Apunts Instrumentos Traficó Empresarial

1.1. Característiques essencials de la contractació mercantil.
La perfecció dels contractes

mercantils. La forma dels contractes mercantils. La prova dels contractes mercantils.
La interpretació dels contractes mercantils.
L’article.1 del codi de comerç distingeix entre l’empresari individual i l’empresari persona
jurídica.
L’empresari individual (comerciant) per actuar com a empresari, se li demana que tingui capacitat
d’actuar com a tal. I segons l’article 4 podran actuar com a empresaris aquelles persones que
siguin majors d’edat i que tinguin la lliure disposició dels seus bens i que no estiguin afectats per
una causa d’incapacitat legal. Si tenen algun tipus d’incapacitació hauran d’actuar en el seu cas a
través dels representants. Per tant, partint de la plena capacitat d’obrar com a empresa, no es podrá
ser menor d’edat, ni tampoc es podrá ser un major d’edat incapacitat.
Els menors d’edat emancipats, major de 16 anys i menors de 18 anys, poden actuar però tenen
certes limitacions, per fer certes activitats requereixen autorització. → art. 323 CC: capacita
limitada quan pugui afectar al seu patrimoni.
L’empresari social, segons l’article 122 CCom és una societat de responsabilitat limitada, per
tant, es un subjecte de dret, persona jurídica. Esta afectada per l’article 1911 del Codi civil.
L’Art 122 del CCom diu que per regla general, les societats mercantils es constituiràn adoptant
algunes de les següents formes (Estrictu sensu):
1. La regular col·lectiva.
2. La comanditaria, simple o por acciones.
3. La anònima.
4. La de responsabilitat limitada.
El 99% son societats anònimes o limitades. Més del 94% son societats de responsabilitat limitada.
Es l’empresari qui a traves d’una empresa, fa l’activitat empresarial, i aquesta activitat

empresarial, quan la fa enfront a tercers, fa servir el contracte.
La societat es subjecte de dret, respon amb tot els seu patrimoni de la seva activitat, la
denominació de societat de responsabilitat limitada no és correcte, perquè la societat ha de
respondre amb tot el seu patrimoni. La societat com a subjecte de dret respon als seus deutes
d’acord amb el 1211 CC. (Art. 237 responsabilitat)
Quan actuem parlem de subjecte de dret empresari (persona física o persona jurídica). A classe
farem servir casi sempre l’empresari persona jurídica i la societat de capital.
Hi ha contractes que tenen una doble regulació: una en l'àmbit del dret civil i tenen una regulació
en el dret mercantil, com per exemple la compravenda. Això planteja el problema de la
mercantilitzat dels contractes, quan un contractes és civil o mercantil. Depèn de la naturalesa que
li adjudiquem, haurem d’aplicar unes disposicions normatives o unes altres.
Als darrers vint anys ha aparegut una altra noció cabdal a la contractació, que es el consumidor.
L'aparició del consumidor i l'aparició del regim jurídic tuïtiu del consumidor, ha suposat un
autèntic canvi a nivell legislatiu com a nivell de l’aplicabilitat en la contractació.
1
Noció de consumidor: Art 3 de la llei de consumidors i usuaris. Pot ser tant una persona física
com una persona jurídica (concepte ampli). Es fa una activitat al marge de la seva activitat
empresarial. Té un regim tuïtiu potentíssim.
Artículo 3. Conceptos de consumidor y usuario y de persona consumidora vulnerable.“1. A

efectos de esta ley, y sin perjuicio de lo dispuesto expresamente en sus libros tercero y cuarto,
son consumidores o usuarios las personas físicas que actúen con un propósito ajeno a su
actividad comercial, empresarial, oficio o profesión. Son también consumidores a efectos de esta
norma las personas jurídicas y las entidades sin personalidad jurídica que actúen sin ánimo de
lucro en un ámbito ajeno a una actividad comercial o empresarial.
2. Asimismo, a los efectos de esta ley y sin perjuicio de la normativa sectorial que en cada caso
resulte de aplicación, tienen la consideración de personas consumidoras vulnerables respecto de
relaciones concretas de consumo, aquellas personas físicas que, de forma individual o colectiva,
por sus características, necesidades o circunstancias personales, económicas, educativas o
sociales, se encuentran, aunque sea territorial, sectorial o temporalmente, en una especial
situación de subordinación, indefensión o desprotección que les impide el ejercicio de sus
derechos como personas consumidoras en condiciones de igualdad.”
Les societats tenen autonomia patrimonial plena? Tenen autonomia patrimonial ja que el soci
col·lectiu respon subsidiàriament dels deutes de la societat. Si el patrimoni es insuficient,
responen els socis col·lectius. La societat en quan subjecte de dret SI que té autonomia plena,
LA FORMA DELS CONTRACTES
Art. 50 CCom. “Los contratos mercantiles, en todo lo relativo a sus requisitos, modificaciones,
excepciones, interpretación y extinción y a la capacidad de los contratantes, se regirán, en todo
lo que NO se halle expresamente establecido en este Código o en las Leyes especiales, por las
reglas generales del Derecho común.”
Art. 51 CCom. “Serán válidos y producirán obligación y acción en juicio los contratos
mercantiles, cualesquiera que sean la forma y el idioma en que se celebren, la clase a que
correspondan y la cantidad que tengan por objeto, con tal que conste su existencia por alguno
de los medios que el Derecho civil tenga establecidos.
Sin embargo, la declaración de testigos no será por sí sola bastante para probar la existencia de
un contrato cuya cuantía exceda de 1.500 pesetas,(*) a no concurrir con alguna otra prueba.
La correspondencia telegráfica sólo producirá obligación entre los contratantes que hayan
admitido este medio previamente y en contrato escrito, y siempre que los telegramas reúnan las
condiciones o signos convencionales que previamente hayan establecido los contratantes, si así
lo hubiesen pactado.”
Requisits: que no hi hagin vicis, que hi hagi objecte i causa del contracte. Aquest article ens diu
que es vàlida la contratació verbal→problema: que crea inseguretat jurídica a efectes probatoris.
Ara bé, un cop acreditat l’existència del contracte verbal, tindrà els mateixos efectes que qualsevol
altre tipus de contratació. El mateix succeeix amb contractes privats en administracions publiques.
Art. 52. “Se exceptuarán de lo dispuesto en el artículo que precede:

1.a Los contratos que, con arreglo a este Código o a las Leyes especiales, deban reducirse a
escritura o requieran formas o solemnidades necesarias para su eficacia.
2.a Los contratos celebrados en país extranjero en que la Ley exija escrituras, formas o
solemnidades determinadas para su validez, aunque no las exija la Ley española.
2
En uno y otros casos, los contratos que no llenen las circunstancias respectivamente requeridas
no producirán obligación ni acción en juicio.”
Plena llibertat de forma; ens trobem amb les excepcions de les societats mercantils. Una societat
pot estar al mercat amb la condició sine quanon si compleix amb els requisits.
Els contractes mercantils siguin en document privat o públic o la forma que requereixi la llei, han
que complir els 3 requisits del 1261 CC.
- consentiment
-objecte
-causa
Artículo 1261 CC. “No hay contrato sino cuando concurren los requisitos siguientes:
1.º Consentimiento de los contratantes.
2.º Objeto cierto que sea materia del contrato.
3.º Causa de la obligación que se establezca.”
Si es donen els tres requisits el contracte té eficàcia interna entre els socis.
MITJANS DE PROVA
La prova electrònica a esdevingut un gran instrument probatori. Hi ha una altra prova que és la
prova de la comptabilitat de l’empresari.
Mitjans de prova que regula la LEC:
Art. 299 LEC “1. Los medios de prueba de que se podrá hacer uso en juicio son:1o
Interrogatorio de las partes. 2.o Documentos públicos. 3.o Documentos privados. 4.o Dictamen
de peritos. 5.o Reconocimiento judicial. 6.o Interrogatorio de testigos”.
LA COMPTABILITAT DELS EMPRESARIS
Esdevé important per saber que s’ha negociat i en quines condicions, a vegades pot ser necessari
a un judici accedir a la comptabilitat de l’empresari.
La comptabilitat de l’empresari, es pública o secreta? Exemple: vull saber quan cobra un

treballador d’un corner del corte inglés. L'article 32 CCom diu que la comptabilitat de
l’empresari és secreta, sense perjudici del que es derivi del disposat en les lleis. Podem saber la
comptabilitat anual, això no vol dir que la comptabilitat de l’empresari sigui publica, el que és
públic és un abstracte d’aquesta comptabilitat.. La gent confon la possibilitat d’accedir als
comptes anuals de la societat (que si que son públics), de la possibilitat d’accedir als llibres de
comptabilitat. No es el mateix. Se l’import total de les compres, de les ventes, etc. però no se com
funcionen diàriament les seves compres i ventes. Es pot saber si acredites davant del jutge un
interès legítim per entrar a la comptabilitat.
Per accedir a la comptabilitat de l’empresari tenim una llei que es la Llei 15/2015 de
2 de juliol, Llei de Jurisdicció Voluntària (LJV) “De la exhibición de libros de las
personas obligadas a llevar contabilidad”. Els arts. 112 a 116 son importants, relatius
als llibres de comptabilitat.
Artículo 112. Ámbito de aplicación. “La exhibición de libros, documentos y soportes contables
de la persona obligada a llevarlos, en los casos en los que proceda conforme a la ley y con el
3
alcance que éstas determinen, se podrá solicitar mediante este expediente, siempre que no exista
norma especial aplicable al caso”
Artículo 113. Competencia y postulación. “1. La competencia corresponderá al Juzgado de lo

Mercantil del domicilio de la persona obligada a la exhibición, o del establecimiento a cuya
contabilidad se refieran los libros y documentos de cuya exhibición se trate.
2. En la tramitación de estos expedientes será preceptiva la intervención de Abogado y
Procurador.”
Artículo 114. Tramitación. “1. La solicitud se tramitará con arreglo a las normas comunes
reguladas en esta Ley, debiendo constar el derecho o interés legítimo del solicitante y
especificando los asientos que deben ser examinados o su contenido en la forma más exacta
posible, así como el objeto y finalidad de la solicitud.
Admitida la solicitud por el Secretario judicial, éste citará a una comparecencia ante el Juez a
quienes hayan de intervenir en el expediente. El Juez resolverá sobre la solicitud motivadamente
en la propia comparecencia, documentándose con posterioridad por el Secretario judicial, o en
los cinco días siguientes a su finalización mediante auto.
2. Si se estimare la solicitud, se ordenará que se pongan de manifiesto los libros y documentos
que proceda examinar, especificando el alcance de la exhibición, requiriendo a tal fin a la
persona obligada y señalando día y hora para la exhibición. Si se solicitase por el requerido
algún horario concreto con el fin de no perturbar sus actividades, el Juez acordará lo que
proceda, oídos los interesados. De manera motivada, y con carácter excepcional, el Juez podrá
reclamar que se presenten en el Juzgado los libros o su soporte informático, siempre que se
especifiquen los asientos que deben ser examinados.”
Artículo 115. Forma de realizar la exhibición. “1. La persona obligada a la exhibición tiene el
deber de colaborar y facilitar el acceso a la documentación requerida para que el solicitante
pueda proceder a su examen.
2. La exhibición se realizará ante el Secretario judicial en el domicilio o establecimiento de la
persona obligada a llevar los libros, o mediante su aportación en soporte informático si así se
hubiera acordado, y el solicitante podrá examinar los libros, documentos o soportes
especificados por sí o con la colaboración de los expertos que haya designado en su solicitud y
que el Juez haya autorizado, levantándose por el Secretario judicial acta de lo actuado.”
Artículo 116. Multas coercitivas. “1. Si la persona obligada a la exhibición se negara

injustificadamente, obstaculizara o quebrantara el deber de colaborar y facilitar el acceso a la
documentación solicitada, será requerida por el Secretario judicial, a instancia del solicitante,
para que lo haga y se abstenga de reiterar el quebrantamiento, con apercibimiento de la
imposición de multa y de incurrir en un delito de desobediencia a la autoridad judicial.
2. Si el incumplimiento persistiere, el Secretario judicial, tras oír al requerido, para asegurar el
cumplimiento de la orden, podrá imponer mediante decreto y respetando el principio de
proporcionalidad, multas coercitivas de hasta 300 euros al día, que se ingresarán en el Tesoro
Público.
Para determinar la cuantía de la multa el Secretario judicial deberá tener en cuenta las
circunstancias del hecho de que se trate, así como los perjuicios que al otro interesado se
hubieren podido causar.”
El jutge fa 2 premisses que ha de complir: haurem de justificar un dret o interès legítim per
accedir-hi. I els assentaments comptables que volem que siguin examinats. S’ha de Justificar i
Delimitar el seu objecte i podem demanar que s’aixequi acte.
Art. 40 Ccom: “1. Sin perjuicio de lo establecido en otras leyes que obliguen a someter las
cuentas anuales a la auditoría de una persona que tenga la condición legal de auditor de cuentas,
y de lo dispuesto en los artículos 32 y 33 de este Código, todo empresario vendrá obligado a
someter a auditoría las cuentas anuales ordinarias o consolidadas, en su caso, de su empresa,
4
cuando así lo acuerde el Secretario judicial o el Registrador mercantil del domicilio social del
empresario si acogen la petición fundada de quien acredite un interés legítimo. Antes de estimar
la solicitud, el Secretario judicial o el Registrador mercantil deberán exigir al solicitante que
adelante los fondos necesarios para el pago de la retribución del auditor.
La sociedad únicamente podrá oponerse al nombramiento aportando prueba documental de que
no procede el mismo o negando la legitimación del solicitante.
La solicitud ante el Registrador mercantil se tramitará de acuerdo a lo previsto en el Reglamento
del Registro Mercantil. La designación de auditor se sujetará al turno reglamentario que
establece el Reglamento de Registro Mercantil.
Si se instara ante el Secretario judicial, se seguirán los trámites establecidos en la legislación de
la jurisdicción voluntaria.
La resolución que se dicte sobre la procedencia o improcedencia de la auditoría será recurrible
ante el Juez de lo Mercantil.”
Una 3era persona que tinguin un interés legitim es pot dirigir al secretari judicial i demanar que
s’anomeni a l’auditor per verificar les comptes anuals: l’auditor pot verificar les comptes anuals
al registre mercantil si té un interés legítim (relació jurídica amb aquella societat que vols que
s’auditi). Únicament quan no s’hagin auditat les comptes anuals.
INTERPRETACIÓ DELS CONTRACTES MERCANTILS (Arts 50, 57 i 59 del CCom)
Article 50 codi de comerç: “Los contratos mercantiles, en todo lo relativo a sus requisitos,
modificaciones, excepciones, interpretación y extinción y a la capacidad de los contratantes, se
regirán, en todo lo que NO se halle expresamente establecido en este Código o en las Leyes
especiales, por las reglas generales del Derecho común.”
L’article 50 ens diu que tot el que no estigui previst en el codi de comerç o a les lleis especials
que el desenvolupen, haurem d’anar al Codi Civil als arts. 1281 a 1289 que en general constitueix
el cos normatiu que s’aplica a la interpretació dels contractes.
Article 57 CCom “Los contratos de comercio se ejecutarán y cumplirán de buena fe, según los
términos en que fueren hechos y redactados, sin tergiversar con interpretaciones arbitrarias el
sentido recto, propio y usual de las palabras dichas o escritas, ni restringir los efectos que
naturalmente se deriven del modo con que los contratantes hubieren explicado su voluntad y
contraído sus obligaciones.”
L’article 57 ens remarca que els contractes es tenen que complir d’acord amb el principi de la
bona fe. Ens remet al art 7 del CC i art 1958 CC. Aquest principi de bona fe, que es un principi
rector de la contractació, té una transcendència més rellevant en certs tipus de contractes, referent
en això hi ha el contracte d'assegurança (Si l’assegurat a actuat de mala fe, tindrà com a
conseqüència que tot i produir-se el fet que es objecte de cobertura de la pòlissa si es pot acreditar
que a actuat de mala fe i la càrrega de la prova li correspon a la assegurança, i aquesta ho acredita,
l’assegurat perdrà el dret a percebre la indemnització que li correspongués de la pòlissa). Per això,
s’exigeix que les parts actuïn amb bona fe. Aleshores, és un principi que té molta transcendència
a l’hora d’aplicar-ho als contractes.
Article 59 CComerç “Si se originaren dudas que no puedan resolverse con arreglo a lo
establecido en el artículo 2.º de este Código, se decidirá la cuestión a favor del deudor.”
La legislació de protecció dels consumidors, hi ha contractes d’assegurances que ho configura

com qualsevol altre contracte, però a vegades aplica contingut de 7/1988- condicions generals de
contractació. I s’han de fer referencia a 3 punts d’aquesta llei.
5
La major part de contractes mercantils, venen predeterminats, tenen un contingut predeterminar,
i quan això passa, en sentit ampli diem que son contractes d’adhesió. La llei tracta de protegir a
la part més feble. Amb aquesta legislació de protecció del consumidor tenim la Ley 7/1998, de
13 de abril, sobre condiciones generales de la contratación, aquesta llei, l’article 6, en cas de
conflicte interpretatiu entre les clàusules generals i particulars, prevalen les clàusules particulars,
a no ser que les generals resultin més beneficioses per l’adherent que les clàusules particulars. En
les condicions particulars, les parts hauran pactat el seu contingut, en canvi a les condicions
generals ja venen predeterminades, no s’hauran pactat entre les parts. Això no vol dir que
l’adherent quedi desprotegit.
Art. 6 Llei sobre condicions generals de la contractació “1. Cuando exista contradicción entre
las condiciones generales y las condiciones particulares específicamente previstas para ese
contrato, prevalecerán éstas sobre aquéllas, salvo que las condiciones generales resulten más
beneficiosas para el adherente que las condiciones particulares.
2. Las dudas en la interpretación de las condiciones generales oscuras se resolverán a favor del
adherente. En los contratos con consumidores esta norma de interpretación sólo será aplicable
cuando se ejerciten acciones individuales.
3. Sin perjuicio de lo establecido en el presente artículo, y en lo no previsto en el mismo, serán
de aplicación las disposiciones del Código Civil sobre la interpretación de los contratos.”
1. prevalen les clàusules particulars a les generals: les condicions generals d’un contracte
d’assegurança, venen predeterminades o son objecte de negociació? Venen predeterminades,
aleshores hi ha poca llibertat de decisió per les parts. I hi podran negociar a les condicions
particulars i hi haurà més voluntat per les parts.
2. Les clàusules fosques (quan no es clar): no podràn afavorir a la part que les ha redactat, així el
legislador vol forçar a les companyies que facin les clàusules lo més comprensible possible.
3. Primer preval el que digui la llei en qüestió, però subsidiàriament prevalen les regles
d’interpretació establertes al codi civil, fa passar per davant les normes d’interpretació del codi
civil respecte les normes d’interpretació que son molt poques.
Així, el legislador utilitza el codi civil per interpretar les normes, a diferència del codi de comerç
que fa una simple matisació.
1.2. L’ exigibilitat de les obligacions mercantils. La mora mercantil i la llei 3/2004 de 20 de

desembre. La prescripció mercantil.
COMPLIMENT DE LES OLIGACIONS
Article 61 CCom “No se reconocerán términos de gracia, cortesía u otros, que bajo cualquier
denominación, difieran el cumplimiento de las obligaciones mercantiles, sino los que las partes
hubieren prefijado en el contrato, o se apoyaren en una disposición terminante de Derecho.”
L’ Art 61 del codi de comerç prohibeix que els tribunals concedeixin un termini de gràcia o de
cortesia un cop s’ha arribat al termini de la obligació (és a dir tenim una O de naturalesa mercantil,
hi ha un termini legal o convencional i els tribunals no poden anar més enllà i atorgar un nou
termini de compliment de la O). Més allà de les disposicions legals que siguin aplicables, els
tribunals no poden ampliar el compliment de les obligacions mercantils. Per tant, per molt que
hagis pactat un temps no es pot ampliar. S’ha de respectar el que han pactat les parts o s’ha de
6
respectar el termini que sigui aplicable per les disposicions generals. Es així perquè es prioritza
l’agilitat política.
Ara bé, El codi civil fa referència al article 1124 CC, l’apartat 3er permet al jutge senyalar un
termini addicional, però això no es permet al CCom ja que es prioritza la rapidesa del tràfic jurídic.
MOROSITAT: en l'àmbit de dret mercantil, la noció de morositat es produeix de manera

automàtica, quan arribat el dia no s’hagi complert la obligació, el deutor entra automàticament en
situació de morositat.
Article 63 “Los efectos de la morosidad en el cumplimiento de las obligaciones mercantiles

