LLISTA DE PREGUNTES DE LES LLIÇONS 1 A 4

1. Concepte d’OI i diferències amb altres actors internacionals.

Les Organitzacions Internacionals es van crear a partir de la creació del sistema de les Nacions
Unides i són fruit de la interdependència i necessitat de cooperació entre els Estats. El tractat
fundacional d’una OI no té resposta jurídica, sino que depèn de la interpretació per part dels
Estats membre i del grau de consens d’aquests.

Així doncs, es pot definir com una entitat instituïda mitjançant un acte jurídic a partir de la
voluntat de diversos subjectes de Dret Internacional, a la qual es dota d’uns òrgans permanents
capaços de generar una voluntat jurídica diferent a la dels seus membres, als quals se’ls atribueix
unes competències pròpies (governades per 3 principis: d’especialitat, implicitat de creació
jurisprudencial i subsidiarietat) per dur a terme funcions i objectius del tipus internacional
assignats per l’Organització. Es diferencien d’altres actor internacionals perquè aquestes
sorgeixen per un tractat constitutiu de caràcter intergovernamental

Les OI juguen en 3 rols:

1. Com a fòrum de discussió i presa de decisions.
2. Actor independent del sistema internacional, però a la pràctica això no és cert perquè
depenen dels Estats membres.
3. Instrument de diplomàcia d’un o més Estats membres.

2. La subjectivitat internacional de les OI.

Per determinar la subjectivitat internacional de les Organitzacions Internacionals (i el grau
d’aquestes) ens hem de fixar en la seva capacitat d’actuar en les relacions internacionals, i és
per això que s’analitzen 5 elements: el treaty making power, ius legationis, ius standi, ca capacitat
de participar en OI i conferències internacionals i la responsabilitat activa i passiva davant d’altres
subjectes internacionals. El costum internacional presumeix (presumpció iuris tantum) la
personalitat internacional de les OI.
a. TREATY MAKING POWER: la celebració de tractats és la forma més important de cooperar.
b. IUS LEGATIONIS: dicotomia: dret de legació actiu i passiu.
➢ Actiu: possibilitat d’establir representacions permanents o ad hoc1 davant altres subjectes
de DI.
➢ Passiu: possibilitat que altres subjectes de DI estableixin representacions permanents o ad
hoc davant l’Organització.
c. IUS STANDI: dret d’accés a un òrgan jurisdiccional, el TIJ (Tribunal Internacional de
Justícia).
d. CAPACITAT DE PARTICIPAR EN OI I CONFERÈNCIES INTERNACIONALS
Es pot participar en Organitzacions Internacionals mitjançant l’enviament de missions especials
a les sessions de plens i com a observador.

1
Para referirse a lo que se dice o hace solo para un fin determinado.
A les Conferències Internacionals es pot participar prenent decisions (com més exigents siguin
les majores per adoptar una decisió menys grau de subjectivitat tindrà l’OI)
e. RESPONSABILITAT INTERNACIONAL: dicotomia: activa i passiva
➢ Activa: si el dany l’ha patit un particular que actua com a agent de la OI, aquesta exerceix
protecció funcional; si el dany el pateix un particular que no actua com a agent (només en la
UE) és possible exercir protecció diplomàtica.
➢ Passiva: els Estats membres seran responsables de tot el que no pugui respondre l’OI.

3. Les competències de les OI.

Les competències són un conjunt de poders atribuïts pel tractat constitutiu a l’OI o als seus òrgans
en funció dels seus objectius. El tractat constitutiu dona personalitat i competències d’atribució 2
personals i limitades als objectius

Aquestes competències estan governades per 3 principis:

1. Principi d’especialitat: davant el fet que les OI no tenen competències sobiranes i plenes, les
OI són creades per assolir uns objectius (normalment fixats pels Estats) que delimiten les
seves competències, puix que els seus poders són limitats i condicionats. Si una OI vol actuar
més enllà del que les seves competències li permeten, actuarà ultra vires i dependrà de
l’acceptació dels Estats.
2. Principi de les competències implícites de creació jurisprudencial: per adaptar el tractat
constitutiu a l’evolució posterior de l’OI es recorre a la revisió, la reforma i a la teoria de les
competències implícites, la qual interpreta la raó inicial per la que es va efectuar el tractat
constitutiu. S’utilitzen aquests mecanismes sempre i quan siguin destinades per assolir els
objectius.
3. Principi de subsidiarietat: significa que una OI intervé quan els seus fins no puguin ser
assolits de manera més eficient per part dels Estats membres. Diversos tractats constitutius
preveuen la possibilitat de que un òrgan subsidiari estableixi altres òrgans i delegar-les
competències, però està sotmès a 3 principis:
a. cap òrgan pot delegar més poder del que posseeix.
b. La responsabilitat no és delegada (l'òrgan delegant és el responsable).
c. La delegació de poder no implica la renúncia a tals poders.

4. La institucionalització de la societat internacional: el Sistema de les Nacions Unides

(NU).
Durant la WW2 es produeix una cooperació entre aliats que obliga als estats a ser més “sociables”
i a entrar en un procés d’institucionalització que donà lloc a la constitució de les Nacions Unides.
La cultura ha anat afavorint la creació d’estructures de cooperació que facilita el grau
d'institucionalització, juntament amb les noves tecnologies, que han ajudat a democratitzar
alguns règims. Arran la creació del sistema de les NU va sorgir la idea d’establir una nova OI, que
a la pràctica aquestes concilien la sobirania dels Estats amb la cooperació institucionalitzada.

2
No originàries.
 5. Concepte i característiques del DIP com a sistema jurídic de la societat internacional.
El Dret Internacional Públic és el conjunt de normes jurídiques creat i pactat entre diferents
Estats per ser aplicat a una societat internacional que cada cop està més influenciat per valors i
una ideologia manifestada en la Carta. A la pràctica funciona com un instrument de dominació
de grans grups per mantenir i millorar el seu status quo.
No es caracteritza pel poder legislatiu, executiu o judicial, sinó per la seva estructura inorgànica
(exceptuant les NU), descentralitzada i paritària essencialment interestatal i el seu nombre
reduït de subjectes. En el DI els Estats són els creadors i destinataris del dret, per tant, és
necessari el previ consentiment de l’Estat per crear normes i sotmetre’s al TIJ. Es caracteritza
també per la seva expansibilitat, el seu caràcter dinàmic i versàtil.

6. Principi d'igualtat sobirana i de la no intervenció.

Principi d’igualtat sobirana

El concepte de sobirania de l’Estat en DI el podem definir com un conjunt de competències,
poders o atribucions necessàries i reconegudes pel DI i subordinades a l'obtenció d’un bé comú;
el compliment de les funcions estatals i supranacionals (que passa els límits nacionals). Per la
doctrina és anomenat sobirania funcional. Es tracta del principal element estructural del
ordenament jurídic.
La sobirania es divideix en:

● Interna: l’estat té lliure poder d’autoorganització, escull la seva forma de govern i el

seu sistema polític, econòmic, social i cultural. L’estat té competències exclusives per
l’exercici dels poders legislatius, executius i jurisdiccionals.
● Externa: l’estat no està sotmès jurídicament a un poder superior al del propi Estat ni el
seu ordre jurídic a un altre que no sigui el DI. Això equival a independència estatal.

El principi d’igualtat sobirana està reconegut a:

● Art. 2.1 de la Carta de les NU

● Art. 10 de la Carta de la Organització d’Estats Americans (OEA) de les NU, 1948

Posteriorment va ser desenvolupat a la Resolució 2625 (XXV) que estableix que:

“Tots els Estats gaudeixen d’igualtat sobirana. Tenen els mateixos drets i deures i són membres
iguals de la Comunitat internacional, malgrat les diferències d’ordre econòmic, social, polític o
d’una altra naturalesa”.
La igualtat sobirana compren els elements següents:

a. Els estats són jurídicament iguals;

b. Cada Estat gaudeix dels drets inherents a la plena sobirania;
c. Cada Estat té el deure de respectar la personalitat dels altres Estats;
d. La integritat territorial i la independència política de l’Estat són inviolables;
e. Cada Estat té el dret d’escollir i de desenvolupar lliurement el seu sistema polític,
social, econòmic i cultural;
f. Cada Estat té el deure de complir plenament i de bona fe les seves obligacions
internacionals i de viure en pau amb els altres Estats.
El principi de sobirania manté el statu quo, això vol dir que com tots els estats són iguals (o és
consideren iguals jurídicament) han de respectar els mateixos acords amb estricta igualtat. A la
pràctica, aquest fet, ha reforçat les desigualtats de la sobirania política entre els Estats més i
menys desenvolupats.

Principi de no intervenció
Es troba implicit a la Carta, també ho veiem a les Resolucions 2131 (XX) i 2625 (XXV)
La no intervenció comporta la obligació per als tercers Estats d'abstenir-se de fer actes
coercitius greus prohibits pel DI afectant a afers interns o externs d'un altre Estat en contra
del principi de la igualtat sobirana. Inclou l'amenaça o l’ús directe o indirecte de la força
armada, però també la coacció econòmica d’intensitat mitjana o alta, o fins i tot pressions
diplomàtiques, que poden arribar a ser molt greus, i sempre sense que hi hagi hagut
prèviament un comportament il·lícit de l'Estat sotmès a la intervenció. Aquesta prohibició es pot
considerar com a norma de ius cogens.
Afecta exclusivament els Estats.

7. Principi de la bona fe, i d’arranjament pacífic de controvèrsies.

Principi de bona fe
Recollit a l’art. 2.2 de la Carta i a la Resolució 2625 (XXV), vol dir que els Estats han de complir
rectitud i honradesa les obligacions internacionals concretes en virtut dels principis i normes
de DI, creats tant per costum com per tractats.
L’art. 26 de les Convencions de Viena sobre dret dels tractats de 1969 i 1986 disposa que
“qualsevol tractat en vigor obliga a les parts i ha de ser executat per elles de bona fe”, per tant, es
considera el principi un PGD.

Principi d’arranjament pacífic de controvèrsies

Antecedents:
● Conveni per l'arranjament pacífic dels conflictes internacionals, Conferències de l’Haia
de 1899 i 1907 (18 octubre 1907).
● Protocol per la reglamentació pacífica de les controvèrsies internacionals, Ginebra 2
octubre 1924.
● Pacte Briand-kellog, 27 agost 1928.
● Acte General per l'arranjament pacífic de controvèrsies internacionals, 26 de setembre
1928.
● Acte General revisada per l'arranjament pacífic de controvèrsies internacionals, 28 abril
1949 (en vigor però aplicació gairebé nul·la).
● Resolució 2625 (XXV)
Aquest principi és d’obligació de comportament, no de resultats i està regit pel principi de lliure
elecció dels mitjans. Consta de dues obligacions per les parts en cas de controvèrsia:

a. Donar una solució per mitjans pacífics. A l’art. 33 de la Carta ofereix una enumeració
de mitjans:
● Negociació
● Investigació
● Mediació
● Conciliació
● Arbitratge
● Arranjament judicial
● Recurs a organismes o acords regionals
● Altres mitjans pacífics de la seva elecció

La Declaració de Manila afegeix els bons oficis i assenyala que al tractar d’arribar a
l’arranjament, les parts utilitzaran els mitjans pacífics que resultin adequats a les
circumstàncies i la naturalesa de la controvèrsia, havent-se de comportar “de bona fe i
amb un esperit de cooperació”.

b. S’han d'abstenir d’adoptar mesures que puguin agreujar la situació de forma que es
posi en perill el manteniment de la Pau i la seguretat internacional.

8. Principi prohibició de recorre a l’amenaça o a l’ús de la força i la legítima defensa.

Art. 2.4 de la Carta i Resolució 2625 (XXV) i 42/22. Aquest principi només s’aplica a les relacions
internacionals i prohibeix tant l’amenaça com la força contra altres estats. Però, la prohibició de
l’ús de la força té excepcions:
- Legítima defensa individual o col·lectiva: permet als estats respondre als atacs militars
d’altres estats per evitar més perjudicis. S’han de donar certes situacions: existència d’un
atac armat actual (no de defensa preventiva), atac armat o cibernètic, proporcional
(només per contrarestar l’atac enemic) i s’ha de posar en coneixement del Consell de
Seguretat.
- Per reacció institucional: quan hi ha una remissió al Consell de Seguretat i aquest
autoritza l’ús de la força.
- Ús de la força en casos de pobles colonials que vulguin independència.

9. Principi assistència a les NU, i d’autoritat de les NU sobre els Estats no membres.

Principi d’assistència a les Nacions Unides

L’article 2.5 de la Carta imposa als Estats dos obligacions complementàries al prescriure que “Els
membres de l’Organització prestaran a aquesta tota classe d’assistència en qualsevol acció que
s’emprengui de conformitat amb aquesta Carta, i s’abstindran de prestar ajuda a qualsevol Estat
contra el qual les Nacions Unides han emprès una acció preventiva o coercitiva”.

Així aquest principi comprèn dues obligacions:

 a. Prestar a les NU tot tipus d’ajut en qualsevol acció que emprenguin de conformitat
amb la Carta, en particular, quan es tracti d’accions coercitives, i
b. Abstindre’s de donar ajut a tot Estat contra el qual les NU estiguin exercint una acció
preventiva o coercitiva, és a dir l’obligació de l’omissió d’auxili únicament es dona quan
les NU estan emprenent una acció preventiva o coercitiva.

Principi d’autoritat de les NU sobre els Estats no membres

L’article 2.6 de la Carta estableix que “L’Organització farà per manera que els Estats que no són
membres de les Nacions Unides actuïn d’acord amb aquests Principis en la mesura necessària
per al manteniment de la pau i de la seguretat internacionals”. Aquest principi planteja el
problema teòric de la autoritat de les NU sobre els Estats no membres, en la mesura en què es
tracta d’una disposició convencional que imposa obligacions a tercers Estats amb independència
del consentiment d’aquests.
Aquest principi exigeix que els Estats que no són membres de l’Organització de les NU s’han de
comportar d’acord amb els principis de la mateixa. Això és resultat de la importància dels seus
propòsits, i suposa una aplicació extremista de la ideología universalista en que es fonamenten
les NU. Es tracta d’una exigència imprescindible si es vol aconseguir l’objectiu bàsic de les NU, el
manteniment de la pau i la seguretat internacionals, i que el sistema de seguretat col·lectiva
establert al respecte funcioni. A la pràctica aquest principi no ha plantejat problemes, degut a la
quasi totalitat universalitat subjectiva de les NU.

10. Principi de cooperació.

Segons la Carta està limitat a l’àmbit econòmic i social. Art. 1.3: “realitzar la cooperació
internacional en la solució dels problemes internacionals de caràcter econòmic, social, cultural o
humanitari”.

En canvi, a la Resolució 2625 (XXV) té un abast més general, diu que els Estats han de cooperar
independentment de les seves diferències i per tal de mantenir la pau i la seguretat i afavorir el
progrés i l’estabilitat de l’economia internacional, el benestar de les nacions i en contra de la
discriminació.

Per tant, estem davant d’un principi de cooperació d’un contingut molt minimalista i generalista,
i el problema és esbrinar l’abast d’aquest principi en els diferents àmbits reglamentats pel DI.

11. Principi de respecte dels drets humans.

El principi de respecte pels drets humans en el dret internacional estableix que tots els éssers
humans tenen drets fonamentals que han de ser respectats i protegits pels Estats i per la
comunitat internacional en el seu conjunt.
Aquest principi es basa en la idea que els drets humans són universals, inalienables i
interdependents, el que significa que no poden ser negats, venuts o transferits, i que estan
interrelacionats i es reforcen mútuament.
El dret internacional reconeix que els Estats tenen la responsabilitat de garantir i protegir els
drets humans dels seus ciutadans, així com de promoure la cooperació i la solidaritat
internacionals per protegir i promoure els drets humans arreu del món.
Aquest principi s'ha desenvolupat al llarg del temps a través d'una sèrie d'instruments jurídics
internacionals, incloent-hi la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides i
altres tractats internacionals de drets humans. A més, s'ha creat una sèrie de mecanismes de
supervisió i protecció dels drets humans per assegurar que els Estats compleixin amb les seves
obligacions en aquesta matèria.

12. Principi de lliure determinació dels pobles

El principi de lliure determinació dels pobles estableix que els pobles tenen el dret a determinar
lliurement la seva condició política, econòmica, social i cultural, sense interferència externa.
Aquest principi es basa en la idea que tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació i a decidir el
seu propi destí.
El dret a la lliure determinació dels pobles es reconeix en diversos instruments jurídics
internacionals, incloent-hi la Carta de les Nacions Unides i el Pacte Internacional de Drets Civils i
Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals.
En termes pràctics, el principi de lliure determinació dels pobles implica que els pobles tenen el
dret a triar les seves pròpies formes de govern, a preservar i desenvolupar la seva pròpia cultura
i a controlar els seus propis recursos naturals i econòmics. També implica que els pobles tenen el
dret a buscar i rebre suport i cooperació d'altres pobles i països en el logro dels seus objectius.
És important destacar que el dret a la lliure determinació dels pobles no significa necessàriament
la independència política o la secessió territorial, sinó que es refereix més àmpliament a la
capacitat dels pobles per prendre decisions importants que afecten les seves vides i les seves
comunitats.

12. Les fonts del DIP.

1. Fonts de coneixement del dret positiu, és a dir els materials emprats per esbrinar el
contingut de les normes jurídiques.
2. Fonts materials són les forces socials que produeixen legítimament, dins d’una
organització jurídica, els diferents tipus de normes, és a dir el conjunt de mecanismes
extrajurídics (socioeconòmics, polítics, geoestratègics o ideològics) mitjançant els quals
una sèrie d’actors internacionals es manifesten i aconsegueixen de forma desigual i
contradictòria freqüentment que les seves aspiracions es vegin reflexades en una font
formal. Les fonts materials són interessants a efectes d’analitzar l’efectivitat i legitimitat
del dret.
3. Fonts formals que comprenen els mecanismes previstos per l’ordenament per la
producció de normes formalment valides, és a dir, els mitjans reconeguts per
l’ordenament jurídic internacional en virtut del qual les normes jurídiques poden crear-
se, modificar-se o extingir-se.

Seguint el criteri de Hart es pot sostenir que les fonts formals del DI són les establertes en la
norma secundaria d’identificació recollida a l’article 38.1 ETIJ:
a) els tractats internacionals,
b) el costum internacional, i
c) els PGD “reconeguts per les nacions civilitzades”.
L’enumeració de l’article 38.1 ETIJ, “expressa el consens bàsic dels Estats entorn de quines són
les fonts formals del Dret internacional”, però al marge de ser antiquada i imprecisa, és
incomplerta ja que, per una banda, no inclou totes les fonts del DI i, per l'altra banda, incorpora
elements que no són autèntiques fonts. La complexitat del sistema nomogenètic actual en el DI,
amb una codificació i desenvolupament progressiu cada cop més integrat dins d’una
institucionalització creixent, provoca la necessitat de recorre a noves categories jurídiques. Així,
tal com assenyala la International Law Association, si bé el costum i els tractats segueixen sent les
fonts més importants del DI, han de complementar-se amb altres procediments per poder
harmonitzar millor els interessos en presència.

13. Concepte de tractat.

L’evolució del sistema global mundial no sols ha tingut clars efectes en l’estructura normativa
global del DI sinó també en la que constitueix la seva font més important: el tractat que, llevat
d’alguna excepció, és considerat per la doctrina majoritària com a font formal. Les raons podrien
ser, per exemple, que en un món menys jerarquitzat i cada cop més interdependent els tractats
han de ser més detallats: oferir més modalitats alternatives respecte a les obligacions que
incorporen, v. g. sistemes de protocols facultatius.

A les funcions de distribució i delimitació de competències típiques del DI clàssic, que en gran
mesura podrien ser afrontades per normes consuetudinàries, s’ha afegit avui dia la intervenció
progressiva del DI en nous àmbits. En aquest sentit, el tecnicisme creixent de les relacions
internacionals, ha comportat tenir que recórrer cada cop més a la creació de normes escrites
dotades de més precisió. Així mateix, la intensitat en l’evolució de la societat internacional ha
suposat que el tractat hagi abandonat el seu formalisme tradicional per respondre millor a les
noves exigències.

Partint dels articles 2.1.a de les CV sobre dret dels tractats de 1969 (ratificada per 116 Estats) i
1986, i afegint a dits texts la possibilitat de que no sigui per escrit i que pugui produir efectes per
tercers, en sentit ampli, el tractat pot ser definit com un:
“acord de voluntats concordants, ja consti en un o més instruments o, en el seu cas, oralment, i
qualsevol que sigui la seva denominació particular, entre subjectes del ordenament internacional,
dirigit a produir efectes jurídics entre les parts, i fins i tot per tercers, regit per les normes de DI
públic”.

Els elements que caracteritzen els tractats son:

1. Acord de voluntats concordants (que el distingeix dels actes unilaterals).
2. Entre subjectes de dret internacional
3. Dirigit a produir efectes jurídics.
4. Regit pel dret internacional

14. La celebració dels tractats.

La conclusió o celebració dels tractats fa referència al conjunt d’actes o procediments mitjançant
els quals es concep, gesta i neix un tractat internacional. Es tracta d’un procediment reglamentat
tan pel DI, generalment regles dispositives, com pel dret intern.
En aquest tema cal tenir present 4 elements:
 1) El principi de llibertat de forma amb l’objecte de facilitar l’elaboració de normes
internacional. El DI relatiu a la celebració dels tractats és dispositiu, és a dir, preval la
voluntat de les parts. Els articles 5 i 9 a 16 de les CV de 1969 i 1986 posen de manifest
aquest caràcter supletori. A la pràctica, aquesta llibertat reconeguda pel DI sol veure’s
limitada pels drets interns de les parts;
2) Els problemes de representació dels subjectes (Estats, OI, etc.) en el procés de
celebració dels tractats, és a dir, els òrgans competents per negociar, adoptar, autenticar
i manifestar el consentiment (vegeu articles 3 a 7 de la Llei de Tractats);
3) El control dels tractats a nivell intern de les diferents parts, ja sigui control polític o
material (control d’oportunitat mitjançant govern, parlament, i ens subestatals) o control
jurídic o formal (consulta consells d’Estat i tribunals constitucionals); i
4) La rellevància de l’organització territorial: iniciativa, informació, etc., dels ens
subestatals (vegeu articles 49 a 51 de la Llei de Tractats).

15. El costum internacional.

El costum internacional és una important font formal no escrita de creació de DI per la facilitat
d’adaptació.

Definició de costum: Norma resultant d’una pràctica general, uniforme i duradora duta a
terme pels subjectes de DI i realitzada per la convicció de ser socialment necessària

Aquesta definició destaca els dos elements del costum: La pràctica (element material) i la
consciència de l’obligatorietat jurídica (opinio iuris o element psicològic)

La pràctica: Necessitat de repetició uniforme, constant/duradora i general de comportaments per

par de qualsevol òrgan de l’estat o dels seus equivalents a les OI

a) Uniformitat de la pràctica: Les respostes/accions dels Estats davant situacions semblants

NO han de ser contradictòries o discrepants -> Substancialment idèntiques.
Per valorar els comportaments que es desvien de la uniformitat cal diferenciar si estan
relacionats amb una norma en procés de formació o una norma consolidada.

b) Una pràctica constant i duradora: Significa que no n’hi ha prou amb un únic precedent per
a que sorgeixi el costum, és necessària una certa repetició en el temps. Tot això
comporta una pràctica ininterrompuda i coherent (no contradictòria) i el transcurs d’un
cert període de temps.

c) Pràctica d’acceptació general: Suposa una multiplicació de precedents fins arribar a la

pràctica de la majoria dels Estats. No implica unanimitat sinó representativitat.
Opinio iuris o element psicològic: Consisteix en la convicció que tenen els Estats que es comporten
de certa forma, de que ho fan perquè estan jurídicament obligats a fer-ho, és a dir, que actuen
d’acord amb una norma jurídica. L’opinio iuris no ha de referir-se a una norma concreta sinó
que ha de contemplar la norma, és a dir, la convicció ha de ser que la norma és universal o
regional, o que és valida erga omnes o de ius cogens (opinio iuris cogentis).

Classes de costum:
- Costums generals (universals) o dret internacional general que obliguen a tota la societat
internacional. En els costums universals funciona la presumpció iuris tantum (o iure et de
 iure si es tracta d’una norma de ius cogens) de que existeix un assentiment tàcit i,
conseqüentment, l’Estat que al·lega una norma de DI consuetudinari d’abast universal no
té necessitat de provar-la.
- Costums regionals (i particulars no regionals o especials) o locals (o bilaterals), sols
obliguen a un cercle limitat d’Estats i en l’àmbit d’aquests Estats prevalen sobre les
costums universals referides a la mateixa matèria.

16. Els PGD.

Els principis generals del dret són enunciats normatius generals que reflecteixen de forma
abstracta l’estructura del DI, i pretenen assegurar que aquest pugui donar resposta a qualsevol
situació concreta on no existeix una regla específica aplicable.

Els PGD constitueixen una important font formal no escrita del DI. És freqüent que els PGD estiguin
concretats en normes consuetudinàries, o recollits en tractats (codificació), en actes
normatius d’OI i en normes estatals. Aquesta formalització per escrit facilita la seva
identificació, i permet esbrinar el seu contingut i abast.

Els PDG tenen la funció d’evitar el non liquet (funció integradora), però tenen dues funcions més:

1. Funció interpretativa: Serveixen per interpretar preceptes jurídics internacionals

consuetudinaris o convencionals de significat discutible
2. Funció creativa: El legislador ha d’inspirar-se en ells i positivitzar-los/concretar-los

Els PGD “importants” dels diferents ordenaments interns i de les diverses concepcions
jurídicques:

- Principi de bona fides

- Seguretat jurídica
- Igualtat de les parts en el procés
- Proporcionalitat
- Pacta sunt servanda
- Lex posterior derogat priori
- Lex specialis derogat generalis
- La reparació ha de cobrir no sols el damnum emergens sinó també el lucrum cessans.
- la regla ne bis in idem
- La prohibició d’abús de dret

Els PGD pròpiament internacionals deduïbles de la lògica de l’ordenament internacional:

- Primacia del DI sobre el dret intern

- Exhauriment dels recursos interns abans d’acudir a les instàncies internacionals
- La llibertat de les comunicacions marítimes
- Prohibició de l’ús de la força armada
- La solució pacífica de controvèrsies,
- L’uti possidetis iuris,
 - L’obligació de tot Estat de no deixar utilitzar el seu territori per fins contraris als drets
dels altres Estats
- Els que protegeixen valors essencials de la humanitat: prohibició del genocidi,
l’esclavitud, la tortura o la discriminació racial sistemàtica.

Actualment cal assenyalar l’existència de dues tendències divergents respecte a la utilització dels
PGD pels tribunals internacionals:

- Al existir més normes convencionals i consuetudinàries és menys necessari haver

d’acudir als PGD.
- El fet que existeixin tribunals internacionals amb jurisdicció obligatòria afavoreix
l’aplicació dels PGD, a causa de l’homogeneïtat dels sistemes jurídics dels Estats implicats

17. L’equitat.

Resoldre en equitat implica l'aplicació ordinària del DI interpretant-lo de forma equitativa, es

tenen en compte les circumstàncies específiques de la controvèrsia a l'hora de donar una solució
justa i proporcional als interessos de les parts en conflicte.

La doctrina ha fet la distinció de 3 tipus d’equitat:

1. L’equitat infra legem: Opera en el marc del dret vigent. Selecciona i interpreta la norma
de manera que ens porti a resultats més justos per executar-la
2. L’equitat praeter legem: L’equitat supleix les llacunes del dret positiu. La pràctica
jurisprudencial mostra que només s’ha aplicat l’equitat praeter legem quan existia una
norma convencional que ho permetia.
3. L’equitat contra legem: La doctrina és unànime en reconèixer que els òrgans
jurisdiccionals internacionals només poden acudir-hi quan es compte amb el previ acord
de les parts.

Respecte la jurisdicció ex aequo et bono, les decisions dels tribunals podran situar-se al
marge del dret, però, d’una banda, amb el límit del respecte de les normes de ius cogens, i
d’altra banda, conduint a resultats equitatius.

18. La jurisprudència i la doctrina.

La Jurisprudència És el mitjà auxiliar per a la determinació de les normes de dret. compleix 4
funcions importants:

1. Les decisions jurisprudencials crean expectatives, doncs les sentències del

tribunal internacional de justicia no tenen efectes jurídics en decisions posteriors,
però si de facto.
2. Mitjà de prova de l’existència de normes de DI.
3. Element d’interpretació que es basa en les decisions anteriors.
4. La jurisprudència pot tenir influencia en la creació del DI positiu, és a dir, contribueix al
desenvolupament del DI perquè la jurisprudència s’inspira en normes recollides dels
tractats

La Doctrina: És un altre mitjà auxiliar de determinació de les normes de dret i caldria diferenciar
entre la doctrina individual i la col·lectiva:

- Doctrina individual: es limita a donar fe de l’existència de determinats costums

internacionals i anticipa solucions que en el futur seran seguides pels Estats.
- Doctrina colectiva: Pot manifestar-se mitjançant l’activitat d’associacions internacionals.

19. Els actes unilaterals dels Estats.

Els actes unilaterals dels Estats són declaracions verbals o escrites dels representants d’un Estat
en relació amb determinades situacions de fet o de dret que produeixen, sense necessitat del
concurs de la voluntat d’altres subjectes, un efecte de creació d’obligacions i/o pèrdua de drets
per qui les realitza. Són mecanismes pels quals un Estat pot quedar obligat internacionalment (si
fa una declaració unilateral).

Els actes unilaterals “clàssics” o propis són tres:

1. El reconeixement: manifestació de voluntat per la qual un subjecte verifica l’existència

d’un fet, situació o pretensió creada o defensada per un altre, accepta els efectes que d’ella
es deriven i es priva d’impugnar-los en endavant.
2. La promesa: acte pel qual un subjecte manifesta la voluntat d’observar un determinat
comportament de fer o no fer respecte a una situació concreta.
3. La renuncia: acte pel qual un subjecte decideix no fer valdre un dret o pretensió, tancant
la possibilitat de reclamar-lo en el futur.

Els actes unilaterals “clàssics” per a produir efectes jurídics es configuren mitjançant els següents
elements:

1. L’acte unilateral ha de ser imputable a un subjecte de DI, és a dir, en aquest cas a un Estat.
2. L’acte unilateral ha d’efectuar-se per una autoritat competent a l’àmbit de les relacions
internacionals. Únicament estan dotats de dita qualitat: els Caps d’Estat, els Caps de
Govern i el Ministre d’Afers Exteriors. Actualment, també hi ha altres persones que tenen
competències per actuar en nom de l’Estat.
3. Voluntat no viciada i lliurement expressada.
4. La discrecionalitat o no necessitat jurídica d’efectuar l’acte unilateral, tot i que en
determinats casos no realitzar l’acte pot tenir conseqüències jurídiques
5. L’acte ha de ser jurídicament independent de qualsevol actitud d’un altres subjecte de DI
o, en altres paraules, la seva eficàcia no pot dependre d’un altre acte jurídic.
 6. La manifestació de voluntat ha d’efectuar-se amb la intenció clara de produir efectes
jurídics obligatoris. Per tant, és essencial que l’Estat de que emana l’acte unilateral hagi
tingut realment la intenció de manifestar el seu consentiment en obligar-se.
7. En quan a la forma de l’acte, només es requereix que sigui públic, de forma que sigui
coneguda pel destinatari o destinataris, fins i tot, la declaració pot tenir efectes erga
omnes.
8. L’acte ha de referir-se a una situació concreta de fet o de dret i el seu objecte ha de ser molt
precís
9. La manifestació de la voluntat ha de produir-se en un termini raonable respecte de la
situació jurídica que contempla, és a dir, ha d’efectuar-se en el moment oportú.
10. L’acte no pot contravenir les normes de ius cogens internacional. Podrà ser contrari a les
normes de caràcter dispositiu, tot i que, en aquest cas, l’Estat estarà doblement obligat:
per la norma dispositiva respecte al conjunt d’Estat i per l’acte unilateral respecte aquells
als que s’hagi dirigit.

Fonament dels actes unilaterals: Els actes unilaterals es fonamenten en el DI general, on el

principi d’igualtat sobirana permet als Estats autolimitar-se lliurement.

Efectes jurídics: Els tribunals internacionals, basant-se fonamentalment en el principi de la bona

fe, han negat que un Estat pugui modificar la seva postura quan se’n derivi un perjudici dels
interessos legítims dels Estats (o col·lectivitat internacional).

L’Estoppel (cap Estat pot anar contra els seus propis actes): Es tracta d’una figura processal del
dret anglosaxó que estableix que un Estat està obligat pels seus propis actes, en base a l’obligació
general d’obrar de bona fe i del corresponent dret dels altres Estats de fiar-se de la conducta del
primer

Els actes unilaterals són font del DI? Els actes unilaterals sols generen obligacions jurídiques
exigibles per al seu autor, però no normes. Tanmateix, poden ser catalogats com a pseudo-font, o
com a font auxiliar, per la seva contribució a la formació del DI

20. Els actes normatius de les OI: la funció normativa interna i funció normativa externa.

A. La funció normativa interna.

En general la funció normativa interna té per objecte assegurar el bon funcionament interior de
l’Organització, com entitat amb una existència jurídica pròpia i separada dels seus membres.

El dret intern d’una organització pot definir-se com aquell conjunt de normes que permeten a
l’Organització, per una banda, auto-organitzar-se o que funcionen els seus òrgans i, per l’altra
banda, adaptar la seva estructura i funcionament a les exigències de la seva activitat.

Els destinataris d’aquestes normes són, en principi, la pròpia Organització i els subjectes del seu
dret intern. Així, regulen aspectes com la composició, competència i funcions dels seus òrgans, els
procediments a seguir en les seves relacions recíproques, els drets i obligacions dels seus
funcionaris i agents, el règim financer, etc.

L’activitat normativa interna d’una OI pot manifestar-se mitjançant actes jurídicament obligatoris
o bé per actes que, en principi, no són jurídicament vinculants.

1. Actes jurídics obligatoris.

Dins dels actes vinculant cal esmentar:

a) Les resolucions relatives al funcionament de l’Organització com, per exemple, els

reglaments interns on es recullen les normes de funcionament de cadascun dels òrgans de les OI.

b) Les resolucions relatives a la creació d’òrgans secundaris, v. g. les nombroses decisions

de l’AGNU i de l’ECOSOC on creen òrgans subsidiaris.

c) Les resolucions relatives a l’admissió, suspensió, i expulsió d’Estats membres.

d) Els reglaments relatius a la funció pública internacional com l’Estatut dels funcionaris
de les NU, adoptat per l’AGNU el 2 de febrer de 1952.

e) Els reglaments financers, en particular aquells que fixen els pressupostos de les OI.

f) Les instruccions que un òrgan dirigeix a altres que són subordinats. Dita subordinació
pot estar prevista en el tractat constitutiu[1] o bé pot derivar del caràcter d’òrgan subsidiari del
destinatari de les instruccions.

2. Actes jurídics no obligatoris.

Es tracta, per exemple, de les recomanacions inter-orgàniques que són les dirigides per un òrgan
d’una OI a un altre de la mateixa organització amb el que està en una situació de coordinació i,
fins i tot, de dependència.

Dins d’aquest tipus de recomanacions també tenim les propostes que no tenen caràcter obligatori,
però que constitueixen el pressupost d’un altre acte que si pot ser-ho; v. g. el poder de decisió per
admetre a un nou membre a les NU, el té l’AGNU, però aquesta no pot prendre una decisió al
respecte si abans no ha rebut una recomanació del Consell de Seguretat (art. 4. 2 Carta).

B. La funció normativa externa.

Aquesta funció està dirigida a regular les relacions entre els Membres en tan que subjectes de DI
i, fins i tot, de no Membres. Es pot manifestar en dues direccions:

- en l’adopció d’actes normatius, ja siguin decisions obligatòries o recomanacions, i

- en la preparació de tractats o altres instruments, una espècie de funció normativa

indirecta.

1. Adopció d’actes normatius.

A diferència del que passa amb els actes interns, aquí predomina la possibilitat d’adoptar regles
no obligatòries. A més a més, aquest poder normatiu no existeix en totes les OI.

a) Decisions obligatòries.

Es tracta de veritables actes jurídics obligatoris pels seus destinataris, i la base de la seva
obligatorietat es troba en la competència atribuïda al respecte a l’òrgan que l’adopta.De fet per
esbrinar si es tracta d’una decisió obligatòria haurem d’examinar en concret el contingut de la
mateixa i estudiar els poders de l’òrgan que l’adoptada.

Dins de les decisions obligatòries cal diferenciar:

i) les resolucions que imposen obligacions de resultat, deixant en mans dels destinataris
les mesures (legislatives, reglamentàries o altres), precises per la seva satisfacció. En aquest
sentit, a nivell de NU, la Carta preveu que tinguin valor obligatori determinades decisions del
Consell de Seguretat .

ii) les resolucions obligatòries en tots els seus termes, directament aplicables en els
ordenaments jurídics dels Estats membres, pròpies d’OI d’integració; v. g. els reglaments de
l’article 288 del TFUE

b) Recomanacions intersubjectives.

Es tracta d’actes no obligatoris que el seu abast jurídic es limita a que el seus destinataris
considerin de bona fe la possibilitat d’observar el seu contingut. El cas més típic són les
resolucions externes de l’AGNU i a nivell regional europeu les resolucions del Comitè de Ministres
del Consell d’Europa.

Poden definir-se com aquelles resolucions que no porten aparellada l’obligatorietat del seu
compliment en virtut de les competències de l’òrgan que les adopta, si bé en determinats supòsits
poden produir excepcionalment efectes jurídics. Tals supòsits són:

- resolucions que estableixen obligacions de comportament que imposen als seus destinataris.

- quan els seus destinataris es comprometen, unilateral o convencionalment, a complir-la.

- les recomanacions poden contribuir a fixar estàndards que permetin valorar el compliment o
incompliment de determinades obligacions proclamades genèricament en els tractats
constitutius o en actes de dret derivat, v. g. les recomanacions de l’OIT que acompanyen als
convenis que adopta.

2. Preparació d’instruments internacionals (essencialment tractats internacionals).

Les OI poden contribuir a la creació de tractats internacionals, per una banda, directament
mitjançant procediments que permeten la negociació i adopció de convenis internacionals, com
és el cas dels convenis adoptats en el sí de la Conferencia Internacional de Treball de l’OIT o pel
Consell d’Europa.Per l’altra banda, les OI poden contribuir indirectament a la formació de tractats
a través de la preparació i convocatòria d’una conferencia internacional amb la finalitat d’elaborar
un conveni multilateral.
 21. El soft law.
El soft law és un dret que sorgeix com a conseqüència de les dificultats que a nivell universal hi
ha per adoptar regles precises i jurídicament obligatòries, però això no vol dir que el solf law
estigui sempre desprovist de valor obligatori, ja que quasi sempre té certs efectes jurídics
variables segons els casos. El soft law no és una patologia sinó un instrument que contribueix a la
normativitat relativa del DI. Es utilitzat en relació a instruments heterogenis on solen concorre
dos elements: el caràcter no jurídicament vinculant (resolucions no vinculants d’OI, instruments
d’actors no estatals o el anomenats acords no normatius) i una certa rellevància jurídica.
En general, l’expressió soft law es emprada per denominar tots aquells instruments que la seva
juricitat és dubtosa o que la seva força vinculant és qüestionable. El soft law es refereix a que el
contingut de la norma és “tou i presenta una intensitat atenuada, expressada en compromisos
mitigats, susceptibles de modulació a voluntat”
El soft law pot servir per: i) precedir i ajudar a la creació de DI consuetudinari i convencional, és
a dir, els instruments de soft law, malgrat no imposar obligacions internacionals per se, a vegades
reflexen l’estat de desenvolupament de les normes consuetudinàries o són la base de futurs
tractats, generant expectatives de comportament; ii) omplir llacunes en els instruments jurídics
internacionals i precisar les costums existents; iii) formar part de la pràctica posterior dels Estats
i, per tant, poden ser utilitzats per interpretar els tractats; i iv) substituir les obligacions
jurídiques quan l’adopció d’un tractat sigui molt costós o comporti molt temps o resulti
innecessari fer-ho d’altra forma.

Tenint present que aquesta última funció és la més rellevant, de fet, pot afirmar-se que
essencialment el soft law serveix per cobrir necessitats que el hard law és incapaç d’assumir, és a
dir, ofereix flexibilitat per millorar i prendre decisions que en altres termes no s’haguessin
aconseguit i, per tant, es configura com un conjunt de normes que es troben en una fase pre-
jurídica i que amb el transcurs del temps moltes d’elles passaran a convertir-se en dret strictu
sensu.

El soft law pot considerar-se com un component de la nova governança de la societat

internacional. Així, aquesta governança duu cap a un nou dret, és a dir cap a diversos soft o
mecanismes no obligatoris que poden ser utilitzats per desenvolupar compromisos normatius
que eventualment poden dur a la creació de hard law ja sigui mitjançant la interpretació dels
tribunals o l’adopció de noves normes.La natura informal del soft law permet adaptar el sistema
jurídic internacional als complexos processos de globalització mundial i obre espais de
participació a altres actors exclosos dels mecanismes formals de creació de normes. Això
afavoreix que el sistema internacional tingui major grau de legitimitat.

Totes aquestes avantatges del soft law no poden amagar els problemes que comporta, ja que
introdueix complexitat en el sistema nomogenètic del DI, incorpora perills com restringir la
formació i aplicació del hard law, manca de criteris uniformes per esbrinar els seus efectes
jurídics, planteja incògnites com en quina mesura les regles de les CV sobre drets dels tractats són
aplicables a dites normes. En tot cas, aquesta nova categoria de normes posa de manifest la
insuficiència del sistema actual de fonts del DI.

L’aparició d’aquestes noves categories normatives ha dut a difuminar la fonamental distinció

entre la lex lata (dret obligatori, sigui o no important) i la lex ferenda (dret desitjable).
El soft law no pot considerar-se una font autònoma del DI, però pot actuar com a mecanisme de
verificació de l’existència de normes positives, o bé pot ajudar a determinar el seu abast, contingut
i facilitar la seva interpretació.

22. La interacció entre fonts formals i mecanismes coadjuvants per la creació de normes.

Respecte a la relació tractat-costum, tenim que la codificació i desenvolupament progressiu del

DI ha tingut certs efectes en la formació de DI consuetudinari. Així, les convencions multilaterals,
especialment les elaborades a partir dels projectes de la CDI, tal com ha reconegut el TIJ, v. g. en
els assumptes de la Plataforma continental del Mar del Nord, poden tenir efectes en la formació
del DI general. Aquests efectes del tractat sobre el costum, segons la doctrina majoritària, poden
ser de tres tipus:

i) efecte declaratiu, quan el text convencional és l’expressió final escrita d’una regla
consuetudinària preexistent; ha estat acceptat en nombroses decisions jurisdiccionals. En aquests
casos la funció de l’efecte declaratiu consisteix bàsicament en precisar el sentit de la pràctica i en
provar l’existència de la opinio iuris.

ii) efecte cristal·litzador, que implica que una disposició convencional escrita constitueix
el punt final de la formació d’una norma consuetudinària que es trobava in statu nascendi i
que a partir d’aquest moment és acceptada pels Estats duent una pràctica d’acord amb tal
disposició, independentment que siguin o no parts en el tractat: per tant la funció de l’efecte
cristal·litzador sí crea una norma consuetudinària i així ho ha admès el TIJ.

iii) efecte generador, significa que a partir d’una disposició d’un conveni, normalment de
caràcter hortatori, els Estats no parts en el tractat accepten un potencial desenvolupament
progressiu del costum portant a terme una pràctica ulterior en el mateix sentit de la disposició
del conveni.

En la interacció entre costum i resolucions de l’AGNU (i el soft law en general) poden tenir efectes
declaratius , cristal·litzadors i, fins i tot, generadors de normes consuetudinàries , semblants als
vist supra pels tractats . Així, un instrument de soft law pot donar naixement a regles
consuetudinàries, com de fet, per exemple, ha passat amb la interpretació jurisprudencial de la
Declaració Universal de Drets Humans i la Declaració Americana dels Drets i Deures de l’Home.
Igualment han de considerar-se els efectes de les resolucions sobre cadascun dels elements del
costum. D’entrada cal assenyalar que les OI són subjectes de DI i, per tant, cada resolució adoptada
pot representar un acte de pràctica i la opinio iuris de l’Organització, que pot constituir la prova
de l’estat de qualsevol dels dits elements i contribuir a la creació d’una norma consuetudinària.
En relació als PGD, les resolucions de les OI poden ajudar a estimar la seva existència, i malgrat
que sigui molt difícil de mantenir, tampoc han faltat els autors que han afirmat que determinats
PGD i, fins i tot, algunes regles de ius cogens (per exemple, prohibició del genocidi) han estat
induïts al ser reconeguts per resolucions de l’AGNU. És a dir, al igual que el dret consuetudinari,
els PGD poden ser codificats en resolucions, v. g. la Declaració sobre l’eliminació de totes les
formes de discriminació racial, o veure precisat el seu contingut, v. g. el principi de bona fe.

En absència de disposicions legals contraries, res impedeix que les resolucions puguin actuar com
a punt de referència jurídic de l’acció dels diferents subjectes de DI, v. g. En definitiva les
resolucions de les OI (i el soft law en general) tenen gran influència en la configuració del DI ja
sigui contribuint al naixement de normes (cristal·lització o generació de costums o PGD) o servint
de mitjà auxiliar per esbrinar l’existència (v. g. prova de la opinio iuris) i contingut de les seves
normes (costums i, fins i tot, PGD).

23. La recepció i jerarquia del DI general en els drets interns.

La recepció del DI general

Respecte a la recepció del DI general en els drets interns dels Estats, cal assenyalar que el costum
és un dret no escrit que neix a partir dels precedents de la pràctica estatal i de l’opinio iuris.
Aquesta natura de les normes consuetudinàries explica el fet que la seva recepció en els drets
interns dels Estats s’efectuï sense necessitat d’un acte formal i específic d’incorporació. En general
la recepció, jerarquia i aplicabilitat del DI general, a diferencia dels tractats internacionals, ha
estat escassament regulada en els ordenaments estatals.

En la pràctica internacional els diferents drets interns admeten l’existència en els seus
ordenaments d’una norma tàcita de recepció automàtica que es fonamenta en el mateix DI, llevat
que hi hagi una norma que digui el contrari. Així, el DI general des del moment de la seva formació
passa automàticament a formar part del dret intern i és aplicable pel jutge estatal.

En el dret comparat la majoria de Constitucions no fan referència a la recepció de les normes de

DI consuetudinari. En aquests casos cal entendre que està vigent una norma de rang
constitucional tàcita que preveu la incorporació automàtica del DI general dins del dret intern.

A l’Estat espanyol la Constitució de 1978 guarda silenci. Tanmateix, la doctrina accepta que hi ha
una recepció automàtica respecte de la totalitat del DI general.

Jerarquia del DI

Sols algunes constitucions admeten expressament que el DI general té un rang determinat dins
del dret intern En aquest sentit cal esmentar, com hem vist supra l’article 25 de la Llei Fonamental
de Bonn, que estableix la prevalença incondicional del DI general sobre les lleis internes.
Tanmateix, el Tribunal Constitucional alemany en una sentència de 26 de març de 1962 va
assenyalar que les normes consuetudinàries de DI no poden prevaldre sobre les normes
constitucionals contràries.

A l’Estat espanyol i al Principat d’Andorra cap disposició de caràcter general regula els possibles
conflictes entre un costum internacional i una llei interna. Només existeix una norma particular a
l’article 96.1 de la Constitució espanyola segons la qual les disposicions dels tractats
internacionals “únicament podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en
els propis tractats o d’acord amb les normes generals del DI”. És a dir, en aquests Estats en matèria
de terminació, modificació i suspensió de tractats preval el costum internacional sobre les lleis
internes.
Es pot sostenir per analogia que aquesta solució és aplicable respecte de qualsevol norma de dret
intern espanyol o andorrà. A la pràctica fins i tot seria predicable en relació a les mateixes
disposicions de la Constitució espanyola o andorrana, ja que en cas de contradicció entre aquestes
i el DI general, l’Estat espanyol i el Principat d’Andorra estarien obligats internacionalment per la
norma consuetudinària. Admetre el contrari implicaria acceptar la responsabilitat internacional
de dits Estats.

24. La recepció i jerarquia del DI convencional i dels actes normatius de les OI en els drets
interns.

La recepció, jerarquia i aplicabilitat dels tractats internacionals ha estat objecte d’una regulació
molt minuciosa en els ordenaments estatals. De fet la integració de les normes convencionals en
els drets interns té més importància que la recepció del DI general, ja que, primer,
quantitativament, els Estats s’obliguen més freqüentment en virtut de tractats i, segon,
qualitativament, és més normal que els tractats estableixen drets i deures en relació als
particulars.

La recepció dels tractats internacionals

La recepció de les normes convencionals en els drets interns es realitza bàsicament mitjançant
dos mecanismes:

a) el règim de recepció automàtica pel qual els tractats s’incorporen immediatament en

l’ordre intern sense necessitat de cap acte formal de transformació o mitjançant la simple
publicació (monisme). De fet aquest sistema garanteix millor, en general, la seguretat jurídica i
l’eficàcia de les normes internacionals.

b) el règim de recepció especial que requereix d’un acte legislatiu exprés que transformi
el tractat en norma interna (dualisme). Aquest sistema pot comportar la dilació de l’eficàcia
interna dels tractats en absència o retard de l’acte de transformació, però té l’avantatja que ofereix
més garanties en relació als drets subjectius dels individus (normalment gràcies a la intervenció
dels parlaments estatals).

Jerarquia

L’aplicació interna del DI general, al igual que els tractats internacionals, és responsabilitat de
tots els òrgans de l’Estat. Però, cal tenir present la dificultat de cercar el contingut de les normes
consuetudinàries. Així, malgrat que el marge d’apreciació o d’interpretació és superior en el cas
del DI general, el rol del jutge intern és menys important, ja que les normes consuetudinàries
estan menys visualitzades que les convencionals.

25. L’aplicació del DIP pels òrgans interns.

Els ordenaments jurídics interns estableixen que s’han de respectar i aplicar tan les seves pròpies
disposicions com les normes jurídiques internacionals. Per una banda, es reconeix la jurisdicció
universal i el fet que les obligacions relatives als drets humans s’estableixen erga omnes, en
especial en cas de violacions massives dels drets humans com genocidi, neteja ètnica o tortura.

Per altra banda, l’expansió material del DI, mitjançant l’adopció de nombrosos instruments
internacionals que reconeixen drets als individus, ha afavorit l’aplicació del DIP pels òrgans
interns en àmbits com la protecció dels drets humans, drets laborals o dret del medi ambient.
Igualment, la importància del DI en els tribunals interns es veu afavorida per la intensificació de
les relacions internacionals, en particular del comerç internacional.

El problema és que moltes vegades aquesta expansió normativa del DI no compta amb els
mecanismes internacionals de control per garantir la seva aplicació i per tant, s’ha obtingut la
participació dels tribunals domèstics en l’aplicació del DI. Aquests tenen un paper molt rellevant
ja que com els mecanismes de garantia són molt precaris, el paper dels tribunals encara cobra
més importància, sobretot en la interpretació dels tractats. Per tant, els tribunals interns
contribueixen a configurar el DI interpretant el seu dret intern d’acord amb les normes
internacionals.

No obstant, cal destacar que els òrgans jurisdiccionals ( òrgans interns ) solen referir-se més als
tractats que a altres fonts del DI ja que són més fàcils de ser reconegudes com a dret pels òrgans
administratius i judicials interns. És més senzilla l’aplicació de les disposicions dels tractats que
les normes del DI que és un dret no escrit i per tant, de més díficil prova i aplicació pels jutges o
altres òrgans interns. L’aplicació de normes internacionals pels òrgans interns només resulta
possible en casos de normes internacionals clares, precises i incondicionals, és a dir, normes self-
executing. En el DI existeixen molt poques normes que tinguin caràcter self-executing, per tant,
per a que una norma tingui efecte directe serà necessària la participació de les autoritats
legislatives dels diferents Estats ( osigui, els òrgans interns hauran d’esperar a que es produeixin
els desenvolupaments legislatius pertinents x poder aplicar la norma internacional ).

Igualment, no podem ignorar que existeixen dificultats a l’aplicació judicial del DI. En aquest
sentit, cal esmentar, per una banda, la regla de la immunitat de jurisdicció i d’execució dels Estats
estrangers i, per altra banda, les doctrines del “Acte d’Estat” i de la “Qüestió política” utilitzades
sobre tot pels òrgans judicials dels sistemes jurídics de Common law, particularment pels Estats
Units.

A. APLICACIÓ INTERNA DELS TRACTATS INTERNACIONALS ( i dels actes normatius de

les OI )
1. Normes self-executing: D’efecte directe. Estableixen obligació clara precisa i incondicional
de forma q no és necessari cap desenvolupament legislatiu o reglamentari xk les
autoritats estatals puguin aplicar-les en qualitat de norma internacional.
2. Normes que no són self-executing: Necessiten d’actes normatius interns x poder ser
aplicades per òrgans del Estat.

- Cal assenyalar que l’efecte directe d’un tractat internacional en el dret intern depèn de la decisió
dels tribunals domèstics x tant una disposició self executing en un Estat pot no ser-ho en un altre.
Un tribunal intern també pot realitzar aplicacions de qualsevol tractat celebrat en forma de
declaracions de principis.
 ● A l’Estat espanyol, d’acord amb l’article 30.1 de la Llei de tractats internacionals, aquests
“són d’aplicació directa, llevat que del seu text es desprengui que aquesta aplicació queda
condicionada a l’aprovació de les lleis o disposicions reglamentàries pertinents”.

B) APLICACIÓ INTERNA DEL DI GENERAL ( i dels PGDI )

● Quan una norma consuetudinària és incorporada al dret intern, és aplicable pels tribuals
o altres òrgans de l’Estat. Per a que una norma consuetudinària internacional sigui
aplicada per les autoritats estatals, aquesta haurà de ser self-executing i per tant, establir
una obligació clara, precisa i incondicional per a que pugui produir efecte directe.
● Independentment que sigui self-executing o no, els jutges interns utilitzaràn aquest tipus
de normes per legitimar les seves decisions sobretot si tracten de drets humans.
● Les decisions dels tribunals interns poden tenir molta importància a l’hora de clarificar
les costums internacionals i poden ser utilitzades per la jurisprudència internacional. A
més a més, dites decisions poden influir en la pràctica estatal i de opinió iuiris i, si aquesta
coincideix amb altres Estats, pot formar altres normes consuetudinàries ( o PGDI ).
26. Les tècniques de seguiment i el control internacional.

Com a un dels mecanismes d’aplicació del DI, tenim les tècniques de seguiment i control
internacional. Les mesures d’observació o supervisió internacional promouen l’observança
voluntària per part dels subjectes del DI, de les normes internacionals.

1. TÈCNIQUES DE SEGUIMENT: òrgan internacional recull informació relativa a l’aplicació

per part dels subjectes del DI de les seves obligacions derivades de normes internacionals.
Hi ha una valoració jurídica de la conducta dels Estats, a diferència dels mecanismes de
control. Mètodes:
● El Registre: Procés on es notifica un acte jurídic o una activitat amb la seva ulterior
inscripció o anotació, seguida d’una major o menor publicitat.
● Presentació d’informes: Obligació de presentar informacions sobre les mesures
adoptades pels subjectes del DI x tal de donar compliment a les normes internacionals.
● Observació sistemàtica: Observació contínua en la recepció de la informació que sigui
rellevant per extreure conseqüències relatives al compliment d’un tractat internacional.
● Visites in situ: Constaten in situ, fets o conductes relatives a l’aplicació d’una norma
internacional.

2. CONTROL INTERNACIONAL: Conjunt de procediments i tècniques normalment establerts pels

tractats internacionals dirigits a verificar si el comportament dels subjectes del DI s’adequa a les
normes de l’ordenament internacional. Té 3 elements:

1. Element material: Comprèn 3 fases:

● Iniciativa: Procediments de control iniciats per Estats o grup de particulars o òrgans
internacionals amb la finalitat de controlar que els subjectes del DI adaptin les seves
conductes a les normes internacionals.
● Determinació dels fets: Trobem els que es limiten a examinar les informacions
subministrades per l’entitat que és objecte de control mitjançant informes periòdics, i els
que suposen un esforç d’investigació ( tenen mecanismes d’investigació com tècniques
d’observació sistemàtica o directa ).
 ● Valoració dels fets

2. Element teleològic: Prevenir un incompliment, promocionar el compliment i aconseguir que

el controlat corregeixi la seva conducta i l’adequi al ordenament internacional.

3. Element formal: No hi ha normes del DI relatives als procediments de control, tot depèn del
sistema de control que s’analitzi i per tant la normativa és particular i està continguda en tractats
internacionals.

Podem trobar el control efectuat per l’Estat que és més aviat excepcional ( mecanismes
d’inspecció recíproca o integral ), el control efectuat per les OI que és més freqüent i pot estar
integrat per representants dels governs o persones que actuen a títol individual i per últim el
control per altres actors de la societat internacional ( ONG x exemple ).

27. Les mesures d’autotutela o contramesures.

Entre les mesures d’autotutela trobem les retorsions i les represàlies:

A. LES RETORSIONS

Les mesures de retorsió suposen l’ús d’accions lícites i perjudicials per l’Estat infractor. Ex:
ruptura de Relacions diplomàtiques, retirada d’un ambaixador, limitacions a l’entrada de
persones en l’Estat o vaixells als ports, imposició de drets de Duana, retirada d’avantatges
comercials… Les retorsions només seràn un mecanisme d’aplicació coactiva del DI quan l’acció o
omissió que genera la reacció constitueix un acte il·lícit, de ser un acte enemistós, estaríem
parlant d’un simple acte de desaprovació.

B) LES REPRESÀLIES
Doble objectiu: Autodefensa i restablir l’ordre jurídic violat. Són mesures coercitives i
derogatòries adoptades per un Estat com a conseqüència d’un acte il·lícit comès per un altre Estat.
“Inadimplenti non est adimplendum” és una subcategoria de les mesures de reciprocitat (
incompliment per part de l’Estat lesionat d’obligacions imposades per la norma que ha estat
violada per l’infractor ) que consisteix en l’incompliment d’una obligació derivada del tractat que
ha estat prèviament violada per l’Estat infractor. Les represàlies poden anar desde la terminació
formal del tractat a la suspensió dels drets corresponents de l’altra part. Per Establir
contramesures s’han de complir unes condicions:

1. LEGITIMACIÓ: Serà el mateix Estat lesionat qui contatarà l’existència de l’acte il·lícit
previ. La legitimació per reaccionar correspon únicament al subjecte perjudicat per l’acte
il·lícit i han de ser decidides i executades per òrgans estatals en sentit ampli.
2. CONDICIONS SUBSTANTIVES: Les contramesures han de respectar:
● Principi de proporcionalitat: Les contramesures han de ser proporcionals al perjudici
sofert, avaluant tant el dany com la transcendència de l’interès protegit i la gravetat de la
violació.
 ● Les represàlies s’han de limitar els seus efectes a l’Estat autor
● Prohibició de les contramesures q violin normes imperatives de DI: estàn prohibides les
represàlies armades, les contramesures q suposin una derogació de les obligacions per a
la protecció de drets humans, la prohibició de la derogació de les obligacions de caràcter
humanitari i l’obligació de respectar normes de dret diplomàtic i consular.

3. CONDICIONS PROCESSALS

a. obligació prèvia de reclamar a l’Estat infractor la cessació de l’il·lícit

b. Hagi estat impossible obtenir satisfacció per altres mitjans
c. Notificar l’adopció de contramesures x l’estat infractor i oferir negociació
d. La no adopció o suspensió d’una mesura ha de complir 2 condicions: que el fet ilicit hagi
cessat i que el motiu que enfronti a les parts es trobi stomès a una cort o tribunal facultat
x dictar decisions vinculants x les parts.

4. FINALITAT: Cessament de l’acte il·lícit o reparació de danys provocats.

28. La sanció social i el poder disciplinari.

1. - LA SANCIÓ SOCIAL

Funciona quan no hi ha un incompliment d’una obligació jurídica sinó quan no es produeix un no

seguiment d’una recomanació de l’OI en qüestió. Consisteix en censurar col·lectivament o
institucionalment per part d’una OI a un o més Estats membres i pot ser realitzada de forma
expressa ( resolució ) o tàcita ( no elegir a l’Estat infractor per formar part d'òrgans restringits de
les OI ).

- EL PODER DISCIPLINARI

Modalitats:

a. Imposició de multes
b. Suspensió de drets inherents a la qualitat de membre. Pot ser total o parcial.
c. Revocació d’un mandat atorgat per l’OI
d. La no admissió a l’OI
e. En casos molt extrems, l’exclusió de l’OI mitjançant la retirada forçada o l’expulsió.

29. El poder de coerció dels Capítols VII i VIII de la Carta.

els estats membres atorguen al CSNU la responsabilitat de mantenir la pau i seguretat
internacionals. Per tant la CSNU duu a terme 2 tipus d’accions:
- per una banda determina l’existència d’una amenaça o ruptura de pau
- per altra banda, adopta les recomanacions o decisions x fer front a tals situacions:
sancions per fer efectives les mesures adoptades pel CSNU (exceptuant la força armada)
 1. ADOPCIÓ DE MESURES PROVISIONALS, així com suspendre hostilitats, retirada de
forces armades, entrega d’armes…

2. ADOPCIÓ DE RECOMANACIONS O DECISIONS AMB L’OBJECTIU DE MANTENIR LA

PAU I SEGURETAT INTERNACIONALS

● Mesures de sanció que impliquen l’ús de la força armada (ART 42): D’acord amb l’article
42 de la Carta :“Si el Consell de Seguretat considerés que les mesures previstes a l’article
41 són inadequades o han demostrat ésser-ho, podrà emprendre, per mitjà de forces
aèries, navals o terrestres, l’acció que jutgi necessària per mantenir o restablir la pau i la
seguretat internacionals. Aquesta acció podrà comprendre demostracions, bloqueigs i
altres operacions executades per forces aèries, navals o terrestres dels Membres de les
Nacions Unides”.

30. La pràctica de les NU i altres mecanismes internacionals.