drets fonamentals.
En paraules del TC, “la igualdad es solo violada si la desigualdad está desprovista de

12
una justificación objetiva y razonable, y la existencia de dicha justificación debe
apreciarse en relación a la finalidad y efectos de la medida empleada y la finalidad
perseguida” (STC 22/1981, FJ3). Per tant, ja des de les primeres sentències el TC ha
establert que la desigualtat és constitucionalment acceptable si compleix quatre
requisits:
1) la diferència de tracte que introdueix la llei entre situacions que es poden considerar
iguals ha de tenir una justificació objectiva i raonable (criteri de raonabilitat);
davant iguals supòsits de fet s'han d’aplicar en principi iguals conseqüències
jurídiques i no es poden introduir elements diferenciadors en la llei que siguin
arbitraris o que no tingui un fonament racional. Per tant, el principi d'igualtat no
prohibeix al legislador qualsevol desigualtat de tracte, sinó només aquelles
desigualtats que resultin artificioses o injustificades per no venir fonamentades en
criteris objectius prou raonables d'acord amb criteris o judicis de valor generalment
acceptats;
2) ha de sevir per a una finalitat constitucionalment legítima;
3) hi ha d’haver una relació de coherència o adequació entre la distinció i la
finalitat;
4) la distinció ha de constituir una mesura proporcionada, tenint en compte els
possibles efectes desfavorables en altres béns i la relativa importància de la finalitat a
obtenir.

En síntesi, perquè la diferenciació resulti constitucionalment lícita no pot ser arbitrària

sinó que ha d’estar justificada de forma objectiva i racional, i ha de tenir una
finalitat lícita, però no n'hi ha prou que ho sigui la finalitat que es persegueix, sinó que
és indispensable a més que les conseqüències jurídiques que resulten de tal distinció
siguin adequades i proporcionades a aquesta finalitat, de manera que la relació entre
la mesura adoptada, el resultat que es produeix i la finalitat pretesa pel legislador han de
superar un judici de proporcionalitat, evitant resultats especialment desmesurats o
que suposin una càrrega excessiva8.

Una altra qüestió important a tenir en compte és a qui correspon la càrrega de

l’argumentació de la diferència. Si qui impugna la llei manifesta que aquesta estableix

8
Sobre les condicions que ha de satisfer la desigualtat per a ser constitucionalment acceptable,
vegeu entre moltes d’altres, les STC 253/2004, de 22 de desembre, o 112/2006, de 5 de abril..
13
un tracte desigual per a supòsits de fet que, en principi, haurien de rebre el mateix tracte,
llavors qui defensa la llei té la càrrega de l’argumentació (STC 142/1990, entre
moltes d’altres). Però aquesta inversió de la càrrega de l’argumentació només es
produeix quan la part impugnant aporta un terme de comparació (tertium
comparationis) adequat: la persona que al·lega discriminació en la llei ha de posar de
manifest que hi ha una altra situació similar a la seva (en allò rellevant) que rep un
tracte diferent per part de la norma9. Per tant, qui impugna la llei ha d’argumentar
suficientment que la norma distingeix entre supòsits que en principi haurien de ser
tractats d’una manera igual, i llavors s’imposa a qui defensa la norma la càrrega de
justificar la desigualtat de tracte.

Per tant, si es respecten els quatre requisits abans explicats, el legislador pot
introduir moltes distincions entre diversos supòsits de fet. El Tribunal constitucional
ha admès fins i tot la possibilitat que el legislador dicti una norma singular (una
norma que deroga, per a un cas concret, el criteri general per altres normes), sempre que
es tracti de casos excepcionals per a la seva extraordinària transcendència i complexitat.
Una norma singular acceptable, segons el TC, seria la que es va dictar el 1983 per a
l’expropiació de les accions de RUMASA, realitzada per Decret llei (i posterior llei)
d’expropiació, que va regir únicament per a aquest cas, en oposició a les regles generals
que regulaven l’expropiació forçosa (STC 166/1986).

Ara bé, hi ha certs tipus de distincions que es veuen amb recel. Es tracta de
distincions que històricament han subordinat determinats grups socials i els han deixat
en una posició d’inferioritat. Les distincions per raó de raça, sexe i religió, per exemple,
es veuen amb recel perquè tradicionalment han estat l’instrument d’opressió per a uns
grups que han estat discriminats. La Constitució recull explícitament a l‘art. 14 cinc
factors, que es consideren criteris “sospitosos de discriminació": naixement, raça,
sexe, religió i opinió. Si una norma distingeix en base a alguns d’aquests factors que
esmenta l’art. 14 CE, el TC ha exigit que la càrrega de l’argumentació sigui més
rigorosa (STC 81/1982). Per tant, no és que estigui absolutament prohibit de diferenciar
en funció d’aquests factors sospitosos, sinó que en aquests casos les raons adduïdes per
a justificar aquests tipus de distincions han de ser especialment poderoses: per passar el

9
És molt important que les situacions que es comparin siguin comparables realment.
14
test de constitucionalitat, necessiten un escrutini especialment rigorós per verificar que
hi ha un plus de fonamentació de la seva objectivitat, raonabilitat i proporcionalitat.

En conclusió, el que prohibeix l’art. 14 CE no és que hi hagi distincions en la llei

sinó que hi hagi discriminació (diferència no justificada). De forma expressa al·ludeix
al naixement, raça, sexe, religió i opinió, però de forma genèrica parla de qualsevol altra
condició o circumstància personal o social, la qual cosa comprèn, per posar només uns
exemples, l’edat (STC 37/2004, de 11 de març), el parentiu (STC 79/1991, de 15
d’abril) o el matrimoni (STC 45/1989, de 20 de febrer).

3.2. La igualtat en aplicació de la llei.

Obliga als òrgans que apliquen el dret (especialment els jutges i l’administració) a
tractar d’una manera igual els supòsits que el dret tracta d’una manera igual. És a
dir, es dirigeix sobretot a l’Administració pública i poder judicial i els obliga a imposar
les mateixes conseqüències jurídiques als casos que responguin als mateix supòsit de fet
que la llei descriu amb caràcter general. En aquest sentit, el principi d’igualat en
l’aplicació de la llei s’identifica amb el principi de legalitat, que obliga als òrgans de
l’Estat a actuar d’acord amb la llei, sotmesos al dret.

Ara bé, en última instància, correspon decidir als jutges quina norma és l’aplicable al
cas i quin interpretació és la correcta. El principi d’igualtat en aplicació de la llei
imposa uns límits als jutges, tant respecte dels casos en que diferents jutges han resolt
de manera diferent un mateix cas, com respecte dels canvis d’opinió d’un mateix jutge a
l’hora de resoldre un mateix tipus de cas:

1) Pel que fa a la diversitat de solucions entre diversos jutges, s’afecta al principi

d’igualtat quan les persones reben tractes diferents en funció del jutge que els pertoca,
però la solució s’ha de trobar en el sistema de recursos processals a través dels quals
els tribunals superiors, amb la seva jurisprudència, unifiquin els criteris d’aplicació del
dret (STC 49/1982). No es pot acudir al TC en recurs d’emparament contra una
resolució d’un jutge que dóna diferent solució a la d’un altre jutge en un mateix tipus de
cas.

2) Pel que fa a canvis de criteri d’un mateix jutge que donin solucions diferents a
casos iguals (que integren el mateix supòsit de fet abstracte), el TC ha remarcat que

15
els jutges estan subjectes a la llei però no als seus propis precedents. Això vol dir
que un jutge pot canviar de criteri i optar per una altra solució si considera que ha
d’abandonar la solució que va donar a un cas en el passat, ja sigui perquè solució ja no
la considera acceptable davant del canvi de circumstàncies socials (art. 3.1 del Codi
civil) o perquè considera que es va equivocar. Però, segons el TC, el canvi de criteri
només és constitucional si compleix dos requisits: a) el canvi de criteri ha d’estar
suficientment raonat; el canvi és legítim només si és raonat i raonable, no pot ser un
canvi irreflexiu o arbitrari (STC 201/1991); i b) el canvi ha de tenir vocació de futur,
és a dir, ha d’estar destinat a mantenir-se amb una certa continuïtat. Si no hi ha canvi
amb vocació de futur o si el canvi no està suficientment raonat, el jutge que canvia de
criteri lesiona el principi d’igualtat en aplicació de la llei i el litigant podrà acudir al TC
en recurs d’empara. El TC no haurà de decidir quina interpretació del dret és correcta
(això seria convertir el TC en un tribunal de cassació universal) sinó que simplement
haurà de decidir si el canvi interpretatiu té vocació de futur i està suficientment raonat.

16