comenzarán:
1.º En los contratos que tuvieren día señalado para su cumplimiento, por voluntad de las partes
o por la Ley, al día siguiente de su vencimiento.
2.º En los que no lo tengan, desde el día en que el acreedor interpelare judicialmente al deudor,
o le intimare la protesta de daños y perjuicios hecha contra él ante un Juez, Notario u otro oficial
público autorizado para admitirla.”
Què succeeix quan en el termini fixat no s’ha complert amb l’obligació? En aquest cas l’entrada
es automàtica, no hi ha necessitat de que el creditor incompleixi la obligació. Si no s’ha complert
amb el temps establert s’entra automàticament en mora, sense requeriment del creditor. Es
rellevant del CComerç i es diferent de l’article 1100 del CC.
Tenim una llei molt important del termini de compliment de les obligacions:
Llei 3/2004 de 29 de desembre por la que se establecen medidas de lucha contra la morosidad
en las operaciones comerciales. Afecta a les obligacions entre empreses o també a les relacions
comercials entre empreses i administracions publiques. L’administració està inclosa: estatal,
autonòmica i local. Per saber de què tracta la llei hem d’anar a l’exposició de motius. És una llei
dictada per transposar una Directiva comunitària.
Exemple: tenim una relació obligacional amb una posició creditora i una posició deutora. Com a
exemple tenim una gran superfície. Un proveïdor d’una gran superfície ocupa la part creditora.
La capacitat de negociació i la capacitat de crèdit la té la part deutora, que és el gran distribuïdor
(és qui marca les regles de joc de la contractació i és la part dominant). Aquesta relació de
desigualtat entre les parts, ha anat agafant major importància, degut al creixement econòmic dels
grans distribuïdors. Si vols fer arribar un producte al mercat, ho faràs a través dels grans
distribuïdors, ja que si no serà molt difícil.
Per tant, els contractes a qui afavoriran? Normalment a la gran superfície.
Per què el legislador europeu veu la necessitat de regular el compliment de les obligacions
mercantils? Sempre que hi hagi relacions entre empresaris s’aplicarà aquesta legislació i si es
entre empresaris i AAPP també s’aplicarà aquesta legislació.
Objectiu de la llei: “El objetivo general de esta directiva es fomentar una mayor transparencia
en la determinación de los plazos de pago en las transacciones comerciales, y también su
cumplimiento. Para ello, la directiva comprende un conjunto de medidas tendentes, de una parte,
a impedir que plazos de pago excesivamente dilatados sean utilizados para proporcionar al
deudor una liquidez adicional a expensas del acreedor, y, de otra, a disuadir los retrasos en los
pagos, erradicando las causas por las que en la actualidad la morosidad puede resultar ventajosa
económicamente para los deudores.” Hem de distingir a qui vol protegir. La obligació de pagar
la té el deutor. Intervenció legislativa entre empreses i AAPP que s’impedeix que terminis de
7
pagaments dilatats perjudiquin al creditor durant una liquidés addicional al deutor. Exemple clar:
relacions entre els proveïdors i comerciants, per exemple: supermercats.
Just-in-time: es treballa sense stock en els supermercats. Si els proveïdors no estan conforme amb
els terminis de venciment dels productes que venen. Aquí hi ha un gran conflicte, perquè si els
supermercats treballen amb el JIT i no tenen cash, cobraran molt més tard. I no la tindrà fins
transcorregut un termini molt gran i obligarà als proveïdors més petits a agafar-se crèdits ja que
segueix tenint despeses i no disposa dels diners perquè s’ha pactat entre les parts un termini. El
legislador intervé perquè la capacitat de pagament no és la mateixa, aleshores és injust perquè el
proveïdor que té menys capacitat econòmica que la gran superfície, es vegi menys protegida per
pactar uns terminis dilatats i donen tresoreria al deutor i priven a la part creditora. Aquest fet és
tant important que les grans superfícies comercials a Europa la seva expansió el van fer gràcies
al venciment, ja que no havien de pagar les despeses en molts anys i així es finançaven i feien la
seva expansió, per això el legislador intervé. I va succeir que al deixar termini negociable entre
les parts, passava que a la vida real es tornaven a pactar terminis de pagament exageradament
dilatats i el legislador ha hagut d’intervindre i fixar uns terminis màxims de pagament.
Articulo 3 “1. Esta Ley será de aplicación a todos los pagos efectuados como contraprestación
en las operaciones comerciales realizadas entre empresas, o entre empresas y la Administración,
de conformidad con lo dispuesto en la Ley 30/2007, de 30 de octubre, de Contratos del Sector
Público, así como las realizadas entre los contratistas principales y sus proveedores y
subcontratistas.
2. Quedan fuera del ámbito de aplicación de esta Ley:
a) Los pagos efectuados en las operaciones comerciales en las que intervengan consumidores.
b) Los intereses relacionados con la legislación en materia de cheques, pagarés y letras de
cambio y los pagos de indemnizaciones por daños, incluidos los pagos por entidades
aseguradoras.
c) Las deudas sometidas a procedimientos concursales incoados contra el deudor, que se regirán
por lo establecido en su legislación especial.
L’article 3 d’aquesta llei diu l’àmbit d’aplicació de la norma→Operacions comercials entre

empreses i empreses amb AAPP. No s’aplica aquesta llei amb les operacions comercials que hi
participin els consumidors. Per això, es una llei d’àmbit empresarial, no hi poden participar els
consumidors.
Article 4: determinació del termini de pagament
Sense pacte: El termini de pagament es de 30 dies naturals després de la data de recepció de

mercaderies o de prestació de serveis.
Amb pacte: Podran ser ampliats sense que en cap cas es pugui superar els 60 dies naturals.
Fa la distinció del dia de recepció de mercaderies o dia de recepció perquè es quan el gran comerç
té liquidació.
Es vol protegir a la part creditora i aquest és qui emet factura. Quan realment s’ha fet es quan es
comença a comptar el termini.
Art. 5 “El obligado al pago de la deuda dineraria surgida como contraprestación en operaciones
comerciales incurrirá en mora y deberá pagar el interés pactado en el contrato o el fijado por
esta Ley automáticamente por el mero incumplimiento del pago en el plazo pactado o legalmente
establecido, sin necesidad de aviso de vencimiento ni intimación alguna por parte del acreedor.”
8
Devengo d’interès de demor→Es produeix el devengo quan s’ha produït el termini fixat de la
obligació i la seva obligació no s’ha complert. I que de manera automàtica -sense cap tipus de
requeriment- s’aplicarà l’interès de demora que pot ser pactat al contracte, i sinó, el que digui la
llei. Es produeix una mora automàtica, no s’haurà de reclamar.
Art.7 interès de demora. “1. El interés de demora que deberá pagar el deudor será el que resulte
del contrato y, en defecto de pacto, el tipo legal que se establece en el apartado siguiente.
2. El tipo legal de interés de demora que el deudor estará obligado a pagar será la suma del tipo
de interés aplicado por el Banco Central Europeo a su más reciente operación principal de
financiación efectuada antes del primer día del semestre natural de que se trate más ocho puntos
porcentuales.
Por tipo de interés aplicado por el Banco Central Europeo a sus operaciones principales de
financiación se entenderá el tipo de interés aplicado a tales operaciones en caso de subastas a
tipo fijo. En el caso de que se efectuara una operación principal de financiación con arreglo a
un procedimiento de subasta a tipo variable, este tipo de interés se referirá al tipo de interés
marginal resultante de esa subasta. El tipo legal de interés de demora, determinado conforme a
lo dispuesto en este apartado, se aplicará durante los seis meses siguientes a su fijación.
3. El Ministerio de Economía y Hacienda publicará semestralmente en el «Boletín Oficial del
Estado» el tipo de interés resultante por la aplicación de la norma contenida en el apartado
anterior .”
Hi ha una Resolució de 30 de desembre de 2021 que prové de la Secretaria General de l’Estat

Que diu que quan no hi hagi un interés de demora fixat en el contracte, regirà l’exigibilitat del
8%. Si les parts ho han pactat, preval el pacte de les parts.
En operacions comercials entre empreses i entre empreses amb AAPP s’aplica el pactat entre
aquestes, i si no es pactat ens remetem a l’article 7.2 i en aquest cas és el 8% atenent a la resolució.
L’interès de demora es el que s’aplica quan l’obligació no s’ha satisfet en el temps establert. I si
fos superior al 8% el pactat per les parts es consideraria abusiu.
Artículo 8. Indemnización por costes de cobro. “1. Cuando el deudor incurra en mora, el
acreedor tendrá derecho a cobrar del deudor una cantidad fija de 40 euros, que se añadirá en
todo caso y sin necesidad de petición expresa a la deuda principal. Además, el acreedor tendrá
derecho a reclamar al deudor una indemnización por todos los costes de cobro debidamente
acreditados que haya sufrido a causa de la mora de éste y que superen la cantidad indicada en
el párrafo anterior. 2. El deudor no estará obligado a pagar la indemnización establecida en el
apartado anterior cuando no sea responsable del retraso en el pago.”
Això també ha arribat als tribunals. El precepte no és molt clar: en cas de mora, el deutor pagarà
una indemnització de 40 euros, però no diu més. Hi ha una qüestió que arriba al TS on es planteja
si aquests 40 euros han de ser per factura impagada o pel total de la quantitat en el qual s’ha
incorregut en morositat. El servei extremeny de Salut havia deixat de pagar 5000 factures i era
diferent aplicar una cosa o altra (40 euros o 40 euros cada factura impagada). El TS diu: els 40
euros s’imputen a cada una de les factures impagades, es a dir, no són 40 euros per la totalitat de
les factures impagades, sinó 40 euros per cada una d’elles.
Artículo 9. Cláusulas y prácticas abusivas. “1. Será nula una cláusula contractual o una
práctica relacionada con la fecha o el plazo de pago, el tipo de interés de demora o la
compensación por costes de cobro cuando resulte manifiestamente abusiva en perjuicio del
acreedor teniendo en cuenta todas las circunstancias del caso, incluidas:
a) Cualquier desviación grave de las buenas prácticas comerciales, contraria a la buena fe y
actuación leal.
9
b) La naturaleza del bien o del servicio.
c) Y cuando el deudor tenga alguna razón objetiva para apartarse del tipo de interés legal de
demora del apartado 2 del artículo 7, o de la cantidad fija a la que se refiere el apartado 1 del
artículo 8.
Asimismo, para determinar si una cláusula o práctica es abusiva para el acreedor se tendrá en
cuenta, considerando todas las circunstancias del caso, si sirve principalmente para
proporcionar al deudor una liquidez adicional a expensas del acreedor, o si el contratista
principal impone a sus proveedores o subcontratistas unas condiciones de pago que no estén
justificadas por razón de las condiciones de que él mismo sea beneficiario o por otras razones
objetivas.
En todo caso, son nulas las cláusulas pactadas entre las partes o las prácticas que resulten
contrarias a los requisitos para exigir los intereses de demora del artículo 6, o aquellas que
excluyan el cobro de dicho interés de demora o el de la indemnización por costes de cobro
prevista en el artículo 8. También son nulas las cláusulas y prácticas pactadas por las partes o
las prácticas que excluyan el interés de demora, o cualquier otra sobre el tipo legal de interés de
demora establecido con carácter subsidiario en el apartado 2 del artículo 7, cuando tenga un
contenido abusivo en perjuicio del acreedor, entendiendo que será abusivo cuando el interés
pactado sea un 70 por ciento inferior al interés legal de demora, salvo que atendiendo a las
circunstancias previstas en este artículo, pueda probarse que el interés aplicado no resulta
abusivo. Esta posible modificación del interés de demora, de acuerdo con lo previsto en esta Ley,
no será de aplicación a las operaciones comerciales realizadas con la Administración.
2. El juez que declare la invalidez de dichas cláusulas abusivas integrará el contrato con arreglo
a lo dispuesto en el artículo 1.258 del Código Civil y dispondrá de facultades moderadoras
respecto de los derechos y obligaciones de las partes y de las consecuencias de su ineficacia.
3. Serán igualmente nulas las cláusulas abusivas contenidas en las condiciones generales de la
contratación según lo dispuesto en el apartado 1.
4. Las acciones de cesación y de retracción en la utilización de las condiciones generales a que
se refiere el apartado anterior podrán ser ejercitadas, conforme a la Ley 7/1998, de 13 de abril,
sobre Condiciones Generales de la Contratación, por las siguientes entidades:
a) Las asociaciones, federaciones de asociaciones y corporaciones de empresarios, de
profesionales, de trabajadores autónomos y de agricultores que estatutariamente tengan
encomendada la defensa de los intereses de sus miembros.
b) Las Cámaras Oficiales de Comercio, Industria y Navegación.
c) Los colegios profesionales legalmente constituidos.
Estas entidades podrán personarse, en nombre de sus asociados, en los órganos jurisdiccionales
o en los órganos administrativos competentes para solicitar la no aplicación de tales cláusulas o
prácticas, en los términos y con los efectos dispuestos por la legislación comercial y mercantil
de carácter nacional. Las denuncias presentadas por estas entidades ante las autoridades de
competencia tendrán carácter confidencial en los términos de la Ley 15/2007, de 3 de julio, de
Defensa de la Competencia.
5. Sin perjuicio de lo dispuesto en el apartado anterior, las entidades mencionadas en dicho
apartado también podrán personarse en los órganos jurisdiccionales o en los órganos
administrativos competentes y asumir el ejercicio de acciones colectivas de cesación y de
retracción en defensa de los intereses de sus asociados frente a empresas incumplidoras con
carácter habitual de los períodos de pago previstos en esta Ley, en los contratos que no están
incluidos en el ámbito de la Ley 7/1998, de 13 de abril, sobre Condiciones Generales de la
Contratación.”
Aquest article es un mecanismes de protecció considerant que son nul·les les clàusules
contractuals. S’aplica la legislació al complexa d’aquesta llei. Exemple clar que s’aplica també
en normes que està exclòs el consumidor, però el legislador considera que es una bona construcció
i la fa servir també amb una part feble. Si hi ha clàusules abusives es pot declarar la nul·litat.
El legislador malgrat que es un conjunt normatiu que no s’aplicava en el cas del consumidor, en
relacions entre empresaris i empresaris amb AAPP. El legislador introdueix un article nou basat
10
en la protecció i tutela del consumidor. Estableix la nul·litat de totes aquelles clàusules abusives
i també de totes aquelles q vagin en contra dels preceptes imperatius d’aquesta llei i per tant, el
que fa es reforçar l’aplicació d’aquesta normativa.
Hi ha una sentencia del TS de 23 de novembre de 2016, es una sentencia que te com a
supòsit de fet un cas de subcontractació, en el qual el contractista principal estableix unes
condicions que son avantatjoses i unes condicions que entren en conflicte amb la llei que
estem estudiant. Entre aquestes condicions, s’estableix un pacte pel qual el termini de
pagament serà de 180 dies. En la subcontractació té la major capacitat de contractació el
contractista principal. La sentencia estableix que hem de tenir en compte la part més feble.
El termini màxim és de 60 dies, entre empresaris. En aquest contracte s’havia pactat un
termini de 180 dies, el TS considera que estem davant una clàusula abusiva. Que s’hagi
pactat això no impedeix que es pugui entendre que este davant una clàusula abusiva que
protegeix l’article 9. Es evident que hi ha una diferencia en la capacitat de negociació
entre les parts, no tenen la mateixa capacitat el contractista principal que l’empresari
subcontractat. Aquesta sentencia es pronuncia sobre el interès de demora aplicable, es va
pactar que seria l'interès legal + 1,5. El legislador reforça amb mecanismes de protecció
del dret del consumidor i un d’aquests es l’article 9.
1.3. EL CONTRACTE DE COMPRAVENDA MERCANTIL.

1.3.1 Concepte i caràcter mercantil de la compravenda. L’ element intencional del
comprador.
Contracte que té una doble naturalesa: esta regulat al Codi civil i al Codi de comerç.
Si la compravenda és meitat diners i meitat en una altra cosa i el valor de la cosa és per amunt...
article 1445 i 1446. “Si el precio de la venta consistiera parte en dinero y parte en otra cosa, se
calificará el contrato por la intención manifiesta de los contratantes. No constando ésta, se tendrá
por permuta, si el valor de la cosa dada en parte del precio excede al del dinero o su equivalente;
y por venta en el caso contrario.”
Es perfecciona per consentiment o no? es exigible pel consentiment de les parts? O es exigible a
partir de la traditio? Quan és exigible? Si la part venedora es vol fer enrere quan hi ha plena
conformitat respecte objecte i preu del contracte, es pot tirar enrere? Article 1450: és una qüestió
molt important. “La venta se perfeccionará entre comprador y vendedor, y será obligatoria para
ambos, si hubieren convenido en la cosa objeto del contrato y en el precio, aunque ni la una ni
el otro se hayan entregado.”
Quan s’ha plasmat el consentiment sobre el preu i cosa objecte de contracte i es plasma a un
document, no cal que hi hagi un document públic. Si ha signat un contracte privat i s’ha d’elevar
a document públic, si la part venedora no vol fer exigible la compravenda perquè creu que el preu
és molt baix, una vegada firmat el contracte sobre preu i cosa, sempre serà exigible.
Es evident que amb el consentiment tenim el contracte perfeccionat, però també es perfecciona
entre el comprador i venedor amb la traditio. Pot ser física o simbòlica. Article 609 CC, exemple:
amb EP es compleix la traditio. Això es igual a la compravenda civil o mercantil però hi ha una
diferencia. La mercantil està pensada per realitzar-se en massa i de forma ràpida, ex: un empresari
mercantil pot fer moltes compravendes mensuals i aquesta contractació fa que hi hagi especialitats
que si que tenen sentit. I en altres, mantenir una doble regulació del civil i mercantil es molt
criticable, 1445 CC i codi comerç arts. 325 i següents... la calcificació de civil o mercantil d’un
contracte té greus conseqüències jurídiques. El problema es que en molts casos el propi TS no es
posa d’acord quan és una CV civil o mercantil. Conseqüència →es genera inseguretat jurídica en
el tràfic econòmic. Exemple: amb la cosa objecte de contracte quan la part venedora ha posat la
11
cosa a disposició de la part compradora, la part compradora detecta uns vicis; Si es civil tindríem
un pla de prescripció de les accions de 5 anys, 1664 CC-NO ÉS-. Si es mercantil el termini de
prescripció es de 6 mesos.
- Exemple: La part venedora posa la cosa objecte del contracte a disposició de la part compradora,
la part compradora detecta uns vicis:
1. Si el contracte és civil, tindriem un plaç de prescripció de les accions de 5 anys, en canvi:

2. Si és mercantil, el plaç de prescripció son 6 mesos. Tot això té com a nucli dogmàtic que
aquesta operació de compravenda pugui ser calificada de civil o mercantil → tenen
règims jurídics diferenciats → un error del règim jurídic pot causar una prescripció major
o menor → hi hauria d’haver una unificació del contracte de compraventa → no una
doble regulació que genera una gran inseguretat jurídica.
Article 325 del CCom “Será mercantil la compraventa de cosas muebles para revenderlas, bien
en la misma forma que se compraron, o bien en otra diferente, con ánimo de lucrarse en la
reventa.”.
D’aquest article els tres element definidors segons el legislador son:

