03.

511
Dret Civil I

GES 1

Itinerari d’aprenentatge

 Activitats avaluables:

 PAC 1

 Activitats no avaluables:

 Lectura de la GES 1
 Lectura i estudi del mòdul 1
 Realització del qüestionari d’autoavaluació del mòdul 1
 Lectura de l'enunciat de la PAC 1
 Lectura de les solucions orientatives de la PAC 1

 Dedicació estimada: 18 hores

Correccions del Mòdul 1

En la pàgina 34 del Mòdul 1 s’esmenten diversos preceptes de dret públic que recorren al dret civil
com a supletori. Entre aquests preceptes, se cita l’art. 19.2 del Reial Decret legislatiu 3/2011, de 14
de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la llei de contractes del sector públic (en endavant,
RDL 3/2011). Tingueu present que el RDL 3/2011 fou DEROGAT per la Llei 9/2017, de 8 de
novembre, de Contractes del Sector Públic, per la qual es transposen a l'ordenament jurídic
espanyol les Directives del Parlament Europeu i del Consell 2014/23/UE i 2014/24/UE, de 26 de febrer
de 2014, que entrà en vigor el 9 de març de 2018. L’art. 19.2 de l’antic RDL 3/2011 és ara l’art. 25.2
de la Llei 9/2017: “Los contratos administrativos se regirán, en cuanto a su preparación, adjudicación,
efectos, modificación y extinción, por esta Ley y sus disposiciones de desarrollo; supletoriamente se
aplicarán las restantes normas de derecho administrativo y, en su defecto, las normas de derecho
privado (…)”.

Presentació i objectius

La finalitat d'aquesta Guia d’estudi és facilitar a l'estudiant la preparació del Mòdul 1 de

l'assignatura (Introducció al dret civil. Disposicions preliminars) i informar, si escau, de possibles
canvis normatius que afectin les matèries treballades en el Mòdul.

Els objectius del Mòdul són els següents:

 Identificar una noció de dret civil, amb el contingut que li és propi i la seva ubicació en el marc de
l'ordenament jurídic i dels seus diferents sectors o parts.
 Conèixer els fonaments històrics del dret civil i la seva evolució, principalment l'origen en el ius
civile romà, la seva recepció i el fenomen del ius commune medieval, i també la codificació dels
drets civils estatals. Cal fer una atenció especial a la formació del dret civil a l'Estat espanyol.
 Qualificar el dret civil com a dret privat, i conèixer les diferents teories o criteris que s'han fet servir
per a distingir-lo del dret públic.
 Conèixer els trets que diferencien el dret civil continental del dret dels països anglosaxons, distinció
coneguda com a civil law i common law.
 Identificar els trets que caracteritzen el dret civil com a dret privat general enfront dels drets privats
especials i portar a terme una exposició raonada de la seva relació amb altres sectors de
l'ordenament que hi són propers.
 Analitzar els motius pels quals el dret civil es qualifica com a dret comú de la resta de l'ordenament
jurídic, en termes de supletorietat general.
 Comprendre la significació de la persona com a element estructural del dret civil.
 Tractar de l'impacte que ha tingut en el dret civil l'aprovació de la Constitució espanyola de 1978 i
els seus efectes en les relacions de dret privat.
 Conèixer l'estructura territorial del dret civil que resulta de la Constitució i el marc competencial en
legislació civil entre l'Estat i les comunitats autònomes.
 Estudiar el procés de codificació del dret civil de Catalunya i conèixer-ne l'àmbit d'aplicació.
 Fer una aproximació a les noves tendències del dret civil en el marc del dret uniforme, la integració
europea i els treballs acadèmics d'unificació i harmonització del dret privat.
 Estudiar les disposicions preliminars, enteses com a aquelles que són necessàries per a l'aplicació
del dret civil, i que inclouen les fonts del dret, com la llei, el costum i els principis generals del dret,
i també la seva interpretació i aplicació.

