APUNTS

Introducció al Dret privat i de l’empresa I
Apunts de classe
Curs 2022-2023
Paula Palacin Batmala

Marc-R. Lloveras
Temari
Tema 1. Ordenament jurídic privat.
1.1. Concepte i característiques del dret privat.
1.2. El dret civil com a dret privat general i els seus principals continguts.
1.3. Les altres branques del dret privat.
1.4. Fonts de regulació del dret civil: els Codis civils.
1.5. La pluralitat de l’ordenament civil espanyol: dret civil estatal i dret civil català.
1.6. El veïnatge civil.
Tema 2. Aplicació i eficàcia de les normes jurídiques.
2.1. Entrada en vigor i eficàcia de les lleis.
2.2. El principi de bona fe, l'abús de dret i el frau de llei.
2.3. La interpretació de les normes.
2.4. La prescripció i la caducitat.
Tema 3. Els subjectes de dret
3.1. La persona física i la seva capacitat.
3.2. Els drets de la personalitat.
3.3. La persona jurídica.
3.4. Règim jurídic bàsic de les associacions i les fundacions.
Tema 4. La representació.
4.1. L’àmbit de la representació i els seus tipus.
4.2. En especial, la representació voluntària.
4.3. Classes de poder de representació.
4.4. L’actuació del representant.
4.5. Extinció del poder de representació.
Tema 5. Les relacions obligatòries
5.1. Concepte i fonts.
5.2. Subjectes de les obligacions: el creditor i el deutor.
5.3. Classes d’obligacions.
5.3. Compliment de les obligacions i subrogats.
5.4. Incompliment de les obligacions i responsabilitat del deutor.
5.5. Principals remeis per a l’incompliment de les obligacions.
2
IDPE 2023
Tema 6. El contracte
6.1. L’autonomia privada i el contracte.

6.2. La formació del contracte i els seus elements essencials.
6.3. La ineficàcia contractual.
6.4. Els contractes en especial: principals tipus.
6.5. La protecció dels consumidors en el dret de contractes.
Tema 7. La responsabilitat civil
7.1. Concepte i elements.
7.2. Els subjectes: causant, responsable i víctima.
7.3. La reparació del dany: principi de reparació, la indemnització.
7.4. Responsabilitat civil de l'empresari per accident laboral: principals requisits.
Tema 8. La propietat i els drets reals
8.1 Els drets reals: concepte i característiques.
8.2. El dret de propietat: contingut i límits.
8.3. Els drets reals limitats.
8.4. El sistema registral: funció i principis fonamentals.
3
Marc-R. Lloveras
Tema 1. Ordenament jurídic privat. Aplicació i eficàcia de les normes jurídiques

L’ordenament jurídic és el conjunt de totes les normes jurídiques existents en una determinada unitat política i
s’organitza o divideix en branques per raó de la matèria.
El dret s’organitza seleccionant parts de la realitat personal, social o econòmica present en les relacions entre
persones i les regula com a bloc o matèria (civil, mercantil, laboral, penal, administratiu, social, internacional,
constitucional...).
 Les matèries no són estàtiques- tot i que sí força assentades- i poden evolucionar en el seu contingut i fins i tot
generar noves subranques (dret del consum, dret bancari, dret sindical, dret de les telecomunicacions, dret
d’internet, protecció de dades...) tal com van sorgint noves realitats necessitades de regulació jurídica.
 La distinció històrica que organitza l’ordenament jurídic la trobem entre dret públic i dret privat.
El dret privat és el conjunt de normes que regulen les relacions entre particulars, entre persones físiques
i/o jurídiques (com les empreses), sense la presència d’elements o institucions públiques.
El dret privat regula les relacions jurídiques entre particulars i té com a base de tota la seva regulació la igualtat
jurídica entre les persones i el reconeixement de la seva llibertat per a crear i formar part de relacions jurídiques i
configurar-ne el seu contingut, regulant-ne drets i obligacions.
 La idea bàsica de la igualtat entre les persones es plasma en la regulació concreta de les institucions del
dret privat com, per exemple, dins del matrimoni o en el dret contractual. Les parts d’una relació jurídica
tenen drets i deures equilibrats i relacionats els uns amb els altres a patir de la igualtat jurídica entre elles.
 Aquesta idea bàsica de llibertat de l’individu es denomina genèricament llibertat civil o autonomia privada
i té manifestacions concretes dins del dret privat com per exemple: la llibertat per contraure matrimoni
(art.32 CE), per constituir una parella estable, per a contractar (comprar, vendre, arrendar, treballar, etc),
per crear o formar part d’una associació, per a fer testament o també per a crear una empresa o muntar
un negoci (llibertat d’empresa).
 Característiques generals de les normes de dret privat:
1. La disponibilitat o modificabilitat de les normes: les normes de dret privat que trobem en els Codis civils o en
les lleis, especialment en el dret patrimonial, com el dret de contractes, solen funcionar com a models als que
les persones es poden acollir o no i tot i acollir-s’hi poden modificar-ne parts.
És doncs característic que en molts casos (però no en tots) els particulars poden modificar el que preveu la llei
per adaptar-ho millor als seus interessos o a la seva relació jurídica concreta.
4
IDPE 2023
El dret privat sovint regula els mínims d’una relació jurídica com qui en pot formar part (i qui no) o quins
requisits essencials té o drets bàsics, però tot el contingut previst pel dret no és sempre ni necessàriament
obligatori.
Els particulars que entren a formar part d’una relació jurídica (que solem denominar com a “parts”) poden en
moltes ocasions organitzar els seus drets i deures dins d’aquesta relació jurídica.
A més, també cal tenir present que el dret també preveu diferents normes per a casos diferents que no sempre
es donen en un cas concret (divorci, nul·litat o incompliment d’un contracte, diferents graus de responsabilitat
de qui incompleix una obligació...
Aquesta llibertat de configuració de les relacions jurídiques entre particulars (els drets, deures i obligacions
que comporten), també presenta límits amb major o menor intensitat en cada cas ja que existeixen drets
indisponibles o normes obligatòries (normes imperatives), com passa característicament en algunes parts del
dret civil o en el dret laboral, ja que hi ha elements que no es poden modificar (igualtat entre els cònjuges en
el matrimoni; vacances; drets bàsics dels consumidors, la llegítima en les successions) o bé que han de formar-
ne sempre part per tal de donar major seguretat a aquestes relacions, protegir els interessos de les parts i els
seus efectes envers tercers (forma escrita obligatòria en alguns contractes).
2. Aplicació defectiva de les normes: en moltes ocasions, si els particulars no han previst la regulació o la solució
a les situacions originades per les seves relacions, s’aplica la prevista per la llei. Fixeu-vos com es dóna
preferència a allò que hagi previst el particular o a allò que hagin pactat entre ells, però si no ho han fet s’aplica
el que preveu la llei.
Exemple en el MATRIMONI els cònjuges poden pactar el seu règim econòmic, però si no ho han fet és la llei (el
Codi civil) el qui estableix quin serà (separació de béns o comunitat de guanys).
Exemple en PARELLES ESTABLES: dues persones que viuen juntes com a parella es poden constituir legalment
com a tal o inscriure’s en un registre, però també pot ser que no hagin fet res de res. Si no han fet res
aplicarem el criteri previst per la llei: si passen dos anys o tenen un fill en comú durant la convivència, seran
considerades parella a efectes legals (encara que no ho hagin previst i fins i tot encara que no vulguin) i tindran
els drets i obligacions previstos per la llei.
Exemple SUCCESSIONS: la persona té llibertat per a atorgar testament i designar qui vol que siguin els seus
hereus. Però si resulta que la persona no ho ha fet aleshores s’aplica la llei que preveu qui seran (successió
intestada).
Exemple en dret de CONTRACTES: les parts en un contracte de compravenda tenen llibertat per a fixar el preu
dels béns, però si no ho fan s’aplica el preu que generalment es cobra en circumstàncies comparables (és a dir,
el preu de mercat).
3. La necessitat del poder judicial dels drets (absència d’autotutela): els particulars no poden aplicar
directament el dret amb força executiva, no tenen força executiva. Aquest exercici queda reservat i
monopolitzat per l’administració de justícia, és a dir pels tribunals davant dels quals els particulars han d’actuar
per a poder reclamar els seus drets i poder obtenir una sentència amb força executiva que permeti imposar per
la força un comportament a una altra persona que serà realitzada per la mateixa autoritat judicial (si cal per la
força física mitjançant la policia).
5
Marc-R. Lloveras
o Naturalment, l’exercici del dret entre particulars també es dóna fora dels tribunals (i és el més normal)
però davant d’un incompliment o en determinats casos el seu exercici és necessàriament judicial.
o Resolució d’un contracte o reclamació del seu compliment; acomiadament d’un treballador;
separar-se del cònjuge...són actes jurídics que es fan sense intervenció judicial, tot i que després
poden originar un procediment judicial per a declarar la situació correcta i poder executar-ne
totalment les conseqüències.
o La reclamació d’un dret també pot ser extrajudicial però el seu compliment forçós és sempre judicial
(embargament, desnonament...): la imposició del comportament en contra de la voluntat individual de la
persona només s’aconsegueix amb una sentència judicial.
o Creixent tendència a la resolució alternativa de conflictes amb l’ús de l’arbitratge i la mediació (que no són
procediments judicials i als que les persones es poden acollir lliurement com a alternativa a haver d’anar
als tribunals).
En canvi, el dret públic és un dret dedicat a la regulació de les institucions públiques incloent normalment la relació
entre aquestes i els particulars.
o El dret públic es configura i s’aplica generalment com a dret obligatori, manifestació de l’imperium, de la
sobirania (no hi ha disponibilitat sobre les normes –amb algunes excepcions fixades aleshores per la
mateixa llei-; ni aplicació defectiva).
o No parteix de la igualtat entre les parts de la relació jurídica: posició asimètrica entre l’administració i els
particulars, creació de relacions fins i tot en contra de la voluntat dels particulars.
o Autotutela administrativa (execució directa de les seves pròpies mesures; sancions, multes...).
o El particular afectat aleshores pot recórrer als tribunals però a l’Administració no li cal fer-ho
abans per a poder executar la seva decisió.
 Les administracions públiques també poden actuar i ho fan sovint sota formes de dret privat: societats
públiques o fundacions creades per les administracions amb capital i/o gestió pública i que actuen en el mercat
com a altres particulars o que tenen relacions de dret privat amb particulars o entre les mateixes
administracions (compravenda, arrendament, contractes de subministrament...).
o En relacions laborals podem tenir un vincle de dret públic (funcionaris) o bé un de dret privat
(contractats laborals)...
 El dret civil és el dret privat general ja que regula la persona i les seves relacions jurídiques amb altres
persones més habituals al llarg de la seva vida, sempre tenint en compte a la persona com a tal: regula la
mateixa condició de persona –naixement, capacitat- i els seus drets bàsics com a tal persona –drets
personalitat- i a partir d’aquí l’actuació de la persona en les seves relacions bàsiques amb altres persones –
persona i família i part de successions- i també en les seves relacions o situacions patrimonials bàsiques i
quotidianes actuant socialment com a tal persona –obligacions i contractes, propietat i drets reals,
successions i responsabilitat civil-.
Aquests són doncs bàsicament els seus principals continguts:
 La denominada part general on es regulen les normes generals sobre com funcionen les normes en dret
privat (entrada en vigor, la interpretació, la prescripció, l’abús de dret, el frau a la llei, etc).
 El dret de la persona: regula la condició de la persona (naixement, majoria edat, mort), la seva capacitat
jurídica i les institucions de suport per les persones amb discapacitat.
 El dret de família: regula el matrimoni i els seus requisits, drets i deures dels cònjuges i les seves relacions
econòmiques (a Catalunya també les parelles estables), la separació, el divorci i les seves conseqüències,
la potestat dels progenitors, els aliments entre parents, la filiació.
 El dret de propietat i els drets reals: regula la propietat privada sobre els béns per part de les persones i
tots els drets que se’n deriven que coneixem com a drets reals.
6
IDPE 2023
 El dret d’obligacions i contractes: regula les obligacions com a figura general que ens explica quan i com
una persona pot quedar obligada davant d’altres i els contractes més comuns que generen obligacions
entre particulars amb un contingut patrimonial orientat a l’intercanvi de béns i serveis entre ells (la
compravenda, l’arrendament, el contracte de serveis, el contracte d’obra, el mandat, etc).
 El dret de la responsabilitat civil o també denominat dret de danys: regula tot un sistema per a
compensar a les víctimes dels accidents que es produeixen entre particulars (com accidents de trànsit),
cosa que també serveix en els accidents laborals.
 El dret de successions: regula com els béns i drets d’una persona passen a altres quan aquesta mor. La
propietat i molts drets no s’extingeixen amb la mort de la persona i aleshores el dret organitza tot un
sistema per a que passin a altres persones on preval la voluntat de la mateixa persona que ho pot
preveure mitjançant un testament.
 El dret civil també es denomina dret privat general ja que regula tota una sèrie d’institucions (la capacitat de la
persona, la part general dels contractes o figures generals com l’abús de dret o el principi de bona fe) que
s’apliquen a altres branques com el dret mercantil o el dret laboral.
 Aquestes altres branques ja no tornen a regular tot el contingut d’una institució i normalment,
especialment en parts del dret mercantil, el que fan és regular les especialitats que es consideren
necessàries en el sector d’activitat de la persona que està regulant (i que no és general o comú a
totes les persones) com pot ser l’organització jurídica d’una empresa o el contracte de treball.
Tenim doncs, el dret civil com a dret privat general –persona sense adjectius- i els altres integrants del dret
privat com a dret privat especial: el dret mercantil, el dret internacional privat, el dret laboral i el dret
processal civil.
 El dret civil com a dret comú.
El dret civil es qualifica encara com a dret comú ja que és el dret supletori per a totes les altres branques de
l’ordenament.
Certament el dret s’ha desenvolupat molt en totes les branques i, per tant, aquesta funció ha anat perdent
importància en les darreres dècades a mesura que les altres branques s’han anat desenvolupant. 3
No obstant, hi ha institucions o figures generals regulades pel dret civil, especialment en el Codi civil, que
s’apliquen a tot l’ordenament (analogia, bona fe, abús de dret, frau de llei, prescripció, teoria general
obligacions, responsabilitat extracontractual, etc), tot i que les diverses branques poden tenir especificitats.
o Art. 111-4 CCCat: Caràcter de dret comú: “Les disposicions d’aquest Codi constitueixen el dret comú a
Catalunya i s’apliquen supletòriament a les altres lleis”.
o Art. 4.3 CC: “Las disposiciones de este Código se aplicarán como supletorias en las materias regidas por
otras leyes”.
 El dret mercantil: dret privat especial dedicat a la regulació de l’activitat econòmica de la persona individual o
organitzada (empresa).
o L’afany de lucre com a element primari de diferenciació (respecte del dret civil).
7
Marc-R. Lloveras
o Referència al Codi de Comerç (1829, 1885) i a la legislació especial: llei de societats de capital,
responsabilitat limitada, llei concursal, llei contracte assegurança, defensa competència, marques,
patents, etc.
 El dret laboral: dret que regula l’activitat laboral, el contracte de treball i la relació laboral entre una persona
(treballador, autònom) i l’organització, empresa.
o El dret laboral o del treball forma part del dret privat del que en manté algunes característiques ja que el
naixement de la relació laboral no l’imposa l’administració (segueix essent un contracte entre particulars).
o També intervenció “privada” en la creació de normes com els convenis col·lectius (organitzacions
empresarials, sindicats…).
o No obstant, és un dret amb una forta intervenció pública i amb una regulació que molt sovint no és
disponible per les parts: trobem moltes normes de mínims o màxims que no admeten el pacte en contra ni
la seva modificació, ni la seva exclusió (vacances, hores màximes treball, prestacions, prevenció de
riscos...).
o Referència a Estatut del Treballadors (1980, TR 1995), Llei General Seguretat social, Llei procediment
laboral. Dret sindical.
o Diferenciació respecte treballadors públics (funcionaris) que tenen normes pròpies (dret públic: estatut
funció pública) i on el dret laboral no s’aplica de la mateixa manera.
 Dret processal civil. Ordenació procediments judicials: LEC 1881, 2000.
El dret processal sobre els procediments civils i mercantils no és un dret pròpiament privat, però cal tenir-lo en
compte per la seva aplicació judicial.
 El dret internacional privat dedicat a la determinació del dret aplicable quan ens trobem amb elements
d’internacionalitat, però que també va incorporant elements de dret uniforme (el mateix dret per a diversos
Estats sobre una matèria concreta).
 Referència a normes del CC (arts. 8-12) i a convenis internacionals sobre dret aplicable (Roma I i II
obligacions contractuals i extracontractuals).
 Convenis internacionals: dret uniforme (compravenda internacional mercaderies, Viena 1980) que
van més enllà de resoldre el conflicte de lleis aplicables i donen regulació substantiva de dret civil o
mercantil (Uncitral).
El dret civil el trobem regulat en quasi tots els ordenaments en una gran llei que es coneix com a Codi civil.
 En el nostre cas tenim un Codi civil estatal (conegut com a Codi civil espanyol o Codi civil de 1889) i un Codi civil de
Catalunya.
A més, existeixen també tota una sèrie de lleis que regulen aspectes del dret civil però que no estan dins dels Codis (per
motius històrics o d’oportunitat) com per exemple la Llei hipotecària o la Llei d’arrendaments urbans, que se solen
denominar genèricament com a lleis especials, ja que el Codi conté la regulació general i aquestes lleis s’ocupen només
d’un sector concret com pot ser el Registre civil, el Registre de la Propietat, la propietat horitzontal, els arrendaments o
l’edificació.
o Actualment, també cal tenir en compte la legislació europea que mitjançant Directives o Reglaments també
afecta parts de la regulació del dret privat, com per exemple en l’àmbit del dret del consum.
8
IDPE 2023
La idea d’organitzar i incloure tota una determinada matèria en Codis com el civil, però també el penal (dret penal) o el
de comerç (dret mercantil) sorgeix a finals del segle XVIII i es va desenvolupant al llarg del segle XIX en els diferents
països. Aquest període i la tasca que comporta es coneix com a codificació i es la plasmació de la Il·lustració en la forma
d’organitzar les lleis.
L’objectiu principal de la codificació és que tota una determinada matèria, com el dret civil, estigui regulat en una única
llei (superant la dispersió anterior i derogant totes les lleis anteriors). Si tenim tota la matèria en una única llei (i
redactada en una llengua que el poble i l’aplicador entenen, ja no hi haurà normes en llatí) i que es redacta de manera
clara i senzilla, això facilita el seu coneixement i amb això també la seva aplicació.
A més, el Codi aporta també una nova tècnica legislativa ja que el conjunt de normes estan organitzades, tenen un
ordre intern (sistema, sistemàtica) que en facilitat la recerca, la comprensió i la interpretació i també l’aplicació.
o Aquesta sistemàtica es basa en l’organització de la llei de manera racional en diferents parts segons les
diferents parts de la matèria i que es denominen Llibres, que s’organitzen en diversos Títols, que a la vegada
estan subdividits en Capítols i de vegades també en seccions i, finalment, trobem els articles que contenen la
norma.
 El Codi civil espanyol de 1889: estructura i idea general del contingut.
o Títol Preliminar: arts. 1-16: de les normes jurídiques, la seva aplicació i eficàcia.
o Llibre I: arts. 17-332: “De las personas”:
Regula el dret de la persona, la capacitat, el naixement, l’emancipació, la majoria d’edat, els efectes de
la mort, la incapacitat. També el matrimoni i el divorci, la filiació, l’adopció.
o Llibre II: arts. 333-608: “De los bienes, de la propiedad y de sus modificaciones”.
Regulació dels béns i els seus tipus, del dret de propietat, la possessió, i dels drets reals (usdefruit,
servituts, etc).
o Llibre III: arts. 609-1087: “De los diferentes modos de adquirir la propiedad”.
Regula el sistema jurídic de transmissió (art. 609), l’ocupació i la donació com a modus d’adquisició però
la major part del seu contingut es dedica al dret de successions (arts. 657-1087).
o Llibre IV: arts. 1088-1976: “Obligaciones y contratos”.
A més de la teoria general de les obligacions i de la regulació dels contractes (compravenda,

arrendaments, dipòsit, fiança, etc) inclou la regulació del règim econòmic del matrimoni així com la
prescripció.
 Codi civil de Catalunya.
En el cas de Catalunya la legislació civil catalana s’ha desenvolupat també, tot i que molt més modernament,
mitjançant un Codi civil (cosa que no han fet les altres comunitats amb competència civil que regulen el seu dret
civil en lleis civils generals o bé en un Codi Foral en el cas d’Aragó).
El Codi civil de Catalunya (CCCat) recull la legislació civil catalana anterior (Codis sectorials anteriors de família, de
successions, de dret patrimonial, lleis especials, Compilació, i altres fonts històriques anteriors), la innova i l’agrupa
tota en un mateix Codi.
o No obstant, el Codi s’ha format amb sis grans lleis que s’han anat aprovant per separat i que,
finalment, conformen conjuntament el Codi civil.
9
Marc-R. Lloveras
El CCCat es qualifica com a Codi obert ja que s’ha aprovat mitjançant diferents lleis al llarg del temps i també el seu nou
sistema numeració
o L’art. 1 de CCCat és el 111-1
o Els diversos números indiquen: 1 (llibre); 1 (títol); 1 (capítol) – 1 número article
 Això dóna al Codi (igual que a altres lleis, i agafant el model holandès i francès) la possibilitat d’incloure nous
continguts sense trencar gaire la sistemàtica (sempre es pot afegir un capítol o un títol) i de modificar-se més
fàcilment.
o En el sistema ordinal tradicional (el del CCEsp amb les articles numerats de l’1 al 1975) les noves
necessitats de regulació no solen tenir cabuda en la sistemàtica del Codi, cosa que acaba incrementant
el nombre de lleis especials i contribuint a la pèrdua de valor central del Codi com a única i gran llei del
dret civil.
 L’estructura en sis llibres i referència al contingut:
o Llibre I. Part general: disposicions generals i regulació prescripció i caducitat.
Aprovat per Llei 29/2002, de 30 de desembre, coneguda com a llei primera.
o Llibre II. Persona i família: persona física i dret de família.
Aprovat per Llei 25/2010, de 29 de juliol
o Llibre III. Persona jurídica: disposicions generals i regulació de les associacions i les fundacions.
Aprovat per Llei 4/2008, de 24 d’abril.
o Llibre IV. Successions: dret de successions.
Aprovat per Llei 10/2008, de 10 de juliol.
o Llibre V. Drets reals: regulació de la propietat i dels drets reals.
Aprovat per Llei 5/2006, de 10 de maig.
o Llibre VI: Obligacions i contractes.
Aprovat parcialment per Llei 3/2017, de 15 de febrer. Inclou la regulació del compravenda, el mandat i alguns
altres contractes. STC 132/2019 avala la constitucionalitat.
o No es regulen encara els ja previstos títols I (disposicions generals sobre obligacions i contractes) i
III (fonts no contractuals d’obligacions) ni altres possibles tipus contractuals del títol II, com, per
exemple, els arrendaments urbans.
10
IDPE 2023
A l’Estat espanyol conviuen el dret civil estatal (Codi civil i lleis especials estatals, autoanomenat sovint com a “dret
comú”) i el dret civil d’algunes comunitats autònomes (no totes) que coneixem com a dret civil autonòmic, propi o
territorial.
 Les Comunitats autònomes de Galícia, Euskadi, Navarra, Aragó, Catalunya i les Illes Balears tenen dret civil
propi que s’aplica i regeix per davant del de l’Estat i que no està en relació de dependència respecte del Codi
civil espanyol.
Aquesta pluralitat s’organitza a partir de la distribució de competències entre l’Estat i aquestes CCAA per a
determinar qui pot legislar sobre dret civil i amb quins límits, cosa que estableix la Constitució espanyola.
 La distribució competencial en matèria civil: l’art. 149.1.8 CE.
1. L’Estat té competència exclusiva sobre les següents matèries:
8a: Legislació civil, sens perjudici de la conservació, modificació i desenvolupament per les CCAA dels drets
civils, forals o especials, allà on existeixin. En tot cas:
1. regles relatives a l’aplicació i l’eficàcia de les normes jurídiques,
2. relacions jurídico-civils relatives a formes de matrimoni,
3. ordenació dels registres i instruments públics,
4. bases de les obligacions contractuals,
5. normes per a resoldre els conflictes de lleis, i
6. la determinació de les fonts del dret, amb respecte, en aquest darrer cas a les normes de dret foral o
especial.
L’Estat, per tant, té competència general en matèria civil i unes matèries reservades expressament. La competència
general cedeix davant de les CCAA que també en tenen per a la “conservació, modificació i desenvolupament” del
seu propi dret civil. Aquesta redacció genera una certa indeterminació ja que no sabem clarament fins a on pot
arribar la conservació, modificació i desenvolupament.
 D’acord amb la doctrina del Tribunal Constitucional (entre d’altres SSTC 88/1993, 31/2010 i 132/2019) el
legislador català pot desenvolupar el seu propi dret civil, modificar-lo, actualitzar-lo i regular institucions noves
sempre que tinguin una connexió orgànica amb matèries que ja regulava anteriorment, fonamentalment en la
seva legislació històrica, però també amb la que ja ha realitzat el Parlament.
 En canvi, el legislador català no pot legislar sobre les matèries expressament reservades a l’Estat, algunes de les
quals també han estat objecte d’interpretació per part del TC, com, per exemple, les bases de les obligacions
contractuals (STC 132/2019).
Com que no totes les CCAA tenen dret civil propi i com que l’Estat també te algunes competències sobre dret civil
per a tot l’Estat aleshores cal distingir entre elles als efectes de veure com s’aplica el dret civil:
 En les CCAA sense dret civil propi regeix i s’aplica íntegrament el dret civil estatal regulat en el Codi civil
espanyol i resta de legislació civil estatal.
11
Marc-R. Lloveras
 En les CCAA amb dret civil propi: regeix la legislació civil de la CCAA de manera preferent sempre que existeixi
(Codi civil de Catalunya i altres lleis).
o El CCEsp hi regeix però també de manera directa en l’àmbit de les competències civils que té l’Estat
d’acord amb l’art. 149.1.8a CE: clarament les de “l’en tot cas”.
o A més, el CCEsp hi actua com a dret supletori (art. 149.3 CE): s’aplica només si la matèria no ha estat
regulada pel dret de la CCAA i, d’acord amb l’art. 111-5, no pot aplicar-se si va en contra del seus
propis principis generals.
En canvi, en el dret mercantil i en el dret laboral la competència legislativa és exclusiva de l’Estat (art. 149.1.6 i
149.1.7 CE) i les CCAA (ara sí totes) poden assumir funcions d’execució.
El fet que sobre un mateix territori hi hagi diferents drets possibles per a aplicar sobre les persones fa que calgui un
sistema per a decidir quin dret s’aplica.
El veïnatge civil serveix per a determinar el dret aplicable.
No obstant, no serveix per a tot el dret civil ja que només és determinant per les parts del dret civil que s’apliquen en
funció de la persona (art. 9 CCEsp) i no pas del territori on es produeix un fet jurídic.
Cal tenir present que una part del dret civil s’aplica en funció del territori (a totes les persones se´ls hi aplica el dret del
territori on es produeix el fet jurídic, per exemple tenir una propietat o patir un accident), però hi ha una altra part del
dret que s’aplica en funció de la persona, de la seva nacionalitat o del que ara denominem veïnatge (per exemple el
dret de la persona, de família i de successions).
 Això determina que el dret civil català (i l’estatal i els altres, també a nivell internacional) s’aplica en part en
funció del territori (sense tenir en compte aleshores el veïnatge ja que el fet rellevant és ara on es produeix el
fet jurídic) i en part en funció del veïnatge (en aquest cas només s’aplica a les persones que tinguin veïnatge
civil català i el fet jurídic es pot produir dins o fora de Catalunya).
 Per a aquesta part del dret civil que s’aplica en funció de la persona necessitem un criteri addicional a la
nacionalitat espanyola que és el veïnatge civil que ens ve a dir qui és català als efectes de l’aplicació del dret
civil ja que només als qui tinguin aquest veïnatge se’ls hi podrà aplicar el dret català (tal com passa amb
l’estatal o amb el de les altres CCAA amb dret civil propi).
Les persones adquireixen un veïnatge civil quan neixen (sempre que també tinguin nacionalitat espanyola) i aquest és
el que tinguin els seus progenitors (art. 14 CCEsp).
o Si els progenitors el tenen diferent, el mateix art. 14 CCEsp preveu les solucions.
o El veïnatge es relaciona amb la nacionalitat, els estrangers no tenen veïnatge civil.
Aquest veïnatge es pot modificar després per canvi de residència de la persona, cosa que es fonamenta en la idea que
totes (o la gran majoria) les persones que viuen en un determinat territori estiguin sotmeses al mateix dret.
Naturalment, això impedeix que una persona pugui tenir dos veïnatges civils ja que aleshores no serviria per
determinar el dret aplicable.
12
IDPE 2023
El canvi o modificació del veïnatge per canvi de residència es produeix en dos supòsits:
o Dos anys de residència continuada en un altre territori (dins de l’Estat), sempre que la persona manifesti
que vol canviar de veïnatge civil.
o Deu anys de residència continuada en un altre territori (dins de l’Estat), sempre que la persona no
manifesti que vol mantenir el seu veïnatge original i que no es modifiqui.
En els darrers anys el criteri del veïnatge civil es va substituint pel de la residència habitual de la persona (influència de
les normes europees) cosa que simplifica notablement el sistema.
Tema 2. Aplicació i eficàcia de les normes jurídiques.