- Que siguin coses mobles,
- Que es comprin amb ànim de revendre
- Que siguin per lucrarse
L’element intencional és la voluntat de revendre i l’ànim de lucrar-se amb la revenda. Les

legislacions mercantils son capitalistes.
Des del punt de vista del legislador pensa en la voluntat del comprador. Com sabrem la voluntat
del subjecte de tornar a vendre i tenir un guany? És la part compradora la que tindrà aquesta
voluntat. Fins que no veiem com actua la part compradora, no sabríem si es mercantil o civil. Si
la part compradora no ho ven i ho dedica al seu consum propi, és una CV civil.
Què succeeix amb CV de béns immobles? Serà mercantil o no? la exposició de motius del
CComerç no té cap sentit ni que dogmàticament sigui possible, però és un “vacio legal”. Perquè
a la CV de béns immobles li apliquem la legislació civil, no la del CComerç perquè no se’n parla.
L’article 326 CCom vol ajudar amb aquesta decisió, i en comptes d’ajudar enreda:
“No se reputarán mercantiles:
1.o Las compras de efectos destinados al consumo del comprador o de la persona por cuyo
encargo se adquirieren.
2.o Las ventas que hicieren los propietarios y los labradores o ganaderos, de los frutos o
productos de sus cosechas o ganados, o de las especies en que se les paguen las rentas.
3.o Las ventas que, de los objetos construidos o fabricados por los artesanos, hicieren éstos en
sus talleres.
4.o La reventa que haga cualquier persona no comerciante del resto de los acopios que hizo para
su consumo.”
Les importants són la 1era i la 4rta. La 2na i la 3era són irrellevants i han quedat sense sentit
empresarial.
El legislador pensava amb una CV especulativa feta entre comerciants (que avui diríem
empresaris), amb ànim de lucre i amb voluntat de tornar a vendre. Aquesta CV es especulativa
perque es vol obtenir un guany, i per això, la doctrina i jurisprudència els considera mercantil.
12
Quan a la CV especulativa intervenen empresaris no hi ha problemes de calificacio jurídica ja que
és mercanitl.
Malgrat complir-se els supòsits de l’article 325, en el casos que diu l’article 326 quedaran
excloses:
- La compravenda de bens mobles. No té sentit discutir la CV de bens inmobles perquè aquest
sempre s’ha regit per la legislació civil.
Aquí hem d’analitzar la intenció de la part venedora, si aquesta la vol revendre amb posterioritat
i obtenir un lucre.
Es pressuposa que té canalitzat quina ha estat la intenció de la part compradora. Pel TS no es tant
important si es una compravenda entre empresaris sinó determinar la voluntat de la part
compradora. Sobre l’estatus jurídics de l’empresari, el TS prioritza la intenció del comprador.
Amb el desenvolupament de les societats capitalistes van sorgir 2 problemes: El problema és amb
la CV inversió. I té 2 vessants:
1. Aquella en que l’empresari compra una matèria prima, la transforma i el producte resultant el
posa a la venda al mercat. Exemple. Compro cuir i faig una bossa. Amb aquesta modalitat, avui
en dia, es considera també que és CV mercantil. Es una CV de consum empresarial. Ara bé, dins
aquesta CV tenim una altre:
2. Comprem uns béns i no els venem, sinó que els fem servir en el nostre sistema de
producció. Sobre aquesta si apliquéssim amb literalitat l’article 326, no seria una CV mercantil,
sinó civil. Per això, ja fa anys va ser discutit per la doctrina a través d’un primer article “cándido
pajares” que va pensar que amb aquesta CV d’inversió també hi ha un ànim de lucre, però no es
com el que hem vist abans de comprar i revendre, sinó que el guany el tenim com a resultat de la
inversió. L’ànim de lucre és al final del procés, per això hi ha un ànim d’inversió. Per tant, es pot
considerar que és CV mercantil. Es quan no comprem un producte per tornar-lo a vendre tal qual,
tampoc no comprem un producte per transformar-lo i vendre’l, es refereix a l’adquisició de
generalment bens d’equip que l’empresari compra per fer servir en el procés productiu. Per
exemple: maquinaria. Aquí tenim un primer obstacle: 326 apartado primero: “No se reputarán
mercantiles:1.º Las compras de efectos destinados al consumo del comprador o de la persona
por cuyo encargo se adquirieren. Ha sigut un del obstacles per a que la CV d’inversió fos
considerada CV mercantil. Una reflexió mes profunda ens fa veure que la CV de consum no té
perquè ser equiparable al consum industrial, l’empresari compra la maquinaria per millorar el seu
procés de producció. L’ànim de lucre també existeix perquè l’empresari ha estat adquirint aquest
bens per millorar el seu procés productiu i obtenir un rendiment econòmic. Per tant, es pot
entendre que també és una CV mercantil.
El 326 també nega la condició de CV a les operacions que fan els pagesos i els ganaders. També
els hi nega la condició de CV quan es tracta de productes artesanals. Avui en dia l’activitat
agrícola és una activitat empresarial, per tant, no té sentit aquest article.
Els substrat normatiu de les cooperatives esta basat en la estructura de la societat de capitals, per
tant, les cooperatives clarament tenen una naturalesa mercantil.
No es pot equiparar el consum familiar al consum empresarial.
Quan a la CV intervé un consumidor, quan comprem com consumidors en un establiment obert
al públic, que compro un bé que és alié a l’activitat empresarial o professional. Aquest CV el
profe considera que es un CV civil i no mercantil.
L’altre qüestió que es planteja el mateix article es si s’ha de ser empresari per que hi hagi una
CV mercantil?
13
El TS a una ST del 5/11/1990 va considerar que també podia ser mercantil aquella CV que es
feia i que la feia un comprador que no era empresari. Però va considerar un cas concret on un
comprador no era un empresari però la va considerar mercantil pel seu element intencional, ja que
va comprar caixes de begudes per vendre-les a un preu millor. Aquí el TS fa prevaldre la voluntat
de la part compradora sobre el criteri si ets empresari o no. Per tant, pot ser NO empresari i fer
una CV mercantil si la teva intenció es revendre amb ànim de lucre.
Quan parla de la venta que es fa a un consumidor, es a dir, nosaltres anem a un establiment obert
al públic i on els consumidors comprem, es planteja la situació que el consumidor fa una CV a
una botiga oberta al públic, la compra com a consumidor final. Si ho comprés amb ànim de tornar
a revendre seria CV mercantil. Però si es un comprador final serà una CV civil.
Article 85 del CComerç: “La compra de mercaderías en almacenes o tiendas abiertas al público
causará prescripción de derecho a favor del comprador, respecto de las mercaderías adquiridas,
quedando a salvo, en su caso, los derechos del propietario de los objetos vendidos para ejercitar
las acciones civiles o criminales que puedan corresponderle contra el que los vendiere
indebidamente. Para los efectos de esta prescripción, se reputarán almacenes o tiendas abiertas
al público:
1.o Los que establezcan los comerciantes inscritos.
2.o Los que establezcan los comerciantes no inscritos, siempre que los almacenes o tiendas
permanezcan abiertas al público por espacio de ocho días consecutivos, o se hayan anunciado,
por medio de rótulos, muestras o títulos, en el local mismo, o por avisos repartidos al público o
insertos en los diarios de la localidad.”
Precepte bàsic d’aquest article: diu que aquells béns que nosaltres haguem adquirit d’una botiga
oberta al públic i nosaltres siguem adquirents de BF, aquella propietat esdevé irreivindicable
perquè confiem amb l’aparença jurídica de que pot vendre’l. Sinó li hauríem de dir que ens
ensenyés el títol de propietat de la cosa, la factura de l’objecte... si soc adquirent de MF sabent
que l’objecte de venda és robat, es reivindicable. Si es de BF és irreivindicable.
Es plasma en aquesta article la protecció del tràfic jurídic perquè si es volgués plasmar la seguretat
jurídica voldria dir que cada vegada que volguéssim fer l’acte de CV hauríem de provar la
propietat del bé. Posem aquesta discussió perquè quan es tracta de compres fetes en establiments
oberts al públic malgrat estiguin regulats a l’article 85, ha de prevaldre que el subjecte que ho
compra es un consumidor i que ha de ser civil, no mercantil.
Article 234 Llei de societats de capital→quan contactàvem amb administrador d’una societat hi
havia autors conservadors que deien que l’administrador li havia d’ensenyar els seus poders i
veure si podia realitzar aquell acte o no→no té molt sentit, ja que és molt conservador. Hem de
protegir la societat del tràfic. La persona que té el càrrec vigent tot el que faci, vincula a la societat.
Si s’excedeix pot tenir responsabilitat administrativa. Però el 3er SEMPRE queda protegit, encara
que l’administrador s’hagi excedit dels seus poders, sempre i quan el 3er sigui de BF.
L’administrador vincula a la societat, inclús quan s’excedeix dels seus poders.
1.3.2 Les obligacions del venedor.
Art. 1445 Codi Civil “Por el contrato de compra y venta uno de los contratantes se obliga a
entregar una cosa determinada y el otro a pagar por ella un precio cierto, en dinero o signo que
lo represente.” Aquesta obligació que adquireix la part venedora, tal i com està formulada, en el
codi civil permet que es celebri un contracte de compraventa -per tant que es perfeccioni amb el
preu i la cosa- quan la cosa objecte del contracte encara no és propietat de la part venedora.
El contracte es perfecciona amb l’entrega de la cosa → traditio.
14
El contracte de compravenda té dos moments: el de la perfecció i el de l’execució i això té
conseqüències diferents:
L’execució del contracte exigeix l’entrega de la cosa i l’altre part ha de fer efectiu el preu pactat.
A no ser que s’hagi pactat el pagament del preu a terminis però sinó la part compradora està
obligada a pagar el preu a no ser que la cosa objecte del contracte tingui vicis o defectes que
impedeixen que la part compradora pugui considerar-se satisfeta amb l’adquisició d'aquell be ja
que aquella cosa no compleix les seves expectatives.
Tenint en compte el termini, l’art 61 del Codi de Comerç: dèiem que en les obligacions
mercantils ni el jutge tenia la facultat d’ampliar aquest termini perquè s’estava protegint la
rapidesa del tràfic jurídic. Sí ho poden fer en el codi civil en virtut de l’art. 1124.3 CC.
Quina llei regula el compliment de terminis en relacions entre empresaris → la llei 3/2004, quin
termini establia al màxim? Podia arribar fins a 60 dies laborals, en qualsevol cas, aquesta llei,
estableix que és d’aplicació els terminis en la compravenda mercantil → el contingut d’aquesta
llei -pel fet que regula el compliment de les obligacions mercantils entre empresaris - és aplicable
aquí.
3.2.1 La qüestió del retard.
En relació amb el termini ens trobem amb el RETARD → estudiarem la venta plaç a plaç.
Exemple: tenim una mercaderia a Barcelona i hi ha un contracte mitjançant el qual aquesta

mercaderia s'ha de portar a Alemanya. Nosaltres, la part venedora entreguem les mercaderies al
transportista que té la guarda legal i custodia fins arribar al seu punt de destí que és Berlin.
Anem de Barcelona a Berlin amb les mercaderies:
1. Que pot succeir si aquesta mercaderia -si tenim pactat un plaç de 5 dies- arriba més tard de 5
dies? Pot passar que la mercaderia arribi en un estat o en unes condicions que no son amb les que
havia d’arribar. Pot passar que Berlín no fos el destí final de la mercaderia i fos Londres, el fet
que arribi tard a Berlín, l’empresari d'aquí no compleix el seu contracte amb el destinatari final.
Que poden fer les parts per protegir-se de les conseqüències importants del retard? A través de
quin contracte? Del contracte d’assegurança que, en aquest cas, té per objecte exclusiu la
cobertura de la mercaderia que viatja en un camió (transport terrestre) → no es un contracte civil.
La mercaderia arriba al seu destí amb unes condicions que no compleix la finalitat del contracte,
l'empresa d’assegurances que ha assegurat aquest transport estudiarà quina ha estat la causa del
retard i dins aquesta determinarem la diagnosi (és un cas de força major, hi ha hagut un
terratrèmol) però el més important es saber si el transportista ha actuat de forma diligent.
- Conseqüències d’aquest retard: aquest retard provoca conseqüències amb totes les relacions
que l’empresari pugui tenir amb tercers. Art. 329 Codi de comerç equipara el retard amb un
supòsit d’incompliment contractual seguint la jurisprudència→ la part compradora pot optar entre
demanar el compliment del contracte o la resolució del contracte i en ambdós casos -opti per la
via que opti- podrà demanar la indemnització per danys i perjudicis.
Art. 329 CCom “Si el vendedor no entregare en el plazo estipulado los efectos vendidos podrá
el comprador pedir el cumplimiento o la rescisión del contrato, con indemnización, en uno y otro
casos, de los perjuicios que se le hayan irrogado por la tardanza”. L’art. 329 no analitza el perquè
d’aquest retard.
15
En el àmbit de la CV el retard en el compliment de la obligació de entrega de mercaderies per
part de la part venedora es considera un incompliment contractual. Per tant, al tenir aquest
consideració, es dona les armes del art. 1124.
La jurisprudència puntualitza dos supòsits: si hi ha un retard en l’entrega de les mercaderies,

òbviament si la part compradora fa servir aquestes mercaderies sense fer cap tipus de reclamació
hi ha una acceptació tàcita del retard. A la praxis el que succeeix es que quan la part venedora veu
que no pot complir el termini de entrega, el que fa es notificar-ho a la part compradora (no t’ho
podré entregar en 10 dies, sinó en 15). El retard és causa d'incompliment sempre i quan l’altra
part no ho hagi acceptat, perquè si el transportista l’ha avisat per whatsapp i l’altra part li ha dit
“okey, no passa res” hi ha acceptació expressa i encara que no digui res, hi haurà acceptació tàcita.
Si volem que es tracti d’un incompliment, com a part compradora, hem de fer constar que NO
estem d’acord amb aquest retard, si creiem que ens perjudica hem de deixar constància que no
estem d’acord i que el camió en aquella hora no hi era allà.
Pot tenir conseqüències per la part compradora que les mercaderies arribin més tard: afectar a
l’estat de les mercaderies, pot ser que la part compradora tingues la voluntat de transferir-les a
una altra persona.
Per tant, si s’actua correctament podrà demanar o bé el compliment del contracte (cosa que serà
difícil) o bé la resolució del contracte amb la devolució de les quantitats pagades, sense pagar la
quantitat pendent, i amb indemnització de danys i perjudicis.
● Si es demana la resolució del contracte el que es produeix es que una part ha de tornar el preu i
l’altra la mercaderia → 1303 Codi Civil.
- Aquesta indemnització de danys i perjudicis que els lletrats acostumen a demanar-la en

qualsevol demanda, la jurisprudència del TS: És cert que l'incompliment del contracte
comporta, per sí, uns danys i perjudicis, ara bé, també diu que, malgrat que és així, l'acció
dels danys i perjudicis, els tribunals espanyols només poden reconèixer-la i fer-la efectiva
si la part actora ha provat els danys i perjudicis. que vols dir amb això? que en moltes
sentències moltes vegades, la part actora ha demanat els danys i perjudicis, però no ha
acreditat quins son els danys i perjudicis concrets perquè per molt que ho hagi demanat
el tribunal no li concedirà. → s’han d’ACREDITAR, s’han de PROVAR.
Respecte del termini en el compliment de les obligacions: el termini té caràcter essencial.

1.3.3. Les obligacions del comprador.
La part compradora té uns terminis per comprovar l’estat d’aquestes mercaderies, si deixa passar
aquests terminis també perd els drets a reclamar. La part afectada sempre ha de tenir una part
jurídica activa, per tant, no n’hi ha prou que tinguem raó sinó que s’ha de constatar. Si aquesta
mercaderia arriba malament a Berlín, hem de constatar com a part compradora, que ha arribat
malament. Si no ho constata, es presumeix que la mercaderia està en estat correcta, per tant, és la
part afectada la que ha d’acreditar que la mercaderia està en estat defectuós. → per això té tanta
importància la part activa de la part afectada.
1.3.4. La transmissió del risc.
El contracte de CV es un contracte contractual que es confecciona pel consentiment de les parts.

Per tant, tenim un primer moment que es la perfecció del contracte y un segon moment que es el
de l’execució d’aquest contracte. En quant a la perfecció del contracte estem en el marc del 1261
CC i en quant a la execució del contracte este en el marc de l’entrega de la cosa i el pagament del
preu. Els contractes que estudiarem, el de transport terrestre i el d'assegurances, treballarem la
CV d’expedició, la CV que es fa de plaç a plaç.
16
Quan es parla del concepte d’entrega, en aquest cas, en entrega de mercaderies, hi ha un moment
en aquesta entrega que de vegades es pot donar separadament, que es “la puesta a disposición”,
la entrega física de les mercaderies. De vegades poden coincidir la entrega de la mercaderia amb
la posada a disposició i de vegades no. Una qüestió fonamental es en quin moment hi ha la
transmissió del risc, en quin moment el risc de que la coses es faci mal bé, etc passa de la part
venedora a la part compradora. Primer supòsit: Si la part compradora acredita que les mercaderies
no estan en les condicions que caldrien, aquesta part no està obligada a pagar el preu, i deixarà
que a traves de l’arbitratge o a traves de jutjats es decideixi. Segon supòsit: estem en una CV de
plaç a plaç, i ens arriben les mercaderies al port de BCN en un container, la part venedora notifica
a la part compradora que te a la seva disposició aquelles mercaderies que hi ha al container al port
de BCN, i la part compradora en comptes d’actuar diligentment i anar a recollir les mercaderies,
no fa res d’això, no va a retirar les mercaderies, quan la part venedora li fa saber que te a la seva
disposició les mercaderies. Com a conseqüència de que no les ha anat a buscar sense causa
justificada, les mercaderies es fan mal bé, aquí el que tenim es que no hi ha hagut una entrega de
les mercaderies físicament, nomes s’han posat a disposició de la part compradora.
Si la part venedora va posar a disposició les mercaderies, a partir d’aquell moment qualsevol
viscitud que afecti a la mercaderia va a càrrec de la part compradora. En el supòsit, si no la va a
recollir i la mercaderia es fa mal bé la part venedora té dret a reclamar-li el 100% del preu. Perquè
la part compradora sense justa causa es retarda en el compliment de la recepció.
Art. 333 CCom “Los daños y menoscabos que sobrevinieren a las mercaderías, perfecto el
contrato y teniendo el vendedor los efectos a disposición del comprador en el lugar y tiempo
convenidos, serán de cuenta del comprador, excepto en los casos de dolo o negligencia del
vendedor.”
- La transmissió del risc de la part venedora a la part compradora es produeix en el moment en

què la part venedora posa la cosa objecte del contracte a disposició que, en aquest cas en concret,
en el moment en que fa entrega al transportista i el transportista es fa càrrec de les mercaderies,
en aquell moment, el que succeeix amb les mercaderies ja no està a càrrec de la part venedora, el
risc ja no és de la part venedora, aquesta part ja ha posat a disposició les mercaderies per tant, en
aquest moment, la part compradora ja té l’obligació de pagar-li el preu, sempre i quan estigui
satisfet amb l’estat de les mercaderies.
En el moment en que s’ha posar a disposició a la part compradora, la part venedora ja no assumeix
el risc del que succeeix amb les mercaderies (art. 333) encara que no li hagi fet entrega a la part
compradora exactament ja que l’article no parla d’entrega efectiva sinó de “posada a disposició”.
- La part compradora també te la obligació de recepcionar les mercaderies que se li entreguin, ha

d’existir un acte de recepció de les mercaderies per part de la part compradora. Si aquesta no ho
recepciona o es retarda amb la recepció, la part venedora li pot exigir el compliment del contracte.
Artículo 339 CCom. “Puestas las mercaderías vendidas a disposición del comprador, y dándose
éste por satisfecho, o depositándose aquéllas judicialmente, en el caso previsto en el artículo 332,
empezará para el comprador la obligación de pagar el precio al contado o en los plazos
convenidos con el vendedor. Este se constituirá depositario de los efectos vendidos y quedará
obligado a su custodia y conservación según las Leyes del depósito.”
Perfecte el contracte i posades les mercaderies a disposició de la part compradora, comença per
part d’aquesta la obligació de pagar-hi el preu. Ara be, nomes te obligació de pagar el preu en
principio si esta conforme amb l’estat de les mercaderies. De no ser així, haurà d’emprendre
accions de reclamació o en cas de vicis ocults. Si per la raó que sigui, la part compradora segueix
sense voler recepcionar les mercaderies, aquesta part venedora farà un dipòsit judicial de les
mercaderies, deixant constància a traves del jutjat, que estaran a disposició de la part compradora.
17
La part compradora tindrà una part jurídica de defensa si no les accepta i dins els terminis legals
fa la reclamació (30 dies des de la data de l’entrega de les mercaderies).
Hi va haver un cas en que el transportista havia incomplert la obligació de guarda i custòdia, per
tant, la companyia d'assegurances no se’n farà càrrec, qui se’n farà càrrec serà el transportista. Si
el transportista no pot pagar, se li executarà el seu patrimoni. 1911 Codi Civil → el deute no
s’extingeix, pot quedar embargat de per vida si no paguen.
Obligacions de les parts:
1. Obligació d’entrega de la cosa → posada a disposició.

