Els Drets Processal I Penal A Catalunya Abans Del Decret de Nova Planta

Els drets processal
i penal a Catalunya
abans del Decret
de Nova Planta
Vctor Ferro Pom
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya
46
Histria del dret catal
Introducci
Dins de la finalitat genricament formativa de les disciplines iushistriques,
lestudi del dret catal presenta dos vessants. Duna banda, la finalitat de conixer levoluci de les institucions de dret privat (civil) que, ms o menys transformades al llarg dels segles, han arribat fins als nostres dies com a elements del
dret civil vigent a Catalunya. No cal ni esmentar la utilitat que reporta el fet daprofundir al llarg del temps la comprensi duna norma jurdica aplicable.
Daltra banda, qu pot justificar lestudi de la histria del dret pblic catal
anterior al Decret de Nova Planta, un dret impregnat de concepcions filosfiques i poltiques obsoletes i que, al capdavall, avui no t cap continuaci formal com tampoc no la tenen les institucions civils abans esmentades ni cap
continuaci material especficament catalanes? De qu pot servir al futur advocat conixer el desenvolupament histric del dret pblic catal?
A banda de la finalitat genricament formativa de les disciplines iushistriques i de linters general dunes normes i institucions que van nixer i van
evolucionar a Catalunya i en regiren durant set segles la vida poltica i
social, cal tenir present molt especialment que aquestes normes i institucions es fonamentaven en unes fonts, un pensament i una prctica comuns
a quasi tota lEuropa occidental, incloent-hi la pennsula Ibrica. En general,
doncs, el dret pblic catal antic constitueix alhora un precedent af i, de
manera parcial, un antecedent parallel del dret espanyol modern.
Ara b, mentre que algunes branques del dret pblic com el dret constitucional i, en part, ladministratiu o el penal substantiu shan allunyat ja fa temps
daquesta tradici secular, arrelada en la Recepci i el dret com romanocannic, altres com els drets processals, especialment, el civil no sn ms, encara ara, que les concrecions actuals daquella tradici. El conservadorisme peculiar daquesta normativa que sexplica en gran part, com es veur, pels
condicionaments objectius indefugibles de ladministraci de justcia s el
motiu que ens lha fet triar com a tema daquest manual. Aix, en particular, levoluci i la realitat del procediment catal antic sn, respectivament, antecedent com i precedent illustratiu de la legislaci processal vigent.
La inclusi del dret penal substantiu deixant novament de banda la justificaci genrica esmentada i linters histric, diacrnicament comparatiu, de la
matria sexplica per la unitat radical subjacent al dret processal, civil i penal,
i al dret repressiu i preventiu. A ms de la presncia viva, molt ms del que es
pensa generalment, duna tradici secular en el dret penal modern, conv dinsistir en larrel comuna dels drets processal i penal. Aquests dos drets sorienten a resoldre el problema de la preservaci de la pau social i del restabliment
de lordre jurdic (ents com a sistema de normes) pertorbat, i comparteixen
virtualment la soluci extrema de la sanci potencialment coercitiva. Lun i
laltre se situen, en efecte, en la zona de contacte ms sensible entre lindividu
i la potestat pblica, all on la voluntat negocial del subjecte de dret (en darrer
47
terme, la persona individual) queda substituda, si ms no en els efectes, per la

intervenci sancionadora i executiva de la collectivitat poltica.
No cal dir la importncia daquest plantejament per a la delimitaci positiva
i la garantia dels drets fonamentals. Aquesta importncia la trobem reflectida
aviat i explcitament en les formulacions constitucionals relatives a la protecci de la llibertat personal, el procs penal i la pena.
Objectius
Els objectius bsics que heu dassolir amb aquest captol sn els segents:
1. Poder aprofundir els coneixements sobre lenquadrament institucional de
la funci jurisdiccional a lantiga Catalunya.
2. Relacionar els principis que defineixen aquest enquadrament entre si i respecte dels problemes de la funci jurisdiccional abans i ara.
3. Comprendre el sentit i les fases de levoluci del dret processal civil i penal
a Catalunya fins al segle
XVIII.
4. Familiaritzar-vos amb un dret penal histric anterior al segle
XVIII
i al
moviment de reforma inspirat en la Illustraci.

Tamb heu de ser capaos del segent:
Copsar els fonaments del sistema pactista i les implicacions que t en les
relacions entre lindividu i lautoritat.
Comparar el procs civil ordinari catal amb el modern judici ordinari de
cognici espanyol.
Precisar la tipologia dels diversos tipus de procs penal tenint lantic procs criminal catal com a terme de referncia.
1. Enquadrament institucional del procs en general
El procediment judicial en les causes civils i, especialment, penals se situa:

1) duna banda, en la zona de contacte entre els individus i les comunitats;
2) de laltra, entre lautoritat pblica i els qui lhan dexercir.
48
s natural, doncs, per a poder copsar el significat i la intenci duna normativa processal, que sigui imprescindible de tenir presents els principis, les
regles i els mecanismes que configuren lorganitzaci del poder i la manera en
qu actua.
El poder poltic, per a afermar-se com a autoritat, ha de perseguir i ha perseguit en totes les poques les finalitats genriques segents:
1) la preservaci de la pau social,

2) el respecte de lordenament normatiu.
Lorigen i les caracterstiques del poder i les diferents concepcions de lautoritat i de la seva legitimaci configuren decisivament la manera en qu
saconsegueixen aquestes finalitats quan la realitat de les accions humanes
les posa en dubte. s a dir, quan la inobservana de les normes real o pretesa pot posar en perill la cohesi de la comunitat i cal, doncs, la intervenci de lautoritat per a allunyar el perill i restablir lequilibri. Es pot dir
que les finalitats esmentades, que no sempre es poden harmonitzar b, sn
el fonament com dels drets processals i del penal.
1.1. El pactisme
La doctrina pactista vigent durant segles a Catalunya establia que lordre transcendent, que es manifestava en els drets div i natural, en fer
obligatori el compliment dels pactes que hi eren conformes, permetia
que el sobir i els sbdits signessin acords bilateralment vinculants.
Aix era possible perqu el sobir era titular duna potestat suprema,
per de naturalesa limitada, mentre que els sbdits, tot i estar sotmesos
a la jurisdicci del sobir, eren i romanien lliures. I aquests acords no es
feien noms respecte de relacions concretes de dret privat, sin tamb
daspectes generals i permanents del dret pblic, i fins i tot arribaven,
per exemple, a reglamentar locasi i la manera de fer les lleis.
Miniatura del cdex dels Usatges. El rei Pere

el Gran escolta les peticions del braos.
Arxiu de la Paeria. Lleida.
Pactisme i absolutisme
Labsolutisme doctrina que, de fet, va suplantar per la fora de les armes la doctrina pactista a la Corona dArag (1707-1715) considerava que la sobirania redefinida per Bodin
s intrnsecament incompatible amb qualsevol restricci paccionada de la potestat legislativa.
La implantaci de labsolutisme a la Corona dArag va coincidir, sense confondre-shi,
amb la desaparici dels seus regnes, com a entitats poltiques substantives, per la via de
lannexi subreptcia als regnes de Castella i Lle (1707-1715).
El pactisme es trobava per sota dels drets div i natural primari i secundari,
o de gents, i del costum constitutiu o abrogatiu. Alhora, es trobava per
damunt dels drets rebuts cannic, rom i feudal llombard, o dret com i de
les normes heretades del decisionisme anterior a 1283, com els Usatges.
Lectura recomanada
A. Iglesia Ferreirs (1988).
La creacin del Derecho. Una
historia del Derecho espaol
(pg. 523-543). Lecciones,
Fascculo 2. Barcelona:
Editorial Grficas Signo.
49
Com a conseqncia del plantejament pactista, les normes pactades shavien

dinterpretar i aplicar estrictament, ja que, en tot all que la llei paccionada
no havia innovat, regia el dret anterior. s a dir, all a qu els sbdits no
shavien obligat romania en llur possessi.
Una aplicaci concreta
Una conseqncia natural de la vigncia
del dret anterior en els casos que la llei
paccionada no havia innovat, la trobem, per
exemple, en el fet que malgrat que figurava
entre els privilegis del fisc el fet dexigir el
pagament dels impostos abans de vncer
el termini corresponent, calia, quan es
feia aquesta recaptaci anticipada,
descomptar-ne linterusurium o interessos
que el contribuent deixava de guanyar pel
fet de desembutxacar els seus diners abans
de temps.
La norma daltra banda, dorigen rom es va estintolar fermament en el pactisme: els
braos havien votat en corts un donatiu al rei, i no pas un emprstit fors sense
interessos.
En la illustraci, El recaptador dimpostos, de M. van Reymerswaele.
1.2. El procediment per directe i la judicialitzaci

de la potestat pblica
El fet que a Catalunya la doctrina pactista trobs ben aviat una consagraci
positiva inequvoca en laspecte legislatiu amb la constituci Volem, sta-
Vegeu lannex 1 que trobareu al final

daquest captol.
tum e ordenam, de 1283 va ratificar i va donar nova vida a un principi ja

plantejat abans en una formulaci que ara anomenarem programtica.
En efecte, segons lusatge 124, Alium namque, els comtes legisladors, entre
altres costums que havien practicat i volien perpetuar, manaven a llurs suc-
Vegeu lannex 3, que trobareu al final

daquest captol.
cessors que tenguessen justtia e jutjassen per dret.

El primer daquests costums reitera una de les dues funcions constitutives de
la dignitat reial: ladministraci de justcia, en el concepte amplssim que ja
Pel que fa al concepte dadministraci

de justcia, vegeu el captol
La justcia a la Corona dArag i a
Catalunya daquest manual.
sha vist.
Del segon (quod iudicassent per directum), sen va extreure el precepte fonamental alludit clarament en el jurament inicial del rei com a comte de Barcelona que no nhi havia prou de dur a terme la justcia material dacord
amb les lleis substantives pactades amb els sbdits. A ms, calia que el monarca ho fes ajustant-se a les formalitats previstes en el dret per al desenvolupament dun judici imparcial.
El rei havia de dictar resolucions justes tot respectant les normes jurdiques paccionades o no, per, a ms, hi havia daplicar els procediments previstos en el mateix dret, s a dir, per directe.
La paraula dret,...
... i els seus parents en les
llenges romniques que
van substituir el ius clssic,
no deriva de directus,
-a, -um, sin de (examen)
derectum: lagulla
de la balana en situaci
dequilibri, s a dir,
la imparcialitat. Tot i la
correcta traducci per
dret incorporada a les
Constitucions, es va imposar
la forma per directe, que
s falsament llatinitzant.
50
El principi tenia una aplicaci molt mplia, grcies a un joc de mots oport:
All que s prohibit de fer per directe tampoc no s lcit de fer-ho per indirecte. Aix, des de 1283, el rei no podia fer lleis tot sol, fora de les pragmtiques que expedia en lexercici dalguna regalia o facultat prpia com la de
crear i organitzar els seus tribunals i distribuir-ne les competncies, sempre
dintre, per, del camp que li deixaven lliure les lleis paccionades.
Tampoc no podia fer lleis indirectament per la via de la interpretaci shavien
de fer amb la intervenci dels braos* ni podia arribar al mateix resultat amb
* Constitucions 1299/30
i 1321/10.
el pretext dexpedir edictes com a jutge suprem crides, lletres de cancelleria,

etc., i encara menys mitjanant decisions judicials; perqu les sentncies de
Lectura recomanada
la Reial Audincia noms obligaven les parts en la causa que decidien.

Hom va utilitzar tamb la norma per a protegir la correcta administraci de
justcia, contra qualsevol intent de lautoritat reial de llevar o modificar drets
subjectius per altres mitjans que la sentncia judicial.
P. Salvador Coderch
(1985). La Compilacin
y su historia. Estudios sobre la
codificacin y la interpretacin
de las leyes (pg. 229-256).
Barcelona: Bosch.
La idea rectora era que ning no havia de veure modificada la seva situaci
jurdica ni shavia de veure obligat a fer o a deixar de fer res si no era en virtut del dret eventualment declarat per una sentncia com a resultat dun procs desenvolupat correctament. Havia de quedar, almenys, una porta oberta
a eventuals impugnacions de naturalesa judicial.
Els actes de carcter extrajudicial o, com direm ara, administratius dels oficials pblics eren molt pocs i de poca volada (de preparaci, de gesti, dexecuci). Per consegent, lactuaci coercitiva de lautoritat restava absorbida
quasi totalment per la forma, si ms no potencialment judicial, dexercir la
potestat pblica. Es pot parlar, per tant, duna quasi total judicialitzaci de
lactivitat pblica.
Vegeu els subapartats 1.4 i 1.5 daquest

captol, on es fa referncia a la clusula
justificativa i als oficials pblics,
respectivament.
Diverses disposicions reforaven aquesta aplicaci del principi. Les lletres, els
privilegis o les cartes reials no es podien revocar sense coneixena de causa en
perjudici daltri.* El rei i els seus oficials no podien, sense judici, despullar
ning de la possessi o quasipossessi de les seves coses o drets.** I, en virtut
de la regla que no es podia expedir carta contra carta, privilegi o costum
general o especial, no era lcit que el prncep, sota pena de nullitat, restrin-
* Constituci 1234/11.
** Constituci 1283/24.
*** Constitucions 1289/7 i 1321/4.
gs o frustrs un privilegi atorgant una altra concessi.***

Encara ms estretament relacionada amb el dret processal, trobem laplicaci
del requisit del procediment per directe a fi dassegurar la necessria independncia de la judicatura en lexercici de les seves funcions especfiques.
El primer dels anomenats Captols del rei Mart* estatua el segent:
[El rei no pot signar] alguna carta, rescrit, letra o albar o qualsevol altra escriptura de
qus segus o proces conexensa o executi alguna [...] que concerne o toc o tocar puxa
inters de part deduble en juy [i,]si per oblivi, importunitat [precs dalg] o encara de
certa scintia o que Du no vulla era fet lo contrari, que ipso facto fos nulle e no
puxs haver alguna efficcia de dret ne de fet.
* Captol 1409/1.
51
Loficial que obea un acte que viols aquesta disposici pagava una multa, i
qui lhagus obtingut o lhagus fet valer havia de pagar la multa i les despeses ocasionades.
Per mitj del captol 1409/2, es confiava ladministraci de la justcia suprema
en nom del rei al canceller o vicecanceller, si esqueia, i al regent la cancelleria, els quals no podien sser empatxats [impedits] o perturbats generalment
o particular pel rei en lexercici de llurs funcions jurisdiccionals per via de
dilati, sobrecement, precs, manaas o per qualsevol altra via. Si es produa
una intervenci daquesta mena, els magistrats no nhavien de fer cas.
La constituci 1481/2 ho va ratificar i va precisar, referint-se expressament als

Captols del rei Mart, que ni el rei ni els seus oficials no podien aturar o suspendre amb guiatge, sobresements, moratria, elongament o altres impediments la marxa de les causes pendents i, en el cas que sexpeds un precepte semblant, no obstant aquell, lo jutge o official davant lo qual la dita causa
se menar haja a procer en dita causa e pronuntiar e declarar aquella.
Si aix es procurava de protegir lexercici imparcial de la jurisdicci de possibles intervencions reials, pel que fa als sbdits, lusatge 80 Iudicium in Curia
datum punia tothom qui contradigus amb algun acte positiu el compliment
duna sentncia reial definitiva o duna interlocutria que decidia un article.
Lusatge Authoritate et rogatu (II) protegia els ministres de la justcia contra
qualsevol intent dimpedir-los el compliment de llurs funcions, o de destorbar-los o coaccionar-los en aquest compliment, amb alguna aplicaci directament processal.
La doctrina catalana (Antoni Olib, segle XVII) va acabar de precisar labast del
procediment per directe. Jutjar per directe era fer-ho de la manera
segent:
1) amb cognici de causa, s a dir, en forma de judici;

2) odes les parts i coneguts llurs drets, tant respecte de llur inters com del
de tercers;
3) amb lordre i la forma establerts per constitucions i altres drets de la terra
i pels estils de cort;
4) amb loportunitat, aprofitada o no, dapellar o suplicar contra la decisi
inicial;
5) a Catalunya i no fora;
6) pels magistrats creats per constitucions i no per uns de nous, creats ad
hoc, o sigui, pels jutges naturals.

daquest captol.
!
!

del captol.
Amb referncia als oficials del general, els
oficials pblics en general i sobre la manera
de procedir contra els transgressors,
vegeu els subapartats 1.4 i 1.5.
52
Aix saplicava no sols en ladministraci de justcia entre persones privades

i en el dret processal criminal, sin que sestenia a tots els aspectes del dret
pblic, com ladministratiu i el tributari. Qualsevol lactivitat en qu es feia
present aquella autoritat hi estava, doncs, poc o molt sotmesa.
A Catalunya, el Rei est obligat a procedir per directe i, per tant, amb cognici de causa,
i no pot altrament llevar el dret de la part.
Fontanella. Decisiones (pg. 198, 3).
1.3. El rei i la potestat judiciria. Els barons
El comte de Barcelona anomenat correntment el rei des de la uni

dinstica amb Arag era el titular de la suma de les potestats pbliques
i, assenyaladament, de la judiciria.
Dins la funci general dadministrar justcia en un nivell superior, sobresortia, al costat de les potestats dispositiva, graciosa, econmica i poltica, la
potestat estrictament judicial. Tanmateix, aquesta potestat contenia elements normatius que avui se nexclourien, com lexpedici dedictes dabast
general (proclamacions o crides i lletres de cancelleria: edictes prpiament
dits, decrets, rescrits, manaments i provisions).
La concentraci de facultats en la persona del monarca sexplicava, desprs de
la Recepci, per la transferncia hipotticament, globalment i virtualment
irrevocable a lemperador rom i, per successi, als prnceps sobirans de
tota lautoritat prpia originalment del poble, mitjanant la lex regia.
Hom deia, en particular, que la jurisdicci es trobava en el prncep com en

una font, del qual flua cap als tribunals inferiors per mitj de les concessions,
comissions i confirmacions, i al qual retornava per mitj de lapellaci i daltres recorsos, i que el rei no distribua la jurisdicci entre els tribunals per sota
dell abdicant-ne, perqu retenia una jurisdicci i una autoritat ms grans que
les que els encomanava.
Aquesta jurisdicci universal evitava que lautoritat pblica es fragments de

manera absoluta i justificava la intervenci eventual del rei, de manera ordinria o extraordinria, revisant les decisions dels jutges inferiors, protegint de
manera permanent o ocasional els sbdits en situacions jurdicament compromeses i, en general, vetllant perqu ladministraci de justcia fos correcta.
La devoluci de les altres jurisdiccions entre els diversos tribunals de Catalunya es duia a terme amb diferent abast i amb ttols diferents. El rei sen podia
desprendre de manera total i definitiva o concedir-ne la titularitat cumulativament, amb dret a exercir-les de manera concurrent amb el beneficiari de la
concessi. Tamb podia, simplement, confiar-les als seus oficials perqu les
Procediment per directe

i due process of law
El requisit apareix esmentat
concisament en la Magna
Charta anglesa, de 1215
(annex 5), i fou desenvolupat
als Estats Units dAmrica
esmenes V, de 1791, en
lmbit federal, i XIV, de
1868, en lmbit dels estats
(annex 6) amb el nom que
altres pasos li donen en el
dret constitucional modern:
(procedural ) due process of
law (procs legal degut).
53
exercissin en nom seu. En els dos primers casos, la cessi es podia fer a qualsevol ttol patrimonial: plena propietat (alou), feu, emfiteusi, etc. I dhuc en
qualitat de penyora. En el tercer cas, corresponia a una representaci legal
(quan es tractava dun oficial ordinari) o consistia en un mandat (si era un
delegat general o per a determinades causes o tipus de causes).
La jurisdicci ordinria satribua als oficials perpetus o temporals,

amb requisits personals i competncia definits per la llei, el privilegi o
el costum, i durava el temps prescrit per la norma que havia institut
lofici, independentment de la vida de qui els hagus nomenat.
La jurisdicci delegada, per contra, satribua en els termes en qu el
superior hagus designat loficial i finia no tan sols quan expirava el termini previst, sin tamb per la mort del designant, com en un mandat
privat.
La diferncia entre ambdues menes de representaci tenia importants
conseqncies prctiques.
Enfront daquest ideal dunitat i de coordinaci, hi havia el fet incontestable que ms de dos teros de les jurisdiccions locals de Catalunya eren en
mans de particulars, anomenats genricament barons o senyors jurisdiccionals.
Orgens de la baronia
Com a conseqncia del collapse de lautoritat central a limperi fundat per Carlemany,
arran de les guerres civils entre els seus successors (i en gran part resultat irresistible de
canvis econmics, socials i tcnics, incloent-hi els de la tcnica militar), es va produir a
Occident una alienaci massiva de les jurisdiccions i altres funcions pbliques en benefici dels antics oficials reials. Aquests van passar a exercir-les a ttol propi com a part de
llurs patrimonis.
Unes quantes dades

Segons les llistes publicades
per la Diputaci del General,
al comenament del segle
XVIII, dun total
aproximadament de
2.400 jurisdiccions locals,
a Catalunya menys de 700
pertanyien al rei; la resta
eren terra de bar,
incloent-hi unes 600 de
barons eclesistics. Malgrat
que gaireb totes les ciutats i
la major part dels altres nuclis
urbans eren de jurisdicci
reial, la distribuci esmentada
i el predomini aleshores de la
poblaci rural, poden donar
una idea del pes de la
baronia en el control
de lespai i de la gent.
La revoluci feudal va comportar la instauraci a lEuropa occidental duna instituci

que, fins fa uns dos segles, va donar a lEstat i a la vida poltica una fesomia particular:
les jurisdiccions patrimonials.
En els seus orgens, la baronia secular sidentificava amb lalta i la mitjana

noblesa. Tanmateix, en els segles que estudiem, la patrimonialitat i transmissibilitat mateixes de les jurisdiccions permetien que, al costat dels ttols duc,
marquesos, vescomtes, barons amb ttol dels nobles prpiament dits i dels
cavallers, donzells, generosos i homes de paratge, tamb en poguessin adquirir no sols els integrants del patriciat ciutadans i burgesos honrats i altres
gaudints privilegi militar, com els doctors en lleis i en medicina, sin que
tamb ho podien fer simples plebeus. Fins i tot persones jurdiques, com les
universitats locals (municipis), podien tenir i tenien baronies. Els titulars de
les eclesistiques eren prelats i dignitats o superiors de comunitats religioses,
captols de catedrals i collegiates i meres fundacions (com la Pia Almoina o
lHospital de la Santa Creu de Barcelona).
Miniatura del Liber Feudorum Maior que

representa Alfons I en el moment de rebre
el jurament de fidelitat dels homes
de Perpiny. Arxiu de la Corona
dArag. Barcelona.
54
No hi havia un rgim general de la baronia. Cada bar gaudia en concret daquells drets jurisdiccionals que de fet havia pogut acumular o conservar com
a conseqncia dusurpacions, concessions, costums i pactes.
La jurisdicci, per influncia romana, es dividia habitualment en mer i mixt

imperi (dels quals noms el darrer atorgava la condici estricta de bar) i
mnima o mdica jurisdicci. El mer imperi o lalta justcia comprenia
sobretot competncies penals i alguna intervenci en assumptes civils
importants. Per contra, el mixt imperi encloa la gran majoria de les causes civils i els delictes lleus. La mnima jurisdicci (o coerci) era la facultat de jutjar assumptes de poca entitat i imposar penes de fins a cinc sous.
A la jurisdicci en sentit estricte, shi afegien els anomenats drets del castell,
A Catalunya,...
que eren certs serveis de vigilncia (guaita i bada), dassistncia armada

(so de corn) i de fortificaci (obres foranes) exigibles pel senyor dun castell termenat, s a dir, amb territori jurisdiccional. Tamb shi afegien els
... tots els senyors directes

podien nomenar un jutge de
capbrevacions per a fer-se
reconixer llurs drets.
derivats de la relaci feudal o emfitutica amb els vassalls, prpiament dits.

Entre altres coses, els barons (qualificats pels qui no neren de reiets) no van
respondre durant segles, ni principalment ni subsidiriament, de les faltes de
llurs oficials ni estaven obligats a extradir els delinqents refugiats en llurs
dominis. Estaven exempts de la jurisdicci dels altres barons i sotmesos a la
del veguer reial. Gaudien, els qui no hi pertanyien, dalguns dels privilegis i
les exempcions de la noblesa, entre els quals, lexempci dallotjaments de
tropa. En laspecte poltic, tots ells, nobles i plebeus, eren membres nats de la
Cort general i eren elegibles als oficis de la Diputaci del General com a militars (del llat miles, traducci habitual de cavaller).
Havien de complir i fer complir les constitucions i les altres lleis paccionades,
i tamb, malgrat llurs protestes, les pragmtiques reials. Tanmateix, podien
aplicar en llurs tribunals els estils de cort propis.
Els barons eren sbdits del rei com a sobir i sovint tamb com a superior feudal o senyor directe. En aquest aspecte eren de la jurisdicci del batlle general de Catalunya, administrador del patrimoni reial. Sentenia que el rei podia
redimir sempre que volgus les jurisdiccions locals, independentment de com
les posseen, com si haguessin estat concedides a carta de grcia (amb pacte
de retrovenda), redunt-les al patrimoni reial.
El rei podia exigir als barons que presentessin el ttol justificatiu de llurs jurisdiccions. Els incitava a administrar la justcia correctament i, en el cas que ho
fessin abusivament, els segrestava la jurisdicci. El rei suspenia lexercici de la
jurisdicci a favor del sndic duna poblaci quan aquesta pledejava amb el
bar. Tamb restava suspesa quan el rei o el seu lloctinent eren presents a la
baronia, en el cas de rebelli dels sbdits i mentre el veguer executava la
regalia del sometent dins la baronia.
La resistncia a les
jurisdiccions patrimonials
Les poblacions sesforaren,
amb molts sacrificis
econmics, per passar
(o per mantenir-se) sota la
jurisdicci reial, la qual cosa
sobserva en la dita popular
en terra de bar no hi facis
ta mais. Quan, malgrat els
compromisos reials de noalienaci, tornaven a caure
sota la jurisdicci baronial,
havien de recomenar la
lluita per a obtenir la
desitjada reducci
al patrimoni regi.
55
Els barons tenien les primeres apellacions contra llurs sentncies. Tanmateix,
el rei mai no shavia volgut desprendre de les terceres i ulteriors instncies, i
menys de les nombrosssimes i extenses facultats devocaci de causes davant
la seva Audincia. I el sbdit que se sents oprimit per la jurisdicci baronial
tenia obert el condigne recors al sobir.
Els habitants de la baronia eren sbdits del senyor jurisdiccional i, a ms, vassalls els qui en tenien terres en tinena de tipus feudal.
Les bannalits a Catalunya
Els barons estaven lligats pels privilegis i per les concessions atorgats per ells
o llurs predecessors, i havien de prestar jurament de complir-los, i tamb de
complir els usos i costums locals, abans de rebre el jurament de fidelitat de
tots els sbdits i lhomenatge dels vassalls.
Pel que fa als oficials, les baronies reproduen en petit lestructura de la justcia i ladministraci reials. Al capdavant de les ms extenses hi havia un pro-
Es va pretendre que la
jurisdicci baronial comports
ordinriament la facultat de
posar en profit propi molins i
forns de destret o forats
exclusius, i la dautoritzar
tercers a explotar, tamb en
exclusiva, fleques, tavernes i
carnisseries; la Reial Audincia
dictamin que la regla era la
inversa, en virtut de la llibertat
de comer vigent al Principat.
curador jurisdiccional, anomenat sovint governador, un jutge ordinari (assessor general) i un clavari (tresorer) per a la gesti financera. Els barons, com el
rei, podien sotmetre llurs oficials a visita i en moltes baronies hi havia jutges
de taula per a exigir-los responsabilitats.
Sobre altres titulars de jurisdicci a

Catalunya, vegeu lapartat 2 daquest
captol.
1.4. Els oficials reials i de bar, i llurs assessors
La potestat pblica sexerceix mitjanant un element hum: els funcionaris o, en lexpressi de lpoca, els oficials. Un oficial era aquell a
qui el dret assignava unes comeses concretes en lexercici de la funci
pblica, amb determinades facultats jurdiques i dintre dun mbit
espacial definit. Aquesta definici comprenia el mateix rei, com no es
deixava de recordar de tant en tant.
El rei i els barons no exercien llurs facultats directament i personalment, perqu, llevat de les baronies ms petites, no podien ser presents alhora en tots
els punts dels territoris respectius. Lexercici de lautoritat i, per tant, de la
jurisdicci, en tot el seu mbit dactuaci, ha estat sempre una de les preocupacions fonamentals de qualsevol poder que no sigui merament local, i sha
tradut en moltes formes i sistemes de representaci territorial daquesta
mena de poders. A ms, el tecnicisme peculiar de ladministraci de justcia
requereix un personal especialitzat per a aplicar el dret.
El carcter patrimonial que llavors tenia la jurisdicci en general, i en particular les locals, explica que els oficials encarregats dexercir-la els batlles
conservessin fins a la fi la condici simultnia de jutges i dadministradors de
bns i de rendes.
Vegeu el subapartat 2.7

daquest captol.
56
Aix no vol dir que no hi hagus una especialitzaci tcnica. Els jutges llecs
(no lletrats) shavien de remetre, en alguns casos preceptivament, al dictamen
de llurs assessors togats. El magistrat llec que shi atenia seximia de la responsabilitat de les seves decisions judicials.
Es feia una distinci bsica entre oficials de jurisdicci i els qui no nexercien. La diferncia entre els oficials que tenien potestat per a jutjar i fer complir llurs sentncies i els dedicats a tasques executives no es plantejava, per,
amb la mateixa netedat que avui, perqu eren pocs els oficials de certa categoria que no exercien alguna mesura de jurisdicci i, especialment, perqu,
tal com es concebia la realitzaci de la funci pblica, gran part de llurs actes
eren almenys de carcter virtualment judicial.
Fora dels esglaons inferiors (auxiliars, executors materials), potser s ms exacte
distingir els oficials especialment encarregats dadministrar justcia (jutges) de
les altres autoritats. Entre les darreres, formaven una categoria a part, en certs
aspectes, les dedicades a ladministraci de cabals pblics o oficials pecuniaris.
Loficial pblic (reial, baronial, municipal) tpic de lantic rgim a tot

Europa sumava a les facultats que tenia de carcter poltic i administratiu no tan sols la potestat disciplinria sobre els seus subordinats, sin
tamb lexercici duna jurisdicci ms o menys important damunt els
tercers implicats en les relacions jurdiques prpies del seu mbit dactuaci. Si ms no, es veia en el cas dhaver de reconsiderar com a jutge
(amb assessor lletrat) els actes propis quan aquests eren impugnats.
Una altra divisi important era entre els oficials superiors, que en un nombre especfic voltaven el rei i el seu lloctinent, assessorant-los i actuant immediatament en lloc dells (grans oficials, doctors de lAudincia), i els oficials
inferiors, que en un nombre ms gran presidien les circumscripcions respectives escampades per Catalunya, de manera que coincidien amb els anomenats oficials locals, en sentit estricte. En general, la divisi tamb coincidia
amb la condici respectiva doficials perpetus i temporals.
Segons lautoritat de qui depenien, es classificaven en oficials reials i oficials
de barons. Els primers eren tant els qui servien en ladministraci reial, central i local, o oficials reials stricto sensu, com els diputats i odors de comptes
del General i els administradors dels municipis i, de retop, llurs auxiliars, particularment, els judicials i executius, perqu tots necessitaven aquesta qualitat per a imposar a tercers el compliment de normes o la realitzaci dactes.
Altrament, haurien estat persones privades. Fins i tot dels barons es va dir que
eren com una mena doficials reials.
Si el dret delimitava i regulava lactuaci del prncep en lexercici de les seves

potestats, amb ms motiu encara regia lactivitat dels qui nexercien una frac-

daquest captol.
57
ci en nom i amb lautoritat del sobir. De la normativa profusa i minuciosa

que regia la competncia, la designaci, la durada en lofici, els requisits substancials i formals etc., noms en tractarem alguns aspectes particularment
pertinents als objectius daquest manual.
A Catalunya no es podien nomenar oficials nous, s a dir, que no tinguessin

base legal. Aquesta regla, consagrada principalment als oficis locals de jurisdicci la constituci 1422/28 congel els oficis inferiors, reials i de barons, a
lestat acostumat en el temps de Pere III, saplicava tamb a altres jutges i
autoritats superiors (per exemple, const. 1481/20).
Tanmateix, la prohibici de nomenar oficials locals nous no impedia que el
rei cres, a petici dels vens, una batllia nova per a un terme nou, segregat
dun altre.
No tots els oficis eren de constituci: alguns es fonamentaven en privilegis
i costums de llarga durada (com els de la constituci 1422/28 esmentada) o
en antigues disposicions unilaterals del prncep, fetes abans que la llei paccionada en fixs el nombre, com la major part dels creats o regulats en les
Ordinacions palatines de Pere el Cerimonis, en el legtim exercici de les regalies dorganitzar la Casa i el Consell reials i nomenar i habilitar jutges.
Era bsica, en aquest aspecte, la distinci, que saplicava als oficis de jurisdicci, entre oficials ordinaris, previstos en les lleis i que continuaven exercint
Lectura recomanada
llurs funcions malgrat la mort de qui els havia designat, i oficials delegats,
V. Ferro (1987). El dret

pblic catal. Les institucions
a Catalunya abans del Decret
de Nova Planta (pg. 53-56 i
61-71). Vic: Eumo Editorial.
lorigen dels quals era, almenys tericament, una decisi ocasional del superior i lautoritat dels quals, si b predominava a lhora dexercir les funcions
que els havien estat encomanades, cessava automticament en mancar la persona del delegant.
Els riscos ms grans que presentava el mecanisme de la delegaci es donaven
en el domini del procediment criminal. Per aix, exposarem en lapartat
Vegeu lapartat 8 daquest captol.
corresponent les limitacions legals amb qu shi podia recrrer.

La durada de lofici sestablia legalment per als oficis locals de jurisdicci,
Vegeu el subapartat 2.7 daquest

captol.
quasi tots triennals: veguers, sotsveguers, batlles, sotsbatlles, llurs assessors o

jutges ordinaris, etc. Les constitucions 1702/43 i 1706/14 van reiterar el principi de la cessaci automtica dels oficials temporals, un cop acabat el trienni respectiu, i llur substituci pels suplents legals (els regidors municipals),
contra la norma del dret com de romandre en lofici fins a larribada del nou
titular.
Ning no podia tenir alhora en la mateixa ciutat o vila ms dun ofici de jurisdicci*, per en molts caps de vegueria shavien unit el de veguer i el de batlle de la localitat. Tampoc no era lcit que els oficials locals ocupessin cap altre
ofici de jurisdicci fins que no haguessin descarregat llurs responsabilitats
davant els jutges de taula i no haguessin obtingut la sentncia dabsoluci**.
** Constitucions 1291/10
i 1333/10.
58
Per als oficials perpetus, s a dir, sense durada fixa, encara que segons els pri-
Lectura recomanada
vilegis de provisi (nomenament) eren designats durante nostro beneplacito o, ms recentment, durante nostra mera et libera voluntate, la doctrina
va entendre que la clusula no facultava el rei per a destituir-los quan i com
li plagus, sin que tan sols ho podia fer amb causa justa desprs de cognici

de Nova Planta (pg. 392398). Vic: Eumo Editorial.
(calia procedir per directe), perqu dhuc les regalies shavien dexercir discrecionalment, per no arbitrriament, i sempre en esguard de la utilitat
pblica.
Un cop designat un candidat que satisfeia els requisits de naturalesa, edat,
condici, estudis, etc. i provet del seu privilegi amb el segell reial, abans que
pogus usar la seva jurisdicci calia que, en el terme dels tres dies segents de
Lempara de segell
ser requerit pels diputats de Catalunya, prests davant dells o del sndic del
General el sagrament (jurament) i lhomenatge dobservar i fer observar les
constitucions i les altres lleis de Catalunya, generals o particulars, previstos en
el captol 1470/53, Com la potssima, i os sentncia dexcomunicaci per al
cas dincomplir-lo.
Qualsevol era una acci

popular podia impugnar la
regularitat de la designaci
mitjanant lempara de
segell, quan havia estat
expedida per cancelleria.
Amb aquest jurament, anleg al que havia de prestar el rei abans de poder exigir el de fidelitat dels seus sbdits i comenar a exercir la jurisdicci contenciosa, cada un dels oficials reials es posava en connexi directa amb lordenament
jurdic del Principat: qui abans de 1470 havia estat noms un servidor del rei es
convertia, en un cert sentit, tamb en oficial del regnum. Els juraments del rei i
dels seus oficials sotmetien totes les autoritats reials de Catalunya a les lleis i les
obligaven a respectar els drets subjectius que en derivaven.
En aquesta provncia [pas], que es regeix per lleis i costums propis, no pot sser magistrat ning que no estigui per sota de les lleis de la ptria [pas].
Antoni Olib. Commentarius ad usat. Alium namque (4.66).
Loficial gaudia dun estatut delimitat per una srie de drets, obligacions i
prohibicions, sobretot la protecci que atorgava lusatge Authoritate et rogatu

daquest captol.
(II). Passava, a ms, a dependre, en uns certs efectes, del for del rei i, ms concretament, del for del seu superior immediat, si en tenia.
A part de les sentncies disciplinries, inapellables, dictades pel superior, per
la constituci 1333/16 noms el rei era competent en les reclamacions en
matria criminal contra oficials reials de jurisdicci durant llurs oficis. Prcti-
Extensi de lAuthoritate
et rogatu (II)
La protecci sestenia a les
persones que estaven al
servei del prncep (i, per tant,
als seus oficials).
cament, saplicava la mateixa soluci en les demandes civils contra els oficials
superiors. Quant als inferiors, la constituci 1362/22 disposava que el veguer
Lectures recomanades
o el seu lloctinent eren competents en els deutes dels batlles reials i llurs lloc-
Sobre les incapacitats i

prohibicions dels oficials
pblics, podeu llegir
Constitucions, vol. I, l.1, ttol
67, De cosas prohibidas als
officials, i la doctrina
exposada per Bosch, Ttols
de honor (pg. 302 i seg., i
pg. 540-549).
tinents, assessors i jutges ordinaris de la seva vegueria, aix com a privades

persones. El batlle del cap de vegueria o el seu lloctinent ho eren en els deutes del veguer i els seus lloctinent i assessor o jutge ordinari.
Per contra, no es podia demandar durant lofici els membres dels cossos deliberants: diputats i odors del General, i consellers i altres administradors
59
municipals. La constituci 1706/26 va confirmar en part la norma de dret

com en prohibir la pres per deutes civils dels segons.
La mentalitat estamental, tan arrelada en la societat tradicional, feia

que els subordinats duna autoritat tendissin a dependre jurisdiccionalment de llur superior no solament en all que es referia al compliment de llurs obligacions, sin tamb amb abast general. Aix saplicava als oficials superiors que pertanyien, ells i llurs familiars, a la
jurisdicci de la Reial Audincia, per tamb en gaudien, o hi aspira-
Lectura recomanada
ven, per exemple, des dels membres de la Casa reial, sota la jurisdicci

a Catalunya fins al Decret de
Nova Planta (pg. 399). Vic:
Eumo.
del canceller i els algutzirs reials, fins als familiars de la Inquisici, passant pels integrants de la milcia bllica (militars, en sentit modern).
Hom es va esforar, tanmateix, a abolir o, almenys, restringir aquests fors

especials. Els alcaldes de la seca de Barcelona que, en virtut dun privilegi de
1445, havien exercit plena jurisdicci civil i criminal sobre el personal de la
fbrica de moneda, la van veure reduda per la constituci 1585/2 al cas que
els oficials de la seca fessin llur ofici i en all que hi tocava. La constituci
1702/15* va ratificar aquesta tendncia en disposar que aquells qui obtenien
* Captol 1706/8.
algun ofici, encara que per aquest motiu gaudissin dexempci, havien destar subjectes a la jurisdicci de lordinari i havien de pagar les imposicions
municipals i les altres crregues pbliques.
Era fonamental la distinci entre lactuaci de loficial en lexercici del seu
crrec (officio officiante) i els seus actes com a persona privada. Loficial actuava com a persona privada en coses que no eren del seu ofici per exemple,
exercint jurisdicci fora de la seva competncia per ra de les persones, de la
matria o del territori, quan procedia fora de la forma, modo i figura de
jutge per exemple, quan ho feia sense el consell del seu assessor o quan
recorria a la fora, llevat dels casos justificats. En aquests casos, com a tal persona privada, tret que gauds dun for privilegiat, hom li podia reclamar per
la via ordinria les seves responsabilitats.
El principal fre dels abusos dels oficials pblics derivava de la naturalesa mateixa de llur actuaci. Mentre que actualment lacte pblic ms habitual s ladministratiu, per al iuscentrisme i el judicialisme de lpoca la manifestaci tpica
de lautoritat era la sentncia judicial, amb tot el que aix comportava, i el que
ara anomenarem acte administratiu hom el caracteritzava negativament com a
acte extrajudicial. Noms es considerava normal la imposici duna determinada conducta si primer shavia declarat amb les formalitats legals quina era la
situaci jurdica en aquell cas. Els actes ex abrupto, s a dir, els actes fets sense
cognici de causa, no passaven mai en autoritat de cosa jutjada.
Calia distingir els actes extrajudicials, segons que continguessin o no la clusula justificativa. En el cas afirmatiu, s a dir, quan desprs dindicar que
Sobre el for eclesistic i lestament

militar, vegeu el subapartat 1.7.
60
alg havia de fer tal cosa o tal altra o tolerar tal fet o tal altre, amb comminaci explcita o implcita duna sanci en el cas de desobedincia, loficial
afegia o doni justes raons perqu no shagi de fer. Aquest precepte implicava una citaci a linteressat i la seva eventual oposici en la seu (el mateix
oficial) i dins el termini prefixats es resolia en una sentncia susceptible dels
recorsos de dret.
Si no hi havia la clusula justificativa esmentada i, per tant, no es donava al
sbdit loportunitat de fer-se oir, loficial havia actuat com a persona privada
i lafectat podia apellar (recrrer en reposici, direm ara) davant loficial
mateix, provocant aix un judici, o davant el seu superior, o b podia interposar una querela contra loficial davant el jutge competent. La reclamaci,
doncs, es judicialitzava de seguida, sense necessitat dexhaurir prviament
una via administrativa, que daltra banda no existia.
1.5. La responsabilitat dels oficials pblics

Cal veure quin abast tenia la responsabilitat dels oficials, stricto sensu, en el
camp de llur actuaci de quina manera a tals i de quina manera es podia exigir. Lextensi daquesta responsabilitat derivava dalgunes disposicions legals
i de lelaboraci doctrinal del dret com, que no era, daltra banda, unnime
en tots els punts.
Tothom estava dacord a considerar que els oficials superiors havien

de respondre per dol i frau: furt; male ablata (coses mal hagudes) i
barateria (prevaricaci); concussi i extorsi, que comprenia la subornaci, i violaci i mala observana de les lleis atribubles a dolus malus
o sordes (brutcia: odi, amor, inters o temor). Alguns autors volien
que responguessin de culpa lata (omissi de la cura que qualsevol altre
hi hauria posat): per exemple, quan no aplicaven una llei que pel seu
ofici no podien ignorar. Segons algun autor, saplicaven els mateixos
criteris als oficials inferiors perpetus.
Quant als oficials temporals que purgaven taula, hom els podia responsabilitzar de culpa lata, en virtut de les constitucions 1301/1 i 1311/2. Els oficials
que tenien ladministraci de coses pbliques, o lexacci o custdia de diners
o coses per exemple, els carcellers responien tamb de culpa lleu (manca de
la cura que un bon pare de famlia posa en les seves coses) en aquests assumptes. Es deia que en aquests oficis la mera negligncia era delicte.
Amb referncia a loportunitat per a exigir aquestes responsabilitats, res no

impedia que el rei processs durant lofici un oficial perpetu i, segons la constituci 1333/16, tamb els oficials temporals. La constituci 1510/18 preveia
un procediment especial contra els jutges superiors els doctors de lAudin-
61
cia que havien estat acusats dhaver sentenciat amb dol. Tanmateix, aquest
procediment noms es preveia a lefecte de rescabalar-se dels perjudicis soferts.
Avui es considera que el funcionari pblic, fora dels dies hbils i de lhorari doficina, i molt ms aquell qui ja ha cessat en el crrec, s un ciutad sense cap
poder ni influncia en particular, i que nhi ha prou amb la supervisi constant
dels seus superiors i amb el control eventual dels tribunals. Tanmateix, durant
segles, es va creure prudent de crear una oportunitat processal ad hoc, peridica
o recurrent, en la qual hom pogus concentrar, davant un tribunal especial, les
denncies i reclamacions contra els oficials pblics, amb un procediment ms
expeditiu que lordinari. Es poden esmentar com a antecedents i parallels:
1) leuthyna de lantiga Atenes;

2) el syndicatus del dret com, que ns precedent i model;
3) el juicio de residencia dels virreis dndies i altres oficials castellans, com a
referent modern ms conegut.
Qualsevol autoritat superior tenia dret a visitar els subordinats, castigar-ne les faltes i donar satisfacci a les reclamacions dels sbdits. Era
una instituci dorigen cannic que comportava el trasllat peridic o
ocasional, en persona o mitjanant un delegat, dun superior al lloc on
exercien funcions els seus subordinats, amb la finalitat descoltar i
investigar les denncies dirregularitats i abusos que es formulessin
contra ells i castigar-los en conseqncia.
La visita i les institucions que en derivaven tenien, doncs, el doble
carcter denquesta criminal sobre les transgressions que hagus pogut
cometre loficial durant un cert perode (una de les poques formes lcites denquesta general) i dexamen judicial de les quereles i denncies
dels interessats.
La primera i la ms arrelada daquesta mena dinstitucions va ser la dels jut-
La purga de taula
ges de taula, que feien un control a posteriori de la gesti dels oficials reials
temporals, un cop finits llurs oficis. Va ser reglamentada, fonamentalment,
per les constitucions 1289/1 i 1311/2. Hi estaven subjectes els oficials locals:
veguers, sotsveguers, batlles, sotsbatlles, corts (antiga magistratura local refosa amb el veguer), assessors i jutges ordinaris, carcellers, saigs i altres oficials
menors de jurisdicci.
Lenquesta dels jutges de taula havia de comprovar el segent:
1) si loficial havia mostrat negligncia a guardar, defensar i mantenir la

jurisdicci i els altres drets reials;
Cada tres anys, el rei o el

lloctinent nomenaven de
tres ternes presentades pels
municipis caps de vegueria
un cavaller, un ciutad o
burgs (poblador duna vila)
i un jurista de la mateixa
vegueria com a jutges de
taula per a inquirir contra els
oficials temporals que havien
regit ofici durant el trienni
anterior, els quals no podien,
durant cinquanta dies, sortir
sense perms de la ciutat o
vila on se celebrava el judici
(const. 1359/6).
62
2) si havia consentit o fet frau per diners o una altra ra en dany del rei i
minva de la seva jurisdicci;
3) si havia trencat els estatuts i les ordinacions de les corts;
4) les injries i els torts que havia coms contra comuns i particulars;
5) totes les altres coses en les quals loficial havia delinquit en el seu ofici o
en el perode que havia durat.
Els jutges de taula tamb eren, doncs, competents en els actes illcits comesos per loficial com a persona privada i, fins i tot, en matria de deutes civils
de loficial. El procediment tenia un efecte preclusiu respecte de lactuaci de
loficial com a tal, per no respecte de les obligacions ni dels delictes com a
persona privada.
Les sentncies no podien perjudicar linters del rei ni el de terceres persones,

i noms es referien a la condemna o labsoluci de loficial. El rei no podia
destorbar els jutges en llur comesa ni reservar-se la causa, sin que havia de
fer executar la sentncia als seus oficials. S que podia, desprs de la condemna, fer grcia al condemnat dall que hagus estat adjudicat al rei mateix, i
perdonar-li la pena corporal.
Es podia recrrer en contra de les condemnes ms greus davant dos jutges
dapellacions lletrats, lun per a llevant i laltre per a ponent. Noms es podia
evocar la causa a lAudincia en el cas de revocaci de la primera decisi.
Primitivament, els jutges de taula tamb eren competents per a jutjar els oficials perpetus, llevat del primognit procurador (anomenat desprs governador) general i dels jutges superiors. En lpoca que estudiem, la posici del personal de la Cancelleria i lAudincia com a assessors del poder suprem feia
molt difcil dobtenir-ne el processament en circumstncies normals, i la
Lactuaci
dels visitadors...
...es va veure sovint
obstaculitzada per la manca
de collaboraci dels oficials
reials superiors, fins al
punt de fer fracassar el
procediment previst el 1599.
A la illustraci, escrit del
consistori de la visita dels
oficials reials que no
purgaven taula adreat al
lloctinent i lAudincia,
demanant-los llur cooperaci.
constituci 1510/18 era un pobre palliatiu dels possibles abusos i delictes que
podien arribar a cometre. Noms una visita reial prpiament dita podia disciplinar aquests magistrats superiors.
Durant el segle XVI, es van fer diversos intents de regular la visita dels oficials
reials superiors*. Segons el sistema de 1599, un visitador natural de la Corona, per no catal ni amb interessos a Catalunya, normalment membre del
Consell dArag examinava tots aquests oficials: portantveus de general
governador, canceller, regent la cancelleria, doctors, jutges de cort, advocats i
procurador fiscal de lAudincia, algutzirs ordinaris i extraordinaris, assessors
de la Governaci, mestre racional, lloctinent i oficials, batlle general, lloctinent i assessors de la Batllia General, correu major o hoste de correus, procuradors reials de Tarragona, Rossell i Tortosa, amb llurs assessors i oficials, i
tots els advocats fiscals del Principat i els comtats, notaris, porters, comissaris
civils i criminals i qualssevol altres que no purgaven taula.
* Constituci 1510/60 i captols

1542/6, 1547/1, 1599/5 i 1599/6.
63
La visita, que es feia amb les despeses a crrec del General, va tenir una vida
precria per la poca collaboraci del lloctinent general i dels oficials que lenvoltaven. Els braos van obtenir* que es restabls amb carcter triennal, a
crrec ara de sis visitadors catalans, tres dels braos i tres del rei, i un set, ele-
* Constituci 1702/81 i captol

1706/86.
git alternativament pels braos i pel rei. Un visitador reial i un dels braos instruen els processos i lexecuci de les sentncies es confiava a la Diputaci.
T una rellevncia particular aquesta participaci directa dels braos i la Diputaci en la visita dels oficials reials, s a dir, en lexercici duna facultat privativa del rei com a llur superior.
1.6. La defensa de la legalitat

