temari de

contractes
Universitat Pompeu Fabra · curs 2021/2022
 T1. Concepte de contracte. Fonts.
Classificacions. Contractes de consum

1. Concepte de contracte

Article 1254 del Codi Civil de 1889

El contracte existeix des que una o diverses persones consenten en obligar-se, respecte
d’una altra o altres, a donar alguna cosa o prestar algun servei.

1.1. El contracte sorgeix d’un acord de voluntats (dues o més parts)

Article 1236 de la proposta de modernització del Codi Civil de 2009

Pel contracte, dues o més persones acorden crear, modificar o extingir relacions
jurídiques patrimonials, i establir regles per les mateixes.

Il. - 1:101 Draft Common Frame of Reference (DCFR) (2009)

Meaning of contract and juridical act”: (1) A contract is an agreement which is intended
to give rise to a binding legal relationship or to have some other legal effect as such. It is
a bilateral or multilateral juridical act.

1.2. És la font principal de creació d’obligacions de donar, de fer o de no fer

Article 1089 del Codi Civil

Les obligacions neixen de la llei, dels contractes i dels quasicontractes, i dels actes i
omissions il·lícits o en què intervingui qualsevol gènere de culpa o negligència.

El contracte crea, modifica o extingeix relacions jurídiques patrimonials. S’exclouen del

concepte contracte certs negocis jurídics bilaterals no patrimonials com el matrimoni.
Enumera les fonts d’obligacions: (1) llei, (2) contractes i (3) quasicontractes.

1.3. Efecte obligacional

El contracte vincula les parts (pacta sunt servanda). És el que es coneix com a efecte
obligacional. Aquesta idea es recull als article 1091 i 1258 CC.

Article 1091 del Codi Civil

 Les obligacions que neixen dels contractes
tenen força de llei entre les parts contractants,
i s’han de complir al tenor dels mateixos.

Article 1258 del Codi Civil

Els contractes es perfeccionen pel simple consentiment, i des d’aleshores obliguen, no
només al compliment d’allò expressament pactat, sinó també a totes les conseqüències
que, segons la seva naturalesa, siguin conformes a la bona fe, a l’ús i a la llei.

El compliment del contracte pot exigir-se conforme els mecanismes que l’ordenament
jurídic proporciona. Exclou que el compliment pugui quedar a l’arbitri del deutor.

Article 1256 del Codi Civil

La validesa i el compliment dels contractes no poden deixar-se a l’arbitri d’un dels
contractants.

1.4. Principi de relativitat dels contractes

Els efectes del contractes només afecten les parts contractants (principi de relativitat dels
contractes) i en el seu cas als hereus, però a ningú més. Per tant, els contractes tenen efectes
personals (relatius, inter partes): el compliment de les obligacions no pot ser exigit a tercers.

Article 1257.1 del Codi Civil

1. Els contractes només produeixen efectes entre les parts que els atorguen i els seus
hereus [...].

2. Autonomia de la voluntat contractual (art. 1255 CC)

Les parts són lliures de concloure o no un contracte, de fixar el seu contingut i de crear
contractes no contemplats en l’ordenament jurídic. Les parts tenen llibertat dins d’uns
límits: els contractes es podran celebrar sempre que no siguin contraris a (1) les lleis
imperatives, (2) a la moral i (3) a l’ordre públic (art. 1255 CC).

Els pactes obliguen (arts. 1091, 1256 i 1258 CC) perquè neixen del consentiment lliurement
prestat: autorresponsabilitat.

3. Sentit econòmic de contracte: per què es signen contractes?

El contracte és un instrument fonamental per transferir béns i serveis d’unes mans a les
altres, procurant un aprofitament òptim. Els contractes només es signen quan són
mútuament beneficiosos per les dues parts.

4. Fonts dels contractes: on estan regulats?

Durant el segle XIX, els elements necessaris pel coneixement del dret de contractes estaven
a (1) el Codi Civil Espanyol de 1889, part general i part especial; i (2) al Codi de Comerç de
1885, part general i part especial.

El dret de contractes del primer Codi Civil es basa en dues grans idees.
I. En primer lloc, va ser elaborat en un context d’economia liberal (laissez faire),
en què es deixa un gran marge d’actuació i autonomia privada per les parts.
II. En segon lloc, el Codi Civil de 1889 pressuposa la igualtat substancial de les
parts, és a dir, que les parts es troben en una mateixa posició de poder i es tracta
d’un acord entre iguals.

Actualment, el dret de contractes té més d’una font.

4.1. Lleis especials

Amb la regulació de determinats contractes al marge del CC i del CCom, s’ha dut a terme un
procés de descodificació del dret de contractes. En funció de les característiques de la
relació contractual, hi ha diferents lleis especials.
- Llei 7/1998, de Condicions Generals de Contractació.
- Llei 29/1994, d’Arrendaments Urbans
- Llei 49/2003, d’Arrendaments Rústics
- Llei 34/2002, de Contractació Electrònica
- Llei 50/1980, de Contracte d’Assegurança

4.2. Legislació especial de consumidors

La legislació especial de consumidors regula les especialitats donades per la necessitat de
protecció del consumidor, generalment la part dèbil del contracte.
- Real Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la
Llei General per la Defensa dels Consumidors i Usuaris i altres lleis complementàries
(TRLGDCU). (Codi/Llei de Consum)

4.3. Regulació de la compravenda internacional de mercaderies

La compravenda internacional de mercaderies es regula al Conveni de Viena sobre
compravenda internacional de mercaderies, Viena, 1980. Està vigent a Espanya des de 1991.

Aquest Conveni conté una regulació molt moderna sobre contractes (sobretot en aspectes
com la formació del contracte o remeis per l’incompliment), en alguns casos més moderna
que la del Codi Civil (que en alguns punts no s’actualitza des de 1889). Per tant, a part de
regular la compravenda internacional, també serveix d’inspiració per solucionar problemes
de la legislació espanyola.

4.4. Llibre Sisè del Codi Civil de Catalunya sobre obligacions i contractes (2017)
El Llibre Sisè del Codi Civil de Catalunya sobre obligacions i contractes va ser aprovat per la
Llei 3/2017, de 15 de febrer, i va entrar en vigor l’1 de gener de 2018. Conté la legislació
pròpia del dret de contractes a Catalunya. Ara bé, no regula tot el dret de contracte, sinó
només uns contractes concrets: (1) compravenda, (2) permuta i (3) mandat.

El Llibre Sisè del CCCat s’aplica en els següents casos:

- Àmbit d’aplicació temporal: contractes celebrats a partir de l’1 de gener de 2018.
- Àmbit d’aplicació material: s’aplica si les parts contractuals han escollit expressament
que s’apliqui el dret català i hi ha relació entre el contracte regulat i el negoci que s’està
tractant. Si no s’ha escollit expressament cap dret, s’aplica el dret català:
o Si Catalunya és la residencia habitual comuna de les parts, i si a falta d’aquesta és el
lloc de celebració de contracte.
o En les compravendes d’immobles, si es troben a Catalunya.
o En les compravendes de mobles corporals realitzades en establiments mercantils
si radiquen a Catalunya.

4.4.1.Qüestions competencials
El Govern de l’Estat Espanyol va presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra alguns
articles del Llibre Sisè relatius al contracte de compravenda i mandat. El Tribunal
Constitucional va declarar la constitucionalitat del Llibre Sisè del Codi Civil de Catalunya en
la sentència 132/2019, de 13 de novembre de 2019.

El TC va dictaminar que la Generalitat de Catalunya té competència (art. 149.1.8 CE) per

legislar en matèria de contractes de compravenda, permuta, mandat i gestió de negocis
aliens.
5. Modernització del dret de contractes
5.1. Propostes harmonitzadores del Dret contractual europeu
Sobre la base de la Convenció de Viena de 1980 sobre la compravenda internacional de
mercaderies, diverses institucions i grups d’investigació europeus han formulat diverses
propostes de soft law (són propostes acadèmiques)
- Principis Unidroit: són principis dels contractes internacionals elaborats per
l’International Institute for the Unification of Law (Unidroit) de 1994.
- PECL: són principis de dret contractual europeu elaborats entre 2001 i 2003.
- Draft Common Frame of Reference (DCFR): va ser elaborat en el marc de la Comissió
Europea l’any 2009.
- CESL: és una proposta de Reglament del Parlament Europeu i del Consell relatiu a una
normativa comuna de compravenda europea (2011).

5.2. Modernització del Codi Civil Espanyol

El Codi Civil Espanyol ha romàs invariable davant les noves necessitats, institucions i
tendències del Dret contractual. L’any 2009 la Comissió General de Codificació va elaborar
una Proposta de Modernització del Codi Civil en matèria d’obligacions i contractes que no
va fructificar.

Actualment, el dret civil espanyol evoluciona a través de la Jurisprudència del Tribunal

Suprem, que actualitza, modernitza i renova el dret de contractes inspirant-se en els
desenvolupaments europeus i internacionals.

6. Elements essencials del contracte

Article 1261 del Codi Civil

No hi ha contracte sinó quan concorren els requisits següents:
1. Consentiment dels contractants.
2. Objecte cert que sigui matèria del contracte.
3. Causa de l’obligació que s’estableixi.

Sense aquests tres elements essencials, el contracte és nul. L’article 1261 no esmenta el
requisit de forma: la regla general és que no cal una forma concreta per la validesa del
contracte (principi de llibertat de forma).

6.1. Consentiment (art. 1262 CC i ss)

Els elements necessaris per expressar el consentiment són els següents:
 6.1.1.Capacitat d’obrar
Les parts han de tenir capacitat de contractar.

Article 1263 del Codi Civil

Los menores de edad no emancipados podrán celebrar aquellos contratos que las leyes
les permitan realizar por sí mismos o con asistencia de sus representantes y los relativos
a bienes y servicios de la vida corriente propios de su edad de conformidad con los usos
sociales.

Es presumeix que totes les persones majors d’edat, encara que tinguin una discapacitat,
tenen capacitat d’obrar suficient. Ara bé, en alguns casos poden necessitar assistència per
celebrar determinats contractes (Llei 8/2021, de 12 de juny, en què s’elimina la incapacitat).
Per tant, des del juny de 2021 la única restricció a la capacitat és la minoria d’edat.

Si un menor celebra un contracte pel qual no està capacitat, aquest contracte és anul·lable
en un termini de 4 anys (art. 1301 CC).

Article 1301.3 i 1301.4 del Codi Civil

La acción de nulidad caducará a los cuatro años. Ese tiempo empezará a correr:
[…]
3.º Cuando la acción se refiera a los contratos celebrados por los menores, desde que
salieren de la patria potestad o la tutela.
4.º Cuando la acción se refiera a los contratos celebrados por personas con discapacidad
prescindiendo de las medidas de apoyo previstas cuando fueran precisas, desde la
celebración del contrato.

6.1.2.Prohibició per contractar (art. 1264 CC)

Les parts no poden estar incurses en prohibició per contractar (art. 1264 CC). Aquestes
prohibicions s’imposen per prohibir determinats interessos: s’impedeix a alguna part
contractar sobre determinats béns o amb determinades persones. Per exemple, l’article
1459.1 CC prohibeix la compra pels que duen a terme el càrrec de tutor o funcions de suport
dels béns de la persona a qui representen. La conseqüència de l’incompliment d’aquestes
prohibicions és la nul·litat del contracte.

6.1.3.Inexistència de vicis de consentiment (arts. 1265 a 1270 CC)

Els vicis de consentiment són 4: error, violència, intimidació i dol. Els contractes que
incorrin en algun d’aquests vicis són anul·lables en un termini de 4 anys (art. 1301 CC).

6.1.4.Coincidència de la voluntat interna dels contractants amb la declaració

externa
La simulació o causa falsa consisteix en la divergència entre la declaració de les parts i el
que volen. Per exemple, quan un pare vol fer una donació d’un immoble al seu fill però vol
evitar pagar impostos, pot simular una compravenda, que té associats menys impostos. És
un contracte de compravenda simulat (declaració externa), ja que realment les parts volen
celebrar una donació (voluntat interna). Hi ha diferents tipus de simulació:
- Simulació absoluta: absència de causa. S’ha celebrat un contracte però a la realitat no
hi ha hagut cap intercanvi.
- Simulació relativa: causa diferent.

La conseqüència és la nul·litat absoluta del contracte simulat (art. 1276 CC).

6.2. Objecte (arts. 1271 – 1273 CC)

L’objecte del contracte és el contingut del contracte: drets i obligacions assumides per les
parts en virtut del contracte. Per tal que dos persones es trobin obligades no n’hi ha prou
amb que acordin concloure un contracte: cal que fixin de manera suficient el contingut
d’aquest contracte per tal que pugui produir els seus efectes.

Hi ha diferents requisits per tal que l’objecte sigui vàlid:

6.2.1.Existència actual o futura

Poden ser objecte del contracte les coses que tinguin una existència actual.

No poden ser objecte les coses impossibles que no poden arribar a existir (art. 1272 CC),
ja sigui per (1) la seva impossibilitat física o legal (unicorn o urani) o (2) en serveis, coses
ineptes per dur a terme la prestació compromesa.

Tampoc poden ser objecte les coses que havent existit, s’han destruït en el moment de la
celebració del contracte (objecte que es destrueix abans de la perfecció). Es tracta d’un
supòsit d’impossibilitat originària que té com a conseqüència la nul·litat absoluta
(art. 1460.1 CC).
Poden ser objecte d’un contracte les coses que són de possible existència en el futur (art.
1271 CC). Són coses que no existeixen en el moment de la celebració del contracte però que
existiran, d’acord amb el curs normal dels esdeveniments.
- Venditio rei sperate: venda de la cosa esperada. El comprador només està obligat a
pagar el preu en el cas que la cosa tingui existència. Les parts estan obligades a dur a
terme tots els actes necessaris per tal que les coses tinguin una existència real.

6.2.2.Licitud de l’objecte
Coses: no es poden contractar béns:
- Fora de comerç: béns de domini públic (ajuntament) o no susceptibles d’apropiació
(art. 1271 CC).
- No negociables: béns sobre els quals, per disposició de llei, no es pot negociar.

Serveis: no es poden contractar serveis:

- Que siguin contraris a la llei i als bons costums (art. 1271 CC). Per exemple, no es pot
contractar un secretari de per vida; el contracte ha de tenir fi.

6.2.3.Determinació o determinabilitat
L’objecte del contracte ha de ser cert (art. 1261.2 CC). Per tant, els drets i obligacions de les
parts han d’estar perfectament determinats en el moment de la perfecció del contracte o
han de ser determinables posteriorment per altres mitjans sense necessitat de nou pacte
entre les parts (art. 1273 CC). Aquests altres mitjans poden ser normes jurídiques, els usos,
un tercer...

6.3. Causa
Per què se celebra el contracte? Hi ha dues causes corresponents a dos tipus de contractes:
- Contractes onerosos: la causa consisteix en la prestació o promesa d’una cosa o servei
de l’altra part (art. 1274 CC).
- Contractes gratuïts: la causa és la liberalitat del donant, és a dir, la seva voluntat de fer
una donació (art. 1274 CC).

La causa ha de complir diferents requisits:

- Existir: els contractes sense causa no produeixen cap efecte (nuls) (art. 1275 CC).
- Ser lícita: per exemple, la Llei 14/2006, de 26 de maig, prohibeix la gestació per
substitució (gestació subrogada): els contractes pels quals es convingui la gestació amb
 o sense preu a càrrec d’una dona que renuncia a la filiació materna a favor del
contractant o d’un tercer són nuls de ple dret.
- Ser verdadera: l’expressió d’una causa falsa en els contractes donarà lloc a la seva
nul·litat, si no es prova que estava fundat en una altra verdadera i lícita (supòsit de
simulació relativa) (art. 1276 CC).

6.4. Forma: principi de llibertat de forma

Segons el principi de llibertat de forma o principi espiritualista, els contractes són
vàlids i plenament eficaços independentment de la forma en què es celebrin (norma
general), sempre que reuneixin els requisits per la seva validesa (art. 1278 CC).

Excepcionalment, la llei o les parts poden configurar una forma determinada amb els
efectes que en cada cas es determinin.

Pel que fa a l’obligatorietat de la forma, ens podem trobar en dues situacions.

6.4.1.Forma amb finalitat probatòria o ad probationem

La llei requereix que un contracte tingui una forma concreta, però aquesta forma no és
requisit per la seva validesa i eficàcia. Les parts en poden escollir una altra. El contracte
existeix i és vàlid en la forma escollida, ara bé, les parts poden exigir-se recíprocament que
s’adopti aquesta forma concreta, per fer-lo valdre davant de tercers (art. 1279 CC).

Segons la jurisprudència del TS, tenen forma amb finalitat probatòria els supòsits recollits
a l’article 1280 CC (excepte capitulacions matrimonials). Exemple de forma ad probationem:
compravenda d’immobles.

6.4.2.Forma essencial o ad solemnitatem

Excepcionalment, la llei pot configurar una forma determinada (ex. escriptura pública) com
a requisit de validesa del contracte. El contracte que no tingui la forma és nul. Per exemple,
l’article 531-12.2 CCCat estableix la forma essencial d’escriptura pública per les donacions
d’immobles.

7. Classificacions de contractes
7.1. Consensuals, reals i formals
Consensuals: com a regla general, els contractes es perfeccionen amb el simple
consentiment (art. 1258 CC).
Reals: es requereix l’entrega d’una cosa com a requisit de perfecció del contracte. Els drets
i obligacions de les parts no neixen fins que s’entrega la cosa. Només són reals els contractes
de dipòsit, comodat i préstec, però aquests admeten a la pràctica modalitats consensuals
atípiques (ex. préstec consensual, que es perfecciona amb el consentiment).
Formals: hi ha una forma essencial com a requisit de perfecció (ad solemnitatem).

7.2. Unilaterals i bilaterals

Unilaterals: generen obligacions per una de les parts. Poden ser gratuïts (donació, comodat
o préstec gratuït) o onerosos (préstec real a interès).
Bilaterals: generen obligacions per les dues parts. Les obligacions són recíproques o
sinal·lagmàtiques. Els contractes bilaterals sempre són onerosos (ex. compravenda).

7.3. Onerosos i gratuïts

Onerosos: hi ha un intercanvi de prestacions (art. 1274 CC).
Gratuïts: el benefici que té un dels contractants no ve acompanyat d’un sacrifici que sigui
la seva contrapartida. Hi ha dos tipus de contractes gratuïts:
- Essencialment gratuïts: donació, comodat. Sempre són gratuïts.
- Gratuïts que admeten pacte en contrari: dipòsit, mandat i préstec sense interès. Són
contractes gratuïts excepte si les parts pacten el contrari.

7.4. Commutatius i aleatoris

Commutatius: quan les parts signen el contracte, les prestacions de cadascuna estan
perfectament determinades. Hi ha una relació d’equivalència fixada que és immodificable.
Aleatoris: les prestacions de les parts són incertes (ex. contracte d’assegurança, loteria).

7.5. Típics i atípics

Típics: estan regulats pel legislador (el contracte, els drets i obligacions de cada part...).
Atípics: l’ordenament jurídic no els menciona o els menciona però no els regula (contractes
nominats: no estan regulats al dret però apareixen anomenats en alguna norma. El
legislador els menciona però no els desenvolupa). En l’exercici de l’autonomia privada, les
parts pacten un règim no previst. Ex. lísing, arrendament financer, contracte hostaleria.

8. Contractes de consum
 8.1. Definició i règim jurídic
Els contractes de consum són contractes celebrats entre un consumidor i un empresari.

Consumidor: és una persona física que actua amb un propòsit aliè a la seva activitat
comercial, empresarial, ofici o professió. També pot ser una persona jurídica o entitat sense
personalitat jurídica que actua sense ànim de lucre en un àmbit aliè a una activitat comercial
o empresarial (art. 3 TRLGDCU).

Empresari: és tota persona física o jurídica, privada o pública, amb un propòsit relacionat
amb la seva activitat comercial, empresarial, ofici o professió (art. 4 TRLGDCU).

El règim jurídic aplicable a aquests contractes és el següent:

- Directives sobre protecció dels consumidors: Directiva 2011/83/UE, Directiva (UE)
2019/771.
- TRLGDCU: Text Refós de la Llei General per la Defensa de Consumidors i Usuaris i altres
lleis complementàries.
- Dret comú aplicable als contractes: s’aplica subsidiàriament (art. 59 TRLGDCU).

8.2. Especialitats del contracte de consum

8.2.1.Legislació imperativa
El dret de consum és imperatiu, ja que el consumidor no pot renunciar a les normes en
perjudici seu. L’autonomia de la voluntat està limitada per normes imperatives que
pretenen protegir el consumidor, generalment la part dèbil del contracte. Hi ha un poder
asimètric de negociació, en molts casos s’elimina el procés negociador (condicions generals
de la contractació) i hi ha menys poder de negociació.

Article 10 del TRLGDCU

La renúncia prèvia als drets que aquesta norma reconeix a consumidors i usuaris és nul·la

8.2.2.Informació prèvia
En la situació d’informació asimètrica dels contractants, s’han de respectar els bens i serveis
objecte del contracte. Hi ha tot de mecanismes dirigits a corregir les deficiències
d’informació que imposen a l’empresari obligacions d’informar al consumidor abans que
aquest quedi vinculat (ex. art. 60 TRLGDCU).

8.2.3.Principi d’actuació a favor del consumidor

Els dubtes d’interpretació de les condicions generals fosques es resoldran a favor de
l’adherent (consumidor). En els contractes amb consumidors aquesta norma
d’interpretació només serà aplicable quan s’exercitin accions individuals (art. 6.2. LCGC).

8.2.4.Condicions generals de la contractació

La Llei 7/1998, de 13 d’abril, sobre condicions generals de la contractació, s’aplica a les
relacions entre consumidors i empresaris.

8.2.5.Protecció davant de clàusules abusives

Articles 82 i següents TRLGDCU.

8.2.6.Dret de desistiment
El dret de desistiment és la facultat del consumidor i usuari de deixar sense efecte el
contracte celebrat, notificant-ho a l’altra part contractant en el termini establert per
l’exercici d’aquest dret, sense necessitat de justificar la seva decisió i sense cap penalització.

Els consumidors poden exercir el dret de desistiment en els següents casos:

- En els supòsits previstos reglamentàriament o legal: dos casos:
o Vendes a terminis de béns mobles: termini de 7 dies hàbils següents a l’entrega
del bé (art. 9 Llei 28/1998, de 13 de juliol).
o Contractes de consum celebrats a distància (internet, telèfon) i contractes
celebrats fora d’establiment mercantil: termini de 14 dies naturals (art. 102
TRLGDCU). Hi ha excepcions a l’art 103 TRLGDCU.
- Quan el dret es reconeix a l’oferta, promoció publicitària o propi contracte

L’exercici del desistiment no està subjecte a cap formalitat. Es considerarà vàlidament

exercitat a través de l’enviament del document de desistiment o a través de la devolució dels
productes rebuts (art. 70 TRLGDCU).
- Contractes a distància: el consumidor i usuari només suportarà els costos directes de
devolució de béns, excepte si l’empresari ha acceptat assumir-los o no l’ha informat de
que li correspon assumir aquests costos (art. 108.1 TRLGDCU).

El termini d’exercici del dret és de mínim 14 dies naturals. Es computaran des de la recepció
del bé objecte del contracte o des de la celebració d’aquest si l’objecte del contracte fos la
prestació de serveis (art. 71 TRLGDCU).
Les conseqüències de l’exercici del dret són (1) la restitució recíproca de les prestacions i
(2) la devolució de sumes: s’han de tornar abans que hagin passat 14 dies naturals des de la
dat en què hagi estat informat de la decisió de desistiment del contracte.
 T2. Tractes preliminars i formació del contracte

1. Fases de la vida del contracte

En la vida del contracte es poden distingir tres fases:
- Fase de preparació (tractes preliminars): té lloc abans de la perfecció del
contracte. Són els fets i/o declaracions que revelen la intenció de celebrar un
contracte en el futur. Són les negociacions entre les parts de cara a la futura
celebració del contracte. No existeix en tots els contractes (x consum)
- Fase de perfecció: com a regla general, és el moment en què coincideixen les
voluntats de les parts. segons l’article 1261 CC, el consentiment es manifesta pel
concurs de l’oferta i de l’acceptació sobre la cosa i la causa que han de constituir el
contracte.
- Fase de consumació: fase en què es realitzen les prestacions assumides al contracte.

2. Preparació del contracte. Tractes preliminars

Quan comença i quan acaba la fase de preparació? Comença amb els primers contactes entre
les parts interessades. Acaba amb la perfecció del contracte o quan les parts no arriben a un
acord i finalment decideixen no celebrar el contracte.
Existeix a tots els contractes?
- Contractes de formació instantània: és una fase molt breu o inexistent.
- Contractes de formació successiva o progressiva: és una fase necessària per
discutir el contingut de l’acord i conèixer les característiques econòmiques i
jurídiques de l’operació (ex. due diligence o auditoria jurídica CV d’empreses: procés
en què s’investiga la situació jurídica d’una empresa part).

La fase de preparació no està regulada al Codi Civil. Sí que està regulada a l’article 1245 de
la Proposta de Modernització del Codi Civil.

2.1. Rellevància dels tractes preliminars

En la fase de tractes preliminars, no hi ha una relació jurídica entre les parts. Les parts són
lliures d’establir negociacions dirigides a la formació d’un contracte, així com d’abandonar-
les o trencar-les en qualsevol moment (art. 1245.1 PMCC). No tenen deures contractuals.
Ara bé, durant els tractes preliminars les parts assumeixen certs deures que deriven del
principi general de bona fe (arts. 111-7 CCCat, 7.1 CC). L’incompliment d’aquests deures
genera responsabilitat precontractual si es causen danys. Per exemple, un deure derivat del
principi de bona fe és no revelar informació confidencial obtinguda durant la fase de
preparació.

Un cop perfeccionat el contracte, els tractes preliminars es tindran en compte per

determinar si hi ha hagut vicis del consentiment o per interpretar el contracte que s’ha
celebrat (art. 1282 CC).

2.2. Deures de les parts en la fase de negociació

2.2.1.Bona fe a l’hora d’iniciar o acabar les negociacions (PMCC, DCFR, PECL)
(1) Es considera contrari a la bona fe entrar en negociacions o continuar-les sense intenció
d’arribar a un acord (ex. negociacions oportunistes per evitar que l’altra part negociï amb
un tercer o per obtenir informació confidencial).

(2) També és contrari a la bona fe l’abandonament injustificat de les negociacions (ex.

abandonament perquè un competidor en el mateix contracte ja no té interès. Aquest
abandonament estaria justificat si es deu a un canvi de situació econòmica del contractant).

2.2.1.1. Responsabilitat precontractual (culpa in contrahendo)

Són indemnitzables les despeses en les que ha incorregut una de les parts en previsió del
compliment del contracte (ex. obres, contractació de personal) si esdevenen inútils perquè el
contracte no es celebra per ruptura de negociacions?

Si una part ha procedit de mala fe a iniciar o a interrompre les negociacions, és responsable

dels danys causats a l’altra part que va confiar raonablement en la celebració del contracte.
Aquesta solució no està regulada al CC. Està regulada al PMCC, DFCR i PECL. El TS admet la
solució. Tindria la naturalesa jurídica de responsabilitat extracontractual (1902 CC). El
termini per exigir-la és el del 1968 CC (1 any).

- STS, 1a, 16.5.1988. Cas del treballador del BBV i la promesa de trasllat
Contracte de compromís entre treballador i BBV, que afectava la seva esposa, sobre el seu
trasllat en una oficina de l’entitat a Miami (EEUU). La promesa del banc no era ferma, però
existien reiterades gestions per part del treballador per aconseguir el trasllat que van tenir
bona acollida per altes càrrecs. El treballador va vendre la casa, el cotxe i l’esposa va
demanar una excedència.

Finalment, el BBV va trencar les negociacions. El matrimoni va patir un perjudici econòmic

com a conseqüència de la ruptura. El TS va condemnar el BBV a pagar als actors 24.000
euros pels danys i perjudicis derivats de la ruptura, per la responsabilitat precontractual
derivada del trencament de les negociacions.

- Requisits segons el TS de la culpa in contrahendo

(1) Creació d’una confiança raonable en la conclusió del contracte.
(2) Caràcter injustificat i mala fe de la ruptura de negociacions.
(3) Producció d’un dany en el patrimoni de l’altra part negociadora.
(4) Relació de causalitat entre el dany i la confiança generada.

- Quantia de la indemnització
La indemnització està limitada a l’interès negatiu o de confiança. La indemnització
consistirà en deixar l’altra part en la situació que tindria si no hagués iniciat les negociacions
(art. 1245.5 PMCC).

No hi ha rescabalament de l’interès positiu o de compliment, és a dir, no s’han de retornar

els increments patrimonials que s’haguessin percebut si el contracte s’hagués perfeccionat
i complert correctament. Al treballador del BBV no se li ha de tornar el sou que hagués rebut
a Miami.

2.2.2.Deure de confidencialitat
No tota la informació obtinguda durant la negociació és confidencial. La informació és
confidencial segons la seva naturalesa, les circumstàncies en què s’ha obtingut o si així es
comunica expressament.

2.2.3.Deure d’informació
El deure d’informació té un règim general:
- És del deure d’informar-se, en la mesura d’allò raonable. Per exemple, la part que
vol fer una compravenda s’ha d’informar sobre la cosa: si vol comprar un immoble,
ha de mirar al Registre de Propietat si aquest està hipotecat. Si compressin
l’immoble sense saber que està hipotecat i el venedor no ha dit res, no poden dir que
els ha estafat, ja que tenien el deure d’informar-se.
 - També és l’obligació de respondre a sol·licituds expresses i concretes d’informació.
Per exemple, si un possible comprador d’un sòl vol saber si aquest està contaminat,
pot preguntar-ho i l’han de respondre. Si li donen una informació incorrecta, un cop
feta la compravenda pot oposar dol negatiu.

En contractes de consum, el deure d’informació té un règim específic. Els empresaris han

d’oferir als adherents la informació precontractual obligatòria (art. 60 TRLGDCU) sobre les
característiques principals del contracte, en particular sobre les seves condicions jurídiques
i econòmiques.

2.3. Les cartes d’intencions (letter of intent)

Són un document en què les dues parts (o una amb acceptació de l’altra) expressen la
intenció d’iniciar la negociació d’un contracte i regulen la fase negociadora del contracte
establint els drets i deures de les parts durant el procés. El seu ús és freqüent en determinats
processos negociables complexes. No són un contracte, però l’incompliment del seu
contingut pot derivar en responsabilitat precontractual.

Poden incloure:
- Els extrems sobre els quals les parts han d’assolir un acord: què negocien.
- No obligació de celebrar el contracte
- Obligació de negociar de bona fe
- Deures d’informació
- Deures de confidencialitat
- Obligació de no negociar amb tercers
- Cronologia de la negociació

Si adopta la forma de document bilateral precontractual, s’anomena Memorandum of

understanding.

2.4. Precontracte o promesa de contractar

El precontracte no té una regulació general al CC (els articles 1451 i 1862 mencionen la
promesa de contractar). És un acord entre les parts en relació amb la formalització d’un
contracte en el futur. Agrupa situacions heterogènies:

2.4.1. Acord amb termes oberts

És un acord ferm sobre determinats aspectes juntament amb l’obligació de continuar
negociant de bona fe. Segons l’article 1242 PMCC, que les parts hagin deixat algun punt
pendent de negociacions ulteriors no impedirà la perfecció d’un contracte, si les parts estan
d’acord en els seus elements essencials i volen vincular-se ja. Ara bé, si en el curs de la
negociació i abans d’assolir l’acord una de les parts hagués manifestat a l’altra que el
contracte no s’entendria celebrat fins haver estès el referit acord a determinades clàusules
o condicions i fins que es subscrigui un document, el contracte no estarà format mentre tals
requisits no es compleixin.

2.4.2.Acord sobre la formalització futura d’un contracte entre les parts

És un acord en què s’acorda contractar en un futur.

2.4.3.Contracte o precontracte d’opció (art. 14 LH)

Es concedeix a una de les parts, onerosa o gratuïtament, la facultat de posar en vigor en el
futur un contracte que ja està determinat en tots els seus elements essencials.

Per exemple, un propietari pot fer un contracte d’opció en què pacta amb un possible
comprador la venda d’un immoble per 300.000. El comprador pot posar en vigor el
contracte en el termini d’un any. Quan ho faci, el propietari ha de vendre el pis pel preu
acordat.

3. Perfecció del contracte: oferta i acceptació

La fase de perfecció és el moment en què neixen els drets i obligacions de les parts. El
consentiment es manifesta pel concurs de l’oferta i de l’acceptació sobre la cosa i causa que
han de constituir el contracte (art. 1262 CC). El consentiment és la forma paradigmàtica de
formació del contracte. Ara bé, l’article 1262 CC pressuposa que tots els contractes es
perfeccionen amb el consentiment i no sempre és així: hi ha les excepcions dels contractes
reals (perfeccionats amb entrega) i formals (perfeccionats amb forma).

3.1. Requisits de l’oferta contractual

Hi ha oferta contractual quan:
- Indica la intenció de l’oferent de quedar obligat en cas d’acceptació del
destinatari: no requereix una nova declaració de voluntat per part de l’oferent, sinó
tractes preliminars.
- Conté tots els elements essencials del futur contracte o preveu la forma de
determinar-los: una proposta és suficientment precisa si indica les mercaderies i
expressament o tàcita senyala la quantitat i el preu o preveu un mitjà per
determinar-los (art. 14 Conveni de Viena 1980).
- L’oferta va destinada a una persona o diverses persones determinades:
o Si va dirigida a destinataris indeterminats: com a regla general, en aquest cas
l’oferta contractual és una invitació a fer ofertes (invitació ad offerendum), a no
ser que s’expressi el contrari. Per tant, no és una verdadera oferta sinó una
invitació a fer-ne. Per tal que sigui oferta:
- Requereix manifestació de voluntat del destinatari (adherent).
- Requereix conformitat de qui va formular la invitació (Albert).
Excepcionalment, en cas d’exposició d’articles en establiments comercials, es
tracta d’una verdadera oferta (art. 9.1 LOCM). En aquest cas:
- El venedor té l’obligació de vendre.
- Qualsevol destinatari es pot convertir en acceptant i perfeccionar el contr.
- El venedor ven segons l’ordre temporal (cronològic) de sol·licituds.
També determina l’existència d’una oferta l’exhibició de béns i serveis a la web
(art. 27.3 LSSI).

3.2. Vigència de l’oferta

L’Albert envia l’oferta l’1/09/2021. La Berta rep l’oferta el 2/09/2021 i la llegeix
(coneixement) el 3/09/2021. Accepta l’oferta el 4/09/2021 i envia la carta d’acceptació
(per escrit) el 5/09/2021. El 6/09/2021 l’Albert rep l’escrit d’acceptació de l’oferta.

3.2.1.Retirada de l’oferta
L’oferta pot ser retirada durant el període de temps que va des de l’emissió de l’oferta fins
la recepció d’aquesta pel seu destinatari, inclús quan aquesta oferta s’hagi qualificat com a
“irrevocable” (art. 15.2 CV). Per tant, l’Albert pot retirar l’oferta (ex. trucant la Berta) entre
l’enviament de l’oferta i la recepció per part de la Berta.

3.2.2.Revocació de l’oferta
L’oferta pot ser revocada fins que es perfeccioni el contracte (art. 16.1 CV). No es pot revocar
si l’oferent ha qualificat l’oferta com a irrevocable (art. 16.2 CV). És irrevocable quan:
- L’oferent indica un termini fix per l’acceptació.
- El destinatari podia considerar raonablement que l’oferta era irrevocable i ha actuat
basant-se en aquesta oferta.

Eficàcia de la revocació:
- Acceptació per escrit: la revocació és eficaç si arriba al seu destinatari abans que
l’acceptant hagi enviat la seva acceptació a l’oferent (art. 16.1 CV). L’Albert pot
revocar fins el 5/09/2021 (quan la Berta envia la carta d’acceptació).
- Acceptació oral: la revocació és eficaç si es fa abans que l’acceptant comuniqui
oralment l’acceptació a l’oferent.

3.2.3.Rebuig de l’oferta
L’oferta s’extingeix (perd vigència) si el seu destinatari la rebutja. Tota oferta, encara que
fos irrevocable, queda ineficaç en el moment en què la comunicació rebutjant-la arriba a
l’oferent (art. 1249 PMCC).

3.2.4.Caducitat de l’oferta
L’oferta caduca quan s’esgota el termini concedit per la seva acceptació. Pot ser que l’oferta
contingui un termini. Si no se n’ha fixat cap, caduca dins del que resulti raonable (art. 1250.3
PMCC) (ex. oferta de béns de valor constant vs oferta de béns de preu especulatiu).

3.2.5.Mort o incapacitat sobrevinguda de l’oferent

STS 23.3.1988: “constatado el fallecimiento del oferente, no cabe que los efectos de la oferta
sean transmisibles a sus causahabientes, a quienes solo podría vincular (art. 1257 del Código
Civil) de haberse perfeccionado el contrato en vida del “de cuius”.

L’oferta perd vigència quan l’oferent mor. Excepcionalment, no perdrà vigència quan concorrin
certes circumstàncies (ex. que l’hereu hagi anunciat la seva intenció de continuar l’activitat
econòmica que va donar lloc a l’oferta).

3.3. Requisits de l’acceptació

3.3.1.Concorre una declaració o acte del destinatari en què manifesti la seva
conformitat amb l’oferta presentada
No regeix la regla del mirall (mirror-image rule), segons la qual l’acceptació ha de ser
exactament igual que l’oferta, no hi pot haver cap modificació. La Berta ha d’acceptar totes
les condicions de l’Albert, si no, no hi ha acceptació.

En Dret espanyol és possible l’acceptació no conforme amb l’oferta (art. 19 CV, 1251 PMCC):
- Modificacions amb caràcter substancial: si la modificació té caràcter substancial
es considera que hi ha un rebuig de l’oferta i una contraoferta. El primer oferent ha
d’acceptar l’oferta per perfeccionar el contracte. Segons l’article 19.3 CV els
elements que alteren substancialment l’oferta són el preu, el pagament, la qualitat i
quantitat de les mercaderies, el lloc i data de l’entrega i el grau de responsabilitat
d’una part respecte l’altra.
- Modificacions sense caràcter substancial: si la modificació no és substancial, la
resposta de l’adherent constitueix acceptació. No constitueix acceptació si:
o L’oferent rebutja les modificacions sense demora injustificada.
o L’oferent havia exigit expressament una acceptació pura i simple.

3.3.2.S’ha produït mentre l’oferta formulada mantenia la seva vigència

L’acceptació no és efectiva en el moment en què s’emet, sinó quan arriba a l’oferent (art.
1250 PMCC). Hi ha excepcions a aquesta norma:
- Actuació diligent del destinatari i endarreriment imputable als mitjans de
comunicació: si la carta o una altra comunicació per escrit que contingui una
acceptació tardana indica que ha estat enviada en circumstàncies tals que si la seva
transmissió hagués estat normal hauria arribat a l’oferent en el termini degut,
l’acceptació tardana tindrà efecte com a acceptació excepte si, sense demora,
 l’oferent informi verbalment al destinatari que considera la seva oferta caducada o
li enviï una comunicació en aquest sentit (art. 21.1 CV).
- Actuació negligent del destinatari i voluntat de l’oferent: l’acceptació tardana
tindrà efecte com a acceptació si l’oferent, sense demora, n’informa verbalment al
destinatari o li envia una comunicació en aquest sentit (art. 21.1 CV).

3.3.3.Es manifesta de qualsevol forma, excepte quan l’oferent ha determinat

els mitjans i forma
L’acceptació es pot fer a través de declaració oral o escrita. També s’admet l’acceptació
tàcita, a través de fets que revelen la voluntat d’acceptar (ex. pagament d’un anticipi del
preu, embarcament de les mercaderies o inici de treballs).

El silenci o inactivitat per si sols no constitueixen acceptació (art. 18 CV) excepte en

determinades circumstàncies: (1) si les parts ho han acordat així, (2) si això resulta dels
usos dels negocis o de les pràctiques entre les parts (que ho facin normalment) o (3) quan
una llei així ho preveu (tàcita reconducció).

4. Perfecció del contracte: contractació entre absents

Perfecció simultània: oferta i acceptació succeeixen al mateix lloc o en llocs diferents però
a través de comunicacions que permeten la simultaneïtat.
Perfecció successiva: succeeix en un interval de temps perquè oferent i acceptant estan en
llocs diferents i no disposen (o no volen utilitzar) d’un mitjà de comunicació simultània.

4.1. Quan es perfecciona el contracte?

Hi ha diferents teories que defensen possibles moments en què es perfecciona el contracte:
- Teoria de l’emissió: el contracte es perfecciona en el moment en què s’accepta
l’oferta. Perfecció quan la Berta accepta l’oferta (escriu la carta). Segons aquesta
teoria, l’Albert està obligat pel contracte sense saber-ho encara.
- Teoria de l’expedició: el contracte es perfecciona quan s’envia l’acceptació, quan la
Berta envia la carta. L’Albert encara no ho pot saber.
- Teoria de la recepció: el contracte es perfecciona quan l’oferent rep l’acceptació,
sense encara haver-la llegit.
- Teoria de la cognició: el contracte es perfecciona quan l’oferent, després de la
recepció, té coneixement de l’acceptació.
 - Article 1262.2 CC: trobant-se en llocs diferents el que ha fet l’oferta i el que l’ha
acceptat, hi ha consentiment des que l’oferent coneix l’acceptació (teoria de la
cognició) o des que, havent-la rebut, no pugui ignorar-la sense faltar a la bona fe
(teoria de la recepció). El contracte es presumeix celebrat al lloc on s’ha fet l’oferta.
L’article 1262 defensa la teoria de la cognició matisada.

Tot i que el Codi Civil defensi com a regla general la teoria de la cognició, la jurisprudència
del TS defensa la teoria de la recepció: el contracte es perfecciona quan l’oferent rep
l’acceptació, abans de llegir-la.

STS 21.2.1994: El coneixement per part de l’oferent s’ha de donar per existent des del moment
en què aquest coneixement va ser possible per l’oferent que hagués actuat amb una diligència
mitja.

STS, 1a, 17.9.2010 (RJ 2010/8865)

24.7.1997: la Berta concedeix a Controlex Levante, S.L. un dret d’opció de compra sobre una
nau industrial a Alacant. Termini: fins el 31.7.2000.
28.7.2000: Sixto, per compte de la S.L., compareix davant el notari per tal que comuniqui a
la Berta la seva decisió d’exercitar el dret d’opció.
31.7.2000: el notari es persona al domicili de la Berta, que no està allà.
1.8.2000: el notari es persona de nou al domicili de la Berta i tampoc hi és.
5.10.2000: la Berta rep una carta certificada al seu domicili en què l’acceptant li comunica
l’exercici de l’opció i l’insta a complir amb el pactat.

S’ha perfeccionat la compravenda? Segons el TS, “la bona fe objectiva exigia que l’oferent no
obstaculitzés el coneixement de l’exercici del dret d’opció, absentant-se dins el termini
concedit a l’acceptant del domicili en què s’havia de realitzar la notificació, sense indicació
d’un altre lloc on rebre raonablement la comunicació al respecte” (FD 4t).

La regla del coneixement és l’excepció, només s’aplica quan l’oferent ha rebut l’acceptació
però no l’ha pogut conèixer per una causa aliena al seu àmbit de control (ex. ha tingut un
accident i està en coma a l’hospital).

5. Perfecció del contracte: contractes subscrits entre dispositius automàtics

5.1. Quan es perfecciona el contracte?
Segons l’article 1262.3 CC, en els contractes celebrats a través de dispositius automàtics hi
ha consentiment des que es manifesta l’acceptació (teoria de l’expedició). Són aquells
contractes celebrats a través d’internet amb una seqüència de clics (NO celebrats a través
de correu electrònic). Estan regulats a la Llei 34/2002, d’11 de juliol, de serveis de la societat
de la informació i comerç electrònic (LSSI).
T3. Compliment del contracte i subrogats del compliment

1. Concepte de pagament o compliment

El pagament o compliment és un acte de realització, pel deutor, de la prestació que
constitueix l’objecte de l’obligació. El CC utilitza pagament i compliment com a sinònims.
- Concepte estricte: el compliment és l’exacta execució pel deutor de la prestació
deguda (programa dissenyat).
- Concepte ampli: el compliment inclou el pagament estricte i altres mitjans que el
substitueixin: els subrogats del compliment.

El compliment produeix tres efectes:

- Efecte extintiu (art. 1156 CC): s’extingeix l’obligació.
- Efecte satisfactori: el creditor satisfà el seu dret de crèdit.
- Efecte alliberador: el deutor queda alliberat del seu deute.

Per tal que es produeixin els efectes del compliment s’han de donar tres requisits:
- Subjectes del pagament: subjecte actiu (solvens) i subjecte passiu (accipiens). No
necessàriament són el creditor i deutor inicials
- Objecte del pagament: ha de ser l’acordat, pagat de la manera pactada.
- Circumstàncies de temps i lloc: s’han de complir per alliberar el deutor.

1.1. Subjectes del pagament: solvens

El que paga (solvens) pot ser (1) el deutor, que és el principal legitimat per executar el
compliment; o (2) un tercer.

El deutor com a subjecte actiu del pagament té les següents característiques:

- Pot pagar personalment o per un representat (legal o voluntari) (art. 1158.1 CC),
sempre que la prestació no tingui caràcter personalíssim (art. 1161 CC).
- El deutor té obligacions de donar (l’entrega suposa la transmissió de la propietat o
la constitució d’un alter dret real) (art. 1160 CC). Per tal que el deute sigui vàlid:
o El propietari ha de tenir capacitat per alienar el bé. Si no, és anul·lable.
o El propietari ha de tenir lliure disposició sobre el bé. Si no en té, el verdader
propietari pot exercir l’acció reivindicatòria. Si el propietari era el deutor amb
poder de disposició limitat, la seva entrega en pagament podrà ser impugnada
pel beneficiari de la prohibició de disposar.
 1.1.1.Pagament per un tercer
Pot el pagament ser realitzat per un tercer en contra de la voluntat expressa del deutor? El
pagament pot ser realitzat per un tercer excepte en les obligacions de fer personalíssimes
(art. 1161 CC).

Per tal que sigui vàlid, la voluntat de les parts és irrellevant: tant del deutor (art. 1158 CC)
com del creditor (que no la podrà rebutjar, a risc d’incórrer en mora creditoris).

Requisits per la validesa del pagament per un tercer:

- El tercer ha de tenir capacitat suficient per realitzar la prestació i lliure disposició
del bé (1160 CC).
- El tercer ha de fer un compliment exacte de la prestació.
- El tercer ha de pagar amb l’ànim d’extingir l’obligació (animus solvendi).

Els efectes del pagament per un tercer són els següents (arts. 1158 i 1159 CC):
- S’extingeix el dret de crèdit entre deutor i creditor.
- El deutor no queda alliberat, ja que el tercer que va pagar té un dret de crèdit contra
ell. Neix una obligació entre deutor i solvens (tercer).

En funció de l’actitud del deutor respecte el pagament per tercer, els efectes són diferents.
Hi ha tres possibilitats:
- El deutor el coneix i no s’hi oposa: té lloc la subrogació legal (arts. 1210, 1212 i
1159 CC): es subroga en la posició del creditor (el que ha pagat es converteix en el
nou creditor), es transfereix el crèdit amb totes les garanties (fiança, hipoteca).
- El deutor l’ignora: el tercer només pot demanar allò pagat a través de l’acció de
reemborsament (art. 1158 CC). Es constitueix un crèdit nou entre tercer i deutor
sense les garanties (≠ subrogació legal).
- El deutor el coneix i s’hi oposa (oposició expressa i coetània o anterior al
pagament): el tercer només pot demanar l’acció d’enriquiment o de repetició
(art. 1158 CC): pot demanar la part del que ha pagat que ha estat útil al deutor.

1.2. Subjectes del pagament: accipiens

El creditor és el subjecte passiu del pagament. Només el creditor té legitimació activa per
demanar el pagament. Ara bé, destinataris del pagament (accipiens) poden ser més
subjectes. Es pot pagar a:
 - El creditor actual, diferent del creditor quan es va constituir l’obligació.
- Una persona autoritzada per rebre la prestació en nom del creditor
- Una representant legal o voluntària
- Una persona amb una simple autorització no representativa: pot rebre el
pagament, però no exigir-lo.
- El creditor aparent

1.2.1.Capacitat de l’accipiens i lliure disposició sobre el crèdit

L’accipiens ha de tenir capacitat per administrar els seus béns (art. 1163 CC). El
pagament fet a un menor d’edat serà vàlid si s’ha convertit en la seva utilitat (s’ha pogut
“aprofitar”). Si no, és invàlid.

La regla dels menors també s’aplica als pagaments realitzats a una persona amb discapacitat
amb mesures de suport establertes per rebre’l i que actuï sense aquests suports, en cas que
el deutor o la persona que realitzi el pagament conegués de l’existència de mesures de
suport en el moment de la contractació o s’hagués aprofitat d’una altra manera de la situació
de discapacitat obtenint-ne un avantatge injust.

L’accipiens ha de tenir lliure disponibilitat sobre el crèdit (art. 1165 CC). El pagament
fet al creditor per part del deutor després d’haver-se-li ordenat judicialment la retenció del
deute és invàlid.

1.2.2.Pagament al creditor aparent

Hi ha una norma de protecció de la bona fe del deutor que executa la prestació davant de
qui, sense ser-ho, aparenta i actua com a creditor (creditor aparent). Els requisits per tal
que el pagament alliberi el deutor són 2:
- Que el tercer posseeixi el crèdit.
- Que el deutor pagui de bona fe.

El verdader creditor disposa contra el creditor aparent de l’acció d’enriquiment sense causa.

1.3. Objecte del pagament

Per l’objecte del pagament regeix el principi d’exactitud de la prestació executada:
l’executada ha de ser exactament igual a la deguda. La prestació ha de complir 3 requisits:
(1) integritat, (2) indivisibilitat i (3) identitat. Hi haurà incompliment del pagament quan hi
hagi qualsevol discordança entre la prestació deguda i l’executada.
 Article 1157 del Codi Civil
No s’entendrà pagat un deute sinó quan completament s’hagués entregat la cosa o fet la
prestació en què l’obligació consistia.

1.3.1.Requisits objectius de la prestació executada: identitat

La prestació executada ha de ser idèntica a la pactada, excepte si el creditor n’accepta una
altra. Si s’entrega una cosa diferent a la pactada, segons el Tribunal Suprem es tracta d’un
incompliment aliud pro alio. Segons el CV, el CCCat i el TRLGDCU es tracta de falta de
conformitat.

Si la prestació és diferent, encara que sigui d’igual o major valor pel creditor, hi continua
havent incompliment (art. 1166 CC). Si l’obligació consisteix en entregar una cosa
determinada per la seva pertinença a un gènere, i no s’ha pactat la qualitat deguda, el deutor
complirà entregant béns de qualitat mitjana (art. 1167 CC).

1.3.2.Requisits objectius de la prestació executada: integritat

La cosa o el servei s’han d’entregar o prestar completament (aspecte quantitatiu) (art. 1157
CC). La integritat inclou l’entrega de fruits i accessoris (interessos).

1.3.3.Requisits objectius de la prestació executada: indivisibilitat

La prestació s’ha d’executar d’un sol cop, en un únic moment. Excepte si el contracte
expressament ho autoritzi (ex. venda a terminis), no podrà compel·lir-se al creditor al rebre
parcialment les prestacions en què consisteixi l’obligació (art. 1169 CC).

2. La imputació de pagaments
La imputació de pagaments és una operació mitjançant la qual es determina quin deute,
d’entre els diversos que uneixen el deutor amb aquest creditor, s’ha de considerar pagat
quan el deutor executa la prestació. S’utilitza aquesta operació per prestacions homogènies
vençudes. Es regula entre els articles 1172 i 1174 CC (normes dispositives)

Ex. l’Albert té tres deutes vençuts amb la Berta: un préstec de 1000€, 200€ per la compravenda
d’un bé i 500€ per la renda de l’últim mes. Li paga 500€ a la Berta: a quin pagament s’han
d’imputar?
 2.1. Imputació voluntària
2.1.1.Voluntat del deutor
És una declaració unilateral i receptícia indicant quin deute s’ha de considerar satisfet (art.
1172.1 CC). Hi ha un límit a l’article 1173: si el deute té un interès, no es podrà considerar
vençut fins que s’hagi pagat l’interès. Si l’Albert vol que els 500€ paguin la renda de l’últim
mes, així serà.

2.1.2.Voluntat del creditor

Subsidiàriament quan el deutor no expressa la seva voluntat, el creditor, en el rebut que
emet després de la recepció de la prestació. Pot imputar-la a un determinat deure. El deutor
pot acceptar o rebutjar aquesta imputació (art. 1172 CC),

2.2. Imputació legal

2.2.1.Imputació al deute més onerós
Quan no es pugui imputar el pagament segons les regles anteriors, s’estimarà satisfet el
deute més onerós al deutor entre els que hagin vençuts. El més onerós no és el de més valor,
sinó el que té unes conseqüències més negatives pel deutor en cas d’incompliment.

En aquest cas, podria ser la renda de l’Albert, ja que si no paga el poden desnonar. També
pot ser el préstec si aquest té associada una garantia que perjudicaria molt l’Albert.

2.2.2.Imputació proporcional a la seva quantia

Si tots els deutes són d’igual naturalesa i gravamen (igual d’onerosos), el pagament
s’imputarà a totes a prorrata (art. 1174.2 CC). És a dir, s’imputarà proporcionalment entre
tots els deutes.

3. Subrogats del compliment

Els subrogats del compliment són figures jurídiques que substitueixen el pagament o
compliment genuí de l’obligació. No consisteixen en la realització de la prestació pactada,
però satisfan l’interès del creditor i alliberen el deutor. Els subrogats del compliment
inclouen 6 supòsits.

3.1. Dació en pagament

És la realització pel solvents d’una prestació diferent de la deguda, que el creditor accepta i
que produeix efectes de pagament. No importa si el valor de la prestació diferent és major
o menor del deute degut.
Ex. deutor hipotecari que perd l’immoble. El banc no es pot quedar directament l’immoble,
sinó que ha d’iniciar un procediment d’execució hipotecària i ha de vendre’l. Si el valor que
n’obté és inferior al deute (per exemple, 250.000€ per un deute de 300.000€) el deutor
continua tenint un deute (50.000). Això passava molt durant la crisi de 2008, quan ningú
estava interessat en comprar i els immobles tenien poc valor. Davant d’aquesta situació, la
dació en pagament, acordada per les parts, soluciona el deute encara que la quantitat rebuda
per la hipoteca sigui inferior a la deguda. El deutor ja no ha de pagar res.

La dació en pagament té el seu fonament últim a l’article 1255 CC, però no té més regulació
al CC. Els requisits per què es doni són:
- Realització d’una prestació diferent a la deguda (alliud pro alio).
- Que el creditor accepti amb els mateixos efectes que el pagament.

Si la prestació executada consisteix en l’entrega d’una cosa, qui la rep n’esdevé propietari:
es transmet la propietat. Pro soluto: s’extingeix l’obligació primitiva ipso iure totalment, ja
tingui un valor major o menor respecte l’import de l’obligació.

3.1.1.Dació en pagament de l’habitatge dels deutors hipotecaris sense

recursos. RD-Llei 6/2012, de 9 de març, de mesures urgents de protecció
de deutors hipotecaris sense recurs
Aquest RD-Llei inclou com a Annex un Codi de Bones Pràctiques per la reestructuració
viable dels deutes amb garantia hipotecària sobre habitatge habitual. El Codi inclou tres
mesures que es presenten jerarquitzades. La tercera d’elles és la dació en pagament del seu
habitatge habitual. L’entitat està obligada a acceptar l’entrega de l’habitatge, encara que és
necessari que abans s’hagi adherit al Codi de Bones Pràctiques.

Aquest Annex s’aplica molt poc: té un àmbit d’aplicació limitat, deutors casi pobres de
solemnitat.

3.2. Pagament per cessió de béns (art. 1175 CC)

En el pagament per cessió de béns el deutor cedeix tots o part dels seus béns als creditors,
per tal que aquests procedeixin a la seva administració i liquidació, amb la finalitat de
satisfer els seus respectius crèdits amb allò obtingut de les vendes.
A diferència de la dació en pagament, el pagament per cessió de béns només consisteix en
la transmissió de la possessió (i no de la propietat com en la dació) i legitima els creditors
per la venda normalment a través d’un poder irrevocable. És a dir, el creditor, en nom del
deutor, ven els seus béns i es queda els diners per cobrar el deute.

A diferència de la dació, el pagament només extingeix l’obligació del deutor fins on arriba
l’import líquid dels béns cedits, substituint el deute per la resta. És un negoci jurídic pro
solvendo (per pagar). Si el creditor cobra 100.000€ però el deutor deu 150.000€,
continuarà tenint un deute de 50.000€.

El pagament per cessió de béns proporciona una via per realitzar els drets de crèdit sense
haver d’acudir a procediments executius i concursals.

3.3. Consignació (arts. 1176-1181 CC)

La consignació és un procediment que l’ordenament posa a disposició del deutor per
extingir l’obligació i alliberar-se del deute, davant la impossibilitat de poder realitzar el
compliment de l’obligació per una causa no imputable a ell.

El deutor s’allibera, sense o en contra de la voluntat del creditor, a través del dipòsit judicial
o notarial de la cosa deguda. La consignació només és possible en les obligacions que
consisteixen en l’entrega d’una cosa moble o immoble.

La consignació es pot donar en els següents supòsits:-

- Supòsit típic: rebuig injustificat del deutor a rebre la prestació després de
l’oferiment del pagament.
- Altres supòsits: no hi ha ningú a qui oferir vàlidament el pagament (1176 CC), (1)
per absència del creditor, (2) quan el creditor estigui impedit per rebre’l en el
moment en què s’hagi de fer o (3) en cas de litigi sobre la titularitat del dret de crèdit.

La consignació té el següent procediment:

- Oferiment del pagament: hi ha un intent de pagament (exacte) que es fa al creditor.
Aquest pas només és necessari en el supòsit típic. No té una forma especial però el
deutor té la càrrega de la prova (ha de provar que ho ha fet).
- Anunci previ de la consignació: el deutor fa un anunci als interessats en el
compliment de l’obligació: creditors, fiadors... (arts. 1177 CC i 99 LJV).
 - Consignació: es posen les coses degudes a disposició del Jutjat o Notari (art. 1178
CC). La judicial és un acte de jurisdicció voluntària (Arts. 98 i 99 LJV). S’ha de
notificar els interessats.

Els efectes de la consignació són els següents:

a) Extinció de l’obligació (arts. 1176.1 i 1177.1 CC)
I. Si el creditor accepta la consignació (judicial o notarial)
II. Si l’autoritat judicial declara que la consignació està ben feta (art. 1180 CC).
En cas contrari, l’obligació subsisteix i es retornarà al deutor allò consignat.
El notari no pot declarar que l’extinció està ben feta. Si el creditor no fa
al·legacions en termini o es nega a rebre la cosa, el notari retornarà allò
consignat i arxivarà l’expedient.
b) Cancel·lació de l’obligació i expedició del document acreditatiu: produïts I. o II.,
el deutor pot reclamar al jutge que declari l’obligació cancel·lada i expedeixi un
document acreditatiu.

Les despeses de la consignació recauen sobre e creditor (arts. 1179 CC i 99.6 LJV).

3.4. Condonació (arts. 1187-1194 CC)

La condonació és una declaració unilateral del creditor per la qual perdona el deutor i
declara extingit (totalment o parcial) el seu dret de crèdit, sense rebre cap prestació a canvi.
El deutor no ha de consentir, però n’ha de tenir coneixement per tal que sigui irrevocable.
És un negoci gratuït.

La condonació té els següents requisits:

- Subjectius: el creditor (condonant) ha de tenir capacitat d’obrar i disposició sobre
el crèdit.
- Objectius: no es poden condonar crèdits indisponibles per les parts (ex. un fill
menor no pot condonar un dret de crèdit a favor dels seus pares, per exemple
l’obligació de ser alimentat), però sí crèdits ilíquids o futurs (ex. un conductor begut
ha atropellat una persona i li haurà de pagar una indemnització, però el jutge encara
no ha determinat la quantia de la indemnització).
- Formals: si la condonació és expressa, té els mateixos requisits formals que la
donació (arts. 632 i 633 CC; art. 531-12 CCCat). Per tant, els requisits depenen de
l’objecte de la condonació. La condonació pot ser tàcita, deduïda de la conducta del
creditor. Ex. condonació de l’obligació accessòria de la penyora si la cosa en penyora
 es troba en poder del deutor (art. 1191 CC). En aquest cas, la conducta per la qual es
dedueix la condonació és la situació de la cosa en poder del deutor.

La condonació comporta l’extinció de l’obligació. La condonació també pot ser parcial: en

aquest cas només s’extingeix la part de l’obligació que ha estat perdonada.

La condonació de l’obligació principal comporta la de les accessòries (garanties personals i

reals i altres obligacions accessòries). L’accessori segueix el principal (art. 1190 CC).

3.5. Confusió (arts. 1156 i 1192-1194 CC)

La confusió consisteix en la reunió en una mateixa persona de la condició de creditor i
deutor d’una mateixa relació obligatòria, fet que provoca la seva extinció. La confusió pot
tenir lloc mortis causa (ex. un deutor hereta els drets del seu creditor quan aquest mor) o
inter vivos (ex. una empresa A deutora i una empresa B creditora es fusionen).

Els efectes de la confusió són els següents:

- Extinció de l’obligació
- Obligacions accessòries (art. 1193 CC): si es reuneixen en una mateixa persona les
qualitats de creditor i fiador o de deutor i fiador, l’obligació accessòria de la fiança
s’extingeix. No afecta l’obligació principal, que es manté.
- Obligacions amb pluralitat de subjectes: si hi ha parciarietat (l’obligació es
divideix en tantes parts com deutors o creditors), s’extingeix el deute parciari
afectat (art. 1194 CC). Si hi ha solidaritat (a cada deutor se li pot exigir la totalitat
del deute), s’extingeix el deute (arts. 1143 i 1146 CC). El deutor que ha heretat el
dret de crèdit pot exigir a l’altre deutor solidari a través d’una acció de regrés que li
pagui la part corresponent del deute (ja que ara és creditor de la totalitat del deute).

3.6. Compensació (arts. 1195-1202 CC)

La compensació és una forma d’extinció de les obligacions per la concurrència de la
recíproca condició de creditor i deutor de les parts en relacions diferents (art. 1156 CC).
Per exemple, l’Albert li deu 1000€ per un préstec a la Berta però la Berta li deu 500€ de la
renda. El deute de la Berta s’extingeix per compensació i l’Albert només n’hi deu 500. A
diferència de la confusió, no és la mateixa relació jurídica obligatòria.

El CC posa requisits objectius per què es produeixi la compensació (art. 1196 CC):
 - Han de ser deutes homogenis. Per exemple, les dues han de ser obligacions
pecuniàries o obligacions genèriques del mateix gènere.
- Han de ser deutes vençuts i líquids.

L’efecte de la compensació és l’extinció de les obligacions “en la quantitat concorrent” (art.

1202 CC). No opera automàticament, sinó que la part interessada l’ha d’al·legar
extrajudicialment o en un procés judicial.

Existeixen més tipus de compensació a part de la legal(arts. 1195 i ss CC):

- Compensació judicial: és la que declara el jutge a petició d’alguna de les parts en el
procés, encara que no concorrin tots els requisits exigits per la compensació legal
(ex. quan el crèdit oposat en compensació és ilíquid).
- Compensació voluntària: sorgeix d’un conveni entre les parts. no és necessari que
es compleixin tots els requisits de l’article 1196 CC (ex. compensar un crèdit líquid
i un altre d’ilíquid o dos crèdits no homogenis).
 T4. L’incompliment del contracte
Tipus. Imputació. Cas fortuït i força major

1. Noció bàsica d’incompliment

Per apreciar incompliment, cal tenir en compte:
- Incompliment en sentit material: consisteix en qualsevol falta de realització,
realització irregular, defectuosa o incompleta de les prestacions assumides en el
contracte. En Dret espanyol hi ha tres tipus d’incompliment en sentit material
o Mora del deutor: es produeix quan hi ha un retard en l’incompliment. Arriba el
termini i el deutor no compleix la seva obligació.
o Incompliment definitiu: es dona quan complir posteriorment a la finalització del
termini ja no té cap efecte. Per exemple, si uns músics que han de tocar en un
casament no es presenten, venint després no compliran la seva obligació.
o Compliment defectuós: el deutor compleix però la seva prestació no s’adequa a allò
establert al contracte (per exemple, entrega mercaderies defectuoses).

Activitat executada en Amb posterioritat, encara

el moment de satisfà al creditor la Qualificació
l’execució? realització de la prestació?
Retard
No Sí
(en alguns casos, mora)
No (tot i ser possible, ex. termini
No essencial; o per ser impossible, Incompliment definitiu
ex. impossibilitat sobrevinguda)
Sí (però és defectuosa) Sí Compliment defectuós
Sí (però és defectuosa) No Incompliment definitiu

- Imputació de l’incompliment: per apreciar incompliment també s’ha de fer el judici

d’imputació: l’incompliment és imputable al deutor? La no imputabilitat no impedeix
que existeixi incompliment, però sí que afecta a les seves conseqüències. Amb caràcter
general, no hi haurà indemnització dels danys i perjudicis quan l’incompliment no sigui
imputable a l’obligat (art. 1105 CC). Per la imputació, són rellevants els conceptes de
dol, culpa i responsabilitat objectiva. Hi ha supòsits de no-responsabilitat per danys i
perjudicis: cas fortuït i força major.
 1.1. Remeis a disposició del creditor (T5)
El creditor té diferents remeis en cas d’incompliment del deutor. Els remeis són les accions
que pot exercitar el creditor quan el deutor ha incomplert:
- Compliment en forma específica o compliment forçós: el creditor li pot exigir al deutor
algun tipus de compliment concret o forçar-lo(?)
- Reducció del preu: té sentit en casos de compliment defectuós. El comprador li pot
exigir al venedor que li baixi el preu.
- Resolució: es pot deixar el contracte sense efecte, i si les parts s’han intercanviat
prestacions les han de retornar.
- Indemnització per danys i perjudicis: aquest remei és compatible amb els altres (ex.
es pot demanar resolució i indemnització).
- Suspensió del compliment de la pròpia obligació: per obligacions recíproques, en cas
que l’altra part no compleixi, la interessada pot suspendre el compliment de la seva
obligació fins que l’altra reaccioni.

1.2. Incompliment en sentit material

L’incompliment en sentit material consisteix en un desajustament de la realitat amb el
contracte que provoca la insatisfacció del creditor, ja sigui perquè no es realitza la prestació
deguda o perquè aquesta es realitza d’una manera diferent a la pactada: irregular,
defectuosa o completa.

Hi pot haver incompliment material ja sigui per la prestació principal o qualsevol altre dels
deures que de la relació obligatòria resultin (art. 1188.1 PMCC).

L’incompliment en sentit material és una qüestió de fet que han d’analitzar els tribunals
d’instància (no és possible recurs de cassació).

Allò decisiu per determinar si hi ha incompliment contractual en sentit material o no és el

propi contracte. Ex. si s’encarrega un treball incomplet, no hi ha incompliment si es realitza
allò pactat. STS, 1a, 21.9.2005 (RJ 2005/8 863): un gimnàs va contractar serveis d’arquitecte
per fer reformes. Quan van obrir el gimnàs, van veure que no estava insonoritzat per música
amplificada. El gimnàs va demanar una indemnització per incompliment contractual, però
al contracte no hi havia cap obligació d’insonoritzar la sala.

Per veure a què s’han obligat les parts en un contracte, cal tenir en compte:
- Interpretació del contracte: si els termes d’un contracte són clars i no deixen dubte
sobre la intenció dels contractants, s’estarà al sentit literal de les seves clàusules. Si les
paraules semblessin contràries a la intenció evident dels contractants, prevaldrà
aquesta sobre aquelles (voluntat parts > paraules contracte) (art. 1281 CC).
- Integració del contracte: els contractes es perfeccionen pel simple consentiment, i des
d’aleshores obliguen, no només al compliment d’allò expressament pactat, sinó també a
totes les conseqüències que, segons la seva naturalesa, siguin conformes a la bona fe, a
l’ús i a la llei (art. 1258 CC).