2. Obligació de garantia → distingim entre evicció i extinció per vicis ocults.
El PREU de la compraventa:
1. Ha de ser vertader → ens referim a que el preu ha d'existir, no pot ser un negoci jurídic simulat.
per exemple, si volem fer una donació al fill no podem fer servir la compraventa com un negoci
jurídic simulat. Exemple del fill: si volem fer una donació a un fill no podem fer la compra venta
com a negoci jurídic simulat, fer veure una compraventa, normalment els fills no poden demostrar
la seva capacitat econòmica per adquirir aquest bé. El tribunal diu que és nul, no vàlid, i diu que
aquí hi hagut una donació pare-fill i se t’aplica l’impost de donació.
2. No pot ser irrisori → que el meu pare em deixa el pis de Diagonal per 100.000 euros i en realitat
val 3.000.000 → si és un preu irrisori Hisenda aplica les normes de donació. Si te l'està “donant”
s'aplica l’impost de donacions i no de compravendes. En preus irrisoris (molt per sota del preu de
mercat) un notari - NO pot otorgar escriptures públiques amb preus irrisoris- i advocat no poden
intervenir en aquestes operacions sino serien còmplices del delicte → no es poden fer operacions
per sota el preu del mercat.
Determinat o determinable
OJO! Per comprar un bé immoble, hem de tenir en compte l’IBI → hem de demanar el document
de l’any en curs (del 2021), amb aquest valor d’Ibi hem de mirar el valor cadastral, hem de mirar
en quina zona comprem l'immoble perquè segons la zona porta un coeficient corrector → això
vol dir que el valor cadastral multiplicat pel 2% ens dona el valor aconsellable per fer l’operació.
Per sota d’aquest preu, Hisenda et revisa. Això és automàtic avui en dia. L'altre que rep sempre
és quan la venta d’accions o participacions està pel valor nominal i no pel comptable (patrimoni
net/accions participacions), si ha transcorregut temps hi ha d’haver divergències entre el valor
nominal i contable. Si feim la venda per valor nominal, Hisenda t’ho reclama.
1.3.5. El incompliment del contracte per part del venedor. La doctrina del “Aliud
Pro Alio”.
• Obligació d’entrega de la cosa

• Obligació de garantia: sanejament de vicis ocults
En relació amb el sanejament per vicis ocults tenim una regulació en el Codi de Comerç -bastant
defectuosa- en els arts. 336 i 342 Codi de Comerç.
Ara bé que succeeix si el venedor entrega la mercaderia i la part compradora recepciona la

mercaderia, que succeeix si la part compradora detecta que la mercaderia té vicis o defectes o té
problemes de quantitat o qualitat. La part venedora té una obligació de sanejament per evicció i
vicis ocults.
18
- Sanejament per evicció: es quan la part compradora perd la cosa objecte del contracte
amb motiu d’una sentencia que al·lega i defensa un dret previ i té com a resultat la privació
de la propietat a la part compradora.
- Sanejament per vicis: dos casos diferents vicis manifestos i vicis ocults. El primer no
servirà ja que el vici és perceptible. El sanejament per que tingui lloc ha de ser per un vici
que sigui ocult, es a dir, que no es vegi a simple vista i que tampoc sigui detectable, i
òbviament un vici desconegut per la part compradora. Si la part compradora es un expert o
no en aquell tipus de mercaderies, perquè en tal cas, s’exigeix una major diligencia envers
la mercaderia.
Art. 336 CCom “El comprador que al tiempo de recibir las mercaderías las examinare a su
contento, no tendrá acción para repetir contra el vendedor alegando vicio o defecto de cantidad
o calidad en las mercaderías.
El comprador tendrá el derecho de repetir contra el vendedor, por defecto en la cantidad o
calidad de las mercaderías recibidas enfardadas o embaladas, siempre que ejercite su acción
dentro de los cuatro días siguientes al de su recibo y no proceda la avería de caso fortuito, vicio
propio de la cosa o fraude.
En estos casos podrá el comprador optar por la rescisión del contrato o por su cumplimiento con
arreglo a lo convenido, pero siempre con la indemnización de los perjuicios que se le hubieren
causado por los defectos o faltas.
El vendedor podrá evitar esta reclamación exigiendo, en el acto de la entrega, que se haga el
reconocimiento, en cuanto a cantidad y calidad, a contento del comprador.”
Aquest article ens fa referència al curt termini que té la part compradora (4 dies) → l’ali a quo
d’aquest termini en el fons es una discussió que no té molt de sentit perquè, des de quin moment,
la part compradora por examinar les mercaderies? Des de que les té a la seva disposició, per tant,
és evident que la legislació tenen que reconèixer que és des de la posada a disposició per part del
comprador si aquestes tenen algun defecte o anomalia. Aquesta és la via de sanejament per vicis
ocults → aquí tenim un termini de 4 dies.
Art. 342 CCom. “El comprador que no haya hecho reclamación alguna fundada en los vicios
internos de la cosa vendida, dentro de los treinta días siguientes a su entrega, perderá toda acción
y derecho a repetir por esta causa contra el vendedor.” Aquest article fixa un termini per fer la
denuncia de 30 dies.
Exemple: parquet defectuós →Si l’estat del parquet esta de tal manera que si s’hagués sabut el
mal estat d’aquest el contracte no s’hagués celebrat, llavors estem davant d’incompliment
contractual: armes legals→Art. 1101 i 1124 CC. El termini per exercir l’acció és de 5 anys (1964
CC).
Sanejament per vicis: el marc normatiu és el 342 CCom i l’aplicació de les accions de sanejament
tenen un termini de 6 mesos a comptar des de la data de l’entrega de les mercaderies.
Aliud Pro Alio: permet solucionar els problemes doctrinals que presenta el 336 i 342 del CCom.
Termini ni més ni menys que un termini de 5 anys per exercitar l’acció de compliment de contracte
i l’acció resolutòria. Un cas típic es entrega de cosa distinta a la pactada, per exemple que una
discoteca faci comanda de 100 ampolles de ron i li entreguin 100 de gin.
Amb aquest context, tenim un termini per exercitar les accions edilícies de 6 mesos des de la data
d’entrega de la mercaderia. → art. 1490 del Codi Civil
Això és el supòsit tradicional que, durant molts anys, ha utilitzat la jurisprudència i doctrina quan
es planteja l’existència de vicis ocults, existents en les mercaderies fruit de contractes de
compraventa.
19
Tenim uns terminis molt curts → en la praxis, molts cops, ha fet que la part compradora perdés
les accions → no ha fet la denúncia en els 30 dies i ha perdut la possibilitat d'exercir les accions.
El TS va arribar al punt que s’havia de fer una interpretació extensiva de la doctrina “Aliud pro
Alio” que es venia aplicant en la doctrina del codi civil → aplica aquesta doctrina a la
compraventa mercantil:
1. En primer lloc, per un criteri de justícia material: la part compradora ja havia perdut la
possibilitat d’exercitar les accions edilícies i, per tant, es quedava indefens.
2. Per altra banda, el TS aplica aquesta doctrina quan el vici és de tanta importància que realment
fa que la cosa objecte del contracte sigui inhàbil, inútil, no serveixi per la finalitat natural d’aquest
contracte, la finalitat no és tant que estiguem davant un compliment defectuós del contracte sinó
que estem davant d’un incompliment contractual. Llavors les armes que té la part compradora ja
son molt més potents: té, per una banda, els articles 1101 i 1124 Codi Civil i, per altra banda, té
la possibilitat d’exercitar les accions dels arts 1101 i 1124 CC amb els terminis de l’art. 1964 CC
(5 anys).
Si contraposem escenaris, quin escenari és el que té més garanties per la part compradora? El
segon escenari ja que té un termini més llarg de prescripció de les accions. Però no tan sols per el
termini de prescripció sinó perquè el marc normatiu i jurisprudencial del 1101 i 1124 CC donen
molta més seguretat jurídica → perquè els articles 336 i 342 presenten molts problemes de
tècniques normatives i interpretatives.
Artículo 1964 CC. “2. Las acciones personales que no tengan plazo especial prescriben a los
cinco años desde que pueda exigirse el cumplimiento de la obligación. En las obligaciones
continuadas de hacer o no hacer, el plazo comenzará cada vez que se incumplan.”
Artículo 1101 CC. “Quedan sujetos a la indemnización de los daños y perjuicios causados los
que en el cumplimiento de sus obligaciones incurrieren en dolo, negligencia o morosidad, y los
que de cualquier modo contravinieren al tenor de aquéllas”.
Artículo 1124 CC. “La facultad de resolver las obligaciones se entiende implícita en las
recíprocas, para el caso de que uno de los obligados no cumpliere lo que le incumbe. El
perjudicado podrá escoger entre exigir el cumplimiento o la resolución de la obligación, con el
resarcimiento de daños y abono de intereses en ambos casos. También podrá pedir la resolución,
aun después de haber optado por el cumplimiento, cuando éste resultare imposible. El Tribunal
decretará la resolución que se reclame, a no haber causas justificadas que le autoricen para
señalar plazo. Esto se entiende sin perjuicio de los derechos de terceros adquirentes, con arreglo
a los artículos 1.295 y 1.298 y a las disposiciones de la Ley Hipotecaria”
Es evident que perd força argumentativa la part compradora quan al haver adquirit un be aquest
be no respon a les seves expectatives. La part compradora no diu res, es pot entendre que hi ha
una acceptació tàcitat del mal estat. La part compradora quan detecta que no funciona ha de parar
el funcionament i deixar constància del defecte per part d’un expert, no fer anar la maquina i
demanar o be el compliment del contracte o be la resolució del contracte amb indemnització per
danys i perjudicis. La indemnització per danys i perjudicis s’ha de provar, acreditar per part de la
part demandant.
20
Per tant, diem que aquesta doctrina s’aplica quan s’entrega una cosa diferent a la pactada. Supòsit
en el que comprem 5000 caixes de ginebra, i en comptes d'això ens porten 5000 caixes de vodka.
És evident que es una cosa diferent de la pactada, no hi ha discussió. Es deixa constància d’aquest
fet i s’insta la resolució del contracte doncs s’entrega una cosa diferent a la pactada, per lo qual
estem als articles 1101 i 1124. El TS ha aplicat aquest escenari quan si que s’entrega la cosa
pactada objecte del contracte, per exemple les botelles de ginebra, però per la raó que sigui, aquest
s’ha fet malbé, no es pot comercialitzar. És evident que l'objecte del contracte no complia la seva
finalitat, doncs aquesta és la seva comercialització, per lo que òbviament no compleix es la
finalitat del contracte.
Per exemple, una empresa va comprar unes maquines embotelladores de vi, capaç d’embotellar
1000 botelles a l’hora, però quan la instal·len, s’adonen que no permetia fer-ho sinó que a partir
quelcom nomes permetia 100. Des del minut 1, no complia amb els requeriment tècnics, es fa una
pericial i la part venedora va vindre per retirar la maquina, i va portar una d’altre que si complia
amb la descripció tècnica. Si hagués arribat als tribunals, era un cas claríssim d’aliud pro alio.
Quan entrem la demanda, acompanyada de l’informe pericial, aquest ha de ser a prop de la

posició, de la nostra línia de demanda, doncs el propi perit de part no pot dubtar. Una bona pericial
ab initio es garantia de guanyar el pleit.
Tant en una via com en l’altre cal fer dues puntualitzacions:
• En cap cas hi pot haver una acceptació tàcita del mal estat del objecte de la compravenda.
Com seria el cas de fer servir la maquina, les botelles... Si s’actua amb normalitat amb la
mercaderia, el TS diu que no hi ha acció d’incompliment contractual doncs estàs
acceptant el mateix. En aquest cas, el tribunal voldria en primer lloc, no autoritzar la
resolució del contracte, sinó rebaixar el preu de la compravenda (acció estimatòria o
quanti minoris).
• Sempre es permet la indemnització per danys i perjudicis. L’incompliment contractual
evidentment es reconeix un dany o perjudici, però no es suficient, doncs el TS estableix
que s’han de quantificar i acreditar.
STS 914/2000, 14 de Octubre de 2000. → MOLT IMPORTANT Fundamento de Derecho III.
“Es doctrina reiterada de esta Sala la de que se está en presencia de la entrega de una cosa por
otra o "aliud pro alio", cuando existe pleno incumplimiento del contrato de compraventa, por
inhabilidad del objeto vendido para cumplir la finalidad para la que se vendió, y
consiguientemente se ha producido la insatisfacción del comprador, lo que en estos casos permite
acudir a la protección que dispensan los arts. 1101 y 1124 del Código Civil; tal inhabilidad ha
21
de nacer de defectos de la cosa vendida que impidan obtener de ella la utilidad que motivó su
adquisición, sin que sea suficiente para instar su adquisición una insatisfacción puramente
subjetiva del comprador (por todas, sentencia de 2 de septiembre de 1998). La desestimación del
motivo primero conduce necesariamente a la de éste, al no resultar acreditado que las cintas
transportadoras vendidas hayan resultado inútiles para el fin a que se destinaban sino por el
contrario que las mismas están instaladas en la máquina construida y vendida por ASM, S.A. a
Ford España sin que conste, se repite, que esta última haya rechazado la máquina por no reunir
las condiciones necesarias para el fin al que iba destinada ya que según el informe pericial la
maquina está instalada lo que, lógicamente, significa que está en funcionamiento pues el perito
nada dice en contra. No nos encontramos, por tanto, ante un supuesto de entrega de cosa distinta
a la pactada que habilitaría al comprador para el ejercicio de las acciones nacidas de los arts.
1101 y 1124 del Código Civil, sino ante la entrega de una cosa defectuosa a la que son aplicables
los arts. 336 y 342 del Código de Comercio en relación con el art. 1490 del Código Civil y al
entenderlo así la Sala de instancia ha aplicado correctamente los preceptos mercantiles citados,
lo que conduce a la desestimación del motivo tercero en que se denuncia aplicación indebida de
tales artículos del Código de Comercio.”
Quan nosaltres denunciem l'existència de vicis hem de complir 3 requisits:
1. Ha de ser ocult, no es manifest, no es veu a simple vista, per tant, la part compradora no coneix
aquest vici. Perquè si la part compradora conegués el vici tindria dues possibilitats: demanar la
resolució del contracte o demanar la reducció del preu.
La jurisprudència també es fixa amb la condició subjectiva de la part compradora. Si la part

compradora és un expert en aquelles matèries té molta possibilitat de conèixer els vicis si actua
amb la diligencia deguda perquè és un expert en la matèria i té capacitat per detectar aquell vici.
Per tant, també es dona importància a la capacitat subjectiva de la part compradora → si aquesta
és experta en un tema és complicat que pugui provar que desconeixia aquell vici.
2. Rellevant des d’un punt de vista econòmic → els tribunals no admeten vicis que tenen un
valor irrisori. Exclou les demandes irrisories sobre vicis ja sigui per una via o per l’altre.
3. Ha de d’existir en el moment d’entrega de la cosa → per tant, ha de ser un vici anterior. Si

sorgeixen vicis quan ja està entregada la cosa, ja no estem en aquest escenari.
La càrrega de la prova del vici correspon a la part compradora → és aquesta qui ha de

denunciar i acreditar l’existència del vici → no hi ha presumpció en el nostre ordenament jurídic
que digui que el vici ja existia → la part compradora ha de denunciar i acreditar el vici → no n’hi
ha prou amb denunciar-ho sinó que s’ha d’acreditar i provar aproximadament quan va sorgir el
vici.
Suposant que s’han complert els requisits, la part compradora, a través de la via de l’art 336 i 342
té dues vies per escollir: accions edilicies recollides al Codi civil (acció redhibitòria i acció
estimatoria o quanti minoris). Aquest dret a escollir és més teòric que real perquè:
1. L’acció redhibitoria s’exercirà quan estem davant un vici molt important, molt gran,
que fa que si l’altre part (Compradora) hagués conegut l’existència del vici no hagués
iniciat la compra. Aquesta acció redhibitòria té com a conseqüència la resolució del
contracte (1303 Codi Civil). En aquesta acció sí s’admet, segons jurisprudència del TS,
la reclamació de la indemnització per danys i perjudicis.
2. L’acció estimatòria està pensada per un vici que no té una gran transcendència, no es un
vici que impedeixi la finalitat del contracte. Amb aquest tipus d’acció el que
s’aconsegueix és que el jutge rebaixa el preu del contracte de compravenda i, per tant, el
rebaixa en funció de que el jutge considera que ha produït el vici en relació amb els danys
22
i perjudici. La jurisprudència no reconeix la indemnització per danys i perjudicis perquè
ja considera que la pròpia acció ja inclou els danys i perjudicis que li ha ocasionat aquell
vici. La indemnització ja s’inclou en la pròpia naturalesa intrínseca d’aquesta acció.
1.3.6. El incompliment del contracte per part del comprador.
1. NO s’entrega la cosa objecte del contracte

2. S’entrega la cosa però és una entrega extemporània (Amb RETARD).
3. S’entrega la cosa diferent de la pactada → alio por alio
4. S’entrega la cosa objecte del contracte però aquesta no compleix amb la finalitat del
contracte → és inhàbil, és inútil.
Supòsits d’incompliment contractual: Manca d’entrega de la cosa objecte del contracte + entrega
de la cosa ex temporània + entrega de la cosa diferent de la pactada + entrega de la cosa objecte
del contracte però aquesta no compleix amb la finalitat del contracte (inhàbil).
Hi ha casos en que el TS veu que l’aplicació estricte del regim jurídic dels articles 336 i 342
perjudica al comprador, per lo qual acudiríem al aliud pro alio.
1.5.1. EL CONTRACTE DE COMISSIÓ.
1.5.1.1. El concepte del contracte de comissió.
Contracte de gestió en el qual el comitent, fa un encàrrec al comissionista. Per tal que aquest
celebri o executiu un acte o un contracte. Té regulació pròpia al codi de comerç→articles 244 i
ss. Aquest va tenir molta importància, perquè els altres o no existien (com el d’agència) o estaven
poc regulats. Aleshores, amb el contracte d’agència el contracte de comissió perd importància.
Article 244 CCom. “Se reputará comisión mercantil el mandato, cuando tenga por objeto un
acto u operación de comercio y sea comerciante o agente mediador del comercio el comitente o
el comissionista”.
Dos requisits:
- Que la comissió tingui per objecte un acte o operació de naturalesa mercantil.
- Requereix que be el comitent o el comissionista siguin empresaris mercantil.
El contracte de comissió és caracteritza perquè el comitent fa un encàrrec al comissionista i aquest

recau sobre un encàrrec de comerç. L’article 244 exigeix que les relacions siguin actes de comerç
i que el comitent i comissionista siguin comerciants, son dos requisits acumulatius, NO
alternatius. Normalment la operació que es fa com a objecte de contracte de comissió son
operacions de compravenda -també es poden realitzar altres operacions-.
En el cas de la intermediació a les compravendes d’ immobles no estem davant un contracte de

comissió mercantil, perquè te una naturalesa civil al afectar a la compravenda de bens immobles.
És el mandat que regula el codi civil. I en principi hi ha diferencia entre el contracte de comissió
i el contracte de mandat del CC.
El contracte de comissió es diferencia del d’agència perquè el primer té com objecte un únic
encàrrec. En canvi, l’altre es de tracte successiu i té una relació contractual i diferida en el temps
que contempla la possibilitat de que la gent pugui fer més d’un encàrrec, es a dir, una relació
duradora entre l’empresari principal i l’agent.
23
1.5.1.2. Les formes d’actuar del comissionista.
Ens anem als articles següents i l’article 245 distingeix les dues maneres d’actuar del
comissionista, aquest podrà contractar en nom propi o en nom del seu comitent.
Art. 245 CCom. “El comisionista podrá desempeñar la comisión contratando en nombre propio
o en el de su comitente.”
• Quan el comissionista contracte en nom propi (article 246), estem en l’àmbit de

representació indirecte→el tercer no té perquè saber qui és el comitent, perquè la relació
és entre el comissionista i el tercer. Aquesta NO és la manera més usual d’operar. En
aquest cas, el comissionista té acció cap al 3er i viceversa. Però el comitent queda al
marge d’aquest negoci jurídic.
• En canvi, quan el comissionista contracte en nom del comitent -no en nom propi- estem
en l’àmbit de representació directa. (article 247). En aquest supòsit el comissionista ha
de tenir un apoderament del comitè, el qual el faculta per realitzar l’encàrrec que és
subjecte del contracte de comissió. El tercer no té cap dubte que esta fent un negoci amb
el comitent, perquè el comissionista només l’està representant. El comissionista, actua en
nom del comitent.
Art. 246 CCom. “Cuando el comisionista contrate en nombre propio, no tendrá necesidad de
declarar quién sea el comitente, y quedará obligado de un modo directo, como si el negocio fuese
suyo, con las personas con quienes contratare, las cuales no tendrán acción contra el comitente,
ni éste contra aquéllas, quedando a salvo siempre las que respectivamente correspondan al
comitente y al comisionista entre sí.”
Art. 247 CCom. “Si el comisionista contratare en nombre del comitente, deberá manifestarlo;
y, si el contrato fuere por escrito, expresarlo en el mismo o en la antefirma, declarando el
nombre, apellido y domicilio de dicho comitente. En el caso prescrito en el párrafo anterior, el
contrato y las acciones derivadas del mismo producirán su efecto entre el comitente y la
persona o personas que contrataren con el comisionista; pero quedará éste obligado con las
personas con quienes contrató, mientras no pruebe la comisión, si el comitente la negare, sin
perjuicio de la obligación y acciones respectivas entre el comitente y el comisionista.”
La comissió (encàrrec que fa el comitent al comissionista) té una obligació de resultat, el
comissionista ha d’arribar amb un resultat. Li han fet un encàrrec, amb aquest encàrrec té un poder
de representació atorgat pel comitent, amb aquest encàrrec es poden dirigir les facultat que té el
comissionista. Doncs el tercer sap que està contractant vàlidament amb el comitent a través del
comissionista.
En matèria d’apoderaments -a vegades planteja problemes- es quan s’ha produït la revocació