1.6.1. La defensa poltica dintre del marc del pactisme.
Els greuges. La defensa en ladministraci ordinria
de justcia
Els jutges de taula i les visites eren, alhora, mecanismes judicials per a exigir
responsabilitats als oficials i mitjans indirectes de defensa de la legalitat paccionada. No obstant aix, laccentuat carcter indemnitzador i eventualment
penal que tenien els feia poc aptes per a un plantejament ms general daquesta qesti i va impedir que evolucionessin cap a solucions ms afinades.
Hi havia lloc per a altres institucions que permetessin la repressi directa de
la transgressi de les normes pactades i, sobretot, la confrontaci general amb
el problema del respecte de lordenament jurdic i de la validesa de les disposicions i els actes del rei i els seus oficials.
La mateixa cort general que havia aprovat la legislaci paccionada oferia el
marc obvi per a ventilar les qestions relatives a la seva observana. Una de
les funcions caracterstiques de les assemblees parlamentries medievals havia
estat sempre donar peu a reclamar del monarca la revocaci dels actes illcits
comesos per ell o pels seus oficials i la reparaci dels perjudicis consegents.
A casa nostra, lanomenada provisi de greuges va adoptar una forma tpicament judicialista.
Una limitaci
de la immunitat reial
All que normalment shauria
resolt com a assumpte
de grcia (com a la Gran
Bretanya fins fa quatre dies:
the King can do no wrong)
passava a ser assumpte de
justcia.
Eren greuges reparables en cort les violacions i els abusos del dret,
judicials i extrajudicials, comesos pel rei o pels seus oficials que no es
podien rectificar per procediments ordinaris i la reparaci dels quals no
afectava linters de terceres persones. En restaven excloses, per tant,
les sentncies judicials, per no les resolucions dictades sense coneixement de causa ni audincia de les parts, en particular les revocacions o
lesions de privilegis.
Tots els oficials havien dexecutar immediatament les resolucions dels provedors, reparadors o jutges de greuges nomenats pels braos en cort (tres per
Miniatura del cdex dels Usatges, referent a

les Corts catalanes reunides a Montblanc
el 18 de juny de 1333, sota la presidncia
del rei Alfons III. Arxiu Municipal
de la Paeria de Lleida.

daquest captol.
64
bra) i els altres nou designats pel rei, el qual els havia autoritzat irrevocablement a conixer, determinar, definir i executar simplement e de pla, la sola
veritat del fet atesa els greuges recollits al comenament de la reuni i els
que es presentessin desprs, dins un termini determinat. Les sentncies eren
acte de cort y ju en cort, donat per los jutges elets per la cort.
El captol de cort 1706/44 va establir que, un cop notificada per lescriv
major del General la sentncia dels provedors de greuges al rei, al seu lloctinent o, si esqueia, al portantveus de general governador, si aquests no lexecutaven en un termini de deu dies, passs tota la jurisdicci i potestat
sobre lafer a les mans de la Diputaci a fi de fer-la complir. Heus ac un
exemple de transferncia parcial duna regalia suprema, aparentment inalienable.
Tanmateix, des del punt de vista de la defensa de la legalitat, el ms obvi hauria estat que simplement els jutges i tribunals ordinaris, en lexercici normal
de ladministraci de justcia, apliquessin integralment la normativa vigent, i
ms quan lorganitzaci judicial de Catalunya imposava estrictament als oficials competents el deure de fer justcia dacord amb la llei, per damunt de
qualsevol altra consideraci. Per si no nhi havia prou, la constituci Poc valria, que tot seguit examinarem, va declarar que tots els actes contraris a les
normes generals i particulars de lordenament catal fets pel rei o els seus oficials eren ipso facto nulles i, com a tals, es manava que los officials e jutges [...], de qualsevol nom e preeminntia sien, no [les] obeescan [...] ne sien
tenguts ober en manera alguna, encara que emans primera, segona e tera
jussi [ordre peremptria] de complir-les o qualsevol altre manament per
lobservana daquella o daquelles.
Quan un precepte reial era incompatible amb el dret paccionat, la Reial Audincia ho constatava decretant respectuosament que no havia estat intenci de
Sa Majestat o de Sa Excellncia, si era del lloctinent disposar all que
semblava que deia el precepte, i el considerava, per tant, inaplicable soluci
anloga a lobedecer pero no cumplir del dret castell. Segons sembla, el
leading case en la matria data de 1510.
Sovint, per, sha considerat aconsellable de reforar aquesta activitat normal

de la judicatura (quan sadmet) i, fins i tot, substituir-la amb recorsos i, de
vegades, tribunals especials.
Faana principal
del Palau de la Generalitat, antiga
Diputaci del General de Catalunya.
1.6.2. La defensa judicial especfica: orgens

i desenvolupament. La constituci de lobservana.
El Tribunal de Contrafaccions
En la defensa de la legalitat paccionada, t un relleu excepcional a
Catalunya una instituci esmentada diverses vegades de lamplssima
jurisdicci de la qual tractarem ms endavant: la Diputaci del Gene-
65
ral de Catalunya. Conv, doncs, recordar-ne ara la naturalesa jurdica i la

significaci institucional.
La relaci dialctica entre el rei i el general o comunitat dels sbdits,

present en els braos en la Cort General, shauria interromput en cessar cada reuni, en benefici potencial de la part permanent, s a dir, del
monarca, no solament en all que es refereix a la creaci del dret, sin
tamb en la vigilncia de lexecuci dels acords adoptats. Calia, doncs,
que alg vetlls per lexecuci exacta i imparcial dels acords i, en termes generals, per la defensa dels interessos collectius de la comunitat
dels sbdits, perllongant, entre cort i cort, la presncia del general.
Lectura recomanada
La primera preocupaci va ser la dassegurar que el general controls la recaptaci i, sovint, en part, ladministraci de lajut financer, el donatiu atorgat al
prncep. Levoluci, entre 1289 i 1359, dels esforos per a posar-hi recapte va
donar com a resultat lestabliment de la Diputaci del General de Catalunya.
La Diputaci i les altres representacions estamentals permanents homlogues
de la resta dEuropa van afegir al cap dun temps a llur comesa inicial altres
En relaci amb els recorsos i

la defensa de la legalitat i les
contrafaccions, vegeu el text
segent:
de Nova Planta (pg. 259-262
i 271-281). Vic: Eumo
Editorial.
funcions administratives i financeres ordinries com a Catalunya, des de

1363-1365, la percepci dels impostos permanents i la gesti dels censals
del General o deute pblic del Principat amb la garantia daquests impostos
i, en certs casos, tamb poltiques, concretament, en el nostre cas, la defensa
de les lleis pactades en corts.
Deixant de banda les actuacions directament poltiques del consistori com
les ambaixades al rei i la seva participaci en certs mecanismes i activitats
greuges, visita dels oficials reials, publicaci de les constitucions i de decisions i altres que indirectament promovien la defensa de la legalitat paccionada, ens concentrarem en la intervenci de lrgan en el procediment judicial tpic concebut per a portar a terme la preservaci daquesta legalitat.
El captol 14 dels referents al general, aprovat lany 1413, estableix el segent:

Si ser cas que el Senyor Rey per inadvertncia o en altra manera, o son primognit o
altres qualssevols oficials llurs, [...], faran algunes coses o enantaments [actuacions] contra o en derogaci e prejudici de [...] les sobredites lleys, privilegis e actes de cort, que
sien, per, generals e comuns a tots los braos, [...] los deputats, aix los generals com
locals, si vist los ser que el fet sia de tal ardutat que ells personalment hi sien necessaris, en tal cas shagen a oposar per via de rahonaments, requestes, suplicacions, protests
e apellacions, e aquelles prosseguir tro a deguda conclusi, en tal manera que les dites
lleys de la terra e captols de cort e privilegis comuns, mijanant la instncia e diligncia dels dits deputats, sien mantenguts, conservats e defensats.
Si les obligacions dels diputats no els permetien actuar en persona o la

importncia escassa de lafer no ho justificava, un sndic constitut per a cada
cas exercia la postulaci. Al cap duns quants anys, la constituci Lo fruyt de
les lleys (1422/27) va reproduir quasi literalment el text del captol; noms
Les decisions...
... eren un gnere de
la literatura jurdica que
consistia en comentaris
justificatius i a vegades
crtics de les decisions
dels tribunals superiors.
Sn una de les millors fonts
per a conixer la doctrina
i la prctica del dret aplicat
en llur poca.
A la illustraci, portada
del primer volum de les
Decisiones de Tristany (1686).
66
linnovava en el fet que permetia convertir en permanent lofici de sndic del

General. Aquestes disposicions enceten el tema de la intervenci de la Diputaci en la defensa de la legalitat.
La protecci que, en un principi, noms sestenia a les disposicions dabast
general, es va ampliar des de 1470 als privilegis, llibertats, immunitats, consuetuts, usos, costums [...] al dit Principat e als singulars daquell conjunctament o divisa atorgats.
El captol de 1413 i la constituci de 1422 sembla que prescriuen lactuaci
necessria i immediata dels diputats, personalment o mitjanant un sndic.
Conforme al captol 1470/53, la intervenci dels diputats shavia de produir
quant primer denuntiat los ser el fet de la contrafacci.
La constituci de lObservana de 1481 disposa que els diputats pugan, e
requests sien tenguts, instar e supplicar per lobservana de la present constituci i puguin reclamar el cstig de loficial infractor.
Es defineix aix la possibilitat duna intervenci dofici encara potestativa al
costat de la intercessi preceptiva a requeriment de la part que es creia perjudicada. Sembla que la constituci 1599/45 s la que va establir clarament el
carcter preceptiu de la intervenci dofici del sndic del General en defensa
de la legalitat: sempre que sentendr que algun oficial reial ha contrafet [...],
a instntia de part o sens ella, y sens precer supplicati alguna.
Lobjectiu de la repressi directa de les contrafaccions requeria la implicaci dels
Esqueia als diputats...
oficials reials, executors presumptes de la potestat reial, en la responsabilitat per

lobservana de les lleis que llur senyor havia jurat respectar i fer complir.
La idea dimputar les contravencions no pas al rei sin als seus servidors, amb
la consegent despolititzaci, si ms no virtual, de les controvrsies que se
suscitessin, ja consagrada en relaci amb els ms alts ministres de la justcia
canceller, vicecanceller i regent la cancelleria pels Captols del rei Mart, de
1409, va ser estesa i enrobustida per disposicions posteriors, precisament
entorn del tema de la contrafacci de les lleis per part dels oficials reials.
La responsabilitzaci criminal, a ms de la civil, i lantecedent immediat

necessari duna tutela judicial especial general de les lleis fora de corts, fins i
tot contra els oficials superiors, es troba en el ja esmentat captol de cort
1470/53. Aquest captol, a ms dimposar a tots els oficials reials el jurament,
en mans de la Diputaci, de servar i fer servar a la ungla les constitucions i
altres drets de la terra, i de no contravenir-hi directament o indirecta, encara que per Vostra Excellncia [...] fos provet, injungit [ordenat amb comminaci duna pena] o manat lo contrari, els compellia, sota penes greus, a
revocar els actes amb qu hi haguessin contravingut. Aix els feia responsables personalment daquests actes i els sotmetia a sancions criminals, i no
solament a les disciplinries que el monarca els pogus aplicar.
... i odors de comptes

del General, representaci
ordinria del pas, a ms
de llurs comeses fiscals i
financeres, dinstar la
revocaci de les
contrafaccions de les lleis i la
condigna indemnitzaci dels
qui nhaguessin rebut
perjudici.
A la illustraci, escut
67
Aix seixamplaven les perspectives que el captol del General 1423/14 i la

constituci Lo fruyt de les lleys de 1422 havien obert als sbdits i a lactivitat en defensa de la legalitat paccionada de la Diputaci del General, a la
qual simposaven ara obligacions noves en aquest camp. I aix, perqu el
captol de 1470 continua de la manera segent:
E los Deputats, [...], en virtut de la obligati per ells en lo introit de lur offici prestada,
com ja per constitutions sien tenguts opposar-se a la [in]observana de aquellas, hjan
a instar, e prosseguir e o fer prosseguir, e instar tals contrafaents, ab remeys de justtia,
devant vostra majestat e vostres successors, o vostres e lurs demunt mentionats officials
e ministres [...].
Ara noms mancava determinar un procediment especfic adequat per a exercir els drets nous i les responsabilitats noves implcitament imposades a la
Diputaci del General.
Poc valria fer lleys e constitutions si no eren per Ns e nostres officials observades, comena dient la constituci 1481/22, designada per les dues primeres paraules o constituci de lobservana per antonomsia.
Desprs de confirmar els usatges, les constitucions, els captols i els actes de
cort, els privilegis comuns i particulars i les altres llibertats del Principat (i,
assenyaladament, els Captols del rei Mart), declarava nulles ipso facto qualssevol letres, provisions, manaments, comissi o comissions ab carta o sens
carta, contrries a aquelles lleis fetes pel mateix rei, el primognit o lloctinent, governador o portantveus de governador o per qualsevol altre oficial
reial, encara que fossin de propri motiu e de certa scintia e per qualsevol
causa o rah e sots qualsevol impositi de penes atorgades. Aquesta nullitat,
que ja existia des de 1470 per als oficials reials, sestenia ac per primera vegada, de manera general i permanent, als actes illcits del monarca.
Tamb eren nuls ipso iure els actes i procediments contraris a aquesta darrera
prohibici, s a dir, els que es feien en aplicaci de la provisi nulla. Tots els
oficials reials de jurisdicci havien doir sentncia dexcomunicaci automtica en el cas que trenquessin llur jurament inicial.
Quan lacte impugnat dun oficial ordinari superior (o tamb dun jutge delegat que actus on residia lAudincia reial) es podia revocar per contrari imperi, els oficials, feta fe a ells dels dits Usatges, Constitutions, Captols, Actes
de cort, privilegis, usos e costums, designats en qu e per qu han fet contra
les lleis, lhavien de revocar i tornar-ho tot al primer estament. Altrament,
passats tres dies, incorrien en les penes dels contrafactors. Ara b, si loficial o
la part lesa mateixa dubtaven si calia fer-ho o no, el magistrat que presidia
lAudincia ho havia de sotmetre en el termini de sis dies peremptoris a la
decisi del tribunal, oda de paraula la part o son advocat e lo dit oficial, si
sser-hi volr.
Si es declarava contrafacci i loficial no la revocava al cap dun dia de notificada, ho havia de fer tot seguit el president mateix. Sobre loficial que no
La firma de dubte
La firma de dubte per part
de loficial representava la
seva submissi anticipada
al dictamen del tribunal i
leximia de responsabilitat
penal si tot seguit revocava
lacte impugnat.
A la illustraci, discurs
a favor del bra militar
en un procediment de
dubte davant la Reial
Audincia, en el curs duna
causa de contrafacci.
68
lhavia revocat en un principi o que al cap de tres dies dinterpellat no havia

firmat el dubte, o b que un cop aquest hagus declarat en contra dell no
la revocava immediatament, i tamb en el cas dactes fets en causas criminals e irreparables, sens consell e conclusi de lAudincia o Consell Reial, hi
requeien totes les sancions aplicables i les penes dexcomunicaci i de privaci dofici i inhabilitaci perptua.
Quan eren sentncies definitives o altres que no es podien revocar per contrari imperi, primer calia esgotar els recorsos ordinaris, sens perjudici de
poder-se querelar amb loficial demanant-li danys, damnatges e despeses,
excepte en el cas que les sentncies fossin donades ab determinaci e deliberaci del Consell Reial o de lAudincia. Aquest va ser, de moment, el
punt ms conflictiu, per b que es tracts duna aplicaci del principi que
exonerava els oficials que satenien al consell de llurs assessors. La mateixa
soluci recors ordinari i querela saplicava a les sentncies i provisions
dels jutges delegats que actuaven fora del lloc de residncia de lAudincia.
Pel que fa als ordinaris inferiors (locals), sens perjudici de tenir taula, amb les
responsabilitats consegents, tant si havien contrafet executant provisions o
lletres reials sense ratificaci legal, com si havien procedit de si mateix, usant
de lurs officis, incorrien, a banda daltres penes legals, ipso facto en excomunicaci, com els superiors. El rei no podia guiar (donar salconduit) ni perdonar els
culpables de contrafacci ni els podia remetre la pena si primer no havien satisfet la part interessada. Romanien, fos com fos, inhabilitats per a regir oficis ni
beneficis.
Exempci de les persones reials

Les penes en les quals incorrien els culpables de contrafacci no regien per a les reines
ni els descendents del rei per lnia masculina si eren nomenats lloctinents generals ni si,
com a primognits, investien lofici de governador general, quant a llurs actes personals
(respecte dels fets en el seu nom o legalitzats per altres oficials saplicava la responsabilitat immediata daquests). S que regia, per, en all que es referia a no fer ni obeir actes
contra constitucions, que eren, daltra banda, nuls automticament. Aquestes persones,
abans de poder exercir jurisdicci, tamb havien de prestar jurament, tanmateix sense
sentncia dexcomunicaci.
La constituci 1481/22 va confirmar i ampliar la intervenci dels diputats

del General en defensa de les lleis i els va legitimar expressament per a instar lexecuci de les penes aplicables als contrafactors.
La disposici es va completar amb la constituci 1493/5, on es va aclarir que lac-
Lectura recomanada
te illcit havia de ser revocat directament pel president de lAudincia i shi va

afegir el fet de ser contra justcia com a fonament de la impugnaci. Tamb es
van sotmetre expressament al procediment de dubte els actes del rei i del primognit. Per la constituci 9 de la Cort de 1599, hom va prohibir expressament
al lloctinent, al portantveus de governador i als altres oficials reials lexpedici
dedictes o crides contraris a les constitucions i captols de cort, comminant amb
les penes dels contrafactors els assessors que les autoritzessin.

de Nova Planta (pg. 412416). Vic: Eumo Editorial.
69
Lefecte de la Poc valria va ser que el sbdit que es creia lesionat en

els seus interessos per un acte versemblantment illcit del rei, del seu
lloctinent o dels seus oficials ordinaris o delegats podia tallar-ne el curs,
si lacte no era susceptible de recors ordinari, fins a obtenir-ne la revocaci i la indemnitzaci adequada. Fins i tot en el cas dhaver exhaurit
la via ordinria, es podia rescabalar demandant loficial infractor, amb
lexcepci ja indicada sentncies dictades per oficials superiors ab
determinaci e deliberaci del Consell Reial o de lAudincia, que
impedia, en la prctica, querelar-se contra els doctors de lAudincia.
Els braos, insatisfets amb la constituci 1510/18, van intentar infructuosament deliminar-ne lexcepci* i, amb un xit molt relatiu, donar-li la volta
mitjanant les constitucions sobre la visita. Era la conseqncia fatal dhaver
confiat el control de la legalitat paccionada a un tribunal que constitua alhora el cos assessor ms alt duna sola de les parts contractants, i que, a ms, pel
fet de tenir lltima paraula no es podia jutjar ell mateix ni, moralment, ferho un dels seus membres.
La defensa judicial de la legalitat i del pactisme
La polaritat intrnseca del sistema planteja un problema especfic, gens fcil de solucionar, a la defensa judicial de lordenament pactista.
Si la llei ha estat feta conjuntament pel rei i pel regne, i el primer monopolitza per definici ladministraci de la justcia al nivell ms alt, com es pot esperar una declaraci
objectiva del significat de la llei paccionada respecte dun acte del sobir o, encara ms,
duna manifestaci nova de la seva voluntat normativa, sense que el jutjador es decanti, potser de bona fe, a justificar la seva conducta, en perjudici de la llei convinguda anteriorment?
Si ja s delicada la determinaci del dret que assisteix el prncep quan es contraposen
interessos de carcter privat, per ms que el monarca confi la resoluci de la controvrsia a un jutge imparcial i en respecti la decisi, com no ho ha de ser encara ms si es
tracta de decidir sobre labast de les seves potestats i regalies? Convindria excepcionalment, en aquest cas, de traslladar la competncia a laltre terme de la relaci pactista, els
sbdits o els seus representants?
Des dels ltims anys del segle
XVI,
es pot observar, en la Diputaci del Gene-
ral, una inhibici o desesma en la custdia de lobservana de la legalitat per

motius i en circumstncies molt complexos. Coincidint parcialment amb
aix, lAudincia va comenar a rebutjar les firmes de dubte dels reclamants, i deixava aix a larbitri de loficial implicat el fet dobrir o no el procs corresponent.
Tamb es deia que, per a poder condemnar linfractor, la contrafacci havia
de ser clara, formal i no dubtosa i discutible, i que el fet que loficial plantegs el dubte ja provava que no havia actuat cientment. Aquesta interpretaci derivava de fer dependre la declaraci de contrafacci del bon xit duna
acci penal. Sobretot, el fet que linterpellat fos ben sovint un dels doctors
de lAudincia feia que molt rares vegades els seus collegues el declaressin
contrafactor.
* Captol 1599/81.
70
El projecte de la Sala de Sant Jordi, elaborat en la convocaci frustrada de

1626, va fracassar en gran part perqu el bra militar no va voler sotmetre els
barons i llurs oficials a la nova jurisdicci.
Desprs de la iniciativa continguda en lacord de Pronne (1641), signat amb
la corona francesa durant la guerra de Separaci o dels Segadors en el qual
es preveia per a les causes de contrafacci un tribunal mixt, amb majoria,
alternativament, de jutges reials i jutges dels braos, amb la reincorporaci a
la monarquia hispnica, es va retornar a lantiga frmula, fins que la convocatria duna cort general, al cap de ms de cent anys sense que se nhagus
acabada cap, va donar peu a lesperada reforma*, en qu es va replantejar radi-
* Constitucions 1702/36, 1702/37

i 1702/38.
calment la relaci entre els dos pols del sistema pactista.

El prembul de la constituci 1702/36 expressa la causa principal de la inobservana de les lleis: el fet dhaver confiat la declaraci de les contrafaccions
als mateixos doctors de la Reial Audincia contra els quals habitualment soposen y aix, per lo que recprocament interessan per rah de son ofici vnen
a sser jutges quasi in causa propria.
El mateix prembul raona la soluci:
[...] y sia tan rahonable com justa cosa que els que concorren y tenen la potestat en lo estatuhir y ordenar la tingan tamb y entrevinguen en interpretar y fer observar lo ordenat.
I, a ms, presenta la soluci:

[...] y ab lo congrs, examen y censura dels presidents de la Real Audincia y tres braos
se considere una legal representaci de V. Magestat y de la Cort.
En conseqncia, es va crear un tribunal integrat pel regent la cancelleria

i els dos doctors ms antics de la Reial Audincia i larquebisbe de Tarragona, el protector de lestament militar i el conseller en cap de Barcelona,
presidents dels braos respectius, com a jutges de les contrafaccions, amb
la mateixa potestat i ple poder que fins aleshores havien tingut els doctors
de la Reial Audincia i el Reial Consell, cosa que els subrogava en llurs funcions.
La jurisdicci daquesta instncia mixta provenia, per, del rei mateix, que
la hi conferia pel procediment normal duna llei paccionada. La mateixa
constituci 1702/36 establia que, en el cas de paritat de vots, la sort havia de
decidir quin dels sis magistrats tornava a votar per a desfer-la.
La constituci 1702/37 va donar les altres regles de procediment del tribunal.
Es procurava devitar que el procediment es frustrs indirectament, autoritzant, per exemple, els diputats a jutjar per via de torb els oficials reials que
dificultessin la prctica de les proves. Un cop exhaurits els terminis acordats
pel tribunal, si els jutges no decidien en el termini de trenta dies, la causa es
tenia per decidida i declarada en favor de la part lesa i en lo modo y forma
per ella demanat.
Punt darribada
del pactisme
Levoluci va arribar aix al
seu corollari lgic: en un
sistema en el qual les lleis
eren fruit de lacord de
voluntats entre prncep
i sbdits, la discrepncia
entorn de llur aplicaci
shavia de resoldre en una
concurrncia renovada
dambdues parts.
71
En el cas de paritat, si el jutge extret a sort per a desfer-la no donava el seu
Qui calla, atorga
vot, sentenia tamb que la contrafacci havia estat declarada a favor del
reclamant i tal com ell ho volia. El mateix saplicava al decret dexecuci i
liquidaci, si no shavia dictat en el temps prefixat.
Una altra gran innovaci jurdica s haver fet autnoma la causa de contra-
Observeu que es consagra,

amb un abast ms general,
la soluci introduda
recentment en el dret
administratiu espanyol:
el silenci positiu.
facci, amb la finalitat preeminent de determinar la licitud o no de lacte

impugnat que era all que interessava normalment a la part reclamant, que
cercava la restituci del seu dret i la indemnitzaci del perjudici sofert, de la
finalitat punitiva de determinar la culpabilitat de loficial contrafactor.
Tanmateix, sense excloure les possibles conseqncies penals de lactuaci de
loficial, la constituci 1702/38 disposava que, tant si shavia requerit extrajudicialment loficial o el bar que revocava lacte illcit com si no, es podia
introduir causa de contrafacci davant el tribunal, tant si loficial firmava de
dubte com si no. I no shavia de fer diferncia si la contrafacci s clara, literal y formal o dubtosa y disputable, si sha contrafet ignorantment o scientment, si ab dol o sens ell, si bona vel mala fide, ab culpa lata o per inadvertncia o en altra manera. La vctima duna actuaci illcita podia ara,
doncs, aturar-ne les conseqncies, obtenir-ne la revocaci i veuren rescabalats els perjudicis, sense haver de dependre de lxit duna acci penal.
Hom va independitzar, a ms, el procediment daltres mecanismes processals,

estatuint que la part lesa, a ms del remey ordinari [...], puga tamb recrrer
y valer-se del remey extraordinari de la contrafacci.
La Cort de 1702 va rectificar una greu irregularitat a favor dels reiets de
Catalunya, que els collocava en una posici encara ms independent que la
del rei mateix, en sotmetre finalment els actes de llurs oficials al procs de
contrafacci, i va disposar que, en consideraci que no y ha rah de diversitat en orde a la deguda e inviolable observana que en tots tribunals, judicis y altrament han de tenir les lleis i els altres drets de la ptria, vingan
per o compresos en la present constituci y en altres qualssevol disposants
sobre la mateixa observana [...] tots y qualsevol officials, tant de barons
com reals, y tant los que prgan taula como los que no, i els va sotmetre a
les penes i les altres disposicions de les constitucions de lobservana, en el
cas de contrafacci.
Els captols de cort 83, 84 i 85 de 1706 cort de 1705-1706, convocada i presidida pel pretendent Carles dustria van reproduir i complementar les
solucions de la cort de lefmer Felip IV dArag sobre el Tribunal de Contrafaccions, amb una redacci ms detallada, en qu es van extremar les
garanties i cauteles quant a la collaboraci que els oficials reials estaven
obligats a prestar al Tribunal i shi afegien algunes precisions i innovacions.
En establir la possibilitat que el Tribunal rebutgs in limine, per unanimitat,
una reclamaci, se nexcloa el cas que lhagus introduda el sndic del
General.
El Tribunal de
Contrafaccions,...
... tribunal paritari del rei i els
braos, representa el punt
ms alt i la consagraci ms
perfecta del sistema pactista,
al qual Catalunya es
mantingu fidel fins a la mort
violenta de les seves
institucions.
En la imatge, sentncia
dictada pel Tribunal de
Contrafaccions durant la seva
breu existncia.
72
En aquesta mateixa cort es va estatuir (noms per a ladministrat) la possibilitat de recrrer en contra de la sentncia del Tribunal per via de greuge
en corts. Amb aix es tornava al rei la suprema jurisdicci que semblava
haver-li arrabassat el sistema de la cort de Felip de Borb, per lhavia dexercir mitjanant la delegaci irrevocable a un tribunal tamb paritari.
1.7. Els estaments i llur reflex en el dret processal
Els estaments
Per a posar fi a aquesta presentaci de lenquadrament institucional del procediment, veurem quina era la situaci dels sbdits de la jurisdicci reial i
baronial, i dalguna altra que tot seguit explicarem.
Catalunya era, des de lalta edat mitjana, una societat fortament estratificada i jerarquitzada i, des de la baixa edat mitjana, una societat estamental, i
ho va continuar essent com tota lEuropa occidental i central fins a la revo-
Lestament s una categoria

de persones dotades dun
estatut peculiar i que
formalment ocupen una
posici determinada en la
jerarquia social. La pertinena
a un estament, fora de
leclesistic, s normalment
hereditria per no
inalterable: shi pot entrar o
deixar de pertnyer-hi per
uns mecanismes determinats.
luci que va posar fi a lantic rgim que a Espanya va durar fins al primer
ter del segle
XIX
i a altres pasos encara ms, fora temps desprs que shaLectures recomanades
guessin destrut les seves institucions poltiques.

En aquesta rpida revista als estaments de la Catalunya clssica, parlarem primer dun que era ms que un estament, per la seva peculiarssima inserci
Vegeu, pel que fa als punts

de vista processal i penal,
els usatges 5-13, 21-27, 31,
45, 48, 51-53, 56, 81, 84,
86, 102, 112 i 118.
institucional: lestament dels eclesistics.

Un problema present en gaireb tots els aspectes que esmentarem s la que es
va plantejar durant divuit segles llargs a lEuropa occidental i central: la
superposici duna societas perfecta nica i universal; transnacional, com direm ara sobre un mbit polticament fragmentat en diverses altres tantes perfectae societates.
La coincidncia pel que fa a les persones de lEsglsia i els seus sbdits (tots
els batejats) amb els governants i governats dels diversos regnes feia que tothom fos sbdit en all espiritual del bisbe de Roma, alhora que tothom, fora
dels prnceps sobirans, ho era tamb en all temporal del monarca respectiu
(els naturals dels Estats Pontificis ho eren del papa en tots dos conceptes).
Aix comportava lexistncia simultnia de dues jurisdiccions sobre una
mateixa poblaci, distingides noms per ra de la matria.
Per, a ms, una part dels cristians els clergues i assimilats (familiars i servidors), que vivien mesclats amb els altres, en principi no estaven sotmesos tampoc en all temporal a cap altra jurisdicci que la de lEsglsia. Un
jutge secular era no sols incompetent sin dhuc incapa per a jutjar un
eclesistic.
La conciliaci del principi llibertat, exempci o immunitat eclesistica i la
seva conseqncia, el for eclesistic, amb la coexistncia i interrelaci quotidianes de clergues i laics, va obligar els juristes dambdues potestats a elabo-
LEsglsia,...
... a Catalunya i arreu, exercia
com a entitat autnoma,
diferent de lEstat, la seva
prpia potestat legislativa.
A la illustraci,
comenament del ttol
primer de les Constitutiones
synodales de Tarragona
(1704).
73
rar una gran quantitat de construccions dogmtiques i regles positives per a

conjuminar, millor o pitjor, els interessos i les apetncies contraposats de lEsglsia romana i els poders temporals dOccident.
El resultat va ser que calgu reconixer que els eclesistics, com a membres de
fet de la societat secular, tamb eren sbdits de lautoritat temporal en certs
respectes. A la mateixa conclusi va empnyer la contundncia desigual de
les sancions de qu disposaven luna i laltra.
Al costat daquesta exempci i de molts altres privilegis, prohibicions i inca-
Lectura recomanada
pacitats importants afectaven els clergues. Aix, com a regla general, no eren
admesos als oficis reials s que ho eren als de la Generalitat, ja que neren
membres ni, per tant, als de jurisdicci. Els barons eclesistics havien dencarregar llurs jurisdiccions a oficials laics i, pel que fa als del rei, les niques
Us recomanem la lectura
de les Constitucions, vol. I,
l.1, ttol 6, De las cosas
prohibidas als clergues.
excepcions eren les de lloctinent i capit general, canceller i doctor de lAudincia. Llur for privilegiat impedia o dificultava molt que el rei els castigus si delinquien en lofici, per podia destituir-los, inhabilitar-los i, fins i
tot, multar-los.
Els privilegis de lestament militar o nobiliari a Catalunya anlegs als de la
resta dEuropa eren principalment, en matria civil, els segents:
1) Eren del for i la jurisdicci del rei, representat pel veguer en les causes
civils, i exempts de la dels batlles reials i dels barons.
2) En les citacions, tenien vint-i-sis dies per a respondre, en comptes dels deu
que hi havia normalment (usatge 24, Placitum mandetur).
3) No sels podia empresonar per deutes civils (per s pels fiscals), encara que
shi haguessin avingut expressament amb escriptura de ter (const. 1283/26 i
1585/115), fora del cas docultaci de bns en frau del creditor.
4) No sels podia demandar ni executar ms enll del que podien fer (benefici de competncia), per si milloraven de fortuna sels podia executar pel
Portada del Tractatus de brachio militari et

pristina nobilitate gotholanorum de Vilaplana
(1684). Shi enumeren orgullosament
els mrits i privilegis de la noblesa,
a la qual pertanyia lautor.
saldo.
5) Hom no els podia castigar prenent-los els animals, les armes ni el parament
de la casa*.
Desprs que es van expulsar o absorbir els jueus i els moriscos, considerats
estrangers els gitanos, uns nouvinguts que no van ser objecte dun estatut
propi, per s de discriminaci legal, i llevat dels esclaus, poc nombrosos, els
naturals que no eren clergues ni nobles integraven lestament popular (que
no sha de confondre amb el bra popular en les corts) o general. No tots
tenien un estatus uniforme, per ra dels diferents privilegis de les poblacions
i corporacions respectives, per es pot dir que entre ells hi havia un mxim
digualtat efectiva davant la llei.
74
2. Organitzaci dels tribunals

Un cop vistos els principals components de lenquadrament institucional
general del nostre objecte destudi, ara correspon que ens ocupem de com
estaven estructurats en concret els tribunals de lantiga Catalunya. Abans,
per, conv que fem algunes precisions conceptuals.
2.1. Corts collegiades i unipersonals. Els relators

A Catalunya trobem exemples de tots o quasi tots els tipus medievals i
moderns de tribunal. Hi va perviure larcaica administraci personal de justcia del monarca en el ju verbal. La cria o cort comtal, i desprs reial, amb
els seus assessors lletrats, es va definir i desdoblar en consell i audincia reials,
amb successives reformes (1286, 1344, 1388, 1436), fins a aconseguir la seva
peculiar articulaci en un consell (i tribunal) general de tota la Corona i
diverses audincies (i consells) particulars, a partir de 1493. Tamb pertanyen a aquesta tipologia en sn ramificacions especialitzades el Reial Consell de la Batllia General i la mateixa Cort del Mestre Racional, i tamb el
Tribunal de la Capitania General.
Al costat dun altre arcaisme la conservaci duna mena dassessorament
popular (preceptiu) en el ju de prohoms, es va generalitzar en les corts dels
portantveus de general governador i els tribunals inferiors reials corts de
veguer, sotsveguer, batlle i sotsbatlle i de bar corts de batlle baronial
el model dun sol jutge llec amb el seu assessor togat. Com a casos de tribunals homogenis prpiament pluripersonals, podem esmentar el dels provedors de greuges i el Tribunal de Contrafaccions.
Va tenir una evoluci peculiar a lAudincia reial la figura, que ja apareix cap
a la fi del segle
XIV,
del relator o relador, un dels assessors del Tribunal Reial
Suprem encarregat dinstruir i, fins i tot, decidir una causa que li havia estat
encomanada especialment, normalment desprs dhaver informat i consultat
el ple de lAudincia.
2.2. El ministeri fiscal

La imprescindible imparcialitat de qualsevol jutge exigeix que ning no ho
sigui en causa prpia. Tanmateix, el rei, persona comuna (neutral) per
excellncia i com a jutge suprem, per fora havia dactuar com a tal fins i tot
quan es debatien qestions que afectaven els seus interessos, tant com a persona privada com en qualitat de persona pblica, en aquest darrer cas, en
principi, mitjanant la seva personificaci: el fisc. Ho feia, tanmateix, delegant, de honestate, lexamen i la resoluci de la causa a un tercer i assumint el
paper dun pledejant ms.
75
Aix suggereix la idea de fer-se representar com a tal per un procurador.

Quan la postulaci, per, es refereix als interessos del fisc, cal veure quins
sn el contingut i labast daquesta representaci.
La mera pretensi fiscal de contingut econmic (loriginria), com en el cas
de multes i comisos, sovint tamb implica reivindicar la jurisdicci que la
justifica. s lgic passar daquesta reivindicaci puntual a la general de la
jurisdicci suprema i universal del prncep, incloent-hi les seves finalitats
ltimes: lefectiva administraci de justcia i lefica protecci dels sbdits.
La tecnificaci i la professionalitzaci del quefer jurdic va fer obvi que sarrodons la representaci de linters pblic del rei, afegint a la postulaci que
exercien els procuradors lassessorament lletrat dels advocats fiscals.
2.3. Els secretaris (escrivans)
El personal executiu
La tendncia al procediment escrit, duna banda, i la convenincia de

conservar constncia documental del desenvolupament del procs a fi de
poder-ne justificar la regularitat amb vista a possibles recorsos i altres
intervencions dinstncies superiors de laltra, van fer que cresqus i es
consolids lofficium o personal auxiliar dels jutges del baix imperi.
Els integrants daquest personal sencarregaven, a ms de redactar i
conservar els documents dels actes processals, de vigilar-ne la correcci
jurdica. El ms important daquests oficials per al procediment civil
Anlogament, els oficials

executius romans del
dominat apparitores
(notificadors), nomenclatores
(pregoners), viatores
(missatgers), etc. i els
sagiones visigtics troben
el seus successors en els
algutzirs, saigs, berroers
don prov lactual adjectiu
barroer, verguers, porters,
etc. de les diferents corts,
altes i baixes.
era lab actis amb els seus adiutores.
Trobem una cosa semblant, a escala ms petita, en lorganitzaci judicial visigoda, llombarda i carolngia.
LEsglsia, custdia de la tradici jurdica romana, va percebre la necessitat
dunir aquesta documentaci de les actuacions dels tribunals amb la fe pblica, vinculades el 1216 pel papa Innocenci III en una decretal.

daquest captol.
A Catalunya, els principals actuaris eren, naturalment, els de la Cancelleria,

el Consell i lAudincia reials. Normalment, en les corts locals, un dels notaris de la poblaci, i molt sovint el notari forat de la localitat, era, alhora,
escriv de la cort reial o baronial respectiva.
2.4. El Consell dArag

Sobre el Consell dArag, ens remetem a tot el que ja sha exposat en aquest
manual. Hi afegim noms alguns aclariments.
Vegeu el subapartat 3.3 i lannex 3 del

captol La justcia a la Corona dArag i a
Catalunya daquest mateix manual.
76
El Consell, com a rgan com de la Corona, no estava reglamentat per

la constituci ni el for de cap dels regnes. Romania, per tant, quant a
la composici i integraci, lliurat, en principi, a la discreci del sobir,
en exercici de la regalia de crear i dorganitzar els seus tribunals i distribuir competncies entre ells, per la via de la pragmtica.
Com passava a Catalunya, amb lAudincia i el Reial Consell particulars, el Consell dArag incorporava a la vegada la Cancelleria Reial
mitjanant el Consell, sexpedien pragmtiques, privilegis, lletres i
provisions per als diversos dominis de la Corona i el Consell Reial
rgan assessor ms alt en els assumptes de grcia i de govern i, com
a tal Consell, era tribunal suprem en certes matries i instncies.
El parallelisme o lhomologia alludits entre els rgans centrals de la Corona i
Lectura recomanada
els particulars dels regnes que la componien obeien, de fet, a una autntica unitat
i continutat. El vicecanceller ho era de cada estat i la Cancelleria Reial era nica,
com clarament resulta de la seva estructura hom parlava de la cancelleria gran
(magna) o comuna i de la xica (parva), a cada regne. Tamb era nica la jurisdicci suprema i universal del rei com a jutge a lAudincia i al Consell, en persona a la seva cort, o representat pel seu lloctinent en cada un dels seus dominis.
En relaci amb el Consell

de la Corona dArag, podeu
llegir el llibre segent:
J. Arrieta (1994). El Consejo
Supremo de la Corona de
Aragn (1491-1707).
Saragossa: Institucin
Fernando el Catlico.
Competncies del Consell dArag a Catalunya
El Consell dArag era competent, segons la constituci Clarificant

(1481/3), per a conixer de les causes dels oficials reials per ra de llurs
oficis i, en ltima instncia, de les del Reial Patrimoni, com tamb de
la interpretaci de certs privilegis atorgats per mitj de la cancelleria
central, niques matries que constituen excepcions a la norma que
les causes shavien de ventilar i acabar dintre de Catalunya.*
* Constitucions 1283/11 i 1481/3.
Les altres excepcions formals previstes en la constituci Clarificant com la

facultat del rei de demanar, en certes circumstncies de fora estant, la tramesa
dels processos criminals per causa de regonixer (causa recognoscendi*); els

recorsos al sobir absent per causa dopressi, perhorrescncia o denegaci de justcia en matria civil contra official preeminent qui no haja superior en lo dit
LAudincia, tribunal
suprem
Principat que hagus actuat sense els deguts assessoraments o confirmacions

no afectaven de fet el principi, perqu la remissi temporal del procs obea a un
propsit informatiu i noms tenia efecte suspensiu i, quant als recorsos extraordinaris, llur tramitaci shavia de delegar a dos o tres juristes dins el Principat.
Fora daquelles matries i daquests recorsos extraordinaris, la Reial Audincia de Catalunya era competent al Principat i als comtats en assumptes civils
i criminals.
El record daquesta
independncia judicial la
qual, amb restriccions, es va
mantenir al llarg del perode
borbnic preconstitucional
perdurar fins a convertir-se,
en el futur, en una de les
reivindicacions tpiques del
catalanisme clssic (nmero
8 de les Bases de Manresa,
de 1892).
77
2.5. El ju verbal
Lectura recomanada
Jaume II (const. 1299/9) va fixar la norma de celebrar audincia personalment tots els divendres. Arran de la installaci dels monarques al
centre de la Pennsula, llur lloctinent general es va encarregar dall
que hom anomenava ju verbal, amb lassessorament del canceller o del

Nova Planta (pg. 117-118).
Vic: Eumo.
regent la cancelleria, que shi alternaven per setmanes i als quals eren
immediatament comeses les causes que shi incoaven verbalment, tramitades sumriament.
2.6. La Reial Audincia. El Reial Patrimoni i el Reial Consell

de la Batllia General
Ferran va comenar la reestructuraci del Consell i lAudincia reials creant
lany 1493* lAudincia particular del Principat. La integraven, a ms del
canceller, el vicecanceller o, si esqueia, el regent la cancelleria, vuit doctors i
dos jutges de cort per als assumptes criminals. Desprs dalgunes reformes i
* Constitucions 1493/1-4 i 1493/7.

** Constitucions 1512/1, 1512/2
i 1512/7; 1565/2; captol 1585/1
i 1585/3; constituci 1599/52.
experiments quant a la integraci i lestructura,** lrgan va adquirir la seva

forma definitiva.
La Reial Audincia i Reial Consell de Catalunya, mxim rgan judicial del
Principat i els Comtats, va conservar, com ho indica la seva denominaci
definitiva, un fort component poltic i administratiu (tamb jurisdiccional
segons les idees de lpoca).
El president
El president nat nera el rei i, ordinriament en la seva absncia i en

nom seu, el seu lloctinent general, dit tamb virrei (denominaci no
oficial). LAudincia ho era del rei a Catalunya i els seus decrets tenien
la qualitat de sentncies reials. En el cas de presidir-la el portantveus de
general governador de Catalunya anant la vice regia, era prpiament
un altre tribunal amb el mateix personal assessor.
Lalter nos (segon Ns) podia fer, doncs, en principi, tot all que podia fer el
rei quan era present, per hom va negar, amb millor o pitjor xit segons els
casos, que el rei pogus delegar tan generalment les seves potestats, entenent
que algunes noms podien ser exercides pel monarca en persona.
A ms, tot i lamplitud del mandat, el rei mateix retallava lautoritat del seu
lloctinent mitjanant unes instruccions, pbliques o secretes, en qu es reservava lexercici de nombroses i importants facultats. Les instruccions noms
La lloctinncia general
i la vice regia
Com a conseqncia del
carcter delegat de lofici,
quan moria el rei que lhavia
nomenat, el lloctinent
cessava automticament
en les seves funcions. No
solament aix: si el rei
encara no havia prestat
el seu jurament inaugural, es
considerava que no hi podia
exercir jurisdicci contenciosa
ni, per tant, delegar-la en un
tercer. Calia, doncs, posar en
funcionament la governaci
vice regia i esperar per a
designar lloctinent que es
compls aquell requisit.
78
lligaven el lloctinent davant el rei i no eren oposables a tercers (els sbdits),

que satenien al que deia el privilegi de nomenament.
En matria normativa, lactuaci del lloctinent es limitava quant a la
forma a les potestats judiciria i graciosa, per la via dedictes (crides) i certs
privilegis.
Lectura recomanada
Una altra detracci daquesta delegaci aparentment general era que no comprenia els afers del Reial Patrimoni, que sencomanaven a oficials ordinaris
comuns o particulars en els diversos regnes de la Corona, els quals depenien
directament del rei.
Pel que fa a la figura del

lloctinent general, vegeu
el text segent:
a Catalunya fins al Decret
de Nova Planta (pg. 53-58
i 61-62). Vic: Eumo.
Finalment, la cosa bllica, fora dalgunes competncies arcatzants del lloctinent, era administrada per separat pel mateix lloctinent general, per en virtut duna investidura diferent, la de capit general.
En ladministraci de justcia, el lloctinent, com a representant general del
rei, era, amb les excepcions i reserves que acabem dindicar, cap de tota la
jurisdicci reial al Principat. Algunes de les funcions corresponents les exercia directament com a magistrat suprem. Unes altres funcions les exercia, virtualment, noms com a president de lAudincia.
Per les conseqncies que tenien en lmbit judicial, examinarem breument
les atribucions virregnals en matria de defensa i dordre pblic.
Lloctinent i capit
general
Lofici de capit general,
creat el 1344 per Pere el
Cerimonis arran de la
incorporaci dels comtats de
Rossell i Cerdanya i limitat
a llur territori, es va estendre
al voltant del 1500 a tot
Catalunya i va estar unit,
des del 1512 sense, per,
arribar a confondre-shi mai,
al de lloctinent general. Hi va
haver un s habitual dels dos
ttols plegats en la frmula
lloctinent i capit general.
Com sha dit anteriorment, les principals atribucions de carcter bllic les
exercia en virtut del crrec que cumulativament investia com a capit general de Catalunya, conferit en un privilegi a part del de lloctinent, per per al
mateix perode i sotms, com la lloctinncia, a la substituci vice regia del portantveus de general governador a Catalunya.
En el fons, era una delegaci especialitzada per ra de la matria, al costat de
la general del lloctinent, creada unilateralment pel prncep. Lnica regulaci
paccionada de lofici va ser de carcter negatiu i es va dirigir a combatren els
abusos i les extralimitacions.
Els conflictes recurrents entre les jurisdiccions civil i de guerra arrelaven en
aquesta dualitat institucional. Els virreis van intentar sovint dutilitzar llurs
facultats menys regulades de capitans generals per a fer coses que els estaven vedades com a lloctinents o, tamb, de donar suport a llurs iniciatives de
capit general sobre la representaci general del monarca exercida com a lloctinent general.
Els estipendiaris (soldats) estaven, en principi, sotmesos a la justcia de
guerra, especialment en matria de delictes prpiament militars i tamb de
delictes lleus de dret com. Els provincials (paisans) nestaven, per norma
general, exempts, fora de les transgressions greus que pertorbessin les activi-
La jurisdicci de guerra
Portada del Discurso sobre
la jurisdiccin del
Excelentssimo Seor Virrey,
y del Excelentssimo Seor
Capitn General del Principado
de Catalua de Sebasti de
Cortiada (1676). Lautor hi
defensa enrgicament, punt
per punt, la competncia
del lloctinent contra les
tendncies expansives
de la jurisdicci de guerra.
79
tats blliques mateixes (resistncia a lautoritat de guerra, falses informacions, delictes dins el cos de gurdia, etc.), per noms si afectaven efectivament la funci (opera ad artem bellicam pertinentia).
El captol 1599/47 i les constitucions 1702/39 (1706/17) i 1706/43 van exigir
que hom exercs activament la milcia per a fruir del for de guerra, i la constituci 1706/7 en va excloure expressament els paisans, encara que es trobessin
dins una plaa assetjada (estat de setge) o fossin acusats de delictes enormssims, i va confiar la vigilncia de laplicaci del precepte a la Diputaci, el
bra militar, la ciutat de Barcelona i els administradors dels altres municipis.
En general, doncs, es va aconseguir de mantenir els paisans fora de la juris-
For militar i for civil
dicci de guerra, per, per costum confirmat per rescriptes reials, el for de
guerra sestenia tamb a les causes civils dels soldats i al cstig dels delictes
greus que cometessin extra militiam. Tamb hi havia els fors privilegiats de
marina i dartilleria.
Un tribunal, integrat per quatre o cinc membres, un advocat fiscal, escrivans,
etc., assessorava el capit general. Pel captol 1599/44, es podia recrrer en contra de les decisions del lloctinent com a capit general davant dell mateix, assessorat per un o dos doctors de la Reial Audincia. Pel captol 1706/80, hom va
suprimir el Tribunal de la Capitania, i va complir laspiraci dels braos a una
submissi completa de lelement bllic a la justcia ordinria. Hom podia apellar
davant el Consell de Guerra de la monarquia les sentncies que havien dictat els
auditors de guerra contra gent de guerra dins llur mbit de competncia.
Els conflictes de jurisdicci entre els oficials de guerra incloent-hi el capit
general, que almenys des del 1525 estaven obligats a servar les lleis de Catalunya, i els jutges ordinaris, els evocava i resolia la Reial Audincia, tant com
a contencions com perqu el jutge inferior no era potent a fer justcia contra el capit general.
Un altre deure primordial del rei, com a defensor de la comunitat contra els
enemics interiors, i, per delegaci, del seu lloctinent era vetllar pel manteniment de la pau i la tranquillitat pbliques, all que avui anomenem
ordre pblic. Cal, per, aclarir labast i el marc institucional del concepte.
Durant segles, la guerra privada, conduda dins els lmits fixats per les constitucions de pau i treva i per algunes regalies, va ser una situaci admesa per les
lleis de la terra. Daltra banda, gaireb dues terceres parts del pas, sotmeses a
la jurisdicci de barons eclesistics i laics, sescapaven de la vigilncia normal de
la justcia reial, que noms hi podia intervenir a ttol excepcional i de manera restringida. A ms, mai no hi va haver a la Catalunya preborbnica un cos
permanent de policia tal com ara lentenem.
La justcia reial suprema, encarnada en el lloctinent general i lAudincia,
noms tenia, en laspecte executiu, dos algutzirs ordinaris i dos dextraordi-
La delimitaci personal duna

jurisdicci i laltra era molt
important pel contrast entre
el procediment, minucis i
lent, per ple de garanties,
de lAudincia i el sumarssim,
ex abrupto, que practicava
lautoritat bllica.
80
naris, a ms de lauxili dels portantveus de general governador, el del Principat i el dels comtats de Rossell i Cerdanya, cadascun amb el seu algutzir. Fora
daix i dels comissaris reials que pogus nomenar, amb les limitacions legals
del cas, lautoritat virregnal havia de dependre dels oficials locals veguers,
sotsveguers, batlles i sotsbatlles als territoris de jurisdicci reial; procuradors
jurisdiccionals i batlles a les terres de barons, amb llurs saigs, verguers i capdeguaites, ms o menys coordinats amb les autoritats municipals.
En el cas, per, dinsuficincia o impotncia daquests oficials, calia recrrer
a la collaboraci, orgnica o inorgnica, ms per via repressiva que no pas
preventiva, dels sbdits, invocant la protecci de la pau i treva, mitjanant
la regalia del sometent, els sagramentals o les unions i, eventualment, per
mitj dels escassos contingents de tropa que la penria constant del fisc o la
bona voluntat dels municipis posaven a disposici dels lloctinents.
Estructura de la Reial Audincia. El Reial Consell
LAudincia es va estructurar definitivament* en tres sales, anomenades

Audincia Civil. Dues de les tres sales tenien cinc doctors cadascuna i
les presidien respectivament el canceller i el regent la cancelleria. La tercera sala tenia quatre membres per a la suplicaci i lapellaci, ms tres
jutges de cort en els casos criminals**, i la presidia el doctor deg.
** Captol 1599/1-3.
Les dues primeres sales entenien en primera instncia en les causes civils que
pertanyien exclusivament a la Reial Audincia, en les que hi havien arribat
per evocaci, en les suplicatries contra les sentncies criminals definitives, i
en les de turment dictades pel Reial Consell. Alhora, cadascuna entenia en les
suplicacions contra les sentncies de laltra.
La tercera sala civil era competent en apellaci en totes les sentncies civils
de ms de deu lliures dictades pels tribunals inferiors reials i de bar i en les
causes patrimonials resoltes en primera instncia pel Reial Consell de la Batllia General de Catalunya (i, abans de 1659, tamb per la cort del procurador
reial dels Comtats). Tamb decidia en segona suplicaci sobre les sentncies
que ja havien estat objecte de suplicaci de sala a sala, quan les pronunciacions respectives eren contrries.
Les qestions ms greus, que implicaven pronunciaments generals sobre laplicaci del dret, les decidien conjuntament les tres sales, de manera abstracta i sense citar noms. Les conclusions a qu arribaven les tres sales juntes,
pel pes i prestigi que tenien, quasi invalidaven el principi que, a Catalunya,
les decisions judicials no obligaven fora de la causa en qu shavien adoptat.
Les causes eren substanciades per un relator (o relador), que designava el
canceller entre els doctors de les diferents sales, el qual es pronunciava tot sol
Els juristes,...
... al servei duna o altra
de les institucions que
configuraven el sistema
pactista, van ser un dels
sectors ms influents de la
societat dels segles XVI i XVII.
En la imatge, retrat de
Bonaventura de Tristany,
doctor de la Reial Audincia,
voltat dels seus avantpassats,
tots juristes i alguns tamb
membres daquell alt
tribunal, al volum I de
les Decisiones.
81
en assumptes civils de menys de 400 lliures i verbo facto (feta paraula), s a

dir, conformement al vot de la sala respectiva, en les causes de 400 lliures o
ms.
La tercera sala, sota la presidncia del lloctinent, amb els jutges de cort i els
regents la cancelleria i la tresoreria, es va constituir, a partir de 1599, amb el
nom de Reial Consell, en lrgan assessor del delegat del rei en matries de
grcia i de govern. Des daleshores, es va estabilitzar la denominaci conjunta de Reial Audincia i Reial Consell, expressiva de la vinculaci entre els
aspectes judicial i poltic justcia i grcia i govern de la gesti pblica.
Causes civils i criminals

Els dubtes sobre si una causa
era civil o criminal, els
resolien dos doctors civils i
dos de criminals nomenats
pel lloctinent, el qual desfeia
les paritats de vots (const.
1564/9).
Jutjava, a ms, en primera o segona instncia les causes criminals que competien a la jurisdicci suprema.
La Cancelleria Reial de Catalunya; la secretaria
La Cancelleria Reial de Catalunya era lrgan autenticador i de secretaria de lAudincia. Lencapalava el canceller de Catalunya.
Cal subratllar que, malgrat el carcter de suplent del vicecanceller respecte

dels cancellers particulars de cada regne, en la reorganitzaci que Ferran II va
fer de la Cancelleria, el Consell i lAudincia reials de la Corona, la seva supe-
Orgens de lofici
de canceller
Lofici figura reglamentat a
les Ordinacions de la Casa
reial de 1344, amb funcions
palatines al costat de les
judicials i administratives.
No obstant aix, ja existia
molt abans, almenys des
del 1218.
rioritat com a cap de la cancelleria gran, president nat del Consell dArag,
es veia confirmada pel fet que actuava en lloc del canceller titular quan venia
a Catalunya amb el sobir.
Lofici havia de ser exercit per un clergue catal graduat en dret civil o cannic.* La doble condici declesistic i oficial reial en garantia la imparcialitat
en larbitratge entre les dues jurisdiccions.
El regent la cancelleria, ofici reglamentat el 1409, substitua el canceller i el vicecanceller al capdavant de la Cancelleria i lAudincia en cas
dabsncia o impediment. Havia de ser un jurista seglar. Aquest ofici va
tendir a substituir el canceller en moltes de les seves funcions.
El canceller i el regent la cancelleria o, si esqueia, el vicecanceller tenien una funci institucional transcendent com a administradors legals de la justcia en nom
del rei* i com a referendadors dels actes jurdics emanats del sobir.**
La secretaria del lloctinent i de lAudincia lencapalava el lloctinent de protonotari, s a dir, del cap de la secretaria general de la Corona dArag. Aquest
autoritzava els actes ms solemnes de la lloctinncia general i era el primer dels
escrivans de manament assignats a la Cancelleria particular del Principat i els
comtats, que feien dactuaris de les causes. Els escrivans de registre, encarre-
* Captol 1409/2.
** Captol 1409/1.
82
gats de prendre nota dels documents presentats a la Cancelleria,

i els escrivans peticioners, dedicats a les actuacions en matria
criminal, completaven el personal de secretaria.
Els doctors; els jutges de cort
Els catorze doctors, entre les diferents sales, havien de ser doctors
o llicenciats en dret civil o cannic. Els designava el rei entre una
terna indicativa elaborada pels mateixos doctors. El designat
havia de defensar pblicament conclusions, tret del cas que satisfs determinats
La sala del Tinell
requisits dexperincia professional o acadmica (const. 1599/32). A ms, calia

que se sotmets a un examen del canceller, vicecanceller o regent la cancelleria
i els doctors civils, sobre la seva preparaci, vida i costums, abans que li fos
expedit el privilegi de nomenament. Estaven sotmesos a diverses prohibicions
i incompatibilitats. Generalment, eren laics, per tamb podien ser eclesistics.
Els jutges de cort eren magistrats anlegs dels anteriors especialitzats en els pro-
Durant els segles XVI i XVII,

a la sala del Tinell del Palau
Reial Major de Barcelona
treballaven els escrivans
de la Cancelleria i la Reial
Audincia, motiu pel qual
sen deia la sala del
borboll, pels tripijocs
que hi feien els procuradors
dels pledejants.
cessos criminals. Havien dassistir cada dia no feriat als crcers reials per a rebre
les deposicions i instruir els processos. Abans de ser nomenats, eren examinats
pel vicecanceller o el regent la cancelleria i els doctors del Reial Consell.
El fisc. El personal executiu
La postulaci de linters fiscal era exercida per dos procuradors fiscals, els
quals shavien datenir en llur actuaci a les instruccions de ladvocat fiscal
patrimonial en les sales civils i de ladvocat fiscal de la Reial Cort en el Reial
Sobre els oficials dedicats a lexecuci de

les provisions i sentncies judicials, vegeu
el subapartat 2.7. Cal afegir-hi, tamb, els
porters reials, que feien les intimes i
practicaven altres diligncies.
Consell. Els advocats fiscals podien ser alhora, i sovint ho eren, doctors de
les sales respectives, on no sols advocaven pel fisc i la bona administraci
de la justcia, sin que tenien vot decisiu en ladopci de les conclusions
(tamb quan no en formaven part). Com a compensaci, el fisc no podia
apellar ni suplicar contra les sentncies que el perjudicaven.*
Els advocats de pobres
A lAudincia hi havia dos advocats
i dos procuradors de pobres i un
sollicitador ofici encomanat al guardi
del convent de Sant Francesc de
Barcelona, que havia de visitar la pres
i vetllar perqu aquests advocats i
procuradors despleguessin la diligncia
deguda en la defensa dels presos pobres.
En la illustraci, font i entrada del
convent de Sant Francesc de Barcelona.
Dibuix de G. Mosteyrin (primera meitat
del segle XIX).
Les competncies originries de la Reial Audincia; els pretextos devocaci

En virtut de la jurisdicci universal i suprema del rei, el seu tribunal per
antonomsia, la Reial Audincia, normalment o eventualment, entenia en un
* Constituci 1409/8, Per tolre

vexations.
83
gran nombre de causes. La norma era que les causes de la vegueria shavien
dacabar en la mateixa vegueria, i les de la batllia, en la batllia.* No obstant
aix, aquesta norma, ja en primera instncia, tenia moltes excepcions: les
regalies, o drets propis del sobir, ja fossin directes com a competncia originria o indirectes per la via de les evocacions, eren tan nombroses que agabellaven gran part de la litigaci de tot Catalunya.
Levocaci (avocatio, evocatio) era lextracci duna causa pendent, en primera
instncia, davant un tribunal inferior per a dur-la sota la coneixena dun tribunal superior. Tanmateix, a Catalunya, lexpressi comprenia latracci cap a
la jurisdicci de lAudincia de causes encara no iniciades i saplicava sense
precisi tamb a la competncia exclusiva de lalt tribunal (causes consistorials) i als recorsos ordinaris i extraordinaris que necessriament shi debatien.
En principi, la Reial Audincia entenia en primera instncia en els casos
segents:
1) en defensa de la jurisdicci reial;

2) en la resoluci de les causes en qu es trobava implicada la dilucidaci de
labast i lobservana de privilegis reials i lletres de manutenncia (mesures de
protecci en matria eclesistica);
3) quan shavia de castigar un oficial reial;
4) per ra que el jutge ordinari no era potent per a fer justcia, quan una de
les parts era un magnat o una ciutat, o si calia ocupar les temporalitats dun jutge
eclesistic que es negava a firmar la competncia amb un jutge reial inferior;
5) si es temia amb fonament que no es podia esperar justcia de lordinari;
6) per segrest de la jurisdicci a un bar que nhavia abusat;
7) si hi estaven involucrats membres de lestament noble o barons;
8) en les contencions de jurisdicci entre oficials reials, i entre aquests i barons
o entre barons.
Tamb li pertocava jutjar, en matria criminal, en els casos segents:
1) quan el delinqent divagava per diverses vegueries o hom li havia instrut

procs en ms duna;
2) si el sospits es trobava pres en els crcers reials de Barcelona;
3) en el cas dun vassall que hagus delinquit contra el seu senyor o quan
lofs era un oficial reial fora de lexercici de les seves funcions;

i 1422/2.
84
4) en delictes creats mitjanant una crida i expressament reservats.

Corresponia a lAudincia fer els processos de les regalies contingudes en els
quatre usatges i altres, sobretot el Iudicium in curia datum.
Els pretextos devocaci o qualitats comportaven el segent:
1) duna banda, el propsit de protegir els litigants ms desvalguts;

2) daltra banda, el desig de supervisar ladministraci de la justcia reial i
destendren lmbit.
Aix, es podien evocar en primera instncia, amb molt poques excepcions, les
causes de pubills, vdues, pobres i altres persones miserables, norma proce-
* Codi de Justini, II, 14.
dent del dret rom*.

Pubills, vdues, pobres, etc.
Viatgers. Cantigas de Santa Maria
dAlfons X el Savi. El Escorial. Madrid.
Aquestes qualitats rebien una interpretaci amplssima:

Els pubills eren els menors sotmesos a tutela (de menys de 14 anys els nois i de
12 anys les noies).
A les vdues honestes pobres i riques, hom hi assimilava les dones casades
amb el marit intil, presoner de lenemic, desterrat o condemnat a galeres i les
dones soles que visquessin decentment.
La pobresa, apreciada mitjanant informaci sumria, amb criteris amples i
relatius a la condici social de levocant, comprenia tamb els religiosos i llurs
monestirs, com tamb tots els municipis, per opulents que fossin, perqu hi
vivien persones miserables. Entre aquestes persones, hom hi comptava,
tamb, els viatgers, els mercaders a qui hom exigia tributs pel cam, els pagesos que no podien cmodament viure de llur ofici, els estudiants, els mutilats, les prostitutes, etc.
Tamb sevocaven les causes de ms de cent lliures i totes les criminals de la

vegueria on residia lAudincia (normalment, la de Barcelona). A ms, si ambdues parts es trobaven personalment a la cort i el judici encara no shavia iniciat davant un altre tribunal, es podia, amb el mateix lmit, intentar-lo directament davant lAudincia, perqu aquesta (s a dir, el rei) concorria amb
el jutge ordinari.
Per una pragmtica

de 1306,...
... que confirmava un
costum, qualsevol catal
podia ser demandat a
Barcelona, ptria comuna
dels catalans, si ell i el seu
adversari, tamb del pas, hi
coincidien.
LAudincia, en virtut de la clusula de renunciaci al propi for i submissi a

qualsevol altre posada en un contracte, tamb entenia en causes de ms de
cinquanta lliures.
Finalment, evocava al seu coneixement les causes que tenien connexi amb
les que es trobaven sota la seva jurisdicci.
En segona instncia, tota aquesta competncia encara sampliava i dominava
totalment a partir de la tercera. En termes generals, per, hom limit levocaci de causes civils a les que excedissin de 1.000 lliures*.
85
Els recorsos
El fet que lAudincia fos lAudincia del rei a Catalunya explica que
les seves resolucions tinguessin la categoria de sentncies reials i fossin,
per tant, inapellables. Tanmateix, no eren irrecorribles absolutament per
la via ordinria: hom hi podia oposar el recors de suplicaci.
El Reial Patrimoni
Per contrast amb ladministraci de la justcia ordinria, ni Ferran ni els

seus successors no van renunciar a mantenir la jurisdicci patrimonial
separada de la Reial Audincia i, dalguna manera, ms vinculada estretament al Consell dArag, i van resistir tenament les peticions dintegrar en la comuna la jurisdicci de lanomenat significativament
Reial Consell de la Batllia General.
Aix concordava amb lautonomia de ladministraci fiscal i financera

reial a Catalunya respecte de la jerarquia poltica i judicial encapalada pel
lloctinent general.
Els reis sempre van procurar, durant els segles XVI i XVII, de mantenir separada de
la seva representaci general al Principat una maquinria fiscal, encarregada,
daltra banda, dun patrimoni econmicament ben migrat, encara que important
des del punt de vista poltic, perqu contenia les jurisdiccions locals reials.
La Batllia General i el seu Reial Consell

Sempre sha considerat que per a portar endavant una gesti financera correcta cal distingir orgnicament tres funcions:
1) ladministraci, que comprn la defensa judicial, del patrimoni i la percepci de les rendes fiscals;
2) la conservaci, que comprn la recollida dels crdits reials de mans dels
oficials recaptadors, la custdia dels fons i el pagament dels deutes de lEstat.
3) el control, que comprn la comptabilitat i lexamen de comptes (la intervenci de les despeses encara no estava desenvolupada en aquesta poca).
Aquestes tres funcions sencomanaven, en principi, pel que fa al Govern reial
a Catalunya, respectivament al batlle general, al tresorer general de la
Corona a qui se solien pagar, per exemple, els donatius acordats en corts o
al regent la tresoreria a Catalunya, i al mestre racional.
86
El batlle general de Catalunya era un oficial reial perpetu encarregat de ladministraci dels bns, corporals i incorporals, i de les rendes del Patrimoni reial. En les seves tasques administratives, disposava de collaboradors immediats o locals. Entre els primers,
esmentarem un lloctinent general i, entre els segons, els lloctinents
estacionaris, al capdavant de les diverses estacions en qu es dividia el Principat.
Fins a la prdua dels territoris septentrionals arran del Tractat dels Pirineus, hi va ocupar una posici anloga i amb prou feines inferior, si no
subordinada, el procurador reial dels comtats.
El batlle general de Catalunya presidia una cort o tribunal anomenat Reial

Consell de la Batllia General, integrat pels seus assessors, amb advocats i procuradors fiscals i els notaris o escrivans i la resta de personal auxiliar. Mitjanant aquest tribunal, el batlle general exercia la jurisdicci en tots els
assumptes de la seva competncia, fins i tot sobre persones eclesistiques (era
una de les excepcions a llur immunitat jurisdiccional).
Les causes del Reial Patrimoni no podien ser evocades a la Reial Audincia en
primera instncia sota cap pretext, ni tan sols sota el dinterpretaci de privilegis. Noms sadmetia que, a petici de part, lassessor encarregat duna
causa de ms de 400 lliures havia de fer paraula (consultar) a lAudincia
abans de dictar sentncia definitiva, i shavia dajustar a la conclusi daquest
tribunal, que era competent en segona instncia. La Tresoreria reial no era
ofici de jurisdicci, sin pecuniari.
LOficina del Mestre Racional
El mestre racional de la Reial Casa i Cort, ofici dorigen sicili, reglamentat a les Ordinacions palatines de 1344, es va convertir en supervisor de tots els serveis relacionats amb ladministraci de rendes fiscals
o assimilades. Recordem que racional volia dir comptable i que altres
comptabilitats pbliques eren tamb regides per racionals.
Lofici de mestre racional shavia fet hereditari en la casa dels marquesos dAitona, els quals lexercien a Catalunya mitjanant un lloctinent. Li retien
comptes tots els oficials reials competents en la matria de rendes i dadministraci de bns del Patrimoni reial a Catalunya, des del batlle general i,
abans de 1659, el procurador reial dels Comtats, passant pel regent la tresoreria, fins als oficials locals, en sentit ampli, incloent-hi els administradors
consellers, paers, cnsols, jurats i procuradors de ciutats, viles i llocs, per tal
com administraven pecnies procedents duna concessi reial: les imposi-
Mestre racional de la
Reial Casa i Cort
Tot i que a partir de 1419 es
van crear mestres racionals
per a Valncia i Arag, el
de Catalunya va conservar,
juntament amb el ttol
original, la competncia
sobre oficials comuns de
la Corona, com el tresorer
general i el protonotari.
87
cions. Noms sescapaven de la seva supervisi els diputats i odors de comptes i altres oficials del General.
En el consistori o cort del mestre racional actuaven com a assessors, en primera instncia, els de la batllia general. En segona instncia, decidia el lloctinent de mestre racional mateix, assessorat pel doctor deg de la Reial
Audincia, amb el canceller, el regent la cancelleria o ladvocat fiscal patrimonial. Si la primera sentncia era revocada, el recors, que en principi havia
danar al rei, era coms a un altre doctor de lAudincia, sempre dintre de
lOficina del Mestre Racional, per la causa com a tal mai no sevocava a la
Reial Audincia.
El lloctinent de mestre racional o els seus coadjutors revisaven els comptes
i, si hi trobaven irregularitats, feien capturar el responsable i li emparaven
els bns i, sempre que es trobs clarament i manifestament un descobert
lquid, el condemnaven a pagar-lo, ots prviament els descrrecs de loficial. Si de la revisi no sortia cap quantitat lquida, es procedia contradictriament fins a dictar sentncia. En el cas de frau (dol), loficial infidel
podia ser condemnat en onze doblries, s a dir, la quantitat defraudada
i deu vegades ms.
2.7. La justcia local
La justcia, en lmbit local, ladministraven els oficials reials (veguers

i sotsveguers), amb jurisdicci sobre territoris relativament extensos, i
els reials o de barons (fonamentalment, batlles i sotsbatlles), amb
competncies a cada un dels termes de Catalunya. Tots ells tenien els
seus respectius assessors o jutges ordinaris. A ms, els oficials (dels batlles, noms els reials) eren de nivell inferior amb exercici i administraci de regalies inconcedibles.
Les caracterstiques que avui ens poden cridar ms latenci en la judicatura

local histrica sn les segents:
1) la superposici, en els mateixos titulars, de la funci jurisdiccional i altres

funcions de tipus administratiu (financera, policaca, etc.);
2) la manca duniformitat i de simetria en lestructuraci i el funcionament.
Eren caracterstiques generals a lEuropa anterior a la revoluci liberal. Per
exemple, cada vegueria tenia el seu llibre particular, en qu saplegaven les
pragmtiques, lletres reials i altres disposicions o resolucions que en configuraven el rgim particular. Tanmateix, s possible donar-ne una imatge general que en reculli els trets comuns.
88
Els veguers. Els sotsveguers
Lautoritat suprema, en lmbit territorial, la representaven els veguers i

sotsveguers. Lofici es va desenvolupar des del final del segle
XII,
versem-
blantment sobre la base dels vicaris comtals a les principals poblacions

que romanien en mans del prncep, reforats per lassumpci que el
comte de Barcelona va fer de la pau i treva de Du secularitzada. Els altres
shavien convertit normalment en barons per la via de lapropiaci de les
jurisdiccions, arran de la revoluci feudal. El rgim definitiu de la instituci arrenca de 1228, en temps de Jaume I (const. 1228/8-14).
Tot el Principat i els comtats estaven dividits en vegueries i sotsvegueries llevat de lannex de la Vall dAran, regida pel castell reial de Castella i Lle, amb
el ttol de governador de la Vall. Totes les poblacions, reials o de barons aquestes ms tardanament, van acabar incloses en alguna o altra daquestes circumscripcions. Al comenament del segle XVIII (Catalunya espanyola), hi havia
quinze vegueries i vuit sotsvegueries, de dimensions molt desiguals, de mitjana, per tant, una mica ms grosses que una comarca administrativa actual.
El veguer era un oficial triennal nomenat pel rei entre els candidats
proposats pel lloctinent general. Normalment, era un membre de la
petita noblesa (cavaller o geners).
Per la constituci 1333/12, es va establir, a fi dassegurar-ne la imparcialitat,

que no fossin veguers els nats a la mateixa vegueria ni els qui hi estiguessin
domiciliats, norma sovint eludida amb el subterfugi de nomenar regent la
vegueria la persona afectada per aquesta prohibici.
Les principals regalies tpiques de lofici eren les segents:
1) lobservana de les constitucions de pau i treva i el clam o la querela

per llur trencament (prcticament reduda, en els ltims temps, a un procediment penal monitori per a compellir el violador a indemnitzar les
injries ocasionades en la persona o els bns, fora dels delictes greus, perseguits dofici);
2) el procs de sometent;
3) les causes dels militars, s a dir, dels nobles, dels barons i daltres gaudints.
Per, a ms, el veguer exercia en nom del rei la jurisdicci ordinria general,
civil i criminal, ms o menys plena, en la poblaci cap de la vegueria i en les
Veguers no reials
Al costat dels veguers reials, hi
havia el veguer arxiepiscopal
de Tarragona, el qual
compartia la jurisdicci amb el
reial. De manera anloga, ho
han fet aix fins avui a les valls
dAndorra: el veguer francs,
en representaci del president
de Frana, com a successor
dels drets feudals del comte
de Foix, i lepiscopal, com a
representant dels de la mitra
urgellenca.
Hi havia tamb algunes altres
jurisdiccions de carcter
patrimonial que conservaven
el nom de vegueria, com
les de la vall de Ribes i la
de Ripoll.
89
altres localitats del seu districte a part de les causes de militars en

la mesura que fossin de jurisdicci reial (jurisdiccions dividides).
Aquestes regalies i jurisdicci eren exercides en concurrncia amb el
lloctinent i lAudincia, i com aviat veurem amb el portantveus
de general governador de Catalunya en les seves dues modalitats
dactuaci. Cal recordar que tots els pretextos devocaci i els recorsos a la Reial Audincia eren aplicables als veguers.
Com a jutge llec, el veguer tenia un assessor lletrat de designaci
reial, el qual, malgrat que actuava en nom del primer, era denominat correntment jutge ordinari de la vegueria. Tenia una certa jurisdicci a
ttol propi i normalment feia les provisions de trmit, dictaminava les sentncies i altres resolucions, i, fins i tot, les dictava per comissi expressa.
La cort del veguer la completaven lescriv i els saigs, amb funcions executives i de vigilncia, que en algunes poblacions, com Barcelona, es denominaven caps de guaita, i els verguers, nuncis o corredors, encarregats de les
empares, intimes i altres diligncies. Els veguers acostumaven, a ms, a tenir
La cort del veguer

de Barcelona
En la imatge es pot veure la
cort del veguer de Barcelona,
amb els crcers reials que
donaren nom a la baixada
de la Pres (des de fa poc
de la Llibreteria), sota larc,
tal com subsistien a mitjan
segle XIX a lantiga plaa del
Blat, ara plaa de lngel.
un lloctinent.
Els sotsveguers eren tamb oficials reials ordinaris i triennals. Tenien

atribucions anlogues a les dels veguers, als quals estaven subordinats,
dins els lmits de llur sotsvegueria. Algun era nomenat pel veguer respectiu, com el del Valls pel veguer de Barcelona, per en general els
designava el rei.
Els batlles i sotsbatlles (reials i senyorials)

En lmbit estrictament local, els titulars de les jurisdiccions el rei, si esqueia,
i els barons eclesistics o seculars eren representats pels batlles. Aquesta
magistratura ja apareix cap a la fi del segle X.
Els batlles de sac
El batlle (de bajulus, camlic o encarregat) socupava originriament

dadministrar els bns i les rendes i de representar, en general, els interessos duna persona en un lloc o respecte duns assumptes determinats.
Quan les jurisdiccions locals van ser patrimonialitzades, els batlles van passar
de manera natural a ocupar-se tamb de llur exercici en nom del bar respectiu.
La majoria dels termes de Catalunya constituen cada un una batllia, per en
molts casos les batllies comprenien dues o ms poblacions, amb sotsbatlles en
les parrquies que no eren cap de batllia.
En certs casos, especialment

on la titularitat de la
jurisdicci no coincidia amb
la dels drets dominicals, va
subsistir al costat del batlle
jurisdiccional lanomenat
batlle de sac, crrec que
sovint era hereditari i que es
limitava a administrar aquests
darrers drets. Normalment,
per, ambdues funcions
anaven unides.
90
Els sotsbatlles eren designats pels batlles, els quals responien de lactuaci dels primers.
A banda de les facultats governatives, poc o molt retallades pels privilegis que
la universitat o corporaci local havia anat acumulant menys en les localitats rurals, ms en les poblacions importants, en laspecte prpiament judicial, els batlles reials tenien lexercici de la regalia del sometent, per noms
en el cas dabsncia del veguer o del seu lloctinent.
A ms, tant els reials com els de bar, eren jutges locals ordinaris dels plebeus
o no militars ni assimilats, amb jurisdicci, en principi, civil i criminal llevat del cas de jurisdiccions dividides, amb lassessorament del jutge ordinari reial o baronial.
La jurisdicci del batlle, als caps de vegueria o sotsvegueria, on competia
amb la del veguer o sotsveguer, restava molt reduda, com passava, per
exemple, a Barcelona. En alguns casos, la soluci va consistir a compartir
lassessor o a investir una mateixa persona amb tots dos oficis.
Els setmaners de Barcelona

A les corts de la vegueria i de la batllia de Barcelona, lassessorament anava a crrec de
dos juristes veterans i dos de novells (setmaners), elegits cada dilluns pel prior i pel
consell dels advocats, i que sencarregaven, fins a llur conclusi, de les causes que els
titulars daquells oficis els cometien, si volien amb el consell dels collegues de la professi, en les reunions que es duien a terme mensualment.
Tots els juristes de la ciutat havien de passar per lofici de setmaner. A ms, el prior i un
dels consellers de ladvocacia feien de jutges de les reclamacions contra les sentncies
interlocutries daquells tribunals.
En algunes vegueries, com les de Girona i Vic, hi havia un jutge dapells.
2.8. Altres jurisdiccions

Una de les caracterstiques de lorganitzaci dels nostres antics tribunals que
ms ens pot sobtar i, fins i tot, dificultar la comprensi del marc institucional
i de la mateixa dinmica processal de lpoca, s latribuci fora de lestructura al capdavall familiar que sha vist fins ara de funcions jurisdiccionals
prou importants a entitats que ara no en tenen o, simplement, no existeixen.
Per aquesta circumstncia, i per la rellevncia relativa del tema des del punt
de vista del desenvolupament del dret processal, caracteritzarem en termes
generals aquestes entitats en relaci amb el tema de la jurisdicci.
Els municipis i la jurisdicci. Els consolats de mar i de la mercaderia

Ladministraci general de justcia, s a dir, la dirigida a dirimir les diferncies entre persones privades, era, en lmbit local, en mans del rei i dels
91
barons, exercida per llurs oficials respectius. Els antics municipis catalans no
van arribar a fruir de potestats judicials tan mplies com les daltres poblacions europees, per exemple, les ciutats castellanes cap de comunitat en els
segles
XII
XIII
o les ciutats lliures del Sacre Imperi, i encara menys les dels
comuns del nord dItlia.

Les universitats locals catalanes ms importants, comenant per Barcelona,
eren, en la terminologia institucional alemanya, Landstdte (ciutats territorials), sotmeses a la jurisdicci general i local de llurs prnceps.
Aix no vol dir que les nostres corporacions locals no estiguessin investides
duna jurisdicci ms o menys ampla ni exercissin, en conseqncia, ladmi-
Jurisdiccions municipals
generals
A part de la instituci
del cort, magistrat titular
duna jurisdicci general
local dins lrbita municipal
(absorbida des de la primeria
del segle XIV pel veguer reial),
recordem, com a romanalla
duna participaci activa dels
municipis en ladministraci
general de justcia,
lanomenat ju de prohoms,
de qu gaudien Barcelona,
Lleida, Tortosa i altres
poblacions, al qual ens
referirem en parlar del
procs penal.
nistraci de justcia circumscrita als assumptes de llur competncia i en la

mesura de la jurisdicci comunicada pel rei o pel bar, ms que ms perqu
lexercici de tota autoritat a Catalunya shavia de fer per directe.
En laspecte orgnic, les universitats intervenien proposant ternes de candidats per a la provisi doficis jurisdiccionals reials i de bar, a vegades
dmbit ms gran que lestrictament local, com passava en les ciutats i viles
cap de vegueria respecte dels jutges de taula, o a Barcelona amb oficials que
no eren prpiament municipals, com el mostassaf, responsable de lobser-
Lectura recomanada
Sobre la instituci del
carreratge, vegeu la
referncia segent:
Vic: Eumo.
vana dels pesos, mides i mesures i de la policia de fires i mercats de Barcelona i els llocs forans del territori de la ciutat, per als quals la ciutat
promulgava ordinacions i dels quals percebia imposicions (impostos indirectes).
Territoris i termes
generals
Com a tot Europa, les poblacions rurals
venes de les principals ciutats gravitaven
al voltant daquestes, fins que constituen
una rodalia de pobles poc o molt sotmesos
a llur potestat estatutria i tributria i a
lmbit de llurs jurisdiccions. A ms del
territori de Barcelona, citem lexemple
del terme general de Tortosa, constitut
per una dotzena de llocs de contribuci,
amb regiment propi, per subordinats a
les ordinacions i imposicions de la ciutat
i a la jurisdicci civil i criminal que el
veguer exercia conjuntament amb els
ciutadans de Tortosa.
En la illustraci, detall del mapa
dAmbrosio Borsano, 1687. Biblioteca
Nacional de Madrid.
Els regidors o administradors en cap de la localitat substituen interinament

els oficials reials en el cas de vacana o dabsncia dels titulars i hom els reconeixia el dret a interessar-se en ladministraci de justcia.
En laspecte prpiament judicial, les intervencions dels regiments locals en
ladministraci de justcia es referien, en primer lloc, a la jurisdicci que
Lestudi de les institucions

de la mercaderia
En la illustraci es pot veure
la portada del De magistratus
Logiae Maris antiquitate,
praehemintia, iurisdictione [...]
tractatus de Ripoll (1655).
En aquest llibre lautor
estudia les institucions de la
mercaderia de Barcelona
(matrcula, cnsols, jutge
dapellacions, Consell de
Vint), el procediment del
Consolat de Mar i alguns
punts de dret mercantil
substantiu (canvi martim,
assegurana, lletra de canvi).
92
administradors i consells tenien sobre els oficials de la mateixa universitat, en

relaci amb llur elecci i llur comportament, i tamb ells i altres oficials
municipals sobre els vens i habitants de la localitat en tot all que es referia
a les vastes atribucions reglamentries i tributries del municipi.
Els consolats de mar
Una jurisdicci vinculada, almenys a Barcelona, orgnicament amb el municipi podia no estar-hi vinculada, com passava a Valncia, per que excedia
en gran part el seu marc institucional, era la que exercia el tribunal dels cnsols de mar.
Els dos cnsols de mar, o de la llotja, de Barcelona, auxiliats per dos defenedors de la mercaderia i per un consell de mercaders de matrcula anomenat
Consell de Vint, exercien, en virtut de diferents privilegis en especial el del
rei Mart de 1401, una mplia jurisdicci ordinria, no solament sobre els
plets martims, sin sobre totes les causes de companyies, canvis, contractes
o actes mercantils i sobre tota mena de coses derivades de lart de la mercaderia (criteri objectiu de competncia).
Hi havia un jutge dapellacions, davant el qual sadmetia un nic recors.
Noms es podia apellar a lAudincia contra la sentncia que declarava
deserta lapellaci desprs de trenta dies de no haver-se practicat cap
diligncia. Eren aplicables, tanmateix, els pretextos devocaci a lalt tribunal reial.
En relaci amb els consolats
de mar, vegeu el subapartat
7.4 del captol Histria del
dret privat catal daquest
mateix manual, i tamb el
llibre segent:
Vic: Eumo.
Els portantveus de general governador i la vice regia

Tot just ara podem examinar, un cop coneguts els conceptes exposats al llarg
dels subapartats anteriors, una instituci manta vegada alludida i singularment difcil dencabir en una exposici com aquesta per la seva originalitat i
per la seva radical ambivalncia. Ens referim a la dels portantveus de general
governador i a la mateixa Governaci general de la Corona.
La instituci, que t els seus orgens en la representaci territorial delegada i

ocasional de lautoritat rgia mitjanant procuradors, es va estabilitzar definitivament, associada a la persona del primognit i successor (1363), amb el
nou nom de governador general.
La Governaci general de la Corona dArag, malgrat els seus orgens

patrimonials i dinstics, aviat es va convertir en una de les institucions
ms abstractes i impersonals de lEuropa baixmedieval i moderna. Sarticulava en un governador general, el primognit, i un o ms portantveus a cada un dels regnes, que paradoxalment subsistien encara que
vaqus la primogenitura.
El portantveus de general
governador
El ttol de portantveus de
general governador prov
del llat gerens vices generalis
gubernatoris; veus, aqu,
t el sentit de vegades;
equivaldria a lexpressi
castellana que hace las
veces de...
93
El portantveus de general governador, anomenat tamb, imprpiament, governador, era un oficial ordinari de categoria superior a la
dels veguers, batlles, jutges ordinaris i dapellacions, ja que suplia el
monarca exercint en nom seu les regalies comunicades a aquests oficials. Era designat pel rei (no pel primognit). Havia de ser un cavaller catal resident al Principat. La seva posici inferior respecte del
vertader governador general de la Corona, s a dir, del primognit,
feia que hom pogus apellar les seves sentncies, mentre que contra
les del primognit identificades amb les del rei noms es podia
suplicar.
A diferncia del lloctinent, la jurisdicci del portantveus ordinria subsistia

encara que mors el rei que lhavia nomenat. Noms se suspenia quan el rei, el
seu lloctinent general o el primognit es trobaven a la mateixa localitat que ell.
De lalta autoritat a qu idealment es referia i daquesta qualitat de suplent
eventual i polivalent de la justcia local deriven les dues maneres dactuar del
portantveus. Sn les segents:
1) la normal com a jutge superior, ordinarius ordinariorum (ordinari dels

ordinaris) i substitut ocasional dels altres jutges;
2) la vice regia (en lloc del rei), quan, mort el sobir, cessaven els poders del lloctinent general, quan no nhi havia o no podia exercir jurisdicci contenciosa
perqu el rei encara no havia jurat, o quan shavia absentat de Catalunya.
La constituci Ms estatum (1493/7) establia que, en absncia del pri-
Una crisi institucional

Allegaci en dret del
consistori dels diputats
i odors de comptes del
General de Catalunya en
defensa dun vot donat
amb lassessorament del seus
advocats ordinaris i altres
dassociats. Lopuscle
documenta un moment
de la greu crisi institucional
(1622-1623) arran de la
pretensi de Felip III de fer
admetre un lloctinent general
seu quan ell encara no havia
jurat com a rei les
constitucions de Catalunya,
en lloc de posar en marxa,
com era preceptiu, la
governaci vice regia.
mognit i del lloctinent, els doctors i jutges de cort de la Reial Audincia i

Reial Consell seguissin laudincia del portantveus de general governador de
Catalunya. En aquest cas, el seu assessor presidia en lloc del canceller i el
regent la cancelleria. La Reial Audincia o ms ben dit, el seu personal es
convertia llavors en Audincia de la Governaci anant la vice regia. Amb
aquesta previsi, es garantia la continutat de ladministraci de justcia,
encara que ls de les regalies no sestenia, en el cas de vice regia, a totes les
que el rei o el lloctinent podien exercir normalment.
Tot el que hem dit del portantveus de general governador a Catalunya es va

aplicar, en general, per amb restriccions, al dels comtats de Rossell i Cerdanya fins que van ser annexats a Frana en llur quasi totalitat (1659).
La jurisdicci del General

La comunicaci massiva de competncies i facultats, originriament per definici, del rei a la representaci permanent i especialitzada dels braos que
componien el General de Catalunya i els comtats de Rossell i Cerdanya
planteja una srie de qestions de gran inters per a lestudi i la comprensi
Lectura recomanada
Pel que fa al portantveus de
general governador, vegeu el
text segent:
Vic: Eumo.
94
daquell tan vast i fonamental concepte de jurisdicci de qu ja sha tractat

en aquest manual.
Vegeu el captol La justcia a la Corona

dArag i a Catalunya daquest mateix
manual.
Els diputats i odors de comptes del General de Catalunya van aconseguir la independncia jurisdiccional gaireb completa, que els va permetre de desenvolupar llurs comeses amb lautonomia necessria. La
Diputaci va obtenir, fins i tot, la facultat dinterpretar les normes que
en constituen, en definien i en regulaven lactivitat.*
* Captols del redre 1481/6

i 1481/88, 1599/39, 1702/24
i 1706/20.
El consistori, en virtut de diverses disposicions, tenia lomnmoda jurisdicci, civil i criminal, privativamente a qualssevol altres jutges, en all que pertoca a lexacci dels drets i a totes les coses i afers de la Generalitat. Era, ni
ms ni menys, la concessi duna regalia altrament incomunicable, ossibus
affixa, s a dir, la jurisdicci suprema en el seu camp ordinari dactuaci.
La jurisdicci concedida comportava la potestat de dictar sentncies definitives, recorribles noms davant el mateix consistori amb tres assessors nous*,
* Captols 1547/4 i 1599/59.
en les matries de la competncia dels diputats i odors, dhuc respecte de

persones alienes a la instituci, com els mateixos sbdits del rei en llur condici de contribuents.
Fins i tot els eclesistics, la qual cosa s bastant rara a lEuropa catlica dels segles
XVI
i XVII, estaven subjectes als tributs que percebia el General i, per tant, a la seva
jurisdicci, exercida pel diputat eclesistic i president del consistori, com a jutge
i delegat apostlic, situaci ratificada per una butlla de Climent VII de lany
1524. Els diputats i odors de comptes podien evocar davant el seu tribunal les
causes en qu eren competents, obligant-hi a pledejar el fisc reial mateix.
El monarca i tot, amb la famlia reial, es trobava almenys virtualment sota la
jurisdicci dels consistorials en matria fiscal, perqu, pel captol de cort 3 de
1413, amb precedents al segle
XIV,
el rei, la reina i llurs fills restaven obligats
a pagar els drets del General. Els consistorials van insistir a fer valer aquest
principi, fins i tot quan es tractava de forniments per a lexrcit reial, encara
que els neximien de bon grat, com a objecte de propi s, quan, com era
habitual, hom els ho demanava.
No es podia oposar resistncia als oficials de la Diputaci en llurs escrutinis,
escorcolls i altres actuacions sense incrrer en la regalia corresponent.* Per a
defensar la seva jurisdicci, diputats i odors podien procedir per via de torb
contra els culpables i arribar a imposar-los penes per laudamentun curiae, de
manera semblant a com ho feia lAudincia en defensa de la jurisdicci reial,
exercitant una regalia autntica, altrament reservada al Tribunal reial.
La jurisdicci suprema i la competncia exclusiva del consistori sestenien, a

fortiori, als mateixos oficials del General, comenant per lescrutini de la ges-
* Captol 1433/15; privilegi

de 1509 i captol 1706/65.
95
ti dels consistorials mateixos i continuant amb lexercici de plens poders disciplinaris sobre llurs subordinats. Els diputats i odors de comptes eren competents per a investigar sobre els fets de llurs predecessors durant el trienni
* Captol 1413/3, nm. 8
anterior i tenien lobligaci de fer-ho.*

Per tal devitar qualsevol intrusi de la justcia reial en el clos reservat idealment
per la dualitat pactista als diputats i odors de comptes, en el redre del General de 1702* es va instituir un recors de suplicaci contra les sentncies de la
* Captols 1702/32 i 1706/31.
visita dels diputats, odors de comptes i altres oficials de la Generalitat davant

de tres dels visitadors del General, amb un assessor i un advocat fiscal nous.
Desprs daquesta confirmaci de la seva jurisdicci quasi sobirana, no va restar, doncs, contra la cosa jutjada pel General en les tres matries financera,
administrativa i penal, cap recors ordinari ni extraordinari.
Daltra banda, diputats i odors, dintre de la lgica de la concepci pactista (el

rei era lnic titular de la jurisdicci suprema i font don rajaven totes les
altres), conservaven llur condici de sbdits. La singular posici que ocupava
el consistori en la mecnica institucional del Principat, combinada amb la
manca o la manca de desenvolupament duna articulaci precisa entre
ambdues jurisdiccions i entre llurs titulars respectius, podia ocasionar, i va
ocasionar entre el final del segle
XVI
i mitjan
XVII,
situacions lmit, a les quals
tampoc no sn immunes les modernes constitucions tcnicament ms perfeccionades.

Diputats i odors estaven, doncs, exposats a ser objecte del poder coercitiu
Lectura recomanada
inherent a la jurisdicci suprema del rei, encara que conv destacar el carcter de situaci lmit excepcional que va tenir lexercici daquest poder i la connotaci de crisi poltica que inevitablement comportava.
LEstat pactista era una ellipse amb dos focus, per noms un dels dos
astres que presidien la galxia pactista tenia llum prpia. El fet que el Rei
shagus desprs duna part considerable de la seva jurisdicci en benefici
En relaci amb els diputats

i odors de comptes del
General, vegeu el text
segent:
Vic: Eumo.
duna persona fsica o moral no va poder llevar mai a aquesta la condici

de sbdita.
La jurisdicci eclesistica
Ja hem exposat els principis sobre els quals es basava lexistncia del for eclesistic. Linters didctic relatiu dun tema que, a part duna gran complexitat, presenta una problemtica que no t parallel ni continutat en el dret
actual, s a dir, la coincidncia en un mateix mbit personal i geogrfic de
dues autoritats supremes en esferes distingibles idealment, per inextricable-
Per a resoldre les

contencions...
... de jurisdicci entre
leclesistica i la secular per
noms respecte dels jutges
eclesistics ordinaris, en
general regia el procediment
arbitral, decidit en darrer
terme pel canceller, creat el
1372 per la concrdia de la
reina Elionor, lloctinent de
Pere III, i el cardenal de
Comenge, legat papal.
ment lligades en la realitat all que ms shi assemblaria actualment sn les

apories de les relacions entre jurisdiccions sobiranes en el dret internacional
pblic clssic, ens ha fet decidir dometre lexposici, ni que sigui resumida,
daquella problemtica en lmbit dels conflictes entre ambdues jurisdiccions
Pel que fa al for eclesistic, vegeu el

subapartat 1.7 daquest captol.
96
leclesistica i la secular, incloent-hi els derivats de lexistncia de jurisdic-
Lectura recomanada
cions eclesistiques especials delegades, com la Inquisici, i de la manera en

qu es van intentar de resoldre a Catalunya.
Shi far allusi en descriure la jurisdicci que exercia lEsglsia en assumptes temporals per ra de les persones o de les normes involucrades en els litigis, conforme a les disposicions del dret cannic comunes a tot lOccident
catlic.
3. Precedents, antecedents i elements formatius

del dret processal civil histric de Catalunya
3.1. Concepte i evoluci general del procediment.
Diferenciaci dels processos civil i penal
En el procediment, ents com un conjunt dactivitats ordenades, previstes
pel dret com a mitj per a obtenir el reconeixement, la definici i lactuaci
de drets subjectius negats, inconcrets o conculcats, amb la finalitat de posar
fi a una controvrsia sobre llur existncia, extensi i efectivitat, es planteja, a
ms i potser per damunt de laspiraci de fer respectar unes normes socials, la
necessitat de circumscriure i apaivagar els conflictes en el si de la collectivitat, i evitar que derivin en una situaci encara ms injusta o ms nociva. Per
exemple, que derivin potser en un seguit de venjances entre els afectats i llurs
valedors respectius, amb el perill que la disputa entre dues famlies es generalitzi en una divisi de tota la comunitat.
Si ms no, la voluntat de limitar els actes dautotutela sha de traduir en un
intent social de definir els lmits acceptables daquesta autotutela i de comprovar, en cada cas concret, si shi pot recrrer.
En les formes ms embrionries dintervenci social per a fer respectar

aquells lmits, ja trobem, doncs, lexigncia de conixer la veritat sobre
els esdeveniments i, per consens unnime des de fa millennis, la
necessitat ineludible descoltar qui diu que s perjudicat injustament i
lassenyalat com a pertorbador. Aquest consens sobre la simetria del
procediment per a intentar descatir la veritat dels fets s lanomenat
principi de bilateralitat i sexpressa amb la formulaci clssica audiatur et altera pars (cal tamb escoltar [all que vol dir] laltra part [en la
controvrsia]).
De bon comenament, aix planteja la qesti descatir qui, dentre els afectats pel possible desequilibri, ha de passar de ser part en la controvrsia a ser
considerat part en el procediment. Aquesta qesti no s tan clara com pot
semblar a primer cop dull.
Per a aprofundir en la
jurisdicci eclesistica,
podeu llegir el llibre
segent:
Vic: Eumo.
97
En totes les poques, el dret ha determinat el segent:
1) Duna banda, el grau dinters que justifica la intervenci dun possible

perjudicat en la iniciaci i el desenvolupament del mecanisme processal aplicable (acci popular, acci reservada noms a lafectat directament, acci
reservada al ministeri pblic exclusivament o principalment).
2) Daltra banda, ha circumscrit la possibilitat de defensar linters en joc per
raons subjectives (capacitat i legitimaci).
Qu cal fer, per, quan el suposat pertorbador de lequilibri jurdic i social no
respon a la interpellaci del presumpte perjudicat i se sostreu, des dun principi o ms tard, al procediment previst per a indagar la realitat i les dimensions
dels fets que salleguen contra ell? s el problema de labsncia i, especialment, de la contumcia processal. Sha dobligar el reticent a respondre?; sota
quina pena?; sha dassimilar el seu silenci a una admissi de les raons del seu
adversari i sha de donar la diferncia per decidida a favor daquest?
Vinculada amb aix hi ha la necessitat dassegurar leficcia de la decisi amb

mesures cautelars: el demandat en pot intentar frustrar laplicaci fugint o
ocultant els seus bns o totes dues coses. Aix es relaciona ms particularment
amb lexecuci de la sentncia, el procs executiu i amb els procediments monitoris, en qu la decisi savana a leventual debat processal entre les parts.
Un problema connex s decidir fins a quin punt la presentaci dels fets discutits i de llurs proves sha de lliurar a la iniciativa de les parts o hi ha dintervenir, tamb, lactivitat investigadora del jutjador.
Una alternativa estretament relacionada amb lanterior, en un mbit substantiu, s saber si la pretensi mateixa que posa en marxa el procediment i la que
shi oposa shan de reservar a la disposici de les parts, o si linters general ha
dinduir a fer que el representant de la societat jutge o fiscal se les apropi o,
almenys, que hi intervingui com a tercer. s a dir, si sha de substituir, del tot o
en part, la lliure disposici dels interessats per loficialitat del procediment.
Aquesta alternativa s especialment important en el procs penal.
A ms, s important de decidir si les diverses etapes que cal recrrer per a arribar al coneixement dels fets controvertits shan demprendre a impuls de les
parts interessades o del representant de lautoritat. s a dir, si en latribuci de
limpuls processal ha de predominar el desig de les parts de defensar linters
respectiu o el de la comunitat daclarir la situaci.
Hi ha encara una altra qesti, que s saber si, partint del cas de labsncia no
contuma del demandat, es pot arribar a admetre en general la representaci
(o postulaci) de les parts per part duna persona interposada o si sha dexigir en tots o en alguns casos la compareixena personal. Shi afegeix el problema de saber si la part, representada o en persona, pot suplir la seva impe-
98
rcia en qestions de dret, o la seva deficincia expressiva, amb la intervenci

duna altra persona ms experta o ms eloqent.
El patrocini de les parts s particularment important quan el formalisme del
procediment les exposa a no veure reconeguts els drets respectius per una
norma allegada inoportunament o una paraula menys ben dita.
Els advocats i procuradors
Tenint en compte linters evident que t per a nosaltres, farem una digressi
breu sobre el desenvolupament histric de la postulaci i el patrocini.
A Roma, sota el sistema de les accions de la llei, ning no podia actuar en un

judici en nom dun altre, perqu es considerava que un acte jurdic noms
podia produir efectes entre els qui lhavien fet, per s que era possible en el
cas que la part fos incapa de fonamentar la relaci processal iniciada amb la
litis contestatio.
Quan els impediments eren ocasionals, linteressat podia nomenar un adstipulator, per nicament quan el plet es referia a un contracte. Lnica forma
de representaci era, doncs, la necessria, s a dir, en el moment en qu hi
havia una situaci que, altrament, feia impossible que linters de la part fos
present en el judici.
Amb el procediment formulari, va ser possible la representaci voluntria,
imputant la intentio al representat i la condemnatio a un tercer cognitor o
procurator que, amb certes modalitats i sota algunes limitacions, el representava.
Pel que fa al patrocini, a Roma, des duna data molt antiga, la part se solia fer
acompanyar dun patronus o orator, que actuava en nom de la part, o un advocatus, que laconsellava. La distinci va desaparixer durant lpoca imperial.
En els temps postclssics, els advocats es van transformar en una classe privilegiada sota la supervisi de lEstat, sotmesa a determinats requisits, com tenir
estudis jurdics i haver obtingut llicncia dun oficial pblic per a exercir la
professi. Figuraven en una llista com a autoritzats a actuar davant un determinat tribunal (statuti) o eventualment els suplien o actuaven davant de tribunals inferiors (supernumerarii).
En el procediment germnic primitiu no hi ha res daix. La idea dautotutela del dret subjectiu, amb la necessitat consegent de la compareixena personal de les parts, presidia aquest procediment. Ms tard, va aparixer la figura del prolocutor, expert que deslliurava el pledejant de lobservana de
formalitats, les manifestacions del qual no el comprometien fins que les ratificava. En les legislacions brbares ms evolucionades, com la visigtica, sadmetia la representaci de les parts mitjanant apoderament escrit. Tamb nhi
podia haver en els procediments davant els missi dominici carolingis.
99
El procs romanocannic preveia com a normal la representaci de les parts