2.2. El principi de bona fe, l’abús de dret i el frau de llei.
2.3. La interpretació de les normes.
El Codi civil espanyol té un títol preliminar en el que preveu un sèrie de normes sobre l’aplicació de les normes. Fins
i tot, comença establint què hem d’entendre com a Dret (la llei, el costum i els principis generals, art. 1 CCEsp).
És un conjunt de normes que, abans d’entrar a regular matèries concretes, preveuen com s’apliquen i interpreten
les normes jurídiques.
 Trobem normes similars en el CCCat que també té una sèrie de disposicions generals en el seu llibre
primer.
 Les lleis solen començar determinant el seu àmbit d’aplicació, tal com fa, per exemple, l’Estatut dels
Treballadors (arts. 1, 2 i 3). El Codi civil va una mica més enllà ja que essent un dret general i comú té unes
normes sobre el conjunt de les normes jurídiques.
De totes aquestes destaquen les que regulen l’entrada en vigor de les normes, la seva vigència i obligatorietat
general, el remei general de la nul·litat pels actes contraris a la llei i la possibilitat de fer-les complir obligatòriament
o per la força i imposar sancions o deures de rescabalament pel fet d’haver causat danys a terceres persones amb
l’incompliment de les normes.
 entrada en vigor: requisit: publicació obligatòria de les normes generals als butlletins oficials (BOE, DOGC,
DOCE, BOP...).
o Entrada en vigor quan ho fixa la mateixa norma; criteri defectiu: 20 dies publicació (art. 2.1 CCEsp i 111-10
CCCat).
o Idea de vacatio legis: el temps que passa entre que la llei ha estat publicada oficialment i el de la seva
entrada en vigor que serveix per tal que la població pugui conèixer la nova llei i adaptar el seu
comportament a les noves previsions.
 vigència general: la llei s’adreça i regeix per la generalitat de la població. En el nostre sistema les lleis no són
personals ni excepcionals, són generals.
o però les normes poden regular sectors d’activitat o objectes jurídics concrets (relacions laborals, activitat
empresarial, relacions personals...)
o i no tenen límit temporal de vigència: la llei resta sempre vigent a partir de la seva entrada en vigor fins
que sigui derogada o modificada per una altra llei (art. 111-10.2 CCCat).
13
Marc-R. Lloveras
 obligatorietat general, art. 6.1 CCEsp: “la ignorancia de las leyes no excusa su cumplimiento”…
o tot i això les lleis segueixen començant amb fórmules retòriques de coneixement formal (“a todos los que
la presente vieren y entendieren”) però es publiquen oficialment (BOE, DOGC, DOCE) per al seu
coneixement general (i entrada en vigor) i se’n fa publicitat per altres mitjans (premsa, jornades, estudis, o
fins i tot avisos específics: prohibit fumar, multes transport públic...).
 eficàcia sancionadora (sanció o ineficàcia) pel seu incompliment o la conseqüència adient:

o la general en dret privat, art. 6 CCEsp, és la nul·litat de l’acte dut a terme en contra de la llei.
 execució forçosa i rescabalament de danys com a mecanismes per a restablir la situació del perjudicat davant
d’un incompliment: la norma es pot imposar forçosament i també el pagament d’una indemnització que
compensi els danys causats.
2.2. El principi de bona fe, l’abús de dret i el frau de llei.
El dret és molt extens, hi ha moltes normes, però malgrat això no es pot preveure tot el que pot passar a la realitat i
de vegades tampoc convé regular-ho tot fins al més mínim detall. Per això, el dret també funciona amb normes que
coneixem com a principis generals que serveixen com a guia pel conjunt de l’ordenament, per la conducta de les
persones i als que també podem recórrer en un cas concret.
Un d’aquests principis generals és el de la bona fe. El que imposa que les persones han d’exercir els seus drets de
bona fe i sense buscar un perjudici aliè.
Com a concreció d’aquest principi trobem la prohibició de l’abús de dret o la d’anar en contra dels propis actes.
 El principi de bona fe: concepte en sentit objectiu i com a guia i límit genèric en l’exercici dels drets.
o art. 111-7 CCCat: Bona fe: En les relacions jurídiques privades s’han d’observar sempre les exigències de la
bona fe i de l’honradesa en els tractes.
o art. 7 CCEsp: “los derechos deberán ejercitarse conforme a las exigencias de la buena fe”
 La bona fe funciona com un principi general i guia de conducta pels particulars en les seves relacions amb les
altres persones.
Té una construcció en sentit objectiu (comportar-se honestament en el tracte amb els altres, sense buscar
directament el perjudici o dany aliè) essent contrari a la bona fe no allò que em pugui sorprendre només
individualment a una persona concreta sinó allò que pugui sorprendre a qualsevol persona que estigués en la
mateixa situació i dins del mateix tipus de relació jurídica (tenint en compte la diligència mitja en la mateixa
situació però també les circumstàncies personals especialment en cas de vulnerabilitat).
o La bona fe no protegeix la negligència o la ignorància ni la confiança cega o no prou justificada en les
conductes alienes.
 Idea general sobre presumpció de la bona fe (art. 79 i 434 CCEsp; 521-7 CCCat): la bona fe es presumeix.
14
IDPE 2023
o Qui al·legui mala fe aliena l’ha de provar.
 La bona fe també és un element que permet integrar el contingut de les obligacions contractuals (art. 1258
CCEsp)
o Ni el contracte ni la llei ho poden preveure tot exactament i així aquesta idea ens permet completar,
integrar i valorar els deures en el cas concret:
Artículo 1258.
Los contratos se perfeccionan por el mero consentimiento, y desde entonces obligan, no sólo al
cumplimiento de lo expresamente pactado, sino también a todas las consecuencias que, según su
naturaleza, sean conformes a la buena fe, al uso y a la ley.
 Aquest esment genèric de la bona fe també existeix en l’àmbit laboral (arts. 5 i 20.2 ET) i com a delimitador de
l’abast de les obligacions contractuals
Artículo 5 (ET). Deberes laborales.

Los trabajadores tienen como deberes básicos:
a) Cumplir con las obligaciones concretas de su puesto de trabajo, de conformidad a las reglas de la buena fe
y diligencia.
b) Observar las medidas de seguridad e higiene que se adopten.
c) Cumplir las órdenes e instrucciones del empresario en el ejercicio regular de sus facultades directivas.
d) No concurrir con la actividad de la empresa, en los términos fijados en esta Ley.
e) Contribuir a la mejora de la productividad.
f) Cuantos se deriven, en su caso, de los respectivos contratos de trabajo.
Art. 20.2 En el cumplimiento de la obligación de trabajar asumida en el contrato, el trabajador debe al

empresario la diligencia y la colaboración en el trabajo que marquen las disposiciones legales, los convenios
colectivos y las órdenes o instrucciones adoptadas por aquél en el ejercicio regular de sus facultades de
dirección y, en su defecto, por los usos y costumbres. En cualquier caso, el trabajador y el empresario se
someterán en sus prestaciones recíprocas a las exigencias de la buena fe.
 Exemple de concreció que fa la mateixa llei en els deures de preavís: art. 49.1.d ET. El contracte de treball
s’extingeix per dimissió del treballador però aquest té el deure de preavisar (amb el termini fixat al conveni
aplicable).
 L’incompliment o trencament de la bona fe es considera un supòsit d’acomiadament disciplinari (art. 54.d)
 Referències al deure de les parts de negociar de bona fe (“con vistas a la consecución de un acuerdo”) en
temes de mobilitat geogràfica (art. 40.2), successió empresa (44.9), mobilitat geogràfica(art. 40.2),
acomiadament col·lectiu (art. 51.2) i en termes generals de negociació (art. 89). Exemple en SAN 15.10.2012:
nul·litat acomiadament col·lectiu en sector hosteleria per no respectar bona fe en negociació (obligatòria)
prèvia.
15
Marc-R. Lloveras
 Com a derivació del principi de bona fe el CCCat recull la doctrina dels actes propis que impedeix anar en contra
dels mateixos actes. La jurisprudència ha reconegut també l’anomenada doctrina del retard deslleial –retard
desproporcionat segons el que és habitual en el mateix tipus de casos, sense justificació i generant confiança en
l’altra part sobre el no exercici- i com a figura general contrària a la bona fe l’art. 7.2 CCEsp regula l’abús de dret
(que es tracta específicament una mica més avall).
 art. 111-8 CCCat: Actes propis: Ningú no pot fer valer un dret o una facultat que contradigui la conducta
pròpia observada amb anterioritat si aquesta tenia una significació inequívoca de la qual deriven
conseqüències jurídiques incompatibles amb la pretensió actual.
 En la SAP Guipúscoa 924/2021, de 18 de juny, trobem un bon exemple: una senyora es va separar del seu
marit, va marxar a viure a Estats Units i va presentar una demanda de divorci que es va estimar. Produïda
la mort del que havia estat el seu marit, presenta una demanda a Espanya reclamant la seva part de
l’herència. En el dret de successions les disposicions a favor dels cònjuges deixen de ser eficaces si s’han
divorciat i, per tant, la senyora no hi hauria de tenir dret. Resulta però que la sentència de divorci no havia
estat executada a Espanya (exequàtur) ja que no s’havia demanat. La demandant pretén aprofitar aquesta
circumstància per tenir drets successoris, però aleshores la sentència estableix clarament que: “La
pretensión que la demandante articula en su demanda supone entrar en contradicción con sus propios
actos, porque no cabe interesar de los tribunales de Estados Unidos en 2010 la disolución del matrimonio
por divorcio con los efectos que ello conlleva, pero mantener años más tarde que no está divorciada en
España porque la citada sentencia no ha sido ejecutada. Esto resulta desleal y contrario a la buena fe y
no puede tener amparo legal mantener el estado civil de la demandante a su conveniencia según articule
sus pretensiones ante los tribunales de uno u otro estado”.
 L’abús de dret: concepte, requisits i efectes.
Art. 7.2 CCEsp: “La ley no ampara el abuso de derecho o el ejercicio antisocial del mismo. Todo acto u omisión que
por la intención de su autor, por su objeto o por las circunstancias en que se realice sobrepase manifiestamente los
límites normales del ejercicio de un derecho, con daño para tercero, dará lugar a la correspondiente indemnización
y a la adopción de las medidas judiciales o administrativas que impidan la persistencia en el abuso”.
 D’acord amb aquest article, l’abús de dret no requereix la intenció subjectiva de causar un dany, però sí que
efectivament es causi algun dany a un tercer.
 L’abús comporta l’ús d’un dret propi i no pas pretendre’n ni usurpar-ne un altre, però realitzat de manera
antisocial, és a dir, per sobre dels límits normals d’exercici del dret.
STS, 1a, 19.12.2008 (RJ 159/2009) pel que fa als requisits de l’abús –en un cas d’oposició a divisió de finca que es
considera abusiva- (FJ 5):“La doctrina jurisprudencial recoge los siguientes requisitos, que, si concurren
conjuntamente, tipifican un abuso de derecho: a) uso de un derecho objetiva o externamente legal; b) daño a un
interés no protegido por una específica prerrogativa jurídica; c) inmoralidad o antisocialidad del daño, manifestada
en forma subjetiva (cuando el derecho se actúa con la intención de perjudicar o, sencillamente, sin un fin serio o
legítimo), u objetiva (cuando el daño proviene de exceso o anormalidad en el ejercicio del derecho.
 L’abús de dret apareix esmentat en diversos articles ET: art. 41 sobre modificació condicions de treball,
art. 47 sobre suspensió contracte, modificació; i, art. 82 sobre negociació col·lectiva. En art. 49.b –extinció
contracte treball- o 51.6 –acomiadament col·lectiu- apareix com a excepció a les causes d’acomiadament
quan la seva aplicació es pugui considerar un abús de dret.
 El frau a la llei: concepte i efectes.
Art. 6.4 CCEsp: “Los actos realizados al amparo del texto de una norma que persigan un resultado prohibido por el
ordenamiento jurídico, o contrario a él, se considerarán ejecutados en fraude de ley y no impedirán la debida
aplicación de la norma que se hubiera tratado de eludir”.
16
IDPE 2023
El frau a la llei es pot considerar també com una conducta contrària a la bona fe però es regula de manera separada
de la mateixa bona fe, i no pas com una norma que, com l’abús de dret protegeixi situacions entre particulars,
perquè és una norma de protecció del mateix ordenament contra els actes que pretenen anar-hi en contra
(persegueixen un resultat prohibit o contrari a l’ordenament) i que, a més, no ho fan d’una manera directa sinó que
ho fan de manera indirecta mitjançant la creació d’una realitat jurídica aparentment legal però que amaga l’intent
d’aconseguir un resultat prohibit o contrari a l’ordenament.
 Norma de cobertura que permet emparar sota una legalitat aparent un acte que pretén aconseguir un
resultat prohibit o contrari a l’ordenament.
 No resulta necessari provar la voluntat o intenció de cometre frau.
 La conseqüència no és sempre la nul·litat: la regulació del frau de llei té per objectiu que s’apliqui la
norma que s’ha intentat evitar.
 La simulació (absoluta o relativa) fraudulenta com a exemple: donació dissimulada amb compravenda;
préstec amb interès usurer dissimulat amb arrendament; pagaments (suborns, comissions il·legals) justificats
en treballs o serveis mai prestats (factures falses); matrimonis de complaença (matrimonis contrets per
aconseguir la nacionalitat, sovint a canvi de diners...).
Vegeu per exemple el web www.vendobolibic.com i busqueu algun exemple.
Penseu en aquesta estructura: creem una aparença de realitat jurídica perfectament legal (una compravenda
d’un objecte que no està prohibida: en el cas un o dos bolis) per un preu totalment desproporcionat (cosa que
com a tal tampoc està prohibida) però això amaga (amb la ficció de la donació) una compravenda d’un objecte
que sí resulta estar prohibit (en els casos en què la revenda d’entrades estigui prohibida per la regulació del
sector o pel mateix organitzador de l’acte).
 El negoci jurídic dissimulat no és sempre nul (sí que ho seria el matrimoni, per exemple) ja que ens pot
interessar mantenir-ne els efectes o bé aplicar-li l’impost corresponent (tal com fa la LGT), és a dir, tal com ens
diu el Codi civil: aplicar-li la norma que s’ha tractat d’evitar.
o En canvi, el mer incompliment de la llei –sense actes amb intenció de cometre frau simulant una aparença
de legalitat- no és frau de llei, és un incompliment i no necessitem cap remei o institució especial per a que
no tingui efectes. Aquests estan previstos en l’art. 6.3 CCEsp com a, per exemple, vulneració directa d’una
prohibició establerta per la llei i la solució és la nul·litat (excepte que la llei que regula el sector concret on
es produeix l’incompliment estableixi una altra mena de conseqüència o sanció).
 En la contractació laboral trobem molts supòsits en què s’ha aplicat la doctrina del frau de llei ja que s’usa una
figura contractual prevista per la llei (contractes temporals o eventuals) utilitzant una aparença que no és real
ja que la necessitat és contínua o fixa.
o STS, sala 4a, 6.3.2009: frau en contractació eventual, treballadora amb tasques contínues
contractada com a eventual.
o STS, sala 4a, 6.6.2012: acomiadament de 18 socorristes interins contractats en administració
pública (Instituto madrileño del Deporte) cobrint llocs fixes discontinus a temps parcial amb la
prèvia privatització del servei. Incompliment de conveni i de normativa sobre acomiadament
col·lectiu. No es considera amortització de places que permetria desafecció i acomiadament sinó
que l’activitat s’ha desplaçat a una empresa privada.
o L’argument del frau de llei ha estat utilitzar més recentment en casos on es discutia la laboralitat
de la relació com els denominats falsos autònoms, podeu veure entre altres les STSJ Madrid,
27.11.2019 i STSJ Cat 22.9.2020 –repartidors de glovo-.
 La legislació laboral utilitza i aplica el frau de llei en diversos casos. Hi trobem referències en l’Estatut dels
Treballadors (RDL 2/2015) pel que fa a possible frau en contractació temporal, preveient aleshores que el
17
Marc-R. Lloveras
contracte es presumirà indefinit (art. 15.3); trasllats de personal de manera successiva per sota dels criteris
marcats per la llei per incomplir les normes de mobilitat geogràfica, essent aleshores nuls (art. 40); i, en el
mateix sentit, per les modificacions substancials de les condicions de treball (art. 41.3) i per l’acomiadament
col·lectiu (art. 51.1).
 A més, la Llei sobre infraccions i sancions en l’ordre social (RDL 5/2000), també utilitza el concepte de frau de
llei i el considera una infracció greu, art. 7.2 –relacions laborals- que comporta la corresponent sanció. També
es preveu en possibles pactes entre una empresa principal i els seus contractistes o subcontractats (art. 13.14 –
riscos laborals-) per eludir les normes sobre responsabilitat. En aquest cas, aquests pactes es consideren nuls
(art. 42.3).
Artículo 7. Infracciones graves (en matèria de relacions laborals)
Son infracciones graves:
1. No formalizar por escrito el contrato de trabajo cuando este requisito sea exigible o cuando lo haya
solicitado el trabajador.
2. La transgresión de la normativa sobre modalidades contractuales, contratos de duración determinada y

temporales, mediante su utilización en fraude de ley o respecto a personas, finalidades, supuestos y límites
temporales distintos de los previstos legal, reglamentariamente, o mediante convenio colectivo cuando dichos
extremos puedan ser determinados por la negociación colectiva.
2.3. La interpretació de les normes en el dret privat: criteris hermenèutics.
Art. 3.1 CC: “las normas se interpretarán según el (1) sentido propio de sus palabras, en relación con el (2)
contexto, (3) los antecedentes históricos y legislativos, y la (4) realidad social del tiempo en que han de ser
aplicadas, atendiendo fundamentalmente (5) al espíritu i finalidad de aquéllas”.
1. El sentit propi de les paraules: la LITERALITAT
 sentit filològic, sentit literal jurídic: sempre preferirem el sentit jurídic.

 El resultat de la interpretació, utilitzant altres criteris interpretatius, no pot ser contrari a la literalitat de la
norma. No li podem fer dir a la norma allò que clarament no diu d’acord amb la seva literalitat.
o Art. 5 CE: “La capital del Estado es la villa de Madrid”.
Per més que interpretem i que potser ens calgui per saber què vol dir villa o capital o que pot implicar
això...no podrem dir que la capital del Estado és Sevilla o Barcelona.
o Art. 12 CE: “los españoles son mayores de edad a los dieciocho años”.
La mateixa idea: potser en caldrà saber què vol dir majors d’edat i en quin moment concret es compleixen
els 18 anys (això serà sistemàtica) però no podrem dir que ho són als 16 o als 20...
2. El context: la SISTEMÀTICA
 interpretació gramatical: el context de les paraules, la paraula forma part d’una frase que ha de tenir sentit. El
legislador no sempre se’n surt i recordeu com era un objectiu de la codificació i de qualsevol bona tècnica
legislativa redactar les normes de manera clara i comprensible.
o El mateix art. 3 CCEsp ens en dóna un exemple si hem d’entendre a què es refereix quan ens diu
“aquellas” en la seva part final: “las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en
18
IDPE 2023
relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos, y la realidad social del tiempo en que
han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquéllas”.
 interpretació sistemàtica: el context de la norma: la norma dins un conjunt de normes, d’una llei que està
organitzada –article, secció, capítol, títol...- i un context normatiu (matèria i principis reguladors d’una
matèria). La norma que interpretem ha de tenir sentit en relació a aquest conjunt de normes de la que forma
part.
De vegades la mateixa norma ens remet a una altra (remissió) i ja ens dóna directament el camí, però no
sempre es així...
o Art. 1088 CCEsp: Toda obligación consiste en dar, hacer o no hacer alguna cosa.
El que diu l’article 1088 ho podem llegir i entendre, és una norma molt senzilla i ben redactada però el
sentit del que diu l’haurem de cercar en altres normes: obligació de donar, de fer o de no fer, que el CC
regula en articles posteriors (arts. 1094 i següents).
3. Els antecedents històrics i legislatius:
 Els precedents històrics i el procés legislatiu (avantprojectes de llei, projectes de llei, esmenes i text final de la
llei) són elements de comparació i d’informació que ens poden també ajudar a trobar i entendre el sentit
concret d’una norma.
 No obstant, cal tenir clar que (tal com passa amb la jurisprudència) les normes anteriors a les vigents no
vinculen, no hi ha vinculació al precedent. És només un recurs com ho pot ser el dret comparat (estudiar el
mateix problema en altres ordenaments jurídics).
o A més de la història o la filosofia cal tenir present que altres branques del coneixement i de les ciències
socials també ens poden ajudar a interpretar les normes: així, la ciència política (ens ajuda a entendre, per
exemple, la llei electoral), la sociologia, la psicologia o l’economia, també ens en proporcionen claus per
entendre el seu sentit. Hi ha normes penals que tenen sentit segons un estudi o visió psicològica, de
família que poden tenir en seu sentit sociològic o econòmic, com de dret mercantil o, en part civil, que
necessàriament observa l’economia. Les normes de llibertat i unitat de mercat tenen el seu sentit en
determinat model econòmic i el seu desenvolupament i interpretació es poden explicar pel context
econòmic en el que es produeixen i en el que han de trobar sentit. I avui en dia, els intents de regulació de
les noves tecnologies no es poden entendre sense saber, almenys una mica, del seu mateix
funcionament...
La comparació amb normes anteriors ens és útil sovint per entendre el sentit de les noves lleis quan canvien els
requisits dels drets o situacions que regulen. Així, per exemple, el llibre segon del CCCat quan regula la compensació
econòmica per raó de treball (en els casos de divorci) elimina el requisit existent anteriorment de l’enriquiment
injust. Si el lector de la norma del CCCat té dubtes sobre si cal o no cal aquest “enriquiment injust” té un argument
fort fent la comparativa amb la llei anterior i argumentant que el concepte ha desaparegut en la nova llei.
Codi de Família (1998) Codi civil de Catalunya, llibre segon (2010)
ARTICLE 41 Compensació econòmica per raó de ARTICLE 232-5 COMPENSACIÓ ECONÒMICA

treball PER RAÓ DE TREBALL
1. En el règim de separació de béns, si un cònjuge ha
1. En els casos de separació judicial, divorci o nul·litat, treballat per a la casa substancialment més que l'altre,
el cònjuge que, sense retribució o amb una retribució té dret a una compensació econòmica per aquesta
insuficient, ha treballat per a la casa o per a l'altre dedicació sempre que en el moment de l'extinció del
19
Marc-R. Lloveras
règim per separació, divorci, nul·litat o mort d'un dels

cònjuge té dret a rebre d'aquest una compensació
cònjuges o, si s'escau, del cessament efectiu de la
econòmica, en el cas que s'hagi generat, per aquest
convivència, l'altre hagi obtingut un increment
motiu, una situació de desigualtat entre el patrimoni
patrimonial superior d'acord amb el que estableix
de tots dos que impliqui un enriquiment injust. (...)
aquesta secció. (...)
4. La realitat social del temps en que les normes han de ser aplicades: la INTERPRETACIÓ SOCIOLÒGICA.
 la necessària adaptació dels conceptes utilitzats pel dret a l’evolució d’aquests conceptes en la societat.
Quan la llei usa conceptes amplis com família, matrimoni, diligència, culpa o negligència o bona fe, l’intèrpret
de la llei ha de tenir en compte com aquests conceptes han evolucionat en la societat per tal de fer-ne una
aplicació que estigui d’acord amb la “realitat social del temps” en que la norma s’està aplicant.
o Així, per exemple l’art. 39.1 CE 1978 estableix: “1. Los poderes públicos aseguran la protección social,
económica y jurídica de la família”.
Què vol dir família? Vol dir el mateix actualment que el 1978? És evident que no i que aplicant aquest
criteri la norma ara també s’adreça a la protecció de les noves realitats familiars que han anat sorgint en
la societat: parelles estables (de fet), famílies monoparentals, famílies reconstituïdes...
Podeu veure un exemple d’interpretació sociològica (existència i acceptació social argumentada amb
enquestes) que es complementa amb la literal i sistemàtica i utilitza també el recurs al dret comparat i
internacional (situació reconeguda i regulada ja en altres països) en els FFJJ 8 i 9 de la STC 198/2012 que va
declarar constitucional el matrimoni entre persones del mateix sexe que la Llei 13/2005 va regular reformant
l’art. 44 i concordants del CCEsp.
Encara que el Codi civil i la mateixa Constitució pressuposin que el matrimoni és entre home i dona no ho diuen
així literalment. L’art. 32 CE estableix que “l’home i la dona tenen dret a contraure matrimoni amb plena
igualtat jurídica”, però no estableix en la seva literalitat que hagi de ser entre ells i això serà un argument a
favor de que el matrimoni entre persones del mateix sexe no va en contra de la literalitat de la Constitució.
Més enllà del cas concret, és interessant com el TC justifica i defensa aquest recurs al que qualifica com a
interpretació evolutiva, que fa en relació a la mateixa Constitució i que nosaltres podem llegir respecte de la
resta de l’ordenament i, en particular, dels Codis civils:
“(…). la Constitución es un «árbol vivo»,(…) a través de una interpretación evolutiva, se acomoda a las
realidades de la vida moderna como medio para asegurar su propia relevancia y legitimidad, y no sólo
porque se trate de un texto cuyos grandes principios son de aplicación a supuestos que sus redactores no
imaginaron, sino también porque los poderes públicos, y particularmente el legislador, van actualizando
esos principios paulatinamente y porque el Tribunal Constitucional, cuando controla el ajuste constitucional
de esas actualizaciones, dota a las normas de un contenido que permita leer el texto constitucional a la luz
de los problemas contemporáneos, y de las exigencias de la sociedad actual a que debe dar respuesta la
norma fundamental del ordenamiento jurídico a riesgo, en caso contrario, de convertirse en letra muerta.
(...) la cultura jurídica no se construye sólo desde la interpretación literal, sistemática u originalista de los
textos jurídicos, sino que también contribuyen a su configuración la observación de la realidad social
jurídicamente relevante, sin que esto signifique otorgar fuerza normativa directa a lo fáctico, las opiniones
de la doctrina jurídica y de los órganos consultivos previstos en el propio ordenamiento, el Derecho
comparado que se da en un entorno socio-cultural próximo y, en materia de la construcción de la cultura
jurídica de los derechos, la actividad internacional de los Estados manifestada en los tratados
internacionales, en la jurisprudencia de los órganos internacionales que los interpretan, y en las opiniones y
20
IDPE 2023
dictámenes elaboradas por los órganos competentes del sistema de Naciones Unidas, así como por otros
organismos internacionales de reconocida posición”.
 ATENCIÓ: aquest criteri però, no serveix per a modificar la norma ni per a deixar-la d’aplicar encara que es
consideri obsoleta, desfasada socialment o per les dificultats socials que pot implicar la seva aplicació (no s’han
deixat de fer desnonaments per execucions hipotecàries o per impagament de lloguers i quan s’han suspès o
aturat ha estat després de modificacions en la llei, no pas per decisió d’un jutge que pugui deixar d’aplicar-la).
5. L’esperit i la FINALITAT DE LA NORMA: la voluntat del legislador o interpretació TELEOLÒGICA.
 la voluntat del legislador és el criteri preponderant en la interpretació de les normes. És el criteri més decisiu
però la voluntat pot quedar petrificada (normes antigues) i podem tenir problemes per a conèixer aquesta
voluntat.
 el valor del Preàmbul (abans denominats “Exposició de motius”) de les lleis com a explicació que ens
fa el mateix legislador de les seves intencions en aprovar una llei.
 Ens podem fixar també en els principis que inspiren i justifiquen la llei –ens n’expliquen els motius- com a guia
per a la interpretació i dels interessos que cal protegir (i que la interpretació no pot deixar de tenir en compte),
en casos com la protecció del consumidor, l’interès superior del menor, l’eficàcia del contracte o del
testament.
 El Codi civil de Catalunya es refereix als principis generals que informen el dret civil de Catalunya (globals –
llibertat civil- i propis de cada branca com per exemple –prevalença de la successió testada sobre la intestada o
legal-) com a guia per la seva interpretació.
 També esmenta expressament la “tradició jurídica catalana” per referir-se a la doctrina dels autors històrics (ja
que la manca de textos legals fixats durant molts anys fa que pel seu coneixement hagi estat fonamental la
doctrina dels autors). A més, es fa una crida expressa a la doctrina del TSJC i esmenta també la del Tribunal del
Cassació de Catalunya (previst a EAC 1932, creat per llei 1934, eliminat el 1939).
Article 111-2. CCCat: Interpretació i integració