del apoderament, el comitent ha revocat l’apoderament, li ha tret el poder al comissionista i
aquesta circumstància NO és coneguda pel 3er. El 3er es pensa que el comissionista encara té
poder en actuar. Pot passar que el comissionista segueixi actuant en la praxis.
Exemple: s’ha encarregat sempre de la compravenda, i tots els consumidors ja el coneixen perquè
sempre ha actuat en nom de l’empresa. Doncs si l’empresa decideix no continuar amb els serveis
del comissionista, han de tenir la precaució de comunicar-ho a tots els afectats per retirar els
poders. Perquè en base de l’aparença jurídica -que és el que protegeix l’ordenament jurídic (la
BF)- com la persona que ha contractat no ha rebut la revocació del poder, pot seguir pensant que
el comissionista segueix tenint el poder, perquè no se li ha comunicat de manera fefaent. Si el 3er
sap que el comissionista no té poder o si ho hauria de saber i continua contractant malgrat això,
estaríem davant d’un 3er de MF no protegit per l’OJ. Estem davant de situacions jurídiques on la
24
revocació no ha sigut comunicada. Si no ha rebut cap comunicació fefaent: pot seguir actuant
amb poders.
En el cas que el comitent digui que no pensa assumí res, perquè el contracte s’ha fet un cop revocat
el poder de representació. No obstant aquest tercer desconeixia la revocació i es un tercer de bona
fe, pensant que encara el comissionista tenia capacitat jurídica. El TS protegeix l’aparença
jurídica i protegeix al tercer de bona fe, si s’acredita veritablement que aquest tercer no coneixia
la revocació de poder i que ha actuat de bona fe.
Això implica que sempre que atorguem poders al nostre representant, sempre ens hem de
preocupar que tal revocació tingui publicitat suficient perquè sigui reconeguda, doncs perquè no
passi sempre això de que els tercers no ho coneixien.
Article 234 LSC: Els actes dels administradors que vagin més enllà del seu objecte social -de
l’activitat de la societat- davant de tercer també seran vàlids, sempre i quan el tercer sigui un 3er
de BF. Tot i que la limitació consti inscrita al registre mercantil. El legislador aquí ha optat per la
protecció de l’aparença jurídica. No hem de mirar si el comissionista té els poders necessaris, sinó
seria una transacció molt lenta. El dictamen que va haver entre seguretat jurídica versus seguretat
al tràfic, el TJUE va dir que hi ha preferència a la seguretat del tràfic, fent referencia a l’article
234 LSC, malgrat l’administrador s’excedeixi, la societat queda vinculada a les accions d’aquest.
La societat si que pot interposar acció contra l’administrador, però el negoci jurídic que hagi fet
l’administrador amb el 3er serà vàlid. A no ser que el 3er sigui de Mala fe aleshores ja no se’l
protegeix.
Si féssim primer el principi de seguretat jurídica en tota actuació hauríem de comprovar si és

veritat o no: seria molt lent.
Exemple: si un comerciant té un establiment públic amb llicència, els consumidors no hem d’anar
a comprovar si realment té o no les llicències.
Per tant, el contracte de comissió, és un encàrrec que el comitent fa al comissionista veiem que lo
normal és que hi hagi un poder de representació basat en l’idea substancial de l’aparença jurídica.
1.5.1.3. Les instruccions del contracte de comissió.
Quines instruccions dona el comitent al comissionista per a que aquest porti a terme el seu
encàrrec?
Quan s’emet un negoci de gestió aliè, es a dir, que un comissionista executa un negoci en nom
del comitent per compte aliena, en aquest cas son molt importants les instruccions que el comitent
dona al comissionista.
Exemple: vagi vostè a Alemanya i negociï la compra del quadre i l’ha de comprar amb aquest
preu, garanties... aquestes son les instruccions. Aquí es parla d’instruccions imperatives. També
hi ha indicacions indicatives i facultatives.
a. Instruccions imperatives: venen regulades al 254 de CComerç. En aquest cas, el

comissionista rep unes instruccions imperatives tancades per part del comitent perquè dugui a
terme aquell acte. Per tant, com a criteri general el comissionista NO pot actuar en contra de les
actuacions rebudes. No donen marge de contingut.
Art. 254 CCom. “El comisionista que en el desempeño de su encargo se sujete a las instrucciones
recibidas del comitente, quedará exento de toda responsabilidad para con él”.
25
Aquí en principi la qüestió està molt clara→ comissionista ha de complir les instruccions
adoptades. Però la doctrina a la praxis va evolucionant i diu què succeeix si el comissionista en
un moment determinat s’aparta de les instruccions rebudes per beneficiar al comitent.
Exemple: estem a París negociant i durant la negociació i quan ja està tancada i estem a punt de
signar els contractes del nostre representat, ens adonem que la comissió europea a partir del 2025
NO podrà circular cap cotxe amb petroli, aquest és un canvi important perquè era l’objecte del
contracte. En aquest cas es pot apartar de les instruccions per beneficiar al comitent, o com que
son imperatives s’ha de limitar a les instruccions donades deixant de banda l’anàlisi de les
instruccions? Son imperatives aleshores no té marge de maniobra.
Hi ha argument per defensar que el comissionista en casos concrets (que si executa contracte amb
les instruccions degudes afectarà al comitent) pugui apartar-se de les instruccions degudes i
executar contracte amb les seccions que consideri més convenients, però sempre amb el benefici
del comitent.
b. Les indicatives: es donen instruccions però NO complertes. No Estan regulades. Es donen

alguns elements però la resta d’aspectes poden ser regulats pel comissionista.
c. Les facultatives: article 256→és el supòsit més obert. El comissionista queda facultat per
actuar d’acord el seu criteri. Ara bé, com ja veurem a l’article 255.2 això no vol dir que el
comissionista no hagi d’actuar respectant el principi de prudència, principi de BF i actuant amb
diligència de l’ordenat empresari o de l’ordenat comerciant. La diligència pròpia dels empresaris
la contrastem amb la diligencia del bon pare de família del dret civil.
Les que donen marge son les facultatives però això no vol dir que el comissionista no pugui actuar
al seu lliure arbitri sense respectar les instruccions del comitent. Ha d’haver principi de BF,
diligència. Abans d’acceptar l’encàrrec el comissionista té dret a demanar explicacions de les
instruccions ambigües, contradictòries, incomplertes i si hi ha varies instruccions donades en el
temps, prevalen les instruccions darreres sobre les anteriors instruccions (Es a dir, les ultimes). I
si les instruccions son il·legals, evidentment, ens hem de negar a fer el contracte de comissió, la
il·licitud de les instruccions deixa sense eficàcia l’encàrrec, es a dir, no està obligat a complir les
instruccions. Quan es planteja un problema en el qual el comissionista es veu obligat a actuar més
enllà de les instruccions, en aquests casos es genera una necessitat jurídica i el que s’aconsella
quan hi ha un canvi de circumstàncies es que el comissionista paralitzi l’actuació i es possi en
contacte amb el comitent.
Art 255 CCom: “En lo no previsto y prescrito expresamente por el comitente, deberá el
comisionista consultarle, siempre que lo permita la naturaleza del negocio. Mas si estuviere
autorizado para obrar a su arbitrio, o no fuere posible la consulta, hará lo que dicte la prudencia
y sea más conforme al uso del comercio, cuidando del negocio como propio. En el caso de que
un accidente no previsto hiciere, a juicio del comisionista, arriesgada o perjudicial la ejecución
de las instrucciones recibidas, podrá suspender el cumplimiento de la comisión, comunicando al
comitente, por el medio más rápido posible, las causas que hayan motivado su conducta.”
1.5.1.4. La retribució del comissionista i l’ obligació de resultat.
L’altre element important del contracte és EL DEVENGO DE LA COMISSIÓ, ja que NO es

gratuït. Incorpora una obligació de resultat.
Quan té dret a cobrar la comissió pactada el comissionista. Hi ha 2 teories:
1. No se segueix a l’estat espanyol: es basa en la regulació del OJ francès, el devengo de la

comissió es produeix en el moment en que s’ha perfeccionat el contracte→aquesta és la doctrina
que es basa amb el perfeccionament del contracte, si hi ha consentiment de les parts del preu i la
26
cosa, si el comissionista ja ha aconseguit el perfeccionament del contracte, ja s’haurà devengat el
dret del comissionista a rebre la comissió. El contracte NO s’ha executat, només s’ha perfeccionat.
A Espanya no es admesa ja que el contracte de comissió es considera com a contracte de resultat
i té un handicap de que produeix la celebració de contracte sense preocupar-se -el comissionista-
de com s’executa el contracte. Incentiva que el comissionista celebri el seu contracte sense cap
tipus de preocupació, perquè ja ha percebut la comissió.
2. A l’estat espanyol el criteri no es aquest, no es suficient que s’hagi perfeccionat el contracte,

sinó que s’exigeix que hi hagi hagut una efectiva execució del contracte. Si considerem com la
jurisprudència ho fa, que estem davant d’un contracte de resultat, el devengo de la comissió es fa
quan el contracte s’executa. En el contracte de CV és en el moment en el que es va al notari.
La doctrina ho fa a través dels contractes d’agència que diu exigim la execució del contracte i fem
que la obligació esdevingui en el cas que el contracte no s’executi per culpa de la part que ha fet
l’encàrrec. Ho fa la llei de contractes d’agència, articles 24 i 17. Això es fa per evitar pagar la
comissió→és injust.
La comissió de garantia
Art. 272 CCom “Si el comisionista percibiere sobre una venta además de la comisión ordinaria,
otra, llamada de garantía, correrán de su cuenta los riesgos de la cobranza, quedando obligado
a satisfacer al comitente el producto de la venta en los mismos plazos pactados por el
comprador.”
El comissionista quan celebra el contracte de comissió no respon del bon fi de les operacions, es
a dir, no es fa responsable de que la operació es dugui a terme -sempre i quan aquest hagi actuat
amb BF i diligentment-.
L’article 272 ens diu que el comissionista es fa responsable de que si el 3er no compleix davant
el comitent, en el seu lloc, complirà el comissionista. Es com un contracte de fiança. El
comissionista fiança el 3er, de manera que el comitent té una doble garantia: la del 3er i la del
comissionista. Quan el comissionista respon en lloc del 3er, el que fa el comissionista es subrogar-
se en la posició jurídica del comitent per tal de reclamar davant del 3er i a més a més, té acció
contra el 3er. Es a dir, la comissió de garantia és una fiança que el comissionista es compromet
davant del comitent a complir si el 3er no ho fa, i si el 3er no ho fa, el comissionista es subroga
en la posició jurídica del comitent.
1.5.1.5. La PROHIBICIO D’AUTOENTRADA.
Un altre supòsit important: prohibició d’auto-entrada i prohibició d’aplicació
Art. 267 CCom. “Ningún comisionista comprará para sí ni para otro lo que se le haya mandado
vender, ni venderá lo que se le haya encargado comprar, sin licencia del comitente.
Tampoco podrá alterar las marcas de los efectos que hubiere comprado o vendido por cuenta
ajena.”
Exemple 1. Si hi ha comitent -A- que encarrega a B -comissionista- vendre unes mercaderies a

C -3er.
A encarrega a B que vengui unes mercaderies. Y a canvi percebrà una comissió. La prohibició
d’auto entra, vol dir que es prohibeix que B compri aquestes mercaderies, es a dir, no pot entrar
en el negoci. Es a dir, el que no pot fer B és comprar ell mateix les mercaderies que li han
encarregat per vendre. Per què B no li pot comprar les mercaderies que A li ha encomanat vendre?
Perquè la prohibició d’auto-entrada ho diu.
27
Exemple 2. A encarrega a B -comissionista- comprar unes mercaderies a un 3er -C-
B en comptes de comprar les mercaderies al 3er, B li ven a A de les seves pròpies mercaderies.
En aquest supòsit el legislador protegeix al comitent, ja que el comissionista està intervinent en
la relació.
L’OJ en principi, prohibeix l’auto entrada. Hi ha una situació de conflicte d’interessos on B -

comissionista- ha d’actuar sempre en garantir els interessos d’A, que es qui fa l’encàrrec. Si B
intervé en el negoci jurídic, comprant o venent, és evident que B al intervenir prioritza el seu
interès, i NO l’interès del comitent. L’interès que té B és vendre-ho és un interès que aquest li
convé.
El conflicte d’interessos i la prohibició d’entrada són molt important, perquè quan es formalitza
en EP, el notari sempre demana si intervé com a representant i comprova que NO sigui part
compradora o venedora per evitar el conflicte d’interessos.
Exemple: la societat té immobles i els vol vendre i l’administrador d’aquesta diu que els vol
comprar, així doncs, què prioritzarà? Els seus interessos o els interessos de la societat. Per això la
llei prohibeix l’auto-entrada dels administradors al haver un conflicte d’interessos.
Aquest article també prohibeix l’aplicació d’ordres creuades: un mateix comissionista té un

encàrrec de compra d’un comitent i un encàrrec de vendre d’un altre comitent. Tenim doncs, 2
comitents, un comissionista i creua les ordres de compra i de venda. Aquí en el mateix precepte
prohibeix les ordres creuades per a que s’eviti que el comissionista afavoreixi un comitent a favor
d’un altre comitent. Aquesta prohibició està molt limitada perquè com ja sabem en el mercat de
valors es fan aquest tipus d’operacions i és doncs una praxis normal.
Molts cops els notaris es curen en salut i volen deixar clar que NO hi hagi cap supòsit d’auto
entrada. Això es així perquè el TS en la seva jurisprudència quan poden haver conflicte
d’interessos, ha declarat la manca d’eficàcia d’aquest tipus de contractes.
Com diu el manual: al comissionista se li està prohibint convertir-se en comprador del producte
que se li ha ordenat que posés a la venda, o convertir-se en venedor del producte que se li ha
ordenat comprar.
Aquest supòsit no té eficàcia quan es tracta de Borsa de valors, perquè aquí tota l’estona es creuen
ordres de compra i de venda.
1.5.1.6. L’ extinció del contracte de comissió.
En relació amb l’article 279, veiem la REVOCACIÓ DE LA COMISSIÓ:
Art. 279 CCom. “El comitente podrá revocar la comisión conferida al comisionista, en cualquier
estado del negocio, poniéndolo en su noticia, pero quedando siempre obligado a las resultas de
las gestiones practicadas antes de haberle hecho saber la revocación.”
En la praxis, imaginem-nos que negociem el contracte de comissió amb un comissionista que

s’ofereix a un comitent a realitzar una activitat, una compravenda, vol a canvi el cobrament d’una
comissió. Nosaltres aconsellem al client que redacti el contracte tal i com està. Al cap d’un temps
el tornes a llegir i tornes a tenir dubtes del comissionista. I volem revocar l’encàrrec que hem fet.
El comissionista es va enfadar. Es va poder revocar lliurement perquè el mandat que li havíem
donat NO S’HAVIA EXECUTAT, perquè si s’hagués executat jo ja no hauria pogut revocar el
contracte de comissió.
Aleshores, només es pot revocar quan el contracte no s’ha celebrat, només s’havien fet gestions.
28
Una altre qüestió que hem de tenir en compte, és l’extinció del contracte. Si el contracte de
comissió l’haguéssim celebrat atenent a una duració -2 anys-, i el comissionista confia que té un
encàrrec amb una duració determinada. Però jo ara, també com no ho veig clar decideixo revocar
el contracte. I ho faig a través d’un burofax, deixant sense efecte el contracte de comissió. El TS
ha intervingut perquè estàs amb un contracte de duració determinada, i està actuant sense haver
fet un preavís→ hi ha doncs una actuació contaria a la BF. Es a dir, si que es pot extingir, però
s’ha de donar un preavís. Sinó, no hi ha equilibri entre les parts, i es perjudica greument al
comissionista. El preavís ha de ser raonable per no caure en la MF, i ha de ser coherent amb la
duració del contracte que s’havia pactat.
Las causes de extinció del contracte de comissió son las causes generales de extinció deles
contractes, la mort del comissionista y la revocació (que ha de ser pública).
Art. 280 CCom “Por muerte del comisionista o su inhabilitación se rescindirá el contrato; pero
por muerte o inhabilitación del comitente no se rescindirá, aunque pueden revocarlo sus
representantes.”
1.6 EL CONTRACTE DE TRANSPORT TERRESTRE DE MERCADERIES PER

CARRETERA
El seguro terrestre de mercaderías vuelve a plantear el problema de dar cobertura en el caso de

que se produzca un daño a las mercaderías.
Art. 333 CCom vs art. 609 CCe
El art. 333 CCom, también recogido en el Convenio de Viena, establece que el riesgo de la parte
vendedora a la parte compradora (riesgo de que le suceda algo a la cosa objeto del contrato) se
transmite de la parte vendedora a la parte compradora, desde el momento en que la parte
vendedora pone la cosa objeto del contrato a disposición (no habla de entrega) de la parte
compradora. Esta puesta en disposición a favor de la parte compradora tiene mucha importancia.
Una vez puesta en disposición la mercadería objeto del contrato, el riesgo se transmite de la parte
vendedora a la parte compradora, así si la parte compradora ya tiene la cosa a su disposición,
cualquier anomalía que afecte a la mercadería objeto del contrato, ya se hace responsable la parte
compradora. Estos preceptos intentan resolver en qué momento se transmite el riesgo. (Es decir
que la normativa internacional establece lo mismo sobre la transmisión del riesgo que el art. 333
CCom).
No habla de entrega de la cosa, pone puesta en disposición, por lo tanto, el art. 333 CCom no lo
debemos confundir con el art. 609 CCe.
El art. 609 CCe nos habla de la teoría de título y modo, en el cual, para que se adquiera la
propiedad, ademas de el título (celebración del contrato), hace falta la traditio o entrega de la cosa.
La transmisión del riesgo (art. 333CCom) y la transmisión de la propiedad (art. 609 CCe) son
momentos fácticos diferenciables.
A veces en la praxis se produce la transmisión del riesgo pero aun no se ha transmitido la

propiedad, porque aún falta la entrega de la cosa.
El supuesto normal que debemos saber para entender esto es el siguiente supuesto:
Tenemos la mercadería de Mercabarna y esta mercadería la entregamos al primer porteador, que

es el transportista. Cuando la parte vendedora (Mercabarna) le entrega la mercadería al porteador
para que éste se haga cargo, se entiende que la parte vendedora ha puesto la mercadería a
29
disposición de la parte compradora. No estamos hablando de una entrega. De tal manera, que
cualquier cosa que le suceda a la mercadería a partir de este momento, ya es responsabilidad de
la parte compradora y si hay una anomalía importante, la parte compradora se verá obligada a
pagar el precio pactado a la parte vendedora. Esto es puramente convencional, hay muchos
supuestos, pero este es el básico. El legislador esta pensando en este supuesto cuando configura
esta figura. El legislador está pensando en la venta de expedición.
El legislador esta diferenciando entre el supuesto de transmisión de la propiedad de la cosa y del

supuesto de transmisión del riesgo.
La transmisión del riesgo también viene regulada en el Convenio de Viena.
Art. 54 CCom: “Hallándose en lugares distintos el que hizo la oferta y el que la aceptó, hay
consentimiento desde que el oferente conoce la aceptación o desde que, habiéndosela remitido el
aceptante, no pueda ignorarla sin faltar a la buena fe”
Tiene por objeto dar protección a las mercaderías. En cualquier modalidad de transporte de
mercaderías nos encontraremos en la praxis con dos contratos:
1- Contrato terrestre de mercaderías