1.2.1.Incorporació en el contracte dels continguts publicitaris

Contractes de consum: incorporació en el contracte dels continguts publicitaris
El contingut de l’oferta, promoció o publicitat, les prestacions pròpies de cada bé o servei,
les condicions jurídiques o econòmiques i garanties ofertes seran exigibles pels
consumidors i usuaris, encara quan no figurin expressament en el contracte celebrat o en el
document o comprovant rebut i s’hauran de tenir en compte en la determinació del principi
de conformitat amb el contracte (art. 61.2 TRLGDCU).

La jurisprudència del TS ha construït la regla general d’incorporació de la publicitat al

contracte com una concreció del principi de bona fe. Gairebé la totalitat d’aquesta
jurisprudència es refereix a habitatges en construcció. Per exemple, si a l’hora de comprar
un pis la promotora immobiliària el presenta com una casa gran amb terrassa i jardí (encara
no construïda del tot) però en el contracte no apareixen aquestes característiques, la
promotora està obligada per la publicitat ja que aquesta queda integrada al contracte.

El comprador en ocasions és una empresa. Aquesta circumstància no modifica la regla

d’incorporació.

STS, 1a, 6.2.2020. vistes al mar. Anul·labilitat del contracte per error.
Els demandats havien comprat a la demandada, una promotora immobiliària, una casa en
una urbanització desenvolupada per aquesta, encara amb habitatges en construcció. En el
moment de la compra, aquest habitatge en concret ja estava construït i tenia les vistes
anunciades a la publicitat (“les vistes al mar són increïbles des de qualsevol punt de
l’habitatge”, “viure en un mirador privat”).

Aquestes vistes es van perdre posteriorment per la construcció feta a una altra parcel·la de
la mateixa urbanització, que aparentment no respecta el projecte inicial mostrat pels
demandats. Els demandats demanen, en primer lloc, l’anul·lació del contracte per error vici
del consentiment, i subsidiàriament la resolució per incompliment.

El TS va anul·lar el contracte per error degut al caràcter essencial i excusable d’aquest.

L’error va ser provocat per l’altra part en base a la transmissió d’informació incorrecta que
va donar lloc a un estat de confiança que posteriorment va resultar defraudat. Existeix en
aquest cas incompliment contractual? Sí, ja que la publicitat (“vistes al mar des de qualsevol
punt de l’habitatge”) havia quedat integrada al contracte.

2. Tipus d’incompliment: mora del deutor (arts. 1100, 1101 i 1108 CC)
Endarreriment qualificat en el compliment d’una obligació (art. 1100 CC). Característiques:
- El deutor no ha realitzat la prestació en el moment previst.
- La prestació continua sent possible.
- Encara satisfà l’interès del creditor.

2.1. Requisits de la mora (art. 1100 CC)

2.1.1.Intimació de la mora
Incorren en mora els obligats a entregar o a fer alguna cosa des que el creditor els exigeixi
judicialment o extrajudicial el compliment de la seva obligació (art. 1100.1 CC). És a dir, el
creditor ha d’intimar la mora perquè aquesta tingui efecte. Ho pot fer:
- Judicialment:
- Extrajudicialment: hi ha llibertat de forma per intimar la mora. Ara bé, a efectes de la
prova la forma sí que és rellevant. Per això es recomana utilitzar una forma que deixi
constància de la data i contingut del requeriment: un requeriment notarial, burofax... La
intimació de la mora té efectes recepticis: té efectes des que el deutor rep el
requeriment.

Hi ha supòsits en què no cal intimar la mora, sinó que aquesta és automàtica: té efectes des
que el deutor no compleix en el termini previst:
- Pactada per les parts
- Prevista a la llei:
o Obligacions mercantils (art. 63.1 CCom)
o Pagaments derivats de relacions comercials (entre empreses i empreses i
Administracions Públiques) (art. 5 Llei 3/2004 Antimorositat).
 o Obligacions recíproques de tracte simultani: des que una part compleix amb la seva
obligació, comença la mora de l’altra (art. 1100.3 CC).
o Quan la naturalesa o circumstàncies de l’obligació resulti que la designació de
l’època en què s’havia d’entregar la cosa o fer el servei, va ser motiu determinant
per establir l’obligació (art. 1100.2 CCC). No pot ser un supòsit de terme essencial
(ex. vestit de núvia, seria un supòsit d’incompliment definitiu). És una prestació
urgent, però si el termini no es compleix continua tenint utilitat. Les parts han
pactat, de manera expressa o tàcita, que el compliment s’hagi de fer sense dilació
pels perjudicis que li causa l’endarreriment, però no fins el punt de fer impossible
el compliment posterior.

2.1.2.Prestació positiva (donar/fer)

La prestació ha de ser de donar alguna cosa o fer un determinat servei. El Codi Civil no parla
de les obligacions de no fer. És possible la mora per obligacions de no fer (= prestacions
negatives) si l’abstenció de fer una determinada cosa per part del deutor no comença en el
moment acordat.

2.1.3.Prestació vençuda, exigible i líquida (in iliquidis non fit mora)

La prestació ha de ser vençuda (ha d’haver arribat el termini de compliment), exigible (per
exemple, si una obligació està sotmesa a una condició suspensiva, fins que no s’acabi la
situació el deutor no està obligat) i líquida (quantificable).

2.1.4.Endarreriment imputable al deutor

La mora ha de ser culpa del deutor. Aquest requisit només és rellevant a efectes de
indemnització per danys i perjudicis.

2.2. Efectes de la mora

Els efectes de la mora són els següents:

2.2.1.Subsistència de l’obligació
Estar en situació de mora no eximeix el deutor de complir la prestació.

2.2.2.Responsabilitat pels danys i perjudicis causats per l’endarreriment,

excepte per cas fortuït o força major (art. 1101 CC)
Les regles generals es trobem als articles 1106 i 1107 CC). El deutor en mora per
incompliment culpable ha de pagar (1) el dany emergent (despeses derivades directament
de l’incompliment) i (2) el lucre cessant previsibles (guanys que es deixen d’obtenir com a
conseqüència de l’incompliment). Si un deutor incompleix dolosament, ha de pagar tots els
danys i perjudicis derivats de l’incompliment. En canvi, si incompleix per culpa només ha de
pagar els danys previsibles (1 i 2) en el moment de celebració del contracte.

Exemple.
A deixa el seu tractor al mecànic B per la seva reparació. A i B va pactar que, degut a que A
necessitava el seu tractor per la verema, B el tindria reparat una setmana més tard. No
obstant, B va acceptar un altre encàrrec d’un client que li pagava més i en la data d’entrega
no tenia el tractor reparat. Durant aquesta setmana A no va poder sortir a fer la verema i va
pagar la collita que no va poder vendre tal i com s’havia compromès a “Bodegues Ferrer”. A
més, el raïm era d’una varietat especial i el seu valor era 25 cops superior al normal.

El mecànic és un incomplidor dolós (sabia que ho havia d’entregar el dia acordat i no va fer-
ho per prioritzar una altra feina), i ha de pagar tots els perjudicis derivats de l’incompliment
(el valor de la verema amb la varietat especial de raïm 25 cops més cara). Si fos un
incomplidor culpable, hauria de pagar una indemnització d’allò previsible (el valor mitjà del
raïm en una verema, sense tenir en compte el valor del raïm concret).

Imaginem que el mecànic, per una decisió del govern (ex. mesura Covid) es veu obligat a
tancar el taller, cosa que li impedeix arreglar el tractor en el termini convingut amb
l’agricultor. En aquest cas, l’incompliment no és imputable al mecànic i per tant no ha de
pagar indemnització. És un cas de força major.

2.2.2.1. Danys i perjudicis derivats de la mora en obligacions de diners

Si l’obligació consisteix en el pagament d’una quantitat de diners i el deutor incorre en mora,
la indemnització de danys i perjudicis, si no hi ha pacte en contrari, consistirà:
(1) En el pagament dels interessos convinguts: en alguns àmbits contractuals hi ha un
límit pels interessos de demora. Ex. en crèdits hipotecaris (art. 114 LH), en el cas de
préstec o crèdit conclòs per una persona física que estigui garantit a través d’hipoteca
sobre béns immobles per ús residencial, l’interès de demora serà l’interès
remuneratori més tres punts percentuals al llarg del període en què aquell resulti
exigible.
(2) A falta de conveni, en l’interès legal:
I. Interès legal: fixat anualment a la LPGE. 2021: 3%.
 II. Interès de demora en operacions comercials: el tipus legal d’interès de demora
que el deutor estarà obligat a pagar serà la suma del tipus d’interès fixat pel Banc
Central Europeu en la seva més recent operació principal de finançament
efectuada abans del primer dia del semestre natural del qual es tracti més vuit
punts percentuals. Segon trimestre natural de 2021: 8%.
III. Interès de demora processal: des que fos dictada en primera instància, tota
sentència o resolució que condemni al pagament d’una quantitat de diners líquids
determinarà, a favor del creditor, la meritació d’un interès anual igual al de
l’interès legal de diners incrementat en dos punts o el que correspongui per pacte
de les parts o per disposició de llei (art. 576.1 LEC).

2.2.3. Perpetuació de l’obligació (perpetuatio obligationis) (1096.3 i 1182 CC)

El deutor morós no queda alliberat de l’obligació de donar la cosa per causa sobrevinguda
que no li és imputable. Si l’obligat es constitueix en mora o es troba compromès a entregar
una mateixa cosa a dues o més persona diverses, seran a compte seu els casos fortuïts fins
que realitzi l’entrega (art. 1096.3 CC). Si la cosa s’hauria perdut igualment encara que
s’hagués complert a temps, el cas fortuït no corre a compte del deutor.

Exemple
L’Albert (venedor) ha d’entregar el seu cotxe de segona mà a la Berta (compradora) abans
d’una determinada data. L’Albert s’endarrereix en l’entrega. La Berta intima la mora.
Posteriorment, el cotxe de segona mà de l’Albert es destrueix com a conseqüència d’una
inundació provocada per un temporal. Si l’Albert no estigués en mora, s’extingiria l’obligació
per impossibilitat sobrevinguda. Com que està en mora, no queda alliberat.

2.3. Terminació de la mora

Les causes de terminació són les següents:
- Compliment del deutor o extinció per causes legals.
- Voluntat del creditor de fixar un nou termini.
- Mora creditoris: té lloc quan hi ha un compliment possible i idoni per satisfer l’interès
creditor, però el creditor es nega injustificadament a acceptar la prestació o a cooperar
en el compliment. Els efectes són (1) la compensa de la mora del deutor i (2) el risc de
pèrdua o impossibilitat fortuïta es traslladen al creditor.

La purga de la mora té lloc quan el creditor renuncia (expressament o tàcita) dels efectes
ja produïts.
3. Incompliment definitiu
L’incompliment definitiu té les següents característiques:
- No execució de la prestació en el termini previst.
- Amb posterioritat, el deutor ja no pot complir la prestació amb satisfacció de l’interès
del creditor. Casos possibles:
o Prestació possible, però inútil pel creditor (termini essencial).
o Prestació impossible (impossibilitat sobrevinguda de compliment).
o Repudiació del deutor: el deutor manifesta expressament la seva intenció de no
complir o realitza actes incompatibles amb el compliment.
- El creditor està facultat per resoldre el contracte (art. 1124 CC) i demanar una
indemnització per danys i perjudicis.

3.1. Termini essencial

És un endarreriment que frustra la finalitat del contracte. El deutor no va realitzar la
prestació en el moment pactat i la realització de la prestació amb posterioritat no satisfà el
creditor (ex. pastís de casament).

En cas de termini essencial impropi, les conseqüències són diferents. S’admet el compliment
en forma específica i es pot demanar indemnització de danys i perjudicis.

3.2. Impossibilitat sobrevinguda de compliment

Per regla general, la impossibilitat sobrevinguda de compliment no imputable al deutor no
constitueix incompliment contractual, sinó que és una causa d’extinció de l’obligació.

Hi ha incompliment definitiu quan:

- Prestació esdevé impossible per una causa imputable al deutor.
- Per una causa sobrevinguda no imputable al deutor que es troba en mora.

Els requisits de la impossibilitat sobrevinguda que extingeix l’obligació són:

(1) Pèrdua o destrucció de la cosa / impossibilitat legal o física de l’obligació de fer:
I. Obligació de donar cosa específica: quedarà extingida l’obligació que consisteixi
en entregar una cosa determinada quan aquesta es perdés o destruís sense culpa
del deutor i abans d’haver-se constituït aquest en mora (art. 1182 CC). La cosa es
 perd quan pereix, queda fora del comerç o desapareix de manera que s’ignora la
seva existència o no es pot recobrar (art. 1122 CC per analogia).
II. Obligació de fer no fungible: també quedarà alliberat el deutor en les obligacions
de fer quan la prestació resultés legalment o físicament impossible (art. 1184 CC).
III. Prestació genèrica: mai hi ha impossibilitat.
(2) Posterior al naixement de l’obligació
(3) Impossibilitat no imputable al deutor: cas fortuït o força major. Hi ha la presumpció
iuris tantum: la pèrdua és imputable al deutor si la cosa estava en el seu àmbit de control.
(4) El deutor no es troba en mora: si l’obligat es constitueix en mora o es troba compromès
a entregar una mateixa cosa a dues o més persones diverses, seran del seu compte els
casos fortuïts fins que es realitzi l’entrega (art. 1096.3 CC).

3.2.1.Conseqüències de la impossibilitat sobrevinguda

Quan la impossibilitat sobrevinguda no és imputable al deutor, s’extingeix l’obligació. Quan
la impossibilitat és imputable al deutor o no és imputable al deutor en mora, hi ha un
incompliment definitiu. Es resol el contracte (bilateral o sinal·lagmàtic) i es paga una
indemnització pels danys i perjudicis pels danys causats per l’incompliment (art. 1101 CC).
 T5. Remeis a l’incompliment

1. Remeis en Dret contractual

En cas d’incompliment, el creditor pot exigir els remeis següents, que estan regulats de
forma dispersa al CC i la LEC. A Catalunya, també es regulen al CCCat per CV:
1) Compliment de l’obligació: compliment forçós o compliment en forma específica.
2) Rebaixa del preu: es regula a l’art. 1486.1 CC CV amb vicis, art. 117 TRLGDCU CV de
consum i art. 621-42 CCCat per CV.
3) Resolució del contracte: només és possible en incompliments qualificats (greus), ja que
en Dret espanyol preval el principi de conservació del contracte. No es pot utilitzar la
resolució de forma oportunista (art. 1124 CC, art. 621-41 CCCat).
4) Suspensió del compliment de la pròpia obligació: permet que la part que ha patit
l’incompliment suspengui el compliment de la seva obligació fins que l’altra compleixi
(en obligacions sinal·lagmàtiques) (jurisprudència i art. 623-37 CCCat per CV.
5) Indemnització per danys i perjudicis: es suma a qualsevol dels supòsits anteriors.

1.1. Relació entre remeis

En cas d’incompliment contractual, el creditor escull el remei contractual. 1, 2 i 3 són
incompatibles entre si, però tots ells són compatibles amb 5 (indemnització per danys i
perjudicis).

En principi, no hi ha una jerarquia entre 1, 2 i 3, el creditor pot escollir. Hi ha una excepció

en la compravenda de consum (arts. 119 i 121 TRLGDCU). Ara bé, no pot demanar alhora el
compliment i resolució de l’obligació (art. 1124.2 CC). Sí que és possible l’exercici successiu
de l’acció de compliment i de la resolució quan el compliment és impossible o quan existeix
incompliment definitiu (art. 1124.3 CC).

2. Acció de compliment de l’obligació

L’acció de compliment va dirigida a obtenir el compliment en forma específica o in natura
de la prestació. Amb l’acció es pot
- Aconseguir la prestació omesa pel deutor.
- Si el deutor només ha complert parcialment, amb l’acció de compliment es pot obtenir
aquella part de la prestació que no ha estat executada.
- Corregir o reparar els defectes de la prestació executada.
- Substituir les coses entregades per altres conformes quan, per la seva naturalesa
genèrica, això sigui possible.
- Destruir el mal fet.

El compliment en forma específica està regulat al Codi Civil (normes generals als arts. 1096,
1098, 1099, 1124.2 CC), a la LEC (arts. 571 i ss) i al CCCat (art. 621-38 per la CV). L’acció de
compliment sempre procedeix, a diferència de l’acció resolutòria. No requereix que
l’incompliment sigui degut a culpa o dol del deutor, a diferència de la indemnització per
danys i perjudicis.

L’obligació es transforma en una indemnització de l’equivalent dinerari de la prestació

incomplerta

2.1. Límits a la pretensió de compliment en forma específica

El deutor es pot negar al compliment en forma específica quan l’obligació es transforma en
una indemnització de l’equivalent dinerari de la prestació incomplerta (indemnització per
danys i perjudicis). Això només és possible en obligacions no dineràries: el creditor d’una
obligació dinerària té, en tot cas, el dret a exigir el compliment (PMCC).

Els supòsits en què no es pot exigir el compliment són els següents (PMCC, CCCat):
1) Prestació jurídica o físicament impossible: si la impossibilitat és imputable al deutor,
el creditor pot utilitzar els altres remeis: IDP i resolució.
2) Compliment o, en el seu cas, execució forçosa excessivament onerosos pel deutor en
relació als beneficis que en trauria el creditor: la STS 194/1991 es va pronunciar
sobre aquest supòsit. Es jutjava un compliment específic de l’obligació: una empresa
minera havia complert la seva obligació de netejar un terreny contaminat amb un cost
molt més alt que el valor del propi terreny. Descontaminar la finca costava molt més que
el seu valor. El tribunal va condemnar a l’empresa minera a pagar una indemnització pel
valor del terreny.
3) Pretensió de compliment contrària a la bona fe: l’exercici dels drets de pretensió de
compliment s’ha de fer dins un termini que resulti raonable a partir del moment de
l’incompliment, atenent a la bona fe. En cas contrari, la pretensió no és possible.
4) Prestació personalíssima del deutor: no es pot interferir en la llibertat personal del
deutor (ex. obligant-lo x la força) perquè compleixi la seva obligació. la LEC permet
iniciar un procediment contra una persona que s’ha compromès a prestar una obligació
personalíssima per incentivar-lo a que compleixi, però no a través de la força.
 2.2. Modalitats de compliment específic
2.2.1.Prestacions dineràries (arts. 571 i ss LEC)
El compliment es pot fer a través de l’embargament dels béns del deutor o a través de la
realització o venda dels béns del deutor.

2.2.2.Obligació d’entregar una cosa específica (arts. 1096.1 CC i 701 i 703 LEC)
Es dona un termini al deutor per entregar la cosa voluntàriament, i si no ho fa, s’utilitzaran
els mitjans legals pel compliment forçós (auxili de la força pública, desallotjament
d’immobles). Si no es troba la cosa, es pot fer el compliment amb una indemnització per
danys i perjudicis (equivalent pecuniari).

2.2.3.Obligació d’entregar una cosa genèrica (arts. 1098.1 CC i 702 LEC)

Es dona un termini al deutor per complir, i si compleix, el creditor podrà sol·licitar el
compliment forçós o que se’l faculti per adquirir-les a costa del deutor (compliment per
l’equivalent a costa del deutor).

2.2.4.Obligacions de fer
El deutor no pot ser obligat a complir una obligació de fer de manera forçosa
- Si l’obligació de fer no és personalíssima, el creditor pot demanar que pagui el cost de
la prestació que faci un tercer (compliment per equivalent a costa del deutor) (706 LEC).
- Si l’obligació de fer és personalíssima, el deutor tindrà una multa per cada mes que
transcorri sense dur-la a terme des de la finalització del termini (pagarà multes fins un
termini màxim d’1 any). El deutor també pot pagar a través d’una indemnització per
danys i perjudicis l’equivalent pecuniari (art. 709 LEC).

3. Indemnització per danys i perjudicis

Queden subjectes a la indemnització dels danys i perjudicis causats els que en el compliment
de les seves obligacions incorrin en dol, negligència o morositat, i els que de qualsevol
manera contradiguin el tenor d’aquelles (art. 1101 CC).

3.1. Característiques essencials

3.1.1.Consisteix en el pagament d’una quantitat de diners per rescabalar la
part perjudicada pels danys derivats de l’incompliment
La finalitat de l’IDP no és sancionar, sinó compensar el dany. Segons si l’interès contractual
és positiu o negatiu, els DP seran diferents:
- Interès contractual positiu o de compliment: consisteix en deixar el creditor en la
mateixa posició que tindria si el deutor hagués complert correctament.
- Interès contractual negatiu o de confiança: consisteix en deixar el creditor en la
mateixa posició que tindria si mai hagués contractat.

3.1.2.L’incompliment ha de ser imputable al deutor

El deutor ha de pagar la indemnització per danys i perjudicis i el compliment és imputable
a ell per dol, culpa o responsabilitat objectiva.

3.1.3.Regeix el principi de reparació integral del dany

El creditor que ha patit danys pot demanar una indemnització pels danys de tot tipus que
ha patit. Aquests poden ser:
- Danys patrimonials: són el dany emergent i el lucre cessant (art. 1106 CC).
- Danys no patrimonials o morals

Dany emergent
El dany emergent és el dany produït efectivament en el patrimoni actual del creditor per la
inexecució de la prestació deguda. Comprèn:
- La menor vàlua de les coses objecte del contracte irregularment complert (ex. he
contractat un càtering de valor 100 i me l’han servit de valor 25. La menor vàlua de les
coses és 75).
- Els costos addicionals en què el creditor va incórrer per complir la seva càrrega de
minimitzar els danys derivats de l’incompliment (ex. restaurant va contractar begudes
per un dinar diumenge però el proveïdor no les va entregar, i el restaurant va haver de
comprar-les a última hora més cares. Els costos addicionals són la diferència entre el
cost del contracte i les despeses de més). Costos de cobertura: negoci de substitució
per cobrir els efectes negatius de l’incompliment.
- Altres costos conseqüència de l’incompliment (costos de defensa, etc).

Lucre cessant
El lucre cessant és el guany frustrat o deixat d’obtenir com a conseqüència de
l’incompliment. Aquest guany és més difícil de provar, i no es pot fonamentar en un títol que
preexisteixi. Respecte el lucre cessant, la jurisprudència és restrictiva: no són
indemnitzables els guanys dubtosos o contingents, només fundats en esperances.
Per l’estimació del lucre cessant s’atendrà a la probabilitat de la seva obtenció segons el curs
normal dels fets i les circumstàncies (art. 1207.2 PMCC).

Si l’obligació és de pagar diners, el lucre cessant és més fàcil de determinar: la indemnització

de danys i perjudicis consisteix en els interessos moratoris pactats, i a falta de conveni en
l’interès legal (art. 1108 CC).

Depèn de si l’incompliment del contracte és de bona fe (culpa) o de mala fe (dol), s’inclouen

els següents danys (art. 1107 CC):
- Deutor de bona fe (culpa): s’inclouen els danys previstos o que s’hagin pogut preveure
al temps de constituir-se l’obligació i que siguin conseqüència necessària de la seva falta
de compliment.
- Deutor de mala fe (dol): s’inclouen tots els danys que conegudament es derivin de la
falta de compliment de l’obligació.

El fonament d’aquestes normes és que la decisió de formalitzar un determinat contracte es

produeix després d’haver calculat els costos i beneficis. Per això, l’article 1107 CC indueix a
revelar possibles danys extraordinaris en el moment de contractar.

Danys morals o no patrimonials

Els danys morals o no patrimonials són les conseqüències no patrimonials derivades
l’incompliment: segons el TS, són un impacte o patiment psíquic o espiritual. No tenen un
valor econòmic concret però es poden quantificar per la indemnització. Els danys morals no
apareixen al CC, però estan admesos per la jurisprudència recent. Casos:
- Tensió, incertesa, incomoditat per l’endarreriment injustificat de més de 8 hores de vol
de tornada del viatge de nuvis: 1.500€ (STS, 1a, 31.5.2000).
- Entrega de bitllets falsos i dany moral derivat de la detenció als EEUU i ruptura de la
relació sentimental: 360.000€ (STS, 1a, 28.3.2005).

El principal problema del rescabalament dels danys morals és la seva prova i valoració. La
legislació ho regula de la següent manera:
- Els atemptats a la intimitat, honor o pròpia imatge segons l’article 9.3 LO 1/1982 es
consideren automàticament danys morals.
- Les lesions personals també es consideren danys morals que s’han d’indemnitzar en
funció de les disposicions de l’article 33 RD Legislatiu 8/2004 (responsabilitat
 extracontractual derivada d’accidents de circulació). Ex. la mort d’un familiar comporta
una determinada indemnització.

La indemnització per danys morals és anecdòtica en dret de contractes. És rellevant en els

següents àmbits:
- Contractes d’adquisició d’habitatges: per exemple, si hi ha una mora de la
constructora, que no entrega el pis a temps als compradors, es poden generar danys
morals per aquests: incomoditat, il·lusions frustrades...
- Pèrdua de vacances: endarreriments en vols, pèrdua d’equipatge. En aquest sentit, el
Reglament (CE) 261/2004 del Parlament Europeu i del Consell, d’11 de febrer de 2004,
estableix normes comunes sobre la compensació i assistència als passatgers aeris en cas
de denegació de l’embarcament i de cancel·lació o gran endarreriment dels vols.
- Contracte de serveis funeraris: per exemple, la STS, 1a, 10.6.2002 va condemnar una
funerària a indemnitzar una viuda per haver tirat el nínxol del seu marit a la fossa
comuna, ja que això havia causat un gran dany sentimental.
- Contractes vinculats a la celebració d’un casament: per exemple, si el vestit no està
ben cosit i això genera incomoditats per la núvia, o si el banquet està intoxicat i això
genera un patiment pels convidats i els nuvis.

3.2. Deure de mitigar els danys

El creditor afectat per l’incompliment té el deure de mitigar els danys que el deutor li ha
causat amb l’incompliment (arts. 77 CV i 9:505 PECL). La part que invoqui l’incompliment
del contracte ha d’adoptar les mesures que siguin raonables, ateses les circumstàncies, per
reduir la pèrdua, inclòs el lucre cessant, resultant de l’incompliment.

Si el creditor no adopta aquestes mesures, l’altra part podrà demanar que es redueixi la
indemnització dels danys i perjudicis en la quantia en què s’hauria d’haver reduït la pèrdua
(art. 77 CV).

3.3. Clàusules limitatives de responsabilitat

Els contractants tenen llibertat per fixar límits o exonerar, totalment o parcial, a
l’incomplidor del deure d’indemnitzar els danys i perjudicis causats. Aquestes clàusules es
fonamenten a l’article 1255 CC (autonomia de la voluntat). Es poden establir límits
quantitatius (caps), qualitatius (exclusió de determinats danys ex. morals) o temporals.
Ara bé, aquestes clàusules també tenen límits. En primer lloc, són nul·les les clàusules que
exonerin al deutor de la responsabilitat per dol (art. 1102 CC). A més, les clàusules han de
respectar en tot cas la normativa de tutela de consumidors (arts. 86.1 i 86.2 TRLGDCU): no
poden ser clàusules abusives.

STS, 1a, 23.2.1973

Dues parts van celebrar un contracte de transport marítim de mercaderies amb una clàusula
de limitació de responsabilitat: la responsabilitat es limitava a 10 lliures per cada mil quilos
de pomes. Diverses tones de pomes van arribar deteriorades, per deshidratació i falta
d’acidesa, degut a que havien estat transportades a graus superiors d’allò que s’havia pactat,
i el demandat va reconèixer que el buc transportador no era l’idoni pel transport de la fruita.

El TS va determinar que el demandat havia obrat amb dol (amb coneixement que aquest no
era el mitjà apte pel transport de la mercaderies). Per tant, la clàusula limitativa de
responsabilitat era ineficaç en aquest cas. Si el transportador hagués actuat amb culpa
(sense saber que no era el mitjà idoni), la clàusula es podria aplicar.

3.4. Clàusula convencional o penal

La clàusula penal (= pena convencional, arts. 1152 a 1155 CC) és un pacte en què el deutor
es compromet a satisfer al creditor una prestació accessòria, normalment pecuniària, en cas
d’incompliment, endarreriment en el compliment o compliment defectuós de l’obligació
principal.

En aquest cas, la indemnització per danys i perjudicis no es fixa ex post pels tribunals, sinó
ex ante per les pròpies parts del contracte, en previsió d’un incompliment. Aquesta clàusula
serveix per evitar el procediment judicial en què es determinaria la IDP.

La clàusula penal té les següents característiques:

3.4.1.És una clàusula accessòria (accessorium sequitur principale)

La nul·litat de la clàusula penal no comporta la nul·litat de l’obligació principal. Ara bé, la
nul·litat de l’obligació principal sí que comporta la nul·litat de la clàusula penal (1155.2 CC).

3.4.2.Pena substitutiva o liquidadora, excepte pacte en contrari

Si les parts no acorden el contrari, en les obligacions amb clàusula penal, la pena substituirà
la IDP i l’abonament d’interessos en cas de falta de compliment, si una altra cosa no s’hagués
pactat (art. 1152.1 CC). És a dir, la pena es considera substitutiva o liquidadora de la
indemnització per danys i perjudicis. Evita que el creditor hagi de provar el dany i la quantia,
i impedeix a aquest creditor exigir una quantitat major pel dany excedent excepte pacte en
contrari.

La clàusula penal és ineficaç si els danys derivats de la prestació defectuosa han estat
produïts dolosament pel deutor (art. 1102 CC).

Ara bé, si les parts ho pacten expressament, la clàusula penal també pot tenir una altra
funció:
- Pena cumulativa: és una clàusula penal com a sanció a l’incompliment (art. 1153.2 CC).
Es pot demanar el compliment en forma específica + IDP + clàusula penal.
- Clàusula penal com a mitjà per facilitar el desistiment: el deutor té l’opció de complir
l’obligació o pagar la pena. En el segon cas, això és incompatible amb l’acció de
compliment (art. 1153 CC).
- Mateixa funció que les arres penitencials en la CV:

3.4.3.Possibilitat de moderació judicial

El jutge modificarà equitativament la pena quan l’obligació principal hagués estat en part o
irregularment complerta pel deutor (art. 1154 CC). Els requisits per la moderació són:
- Compliment parcial o irregular de l’obligació principal. La moderació equitativa
consisteix en reduir proporcionalment al grau de compliment. Aquesta moderació no és
possible en casos d’incompliment total, encara que la pena sigui excessiva,
desproporcionada o abusiva, o superior als danys efectivament causats.
- Modificació d’obligada aplicació pel jutge.

STS, 1a, 5.1.2010: clàusula penal immoderable

El 16.5.1991 Marta Sánchez va celebrar un contracte amb Ediciones Zeta, S.A. (editora
d’Interviú). El contracte estipulava: “La publicació de qualsevol fotografia del reportatge
objecte d’aquest contracte, que no hagi sigut prèviament aprovada per la Sra. Marta, així
com la seva divulgació en qualsevol altre mitjà de comunicació diferent d’Interviú generarà
per Ediciones Zeta S.A. l’obligació d’indemnitzar a la Sra. Marta pel dany a la seva imatge i
intimitat, pactant com a clàusula penal immoderable (no modificable judicialment) la
quantitat de cinquanta milions de pessetes (50.000.000 pessetes).
El 6.6.1991, la revista Interviú va publicar les fotos de la Marta despullada, cobrant el preu
pactat. El 6.6.1991 el diari Claro de Madrid també va publicar una foto a la portada. La Marta
va demandar Edicions Zeta i va sol·licitar el pagament de la clàusula penal a la demandada.
La demandada va al·legar que no hi havia incompliment del contracte: no havia facilitat la
fotografia, no podia respondre per comportaments aliens.

El Jutjat de Primera Instància va estimar la demanda i l’AP va confirmar-la. El TS va dir que

Interviú havia incomplert el contracte, ja que va entregar dies abans de la venda als quioscos
exemplars de la revista al diari Claro. No es va poder comprovar que l’incompliment
respongués a una calculada política de la incomplidora dirigida a aconseguir majors vendes.
No és possible moderar la pena, perquè s’havia pactat com a immoderable (cobreix tant els
incompliments dolosos, negligents, totals i parcials).

STS, 1a, 13.9.2016 MP: Ángel Fernando Pantaleón Prieto

El 22.7.2004, la Letícia i l’Estela, en document privat, van pactar la compravenda d’una casa
i pati a Vilafranca del Penedès per 180.303 euros. La data màxima per l’atorgament de
l’escriptura publica era el 9.9.2006, acte en què la compradora hauria d’haver pagat la
totalitat del preu.

La clàusula penal establia que “pel supòsit de que la venedora no fes entrega de la possessió
de la finca, firmant l’escriptura en la seva totalitat el dia 9 de setembre de 2006... s’estableix
com a clàusula de penalització la quantitat de 250€ per cada dia hàbil d’endarreriment, fins
la data d’atorgament de l’escriptura pública i l’efectiva entrega de la possessió de la finca. El
9.9.2006, la Leticia no es va presentar a la notaria.

El 2.10.2006, la Letícia va considerar que el contracte era rescindible, en tractar-se el seu

objecte d’un bé immoble i ser el preu lesiu, en més de la meitat del preu just. A mitjans del
2007 l’Estela va interposar una demanda demanant la condemna de la Letícia a atorgar
l’escriptura.

El 26.5.2008 al jutjat va estimar íntegrament la demanda de l’Estela. El 31.7.2008 van

atorgar l’escriptura d’elevació a públic de contracte privat de compravenda. L’Estela no va
reclamar en aquest moment el pagament de la clàusula penal.

El desembre de 2010, l’Estela va demandar a la Letícia demanant que se la condemnés a

pagar 110.500 euros en aplicació de la clàusula penal: 442 dies d’endarreriment per 250
euros. El JPI va estimar íntegrament la demanda. L’AP va rebaixar la suma reclamada a un
20% (22.100€), dient que “no sembla que la intenció de les parts sigui establir una pena la
quantia de la qual pogués aproximar-se o inclús superar el preu de la pròpia compravenda.
És possible entendre, per tant, que s’ha produït una alteració dels pressupòsits de base,
circumstància que permetria la postulada moderació, obviant una interpretació literal de la
clàusula per contrària a la verdadera intenció dels contractants”.

El TS va establir que “la possibilitat d’estipular clàusules penals amb funció punitiva està
subjecta límits generals de l’autonomia privada que l’article 1255 CC estableix: poden
considerar-se contràries a la moral o a l’ordre públic les penes convencionals la quantia de
les quals excedeixi extraordinàriament la dels danys i perjudicis que, al temps de la
celebració del contracte, puc raonablement preveure que es derivarien de l’incompliment
contemplat en la clàusula penal corresponent”. Per tant, en aquests supòsits es pot reduir la
quantia de la clàusula penal, ja que la finalitat punitiva és molt desproporcionada.

3.4.4.Les arres (art. 1454 CC)

Es troben dins de la regulació del contracte de compravenda (art. 1454 CC), tot i que es
poden donar en altres tipus de contractes. Consisteixen en l’entrega d’una quantitat de
diners que té lloc en el moment de subscripció del contracte. Tenen diferents finalitats.

a) Arres penitencials o de desistiment (possibilitat d’alliberar-se de l’obligació)

Són el preu per la desvinculació d’un contracte perfeccionat o no complert, sense que les
parts puguin reclamar ja judicialment el compliment. Implica que les parts s’han conferit
mútuament la facultat de desistir i no constitueix incompliment del contracte.

Quan es celebra el contracte d’arres, s’ha de dir expressament que són penitencials.

Article 1454 del Codi Civil

Si hubiesen mediado arras o señal en el contrato de compra y venta, podrá rescindirse el
contrato allanándose el comprador a perderlas, o el vendedor a devolverlas duplicadas.

b) Arres confirmatòries (prova de l’existència del contracte, paga i senyal)

Les parts no estan facultades per desistir del contracte com en les arres penitencials. Si el
contracte es compleix, les quantitats són a compte del preu (si el dia previst les parts van al
notari per complir les seves prestacions, es descomptaran d’aquestes prestacions els diners
de les arres, que funcionen com una paga i senyal).
En cas d’incompliment, les arres no impedeixen la possibilitat d’exigir el compliment del
contracte, més una indemnització per danys i perjudicis.

c) Arres penals
Són una garantia. Operen de manera similar a una clàusula penal (pena substitutiva o
liquidadora), tot i que de manera anticipada (es paguen abans). No permeten que les parts
puguin desistir d’un contracte perfeccionat. En cas d’incompliment, el deutor perdrà les
arres entregades: aquestes substitueixen la indemnització de danys i perjudicis, excusant el
creditor de la necessitat de provar l’existència de tals danys i la seva quantia.

Les arres penals no impedeixen reclamar el compliment de l’obligació pactada. Aquestes

arres són menys usuals que les altres dues,

d) Regulació de les arres al CCCat (art. 621-8 CCCat)

És molt similar que la regulació del CCCat, però té algunes diferencies. El lliurament del
comprador d’una quantitat de diners al venedor s’entén fet com a arres confirmatòries, és a
dir, en senyal de conclusió i a compte del preu de la compravenda.

Les arres penitencials s’han de pactar expressament. Si el comprador desisteix del

contracte, les perd, llevat que el desistiment estigui justificat d’acord amb el que disposa
l’article 621-49. Si qui desisteix és el venedor, les ha de tornar doblades.

4. Resolució per incompliment

Article 1124 del Codi Civil

La facultad de resolver las obligaciones se entiende implícita en las recíprocas, para el
caso de que uno de los obligados no cumpliere lo que le incumbe [...]

Es pot fer una resolució per incompliment en una relació obligatòria sinal·lagmàtica o
reciproca. Permet a la víctima de l’incompliment deslligar-se dels compromisos
contractuals assumits.

L’article 1124 CC concedeix al perjudicat un ius variandi, la possibilitat d’escollir entre:

- Resoldre el contracte: sol·licitar a la incomplidora eliminar l’eficàcia del contracte, la
restitució de les prestacions realitzades fins aleshores i la indemnització per danys i
perjudicis. També podrà demanar la resolució, encara després d’haver optat per
l’incompliment, quan aquest sigui impossible (art. 1124.2 CC).
- Exigir el compliment específic + IDP: pot exigir el compliment específic si encara és
possible juntament amb la indemnització per danys i perjudicis.

Els requisits de la resolució són:

- Contracte bilateral o recíproc.
- La part que pretén la resolució no pot alhora incomplir la seva pròpia obligació.
- No es requereix dol o culpa del contractant o incomplidor.
- L’incompliment ha de ser resolutori. Les parts poden pactar que aquest incompliment
és resolutori, i en absència de pacte ha de ser un incompliment essencial, que ha
frustrat la finalitat del contracte. S’entén que és essencial si priva substancialment l’altra
part d’allò a què tenia dret segons el contracte (art. 621-41 CCCat).

L’incompliment essencial afecta les obligacions principals del contracte. No és essencial:

- L’endarreriment, excepte si (1) el termini és essencial o (2) si s’ha pactat que sigui
essencial (clàusula resolutòria expressa ex. impagament d’una mensualitat de renda si
així s’ha pactat a l’arrendament, art. 27-4 LAU).
- La falta de pagament quan la quantitat deixada de pagar és petita en comparació amb
la pagada.

L’incompliment resolutori es pot donar en l’incompliment d’obligacions accessòries si les

parts ho han pactat com a causa resolutòria (ex. atorgar escriptura pública). Ha de ser un
incompliment durador, no esporàdic o ocasional.

En cas d’endarreriment o de falta de conformitat en el compliment, el creditor pot resoldre

si el deutor, en el termini raonable que aquell li hagi fixat, no compleix o esmena la falta de
conformitat (art. 1200 PMCC).

l’endarreriment en el compliment que no sigui essencial permet de resoldre el contracte si

el comprador o venedor no compleixen en el termini addicional de compliment que li hagi
notificat l’altra part, que ha de ser adequat a les circumstàncies. El termini addicional es
considera raonable si l’altra part no s’hi oposa sense dilació indeguda.
STS, 1a, 25.5.2016 (MP: Ángel Fernando Pantaleón Prieto)
Resol un conflicte entre un fabricant de locomotores (CAF) i el comprador d’aquestes
(FESUR). CAF s’endarrereix en entregar-les i FESUR resol el contracte. Es tracta de decidir
si ho ha resolt bé. L’endarreriment de CAF és resolutori (incompliment essencial) i permet
a l’altra part resoldre el contracte?
- No hi ha una clàusula resolutòria expressa en què pacten que l’endarreriment és un
incompliment essencial.
- CAF no ha incomplert un termini essencial per l’entrega de les locomotores.
- CAF no ha manifestat una voluntat deliberadament rebel al compliment del contracte.

Encara que no es donin els requisits que permetrien resoldre el contracte, el TS afirma que
“resulta insostenible que, [...], un venedor o subministrador pugui mantenir al comprador o
subministrat vinculat definitivament pel contracte de compravenda o subministrament a
l’espera de que aquell aconsegueixi les coses objecte del contracte, per molt llarg que arribi
a ser l’endarreriment de l’entrega previst”.

La Sala declara que “encara que no hi hagi clàusula resolutòria expressa, un endarreriment
en el compliment, encara que per si mateix no sigui essencial, justificarà la resolució del
contracte quan, per la seva durada o conseqüències, no sigui possible exigir a creditor
conforme la bona fe que continuï vinculat pel contracte.

En el cas present, més de deu mesos d’endarreriment en l’entrega d’uns béns el destí dels
quals és emprendre una activitat empresarial constitueixen un endarreriment molt
considerable per exigències pròpies del tràfic mercantil.

4.1. Exercici de la resolució

L’exercici de la resolució és un dret potestatiu de la part. S’exerceix extrajudicialment (a
través d’un requeriment específicament dirigit al deutor amb aquesta finalitat) si la
contrapart accepta que s’entén resolt.

La facultat de resolució del contracte s’exerceix per mitjà d’una notificació a l’altra part,
llevat que, en el moment de notificar el termini addicional a què fa referència l’apartat 3,
s’hagi establert que la resolució és automàtica al seu venciment (art. 621-41.5 CCCat)

Si la contrapart s’oposa a la resolució, cal intervenció judicial.

 4.2. Efectes de la resolució
La resolució extingeix el vincle obligatori i provoca la restitució de les prestacions. Té
efectes retroactius (ex tunc, des del moment de perfecció del contracte). Hi ha una excepció:
si és un contracte d’execució continuada o de tracte successiu, els efectes són ex nunc (des
del moment de resolució del contracte). A més, es pot reclamar IDP (art. 1224 CC).

5. Reducció del preu (art. 621-42 CCCat)

Si el comprador que accepta un compliment no conforme al contracte, pot demanar la
reducció del preu. La reducció del preu ha de ser proporcional a la diferència entre el valor
del bé en el moment del seu lliurament i el que tindria si fos conforme al contracte.

El comprador que ha exercit la facultat de reduir el preu pot demanar la restitució del preu
pagat de més i, addicionalment, una indemnització per altres danys que hagi sofert.

6. Suspensió del compliment de la pròpia obligació

En contractes sinal·lagmàtics resulta contrari a l’equilibri contractual i al principi de bona
fe, que qui no compleix la seva obligació pugui exigir a la contrapart que compleixi la seva.
Per això, un dels remeis és la suspensió del compliment de la pròpia obligació. El Codi Civil
no regula expressament aquest remei, però es dedueix dels articles 1124 i 1100 in fine i a
jurisprudència el reconeix. El CCCat el regula a l’article 621-40.

En les relacions obligatòries sinal·lagmàtiques, qui estigui obligat a executar la prestació al

mateix temps que l’altra part o després d’ella, pot suspendre l’execució de la seva prestació
totalment o parcial fins que l’altra part executi o estigui disposada a executar la
contraprestació (art. 1191 PMCC).

6.1. Suspensió del pagament del preu o del compliment de les obligacions (CCCat)
El comprador i venedor poden suspendre, totalment o parcial, el pagament del preu o el
compliment de les obligacions en els casos següents:
a) Si han de complir llur obligació al mateix temps o després que l’altra part hagi complert
les seves, i aquesta no les compleix.
b) Si han de complir llur obligació abans que l'altra part, tenen motius raonables per a
creure que l'altra part no complirà les seves obligacions i li notifiquen la suspensió.

6.2. Excepció de contracte no complert/de compliment irregular o inexacte

(jurisprudència del TS)
En Dret espanyol, la suspensió del compliment de la pròpia obligació s’anomena excepció
de contracte no complert o exceptio non adimpleti contractus o excepció de compliment
irregular o inexacte (exceptio non rite adimpleti contractus). Els requisits del’ excepció de
contracte no complert són:
a) Que el demandant davant del qual s’oposa l’excepció no hagi complert la seva obligació.
b) Defensa processal del demandat: pot enervar la pretensió de compliment.

Els requisits de l’excepció de compliment irregular o inexacte són:

a) El demandat davant del qual s’oposa l’excepció ha complert parcialment l’obligació.
b) Defensa processal del demandat: pot defensar el seu compliment parcial.

Exemple
A celebra un contracte de compravenda d’habitatge amb B. En la mesura que B considera
que l’habitatge està molt ben decorat i que vol entrar-hi a viure immediatament, els dos
acorden incloure en la compra els mobles de disseny d’A. El preu total és de 400.000€. en la
data convinguda, A entrega a B l’habitatge en perfecte estat però sense els mobles que
s’havia compromès a entregar. B, que havia de pagar el preu el mateix dia de l’entrega, es
nega a pagar-lo fins que el primer no li entregui els mobles.

De quin incompliment contractual es tracta?

 T6. Modificació i extinció del contracte.
Novació, cessió i subcontractació

La modificació del contracte té lloc quan, en l’exercici de l’autonomia privada, les parts duen
a terme una alteració dels elements estructurals o funcionals de la relació jurídica
obligatòria. L’extinció del contracte té lloc per pagament o compliment, per pèrdua de la
cosa deguda, per condonació del deute, per confusió de drets de creditor i deutor, per
compensació o per novació

1. Tipus de modificacions
La modificació del contracte pot ser:
- Subjectiva: substitució, addició o supressió d’alguna part, variació del règim jurídic de
la pluralitat de subjectes (solidaritat, parciarietat...).
- Objectiva: l’objecten de la relació es pot substituir, augmentar o reduir.
- Circumstancial: es poden alterar les circumstàncies temporals, espacials o de les
condicions del contracte.
- Funcional o causal: es pot alterar la funció econòmica-jurídica del contracte (ex.
transformar una donació en una compravenda).
- Contingut de la RJO: es poden alterar els drets i deures de les parts, afegint-ne o
suprimint-ne en relació als originals.

La modificació prova la modificació o extinció de l’obligació existent? Exemple

L’1.3.2018, en Josep celebra un contracte de préstec amb el banc BBVA de 300.000 euros a
retornar en 20 anys per finançar la compra del traspàs d’un local de negoci dedicat a la
restauració. El préstec està garantit amb una hipoteca.

Degut a les mesures adoptades arrel de la pandèmia del Covid-19, el negoci d’en Josep ha
patit una baixada de la facturació del 50% respecte l’any anterior.

En Josep negocia amb el banc la modificació del termini de devolució del préstec. Acorden
modificar el termini de devolució del préstec hipotecari a 30 anys, per tal que les quotes
hipotecàries siguin més baixes. S’ha modificat o extingit l’obligació preexistent=

1.1. Novació modificativa

La novació consisteix en una modificació de l’obligació per alteració d’algun o alguns dels
seus elements, mantenint la resta de la RJO. L’article 1203 CC preveu la novació modificativa
com a causa de modificació de les obligacions. Suposa la permanència en el règim jurídic
anterior (prescripció, garanties).

1.2. Novació extintiva

La novació extintiva consisteix en una extinció de l’obligació i el naixement d’una nova
obligació. L’article 1156 CC preveu la novació extintiva com a causa d’extinció de les
obligacions. Suposa la no permanència de la relació jurídica anterior. L’extinció de
l’obligació principal comporta la de l’accessòria (art. 1207 CC).

1.2.1.Criteris per declarar la novació extintiva (art. 1204 CC)

Criteri exprés o negocial: per tal que una obligació quedi extingida per una altra que la
substitueixi, és necessari que així es declari expressament (animus novandi): s’ha de
declarar que es tracta d’un nou contracte.
Criteri interpretatiu: si no es declara expressament, l’extinció de l’obligació tindrà lloc si
l’antiga i la nova són totalment incompatibles (art. 1204 CC).

En cas de dubte, la novació te simplement efecte modificatiu i no extintiu (aplicació de la

regla interpretativa de la efectivitat dels contractes, principi de conservació de contractes,
art. 1284 CC).

2. Modificació per canvi de creditor

2.1. Cessió de crèdits (arts. 1526 i ss CC)
La cessió de crèdits és un acord pel qual un creditor (cedent) transmet per un acte inter
vivos i a títol singular (un sol dret de crèdit) el seu crèdit a un tercer (cessionari), que esdevé
el nou creditor. El deutor (cedit) no és part del negoci i no es requereix la seva aprovació.

La cessió de crèdits pot tenir diferents finalitats o causes:

- Causa de venda: per obtenir liquiditat.
o Exemple: cessió per causa de venda: hi ha un crèdit de 100.000€ entre el Banc A i el
deutor B assegurat amb una hipoteca. El Banc A és el creditor cedent, i B és el deutor
hipotecari. Aquest deutor no ha de tornar el préstec fins al cap d’un temps, i el Banc
A cedeix al crèdit al Banc X. Ho fa per obtenir liquiditat, sense esperar al moment
del venciment. Així no pateix el risc d’impagament. El Banc X se’n beneficia perquè
compra el crèdit a un preu inferior (70.000€). així, X es lucra amb la diferència entre
el preu que paga i el que obtindrà del deutor. X és el cessionari i nou creditor, i B és
el deutor cedit.
- Funció solutòria: pel pagament d’un deute que té un objecte diferent. Ex. A té un deute
amb B i no té liquiditat. Com que té un altre crèdit amb C, el cedeix per pagar el deute.
- Causa gratuïta: donació del crèdit.

La cessió de crèdit no és un tipus particular de contracte, sinó un efecte jurídic que es pot
produir a través de múltiples contractes.

2.1.1.Objecte i forma de la cessió

Objecte. El crèdit ha de ser:
- Transmissible: per regla general, tots ho són (1112 CC), excepte prohibició legal o pacte
en contrari entre les parts.
- Existent: ha d’existir, però també és possible cedir crèdits futurs (encara no s’ha
celebrat el contracte del qual aquests crèdits deriven). Ara bé, per crèdits futurs, el
negoci de cessió ha de contenir els criteris per la seva determinació sense necessitat de
nou conveni.
- Vàlid: s’ha de referir al títol que el fonamenta. Els crèdits dubtosos o litigiosos també
són possibles, però el cessionari assumeix el risc de la seva falta de legitimitat (1529 CC)

Forma.
La cessió de crèdits no requereix forma especial (art. 1278 CC), només la requerida pel
negoci a través del qual s’articuli la cessió (CV, permuta, atribució gratuïta...). La cessió de
crèdits requereix escriptura pública i registre públic (art. 149 LH).

2.1.2.Subjectes de la cessió
Cedent: és el creditor originari, el que cedeix el crèdit. Ha de tenir capacitat per contractar
i poder de disposició.
Cessionari: és el nou creditor, la persona que adquireix el dret de crèdit. Ha de tenir
capacitat per poder celebrar el negoci jurídic de cessió.
Deutor cedit: no és part del negoci de cessió. No és necessari el seu consentiment, ara bé,
és rellevant notificar el negoci al deutor ja que aquest ha de començar a pagar al cessionari
en comptes del cedent. El deutor que abans de tenir coneixement de la cessió satisfaci el
crèdit al cedent, quedarà lliure de l’obligació (art. 1527 CC).

2.1.3.Efectes de la cessió
1. Transmissió del dret de crèdit al cessionari
El cessionari es subroga en la posició del creditor cedent, ostentant la titularitat del crèdit
cedit, en les mateixes condicions en què ho tenia el creditor primitiu (fiança, hipoteca,
penyora) (art. 1528 CC).

2. Responsabilitat del cedent per l’existència i legitimitat del crèdit Si la cessió és

onerosa, respon de l’existència i legitimitat del crèdit (garantia de la veritas nominis)
El creditor cedent és responsable que el crèdit existeixi en el moment de la cessió, pertanyi
al cedent, que tingui poder de decisió i que sigui exigible en els terminis que objectivament
resulten del contracte.

La conseqüència en cas d’incompliment és que el cedent ha de pagar al cessionari el preu

rebut i les despeses del contracte i qualsevol altra despesa legítima feta de cara a la
conclusió de la cessió. Hi ha excepcions de pagament quan el crèdit es cedeix com a dubtós
o litigiós (art. 1529 CC). El cessionari té 1 any des del venciment del termini, i si ja ha vençut,
des del venciment de la cessió, per reclamar al cedent.

3. Per regla general, el cedent no respon de la solvència del deutor (garantia de

bonitas nominis)
Per regla general el cedent no respon, però hi ha excepcions en què sí que ho fa:
- Si s’ha estipulat expressament en la cessió (clàusula “excepte bon fi”).
- Si la insolvència del deutor és anterior a la cessió i era coneguda pel cedent (mala fe) i
no pel cessionari (no és pública).

El cessionari té 1 any per reclamar al cedent des del venciment del termini, i si ja ha conclòs,
des de la cessió (art. 1530 CC).

2.2. Subrogació en el crèdit

La subrogació d’un tercer en la posició del creditor consisteix en l’entrada d’un nou creditor
en lloc de l’antic, mantenint-se en la resta l’obligació afectada. Es regula als articles 1203.3
CC i 1209 a 1213 CC.

La subrogació es produeix perquè així ho estableix la llei (subrogació legal). La funció

d’aquesta institució és protegir certs subjectes (ex. pagament per un tercer). Veure tema 3
diapositiva 10 (la subrogació s’aplica quan el deutor és coneixedor que un tercer està fent
el pagament i no s’hi oposa?).
Exemple
Contracte de préstec celebrat l’abril de 2010. Hi ha un dret de crèdit entre el Banc X i la
Maria de 10.000€ garantit amb una fiança. Aquest crèdit venç el gener de 2019.

El mateix gener de 2019, un amic de la Maria paga els 10.000€ amb el seu consentiment al
creditor originari (el Banc X). L’amic de la Maria es convertirà en el nou creditor subrogat.
Es produeix una subrogació de la relació jurídica obligatòria, amb els mateixos privilegis?
Ara, la Maria és la deutora del seu amic.

2.2.1.Supòsits de subrogació legal

L’article 1210 CC preveu els següents supòsits en què s’aplica la subrogació legal:
1) Quan un creditor pagui a un altre creditor preferent.
2) Quan un tercer, no interessat en l’obligació, pagui amb aprovació expressa o tàcita del
deutor.
3) Quan pagui el que tingui interès en el compliment de l’obligació, excepte els efectes de
la confusió pel que fa a la porció que li correspongui. Hi ha interès en el compliment
quan el tercer té una responsabilitat, directa o indirecta, en l’obligació aliena (ex.
hipotecant no deutor).

El CC recull altres supòsits de subrogació legal. Per exemple, la subrogació del fiador en els
drets que el creditor pagat tenia contra el deutor (art. 1839 CC).

2.2.2.Efectes de la subrogació legal

Els efectes de la subrogació legal són els següents:
1) Transmet la titularitat de crèdit d’un subjecte (antic creditor) a un de nou (nou creditor).
Es mantenen tots els drets i facultats que acompanyen el crèdit: garanties (reals i
personals), privilegis... (art. 1212 CC).
2) A diferència de la cessió, no origina les obligacions de garantia sobre l’existència i
legitimitat del crèdit, i com es podria donar excepcionalment, sobre la solvència del
deutor.
3) Hi ha la possibilitat d’una subrogació parcial (el subrogat ha fet un pagament parcial).
En aquest cas, el creditor primitiu pot exercitar el seu dret per la resta amb preferència
al subrogat (art. 1213 CC).

3. Modificació per canvi del deutor

Les obligacions també es poden modificar substituint la persona del deutor (art. 1203.2 CC).
La novació, que consisteix en substituir-se un nou deutor enlloc del primitiu, es pot fer sense
el consentiment d’aquest, però no sense el consentiment del creditor (art. 1205 CC).

Exemple
A és el deutor antic d’un creditor C, i A és substituït per un nou deutor B. No fa falta que A
conegui o consenti el canvi. A no respon en cas d’insolvència de B si el canvi té efectes
alliberadors, però sí que respon si el canvi té efectes acumulatius. No fa falta l’acceptació del
creditor C pel canvi.

El creditor pot determinar si el canvi de deutor té efectes:

- Alliberadors: la insolvència del nou deutor, que hagués estat acceptat pel creditor, no
farà reviure l’acció d’aquest contra el deutor primitiu (art. 1206 CC).
- Acumulatius:

El canvi de deutor es pot produir a través de quins tipus negocials:

- Contracte d’assumpció de deute: és un contracte atípic (no tipificat) celebrat entre
l’antic deutor i el nou deutor en què el nou deutor assumeix l’obligació del primer. És
necessari que el creditor presti el seu consentiment.
- Delegació del deute: és una operació jurídica en què una persona jurídica (delegant)
dona una ordre a una altra (delegat) per tal que realitzi una prestació a favor d’un tercer
(delegatari). La prestació s’entén feta per compte del delegant.

- Conveni d’expromissió: el creditor acorda amb el tercer (el nou deutor) que aquest
quedarà vinculat per l’obligació de l’antic deutor. Creditor i nou deutor pacten el canvi.
 3.1. Cessió del contracte
La cessió del contracte consisteix en la transmissió a un tercer (cessionari) de la posició
contractual íntegra d’un dels contractants (cedent). La conseqüència és la transmissió de
tots els drets i obligacions contractuals.

La cessió no està regulada de forma general al CC, però té el seu fonament en l’article 1255
(autonomia privada). Sí que es regula per alguns contractes concrets: arrendament
d’habitatge (art. 8 LAU), arrendament per ús diferent del d’habitatge (art. 32 LAU) o
arrendament rústic (art. 23 LAR).

Exemple de cessió del contracte d’arrendament

Hi ha un contracte entre A (arrendatari original) i C (arrendador). A fa un contracte amb B
per transmetre-li la seva posició contractual, i per tant A es converteix en cedent i B en
cessionari. No cal el consentiment de l’arrendador C quan a la finca arrendada s’hi exerceixi
una activitat empresarial o professional (art. 32 LAU). Cal el consentiment per escrit en
finques arrendades per ús d’habitatge (art. 8 LAU).

3.1.1.Diferències amb la cessió de crèdits

La cessió del contracte es diferencia amb la cessió de crèdits perquè:
a) És un contracte amb prestacions recíproques. La prestació del contracte requereix 3
consentiments: el del cedent, el del cessionari i el del contractant cedit. És un negoci
jurídic plurilateral. En la cessió de crèdits no cal el consentiment del deutor cedit.
b) Es transmet la relació contractual en la seva integritat, i per tant el nou subjecte rep no
només les obligacions sinó també els drets (STS, 1a, 8.6.2007).

3.2. Subcontractació
El subcontracte és un contracte depenent d’un altre anterior de la seva mateixa naturalesa,
en què un dels contractants, en lloc d’assumir personalment les prestacions derivades del
contracte o gaudir-lo, acorda amb un tercer l’assumpció d’aquestes prestacions, tant en
relació amb els drets com les obligacions, de manera total o parcial.

El CC no regula el subcontracte de forma general, però sí que es regula en contractes

concrets: arrendament de coses (arts. 1550, 1551 i 1552 CC), contracte d’obra (art. 1597
CC) i mandat (arts. 1721 i 1722 CC). El subcontracte s’exclou en els contractes intuitis
persona (contractes celebrats per dues o més persones i que han de ser complerts
específicament per aquestes persones, sense que es pugui fer cap transferència).

La característica principal del subcontracte és que genera un nou contracte, mantenint el

contracte entre les parts originàries (diferència amb la cessió de contracte).

El subcontracte té una problemàtica: s’han de determinar les conseqüències que les

vicissituds del subcontracte poden tenir sobre el contracte original i viceversa. En principi,
el contracte és immune a les vicissituds del subcontracte.

Fins a quin punt és admissible que els que no són part del contracte es puguin dirigir contra
l’altre? Excepcionalment s’admet l’acció directa (arts. 1552, 1597 i 1722 CC). No s’admet
l’aplicació d’aquests preceptes per analogia.
 3.2.1.Acció directa (arts. 1552 i 1597 CC)
En l’arrendament de béns
El subarrendatari queda també obligat amb l’arrendador per l’import del preu convingut al
subarrendament que es trobi devent al temps del requeriment, considerant no fets els
pagaments avançats si aquests no s’han verificat d’acord amb el costum (art. 1552 CC).

En el contracte d’obra
Els que posen la seva feina i materials en una obra ajustada alçadament pel contractista, no
tenen acció contra el propietari d’aquesta sinó fins la quantitat que aquest adeqüi a aquell
quan es faci la reclamació (art. 1597 CC).
 T7. Clàusula rebus sic stantibus

La clàusula rebus sic stantibus es preveu per una alteració sobrevinguda de les
circumstàncies. En contractes que es desenvolupen al llarg d’un període de temps dilatat
és possible que, durant el temps de vigència de la relació obligatòria, es produeixin grans
canvis respecte les circumstàncies que es van tenir en compte en el moment de contractar.

Pot la part que es veu perjudicada per aquest canvi de les circumstàncies sol·licitar la
resolució del contracte o la seva modificació?

1. Principi de vinculació contractual

Una obligació ha de ser complerta inclús si el seu compliment ha esdevingut més onerós, ja
sigui perquè el cost del compliment ha incrementat pel deutor o perquè el valor de la
contraprestació ha disminuït pel creditor.

Per regla general, no és possible resoldre el contracte ni modificar-lo per exonerar de

responsabilitat el deutor, ni tan sols parcialment (fonament als arts. 1258 i 1091 CC).

Hi ha una diferència amb el compliment impossible per cas fortuït o força major no
imputable a cap de les parts (arts. 1105 i 1182 CC).

2. Jurisprudència del Tribunal Suprem, relativa a la clàusula rebus sic stantibus

Al Codi Civil espanyol no hi ha regulació de la clàusula rebus sic stantibus, però el Tribunal
Suprem, des de mitjans del segle XX, ha creat i desenvolupat aquesta doctrina en el principi
de bona fe contractual de l’article 1258 CC. Es considera que és una clàusula implícita als
contractes amb prestacions recíproques.

3. Requisits de la clàusula rebus sic stantibus

Hi ha 5 requisits:
1) Alteració completament extraordinària de les circumstancies en el moment de complir
el contracte en relació amb les concurrent al temps de la seva celebració.
2) Desproporció inusitada o exorbitant entre les prestacions de les parts contractants que
trenquin l’equilibri entre aquestes prestacions. Per tant, han de ser contractes amb
prestacions recíproques.
3) Que tot això succeeixi per circumstàncies radicalment imprevisibles.
4) Que no hi hagi cap altre mitjà per salvar o impedir el perjudici.
5) Que es refereixi fonamentalment a les relacions de tracte successiu, encara que alguna
sentència no la descarta en les de tracte únic però d’execució diferida.

L’aplicació de la clàusula pot comportar la modificació del contracte, i excepcionalment la

seva resolució.

4. Assignació contractual del risc d’alteració sobrevinguda de les circumstàncies

Per saber qui ha de suportar el risc d’alteració sobrevinguda de les circumstàncies, s’han de
tenir en compte per ordre de jerarquia:
1) Contracte: ho diu expressament o forma part dels riscos propis del contracte.
2) Llei
3) Clàusula rebus sic stantibus: és una regla supletòria que permet als tribunals assignar
o dividir les pèrdues derivades de riscos exclosos del risc normal del contracte.

STS, 1a, 27.4.2012

El TS va desestimar l’aplicació de la clàusula rebus sic stantibus per augmentar la renda d’un
contracte d’arrendament d’un aparcament de llarga durada celebrat el 1997, tot i la gran
transformació econòmica del país des del moment de la seva celebració.

5. Aplicació de la clàusula rebus sic stantibus en la jurisprudència del TS

La doctrina tradicional era una jurisprudència molt restrictiva. Molt excepcionalment,
l’al·legació de la clàusula prosperava. El canvi de condicions de mercat existents en el
moment de contractar i la situació financera de les parts havia estat considerada un risc
previsible.

Després de la crisi econòmica de 2008, el TS va revisar la seva doctrina. Va abandonar

l’excepcionalitat i va flexibilitzar els requisits d’aplicació. Aquesta flexibilització es va fer
partir de les SSTS, 1a, Sec 1a, 30.6.2014 (RJ 2014/3526) i 15.10.2014 (RJ 2014/6129) amb
la ponència del magistrat Francisco Javier Orduña Moreno.

Després, s’ha tornat a l’aplicació excepcional de la rebus sic stantibus. Es va desestimar la

revisió de contractes afectats per la crisi econòmica ja que “el problema de la crisi financera
és un succés que té lloc en el cercle de les seves activitats empresarials (del deutor), que no
pot considerar-se imprevisible o inevitable (STS, 1a, 11.12.2014).
La recessió econòmica iniciada el 2008 es pot considerar un canvi de mercat imprevisible i
extraordinari, capaç d’alterar les bases de les relacions contractuals. Ara bé, l’aplicació de la
clàusula rebus sic stantibus en contractes afectats per la crisi econòmica no es produeix de
manera automàtica.

STS, 1ª, 30.6.2014 (RJ 2014 \ 3526; MP: Francisco Javier Orduña Moreno)
Contracte celebrat el 2006 entre Promedios i l’Empresa Municipal de Transports de
València per un període de 4 anys, en què la primera s’obligava a pagar un cànon a canvi
d’explotació de la publicitat inclosa als autobusos de la ciutat. La inversió en el sector de la
publicitat en el transport a la Comunitat Valenciana va baixar un 67% el 2009 (respecte el
2007). La rendibilitat econòmica negativa del contracte és de 4.000.000€.

Promedios va demandar a EMT i va sol·licitar que es modifiqués el preu pel 70% de la seva
facturació neta mensual amb base en la clàusula rebus sic stantibus. El JPI va estimar en part
la demanda. El SAP la va revocar.

El TS va estimar el recurs de cassació de Promedios. En aplicació de la clàusula rebus sic

stantibus es va declarar la modificació del contracte. El TS va concloure que encara que
Promedios era una empresa de rellevància del sector i per tant coneixedora del risc
empresarial que comportava l’explotació del negoci, res feia preveure l’any 2006, moment
de la contractació, el risc i envergadura de la crisi econòmica. Segons el TS, en el moment de
la contractació només es va tenir en compte l’increment de la facturació, però no la situació
contrària.
 T8. Compravenda i permuta

1. Concepte i caràcters del contracte de compravenda

1.1. Concepte de compravenda al CC
El Codi Civil segueix el model romanista: pel contracte de compravenda un dels contractants
(venedor) s’obliga a entregar una cosa determinada i l’altre (comprador) a pagar per
aquesta un preu cert, en diners o signe del que representi (art. 1445 CC).

El venedor no assumeix legalment l’obligació de transmetre la propietat: es preveu el

sanejament per evicció (si després de l’entrega al comprador, aquest es veu privat de la cosa
comprada per sentència ferma i en virtut d’un dret anterior a la compra, el venedor o els
seus hereus han de respondre).

Els remeis davant l’incompliment es basen en els remeis redhibitoris originaris del Dret
romà, però la jurisprudència ha superat aquest model amb la doctrina de l’aliud pro alio: es
permet al comprador acudir als remeis generals davant l’incompliment del contracte.

1.2. Concepte de compravenda al CCCat

El CCCat es basa en el Conveni de Viena: la compravenda és el contracte pel qual el venedor
s’obliga a entregar un bé conforme el contracte i a transmetre’n la titularitat, ja sigui del dret
de propietat o d’altres drets patrimonials, segons la seva naturalesa, i el comprador s’obliga
a pagar un preu en diners i a rebre el bé (art. 621-1 CCCat).

Aquest model es caracteritza per les obligacions de transmetre la propietat i entregar

una cosa conforme. Inclou la regulació de la compravenda general i la de consum. És el
model que també segueix la compravenda de consum del TRLGDCU.

1.3. Caràcters de la compravenda

La compravenda té les següents característiques:
1) És un contracte consensual, no real: la venda es perfecciona entre comprador i
venedor i és obligatòria pels dos si s’ha convingut en la cosa objecte del contracte i en el
preu (consentiment), encara que ni l’una ni l’altre s’hagin entregat (art. 1450 CC).
2) Té efectes merament obligacionals, no reals: només neixen obligacions, però no té
l’efecte de transmetre la propietat immediatament o pel simple contracte
3) Contracte onerós
4) Contracte típic
5) Contracte bilateral o sinal·lagmàtic
6) Hi ha llibertat de forma (art. 1278 CC): ara bé, la compravenda sobre béns immobles
té forma ad probationem: s’ha de fer a través d’escriptura pública (art. 1280.1 CC). Les
parets es poden compel·lir recíprocament a atorgar escriptura pública.

1.4. Fragmentació en la regulació de la compravenda en dret espanyol

En Dret espanyol, la compravenda es regula a diferents textos segons la seva tipologia:
- Codi mercantil: regula compravendes mercantils entre empresaris de béns mobles
amb finalitat de revenda amb ànim de lucre,
- Codi civil: regula compravendes civils: (1) compravenda de béns mobles de consum
empresarial (no revenda), (2) compravenda de béns mobles entre particulars i (3)
compravenda de béns immobles.
- TRGLDCU: regula compravendes de consum de béns mobles entre empresaris i
consumidors.
- Conveni de Viena de 1980: regula la compravenda internacional de mercaderies entre
empresaris amb establiments en diferents Estats.

1.5. Regulació de la compravenda a Catalunya

En Dret català, la compravenda (civils i de consum) es regula al Llibre Sisè del Codi Civil de
Catalunya. Aquest llibre unifica la regulació de la compravenda, en general, i la
compravenda de consum, que té especialitats. A més, a Catalunya s’aplica el Conveni de
Viena de 1980 (per compravendes de mercaderies internacionals) i el Codi mercantil (per
les compravendes mercantils).

El Llibre Sisè del CCCat s’aplica en els següents supòsits:

- Àmbit d’aplicació temporal: s’aplica als contractes celebrats a partir de l’1.1.2018.
- Àmbit d’aplicació material: s’aplica si les parts ho han escollit expressament i si
existeix connexió amb el negoci del qual es tracti. Si les parts no han escollit entre Dret
català o Dret espanyol per la seva relació:
o S’aplica si Catalunya és la residència habitual comuna de les parts, o si a falta d’això,
el contracte s’ha celebrat a Catalunya.
o En les compravendes d’immobles, el CCCat s’aplica si aquests es troben a Catalunya.
o En les compravendes de mobles corporals realitzats en establiments mercantils, el
CCCat s’aplica si aquests mobles es troben a Catalunya.
El CCCat es pot aplicar a conflictes interregionals (art. 10.5 CC).

2. Compravenda i transmissió de la propietat (arts. 609 CC i 531.3 CCCat)

2.1. Sistema del títol i el mode
Codi Civil espanyol
La propietat i els altres drets sobre els béns s’adquireixen i es transmeten (...) a
conseqüència de certs contractes a través de la tradició (art. 609 CC).

Codi Civil de Catalunya

La tradició, feta com a conseqüència de determinats contractes, comporta la transmissió i
l’adquisició de la propietat i dels altres drets reals possessoris (art. 531-3 CCCat).

2.2. L’entrega de la cosa: modalitats de tradició

Hi ha diferents modalitats de tradició:
2.2.1.Tradició real o material
S’entendrà entregada la cosa venuda quan es posi en poder i possessió del comprador (art.
1462.1 CC, art. 531-2 CCCat).

2.2.2.Tradició espiritualitzada
Tradició instrumental: quan es faci la venda a través d’escriptura públic, l’atorgament
d’aquesta equivaldrà a l’entrega de la cosa objecte del contracte, si de la mateixa escriptura
no resultés o es deduís clarament el contrari (art. 1462.2 CC, art. 531-4.2.a CCCat).

Entrega simbòlica: fora dels casos que expressa l’article precedent, l’entrega dels béns
mobles s’efectuarà per l’entrega de les claus del lloc on es troben guardats aquests béns (art.
1463 CC, art. 531-4.2 CCCat).

Traditio brevi manu: fora dels casos que expressa l’article precedent, l’entrega dels béns
mobles s’efectuarà pel simple acord o conformitat dels contractants, si aquest la tenia ja en
el seu poder per algun altre motiu (art. 1463 CC, art. 531.4.2.e CCCat).

Pacte de constitutum possessorium: fora dels casos que expressa l’article precedent,
l’entrega de béns mobles s’efectuarà pel simple acord o conformitat dels contractants, si la
cosa venuda no es pot traslladar a poder del comprador en l’instant de la venda (art. 1463
CC, art. 531-4.2.d CCCat).
Tradició de béns incorporals: per l’entrega de títols de pertinença de drets, per la tradició
instrumental, o per l’ús que fan els adquirents amb consentiment dels transmitents (art.
531-5 CCCat).

2.3. La venda de cosa aliena

La venda de cosa aliena és aquella en què la cosa o dret objecte del contracte no pertany al
venedor. transmet la propietat del bé el venedor que no és propietari de la cosa? Com a regla
general, ningú pot transmetre més dret d’aquell que té (nemo plus iuris ad alium transferir
potest quam ipse habet).

La transmissió de la propietat i els altres drets reals requereix que el transmitent sigui
titular del dret que pretén transmetre.

És vàlid el contracte de compravenda de cosa aliena? No és un contracte nul: cap precepte

exigeix que el venedor sigui propietari de la cosa. El venedor estaria obligat a adquirir la
cosa amb la finalitat de complir el contracte o a aconseguir que el seu propietari la transmeti
al comprador (pagament per tercer). Si no ho aconsegueix, haurà d’indemnitzar els danys i
perjudicis corresponents (arts. 1101 i 1106 CC) per incompliment del contracte (art. 1124).

2.4. La doble venda (art. 1473 CC, no CCCat)

La regla de la doble venda s’aplica en cas de venda de la mateixa cosa a dos compradors
diferents. Requereix que en el moment de perfeccionament de la segona venda, la primera
encara no s’hagi consumat. El venedor, després de celebrar la CV i abans d’entregar la cosa
al primer comprador (C1), torna a vendre el bé a un segon comprador (C2).

Quin comprador adquireix la propietat, C1 o C2?

Adquireix la propietat el comprador que primer hagi inscrit el seu títol al Registre Públic, o
si no hi ha inscripció i també respecte els béns mobles, el comprador que primer hagi pres
possessió del bé amb bona fe. Si això no ha succeït, adquireix la propietat qui presenti el títol
amb data més antiga, sempre que hi hagi bona fe.

Exemple
30.11.1985. el Banc Zaragoza, S.A. va vendre a en Lluís per document privat la maquinària
instal·lada en una finca de la seva propietat, composta de diversos elements. El comprador
s’obligava a retirar allò adquirit en el termini de 4 mesos.
226.11.1986. Sense haver retirat tots els béns venuts, Banc Zaragoza, S.A. va vendre per
escriptura pública a “Novel Lahn Werk Alagon S.A.” la finca, “amb els drets que li són
inherents, lliure de càrregues i ocupants i en l’estat actual en què es troba que és conegut
per la part compradora, inclús en els seus aspectes jurídics i urbanístics.

“Novel Werk Alagon S.A.” es va oposar a la retirada dels béns per part d’en Lluís. Quin
comprador ha adquirit la propietat de la maquinària no retirada?

3. La capacitat per celebrar el contracte de compravenda. Prohibicions

3.1. Capacitat per celebrar el contracte de compravenda
Totes les persones a qui el Codi Civil autoritza per obligar-se tenen capacitat per celebrar el
contracte de compravenda (art. 1457 CC).

Abans de la Llei 8/2021, de suport a les persones amb discapacitat en l’exercici de la seva
capacitat jurídica, només podien celebrar un contracte aquells subjectes amb capacitat per
contractar. L’article 1263 CC regulava la capacitat de contractar, establint les persones que
no podien prestar el seu consentiment (menors no emancipats en certs casos i persones
amb capacitat modificada per sentència judicial).

Després d’aquesta llei, totes les persones tenen plena capacitat jurídica per exercitar els
seus drets, encara que a vegades precisin de mesures de suport pel seu adequat exercici
(art. 249 CC).

3.1.1.Contractes que pot celebrar el major d’edat (art. 246 CC)

El major d’edat pot celebrar per si mateix qualsevol contracte, amb les excepcions
establertes al Codi (art. 246 CC). A més de les prohibicions legals de contractar, les úniques
limitacions legals al ple exercici de la capacitat jurídica provenen de les mesures judicials
de suport que, en el seu cas, s’hagin establert al major amb discapacitat.

3.1.2.Contractes que poden celebrar els menors no emancipats (art. 1263 CC)
Els menors d’edat no emancipats podran celebrar aquells contractes que les lleis els
permetin realitzar per si mateixos o amb assistència dels seus representants, i els contractes
relatius a béns i serveis de la vida corrent propis de la seva edat de conformitat amb els usos
socials.
 3.1.3.Contractes que poden celebrar els menors emancipats (art. 247.1 CC)
Els menors emancipats estan facultats per exercir la seva capacitat jurídica com si fossin
majors d’edat amb algunes excepcions. Els menors emancipats no poden:
- Agafar diners prestats.
- Gravar o alienar béns immobles i establiments mercantils o industrials o objectes
d’extraordinari valor sense el consentiment dels seus progenitors, i a falta d’aquests dos,
sense el consentiment del seu defensor judicial

3.2. Prohibicions de compra (arts. 1458 CC i 621-4 CCCat)

Les prohibicions de compra tenen un caràcter doblement relatiu: afecten a determinades
persones en relació amb determinats béns. No podran adquirir per compra, encara que sigui
en subhasta pública o judicial, per si mateixes ni per cap persona intermèdia:
- Els tutors o persones amb funcions de suport no podran adquirir els béns de la
persona o persones a qui representen. És un cas d’ineficàcia relativa.
- Els apoderats i mandataris no podran adquirir els béns l’administració o alienació dels
quals o alienació fossin encarregats. Sí que tindrien la possibilitat d’adquirir-los amb
ratificació o autorització prèvia per part del mandant. És un cas d’ineficàcia relativa.
- Els marmessors (“albaceas”) no podran adquirir els béns que administrin. Aquí també
hi ha la possibilitat de ratificació o autorització prèvia per part de l’hereu. És un altre
cas d’ineficàcia relativa.
- Els treballadors públics no podran adquirir els béns de l’administració dels quals
estiguessin encarregats. L’adquisició d’aquests béns vulnerant aquesta prohibició
comporta una nul·litat absoluta del contracte.
- Altres relacionades amb l’Administració de Justícia (magistrats, jutges, personal de
l’Administració de Justícia, fiscals, advocats...) no podran adquirir els béns litigiosos de
procediments en què exerceixin les seves funcions. La vulneració d’aquesta prohibició
provoca la nul·litat absoluta del contracte.

4. Les prestacions del contracte. Objecte del contracte i preu

4.1. L’objecte del contracte
L’objecte del contracte són els béns mobles o immobles, corporals o incorporals (accions,
títols valor, drets de propietat intel·lectual, software). També són les coses que han de ser
produïdes, manufacturades o fabricades (art. 621-3 CCCat). S’exclouen els diners i els
serveis.

Els requisits de l’objecte del contracte són:

- Objecte amb existència present o futura.
- Objecte determinat o determinable.
- Objecte lícit: ha d’estar dins del comerç (art. 1271 CC).

4.2. El preu del contracte

4.2.1.Regulació al CC (arts. 1445, 1447, 1448 CC)
El CC estableix la regla del preu cert: ha de ser un preu determinat o determinable a través
de criteris que permetin la seva futura concreció. Els criteris poden ser:
- Objectius: el preu és cert si ho és en referència a una altra cosa certa (art. 1447 CC), o
al possible valor de la cosa en el futur (béns fungibles), en determinat dia, borsa o mercat
(art. 1448 CC).
- Subjectius: la determinació del preu es pot deixar a l’arbitri d’una persona determinada
(art. 1447 CC), però mai a un dels contractants (art. 1449 CC). Si aquesta persona no pot
o no vol senyalar el preu, el contracte serà ineficaç.

4.2.2.Regulació al CCCat (art. 621-5 CCCat)

El CCCat, en la determinació del preu, permet la possibilitat de no fixar el preu ni establir
mitjans per la seva determinació, sense que això comprometi la validesa del contracte.
S’entén que el preu és el generalment cobrat en circumstàncies comparables, en el moment
de la conclusió del contracte i amb relació a béns de naturalesa similar (art. 621-5.1 CCCat).

Poc pactar-se allò que determini una d eles parts (≠ CC) o un tercer (art. 621-5 CCCat). és
possible oposar-se si aquest preu és manifestament no raonable.

5. Obligacions del venedor

5.1. Conservar la cosa venuda (art. 1094 CC) i transmissió de riscos
El venedor té l’obligació de conservar els béns durant el temps entre la perfecció del
contracte i l’entrega.

Segons, el CC, l’obligat a donar alguna cosa ho està també a conservar-la amb la diligència
pròpia d’un bon pare de família (art. 1094 CC). Al CCCat, aquesta diligència no es preveu
expressament, però es pot deduir dels articles 621-36 i 621-16 CCCat.

Qui assumeix els riscos de la compravenda?

Exemple. El dia 1 de setembre, l’Anna compra a un col·leccionista de vehicles antics un
Chevrolet de finals dels anys 60, que acorda passar a recollir una setmana més tard. Durant
aquest període hi ha un robatori al domicili del venedor, i desapareix el cotxe.

L’Anna té alguna pretensió contra el venedor? L’obligació del deutor (venedor) s’extingeix si
aquesta impossibilitat no és imputable al deutor.

L’Anna ha de pagar el preu de la compravenda? La tesi majoritària diu que no.

5.1.1.Transmissió de riscos de la compravenda: cosa específica

Queda extingida l’obligació que consisteixi en entregar una cosa determinada quan aquesta
es perdi o destrueixi sense culpa de deutor i abans d’haver-se aquest constituir-se en mora
(art. 1182 CC). El precepte no diu si el comprador segueix obligat a pagar el preu en els
supòsits en què s’allibera el venedor de l’obligació d’entrega o si la seva obligació s’extingeix
com la del venedor.

La pèrdua anterior a l’entrega extingeix l’obligació del comprador de pagar el preu?

La tesi majoritària afirma que el risc es trasllada del venedor al comprador amb l’entrega.
Si es destrueix abans, el risc és del venedor (res perit domino), que no pot exigir el preu. Ell
segueix sent el propietari mentre no s’entregui la cosa.
Aquesta és la solució més coherent amb els criteris rectors de les obligacions
sinal·lagmàtiques. La seva conseqüència és que el comprador que no rep la cosa pot
alliberar-se del pagament del preu i obtenir la seva devolució, si ja es va abonar (SSTS
19.1.1990, 7.2.1994, 11.11.2003).

El CCCat segueix la regulació de l’article 66 del Conveni de Viena. La pèrdua i deteriorament

anteriors a la transmissió del risc sí que extingeixen l’obligació de pagar el preu: la pèrdua
és pel venedor, que perd les coses i no pot reclamar el pagament (art. 621-19 a sensu
contrario).

Els riscos es transmeten al comprador en el moment de l’entrega del bé. Si es tracta de coses
genèriques, encara que es trobin a disposició del comprador, el risc no es transmet mentre
no s’hagi produït la seva especificació (art. 621-17.1 CCCat).

5.2. Entregar la cosa venuda (arts. 1461 CC i 621-9.1 CCCat)

L’obligació d’entrega és la principal obligació del venedor. consisteix en transmetre la
possessió del bé o posar-lo a disposició del comprador, a través de qualsevol de les formes
de tradició admeses en Dret civil.

La cosa s’ha d’entregar en l’estat en què es trobava en el moment de perfeccionar-se la

venda. S’ha d’entregar juntament amb :
- Els seus fruits, si els produeix, des del mateix dia (art. 1468 CC). Aquests pertanyen al
comprador des del perfeccionament del contracte.
- Els seus accessoris, encara que no s’hagin mencionat (art. 1097 CC i 621-9.1.c CCCat).
- Els seus documents relacionats (ex. garantia) (arts. 1258 CC i 621-9 CCCat).

Pel que fa a l’obligació d’entrega, el CC no estableix un temps de compliment. Per tant, s’ha
d’entregar des del moment de la perfecció del contracte excepte si s’ha fixat una condició o
termini.

El CCCat (art. 621-13) estableix que si no s’ha pactat termini, l’entrega s’ha de fer “sense
dilació indeguda” (concepte indeterminat). En la compravenda de consum, el termini
màxim és de 30 dies. En cas de demora en l’entrega, si no és un termini essencial, el
comprador haurà de requerir que aquesta es faci donant un “termini addicional adequat)
(Nachfrist, art. 621-13 CCCat).
 5.2.1.Supòsits de suspensió de l’obligació d’entrega
Hi ha dos supòsits en què es pot suspendre l’obligació d’entregar la cosa.

1) En cas d’incompliment de l’obligació de pagament del preu

El venedor pot suspendre l’obligació d’entregar la cosa venuda si ha de complir al mateix
temps o després que el comprador hagi pagat el preu, i aquest no compleix.

En aquests casos, el venedor pot interposar l’excepció de contracte no complert pel cas de
que se li exigeixi el compliment (exceptio non adimpleti contractus). Si el comprador
finalment paga, el venedor tindrà l’obligació de pagar la cosa. Per això es diu que és un mitjà
de defensa transitori.

Aquesta excepció es regula a l’article 1466 CC i a l’article 621-30.a CCCat.

Exemple
En virtut d’un contracte privat de compravenda, subscrit el 15 de gener de 1996, en Pere
s’obliga a entregar a en Joan una finca a canvi del pagament de 30.000 euros el 30 de juny
del mateix any. Amb posterioritat a la celebració del contracte, el venedor descobreix que
en Joan té embargats els seus béns, cosa que fa que en Pere corri el risc imminent de perdre
el preu.

En Pere pot suspendre l’obligació d’entrega de la finca venuda? Afecta la solució el fet que el
comprador fianci pagar els 30.000€ en el termini convingut?

2) En cas d’insolvència sobrevinguda del comprador (art. 1467 CC)

En contractes amb preu aplaçat, el venedor (que ha de complir la seva obligació abans que
l’altra part) pot suspendre l’obligació d’entrega si després de la venda descobreix que el
comprador és insolvent, per la qual cosa el venedor corre el risc imminent de perdre el preu.

El venedor no pot suspendre l’obligació d’entrega si el comprador garanteix pagar en el

termini convingut (ex. en Joan fiança pagar els 30.000€).

Aquest supòsit s’inclou a l’article 621-40.b CCCat: el venedor pot suspendre el compliment
de les obligacions si ha de complir la seva obligació abans que l’altra part, i té motius
raonables per creure que l’altra part no complirà amb les seves obligacions i li notifiquen la
suspensió.
 5.3. Transmetre la titularitat del bé i els seus accessoris (art. 621-9.1.c CCCat) i
sanejament per evicció (arts. 1475 i ss CC)
Una de les grans novetats del CCCat, en comparació amb el CC, és l’enumeració de l’obligació
del venedor de transmetre la titularitat de la cosa venuda. S’ha suprimit el règim de
sanejament per evicció.

Si el venedor no transmet la titularitat incompleix la seva obligació, i es tracta d’un supòsit

més de falta de conformitat. Això permet al comprador recórrer als remeis generals per
l’incompliment contractual. El sanejament per evicció únicament reconeix al comprador un
dret indemnitzatori (art. 1478 CC).

5.3.1.Sanejament per evicció

En el CC espanyol, el venedor no està obligat a transmetre la titularitat de la cosa o dret,
només respon de la “possessió legal i pacífica de la cosa venuda”. “Tindrà lloc l’evicció quan
es privi el comprador, per sentència ferma i en virtut d’un dret anterior a la compra, de tot
o part de la cosa comprada” (art. 1475.1 CC).

El comprador que ha perdut la cosa com a conseqüència de l’evicció ha de quedar indemne.

Els efectes del sanejament per evicció són els següents (art. 1475 i ss CC):
1) Restitució del preu que tingués la cosa venuda en el moment de l’evicció, tant si és
superior com inferior al de la venda.
2) Restitució dels altres conceptes als quals es refereix l’article 1478 CC: (1) fruits o
rendiments (si se l’ha condemnat a entregar-los; (2) costes del plet que ha motivat
l’evicció, i en el seu cas, del plet contra el venedor; (3) despeses del contracte, si les
 hagués pagat el comprador; (4) danys i interessos i els gestos voluntaris o d’esbarjo
(“recreo”), si es va vendre de mala fe.

5.4. Garantir la conformitat dels béns (arts. 621-9.1.b CCCat i 114 TRLGDCU) i
obligació de sanejament per vicis ocults (art. 1484 i ss CC).
El venedor té l’obligació de garantir que el bé és conforme amb el contracte al Codi Civil de
Catalunya (art. 621-9.1.b CCCat). La falta de conformitat és un supòsit d’incompliment
contractual, seguint la línia del Conveni de Viena de 1980. El comprador que pateix la falta
de conformitat disposa dels remeis generals davant l’incompliment del contracte.

5.4.1.Criteris de conformitat material (art. 621-20.1 CCCat)

L’article 621-20 CCCat enumera una sèrie de criteris que determinen la conformitat del bé
entregat pel venedor. són uns criteris no jerarquitzats i acumulatius: per tal que la prestació
sigui conforme, s’han de complir tots aquells que resultin compatibles amb el cas en qüestió.

El criteri central de conformitat és la voluntat d eles parts: hi ha falta de conformitat per

qualsevol desviació dels béns entregats respecte allò que les parts van pactar. “El bé és
conforme amb el contracte si compleix els següents requisits.
a) Tenir la quantitat, la qualitat, el tipus, les prestacions i l’ús pactats.
b) Ser entregat amb l’empaquetat o envasat acordats.
c) Ser subministrat amb els accessoris i les instruccions estipulades al contracte.”

A més:
- 621-20.2.d. El bé ha de tenir les qualitats i prestacions de la mostra o el model que el
venedor hagi presentat al comprador.
- 621-20.2.a. El bé s’ha d’ajustar a la descripció feta pel venedor: no fa falta que hi hagi
acord, és suficient que hagi estat publicat per qualsevol mitjà.
- 621-20.3. El bé ha de ser adequat per ser destinat a un ús particular manifestat pel
comprador al venedor en el moment de la conclusió del contracte, sempre que el
venedor hagi admès la possibilitat d’aquest ús.

En defecte de pacte sobre les característiques del bé, s’apliquen uns criteris estàndard de
conformitat (art. 621-20 CCCat). Són criteris basats en l’habitualitat o normalitat de les
característiques, qualitats o usos:
- 621-20.2.b. El bé ha de ser idoni per l’ús habitual al qual es destinen els béns del mateix
tipus.
- 621-20.2.b. El bé ha de tenir les qualitats i prestacions habituals que el comprador pot
esperar segons la naturalesa del bé en béns del mateix tipus.
- 621-20.2.e. el bé ha d’estar embalat o envasat de la forma habitual o, si procedeix, de
forma adequada per conservar-lo i protegir-lo o donar-li el destí que correspongui.

5.4.2.Conformitat jurídica (art. 621-30 CCCat)

Al CCCat, la falta de conformitat comprèn també la conformitat jurídica. el comprador, per
complir, no només ha de transmetre la propietat, sinó que l’ha de transmetre lliure de drets
o pretensions de tercers (drets personals, reals).

5.4.3.Moment de la conformitat (art. 621-23 CCCat)

El venedor respon de tota falta de conformitat del bé que existeixi en el moment de
transmissió del risc. Es transmet en el moment de l’entrega o quan el creditor es nega
injustificadament a rebre el bé (mora credendi) (art. 621-17 CCCat).

Hi ha una regla especial per la compravenda de consum: es presumeix la preexistència de

la falta de conformitat posada de manifest en els sis mesos posteriors a l’entrega del bé o la
completa instal·lació.

Per tant, si dins d’aquests sis mesos el comprador manifesta la falta de conformitat, el
venedor té la càrrega de prova per demostrar que el bé era conforme en el moment de
l’entrega. En canvi, si el comprador ho manifesta més tard dels sis mesos, li correspon a ell
i no al venedor demostrar la falta de conformitat en el moment d’entrega. Aquesta regla
s’aplica excepte si és incompatible amb la naturalesa del bé o el tipus de falta de conformitat.

5.4.4.Exoneració de responsabilitat per falta de conformitat (arts. 621-25 i

621-26 CCCat)
El venedor no respondrà de la falta de conformitat (1) si el comprador coneixia o no podia
raonablement ignorar la falta de conformitat (art. 621-25 CCCat) (ex. compra de saldos o
objectes taxats).

No obstant, el venedor respon en cas d’ocultació dolosa o negligència greu o si ell mateix va
garantir expressament la conformitat. En la compravenda de consum, s’exigeix que per tal
que el venedor s’exoneri de responsabilitat, que el comprador la conegués i l’hagués
acceptat expressament.
Tampoc respondrà de la falta de conformitat (2) si segueix les instruccions o utilitza els
materials del comprador (art. 621-26 CCCat), sempre que prèviament l’hagi advertit
expressament dels perills i les conseqüències que se’n poden derivar.

Per últim, el venedor no respon de la falta de conformitat (3) si el comprador (no

consumidor) no va examinar el bé (art. 621-27 CCCat). El comprador no consumidor té la
càrrega d’examinar el bé venut. Si no ho fa, no podrà al·legar la falta de conformitat que
havia pogut ser coneguda pel comprador (art. 621-25 CCCat).

5.4.5.Termini de responsabilitat de la falta de conformitat

El venedor no respon de la falta de conformitat que es manifesti dos anys després del
moment d’entrega del bé, excepte pacti en contrari o excepte si del contracte en resulta una
altra cosa (art. 621-29 CCCat).

En cas de falta de conformitat jurídica (per existència de drets o pretensions de tercers), no

s’aplica termini de garantia.

5.4.6.Remeis del comprador i del venedor (art. 621-37 CCCat)

El comprador i el venedor poden acumular tots els remeis que no siguin incompatibles, i en
tot cas, poden acumular-los amb la indemnització per danys i perjudicis. Són els següents:
- Compliment específic.
- Suspensió del pagament del preu (comprador) o del compliment de les seves
obligacions (venedor).
- Resolució del contracte.
- Reducció del preu (comprador).
- Reclamació d’una indemnització per danys i perjudicis.

5.4.7.Terminis d’extinció dels remeis (art. 621-44 CCCat)

El termini general de caducitat dels remeis és de 3 anys (art. 621-44 CCCat), que comencen
a computar-se des que s’haguessin pogut exercir les corresponents accions o, en cas de falta
de conformitat, des del moment en què el comprador la coneix o la pot conèixer
(manifestació).

5.4.8.Obligació de sanejament per vicis ocults al CC (arts. 1484 i ss CC)

El venedor respon davant el comprador dels vicis o defectes ocults que tingués per
presència oculta de defectes materials o funcionals en la cosa desconeguts pel comprador.
El sanejament per vicis ocults és un altre remei de compliment en cas de manca de
conformitat, i té una aplicació pràctica molt limitada: només és aplicables a les
compravendes civils (no a les compravendes de consum). Té un termini de caducitat molt
curt: 6 mesos des de l’entrega de la cosa venuda (art. 1490 CC).

Davant de defectes ocults, també es pot considerar que es tracta d’un incompliment per
entrega de prestació diversa (aliud pro alio). La jurisprudència del TS admet la
compatibilitat de l’aplicació dels remeis generals davant l’incompliment i els remeis del
sanejament per vicis ocults. És a dir, es poden aplicar uns o altres remeis. El termini de
prescripció d’aquestes accions és de 5 anys (art. 1964.2 CC).

Efectes del sanejament per vicis o defectes ocults

El comprador disposa d’accions edilícies, és a dir, pot optar entre:
- Acció redhibitòria: desistiment del contracte i indemnització per danys i perjudicis si
el venedor coneixia els vicis i no els va manifestar.
- Acció quanti minoris o estimatòria: consisteix en una rebaixa proporcional del preu.

5.5. Garantir que el bé és conforme amb el contracte en les compravendes de

consum i en el contracte de subministrament de continguts digitals
(TRLGDCU). *Obligació per compravendes de consum, Dret espanyol.
Aquesta obligació és aplicable a contractes de consum (excepte si en virtut de l’article 10.5
CC el contracte es regeix pel CCCat, que també regula els contractes de consum).

Els contractes inclosos en la regulació de la garantia de conformitat (art. 114 i ss TRLGDCU)

són els següents:
- Contractes de CV de béns existents o de béns que s’hagin de produir o fabricar.
- Contractes de subministrament de continguts o serveis digitals a canvi d’un preu o en
què el consumidor es compromet a facilitar dades personals.

Contingut digital: són les dades produïdes i subministrades en format digital.

Servei digital: és un servei que permet al consumidor o usuari crear, tractar,
emmagatzemar o consultar dades en format digital, o un servei que permet compartir dades
en format digital carregades o creades pel consumidor o altres usuaris d’aquest servei, o
interactuar de qualsevol forma amb aquestes dades.
 5.5.1.Responsabilitat de l’empresari per faltes de conformitat dels béns,
continguts o serveis digitals (art. 117 TRLGDCU)
L’empresari respondrà davant el consumidor o usuari de qualsevol falta de conformitat que
existeixi en el moment de l’entrega del bé, contingut o servei digital.

5.5.2.Termini per la manifestació de la falta de conformitat i càrrega de la

prova (arts. 120 i 121 TRLGDCU)
En els contractes de compravenda de béns o de subministrament de continguts o serveis
digitals subministrats en un acte únic o en una sèrie d’actes individuals, l’empresari serà
responsable de les faltes de conformitat que existeixin en el moment de l’entrega o del
subministrament, i es manifestin en un termini de 3 anys des de l’entrega en el cas de béns
o 2 anys en el cas de continguts o serveis digitals.

Excepte prova en contrari, es presumirà que les faltes de conformitat que es manifestin en
els dos anys següents a l’entrega del bé o en l’any següent al subministrament del contingut
o servei digital subministrat en un acte únic o en una sèrie d’actes individuals, ja existien
quan el bé es va entregar o el contingut o servei digital es va subministrar (art. 121
TRLGDCU). Per tant, al cap de dos o un any depenent del contracte s’inverteix la càrrega de
la prova.

En contractes de continguts o serveis digitals o de béns amb elements digitals, quan el

contracte prevegi el subministrament continu de continguts o serveis digitals durant un
període de temps determinats, l’empresari serà responsable de qualsevol falta de
conformitat dels continguts o serveis digitals que es produeixi o es manifesti dins el termini
durant el qual s’han de subministrar els continguts o serveis digitals.

La càrrega de la prova respecte de si els continguts o serveis digitals eren conformes recaurà
sobre l’empresari quan la falta de conformitat es manifesti en aquest període de temps.

5.5.3.Termini de prescripció de l’acció (art. 124 TRLGDCU)

L’acció per reclamar el compliment d’allò previst al capítol II d’aquest títol prescriurà als
cinc anys des de la manifestació de la falta de conformitat.

5.5.4.Remeis (arts. 117.1 i ss TRLGDCU)

Si el consumidor compra un bé i presenta una falta de conformitat, l’article 117 TRLGDCU li
ofereix cinc remeis, que estan jerarquitzats.
- L’esmena (subsanació) d’aquesta falta de conformitat. Remei preferent.
- La rebaixa del preu. Remei subsidiari.
- La resolució del contracte. Remei si la manca de conformitat és greu.
- En qualsevol d’aquests supòsits, el consumidor o usuari pot exigir, a més, la
indemnització de danys i perjudicis, si procedeix.
- El consumidor o usuari tindrà dret a suspendre el pagament de qualsevol part pendent
del preu del bé o del contingut o servei digital adquirit fins que l’empresari compleixi
amb les obligacions establertes en el títol present.

6. Obligacions del comprador

El comprador té les següents obligacions:
- Pagar el preu (arts. 1500 CC i 631-32.1 CCCat).
- Rebre el bé, els seus accessòria i els documents relacionats, si existeixen (631-34).
- Pagar les despeses de transport (arts. 1465 CC i 621-15.1 CCCat).

6.1. Obligació de pagar el preu

El moment de pagament és el moment que les parts hagin acordat. En defecte de pacte,
s’haurà de pagar en el temps en què es produeixi l’entrega (arts. 1500 CC i 631-32.2 CCCat).

Si no s’ha pactat un lloc per fer efectiu el pagament, aquest s’ha de realitzar al lloc de
l’entrega (arts. 1500 CC i 631-33 CCCat).

7. Rescissió per avantatge injust i lesió en més de la meitat al CCCat

7.1. Rescissió per avantatge injust
L’acció de rescissió és una acció que es caracteritza perquè recau sobre contractes
vàlidament celebrats, i per la seva subsidiarietat. Els contractes es poden rescindir en els
supòsits previstos a la Llei (art. 1290 CC). Els supòsits de rescissió s’establien a l’article 1291
CC i als articles 621-45 a 621-48 CCCat.

Una de les parts:

- Depenia de l’altra o hi mantenia una relació especial de confiança.
- Estava en una situació de vulnerabilitat econòmica o de necessitat imperiosa.
- Era incapaç de preveure les conseqüències dels seus actes, palesament ignorant o
manifestament mancada d’experiència.
L’altra part:
- Coneixia o havia de conèixer aquesta situació.
- Se’n va aprofitar.
- Va obtenir un benefici excessiu o un avantatge manifestament injust.

Article 621-45 del Codi Civil de Catalunya. Avantatge injust.

1. El contracte de compravenda i els altres de caràcter onerós es poden rescindir si, en el
moment de la conclusió del contracte, una de les parts depenia de l'altra o hi mantenia
una relació especial de confiança, estava en una situació de vulnerabilitat econòmica o de
necessitat imperiosa, era incapaç de preveure les conseqüències dels seus actes,
palesament ignorant o manifestament mancada d'experiència, i l'altra part coneixia o
havia de conèixer aquesta situació, se'n va aprofitar i en va obtenir un benefici excessiu o
un avantatge manifestament injust.
2. En la compravenda de consum, el contracte es pot rescindir, a més de pels motius a què
fa referència l'apartat 1, si ocasiona en els drets i obligacions de les parts un greu
desequilibri en perjudici del consumidor, contrari a les exigències de la bona fe i
l'honradesa de tractes.

Article 621-47.1 del CCCat. Adaptació del contracte i correcció de la lesió.

1. En el supòsit a què fa referència l'article 621-45, a petició de la part perjudicada,
l'autoritat judicial pot Portal Jurídic de Catalunya 19 adaptar el contingut del contracte a
la pràctica contractual prevalent en el moment de concloure'l i a les exigències de la bona
fe i l'honradesa dels tractes.

7.2. Rescissió per lesió en més de la meitat

Article 621-46 del Codi Civil de Catalunya. Lesió en més de la meitat

1. El contracte de compravenda i els altres de caràcter onerós es poden rescindir si la part
perjudicada prova que, en el moment de la conclusió del contracte, el valor de mercat de
la prestació que rep és inferior a la meitat del valor de mercat de la prestació que fa.
2. En el cas a què fa referència l'apartat 1, l'altra part pot oposar que el pretès desequilibri
es justifica en el risc contractual propi dels contractes aleatoris o en l'existència d'una
causa gratuïta.
3. En els supòsits d'opció de compra, el desequilibri a què fa referència l'apartat 1 ha
d'existir en el moment en què es pacta l'opció.
En la rescissió per lesió en més de la meitat, el desequilibri ha d’existir en el moment en què
es pacta l’opció. El valor de mercat de la prestació que rep ha de ser inferior a la meitat del
valor de mercat de la prestació que realitza.

L’altra part pot oposar que el pretès desequilibri es justifica en el risc contractual propi dels
contractes aleatoris o en l’existència d’una causa gratuïta.

La lesió en més de la meitat també es pot corregit (art. 621-47.2 CCCat):

Article 621-47.2 del CCCat. Adaptació del contracte i correcció de la lesió.

2. En el supòsit a què fa referència l'article 621-46, es pot evitar la rescissió del contracte
per mitjà del pagament en diners del valor total de la prestació, amb els interessos legals,
a comptar de la conclusió del contracte.

Les accions per avantatge injust i lesió en més de la meitat caduquen en el termini de quatre
anys, a comptar des de la conclusió del contracte, i no són renunciables en aquest moment
(és a dir, no es pot renunciar prèviament a l’exercici de l’acció).

8. Compravendes especials
8.1. Compravenda amb pacte de reserva de domini
La compravenda amb pacte de reserva de domini és un pacte contractual pel qual en les
compravendes en preu aplaçat o en terminis es preveu que, tot i l’entrega de la cosa, el
comprador no adquireix la propietat de la cosa fins el moment en què el preu hagi estat
íntegrament pagat.

És una excepció a la regla segona la qual la concurrència de compravenda i entrega produeix

el traspàs de la propietat. Tot i la perfecció de la compravenda i l’entrega de la possessió de
la cosa al comprador, aquest no adquireix la propietat mentre no s’hagi pagat totalment el
preu.

La clàusula amb pacte de reserva de domini té una funció de garantia: es garanteix el

pagament íntegre del preu.

En Dret espanyol, el pacte de reserva de domini no està regulat al CC però s’admet per la
jurisprudència del TS: es configura com una garantia de cobrament del preu aplaçat i com
una condició suspensiva de l’eficàcia de la tradició (per tant, fins que no es pagui el preu no
es transmetrà la propietat). Aquesta clàusula, tot i no regular-se generalment, sí que es
preveu en la compravenda a terminis de béns mobles (arts. 7 a 10 i 15.1 LVPBM).

En Dret català, el pacte de reserva de domini es regula a l’article 624-9.2. “Si s’ha pactat una
reserva de la titularitat, la transmissió té lloc quan el comprador paga el preu o, si procedeix,
compleix les obligacions parciàries.”

8.2. Compravenda amb retracte convencional (o pacte de compravenda) (CC)

La compravenda amb retracte convencional (arts. 1507 a 1518 CC) és una compravenda en
què el venedor rep el preu i entrega la cosa venuda al comprador, però s’insereix un pacte
exprés que li permet recuperar la cosa dins el termini estipulat a l’efecte, restituint el preu
de venda i les despeses mencionades a l’article 1518 CC: (1) despeses del contracte, i
qualsevol altra despesa legítima feta per la venda; i (2) despeses necessàries i útils fetes en
la cosa venuda.

Aquest tipus de compravenda té una finalitat econòmica: permet el finançament del

venedor. Té un efecte resolutori després de l’exercici del dret del venedor. Es permet la
recuperació de la cosa lliure de càrregues i hipoteques, excepte arrendaments inscrits al
Registre Públic. Té un efecte real: permet l’exercici contra el posseïdor de la cosa, excepte si
és immoble i el retractament no està inscrit al Registre Públic.

El termini per exercir el retracte és el pactat. En defecte de pacte, el termini màxim és de 10

anys.

En Dret català es preveu la figura de la compravenda amb retracte convencional amb el nom
de compravenda a carta de gràcia (art. 621-55 CCCat): el venedor es reserva el dret de
redimir el bé venut amb les condicions que s’hagin pactat (termini màxim: 20 anys per béns
immobles i 3 anys per béns mobles).

9. Permuta
9.1. Concepte
Segons el CC, la permuta és un contracte pel qual cadascun dels contractants s’obliga a donar
una cosa per rebre’n una altra (art. 1538 CC).

Segons el CCCat, la permuta és el contracte pel qual cada part s’obliga a entregar a l’altra un
bé conforme el contracte i a transmetre la titularitat, ja sigui del dret de propietat o dels
altres drets patrimonials, segons la seva naturalesa (art. 621-56.1 CCCat). Té la mateixa
naturalesa que la permuta al CC.

Quan el preu de la compravenda s’ha entregat en part per diners i en part amb altra cosa, hi
ha compravenda o permuta?
- Article 1446 CC: el criteri principal per determinar si es tracta de compravenda o
permuta és la intenció manifesta de les parts. Si no hi ha constància d’aquesta voluntat,
serà permuta si el valor de la cosa donada en part excedeix el dels diners o el seu
equivalent; serà compravenda en cas contrari.
- Article 621-56.2 CCCat: en el cas que una de les prestacions consisteixi en béns i diners,
el contracte es qualifica de permuta si el valor dels béns és igual o superior a l’import
dels diners.

9.2. Règim jurídic de la permuta

En Dret civil espanyol, la permuta es regula al CC (arts. 1538 a 1541). En la resta de
qüestions no regulades, s’aplica supletòriament el règim de les normes de la compravenda
(art. 1541 CC), excepte quan aquestes normes siguin incompatibles amb la naturalesa de la
permuta (ex. normes que regulen el preu).

En Dret civil català, les normes de la compravenda s’apliquen a la permuta en allò que siguin
compatibles, i cada part es considera comprador respecte béns que ha de rebre i venedor
respecte els béns que ha d’entregar (art. 621-57 CCCat).

La cessió de finca o d’aprofitament urbanístic a canvi d’una construcció futura (arts. 621-58
i ss CCCat) no és pròpiament una permuta.
 T9. La donació

1. Concepte, caràcters i naturalesa jurídica

1.1. Concepte
La donació és un acte pel qual els donants disposen a títol gratuït d’un bé a favor dels
donataris, els quals l’adquireixen si l’accepten en vida seva (arts. 531-7 CCCat i 618 CC).

Per tal que tingui lloc, cal que aquesta donació sigui acceptada. Està regulada amb caràcter
general al CC (arts. 618 a 656) i al CCCat, que regula les donacions inter vivos (arts. 531-7 a
531-22) i les donacions mortis causa (arts. 432-1 a 432-5).

Les donacions es regiran per la llei nacional del donant (art. 10.7 CC): si el donant és
espanyol, seran d’aplicació les normes que corresponguin d’acord amb el seu veïnat civil
(art. 16.1 CC).

1.2. Caràcters
1.2.1.La donació com a acte gratuït
La donació és un acte gratuït, ja que el que efectua la prestació no rep cap contraprestació a
canvi. Implica un empobriment del donant i un enriquiment del donatari. Com que és un
acte gratuït, justifica la previsió de cauteles especials (és a dir, hi ha més requisits formals i
de capacitat que en contractes onerosos com la compravenda).

1.2.2.La donació com a acte de lliberalitat

El donant té un ànim (animus donandi): té la voluntat d’enriquir l’altra part, amb
independència dels motius (pot ser desinteressadament o per altres interessos).

1.3. Naturalesa jurídica

El CC i el CCCat parlen de la donació com a acte, però quina és la seva naturalesa jurídica?
La donació és un contracte: es deriva de la necessitat que el donatari l’accepti per tal que
s’entengui perfeccionada.

A part de ser un contracte, la donació també és un mitjà de transmissió de la propietat:

té una funció translativa de la propietat. Amb el perfeccionament de la donació, es produeix
la transmissió del domini, sense que sigui necessària a més la tradició (art. 531-7 CCCat i
609 CC).
2. Elements de la donació
2.1. Capacitat del donant (arts. 531-10 CCCat i 624 CC)
Tenen capacitat tots els que (1) poden contractar i (2) poden disposar dels seus béns. Poden
contractar els següents subjectes:
- Menors: necessiten autorització judicial dels progenitors en relació als béns dels seus
fills (arts. 236-27 CCCat i 166.1 CC), o dels tutors o administradors judicials respecte els
béns del tutelat.
- Menors emancipats: requereixen el complement de capacitat dels seus progenitors o
d’un curador per les donacions de béns previstos (arts. 211-12.1.a CCCat i 323 Cc).
- Persones amb discapacitat: amb la Llei 8/2021 ha desaparegut la incapacitació
judicial. Ara tots els major d’edat tenen plena capacitat jurídica, per la qual cosa poden
vàlidament celebrar contracte per si mateixos o amb les mesures de suport que precisin
(art. 249 CC).

Poden disposar dels seus béns aquells que els tinguin en propietat i que no estiguin
subjectes a una limitació a la facultat de disposar a títol gratuït.

2.2. Capacitat del donatari (arts. 531-21 CCCat i 625 a 626 CC)
Com a regla general, podran acceptar donacions les persones que tenen capacitat natural.
Els menors d’edat poden acceptar donacions simples (no subjecta a una càrrega o
gravamen) sempre que tinguin capacitat natural d’entendre el significat de la donació. Si el
donatari no té aquesta capacitat natural, els seus representants legals hauran d’acceptar la
donació.

Hi ha excepcions d’aquesta regla general per les donacions condicionals o oneroses

(donacions fetes amb gravàmens, càrregues o modes al CCCat). aquestes donacions
requereixen la capacitat per contractar del donatari.

Les donacions fetes a persones en potestat parental o posades en tutela o amb algun altre
règim de protecció han de ser acceptades amb la intervenció o assistència de les persones
que regula el Llibre II CCCat (arts. 531-21.1 CCCat i 626 CC), que a l’hora necessiten
autorització judicial per acceptar.

Les donacions fetes a favor de concebuts i no nascuts poden ser acceptades per les persones
que legítimament els representarien si s’hagués verificat ja el seu naixement (art. 531-21.3
CCCat i 627 CC). Verificat el naixement amb vida, s’entén produïda l’adquisició de la donació
amb caràcter retroactiu al moment en què es va produir l’acceptació (art. 211 CCCat i 29
CC). Les donacions a favor de no concebuts s’entenen fetes sota condició suspensiva (no
produeixen efectes fins que es produeixi la concepció i naixement dels nens).

2.3. Pluralitat de donataris

Amb defecte de pacte, les donacions amb pluralitat de donataris s’entenen fetes per parts
iguals. En cas que un dels donataris no accepti la seva part:
- CCCat: si una de les parts no accepta la donació es produeix acreixement proporcional
respecte la part que correspongui a les persones que no l’acceptin, excepte si els donants
disposen una altra cosa. Ex. si un pare dona un immoble a dos fills (50/50) i un renuncia
a la donació (i l’altre accepta), la quota del fill que no accepta acreixerà la quota del que
sí, per tant el segon tindrà el 100€ de l’immoble.
- CC: no es produirà acreixement proporcional. Ex. la quota del fill que no accepta
retornarà al donant (pare). Aquesta regla no s’aplica si el donant ha disposat el contrari
o en les donacions fetes conjuntament als dos cònjuges (en aquest cas, la renúncia per
part d’un dels cònjuges provoca l’acreixement de la quota de l’altre.

2.4. Objecte: els béns donats

Es poden donar coses i drets (mobles, immobles, dret d’usdefruit, dret de crèdit), ja siguin
reals o de crèdit. Es pot donar un bé cert o determinat o més d’un (art. 531-11.1 CCCat i 634
CC). S’han de donar béns presents. No es poden donar béns futurs (per béns futurs s’entenen
aquells dels quals el donant no pot disposar al temps de la donació) (art. 635 CC).

Es permeten les donacions universals. La donació d’una universalitat de coses, empreses

i altres conjunts unitaris de béns o agregats de béns es fa extensiva a tots els elements que
hi estan integrats o adscrits (ex. donació d’una empresa amb tots els seus béns i drets). les
donacions per causa de mort no poden ser universals (art. 432-2 CCCat).

2.5. Forma ad solemnitatem: el seu incompliment determina la nul·litat

En Dret espanyol preval la llibertat de forma dels contractes, però la donació és una
excepció. Les donacions són contractes formals amb forma ad solemnitatem: el seu
incompliment determina la nul·litat.

La forma per béns mobles pot ser (arts. 531-12.2 CCCat i 632 CC):
- Per escrit: tant la donació com l’acceptació es fan per document privat.
- Verbal: es pot fer verbalment si simultàniament s’entrega el bé donat. S’exceptuen les
donacions amb finalitats específiques (és possible la forma verbal encara que no hi hagi
simultaneïtat).

La forma dels béns immobles és la següent (arts. 531-12.2 CCCat i 633 CC).
- Escriptura pública: s’hi han d’expressar individualment els béns donats i el valor de
les càrregues que hagi de satisfer el donatari. L’acceptació es pot fer en la mateixa
escriptura pública de donació o en una altra separada (s’ha de notificar de forma
autèntica als donants. En tot cas s’ha de fer en vida del donant. L’exigència d’escriptura
pública s’explica pel valor que té una donació de béns immoble.

Compleix l’exigència de forma l’escriptura pública de la compravenda (simulada)?

A vegades, les parts fan negocis de compravenda simulada quan en realitat volen fer una
donació, per pagar menys impostos. Segons el TS, l’escriptura pública en què es realitza la
compravenda simulada és nul·la per l’incompliment de requisits formals. El TS exigeix que
l’EP sigui pròpiament de donació (no de compravenda simulada que amaga una donació).

2.6. Perfecció de la donació

El donant pot revocar vàlidament en vida la donació fins que coneix l’acceptació. Per tant, el
contracte de donació es perfecciona quan el donant rep l’acceptació del donatari.
L’acceptació s’ha de fer en vida del donant.

En la donació verbal de béns mobles, la perfecció té lloc des de l’entrega del bé si es realitza
en el moment de l’expressió verbal de la donació. En donacions motivades per col·lectes
públiques o benèfiques, la perfecció es produeix a partir del moment en què manifesten
públicament la seva voluntat de donar.

2.7. Efectes de la donació

1. El donatari adquireix la propietat de la cosa o la titularitat del dret.
2. Com tots els contractes, la donació obliga les parts al seu compliment.
3. El donant no ha de garantir que el bé donat no té defectes jurídics ni defectes materials
(art. 531-13 CCCat), excepte en dos casos: (1) si hi ha mala fe del donant, aquest haurà
d’indemnitzar els donataris de bona fe pels perjudicis patits; (2) en donacions modals o amb
càrrega, ha de garantir la conformitat fins el valor del gravamen (art. 638 CC in fine).

3. La revocació de donacions. Causes

En les donacions regeix el principi d’irrevocabilitat: en principi tota donació és
irrevocable des del moment en què el donant coneix l’acceptació del donatari. aquesta regla
general té excepcions: el donant es pot reservar el dret de demanar la revocació en el propi
contracte de donació, si es donen unes circumstàncies concretes (no es possible una
clàusula general de revocació).

En les següents causes taxades (arts. 531-15 CCCat i 644 i ss CC) s’admet excepcionalment
la revocació per voluntat del donant encara sense haver-ho previst al contracte. Aquestes
causes taxades sempre són fets que han tingut lloc amb posterioritat a la donació (molts
cops s’utilitza per la possible situació de pobresa del donant en un futur proper o llunyà).
Es presumeix que el donant no hauria realitzat la donació si hagués conegut determinats
fets. El donant té acció per obligar el donatari a la restitució del donant.

Les donacions oneroses únicament són revocables per l’incompliment de les càrregues
(art. 531-15.2 CCCat), però no per les altres causes taxades.

3.1. Superveniència o supervivència de fills (Arts. 531-15 CCCat i 644 a 646 CC)
Exemple. En Pau i la Paula han tingut un fill únic, en Pauet, que amb 20 anys va desaparèixer
sense deixar rastre. Als 10 anys de la seva desaparició, van instar la declaració de mort. Anys
després, van decidir donar a l’únic nebot d’en Pau i afillat dels dos un xalet que tenien en
una urbanització propera al seu lloc de residència.

Al cap de 15 anys, el fill declarat mort reapareix. Els pares no saben què fer respecte la
donació del xalet, ja que sempre havien considerat que seria pel seu fill.

Aquest és un cas de revocació per supervivència de fills, quan resulti viu el fill del donant
que aquest reputava mort quan es va fer la donació. També es permet la revocació per
superveniència de fills que el donant tingui després de la donació, encara que siguin
pòstums. Al CCCat, aquesta revocació es pot produir encara que el donant ja tingués fills
amb anterioritat. Al CC, s’exigeix que la persona que revoca la donació per superveniència
de fills no tingui fills ni descendents.

3.2. Incompliment de càrregues (arts. 531-15 CCCat) i 647 CC)

Es pot produir una revocació per incompliment de càrregues imposades pels donants als
donataris. Aquest supòsit s’aplica en les donacions oneroses (o donacions amb càrrega o
modals, ex. incompliment de l’obligació d’alimentar o conviure amb el donant).
La càrrega o gravamen pot consistir en la prohibició o limitació de disposar dels béns donats
(ex. una àvia dona una casa al net però li prohibeix utilitzar-la durant 10 anys. Si el net la
ven en aquest període, l’àvia pot revocar la donació per incompliment de la càrrega) (art.
428-6 CCCat).

Aquest incompliment ha de ser imputable al donatari (dol o culpa), no pot ser imputable a
una causa aliena a ell.

STS, 1a, 20.7.2007 (RJ 2007/4696)

El 1937, En Manuel va celebrar una escriptura de donació en què donava a l’Estat (Ministeri
de Defensa) uns terrenys amb l’objectiu de ser utilitzats com a campament i camp
d’instrucció i de tir. El 1971, es van inscriure al Registre Públic com a terrenys destinats a
ser un campament/camp d’instrucció i de tir. El 1997, els causahavents del donant van
demandar i sol·licitar la revocació d’aquella donació per incompliment de mode.

D’acord amb la STS, procedeix la revocació del contracte de donació per incompliment del
mode, donació que es qualifica de modal per la destinació pel donant acceptada pel donatari
a campament militar i camp de tir. Aquest mode va ser incomplert quan l’objecte va passar
a ser de tràfic jurídic amb ànim de lucre. No es pot dir que el benefici econòmic es destini a
interessos del Ministeri de Defensa, ja que el mode mai es va pensar per aquest destí, sinó
per l’ús militar i si aquest ús va resultar ser temporal (guerra civil i mig segle més), la
donació s’ha de considerar temporal.

3.3. Revocació per ingratitud dels donataris

3.3.1.Codi Civil de Catalunya (art. 531-15 CCCat)
Si el donatari és ingrat, el donant pot revocar la donació feta. Per exemple, si el donatari
comet actes penalment condemnables contra la persona o els béns del donant, els seus fills,
el cònjuge o un altre membre de la parella estable. No és necessari que hi hagi una sentència
penal condemnatòria, només s’han de provar els fets en el procediment de la revocació.

També hi ha altres causes de revocació per ingratitud anàlogues amb les mateixes persones
que representin una conducta no acceptada socialment (art. 531-15.d CCCat).

3.3.2.Codi Civil (art. 648 CC)

També pot ser revocada la donació, a instància del donant, per causa d’ingratitud en els
casos següents:
 1) Si el donatari cometés algun delicte contra la persona, l’honor o els béns del donant.
2) Si el donatari imputés al donant algun dels delictes que donen lloc a procediments
d’ofici o acusació pública, encara que ho provi, a no ser que el delicte s’hagués comès
contra el mateix donatari, el seu cònjuge o els fills constituïts sota la seva autoritat.
3) Si li nega indegudament els aliments.

STS 5.12.2006 (TJ 2007/231)

L’acció exercitada per la part demandant és doble a íntimament relacionada entre si: la
devolució d’unes quantitats que li van ser sostretes pels demandats, i com a conseqüència
d’això, la revocació de la donació d’un habitatge per ingratitud. La part demandant era una
dona de 83 anys, i els demandats la seva filla i la parella. Aquests van fer serva la quantitat
propietat de la mare i pel pagament de l’impost de la donació de l‘immoble, li van agafar 7
milions de pessetes.

3.4. Pobresa dels donants (art. 531-15.e)

La revocació es pot produir per falta de mitjans econòmics dels donants per la seva
sustentació, sens perjudici del dret d’aliments que correspongui legalment. L’existència de
parents no garanteix l’obtenció d’aliments, ja que la prestació alimentària també depèn de
la capacitat econòmica dels parents. Per tant, la simple presència de parents no exclou la
revocació, si bé s’ha de concedir a aquests parents la facultat d’evitar-la si es presten els
aliments necessaris al donant.

3.5. Acció de revocació de donacions (art. 531-15 CCCat)

L’acció revocatòria caduca al cap d’un any comptant des del moment en què es produeix el
fet que la motiva, o, si procedeix, des del moment en què els donants coneixen el fet ingrat.
Quan la causa revocatòria constitueix una infracció penal, el termini comença a computar-
se des de la fermesa de la sentència que la declara. La renúncia anticipada a la revocació és
nul·la.

3.5.1.Legitimació (art. 531-15.4 CCCat)

 3.6. Efectes de la revocació
La revocació té com a efecte la restitució de la cosa donada al donant.
- Què passa si el donatari ja ha venut o transmès el bé a un tercer en cas d’incompliment de
càrregues? Les terceres persones titulars de drets sobre el bé es veuen afectades per la
revocació, d’acord amb les normes generals d’oposabilitat (531-15.5 CCCat i 647.2 CC).
- Què passa si el donatari ja ha venut o transmès el bé a un tercer en casos de superveniència
i supervivència de fills, ingratitud i de pobresa? S’ha de restituir el valor en el moment de
la donació dels béns (arts. 531-15.5 CCCat i 647.2 CC). Conserven la validesa els
alienaments (“enajenaciones”) fets a títol onerós i els gravàmens fets pels donataris
abans que els donants hagin notificat fefaentment la voluntat de revocació.

4. Donacions especials
4.1. Donacions condicionals sotmeses a termini (art. 531-16 CCCat)
Normalment, el donatari adquireix immediatament la propietat de les coses donades,
excepte en les donacions sotmeses a condició suspensiva. En aquests casos, el donatari no
adquireix la titularitat fins el compliment de la condició o termini. Pertanyen als donants els
fruits i rendes del bé mentre la donació estigui pendent de compliment.

En les donacions sotmeses a termini o condició resolutòria, el donatari adquireix la

propietat del bé en el moment en què accepta la donació i queda ineficaç amb el venciment
del termini o si es compleix la condició resolutòria. Els donataris o els seus successors, fins
el venciment del termini o fins el compliment de la condició, adquireixen els fruits i rendes
del bé o el dret donats.
 4.2. Donacions remuneratòries (art. 531-17 CCCat i 619 CC)
Una donació remuneratòria és una donació realitzada a una persona pels seus mèrits o pels
serveis que ha prestat al donant sempre que no constitueixin deutes exigibles (és a dir, el
donatari no ha de fer la donació perquè té l’obligació de pagar al donant per un deute que
tenen pendent). Únicament són revocables per l’incompliment de les càrregues (art. 531-
15.2 CCCat).

4.3. Donacions amb finalitats benèfiques (art. 531-8.2 CCCat)

Les donacions amb finalitats benèfiques es realitzen en ocasió de col·lectes públiques o
benèfiques. Es regeixen per les normes de les donacions remuneratòries (art. 531-17
CCCat). Els donants no les poden revocar des del moment en què manifestin públicament la
seva voluntat de donar (consensual) (art. 531-8.2 CCCat).

Pel que fa a la forma, no és necessària l’entrega simultània del bé donat, en cas de donació
verbal (ex. si el donant truca a una de les línies obertes de la Marató, la donació es
perfeccionarà amb el seu compromís a pagar uns diners, i no cal que es faci l’entrega dels
diners simultàniament).

4.4. Donacions amb càrrega o modal (art. 531-18 CCCat i 622 CC)
Les donacions amb càrrega o modal són donacions en què s’imposa al donatari la realització
d’una determinada conducta, sense que aquesta conducta es pugui considerar tècnicament
com a contraprestació per la donació.

Es manté el títol lucratiu: el donatari assumeix la càrrega, però aquesta no representa cap
contraprestació a la donació. Les conseqüències de l’incompliment de la càrrega o mode
poden ser 2: (1) revocació de la donació per part del donant o els seus hereus i (2) obligar
el donatari al compliment de la càrrega.

STS 16.2.1996.
Donació d’una finca a un Ajuntament que, a la mateixa vegada, havia de donar-la a l’Estat
per la construcció d’una casa de la Guàrdia Civil. Altres exemples al PPT.

4.5. Donacions amb clàusules de reversió (arts. 531-19 CCCat i 641 CC)
En la donació amb clàusula de reversió de la cosa donada, s’estipula que els béns donats
s’hauran de transmetre, en determinats casos i circumstàncies, a una altra persona. Si es
compleix la condició o termini, els béns donats s’han de restituir als beneficiaris del pacte
reversional. Hi ha la possibilitat que el donant revoqui o modifiqui la clàusula de reversió.
Normalment s’imposen amb la finalitat de conservar els béns dins del grup familiar.

La reversió pot ser a favor del donant o de tercers:

- Reversió a favor del donant: per exemple, la reversió del bé donat al donant es farà en
cas de premoriència del donatari (ex. si una àvia dona un bé al seu fill, pot establir una
clàusula en què si el fill mor abans ella recuperi el bé).
- Reversió a favor de tercers: és una clàusula, acordada pel donant i el donatari, en
virtut de la qual els béns donats passen a una tercera persona quan arribi un determinat
moment (per exemple, la mort de donatari), o quan es compleixi una determinada
condició (per exemple, la mort del donatari sense descendència). Els beneficiaris de la
reversió són igualment donataris, per la qual cosa han d’acceptar la donació.

4.6. Donació amb reserva de la facultat de disposar per part del donant (arts. 531-
20 CCCat i 639 CC)
La propietat es transfereix al donatari amb la donació, però el donant es reserva la facultat
de disposar dels béns donats. La reserva es pot deixar a la lliure voluntat del donant, o es
pot limitar a certs supòsits (cas més freqüent) (ex. en cas d’estat de necessitat del donant,
de la seva família o de l’altre membre de la parella estable). Si no s’estableix una altra cosa,
la reserva es reserva a actes a títol onerós.

Si el donant exerceix la facultat de disposició, el donatari perd la cosa i, si no l’exercita, els

béns queden definitivament en el patrimoni del donatari.

4.7. Donacions mortis causa (arts. 432-1 a 432-5 CCCat i 620 CC)
Les donacions mortis causa són donacions que el donant fa en vida pel moment de la seva
mort. Produeixen efectes a la mort del donant, fins aleshores la propietat és el donant. La
finalitat d’aquestes donacions és regular el destí dels béns per després de la mort.

Es regeixen per disposicions materials i formals del Dret de successions: han d’adoptar
forma testamentària. Sempre poden ser revocades en vida del donant. El donatari ha de
sobreviure el donant.
 T10. Arrendaments urbans

1. Àmbit d’aplicació de la legislació especial en matèria d’arrendaments urbans

1.1. Legislació sobre arrendaments urbans
En matèria de legislació d’arrendaments urbans, el 1964 es va aprovar el Decret 4104/1964,
de 24 de desembre, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei d’arrendaments urbans. Va
estar vigent fins l’1.1.1995, quan va entrar en vigor la Llei 29/2994, d’arrendaments urbans
(LAU 1994).

La finalitat de la LAU és potenciar el mercat dels arrendaments urbans amb un equilibri

adequat de les prestacions de les parts. L’any 1994, només el 18% del total d’habitatges es
trobaven en règim d’arrendament (ara, el percentatge és molt major).

La LAU ha estat reformada per diferents legislacions:

- Llei 4/2013 de mesures de flexibilització i foment del mercat de lloguer d’habitatges.
- Real Decret-llei 7/2019, d’1 de març, d mesures urgents en matèria d’habitatge i lloguer.

1.2. Règim dels contractes d’arrendament celebrats amb anterioritat a l’entrada

en vigor del Real Decret-llei 7/2019
Els contractes d’arrendament sotmesos a la LAU 1994 celebrats amb anterioritat a l’entrada
en vigor d’aquest real decret-llei es continuaran regint per l’establert en el règim jurídic que
els era d’aplicació.

Sense perjudici d’això, quan les parts ho acordin i no resulti contrari a les previsions legals,
els contractes preexistents es podran adaptar al règim jurídic establert en aquest real
decret-llei (Disposició transitòria primera Real Decret-llei 7/2019).

1.3. Àmbit d’aplicació de la LAU 1994 en l’arrendament de finques urbanes

La LAU s’aplica en arrendaments d’habitatge (art. 2 LAU), entès com una edificació habitable
destinada primordialment a satisfer la necessitat permanent d’habitatge.

La LAU també s’aplica en arrendaments per ús diferent de l’habitatge (Art. 3 LAU): per
edificacions destinades a un ús que no sigui satisfer la necessitat permanent d’habitatge.
S’inclouen en aquesta categoria els arrendaments de temporada i els celebrats per exercir-
se en la finca una activitat industrial, comercial, artesanal, professional, recreativa,
assistencial, cultural o docent.

S’exclouen de l’àmbit d’aplicació de la LAU els habitatges militars, universitaris,

apartaments turístics... (art. 5 LAU).

1.4. Règim aplicable (art. 4)

Els dos tipus d’arrendament (habitatge/ús diferent de l’habitatge) es regeixen de forma
imperativa pels preceptes dels:
- Títol I: àmbit de la llei.
- Títol IV: disposicions comunes: fiança i formalització de l’arrendament

Els arrendaments d’habitatge, a més, es sotmeten imperativament a les regles del Títol II de
la LAU, excepte quan admetin pacte en contrari (arts. 4.2 i 6 LAU). S’exclou l’aplicació de les
normes de la LAU expressament i específica (art. 4.4 LAU) sempre que no sigui possible.

Són nul·les, i es tindran per no posades, les estipulacions que modifiquin en perjudici de
l’arrendatari o subarrendatari les normes del present Títol, excepte en els casos en què la
pròpia norma expressament ho autoritzi (art. 6 LAU).

En casos d’arrendament d’habitatge amb una superfície superior a 300m2 o amb una renda
inicial en còmput anual que excedeixi 5,5 cops el SMI, es regeixen per la voluntat de les parts.
per últim, els arrendaments per ús diferent a l’habitatge tenen una regulació dispositiva
continguda al Títol III, sobre arrendaments per ús diferent a l’habitatge (art. 4.3 LAU).
2. Regles de l’arrendament d’habitatge
2.1. Concepte d’arrendament d’habitatge (arts. 2.1 i 7.1 LAU)
L’arrendament d’habitatge és un arrendament que recau sobre una edificació habitable el
destí primordial de la qual és satisfer la necessitat permanent d’habitatge de l’arrendatari.
Un arrendament pot ser d’habitatge encara que l’arrendador també dugui a terme una
activitat professional, sempre que el destí primordial sigui residencial.

S’exclouen d’aquesta categoria els arrendaments de temporada o de segona residència. Un

arrendament d’habitatge no perdé la seva condició encara que l’arrendatari no tingui en la
finca arrendada el seu habitatge permanent, sempre que en aquesta hi habitin el seu cònjuge
no separat legalment o de fet, o els seus fills dependents (art. 7 LAU).

L’arrendament d’habitatge també és aplicable als accessoris de l’habitatge: mobiliari,

trasters, places de garatge i altres dependències (art. 2.2 LAU).

3. Formalització del contracte. Cessió del contracte i subarrendament

3.1. Formalització del contracte
En la formalització del contracte regeix el principi de llibertat de forma (art. 1278 CC). Ara
bé, les parts es podran compel·lir recíprocament a la formalització per escrit del contracte
d’arrendament (art. 37.1 LAU). El contracte s’ha de formalitzar en document públic per la
seva inscripció al Registre de la Propietat.

Les despeses de gestió immobiliària i de formalització del contracte seran a càrrec de

l’arrendador, quan aquest sigui persona jurídica (art. 20.1 LAU).

3.2. Cessió del contracte (art. 8.1 LAU)

El contracte no es podrà cedir per l’arrendatari sense el consentiment escrit de l’arrendador.
En cas de cessió, el cessionari es subrogarà en la posició del cedent davant de l’arrendador
(art. 8.1 LAU).
 3.3. Subarrendament (art. 8.2 LAU)
El subarrendament es regeix per les següents regles:
- Només s’admet el subarrendament parcial i amb consentiment escrit de l’arrendador.
- El subarrendament es regirà per les normes d’arrendament d’habitatge si es destina a
aquesta finalitat, i sinó per allò pactat entre les parts.
- El dret del subarrendatari s’extingirà quan ho faci el de l’arrendatari que va subarrendar
- El preu del subarrendament no podrà excedir el que correspongui a l’arrendament.

4. Duració del contracte (arts. 9 a 11 LAU)

No procedirà la pròrroga obligatòria si l’arrendador al·lega causa de necessitat de
l’habitatge arrendat a partir del primer any (art. 9.3 LAU). Per aplicar aquest supòsit han de
concórrer els següents requisits:
- L’arrendador ha de ser una persona física.
- En el contracte s’ha de constatar expressament la necessitat per l’arrendador d’ocupar
l’habitatge arrendat abans del transcurs dels 5 anys.
- S’ha de destinar a l’habitatge permanent per si mateix o pels seus familiars en primer
grau de consanguinitat o per adopció o pel seu cònjuge en els supòsits de sentència
ferma de separació, divorci o nul·litat matrimonial.
- La comunicació s’ha de fer amb un preavís de 2 mesos.
- La finca arrendada s’ha d’entregar en aquest termini, excepte acord diferent.

Si finalitza el contracte però en el termini de 3 mesos l’arrendador no ocupa l’habitatge,

excepte supòsits de força major, té dues opcions:
- Reposar a l’arrendatari en l’ús de l’habitatge per un nou termini de fins a 5 anys, amb
la indemnització per desallotjament.
- Indemnitzar a l’arrendatari una quantitat equivalent a la mensualitat per cada any
que li queda per complir fins a completar-ne 5.

5. Situacions familiars
5.1. Desistiment i venciment en cas de matrimoni o convivència de l’arrendatari
Segons l’article 12 LAU, si l’arrendatari (1) manifesta la seva voluntat de no renovar el
contracte o de desistir-ne, sense el consentiment del cònjuge que convisqui amb aquest
arrendatari; (2) o abandona l’habitatge; l’arrendament podrà continuar en benefici d’aquest
cònjuge (art. 12 LAU).

Aquest mateix règim s’aplica a favor dels membres de les parelles de fet (convivència
d’almenys dos anys o descendència comuna amb convivència).

5.2. Crisi matrimonial (art. 15 LAU)

En cas de separació, divorci o nul·litat del matrimoni de l’arrendatari, el cònjuge no
arrendatari podrà continuar en l’ús de l’habitatge arrendat quan li sigui atribuït d’acord amb
allò disposat per la legislació civil, convertint-se en el titular del contracte. Per aplicar
aquesta disposició s’ha de complir un requisit: s’ha de notificar l’arrendador en un termini
de 2 mesos des de la notificació de la resolució judicial.
6. Mort de l’arrendatari (art. 16 LAU)
En cas de mort de l’arrendatari, tenen el dret de subrogació mortis causa les següents
persones:
1) El que hagi conviscut amb ell + (I) cònjuge, (II) anàloga relació d’un mínim de dos anys,
o (III) anàloga relació + descendència en comú.
2) Descendents + (I) dependents (subjectes a la pàtria potestat o tutela), o (II) mínim de
dos anys de convivència habitual.
3) Ascendents + mínim de dos anys de convivència habitual.
4) Germans + mínim de dos anys de convivència habitual.
5) Familiars amb minusvàlua + mínim de dos anys de convivència habitual.

Si hi ha diversos afavorits, es decidirà qui es beneficia del dret de subrogació segons el que
s’acordi. Si no hi ha acord, es segueix l’ordre de la llei, però els pares de més de 70 anys estan
afavorits per sobre dels descendents. Si no s’exerceix el dret de subrogació, en defecte
s’extingirà l’arrendament.

El dret de subrogació s’ha d’exercir en el termini de tres mesos des de la mort de

l’arrendatari, a través d’una notificació a l’arrendador per escrit de la mort. S’ha d’aportar
el certificat registral de la defunció i la identitat del subrogat, indicant el seu parentesc amb
el mort i oferint, en el seu cas, un principi de prova de que compleix els requisits legals per
subrogar-se.

S’ha de renunciar al dret de subrogació per escrit. Si cap dels titulars del dret hi renuncien i
s’extingeix l’arrendament, responen tots solidàriament pel pagament de la renda dels 3
mesos.

S’exclou el dret de subrogació per arrendaments iguals o superiors a 5 anys (o a 7 en cas

que l’arrendador sigui una persona jurídica) quan mori l’arrendatari complert el termini
mínim.

7. Alienació de la finca arrendada

7.1. Regulació vigent (art. 14.1 LAU)
En cas d’alienació de l’habitatge durant el termini mínim legal del contracte, l’adquirent d’un
habitatge quedarà subrogat en els drets i obligacions de l’arrendador durant els 5 primers
anys de vigència del contracte o set anys si l’arrendador anterior fos una persona jurídica,
encara que concorrin els requisits de l’article 34 de la Llei Hipotecària (no inscripció al
Registre Públic, bona fe i títol onerós).

Si la duració pactada fos superior a 5 anys, o superior a 7 anys en cas que l’arrendador sigui
una persona jurídica, l’adquirent quedarà subrogat per la totalitat de la duració pactada,
excepte quan:
1) Les parts hagin estipulat que l’alienació de l’habitatge extingirà l’arrendament.
2) Concorrin en l’adquirent els requisits de l’article 34 de la Llei Hipotecària. En aquest cas,
l’alienant (“enajenante”) ha d’indemnitzar a l’arrendatari amb una mensualitat de la
renda per cada any que resti per complir.

8. La renda i la seva revisió. Fiança

8.1. Determinació i pagament de la renda (art. 17 LAU)
La renda pot ser lliurement pactada en la seva quantitat i lloc de pagament. Normalment
consistirà en una quantitat de diners. també s’admet expressament, des de la reforma de la
LAU de 2013, que una part del preu consisteixi en l’obligació de reformar o rehabilitar
l’immoble (art. 17.5 LAU).

En defecte de pacte, es farà un pagament mensual durant els 7 primers dies del mes, en
metàl·lic i de l’habitatge arrendat.

8.2. Límit en la renda en zones amb mercat d’habitatge tens a Catalunya

Llei 11/2020, del 18 de setembre, de mesures urgents en matèria de contenció de
rendes en els contractes d'arrendament d'habitatge i de modificació de la Llei
18/2007, de la Llei 24/2015 i de la Llei 4/2016, relatives a la protecció del dret a
l'habitatge
Article 1. “1. L'objecte d'aquesta llei és regular la contenció i moderació de rendes en els
contractes d'arrendament d'habitatge en què concorrin les circumstàncies següents:
a) Que l'habitatge arrendat sigui destinat a residència permanent de l'arrendatari.
b) Que l'habitatge arrendat estigui situat en una àrea que hagi estat declarada àrea amb
mercat d'habitatge tens.

8.3. Actualització de la renda (art. 18 LAU)

En defecte de pacte exprés, no s’aplicarà la revisió de rendes als contractes. Si s’ha pactat,
només podrà ser revisada per l’arrendador o l’arrendatari en la data en què es compleixi
cada any de vigència del contracte.
La renda s’actualitza d’acord amb l’índex o metodologia pactada per les parts. En defecte de
pacte, s’actualitza segons la variació anual de l’Índex de Garantia de Competitivitat a data
de cada revisió (Llei 2/2015) (ja no s’aplica l’IPC).

8.4. Elevació de la renda per millores i règim de les despeses generals i de serveis
individuals
Elevació de la renda per millores
La renda es pot elevar per millores introduïdes per l’arrendador després de 5 anys de
contracte (o 7 si l’arrendador és persones jurídica) amb un límit del 20% de la renda vigent
(art. 19 LAU).

Despeses generals i tributs

Les despeses generals i tributs poden córrer a càrrec de l’arrendatari però només si hi ha
pacte per escrit i si es determina el seu import anual a la data del contracte (art. 20 LAU). Hi
ha un límit a l’increment durant els primers 5 o 7 anys.

Despeses per serveis que s’individualitzin a través d’aparells comptadors

Aquestes despeses sempre van a càrrec de l’arrendatari.

8.5. Fiança (art. 36 LAU)

L’arrendatari d’habitatge ha de pagar, en celebrar un contracte, una fiança obligatòria en
metàl·lic equivalent a una mensualitat de la renda. La penyora irregular consisteix en
l’entrega d’una quantitat de diners a l’arrendador en garantia del compliment de l’obligació
de l’arrendatari de restituir en bon estat l’immoble arrendat al final del contracte.

Les parts poden pactar qualsevol tipus de garantia respecte el compliment per l’arrendatari
de les seves obligacions arrendatàries addicional a la fiança en metàl·lic. Ara bé, aquesta
garantia addicional (per contractes d’arrendament d’habitatge de fins a 5 o 7 anys) no pot
excedir les dues mensualitats de la renda.

8.5.1.Dipòsit de la fiança (disposició addicional 3a LAU)

L’arrendador està obligat a exigir aquesta fiança, ja que ha de dipositar la quantitat rebuda
a l’oficina pública corresponent, d’acord amb allò disposat a la Comunitat Autònoma on es
trobi l’immoble arrendat.
A Catalunya, aquesta oficina és l’Institut Català del Sòl (Decret 147/1997, de 10 de juny, pel
qual es regula el Registre de Fiances de contractes de lloguer de finques urbanes i el dipòsit
de les fiances a l’Institut Català del Sòl).

Si l’arrendador no diposités la fiança a l’oficina pública, estaria cometent un il·lícit

administratiu (disposició addicional 3a LAU).

8.5.2.Actualització i devolució de la fiança (art. 36 LAU)

Quan passin 5 o 7 anys, és possible actualitzar la fiança. En finalitzar el contracte i un cop
s’hagi restituït el bé a l’arrendador en les condicions degudes, l’arrendador ha de retornar a
l’arrendatari el saldo de la fiança en metàl·lic. Si no es retorna en el termini d’un mes des de
l’entrega de les claus, es pot imposar un interès legal.

9. Obres de conservació i millora. Obres de l’arrendatari

9.1. Obres de conservació (art. 21 LAU)
L’arrendador està obligat a realitzar, sense dret a elevar per això la renda, totes les
reparacions que siguin necessàries per conservar l’habitatge en les condicions
d’habitabilitat per servir a l’ús convingut.

L’arrendatari està obligat a suportar les reparacions, però pot demanar la disminució
proporcional de la renda si les obres duren més de 20 dies. L’arrendatari té l’obligació de
comunicar a l’arrendador la necessitat de reparacions (art. 21.3 LAU). Si l’obra és urgent o
existeix una gran incomoditat, l’arrendatari la pot executar i reemborsar-la després-

S’exclouen expressament de les obres de conservació:

1) Les petites reparacions que exigeixi el desgast per l’ús ordinari de l’habitatge. Aniran a
càrrec de l’arrendatari.
2) Les reparacions dels deterioraments imputables a l’arrendatari, causats per la seva
culpa o de les persones de casa seva.
3) La reconstrucció de l’habitatge en cas de destrucció o de declaració de ruïna per causa
no imputable a l’arrendador. En aquest cas es pot demanar l’extinció de l’arrendament
(art. 28 LAU).

9.2. Obres de millora (art. 22 LAU)

L’arrendatari estarà obligat a suportar la realització per l’arrendador d’obres de millora
l’execució de les quals no es pugui raonablement diferir fins la conclusió de l’arrendament.
Augmenten el valor o la utilitat de l’immoble i han sigut imposades a l’arrendador, motiu pel
qual la seva realització no es pot diferir fins la fi del contracte (ex. s’imposa per llei la
substitució dels aparells de calefacció per uns altres més respectuosos amb el medi
ambient).

L’arrendador ha de notificar a l’arrendatari amb 3 mesos d’antelació la realització d’obres

de millora, i l’arrendatari té dues possibilitats:
- Desistir del contracte: el desistiment s’ha d’enunciar amb 1 mes d’antelació.
L’arrendatari no té aquest dret si les obres de millora no afecten de manera substancial
l’habitatge.
- Dret a disminució de la renda en proporció a la part de l’habitatge del qual
l’arrendatari es vegi privat i indemnització de les despeses que les obres l’obliguin a fer.

9.3. Obres de l’arrendatari (arts. 23 i 24 LAU)

Si les obres de l’arrendatari modifiquen la configuració de l’habitatge o els seus accessoris,
és necessari el consentiment escrit de l’arrendador (art. 23 LAU). Dins d’aquesta tipologia
d’obres s’hi inclouen les que afecten elements arquitectònics de l’habitatge com el terra,
teulades o envans. En aquest cas, l’arrendador pot resoldre el contracte. Quan aquest
conclogui, pot exigir a l’arrendatari que reposi les coses a l’estat anterior o pot conservar la
modificació.

Si les obres de l’arrendatari estan relacionades amb l’adaptació de l’habitatge a les

necessitats d’un arrendatari amb alguna discapacitat o edat superior a 70 anys, n’hi ha prou
amb la prèvia notificació escrita a l’arrendador per realitzar obres a l’interior de l’habitatge
(art. 24 LAU). Estan prohibides les obres que afectin la seguretat o estabilitat de l’habitatge.
L’arrendatari està obligat, al final del contracte, a reposar l’habitatge a l’estat anterior, si així
ho exigeix l’arrendador.

10. Els drets d’adquisició preferent arrendataris (“arrendaticios”)

10.1. Dret d’adquisició preferent (art. 25 LAU)
El dret d’adquisició preferent és el dret de l’arrendatari d’adquirir preferentment l’habitatge
si el propietari decidís alienar-la. És possible la renúncia contractual. El procediment és el
següent:
- Tanteig: és el dret que té l’arrendatari sobre la finca arrendada: l’arrendador ha de
notificar el propòsit de venda a l’arrendatari, i aquest té 30 dies per l’exercici del dret.
Si no l’exercita, l’arrendador pot vendre lliurement (en les mateixes condicions).
 L’adquirent ha de notificar a l’arrendatari les condicions essencials en què es va efectuar
la compravenda a través de l’entrega de la còpia de l’escriptura.
- Retracte: l’arrendatari pot exercitar el dret de retracte quan va faltar la notificació o
quan aquesta va ser defectuosa, o quan s’haguessin alterat les condicions de la venda. El
dret de retracte es pot exercir en un termini de 30 dies a partir de la notificació de
l’adquirent a l’arrendatari sobre les condicions essencials en què s’ha fet la
compravenda, a través de l’entrega de la còpia de l’escriptura.

11. Causes de suspensió, resolució i extinció dels contractes arrendataris

11.1. Suspensió (art. 26 LAU)
La suspensió es produeix en cas d’obres de conservació o imposades per una autoritat que
facin l’habitatge inhabitable. La suspensió del contracte suposarà, fins la finalització de les
obres, la paralització del seu termini i la suspensió de l’obligació de pagament de la renda.

11.2. Resolució (arts. 27 LAU i 1124 CC)

La resolució té lloc per incompliment essencial de qualsevol de les obligacions contractuals
d’acord amb l’article 1124 CC i especialment les obligacions enumerades a l’article 27 LAU.

L’arrendador pot resoldre el contracte en els següents supòsits:

- Impagament de la renda.
- Impagament de l’import de la fiança o de la seva actualització.
- Subarrendament o cessió no consentits.
- Realització de danys causats dolosament a la finca o d’obres no consentides per
l’arrendador quan el consentiment d’aquest sigui necessari,
- Quan en l’habitatge hi tinguin lloc activitats molestes, insalubres, nocives, perilloses o
il·lícites.
- Quan l’habitatge deixi d’estar destinat de forma primordial a satisfer la necessitat
permanent d’habitatge de l’arrendatari o de qui efectivament l’ocupés.

L’arrendatari pot resoldre el contracte en els següents supòsits:-

- No realització per l’arrendador de les reparacions a les quals es refereix l’article 21
(necessàries per l’habitabilitat de l’habitatge).
- Pertorbació de fet o de dret que realitzi l’arrendador en la utilització de l’habitatge.

11.3. Extinció
L’extinció té lloc en els següents casos:
- Pèrdua de l’objecte (arts. 28 LAU i 1568 CC).
- Declaració de la ruïna (art. 28 LAU).
- Alienació de l’habitatge (casos previstos a l’art. 14.1 LAU).
- Mort de l’arrendatari sense subrogació.
- Expiració del termini.

12. Regles de l’arrendament per ús diferent de l’habitatge

En arrendaments per ús diferent de l’habitatge, la fiança ha de ser l’equivalent a dues
mensualitats de la renda. En cas d’alienació de la finca arrendada, l’adquirent de la finca
arrendada quedarà subrogat en els drets i obligacions de l’arrendador, excepte si concorren
en l’adquirent els requisits de l’article 34 de la Llei Hipotecària.

Pel que fa a la conservació, millora i obres de l’arrendatari, s’aplica el mateix règim que en
els arrendaments d’habitatge (arts. 21 1 23 i 26 LAU). L’arrendatari també té dret
d’adquisició preferent (art. 31 LAU). Per tant, en defecte de pacte s’aplica el règim d’obres i
millores, i també el de tanteig.

Pel que fa a la cessió del contracte i subarrendament (art. 32 LAU), hi ha la possibilitat

subarrendar o cedir l’arrendament sense consentiment de l’arrendador, però amb
notificació fefaent en 1 mes, si la finca estigués dedicada a l’activitat empresarial o
professional. A canvi, l’arrendador té el dret d’elevar la renda en un 10 o un 20%.

En cas de mort de l’arrendatari del local en què s’exercís una activitat empresarial o
professional, l’hereu podrà subrogar-s’hi fins que s’extingeixi el contracte, sempre que ho
notifiqui a l’arrendador en els 2 mesos des de la mort de l’arrendatari (art. 33 LAU).

Si la finca està dedicada a l’activitat comercial de venda al públic (5 anys) i s’extingeix el

contracte per transcurs del termini, però l’arrendatari ha manifestat la voluntat de
continuar almenys 5 anys més, però l’arrendador s’hi nega, l’arrendatari tindrà dret a la
indemnització (art. 34 LAU):
- Si l’arrendatari inicia en el mateix municipi en 6 mesos l’exercici de la mateixa activitat,
l’arrendador li haurà d’indemnitzar els costos de trasllat i la pèrdua de la clientela.
- Si l’arrendatari inicia una altra activitat o cap mentre en la finca abandonada s’hi duu a
terme una activitat afí, l’arrendador li haurà d’indemnitzar una mensualitat per any de
duració del contracte (fins un màxim de 18 mensualitats).
 T11. Contractes d’obra i serveis. Dipòsit i préstec

A. Contracte d’obra
1. Concepte, característiques i regulació
1.1. Concepte (art. 1544 CC)
En l’arrendament d’obres, una de les parts s’obliga a executar una obra per un preu cert. Es
diferencia en el contracte de serveis en els següents trets:
- En un contracte d’obra, el contractista/constructor s’obliga a entregar el resultat. En
canvi, en un contracte de serveis l’obligació és de realitzar una determinada conducta.
- Si aquest resultat no s’obté, el contractista té la càrrega de la prova per demostrar cas
fortuït o força major (haver actuat diligentment no eximeix de responsabilitat). Si no es
demostra, ha de respondre davant del comitent (propietari de l’obra).

En el contracte d’obra, el CC utilitza la següent tipologia:

- Obra immobiliària: es tracta d’una nova construcció, reforma...
- Obra mobiliària: pot ser una obra corporal (ex. elaboració d’aliances en un casament)
o incorporal (ex. contractar un traductor perquè tradueixi un text).
- Contracte de disseny: per exemple, consisteix en contractar una empresa per tal que
realitzi el disseny d’una determinada cosa.
- Contracte d’enginyeria o de direcció d’obra: és el cas d’un arquitecte que és
contractat per dirigir una obra.

1.2. Característiques
El contracte d’obra és:
- Consensual: es perfecciona amb el consentiment de les parts. el contracte és no formal
perquè no exigeix una forma concreta.
- Sinal·lagmàtic
- Onerós
- Amb o sense posada de material (art. 1588 CC): es pot contractar l’execució d’una
obra convenint que el que l’executa posi només el seu treball o indústria, o que també
subministri el material (ex. X encarrega un anell però dona l’or per fer-lo).
- Transmissió de la propietat de l’obra al comitent: en el moment en què es fa l’entrega
al comitent, aquest adquireix la propietat de la cosa.
- Regulació: el contracte d’obra es regula als articles 1588 a 1600 CC (regula l’obra
immobiliària i mobiliària). També es regula a la Llei 38/1999, de 5 de novembre,
 d’ordenació de l’edificació (LOE): aquesta llei regula les garanties i responsabilitats dels
agents de la construcció per vicis constructius (ex. casa amb goteres). El contracte
d’obra no es regula al CCCat.

2. Subjectes del contracte d’obra

El CC només parla del contractista i el comitent. En canvi la LOE sí que atribueix

responsabilitats als altres agents de l’edificació (arquitecte projectista, director de l’obra,
director d’execució de l’obra).

El constructor pot subcontractar altres empreses per tal que executin parts concretes de
l’obra (fonaments, finestres...). El subcontractista pot exigir el pagament del preu al
propietari de l’obra? En general, no (T6).

3. Obligacions del contractista

3.1. Execució i entrega de l’obra
L’obra s’ha d’executar conforme les especificacions del contracte (i les instruccions del
comitent) i les regles imposades pels usos professionals (lex artis). Si s’hi ha obligat, el
contractista també ha de subministrar els materials de la qualitat pactada, i a falta de pacte,
els que corresponguin d’acord amb la naturalesa de l’obra.

L’obra s’ha d’entregar en el termini pactat. Es pot acordar una clàusula penal per
endarreriment. En defecte de pacte, aquest termini el fixen els tribunals (art. 1128 CC).

4. Obligacions del comitent

4.1. Pagament del preu
El preu ha de ser cert (art. 1544 CC). Es pot fixar de dues maneres:
- Des del principi amb caràcter immodificable
- Es pot establir una quantitat inicial indicativa sotmesa a revisió/ajustaments posteriors.

Aquests requisits s’han entès àmpliament per la jurisprudència: el preu és vàlid si el preu
és determinable a posteriori, a través de taxació pericial conforme el cost de materials i
mà d’obra + el benefici industrial (entre el 15% i el 17% del cost) (STS 7.7.2006 RJA 6384).

El comitent no està obligat, en principi, a pagar abans de la finalització i entrega de l’obra,

excepte en les obres per peces o unitats. La pràctica habitual consisteix en la previsió de
pagaments anticipats o fraccionats, després de les certificacions d’obra expedides pels
arquitectes. En defecte de pacte, s’ha de pagar en fer-se l’entrega (art. 1599 CC).

4.2. Recepció de l’obra

La recepció de l’obra és l’acte pel qual el constructor, un cop aquesta ha conclòs, fa entrega
al promotor i aquest l’accepta (art. 6 LOE).

L’acceptació es pot realitzar amb o sense reserves. Si es fan reserves, es pot especificar un
termini per esmenar els defectes. El comitent pot acceptar la totalitat de l’obra o fases
completes o acabades d’aquesta.

Si el comitent considera que l’obra no està acabada o no s’adequa a les condicions

contractuals, pot no acceptar-la. No es pot rebutjar la recepció quan l’obra té defectes de
poca entitat: en aquest cas, només es pot fer una recepció (acceptació) amb reserves. En cas
de no acceptació, en l’acta de recepció es fixarà un nou termini per fer aquesta recepció.

4.2.1.Efectes de la recepció de l’obra

Fins el moment de la recepció, el contractista ha de conservar l’obra amb la diligència d’un
bon pare de família (art. 1094 CC). A partir del moment de la recepció de l’obra, es
produeixen els següents efectes:
- Es traspassen els riscos del contractista al comitent.
- El contractista pot exigir el preu (o la part que falta).
- S’inicia el còmput dels terminis de responsabilitat dels agents de l’edificació, pels danys
derivats dels vicis o defectes constructius.

5. Extinció del contracte d’obra

A part de les causes generals d’extinció del contracte, el Codi Civil preveu criteris específics
d’extinció del contracte d’obra.

5.1. Desistiment unilateral del propietari de l’obra (art. 1594 CC)

El propietari de l’obra pot resistir per la seva sola voluntat de l’execució de l’obra,
indemnitzant el contractista per:
- Dany causat: despeses i treballs realitzats.
- Benefici industrial: el pactat, i si no s’acredita, el 15%.

Aquesta facultat de desistiment pot ser convencionalment exclosa per les parts.

5.2. Mort del contractista (art. 1595 CC)

Quan el contractista ha sigut seleccionat per les seves qualitats personals, la mort del
contractista o qualsevol altra causa que li impedeixi construir l’obra extingeixen el
contracte. El comitent abonarà proporcionalment al preu convingut, el valor de la part de
l’obra executada fins el moment i els materials preparats, sempre que li reportin algun
benefici.

5.3. Impossibilitat d’acabar l’obra

La impossibilitat pot ser legal o física, conseqüència del cas fortuït o la força major. També
s’aplica la regla de l’article 1595 CC (el comitent abonarà proporcionalment al preu
convingut, el valor de la part de l’obra executada fins el moment i els materials preparats,
sempre que li reportin algun benefici).

6. Responsabilitats per defectes en la construcció

6.1. Primer supòsit de fet
El promotor immobiliari impulsa la construcció d’un edifici d’habitatges, contracta a una
constructora i als arquitectes que projecten les obres i duen a terme la construcció. El
promotor transmet la propietat dels habitatges als adquirents a través de contractes de
compravenda. Després de l’entrega dels habitatges, apareixen vicis o defectes constructius.

El promotor té responsabilitat contractual per qualsevol desviació amb el previst en el

contracte (inclosos els vicis constructius). Aquest supòsit d’incompliment contractual es pot
considerar compliment defectuós o aliud pro alio (entrega de cosa diferent a la pactada)
(arts. 1101 i ss i 1124 CC).

El comprador (propietari de l’obra) no pot demandar aquelles persones que el promotor ha

contractat per l’obra (arquitectes, constructor...). Aquests no responen contractualment
davant el propietari perquè no han contractat amb ell sinó amb el promotor.

6.2. Segon supòsit de fet

L’habitatge que va ser adquirit en mans del promotor immobiliari és transmès pel seu
propietari a un tercer a través d’un contracte de compravenda (segona transmissió). Amb
posterioritat, apareixen vicis o defectes constructius.
El promotor té responsabilitat contractual davant el primer comprador, ja que ha realitzat
el contracte amb ell. El segon comprador no ha celebrat cap contracte amb el promotor. Per
tant, el promotor no respon per l’incompliment contractual davant el segon comprador.

6.3. Conclusió
La responsabilitat contractual no és suficient per protegir els interessos dels adquirents
d’habitatges. En tot cas. L’ordenament espanyol preveu un règim especial de responsabilitat
per vicis o defectes constructiu a la Llei 38/1999, d’Ordenació de l’Edificació.

6.4. Règim de responsabilitat de l’article 17 LOE

Les persones físiques o jurídiques que intervenen en el procés de l’edificació respondran
davant dels propietaris i els tercers adquirents dels edificis, dels següents danys materials
ocasionats en l’edifici dins dels terminis indicats, comptats des de la data de recepció de
l’obra, sense reserves o des de l’esmena d’aquestes. És una responsabilitat legal
(determinada per la llei), per tant no requereix cap vincle contractual.

6.5. Coordinació de la responsabilitat contractual amb el règim de responsabilitat

de la LOE
L’acció derivada de l’article 17 LOE és compatible amb l’acció per incompliment contractual
del Codi Civil (arts. 1101 i ss i 1124). Les responsabilitats a les quals es refereix l’article 17
LOE s’entenen sense perjudici de les que comprenen el venedor dels habitatges o parts
edificades davant del comprador conforme el contracte de compravenda subscrit entre ells,
als articles 1484 i següents del Codi Civil i la resta de legislació aplicable a la compravenda
(art. 17.9 LOE).

6.6. Danys que donen lloc a la responsabilitat conforme la LOE: danys materials
Es poden reclamar els danys materials que els vicis i defectes han ocasionat en l’edificació.
Per aquests danys, es poden demanar els costos de reparació del defecte i altres
desperfectes que aquest causi a l’edifici.

La LOE s’aplica quan els danys es produeixen en una edificació (art. 2.2 LOE): és una obra
de nova construcció, o una intervenció sobre un edifici existent que ha alterat la seva
configuració arquitectònica (és a dir, una reforma completa. No s’inclouen reformes parcials
com per exemple canviar la cuina).

6.7. Tipus de vicis o defectes, termini de garantia i de prescripció

Els defectes han de ser descobert dins els terminis de garantia de:
- 10 anys per defectes estructurals.
- 3 anys per defectes d’habitabilitat.
- 1 any per defectes d’execució que afectin els elements de terminació o acabat de l’obra.

El dies a quo s’inicia des de la recepció de l’obra sense reserves o des de l’esmena d’aquestes.

6.7.1.Vicis o defectes estructurals

Els vicis o defectes estructurals afecten elements estructurals que comprometen
directament la resistència mecànica i l’estabilitat de l’edifici. Aquests vicis s’asseguren a
través d’una assegurança desenal obligatòria. Tenen un termini de garantia de 10 anys. Són
poc freqüents, ja que actualment s’imposen molts controls en l’edificació.

6.7.2.Vicis o defectes d’habitabilitat

Els vicis o defectes d’habilitat són defectes en els elements constructius o en les
instal·lacions que ocasionen l’incompliment dels requisits d’habitabilitat. Inclouen totes
aquelles utilitats objectivament predicables en una edificació. tenen un termini de garantia
de 3 anys (molt curt). Són els més freqüents.

6.7.3.Vicis o defectes d’execució que afectin elements de terminació o acabat

Són defectes en elements de terminació o acabat de l’obra (simples repassos o incidències
fàcilment reparables). Són la conseqüència d’una incorrecta execució de l’obra. Tenen un
termini de garantia d’1 any. Només respon d’aquests el constructor (art. 17.1.2 LOE). El
promotor respon solidàriament (art. 17.3, in fine, LOE).

Estructurals D’habitabilitat D’execució

6.8. Estàndard de responsabilitat de l’article 17.1 LOE i causes d’exoneració

L’existència dels danys materials i de l’aparició d’aquests abans del transcurs del termini de
garantia han de ser provats pel demandant.

Correspon al demandat provar la concurrència de les causes d’exoneració. L’agent de

l’edificació demandat només queda exonerat si prova que els danys materials van ser
ocasionats per cas fortuït, força major, acte de tercer o pel propi perjudicat pel dany (art.
17.8 LOE). No queda exonerat encara que provi que va ser diligent.

6.9. Distribució de la responsabilitat

En la distribució de la responsabilitat, s’aplica el principi de responsabilitat individualitzada
(art. 17.2 LOE). Ara bé, la responsabilitat pot ser solidària quan (art. 17.3 LOE):
- No pugui individualitzar-se a causa dels danys.
- Quedi degudament provada la imputabilitat del dany a diversos copartícips sense que
es pugui precisar el grau d’intervenció de cada agent en el dany.

En tot cas, el promotor sí que respon solidàriament amb la resta d’agents de l’edificació.

B. El contracte de serveis
1. Regulació, concepte i caràcters
1.1. Regulació
L’economia actual es caracteritza per la rellevància creixent del sector dels serveis. No
obstant, la regulació del contracte de serveis al CC està desfasada i és anacrònica: els articles
1583 a 1587 CC encara contenen disposicions sobre el servei de criats i treballadors
assalariats. En l’actualitat, el treball dependent ha passat a ser objecte del contracte de
treball (Estatut dels treballadors), i el de professionals independents (liberals) ha passat a
ser qualificable de contracte de serveis.

A més, la regulació al CC també és parcial i incompleta: el CC no dedica als contractes de

serveis una regulació d’acord amb la seva importància actual i omet la previsió de la situació
dels professionals liberals.

Com a conseqüència, en l’actualitat el contracte de serveis dels professionals liberals es

regeix fonamentalment per:
- El règim general de les obligacions i contractes, amb integració dels usos.
- L’aplicació per analogia d’algunes regles del contracte de mandat, amb el qual es solapa
parcialment (arts. 1709 a 1739 CC).
- La integració del contracte per la clàusula general de la bona fe (art. 1258 CC).
- La regulació particularitzada de contractes de serveis específics (ex. Estatut Advocacia)

1.2. Concepte i caràcters (art. 1544 CC)

En l’arrendament de serveis, una de les parts (arrendador o prestador de serveis) s’obliga a
prestar a l’altre (arrendatari o client) un servei per un preu concret. El contracte té les
següents característiques:
- Consensual i no formal
- De tracte successiu
- El prestador del servei assumeix una obligació de fer (prestació característica):
els contractes de serveis no tenen com a objectiu específic la realització d’actes
representatius amb eficàcia externa (diferència amb el mandat). El prestador assumeix
una obligació de diligència o simple activitat (lex artis ad hoc), sense assumir
contractualment el compromís d’assolir un resultat concret. La prova de l’incompliment
contractual requereix prova de la falta de diligència en la prestació del servei, sense que
sigui suficient que el resultat desitjat pel client no s’obtingui.
- Llibertat en relació amb la forma de dur a terme l’activitat: el prestador del servei
treballa sota la seva pròpia direcció i sense sotmetre’s a la direcció tècnica del client
(diferència amb el contracte de treball).
- Onerós i bilateral: el client s’obliga a satisfer una retribució pel servei (en diners o en
qualsevol altre bé econòmicament avaluable) determinat o determinable ex post. En la
prestació de serveis d’advocacia, és lícit el pacte en quota litis.
- Contracte, en ocasions, inutitu personae: com a regla general, si l’arrendador és un
professional dotat d’una organització empresarial, l’arrendatari sol assumir que el
 servei li sigui prestat per un auxiliar d’aquell. En ocasions, una prestació de serveis pot
ser un contracte d’obra (és el cas de la medicina satisfactiva, en què un metge estètic té
una obligació de resultat.

2. Duració del contracte

2.1. Terminació del contracte de serveis per temps indefinit o indeterminat
S’admet l’extinció del contracte per voluntat unilateral de qualsevol de les parts, sense
necessitat d’al·legar justa causa. El client ha d’abonar els serveis efectivament prestats fins
aquest moment o el prestador restituir la retribució, pagada anticipadament, pels serveis
futurs no prestats.

L’exercici d’aquesta facultat de desistiment unilateral ha d’ajustar-se a la bona fe. Si no, s’ha
de pagar una indemnització de danys. La terminació ha d’anar precedida de l’oportú preavís,
la duració del qual pot haver quedat estipulada al contracte. En cas negatiu, la duració del
preavís s’ha d’estimar en funció dels usos del sector.

2.2. Terminació del contracte de duració determinada o per assumpte determinat

És dubtós si cap el desistiment unilateral quan el contracte de prestació de serveis té una
duració determinada, ja que això podria vulnerar l’article 1256 CC. No obstant, la doctrina
ha entès que si en el contracte de serveis està present un element d’intuitus personae, pot
resoldre’s per voluntat unilateral de les parts, al·legant, com a justa causa, el trencament de
la confiança.

No cal indemnitzar sempre que s’exerciti segons les exigències de la bona fe i amb un preavís
raonable, aplicant analògicament les regles del mandat (art. 1733 CC).

Exemple
En Joan, després d’haver sigut demandat per incompliment d’un contracte, acudeix al
despatx d’en Jacint, prestigiós advocat, que accepta fer-se càrrec de la seva defensa. Advocat
i client no acorden el preu que s’hauria de pagar a canvi de la mencionada activitat.

L’advocat es serveix d’un dels passants del seu despatx per la redacció de l’escrit de
contestació de la demanda, ocupant-se després personalment de la resta de tràmits. Abans
de la finalització del procés, en Joan li comunica que ha decidit prescindir dels seus serveis,
mostrant la seva disconformitat amb l’actuació del lletrat en haver utilitzat el passant.
És legítima la pretensió d’en Joan de posar fi unilateralment al contracte celebrat amb
l’advocat?
En Joan haurà de reemborsar alguna quantitat a en Jacint? En Jacint li pot exigir una
indemnització pels danys i perjudicis ocasionats?

Segons l’article 1721 CC, el mandatari pot nomenar un substitut si el mandat no li ho ha

prohibit, però respon de la gestió del substitut:
1. Quan no se li va donar la facultat per nomenar-lo.
2. Quan se li va donar aquesta facultat, però sense designar la persona, i el nomenat era
notòriament incapaç o insolvent.

Allò fet pel substitut nomenat contra la prohibició del mandant serà nul. Segons l’article
1733, el mandant pot revocar el mandat a la seva voluntat i compel·lir el mandatari a la
devolució del document en què consisteix el mandat. Per tant, en Jacint respondria? suposo

C. El dipòsit
1. Concepte, classes i caràcters
1.1. Concepte
En el contracte de dipòsit, un subjecte (dipositant) entrega a un altre (dipositari) una cosa
moble, amb la finalitat que aquest últim la guardi en el seu poder i la restitueixi
posteriorment (art. 1758 CC).

La finalitat essencial del contracte de dipòsit és la custòdia temporal d’un bé susceptible de

desplaçament possessori (cosa moble). Es regula als arts. 1758 a 1784 CC i 303 i 310 CCom.

1.2. Classes
Hi ha els següents tipus de dipòsits:
- Judicial: té lloc per una resolució judicial (embargament de béns litigiosos).
- Extrajudicial: pot ser un dipòsit voluntari (sorgeix exclusivament de la voluntat de les
parts) o necessari (l’imposa la llei o és conseqüència d’una situació de perill imminent).
Pot ser civil o mercantil.
- Contracte de lloguer de caixes de seguretat: és un contracte atípic, que barreja
característiques del lloguer i del dipòsit.
- Contracte d’aparcament de vehicles: es regula a la Llei 40/2002

1.3. Caràcters
1. Contracte real: es constitueix el dipòsit des que un rep la cosa aliena amb l’obligació de
guardar-la i de restituir-la (art. 1758 CC). Aquest esquema s’adapta a la modalitat de dipòsit
gratuït, que és la típicament contemplada al Codi (art. 1760 CC).

(!) El dipòsit consensual onerós és vàlid és vàlid: no requereix només l’entrega sinó també
el pacte de les parts. En aquest supòsit, l’entrega de la cosa pot correspondre al compliment
inicial d’un contracte de dipòsit consensual prèviament perfeccionat.

2. Cosa aliena al dipositari (art. 1758 CC): el dipositari (subjecte que rep) no ha de ser el
propietari de la cosa.
3. Cosa moble (art. 1761 CC): la cosa objecte del dipòsit ha de ser moble. S’exceptua el
dipòsit judicial, en què l’objecte dipositat pot ser tant moble com immoble (art. 1768 CC).
4. Gratuïtat (art. 1760 CC): el dipòsit és un contracte gratuït excepte pacte en contrari. En
el Codi de Comerç la regla és inversa: el contracte és onerós excepte pacte exprés en contrari
(art. 304 CCom).

2. Subjectes
2.1. Dipositant
No és necessari ser propietari de la cosa dipositada, és suficient tenir-ne la possessió (art.
1786 CC). El dipositant ha de tenir capacitat general per contractar.

En cas de pluralitat de dipositants (art. 1772 CC):

- Quan hi hagi dos o més dipositants, si no són solidaris i la cosa admet divisió, cadascun
d’ells només podrà demanar la seva part (obligació parciària). També és possible la
mancomunitat.
- Quan hi hagi solidaritat o la cosa no admeti divisió, regiran els articles 1141 i 1142 CC
(regles de solidaritat): els titulars del dipòsit estan legitimats per retirar els fons
dipositats.

El dipositant té les obligacions de (1) retribució, en cas de dipòsit retribuït (s’ha de pactar)
i (2) reemborsament de despeses de conservació i indemnització de perjudicis, en cas
de dipòsit gratuït. El dipositari pot retenir la cosa en penyora fins el reemborsament del que
es degui per raó del dipòsit (art. 1780 CC).

2.2. Dipositari
Que es tracti de cosa aliena. El dipositari ha de tenir capacitat general per contractar. Té les
següents obligacions:
- Guaita i custòdia (art. 1766 CC): el dipositari una obligació de fer que inclou la
conservació de la cosa i, si la cosa és fructífera, la de percebre els seus fruits
adequadament i custodiar-los. Es prohibeix l’ús de la cosa (art. 1767 CC). El dipositari
ha de tenir la diligència d’un bon pare de família. S’exonera per cas fortuït o força major.
- Restitució: en principi, la restitució es fa en el moment convingut, però l’article 1775
CC permet que s’efectuï en qualsevol moment, quan el dipositari la reclami. Ha de
restituir els productes i els accessoris.

D. El préstec
1. El préstec en general
1.1. Comodat (art. 1740 CC)
En el contracte de comodat (modalitat dins del préstec en general), una de les parts
(comodant) entrega a una altra (comodatari) alguna cosa no fungible per tal que l’utilitzi
durant un temps determinat i després la retorni.

Per tant, el comodat és un contracte de cessió de l’ús d’una cosa, sense adquisició de la
propietat (= arrendament de coses), però es diferencia en que és gratuït.

1.2. Préstec (art. 1740 CC)

En el contracte de préstec (modalitat dins del préstec en general), una de les parts
(prestador, “prestamista”) entrega a l’altra (prestatari) diners o una altra cosa fungible, amb
condició de retornar un altre tant de la mateixa espècie i qualitat.

És un contracte de finançament que consisteix en l’entrega de diners o d’una altra cosa

fungible. Es transmet la propietat i hi ha l’obligació de retornar un altre tant de la mateixa
espècie. El simple préstec pot ser gratuït o amb pacte de pagar interès.

1.3. El préstec de diners o mutu

1.3.1.Caràcters
1. El prestatari adquireix la propietat dels diners i està obligat a retornar al creditor un altre
tant de la mateixa espècie i qualitat (art. 1753 CC).
2. Segons el CC, el préstec de diners o mutu és un contracte real i unilateral. Ara bé, és
possible constituir-lo com un contracte consensual i bilateral. La formalització del préstec
es realitza amb anterioritat a l’entrega o posada a disposició de les quantitats. El prestador
es compromet a entregar una quantitat de diners en un termini determinat i el prestatari
s’obliga a retornar-lo. Això s’aplica especialment en contractació bancària i en contractes de
crèdit de consum (Llei 16/2011, de 24 de juny, de contractes de crèdit al consum).

Els préstecs hipotecaris tenen les següents característiques específiques:

- Es garanteixen a través d’una hipoteca.
- No exclouen la responsabilitat universal del deutor (art. 1911 CC).
- Hi ha una regulació especial del préstec hipotecari sobre habitatges d’ús residencial a la
Llei 5/2019, de 15 de març, reguladora dels contractes de crèdit immobiliari.

Els préstecs personals tenen les següents característiques específiques:

- No estan garantits amb una hipoteca o penyora.
- El deutor té responsabilitat universal (art. 1911 CC).

1.3.2.Obligacions de les parts

Si seguim la consideració tradicional de contracte real, només sorgeixen obligacions pel
prestatari: aquest ha de retornar el capital. S’utilitza el criteri nominalista per determinar
què ha de retornar el prestatari: ha d’entregar la mateixa quantitat de diners prestats, tot i
la seva possible devaluació pel temps transcorregut.

Com a regla general, no es deuen interessos si aquests no s’han pactat (arts. 1755 CC, 1108
CC). Actualment, gairebé tots els contractes de préstec inclouen un pacte d’interessos:
- Remuneratoris: consisteixen en la contraprestació del préstec. Són els fruits d diners.
- Moratoris o de demores: s’imposen (legalment o convencionalment) com a
indemnització per raó de l’incompliment d’una obligació pecuniària (art. 1108 CC). Són
una sanció per l’endarreriment en el compliment de l’obligació.

Els dos tipus d’interès es poden estipular amb caràcter fix o variable.

1.4. La Llei d’Usura (Llei de 23 de juliol de 1908). Nul·litat dels préstecs lleonins
1. Interès desproporcionat: seran nuls tots els contractes de préstec en què s’estipuli un
interès notablement superior al normal dels diners i manifestament desproporcionat amb
les circumstàncies del cas.
2. Situació de necessitat del prestatari: també seran nuls els contractes de préstec en què
l’interès resulti lleoní: ha estat acceptat pel prestatari a causa de la seva situació anguniosa,
de la seva inexperiència o de la limitació de les seves facultats mentals (= art. 621-45 en
relació al benefici excessiu o l’avantatge injust).
3. També serà nul el contracte en què es suposi rebuda major quantitat que la realment
entregada, independentment de la seva entitat i circumstàncies.

La posició jurisprudencial majoritària parteix de la idea de que per considerar usuari un

préstec no és necessari que es donin cumulativament tots els requisits 1 i 2 del precepte.
L’àmbit d’aplicació d’aquest precepte (art. 1.l) són els préstecs i les operacions d’anàloga
finalitat.

La conseqüència de l’aplicació d’aquest préstec és que el prestatari només retornarà el

capital, i cap quantitat en concepte d’interessos. No hi ha criteris definitius, ja que
l’apreciació judicial de la nul·litat del préstec dependrà de les circumstàncies de cada cas,
així com, molt especialment, del preu dels diners al mercat.
 T12. La fiança

1. Concepte i caràcters
1.1. Què és una garantia?

Els deutors responen dels seus deutes amb tots els seus béns, presents i futurs (principi de
responsabilitat universal del deutor). Ara bé, aquesta regla (art. 1911 CC) no sempre
assegura el compliment efectiu de les obligacions, per exemple, en les situacions
d’insolvència del deutor.

Per això existeix el mecanisme jurídic de la garantia. Les garanties són els drets afegits al
dret de crèdit garantit que es constitueixen amb la finalitat d’assegurar el compliment de
l’obligació. Poden ser:
- Personals: deriven d’un contracte. Una persona diferent del deutor s’obliga a complir
l’obligació principal en cas que el deutor no ho faci. Ex. fiança, aval
- Reals: també deriven d’un contracte. El deutor constitueix sobre un bé de la seva
propietat una garantia a favor del creditor. Ex. penyora, hipoteca.

1.2. Concepte de fiança

La fiança és una garantia personal per la qual un tercer (fiador) es compromet a complir la
prestació deguda pel deutor al creditor, en principi, pel cas que el deutor no ho faci.
Pressuposa l’existència d’una obligació principal entre deutor i creditor.

L’obligació de fiador és independent, però accessòria de la principal. És naturalment

subsidiària (benefici d’excussió: si no es pacta el contrari, el fiador només respon davant del
creditor si el deutor no té mitjans suficients per complir), però es pot pactar com a solidària
amb el deutor (art. 1822.2 CC).

1.3. Fonts de la fiança (art. 1822 i ss CC)

L’obligació de pagar o complir per un tercer si aquest no ho fes pot néixer de:
- Fiança convencional o contracte de fiança: és un contracte específic de garantia
celebrat entre creditor i fiador.
- Fiança legal: l’obligació deriva de la llei, que exigeix a un deutor que aporti una garantia
(ex. Llei 26/2007, de 23 d’octubre, de responsabilitat mediambiental).
- Fiança judicial: prové d’un providència judicial: la llei legitima el jutge per exigir una
garantia (ex. article 529 LEC).

La fiança és el model de garantia personal, però hi ha altres garanties personals:

- Fiança mercantil (arts. 439 a 442 CCom): té per objecte el compliment d’un contracte
mercantil, encara que el fiador no sigui comerciant.
- Aval: és un negoci jurídic de garantia que dona lloc a un entramat de relacions similar
al que es produeix en cas de fiança. La principal diferència amb la fiança és que mentre
aquesta neix d’un contracte entre el creditor de l’obligació principal i el fiador, l’aval és
un contracte entre el fiador (garant: “avalista”) i l’avalat (deutor de l’obligació principal).
 1.4. Subjectes de la fiança
Són parts essencials del contracte de fiança el fiador i el creditor. Per tal que aquests dos
puguin celebrar el contracte no és necessari el consentiment del deutor. La fiança és vàlida
i produeix efectes, encara que el deutor fiançat l’ignori o s’hi oposi. Si la fiança es constitueix
amb manifesta oposició del deutor, al pagament realitzat pel fiador se li aplicaran les
normes del pagament per tercer (art. 1158.2 CC).

No sorgeix l’obligació de fiança del pacte entre creditor i deutor pel qual aquest últim
s’obliga a garantir el pagament del deute per mitjà de la fiança. Aquesta obligació només
neix quan el fiador hagi consentit.

1.5. Perfeccionament de la fiança

La fiança és un contracte consensual, que es perfecciona pel consentiment. No està subjecte
a cap formalitat per tal que quedi perfeccionat (absència de forma). Les fiances mercantils
sí que han de constar per escrit (art. 440 CCom).

Ara bé, la fiança no es presumeix, sinó que ha de ser expressa. La voluntat del fiador
d’assumir la fiança de constar inequívocament, ja sigui a través d’una declaració expressa
seva o per mitjà de fets concloents.

1.6. Caràcter onerós o gratuït (art. 1823.1 CC)

Segons si el fiador rep una contraprestació o no a canvi d’assumir la seva obligació de
finançar, el contracte és onerós o gratuït. S’entén que és onerós quan el creditor es
compromet davant del fiador a realitzar alguna contraprestació, o bé si no es descarta que
pugui ser el deutor fiançat qui s’obligui a pagar la contraprestació al fiador pel risc que
assumeix al garantir un deute aliè.

També es considera que concorre la nota d’onerositat quan el creditor atorga algun
avantatge al deutor en atenció a la garantia que suposa la fiança.

2. L’accessorietat de la fiança: conseqüències de l’accessorietat

2.1. La fiança no pot existir sense obligació vàlida
El requisit de l’obligació garantida és que l’obligació garantida amb ella sigui vàlida (art.
1824 CC). La seva nul·litat comporta la nul·litat de la fiança. Hi ha una excepció: és vàlida la
fiança d’una obligació que pot anul·lar-se pel deutor en virtut d’una excepció purament
personal (art. 1824.2 CC) (deutor de menor d’edat). La fiança és exigible i el fiador estarà
obligat a pagar si el creditor li ho reclama.

Pel que fa a deutes futurs (art. 1825 CC), es pot prestar fiança en garantia de deutes futurs
l’import dels quals encara no sigui conegut. En aquest cas es trenca l’accessorietat (encara
no hi ha una obligació principal, la garantia s’està constituint abans que aquesta existeixi).

2.2. Efectes en la fiança de les modificacions de l’obligació principal

Les vicissituds de l’obligació principal garantida afecten la fiança, però no a la inversa. Si
l’obligació garantida és nul·la, també ho és la fiança. En això, es diferencia de les garanties a
primer requeriment o primera demanda, en què hi ha independència entre l’obligació del
deutor i l’obligació del garant.

La venda o cessió d’un crèdit comprèn la de tots els drets accessoris, com la fiança, hipoteca,
penyora o privilegi (art. 1528 CC).

2.3. La fiança assumeix com a causes pròpies d’extinció les mateixes que
l’obligació principal
Article 1847 del Codi Civil
L’obligació del fiador s’extingeix al mateix temps que la del deutor, i per les mateixes
causes que les altres obligacions.

Article 1190 del Codi Civil

La condonació del deute principal extingirà les obligacions accessòries, però la d’aquestes
deixarà subsistent la primera.

Article 1193 del Codi Civil

La confusió que recau en la persona del deutor o del creditor principal, aprofita els
fiadors. La que es realitza en qualsevol d’aquests no extingeix l’obligació.

2.3.1.Fiança a primer requeriment o garantia a primer requeriment o primera

demanda
La fiança a primer requeriment és una garantia atípics però admesa per la jurisprudència i
sorgida en el comerç internacional. És una modalitat de fiança en què el fiador s’obliga a
pagar en el moment en què el creditor de l’obligació principal li demani, renunciant ja
inicialment a totes les excepcions derivades de l’obligació principal que pogués oposar a la
reclamació del creditor (diferència amb la fiança solidària).

El garant s’obliga a pagar a primer requeriment. El pagament s’ha de realitzar des que el
creditor el reclama, simplement al·legant (sense necessitat de provar res) que el deutor
principal no va pagar. El creditor es pot dirigir contra el fiador (avalista) simplement
complint els requisits formals del contracte de garantia, sense necessitat d’acreditar cap
incompliment del deutor principal.

2.4. Es pot obligar a menys, però no a més que el deutor principal

Hi ha els següents tipus de fiances:
- En absència de pacte, fiança simple: el fiador s’obliga a executar a favor del creditor
una prestació idèntica a la garantida. Comprèn l’obligació principal, tots els seus
accessoris i les despeses del judici meritades (“devengades”) amb posterioritat al
requeriment al fiador pel pagament (art. 1827.2 CC).
- Es pot pactar fiança limitada: en una fiança limitada, el fiador ha de pagar allò que
s’hagi pactat. Hi ha uns límits: no es pot obligar a pagar més que el deutor principal, però
sí que es pot obligar a pagar menys (ex. no s’estén a tota l’obligació o es limita a un
termini. Si s’ha obligat a més, l’obligació es reduirà als límits de la del deutor principal.

3. La subsidiarietat de la fiança
3.1. Benefici d’excussió
Només procedirà el compliment per part del fiador si anteriorment s’ha procedit per
l’incompliment de l’obligació principal i el deutor incomplidor no té béns amb els quals
respondre.

El fiador té el benefici d’excussió: no pot ser compel·lit a pagar al creditor sense haver-se fet
abans excussió de tots els béns del deutor (art. 1830 CC). Està facultat per negar-se a complir
si el creditor no ha perseguit amb caràcter previ a la reclamació tots els béns del deutor.

El fiador té davant del requeriment de pagament per part del creditor el benefici d’excussió.
Aquest benefici s’ha de fer valdre pel fiador. si se’n vol aprofitar, quan el creditor el
requereixi pel pagament, judicialment o extrajudicial. El fiador assumeix la càrrega
d’assenyalar al creditor els béns del deutor realitzables dins el territori espanyol que siguin
suficients per cobrir l’import del deute (art. 1832 CC).
 3.2. Causes d’inaplicació del benefici d’excussió (art. 1831 CC)
Hi ha les següents causes d’inaplicació del benefici:
- Renúncia expressa del fiador: el fiador s’obliga solidàriament amb el deutor (fiança
solidària).
- Situació de concurs del creditor: el deutor no té béns realitzables dins el territori
espanyol (els tribunals espanyols no són competents per conèixer el litigi)

3.3. Fiança solidària (art. 1822.2 CC)

En la fiança solidària, que s’ha de pactar, el creditor es pot dirigir indistintament contra el
deutor o contra el fiador. Implica necessàriament la renúncia al benefici d’excussió. Facilita
el cobrament del deute per part de creditor. El seu règim jurídic és el següent:
- Relació externa amb el creditor: s’apliquen les normes de les obligacions solidàries.
- Relació interna entre fiador i deutor: s’apliquen les normes de la fiança: un cop el
fiador paga, es converteix en el nou creditor del deutor.

3.4. Excepcions del deutor que pot al·legar el fiador

El fiador pot utilitzar per si mateix bona part de les excepcions que el deutor de l’obligació
principal podrà al·legar per justificar el seu incompliment, altres en canvi són exclusives del
deutor principal: el fiador pot oposar al creditor totes les excepcions que competeixin al
deutor principal (que podria al·legar per justificar el seu incompliment) i siguin inherents
al deute, més no les que siguin purament personals del deutor (art. 1853 CC).

En principi, la fiança no pot ser més gravosa pel fiador que pel deutor de l’obligació principal
(ex. art. 1197 CC: no obstant allò disposat en l’article anterior, el fiador podrà oposar la
compensació respecte allò que el creditor degués al seu deutor principal).
- Excepcions objectives o inherents a la naturalesa de les obligacions: és el cas dels
vicis de la voluntat contractual, el termini o la prescripció (arts. 1302, 1841 i 1975 CC).
- Excepcions simplement personals que s’originen en l’obligació principal: són les
excepcions que deriven d’aquelles circumstàncies en què coincideixen el deutor i el
creditor de l’obligació principal: es produeix la confusió i compensació (1193 i 1197 CC).

El fiador no pot oposar les excepcions personalíssimes o purament personal (arts. 1845 i
1853 CC) del deutor de l’obligació principal que l’article 1824.2 CC exemplifica de manera
explícita en la minoria d’edat.

4. Efectes de la fiança entre deutor i fiador

4.1. Relacions entre deutor i fiador

Fiador contra deutor

Abans d’efectuar el pagament, el fiador té contra el deutor l’acció de relevació. Després
d’efectuar el pagament, té l’acció de reemborsament i l’acció de subrogació.

Deutor contra el fiador

El deutor té contra el fiador les excepcions.

4.2. Acció de reemborsament (art. 1838 CC)

Després d’efectuar el pagament, el fiador té dret al reemborsament dels pagaments fets al
creditor amb l’acció de reemborsament. Segons l’article 1838 CC, aquesta acció comprèn:
- Quantitat total del deute.
- Interessos legals des que el deutor sigui notificat de pagament, encara que no es
produïssin pel creditor.
- Despeses ocasionades al fiador després d’haver informat al deutor que aquest ha estat
requerit pel pagament.
- Danys i perjudicis, quan procedeixin.

4.3. Acció de subrogació (art. 1839.1 CC)

Després d’efectuar el pagament, a través de l’acció de subrogació el fiador es subroga en tots
els drets i garanties que tenia el creditor contra el deutor i contra tercers (art. 1839 CC).
Passa a ser creditor del deutor, excepte si es va prestar la fiança contra la voluntat del
deutor: en aquest cas s’aplica l’article 1158.3 CC.

4.4. Excepcions del deutor

Si el fiador va pagar sense posar-ho en coneixement del deutor (art. 1840 CC), el deutor
podrà oposar en regrés al fiador les mateixes excepcions que aquest va poder oposar i no
va oposar al creditor, si el deutor li va fer saber.

Hi ha la possibilitat de discutir la validesa, legitimitat i existència de l’obligació (vicis del

consentiment + art. 1156 CC). El fiador no pot oposar les excepcions que siguin purament
personals de deutor (art. 1853 CC).

4.5. Acció de relevació (art. 1843 CC)

Abans d’efectuar el pagament, el fiador pot dirigir-se contra el deutor principal per obtenir
la relevació de la fiança. El fiador té dues possibilitats:
- Obtenir una garantia (real o personal): aquest instrument li garanteix el cobrament
d’allò pagat en l’acció de reemborsament contra el deutor.
- Ser alliberat pel deutor: el deutor no pot extingir la fiança per la seva voluntat, això no
és possible sense el consentiment del creditor: això es produeix amb el pagament.

La finalitat de l’acció de rellevància és evitar un perjudici al fiador que paga, davant del perill
d’insolvència del deutor. Quan es pot exercir l’acció de relevació? Entre altres, es pot exercir
en casos de frustració del reemborsament (ex. el deutor és declarat en concurs).

5. Cofiança i subfiança
5.1. Cofiança (arts. 1837 i 1844 CC)
Exemple
El 7 de febrer de 2001, en Josep, la Teresa i l’Antonio van subscriure un contracte de fiança
per garantí les operacions de la mercantil “Las Vegas, S.A.”, amb renúncia al benefici de
l’excussió i del benefici de divisió. Degut a la mala situació econòmica de l’empresa, en Josep
va pagar els deutes que la mercantil tenia, que ascendien a 300.000 euros, amb la finalitat
d’evitar l’increment d’aquesta quantitat.
1) En Josep estava obligat a pagar la totalitat del deute?
2) Quines accions pot exercir el fiador que va realitzar el pagament?
3) Els altres cofiadors estan obligats a rescabalar allò pagat? En quina quantia?

En la cofiança, diversos deutors garanteixen un mateix deute. Davant el creditor, els

cofiadors garanteixen el deute principal excepte pacte en contrari, de forma mancomunada:
- El benefici de divisió: el creditor només pot reclamar a cada fiador la part que li
correspongui satisfer (la pactada, i en defecte parts iguals). Aquest benefici cessa en els
mateixos casos i per les mateixes causes que el d’excussió contra el deutor principal.

Es pot pactar la solidaritat: el creditor pot exigir el pagament de la totalitat del deute a un
dels cofiadors.

El fiador solidari que hagi pagat tindrà al seu abast les accions de subrogació i de
reemborsament. Hi ha un regrés entre cofiadors com entre codeutors solidaris (art. 1844
CC) (no exigeix el previ exercici de l‘acció de reemborsament).

El que hagi pagat podrà reclamar a cadascun dels altres la part que proporcionalment li
correspongui satisfer. Si algun d’aquests fos insolvent, la part d’aquest recaurà sobre tots en
la mateixa proporció. Per tal que pugui tenir lloc la disposició d’aquest article, és precís que
s’hagi fet el pagament en virtut de demanda judicial, o trobant-se el deutor principal en estat
de concurs o fallida. La jurisprudència ha interpretat aquest requisit de manera flexible:
s’exigeix la insolvència de fet.

5.2. Subfiança (art. 1822.1 CC)

La subfiança és una fiança en què existeix un fiador del fiador principal (subfiador). Aquest
té el benefici d’excussió tant respecte del deutor principal com del fiador (art. 1836 CC).
 5.3. Extinció de la fiança
La fiança s’extingeix quan s’extingeix l’obligació del deutor principal. S’extingeix per les
mateixes causes que la resta d’obligacions:
- Confusió (art. 11933 CC): recau en les persones del deutor i del creditor, i extingeix,
juntament amb l’obligació principal, la fiança. La confusió del creditor i fiador extingeix
la fiança però no l’obligació principal.

La fiança també té causes específiques d’extinció:

- Dació en pagament (art. 1849 CC): si el creditor accepta voluntàriament un immoble o
altres béns en pagament del deute, encara que després els perdi per evicció, quedarà
lliure el fiador.
- Pròrroga (art. 1851 CC): és la pròrroga concedida al deutor pel creditor sense el
consentiment del fiador.
 T14. Quasicontractes i enriquiment sense causa

1. Quasicontractes
L’article 1089 CC menciona els quasicontractes, juntament amb els contractes, entre les
fonts de les obligacions, i també els regula a l’article 1887, en els articles referents a la gestió
de negocis aliens (sense mandat) (arts. 1888 a 1894 CC i 622-40 a 622-42 CCCat) i en els
articles referents al cobrament de l’indegut (arts. 1895 a 1901 CC).

Avui en dia dins de la categoria de quasicontractes s’hi inclouen la gestió de negocis aliens
sense mandat i el cobrament de l’indegut. Els elements en comú entre aquestes figures són:
- El seu naixement es deu a un fet voluntari del subjecte.
- El fet no és antijurídic.
- El subjecte no estava obligat a fer-lo ni per contracte ni en virtut de cap obligació.

1.1. Gestió de negocis aliens (arts. 1888 a 1894 CC i 622-40 a 622-42 CCCat)
El que s’encarrega voluntàriament de l’agència o administració dels negocis d’un altre, sense
mandat d’aquest, està obligat a (1) continuar la seva gestió fins el final de l’assumpte i les
seves incidències o (2) requerir a l’interessat per tal que el substitueixi en la gestió, si es
trobés en estat de poder fer-ho per si (arts. 1888 CC i ≈ 622-40 CCCat).

La gestió de negocis aliens es pot fer sobre actes jurídics (ex. pagar una contribució o pagar
el lloguer a un amic que està malalt i no s’adona que vencen) o actes materials realitzats
en interès del tercer (ex. arreglar els desperfectes urgents de la casa del veí mentre aquest
està absent).

La ratificació de la gestió per part del propietari del negoci produeix els efectes del mandat
exprés (arts. 1892 CC i 622-40.2 CCCat). La gestió dels negocis aliens determina obligacions
pel gestor (arts. 1889 a 1891 CC i 622-41 CCCat) i pel titular de l’assumpte.

Segons el CC, el gestor té els següents deures (arts. 1889 CC i ss):

- El gestor oficiós ha de dur a terme l’ encàrrec amb la diligència d’un bon pare de família.
- El gestor oficiós ha d’indemnitzar els perjudicis que per culpa o negligència seva
s’irroguin al propietari dels béns o negocis que gestioni.

Segons el CCCat, el gestor té els següents deures (art. 622-41 CCCat):

1) El gestor ha d’actuar amb la diligència pròpia d’una persona raonable, d’acord amb la
naturalesa de l’afer.
3) La responsabilitat per danys derivada de la infracció de diligència establerta s’exonera o
atenua en cas de culpa del titular de l’afer o d’intervenció d’un tercer.
6) El gestor, un cop finalitzada la gestió o, si és possible, durant l’execució d’aquesta, ha
d’informar e titular de l’afer de la gestió efectuada o, si escau, del curs de la que està
efectuant, retre-li’n comptes i, si escau, posar a la seva disposició allò obtingut en el curs de
la gestió.

Segons el CC, el titular de l’assumpte té les següents obligacions (art. 1893 CC):
- Aprofitar els avantatges de la gestió, encara que no l’hagi ratificat expressament. És
responsable de les obligacions contretes en el seu interès, i indemnitzarà al gestor les
despeses necessàries i útils que hagués fet i els perjudicis que hagués patit en el
desenvolupament del seu càrrec.
- Encara que la gestió no sigui profitosa pel titular, aquest també té la mateixa obligació
quan aquesta gestió hagués tingut per objecte evitar algun perjudici imminent i
manifest.

Segons el CCCat, el titular de l’assumpte té les obligacions de rescabalar (“resarcir”) i

indemnitzar per la gestió en tot cas (art. 622-40 CCCat).
1) El titular de l’assumpte, encara que no vulgui aprofitar el resultat de la gestió o encara
que no s’hagi obtingut cap resultat, està obligat a:
a) Rescabalar al gestor de les despeses útils i necessàries efectuades en interès seu. Les
quantitats anticipades pel gestor meriten interès legal des del dia del pagament.
b) Indemnitzar el gestor pels danys i perjudicis.
c) Alliberar el gestor de les obligacions contretes en interès seu
(...)
3. La utilitat o la necessitat de les despeses efectuades i la de les obligacions contretes s’han
de valorar atenent al moment en què es van efectuar o contreure.

1.2. Teoria del cobrament indegut (arts. 1896 a 1901 CC)

Quan es rep alguna casa sobre la qual no es tenia dret a cobrar, i que per error ha estat
indegudament entregada, sorgeix l’obligació de restituir-la (art. 1895 CC). Es tracta d’un
supòsit en què una persona entrega a una altra una cosa creient erròniament que està
complint una obligació amb la persona que rep el pagament.
 1.2.1.Pressupòsits de l’obligació de restitució
La persona té l’obligació de restituir la cosa en els següents supòsits:
1) Entrega d’una cosa amb funció solutòria: és el pagament amb la intenció d’extingir
una obligació, contractual o no. aquesta atribució consisteix en l’entrega física d’una
cosa. Si la prestació executada consistia en un fer o no fer, no es pot acudir a les regles
del cobrament de l’indegut, sinó a l’enriquiment sense causa.
2) Caràcter indegut del pagament: té lloc quan el solvens no tenia deure d’entregar
aquesta cosa en compliment d’una obligació prèvia (inexistència del deure). Ex. perquè
es paga a una persona diferent del creditor, o paga un tercer diferent del deutor,
s’entrega una quantitat major de la deguda o una cosa diferent de la deguda, quan no va
existir una relació obligatòria entre les parts, o va existir però va quedar extingida.
3) Error del solvens: hi ha la creença equivocada de que s’està pagant en compliment
d’una obligació pròpia. S’admet tant l’error de fet com de dret.

1.2.2.Conseqüències
Quan es donen aquests pressupòsits, sorgeix una acció restitutòria del cobrament de
l’indegut. És a dir, el deutor que va pagar al creditor per error pot exigir la devolució d’allò
que va entregar. En alguns casos (mala fe del que va rebre el pagament) és possible que a
més es generi alguna pretensió indemnitzatòria.

L’acció restitutòria prescriu en un termini general de 5 anys (art. 1964 CC).

2. Enriquiment sense causa o enriquiment injust/injustificat

2.1. Concepte
L’enriquiment sense causa no està regulat amb caràcter general al Codi Civil espanyol. és
una categoria de construcció jurisprudencial.

El principi que prohibeix l’enriquiment injust (base de l’acció d’enriquiment) ha estat

considerat font de l’obligació de restituir l’increment patrimonial produït com a
conseqüència de l’empobriment d’un altre subjecte, que ha tingut lloc sense causa que
justifiqui aquest desplaçament patrimonial.

L’acció d’enriquiment té caràcter subsidiari: s’aplica quan no existeix una altra via per
recuperar l’enriquiment injust. No s’aplica en aquells supòsits en què ja existia una norma
positiva per reparar l’enriquiment injustificat (ex. arts. 231-5 i ss CCCat).
 2.2. Exemples de la jurisprudència de l’obligació de restituir l’enriquiment
STS 6.10.2006. Pel cessament d’una unió extramatrimonial en què la dona s’encarregava
de les feines domèstiques i col·laborava en l’empresa (clínica) del convivent sense cobrar
un sou
STS 15.11.1990 I 17.12.2007. En la venda a un tercer d’una finca adquirida en subhasta
en què hi havia una construcció sense abonar a qui va construir de bona fe una edificació.
STS 10.6.2008. Per l’atribució de més superfície de la que corresponia per la seva aportació
en un procés de reparcel·lació en perjudici d’altres propietaris.
STS 25.5.2007. En cas de pagament de 7 milions de pessetes per l’adquisició d’un habitatge
que finalment va ser adjudicat judicialment a una altra persona.

2.3. Pressupòsits de l’enriquiment sense causa

Es produeix enriquiment sense causa en els següents supòsits:
1) Enriquiment del demandat: hi ha una diferència entre l’estat actual del patrimoni i
l’estat que tindria si el desplaçament legítim de béns no s’hagués produït. Pot consistir
en un enriquiment positiu (augment actiu) o negatiu (no disminució del patrimoni).
2) Empobriment de l’actor o demandant: és la pèrdua pecuniàriament apreciable per
disminució del patrimoni, o per prestació de serveis sense contraprestació, o per no
obtenció d’un lucre.
3) Relació entre l’empobriment i l’enriquiment: hi ha nexe de causalitat entre els dos.
4) Que ha tingut lloc la causa que justifiqui aquest desplaçament patrimonial: quan
el desplaçament no es funda en un contracte o en una llei.