1. En la seva aplicació, el dret civil de Catalunya s’ha d’interpretar i s’ha d’integrar d’acord amb els principis
generals que l’informen, prenent en consideració la tradició jurídica catalana.
 Altres qüestions sobre interpretació
 Els principis constitucionals (també derivats de la Carta de Drets fonamentals de la UE) com a informadors i com
a límit a la interpretació de les normes jurídiques.
o Lliure desenvolupament personalitat, principi d’igualtat, protecció família, dret habitatge, llibertat empresa,
llibertat circulació, protecció salut, protecció consumidors...
o Aquests drets i llibertats són també guia per la interpretació ja que han de quedar protegits i la norma, el
resultat de la seva interpretació, no hi pot anar en contra.
 Referència a arguments lògics d’interpretació:
o a contrario: una forma senzilla d’interpretació, que deriva de la literalitat de la norma, és fixar-nos en el que
diu per a excloure que no diu. Igualment, una determinada definició determina que allò no inclòs en quedi
fora. Aquesta senzilla forma d’argumentar és freqüent. El CC ens ofereix un exemple en l’art. 1137 CC quan
ens defineix la solidaritat (les obligacions solidàries) i ho fa en negatiu. Si fem la interpretació a contrari
trobem fàcilment la definició de la solidaritat:
Artículo 1137. La concurrencia de dos o más acreedores o de dos o más deudores en una sola obligación
no implica que cada uno de aquéllos tenga derecho a pedir, ni cada uno de éstos deba prestar
íntegramente las cosas objeto de la misma. Sólo habrá lugar a esto cuando la obligación expresamente lo
determine, constituyéndose con el carácter de solidaria.
21
Marc-R. Lloveras
o a fortiori o “amb major raó” (exemple art. 1902 CC: la inclusió lògica del dol): la inclusió d’un determinat
supòsit en una norma permet argumentar que altres hi han d’estar també inclosos ja que encara hi tenen
més sentit. El criteri permet ampliar el camp de la norma però topa amb el límit de les regulacions que
funcionen amb un principi de tipicitat fort (només està inclòs allò que la llei expressament inclou, tal com ens
passa amb el Codi penal).
o En el Codi civil, l’art. 1902 fa responsables a les persones que causen un dany a una altra i ho fan per la seva
pròpia culpa o negligència. Té sentit argumentar que també tinguin el deure de reparar o compensar el dany
causat les persones que el causin amb dol, amb mala fe encara que la norma no ens ho digui expressament.
Artículo 1902. El que por acción u omisión causa daño a otro, interviniendo culpa o negligencia, está
obligado a reparar el daño causado.
 Interpretació segons els seus agents: autèntica (els autors de la norma), judicial (la jurisprudència, font
complementària, art. 1.6 CCEsp i 111-2 CCCat), doctrinal (els professors i catedràtics: l’estudi del dret).
 Resultats de la interpretació.
El resultat de la interpretació ens pot donar més efectes dels que sembla tenir la norma d’acord amb la seva estricta
literalitat i aleshores parlem d’una interpretació extensiva ja que amplia els efectes de la norma.
En sentit contrari, quan la interpretació fa que la norma no es pugui aplicar a un determinat supòsit, que no es pugui
ampliar parlem d’interpretació restrictiva.
 En el dret civil la interpretació és en principi lliure però cal tenir present que derivat del principi de tipicitat i de
la prohibició d’aplicar lleis penals, prohibitives o sancionadores a supòsits no expressament previstos, aquestes
lleis han de tenir una interpretació literal restrictiva. Per exemple, la interpretació es considera que ha de ser
restrictiva quan el Codi civil imposa prohibicions –de comprar o per atorgar testament o de pactes concrets en
alguns contractes-, estableix la nul·litat o fixa causes per la pèrdua de drets com pot ser la indignitat per a
succeir o les causes de desheretament.
Prescripció i caducitat són les dues institucions jurídiques que regulen l’efecte del pas del temps sobre els drets, les
accions i les relacions jurídiques amb la previsió d’extingir-les: sempre que alguna persona legitimada per un dret o
per a interposar una acció (o una reclamació) no ho fa dins del termini fixat per la llei aquesta acció (pretensió)
queda extingida (prescriu o caduca).
És a dir, l’efecte del pas de temps sempre va lligat a alguna mena d’inacció jurídica per part d’algú (legitimat,
titular d’un dret subjectiu) que podria actuar (té acció, pretensió) i que no ho fa. Així, passat un determinat període
de temps (termini de prescripció), sense actuació per part de la persona legitimada, la pretensió s’extingeix.
 D’això en diem prescripció extintiva i està regulada en el CCCat juntament amb la caducitat (arts. 121-1 a 122-
5) i també en el CCEsp (arts. 1930.2 i 1961 a 1975).
La prescripció, tot i que ens pugui semblar intrínsecament injusta, serveix per a dotar de seguretat jurídica al
conjunt de relacions i a l’ordenament.
22
IDPE 2023
En el dret privat, la idea de la prescripció s’aplica sobre les accions o pretensions que es tinguin entre persones
extingint la possibilitat de reclamar el compliment d’una pretensió quan hagi passat un determinat període de
temps sense haver-ho fet.
La mateixa idea s’aplica en altres branques de l’ordenament. Així, prescriuen també els delictes (no tots), les multes
o les sancions.
o No s’ha de confondre la prescripció amb el temps de durada d’un dret o d’un contracte (lloguer, cessió,
usdefruit…) on el temps determina la durada del contracte i no pas el temps que tenim per a exercir una
determinada acció derivada del mateix contracte.
 Objecte de la prescripció: la pretensió (art. 121-1).
Article 121-1. Objecte
La prescripció extingeix les pretensions relatives a drets disponibles, tant si s’exerceixen en forma d’acció com si
s’exerceixen en forma d’excepció. S’entén com a pretensió el dret a reclamar d’altri una acció o una omissió.
 Noció d’acció en el CCEsp tot i la referència també a drets.
o Las acciones prescriben por el mero lapso del tiempo fijado por la ley (art. 1961).
o “También se extinguen...por la prescripción los derechos y las acciones” (art. 1930.2)
 Però atenció: no totes les accions o pretensions prescriuen. Però per a no prescriure la llei ho ha de dir
expressament establint una excepció o declarant una acció o pretensió concreta com a imprescriptibles, com
per exemple les d’elevació a escriptura pública d’un document privat o les de declaració de la qualitat d’hereu
o de divisió de la cosa comuna (art. 121-2).
 Per tal que es pugui tenir en compte la prescripció s’ha d’al·legar, en el camp civil i en general, no s’aplica
d’ofici sinó que s’aplica a instància de part (excepte caducitat sobre drets indisponibles), és a dir, la part que
cregui que la pretensió que presenten contra ella ha prescrit ho ha de dir, ho ha de manifestar en la seva
resposta a la pretensió o demanda.
o També s’han d’al·legar les causes d’interrupció o suspensió (vegeu més endavant).
 No obstant, la prescripció de la pretensió no extingeix el dret subjacent però aleshores el seu pagament
només es pot fer voluntàriament (l’acció judicial s’ha extingit, no es pot condemnar a ningú a pagar un deute
prescrit). Per això existeix la idea de la irrepetibilitat (irrecuperabilitat) d’allò pagat sense tenir en compte o
adonar-se que l’acció de reclamació ja havia prescrit.
Art. 121-9 CCCat. Irrepetibilitat.
No es pot fer una repetició del pagament efectuat en compliment d’una pretensió prescrita, encara que
s’hagi fet amb desconeixement de la prescripció.
- Quins terminis existeixen?
 Els principals terminis de PRESCRIPCIÓ:
o CCCat: termini general de 10 anys (pretensions de qualsevol classe) i específics de 3 i 1 anys.
23
Marc-R. Lloveras
o CCEsp: termini general de 5 anys (accions personals sense termini específic, art. 1964) i específics de 5, 3, i 1
anys.
 Aquests terminis generals s’apliquen NOMÉS A LA PRESCRIPCIÓ i per les accions o pretensions que no
tinguin un termini específic previst.
Per tant, el fet que una acció o pretensió no tingui un termini específic previst per la norma que la reguli no vol
dir que no prescrigui ja que aleshores se li aplica aquest termini general.
o La CADUCITAT no té terminis generals i cal aplicar el que s’hagi previst en cada cas concret.
 Termini general: 10 anys
Article 121-20. Prescripció decennal
Les pretensions de qualsevol classe prescriuen al cap de deu anys, llevat que algú hagi adquirit abans el dret
per usucapió o que aquest Codi o les lleis especials disposin una altra cosa.
 Terminis específics en el mateix CCCat: 3 i 1 anys.
Article 121-21. Prescripció triennal
Prescriuen al cap de tres anys:
a) Les pretensions relatives a pagaments periòdics que s’hagin de fer per anys o terminis més breus.
b) Les pretensions relatives a la remuneració de prestacions de serveis i d’execucions d’obra.
c) Les pretensions de cobrament del preu en les vendes al consum.
d) Les pretensions derivades de responsabilitat extracontractual.
 Article 121-22. Prescripció anual
Les pretensions protectores exclusivament de la possessió prescriuen al cap d’un any.
 A més el mateix CCCat (i en moltes altres lleis) preveu en altres casos els terminis aplicables. Per exemple:
acció reclamació llegítima: 10 anys (art. 451-27); acció indemnització en immissions: 3 anys (art. 544-7); accions
de responsabilitat contra patrons de fundacions o membres juntes directives associacions: 3 anys (arts. 322-17
i 332-11); acció responsabilitat contra tutor o administrador patrimonial: 3 anys (art. 222-49.1); acció
rendiment comptes a progenitors per administració patrimoni dels fills: 3 anys (art. 236-24.3); acció reclamació
pensió compensatòria per raó de treball i aliments en extinció unió estable de parella: 1 any (art. 234-13)
 El còmput dels terminis

El còmput ens indica com es conta aquest temps, quan comença a contar-se i quan finalitza.
o L’inici del termini s’anomena dies a quo i la seva finalització dies ad quem.
o L’art. 121-23 ens dóna la norma general sobre aquests moments:
Article 121-23. Còmput del termini
1. El termini de prescripció s’inicia quan, nascuda i exercible la pretensió, la persona titular d’aquesta coneix o pot
conèixer raonablement les circumstàncies que la fonamenten i la persona contra la qual es pot exercir.
2. En el còmput del termini de prescripció no s’exclouen els dies inhàbils ni els festius. El còmput de dies es fa per
dies sencers. El dia inicial s’exclou i el dia final s’ha de complir totalment.
24
IDPE 2023
3. El còmput de mesos o anys es fa de data a data. Si al mes del venciment no hi ha el dia corresponent a l’inicial, es
considera que el termini acaba el darrer dia del mes.
o art. 1969 CCEsp: “El tiempo para la prescripción de toda clase de acciones, cuando no haya disposición
especial que otra cosa determine, se contará desde el día en que pudieron ejercitarse”.
o En el CCEsp trobem algunes referències específiques en art. 1968.2 (per la responsabilitat civil –desde que
lo supo el agravido-) i també en art. 1301 per l’acció de nul·litat contractual i altres supòsits.
 El dies a quo no coincideix necessàriament amb el moment de producció d’un determinat fet o acte jurídic que
obri la possibilitat de presentar una demanda o tenir una pretensió. Cal que la persona en tingui coneixement i
pugui exercir-la.
 El dies ad quem es produeix quan finalitza completament el darrer dia del termini.
 Un cop iniciat el còmput, durant el transcurs del temps poden produir-se algunes circumstàncies que
provoquen que aquest còmput s’aturi, cosa que es produeix en dos grups de supòsits previstos per la llei: la
interrupció i la suspensió.
El termini de prescripció es pot interrompre utilitzant l’acció o reclamació (judicial o extrajudicial) o amb un acte
que tingui eficàcia per a interrompre-la (art. 121-11) com la reclamació extrajudicial (no en dret mercantil) i el
reconeixement del dret o la renúncia a la prescripció.
 L’efecte de la interrupció és que el còmput del termini tornarà a començar des de zero (art. 121-14).
El còmput també es pot suspendre per causa de força major (art. 121-15) concurrent en els sis darrers mesos del
termini.
 A més, l’art. 121-16 preveu supòsits de suspensió o de no inici del còmput per motiu de la relació familiar
existent entre les parts, que implica una impossibilitat d’exercir l’acció (fills menors contra pares o tutors).
 Igualment, es preveu la suspensió en cas de sotmetre’s a mediació (art. 121-18) i en accions contra una
herència jacent (art. 121-17).
 Efecte de la suspensió (art. 121-19): el còmput es paralitza, s’atura, i quan se superi la causa de suspensió es
reprèn des del punt en què es va aturar o suspendre; tot i que (en cas de força major) la suspensió només té
eficàcia durant els sis últims mesos del termini.
 la prescripció es pot interrompre i es pot suspendre.
 la caducitat només es pot suspendre (excepte en drets indisponibles, cas on no es pot ni suspendre).
Article 121-15. Suspensió per força major
1. La prescripció se suspèn si la persona titular de la pretensió no la pot exercir, ni per ella mateixa ni per
mitjà de representant, per causa de força major concurrent en els sis mesos immediatament anteriors a
l’acabament del termini de prescripció.
2. Els efectes de la suspensió no s’inicien en cap cas abans dels sis mesos establerts per l’apartat 1, encara
que la força major sigui preexistent.
Article 121-16. Suspensió per raons personals o familiars
La prescripció també se suspèn:
25
Marc-R. Lloveras
a) En les pretensions de les quals siguin titulars persones menors d’edat o incapaces, mentre no disposin de
representació legal.
b) En les pretensions entre cònjuges, mentre dura el matrimoni, fins a la separació judicial o de fet.
c) En les pretensions entre els membres d’una unió estable de parella, mentre es manté la convivència.
d) En les pretensions entre el pare o la mare i els fills en potestat, fins que aquesta s’extingeixi per qualsevol
causa.
e) En les pretensions entre la persona que exerceix els càrrecs de tutor, curador, administrador patrimonial,
defensor judicial o acollidor i la persona menor o incapaç, mentre es manté la funció corresponent.
ARTICLE 121-18 SUSPENSIÓ PER RAÓ DE LA MEDIACIÓ

1. La sol·licitud d’inici de la mediació, feta de conformitat amb la llei que la regula, suspèn la prescripció de les
pretensions des de la data en què consti la recepció de la dita sol·licitud pel mediador o el dipòsit d'aquesta
davant la institució de mediació.
2. Si en el termini de quinze dies naturals, a comptar de la recepció o el dipòsit de la sol·licitud, no se signa
l’acta de la sessió constitutiva del procediment de mediació, es reprèn el còmput del termini de prescripció.
3. La suspensió es prolonga fins a la data de la signatura de l’acord de mediació o, subsidiàriament, la signatura

de l’acta final, o fins que acaba la mediació per alguna de les causes que estableix la llei que la regula.
 Termini de preclusió per a qualsevol termini.
El CCCat introdueix també una norma final de preclusió de qualsevol termini preveient com a clàusula de
tancament l’extinció de qualsevol acció susceptible de prescripció pel transcurs ininterromput d’un termini de 30
anys. És una solució pels casos de suspensió o de no coneixement de les circumstàncies que inicien el còmput, però
no per a la interrupció. En el CCEsp no existeix.
ARTICLE 121-24. TERMINI DE PRECLUSIÓ
Qualsevol pretensió susceptible de prescripció s’extingeix en tot cas pel transcurs ininterromput de
trenta anys des del seu naixement, amb independència que hi hagin concorregut causes de suspensió o
que les persones legitimades per a exercir-la no hagin conegut o no hagin pogut conèixer les dades o les
circumstàncies a què fa referència l’article 121-23, en matèria de còmput de terminis.
 Caducitat
Objecte: la caducitat s’aplica només sobre ACCIONS - algunes- i PODERS DE CONFIGURACIÓ JURÍDICA –COM
PER EXEMPLE UN DRET D’OPCIÓ- i com a única causa que fa que no caduqui s’esmenta l’exercici de l’acció o del
poder (122.1.2)
 La caducitat no es pot interrompre, únicament es pot suspendre, per les mateixes causes que es pot
suspendre la prescripció.
 Però no es pot suspendre la caducitat quan es tracta de drets indisponibles (122.2) i, a més, en aquest cas
s’aprecia d’ofici.
o Per exemple, en accions d’impugnació de la filiació o d’indignitat successòria o impugnació d’un
desheretament.
26
IDPE 2023
El CCCat no estableix terminis generals de caducitat (tampoc el CCEsp on ni tant sols es regula la caducitat) sinó
que el termini estarà fixat per llei especial (que especifica que l’acció caduca) i el que fa el CCCat (arts. 122-1 a 5)
es establir les normes generals de la caducitat.
 El CCEsp desconeix la categoria de la caducitat, però ha estat construïda per la doctrina a partir d’expressions
com “dura” o “durará” (art. 1301) del text original del CC i amb la introducció de referències més clares com
“caduca” o “caducará” en posteriors reformes (art. 43.2) i en altres lleis (art. 9.5 LO 1/1982).
 El dret laboral utilitza els mateixos conceptes, per exemple, en les accions derivades del contracte de treball:
Artículo 59. Prescripción y caducidad, RDL 2/2015 TRLET.
1. Las acciones derivadas del contrato de trabajo que no tengan señalado plazo especial prescribirán al año de su
terminación.
A estos efectos, se considerará terminado el contrato:
a) El día en que expire el tiempo de duración convenido o fijado por disposición legal o convenio colectivo.
b) El día en que termine la prestación de servicios continuados, cuando se haya dado esta continuidad por virtud de
prórroga expresa o tácita.
2. Si la acción se ejercita para exigir percepciones económicas o para el cumplimiento de obligaciones de tracto
único, que no puedan tener lugar después de extinguido el contrato, el plazo de un año se computará desde el día
en que la acción pudiera ejercitarse.
3. El ejercicio de la acción contra el despido o resolución de contratos temporales caducará a los veinte días
siguientes de aquel en que se hubiera producido. Los días serán hábiles y el plazo de caducidad a todos los
efectos.
El plazo de caducidad quedará interrumpido por la presentación de la solicitud de conciliación ante el órgano
público de mediación, arbitraje y conciliación competente.
4. Lo previsto en el apartado anterior será de aplicación a las acciones contra las decisiones empresariales en
materia de movilidad geográfica y modificación sustancial de condiciones de trabajo. El plazo se computará desde
el día siguiente a la fecha de notificación de la decisión empresarial, tras la finalización, en su caso, del período de
consultas.
27
Marc-R. Lloveras
Tema 3. Els subjectes de dret

3.1. La persona física i la seva capacitat
3.2. Els drets de la personalitat.
3.1. La persona física i la seva capacitat.

En el nostre ordenament la persona, que anomenem persona física és subjecte de dret, és sempre titular de drets
(per això es diuen drets subjectius), cosa que vol dir que no pot ser objecte de dret: no pot ser propietat d’una altra
persona (tot i que al llarg de la història ho ha estat més o menys matisadament: esclavatge, castes, estatut
familiar)...
 El Dret reconeix l’existència dels éssers humans com a persones i ens dóna aquesta condició a tots i per igual
(arts. 1 i 2 de la Declaració universal dels drets humans; art. 14 Constitució espanyola de 1978; art. 15 Estatut
Autonomia de Catalunya de 2006).
Jurídicament quan parlem de persona estem parlant del reconeixement jurídic de la persona i de la seva capacitat
per a ser titular de drets (personalitat en sentit jurídic general) i, per tant també, de poder formar part de relacions
jurídiques.
 El reconeixement de la condició jurídica de persona i, per tant, el reconeixement de la personalitat [en un

sentit jurídic] es produeix en el nostre sistema jurídic amb el naixement de l’ésser humà.
Article 211-1 Personalitat civil
1. La personalitat civil és inherent a la persona física des del naixement.
2. El concebut té la consideració de persona als efectes que li siguin favorables, sempre que arribi a néixer.
3. La personalitat civil s’extingeix amb la mort.
 En el mateix sentit, arts. 29 i 30 CCEsp. Es fixa l’inici de la personalitat en el moment del naixement, que
significa jurídicament esdevenir persona (art. 29 CCEsp). És doncs el naixement i no cap altra cosa ni moment,
allò que determina la qualitat de persona. L’art. 29 CCEsp ho diu literalment: “el nacimiento determina la
personalidad”.
o L’art. 30 CCEsp insisteix en la idea “la personalidad se adquiere en el momento del nacimiento con vida,
una vez producido el entero desprendimiento del seno materno”.
 L’art. 211-1.2 (i 29 CCEsp) estableix també un principi de protecció del nasciturus: el concebido se tiene por
nacido para todos los efectos que le sean favorables, siempre que nazca…”
 La protecció del nasciturus es relaciona civilment amb la protecció tradicional del fill pòstum en la successió,
que actualment s’amplia als fills nascuts d’un procés de fecundació assistida iniciat amb posterioritat a la mort
del seu progenitor.
o No obstant, la protecció del nasciturus en el nostre sistema no és absoluta ja que la personalitat

s’adquireix amb el naixement i no pas amb la concepció.
o El tema modernament s’ha traslladat a l’origen de la vida i a l’avortament tema sobre el que aquí no
entrem i que s’analitza a dret constitucional i especialment a dret penal. El nasciturus com a tal no és
28
IDPE 2023
titular del dret a vida establert per la Constitució però se li ha de donar protecció, la qual però tampoc ha
de ser necessàriament absoluta (STC 53/1985).
 L’art. 211-1.3 (i 32 CCEsp) estableix com a única causa d’extinció de la personalitat la mort. No existeix cap
altra causa d’extinció de la personalitat civil que la mort.
o Cal tenir present però que alguns drets transcendeixen la pròpia vida (propietat intel·lectual, dret a
l’honor) i aleshores s’ha de preveure el seu exercici per part d’altres persones (descendents, hereus o
persones designades en testament...).
o Igualment, no totes les titularitats de drets s’extingeixen amb la mort de la persona: la propietat o les
obligacions es transmeten (successions).
La capacitat de la persona i el seu exercici.
Totes les persones tenen reconeguda la capacitat jurídica, una capacitat que no es perd mai i que només s’extingeix
amb la mort de la persona. Això significa que la persona té capacitat per a ser titular de drets i que, a més, en
principi, té també capacitat per a poder exercir aquests drets, regir-se segons la seva pròpia voluntat, obligar-se i
relacionar-se jurídicament amb altres persones.
Per tant, les persones poden actuar per sí mateixes en tota la seva esfera jurídica i realitzar tots els actes,
especialment a partir de la majoria d’edat (art. 246 CCEsp) que els hi atorga (d’acord amb el CCCat) una capacitat
(d’obrar) plena (art. 211-3.2).
 Aquesta capacitat es presumeix però, no obstant, la llei de vegades exigeix provar-la en el moment concret que
la persona vol realitzar algun acte o negoci jurídic concret (com per contraure matrimoni o per atorgar
testament).
No obstant, no totes les persones poden exercir aquesta capacitat per si mateixes i en aquest cas cal tenir en
compte dos grups de persones: els menors d’edat i les persones discapacitades.
La regulació de la capacitat de la persona ha estat reformada profundament per la recent Llei 8/2021. Així, ha
desaparegut la incapacitació de la persona i ja no es distingeix entre capacitat jurídica i capacitat d’obrar.
A més, el Codi civil adopta una nova perspectiva que intenta ser més respectuosa amb la persona i les anteriors
institucions de protecció passen a enfocar-se més cap al suport i ajut a la persona intentant respectar, sempre
que sigui possible, la seva voluntat. Aquestes persones ara tampoc es poden dir incapaces o incapacitades i la
llei estableix el terme discapacitades com a categoria general, també en l’àmbit del dret privat.
Menors d’edat (i emancipats).
Els menors poden actuar per sí sols en un àmbit molt reduït (art. 211-5 CCCat) i en la gran majoria de supòsits
queden representats pels seus progenitors (en són els representants legals i els que exerceixen la potestat parental
o pàtria potestat) que han d’actuar tenint en compte els interessos dels menors (interès superior del menor, art.
211-6 CCCat) com a guia de la seva actuació.
Article 211-5 Minoria d’edat
El menor pot fer per si mateix, segons la seva edat i capacitat natural, els actes següents:
a) Els relatius als drets de la personalitat, llevat que les lleis que els regulin estableixin una altra cosa.
b) Els relatius a béns o serveis propis de la seva edat, d’acord amb els usos socials.
c) Els altres actes que la llei li permeti.
29
Marc-R. Lloveras
Entre aquests actes destaca especialment el matrimoni (16 anys amb emancipació) o l’atorgament de testament
notarial obert (14 anys). En la resta de possibles actes, el menor ha de ser escoltat o consultat i en ocasions la llei
també preveu la necessitat del seu consentiment.
Art. 211-6.2 CCCat
El menor d’edat, d’acord amb la seva edat i capacitat natural i, en tot cas, si ha complert dotze anys, té
dret a ésser informat i escoltat abans que es prengui una decisió que afecti directament la seva esfera
personal o patrimonial.
En absència de progenitors o de potestat parental o en situacions de desemparament, els menors queden sotmesos
a tutela, que poden exercir altres persones o fins i tot l’administració pública.
 La tutela està regulada en el CCEsp (arts. 199-234) i també en el CCCat (arts. 222-1 a 222-54).
 La tutela s’estableix per sentència judicial i s’ha d’exercir en benefici del menor i sota el control judicial. El tutor
té el deure de vetllar i cuidar del menor, proporcionar-li aliments i educació, administrar-ne el patrimoni. És
doncs un substitutiu de la potestat parental que assumeix també funcions de representació.
 S’extingeix amb la majoria d’edat.
Abans de la majoria d’edat tenim una situació intermitja que és la del menor emancipat (avui en dia força
excepcional).
 L’emancipació pressuposa que el menor viu de manera independent però això no vol dir que no pugui conviure
amb els seus progenitors. L’emancipació es pot produir amb el consentiment dels progenitors o tutors o per
resolució judicial; també es considera que existeix emancipació quan el menor viu de manera econòmicament
independent (amb consentiment dels progenitors o tutor).
 El menor emancipat ha de tenir com a mínim 16 anys i es tractat civilment com si fos ja major d’edat. No
obstant, necessita complement de capacitat per a alguns actes o negocis jurídics d’especial transcendència
patrimonial (art. 211-12 rel 236-27.1 CCCat; art. 247 CCEsp) com alienar o vendre béns immobles o
establiments mercantils, alienar drets reals, renunciar a donacions o herències, prendre diners en préstec, etc.
o Aquest complement de capacitat els dóna el cònjuge o convivent major d’edat (si s’ha casat o
constituït parella), els progenitors o, en el seu defecte, el curador. Els actes fets sense el complement
de capacitat són anul·lables, en el termini de quatre anys, a instància de la persona que havia de
prestar-lo d'acord amb l'article 211-7 i, a partir de l'arribada a la majoria d'edat, de la persona
interessada.
o En canvi, els menors emancipats tenen capacitat laboral (la general està fixada als 16 anys) i no
necessiten ni el consentiment dels seus progenitors ni complement de capacitat. Els menors no
emancipats també tenen capacitat laboral però necessiten aquest consentiment (vegeu arts. 6 i 7
Estatut dels Treballadors).
Persones discapacitades
Els majors d’edat discapacitats també tenen capacitat jurídica però poden tenir dificultats o impediments per a
poder-la exercir. Aleshores, el dret preveu diferents institucions o mecanismes per tal que tinguin un suport per a
l’exercici de la seva capacitat (que mai queda formalment eliminada) i que ha de ser una mesura adequada i
proporcional a les necessitats de la persona.
Igual que ens passa amb la tutela, la mesura de suport (poders preventius o curatela, bàsicament) s’ha d’exercir en
benefici de la persona i respectant sempre i en la mesura del possible la seva voluntat. L’orientació i els principis
generals d’aquestes mesures queden molt clares en l’actual art. 249 CCEsp.
30
IDPE 2023
Artículo 249.
Las medidas de apoyo a las personas mayores de edad o menores emancipadas que las precisen para el
adecuado ejercicio de su capacidad jurídica tendrán por finalidad permitir el desarrollo pleno de su
personalidad y su desenvolvimiento jurídico en condiciones de igualdad. Estas medidas de apoyo deberán
estar inspiradas en el respeto a la dignidad de la persona y en la tutela de sus derechos fundamentales.
Las de origen legal o judicial solo procederán en defecto o insuficiencia de la voluntad de la persona de
que se trate. Todas ellas deberán ajustarse a los principios de necesidad y proporcionalidad.
Las personas que presten apoyo deberán actuar atendiendo a la voluntad, deseos y preferencias de quien
lo requiera. Igualmente procurarán que la persona con discapacidad pueda desarrollar su propio proceso
de toma de decisiones, informándola, ayudándola en su comprensión y razonamiento y facilitando que
pueda expresar sus preferencias. Asimismo, fomentarán que la persona con discapacidad pueda ejercer su
capacidad jurídica con menos apoyo en el futuro.
En casos excepcionales, cuando, pese a haberse hecho un esfuerzo considerable, no sea posible
determinar la voluntad, deseos y preferencias de la persona, las medidas de apoyo podrán incluir
funciones representativas. En este caso, en el ejercicio de esas funciones se deberá tener en cuenta la
trayectoria vital de la persona con discapacidad, sus creencias y valores, así como los factores que ella
hubiera tomado en consideración, con el fin de tomar la decisión que habría adoptado la persona en caso
de no requerir representación.
La autoridad judicial podrá dictar las salvaguardas que considere oportunas a fin de asegurar que el
ejercicio de las medidas de apoyo se ajuste a los criterios resultantes de este precepto y, en particular,
atienda a la voluntad, deseos y preferencias de la persona que las requiera.
Les mesures també s’estableixen tenint en compte la voluntat de la persona. Així, en primer lloc, la persona en
previsió de la seva futura discapacitat o incapacitat per actuar per si mateixa pot designar (en escriptura pública)
una persona que l’hagi d’acompanyar en aquest exercici i que en determinats supòsits pot tenir també la seva
representació, cosa que coneixem com a poders preventius (arts. 256-262 CCEsp, també regulats en el CCCat).
 La mateixa persona doncs designa a una altra per tal que l’ajudi i li doni suport en l’exercici de la seva
capacitat i pot determinar en quins casos i sota quines instruccions i fins i tot que en sigui la seva
representant, especialment per quan la persona ja no pugui actuar de cap manera per sí sola.
En segon lloc, i sempre que la mateixa persona no hagi previst res o el que hagi previst o sigui suficient, es pot instar
un procediment judicial i la persona, previ informe mèdic sobre el seu estat, quedarà sotmesa a curatela (arts. 268-
294 CCEsp, també regulada en el CCCat).
 Es nomenarà doncs a una persona que es denomina curador (que pot ser una persona prèviament
designada pel mateix discapacitat) que, sota supervisió i control judicial, tindrà dues funcions bàsiques:
ajudar la persona actuar jurídicament i prendre les seves decisions i quan això no sigui possible tindrà
funcions de representant de la persona.
Artículo 269.
La autoridad judicial constituirá la curatela mediante resolución motivada cuando no exista otra medida
de apoyo suficiente para la persona con discapacidad.
La autoridad judicial determinará los actos para los que la persona requiere asistencia del curador en el
ejercicio de su capacidad jurídica atendiendo a sus concretas necesidades de apoyo.
31
Marc-R. Lloveras
Sólo en los casos excepcionales en los que resulte imprescindible por las circunstancias de la persona con
discapacidad, la autoridad judicial determinará en resolución motivada los actos concretos en los que el
curador habrá de asumir la representación de la persona con discapacidad.
Los actos en los que el curador deba prestar el apoyo deberán fijarse de manera precisa, indicando, en su
caso, cuáles son aquellos donde debe ejercer la representación. El curador actuará bajo los criterios
fijados en el artículo 249.
En ningún caso podrá incluir la resolución judicial la mera privación de derechos.
 Mentre aquestes mesures de suport no s’hagin establert existeix una altra figura que coneixem com a guarda
de fet i quan la necessitat de suport sigui molt puntual es pot nomenar un defensor judicial.
 El CCCat també regula les encara anomenades institucions de protecció de la persona pensades a partir de la
incapacitació total o parcial (tutela i curatela) i aplicable a menors i majors amb la capacitat modificada
judicialment.
No obstant, en el CCCat ja es va introduir una figura voluntària per l’ajut i suport a la persona quan no està
incapacitada que coneixem com a assistència. I també regula els anomenats poders preventius, que són els
que la persona atorga en favor d’una altra per tal que la representi quan perdi la capacitat.
És molt probable que en un futur proper el legislador català s’adapti a les modificacions realitzades en el dret
estatal, cosa que ja s’ha iniciat amb el DL 19/2021 on adapta la figura de l’assistència (arts. 226-1 a 226-8) i
també amb la impossibilitat de constituir la tutela o la curatela per a majors d’edat.
Les que ja existeixen en mantenen però es poden revisar per a passar al sistema de l’assistència (es pot
constituir notarialment) que es preveu com a mesura de suport general per a les persones que necessiten
suport per a exercir la seva capacitat jurídica en condicions d’igualtat.
En l’àmbit del dret administratiu es parla també de persones amb discapacitat però està regulada segons el grau
d’afectació que tingui la persona sobre les seves capacitats físiques o intel·lectuals i pot donar origen a ajuts com els
previstos per la dependència o, per exemple, a un règim jurídic específic per l’accés a l’administració pública.
En l’àmbit laboral la discapacitat se sol qualificar com a incapacitat i fa referència només a la manca de capacitat per
a treballar o per a realitzar un determinat treball, cosa que dona origen a les situacions especials d’incapacitat
laboral (total, parcial, permanent, etc) i a les corresponents prestacions.
Totes aquestes situacions es determinen en procediments diferents i malgrat poder tenir una fonamentació
comuna tenen àmbits diferents.
3.2. Drets de la personalitat
Els drets de la personalitat són el conjunt de drets reconeguts a tota persona, que són inherents a la seva mateixa
condició; existeixen per a la protecció de la persona en els seus aspectes físics i morals (espirituals, dignitat) més
essencials i que en garanteixen formalment el seu lliure desenvolupament. Reconeguts a nivell universal (DUDH),
alguns també en la Constitució i en l’Estatut.
Art. 10.1 CE 1978: “La dignidad de la persona, los derechos inviolables que le son inherentes, el libre
desarrollo de la personalidad, el respeto a la ley y a los derechos de los demás son fundamento del orden
político y de la paz social”
32
IDPE 2023
Des d’un punt de vista de dret privat són, entre d’altres: dret a la vida, protecció de la vida en formació, dret al nom
(i cognoms), drets reproductius (fecundació assistida), drets a la integritat física (donació òrgans; autonomia
personal en l’àmbit de la salut, consentiment informat), identitat sexual, dret a l’honor, intimitat personal i familiar i
pròpia imatge.
 Característiques
o innats: són drets inherents a la persona i que només tenen com a pressupòsit la mateixa condició de persona.
o absoluts: són eficaços i oposables davant de tothom (erga omnes).
o No patrimonials: l’objecte d’aquests drets és la persona com a tal: el seu aspecte moral i físic. Poden tenir
contingut patrimonial però el seu objecte no és l’atribució ni la transmissió de béns ni serveis.
 intransmissibles: queden al marge del negoci jurídic i de l’autonomia privada.