2- Contrato de responsabilidad civil, sin el cual el camión no podrá circular. El concesionario
no te hace la entrega del vehículo si no enseñas que tienes hecho el contrato de responsabilidad
civil. Es imprescindible para que el vehículo pueda salir y circular. En un contrato de
responsabilidad civil nos encontramos con el asegurado, el asegurador y un tercero. El tercero
tiene acción contra el asegurador. El asegurador contra el asegurado y el asegurado contra el
tercero.
El contrato de responsabilidad civil tiene dos funciones:
• Art. 1903 CCe: la finalidad es proteger el patrimonio del asegurado ante las demandas que le
puedan venir como consecuencia de actuaciones que él o las personas de las que él es responsable
ante los daños que terceros puedan ocasionar o personas de las que él es responsable pueda
ocasionar.
• Función social económica de proteger a terceros.
EXAMEN SEGURO→Art. 26 LSC: “el seguro no puede ser objeto de enriquecimiento injusto
para el asegurado. Para la determinación del daño se atenderá al valor del interés asegurado en
el momento inmediatamente anterior a la realización del siniestro”. Este articulo viene a decir
que el contrato es nulo si no hay un interés del asegurado. Tiene que ser durante toda la existencia
de la relación aseguradora porque si no hay interés asegurable, hay daño, y si hay daño no hay
derecho a indemnización. El titular del interés asegurable es el nuevo propietario. La compañía
de seguro se ve obligada a pagar la indemnización al nuevo propietario. Si le paga la compañía
de seguro al antiguo propietario se le estaría ocasionando un perjuicio al nuevo propietario, y un
enriquecimiento injusto.
Deberíamos de ir a los artículos 34 y siguientes de LSC.
Sucede una problemática: el contrato de seguro de transporte terrestre lo pacta la parte

compradora. La parte vendedora contrata un seguro de transporte terrestre. La parte vendedora se
sitúa también como beneficiario’’ en el caso para cobrar la indemnización de la compañía de
seguro. Hablamos de una póliza que no la hace el porteador (transportista), la hace la parte
vendedora que tiene por objeto la cobertura de las mercaderías y se pacta que será el beneficiario
en el caso de que suceda algo en las mercaderías. Es una póliza que tiene cabida en el art. 54 y
art. 34 y ss LSC.
30
El siniestro se produjo en el momento en que ya se había producido la transmisión del riesgo de
la parte vendedora a la parte compradora. La transmisión del riesgo ya se había producido (no
hablamos de transmisión de propiedad, sino de riesgo). Por lo tanto ya nos encontramos en el
marco normativo del art. 333 CCom. Y aparece como beneficiario la parte vendedora, es decir, el
tomador y asegurado es la parte vendedora. Entonces el riesgo lo tiene que soportar la parte
compradora. La parte compradora se vio que tenia que pagar el precio a la parte vendedora y
además sin tener la mercadería objeto del contrato porque se hizo mal y a parte, la compañía de
seguro paga a la parte vendedora.
La parte vendedora recibe el precio por las mercaderías y la indemnización. Nos encontramos
ante el supuesto del art. 26 (enriquecimiento injusto).
La parte compradora pidió a la compañía de seguro que le pagara a él, pero es un tercero
desconocido para la compañía y diciendo que no es un contrato de responsabilidad civil sino de
contrato terrestre de mercaderías y con este argumento gana en primera instancia y en apelación.
En casación, el TS da el error a la parte compradora. Cuando pone la mercadería a disposición de

la parte compradora cambia, porque es ella que asume el riesgo y sin riesgo no hay indemnización
porque no hay daño. El interés se va modificando. Entramos en órbita del art. 333. El interés
asegurable, aunque la Audiencia lo dijera así, ya no lo tiene la parte vendedora, sino la
compradora. La parte vendedora ya no tiene ningún riesgo. El interés asegurable (interés que debe
subsistir par que haya contrato de seguro) hay una perdida sobrevenida de interés cuando se pone
a disposición de la parte compradora y en su lugar, el interés pasa a la parte compradora también.
SEGURO DE HIPOTECA
Seguro que hacen las entidades de crédito.
Cuando pedimos un crédito de hipoteca nos exigen entre un 20 y 30% del valor del inmueble. No
te dan el 100%, cosa que antes de la crisis sí. Como son muchos años una hipoteca y pueden pasar
muchas cosas, la entidad de crédito obliga a hacer sobre aquel inmueble un seguro de daño porque
el objeto de la garantía del crédito hipotecario es la entidad de crédito, porque si le sucede algo al
objeto asegurado, la entidad de crédito pierde el valor de su garantía. Por lo tanto, debemos
reconocer que las entidades de crédito tienen un interés legitimo sobre el inmueble, entonces, es
correcto que las entidades de crédito pidan un seguro de daños (normalmente un seguro
multihogar) y aparece como beneficiario en el seguro la entidad de crédito. Esto ya es discutible
y en la praxis no se puede resolver. Lo primero es que hayas de contratar el seguro con la
compañía que te dice la entidad de crédito (que normalmente forma parte del mismo grupo que
la entidad de crédito) entonces el Banco de España ha dicho que el hipotecado tiene derecho a
contratar el seguro con la compañía que quiera, pero normalmente el banco no te concederá el
crédito.
Como las hipotecas duran tantos años, hay otro problema y es que al deudor hipotecario le suceda
algo (por ejemplo, una defunción, un accidente o que pierda el trabajo), por eso las entidades de
crédito quieren cubrir ante cualquier cosa que le suceda. Estamos ante seguro de personas. Te
hacen pagar una póliza donde la compañía de seguro se compromete a pagar las cuotas pendientes
del préstamo hipotecario en el caso de que el deudor hipotecario, por la razón de que sea, no pueda
hacer frente al pago del préstamo hipotecario.
En nuestro país hay mala praxis porque quien debería pagar las cuotas es la compañía de seguro,
pero el banco a veces, en vez de dirigirse a la compañía de seguro para el pago de las cuotas, lo
que hace es ejecutar el inmueble por la falta de pago, como si no existiese la garantía sobre el
inmueble, es decir la póliza de seguro. Es un abuso. Esto los tribunales lo corrigen.
31
1.6.1. Consideracions generals del contracte de transport.
Llei 15/2009 de l’11 de novembre del contrato de transporte terrestre de mercancías.
Estudiem el transport terrestre de mercaderies per carreter. El supòsit de fet sobre el que
treballarem és una CV que fem plaç a plaç i que es fa servir com a mitjà de transport un transport
terrestre.
Sobre aquesta regulació del transport terrestre, hi ha tot un conjunt de normatives de caire
administratiu que NO estudiarem, però és la llei d’ordenació del transport terrestre (LOTT).
El context normatiu era un context molt deficitari. Perquè teníem una regulació escassa i dolenta
del codi de comerç, ja que no podia respondre a les necessitats actuals del transport. Però si que
hi havia el conveni internacional de ginebra sobre el codi internacional de mercaderies de 1956
té una gran importància quan es regula el contracte de transport en els diferents estats europeus:
• Degut a que té una importància normativa

• És un transport internacional
França és el país on hi ha una major circulació de vehicles de transport terrestre. Com veurem
avui un aspecte molt important del transportista, es que la iniciativa legislativa correspon a França.
Article 1. “El objeto de la presente ley es la regulación del contrato de transporte terrestre de
mercancías realizado por medios mecánicos con capacidad de tracción propia.”
Artículo 2. Definición y régimen jurídico del contrato. “1. El contrato de transporte de

mercancías es aquél por el que el porteador se obliga frente al cargador, a cambio de un precio,
a trasladar mercancías de un lugar a otro y ponerlas a disposición de la persona designada en
el contrato.
2. El contrato de transporte terrestre de mercancías se regirá por los Tratados internacionales
vigentes en España de acuerdo con su ámbito respectivo, las normas de la Unión Europea y las
disposiciones de esta ley. En lo no previsto serán de aplicación las normas relativas a la
contratación mercantil.”
1.6.2. Els subjectes participants en el contracte de TTM.
A l’article 4 podem veure diferents SUBJECTES:
a. El transportista/porteador→ es qui realment assumeix l’obligació de realitzar el transport

amb independència que aquest transport l’executi ell o contracti a altres subjectes. Ha de fer
arribar les mercaderies al seu destinatari. Aquí entrem en la subcontractació que és fonamental
en el dret de mercaderies.
b. Carregador →qui contracte en nom propi la realització d’un transport i davant el qual el
porteador /transportista s’obliga a efectuar-lo.
c. Destinatari o consignatari →es la persona a qui el porteador ha d’entregar les mercaderies en

el lloc de destí.
d- Expedidor → es el tercero que por cuenta del cargador haga entrega de las mercancías al
transportista en el lugar de recepción de la mercancía. Persona que contracta amb el carregador
per tal de posar la mercadería a disposició del porteador.
32
Artículo 6. Responsabilidad de los porteadores efectivos. “1. El porteador que contrate con el
cargador responderá frente a éste de la realización íntegra del transporte conforme a lo previsto
en esta ley, aún cuando no la lleve a cabo por sí mismo en todo o en parte.
2. Cuando el porteador que haya contratado directamente con el cargador contrate, a su vez, la
realización efectiva de la totalidad o una parte del transporte con otro porteador, quedará
obligado frente a éste como cargador conforme a lo dispuesto en esta ley y en el contrato que
con él haya celebrado”
L’article 6 va intentar almenys reflectir la problemàtica de la subcontractació en el mon del

transport, fent esment al porteador efectiu. El legislador el que fa es identificar els personatges.
El carregador contracta amb el portador contractual i aquest un cop té la titularitat del contracte
el que fa es subcontractar al portador efectiu.
Hi ha un fenomen que ha agafat molta importància que es el fenomen de la subcontractació.

S’ha de distingir entre:
- porteador contractual
- porteador efectivo, es qui realment fa el contracte de transport.
Succeeix que hi ha companyies de transport que amb els seus contractes, aconsegueixen
contractes de transport. El porteador contractual subcontracte el porteador efectiu. Per tant, tenim
una relació contractual entre el carregador y el porteador contractual. Y una altre relació
contractual entre el porteador contractual y el porteador efectiu. Y tenim una altra relació
extracontractual que en principi no esta definida que es entre el cargador y el poteador efectivo.
Esquema: tenim un carregador, un porteador y un destinatari. El fet que hi hagi una regulació
específica ve donat pel següent, el que vol resoldre la llei es quina es la responsabilitat del
porteador o transportista. Des del moment en que el transportista recepciona les mercaderies i des
de aquell moment fins que les mercaderies no arriben al destinatari. Aquí la llei, es preocupa de
veure quina ha estat l’actuació del transportista que ha assumit l’obligació de custodia d’aquestes
mercaderies fins que no arribin al lloc on les ha de recepcionar el destinatari del transport. I per
tant fa recaure sobre el transportista un important deure de diligencia.
En quins casos la clàusula general de responsabilitat del transportista, en quins casos y garanties
s’ha de fer responsable el transportista de pèrdues de mercaderies o del retard de l’entrega de les
mercaderies. Es vol delimitar la responsabilitat del transportista en la pèrdua, defectes o retard en
l’entrega.
Si el transportista ha actuat amb la diligencia deguda té un privilegi per limitació de
responsabilitat. En canvi si es conclou que el transportista no ha actuat diligentment perd aquest
privilegi i se’l fa responsable de la totalitat del dany causat. Estem davant d’una normativa que
vol tutelar al transportista.
Primera relació jurídica→carregador amb el porteador ab initio: el porteador contractual. Vol

dir que aquest porteador contractual subcontracta a una altre persona.
Segona relació jurídica→porteador contractual (queda obligat amb el carregador) amb porteador
efectiu.
Problemàtica derivada de la subcontractació.
RJ contractual: carregador - porteador contractual (o primer porteador).

RJ contractual: porteador contractual ( esdevé cargador) – porteador efectiu.
RJ extracontractual: carregador – porteador efectiu.
Aquesta ultima relació es la que el legislador ha tractat de donar cobertura, però la llei no
reconeixia cap acció entre el carregador i el porteador efectiu, de tal manera que cap dels dos
33
podria dirigir-se contra l’altre. A la praxis, la subcontractació ha passat a ser la regla. Com que se
n’ha fet un abús, la part mes feble (porteador efectiu), ha succeït que el porteador contractual ha
caigut en situacions d’insolvència, de concurs de creditors, llavors la insolvència del porteador
contractual ha tingut com a gran perjudicat el porteador efectiu, que molts cops s’ha quedat sense
cobrar el transport. No pot recuperar el preu de transport i no te acció directa contra el carregador,
que es qui ha contractat el transport.
S’ha reconegut que, en cas d’impagament del transport, el porteador efectiu tingui una acció
directa contra el carregador. Aquesta acció directa es excepcional per lo següent: el carregador,
quan el porteador efectiu li reclami el cost del transport, aquest no li podrà oposar la excepció de
pagament. Es a dir, malgrat hagi pagat el preu de transport al porteador contractual, el carregador
no li pot oposar al efectiu, i en atenció a això, es veurà obligat a pagar el preu del transport al
porteador efectiu.
Òbviament si el carregador ha hagut de pagar el preu del transport al porteador efectiu, aquest
tindrà acció de repetició per tal de reclamar al porteador contractual.
Per que succeït en la praxis? La subcontractació en ser la excepció en aquest món, ha passat a ser
la regla. En la praxis, la subcontractació és molt important. Les grans companyies de transports,
acaparen els contractes més importants de transport en europa però elles no fan el transport, el
subcontracten amb moltes companyies de transport que son petites i que a la praxis fan el
transport, son els portadors efectius. Aquí s’ha fet un abús de la part més feble, que és el porteador
efectiu.
Ha succeït que hi hagut molts casos on el porteador contractual, ha caigut en situacions de

insolvència, de concurs de creditor derivat de les crisis econòmiques. Així doncs, la insolvència
del porteador contractual ha perjudicat al porteador efectiu, ja que aquest s’ha quedat molts cops
sense cobrar el transport. No pot recuperar el preu del transport i no té acció directe per dirigir-se
contra el carregador (que es qui ha contractat el servei), no té una acció reconeguda.
Això ha succeït mundialment. Els transportistes efectius treballen en marges reduïts, ja que els
carregadors contractants son la part forta.
El legislador, no només espanyol, sinó també d’altres països , vol anar més enllà de l’article 6 i
ha reconegut que en el cas d’impagament del transport, el porteador efectiu tingui una acció
directa contra el carregador. Aquesta acció directa és excepcional en el món del dret perquè el
carregador quan el porteador efectiu li declari el cost del transport, el carregador no li pot oposar
l’excepció de pagament. Es a dir, el carregador malgrat que hagi pagat el preu del transport al
transportista contractual, el carregador NO li pot oposar. Es a dir, no li pot dir que no el pot pagar
perquè ja ha pagat al transportista. Així doncs, com no li pot oposar, el carregador estarà obligat
a pagar el preu del transport al porteador efectiu.
Si el carregador ha hagut de pagar el preu del transport el porteador efectiu, el carregador tindrà
acció per reclamar el que ja ha pagat al porteador contractual. Les relacions jurídiques en la praxis,
canvia i el carregador quan paga al transportista contractual li exigeix una garantia (aval) pel
supòsit que ell no hagi de tornar a pagar. Un altre mecanisme que també es fa i es discutible, és
prohibir la subcontractació, però planteja molts inconvenients.
L’acció directe té com a novetat normativa que el fet de que el carregador hagi pagat el preu del
transport, no impedeix i no nega acció del transportista efectiu contra ell. Això té diferencies amb
l’acció directe del codi civil. Per això, jurídicament aquesta acció és important. Matisa
construccions doctrinals del règim comú molt acceptades.
Ara veurem els estatuts jurídics dels 3 subjectes i tots tres tenen deures de diligència important.
34
1.6.3. Contingut del contracte.
En la documentació del contracte de transport terrestre, hi té una importància cabdal un element

documental que es diu “la carta de porte”. A l’article 10 de la llei apareix el contingut que ha
de tenir la carta de porte.
La carta de porte és un document essencial perquè serveix per donar noticia de l’existència del
contracte, de que realment s’ha celebrat un contracte. La carta de porte, la signen el carregador y
el porteador, se n’emeten 3 exemplars. Un dels exemplars se’l queda el carregador, un viatja amb
les mercaderies y l’altre se’l queda el porteador. La llei diu que el document no es pròpiament el
contracte, però no hi ha dubte que amb aquesta carta es recull el contingut essencial del contracte.
Per tant, dona noticia que s’ha celebrat un contracte de transport, hi ha el contingut essencial y
també dona noticia de la recepció de les mercaderies per part del porteador. Les mercaderies
viatgen “a costes pagados” quan el cost del transport es pagat per carregador. “A portes debidos”
vol dir que l’import del transport està pendent de ser pagat, es suposa que l’ha de pagar el
destinatari.
El porteador un cop se li entreguen les mercaderies, un cop les recepciona té l’obligació essencial
de la custodia d’aquestes mercaderies, això es fins que les mercaderies arriben al seu punt de
destí. Mentre les mercaderies no arribin al punt de destí i no siguin recepcionades pel destinatari,
el transportista té aquesta obligació de custodia y de diligencia.
Dos grans jurisprudències: primer qui contracta el transport, sempre té durant tot el trajecte que
dura el transport, el poder de disposició d’aquestes mercaderies. Tota la despesa generada per
l’exercici de disposició del carregador, haurà de fer-se càrrec el carregador que ha contractat el
transport. sobre aquest transport cal remarcar el poder de disposició del carregador.
Amb aquest carta de porte el legislador es preocupa molt que quedi molt clara la identificació, la
naturalesa y estat de les mercaderies que son objecte del transport. En aquest moment en que es
fa l’entrega de les mercaderies al transportista, encara no té l’obligació legal de fer el contracte
de transport, el transportista té dret d’examinar les mercaderies que transportarà posteriorment.
El moment que fa la recepció de les mercaderies es un moment essencial, en el qual el transportista
té plena capacitat per fer o no fer el contracte de transport. Per tant, el transportista ha d’actuar
diligentment i comprovar que les mercaderies es corresponen amb les mercaderies que
s’especifiquen a la carta de porte. Si el transportista NO actua diligentment, es considera que les
mercaderies que ha estat transportada es troba amb les condicions que s’especifica a la carta de
porte. Si el porteador intueix que hi ha defectes pot fer intervindré a un expert designat per la
junta arbitral del transport que entre altres coses té com a funció dictaminar en quin estat estan
les mercaderies. Si el porteador no té una actitud activa es presumeix que la mercaderia esta tal
com diu la carta de porte, si després aquesta mercaderia arriba en mal estat la presumpció de la
manca de diligencia es seva. Una altra cosa es que hi hagi defectes que a simple vista no es puguin
veure. El porteador té com instrument deixar noticia de l’estat de les mercaderies, sinó s’entén
que les mercaderies viatgen amb l’estat que diu la carta de porte. El contingut de la carta de
porte es molt important i més per efectes probatoris.
Artículo 14. Fuerza probatoria de la carta de porte. “1. La carta de porte firmada por ambas
partes hará fe de la conclusión y del contenido del contrato, así como de la recepción de las
mercancías por el porteador, salvo prueba en contrario.
2. En ausencia de anotación en la carta de porte, o en documento separado firmado por el
porteador y el cargador o expedidor, de las reservas suficientemente motivadas del porteador,
se presumirá que las mercancías y su embalaje están en el estado descrito en la carta de porte y
con los signos y señales en ella indicados.”
Ens dona una primera noticia important del deure de diligència del transportista. Perquè li
reconeix el dret a fer reserves. És important perquè com veurem, la carta de porte que no és el
contracte, defineix els continguts del contracte de mercaderies, etc. En aquell moment, que és un
35
moment inicial, el porteador rep les mercaderies i en aquell moment el porteador ja té un deure
de diligència, perquè si les mercaderies que li arriben manifestament estan en mal estat (vicis
detectables), es pot negar.
No se li pot imposar al transportista que sigui un expert en la mercaderia que transporta, però si
que ha de ser un coneixedor sobre l’embalatge de les mercaderies. El TS ja és més rigorós, el
transportista se li imputa el deure i capacitat tècnica per conèixer si la mercaderia està ben
envelada o no y en quines condicions està embalada la mercaderia.
Així si considera que la mercaderia no està ben embalada, es pot negar a transportar la mercaderia
que no té l’embalatge correcte perquè al·lega que la mercaderia no està ben embalada, i es nega
a executar el contracte de transport. Quan el transportador veu que hi ha una anomalia ha de deixar
constància perquè sinó es presumeix que accepta l’embalatge, es a dir, les condicions en les quals
es dur a terme el transport de les mercaderies. El TS exigeix una diligència professional
necessària/adequada, és a dir, un cert grau de diligència professional.
Si el porteador no fa les reserves que diu la llei, està acceptant l’estat en el que es fa l’embalatge
de les mercaderies. La llei diu que tot el que afecti a la carrega de mercaderies es problema del
porteador/transportista. El porteador és responsable fins que arriba en el seu lloc de destí. Com
això és una qüestió important en quan el risc que hi hagi un desperfecte, normalment les parts per
excloure la problemàtica diuen que tant el carregador com el destinatari, tant la carrega com la
descarrega de la mercaderia, es fa càrrec el porteador. Ara bé, si quan la mercaderia arriba al seu
destí i es recepcionada pel destinatari, suposem que fil contractual ha anat bé (no hi ha retràs ni
res), el destinatari de la mercaderia té el deure de diligència: de comprovar l’estat de la
mercaderia. El que no pot fer, es que al cap de 6 mesos fer una reclamació (reserva) dient que les
mercaderies no estaven com havien d’estar. No es possible. Ha d’analitzar les mercaderies en el
moment que les rep.
Si no les rep bé o si la mercaderia l’ha de pagar ell, o si es de portes debidos (mercaderia viatja i
no està pagada), el destinatari tampoc està obligat a pagar el preu. De la mateixa manera que si la
mercaderia va a portes debidos i el destinatari sense justa causa es nega a pagar el preu, el
transportista es pot negar a entregar la mercaderia. És un contracte onerós. Transportem una
mercaderia a canvi d’un preu.
La junta arbitral del transport té molta importància ja que en el cas que hi hagi una discussió
entre les parts, s’estableix una clàusula on diu que les parts contractants, accepten que la
controvèrsia se’n faci càrrec la junta arbitral del transport. També actuen com dipositàries
d’aquelles mercaderies que no han estat pagades. També, quan qualsevol dels subjectes que
intervenen tenen dubtes sobre l’estat de les mercaderies, els professionals del transport demanen
l’ajuda d’un perit de les juntes arbitrals. Fan arbitratges en sentit ampli.
La seva regulació té caràcter administratiu→ley de ordenacion de transporte terrestre. El transport

de mercaderies només estudiem la part privada (el contracte), no estudiem la regulació
administrativa que afecta al transport.
Si el transport de mercaderies afecta a productes perillosos, hem de saber que hi ha una

reglamentació especial→catàlegs on aquelles mercaderies han de ser transportades segons unes
condicions especials i també segons unes condicions especifiques del transportista. Té un control
específic i una diligència més especial. El porteador que NO té per objecte mercaderies perilloses,
es pot negar a transportar-les.
Relacionem l’article 14.2 entra amb l’article 21.3, 25 i el 34. Son els articles que s’analitzen
quan parlem del deure de custodia que té el transportista. Sobre aquest tema hi ha un altre que
36
també té relació que és l’art 31: durant el transport apareixen motius que fan que el transport no
pugui portar-se a terme d’acord amb les condicions fixades.
El 14.2 incideix en el grau d’incidència del portador.
Article 21.3 “El cargador responderá ante el porteador de los daños a personas, al material de
transporte o a otras mercancías, así como de los gastos ocasionados por defectos en el embalaje
de las mercancías, a menos que tales defectos sean manifiestos o ya conocidos por el porteador
en el momento de hacerse cargo de las mercancías y no haya hecho las oportunas reservas.” Diu
que el carregador es fa responsable del embalatge d’aquelles mercaderies a no ser que els efectes
siguin ja coneguts pel porteador, i aquest no n’hagi fet cap tipus de reserva.
Artículo 25. Reconocimiento externo. “1. En el momento de hacerse cargo de las mercancías,
el porteador deberá comprobar su estado aparente y el de su embalaje, así como la exactitud de
las menciones de la carta de porte relativas al número y señales de los bultos.
2. Los defectos apreciados se anotarán por el porteador en la carta de porte, mediante la
formulación singularizada de reservas suficientemente motivadas.
3. El porteador que carezca de medios adecuados para verificar la coincidencia del número y las
señales de los bultos lo hará constar justificadamente en la carta de porte.”
És un reconeixament extern de la mercadería com del seu estat o condicionament.
Artículo 34. Estado de las mercancías en el momento de entrega al destinatario. “1. La