Continguts

1. El Dret civil en el marc de l'ordenament jurídic

El Dret civil constitueix un dels sectors de l'ordenament jurídic, entès com el conjunt de normes
vigents per a una determinada comunitat, que regula una determinada matèria o sector de la realitat.

La definició i contingut del Dret civil no resulta de cap text legal. No obstant, l’art. 3 de la Llei 29/2002,
de 30 de desembre, Primera llei del Codi civil de Catalunya, quan fa referència als llibres que
hauran d’integrar el Codi civil català, permet identificar normativament les matèries que han de ser
objecte de regulació pel Dret civil: Disposicions generals, persona i família, persona jurídica,
successions, drets reals i obligacions i contractes.

A banda d'aquesta sistemàtica clàssica del dret civil, se'n poden fer altres subdivisions o identificar-hi
altres sectors que, per la seva importància, darrerament han adquirit substantivitat, com el dret agrari,
de consum, de danys, hipotecari o de la propietat intel·lectual, entre d'altres.

2
 2. Fonaments històrics del dret civil

El dret civil troba el seu origen en el ius civile romà, que es referia al dret dels ciutadans de Roma.
Aquest dret es contraposava al ius gentium, que regulava les relacions amb els estrangers, i al ius
honorarium o ius praetorium, que era el dret de base jurisdiccional creat pels pretors en l'exercici de
les seves funcions. El ius civile tenia a Roma un àmbit d'aplicació més ampli que el del dret civil actual.

En el segle XII, amb el renaixement dels estudis jurídics a les universitats italianes, especialment a la
de Bolonya, es produí l'anomenada recepció del dret romà. Aquesta recepció suposà la integració del
ius civile en el denominat ius commune, que incloïa també el dret feudal i el dret de l'Església catòlica
o ius canonicum. En aquests moments, el ius civile designava el dret romà rebut pels diferents
ordenaments territorials europeus que, per contraposició, es designaven ius municipale.

Aquesta contraposició entre dret romà rebut i el dret de creació pròpia en el si dels regnes europeus
es va resoldre a la fi de l'Edat Moderna, quan els diferents Estats de l'Europa continental van iniciar
un procés per a la codificació del seu Dret civil que suposaria la culminació del procés històric de
formació del Dret civil modern de base estatal. Entre els Codis civils europeus més importants cal
destacar el Code civil francès de 1804; l'Allgemeines Bürgerliches Gesetzbuch austríac de 1811; el
Codice civile unitari italià de 1865; el Código civil espanyol de 1889; el Bürgerliches Gesetzbuch
alemany de1896 (BGB) i el Schweizerisches Zivilgesetzbuch suís de 1908.

En el segle XX, per tal de donar resposta a les noves realitats socials i econòmiques, hem assistit a
un procés de descodificació, caracteritzat per una proliferació de lleis especials que sovint han
buidat de contingut els Codis i han provocat una dualitat normativa en aquest sector de l'ordenament.
No obstant, l'ideal de la codificació no ha desaparegut, atesos els beneficis que suposa tenir tota la
normativa reunida en un únic cos normatiu, i per això en l'actualitat ens trobem en un procés de
recodificació o de restitució als Codis civils del paper central que els correspon en cada ordenament.

El Codi civil espanyol va ser aprovat inicialment l'any 1888 però, ateses les nombroses insuficiències
i inexactituds que contenia, se'n va fer una segona edició definitiva l'any 1889. Aquest Codi va
mantenir la vigència dels drets civils territorials que, tot i mancats de fonts legislatives pròpies (llevat
del període de la Segona República per a Catalunya), es van continuar aplicant en els seus respectius
àmbits territorials. Un cop aconseguida la codificació general espanyola, es van aprovar les
anomenades Compilacions dels drets civils "forales o especiales", per oposició al dret estatal, que va
venir a denominar-se derecho común. Així, es van aprovar Compilacions del dret civil per a Biscaia i
Àlaba (1959), Catalunya (1960), Balears (1961), Galícia (1963), Aragó (1967) i Navarra (1973).

3. El Dret civil com a Dret privat

El Dret civil se sol definir com el nucli o part central del Dret privat. Les raons d'aquesta adscripció
són diverses, però es basen fonamentalment en el fet que regula les relacions que afecten les
persones considerades d'una manera individual, en termes d'igualtat entre elles i prenent com a base
la seva llibertat o autonomia de decisió. Per contra, el Dret públic s'ocupa fonamentalment de les
relacions que afecten els poders públics, que no es caracteritzen precisament per una equiparació o
situació d’igualtat entre els subjectes que hi participen.

La distinció entre Dret públic i Dret privat té gran rellevància a l’hora de contrastar les cultures
jurídiques del civil law i del common law. En els països de civil law, el dret té una base

3
fonamentalment escrita, d'origen legislatiu, i els jutges es limiten a aplicar les normes de l'ordenament
als casos concrets que han de resoldre. En aquests països, la jurisprudència s'entén com el criteri
establert pels tribunals de justícia en l'aplicació i interpretació de les normes jurídiques, tal com recull
l'art. 111-2.2 CCCat.

En els països de common law, les coses són substancialment diferents. En aquests ordenaments, la
base del dret rau en el precedent judicial, en el sistema del stare decisis i del judge made law, que
estableix que els jutges estan vinculats a l’hora de resoldre un cas concret pels precedents judicials,
és a dir, per les sentències que han dictat d'altres tribunals amb anterioritat en casos anàlegs. El dret
es crea, per tant, mitjançant la resolució de casos concrets que permeten identificar principis o regles
jurídiques (rules) d'acord amb el raonament seguit per a resoldre els casos (ratio decidendi).

4. El Dret civil com a Dret privat general

El Dret civil és Dret privat general, en contraposició als denominats Drets privats especials, en tant
que regula totes les relacions jurídiques (personals i familiars, patrimonials, etc.) que afecten les
persones considerades de manera individual, com a particulars, sense cap altra qualificació. En
conseqüència, el Dret civil resulta d’aplicació en la mesura que no hi hagi una normativa especial que
en desplaci o restringeixi el seu àmbit d'aplicació (com succeeix, per exemple, en matèria de
contractes o persones jurídiques). Això explica que, en un principi, els drets privats especials tinguin
un àmbit d'aplicació clarament limitat a priori. Les fronteres entre els àmbits d'aplicació del Dret privat
general i dels Drets privats especials són, a més, canviants en el temps en funció del
desenvolupament dels drets especials.

5. El dret civil com a dret comú

El dret civil es considera dret comú del conjunt de l'ordenament jurídic. Així resulta expressament de
l'art. 111-4 del CCCat i de l'art. 4.3 CC espanyol, que qualifiquen el dret civil com a dret comú i, per
tant, supletori de la resta de sectors de l'ordenament jurídic.

Malgrat aquest caràcter, el caràcter unitari de l'ordenament jurídic explica que, en l'actualitat, el dret
civil hagi de recórrer a d’altres sectors de l'ordenament per omplir els seus buits normatius o llacunes.
Així, per molt que sovint hom pugui considerar els drets mercantil, laboral o administratiu com a drets
especials o estatutaris que s'han desenvolupat d'una manera més recent, pot succeir que, per la seva
especialització i completesa, s'hi hagi de recórrer com a model particular en l'aplicació dels preceptes
generals del dret civil.

6. La persona com a element estructural del dret civil

El Llibre II del CCCat, aprovat per Llei 25/2010, de 29 de juliol, té per objecte la persona i la
família. Segons l'opinió més estesa, el Dret de la persona és una matèria estructural del Dret civil. La
persona és el centre del Dret civil, en la mesura que és el subjecte al qual s'imputen les titularitats
sobre béns i drets, i que celebra relacions jurídiques amb altres persones. Tradicionalment, la
regulació de la persona que ha dut a terme el Dret civil s’ha centrat en els requisits perquè la persona
pugui ser considerada com a tal (personalitat jurídica) i perquè pugui ser titular de drets i obligacions
i exercitar-los (capacitat jurídica i capacitat d’obrar). A més a més, també s'ha ocupat dels seus estats
civils, de les seves relacions familiars i personals, i de les seves relacions patrimonials.

4
 7. El dret civil en el marc de l'estat constitucional

El Dret civil, com qualsevol altre sector de l'ordenament jurídic, s'ha d'analitzar i aplicar d'acord
amb el sistema de fonts que estableix la Constitució espanyola de 1978 com a norma suprema
de l'ordenament. A partir de l'entrada en vigor de la Constitució, el Dret civil experimentà un procés
de constitucionalització, en el sentit que s'havia d'interpretar i aplicar d'acord amb la Constitució.
Aquest fet suposà la derogació de moltes normes per inconstitucionals, la redefinició del contingut de
moltes altres institucions i l'establiment d'un nou sistema normatiu basat en l'organització territorial de
l'Estat. L'entrada en vigor de la Constitució també plantejà, per al dret civil, la qüestió de l'eficàcia que
calia donar als drets i llibertats fonamentals reconeguts per la Constitució en les relacions entre
particulars.

D’altra banda, cal tenir en compte que en l’Estat espanyol existeixen una pluralitat de legislacions
civils i que la Constitució espanyola ha regulat en el seu art. 149.1.8 el marc competencial en matèria
de dret civil per a l'Estat i les Comunitats Autònomes.

A la llum del text constitucional i d'acord amb les previsions contingudes en els seus respectius
Estatuts d'Autonomia, les Comunitats Autònomes tenen competència en matèria de conservació
modificació i desenvolupament del Dret foral (en els llocs on existís: Catalunya, País Basc, Balears,
Navarra, Galícia i Aragó). L'expressió "conservació, modificació i desenvolupament" prevista en l’art.
149.1.8 CE ha rebut diverses interpretacions:

 Una interpretació restrictiva -o posició centralista- que únicament reconeix competència

legislativa en dret civil respecte d’aquelles matèries que ja estaven regulades pel dret civil
propi en el moment de l'entrada en vigor la CE. Es tracta d'una interpretació ancorada en l'ideal
d'un dret civil únic per a tot l'Estat.
 Una interpretació àmplia -o posició autonomista- que defensa que les Comunitats
Autònomes amb dret civil propi poden legislar en tot l'àmbit del dret civil, amb el límit
infranquejable que representa la clàusula "en tot cas ..." continguda en l'art. 149.1.8 CE.
 Una interpretació intermèdia, basada en la idea d’ "institucions connexes", segons la qual
les Comunitats Autònomes també poden legislar sobre aquelles matèries de dret civil que
tinguin relació amb les matèries que ja regulaven els drets forals en el moment d'aprovar la
CE. Aquesta interpretació ha estat adoptada pel Tribunal Constitucional en les sentències
88/1993, de 12 de març, 156/1993, de 6 de maig, i 82/2016, de 28 d'abril.

Sobre la distribució de competències entre l’Estat i les Comunitats Autònomes, i la interpretació de l’art.
149.1.8 de la Constitució espanyola, vegeu els fragments de sentències següents:

 Sentència del Tribunal Constitucional Ple 88/1993, de 12 de març. Ponent: Sr. Rodríguez Bereijo.

“3. El concepto constitucional de «conservación... de los Derechos civiles, forales o especiales» permite
la asunción o integración en el ordenamiento autonómico de las Compilaciones y otras normas
derivadas de las fuentes propias de su ordenamiento y puede hacer también viable, junto a ello, la
formalización legislativa de costumbres efectivamente vigentes en el propio ámbito territorial
(STC 121/1992)” [F.J. 2].

“4. La Constitución permite que los Derechos civiles especiales o forales preexistentes puedan
ser objeto no ya de «conservación» y «modificación», sino también de una acción legislativa que
haga posible su crecimiento orgánico y reconoce, de este modo, no sólo la historicidad y la actual

5
 vigencia, sino también la vitalidad hacia el futuro, de tales ordenamientos preconstitucionales.
Ese crecimiento, con todo, no podrá impulsarse en cualquier dirección ni sobre cualesquiera objetos,
pues no cabe aquí olvidar que la posible legislación autonómica en materia civil se ha admitido por la
Constitución no en atención a una valoración general y abstracta de lo que pudieran demandar los
intereses respectivos (art. 137 C.E.) de las Comunidades Autónomas, en cuanto tales, sino a fin de
garantizar, más bien, determinados Derechos civiles forales o especiales vigentes en ciertos territorios”
[F.J. 3].

“5. El «desarrollo» de los Derechos civiles forales o especiales enuncia una competencia autonómica
en la materia que no debe vincularse rígidamente al contenido actual de la Compilación u otras normas
de su ordenamiento. Cabe que las Comunidades Autónomas dotadas de Derecho civil foral o
especial regulen instituciones conexas con las ya reguladas en la Compilación dentro de una
actualización o innovación de los contenidos de ésta según los principios informadores
peculiares del Derecho foral, lo que no significa, claro está, una competencia legislativa civil
ilimitada «ratione materiae» dejada a la disponibilidad de las Comunidades Autónomas, que pugnaría
con lo dispuesto en el art. 149.1.8 C.E., por lo mismo que no podría reconocer su fundamento en la
singularidad civil que la Constitución ha querido, por vía competencial, garantizar”[F.J. 3].

 Sentència del Tribunal Constitucional Ple 156/1993, de 6 de maig. Ponent: Sr. Gimeno Sendra:
“6. (…) las competencias autonómicas para «desarrollar», en lo que aquí interesa, el propio Derecho
civil pueden dar lugar a la actualización y crecimiento orgánico de éste y, en concreto, a la
regulación de materias que, aun ausentes del texto originario de la Compilación, guarden una
relación de conexión suficiente con institutos ya disciplinados en aquella o en otras normas
integrantes del propio ordenamiento civil” [F.J. 6].

8. La codificació del dret civil català

Com a primer pas de la codificació civil catalana, es va aprovar la Llei 29/2002, de 30 de desembre,
Primera llei del Codi civil de Catalunya, que va entrar en vigor el 2 de febrer de 2003 (llevat la
Disposició final primera, que entrà en vigor l’1 de gener de 2004). Aquesta llei marc va fixar les bases
del procés d'aprovació dels diferents Llibres del CCCat, en forma de codi obert, que s'havia d'aprovar
progressivament i que n'havia de permetre també la seva modificació d'una manera dinàmica. A data
d’avui també s’han aprovat:

 La Llei 25/2010, del 29 de juliol, del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona
i la família (en vigor l’1 de gener de 2011);
 La Llei 4/2008, de 24 d'abril, del llibre tercer del Codi civil de Catalunya, relatiu a les persones
jurídiques (en vigor el 2 d’agost de 2008);
 La Llei 10/2008, de 10 de juliol, del llibre quart del Codi civil de Catalunya, relatiu a les
successions (en vigor l’1 de gener de 2009, llevat la Disposició final tercera, que va entrar en
vigor el 18 de juliol de 2008);
 La Llei 5/2006, de 10 de maig, del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets
reals (en vigor l’1 de juliol de 2006); i
 La Llei 3/2017, de 15 de febrer, del llibre sisè del Codi civil de Catalunya, relatiu a les
obligacions i els contractes, i de modificació dels llibres primer, segon, tercer, quart i cinquè
(en vigor l’1 de gener de 2018, llevat l'apartat 1 de la Disposició final segona, l'apartat 11 de
la Disposició final quarta, l'apartat 4 de la Disposició final cinquena i la Disposició final sisena,
que van entrar en vigor l'1 de març de 2017).
La sentencia del Tribunal Constitucional de 13 de novembre de 2019, dictada en el recurs
d’inconstitucionalitat núm. 2557-2017 interposat pel president de Govern respecte