per procurador i la intervenci dadvocats.
A Catalunya, lusatge 84 de data incerta, com gaireb tots admetia que la
part encomans el plet al seu causdic.
Com qualsevol afer hum complex i, en particular, com a conjunt ordenat
dactivitats, el procediment, per rudimentari que sigui, es divideix en una
srie de moments successius destinats a dur a terme aquelles activitats. La
seqencialitat del procediment troba la sanci jurdica mxima en la prohibici danticipar i, sobretot, posposar les activitats al moment que els ha estat
prefixat; s lanomenat efecte preclusiu de les etapes processals.
La preclusi, per dir-ho dalguna manera, es refora quan el dret, en grcia a
lacceleraci del procediment, imposa lacumulaci de certes activitats processals, que poden ser fins i tot mtuament excloents, i nanticipa algunes si en
preveu una possible inefectivitat (per si de cas). Contra aquesta norma de leventualitat, es pot preferir el principi de la llibertat processal i permetre que
les parts addueixin fets i arguments quan puguin o creguin oport al llarg del
procediment mentre no shagi arribat encara a una decisi definitiva.
En la indagaci de la veritat, a impulsos de la comunitat o, almenys, sota els

seus ulls, fan un paper decisiu els mitjans de mostrar-la, s a dir, les proves.
Cal distingir entre els elements segents:
1) els mitjans de prova (objectes, documents, testimonis, presumpcions, juraments, ordalies, encara que els dos darrers sn ms aviat maneres dacabar un
plet quan no sha pogut escatir la veritat que se cercava, ms que no pas proves),
2) la fora probatria que el dret atribueix als mitjans de prova en la convicci formal imputada als jutjadors.
Aix, el procediment ha oscillat, segons les poques, entre la prova legal,
taxada i pesada pel dret, i la lliure avaluaci de la prova que faci el jutge,
fins a lextrem dadmetren la mera convicci moral i lntima convicci,
com es diu en algun pas com a norma o en casos especials, per a arribar a
una veritat oficial, que s el fonament de la sentncia.
La investigaci dels fets es fa, com totes les coses entre els humans, parlantne i, des de la invenci de lescriptura, hom es pot demanar: fins a quin punt
cal fixar per escrit el record, almenys del resultat de la investigaci, o tamb
el de totes les activitats que han dut a aquest resultat? I per qu? I, sobretot:
cal que totes o algunes de les etapes del procediment discorrin sobre la base
de la constncia escrita de letapa anterior? Aquest s el debat entre loralitat
i la documentaci com a principi formal.
La possibilitat que ofereix la documentaci de conservar les actuacions processals desperta en els jutges la temptaci dencarregar que les duguin a terme
100
altres agents (altres jutges, els secretaris, la policia, etc.), no solament quan la
llunyania dels fets i de les proves ho imposen, sin quan ho suggereixen
raons de comoditat. s la lluita entre la immediaci processal, que exigeix
que lautoritat indagui els fets i hi apliqui el dret, i conegui i dirigeixi personalment les actuacions, i la mediaci, que admet que ho faci, poc o molt,
sobre el fonament del testimoni escrit que les documenta.
Finalment, oral o escrit, el procediment es pot dur a terme davant la comunitat o noms davant els directament interessats i el mnim daltres interventors necessaris. s la diferncia entre el procediment pblic i el secret.
Les opcions contingudes en els tres ltims pargrafs, com es pot deduir fcilment, estan estretament vinculades entre si. En un extrem podem trobar un
procediment escrit, mediat i secret i, en laltre, un doral, immediat i pblic.
Tanmateix, en la histria i el dret comparat es donen tota mena de combinacions.
Laltra gran qesti s saber fins a quin punt o en quin moment les solucions
que es donin als conflictes shan de considerar estables i no subjectes a reconsideraci.
Quan lorganitzaci poltica i, per consegent, la judicial ho permeten, i les
circumstncies culturals ho aconsellen, la decisi a qu ha portat el procediment, per que segons el parer duna de les parts o de totes dues s errnia o
injusta, pot ser objecte dun nou examen davant lautoritat per a intentar
canviar-la o corregir-la.
Cal, aleshores, determinar qui, com i quan ha de fer aquesta revisi o reconsideraci de la causa i quantes vegades sha dadmetre fins a arribar a una
decisi irrevisable. I quan shi arriba, un cop exhaurides les potencialitats que
el dret assigna al procediment dindagaci dels fets i de proclamaci de la justcia, es pot considerar, ara s, el procs acabat.
Tots els conceptes que shan exposat fins ara, amb lexcepci de la bilateralitat (si no nhi ha, ens trobem fora del procediment judicial), shan manifestat al llarg del temps al comps de les circumstncies culturals, poltiques i
ideolgiques, i de les necessitats que shi emmarcaven.
Procs civil i procs penal

s una caracterstica general de les etapes primitives o regressives del procediment a molts pobles no al rom la indiferenciaci de les formes en
qu predomina luna o laltra de les grans finalitats que atribum al dret
processal.
En les poques dun desenvolupament social i cultural ms gran hi ha una
tendncia primerenca a fer que les formes del procediment sespecialitzin i es
101
dediquin, duna banda, a preservar la concrdia pblica procs penal i, de

laltra, la privada procs civil.
3.2. El procs rom. Les accions de la llei, el procediment

formulari i la cognici extraordinria
Del procs rom, noms ens conv destacar-ne algun aspecte de les primeres
etapes i caracteritzar-ne levoluci en la darrera etapa, la cognitio extra ordinem,
fins al procediment libellari justinianeu, un dels antecedents immediats de
la sntesi romanogermnica que s el procs de dret com.
Les accions de la llei sn unes formes dautotutela definides i regulades pel
dret mitjanant les quals lindividu defensa legtimament el seu inters sota
la mirada del magistrat i dels conciutadans. Lexercici de lautoritat pblica se
circumscriu a vetllar perqu no sultrapassin els lmits fixats a lautotutela.
Pel que fa al procediment formulari, ens interessa especialment la distinci
entre les facultats segents:
1) limperium, o facultat de manar amb la possibilitat de fer-se obeir sota la

comminaci duna pena (se simbolitzava amb les vergues i la destral del feix
lictori que precedia els magistrats);
2) la iurisdictio, o facultat de declarar amb autoritat quin s el dret respecte
de les parts en el litigi.
Aquests dos aspectes de la funci jutjadora declarar el dret i fer complir, si
escau, all que sha declarat, que avui considerem inseparables i definitoris
conjuntament de la jurisdicci, van estar durant molt de temps separats orgnicament entre el magistrat i el iudex, respectivament.
A ms, aquests aspectes es distingien clarament en les fases de lin iure (davant
el magistrat) i apud iudicem (davant el jutge prpiament dit) del procediment
formulari:
1) En la fase in iure, el pretor urb o peregr (per als estrangers) oa el

demandant, comprovava que hi havia avinentesa per a defensar jurdicament
el seu inters i li donava, en conseqncia, lacci corresponent exposada en
una frmula abstracta adreada al iudex, que, alhora, havia designat per a la
causa.
2) En la fase apud iudicem, el iudex oa les parts, constatava els fets i hi aplicava la frmula.
La diferenciaci va desaparixer en letapa de la cognici extraordinria de
lpoca imperial, encara que va deixar en els textos del Corpus rom vestigis
abundants, que van donar molts maldecaps als juristes que intentaven inter-
102
pretar-los i sistematitzar-los. El fet s que, a partir del segle III, no trobem iurisdictio sense poc o molt imperium, i des daleshores tots dos configuren encara que durant segles amb un abast diferent del dara el concepte modern de
jurisdicci esmentat.
Lactuaci del magistrat en exercici de limperium, o cognitio fora de lordo iudiciorum privatorum, sanomenava, per aquest motiu, extraordinaria cognitio. En un
principi, la intervenci es limitava a casos en qu, ms que aplicar el dret, es
tractava de resoldre qestions de moralitat social. Per tant, aquests casos exigien
dinquirir les circumstncies precises duna relaci que no es podien encabir
cmodament en una frmula (observeu el verb utilitzat i lobjecte de lactuaci), cosa que feia impossible dencarregar-ne la indagaci a un iudex.
Amb el temps, va augmentar laplicaci de la cognici extraordinria, men-
La cognici
extraordinria...
... saplicava, en un principi,
a casos com la reclamaci
dels honoraris dels advocats,
metges o mestres (operae
liberales, que no es podien
fer cabre en locaci dobres);
les controvrsies entre pares
i fills o entre patr (examo) i
llibert (exesclau) sobre
aliments; lexecuci de
fidecomisos, etc.
tre que es redua el camp de les qestions que es resolien pel procediment
ordinari.
Mentrestant, la multiplicaci de les solucions incorporades en les frmules
dels magistrats, anunciades prviament en ledicte anual respectiu principalment el del pretor urb i que sanaven acumulant i perpetuant, va crear
un cos de normes que prcticament tenia rang de llei, i que cobria totes les
situacions potencialment litigioses.
El procs va culminar quan lemperador Adri va congelar lltim edicte perpetu, compilat pel jurista Salvi Juli, i el va convertir oficialment en llei.
Aix, es van reduir lesfera de les qestions sotmeses a la iniciativa creadora
del pretor i la necessitat demetre frmules noves, mentre que, daltra banda,
amb lextinci dels comicis, la legislaci creixent senatorial i sobretot imperial, va monopolitzar la innovaci normativa.
Diocleci (245-313), emperador rom

de 284 a 305. Cap de marbre del
segle III. Museu Arqueolgic. Istambul.
Una cosa i laltra van fer superflu que el magistrat continus instruint cada
vegada el jutge amb una frmula que no feia ms que repetir un dret que tot-
Lacci
hom coneixia. A ms, una constituci de Diocleci i Maximi (any 294), que
permetia dallegar una excepci peremptria en qualsevol moment abans de
la sentncia, va fer innecessari de preveure lexcepci en la frmula del pretor.
Aquests emperadors ja havien abolit mesos abans el nomenament de jutge, i
aix havien eliminat el fonament de la distinci entre actuacions in iure i apud
iudicem. Finalment, Constanci i Constant van abolir totalment el 342 les frmules i van transformar lextraordinaria cognitio en procediment ordinari.
Aix comportava datribuir al magistrat, en virtut del seu mateix imperium, les
facultats que abans sassignaven al iudex. Com a conseqncia, va caldre multiplicar el nombre doficials amb autoritat magisterial, els quals ja es poden
comenar a anomenar jutges en el sentit modern.
El procediment basat en lexercici daquesta autoritat era informal. A requesta del demandant, el jutge convocava el demandat i, el dia assenyalat, es duia
Levoluci va fer tamb que

lactio, dret dactuar conferit
pel magistrat en record de
les legis actiones primitives
derivs directament de la llei,
i es va assimilar, en
lexpectativa del pledejant,
al dret substantiu subjectiu
i, en la prctica dels
advocats, a la mateixa norma
objectiva, la qual cosa explica
les vacillacions de la doctrina
moderna a lhora de definir
lacci.
103
a terme una audincia en qu les parts formulaven les allegacions, presentaven les proves i debatien els arguments. Desprs, el jutge dictava sentncia, i
condemnava, si corresponia, el demandat a pagar una quantitat de diners o
i aix era una novetat a complir concretament la seva obligaci.
Els canvis institucionals (del principat al dominat) i la reestructuraci esmentada de la judicatura van determinar la constituci duna jerarquia judicial
abans inexistent, la qual ha estat en tots els temps, alhora, la condici i causa
dels recorsos per a fer revisar i modificar les decisions adoptades primerament.
Va ser possible recrrer al magistrat suprem, lemperador. Aquest podia o b
ordenar una investigaci dels fets i decidir definitivament amb el seu decretum (decisi) o b exposar els fets allegats pel recurrent, establir els principis
jurdics aplicables i encomanar la verificaci dels fets i la decisi de la controvrsia a un jutge ordinari o nomenat especialment.
En aquest segon cas, la resposta de lemperador (epistula o rescriptum) ocupava el lloc, en el desencadenament de la nova instncia, de la frmula antiga:
qui ara era magistrat suprem encarregava al jutge, mer funcionari, la investigaci dels fets i li indicava les normes per les quals shavia de regir, precisant
o innovant (com abans el pretor), si esqueia, respecte de les normes anteriors.
Per aquesta ra, els rescrits van adquirir (com lantic edicte) fora de llei, com
a constituci imperial.
La litiscontestaci o intercanvi formal de manifestacions de les parts, que en
letapa de lordo iudiciorum formulari fonamentava el iudicium, va perdre el seu
lloc en eliminar-se la distinci entre les etapes in iure i apud iudicem. Tanmateix, la mentalitat romana no admetia que un judici tingus lloc sense laquiescncia de les parts. Per tal de conservar-ne lessncia, un cop perduda la
forma, hom va considerar que la litis contestatio es produa en el moment en
qu ambdues parts havien manifestat, expressament o implcitament, la
voluntat de sotmetres a la decisi judicial, s a dir, un cop formulades les
allegacions respectives. Calia, per, referir linici del procediment a la notificaci de la demanda al defenent, la qual cosa va tenir importants conseqncies processals i de fons (com la interrupci de la prescripci).

daquest captol.
Tot aix ens interessa perqu va desembocar en all que coneixien i van intentar aprofitar els juristes de la Recepci, lanomenat procediment libellari de la
compilaci justinianea.
El nom prov del libellus conventionis (escrit de demanda), en qu sexposaven els fets i es manifestava la pretensi del demandant, sense que calgus
definir-ne amb precisi tcnica el fonament jurdic: nhi havia prou de caracteritzar-la com a inters propi i legtim. El jutge napreciava ladmissibilitat i,
en el cas afirmatiu, el feia comunicar al demandat per mitj dun oficial al seu
crrec i convocava les parts a comparixer. Un cop decidides les qestions
prvies sobre la viabilitat de lacci, en laudincia es procedia a tractar del
Justini (484-565), emperador bizant de 527

a 565. Mosaic de lemperador coronat
i envoltat del seu seguici del segle VI.
Sant Vital. Ravenna (Itlia).
104
fons de la qesti, amb la informalitat que ja hem vist. Les parts podien presentar nous arguments fins que el jutge dictava la sentncia, que es llegia a
les parts i de la qual sels donava una cpia.
Cal destacar, doncs, en aquest procediment, loralitat, la immediaci, el paper
que hi tenia la documentaci i la manca de seqencialitat i, per tant, de preclusi.
3.3. El procs germnic. El procs a lpoca carolngia

i a lalta edat mitjana
Els antecedents i elements formatius principals del dret processal civil

histric de Catalunya i, en general, del dret processal modern, vigent
a lEuropa continental i a Iberoamrica sn el procediment germnic
i la tradici processal cannica, lligats i sistematitzats per la remissi a
normes romanes aplicades segons la interpretaci que hom els donava
en temps de la Recepci.
A continuaci, es descriu un procediment germnic clssic o arquetpic,

i desprs sexaminen breument els precedents immediats del nostre dret: els
procediments visigtic, carolingi i romanollombard. Tamb, es toca, per la via
de la remissi, el procediment feudal a lalta edat mitjana a Catalunya i, finalment, lantecedent i la font material principal del nostre dret processal antic:
el procediment cannic fins al segle
XIII.
El procediment germnic primitiu

Els pobles germnics van desenvolupar, en el transcurs de llurs migracions,
segons els contactes amb la tradici jurdica romana i al comps de les vicissituds poltiques respectives, uns procediments i processos tots reductibles a
un model ideal duna coherncia i solidesa notables, que va influir al seu torn
en la tradici processal de lOccident mediterrani.
Pot sobtar, potser, trobar una certa analogia o parallelisme entre aquesta tradici i el primer procs rom. s un fet que no ha destranyar, si es tenen en
compte certs condicionants comuns a les societats primitives i, tamb, que no
hi ha vint-i-cinc maneres diferents de muntar un procs.
En aquest procs germnic prototpic, qui es creia vctima duna conducta

injusta (encara no hi havia distinci entre procs civil i penal) convocava personalment mannitio aquell que en considerava responsable davant el tribunal. El tribunal era laplec de tots els homes lliures de la localitat presidit pel
jutge, que hi tenia un paper molt diferent del que en el baix imperi i actualment sentenia com a tal.
105
El jutge presidia lassemblea judicial, dirigia el procediment, vigilava que es

desenvolups amb regularitat i nautoritzava els resultats. No obstant aix, les
actuacions processals restaven lliurades a la diligncia i la iniciativa de les
parts. Les decisions cabdals, les adoptava la reuni popular. Lexecuci de la
final, si li era favorable, tornava a linteressat que havia iniciat el procs. En el
fons, es tractava de lexercici duna autotutela, legitimada pel tribunal.
El demandat/acusat havia de comparixer personalment, altrament no es

podia continuar el judici, i, si deliberadament no ho feia, sel foragitava del
grup. Si shi presentava, el convocant formulava davant lassemblea, invocant
la divinitat, la seva pretensi, descrivia els fets i feia explcita la imputaci
duna conducta injusta al seu oponent. Aix, proclamava una infracci de les
normes socials i una ruptura potencial de la pau entre ell, amb la seva famlia i amics, i el seu oponent i contraparts.
Si loponent no acceptava la imputaci i ni, per tant, savenia a donar una
compensaci, li calia impetrar del tribunal la possibilitat de descarregar-se de
la seva responsabilitat demostrant la inexistncia dels fets imputats o justificant-los. Era lanomenada sentncia de prova, que dividia el procs en dues
fases preclusives. Cal observar que es tractava duna autoritzaci per a excusar-se: la crrega de la prova pesa damunt el demandat/acusat i no davant el
demandant/acusador.
El defenent comenava negant els fets o llur injustcia mitjanant un jurament, acompanyat del daltres individus vinculats a ell, anomenats cojurants
o compurgadors, que corroboraven la seva credibilitat, sense testificar, per,
sobre la veritat de les seves afirmacions. El defenent, en el cas que no es
pogus exonerar daquesta manera, soferia a provar les afirmacions sotmetent-se a la decisi de la divinitat primer la pagana, desprs el Du cristi
mitjanant el duel judicial. Si el dret no autoritzava cap daquests dos procediments de justificaci, es recorria a altres judicis de Du, les ordalies, de
les quals es tracta ms endavant en parlar del nostre procs feudal. En qualitat del que ara es consideren proves, amb prou feines hi havia els testimonis.
Els documents, en una societat prcticament grafa, encara no eren proves.
La intervenci del jutge tampoc no sestenia a un aspecte aparentment inseparable de la seva funci. La declaraci de la juridicitat de cadascun dels actes
processals, la sentncia de prova i la mateixa sentncia sobre el fons pertocaven, en principi, al tribunal popular. Amb el temps, aquesta funci es va confiar a alguns dels seus integrants especialment coneixedors del dret, anomenats escabins.
Lesquema general que sacaba dexposar, ja diversificat en poca molt remota en els diferents pobles germnics, va evolucionar pel contacte amb les
poblacions i la cultura romanes desprs de la penetraci i lassentament dalguns dels primers pobles germnics dins lImperi i amb el reforament posterior de lautoritat dels reis respectius.
106
El procediment visigtic i el carolingi

En el cas dels visigots, un dels pobles ms romanitzats, establerts finalment a
Hispnia, el procediment del Liber iudiciorum (o iudicum) es basava en el
Breviari dAlaric, compilaci del dret rom prejustinianeu per als sbdits hispanoromans de la monarquia visigtica, i era, per tant, bsicament rom.
Aix, la soluci dels litigis no corresponia directament ni indirectament a lassemblea de la comunitat, sin a un jutge nomenat pel rei, encara que les parts
en podien designar un de com acord.
Hom ja distingia, per contrast amb el sistema germnic anterior i, tamb, amb
el posterior dret altmedieval anterior a la Recepci, procs civil de procs criminal. Depenia del jutge si el judici era pblic o no. Es permetia la representaci de les parts mitjanant un poder per escrit. La demanda es formulava
verbalment davant el jutge, el qual llavors citava el demandat (bannitio).
Cadascuna de les parts sobligava per escrit a comparixer en el moment fixat,
en persona o per procurador, o, en el cas dun incompliment injustificat, a
Fragment de la versi catalana del Liber

Iudiciorum. Biblioteca del Monestir
de Montserrat.
pagar una multa estipulada. En general, la incompareixena no tenia conseqncies perjudicials respecte de la causa mateixa, per en un plet sobre possessi de terres, si el defenent no compareixia, el jutge podia acordar la possessi a lagent, i aix obligava el primer a pledejar per a recuperar-la.
Si ambdues parts compareixien, el judici es desenvolupava oralment. No hi
havia litiscontestaci formal ni proves legals a la manera germnica. Principalment, la prova era escrita, per, tamb, i en alguns casos necessriament, testimonial. Els testimonis juraven i el jutge els examinava en
presncia dels litigants, els quals podien presentar testimonis per a provar
el contrari. Probablement, en el cas dinsuficincia de les proves, el jutge
podia deferir a una de les parts o laltra un jurament decisori. Cal esmentar
la reaparici tardana de lordalia. La sentncia es redactava en escrits i es
comunicava a les parts.
La incorporaci de la Catalunya Vella a limperi carolingi va comportar al
costat de la superposici al Liber de la legislaci franca, els anomenats capitulars el reforament momentani de lautoritat reial, que, en laspecte processal, es manifestava principalment en la creaci dels missi dominici o jutges
reials tramesos a una part de lImperi per a investigar, revisar actuacions de les
autoritats locals (comtes) i dictar sentncies. La innovaci va tenir importncia
per la implantaci de perfeccionaments processals com la definici duna
segona instncia, la representaci de les parts, la prova escrita, la llibertat formal a les regions poc romanitzades de lImperi.
Mentre que el procs civil del Liber t un inters ms que res histric, el desenvolupament del procs a Itlia, sota la dominaci longobarda i carolngia i,
ms tard, en els primers temps de lImperi Romanogermnic i en ledat dels
comuns, s el precedent immediat i material de les formes dactuaci judicial
caracterstiques de la Recepci.
Sobre el recors contra la sentncia,

vegeu lapartat 7 daquest captol.
107
La Itlia septentrional i gran part de la central van ser conquerides pel poble
longobard, el qual tanmateix va haver de compartir la pennsula amb lImperi
dOrient (llacuna de Vencia, la Romandiola, que sestenia des de lAdritic per
lmbria fins a Roma, i tot el peu de la bota, i punts allats, com ara Npols).
En els territoris longobards regia, en les zones rurals, un dret germnic molt
romanitzat, recollit en el Liber edictus (legislaci reial de mitjan segle VII a mitjan
segle VIII), que va arribar fins al segle XIII en una compilaci anomenada Lombarda. Desprs de la conquesta franca (774), shi afegiren els capitulars carolingis.
Els jutges reials formulaven i dictaven ells mateixos la sentncia. Ni lassemblea popular ni experts qualificats a ttol autnom no intervenien en la resoluci de la causa, com s que passava en el procs germnic clssic; si de cas,
els experts (escabins) actuaven com a assessors o delegats del jutge.
El procediment era germnic, per amb influncies romanes clares. Siniciava
amb una demanda verbal, que un missatger del tribunal comunicava al demandat de paraula o en escrits. Es procedia oralment, comenant amb la imputaci
formal al demandat dhaver incorregut en una infracci del dret i amb la resposta daquest. Ben aviat, va comenar el costum dadrear-se al jutge o assessor (i no a la contrapart), el qual formulava la demanda i demanava la resposta. Aix rellevava les parts de la crrega de formalitzar les pretensions i, alhora,
permetia que el jutge les interrogus. Si el demandat cedia, noms calia una
sentncia, amb lordre corresponent del jutge de complir-la. Aix va donar lloc
a recrrer a lautoritat perqu confirms drets no controvertits i, tamb, al
desenvolupament dels procediments de jurisdicci voluntria.
Quan el demandat negava la imputaci, hi havia en un principi una sentncia
de prova, per des de mitjan segle
XI
el tribunal loferia o la imposava directa-
ment al demandant i el defenent podia presentar una contraprova. La incompareixena del demandant en vista de les proves significava perdre el plet, de
primer pel trencament dun deure processal, desprs perqu es va assimilar a
una renncia de lacci i finalment es va atribuir a la manca de proves. Aix es
va invertir el principi germnic el defenent havia de demostrar que havia
actuat justament i es va arribar al contrari: Actore non probante, reus absolvitur.
No obstant aix, el principi germnic va continuar vigent, perqu, encara que el
demandant no pogus demostrar lallegaci presentada, abans dabsoldre
el defenent hom li exigia que prests jurament sobre la seva contrapretensi.
El jutge interrogava els tres testimonis (no compurgadors) normalment necessaris, separadament. Si els duna mateixa part es contradeien, no hi havia
prova. Si les proves duna part i laltra corroboraven les allegacions respectives, calia recrrer al combat judicial. El jutge no apreciava la fiabilitat dels testimonis; es limitava a comprovar-ne la coincidncia. Va augmentar la
importncia de la prova documental i es va restringir ls del jurament amb
compurgadors. Les ordalies van desaparixer aviat.
108
En el cas de contumcia del demandat, si es tractava de terres, desprs de reiterar les admonicions infructuosament, el jutge en posava el demandant en
possessi provisional. El contuma tenia un any per a presentar-se a justificar
que les hi tornessin. Si no ho feia, la possessi passava a ser definitiva. Si es
tractava de crdits, el demandant podia penyorar lincompareixent. Cap de
les parts no perdia abans el plet, fora del cas que no es presents a la citaci
per a provar.
Els territoris que van continuar sota la dominaci romana (fins a la conquesta musulmana de Siclia i la normanda de la Itlia meridional) i tamb les ciutats dels territoris longobards aplicaven en principi el dret rom justinianeu,
per germanitzat progressivament pel costum i desprs pels estatuts respectius daquestes ciutats. Es va verificar, aix, una convergncia entre els dos
components, rom i germnic.
Entre les peculiaritats daquest procediment esmentem les segents:
1) la cauci prestada per ambdues parts que continuarien el judici fins a la

sentncia;
2) la prestaci que havia de fer el demandant del jurament de calmnia, s a
dir, que actuava de bona fe.
Es permetia a qui oferia la prova loportunitat de presentar-la, per el jutge
podia demanar a les parts (primer al demandant) si podien provar llurs
allegacions, i hi havia una sentncia de prova com en dret germnic. De la
mateixa manera, encara que el demandant no les pogus provar, nogensmenys calia el jurament purgatiu del defenent.
Tamb calien almenys tres testimonis, que el jutge interrogava sota jurament.
Si hi havia contraprova, el tribunal decidia lliurement segons la seva convicci. Quan els testimonis duna mateixa part es contradeien entre ells, es rebutjaven totes llurs deposicions. La prova documental havia perdut importncia
per comparaci amb el dret rom postclssic.
En el cas de contumcia, es va arribar a admetre que la possessi provisional
atorgada al demandant es transforms en definitiva fins i tot abans de passar
un any. A vegades sempre en casos daccions personals calia que el demandant provs la seva pretensi encara que el demandat no comparegus.
El dret romanollombard, ja configurat entorn de lany 1000, va aportar, un cop els juristes de la Recepci des del segle XII el van interpretar
i sistematitzar en all que tenia doriginal, juntament amb el dret cannic, el material bsic del procediment del dret com, model en qu
semmiralla el dret processal catal.
109
El procs feudal
La desintegraci de lautoritat pblica arran de laparici del feudalisme

va comportar una regressi del dret processal vigent fins aleshores als
territoris franc, longobard i visigtic (com a la Protocatalunya dels primers temps de la Reconquesta). Aquesta regressi es manifestava, entre
altres coses, en la represa de les assemblees judiciries, el predomini de la
instncia nica i la generalitzaci del combat judicial i les ordalies.
Judici dIsarn de Caboet. Pergam

original cosit a un altre pergam, que
cont una cpia no gaire posterior del
mateix document. Biblioteca de Catalunya.
Preferim examinar el procs vigent a la primera poca feudal a

Catalunya en relaci amb el seu aspecte repressiu, perqu, tot i la
substancial unitat formal del procediment en aquesta etapa, en
els dos vessants que desprs sanomenaran civil i criminal, lobjectiu de decidir una controvrsia mitjanant la declaraci del dret
que assisteix a cadascuna de les parts (predominant en el procs
civil) lluita amb desavantatge amb laltra gran finalitat del procs:
la prevenci del trencament de la pau en el si de la comunitat.
3.4. El dret cannic i la Recepci. Lordo solemnis. Lexecuci

de la sentncia, el desenvolupament del procs executiu
i els altres judicis sumaris
LEsglsia, com a hereva de les tradicions de govern i de la divisi administrativa romana enmig de les runes de lImperi Rom dOccident, va
ser tamb la continuadora, en lalta edat mitjana, del dret rom: es deia
Ecclesia vivit lege romana.
Amb leclosi de lestudi del dret rom a les escoles successivament a Roma,
Glossadors processalistes
Ravenna, Pavia (on tamb sestudiava el dret longobard), que va culminar a

Bolonya amb els glossadors, es va veure que el dret que lEsglsia romana aplicava en el seu rgim intern el dret cannic havia recollit, especialment en
la branca processal, tant elements germnics com procedents de lexperincia
eclesistica i laica altmedieval.
Aix, doncs, aquest dret ja constitua una sntesi original, fonamentada en
una legislaci prpia profusa i en una vasta massa de decisions judicials. I va
ser aix fins al punt que el papa Honori III el 1219 va creure necessari de
prohibir al clergat lestudi del dret rom.
El conjunt de normes processals particulars de lEsglsia, sobre el fons del dret

rom, recollit en el Corpus Iuris Canonici, va ser elaborat pels canonistes, que
es podien dividir de la manera segent:
Entre els glossadors que van

escriure sobre dret processal,
prenent peu en la connexi
ntima en dret rom entre
accions i dret substantiu,
figuren Bulgarus, Papiensis,
Placent, Johannes Bassianus,
Roffredus Beneventanus,
Pillius i el nostre Pon
de Lleida.
110
1) decretistes (pel Decret o Concordantia discordantium canonum de Graci,
LSpeculum iudiciale
1139-1142),
2) decretalistes (per les Decretals, o constitucions pontifcies fins al 1139,
compilades pel nostre sant Ramon de Penyafort, i addicions successives).
Aquest conjunt de normes va constituir un sistema de dret processal que afegia al prestigi tcnic de la romanitat el prestigi moral de lautoritat pontifical,
i es va constituir en model de legisladors i juristes laics, rebut, com, en
general, el dret cannic, juntament amb el rom justinianeu i combinat amb
Dels expositors i
comentadors del sistema
processal cannic (Damas,
Tancred, Gratia Aretinus, Joan
de Bolonya, etc.), excelleix
loccit Guillem Duran
(1237-1296), autor de
lSpeculum iudiciale. Lobra va
ser comentada i citada pels
canonistes ms notables i
pels mateixos legistes (com
Joan Andreu, Brtol, Baldus,
De Ferrariis, etc.) gaireb
com un text legal.
aquest per a formar el ius commune.

La facilitat amb qu el dret cannic es va poder adoptar per a usos civils sexplica perqu molts dels procediments del dret cannic es referien a aspectes
prctics i mundans de la vida eclesistica (com el dret beneficial). No obstant
aix, com passava amb el rom, el dret cannic saplicava a qestions seculars noms en la mesura en qu shavia rebut en aquesta esfera.
Quines eren les caracterstiques daquest procs? En la seva forma ms perfeccionada i tamb ms complexa, lordo solemnis, les parts actor i reus eren les del
procs rom, i no sadmetia la interventio dun tercer, ni a ttol principal (defensant un inters propi contra tots dos contendents inicials) ni accessori (coadjuvant a favor dun dells, per exemple, com a fermana del deutor principal o com
a garant devicci, cosa que ja van admetre els estatuts de les ciutats comercials
dItlia). Tampoc no hi havia un ministeri fiscal; la defensa de linters pblic
estava en mans del mateix jutge (el tribunal cannic era unipersonal).
Hi havia representaci de les parts per procurador i patrocini dadvocats.
Quan la part ometia un acte judicial ordenat, normalment tres cops, pel
jutge, queia en contumcia. Si lactor sabsentava abans de la litiscontestaci,
noms li valia lallegat en el libel; si ho feia desprs, li aprofitava tot all que
hagus allegat i provat, com tamb, respectivament, al reu obedient. Si, arran
de la inacci de lactor, no arribava a obtenir sentncia favorable, el reu era
absolt de la instncia, per lactor no perdia per aix el dret a tornar a presentar la demanda.
La incompareixena del reu no li ocasionava la prdua del plet si no era clar que
no tenia ra. En una acci real, la contumcia del reu abans de la litiscontestaci feia que es dons a lactor la possessi de la cosa; al cap dun any, el reu, al
seu torn, lhavia de demandar per a recuperar-la; desprs de la litiscontestaci,
el jutge decidia la causa segons el que shagus actuat fins al moment, tal vegada a favor del mateix contuma, si era clar que tenia ra. En una acci personal,
la contumcia del reu abans de la litiscontestaci feia que es poss lactor en possessi dels seus bns com a mesura cautelar; desprs de contestat el plet es feia
el mateix i, si al cap dun any el reu no havia comparegut a reclamar-los, la possessi ex primo decreto es transformava, desprs duna nova citaci infructuosa,
en trasps definitiu de la titularitat o missio ex secundo decreto.

daquest captol.
111
La litiscontestaci es duia a terme immediatament desprs de notificat el

libel de demanda que no calia que contingus una exposici detallada del
cas o al cap dun termini demanat pel reu, quan el jutge preguntava a lactor si persistia en la seva pretensi i al reu si eren veritat els fets allegats.* El
* Decretal, X, 2, 5.
reu podia no contestar de seguida i hi podia oposar excepcions dilatries;

noms estava obligat a respondre quan es desestimaven les excepcions. La
litiscontestaci posava en mora de pagar, perpetuava les accions personals
durant quaranta anys, feia transmissibles les accions als hereus, impedia presentar certes excepcions, recusar el jutge, revocar el mandat del procurador i
modificar la causa de lacci.
Les excepcions, originalment eventualitats previstes en la frmula del pretor, els
juristes de la Recepci les van assimilar a qualsevol oposici a la demanda que
no fos una objecci a lacci mateixa. Es van classificar en excepcions dilatries
i peremptries, segons si eximien o no del deure de contestar la lis:
1) Les excepcions dilatries eren o b dilatoriae solutionis, que retardaven el

pagament per raons de fons, o b declinatoriae iudicii, que negaven la legitimitat del judici per qestions de forma.
2) Les excepcions peremptries es dividien en simpliciter peremptoriae, en
qu sesgrimia alguna circumstncia com frau, por, inexistncia de causa de
lobligaci, illicitud de la garantia allegada, etc. que privava la demanda
deficcia, i les quae ipse iure tollunt (lleven el dret mateix), com el pagament
ja fet o el perd previ del deute.
Les excepcions dilatries les declinatries, obligatriament es presentaven
i ventilaven abans de la litiscontestaci. Innocenci III va decretar que el jutge
podia obligar a oposar-les totes alhora i no escalonadament.* Les exceptiones
litis ingressum impedientes (que impedeixen entrar en el litigi) eren les que
anaven tant contra la forma del procs com contra el fons de la causa, com
la cosa jutjada, la transacci o el comproms (submissi a arbitratge); es
podien esgrimir abans o desprs de contestat el plet, a elecci del reu.
Lordo solemnis deixava un marge ampli a la iniciativa, la lliure disposici i
limpuls processal de les parts. No obstant aix, les facultats del jutge en la
configuraci del procs i en la investigaci dels fets, heretatge del baix imperi i manifestaci de lautoritarisme jerrquic de lEsglsia, eren considerables,
com es pot veure en aquest apartat.
La caracterstica ms destacada i innovadora del procs romanocannic era

que sarticulava duna manera minuciosa i formalista en nombroses etapes o
termini (fins a quinze), que sassignaven a la realitzaci de cada una de les activitats processals.
Sovint es diu que la seqencialitat de lordo comportava una srie de fases
preclusives. s veritat aix? Fora de lefecte preclusiu indiscutible de la litis-
* Decretal, II, 25, 4.
112
contestaci i de la cosa jutjada que, en realitat, delimitaven el procs, no el

dividien, sembla que, tenint en compte lorientaci general del procs
cannic i la seva condescendncia amb labsent i el contuma, i a manca de
norma expressa, els terminis no eren, en principi, preclusius (excepcionalment alguns eren qualificats de peremptoris). Ara b, el formalisme mateix
del procediment i lautoritat directiva del jutge tendien, en la prctica, a fer
que ho fossin. s el que va prevaler a la justcia laica en les adaptacions del
procs romanocannic.
Presa de la legislaci tardoromana, trobem la regla que calia presentar la
reconvenci o contrademanda abans de la litiscontestaci o juntament amb
aquesta (un cas, doncs, de preclusi). El libellus reconventionis del demandat
original feia el jutge competent en ambdues accions encara que el reconvinent es fes enrere. El reconvingut havia de respondre sots pena que la seva
demanda no fos escoltada.
Les parts, segons que correspongus, havien de donar diverses fermances

processals:
1) un cop lliurat el libel, el demandant havia de donar fermana de prosseguir lacci i de pagar al demandat una dcima part del valor del plet si la
demanda era rebutjada i, quan es presentava el demandat, destar prest a la litiscontestaci dintre dun termini de dos mesos;
2) el defenent garantia tamb que continuaria fins a sentncia (cautio de iudicio sisti) i que no disposaria mentrestant de la cosa controvertida;
3) tots dos garantien que pagarien les despeses judicials;
4) el procurador del demandant, si hi havia cap dubte respecte a aquest fet,
donava fermana que el demandant tindria per bo tot all que ell faria en
nom seu (cautio rem ratam haberi);
5) el procurador del defenent, que el seu representat pagaria dacord amb la
sentncia (cautio iudicatum solvi).
A petici de ladversari, calia prestar, desprs de la litiscontestaci, el jurament de calmnia dorigen rom, o sigui, el demandant jurava que no
subornaria ning, que no allargaria indegudament el plet i que no presentaria proves insubstancials; el defenent, que creia de bona fe que tenia ra.
Abans o desprs de contestat el litigi, sempre que se sospits de mala fe, calia
prestar jurament de malcia.
El jutge, com abans el magistrat rom, havia de determinar si els fets allegats
justificaven lacci i, com el jutge funcionari de lextraordinaria cognitio, tamb
havia de determinar si aquests fets eren reals, i treuren les conseqncies jurdiques. La crrega de la prova esqueia a qui allegava els fets: Ei incumbit pro-

daquest captol.
113
batio qui dicit, non qui negat. Tanmateix, el libellus actionis no en contenia, per
si mateix, una exposici precisa. Daltra banda, el costum germnic comportava una enumeraci detallada dels fets allegats (originalment, en descrrec
del demandat/acusat); si no eren provats, es perdia el plet. Els tribunals italians altmedievals van recollir aquesta prctica i en la Recepci es va justificar, fonamentant-la sense entendre ben b la funci que abans complien en
les interrogationes in iure (davant del magistrat).
Aix va nixer letapa de les posicions, avui integrades en el procediment probatori, que en el procs romanocannic en delimitaven els fets controvertits i, com
que nexcloen tots els altres, en feien innecessria la prova. El jutge, tot i que les
posicions (preguntes categriques sobre fets) romanien a la iniciativa i a la lliure
disposici de les parts, intervenia rebutjant amb decisions que es podien recrrer les posicions impugnades per suprflues, impertinents (ja fossin admeses o negades), impertinents al judici, obscures, generals (sobre conclusions de dret), negatives i capcioses. En acabat, el jutge interrogava les parts
perqu diguessin sota jurament qu creien de les posicions formulades.
Les responsions (daqu ve que a Catalunya, daquesta actuaci, sen digus
respostes personals) de linterpellat a qui es donava temps per a pensarshi conformes a les posicions o acceptades per qui les havia formulat restaven excloses del debat processal i de la prova. Si linterpellat deixava de respondre alguna posici, hom el tenia per confessus respecte daquesta posici,
i si no en contestava cap, sel jutjava com a contuma. Lactuaci, al costat
dels avantatges quant a la claredat i leconomia processal, duna banda, podia
fragmentar excessivament el plantejament dels fets que fonamentaven lacci, i esborrar-ne la interconnexi. Daltra banda, obligava a fer constar minuciosament en escrits les manifestacions de les parts, en perjudici de loralitat
i de la immediaci del procediment.
Tamb sadmetien les interrogationes que no shan de confondre amb els

interrogatoria dels testimonis abans de la litiscontestaci, com en dret rom,
les quals formulava el jutge i no la part, amb la finalitat daclarir prviament
certs pressupsits de fet de lacci.
Lestructura in iure i apud iudicem del procs formulari noms es va entendre
arran del descobriment de les Institutiones de Gai, al principi del segle
XIX.
Abans hom confonia ladmissi de la pretensi del demandant amb les proves presentades per ladversari per a convncer el jutge. La confessio de la part,
entesa en un cas i laltre com un acte de disposici de la part, creava lobligaci de no discutir all que hom havia adms, per noms era vlida quan era
acceptada per la part contrria. Tanmateix, la mxima confessus pro iudicato
habetur no era aplicable quan merament sadmetia algun dels fets en qu es
fonamentava lacci, sin solament quan sacceptava el dret mateix a lacci.
Aix, la confessi formulada abans de la litis contestatio, feia intils el judici i
la sentncia; expressada desprs, feia que el tribunal, a petici de part, shagus de pronunciar dacord amb la confessi.
114
Les admissions de fets en el transcurs del procs retallaven el camp de la convicci i la base de la decisi del jutge. Si totes les posicions del demandant
eren admeses, no calia provar res i es podia procedir a dictar sentncia. Des
dAcursi, hom va qualificar la confessi de probatio, per noms en el sentit
que tenia efectes equivalents, no perqu fos un element de convicci. Tenint
en compte el carcter dispositiu que tenia, ladmissi noms es podia retirar
abans de la litiscontestaci per justa causa i, desprs, si es demostrava que hi
havia hagut error.
La prova es referia, doncs, noms a les positiones i responsiones discutides, per la

seva matria no la condicionava cap decisi prvia del jutge que la delimits. No
hi havia, per tant, separaci formal entre les etapes de lallegaci dels fets i la prova
corresponent. Hom procurava de reduir al mnim la intervenci del jutge i deixar
que cada part decids qu li convenia provar, s a dir, all que afirmava respecte de
les posicions controvertides. Era possible, doncs, formular i provar posicions
noves, perqu no hi havia, en aquest aspecte, preclusi ni acumulaci eventual.
La crrega de la prova requeia en lactor o el reu, segons que sostinguessin, respectivament, lacci o lexcepci, i hom va deduir del principi ei incumbit probatio qui
dicit, non qui negat que noms es podien provar les allegacions positives. Es va
desenvolupar una anlisi detallada del valor dels diversos mitjans de prova que va
derivar en una teoria legal de la fora de convicci que tenien. Guillem Durant
enumera els mitjans de prova segents: testimonis, confessi de les parts, instruments, evidncia dels fets (comprovats personalment pel jutge), presumpcions,
fama (en causes penals), jurament deferit per la part, jurament deferit pel jutge,
llibres antics, inscripcions antigues en pedres o columnes, lletres segellades,
denncia pblica (en causes penals), comuna opini i indicis indubtables.
El testimoni normalment en calien dos (testis unus, testis nullus) podia ser
inobjectable o omni exceptione maior (don ve lexpressi testimoni dexcepci),
sospits o inhbil.
El primer feia, tot sol, prova semiplena; el segon hi afegia alguna cosa, sense,
per, arribar-la a completar. Els testimonis havien de respondre davant del
jutge, per no de les parts, als articles de qui els presentava (terminus ad articulandum) i als interrogatoria de la part contrria. Un cop publicats els testimoniatges, podien ser impugnats juntament amb els testimonis (terminus ad
dicendum contra personas et dicta testium). Es podien presentar nous testimonis
per a provar el contrari dall que els primers havien deposat.
Instruments ho eren noms les scripturae, fetes a fi i efecte de provar (i no
els llibres i les inscripcions antics abans esmentats). Es dividien de la manera
segent:
1) Escriptures pbliques, fetes i conservades per una autoritat (concepte de

fe pblica), que feien prova plena per si mateixes, encara que poguessin ser
impugnades (querela de falsedat).
115
2) Escriptures privades, que podien ser:

a) les que feia una part per a si mateixa (anotacions, memorndums), que no
tenien valor probatori;
b) les que feia una part per a laltra part, que provaven contra lautor que les
presentava (contra producente);
c) les que es feien per a una part i laltra (per exemple, els llibres de comptes), que noms feien prova amb altres mitjans.
A part de la producci espontnia, el jutge podia fixar a les parts un termini
peremptori per a exhibir tots els documents pertinents.
Les presumpcions eren objecte duna reglamentaci detallada, per hom no
distingia encara clarament presumpcions simples, iuris tantum o refragables,
absolutes, iuris et de iure o irrefragables.
Posat el cas que una de les parts no pogus provar les afirmacions que feia, el
jutge li podia permetre de reforar-les amb un jurament (iuramentum necessarium o supletori), per a diferncia del procediment rom noms si havia
aconseguit una prova semiplena; en molts casos, calia plus quam semiplena probatio i, en causes importants i difcils, no sadmetia aquest jurament. Si les proves dambdues parts es contradeien o si la part a qui tocava provar no podia
haver conegut el fet en qesti, tenia lloc el jurament purgatiu dorigen germnic, que feia ladversari. Aquests juraments, deferits pel jutge, anaven contra els
principis, altrament dominants, de la iniciativa i la lliure disposici de les parts.
Una de les parts podia, ja abans de la litiscontestaci, deferir a laltra el iuramentum iudiciale o decisori en el cas dabsncia de prova; o fer-ho desprs de
la litiscontestaci i les posicions i abans de larticulaci de la prova, en el cas
que, un cop practicada la prova, la part contrria ho accepts o la primera
hagus presentat un principi de prova. Aquest jurament es podia referir
tamb a la justcia mateixa de la pretensi, com lantic jurament in iure delatum (davant el magistrat).
Un cop exhaurits els termini substantiales (ineludibles), soen les disputationes
et allegationes finals dels advocats de les parts, que sesforaven per convncer
el jutge, en un debat verbal, de la solidesa de les proves presentades i del dret
que assistia els seus patrocinats. El jutge en feia un resum, tamb de paraula,
i declarava la conclusio in causa, aquesta s, amb efectes preclusius.
El jutge dictava la sentncia, un cop havia escoltat el dictamen dels seus assessors legals o dels consellers que havia convocat, per sense estar-hi lligat. Podia,
a ms, recrrer a la consultatio principis, trametent al superior una exposici del
dubte (relatio) acordada prviament amb les parts. Tot i la gran autoritat de la resposta, el jutge tampoc no estava obligat a sentenciar dacord amb el que deia.
116
La decisi del jutge constitua sentncia definitiva si decidia la causa mateixa o sentncia interlocutria si noms resolia un punt suscitat en el transcurs del procs. Les sentncies interlocutries no tenien fora de cosa jutjada
i podien ser modificades pel mateix jutge per contrari imperi; per, malgrat
la prohibici de Constant, sen va acabar admetent lapellaci en contra
dalgunes. En aquests casos, el superior podia revocar o modificar qualsevol
altra interlocutria precedent dins la mateixa causa. La sentncia, redactada
en escrits, resumia les actuacions del procs, per no era motivada.
Ac ens limitem a esmentar el procs possessori del dret cannic i com, en
el qual, a diferncia del procs petitori, no es debatia la propietat de la cosa,
sin que noms es feia valer el dret a posseir-la.
Lexecuci de la sentncia
En exposar el concepte i levoluci del procediment, preocupats per laspecte
cognitiu del procs (indagaci de la veritat dels fets i del dret), havem deixat
de la m all que li dna sentit i en constitueix a part de la preservaci de la
pau social la finalitat ltima: lobservana de la norma en defensa dun
inters legtim. De qu serveix la declaraci pblica del dret en un cas concret
si no sen pot restablir duna manera o altra la vigncia?
En levoluci histrica general del procediment i del procs es pot veure que
de les formes ms o menys regulades dautotutela es va passar a una intervenci cada vegada ms activa de lautoritat per a, un cop investigada la veritat dels fets i el dret que assisteix les parts, confirmar o restituir coactivament,
si calia, el que era de cadasc. Aix, per exemple, a Roma, es va passar de les
actiones legis purament autotutelars per manus iniectionem i per pignoris capionem a la comprovaci prvia que feia el pretor de la legitimitat de lacci, i es
va arribar a lactuaci coercitiva del jutge per a fer executar la sentncia, a
petici del demandant victoris.
Amb aix es va produir una inversi de lordre i un canvi de significat de les
actuacions. En letapa ms antiga primer sexecutava i desprs, eventualment,
sexaminava la licitud de lexecuci. En la ms recent (lpoca imperial), com
ara, primer es dictava sentncia i desprs sexecutava. El que havia estat en el
fons una presa preventiva de penyora, es legitimava ms tard, si de cas, pel
comproms previ del deutor de sotmetre-shi (nexus, sponsiones, stipulationes
praetoriae), i sacabava transformant en la normal satisfacci coactiva de la
pretensi del reclamant reconeguda pblicament com a legtima.
En general, i dintre del dret rom en particular, es va produir una altra evoluci: de lexecuci indirecta, que procurava, mitjanant la pressi i lamenaa
de conseqncies greus per al deutor, obligar-lo a complir la seva obligaci, es
va passar a lexecuci directa, en qu lactivitat de lautoritat pblica suplantava la inacci de lobligat i donava tots els passos que calien per a satisfer el
dret del creditor. Una particularitat del dret rom era la possibilitat que oferia al

captol.
117
deutor devitar lexecuci en la persona abandonant el seu patrimoni a la massa

dels creditors (cessio bonorum). Cal assenyalar, tamb, la lnia evolutiva que va
dur daquesta execuci general sobre la massa dels bns del deutor, presumptament o realment insolvent, en benefici de tots els seus creditors, a lexecuci
especial sobre un element concret del patrimoni de lobligat, simplement
incomplidor, en profit del creditor en una relaci jurdica determinada.
Finalment, cal esmentar el cam que es va seguir des duna execuci compensadora, reduda necessriament al pagament duna quantitat, a lexecuci especficament satisfactria, que imposava a lexecutat la conducta o
lactivitat mateixa a qu el reclamant tenia dret.
Es pot observar una evoluci anloga en la majoria daquests aspectes en el

dret dels pobles germnics, encara que es trenqui o sacceleri pel contacte amb la civilitzaci romana arran de les invasions.
Aix, en dret longobard, calia una promesa prvia de complir la sentncia
perqu el jutge pogus dictar el manament consegent (com en dret rom
abans de la cognitio extraordinaria). Si el defenent venut no la podia complir,
havia de donar fermana i, en el cas contrari, hom li prenia bns (al comenament, tots) com a penyora; la servitud per deute (execuci en la persona) no
va sobreviure al segle
XI.
El penyorament autnom per linteressat va restar
sotms a lobligaci de justificar-lo tot seguit davant el jutge.

Daltra banda, en dret romanollombard, van aparixer mesures cautelars per
a assegurar lexecuci de la sentncia, com la transmissi simblica de la propietat dunes terres.
En el dret com romanocannic, lexecuci procedia de ple dret sense pacte
previ en virtut duna sentncia inimpugnable (tenia ja lautoritat de cosa jutjada) o impugnable per un mitj que no compots la suspensi de lexecuci, i
anava a crrec de lautoritat pblica, a petici del demandant victoris. Aquest
havia desperar deu dies a formular-la si es tractava duna acci real i quatre mesos
si era personal. En el primer cas, lexecutor confiscava la cosa adjudicada i la lliurava al demandant. Tanmateix, si es tractava de diners, calia recrrer al mitj
menys costs per al deutor; primer es penyoraven els bns mobles, desprs els
immobles i, desprs, si feia falta, els crdits. En un principi, es donava al reclamant el b penyorat, per ms tard es va procedir a vendrel en subhasta pblica
i a satisfer el demandant amb el producte. Hi havia certs bns, considerats indispensables per al deutor, que no podien ser objecte de lexecuci. Un tercer que es
creia perjudicat per lexecuci duna cosa que tenia com a seva podia demanar al
jutge que suspengus el procediment i iniciar una acci per a recuperar-la.
El desenvolupament del procs executiu i els altres judicis sumaris
Al costat de la consolidaci, el desenvolupament i la difusi del procs ordinari del dret com romanocannic es va produir simultniament la inven-
118
ci (troballa) i el perfeccionament daltres actuacions adreades a satisfer

unes necessitats diferents de les prpies de la disciplina eclesistica o les relacions patrimonials duna societat aclaparadorament agrria. Els requeriments
del comer a distncia, reviscolat des del segle XI, suggerien ladopci de procediments no tan elaborats tcnicament, per s ms gils i prcticament ms
efectius.
Ja en el dret romanollombard, el jutge, a instncia duna de les parts, podia

ordenar a laltra que compls la seva obligaci o que pagus. Si la segona part
no el contradeia en el termini assignat, lordre es tornava executiva. Lnic
antecedent rom en aquest sentit era linterdicte dobra nova, de carcter
prohibitiu, ems sense investigaci prvia dels fets. Al segle
XIII,
Guillem
Durant, entre altres, va reconixer com a prctica observada lordre condicional de pagar, instituci que la doctrina ms tard va desenvolupar.
Aix mateix, el dret romanollombard conservava que el creditor pogus dur a
terme la presa de penyora, per noms si el deutor li havia concedit aquest
dret en un contracte escrit. Aix vol dir que shavia adms aquesta instituci
sobre la base duna simple estipulaci entre les parts. Lauge del comer en les
ciutats italianes havia fet que ja abans de la Recepci es consolids i es desenvolups aquesta soluci com a reforament del crdit personal i manera rpida de realitzar els deutes venuts.
La fonamentaci romana es va trobar en la confessio in iure (efectuada davant
el magistrat), aplicant la mxima confessus pro iudicato habetur al deutor que
havia reconegut un deute davant un tribunal i contra el qual, en conseqncia, shavia dictat praeceptum de solvendo. Ents com un procediment de jurisdicci voluntria, aviat es va admetre que nhi havia prou de fer aquest reconeixement davant de notari. Els documents que satorgaven aix
sanomenaven documenta confessionata o guarentigiata.
La prctica va atribuir aquesta mateixa eficcia als documents privats que
continguessin la clausula guarentigia, per la qual el deutor se sotmetia expressament a lexecuci (aquesta prctica s determinant per al naixement dels
instruments negociables o ttols valor). Per si, al comenament, nhi havia
prou amb el praeceptum de solvendo dictat pel jutge amb la simple presentaci
del document, desprs hom va considerar necessari de sotmetrel a una qualificaci judicial. Daix, en va derivar el que avui anomenem procs executiu.
Cal observar que lnica finalitat que shi persegueix s el compliment mitjanant lexecuci de la promesa continguda en el document i aix garantida, i
es prescindeix de si all proms (el deute) s jurdicament vlid, mentre que el
procs ordinari t per objecte declarar lexistncia del deute per raons de fons,
i noms desemboca eventualment en lexecuci per via de conseqncia.
En principi, doncs, no es podia allegar res contra el deute mateix, per hom va
sostenir ms tard que es podien oposar les mateixes excepcions que contra la
119
confessio in iure a la fora executiva del document, el qual, a ms, per la seva
identitat material amb la sentncia, era impugnable pels mateixos motius que
una sentncia considerada en cosa jutjada. El defenent podia, per tant, fer valer
les excepcions contra la validesa del crdit documentat i contra lexistncia
actual del dret a executar, a condici que en presents tot seguit la prova.
Una tercera evoluci dintre del dret romanollombard, la de la facultat de prendre penyora, va dur a la configuraci, al costat de lempara cautela expressiva de limperium del jutge com a administrador pblic de justcia, del procediment del penyorament, mesura que tendia a assegurar la satisfacci dun
determinat crdit (en castell, embargo preventivo i ejecutivo, respectivament).
Lestipulaci per la qual el deutor atorgava aquell dret al creditor (clausula de
ingredienda possessione), que de primer sexecutava extrajudicialment, es va sotmetre desprs de la Recepci, per assimilaci del pactum de ingrediendo al pactum
hypothecae, al requisit de laprovaci prvia o a posteriori del jutge competent.
Amb aix, sobretot, sasseguraven les demandes contra forasters que en el
transcurs de llurs desplaaments havien incorregut en deutes en la jurisdicci
del demandant. Hom va admetre desprs que la mateixa inseguretat implcita en aquesta mena de situacions ja justificava de procedir aix, sense necessitat de pactum, prvia petici al tribunal.
Fixeu-vos que el procediment perseguia exclusivament lobtenci rpida duna
garantia, independentment de la justificaci del crdit, per la qual cosa noms
calia presentar prova lquida (escrita) que en demostrs lexistncia probable i
allegar el pactum o b el fet objectiu que la recuperaci nera insegura.
En la pau de Constana (1183), les ciutats del nord dItlia van obtenir la condici de sbdites immediates de lImperi Romanogermnic, en unes condicions excepcionals de completa autonomia jurisdiccional i, com a conseqncia, segons les idees de lpoca, una potestat legislativa quasisobirana,
exercida en la compilaci dels costums i, sobretot, en la promulgaci destatuts, sovint de matria processal.
Els estatuts de les ciutats italianes, a banda de fixar i perfeccionar els procediments executius consuetudinaris esmentats que servien per a fer front a
situacions noves, tamb van tendir a agilitar i a escurar en general els processos, i van simplificar un ordo judicial que, si pel refinament tcnic corresponia a llur nivell cultural, per la formalitat i la parsimnia que tenia no
podia satisfer adequadament aquelles necessitats. Es tractava de reestructurar
lordo solemnis que, daltra banda, va restar com a supletori sense renunciar
a les seves virtuts.
Des del principi del segle
XIV,
els tractats entre ciutats italianes i llurs matei-
xos estatuts limitaven, per exemple, amb terminis peremptoris, la durada

dels plets o autoritzaven els jutges a suprimir passos intils o dilatoris i,
120
sense ms, procedien a dictar sentncia. En especial, es preveien processos

abreujats per a decidir rpidament sobre demandes simples i fcils de provar, especialment mitjanant escrits, o per petites quantitats. Alguns estatuts admetien una primera vista amb compareixena duna sola part, i prescindien, per tant, de la litiscontestaci. Es fixava un termini, ms o menys
llarg segons la importncia de lassumpte, per a respondre, dhuc sobre el
fons, i presentar excepcions; sovint, hom exigia tot seguit la presentaci de
les proves; de tota manera, hi havia un termini com per a presentar prova
i contraprova; desapareixia el jurament de calmnia; no hi havia terminis
separats per a presentar proves i per a allegar; es restringien les interlocutries, etc. Es van posar, doncs, les bases dels judicis sumaris.
Prenent exemple daquests esforos per a dinamitzar lordre judiciari, ja el

1204, el papa Innocenci III va decretar: [...] que totes les dilatries es propo-
* Decretal, II, 25, 4.
sin dintre dun temps determinat que ha dassignar el jutge.*
3.5. La llei clementina Saepe contingit: origen, significaci

i influncia
Les pressions innovadores contempornies de les jurisdiccions laiques, levoluci de les necessitats socials a les quals calia adaptar el procs romanocannic i les mateixes iniciatives de lEsglsia van fer que arribs el moment
de reestructurar de cap a peus lordo solemnis introduint-hi la dosi imprescindible de simplificaci i dagilitat.
Lenquadrament institucional en qu aix es va produir va ser que papes i reis
usaven reiteradament el recurs de nomenar comissaris o jutges delegats per a
investigar i resoldre causes o categories de causes de particular urgncia o
importncia, dotant-los de facultats ms o menys mplies per a ometre formalitats i procedir simplement i de pla, sense estrpit ni figura de judici, i,
aix, podien sentenciar rpidament i sols la veritat del fet atesa, amb lautoritat que pertocava a la jurisdicci sobirana que representaven.
La decretal Saepe contingit del papa Climent V (1306) comprovava aquest fet

daquest captol.
i, amb el propsit de precisar i uniformar labast daquestes facultats extraordinries, enumerava, duna banda, tot all de qu el comissari o delegat podia
prescindir i, de laltra, les formalitats i els termini que de cap manera no es
podien deixar de fer perqu el procediment no perds la seva naturalesa de
debat imparcial en cerca de la veritat ni deixs de merixer el nom de judici.
Els elements imprescindibles eren els segents:
1) la citaci del demandat,

2) els juraments de calmnia i de malcia o de dir veritat,
3) lexposici al principi del judici de les pretensions i excepcions de les parts,
Retrat del papa Climent V.

Palau del papes dAviny.
121
4) loportunitat de formular posicions i darticular els fets que calia provar,

5) la prctica de les proves necessries,
6) la interrogaci de les parts sempre que el jutge ho cregus convenient,
7) la sentncia en escrits encara que no hi hagus conclusi, dacord amb
la manera en qu shavia actuat.
Calia servar com a mnim tot aix quan sautoritzava a procedir simplement
i de pla, sense estrpit ni figura de judici. No obstant aix, si de fet sobservaven totes les formalitats de lordo solemnis i les parts hi estaven dacord, el
procs era vlid. Fora dels requisits indispensables, el jutge delegat podia
abreujar i accelerar el judici tant com volia i creia prudent.

daquest captol.
Significaci histrica de la Saepe contingit

Sha dit sovint, i aix ho trobareu en els millors llibres, que la clementina Saepe contingit va crear el procs sumari indeterminat, per ni el contingut ni la intenci, ni encara menys els efectes de la decretal no indueixen a entendre-ho aix. All que volia fer, i
que de moment va fer, noms era sotmetre a unes normes generals lactuaci dels comissaris apostlics facultats a procedir prestament i sense entrebancs prescindibles.
Un cop que el procediment es va generalitzar i que els tribunals ordinaris, especialment
els seculars, el van adoptar, va tenir com a conseqncia permetre la flexibilitzaci del
judici ordinari de cognici i simplificar-lo, tenint en compte el que disposs el legislador o consagrs la prctica judicial (estil de cort). La porta a la constituci dels judicis
sumaris autntics (determinats), lobr, en el dret cannic, una altra clementina.
3.6. Desenvolupament del procs ordinari en les monarquies

tardomedievals. La configuraci del ministeri fiscal
Reprenent el fil del subapartat 3.4, direm que els reis i altres prnceps territorials van introduir en les legislacions respectives, ja abans de la Saepe contingit, les innovacions nord-italianes i potser altres doriginals.
Daix, a casa nostra, en sn la prova diversos usatges segurament cap no s
* Captols 1251/4-6.
posterior a Alfons I el Cast, que contenen testimonis inequvocs de la Recepci del dret romanocannic confosos amb ms duna resta romanitzant dorigen visigtic o purament eclesistic. Tanmateix, tamb contenen novetats,
de vegades en forma de disposicions comtals explcites en el sentit indicat.
Sn principalment els usatges del 84 al 87, el 144 i el 168.
Jaume I, lany 1251 el mateix en qu va decretar que no es podia invocar
davant els tribunals el dret rom, va aprovar, en la Cort de Barcelona,* unes
constitucions en qu es recorria a la mateixa tctica dels estatuts de fixar per
llei terminis peremptoris per al desenvolupament del procs, el qual, paradoxalment, no era ni podia ser altre que el del dret com.
Dos privilegis de 1294 i 1307 van fixar lordre judiciari de la vegueria de Barcelona (observeu les dates). Un altre privilegi, atorgat el 26 de juliol de 1380
Jaume I el Conqueridor (1208-1276).

Pintura a loli de la Galeria dels Fills
Illustres. Palma de Mallorca.
122
sobre comissions de suplicacions, peticions i quereles contra ciutadans o

habitants de la ciutat de Barcelona, shi refereix molt probablement en
esmentar la formam i procedendo [...] in Barchinonae super littibus abreviandis
solitam observari.
Afegim, ja ben afermada la Recepci a Catalunya i desprs de la Saepe contingit, una constituci de la reina Maria, consort i lloctinent general dAlfons
IV,* que perseguia els mateixos objectius.
Levoluci de la representaci en judici dels interessos pblics del monarca

cap a uns objectius generals de defensa de lordenament jurdic i de la seguretat, particularment estudiada respecte del procureur du roy francs, es va produir en tots els regnes dOccident, i tamb a la Corona dArag, en el segle
XIII,
i va configurar el que ara anomenem ministeri pblic.
Amb tot, la generalitat de la comesa eixamplada partint de les finalitats

econmiques inicials que tenia no va fer mai que se noblidessin els orgens
ni les diverses significacions. Ho recorda la distinci entre els oficis de procurador fiscal patrimonial i procurador fiscal de la Reial Cort.
4. Fonts formals i materials del dret

processal catal
4.1. El dret com
La font material ms important, de molt, del nostre vell dret processal civil
i criminal sn les regles, interpretacions i experincies de la matria acumulades des de la Recepci, tal com les van exposar, comentar i sistematitzar els
juristes forasters o nostrats del ius commune (segles
XII
al
XVII).
4.2. Els estils de cort

El dret com establia que no solament els mateixos procediments que estatuen les lleis les podien modificar o abrogar, sin que ls social reiterat, amb
el consentiment tcit de lautoritat que les podia promulgar, modificar o
abrogar, equivalia, sempre que fos raonable, a un intercanvi de voluntats anleg al pacte legislatiu i amb els mateixos efectes.
En els procediments judicials, el titular daquesta facultat (imperium) era el
jutge i, per damunt dell, el prncep amb la seva cort. s natural que la repetici de les mateixes solucions processals es converts al cap del temps en
norma exigible: aquest s lestil de cort, anleg al costum judicial de cada tribunal. Els usatges de matria processal sn lestil escrit de la cort comtal de
Barcelona, com tamb en altres mbits el testimoni que en donen els decisionistes i tractadistes (Ferrer, Olib, Peguera, etc.).
* Captol 1422/13.
123
4.3. La legislaci
El comte sobir de Barcelona tenia, des de la prerrogativa reivindicada i exercida en els usatges, la facultat dinnovar en matria de dret, ja fos resolent
dubtes, emplenant llacunes o regulant situacions noves, com ja havien fet els
reis visigots;* desenvolupant i precisant la norma suposadament preexistent,
* Usatge 3, Cum dominus.
com els monarques altmedievals, o constituint-ne de noves en lexercici de la

potestat dispositiva que hom els va reconixer a partir de la Recepci. De fet,
fa de mal destriar, tant al comenament com en els usatges abans citats, all
que eren sentncies de la Reial Cort que decidien algun punt de procediment
dels preceptes de carcter clarament legislatiu.
Sobre ls que en feren els nostres monarques, ens remetem al que sha dit
anteriorment, en parlar de la reforma de lordo solemnis, i al que exposem a
En relaci amb la reforma de lordo

solemnis, vegeu el subapartat 3.4
daquest captol
continuaci.
5. Estructura del procs ordinari de cognici desprs

de les constitucions De litibus abreviandis (1493)
i complementries
Locasi que oferia la creaci de la nova Audincia particular de Catalunya de
Captol 1493/12
definir i reformar per al Principat lestil de la Cort reial que, no ho oblidem,

no era una altra fins aleshores que lAudincia reial comuna, sumada al clam
secular contra lallargament dels plets, va fer que, en una srie de constitucions processals (1493/12-34), conegudes collectivament amb el nom de De
litibus abreviandis, es fixs lordre judiciari que havia daplicar lrgan que
sacabava de crear. Aquest ordre, ests a les altres jurisdiccions reials, va durar,
amb poques modificacions, fins a la instauraci de lAudincia borbnica
(1716).
5.1. Les etapes del judici ordinari

Lordre judiciari establert per les constitucions de 1493 va recollir i aplegar les
innovacions legislatives i lexperincia acumulada pel Tribunal reial des de la
Recepci. No podem precisar, en lestat actual de la investigaci, fins a quin
punt les constitucions mateixes van innovar.
La tcnica adoptada per a escurar els plets era la que sempre shavia adoptat i
que encara saplica ara cal dir que amb poc xit quan es vol evitar, en lmbit
procedimental, que les causes es tornin immortals, com deia lemperador Justini: un s ampli de la preclusivitat i leventualitat, dins uns terminis curts,
precisos, peremptoris i improrrogables; lautomatisme de limpuls processal;
lampliaci de les facultats directives i disciplinries del jutge; les limitacions als
procediments incidentals, etc.
Com experintia mostra,

que per las dilacions dels
plets, en lo present Principat
de Cathalunya provenen
grans danys, e despesas als
litigants, per o per resecar,
y extirpar plets, e obviar
maltias, per reps de las
parts, e bona, e expedida
administrati de la justtia,
e per Prover a la comuna
utilitat, volem, statum, e
ordenam ab consentiment,
e approbati de la dita Cort.
124
El procs ordinari es va estructurar, segons les constitucions De litibus

abreviandis i les modificacions posteriors, bsicament en les etapes segents:
1) el demandat tenia deu dies per a respondre a la citaci del demandant

(vint-i-sis els militars i gaudints);
2) no ms tard de sis dies desprs de la compareixena del demandat,
lagent (actor) havia doferir libel o escrit de demanda;
3) el defenent (demandat o reu) tenia vuit dies per a respondre o oposar
dilatries impedientes litis ingressum;
4) lagent disposava de vuit dies per a respondre a una reconvenci eventual
i per a articular els fets que volia provar;
5)
en el termini de sis dies, el defenent havia de respondre a lagent sobre
el fons de la seva petici i en el termini de cinc havia de donar els interrogatoris per als testimonis de lagent;
6)
desprs daquests onze dies, lagent tenia tres mesos per a provar amb els
seus testimonis;
7)
el defenent tenia trenta dies per a articular en contra de lagent;
8)
des del dia en qu el defenent havia presentat els seus articles, transcorrien
vuit dies perqu lagent hi respongus;

9)
passats vuit dies, cinc per a donar els interrogatoris per als testimonis del
seu adversari, encara que la constituci no deia que lagent tingus tamb
sis dies per a objectar els articles del defenent, se li solien donar igualment
onze dies per a objectar els articles i donar interrogatoris;
10) desprs daix, el defenent tenia tres mesos per a provar els seus articles;
11) un cop presentada la prova i contraprova testimonial, ipso iure (impuls
processal automtic sense activitat de les parts ni intervenci del jutge) es
tenien per publicats els testimonis duna i altra part;
12) ambdues parts tenien un mes per a corroborar els testimoniatges que respectivament havien presentat i objectar els de ladversari;
13) hi havia desprs un termini com de dos mesos perqu les parts substanciessin llurs pretensions amb documents;
14) agent i defenent tenien dos mesos per a impugnar-los i corroborar-los;
La Praxis civilis
de Peguera
En la illustraci, portada
de la Praxis civilis de Peguera,
amb les addicions de Ripoll
i dAmigant (1674), una
completa exposici del
procediment civil catal
desprs de les constitucions
De litibus abreviandis
i complementries.
125
15) desprs, si hi havia hagut simultniament prova per testimonis, les parts
tenien un mes per a objectar i impugnar els presentats en els ltims dos mesos;
16) passades aquestes dilacions, es produa la denunciaci del procs desprs dalmenys dues peticions de les parts.
Aquest esquema bsic requeria poc ms dun any. Tanmateix, la presentaci
dexcepcions declinatries, les recusacions, les excepcions dilatries, els dies
feriats, els terminis extraordinaris i les prrrogues, i els altercats incidents
amb llurs eventuals recorsos, feien que el panorama, com ara, no fos tan de
color de rosa per als litigants. De fet, trobem plets davant la Reial Audincia
que es van allargar durant desenes i desenes danys. Dintre daquesta, diguemne, adaptaci normal del procs com, en les fases essencials, desprs de la flexibilitzaci que va culminar amb la generalitzaci de les llibertats acordades al
jutge per la clementina Saepe contingit i de llur elaboraci per la praxi i la legislaci, conv destacar algunes peculiaritats del nostre antic ordre judiciari que,
en conjunt, poden contribuir a caracteritzar-lo.
Un principi general de tots o quasi tots els tribunals suprems dels pasos de la
Recepci en la primera edat moderna era que, en matria de nullitats processals, la Reial Audincia no curava de apicibus iuris (mincies formals del
dret), perqu hom hi jutjava, com corresponia als magistrats ms prxims a
la font originria de la jurisdicci i tcnicament ms qualificats, sola veritate
facti inspecta (atenent noms la veritat del fet).
Aix vol dir que es considerava que les formalitats del procediment se subordinaven a lobjectiu desbrinar la realitat dels fets, per tal de fer justcia a les
parts, i no pas a la inversa: no es justificava que les impropietats formals en
qu shagus pogut incrrer al llarg del procs sinvoquessin per a fundar-hi
la nullitat del que shavia actuat, si no shavia oms cap dels elements inexcusables del judici i les irregularitats no eren pertinents per a arribar, al capdavall, a conixer la veritat. No solament aix: sadmetia que lAudincia,
com a tribunal superior, sans els defectes de procediment dinstncies inferiors si aquests no havien impedit daconseguir un resultat plausible.
El nostre dret rebutjava la rigidesa relativa del dret com sobre la litiscontestaci i els efectes que tenia. En laspecte formal, hom deia que passats els vuit
dies per a contestar la demanda sense que el defenent shagus pronunciat, el
primer acte que desprs es fes en el judici valia com a contestaci o que el simple transcurs daquest termini la duia a terme. En laspecte material, hom repetia que, a Catalunya, tot el procs es tenia per libel, ra per la qual es podia
corregir la demanda fins a la denunciaci del procs o conclusi en causa, o
afegir-hi pretensions mentre tinguessin alguna relaci amb loriginal.*
[...] en el nostre Principat, [...] no es fa cas de qualsevol incorrecci del libel, sempre
que consti duna manera o altra la intenci de la part [...].
Cancer, 3.16.23.
126
En virtut de la constituci 1510/55, en totes les sentncies civils definitives

shavien dexpressar els motius de la decisi. El mateix succea als altres regnes de la Corona dArag, per no, per exemple, a Castella.
Amb el mateix fonament que es veis amb claredat la justcia que assistia les
parts, en les causes de ms de 400 lliures que es ventilaven davant lAudincia, les parts podien demanar al relador que, amb el parer de la sala competent, els donessin els dubtes o punts resultants del procs o de la informaci in voce dels advocats respectius que el tribunal considerava que calia
aclarir per a decidir la causa. Aleshores, les parts podien demanar que llurs
advocats fossin ots en llur presncia per a discutir sobre aquest aspecte
(const. 1542/2, 1547/10 i 1585/84). Les constitucions 1702/9 i 1706/9, que
estenien el procediment a les sentncies provisionals de notable inters,
establien que, dofici, el jutge dons els punts i cits les parts i llurs advocats.
A ms, els motius de les sentncies shavien dajustar als punts dubtosos plan-
Sentncia dictada per la Reial Audincia

de Catalunya (primera sala, dita
del canceller) en un plet successori.
tejats.
Les condicions per a lexercici de ladvocacia
Les condicions per a lexercici de ladvocacia van ser objecte dalgunes lleis,
en qu es veuen reflectides les tensions que van acompanyar el procs de la
Recepci del dret com. Abans mateix del rebuig inicial de la innovaci,* una
pragmtica de 1243** ja advertia que no sadmets ladvocat qui allegar
* Constituci 1251/3, per la qual

es va prohibir lallegaci de leys
romanas o gtigas, decrets e
decretals en causas seculars, que
desprs es va abrogar.
** Constitucions, vol. II, llibre II,
ttol 3.
algunas leys, pus las consuetuts e usatges complescan e abunden.

Quan ja estava molt avanat el procs, que es va acabar imposant, encara va
caldre que la constituci 1359/12 disposs el segent:
neg savi en dret en las ciutats, vilas ne encara en altres insignes locs no puxa advocar
[...] si tots los sinc libres ordinaris de dret civil [rom] no ha, o almenys los libres ordinaris de dret cannic, e que aquells almenys haja ot per sinc anys en studi general [universitat].
Per contra, en la constituci 1422/17, Assats s cosa ridiculosa, es va haver

de recordar a jutges i advocats la necessitat inexcusable de tenir els usatges de
Barcelona, constitutions e captols de cort de Cathalunya, segons las quals
ans de tots altres drets ha sser jutjat dins lo dit Principat.
Les constitucions 1289/17, 1359/12, 1363/17 i 1510/31 van imposar, per a
poder exercir, a ms de la qualificaci universitria, la superaci duna
Pgina miniada de les Constitucions

de Catalunya. Incunable del segle XV.
Arxiu de la Corona dArag.
prova daptitud davant dautoritats i experts locals (a Barcelona, dacord

amb un privilegi de Mart de 1409, lexamen el feien el prior i dos consellers del collegi dels advocats, amb la intervenci del veguer, el batlle i els
consellers de la ciutat). A ms de la disciplina collegial, podien ser objecte
de sancions per part de la Reial Audincia els advocats que demanessin levocaci al tribunal de causes no evocables o es fessin culpables de cavillacions
illcites.*
127
Anlogament, les constitucions 1503/9, 1547/58, 1564/22 i 1585/41 i el captol de cort 1547/16 van reglamentar lexercici de la professi de procurador i
en sancionaven la negligncia.
5.2. Extensi del procediment de la Reial Audincia

a la justcia local
En la mateixa Cort de 1493, tenint presents els avantatges que comportava
lordre de procedir institut en les constitucions De litibus abreviandis per a
la Reial Audincia i la de la Governaci vice regia, es va acordar el segent:
[es dna] facultat [...] a totas e qualsevol ciutats, universitats e vilas reyals [...] que, si
volran tenir e observar en lurs corts la dita forma de procer en los plets, que ho pugan
fer [...], ax emper, que las universitats que volran observar dita forma ho hjan dir dins
un any.
Constituci 1493/33.
Poc desprs, el mateix Ferran II* va allargar un any ms el termini per a optar
al nou ordre judiciari i, per la constituci 1534/8, Carles I va invertir lopci

estatuint que fos servat per las universitat reyals del dit Principat y Comtats,
si dins un any comptador del die de la conclusi de la present Cort no y hauran contradit.
Finalment, la constituci 1547/36 va disposar el segent sobre lordre:
sie observat y continuat en las Audintias dels portantveus de governador dels dits
Principats y Comtats, y en las corts dels altres ordinaris reyals que tingan jutges ordinaris, assessors o assidents presents en las ciutats, vilas o locs reyals.
En virtut de diverses constitucions,* sestablia que hjan loc [les constitucions de 1493] en los consistoris de la Deputati, Batllia General y altres
* Constitucions 1542/17, 1553/11,

1533/22, 1585/67 i 1599/48.
qualssevol ordinaris i en las causas feudals y emphiteoticrias, i havien

daplicar-les els assesors de la Batllia General y Procuracions Reyals de Rossell y Cerdanya y altres parts y lloctinnties de aquells. Daquesta manera,
es va generalitzar a totes les jurisdiccions reials de Catalunya per no a les
baronials la nova regulaci processal.
6. Lexecuci de la sentncia i els processos dexecuci,

els processos sumaris de cognici, les mesures
cautelars i els procediments de jurisdicci
voluntria. El procs mercantil. Larbitratge
En tota la resta del procediment, les actuacions previstes en el nostre antic ordenament processal sajustaven, dintre de lenquadrament institucional propi i
adaptades a lorganitzaci dels nostres tribunals, al model general del ius commune. Nassenyalarem noms algunes peculiaritats, etapes o formulacions legislatives que poden tenir inters per a ladvocat davui.
Vegeu els apartats 1 i 2 daquest

captol.
128
6.1. Lexecuci de la sentncia i els processos dexecuci

No es podien penyorar a ning les eines de treball (incloent-hi els llibres dels
lletrats) ni les bsties de llaurar (const. 1291/38, 1299/24 i 1359/21).
Lexecuci personal dels crdits la pres per deutes es limitava als casos
descriptura de ter, comanda pura (dipsit) i lletra de canvi, i al cas dels deutors mercantils suspectes de fuga, i es restringia molt, per la constituci 16 de
1422, A la condici feminil, quan es tractava de deutores civils. Encara es
va limitar ms quan es va posar la subsistncia del pres a crrec de lexecu-
Lescriptura de ter...
... era una forma particular
de clausula guarentigia,
reforada amb el pacte duna
multa, originriament dun
ter del deute, pactada a
favor del fisc reial en el cas
dexecuci forada. Era un
privilegi de la cort del veguer
de Barcelona, ests desprs
a la del veguer de Rossell
i Vallespir (cap. 1564/25) i
a tot Catalunya (const.
1585/17).
tant: si aquest no li treia la vida durant ms de dos o tres dies, segons els
casos, calia deslliurar-lo (const. 1432/16, 1520/9 i 1585/25). Recordem el privilegi estamental de militars i gaudints sobre aix, per que perdien si ocultaven els bns en frau del creditor.
La vigncia de la pragmtica De domibus evacuandis, de 1370, que establia un
procediment expeditiu per a resoldre els problemes darrendaments urbans de
Barcelona, es va estendre a tot el Principat (const. 1564/29) i als arrendaments
rstics (const. 1599/26).
Lexecuci dels censals morts i violaris censos consignatius amb garantia immobiliria, que durant segles va ser la forma ms important de crdit i inversi de capitals a llarg termini, va merixer, tenint en compte la
importncia econmica i social que va tenir, una reglamentaci minuciosa
orientada a assegurar a censalistes i violaristes la percepci de les pensions
corresponents (const. 1432/4-2). La constituci 1493/24 (una de les De litibus abreviandis) disposava en general el segent:
Els censals...
[...] las causas executivas se hajen breument expedir, no observadas ditas dilations, a
arbitre del dit Consell e de aquell a qui ser commesa la causa, en son cas.
Daltra banda, la constituci 1510/26 establia el segent:
[...] las causas de cautions que es prestaran o seran prestadas en causas executivas o
altras de las quals ser feta executi [...] se hjan a expedir breument ab dilations arbitrrias e sens denuntiati de procs.
I la constituci 1533/11 estableix el segent:

[...] las causas de graduations y cessions de bns [execucions collectives: concursos i
fallides] sien summrias e summriament y de pla e sens estrpit e figura de juy expedidas.
... eren la forma ms

freqent dinversi de
capitals i van ser objecte
duna minuciosa
reglamentaci per a
assegurar-ne el cobrament.
En particular, els del General,
garantits amb el producte
dels impostos permanents
que recaptava i administrava
la Deputaci, constituen el
deute pblic del Principat.
En la imatge, memorial en
nom dunes persones que
havien esmerat diners
en els censals del General.
Les constitucions 1585/13 i 1599/22 establien la possibilitat dexecutar sota

cauci les sentncies fins a cent lliures, i fins a dues-centes en les causes
dadministracions i imposicions de viles i ciutats, que havien dictat els jutges ordinaris, tant reials com de bar, malgrat qualsevol apellaci a lAudincia.
Vegeu lapartat 7 daquest

captol.
129
6.2. Els processos sumaris de cognici

La constituci 1493/24 esmentada excloa de lorde, dilations e trmens
previstos per al judici ordinari las causas summrias, com de aliments, e possessrias, comandas e de forasters, e altras que de sa natura requeren summria cogniti e per prompta probati sn lquidas.
La constituci 1510/21 afegia el segent:
[...] las causas possessrias e de aliments e de marcas e represlias e altras que de sa natura sn summrias no se hjan a denuntiar sin a effecte que la denuntiati sie terme exclusiu per no poder ms instrur lo procs, e si seran majors de dos-centes liuras, feta paraula
e conclusi en lo Consell, se hjan a expedir [...], assignat primer [...] a or los advocats en
casa del relador, o si per las parts o alguna de aquellas era demanat, en la Audincia Reyal.
Les constitucions 1547/22 i 1553/16 van estendre larbitri processal dels jutges a les causes dotals i a les menors de deu lliures, respectivament.
Per la constituci 1585/74 va restringir aquest arbitri amb una reglamentaci parcial, fixant per a les parts el segent:
[...] en las causas, emper, summrias, com son de aliments, possessrias e de comandas e de forasters e altras que de sa naturalesa requereixen summria cognici e per
promta probati sn lquidas e las causas executivas [...] dos mesos per als temps probatoris ab testimonis e altres dos per a instrur ab actes y altre qualsevol gnero de provas
[...], precisos e peremptoris, e crregan sens ministeri ni provisi de jutge.
A ms, en casos particularment urgents, com els relatius als oficis anuals, la sala
de lAudincia competent autoritzava, a petici de part, el relador de la causa
a citar les parts a casa seva i a actuar verbalment i sumriament per compareant
partes.
6.3. Les mesures cautelars i els procediments de jurisdicci voluntria

El procediment catal va rebre i va desenvolupar les mesures cautelars del
dret com que tendien a fer front a situacions encara poc definides que, no
obstant aix, reclamaven de lautoritat que actus tot seguit, a fi de prevenir que lacci duna possible futura part en un judici no frustrs per endavant la realitzaci dels objectius daquest darrer, com passava, entre altres,
en els casos de crdits no lquids i, en particular, en el de les execucions
collectives. Cal diferenciar aquestes situacions daquelles en qu lacci
preventiva es dirigia concretament a lexecuci coercitiva duna obligaci ja
determinada.
En els crdits no lquids, el tribunal manava a lexecutor emparau vers N.

N. (si es tractava de protegir el deutor dun creditor concret o dinhibir-lo
de fer-li un pagament o una transmissi) o emparau vers tothom (quan,
per exemple, calia defensar un deutor dun nombre indeterminat dexecutants i, alhora, impedir-li que nafavors un en perjudici dels altres o els
defrauds a tots).
Una provisi especial

En la imatge es pot veure
una provisi dictada en un
procediment per compareant
partes. Aquesta manera
dactuar es feia servir per a
aquelles causes que per llur
natura no admetien la dilaci
dun judici ordinari.
130
En les execucions collectives, el jutge ordenava al saig o verguer preneu i

penyorau tal cosa o bns en prou quantitat per a garantir el pagament.
Cal esmentar aqu els interdictes possessoris, pels quals el jutge, a petici
duna part, en protegia els drets preventivament, a reserva duna oposici
posterior de la part adversria.
Tamb es van rebre i es van aplicar a Catalunya els anomenats procediments

de jurisdicci voluntria, s a dir, aquells en qu no hi havia, en principi,
debat entre interessos contraposats ni, per tant, parts ni plet, sin que el sbdit demanava al jutge que confirms un dret, autoritzs un acte o ratifiqus i
consolids una relaci discutibles o impugnables potencialment, interposant
davant de tothom el seu imperium.
Diverses vegades sha fet allusi a aquesta categoria dactuacions que, deixant de banda la importncia que t en la definici, lexercici i la distribuci
de la funci jurisdiccional, amb lextensi que abans se li donava, ara sevoca pel seu abast modern.
6.4. Larbitratge
Per la constituci 1481/1 es va reconixer la fora executiva de les sentncies
drbitres que shavien dajustar al dret substancial i arbitradors que es
podien pronunciar ex aequo et bono, designats pels interessats per a resoldre
una diferncia. Contra aquestes sentncies noms sadmetien les excepcions
de dol, corrupci o lesi enormssima, en aquest cas, sota cauci.
La legislaci posterior va perfeccionar la mecnica de lexecuci per la via
Larbitratge...
... com a mitj per a
resoldre qestions va ser
adequadament reglamentat
per la legislaci catalana.
En la illustraci, sentncia
arbitral en una controvrsia
entre el bisbe i la ciutat de
Barcelona.
judicial de les sentncies arbitrals, cosa que fa pensar que aquesta via privada
de soluci de controvrsies gaudia de prestigi i acceptaci social autntics. Les
disposicions* van tendir a arrodonir la substanciaci de les causes corresponents precisant-ne i agilitant-ne la tramitaci.
6.5. El procs mercantil

El procediment en assumptes de navegaci i mercaderia, com correspon a la
naturalesa de les relacions comercials, era abreujat i amb un grau alt doralitat.
Hi havia judicis verbals i judicis verbals redactats en escrits. A lhora de dictar
sentncia definitiva, hi intervenien els vint prohoms mercaders del consell.
Tenien un relleu especial lexecuci i els processos executius ja indicats, perqu
es tractava en gran part de causes intrnsecament mercantils, sobre les quals cal
recordar que els cnsols de mar tenien jurisdicci per ra de la matria.
La legislaci general va tenir cura de respectar lespecificitat del procediment

mercantil, fins i tot quan levocaci o el recors a la Reial Audincia hauria

i 1585/90.
131
pogut donar lloc a aplicar lordre judicial del tribunal suprem. Aix, la constituci 1510/17 establia el segent:
[...] com causas algunas mercantvols o altras pertanyents a la jurisdicti dels Cnsols
de Mar e o de la Mercaderia seran evocadas a la Reyal Audintia ab alguna qualitat, que
ditas causas se hjan a tractar [...] segons las ordinations de Consolat [...].
Mentre que la constituci 1512/13 disposava que fossin tractades sumriament i abreujadament, a arbitri del relador, feta paraula en lAudincia, reial
o dels portantveus, la suplicaci, com corresponia a un recors originalment
extraordinari contra una sentncia definitiva emanada de la jurisdicci suprema, shavia de regir per les constitucions pertinents.
7. Els recorsos
Havem deixat pendent un dels grans problemes que es presenten quan es
vol definir i estructurar el procs, a saber, quan sha de donar el plet per
totalment acabat i considerar la sentncia resultant com a inatacable i
immodificable. En les etapes primitives del procediment (com en les del
rom i el germnic) era normal que es tingus per bona la resoluci obtinguda en el transcurs duna nica instncia grcies a laplicaci de les formalitats processals dun dret prcticament immutable, conegut per tothom.
A Roma, des de lantigor, es podien atacar els decrets dels magistrats, compresos els referents a un judici, mitjanant lappellatio o intercessio, s a dir,
el vet que interposava o b un magistrat de rang superior o igual (moltes de
les magistratures eren bipersonals, comenant pels cnsols) o b com a
resultat de les avinences nascudes de les lluites socials el trib de la plebs.
El magistrat a qui es demanava que exercs aquest dret podia invalidar o no
el decret impugnat, per no el podia substituir per un altre. Daltra banda,
la restitutio in integrum protegia contra les decisions correctes formalment,
per amb vicis per un error substancial del magistrat. Es demanava al
mateix que lhavia dictada. Per, en el procediment formulari, no es podia
invalidar una sentncia i fer-la canviar per una altra. La controvrsia, una
vegada engegat el procs arran de la litiscontestaci, noms la podia resoldre el iudex designat i en una nica instncia, en la qual sexhauria lacci.
En lpoca imperial, la concentraci de lautoritat pblica en mans del prncep, al capdamunt duna jerarquia de jutges, ja en el sentit modern (amb
imperium i iurisdictio), va posar, com totes les fases de reforament del poder
en el marc duna organitzaci complexa, les condicions perqu naixessin els
recorsos prpiament dits (de recrrer a alg, tornar a insistir davant alg
altre). De la possibilitat que la part pogus apellar directament a lemperador fins i tot una sentncia definitiva per la decisi dun jutge funcionari, va sorgir lestabliment duna srie de recorsos al superior immediat
dins lestructura politicoadministrativa de lImperi.
132
Justini va limitar el nombre de les apellacions a dues i va determinar

que noms es podia apellar al csar per les decisions dun oficial superior si importaven una quantitat determinada; el contuma condemnat en absncia tampoc no podia apellar, ni qui ho havia estat en virtut del seu jurament o refs a jurar. Constant va prohibir dapellar les
sentncies interlocutries; i es va imposar una sanci pecuniria a lapellant quan es confirmava la sentncia. Lapellaci tenia tota lamplitud dun nou judici sobre la mateixa causa, amb la possibilitat
dallegar raons de fet, de dret o dinterpretaci, i de presentar proves
noves.
A ms, des de Diocleci, es va emprar la consultatio com a forma dapellaci
(per consultationem o per relationem). El jutge, ara a petici duna de les parts,
trametia a la Cancelleria Imperial la seva relaci del procs, acompanyada
dels escrits de les parts. El recors, en un principi limitat als fonaments de dret,
es resolia per rescrit imperial.
En aquest temps va aparixer tamb el recors de suplicaci al prncep contra
les sentncies inapellables, tamb per raons de dret. Si lemperador ladmetia, ordenava al jutge a quo que torns a jutjar la causa.
Sempre shavia considerat impugnable, noms als efectes dinvalidar-la, la
sentncia viciada dun defecte formal insanable, com la manca dautoritat del
magistrat per a ordenar el judici, la manca de capacitat del iudex designat o la
irregularitat de la seva designaci. Tamb, per la incapacitat duna de les parts
per a actuar, perqu shavia dictat sentncia contra una persona inexistent o
perqu hi havia contradicci amb una sentncia anterior o amb una llei.
Lantiga acci de la llei per manus iniectionem permetia al defenent de defensarse contra una sentncia nulla nomenant un vindex, el qual es feia crrec de la
impugnaci i nassumia personalment el risc in duplum. Un cop ja abandonada aquesta acci, calia encara obtenir lexecuci de la sentncia mitjanant
una acci, ara lactio iudicati. Si en la fase in iure hom allegava la nullitat de la
sentncia, el magistrat havia dordenar un judici sobre aix, en la fase apud
iudicem del qual el demandat havia de fer valer la seva pretensi, tamb sota
pena dhaver de pagar el doble. Fins i tot el demandant que havia perdut un
judici en podia atacar la sentncia iniciant un altre judici pels mateixos motius
i oposant a lexcepci de cosa jutjada de ladversari la nullitat de la primera
resoluci. I esqueia que el demandat impugns, dintre de certs terminis, la
validesa duna sentncia, no solament oposant una excepci a lactio iudicati
en qu es basava, sin activament, mitjanant la revocatio in duplum. Justini
va abolir la sanci del doble de la quantitat discutida.
Quan no satacava la validesa de la sentncia, per s que es feia valer que les
proves en qu es fonamentava havien estat falsificades, es podia, ja en lantic
procediment, demanar un nou judici (retractatio o instauratio) dintre de certs
terminis.
Constant I el Gran,
emperador rom de 306 a 337.
Pintura al fresc del segle XIII. Roma.
133
Des del procediment formulari, sadmetia la restitutio in integrum i, per tant,

un nou judici contra una sentncia vlida per iniqua, perqu havia estat dictada, per exemple, en circumstncies en qu el demandat no shavia pogut
defensar. El vici es podia allegar en el termini dun any (ms tard, quatre) desprs que havien cessat aquelles circumstncies.
En un dret germnic ja evolucionat com el visigtic, la impugnaci de la
sentncia presentava trets, almenys en part, arcaics. Consistia en un atac a la
imparcialitat del jutge sense necessitat de proves, seguit duna revisi de la
sentncia, amb participaci del bisbe. La resoluci consegent es podia
apellar davant el rei. Si aquest modificava la sentncia inicial, el jutge incorria en una sanci; si la mantenia, la pena requeia sobre lapellant. Les
sentncies podien ser impugnades fins i tot desprs dexecutades (no hi havia
cosa jutjada formal). En el procediment longobard, per contra, el remei consistia, com en lappellatio, a recrrer al jutge superior, a qui es presentaven les
allegacions i proves, per a obtenir una nova sentncia.
Els glossadors van recollir la distinci romana entre les sentncies segents:
1) sententia nulla, que no calia impugnar, perqu mai no barrava el pas a

una nova demanda per la mateixa causa;
2) sententia iniqua o injusta quant al fons, per motius de dret o de fet.
Aix, doncs, segons el procediment romanocannic, noms calien remeis
especials contra la sentncia nulla, ja fos per manca de jurisdicci, incompetncia per ra de les persones, la matria o el territori, per manca de capacitat, legitimaci o representaci adequada, quan hi havia excs respecte de
la comissi, en el cas dun jutge delegat, o en el duna sentncia dictada irregularment. Cal afegir-hi qualsevol defecte de forma substancial que no
hagus estat depurat apellant una sentncia interlocutria i la manifesta iniquitas de la mateixa resoluci, que, com es fcil dimaginar, obria de bat a bat
la porta a lexamen de gaireb qualsevol sentncia.
El dret estatutari itali va aportar al procs del ius commune un procediment per a
atacar activament una sentncia invlida: la querela de nullitat. En efecte, quan
la Recepci va introduir en el dret romanollombard el qual servava fins aleshores i en qu la regla era la inimpugnabilitat formal la distinci entre sentncia
iniqua i sentncia nulla, els seus estatuts van restringir lallegaci de la nullitat
per la via dexcepci a certs casos taxatius. En altres, calia recrrer a la impugnaci per la via de querela. Altrament, la sentncia continuava essent inatacable formalment. Aquesta normativa, que va entrar en el dret com al comenament del
segle XIV, va donar lloc a la teoria dels defectes sanables i insanables.
Els mitjans dimpugnaci directa duna sentncia injusta quant al fons

eren els segents:
134
1) lapellaci,
2) la restitutio in integrum,
3) la suplicaci.
Lapellaci shavia dinterposar davant el mateix jutge, verbalment tot just
dictada la sentncia o en escrits dintre dels deu dies segents. Noms si es
tractava duna interlocutria calia simultniament exposar-ne el motiu. En
un termini de trenta dies, lapellant demanava al jutge les litterae dimissoriales, per les quals es comunicava al jutge ad quem (superior) linici del procediment, i demanava la remissi dels apstols (cpia autenticada del procs) al
jutge dapellaci, el qual apreciava si shavien complert els requisits del cas i,
en el cas afirmatiu, comenava un nou judici obert a noves allegacions i proves de les parts. Si la decisi recorreguda era una interlocutria, noms nexaminava els arguments, per si era la definitiva, podia revisar els de la causa,
respectant, per, el que les parts havien allegat i provat, en virtut del principi de la lliure disposici daquestes. Es podia apellar mentre no sarribava a
dues sentncies concordes o fins a lexhauriment de les instncies. Es discutia si lapellaci tenia efecte suspensiu automticament o si, per a aix, calia
el decret inhibitori del superior.
Les sentncies civils en el dret catal

En el dret catal, desprs de la Recepci i la legislaci posterior, hi havia, contra les
sentncies civils dels tribunals inferiors, els recorsos ordinaris dapellaci amb el subsidiari de nullitat i lextraordinari de nullitat i injustcia notria, la querela per denegaci de justcia i el de grcia, utilitzat ms especialment en matria criminal.
Tamb eren aplicables en matria civil els recorsos de perhorrescncia i el dopressi de
qu tractarem en parlar del judici penal, per la seva vinculaci amb les garanties de la
seguretat personal.
La restitutio in integrum saplicava en el cas de perjuri dels testimonis o falsificaci dels documents o si fets recentment descoberts canviaven substancialment el plantejament de la causa i, com en dret rom, en circumstncies
dindefensi inculpada. Servia, doncs, per a atacar sentncies que altrament
eren vlides.
Lnic recors contra les sentncies definitives de la Reial Audincia era el de
suplicaci (amb el subsidiari de nullitat), interposat davant una altra sala del
mateix tribunal per tal que modifiqus la primera decisi. Aquest recors era
considerat ordinari i de justcia a Catalunya.
No existia, en matria civil, el recors de cassaci amb efecte devolutiu al tribunal ad quem ni amb vista a lassignaci de la causa a un altre tribunal per
tal dunificar la jurisprudncia. Aquesta finalitat sobtenia indirectament mitjanant les resolucions genriques fetes les tres sales juntes i la publicaci
a crrec de la Diputaci del General o de privats de les decisions de lAudincia, comentades pels millors juristes (Miquel Ferrer, Peguera, Xammar,
Un recull de decisions
En la imatge, portada de
lObservantiarum Sacri Regii
Cathaloniae Senatus [...] editio
de Miquel Ferrer (1608). s el
primer dels reculls de
decisions de lAudincia
pagat per la Diputaci del
General. Es tractava duna
compilaci del stilus curiae
i la consuetudo iudicandi
daquest tribunal, com de les
normes i prctiques relatives
a la jurisdicci del
portantveus de general
governador.
135
Fontanella, Ripoll, Calder, Cortiada, Tristany, Amigant), que constitueixen

un gnere de la literatura jurdica indispensable per al coneixement del nostre dret antic.
8. Enquadrament institucional del procs penal

i del dret penal substantiu en particular.
El recors per causa dopressi
8.1. El procediment per directe i el dret processal penal
Aix com hem encapalat el tractament del marc institucional (o si es vol,
constitucional) del procs en general, tant civil com penal, amb lexamen

captol.
duna disposici de lusatge Alium namque, tamb iniciarem lexamen en

particular de lenquadrament institucional del nostre procs penal antic
recordant laplicaci que hi tenia el procediment per directe i ens fixarem en
una altra prescripci daquest venerable i fecund usatge.
Vegeu lannex 16 que trobareu al final

daquest captol.
El principi del procediment per directe tenia un relleu especial en ladministraci de justcia criminal i la imposici de penes, i aix ho va reconixer
expressament la legislaci.*
En particular, sen va treure la conseqncia que no es podia jutjar per notori (sobre la base de considerar uns fets com a generalment coneguts), com ho
admetia el dret com precisament en delictes capitals, sin solament segons
el que shavia allegat i provat en judici. La norma no soposava a lexistncia de procediments sumaris ni a la dautntics judicis criminals monitoris
en els quals la sentncia precedia loportunitat processal de la defensa, com en
els processos de regalia, mentre limputat al capdavall tingus locasi de fer
valer el seu dret. Sadmetia tamb que els caps de guerra procedissin ex abrupto, velo levato (a lentrada de la tenda de campanya) i ad modum belli contra
llurs subordinats, per noms en temps de guerra i per crims gravssims el cstig dels quals no admetia dilaci.
Un dels aspectes ms importants del procediment per directe era lexigncia
del jutge natural. Ja hem vist el perill que en aquest aspecte representaven els
oficials delegats. Un cas especial de delegaci que va donar lloc a abusos i, per
consegent, a una regulaci restrictiva, era el dels comissaris reials nomenats
ad hoc per a practicar enquestes judicials, capturar delinqents i, dhuc, jutjarlos, dictar sentncia i executar-la, o b deslliurar-los mitjanant composici,
cosa, que els constitua de fet en oficials nous, sense base legal. La constituci 1409/10 disposava que un oficial ordinari no podia acceptar comissions
(que era la via per a ampliar-los illcitament les competncies), sin que havia
dusar noms la potestat prpia, amb consell del seu assessor.
La constituci 1422/29, Per tolre vexacions, prohibia tota mena de comissions generals, s a dir, les que es referien a qualsevol delicte o a tots els que

i 1359/1.
136
hagus pogut cometre una determinada persona (per tant, sense indicis ni
* Captol 1382/6.
fama que autoritzessin a obrir una enquesta*). Els sbdits podien resistir legtimament lactuaci dels qui tinguessin aquestes comissions. Mancaven de
tota validesa les comissions de cambra, s a dir, expedides sense la ratificaci preceptiva de la Cancelleria. Els comissaris de cambra no gaudien de la
protecci que lusatge Authoritate et rogatu II atorgava als oficials reials.
Hom podia, per, crear comissaris per a fets particulars,* especificant en
cada cas, en el memorial o lletra de cancelleria corresponent, la persona i el
* Constituci 1422/8, que parlava

concretament dels algutzirs reials
i de la Governaci general.
fet delictiu que hom els encomanava. Aquestes comissions autoritzaven a

inquirir, fortificar linquirit [cercar ms proves] i capturar lindiciat. La resta
del procs, fins a lexecuci de sentncia pertocava a la cort ordinria.
Aix, doncs, eren de legalitat dubtosa les comissions dels quatre usatges,
vlides per un any, que els lloctinents estenien als algutzirs reials sense especificar cap sospits. Per contra, es van declarar lcites les expedides per a practicar enquestes generals sobre determinats tipus de delicte, a ttol dinfor-

daquest captol.
maci, que facultaven el comissari noms a capturar aquells contra els quals
trobs prous motius per a procedir.
Lactuaci del jutge natural, reforada per la regla general que totes les causes
de la vegueria shavien dacabar dins la vegueria i les de la batllia, dins la batllia, tenia una excepci important, que garantia, tanmateix, la regularitat del
procs criminal. Hom podia allegar perhorrescncia, s a dir, la temena
greu que inspiraven a lacusat els enemics que tenia en la localitat o circumscripci on normalment shavia de celebrar el judici, fins al punt de fer-lo
desesperar de trobar-hi justcia.
Segons la constituci 1413/27, si qui invocava aquesta por la justificava en
informaci sumria, la causa era evocada per la Reial Audincia, si la localitat o la circumscripci objectades no es trobaven ms lluny duna jornada. Altrament, lAudincia expedia lletres de perhorrescncia en qu cometia la causa a la cort duna altra localitat segura, dins la mateixa batllia o, si
tota aquesta o tota la vegueria era perhorrescenda, a la duna altra vegueria o batllia vena, en alguna localitat en la qual puixa cpia de [prou]
perits en dret sser hada, tampoc no ms lluny duna jornada dels lmits
de la jurisdicci original.
En la remissi o lextradici de presos duna jurisdicci a laltra dins de
Catalunya, regia estrictament, llevat dels casos de regalia, la regla esmentada
que totes les causes de la vegueria shavien dacabar dins la vegueria i les de
la batllia, dins la batllia (const. 1283/12, 1311/6 i 1422/2). El remei consistia
en el fet que el jutge de la circumscripci on es trobava el sospits conceds
territori (competncia territorial) al jutge requirent, perqu hi pogus
entrar a capturar-lo. Els barons, podien, per urbanitat, capturar un pres i
lliurar-lo a un oficial reial o a un altre bar. Noms es podien remetre a altres
regnes de la monarquia els acusats de crims atroos (molt greus) que no fos-
Abrogaci dun pretext

devocaci
Es va abolir (const. 1702/53)
la regalia devocar causes
perqu el sospits divagava
per diferents vegueries i
perqu shi havia de practicar
les proves del procs, tot
establint que havien de,
emper, dits ordinaris reals
y de barons donar-se y
concedir-se entre si territori,
tot favor y ajuda per capturar
delinqents o inquirir contra
de aquells [...] y per la
execuci de les penes.
137
sin catalans ni estiguessin processats al Principat. Unes lletres reials de 1695

van intentar de regular lextradici de sospitosos entre Catalunya i Valncia.
Sobre laplicaci daltres aspectes del procediment per directe al procs criminal, us remetem al que es diu en descriure aquest procs.
Vegeu lapartat 9 daquest captol

en qu es descriu el procs criminal.
8.2. La seguretat personal i lordre pblic

Reprenent, des dun altre vessant, el tema de la pau i la tranquillitat pbliques, ens podem adonar que el dret a la seguretat personal es basava, en laccepci ms mplia, en el deure de protecci que qualsevol societat civil
en el sentit de civilitzada que va tenir lexpressi fins al segle
XVIII
havia
datorgar als seus membres. Aquest deure a Catalunya es va enquadrar en les

constitucions de pau i treva.
Lectura recomanada
La pau i treva de Du comuna a tota lEuropa feudalitzada i en la

implantaci de la qual Catalunya va tenir un paper molt destacat va
contribuir decisivament amb la seva elaboraci i aplicaci a consolidar
polticament el pas quan all que havia estat una instituci eclesistica, fruit podrem dir de la iniciativa de la societat civil en el sentit
G. Gonzalvo (1986). La Pau

i Treva a Catalunya. Origen de
les corts catalanes. Barcelona:
Edicions de la Magrana /
Institut Municipal
dHistria, Ajuntament
de Barcelona.
modern, va ser assumit i absorbit pels comtes reis.
Alguns usatges i les constitucions corresponents, promulgades des del segon

ter del segle XI fins a linici del XVIII, ja van incorporar la pau i la treva de Du.*
Era, segons el jurista Jaume Calls, certa protecci donada i concedida a totes
les persones i coses que habiten o es troben dins el principat de Catalunya pels
prnceps de Catalunya en virtut de les constitucions de pau i treva i els drets
daquest pas, mentre no nhagin estat excloses per les mateixes constitucions
o per una advertncia [no escoltada]. Les sancions espirituals i temporals dels
qui eren declarats culpables del trencament de pau i treva i la manera daplicar-les van ser objecte duna reglamentaci minuciosa.
La pau protegia permanentment el segent:
1) les esglsies i el terreny que les circumdava fins a trenta passes (la sagrera),
els monestirs, els clergues i llurs possessions;
2) les vdues, els pubills (menors sota tutela), orfes i altres miserables i
llurs bns;
3) els ciutadans i homes de viles i llur propietat;
4) les vies pbliques, camins i estrades i els qui hi transitaven, amb all que
duien;
* Constitucions X, 11, pssim.
138
5) els mercaders i llurs mercaderies;

6) els rstecs o pagesos, llurs cases, masos, bsties i instruments de llaurar,
abellars, colomers, molins i olivars.
La treva era la prohibici de fer actes de guerra i cometre altres violncies des
del sol post del dimecres fins al sol post del dilluns, per Advent i per Quaresma, i tota una llista de festivitats religioses, amb les viglies i nits corresponents. Suspenia, per tant, la guerra privada durant la major part de lany.
Dintre daquests lmits, era lcit als particulars, nobles i plebeus (tot i el carcter consuetudinriament aristocrtic de la prctica) de damnificar-se mtuament. A aquesta reactualitzaci espordica de lanarquia feudal circumscrita
a lmbit personal dels desafiats i llurs valedors noms podien posar fi, a ms
de les reconciliacions definitives, a les treves convencionals, firmades per les
parts, espontniament o per imposici de lautoritat, que es basava en lusatge Simili modo.
En el cas de guerra exterior, el lloctinent, fonamentant-se en la mateixa disposici i amb vot del Reial Consell, declarava mitjanant una crida treves,
seguretat i salvaguarda entre tots i sengles habitants de Catalunya pel temps
que durs la guerra. Semblantment, hom proclamava una treva general quan
es convocava a Cort general.
La pau pblica a Catalunya

La conseqncia que avui ens semblaria bvia hauria estat perpetuar la treva, com es va fer,
per exemple, al Sacre Imperi el 1495, per el fet s que noms shi va arribar indirectament.
El 1670 es va promulgar una crida reial per la qual es prohibien els desafiaments sota
penes molt greus. Aquesta prohibici es va repetir alguna vegada, sense que es converts en una norma permanent (no ho podia ser per la seva naturalesa edictal, a manca de
corts durant el segle XVII). Tot just vers la fi del segle, sembla que per via jurisprudencial,
es va arribar a declarar vigent al Principat, en aplicaci de les normes sobre prelaci de
les fonts, labolici cannica del duel que havia fet el Concili de Trento.
Eren excloses de la protecci de la pau i treva les persones segents:
1) els heretges manifestos i llurs creents (sequaos) i fautors (afavoridors),

2) els lladres pblics i llurs rebedors (els qui els amagaven),
3) els mateixos trencadors recalcitrants de les constitucions de pau i treva o
els de treves convencionals,*

4) els qui damnificaven els acusats de trencament que voluntriament se sot-
metien a la cort reial,*

5) els qui no respectaven les formes i els terminis del desfiament previstos a
la constituci Com instigant,*
139
6) els banquers o comerciants fallits que fugien o samagaven.

Tots aquests, desprs de publicats judicialment per separats de pau i treva,
perdien la protecci de les constitucions pertinents i ning no els podia donar
ajut ni acolliment, i lautoritat podia insurgir amb tota la pau (els homes
armats de la vegueria) contra la seva persona i llurs bns, fent-hi tot el dany possible, llevat de calar-hi foc.
Daltra banda, la garantia legal de la seguretat sovint es reforava o sampliava mitjanant guiatges i salvaguardes.
Gitament de pau i treva

i bandejament
Cal no confondre la
separaci de pau i treva
amb el bandejament, que
era la sanci de limpetit
o inculpat dalgun crim que
no compareixia quan era
citat. El bandejat era exiliat
de Catalunya; si hi era trobat,
hom no li podia prestar auxili
ni donar sopluig, i era lcit de
capturar-lo i lliurar-lo a la
justcia.
El guiatge era la garantia especial del prncep, normalment en escrits,

que protegia el beneficiari contra tota violncia exercida directament o
indirectament, amb autoritat judicial o extrajudicial, i, en particular,
contra la possibilitat de ser empresonat, molestat o atacat per ra dels
fets que havien donat lloc a latorgament del guiatge.
La facultat de guiar era una regalia comunicada als jutges reials i als barons.
Tanmateix, els jutges inferiors no podien guiar els acusats de crims castigats
amb mort o mutilaci de membre. Era prohibit donar guiatge als gitats de pau
i treva, en virtut de la constituci Com instigant, als assassins i als gitanos.
Tampoc no es podia donar guiatge si la part privada perjudicada no havia
rebut satisfacci.* El guiatge havia desmentar els delictes passats als quals
* Captol 1365/1.
sestenia la indulgncia i la durada.

La jurisprudncia va obligar a respectar els guiatges, encara que patissin dirregularitats greus illicitud, incomptencia, perqu hi era implicada la paraula del rei, i noms sels podia revocar (desguiar) amb la intimaci prvia i
donant uns dies de coll a lafectat.
Semblantment, calia comunicar amb una crida, i donar aquest termini, quan,
arran de la confusi que a vegades produa la multiplicitat dels guiatges ator-
El dret de gents per

damunt del paccionat
La constituci 1503/40
prohibia guiar els qui havien
iniciat hostilitats sense el
desafiament degut, per
lAudincia va considerar que
havia de prevaler una norma
superior: el dret de gents.
gats per les diverses autoritats competents, la jurisdicci suprema en decretava una revocaci general. Encara que normalment sexpedien en escrits, el
mer fet dhaver estat cridat pel lloctinent o un altre jutge constitua guiatge.*
Els guiatges servien especialment per a cobrir les negociacions entre els
delinqents i lautoritat, les quals sovint acabaven en la remissi de la pena
o la composici del delicte, i tamb per a protegir els fallits de les execucions en bns i persona, amb el consentiment dels creditors que representaven la major part dels deutes, per a donar a labatut loportunitat de
refer-se.
Lequivalent del guiatge personal per a les institucions i categories de persones era la salvaguarda, concedida, entre altres, a la Diputaci del General, a
* Captol 1585/21.
140
la ciutat de Barcelona a les autoritats i oficials, a les universitats dels estudis i als soldats del rei.
8.3. La seguretat personal i la detenci preventiva

Com es pot entreveure en el que sha explicat abans, la preocupaci principal
en matria de garantia de la seguretat personal eren, i han estat sempre, les
detencions arbitrries. I, sobretot, saber qu passa quan, de fet, lautoritat
pblica ja ha privat injustament de llibertat el ciutad.
A Catalunya noms es podia detenir alg per les causes segents:
1) Per provisi de captura, dictada per un jutge competent amb consell dassessor.
2) Quan el delinqent era sorprs in flagrante o fugint. El podia detenir loficial executiu algutzir, verguer, capdeguaita, etc. del tribunal i, dhuc, la part
perjudicada i, en els delictes ms greus, qualsevol, fins i tot passat algun
temps (ex intervallo); en tots dos casos, noms el temps necessari per a lliurar
el sospits al jutge (per la constituci 1564/13, si un algutzir reial agafava alg
en crim flagrant, havia de deixar el pres en poder del jutge ordinari local).
3) Per ordre (de mandato) del rei, el lloctinent general, el vicecanceller o, si
esqueia (que era el normal), el regent la cancelleria, els jutges de cort, el
governador general o els seus portantveus.*

4) Per via del procs de sometent.
En la Cort de 1599, arran de detencions ordenades amb la simple signatura
del virrei, els braos van demanar sense xit que el lloctinent noms pogus
capturar de mandato amb provisi de jutge de cort o en crims flagrants.*
Una captura a la Catalunya clssica
Les captures, les feien els oficials reials intimant a qui shavia de detenir: Tenir-se al
Rei!. En el cas que la detenci es fes en execuci duna provisi de captura, calia
ensenyar-la-hi abans o, almenys, tot seguit de capturat.
Si lintimat no es volia retre, hom ladvertia: No moure al Rei!. I quan la resistncia s
a dir, vlida (armada) es materialitzava, era comminat per ltima vegada, abans de
recrrer a la fora, al crit de Resistncia!, amb les penes que lusatge Authoritate et
rogatu (II) imposava als qui agredien els oficials reials.
La collaboraci de la poblaci en el manteniment de la pau i la tranquillitat

pbliques i en la repressi del delicte es concretava en lobligaci general de
tots els homes hbils dacrrer armats quan lautoritat competent els convocava per a repellir o perseguir i capturar malfactors. La manera en qu es feia,
amb crits de Via fora (o Via fors), sometent! i repics de campana, va donar
nom a la instituci (de so metent, fent soroll). Lobligaci amb parallels
* Captol 1599/19.
141
a altres pasos, com el posse (comitatus) (poder del comtat), tan conegut per
les pellcules del Far West adoptava diverses formes segons lautoritat convocant i les circumstncies del cas.
El procs de sometent, prpiament dit, era la regalia en virtut de la

qual el rei o els seus oficials podien agafar sospitosos i ficar-los als crcers reials, fos quin fos el lloc de comissi del delicte o el lloc on samagus el presumpte delinqent. La captura, finalitat nica del procs,
es podia fer dintre mateix desglsies, monestirs, etc., sense incrrer en
excomunicaci, i en terres i castells de barons. Si el capturat era clergue, noms sel podia tenir vint-i-quatre hores dins les presons reials
abans de lliurar-lo al jutge eclesistic competent.
El sometent procedia en els casos de trencament de pau i treva, violaci de la salvaguarda o del guiatge del prncep i falsificaci de la moneda, delictes punits amb pena corporal, i els comesos en camins i vies
pbliques, incloses les venals.
A banda dels oficials locals reials dintre dels lmits de llurs districtes o dels
Lectura recomanada
portantveus de governador quan hi eren, podien alar el sometent a ms

duna vegueria i de fora estant, i fins i tot decretar un sometent general a tot
el pas, el rei o el seu lloctinent, amb la declaraci prvia de procedncia del
Reial Consell. Els barons noms podien organitzar un Via fora! per a capturar malfactors dintre de llurs terres.
Els lloctinents van procurar dorganitzar el sometent, reglamentant-lo en la
Crida del llibret, en qu figurava el nombre dels elets que en les diferents
poblacions reials tenien lobligaci especial de mantenir-se a punt amb larmament necessari, sense que aix exims de lobligaci general la resta dels
homes hbils. Per, al costat daquest rudiment dorganitzaci policaca, hi
havia altres estructures comparables de carcter associatiu.
El sagramental era una concrdia entre els habitants dun mateix

poble o de pobles vens, per a llur defensa i seguretat.
El sagramental vell data de 1257, quan Jaume I va aprovar la carta de

comuni i amistat dels pobles del pla del Llobregat, i es va estendre desprs a tot el Valls i al Maresme. El sagramental nou, obert a lafiliaci
dels homes reials o de baronies eclesistiques de les vegueries dOsona i
Bages, i de la sotsvegueria de Moi, s de 1395. Era convocat de manera
semblant al sometent, per, tot i que podia penetrar en terres de barons
perseguint malfactors, un cop capturat el presumpte delinqent, lhavia de
lliurar a la jurisdicci competent. Pel carcter tumultuari que tal vegada
En relaci amb el procs

del sometent, vegeu la
referncia segent:
de Nova Planta (pg. 77-81).
Vic: Eumo.
142
adquiria ha donat lloc a lexpressi corrent moure o armar un sagramental.

Durant la pitjor poca del bandolerisme, es van constituir, a instigaci dels
lloctinents, les unions i germandats darmes anlogues a la Santa Hermandad de Castella, en virtut de les quals els pobles que les integraven
mantenien un nombre determinat dhomes armats per a la repressi i captura dels delinqents i donaven una garantia collectiva pels danys que
pogus causar llur actuaci. Per, a diferncia de la Santa Hermandad castellana amb els alcaldes en els casos de hermandad, com en el cas del sometent ms o menys organitzat i el sagramental, tampoc no exercien una jurisdicci prpia ms enll de la captura, sin que eren meres auxiliars de la
justcia ordinria.
Cal dir, reprenent el fil principal de la nostra exposici, que el capturat podia
fer valer lexcepci de mala captura allegant la incompetncia del jutge,
lexistncia dun guiatge o qualsevol irregularitat del procediment. Calia
resoldre separadament aquesta excepci en trenta dies comptats des de la
detenci, sense que la resoluci es pogus ajornar fins a la sentncia definiti-
* Captol 1585/1.
va de la causa.*
A ms, quan arran de la visita setmanal dels crcers reials de Barcelona per a
examinar lestat de les causes dels presos* els magistrats proveen la llibertat
definitiva o provisional dun presoner, calia ordenar-ne tot seguit el deslliurament.** Acabada la visita, els jutges o lescriv havien de dir i explicar, sots
*** Constituci 1599/53.
pena de privaci dofici, a qualsevol persona quina resoluci shavia pres

respecte dun encausat, perqu, si corresponia deslliurar-lo, es pogus exigir
que es fes tot seguit.***
En absncia del virrei, anlogament al ju de prohoms, els consellers de Bar-
Un cop pagat el deute,...
celona, acompanyats del veguer, anaven a veure per quina causa els encarcerats estaven presos e saber ab ells si la inquisiti s comenada e en quin
punt est, e talment ho facen que els presos no sien vexats e en la llur justcia sien expedits (pragm. de l11 de mar de 1368).
A ms daquestes visites a la pres reial, duna banda, hi havia la que feien per
torn, el primer dia feiner de cada mes, els jutges de cort per remediar les
vexacions y agravis de los escarcellers y guardes de les presons reales [que] fan
als presos y [perqu] los treballs y misries que patexen se pugan millor y m
promptament remediar* ja que, segons el dret com, les presons (preventives) sn per a seguretat i no per a mortificaci de qui encara no se sap si s
innocent o culpable. Daltra banda, hi havia la visita que el lloctinent, al cap-
... el mateix interessat, un

parent, un amic o la
Diputaci podien instar
davant el lloctinent que
qualsevol condemnat a
galeres que hagus purgat
la pena fos posat en llibertat
(cap. 1585/20 i 1706/45).
Amb aix es procurava
devitar la prctica,
introduda a les galeres de
Castella, de retenir els
exforats sota la denominaci
paradoxal de buenavoyas
forzados. Els buenavoyas
en catal bonavoies, de
litali buona voglia eren els
remers lliures assalariats.
davant de lAudincia, feia dos o tres cops lany, en festes assenyalades, per a
relaxar graciosament presos perseguits dofici per delictes lleus.
Sobre les diferents modalitats de llibertat provisional a qu donava lloc el procediment penal, en parlarem en lapartat corresponent.
143
8.4. La seguretat personal i el recors per causa dopressi
El recors per causa dopressi, arma delecci contra les detencions

arbitrries practicades per jutges inferiors, es fonamentava en lusatge
Alium namque, segons el qual un dels deures dels comtes de Barcelona era que mantenguessen lopremut. Aquesta obligaci s en el Rei
una suprema regalia, talment enganxada als seus ossos, que no es pot
separar dell, a menys que renunci al soli i al regne, ja que fer-ho seria
tant com expulsar els sbdits de la seva potestat, o que no pot fer.
Es concretava en el dret dinvocar aquesta protecci que tenia tothom
qui es creia vctima dopressi.
La norma tenia un abast amplssim. En matria criminal, es podia recrrer

contra els jutges inferiors al rei o, si era absent, al lloctinent o als portantveus
de general governador anant la vice regia, abans o desprs que haguessin
dictat sentncia.
El procediment comportava la intervenci protectora del Reial Consell en una
srie de modalitats i s lhomleg teric i prctic del writ dhabeas corpus.
Abans de la sentncia, el recors per antonomsia era procedent tant si el

pretesament oprimit es trobava pres o en mans dun oficial reial o de bar
i recorria contra els procediments i la captura, com si noms tenia por de
ser detingut injustament o b, un cop capturat, rompia larrest o trencava els
crcers i fugia cercant la protecci del prncep. En aquests dos ltims casos es
deia que el recurrent prenia el cam del superior [la cort reial], s a dir, que
en reclamava lajut per arreptionem itineris.
Podia interposar recors el mateix oprimit o qualsevol persona a favor seu,
sense mandat, per amb ple efecte si linteressat el donava desprs per bo.
Adreava al rei o al lloctinent una suplicaci escrita en qu explicava la situaci, manifestava que se sentia oprimit o gravat i es posava sota la protecci
del prncep o el seu representant i el Reial Consell, als quals recorria contra
les opressions i els greuges rebuts i demanava que sadmets el recors i que es
confis a un dels jutges de cort. En el cas darreptio itineris calia presentar-se i
oferir-se a ser pres o arrestat.
La tramitaci, les condicions, les mesures cautelars i la resoluci del recors en
les diverses variants eren regulades minuciosament, ms per la prctica (estil
de cort) que no pas per la legislaci.*
Entre les opressions que hom apreciava per a admetre el recors hi havia les
segents:
1) la incompetncia del jutge contra qui es recorria;

daquest captol.
* Constitucions 1537/16, 1564/1 i

26, 1599/57, 1702/53 i captol
1706/109.
144
2) que shagus practicat la captura en un cas no perms;

3) que loficial o el bar no donessin jutge lletrat o el donessin suspecte;
4) que lordinari fes vctima el detingut de dilacions i subterfugis;
5) que lordinari hagus sotms el detingut a una llarga detenci sense
actuacions.
Com en algunes legislacions modernes, el recors tamb saplicava a privacions de llibertat que duguessin a terme altres autoritats que les tpicament judicials (o policaques, direm ara, ja que tota la policia daleshores era judicial), com en el cas duna retenci injustificada en
quarantena a la porta de la ciutat que duguessin a terme els encarregats
de la vigilncia sanitria.
Lopressi i, per consegent, el recors podien ser collectius. Aix, una vegada, els vens de Jorba, que shavien revoltat contra llur senyor per ra duna
crida daquest, temorosos del cstig, van recrrer per arreptionem itineris i es
van presentar en massa a Barcelona; el recors va ser rebutjat, perqu esqueia
al bar defensar la jurisdicci prpia. No obstant aix, malgrat que la constituci 1599/57 va prohibir en aquests casos posar traves o cua al jutge
competent al qual es tornava la causa, obligant-lo, per exemple, a sentenciar amb vot dels doctors del Consell (encara que s que se li imposava un
Un recors per causa

dopressi
En la illustraci, resposta en
dret a favor dels habitants de
Jorba que havien recorregut
a la protecci reial per
arreptionem itineris, per por de
les sancions que els podia
aplicar el senyor daquesta
localitat. En el text del captol
sexpliquen les circumstncies
i la significaci daquest
recors per causa dopressi
collectiu i la soluci que shi
va donar.
termini per a decidir), el lloctinent va aconseguir en aquest cas que el bar

savingus a fer-ho aix. La denegaci del recors era sens perjudici dels drets
del recurrent quant als mrits de la defensa, o de la jurisdicci que altres jutges reclamessin.
Unes altres aplicacions del principi eren el recors al Reial Consell contra les
actuacions doficials recaptadors de tributs incompatibles amb el procediment per directe en la matria o contra els barons i oficials reials per les composicions exorbitants que havien exigit i altres greuges connexos. En matria
civil, la constituci 1481/3 tamb ladmetia, per sembla que hi va tenir un
s escassssim.
La possibilitat daplicar el recors tenia tota una altra dimensi quan lopressi suposada no procedia de jutges inferiors o barons, sin dels tribunals eclesistics, aliens, per definici, a la jurisdicci suprema del sobir, en actuacions
que tendien a imposar penes, espirituals o no, especialment quan loprimit
era un clergue.
La interposici protectora de la justcia reial es va execir al nostre pas dintre
dels motlles de la vella citaci del delegat apostlic ad banchum regium, amb
ladmonici prvia de revocar els procediments controvertits i concedir lapellaci davant el superior el tribunal de la nunciatura o el mateix papa, sota
Lectura recomanada
Pel que fa al recors per causa
dopressi, vegeu la
referncia segent:
de Nova Planta (pg. 349354). Vic: Eumo.
145
pena docupar-li les temporalitats (jurisdiccions) o bandejar-lo, i dacord amb la

concrdia de la reina Elionor i el cardenal de Comenge, quan es tractava dun
ordinari. Hom recordava, a ms, laplicabilitat general del recors per opressi.
Els autors insistien que la intervenci equivalent al recurso de fuerza castell
o lappel comme dabus francs tenia carcter extrajudicial, sense ombra de
Lectura recomanada
jurisdicci, per modum simplicis notionis, de facto i nicament per a nuda

Nova Planta (pg. 131
i 354-357). Vic: Eumo.
instrucci de la cort i a fi dinformar el seu nim, sense cap pretensi de

superioritat en matria espiritual.
9. Precedents, antecedents i elements formatius

del dret processal penal histric de Catalunya
Abans dentrar en la descripci del desenvolupament del procs criminal que
va configurar la normativa catalana en la matria, conv donar una ullada al
desenvolupament del dret processal penal.
La indagaci de la veritat en les causes que avui dia qualifiquem de penals es

presenta al llarg de la histria en un nombre limitat de tipus bsics que, daltra banda, apareixen en un ordre tpic, lligat a les vicissituds de la societat, la
cultura i les formes dorganitzaci poltica. Sn, successivament, els sistemes
acusatori, inquisitiu i mixt.
9.1. El sistema acusatori
El sistema acusatori respon a la idea primitiva de lacci penal com un

combat fingit o simblic entre les parts, sota la supervisi i amb la
declaraci final del vencedor per part de lautoritat pblica.
Com a contesa entre dues pretensions contradictries fonamentades hipotticament en el dret, el procs penal es diferencia poc o gens, en les formes
menys evolucionades, del procs civil. La distinci simposa, per, a poc a
poc, arran del pes predominant en el dret repressiu de linters per a preservar directament la pau i la solidaritat socials, per damunt de la voluntat de
mantenir o restablir la vigncia de la norma, que preval en el dret privat.
La iniciativa de lacci, o acusaci, reservada al comenament a lofs i als
seus familiars, es generalitza desprs, tenint en compte aquell inters social, a
tots els homes lliures del grup. Aquest s el punt en qu es comencen a separar el procs penal i el procs civil.
En el primer preval, com hem dit, linters general en la preservaci de la pau,
encara que trigar molt a perfilar-se un rgan permanent especialitzat en la
146
defensa daquest inters i, per tant, en lexercici de lacci penal. En el procs

civil, encara que interessa a tothom que es respecti la propietat, es compleixin els contractes i sindemnitzin els danys, hom judica que val ms confiar
la vigilncia de lefectivitat de la norma a qui es cregui perjudicat per la violaci daquesta.
Un cop distingit del procs civil, el criminal es caracteritza, al capdavall de
la seva evoluci, per la detecci i persecuci judicial de la infracci pels
representants de la societat, el jutjament de lacusat per aquests o uns altres
representants de la mateixa societat i la punici pblica de qui se nha trobat culpable.
En un principi, per, la comunitat sacontenta devitar la violncia i, si ms
no, daturar la venjana incontrolada. Sesfora, per tant, a sotmetre la reacci de la suposada vctima a certes limitacions, formalitats i terminis. El jutge,
a manera drbitre fors, sat als fets que les parts li volen presentar, supervisa el desenvolupament del procs i en proclama el resultat, i primer, dalguna manera, les parts lhan dacceptar.
Lavaluaci de les proves i els arguments i la decisi final sol recaure en la
mateixa comunitat, integrada pels pars dels litigants o homes de llur mateixa
condici, com a garantia dimparcialitat. Daquesta mateixa imparcialitat en
laplicaci dun dret que se suposa generalment conegut, hom en dedueix la
immodificabilitat de la resoluci a qu sarribi (instncia nica). Qui ms, si
no, podria dictar una sentncia millor?
La idea primitiva dun combat simblic fa imprescindible la presncia de totes
dues parts. Com que els litigants han dacceptar, almenys implcitament, de
sotmetre la controvrsia al judici perqu aquest pugui existir, la preocupaci
principal s mirar de constrnyer lacusat a comparixer. La sanci de lacusat
contuma sol ser expulsar-lo de la comunitat i privar-lo de la protecci normalment acordada als seus membres, i deixar-lo aix exposat a la venjana que
shauria pogut estalviar. No es pot ni dictar sentncia, ni tan sols es pot declarar que el contuma mateix sha reconegut implcitament culpable.
En un sistema acusatori, el jutge no pot, per prpia autoritat, conixer una
causa ni tampoc buscar-ne proves un cop aquesta ha comenat. Ha dexaminar les proves que hom li presenti i pronunciar-se sobre llur admissibilitat
(com, en general, ha de vetllar per la correcci de les actuacions). Per primitivament, quan la sentncia sobre els fets i sobre el dret la dicten la comunitat o els seus representants, i desprs en el judici per jurat, quan aquest es pronuncia sobre els fets, tampoc no li pertoca dapreciar-ne la fora de convicci:
nhi ha prou si sn formalment correctes. El procs que el jutge es limita a
presidir s contradictori, oral i pblic.
Les actuacions dirigides a conixer la veritat corresponen a les circumstncies

culturals de cada poca. En els orgens, si no es pot capturar el malfactor in fla-
147
grante o quasi, ni confessa haver coms la infracci, cal que lacusat sexoneri
amb el jurament purgatori, reforat pel dels compurgadors. En el cas que el
dret no ladmeti, el seu dret a defensar-se es materialitza en les ordalies. Quan
el desenvolupament cultural ho permet, el dret acaba admetent que descarregui la seva responsabilitat amb proves (testimonis, escriptures, presumpcions).
Finalment, per una evoluci parallela a la del procs inquisitiu, sinverteix la
crrega de la prova i s lacusador qui ha de demostrar la culpabilitat.
9.2. El sistema inquisitiu
El sistema inquisitiu correspon a una fase ms avanada del desenvolupament social i poltic, i a un grau ms alt despecialitzaci i refinament jurdics. Pressuposa normalment lexistncia duna societat ms
heterognia, complexa i individualista, i duna estructura institucional
amb una jerarquia de jutges permanents que actun en nom duna
autoritat suprema.
La detecci i persecuci judicial dels delictes s a crrec, des dun principi,

dels representants daquesta autoritat i per llur iniciativa. Lacci penal, que
en el sistema acusatori pur pot ser exercida per qualsevol, es reserva, amb
molt poques excepcions, a lactivitat duns oficials professionals (els jutges, i
desprs tamb els fiscals) designats pel titular de la potestat pblica.
Lactivitat del jutge en el procs inquisitiu no es limita a examinar les proves
que les parts li presenten, sin que en busca tantes com creu necessries per
a esclarir els fets. No se circumscriu tampoc a qualificar-ne ladmissibilitat,
sin que navalua el pes i nextreu una convicci personal quant als fets,
damunt la qual ha de basar la seva qualificaci pel que fa al dret. El duel entre
les parts se substitueix, doncs, per latac unilateral del representant de lautoritat, com molt b ho expressa el nom de tota la primera part del procs a
Catalunya (enquesta en ofensa, procs ofensional).
Lenquesta tendeix a ser en escrits i secreta, en perjudici de loralitat, la immediaci i la publicitat, i hi perd pes lelement contradictori. Una altra tendncia natural del procs inquisitiu s exigir la collaboraci de lenquestat i
obtenir-ne, fins i tot amb mitjans coactius, la confessi dels fets. Finalment, lestructura jerrquica de la judicatura fa possible lapellaci i altres formes dimpugnaci de la sentncia.
Tant el sistema acusatori com linquisitiu tenen avantatges i defectes:
1) En el procediment acusatori, la iniciativa de les parts, a la qual es confia

el descobriment i la persecuci del delicte, es pot deformar o anullar per la
inrcia, la por o la corrupci, i la publicitat mateixa que pot semblar penyo-
148
ra dimparcialitat pot facilitar tamb que el delinqent defugi la condemna

i el cstig. La limitaci de la prova a all que presenti lacusador restreny
igualment les possibilitats de fer justcia.
2) Daltra banda, el sistema inquisitiu, malgrat que evita en principi aquestes manques, fa que els representants de lautoritat monopolitzin la investigaci, tendeix fatalment a la sospita i al secret i, en esvair la contradicci, disminueix perillosament la defensa de linnocent.
Lideal seria, doncs, de poder combinar els avantatges i contrarestar els
defectes dun sistema i laltre. s el que intenta daconseguir lanomenat sistema mixt.
9.3. El sistema mixt
El procs mixt actual s ms que res el resultat de la juxtaposici i la

sntesi, durant la Revoluci Francesa, entre el model acusatori angls,
introdut per reacci contra la desigualtat i els abusos del procs que
era vigent fins aleshores, i les tradicions inveterades del procs inquisitiu heretades de lantic rgim.
El procs mixt presenta les caracterstiques segents:
1) El jutge de sentncia no pot, per iniciativa prpia, assumir el coneixement

duna causa: cal que hi hagi primer una acusaci.
2) Lacusaci es reserva fora dels pocs delictes perseguits a instncia de part
a un funcionari especial, el fiscal.
3) El procs es divideix en dues etapes diferenciades:
a) una de carcter inquisitiu en qu el jutge instructor i el fiscal tracten dofici de buscar la veritat;
b) una altra dacusatria en qu els fets escatits en la primera etapa sexposen a la contradicci enriquits i reforats per lactivitat instructora, normalment davant un altre jutge o tribunal i sovint amb latribuci de la
decisi sobre els fets a un altre rgan, el jurat.
La primera etapa, la de carcter inquisitiu, no s contradictria ni pblica; en
canvi la segona, la de carcter acusatori, s.
4) Els jutjadors jutge o jurats no estan sotmesos a cap teoria oficial de la
prova ni shan datenir a cap sistema de prova legal, sin que poden avaluar
149
les admissibles en dret que hom els presenti. Simposa, per tant, la lliure convicci.
Cal tenir en compte a diferncia del sistema anterior la presncia delements diniciativa oficial, publicitat, contradicci, etc., tpics del procediment
acusatori, dins els mateixos procediments inquisitius histrics, en particular
en aquells que diferencien clarament informaci denquesta general i especial, i sumari de plenari (no s el nostre cas), sense que per aix es pugui dir
que sn procediments mixtos.
9.4. Precedents histrics

Ben poca cosa podia aportar al procs penal del ius commune (a diferncia
del dret penal substantiu) el dret rom clssic, amb les diferents quaestiones
i procediments peculiars que tenia, creats al llarg del temps quan es presentaven les necessitats i lligats estretament a unes institucions totalment
obsoletes i incompreses. El dret catal va heretar, per contra, incorporats al
procs criminal romanocannic, els elements caracterstics del procs penal
imperial.
Ben aviat van comenar a caure en loblit, sota lImperi, les caracterstiques
quasirepublicanes del principat dAugust i, malgrat que encara trigaria a
imposar-se el dominat i que van perdurar encara algun temps les antigues
institucions, incloent-hi les de la jurisdicci penal (quaestiones perpetuae), la
tendncia irreprimible consegent al creixement de lautoritarisme i la centralitzaci del poder va anar cap a la unificaci de la judicatura penal i civil
a crrec duna jerarquia burocrtica de jutges encapalada pel praefectus urbi i
el praefectus praetorio.
Sovint els emperadors es reservaven la decisi de causes criminals o la delegaven en un oficial. El senat, pel seu compte, es va atribuir tamb la jurisdicci penal, especialment en crims contra lEstat. Lantic iudicium publicum va
desaparixer i el nombre de crimina extraordinaria va augmentar, amb el procediment corresponent, fins que, anlogament al que va passar en el procs
civil, es va imposar com a general lactuaci extra ordinem dels magistrats amb
lassessorament dun consilium de jutges funcionaris. Del iudicium publicum va
quedar noms el nom, per a designar lactuaci de plano dels tribunals inferiors en els delictes lleus.
El procs penal va continuar essent, nogensmenys, formalment acusatori.
Encara calia alg que subscrivs el libellus accusationis. Per a la vella estructura bsica es van afegir elements inquisitius. El jutge va assumir un paper
actiu en la indagaci dels fets, es va generalitzar la tortura (de primer aplicada noms als esclaus i provincials, desprs als ciutadans acusats de traci,
finalment a tothom) i lexamen de lacusat es va orientar cada cop ms a obtenir-ne una confessi.
150
Daltra banda, es va desenvolupar una activitat repressiva prejudicial, amb

oficials dedicats especialment a descobrir delictes i delinqents, i a denunciarlos als magistrats i jutges inferiors (agentes in rebus, irenarchae, stationarii), s a
dir, encarregats de les funcions que avui tpicament associem amb la paraula
policia. Llur intervenci va derivar en una manera nova dentendre i, per tant,
de tramitar el desencadenament del procs, malgrat la supervivncia nominal de les institucions acusatries.
En temps de Justini, van aparixer, al costat delements tradicionals procediment acusatori, publicitat, allegacions orals, innovacions, com linici duna
reglamentaci de la prova (paradoxalment es va tornar a la prova legal i formal,
com en el procs acusatori primitiu), la llibertat del jutge per a qualificar i punir
les conductes comprovades en el judici independentment del que demanava
lacusaci i una certa discrecionalitat en la imposici de la pena.
Totes aquestes tendncies es van tallar per lensorrada de lImperi a Occident
i la suplantaci total o parcial del dret rom pel dels pobles germnics invasors. Un dels efectes daquest canvi, amb la reintroducci de formes arcaiques
del sistema acusatori, va ser la prdua de la distinci entre procs civil i procs criminal. En el dret visigtic, aquest darrer era poc caracteritzat en relaci
amb el civil. Amb tot, el Liber iudiciorum cont algunes normes que shi refereixen especficament.* La sentncia es dictava amb autoritat del president i
la cort; shi admetien com a proves les escriptures, els testimonis i, ocasionalment, el judici de Du.
Desprs del breu interludi islmic a la Catalunya Vella, el procediment era la
conseqncia de la superposici de les institucions poltiques de lImperi
Carolingi a les tradicions de la legislaci gtica, tothora vigent. Administraven
justcia el comte, el vescomte i els vicaris reials, per tamb els bisbes i els
abats, per delegaci de lautoritat secular. No hi havia una delimitaci estricta de competncies; hi entenia el tribunal ms qualificat per raons de la procedncia de les parts, el lloc de la comissi del delicte o la situaci dels bns
litigiosos, per b que el comte se solia reservar les causes ms importants. El
judici era pblic, i el jutge, especialment si era el comte, apareixia acompanyat de notables. Completaven el mallum o tribunal uns jutges professionals
que actuaven com a consellers del president, uns boni homines escollits a lefecte entre la poblaci local i els saigs o executors. Cal no oblidar la intervenci eventual dels missi dominici, tramesos pel rei. Sadmetia la representaci de
les parts mitjanant un assertor o mandatarius. La prova escrita tenia ms
importncia que la testimonial. En el cas de dubte, es podia aplicar lordalia.
Aquest procs de la primera poca comtal, que es desenvolupava encara sota
lautoritat pblica i es regia per unes lleis escrites, va desaparixer a Catalunya en triomfar-hi el segle
XI
lanomenada revoluci feudal. Des de la patri-
monialitzaci de les funcions pbliques que aix va comportar, al costat de

la justcia comtal va aparixer, en els territoris respectius, la justcia baronial
presidida pels senyors jurisdiccionals. En una primera etapa, es trobaven les
* Liber iudiciorum, II, 1, 14; VI, 1

i 6, 1.
151
parts o llurs mandataris per a exposar rancures o querimnies, definir la
* Usatges 26, 27 i 28.
quantitat de les penyores, designar fermances ( plivii) i escollir els jutges.*

Els jutges es reunien per a estudiar les pretensions exposades (racionare) i
mirar darribar a una transacci. Si aquesta no era possible, una nova reuni
fixava la data i el lloc en qu els jutges i el comte o un bar important (dominus placiti) i altres nobles assistir-hi era una obligaci vassalltica shavien
daplegar amb les parts i, segons el cas, llurs campions (nuncii, batallers), i
es dipositaven les penyores en mans del dominus placiti.
[...] Assats lexa cavalleria qui [...] no [...] va [...] en plets, ni en corts, ax com a cavaller [...].
Quan el cas no es podia purgar per sagrament, calia recrrer, segons la jerarquia
social de les parts ara ja institucionalitzada,* a la batalia entre cavallers o entre
peons, o a una ordalia per als plebeus. Per exemple, lordalia de la caulera o
* Usatges 4, 5, 10, 12, 13, 22, 24,

27, 52 a 56, 81, 102, 107 i 137.
extracci duna pedra del fons dun recipient amb aigua bullent, per a comprovar al cap de tres dies, desprs de desembenar el bra, si el pledejant presentava
o no una cremada. Fins a quin punt la gent creia en una intervenci providencial en defensa de la justcia objectiva s irrellevant. Se cercava, sobretot, davant
la impossibilitat daclarir els fets, una soluci simblica que poss fi al litigi.
9.5. Els antecedents immediats
La influncia decisiva en la configuraci del procediment criminal

catal va ser, com en la majoria dels ordenaments dOccident, el dret
processal criminal cannic. Aquest dret no era creaci original de lEsglsia, sin que la major part dels seus elements eren manllevats de les
institucions seculars, germniques, feudals i romanes. s levoluci
peculiar i complexa que aquests elements van experimentar en la prctica eclesistica el que va acabar subministrant als poders laics el model
del procediment criminal de dret com.
Impulsat per unes tendncies generals la reafirmaci del poder monrquic

(comprenent-hi el papal); el canvi de perspectiva en la concepci del dret,
que sallunyava de lautotutela del dret subjectiu cap a la interposici, en la
formulaci i en la protecci del dret objectiu, de lautoritat pblica; la prdua
gradual de confiana en juraments, batalles i ordalies i inspirant-se en el dret
penitencial, el dret cannic va posar el fonament del procediment inquisitiu
cap a la fi del segle
XII.
9.6. La inquisitio ex mero officio

Al principi, lEsglsia noms admetia el procediment acusatori, com en dret
rom i germnic. En el segle IX, per, quan el jutge comprovava la mala fama
Lectura recomanada
J.M. Salrach (1998).
El procs de feudalitzaci
(segles III-XII). A: P. Vilar
(dir.). Histria de Catalunya
(vol. 2, pg. 215-221 i 327337). Barcelona: Edicions 62.
152
o veu pblica que atribua a alg la comissi dun delicte o el declarava sospits, podia procedir contra linfamatus, no acusant-lo, per s exigint-li que
sexculps amb un jurament purgatiu amb compurgadors (purgatio canonica)
o amb una ordalia (purgatio vulgaris). Si shi negava o fracassava en lintent,
podia ser condemnat com a culpable. En aquells mateixos anys, el dret cannic va admetre que el jutge investigus i puns els delictes notoris, sense
necessitat dacusador.
No va ser possible, per, una autntica acusaci oficial perqu el jutge alhora
no podia ser part, fins que al final del segle
XII
va aparixer el processus per
inquisitionem, conformement al qual el jutge podia citar o detenir linfamatus, cercar testimonis i condemnar-lo eventualment. El canvi va ser introdut
per diverses decretals dInnocenci III (1198, 1199, 1206 i 1212) i confirmat
pel Concili de Llatr (1215).
Al mateix temps hom va tractar de justificar el capgirament de la doctrina
remetent-se als textos bblics on Du o els profetes inquireixen espontniament en les faltes dels homes i, sobretot, personificant la mala fama com si
fos un acusador (infamia est loco accusatoris). La introducci del procs
inquisitiu no es va deure tant, com es podria pensar, al desenvolupament, poc
desprs, de la lluita contra lheretgia (1227), sin bsicament a la repressi de
les malifetes clericals. Malgrat la innovaci, la demostraci de la innocncia
de linquirit no el deslliurava de la possibilitat dhaver de purgar cannicament lacusaci.
Linquisitus havia de contestar els interrogatoris del jutge sota jurament, malgrat que segons el dret cannic no es pot obligar ning a autoincriminar-se.
Hom ho va justificar dient que, de tota manera, aix era menys greu que la
purgaci cannica amb compurgadors. Els efectes negatius del nou procediment per a lincriminat es van moderar en part amb la regla que el condemnat per inquisitionem no podia ser condemnat a la pena prevista per la llei,
sin a una de ms lleu, tret que la confessio del delinqent fos confirmada
independentment per lenquesta.
Una altra forma del procediment per inquisitionem era la inquisitio generalis,
anomenada tamb preparatoria o ordinaria. Tenia per finalitat determinar si,
dintre duna comunitat o localitat, hi havia persones infamades dhaver
coms delictes o faltes, i consistia a invitar els seus membres o habitants a subministrar al jutge inquisidor informacions i revelacions sobre aquesta qesti.
Ja durant la monarquia carolngia, des del principi del segle
IX,
va aparixer
la instituci dun jurat de denunciaci en tribunals eclesistics i laics, empeltat en el cas dels primers en els snodes diocesans (snets) i les visites episcopals. El jutge eclesistic, habitualment el bisbe, convocava els clergues i
fidels locals i nescollia alguns dels darrers, els quals havien de jurar que
denunciarien els casos de qu tinguessin coneixena. Els denunciats per
aquests iuratores synodi shavien dexonerar mitjanant les purgationes que ja
hem vist.
Innocenci III (1160-1216) va ser papa

de 1198 a 1216. Gravat de 1868.
153
Les conseqncies, per, van variar quan, al cap del temps, es va introduir el
procs per inquisitionem. El jutge eclesistic ja podia, amb els denunciadors
inicials o altres testimonis, procedir a inquirir contra els denunciats. Al
comenament del segle
XIV,
la purgatio va ser totalment substituda per la
inquisici o enquesta especial; daquesta manera, la denncia sinodal va

adquirir el carcter de mera informaci prvia.
9.7. La inquisitio cum promovente

Per a arribar a una denncia autnoma cal remuntar-se a la vella denuntiatio
evangelica o caritativa del dret cannic, que, de moment, es va considerar que
noms podia donar lloc a sancions disciplinries, no vindicatives, de carcter
espiritual (censurae, poenae medicinales). Per, un cop es va admetre la inquisitio, el jutge, a ms de procedir ex mero officio, tamb va poder procedir a lenquesta davant la denncia dun particular. Mentre que qualsevol podia efectuar una denncia evanglica, noms podia presentar la judicial alg que
igualment hagus pogut presentar una acusaci, per que preferia limitar-se
a posar en marxa la inquisitio donant a conixer els fets al jutge. Hom el va
denominar promovens inquisitionem i el procediment que provocava, inquisitio
cum promovente.
En un comenament, noms sexigia el jurament de linquirit quan el jutge
procedia dofici, per desprs es va estendre al cas de lenquesta amb promovent. El denunciant havia de provar les seves afirmacions, cosa que no passava en lenquesta ex mero officio i que donava a linquirit locasi dimpugnar
les proves del promovent i de presentar-ne daltres en el seu descrrec (testimonis que nacreditessin la bona fama).
Tot aix assimilava el denunciant a lacusador, per es va dubtar si, com a
aquest, calia punir-lo, en el cas dabsoluci, amb la mateixa pena del delicte
denunciat. La doctrina es va inclinar ms aviat a exigir-li que es retrats i
que es fes responsable, igual que lacusador, de les seves allegacions (inscriptio in crimen). Per assimilaci amb la denuntiatio evangelica, es va arribar a la
conclusi que tampoc, arran duna denunciaci judicial, no es podia condemnar lacusat a la pena rigorosa prevista per la llei, sin a una darbitrria
inferior.
Com a conseqncia daquesta evoluci, va nixer de fet una nova acci criminal, diferent de la inquisitio ex mero officio.
En efecte, hi havia les condicions perqu, a partir del promotor specialiter a
iudice delegatus que a vegades nomenaven els jutges eclesistics per a fer-los
costat en casos complicats quan inquirien ex mero officio, es desenvolups
(segles
XIII-XIV)
en les cries episcopals un ofici permanent, encarregat de
denunciar tots els illcits penals que arribessin al seu coneixement, s a dir,
encarregat dactuar com a promovens general de totes les enquestes. Aix va
Ladvocat del diable

Encara ara, el promotor
de la fe, conegut
popularment com ladvocat
del diable, que sencarrega
de posar objeccions en els
processos de canonitzaci,
no hi s part, sin un
collaborador del tribunal
pontifici.
154
contribuir decisivament a dissipar lescrpol que, en la inquisitio, el jutge

actuava a la vegada com a jutge i part. Cal remarcar, per, que el nou minister inquisitionis no era una part en el judici criminal. Per a arribar a lexercici
oficial de lacci va caldre laportaci laica del procurador fiscal.
El procs per inquisici ja apareix regulat en les Decretals de Gregori IX (V, I
24, De accusationibus), per obra del quart Concili de Llatr. La inquisitio
comenava amb la constataci de la infamia o mala fama del sospits. Per,
mentre que en lenquesta dofici el jutge apreciava amb llibertat les circumstncies que fonamentaven el procs inquisitiu, en la inquisitio cum promovente aquest darrer havia daportar testimonis de la infamia. El jutge, el seu
substitut o un notari, interrogava aquests testimonis, sense que el possible
inquirit en tingus notcia, el qual, per, un cop convocat, podia demanar
que li ensenyessin les deposicions dels testimonis i impugnar-les, i tamb presentar-ne daltres a favor seu. Aquesta inquisitio praecedens de infamia, amb la
possibilitat de defensa corresponent, s lantecedent del modern sumari
(inquisitiu) que precedeix el plenari (acusatiu). Alguns pasos, entre els quals
Catalunya, no van rebre la distinci o la van esborrar entre aquestes dues
etapes.
Desprs, es convocava el sospits si no es trobava ja pres i havia de respondre als crrecs que se li formulaven. Si lenquesta era ex mero officio, el jutge
redactava els articles corresponents. Si era cum promovente, aquest havia de presentar un libellus i es produa una litis contestatio, com en el procs civil. En
ambds casos, el jutge procedia a interrogar limputat, el qual havia de contestar sota jurament (compareu-ho amb el procs criminal catal). Si es reconeixia culpable, ja sel podia condemnar. En el cas que es declars innocent, el
jutge o el promovent, segons que tocava, havien de presentar proves contra ell.
Aix, doncs, en la inquisitio primitiva, hi havia testimonis de la infamia i testimonis de la culpabilitat. La deposici dels primers en el procediment ex
mero officio noms tenia valor informatiu. Tant en aquest cas com en lenquesta amb promovent, els testimoniatges super infamia, amb algunes excepcions, no servien per a provar la culpabilitat. Calia reiterar-los en la segona
etapa, o inquisitio specialis.
Els testimonis de lenquesta especial eren ots en secret i en absncia del reu,
Confessi i confessio
el mateix que succea en el procs per accusationem. Tanmateix, un cop acabada lenquesta, se lin comunicaven els noms i les deposicions. Aleshores, el
reu podia fer-los interrogar novament, objectar alguna cosa contra ells i llurs
respostes, allegar en defensa i presentar, tot aix amb advocat defensor.
La tendncia, en el procediment inquisitiu, a exigir la cooperaci de linculpat i lobsessi per a obtenir-ne la confirmaci plena dels indicis (confessio) va
menar a la introducci, en el dret processal de lEsglsia i en els ordenaments
seculars, de la forma ms dura de coacci imaginable. La tortura, com a mitj
per a indagar la veritat en lenquesta especial, desconeguda en el dret can-
Sha fet crrer molta tinta

a lentorn de lhomonmia
amb la confessi sacramental.
Personalment, creiem que no
hi t res a veure: la confessi
que busquen els juristes de la
Recepci (canonistes i
legistes) s la confessio
dispositiva que posa fi a
la discussi judicial, dacord
amb el carcter contradictori
i acusatori del procs rom
original i de la tradici
germnica mateixa.
155
nic primitiu fins desprs del Decret de Graci, va ser admesa per influncia del
* Decretals,
III,
16, 1; V, 3, 1; 41, 6.
dret rom (tamb en el procs per accusationem) i consagrada per disposicions

canniques.*
El procediment que acabem de descriure va sofrir una evoluci, sobretot en

els tribunals seculars, quan el van adoptar, ms o menys completament, com
a propi. Algun dels canvis experimentats ens interessa particularment, perqu
es va incorporar al dret catal. Esmentem aix que es va abolir la distinci
entre enquesta super fama i enquesta super veritate, que donava a linquirit la
possibilitat de fer tornar a examinar els testimonis sobre la fama, i la tendncia a limitar respecte de lenquestat el coneixement dels noms i les deposicions dels testimonis.
Innocenci IV va deixar al criteri del jutge no revelar a lencausat el nom dels
testimonis de la indagatria i Bonifaci VIII ho va posar com a regla en els
judicis per heretgia, fins i tot desprs de formulats els crrecs. Pius IV i Pau III
ho van generalitzar a tots els processos. s la norma que va romandre aplicable a Catalunya, per noms en la fase en ofensa.
El remei que es va trobar en el procediment cannic per a contrapesar aquest
desconeixement, s a dir, leventual confrontaci de limputat amb el testimoni que lincriminava, no es va rebre a casa nostra, en qu la publicaci dels
testimonis en acabar la fase ofensional permetia, llavors s, al processat
impugnar-ne persona i deposicions.
10. El procs penal ordinari i la penologia desprs

de la Recepci. Els processos de regalia.
El ju de prohoms
Lectura recomanada
El procs penal catal respon al model del dret com romanocannic

clssic; si de cas, se naparta en una direcci clarament ms favorable
al fisc que no pas a lenquestat.
Abans dentrar en la mecnica del procediment penal normal (o ordinari) per

inquisitionem, recordem el pes que a Catalunya, com a totes les societats prerevolucionries, tenien, a lhora dadministrar justcia, les distincions estamentals.
Carles I va obtenir el 1525 del papa Climent VII un breu pel qual es creava
una jurisdicci especial per a jutjar els eclesistics acusats dels delictes ms
greus (atroos) cas freqent en certes comarques del Principat arran de
les bregues entre famlies i faccions en els segles
XVI
XVII
i poder-los lliu-
rar, en conseqncia, a lautoritat secular, a la qual corresponia de dret castigar-los.
En relaci amb el procs

penal, podeu llegir el
segent:
F. Toms y Valiente (1969).
El derecho penal de la
monarqua absoluta (Siglos
XVI - XVI - XVIII) (pg. 112120, nm. 1). Madrid:
Tecnos.
156
El Tribunal del Breu Apostlic consistia en un comissari, el bisbe de Girona,

assistit per dos o tres doctors de la Reial Audincia com a consultors, un sotsdelegat, un advocat i un procurador fiscal, etc. El bisbe de Vic feia de jutge
dapellacions. El breu per antonomsia permetia al tribunal secular, un cop
declarada latrocitat del crim, daplicar penes corporals al clergue culpable
obviant els complicats procediments de la degradaci cannica. Perqu a
Catalunya, a diferncia daltres pasos on solament sels castigava amb la
pres (pena cannica), la cort laica podia, en els casos previstos, torturar els
eclesistics i condemnar-los a galeres o a mort. Fora daquests casos, regia la
immunitat, que reservava la repressi al for eclesistic.
Els principals privilegis de lestament militar o nobiliari a Catalunya en
matria penal i processal penal anlegs tamb, com els civils, als de la resta
dEuropa, eren els segents:
1) En les causes penals, depenien directament del for i la jurisdicci del rei
en el Reial Consell; es trobaven, per tant, tamb en matria penal, exempts
de la jurisdicci dels batlles reials i dels barons.
2) No sels podia capturar ni processar per delictes si no era a instncia de
part (a Catalunya els delictes es perseguien normalment dofici), la qual cosa
representava un avantatge notable: calia que la vctima o els seus familiars
gosessin acusar el noble constituint les fermances corresponents i continuessin la causa fins al final.* Aix vol dir que els nobles conservaven, com a
* Privilegis de 1380, 1481 i 1510.
privilegi, lantic procediment acusatori de lalta edat mitjana (tamb el conservava alguna poblaci), per si feien pressi contra lacusador perqu es
retirs del judici, incorrien en la regalia de lusatge Authoritate et rogatu (II);
constituen excepcions els delictes en qu, per llur naturalesa, no hi podia
haver instncia de part, les regalies i els crims de lesa majestat divina i humana in primo capite, s a dir, heretgia i traci.
3) No sels podia sotmetre a tortura judicial, llevat que fossin acusats dun
daquests dos darrers delictes, ni condemnar a les penes dels plebeus.
4) Tampoc no sels podia condemnar a penes pecuniries, sin nicament a
penes corporals.
5) La pena de mort sels aplicava normalment per decapitaci; noms per
delictes considerats degradants sels executava amb el garrot.
El nostre procs penal antic era accentuadament inquisitiu i oficial. Perqu, malgrat que podia comenar a instncia de part formada de lofs
directament o daltres persones legitimades, o tamb, per acusaci de
qualsevol, si es tractava dun delicte pblic, el procurador fiscal, un cop
shi havia adherit, es constitua en part en el judici, mentre que la part
Immunitat dels rgans

deliberants
La constituci 1706/64 va
prohibir als oficials reials
dinquirir els integrants de la
Diputaci i de les reunions
que aquesta convoqus, els
assistents a les del bra
militar, els administradors
i membres del consell
duniversitats reials i de
barons, i els advocats,
secretaris, notaris i altres
oficials daquests consistoris,
tant durant llur ofici com
desprs, per ra dels
assumptes i vots que shi
haguessin tractat o expressat,
o obligar-los a testificar
contra alg per aquests
motius.
157
privada hi era admesa simplement per a coadjuvar-hi, si volia. El desistiment de la part privada no podia aturar el procs, tret de les causes contra els nobles, com hem vist abans, i de molts pocs casos ms (injries
verbals, adulteri de la dona). Hom deia que, a Catalunya, el procs criminal era del fisc i no de la part.
El ms corrent era el procediment dofici, iniciat directament amb la prevenci del procurador fiscal, arran de constatar que shavia coms un delicte per la denncia de la vctima, un familiar o amic, un oficial o qualsevol
altra persona, per la fama pblica que se nhagus escampat o arran dels indicis recollits en una informaci preliminar oberta pel jutge.
Ja hem vist com es va delimitar la possibilitat de delegar lexercici de la juris-
Un exemple
dicci criminal, reduint-la al compliment de certes actuacions fora de la

residncia habitual de lAudincia en les causes en qu aquesta era competent
(regalies, evocacions, recorsos) o a funcions simplement informatives. Els
ordinaris mateixos no podien, amb poqussimes excepcions, procedir a una
enquesta general prpia (amb plenes facultats dinvestigaci) contra tots els
possibles autors dun delicte determinat o contra una persona determinada
per tots els delictes que hagus pogut cometre, i, per tant, no podien tractar
ning com a sospits, si no constataven abans els elements enumerats al
pargraf anterior (vet ac perqu una de les excepcions a la norma era la
Santa i General Inquisici contra lheretgia).
Un cop fulminada, desprs de la comprovaci del cos del delicte, fonament de
qualsevol procs penal, lenquesta es dirigia primer a indagar qui en podia ser
lautor, per a mirar, posteriorment, dacumular indicis contra el sospits i determinar-ne la responsabilitat. El procs es dividia en les dues etapes segents:
1) una primera etapa (ofensional) dirigida a caar el sospits, en qu es

barrejaven, atesa la confusi ja esmentada, a Catalunya i altres pasos la primitiva informaci, la inquisici general i es pot dir que els inicis mateixos de
la inquisici especial, amb la captura i la confessi;
2) una segona etapa (defensional), s a dir, la fase de la inquisici especial,
en qu es donava a lenquestat locasi de destruir els indicis acumulats contra ell o de justificar-se, i aix demostrar la seva innocncia o atenuar la seva
responsabilitat.
Tanmateix, desprs de la confessi, encara es podien rebre proves noves de
crrec contra limputat, amb les quals es fortificava lenquesta. No hi havia,
per tant, distinci entre sumari i plenari, sin entre tota una primera part en
ofensa, en la qual el fiscal procurava recollir proves contra linculpat, i, desprs de la publicaci dels crrecs, una segona en defensa, en la qual limputat presentava les seves proves i arguments de descrrec.
No sadmetia que lautoritat

tributria practiqus una
enquesta contra un
comerciant en cerca de
possibles defraudacions
escorcollant-li la botiga ni
incautant-li mercaderies,
llibres o papers, si no shavia
comprovat prviament la
comissi dun frau ni pesaven
contra ell indicis que
lassenyalaven.
158
La conseqncia daquesta estructuraci era un desplaament clar del procs a

favor de lacusaci pblica. Aix, es tenia per provat definitivament tot all que
es dedua de les actuacions ofensionals (incloent-hi les deposicions del sospits mateix, com a simple testimoni, abans de la confessi). No hi havia, per
tant, en defensa, ni ratificaci ni interrogatoris dels testimonis de lofensa. Per
aix, tamb, els testimonis de coartada mateixos (depositio negativa coarctata
loco et tempore, restringida pel lloc i el moment), que podien demostrar la
impossibilitat que limputat hagus pogut cometre el crim, eren empresonats
abans de declarar, com a sospitosos vehements de falsedat (la constituci
1706/47 va donar noms trenta dies per a interrogar-los, passats els quals sentenia que havien declarat concloentment a favor de lacusat).
El procs en ofensa comprenia: visures (inspeccions oculars), deposicions

de testimonis, relacions dexperts (peritatges) en especial, la dessospitaci o examen de cirurgians per a graduar la gravetat de les ferides o lautpsia per a determinar les causes duna mort, documents, etc. Calia transcriure fidelment les deposicions dels testimonis, que el jutge interrogava
personalment davant lescriv de la cort, perqu, encara que eren testimonis
de crrec presentats pel procurador fiscal o convocats pel jutge, linculpat sen
* Captol 1599/13.
pogus aprofitar en all que lafavoria.*

Quan el Reial Consell, en virtut de regalia o recors, trametia fora de Barcelona
un algutzir reial, amb instruccions (memorial) dinquirir, fortificar linquirit,
agafar el sospits i dur-lo als crcers reials de la capital, si la cort local ja havia
iniciat les actuacions, lalgutzir se nenduia el procs, ja que podien aprofitar
el processat encara que el procurador fiscal no se nhagus volgut valer.
Un cop constaven en acta, a criteri del jutge, prou indicis, o abans, en delictes
greus, quan hi havia perill de fuita i el magistrat estava segur de poder obtenir
proves, dictava la provisi de captura. Si el sospits samagava, sel citava amb
crides pbliques* i, en el cas de rebellia, desprs dacusar-li contumcia, sel
bandejava del pas. Com que la captura constitua citaci real, no es processava en absncia, llevat els acusats de lesa majestat.
Per la gravetat del delicte, les circumstncies de linculpat entre les quals la condici social i la posici econmica i la urgncia dels indicis, es mantenia pres el
capturat dacord tamb amb el seu estatus i, si hom ho creia necessari, sel
mantenia incomunicat fins que havia prestat declaraci, o b simplement sel
mantenia arrestat, amb fermances o cauci juratria, a tot linterior de la pres,
en una casa amb guardes o sense o a tota la poblaci. Si el pres estava malalt,
el posaven en un dels millors llocs de la pres, el mantenien arrestat en una casa
particular o el duien a lhospital, segons el seu estat. No era lcit de posar-lo en
presons subterrnies, fosques o malsanes ni engrillonar-lo innecessriament.
Lenquesta culminava normalment amb la declaraci del processat, el qual
deposava sota jurament sobre fets daltri, per sense jurament respecte de fets
propis, per tal devitar alhora lautoincriminaci i el perjuri.
159
Calia assignar, sota pena de nullitat, un curador ad litem als menors de vint-icinc anys, el qual autoritzava totes les declaracions jurades del menor i al qual
es notificaven totes les provisions. Encara que es feia sense formalitzaci de
crrecs, la confessi es considerava lequivalent criminal de la litis contestatio
en el procs civil. Per tant, noms es podia interrogar el processat sobre els delictes de qu era infamat o dels quals constava prova semiplena. Altrament, el
reu tenia dret a no respondre o a fer-ho amb evasives, perqu, com va escriure
sant Toms dAquino, tothom est en possessi de la seva vida, fama i honor
i dels seus bns exteriors.
Per, com podia saber el sospits si se linterrogava legtimament dintre dels
lmits indicats si, com hem dit, les actuacions ofensionals romanien secretes
fins a la publicaci posterior de lenquesta? No coneixia els noms dels testimonis que linculpaven i ni tan sols sabia de qu sospitaven (la qual cosa, a
la prctica, limitava la invocaci de la mala captura als casos de guiatge o irregularitat o incompetncia manifestes). Si linterrogat dubtava de la regularitat del procediment, se li solia llegir un parell de testimoniatges incriminadors, sense citar els noms dels deposants.
La interrogaci se sotmetia a certes regles del dret com, que sn les
segents:
1) esquivar preguntes suggestives;

2) no inquirir sobre els cmplices, fora dels delictes exceptuats (lesa majestat, heretgia, conspiraci, falsa moneda, robatori, assassinat i, potser fins al
Iuris allegatio pro sindico

universitatis
En la imatge, allegaci en
dret a favor dels de la vila
de lAlbiol en la causa per
a dillucidar si era civil o
criminal una reclamaci
que havien presentat contra
els de la Selva del Camp.
Aquests darrers, en s,
segons deien, dun empriu
de llenya, havien envat
violentament el terme de
lAlbiol, tallant-hi arbres
fruiters i dels altres, al crit
de: A carn, a carn!, ara puja
la pobretalla!.
1622, bruixeria) sense indicis incriminadors.

Una deposici eventual sense aquest requisit no constitua prova ni indici per
a poder torturar.
Quan el sospits confessava realment o es confirmaven els indicis que hi
havia contra ell, continuava, en principi, pres llevada leventual incomunicaci o arrestat. En aquest cas, hi havia un termini de vint-i-cinc dies per a
enllestir lenquesta, que calia publicar (comunicar-la al pres) en el termini de
cinc dies segents a la conclusi.* Aquests terminis es van estendre als capturats de mandato,** per no a les causes de regalia.
Si no es tractava dun delicte punit amb pena corporal, calia relaxar-lo a
idnia manlleuta (posar-lo [el pres] en llibertat provisional sota fermana) amb reincidncia per un temps determinat, s a dir, amb lobligaci de tornar-se a presentar al cap dun termini, o abans, en qualsevol
moment que el jutge instructor li ho mans, sense necessitat de noves proves. Quan la relaxaci es feia a requesta de dies, noms podia ser requerit i tornat a empresonar si apareixien nous indicis. Aix es relaxava els presos quan el fiscal no havia pogut acumular, en el temps indicat, proves
concloents, per es reservava el dret de reobrir lenquesta oportunament. Si
160
el pres no trobava fermances (normalment perqu era pobre), hom el relaxava sots sagrament i homenatge, s a dir, amb cauci juratria, comminant-lo amb una pena pecuniria. Totes les manlleutes caducaven passats
* Captols 1564/2 i 1585/3.
dos anys.*
Quan en les actuacions constava clarament, abans de publicada lenquesta,
que lenquestat era innocent, sel relaxava simplement i sense despeses.
Per, si de lenquesta resultava, a satisfacci del procurador fiscal, la culpabilitat del sospits, el jutge, a petici del procurador fiscal, decretava que es
publiqus el procs ofensional, amb les actuacions i els crrecs consegents,
i donava a linquirit tot just ara llicncia per a designar advocat i procurador, alhora que li fixava un termini (arbitrari) per a presentar les seves
defenses.
Aquesta oportunitat no es podia negar a ning (ni a lexcomunicat, ni al
mateix diable, si estava en judici), i era irrenunciable. Si el reu deixava passar el termini sense articular defenses, la cort podia procedir fins a sentncia.
Per sadmetien fins al moment de lexecuci totes les defenses pertinents
que lacusat pogus allegar, ja que en afers criminals no es conclou mai en
causa quant a la defensa del reu. Aix va permetre que alguns condemnats
a mort salvessin la vida just al peu del cadafal.
Lacusat donava els seus articles de descrrec i en presentava les proves, testimonials o altres (visures, escrits, etc.). Ni en ofensa ni en defensa no sadmetien
interrogatoris ni repreguntes als testimonis, ni sels acarava entre ells ni amb
el processat (lnica confrontaci era a efectes didentificaci). Desprs de
publicades les defenses, si el jutge no decidia rebre testimonis nous en ofensa
cas en qu calia comunicar-ne les deposicions a lacusat, donar-li un termini
de defensa nou i publicar els descrrecs, el tribunal, amb laudici prvia dels
advocats si la defensa la demanava, assignava a relaci i dictava sentncia.
De totes maneres, segons la constituci 1510/45:
[...] quant lo procs ser en punt de denuntiar diffinitivament, lo delat processat haja
sser absolt, si doncs, per alguna urgentssima [molt poderosa] causa no era vist al Reyal
Consell que se hagus a relaxar [a manlleuta], [...] e lo tal relaxat, en lo dit cas sia franc
de totas despesas.
Lalt Tribunal, potser per a salvar la cara del fiscal, no solia absoldre lacusat,
La relaxaci de lacusat,...
encara que no shagus pogut provar la imputaci, sin que el relaxava (generalment amb sagrament i homenatge) a requesta de dies i sense despeses,
atesos els mrits del procs.
Aquesta frmula era una absoluci virtual, perqu no es podia tornar a processar el deslliurat pel mateix delicte, encara que apareguessin nous indicis.
Tamb podia passar que les proves recollides, tot i no ser prou per a condemnar, constitussin un indici suficient per a sotmetre lacusat a turment a fi
dobtenir la veritat de boca dell. El dret com fixava els criteris daquesta
... com la caducitat al cap de

dos anys, obea al propsit
devitar a linquirit
labsoluci en la instncia
que, en altres pasos com a
Frana el plus amplement
inform usquequo (fins a
tant), permetia als jutges de
fer pesar tota la vida damunt
el sospits la possibilitat de
reiniciar lenquesta.
161
suficincia: calia que hi hagus prova semiplena de lautoria del delicte, com
Els testimonis i la tortura
un testimoni de vista inobjectable; la comprovaci de lletres positiva; una

escriptura privada, etc. No es podia aplicar la tortura si no constava clarament
el cos dun delicte greu, punit amb pena corporal ultra relegationem (ms dura
que el desterrament: galeres, mort) i del qual altrament fos impossible declarar culpable el reu contra el qual pesaven els indicis.
No es podia torturar, tret dalgun cas excepcional, les persones segents:
1) els cavallers i gaudints,

2) els menors de catorze anys que eren, daltra banda, inimputables,
3) els malalts,
4) els vells decrpits,
5) les dones embarassades,
6) les parteres fins passats quaranta dies dhaver infantat ni les dones que
alletaven.
La provisi o sentncia de turments era apellable (la dels tribunals inferiors)
o suplicable (quan la dictava el Reial Consell).
La tortura es practicava en presncia del jutge que interrogava, el procurador fiscal, un cirurgi, lescriv i els botxins. Els turments no podien ser
capritxosos ni inusitats. Els turments acostumats a Catalunya eren el garrot
torsi de cordes sobre els membres i la roda penjar el reu pels braos lligats al darrere amb una corriola, a vegades afegint-hi un pes, els quals saplicaven successivament a tots els acusats sotmesos a qesti, si persistien
en la negativa. Per als qui no estaven en condicions de sofrir-los, semprava
la tovallola que hom posava sota la boca i els narius mentre el botx hi
abocava aigua ab raig prim. El cirurgi intervenia quan calia interrompre la
tortura per un desmai o un altre accident. Nhi havia prou si el processat
declarava sota lamenaa del suplici, lanomenada territio.
El processat no deposava sota jurament en el turment, sin que sel duia, en
acabat, a una altra habitaci, fora de la vista dels instruments de tortura, i
hom li demanava que ratifiqus el que havia dit, ara s, sota jurament (amb
assistncia del curador si el reu era menor de vint-i-cinc anys). Per si sen
desdeia, podia tornar a ser turmentat, en dies diferents, un parell de cops ms.
Tamb es podia impugnar la prpia deposici, allegant, per exemple, que
shavia estat vctima derror de fet.
Conv recordar que parlem de la tortura judicial, la qual, a diferncia de la tortura de la policia moderna o de la que es va aplicar diverses vegades extraju-
A banda del cas dels indicis

suficients, el dret com
preveia laplicaci del
turment per les variacions
(contradiccions) en qu
haguessin incorregut el
processat o els testimonis.
Tanmateix, a Catalunya,
els testimonis no eren mai
turmentats prpiament,
encara que es podia
coaccionar, retenint-los
durant un temps en pres
ms o menys dura, els
sospitosos que refusaven
absolutament declarar i els
testimonis reticents que
constava que havien assistit
als esdeveniments o que amb
llurs declaracions incoherents
ofenien les orelles dels
jutges.
162
dicialment a Anglaterra en virtut de rgia prerrogativa (regalia), no es podia
La Castellona i el turment
aplicar a lenquestat en prendre-li declaraci indagatria o exigir-li la confessi, sin nicament desprs dhaver-se publicat els crrecs i les defenses i
prvia provisi judicial.
Sembla que el procediment estava en decadncia al Principat ja al principi del

segle XVIII, com en general a Europa, arran de levoluci de la prctica judicial
que va tendir a facilitar la condemna a penes menors de lordinria amb
prova per damunt de la semiplena (semiplena major), i fins i tot en un cert
tipus de delictes, a la pena legal, amb proves indiciries que abans no shaurien considerat suficients.
Aix sevitava, a ms, el risc que un acusat culpable, si superava el trngol,
destrus tots els indicis acumulats en lenquesta, perqu la tortura es prac-
Lany 1585 es va confirmar

aquest efecte purgatiu, bastant
malms en altres pasos, quan
el Reial Consell va decidir que
no es podia tornar a capturar i
jutjar Llusa Castellona. Aquesta
dona havia estat processada
per la mort del seu marit,
per, havent resistit el
turment, havia estat relaxada. I
el Reial Consell ho va decidir,
malgrat que, un temps
desprs, els assassins van
confessar al peu del patbul,
abans de morir, que ho havien
fet per encrrec de la tal
Castellona. Potser va ser una
aplicaci massa rgida que va
fer jurisprudncia del principi
que ning no ha de ser jutjat
dos cops pel mateix delicte.
ticava normalment amb perjudici de la prova. Aix vol dir que, si el processat persistia en la negativa, es considerava que havia purgat els indicis
en contra dell, per ms vehements que fossin, i calia relaxar-lo simplement.
Noms saplicava el turment sens perjudici de la prova o romanent en sa
fora tot all que s provat als reus del crim de lesa majestat.
La tortura que hem vist era ad eruendam veritatem (per a escatir la veritat).
Una altra modalitat, el turment in caput sociorum (sobre els cmplices),
noms saplicava als condemnats a mort per algun dels delictes exceptuats,
abans dexecutar-los.
G. Martnez Dez (1962). La
tortura judicial en la
legislacin histrica
espaola. AHDE (nm. XXXII,
pg. 223-300).
El derecho penal de la
monarqua absoluta (Siglos XVI
- XVII - XVIII) (pg. 153-200).
Madrid: Tecnos.
La tortura en Espaa. Estudios
histricos (pg. 9-141).
Esplugues de Llobregat: Ariel.
10.1. Les penes

Si del procs resultava la culpabilitat de lacusat, es dictava sentncia condemnatria i se li imposava la pena corresponent, segons les lleis de la terra i
les regles del dret com. Les penes podien ser pecuniries o corporals. Les
penes corporals usuals a Catalunya eren les segents:
1) els assots (als lladres sels afegia la marca a lespatlla amb ferro roent del
senyal de la poblaci de qu es tracts, per a poder controlar la reincidncia,
en virtut de la constituci 1564/14);
2) clavar la m (noms el tel entre el polze i lndex, durant un quart dhora);
3) la relegaci (desterrament) a una illa fora de Catalunya;
4) remar en les galeres del rei, que era la pena bsica, com ara ls la pres, la
qual aleshores noms saplicava a les dones, en lloc de les galeres;
5) tallar el puny, en alguns delictes o com a agreujament de la pena daltres;
La galera
La galera era un bastiment
tpic del Mediterrani.
La condemna a remar-hi
(fins a un mxim de deu
anys) va ser fins al segle XVIII
la pena ms usual.
En la illustraci, lmina
del segle XVI. Museu Naval.
Madrid.
163
6) la mort, aplicada o b simplement per suspensi de la forca o per decapitaci (als nobles) o b per estrangulaci seguida desquarterament i precedida, en els casos ms greus, del transport del reu pels carrers en un carro, on el
botx el tenallava amb tenalles roents i el feia objecte de mutilacions, o de
larrossegament fins al lloc del suplici final.
A les multes i comisos, shi afegien sovint, en el cas dels oficials pblics, la pri-
La pres com a pena
vaci dofici i la inhabilitaci per a exercir el crrec. Hom va prohibir la pena

de confiscaci (general) de bns, llevat dels casos de traci i dheretgia (const.
1481/10), mentre que per la constituci 1481/9 es reservaven els drets dels
creditors del condemnat i els de la seva muller al dot, en el cas de segrest cautelar dels bns dels processats en absncia. En la primera constituci, es va
voler fonamentar, a ms, la regla que no es podia aplicar a ning per un
mateix crim penes corporals i pecuniries alhora.
Sembla que la pena de

reclusi tot just es
comenava a aplicar als
homes, a les acaballes de les
nostres institucions, en forma
de destinaci a una fortalesa
o presidi (que aix s el
que vol dir; dac ls vulgar
de presidiari per a designar el
condemnat a una llarga pena
de pres).
Abans de dictada la sentncia i en algun cas, desprs, hi havia la possibilitat que el reu obtingus la remissi (perd) del delicte, simplement o mitjanant composici pecuniria, o b la commutaci de la
pena per una altra dinferior. La facultat de concedir remissions, fer
composicions i atorgar commutacions era una regalia comunicada parcialment als jutges inferiors i als titulars del mer imperi (barons).
En principi, no es podia perdonar si la part perjudicada no havia rebut
satisfacci ni havia desistit de la seva instncia, sota pena de multa i
privaci dofici i responsabilitat pels danys i les despeses ocasionats a
la vctima. Qualsevol intent de compondre sense que consts en procs la comissi dalgun delicte era una extorsi que loficial culpable
havia de restituir amb el doble.
No es podien beneficiar duna remissi: els reus de delictes punits amb mort
natural o civil; els lladres, trencadors de camins, incendiaris, matadors de bestiar, assassins i destructors de vinyes i darbres,* i alguns altres. A ms, els oficials
inferiors tenien prohibit de perdonar o commutar la pena un cop dictada
sentncia, i en els casos de crims punits amb mutilaci de membre, exili perpetu en illes o assots greus per furt, lenocini o blasfmia greu, incest o algun altre
delicte. Podien, per, compondre amb diners els culpables daltres delictes i, fins
i tot, els culpables dels casos esmentats anteriorment quan no hi havia prova
plena. Amb tot aix i la facultat de guiar testimonis (o sospitosos), disposaven
dun poder de negociaci ampli amb delinqents, delators i informants.
El rei o el seu lloctinent estaven facultats per a remetre pro bono publico qualsevol delicte, sense satisfacci ni desistiment de la part lesa (dhuc, privant-la
expressament dindemnitzaci), especialment si els semblava que aix podrien
apaivagar les pertorbacions pbliques i llevar les discrdies entre faccions.
En conseqncia, perdonaven delinqents que denunciaven o lliuraven altres
164
criminals, guiaven els qui es presentaven a firmar les treves o commutaven les
penes legals per altres de ms lleus, fins i tot desprs de sentncia, si, per exemple, el reu savenia a exiliar-se, sovint per a servir en lexrcit del rei. Tot aix
recorda el trfic amb les acusacions i confessions entre fiscal i acusat (plea bargaining) del cinema i els telefilms nord-americans, i s tamb manifestaci de
la impotncia de lautoritat davant la delinqncia.
Fins al 1599,* les sentncies criminals dictades en la via ordinria no

eren susceptibles de cap recors ordinari. La legislaci aprovada aquell
* Captols de cort 1599/15

i 1599/16.
any el va crear contra les sentncies definitives i les interlocutries daplicaci de turment. Les suplicacions contra les que dictava el Reial
Consell eren resoltes per una de les sales civils; contra les de tribunals
reials inferiors i les dels tribunals baronials (en aquests darrers, noms
les condemnes a mort), lapellaci sinterposava davant la mateixa
autoritat, la qual resolia mutato assessore (amb un altre assessor). No
podien apellar ni els convictes i confessos ni els noms convictes o
noms confessos condemnats com a lladres o saltejadors de camins,
homicides amb tradoria, reus de lesa majestat, falsificadors de moneda, sodomites y altres en los quals de dret com no s permesa lapellaci in criminalibus.
La insuficincia dels recorsos contra les sentncies criminals dels ordinaris va

afavorir la tendncia a convertir el recors extraordinari al rei contra la injusta opressi soferta en la sentncia nullitat o injustcia notria o recors de
grcia en una mena de tercera instncia i gaireb en un recors ordinari de
nullitat. Sinterposava contra les sentncies de jutges reials inferiors o de barons
(i sovint, en el cas de les primeres, se saltava lapellaci davant la cort local).
El recors, que es podia presentar fins i tot un cop venut el termini per a
apellar, era coms a un dels jutges de cort i, amb conclusi del Reial Consell,
podia donar lloc a una modificaci de la sentncia o a lanullaci i a una
nova enquesta, la qual cosa equivalia a una cassaci criminal.
10.2. Els processos de regalia. El ju de prohoms

Al costat daquest procediment penal ordinari sobrevivien altres ordres judiciaris ms antics per a determinats illcits o en circumstncies peculiars.
En el primer cas es trobaven els anomenats processos de regalia,

alguns dels quals es fonamentaven en usatges de gran transcendncia
en la consolidaci de lordre medieval dels antics comtats de la Marca
Hispnica. El ms important des del punt de vista processal penal s el
de sometent.
165
Els processos per les infraccions als famosos quatre usatges eren sotmesos a
un rgim particular: eren els tres usatges Authoritate et rogatu (II), Simili
modo i Camini et strate, relacionats directament amb el manteniment de
lordre pblic, i lusatge Moneta, que tamb shi pot considerar relacionat.
Ja hem vist, en laspecte substantiu, els dos primers. Per lusatge Camini et
strate es trobaven sota pau i treva permanents els camins i les vies martimes
i els qui hi transitaven. Aquesta disposici permetia a lautoritat reial procedir contra els lladres de pas per delictes comesos a tot el territori, prescindint
de la jurisdicci per on el cam discorria. Lusatge Moneta punia els qui falsificaven, retallaven o adulteraven la moneda.
Els procediments previstos en els quatre usatges eren molt expeditius. En termes
generals, el lloctinent, a suplicaci del procurador fiscal, encarregava a un dels
jutges de cort que investigus tan rpidament i secreta com pogus la veritat
del crim denunciat i determins, amb vot del Reial Consell, la procedncia de la
regalia. En el cas afirmatiu, el regent la tresoreria comissionava algun dels algutzirs del Consell, amb un memorial dinstruccions, per a anar al lloc del fet, i per
tot el Principat i els comtats si convenia, a lefecte dinquirir i fortificar el procs,
capturar els presumptes culpables i dur-los a la pres reial de Barcelona. Un cop
presos o lliurats voluntriament, hom els jutjava per la via ordinria.
Lusatge Authoritate et rogatu (II ) permetia procedir per laudamentum curiae
contra els qui impedien lactuaci dels oficials reials o els atacaven, s a dir,
que, un cop declarada la regalia, sense altre procediment ni citaci de part, el
jutge, a suplicaci del procurador fiscal i amb vot del Reial Consell, condemnava limputat a pagar una forta quantitat pel deshonor i la injria inferides
a la potestat. Per si el regaliat es presentava, hom el jutjava per la via
ordinria com en el cas anterior.
Cal esmentar, dintre les fonts del dret com si ms no paralleles als nostres procediments penals abreujats, i homlogues, en certa manera, en aquest camp a les decretals
Saepe contingit i Dispendiosam, les constitucions de lemperador romanogermnic
Enric VII Ad reprimendum i Quoniam nuper, recollides com a extravagants o undcima collaci en el Volumen Legum del Corpus medieval, amb la glossa de Brtol.
Altres procediments especials es referien a la lesa majestat in primo capite, la

fautoria (refugi i ajut donats a criminals gitats i separats de pau i treva),
la inobservana dels requisits de la constituci Com instigant i lexercici del
dret concedit als marits per lusatge Mariti uxores demparedar al convent
de les egipcaques llurs mullers adlteres.
Laltra excepci al procediment ordinari era el ju de prohoms. Consistia en el privilegi de jutjar les causes criminals en absncia del rei, el
lloctinent o el primognit governador general.
A Barcelona, els consellers i una comissi de vint-i-quatre jurats denominaci dels membres del Consell de Cent es traslladaven a la pres i, desprs
Vegeu el subapartat 1.2, lapartat 8, i

lannex 19, que trobareu al final daquest
captol.
166
descoltar la lectura de lenquesta instruda per lassessor del veguer o pel

jutge de cort, en el cas de vice regia, votaven sobre la sentncia que calia aplicar. El veguer o el portantveus de general governador si shi trobava present
havien de dictar sentncia segons el resultat daquesta votaci.
El procediment era molt temut per la severitat excessiva a qu, pel que sembla, sinclinaven consellers i jurats, i pel carcter irrecorrible de la condemna,
que sexecutava immediatament.
11. Caracterstiques generals del dret penal substantiu

catal, en les parts general i especial
En lestat actual de la investigaci sobre el dret penal substantiu histric de
Catalunya, no es pot fer ms que descriuren en general els trets caracterstics,
que comparteix amb el dels altres pasos de dret com, i assenyalar-ne algunes peculiaritats. A continuaci, enumerem les notes que defineixen el dret
criminal anterior als codis del segle
XIX
i que avui ens poden sobtar.
El desenvolupament dels conceptes generals del dret penal modern s el

resultat de segles devoluci legislativa i, sobretot, despeculacions doctrinals.
Aquest procs va evolucionar en una teoria sistemtica tot just amb el jusnaturalisme racionalista i amb el reformisme de la Illustraci. s per aix que
les primeres exposicions daquesta conceptualitzaci terica de la part general del dret penal se solen formular encara amb referncia als motlles tipolgics i penolgics de la legislaci i la prctica heretades del dret com i propi.
Daltra banda, les consecucions de la doctrina en la matria tot just es van
veure reflectides en el dret positiu amb la codificaci.
Encara a les portes daquesta codificaci, un dels fundadors del dret penal
modern, el gran P.J.A. Feuerbach, va qualificar de part filosfica la part general del dret penal, mentre que lespecial sanomena tamb part positiva. No cal
dir que el dret criminal catal, per raons histriques prou conegudes, no va
poder arribar a aquesta etapa de la tradici jurdica del dret penal modern.
A ms daquesta manca dun rgim general del delicte i de la pena, tampoc no
hi havia uniformitat de criteris en la regulaci dels diferents crims (part especial del dret penal), ja que procedien de fonts dpoca i origen molt diversos.
Hi havia, majoritriament, delictes de dret rom, ms o menys enquadrats i
perfilats pel dret cannic, a ms dinfraccions dorigen purament cannic.
Tamb hi havia crims previstos en les disposicions del dret propi, des dels usatges entre els quals sobresurten moltes regalies criminals fins a les lleis paccionades, passant per les restes i supervivncies del decisionisme normatiu
com, per exemple, certes pragmtiques contra el bandolerisme (1511 i 1539),
en exercici, sembla, unilateral, de la potestat dispositiva, o la Crida del llibret
dels lloctinents, de carcter edictal. A la prctica, dominant-ho tot, hi havia les
elaboracions jurisprudencials i doctrinals acumulades des de la Recepci.
167
La conseqncia era que cada delicte tenia la seva fesomia particular pel que fa
La Crida del llibret
a la tcnica del que ara anomenem tipificaci i un rgim especfic quant al que
ara considerem causes de justificaci, eximents i circumstncies agreujants i
atenuants, graus de consumaci, frustraci, temptativa, complicitat, encobriment, conspiraci, proposici o provocaci, graduaci de la pena i concurrncia amb altres delictes. Tampoc no es podia destriar cap criteri clar de proporcionalitat de les penes s que interessa, del punt de vista histric, deduir-ne la
gravetat relativa que abans satribua a cada infracci. Finalment, no sempre s
fcil dindividualitzar en cada cas quin s el b jurdic que es volia protegir.
En general, per, es pot dir que predominava gaireb absolutament com a
finalitat fonamental la preservaci de lordre i la cohesi social, amb un
paper tan absorbent que, sobreeixint fins i tot de la regulaci substantiva,
envaa el camp dels aspectes ms tcnics del procediment, s a dir, els meca-
Des dalmenys el 1507, els

lloctinents generals feien, en
comenar llur mandat, un
edicte conegut per la Crida
del llibret. Consistia en una
srie de disposicions en va
arribar a comprendre ms
de cent sobre la repressi
de delictes que afectaven
particularment lordre pblic
i normes de carcter policac.
Malgrat llur carcter
subordinat, de confirmaci
i reglamentaci de la
constituci o pragmtica
a qu respectivament es
referien, contenien
agreujaments de penes i, fins
i tot, nous tipus dinfracci,
de legalitat dubtosa.
nismes per a determinar la veritat dels fets a lefecte de poder-hi fonamentar

una qualificaci jurdica que dons satisfacci a la segona gran finalitat lactualitzaci de la norma del dret processal.
Perqu la urgncia sentida de mantenir o restablir lequilibri en el si de la
comunitat davant les accions que sembla que lamenacen ms directament
pot induir, i indueix tot sovint encara avui, a sacrificar el valor de la juridicitat al de lexpedincia, quan sembla que la necessitat primera i inajornable s
fer respectar i defensar amb vista al futur els bns ms estimats del grup.
Aix es percep especialment en el que actualment anomenem delictes poltics,
que en la terminologia tradicional sn els crims de lesa majestat. El desenvolupament de lEstat que, des de la baixa edat mitjana i la Recepci, no ha
parat de crixer ni un moment quant a presncia i poder afegeix a la llista
daquells bns, i en primer lloc, el poder poltic mateix, els seus titulars i els
seus mecanismes dactuaci. Aix vol dir que el que per naturalesa hauria de
ser noms un mitj per a promoure els altres bns comunitaris i individuals
es converteix en si mateix en b primordial i suprem.
Aix sha evidenciat en tots els temps (tamb a lantiga Roma) per mitj de
la severitat de les sancions contra els atacs a lautoritat pblica i a lexercici
de les seves facultats, per tamb, ben sovint, per mitj del rgim processal de laplicaci de les sancions, que, entre altres coses, nha reforat la contundncia amb tribunals o, com acabem de veure, procediments especials.
Tornant a la penologia del perode, cal subratllar que, una mica com a reflex
daquesta mentalitat, les penes tenen virtualment una finalitat noms retributiva, intimidatria i dissuasiva, com ho manifesta clarament la frmula
final de les sentncies condemnatries. Una de les maneres ms discutibles
daugmentar-ne aquests efectes era, en molts casos, fer les actuacions processals ms rigoroses, disminuir les garanties o negar recorsos per als delictes ms
greus. No hi havia una justificaci expressa i conseqent fonamentada en la
potencialitat correctiva i, encara menys, rehabilitadora de la pena, que potser

daquest captol.
168
es donava per descomptada. Tanmateix, hi fan pensar, noms indirectament

i implcitament, alguns fets com la regla de no condemnar a mort els menors
de vint anys o, en els crims ms atroos, de vint-i-cinc.
Una caracterstica del dret prerevolucionari s la defensa penal de bns morals

sancionats per la religi o la valoraci diferent de la conducta reprimida respecte del que, aparentment, avui sn els mateixos delictes. En el primer cas,
trobem els crims dapostasia, heretgia, simonia, sacrilegi, blasfmia, sodomia
i bestialitat. En el segon cas, trobem, per exemple, per la qualificaci de la vctima, que lestupre o violaci no protegia com ara la llibertat sexual, sin lhonestedat (no es considerava violaci, per exemple, si es feia a una prostituta).
11.1. Els delictes

A ttol merament indicatiu, intentem de fer una enumeraci dels delictes
principals a la Catalunya del final del segle XVII, classificats duna de les maneres possibles (els autors de lantic rgim no shi posaven dacord, si s que se
nocupaven), que esperem que no sigui gaire anacrnica:
1) Deixant de banda els crims de lesa majestat divina als quals ja sha
alludit abans, trobem els de lesa majestat humana in primo capite (sobre
el primer captol, la Lex iulia de maiestate dAugust es dividia en dues parts),
s a dir, els que es proposaven directament de destruir la repblica o lautoritat del prncep. Esmentem, en primer lloc, la traci a la terra o al rei, fentsen enemic o simplement mitjanant conspiraci, espionatge, contraban de
guerra, etc., la rebelli i, naturalment, latemptat contra la persona del
monarca, la seva famlia o els oficials i consellers ms prxims.
2) Es poden incloure entre els de lesa majestat in secundo capite els que noms
es proposaven de minvar o menystenir lautoritat del prncep sense destruir-la:
a) la sedici, o tumult dirigit a forar els representants de lautoritat a fer una
cosa determinada;
b) el trencament de pau i treva, en particular la de les vies pbliques (usatge
Camini et strate);
c) el recors irregular a la guerra privada, en la mesura i durant el temps que
es va tolerar;*
d) el trencament de treves convencionals (usatge Simili modo).
Anaven contra lexercici de la potestat pblica els actes segents:
a) la resistncia activa als agents pblics en el compliment de llurs funcions
(usatge Authoritate et rogatu (II));
* Constituci Com instigant.
169
b) la desobedincia a les sentncies del prncep (usatge Iudicium in curia

datum);
c) el deslliurament illcit dun pres (crimen effracti carceris);
d) lajut i acolliment donat a un criminal o fautoria.
Durant el segle XVI es va promulgar una legislaci repressiva i preventiva profusa amb la qual hom procurava destintolar el periclitant edifici de lordre pblic.
3) Tamb atacaven implcitament lexercici de la jurisdicci reial el crim de
fals i el perjuri (que a ms era pecat) en una declaraci judicial. I, pel que fa
als oficials pblics: lambitus o maquinacions per a obtenir un ofici, la prevaricaci o exercici deliberadament torat daquest, i la concussi o extorsi
dels sbdits de diners o altres avantatges amb abs de lofici, i tamb, s clar,
lacceptaci dun suborn.
4) Lusatge Moneta punia la falsificaci de moneda, una de les principals
regalies del monarca, mentre que el peculat, o apropiaci illcita de bns del
patrimoni pblic, i la introducci o lextracci de mercaderies en frau dels
drets corresponents (a Catalunya concedits amb la jurisdicci corresponent a
la Diputaci del General) atemptaven contra els mitjans financers que lautoritat necessitava. Ms indirectament, afectaven els particulars, per tamb
el benestar de la comunitat: la usura, o percepci dun sobrepreu pel diner,
fora dels casos o ms enll de linters legtim adms, i lagabellament (acaparament) de mercaderies per a manipular-ne el preu, i fins i tot la fallida,
considerada com un furt generalitzat.
5) En relaci amb els delictes contra la vida dels sbdits, trobem una tipologia diferent de la davui, amb un rgim particular per a cadascun: lhomicidi, o mort intencional o culposa; el parricidi o mort dun familiar; lassassinat
o mort perpetrada per paga, i el mateix sucidi (per als romans una defraudaci de la societat, per a lEsglsia, una abominaci contra Du) si no era exculpat per una irresistible pertorbaci de lnim. Tamb eren casos particulars:
linfanticidi, lexposici (abandonament) dinfants i lavortament procurat.
6) Pel que fa a la integritat fsica, hom castigava sota un concepte o un altre
les lesions inferides a tercers o, fins i tot, a un mateix.
7) Ja hem esmentat la cura particular que lantic ordenament jurdic catal
posava a evitar les privacions illcites de la llibertat personal per part de
lautoritat pblica. Tamb eren punibles les que cometien els particulars o
crcers privats (tamb era imputable als oficials quan actuaven fora de llurs
atribucions i sense les formalitats requerides), i el plagi, pres del dret
rom, que volia dir fer passar per esclava una persona lliure, per que hom
va adaptar als segrestos per a demanar un rescat, freqentssims als segles
XVI
XVII.
170
8) Des duna perspectiva diferent de lactual eren delictes, i greus, el rapte

i lestupre de donzelles o dones honestes, i tamb la bigmia i ladulteri.
Ladulteri que els romans consideraven crim pblic, la calmnia, la injria i la difamaci eren dels pocs delictes privats perseguits a instncia de
part.
9) Eren delictes contra la propietat privada, per exemple: el dany intencional (damnum iniuria datum), lincendi amb un aspecte clarament pblic,
el desplaament subreptici de les fites entre propietats (crimen termini moti), i,
especialment, el furt simple o qualificat per efracci, amb escalament i el
robatori o lladronici, amb violncia o amenaa de violncia en les persones,
subsumit la major part de les vegades en les formes de delinqncia contra la
pau pblica que hem enumerat al principi.
Resum
En aquest captol, desenvolupant en part el que ja sha explicat al llarg del
manual, shan exposat els principis institucionals que van enquadrar el
desenvolupament del dret processal catal histric en conjunt i que en condicionaven el funcionament.
En particular, sha destacat la importncia fonamental del pactisme i el principi de llibertat que pressuposava.
El procediment per directe era la norma especfica que posa en relleu la
transcendncia daquell enquadrament respecte del dret processal civil i
penal, a banda de laplicaci ms general.
Sha caracteritzat Catalunya com a terra de tradici feudal i estamental, amb
la consegent multiplicitat de jurisdiccions, sens perjudici de la jurisdicci
universal i suprema del comte de Barcelona. Desprs dexaminar els titulars
daquestes jurisdiccions, sha vist com eren, com actuaven i responien els oficials directament encarregats dexercir-les.
Desprs, corresponia de tractar de quina manera es mantenia i es defensava
la vigncia dels principis que inspiraven lordenament pactista, especialment
en relaci amb el dret processal i, indirectament, amb el penal substantiu. A
continuaci, sha caracteritzat la judicatura catalana medieval i moderna, i
lorganitzaci dels tribunals homlegs dels actuals, i tamb sha fet una descripci remissiva de les jurisdiccions que avui no tenen parallel.
Sha continuat amb les fonts, els precedents i antecedents del dret processal
civil i sha fet una anlisi ms detallada de levoluci del procs romanocannic, origen del nostre dret i dels actuals de lEuropa continental, en les
modalitats i els aspectes diversos. Sha descrit el (poc) que sabem de la Recepci i levoluci daquest procs a Catalunya, i aquesta part ha acabat amb una
Vegeu el captol La justcia a la Corona

dArag i a Catalunya daquesta mateix
manual.
171
descripci concisa dels resultats daquesta evoluci en el procediment de les

constitucions De litibus abreviandis i posteriors.
Sha comenat el tractament del dret processal penal i penal substantiu fent
referncia, com en el processal civil, a lenquadrament institucional, en qu
torna a aparixer el procediment per directe i es desplega un panorama variat
de garanties especfiques de la seguretat i la llibertat personals. Shan vist, des
del punt de vista penal, els antecedents, els precedents i levoluci del dret
processal, en els quals tamb sobresurt, i encara ms, la tradici cannica; per
acabar, shan exposat detalladament les etapes del procs criminal catal, els
recorsos i remeis, i la penologia.
Finalment, sha fet una sntesi brevssima de la part especial del nostre antic
dret penal, s a dir, una enumeraci estructurada dels tipus delictius que
tenia.
Activitats
Les activitats que suggerim a continuaci pressuposen una lectura prvia i reposada del contingut del captol.
1. Llegiu atentament les pgines del manual del professor Lalinde (1978) indicades en la
bibliografia i responeu a les preguntes segents:
a) A quina tipologia, entre les que shi descriuen, pertany la configuraci de lantic procs catal?
b) Com es reflecteix levoluci general del procediment civil a lEuropa occidental en les
grans etapes del desenvolupament del dret processal civil a Catalunya?
c) Quines peculiaritats o notes distintives, si nhi ha, poden caracteritzar levoluci i els
resultats del dret processal civil catal enfront dels seus homlegs i coetanis?
2. Llegiu atentament lannex 18, que trobareu al final daquest captol i responeu a les preguntes segents:
a) Qu s aquest text?
b) Quines institucions i quins oficials hi intervenen?
c) Com reflecteix les etapes del procs penal?
d) Qu signifiquen les penes imposades?
Activitat daprofundiment
1. Llegiu els usatges 28, 84 a 87, 144 i 168, que podeu trobar en la referncia segent:
F. Valls-Taverner; R. dAbadal (ed. 1984). Los Usatges de Barcelona. Barcelona: Universitat de Mlaga, Departament dHistria del Dret/ Promocions Publicacions Universitries
de Barcelona. I, a ms, pel que fa a les Constitucions i altres drets de Catalunya..., responeu
a les preguntes segents:
a) Quines de les disposicions que hi figuren es poden considerar especficament de tradici romana?
b) Hi podeu destriar disposicions ms antigues, potser del Liber iudiciorum, dorigen merament cannic o unes altres de ms recents tpiques ja de la Recepci?
c) Algunes de les disposicions ms recents poden ser atribudes a la intervenci legisladora del monarca? Per qu?
Exercicis dautoavaluaci
De selecci
Tenint en compte que hi pot haver ms duna resposta correcta, resoleu els exercicis
segents:
1. El pactisme era...
a) la tendncia a resoldre, com a norma, els conflictes poltics amb pactes i no amb una
confrontaci.
172
b) la doctrina segons la qual els pactes podien lligar els reis i altres prnceps sobirans en
lexercici de llurs potestats supremes.
c) la doctrina segons la qual els monarques havien de complir llurs contractes privats
com qualsevol particular.
2. El procediment per directe era...
a) el principi segons el qual calia que lautoritat actus dacord amb el dret no solament
quant al fons, sin tamb respectant els requisits formals previstos.
b) el principi segons el qual calia que lautoritat proceds de manera directa, prescindint
de formalitats innecessries.
c) el requisit que les sentncies i altres decisions no solament havien de ser justes, sin
tamb conformes a les disposicions del dret substantiu.
3. Un oficial reial era...
a) un delegat del rei, el qual li encarregava unes tasques determinades.
b) aquell a qui el dret assignava lexercici, per compte del rei, dunes funcions pbliques
concretes, amb determinades facultats jurdiques dins un territori definit.
c) aquell a qui el dret assignava lexercici, per compte del rei, dunes funcions pbliques,
amb requisits personals i competncia definits per la llei, el privilegi o el costum.
4. La jurisdicci era...
a) a Roma, des dels orgens i fins als primers temps de lImperi, la potestat donada als jutges per a jutjar i fer complir la sentncia.
b) des de ledat mitjana, la potestat donada als jutges per a jutjar i fer complir la sentncia.
c) a Roma, sota el procediment formulari, la potestat donada pel magistrat al jutge dindagar els fets controvertits i decidir el litigi segons el dret.
5. El lloctinent general era...
a) el representant ordinari a tots els efectes del rei a Catalunya.
b) el delegat amb carcter general del rei a Catalunya.
c) el delegat del rei a Catalunya que el representava en la major part de les seves atribucions i competncies.
6. El batlle era...
a) loficial ordinari que normalment administrava tots els drets patrimonials del rei o
dun bar en una localitat.
b) loficial ordinari local equivalent a un alcalde dara.
c) loficial ordinari que administrava els drets jurisdiccionals del rei o dun bar en una
localitat.
7. La llei clementina Saepe contingit va ser...
a) la constituci papal que va fixar les formalitats mnimes imprescindibles als jutges
delegats autoritzats a jutjar simplement i de pla, sense estrpit ni figura de judici.
b) la constituci papal que va crear el judici sumari indeterminat.
c) la constituci papal que va obrir la via a la simplificaci i labreujament del judici ordinari.
Qestions breus
Desenvolupeu en cinc ratlles com a mxim les qestions segents:
1. Qu van disposar els Captols del rei Mart, de 1409?
2. Com es va estructurar la Cancelleria Reial dArag a partir de 1494?
3. A quin dels tipus de tribunal explicats pertanyia la Reial Audincia de Catalunya?
4. Qu era un veguer reial?
5. Qu era el recors per causa dopressi?
6. De quina mena era el procs penal catal?
Desenvolupament dun tema

Desenvolupeu en una extensi mxima duna pgina el tema El procs penal catal entre
el pactisme i el sistema inquisitiu.
173
Solucionari
Exercicis dautoavaluaci
De selecci
1. b, 2. a, 3. b (c s noms loficial reial ordinari), 4. b i c, 5. c, 6. a, 7. a i c.
Qestions breus
1. Els Captols del rei Mart van encarregar al canceller, al vicecanceller i al regent la cancelleria que administressin justcia per compte del rei, sense que aquest els pogus destorbar.
2. La Cancelleria Reial dArag es va estructurar en una cancelleria general de tota la Corona, encapalada pel vicecanceller com a suplent dels diversos cancellers de cada regne per
als assumptes comuns, els cancellers particulars dels regnes i diversos regents, uns a la
cancelleria general i els altres, un a cada regne.
3. El canceller, el regent la cancelleria, els doctors del civil i els jutges de cort constituen un
collegi assessor del rei com a jutge suprem.
4. El veguer era loficial reial ordinari amb jurisdicci exclusiva sobre els militars i gaudints
de la seva circumscripci i lexercici de certes regalies (pau i treva, sometent, etc.).
5. La possibilitat que aquell qui es creia vctima duna detenci injusta o temia de ser-ho es
pogus posar sota la protecci del sobir o el seu lloctinent per a fer que la cort reial determins si hi havia o no opressi o risc que nhi hagus, fins al punt de justificar la seva
interposici.
6. El procs penal catal era inquisitiu i quasi sempre oficial (a instncia del procurador
fiscal).
Desenvolupament dun tema
El desenvolupament del pactisme a Catalunya, amb les seves mltiples cauteles i garanties
per a protegir el principi de llibertat que diu que no es pot coartar sense una norma el dret,
lactuaci de la persona ni la lliure disposici dels seus bns, sembla que no sav gaire amb
el sistema inquisitiu, desenvolupat en societats autoritries.
Duna banda, per exemple, trobem el principi de bilateralitat (audiatur et altera pars) i el dret
absolut a la defensa, el rebuig del procediment per notori, la garantia de la seguretat personal, reforada a vegades amb el guiatge (ents amb gran amplitud) i protegida per lexcepci de mala captura i les mltiples visites a les presons, amb les reclamacions a qu donaven lloc, i tamb la intervenci a favor dels galiots que ja havien complert la condemna, la
limitaci del temps de lenquesta i de la durada de les relaxacions a manlleuta, el recors de
perhorrescncia, etc. I, coronant tot aix, trobem el recors per causa dopressi.
Laplicaci rigorosa del procediment per directe al procs penal ja implica la consagraci del
principi de la presumpci dinnocncia. Cal afegir-hi els enrgics procediments de defensa
de la legislaci paccionada, amb una repercussi directa o indirecta sobre aquesta presumpci: la prohibici de la interpretaci unilateral de les lleis pel prncep i de llur extensi per
la via jurisprudencial, la restricci de la legislaci per edicte, la invalidaci de les disposicions reials per manca de voluntat, el procs de contrafacci, des de la constituci Poc
valria fins al Tribunal de Contrafaccions, etc. Pot esdevenir decisiva la limitaci de lactivitat dels oficials i lexigncia de responsabilitats: el judici de greuges en cort, la purga de
taula, la visita, etc.
Com lliga tot aix amb un procs inquisitiu iniciat no solament amb una informaci preliminar secreta en la qual es pot interrogar el sospits sense acusar-lo, sin que shi donen per
provats tots els fets indagats en ofensa sense la ratificaci, la confrontaci ni lexamen dels
testimonis incriminadors ni lassistncia lletrada abans de la formulaci dels crrecs? El sospits mateix un cop capturat ignora els noms dels testimonis de crrec i, fins i tot, per qu
lhan detingut. I la possibilitat del turment en letapa en defensa no s, per molt generalitzat que fos en lpoca, caracterstica duna mentalitat autoritria? I qu passa amb les limitacions del dret a recrrer, precisament en els delictes ms greus?
Cal reconixer una tensi constant entre aquests dos plantejaments tan antagnics. Potser,
com diu Toms y Valiente (1969), la vigoria de les institucions pactistes evitava, a Catalunya, els pitjors excessos del procediment inquisitiu, encara ms dur que en altres pasos on
aquelles institucions no existien.
174
Glossari
Absolutisme: doctrina segons la qual lexercici de les potestats supremes (especialment la
dispositiva o legislativa) no podia ser condicionada pel dret positiu sense que el sobir deixs de ser-ho.
Accions de la llei: formes dautotutela regulada del dret rom primitiu.
Acte de cort: qualsevol acte de la Cort general i, en particular, aquell pel qual es ratificava amb carcter general i permanent una disposici fins aleshores de carcter particular o
conjuntural. Aix sequiparava la disposici a les constitucions i als captols de cort.
Acusaci: imputaci dun delicte per una persona legitimada que exercita en nom propi
una acci penal.
Advocat fiscal: assessor lletrat del procurador fiscal en lexercici de les seves funcions.
Apellaci: recors ordinari contra la sentncia duna cort davant una altra de superior.
Assessor: jurista que aconsellava el jutge no lletrat en lexercici de la jurisdicci.
Bar: titular duna jurisdicci patrimonial en una localitat o conjunt de localitats; prpiament, titular del mixt imperi.
Batlle: oficial ordinari reial o de bar encarregat dadministrar els drets patrimonials de
carcter econmic, en principi, i jurisdiccional del titular en una localitat o conjunt de localitats, amb competncia sobre els plebeus de la seva circumscripci (el batlle general, sobre
tothom a tot el Principat).
Canceller: gran oficial dun regne encarregat de preparar i autenticar els actes del rei i, a
Catalunya, dadministrar justcia en nom seu.
Capit general: delegat general del rei encarregat de la major part de les funcions militars.
Captol de cort: en principi, qualsevol disposici acordada entre el rei i els braos en la
Cort general i, especialment, la llei feta pel rei a petici dels braos.
Cognici: tramitaci dun afer per lautoritat, especialment judicial, per a resoldrel observant les regles dun judici.
Cognici extraordinria: procediment rom del baix imperi, un cop eliminada la distinci entre les etapes in iure i apud iudicem.
Comissari: sinnim doficial delegat.
Comissi: poder donat al comissari per a actuar com a tal.
Constituci: en general, llei feta i promulgada pel rei dacord amb els braos en la Cort
general i, en particular, la consentida per aquests partint duna iniciativa del monarca.
Contrafacci: infracci per part de lautoritat del que es disposava en una llei paccionada.
Cort: qualsevol tribunal, pluripersonal o collegiat.
Cort general: reuni del rei, com a comte de Barcelona, amb els braos eclesistic, militar
i reial de Catalunya, convocats per ell, per a tractar del bon govern e reformaci de la
terra.
Costum: s reiterat duna prctica o soluci jurdica reconegut expressament o tcitament
pel titular de la jurisdicci corresponent.
Crida: disposici normativa subsidiria o ocasional, dictada pel rei o el lloctinent general,
la Diputaci del General, un bar o una universitat local (per conducte del representant del
titular de la jurisdicci), en lexercici de la potestat judiciria, vlida, com a mxim, durant
lofici de qui lhavia dictada.
Decisi: com a gnere de la literatura jurdica, exposici i comentari duna resoluci judicial.
Decret: qualsevol resoluci dictada en lexercici de la potestat judiciria per a decidir un
punt controvertit.
Nota: no sinclouen en el glossari

les institucions que han estat
objecte dun tractament especfic,
amb definici, tret dalgunes
de molt importants.
175
Denncia: comunicaci a lautoritat dhaver-se coms un delicte, feta sense exercitar una
acci penal.
Edicte: en general, disposici normativa subsidiria o ocasional, dictada per un jutge en el
transcurs del coneixement duna causa; en particular, sinnim de crida.
Enquesta: sinnim dinquisici.
Estil de cort: costum processal dun tribunal.
Fisc: personificaci de linters patrimonial no exclusivament econmic del rei.
Governador general: primognit del rei, com a executor suprem de les decisions reials
per damunt dels oficials ordinaris.
Imperium: originriament, poder coercitiu dels magistrats romans, unit en la mateixa persona des de la cognitio extraordinaria i refs en el dret com amb la jurisdicci.
Inquisici: investigaci judicial dun delicte per iniciativa del jutge o a instncia dun acusador pblic.
Jurisdicci: a Roma, originriament funci i facultat de determinar els fets i declarar el
dret de les parts en una causa; unida en la mateixa persona des de la cognitio extraordinaria i refosa en el dret com amb la funci i facultat de fer complir la sentncia, si cal coactivament.
Jurisdicci contenciosa: facultat de dirimir les controvrsies entre les parts.
Jurisdicci voluntria: facultat de declarar amb fora obligatria punts no controvertits;
comprenia, en lpoca que sestudia, els actes de grcia i de govern, com els nomenaments.
Lletra de cancelleria: denominaci genrica dels actes normatius dictats pel rei en lexercici de la potestat judiciria.
Lloctinent general: delegat del rei en un regne per a exercir-hi, en principi, la major part
de les facultats del sobir, llevat de la gesti del patrimoni reial i de les funcions ms importants del comandament militar.
Ordinaci: disposici normativa permanent; en particular, la de rang inferior a les lleis
generals i als privilegis, com les dictades per la Diputaci del General, les universitats locals
i altres corporacions habilitades dintre dels lmits de llurs respectives competncies.
Pactisme: doctrina segons la qual lexercici de les potestats supremes (compresa especialment la dispositiva o legislativa) podia ser condicionada mitjanant pactes entre el sobir i
els sbdits, en virtut de la norma de dret de gents (dret div secundari), que obligava a complir-los.
Portantveus de general governador: oficial ordinari que exercia les funcions del
governador general (primognit) absent o vacant; nhi havia un per a la Catalunya estricta i un altre per als comtats de Rossell i Cerdanya; el primer, en el cas dinterregne o
impossibilitat del rei dexercir la jurisdicci contenciosa perqu no havia jurat les lleis
del pas o perqu no hi tenia lloctinent general, es feia crrec de la Governaci vice regia
del Principat.
Potestat: en lpoca comtal, denominaci dels comtes sobirans, especialment del de Barcelona; en la doctrina del dret com, facultat genrica dactuaci del sobir dintre dels lmits
del dret (dispositiva, judiciria, graciosa o econmica i poltica).
Privilegi: disposici per la qual el rei o un senyor jurisdiccional, dintre dels lmits del dret
i de la competncia respectiva, atorgava una excepci al dret com del pas, una distinci
honorfica o un ofici a un particular, o una exempci o un rgim especial a un estament,
una comunitat local o una corporaci.
Procediment per directe: actuaci de lautoritat, especialment per via judicial, conforme a dret, no solament quant al fons, sin en particular quant al procediment; a Catalunya era preceptiu.
Procurador fiscal: representant judicial del fisc (vide).
Provisi: resoluci judicial de trmit.
176
Regalia: dret en principi exclusiu del sobir per a lexercici de les seves comeses; podia ser
creat, reglamentat, limitat o abolit per una constituci o un captol o acte de cort. Infracci
criminal de determinades normes considerades indispensables per a lexercici de la sobirania.
Rescrit (o rescripte): decisi de lemperador rom i, desprs, dels prnceps sobirans, en
resposta a un dubte sobre una causa judicial.
Sobirania: en dret tradicional, condici del titular de la jurisdicci que no tenia per
damunt ning que el pogus jutjar ni en pogus revisar les decisions.
Suplicaci: recors contra la sentncia duna cort sobirana adreat a la mateixa cort per
manca de superior; a Catalunya tenia carcter ordinari.
Veguer: oficial reial ordinari amb jurisdicci exclusiva sobre els militars i gaudints de la
seva circumscripci i amb lexercici de certes regalies (pau i treva, sometent, etc.).
Vicecanceller: abans de 1494, suplent del canceller; desprs daquesta data, suplent nic
dels diversos cancellers dels regnes de la Corona i president natural del Consell dArag.
Bibliografia
Bibliografia bsica
Arrieta, J. (1994). El consejo supremo de la Corona de Aragn (1494-1707). Saragossa: Institucin Fernando el Catlico.
Belenguer, E. (1987). La legislaci poltico-judicial de les corts de 1599 a Catalunya.
Pedralbes: Revista dHistria Moderna (any VII, nm. 7, pg. 9-28). Barcelona.
Belenguer, E. (1996). La Generalitat en la crulla dels conflictes jurisdiccionals (15781611). Prleg a: Dietaris de la Generalitat de Catalunya (vol. III, anys 1578 a 1611, pg. IXXLVI). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidncia.
Constitucions y altres drets de Catalunya, compilats en virtut del captol de cort LXXXII, de las
corts per la S.C. y R. Majestat del Rey Don Philip IV, nostre Senyor celebradas en la ciutat de Barcelona any MDCCII (1704, reed., 1995). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament
de Justcia.
Egea, J.M.; Gay, J.M. (1979). Eficcia de les normes a la tradici jurdica catalana des de
la baixa edat mitjana fins al Decret de Nova Planta. Revista Jurdica de Catalua (LXXVIII, II,
pg. 249-294, i III, pg. 505-586). Barcelona.
Ferro, V. (1987). El dret pblic catal. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta. Vic: Eumo Editorial.
Ferro, V. (1998). La Deputaci del General de Catalunya. A: Actes de les Jornades sobre el
territori i les seves institucions histriques. 650 aniversari (1347/1359) de la incorporaci a Catalunya del marge dret del riu Ebre (pg. 441-461). Barcelona: Fundaci Noguera.
Gay, J.M.; Egea, J.M. (1979). Vegeu Egea, J.M.; Gay, J.M. (1979).
Gay, J.M. (1991). La creaci del dret a Corts i el control institucional de la seva observana. A: Les corts a Catalunya. Actes del Congrs dHistria Institucional, 28, 29 i 30 dabril de
1988 (pg. 86-96). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.
Gonzalvo, G. (1986). La pau i la treva a Catalunya: Origen de les corts catalanes. Barcelona:
Edicions de la Magrana / Ajuntament de Barcelona, Institut Municipal dHistria.
Lalinde, J. (1963). La Gobernacin General de la Corona de Aragn. Madrid-Saragossa: CSIC /Instituto Jernimo Zurita / Institucin Fernando el Catlico.
Lalinde, J. (1964). La institucin virreinal en Catalua (1471-1716). Barcelona: Instituto
Espaol de Estudios Mediterrneos.
Lalinde, J. (1966). La jurisdiccin real inferior en Catalua (corts, veguers, batlles). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Museu dHistria de la Ciudat.
Lalinde, J. (1965-1967). La purga de taula. A: Homenaje a Jaime Vicens Vives (I, pg.
499-523). Barcelona.
177
Lalinde, J. (1978). Iniciacin histrica al derecho espaol (pg. 425-427, 441-445, 446, 462,
464, 466 i seg., 514-517, 532-534, 549-551, 613-668 i 881-944). Barcelona: Ariel.
Montagut, T. de; Maluquer, C. (1997). Histria del dret espanyol. Barcelona: Ediuoc
(Manuals, 12).
Palos, J.L.; Ragus, R. (1993). Les institucions catalanes a lpoca moderna i lascens dels
juristes. A: Tercer Congrs dHistria Moderna de Catalunya: Actes (vol. I). Pedralbes: Revista
dhistria moderna (any XIII, nm. 13-I, pg. 53-73). Barcelona.
Salrach, J.M. (1997). Prcticas judiciales, transformacin social y accin poltica en Catalua (siglos IX-XIII). Hispania (LVII/3, nm. 197, pg. 1009-1048). Madrid.
Salvioli, G. (1969). Storia della procedura civile e criminale. A: Pasquale Del Giudice
(dir.) Storia del diritto italiano (vol. III, 2a part). Frankfurt.
Sobrequs, J. (1978). Histria de la producci del dret catal fins al Decret de Nova Planta.
Girona: Collegi Universitari de Girona.
Tatjer, M.T. (1987). La Audiencia real en la Corona de Aragn. Orgenes y primera etapa de su
actuacin (s. XIII y XIV). Microfitxes. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona.
Tatjer, M.T. (1998). La jurisdicci a Catalunya. A: Actes de les Jornades sobre el territori i les
seves institucions histriques. 650 aniversari (1347/1359) de la incorporaci a Catalunya del
marge dret del riu Ebre (pg. 293-333). Barcelona: Fundaci Noguera.
Referncies bibliogrfiques
Documents jurdics de la histria de Catalunya. (1992). Barcelona: Generalitat de
Catalunya, Departament de Justcia.
Iglesia Ferreirs, A. (1988). La creacin del Derecho. Una historia del Derecho espaol (Lecciones, Fascculo 2). Barcelona: Editorial Grficas Signo.
Martnez Dez, G. (1962). La tortura judicial en la legislacin histrica espaola. AHDE
(nm. XXXLL).
Salvador Coderch, P. (1985). La Compilacin y su historia. Estudios sobre la codificacin y la
interpretacin de las leyes. Barcelona: Bosch.
Toms y Valiente, F. (1969). El derecho penal de la monarqua absoluta (Siglos
Madrid: Tecnos.
XVI
- XVI - XVIII).
Toms y Valiente F. (1973). La tortura en Espaa. Estudios histricos. Esplugues de Llobregat: Ariel.
178
Annexos
Annex 1
Annex 6
Constituci 1283/14
Esmenes a la Constituci dels Estats Units

dAmrica (art. V i XIV)
Volem, statum e ordenam que, si nos o los successors nostres

constituti alguna general o estatut fer volrem en Cathalunya,
aquella o aquell faam daprovaci e consentiment dels prelats,
dels barons, dels cavallers e dels ciutadans de Cathalunya o, ells
apellats, de la major e de la pus sana partida daquells.
Annex 2
Cap persona no ha dsser tinguda per responsable dun crim

capital o altrament infame, si no s per denncia (presentment)
o acusaci pblica (indictment) dun gran jurat [...] ni ha dsser
sotmesa dues vegades pel mateix crim al risc de perdre la vida
o un membre; ni ser obligada en cap causa criminal a fer de
testimoni contra ella mateixa, ni privada de la vida, la llibertat
o la propietat sense el degut procs de dret; ni es prendran bns
privats per s pblic, sense justa indemnitzaci.
Constituci 1283/23
Una vegada lo any, en aquell temps que mills nos ser vist
expedient, nos e los successors nostres celebrem dins Cathalunya General Cort als cathalans, en la qual, ab nostres prelats,
religiosos, barons, cavallers, ciutadans e hmens de viles, tractem del bon estament e reformati de la terra; la qual Cort fer
ne celebrar no siam tenguts, si per alguna justa rah serem
empatxats [impedits].
Esmenes a la Constituci
dels Estats Units dAmrica, art. V
[...] cap estat no privar una persona de la vida, la llibertat o
la propietat sense el degut procs de dret.
Esmenes a la Constituci
dels Estats Units dAmrica, art. XIV.
Annex 3
Annex 7
Usatge 124, Alium namque
Constituci 1481/3
Altre noble, honest e profits usatge meseren los sobredits

prnceps, que ells tengueren, e a lurs successors manaren tenir
per tots temps, o s que tenguessen cort e gran companya, e
fessen condit, e donassen soldadas, e fessen esmenas, e tenguessen justtia e jutjassen per dret, e mantenguessen lo opremut, e acorreguessen al assetjat, e quant volguessen menjar que
fessen cornar, que tots, nobles e no nobles, se venguessen
dinar; e aqu partissen los vestiments que haurian, entre los
magnats e enfre lur companya; e aqu menassen hosts ab qu
anassen a destroir Espanya [terra de moros], e aqu fessen cavallers novells.
Clarificant, e encara quant sie necessari ajustant, ab loati,

approbati e consentiment de la present Cort, statum, volem
e ordenam que les causas civils, criminals o mixtas, fiscals,
principals o de appellati, pus no sien causas de officials reyals
per rah de sos officis, no entenent per officials reals deputats
del Principat, consellers, paers, jurats, cnsols e procuradors de
las ciutats e vilas reyals, encara que hjan jurisdicti, nos
pgan traure, e evocar, conixer ne determinar fora lo dit Principat [...].
Annex 8
Annex 4
Usatge 80, Iudicium in curia datum

Juy donat en Cort o donat per jutge elet de cort de tots sie
rebut e en tots temps seguit, e null hom per engan ne per art
nol gos rebutjar; e cell qui ho far, sa persona ab tot quant ha
venga en m del Prncep a fer-ne sa voluntat; car qui rebuja lo
judici de la Cort falsa la Cort, e qui falsa la Cort damna lo Prncep, e qui lo Prncep damnar volr punit e damnat sie tots
temps, ell e sa primogenitura; car orat s, e sens seny, qui vol
contrastar al seny e al saber de la Cort, en qu ha prnceps, bisbes, abbats, comtes, vescomtes, comdors, vervessors, philosophs, savis e jutges.
Annex 5
Magna Charta, clusula 39

Que cap home no sigui capturat, empresonat ni desposset, ni
sigui bandejat, ni foragitat, ni dalguna manera destrut, ni anirem contra ell ni trametrem ning contra ell si no s per judici legal dels seus pars o pel dret de la terra.
En les dems Provncies del mn, poden los Prnceps augmentar y disminur los officis y ministres de Iustcia, emper
en los Comtats de Barcelona, Rossell y Cerdanya no pot [el
prncep] augmentar lo nmero ni crear novells ttols de officis
de Iustcia a ms de aquells que ja estan ordenats per nostres
lleys; esta prerogativa la blasonan per gran llibertat tots los
Prctichs; no poder tenir ms officials que [els que] ells han
consentit ab ses lleys.
A. Bosch (1628; hi ha reed. moderna).
Summari, ndex o eptome dels admirables,
y nobilssims ttols de honor de Cathalunya, Rossell
y Cerdanya, y de les grcies, privilegis, prerrogatives
gosan segons les prpies, y naturals lleys
(pg. 545). Perpiny.
179
Annex 9
Annex 10
Primerament, que com en les Corts es proposen greuges i es

proveeixen pel senyor Rei i pels deputats pel senyor Rei juntament amb la Cort o per ell sense la cort, sentn que sn greuges de cort quan de fet i sense cap cognici sinnova, es fa o sintenta alguna cosa contra el dret dun particular [...] i no dall
que es decideix o declara amb coneixena de causa [...] Igualment, que si es proposaven algun cop greuges dafers dels quals
hi havia litigi pendent davant del senyor Rei o dun altre jutge
inferior, [els provedors] acostumaven rebutjar-los. Igualment,
no es diuen greuges quan el senyor Rei atorga alguna grcia i per
una causa que mou el seu nim la revoca, encara que sigui de
facto, sobretot quan les grcies sn modificables i tals que no
requereixen cognici de causa [...] Igualment, no es diuen greuges quan s afectat el dret duna part privada, especialment,
quan linters privat s el principal, i aix concorda amb el dret
i el costum, perqu el jutge donat entre alguns no arrossega cap
a ell qui t linters principal [...] sobretot perqu tampoc la
sentncia que es dictaria no vincularia a aquell altre particular.
Igualment no entra en la coneixena dels greuges tot all que
sigui mera regalia, com sia que aqueixes cognicions no es comprenen en els termes generals, ni afecten la persona del Prncep,
ni en les paraules generals shi entn incls all que s el principal [...] Igualment, no hi entra el que s cognici de la fora
dels privilegis ni les concessions reials, quan es tracta de privilegi, si b hi pot entrar la cognici sobre el qui s privilegiat [...].
Constituci del papa Innocenci III, de 1216

Car a vegades el litigador innocent no pot provar una vera
negaci contra la falsa afirmaci dun jutge inic, car per la
natura de les coses, el negar el fet no es cap provaci directa,
per evitar que la falsedat perjudiqui la veritat, o la iniquitat prevalgui sobre lequitat, estatum que, tant en judici ordinari com
extraordinari, el jutge recorri sempre a una persona pblica (si
la pot trobar) o a dos homes idonis, que escriguin fidelment
totes les coses que es fan (acta) en el judici, per exemple, les
citacions i dilacions, recusacions i excepcions, peticions i respostes, interrogacions i confessions, deposicions de testimonis
i produccions dinstruments, interlocucions i apellacions,
renunciacions, conclusions, etc. que ocorrin, que cal escriure
en lordre convinent, tot indicant-ne el lloc, el moment i les
persones. I que tot all aix transcrit es doni a les parts, de tal
manera que els originals restin en mans de qui els ha escrit, per
tal que, si se suscitava una controvrsia sobre el procs del
jutge, es pugui amb aix aclarir la veritat, de manera que,
emprada aquesta moderaci, es reconeguin els jutges discrets i
honestos, i que els imprvids i inics no lesionin la justcia del
innocents. Que el jutge, per, que negligeixi observar la present
constituci, si per la seva negligncia es presenta alguna dificultat, sigui castigat amb la deguda sanci pel jutge superior, i
no es presumeixi que ha procedit correctament, sin en tant
que consti en la causa per legtims documents.
Cortes de los antiguos reinos de Aragn y de Valencia y Principado

de Catalua (XVI, pg. 138). Madrid: Real Academia
de la Historia, 1896-1927.
Pregunto, qu s un greuge? Responc, que es diu que hi ha
greuge quan el dret dalg s lesionat, judicialment o extrajudicial, de manera que hom no li serva justcia [...] Pregunto,
qu s un greuge de cort? Responc, quan el dret dalgun poblat
a Catalunya s lesionat i perjudicat pel Rei o els seus oficials
ordinaris o delegats, judicialment o extrajudicial, de manera
que no s servada justcia al mateix que presenta el greuge [...]
i es diu prpiament greuge de cort perqu es presenta contra el
Rei i els seus oficials [...] i es pot sentenciar i liquidar amb ells
la causa sense liquidar el dret dun tercer; perqu si shagus
de citar un tercer i calgus liquidar primerament el seu dret de
manera que que el greuge no pogus aparixer com a tal ni s
pogus reparar de cara al Rei o als seus oficials sense citar el tercer i examinat el seu dret, no fra greuge de cort que shagus
de prover en cort [...] Del davantdit resulta per tant que s
greuge de cort i cal examinar-lo en cort quan es pot formar
directament la isntncia de la causa contra el senyor Rei o els
seus oficials [...].
Constituci del papa Innocenci III, de 1216

(Decretals, lib. II, ttol 19, captol 11).
Annex 11
Del Codi de Justini

La causa no es t per deduda en judici si noms sha presentat el demandant o si el demandat coneix abans del judici lacci que es far valer; car entre lis contestada i actio donada hi
ha molta diferncia. La lis es considera contestada quan el jutge
comena a or la causa arran de la narraci de lassumpte [per
les parts].
Cod., l.
t. 9, l. nica.
Que els patrons de les causes prestin jurament [...] un cop contestada la lis, [o s] desprs de proposada la narraci i doposada la contradicci.
Cod., l.
Calls, Extravagatorium curiarum, 7, 22-118.
III,
III,
t. 1, 14, 1 a.
180
Annex 12
Summa notariae
Primerament, si les parts compareixen per procurador, un cop
exhibits llurs poders, sels fixa un terminus ad dicendum et dandum in scriptis, tant contra els mandats com contra les persones
dels procuradors, i al mateix reu contra la comissi o el rescripte impetrat, tot all que vulgui dir i donar. I hom els lliura
cpia dels documents exhibits, que cal fer dintre del termini
donat. Arribat el termini assignat i un cop comprovats els
poders, si el llibell no est llest, es dna un terminus ad dandum
et recipiendum libellum. Si, per contra, est llest cal oferir-lo al
jutge o al notari que el rebi en nom seu. I el mateix jutge o el
notari, de manament del primer, trasllada el llibell al reu i hom
fixa a aquest un terminus ad deliberandum utrum cedere vel contendere. Un cop constitudes desprs les parts el dia fixat per al
judici, el jutge demana al reu si ha decidit cedir o contradir, s
a dir, que respongui si vol fer una cosa o laltra, cosa no mai evident. Si, per, respon que vol contradir, aleshores el jutge (conformement a una ordinaci i manament fet als odors del palau
pel senyor papa Nicolau IV) li demana si t alguna excepci
dilatria o declinatria que vulgui proposar. I si respon que no
o, encara, que s, per no nanomena cap defica, el jutge li
ordena que contesti el llibell. Si tanmateix nanomena o en
proposa alguna defica, llavors se li dna un terminus ad omnes
dilatorias et declinatorias proponendas peremptori. Un vegada
exhibides les excepcions del reu, es dna a lactor un terminus
ad replicandum, i si lafer s evidentment ardu, exhibides al reu
les rpliques de lactor, [si el reu hi contesta,] es torna a donar
un altre terminus ad replicandum a lactor. Donades aix comunament les excepcions i les rpliques, el jutge dna a les parts
un terminus ad audiendum interloqui super dilatorias. Dictada
interlocutria a favor de lactor hom obliga el reu a contestar la
litis i a jurar de calmnia [terminus ad litem contestandam i terminus ad iusiurandum de calumnia].
Fet aix, el jutge dna a ambdues les parts el terminus ad ponendum i, si lafer s gran, un altre terminus peremptorius ad proponendum. Un cop fetes les posicions segons el modo de la cria
romana, sen dna cpia perqu les parts puguin decidir com
contestar-les. Per a Bolonya i en molts altres lloc on he estat,
no es dna a la part cpia de les posicions donades per ladversa, sin que el jutge es limita a ensenyarles a ladvocat de la
part, perqu vegi si nhi ha alguna de contrria, complicada o
impertinent, a la qual no shagi de respondre. I es fixa un terminus ad respondendum a les posicions.
[terminus secundus peremptorius]. Una vegada aprovats els articles, si shan de rebre testimonis o si els articles shan de provar
per instruments, es fixa tot seguit el terminus ad probandum. (Si
tanmateix els testimonis sn lluny, es demana que es cometi a
alguns que rebin i examinin els testimonis i, aleshores, si les
parts sn de dicesis diferents o de llocs allunyats un de laltre,
sacorda un lloc, si totes dues parts volen provar i convenen
tamb entre elles, si poden, sobre alg o alguns que rebin en
com els testimonis. Si, per, no poden avenir-se, cada part
neligeix un i el jutge nhi posa un tercer i els assigna un
peremptorius terminus ad probandum davant dels jutges elegits
all que vulguin provar. Desprs daix es fan lletres de comissi, en les quals sinclouen els articles i els interrogatoris [...] I
es dna a totes dues parts un terminus ad dandum interrogatoria,
per si en volen donar. Desprs del termini, se citen les parts o
almenys el reu, perqu vegin quan els articles i els interrogatoris aix exhibits a dits comissaris senclouen en les lletres de
comissi. Desprs que les atestacions han estat trameses i les
parts nhan examinat o donat per bons el segells, en el terminus
ad ipsas attestationes aperiendas et publicandas especialment
assignat, sobren i es publiquen.)
Aleshores es dna terminus ad recipiendum ipsorum copiam i terminus ad disputandum o ad dicendum contra personas et dicta ipsorum testium [per a disputar i dir contra les persones i del mateixos testimonis i all que han dit] tot el que les parts voldran. I
si no es diu res contra els testimonis ni all que han testificat,
se segueix la conclusi en causa, (per tal com els dits examinadors dels testimonis, per manament que el jutge els fa especialment segons s costum, quan es remeten els testimoniatges
han assignat a les parts) [previ] un terminus peremptorius ad comparendum davant el mateix jutge amb tots els actes i muniments llurs que de qualsevol manera toquin la causa. Ver s
que, si ho demanen les parts, sassigna, en tot cas, un peremptorius terminus ad producendum tots els instruments, actes i
muniments.
Desprs del qual termini segueix immediatament la conclusi
en causa [terminus ad concludendum], [sadmet, fins i tot desprs
daquesta, la introducci de noves diligncies, si el jutge ho
estima necessari per a millor prover, mitjanant la fixaci dun
terminus ad concomitandum] i ms tard el terminus ad sententiam
audiendam.
Joan de Bolonya, Summa notariae.
Donades les respostes, sestableix el [terminus ad articulandum o]

ad dandum articulos tal com he dit de les posicions. s a saber,
si lafer no es gran, noms un; si ho s, es dna el primer com
a primera dilaci, el segon desprs, per a tots i peremptori
Nota: els fragments entre parntesis Si tanmteix..., per tal

com... sapliquen al cas que calgui examinar testimonis fora
de la seu del tribunal; els afegits entre claudtors sn de lautor
del captol.
181
Annex 13
Annex 14
Constituci del papa Climent V, de 1306
Captol 1493/12
Sovint sesdev que encomanem les causes i manem que en

algunes delles es procedeixi simplement i de pla, i sense estrpit ni figura de judici, sobre la significaci de les quals paraules
molts discuteixen i dubten com cal procedir.
Com experintia mostra, que per las dilacions dels plets, en lo

present Principat de Cathalunya provenen grans danys, e despesas als litigants, per o, per resecar y extirpar plets, e obviar
maltias, per reps de las parts, e bona e expedida administrati
de la justtia, e per Prover a la comuna utilitat, volem, statum,
e ordenam ab consentiment, e approbati de la dita Cort [...].
Ns, per, amb el desig de decidir (tant com ens s possible)

aquest dubte, per aquesta constituci perptuament valedora,
disposem que el jutge al qual cometem daquesta manera la
causa no hagi necessriament dexigir llibell, ni demanar la litiscontestaci, pugui procedir fins i tot en temps de fries per les
necessitats que el dret reconeix als homes, talli tot all que
allargui el procs, abreugi tant com pugui el litigi, rebutjant les
excepcions i les apellacions dilatries i frustratries, refrenant
les controvrsies i els retards de les parts, els advocats i els procuradors i la suprflua multitud de testimonis.
No escurci tant, tanmateix, el jutge el litigi que no sadmetin
les proves necessries i les defenses legtimes. No entenem que,
per aquesta mena de comissi, restin excloses la citaci ni la
prestaci del jurament de calmnia o malcia, o de dir veritat,
per tal que aquesta no samagui.
Ara, com que la pronunciaci ha de seguir la forma de la petici, per part de lactor, com tamb del demandat, si volen
demanar alguna cosa, cal que formulin la petici just al
comenament del plet, per escrit o de paraula, i inserir-la tot
seguit en les actes, per a saber ms certament sobre qu shan
de formar les posicions i articular les proves. I perqu un llarg
costum ha adms en les causes les posicions per a ms fcil
expedici del judici, posat que les confessions i els articles de
les parts aclareixen ms la prova, Ns, volent observar aquest
s, estatum que el jutge que aix hem diputat (si no sescau de
fer-ho altrament per voluntat de les parts) pugui fixar simultniament a ambdues parts un termini per a proposar els articles, i assignar-los el dia cert que li sembli, desprs de presentats els articles, per a exhibir tots els documents i objectes que
volen fer servir en la causa. Salvat que, si hi ha termini per a
presentar testimonis, puguin tamb presentar durant ell instruments, no obstant aquesta assignaci. Interrogar a ms les
parts, tant a instncia delles com dofici, sempre que ho aconselli lequitat.
Que (citades les parts a aquest efecte, encara que no peremptriament), per escrit i (segons ms li plagui) dempeus o assegut,
dicti la sentncia definitiva fins i tot (si li sembla) sense conclusi de causa segons que caldr fer dacord amb la petici i
les proves i altres actuacions.
Annex 15

Desitjant restrnyer en els casos segents el costs allargament dels plets (que a vegades, segons ensenya lexperincia,
prov de la subtil aplicaci de lordre judiciari), estatum que,
per a ventilar les causes sobre eleccions, postulacions, oficis,
canongies o prebendes, o qualssevulla beneficis eclesistics, o
sobre delmes (al pagament dels quals poden sser forats, un
cop advertits, amb censura eclesistica, els qui hi estan obligats) i tamb sobre matrimonis o usures, i les que hi tinguin
alguna mena de connexi, es pugui des dara procedir simplement i de pla, i sense estrpit ni figura de judici. I aix volem
que sestengui no sols als negocis venidors sin fins i tot als
presents i encara tamb als pendents dapellaci.
(Clementines, II, i, 2, Dispendiosam).
Annex 16
Constitucions 1299/25, 1333/25 i 1359/1

Algun hom no sie condempnat sens coneguda de juge: ans en
a sie procet a coneguda de jutge, ax en punir, com en dar a
manlleuta, com en absolre.
Constituci 1299/25.
Ordenam que neg no sie condempnat a mort o a mutilaci
de membres. O encara posat a torment per Ns, o per la illustre reina, muller nostra, o per lo nclit infant En Pere, primognit e general procurador nostre, o per loctinents dells, o
per altre officials o jutges nostres o de aquells, deffensi deguda no admesa, e que contra la forma demunt scrita, de nostra
cort o de aquells ninguna letra no puxa exir.
Constituci 1333/25.
Coses totes elles que volem que sobservin, dhuc en aquelles

causes en les quals, per una altra constituci nostra o altrament, es pugui procedir simplement i de pla, i sense estrpit ni
figura de judici. Si, per, en els casos citats sobserva en tot o en
part, sense oposici de les parts, lordre judiciari solemne, no
per aix ser el procs nul ni anullable.

(Clementines, V, XI, 2, Saepe contingit).
Primerament, confirmant aquellas paraulas: E tenguessen justtia, e jutjssen per dret, posades en lo usatge qui comen-a: Altre
noble e honest e profits usatge meseren los sobredits prnceps, etc.,
e lo captol fet en la segona cort de Barcelona per lo molt illustre Senyor Rey en Jacme, avi nostre, celebrada. lo qual
comena: Ning no sie condemnat a mort, etc., statum quel dit
usatge e constitutions demunt ditas de ac avant sien observats,
qualsevol acte per nos o per altre en contrari fet, per lo qual
aquestas cosas derogar no volem, en res no contrastant.
Constituci 1359/1, relegada al vol. III
de les Constitucions, segurament
com a suprflua.
182
Annex 17
Fou dictada i promulgada aquesta sentncia per N., Regent la Cancelleria, amb seu al palau reial, i per ordre seva llegida per N.,
escriv de manament, a instncia de N., Procurador Fiscal de la
Reial Cort, el 13 de mar 1603, presents per testimonis N. i N. etc.
Excellentssim senyor.
Joan Carcoma, de la vila o lloch de N., est pres y capturat per
lo Veguer, Balle o Bar N. y per aquell gravat y oprimit, per o
que etc. [(narrar el fet i insertar el gravamen) i desprs dirs:] per
tant y altrament, sentint-se dit Joan Carcoma de les dites coses
molt agraviat, y entenent que est debaix lo amparo y protecci de vostra Excellncia constitut, recorre a vostra Excellncia y a son Real Consell de dit o dits agravi o agravis, supplicant
lo recors sser-li adms y la present causa sser comesa a algun
magnfic Jutge de Cort, lo qual proveesca de lletres oportunes
y stillades, manant a dit Balle que dins un breu termini tremeta
les enquestes fetes contra dit Joan Carcoma, si algunes ne tindr,
y per mostrar lo agravi o agravis que dit Balle li fa, exhibeix uns
actes de requestes a ell per part de dit Joan Carcoma presentades
y respostas del mateix Balle, per a que sien insertades, lo offici
Real de vostra excellncia humilment implorant. Quae licet etc.
Altissimus [dirigat].
N.
Peguera, Proxis criminalis.
Annex 19
Els quatre usatges

Los camins e las stradas per mar e per terra sn de la Potestat, e
per deffensi dell deuen sser en pau e en treva per tots dies, e
per totas nits: ax que tots hmens, cavallers e mercers e mercaders e hmens de peu anants e vinents vjan e vingan segurs e
quitis, ab totas lurs cosas, sens tota paor; e si negun los escometr
els batr ols nafrar ols deshonrar en res, ols tolr res de lurs
cosas, lo mal e la deshonor quels far en lo cors los esmn en
doble, segons lur valor; e a quels tolr restituesca-los-ho en
onze dobles, e ms avant don a la Potestat tant de son haver e de
sa honor que per sagrament jur sobre lo altar que per la deshonor que feta li ha no li deu pus esmenar.
Peguera, Proxis criminalis.

Usatge 62, Camini et strate.
Annex 18
Els noms de Jesucrist i de la seva intacta Mare Verge humilment invocats.
Semblantment, fermament sie observada treva e pau e seguretat quel Prncep manar tenir entrels inimics, jatsie a que
aquells inimics no hjan atorgada aquella treva.
Usatge 65, Simili modo.
LExcellentssim Senyor Don Joan Ters, per la misericrdia

divina arquebisbe de Tarragona, Conseller, Lloctinent i Capit
General per la S. C. i R. [Sacra, Catlica i Reial Majestat] en el
Principat de Catalunya i els Comtats de Rossell i Cerdanya.
Vista primerament la prevenci del Procurador Fiscal contra N.,
francs, delat i inculpat dhaver entrat el dia 5 de gener 1600, de
nit i a hora captada, amb altres lladres, a la casa de N., sita en la
present ciutat, al carrer dit de Montcada, i della haver sostret
furtivament diverses quantitats de diner en or i argent. Vista
lenquesta formada contra dit N. i el que ell i els testimonis han
dit i deposat. Vista la publicaci de lenquesta, amb llicncia de
tenir advocat i procurador i termini per a defensar-se. Vista la
publicaci de les defenses i la assignaci a relaci feta en el Reial
Consell. Vista la sentncia de turments de dit N. Vista la seva
deposici feta sota tortura, en la qual desprs persever fora
tortura. Vista la publicaci de les coses darrerament actuades i tornat a fixar un termini per a les defensions. Vista una altra publicaci de defenses i assignaci a relaci, i feta relaci per N., Doctor del Reial Consell, i la conclusi que sen segueix. Vista
lassignaci a sentncia al present dia i hora, que ara novament
ad cautelam assigna, posats al davant els Sants Evangelis i ells
reverentment esguardats, inseguint dita conclusi, Sa Excellncia sentencia, pronuncia i declara de la segent manera:
I perqu pels mrits de la present enquesta i altrament consta
legtimament de la intenci del Procurador Fiscal contra dit N.,
per tant i altrament, Sa Excel.lncia sentencia, pronuncia i
declara i dit N. condemna a sser assotat oberta i pblicament
pels llocs acostumats de la present ciutat de Barcelona, i a sser
senyalat, segons forma de la nova constituci, i a remar durant
deu anys a les galeres reials, perqu a ell li serveixi de pena i als
altres dexemple.
que es publiqui N. Advocat Fiscal
N. Regent.V[idi]t. N. Jutge
[...] Moneda, ax de or com de argent ax diligentment sie servada, que en ninguna guisa no cresca en aram, ni minve en or ni
en argent, ni encara en pes.
Qui [...] moneda [...] corrompr o falsar, per o car tant gran mal
s, e tal onta que neg nol pot redrear o esmenar al Prncep,
enax establint, manam que las personas de ells, ab tota lur
honor e haver vengan en m del Prncep a fer sa voluntat, segons
consell e loament de la sua cort. Car fe e justtia e pau e veritat
del Prncep ab qu tot regne s governat valen regne e ms que
regne, e per o nul hom no pot extimar, ni deu, que per alg altre
preu sien esmenadas ni redreadas al Prncep las sobreditas malfetas, sin ax com desss havem statut venir en la sua m.
Usatge 66, Moneta.
Per authoritat e per precs de tots lurs nobles barons, constituren los demuntdits prnceps Ramon e NAdalms que tots
hmens, ax nobles com no nobles, vinents a la Potestat, o
estants ab ell, o partint dell, hjan en tots temps e per tots dies
e nits pau e treva, e sien segurs de tots lurs inimics, ensemps ab
tota lur honor e haver, e ab tots aquells qui honor tenen per ells,
o en lur honor estan, o en lur servici treballan, ab tot quant han
e posseexen, entr que en lurs casas sien tornats, e si alg los
nour, o qualque dan o tala los far, aquell die se tenga per acuydat de la Potestat, e si per a algun dan pendr, no li sie esmenat. E cell quil manament dels Prnceps traspassar e a aquells
qui en esta deffensi sn posats, ni a lurs cosas mal far per
negun enginy, tot quant mal fet li haur, e tot quant tolt li haur,
e tot quant portat sen haur en onze dobles ho restituesca a
aquells a qui violntia haur feta, e sie destret per la Potestat, e
puys esmn a la Potestat la deshonor que haur feta a la dita
Potestat, ab haver e ab sagrament, jurant ab lurs proprias mans.
Usatge 91, Authoritate et rogatu (II).

Els Drets Processal I Penal A Catalunya Abans Del Decret de Nova Planta

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Els Drets Processal I Penal A Catalunya Abans Del Decret de Nova Planta

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Els drets processal

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya

Histria del dret catal

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya

Histria del dret catal

terme, la persona individual) queda substituda, si ms no en els efectes, per la

4. Familiaritzar-vos amb un dret penal histric anterior al segle

moviment de reforma inspirat en la Illustraci.

1. Enquadrament institucional del procs en general

El procediment judicial en les causes civils i, especialment, penals se situa:

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya

Histria del dret catal

1) la preservaci de la pau social,

Miniatura del cdex dels Usatges. El rei Pere

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya

Histria del dret catal

Com a conseqncia del plantejament pactista, les normes pactades shavien

1.2. El procediment per directe i la judicialitzaci

Vegeu lannex 1 que trobareu al final

tum e ordenam, de 1283 va ratificar i va donar nova vida a un principi ja

Vegeu lannex 3, que trobareu al final

cessors que tenguessen justtia e jutjassen per dret.

Pel que fa al concepte dadministraci

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya

Histria del dret catal

el pretext dexpedir edictes com a jutge suprem crides, lletres de cancelleria,

la Reial Audincia noms obligaven les parts en la causa que decidien.

Vegeu els subapartats 1.4 i 1.5 daquest

gs o frustrs un privilegi atorgant una altra concessi.***

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya

Histria del dret catal

La constituci 1481/2 ho va ratificar i va precisar, referint-se expressament als

1) amb cognici de causa, s a dir, en forma de judici;

Vegeu lannex 4, que trobareu al final

Vegeu lannex 19, que trobareu al final

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya

Histria del dret catal

Aix saplicava no sols en ladministraci de justcia entre persones privades

1.3. El rei i la potestat judiciria. Els barons

El comte de Barcelona anomenat correntment el rei des de la uni

Hom deia, en particular, que la jurisdicci es trobava en el prncep com en

Aquesta jurisdicci universal evitava que lautoritat pblica es fragments de

Procediment per directe

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya

Histria del dret catal

La jurisdicci ordinria satribua als oficials perpetus o temporals,

Unes quantes dades

La revoluci feudal va comportar la instauraci a lEuropa occidental duna instituci

En els seus orgens, la baronia secular sidentificava amb lalta i la mitjana

Miniatura del Liber Feudorum Maior que

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya

Histria del dret catal

La jurisdicci, per influncia romana, es dividia habitualment en mer i mixt

que eren certs serveis de vigilncia (guaita i bada), dassistncia armada

... tots els senyors directes

derivats de la relaci feudal o emfitutica amb els vassalls, prpiament dits.

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya

Histria del dret catal

Sobre altres titulars de jurisdicci a

1.4. Els oficials reials i de bar, i llurs assessors

Vegeu el subapartat 2.7

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya

Histria del dret catal