mercancía transportada deberá ser entregada al destinatario en el mismo estado en que se
hallaba al ser recibida por el porteador, sin pérdida ni menoscabo alguno, atendiendo a las
condiciones y a la descripción de la misma que resultan de la carta de porte.
2. Si el porteador y el destinatario no consiguen ponerse de acuerdo en torno al estado de las
mercancías entregadas o a las causas que hayan motivado los daños, podrán disponer su
reconocimiento por un perito designado a tal efecto por ellos mismos o por el órgano judicial o
la Junta Arbitral del Transporte que corresponda.
3. Cuando no se conformen con el dictamen pericial que, en su caso, se hubiese realizado ni
transijan de otro modo sus diferencias, cada una de las partes usará de su derecho como
corresponda.”
El destinatari té dret a rebre les mercaderies tal i com especifica la carta de porte. Per tant, el
porteador ha de ser molt apurat quan signi la carta de porte, si hi ha qualsevol cosa que no està
conforme, s’ha d’especificar a la carta de porte. I a darrera instancia pot fer venir a un arbitratge
per que miri on està disconforme. Així doncs, ha de fer una reserva a la carta de porte indicant la
disconformitat.
Per tant, tenim en un primer lloc el deure de diligència extern de les mercaderies i està inclòs dins
de l’obligació de custodia de les mercaderies, article 28, es el que estableix aquest obligació de
custodia i transport del porteador. (article molt important).
Artículo 28. Custodia y transporte. “1. El porteador está obligado a guardar y conservar las
mercancías objeto de transporte desde que las recibe en origen hasta que las entrega en destino,
de conformidad con lo estipulado en el contrato y las disposiciones de esta ley.
2. El porteador asume la obligación de conducir a destino las mercancías objeto de transporte
para su entrega al destinatario.
Salvo que se hubiese pactado un itinerario concreto, el porteador habrá de conducir las
mercancías por la ruta más adecuada atendiendo a las circunstancias de la operación y a las
características de las mercancías.
37
3. El porteador también se obliga a cumplir las demás prestaciones complementarias o
accesorias que haya asumido con motivo u ocasión del transporte, en los términos y condiciones
pactados en el contrato.”
Senyala l’obligació essencial de la custodia de la mercaderia des del moment que les recepciona
fins el moment que les entrega. El punt 2 de l’article ens diu que si el transportista veu que hi ha
problemes en una autopista, i que no pot circular-hi, mirarà si pot fer el mateix transport per una
autovia... es a dir, davant les possibilitats d’elecció de l’itinerari ha d’escollir el que millor vagi
per la mercaderia. En el deure de custodia amplia, el legislador li imputa el tema de l’itinerari, si
aquest no està pactat, el transportista haurà de fer les mes apropiades atenent a les circumstàncies
tàctiques. Aleshores, l’article 31:
Artículo 31. Impedimentos al transporte. “1. Si el transporte de las mercancías no puede

llevarse a cabo en las condiciones que fija el contrato por causas debidamente justificadas, el
porteador lo comunicará al cargador solicitándole instrucciones al respecto.
2. A falta de instrucciones, el porteador tomará aquellas medidas razonables y proporcionadas
que considere adecuadas para el buen fin de la operación, incluida la de restituir las mercancías
a su lugar de origen, depositarlas en almacén seguro o conducirlas a su punto de destino en
condiciones diferentes.
3. Los gastos y los perjuicios derivados de la solicitud y ejecución de instrucciones o, en su caso,
de la falta de éstas o del retraso en su emisión serán de cuenta del cargador, a no ser que haya
habido culpa del porteador.”
Ens diu que el transportista s’ha de posar en contacte amb el carregador i que li doni instruccions.
No sempre succeeix això. Si el contacte no es possible, l’article ens diu en l’apartat 2n que el
transportista haurà d’escollir què fer i ha d’actuar de manera raonable i proporcionada que cregui
que son les correctes (en el cas que no pugui rebre instruccions).
Si malgrat això, segueix havent motius pel qual pugui existir un perill real de que succeeixi una
anomalia greu a les mercaderies, l’article 32 faculta la venta de les mercaderies, es a dir, el
legislador permet al transportista que amb la venta de les mercaderies es cobri el transport. Estem
en un cas on el transportista no té marge de maniobra, hi ha un risc real de que la mercaderia es
faci mal bé, aleshores es quan el legislador protegint d’una manera excepcional al transportista,
li permet que el transportista es posi en contacte amb la junta arbitral de transports, amb l’objectiu
de que li autoritzin la venta de mercaderies. Això es així, perquè la naturalesa i l’estat de la
mercaderia aconsellen anar a la venta de la mercaderia, així aquesta no perd el seu valor.
Aquesta autorització s’ha de fer a través de l’òrgan judicial o des de la junta arbitral de transports.
Això es davant de situacions in extremis, on hi ha un perill real de que les mercaderies arribin a
un estat final que minoritzin el seu valor.
Supòsit: entrem a territori francès i ens trobem davant un "piquet" que no ens deixa avançar per
on volem passar, i té pretensió de permanència durant uns dies. Pues hi ha un impediment per
poder portar el transport per una ruta afectada. En aquest cas, tenint en compte la obligació de
custodia i transport que té el transportista, l'art 31 recorda que el grau de diligencia que ha de tenir
transportista aquí és posar-se en contacte amb la persona que li ha contractat el transport i demanar
li instruccions. Si per la raó que sigui no es pot posar en contacte amb ell, cal que prengui les
mesures raonables i proporcionades que consideri adequades pel fi de l'operació (ja sigui tornar
al lloc de destí, ja sigui depositar les mercaderies, etc.). El que vol el legislador és que el
transportista actuï racional i diligentment. Si malgrat tot això es dona un supòsit en el que estem
en un cas que les mercaderies es puguin perdre o fer malbé, llavors l'art. 32 sí que faculta que
inclús sense tenir instruccions precises al respecte, el transportista es posi en contacte amb la Junta
Arbitral de Transport i li demani la venda d'aquelles mercaderies que s'entén que poden estar en
38
X estat que de no vendre's en un període de temps molt curt, es pugui perdre el valor de la
mercaderia. Es a dir, actuar racionalment vol dir buscar per exemple una ruta alternativa racional.
Artículo 32. Riesgo de pérdida o daño de las mercancías. “1. Si, a pesar de las medidas que
hayan podido adoptarse, las mercancías transportadas corrieran el riesgo de perderse o de sufrir
daños graves, el porteador lo comunicará de inmediato al titular del derecho de disposición
solicitándole instrucciones.
2. La persona que hubiera impartido instrucciones asumirá los gastos que se deriven de su
solicitud y ejecución, a no ser que haya habido culpa del porteador.
3. El porteador podrá solicitar ante el órgano judicial o la Junta Arbitral del Transporte
competente la venta de la mercancía sin esperar instrucciones, cuando así lo justifique la
naturaleza o el estado de la mercancía. El producto de dicha venta quedará a disposición de
quien corresponda, previa deducción del precio del transporte y de los gastos ocasionados.”
Artículo 37. Pago del precio del transporte. Important per l’examen. “1. Cuando nada se
haya pactado expresamente, se entenderá que la obligación del pago del precio del transporte y
demás gastos corresponde al cargador.
2. Cuando se haya pactado el pago del precio del transporte y los gastos por el destinatario, éste
asumirá dicha obligación al aceptar las mercancías. No obstante, el cargador responderá
subsidiariamente en caso de que el destinatario no pague.”
La obligació principal que té el cargador, es pagar el preu del transport, però com ja sabem, la
mercaderia pot viatjar en portes debidos o pagados. Si son en debidos, vol dir que encara no s’ha
pagat, i que la pagarà el destinatari. Però malgrat això, si el destinatari no paga el transport,
succeeix la responsabilitat subsidiària del cargador de pagar. Això està articulat tant en el conveni
de Viena com pel legislador espanyol.
Així, ens anem a l’article 40 quan les mercaderies viatgen a portes debidos, i en aquest cas, el
legislador seguint amb el criteri de donar la màxima protecció al transportista, diu que en el cas
que les mercaderies arribin al destí pactat, i el destinatari no es faci càrrec del preu del transport,
el portador se li reconeix un privilegi en la seva situació jurídica: el transportista tindrà dret a NO
entregar les mercaderies→privilegi de retenció de mercaderies. El transportista òbviament, no es
el propietari de les mercaderies. El propietari és una altre persona que les compra en el seu
moment i que fa servir el transport com a mitjà per fer arribar les mercaderies al seu lloc de destí.
Artículo 40. Enajenación de las mercancías por impago del precio del transporte. “1. Si
llegadas las mercancías a destino, el obligado no pagase el precio u otros gastos ocasionados
por el transporte, el porteador podrá negarse a entregar las mercancías a no ser que se le
garantice el pago mediante caución suficiente.
2. Cuando el porteador retenga las mercancías, deberá solicitar al órgano judicial o a la Junta
Arbitral del Transporte competente el depósito de aquéllas y la enajenación de las necesarias
para cubrir el precio del transporte y los gastos causados, en el plazo máximo de diez días desde
que se produjo el impago.”
La llei ens diu que no estem davant d’una situació bilateral, ja que el transportista no és el
propietari de les mercaderies, només es el que les fa arribar al seu destí. La llei per protegir-lo
excepcionalment li permet un dret de retenció sobre unes mercaderies que NO son seves. Això
està a l’article 40. Amb aquestes mercaderies que NO son seves, i que té el dret de retenció, el
transportista ha de demanar al jutjat o a la junta arbitral del transport, el depòsit de les mercaderies,
i com a mecanisme excepcional es permet que el jutjat posi a la venda les mercaderies que siguin
necessàries per cobrir el cost del transport. Aquest privilegi de retenció s’estén fins el moment de
permetre que es venguin les mercaderies necessàries per fer front al cost del transport. No totes
les mercaderies es venen, sinó només aquelles per cobrir el cost del transport.
39
1.6.4. La responsabilitat del porteador.
Els arts.46 i ss plantegen la responsabilitat del transportista des del moment en que es fa càrrec
de les mercaderies fins al moment que les entrega al destinatari. A la regulació d’aquesta part del
contracte, s’ha tingut en compte la regulació establerta en el conveni de Ginebra sobre el transport
internacional de mercaderies. Que es una normativa que ha tingut un gran éxit en l’àmbit dels
països de la UE. La llei ens diu doncs que el transportista es fa responsable des del moment en
que recepciona les mercaderies, on el transportista té la facultat d’establir reserves si considera
que les mercaderies no estan en les condicions que han d’estar, fins el moment que entrega
aquestes mercaderies, aquest es fa responsable de la pèrdua, dels danys i del retard en l’execució
del transport. Aquest clàusula general parteix de 3 supòsits:
- Pèrdua: total o parcial
- Defectes en la mercaderia
- Retard en l’entrega de la mercaderia
Dels tres supòsit el més complexa és el supòsit de retard. Perquè el retard en l’entrega de les
mercaderies pot influir en l’estat de les mercaderies. El retard també pot suposar que el destinatari
o receptor de les mercaderies incompleixi a la vegada les obligacions que tinguin enfront a tercers.
La manca de sortida de productes en la cadena de distribució s’està convertint en un problema
greu d’especulació de mercaderies. I es un dels problemes més greus que té l’economia mundial
(per exemple amb el problema d’Ucraïna, com s’ha vist alterat el transport).
Perfilen la responsabilitat del porteador i transportista. Li donen protecció al transportista,

però aquesta protecció desapareix quan el transportista hagi actuat amb negligència greu i queda
sense eficàcia. La limitació legal té eficàcia jurídica mentre que el porteador no hagi actuat en
negligència greu, dol directe o eventual. Els tribunals cada vegada han tingut una lectura molt
més atenta de l’actuació del transportista.
El TS ja no li reconeix cap dret a percebre cap tipus d’indemnització, i a més li fa responsable

sense limitació de responsabilitat. Aquest és el gran canvi que hi hagut a la jurisprudència, que
cada vegada s’ha hagut de provar que la seva actuació ha sigut diligent. Nosaltres no podem
autoritzar que la companyia d’assegurances es faci càrrec dels danys causats.
Artículo 47. Supuestos de responsabilidad (clàusula general de responsabilitat del portador)

“1. El porteador responderá de la pérdida total o parcial de las mercancías, así como de las
averías que sufran, desde el momento de su recepción para el transporte hasta el de su entrega
en destino. Asimismo, el porteador responderá de los daños derivados del retraso en la ejecución
del transporte conforme a lo previsto en esta ley.
A estos efectos, se considerarán también como mercancías los contenedores, bandejas de carga
u otros medios similares de agrupación de mercancías utilizados en el transporte cuando
hubiesen sido aportados por el cargador”
Aquesta clàusula general, quines son les 3 anomalies que recull?
1. Pèrdua total o parcial de les mercaderies

2. Averies o danys a la mercaderia
3. Retard de la mercaderia
Sobre aquestes 3 anomalies, el legislador articula el sistema de responsabilitat del porteador. Per
tant, quan estudiem hem d’identificar l’anomalia, si en el cas parla de pèrdua, de danys o de retard.
Segons l’art 54.3 el retard es significatiu quan s’excedeixen els 20 dies de la data fixada per
l’entrega.
40
Per que el retard pot tenir conseqüències molt negatives? Que pot afectar a altres destinataris, i
per tant, la persona que rep mercaderies a Berlin, pot incomplir contractes amb posteriors. El
retard té unes conseqüències molt més perjudicials, molts cops, que la pèrdua d’una part de les
mercaderies o vicis. El retard és complexa de calcular el cost que ha suposat el retard. En la praxis
és molt complex calcular el cost, tot i que s’hagin produït conseqüències negatives. Es el mateix
que succeeix amb danys i perjudicis, provar-los és molt difícil.
El retard, un cop detectat i denunciat (una reserva de carta de porte) però el destinatari, ve i aquesta
queixa la fa a la carta de porte. Si el destinatari no deixa constància de que hi hagut retard s’entén
que les mercaderies han arribat correctament (article 60).
Artículo 60. Reservas. “1. El destinatario deberá manifestar por escrito sus reservas al
porteador o a sus auxiliares describiendo de forma general la pérdida o avería en el momento
de la entrega. En caso de averías y pérdidas no manifiestas, las reservas deberán formularse
dentro de los siguientes siete días naturales a la entrega.
Cuando no se formulen reservas se presumirá, salvo prueba en contrario, que las mercancías se
entregaron en el estado descrito en la carta de porte.
2. La reserva no será necesaria cuando el porteador y el destinatario hayan examinado la
mercancía conjuntamente y estuvieran de acuerdo sobre su estado y las causas que lo motivan.
A falta de acuerdo, podrán proceder al reconocimiento de las mercancías conforme a lo dispuesto
en el artículo 26.3.
3. El retraso tan sólo dará lugar a indemnización cuando se hayan dirigido reservas escritas al
porteador en el plazo de veintiún días desde el siguiente al de la entrega de las mercancías al
destinatario.
4. Las reservas por pérdidas, averías o retraso que deban dirigirse al porteador, podrán
realizarse tanto ante éste como ante el porteador efectivo y surtirán efecto frente a ambos. Si las
reservas se dirigen exclusivamente a uno de los porteadores, éste estará obligado a
comunicárselo al otro. En caso contrario, aquél responderá frente a éste de los daños y perjuicios
que le cause tal falta de comunicación.”
El retard més enllà→mencions de la carta de porte veurem quan parla de la data prevista de
mercaderies. El problema està en quantificar el dany que suposa el retard. Nosaltres diem que si
hi ha un retard pot influir en que el retard comporti un incompliment davant de tercers, i l’altre
cas es que com a conseqüència del retard les mercaderies no arribin en l’estat que haurien
d’arribar.
*El contracte de transport terrestre de mercaderies, junt amb ginebre, es produeix quan el venedor
ho posa en disposició del primer porteador. Des del moment en que el porteador ha de complir la
responsabilitat, aquesta és fins que arriba al seu destí. Aleshores hi ha pòlisses que per obviar els
inconvenients tècnics fan que el risc sigui des del moment en que es carrega la mercaderia a la
part venedora (del transportista) i el risc arriba fins el moment en el qual el transportista
descarrega la mercaderia a la venedora. Es a dir, el transportista també és responsable, així doncs,
s’estén la responsabilitat.
El transportista d’acord amb l’artcile 48 →la llei espanyola copiant textualment la seva literalitat
incorpora les clàusules d’exoneració de la responsabilitat del transportista. Si proba que la
pèrdua, el defecte o el retràs han esta ocasionats per culpa del carregador o del destinatari, no
haurà respondre.
Artículo 48. Causas de exoneración. “1. El porteador no responderá de los hechos

mencionados en el artículo anterior si prueba que la pérdida, la avería o el retraso han sido
ocasionados por culpa del cargador o del destinatario, por una instrucción de éstos no motivada
por una acción negligente del porteador, por vicio propio de las mercancías o por circunstancias
que el porteador no pudo evitar y cuyas consecuencias no pudo impedir.”
41
En primer lloc, quines son les causes d’exoneració que estableix aquest article? Si s’acrediten, no
donen lloc a la responsabilitat del transportista (clàusules generals d’exoneració).
1. Culpa del carregador o del destinatari

2. Instrucció del carregador o del destinatari
3. Vici propi de les mercaderies
4. Circumstàncies que el portador no va poder evitar i les conseqüències derivades que no
va poder impedir
La carrega de la prova correspon al transportista o portador i aquest ha d’acreditar que hi ha un

nexe causal entre la causa d’exoneració i el dany produït. És una carrega de prova complexe, i li
correspon al transportista o portador, NO al destinatari.
La causa de la qual s’ha parlat més ha estat “Por circunstancias que el porteador no pudo evitar”:
Quan es donin circumstancies que acrediti que no va poder evitar. Estaríem pensant per exemple
en causes de força major, desastres naturals, etc. Els tribunals derivat de la actuació de les
companyies d’assegurances cada cop fan una lectura més restrictiva d’aquest precepte. A l’hora
de reclamar davant de tribunals s’analitza realment si el transportista ha actuat amb la diligencia
deguda (ja sigui dol directe o eventual).
EXAMEN!!!!! Art 46 a 63 responsabilitat del transportista. Part important del contracte de
transport.
Tenen como a conseqüència de donar-se una situació de defecte, el transportista no respon de la
totalitat del dany ocasionat. Això es el que es diu “el privilegi del transportista”. Estableix els
límits quantitatius de la limitació de la responsabilitat del transportista. Doncs el legislador preveu
els propis límits del que és responsable o no el transportista.
Artículo 49. Presunciones de exoneración. “1. El porteador quedará exonerado de
responsabilidad cuando pruebe que, atendidas las circunstancias del caso concreto, la pérdida
o avería han podido resultar verosímilmente de alguno de los siguientes riesgos:
a) Empleo de vehículos abiertos y no entoldados, cuando tal empleo haya sido convenido o
acorde con la costumbre.
b) Ausencia o deficiencia en el embalaje de mercancías, a causa de las cuales éstas quedan
expuestas, por su naturaleza, a pérdidas o daños.
c) Manipulación, carga, estiba, desestiba o descarga realizadas, respectivamente, por el
cargador o por el destinatario, o personas que actúen por cuenta de uno u otro.
d) Naturaleza de ciertas mercancías expuestas por causas inherentes a la misma a pérdida total
o parcial o averías, debidas especialmente a rotura, moho, herrumbre, deterioro interno y
espontáneo, merma, derrame, desecación, o acción de la polilla y roedores.
e) Deficiente identificación o señalización de los bultos.
f) Transporte de animales vivos en las condiciones previstas en el artículo siguiente.
2. No obstante, el legitimado para reclamar podrá probar que el daño no fue causado, en todo o
en parte, por ninguno de tales riesgos. Cuando resulte probado que el daño fue parcialmente
causado por una circunstancia imputable al porteador, éste sólo responderá en la medida en que
la misma haya contribuido a la producción del daño.”
El tractament aquí varia→el portador no té la carrega de la prova de provar el nexe causa, sinó
que aquí és suficient que el transportista acrediti que durant el transport s’ha adonat d’alguna
il·licitud. La carrega de la prova és doncs del carregador, aquest ha de dir que el vehicle és el
correcte, que l’embalatge és el correcte....
Aquí el legislador modifica la situació jurídica transportista en sentit del supòsit de l’article 49, i
ha de provar que es dona un dels fets que la norma anuncia, tot això son presumpcions. Aquí
42
l’autentica carrega de prova la té el carregador, ha de provar que el que diu el transportista no es
compleix. En l’article 48 la carrega de la prova és del transportista, a diferència de l’article 49.
Indemnització que paga el transprotista o porteador té un privilegi, no ha de pagar la totalitat