6
 determinats preceptes de la Llei del Parlament de Catalunya 3/2017, assenyalà que la
competència de la Generalitat de Catalunya desenvolupada en la Llei impugnada s’havia
exercit respectant la competència que l'art. 149.1.8 CE atribueix a l'Estat per establir "les
bases de les obligacions contractuals". El Tribunal constata que, atès que les obligacions
contractuals es troben regulades amb caràcter general en el Codi civil espanyol -norma
preconstitucional-, el legislador estatal no ha declarat formalment les bases d'aquestes
obligacions. Per això, ha efectuat aquest judici de constitucionalitat prenent com a paràmetre
de constitucionalitat els elements essencials que s'infereixen de la regulació d'aquests
contractes que efectua el Codi Civil espanyol.

9. Dret uniforme, integració europea i dret civil

Tenint en compte que els drets privats dels diferents països europeus tenen fonaments comuns, s'ha
plantejat com a objectiu l'elaboració d'un Codi civil europeu, com a mínim en allò que fa referència al
dret d'obligacions i contractes. En l'actualitat, diversos grups d'acadèmics i professionals treballen en
la formulació d'un conjunt de normes, principis i regles models sobre dret privat europeu d'obligacions
i contractes, anomenat marc comú de referència (common frame of reference).

10. Les disposicions preliminars

El Llibre I del CCCat, aprovat per Llei 29/2002, de 30 de desembre, dedica el seu Títol I a les
“Disposicions preliminars”, que regulen algunes matèries de l'anomenada part general del dret civil
que es consideren necessàries per a l'aplicació de la resta de preceptes. En termes semblants, el CC
espanyol conté un títol preliminar dedicat a "Les normes jurídiques, la seva aplicació i eficàcia".

Aquestes disposicions preliminars regulen, entre d’altres, les qüestions següents:

 L'art. 111-1 del CCCat enumera les fonts del dret civil de Catalunya que, a banda del mateix
Codi civil català, inclou les altres lleis del Parlament en matèria civil, els costums i els principis
generals del dret propi. La jurisprudència, entesa com la doctrina o el criteri amb què els
tribunals de justícia apliquen les normes jurídiques, no té la consideració de font del dret en el
nostre ordenament, encara que pugui servir per a fonamentar un recurs de cassació.
 Atesa la formulació general o en termes abstractes de les normes jurídiques, la seva aplicació
comporta necessàriament una tasca prèvia d'interpretació, que es fa d'acord amb uns cànons
interpretatius o criteris hermenèutics. Així mateix, la inexistència de normes jurídiques
expresses per a resoldre un cas concret (buits normatius o llacunes) fa necessari recórrer a
tècniques d'integració, com l'analogia o els principis generals del dret (art. 111-2 CCCat).
 En el dret català regeixen principis com els de llibertat civil (art. 111-6 CCCat), bona fe (art.
111-7 CCCat) o la prohibició d'anar contra els actes propis (art. 111-8 CCCat).
 Per últim, pel que fa a la vigència de les lleis catalanes, l’art. 111-10 CCCat estableix que
entren en vigor transcorreguts vint dies des de la seva publicació íntegra en el Diari Oficial de
la Generalitat de Catalunya, llevat que s’estableixi una altra cosa. La vigència cessa amb la
seva derogació per altres lleis posteriors de rang igual o superior que ho declarin
expressament.

7
Bibliografia

Vegeu l’apartat de Bibliografia del Mòdul 1 i la bibliografia recomanada en el pla docent. Recordeu
que heu de consultar sempre les darreres edicions dels manuals recomanats.