o excepcions per alguns supòsits concrets: donació òrgans; dret honor i a la intimitat.
 irrenunciables: no es pot renunciar vàlidament als drets de la personalitat, es considera un tema d’ordre
públic i no s’admet.
 inembargables i no expropiables: deriva del seu caràcter no econòmic més que d’un especial valor
protector; si no hi ha contingut patrimonial no té sentit embargar ni expropiar.
 imprescriptibles: aquests drets no prescriuen, és a dir, no tenen un període temporal de vigència sinó que
acompanyen a la persona durant tota la seva vida i alguns es manifesten també més enllà de la seva mort
(tutela post mortem: dret honor, drets morals d’autor i també patrimonials).
A més del reconeixement i protecció constitucional que tenen aquests drets quan estan expressament reconeguts a
la Constitució (com el dret a l’honor o la llibertat ideològica) i de la protecció penal per les conductes que els
vulnerin més greument i que estan tipificades com a delictes (contra la vida, contra la llibertat sexual, contra
l’honor, etc), trobem un tractament específic des del dret civil ja que aquests drets també s’apliquen a les relacions
entre particulars (eficàcia horitzontal) i tenen també presència en el dret laboral.
Molts d’aquests drets tenen una regulació civil: lleis que des de l’àmbit civil regulen matèries com el matrimoni i la
llibertat matrimonial (CCEsp i CCCat), la propietat (CCCat i CCEsp), el dret al nom (LRC), la fecundació assistida
(LTRHA) i els efectes de la filiació, la donació d’òrgans (LDEO), dret a l’honor i intimitat (LO 1/1982), lleis
d’associacions i de fundacions (llibre tercer CCCat).
Com a exemple de la regulació civil tenim la Llei orgànica 1/1982, de 5 de maig, de protecció civil del dret a l’honor,
la intimitat personal i familiar i la pròpia imatge.
 La llei desenvolupa l’art. 18 CE: la llei ens explica (art. 1) que té com a objecte la protecció civil, que no és
incompatible amb la penal i que aquests drets són irrenunciables, inalienables i imprescriptibles.
 Estableix un concepte d’honor, intimitat i pròpia imatge que s’adeqüi als usos socials (art. 2) ja que no són
conceptes homogenis en tota la societat i també cal estar atent a la seva evolució; també cal tenir en compte
l’espai privat que la persona es reserva per a sí mateixa (cosa que podria originar conductes en contra dels
propis actes).
 Preveu també el possible consentiment de la persona (i que aquest pugui ser per negoci jurídic onerós) com a
supòsit en què, lògicament, no es considera que hi hagi intromissió (art. 2) i com ha de donar-se aquest
consentiment en el cas dels menors (art. 3).
 La llei preveu un seguit de supòsits expressament no autoritzats per la llei per protegir aquests drets (art. 7) i
altres en els que la llei sí que autoritza la intromissió (art. 8).
 Es preveu també la indemnització i mesures de cessament com a mecanisme de compensació davant de la
intromissió (art. 9) la qual un cop acreditada fa presumir l’existència de perjudici.
33
Marc-R. Lloveras
Intromissions NO permeses Intromissions permeses
Artículo séptimo. Artículo octavo.
Tendrán la consideración de intromisiones ilegítimas Uno. No se reputará, con carácter general,

en el ámbito de protección delimitado por el artículo intromisiones ilegítimas las actuaciones autorizadas o
segundo de esta Ley: acordadas por la Autoridad competente de acuerdo
con la ley, ni cuando predomine un interés histórico,
1. El emplazamiento en cualquier lugar de aparatos de científico o cultural relevante.
escucha, de filmación, de dispositivos ópticos o de
cualquier otro medio apto para grabar o reproducir la Dos. En particular, el derecho a la propia imagen no
vida íntima de las personas. impedirá:
2. La utilización de aparatos de escucha, dispositivos a) Su captación, reproducción o publicación por

ópticos, o de cualquier otro medio para el cualquier medio cuando se trate de personas que
conocimiento de la vida íntima de las personas o de ejerzan un cargo público o una profesión de
manifestaciones o cartas privadas no destinadas a notoriedad o proyección pública y la imagen se capte
quien haga uso de tales medios, así como su durante un acto público o en lugares abiertos al
grabación, registro o reproducción. público.
3. La divulgación de hechos relativos a la vida privada b) La utilización de la caricatura de dichas personas, de

de una persona o familia que afecten a su reputación acuerdo con el uso social.
y buen nombre, así como la revelación o publicación
del contenido de cartas, memorias u otros escritos c) La información gráfica sobre un suceso o
personales de carácter íntimo. acaecimiento público cuando la imagen de una
persona determinada aparezca como meramente
4. La revelación de datos privados de una persona o accesoria.
familia conocidos a través de la actividad profesional u
oficial de quien los revela. Las excepciones contempladas en los párrafos a) y b)
no serán de aplicación respecto de las autoridades o
5. La captación, reproducción o publicación por personas que desempeñen funciones que por su
fotografía, filme, o cualquier otro procedimiento, de la naturaleza necesiten el anonimato de la persona que
imagen de una persona en lugares o momentos de su las ejerza.
vida privada o fuera de ellos, salvo los casos previstos
en el artículo octavo, dos.
6. La utilización del nombre, de la voz o de la imagen

de una persona para fines publicitarios, comerciales o
de naturaleza análoga.
7. La imputación de hechos o la manifestación de

juicios de valor a través de acciones o expresiones
que de cualquier modo lesionen la dignidad de otra
persona, menoscabando su fama o atentando contra
su propia estimación.
8. La utilización del delito por el condenado en

sentencia penal firme para conseguir notoriedad
pública u obtener provecho económico, o la
divulgación de datos falsos sobre los hechos delictivos,
cuando ello suponga el menoscabo de la dignidad de
las víctimas.
34
IDPE 2023
 En l’àmbit laboral tenen també un reconeixement específic formant també part dels drets bàsics dels
treballadors (art. 4 ET) ja que aquests drets bàsics de la persona no deixen d’existir quan estem treballant i es
preveuen també pensant en aquest àmbit d’activitat de la persona. Així, entre altres es preveu el dret a no ser
discriminats, a la seva integritat física i a la intimitat i dignitat.
c) A no ser discriminados directa o indirectamente para el empleo, o una vez empleados, por razones de sexo,
estado civil, edad dentro de los límites marcados por esta ley, origen racial o étnico, condición social, religión o
convicciones, ideas políticas, orientación sexual, afiliación o no a un sindicato, así como por razón de lengua, dentro
del Estado español.
Tampoco podrán ser discriminados por razón de discapacidad, siempre que se hallasen en condiciones de aptitud
para desempeñar el trabajo o empleo de que se trate.
d) A su integridad física y a una adecuada política de seguridad e higiene.
e) Al respeto de su intimidad y a la consideración debida a su dignidad, comprendida la protección frente al acoso
por razón de origen racial o étnico, religión o convicciones, discapacidad, edad u orientación sexual, y frente al
acoso sexual y al acoso por razón de sexo.
La personalitat jurídica no s’atribueix només a la persona física sinó que existeixen també les persones jurídiques.
La persona jurídica és una creació jurídica que permet considerar com a persona a una organització o unió de
persones i atribuir-li personalitat jurídica, convertint-la aleshores en un subjecte de dret amb capacitat jurídica
(existència i titularitat de drets) que li permet també actuar com a tal persona diferent dels seus membres en la
societat, el mercat i el món jurídic.
Aleshores des d’un punt de vista jurídic la persona que actua no és ja una persona física ni dues o trenta persones
físiques juntes sinó que qui pot actuar i qui ho fa és la persona jurídica (que ho fa mitjançant els seus representants
legals en les actuacions amb repercussió jurídica).
o Podem dir que és més que una simple ficció considerant que la persona jurídica dóna sentit jurídic,
institucionalitza aquestes unions de persones o organitzacions que transcendeixen la mera suma de persones
tenint una substantivitat pròpia.
Des del dret privat estudiem les persones jurídiques que responen a interessos privats o particulars i que, a més,
estan formades, normalment, per persones físiques (privades, particulars), tot i que també en poden formar part
persones jurídiques (federació d’associacions) i que són les associacions, les fundacions i les societats (empreses)
mercantils.
o Existeixen també persones jurídiques públiques, que a més, també poden crear altres persones jurídiques,
també privades o sotmeses, en defecte de normativa especial, a les normes que regulen les associacions
(associacions de municipis…) o fundacions (hospitals, centres culturals, fundacions de partits polítics…).
o L’Estat, la Generalitat, els municipis i l’administració en general també són persones jurídiques, també els
sindicats.
 Les persones jurídiques adquireixen personalitat jurídica quan es constitueixen (creen) d’acord amb la llei –
que fixa requisits diferents per als diferents tipus de persona jurídica- i tenen directament capacitat ja que es
creen precisament per a poder actuar en el seus respectius àmbits com a persones diferents dels seus
fundadors.
 La personificació comporta que també tinguin una denominació (311-4) i domicili (311-8) i també que tinguin
un patrimoni propi i separat de dels seus membres i que assumeixin també responsabilitat.
35
Marc-R. Lloveras
Article 311-2 Personalitat jurídica
Les entitats subjectes a les disposicions d’aquest codi adquireixen personalitat jurídica per mitjà de la voluntat
manifestada en l’acte de constitució i del compliment, si escau, dels requisits que la llei estableix a aquest
efecte.
Article 311-3 Capacitat
1. Les persones jurídiques poden ésser titulars de drets, sempre que aquests siguin compatibles amb llur
naturalesa, adquirir i posseir béns mobles i immobles, contreure obligacions, administrar i alienar béns per
qualsevol títol vàlid en dret, d’acord amb el que estableix l’ordenament jurídic.
2. Les persones jurídiques poden ésser part processal, intervenir en judicis en defensa de llurs interessos i
defensar-hi interessos col·lectius relacionats amb llur objecte o llur finalitat, d’acord amb el que estableix
l’ordenament jurídic.
 La forma bàsica d’unió de persones que creen una persona jurídica a la recerca d’una finalitat comú entre ells
(particular o general) –sense afany de lucre- és l’associació (base personal).
o Quan aquesta finalitat se centra en una activitat econòmica i busca un lucre, te afany de guany (i a més les
persones hi aporten part del seu patrimoni o el seu treball) el dret l’organitza sota la forma societària i queda
normalment sotmesa al dret mercantil (empresa: societats de capital, SA, SRL).
o També hi ha formes organitzatives amb personalitat jurídica que tot i tenir una determinada activitat
econòmica com a finalitat, no tenen el lucre o el repartiment de guanys entre els seus els associats com a
objectiu (cooperatives).
o D’altra banda, quan la finalitat comuna és l’activitat política trobarem els partits polítics o bé si parlem
d’activitat sindical trobarem els sindicats. En un sentit similar, trobem també els col·legis professionals o els
clubs esportius. Totes aquestes figures tenen base associativa.
o A més, trobem situacions de comunitat (comunitat de béns) on el dret no reconeix personalitat jurídica o en
què simplement aplica un règim jurídic determinat (comunitat de propietaris, PH) molt similar a la personalitat
jurídica però sense donar-los aquest caràcter.
També trobem situacions que van evolucionant i que molts cops no tenen una forma jurídica clara o no en
tenen cap (si no els hi cal per a actuar en el món jurídic), tot i tenir una base clarament associativa (plataformes
ciutadanes, moviments socials) o fundacional (ONGs).
 En segon lloc, trobem la fundació (base patrimonial) com a persona jurídica en la què es destina (s’afecta) un
patrimoni (aportat pel o pels fundadors) a una finalitat d’interès general (salut, ensenyament,
desenvolupament, cultura, cooperació...).
36
IDPE 2023
En l’àmbit del dret civil ens ocupen de les persones jurídiques que actuen sense ànim de lucre, és a dir, bàsicament
les associacions i les fundacions. El dret mercantil s’ocupa de les que ho fan amb ànim de lucre en el marc d’una
activitat econòmica organitzada amb aquesta finalitat (empreses, societats mercantils).
o El dret d’associació és, a més, un dret fonamental reconegut a la Constitució (art. 22) i regulat per la Llei
Orgànica reguladora del dret d’associació (LO 1/2002). El dret de fundació està també reconegut
constitucionalment però no es considera un dret fonamental (art. 34) i regulat per a les fundacions estatals per
la Llei 50/2002 i també per lleis autonòmiques per les que actuïn a cada CCAA. La Constitució també reconeix la
llibertat d’empresa (art.38).
 La regulació general de la persona jurídica en dret català la trobem en el llibre tercer del Codi civil de
Catalunya, que té unes disposicions generals aplicables a totes les persones jurídiques, un títol dedicat a les
associacions i un altre a les fundacions.
 Aquesta regulació s’aplica a les associacions i fundacions que exerceixen majoritàriament les seves funcions i
activitats a Catalunya.
 Les associacions
L’associació és una unió voluntària de persones (mínim 3) que posen en comú part dels seus recursos personals
(coneixement, temps) o patrimonials (béns, diners) a la recerca d’una finalitat d’interès general o particular sense
ànim de lucre.
o A Catalunya n’hi ha unes 75.000.

o Per a fer-ho de manera organitzada i poder actuar com a tal en el món jurídic es crea una associació.
o Les seves finalitats poden ser d’interès general o particular.
o Podem dur a terme activitats econòmiques sempre que no sigui la seva activitat principal i els rendiments
s’han de destinar a la mateixa associació i les seves finalitats.
Article 321-1 Concepte i principis
1. Les associacions són entitats sense ànim de lucre, constituïdes voluntàriament per tres o més persones per
a complir una finalitat d’interès general o particular per mitjà de la posada en comú de recursos personals o
patrimonials amb caràcter temporal o indefinit.
2. Les associacions poden dur a terme activitats econòmiques accessòries o subordinades a llur finalitat si els
rendiments que en deriven es destinen exclusivament al compliment d’aquesta.
3. El patrimoni de les associacions no es pot repartir en cap cas entre els associ ats ni es pot cedir gratuïtament
a persones físiques determinades o a entitats amb ànim de lucre. Se n’exceptuen les aportacions subjectes a
reemborsament d’acord amb l’article 323-2.
Aquestes tres o més persones (com a mínim 14 anys) creen lliurement l’associació mitjançant un acord de
constitució on s’atorguen els estatuts i es tria la primera junta.
 Amb aquest acord de constitució l’associació queda creada.

 S’inscriu al registre a efectes de publicitat però no és un requisit constitutiu.
 Els Estatuts de l’associació són la norma interna bàsica de l’associació que en regula el funcionament.
Així, la Llei (art. 321-4) obliga a que tinguin un contingut mínim que reguli, entre d’altres aspectes: la seva
durada (tot i que sol ser indefinida), les seves finalitats (particulars o generals), els tipus d’associats
(normalment tots són iguals) i els requisits per a ser-ne, els seus drets i deures, el funcionament de
37
Marc-R. Lloveras
l’assemblea (convocatòria, ordre del dia, competències), la junta directiva (composició) i la forma de
deliberació i adopció d’acords (majories).
Les associacions s’organitzen internament mitjançant dos òrgans (art. 322-1) tot i que en poden crear altres:
l’assemblea i la junta directiva o òrgan de govern.
o L’assemblea la formen tots els associats, es reuneix de manera ordinària com a mínim un cop l’any i és on es
delibera i es prenen els acords sobre les activitats i el funcionament de l’associació. Aproven també els
comptes i els pressupostos.
o L’òrgan de govern o junta directiva és qui ho executa, és l’òrgan que administra i representa l’associació. Els
seus membres són elegits per l’assemblea i es van renovant segons les previsions dels Estatuts.
 En les societats (empreses) trobem la mateixa estructura: assemblea socis o junta accionistes, junta directiva o
consell administració i altres figures com la presidència o els consellers delegats o administradors de la societat
(amb funcions executives).
 Un tipus d’associació són els sindicats, també reconeguts específicament a la CE (art. 28.1) incloent llibertat
creació de sindicats i llibertat afiliació; tenen regulació específica: LOLS (1985). També les organitzacions
empresarials són associacions (sense regulació específica, tot i l’esment que els hi fa l’art. 7 CE 1978).
Les fundacions.
La fundació és una persona jurídica sense ànim de lucre, creada per un o més fundadors o fundadores, que
persegueix finalitats d’interès general mitjançant l’afectació d’uns béns o drets i els seus rendiments o altres
recursos al compliment d’aquestes finalitats.
o A Catalunya n’hi ha 2.621 (dades de 2020).

o Té base patrimonial (no personal) i per això és obligatori que tingui un patrimoni que es coneix com a
dotació i un finançament suficient.
o La finalitat ha de ser d’interès general.
o Es crea a partir d’un acord de constitució que pot fer una sola persona (la fundadora) que es pot fer fins i
tot en testament.
o També té Estatuts (norma interna de funcionament) i per a constituir-se s’han d’inscriure obligatòriament
al Registre de Fundacions.
o No té socis o associats, però pot tenir treballadors o voluntaris.
o Poden realitzar activitats econòmiques (i aquesta pot ser la seva única activitat) i han de destinar
obligatòriament el 70% dels seus rendiments a les finalitats de la fundació, la resta es dedica al
funcionament i gestió de la mateixa fundació.
Article 331-1 Conceptes i principis
1. Les fundacions són entitats sense ànim de lucre, constituïdes per un o diversos fundadors, mitjançant
l’afectació d’uns béns o d’uns drets de contingut econòmic i la destinació de llurs rendiments o dels recursos
obtinguts per altres mitjans al compliment de finalitats d’interès general.
2. S’entén per fundadors les persones físiques o jurídiques que han aportat, en concepte de dotació, béns o
drets avaluables econòmicament que consten en la carta fundacional.
3. La fundació ha d’actuar amb criteris d’imparcialitat i no-discriminació en la determinació dels beneficiaris. En

cap cas no es poden constituir fundacions amb la finalitat principal de destinar les prestacions als fundadors o
als patrons, a llurs cònjuges o a les persones lligades per una relació d’afectivitat anàloga, o a llurs parents fins
al quart grau, ni a persones jurídiques singularitzades que no persegueixin fins d’interès general.
4. Les fundacions adquireixen personalitat jurídica definitiva amb la inscripció de la carta fundacional en el
Registre de Fundacions
38
IDPE 2023
5. Les fundacions poden ésser de durada indefinida o temporals. En el segon cas, la durada ha d’ésser suficient
per a complir la finalitat fundacional
 La finalitat de la fundació ha de ser d’interès general (no pot ser particular, ni crear-se per a beneficiar
únicament al fundador o als seus familiars).
El CCCat no ens en fa un llistat, però ens en podem fer una idea llegint l’art. 3.1 de la Llei estatal de fundacions: “Las
fundaciones deberán perseguir fines de interés general, como pueden ser, entre otros, los de defensa de los
derechos humanos, de las víctimas del terrorismo y actos violentos, asistencia social e inclusión social, cívicos,
educativos, culturales, científicos, deportivos, sanitarios, laborales, de fortalecimiento institucional, de cooperación
para el desarrollo, de promoción del voluntariado, de promoción de la acción social, de defensa del medio ambiente,
y de fomento de la economía social, de promoción y atención a las personas en riesgo de exclusión por razones
físicas, sociales o culturales, de promoción de los valores constitucionales y defensa de los principios democráticos,
de fomento de la tolerancia, de desarrollo de la sociedad de la información, o de investigación científica y desarrollo
tecnológico”.
La fundació només te un òrgan (mínim) que pren les decisions, les executa i la representa: és el patronat.
 Els membres del patronat són els patrons/es i entre ells poden designar un president/a i han de tenir sempre
un secretari/a.
Sobre les fundacions existeix una supervisió i control públic a través del protectorat, que l’exerceix l’administració
(Departament de Justícia) i que no és cap òrgan de la fundació.
o Això es justifica ja que en haver de complir sempre finalitats d’interès general i gaudir de beneficis fiscals,
l’administració té potestat per controlar que, s’estiguin complint, efectivament, les finalitats de la fundació i
que aquesta sigui la determinada pel fundador.
o Les fundacions tenen l’obligació d’aprovar comptes anuals i presentar-los al protectorat, també una memòria
anual d’activitats. També han de presentar una declaració responsable per a realitzar actes de disposició
patrimonial en els casos previstos per la llei.
39
Marc-R. Lloveras
Tema 4. La representació
4.5. Extinció del poder de representació.
La representació és l’actuació jurídica que fa una persona en nom (i interès) d’una altra persona. En la realització
d’un negoci jurídic (i en molts més actes jurídics) s’admet que una persona actuï mitjançant una altra persona
(representant) que ho fa normalment en nom i interès d’aquesta altra (representat).
Els efectes jurídics, tot i que materialment actua el representant, es produeixen sobre l’esfera jurídica del
representat. Ho esmenta molt gràficament l’art. 622-21.2 CCCat: “Els actes del mandatari, en l'àmbit del mandat,
vinculen el mandant com si els hagués fet ell mateix”.
 Els actes de naturalesa personalíssima no admeten representació: drets de la personalitat (que fins i tot
poden exercir els menors per si mateixos, art. 211-5 CCCat); testament; dret de vot (en les eleccions
polítiques), però sí es pot delegar en assemblees d’una associació, art. 322-7 CCCat o en junta general de la
societat anònima, art. 184 TRLSC; matrimoni (tot i que art. 55 CCE admet representant, només per una part; ha
de constar la persona amb qui es vol contraure el matrimoni).
 Representació legal, voluntària i orgànica.
 La representació LEGAL: determinades persones tenen la representació d’altres ja que així ho estableix la llei
(no hi ha apoderament previ).
o Els progenitors són els representants legals dels fills (art. 236-18 CCCat) i els tutors ho són de les
persones sotmeses a tutela.
o Com hem vist en el tema anterior la legislació estatal ha modificat la regulació de la capacitat i les
funcions de representació són ara menys àmplies i més excepcionals.
o No hi ha negoci jurídic previ. La representació l’estableix directament la llei que té com a objectiu
l’ajut i el suport a la persona que no pot actuar per si mateixa.
 La representació VOLUNTÀRIA és la que existeix per acord previ entre dues persones, com a exercici
d’autonomia privada. Així, per voluntat de la persona que serà representada (representat) es dóna poder a la
persona que la representarà (representant).
 La representació voluntària creada mitjançant negoci jurídic és producte del poder de representació que el
representat atorga a favor del representant. El poder i la representació neixen d’aquest negoci
d’apoderament (encàrrec, mandat representatiu) que pot ser general o particular (especial) i contindrà
l’encàrrec i les instruccions o finalitats.
 La representació ORGÀNICA és la representació de les persones jurídiques (societats mercantils, associacions,

fundacions) que, per actuar en el tràfic jurídic necessiten almenys una persona física que ho faci per elles.
o En aquest sentit, l’òrgan de govern (junta directiva, patronat) o el seu president (o administrador), les
representa en la seva totalitat a la vegada que actua com a part de la mateixa.
40
IDPE 2023
o La representació dóna la facultat d’actuar, però el representant no decideix lliurement ja que les
principals decisions depenen de la voluntat de la persona jurídica expressada per l’assemblea de
socis o de propietaris o en juntes d’accionistes, per la voluntat del fundador o del patronat.
El requisit essencial de la representació voluntària és un poder de representació o apoderament.
 L’apoderament és un negoci jurídic on el representat li encarrega la seva representació al representant i li

atorga el poder que sigui suficient en cada cas per a actuar en el seu nom i interès i se li donen instruccions.
o S’orienta a la realització d’actes i negocis jurídics.
o No hi ha una forma concreta obligatòria per a tots els apoderaments ja que poden ser de molts tipus
i fins i tot merament orals.
o No obstant, quan els actes previstos inclouen facultats dispositives sobre el patrimoni del representat
aleshores els poders han de constar, per norma general, en escriptura pública i els coneixem com a
poders notarials.
 L’apoderat o representant no és només un missatger (té capacitat per decidir i negociar) ni un mer auxiliar o
col·laborador (actua ell mateix) i tampoc no és un mediador (representa a una part i no fa d’àrbitre).
o Si una persona actua com si fos el representant d’una altra però no en té cap poder de representació allò
que realitzi serà nul (excepte que sigui ratificat).
 La representació la podem trobar també conferida a favor d’altres persones fora d’un contracte de mandat o
d’un negoci jurídic d’apoderament en casos com:
o Contracte de serveis o de treball: advocats o empleats d’una persona poden tenir un poder de
representació dins d’una relació de servei (advocat representa al client) o dins d’una determinada
relació laboral en la que se’ls permet actuar en nom de l’empresa (representant d’una empresa,
representant d’un banc, director oficina o apoderat general, factor mercantil).
 La representació voluntària pot ser directa o indirecta.
 En la representació directa el representant actua públicament i obertament en nom del representat.
o El contracte o negoci jurídic entre el representant i el tercer el realitza el representant però ho fa

explícitament en nom del representat i vincula directament al representat.
 En la representació indirecta el representant actua igualment en interès del representant però no fa pública la
seva condició de representant d’una determinada persona o ni tant sols de tal representant, ja que es vol
mantenir reservada aquesta identitat.
o El contracte el celebra el representant en el seu propi nom.
o Serà deure del representant traspassar després el negoci al representat.
Els poders preventius.
Els poders preventius són els que pot atorgar una persona a favor d’una altra per tal que la representi en previsió
d’una futura impossibilitat per a actuar a causa de la discapacitat.
 Són també voluntaris ja que la persona els atorga voluntàriament i designa a la persona que serà el seu
representant (que ha d’acceptar) i els casos en els què haurà d’intervenir en representació de la persona
discapacitada.
 Aquests poders no s’extingeixen per la pèrdua de capacitat o discapacitat de la persona ja que s’atorguen
precisament per a poder funcionar en aquests casos.
41
Marc-R. Lloveras
Això és una excepció a la norma general que determina l’extinció del poder quan la persona perd la seva
capacitat ja que aleshores no pot controlar l’actuació del seu representant ni donar-li instruccions.
o No obstant, en l’àmbit del CCEsp (art. 259) també es preveu que un apoderament ordinari pugui
incloure una clàusula per preveure que el poder subsisteixi quan la persona necessiti suport per a
exercir la seva capacitat.
 S’han d’atorgar en escriptura pública i se’ls hi apliquen subsidiàriament les normes de la curatela.
 També estan regulats en el CCCat (que els va introduir abans) però caldrà adaptar-los a la nova regulació
general de la capacitat de la persona ja que estan pensats per la futura incapacitat de la persona (cosa que ja
no existeix). En l’àmbit del CCCat, com hem vist anteriorment, pren major rellevància la figura de l’assistència
que tot i que de manera més excepcional també pot tenir funcions representatives (art. 226-4.3).
 Respecte l’ABAST DE LA REPRESENTACIÓ sobre els béns i negocis del representat (1712 CC) el poder pot ser
GENERAL (per a tots els negocis i interessos del representant) o ESPECIAL (per a un acte o negoci o un grup
d’interessos concrets i determinats; matrimoni, art. 55 CCEsp).
 Respecte a les FACULTATS:
 Poder per a administrar: el poder conferit en termes generals atorga al representant facultats que no van més
enllà de l’administració (1713.1 CC), cosa que impedeix la disposició o alienació (total o parcial).
 Poder per a disposar (alienar): en canvi, per a poder alienar i fer negocis dispositius es requereixen facultats
expresses o el que s’anomena un PODER O MANDAT EXPRÉS (1713.2 CC).
o Negocis jurídics dispositius: 1713.2 CC: “Para transigir, enajenar, hipotecar o ejecutar cualquier otro acto
de riguroso dominio, se necesita mandato expreso”
o Igualment en l’àmbit processal es requereix poder especial: art. 25.2 LEC: “Será necesario poder
especial: 1. Para la renuncia, la transacción, el desistimiento, el allanamiento, el sometimiento a arbitraje
y las manifestaciones que puedan comportar sobreseimiento del proceso por satisfacción extraprocesal o
carencia sobrevenida de objeto”.
El CCCat regula també el contracte de mandat. L’art. 622-23 estableix la mateixa idea respecte de l’àmbit o abast
del mandat i les facultats.
Article 622-23 Àmbit i extensió
1. L'àmbit i l'extensió del mandat són fixats per l'acord de les parts i, en allò que no s'hi oposi, per la
naturalesa de la gestió encomanada.
2. El mandatari només pot fer els actes d'administració ordinària, llevat que estigui facultat
expressament per a fer-ne d'altres.
L’actuació del representant s’entén amb caràcter general com a personal, és a dir, l’ha de realitzar ell mateix, no pot
designar altres persones que també facin de representants o que el substitueixin (excepte que el mandant ho hagi
autoritzat).
El mandat es produeix en una relació que pressuposa una certa confiança entre les parts i, per tant, l’obligació del
mandatari es configura com a infungible, excepte pacte en contrari.
42
IDPE 2023
Article 622-26 Actuació personal
1. El mandatari ha d'actuar personalment i no pot cedir l'execució a un tercer, sia per substitució o per
delegació, llevat d'autorització expressa. Si ho fa, respon dels actes fets pel cessionari.
2. Si el mandant ha autoritzat la cessió de l'execució, el mandatari només respon per la manca d'idoneïtat
notòria de la persona escollida o per les instruccions inadequades.
3. El mandant té acció directa contra la persona o persones a les quals s'ha transmès l'execució del
mandat.
En el desenvolupament de la seva tasca d’execució del mandat el mandatari ha d’actuar de manera diligent i té les
següents obligacions:
Article 622-27 Execució del mandat
1. En l'execució del mandat, el mandatari ha de:
a) Actuar i complir l'encàrrec d'acord amb el que s'hagi acordat i amb les instruccions del mandant.
b) Informar el mandant de les gestions fetes i de llur resultat.
c) Posar en coneixement del mandant qualsevol modificació de les circumstàncies, sempre que sigui
raonablement possible.
2. El mandatari ha d'actuar amb la diligència pròpia d'una persona raonable, d'acord amb la naturalesa de
l'afer encarregat. En el cas que el mandatari exerceixi professionalment l'activitat encomanada, llevat de
pacte exprés, ha d'actuar amb la diligència professional corresponent.
3. El mandatari respon davant del mandant de la seva pròpia actuació i de la dels seus auxiliars.
Un dels problemes que es pot produir en la representació és que el representant dugui a terme actuacions per les
que no estigui autoritzat (sense poder o fals representant), que s’extralimiti del poder que tingui (té poder però fa
actes no inclosos en aquest poder) o que realitzi actuacions sense seguir les instruccions (té poder i pot fer l’acte
però incompleix les instruccions).
 En aquests casos es considera que els actes realitzats pel representant no vinculen al representat, cosa que
determina la ineficàcia de l’acte o negoci jurídic.
Article 622-22. Actuació extralimitada

1. Els actes fets fora de l'àmbit del mandat o que no s'ajustin a les instruccions no vinculen el mandant,
excepte en els casos següents:
a) Que el mandant els ratifiqui.
b) Que la gestió es faci d'una manera més avantatjosa per al mandant.
c) Que sobrevingui una alteració de les circumstàncies ignorada pel mandant que el mandatari no li ha
pogut comunicar, sempre que aquest actuï d'acord amb el que raonablement hauria autoritzat el
mandant.
2. El tercer pot requerir al mandant que ratifiqui l'actuació en un termini raonable que li ha d'assenyalar,
transcorregut el qual sense declaració del mandant s'entén que no hi ha ratificació.
3. El mandatari que s'extralimita respon davant del tercer de bona fe i del mandant. El tercer de bona fe
té acció contra el mandant si aquest s'ha aprofitat de l'actuació extralimitada.
4. Els actes ratificats s'entenen fets dins dels límits del mandat, sens perjudici dels drets de tercers de
bona fe.
43
Marc-R. Lloveras
En l’àmbit del CCCEsp, l’art. 1259 preveu la nul·litat dels contractes celebrats per qui no tingui autorització per a fer-
ho (fals representant), cosa que també s’aplica a les extralimitacions. També estableix la possible ratificació per part
del mandant com a excepció a aquesta nul·litat.
 En canvi, els casos d’abús de poder per no seguir les instruccions es resolen de manera diferent ja que sí
que es considera que el mandant queda vinculat i que, per tant, el contracte és vàlid. Aquesta norma
protegeix millor el tràfic jurídic i la confiança dels tercers ja que aquests poden no tenir cap forma de
conèixer el contingut d’unes instruccions. Per tant, si el mandatari les incompleix (a diferència de la norma
catalana) això no provoca ni la nul·litat ni la no vinculació del mandant.
4.5. Extinció del poder de representació
La relació d’apoderament i el contracte de mandat es fonamenten en contractar amb una persona concreta a partir
de la relació de confiança entre representant i representat. Per això, a més de les causes generals d’extinció d’un
contracte com pot ser la finalització del termini o una condició resolutòria, el mandat també es pot extingir quan es
produeixen situacions que trenquen o posen en perill aquesta confiança.
Això explica que l’apoderament es pugui extingir per voluntat (unilateral) de les parts mitjançant la revocació o la
renuncia. Però també s’extingeix per la mort o el concurs (insolvència) de qualsevol de les dues part (mandant o
mandatari).
 A més, també s’extingeix per la finalització de la situació que comportava l’existència de representació
(finalització contracte serveis, treball, càrrec administrador SA o president junta, obertura liquidació societat).
 Igualment, el poder conferit entre cònjuges s’extingeix amb la presentació d’una demanda de separació o
divorci; també pel cessament de la convivència en el cas de les parelles estables.
 El mandant pot REVOCAR el poder: la revocació és la causa més rellevant i distintiva de finalització del mandat
o de l’apoderament. En basar-se en la confiança el mandant (representat) pot revocar lliurement (i sense
causa) el poder de representació.
o La revocació s’ha de comunicar al mandatari i a tercers.
 El mandatari pot RENUNCIAR (o desistir) també lliurement (sense causa) tenint el deure de comunicar la
renuncia al mandant.
 Encara que renunciï i encara que ho faci amb causa justa ha de continuar la gestió fins que el mandant
hagi pogut prendre les mesures necessàries per a suplir-lo i ha d’indemnitzar per danys, excepte que la
renuncia es fonamenti en la impossibilitat de continuar amb el mandat sense greu perjudici propi (o amb
una altra causa justa: no cobra, no rep bestretes per a actuar, no té instruccions...).
44
IDPE 2023
Tema 5. Les relacions obligatòries

5.2. Subjectes de les obligacions: creditor i deutor.
5.4. Compliment de les obligacions i subrogats.
5.4. Incompliment de les obligacions i responsabilitat del deutor.
5.6. Principals remeis per a l’incompliment de les obligacions.
El dret d’obligacions (i contractes) és la part del dret patrimonial que tracta de les relacions econòmiques bàsiques de
la persona, de com les persones poden obligar-se patrimonialment entre elles per tal d’intercanviar-se béns i serveis.
La regulació d’aquests intercanvis es fonamenta en el concepte d’obligació que s’aplica a l’instrument jurídic concret
utilitzat segons l’intercanvi del que estiguem parlant (contracte: compravenda, arrendament, dipòsit, fiança…).
 És un concepte aplicable a tot l’ordenament. El Codi civil regula els conceptes generals de les obligacions i els
contractes cosa que és aplicable al dret mercantil i al dret laboral i al conjunt de l’ordenament jurídic, tenint
sempre en compte les respectives especificitats.
 Les obligacions neixen fonamentalment dels contractes entre particulars i també poden néixer directament de la
llei (art. 1089 CC), que també regula el contingut d’aquestes obligacions en els àmbits de les relacions entre
particulars.
 Aquesta part del dret civil la trobem regulada en el llibre IV del Codi civil espanyol (CCEsp, arts. 1088 i segs). La CE
reserva a l’Estat la competència per legislar sobre les “bases de les obligacions contractuals” (art. 149.1.8). També
hi trobem algunes referències en el llibre sisè del Codi civil de Catalunya (llei 3/2017).
L’obligació és un vincle jurídic entre persones destinat a l'intercanvi de béns o serveis. S’organitza enllaçant un DRET
amb un DEURE, en la qual una persona (CREDITOR) té un dret que li permet exigir el comportament d'una altra
persona (DEUTOR) que suporta el deure jurídic de realitzar aquest comportament.
 Característiques de les obligacions (i contractes en general)
1. Eficàcia relativa: només obliga a les parts de la relació, art. 1257 CCEsp; gran diferència amb els drets reals i
eficàcia erga omnes.
2. Contingut patrimonial: té contingut patrimonial; el contingut no patrimonial no pot ser mai essencial, tot i que
s’admet el seu contingut obligacional.
5.2. Subjectes de les obligacions: el creditor i el deutor.
El CREDITOR (acreedor) és titular d'un dret subjectiu (que s’anomena dret de crèdit) que té com a contingut la
persona del deutor –una part de la seva conducta, per això es diuen drets personals a diferència dels drets reals- la
qual esdevé obligada a realitzar quelcom a favor del creditor.
 Aquest dret subjectiu està format per dues facultats bàsiques que es relacionen directament amb els deures
del deutor:
45
Marc-R. Lloveras
a) FACULTAT D'EXIGIR que té el creditor davant del deutor d'allò que aquest li deu (la prestació, contingut
possible descrit per l'art. 1088 CC).
 L'exigibilitat del dret de crèdit és fonamental ja que si el creditor no pot exigir jurídicament al deutor el
compliment de la prestació mitjançant una ACCIÓ (pretensió davant dels tribunals) no estarem davant
d'una obligació jurídica (seria aleshores una obligació social, moral, d’amistat, però no jurídica).
b) FACULTAT D'AGRESSIÓ: en segon lloc, i subsidiàriament –si el deutor no compleix voluntàriament-, el

creditor te la facultat d’atacar (judicialment) el patrimoni del deutor: el creditor, en cas d'incompliment, pot
procedir contra el deutor que respon amb els seus béns (la responsabilitat prevista en art. 1911 CC).
El DEUTOR (deudor) és el subjecte d'un DEURE JURÍDIC consistent en la realització a favor d'una altra persona (el
creditor) d'una determinada conducta, que te dos elements fonamentals: deute i responsabilitat.
 el DEUTE és el deure de realitzar una determinada conducta que també s’anomena prestació (art. 1088:
donar, fer, no fer).
 la RESPONSABILITAT representa la submissió del deutor al poder coactiu del creditor o de l'Estat en cas de
que no compleixi amb la seva obligació; es fa efectiva mitjançant la facultat d’agressió de la que gaudeix el
creditor (accions davant de l'incompliment i responsabilitat del deutor).
o La regla de la responsabilitat patrimonial (i universal) la trobem a l'art. 1911 CC segons el qual el

deutor respon del compliment de les seves obligacions amb tots els seus béns presents i futurs, és a
dir, amb tots els que tingui quan neix l’obligació i els que pugui adquirir posteriorment.
o Límit en inembargabilitat previst en LEC, art. 606 i 607 (SMI).
Artículo 606. Bienes inembargables del ejecutado.
Son también inembargables:
1.º El mobiliario y el menaje de la casa, así como las ropas del ejecutado y de su familia, en lo que no pueda
considerarse superfluo. En general, aquellos bienes como alimentos, combustible y otros que, a juicio del tribunal,
resulten imprescindibles para que el ejecutado y las personas de él dependientes puedan atender con razonable
dignidad a su subsistencia.
2.º Los libros e instrumentos necesarios para el ejercicio de la profesión, arte u oficio a que se dedique el ejecutado,
cuando su valor no guarde proporción con la cuantía de la deuda reclamada.
3.º Los bienes sacros y los dedicados al culto de las religiones legalmente registradas.
4.º Las cantidades expresamente declaradas inembargables por Ley.
5.º Los bienes y cantidades declarados inembargables por Tratados ratificados por España.
Artículo 607. Embargo de sueldos y pensiones.
1. Es inembargable el salario, sueldo, pensión, retribución o su equivalente, que no exceda de la cuantía señalada
para el salario mínimo interprofesional.
2. Los salarios, sueldos, jornales, retribuciones o pensiones que sean superiores al salario mínimo interprofesional
se embargarán conforme a esta escala:
1.º Para la primera cuantía adicional hasta la que suponga el importe del doble del salario mínimo interprofesional,
el 30 por 100.
46
IDPE 2023
2.º Para la cuantía adicional hasta el importe equivalente a un tercer salario mínimo interprofesional, el 50 por 100.
3.º Para la cuantía adicional hasta el importe equivalente a un cuarto salario mínimo interprofesional, el 60 por 100.
4.º Para la cuantía adicional hasta el importe equivalente a un quinto salario mínimo interprofesional, el 75 por 100.
5.º Para cualquier cantidad que exceda de la anterior cuantía, el 90 por 100.
3. Si el ejecutado es beneficiario de más de una percepción, se acumularán todas ellas para deducir una sola vez la
parte inembargable. Igualmente serán acumulables los salarios, sueldos y pensiones, retribuciones o equivalentes
de los cónyuges cuando el régimen económico que les rija no sea el de separación de bienes y rentas de toda clase,
circunstancia que habrán de acreditar al Secretario judicial.
4. En atención a las cargas familiares del ejecutado, el Secretario judicial podrá aplicar una rebaja de entre un 10 a
un 15 por ciento en los porcentajes establecidos en los números 1.º, 2.º, 3.º y 4.º del apartado 2 del presente
artículo.
(…)
6. Los anteriores apartados de este artículo serán de aplicación a los ingresos procedentes de actividades
profesionales y mercantiles autónomas.
(…)
 L’objecte de l’obligació és el tipus concret de comportament degut que és diferent en cada tipus d’obligació o
en cada contracte: lliurar un bé, pagar un preu, realitzar un determinat treball, etc i té sempre com a requisit
que sigui possible, lícit i determinat o determinable.

Les obligacions les poden dividir en diverses classes tenint en compte tres elements:
 els subjectes (organització de la pluralitat de subjectes: obligacions parciàries, mancomunades i solidàries),

 l’objecte (donar, fer o no fer)
 les circumstàncies (obligacions pures, a termini o sotmeses a condició).
 Segons com s’organitza la PLURALITAT DELS SUBJECTES les obligacions poden ser de tres grans tipus:
parciàries, mancomunades i solidàries, que poden donar-se en la pluralitat de creditors, de deutors o de totes
dues.
1. Obligacions PARCIÀRIES: fragmentació.
El crèdit o el deute es divideix en tantes parts com persones existeixin en cadascuna de les titularitats, que recauen
sobre una part de la prestació (art. 1138), que aleshores es consideren deutes independents.
2. Obligacions MANCOMUNADES: comunitat.
Els crèdits s'atribueixen en comú al grup de creditors o bé el deute és un deute comú de tots els deutors. Tots els
subjectes junts (en mà comú, mancomunitat) són deutors o creditors de la totalitat i han d’actuar conjuntament
(arts. 1139 i 1150).
3. Obligacions solidàries: in solidum.
Cada creditor pot per si sol i d'un sol cop reclamar la totalitat del crèdit i cada deutor està obligat a complir per si sol
i d'un sol cop a complir amb tota la prestació: cadascun és per si sol creditor o deutor de la totalitat (art. 1137 a
contrario, pacte exprés).
47
Marc-R. Lloveras
o En la solidaritat els deutors han de cobrir la possible insolvència d’algun d’ells.

o Acció de retorn, art. 1145: el deutor que es veu obligat a pagar ell sol la totalitat té acció contra els altres per
tal que li paguin la part que els hi correspon.
Segons el seu OBJECTE, les obligacions són de DONAR, DE FER O DE NO FER (art. 1088 CC).
Cal distingir també les fungibles i infungibles; mitjans i resultat; divisibles i indivisibles.
 OBLIGACIÓ DE DONAR: donar és lliurar (entregar) alguna cosa tenint la significació jurídica de ser un traspàs
possessori (lliurar un objecte) i predeterminar la transmissió de drets.
o El lliurament normalment fa néixer un dret a favor de qui rep la cosa –propietat del comprador quan rep la
cosa-, però també pot ser merament restitutori (dipòsit, comodat).
o L’obligat a lliurar un bé, també s’està obligat a lliurar els seus fruits i accessoris i a la conservar-la diligentment
entre el moment en que sorgeix el deure i el moment en què efectivament es compleix.
 OBLIGACIÓ DE FER: es tracta de la realització d’algun servei o treball com a contingut diferent del lliurament
d’un objecte (obra, transport, gestió, custòdia, assessorament, representació, etc).
 En les obligacions de fer hem de distingir el seu caràcter FUNGIBLE o INFUNGIBLE:
 La prestació és fungible quan el dret del creditor queda satisfet amb una pura activitat, qualsevol que sigui qui
la persona que la realitzi.
o si és fungible es permet el compliment de tercer, que el deutor es serveixi de tercers en el

compliment; i aplicar l'art. 1098 segons el qual si l'obligat a fer una cosa no la fa es pot fer executar al
seu càrrec (procediment judicial).
 La prestació és infungible quan la persona que ha de prestar la seva activitat constitueix un element essencial
de la prestació i no pot ser substituïda per altri, essent doncs, un comportament personalíssim.
o si és infungible, en canvi, la impossibilitat de realitzar-la per part del deutor provoca la impossibilitat
absoluta de la prestació (cas que en deutor mori o es negui a complir).
 La REGLA GENERAL ÉS QUE LES PRESTACIONS DE FER SÓN FUNGIBLES ja que l'art. 1161 estableix que el
creditor no està obligat a rebre la prestació d'un tercer si la qualitat i circumstàncies de la persona del deutor
foren determinants per establir l'obligació. Per tant, per tal de fer-la infungible cal determinar aquesta
circumstància en el negoci constitutiu de l’obligació: que així es pacti o que es tracti d’un tipus d’obligació que
sempre ho sigui.
 Obligacions de mitjans (activitat) o de resultat.
Les obligacions de fer es poden també es poden dividir tenint en compte si el comportament del deutor (el fer)
s’ha de convertir obligatòriament en un resultat (obligació de resultat) o si, en canvi, s’obliga únicament a dur a
terme una activitat de manera diligent que no es plasma en un resultat concret (obligació de mitjans). La
distinció és molt rellevant per a entendre quan es pot entendre que el deutor ha complert amb la seva
obligació.
 L’obligació de MITJANS es caracteritza pel fet que el deutor s’obliga i compleix amb el seu deure duent a terme
una activitat (diligent), aplicant la seva tècnica o coneixement però sense obligar-se contractualment a
l’assoliment d’un determinat resultat.
o Exemple: metges o advocats que queden obligats a aplicar la seva tècnica o ciència (lex artis) per a
millorar estat de salut però que no poden quedar obligats a “curar” al pacient al 100% o per a
assessorar i representar el seu client sense poder quedar obligats a guanyar un determinat cas.
48
IDPE 2023
 L’obligació de RESULTAT es caracteritza pel fet que l’assoliment d’un resultat concret (una determinada
configuració de la realitat física o jurídica) és allò degut pel deutor com a contingut fonamental del seu deure
de prestació. No n'hi ha prou amb que el deutor desenvolupi una activitat diligent encaminada a aconseguir el
resultat sinó que l'ha d'obtenir efectivament.
o Exemple: sastre, contracte d’obra, dictamen, un estudi o treball encarregat.
 Les obligacions laborals solen ser de mitjans (s’obliga a prestar el treball però no a un resultat concret del
mateix) però també es poden organitzar total o parcialment com a obligacions de resultat.
 L’OBLIGACIÓ DE NO FER: l'obligació consisteix en no fer alguna cosa, una omissió que pot consistir en la no
realització d'actes materials (contingut de fet) o d'actes jurídics (no exercici de drets o no realització de
negocis jurídics; renúncia a drets; contracte d’exclusiva).
o A més, poden ser de simple inactivitat (no contractar; no utilitzar la cosa dipositada) o de tolerància
(permetre que altri faci alguna cosa que en cas de no existir aquesta obligació podria aturar: servitud
de pas, arrendatari ha de tolerar obres…).
 Obligacions DIVISIBLES I INDIVISIBLES (art. 1151 CC)
La regla general és que LA PRESTACIÓ SERÀ DIVISIBLE QUAN SIGUI SUCEPTIBLE DE COMPLIMENT PARCIAL, és a dir,
quan es pugui produir el seu compliment mitjançant una pluralitat successiva d'actes (perquè la prestació com a tal
ho permet, és objectivament divisible), sense que quedi afectada la naturalesa ni disminueixi el valor de la cosa i,
per tant, sense afectar l'interès del creditor (la divisió ha de ser possible jurídicament a més de materialment).
 En canvi, és indivisible quan el seu objecte no es pot dividir i per tant requereix la realització d'un sol
acte.
 Quan només hi ha un deutor i un creditor (art. 1149) que l'obligació sigui divisible no faculta el deutor a fer
un compliment parcial (això caldrà pactar-ho o que sigui el creditor qui ho permeti), ja que l'art. 1169
estableix com a regla general que el creditor no pot ser compel·lit a rebre parcialment la cosa o prestació.
 En canvi, aquesta distinció pren rellevància en existir una pluralitat de subjectes, ja que l’art. 1139 en relació al
1151 imposa el règim de la mancomunitat per les obligacions indivisibles.
 Pel que fa a les CIRCUMSTÀNCIES les obligacions són pures, ajornades (a termini) o sotmeses a condició.
 Obligacions PURES: quan una obligació no està sotmesa ni a un termini ni a cap mena de condició es diu que és
pura. Significa que és immediatament exigible (vegeu expressió “desde luego” en art. 1113 CC).
o La bona fe dóna un marge per a fer efectiu el seu compliment en un temps raonable per a poder complir
correctament.
 Obligacions AJORNADES O A TERMINI (arts. 1125-1130): es dóna o s’acorda un temps pel compliment o
s’ajorna l’exigibilitat fins a un moment determinat.
o el termini no pot ser perpetu i ha d’estar determinat.
o si el termini és essencial no s’admet el compliment amb retard. Per tal que sigui essencial s’ha de pactar
així o deduir-se de la seva naturalesa.
49
Marc-R. Lloveras
 Obligacions sotmeses a CONDICIÓ (suspensiva o resolutòria, arts. 1113-1124): el comportament només

s’haurà de realitzar si es compleix el fet posat com a condició (efecte suspensiu) o bé es deixarà de complir
quan es compleixi aquest fet (efecte resolutori).
o els fets o esdeveniments posats com a condició es poden configurar com a positius o negatius (que passi
una cosa o que no passi).
o han de ser lícits i possibles.
o no poden quedar a l’arbitri o voluntat d’una de les parts.
5.4. El compliment de les obligacions i els subrogats

El compliment o pagament és, en sentit general, tot acte d'execució exacte d'una prestació deguda en virtut d'una
obligació.
 Quan es produeix el compliment de manera correcta, l’obligació s’extingeix (no hi ha més contingut en
l’obligació o contracte que vincula a dos subjectes).
 Aquesta exactitud engloba totes les circumstàncies de la prestació deguda.

Així, a més de complir-se segons les seves circumstàncies de temps (puntual o tempestiu) i lloc o condició, el
compliment ha de ser exacte respecte de l’objecte (identitat i integritat) i ha de ser també respecte dels
subjectes (el deutor paga al creditor i no a qualsevol altra persona).
 Les obligacions, sempre que no siguin personalíssimes, també poden ser complertes per una tercera
persona, la qual tindrà després dret a reclamar-li al deutor el que hagi pagat o la totalitat de l’obligació
(arts. 1158-1159).
 Quan no es compleixin aquests requisits estarem per una via o altra davant de l’incompliment de l’obligació.
No obstant, abans de situar-nos en l’incompliment podem tenir alguna altra possibilitat quan algun d’aquests
requisits no es compleix com a tal però pot ser substituït vàlidament, cosa que origina el que coneixem com a
subrogats del compliment (equivalent). Entre d’altres podem tenir en compte:
 Compensació (1195 CC): quan el creditor i el deutor tenen obligacions creuades entre ells, una forma de
donar-hi compliment pot ser eixugar la diferència donant per extingida la part concurrent: A deu 100 a B i B
deu 50 a A: enlloc de fer els 2 pagaments podem fer-ne només un (A pagarà 50 a B) i donarem les dues
obligacions per complertes.
 Dació o cessió: el deutor pot oferir al creditor complir l’obligació amb alguna cosa diferent de la prevista.
Aleshores i sempre que el creditor ho accepti tenim dues grans possibilitats: amb la dació (art. 1166 CC) el
creditor accepta rebre un objecte diferent i es dóna per totalment pagat. En canvi, en la cessió de béns en
pagament de deutes (art. 1175 CC), el deute només s’extingeix en la mesura que l’objecte cedit sigui suficient.
 Condonació o remissió (1187 CC): és el perdó, el creditor pot perdonar total o parcialment el deute i aleshores
malgrat no complir-se no direm que hi ha incompliment (s’assimila a la donació).
 Confusió (1192 CC): quan de manera sobrevinguda (p. ex: successió o fusió empreses) el creditor i el deutor
esdevenen la mateixa persona, l’obligació s’extingeix.
5.5. L’incompliment de les obligacions i la responsabilitat del deutor.
L'incompliment d'una obligació es produeix en tots els casos en què el deutor no ajusta el seu comportament
efectiu a les previsions establertes pel contracte o l'obligació.
Aquesta situació és un fet que es produeix bàsicament en tres grans supòsits:
1. Mora: es produeix quan el deutor no ha realitzat la prestació però aquesta encara pot ser duta a terme i tot i que
amb retard encara és idònia per satisfer l’interès del creditor.
o no és mai possible quan el termini sigui essencial.
o el retard ha de ser imputable (culpa) al deutor.
50
IDPE 2023
o En dret civil la mora s’ha d’intimar (el creditor ha de requerir el compliment per tal que la mora comenci a
produir efectes); en dret mercantil la mora és automàtica.
o El principal efecte és que el deutor (a més de complir el que li tocava) haurà de pagar interessos pel retard
com a indemnització (en defecte de pacte s’aplica l’interès legal).
2. Compliment inexacte: quan el deutor ha realitzat una prestació defectuosa, en el moment fixat, però encara és
possible corregir els defectes de la prestació, i amb aquesta correcció la prestació encara és idònia per satisfer el
dret del creditor.
o deure de reparar o corregir a càrrec del deutor.
o pot incloure indemnització per danys (retard, despeses, però no per la prestació que finalment es
compleix...).
3. Incompliment definitiu: el deutor no ha fet res (i ja no es pot complir fora de termini) o quan la prestació
defectuosa no admet correcció dels defectes.
o Aleshores el deutor queda obligat a pagar una indemnització que inclou el valor de la prestació no
complerta i la compensació dels danys patits.
La responsabilitat del deutor.
La responsabilitat de l’incompliment recau sobre el deutor que ha incomplert (d’acord amb el mateix concepte
d’obligació que li imposa la responsabilitat patrimonial en cas d’incompliment).
Aquesta idea l’estableix l’art. 1101 CCEsp dient que queden subjectes a indemnització de danys i perjudicis, és a
dir, són responsables (la indemnització és una forma de reparació a la que pot quedar obligat el responsable de
l'incompliment) aquells (els deutors) que en el compliment de les seves obligacions incorrin el dol, negligència o
morositat (incompliment), i els que de qualsevol manera contravinguin el tenor de les obligacions (compliment
defectuós).
Per tant, per tal que el deutor tingui responsabilitat, l’incompliment se li ha de poder imputar, s’ha de poder doncs
considerar culpa seva (culpa o dol).
 Per la morositat el retard haurà de ser imputable per dol o culpa al deutor i per la contravenció de l’obligació
que representa el caràcter de compliment defectuós també caldrà apreciar dol o negligència.
La culpa del deutor, que també anomenem negligència (art. 1104) es presumeix (el dol o la mala fe, no) i, tot i que
simplificant, només es pot parlar d’absència de culpa en cas de força major o cas fortuït, que determinen la manca
de culpa i, per tant, l’absència de responsabilitat del deutor.
o L’art. 1105 ens dóna aquesta idea: “Fuera de los casos expresamente mencionados en la ley, y de los en
que así lo declare la obligación, nadie responderá de aquellos sucesos que no hubieran podido preverse, o
que, previstos, fueran inevitables”.
Per tant, en la resta de casos el deutor sempre tindrà responsabilitat ja que ha incomplert amb el seu deure i no pot
imputar-ho a res més que el seu propi comportament negligent.
 La interpretació àmplia de l’àmbit de control a càrrec del deutor fa que la culpa es vagi objectivant.
51
Marc-R. Lloveras
5.6. Els principals remeis per a l’incompliment de les obligacions.

L’art. 1101 sembla identificar responsabilitat amb el mecanisme normal i més habitual de reparació de
l’incompliment: la indemnització que supleix la prestació no executada i compensa els danys patits ja que es la
forma de donar satisfacció a l’interès del creditor.
No obstant, la indemnització, no és l’únic remei possible ja que podem també demanar el compliment (acció de
compliment) quan això sigui possible, executar alguna garantia i també resoldre l’obligació (donar-la per acabada,
extingint-la).
 En aquests altres casos també hi pot haver indemnització pels danys causats. La indemnització, per tant,
pot suplir totalment el no compliment o complementar els altres remeis.
 Indemnització de danys i perjudicis: inclou allò que el creditor no ha rebut com a compliment (dany
emergent) i el que li compensa el dany que això li ha generat (guanys perduts: lucre cessant).
o Art. 1106 CC: “La indemnización de daños y perjuicios comprende, no sólo el valor de la pérdida que
hayan sufrido, sino también el de la ganancia que haya dejado de obtener el acreedor...”
o En alguns casos s’inclou també l’anomenat dany moral (interpretació restrictiva).
 Quan l’incompliment és dolós o de mala fe el deutor assumeix més responsabilitat.
Artículo 1107.
Los daños y perjuicios de que responde el deudor de buena fe son los previstos o que se hayan podido
prever al tiempo de constituirse la obligación y que sean consecuencia necesaria de su falta de
cumplimiento. En caso de dolo responderá el deudor de todos los que conocidamente se deriven de la
falta de cumplimiento de la obligación.
 Acció de compliment (amb indemnització danys): el creditor reclama el compliment d’allò degut, encara que
sigui tard o la reparació o correcció del que s’ha executat malament.
o Si el deutor segueix sense complir es pot produir l’execució forçosa de les obligacions.
 embargament directe de diners o béns.
 realització de prestacions per part de tercers a càrrec del deutor incomplidor.
 multes coercitives per les obligacions de fer personalíssimes.
 Execució de garanties.
 Clàusula penal o pena convencional (art. 1152-1155 CC): les parts pacten en el mateix contracte quina és la
conseqüència de l’incompliment i hi inclouen una quantitat que haurà de ser pagada per l’incomplidor com a
indemnització pels danys (a més d’haver de complir igualment amb allò que havia de fer).
o Normalment no supleix la prestació que haurà de complir-se igualment.
o No faculta per a no complir i pagar la pena com a substitutiu (però es pot pactar aquesta possibilitat).
 Resolució de l’obligació (o del contracte): el creditor ja no confia en què el deutor faci res i enlloc de buscar o
reclamar-li el compliment, busca desfer el vincle jurídic (i així no haver de complir ell la seva part quan l’altra ja
no ho ha fet) i posar fi a la relació jurídica o contractual:
o La resolució (per incompliment) s’ha de fonamentar en un incompliment important, essencial, ja que la
resolució provoca l’extinció del contracte.
o S’aplica només en obligacions recíproques (vegeu art. 1124 CC).
o És compatible amb la indemnització de danys i perjudicis.
Artículo 1124.
La facultad de resolver las obligaciones se entiende implícita en las recíprocas, para el caso de que uno de los
obligados no cumpliere lo que le incumbe.
52
IDPE 2023
El perjudicado podrá escoger entre exigir el cumplimiento o la resolución de la obligación, con el resarcimiento
de daños y abono de intereses en ambos casos. También podrá pedir la resolución, aun después de haber
optado por el cumplimiento, cuando éste resultare imposible.
El Tribunal decretará la resolución que se reclame, a no haber causas justificadas que le autoricen para señalar
plazo.
Esto se entiende sin perjuicio de los derechos de terceros adquirentes, con arreglo a los artículos 1.295 y 1.298
y a las disposiciones de la Ley Hipotecaria.
L’art. 1124 recull amb caràcter general la possibilitat de resoldre les obligacions quan una part incompleix.
Aquesta possibilitat també es troba regulada en molts contractes en particular, com per exemple, la compravenda,
l’arrendament (quan el comprador o l’arrendador no paguen...) o, fins i tot, el contracte de treball (quan el
treballador no compleix amb les seves obligacions o es donen les circumstàncies previstes per la llei)... és doncs una
alternativa molt utilitzada: no volem ja demanar i perseguir a l’incomplidor per tal que compleixi, el que volem i fem
és resoldre el contracte i, per exemple, fer fora a l’arrendatari que no paga o que el comprador ens retorni l’objecte
que no està pagant.
En el CCCat, art. 621-42, també trobem la resolució del contracte, especialment en el cas de la compravenda, tot i
que sembla que amb una vocació més general.
Article 621-42 Resolució del contracte
1. A més dels supòsits establerts per l'article 621-40.1 [manca de conformitat], les parts poden resoldre el
contracte si l'incompliment de l'altra part és essencial. S'entén que l'incompliment és essencial si priva
substancialment l'altra part d'allò a què tenia dret segons el contracte.
2. El retard en el compliment que no sigui essencial permet resoldre el contracte si el comprador o el venedor
no compleixen en el termini addicional el que li hagi notificat l'altra part, que ha d'ésser adequat a les
circumstàncies. El termini addicional es considera raonable si l'altra part no s'hi oposa sense dilació indeguda.
3. El contracte es pot resoldre anticipadament si l'altra part declara o evidencia de qualsevol altra manera
l'incompliment essencial de les seves obligacions.
(…)
5. La resolució del contracte comporta la restitució dels béns a càrrec de la part que l'ha incomplert. El
venedor ha de reembossar el preu al comprador quan hagi rebut els béns o quan el comprador aporti una
prova d'haver-los retornat.
(…)
53
Marc-R. Lloveras
Tema 6. El contracte
L’autonomia privada és el poder d’autoregulació reconegut per l’ordenament a la persona i que li permet regir-se
per si mateixa en tota l’esfera jurídica.
 En l’actual marc constitucional es vincula amb l’art. 10 CE: lliure desenvolupament de la personalitat i trobem
manifestacions concretes en el dret de propietat privada i herència (art. 33) –puc comprar i vendre lliurement
i traspassar la propietat per causa de mort-, la llibertat d’empresa (art. 38) –lliure iniciativa econòmica pels
particulars mitjançant la creació d’empreses- i també, per ex, la llibertat per a contraure matrimoni (art. 32).
La persona té la capacitat per a ordenar i exercir el conjunt de drets, facultats o relacions jurídiques, que, entre
d’altres, li dóna la capacitat general per a contractar.
El CCEsp ho reconeix a l’art. 1255 CC establint: “Los contratantes pueden establecer los pactos, cláusulas y
condiciones que tengan por conveniente, siempre que no sean contrarios a las leyes, a la moral, ni al orden
público”.
 contingut similar en art. 111-6 CCCat: principi de llibertat civil: únic límit les lleis imperatives (o prohibitives).
 És doncs la llibertat de contractació i la llibertat per a establir relacions jurídiques que es reconeix a les
persones, sempre dins dels límits o requisits establerts per la llei, que quan parlem del dret privat té un
contingut bàsic referit a:
1) la llibertat de creació de relacions jurídiques i de l’exercici dels drets subjectius que s’hi puguin contenir: llibertat
d’empresa, llibertat de contractació, llibertat associació, fundació, llibertat per contraure matrimoni...
2) la creació o adaptació de les pròpies normes d’acord amb els propis interessos, sempre d’acord amb els
requisits i la regulació legal – testament, estatuts d’una persona jurídica- o també limitat per l’acord amb algú altre -
negoci jurídic).
Reconèixer aquest àmbit d’actuació vol dir que se li dóna valor jurídic: els actes d’autonomia tindran valor pel dret
en ser reconeguts pel mateix com a vinculants.
L’autonomia té també manifestacions en el dret de la persona (no és només un contingut patrimonial) i en altres
parts de l’ordenament jurídic.
 En el mateix àmbit civil l’autonomia personal ha anat prenent major rellevància en els darrers temps i s’han
reconegut, per exemple, drets relacionats amb la salut i els tractaments mèdics (consentiment informat, art
23.3 EAC 2006, art. 212-2 CCCat; voluntats anticipades, art. 212-3).
Límits: el mateix art. 1255 cita els límits: la llei, la moral i l’ordre públic.
 Llei: suposa un límit tant a la llibertat de creació de relacions jurídiques com a la seva pròpia regulació.
o Com a límit a la llibertat de crear-ne funciona amb prohibicions de determinades relacions que pot ser feta
amb caràcter absolut (art. 10 LTRHA: prohibició contracte mare de lloguer; treball infantil) o relatiu
(impediments matrimonials).
o I també pot intervenir prohibint un determinat contingut (1859 CC en hipoteca: prohibició del pacte
comissori; 1691 CC en societat civil és nul el pacte que exclou a un o diversos socis del repartiment de
guanys).
54
IDPE 2023
o També, tot i que de manera excepcional en un sistema de llibertats, com a imposició de relacions al subjecte
(contractes forçosos d’arrendament o de la dació en pagament).
o En llibertat d’empresa (pensant ara en l’activitat més que en relacions jurídiques) es poden apreciar límits de
tota mena en funció dels interessos generals (econòmics o no) que el legislador utilitza per limitar-la: barreres
entrada al mercat (sector estatal o activitats prohibides) o requisits establiment o activitat (farmàcies,
establiments i horaris comercials).
 La llei opera més habitualment com a delimitadora del contingut de les relacions.
 Allò del que poden pactar el que més convingui als seus propis interessos quedarà ara restringit per un
contingut mínim que sempre n’ha de formar part (preu en compravenda, estatuts associació; hereu en
testament) o un contingut obligatori de dret necessari (drets bàsics dels treballadors).
 La moral (els bons costums): en un estat de Dret aquest límit deixa de tenir sentit ja que és ja la llei (legislador)
qui recull les prohibicions o limitacions que es considerin oportunes.
 Ordre públic: s’equipara a les normes imperatives (la llei) i al conjunt de principis de l’ordenament jurídic privat
i públic (drets fonamentals, principis i valors constitucionals) que es consideren essencials en cada moment pel
funcionament de l’Estat i la societat.
Per tal de mantenir la idea de la llibertat de contractació basada en l’autonomia privada cal tenir present que les
regles de l’autonomia privada quan aquesta es plasma en un negoci jurídic pressuposen la igualtat entre els
contractants (negociació per conjunció d’interessos i llibertat de contractació).
 Quan això no existeix el legislador pot intervenir per a reequilibrar-ho, tal com passa en el dret del consum o
amb els drets bàsics dels treballadors en l’àmbit laboral (obligatoris i no admeten pacte en contra).

La formació del contracte es refereix a què es considera necessari per tal que el contracte existeixi: si el contracte el
definim com un acord de voluntats dirigit a la producció d’efectes jurídics determinats el que cal, en primer lloc, és
que aquest acord existeixi.
Per tal d’arribar a un acord pot existir una fase prèvia de negociació i mentre estem negociant encara no hi ha cap
compromís ni cap acord que obligui a res (tot i que es pot generar responsabilitat si negociem o trenquem la
negociació amb mala fe).
 L’acord es considera existent quan s’uneixen els consentiments de les persones que contracten (unió de
consentiments), cosa que en termes jurídics es diu perfeccionament del contracte (l’acord ja existeix i ja pot
desplegar efectes jurídics).
L’art. 1254 CC estableix que “el contrato existe desde que una o varias personas consienten en obligarse,
respecto de otra u otras, a dar alguna cosa o prestar algún servicio”.
Entre persones presents en el moment de contractar no hi ha major problema ja que el seu consentiment a l’acord
es manifestarà expressament (es donen la ma, signen els papers...), art. 1262.1 CCEsp.
En canvi, quan la contractació es fa entre persones que no es troben en el mateix lloc en el moment de perfeccionar
el contracte, cosa que antigament es feia per carta, que més tard es va fer per fax o per telèfon i que actualment és
molt freqüent per internet, necessitem una norma diferent, que preveu l’art. 1262.2 –coneixement de l’acceptació
o no poder-la ignorar sense comportar-se contra la bona fe- i 1262.3 –per internet, des del moment en què es
manifesta l’acceptació-.
1. El consentimiento se manifiesta por el concurso de la oferta y de la aceptación sobre la cosa y la causa que
han de constituir el contrato.
55
Marc-R. Lloveras
2. Hallándose en lugares distintos el que hizo la oferta y el que la aceptó, hay consentimiento desde que el
oferente conoce la aceptación o desde que, habiéndosela remitido el aceptante, no pueda ignorarla sin
faltar a la buena fe. El contrato, en tal caso, se presume celebrado en el lugar en que se hizo la oferta.
3. En los contratos celebrados mediante dispositivos automáticos hay consentimiento desde que se
manifiesta la aceptación.
Elements essencials del contracte.

Tot contracte existeix a partir del consentiment dels contractants, que han d’estar d’acord en fer un contracte entre
ells i en el seu contingut. Per això, el primer element essencial és el consentiment.
Però naturalment, també han d’estar d’acord en què pacten, és a dir quin és l’objecte del contracte i també amb
quina finalitat ho fan (la causa).
 Així doncs, tal com estableix l’art. 1261 CCEsp per tal que hi hagi contracte es requereix el consentiment dels
contractants, un objecte cert que sigui la matèria del contracte i la causa de l’obligació.
o Si no hi ha algun d’aquests elements no hi ha contracte (nul·litat).
El consentiment ha de ser informat (suficientment) i lliure.
La contractació es basa en la llibertat de la persona per a contractar i en què tingui suficient informació i que
aquesta sigui correcta.
 Quan això no sigui així estarem davant dels anomenats vicis del consentiment que permeten anul·lar el
contracte (art. 1265 CC) i que són la violència, la intimidació, el dol i l’error i als que podem afegir l’avantatge
injust (art. 621-45).
L’objecte del contracte ha de ser possible, lícit i determinat/ble.
 L’objecte és sempre un bé o comportament valorable econòmicament i que respon als interessos de les parts:
és el cotxe que comprem, la casa que arrendem, el treball que fem, però també el diner o la contraprestació
existent.
 L’art. 1271 CC estableix que poden ser objecte del contracte totes les coses que no estiguin fora del comerç
dels homes (aleshores no és lícit), fins i tot les futures i inclou també expressament tots els serveis.
 La possibilitat es refereix a què allò que es contracta ha de ser una prestació possible (no impossible) en el
moment en què es contracta. Si és impossible no pot generar un vincle jurídic que ho faci obligatori.
 La determinació es refereix a què ha de quedar explicat en el contracte quin és el seu objecte concret o bé les
regles per a la seva determinació futura (per exemple, el preu fixat en referència al valor d’una acció un
determinat dia).
o Si no sabem quin és l’objecte o com es determina no hi pot haver contracte.
La causa ha de ser també lícita i, a més, verdadera.
La causa normalment no s’expressa en el contracte, ja que el mateix tipus contractual ja ens ho explica: comprar,
donar, llogar, prestar, assessorar, treballar, etc. La llei la presumeix en termes legals: la causa pot ser onerosa o
gratuïta.
 Amb això ja en tenim prou ja que la llei (tot i ser un sistema causalista) no es fica en la finalitat o motivació
subjectiva concreta de la persona, però la pot utilitzar per a imposar un règim jurídic diferent (compra per
revendre: dret mercantil) o per verificar-ne la licitud.
 La causa també ha de ser verdadera ja que en cas contrari es produeix un supòsit de simulació per causa falsa
(frau, art. 6.4) que provoca la nul·litat del contracte (1276).
56
IDPE 2023
La forma.
El principi general és la llibertat de forma (art. 1278 CC: “Los contratos serán obligatorios, cualquiera que sea la
forma en que se hayan celebrado, siempre que en ellos concurran las condiciones esenciales para su validez”), per
tant, els contractes són, en principi, perfectament vàlids siguin fets verbalment, per escrit o en algun model o en
document públic.
 No obstant, molts es fan per escrit per tal que en quedi una constància (no pas perquè sigui obligatori) i tenir-
ne alguna prova o poder-lo dur a algun registre.
 En alguns casos, però, en el mateix CCEsp o en altres lleis s’estableixen supòsits en què la forma que es fixa és
obligatòria com a requisit de validesa del contracte.
o Aleshores parlem de la forma també com a element essencial o requisit constitutiu en casos com els que
fixa l’art. 1280 (drets reals, capitulacions matrimonials, poders per plets, etc) o 1875 (inscripció hipoteca,
escriptura pública).
 En l’àmbit laboral la forma dels contractes es preveu en l’art. 8 ET (també s’admeten els verbals però alguns
han de ser per escrit), tot i que cal fixar-se que la falta de forma no determina necessàriament la nul·litat del
contracte ja que precisament pot no ser un element essencial o bé es pot preferir una solució diferent com
presumir que el contracte és indefinit.

El contracte quan compleix els seus requisits i elements produeix els seus efectes i diem aleshores que és eficaç o té
eficàcia.
En canvi, quan falla algun d’aquests elements es produeix la ineficàcia jurídica (per manca de validesa del contracte)
i això origina els casos de nul·litat, anul·labilitat i rescissió.
 En aquests casos el contracte no podrà produir efectes i si n’ha produït s’hauran de desfer o reajustar. Així,
com a idea general les parts s’hauran de retornar allò que hagin pagat o fet per a complir un contracte que
resulta no ser vàlid.
o La ineficàcia també es produeix quan les parts no actuen d’acord amb el previst en el contracte i
aleshores no s’assoleixen els seus objectius. En aquest cas parlem d’una ineficàcia material que es
resol amb els remeis per a l’incompliment de les obligacions que hem vist anteriorment (acció de
compliment
1. Nul·litat: el contracte nul és un contracte que es considera inexistent jurídicament per haver-se realitzat en
contra d’una prohibició establerta per la llei o per no reunir els requisits essencial del contracte (tots o alguns).
 La nul·litat serveix per tal que aquest contracte es consideri com a inexistent i no produeixi cap mena de
conseqüència jurídica.
No obstant, hi ha casos on es pot donar o mantenir parcialment algun efecte: contracte laboral nul: treballador
té dret a cobrar per la feina que hagi fet (art. 9.2 ET) o conversió del tipus contractual en cas de defecte de
forma (art. 8.2 ET).
 Causes de nul·litat:
1. Traspassar els límits que l’ordenament jurídic estableix a l’autonomia de la voluntat, 1255 CC. El contracte
prohibit legalment.
2. No reunir els requisits essencials de l’art. 1261 CC. Així, el contracte és nul per manca de consentiment
(quan no n’hi ha), per manca de capacitat de la persona per a contractar, per manca d’objecte o per manca de
causa.
o A més, cal tenir present que també és nul per causa o objecte il·lícit i també si l’objecte és inexistent,
impossible o no determinable.
3. També es produeix la nul·litat quan no es compleix un requisit de forma constitutiu (el testament notarial o
la hipoteca tenen l’escriptura pública com a requisit de forma).
57
Marc-R. Lloveras
 També existeix la nul·litat parcial quan allò nul és només una part del contracte que no ha de provocar
necessàriament que tot el contracte sigui ineficaç.
o Per exemple: pacte comissori en hipoteca; una clàusula abusiva.
o La nul·litat parcial es preveu en l’art. 9 ET pel contracte de treball: si només una nul·la una part –per
exemple, clàusules contra drets bàsics- no es provoca la nul·litat de tot el contracte i la part nul·la es
substitueix per les previsions establertes per la llei.
2. Anul·labilitat: els contractes anul·lables tenen tots els elements essencials del contracte, però han estat formats
d’una forma irregular, ja sigui per un vici en el consentiment, ja sigui per la manca de capacitat suficient per
realitzar el negoci (art. 1300 CC).
 El contracte s’ha perfeccionat i comença a produir efectes però aquests efectes no són definitius: són el que es
diuen claudicants: destinats a desaparèixer si s’utilitza l’acció d’anul·labilitat. L’efecte és doncs molt similar a la
nul·litat però si el contracte no s’anul·la quedarà confirmat.
o Termini caducitat 4 anys (1301 CCEsp).
 Causes d’anul·labilitat:
1. Vicis de la voluntat: intimidació, violència, error, dol i falsedat de la causa (entesa com a error en la causa).
2. Contractes celebrats per aquells que no tenen prou capacitat per contractar (menors, emancipats o persones
amb discapacitat que contracten sense poder-ho fer per sí sols, sense el suport o el complement de capacitat
necessari).
 Si no tenen capacitat el contracte és nul (manca de capacitat suposa no poder consentir);

l’anul·labilitat s’aplica quan es considera que la capacitat no és suficient pel tipus de contracte
realitzat.
3. Negocis realitzats sense els consentiments necessaris de terceres persones.
 Per exemple: sobre la disposició de l’habitatge familiar per part del cònjuge titular sense el
consentiment de l’altre (art. 231-9 CCCat).
3. La rescissió (art. 1291 CCEsp): El contracte és inicialment vàlid i té tots els elements que li fan falta (no te causa
de nul·litat) i han estat formats correctament (no hi ha vicis ni manca de capacitat) però després de la seva perfecció
descobrim que hi ha alguna cosa incorrecte (defecte estructural) i aleshores es permet a la part perjudicada
rescindir el contracte per tal de posar-hi fi.
 Termini caducitat 4 anys (1299 CCEsp).
Les causes de rescissió és fonamenten en una lesió patrimonial efectiva (1291 apartats 1 i 2) o presumpta (apartats
3 i 4).
 Causes de rescissió (art. 1291 CC):
1. Contractes celebrats per tutors sense l’autorització judicial, quan les persones que representen hagin sofert lesió
en més de la quarta part del valor de les coses que haguessin estat objecte d’aquells.
2. Els contractes celebrats en representació dels absents, sempre que aquests hagin sofert lesió en la quarta part
del valor de les coses.
3. Els contractes celebrats en frau de creditors, quan aquests no puguin d’una altra forma cobrar allò que se’ls deu
(accions de nul·litat o accions subrogatòria o pauliana, art. 1111 CC).
58
IDPE 2023
 Pressuposa el frau la realització de pagaments encara no exigibles quan hom està en situació d’insolvència
patrimonial (1292 CC) i aleshores es perjudica al creditor: el pagament és legalment rescindible.
 A més l’art. 1297 CC estableix la presumpció de frau pels negocis gratuïts (donacions) o onerosos amb persona
ja condemnada per insolvència.
o En el mateix sentit es declaren rescindibles els actes perjudicials per la massa en un concurs de creditors
realitzats dins dels dos anys anteriors a la data de declaració del concurs (arts. 226 i segs RDL 1/2020, de 5 de
maig, pel que s’aprova el text refós de la Llei concursal, modificat per la Lllei 16/2022).
4. Els contractes que es refereixen a coses litigioses, quan haguessin estat celebrats pel demandat sense
coneixement i aprovació de les parts que litiguen i de l’autoritat judicial competent.
5. Finalment, qualsevol altre que determini la llei.
 Cal tenir present, però, que de vegades el CC fa un ús impropi del terme “rescindir” per referir-se a la resolució
del contracte per incompliment d’alguna obligació (arts. 1454 -arres-, 1556 -incompliment de les seves
obligacions per part de l’arrendador o de l’arrendatari-, 1558 -obres durant l’arrendament- CC).
En dret del CCEsp la possible lesió patrimonial derivada del contracte es veu com quelcom davant del que el dret ha
de reaccionar molt excepcionalment ja que si no hi ha vici de la voluntat la lesió es considera que l’ha de patir el
contractant que no ha actuat prou correctament (reforça el pes central de l’autonomia de la voluntat i es basa en la
idea de la inexistència d’un preu just).
 En canvi, en dret català (art. 621-46 CCCat) i en el navarrès (Leyes 499 a 507 CN) la possible lesió es
tinguda en compte amb un caràcter més ampli i es reconeix la tutela per la lesió en més de la meitat
del preu en el contracte de compravenda.
D’altra banda, en els darrers temps i com a efecte derivat de la pandèmia ha ressorgit la denominada clàusula rebus
sic stantibus que permet (tot i que de manera molt excepcional) posar fi a un contracte (resoldre’l) o imposar una
renegociació quan es produeixen causes excepcionals i imprevisibles que alteren de manera molt important
l’economia o l’onerositat del contracte (l’equivalència de les prestacions entre les parts).
L’intercanvi de béns i serveis s’articula mitjançant acords (contractes) que obliguen normalment dues parts amb
caràcter recíproc (cosa o servei per preu).
 El Codi civil espanyol regula, en el seu llibre IV, les principals figures contractuals en l’àmbit del dret civil.
 També algunes especialitats i contractes mercantils regulats en el Codi de Comerç i en lleis especials:
contractes bancaris, assegurança, comissió, etc).
 També cal tenir present que el llibre sisè del CCCat regula també diversos tipus contractuals com la
compravenda i el mandat.
Així, al costat d’un dret contractual general (quan hi ha contracte, què és el consentiment, quan el contracte pot ser
nul o anul·lable...) tenim la regulació dels anomenats contractes en especial.
 En l’àmbit laboral, l’Estatut dels Treballadors (RDL 2/2015) també regula amb caràcter general el contracte de
treball (edat, capacitat, forma, validesa, durada) i després regula diversos tipus de contracte (formatiu, a temps
parcial i de relleu, a distància) i drets (mínims) i deures per les parts derivats del contracte (jornada, salari,
descans, vacances, etc).
El principal contracte regulat en el CCEsp és la compravenda (intercanvi de cosa per preu) al que se li dediquen uns
80 articles: 1445-1525 (també regulat en el CCCat, arts. 621-1 a 621-45.
59
Marc-R. Lloveras
 És, com quasi tots, un contracte consensual (existeix pel consentiment) que genera obligacions per les parts
(comprador i venedor): lliurar la cosa (obligació de donar) i pagar el preu.
 La regulació és àmplia i permet molts pactes que es deixen a la lliure decisió de les parts.
 Sempre però ha d’existir un preu, que si bé no ha de ser sempre el de mercat no pot desvirtuar el
contracte fins a convertir-lo en una donació.
 La cosa que es ven ha d’existir si es ven com a tal, però també es poden vendre coses futures (que s’han
de fabricar o produir).
 La compravenda es pot resoldre per incompliment (art. 1504 i segs).
 La responsabilitat del venedor se centra en l’evicció i els vicis ocults. En cas de vicis ocults de la cosa les
accions que estableix el CCEsp en cas de vicis ocults són les accions edilícies: quanti minoris (rebaixa del
preu) o redhibitòria (resolució del contracte).
 En el CCCat la responsabilitat se centra en el concepte de conformitat (art. 621-20) i es disposa com a
remeis generals de la reparació o substitució i, en el seu defecte, de la rebaixa del preu o la resolució del
contracte.
El segon dels contractes especials que regula el CC és l’arrendament (art. 1542 i segs), que pot ser de coses, obra o
serveis.
 L’arrendament de coses es refereix a les finques, que pot ser aleshores rústic o urbà. El contracte es
regula amb major detall en una llei especial: Llei d’arrendaments urbans (1964, 1985, 1994 fortament
reformada el 2013.
o Nova reforma recent 2019: que fixa una durada mínima de 5 anys (7 si arrendador és
persona jurídica).
 El Codi també regula l’arrendament d’obra o contracte d’obra (art. 1588 i segs). Es tracta d’un
contracte en el que una part s’obliga a executar una obra (a canvi de preu), que és el marc general de
la construcció. Existeix també llei especial que ho ha desenvolupat: Llei ordenació de l’edificació
(1999).
 Recentment també s’ha aprovat una nova llei (la 5/2019) que regula els contractes de crèdit
immobiliari (aspectes contractuals de la hipoteca).
L’arrendament de serveis com a treballs personals (art. 1583) es manté en el CC però ha quedat totalment superat
per la legislació laboral i administrativa.
El Codi també regula el mandat (art. 1709 i segs) com a marc de la representació (tema 4). Entre els altres
contractes podem destacar el dipòsit (art. 1758 i segs), el comodat (préstec de cosa no fungible per al seu ús), el
préstec (art, 1740 i segs; regulació bàsica, legislació bancària especial) i la fiança (art. 1822). També els contractes
aleatoris o de sort (l’atzar), art. 1790, 1798-1801, superat també per la regulació administrativa de tot tipus de jocs i
apostes.
La protecció dels consumidors és un principi constitucional (art. 51 CE) i ha estat també reconeguda com a principi i
competència en els Estatuts de les CCAA (art. 28 EA Catalunya). També és un principi previst en el Tractat de
funcionament de la Unió Europea (art. 169).
Article 51 CE 1978
1.Els poders públics garantiran la defensa dels consumidors i dels usuaris, i en protegiran amb procediments
eficaços la seguretat, la salut i els legítims interessos econòmics.
2. Els poders públics promouran la informació i l’educació dels consumidors i dels usuaris, en fomentaran les
organitzacions i les escoltaran en les qüestions que puguin afectar-los, en els termes que la llei estableixi.
3. Dins el marc del que disposen els apartats anteriors, la llei regularà el comerç interior i el règim d’autorització de
productes comercials.
60
IDPE 2023
Article 28. EAC 2006 Drets dels consumidors i usuaris
1. Les persones, en llur condició de consumidores i usuàries de béns i de serveis, tenen dret a la protecció de llur
salut i seguretat.
També tenen dret a una informació veraç i entenedora sobre les característiques i els preus dels productes i dels
serveis, a un règim de garanties dels productes adquirits i dels subministraments contractats i a la protecció de llurs
interessos econòmics davant conductes abusives, negligents o fraudulentes.
2. Els consumidors i usuaris tenen dret a ésser informats i a participar, directament o per mitjà de llurs
representants, pel que fa a les administracions públiques de Catalunya, en els termes que estableixen les lleis.
A l’Estat espanyol es va començar a desenvolupar legislativament a principis dels anys 80 intentant aproximar-se a
la legislació europea quan encara no es formava part de l’aleshores Comunitat econòmica europea (a la que es va
accedir el 1986) i, molt especialment, després del cas del “síndrome tóxico” causat per oli de colza industrial
desnaturalitzat que es va comercialitzar pel consum humà i que va provocar més de 1.100 morts –altres estimacions
eleven a xifra a 3.000 o 5.000- i uns 20.000 afectats. L’oli es venia a granel per molts pobles i ciutats, sense cap
mena de control sanitari ni informació al consumidor –cosa que tampoc era molt infreqüent en l’Espanya d’aquell
temps-. Es va aleshores aprovar una llei de protecció dels consumidors (1984): la Llei General de Defensa dels
consumidors i ususaris, que ha estat reformada diverses ocasions i que es conté en un Text Refòs que coneixem
com a TRLGDCU.
Aquest principi de protecció es concreta en el reconeixement d’una sèrie de drets bàsics dels consumidors (art. 8
TRLGDCU, 121-2 Codi de Comerç de Catalunya) que es consideren irrenunciables (per tant, no es poden excloure ni
pactar en contra, tal com estableix l’art. 10 TRLGDCU).
Artículo 8. Derechos básicos de los consumidores y usuarios.
Son derechos básicos de los consumidores y usuarios:
a) La protección contra los riesgos que puedan afectar su salud o seguridad.
b) La protección de sus legítimos intereses económicos y sociales; en particular frente a las prácticas
comerciales desleales y la inclusión de cláusulas abusivas en los contratos.
c) La indemnización de los daños y la reparación de los perjuicios sufridos.
d) La información correcta sobre los diferentes bienes o servicios y la educación y divulgación para facilitar
el conocimiento sobre su adecuado uso, consumo o disfrute.
e) La audiencia en consulta, la participación en el procedimiento de elaboración de las disposiciones

generales que les afectan directamente y la representación de sus intereses, a través de las asociaciones,
agrupaciones, federaciones o confederaciones de consumidores y usuarios legalmente constituidas.
f) La protección de sus derechos mediante procedimientos eficaces, en especial ante situaciones de

inferioridad, subordinación e indefensión.
Els diferents àmbits del dret han de tenir en compte aquest principi i els drets bàsics que se’n deriven. Un dels
sectors on es manifesta més la necessitat de protecció és el de la contractació, la compra de béns i la contractació
de serveis ja que en moltes ocasions el consumidor contracta amb grans empreses amb les que no te cap capacitat
de negociació. Això trenca la igualtat entre les parts contractants i possibilita que hi puguin haver defectes en la
formació de la voluntat contractual per manca de prou informació o que una part pugui imposar a l’altra el
contingut i les condicions del contracte.
61
Marc-R. Lloveras
Això pot generar desequilibris importants en els drets i deures de les parts que la legislació de protecció dels
consumidors (TRLGDCU, Codi consum de Catalunya o el mateix CCCat) intenta impedir, i en el seu cas corregir, i que
es manifesta en quatre àmbits del dret de contractes:
1. Informació i publicitat.
2. Condicions generals contractació.
3. Desistiment.
4. Remeis específics davant l’incompliment.
1. Pel que fa a la informació es preveu legalment tot un seguit d’informació mínima que s’ha de posar a disposició
del consumidor i es preveu també la integració de la publicitat com a contingut contractual (art. 60 i 61 TRLGDCU).
2. Es regulen les condicions generals de la contractació (no es prohibeixen) establint uns requisits per tal que
puguin formar part dels contractes (control incorporació) i es permet declarar-les nul·les quan resultin ser abusives
(arts. 80 i segs TRLGDCU).
Aquestes clàusules anomenades condicions generals es defineixen a partir de la imposició com a contingut
contractual sense que el consumidor les pugui negociar. Es tracta doncs de models de contractes pensats per a la
contractació en massa (per adhesió) en els que un part (empresari) les imposa a l’altra (consumidor). El concepte
l’estableix l’art. 1 de la Llei de condicions generals de la contractació de 1998:
1. Son condiciones generales de la contratación las cláusulas predispuestas cuya incorporación al contrato
sea impuesta por una de las partes, con independencia de la autoría material de las mismas, de su
apariencia externa, de su extensión y de cualesquiera otras circunstancias, habiendo sido redactadas con
la finalidad de ser incorporadas a una pluralidad de contratos.
2. El hecho de que ciertos elementos de una cláusula o que una o varias cláusulas aisladas se hayan
negociado individualmente no excluirá la aplicación de esta Ley al resto del contrato si la apreciación
global lleva a la conclusión de que se trata de un contrato de adhesión.
El consumidor no pot contractar sense aquest contingut i sovint tampoc pot deixar de contractar, especialment si
pensem en productes de primera necessitat o molt usuals (electricitat, telefonia, etc) i passa el mateix en la
contractació per internet (si no accepten les condicions no podem avançar i contractar). El fet que la clàusula estigui
formalment en el contracte no determina que sempre es pugui aplicar cosa que la llei preveu establint un
denominat control d’incorporació i la possible nul·litat de les clàusules que es considerin abusives.
El control d’incorporació determina que les clàusules s’han de redactar de manera concreta, clara i senzilla i que el
consumidor ha d’haver pogut tenir coneixement de la seva existència. Aquest control s’ha reforçat en els darrers
anys per efecte de la jurisprudència del TJUE que ho desenvolupa fins al que s’anomena transparència material,
cosa que implica que el consumidor ha d’haver conegut el contingut de la clàusula i el possible efecte sobre el seu
contracte.
A més, les clàusules tampoc poden ser abusives i si resulta que ho són aleshores seran declarades nul·les (com ha
passat en els darrers anys amb molts clàusules en la contractació bancària i en les hipoteques com l’arrodoniment
dels tipus d’interès, les clàusules sòl, les IRPH...).
Les clàusules són abusives quan causen un perjudici al consumidor en contra de les exigències de la bona fe o un
desequilibri important dels drets i obligacions de les parts en el contracte (art. 82 TRLGDCU). En particular es
consideren abusives quan vinculen el contracte a la voluntat de l’empresari, limiten els drets dels consumidors,
provoquen una manca de reciprocitat en el contracte, imposen garanties desproporcionades o la càrrega de la
prova al consumidor, resulten desproporcionades respecte el perfeccionament o execució del contracte i quan
contravenen les normes sobre competència i dret aplicable (estan previstes amb detall en els arts. 85-90 TRLGDCU).
3. La llei també preveu la possibilitat de desistiment unilateral del contracte per part del consumidor (però no en
tots els casos, art. 68 i segs TRLGDCU)
62
IDPE 2023
 el desistiment permet que el consumidor deixi sense efecte el contracte (quan aquest ja s’ha realitzat) dins un
termini fixat legalment (14 dies), sense que ho hagi de justificar (no es fa per incompliment) ni tenir cap
penalització econòmica.
o S’aplica només en els casos en què es preveu legalment com a dret obligatori: contractes fora
d’establiment mercantil i contractes a distància (tot i que hi ha excepcions) i quan s’hagi pactat o
ofert expressament.
4. Remeis i garanties específiques pel consumidor en cas d’incompliment (arts. 114 i segs TRLGDCU i regulació de
la compravenda en el CCCat).
 Els remeis davant de l’incompliment (per manca de conformitat del producte o servei) s’organitzen en quatre
possibilitats (ampliant els previstos en la regulació tradicional de la compravenda en el CCEsp) que, tot i uns
certs límits, pot triar el consumidor:
o reparació o substitució.
o reducció preu o resolució del contracte.
 Es preveu també el dret a ser indemnitzat.
 S’estableix una garantia de conformitat durant 3 anys, es presumeix la manca de conformitat durant els 2
primers anys i es fixa una prescripció de 5 anys (a partir de la manifestació de la manca de conformitat).
63
Marc-R. Lloveras
Tema 7. La responsabilitat civil

7.2. Els subjectes: causant, responsable, víctima.
7.3 La reparació del dany: principi de reparació, la indemnització.
7.4. Responsabilitat civil de l’empresari per accident laboral: principals requisits.
La responsabilitat civil extracontractual o dret de danys s’encarrega dels accidents, dels supòsits en què una persona
provoca o causa un dany a alguna altra persona.
El dret s’encarrega aleshores d’intentar reparar o compensar el dany patit fent que el seu causant (o qui hagi de
respondre per ell) hagi de compensar-lo pagant una indemnització (normalment per haver-lo causat per culpa seva
o produir-se dins del seu àmbit de control).
 Es diu extracontractual ja que no deriva del contracte (l’incompliment del qual també genera responsabilitat)
sinó del contacte social entre persones sense que hagin pactat abans ni fet cap contracte entre elles preveient
una relació jurídica concreta.
Quan entrem en el dret de danys hem de tenir en compte que ja estem separant o seleccionant accidents pels quals
algú haurà de respondre d’altres casos (desastres, sinistres, potser una pandèmia...) pels quals ningú no ho farà (no
sota un règim de responsabilitat civil, cosa diferent és que hi hagi ajuts públics o que estiguem coberts per una
assegurança voluntària) ja que no es poden atribuir a cap conducta humana (desastre natural “imprevisible,
inevitable”).
 Aquesta idea la retrobem quan considerem que no es pot imputar responsabilitat pel que s’anomena risc
general de la vida.
Cal tenir present que en els darrers 150 anys aquesta idea ha anat progressant i reduint-se molt. Socialment, i
per tant, també jurídicament, el camp de l’infortuni es va reduint i cada vegada es considera més que els
supòsits causants de danys són accidents pels que algú ha de respondre i, per tant, pagar una indemnització
que els repari i compensi. Aquesta evolució de la concepció social sobre els accidents es pot observar en tots
els ordres de la vida en casos que fa anys no es consideraven font de danys indemnitzables i que poc a poc ho
han anat sent: accidents de circulació, negligències mèdiques, danys causats per l’administració, danys al medi
ambient o fins i tot danys causats dins de l’àmbit familiar o pel mer contacte social amb veïns, amics o altres
persones. Igualment en l’àmbit laboral, que ha anat ampliant també la concepció sobre els accidents laborals.
o Tot i que en certs àmbits encara mantenim límits i així en parts de l’àmbit familiar o entre amics
aquests danys no se solen reclamar. Tampoc en l’àmbit de l’esport professional i rarament en
l’amateur –on s’assumeix poder ser lesionat per actes que fora d’aquest àmbit podrien fins i tot tenir
transcendència penal-.
 Igualment, han anat apareixent noves fonts de danys, cosa que provoca que la legislació es vagi especialitzant i
vagin sorgint lleis especials que regulen un sector concret i n’adapten el contingut a les seves necessitats
específiques (en molts casos el sistema es configura sota la idea de la responsabilitat objectiva): per exemple
danys nuclears; accidents aeris; accidents de caça; vehicles a motor (barems indemnitzatoris); fabricants
(productes defectuosos); danys al medi ambient, responsabilitat de l’administració pública.
 La possibilitat quotidiana de ser causant d’un dany o de patir-lo provoca el gran desenvolupament de
l’assegurança (en molts casos obligatòria) com a mecanisme per assegurar patrimonialment aquesta mena de
responsabilitats.
 En l’àmbit laboral, el naixement de la Seguretat Social respon a la mateixa idea de donar cobertura sanitària i
patrimonial a treballadors lesionats, malalts o morts... (també per atur, jubilació, etc) que es converteix en un
sistema públic (universal) prenent com a referent els precedents privats (mutualitats sectorials i assegurances
privades parcials).
o Quan es produeix un accident laboral es poden combinar les prestacions de la seguretat social amb la
responsabilitat civil ja que la seguretat social cobreix els danys relacionats amb la pèrdua de capacitat
laboral, mentre que la civil ho fa respecte tots els altres àmbits de la vida.
64
IDPE 2023
El principi bàsic i fonamental en aquesta matèria és una norma antiga (honeste vivire, naeminem laedere et jus sum
cuique tribuere: viure honestament, no fer mal als altres i donar a cadascú el que li correspon), que en altres
paraules recull l’art. 1902 CCEsp: quan algú causa dany a una altra persona i el causa per culpa seva aquesta
persona queda obligada a reparar el dany que ha causat.
L’art. 1902 (i concordants) s’aplica a les relacions entre particulars però ha funcionat i funciona com un principi
general de l’ordenament que ha anat originant la seva especialització en camps concrets de la vida en societat i, per
tant, del dret.
 La trobem doncs en diferents àmbits jurídics partint de tronc comú del Codi civil: responsabilitat civil derivada
delicte (dret penal), responsabilitat patrimonial de l’administració (dret administratiu) i també, en part, en la
responsabilitat per accidents laborals (dret laboral).
 Així, tenim també la mateixa idea de responsabilitat quan el dany constitueix també un delicte o una falta:
sorgeix aleshores la responsabilitat civil derivada de delicte regulada en el Codi Penal per remissió del Codi
civil (1092 CC).
o Art. 116 CP: “Qualsevol persona criminalment responsable d’un delicte o d’una falta també ho és civilment
si del fet se’n deriven danys o perjudicis...”
 Igualment, es reconeix que el dany també el pot causar l’administració pública, trencant el vell principi que ho
impedia (The king can do no wrong; Rex non potest peccare) que es regula en una llei especial i està també
reconegut a la CE’1978 (art. 106.2), essent característic el règim anomenat de responsabilitat objectiva (o
sense culpa) és a dir per la mera activitat o funcionament: art. 32 i segs Ley 40/2015, d’1 d’octubre, de règim
jurídic del sector públic.
 Art. 106.2 CE 1978: “los particulares, en los términos establecidos por la ley, tendrán derecho a ser
indemnizados por toda lesión que sufran en cualquiera de sus bienes y derechos, salvo en los casos de
fuerza mayor, siempre que la lesión sea consecuencia del funcionamiento de los servicios públicos.
Elements de la responsabilitat civil extracontractual

L’art. 1902 CC ens dóna tots els elements de la responsabilitat.
“El que por acción u omisión causa daño a otro, interviniendo culpa o negligencia, está obligado a
reparar el daño causado”
La norma ens marca el camí per connectar l’acció amb el dany i generar el deure d’indemnitzar cosa que sempre
comporta haver de determinar un nexe causal entre acció i dany i que es complementa amb la imputació
subjectiva (culpa) tot i que hi ha blocs de casos on no s’exigeix la culpa (responsabilitat objectiva).
(1) Acció o omissió: parlem de conductes humanes, d’accions que podem identificar i que seleccionem com a
possibles causes rellevants del dany.
 Això exclou, per exemple, fenòmens de la naturalesa independents de la voluntat humana i que quedin
totalment fora d’un possible control.
 L’omissió no causa res físicament i, per això, quan la triem com a possible conducta rellevant fem un judici que
incorpora alguna noció de negligència o d’incompliment d’algun deure, és a dir, no haver evitat alguna cosa
(que pot haver acabat generant un dany) només serà rellevant quan teníem el deure d’evitar-la, quan el dret
ens col·loca d’alguna manera en posició de garants: omissió deure socors (general).
 L’incompliment de mesures de seguretat en el treball és una de les causes de responsabilitat de l’empresari
(art. 42 LPRL), fixeu-vos però que es tracta d’una omissió que no causa físicament el dany (físicament el causa
el treballador que lesiona a un altre o la màquina que falla...) però que la poden seleccionar com a causa per
omissió i quan ho fem caldrà després valorar si hi havia algun deure i si aquest no ha estat complert
comportant doncs un judici de negligència, culpa o dol.
(2). El dany.
65
Marc-R. Lloveras
El dany es pot entendre com a qualsevol lesió a un interès legítim. El dret de danys s'ocupa de reparar un dany i si
aquest no existeix (o no es prova) no hi ha indemnització.
Es pot parlar de tres grans tipus de danys:
1. danys físics o personals: lesió a la vida, integritat física, salut, etc
2. danys patrimonials: lesió a propietat o qualsevol dret de naturalesa patrimonial.
3. danys morals: dolor del patiment, perjudici estètic, sexual, honor.
(3). Relació de causalitat o nexe causal o de causalitat.

El fet o l’acció ha de ser la causa del dany i això s’explica amb un raonament lògic, en principi senzill, com és:
- condicio sine qua non: entre diferents fets que podem considerar que han contribuït a la causació d'un dany
considerem rellevant aquell que si el suprimim mentalment ens fa desaparèixer el dany.
Per tant, una conducta és causa d'un resultat quan suprimida mentalment aquesta conducta, el resultat en la seva
configuració totalment concreta, no s'hagués produït.
 S’utilitzen altres raonaments com l’equivalència de les condicions; la causa pròxima, la causalitat adequada
(curs normal dels esdeveniments causa dany dins àmbit control del causant) o la causalitat probable.
3bis. Criteris d’imputació objectiva: no son necessàriament excloents els uns amb els altres; poden servir per a
imputar responsabilitat o per a explicar-nos que no es pot imputar responsabilitat. Per tant, aquests criteris ens
poden servir com a complement dels anteriors per a decidir, en un cas concret, per més que tinguem clara la
conducta i el dany, si el nexe causal queda prou justificat o no.
 Risc general de la vida (risc permès socialment: no hi haurà responsabilitat), principi de confiança (conducta
esperable d’altres persones: l’acció queda dins d’un marge esperable i, per tant, no genera responsabilitat),
àmbit de protecció de la norma (la mera infracció d’una norma no ens serveix per imputar si no te a veure amb
el dany causat), interrupció nexe causal (prohibició de regrés: hi ha alguna altre acció o fet entre la que estem
valorant i el dany que trenca la relació causal: l’ambulància que trasllada la persona lesionada té un
accident...), increment del risc (es produeix una situació en la què la conducta ha incrementat el risc de causar
o patir un dany) o assumpció del risc (per part de la víctima, esquí fora pistes...).
4. Imputació subjectiva.
Seleccionada la conducta humana que es considera causa del dany encara hem de fer un pas més per a determinar
si mereix que el seu causant sigui declarat responsable, fem doncs ara un judici de culpabilitat com a darrer pas per
a la imputació de responsabilitat.
 Quan la conducta és dolosa o intencionada (de mala fe) ja tenim elements suficients per a imputar.
 Quan diem que és culposa o negligent estem dient que el comportament no ha estat prou o suficientment
diligent; ha estat incorrecte tot i que no intencionadament.
La culpa o negligència és la manca de suficient diligència exigible a cada sector del tràfic o d’activitat (art. 1104 CC).
 Jurídicament la concreció de la negligència es produeix per l’incompliment d’una norma que imposa algun
deure de precaució (i que porta implícit un judici de desvalor). Si no hi ha norma concreta el comportament es
valora d’acord amb els usos del sector, el costum.
66
IDPE 2023
Per valorar la negligència sempre hem de tenir en compte dos elements: la PREVISIBILITAT i l’EVITABILITAT.
 PREVISIBILITAT: Hom és negligent quan, d’acord amb les circumstàncies del cas i amb la normativa que
correspongui al seu sector d’activitat, no ha previst un fet (un resultat, un dany, un curs d’esdeveniments) que
tenia el deure de preveure (per a poder-lo evitar).
 EVITABILITAT: Hom també és negligent quan ha previst el fet possiblement danyós però no ha posat les
mesures adequades (suficients, diligents) per a evitar-lo (d’acord amb el que sigui exigible en el seu sector
d’activitat).
 Si d’acord amb la previsibilitat i l’evitabilitat la persona no podia haver previst o tot i haver-ho previst no ho
ha pogut evitar posant les mesures que li eren exigibles, aleshores no hi haurà culpa (es considerarà cas
fortuït o força major, 1105 CC).
o No obstant, hi ha casos en que es considera que el mer compliment dels requisits legals o
reglamentaris no exonera de responsabilitat (augment de la diligència: el dany desborda les
previsions legals i el seu causant ho havia de saber).
D’altra banda, la culpa pot ser concurrent i apreciar-se tant en el causant com en la víctima cosa que comporta un
repartiment de les seves conseqüències i que per tant una part del dany no hagi de ser reparat per part del causant.
 En ocasions també s’arriba a apreciar la culpa exclusiva de la víctima que determina que el causant del dany
no tingui el deure d’indemnitzar.
 Hi ha casos on la imputació subjectiva (culpa) no es té en compte i es parla de responsabilitat objectiva: la

mera realització d’una determinada activitat genera un risc de causar un dany que si es concreta, dins de
l’àmbit de control de qui realitza la conducta, ja permet imputar-li responsabilitat.
o S’evita doncs una prova concreta de culpa que pot ser molt complicada (productes defectuosos) o que
s’estima que tampoc ha de servir per a exonerar de responsabilitat en cas que no existís (responsabilitat
administració pública).
 En l’àmbit laboral els deures de l’empresari que poden generar responsabilitat es defineixen de manera molt
àmplia (art. 14.2 LPRL).
En cumplimiento del deber de protección, el empresario deberá garantizar la seguridad y la salud de los
trabajadores a su servicio en todos los aspectos relacionados con el trabajo.
A estos efectos, en el marco de sus responsabilidades, el empresario realizará la prevención de los riesgos laborales
mediante la integración de la actividad preventiva en la empresa y la adopción de cuantas medidas sean necesarias
para la protección de la seguridad y la salud de los trabajadores, con las especialidades que se recogen en los
artículos siguientes en materia de plan de prevención de riesgos laborales, evaluación de riesgos, información,
consulta y participación y formación de los trabajadores, actuación en casos de emergencia y de riesgo grave e
inminente, vigilancia de la salud, y mediante la constitución de una organización y de los medios necesarios en los
términos establecidos en el capítulo IV de esta Ley.
El empresario desarrollará una acción permanente de seguimiento de la actividad preventiva con el fin de
perfeccionar de manera continua las actividades de identificación, evaluación y control de los riesgos que no se
hayan podido evitar y los niveles de protección existentes y dispondrá lo necesario para la adaptación de las
medidas de prevención señaladas en el párrafo anterior a las modificaciones que puedan experimentar las
circunstancias que incidan en la realización del trabajo.
Per això, quant tenim un dany (un accident) i una conducta irregular o incorrecta (omissió de mesures de seguretat)
quasi es presumeix la culpa o es parla del caràcter quasi objectiu (sense necessitat de provar cap culpa concreta)
d’aquesta responsabilitat.
 No obstant, els treballadors també tenen deures de prevenció i protecció:
67
Marc-R. Lloveras
Artículo 29. Obligaciones de los trabajadores en materia de prevención de riesgos.
1. Corresponde a cada trabajador velar, según sus posibilidades y mediante el cumplimiento de las medidas de
prevención que en cada caso sean adoptadas, por su propia seguridad y salud en el trabajo y por la de aquellas
otras personas a las que pueda afectar su actividad profesional, a causa de sus actos y omisiones en el trabajo, de
conformidad con su formación y las instrucciones del empresario.
2. Los trabajadores, con arreglo a su formación y siguiendo las instrucciones del empresario, deberán en particular:
1.º Usar adecuadamente, de acuerdo con su naturaleza y los riesgos previsibles, las máquinas, aparatos,
herramientas, sustancias peligrosas, equipos de transporte y, en general, cualesquiera otros medios con los que
desarrollen su actividad.
2.º Utilizar correctamente los medios y equipos de protección facilitados por el empresario, de acuerdo con las
instrucciones recibidas de éste.
3.º No poner fuera de funcionamiento y utilizar correctamente los dispositivos de seguridad existentes o que se
instalen en los medios relacionados con su actividad o en los lugares de trabajo en los que ésta tenga lugar.
4.º Informar de inmediato a su superior jerárquico directo, y a los trabajadores designados para realizar actividades
de protección y de prevención o, en su caso, al servicio de prevención, acerca de cualquier situación que, a su juicio,
entrañe, por motivos razonables, un riesgo para la seguridad y la salud de los trabajadores.
5.º Contribuir al cumplimiento de las obligaciones establecidas por la autoridad competente con el fin de proteger
la seguridad y la salud de los trabajadores en el trabajo.
6.º Cooperar con el empresario para que éste pueda garantizar unas condiciones de trabajo que sean seguras y no
entrañen riesgos para la seguridad y la salud de los trabajadores.
(…)
7.2. Els subjectes: causant, responsable, víctima.

El dret de danys genera una obligació (pagar una indemnització), un deure que tindrà el causant (i responsable) del
dany envers la víctima.
Podem parlar aleshores de la víctima com a creditora (d’una obligació, d’una indemnització) i del causant o
responsable com el deutor.
El dany també pot ser causat per una pluralitat de persones i aleshores la jurisprudència sol aplicar al deute
l’anomenada responsabilitat solidària (un sol dels causants queda obligat a pagar íntegrament la indemnització a
la víctima, encara que després qui ha pagat pugui reclamar la part corresponent als altres causants) . Quelcom que
les lleis que regulen amb caràcter especial molts sectors també la fixen específicament quan el dany sigui causat per
diversos agents.
És el cas ja en el anys 60 de les lleis reguladora de l’energia nuclear (art. 52) o de navegació aèria (art. 123).
També en Llei de caça de 1970 (art. 33.5). Més recentment s’ha generalitzat i la trobem en Llei responsabilitat
mediambiental (2007, 2014, art. 13); Llei responsabilitat penal del menor (2000, art. 61.3); Llei responsabilitat
fabricant per productes defectuosos (1994, art. 7), Llei règim jurídic del sector públic (2015, art. 33.1) o Llei
General defensa consumidors i usuaris (reforma de 2014, art. 27.2).
o En l’àmbit laboral ET 2015 ho preveu entre les empreses i les seves subcontractades (art. 42.2) cosa que
també es preveu en cas de cessió de treballadors (art. 43.3) o de successió d’empresa (art. 44.3); també
68
IDPE 2023
per les infraccions (art. 42.3 LISOS RD 5/2000) i també en alguns casos de contractació via ETT (art. 16.3
LETT).
El causant sol ser el responsable (responsabilitat per fet propi, art. 1902) i, per tant, deutor del pagament de la
indemnització, però també hi ha casos, com en la responsabilitat per fet aliè (art. 1903 CC; pares pels fills, escoles
pels alumnes, empresaris pels treballadors...) o si hi ha una assegurança, on pot tractar-se de persones diferents ja
que una persona respon per una altra (responsable i deutor són diferents).
Si us fixeu en l’art. 1903 CC tenim diversos supòsits on es dona aquesta estructura: una persona respon per un acte
concret que ha fet una altra.
Artículo 1903.
La obligación que impone el artículo anterior es exigible, no sólo por los actos u omisiones propios, sino por los de
aquellas personas de quienes se debe responder.
Los padres son responsables de los daños causados por los hijos que se encuentren bajo su guarda.
Los tutores lo son de los perjuicios causados por los menores o incapacitados que están bajo su autoridad y
habitan en su compañía.
Lo son igualmente los dueños o directores de un establecimiento y empresa respecto de los perjuicios causados
por sus dependientes en el servicio de los ramos en que los tuvieran empleados, o con ocasión de sus funciones.
Las personas o entidades que sean titulares de un Centro docente de enseñanza no superior responderán por los
daños y perjuicios que causen sus alumnos menores de edad durante los períodos de tiempo en que los mismos
se hallen bajo el control o vigilancia del profesorado del Centro, desarrollando actividades escolares o
extraescolares y complementarias.
La responsabilidad de que trata este artículo cesará cuando las personas en él mencionadas prueben que
emplearon toda la diligencia de un buen padre de familia para prevenir el daño.
En aquests casos se sol parlar de responsabilitat per fet aliè però immediatament sorgeixen els conceptes de culpa
in eligendo o in vigilando o in educando per a mostrar que qui respon ha dut a terme algun comportament culpós o
no prou curós, que justifica que hagi de respondre (pares i mares, empresaris, centres docents), tot i que respecte
dels pares i tutors es pot entendre que això no cal ja que la responsabilitat és pràcticament objectiva (en ser molt
difícil una prova en contra de la culpa) assumint doncs la responsabilitat pel mer risc que es genera.
 Una idea molt similar s’aplica en la responsabilitat civil de l’empresari en el cas dels accidents laborals.
7.3 La reparació del dany: principi de reparació, la indemnització.
 Principi de reparació integral: s'han de reparar tots els danys que s'hagin causat. Aquí es funciona amb el
criteri de l'anomenat interès negatiu: deixar al danyat com si el dany no s'hagués produït.
 La indemnització és la compensació patrimonial (una suma de diners) però hi ha altres mecanismes com la
restitució o la reparació del bé que hagi patit un dany.
Per a la compensació dels danys cal donar-los un valor: en els danys patrimonials tenim aproximacions de mercat per a
saber el seu valor i, per tant, podem determinar una xifra suficient per a la seva reparació amb una indemnització.
69
Marc-R. Lloveras
Però pels danys físics i pels danys morals no hi ha criteris clars per a la seva quantificació, tot i que es fan
aproximacions tenint en compte la situació personal de la víctima, la seva edat o la seva salut, cosa que ha portat a una
estandardització en el cas dels accidents de trànsit mitjançant els barems que fixen per llei una determinada quantia
per la lesió, que es va actualitzant cada any.
 El barem, que fou introduït el 1995 (en annex a llei des del 2004), s’ha anat actualitzant any a any, i fou
reformat per la Ley 35/2015. L’annex conté les taules indemnitzatòries (les quanties es van actualitzant també
anualment).
https://www.boe.es/boe/dias/2015/09/23/pdfs/BOE-A-2015-10197.pdf
Aquest barem també es utilitzat i aplicat (orientativament) en molts altres accidents, com per exemple els accidents
laborals (al marge de les prestacions de la seguretat social), ja que malgrat les previsions (DF 5a LRJS de 2011) no
existeix encara un barem específic pels accidents laborals.
 D’altra banda, la mateixa idea dels barems s’utilitza per a les lesions permanents no invalidants derivades
d’accident laboral (art. 201 RDL 8/2015, TRLGSS) en l’àmbit del dret laboral. No obstant, es tracta d’una xifra
baremada (a tanto alzado: una xifra que es paga d’un sol cop, com una indemnització) però sense que hi hagi
factors que ens expliquin com s’arriba a la xifra determinada que fixa la llei.
http://www.boe.es/boe/dias/2013/01/30/pdfs/BOE-A-2013-892.pdf
 En canvi, per a determinar les prestacions de la seguretat social (per incapacitats laborals) s’utilitzen fórmules
amb diversos factors (cotitzacions, dies de baixa, etc) i, a més, es poden configurar com a pensions (o com una
xifra a rebre d’un sol cop com una indemnització).
7.4. Responsabilitat civil de l’empresari per accident laboral.
La responsabilitat civil de l’empresari es configura en el Codi civil com una responsabilitat per fet aliè (l’empresari
respon pel treballador) encara que els danys es produeixin en el marc d’una persona jurídica (empresa que podem
considerar causant del dany) per tal que empresari hagi d’indemnitzar el dany causat per un treballador a un
tercer.
 L’aplicació i interpretació de l’art. 1903 al llarg dels danys ha ampliat la seva aplicació no només als danys
causats pel treballador a tercers o a altres treballadors (pels quals respon l’empresari) sinó també als danys
patits pel treballador en l’exercici de les seves funcions (passa el mateix amb els centres escolars), que s’ha
desenvolupat en la legislació laboral (Llei General Seguretat Social).
 En els darrers anys està tornant a créixer el nombre d’accidents laborals –que havia baixat considerablement
durant la darrera crisi econòmica- al conjunt de l’Estat espanyol. Podeu consultar les estadístiques a:
o https://www.mites.gob.es/estadisticas/eat/welcome.htm
Quan parlem d’accidents laborals (patits pel treballador) ens trobem sempre amb la possibilitat que el treballador
puguin demandar al seu empresari pels danys que ha patit en l’exercici del seu treball. En aquests casos existeix un
règim públic (Seguretat Social) que cobreix, almenys en part, el dany que es pugui patir. En part, ja que es configura
com un sistema basat únicament en el treball (dany consistent en la pèrdua d’ingressos per manca de capacitat
laboral) cosa que no repara tots els possibles danys i fa necessari mantenir l’aplicació de la responsabilitat civil
cercant doncs la reparació íntegra dels danys patits.
70
IDPE 2023
o L’art. 168.3 TRLGSS (i art. 42 LPRL) reconeix que es pugui demandar per responsabilitat civil (i penal) al marge i
de manera compatible amb les prestacions a la que es tinguin dret pel sistema de seguretat social.
o No obstant, les prestacions de la seguretat social es descompten (en part) de la indemnització que es fixi com a
responsabilitat civil per evitar una doble indemnització del mateix dany (enriquiment injust). Excepte pels
recàrrecs de prestacions que es puguin fixar, que no es descompten. Tampoc es descompten els factor de
correcció com el dany moral (STS, 4a, 17.2.2015).
Requisits de la responsabilitat per accident laboral.
Per tal que hi hagi responsabilitat per accident laboral existeixen uns requisits que ens expliquen que s’ha de tractar
d’un treballador que pateixi un dany com a conseqüència del seu treball i en l’exercici de les seves funcions o durant
la seva jornada laboral.
1. Relació de dependència: interpretació àmplia de la relació laboral: inclou auxiliars, ajudants o fins i tot
persones que no tinguin un contracte laboral però que estiguin prestant serveis o treballs amb alienitat.
2. Interpretació àmplia del concepte d’accident laboral (inclou in itinere), art. 156 TRLGSS 2015 (antic art. 123
LGSS): “toda lesión corporal que el trabajador sufra con ocasión o por consecuencia del trabajo…”.
 L’accident o la lesió patida es relaciona causalment amb el treball.
3. S’ha de produir en l’exercici de les seves funcions: en el compliment de les seves obligacions laborals, és a dir
mentre està treballant, però també durant la seva jornada laboral encara que no estigui estrictament
treballant en el moment de patir el dany (presumpció accident, art. 156.3).
 Això inclou, per exemple, els coneguts accidents in itinere (156.2.a) –els de trànsit són aproximadament un
60% d’aquest tipus- o els patits durant els períodes de descans durant la jornada laboral.
Artículo 156. Concepto de accidente de trabajo.
1. Se entiende por accidente de trabajo toda lesión corporal que el trabajador sufra con ocasión o por
consecuencia del trabajo que ejecute por cuenta ajena.
2. Tendrán la consideración de accidentes de trabajo:
a) Los que sufra el trabajador al ir o al volver del lugar de trabajo.
b) Los que sufra el trabajador con ocasión o como consecuencia del desempeño de cargos electivos de carácter
sindical, así como los ocurridos al ir o al volver del lugar en que se ejerciten las funciones propias de dichos
cargos.
c) Los ocurridos con ocasión o por consecuencia de las tareas que, aun siendo distintas a las de su grupo
profesional, ejecute el trabajador en cumplimiento de las órdenes del empresario o espontáneamente en
interés del buen funcionamiento de la empresa.
d) Los acaecidos en actos de salvamento y en otros de naturaleza análoga, cuando unos y otros tengan
conexión con el trabajo.
71
Marc-R. Lloveras
e) Las enfermedades, no incluidas en el artículo siguiente, que contraiga el trabajador con motivo de la
realización de su trabajo, siempre que se pruebe que la enfermedad tuvo por causa exclusiva la ejecución del
mismo.
f) Las enfermedades o defectos, padecidos con anterioridad por el trabajador, que se agraven como
consecuencia de la lesión constitutiva del accidente.
g) Las consecuencias del accidente que resulten modificadas en su naturaleza, duración, gravedad o
terminación, por enfermedades intercurrentes, que constituyan complicaciones derivadas del proceso
patológico determinado por el accidente mismo o tengan su origen en afecciones adquiridas en el nuevo
medio en que se haya situado el paciente para su curación.
3. Se presumirá, salvo prueba en contrario, que son constitutivas de accidente de trabajo las lesiones que
sufra el trabajador durante el tiempo y en el lugar del trabajo.
4. No obstante lo establecido en los apartados anteriores, no tendrán la consideración de accidente de

trabajo:
a) Los que sean debidos a fuerza mayor extraña al trabajo, entendiéndose por esta la que sea de tal naturaleza
que no guarde relación alguna con el trabajo que se ejecutaba al ocurrir el accidente.
En ningún caso se considerará fuerza mayor extraña al trabajo la insolación, el rayo y otros fenómenos
análogos de la naturaleza.
b) Los que sean debidos a dolo o a imprudencia temeraria del trabajador accidentado.
5. No impedirán la calificación de un accidente como de trabajo:
a) La imprudencia profesional que sea consecuencia del ejercicio habitual de un trabajo y se derive de la
confianza que este inspira.
b) La concurrencia de culpabilidad civil o criminal del empresario, de un compañero de trabajo del accidentado
o de un tercero, salvo que no guarde relación alguna con el trabajo.
 Competència judicial: la competència sobre els accidents laborals recau, sembla que ja totalment, en la
jurisdicció social que la inclou amb una definició àmplia (art. 2 LRJS, 2011):
Art. 2b): En relación con las acciones que puedan ejercitar los trabajadores o sus causahabientes contra el
empresario o contra aquéllos a quienes se les atribuya legal, convencional o contractualmente
responsabilidad, por los daños originados en el ámbito de la prestación de servicios o que tengan su causa en
accidentes de trabajo o enfermedades profesionales, incluida la acción directa contra la aseguradora y sin
perjuicio de la acción de repetición que pudiera corresponder ante el orden competente.
72
IDPE 2023
Tema 8. Drets reals

8.1. Els drets reals. Concepte i característiques.
8.1 Els drets reals. Concepte i característiques.

Definició: El DRET REAL és un dret subjectiu de caràcter absolut que representa la dominació, total (propietat) o
parcial (drets reals limitats), de les persones sobre les coses (béns).
o El mateix llenguatge en ho explica si tenim en compte que res en llatí significa cosa.
o Els béns susceptibles d’apropiació es classifiquen en mobles i immobles.
 El dret real te dues característiques fonamentals:
1. Comporta un poder directe i immediat sobre la cosa (un bé): la persona pot disposar, utilitzar i gaudir de la cosa
per ella mateixa, és a dir, en pot treure benefici o gaudiment sense necessitat d’una prestació ni de cooperació de
cap tercera persona.
2. És oposable erga omnes: el seu titular pot fer valdre el seu dret davant tothom, és a dir, el pot exigir i fer
respectar davant tothom (i no pas només davant d’un deutor concret amb qui hagi contractat abans).
o Aquesta oposabilitat davant tothom és una diferència molt rellevant respecte dels drets de crèdit
(obligacions) que només poden ser exigits entre les parts contractuals.
La propietat (privada) és un dret real.
o És el dret real per excel·lència, que concentra el major nombre de facultats de les quals el seu titular pot fer-
ne ús (de totes les que es coneixen en l’ordenament jurídic).
La propietat privada queda reconeguda constitucionalment sota una idea de funció social (art. 33 CE i 541-2 CCCat)
que queda sempre delimitada per la llei (límits i restriccions).
El legislador la pot definir en general i delimitar legalment en cada cas concret (sobre objectes concrets). Això
origina que per llei es fixin límits i limitacions, restriccions de tot tipus que sempre, seguint la idea de la funció
social, intenten ordenar o restringir la propietat en benefici de la comunitat (interès públic: per exemple urbanisme
o servituds públiques) o dels veïns o cotitulars (interès privat: relacions de veïnatge entre finques).
Art. 33 Constitució espanyola
1. Es reconeix el dret a la propietat privada i a l’herència.
2. La funció social d’aquests drets en delimitarà el contingut, d’acord amb les lleis.
73
Marc-R. Lloveras
3. Ningú podrà ser privat dels seus béns ni dels seus drets sinó per causa justificada d’utilitat pública o
d’interès social, mitjançant la corresponent indemnització i de conformitat amb allò que les lleis disposin.
La propietat econòmicament (i jurídicament) significa la possibilitat d’apropiació en exclusiva per part d’una
persona d’un bé i de tots els aprofitaments legalment possibles sobre aquest bé.
Aquesta definició àmplia la trobem a l’art. 541-1 CCCat (també, i encara més, a l’art. 348 CCEsp) en parlar-nos de la
propietat com el dret a usar de forma plena els béns que en constitueixen l'objecte i a gaudir-ne i disposar-ne.
Article 541-1 Concepte

1. La propietat adquirida legalment atorga als titulars el dret a usar de forma plena els béns que en
constitueixen l'objecte i a gaudir-ne i disposar-ne.
2. Els propietaris conserven les facultats residuals que no s'han atribuït a terceres persones per llei o per
títol.
L'art. 541-1 CCCat estableix les facultats de la propietat: USAR de forma plena, GAUDIR i DISPOSAR.
Usar i gaudir: implica que és únicament el propietari qui està legitimat per la utilització i gaudi de la cosa. El
propietari sempre que actuï respectant els límits imposat per les lleis pot fer absolutament el que vulgui amb la seva
propietat.
 D’aquest ús en forma plena se’n deriva la possibilitat d’excloure a qualsevol altra persona: l’ús, el gaudiment i
totes les facultats són de titularitat exclusiva del propietari, que pot, doncs, excloure vàlidament a qualsevol
tercer.
 Gaudir ens explica també, a més del que subjectivament pugui tenir de gaudi l’ús del bé per part de la persona,
la possibilitat d’apropiació dels fruits que produeixi, és a dir, el propietari fa seus els fruits (o tot allò produït o
agregat a la cosa: idea d’accessió).
o Aquest sentit de l’ús de la propietat inclou també la possibilitat de transformar-la, de consumir-la i fins i
tot de destruir-la.
 Disposar: la facultat de disposició significa la possibilitat d’alienar-la o gravar-la.

És a dir, la possibilitat d’utilitzar la cosa com un bé econòmic no en el sentit d’aprofitar-la per a un ús sinó de
posar-la en el mercat per passar del valor en ús al valor en mercat, cosa que es pot fer alienant-la (vendre,
donar), gravant-la en constituir-hi un dret real (servitud, usdefruit, hipoteca) o fins i tot un dret personal
(arrendament).
74
IDPE 2023
A la possibilitat d’usar i gaudir de la cosa com a contingut fonamental de la propietat s’hi suma la facultat de
disposar-ne per treure’n un rendiment econòmic i igualment per protegir aquesta situació s’atribueix la facultat
d’excloure a qualsevol tercer que pretengui usar per qualsevol finalitat una propietat que no li correspongui, ja que
la propietat s’entén que atorga de manera exclusiva aquestes facultats al seu titular.

El drets reals limitats són drets reals sobre una cosa que és propietat d’una altra persona.
 Per això es diuen limitats ja que no atorguen el mateix poder absolut que representa la propietat, sinó que la
graven o en limiten alguna o algunes de les seves facultats (ús, gaudiment, fruits, alienació) a favor d’una altra
persona que pot usar aquesta facultat.
 En ser drets reals la transmissió de la propietat no els elimina (segueixen la cosa i no pas el seu titular: si venen
un pis hipotecat, la hipoteca no s’extingeix per aquest motiu, si una finca té una servitud o un usdefruit aquests
drets no queden extingits en cas que el propietari alieni la seva finca, el següent propietari també hi quedarà
sotmès.
Els drets reals limitats coexisteixen amb la propietat limitant-ne alguna facultat, com per exemple, una propietat
gravada amb un usdefruit o amb una servitud de pas i una altra de llums i vistes en favor d'una altra finca o edifici.
Els trobem regulats al Títol VI del llibre V del CCCat i també en el llibre II del CCEsp.
Es divideixen en tres tipus segons quina facultat de la propietat limiten i la seva funció econòmica:
1. GAUDIMENT DE COSA ALIENA: permeten la utilització o explotació d’un bé aliè. Aquesta utilització es fonamenta
en l’atribució de la possessió del bé o en permetre el seu ús o obtenir-ne un rendiment. Estan doncs limitant les
facultats del propietari pel que fa al seu ús i obtenció de rendiment de la cosa.
 En aquesta categoria trobem els drets següents: usdefruit, dret d’ús, dret d’habitació, aprofitament parcial,
servituds (drets entre finques de caràcter voluntari o forçós com les de pas o d’accés a xarxes), superfície, vol
(subsòl) i cens.
 Per exemple, en el dret d’usdefruit: l’usufructuari té dret a usar i fer seus els fruits produïts per la cosa (pot
constituir-se, per exemple, sobre un pis o unes terres però també sobre accions). El propietari ho segueix
essent però de manera tant limitada que la seva titularitat es coneix com a nua propietat.
2. REALITZACIÓ DE VALOR (GARANTIA): atorguen la facultat d'executar (alienar) la cosa, en els supòsits previstos
pel mateix dret, per a obtenir-ne el valor.
o El bé objecte del dret es posa en garantia del compliment d'una obligació; el deutor es veu encara més
constrenyit al pagament per tal d’evitar l'execució. En cas d'incompliment l’execució (alienació o atribució)
permet al creditor satisfer el seu dret.
 En aquesta categoria hi trobem: el dret de retenció, la penyora (béns mobles), la hipoteca (béns immobles i
mobles) i l’anticresi (fruïts en garantia d’interessos o capital).
 Per exemple, en la hipoteca es posa com a garantia del pagament d’un préstec un bé immoble que serà
executat per a obtenir-ne el valor (i cobrar-se el crèdit) en cas que el deutor no pagui. El mateix passa amb la
75
Marc-R. Lloveras
retenció o la penyora, casos en què es pot retenir la possessió de bé fins que es pagui el deute i, si no es paga,
es pot executar.
3. DRETS D’ADQUISICIÓ O PREFERÈNCIA ADQUISITIVA: atorguen la facultat d’adquirir el bé amb preferència a

qualsevol altra persona. Limiten la facultat del propietari d’alienar lliurement el bé.
 En aquesta categoria hi trobem: el dret d’opció (opció de compra) i els drets de tanteig i retracte.
 En l’opció de compra s’atorga la facultat de comprar el bé a un persona i li això li dóna preferència sobre
qualsevol altra persona (per un preu X i dins d’un termini fixat).
o En el tanteig la facultat és la mateixa però sorgeix quan hi hagi algun altre tercer que vulgui adquirir
el bé (en un determinat termini). Qui usa aquest dret ha de com a mínim igualar el preu ofert pel
tercer.
o El retracte serveix com a solució quan es vulnera el tanteig podent aleshores tirar enrere l’alienació
efectuada.
Art. 605 CCEsp (i art. 1 Llei Hipotecària): El Registro de la propiedad tiene por objeto la inscripción o anotación de
los actos y contratos relativos al dominio y demás derechos reales sobre bienes inmuebles.
L’Estat espanyol, tot i que hi ha alguns precedents, crea i regula per primer cop el Registre de la Propietat tal com el
coneixem avui en dia amb la Llei hipotecària de 1861 (i Reglament hipotecari) davant la necessitat de donar
seguretat jurídica al nou mercat immobiliari i a la banca (crèdit territorial), fruit del procés desamortitzador.
o No obstant, enlloc de dir-se Llei del Registre de la propietat (com va passar amb la del Registre civil de
1870) es va dir llei hipotecària fixant-se en l’instrument principal de crèdit configurat com un dret real i no
pas en la institució. La denominació s’ha mantingut tot i que la LH regula molt més que la hipoteca.
El registre és una oficina pública (a càrrec dels registradors de la propietat) organitzada territorialment (a tot
l’Estat) on s’hi inscriuen les finques (immatriculació), és a dir, el bé immoble i les seves possibles modificacions, la
seva titularitat (propietat, domini) i els possibles gravàmens o drets reals que la limitin (hipoteca).
o Com que s’hi inscriuen finques es diu que funciona amb un sistema de FOLI REAL.
El Registre de la Propietat té dues funcions principals: protecció dels titulars i protecció de tràfic jurídic.
1. Protecció dels titulars de drets reals (que no es pot basar només en la possessió). Amb la inscripció es dóna
seguretat i certesa sobre els títols de propietat i sobre l’existència de drets reals que puguin limitar o gravar
una determinada finca, cosa que es coneix com a principi de legitimació.
 Principi de legitimació: a tots els efectes legals la inscripció legitima al seu titular per a l’exercici (i la prova) del
dret que té inscrit al seu favor.
76
IDPE 2023
Artículo 38 LH: A todos los efectos legales se presumirá que los derechos reales inscritos en el Registro existen
y pertenecen a su titular en la forma determinada por el asiento respectivo. De igual modo se presumirá que
quien tenga inscrito el dominio de los inmuebles o derechos reales tiene la posesión de los mismos.
2. Protecció i seguretat per les terceres persones que contracten respecte a béns, d’acord amb el contingut del
Registre (protecció de tràfic jurídic).
La contractació es fonamenta en les dades del Registre de la Propietat i es protegeix a qui contracta segons el
que hi consta, cosa que en coneix com a sistema de fe pública registral.
 Principi de fe pública. El Registre, a més de legitimar al titular, serveix per a protegir a qui actua en el tràfic
d’acord amb el seu contingut. La fe pública s’enuncia en versió negativa en l’art. 32 LH (i 606 CCEsp).
Artículo 32. Los títulos de dominio o de otros derechos reales sobre bienes inmuebles, que no estén
debidamente inscritos o anotados en el Registro de la Propiedad, no perjudican a tercero.
 Els drets que s’inscriuen al Registre (art. 2 LH, 9 RH) s’organitzen d’acord amb diversos principis, entre els
quals:
1. PRINCIPI DE PRIORITAT (prior tempore potior iure). És una de les regles més antigues de qualsevol
ordenament: qui arriba abans té millor dret i, per tant, no es pot veure perjudicat per un dret posterior (sense
el seu propi consentiment).
El registre dóna prioritat (rang) al que consti inscrit en primer lloc. Una propietat no pot ser a la vegada de dues
persones titulars i, per tant, ho és de qui primer la inscrigui al Registre (a no ser que siguin cotitulars). Així,
sobre una primera inscripció de propietat no n’hi pot haver cap altre (sense que es transmeti) i els drets que la
limitin també s’ordenen segons la data de la seva inscripció (primera hipoteca, segona hipoteca…).
2. PRINCIPI DE TRACTE SUCCESSIU: les transmissions de les titularitats sempre s’han de fer a partir del titular
registral anterior i, per tant, el nou titular sempre ha d’inscriure d’acord amb la inscripció anterior. Així, per tal
que un adquirent pugui inscriure una propietat al seu favor l’haurà d’haver adquirit de qui consti com a titular
en el Registre.
 Definicions legals dels drets reals limitats de gaudiment de cosa aliena
Article 561-2. Concepte
1. L'usdefruit és el dret real d'usar i gaudir béns aliens salvant-ne la forma i la substància, fora que les lleis o el títol
de constitució estableixin una altra cosa.
2. Els usufructuaris tenen dret a posseir els béns objecte de l'usdefruit i a percebre'n totes les utilitats no excloses
per les lleis o pel títol de constitució. Hom presumeix que les utilitats no excloses els corresponen.
77
Marc-R. Lloveras
3. Els usufructuaris han de respectar la destinació econòmica del bé gravat i, en l'exercici de llur dret, s'han de
comportar d'acord amb les regles d'una bona administració.
Article 562-6. Contingut (dret d’ús).
Els usuaris poden posseir i utilitzar un bé aliè de la manera que estableix el títol de constitució o, si no n'hi ha, de
manera suficient per a atendre llurs necessitats i les dels qui hi convisquin.
Article 562-7. Ús d'habitatge
L'ús d'un habitatge s'estén a la totalitat d'aquest i comprèn el de les dependències i els drets annexos.
Article 562-9. Contingut
El dret d'habitació comporta el dret d'ocupar les dependències i els annexos d'un habitatge que s'assenyalen en el
títol de constitució o, si no hi ha aquesta indicació, els que calen per a atendre les necessitats d'habitatge dels
titulars i de les persones que hi conviuen, encara que el nombre d'aquestes augmenti després de la constitució.
Article 563-1. Concepte i règim jurídic
Els drets d'aprofitament parcial establerts amb caràcter real a favor d'una persona sobre una finca aliena amb
independència de tota relació entre finques, que inclouen el de gestionar-ne i obtenir-ne els aprofitaments forestals
a canvi de refer i conservar els recursos naturals i paisatgístics o de conservar-ne la fauna i l'ecosistema, el de
pasturar bestiar i ramats, el de podar arbres i tallar mates, el d'instal·lar-hi cartells publicitaris, el de llotja, el de
balcó i altres de semblants, es regeixen per les normes d'aquest capítol i, en allò que no s'hi oposin, pel seu títol de
constitució, pel costum i per les normes que regulen el dret d'usdefruit, en allò que hi sigui compatible.
1. La servitud és el dret real que grava parcialment una finca, que és la servent, en benefici d'una altra, que és la
dominant, i pot consistir en l'atorgament a aquesta d'un determinat ús de la finca servent o en una reducció de les
facultats del titular o la titular de la finca servent.
2. Els titulars del dret de servitud es poden beneficiar de la finca servent en la mesura en què ho determinen el títol
de constitució o aquest codi.
La superfície és el dret real limitat sobre una finca aliena que atribueix temporalment la propietat separada de les
construccions o de les plantacions que hi estiguin incloses. En virtut del dret de superfície, es manté una separació
entre la propietat d'allò que es construeix o es planta i el terreny o el sòl en què es fa.
78
IDPE 2023
1. El vol és el dret real sobre un edifici o un solar edificable que atribueix a algú la facultat de construir una o més
plantes sobre l'immoble gravat i fer seva la propietat de les noves construccions. Els preceptes d'aquest capítol són
aplicables al dret de subedificació.
2. L'exercici del dret de vol comporta la legitimació per a fer construccions, d'acord amb el títol de constitució i el
planejament urbanístic.
Article 565-1. El cens
1. El cens és una prestació periòdica dinerària anual, de caràcter perpetu o temporal, que es vincula amb caràcter
real a la propietat d'una finca, la qual en garanteix el pagament directament i immediatament.
2. Rep el nom de censatari la persona que està obligada a pagar la pensió del cens, que és el propietari o propietària
de la finca, i el de censalista, la persona que té dret a rebre-la, que és el titular o la titular del dret de cens.
 Definicions legals dels drets reals de garantia:
Article 569-3. Concepte de dret de retenció
Els posseïdors de bona fe d'un bé aliè, sigui moble o immoble, que hagin de lliurar a una altra persona en poden
retenir la possessió en garantia del pagament dels deutes a què fa referència l'article 569-4 fins al pagament
complet del deute garantit.
Article 569-4 Obligacions que poden originar el dret de retenció

Poden originar el dret de retenció les obligacions següents:
a) El rescabalament de les despeses necessàries per a conservar i gestionar el bé i de les despeses útils, si hi ha dret
a reclamar-ne el reemborsament.
b) El rescabalament dels danys produïts per raó de la cosa a la persona obligada al lliurament.
c) La retribució de l'activitat acomplerta per a confeccionar o reparar el bé, si prèviament hi ha hagut, en el cas de
mobles, un pressupost escrit i acceptat i, en el cas d'immobles, un acord exprés entre les parts, i si, en tots els casos,
l'activitat s'adequa al pressupost o al pacte.
d) Els interessos de les obligacions que estableix aquest article, des del moment en què el dret de retenció es
notifica de la manera que estableix l'article 569-5.
e) Qualsevol altre deute al qual la llei atorgui expressament aquesta garantia.
Article 569-12. Concepte de penyora
79
Marc-R. Lloveras
El dret de penyora, que es pot constituir sobre béns mobles, valors, drets de crèdit o diners en garantia del
compliment de qualsevol obligació, faculta el creditor a posseir-los, per ell mateix o per una tercera persona si s'ha
pactat, i, en cas d'incompliment de l'obligació garantida, a sol·licitar-ne la realització del valor.
Article 569-23. Concepte de dret d'anticresi
El dret d'anticresi, que es pot constituir sobre un immoble fructífer en garantia del pagament de qualsevol obligació,
faculta els creditors a posseir-lo, per ells mateixos o per una tercera persona si s'ha pactat, i a percebre'n els fruits
per a aplicar-los al pagament dels interessos i a l'amortització del capital de l'obligació garantida i, en el cas
d'incompliment de l'obligació garantida, a sol·licitar-ne la realització del valor.
Artículo 1876. La hipoteca sujeta directa e inmediatamente los bienes sobre que se impone, cualquiera que sea su
poseedor, al cumplimiento de la obligación para cuya seguridad fue constituida.
 Definicions legals dels drets reals d’adquisició voluntària o preferent:
1. Són drets d'adquisició voluntària els següents:
a) L'opció, que faculta el seu titular per a adquirir un bé en les condicions establertes pel negoci jurídic que la
constitueix.
b) El tanteig, que faculta el seu titular per a adquirir a títol onerós un bé amb les mateixes condicions pactades amb
un altre adquirent.
c) El retracte, que faculta el seu titular per a subrogar-se en el lloc de l'adquirent amb les mateixes condicions
convingudes en un negoci jurídic onerós una vegada ha tingut lloc la transmissió.
2. El tanteig i el retracte són drets d'adquisició legals en els casos en què ho estableix aquest codi. Aquests drets es
regeixen per la norma sectorial específica corresponent.
80

APUNTS

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

APUNTS

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Introducció al Dret privat i de l’empresa I

Paula Palacin Batmala

1.1. Concepte i característiques del dret privat.

1.3. Les altres branques del dret privat.

1.4. Fonts de regulació del dret civil: els Codis civils.

1.6. El veïnatge civil.

Tema 2. Aplicació i eficàcia de les normes jurídiques.

2.1. Entrada en vigor i eficàcia de les lleis.

2.2. El principi de bona fe, l'abús de dret i el frau de llei.

2.3. La interpretació de les normes.

2.4. La prescripció i la caducitat.

Tema 3. Els subjectes de dret

3.1. La persona física i la seva capacitat.

3.2. Els drets de la personalitat.

3.3. La persona jurídica.

3.4. Règim jurídic bàsic de les associacions i les fundacions.

4.1. L’àmbit de la representació i els seus tipus.

4.2. En especial, la representació voluntària.

4.3. Classes de poder de representació.

4.4. L’actuació del representant.

4.5. Extinció del poder de representació.

Tema 5. Les relacions obligatòries

5.1. Concepte i fonts.

5.2. Subjectes de les obligacions: el creditor i el deutor.

5.3. Classes d’obligacions.

5.3. Compliment de les obligacions i subrogats.

5.4. Incompliment de les obligacions i responsabilitat del deutor.

5.5. Principals remeis per a l’incompliment de les obligacions.

6.1. L’autonomia privada i el contracte.

7.1. Concepte i elements.

7.2. Els subjectes: causant, responsable i víctima.

7.3. La reparació del dany: principi de reparació, la indemnització.

7.4. Responsabilitat civil de l'empresari per accident laboral: principals requisits.

Tema 8. La propietat i els drets reals

8.1 Els drets reals: concepte i característiques.

8.2. El dret de propietat: contingut i límits.

8.3. Els drets reals limitats.

8.4. El sistema registral: funció i principis fonamentals.

Tema 1. Ordenament jurídic privat. Aplicació i eficàcia de les normes jurídiques

1.3. Les altres branques del dret privat.

1.4. Fonts de regulació del dret civil: els Codis civils.

1.6. El veïnatge civil.

1.1. Concepte i característiques del dret privat.

 Característiques generals de les normes de dret privat:

Aquests són doncs bàsicament els seus principals continguts:

 El dret civil com a dret comú.

1.3. Les altres branques del dret privat.

 Dret processal civil. Ordenació procediments judicials: LEC 1881, 2000.

1.4. Fonts de regulació del dret civil: els Codis civils.

 El Codi civil espanyol de 1889: estructura i idea general del contingut.

o Llibre I: arts. 17-332: “De las personas”:

o Llibre IV: arts. 1088-1976: “Obligaciones y contratos”.

A més de la teoria general de les obligacions i de la regulació dels contractes (compravenda,

 Codi civil de Catalunya.

o L’art. 1 de CCCat és el 111-1

o Els diversos números indiquen: 1 (llibre); 1 (títol); 1 (capítol) – 1 número article

 L’estructura en sis llibres i referència al contingut:

o Llibre I. Part general: disposicions generals i regulació prescripció i caducitat.

Aprovat per Llei 29/2002, de 30 de desembre, coneguda com a llei primera.

o Llibre II. Persona i família: persona física i dret de família.

Aprovat per Llei 25/2010, de 29 de juliol

Aprovat per Llei 4/2008, de 24 d’abril.

o Llibre IV. Successions: dret de successions.

Aprovat per Llei 10/2008, de 10 de juliol.