del dany ocasionat, sinó que quan ell esdevingui responsable només haurà de pagar la
indemnització dins dels límits que marca la pròpia llei. Aquesta fixa i limita la indemnització que
haurà de fer front el transportista. Aquest límit no s’aplica quan els tribunals consideren que el
transportista no ha actuat diligentment, article 62 de la LTM. No té eficàcia jurídica quan es
compleix el supòsit de l’article 62, quan el transportista hagi actuat en culpa greu o amb dol. Tant
el dol directe com l’eventual.
Com es calcula la indemnització? Articles 52 i següents (Arts. 52, 53 i 56)
Artículo 52. Indemnización por pérdidas. “En caso de pérdida total o parcial de las
mercancías, la cuantía de la indemnización vendrá determinada por el valor de las no
entregadas, tomando como base el valor que tuvieran en el momento y lugar en que el porteador
las recibió para su transporte.”
En cas que hi hagi entrega total o parcial de les mercaderies, el valor total es calcula tenint en
compte el criteri temporal, el valor de les mercaderies en el moment en el que van ser entregades
al transportista o porteador.
Artículo 53. Indemnización por averías. “1. En caso de averías, el porteador estará obligado
a indemnizar la pérdida de valor que experimenten las mercancías. La indemnización equivaldrá
a la diferencia entre el valor de las mercancías en el momento y lugar en que el porteador las
recibió para su transporte y el valor que esas mismas mercancías habrían tenido con las averías
en idéntico tiempo y lugar.
2. Cuando las averías afecten a la totalidad de las mercancías transportadas, la indemnización
no podrá exceder de la debida en caso de pérdida total.
3. Cuando las averías ocasionen la depreciación de tan sólo una parte de las mercancías
transportadas, la indemnización no podrá exceder de la cantidad que correspondería en caso de
pérdida de la parte depreciada.”
Artículo 56. Indemnización por retraso. “En caso de retraso, se indemnizará el perjuicio que
se pruebe que ha ocasionado dicho retraso.”
Artículo 57. Límites de la indemnización. “1. La indemnización por pérdida o avería no podrá
exceder de un tercio del Indicador Público de Renta de Efectos Múltiples/día por cada kilogramo
de peso bruto de mercancía perdida o averiada.
2. La indemnización por los perjuicios derivados de retraso no excederá del precio del transporte.
3. En caso de concurrencia de indemnizaciones por varios de estos conceptos, el importe total a
satisfacer por el porteador no superará la suma debida en caso de pérdida total de las
mercancías.”
IPREM: indicador que es fa servir a polítiques socials: el IPRE, per dia és de 18,83 euros, seran
aquests diners per Kg/dia per mercaderia perduda o amb defectes. Al 2021 s’ha modificat amb la
llei de pressupostos generals. És molt important.
L’article 57.2 diu que en cas de retard no es pot excedir del preu del transport. Per tant, aquests
son els límits que marca la indemnització que haurà de fer front on ell sigui responsable, atenent
al contingut del 47 i del 48 i 49. Aquest privilegi queda suspès quan entra en eficàcia el supòsit
de l’article 62.
43
L’article 54 enumera tres supòsits en els quals el legislador considera que si es donen, son
equiparables al supòsit de pèrdua total.
Artículo 54. Supuestos de equiparación a pérdida total. “1. El destinatario podrá rehusar
hacerse cargo de las mercancías cuando le sea entregada tan sólo una parte de las que componen
el envío y pruebe que no puede usarlas sin las no entregadas.
2. Idéntico derecho asistirá al destinatario en los casos de averías, cuando las mismas hagan que
las mercancías resulten inútiles para su venta o consumo, atendiendo a la naturaleza y uso
corriente de los objetos de que se trate.
3. También podrán considerarse perdidas las mercancías cuando hayan transcurrido veinte días
desde la fecha convenida para la entrega sin que ésta se haya efectuado; o, a falta de plazo,
cuando hubiesen transcurrido treinta días desde que el porteador se hizo cargo de las
mercancías.”
El més important dels tres és el retard significatiu: es considerarà que hi ha retard significatiu
quan han transcorregut 20 dies des de la data convinguda per fer l’entrega al destinatari. Aquesta
data ha d’anar a la carta de porte. Quan hagin transcorregut 20 dies a partir de la data convinguda,
és doncs equiparable a la pèrdua total. Quan no hi ha pacte (que no és normal a la praxis), el retard
significatiu és considera que es quan passen 20 dies. El destinatari doncs pot considerar la
mercaderia com perduda, i pot realitzar la reclamació. Els tribunals aniran a esbrinar si el
transportista ha actuat diligentment o per contra, negligentment.
- Si ha actuat diligentment, se li aplicarà els límits de la quantia de la indemnització, no a la pèrdua

total.
Article 60→el destinarai també ha d’actuar diligentment, perquè la llei diu que el destinatari haurà
de deixar constància de les queixes (reserves) que ell consideri oportú realitzar: tant en el cas
d’averies, retard o pèrdues. La llei diu que l’article 60.1 apartat segon, veiem com el legislador
tutela la posició jurídica del destinatari, mentre actuï diligentment. Sinó, perdrà l’acció de
reclamar els possibles danys. Per tant, cadascú ha d’actuar amb el nivell de diligència que marca
la llei, sinó li treu el seu suport tuïtiu. El destinatari haurà de fer la reserva quan la mercaderia
arriba al seu destí, i acompanyada a la carta de porte, es quan el destinatari té el deure legal
d’actuar diligentment.
Artículo 60. Reservas. “1. El destinatario deberá manifestar por escrito sus reservas al
porteador o a sus auxiliares describiendo de forma general la pérdida o avería en el momento
de la entrega. En caso de averías y pérdidas no manifiestas, las reservas deberán formularse
dentro de los siguientes siete días naturales a la entrega.
Cuando no se formulen reservas se presumirá, salvo prueba en contrario, que las mercancías se
entregaron en el estado descrito en la carta de porte.
2. La reserva no será necesaria cuando el porteador y el destinatario hayan examinado la
mercancía conjuntamente y estuvieran de acuerdo sobre su estado y las causas que lo motivan.
A falta de acuerdo, podrán proceder al reconocimiento de las mercancías conforme a lo dispuesto
en el artículo 26.3.
3. El retraso tan sólo dará lugar a indemnización cuando se hayan dirigido reservas escritas al
porteador en el plazo de veintiún días desde el siguiente al de la entrega de las mercancías al
destinatario.
4. Las reservas por pérdidas, averías o retraso que deban dirigirse al porteador, podrán
realizarse tanto ante éste como ante el porteador efectivo y surtirán efecto frente a ambos. Si las
reservas se dirigen exclusivamente a uno de los porteadores, éste estará obligado a
comunicárselo al otro. En caso contrario, aquél responderá frente a éste de los daños y perjuicios
que le cause tal falta de comunicación.”
El porteador efectiu: a l’article 6 i al 60.4→figura important.
44
Artículo 62. Pérdida del beneficio de limitación. “No se aplicarán las normas del presente
capítulo que excluyan o limiten la responsabilidad del porteador o que inviertan la carga de la
prueba, cuando el daño o perjuicio haya sido causado por él o por sus auxiliares, dependientes
o independientes, con actuación dolosa o con una infracción consciente y voluntaria del deber
jurídico asumido que produzca daños que, sin ser directamente queridos, sean consecuencia
necesaria de la acción.”
Suposa que el portador perd el privilegi de la limitació de responsabilitat.
STS de 9 de juliol de 2015 que té com principal la pèrdua de la limitació de responsabilitat del
transportista quan hi ha un supòsit de dol o culpa. Un transportista actual contracte a un altre i
aquest altre subcontracta a un altre: i ha 2 subcontractacions. El TS va analitzar el grau de
diligència del transportista. Si ha actuat diligentment o no. Els advocats defensors del transportista
que qui no havia actuat amb la diligencia deguda atenent a l’article 21 era el transportista. Però el
TS deia que és evident que el carregador era cobrir la seva funció que era fer l’embalatge de les
mercaderies i de fer constància de la fragilitat del paquet. El TS diu que qui ha actuat
incorrectament amb un fet que NO podia desconèixer, ja que qualsevol transportista del món
coneix el símbol de mercaderies fràgils, aleshores el TS diu que si està transportant la mercaderia
de manera no diligent, i conscientment està actuant incorrectament quan sap perfectament que
estava transportant mercaderia perillosa, per tant, actuant conscientment incomplint la normativa.
Els tribunals diuen que quan conscientment estàs actuant infringint la normativa, estàs dins de
l’actuació dolosa, no se li aplica la limitació de la indemnització, estant a un supòsit de l’article
62. Això es així perquè estem en negligència greu i també estem dins l’àmbit del dol.
• Relació jurídica contractual entre el carregador i el porteador contractual

• RJC entre porteador contractual i porteador efectiu
• RJC entre carregador i porteador efectiu
S’ha reconegut acció directa amb el portador efectiu i carregador està inclosa a la llei de ordenació
del transport terrestre, que incorpora l’acció directa del portador efectiu contra el carregador i
contra la resta de subjectes que hagin intervingut en el contracte de transports. Aquesta acció
directe té com a diferència fonamental de l'acció directe del Cc (1597) que l’acció del CC no
permet exercir l’acció directe si el carregador hagués pagat el preu del transport al transportista
contractual. Permet exercir l’acció del transportista efectiu contra el carregador, malgrat que
aquest últim excepcioni que ja ha pagat el preu del transport al porteador contractual, i per tant,
es produeix en la praxis que el carregador hagi pagat 2 vegades el preu del transport: davant del
transportista contractual i l’altre davant el transportista efectiu.
Per què el legislador intervé en aquest casos? El porteador efectiu només havia contractat amb
porteador contractual, si esdevé insolvent, no rebia el preu del transport. En molts casos, no tenen
capacitat econòmica i per aquesta raó el legislador es va fer càrrec de pressa. Sense que la
obligació no quedi extingida.
Sobre això tenim dues sentències que ens les hem d’estudiar SI O SI: EXAMEN.
- ST del 24 de novembre de 2017 644/2017→ estudia l’abast de una reforma legislativa, al

fonament de dret 4 parla sobre la modificació de la llei de ordenació de transports terrestres, en
aquest llei es preveu el seguent: “Acción directa contra el cargador principal en los supuestos de
intermediación. En los supuestos de intermediación en la contratación de transportes terrestres,
el transportista que efectivamente haya realizado el transporte tendrá acción directa por la parte
impagada, contra el cargador principal y todos los que, en su caso, le hayan precedido en la
cadena de subcontratación, en caso de impago del precio del transporte por quien lo hubiese
contratado” en cas que no se li pagui, el transportista efectiu té una acció directa per anar contra
el carregador que es qui ha fet el primer contracte de transport. El que fa la llei espanyola es
45
reconèixer l’acció directe del transportista efectiu que pot anar contra tots els transportistes
anteriors i contra el carregador perquè li paguin el que no ha estat pagat. Aquest cas es molt
important, perquè la jurisprudència ha de respondre varies qüestions. Per primer cop se li atorga
una acció contra el carregador, el carregador no por excepcionar, es a dir, el carregador es veu
obligat a pagar malgrat ja hagi pagat. Es possible que el carregador acabi pagant dues vegades.
Es una acció molt polèmica perquè entra en col·lisió amb altres principis. Es diferent de l’acció
directe prevista al Codi civil. Si apliquéssim l’acció directa prevista al CC ens torbaríem que en
el cas que el carregador hagi pagat al portador contractual ja no tindria acció directa al porteador
efectiu. Però no es així, si el carregador ha pagat dues vegades, té dret a reclamar al porteador
contractual que es al que li ha pagat.
Si el portador efectiu ha cobrat tot el preu del transport no té acció, i si només ha pagat una part,
només tindrà l’acció per aquest part que ha pagat.
Davant aquesta possible acció directa del portador efectiu contra el carregador, que és tant
contundent i que s’inspira en l’OJ francès, les consultores jurídiques que assessoren a les grans
empreses que contracten el transport, van dir que el que s’havia de fer era que quan es fes el
contracte de transport terrestre, es prohibís la subcontractació (per protegir a les empreses de
transport). Aquest prohibició de subcontractació nomes afecta a la relació jurídica del
transportista i el carregador. Prohibir això equivaldria a paralitzar el transport, perquè la majoria
de les empreses treballen amb empreses subcontractades.
Aquí es planteja com es protegirà el carregador? I això ens un diu el fonament de dret 4rt, punt
9è: “es prohibir en el contrato de transporte su subcontratacion” les consultores jurídiques que
assessoren a les grans companyies de transport contractual, en tots els contractes de transport de
mercaderies prohibirem la contractació. Però el que succeeix es que aquesta solució del TS va
presentar varis problemes. Un primer problema va ser que el sistema de transport espanyol, estava
i està basat en la subcontractació del transport. La segona conseqüència és el portador efectiu, i
es va quedar sense feina en molts casos, per tant, no era una bona solució. El primer interessat
que hi hagi portadors efectius és el portador contractual, que és qui s’emporta els diners, i pot
assumir molts més contractes de transport. els mateixos contractistes contractuals, deien que
compte perquè no afavoria ni al transportista efectiu ni al contractual. Les assessories jurídiques
de transport van trobar una solució Inter mitja que quan es fa el contracte de transport contractual,
una part, la quantia corresponent al preu de transport quedés dipositada en garantia de que no hi
hagués qualsevol reclamació del portador efectiu. Es a dir, òbviament se’l pagarà però quedarà a
l’espera que no hi hagi cap reclamació del portador efectiu i així el portador sap que en cap cas
haurà de pagar dues vegades. Aleshores, finalment NO es prohibeix.
- ST de 6 de maig de 2019 248/2019 → reprodueix la sentència del 2017
Hi ha una modificació en la LOT, la qual prové de la reforma legislativa feta a França i a Itàlia,
que incideix en el tercer supòsit del transportista efectiu. Manca de reconeixement entre cargador
i transportista efectiu manca d'acció directa del transportista efectiu vs cargador, que per l'error
que fos no havia percebut els portes del transport, el preu del transport. A partir d'aquesta
modificació es regula una acció directa del transportista efectiu contra el cargador i la resta de
transportistes que hagin intervingut. Aquesta acció directa, en primer lloc l'hem de diferenciar de
l'acció directa prevista en el codi civil, art 1597 cc. Si apliquem literalment el contingut civil, ens
trobarem que aquesta disposició no permet l'acció directa si el cargador ja hagués abonat el preu
del transport al portador contractual. Llavors, la modificació de la LOT permet l'acció directa del
transportista efectiu contra el cargador el qual no li pot exceptuar el fet que ell ja ha pagat el cost
del transport al transportista contractual. El fet de que no pugui exceptuar, és el que clarament ens
allunya del 1597 del codi civil.
46
Conseqüències: Pot ser que el cargador hagi de pagar 2 vegades. El legislador (francès i italià)
actua contundentment, perquè en la praxis s'han detectat molts supòsits d'insolvència de grans
companyies de transport (lobbies) que subcontracten a transportistes efectius, motiu pel qual al
final els efectius acaben sense cobrar res. No obstant, en la praxis succeirà que el cargador que en
el contracte de transport prohibeixi la subcontractació. Inconvenient: perjudica als transportistes
que no siguin els principals, sense poder entrar en el contracte de transport.
Art 1257 CC Los contratos sólo producen efecto entre las partes que los otorgan y sus herederos;
salvo, en cuanto a éstos, el caso en que los derechos y obligaciones que proceden del contrato no
sean transmisibles, o por su naturaleza, o por pacto, o por disposición de la ley.
Si el contrato contuviere alguna estipulación en favor de un tercero, éste podrá exigir su

cumplimiento, siempre que hubiese hecho saber su aceptación al obligado antes de que haya sido
aquélla revocada.
Un dels possibles problemes és que aquest article parla del principi d'eficàcia relativa dels
contractes. El contracte té força de llei entre les parts contractants. Establim una clàusula de
prohibició del subtransport. Però aquesta clàusula, pel principi d'eficàcia relativa dels contractes,
afecta a les parts (cargador-porteador contractual), però el transportista efectiu no forma part
d'aquesta relació contractual inicial. Aquest pot dir que no té perquè afectar-li.
47

Apunts Instrumentos Traficó Empresarial

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts Instrumentos Traficó Empresarial

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

1.1. Característiques essencials de la contractació mercantil.

La perfecció dels contractes

Es l’empresari qui a traves d’una empresa, fa l’activitat empresarial, i aquesta activitat

Artículo 3. Conceptos de consumidor y usuario y de persona consumidora vulnerable.“1. A

LA FORMA DELS CONTRACTES

Art. 52. “Se exceptuarán de lo dispuesto en el artículo que precede:

Mitjans de prova que regula la LEC:

LA COMPTABILITAT DELS EMPRESARIS

La comptabilitat de l’empresari, es pública o secreta? Exemple: vull saber quan cobra un

Artículo 113. Competencia y postulación. “1. La competencia corresponderá al Juzgado de lo

Artículo 116. Multas coercitivas. “1. Si la persona obligada a la exhibición se negara

INTERPRETACIÓ DELS CONTRACTES MERCANTILS (Arts 50, 57 i 59 del CCom)

La legislació de protecció dels consumidors, hi ha contractes d’assegurances que ho configura

1.2. L’ exigibilitat de les obligacions mercantils. La mora mercantil i la llei 3/2004 de 20 de

COMPLIMENT DE LES OLIGACIONS

MOROSITAT: en l'àmbit de dret mercantil, la noció de morositat es produeix de manera

Article 63 “Los efectos de la morosidad en el cumplimiento de las obligaciones mercantiles

Per tant, els contractes a qui afavoriran? Normalment a la gran superfície.

L’article 3 d’aquesta llei diu l’àmbit d’aplicació de la norma→Operacions comercials entre

Article 4: determinació del termini de pagament

Sense pacte: El termini de pagament es de 30 dies naturals després de la data de recepció de

Hi ha una Resolució de 30 de desembre de 2021 que prové de la Secretaria General de l’Estat

1.3. EL CONTRACTE DE COMPRAVENDA MERCANTIL.

1. Si el contracte és civil, tindriem un plaç de prescripció de les accions de 5 anys, en canvi:

D’aquest article els tres element definidors segons el legislador son:

L’element intencional és la voluntat de revendre i l’ànim de lucrar-se amb la revenda. Les

1.3.2 Les obligacions del venedor.

El contracte es perfecciona amb l’entrega de la cosa → traditio.

3.2.1 La qüestió del retard.

Exemple: tenim una mercaderia a Barcelona i hi ha un contracte mitjançant el qual aquesta

Anem de Barcelona a Berlin amb les mercaderies:

La jurisprudència puntualitza dos supòsits: si hi ha un retard en l’entrega de les mercaderies,

- Aquesta indemnització de danys i perjudicis que els lletrats acostumen a demanar-la en

Respecte del termini en el compliment de les obligacions: el termini té caràcter essencial.

1.3.4. La transmissió del risc.

El contracte de CV es un contracte contractual que es confecciona pel consentiment de les parts.

- La transmissió del risc de la part venedora a la part compradora es produeix en el moment en

- La part compradora també te la obligació de recepcionar les mercaderies que se li entreguin, ha

Obligacions de les parts:

1. Obligació d’entrega de la cosa → posada a disposició.

• Obligació d’entrega de la cosa

Ara bé que succeeix si el venedor entrega la mercaderia i la part compradora recepciona la

Quan entrem la demanda, acompanyada de l’informe pericial, aquest ha de ser a prop de la

Tant en una via com en l’altre cal fer dues puntualitzacions:

STS 914/2000, 14 de Octubre de 2000. → MOLT IMPORTANT Fundamento de Derecho III.

Quan nosaltres denunciem l'existència de vicis hem de complir 3 requisits:

La jurisprudència també es fixa amb la condició subjectiva de la part compradora. Si la part

3. Ha de d’existir en el moment d’entrega de la cosa → per tant, ha de ser un vici anterior. Si

La càrrega de la prova del vici correspon a la part compradora → és aquesta qui ha de

1.3.6. El incompliment del contracte per part del comprador.

1. NO s’entrega la cosa objecte del contracte

1.5.1. EL CONTRACTE DE COMISSIÓ.

1.5.1.1. El concepte del contracte de comissió.

El contracte de comissió és caracteritza perquè el comitent fa un encàrrec al comissionista i aquest

En el cas de la intermediació a les compravendes d’ immobles no estem davant un contracte de

• Quan el comissionista contracte en nom propi (article 246), estem en l’àmbit de

En matèria d’apoderaments -a vegades planteja problemes- es quan s’ha produït la revocació

Si féssim primer el principi de seguretat jurídica en tota actuació hauríem de comprovar si és

1.5.1.3. Les instruccions del contracte de comissió.

a. Instruccions imperatives: venen regulades al 254 de CComerç. En aquest cas, el

b. Les indicatives: es donen instruccions però NO complertes. No Estan regulades. Es donen

L’altre element important del contracte és EL DEVENGO DE LA COMISSIÓ, ja que NO es

Quan té dret a cobrar la comissió pactada el comissionista. Hi ha 2 teories: