Resum Civil I Tot

lOMoARcPSD|17742962
Resum Civil I tot
Dret Civil I (Universitat Oberta de Catalunya)
Studocu no está patrocinado ni avalado por ningún colegio o universidad.

Descargado por Mireia Farigola Giné (mfarigola@uoc.edu)
lOMoARcPSD|17742962
Mòdul I
1. El Dret civil en el marc de l'ordenament jurídic
El Dret civil constitueix un dels sectors de l'ordenament jurídic, entès com el conjunt de normes
vigents per a una determinada comunitat, que regula una determinada matèria o sector de la
realitat.
La definició i contingut del Dret civil no resulta de cap text legal. No obstant, l’art. 3 de la Llei
29/2002, de 30 de desembre, Primera llei del Codi civil de Catalunya, quan fa referència als
llibres que hauran d’integrar el Codi civil català, permet identificar normativament les matèries
que han de ser objecte de regulació pel Dret civil: Disposicions generals, persona i família,
persona jurídica, successions, drets reals i obligacions i contractes.
A banda d'aquesta sistemàtica clàssica del dret civil, se'n poden fer altres subdivisions o
identificar-hi altres sectors que, per la seva importància, darrerament han adquirit
substantivitat, com el dret agrari, de consum, de danys, hipotecari o de la propietat intel·lectual,
entre d'altres.
2. Fonaments històrics del dret civil
El dret civil troba el seu origen en el ius civile romà, que es referia al dret dels ciutadans de Roma.
Aquest dret es contraposava al ius gentium, que regulava les relacions amb els estrangers, i al
ius honorarium o ius praetorium, que era el dret de base jurisdiccional creat pels pretors en
l'exercici de les seves funcions. El ius civile tenia a Roma un àmbit d'aplicació més ampli que el
del dret civil actual.
En el segle XII, amb el renaixement dels estudis jurídics a les universitats italianes, especialment
a la de Bolonya, es produí l'anomenada recepció del dret romà. Aquesta recepció suposà la
integració del ius civile en el denominat ius commune, que incloïa també el dret feudal i el dret
de l'Església catòlica o ius canonicum. En aquests moments, el ius civile designava el dret romà
rebut pels diferents ordenaments territorials europeus que, per contraposició, es designaven ius
municipale.
Aquesta contraposició entre dret romà rebut i el dret de creació pròpia en el si dels regnes
europeus es va resoldre a la fi de l'Edat Moderna, quan els diferents Estats de l'Europa
continental van iniciar un procés per a la codificació del seu Dret civil que suposaria la culminació
del procés històric de formació del Dret civil modern de base estatal. Entre els Codis civils
europeus més importants cal destacar el Code civil francès de 1804; l'Allgemeines Bürgerliches
Gesetzbuch austríac de 1811; el Codice civile unitari italià de 1865; el Código civil espanyol de
1889; el Bürgerliches Gesetzbuch alemany de1896 (BGB) i el Schweizerisches Zivilgesetzbuch suís
de 1908.
En el segle XX, per tal de donar resposta a les noves realitats socials i econòmiques, hem assistit
a un procés de descodificació, caracteritzat per una proliferació de lleis especials que sovint han
buidat de contingut els Codis i han provocat una dualitat normativa en aquest sector de
l'ordenament. No obstant, l'ideal de la codificació no ha desaparegut, atesos els beneficis que
suposa tenir tota la normativa reunida en un únic cos normatiu, i per això en l'actualitat ens
trobem en un procés de recodificació o de restitució als Codis civils del paper central que els
correspon en cada ordenament.

lOMoARcPSD|17742962
El Codi civil espanyol va ser aprovat inicialment l'any 1888 però, ateses les nombroses
insuficiències i inexactituds que contenia, se'n va fer una segona edició definitiva l'any 1889.
Aquest Codi va mantenir la vigència dels drets civils territorials que, tot i mancats de fonts
legislatives pròpies (llevat del període de la Segona República per a Catalunya), es van continuar
aplicant en els seus respectius àmbits territorials. Un cop aconseguida la codificació general
espanyola, es van aprovar les anomenades Compilacions dels drets civils "forales o especiales",
per oposició al dret estatal, que va venir a denominar-se derecho común. Així, es van aprovar
Compilacions del dret civil per a Biscaia i Àlaba (1959), Catalunya (1960), Balears (1961), Galícia
(1963), Aragó (1967) i Navarra (1973).
3. El Dret civil com a Dret privat
El Dret civil se sol definir com el nucli o part central del Dret privat. Les raons d'aquesta
adscripció són diverses, però es basen fonamentalment en el fet que regula les relacions que
afecten les persones considerades d'una manera individual, en termes d'igualtat entre elles i
prenent com a base la seva llibertat o autonomia de decisió. Per contra, el Dret públic s'ocupa
fonamentalment de les relacions que afecten els poders públics, que no es caracteritzen
precisament per una equiparació o situació d’igualtat entre els subjectes que hi participen.
La distinció entre Dret públic i Dret privat té gran rellevància a l’hora de contrastar les cultures
jurídiques del civil law i del common law. En els països de civil law, el dret té una base
fonamentalment escrita, d'origen legislatiu, i els jutges es limiten a aplicar les normes de
l'ordenament als casos concrets que han de resoldre. En aquests països, la jurisprudència
s'entén com el criteri establert pels tribunals de justícia en l'aplicació i interpretació de les
normes jurídiques, tal com recull l'art. 111-2.2 CCCat.
En els països de common law, les coses són substancialment diferents. En aquests ordenaments,
la base del dret rau en el precedent judicial, en el sistema del stare decisis i del judge made law,
que estableix que els jutges estan vinculats a l’hora de resoldre un cas concret pels precedents
judicials, és a dir, per les sentències que han dictat d'altres tribunals amb anterioritat en casos
anàlegs. El dret es crea, per tant, mitjançant la resolució de casos concrets que permeten
identificar principis o regles jurídiques (rules) d'acord amb el raonament seguit per a resoldre
els casos (ratio decidendi).
4. El Dret civil com a Dret privat general
El Dret civil és Dret privat general, en contraposició als denominats Drets privats especials, en
tant que regula totes les relacions jurídiques (personals i familiars, patrimonials, etc.) que
afecten les persones considerades de manera individual, com a particulars, sense cap altra
qualificació. En conseqüència, el Dret civil resulta d’aplicació en la mesura que no hi hagi una
normativa especial que en desplaci o restringeixi el seu àmbit d'aplicació (com succeeix, per
exemple, en matèria de contractes o persones jurídiques). Això explica que, en un principi, els
drets privats especials tinguin un àmbit d'aplicació clarament limitat a priori. Les fronteres entre
els àmbits d'aplicació del Dret privat general i dels Drets privats especials són, a més, canviants
en el temps en funció del desenvolupament dels drets especials.
5. El dret civil com a dret comú
El dret civil es considera dret comú del conjunt de l'ordenament jurídic. Així resulta
expressament de l'art. 111-4 del CCCat i de l'art. 4.3 CC espanyol, que qualifiquen el dret civil
com a dret comú i, per tant, supletori de la resta de sectors de l'ordenament jurídic.

lOMoARcPSD|17742962
Malgrat aquest caràcter, el caràcter unitari de l'ordenament jurídic explica que, en l'actualitat,
el dret civil hagi de recórrer a d’altres sectors de l'ordenament per omplir els seus buits
normatius o llacunes. Així, per molt que sovint hom pugui considerar els drets mercantil, laboral
o administratiu com a drets especials o estatutaris que s'han desenvolupat d'una manera més
recent, pot succeir que, per la seva especialització i completesa, s'hi hagi de recórrer com a
model particular en l'aplicació dels preceptes generals del dret civil.
6. La persona com a element estructural del dret civil
El Llibre II del CCCat, aprovat per Llei 25/2010, de 29 de juliol, té per objecte la persona i la
família. Segons l'opinió més estesa, el Dret de la persona és una matèria estructural del Dret
civil. La persona és el centre del Dret civil, en la mesura que és el subjecte al qual s'imputen les
titularitats sobre béns i drets, i que celebra relacions jurídiques amb altres persones.
Tradicionalment, la regulació de la persona que ha dut a terme el Dret civil s’ha centrat en els
requisits perquè la persona pugui ser considerada com a tal (personalitat jurídica) i perquè pugui
ser titular de drets i obligacions i exercitar-los (capacitat jurídica i capacitat d’obrar). A més a
més, també s'ha ocupat dels seus estats civils, de les seves relacions familiars i personals, i de
les seves relacions patrimonials.
7. El dret civil en el marc de l'estat constitucional
El Dret civil, com qualsevol altre sector de l'ordenament jurídic, s'ha d'analitzar i aplicar d'acord
amb el sistema de fonts que estableix la Constitució espanyola de 1978 com a norma suprema
de l'ordenament. A partir de l'entrada en vigor de la Constitució, el Dret civil experimentà un
procés de constitucionalització, en el sentit que s'havia d'interpretar i aplicar d'acord amb la
Constitució. Aquest fet suposà la derogació de moltes normes per inconstitucionals, la
redefinició del contingut de moltes altres institucions i l'establiment d'un nou sistema normatiu
basat en l'organització territorial de l'Estat. L'entrada en vigor de la Constitució també plantejà,
per al dret civil, la qüestió de l'eficàcia que calia donar als drets i llibertats fonamentals
reconeguts per la Constitució en les relacions entre particulars.
D’altra banda, cal tenir en compte que en l’Estat espanyol existeixen una pluralitat de
legislacions civils i que la Constitució espanyola ha regulat en el seu art. 149.1.8 el marc
competencial en matèria de dret civil per a l'Estat i les Comunitats Autònomes.
A la llum del text constitucional i d'acord amb les previsions contingudes en els seus respectius
Estatuts d'Autonomia, les Comunitats Autònomes tenen competència en matèria de
conservació modificació i desenvolupament del Dret foral (en els llocs on existís: Catalunya, País
Basc, Balears, Navarra, Galícia i Aragó). L'expressió "conservació, modificació i
desenvolupament" prevista en l’art. 149.1.8 CE ha rebut diverses interpretacions:
➢ Una interpretació restrictiva -o posició centralista- que únicament reconeix competència

legislativa en dret civil respecte d’aquelles matèries que ja estaven regulades pel dret civil
propi en el moment de l'entrada en vigor la CE. Es tracta d'una interpretació ancorada en
l'ideal d'un dret civil únic per a tot l'Estat.
➢ Una interpretació àmplia -o posició autonomista- que defensa que les Comunitats
Autònomes amb dret civil propi poden legislar en tot l'àmbit del dret civil, amb el límit
infranquejable que representa la clàusula "en tot cas ..." continguda en l'art. 149.1.8 CE.
➢ Una interpretació intermèdia, basada en la idea d’ "institucions connexes", segons la qual
les Comunitats Autònomes també poden legislar sobre aquelles matèries de dret civil que
tinguin relació amb les matèries que ja regulaven els drets forals en el moment d'aprovar

lOMoARcPSD|17742962
la CE. Aquesta interpretació ha estat adoptada pel Tribunal Constitucional en les sentències
88/1993, de 12 de març, 156/1993, de 6 de maig, i 82/2016, de 28 d'abril.
Sobre la distribució de competències entre l’Estat i les Comunitats Autònomes, i la interpretació

de l’art. 149.1.8 de la Constitució espanyola, vegeu els fragments de sentències següents:
➢ Sentència del Tribunal Constitucional Ple 88/1993, de 12 de març. Ponent: Sr. Rodríguez
Bereijo.
“3. El concepto constitucional de «conservación... de los Derechos civiles, forales o especiales»

permite la asunción o integración en el ordenamiento autonómico de las Compilaciones y otras
normas derivadas de las fuentes propias de su ordenamiento y puede hacer también viable,
junto a ello, la formalización legislativa de costumbres efectivamente vigentes en el propio
ámbito territorial (STC 121/1992)” [F.J. 2].
“4. La Constitución permite que los Derechos civiles especiales o forales preexistentes puedan
ser objeto no ya de «conservación» y «modificación», sino también de una acción legislativa
que haga posible su crecimiento orgánico y reconoce, de este modo, no sólo la historicidad y
la actual vigencia, sino también la vitalidad hacia el futuro, de tales ordenamientos
preconstitucionales. Ese crecimiento, con todo, no podrá impulsarse en cualquier dirección ni
sobre cualesquiera objetos, pues no cabe aquí olvidar que la posible legislación autonómica en
materia civil se ha admitido por la Constitución no en atención a una valoración general y
abstracta de lo que pudieran demandar los intereses respectivos (art. 137 C.E.) de las
Comunidades Autónomas, en cuanto tales, sino a fin de garantizar, más bien, determinados
Derechos civiles forales o especiales vigentes en ciertos territorios” [F.J. 3].
“5. El «desarrollo» de los Derechos civiles forales o especiales enuncia una competencia
autonómica en la materia que no debe vincularse rígidamente al contenido actual de la
Compilación u otras normas de su ordenamiento. Cabe que las Comunidades Autónomas
dotadas de Derecho civil foral o especial regulen instituciones conexas con las ya reguladas en
la Compilación dentro de una actualización o innovación de los contenidos de ésta según los
principios informadores peculiares del Derecho foral, lo que no significa, claro está, una
competencia legislativa civil ilimitada «ratione materiae» dejada a la disponibilidad de las
Comunidades Autónomas, que pugnaría con lo dispuesto en el art. 149.1.8 C.E., por lo mismo
que no podría reconocer su fundamento en la singularidad civil que la Constitución ha querido,
por vía competencial, garantizar”[F.J. 3].
➢ Sentència del Tribunal Constitucional Ple 156/1993, de 6 de maig. Ponent: Sr. Gimeno
Sendra: “6. (…) las competencias autonómicas para «desarrollar», en lo que aquí interesa,
el propio Derecho civil pueden dar lugar a la actualización y crecimiento orgánico de éste
y, en concreto, a la regulación de materias que, aun ausentes del texto originario de la
Compilación, guarden una relación de conexión suficiente con institutos ya disciplinados
en aquella o en otras normas integrantes del propio ordenamiento civil” [F.J. 6].
8. La codificació del dret civil català
Com a primer pas de la codificació civil catalana, es va aprovar la Llei 29/2002, de 30 de

desembre, Primera llei del Codi civil de Catalunya, que va entrar en vigor el 2 de febrer de 2003
(llevat la Disposició final primera, que entrà en vigor l’1 de gener de 2004). Aquesta llei marc va
fixar les bases del procés d'aprovació dels diferents Llibres del CCCat, en forma de codi obert,
que s'havia d'aprovar progressivament i que n'havia de permetre també la seva modificació
d'una manera dinàmica. A data d’avui també s’han aprovat la Llei 25/2010, del 29 de juliol, del

lOMoARcPSD|17742962
llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família (en vigor l’1 de gener de
2011); la Llei 4/2008, de 24 d'abril, del llibre tercer del Codi civil de Catalunya, relatiu a les
persones jurídiques (en vigor el 2 d’agost de 2008); la Llei 10/2008, de 10 de juliol, del llibre
quart del Codi civil de Catalunya, relatiu a les successions (en vigor l’1 de gener de 2009, llevat
la Disposició final tercera, que va entrar en vigor el 18 de juliol de 2008); la Llei 5/2006, de 10 de
maig, del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals (en vigor l’1 de juliol de
2006); i la Llei 3/2017, de 15 de febrer, del llibre sisè del Codi civil de Catalunya, relatiu a les
obligacions i els contractes, i de modificació dels llibres primer, segon, tercer, quart i cinquè (en
vigor l’1 de gener de 2018, llevat l'apartat 1 de la Disposició final segona, l'apartat 11 de la
Disposició final quarta, l'apartat 4 de la Disposició final cinquena i la Disposició final sisena, que
van entrar en vigor l'1 de març de 2017)
9. Dret uniforme, integració europea i dret civil
Tenint en compte que els drets privats dels diferents països europeus tenen fonaments comuns,
s'ha plantejat com a objectiu l'elaboració d'un Codi civil europeu, com a mínim en allò que fa
referència al dret d'obligacions i contractes. En l'actualitat, diversos grups d'acadèmics i
professionals treballen en la formulació d'un conjunt de normes, principis i regles models sobre
dret privat europeu d'obligacions i contractes, anomenat marc comú de referència (common
frame of reference).
10. Les disposicions preliminars
El Llibre I del CCCat, aprovat per Llei 29/2002, de 30 de desembre, dedica el seu Títol I a les
“Disposicions preliminars”, que regulen algunes matèries de l'anomenada part general del dret
civil que es consideren necessàries per a l'aplicació de la resta de preceptes. En termes
semblants, el CC espanyol conté un títol preliminar dedicat a "Les normes jurídiques, la seva
aplicació i eficàcia".
Aquestes disposicions preliminars regulen, entre d’altres, les qüestions següents:
➢ L'art. 111-1 del CCCat enumera les fonts del dret civil de Catalunya que, a banda del mateix
Codi civil català, inclou les altres lleis del Parlament en matèria civil, els costums i els
principis generals del dret propi. La jurisprudència, entesa com la doctrina o el criteri amb
què els tribunals de justícia apliquen les normes jurídiques, no té la consideració de font
del dret en el nostre ordenament, encara que pugui servir per a fonamentar un recurs de
cassació.
➢ Atesa la formulació general o en termes abstractes de les normes jurídiques, la seva
aplicació comporta necessàriament una tasca prèvia d'interpretació, que es fa d'acord amb
uns cànons interpretatius o criteris hermenèutics. Així mateix, la inexistència de normes
jurídiques expresses per a resoldre un cas concret (buits normatius o llacunes) fa necessari
recórrer a tècniques d'integració, com l'analogia o els principis generals del dret (art. 111-
2 CCCat).
➢ En el dret català regeixen principis com els de llibertat civil (art. 111-6 CCCat), bona fe (art.
111-7 CCCat) o la prohibició d'anar contra els actes propis (art. 111-8 CCCat).
➢ Per últim, pel que fa a la vigència de les lleis catalanes, l’art. 111-10 CCCat estableix que
entren en vigor transcorreguts vint dies des de la seva publicació íntegra en el Diari Oficial
de la Generalitat de Catalunya, llevat que s’estableixi una altra cosa. La vigència cessa amb
la seva derogació per altres lleis posteriors de rang igual o superior que ho declarin
expressament.

lOMoARcPSD|17742962
Modul II
1. La persona
L'ordenament jurídic atorga personalitat a la persona física, però també a determinades

persones jurídiques.
El concepte de personalitat se sol lligar al de capacitat jurídica (aptitud per a ser titular de drets
i obligacions) i capacitat d'obrar (aptitud per a actuar vàlidament i de forma eficaç en Dret). Tota
persona, pel sol fet de ser-ho, té capacitat jurídica. En canvi, no tota persona té –o té la mateixa–
capacitat d'obrar. Hi ha persones amb capacitat d’obrar plena i d’altres amb capacitat d’obrar
limitada. És el cas, per exemple, dels menors d'edat, els incapacitats i els concursats (aquests
últims pel que fa a l'administració del seu patrimoni), que només poden dur a terme alguns actes
amb plena eficàcia jurídica.
2. La persona física: el començament de la personalitat
Tant l’article 211-1 CCCat, com els articles 29 i 30 CC, assenyalen que el naixement amb vida
determina l’adquisició de la personalitat civil. Fixeu-vos en l’article 211-1 CCCat (“1. La
personalitat civil és inherent a la persona física des del naixement”) i 30 CC espanyol (“La
personalidad se adquiere en el momento del nacimiento con vida, una vez producido el entero
desprendimiento del seno materno”).
No obstant, els articles 29 CC i 211-1.2 CCCat permeten que al concebut i no nascut (nasciturus)
se'l consideri nascut per a tots els efectes que li siguin favorables, havent d'actuar en defensa
dels interessos del concebut aquella persona que el representaria si hagués nascut (vegeu, per
exemple, la donació a favor del concebut i no nascut dels articles 627 CC i 531-21.3 CCCat).
Pel que fa a les persones que ni tan sols han estat concebudes, la legislació catalana admet una
protecció indirecta en algunes donacions i institucions successòries (articles 412-1 i 531-21.4
CCCat).
3. La identificació de la persona física
Tota persona ha de ser identificada amb un nom i uns cognoms. La determinació del nom es fa
en el moment de la inscripció del naixement. No es poden triar noms que objectivament puguin
perjudicar la persona (per exemple, noms extravagants, impropis de persones, irreverents o
subversius) o que puguin produir confusió sobre la identitat o el sexe, ni que comportin la
conversió en nom dels cognoms. Tampoc es pot imposar al nascut el nom d'un altre germà, tret
que aquest sigui mort. Finalment, no es pot imposar més d'un nom compost o dos de simples.
Pel que fa als cognoms, la seva determinació vindrà establerta per la filiació. Si la filiació resta
determinada per ambdues línies, el pare i la mare podran decidir de comú acord l’ordre de
transmissió de llurs respectius primers cognoms, abans de la inscripció registral. En els
naixements amb una sola filiació reconeguda, aquesta determinarà els cognoms i el progenitor
podrà determinar, en el moment de la inscripció, el seu ordre. Quan la filiació de la persona no
pugui ser determinada, l’encarregat del Registre imposarà un nom i uns cognoms d’ús habitual
a aquella persona.
En arribar a la majoria d’edat o emancipar-se, es podrà demanar l’alteració de l’ordre dels

cognoms (art. 235-2.3 CCCat). L'encarregat del Registre Civil també pot autoritzar, mitjançant

lOMoARcPSD|17742962
una declaració de voluntat de l'interessat, el canvi de cognoms en els casos previstos en l’art. 53
de la LRC, en vigor des del 30 de juny de 2017.
4. L’extinció de la personalitat civil de la persona
La personalitat civil s'extingeix per la mort física de la persona, que comporta l'extinció de tots
els drets de caràcter personalíssim i de determinades posicions jurídiques, com ara el matrimoni
i la potestat sobre els fills. En canvi, els béns i drets de caràcter patrimonial que pertanyien al
difunt al moment de la seva mort no s'extingiran, sinó que es transmetran als seus hereus.
La desaparició d’una persona pot donar lloc a situacions jurídiques d’absència que, de
perllongar-se en el temps (article 193 CC), poden donar lloc a una declaració de mort.
Quan dues persones cridades a succeir-se entre si han mort conjuntament (commoriència),
sense que se sàpiga quina d'elles va morir primer, l'article 33 CC presumeix que ambdues van
morir alhora i no hi ha successió entre elles. En conseqüència, qui pretengui que una persona va
morir abans que l'altra i que, per tant, va haver successió, ha d'acreditar-ho. En termes similars,
l’article 211-2 CCCat determina que: “1. La crida a una successió o la transmissió de drets a favor
d’una persona que depenen del fet que hagi sobreviscut a una altra només tenen lloc si es prova
aquesta supervivència. En cas contrari, es considera que s’han mort alhora i no hi ha successió
o transmissió de drets entre aquestes persones. I concreta “2. Sens perjudici del que estableix
l’apartat 1, es considera que s’han mort alhora quan hi ha unitat de causa o de circumstància
que motiven les defuncions i entre ambdues morts han transcorregut menys de setanta-dues
hores”
5. Els estats civils de la persona
L'estat civil és la posició jurídica que ocupa en l'ordenament jurídic privat, en un moment
determinat, una persona que pertany a una comunitat política determinada.
6. El Registre civil
El Registre civil es troba regulat en l’actualitat en la Llei de 8 de juny de 1957, sobre el Registre
Civil (LRC), i en el Decret de 14 de novembre de 1958 pel qual s’aprova el Reglament de la Llei
del Registre Civil (RRC). A partir del 30 de juny del 2020, es regirà per la Llei 20/2011, de 21 de
juliol, del Registre Civil.
El Registre Civil és una institució oficial de caire administratiu la funció de la qual és garantir
l'autenticitat i publicitat dels fets relatius a la condició i l’estat civil de les persones. El Registre
dóna un grau de coneixement, garantia i publicitat que permet que sigui utilitzat com a prova
de la producció dels fets que s'hi inscriuen, mitjançant mecanismes documentals de fàcil accés i
d'important agilitat.
Segons l'article 1 LRC, són inscriptibles els següents fets relatius a les persones1:
➢ El naixement.
➢ La filiació.
➢ El nom i els cognoms.
➢ Les modificacions judicials de la capacitat de les persones i la declaració de concurs.
➢ Les declaracions d’absència i de mort.

lOMoARcPSD|17742962
➢ La nacionalitat i el veïnatge civil.
➢ La pàtria potestat (en l'ordenament català es parla de "potestat del pare i de la mare"), la
tutela i altres representacions legals.
➢ El matrimoni.
➢ La defunció.
El Registre Civil és públic per a les persones interessades en conèixer els assentaments que hi
figuren, i la publicitat es fa mitjançant la manifestació i l'examen dels llibres, i també mitjançant
les certificacions, que són una còpia literal o un extracte dels assentaments del Registre,
autenticada pels funcionaris de l'organisme (article 6 LRC). L’interès en conèixer el contingut
dels assentaments es presumeix a favor de les persones que demanen la certificació (article 17
RRC), però hi ha restriccions per a determinats documents que afecten circumstàncies personals
de l'individu (article 79 LRC).
7. L'edat
L'edat és el temps transcorregut des del naixement fins al moment en què s'estudia la vida de la
persona.
L'ordenament jurídic reconeix capacitat jurídica a qualsevol persona i només reconeix capacitat
d'obrar plena a les persones majors d'edat, és a dir, les persones que hagin assolit els 18 anys.
Els menors d’edat tenen capacitat d’obrar limitada, si bé podran dur a terme actes amb plena
eficàcia jurídica a mida que desenvolupin el seu autogovern, capacitat natural o maduresa. Pel
que fa als menors emancipats, podran actuar vàlidament com si fossin majors d’edat, però amb
algunes restriccions. Vegeu, en aquest sentit, els articles 211-7 i, especialment, 211-12 CCCat:
“Els fills emancipats poden actuar, en relació amb la seva persona i els seus béns i drets, com si
fossin majors d'edat, però necessiten que complementin la seva capacitat el cònjuge (en cas que
l’emancipat estigui casat) o el convivent major d’edat (en cas de convivència estable), els
progenitors o, a manca d’aquests, el curador, en els actes següents: a) Els actes a què fa
referència l'article 236-27.1 CCCat; b) L'acceptació del càrrec d'administrador d’una societat”.
L'ordenament civil considera rellevants les edats següents:
➢ 12 anys:
 Edat a partir de la qual els fills han de ser informats i escoltats quan es prengui una decisió
que afecti directament la seva esfera personal o patrimonial (art 211-6.2 CCCat)
 Edat a partir de la qual el fill menor que ha de ser adoptat ha de prestar el seu
consentiment a l'adopció (article 235-40 CCCat)
➢ 14 anys:
 Edat necessària per sol·licitar la nacionalitat per carta de naturalesa i per residència
(article 23 CC)
 Edat a partir de la qual es pot atorgar testament notarial (articles 663 CC i 421-4 CCCat)
 Edat a partir de la qual es pot ser testimoni en qualsevol tipus de judici (art. 361 LEC)
➢ 16 anys:
 Edat a partir de la qual el menor pot administrar els béns que obtingui amb la seva activitat
que generi benefici, tot i que ha d'actuar com un emancipat (article 236-25 c) CCCat)
 Edat a partir de la qual el menor es pot emancipar per concessió o consentiment de les
persones exerceixin la potestat (articles 317 CC i article 211-8 a) CCat), per concessió o

lOMoARcPSD|17742962
resolució judicial (article 320 CC i articles 211-8 b) i 211-10 CCCat) o per tenir vida
independent (article 319 CC i article 211-11 CCCat, que precisa que aquesta
independència és econòmica)
➢ 18 anys:
 Edat a partir de la qual s'assoleix la majoria d'edat i la plena capacitat d'obrar (articles
211-3 i 211-4 CCCat)
➢ 25 anys:
Edat que permet dur a terme actes per als quals es determina una capacitat especial, com ara,
adoptar (article 235-30 b) CCCat)
8. Restriccions a la capacitat
8.1 La incapacitació
La incapacitació és un estat civil de la persona física que es declara judicialment quan concorre
alguna de les causes establertes en la llei. En aquest sentit, l'article 200 CC determina com a
causes d’incapacitació les malalties o deficiències persistents de caràcter físic o psíquic que
impedeixen una persona governar-se per si mateixa.
La incapacitació implica una restricció de la capacitat d'obrar de la persona i el seu sotmetiment

segons els casos a un règim de la tutela o curatela.
D'acord amb l'article 753 LEC, els procediments d'incapacitació es tramiten com els judicis
verbals, però es concedeix un termini de 20 dies per a contestar la demanda. La sentència
d'incapacitació no té força de cosa jutjada amb caràcter indefinit, ja que la declaració
d'incapacitat pot ser modificada i deixada sense efectes a través d'un nou procediment si
concorren noves circumstàncies o si desapareix la malaltia o deficiència que va motivar la
declaració d'incapacitació originàriament.
8.2. La prodigalitat
És pròdiga la persona que, per raó de la seva conducta, fa perillar injustificadament el seu
patrimoni, provocant disminucions que dificulten seriosament les possibilitats de satisfer les
necessitats elementals de determinats membres de la seva família.
La declaració de prodigalitat requereix una sentència que s'ha de dictar en un judici

contradictori, pels tràmits del judici verbal. En la sentència s'establiran els actes que el declarat
pròdig no pot realitzar sense l'assistència del seu curador. La declaració de prodigalitat podrà
modificar-se si es modifiquen les circumstàncies que originàriament van motivar la declaració.
8.3. Els càrrecs tutelars
8.3.1. La tutela
Aquesta institució té com a finalitat la guarda de la persona i dels béns de l'incapacitat.
El tutor es considera el representant de l'incapaç en tots els actes civils, si bé s'exclouen de la

representació els actes següents (article 222-47.2 CCCat):
a) Els relatius als drets de la personalitat, llevat que les lleis que els regulin estableixin una altra
cosa.

lOMoARcPSD|17742962
b) Els que pugui fer el tutelat d’acord amb la seva capacitat natural i, en la tutela de menors, els
relatius a béns o serveis propis de la seva edat, d’acord amb els usos socials.
c) Aquells en els quals hi hagi un conflicte d’interessos amb el tutelat.
d) Els relatius als béns exclosos de l’administració de la tutela o, si escau, de l’administració

patrimonial, d’acord amb els articles 222-41 i ss. CCCat.
En l'àmbit patrimonial, els tutors administren el patrimoni del tutelat amb la diligència d’un bon
administrador, responent dels danys causats per llur actuació (article 222-40 CCCat), i amb
l’obligació de rendir comptes anualment (article 222-31 CCCat). El tutor necessitarà autorització
judicial per a realitzar els actes següents (article 222-43 CCCat):
a) Alienarbénsimmobles,establimentsmercantils,dretsdepropietatintel·lectualiindustrialo altres
béns de valor extraordinari, i també gravar-los o subrogar-se en un gravamen preexistent, llevat
que el gravamen o la subrogació es faci per a finançar l’adquisició del bé.
b) Alienar drets reals sobre els béns a què fa referència la lletra a o renunciar-hi, amb l’excepció
de les redempcions de censos.
c) Alienar o gravar valors, accions o participacions socials. No cal l’autorització, però, per a
alienar, almenys pel preu de cotització, les accions cotitzades en borsa ni per a alienar els drets
de subscripció preferent.
d) Renunciar a crèdits.
e) Renunciar a donacions, herències o llegats; acceptar llegats i donacions modals o oneroses.
f) Donar i prendre diners en préstec o a crèdit, llevat que aquest es constitueixi per a finançar
l’adquisició d’un bé.
g) Atorgar arrendaments sobre béns immobles per un termini superior a quinze anys.
h) Avalar, prestar fiança o constituir drets de garantia d’obligacions alienes.
i) Adquirir la condició de soci en societats que no limitin la responsabilitat de les persones que
en formin part, i també constituir, dissoldre, fusionar o escindir aquestes societats.
j) Renunciar, assentir a la demanda, desistir o transigir en qüestions relacionades amb els béns
o els drets a què fa referència aquest apartat.
k) Cedir a terceres persones els crèdits que el tutelat tingui contra el tutor o adquirir a títol
onerós els crèdits de tercers contra el tutelat.
No cal autorització judicial amb relació als béns adquirits per donació o a títol successori si el
donant o el causant l’han exclosa expressament. El tutor tampoc podrà sotmetre a arbitratge les
qüestions relacionades amb els béns o els drets a què s’ha fet referència en les lletres a) a k).
8.3.2. La curatela
El curador complementa la capacitat de les següents persones (article 223-1 CCCat):

lOMoARcPSD|17742962
a) Els menors d'edat emancipats, si els progenitors han mort o han quedat impedits per a exercir
l'assistència prescrita per la llei, llevat del menor emancipat per matrimoni amb una persona
plenament capaç.
b) Els incapacitats amb relació als quals no s'hagi considerat adequada la constitució de la tutela.
c) Els pròdigs.
Els actes d’aquestes persones que s'hagin realitzat sense l’assistència del curador seran
anul·lables.
8.3.3. La pròrroga i rehabilitació de la pàtria potestat
La declaració judicial d'incapacitat dels fills menors no emancipats comporta la pròrroga de la

potestat del pare i de la mare quan arriben a la majoria d'edat, en els termes que resultin
d'aquella declaració (article 236-33 CCCat).
La declaració judicial d'incapacitat dels fills majors d'edat o emancipats, si no hi ha designació

de tutor o no correspon la constitució de la tutela a favor del cònjuge o de la persona de sexe
diferent amb qui conviu en relació estable de parella, o dels descendents i viuen encara el pare
o la mare que eren els titulars de la potestat, comporta la rehabilitació de l’esmentada potestat
(article 236-34 CCCat).
No obstant, el jutge, atesa l'edat i la situació personal i social del pare i de la mare, el grau de
deficiència del fill o filla incapaç i les seves relacions personals, pot no acordar la pròrroga o la
rehabilitació de la potestat i ordenar la constitució de la tutela o de la curatela (article 236-35
CCCat).
8.3.4. Internament per raó de trastorn psíquic
D'acord amb el que preveuen els articles 212-4 i 212-5 CCCat i l’article 763 LEC, cal autorització
judicial per internar la persona sotmesa a potestat o tutela en un establiment adequat. No
obstant, la mesura d’internament podrà ser adoptada sense autorització prèvia si el fet
d'obtenir-la pot comportar un retard que impliqui un risc immediat i greu per a la salut de la
persona malalta, o per a la integritat física o psíquica del malalt o d’altres persones. En aquest
cas, el director de l’establiment on es faci l’internament haurà de comunicar-ho al jutjat que
correspongui en el termini màxim de vint-i-quatre hores.
8.3.5. Capacitat d'obrar del concursat
La Llei 22/2003, de 9 de juliol, concursal ha regulat expressament els efectes que sobre la seva
capacitat d'obrar patirà el concursat. Segons l'article 40 LC, en cas de concurs voluntari, el deutor
conservarà les facultats d'administració i disposició sobre el seu patrimoni, quedant sotmès
l'exercici d'aquestes a la intervenció de l'administració concursal, mitjançant la seva autorització
o conformitat. Per contra, en cas de concurs necessari, se suspendran les facultats
d'administració del deutor, sent substituït per l'administració concursal.

lOMoARcPSD|17742962
MÒDUL II II
1. Localització de la persona
El domicili constitueix en el nostre ordenament jurídic un criteri objectiu per a la localització
de la persona, per ser un lloc en l'espai en el qual se situa la persona i per representar el lloc
d'exercici de les relacions jurídiques. En el nostre CC s'utilitzen en nombroses ocasions les
expressions domicili, residència i en menor mesura parador. Tot i que de vegades es confonen
aquests conceptes, com succeeix en el propi article 40 CC, cadascun dels mateixos té el seu propi
significat jurídic.
D'acord amb l'article 40 CC, el domicili de les persones constitueix el seu lloc de residència
habitual, perquè és allà on exercita els seus drets i compleix les seves obligacions. D'aquesta
manera, la persona física disposa d'un àmbit espacial que per a les lleis civils constitueix el seu
domicili, i en aquest àmbit espacial és on l'individu exerceix els seus drets i dóna compliment a
les seves obligacions civils. Un element caracteritzador del domicili és la voluntat de continuïtat.
La residència constitueix un criteri secundari de localització de la persona. Es tracta, segons DE
CASTRO, del lloc en què conegudament es troba una persona. La residència servirà de criteri de
localització quan el domicili no sigui suficient per localitzar una persona.
Finalment, el parador és el lloc en el qual una persona es troba puntualment. Jurídicament,
aquest criteri de localització actua en darrer terme, quan el domicili o la residència no
compleixen aquesta funció. En aquest sentit, per exemple, si s'ignora el parador d'una persona
que ha desaparegut del seu domicili o de la seva residència habitual, es declara d'acord amb
l'article 183.2 CC la situació d'absència legal.
Quan una persona deixa d’estar localitzable en el seu domicili, creant una incertesa en relació a
la seva subsistència, l’ordenament jurídic preveu un seguit de situacions d’absència per tal de
no deixar en suspens les relacions jurídiques del desaparegut. Les situacions d’absència són les
següents:
• Desaparició. Es produeix quan una persona s’absenta del seu domicili o lloc d’última
residència sense que s’hagin tingut més notícies d’ella (article 181 CC). Es prendran
determinades mesures per a protegir els interessos del desaparegut que siguin més
urgents.
• Absència legal. Té lloc quan la desaparició de la persona es perllonga durant els terminis
legalment establerts, essent necessari prendre mesures de protecció del patrimoni de
l’absent més intenses i duradores (article 183 CC). Requereix declaració judicial.
• Declaració de mort. Degut al temps transcorregut des de la desaparició o les
circumstàncies en què aquesta es produí, es declara judicialment la mort de la persona
desapareguda (article 193 i ss. CC). Aquesta declaració extingeix les relacions jurídiques
de la persona declarada morta i suposa l’obertura de la seva successió. No obstant,
aquesta declaració serà revocada si la persona apareix amb vida.
2. Nacionalitat i veïnatge civil
La nacionalitat és la qualitat jurídica que suposa un vincle entre una persona i un Estat de la
qual se’n deriven drets i obligacions. L’adquisició de la nacionalitat pot ser:
Originària: s’adquireix per filiació biològica o adoptiva, pel naixement a Espanya si es

compleixen determinats requisits o per possessió d’estat continuada durant deu anys (articles
17-19 CC).

lOMoARcPSD|17742962
• Derivativa: s’adquireix per dret d’opció (article 20 CC), per carta de naturalesa en casos
excepcionals (article 21 CC) o per residència a Espanya durant els terminis i les situacions
establertes per l’article 22 CC.
La doble nacionalitat és possible quan hi hagi un Conveni internacional amb el país d’origen i
amb els països iberoamericans, Andorra, Filipines, Guinea Equatorial o Portugal.
Per la seva banda, el veïnatge civil és la condició jurídica que determina l’aplicació a un ciutadà
d’un dels diferents ordenaments jurídics civils existents a l’Estat espanyol. El veïnatge civil es
pot adquirir:
• Per filiació (article 14.2 i 3 CC): si els progenitors tenen el mateix veïnatge civil, el fill
adquirirà aquest veïnatge. Si tenen veïnatge diferent, els pares podran atribuir-li el
veïnatge de qualsevol d’ells en el termini de sis mesos des del naixement; en defecte
d’atribució, el fill tindrà el veïnatge d’aquell progenitor la filiació del qual s’hagi determinat
abans; en el seu defecte, el veïnatge del lloc de naixement i, en darrer terme, el veïnatge
civil comú.
• Per adquisició de la nacionalitat espanyola (article 15 CC): el nacionalitzat espanyol podrà
optar entre el veïnatge del lloc de la seva residència, del lloc de naixement, de l’últim
veïnatge dels seus progenitors o adoptants o del seu cònjuge.
El veïnatge civil es pot modificar:
Per residència continuada durant dos anys en un lloc diferent al d’origen si es manifesta
aquesta voluntat davant l’encarregat del Registre Civil, o per residència continuada durant deu
anys en un lloc diferent al d’origen, llevat de manifestació de voluntat contrària davant
l’encarregat del Registre Civil (article 14.5 CC)
• Per opció en determinats casos (articles 14.3 in fine i 14.4 CC). Actualment, el matrimoni
no suposa modificació del veïnatge civil, però qualsevol dels cònjuges pot optar en
qualsevol moment pel veïnatge de l’altre. El menor d’edat por optar pel veïnatge de
qualsevol dels seus progenitors a partir dels catorze anys, amb complement de la seva
capacitat si no està emancipat.
3. Drets de la personalitat
Els drets de la personalitat són un conjunt de béns que són propis de l'individu amb el qual
s'arriben a confondre i constitueixen una manifestació de la seva personalitat. L'ordenament
jurídic, a més de considerar a la persona com a titular de drets i obligacions, la considera també
en si mateixa i li reserva una sèrie de drets que es caracteritzen per ser inherents,
intransmissibles, irrenunciables, imprescriptibles i exercitables erga omnes.
La Constitució espanyola de 1978 (CE) estableix en l'article 10 que “la dignitat de la persona i els
drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, constitueixen
el fonament de l'ordre públic”. Així mateix, en els articles 14-29, reconeix el principi d'igualtat de
les persones davant la Llei, el dret a la vida i a la integritat física o moral, i el dret a l'honor, a la
intimitat personal i familiar, a la pròpia imatge, entre d’altres.
La protecció o garantia constitucional d'aquests drets es recull en l’article 53 CE. La protecció
civil s'estableix en diverses normes amb rang de llei, com la Llei 1/1982 relativa a l'honor, la
intimitat personal i familiar i la pròpia imatge; la Llei 2/1984 sobre el dret de rectificació, la Llei
Orgànica 15/1999 sobre protecció de dades de caràcter personal; el Real Decreto Legislativo
1/1996 por el que se aprueba el texto refundido de la Ley de Propiedad Intelectual; la Llei

lOMoARcPSD|17742962
14/2006 sobre tècniques de reproducció humana assistida; o el Reial Decret 1723/2012 que
regula les activitats d’obtenció, utilització clínica i coordinació territorial dels òrgans humans
destinats al transplantament i estableix requisits de qualitat i seguretat.
4. La persona jurídica: règim jurídic
4.1. Classes
a) Corporacions, associacions i fundacions (article 35 CC): Les corporacions són ens de

naturalesa pública, pertanyents a l'administració central, autonòmica o local.
Les associacions estan reconegudes en l'article 22.1 CE i fan referencia a una pluralitat de
persones que s’uneixen per aconseguir una finalitat. El seu règim jurídic estatal es troba
en la Llei orgànica 2/2002, de 22 de març, d'associacions i el Reial Decret 949/2015, de 23
d’octubre, pel que s’aprova el Reglament del Registre Nacional d’Associacions. En aquest
Registre s’inscriuen les associacions d'àmbit estatal, aquelles que no desenvolupin
principalment les seves funcions en l'àmbit territorial d'una comunitat autònoma i les
associacions estrangeres que exerceixin activitats a Espanya de manera estable.
Les fundacions es troben reconegudes en l'article 34.1 CE i es configuren com una massa
patrimonial adscrita a una finalitat. S'estableixen unes limitacions semblants a les de les
associacions i se’n proscriu la dissolució o suspensió que no sigui per resolució judicial.
b) Persones jurídiques d'interès públic i d'interès particular: Les persones jurídiques

d'interès públic no tenen ànim de lucre i pretenen afavorir un interès diferent de l’interés
dels seus membres. Així succeeix amb les fundacions, que han de tenir sempre interès
general, amb algunes associacions civils (per exemple, una associació per a la defensa de
la naturalesa), o amb les corporacions. En canvi, les persones jurídiques d'interès particular
són les que persegueixen una finalitat de lucre per als seus membres. Així succeeix amb
algunes associacions civils (com les associacions professionals, per exemple) i societats
mercantils (anònimes, comanditàries, etc.).
c) Persones jurídiques de dret privat i de dret públic: Les persones jurídiques de dret privat
són creades per particulars i, les de dret públic, per l'Estat amb submissió al dret públic.
Poden haver persones jurídiques de dret privat amb interès públic (fundacions, per
exemple, o associacions l’interès de les quals sobrepassi el dels seus membres) i persones
jurídiques de dret públic amb interès privat (com els col·legis professionals, que
persegueixen primordialment satisfer l’interès professional dels seus membres). Així
mateix, els organismes públics poden constituir societats privades per prestar serveis
públics.
4.2. Constitució
Segons l’article 321-5 CCCat, la inscripció de les associacions no té caràcter constitutiu, sinó
mers efectes de publicitat (“Les associacions s'han d'inscriure, només a efectes de publicitat,
en el Registre d'Associacions”). Les associacions adquireixen personalitat jurídica amb la seva
constitució.

lOMoARcPSD|17742962
En canvi, les fundacions adquireixen personalitat jurídica en el moment de la inscripció de

l’escriptura pública de constitució (article 331-1.4 CCCat: “Les fundacions adquireixen
personalitat jurídica definitiva amb la inscripció de la carta fundacional en el Registre de
Fundacions”). Aquesta inscripció no és un acte discrecional per a l'administració, sinó reglat.
4.3. Òrgans
Els òrgans de les persones jurídiques són els instruments o mitjans necessaris per formar la seva
voluntat i manifestar-la. La llibertat de creació i organització constitucionalment reconeguda
determina que cada entitat pugui organitzar-se internament de múltiples formes. Les
associacions solen tenir una assemblea general, que agrupa tots els associats i decideix els
assumptes de més rellevància, i un òrgan de representació. Les fundacions tenen un patronat,
que és l'òrgan de govern encarregat de complir les finalitats fundacionals i dur a terme
l'administració de la fundació, i un protectorat que, més que un òrgan intern de la societat és un
òrgan exterior, una autoritat administrativa que té com a finalitat assessorar i recolzar la societat
i vetllar pel compliment dels fins fundacionals.
4.4. Patrimoni i responsabilitat

El patrimoni està integrat per tots aquells béns i drets dels quals la persona jurídica és titular.
Les persones jurídiques responen amb el seu propi patrimoni, ja sigui exclusivament (com
succeeix a les associacions, societats anònimes, societats de responsabilitat limitada, etc.), ja
sigui de manera principal (subsidiàriament respon el patrimoni dels socis si el de la persona
jurídica és insuficient). En aquest darrer cas, la responsabilitat dels socis podrà ser
mancomunada (com en el cas de les societats civils, conforme a l'article 1698 CC) o solidària
(com en el cas de les societats col·lectives o comanditàries, conforme als articles 127 o 148 del
CCo).
4.5. Capacitat
Tota persona jurídica té la mateixa capacitat jurídica i d'obrar que la persona física, llevat
d’aquells aspectes –essenciament, personals (minoria o majoria d'edat, emancipació,
matrimoni, sexe, absència, incapacitació, dret a la vida, seguretat, llibertat de càtedra, objecció
de consciència, dret a l'educació, etc.)– que, per la seva naturalesa, no siguin predicables de les
persones jurídiques.
Pel que fa a la capacitat per actuar en l'esfera patrimonial, l'article 37 CC estableix que la
"capacitat civil de les corporacions es regularà per les lleis que les hagin creat o reconegut; la
de les associacions pels seus estatuts, i la de les fundacions per les regles de la seva institució,
degudament aprovades per disposicions administratives, quan aquest requisit fos necessari".
L'article 38 CC estableix que "Les persones jurídiques poden adquirir i posseir béns de totes
classes, així com contreure obligacions i exercitar accions civils o criminals, conforme a les lleis
i regles de la seva constitució". D’aquí es desprèn que les persones jurídiques tenen legitimació
per defensar els seus interessos, actuant a través de les persones físiques que integren els seus
òrgans.
5. Legislació rellevant en l’àmbit de la persona jurídica
A Catalunya, l’estatut normatiu bàsic de les persones jurídiques i el règim jurídic de les
associacions i fundacions es troba en l’actualitat, en la Llei 4/2008, de 24 d’abril, del llibre tercer
del Codi Civil de Catalunya, relatiu a les persones jurídiques. Llegiu detingudament les
explicacions del Mòdul sobre la regulació de les persones jurídiques en el Dret civil català.

lOMoARcPSD|17742962
MÒDUL III
1. El patrimoni
El patrimoni és el conjunt de béns i drets de caràcter econòmic que pertanyen a una persona
en un moment donat i que són susceptibles de ser transmesos als hereus en el moment de la
seva mort. El patrimoni està format per un conjunt de béns designat de forma unitària i que
jurídicament es considera com una universalitat.
Característiques:
• Legalitat: el patrimoni és una creació del dret objectiu, que és el que autoritza en
determinats casos a prendre en consideració de forma global un conjunt de relacions
jurídiques.
• Instrumentalitat: la creació jurídica del patrimoni obeeix a la finalitat de facilitar la
consecució de determinats fins que l’ordenament jurídic vol protegir.
• Autonomia: cada patrimoni és independent en la seva responsabilitat per deutes.
• Unitat: com a regla general, cada persona pot tenir un únic patrimoni, que integra tots els
seus béns i drets.
• Intransmissibilitat: no es pot transmetre globalment el patrimoni, sinó cadascun dels béns
que l’integren.
Funcions:
• Subsistència del seu titular. El patrimonio és l’instrument necessari per garantir la
subsistència econòmica de les persones, possibilitant l’adquisició d’aliments en sentit ampli.
Per això els articles 605 i ss. LEC regulen els béns que són inembargables.
• Funció de garantia del creditor. D’acord amb l’article 1911 CC, el patrimoni del deutor és el
centre de la seva responsabilitat, de manera que al contraure obligacions s’obliga a
conservar la solvència del seu patrimoni.
• Funció ordenadora. L’ordenament jurídic organitza els béns que formen part del patrimoni
d’una persona en relació a l’esfera externa. La manifestació més destacada es la “par
conditio creditorum” o igualtat dels crèdits de la mateixa classe o rang, segons unes
determinades normes de prelació que ordenen els crèdits en situacions d’insolvència.
Patrimonis especials:
• Patrimoni personal. Es caracteritza no només per la seva atribució a una persona física o
jurídica, sinó també per la seva funció de servei respecte dels fins de la persona. Té una força
expansiva per a comprendre i englobar la totalitat de les relacions jurídicoeconòmiques de
la persona que no estan sotmeses a un règim jurídic especial.
• Patrimonis separats. Presenten un caràcter excepcional, ja que el dret objectiu únicament
autoritza en certs casos a considerar unitàriament un conjunt de relaciones actives i passives
independents del patrimoni general. No és possible la separació per decisió pròpia ni per
negoci jurídic.

lOMoARcPSD|17742962
A Catalunya els articles 227-1 i ss. CCCat estableixen el règim detallat de la protecció
patrimonial de la persona discapacitada o dependent, establint sobre aquest tema que
el patrimoni protegit comporta l'afectació de béns aportats a títol gratuït pel
constituent, així com dels seus rendiments i subrogats, a la satisfacció de les necessitats
vitals del beneficiari (art. 227-2.1). Aquesta última referència evoca clarament
l'existència d'un "patrimoni de destinació". No obstant això, el fet que el patrimoni
protegit no respongui de les obligacions del beneficiari, ni tampoc de les del constituent
o de qui va fer-ne aportacions (art. 227-2.2), ens fa pensar que es tracta també d'un
"patrimoni separat". En qualsevol cas, el legislador català l’identifica com "un patrimoni
autònom", sense personalitat jurídica, sobre el qual el constituent, l'administrador i el
beneficiari no tenen la propietat ni cap altre dret real (art. 227-2.1).
• Patrimonis col·lectius. Són patrimonis que pertanyen a una col·lectivitat de persones, sense
que la seva unió o associació no es personifiqui especialment.
• Patrimonis en situació interina. Es caracteritzen per ser una massa de béns i drets que
s’unifica en atenció a un destí que sembla cridat a esgotar-se aviat, o en base a una situació
anormal que ha de desaparèixer (ex. herència jacent).
2. Els béns i les coses. Els deutes
Un bé és qualsevol realitat material o immaterial amb existència autònoma i sotmesa al poder

de les persones com a instrument per a satisfer les seves necessitats (vegeu la definició de bé
que preveu l’article 511-1 CCCat). Se solen distinguir els béns de caràcter immaterial (drets
immaterials i serveis, cosa en sentit jurídic) i els de caràcter material (coses). A més dels béns i
les coses, els deutes també formen part del patrimoni.
Característiques dels béns:

• Apropiabilitat: poden ser sotmesos a la voluntat del seu titular.
• Utilitat: han d’aportar una utilitat al seu titular, ja sigui de caràcter econòmic o moral.
• Individualització: han de tenir substantivitat pròpia i ser una unitat autònoma. La unitat pot
respondre a criteris jurídics, econòmics o naturals.
Classes de béns:
• Béns corporals i incorporals. Els béns corporals són una realitat material (una cadira, un
llibre) i, els béns incorporals, són immaterials (l’electricitat)
• Béns de domini públic i de propietat privada. Són béns de domini públic els que pertanyen
a l’Estat i a d’altres persones jurídiques de dret públic i es troben destinats a l’ús o al servei
públic. La resta de béns són de propietat privada (articles 339 i ss. CC).
• Béns mobles i immobles. En principi, són béns immobles els que es troben units i no poden
ser objecte de desplaçament. No obstant, en ocasions l’ordenament considera com a
immobles a béns que poden ser traslladats en base a criteris jurídics. Així, a banda dels béns
immobles per naturalesa (la terra, les mines...), parlem d’immobles per incorporació
(edificis, arbres...), per destinació (maquinària, animals...) i per analogia (drets que recauen
sobre béns immobles: concessions administratives, servituds...). Són béns mobles els que

lOMoARcPSD|17742962
no es poden considerar immobles d’acord amb els criteris anteriors (els diners…) (vegeu
l’art. 511-2 CCCat).
• Béns consumibles i no consumibles. Són béns consumibles aquells que s’extingeixen amb
el seu propi ús (art. 482 CC; per exemple, el pa) i, són béns no consumibles, els que es poden
usar sense que es destrueixin (com la roba). L’article 337 CC confon els conceptes de
consumibilitat i fungibilitat.
• Béns fungibles i no fungibles. Són fungibles les coses substituïbles per altres en el marc
d’una relació jurídica i, són béns no fungibles, les que són insubstituïbles. Les coses fungibles
són identificades principalment pel seu gènere o quantitat (per exemple, un quilo de farina).
• Béns divisibles i indivisibles. La divisibilitat o no dels béns no depèn d’un criteri físic sinó
jurídic, de manera que es considera que una cosa és divisible quan les parts resultants de la
divisió tenen la mateixa funció que el tot (per exemple, un diamant pot ser indivisible des
d’un punt de vista jurídic perquè el valor de les parts pot ser inferior al del tot).
3. Relacions entre coses
Coses simples i coses compostes: Són simples aquelles que formen una unitat sense que
puguem distingir diferents parts que podrien ser individualment considerades com a coses (per
exemple, un animal). Pel contrari, són compostes quan es poden diferenciar diverses parts que
poden ser definides com a coses en sentit vulgar, però que no constitueixen un bé en sentit
jurídic. Aquestes parts podrien tenir una individualitat si se separessin del bé que integren (ex.,
un cotxe).
Parts integrants, pertinences i accessoris: En la cosa composta es poden distingir les unitats que
la formen a partir de dos criteris: el d’estabilitat i el d’accessorietat. En base al criteri
d’estabilitat podem distingir entre:
• Components: són les coses que integren una altra cosa composta, de forma que no es poden
separar sense que la cosa composta es destrueixi.
• Parts integrants: tenen individualitat per si mateixes, encara que desaparegui la cosa
composta que formaven (ex. una porta d’un edifici).
• Pertinences: són coses que, malgrat ser part d’una cosa composta, conserven la seva
identitat i s’uneixen a ella per aconseguir una finalitat econòmica (ex. la maquinària d’una
fabrica).
En funció del criteri d’accessorietat, les coses accessòries són aquelles que per voluntat del seu
propietari han estat posades al servei d’una principal.
Les universalitats de coses: La universalitat es caracteritza per estar formada per un conjunt de
coses individuals (iguals o diferents) que es designen de forma unitària (ex. un ramat d’ovelles,
una biblioteca). Les coses que integren la universalitat no perden la seva identitat i règim jurídic,
encara que en alguns aspectes la universalitat té el seu propi règim.
Els fruits: Són els rendiments o les percepcions que la titularitat d’una cosa permet obtenir (art.
511-3 CCCat). Perquè el rendiment d'una cosa pugui ser considerat fruit ha de reunir les
següents característiques:

lOMoARcPSD|17742962
• Periodicitat. Els fruits s'obtenen del bé del qual procedeixen amb una determinada
freqüència.
• Conservació de la substància. La producció de fruits no implica la mutació de la cosa
principal.
• Observança de la destinació econòmica de la cosa. S'entenen per fruits aquells que deriven
de la utilització de les coses conforme al seu règim específic.
• Accessorietat. Els fruits, llevat disposició en contra, segueixen el règim de bé que els
produeix.
Hi ha diferents classes de fruits:
• Fruits naturals: Són les produccions espontànies de la terra, les cries i altres productes dels
animals. Si els fruits naturals es troben pendents, pertanyen sempre al propietari de la cosa
que els produeix; si estan separats, poden pertànyer o bé al propietari de la cosa o bé a un
tercer amb el corresponent.
• Fruits industrials: Són els que produeixen els predis de qualsevol mena en benefici del
conreu o del treball.
• Són fruits civils el lloguer dels edificis, el preu del lloguer de terres i l’import de les rendes
perpètues, vitalícies i altres anàlogues. Poden correspondre al propietari o al no propietari,
sempre que hagi estat transmès el dret de fruir (articles 541-3 i ss. CCCat).
Les despeses i millores: Entenem per despesa tota inversió patrimonial feta en una cosa. El
propietari és lliure de fer les despeses que vulgui en tot allò que sigui de la seva propietat. Es
plantegen problemes quan són persones diferents al propietari, posseïdors de la cosa, els que
efectuen les despeses (vegeu l’art. 522-4 CCCat). Ha de fer-se la següent distinció:
• Despesa necessària. Es realitza per conservar la cosa que es posseeix. Es distingeix entre
despesa ordinària i despesa extraordinària.
• Despesa útil. Comporta una millora en la cosa, un augment del seu valor.
La millora és el resultat d’una despesa que augmenta el valor de la cosa i es diferencia de la

mera despesa en què aquesta té caràcter necessari, mentre que la millora és conseqüència de
l’exercici d’una facultat reconeguda al subjecte per a realitzar-la si així ho decideix. La millora
pot ser:
• Útil. És objecte d’abonament, el seu règim es confon amb el de les despeses útils, de les
quals són una conseqüència.
• De pur luxe. No té més utilitat que la satisfacció de qui la fa, i per això no donen lloc a
indemnització, però es poden retirar de la cosa si aquesta no es deteriora.
4. La relació jurídica i el dret subjectiu
4.1. La relació jurídica. Concepte i clases
La relació jurídica es defineix habitualment com un tipus de relació social que s’estableix entre
persones, que té com a objecte interessos lícits i considerats dignes de tutela per una regla de
dret, i que amb aquesta finalitat atribueix poders i deures correlatius. Encara que la definició

lOMoARcPSD|17742962
pugui semblar una mica abstrusa, l’anàlisi dels seus elements constitutius permet deduir el
següent:
• En primer lloc, no tota relació social és una relació jurídica. Hi ha relacions socials en les
quals el dret no para atenció, i és per això que no tenen l’atribut de la juridicitat (penseu en
la situació de les parelles de fet a efectes, per exemple, successoris, abans de l’entrada en
vigor de la Llei 10/1998, de 15 de juliol, d’unions estables de parelles). Només quan es
presenten els requisits establerts en una norma jurídica hi ha una relació jurídica
pròpiament dita.
• Les relacions jurídiques són sempre intersubjectives, és a dir, s’estableixen de manera
estable entre almenys dues persones. Per això no hi ha relacions jurídiques entre les
persones i les coses.
• La relació jurídica té com a objecte interessos lícits, atès que no es pot emparar la
consecució d’interessos il·lícits i prohibits. A més, aquests interessos són considerats dignes
de tutela per una regla de dret.
• Finalment, en tota relació jurídica hi ha un subjecte actiu, que té una situació de poder i en
conseqüència pot instar els altres a respectar el seu dret, i un subjecte passiu, que ocupa
una situació de deure.
Així, si en Rafael compra un vehicle i el venedor no l’hi lliura, tindrà dret a sol·licitar fins
i tot judicialment el compliment en forma específica del contracte, incloent-hi la
indemnització pels danys i perjudicis patits (article 1124 CC). En conseqüència, en Rafael
apareix com a subjecte actiu i té un poder davant el subjecte passiu consistent en la
possibilitat d’obligar aquest a satisfer el seu dret legítim. Tanmateix, el comprador d’un
òrgan humà no pot instar judicialment el compliment del contracte davant el venedor
que ha incomplert, ja que l’objecte d’aquesta relació és il·lícit i, per tant, s’ha de
considerar jurídicament com a inexistent, més enllà dels indubtables efectes penals que
té (article 1305 CC).
Les relacions jurídiques es poden classificar en:
• Relacions de dret públic i relacions de dret privat: en les primeres, un dels subjectes és un
ens públic que actua investit d’imperium i, en les segones, els subjectes són sempre
particulars.
• Relacions d’estat (nacionalitat, veïnatge civil), familiars (filiació, paternitat, maternitat) i
patrimonials o de tràfic (afecten el règim jurídic de les coses i la seva disposició).
Les relacions jurídiques que sorgeixen entre els particulars que celebren contractes, o entre els
progenitors i els seus fills, són relacions de dret privat. Les relacions que, com a administrats,
tenim amb l’Administració tributària a l’hora de presentar la declaració de la renda, o a l’hora
de demanar un permís per fer una obra a casa, són relacions de dret públic.
4.2. El dret subjectiu
Concepte i figures afins: Quan parlem del contingut de les relacions jurídiques ens referim a la
posició jurídica dels subjectes que hi intervenen, uns investits d'un poder jurídic i, d'altres, d'un
deure jurídic. Els subjectes d'una relació jurídica investits d'un poder jurídic es troben facultats

lOMoARcPSD|17742962
per l'ordenament per exigir a altres subjectes un determinat comportament. Un d'aquests

poders jurídics és el dret subjectiu.
Hem de distingir clarament entre dret objectiu i dret subjectiu.
• El dret en sentit objectiu és la norma o regla jurídica que imposa als ciutadans un
comportament determinat. Per exemple, l’article 67 CC, que recull el deure dels cònjuges
de respectar-se i ajudar-se mútuament, és una norma de dret en sentit objectiu, ja que és
recollida en una llei i és de compliment obligatori.
• El dret subjectiu és la possibilitat que té tota persona d’exercitar un poder jurídic per a
satisfer els seus interessos propis, lícits i dignes de tutela. Així, l’article 1486 CC reconeix al
comprador que hagi rebut un bé amb vicis o defectes ocults el dret subjectiu d’exigir una
rebaixa del preu al venedor o fins i tot de resoldre o desistir del contracte. Igualment,
l’article 320 CC atorga als fills més grans de setze anys el dret subjectiu de sol·licitar del jutge
l’emancipació en els casos previstos legalment.
Hi ha dues figures jurídiques afins al dret subjectiu que no es poden confondre amb aquest: la
potestat i les facultats.
• La potestat atribueix a una persona un poder jurídic perquè defensi els interessos d’altres
persones i en benefici precisament d’aquestes. El supòsit paradigmàtic de potestat és el del
poder que tenen els progenitors sobre els seus fills no emancipats i que s’ha d’exercitar
sempre en benefici d’aquests (articles 154 CC i 236-1 CCCat).
• Les facultats són possibilitats concretes d’actuació que s’atribueixen a una persona en
el context d’un dret subjectiu ampli, i se solen identificar amb el contingut d’aquest. El
propietari d’un bé és titular d’un dret subjectiu que es tradueix en diferents facultats, com
la de poder-lo fer servir, obtenir-ne els fruits o vendre’l. L’usufructuari d’aquest mateix bé
tan sols té la facultat d’usar-lo i gaudir-ne, no de disposar-ne.
Estructura: L’estructura tècnica del dret subjectiu es compon d’un subjecte, un objecte i un
contingut (o diversos). Tot dret subjectiu té un subjecte, una persona a qui pertany el poder que
atribueix el dret subjectiu i que n’assumeix la “titularitat”. Es poden distingir diferents models
de titularitats (plenes, de gaudi, representatives i plurals).
Així, l’Aureli, copropietari d’una finca al costat de la seva germana Alícia, gaudeix d’una
titularitat plena (ja que recau sobre el dret de propietat, màxima expressió del dret
subjectiu) i plural (ja que hi ha una cotitularitat o titularitat compartida de la finca). El
propietari d’una finca rústica hi exerceix una titularitat plena, ja que, en principi, té totes
les facultats pròpies de qualsevol titular (ús, gaudi, disposició). L’usufructuari d’un
paquet d’accions borsàries gaudeix d’una titularitat de simple gaudi, ja que pot gaudir
dels rendiments econòmics de les accions, però continuen essent propietat del seu
titular. Quan un advocat defensa en plet o davant tercers en un negociació els interessos
del seu client exerceix una titularitat representativa o de gestió. Finalment, els veïns
d’un edifici en règim de propietat horitzontal són copropietaris de les anomenades
zones comunes (escales, ascensors, etc.), i com a tals gaudeixen d’una titularitat plural.
Tanmateix, és possible que el titular d’un dret subjectiu sigui indeterminat, cas en el qual un
tercer assumeix la titularitat de manera transitòria o interina.

lOMoARcPSD|17742962
Es tracta del supòsit del nasciturus. El Codi civil conté una secció titulada “De les
precaucions que s’han d’adaptar quan la vídua queda embarassada” (articles 959 i ss.
CC), en la qual s’estableix la paralització de la divisió de l’herència i es preveuen les
mesures de seguretat i d’administració que s’ha d’adoptar en el patrimoni hereditari
mentre es verifica el naixement del nasciturus (per a evitar la disposició incontrolada
dels béns en perjudici d’aquest últim). Com es pot observar, el dret subjectiu té un
potencial titular, però mentre no se’n verifica el naixement s’organitza una situació
transitòria, amb la qual cosa queda clar que és impossible que hi hagi drets subjectius
sense subjectes.
L’objecte del dret subjectiu és la realitat social exterior, en totes les seves formes possibles,
sobre la qual recau, i es pot tractar d’objectes tangibles, intangibles (electricitat, programari
electrònic) i drets.
Finalment, el contingut es compon de les facultats específiques, això és, de les possibilitats
d’actuació que el dret subjectiu atorga al seu titular.
Classes de dret subjectius:
Per l’esfera del • Drets absoluts: Tenen eficàcia davant de tothom (erga omnes): drets reals, drets de la
poder jurídic personalitat, dret hereditari, dret sobre béns immaterials.
• Drets relatius: S’exerciten contra determinades persones: drets de crèdit (el dret del
creditor davant el deutor).
Per la seva • Intransmissibles: No es poden transmetre a altres persones (són personalíssims):

adherència drets de la personalitat i poders familiars.
al titular • Transmissibles: es poden transmetre: drets patrimonials (reals o personals).
Per la relació • Drets principals: Existeixen de manera autònoma.

d’uns drets • Drets accessoris: Se subordinen a un dret principal (la fiança que s’atorga per a
amb els altres garantir un deute és accessòria respecte d’aquesta, que és el dret principal).
Pels subjectes • Drets públics subjectius: Es donen en les relacions entre entitats investides per
protegits l’imperi del dret públic i els ciutadans (dret de vot, d’elegir i ser elegit, etc.).
• Drets privats subjectius: Es donen entre particulars, i es divideixen en tres classes:
drets de la personalitat, drets de família i drets patrimonials.
Pel seu
• Drets patrimonials: Formen part del patrimoni d’una persona: drets de crèdit i drets
contingut
reals.
• Drets no patrimonials: Són els drets de la personalitat, no susceptibles de valoració,
intransmissibles i imprescriptibles: honor, intimitat, pròpia imatge.
• Drets potestatius: Atorguen la possibilitat d’actuar en una situació jurídica
preexistent, modificant-la o extingint-la: dret de preferència per a adquirir una
propietat (opció de compra), dret d’impugnar un negoci jurídic (acció d’anul·labilitat),
dret d’elegir en una obligació alternativa (article 1131 i ss. CC).

lOMoARcPSD|17742962
Dinàmica: L’adquisició dels drets subjectius implica l’atribució d’aquests a un determinat

subjecte que n’assumeix la titularitat. Es poden distingir dues formes essencials d’adquisició:
• Adquisició originària: Es dóna quan s’atribueix un dret ex novo (coincideix l’adquisició amb
el naixement). Per exemple, quan algú troba un tresor ocult (articles 351 CC i 542-
21.1 CCCat), o quan s’adquireixen per ocupació béns mobles que han estat abandonats
deliberadament (articles 610 CC i 542-20 CCCat), té lloc una adquisició originària.
• Adquisició derivativa: Es rep el dret subjectiu d’un titular anterior, bé amb el mateix
contingut (translativa), bé amb un altre d’inferior (constitutiva). Per exemple, quan es ven
un bé a un tercer, l’adquisició és derivativa, ja que es rep d’un titular anterior, i translativa,
ja que en principi la recepció del dret subjectiu es produeix amb el mateix contingut que
tenia. Però si el propietari d’un bé constitueix un usdefruit sobre aquest a favor d’un tercer,
l’adquisició és constitutiva, atès que el contingut del dret subjectiu cedit és inferior al del
cedent (l’usdefruit no permet disposar del bé, només fer-lo servir i gaudirne).
Un dels principis més importants que regeix aquest tipus d’adquisicions és el que “ningú no pot
transmetre més drets dels que té”, com també que “la ineficàcia del títol anterior afecta el nou”.
Tanmateix, l’eficàcia d’ambdós principis queda neutralitzada per la protecció de les adquisicions
a non domino (això és, de qui no és propietari) en els supòsits de bona fe de l’adquirent, sempre
que hi hagi una aparença de titularitat del transmitent posada de manifest per la possessió (béns
mobles) o pel Registre de la Propietat (béns immobles).
Així, en Joan no pot vendre l’ordinador de la seva germana a una tercera persona,
ja que no li pertany i no pot disposar en conseqüència d’un dret que li és aliè.
Igualment, si en Joan vengués l’ordinador a en Pep, i aquest al seu torn a en Xavi,
tots dos títols d’adquisició serien com a principi ineficaços i afectarien el procés
transmissor, viciant-lo des del començament. Ara bé, si en Pep ignora la manca de
titularitat d’en Joan (i, doncs, adquireix de bona fe) i fa l’adquisició confiant en
l’aparença possessòria (en Joan es comporta com un posseïdor a títol d’amo),
l’adquisició de l’ordinador queda protegida ex article 464 del Codi civil. En aquest
cas, la germana d’en Joan podria exigir responsabilitat a aquest, però no podria
recuperar la propietat del bé sobre el qual s’ha disposat indegudament, ja que es
protegeix l’adquisició a non domino per a garantir que el tràfic econòmic funcioni
millor.
Altres categories menys importants d’adquisició són les següents: ex lege, negocial, instantània
i successiva.
La modificació dels drets subjectius es pot produir per l’alteració del subjecte (modificació
subjectiva), de l’objecte (modificació objectiva) o del contingut.
Els hereus de la persona morta li succeeixen en tots els seus drets i obligacions ex article
661 del Codi civil (modificació subjectiva). En cas de sinistre total de la finca hipotecada,
el dret d’hipoteca es transforma en dret sobre la indemnització de la companyia
d’assegurances (modificació objectiva). Finalment, es produeix una modificació del
contingut quan el cònjuge vidu, titular del dret d’usdefruit sobre un terç de l’herència,
commuta el seu dret per un capital en efectiu (article 839 del Codi civil).

lOMoARcPSD|17742962
Finalment, la dinàmica dels drets subjectius es completa amb la figura de l’extinció, que implica
la desaparició d’un dret subjectiu. Una de les causes més rellevants d’extinció és la renúncia,
entesa com a negoci dispositiu unilateral, clar, explícit, inequívoc i terminant, pel qual el titular
d’un dret subjectiu decideix abandonar-lo.
La destrucció de la cosa posseïda és una causa d’extinció de la possessió (articles 460.3

CC i 521-8 CCCat), el transcurs del termini extingeix la servitud temporal (articles 546.4
CC) i la mort extingeix els drets personalíssims.
Exercici i límits del dret subjectiu: Els drets subjectius s’exerceixen, això és, es posen en
actuació, segons el seu propi contingut i les seves característiques. Encara que, en un principi,
serà el titular qui els exercitarà, és possible que ho faci un representant legal (en cas de menors
o impossibilitats) o voluntari (un mandatari). Tanmateix, l’exercici d’aquests drets no és
il·limitat, sinó que s’ha d’exercir de manera raonable i adequada a la seva pròpia funció. En
aquest sentit, la dogmàtica distingeix tres límits fonamentals: extrínsecs, intrínsecs i temporals.
Límits del dret

subjectiu
Extrínsec Intrí nsec Temporal
Col·lisió de Bona fe i
Abús de dret Prescripció
drets honradesa
Doctrina dels Caducitat

actes propis
Retard deslleial
a) Límits extrínsecs: Els drets subjectius de diferents titulars coexisteixen i poden col·lidir entre
si, cas en què se n’ha d’ordenar la concurrència sobre la base de dos criteris:
• Preferència d’un dels drets sobre un altre: així, segons el vell aforisme prior tempore potior
iure, prevalen els drets de més antiguitat (per exemple, la primera hipoteca inscrita sobre
un bé immoble preval sobre les altres a l’efecte d’una possible execució hipotecària).
• Reducció de l’àmbit dels drets concurrents: el cas arquetípic és el de la concurrència de
creditors sobre un patrimoni insuficient del deutor (concurs), en què es redueixen els drets
de crèdit a prorrata (par conditio creditorum).
b) Límits intrínsecs: La bona fe, l’honradesa i l’abús de dret delimiten, a efectes interns, l’àmbit
d’exercici legítim dels drets subjectius.

lOMoARcPSD|17742962
• La bona fe (article 7.1 CC i 111-7 CCCat) és un principi general del dret amb què es fa
referència a la necessitat que la titularitat d’un dret subjectiu s’exerceixi d’una manera
correcta, lleial i adequada, sense causar perjudici al dret de ningú altre (sentit subjectiu).
Dues manifestacions concretes del principi de bona fe són la doctrina dels actes propis i el
retard deslleial.
✓ L’anomenada “prohibició d’anar contra els actes propis” (venire contra factum
proprium) implica la inadmissibilitat de l’exercici d’un dret quan resulti incompatible
amb la conducta abans observada pel seu titular respecte del mateix dret o de les
facultats que l’integren (article 111-8 CCCat).
✓ El “retard deslleial” és una institució procedent de la doctrina alemanya
(Verwirkung) que impedeix que un dret subjectiu es pugui exercitar quan el seu
titular no l’ha fet valer i ha generat amb el seu comportament una confiança
legítima en l’altra part que el dret no s’arribarà a exercitar.
• L’honradesa és un concepte objectiu per mitjà del qual es vol garantir que en els tractes que
es tenen es respectaran certs cànons socials o regles objectives de conducta ètica pròpies
del tràfic jurídic (article 111-7 CCCat).
• L’abús de dret busca evitar que els drets subjectius s’exercitin de manera injusta, abusiva i
contrària a la seva finalitat econòmica i social (article 7.2 CC). L’existència d’abús de dret
genera principalment l’obligació d’indemnitzar el tercer que s’hagi vist perjudicat per
aquesta actuació.
El supòsit de la sentència del Tribunal Suprem de 14 de febrer de 1944 serveix per
a il·lustrar el concepte d’abús de dret. El Consorci de la Zona de Franca de Barcelona
tenia una concessió per a extreure sorra de les platges de la ciutat, però va exercir
el seu dret de tal manera que va disminuir de manera molt considerable la
superfície de la platja, fins al punt que una sèrie de temporals van provocar greus
danys en una central elèctrica situada a Sant Adrià de Besòs. La sentència va estimar
que, encara que el Consorci va exercitar un dret completament legal, ho va fer
d’una manera immoral i antisocial, incorrent en abús de dret, motiu pel qual havia
d’indemnitzar l’empresa propietària de la central danyada. Respecte a la doctrina
dels actes propis, s’ha considerat que actua contra els seus propis actes qui afirma
en la contestació a una demanda que entre les parts hi havia una compravenda i en
el recurs de cassació interposat posteriorment canvia d’argumentació per a
sostenir l’existència d’una donació remuneratòria (STSJ Catalunya, de 28 gener
2002).
c) Límits temporals: Els drets subjectius, per raons de bona fe, certesa i seguretat jurídica, s’han
d’exercitar dins d’un període raonable de temps fixat pel legislador i computat segons els criteris
establerts a l’article 5 CC i en els paràgrafs segons i tercers dels articles 121-23 i 122-5 CCCat. La
prescripció i la caducitat són els conceptes bàsics entorn dels quals s’articula la limitació
temporal de l’exercici dels drets subjectius.
La prescripció extintiva provoca la pèrdua dels drets subjectius pel transcurs del temps. És a dir,
amb la prescripció s’extingeixen les pretensions, enteses com el dret de reclamar d’una altra
persona una acció o una omissió (article 121-1 CCCat).

lOMoARcPSD|17742962
No pot exigir indemnització la persona que va patir un dany fa més de tres anys, ja
que haurà expirat el termini legal per a aquest tipus de reclamacions (article 121-
21 d) CCCat).
Hi ha una altra forma de prescripció, l’adquisitiva, que permet que una persona, en
certes condicions d’aparença possessòria, adquireixi un dret pel transcurs del
temps (usucapió). Així, si en Miquel posseeix a títol de propietari un bé moble aliè
durant més de tres anys es converteix en propietari (article 531-27.1 CCCat). Encara
que el Codi civil la considera una forma de prescripció, es tracta d’una figura jurídica
diferent que serà objecte d’estudi detingut en l’assignatura Dret civil III.
La prescripció, bàsicament, exigeix la concurrència dels requisits següents:

• Existència d’una pretensió susceptible de prescripció (no ho és, per exemple, la pretensió
de fer la partició de l’herència).
• Transcurs del termini previst legalment sense que el subjecte actiu exerciti la seva pretensió.
• Al·legació judicial o extrajudicial de la pretensió, ja que els jutges i els tribunals no valoraran
d’ofici l’existència de prescripció (article 121-4 CCCat).
Els terminis de prescripció, una vegada iniciats, es poden interrompre i suspendre:

• Es produeix la interrupció de la prescripció quan el titular de la pretensió l’exercita abans
que es consumi el terme previst, la qual cosa provoca que el termini establert comenci a
córrer de nou. Les causes d’interrupció estan fixades en els articles 1973 CC i 121-11 CCCat,
i es pot destacar l’exercici judicial o extrajudicial de la pretensió o el reconeixement del dret.
• La suspensió de la prescripció té lloc quan al titular d’una pretensió li resulti impossible
exercitar-la per alguna de les causes taxades previstes legalment (força major, determinades
circumstàncies personals o familiars...). La suspensió fa que el termini de prescripció es deixi
de computar (article 121-19 CCat) fins que desaparegui la causa de la suspensió, moment
en el qual el còmput es reiniciarà precisament en el moment en què va quedar detingut.
Així, si falten 38 dies perquè prescrigui una acció de reclamació de quantitat

derivada d’un contracte de serveis i el creditor exigeix al deutor per carta certificada
el pagament de la quantitat deguda (reclamació extrajudicial), comença a córrer de
nou el termini de tres anys (article 121-21 b CCCat) d’acord amb el que es disposa
en l’article 121-14 a) CCCat.
Al contrari, se suspèn el termini de prescripció de tres anys per la concurrència
d’una causa de força major que afecti el subjecte actiu de la pretensió en els sis
mesos immediatament anteriors al venciment del termini esmentat (article 121-
15.1 CCCat).
En qualsevol cas, s’ha de tenir en compte que el subjecte passiu de la pretensió pot renunciar,
expressament o tàcitament, a la prescripció consumada (la renúncia anticipada a la prescripció
és nul·la ex article 121-10.1 CCCat) sempre que gaudeixi de plena capacitat d’obrar i no
perjudiqui els interessos legítims de tercers (article 121-5 b) CCCat).
Els terminis de prescripció del dret civil de Catalunya es poden resumir de la manera següent:

lOMoARcPSD|17742962
CCCat (arts. 121 -20 a

121 -22)
Prescripció decenal Prescripció trienal Prescripció anual
Termini general de
prescripció per a les 1 . Pagaments periò dics o Pretensions protectores de
pretensions de qua lsevol per anys o termini s més la possessió
classe breus
2 . Remuneració de serveis
i obra
3 . Vendes de con sum
4 . Responsabilita t per
danys
En qualsevol cas, s’ha de tenir en compte que:

• Els terminis són dispositius, per la qual cosa les parts poden pactar un escurçament o un
allargament del termini no superior, respectivament, a la meitat o al doble del que és
establert legalment, sempre que el pacte no comporti indefensió de cap de les parts (article
121-3 CCCat).
• Les pretensions, amb independència de quin sigui el seu termini concret de prescripció,
s’han d’exercir en un termini màxim de trenta anys (preclusió) des del naixement de la
pretensió (article 121-24 CCCat).
Per exemple, el termini per a exigir una responsabilitat per danys és de tres anys.
Ara bé, el dies a quo per al còmput del termini és el moment en què es tingui
coneixement exacte del dany produït, i aquest pot tenir lloc fins i tot diversos anys
després que passi l’esdeveniment danyós (penseu en els danys mediambientals, en
els quals és habitual que entre el moment de la comissió de l’acte o omissió danyós
i el del coneixement i estimació passi molt de temps). Per a evitar la incertesa i la
inseguretat jurídica que es pot produir en aquests casos, s’estableix un termini
general de preclusió de trenta anys, passat el qual és impossible exercitar una
pretensió, per molt que en puresa l’acció no hagi prescrit.
Els terminis de prescripció del Codi civil espanyol són considerablement més extensos,
casuístics i, a més, no hi ha el concepte de preclusió:

lOMoARcPSD|17742962
CC (art.
1961 i seg. )
30 anys 20 anys 5 anys 6 anys 3 anys 1 any
Acció
Drets re als hipotecà ria Servei s
sobre bé ns Drets Drets re als Interdictes
personals o professio nal possessoris i
immobl es sobre bé ns s
de crèdit immobl es responsabilit
(termini at
general de extracontract
prescripció) i ual
prestacions
periòdiques
La caducitat, igual que la prescripció, té efectes extintius. Tanmateix, es diferencia d’aquesta

pels aspectes següents:
• No s’extingeixen pretensions, sinó poders de configuració jurídica i accions processals

(article 122-1.1 CCCat). Els poders de configuració jurídica són facultats unilaterals i de
durada determinada que permeten alterar la realitat jurídica, constituint, modificant o
extingint situacions jurídiques (p. ex. rescissió per lesió, la revocació de donacions, l’opció...).
• La caducitat no és susceptible d’interrupció (article 122-1.2 CCCat).
• La caducitat, en la seva modalitat pura o tradicional, l’ha de valorar el jutge d’ofici (es tracta
de la caducitat que recau sobre relacions jurídiques indisponibles).
Així, el termini d’un any que té el marit per a impugnar la seva filiació paterna
matrimonial és de caducitat, per la qual cosa no és susceptible d’interrupció i, a
més, serà valorat d’ofici pel jutge, sense necessitat d’al·legació de part (article 136
CC). Al contrari, el termini de tres anys per a satisfer els honoraris d’un advocat és
susceptible d’interrupció i ha de ser al·legat per la persona interessada. Tanmateix,
hi ha una modalitat de caducitat que recau sobre relacions jurídiques disponibles
que resulta estranya a la doctrina tradicional sobre la figura, ja que l’ha d’al·legar
una persona legitimada (article 122-3.2 CCCat) i, a més, el termini de caducitat es
pot suspendre (article 122-3.1 CCCat). Es podria incloure en aquest concepte l’acció
de rescissió per lesió de la partició de l’herència (article 464-13 CCCat).
Els terminis de caducitat es recullen en les lleis, cas per cas, i s’hi aplica el termini general de
preclusió (article 121-24 CCCat). En qualsevol cas, també és possible que les parts acordin
voluntàriament terminis de caducitat (caducitat voluntària).
QUADRE COMPARATIU

lOMoARcPSD|17742962
PRESCRIPCIÓ CADUCITAT
- Extingeix pretensions jurídiques. Extingeix poders de configuració

- Ha de ser al·legada per l’interessat. jurídica i accions.
- És susceptible d’interrupció i de La valora el jutge d’ofici.
suspensió. No s’interromp.
Deure jurídic: El deure jurídic no és més que la contrapartida del dret subjectiu, i implica la
necessitat de seguir una conducta determinada amb l’amenaça de sanció.
L’arquitecte que ha fet un projecte pel qual encara no ha cobrat és titular d’un dret
subjectiu patrimonial consistent a poder exigir al deutor la satisfacció del crèdit. El
deutor, per la seva part, té el deure jurídic de seguir un comportament consistent
a pagar la quantitat deguda, i pot patir, en cas d’incompliment, les conseqüències
que li imposa l’ordenament jurídic, com el fet d’haver d’indemnitzar pels danys i
perjudicis ocasionats al creditor.
MÒDUL IV
1. L’autonomia privada. Concepte, àmbit i límits
L’autonomia privada és un poder d’autoconfiguració o autoregulació atorgat per

l’ordenament jurídic perquè els particulars puguin satisfer les seves necessitats i, en el marc
de la seva llibertat personal, governar lliurement els seus interessos dins dels límits establerts
per la llei.
Prenent en consideració el grau d’intensitat de la intervenció de la voluntat humana en la

conformació dels esdeveniments amb transcendència jurídica, es distingeix entre fets, actes i
negocis jurídics:
• Fets jurídics en sentit ampli: qualsevol esdeveniment capaç de produir conseqüències

jurídiques.
• Fets jurídics en sentit estricte: esdeveniments en la realització dels quals no intervé la
voluntat humana.
• Actes jurídics en sentit ampli: esdeveniments generadors de conseqüències jurídiques en
els quals intervé un comportament humà.
• Actes jurídics en sentit estricte: actes que deriven d’una actuació humana conscient i
voluntària però les conseqüències jurídiques dels quals són fixades per l’ordenament
jurídic.
• Negoci jurídic: és la màxima expressió de l’autonomia de la voluntat, com a declaració de
voluntat (o adopció de conductes inequívoques) que provoca el naixement, modificació o
extinció de relacions jurídiques que busquen satisfer interessos particulars.

lOMoARcPSD|17742962
El naixement d’una persona és un fet jurídic perquè provoca conseqüències

jurídiques de tot tipus (familiars, personals, successòries), encara que no hi
intervingui la voluntat humana. El transcurs del temps és també un fet jurídic en
sentit estricte que provoca conseqüències jurídiques (per exemple, en fer 25 anys
s’adquireix automàticament la facultat d’adoptar). El matrimoni, en puresa, és un
acte jurídic, ja que deriva de la voluntat dels contraents que, tanmateix, no poden
regular gaire les seves conseqüències jurídiques (per exemple, les personals:
deures conjugals).
Finalment, quan dues persones decideixen signar un contracte d’obra duen a
terme un negoci jurídic, les conseqüències del qual seran les que acordin
lliurement.
El camp d’actuació principal de l’autonomia privada és el dels drets patrimonials, el marge de

disponibilitat i autoregulació dels quals és molt elevat perquè són un dels pilars sobre els quals
s’assenta l’organització social i econòmica (article 1255 CC). No és pas per atzar que
l’autonomia privada en l’àmbit patrimonial té un reconeixement constitucional implícit en els
articles 33 (propietat privada) i 38 (llibertat d’empresa) CE, i els seus màxims exponents en són
el contracte i el testament.
El contracte és un acord de voluntats (acte bilateral) generador d’obligacions i drets entre els
contractants l’objectiu del qual consisteix en l’intercanvi de béns i serveis. Encara que la llei
regula els requisits i el règim jurídic dels principals contractes típics, aquesta regulació és
supletòria i, en conseqüència, s’aplica en defecte de la voluntat dels contractants. Tant és així
que el Codi civil assenyala que les obligacions que neixen dels contractes “tenen força de llei
entre les parts contractants” (article 1091 CC).
El testament és una declaració de voluntat feta per una persona (acte unilateral) que, en
previsió de la seva mort, decideix sobre la destinació del seu patrimoni, creant en conseqüència
regles jurídiques vinculants davant els tercers afectats.
És cert que en els últims anys s’ha incrementat el grau de llibertat de què
gaudeixen els particulars per exercir els seus drets subjectius en altres àmbits,
com el de les relacions familiars: es reconeixen els pactes prematrimonials
reguladors de la convivència conjugal, l’autoregulació (certament controlada per
l’autoritat judicial) de les conseqüències de la crisi conjugal, etc.
Tanmateix, hi continua havent importants límits a l’autonomia de la voluntat en
l’àmbit de les relacions jurídiques familiars.
En qualsevol cas, l’autonomia privada no és il·limitada, i ha de respectar els límits que recull
l’article 1255 CC:
• La llei: la voluntat dels particulars ha de respectar en tot cas el que es disposa a les lleis
imperatives. Evidentment, l’autonomia privada sí que es pot exercir en els àmbits regulats

lOMoARcPSD|17742962
per una llei dispositiva, sia excloent-ne l’aplicació (contingut negatiu) sia proposant una
regulació alternativa (contingut positiu).
• La moral social: el conjunt de conviccions ètiques generals (no la moral subjectiva o l’ètica
individual) constitueix un altre límit a l’autonomia de la voluntat.
• L’ordre públic: és el conjunt de principis socials, polítics i econòmics immanents en
l’ordenament jurídic i considerats bàsics en l’organització social de la convivència social
(propietat privada, llibertat d’iniciativa econòmica privada, dignitat de la persona, igualtat,
etc.).
Vegem-ne alguns exemples. Els contractants no poden excloure voluntàriament

la possible responsabilitat d’un d’ells per incompliment dolós (sí culpós o
negligent), ja que l’article 1102 CC conté una norma imperativa en la qual
estableix que la renúncia a aquesta acció és nul·la. El
Tribunal Suprem ha considerat que els contractes de durada indefinida són
contraris a l’ordre públic perquè vulneren el principi de lliure competència,
llibertat d’empresa, etc. Finalment, pot ser considerat contrari a la moral l’acord
de pagar una quantitat de diners a algú que ha promès contreure matrimoni
perquè finalment no ho faci. S’ha de reconèixer que el límit de la moral és
probablement el més difús, complex i discutible.
Finalment, un problema directament vinculat amb els límits de l’autonomia de la voluntat és

el de si un acord entre particulars contrari als principis constitucionals es pot considerar nul
perquè viola l’ordre públic. La doctrina alemanya identifica aquesta qüestió amb el nom de
Drittwirkung o eficàcia horitzontal dels drets fonamentals en les relacions privades. A l’Estat
espanyol aquesta teoria s’ha aplicat en l’àmbit de les relacions laborals, mentre que és més
dubtosa i complexa la seva extensió a les relacions purament privades. En qualsevol cas, tot
dependrà d’una ponderació particularitzada del conflicte entre els drets fonamentals i
l’autonomia de la voluntat, ponderació en què prevaldrà, normalment, l’autonomia de la
voluntat.
Per exemple, la constitució d’una associació en la qual només es permeti l’accés a

homes teòricament violaria el principi de la igualtat i no discriminació per raó de sexe,
i es podria entendre que l’acord d’associació és nul perquè vulnera el límit de l’ordre
públic econòmic. Tanmateix, la qüestió és molt discutible i resulta gairebé impossible
proporcionar-hi solucions apriorístiques i infal·libles. En qualsevol cas, la Directriu
2004/113/CE, 2004, de 13 de desembre de 2004 del Consell, per la qual s’aplica el
principi d’igualtat de tracte entre homes i dones a l’accés de béns i serveis i el seu
subministrament (DOCE L 373, 21.12.2004, 0037-0043), va estendre l’aplicació del
principi d’igualtat de tracte d’homes i dones a tota la contractació privada. En
conseqüència, l'article 69 (Igualtat de tracte en l'accés a béns i serveis) de la Llei
Orgànica 3/2007 per a la Igualtat efectiva entre Dones i Homes, estableix que totes les
persones físiques o jurídiques que, en el sector públic o en el privat, subministrin béns
o serveis disponibles per al públic, oferts fora de l'àmbit de la vida privada i familiar,
estan obligades, en les seves activitats i en les transaccions consegüents, al compliment

lOMoARcPSD|17742962
del principi d'igualtat de tracte entre dones i homes, evitant discriminacions, directes
o indirectes, per raó de sexe.
2. El negoci jurídic
2.1. El negoci jurídic. Concepte. Classes
El negoci jurídic és una construcció dogmàtica germànica (Rechtsgeschäft) recollida en els

paràgrafs 104 a 185 del cèlebre Codi civil alemany (BGB) i que no té un reflex directe en el
nostre ordenament jurídic. Es tracta d’una declaració de voluntat o acord de voluntats amb
què els particulars es proposen aconseguir un resultat que el dret considera digne d’una tutela
especial. Reflecteix, per tant, el poder que tenen les persones de crear regles jurídicament
vinculants (això és, dret) per mitjà de la seva autonomia de la voluntat. Es distingeixen diferents
classes de negocis jurídics:
• Pels subjectes que intervenen: unilaterals, bilaterals o plurilaterals.

• Pels interessos afectats: patrimonials (onerosos o gratuïts) o extrapatrimonials.
• Pel seu àmbit: inter vivos o mortis causa.
2.2. Estructura
Els elements essencials del negoci jurídic són: subjecte, voluntat, objecte, contingut i causa.
Evidentment, si el nucli del negoci jurídic és la declaració de voluntat, el subjecte és el supòsit

imprescindible per a la seva mateixa existència. Tanmateix, aquest subjecte ha de tenir prou
capacitat d’obrar per a concloure negocis jurídics, la qual cosa s’ha de determinar en cada
supòsit concret. Si un subjecte no té aquesta capacitat d’obrar necessària, serà imprescindible
la intervenció d’un representant legal (del menor d’edat o incapaç) en els negocis jurídics en els
quals això sigui possible (per exemple, en els actes personalíssims no hi pot haver
representació). També és possible amb caràcter general que un representant voluntari
conclogui un negoci per compte d’un altre subjecte.
Els progenitors d’un menor d’edat poden exercir-ne la pàtria potestat per a
representar el seu fill menor d’edat en l’administració d’unes accions que aquest
va heretar del seu avi (article 164 CC). Tanmateix, els pares no es poden negar que
la seva filla de setze anys decideixi sortir en un programa de televisió innocu, ja
que som davant de l’exercici del dret de la pròpia imatge exclòs, com a dret
personalíssim que és, de l’àmbit de la representació legal (article 162 CC).
La voluntat del subjecte és la que conforma el negoci jurídic i és formada per dos elements:
• Voluntat interna: consisteix en el procés volitiu mitjançant el qual cada subjecte conforma
el seu desig de manera lliure i conscient. Si aquest procés de formació interna de la voluntat
fracassa, ens trobem amb els anomenats vicis de la voluntat.
• Voluntat externa: és la manifestació o exteriorització de la voluntat interna. La declaració
de voluntat no ha de complir en principi, perquè sigui vàlida, amb cap requisit especial de
forma, sempre que es tracti de negocis jurídics patrimonials intervius (contractes en els
quals regeix el principi espiritualista ex article 1278 CC i que es poden dur a terme fins i tot

lOMoARcPSD|17742962
de manera verbal). En qualsevol cas, amb relació a l’exigència de la forma es distingeixen

tres possibilitats: Negocis formals ad substantiam: la forma és un requisit de validesa del
negoci.
✓ Negocis formals ad probationem: la forma és un requisit per a provar l’existència del
negoci.
✓ Negocis formals ad utilitatem: la forma s’exigeix per a assolir determinats efectes o
avantatges.
Quan algú vol contreure matrimoni ha d’observar les formalitats prescrites en el Codi
civil, i per això, si es tracta d’un matrimoni civil, s’ha de contreure davant del jutge
encarregat del Registre Civil o davant de l’alcalde o regidor competent (forma ad
substantiam). Igualment, la hipoteca només es pot constituir mitjançant una
escriptura pública i la inscripció al Registre de la Propietat, mai mitjançant un
document privat. Finalment, si el comprador d’un pis vol aconseguir la protecció que
atorga el Registre de la Propietat que adquireix confiant en la seva aparença, cal que
faci constar el contracte en escriptura pública i que després s’inscrigui l’escriptura en
aquest registre (forma ad utilitatem).
La declaració de voluntat, d’acord amb els camins que es fan servir per a donar-la a
conèixer, pot ser expressa (quan s’exterioritza mitjançant la paraula o per qualsevol altre
mitjà idoni), tàcita (efectuada mitjançant actes concloents, això és, per mitjà de
comportaments inequívocs) o presumpta (la voluntat es dedueix automàticament de
determinats fets). El silenci, per si sol, no constitueix mai una declaració de voluntat per
aquiescència. No obstant això, la conducta omissiva pot equivaler al silenci si els usos, les
pràctiques o la bona fe en el tràfic jurídic imposen el deure de parlar.
Si una empresa sol·licita per fax la tramesa immediata de cent cartutxos de tinta d’una
determinada marca d’impressora i la societat receptora remet la comanda l’endemà,
és evident que mitjançant els seus actes concloents (la tramesa) ha acceptat el negoci
jurídic proposat (declaració de voluntat tàcita). D’altra banda, si dos empresaris del
sector de la venda d’aliments han establert entre ells un ús o pràctica en virtut del
qual la proposta d’una de les parts de fer una operació de venda es considera
vinculant per a ambdues llevat que s’assenyali expressament o tàcitament el contrari
en el termini d’una setmana, és evident que han volgut que el silenci equivalgui a
l’acceptació.
Si la declaració externa no coincideix amb la voluntat interna ens trobem amb els
anomenats vicis de la declaració.
L’objecte del negoci jurídic pot ser qualsevol cosa, servei o titularitat lícita i de tràfic no prohibit
(article 1261 CC).
El contingut del negoci jurídic és constituït per la regulació concreta de les seves conseqüències,
fixada per les parts implicades en els negocis bilaterals (contractes) o per l’atorgant individual
en els negocis unilaterals (testament). Normalment, la voluntat negocial és insuficient, i és per
aquest motiu que es presenten de manera complementària regles supletòries d’origen legal.

lOMoARcPSD|17742962
La causa és un concepte especialment complex, difícil de definit i, a més, en via d’extinció (els
Principis europeus de contractes o la Convenció de Viena sobre compravenda internacional de
mercaderies prescindeixen de la idea de causa). En principi, el nostre ordenament només
exigeix la causa en els contractes (article 1261 CC), de tal manera que la seva inexistència en
provoca la nul·litat (article 1275 CC). La causa no són els motius concrets i interns que porten
algú a contractar, ja que aquests resulten irrellevants (llevat que siguin reconeguts per ambdós
contractants). Més aviat, la causa ens remet a la idea que cap desplaçament de béns, atribució
patrimonial o enriquiment no es pot fer vàlidament sense que es presenti una causa que
l’ordenament jurídic consideri suficient per a justificar-ho. I quina és aquesta causa? Doncs, en
principi, caldria identificar-la amb la finalitat objectiva del contracte, això és, amb la funció
econòmica i social que l’ordenament jurídic hi reconeix (concepció objectiva). Més endavant,
en analitzar els vicis de la causa, podrem delimitar millor aquest concepte.
2.3. Vicis del negoci jurídic
Els defectes o faltes que pot patir el negoci jurídic en algun dels seus elements estructurals es
coneixen amb el nom de “vicis” i són els següents: (i) vicis de la voluntat (error vici, dol,
violència i intimidació); (ii) vicis de la declaració (error obstatiu i reserva mental); (iii) vicis de
l’objecte (objecte impossible, il·lícit o indeterminat), i (iv) vicis de la causa (simulació).
• Vicis de la voluntat: són defectes que afecten la conformació d’una voluntat lliure i
conscient i que, complint els requisits establerts legalment, poden donar lloc a la invalidesa
del negoci que s’ha fet. S’hi poden distingir els supòsits següents:
✓ Error vici (article 1266 CC): La decisió de dur a terme un negoci jurídic es basa en una
representació mental errònia de la realitat provocada per la ignorància o el
coneixement inexacte d’aquesta. Perquè l’error sigui rellevant cal que compleixi tres
requisits: ha de ser essencial (ha de recaure sobre elements substancials o fonamentals
del contracte), determinant (ha de ser la causa de la prestació del consentiment) i
excusable (no l’ha pogut evitar qui comet l’error emprant una diligència mitjana).
✓ Violència i intimidació (article 1267 CC): la violència es presenta quan algú empra una
força física irresistible per a aconseguir d’un tercer una declaració de voluntat. La
intimidació és una amenaça que genera en el destinatari el temor racional de patir un
mal imminent i greu en la seva persona, els seus béns o els dels seus familiars.
✓ Dol: incorre en dol qui indueix un subjecte a concloure un negoci amb paraules,
argúcies o maquinacions insidioses. El dol causant, això és, el que indueix
irremeiablement a subscriure el contracte, provoca la invalidesa del negoci.
Tanmateix, el dol incidental (el contracte s’hauria subscrit fins i tot sense les argúcies)
només genera obligació d’indemnitzar (article 1270 CC).
Per exemple, en Jordi vol adquirir un sistema de reg automàtic per al seu jardí
model Deluxe perquè les característiques tècniques d’aquest model són les
millors. Tanmateix, en el moment de prendre la decisió de comprar (voluntat
interna) ignorava que el sistema que adquiria no es podia adaptar a un jardí
tan petit com el seu, per la qual cosa la formació de la seva voluntat era
afectada per un error originari (vici de la voluntat). No obstant això, si en Jordi
fos jardiner, el seu error seria inexcusable i, en conseqüència, irrellevant, ja

lOMoARcPSD|17742962
que podria haver-lo evitat tenint una diligència mínima. Si, en el mateix cas, la
persona que atén en Jordi l’enganya deliberadament i el convenç que el
sistema funcionarà al seu jardí, malgrat ser conscient que això és impossible,
el contracte serà invàlid ja que ha estat subscrit amb la influència d’un dol
causant. Si la senyora Assumpció ven el seu immoble situat al centre de Girona
sota l’amenaça d’un constructor que li promet amargar-li la vida amb pressions
de tot tipus, serem davant d’un supòsit d’intimidació. Finalment, hi haurà
violència quan, en una subhasta, algú aixeca la mà d’una altra persona perquè
adquireixi l’objecte subhastat.
• Vicis de la declaració:
✓ Error obstatiu: es tracta d’una equivocació que té lloc en el moment d’exterioritzar
una voluntat interna formada correctament.
✓ Reserva mental: el declarant, de manera conscient i lliure, decideix efectuar una
declaració de voluntat sense tenir cap intenció real d’assumir les conseqüències
jurídiques del negoci que es conclou. En nom del respecte als principis
d’autoresponsabilitat i de confiança dels tercers, se sol considerar com a totalment
irrellevant.
Si en Jordi, conscient que el sistema Deluxe no és apropiat per al seu jardí, vol
adquirir un altre sistema diferent, però, per equivocació (lapsus linguae), sol·licita
el Deluxe, haurà incorregut en un vici en la declaració (la seva voluntat interna era
perfectament formada, però l’exteriorització d’aquesta ha estat viciada). Hi haurà
reserva mental completament irrellevant quan la Lina declara davant del regidor
del seu poble que es vol casar amb en Jon, tot i no tenir cap intenció d’assumir
l’estat civil de casada i de complir amb els deures i obligacions que comporta el
vincle matrimonial.
• Vicis de l’objecte: com a regla general s’exigeix que l’objecte del negoci jurídic sigui
“possible”, “lícit” i “determinat” (articles 1271 i següents CC). En cas contrari, el negoci no
és vàlid.
El contracte de compravenda d’una estrella és nul per impossibilitat de l’objecte.

La compravenda d’armes o d’òrgans humans és nul·la per il·licitud del seu objecte.
L’alienació d’una platja és nul·la perquè es tracta d’un objecte fora del comerç
dels homes (res extra commercium).
• Vicis de la causa: els vicis de la causa es donen quan se subscriu un contracte sense causa,
amb una causa falsa o una causa il·lícita, amb la qual cosa es dóna lloc a una figura jurídica
coneguda amb el nom de “simulació” (considerada normalment com un supòsit de negoci
jurídic anòmal). La simulació consisteix a fingir (acord simulatori) que es fa un negoci
quan en realitat es vol o bé no fer-ne cap (simulació absoluta i absència de causa), o bé
fer un negoci diferent, denominat negoci dissimulat (simulació relativa amb causa falsa
o il·lícita). El negoci simulat o aparent no té validesa, ja que les parts mai no han tingut la

lOMoARcPSD|17742962
intenció de concloure’l. Tanmateix, el negoci dissimulat (en casos de simulació relativa)

serà vàlid sempre que es presentin els requisits necessaris perquè sigui eficaç.
L’Alfons i l’Emili subscriuen davant d’un notari un contracte de compravenda d’un
pis. Tanmateix, no tenen intenció d’arribar a complir-lo (inexistència de causa: ni
l’Alfons lliura el pis ni en Joan el paga, per la qual cosa no hi ha intercanvi de cosa
per preu), de manera que la finalitat és crear una aparença de transmissió de la
propietat davant tercers (simulació absoluta). En Francesc vol donar al seu fill la
casa que té a la platja, però, per a evitar pagar uns impostos elevats (causa il·lícita),
declaren davant de notari que han fet un contracte de compravenda sotmès a un
impost menor (causa falsa). En aquest cas som davant d’una simulació relativa, en
la qual el contracte de compravenda és un negoci simulat i aparent que oculta un
altre negoci dissimulat o real, la donació. Segons la jurisprudència més recent del
Tribunal Suprem, la donació tampoc no seria vàlida.
3. Eficàcia del negoci jurídic
Els efectes del negoci jurídic depenen principalment de la voluntat de la persona o persones
implicades en la seva creació, sempre que aquesta voluntat es mogui exclusivament en els
límits de l’autonomia de la voluntat, per descomptat. En aquest sentit, la pròpia vigència de
l’eficàcia d’un negoci jurídic es pot organitzar lliurement mitjançant una declaració negocial
articulada entorn de dues figures: condició i terme.
• Condició: esdeveniment incert (futur o passat però desconegut) de la realització del qual
es fan dependre els efectes del negoci. Es poden distingir els tipus de condició següents.
- Condició suspensiva: l’inici dels efectes previstos en el negoci jurídic es posposa fins al
compliment de la condició.
- Condició resolutòria: la producció de l’esdeveniment posa fi als efectes que
s’estiguessin produint.
D’acord amb la naturalesa de l’esdeveniment, la condició pot ser dels tipus següents.
- Potestativa: es tracta d’un esdeveniment la realització del qual depèn de la voluntat
d’una de les parts. Les condicions purament potestatives no s’admeten (article 1115
del Codi civil).
- Casual: l’esdeveniment no depèn de la voluntat de cap de les parts.
- Mixta: l’esdeveniment és parcialment casual encara que requereix la cooperació d’un
dels implicats.
Finalment, també es distingeix entre condicions positives, que depenen de la producció

d’un esdeveniment inexistent, i negatives, que consisteixen en el requisit que les coses es
mantinguin com estaven.
Hi ha una condició suspensiva quan se supedita la compravenda d’un terreny a la seva

qualificació administrativa prèvia com a sòl urbà. Al contrari, hi haurà condició
resolutòria quan algú fa una cessió d’un bé immoble a una persona fins al moment
en què aquesta es pugui valer per ella mateixa. En aquest cas, cessaran els efectes de
la cessió de l’immoble una vegada que el subjecte beneficiat amb aquesta cessió trobi

lOMoARcPSD|17742962
feina. La condició purament potestativa depèn de l’arbitri d’una de les parts, com
quan s’afirma “et vendré la meva parcel·la sempre que em doni la gana”. Finalment,
si es promet llegar un automòbil a una persona sota el supòsit que no contregui
matrimoni ens trobarem davant d’una condició negativa.
En els negocis jurídics sotmesos a condició es poden distingir dues fases:
- Fase de pendència: la condició encara no s’ha complert, però hi ha expectatives

legítimes que, com a tals, són susceptibles de tutela jurídica.
- Compliment de la condició: una vegada esdevingut l’esdeveniment inicialment incert,
la condició es considera complerta i es produeixen els efectes previstos per a aquest
cas (si era suspensiva s’iniciaran els efectes del negoci, i si era resolutòria, s’acabaran).
El compliment de la condició té eficàcia retroactiva.
• Terme: al·ludeix a la fixació d’un període de temps del qual es fa dependre l’eficàcia del
negoci jurídic que es conclou. Al contrari del que passa en la condició, en aquest cas no hi
ha cap incertesa. Aquest terme pot ser:
- Terme inicial. Es fixa el període de temps a partir del qual el negoci serà eficaç.
- Terme final. Es fixa el període de temps fins al qual el negoci serà eficaç.
- Terme essencial. El temps fixat és un element bàsic i fonamental del negoci jurídic, per
la qual cosa resulta completament impossible complir fora d’aquest terme.
Si una empresa de càtering contracta un reforç de cambrers per a servir en un

casament multitudinari el dia 14 d’octubre de 2018, aquest terme és essencial, de tal
manera que un retard no produeix una mora en el compliment, sinó un incompliment
absolut del negoci jurídic. Al contrari, si el dia 25 de gener he de pagar un termini d’un
bé adquirit mitjançant un crèdit al consum i faig l’ingrés el dia 28 del mateix mes, no
hi haurà incompliment definitiu, sinó retard o viu, ja que el terme no és essencial.
4. Ineficàcia del negoci jurídic
La ineficàcia d’un negoci jurídic es produeix quan aquest, per alguna causa, no produeix els
efectes previstos inicialment amb la seva creació. Els supòsits d’ineficàcia més importants són
els següents.
• Invalidesa: el negoci jurídic no s’ha constituït vàlidament, bé perquè s’incompleix amb els
requisits del negoci jurídic o se superen els límits de l’autonomia de la voluntat. Es
distingeixen dos supòsits d’invalidesa: nul·litat i anul·labilitat.
• Rescissió: el negoci jurídic, conclòs vàlidament, no és eficaç per produir un resultat injust.
Vegem separadament cadascuna d’aquestes figures.

lOMoARcPSD|17742962
➢ Nul·litat
- Té lloc quan falta un element essencial del negoci jurídic (consentiment, objecte, causa
o forma quan sigui exigible), quan és il·legal o és contrari a normes imperatives (article
6.3 CC).
- El contracte nul no produeix cap efecte, automàticament, sense necessitat
d’interposar una reclamació judicial.
✓ La nul·litat radical implica, a més, que el negoci jurídic no pot ser reparat ni
validat.
- No obstant això, pot ser necessari interposar l’acció de nul·litat (merament
declarativa) per a destruir l’aparença de validesa d’un contracte conclòs inicialment:
✓ En aquest cas, la declaració judicial de nul·litat té efectes ex tunc (retroactius
o des del principi) i obliga a la restitució dels desplaçaments patrimonials que
hagin tingut lloc.
✓ L’acció de nul·litat és imprescriptible i pot ser interposada per qualsevol
interessat.
- Quan la nul·litat afecta tan sols algun element no essencial del negoci jurídic es
dóna la “nul·litat parcial”.
➢ Anul·labilitat
- Són anul·lables els negocis jurídics fets per persones que tenen manca de capacitat
d’obrar
(menors o incapaços) o que pateixen algun vici susceptible d’afectar la seva eficàcia
(error, dol, violència, intimidació, falsedat de la causa).
- L’ anul·labilitat requereix en tot cas una declaració judicial.

✓ Mentre no s’impugni el negoci jurídic és perfectament vàlid (eficàcia
claudicant).
✓ La declaració judicial de nul·litat té una eficàcia constitutiva (no merament
declarativa, com passaria en el cas de la nul·litat) i té efectes ex tunc, obligant
igualment a la restitució.
✓ L’acció de nul·litat caduca al cap de quatre anys i tan sols pot ser interposada
per qui pateix la restricció de capacitat o sofreix el vici (restricció de la
legitimació activa). - El contracte anul·lable és susceptible de convalidació pel
transcurs de quatre anys o per la confirmació de la persona afectada,
consistent a ratificar la seva voluntat una vegada remogut el vici o
desapareguda la causa d’incapacitat (articles 1311 CC).
Quan es fa un contracte sota l’engany maliciós o la influència clarament

defraudadora de l’altre contractant el negoci jurídic conclòs d’aquesta manera és
anul·lable, atès que és afectat per un vici de la voluntat, el dol (article 1269 CC).
Tanmateix, s’ha de notar que el contracte és inicialment vàlid, ja que compta amb
tots els elements essencials i no ha violat cap llei imperativa, i és necessari que,
en el termini màxim de quatre anys des de la seva consumació (article 1301 CC),
la persona legitimada activament per a fer-ho interposi una acció de nul·litat. Si
transcorren els quatre anys sense que s’hagi exercitat l’acció judicial o el
contractant que va patir el dol decideix complir el contracte (confirmació tàcita),

lOMoARcPSD|17742962
el contracte quedarà validat (article 1311 CC). És diferent la situació quan el negoci
jurídic és nul. Per exemple, en cas que l’Albert i la Isabel decideixin fingir la
conclusió d’un contracte de compravenda completament inexistent (simulació
contractual absoluta) ens trobarem amb un supòsit d’inexistència de causa que
provocarà la nul·litat radical (absència d’un element essencial del negoci jurídic).
Això implica que el contracte mai no ha existit ni produirà cap eficàcia. Tanmateix,
és evident que, a efectes pràctics, hi ha una aparença de relació negocial que
només pot ser trencada per una resolució judicial que declari la nul·litat. La
diferència amb l’anul·labilitat rau en el fet que en aquest cas l’acció és
imprescriptible, la legitimació activa més àmplia i, a més, el negoci no és
convalidable.
QUADRE COMPARATIU
NUL·LITAT ANUL·LABILITAT
La nul·litat és automàtica. L’ anul·labilitat no és automàtica, necessita una
L’acció judicial és merament declarativa. declaració judicial.
L’acció judicial és imprescriptible. L’acció judicial és constitutiva.
No hi ha la convalidació. L’acció judicial caduca al cap de quatre anys.
És possible la confirmació.
➢ Rescissió
- La rescissió opera quan un contracte conclòs vàlidament causa un perjudici econòmic
a una de les parts o a un tercer.
o En el dret català es coneix específicament la lesió ultradimidium (més de la
meitat) o engany de mitges. Actualment es regula en l'article 621-46 CCCat, el
qual estableix que, perquè procedeixi l'acció de rescissió per lesió (que, a
diferència de la del CC, no té naturalesa subsidiària), cal que es compleixin els
requisits següents: (a) Ha de tractar-se de contractes de caràcter onerós, com
la compravenda, la permuta, l'opció de compra, etc.; (b) la part perjudicada ha
de provar que, en el moment de la conclusió del contracte, el valor de mercat
de la prestació que rep és inferior a la meitat del valor de mercat de la
prestació que realitza; (c) finalment, l'acció rescissòria s'ha d'interposar en un
termini de quatre anys des de la conclusió del contracte, essent un termini de
caducitat (art. 621-48 CCCat). No obstant això, la rescissió pot evitar en dos
casos: d'una banda, quan l’altra part s'oposi al·legant que el pretès desequilibri
es justifica en el risc contractual propi dels contractes aleatoris o en l'existència
d'una causa gratuïta (art. 621-46.2 CCCat); o bé quan pagui en diners el valor
total de la prestació, amb els interessos legals, a partir de la conclusió del
contracte (art. 621-47.2 CCat).
o També es poden rescindir els contractes que es fan en frau de creditors o els
contractes mitjançant els quals es disposi de coses litigioses (article 1291 CC).
- L’acció de rescissió caduca al cap de quatre anys (art. 1299 CC) i, a diferència del que
succeeix CCCat, en el CC té caràcter subsidiari.

lOMoARcPSD|17742962
- En el CC, la rescissió vol reintegrar en el patrimoni d’origen els béns dels quals es va
disposar indegudament.
Imaginem el supòsit en el qual una persona, apressada pels seus creditors, opta
per donar als seus familiars determinats béns del seu patrimoni amb la finalitat
que no acabin essent embargats. En principi els negocis jurídics de donació fets
d’aquesta manera no tenen cap problema de validesa; tanmateix, el legislador
presumeix que aquest tipus de contractes gratuïts estan fets en frau de creditors
(article 1297 CC), és a dir, amb la intenció de perjudicar les legítimes expectatives
d’aquests i, és per això que atorga la possibilitat que en el termini de quatre anys
(article 1299 CC) aquests contractes siguin rescindits, fet que obligarà a tornar o
restituir els béns sobre els quals es va disposar indegudament (article 1295 CC).
5. La representació. Concepte i classes
La representació és una situació jurídica en la qual una persona (representant) ofereix a una
altra (representat) la seva cooperació mitjançant una gestió dels seus afers en relació amb
terceres persones.
La representació té una enorme importància en el tràfic jurídic, especialment en

el patrimonial, ja que és un instrument molt útil per a dinamitzar-lo i fer-lo molt
més flexible. Per exemple, les relacions comercials no s’entenen sense la figura de
la representació, on és completament habitual que intervinguin agents,
comissionistes o mandataris professionals que conclouen negocis per compte
d’altres persones. En altres àmbits, com el dret de família, la representació té
menys importància, encara que s’admet l’anomenat “matrimoni per poder”
(article 55 CC), en el qual una persona contreu matrimoni per mitjà d’un apoderat.
La representació pot ser dels tipus següents.

• Voluntària. Quan la persona interessada autoritza lliurement l’actuació representativa
d’una altra persona. Aquesta, al seu torn, pot ser dels tipus següents: (a) Directa: quan el
representant actua en nom del representat; (b) Indirecta o mediata: quan el representant
actua en interès aliè però en nom propi.
• Legal. La llei legitima el representant (pares, tutors) per a actuar amb la finalitat de tutelar
l’esfera jurídica de determinades persones, que normalment no tenen capacitat d’obrar
(fills, incapaços).
6. La representació voluntària
6.1. Apoderament i poder
Resulta imprescindible distingir, dins de la representació voluntària, entre l’apoderament i el
poder pròpiament dit.
Apoderament: És un negoci jurídic unilateral i receptici per mitjà del qual el poderdant o
representat concedeix a una altra persona un poder de representació. El negoci jurídic
d’apoderament exigeix:

lOMoARcPSD|17742962
• Que el poderdant tingui la capacitat d’obrar necessària per a concloure l’acte per al qual
s’apoderi el representant.
• En principi no s’ha de complir amb cap forma especial. En el dret civil català, l’article 622-
28 CCCat estableix que el poder només s’ha de formalitzar en una escriptura pública en els
casos que estableix la llei.
• Encara que normalment és exprés, es permet l’apoderament tàcit, derivat d’actes
concloents que susciten la confiança en tercers.
Poder: mitjançant el poder s’atorga al representant una legitimació especial per a exercitar
amb plena eficàcia jurídica un dret aliè, seguint les instruccions del representant i actuant dins
dels límits fixats en el mandat (article 622-21 CCCat). Els poders es poden classificar:
• Pel seu objecte

✓ Generals: inclouen tots els negocis del mandant.
✓ Especials: es restringeixen a un negoci o més del mandant.
• Per la seva extensió
✓ Generals: comprenen actes de mera administració (vid. article 622-23.2 CCCat, que
limita els actes del mandatari als d'administració ordinària, llevat que estigui facultat
expressament per a fer-ne d'altres).
✓ Expressos: destinats a negocis de tipus dispositiu relatius al domini.
El poder és, per tant, un element essencial per a actuar com a representant amb plena
legitimitat. Per aquest motiu, quan es duu a terme una representació sense poder suficient
(falsus o fictus procurator) és imprescindible que l’acte dut a terme sigui ratificat a posteriori
pel dominus. La ratificació es pot entendre com una declaració de voluntat (expressa o tàcita)
mitjançant la qual el dominus negotii accepta, amb efectes retroactius, l’actuació del seu
gestor i n’assumeix totes les conseqüències (vid. article 622-22.1 i 4 CCCat).
A tall de conclusió, podem dir que apoderament i poder són dues figures jurídicament
dependents però diferents. El poder, realment, no és més que l’efecte jurídic concret que es
deriva de l’existència prèvia del negoci d’apoderament que ha originat la representació
voluntària.
6.2. Formes d’actuació del representant
El representant designat pel poderdant pot dur a terme la seva activitat representativa de dues
maneres possibles:
• Representació directa: el representant actua en nom aliè (agere alieno nomine), indicant
expressament o tàcitament (deduïble dels actes) que actua per compte d’un altre
(contemplatio domini). Els efectes de la gestió representativa es produeixen de manera
immediata en l’esfera del representat.
• Representació indirecta: es dóna quan el representat actua per compte del dominus però
en nom propi (agere nomine propio), per la qual cosa oculta la presència del poderdant i
actua com si es tractés d’un negoci jurídic propi.
En aquests casos, l’assumpte es presenta inicialment com una qüestió estrictament
personal entre el representant i el tercer. No obstant això, aquesta conclusió ha estat

lOMoARcPSD|17742962
considerada com a perillosa, i és per això que es proposa que els efectes es puguin produir
immediatament per al representat, amb la qual cosa el representant està obligat a lliurar-
li tot el que hagi rebut, encara que davant el tercer sigui aquest qui romangui vinculat.
Si l’Antonio, un comissionista professional, compra a una cooperativa de Huelva 12.456

quilos de maduixa per compte i en nom de l’empresa Zumos Delicia, SA, és evident que
el negoci jurídic de la compravenda produeix els efectes directament i immediatament
entre la cooperativa i l’empresa. Per tant, es distingeix la relació jurídica de
representació, entre l’Antonio i l’empresa, i la relació jurídica de transmissió de béns.
Ara bé, si l’Antonio conclou aquest mateix contracte sense revelar en cap moment la
seva actuació en nom aliè, la representació passa a ser indirecta i, segons l’article 1717
del Codi civil, ni l’empresa ni la cooperativa no disposarien de vincle jurídic, essent
l’Antonio, com a mandatari, la persona obligada personalment davant la cooperativa
com si l’assumpte fos personal seu. És a dir, l’actuació representativa hauria deixat
d’existir, negaríem l’existència d’una verdadera representació, la qual cosa, des d’un
punt de vista jurídic, és molt preocupant (per exemple, l’empresa no podria exigir a la
cooperativa el compliment d’un contracte que és bàsic per a continuar la seva
producció de sucs). Per aquest motiu la jurisprudència ha admès, especialment en els
mandats per a adquirir, que la propietat del que s’ha adquirit és directament del
representat, sense necessitat que el representant la transmeti.
6.3. L’exercici del poder de representació
El poder de representació s’ha d’exercir de manera personal i dins dels límits per als quals va
ser concedit. Tanmateix, es poden plantejar alguns supòsits especials, que són els següents:
➢ Substitució
✓ L’article 622-26 CCCat estableix que:
“1. El mandatari ha d'actuar personalment i no pot cedir l'execució a un tercer,
sia per substitució o per delegació, llevat d'autorització expressa. Si ho fa,
respon dels actes fets pel cessionari.
2. Si el mandant ha autoritzat la cessió de l'execució, el mandatari només
respon per la manca d'idoneïtat notòria de la persona escollida o per les
instruccions inadequades.
3. El mandant té acció directa contra la persona o persones a les quals
s'ha transmès l'execució del mandat”.
➢ Abús de poder
✓ El representant incorre en abús de poder quan l’empra per a una finalitat diferent
de la perseguida pel representat i en funció d’uns interessos diferents dels seus.
✓ El negoci conclòs serà vàlid davant de tercers de bona fe, encara que generarà
en el representant que va abusar un deure d’indemnitzar danys i perjudicis. Sobre
aquesta qüestió, vid. art. 622-22 CCCat.
➢ Autocontractació
✓ És possible que una persona, actuant en nom i interès propi i també en el d’una
altra o altres persones la representació de les quals té, faci un negoci que les
relaciona i del qual deriven conseqüències jurídiques per a totes dues parts.
L’article 28 de la Llei 50/2002, de 26 de desembre, de fundacions, preveu

l’autocontractació dels patrons, en nom propi o d’un tercer, amb la fundació a

lOMoARcPSD|17742962
la qual pertanyen i amb una autorització prèvia del protectorat. Igualment,

l’article 128 de la Llei 2/1995, de 23 de març, de societats de responsabilitat
limitada, preveu els contractes subscrits entre el soci únic i la societat
unipersonal, que hauran de constar per escrit en el llibre registre de la societat.
Vid. també l’article 622-25.1 CCCat, segons el qual “1. El mandatari no pot ésser
part contractual respecte al mandant amb relació als afers jurídics objecte de
l'encàrrec, excepte en els casos següents: a) Que consti l'autorització expressa
del mandant. b) Que la determinació del contingut del contracte sigui tan precisa
que evita el risc de lesió dels interessos del mandant”.
7. Extinció
La representació s’extingeix per les causes següents:
• Compliment de l’encàrrec (article 622-33.1 a) CCCat).

• Revocació (articles 622-33.1 b), 622-35 i 622-36 CCCat): és un negoci jurídic unilateral,
exprés o tàcit, que fa el poderdant davant el representant (receptici) en virtut del qual
s’extingeix el poder atorgat i es posa fi a la relació de representació. Tanmateix, cal tenir
en compte que és possible, en exercici de l’autonomia de la voluntat, configurar un poder
com a irrevocable.
• Desistiment (articles 622-33.1 b) i 622-37 CCCat): és una declaració de voluntat emesa pel
representant mitjançant la qual comunica a representat la seva intenció de posar fi a la
representació encomanada.
• Mort, declaració de mort o d’absència, modificació judicial de la capacitat, prodigalitat o
declaració de concurs representant o representat (article 622-33.1 c) CCCat): totes
aquestes causes es basen en el caràcter personal o intuitu personae que té la relació de
representació, basada en la relació de confiança i en les qualitats personals del
representant que, desaparegudes, fan perdre sentit al negoci representatiu.
• Extinció de la persona jurídica que actua com a representant o representada (article
62233.1 d) CCCat).

Resum Civil I Tot

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Resum Civil I Tot

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

lOMoARcPSD|17742962

Resum Civil I tot

Dret Civil I (Universitat Oberta de Catalunya)

Studocu no está patrocinado ni avalado por ningún colegio o universidad.

1. El Dret civil en el marc de l'ordenament jurídic

2. Fonaments històrics del dret civil

Descargado por Mireia Farigola Giné (mfarigola@uoc.edu)

3. El Dret civil com a Dret privat

4. El Dret civil com a Dret privat general

5. El dret civil com a dret comú

Descargado por Mireia Farigola Giné (mfarigola@uoc.edu)

6. La persona com a element estructural del dret civil

7. El dret civil en el marc de l'estat constitucional

➢ Una interpretació restrictiva -o posició centralista- que únicament reconeix competència

Descargado por Mireia Farigola Giné (mfarigola@uoc.edu)

Sobre la distribució de competències entre l’Estat i les Comunitats Autònomes, i la interpretació

“3. El concepto constitucional de «conservación... de los Derechos civiles, forales o especiales»

8. La codificació del dret civil català

Com a primer pas de la codificació civil catalana, es va aprovar la Llei 29/2002, de 30 de

Descargado por Mireia Farigola Giné (mfarigola@uoc.edu)

9. Dret uniforme, integració europea i dret civil

10. Les disposicions preliminars

Aquestes disposicions preliminars regulen, entre d’altres, les qüestions següents:

Descargado por Mireia Farigola Giné (mfarigola@uoc.edu)

L'ordenament jurídic atorga personalitat a la persona física, però també a determinades

2. La persona física: el començament de la personalitat

3. La identificació de la persona física

En arribar a la majoria d’edat o emancipar-se, es podrà demanar l’alteració de l’ordre dels

Descargado por Mireia Farigola Giné (mfarigola@uoc.edu)

4. L’extinció de la personalitat civil de la persona

5. Els estats civils de la persona

➢ El nom i els cognoms.

➢ Les modificacions judicials de la capacitat de les persones i la declaració de concurs.

➢ Les declaracions d’absència i de mort.

Descargado por Mireia Farigola Giné (mfarigola@uoc.edu)

➢ La nacionalitat i el veïnatge civil.

tutela i altres representacions legals.

L'ordenament civil considera rellevants les edats següents:

Descargado por Mireia Farigola Giné (mfarigola@uoc.edu)

La incapacitació implica una restricció de la capacitat d'obrar de la persona i el seu sotmetiment

La declaració de prodigalitat requereix una sentència que s'ha de dictar en un judici

8.3. Els càrrecs tutelars

Aquesta institució té com a finalitat la guarda de la persona i dels béns de l'incapacitat.

El tutor es considera el representant de l'incapaç en tots els actes civils, si bé s'exclouen de la

Descargado por Mireia Farigola Giné (mfarigola@uoc.edu)

c) Aquells en els quals hi hagi un conflicte d’interessos amb el tutelat.

d) Els relatius als béns exclosos de l’administració de la tutela o, si escau, de l’administració

e) Renunciar a donacions, herències o llegats; acceptar llegats i donacions modals o oneroses.

l’adquisició d’un bé.

h) Avalar, prestar fiança o constituir drets de garantia d’obligacions alienes.

El curador complementa la capacitat de les següents persones (article 223-1 CCCat):

Descargado por Mireia Farigola Giné (mfarigola@uoc.edu)

8.3.3. La pròrroga i rehabilitació de la pàtria potestat

La declaració judicial d'incapacitat dels fills menors no emancipats comporta la pròrroga de la

La declaració judicial d'incapacitat dels fills majors d'edat o emancipats, si no hi ha designació

8.3.4. Internament per raó de trastorn psíquic

8.3.5. Capacitat d'obrar del concursat

Descargado por Mireia Farigola Giné (mfarigola@uoc.edu)

2. Nacionalitat i veïnatge civil

Originària: s’adquireix per filiació biològica o adoptiva, pel naixement a Espanya si es

Descargado por Mireia Farigola Giné (mfarigola@uoc.edu)

El veïnatge civil es pot modificar:

Descargado por Mireia Farigola Giné (mfarigola@uoc.edu)