DRET DE LA PERSONA

LLIÇÓ 1. EL CONCEPTE DE DRET CIVIL. DRET DE LA PERSONA COM A

DRET CIVIL.

Dret de la persona és una part del Dret Civil. El Dret Civil té un sentit històric, ha anat
evolucionant al llarg de la història:

1) Roma: Dret civil = ius civile (dret dels ciutadans romans) rígid.
Només s’aplicava als romans nascuts a roma i que provenien de families nascudes a
Roma (famílies patricies). A la resta de ciutadans de l’Imperi Romà, s’aplicava el dret
ius gentium (més àgil, canviant). Més endavant es va desenvolupar el ius praetorium
(dret dels jutges, aplicaven un dels dos drets, o el ius civile o el ius gentium):
s’aplicava a cada cas concret (flexible).
Segle VI: emperador Justinià: Corpus Iuris Civilis (Compilació de Justinià). Volia
unificar els tres drets en una sola norma, de manera que es simplifiqui

2) Edat mitjana: territoris feudals = particularisme jurídic. L’imperi romà es divideix i

sorgeixen nous territoris amb un senyor feudal per a cada territori, aquest és
l’encarregat de determinar el dret. Moltes vegades és un dret oral, això provoca
dificultat jurídica. Hi ha confusió entre què és el dret públic i el dret privat. Quan un
vassall paga al senyor feudal, no sap si paga de forma privada (renda de contracte)
o pública (impost).
El segle XI: juristes descobreixen textos romans al nord d’italia ordenats i que a cada
problema li contemplen una regla. Aquest text és una part del Corpus Iuris Civilis de
Justinià. És el text que es comença a estudiar a les facultats de dret. Es converteix
en un Dret comú (general) de l’Europa Occidental: Dret Civil = Ius Commune. El dret
que al principi de l’època romana com un dret tancat, es converteix en un dret comú
a l’Europa Occidental.

3) Edat moderna (segle XVI,XVII): naixement dels Estats nacionals. Conseqüències:

- Dret Civil= Dret privat nacional
- Progressiva separació entre normes de Dret Públic i Dret Privat.
- És el dret que s’anirà recollint en els Codis Civils (S. XVIII-XIX) Codificació
civil europea.
Per crear les fronteres, decideixen crear uns codis que regulin i uneixin a les
persones d’un mateix territori. Quan es conquereix un territori militarment, es
vol canviar els costums de les persones integrants, es fa a partir del codi civil.
El primer codi civil és de Prússia, el segon el Francés de Napoleó (vigent
amb modificacions). El codi civil espanyol és de 1889 (vigent amb reformes).

1
2. El concepte de Dret Civil com a Dret Privat.

- Dret Civil = Dret Privat General.

1) Què és el dret:

a) Conjunt de normes, de regles jurídiques;

b) Que regulen la convivència entre els homes;
c) Aprovades per l’estat, amb eficàcia obligatòria: vincula als seus destinataris
i pot ser al·legat davant els tribunals.
Les regles de conducta no són dret, ja que no tenen eficàcia obligatòria.

2) Perquè és Dret Privat?

a) Perquè s’ocupa dels particulars (subjectes privats) i de les seves

relacions: la persona, les seves relacions familiars , la seva successió per
causa de mort, i el seu patrimoni (dret de contractes, dret de propietari).
b) Es contraposa al Dret Públic, que s’ocupa dels organismes de l’estat i de les
seves relacions entre els ciutadans i l’estat. Relacions entre administracions
públiques o de les administracions públiques amb els ciutadans. Sempre que
hi ha l’administració és dret públic.
3) El dret civil és Dret Privat General?

a) El Dret Civil és General perquè s’aplica indistintament a tots els particulars i

a totes les relacions particulars, amb independència de condicions més
específiques dels subjectes que hi participen (p. ex. dret de la persona;
família; successions).
b) Es contraposa al Dret Privat Especial, que s’aplica a aquells particulars que,
a més, reuneixen una condició específica:
● Dret mercantil: relacions entre empresaris.
● Dret de treball: relacions entre empresaris i treballadors.

3. La distinció entre Dret Públic i Dret Privat

La utilitat de la distinció entre el Dret Privat i el Dret Públic:

1. En l’esfera jurisdiccional: tribunals diferents.
2. En els principis que inspiren les normes de Dret Públic i Dret Privat. Solen ser
normes diferents, tot allò que afecta al dret privat està subjecte a que els particulars
ho puguem canviar (naturalesa dispositiva): a l’hora de decidir a qui vens, on vens,
per quan ho vens… els particulars tenen llibertat per decidir. En canvi, amb el dret

2
 públic les normes són imperatives (naturalesa imperativa), no es poden canviar
(obligació).

El criteri de distinció i les seves facultats. Dret privat vs dret públic.

A. El criteri de l’interès: interessos dels particulars vs interès general. Els dos tenen
interés general: vetllar per l’ordre i evitar conflictes socials.
B. Criteri del subjecte de la relació: relacions entre els particulars vs relacions entre els
poders públics i els particulars (administrats), o dels poders públics entre ells. Si
intervé l’administració pública, és dret públic. Tot i que hi ha vegades participa l’administració
pública però aplicant el codi civil (dret privat). Ex: l’ajuntament de girona vol posar oficines a un local
propietat d’un particular, es fa un contracte d’arrendament entre l’ajuntament i el particular.
C. Criteri de la posició jurídica del subjecte: relació d’igualtat (coordinació) vs Relació
de supra i subordinació (administració-administrat). En el dret públic hi ha jerarquia,
l’administració pública està per sobre del ciutadà. En el dret privat les relacions són
peritàries (estan al mateix nivell), hi pot haver negociacions i pactes. No sempre
funciona, ja que dos ajuntaments no tenen jerarquia tot i ser administració pública.
En el dret provat, les relacions entre pares i fills tenen jerarquia (Art 155. Los hijos
deben obedecer a sus padres mientras permanezcan bajo su potestad y respetarles
siempre: no hi ha relació d’igualtat).
D. Criteri de la naturalesa de les normes: naturalesa dispositiva vs naturalesa
imperativa (ius cogens; dret necessari). No disponible per les parts. Tot i que al dret
privat hi ha normes imperatives (els pares no poden pactar amb els fills menors
d’edat no donar aliment). La majoria d’edat no es pot canviar (imperatiu).

Finalment s’acaben conviant els dos: dret públic i dret privat.

5. La distribució sistemàtica del Dret Civil

Les matèries del Dret Civil i la seva distribució sistemàtica: el model alemany (Savigny):

1) Part general i Dret de la persona.

2) Dret de les obligacions i contractes.
3) Dret de coses (drets reals; dret de propietat).
4) Dret de família.
5) Dret de successions.

3
6. La pluralitat d’ordenaments civils. Les competències de les CCAA en
matèria civil (I).

- Històricament: han coexistir a l’Estat espanyol diferents ordenaments jurídics civils.

- La consolidació actual de la pluralitat d’ordenaments civil es troba a l’Art. 149.1.8
Constitució Espanyola 1978 (CE), que reconeix competència legislativa en matèria
de dret civil a algunes Comunitats Autònomes.
ART. 149.1.8
L’Estat sembla que té competència exclusiva sobre el dret civil , però les comunitats
autònomes també tenen competència per modificar conservar i desenvolupar els seus
propis drets civils, on existeixin.
1. Quines Comunitats Autònomes tenen competència en matèria de Dret civil?
Aquelles “allí donde exista(n)” drets civils, forals o especials (en el moment d’entrar
en vigor la CE-1978). Els territoris on existien drets civils florals o especials quan es
va aprovar la constitució el 1978. Són 6 (estan al document del moodle).

2. Sobre quines matèries de Dret civil poden legislar les Comunitats Autònomes?
No és sobre totes les matèries, les matèries que especifica després de “en todo
caso” són matèries exclusives de l’Estat, perquè són matèries tant importants de del
punt de vista de l’estructura de l’Estat, que no té sentit que hi hagi diverses
regulacions diferents. Són les següents:
- l’aplicació i eficàcia de les normes jurídiques,
- les relacions jurídico-civils relatives a les formes del matrimoni,
- l'ordenació dels Registres i dels instruments públics,
- les bases de les obligacions contractuals,
- les normes per a resoldre els conflictes de lleis,
- la determinació de les “fonts del dret”, amb respecte a les normes del Dret
foral o especial: els parlaments autonòmics tenen competència per establir el
seu propi sistema de fonts del Dret civil.

Sobre les altres matèries, les Comunitats Autònomes tenen competència per a la
“conservación, modificación y desarrollo” dels seus drets civils especials o forals.

- Conservar: les matèries regulades en les Compilacions quan va entrar en vigor la

CE-78 i que l’Estat no pot modificar, excloure o derogar.

4
- Modificar: les CCAA poden modificar les matèries que ja estaven regulades en les
Compilacions de dret civil propi.
- “Desarrollo” en la jurisprudència actual del Tribunal Constitucional: Les CCAA poden
anar més enllà del que ja estava regulat a les compilacions, sempre que es tracti de
“matèries connexes”:
a) Amb les regulades a la Compilació de Dret Civil de Catalunya 1960 (SSTC
88/1993, 31/2010, de 28 de juny).
b) Amb les matèries regulades amb posterioritat a l’entrada en vigor de la
Constitució, a l’empara de l’Art 149.1.8 CE: només així el concepte
“desenvolupament” fa possible “creixement orgànic” del dret civil propi,
evitant que es confongui amb els conceptes “conservació” i “modificació”.Es
poden aprovar noves normes sempre i quan ja hagin estat creades abans o
posterior a la CE.

Lliçó 2. EL TÍTOL PRELIMINAR DEL CODI CIVIL: FONTS DEL DRET.

APLICACIÓ I EFICÀCIA DE LES NORMES JURÍDIQUES.

5
1. El Títol Preliminar i les Fonts del Dret

1) Què són les “fonts del Dret”? modes o formes possibles d’expressió de les
normes jurídiques. El valor que tenen les fonts del dret és el d’atribuir a la regla, que
constitueix el seu contingut, la qualitat de jurídica

2) Són fonts de l’ordenament jurídic. Les fonts del dret: (ordenat jeràrquicament)

- La llei
- El costum
- Els principis generals del dret

3) Estructura del sistema de fonts:

a) Estructura jeràrquica de les fonts: supremacia de la llei.

b) Vinculació dels operadors jurídics al sistema de fonts.
c) Sistema tancat: prohibició d’acudir a d’altres normes o fonts, com a eines
creadores de Dret = p. ex. la jurisprudencia no es font del dret. Només són
fonts del dret la llei, el costum i els principis generals del dret.

2. La llei com a font del dret

1) La llei com a font del dret: norma jurídica escrita aprovada per un òrgan de l’Estat
amb competència per fer normes jurídiques, d'acord amb el procediment establert, i
que sempre ha estat objecte de publicació oficial.
Es pot entendre la llei com a:
- llei en sentit material: diferents normes jurídiques que procedeixen no només
del poder legislatiu sinó també del poder executiu.
- llei en sentit formal: norma jurídica que prové exclusivament del poder
legislatiu.
a) Concepte ampli entès com a norma jurídica escrita aprovada per un òrgan
de l’estat:
1. Només dictades pels Parlaments: lleis orgàniques; lleis ordinàries.
2. Normes dictades pel Govern amb rang de llei: Decrets legislatius i
Decrets-llei.

6
 3. En sentit ampli, també ho són les normes jurídiques de rang inferior:
Decrets, reglaments, ordres ministerials,etc (p.ex. Reglament del
Registre Civil; Reglament del Registre Hipotecari, etc.)

b) Requisits de la llei
1. Que hagi estat dictada per un òrgan competent de l’Estat, amb
potestat normativa.
2. D’acord amb el procediment establert.
3. Que s’hagi publicat oficialment: BOE; DOGC;DOCE;etc.
c) Jerarquia de les lleis:
1. Llei orgànica.
2. Llei ordinària.
3. Decret.
4. Ordre ministerial.
2) La relació entre lleis estatals i lleis autonòmiques
- Totes tenen el mateix rang: les lleis autonòmiques no estan supeditades ni
estan subordinades a les estatals. Les lleis autonòmiques i les estatals estan
al mateix nivell.
- La relació entre unes i altres s’explica per la distribució de competències
(civils) entre l’Estat i les Comunitats Autònomes.

3. El costum (normes no escrites)

No ho diu la llei, però és un costum → judicialment es pot reclamar. El costum s'haurà de provar amb
proves → mitjançant persones que hagin estudiat els costums.
Només es pot aplicar el costum en defecte de llei. El costum és una norma amb valor
jurídica particular d’un grup o d’un territori determinat que si bé s’aplica igual que una
norma, la seva existència s’ha d’al·legar com un fet.

1. Pràctica continuada d’una conducta.

2. Per persones o grups socials, no integrats en l’estructura política de l’Estat.
3. A la que es sotmeten i consideren vinculant jurídicament.
4. Es tracta de Dret no escrit (a diferència de la llei).

1. És una font del dret supletòria de 2on. grau (Art. 1.3 CC;Art. 111 -.2 CCCat): només
regeix si no hi ha llei aplicable (costum extra legem o praeter legem).

7
2. No s’admeten:

1. Costum contra legem: regula una qüestió contradient el que disposa la llei: si hi ha llei, no
s’aplicarà el costum. (Costum contrari a la llei → si hi ha llei no es pot aplicar costum). Quan
es regula una situació de forma diferent i en contradicció amg el que estableix la llei per
aquesta mateixa situació.
2. Costum secundum: interpretatiu de la llei. No s’admet perquè la facultat
d’interpretació de les lleis només s’atribueix als tribunals. Només els tribunals poden
interpretar la llei. No s’admet una interpretació diferent de la llei a la que facin els
tribunals.

3. Requisits i prova del costum com a font del dret:

1. Existència d’un ús social:

a) Conducta uniforme, que s'adjunta a un determinat model de conducta.

b) Continuada, repetida: durant un període de temps suficient per entendre que
es continuarà realitzant al llarg del temps.
c) Pública i espontània.

2. Opinio iuris: convicció que la conducta repetida constitueix una norma que obliga
jurídicament.

4. Els principis Generals del Dret

1. Concepte: són valors, regles i principis que representen els valors que són comuns
per una determinada comunitat social, i que aquesta comunitat els considera
adequats per resoldre les controvèrsies jurídiques que es plantegen en aquesta
comunitat.
Davant d’un cas que no té regulació específica, el jutge ha d’extreure normes
existents, és a dir, de les disposicions del CCCat i d’altres lleis del Parlament
mitjançant un procés d’abstracció inductiva, el principi general que les informa
anunciant d’aquesta forma una regla general que després aplicarà deductivament al
cas mancat de regulació.

2. Funcions: els principis generals del dret compleixen dues funcions:

a) Font del Dret supletòria de tercer grau: s’apliquen en defecte de llei i de

costum.
b) “Informen” l’ordenament jurídic: Això significa que els PGD poden ser utilitzats
pels tribunals per interpretar les demés normes jurídiques (la llei i el costum). (són
principis que informen l’ordenament jurídic → informen la interpretació de les altres
fonts del dret (la llei i el costum)).

Exemple: ningú es pot enriquir o empobrir en benefici d’un altre.

8
5. El valor de la jurisprudènica (no és font del dret)

La jurisprudència és la ciència del dret i suposa l’estudi del Dret.

1. Concepte: criteris que, de manera constant, desenvolupen els tribunals quan, en

resoldre qüestions jurídiques, interpreten i apliquen les fonts del dret. Es recullen
en les sentències.

- En sentit estricte únicament és jurisprudencia la doctrina judicial dels

tribunals superiors:
1. Tribunal Suprem.
2. Tribunals Superiors de Justícia Autonòmics.
3. Tribunal de Cassació de Catalunya (II República).
- FALTA UN

2. Valor de jurisprudènica del Tribunal Suprem espanyol:

- “Complementa” l’ordenament jurídic: unifica els criteris per a l’aplicació i

interpretació de les normes jurídiques.

3. Requisits de la jurisprudència. Per complementar l’ordenament jurídic cal:

a) Que la doctrina jurisprudencial sigui reiterada: com a mínim, ha d’estar

recollit en dues sentències. Per a que la ratio decidendi pugui constituir
doctrina, cal que s’hagi reiterat en casos similars, són necessàries dues
sentències.
b) Només és jurisprudència allò recollit a la ratio decidendi de la sentència:
els arguments bàsics que fonamenten la sentència i determinen la
decisió (Fallo).
- No valen les argumentacions o raonaments secundaris, fets sobre
qüestions marginals (obiter dicta).
c) Ha d’existir identitat entre els casos resolts per les sentències.

La jurisprudència no és font del dret, ja que li manca la virtualitat de produir normes

jurídiques amb eficàcia general i obligatòria per a tots els ciutadans. Tot i així, la
jurisprudència s’ha de tenir en compte tant en la interpretació com en l’aplicació del
dret civil de Catalunya i, a més, s’ha de tenir en compte de “manera especial”.

9
 1. LA VIGÈNCIA I APLICABILITAT DE LA LLEI (PART AINHOA).

Els conceptes d’aplicabilitat i de vigència van lligats tot i que no coincideixen. Tota norma
vigent és aplicable per si mateix llevat que no sigui ajornada, en cambi no tota norma
aplicable és vigent.

La vigència és l’aptitud reguladora de la norma derivada de la seva mera existència

jurídica. (les normes vigents son aplicables i en principi han de ser aplicades). La vigència
d’una norma determina l’aplicabilitat i alhora justifica l’aplicació

2. L’ÀMBIT TEMPORAL DE VIGÈNCIA

Una llei es vigent quan entra en vigor i ho és fins que es deroga o perd la vigència.

2.1. L’entrada en vigor i la pèrdua de vigència.

2.1.1. L’entrada en vigor.
La llei ha de complir determinats tràmits d’existència i publicitat (art.62.a CE): Una vegada
esgotat el procediment d’elaboració, l’existència de la llei ve determinada per la seva sanció
(signatura del monarca, com a cap d’estat) i promulgació (l’ordre de publicació de la
llei). Tot i això el rei no té intervenció en la formació de les lleis, el text d’aquesta queda fixat
amb l’aprovació per les cambres de parlamentàries / govern.
(*) A Catalunya (art. 65 EAC) les lleis son promulgades en nom del rei i del president/a de
la generalitat
Una vegada promulgada la llei encara no està en vigor i no pot ser aplicada. S’han de
publicar (això fa que la llei sigui coneguda i garanteix aixi la seguretat jurídica). La publicitat
es comprèn en dues fases la primera; la publicació al BOE o al Diari Oficial de la
Comunitat Autònoma de què es tracti. I la segona; la vacatios legis. tiempo de espera para
entrar en vigorUn cop aquest procés està acabat la llei entra en vigor en un plaç de 20 dies
després de la seva publicació al BOE (*) a cat 20 dies desde la publicació al DOGC.
Un cop passada la vacatios legis la norma és vigent i pot ser aplicada per si mateixa.

10
 2.1.2. La pèrdua de vigència.
A partir de l’entrada en vigor, la llei té vigència indefinida fins que és derogada per una altra
del mateix rang o superior. Es poden derogar per:
- Derogació expressa: la llei posterior o declara expressament, té un contingut
derogatori.
- Derogació tàcita: el contingut de l’altra llei sigui incompatible amb la primera.
(L’entrada d’una llei deroga l’altra anterior)
La derogació pot ser total o parcial.

(*) El dret català ha optat sovint per la iuris continuatio, aquesta no crea regles jurídiques
sino que es limita a redactar més clarament i desenvolupar les anteriors, que substitueixen
una nova formulació.
En algunes ocasions la pròpia llei indica el termini de vigència o bé es dedueix de la seva
finalitat. En aquests casos ld vigència cessa en escolar-se el temps o les situacions.

2.2. L’efecte de la vigència: l’aplicabilitat immediata o no retroactivitat de la

llei.
- La llei s’aplica una vegada entrada en vigor la llei ( llei irretroactiva)
- La llei retroactiva es aquella llei que s’aplica a casos anteriors de l’entrada en vigor
de la nova llei.
RETROACTIVITAT
- Grau màxim: la nova llei s’aplica en tots els contractes que s’han fet durant la
antiga llei.
- Grau mitjà: la llei s’aplica també en aquella renda que es faci en aquell
moment.
- Grau mínim: només s’aplica en les rendes que s’hagin de fer després de
l'entrada en vigor.
Les lleis son irretroactivas si no diu el contrari (Art. 2.3 CC)

3. L’ÀMBIT TERRITORIAL DE VIGÈNCIA

Pel que fa l’espai de vigència de la norma depèn de la competència del poder polític que
l’ha creada. Les normes creades per un determinat poder tenen vigència com a màxim on
aquell poder té competència.

11
 4. L’APLICABILITAT DE LES LLEIS

Tota norma vigent és aplicable per ella mateixa, menys que se’n ajorni l’aplicabilitat; en les
normes vigents aquesta determina l’aplicabilitat i en justifica l’aplicació. Però no tota norma
aplicable és vigent (la majoria si).
En determinats contextos poden der aplicables normes no vigents, tot i que no siguin
aplicables per elles mateixes, poden rebre aplicabilitat d’una norma instrumental que pot
ser:
- Norma de conflicte; que pot fer aplicable un dret aliè (que no és d’aplicació
immediata o no vigent al territori)
- Norma de dret transitori; fa aplicables les normes temporalment no vigents
Per tant, les normes de conflicte i de dret transitori atorguen aplicabilitat a les normes que
pet si mateixes no la tindrien.

4.1. L’aplicabilitat de les lleis no vigents en el territori.

En supòsits de “conflictes de lleis” (situacions que presenten elements rellevants

vinculats amb diversos drets) ja siguin internacionals o interregionals, cal aplicar les normes
de conflicte les quals poden imposar l’aplicació de normes no vigents en el territori.
Les normes de conflicte són normes instrumentals, que designen quin dret cal aplicar i que,
per tant, poder imposar l’aplicació de normes territorialment no vigents. D’acord amb això
els drets es poden aplicar extraterritorialment, tot i que aquesta decisió ha d'estar marcada
pel dret estatal que és l'únic capaç de dictar normes per a resoldre coflictes de llei.

4.2. L’aplicabilitat de les lleis derrogades. Les disposicions trànitòries.

Les normes de Dret transitori poden exceptuar o suspendre l’aplicació immediata de la

norma vigent i prorrogar l’aplicació de la norma derogada, atorgant aplicabilitat a normes
temporalment no vigents. Per tant aquestes no regulen una matèria sino que designen la
norma que l’ha de regular, prorrogant l’aplicabilitat de la norma derogada dins de l’àmbit
temporal de la nova.

12
 5. LA RELACIÓ ENTRE EL DRET CIVIL CATALÀ I EL DRET CIVIL ESTATAL A
CATALUNYA

A Catalunya són vigents i, per tant, aplicables per si mateixos es dret civil català com
l’estatal. L’estatal hi és però d’aplicació directa o supletòria. A catalunya es de preferent
aplicació el dret civil català deixant de banda el que és d’aplicació directa estatal.

5.1. L’aplicació directa del dret civil estatal.

L’aplicació directa del Dret Estatal suposa l’aplicació necessària i inevitable d’aquest Dret i
es refereix només a determinades matèries.
● Régimen económico matrimonial

5.2. L’aplicació preferent del dret civil català

En les matèries regulades pel Dret Civil català, aquest dret és d’aplicació preferent a
Catalunya. Deixant de banda aquelles matèries concretes en què eL Dret civil estatal és
d’aplicació directa a Catalunya i respecte de les quals no pot haver regulació catalana.

6. LA INTERPRETACIÓ DE LA LLEI

L’aplicació de les normes de l’ordenament jurídic en pressuposa la interpretació. La

interpretació és més important en la interpretació de la llei, no té tanta importància quan es
relaciona al costum.

6.1. El subjecte, els mitjans i els criteris d’interpretació.

La interpretació és l’activitat dirigida a fixar el sentit o el contingut regulador de la norma.

La integració en complementa les insuficiències.
Si lliguem al subjecte de la interpretació a l’aplicació de la norma, correspon el Poder
Judicial.
Quan s’interpreta i s’aplica el Dret civil de Catalunya s’han de tenir en compte:
- La jurisprudència civil del Tribunal de Cassació de Catalunya.
- La jurisprudència civil del TSJC.

El mitjà sociològic (la realitat social del temps en què la norma ha de ser aplicada) permet
acomodar els preceptes jurídics a circumstàncies sorgides posteriorment a la formació
d’aquells.

13
Quan s’interpreten les normes cal tenir en compte, com a criteris orientadors de la
interpretació, l’esperit i la finalitat. Si es tenen en compte es tracta de confirmar o corretgir
el sentit objectiu, per tal que meni de la millor manera possible al projecte jurídic (esperit) o
social (finalitat) que la norma vol assolir.

Si parlem de la interpretació de les normes, els Jutges i Tribunals han d’interpretar les lleis i
reglaments segons els principis constitucionals. El TC (Tribunal Constitucional), és l’intèrpret
suprem de la Constitució i les seves sentències poden indicar com s’ha d’interpretar una
norma determinada (sentències interpretatives).

6.2. Les classes d’interpretació

Es distingeixen les classes d’interpretació en funció de diferents criteris:

A) En funció del subjecte:
- Interpretació autèntica → prové de l’autor de la norma (la fa el legislador). Aquesta
interpretació dona lloc a normes interpretatives.
- Interpretació judicial → feta pels tribunals de justícia quan apliquen les normes.
Pot arribar a esdevenir jurisprudència.
- Interpretació doctrinal → la fan els autors i dona lloc a la doctrina científica.
B) En funció del resultat:
● Interpretació declarativa → quan el sentit que se li atribueix a la norma coincideix
amb el que expressen directement les paraules. Aquesta és inevitable i no innova.
● Interpretació correctora → pot ser interpretació extensiva o restrictiva:
○ Extensiva: s’atribueix a la norma un sentit més ampli del que revela el
tenor literal.
○ Restrictiva: s’atribueix a la norma un sentit més limitat del que revela
el tenor literal.

7. L’APLICACIÓ DE LA LLEI UN COM INTERPRETADA

La interpretació es prèvia a l’aplicació. Quan la norma ja és interpretada, es pot aplicar.
7.1. L’analogia legis
Es poden distingir dos àmbits d’aplicació de la llei: l’específic i l’analògic.
L’analogia legis és una operació reservada al titular de l’aplicació de la llei.
Quan un supòsit no entra en l’àmbit normatiu específic o analògic cal que no hi hagi llei ni
directament ni analògicament aplicable al cas.

14
 7.2. L’equitat com a criteri de moderació, referència a l’equitat com a regla
de solució de conflictes
L’equitat s’ha de tenir en compte en l’aplicació de les normes (segons l'article 111-9 CCCat).
Quan s’esgota la fase d’interpretació de la llei, l’equitat es té en compte per adaptar la llei en
cada cas, actuant com a criteri d’aplicació i de moderació (moderar no significa inaplicar la
llei).
L’equitat també compleix una funció semblant a la de les fonts del Dret quan s’utilitza com a
regla de solució de conflictes. També compleix una funció en relació a la integració de
negocis jurídics aliens.

8. L’EFICÀCIA DE LA LLEI EN RELACIÓ ALS SUBJECTES

Les normes vigents han de ser observades, els particulars les poden complir o no.
● L’eficàcia ordinària és quan la norma es compleix de forma voluntària i no es posa
cap obstacle al compliment.
● L’eficàcia extraordinària és quan la norma no és complerta de forma voluntària pels
particulars, això ens porta cap a l’incompliment de la norma.

8.1. El contingut de la norma

Normes imperatives i normes dispositives:
Les normes es classifiquen en imperatives i dispositives.
A) Les normes imperatives estableixen mandats o prohibicions, imposen una conducta
i sancionen la conducta contrària com a il·legal.
Aquestes també s’anomenen normes “de Dret cogent” o “necessàries”.
B) Les normes dispositives preveuen una regulació per al cas que els particulars no
hagin establert res diferent.
També s’anomenen “normes de Dret Voluntari”.

15
Les normes programàtiques i les normes reactives:
A l’ordenament jurídic també hi ha normes no referides a la voluntat.
Aquest és el cas de:
- Les normes programàtiques → defineixen o enuncien grans principis del sistema.
- Les normes reactives → es justifiquen com a reacció a una regulació anterior/contrària.

8.2. La infracció a la norma. L’acte contra la llei.

L’acte contra llei suposa la contradicció frontal entre l’activitat de l’individu i allò que la
norma disposa.
Per poder parlar d’acte contra llei cal un acte voluntari contrari a una norma imperativa.

Les normes administratives solen establir sancions per al cas de contravenció

8.3. L’evitació de l’aplicació

La ignorància de la llei i l’error de dret:
- El fonament de la regulació de la ignorància de la llei no és de tipus subjectiu, sinó
objectiu (la norma vigent és aplicable).
- L’error de dret es produeix per ignorància o interpretació o coneixement inexactes
d’una norma jurídica.

El frau a la llei:
És la utilització d’una norma legal amb un propòsit contrari a la seva finalitat.
Per tal d’apreciar que hi ha frau a la llei cal que es realitzi un acte voluntari sota l'empara
d’una norma jurídica (anomenada “norma de cobertura”).

L’exclusió voluntària de la llei aplicable:

L’exclusió voluntària de la llei aplicable només s’admet en relació a normes dispositives.
L’aplicació de les lleis imperatives i prohibitives és irrenunciable, no es pot excloure
voluntàriament.
La conseqüència de l’exclusió voluntària de la llei aplicable és la no aplicació de la llei al cas
concret, això fa que quedi desplaçada l’aplicació de la norma dispositiva.

16
 Lliçó 3. LA PERSONA I LA PERSONALITAT

1) La persona i el seu significat institucional

- La persona és el subjecte principal del dret.
- La persona és una entitat prejurídica (és prèvia al dret) i extrajurídica (transcendeix
el dret).
- Dos possibles concepcions:
1. Concepció positivista: el dret positiu determinaria la condició de persona.
2. Concepció humanista: la persona és un ésser humà, i com a tal, és una
realitat que transcendeix el dret, té uns valor innats que li són propis, i que el
Dret positiu ha de respectar:
- Dignitat humana.
- Lliure desenvolupament de la personalitat.
- Principi d’igualtat i de no discriminació.

- Tot ésser humà = persona = té personalitat jurídica des del moment del seu
naixement.

2) Classes de persones (pel Dret). Quan el Dret parla de “persones”, com a subjectes de
drets:
A. Persones físiques: ésser humà, persona natural = personalitat jurídica des del
naixement. (carn i ossos).
B. Persones jurídiques: organitzacions socials a les quals l’ordenament jurídica
atribueix personalitat jurídica i permet que operin com a subjectes de drets (són
persones creades pel dret, el dret reconeix personalitat jurídica quan compleixen
determinats requisits: obtenen els mateixos drets que les persones físiques):
- Fundacions
- Associacions
- Societats mercantils: Societats Anònimes; Societats de Responsabilitat
Limitada (Societats de Capital); Societats Civils, etc.
- Cooperacions públiques: ajuntaments.
Adquireixen personalitat jurídica des del moment de la seva constitució, d’acord amb els
requisits previstos per la llei.
Una persona física es pot casar, una persona jurídica es pot associar. També es poden divorciar i
separar, en el cas de la persona jurídica.

17
3) Què és el dret de la Persona? conjunt de normes que regula la situació de les persones
(físiques i jurídiques) i de les seves relacions i situació en l’ordenament jurídic civil.

La capacitat jurídica

4) Ser persona, en sentit jurídic, vol dir tenir personalitat civil = tenir CAPACITAT
JURÍDICA inclou:
A. Titularitat de la capacitat jurídica: aptitud per ser titular de drets i obligacions.

- Es té des del moment del naixement i s’extingeix amb la mort. Ex: Un nadó
recent nascut pot ser titular d’una herència, ja que té titularitat des del
moment que neix, però no podrà exercir la capacitat jurídica (B)).
- No és graduable. Es té o no es té.

B. Exercici de la capacitat jurídica: aptitud per exercitar vàlidament drets i assumir

obligacions.

- Depèn de la capacitat natural de la persona: maduresa intel·lectual

(capacitat de discerniment, seny o raó). Varia en funció de les circumstàncies
particulars de cada persona.
- És graduable.
- Exercici ple de la capacitat jurídica: s’adquireix als 18 anys = capacitat
d’obrar plena. Tota persona major d’edat té capacitat jurídica, no només per
ser titular dels drets, sinó també per exercir los.
- Exercici restringt: menors d’edat; persona amb discapacitat = adopció de
mecanismes de suport (potestat: parental; curador; assistent). Es necessita
un representant. Ara ja no es parla de capacitat d’obrar més o menys plena
de les persones majors d’edat amb discapacitat. Mantenen intacta capacitat
d’obrar. En relació amb la capacitat d’aquestes persones, es parla de suports
a l’exercici de la capacitat jurídica.
El menor emancipat no està sotmès a cap potestat i actua jurídicament com
si fos major d’edat (autonomia decisòria), tot i que hi ha determinats actes
que necessita complement de capacitat d’altres persones.
- Les restriccions a l’exercici de la capacitat s'han d'entendre en sentit restrictiu

18
 C. Les capacitats especials: p. ex. tenir 25 anys per a adoptar una persona. És un
requisit que té com a objectiu garantir que la relació entre el pare/mare i l’adoptat
sigui així com a tal.
D. Prohibicions legals: la llei prohibeix celebrar determinats actes jurídics pels que, en
principi, es té la capacitat natural per a exercir-los: la qüestió no és de capacitat
jurídica, sinó de legitimació.
Per exemple: prohibició dels Art. 1459. 1 CC: ART. 47 CC. Els tutors no poden
comprar els béns de les persones que estan tutelan.

La personalitat civil s’extingeix amb la mort de les persones físiques. Les persones
jurídiques no moren, sinó que es dissolen i, a partir d’aquí, s’obre un procés de liquidació del
seu patrimoni. La mort de la persona determina la pèrdua de titularitats (matrimoni, potestat
parental, tutela…) i la fi de les relacions jurídiques que tenien com a pressupòsit la seva
existència. La mort també extingeix els drets vitalicis i altres drets i deures personals. Cal
tenir en compte que la mort del parent deuror d’aliments no extingeix necessàriament
l’obligació, perquè, si es manté la situació de necessitat, es poden reclamar aliments als
parents obligats del grau següent. La titularitat de drets que no s'extingeixen per mort es
transmeten als hereus per efecte de successió.

LA DECLARACIÓ DE LA MORT

19
 Lliçó 4. Començament i fi de la personalitat (CAPÍTOL 7)

1) El naixement: el naixement determina la personalitat (civil). La personalitat

s’adquireix en el moment del naixement amb vida.
2) Els requisits del naixement:
A. Abandonament del criteri tradicional de l’antic Art. 30 del Codi Civil espanyol:
crítica.
B. El model actual: la personalitat s’adquireix en el moment del naixement
de la vida, una vegada després del tot el claustre matern. El naixement
exacte es dona en el moment que desapareix el vincle físic entre la mare i el
nadó (quan es talla el cordó umbilical).
Llibre especial de nascuts/morts: on actualment s’hi inscriuen aquells que
moren durant els primers sis meses de gestació.

3) La prioritat del naixement en els parts dobles i múltiples: es dona el primer nascut.
Se da al primer nacido los derechos otorgados al primogénito.
4) La prova del naixement: mitjançant la inscripció al Registre Civil. En el moment del
naixement els progenitors inscriuran el naixement al Registre Civil.

2. la protecció jurídica del nasciturus (el que anirà a néixer)

1) El concebut i no nascut (nasciturus): Qui és? El problema de la seva protecció.

2) La regla protectora dels nasciturus:
- Al concebut
- “Se’l té per nascut” / “té la consideració de persona”: no és persona, però se’l
considera com si ho fos (ficció jurídica). El concebut té la consideració de
persona als efectes que li siguin favorables al moment de néixer, sempre que
sigui amb vida. Per evitar situacions injustes, tot allò que passi que pugui
afectar favorablement al fetus durant els 9 mesos, es considera com si
hagués nascut (té la consideració de persona, no és persona).
- Només als efectes que li siguin favorables.
- Sempre que arribi a néixer (d’acord amb les condicions de l’Art. 30 CC)
(conditio iuris).

3) Supòsits específics de protecció del nasciturus:

20
 1. La donació feta al nasciturus:
- Serà vàlida i podrà ser acceptada per les persones que el representarien si ja
haguessin nascut. Les donacions poden ser revocables (acceptar
ràpidament). Les donacions que es fan als concebuts no nascuts i no tenir
representant legal, podran ser acceptades per les persones que, si el nadó
hagués nascut, serien els seus representants legals.

2. Crida a la successió de persones concedides: Les persones nascudes poden

succeir, i les concebudes també.
- Es suspèn la divisió de l’herència, que queda sotmesa a administració,
mentre es verifica el naixement.
- S’adopten mesures per evitar el frau a tercers. (p.ex. suposició d’embaràs; o
que es doni per viu un fetus que no ho és).
3. Altre suposits (jurisprudència o DGRN:
- Indemnització per causa de mort.
- Assegurances de vida en què el fill és beneficiari.

3. La protecció jurídica dels no concebuts

1) La ¿protecció? jurídica dels concepturus: el no-concebut.

- La inexistència d’una regla general.
2) La llei contempla mecanismes que permeten reservar o atribuir béns o drets a
futures persones, quan encara no estan concebudes. Amb límits.
Per exemple:
- Les substitucions fideïcomissàries: (el límit de les “crides”, a Catalunya, de
la “segona generació (“una sola crida”). Es fa un testament per el qual, a la
meva mort, una “casa familiar” passi al meu fill (hereu), i a la mort del meu fill,
que la casa passi al seu fill primogènit, i a la mort d’aquest al vesnet…Es pot
fer amb limits (substitució fideïcomissàries). Només és possible fins la
segona generació.
- La donació a favor de no-concebuts = l’acceptació dels que serien els
seus representants legals només és eficaç a partir del moment en què es
produeix la concepció. Una donació feta a un no concebut és vàlida, però
està en suspens fins que hi ha un concebut.

21
4. La fi de la personalitat

1) La mort: la personalitat civil s’extingeix per la mort de les persones.

2) La falta de determinació del moment de la mort al CCCat i al CC i la remissió a la

normativa sobre extracció i trasplantament d’òrgans = criteri mèdic:
- Art. 5 LETO: “Existencia de datos de irreversibilidad de las lesiones y,
por tanto, incompatibles con la vida”.
- Arts. 3,9.2, Annex I RD 1723/2012: “La muerte del individuo podrá certificarse
tras la confirmación del cese irreversible de las:
1) Funciones circulatorias y respiratorias (electrocardiograma
planer).
2) O del cese irreversible de las funciones encefálicas
(elencoflardiograma planer).

3) Commoriència (moren al mateix temps) i premoriència (mor un després que l’altre → hi ha

successió de drets): el problema de la determinació del moment de la mort entre persones que
poden definir-se drets recíprocament:

a) Els efectes successoris de la regla i la seva extensió.

b) En defecte de prova, l’Art 33 CC presumeix “iuris tantum” la
commoriència (es pot provar en contra) → Es pot sostenir que un dels
dos va morir abans però s’ha de provar, si no es pot provar, es
considera que moren al mateix temps, i no es transmeten drets
successoris.
c) La regla catalana:
- Presumpció “iuris tantum” de commoriència, tret de prova en
contrari.
- Però, es considera que han mort al mateix temps
(commoriència) si entre les dues morts han transcorregut menys de
72h i hi ha “unitat de causa o circumstància” que motiva les
defuncions. → si el fill mort dins els 30 minuts següents de l’accident
(exemple), es presumeix que han mort al mateix temps. Ha de morir 3
dies més tard per acceptar que no han mort al mateix temps.

4) La prova de la mort i la inscripció al Registre Civil.

Certificat del registre civil on consti la mort.

22
5) La declaració de mort o de defunció:

a) Concepte: resultat d’un procediment judicial, que declara la mort o la defunció

d’una persona quan, tot i que no es té constància física de la mort, s’acrediten
els requisits previstos en els arts.

b) Condicions que han de concórrer:

- Desaparició sota determinades circumstàncies.
- Transcurs d’un determinat període de temps.
- Falta de notícies de la persona.

c) Requisits:
1) Desaparició prolongada:
- 10 anys sense notícies del desaparegut o des de la seva
desaparició.
- 5 anys de les últimes notícies o la desaparició, si en
acabar aquest termini l’absent hagués fet 75 anys.
Primer es fa la declaració d’absència, i després la declaració de mort.
2) Transcurs del temps en casos de desaparició en situació de risc per la
vida:
- 1 any des de la desaparició en una situació de risc
imminent de mort per causa de violència (humana) contra
la vida (ex: segrest, atemptat), sense més notícies
- O bé, 3 mesos des de la desaparició, en cas de sinistre
(catàstrofes naturals, accidents laborals).
- 2 anys des de la data del tractat de pau o de la declaració
oficial de final de la guerra en el cas de desapareguts que
pertanyin a contingent armat, o units a ell en qualitat de
funcionaris, informadors...
- Declaració immediata si naufragi, desapareguts per
immersió al mar o accident aeri s’ha verificat i hi ha
evidències d’absència de supervivents. Si s’han trobat
restes humanes no identificades, cal que passin 8 dies.
- Presumpció de naufragi o accident aeri si passa
1 mes des de les últimes notícies rebudes o des
de la data d’inici del viatge.

23
d) Efectes de la declaració de mort o defunció:
1) Presumpció (iuris tantum) de mort de la persona.
2) Dissolució del matrimoni.
3) Obertura de la successió del declarar mort: amb una sèries de cauteles.
4) Si el declarat mort reapareix, tindrà dret a recobrar els béns en poder
dels hereus, en els termes previstos per l’art. 197 CC.

Lliçó 5. EL REGISTRE CIVIL

24
 1) Concepte d’estat civil: qualitat jurídica de la persona que determina la seva posició
davant del dret.
2) Efectes: determina la llei aplicable, els drets i deures de la persona i l’àmbit de la
capacitat jurídica.
3) Els estats civils:
a) Nacionalitat i veïnatge civil.
b) Matrimoni: solter, casat, vidu, divorciat.
c) Filiació: condició de fill o de progenitor.
d) Edat: menor d’edat; major d’edat; emancipat.
e) Persona amb discapacitat necessitada de suport.
4) Característiques dels estats civils:
a) Inherent a tota persona física (va amb la persona, no t’hi pots separar).
b) Indisponibilitat (no es poden vendre).
c) Regulats per normes de dret imperatiu (s’imposen obligatòriament): interès
públic (intervenció del Ministeri Fiscal).
d) Incompatibilitat entre alguns estats civils (no pots ser major i menor al mateix
temps), tot i que n’hi ha que si q son compatibles (nacionalitats).
e) Eficàcia jurídica pròpia (cada estat civil serveix per saber alguna cosa:
establir la llei aplicable, establit drets i deures respecta algú…

2. Els títols d’estat civil: títols d’adquisició i de legitimació.

1) Títols d’adquisició de l’estat civil: és la causa per la qual s’adquireix un estat civil.
Poden derivar de:
A. La declaració de voluntat del subjecte: matrimoni; nacionalitat espanyola
per opció. Es produeixen amb consentiment de la persona (voluntat).
B. Un aconteixement aliè a la voluntat del subjecte: adquirir els 18 anys.

2) Títols de legitimació de l’estat civil: permeten aprovar els estats civils i fan
possible l’exercici de les facultats i accions que són propis d’aquells estats civils. Són:

A. Inscripció al Registre Civil: les actes del Registre Civil són el mitjà legal de
prova de l’estat civil de les persones.
B. Possessió d’estat, amb caràcter supletori (només quan manca la inscripció
en el registre civil):

25
 - Requisits:
- Exercici dels drets i facultats propis s d’un estat civil.
- De manera continuada (constant, habitual).
- De manera pública (externa).
- De manera pacífica (sense oposició). Ningú ha dit el contrari.

3. Les accions d’estat civil

3) Les accions (judicials) d’estat civil:

- Concepte: és aquella acció judicial dirigida a obtenir el reconeixement, la
modificació o extinció d’un estat civil p. ex. reclamació de paternitat; acció de
divorci.

4. El Registre Civil: concepte i regulació i assentaments

El registre civil és una institució o servei públic, que depèn del Ministeri de Justícia, i que té
per objecte:

1) Concepte i funcions:
a) Donar publicitat als fets ia ctes referents a l’estat civil de les persones.
b) Proporcionar títols de legitimació de l’estat civil: eficàcia provatòria de la
inscripció.
c) Cooperar a constituir alguns estats civils → per un estranger que adquireix la
nacionalitat espanyola (estat civil).

2) Regulació:
- Llei 20/2011 de juliol, del Registre Civil.
- Reglament del Registre Civil, de 14 de novembre de 1958 (vigent
actualment).

3) Assentaments del Registre Civil, tipus:

1. Inscripcions: fan prova plena i privilegiada de l’estat civil de les persones i,
en alguns casos, constitueixen aquests estats (Art. 39, 17 i 18 LRC-2011).
2. Anotacions Registrals: no tenen valor provatori, sinó caràcter merament
informatiu (Art. 40 LRC-2011). Es comunica que s’ha iniciat un procediment
judicial que pot fer canviar el registre civil (el jutge ho comunica una vegada
ha rebut una petició de divorci).

26
3. Notes marginals: assentaments breus, al marge del foli registral, que solen
relacionar uns assentaments amb uns altres
4. Cancel·lacions: cancel·la una assentament anterior. Priven d’eficàcia, total o
parcial, a l’assentament registral a què es refereixen (Art. 41 LRC-2011).

Lliçó 6. L’EDAT

27
 1. L'edat en el dret civil. La majoria d’edat

1) L’edat
- Concepte: criteri de còmput de la durada temporal de la vida de les
persones.
- Determina els estats civils vinculants a l’edat: majoria d’edat, minoria
d’edat, persona menor emancipada.
- Funció: determina l’àmbit d'exercici de la capacitat de les persones.

2) El còmput de l’edat: la regla de l’art. 211-4.2 CCCat (Art. 240 II CC):

- “El dia del naixement es considera censer per al còmput de l’edat” → des que
comença el dia ja es fan els anys.
- La seva relació amb l’art. 121-23.3 CCCat (Art 5 CC): “Si al mes de
venciment no hi ha el dia corresponent a l’inicial, es considera que el
termini acaba el darrer dia del mes”. Fa referència a les persones que
han nascut el 29 de febrer: és el 28 de febrer últim dia del mes.
3) La majoria d’edat:
- L’adquisició de la majoria d’edat als 18 anys.
- Majoria d’edat = ple exercici de la capacitat jurídica en l’àmbit civil:

2. La minoria d’edat

1) La minoria d’edat: estat civil que es caracteritza per:

a) Subjecció del menor a la potestat del pare i de la mare: representació legal.

b) El menor d’edat té reconegut un àmbit d’exercici de la seva capacitat

(capacitat d’obrar): “segons la seva edat i capacitat natural”:
- El menor pot realitzar actes relatius a béns o serveis propis de la seva
edat, d’acord amb els usos socials (Art. 211-5 b) CCCat).
- Pot realitzar els altres actes que la llei li permet (Art. 211-5. c) CCCat).
- Les limitacions a l’exercici de la capacitat s’han d’interpretar d’una
manera restrictiva, atenent a la capacitat natural (Art. 211-3.3 CCCat).
En cas de dubte, hem d’assumir que un menor pot fer alguna cosa, si
el seu nivell intel·lectual ens fa pensar que ho pot fer.

3. La capacitat del menor d’edat

28
 1. L’àmbit de la capacitat de la persona menor d’edat:

a) Actes que la llei prohibeix expressament a la persona menor: p. ex. ser

tutor o curador; ser marmessor (persona que administra una herencia); ser
representant de l’absent; consentir la donació d’òrgans en vida…

2. Actes que la llei permet expressament realitzar a la persona menor:

- A partir dels 12 anys: consentir l’adopció i l’acolliment preadoptiu.

- A partir dels 14 anys: atorgar testament notarial; ser testimoni en judici;
consentir el tractament de les seves dades personals.
- A partir dels 16 anys: contraure matrimoni, prèvia emancipació (Arts. 46 CC);
dur a terme l’administració ordinària dels béns obtinguts amb la seva activitat
professional; etc.

3. Regla general: la persona menor d’edat té capacitat per a exercir tots els actes
propis de la seva edat, pels quals tingui capacitat natural i d’acord amb els usos socials,
sempre que la llei no li prohibeix expressament.
Per saber si es té maduresa per tal de fer alguna cosa, ho determina l’informe del
metge forense.

4. L’emancipació del menor d’edat

1. Concepte: estat civil intermig entre la minoria i la majoria d’edat que:

- Extingeix la potestat parental.
- Atribueix a la persona menor emancipada (16 anys complerts) una capacitat
d’obrar pràcticament idèntica a la del major d’edat (“com si fos major”)
- Però no plenament; “però necessita el complement de capacitat (els seus
progenitors, conjugue major d’edat) per als actes que estableix l’Art. 211-12
CCCat” (Art. 247.I CC).
- L’escassa incidència pràctica de l’emancipació en l’actualitat.

2. Irrevocabilitat: una vegada concedida, l’emancipació és irrevocable, amb l’excepció

de l’emancipació per vida independent.

5. Les formes d’emancipació

1. Per concentiment dels qui exerceixen la potestat parental o la tutela.
2. Emancipació per resolució judicial.

29
 3. Emancipació per vida independent.

5.1. Emancipació per consentiment dels qui exerceixen la potestat parental o del
tutor:
- Requisits:
a) Que el fill tingui 16 anys complerts.
b) Consentiment del menor i dels progenitors o tutor
c) Que el consentiment s’atorgui en la forma documental corresponent:
- Escriptura pública davant notari.
- Compareixença davant de l’autoritat encarregada del Registre Civil.
d) Quan l’emancipació és per consentiment del tutor, es requereix:
1. Autorització judicial.
2. Informe del Ministeri Fiscal.

5.2 Emancipació per resolució judicial:

- Requisits:
a) Menor amb 16 anys complerts
b) Sol·licitud del menor
c) Prèvia audiència dels progenitors o del tutor
d) Informe previ del Ministeri Fiscal
e) Cal que concorri alguna causa que:
- Faci impossible la convivència amb els progenitors o el tutor.
- Dificulti greument l’exercici de la potestat parental o de la tutela.
f) Resolució judicial concedint-la

5.3 Emancipació per vida independent.

- Requisits:
a) Menor amb 16 anys complerts.
b) El menor comença a viure de manera econòmicament independent dels
pares o tutor, sense que es produeixi cap emancipació legal.
c) Consentiment dels progenitors o del tutor.
d) Té els mateixos efectes que l’emancipació legal.

Faltarà el títol de legitimació, ja que no s’escriu (és de fet).

6. La capacitat de la persona menor emancipada

30
1. La capacitat d’obrar del menor emancipat.

a) L’emancipació extingeix la potestat del pare i de la mare.

b) Regla general: el menor emancipat pot actuar jurídicamente com si fos

major d’edat.

c) Limitacions en l’esfera patrimonial: necessita el complement de

capacitat dels progenitors, d’un defensor judicial o del cònjuge major d’edat
(si està casat) per a:
- Acceptar el càrrec d’administrador d’una societat.
- Fer els actes dels Arts. 236-27. 1 CCCat i 247 CC.

En cas d’impossibilitat o desacord entre els qui han de complementar la

capacitat, l’emancipat pot sol·licitar autorització judicial per a actuar sol.

Lliçó 7. LA PROTECCIÓ DE LES PERSONES MENORS D’EDAT:

POTESTAT PARENTAL, DESEMPARAMENT I ACOLLIMENT

1. Les institucions de protecció

31
1.1 Potestat parental: conjunt de facultats que exerceixen els progenitors en

relació amb els fills menors no emancipats, sempre en l’interès dels fills, per a

garantir el seu desenvolupament integral com a persones.

- Àmbits que cobreix: esfera personal; esfera patrimonial; representació legal.

1.2 Tutela: només per a persones menors no emancipades, que no estiguin sota
potestat parental (se’ls hi ha tret la potestat parental als pares).

1.3 Curatela: més lleu (el curador complementa la capacitat de la persona

protegida: per a persones menors emancipades de progenitors. És un tutor amb les
funcions més baixes.

1.4 Persones menors en situació de desemparament: persones menors que es

troben en una situació de fer en què:

a) Els falten els elements bàsics per al desenvolupament integral de la seva

personalitat.
b) O estan sotmesos a maltractaments físics o psíquics.
c) O estan sotmesos a abusos sexuals.
- Per a protegir-los cal aplicar una mesura que implica la separació del menor
del seu nucli familiar.

- Efectes de desemparament:
1. L’entitat pública (Direcció General d’Atenció a la Infància i a
l’Adolescència: DGAIA) assumeix funcions tutelars i es suspèn
(però no priva) la potestat parental o la tutela ordinària, no la
priva, sinó que es suspèn per un temps, segueixen tenint el dret a
visites.
2. L’entitat pública té la representació legal del del menor i
administra les prestacions socials a què puguin tenir dret.

- Mesures de protecció dels menors desemparats:

a) acolliment familiar: té prioritat davant l’internament del menor en un

centre.

32
 1. Simple: de caràcter transitori = durada màxima d’un any.
2. Permanent: quan no es considera adequat o no és possible
l’acolliment preadoptiu.
b) Acolliment preadoptiu: previ a l’adopció
1. Quan no és possible el retorn del menor amb la seva família
d’origen i és millor la seva integració en la família d’acollida
mitjançant l’adopció.
2. Quan els progenitors o tutors ho sol·liciten i abandonen els drets i
els deures inherent a la seva condició.

Lliçó 8. L’EXERCICI DE LA CAPACITAT JURÍDICA DE LES PERSONES

AMB DISCAPACITAT I ELS SEUS SUPORTS

33
 Parlem de discapacitat que limita la capacitat jurídica de la persona. Els falta maduresa
intel·lectual. En cap cas té a veure amb discapacitats físiques, parlem de discapacitats
mentals i psíquiques.

1.El canvi de model impulsat per la convenció de nova york sobre els
drets de les persones

El nou model de discapacitat que impulsa la Convenció de Nova York de Nacions

Unides, sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (13 de desembre de 2006):
la necessitat d’adoptar les legislacions internes dels Estats signataris de Convenció.

- A nivell estatal: Ley 8/2021, de 2 de junio, por la que se reforma la legislación civil y
procesal para el apoyo a las personas con discapacidad en el ejercicio de capacidad
jurídica.
- A nivell de Catalunya: Decret llei 19/2021, de 31 d’agost, pel qual s’adapta el Codi
civil de Catalunya a la reforma del procediment de modificació judicial de la
capacitat.

Actualment els tutors ajuden a decidir a les persones discapacitades, si així ho necessiten.
Hi pot haver actes que ho necessitin i actes no. El model anterior treia l’autonomia dels
discapacitats (incapacitats).

2. les principals característiques del nou model

1. Desapareix la figura de a “persona incapacitada per sentència judicial” / o

“amb capacitat modificada judicialment”: desapareix la necessitat de limitar o
modificar per sentència judicial la capacitat de la persona amb discapacitat (antics
Arts. 199 i 200 CC). Una persona discapacitada es considera amb la mateixa
capacitat jurídica que una sense discapacitat.

2. Tota l'atenció es centra en “prestar suport” a la persona que ho necessiti per

raó de la seva discapacitat. El nou model no priva de la capacitat, sinó que assigna
una mesura de suport (algú que l’ajudi a comprendre, estigui amb ell…).
3. La idea de “suport” (col·laborador/co-decidir) supleix la tradicional “actuació per
substitució” (representació) del tutor o, en certs casos, del curador, que només es
contempla amb caràcter excepcional.

34
 4. Les mesures de suport estan dirigides a promoure l’autonomia privada i la
llibertat de la persona amb discapacitat, en condicions d’igualtat amb la resta
de persones: és la pròpia persona amb discapacitat qui exerceix els seus propis
drets i pren les seves decisions, d’acord amb els seus desitjos, voluntat i
preferències.

3. Institucions de suport en el nou model

5. Desapareixen les figues tradicionals de tutela (ara, restringida a les persones de

menors d’edat), curatela (a Catalunya), la potestat parental prorrogada o
rehabilitada i la prodigalitat. Per tant, la figura de tutor s’elimina.

6. Les principals institucions de “suport” en el nou model són principis de

voluntariat i de subsidiarietat del procediment judicial. La voluntat la té la
persona discapacitada, es designa el propi suport inicialment.

a) Suports no formalitzats: persona que, de fet, en el dia a dia, presta suport

pels actes de la vida ordinària = guardador de fet → té limitacions en
determinats casos quan s’ha d’actuar jurídicament.
b) Suports formalitzats:
1. Planificació de la capacitat per a prendre decisions:
- Poders preventius (escriptura pública notarial)
- Designació anticipada d’assistent (escriptura pública notarial).
Quan no es tingui la capacitat, designo a X per ser el meu
assistent.
2. Assistència: institució formal. Designat en escriptura pública
notarial o per resolució judicial.
En el marc del Código Civil , aquesta funció la compleix el curador.
c) Defensor judicial: per a casos puntuals

4. El cas especial de l’internament per raons d’urgència

- Mesures cautelars: Quan el tribunal competent tingui coneixement de l’existència

d’una persona en situació de discapacitat que requereixi mesures de suport, podrà
adoptar-les de manera cautelar, d’ofici o a instància de part, per a protegir la seva
persona o el seu patrimoni (Art. 762 LEC).
- En especial, l’internament no voluntari d’una persona amb discapacitat que no
estigui en condicions de decidir-ho per ella mateixa:

35
 1. Requereix autorització judicial previa;
2. Si hi ha raons d’urgència fan necessari l’internament immediat i no és
possible tenir l’autorització judicial previa (p. ex. risc immediat i greu per a
la salut del malalt o d’altres persones) Però hi ha unes garanties:
a) Es produeix l’internament urgent.
b) El director del centre comunica l’internament a l’autoritat judicial en el
termini de 24 hores.
c) L’autoritat judicial ha de resoldre si es pot fer l'internament en les 72
hores següents. Ha d’escoltar a la víctima, al metge forense (valora a
la persona). Si no el ratifica, s’ha d’alliberar a la persona perquè es
viola un dret fonamental.
Si no és voluntari es necessita control judicial (amb la gent gran també).

5. els poders preventius

1. Concepte: una persona (poderdant → persona futura discapacitada) atorga a favor d’una
altra (apoderat → rep el poder) un poder (escriptura pública) perquè aquesta tingui cura dels
seus interessos en cas que es produeixi una pèrdua sobrevinguda de capacitat.
- No precisa cap intervenció judicial → es va al notari a escriure que quan no es tingui
la facultat, una persona tingui cura dels interessos personals i, per exemple, una altra
dels interessos patrimonials.

2. Dues modalitats:

a) Efectes immediats: l’atorgant disposa que el poder produeixi efectes des del
mateix de l’atorgament i que l’evantual pèrdua sobrevinguda de la capacitat
no comporti l’extinció del poder (Art. 222-2.2.I CCCat).
b) Efectes en un moment posterior: el poder no produeix efectes immediats,
sinó només des del moment en què es dongui la pèrdua de la capacitat. Cal
identificar les circumstàncies que determinaran l’eficàcia del poder (Art. 222-
2.2 CCcat): pot exigir-se prova mèdica que constati la situació sobrevinguda
de falta de capacitat + compareixença davant notari del poderdant i persones
properes.

3. Requisits:
a) El poderdant i l’apoderat han de tenir capacitat suficient per atorgar i exercir
el poder, respectivament. Verificació pel notari (Arts. 156-157 Rnot).

36
 b) Forma: s’atorga en escriptura pública notarial i s’inscriu al Registre de
Nomenaments no Testamentaris de Suport a la Capacitat Jurídica i també al
Registre Civil (Art. 222-8.c CCCat).
4. Contingut: pot ser molt ampli (“interessos en general: Art 222-2.1 final CCCat):
a) Esfera personal: cuidar el poderdant, assegurar el seu benestar moral i
material, atendre el seu habitatge, realitzar tràmits i gestions relatives a la
seva salut, etc…
b) Esfera patrimonial: pot incloure actes d’administració ordinària, adreçada a
conservar i extreure els rendiments propis dels béns administrats. Per a certs
actes de disposició, haurà de demanar autorització judicial.
5. Extinció de poder:
a) Per revocació o mort del poderant.
b) Per renúncia, falta de capacitat o mort de l’apoderat. En cas de renúncia,
l’apoderat ha de continuar en l’exercici del càrrec fins l’autoritat judicial
designi un altre suport.
c) Per extinció acordada judicialment.
d) Per qualsevol altra causa inclosa en el propi poder preventiu.

6. L’assistència com a principal institució de suport

1. Concepte: l’assistent presta suport a la persona amb discapacitat, en aquells àmbits

en què el necessita per a exercir la seva capacitat jurídica amb plena autonomia i
llibertat.
- Ella mateixa exerceix els seus propis drets i pren les seves pròpies decisions,
amb ella col·laboració o codecisió de l’assistent (que informa, l’aconsella o
la recolza). Excepcionalment, pot tenir facultats de representació (Art.
226-4.3 CCCat).

2. Es pot constituir mitjançant:

a) Acord de suport notarial: en escritura pública notarial, per qualsevol
persona major d’edat, davant d’una situació de necessitat de suport
previsible o actual (Art. 226-3 CCCat).
b) Designació judicial: d’acord amb el procediment de jurisdicció voluntària
per a la provisió de mesures judicials de suport a les persones amb

37
 discapacitat (Art. 226-1.1 i 2 CCCat; Art. 42. bis c) LJV), si no s’ha constituït
abans de manera voluntària o no hi ha poder preventiu (Art. 226-1.3 CCCat)
o aquests són insuficients o no hi ha poder preventiu (Art. 226-1.3 CCCat)
o aquests són insuficients o inadequats (Art. 226-2.3 CCCat).

3. Designació judicial:
a) Per a designar a la persona que ha de presentar l’assistència, l’autoritat
judicial tindrà en compte “la voluntat, els desitjos i les preferències de la
persona concernida”.
b) L’autoritat judicial pot establir les mesures de control (salvaguardes) que
estimi oportunes per garantir el respecte dels drets, la voluntat i les
preferències de la persona, i també per evitar els abusos, els conflictes
d’interessos i la influència indeguda (Art. 226-2.4 CCCat). Assegurar-se de
que l’assistent no hagi abusat del poder.
c) La mesura d’assistència s’ha de revisar d’ofici cada tres anys.
Excepcionalment, l’autoritat judicial pot establir un termini de revisió superior,
que no pot excedir de sis anys (Arts. 226-2.6 CCCat). La persona pot
acabar amb la discapacitat.
4. Extinció de l’assistència (Arts. 226-8 CCCat): l’assistència s’extingeix:
a) Per la mort o declaració de mort o d’absència de la persona assistida.
b) Per la desaparició de les circumstàncies que la van determinar (ex. la
persona deixa d’estar afectada per la discapacitat).

7. La guarda de fet

1. Guarda de fet: es refereix a la persona que té cura d’una persona amb discapacitat,
a qui no s’ha designat un suport formal, o bé qui n’és titular no l’exerceix (Arts. 263-
267 CC).

a) Es du a terme sense cap títol jurídic o nomenament.

b) El guardador de fet pot tenir cura personal de la persona amb discapacitat
i, en l’àmbit patrimonial, només pot fer actes d’administració ordinària (Art.
225-3 CCCat).

c) Excepcionalment, el guardador de fet pot sol·licitar autorització judicial per a

exercir funcions representatives (Art. 264 Ley 8/2021).

38
 d) En qualsevol moment, l’autoritat judicial pot requerir al guardador de fet
perquè l’informi de la seva actuació (Art. 265 Ley 8/2021).

e) El guardador de fet té dret a ser reembolsat de les despeses (Art 225-4

CCCat).

8. Defensor judicial

1. Defensor judicial: Arts 224-1 a 224-5 CCCat. Té caràcter provisional. Es nomena

defensor judicial:

a) En el cas de les persones amb discapacitat, mentre no es constitueixi

l’assistència (o la curatela, al Código Civil: Arts. 295 a 298 CC) o quan la
persona designada no l’exerceix.

b) Quan hi ha conflicte d’interessos entre el titular de la funció de suport i

la persona protegida: la satisfacció d’un interès no és possible sense
perjudicar l’altre.

- En finalitat la seva funció, ha de retre comptes davant del jutge que el va nomenar
(Art. 224-5.1 CCCat).

Tema 9

30 PREGUNTES
VERITAT I FALS
PART OMPLIR ESPAIS
DEFINICIÓ: DEFINIR

39
PREGUNTES ABCD (NO RESTA,PERÒ L’APROVAT NO ESTÀ A LA MEITAT JUSTA).

40