DRET INTERNACIONAL PÚBLIC

2n Dret UPF
 TEMA 1: LA COMUNITAT INTERNACIONAL I EL
DRET INTERNACIONAL PÚBLIC
1.1. EL CONCEPTE DE COMUNITAT INTERNACIONAL

La CI és la base social que regula l’ordenament jurídic internacional, o, el sistema social en que
el DI opera com a sistema legal). Aquesta es caracteritza per:

- Major grau de sociavilitat en el que es reconeixen interessos, valos i sentiments comunitàris.

- Té com objectiu el arribar a una major solidaritat i justícia en les relacions internacionals.

- Els seu ordenament jurídic internacional regula part de les relacions entre els seus membres.

- El concepte i la realitat internacional tenen una relació mutuament constitutiva, en la que la

primera és el resultat de la sociavilitat existent, però, alhora, ajuda a avançar en la creació de
vincles comunitàris en el sistema internacional.

1.2. FOMACIÓ HISTÒRICA I EVOLUCIÓ DE LA COMUNITAT INTERNACIONAL

L’existència de grups socials amb relacions esporàdiques entre sí es dona des d’èpoques
immemorables. Aquest fet és tan antic com l’existència de la persona mateixa. En relació a aquest
tema, ens interessa la ciència jurídica que es consagra entre 1648 i 1945. (4 fases)

EL SISTEMA EUROPEU D’ESTATS

1648 - es posa fi de la Guerra dels 100 anys amb la Pau de Westfalia, amb la firma de 2 Tractats
Internacionals:

- TI Osnabruck (1643)

- TI Münster (1648)

A partir d'aquest any, apareixen un conjunt d'Estats independents Absoluts, que es caracteritzaran
per ser entitats politiques que gaudeixen de sobirania, entesa amb independencia de qualsevol
poder supranacional, com havia estat fins aleshores amb el Papat o el Sacre Imperi Romà. Així
doncs, va suposar l'origen de l'actual sistema internacional i l'emancipació completa de la política
amb el que respecta la religió, al reconèixer que aquesta era un assumpte intern dels Estats
subeditada a la decisió dels seus sobirans.

Situació que està caracteritzada pel reconeixement i acceptació d’uns principis fonamentals:

- la obligació de respectar els límits territorials dels Estats (principi de jurisdicció territorial).

- e lprinicipi d'igualtat sobirana.

- el principi de no-intervenció en els assumptes interns dels demés Estats.

El resultat d'aquesta nova situació és la creació d'un Dret Internacional Clàssic. Aquestes normes
es basaran en un dret diplomàtic (apareix la figura de l'Embaixador) que respectarà les fronteres
i sobiranies. S’aspirava a establir un sistema de garantía i manteniment del statu quo mitjançant
una política d’equilibri de poder que estava basada en:

- la sobirania territorial
- el respecte als TI i a les relacions a través de representants dels sobirans
- en la possibilitat de recórrer a la guerra per part de l’Estat víctima
- límitació del dret a la guerra al sometre’l a l’existència d’una causa justa

EL SISTEMA D’ESTATS DE CIVILITZACIÓ CRISTIANA

Com a conseqüència de la independència de les colònies americanes, EUA el 1776 i, més tard, la
dels Estats llatinoamericans, al segle XIX; el Sistema d'Estats va deixar de ser exclusivament
europeu per incloure també els nous Estats americans.

Apareixen també dos nous principis: el principi de democràcia (rebutjen la legitimitat dinàstica)
i el principi republicà. 1814 Conveni de Viena - es va aclarir qui tenia colonies i qui no. Ara bé,
el President Monroe dels Estats Units, va proclamar que Amèrica ja no podía ser un territori
objecte de colonització pels Estats europeus i va excloure tota intervenció d’aquests en els nous
Estats americans. Aixi doncs, el sistema europeu d'Estats s'havia tranformat en un sistema europeu
i americà, que tenia en comú la civilització cristiana, ja que els valors i principis fonamentals que
regulaven les relacions eren compartits. No obstant això, en aquest sistema encara no existía ni a
l'Àsia ni a l'Àfrica.

LA SOCIETAT D’ESTATS CIVILITZATS

Apareix com a conseqüència de la incorporació d’Estats no cristians. Aquesta nova fase s’inicia
al llarg del segle XIX i s’obren als grups humans de l’Orient Mitjà i l’Orient Llunyà (Àsia) i
d’altres Estats Occidentals (com els de l’Àfrica), que tenen l’opció d’inserir-se dins d’aquest
DIC, sempre i quan compleixin amb uns mínims i unes condicions: es permet la seva inserció
amb la condició que els Estats Civilitzats, tinguem uns certs privilegis sobre aquests Estats
Semicivilitzats i no-civilitzats (com ara Xina, Japó, Sian...), d’aquesta manera, apareixen els
tractats desiguals: tractats imposats per les potències occidentals, les quals obtenien, per mitjà
d’aquests tractats, privilegis comercials, jurisdiccionals, territoris en arrendament, etc. El resultat
d’aquest procés d’ampliació basat en la desigualtat, justificada amb l’argument del diferent grau
de civilització que tenien uns Estats i altres, fou un sistema eurocèntric basat, fonamentalment,
en els principis del dret occidental i en estàndards i valors de la civilització cristiana; ja que la
seva acceptació era imprescindible per ser admès entre les nacions civilitzades.

Els Congressos de Pau de la Haya de 1899 i 1907 van permetre visualitzar aquesta nova societat

d’Estats civilitzats. (Entre els temes d’aquests congressos trobem com a focus principal el
d’avançar en la reglamentació de la guerra i la creació d’un tribunal internacional d’arbitratge. Es
pretenia instaurar el principi de l’ús dels bons oficis, la mediació i el arbitratge en els casos que
78

ho requereixin, amb l’objecte de prevenir els conflictes armats entre les nacions).

LA SOCIETAT INTERNACIONAL MUNDIAL

Neix a partir de la I Guerra Mundial i es consolida amb la II Guerra Mundial (1945). Després de
la IGM hi va haver una revisió general dels principis de les normes que regien les relacions
internacionals. El President Willson va proclamar els famosos 14 punts sobre els quals s'hi ha
asentat les bases de la Societat de Nacions Unides. Entre aquests punts proclamava la llibertat
dels mars, dret a escollir els propis governants, la desaparició de barreres econòmiques, etc. Es
va plasmar la seva importància en la creació de la O.I.T (Organització Internacional del Treball),
la qual s'ha manifestat enormement positiva pels interessos del món del treball, així com el món
empresarial. I que, paral·lela a la Societat de les Nacions (S.D.N) es caracteritza per ser l’única
O.I que en el seus òrgans hi ha representats, no de l’Estat, sinó dels sindicats.

D’altra banda, l’altre motivació que reclamava Wilson era la creació de la Lliga de les nacions o
S.D.N (1919), per tal de salvaguardar la pau per sempre més i, així, evitar una altra GM.
Conjuntament a aquesta, també s’havia de crear el seu respectiu Tribunal, per tal de fer efectiva
la pau i la seguretat. Ara bé, el fet de que els EEUU es van negar a participar-hi i tampoc vàrem
deixar que la URSS en formés part, suposava la falta de suport de dues grans potències. Per tant,
la SDN estava destinada al fracàs. Així doncs, la missió de la S.D.N fracassa al no poder impedir
la II GM. Al acabar aquesta, les potències aliades busquen un nou tipus d’O.I. més ben
estructurada i més eficaç. Això es concreta en la Carta de les Nacions Unides (N.U), firmada a
San Francisco el 26 de juny de 1945, per la que s’estableix la O.N.U. A més, en el context
internacional es busquen solucions, de forma que es dona per nascut el Dret Internacional
Contemporani.

El Dret Contemporani, a part de ser també un Dret liberal, oligàrquic (interessos propis) i
descentralitzat (per sobre d'ells no hi ha ningú més, ningú limita el poder dels Estats), com ho era
el DI Clàssic; era un dret social (marcadament d’interès comunitari: guardar drets dels individus,
els fons marins, el medi ambient, etc.), democràtic (inclou a gairebé la totalitat de la comunitat
internacional) i parcialment centralitzat. La font més important d'aquest dret és el costum.

-DI Clàssic: obeeix als interessos de les potències europees.

-DI Contemporani: Persegueix

1) Els interessos dels Estats,
2) Els interessos de la Comunitat Internacional

La C.I actual ha deixat de ser exclusivament europea, occidental i cristiana, ja que en ella
coexisteixen una pluralitat de cultures que representen valors i concepcions del món diferents a
l’occidental

1.3. NATURALESA DE LA COMUNITAT INTERNACIONAL

La C.I actual és el resultat d’un llarg procés històric que ha configurat la seva naturalesa com a
conseqüència de diversos factors: dels membres que la integren (1), del grau de sociabilitat
existent (2), del reconeixement i regulació de valors i interessos comuns als Estats (3) i del seu
caràcter anàrquic (4).

1. Té una naturalesa interestatal. Té com a membres primaris i principals als Estats. La

seva existència presuposa la d’Estats sobirans independents de tot poder superior, que
exerceixen la seva sobirania mitjançant d’un govern propi sobre la població existent en
una determinada porció territorial. Hi ha, no obstant això, alguns agents de caràcter no
estatal que tenen una gran influència (actors). Qui és actor? les O.I governamentals i les
no governamentals, les empreses transnacionals i, en alguns àmbits, també pels individus.
La Comunitat Internacional d'avui dia és la suma dels actors i subjectes (estats). Ara bé,
els subjectes sí que són subjectes del Dret internacional, però els actors no.

2. A la Comunitat Internacional hi ha una creixent interdependència, la qual cosa ha

significat un major grau de sociavilitat en el sistema d’Estats, que s’ha intensificat a
conseqüència de la globalització.

3. La Comunitat Internacional d'avui dia recull una sèrie de valors i interessos comuns dels
Estats, i interesos generals o comunitaris. Tradicions de pensament sobre el sistema
d’Estats:
 - Tradició kantiana (universalista): considera que el més essencial són les obligacions
socials transnacionals que vinculen als éssers humans individuals en la comunitat de la
humanitat per sobre de les rr. dels Estats dels que són súbdits o ciutadans. En aquestes
relacions, els Estats estarien sotmesos a imperatius morals que limitarien la seva
actuació (En busca de la pau)

- Tradició hobbesiana (realista): descriu les rr. Internacionals com un estat de guerra
constant en el que els Estats no tenen restriccions morals o legals de cap tipus per a
perseguir els seus propis interessos.

- Tradició grociana (internacionalista): en mig de les dues teories anteriors, aquesta

última descriu la realitat internacional com una societat d’Estats o societat internacional
en la que els membres principals són els Estats abans que els individus, en la que ni es
dona un conflicte permanent dels seus interessos, ni una completa identitat i en la que les
relacions estan regulades per normes jurídiques i institucions.

4. És de caràcter anàrquic, entès com l’absència de jerarquía entre els Estats i d’una autoritat
mundial per sobre tots ells. La CI té un caràcter descentralitzat fruit d’una estructura
horitzontal en que els membres primaris i principals no tenen rr. de dependència, ja que els
Estats són entitats sobiranes entres les quals no existeix supremacia, i llurs relacions estan
basades en el principi d’igualtat sobirana. Això no vol dir que no n'hi hagi alguns que ténen
més influència.

1.4. L’ ESTRUCTURA DE LA COMUNITAT INTERNACIONAL I LES SEVES

TRANSFORMACIONS

L’Estructura de la C.I ha anat evolucionant conforme s’anaven intensificant les rr. internacionals
i transnacionals entre els membres. En aquesta evolució es poden distingir 3 dimensions o
estructures:

• Estructura relacional: és el resultat de la simple juxtaposició d’Estats en un sistema

internacional de caràcter interestatal, descentralitzat, en el que els Estats coexisteixen i
en el que les seves relacions es configuren fonamentalment pels principis de sobirania i
no intervenció. Va ser el reflex d’un baix grau de sociabilitat (Sistema Europeu d’Estats
i Sistema d’Estats de civilització cristiana).

• Estructura institucional: és el resultat de l’aparició d’interessos comuns dels Estats

(primer en matèria de comunicacions, després, en l’àmbit cintífic, econòmic, socil i
cultural). Per la gestió i satisfacció de tals interessos, els Estats varen anar creant
institucions internacionals: primer les Comissions fluvials i les Unios administratives,
després O.I com la S.D.N y la O.I.T. Aquesta estructura s’ha anat fent més densa a partir
de la II GM amb la creació, en l’àmbit universal, de l’O.N.U; i en l’ambit regional, amb
la creació d’un bon nombre d’organitzacions de cooperació social.

• Estructura comunitària: Com a conseqüència del augment del nombre d’Estats, de la

incorporació d’actors no estatals en la comunitat internacional, del creixement de la
interdependència entre ells i de nous problemes i necessitats als que fer front. L’origen
d’aquesta estructura està en el naixement, identificació i protecció de valors i interessos
generals de la CI. Els Estats han reconegut, mitjançant la Declaració del mileni, que els
valors fonamentals en les rr. Internacionals del s. XXI són la llibertat, la igualtat, la
solidaritat, la tolerància, el respecte dels DDHH, el respecte per la natura i la
responsabilitat comú. Per salvaguardar aquests valors el D.I ha creat:
 - Normes Ius cogens: normes jurídiques que protegeixen els interessos generals
essencials. Per complir aquestes normes es crean les obligacions erga omnes.

- Obligacions Erga Omnes: obligacions degudes a tota la C.I.

- Normes que prohibeixen i sancionen els crims internacionals (agresió, crim de guerra,
crim contra la humanitat i genocidi)

- Règims internacionals que regulen i protegeixen aquests valos i interessos (drets

humans, ozò, canvi climàtic)

- Institucions internacionals encarregades d’aplicar totes aquestes normes com: el sistema

de seguretat col·lectiva, la Cort Penal Internacional i l’Autoritat Internacional de Fons
Monetari.

Les transformacions que ha sufert l’estructura de la CI no ha suposat la substitució d’una

estructura per una altra, sinó que en l’actualitat totes es superposen i complementen.

1.5. LA ORGANITZACIÓ EN LA COMUNITAT INTERNACIONAL

Tot i que la CI és inorgànica, el fenòmen de l’organització es troba present en la C.I acual através
de les O.I intergovernamentals. En el desenvolupament de l’Organització en la C.I es poden
distingir 3 fases:

1. Període de formació dels antecedents del fenòmen de l’O.I (s. XIX – fins a la I GM):
o Concert europeu: sistema basat en reunions de representants dels Estats europeus
que, reunits en conferència diplomàtica tractaven problemes concrets. Les grans
potències sempre estaven presents i assumien el paper director i imposant. Per
tant, es tractava d’una espècie de govern internacional amb una organització
sense normes. La conferència més important fou el Congrés de París (1856) - on
es va admetre la primera potència no cristiana (I.Otomà) + es van fixar nomes
per la guerra marítima.

o Comissions fluvials internacionals: amb el Congrés de Viena de 1815 es va

establir un nou règim internacional per als rius que atravessan diversos estats.
Apareixeran la Comissió central per la navegació del Rin (formada per els estats
riberencs, exercía també funcions de caràcter judicial), i posteriorment, la
Comissió Europea del Danubi (formada per estats riberencs i no riberencs, que a
part, també tenia facultats en direcció a les obres públiques i facultats fiscals que
permetían cobrar tasses per sufragar-les).

o Unions administratives: es basen en tractats multilaterals que teníen per objecte

facilitat la cooperació entre els Estats en l’ambit de las comunicacions, transports,
gestió adminsitrativa de progressos científics i técnics. Els caps dels serveis
administratius corresponents eren els representants dels Estats membres. (ex.
Unió Telegràfica Universal, posteriorment, passaría a ser la Unió Internacional
de Telecomunicacions).
2. Inici i desenvolupament de l’.O.I en el període de 1919 a 1945 amb la creació de la
S.D.N i la O.I.T: amb les Conferències de Pau de la Haya de 1899 i 1907 es varen tractar
els següents temes: la limitació armamentística, el Dret de guerra i la solució pacífica dels
conflictes internacionals. Aquestes conferencies varen constituir un important avenç que
preparà el camí per al desenvolupament de les O.I, ja que tingueren característiques
diferents respecte de experiències anteriors: en primer lloc, destaca la tendència a la
universalitat en la participació, ja que vàren estar presents pràcticament tots els Estats
sobirans que existíen en aquell moment; i en segon lloc, els Estats participaven en igualtat
de condicions, així com que es donà l’adaptació de mètodes parlamentaris com el
nomenament de comissions, la celebració de sessions plenàries, l’elecció de meses i
presidències de les sessions, etc.

3. Expansió de les organitzacions des de 1945 amb la creació de la O.N.U i altres moltes
O.I: En el discurs dels 14 punts es proposa crear una associació general de nacions per a
proporcionar a tots els Estats, grans i petits , garanties d’independència política i integritat
territorial. A la conferència de la Pau de París de 1919 s’inclou el Pacte de la S.D.N: text
que estava obert a la adhesió d’altres Estats que figuraven en una llista adjunta i preveia
la possibilitat d’ingrés d’altres mitjançant un procediment específic. En el Preàmbul del
Pacte de la S.D.N es diu que es crea per “fomentar la cooperació entre les nacions i per
garantir la pau i la seguretat”, mitjançant el “tríptic de Ginebra”: desarmament, arbitratge
i seguretat col·lectiva. En aquesta Conferència de 1919 es crea també la OIT, destinada a
millorar les condicions dels treballadors i impulsar la justícia social. La originalitat de la
qual radica en el criteri de representació adoptat (representants dels governs, dels
empresaris i dels treballadors). Amb la creació de la SDN i la OIT el fenomen de la O.I
va rebre un impuls decisiu. Ambdues experiències van permetre el desenvolupament de
les O.I que es desenvolupà després de la II GM i que ha caracteritzat la estructura de la
C.I fins els nostres dies.
 TEMA 2: EL DRET INTERNACIONAL PÚBLIC
2.1. EL CONCEPTE DE DRET INTERNACIONAL PÚBLIC

Es defineix el DIP a través de diferents enfocaments:

- A través dels subjectes: el DIP com el conjunt de normes que s’apliquen a les relacions
entre les nacions (Estats).

- Atenent a l’objecte: el DIP com a les normes que regulen les rr. Internacionals.

- Basant-se en els procediments de creació de normes: el DIP és el conjunt de normes

que han estat creades a través d’uns mecanismes de producció normativa propis (costum
internacional, tractats...) diferents als mecanismes de producció normativa propis dels
diferents Estats i en funció d’aquest origen autònom, aquestes normes constitueixen un
conjunt normatiu, denominat DIP, diferent als Drets estatals.

Les normes que actualment entenem com DIP es varen conèixer, des dels seus orígens, en l’inici
de l’Edat Moderna fins al s. XIX amb el nom de “Dret de gents”, o ius gentium romà (normes
aplicables a les relacions entre ciutadans romans i estrangers, o bé, entre estrangers). Gayo: el ius
gentium era el que la veritable raó natural ha establert entre els homes. Més tard, a principis de
l’Edat Moderna (s. XV-XVI), es va ampliar aquest concepte a: el que la raó natural ha establert
entre tots els pobles; és a dir, es tracta d’unes normes que s’apliquen entre diferents pobles o
comunitats polítiques. Més tard, s.XVI-XVII, es destaca encara més que es tracta d’un Dret que
pressuposa l’existència d’Estats independents que es relacionen entre sí. Amb l’evolució de les
relacions polítiques i internacionals, el Dret de gents passa a ser un conjunt de normes que
continuen tenint en teoria una base racional, però les regles de les quals es dedueixen de la tradició
jurídica romanista i de la pràctica diplomàtica i que s’apliquen a les rr. entre els sobirans com a
conseqüència del sistema de monarquies absolutes generalment imperant a Europa fins el s. XIX.

Al llarg del s.XIX i XX, ja s’entén el DI com un conjunt de normes que regeixen les relacions
entre Estats sobirans. L’evolució posterior ha anat ampliant els destinataris de les normes de DI
a O.I., persones individuals i altres subjectes.

2.2. CONTINGUT DEL DRET INTERNACIONAL PÚBLIC

El DIP ha anat ampliant progressivament les seves funcions. Actualment, les normes de Dret
internacional públic realitzen les funcions següents:

- Determinar els poders o competències dels Estats: les normes internacionals preserven
els poders legislatius, executius i judicials que un Estats exerceix en el seu territori i
població, i al mateix temps, impedeixen que altres Estats interfereixin en el seu exercici.
- Regular les relacions de cooperació entre els Estats per la consecució dels seus interessos
comuns.
- Regular les relacions de cooperació entre els Estats i a més membres de la C.I per a la
protecció dels valors i interessos generals de la mateixa (pau i seguretat, respecte dels
DDHH, etc.).
- Regir les O.I. intergovernamentals. Aquestes institucions estan dotades d’òrgans amb
poders específics, i constitueixen actualment el marc en el que es desenvolupen les
relacions entre els Estats, i han donat lloc a un conjunt de normes internacionals en
creixent expansió. (ex. ONU)

En les últimes dècades, s’ha produït també una ampliació material de l’ordenament jurídic
internacional en nous àmbits com la protecció internacional dels DDHH, medi ambient, la
regulació dels fons marins i oceànics o l’espai ultraterrestre.
A més a més, no ens podem oblidar de distingir:

- D.I. General: està integrat per normes consuetudinàries i pels principis generales del Dret i es
caracteritza perquè és obligatori per tots els Estats de la C.I. Dins d’aquest trobem les normes de
caràcter imperatiu (normes ius cogens): que es caracteritzen pel seu contingut (tenen per objecte
la regulació i protecció de valors i interessos essencials de la C.I, com alguns dels DDHH bàsics), pel
seu reconeixement (tota la C.I.), pels seus efectes (les normes d’ius cogens, en les seves rr. amb
altres normes i obligacions internacionals, produeixen efectes jurídics d’especial intensitat, ja que
provoquen la nul·litat dels tractats internacionals i dels actes unilaterals contraris a les mateixes),
i per les conseqüències agreujades en cas d’incompliment (la seva violació, a part de generar les
conseqüències generals de tot fet il·lícit, poden suposar conseqüències específiques que agreujen
la responsabilitat, com ho son la obligació positiva de cooperar per posar fi a la situació creada,
o bé, les obligacions negatives de no reconèixer com lícita i de no donar ajuda o assistència per
mantenir aquesta situació).

- D.I. Particular: fa referència a aquelles normes jurídiques que només obliguen a aquells que li
han donat el seu consentiment i deriva, fonamentalment, dels tractats internacionals (normes de
caràcter dispositiu –Erga Omnes partes).

2.3. CLASSIFICACIÓ DE LES OBLIGACIONS INTERNACIONALS

Crear normes jurídiques internacionals que regulin paral·lelament interessos d’individus/Estats té

la seva complexitat. De manera que, segons les obligacions que s’estableixin, es crearà un tipus
de relació o un altre entre els diferents subjectes de la C.I. Trobem 3 tipus d’obligacions:

- Obligacions bilaterals: aquestes obligacions tenen naturalesa sinal·lagmàtica, és a dir bilateral

(principi de reciprocitat, tu em dones, jo et dono), que es dona entre 2 subjectes de la C.I. La font
o l’origen d’aquestes obligacions es troba en: els tractats bilaterals o multilaterals, les normes
consuetudinàries (costum) i en STCs (en segon grau).

- Obligacions interdependents: es caracteritzen perquè són degudes a tots els Estats en un

tractat multilateral (font o origen d’aquest tipus d’obligacions ! tractats de desarmament,
desnuclearització...) i perquè existeix una espècie de reciprocitat global que fa que el seu
compliment per part d’un Estat només tingui sentit si són complertes també per tots i cadascún
dels altres; és a dir, que el compliment d’aquestes obligacions per un Estat part és condició
necessària pel seu compliment per part de tots els altres. El seu incompliment comporta
conseqüències (responsabilitats) i aquest pot ser al·legat per les parts (sempre i quan no en siguin
els autors). Operan sobre una base de tot o res.

- Obligacions d’estructura integral: són obligacions degudes a tots els Estats destinataris de tals
obligacions, siguin un grup d’Estats o tota la C.I en el seu conjunt. El seu compliment no depèn
del compliment dels altres, ja que no hi ha cap tipus de reciprocitat, però el seu compliment afecta
a tots els destinataris. Trobem 2 tipus d’obligacions d’estructura integral:

o Erga omnes partes: són obligacions derivades d’un tractat multilateral (font) a les que
un Estat està sotmès en totes les circumstàncies cap als altres Estats que en formen part,
de manera que la seva violació autoritza als altres Estats a reaccionar. La seva raó de ser
és la protecció d’un interès col·lectiu del grup d’Estats part en el tractat multilateral. (ex.
obligació de reduir les emisions de gas que dañen la capa d’ozó)

o Erga omnes: són obligacions derivades del D.I. general, normes imperatives que
pretenen protegir els valors i interessos generals essencials de la C.I. i són degudes per
tots els Estats de la C.I.; el seu compliment ni depèn ni està condicionat al compliment
dels altres Estats (ex. qualsevol norma que prohibeixi el genocidi). I la seva violació autoritza a
tots els Estats de la C.I a actuar.
 TEMA 3: LAS FONTS DEL DRET INTERNACIONAL
3.1. INTRODUCCIÓ

En sentit estricte, les fonts del Dret es poden definir com aquells mecanismes de producció
jurídica o procediments mitjançant els quals es creen les normes d’un determinat sistema jurídic.

En D.I.P, les fonts del Dret es troben recollides en l’art. 38 de l’Estatut de la Cort Internacional
de Justícia (Determina quines són les fonts, perquè té una funció d’abarcar a la comunitat
internacional en el seu conjunt. Això ve donat a que forma part de la carta de les Nacions Unides,
on els estats (pràcticament la totalitat de tots els estats del món) que en formen part, l’han acceptat.
Aquest art. 38 recull la tradició jurídica anterior dels tribunals d’arbitratge de l’Haia, amb que
varen arribar a crear un tribunal d’arbitratge permanent).

Fonts enumerades en l’art 38 de l’Estatut de la Cort Internacional de Justícia:

- Les convencions internacionals o tractats Fonts primàries o principals del

- El costum internacional D.I.P
- Principis generals del Dret

- (Jurisprudència i doctrina) à mitjans auxiliars que ajuden a interpretar aquestes normes

principals o primàries

3.2. ELS TRACTATS INTERNACIONALS: CONCEPTE I CLASES

CONCEPTE DE TRACTAT INTERNACIONAL

Els tractats internacionals són una font principal del Dret internacional públic. La definició de
tractat, ve donada per la Convenció de Viena sobre el dret dels tractats de 1969. La convenció diu
que s’entén per TRACTAT, un acord internacional celebrat per escrit entre Estats i regit pel
dret internacional, ja consti en un instrument únic, en dos o mes instruments annexes i
qualsevol que sigui la seva denominació particular (art. 2.1a) es pot denominar tractat,
convenció, acord, pacte, carta, etc.

• “acord internacional”: Els tractats internacionals no són contractes (acord entre Estats,
regit pel seu Dret intern o per altres normes diferents de D.I. públic) i tampoc són
“gentlemen’s agreements” (acord de cavallers; perquè no són jurídicament obligatoris,
ja que es tracta de compromisos d’honor que tenen un valor exclusivament polític).

• “celebrat per escrit”: seria vàlid però no estaria regulat per la Convenció de Viena 1969.

• “celebrat entre estats”: Són entre estats, entre subjectes del dret internacional. La
Convenció de 1969 regula una part dels tractats, però poden haver tractats internacionals,
regulats per la Convenció de 1964 que empara també les organitzacions internacionals.

• “constar en un o mes instruments annexes”: fet en un únic document o en varies parts.

• “qualsevol que sigui la denominació particular”: es pot denominar tractat, convenció,

acord, pacte, carta, etc. sense que això afecti a la seva naturalesa.

El art. 38 de la CIJ diu que els tractats <<estableixen regles expressament reconegudes pels
Estats>>; es a dir, que els tractats també són un mitjà de creació de normes aplicables a les
relacions entre les parts que s’hi han subscrit. Per això, es distingeix entre Dret Internacional
general o normes aplicables universalment a tots els estats i el Dret Internacional particular o
normas que vinculen exclusivament a alguns Estats però no ténen aplicació universal.

CLASSES DE TRACTATS

En funció del nombre de participants:

- tractats bilaterals: duts a terme entre dos Estats.

- tractats multilaterals: i participen mes de dos Estats. Poden ser:

o tractats oberts: s’admet l’adhesió de tercert Estats.

o tractats tancats: NO s’admet l’adhesió de tercers Estats.

En funció de la forma, segons la forma de concloure’ls:

• tractat forma solemne: tenen un procediment de conclusió en diverses fases de

conformitat amb les disposicions del propi tractat i de les normes constitucionals per la
manifestació del consentiment dels Estats part. Cal acudir a les Constitucions dels estats
per veure com es conclouen els tractats internacionals. Necessiten que siguin aprovats
per les Corts Generals i el Rei (en el cas de Espanya, la resta poden tenir mecanismes
diferents).
• tractat de forma simplificada: tractats que per raó de la matèria que tracten, es
conclouen mitjançant un acte únic com la signatura del representant o pel que s’anomena
l’intercanvi de notes (intercanvi de documents signats pels respectius responsables).

En funció de seva la naturalesa:

• tractat-contracte: tractats que preveuen unes prestacions recíproques.

• tractat-llei: fan referència al compliment de unes regles generals de conducta.

*Aquestes diferents classificacions, són combinades pels experts per fer noves classificacions que
interessen a nivell de estudiosos.

3.3. EL COSTUM INTERNACIONAL

NATURALESA DEL COSTUM INTERNACIONAL

El costum és una font que és comprova a través de la seva pràctica reiterada generalment
acceptada com a dret (repetició de un mateix acte). Existeixen dos teories sobre la naturalesa del
costum com a font del dret (hem de tenir en compte que totes dues tenen part de fonament):

• Teoria positivista voluntarista: es parla del costum internacional admetent que és una font del
dret internacional públic. L’entenen com un pacte tàcit que hi ha entre els estats. El costum és
genera per un pacte que no és explícit, però que hi ha un acord que es dóna a entendre (implícit).
D’acord amb aquesta perspectiva, només existiría una única font del Dret internacional: l’acord
entre els estats. I aquest es podría manifestar de forma expressa i per escrit (com els T.I.), o tàcita
en la costum a través de la conducta dels Estats. Però s’ha replicat que la costum no és un pacte,
perquè no es necessari per obligar a un determinat Estat que l’hagi acceptat amb la seva conducta.

• Teoria normativista: La concepció normativista de Hans Kelsen argumentava que, si la costum

era font de dret, l’hauriem d’entendre com a una norma de D.I. sorgida d’un determinat
procediment de creació jurídica. És a dir, s’aplica directament com a norma que és. Segons
aquesta concepció, les normes jurídiques es creen en virtut de processos establerts en normes
anteriors i que a la vegada els hi confereixen validesa.

ELEMENTS DEL COSTUM INTERNACIONAL

Com hem dit el costum és basa en una repetició d’actes, però amb això no hi ha prou, hi ha uns
elements essencials per entendre el costum. La naturalesa del C.I. té d’entrada dos elements:

1. L’element material (diuturnitas): format per la pràctica dels subjectes de Dret internacional.
Ja que hi ha normes consuetudinàries que també s’apliquen a organitzacions internacionals.
Aquesta pràctica pot derivar d’actes tant del poder executiu, ocm del poder legislatiu o poder
judicial. A més, cal dir que aquesta pràctica ha de ser generalment seguida i universal.

- Que la pràctica sigui <<general>> vol dir que ha de ser seguida per nombrosos Estats i no hi
hagi un grup significatiu que s’oposi a ella. La Cort considera suficient que els Estats ajustin la
seva conducta en general a aquestes normes, i consideren les conductes que no s’acomodin a la
norma com a violacions d’aquesta y no com a manifestacions del reconeixement d’una nova
norma. Per a que un Estat adopti una posició discrepant i no suposi violació, haurà de manifestar
la seva discrepància en un estadi previ a l’existència de la norma consuetudinària; això és, quan
encara no hi hagi una pràctica general ni es donguéssin les demés condicions per lexistència
d’aquesta norma.

- Cal destacar que el tribunal accepta que existeixen les costums negatives de NO FER (costum
negatiu). Ara bé, cal tenir en compte els matisos de cada cas concret; és a dir, el tribunal admet
que pugui existir la possibilitat de l’existència d’una norma consuetudinària de caràcter prohivitiu
sempreque es pugui provar que existís, conseguentment, la conciència per part dels Estats que
existeix l’obligació d’abstendre’s.

- Diferències entre la costum general i la costum regional o local:

• Costum general: com que es de la comunitat internacional no cal provar-ho. És general

i la Cort internacional de Justícia o el Tribunal pertinent ja ho aplicarà d’ofici, perquè té
el deure de conèixe’l.

• Costums regionals i locals: el que ho invoca ho ha de provar. No és d’ofici, és a dir no

ho fa el tribunal, ha de ser a instància de part. La part que invoca que existeix aquest
determinat costum ha de provar la seva existència. (pràctica d’un costum regional o local
pròpia d’un conjunt d’Estats, o bé, pràctica bilateral o regional acceptada per alguns
Estats com a reguladora de les seves relacions).

2. L’element espiritual o subjectiu (opinio iuris sive necessitatis): constituït per la creencia de
que la conducta seguida pels Estats obeeix a l’observància d’una norma que la preescriu. L’art.
38.1.b de l’estatu de la CIJ es refereix al costum internacional com una pràctica generalment
acceptada com a dret. D’aquí se n’extreu que la pràctica no només té que ser constant, sinó que
els actes tambñe ténen que tenir tal caràcter, o realitzar-se d’una forma, que deemonstin la
creencia de que aquesta pràctica s’estima obligatòria en virtut d’una norma jurídica que la
preescriu.

Quan va haver l’ampliació del sistema de Estats civilitzats i del sistema mundialcan començar a
intervenir altres cultures i interessos. Els nous estats, quan veien que sota l’emparament de una
norma del dret internacional (costum), podien venir les potències internacionals a explotar els
seus recursos, mentre ells no podien dir res, varen començar a posar en entredit aquella font del
dret. No van estar d’acord amb el costum internacional perquè servia interessos d’altres potencies.
Si el costum es formés únicament de la part material, estaríem parlant de la mort del costum
internacional. Per evitar-ho, el costum va trobar un mecanisme de supervivència que es la part
espiritual del consum: opinio iuris. Aquesta pràctica seguida de manera uniforme, general,
duradora i constant obeeix a una convicció jurídica, si els nous estats no tenen la convicció
que els obliga no es costum per ells. Fa referència al sentiment de que aquella pràctica els obliga,
ens referim a la consciència jurídica de que determinada practica m’obliga jurídicament. Els
tractats internacionals de codificació de Dret internacional, constitueixen també un mitja que
facilita el coneixement de les normes internacional consuetudinàries; al igual que documents
diplomàtics i parlamentaris, o bé el Dret intern o resolucions de tribunals interns.

3.4. LA CODIFICACIÓ DEL DRET INTERNACIONAL PÚBLIC

La codificació del dret internacional públic, és el mateix procés que la codificació en dret intern.
Vol dir reunir de una forma sistematitzada i ordenada textos jurídics de diferents
naturalesa. En dret internacional, però, és dona poc. Reunir en un text únic amb disposicions
sistemàticament ordenades les normes sobre una determinada matèria anteriorment dispersa en
costums i textos de diferent naturalesa. Son textos de tal importància que es denominen en els
ordenament jurídics estatals: codis. L’instrument mitjançant el qual es codifiquen disposicions de
Dret internacional, en defecte de la llei, és el tractat multilateral.

El procés de codificació, és tmolt important, perquè no hi ha un poder legislatiu mundial. Aquest

procés és fa principalment sota l’emparament d’institucions que han permès avançar en el procés
de la codificació internacional:

- Comissió Nacions Unides: Al 1947, la Assemblea General de la ONU, va crear la

Comissió de Dret Internacional que s’encarregava principalment de codificar les
normes de dret internacional (el fet que no arribin a 40 membres de la Assemblea
General de la ONU reflexa l’ interès relatiu pel tema). La feina de codificació combina
els treball d’estudi per la Comissió de Drets Internacional amb els debats de les Nacions
Unides i les observacions dels governs sobre els temes estudiats.

Es poden distingir tres fases:

1. La Assemblea General proposa un tema, que si es acceptat per la Comissió, aquest
procedeix al nomenament d’un Relator Especial que realitza un estudi i presenta un
projecte de articles. La Comissió debat aquest projecta i un comitè de redacció formula
un text provisional d’articles sobre el tema, amb comentaris.

2. Aquest text provisional es sotmès a la Assemblea General de les Nacions Unides i als
governs per que formulin les seves observacions.

3. El Relator Especial redacta un informa amb comentaris sobre el debat de

l’Assemblea General i les observacions dels governs. La Comissió torna a examinar, en
una segona lectura, el projecte d’articles i elabora un projecte final d’articles sobre el
tema (Final Draft). L’Assamblea pot recomanar que es prengui nota del informe o que
s’aprovi mitjançant una resolució, que es recomani als Estats membres perquè
concloguin una convenció o que es convoqui una conferència diplomàtica per finalitzar
un conveni.

- L’ institut de dret internacional o Internacional Law Asosiation: són associacions

d’experts amb reconegut prestigi que s’encarreguen de investigar les legislacions
internacionals
3.5. LA COSTUM INTERNACIONAL I ELS TRACTATS INERNACIONALS

Hem de tenir en compte que cada una de les principals fonts del dret internacional públic es
considera característic de cada una de les etapes:

• Costum: Dret internacional clàssic: Des de 1649 es proliferava el costum, entès com el
costum material, ja que es tenien en compte les voluntats i els interessos de unes potències
primordials i les pràctiques que aquests duien a terme.

• Tractats internacionals: Dret internacional contemporani. A partir del 1945, es produeix

una proliferació dels tractats com a conseqüència de la creació de les principals
organitzacions internacionals que es creaven precisament mitjançant aquests tractats.

En principi, els Tractats només creen drets i obligacions per les parts, però els Tractats
internacional tenen una funció secundària important, especialment els tractats multilaterals, ja que
poden ser un mitjà de prova per conèixer normes consuetudinàries o poden originar aquestes
normes.

Hem de destacar que hi ha una classificació (feta per un estudiós sud-americà, Eduardo Jiménez
de Aréchega) que estableix, que la relació dels tractats internacionals respecte del costum,
podríem calcificar-los en:

1. Tractats internacionals amb disposicions declaratives de normes consuetudinàries:

parlem de l’efecte declaratiu. Posen per escrit el que ja existeix en la realitat, però com
que els costums no estan escrits, el que fan es elevar el nivell que de per si tenen els
costums, posant-los per escrit i donant-los més poder. Les disposicions declaren regles
consuetudinàries que ja formen part del Dret Internacional Públic.
2. Tractats internacionals que contenen disposicions cristal·litzadores de normes
consuetudinàries: hi han costums que s’estan formant i el que fa el tractat és recollir-
les, però es creen formalment a traves del tractat. Un tractat internacional multilateral pot
anar precedit d’una pràctica internacional insuficient. Per declarar el caràcter declaratiu
o cristal·litzador d eles disposicions d’un tractat multilateral s’ha de tenir en compta el
que digui expressament el tractat, els treballs preparatòries, la forma que va ser adoptat
el text, i si està admès la formulació de reserves.
3. Tractats internacionals de efecte creador o generador de normes consuetudinàries:
el tractat internacional fa que, a través de la pràctica i aplicació d’aquest tractat, és creï el
costum d’actuar d’aquella determinada manera. Abans del tractat multilateral no existeix
una norma consuetudinària, però la influència exercida pel tractat i la pràctica posterior
dels Estats d’aquesta norma provoca que acabi sorgint la costum després de la conclusió
del tractat.

3.6. RÈGIMS INTERNACIONALS GENERALS

En l’actualitat podem distingir entre:

- Dret internacional general: format per normes de costum internacional i principis

generals.
- Dret internacional particular: format pels tractats internacionals.

Ara bé, aquesta distinció és insuficient degut al desenvolupament que ha sufert el D.I. en el
conjunt de tractats que regulen una mateixa matèria amb diversos graus d’especialitat de l’àmbit
especial d’aplicació i/o de règims internacionals generals.
NOCIÓ DE RÈGIMS INTERNACIONALS GENERALS

És tot el conjunt de pautes de comportament, regles i orientacions polítiques referents a qualsevol

qüestió internacional que fan possible que els Estats destinataris abastin fórmules de concertació
substantives o de procediment. Els règims internacionals són unes reglamentacions específiques
(sectorials), fundades en tractats que formen part de l’ordre jurídic internacional. Es
caracteritzen, no únicament pel tipus de matèria que regulen, sinó també per les seves
característiques normatives. En la configuració dels règims internacionals generals, juntament
amb les normes internacionals consuetudinàries i convencionals, principis generals i modalitat
d’aplicació que constitueixen el nucli essencial, es donen també conjunts normatius creats per
tractats que regulen determinats aspectes del règim general amb normes més específiques o que
desenvolupen la seva aplicació a nivell regional. Aquests règims més específics reforcen,
desenvolupen i a vegades s’anticipen a l’evolució del règim internacional general. La formulació
de tractats amb normes més específiques tenen el propòsit de promoure un interès global.

CARACTERÍSTIQUES DELS RÈGIMS INTERNACIONAL GENERALS EN EL DIP

1. Les normes que conformes un règim internacional poden protegir interessos comuns
d’Estats (aquells interessos dels Estats que integren un mateix règim) o interessos
generals de la comunitat internacional (aquells que regulen els interessos no només
dels Estats, sinó també d’altres membres com les entitats no estatals i la persona humana
/ex. interessos que protegeixen el medi ambient, els recurssos, la persona humana, etc.).

2. Són conjunts de normes en els quals es donen normes primàries (regulen conductes) i
normes secundàries (regulen la identificació, creació i aplicació de les normes
primàries).

3. En les normes secundàries d’aplicació de les normes que configuren un règim

internacional general es donen mecanismes de seguiment del compliment i mitjans de
solució de diferències específiques. Els òrgans d’organitzacions internacionals o òrgans
de gestió de tractats internacionals multilaterals realitzen funcions de promoció i control
del compliment de les obligacions. En els casos que gaudeixen de major
institucionalització, la solució de diferències s’encomana a òrgans jurisdiccionals
específics, ex. Tribunal Europeu de Drets Humans, Consell de Seguretat, etc.

4. En alguns règims internacionals generals s’han adoptat normes secundàries d’aplicació

que regulen de forma detallada i específica la responsabilitat que es deriva de
l’incompliment de les normes primàries o dels danys produïts per les activitats que
regulen aquests règims.

3.7. ELS PRINCIPIS GENERALS DEL DRET

L’Estatut de la CIJ menciona entre les fonts del Dret internacional els principis generals de dret
reconeguts per les nacions civilitzades. La qüestió dels principis generals està reacionada amb el
problema de que els jutges no poden dictar sentència sobre un litigi perquè no hiha norma
aplicable (non liquet). La solució va ser la següent: el President del “Comité dels Deu”, comissió
preparatoria de l’Estatut del TPJI nombrada per la Societat de Nacions, va proposar que el
Tribunal apliqués les regles de D.I. reconegudes per la consciència jurídica de les nacions
civilitzades, per tal de finalitzar amb el pensament de que s’estava reconeixent als jutges una
funció creadora de les normes, que els Estats difícilment haguéssin acceptat.

Els principis generals del dret no només són normes que orienten a l’aplicació de les altres normes,
sinó que són veritables normes i són aplicables directament, és a dir, són una font de dret
autònoma. La norma que autoritza la seva aplicació és una norma d’identificació d’un determinat
tipus de normes.
CONTINGUT DELS PRINCIPIS GENERALS DEL DRET

L’art. 38 de l’Estatut de la CIJ utilitza una expresió avui antiquada i osoleta: “principios
reconocidos por las naciones civilizadas”; ja que no es pot admetre en el moment actual una
distinció entre les nacions civilitzades i altres que no ho siguin. S’haurien d’entendre com a
principis reconeguts pels principals sistemes jurídics del món.

L’Assamblea General de les Nacions Unides va aprovar la Declaració de principis del dret
internacional que han de regir les relacions de amistat i cooperació entre els Estats de
conformitat amb la Carta de les Nacions Unides el 1970. Es tracta de principis de Dret
Internacional, en el sentit de normes bàsiques del ordenament internacional aplicables a tots els
Estat que per la seva importància es classifiquen de principis i no de principis general del Dret en
sentit del article 38.1. c del Estatut de la CIJ.

Quan parlem de principis generals del Dret, a efectes de identificació distingim entre:

• Principis del dret: tenen un àmbit substantiu, tenen una matèria concreta de la qual se’n
deriven normes i obligacions. ex. principi de la cosa jutjada, que prohiveix obrir un nou
procediment sobre un assumpte que ha estat decidit mitjançant una sentència.

• Principis jurídics: orienten la tasca dels juristes i dels jutges en el procés d’aplicació de
les normes, “ars legis”. Són generalment principis processals i d’aplicació directe. ex.
principi de que ningú està obligat a provar el que no té.

3.8. MITJANS AUXILIARS DE DETERMINACIÓ

L’art. 38 de l’Estatut de la CIJ menciona les decisions judicials i les doctrines dels publicistes de
major competència de les diferents nacions, com a un mitjà auxiliar per a la determinació de les
regles de Dret. És a dir, no són una font del Dret en el sentit de mecanismes de producció
normativa, però són fonts secundàries del Dret internacional públic, que serveixen per orientar la
interpretació de les fonts principals:

• Jurisprudència: sentències i decisions dels jutges que tenen valor obligatori per les parts en
aquell litigi, però que, quan són reiterades, tenen valor jurídic com a precedents d’aquella pràctica
per part dels estats.

Ara bé, les decisions dels tribunals internacional són un excel·lent mitjà auxiliar de determinació
i prova de normes consuetudinàries i principis generals del Dret. Especial importància ténen les
sentències de la Cort Internacional de Justícia i el Tribunal Permanent de Justícia Internacional.

A diferència dels Tribunals interns, la CIJ no solament dicta sentencies, sinó que se li pot demanar
informes i dictàmens sobre determinades qüestions de Dret internacional públic. Són opinions
consultives, però que a efectes de la jurisprudència internacional tenen valor.

• Doctrina científica: s’atribueix als escrits dels autors de major impostància el valor de mitjans
auxiliars de determinació de les normes internacionals. Antigament, era freqüent referir-se a
autors clàssics a l’hora de dictar sentència, però actualment, degut al gran volum de jurisprudència
disponible, les cites d’autors són molt menys freqüents.

Els vots particulars dels jutges del TPJI i de la CIJ són una expressió qualificada de la doctrina.
Quan un jutge està d’acord amb amb la decisió judicial (“fallo”) però no amb l’agumentació
seguida al llarg de la sentència, emet un vot particular que es denomina: opinió individual; si, en
canvi, el jutge no està d’acprd ni amb la decisió ni amb l’argumentació, el seu vot particular es
denomina: opinió dissident.
També cal destacar la doctrina col·lectiva de les associacions de juristes destacats de diversos
països expressada a través dels seus treballs i de les resolucions adoptades en els seus congressos
(a destacar: Institut de droit internacional i la Internacional Law Association).

Per últim, la Comissió de Dret Internaiconal, per tractar-se d’un òrgans d’experts.

3.9. LA FUNCIÓ DE L’EQUITAT

L’art. 38 de l’Estatut de la CIJ afegeix que “no restringeix la facultat de la Cort per decidir un
litigi ex aequo et bono, si les parts així ho convinguéssin”. Així doncs, es tracta d’un mecanisme
autònom de decisió judicial que autoritza al tribunal a dictar una decisió en la que pot apartar-se
del Dret positiu i fundar-la en el que considera equitatiu i bo. És un criteri de solució de litigis
diferent del Dret. Els Estats autoritzen que el Tribunal Internacional de Justícia apliqui el sentit
de justícia (equitat) si amb les normes no ho troba. No és possible sense l’autorització previa de
les parts.

S’autoritza al tribunal a que mes enllà de l’aplicació de les normes de dret internacional, puguin
aplicar allò que entenguin com un sentiment de justícia. En determinats casos, en que la conclusió
a la que s’arriba amb la aplicació del dret internacional sigui injust, aleshores el tribunal pot
aplicar aquest institut de la equitat.
 TEMA 4: LA CONCLUSIÓ DELS TRACTATS
INTERNACIONALS
4.1. REGLAMENTACIÓ DE LA CONCLUSIÓ DELS TI

La reglamentació dels procediments de conclusió dels tractats internacionals està compost per
normes internacionals, que recullen una pràctia dimplomàtica que ha evolucionat al llarg dels
temps, i de normes constitucionals que regulen la participació dels órgans estatals en el
procediment de conclusió. Bona part de les normes internacionals que regeixen els tractats
internacionals entre Estats han sigut codificats per la Convenció de Viena sobre el Dret dels
Tractats (CVT), de 29 de maig de 1969, a la que s’hi va adherir Espanya el 1972.

4.2. LA CONCLUSIÓ DELS TRACTATS INTERNACIONALS

CAPACITAT PER CONCLOURE TRACTATS

art. 6 CVT: “Tot Estat té capacitat per celebrar tractats”. Per tant, la capacitat per concloure TI
correspon als Estats, és conseqüència de la seva sobirania, i no té més limitacions que les que
deriven de les pròpies obligacions adquirides pels Estats. Algú més té capacitat?

• Entitats infraestatals (estats federals, regions o comunitats autònomes) - només poden

concloure TI si la pròpia Constitució del respectiu país ho admeti.

• Organitzacions internacionals - tenen capacitat per concloure tractats, sempre que, les
regles de la seva propia organització (tractat constitutiu) així ho reconeguin o ho prevegin.

• Els acords entre Estats i particulars - no es consideraran com un TI. Constituiran

contractes internacionals que es regiran pel Dret intern.

PLENS PODERS

Es denominen plens poders al document emanat per l’autoritat competent d’un Estat per a que
una persona pugui realitzar algún acte relatiu a la conclusió d’un tractat (negociació, firma, etc.).
Aquest document, doncs, es refereix a la persona que per la realització d’un determinat acte
ostenta la representació de l’Estat. Segons la CVT es considera que representen a l’Estat sense
necessitat de presentar plens poders:

a) els caps d’Estat, els caps de govern i els ministeris de relacions exteriors, per l’execució de tots
els actes relatius a la celebració d’un tractat;

b) els caps de les missions diplomàtiques, per l’adopció del text d’un tractat entre l’Estat
acreditant i l’Estat receptor.

c) els representants ordinaris acreditats pels Estats davant una conferència internacional o una
O.I. o algún dels seus òrgans, per a la redacció del text del tractat en qüestió.
4.3. PROCEDIMENT DE CONCLUSIÓ

Tot i que en la pràctica deixa veure que les fases de conclusió d’un T.I. depenen de les modalitats
de conclusió de cadascún, la CVT fa referència a 4 fases de conclusió de tractats internacionals:

1. NEGOCIACIÓ:

Procediment en que s’acosten posicions per arribar a un punt en comú. És la elaboració del text
del tractat pels representants dels Estats. Fase que no es troba regulada jurídicament i pot revestir
moltes formes, des de simples converses fins a reunions més formals.

• Tractats bilaterals: la negociació es realitza entre les missions diplomàtiques i els

òrgans de l’Estat davant els quals estan acreditades.

• Tractats multilaterals: la negociació es realitza en el marc d’una conferencia

diplomàtica en la que participen els representants dels Estats nomenats a efecte o bé en el
sí d’una O.I. amb la participació de les delegacions estatals dels Estats membres de la
organització. La conferència diplomàtica requereix l’aprovació prèvia de les normes de
procediment que hauràn de regir els debats i l’habilitació per l’Estat amfitrió dels mitjans
necessàris; en canvi, la negociació en el só d’una O.I. presenta l’aventatge de que no és
necessari aprovar normes de procediment, ja que s’apliquen els reglaments que regeixen
en l’organització, i ja disposa de l’infraestructura de la pròpia organització. Actualment
la majoria de negociacions es troben en el si de les O.I.

2. ADOPCIÓ DEL TEXT:

És la fixació del text d’un tractat. Quan s’arriba a un mínim acord de paraula, això s’ha de traduir
per escrit en un text.

La CVT diu que l’adopció del text, s’ha de realitzar pel consentiment de tots els Estats participants
en la seva elaboració. Aquest principi d’unanimitat està en perfecte coherència amb el principi
d’igualtat sobirana de tots els Estats. Bo i això, amb el temps, cada vegada es tendeix més a una
certa flexibilització degut al creixent augment d’Estats negociadors. La CVT ha establert una
norma específica que, en conferències multilaterials, l’adopció serà una majoria de 2/3 dels Estats
presents i votants. De totes maneres, la conferència por “per igual majoría aplicar una regla
diferent”.

3. AUTENTIFICACIÓ DEL TEXT:

És la fixació del text d’un tractat com a autèntic i definitiu. L’autentificació es fa sobre un
document o docuemnts en els que consta el text del tractat en un o varis idiomes generalment
mitjançant:

- la firma

- firma ad referèndum o rúbrica: són formes d’autentificació que s’utilitzen per posar en
manifest que l’acte del representant té exclusivament per objecte l’autentificació del text
i tindrà que anar aguit d’un acte posterior per la manifestació del consentiment.

- firma de l’Acta Final de la conferencia internacional: equivaldria a la autentificació del

text.

La data i el lloc de l’autentificació són els elements que permeten la identificació d’un determinat
tractat.
L’estructura del text d’un tractat és molt variada i depen de la seva importància i del moment
hitòric de la seva conclusió. El model més comú consta de les següents parts:

- Preàmbul: motius i consideracions generals que ha dut a terme l’elaboració del T.I.

- Part dispositiva: conté les disposicions substantives del tractat ordenades per artícles i,
en el seu cas, per capítols i seccions.

- Disposicions o clàusules finals: qüestions sobre com es manifesta el consentiment, les

reserves, l’entrada en vigor, la terminació del tractat, solució de controvèrsies i altres
precisions que les parts vulguin establir en relació a l’aplicació del T.I.

- També pot anar acompanyat d’annexes i altres documents que formen part del T.I.

4. MANIFESTACIÓ DEL CONSENTIMENT I ENTRADA EN VIGOR:

Jurídicament és el moment de major importància en la conclusió dels T.I., ja que l’Estat manifesta
la seva voluntat d’obligar-se pel tractat. La CVT consagra el principi bàsic de la llibertat i igualtat
de formes de manifestació del consentiment al establir: “El consentiment d’un Estat en obligar-
se per un tractat podrà manifestar-se mitjançant la firma, el bescanvi d’instruments que
constitueixin un tractat, la ratificació, l’acceptació, l’aprovació o l’adhesió, o en qualsevol altre
forma que s’hagués convingut” (art. 11).

a) Ratificació: l’autoritat competent d’un Estat, normalment el cap d’Estat, expressa la voluntat
de l’Estat d’obligar-se pel tractat internacional. Aquest acte consta en un document solemne que
és objecte de bescanvi amb un document igual de l’altre Estat part o de dipòsit davant una autoritat
convinguda en el cas dels tractats multilaterals (d’això se n’obra acta). Actualment es fa servir en
els tractats de major importància. Antigament era la confirmació per part del sobirà de que el seu
representant al negociar el tractat ha actuat amb conformitat amb els plens podedrs, ara bé, amb
l’extensió del règim constitucional parlamentari el periode entre la firma i la seva ratificació
s’aprofita per introduir l’exigència interna d’aprovació parlamentària dels tractats, almenys dels
més importants.

b) Adhesió: és una forma de manifestació del consentiment als tractats multilaterals.

c) Accessió, aprovació, acceptació o notificació del compliment dels requisits constitucionals:

són formes més modernes i menys formals de manifestació del consentiment a tractats bilaterals
o multilaterals equivalents a la ratificació o adhesió. Es caracteritzen per la seva flexibilitat en la
relació amb òrgans i procediments interns d’aprovació, ja que poden ser emanats pels cap d’Estat
o ministres d’assumptes exteriors i aprovació per l’executiu d’acord amb les normes internes de
cada Estat.

d) Firma o “bescanvi de notas i cartes”: en els T.I. hi ha la possibilitat de que la firma sigui
única i serveixi tant de mitjà d’autentificació com de manifestació del consentiment; el mateix
passa amb el bescanvi de notes i cartes entre Estats. Són la forma simple de concloure tractats
internacionals, es fan servir per aquells assumptes de menys importància, caràcter tècnic o
aplicació d’altres tractats internacionals.

Segons Paul Reutes, des de la perspectiva internaiconal, en relació amb el procediment de

conclusió de tractats i sense tenir en compte els procediments d’aprovació a nivell intern; es
distingeix:

• Tractats bilaterals de procediment llarg: en aquest tipus de tractat la negociació i l’adopció

del text es realitza sense formalismes mitjançant els representants dels Estats que mantenen
contactes per arribar a un text que reflexa la coincidència dels seus compromisos. Autentificació:
feta pels representats que gaudeixen de plens poders o sense ells per estar autoritzats en virtut de
les seves funcions. Després, cada part procedeix a aprovar-lo pel seu Dret intern. Un cop obtenida
l’aprovació, es procedeix a la manifestació del consentiment mitjançant la ratificació, aprovació
o acceptació o forma equivalent. El tractat obliga a ambdós Estats en el moment en què es
produeix la manifestació de la coincidència d’amdós consentiments. En els tractats més solmenes
es produeix mitjançant el bescanvi d’aquests instruments, se n’aixeca acta i es produeix
l’arxivament per cada part de l’expedient amb tots els documents relatius al tractat.

• Tractats bilaterals de procediment curt: en aquests casos la firma té doble efecte:

d’autentificació del text i de manifestació del consentiment. Si en el moment de la firma es va
constar que aquesta és ad referendum o simplement rubrica, la manifestació consentiment
dependrà de la seva confirmació posterior, però generalment serà retroactiu.

• Tractats multilaterals de procediment curt o llarg: els tractats multilaterals degut al nombre
de participants es presenten formes més complexes de conclusió, a més, la negociació es produeix
en el marc de conferencia diplomàtics o en el sí d’organitzacions internacionals d’acord amb el
reglament de procediment aprovat per la pròpia conferencia o segons les normes de procediment
pròpies de l’organització. La firma no es realitza en un acte únic i generalment s’admet que els
Estats pugin procedir a la firma durant un determinat període. Els Estats firmants manifesten el
seu consentiment mitjançant la firma o mitjançant un acte posterior com la ratificació, l’adhesió,
l’ accessió, l’acceptació, etc.

4.4. LA CONCLUSIÓ DELS TRACTATS SEGONS EL DRET ESPANYOL

1. LA COMPETÈNCIA EN MATÈRIA DE CONCLUSIÓ DE T.I.

A Espanya és l’Estat el que té competència exclusiva en matèria de “relacions internacionals”

(art. 149.1.3 CE). Les CCAA, en principi, manquen de competència per concloure T.I. Per tant,
les CCAA no podran en cap cas assumir la representació de l’Estat en l’exterior, la celebració de
T.I. o generar obligacions internacionalment exigibles a l’Estat.

Ara bé, la Llei 2/2014, de l’Actuació i del Servei Exterior de l’Estat, diu que les CCAA: <<podran
celebrar acords internacionals administratius en execució i concreció d’un T.I. quan així ho
prevegui el propi tractat, els hi atribueixi potestat per això i es vegi en matèries de la seva
competència. Així mateix, podran celebrar acords no normatius amb òrgans d’altres subjectes de
Dret internacional, no vinculants jurídicament per aquells que el subscriuen, sobre matèries de la
seva competència>>.

2. LA NEGOCIACIÓ DELS TRACTATS

Correspon al Govern ja que ell dirigeix “la política exterior” (art. 97 CE). La participació de les
CCAA és molt reduïda ja que es limita a la possibilitat de que solicitin al Govern la conclusió de
T.I. en matèries que siguin del seu interès o que el Govern les informi sobre l’elaboració dels T.I.
que les afectin.

3. L’APROVACIÓ DELS TRACTATS

Es precisa de la pèiva autorització pel Consell de Ministres de la firma de tota classe de tractats.
La CE preveu dues classes de procediments d’aprovació de tractats:

• Procediment ordinari - la prèvia autorització, abans de la manifestació del consentient, de les

Corts Generals serà perspectiva en els següents casos (art. 94.1. CE):
a) Tractats de caràcter polític.
b) Tractats o convenis de caràcter militar.
c) Tractats o convenis que afectin a la integritat territorial de l’Estat o als drets i deures
fonamentals establerts en el Títol I.
d) Tractats o convenis que suposin la modificació o derogació d’alguna llei o exigeixin mesures
legislaatives per a la seva execució.

Aquests tipus de tractats, per la seva importància, requereixen l’aprobació de les Corts Generals,
que representen el poble espanyol. El Reglament del Congrés de Diputats estableix un termini de
90 díes de de l’acord del Consell de Ministres per a que el Govern els remiteixi la sol·licitut
d’aprovació del tractat; excepcionalment, aques termini es podrà ampliar a 180 díes. Les proposes
de denegació o aplaçament de l’aprovació tindran la consideració d’esmenes a la totalitat.

El Congrés i el Senat seran immediatamet informats de la conclusió dels tractats de menor

importància, que no versin sobre matèries de l’art. 94.1 CE. Així doncs, poden ser conclosos amb
la única aprovació del Govern, però aquest es troba sotmès al control parlamentari que les Corts
realitzen sobre la política exterior.

• Procediments especials - La CE conté disposicions especials per a la conclusió de 2 tipus de

T.I.:

- Tractats de transferència de competències a organitzacions internacionals: Quan s’atribueixi a

una organització internacional o institució internacional l’exercici de derivades de la Constitució,
s’ha d’autoritzar mitjançant llei orgànica (art 93 CE). Aquesta disposició es va incloure en
previsió de l’ingrés d’Espanya a les Comunitats europeas, que va tenir lloc al 1986, i que al tractar-
se d’una O.I. d’integració suposava la transferència de competències de caràcter legislatiu,
judicial i executiu als òrgans comunitaris europeus. Sense aquesta previsió hauria estat necessaria
una reforma de la Constitució. S’entén doncs la llei orgànica com a mitjà formal d’aprovació.

La Llei orgànica del Consell d’Estat exigeix que la Comissió Permanent del Consell d’Estat sigui
consultada en tots els T.I. sobre la necessitat d’autoorització de les Corts Generals amb caràcter
previ a la prestació del consentiment de l’Estat. Analitza el contingut material de les disposicions
del T.I. i en funció d’auqest determina quin procediment s’ha de seguir. Però al ser aquest
dictàmen no obligatori, en última instància és el Govern l’òrgan que decideix si l’aprovació del
T.I. es farà mitjançant el procediment (1) aprovació per les Corts Generals; (2) informació a les
Corts Generals; o bé, (3) aprovació mitjançant llei orgànica.

- Tractats amb disposicions contràries a la Constitució: El conflicte pot ser d’incostintucionalitat

extrínseca o formal: pot deures a que el tractat hagi estat conclòs per un òrgan incompetent, que
manqui de les facultats o poders necessàris o per l’incompliment de les disposicions que regeixen
el procediment de conclusió. Per altra banda, el conflicte pot ser d’incostitucionalitat intrínseca
o material: conflicte entre les disposicions del T.I. i les normes constitucionals.

§ Control previ de la constitucionalitat - per aquells T.I. que continguin disposicions

contràries a la CE. Aquest control es produeix un cop el text està definitivament fixat,
però no s’hagi emés el consentiment de l’Estat. La iniciativa per sol·licitar-ho davant el
TC correspon al Govern o a qualsevol de les Càmeres. Al Congrés podrà acordar la
mencionada sol·licitut a petició de 2 grups parlamentaris o 1/5 part dels diputats; el
Senat per 1 grup parlamentari o per 25 senadors. En cas que existeixi conflicte entre el
T.I. i la CE s’haurà de procedir a la reforma de la Constitució: aprovada per una majoría
de 3/5 de cada Càmera (art. 167 CE); o bé, si es tracta d’una revisió total o parcial de
les disposicions del Títol Preliminar referent als drets fonamentals o la Corona, haurà de
ser aprovada per la majoría de 2/3 de cada Càmera, procedir-se a la dissolució de les
Corts, aprovar-se el nou text per majoría de 2/3 de les noves Càmeres i sotmetres a
 referèndum (art 168 CE).

§ Control de la constitucionalitat posterior a la manifestació del consentiment - es poden

impugnar tant aquells tractats en els que s’hagi produït una inconstitucionalitat intrínseca
com extrínseca. Aquests tractats podran ser objecte de recurs d’inconstitucionalitat dins
els tres mesos des de la seva publicació o de qüestió d’inconstitucionalitat promoguda
per jutges i tribunals. Estan legitimats a presentar un recurs d’inconstitucionalitat el
President del Govern, el Defensor del Poble, 50 diputats, 50 senadors o l’assamblea i
executius de les CCAA. La qüestió d’incostitucionalitat pot ser promoguda d’ofici pel
jutge o tribunal o a instància de part. La sentència que declari la inconstitucionalitat d’un
tractat produeix efectes a nivell intern però no produeix la nul·litat del tractat a nivell
internacional. Això pot suposar que l’Estat incorri en responsabilitat internacional per
incompliment de les seves obligacions i l’única via per remediar-ho és procedir a la
denúncia o tramitació de terminació del T.I.

4.5. LES RESERVES

En el procés de conclusió de tractats multilaterals els estats poden limitar el seu compromís
mitjançant la formulació de reserves. Segona la CVT: és una declaració unilateral, qualsevol que
sigui el seu enunciat o denominació, feta per un estat al firmar, ratificar, aprovar o acceptar un
tractat o adherir-se a ell, amb l’objecte de excloure o modificar els efectes jurídics de les
disposicions del tractat en l’aplicació en aquell Estat.

La reserva és una institució jurídica que facilita la participació i permanència dels Estats en els
tractats internacionals, ja que el fonament de les reserves és la sobirania dels Estats que els permet
determinar la mesura de les obligacions que estan disposats a adquirir. Per una banda, això
promou l’eficàcia del T.I., per altra banda, però, també la disminueix, ja que la formulació de
reserves produeix una fragmentació de les obligacions.

CLASSES DE RESERVES

✦ per raó del moment de la presentació: reserves presentades en el moment de la firma,

ratificació, acceptació, aprovació d’un tractat o la seva adhesió.

✦ per raó dels seus efectes: reserves d’exclusió de les clàusules o de modificació. Podem parlar
de reserves de exclusió (no ho vol acceptar) i reserves de modificació (vol introduir matisos o
limitar).

✦ per raó de la seva validesa: reserves autoritzades o admeses pel propi tractat; reserves
prohibides o excloses; reserves admissibles en el cas de silenci del tractat al respecte.

EVOLUCIÓ DE LES RESERVES

Històricament, les reserves havien de ser acceptades unànimement per la resta d’Estats en aquell
tractat. Però com que aquesta unanimitat bloquejava aquest procés això va canviar, i es va
flexivilitzar aquesta norma tan rigurosa, permetent que els Estats puguin limitar el seu compromís
determinant les obligacions que estan diposats a adquirir. A més, l’heterogenitat de la comunitat
internacional favoreix la diversitat d’obligacions que s’ajusten a les diferències entre els Estats.

Tot això es pa propiciar arrel de les reserves de la Convenció per la prevenció i sanció del delicte
de genocidi de 1948,; el Tribunal Superior de Justícia Internacional va concloure que sempre que
les reserves no vagin en contra del objecte i finalitat del tractat. Ara bé, aquestes reserves també
produïen efectes cap els altres Estats: els Estats que formulaven reserves eren considerats part en
el tractat amb relació a aquells Estats que haguéssin acceptat les reserves i no ho eren en relació
a aquells que haguéssin expressat objeccions.
ADMISSIBILITAT DE LES RESERVES

• Si el tractat autoritza expressament la formulació de reserves no serà necessària

l’acceptació pels altres Estats (art. 20.1 CVT).

• Excepcionalment se exigeix l’acceptació d’unanimitat dels altres Estats en els tractats

amb un reduit nombre d’Estats negociadors quan de l’objecte i fi del tractat es desplegui
que l’aplicació del tractat en la seva integritat entre totes les parts es condició essencial
del consentiment de cadascuna d’elles en obligar-se pel tractat (art. 20.2 CVT). Es
tracta de tractats que estableixen obligacions interdependents en les que existeix una
reciprocitat global. ex. tractats de desarmament

• Si es tracta del tractat constitutiu d’una organització internacional les reserves hauran de
ser acceptades per l’òrgan competent de l’organització (art. 20.3 CVT).

Si el tractat guarda silenci sobre l’admissibilitat o prohibició de reserves i en funció del seu
contingut no poden ser aplicables les regles anteriors, s’haurà d’atendre a l’actitud de les parts.
Els Estats contractants poden adoptar les següents posicions:

a) Acceptar la reserva de forma expressa o tàcita si en el període de 12 mesos no s’ha objectat.

b) Formular una objecció a la reserva.

c) Objectar oposant-se inequívocament a l’entrada en vigor.

EFECTES DE LES RESERVES

L’Estat que formula una reserva és l’Estat reservant, els estats que no estan d’acord amb aquesta
reserva són els estats que formulen objecció contra aquesta, Estats objectors. Així doncs, els
efectes d’una reserva es determina en funció de la reacció dels demés Estats part del tractat:

1. Relacions entre l’Estat reservant i els Estats que accepten la reserva. el tractat regirà
en la mesura determinada per la reserva (Art. 21.1 CVT)
2. Entre l’Estat reservant i els Estats que formulen objeccions hem de distingir:
1. Si l’objecció ha anat acompanyada d’una manifestació inequívoca de oposició a
la entrada en vigor del tractat, el tractat no regeix en les relacions entre l’Estat
reservant i l’Estat objector.
2. Si l’objecció no ha anat acompanyada d’una manifestació inequívoca d’oposició
a l’entrada en vigor no impedeix l’entrada en vigor del tractat entre ambdós Estats
i el tractat s’aplica entre ambdós en la mesura indicada per la reserva. equivalent a
l’acceptació de la reserva
3. Entre els demés Estats part en el tractat la reserva no modificarà les seves relacions
inter se i el tractat regirà en la seva integritat.

RETIRADA DE LES RESERVES I DE LES OBJECCIONS

Les reserves i les objeccions a les reserves podran ser retirades en qualsevol moment. Per la
retirada de les reserves no s’exigirà el consentiment del Estats que les haguéssin acceptat. La
retirada de les reserves i de les objeccions sortirà efecte a partir de la seva notificació.
ALTRES QÜESTIONS RELATIVES A LES RESERVES

La CVT no regula totes les qüestions relatives a les reserves. Hi ha la possibilitat de que, a més
de les reserves d’exclusió o modificació de clàusules, existeixin reserves interpretatives. Les
declaracions interpretatives formulades per un Estat o una O.I. tenen per objecte precisar o
aclarar el sentit o abast que aquell Estat o O.I. atribueix al tractat o a algunes de les seves
disposicions.

Ara bé, cal diferenciar-le de les declaracions interpretatives condicionals en las que es
condiciona el consentiment a una interpretació específica del tractat o alguna de les seves
disposicions. Aquestes tenen un caràcter superior, i tenen un tracte força similar al de ler reserves.
 TEMA 5: ELS EFECTES I L’APLICACIÓ DELS
TRACTATS INTERNACIONALS
5.1. ENTRADA EN VIGOR DELS TRACTATS INTERNACIONALS

Ens referim als efectes jurídics dels TI en relació amb els estats que han subscrit aquests tractats
respecte altres estats. Quan comencen a tenir efectes els Tractats?

L’entrada en vigor determina el moment a partir del qual els Estats que han manifestat el seu
consentiment estan obligats a aplicar un tractat. Generalment, els TI contenen en les clàusules
finals disposicions sobre l’entrada en vigor del tractat concret.

• En els tractats bilaterals: acostuma a ser a partir de la data del bescanvi de ratificacions o
actes equivalents de manifestació del consentiment; en el tractats en que aquest consentiment
es manifesti mitjançant la firma o hi hagi un bescanvi d’instruments de l’entrada en vigor,
l’entrada en vigor es produeix des de la data de la firma o la resposta de la carta o nota.

- Els tractats també poden disposar que entraran en vigor en una data determinada a partir
del moment en que es produeixi una determinada condició.

• La CVT conté una regla supletòria general en virtut de la qual a falta de disposició o
acord “el tractat entrarà en vigor tan bon punt hi hagi constància del consentiment de tots els
Estats negociadors” (art. 24.2 CVT)

• En els tractats multilaterals: generalment es disposa l’entrada en vigor del tractat quan
s’hagi copsat un determinat nombre de ratificacions i adhesions. A partir d’aquest moment,
entra en vigor per tots els que hagin manifestat el seu consentiment. Per aquells Estats que
ratifiquin o s’adhereixin al tractat amb posterioritat, es produeix una entrada en vigor
específica a partir del moment de la seva respectiva ratificació o adhesió.

5.2. APLICACIÓ PROVISIONAL DELS TRACTATS

En la pràctica moderna, per raons d’urgència, els tractats a vegades disposen la seva aplicació
provisional des del moment de la firma, abans de que es produeixi la manifestació del
consentiment i la seva entrada en vigor.

Això pot ocasionar un conflicte amb les disposicions constitucionals internes, ja que pot impliar
l’aplicació d’un tractat abans que es produeixi l’aprobació parlamentària del TI. Ara bé, com que
no existeix una obligació de cumpliment del TI, ja que no hi ha hagut manifestació de
consentiment, l’aprobació pels parlamentaris queda salvaguardada perquè sempre podrà acabar
amb l’aplicació provisional si “un Estat notifica als demés Estats, entre els quals el TI s’aplica
provisionalment, la seva intenció de no arribar a ser part del mateix” (art. 25.2. CVT)

5.3. DIPÒSIT DELS TRACTATS

En els tractats multilaterals s’acostuma a nombrar un dipositari del TI, que custòdia el seu text
original. Generalment, aquest dipositari sol ser l’Estat en què s’ha celebrat la conferència
diplomàtica en la que es va negociar el TI o l’organització internacional, o el seu secretari general
si el tractat va ser adoptat dins d’una O.I. o en una conferència celebrada sota els seus auspicis.
Funcions del dipositari (molt variades i, el dipositari està obligat a actuar imparcialment en el
seu desenvolupament:

- Custodiar el text original del TI i extendre'n còpies

- Rep les firmes del TI i rep i custòdia els instruments (notificacions i comunicacions
relatives al TI).

- Informa de l’entrada en vigor del tractat, etc.

5.4. REGISTRE I PUBLICACIÓ DELS TRACTATS

• El Pacte de la Societat de les Nacions (art.18) va iniciar l’obligació internacional de

publicació dels TI. Va ser una mesura adoptada amb la finalitat d’acabar amb la “diplomàcia
secreta” a la que s’atribuía el desencadament de la PGM, fruit d’acords i compromisos no
publicats entre Estats europeus.
• El art. 102 de la Carta de les Nacions Unides ho va reiterar: els membres de l’organització
deuran registrar a la Secretaria els tractats que hagin concretat després de l’entrada en vigor
de la Carta, i correspondrà a la Secretaria publicar-los. Ara bé, els tractats concretats pels
Estats-membres abans de l’entrada en vigor de la Carta o per Estats no membres són objecte
d’inscripció i arxiu, encara que també es publiquin.
• La CVT també es reitera en l’obligació de publicació: “els tractats, després de la seva entrada
en vigor, es transmetran a la secretaria de les NU per al seu registre o arxiu i inscripció, segons
el cas, y per la seva publicació”.

Amb independènciade la publicació internacional dels tractats, cada Estat procedeix a la

publicació de’aquells dels que n’és part. L’art.1.5 del CC Espanyol exigeix la publicació dels TI.
L’art. 29 del Decret 801/72 disposa que “els tractats en els quals Espanya en sigui part es
publicaran en el Butlletí Oficial de l’Estat”.

5.5. EFECTES DELS TRACTATS

El tractat internacional en quant a acte jurídic produeix efectes jurídics entre les parts. Mitjançant
el tractat internacional es creen drets i obligacions entre les parts regits pel D.I. públic.

A partir de l’ entrada en vigor del tractat, aquest produeix un efecte general (“pacta sunt
servanda”) el qual es reflecteix en l’article 26 de la CVT, que estableix que tot tractat en vigor
obliga a les parts i ha de ser complert per elles de bona fe. Per bona fe entenem l’esperit de lleialtat,
de respecte del Dret, de fidelitat als compromisos per part del qual la conducta es valora, absència
de la dissimulació, d'engany, de dol en les relacions amb els altres.

A part de la importància que se li va donar a aquesta regla general durant la Conferència, també
es va pretendre l’entrada de la regla de condició d’igualtat en la conclusió de tractats, per tal
d’evitar “tractats desiguals”. Tot i que aquestes propostes es van renunciar, es va aprobar una
Declaració sobre la prohivició de la coacció militar, política o econòmicaen la celebració dels
tractats, perquè cap estat pogués coaccionar-ne un altre.

Conseqüència del principi del caràcter obligatori dels tractats és que una part “no podrà invocar
les disposicions del seu Dret intern com a justificació de l’incumpliment d’un tractat” (art. 27
CVT); ja que això suposaría que el D.I. sería un ordre tan il·lusori com ineficaç.
EFECTES EN EL TEMPS

El problema consisteix en feterminar a quins fets i situacions s’apliquen les disposicions d’un TI.
La regla general és molt simple: depèn del que digui el propi tractat; però, en cas de que no es
digués res, la CVT ho complementa amb una norma subsidiaria que disposa la irretroactivitat
dels tractats: no aplicaran “respecte de cap acte o fet que es va dur a terme amb anterioritat a la
data d’entrada en vigor del tractat” (art. 28 CVT).

Ara bé, els efectes del tractat continuaran després de que aquest hagi deixat d’estar en vigor perquè
el D.I. respecta els drets i situacions constituides en conformitat amb un tractat durant el seu
periode de vigencia. La terminació d’un tractat “no afectarà a cap dret, obligació o situació
jurídica creat per l’execució d’un tractat abans de la seva terminació” (art. 70.1.b CVT).

EFECTES EN L’ESPAI

A no ser que el tractat disposi una altra cosa, “serà obligatori per cada una de les parts pel que
respecta a la totalitat del seu territori” (art. 29 CVT). ara bé, hi ha dues excepcions:

• clàusules colonials: s’utilitzaven sobretot en el passat, quan els Estats assumíen la

representació internacional de territoris dependents amb diversos estatus jurídics (colònies).
Aquestes clàusules permetíen excloure de l’aplicació d’alguns TI als territoris dependents.
• clàusules federals: en els Estats federals, l’aplicació d’un tractat dependrà de les autoritats
dels estats membres de la federació que tinguin competència exclusiva en la matèria objecte
del tractat. Aquesta clàusula els permetrà limitar els efectes del tractat en el territori de l’Estat
federal subordinant-los a l’aplicació dels Estats membres.

EFECTES RESPECTE ALTRES TRACTATS

Tot i que els tractats es constitueixin amb certa independència dels altres TI, n’hi ha que
constitueixen la base de TI posteriors (tractats-marc); o bé d’altres que regulen conjunta i
complementàriament determinades matèries (règims internacionals). Les relacions entre els
tractats en poden ser varies; per una banda, tal com es recull al supòsit excepcional de l’art. 103
CNU, estableix que en cas de conflicte entre les obligacions contretes en virtut de la Carta de les
NU i qualsevol altre conveni internacional, prevaldràn les obligacions imposades per la Carta.
Ara bé, per altra banda, el CVT estableix regles amb caràcter subsidiari per resoldre els conflictes
que poden plantejar-se en els casos en que s’hagi celebrat TI incompatibles sobre una mateixa
matèria:

• Quan les parts en un tractat posterior siguin les mateixes que en un tractat anterior y el
tractat anterior hagi sigut finalitzat o suspès, aquest s’aplicarà en la mesura en que les
seves disposicions siguin compatibles amb els tractat posterior (art. 303.3 CVT). Lex
posterior derogat priori

• Quan les parts d’un tractat anterior i un tractat posterior no coincideixen es produeix una
diversificació de les obligacions en funció de la condició de les parts en un o altre tractat.

o Entre les parts d’ambdós tractats s’aplicarà la regla anteriorment mencionada.

o Entre les relacions entre un Estat que forma part d’ambdós tractats i un altre
que només formin part d’un d’ells, “els drets i obligacions recíprocs es regiran
pel tractat en el que els dos Estats siguin parts” (art. 30.4.b CVT)
5.6. ESMENES DELS TRACTATS

Les esmenes reflexen la voluntat de canvi en un règim convenvional. La CVT: “les propostes
d’esmenes d’un tractat deuran notificar-se a tots els Estat contractants i cada un d’ells tindrà el
dret a participar en la negociació i adopció del text esmenat (art. 40 CVT).

L’esmena s’adopta mitjançant acords majoritaris, el que dóna lloc a la subsitència del tractat
inicial entre els que noa ccepten el trex del tractat esmenat i es produeix el resultat de que hi ha
dos comunitats convencionals, la dels Estats viculats pel text inicial i la dels que han acceptat el
text esmenat.

Els drets i obligacions enstre els uns i els altres es regeixen per les regas dels tractats successius
amb disposicions incompatibles.

5.7. MODIFICACIÓ DELS TRACTATS

En els tractats multilaterals cap la modificació deles seves disposicions únicament entre alguns
dels seus Estat part. Aquesta possibilitat està admesa semque que es donin les condicions de que
no estigui prohivit pel tractat; que no afecti als drets i obligacions de les demés parts i que la
modificació no es refereixi a cap disposició de la qual la seva modificació sigui incompatible amb
la consecució efectiva de l’objecte i el fi del tractat (art. 41 CVT).

5.8. EFECTES DELS TRACTATS RESPECTE ELS TERCERS ESTATS

La regla general és que “un tractat no crea obligacions ni drets per un tercer Estat -entès com un
Estat que no és part en el tractat- sense el seu consentiment” (art.34 CVT). Aquesta regla té el seu
fonament en la sobirania i independència dels Estats que no poden tenir obligacions a les que no
hagin presentat el seu consentiment. Ara bé, cal distingir entre:

• Tractats en que es preveuen obligacions per tercers Estats: una disposició d’un tractat
podrà originar una obligació per un tercer Estat si les parts tenen l’intenció de crear
aquella obligació i si el tercer Estat accepta expressament per escrit aquesta obligació
(art. 35 CVT).
• Tractats en que es preveuen drets per tercers Estats: uns disposició d’un tractat podrà
originar drets per un tercer Estat si les parts tenen l’intenció de conferir aquell dret i el
tercer Estat assenteix (art. 36.1 CVT). Aquest s’acceptarà si no hi ha cap indicació de
contradicció. Si un tractat confereix drets, els Estats que pretenguin exercir-los hauran de
complir les condicions que estableixqui el propi tractat (art. 36.2 CVT).

Per la revocació dels drets i obligacions conferits a un tercer Estat, es precisarà el consentiment
del tercer Estat (art. 37 CVT).

5.9. LA INTERPRETACIÓ DELS TRACTATS

Operació intel·lectual de conèixer l’abast, el sentit dels Tractats, la seva aplicabilitat en uns fets
concrets. Hi ha tendències principals d’interpretació:

- Objectivista: que se centra en l’anàlisi del text del Tractat.

- Subjectivista: tracta d’averiguar quina era la intenció de les parts al redactar la

disposició.

- Teleològica: afecta i persegueix la finalitat del TI, es té en compte l’object i el fi del TI.
La interpretació dels tractats correspon en primer lloc als governs dels Estats que els han subscrit.
Si la interpretació d’un tractat es fa en el propi tractt mitjançant la inclusió de clàusules que
precisan com hauran d’interpretar-se les seves disposicions o mitjançant un acord porterior que
indica la interpretació que les parts consideren haurà de donar-se en un tractat anterior, es parlarà
d’una interpretació autèntica del TI. Ara bé, generalment la interpretació dels TI es realitza pels
operadors jurídics: òrgans estatals, tribunals internacionals i interns, advocats, etc.

REGLA GENERAL D’INTERPRETACIÓ

La CVT estableix una regla general d’interpretacio que concep l’interpretació com a una operació
interl·lectual única que precisa tenir en compte simultàniament diversos elements: el text del
tractat, la interpretació que li dónen de les parts, la pràctica seguida per les parts en l’aplicació del
tractat i el marc normatiu posterior.

La RGI queda regulada en l’article 31 de la Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats:

1. Un tractat haurà d’interpretarse de bona fe conforme al sentit corrent que s’hagi

d’atribuir als

termes del tractat en el context d’aquests i tinguent en compte el seu objecte i fi.

2. Per als efectes de la interpretació d’un tractat el context comprendrà, a més del text,
inclosos el preàmbul i annexos:

a) tot acord que es refereixi al tractat i hagi sigut concertat entre totes les parts amb
motiu de la celebració del tractat

b) tot instrument formulat per una o més parts amb motiu de celebració del tractat i
acceptat pels demés com a instrument referent al tractat.

3. Juntament amb el context, haurà de tenir-se en compte:

a) tot acord ulterior enre les parts sobre la interpretació del tractat o de l’aplicació de les

seves desposicions.
b) tota pràctica ulteriorment seguida en l’aplicació del tractat per la qual consti l’acord
de

les parts sobre la interpretació del tractat.

c) tota forma pertinent del dret internacional aplicable en les relacions entre les parts.

4. Es donarà a un terme un sentit especial si consta que aquesta era la intenció de les parts.

MITJANS D’INTERPRETACIÓ COMPLEMENTARIS (art. 32 CVT)

Es podràn acudir a mitjans d’interpretació complementaris, en particular als treballs perparatoris

del tractat i a les circumstàncies de la seva celebració, per confirmar el sentit resultant de
l’aplicació de l’artícle 31, o per determinar el sentit quan la interpretació donada de conformitat
amb l’art. 31 deixi ambigu o obscur el sentit; o condueixi a un resultat manifestament absurd o
irreonable.
INTERPRETACIÓ DELS TRACTATS AUTENTICATS EN VARIS IDIOMES (art. 33 CVT)

Es freqüent que els tractats siguin autenticats en tectos redactats en dos idiomes en el cas dels
tractats bilaterals, o en mñes de dos idiomes, multilaterals. Els Estats negociadors poden declarar
que un o varis dels tectos tinguin la condició de “autèntics”; a no ser que les parts en el tractat
puguin declarar que prevalgui els sentit d’un dels textos declarats autèntics.

Quan existeixi una pluralitat de tectot autèntics es presumirà que els termes del tractat ténen igual
sentit en cada text. Quan de la comparació dels diferents textos autèntics es reveli una diferència
de sentit que no pot resoldre’s mitjançant les regles d’interpretació, s’adoptarà el sentit que millor
conciliï aquests textos.

5.10. MESURES PER REFORÇAR L’APLICACIÓ DELS T.I.

L’aplicació dels TI ha estat objecte d’especial precupació a les Nacions Unides, fins al punt que
es va elaborar un Pla d’acció pel reforçament de l’aplicació del Dret Internacional. A més, s’han
establert una sèrie de tècniques per ajudar a conseguir-ho.

El conjunt d’institucions jurídiques internacionals que operan en el pla internacional i que ténen
per objecte reforçar aquest cumpliment voluntari constitueixen el que es denomina la supervisió
internacional. La supervisió és un procés complexe cinvulat a l’aplicació de les obligacions
internacionals en el que intervenen consideracions tècniques, jurídiques i polítiques que sol estar
regulat per cata tractat específic. És per això que en el D.I. no existeix un sistema general i
centralitzat de supervisió de l’aplicació.

Aquest procés pot incloure un o varis dels següents elements: recopilació d’informació rellevant,
siguin fets o conductes, relativa a l’aplicació de les obligacions; la calificació jurídica d’aquesta
informació a la llum de les disposicions convencionals de referència; y l’adopció de mesures que
estimulen les parts al compliment o que les dissuadeixin de l’incumpliment. En funció dels
elements incorporats, es poden distingir:

1. Tècniques de seguiment d’un TI: la seva finalitat es recopilar informació rellevant

relativa a l’aplicació de les obligacions internacionals contingudes en els tractats que
operen.

- El registre: consisteix en la inscripció de determinats fets sobre els que es proporciona

informació detallada que pot ser rellevant per l’aplicació del tractat en que opera.

- La presentació d’informes: es una de les tècniques més freqüents i importants. El

sistema d’informes esta basta en l’obligació de presentar dades estadístiques o
informacions sobre les mesures adoptades pels Estats del compliment. El contingut dels
informes depen de la precisió de la obligació d’informar, de las directrius
metodològiques que poden existir i de la capacitat dels Estats per la seva elaboració.

- Les visites: és una tècnica que permet constatar in situ fets o conductes relatives a
l’aplicació d’un tractat, com és el cas del Conveni europeu contra la tortura de 1987.

- L’observació sistemàtica: consisteix en l’observació contínua, en la recepció

d’informació, en la majoría de casos per mitjans tècnics sobre la base d’un llarg termini,
que sigui rellevant per extreure conseqüències relatives al compliment d’un TI.

2. Mecanismes de control: institució que té per objecte recavar informació rellevant

relativa al compliment pels Estats part de les seves obligacions derivades dels tractats i
valorar la legalitat de la seva conducta a la llum del contingut dels tractats. Es pot fer
mitjançant:
 - Control pels pròpis Estats part: pot operar mitjançant dues modalitats:

o inspecció recíproca: en la que un Estat permet inspeccions d’altre Estat de les

seves activitats a canvi de que l’altre faci el mateix.
o inspecció integral: inspector de qualsevol Estat o al servei d’una institució
internacional poden inspeccionar les activitats de qualsevol Estat part del TI.

- Control per òrgans convencionals: consisteix en la creació d’òrgans de supervisió ad

hoc amb competència per recopilar informació rellevant i qualificar-la jurídicament
respecte a els obligacions assumides pels Estats parts.

- Control per òrgans creats per organitzacions internacionales

3. Control integral: és la última fase, la més contundent. No només s’agafa informació, també
es controla la legalitat i, finalment s’adopten mesures que ajudin al compliment d’aquell TI
(incentivadores -ajudes econòmiques, tecnològiques, etc.- o penalitzadores - sancions
econòmiques-). Normalment opera mitjançant mecanismes ad hoc i procediment que tenen com
a objecte examinar i solucionar qüestions relatives al compliment de tractats internacionals.
 TEMA 6: LA NUL·LITAT, LA TERMINACIÓ I LA
SUSPENSIÓ DELS TRACTATS INTERNACIONALS
6.1. ENFOCAMENT NORMATIU

La Convenció de Viena sobre el Dret dels tractats de 1969 va codificar les causes que
objectivament dónen lloc a la no aplicació dels tractats per ser aquests nuls, hagin finalitzat o que
es trobin en situació de suspensió de les seves disposicions. A més, la Convenció també va
desenvolupar les seves disposicions, ja que la pràctica internacional en aquesta matèria és més bé
escassa.

Al ser aquestes motiu pel qual un Estat podría lliurar-se dels seus compromisos, es temía que es
pugués donar lloc a una proliferació de casos en que s’esgrimissin causes d’aquesta naturalesa
per a tal fi. Així doncs, la CVT 1969, per sortejar aquest perill, va establir el caràcter irretroactiu
de les seves disposicions - únicament ténen efecte en els TI posteriors a aquesta - (art. 4 CVT) i
va incorporar normes de procediment que pretenen protegir la seguretat jurídica (art. 65 al 68).

NORMES GENERALS: la CVT 1969 estableix unes disposicions generals aplicables als casos
de nul·litat, terminació o suspensió dels tractats.

i) La validesa, terminació i suspensió d’un tractat no podran tenir lloc si no és mitjançant

l’aplicació de les disposicions que sobre aquestes qüestions preveu la CVT (art. 42).

ii) La nul·litat, terminació o suspensió d’un tractat no afectaran a l’obligació de complir amb les
obligacions imposades pel Dret internacional enunciades en el tractat (art. 43).

iii) El principi de nul·litat, terminació o suspensió d’un tractat afectarà a tot el tractat, d’acord
amb el principi d’integritat del tractat. Ara bé, en alguns casos es permet la divisibilitat de les
disposicions d’un tractat. Per això és precís distingir entre les clàusules essencials, que donaran
lloc a la no aplicació del tractat en la seva totalitat; i les clàusules no essencials, que admeten la
divisibilitat del tractat i, per tant, la seva no aplicació en la mesura en que les clàusules de nul·litat,
terminació o suspensió afectin només a aquestes clàusules no essencials. oAquesta possibilitat
està admesa per la CVT sempre que donguin les següents condicions:

1. la clàusula de n, t o s es refereix únicament a certes clàusules.

2. si aquestes clàusules son separables de la resta del TI en el que respecta a la
seva aplicació.
3. si es desprèn del TI o consta d’alguna altra forma que l’acceptació d’aquestes
clàusules no ha constituit per a l’altra part una base essencial del seu
consentiment en obligar-se per el tractat en el seu conjunt.
4. que la continuació del cumpliment de la resta del tractat no sigui injusta

6.2. LA NUL·LITAT DELS TRACTATS

El CVT estableix un règim propi que combina aspectes de les nocions doctrinals d’anul·labilitat
i nul·litat, és a dir, que algunes causes de nul·litat, compreses en els art. 46-50, són subsanables
expressa o tàcitament amb el que correspondríen a supòsits d’anul·labilitat. Graus de nul·litat:
CAUSES D’ANUL·LABILITAT O NUL·LITAT RELATIVA DELS TRACTATS

Són causes que poden ser al·legades per la part en un tractat el consentiment del qual està viciat
per alguna d’aquestes i poden esmenar-se si, després de tenir coneixement de l’existència de la
causa, aquesta part ha convingut que el tractat és vàlid o, pel seu comportament, reconeix
tàcitament la seva validesa.

(a) Violació de les disposicions de Dret intern relatives a la competència per concloure
tractats: (1) El fet de que el consentiment d'un Estat a obligar-se per un tractat hagi estat manifest
en violació d'una disposició del seu dret intern que afecti a la competència per a celebrar tractats
no podrà ser al·legat per aquest Estat com a vici del seu consentiment, llevat que aquesta violació
sigui manifesta i afecti una norma d'importància fonamental del seu dret intern. (2) Una violació
és manifesta si resulta objectivament evident per a qualsevol Estat que procedeixi en la matèria
d'acord amb la pràctica usual i de bona fe. (art. 46 CVT)

(b) Restricció específica dels poders per manifestar el consentiment: Si els poders d'un
representant per manifestar el consentiment d'un Estat a obligar-se per un tractat determinat han
estat objecte d'una restricció específica, la inobservança d'aquesta restricció per tal representant
no es podrà al·legar com a vici del consentiment manifestat per ell, llevat quc la restricció hagi
estat notificada amb anterioritat a la manifestació d'aquest consentiment, als altres estats
negociadors. (art. 47)

(c) Error: (1) Un Estat pot al·legar un error en un tractat com a vici del seu consentiment en
obligar- se pel tractat si l'error es refereix a un fet o a una situació l'existència de la qual donés
per suposada aquest Estat en el moment de la celebració del tractat i constituís una base essencial
del seu consentiment en obligar-se pel tractat. (2) El paràgraf 1 no s'aplicarà si l'Estat de què es
tracti va contribuir amb la seva conducta a l'error o si les circumstàncies van ser tals que hagués
quedat advertit de la possibilitat d'error. (3) Un error que concerneixi només a la redacció del text
d'un tractat no afectarà la validesa d'aquest: en aquest cas s'aplicarà l'article 79. (art. 48)

(d) Dol: el dol equival a un engany causat per una part ja que pot al·legar-se quan, <<mitjançant
una conducta fraudulenta>> un Estat hagi induït a un altre a concloure un tractat (art. 49).

(e) Corrupció del representant: Si la manifestació del consentiment d'un Estat a obligar-se per
un tractat ha estat obtinguda mitjançant la corrupció del seu representant, efectuada directament
o indirectamene per un altre Estat negociador, aquell Estat pot al·legar aquesta corrupció com a
vici del seu consentiment en obligar-se pel tractat (art. 50). És una causa de nul·litat novedosa i
moralitzant de difícil aplicació; no només perquè la corrupció s’ha de demostrar, sinó també
perquè exigeix separar el que són petits favors, actes de cortesía i honors del que constitueixen
els actes de corrupció.

CAUSES DE NUL·LITAT ABSOLUTA

Fan referència a causes que són al·legables per qualsevol Estat i tenen conseqüències més
riguroses sobre els actes d’aplicació del tractat en què concorren.

(a) Coacció sobre el representant d’un Estat: La manifestació del consentiment d'un Estat a
obligar-se per un tractat que hagi estat obtingut per coacció sobre el seu representant mitjançant
actes o amenaces dirigits contra ell mancarà de tot efecte jurídic (art. 51). Bàsicament és fruit de
la manca e inexistència del propi consentiment, per coacció.

(b) Coacció sobre un Estat per l’amenaça o l’ús de la força: És nul qualsevol tractat la
celebració del qual s'hagi obtingut per l'amenaça o l'ús de la força en violació dels principis de
dret internacional incorporats a la Carta de les Nacions Unides (art. 52). La disposició no té
caràcter retroactiu i ha d’entendres que no s’aplica als Tractat de pau per posar fi a un conflicte
armat.

(c) Tractats que estan en oposició amb una norma imperativa de Dret internacional general:
És nul tot tractat que, en el moment de la seva celebració, estigui en oposició amb una norma
imperativa de dret internacional general. Una norma imperativa de dret internacional general és
una norma acceptada i reconeguda per la comunitat internalcional d'Estats en el seu conjunt com
a norma que no admet acord en contrari i que només pot ser modificada per una norma ulterior
de dret internacional general que tingui el mateix caràcter (art. 53). És a dir, hi ha un límit
infranquejable a la voluntat sobirana dels Estats. Totes les normes jurídiques són obligatòries,
però unes ténen caràcter dispositiu i poden no ser aplicables per la voluntat d’alguns subjectes
(ius dispositivum); i altres són imperatives i han de ser respectades en tot cas sense que puguin
ser descartades en virtut de pacte (ius cogens). La pràctica i la jurisprudència posterior ha posat
en escenari algún exemple: tractat destinat a realitzar o tolerar actes tals com el tracte d’esclaus,
la pirateria o el genocidi, la repressió dels quals tots els Estats estan obligats a cooperar.

CONSEQÜÈNCIES DE LA NUL·LITAT

Artícle 69. Conseqüències de la nul·litat d'un tractat.

1. És nul un tractat la nul·litat del qual quedi determinada en virtut d'aquesta Convenció. Les
disposicions d'un tractat nul no tenen força jurídica.

2. Si no obstant això s'han executat actes basant-se en aquest tractat:

1. a) tota part pot exigir de qualsevol altra part que en la mesura del possible estableixi en
les seves relacions mútues la situació que hauria existit si no s'haguessin executat
aquests actes;
2. b) els actes executats de bona li abans que s'hagi al·legat la nul·litat no resultaran il·lícits
pel sol fet de la nul·litat del tractat;

3. En els casos compresos en els articles 49, 50, 51 o 52, no s'aplicarà el paràgraf 2 respecte a
la part a la qual siguin imputables el dol, l'acte de corrupció o una coacció.

4. En cas que el consentiment d'un Estat determinat en obligar-se per un tractat multilateral
aquest viciat, les normes precedents s'aplicaran a les relacions entre aquest Estat i les parts en
el tractat.
lOMoARcPSD|4207178

Artícle 71. Conseqüències de la nul·litat d'un tractat que estigui en oposició amb una
norma imperativa de dret internacional general.

1. Quan un tractat sigui nul en virtut de l'article 53, les parts han de:

1. a) eliminar en el possible les conseqüències de tot acte, que s'hagi executat basant-se
en una disposició que estigui en oposició amb la norma imperativa de dret internacional
general, i
2. b) ajustar les seves relacions mútues a la norma imperativa de dret internacional
general.

2. Quan un tractat esdevingui nul i acabi en virtut de l'article 64, la terminació del tractat:

1. a) eximirà a les parts de tota obligació de continuar complint el tractat;

2. b) no afectarà cap dret, obligació o situació jurídica de les parts creats per l'execució del
tractat abans de la seva finalització; però, aquests drets, obligacions o situacions podran
 en endavant mantenir-se únicament en la mesura que el seu manteniment no estigui per
si mateix en oposició amb la nova norma imperativa de dret internacional general.

6.3. LA TERMINACIÓ DELS TRACTATS

La terminació dels tractats és una pràctica molt freqüent degut a que els Estats es precupen per
no adquirir obligacions indefinides i van adequant les seves obligacions a l’evolució de les seves
relacions. En el cas de que el tractat deixi d’aplicar-se entre totes les parts es produeix la seva
terminació, i en el cas de que un tractat multilateral deixi d’aplicar-se respecte alguna de les seves
parts, no suposarà la seva terminació, sinó únicament la retirada de la part que posa fi a les seves
obligacions. Quan la terminació d’un tractat es produeix per iniciativa d’una de les parts es parla
de denuncia del tractat.

El principi fonamental de pacta sunt servanda de que els tractats obliguen a les parts i només
poden finalitzar si es produeix alguna de les causes de termianció establertes pel D.I. Aquestes
causes són:

PER VOLUNTAT COMUNA DE LES PARTS

Artícle 54. Terminació d'un tractat o retir d'ell en virtut de les seves disposicions o per
consentiment de les parts. La terminació d'un tractat o la retirada d'una part poden tenir lloc:

a) d'acord amb les disposicions del tractat, o

b) en qualsevol moment, per consentiment de totes les parts després de consultar els
altres estats contractants.

Artícle 59. Terminació d'un tractat o suspensió de la seva aplicació implícites com a
conseqüència de la celebració d'un tractat posterior.

1. Es considera que un tractat ha acabat si totes les parts en ell celebren ulteriorment un tractat
sobre la mateixa matèria i:

a) es desprèn del tractat posterior o consta d'una altra manera que ha estat intenció de
les parts que la matèria es regeixi per aquest tractat; o

b) les disposicions del tractat posterior són fins a tal punt incompatibles amb les del
tractat anterior que els dos tractats no poden aplicar simultàniament.

2. Es considera que l'aplicació del tractat anterior ha quedat únicament suspesa si es desprèn del
tractat posterior o consta d'una altra manera que tal ha estat la intenció de les parts.
DENÚNCIA O RETIRADA EN CAS DE SILENCI DEL TRACTAT

Article 56. Denúncia o retir en el cas que el tractat no contingui disposicions sobre la
terminació, la denúncia o la retirada.

1. Un tractat que no contingui disposicions sobre la seva terminació ni prevegui la denúncia o la

retirada d'aquest, no podrà ser objecte de denúncia o de retir a menys:

a) que consti que va ser intenció de les parts admetre la possibilitat de denúncia o de retir;
o

b) que el dret de denúncia o de retir pugui inferir de la naturalesa del tractat.

2. Una part ha de notificar amb dotze mesos, almenys, d'antelació la seva intenció de denunciar
un tractat o de retirar d'ell d'acord amb l' paràgraf 1.

TERMINACIÓ A INICIATIVA D’UNA PART MOTIVADA PER CAUSES ESPECÍFIQUES

El Dret internacional admet que una part pugui donar per finalitzat un tractat si es dóna alguna de
les següents circumstàncies específiques:

PRIMERA CAUSA: Article 60. Terminació d'un tractat o suspensió de la seva aplicació
com a conseqüència de la seva violació.

1. Una violació greu d'un tractat bilateral per una de les parts facultarà l'altra per al·legar la
violació com a causa per donar per acabat el tractat o per suspendre la seva aplicació total o
parcialment.

2. Una violació greu d'un tractat multilateral per una de les parts facultarà:

a) a les altres parts. procedint per acord unànime per suspendre l'aplicació del tractat totalment o
parcialment o donar-lo per acabat. sigui :

- en les relacions entre elles i l'Estat autor de la violació; o

- entre totes les parts;

b) a una part especialment perjudicada per la violació per al·legar aquesta com a causa per
suspendre l'aplicació del tractat totalment o parcialment en les relacions entre ella i l'Estat autor
de la violació;

c) a qualsevol part, que no sigui l'Estat autor de la violació, per al·legar la violació com a causa
per suspendre l'aplicació del tractat totalment o parcialment respecte a si mateixa, si el tractat és
de tal índole que una violació greu de les seves disposicions d'una banda modifica radicalment la
situació de cada part respecte a l'execució ulterior de les seves obligacions en virtut del tractat.

3. Per als efectes d'aquest article, constituiran violació greu d'un tractat:

a) un rebuig del tractat no admès per aquesta Convenció; o

b) la violació d'una disposició essencial per a la consecució de l'objecte o de la fi del tractat.

4. Els precedents paràgrafs s'entenen sense perjudici de les disposicions del tractat aplicables en
cas de violació.
5. El que preveuen els paràgrafs 1 a 3 no s'aplica a les disposicions relatives a la protecció de la
persona humana contingudes en tractats de caràcter humanitari, en particular a les disposicions
que prohibeixen tota forma de represàlies pel que fa a les persones protegides per tals tractats.

SEGONA CAUSA: Article 61. Impossibilitat subsegüent de compliment. 1. Una part pot
al·legar la impossibilitat de complir un tractat com a causa per donar-lo per acabat o retirar d'ell
si aquesta impossibilitat resulta de la desaparició o destrucció definitives d'un objecte
indispensable per al compliment del tractat. Si la impossibilitat és temporal, podrà al·legar
únicament com a causa per suspendre l'aplicació del tractat.

2. La impossibilitat de compliment no pot al·legar per una de les parts com a causa per donar per
acabat un tractat, retirar d'ell o suspendre la seva aplicació si resulta d'una violació, per la part que
la al·legui, d'una obligació nascuda del tractat o de tota altra obligació internacional pel que fa a
qualsevol altra part en el tractat.

TERCERA CAUSA: Article 62. Canvi fonamental en les circumstàncies. 1. Un canvi

fonamental en les circumstàncies ocorregut respecte a les existents en el moment de la celebració
d'un tractat i que no va ser previst per les parts no podrà al·legar com a causa per donar per acabat
el tractat o retirar-se d’ell llevat que:

a) l'existència d' aquestes circumstàncies constituís una base essencial del consentiment
de les parts en obligar-se pel tractat, i

b) aquest canvi tingui per efecte modificar radicalment l'abast de les obligacions que
encara s'hagin de complir en virtut del tractat.

2. Un canvi fonamental en les circumstàncies no es podrà al·legar com a causa per donar per
acabat un tractat o retirar d'ell:

a) si el tractat estableix una frontera; o

b) si el canvi fonamental resulta d'una violació per la part que ho al·lega, d'una obligació
nascuda del tractat o de tota altra obligació internacional pel que fa a qualsevol altra part
en el tractat.

3. Quan, d'acord amb el que disposen els paràgrafs precedents, una de les parts pugui al·legar un
canvi fonamental en les circumstàncies com a causa per donar per acabat un tractat o per retirar
d'ell, també pot al·legar aquest canvi com a causa per suspendre la aplicació del tractat.

CUARTA CAUSA: Article 64. Aparició d'una nova norma imperativa de dret internacional
general ("ius cogens"). Si sorgeix una nova norma imperativa de dret internacional general, tot
tractat existent que estigui en oposició amb aquesta norma es convertirà en nul i es terminarà.

CONSEQÜÈNCIES DE LA TERMINACIÓ

L’article 70 de la CVT estableix que la terminació, per una part, eximirà a le sparts de l’obligació
de seguir complint el tractat i, per altra, no afectarà als drets adquirits durant el periode de vigencia
del tractat.
6.4. LA SUSPENSIÓ DELS TRACTATS

Acció per la qual el tractat deixa de produir efectes jurídics però segueix en vigor. És temporal,
és a dir, que durant un determinat període de temps deixa de produir efectes jurídics. Un tractat
es podrà suspendre si el propi tractat ho autoritza o per voluntat de les parts. Ara bé, cal distingir
els dos supòsits de suspensió:

1. Suspensió pura: podra produir-se quan:

- Per voluntat de les parts mitjançant un acord suspensiu exprés.

- Els tractats multilaterals poden ser suspesos mitjançant acord entre algunes parts
únicament en les seves relacions mutues, inclòs si no esta previst en el propi tractat,
sempre que no sigui perjudicial per les altres parts o incompatibles amb l’objecte o fi del
tractat.

- Es considera que l'aplicació del tractat anterior ha quedat únicament suspesa si es

desprèn del tractat posterior o consta d'una altra manera que tal ha estat la intenció de les
parts.

2. Suspensió com a alternativa a la terminació: la suspensió apareix com a una alternativa

menys dràstica a la terminació en alguns supòsits:

- Violació del tractat per una part (art. 60 CVT).

- Impossibilitat temporal de subsegüent compliment (art. 61 CVT).

- Hi ha un canvi fonamental de les circumstàncies (art. 62.3 CVT).

CONSEQÜÈNCIES DE LA SUSPENSIÓ

Semblants als de la terminació, però tenen un caràcter temporal ja que passat el període de
suspensió el tractat tornarà a tenir plens efectes. Regulades a l’art. 72 CVT:

- Eximeix a les parts de l’obligació de complir el tractat durant un període de suspensió.

- No afecta a les relacions jurídiques establertes de conformitat amb el tractat.

- Les parts hauran d’abstenir-se a realitzar actes que puguin obstaculitzar la represa de l’aplicació
del tractat.
6.5. PROCEDIMENT PER ALS CASOS DE NUL·LITAT, TERMINACIÓ, RETIRADA
D’UNA PART O SUSPENSIÓ

Article 65. Procediment que s'ha de seguir pel que fa a la nul·litat o terminació d'un tractat
, la retirada d'una part o la suspensió de l'aplicació d'un tractat. 1. La part que, basant-se en
les disposicions d'aquesta Convenció, al·legui un vici del seu consentiment en obligar-se per un
tractat o una causa per impugnar la validesa d'un tractat, donar-lo per acabat, retirar-se de ell o
suspendre la seva aplicació, ha de notificar a les altres parts la seva pretensió. En la notificació ha
de indicar la mesura que es proposi adoptar respecte al tractat i les raons en què aquesta es
fonamenta.

2. Si, després d'un termini que, llevat de casos d'especial urgència, no ha de ser inferior a tres
mesos comptats des de la recepció de la notificació, enlloc ha formulat objeccions, la part que
hagi fet la notificació es pot adoptar en la forma prescrita en l'article 67 la mesura que hi hagi
proposat.

3. Si, per contra, qualsevol de les altres parts ha formulat una objecció, les parts hauran de buscar
una solució pels mitjans indicats en l'article 33 de la Carta de les Nacions Unides.

4. Res del que disposen els paràgrafs precedents afectés els drets o les obligacions de les parts
que es derivin de qualssevol disposicions en vigor entre elles respecte de la solució de
controvèrsies.

5. Sense perjudici del que disposa l'article 45, el fet que un Estat no hagi efectuat la notificació
que preveu el paràgraf 1 no li impedirà fer-la en resposta a una altra part que demani el
compliment del tractat o al·legui la seva violació.
 TEMA 7: ALTRES FONTS DEL DRET
INTERNACIONAL PÚBLIC
7.1 EVOLUCIÓ DELS MITJANS DE CREACIÓ D’OBLIGACIONS INTERNACIONALS

El art.38 de l’Estatut del Tribunal Permanent de Justícia Internacional enumerava les diferents
fonts del D.I. La Cort Internacional de Justícia va confirmar les enumerades fonts prácticament
amb els mateixos termes. Bo i això, no ha impedit que el D.I. evolucioni i apareixin noves fonts:

- Les Organitzacions Internacionals, que gràcies als poders dels que diposen, poden
adoptar actes de caràcter obligatori per tots els Estats-membre.

- També cal destacar el desemvolupament de la jurisprudència de la CIJ, que ha

considerat que determinades declaracions i la conducta dels Estats podía donar lloc a la
creació d’obligacions internacionals per als seus autors.

7.2. LES RESOLUCIONS DE LES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS

Les O.I., des del punt de vista jurídic, posseeixen una voluntat pròpia diferent a la dels seus Estats-
membre i, per tant, son “centres autònoms de decisió”. La seva activitat és essencialment
normativa i es realitza mitjançant l’adopció de resolucions dels seus òrgans mitjançant els quals
expressa la seva pròpia voluntat.

A) La funció normativa de les resolucions de les organitzacions Internacionals pot ser:

• Funció normativa indirecte: actúen com a fòrum de negociació en la conclusió de T.I.

(multilaterals) sobre matèries pròpies als fins que les corresponen. Els tractats
constitutius d’una O.I. moltes vegades li atribueix específicament aquesta competència
(ex. OIT, Nacions Unides...). Alguna d’aquestes organitzacions actúa mitjançant un
procediment de conclusió de T.I. multilaterals que s’aparta mínimament de l’habitual.
Ara bé, hi ha altres O.I. que no disposen en els seus tractats constitutius d’una regulació
de competència específica d’adopció de convenis internacionals multilaterals i, tot i
així, això no els ha impedit la seva negociació i adopció de T.I. en matèries pròpies de
la seva activitat. En l’exercici d’aquesta funció normativa indirecta s’estableix en una
vinculació entre l’organització internacional i el tractat internacional adoptat en el sí
d’aquesta. El Secretari General de l’organització actua com a dipositari del tractat. Hi
ha un interès propi i permanent de l’organització respecte del tractat internacional. (ex.
ONU en la Convenció contra el genocidi)

• Funció normativa directe: determinades resolucions de les Organitzacions

Internacionals vinculen directament. Els seus actes poden tenir un caràcter obligatori
per els seus destinataris. Podríem diferenciar entre:

• Funció normativa interna: obligacions per la pròpia estructura de la

organització, i tenen com a destinataris els propis òrgans i funcionaris que
formen part d’aquesta organització.

• Funció normativa externa: determinades resolucions obliguen directament als

estats. A vegades inclús poden arribar a obligar en determinats supòsits a Estats
no membres d’aquella organització. Dicten normes que tenen eficàcia fora del
spropi ordenament de la organització i té com a destinataris als Estats membres,
altres organitzacions internacionals o, fins i tot, excepcionalment, els Estats no
membres.
En la C.I., formada per Estats sobirans, les resolucions d’O.I. que ténen caràcter obligatori són la
excepció. Els tractats constitutius de cada O.I. conté disposicions que regulen específicament
l’exercici d’aquesta funció normativa externa. Quan els estats subscriuen un tractat de una
organització internacional, s’obliguen voluntàriament. Ex. si els estats lliurement creen o
s’adhereixen a la carta de les Nacions Unides, l’art. 25 d’aquesta carta els obliga a complir les
resolucions que estableixi aquesta organització. Hem de tenir clar que les resolucions de les
organitzacions internacionals que són vinculants, ho són per voluntat dels estats i tenen el seu
origen en l’estatut fundacional d’aquella organització. Ningú els obliga a participar en la creació
de una organització, per tant si com a conseqüència d’això s’han de obligar, l’origen d’aquesta
obligació està en la voluntat de formar part d’aquella organització.

La facultat de dictar resolucions obligatòries també es troba en els organismes especialitzats i es

combina amb la possibilitat de que algun membre manifesti que vol excloure aquesta
obligatorietat en el que es refereix a ell. És una fórmula d’adopció de decisions que es coneix com
a sistema de la dissidència, o amb l’expressió anglesa de opting out system, que combina el
poder normatiu de l’organització amb la sobirania dels Estats membres.

El fonament de la funció normativa que permet a les organitzacions internacionals adoptar

resolucions obligatòries pels Estats membres es troba en el tractat constitutiu de l’organització
internacional respectiva. El fonament de la obligatorietat d’aquest tipus de resolucions s’ha
explicat mitjançat el consentiment genèric (abstract consent) atorgat per els estats en el moment
de ser part del tractat constitutiu, que els eximeix d’atorgar el seu consentiment individual per
cada acte en particular.

Quan un Estat accepta ser membre d’una organització internacional i, per tant, accepta també les
resolucions obligatòries que adopti, renuncia al dret sobirà a governar-se només d’acord amb la
seva voluntat. La compensació per la pèrdua d’alguns drets sobirans és el dret a participar en el
procés de creació de les resolucions de l’organització i en les tasques que realitzi.

Des de la perspectiva de les fonts del Dret internacional, les resolucions de les organitzacions
internacionals obligatòries són fonts secundàries i tenen el seu origen en una font primària (tractat
constitutiu de la organització).

La transferència de sobirania a una organització internacional és excepcional i només es produeix

en aquelles organitzacions que no només estan dotades d’un poder normatiu, sinó que també
aquest poder té un efecte obligatori per els propis ciutadans dels Estats membres, de manera que
les seves decisions tenen un efecte equivalent o superior a la legislació sense necessitat de cap
norma interna que disposi d’aquest efecte.

B) El valor jurídic de les resolucions no obligatòries (són la majoria) també poden tenir un
important “valor jurídic”. Això va en funció de les circunstàncies que les envolten i que el D.I.
considera rellevants per deduir-ne determinats efectes. Aquest és el cas de les resolucions de
l’Assemblea General de les Nacions Unides que formulen principis de Dret internacional
adoptades per majories abromadores i que per destacar la seva importància es denominen
Declaracions. Aquest tipus de resolucions són un mitjà idoni per l’expressió de la opinio iuris
dels Estats que conformen la Comunitat Internacional.

D’aquí se’n deriva que existeix la voluntat d’aquells Estats de que es compleixi allò que
estableixen, i això tradueix aquella resolució en obligació. La opinio iuris, element espiritual del
costum, ens serveix per convertir aquesta voluntat eterea d’una resolució en una obligació
efectiva. Sense ser font estrictament dita sí que tenen un caràcter normatiu en el grau que hem
explicat.

Aquestes resolucions a mida que la comunitat internacional les aprova són pautes de conducta a
través de les quals la comunitat internacional va avançant. Serveixen d’orientació que amb el
temps poden acabar-se traduint en normes executives.
7.3. ELS ACTES UNILATERALS

Els actes unilaterals es deuen a la voluntat d’un únic subjecte i es defineixen com a declaracions
de voluntat del subjecte jurídic del que emanen que, sobre la base de principis i normes de D.I.,
produeixen efectes jurídics per sí mateixos i no com a elements que formen part d’un acte
multilateral. A partir del s. XX es comencen a estudiar com a font d’obligacions internacionals.
S’analitza si tenen contingut negocial, es a dir, si generen drets o obligacions per als seus autors
(reconeixement i renuncia), o si no en tenen (notificació, protesta i promesa):

a) Reconeixement: acte mitjançant el que un Estat fa constar l’existència de determinats

fets que considera suficients o vàlids (un nou Estat, un govern, una situació o un acte
jurídic) i els considera susceptibles de mantenir relacions jurídiques de dret internacional.
Ex: reconeixement d’estat o reconeixement de govern (en cas de trencament
constitucional).

b) Protesta: acte mitjançant el que un Estat declara que no considera com a no legítima
una determinada situació o pretensió d’altres (sentit antagònic al reconeixement), per tant
no produirà efectes jurídics. Expressa la seva disconformitat i es reserva la possibilitat
d’impugnació.

c) Renúncia: acte mitjançant el qual un Estat manifesta la seva voluntat d’abandonar un

dret i procedir a la seva extinció o transmissió a un altre subjecte.

d) Notificació: acte mitjançant el qual un Estat posa oficialment en coneixement d’un

tercer determinats fets, actes o documents amb la finalitat de que aquest no pugui al·legar
que els desconeixía.

e) Promesa: acte mitjançant el qual un Estat manifesta que en el futur, davant una
situació concreta, actuarà d’una determinada manera. Si hi ha acceptació pot crear una
obligació, ja que llavors s’està davant un acord i no un acte purament unilateral.

Els actes unilaterals stricto sensu són definits com “declaracions formals formulades públicament
per un Estat amb l’intenció de produir obligacions en virtut del dret internacional”. Tot Estat té
capacitat per contraure obligacions jurídiques mitjançant declaracions unilaterals, si emanen
d’una autoritat que tingui competència per fer-ho. El caràcter obligatori de les declaracions
unilaterals no depèn del comportament d’altres subjectes ni de la forma oral o escrita que
revesteixi aquest acte, ja sigui internacional o interna, però és essencial que es refereixi a
situacions concretes, s’enunciï en termes clars i específics i que hi hagi l’intenció d’obligar-se.
Els actes unilaterals es basen en el principi de la bona fe internacional, per tant han de respectar-
se les situacions creades per aquells actes. D’aquí que els Estats interessats puguin tenir en compte
les declaracions unilaterals i confiar en lles, tenen dret a que una obligació així creada sigui
respectada.

La determinació dels efectes jurídics de tals declaracions s’ha de realitzar tenint en compte el seu
contingut, les circumstàncies de fet en què es van produir i les reaccions posteriors. A més, les
obligacions resultants d’aquest tipus de declaracions s’han d’interpretar de forma restrictiva.

Els principis rectors relatius als actes unilaterals preveuen alguns límits a la creació d’obligacions
jurídiques a través d’ells:

- La nul·litat de tota declaració unilateral contrària a una norma imperativa de D.I.

general.

- El rebuig a l’establiment d’obligacions per els altres Estats sense l’acceptació clara
d’aquests.
 - La impossibilitat per l’Estat autor de la declaració de revocar-la de forma arbitrària.

7.4. LA CONDUCTA DELS ESTATS: REFERÈNCIA A LA DOCTRINA DE

L’ESTOPPEL

La jurisprudència internacional, per determinar els drets i obligacions internacionals dels Estats
en una situació concreta, ha procedir a un examen conjunt de la conducta de les parts. Els Estats
a través dels seus actes poden crear situacions que tenen efectes en els seus drets i obligacions.

La DOCTRINA ESTOPPEL és un principi jurídic anglosaxó que es basa en que a través de la

conducta que mantenen els Estats, pot ser creadora de drets i obligacions. Pel seu interès pel Dret
internacional es poden destacar dues modalitats:

- Estoppel by representation: consisteix en que quan una part, mitjançant laseva actitud,
dóna a entendre a una altra que existeix una determinada situació i l’altra part modifica
la seva posició basant-se en l’existència d’aquesta situació, la part que amb la seva
conducta va crear l’aparença d’aquesta situació no pot posteriorment al·legar que no
existía o que la situació era diferent. “Principi de no anar en contra dels actes propis”.

- Estoppel by aquiescence: consisteix en que una part que ha tingut coneixement d’una
determinada situació, i que en funció de la seva posició havia de reaccionar davant
aquesta situació, si passa un període raonable sense haver-ho fet, posteriorment no pot
impugnar aquesta situació.

*Aquestes modalitats de estoppel han estat resumides d’una forma molt gràfica per els juristes anglosaxons
amb la frase “ningú pot bufar fred i calent al mateix temps”.

D’acord amb aquest principi, un Estat pot quedar vinculat per el seu silenci o passivitat davant la
conducta o les pretensions d’un altre. El silenci pot significar: indiferència, reprovació o
aprovació, per tant, el seu verdader significat s’ha d’inferir de les seves particulars circumstàncies.

En el marc general de les fonts del Dret internacional i donat el caràcter dispositiu de moltes
normes consuetudinàries, els actes unilaterals i la conducta dels Estats creen situacions jurídiques
subjectives que han de ser examinades en funció de les circumstàncies concretes que concorren
en cadascuna d’elles. Hi ha situacions que són oposables a altres Estats en virtut del seu
reconeixement, assentiment o aquiescencia; o bé, poden no ser oposables en virtut de les seves
protestes. Els Estats, mitjançant actes unilaterals i a través de la seva conducta, precedeixen a
l’adaptació del D.I. a les seves circumstàncies i afavoreixen els processos de canvi i
desenvolupament del propi ordre internacional.
 TEMA 8: LES RELACIONS ENTRE EL DRET
INTERNACIONAL I ELS DRETS INTERNS
8.1. DRET INTERNACIONAL I DRET INTERN: DE LA TEORÍA A LA PRÀCTICA

El Dret internacional i el Dret intern mantenen relacions continuades que generen influències
mútues que contribueixen a l’evolució dels nomenats ordenaments jurídics. Per això, es diu que
els Estats exerceixen una espècie de desdoblament funcional que els permet operar alhora com
a òrgans interns i com a òrgans internacionals i, per tant, són també els encarregats d’aplicar les
normes internacionals.

És evident que els Drets interns poden causar determinats efectes en el Dret internacional. En
canvi, el D.I. té una institucionalització parcial, pel que l’eficàcia real pública depèn de la fidelitat
com els ordenaments nacionals s’ajustin a les normes internacionals.

8.2. POSICIONS DOCTRINALS

EL DEBAT DOCTRINAL MODERN: DUALISME I MONISME

La doctrina ha examinat la relació que hi ha entre el D.I. i el dret intern entre els s. XIX i XX
principalment. Al principi, el debat va tenir caràcter teòric. En ell es van oferir dues explicacions
radicalment diferents que partíen d’una concepció de Dret i societat oposades:

- Dualisme: consideraven que el D.I. i el Dret intern eran ordenaments jurídics diferents i
separats; (1) tant per les relacions socials que regulen com (2) per les fonts jurídiques
que utilitzen cadascun d’ells. El D.I. regula les relacions entre els Estats, per tant,
l’individu no pot ser subjecte de drets i obligacions internacionals. A més, la seva font
d’obligatorietat és la voluntat comuna de dos o més Estats (unió de voluntats). El Dret
intern regula les relacions socials entre individus i la seva font de dret sería la voluntat
de l’Estat.

- Monisme:consideravenqueelD.I.ielDretinternformavenpartd’unmateixordenamentjurídi
c. El fonament d’aquesta unitat varía segons els diferents autors:

o Monisme normatiu (Kelsen): considera que “dos sistemas normatius són

diferents si reposen sobre dos normes fonamentals diferents, independents l’una
de l’altra i irreductibles una amb l’altra”. Per tant, no hi ha diferencies entre els
dos sistemas jurídics amb el que respecta als subjectes, ja que tot dret es
regulació de la conducta humana. D’aquí n’extreu que les relacions entre el D.I.
i el Dret intern han de ser de subordinació. Això és així perquè, donada la
necessitat de que existeixi una única norma fonamental, el sistema jurídic en el
que resideixi aquesta norma serà superior a l’altre:

§ Hipòtesi de que el D.I. està subordinat al Dret interior: està basada en

la teoría d’autolimitació de l’Estat i en la del reconeixement del D.I., de
forma que aquest no pot ser més que un dret estatal extern, ja que les
seves regles deriven de la mateixa font que les del Dret intern (la
voluntat de l’Estat) - verdadera hipòtesis jurídica

§ Hipòtesi de que el Dret interior està subortinat al D.I.: el D.I. regula

les relacions dels Estats jurídicament iguals, i en ell existeixen normes
que tenen una existència objectiva, independent a la voluntat dels
Estats. Aquesta caràcter objectiu no només consisteix en una
objectivitat formal, sinó que implica que alhora té una fot pròpia,
 diferent a la del Dret intern. És l’ordre jurídic internacional el que
determina els àmbits de validesa dels ordres jurídics nacionals des del
put de vista territorial, personal i temporal (són ordres jurídics parcials
delegats pel D.I.).

- Monisme iusnaturalista: considera que les relacions entre el Dret intern i el D.I. es troben
coordinades per un ordre jurídic superior, el Dret natural (norma fonamental).

LAS RELACIONS ENTRE EL D.I. I EL DRET INTERN (PRÀCTICA)

La doctrina internacionalista era conscient de que las diferències entre el monisme i el dualisme
eran merament teòriques. a la pràctica es pot defendre la primacía del D.I. respecte els Drets
interns a partir de l’autonomía i naturalesa del D.I., amb independència del possible
reconeixement que pugui realitzar el Dret constitucional dels Estats. En primer lloc, la primacía
del D.I. es pot explicar amb dos arguments: (1) l’existència d’un principi fonamental en el D.I.
geneal que estableix que un Estat no pot invocar les disposicions del seu Dret intern com a
justificació de l’incumpliment d’una norma internacional; (2) en cas d’incumpliment d’una norma
internacional, es pot exigir la responsabilitat internacional de l’Estat en qüestió.

Així doncs, el D.I. i el Dret intern s’entenen com dos ordres que formen categoríes diferents i
autònomes en els seus models de creació, però no rigurosament separats. Es reconeixen
mutuament la seva validesa i estableixen entre ells relacions múltiples, dominades pel principi de
la primacía del D.I. en l’àmbit internacional.

8.3. EL DRET INTERN DAVANT EL DRET INTERNACIONAL

El dret intern pot contribuir a la formació, desenvolupament i evolució del dret internacional
mitjançant diverses vies, entre d’altres: la formació de conceptes jurídics que després han sigut
presos per l’ordenament jurídic internacional.

8.4. LA RECEPCIÓ DEL DRET INTERNACIONAL EN ELS DRETS INTERNS

La recepció consisteix en la incorporació de les normes jurídiques internacionals en el Dret intern

i en l’adaptació técnica del Dret intern al D.I. (això englova: la publicació de tals normes en cas
que sigui necessari, les relacions amb les demés normes internes i l’aplicació de les normes
internacionals pels òrgans interns, sigui de forma directa o de prèvia execusió normativa).

El D.I. no imposa cap tècnica de recepció concreta, per tant, no existeix un procediment comú per
la recepció de les nomes internacionals en cada Estat ni tampoc per la incorporació de cadascuna
dels tipus de normes internacionals (T.I., resolucions de O.I., normas consuetudinaries, etc). La
determinació de la tècnica de recepció depèn de la constitució, de la cultura jurídica o de la
pràctica judicial de cada Estat. En el Dret constitucional comparat hem vist que es poden distingir
dos tècniques de recepció:

• La recepció automàtica o adopció: les normes jurídiques de D.I. públic s’incorporen

directament en al Dret intern en qualitat de norma internacional sense necessitat de cap
mesura legislativa interna. Aquesta incorporació no canvia la naturalesa de la norma
(norma internacional), ni els subjectes destinataris (els Estats i, eventualment, els
individus), i tampoc modifica el seu contingut. Aquesta tècnia pot oerar mitjançant
diferents procediments, segons la regulació i pràctica de cada Estat: (1) un mecanisme
general i permanent que tindrà per fonament una costum judicial; (2) un mecanisme
general i permanent previst de forma expressa a la Constitució estatal; (3) la exigència
constitucional de la prèvia publicació interna de tals normes (Espanya pels T.I.).
• La recepció a través de la tècnica de tranformació: requereix mesures legislatives
aprticulars, ja que consisteix en la incorporació de normes jurídiques internacionals
 mitjançant la creació en el dret intern d’una norma d’indèntic contingut, o bé, d’una
norma que reprodueixi, desenvolupi i completi la norma internacional. Els efectes
d’aquesta tècnica són: canvi de la naturalesa de la norma (norma interna), un canvi en els
seus destinataris (el subjectes de l’ordenament jurídic en el qual la norma entrarà a formar
part), i finalment, pot suposar un canvi en el contingut de la norma. Aquesta tècnica pot
operar mitjançant dos procediments: (1) el procediment legislatiu ordinari i (2) l’ordre
d’execució, ordena l’execució d’una norma internacional que es reprodueix com annex
de la norma interna.

EL DRET INTERNACIONAL GENERAL

El D.I. general està integrat per les normes consuetudinaries i pels principis generals del Dret i es
caracteritza pel seu caràcter no escrit. El dret internacional general s’incorpora al dret intern,
donada la seva naturalesa i el seu caràcter no escrit, mitjançant la tècnica de la recepció automàtica
o adopció establertes de dues formes:

1. Hi ha estats que ho preveuen constitucionalment, de forma més o menys

detallada. ex. França, Italia, etc.
2. Mitjançant un costum judicial que permet integrar de forma automàtica el D.I.
general. ex. EEUU, Regne Unit, etc.

L’aplicació del D.I. general en els Drets interns ha de fer front a algunes dificultats que
obstaculitzen que tals normes despleguin plenament els seus efectes: les dificultats que tenen els
jutges per identificar i determinar normes consuetudinaries; les característiques de les obligacions
derivades d’aquest tipus de normes (generalment dirigides als Estats, no individus). Per tant,
l’aplicació de les normes de D.I. general i la pràctica depèn dels coneixements dels jutges interns.

ELS TRACTATS INTERNACIONALS

La recepció del Dret internacional convencional en els Drets interns pot operar mitjançant dues
tècniques. La utilització de l’una o de l’altra depèn de la regulació constitucional i la tradició
jurídica de cada Estat:

• La recepció automàtica dels T.I. - els T.I. s’incorporen de forma automàtica en el Dret intern
de cada Estat en qualitat de normes internacionals. Aquesta recepció està regulada en la
Constitució de cada Estat, i en algunes s’exigeix la previa publicació dels tractats com a condició
per la seva aplicació per als òrgans interns (la regla general és que aquestes publicacions oficials
es facin a través dels diaris oficials en els que es publiquen les demés normes jurídiques internes;
o bé, mitjançant butlletins oficials específics per tractats i altres normes jurídiques internacionals).
Recepció automàtica: els tractats s’integraran en qualitat de normes internacionals i són
obligatoris des de la seva entrada en vigor. Posteriorment, si les seves disposicions tenen un
caràcter directament aplicable, aquesta qualitat normativa plermetrà la plenitut dels seus efectes.
Si, per contra, conté disposicions que no són directament aplicables, serà necessària l’execusió
normativa.

Per tant, a recepció automàtica exigeix distingir entre:

- Disposicions que són directament aplicables (self-executing): les apliquen els òrgans interns
(judicials i administratius) en qualitat de norma internacional. Una disposició és d’aplicabilitat
directe quan: (1) tingui una redacció percisa i detallada; (2) que la seva estructura no deixi marge
de discrecionalitat; (3) creï drets i obligacions per als individus; (4) no exigeixin un
desenvolupamet legislatiu posterior.

- Disposicions que no són directament aplicables (non self-executing): és necessària la seva

execució normativa, és a dir, l’adopció per als òrgans interns competents de la legislació de
desenvolupament normatiu que permeti la seva aplicació per a que puguin ser invocades pels
particulars i gaudeixin de la plenitut dels seus efectes.

• La recepció dels T.I. mitjançant la tècnica de la transformació - els T.I. s’incorporen

mitjançant la seva reformulació en normes internes, ja sigui mitjançant el procediment legislatiu
ordinari o a través d’una norma que ordeni l’execució d’un tractat que apareix com a annex de la
mateixa. La publicació de les ormes internacionals convencionals es produeix en qualitat de
norma interna en el corresponent diari oficial de l’Estat. A més, en funció del caràcter directament
aplicable o no directament aplicable de les disposicions, pot exigir, a més, el adattamento
secundàri, és a dir, l’execució normativa de les mateixes. La posició dels T.I. en aquests Estats
depèn del rang de la norma interna que opera la transformació, infraconstitucional.

LES RESOLUCIONS DE LES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS

Algunes O.I., en virtut dels seus respectius tractats constitutius, tenen competència per adoptar
resolucions obligatories que creïn drets i obligacions per als Estats membres. La recepció
d’aquestes resolucions obligatòries de caràcter normatiu en els Drets interns s’opera a través de
las tècniques i amb els efectes que estableixen les constitucions dels Estats, la seva cultura jurídica
o els propis tractats constitutius.

• La recepció de de les resolucions obligatòries de les O.I. de cooperació - es pot dur a terme
mitjançant la tècnica de recepció automàtica, o bé, la tècnica de la transformació (de la mateixa
forma i qualitat que els tractats, a més, la seva posició en el Dret intern també és similar a la dels
tractats).

• La recepció de les resolucions obligatòries de les O.I. d’integració: el dret derivat de la

Unió Europea - problemàtica particular: va més enllà de les previsions constitucionals de
“transferir drets de sobirania” o “l’exercici de competències derivades de la constitució” a les OI.
d’integració. La incorporació i efectes del dret derivat adoptat pels òrgans comunitàris depèn del
propi dret de la Unió Europea. Així, els reglaments i les directives són d’aplicació immediata en
els Estats membres sense necessitat de la seva previa incorporació a través de qualsevol de les
tècniques de recepció. Tampoc és necessària la seva publicació oficial interna ja que n’h ha prou
amb què siguin publicats en el Diari Oficial de la Unió Europea (art. 297 TFUE). La seva entrada
en vigor i efectes depenen també de les pròpies normes comunitàries: (1) els reglaments tenen
eficàcia directa i abast general, són obligatoris en tots els seus elements i directament aplicables
en cada Estat membre. (2) Les directives obliguen als Estats membres “en quant al resultat que
s’hagi d’aconseguir, deixant a les autoritats nacionals l’elecció de la forma i els mitjans”. (3) Les
decisions són obligatòries en tots els seus elements per a tots els destinataris. Donada la seva
naturalesa, el Dret comunitari derivat gaudeix de primacía en els Drets interns dels Estats
membres com bé va establir el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europeas.

8.5. EL DRET INTERNACIONAL EN EL DRET ESPANYOL

LA RECEPCIÓ DEL DRET INTERNACIONAL GENERAL (principis, costum i resolucions)

La CE no regula de forma expressa la regulació del Dret internacional general, però sí que fa
referència a aspectes que cal tenir en compte: la voluntat de “cooperar en el enfortiment d’unes
relacions pacífiques i d’eficaç cooperació entre els pobles de la Terra”; la referència a la protecció
dels drets humans inclosos en la Declaració Universal com a criteri interpretatiu dels drets
fonamentals i les llibertats reconegudes en la CE; i la remissió de les normes de Dret internacional
general relatives a la terminació, modificació i suspensió dels T.I. quan no estiguin previstos en
ells mateixos.
Ara bé, la naturalesa del Dret internacional general i la pràctica dels tribunals espanyols confirmen
que la seva incorporació es produeix de forma automàtica en qualitat de normes internacionals i
amb un rang supralegal, ja que gaudeixen de primacía sobre les lleis internes.

LA RECEPCIÓ DEL DRET INTERNACIONAL CONVENCIONAL (tractats)

L’art. 96.1 de la CE estableix que “els T.I., vàlidament celebrats, una vegada publicats oficialment
a Espanya, formaran part de l’ordenament intern”. Afegeis que “la publicació dels tractats ha de
ser oficial, sincrònica i continuada; i pot realitzar-se bé en el Butlletí Oficial de l’Estat, o bé en
un altre butlletí oficial especialitzat per normes internacionals que es pugués crear.

- íntegra: ha de comprendre el text complet del T.I., els seus annexos, els instruments de
ratificació o adhesió, les reserves o declaracions formulades, la data d’entrada en vigor,
els Estats part, las reserves i objeccions a les mateixes dels demés Estats part, etc.

- sincrònica: la publicació ha de ser sincrònica (“el mateix moment, simultani”) respecte

al moment en què el T.I. comença a produir efectes jurídics pes Espanya, ja sigui el de la
seva entrada en vigor o el de la seva aplicació provisional.

- continuada: s’ha de publicar també la informació relativa a la participació d’altres

Estats, és a dir, qualsevol altre acte internacional relatiu a l’esmena, modificació,
teminació o suspensió de l’aplicació dels tractats dels que Espanya en sigui part.

Un cop el tractat està en vigor, pot ser que les seves disposicions siguin self-executing o non self-
executing. L’execució normativa de les disposicions que no són directament aplicables planteja
diverses qüestions:

1. La tècnica jurídica adequada - la ideonitat de l’instrument jurídic intern (llei orgànica, llei
ordinària, reglament, etc.) per a l’execució normativa de les disposicions està condicionada
per un entor normatiu receptor format per un conjunt de normes internes, ja siguin de rang
constitucional, legal o reglamentari, relatives al contingut d’aquestes disposicions i pel
procediments existents encaminat a facilitar el seu compliment.
2. La competència per a la seva adopció - condicionada per dos factors: la pertenència a la
Unió Europea (a la qual es trasfereix competències) i l’estructura complexa de l’Estat
espanyol (es reparteixen competències entre CCAA i l’Estat). El TC ho resol dient que els
criteris per a la determinació de la competència per a l’execució normativa han de ser las
regles internes que s’utilitzen per resoldre aquests conflictes. Així, en funció de les
disposicions dels tractats, la competència pot correspondre a la UE, l’Estat o les CCAA; o bé,
a totes elles en cas d’execucions normatives mixtes.
3. La intervenció del Consell d’Estat - L’adopció de les normes internes d’execució normativa
per l’òrgan competent exigeix el previ dictàmen del Ple del Consell d’Estat, en el cas de les
lleis; de la seva Comissió Permanent, en el supòsit de Reglaments; o dels òrgans consultius
autonòmics, si procedeix.
4. Garantía del compliment - correspon a l’Estat, ja que és el responsable internacionalment
del comportament de tot òrgan de l’Estat.
5. La responsabilitat internacional - els T.I. a Espanya tenen primacía sobre el Dret intern
derivada del principi de Dret internacional que impedeix “invocar les disposicions del Dret
intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat”. Aquesta primacía també es reflexa
en l’art. 96.1 de la CE: “les disposicions dels tractats només podran ser derrogades,
modificades o suspeses en la forma prevista en els propis tractats d’acord amb les normes
generals del Dret internacional”. El seu incompliment donaría origen a la responsabilitat
internacional de l’Estat.
 Les relacions entre la CE i els T.I. s’haurien d’explicar a partir del principi de congruencia
(adequació) entre l’acció exterior de l’Estat i la seva conducta interna. Per això, la CE preveu
un procediment a priori de constitucionalitat i, a posteriori, de control de constitucionalitat
mitjançant el recurs d’incostitucionalitat i de la qüestió d’inconstitucionalitat. Les relacions
entre les lleis espanyoles, siguin anterior o posteriors, i els T.I. es regulen pel principi de
primacía; que en cas d’incompatibilitat entre una norma interna i un T.I. sempre prevaldrà el
tractat i s’inaplicarà la llei interna. (resoldre conflictes - tasca dels tribunals ordinaris
competents)

LAS RESOLUCIONS DE LES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS

a) La recepció de les resolucions obligatòries de las O.I. de cooperació - a causa de la falta de

regulació per la CE, la doctrina del Consell d’Estat va senyalar: “les resolucions de las O.I. en las
que Espanya participi s’assimilan als tractats celebrats per Espanya, amb el què aquestes
resolucions queden automàticament incorporades al nostre Dret inern una vegada s’hagin
perfeccionat en l’esfera internacional i s’hagin publicat al BOE”. En tant que tenen qualitat de
norma internacional, de la amteixa forma que els tractats, també han d’estar presidides pel principi
de congruencia, ara bé, únicament queden disponibles els controls a posteriori. A més, també
gaudeixen de primacía respecte les lleis internes anteriors i posteriors. Cal afegir que en cas
d’execució normativa, l’instrument jurídic adequat depèn de la regulació interna que existeixi en
la matèria en qüestó i la competència per adoptar-lo depèn de la distribució interna de
competències entre Estat i CCAA.

b) La recepció de les resolucions obligatòries de las O.I. d’integració en el Dret espanyol: el

dret derivat de la Unió Europea - Espanya és membre de les Comunitats europeas des del 1986
i la recepció del dret derivat d’aquestes organitzacions (reglaments, directives, decisions) es
produeix d’acord a allò previst en els seus tractats constitutius. Els reglaments i directives són
d’aplicació immediata, en qualitat de normes comunitàries, sense necessitat de cap tècnica
d’incorporació, des de la seva perfecció isnstitucional i publicació oficial en el Diari Oficial de la
Unió Europea. La seva entrada en vigor i efectes depenen de les pròpies normes comunitàries:
reglaments (aplicació directe en el Dret intern); directives (la seva transposició, execució
normativa, pot correspondre a l’Estat o a les CCAA en funció de la distribució de competències).
El Dret derivat comunitari també gaudeix de primacía respecte les lleis internes anteriors i
posteriors en virtut a la seva naturalesa comunitaria.
 TEMA 9: ELS ESTATS EN EL DRET
INTERNACIONAL
9.1. LA SUBJECTIVITAT INTERNACIONAL

Subjecte de dret o personalitat jurídica: titulars de drets, obligacions, competències i

responsabilitats d’un ordenament; destinataris de les normes. El Dret internacional públic es
caracteritza com un conjunt de normes que regulen les relacions entre un conjunt d’ens com són
els Estats sobirans.

Actualment, es caracteritza també per una pluralitat de subjectes, els Estats són els originaris y
necessaris de Dret internacional, però no els únics.

9.2. L’ESTAT COM A SUBJECTE DE DRET INTERNACIONAL

Des de un punt de vista teòric, hi ha una distinció de l’Estat com a fenomen social i com a noció
jurídica. Aquesta última ha sigut definida des d’una perspectiva sociològica o realista com el
resultat d’un domin que exerceixen determinades forces sobre altres en una societat; segons
aquest enfoc, l’Estat és la relació entre l’organització i els objectes de dominació que són el
territori i la població. Des d’una perspectiva normativa, l’Estat es concebeix com un ordre jurídic.
Segons Kelsen, l’Estat és, per naturalesa, un sistema de normes o l’expressió per designar una
unitat de tal sistema.

Elements de l’Estat: territori, població, organització política i sobirania. Es troben recollits al

informe de la Comissió d’Arbitratge per Iugoslàvia.

9.3. EL RECONEIXEMENT DELS ESTATS

a la pràctica internacional, l’aparició d’un Estat nou va seguida de la reacció de la resta d’Estats
que reconeixen a la nova entitat com un Estat i decideixen mantenir amb ella relacions regides
per el Dret internacional. El Institut de droit International defineix el reconeixement com: “acte
lliure per el qual un o varis Estats fan constar l’existència sobre un territori determinat d’una
societat humana políticament organitzada, independent de qualsevol altre Estat existent, capaç
d’observar les prescripcions del Dret internacional, i pel que manifesten, en conseqüència, la seva
voluntat de considerar-la com a membre de la Comunitat internacional”

LA NATURALESA DEL RECONEIXEMENT

Segons la doctrina positivista voluntarista (Anzilotti) el reconeixement té un valor constitutiu.

Aquest acte és un acord entre l’Estat que reconeix i l’entitat reconeixia com Estat i té un caràcter
recíproc i bilateral. El reconeixement té un caràcter essencialment relatiu i conseqüentment, una
entitat podria ser un Estat en relació a aquells Estats que l’haguessin reconegut i no ser-ho respecte
als que no.

L’existència d’un Estat no depèn del seu reconeixement pels altres (art. 12 Carta dels Estats
Americans). Actualment, es considera que el reconeixement té un caràcter declaratiu. És un acte
mitjançant el qual es comprova que es donin els supòsits de fet d’un nou Estat. I que té
conseqüències en les relacions internacionals perquè permet l’establiment de relacions
diplomàtiques i exigir el respecte a la immunitat de jurisdicció del que gaudeixen els Estats davant
de Tribunals d’altre país.
MODELITATS DE RECONEIXEMENT DELS ESTATS

El reconeixement és un acte discrecional que els Estats poden realitzar en el moment que
considerin oportú i de la forma que prefereixin. Pot ser:

- Exprés: mitjançant un acte o declaració en el que es manifesti inequívocament la

voluntat de reconèixer un determinat Estat

- Tàcit o implícit: mitjançant la realització d’actes o conductes que només puguin

adoptar-se en relació amb una entitat que sigui un Estat, com l’establiment de relacions
diplomàtiques o la conclusió d’un tractat bilateral.

- Individual: realitzada per un determinat Estat o col·lectius o concertat per un conjunt

d’Estats que decideixen d’acord comú procedir al reconeixement, encara que en aquests
casos no hi hagi un acte únic de reconeixement, sinó tants actes de reconeixement com
Estats que ho manifestin.

El essencial del reconeixement d’Estats és la voluntat de reconèixer. L’ingrés com a membre de

les Nacions Unides suposa la participació d’un Estat que ha adquirit la independència com a
membre de la comunitat internacional en condicions d’igualtat amb la resta d’Estats. Per evitar
dubtes, els Estats poden formular declaracions expresses de no reconeixement o votar en contra
en el òrgans d’organització internacional en que s’ha decidit l’ingrés de la nova entitat.

A més els Estats poden acompanyar el seu reconeixement amb condicions que hagi de complir la
entitat reconeguda. L’incompliment d’aquestes condicions per l’entitat reconeguda no implica la
anul·lació o revocació del reconeixement, però per tractar-se de violació d’obligacions
internacionals, implica que incurreix en responsabilitat internacional.

9.4. RECONEIXEMENT DE GOVERNS

Quan es produeix un canvi de govern resultat d’una revolució o d’un conflicte intern s’altera un
dels elements de l’Estat: l’organització política. La resta d’Estats poden reconèixer o n reconèixer
el nou govern (manifestar la seva disponibilitat a mantenir o no relacions amb les noves
autoritats), és un acte diferent del reconeixement d’Estats encara que poden anar units.

Quan es reconeix un govern que encara no ha consolidat la seva posició, es pot donar lloc a un
intervencionisme en els assumptes interns d’altres Estats. Per evitar això, hi ha dos figures:

− Reconeixement de iure: ple i definitiu. Implica la possibilitat del manteniment de les

relacions diplomàtiques, el reconeixement de la competència dels òrgans judicials,
administratius o els seus demés òrgans i l’atribució d’efectes extraterritorials dels seus
actes.

− Reconeixement de facto: provisional limitat a certes relacions jurídiques. No admet

l’establiment de relacions diplomàtiques però no exclou el manteniment de les relacions
a través d’agents oficiosos i la possibilitat de reconeixement dels efectes extraterritorials
a alguns actes de les seves autoritats.
9.5. UNIONS D’ESTATS

− Unió personal: unió ocasional de dos Estats independents que per raons de successió dinàstica
es troben sota la persona d’un mateix sobirà. Cada un dels Estats manté la seva pròpia subjectivitat
internacional (Gran Bretanya-Hannover 1714-1837).

− Unió real: resultat de la voluntat dels Estats que, tenint una contigüitat geogràfica, decideixen
compartir un mateix cap d’Estat i alguns òrgans comuns centralitzats per la política exterior, la
defensa o la hisenda, conservant una organització política i administrativa pròpia en tot el demés.
Des del punt de vista de les relacions internacionals, hi ha una sola subjectivitat internacional de
la unió donat que posseeixen un mateix cap d’Estat i diplomàcia (Suècia i Noruega 1815-1905)

− Confederació: associació d’Estats amb els objectius de mantenir la pau entre els seus membres
i compartir la defensa front l’exterior, els òrgans comuns, com la dieta, no són de representació
popular sinó que tenen naturalesa de conferència diplomàtica. Es fonamenta en un tractat
internacional i cada component té la seva pròpia subjectivitat internacional (Confederació
germànica 1815-1866).

− Estat federal: unió d’Estats basada en una Constitució que distribueix el poder entre els Estats
membres i els òrgans del conjunt de la federació. L’Estat federal és l’únic subjecte de Dret
internacional amb una representació internacional i política exterior úniques (USA, Mèxic).

9.6. EL PRINCIPI D’IGUALTAT SOBIRANA

La sobirania és l’element que caracteritza i singularitza l’Estat en dret internacional. La doctrina

s’ha repartit hi ha qui pensa que la sobirania és un poder il·limitat (termes teòrics) i hi han autors
que són partidaris de dir que tot i que és el poder superior i per sobre d’ell no hi ha cap altre, cal
dir que la sobirania no es il·limitada.

L’ordre internacional es fonamenta en el principi d’igualtat entre Estats. La Carta de les Nacions
Unides es basa en el principi d’igualtat sobirana de tots els seus membres (art. 1). Tots els Estats
gaudeixen d’igualtat sobirana, tenen iguals drets i deures i són per igual membres la comunitat
internacional, encara que tinguin diferències en ordre econòmic, social, polític, etc. En l’actualitat
això s’anomena “desigualtat compensatòria”, ja que es tracta d’una igualtat davant del Dret que
permet situacions desiguals en el Dret, és a dir, reconegudes en les normes internacionals. Hi ha
textos internacionals que estableixen disposicions més favorables per a determinats països que es
troben en condicions més desfavorables precisament per compensar la situació de desigualtat en
la que es troben o donar-lis un tracte més equitatiu que fagi les relacions més igualitàries o no tan
desiguals.

9.7. EL PRINCIPI DE NO INTERVANCIÓ

És una conseqüència del principi de la igualtat sobirana. La seva consagració al Dret internacional
és bastant recent, abans era dret d’intervenció. CIJ: l’al·legat dret d’intervenció com manifestació
d’una política de força, com la que en el passat a donat lloc als més greus abusos i com tal no pot
tenir acollida en el Dret Internacional.

L’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar al 1965 la resolució 2131 on condemnava
la intervenció armada i qualsevol altre forma de ingerència o amenaça atemptatòria de la
personalitat de l’Estat, o dels elements polítics, econòmics i culturals que la constitueixen. El
principi de no intervenció suposa doncs, el principi relatiu a la obligació de no intervenir en els
assumptes de jurisdicció interna dels Estats, de conformitat amb la Carta. Forma part íntegra del
Dret consuetudinari i inclou el dret dels Estats a l’elecció del sistema polític, econòmic, social i
cultural i la formació política exterior.
 TEMA 10: LA IMMUNITAT DE L’ESTAT I LA
SUCCESSIÓ D’ESTATS
10.1. LA IMMUNITAT DE L’ESTAT

La noció jurisdicció fa referència a la facultat de jutjar i fer executar el jutjat que tenen en el seu
conjunt els tribunals d’un determinat Estat. La noció de competència fa referència a la facultat
que té un tribunal concret per jutjar un determinat assumpte.

En Dret internacional, la immunitat de l’Estat vol dir que els tribunals d’un Estat no poden jutjar
a un altre Estat. Un Estat gaudeix d’immunitat front els tribunals d’altre. És una conseqüència de
la sobirania i del principi d’igualtat, per això també podem anomenar-la “immunitat sobirana de
l’Estat”.

Però si un Estat viola una obligació internacional genera en Dret internacional una responsabilitat
internacional que pot ser exigida per altres Estats d’acord amb els mecanismes que disposa el
propi Dret internacional donat que en el ordre internacional no hi ha immunitat per reclamacions
dels particulars en front de tribunals internacionals. La immunitat de jurisdicció opera en l’àmbit
dels ordenaments interns en el cas de reclamacions davant els tribunals interns contra Estats
estrangers en litigis de caràcter civil o administratiu.

Dos modalitats:

- Immunitat de jurisdicció: Estat estranger no pot ser demandat ni sotmès a judici davant
dels tribunals d’un altre Estat.
- Immunitat de execució: els béns de l’Estat estranger no poden ser objecte de mesures
coercitives de caràcter preventiu.

Les normes internacionals que regulen la immunitat tenen una naturalesa consuetudinària. En
l’àmbit europeu existeix la Convenció Europea sobre la Immunitat dels Estats fet en Basilea el
16 de maig de 1972. Convenció de les Nacions Unides sobre les immunitats jurisdiccionals dels
Estats i els seus béns, 2 de desembre de 2004.

FONAMENT DE LA IMMUNITAT D’UN ESTAT

La immunitat de l’Estat estranger es una institució de Dret internacional que té caràcter

consuetudinari i que es fonamenta en el principi de la igualtat sobirana dels Estats que s’expressa
en la màxima par in parem non habet imperium (entre els iguals no hi ha jurisdicció d’un sobre
l’altre).

La plenitud de la sobirania de l’Estat té un límit en la sobirania de la resta d’Estats en virtut de la

qual un Estat renuncia l’exercici d’una part de la seva jurisdicció plena i exclusiva en raó d’un
interès comú que porta als Estats a mantenir relacions mútues i a prestar-se serveis recíprocs.

La immunitat de jurisdicció dels Estats és diferent als privilegis i immunitats que el Dret
internacional reconeix als òrgans de representació dels Estats, missions diplomàtiques, oficines
consulars, representants i delgats davant d’organitzacions internacionals que es regeixen per
normes internacionals específiques.

Pot ser objecte de renúncia si ha consentit expressament a l’exercici de jurisdicció. Aquest

consentiment es pot expressar mitjançant un acord internacional, un contracte escrit o per una
declaració davant del tribunal o una comunicació escrita en un procés determinat.
ABAST DE LA IMMUNITAT DE JURISDICCIÓ

Evolució de la immunitat:

- Immunitat de jurisdicció o doctrina absoluta: la immunitat de l’Estat s’estén fins i tot als
assumptes civils i mercantils. Va ser seguida des del segle XIX pels tribunals britànics i
nord- americans

- Immunitat de jurisdicció o doctrina restringida: a partir s.XX, limita la immunitat dels

Estats als actes realitzats com poder públic i permet la jurisdicció dels seus tribunals als
actes que haguessin realitzat els Estats estrangers o els seus organismes en assumptes de
caràcter civil o mercantil. Es feia per protegir l’interès dels ciutadans que haguessin
contractat amb Estats estrangers. Distinció:

o Actes realitzats pels Estats com poders públics o actes iure imperii: estan coberts
per la immunitat de jurisdicció

o Actes amb caràcter civil o mercantil o actes iures gestionis: poden donar lloc a
reclamacions davant els tribunals en front dels quals els Estats estrangers no
podrien al·legar la immunitat de jurisdicció.

Aquesta última distinció crea problemes, ja que no hi ha un criteri universalment admès per
distingir quin tipus d’actes son iure imperii i quins iures gestionis. Com a criteri de distinció es
pot adoptar el de la naturalesa de l’acte (iure imperii realitzats en l’exercici de la sobirania de
l’Estat i iures gestionis contractes d’activitats de caràcter civil o mercantil que podria realitzar un
particular) o el de la finalitat (contracte mercantil podria ser iure imperii perquè té una finalitat
pública). L’abast de la immunitat de jurisdicció dependrà de si els tribunals d’un país segueixen
un o l’altre criteri.

Encara que Espanya no es part a al Conveni de Basilea 1972, la jurisprudència del TS es pronuncia
a favor de immunitat restringida, però no està molt clara la distinció de quins actes estan coberts
per la immunitat i quins poden ser jutjats pels tribunals espanyols.

EXCEPCIONS A LA IMMUNITAT

Generalment es reconeixent les següents excepcions:

− Si un Estat realitza una transacció mercantil amb una persona natural o jurídica estrangera i so,
segons les normes de Dret internacional privat, la jurisdicció correspon al tribunal d’altre Estat,
l’Estat part no podrà al·legar la seva immunitat jurídica

− Contractes de treball entre un Estat i una persona natural respecta d’un treball executat o que
s’hagi d’executar total o parcialment en el territori d’altre Estat els tribunals del qual coneixen
l’assumpte. Aquesta excepció no s’aplica a persones que gaudeixin de immunitat diplomàtica
consular.

− Accions d’indemnització pecuniària en cas de mort o lesions a una persona o pèrdua de béns
causades per un acte u omissió presumptament atribuïble a l’Estat si l’acte es va cometre o l’autor
es trobava en el territori de l’Estat els tribunals del qual coneixen l’assumpte.

− Processos civils relatius a la propietat, possessió o ús dels béns situats a l’Estat del fòrum, en
assumptes en matèria de propietat intel·lectual o industrial i en processos relatius a la participació
d’un Estat en societats o altres col·lectivitats.
10.2 LA SUCCESSIÓ D’ESTATS

Fa referència als canvis territorials que es produeixen en les relacions internacionals. Fet polític
que planteja qüestions jurídiques que no sempre estan regulades per normes de Dret internacional
aplicables a tots els casos. Es impossible formular una solució general per a totes les hipòtesis
imaginables de la successió territorial.

Regulada per la Convenció de Viena sobre la successió d’Estats en matèria de tractats de 23

d’agost de 1978 i la Convenció de Viena sobre la successió d’Estats en matèria de béns, arxius i
deutes de l’Estat de 8 d’abril de 1983. Per l’escas nombre de ratificacions que van rebre els Estats,
són de caràcter de regles de lege ferenda o expressions de la opino iuris. Es denomina Estat
predecessor a l’Estat que ha estat substituït per un altre arrel de la successió d’Estats i Estat
successor a aquell que ha substituït a l’anterior i ha passat a exercir la seva sobirania sobre el que
era el territori de l’Estat predecessor.

SUPÒSITS DE SUCCESSIÓ D’ESTATS

Successió d’Estats: la substitució d’un Estat per un altre en la responsabilitat de les relacions
internacionals d’un territori. Supòsits que donen lloc a aquestes substitucions:

- Transferència de part d’un territori a altre Estat: situacions de conflicte armat

generalment. Els estats vencedor en els tractats de pau adquireixen territoris del estats
vençuts.

- Unificació d’Estats: pot ser el resultat de la fusió en virtut de la qual dos o més Estats
s’uneixen per donar lloc a un nou Estat diferent amb l’extinció dels dos anteriors. La
unificació també pot donar-se mantenint-se un dels Estats preexistents, es diu annexió
total.

- Separació d’Estats: pot produir-se per dissolució o desmembrament que consisteix en la

formació d’Estats independents a partir d’entitats que anteriorment constituïen un únic
Estat que deixa d’existir. O per secessió, que es quan la separació es produeix
mantenint-se l’existència de l’Estat anterior i donant lloc a la formació d’un nou Estat a
partir del que era un dels seus territoris.

- Estat de recent independència: Estat successor el territori del qual immediatament abans
de la successió d’Estats era un territori dependent i de les seves relacions internacionals
n’era responsable l’Estat predecessor. Hi ha regles específiques per aquesta modalitat que
recullen les aspiracions dels països descolonitzats.

SUCCESSIÓ D’ESTATS EN MATÈRIA DE TRACTATS

Convenció de Viena de 1978:

− Regla de les fronteres mòbils dels tractats: en el cas de transferència d’una part del territori
d’un Estat, el tractats de l’Estat predecessor deixen d’aplicar-se en el territori transferit i
s’apliquen en aquest territori els tractats de l’Estat successor.

− Regla de continuïtat en els casos d’unificació i separació d’Estats: com a regla general, quan
dos o més Estats s’uneixen els tractats en vigor en cada un d’ells continuarà aplicant-se en l’Estat
successor.

− Principi de la taula rasa: en els Estats de recent independència no aplicaran els tractats
conclosos per la potència colonial que administrava el seu territori abans de la independència.
L’objectiu d’aquest principi es alliberar-los de les obligacions que se’n deriven de lo que hagués
pogut acordar la potència. Acceptar els tractats és un dret. Dos importants excepcions de la taula
rasa:

∗ Tractats que estableixin fronteres y règims frontereres

∗ Tractats que estableixin règims territorials

SUCCESSIÓ D’ESTATS EN MATÈRIA DE BÉNS, ARXIUS I DEUTES DE L’ESTAT

Convenció de Viena, 8 d’abril del 1983:

− Béns: mitjançant acord inspirat en els principis de territorialitat i distribució equitativa. La

regla és que els béns de domini públic passen al successor.

− Arxius: passen als Estats de recent independència

− Deutes: és a dir, les obligacions financeres assumides per un Estat amb altres Estats u
organitzacions internacionals, com a regla bàsica haurà d’establir-se mitjançant acord la
proporció en que cada Estat successor assumeixi els deutes de l’Estat predecessor (en funció de
l’extensió territorial o de la seva capacitat contributiva).

SUCCESSIÓ D’ESTATS EN ALTRES MATÈRIES

Nacionalitat: dret de tota persona a una nacionalitat que serà almenys de un dels Estats involucrats
en el fenomen. Es reconeix un dret d’opció fundat en el respecte a la voluntat de les persones
afectades.

Participació en organitzacions internacionals: els Estats successors poden sol·licitar el seu ingrés
i ser admesos con a nous membres de la organització.
 TEMA 11:LA SUBJECTIVITAT I LA ESTRUCTURA
DE LES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS
11.1. LES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS INTERGOVERNAMENTALS I
L’EVOLUCIÓ DEL DRET INTERNACIONAL

La expresión organización internacional (O.I) puede entenderse en dos sentidos. En sentido

amplio, se utiliza para designar el proceso de institucionalización de la comunidad internacional.
En un sentido más estricto, técnico-jurídico, dicha expresión hace referencia a asociaciones de
Estados dotadas de características específicas.

Son actores que contribuyen a incremental la densidad de la dimensión pública del Derecho
Internacional, ya que son un tipo de autoridades internacionales. El rasgo más destacable que
define a las organizaciones internacionales es su infinita variedad, su enorme heterogeneidad. La
doctrina internacionalista ha acometido relevantes esfuerzos de ordenación y sistematización de
la casuística de las Organizaciones internacionales, en lo que se ha llamado el Derecho
internacional institucional.

11.2. CONCEPTE I CARACTERÍSTIQUES DE LES O.I.

La Comissió de Dret Internacional en el seu projecte d’articles sobre Responsabilitat de les O.I
aprovat al 2011, les defineix com “una organització instituïda per un tractat o un altre instrument
regit pel Dret internacional i dotada de personalitat jurídica internacional pròpia” (art. 2.a). A
partir d’aquesta definició es poden identificar cinc característiques principals:

A) Caràcter fonamentalment interestatal

Les organitzacions internacionals han estat creades fonamentalment pels Estats i son,
generalment, associacions d’Estats. No obstant, la pràctica internacional ha evolucionat, s’ha fet
més variada i en ella es poden trobar com a membres també els representants de sindicats o
empreses, d’altres organitzacions internacional o de pobles indígenes. Un exemple seria la FAO,
que fou admesa com a membre de la Comunitat Europea. Aquesta característica permet a les O.I
distingir-se de les ONG, que són també organitzacions internacionals però els seus membres tenen
caràcter privat i no tenen naturalesa governamental.

B) Base generalment convencional

La majoria de les O.I han estat creades per mitjà d’un tractat internacional multilateral a través
del qual s’instrumentalitza l’acte intencional de creació d’un nou ens i proporciona la base jurídica
que regula la seva actuació. Per exemple, la Carta de les Nacions Unides va instituir una O.I que
es denomina Nacions Unides. No obstant, en la pràctica internacional es poden trobar també
exemples d’O.I que tenen una base jurídica institucional, ja que han estat creades mitjançant una
resolució d’un altra O.I, com per exemple el Banc Nòrdic d’Inversió.

C) Una estructura orgànica permanent

Les O.I disposen d’un conjunt d’òrgans propis que tenen un caràcter permanent. Aquesta
característica permet distingir les O.I de les conferències diplomàtiques en les que també poden
participar Estats i O.I, però que, en canvi, no disposen d’òrgans permanent.
 D) Autonomia jurídica

Les O.I tenen una voluntat pròpia que és diferent jurídicament a la dels Estat membres i son, per
tant, centres autònoms de decisió. Es tracta d’una característica fonamental, ja que si no tinguessin
autonomia jurídica, serien un mer instrument dels Estats membres.

E) La seva finalitat funcional

Les O.I tenen caràcter teològic ja que han estat creades per a la protecció i gestió d’interessos
comuns dels Estats.

11.3. LA SUBJECTIVITAT DE LES O.I.

La subjectivitat de les O.I ha plantejat alguns problemes fonamentals per al ordenament jurídic
internacional: la possibilitat de que poguessin existir altres subjectes, a part dels Estats, de Dret
internacional, la explicació d’aquesta possible subjectivitat, les característiques i les principals
manifestacions d’aquesta subjectivitat internacional.

A) El reconeixement de la subjectivitat internacional de les Organitzacions

internacionals

Abans de la II GM, les O.I (com, per exemple, la Societat de Nacions) no tenien reconeguda una
personalitat jurídica pròpia i se les considerava com un òrgan comú dels Estats. És a dir, es
considerava que els Estats eren els únics subjectes de Dret internacional.

Però després de la II GM i la creació de les Nacions Unides es va a tornar a plantejar la qüestió

de la subjectivitat com a conseqüència de la mort a Jerusalem (1948) d’alguns representant del
Secretari General de les Nacions Unides. L’Assemblea General va sol·licitar a la CIJ una opinió
consultiva sobre si la Organització tenia capacitat per a presentar una reclamació amb el fi
d’obtenir una reparació pels perjudicis. A partir d’això, en la seva opinió consultiva sobre “la
reparació de danys patits al servei de les Nacions Unides, 19 d’abril de 1949, es va haver de
plantejar si la ON tenia personalitat internacional. La Cort va admetre la possibilitat de que en el
Dret internacional poguessin existir subjectes diferents als Estats ja que “en un sistema jurídic,
els subjectes de Dret no són necessàriament idèntics entre sí en quan a la seva naturalesa o a
l’extensió dels seus drets, i la seva naturalesa depèn de les necessitats de la Comunitat”.

B) Les necessitats funcionals i l’abast de la subjectivitat

Reconeguda la subjectivitat internacional a les O.I, la doctrina ha debatut si dita personalitat

derivava del propi ordenament jurídic internacional o bé havia estat atribuïda pels Estats.

La CIJ, en la opinió consultiva abans citada, explicà la subjectivitat internacional de la ONU

mitjançant una argumentació que combina l’enfocament voluntarista (la atribució expressa o
tàcita per mitjà de la voluntat del Estats) i l’enfocament objectivista que explica la personalitat
internacional si aquelles reuneixen determinats requisits: la capacitat per a ser titular de drets i
deures internacionals i per a prevaldre’s dels seus drets per via de reclamació internacional i de
respondre en el pla internacional per l’incompliment de les seves obligacions.

Ara bé, l’abast i el contingut de la subjectivitat internacional de les O.I no és únic, immutable i
igual per a totes elles i, a més, depèn de les seves necessitats funcionals.

C) Característiques de la subjectivitat internacional

La subjectivitat internacional de les O.I es caracteritza per ser secundaria, funcional i de

contingut variable:
 - Secundaria: perquè deriva dels Estats i ha estat atribuïda per mitjà dels instruments
constitutius.

- Funcional: perquè està vinculada exclusivament a l’exercici de les seves funcions i a la

consecució dels objectius pels quals va ser creada.

- Contingut variable: és diferent en cada organització, ja que el contingut està delimitat

per l’abast de les competències.

11.4. CLASSIFICACIÓ DE LES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS

La classificació de les O.I permeten organitzar i sistematitzar el coneixement que tenim sobre
elles destacant algunes característiques rellevants: la participació, els fins i la metodologia
emprada per aconseguir els seus fins.

A) Segons el criteri de participació

Les O.I poden tenir vocació universal o ser de caràcter restringit:

• Vocació universal: són entitats obertes a la participació de tots els Estats de la Comunitat
internacional (per exemple, l’ONU).
• Tancades o restringides: limiten la condició de membres a aquelles O.I que reuneixen
uns determinats requisits (per exemple, l’OPEP).

B) Segons els fins per als que han estat creades

• Organitzacions de fins generals: són aquelles que tenen atribuïdes unes funcions tan
àmplies que poden actuar quasi en qualsevol matèria. En ocasions, a aquesta modalitat se
les denomina organitzacions fòrum (exemple, l’ONU).
• Organitzacions de fins específics: són aquelles creades per aconseguir determinats
propòsits concrets i sol tenen competències en aquelles matèries que estiguin vinculades
tals objectius. També anomenades organitzacions de servei (exemples, l’OTAN en
matèria de seguretat o el FMI en l’àmbit financer).

C) Segons la forma jurídica d’associació

Les organitzacions poden ser de cooperació o d’integració. Les primeres es basen en la

cooperació intergovernamental per a satisfer els seus interessos comuns i són la majoria d’O.I.

11.5. ELS ÒRGANS DE LES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS

Una de les característiques més importants de les O.I és que posseeixen un conjunt d’òrgans
propis que tenen caràcter permanent que garanteixen la seva autonomia institucional i l’exercici
d’una voluntat pròpia diferent a la dels Estats membres que les permet assolir els fins per als que
foren creades. La varietat d’òrgans de les O.I és quasi infinita, per això és útil fer una classificació
atenent a alguns criteris bàsics: la composició, el grau d’autonomia i les funcions.
 A) Per la composició dels òrgans

Els òrgans estan integrats per persones físiques que poden formar part d’ells bé en qualitat de
representants dels Estats, bé a títol individual per tenir determinades qualitats. En funció d’aquest
criteri, els òrgans poden ser:

▪ Òrgans de naturalesa intergovernamental: estan integrats per representants dels

Estats membres i, en funció del grau de representativitat dels Estats, poden ser:

o Òrgans plenaris: estan composats per representants de tot els Estats membre de
la O.I, tenint un caràcter més democràtic.

o Òrgans restringits: estan integrats per representants d’alguns Estats membres

únicament.

▪ Òrgans que no tenen naturalesa intergovernamental: estan integrats per persones a

títol individual. Segons les qualitats personals que reuneixen aquestes persones, poden
formar part d’òrgans parlamentaris, judicial o administratius.

B) Pel seu grau d’autonomia

▪ Òrgans principals: han estat creats pels instruments constitutius i poden tenir diferent grau
d’autonomia institucional. Els òrgans principals autònoms (Assemblea General, Consell de
Seguretat de les NU...) no depenen de cap altre òrgan, mentre que els òrgans principals no
autònoms poden dependre en algunes de les seves competències.

▪ Òrgans subsidiaris: poden ser creats pel tractat constitutiu o per una resolució d’un òrgan
principal amb l’objectiu d’ajudar a aquest al compliment de les seves funcions. Les competències
dels òrgans subsidiaris estan atribuïdes bé pel tractat, bé per la resolució que els crea.

C) Per les seves funcions

▪ Òrgans deliberants: són òrgans plenaris integrats per representants de tots els membres que
tenen àmplies competències. Són òrgans de funcionament democràtic.

▪ Òrgans de decisió: són òrgans executius amb competència per adoptar les resolucions
necessàries per aconseguir els fins de l’organització.

▪ Òrgans administratius: estan formats pel Secretari General i per funcionaris de les
organitzacions i duen a terme funcions administratives.

Òrgans de control: realitzen funcions de supervisió jurídica, política o financera de les activitats
pels òrgans de l’organització, pels Estats membres o pels agents i funcionaris de la mateixa.
11.6. ELS AGENTS INTERNACIONALS: ELS FUNCIONARIS INTERNACIONALS

A) Concepte i classes d’agents internacionals

Són, segons la CIJ en la opinió consultiva abans vista, qualsevol persona que, funcionari
remunerat o no, empleat amb caràcter permanent o no, hagi sigut encarregat per un òrgan de la
Organització per exercir, o ajudar a exercir, una de les seves funcions, en síntesis, tota persona a
través de la qual la O.I actua.

B) Funcionaris internacionals

Són un tipus d’agents internacionals que reuneixen unes característiques específiques, que les
seves relaciones amb l’O.I a la que serveixen està regulada per un estatut jurídic i que disposen
d’un conjunt de privilegis, immunitats i facilitat per al compliment de les seves funcions.

- Concepte i característiques

Es poden concretar algunes característiques que es donen en tots els funcionaris internacionals:

1) L’exercici independent d’una funció al servei d’una O.I (no poden rebre ordres de cap
estat).

2) L’exclusivitat i la continuïtat en l’exercici de les seves funcions.

3) Estan subjectes a un règim jurídic particular de caràcter internacional.

- Estatut jurídic dels funcionaris

L’Estatut jurídic està integrat pel “conjunt de normes que determinen els dret i obligacions dels
funcionaris i les seves garanties davant la Administració Internacional”.

· Alguns dels drets dels funcionaris: dret a remuneració, dret a assistència sanitària...

· Obligacions: obediència jeràrquica, no exercir una activitat privada exterior, lleialtat a

O.I...

-Privilegis, immunitats i facilitats dels funcionaris internacionals

Els privilegis, immunitats i facilitats dels funcionaris, a diferència de la dels diplomàtics estatals,
tenen un fonament funcional. Els funcionaris gaudeixen dels “privilegis i immunitats necessaris
per a du a terme amb independència de les seves funcions en relació amb la O.I.
 TEMA 12: LES COMPETÈNCIES I EL DRET DE LES
ORGANITZACIONS INTERNACIONALS
12.1. TRACTATS CONSTITUTIUS DE LES O.I. I LES SEVES PARTICULARITATS

Les competències i el dret de les O.I tenen el seu origen i el seu marc jurídic en els instruments
constituents, generalment, en els tractats internacionals multilaterals. Els tractats constitutius de
les O.I tenen algunes característiques particulars per la seva naturalesa, interpretació, reserves,
relacions amb altres tractats i caràcter dinàmic.

- Naturalesa
La CIJ en la seva opinió consultiva sobre la legalitat de l’ús d’armes nuclears per un Estat en
un conflicte armat, va afirmar que els tractats constitutius de les O.I són un tipus particular
perquè “ tenen per objecte crear nous subjectes de dret, dotats de certa autonomia, als que les
parts atorguen la tasca d’abastar objectius comuns.

- Interpretació
S’utilitza el principi d’interpretació evolutiva per facilitar el compliment dels fins de les O.I en
un context canviant en el que han de fer front a noves necessitats funcionals.

- Reserves
Tenen un règim especial de reserves, ja que és excepcional la possibilitat de que es puguin
formular reserves i, a més, la reserva exigirà l’acceptació de l’òrgan competent d’aquella O.I.

- Caràcter dinàmic
Tenen un caràcter dinàmic que permet el creixement orgànic i competencial que sigui necessari
per al compliment de les funcions de les organitzacions.

12.2. LES COMPETÈNCIES DE LES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS

Les competències són un tipus de poders jurídics que tenen atribuïts les O.I amb el fi de que
puguin complir les seves funcions. Ara bé, tals competències tenen una naturalesa diferent a la de
les competències estatals.

A) Naturalesa

Les competències dels Estats són competències sobiranes i es caracteritzen per ser plenes,
exclusives i immediates. En canvi, les característiques de les O.I es caracteritzen per ser de:

- Atribució: perquè els seus límits, com va dir la CIJ, estan en funció dels interessos
comuns que els Estats les assignen como a missió a promoure.
- Derivades: perquè provenen de les competències pròpies dels Estats i no directament del
Dret Internacional.
- Funcionals: perquè estan dirigides a assolir els fins per als quals han estat creades.
 B) Classes de competències

▪ Competències explícites

Són aquelles que estan atribuïdes de forma expressa per el tractat constitutiu. Per
exemple, la CNU atribueix a la Assemblea General la competència per impulsar el
desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació.

▪ Competències implícites

Són aquelles competències que, tot i no estar expressament atribuïdes, una organització
pot exercir perquè són necessàries per aconseguir els fins pels quals ha estat creada. La
doctrina de les competències implícites té el seu origen en la jurisprudència del Suprem
dels EUA, en la sentència MacCulloch v. Maryland (1819, Jutge Marshall).

12.3. ELS ACTES DE LES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS

A) Concepte

La primera delimitació conceptual permet distingir, segons la seva naturalesa jurídica, entre actes
institucionals (són la majoria i els veurem després), convencionals i contractuals.

• Actes convencionals: són els tractats internacionals en els que les O.I participen en
qualitat de Part en exercici de la seva competència normativa indirecta per a l’adopció de
la qual és necessària la voluntat d’altres subjectes de Dret internacional.

• Actes contractuals: tenen una naturalesa mixta ja que són el resultat de la voluntat d’una
organització i de particulars.

La majoria dels actes unilaterals es caracteritzen per dos trets: pel seu caràcter unilateral i per la
seva naturalesa institucional.

B) Classes d’actes

▪ Segons l’autor:

Els actes poden ser adoptats per òrgans intergovernamentals o emesos per un altre tipus d’òrgans
(administratius, judicials o parlamentaris).

▪ Segons l’objecte:

Els actes poden ser de caràcter personal (relatius a persones, Estats, o O.I identificats de forma
expressa per atribuir-los un estatut) i actes de caràcter substantiu.

▪ Segons els efectes jurídics:

Poden tenir caràcter obligatori per als destinataris (com, per exemple, les decisions del de
Seguretat) i les que són de caràcter no obligatori. La majoria d’actes tenen caràcter de
recomanació, doncs no produeixen efectes jurídics obligatoris però sí tenen valor normatiu.
 C) Modalitats d’adopció dels actes

Un dels trets que caracteritzen a les O.I és que tenen una voluntat jurídica pròpia, diferent a la
dels Estats membres. Aquesta voluntat pròpia es forma en els òrgans competents a través de
diferents procediments:

- La unanimitat

Per adoptar un acord és necessari el vot favorable de tots els seus membres. És el procediment
tradicional en la Societat de Nacions. Té avantatges, ja que és una manifestació de la igualtat de
tots els membres d’aquella O.I (val el mateix el vot del més petit com el del més gran). Ara bé, té
un clar inconvenient i és que qualsevol pot paralitzar l’acció d’una O.I. Actualment, es creu més
necessari avançar amb altres formes per arribar a un acord que no pas amb la regla de la
unanimitat. Aquesta es sol utilitzar per aquelles O.I que són febles i s’han de consolidar.

Un altre sistema que s’ha creat per superar els inconvenients de la unanimitat és el sistema del
contracting out, que l’ha previst la OCDE: quan hi ha un membre que s’absté o vota en contrari,
no se’l té en compte, és a dir, aquell membre no queda vinculat per aquell acord. Aquest sistema
facilita que algú impedeixo que s’adopti un determinat acord.

- La majoria

És el procediment previst en una gran part dels tractats constitutius. Consisteix en l’adopció dels
actes mitjançant una votació en la que és necessari obtenir la majoria exigida. Aquesta majoria
variarà segons el contingut de l’acte.

La majoria pot operar a través de dos vessants: en primer lloc, en l’adopció per majoria amb un
sistema de vot igualitari, on cada Estat té un vot i cada vot té el mateix valor. Segon, la majoria
amb un sistema de vot no igualitari, on tots els vots no tenen el mateix valor i representa el
reconeixement formal de la desigualtat real. Es pot trobar en dos modalitats:

o Vot ponderat: consisteix en atribuir un determinat valor al vot de cada Estat per a la
formació de la majoria en funció de diferents criteris segons la organització de que es
tracti.
o Dret de vet: és una modalitat d’adopció de decisions per majoria en la que alguns
Estats tenen la capacitat d’impedir que s’adopti un determinat acte. És a dir,
consisteix en l’exigència del vot afirmatiu d’alguns Estats per a que es pugui adoptar
una decisió. Suposa el reconeixement jurídic formal de la desigualtat material i una
excepció al principi d’igualtat sobirana.

- Sistema de Consens

Mode d’adopció d’un acord sense necessitat de votació. No hi ha cap estat que manifesti una
objecció i, per tant, implícitament tothom hi està d’acord. En aquest cas els estats s’han de
posicionar. Adoptar acords per consens facilita acords, per contra, porta una multitud
d’indefinicions, incerteses.

- Avantatges: no hi ha perdedors ni guanyadors, ja que evita les minories discrepants.

Afavoreix la presa de decisions per tots els Estats.

- Inconvenients: indeterminació de les disposicions mitjançant expressions obertes,

ambigües i imprecises.
 TEMA 13: LES NACIONS UNIDES
13.1 LES NACIONS UNIDES

ONU és l’intent més evolucionat d’institucionalització de la cooperació dels Estats pel

manteniment de la pau y seguretat internacionals. Es tracta d’una organització que té
característiques especials i una gran capacitat d’adaptació a noves circumstàncies, el que li
proporciona una gran autonomia.

Va ser creada pels Estats per assolir alguns dels objectius comuns, transformar les relacions entre
Estats i els mètodes de gestió d’assumptes mundials. A més, és l’única institució mundial amb
legitimitat i mandat per aspirar a aconseguir els gran objectius de la governança global: el
manteniment de la pau, la promoció i protecció dels drets humans i el desenvolupament
sostenible.

És una organització internacional de caràcter universal i competències generals que té personalitat

jurídica internacional, però no és un Estat ni equival a un Estat.

13.2 LA CARTA DE LES NACIONS UNIDES

ANTECEDENTS

- La Carta de l’Atlàntic: adoptada a Londres l’any 1941. Va ser adoptada per Roosevelt i
Churchill en la que reconeixen alguns principis que podien servir de base per un món
millor:

∗ Principi de l’abandonament de l’ús de la força i la necessitat de creació d’una

sistema ampli i permanent de seguretat col·lectiva.

- Declaració de les Nacions Unides (1942): adoptada pels aliats, es subscriuen als
propòsits de la Carta de l’Atlàntic

- Declaració de Moscou (1943): les potencies aliades reconeixen la necessitat de crear

una organització internacional general, basada en el principi d’igualtat sobirana de tots
els Estats amants de la pau.

Desprès d’aquests acords polítics es van celebrar les conferencies d’experts de Dumbarton Oaks
(1944) y Yalta (1945) els treballs dels quals van permetre la convocatòria de la Conferencia de
San Francisco, desenvolupada al 1945. En aquesta, van participar 50 Estats que van adoptar la
Carta de les Nacions Unides y l’Estatut de la Cort de Justícia, els dos van ser firmats el 26 de
juny del 1945 i van entrar en vigor el 24 d’Octubre del mateix any.

ESTRUCTURA

El contingut de la Carta estableix l’organització de les Nacions Unides, es pot dividir en tres parts:

- Part dogmàtica: integrada per el preàmbul i el capítol I relatiu als propòsits i principis.
En aquesta s’identifiquen els valors fundacionals de la ONU, els seus objectius i regles
generals de conducta que tenen que acatar la organització i els Estats membres per
aconseguir els fins.
 - Part orgànica i procedimental: formada per les disposicions que regulen qui pot ser
membre, composició, funcionament, procediment d’adopció de decisions i competències
dels òrgans principals de la organització, la seva esmena, ratificació i entrada en vigor.
Assembla General, Consell de Seguretat, Consell Econòmic i Social, Consell
d’Administració Fiduciària, Cort Internacional de Justícia, Secretaria.

- Part amb l’objecte de regular les funcions de la organització: Arranjament pacífic de

les controvèrsies, accions per mantenir la pau i seguretat internacionals, cooperació
internacional econòmic i social, règim sobre territoris no autònoms i règim
d’administració fiduciària.

ESMENA

Està regulada a la Carta mitjançant dos procediments:

- Reforma: pensada per reformes concretes i d’abast limitat. Requisits:

o que hagin sigut adoptades per l’Assemblea General amb el vot de dos terceres parts
dels membres i,

o ratificades també per les dos terceres parts dels membres de la ONU (incloent a tots
els membres permanents del Consell de Seguretat). Procediment utilitzat en els
articles 23, 27 i 61.

- Revisió: prevista per esmenes d’un major abast en termes quantitatius i qualitatius.
Requisits:
o Celebració d’una Conferència General dels membres de les nacions Unides
convocada amb el vot favorable de 2/3 parts dels mateixos i el vot de qualsevol dels 9
membres del Consell de Seguretat.

o Adopció de les esmenes amb el vot de les 2/3 parts de la Conferència.

o Ratificació per les 2/3 parts dels membres de les Nacions Unides (inclòs els membres
permanents del Consell de Seguretat.).

Les esmenes de la Carta entraran en vigor i seran aplicables a tots els membre de la ONU.

13.3. LA NATURALESA JURÍDICA DE LA CARTA

Tres tesis:

- Carta com un tractat internacional més: obligava només als Estats que eren part. La
mateixa Carta, amb els seus trets va refutar aquesta tesi.

- Carta com la Constitució formal de la comunitat internacional

- Carta com un tractat internacional multilateral amb algunes característiques

constitucionals.
LA CARTA COM LA CONSTITUCIÓ FORMAL DE LA COMUNITAT INTERNACIONAL

Representada com la constitució formal de la comunitat internacional. Tesis elaborada

fonamentalment per la doctrina alemanya. Característiques constitucionals de la Carta:

- Moment d’adopció: vertader moment constitucional en la història del Dret

internacional. La Carta estableix i legitima un nou ordre mundial que ha arribat als nostres
dies.

- Sistema de govern: dissenyat amb una divisió no completa de poders que assigna
competències a diferents òrgans i que, en algun grau, existeix un sistema d’equilibri de
poder:

∗ Legislatiu à Assemblea General i en matèria de manteniment de pau el

Consell de Seguretat

∗ Executiu à Consell de Seguretat i en ocasions al Secretari General

∗ Judicial à Cort Internacional de Justícia

- Regula en el capítol II la adquisició, suspensió i pèrdua de la condició de membre en

la organització.

- Estableix una primacia de les normes en les quals té caràcter de higher law, ja que en
cas de conflicte, les obligacions de la Carta prevaldran sobre les obligacions derivades de
qualsevol altre tractat

- Vocació d’eternitat, ja que preveu l’esmena però no la terminació

- Terme Carta per denominar-la. L’expressió té el seu origen en el constitucionalisme

anglosaxó en el qual s’utilitza per establir drets i responsabilitats constitucionals.

- HistòriaconstitucionaldelaONU

- Universalitat. També aplicable als Estats no membres.

La tesi presenta problemes ja que la seva estructura orgànica resulta poc convincent, a més una
constitució exigeix que tots els membres estiguin obligats per ella, però la Carta només preveu
els Estats com a membres. La Carta no conté disposicions relatives a la creació i canvi de les
normes jurídiques internacionals, és a dir, fonts del Dret internacional. Hi han dificultats per
defensar aquesta tesi.
CARTA COM UN TRACTAT INTERNACIONAL MULTILATERAL AMB ALGUNES
CARACTERÍSTIQUES CONSTITUCIONALS.

Firmat com més que un tractat però menys que una constitució. Instrument més important que
està generant i estimulant la constitucionalització de la comunitat internacional i del dret
internacional. Característiques constitucionals:

- Propòsits (manteniment de la pau, protecció drets humans i la promoció del

desenvolupament del contingut) i principis essencials de Dret internacional.

- Universalitat. Pràcticament tots els Estats de la comunitat Internacional són membres

de les Nacions Unides; i per què l’Assemblea General pot examinar qualsevol assumpte
d’interès per la comunitat internacional.

- Estableix un sistema de seguretat col·lectiva que prohibeix amb caràcter general l’ús
unilateral de la força, excepte en legítima defensa, i centralitza el recurs de les mesures
coactives al Consell de Seguretat, que té competència per adoptar decisions
obligatòries.

- Primacia de la Carta sobre la resta de Tractats Internacionals celebrat pels Estats

membres. Cap Tractat pot anar en contra de la Carta. Tot Conveni que vagi en contra,
els seus preceptes són nuls (art. 103 de la Carta).

- Interpretació evolutiva de la carta amb perspectiva constitucional. La competència

per a realitzar tal interpretació es de la Cort Internacional de Justícia, que la pot exercir
per mitja d’opinions consultives o els òrgans polítics (Assemblea General i Consell de
Seguretat) per mitjà de la seva pràctica institucional.

La Carta de les Nacions Unides no és la constitució formal de la comunitat internacional però

conté disposicions i trets que tenen naturalesa constitucional.

13.4 ELS POPÒSITS I PRINCIPIS DE LA ONU

PROPÒSITS

Objectius per els quals va ser creada la ONU, es troben recollits al preàmbul y art.1 de la Carta:

- Mantenir la pau y la seguretat internacionals: objectiu principal per el que es va crear

ala ONU al 1945 i en l’actualitat. És un requisit imprescindible per a aconseguir la resta
de béns públics.

- Fomentar les relacions d’amistat entre les nacions: basades en el respecte del principi
d’igualtat de drets de tots els Estats i del principi de lliure determinació de pobles

- Contribuir a la cooperació internacional: per a la solució de problemes de caràcter

social, econòmic, cultural o humanitari i per altre lloc, en matèria de desenvolupament i
estímul del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals sense distinció per
motius de raça, sexe, idioma o religió

- Servir de centre d’harmonització de esforços

Avui en dia, els principis han evolucionat i són tres: manteniment de la pau y la seguretat
internacionals; el desenvolupament econòmic i social i la protecció del medi ambient; i la
promoció i protecció del drets humans.
PRINCIPIS

Són un conjunt de normes generals de conducta que formalitzen jurídicament els valors bàsics en
els que es sustenta la ONU i proporciona el marc jurídic bàsic en el que desenvolupar l’actuació
dels seus òrgans i dels Estats membres.

✓ Formulats explícitament a la Carta (art. 2):

- Igualtat sobirana dels Estats: són iguals davant del Dret Internacional però, a causa de
les múltiples diferencies fàctiques entre ells, són possibles les desigualtats materials en
les normes jurídiques internacionals.

- Bona fe: Els Estats han de complir les obligacions derivades de la Carta, tractats i
norma de drets internacional general.

- Arranjament pacífic de les controvèrsies internacionals: davant les dificultats, els estats
membres de les Nacions Unides i els que no ho siguin tenen la obligació de comportar-
se de tal manera que facilitin trobar una solució a aquelles controvèrsies ràpida i justa.

- Prohibició de l’amenaça o l’ús de la força: és un pas decisiu en el procés de la

prohibició de l’ús de la força en les relacions internacionals. Obligació d’abstenir-se
recórrer a l’amenaça o l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència
política de qualsevol Estat.

- Assistència de la ONU: obligació positiva de cooperar en qualsevol acció que exerceixi

en conformitat a la Carta i obligació negativa d’abstenir-se a ajudar a l’Estat en cintra
del qual la ONU estigui exercint acció.

- Autoritat respecte els Estats no membres. Els Estats que no són membres es comportin
d’acord amb els principis de les nacions Unides (vocació universal de la ONU i
importància dels seus propòsits).

- Obligació dels estats de no interferir en els assumptes que són essencialment de la

jurisdicció interna dels Estats. Obliga només a la ONU, és diferent del que hi ha entre
els Estats. Limitat per la Carta (no s’oposa a l’aplicació de mesures coactives per al
manteniment de la pau i seguretat internacionals).

✓ Formulats implícitament a la Carta:

- El principi de lliure determinació dels pobles: Dret a determinar lliurement, sense

ingerència externa, la seva condició política i de prosseguir el desenvolupament
econòmic, social i cultural. Es refereixen als pobles colonials.

- Principi de respecte i de protecció dels drets humans (que no queden inclosos de forma
garantista en la Carta, però sí en la Declaració Universal dels DDHH). Principi
fonamental de la Carta y del Dret internacional.
13.5 L’ESTRUCTURA ORGÀNICA

Formada per el conjunt d’òrgans creats per la Carta o per altres òrgans per ajudar a assolir els fins
de la Organització. Es caracteritza per l’equilibri de poders entre els seus òrgans principals i
l’especialització funcional.

Òrgans principal autònoms:

- Assemblea General: capítol IV de la Carta. Òrgan de composició universal, integrat

per tots els Estats membres, que poden tenir fins a 5 representants. Competència en
qüestions referents als propòsits i funcions de les Nacions Unides; manteniment de la
pau, codificació i desenvolupament progressiu del dret internacional; solució pacífica de
les controvèrsies; aprovació del pressupost de la ONU; admissió, suspensió i expulsió
dels seus membres.
No es permanent, es reuneix en ple o comissions. Pot celebrar sessions ordinàries
(s’inicien cada any el tercer dimarts de setembre i acaben quan examinen tots els temes
del programa), extraordinàries (quan les circumstancies ho exigeixin) o d’emergència
quan hi ha amenaça de la pau o seguretat (sol·licitud del Consell de Seguretat o majoria
membres ONU).
El vot és igual per tots els membres (igualtat sobirana). Les decisions s’adopten per
majoria. Les decisions sobre qüestions importants per una majoria de 2/3 dels Estats
membres presents i votants i la resta oer majoria simple. Les decisions sobre el
pressupost de les org. són obligatòries. El valor jurídic de la resta de decisions, ja que
no són vinculants, dependrà de la majoria amb la que han estat adoptades, del caràcter
normatiu de les disposicions de la resolució, de la intenció d’anunciar principis o regles
de conducta i de la pràctica posterior.

- Consell de Seguretat: Capítol V de la Carta. La seva responsabilitat primordial és

mantenir la pau i seguretat internacionals, per això té un sèrie de competències en
matèria de solució pacífica de controvèrsies. Es composa de cinc grans membres:
EEUU, França, Xina, Irlanda del Nord i Regne Unit i els altres 10 tenen caràcter no
permanent i fan les seves funcions per un període de dos anys i son escollits per
l’Assemblea General e funció de la seva contribució al manteniment de la pau i una
distribució geogràfica equitativa. Les decisions s’adopten per majoria, les resolucions
poden ser obligatòries per a tots els destinataris. Les decisions sobre temes de
procediment es prenen amb el vot afirmatiu de 9 membres qualsevol. En canvi, les
sobre demés qüestions exigeixen el vot afirmatiu de tots els membres permanents à
Dret a veto. És permanent.

- Cort Internacional de Justícia: Capítol XIV de la Carta. Composat per 15 magistrats

que tenen un mandat de 9 anys escollits per l’Assemblea General amb prèvia recomanació
del Consell de Seguretat. Té la funció de resoldre controvèrsies entre Estats i competència
consultiva sobre qualsevol qüestió jurídica.
Òrgans principals no autònoms:

- Consell Econòmic i social: capítol X de la Carta. integrat per 54 membres escollits per
l’Assemblea General per un període de 3 anys. A més dels Estats integrats, poden
participar altres membres de la ONU, representats dels organismes especialitzats i
representants de les ONG que tinguin estatut consultiu. La seva funció és la promoció i
foment de la cooperació internacional en assumptes de caràcter econòmic, social,
cultural, educatiu i sanitari.

- Consell d’Administració Fiduciària: Capítol XIII de la Carta. encarregat de supervisar

el règim dels territoris fideïcomisos. No té importància perquè ja no n’hi ha.

- Secretaria-Secretari General: Capítol XV de la Carta. cada vegada té més

competències. Es composa pel Secretari general i altre personal que sigui requerit. El
Secretari és designat per l’Assembla General prèvia recomanació del Consell de
Seguretat durant 5 anys. Té funcions tècnico-administratives (assessores, econòmiques,
organitzatives, jurídiques...) i político-diplomàtiques (representatives, diplomàtiques,
negociadores...). Les funcions són impulsar administrativament que es compleixin les
resolucions dels altres òrgans principals.

13.6 ELS MEMBRES

Implica un conjunt de deures i obligacions que assumeix tot Estat membre. 192 en l’actualitat.
Adquisició de la condició de membre: membres originaris o admesos (incorporats més tard).
Espanya admesa 15 de desembre de 1955. Requisits sustantius per ser membre:

- Ser un Estat
- Ser un Estat amant de la pau
- Acceptar les condicions de la Carta
- Estar disposat a complir obligacions
- Es necessiten dos coses per la adquisició: una recomanació del Consell de Seguretat i una
decisió de l’Assemblea General.

Suspensió: impossibilitat temporal d’exercir els deures i privilegis inherents però no eximeix del
compliment d’obligacions. Prèvia recomanació del Consell de Seguretat i una decisió de
l’Assemblea General.

Expulsió: membres que hagin violat repetidament els Principis continguts a la Carta. Prèvia
recomanació del Consell de Seguretat i una decisió de l’Assemblea General.
 TEMA 14: ALTRES ENTITATS DE CARÀCTER NO
ESTATAL, ELS POBLES I LES PERSONES
14. 1. LA SUBJECTIVITAT D’ENTITATS NO ESTATALS

El Dret internacional entès com un conjunt de normes que regeixen les relacions entre els Estats
havia de reconèixer com excepcions determinades situacions d’entitats no estatals que es regeixen
també per normes de Dret internacional. Es tracta essencialment de situacions que eren resultat
de solucions polítiques arbitrades per a resoldre problemes concret. La seva condició
internacional era conseqüència de normes consuetudinàries combinades amb la voluntat dels
Estats expressada a través del reconeixement. Aquest era el cas de:

- Bel·ligerants
El Dret internacional fa un reconeixement als revolucionaris en una guerra civil que controlen
un territori enfront l’Estat. El Dret internacional li dona una determinada cobertura o normativa
i se’ls apliquen les normes internacionals del Dret de Guerra. Això tenia beneficis per als
governs: evitava que els fessin responsables dels actes comesos pels rebels; i pels bel·ligerants:
les seves tropes podien emparar-se en el estatut dels presoners de guerra.

- Protectorats

Institució internacional a conseqüència de la sobirania d’alguns estats europeus que exerceixen el

seu poder sobre determinats territoris (metròpoli o colònies). A les principals potències se’ls
encarregava la missió de fomentar el desenvolupament d’aquells territoris fins que assolissin la
situació de civilitzats. En virtut dels acords internacionals, els Estats europeus assumien la
representació internacional dels Estats protegits alhora que es reservaven l’exercici de certes
competències en l’àmbit de la defensa i la gestió econòmica.

- Territoris internacionalitzats
Territoris que són dotats d’un estatut internacional que els atribueix una organització política i
administrativa pròpia sense que constitueixin Estats: tenen un determinat status. Aquesta
institució dóna cobertura a situacions de més actualitat, com les situacions derivades de
l’administració per part de l’ONU o bé del grup d’estats que es convingui de determinats
territoris. Per exemple, La Ciutat Lliure de Dantzig que entre el 1919 i el 1939 constituïa -
segons el Tractat de Versalles- un territori que, tot i tenir certs vincles amb Polònia, gaudia
d’una vida política pròpia i que es trobava sota la protecció de la Societat de Nacions.

14.2. LA SANTA SEU I L’ESTAT DE LA CIUTAT DEL VATICÀ

És el cas actual més antic de personalitat internacional. Fins al 1870, el Papa combinava els dos
caràcters de Cap d’Estat dels anomenats Estats Pontificis i de cap de la Església catòlica. Al perdre
el poder temporal amb motiu de la unitat italiana, el Papa va continuar utilitzant amb els tercers
Estats els mecanismes diplomàtics que havien exercit fins llavors: manteniment de les relacions
diplomàtiques i celebració de tractats internacionals (concordats). Actualment, manté relacions
diplomàtiques amb més de 170 Estats. La Santa Seu té l’estatut d’observador internacional davant
les Nacions Unides.
14.3. EL COMITÈ INTERNACIONAL DE LA CREU ROJA

Està formada per un conjunt de societats nacionals que en tot el món realitzen una labor
humanitària. El Comitè Internacional de la Creu Roja es l’òrgan d’enllaç de dites societats
nacionals. Des de 1972, el Comitè Internacional de la Creu Roja ha celebrat nombrosos acords de
seu amb altre Estats que garanteixen l’exercici de les seves funcions assistencials i humanitàries.
Tot allò ha refermat la seva personalitat internacional, que no te un caràcter relatiu respecte als
Estat que han conclòs acords, sinó general degut a que s’ha creat una norma consuetudinària
d’atribució individualitzada de la personalitat internacional al Comitè Internacional de la Creu
Roja.

14.4. ELS POBLES: EL PRINCIPI DE LLIURE DETERMINACIÓ

Després de la II GM, va tenir lloc el fenomen de la descolonització en virtut del qual territoris
sotmesos a dominació colonial han adquirit la independència i han més que triplicat el nombre
d’Estats que formen la comunitat internacional actual. En aquest procés s’ha desenvolupat el
principi de lliure determinació dels pobles com un dels principis fonamentals del Dret
internacional.

A) Règim dels territoris dependents segons la Carta de les Nacions Unides

L’article 1.2 de la Carta senyala com un dels propòsits de l’Organització el foment entre les
nacions de les relacions d’amistat “basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de
la lliure determinació dels pobles”. Aquesta disposició de la Carta donava al principi de lliure
determinació un significat equivalent al govern propi dels Estats.

Sobre els territoris sotmesos a la dominació colonial pròpiament dita, la Carta conté un règim
comú en el capítol XI titulat “Declaració relativa als territoris no autònoms”. La Carta no els
reconeix un dret a la independència i els Estat membres sol assumeixen el compromís de
“desenvolupar el govern propi, a tenir degudament en compte les aspiracions polítiques dels
pobles, i a ajudar-los en el desenvolupament progressiu de les seves lliures institucions
polítiques”.

B) La declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials: la

Resolució 1514 (XV)

El 14 de desembre de 1960, la Assemblea General aprovà dita resolució. Aquí es proclama que
“tots els pobles tenen el dret de lliure determinació; en virtut d’aquest dret, determinen lliurement
la seva condició política i persegueixen lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i
cultural”. La Declaració abandona la perspectiva evolutiva i paternalista de les disposicions de la
Carta sobre els territoris no autònoms i precisa que “la falta de preparació en l’ordre polític,
econòmic, educatiu o social no haurà de servir mai de pretext per retardar la independència”.
Segons la Declaració, els titular del dret a la lliure determinació són els països i pobles colonials.
La resolució 1541 adopta per a la seva identificació una solució indirecta en virtut de la qual són
territoris no autònoms aquells respecte dels que existeix l’obligació de transmetre informació
segons l’article 73. e) de la Carta de les Nacions Unides.
L’adquisició de la independència no és l’única forma de realització del dret a la lliure
determinació dels pobles. Aquesta resolució indica que un territori no autònom ha assolit la
plenitud del govern propi: a) quan passa a ser un Estat independent i sobirà; b) quan estableix una
lliure associació amb un Estat independent; o c) quan s’integra en un Estat independent.
 C) Aplicació de la Declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles
colonials

En 1961, l’Assemblea General va crear un Comitè Especial per a l’aplicació de la Declaració

sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials, conegut com el Comitè dels
Vint-i- quatre. En la seva composició, el Comitè Especial reflectia la majoria anticolonialista de
l’Assemblea General i va constituir un instrument important en el procés de descolonització.

D) Lliure determinació dels pobles i declaracions d’independència

El principi de la lliure determinació dels pobles no significa que el Dret internacional consagri un
dret a la independència de qualsevol grup humà. En l’opinió consultiva sobre la conformitat amb
el dret internacional de la declaració unilateral d’independència relativa a Kosovo, s’adopta una
posició que minimitza o prescindeix de consideracions rellevants per al cas concret i es limita a
afirmar que “el Dret internacional general no conté cap prohibició de les declaracions
d’independència” ni era contrària al règim internacional provisional establert per aquest territori.
Cas d’Escòcia: la seva consulta (2014) no es basa en el dret de la lliure determinació dels pobles
ni es presenta com un dret del poble escocès. La eventual independència seria amb l’acord del
govern del Regne Unit més que mitjançant una secessió unilateral.

14.5. LA PERSONA HUMANA

La persona humana apareix com a titular de drets i obligacions internacionals a través del
reconeixement internacional dels drets humans i de la sanció i repressió de conductes delictives
especialment greus de les que són responsables persones individuals. A través d’una gran
diversitat de tractats internacionals multilaterals les persones individuals no sol tenen reconeguts
determinats drets fonamentals, sinó també tenen la possibilitat de presentar reclamacions contra
els Estats que els violin.

- A nivell universal: aquest sistema de garantia fou iniciat per la Convenció internacional
per a la eliminació de totes les formes de discriminació racial (1965) i fou seguit pel Pacte
internacional de dret civils i polítics (1966), que està dotat d’un òrgan específic de
garantia. El Comitè de Drets Humans (poden al·legar persones i Estats).

- En l’àmbit regional: destaca el Conveni europeu per a la protecció dels drets humans i
de les llibertats fonamentals, fet a Roma el 1950, per l’aplicació del qual es va crear un
Tribunal Europeu de Drets Humans que pot conèixer demandes presentades “per
qualsevol persona física, ONG, o grup de particulars que es considerin víctimes d’una
violació” (art. 34).

La responsabilitat dels individus per conductes criminals especialment greus es desenvolupà

després de la II GM. Distingim diverses fases:

- Acord de Londres (8 d’agost, 1945): adopta l’Estatut del Tribunal Militar Internacional
de Nuremberg per a jutjar les conductes criminals que es tipificaven com a croms de
guerra, crims contra la pau crims de lesa humanitat.

- Resolució 95 (I) de l’Assemblea General de les Nacions Unides (11 de desembre,

1946): va afirmar que les disposicions de l’anterior Estatut recull principis de Dret
internacional, amb lo que les hi donà caràcter universal.
 - Comissió de Dret Internacional: al 1996 va aprovar un projecte de Codi de crims contra
la pau i la seguretat de la humanitat que afirma que aquests crims comportaran
responsabilitat individual.

- Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional (17 de juliol, 1998): estableix aquest
tribunal permanent per “exercir la seva jurisdicció sobre persones respecte dels crims més
greus de transcendència internacional.

Lo rellevant de totes aquestes disposicions convencionals és que les normes generals de Dret
internacional protegeixen els drets fonamentals de la persona humana i consagren la
responsabilitat individual de les seves violacions més greus. Aquestes normes internacionals
configuren obligacions front la comunitat internacional en el seu conjunt i concerneixen a tot els
Estats, com va recollir la CIJ en l’assumpte de la Barcelona Traction.

Els Estats han de rendir comptes de com s’administra justícia, de com tracten als ciutadans, etc.,
i això converteix a la persona humana en el subjecte primordial del Dret internacional actual.
Aquesta nova dimensió de la subjectivitat internacional posa de manifest la nova funció del Dret
internacional.

14.6. LES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS NO GOVERNAMENTALS

Les agrupacions d’individus de diversos països o les persones jurídiques privades de diferent
nacionalitat donen lloc a associacions sense ànim de lucre que persegueixen fins que tracten
d’impulsar a nivell internacional. Aquestes formes d’associació es coneixen com a organitzacions
internacionals no governamentals pel caràcter privat dels seus components. No tenen un estatut
internacional reconegut i es regeixen per la legislació del país en el que tenen seu. La Carta de les
Nacions Unides les reconeix en el seu article 71 un estatut consultiu del Consell Econòmic i Social
previ acord amb dit òrgan.

14.7. LES EMPRESES TRANSNACIONALS

Són empreses amb ànim de lucre que operen en dos o més països amb un sistema unificat
d’adopció de decisions que influeixen en les activitats de totes. Poden adoptar diverses formes
d’organització jurídica tals com un conjunt de societats jurídicament diferents que actuen
concertadament en diversos països, per exemple.

Les empreses transnacionals manquen de subjectivitat internacional. La CIJ, en l’assumpte de la

Anglo-Iranian Oil Co., va dir que un contracte de concessió celebrat amb una empresa estrangera,
tot i tractar-se d’una empresa amb una important participació governamental del Regne Unit, era
un contracte que es regia pel Dret intern i no es podia equiparar a un acord o tractat internacional.
 TEMA 15: EL TERRITORI D’ESTAT

15.1. ENFOCAMENTS DOCTRINALS

El territori és un dels quatre elements constitutius d’un estat. El territori sempre queda vinculat
amb l’àmbit espacial on es duen a terme les competències d’un estat. El caràcter essencial del
Dret internacional és ser atributiu de competències.

La doctrina iusnaturalista parla del territori distingint entre:

− Competència territorial: es el poder que exerceix l’Estat respecte d eles persones que
habiten el seu territori, les coses que en ell es troben i els fets que en el mateix ocorren.
S’estén al territori terrestre, els espais marítims adjacents al territori (marc territorial,
plataforma continental, zona contigua i zona econòmica exclusiva) i l’espai aeri (àmbit
espacial que és la columna d’aire que s’aixeca immediatament sobre el territori terrestre
fins a l’atmosfera). Aquest territori té unes excepcions derivades del Dret internacional
consuetudinari com: les derivades de les relacions diplomàtiques i la immunitat que tenen
els estats (ambaixades).

− Competència personal: és el poder que l’Estat exerceix sobre persones o certs béns
que es troben fora del territori amb independència al lloc on es trobin. En aquest cas, hi
ha una vinculació entre persones o béns i Estat. S’estén als nacionals, a les societats
mercantils en raó de que el seu domicili social o del acte d’atribució de la seva personalitat
jurídica i dels bucs i aeronaus amb atenció al seu registre en un determinat Estat.

− Competència universal o funcional: és el poder que exerceix l’Estat sobre persones

que no tenen la seva nacionalitat o bucs i aeronaus d’altres països. Té un fonament
generalment convencional i es manifesta en la repressió del terrorisme, dels cimens de
lesa humanitat o de l’exercici de funcions de policia en el mar, com el dret de visita en la
repressió de tràfic d’esclaus i estupefaents.

15.2. EL TERRITORI DE L’ESTAT

Àmbit espacial en el qual l’Estat exerceix la seva sobirania, delimita la sobirania.

FRONTERES

La frontera es la línia que delimita el territori terrestre sotmès a un Estat del territori d’altre.
Distingim la frontera com a límit de la sobirania estatal i la frontera com a zona de relacions
socials i jurídiques, aquestes relacions tenen una reglamentació jurídica específica en els règims
fronterers.

La delimitació de la frontera és l’operació intel·lectual mitjançant el qual s’escull l’emplaçament

de la frontera i es fixa l’extensió especial del poder estatal. La delimitació necessita d’una
operació complementària anomenada demarcació. Aquesta és l’operació material i tècnica
d’aplicació de la delimitació a un cas concret.
Criteris:

- Criteri de les fronteres naturals: tenir en compte els elements geogràfics. En cadenes de
muntanyes es fa la línia que uneixi els cims més alts. En els rius si son navegables
s’estableix la frontera tahlweg, la línia mitja del canal navegable on el riu es més profund;
si no són navegables s’utilitza la línia mitja de corrent d’aigua.

- Criteri de les fronteres artificials: límits astronòmics segons els paral·lels meridians o
límits geomètrics segons línies rectes.

- Criteri uti possidetis iuris: fa referència a una infinitat de casos en la historia, en què els
nous estats parteixen dels límits administratius de les antigues potencies colonials.

MODES D’ADQUISICIÓ DEL TERRITORI

Els autors clàssics van partir de la base del dret roma i la concepció que aquest té sobre la propietat
i la manera d’adquirir-la. Dos modes d’adquisició:

- Modes d’adquisició originaris: partien de la base de que determinats territoris no

tenien propietari i que podien ser incorporats a la sobirania dels països europeus.

o mode adjudicació papal: per les bules (permisos) que emetien els papes atorgaven
territorials.

o mode descobriment de territoris nous: descobriment regions fins aleshores

desconegudes pels europeus que passaven a dependre de qui les coneixia per primera
vegada.

- Modes d’adquisició derivatius: partien del fet de que el territori tingués antic sobirà i
comprenien la conquesta del territori per la força de les armes. Actualment, no està
permesa pel Dret internacional

- Adquirir un territori per cessió: s’adquireix per un Tractat de Pau, anteriorment hi

havia hagut una guerra i el guanyadors adquirien nous territoris.

DELIMITACIÓ I ATRIBUCIÓ DE TERRITORIS

La delimitació d’un territori per un tribunal internacional no es redueix a dir el traçat dels límits,
sinó que també comporta un element d’atribució territorial entre les parts. En les controvèrsies de
delimitació fronterera és essencial determinar el títol o fonament jurídic que ostenten les parts per
a que es pugui reconèixer la seva sobirania sobre un territori determinat.
En Dret internacional, la al·legació per part d’un Estat no és suficient, els fets han de valorar-se
en funció del Dret en vigor.

15.3. ELS CURSOS D’AIGÜES INTERNACIONALS

Les vies fluvials són objecte d’una regulació internacional cada vegada més complexa.

La noció d’aigües internacionals va anar evolucionant, i va passar de riu internacional a curs

d’aigua internacional. Els cursos d’aigua internacional estan formats per rius i llacs i entren
dintre del territori de l’Estat.

La convenció de Barcelona de 1921 regula el tema de la noció de vies d’aigua internacional, diu
que es pot considerar que es navegable tant un riu com un llac.
La convenció de HELSINKI de 1992 que explica el concepte d’aigües transfrontereres; sobretot
per que no sen faci un mal us i siguin objecte de protecció del medi ambient.

REGIM DE NAVEGACIÓ

La Revolució Francesa defensava el principi de llibertat de navegació pels rius internacionals. A

l’Acta Final del Congrés de Viena 1815, es consagra la llibertat de navegació i de comerç per tots
i el respecte a les normes de navegació dictades pels Estats riberencs.

DIFERENTS USOS DE LA NAVEGACIÓ

A part de la navegació, els rius poden tenir altres usos: agrícoles, econòmics i comercials,
domèstics i socials que precisen d’una regulació jurídica. Una posició extrema va ser la doctrina
Harmon, que establia que l’Estat per el qual transcorria un riu en virtut de la seva sobirania
podia adoptar les mesures que estimes convinents sense tenir en compte la seva incidència sobre
els Estats situats en el curs inferior del riu.

La Comissió de Dret Internacional va rebutjar tant la doctrina Harmon com la idea de que els
rius constitueixen un recurs natural compartit que posa l’èmfasi a la solidaritat entre els Estats.
D’aquí va sortir la Convenció sobre el dret dels usos dels cursos d’aigua internacionals per fins
diferents de la navegació 1997. es parteix de la base que s’ha de fer una utilització equitativa i
raonable del us de la aigua perquè es un bé escàs i que serà focus de conflicte en el futur. El
deure de notificar si es realitzen obres en un riu a l’estat riberenc .

15.4. L’ESPAI AERI I EL RÈGIM DE NAVEGACIÓ AÈRIA

L’espai aeri es la columna d’aire que es troba sobre el territori terrestre i el mar territorial d’un
Estat, s’estén fina a on es prolonga l’atmosfera. L’Estat exerceix sobirania sobre el seu propi espai
aeri, així ho estableix el Conveni de Chicago de 1944.principi també recollit a la Llei de
Navegació Aéria 1960. Com a conseqüència, és il·lícit el sobrevol per l’espai aeri d’altre Estat
sense autorització.

REGIM DE LA NAVEGACIÓ COMERCIAL AÉRIA

Les aeronaus tenen una nacionalitat que es determina per la matriculació que cada Estat confereix
segons la legislació a nacional. Dos tipus d’aeronaus: civils i d’Estat (utilitzades en serveis
militars, de duanes o de policia).

El Conveni de Chicago estableix les llibertats de l’aire, que es poden distingir en:

- Llibertat de trànsit: es reconeixen a tots els Estats.

o Dret a sobrevolar l’espai aeri sobre el territori d’altres Estats sense aterrar
o Dret d’escala tècnica o aterrament per motius no comercials

- Llibertat de tràfic necessiten de acords complementaris

o Dret a embarcar passatgers, correu i mercaderies en el territori de la nacionalitat de la

nau
o Desembarcar passatgers, correu i mercaderies en el territori de la nacionalitat de la
nau
o Dret a embarcar i desembarcar passatgers, correu i mercaderies en un territori diferent
del territori del Estat de la nacionalitat de l’aeronau.
Existeix una regulació del dret internacional vinculat a la seguretat relacionat amb el terrorisme i
la pirateria aèria. El Conveni de 1970 de la Haia que es el conveni per la repressió del apoderament
il·lícit d’aeronaus. Espanya té lleis que desenvolupen aquesta convenció.

15.5. LES MODIFICACIONS DEL CONTINGUT DE LA COMPETÈNCIA

TERRITORIAL. LES BASES MILITARS

- Protectorats:conseqüènciad’unconveniinternacionalestablertentredosEstatsenvirtutd
elqual un d’ells cedia el monopoli de les relacions internacionals a la Potencia protectora.
Aquest conveni s’acompanyava d’una distribució de les competències entre les autoritats
locals i la Potencia protectora.

- Concessions i cessions en arrendament: consistien en l’administració de ports i

ciutats per els estrangers residents en virtut d’un tractat internacional.

- Territoris neutralitzats: part del territori d’un Estat que en virtut d’un acord
internacional no poden ser fortificades i en les quals no es poden establir instal·lacions
militars.

- Territoris sota l’administració internacional: poden estar administrats per varis

Estats o per Organitzacions internacionals.

- Establiment de bases militars: en el territori d’altre Estat, no implica generalment la

cessió de sobirania territorial. Constitueixen les facilitats estratègiques convencionalment
establertes en un marc de cooperació militar per a la seguretat i defensa. Des del punt de
vista jurídic el més rellevant es l’Estatut de les forces militars establertes en territori
d’altre Estat. Actualment, Espanya es basa en el Conveni sobre cooperació per la defensa.
 TEMA 16: ELS ESPAIS MARINS
16.1. LA PROGRESSIVA AMPLIACIÓ DE LA JURISDICCIÓ DELS ESTATS
RIBERENCS EN EL MAR I LA SEVA REGULACIÓ JURÍDICA

Tradicionalment, els Estats riberencs exercien la seva sobirania territorial en les aigües més
properes a les seves costes perquè tenien un interès especial en el seu control, de forma que es
podía distingir clarament entre el mar territorial i alta mar. Ara bé, aquesta sitinció es va anar
difuminant com a conseqüència de l’exercici de competència territorial en aigües cada vegada
més llunyanes de la costa i de l’ampliació progressiva del seu contingut. Aquestes pràctiques
varen donar lloc a nous espais marins regulats per normes específiques que varen ser objecte de
codificació en al llarg de la segona meitat del segle XX.

Les línies de base són les línies a partir de les quals es mesura el mar territorial, la zona contigua,
la zona econòmica exclusiva i la plataforma continental. Neixen amb l'objecte de determinar
l'extensió dels diferents espais marítims d'un Estat costaner, ja que és fonamental determinar
prèviament des d'on es mesuren aquestes zones i d'allí la seva funcionalitat.

LA PLURALITAT D’ESPAIS I RÈGIMS JURÍDICS EN EL MAR

Tot i que tots els mars del món formen un únic mar (unitat física), existeixen una pluralitat
d’espais marins en sentit jurídic amb la seva conseguent regulació. Com a conseqüència del
nacionalisme marítim que va reivindicar l’ampliació de la jurisdicció dels Estats riberencs en les
aigües costeres, ja sigui per motius econòmics o per seguretat, s’ha produït una territorialització
del mar i una fragmentació jurídica del mateix.

Aques pràctica unilateral ha suposat l’exercici de la competència territorial en aquestes aigües

donat lloc a diferents espais marins: (1) el mar territorial, (2) les aigües dels arxipèlacs, (3) la zona
contigua, (4) la plataforma continental i (5) la Zona econòmica exclusiva (ZEE).

CODIFICACIÓ DEL DRET DEL MAR: Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del
Mar del 1982. El Dret del Mar té el seu origen en la pràctica dels Estat durant els segles que va
generar normes consuetudinàries. A mesura que s’anaven incrementant els usos i ampliant l’espai
de la competència territoriales va fer necessàri la codificació i desenvolupament progressiu de les
normes jurídiques. Tant per la Societat de Nacions com per les Nacions Unides aquest ha estat un
tema d’especial precupació. Ara bé, no és fins després de molts anys de complexes negociacions
que s’arriva a un resultat per majoria = Convenció sobre el Dret del Mar de 1982, celebrat a
Jamaica.
La Convenció va tenir l’abstenció del països desenvolupats i el vot en contra dels EUA. Espanya,
va abstendre’s en el moment de l’adopció del text, però més tard, en l’instrument de ratificació
va incloure 4 declaracions. Dues de caire polític: una tenía per objecte informar de la transferència
de competències a la UE, i l’altre, a salvaguardar la posició espanyola en el contenciós de
Gibraltar. Dos de caire interpretatiu, més afí amb els interessos espanyols: una relativa al règim
de pas en trànsit pels estrets internacionals i, l’altre, limitant la discrecionalitat dels Estats
riberencs per determinar l’excedent de pesca en la ZEE i per donar accés a tercers Estats a aquest
excedent.

Cal afegir, que aquesta Convenció és d’especial rellevàcia pels següents motius:

- La tècnica de la negociació emprada: l’acord global (package deal)

- Caràcter general: te la vocació de regular-ho tot (usos, recursos i espais marítims)

- Caràcter universal: voluntat d’aplegar els màxims Estats possibles (actualment 162).

- Defensa de la seva integritat, ja que prohiveix amb caràcter general la formulació de

reserves.

- Té primacía sobre altres tractats que també tracten el dret internacional marítim.

Per acbar, cal dir que aquesta Convenció queda oberta a possibles canvis en un context
catacteritzat per la mundialització de les relacions internacionals, la globalització de l’economia
i una fonamental modificació dels equilibris de força en la societat internacional actual.

LES LÍNIES DE BASE COM A PUNT DE REFERÈNCIA PER DETERMINAR ELS ESTATS

Les línies de base serveixen per identificar els límits dels diferents espais marins dels Estats
riberencs. Són línies traçades en cartes o llista de coordenades geogràfiques que serveixen de punt
de referència per mesurar l’amplada dels espais marins d’un Estat.

a. Línees bases. Classes:

Normals. Consisteixen en la línea de baixamar al llarg de la costa, és a dir, la línia que resulta en
la costa en el moment en què la marea està mes baixa (art. 5).

Rectes. Consisteixen en escollir punts adients de la línia de baixamar per a unir-los traçant línies
rectes entre ells. Es pot utilitzar quan les costes són irregulars o en una franja d’illes (art. 7).

b. Aigües interiors. Són les aigües situades a l'interior de la línia de base del mar
territorial formen part de les aigües interiors de l’Estat. El règim aplicable en aquestes
aigües és el de la sobirania de l’Estat riberenc. ara bé, quan el traçat d'una línia de base
recta, de conformitat amb el mètode que estableix l'article 7, produeixi l'efecte de tancar
com a aigües interiors aigües que anteriorment no es consideraven com a tals, hi haurà en
 aquestes aigües un dret de pas innocent, tal com s'estableix en aquesta Convenció. El
mateix passarà amb el cas de les badies històriques.

16.2. EL MAR TERRITORIAL

És un espai marí format per les aigües adjacents al territori d’un Estat en el qual els Estats
riberencs sempre han tingut una especial precupació per exercir-hi competències per motius
econòmics i de seguretat. El debat es centra en el contingut de competències i l’extenció del mar
territorial.

AMPLADA I LÍMITS

L’amplitud del mar territorial ha evolucionat al llarg de la història: en els seus inicis es
considerava mar territorial tan enllà com podien arribar les bales de canó disparades des de la
costa. Hi va haver un moment que es va passar d’aquest punt a les 3 milles nàutiques. Finalment
a partir dels anys 60 es va començar a cristal·litzar la regla consuetudinària, que va ser codificada
en la Part II de la Convenció de 1982, que reconeix als Estats riberencs el dret a establir l’amplada
del seu mar territorial fins a un límit màxim de 12 milles nàutiques (art. 3).

El límit interior del mar territorial està determinat per les línies de base resultants de la combinació
de qualsevol dels mètodes possibles, les línies de base normals i las línies de base rectes (art. 3).
I el límit exterior és la línia de punts que pot estar situada a una distancia màxima de les línies de
base de 12 milles (art. 4).

LA REGULACIÓ JURÍDICA

Regla general: l’Estat riberenc exerceix la seva sobirania sobre el mar territorial conforme la
Convenció de 1982 i altres normes de Dret internacional. Aquesta sobirania també s’estén a
l’espai aeri sobre el mar territorial, el llir i el subsòl d’aquell mar (art. 2). Això té dues limitacions:

A) Dret de pas innocent. És un dret de caràcter consuetudinàri que ténen els vaixells de tots els
Estats, siguin riberencs o sense litoral, de navegar pel mar territorial (art. 17). Consisteix en el
pas ràpid i ininterromput de forma paral·lela pel mar territorial o perpendicular des de o cap a les
aigües interiors (art. 18). El Conveni presumeix que tot pas és innocent mentre no sigui
perjudicial per la pau, el bon ordre o la seguretat de l’Estat riberenc (art. 19.1); a més, es fa un
següit d’enumeracions d’activitats que es consideren contràries a l’Estat riberenc, com ara les
activitats de pesca, qualsevol amenaça o us de força contra l’Estat ribrenc, etc. (totes aglutinades
en l’art. 19.2). També obliga als submarins i altres vehícles submergibles a navegar per la
superfície i a enarborar el seu pabelló (art. 20). Ara bé, al tenir els Estats riberencs la plena
capacitat d’adoptar lleis i reglaments per regular el pas per aquests territoris, podía suposar un
problema per a tercers Estats, ja que suposava importants restriccions de llibertat de navegació i
sobrevol de les flotes navals i aèries de les grans potències. Així doncs, es va reconèixer un règim
de pas més permisiu en alguns estrets internacionals: el dret de pas en trànsit en els estrets
internacionals. Aquest règim s’aplica únicament als estrets que s’utilitzen per la navegació
internacional entre una pat de l’alta mar o una ZEE y una altra d’alta mar o ZEE (art. 37), ex.
estret de Gibraltar. Inclou les llibertats de navegació i sobrevol per part de tots els vaixells i
aeronaus per al pas ràpid i ininterromput per aquests estrets, d’acord amb les lleis i reglaments de
l’Estat riberenc i de les normes internacionals (art. 38 a 42). A més, l’Estat riberen no pot
suspendre el dret de pas en trànsit (art. 44). Mitjançant aquest règim, les grans potències es van
assegurar la llibertat de despaçament de les seves flotes navals, inclosos els submarins, que ja no
estan obligats a navegar per la superfície, i aèries.
B) Jurisdicció penal i civil de l’Estat de pavelló. Excepte supòsits expressament autoritzats,
l’Estat riberenc no pot exercir la jurisdicció penal a bord d’un vaixell estranger per detenir a cap
persona o realitzar cap investigació en relació amb un delicte comès a bord d’aquest vaixell durant
el seu pas (art. 27), ni tampoc la jurisdicció civil sobre les persones que es trobin a bord per
prendre mesures d’execució ni mesures cautelars en matèria civil (art. 28).

16.3. LES AIGÜES ARXIPELÀGIQUES

És un nou espai marí que ha resultat del reconeixement d’un règim jurídic especial per aquells
Estats que tenen una configuració geogràfica similar: els Estats arxipelàgics. La Convenció de
1982 els concep com aquells Estats que estan constituïts totalment per un o varis arxipèlags i que
poden incloure a més altres illes (art. 46.a).

LA DELIMITACIÓ DELS ESPAIS MARINS DELS ESTATS ARXIPELÀGICS: LÍNIES DE

BASE

Artícle 47. Línies de base arxipelàgiques

1. Els Estats archipelàgics podran traçar línies de base archipelàgiques rectes que uneixin
els punts extrems de les illes i els esculls emergents més allunyats de l'arxipèlag, a
condició que dins d'aquests línies de base quedin compreses les principals illes i una àrea
en la qual la relació entre la superfície marítima i la superfície terrestre, inclosos els atols,
sigui entre 1 a 1 i 9 a 1.
2. La longitud d'aquestes línies de base no excedirà de 100 milles marines; no obstant això,
fins a un 3% del nombre total de línies de base que tanquin un arxipèlag podrà excedir
d'aquesta longitud, fins a un màxim de 125 milles marines.

Altres diposicions d’aquest artícle aporten requisits que tenen un caràcter més indeterminat: que
no es desviïn plàcidament de la configuració general de l’arxipelàg, que no es traçin des de ni cap
a elevacions que emergeixin de baixamar i que no aïllin espais marins d’altres Estats.

Artícle 48. L'amplada del mar territorial, de la zona contigua, de la ZEE i de la plataforma
continental es mesurarà a partir de les línies de base arxipelàgiques traçades de conformitat amb
l'article 47.

LA REGULACIÓ JURÍDICA

Regla general: les aigües arxipelàgiques estan sotemes a la sobirania de l’Estat arxipelàgic.
Aquesta sobirania s’estén també a l’espai aeri suprajacent, el llir i el subsòl marí i als recurssos
contingut en ells (art. 49). Aquesta regla general està sotmesa a límits que responen als interessos
d’altres Estats riberencs o interessos comuns de tots els Estats:

- la obligació de respectar els acords que l’Estat arxipelàgic tingui amb altres Estats, els
drets històrics de pesca i els cables submarins existents (art. 51).

- Dret de pas innocent dels vaixells de tots els Estats a través de les aigües arxipelàgiques
(art. 52)

- Dret de pas en trànsit per les vies marítimes arxipelàgiques que puguéssin existir o que
designi l’Estat arxipelàgic (art. 53 i 54), aquest dret existeix aquí amb les mateixes
condicions que existeix en el mar territorial.
16.4. LA ZONA CONTIGUA

És un espai marí adjacent al mar territorial en el que l’Estat riberenc pot exercir unes competències
determinades. El seu origen està en l’adopció de normes pels Estats riberencs que els permetíen
actuar més enllà del mar territorial en algunes matèries.

Està regulada en l’artícle 33 de la Convenció de 1982. La seva amplada no pot excedir de les 24
milles nàutiques comptades des de les línies de base a partir de les quals es medeix el mar
territorial. L' Estat riberenc pot prendre les mesures de fiscalització necessàries per :

a) Prevenir les infraccions de les seves lleis i reglaments duaners, fiscals, d'immigració o
sanitaris que es cometin al seu territori o en el seu mar territorial;

b) Sancionar les infraccions d'aquestes lleis i reglaments comeses en el seu territori o en

el seu mar territorial.

En el cas d’Espanya, la zona contigua va ser creada mitjançant la Llei 27/1992, de 24 de

novembre, de Ports i Marina Mercant (art. 7.1): “Es zona contigua la que se extiende desde el
límite exterior del mar territorial hasta las veinticuatro millas náuticas contadas desde las líneas
de base a partir de las cuales se mide la anchura del mar territorial”.

16.5. LA PLATAFORMA CONTINENTAL

La pretensió dels Estats d’exercir la seva sobirania sobre els recursos naturals vius (ZEE) i no
vius com el petroli i els minerals (plataforma continental) existents davant les seves costes més
enllà del mar territorial explica la reivindicació i el reconeixement de nous espais marins.
Aquestes reivindicacions van ser reforçades pel ràpid desenvolupament de la tecnoligia que
permetía l’exploració i explotació dels recursos naturals en aigües cada vegada més profundes.
És un espai marí que comprèn el llir i el subsòl de les àreas submarines més enllà del seu mar
territorial.

L’origen de la plataforma continental està en la Proclama del President Truman dels EUA al 1945,
en la que reconeixía l’importància dels jaciments de petroli que es troben en la plataforma
continental i extenía de forma unilateral la seva jurisdicció i control sobre aquests recursos.
Aquest acte unilateral va ser seguit per nombrosos Estats que reivindicaven de manera molt
similar la seva sobirania sobre els recurssos naturals. El resultat fou el reconeixement en la
Convenció de Ginebra de 1958 sobre la plataforma continental de normes declaratives de Dret
internacional consuetudinari sobre la noció i règim jurídic. Completat i sibstituït per la regulació
de la Part VI de la Convenció de 1982.

L’AMPLADA DE LA PLATAFORMA CONTINENTAL

La Convenció de 1982, canviant els criteris utilitzats en la Convenció de 1958, va utilitzar una
combinació de criteris quantitatius i geomorfològics per conciliar els diferents interessos dels
Estats riberencs.

L’artícle 76 senyala que: l’extensió de la plataforma continental arriba fins la vora exterior del
marge continental (criteri geològic) o bé fins a una distància de 200 milles marines comptades
des de les línies de base a partir de les quals es medeix l’amplada del mar territorial, en els casos
en els que la vora exterior del marge continental no arribi a aquesta distància (criteri quantitatiu).
En tot cas, el supòsit dels Estats riberencs que tinguin una plataforma continental la vora exterior
de la qual el marge continental s’extengui més enllà de 200 milles, el límit exterior no pot excedir
de les 350 milles comptades des de les línies de base o de les 100 milles marines comptades des
de la isòbata de 2.500 metres de profunditat. A més, en aquests casos l’Estat riberenc està obligat,
per un costat, a informar a la Comissió de Límits de la plataforma continental, que pot fer
recomenacions sobre el seu traçat definitiu; i per l’altre, a efectuar pagaments o contribucions en
especie a l’Autoritat Internacional dels Fons Marins per als recurssos no vius explotats en la seva
plataforma continental i situats més enllà de les 200 milles fins el límit exterior de la mateixa.

En el cas d’Espanya, tot i que es reconeix aquest dret, té una plataforma continental molt petita ja
que existeix un declivi a les poques milles de la costa pel que pot oscil·lar entre les 4 i 50 milles.
A més, tampoc és rica en recursos naturals. La delimitació del límit exterior en el cas de
solapament amb estats veïns s’ha realitzat mitjançat acords amb França i Itàlia.

LA DELIMITACIÓ DE LA PLATAFORMA CONTINENTAL

És de gran importància pels Estats amb costes adjacents o situades front a front perquè estan en
disputa espais marins que tenen una gran importància econòmica. En la pràctica internacional, els
estats han conclòs un nombre significatiu d’acords de delimitació i, en els casos en que l’acord
no ha estat possible, la CIJ i alguns tribunals arbitrals han resolt un gran nombre d’assumptes
sobre la delimitació de la plataforma. Existeixen regles per arribar a solucions equitatives:

1. La norma fonamental en matèria de delimitació - va ser codificada en la Convenció de 1982,

que estableix que la delimitació de la plataforma entre els Estats, que es trobin en aquests casos,
s’efectuarà per acord entre ells sobre la base del Dret internacional per poder arribar a una solució
quitativa (art. 83.1). Ara bé, la indeterminació d’aquesta regla subsitsteix, i ha sigut la
jurisprudència internacional la que ha determinat el seu contingut. La Sala del CIJ va realitzar un
assaig de reformuació que precisa el contingut de la norma fonamental i inclou: 1. Que cap
delimitació pot efectuar-se de forma unilateral, sinó que s’ha de realitzar per acord entre els Estats.
Si aquest acord no és posssible es té que efectuar per una tercera instància dotada de competència
per fer-la. 2. En tot cas, la delimitació ha de dur-se a terme mitjançant l’aplicació de criteris
equitatius i mitjançant la utilització de mètodes pràctics que permeten, tenint en compte les
circumstàncies rellevants de cada cas, arribar a un resultat equitatiu.

2. El mètode de delimitació de la plataforma - Abans d’aplicar el mètode, és precís identificar

amb caràcter previ la zona marítima pertinent que, en funció del cas, pot incloure certs espais
marins o excloure altres que siguin rellevants per la delimitació. I que, és important també per
verificar en l’última etapa del procés l’ausència de desproporció. La Cort va afirmar que
usualment empra en la búsqueda d’una solució quitativa el mètode de les tres etapes: <<En la
primera, estableix una línia provisional equidistant a no ser que existeixen raons que
compel·leixin a evitar-la. En la segona, considera si hi ha circumstàncies rellevants que puguin
exigir un ajustament d’aquella línia per aconseguir un resultat equitatiu. I, per últim, la Cort
realitza un test de desproporcionalitat amb el que valora si l’efecte de la línia, inclús corregida, es
tal que les respectives zones de les parts de l’àrea rellevant són marcadament desproporcionades
per la longitut de les seves costes rellevants>>.
LA REGULACIÓ JURÍDICA

Inclou drets al Estat riberenc i ls tercers Estats ja que aquest règim no afecta a la condició jurídica
de les aigües suprajacents ni a l’espai aeri situat sobre aquestes aigües (art. 78.1).

• Els drets de l’Estat riberenc - constitueixen una prolongació natural del seu territori
baix del mar. Ja estaven consagrats en l’artícle 2 de la Convenció de Ginebra de 1958 i
ha sigut reproduida per l’artícle 77 de la convenció de 1982, pels quals l’Estat riberenc té
drets de sobirania sobre la plataforma continental als efectes de l’exploració i explotació
dels seus recursos naturals. Són drets exclusius de l’Estat riberenc i excloents dels demés
Estats i, a més, són independents de la seva ocupació real o fictícia o de qualsevol
declaració expressa. Els recurssos naturals que comprenen aquests drets són els recursos
minerals, els recursos no vius del llir del mar i del subsòl i els recurssos vius sedentaris.
A més, l’Estat riberenc té dret a adoptar normes relatives a la prevenció, reducció i control
de la contaminació marins; dret a construir sobre la plataforma illes artificials,
instal·lacions i estructures; i el dret a excavar túnels.

• Els drets de tercers Estats - tenen lliberatat de sobrevol, llibertat de navegació i dret a
tendir cables i canonades submarines, al traçat del qual deurà donar consentiment l’Estat
riberenc.

16.6. LA ZONA ECONÒMIA EXCLUSIVA

La ZEE és una àrea situada més enllà del mar territorial i adjacent a aquest, subjecte al règim
jurídic específic establert en la Part V de la Convenció de 1982. És un espai marí intermig entre
el mar territorial i alta mar.

AMPLADA I DELIMITACIÓ

L’amplada té un límit exterior màxim de 200 milles marines comptades a partir de les línies de
base. En casos d’Estats amb costes adjacents o situades una davant de l’altre la delimitació
s’efectuarà per acord entre ells sobre la base del Dret Internacional amb la finalitat d’arribar a una
solució equitativa. En la majoría de les situacions, al realitzar-se de la mateixa forma que la
plataforma continental, ambdós espais marins es superposen verticalment i poden donar lloc al
traçat d’una delimitació marítima única per la plataforma continental i la ZEE. Ara bé, ambdós
mantenen la seva autonomía i no existeix cap norma que obligui als Estats riberencs a traçar una
frontera marítima única, però sí que existeix una presumpció a favor seu, ja que es produirà
naturalment per la identitat de principis equitatius i circumstàncies rellevants en ambdós casos,
que es tradueixen en l’ús d’un mateix mètode de delimitació.

A Espanya, a les costes de l’Oceà Atlàntic la ZEE es va extendre fins a les seves 200 milles. En
canvi, en el Mediterrani primer es va establir una zona de protecció pesquera d’una amplada de
37 milles; i més tard, es va establir la ZEE d’aquesta mateixa zona que es superposava a la la zona
de protecció pesquera.

LA REGULACIÓ JURÍDICA DE LA ZEE

Els Estats riberencs hi exerceixen una sèrie de drets de sobirania: exploració, explotació,
conservació i administració dels recursos naturals, tant vius com no vius, de les aigües
suprajacents al llir i del llir i el subsòl del mar; i, per altre banda, per a la exploració i explotació
de la zona per mitjà d’altres activitats com la producció d’energia derivada d’aigua, corrents o
vent. A més, els Estats riberencs tenen jurisdicció per, entre altres matèries, l’establiment i
utilització d’illes artificials, instal·lacions i estructures; per la investigació científica marina; i
per la protecció i preservació del medi marí.
Els tercers Estats gaudeixen de llibertat de sobrevol, de navegació i dret a tenir cables i
canonades submarines. Han de complir les lleis i reglaments dels Estats riberencs.

LA REGULACIÓ DE LA PESCA A LA ZEE

La creació de la ZEE va crear nous tipus de conflictes d’interessos. Alguns d’aquests són entre
els mateixos Estats riberencs per la conservació i gestió dels recurssos que integren un mateix
ecosistema marí. Altres conflictes, en canvi, enfronten Estats riberencs amb tercers Estats que
puguéssin tenir expectatives d’accedir als recurssos marins vius.

a. La competència de l’Estat riberenc per a la conservació i administració dels

recursos marins vius i per a la supervisió del compliment de les mesures adoptades.

L’Estat riberenc té la competència per adoptar les mesures adequades de conservació i

administració dels recursos pesquers. Aquestes mesures han de tenir la finalitat de preservar o
restablir les poblacions de les especies capturades a nivells que puguin produir el màxim
rendiment sostenible à L’estat riberenc determinarà la captura permissible dels recursos vius a
la seva ZEE (art. 61).

Amb l’objectiu d’un ús òptim dels recursos vius, l’Estat riberenc determinarà la seva capacitat de
capturar els recursos vius de la ZEE. La diferència entre la seva capacitat per a capturar recurssos
pesquers i el total de la captura permissible donarà lloc al denominar excedent (art. 62).

Els Estats riberencs també tenen competència per adoptar mesures que siguin necessàries per
garantitzar el compliment de les lleis i reglaments adoptats per a la conservació i gestió dels
recursos pesquers en la seva ZEE. aquestes mesures poden incloure la visita, inspecció,
apresament i la iniciació de procediments judicials contra vaixells i persones que hagin violat les
normes de l’Estat riberenc (art. 73). en el cas de vaixells comunitaris de pesca, són els Estats
membres els que tenen la competència per adoptar mesures.

Unió Europea: té un Reglament que prescriu la utilització del criteri de precaució a l’adoptar les
mesures de conservació i integra l’enfocament ecosistèmic de la gestió de la pesca; estableix la
igualtat d’accés a les aigües i recursos existents de les ZEE comunitàries a tots els vaixells
pesquers comunitàris; atribueix la competència al Consell per determinar el total anual de captures
(TAC) i el repartiment entre els Estats membres; sotmet l’accés a aquestes aigües i recursos al
compliment d’algunes condicions previec com la possessió de llicència, etc.; i disenya un sistema
de supervisió del compliment de les mesures que és competència dels Estats membres.

b. Els recursos marins vius al mar Mediterrani.

Per la singularitat d’aquest mar (dificultats per extendre i delimitar la seva ZEE) i les dificultats
de l’adopció de mesures eficaces per a la conservació i gestió de recursos pesquers existents, en
especial, davant de tercers estats; es va optar per escollir una opció alternativa a la d’establir una
ZEE. S’han anat establint zones de protecció (exclusiva de pesca, de determinades espècies,
ecològica, etc.) i amplada que, a vegades, són complementàries i, d’altres, es superposen.

c. Els recursos pesquers de la ZEE i els tercers Estats

1. Conflicte amb Estats que poden exercir la seva sobirania sobre recursos vius que formen
part d’ecosistemes comuns a varis Estats riberencs: La convenció de 1982 preveu que, en
aquests casos, l’Estat riberenc donarà accés a altres Estats a l’excedent de la captura
permissible mitjançant acords amb ells (art. 62.2). L’Estat riberenc, abans de permetre
l’accés a l’excedent, haurà de tenir en compte: la necessitat i importància dels recursos
pesquers per a l’Estat riberenc, els Estats en desenvolupament de la regió, els Estats sense
litoral, els estats amb situació geogràfica desventatjosa o l’impacte econòmic i l’esforç
 d’investigació i identificació de poblacions dels Estats que habitualment hagin pescat en
aquestes aigües. Ara bé, l’Estat riberenc té total discrecionalitat per determinar el total de
captures permeses en la seva ZEE, la seva capacitat i, per tant, per decidir si existeix o no
excedent. Per això, l’existència d’accés al excedent de pesca depèn de les
contraprestacions que puguin concertar l’Estat riberenc i els tercers Estats per mitjà
d’acords de pesca (accés mutuu, financeres, comercials o ambientals)

2. Conflicte amb els vaixells d’Estats que exerceixen la llibertat de pesca en aigües d’alta
mar adjacents a la ZEE dels Estats riberencs: això es deriva de la pesca d’espècies
altament migratòries que es troben dins de la ZEE de varis Estats o d’espècies tranzsonals
situades entre la ZEE d’un Estat i les aigües d’alta mar adjacents a ella. Per intentar
armonitzar aquests interesoos contraposats es va adoptar un Acord relatiu a la conservació
i ordenació de les poblacions de peixos transzonals i le spoblacions de peixos altament
migratoris; que precisa l’obligació de cooperar entre els Estats, es preveu l’aplicació del
criteri de la precaució i s’exigeix a comptabilitat de les mesures de conservació i
ordenació dels recursos marítims adoptats pels Estats riberencs i per les organitzacions
regionals de pesca de la zona.
 TEMA 17: LA COMPETÈNCIA PERSONAL I LA
PROTECCIÓ DIPLOMÀTICA
17.1. LA COMPETÈNCIA PERSONAL

És el títol internacionalment reconegut del exercici dels poders del Estat que es basa en el vincle
jurídic de la nacionalitat en virtut del qual determinades persones o béns estan sotmesos a
l’ordenament d’un Estat. La competència personal permet a l’Estat legislar sobre les persones que
es troben fora del seu territori i jutjar els fets comesos per nacional en l’estranger. L’exercici
d’aquests poders de l’Estat té una important limitació derivada de la competència d’execució que
és exclusiva de l’Estat territorial. La competència personal no s’exerceix sobre els nacionals que
es troben en el territori estatal perquè en aquest cas la competència territorial de l’Estat és un títol
suficient.

17.2. LA NACIONALITAT

És el vincle jurídic que lliga a una persona amb un determinat Estat. La CIJ en l’assumpte
Nottebohm va dir que “la nacionalitat és un vincle jurídic basat en un fet social de connexió, en
una efectiva solidaritat d’existència, d’interessos i sentiments, units a una reciprocitat de drets i
deures.” S’ha de distingir també el concepte de ciutadania del de nacionalitat. La ciutadania
sorgeix a partir de la Revolució francesa amb el reconeixement de les Constitucions de drets
polítics als nacionals i, en molts casos, a les persones.

ADQUISICIÓ DE LA NACIONALITAT

En l’exercici de la seva competència exclusiva, els Estats atribueixen la seva nacionalitat a les
persones físiques en funció de dos criteris fonamentals:

- Ius sanguini: la filiació en virtut de la qual són nacionals d’un Estat els fill dels que
tenen la seva nacionalitat.

- Ius soli: la filiació és deguda al fet d’haver nascut en el territori d’un Estat.

Cas espanyol: es segueix fonamentalment el criteri de l’atribució de la nacionalitat d’acord amb

la nacionalitat dels pares (ius sanguinis), completat subsidiàriament amb el naixement en territori
espanyol (ius soli). La nacionalitat espanyola també pot adquirir-se per persones que hagin tingut
un altra nacionalitat (naturalització). A més, trobem dos casos especials: aquells on una persona
posseeix més d’una nacionalitat (nacionalitat múltiple) o ninguna (apàtrida).

LA NACIONALITAT DE PERSONES JURÍDIQUES, VAIXELLS I AERONAUS

El terme nacionalitat també s’utilitza referit a aquests elements. S’utilitza el terme nacionalitat
per indicar fonamentalment l’aplicació de la legislació estatal a dites persones jurídiques i mitjans
de navegació, això com les normes internacionals que a ells fan referència.

L’atribució de la nacionalitat a les persones jurídiques es realitza per legislacions estatals segons
el criteri de la seu social o domicili de la societat (cas europeu continental), o segons el criteri de
la incorporació, això és, el país segons la legislació del qual la persona jurídica ha adquirit
personalitat jurídica (cas anglosaxó).

La nacionalitat dels vaixells es manifesta a través del pavelló que enarboren. Cada Estat estableix
els requisits per a concedir la seva nacionalitat als vaixells, per a la seva inscripció en un registro
en el seu territori i per a que tinguin dret a enarborar el seu pavelló.
17.3. ENTRADA, PERMANÈCIA I SORTIDA D’ESTRANGERS

Els Estats, en l’exercici de la seva sobirania, poden regular la entrada, permanència i sortida dels
estrangers respecte al seu territori. La única obligació genèrica que tenen és la de no establir
discriminació en funció del país de procedència, encara que puguin convenir amb altres Estats
diferents règims convencionals. El Tractat de Maastricht (1992), al establir la nova categoria de
ciutadans de la UE, va atorgar als nacionals dels Estats membres drets i deures entre els quals el
més important és el de circular i residir lliurement en el territori dels Estats membres de la UE.

ENTRADA PELS ESTRANGERS

La entrada dels estrangers pertany a la competència discrecional de l’Estat. La LO 4/2000

estableix el règim general dels requisits per la entrada d’estrangers en territori espanyol:

1) Passaport o document que acrediti la identitat.

2) Visat, excepte que s’estableixi el contrari en T.I subscrits per Espanya.

3) Mitjans econòmics suficients.

4) La entrada haurà de realitzar-se pels llocs habilitats per a tal fi.

5) Documents que justifiquin l’objecte i condicions d’estància.

6) No estar subjecte a condicions expresses.

RESIDÈNCIA

Les LO 14/2003 i 2/2009, que modifiquen la 4/2000, simplifiquen algunes situacions dels
estrangers a Espanya. Es distingeix entre:

- Estància: és la permanència en territori espanyol per un temps no superior a 90 dies.

- Residencia: és la situació dels estrangers que es troben a Espanya i siguin titulars d’una
autorització per residir. La residència pot ser temporal (si la autorització és superior a 90
dies i inferior a 5 anys) o de llarga duració.

Cal afegir que els estrangers necessitaran d’un permís de residència (art. 36) per exercir qualsevol
activitat lucrativa, laboral o professional.

SORTIDA DELS ESTRANGERS

El Dret internacional admet la sortida obligatòria o expulsió del territori estatal als estrangers.
Com es va reconèixer al laudo arbitral en l’assumpte Chevreau, dita expulsió no ha d’anar
acompanyada de mals tracte, vexacions o patiments innecessaris. L’art. 13 del Pacte internacional
de drets civil i polítics diu que la expulsió sol podrà realitzar-se en compliment d’una decisió
adoptada conforme a la llei.

La LO 4/2000 distingeix entre la sortida voluntària dels estrangers que haurà de realitzar-se pels
llocs habilitats per la entrada, i la expulsió, que es concep com una sanció per als casos d’estància
il·legal (art.28) o altres infraccions a la legislació vigent (art. 57).
La denegació d’entrada (o rebuig de frontera) és la mesura que es pren respecte dels estrangers a
qui en frontera no se’ls permet l’ingrés al territori; la devolució és la mesura que es pren respecte
d’aquells estrangers que intenten una entrada il·legal en el territori espanyol o que contravenen
una prohibició d’entrada després d’una expulsió.

17.4. L’ESTATU DELS REFUGIATS

La Convenció de Ginebra de 28 de juliol de 1951 sobre l’estatut dels refugiats és l’instrument

jurídic per a la protecció dels refugiats. Dit text considera com a refugiat a la persona que “degut
a pors fundades de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un
determinat grup social o altres opinions polítiques, es troba fora del país de la seva nacionalitat i
no pugui, o no vulgui, acollir-se a la protecció de tal país (art. 1). És una noció adequada per les
persones que pateixen persecució política, però insuficient perquè deixa fora del seu àmbit
d’aplicació als refugiats econòmics o persones que escapen dels seus països d’origen en busca de
de condicions de vida que els permetin escapar de la misèria i que actualment constitueixen el
problema principal.

Per a la coordinació de la cooperació dels Estats per a la protecció dels refugiats, les Nacions
Unides, mitjançant la resolució de l’Assemblea General 428 (V) de 14 de desembre de 1950, van
crear l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR).

17.5. L’ASIL TERRITORIAL

Es coneix com asil territorial a la protecció que un Estat presta en el seu territori a persones
perseguides per motius polítics, ideològics, racials o d’un altra classe amb perill per la seva vida
o llibertat. La concessió a una persona de l’asil territorial és un dret de l’Estat derivat de la seva
sobirania, encara que poden existir limitacions derivades dels tractats d’extradició.

Al 1967, l’Assemblea General de les N.U aprovà una Declaració sobre l’asil territorial en la que
diu que la concessió de l’asil territorial és “un acte pacífic i humanitari i que, com a tal, no pot ser
considerat no amistós per cap altre Estat”. Els intents d’adoptar un convenir internacional de
caràcter universal sobre l’asil territorial no han tingut èxit.

17.6. LA SITUACIÓ DELS ESTRANGERS I ELS SEUS BÉNS

La noció d’estranger es configura negativament aplicant-se a tots aquells que no són nacionals.
En principi, els estrangers estan sotmesos a l’ordenament jurídic de l’Estat de residència.

A) Regla general: Estàndard mínim internacional

L’standard mínimum és un criteri de contingut indeterminat que precisa de la seva concreció en

cada moment a través d’una comparació amb els demés ordenaments jurídics i amb el grau de
desenvolupament polític, econòmic i social del país de residència. Constitueix el criteri que
serveix per determinar si un Estat amb la seva conducta ha violat les seves obligacions
internacionals respecte als estrangers. L’standard mínimum té dos aspectes:

1) Els estrangers tenen dret a exercitar els dret bàsics per desenvolupar una vida corrent
com a particulars: contractar, posseir béns, casar-se...
 2) L’Estat de residència té el deure de protegir amb la deguda diligència a les persones i
els béns dels estrangers proporcionant-los un mínim de seguretat.

B) Tractes específics legislatius i convencionals

Els Estats, en la seva legislació o en els seus tractats internacionals, poden concedir als
estrangers en general o als nacionals de determinats països un tracte específic segons les
modalitat següents:

o Tracte nacional: és la concessió dels mateixos dret que tenen els nacionals de l’Estat
de residència.

o Tracte de reciprocitat: és que es reconegui als estranger un tracte igual o equivalent

al que gaudeixen els nacionals de l’Estat de residència en l’ordenament jurídic de l’Estat
del que són nacionals dits estrangers.

o Tracte de la nació més afavorida: concedit als estrangers equiparant-los al tractament

més favorable que tinguin els nacionals de tercers Estats.

C) Legislació espanyola

La CE en l’article 13.1 diu que “els estrangers gaudiran a Espanya de les llibertat públiques que
garanteixi el present Títol en els termes que estableixin els tractats i la llei”. L’expressió “llibertats
públiques” de l’article 13 no limita tals drets fonamentals, sinó que “s’estén a la totalitat de les
llibertats que els atribueix el Títol I de la CE”, que han d’interpretar-se d’acord amb els tractats
internacionals als que fa referència l’art. 10.2 CE.

D) Propietat privada estrangera

Els estrangers tenen dret a tenir propietat privada i a constituir empreses. El dret internacional
parla de que, de la mateixa manera que el estranger té dret a crear riquesa, contempla la possibilitat
de que l’Estat pot recuperar determinades propietats dels estrangers. Hi ha que distingir les
diferents situacions en les que les inversions estrangeres estan subjectes a riscos no comercials:

- Expropiació: en virtut de la qual els poders públics priven d’un bé a un particular per
causa d’utilitat pública mitjançant una indemnització. La expropiació ha de ser: 1) per
causa d’utilitat pública; 2) no ha de ser discriminatòria respecte dels estrangers en general
o els nacionals d’un determinat país; i 3) ha d’anar acompanyat d’una indemnització
“ràpida, adequada i efectiva”.

- Nacionalització: és la transferència a favor de l’Estat de conjunts de béns privats o

sector de l’activitat econòmica (banca, segurs, comunicacions, etc.) per a la seva
explotació o control per part de l’Estat. En les nacionalitzacions pot haver o pot no haver
indemnització als propietaris afectats per la mesura.

- Confiscació: és la privació d’un bé com a sanció openal, per suposat, sense

indemnització.
17.7. LA PROTECCIÓ DIPLOMÀTICA

Els particulars no tenim el ius standi davant dels tribunals internacionals, és a dir, no podem
presentar reclamacions contra un Estat estranger, però un Estat sí que pot. La protecció
diplomàtica és la invocació per un Estat, mitjançant l’acció diplomàtica o per altres medis de
solució pacífica, de la responsabilitat d’altre Estat pel perjudici causat per un fet
internacionalment il·lícit d’aquell Estat a un nacional del primer Estat, volent fer efectiva la
responsabilitat.

És un dret de l’Estat i no del particular, els faculta per protegir els nacionals lesionats per actes
contraris al dret internacionals comesos per altres Estats i respecte als quals no hagi pogut obtenir-
se satisfacció a través de les vies ordinàries. És el dret que un Estat té a ser respectat en la persona
dels seus súbdits. Elements:

- L’Estat assumeix com a pròpia la defensa en el pla internacional de la reclamació

d’un particular.

- L’Estat que exerceix la protecció diplomàtica ha de ser l’Estat de la nacionalitat del

particular.

- La reclamació es formula contra un altre Estat que ha incomplert les seves obligacions
internacionals respecte d’aquest particular.

- La reparació es calcula sobre el dany causat al particular.

Per evitar abusos, el Dret Internacional sotmet la protecció diplomàtica a condicions:

1. La nacionalitat de la reclamació: l’Estat només pot exercir la protecció diplomàtica de les

persones que tinguin la seva nacionalitat.

- La nacionalitat de les persones físiques: criteri d’efectivitat, en virtut del qual es necessària
l’existència d’un vincle formal de nacionalitat i que aquesta representi la vinculació entre
l’individu i l’estat que li ha fet la nacionalitat. El projecte d’articles elaborat per la Comissió de
Dret Internacional relativitza el criteri dient que en cas de doble nacionalitat, qualsevol dels Estats
o de forma conjunta poden exercir la protecció diplomàtica i el principi d’igualtat sobirana no
permet que un Estat exerceixi la protecció diplomàtica sobre un altre la nacionalitat del qual també
ostenta el particular. El projecte d’articles contempla també la protecció diplomàtica dels
apàtrides i refugiats, en aquest cas es substitueix el requisit de la nacionalitat pel de la residència
legal i habitual.

- La nacionalitat de les persones jurídiques: exercirà la protecció diplomàtica l’Estat sota les lleis
del qual s’hagi constituït la societat i en el territori del qual tingui la seu. Poden haver-hi
excepcions en els cassos que la societat estigui controlada per nacionals d’un altre Estat, que no
desenvolupi negocis d’importància en l’Estat en el que es va constituir i que tingui la seu de la
seva administració i control financer a un altre Estat.

2. L’esgotament de recursos interns: requereix que l’estranger prèviament hagi esgotat tots
els recursos que té a la seva disposició en l’ordenament jurídic en el que ha sofert un tracte
contrari al Dret internacional. Es reconeixen excepcions, com que no hi hagin raonablement
recursos disponibles o que la persona perjudicada estigui impedida d’exercir-los.

3. El discutit requisit de la conducta correcta del particular: és la denominada excepció de

mans netes. Algun sector doctrinal ha al·legat la necessitat d’aquest tercer requisit que
consisteix en que la persona, la protecció del qual es tracta d’exercir, hagués tingut una
conducta correcta segons la legislació de l’Estat la responsabilitat de la qual s’invoca o segons
el Dret internacional. No compte amb un suport doctrinal i jurisprudencial clar.
 TEMA 18: EL ÒRGANS DE LES RELACIONS
EXTERIORS DE L’ESTAT
18.1. LA DIPLOMÀCIA I LES SEVES MODALITATS

DIPLOMÀCIA CLÀSSICA

Durant l’antugüetat, la diplomàcia era esporàdica i itinerant, responía a necessitats puntuals: la

conclusió d’un tractat de pau, de comerç o la declaració de guerra.

Des de la Pau de Westfalia fins al segle XIX es crean les regles del dret diplomàtic, és a partir
d’aquesta etapa en que els agents diplomàtics gradualment començaran a representar als Estats i
no als respectius sobirans. Les funcions de la diplomàcia clàssica són:

1. Posar en comunicació els líders de les diferents Estats i altres entitats de la C.I.
2. Facilitar i dur a terme la negociació d’acords necessaris per a l’ordre i la satisfacció

d’interessos comuns.

3. Ajuda a reunir informació sobre els Estats estrangers que serveix per elaborar la pròpia
política exterior dels Estats.
4. Contribueix a reduir la fricció en les relacions internacionals, la qual cosa ajuda a la
qualitat individual i professional dels diplomàtics.
5. Ténen una funció simbòlica de l’existència i funcionament de la CI.

La diplomàcia ha demostrat ser un instrument essencial de cooperació eficaç en la CI que permet

als Estats, sense tenir en compte les diferències dels seus sistemes constitucionals i socials, arribar
a la comprenssió mútua i resoldre les seves controvèrsies per mitjans pacífics.

• POLÍTICA EXTERIOR: conjunt de posicions i accions que adopten els Estats en

relació amb altres Estats o organitzacions interncaionals.

• DIPLOMÀCIA: art de posar apropiadament en pràctica la política exterior.

• DRET DIPLOMÀTIC: estudi de les normes i susos que regulen les relacions formals
entre els Estats i organitzacions internacionals intergovernamentals.

L’AMPLICACIÓ I DIVERSIFICACIÓ DE LA DIPLOMÀCIA: LES DIPLOMÀCIES

PLURALS

En les últimes dècadas l’increment del pluralisme polític i social en la C.I. ha suposat un
desafiament per a la diplomàcia clàssica. Com a conseqüència de l’augment i de la varietat de
membres de la C.I., les exigències de la globalització econòmica, el desenvolupament de les noves
tecnologies que faciliten la informació i comunicació, de l’increment de les demandes de
reconeixement culturar d’alguns membres, etc. han estat la causa de la reogranització i
pluralització: el protagonisme deixa de ser dels diplomàtics, per ser-ho també de molts més
elements i agents que també participen en el món de les relacions diplomàtiques. Com ara la
posada en pràctica de la diplomàcia subestatal, regional o local (denominada paradiplomàcia); la
prestació d’alguns serveis mitjançant entitats del tercer sector (ONG o fundacions) i, per acabar,
l’associació amb el sector privat per a la gestió d’alguns béns i serveis que tradicionalment eran
de titularitat pública.
18.2. ELS ÒRGANS CENTRALS DE LES RELACIONS EXTERIORS DE L’ESTAT

Tradicionalments, els òrgans principals de l’Estat (Cap d’Estat, Cap de Govern i el Ministeri
d’Assumptes Exteriors) també han participat en el desenvolupament de les relacions exteriors.

El Dret intern regula les competències concretas que cadascún d’ells pot exercir en les relacions
internacionals, i el D.I. els efetes que reconeix als actes d’aquests òrgans i els privilegis i
immunitats que gaudeixen en l’àmbit internacional per facilitar l’acompliment de les funcions
atribuides.

EL CAP D’ESTAT - EL CAP DE GOVERN

Duen a terme competències que comprenen (1) la direcció política exterior, (2) la representació
de l’Estat en qualsevol de les fases de conclusió dels T.I., (3) la declaració de la guerra i la pau,
(4) el rebre i enviar ambaixadors i cònsols, o bé, (5) expressar la voluntat de l’Estat.
En el cas espanyol, aquestes competències estan dividides entre el Cap d’Estat i el Cap de Govern:

Cap d’Estat (Rei):

- art. 56.1 CE: exerceix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions
internacionals.

- art. 63.2 CE: manifestar el consentiment de l’Estat per obligar-se internacionalment

mitjançant T.I.

Cap de Govern:

- art. 97 CE: el Govern dirigeix la política interior i exterior.

- art. 94.2 CE: concloure TI que per raó de la matèria no exigeixin l’autorització prèvia
de les Corts.

Ara bé, el Dret internacional reconeix al Cap de l’Estat i al Cap de Govern plena capacitat per
representar i obligar al seu Estat en qualsevol procediment de creació d’obligacions
internacionals, siguin convencionals, institucionals o actes unilaterals. A més, els reconeix alguns
privilegis i immunitats per tal d’ajudar en el compliment de les seves funcions: (1) el respecte a
la inviolabilitat personal que impedeix que s’exerceixi mesures coercitives contra ells, els seus
familiars i propietats; (2) les inmunitats de jurisdicció penal i civil; (3) alguns privilegis com
l’exoneració d’impostos personals o la possibilitat d’exercir en l’exterior funcions de Govern
pròpies al seu càrrec.
EL MINISTERI D’ASSUMPTES EXTERIORS

Facilita les relacions exteriors amb altres membres de la comunitat internacional i contribueix a
l’adopció de convenis internacionals en forma simplificada o d’actes d’organitzacions
internacionals, com és el cas del Comitè de Ministres del Consell d’Europa.

El Ministeri d’Assumptes Exteriors col·labora amb el Cap d’Estat i el Cap de Govern, aplica la
seva política exterior i té les següents funcions que regula cada Dret intern:

- Dirigir el Ministeri que presideix.

- Rebre els caps de missions estrangers. Ser intermediari entre el seu Estat i els Estats
estrangers.

- Cooperar en l’elaboració de la política exterior protegint els drets i interessos del propi
país, etc.

El Dret internacional li reconeix la competència per representar i expressar la coluntat de l’Estat,

bé en els procediments d’adopció de T.I., de resolucions d’organitzacions internacionals o d’actes
unilaterals. A més, se’ls reconeix també una sèrie de privilegis i immunitats equivalents a les dels
Caps d’Estat i de Govern.

LA IMMUNITAT DE JURISDICCIÓ PENAL I ELS CRIMS INTERNACIONALS

La immunitat de jurisdicció penal és una garantía que el D.I. reconeix als principals òrgans de
l’Estat de les relacions exteriors. Aquesta consisteix en la protecció que gaudeixen certs
funcionaris de l’Estat davant l’exercici de la jurisdicció penal per part de jutges i tribunals d’un
tercer Estat. Té un fonament funcional: el garantitzar l’exercici de les seves responsabilitats de
forma independent i efectiva. Aquest principi s’anomena ne impediatur legatio.

Ara bé, a partir del cas Pinochet es va començar a considerar que aquesta immunitat de jurisdicció
penal no podía servir per a les conductes que suposin una violació greu i massiva de drets humans
que puguin ser constitutives de crims internacionals com el de genocidi, crims contra la humanitat
o crims de guerra.

La immunitat de jurisdicció penal pot obstaculitzar la persecució durant un període de temps o

respecte certes infraccions, però no pot exonerar a la persona que es beneficia d’ella de tota
responsabilitat penal. Fets on l’immunitat no és un obstacle per exigir responsabilitat penal:

i. No es beneficien d’immunitat de jurisdicció penal al seu país.

ii. No es beneficia d’immunitat de jurisdicció penal en el estranger si l’Estat que

representa o ha representat decideix aixecar aquesta immunitat.

iii. Després de que hagi deixat d’exercir la funció de ministre d’assumptes exterior
no es beneficia de la totalitat de les immunitats en els altres Estats.

iv. Pot ser objecte de processos penals davant de tribunals penals internacionals si
aquests tenen competència.
18.3. LES MISSIONS DIPLOMÀTIQUES

Són un dels òrgans externs de caràcter permanent de les relacions exteriors dels Estats. El seu
origen està en les missions permanents que algunes ciutats-estat italianes teníen per reforçar les
seves relacions durant l’inici del Renaixement (segle XV). Més tard, es van generalitzar amb la
creació dels Estats nacionals i van donar lloc a un conjunt de normes consuetudinàries que regulen
les seves funcions i estatus. Com va dir el CIJ: “és un edifici jurídic pacientment construit per la
humanitat al llarg dels segles, i el seu manteniment és essencial per la seguretat i el benestar d’una
C.I. tan complexa com l’actual”.

Regulació: Després de la creació de la ONU, la Comissió de Dret Internacional es va encarregar

de la codificació i el desenvolupament preogressiu de les normes relatives a les missions
diplomàtiques. El resultat va ser la Convenció de Viena sobre les relacions diplomàtiques, de 18
d’abril de 1961, que va entrar en vigor el 1964.

INICI I FINAL DE LES MISSIONS DIPLOMÀTIQUES

El dret de legació actiu i passiu dels Estats els atorga la potestat de determinar les seves relacions
diplomàtiques. Per tant, “l’establiment de relacions diplomàtiques i l’enviament de missions
diplomàtiques permanents s’efectua per consentiment mutu” (art. 2 CV 1961). L’inici de les
missions diplomàtiques es regeixen pel principi de consentiment mutu, que comprèn: el rang de
la missió, el nombre i localització de les oficines i, per últim, al nombre de membres de la mateixa.

El final pot estar ocasionat per diverses causes: (1) la ruptura de relacions diplomàtiques entre els
Estats, (2) un nivell baix de relacions amb l’Estat receptor; o bé, (3) el cumpliment d’una sanció
internacional d’una resolució del Consell de Seguretat que decideix la interrupció de les relacions
diplomàtiques (sol ser en cas de conflicte). En qualsevol d’aquests casos de terminació, sigui
temporal o definitiva, l’Estat receptor està obligat a respectar i protegir, inclús en cas de conflicte
armat, els locals, béns i arxius (art. 45.a CV 1961).

ESPANYA: la creació, modificació o terminació de les missions diplomàtiques correspon al

Consell de Ministres a iniciativa del Ministeri d’Assumptes Exteriors (art. 42.5 Llei 2/2014).

LES FUNCIONS DE LES MISSIONS DIPLOMÀTIQUES

Segons l’art. 3 de la Convenció de Viena de 1961, les funcions diplomàtiques són les següents:

• Representació de l’Estats acreditant davant l’Estat receptor.

• Protecció dels interessos de l’Estat acreditant i dels seus nacionals a l’Estat receptor, dins
dels límits permesos pel D.I.
• Negociació amb el Govern de l’Estat receptor.
• El foment de relacions amistoses, econòmiques, culturals i científiques entre els Estats.
• Exercici de funcions consulars.
• En ocasions, també duen a terme funcions excepcionals en casos en els que exerceixen la
representació i la protecció d’interessos de tercers Estats.

L’exercici de funcions diplomàtiques estan sotmeses, entre altres, a dos límits de caràcter
general: (1) el respecte a la llei i reglaments de l’Estat receptor; (2) el principi de no intervenció
en els assumptes interns de l’Estat receptor.
ELS MEMBRES DE LA MISSIÓ DIPLOMÀTICA

Comprenen els Caps de missió, el personal diplomàtic, el personal administratiu i tècnic, i el

personal de servei de la missió.

• Agents diplomàtics - compostos pel Cap de missió i el personal diplomàtic:

- Cap de missió: és la persona encarregada per l’Estat acreditant d’actuar amb caràcter de
tal. Poden ser de tres classes: (1) ambaixadors o nuncis acreditats davant els Caps d’Estat;
(2) enviats, ministres o internuncis acreditats davant els Caps d’Estat; (3) encarregats de
negocis acreditats davant el Ministeri d’Assumptes Exteriors. El nombrament d’un Cap
de missió correspon al Cap de l’Estat acreditant, però ha de tenir el plàcet o assentiment
de l’Estat receptor. Aquest nombrament es formalitza amb les cartes credencials, en el
cas d’amabaixadors i ministres, i en cartes de gabinet en el dels encarregats de negocis.
La CV de 1961 va introduir la possibilitat de l’acreditació múltiple; la qual té dues
modalitats: la primera és l’acreditació d’un Cap de missió i de personal diplomàtic davant
dos o més Estats, llevat que algún dels Estats receptors s’oposi expressament. La segona
modalitat consisteix en que dos o més Estats acreditin com a Cap de missió a la mateixa
persona davant un tercer Estat, llevat que l’Estat receptor s’oposi expressament. Cal dir,
que l’Estat receptor, en qualsevol moment i sense tenir que exposar motius, pot declarar-
la persona non grata i, en aquest cas, l’Estat acreditant retirarà al corresponent Cap de
missió o posarà terme a les seves funcions en la missió (art 9.1).

- Personal diplomàtic: integrat pels membres de la missió que posseeixen la condició de

diplomàtics, encara que no és imprescindible que pertanyin a la carrera diplomàtica. El
seu nombrament no està subjecte al plàcet de l’Estat receptor, però aquest pot exigir
conèixer el seus membres. l’Estat receptor pot declarar un siplomàtic persona non grata
i l’Estat acreditant ha de retirar o donar per acabades les seves funcions.

• Inici i terminació de les funcions dels membres de la missió diplomàtica - L’inici de les
funcions del Cap de missió es produeix en el moment en que hagi presentat les seves cartes
credencials o en que hagi comunicat la seva arrivada i presentat còpia d’estil de les seves cartes
credencials al Ministre d’Assumptes Esxteriors o al Ministre que s’hagi acordat. La terminació
de les funcions d’un membre de la missió diplomàtica pot produir-se, entre altres motius, perquè
l’agent en qüestió sigui cridat per l’Estat acreditant, ja sigui per la seva jubilació, destitució, canvi
de destí o per desacord amb l’Estat receptor; o bé, per haver sigut declarat persona non grata.

PRIVILEGIS I IMMUNITATS DIPLOMÀTIQUES

a) Els privilegis i immunitats de la missió diplomàtica. Són els següents:

1. inviolabilitat dels locals de la missió (art. 22 CV 1961): principi fonamental del Dret
diplomàtic, prohibeis als agents de l’Estat receptor entrar en la missió sense el
consentiment del Cap de missió i, a més, obliga a l’Estat receptor a adoptar totes les
mesures adequades per protegir els locals de la missió contra la intrusió o dany i evitar
que es torbi la traquil·litat de la missió o s’atempti contra la seva dignitat.

2. inviolabilitat del mobiliari, béns, mitjans de transport, arxius i documents (art. 23 i 24)

3. llibertat i inviolabilitat de les comunicacions per a fins oficials (art. 27)

4. privilegis fiscals i duaners per la missió com l’exempció d’impostos i gravàmens

nacionals, regionals o locals (art. 23.1)

5. dret a col·locar la bandera i l’escut de l’Estat acreditant (art. 20)

b) Els privilegis i immunitats dels membres de la missió. Tenen diferent abast depenent de la
personalitat:

- Agents diplomàtics:

1. Inviolabilitat personal, per la qual cosa no poden ser objecte de cap forma d’arrest,
detenció o maltracte (art. 29)

2. inviolabilitat de residència, documentació i correspondència (art. 3)

3. immunitat de jurisdicció i execució (art. 31)

4. immunitat fiscal i duanera (art 34 i 36.1.b)

5. exemptes de les disposicions sobre la seguretat social aplicables en l’Estat receptor (art.
33)

- Membres del personal administratiu i tècnic de la missió i el personal de servei de la missió:

gaudeixen d’un conjunt de privilegis i immunitats vinculats a la realització de les seves funcions
i, en tot cas, més reduits que els dels agents diplomàtics (art. 37.2 i 3)

Respecte la immunitat de jurisdicció dels agents diplomàtics, cal dir que la immunitat de la
juristicció penal és absoluta, i també gaudirà de jurisdicció civil i administrativa, excepte si es
tracta:

a) d’una acció real sobre béns immobles particulars radicats en el territori de l'Estat
receptor, llevat que l'agent diplomàtic els posseeixi per compte de l'Estat acreditant per
als fins de la missió.

b) d'una acció successòria en la qual l'agent diplomàtic figuri, a títol privat i no en nom
de l'Estat acreditant, com a executor testamentari, administrador, hereu o legatari.

c) d'una acció referent a qualsevol activitat professional o comercial exercida per l'agent
diplomàtic a l'Estat receptor, fora de les seves funcions oficials.

També hi a hagut problemes en relació als interessos i drets dels ciutadans de l’Estat receptor i el
seu dret a tutela judicial efectiva. Ara bé, la jusisprudència del TC ho soluciona dient que la
immunitat de jurisdicció no és contraria al dret de tutela judicial efectiva (art. 24 CE), ja que
ambdós són compatibles perquè aquest dret té un caràcter prestacional i pot tenir límits; i que el
particular té diverses víes per a la satisfacció dels drets i interessos afectats:

1. posar els fets en coneixement de l’Estat acreditant mitjançant el Ministeri d’Assumptes

Exteriors per a que aquell compal·leixi el seu agent diplomàtic a que compleixi les seves
obligacions o, en cas contrari, per a que renunciï a la immunitat d’aquest agent.

2. si els òrgans espanyols no haguéssin pres les mesures adequades, el particular pot
demanar una indeminització a l’Estat per la lesió suferta en el seu dret (art. 106 CE); i la
possibilitat d’iniciar un procediment judicial en els tribunals de l’Estat acreditant.
18.4. LES MISSIONS ESPECIALS

Són una de les modalitats de diplomàcia ad hoc (temporals). Aquestes missions estan regulades
per la Convenció de Viena sobre les missions especials de 1969, en vigor des de 1985.

NOCIÓ I CARACTERÍSTIQUES

La Convenció de 1969 defineix la missió especial com a una missió temporal, que té caràcter
representatiu de l’Estat que envía, davant un altre Estat per tractar amb ell assumptes determinats
o realitzar un comès concret.

Les característiques d’aquest tipus de diplomàcia són:

- La naturalesa temporal de la missió.

- La capacitat de representar a l’Estat que envía.
- Tenen per objecte la realització de funcions específiques.

COMPOSICIÓ, INICI I TERMINACIÓ DE LES MISSIONS ESPECIALS

L’enviament d’aquestes missions:

- exigeix el previ consentiment mutuu de l’Estat que envía i l’Estat receptor (art. 2),
però no és necessàri que existeixin relacions diplomàtiques o consulars entre ambós
(art. 7).

- El consentiment mutu abasta a l’establiment, a les funcions assignades a la missió

especial i, en certa mesura, al nombre, al nombrament i a la composició dels membres
de la missió.

- L’Estat receptor pot, en tot moment i sense tenir que donar explicacions, declarar
persona non grata a qualsevol membre de la missió especial (art. 12).

- La missió especial ha de tenir un Cap de missió i pot incloure també personal

diplomàtic, administratiu, tècnis i de servei (art. 9).

L’inici de les seves funcions es produeix des de l’entrada en contacte amb el Ministeri
D’Assumptes Exteriors o un altre òrgan de l’Estat receptor que s’hagi convingut (art. 13.1).

La terminació de les funcions d’una missió especial pot produir-se (art. 20):

- per acord entre els Estats interessats;

- per la realització del contingut de la missió;
- per l’expiració del termini;
- per notificació d’un d’ells de la seva retirada o de que la dóna per finalitzada;
- en qualsevol cas, la ruptura de relacions diplomàtiques no implica per si mateixa el fi
de la missió especial.
PRIVILEGIS I IMMUNITATS

a) Els privilegis i immunitats de la missió especial. Són els següents i, a difecrència de les
missinons diplomàtiques, estan condicionats per la seva naturalesa temporal:

1. dret a tenir una seu en el territori de l’Estat receptor (art. 17)

2. dret a usar la bandera i l’excut de l’Estat que envía (art. 19)

3. l’exempció fiscal dels locals en la mesura en que sigui compatible amb la

naturalesa i duració de les funcions exercides per la missió especial (art. 24)

4. inviolabilitat dels locals amb algunes limitacions i la obligació de l’Estat

receptor d’adoptar les mesures adequades per protegir els locals (art. 25)

5. la inviolabilitat dels arxius i documents (art. 26)

6. llibertat de comunicació (art. 28)

b) Els privilegis i immunitats dels membres de la missió especial. Són similars als reconeguts
als membres de les missions dplomàtiques, però la CV 1969 els ha adaptat a les característiques
d’aquestes missions.

18.5. LA REPRESENTACIÓ DELS ESTATS EN LES SEVES RELACIONS AMB LES

ORGANITZACIONS INTERNACIONALS

La diplomàcia multilateral es pot distingir entre la permanent, que s’examina per mitjà de la
representació dels Estats davant les organitzacions internacionals i, temporal, com són la
participació dels Estats en les conferencies internacionals i la participació de les representacions
dels Estats en els diferents òrgans de gestió de tractats internacionals.

La representació dels Estats davant d’una O.I. és una modalitat de diplomàcia multilateral que
constitueix una manifestació del dret de legació passiva d’aquestes organitzacions. Es crea una
relació triangular entre (1) els subjectes que envíen els representants (siguin Estats o altres O.I.),
(2) les organitzacions internacionals que són receptores dels representants i (3) l’Estat amfitrió o
seu d’una O.I..

Existeix una Convenció ad hoc que és la Convenció de Viena de 1975 sobre representació dels
Estats en les seves relacions amb qualsevol O.I. de caràcter universal i, amb alguns requisits
complementaris, a les representacions dels Estats en conferencies convocades per tals
Organitzacions. problema: pocs Estats en són part

L’establiment de missions permanents, ja siguin d’Estats membres o no memmbres, ha de fer-

se de mutuu acord entre l’O.I. receptora i els Estats que envíen (art 5). L’Estat que envía té
llibertat per nombrar els membres de la missió, amb l’exigència de que tinguin la seva nacionalitat
i el nombre no excedeixi del raonable. L’Estat de seu no pot oposar-se als nombraments ni
declarar persona non grata als membres. Bo i això, alguns altres acords de seu ( ex. ONU),
exigeixen el plàcet de l’O.I. i de l’Estat amfitrió.

Les funcions de les missions permanents: assegurar la representació i l’abast entre Estat i O.I.;
desenvolupar negociacions; demanar informació relativa a les activitats de l’O.I. i transmetre-la
al seu Govern; protegir els seus interessos; i fomentar la realització dels propòsits i principis de
l’O.I.
Privilegis i immunitats de la missió: ha d’estar situada en la localitat de la seu de l’O.I.; dret a
l’ús de la bandera i l’escut de l’Estat; inviolabilitat dels locals; exemptcions fiscals; inviolabilitat
d’arxius i documents i la llibertat de comunicació.

Privilegis i immunitats dels membres de la missió: llibertat de circulació per territori de l’Estat
hoste; inviolabilitat personal i de residència; immunitat de jurisdicció absoluta en el cas de la
penal, i amb alguns límits en la civil i administrativa; exempció de la legislació de la Seguretat
Social; exempció s’impostos i gravàmens i franquícia duanera.

18.6. LES RELACIONS CONSULARS

Tenen per objecte facilitar l’assistència i protecció dels nacionals a l’estranger. Amb la
globalització econòmica, l’increment de fluxes migratoris, les facilitats de desplaçament
internacional, el turisme internacional i, en definitiva, la intensificació de la interdependència en
la comunitat internacional ha suposat una ampliació i adaptació de la institució consular per donar
respostes a les noves necessitats en àmbits com el científic, cultural, social, educatiu, esportiu o
turístic.

Regulació: les normes consuetudinàries que integren les relacions consulars han sigut codificades
en diversos tractats. Destaquen:

- Conveni Europeu sobre els funcionaris consulars de 1967

- Convenció de Viena sobre les relacions consulars de 1963, en visgor des de 1967.

LES FUNCIONS CONSULARS (art. 5 CV 1963)

1) funcions polítiques, com són las d’informació, foment de les relacions mutues i mantenir
relacions amb el conjunt de nacionals residents en l’Estat que envía.

2) funcions d’assistència als nacionals amb els seus propis mitjans.

3) funció de protecció consular que es materialitza en l’exercici del dret de reclamació formal
davant l’autoritat local pertinent.

4) funcions administratives, com ara portar el registres consular, expedir certificacions i

documents de viatge com passaports i visats.

5) funcions en matèria de dret privat, com l’establiment al registre civil consular, facilitat la
celebració de matrimonis consulars, instituir la tutela o la curatela de menors i incapaços, i instruir
expedients d’adopció i ajudar a la successió sigui testada o intestada.

6) funcions notarials.

7) funcions de caràcter processal.

8) funcions de conciliació i arbitratge.

9) funcions comercials.

10) fucnions relatives a la navegació marítima i aèria.

11) funcions en matèria d’emigració i establiment.

12) funcions en matèria de Seguretat Social.

13) funcions en matèria de servei militar.

14) funcions en matèria electoral.

15) funcions diplomàtiques si l’Estat receptor ho autoritza i l’Estat enviant no té missió

diplomàtica.

L’OFICINA CONSULAR

Les funcions consulars poden ser exercides per les oficines consulars i per les seccions consulars
de les missions diplomàtiques segons l’establert en la Convenció de 1963 (art. 3).

L’establiment de les relacions consulars està basat en el pricipi de consentiment mutu, el qual
també abasta a la seu de l’oficina consular, la seva classe, la seva circumscripció consular i al
nombre de membres de la mateixa. En el cas Espanyol, això es du a terme mitjançant el Real
Decret del Consell de Ministres, a iniciativa del Ministeri d’Assumptes Exteriors.

Les oficines es poden classificar segons dos criteris:

- Segons el tipus d’oficina consular:

• oficines de carrera - si estan dirigides per un funcionari consular de carrera.

• oficines honoràries - si estan administrades per un cònsol honorari.

- Segons la categoría de l’oficinia:

• Consulats generals / Consulats / Viceconsulats / Agències consulars.

L’inici de les relacions consulars és independent de les relacions diplomàtiques i estan en el

consentiment mutu. Així mateix, la terminació de les relacions diplomàtiques no implica
obligatòriament la ruptura de relacions consulars (art. 23).

ELS MEMBRES DE L’OFICINA CONSULAR

Les oficines consulars estan integrades per membres de diferents categoríes: funcionaris sonculars
(inclòs el Cap de l’oficina), treballadors consulars (personal tècnis i administratiu) i per membres
del personal de servei de l’oficina.

Els Caps d’oficina consular poden ser:

- Cònsols de carrera (consols missi): funcionaris públics de l’Estat que els envía, para i
encarrega l’exercici de les funcions consolars.

- Cònsols honoraris (consols electi): són nacionals o estrangers de l’Estat que els nombra
que resideixen i exerceixen les seves activitats professionals en l’Estat receptor, que no
tenen assignada una retribució i, en tot cas, poden rebre ajudes pels gastos de l’oficina.
L’inici de les funcions del Cap d’oficina consular es produeix després del seu nombrament per
l’Estat que l’envía i l’admissió per l’Estat receptor (art. 10). Per això, es necessària que l’Estat
que l’envía expedeixi una carta patent, que és el document que acredita el seu nom complet,
classe i categoría, la circumscripció consular i la seu de l’oficina consular (art. 11). També és
necessàri ele exequátur de l’Estat receptor, que conté la seva autorització per a que el Cap
d’oficina consolar sigui admès en l’exercici de les seves funcions i que tingui caràcter
descrecional (art. 12).

La terminació de les funcions d’aquest pot produir-se per la decisió de l’Estat que l’envía, per
revocació del exequátur i per la notificació de l’Estat receptor de que ha deixat de considerar a
un membre com a personal consular (arts. 23 i 25).

FACILITATS, PRIVILEGIS I IMMUNITATS

La Convenció de 1963 distingeix els privilegis i les immunitats depenen de a qui estan destinats:

a) L’oficina consular:

1. L’Estat receptor ha de concedir totes les facilitats per a l’exercici de les

funcions de l’oficina consolar (art. 28) i ha de facilitar l’adquisició dels lacals
necessàris (art. 30)

2. L’oficina consular té dret a l’ús de la bandera i l’escut nacionals (art. 29)

3. inviolabilitat dels locals consulars, dels arxius i dels socuments consulars (arts.
31 i 33)

4. exempció fiscal dels locals consulars (art. 32)

5. llibertat de trànsit (art. 34) i llibertat de comunicació, inclosa la comunicació

amb nacionals de l’Estat que envía (arts. 35 i 36)

b) Els funcionaris consulars de carrera i altres membres de l’oficina consular:

6. inviolabilitat personal, ja que no podran ser detinguts o posats en presó

preventiva excepte en casos de delicte greu i per decisió d’un jutge competent
(art. 41)

7. dret a rebre la comunicació de detenció o precessament d’un membre de

l’oficina (art. 42)

8. immunitat de jurisdicció per actes executats en l’exercici de les seves funcions

(art. 43)

9. obligació de comparèixer com a testimoni en procediments judicials o

administratius (art. 44)

10. exempció del permís de treball, del règim de la Seguretat Social i fical (arts.
47,48 i 49)

11. franqícia duanera i exempció d’inspecció dunarea (art. 50)

 c) Els funcionaris consulars honoraris i les oficines consulars dirigides per els
mateixos:

En el cas dels privilegis i immunitats de l’oficina consular dirigida per un cònsul honorari:

1. L’Estat receptor està obligat a adoptar mesures de protecció encara que no tingui
inviolabilitat de locals.
2. dret a l’ús de la bandera i l’escut nacionals (art. 58)
3. llibertat de comunicació (art. 59)
4. exempció fiscal dels locals consulars (art. 60)
5. inviolabilitat d’arxius i documents consulars sempre que estiguin separats de la
correspondència particular i professional (art. 61)
6. franquícia aduanera per objectes d’ús oficial (art. 62)

En el cas dels funcionaris consulars honoraris:

1. no tenen inviolabilitat personal, però l’Estat receptor té l’obligació de brindar-los la

protecció que puguin necessitar per raó del seu caràcter oficial (art. 64)

2. immunitat de jurisdicció únicament per actes realitzats en l’exercici de les seves

funcions (art. 58 i 63)

3. exempció fical i prestacions personals (art. 66 i 67)

 TEMA 19: LA SOLUCIÓ PACÍFICA DE LES
CONTROVÈRSIES INTERNACIONALS
19.1. LES CONTROVÈRSIES INTERNACIONALS

Una controvèrsia consisteix en la “contraposició de punts de vista jurídics entre dos o més Estats,
que es materialitza en el conflicte entre la pretensió d’un Estat de que un altre adopti una
determinada posició jurídica d’acord amb una norma internacional i la negativa d’un altre Estat a
acceptar aquesta pretensió”. Hi ha que demostrar que la reclamació s’enfronta amb l’oposició
manifesta de l’altre part.

DEBAT SOBRE LA DISTINCIÓ DE CONTROVÈRSIES

Controvèrsia política o no justificable: podríen ser resoltes de manera satisfactòria per via
diplomàtica

Controvèrsia jurídica o justificable: susceptibles de ser resoltes per arbitratge o arranjament

judicial. Per regla general, han de ser sotmeses per les parts a la CIJ. És controvèrsia jurídica si
es pot resoldre sobre la base de l’aplicació del Dret.

PRINCIPIS

− L’obligació de resoldre les controvèrsies per mitjans pacífics: els membres de la ONU
arreglaran les controvèrsies internacionals per mitjans pacífics de tal manera que no es posin en
perill la pau i la seguretat internacional ni la justícia. Els Estats han de arribar a un arranjament
ràpid i just sense que existeix l’obligació de resoldre totes les controvèrsies pendents

− La lliure elecció del mitjans de solució: el Dret internacional posa a les parts diversos mitjans
de solució, però no imposa cap d’ells en particular. Quin s’utilitzi depèn de l’acord entre les parts.

19.2. ELS MITJANS DE SOLUCIÓ DE CONTROVÈRSIES

El dret internacional des de principis del segle XX ha posat a disposició dels Estats una sèrie de
mitjans que els estats poden escollir lliurement per aconseguir els objectius pacífics.

− Mitjans de solució diplomàtica: els anomenats “mitjans politics”. Són aquelles que
persegueixen trobar la solució mitjançant l’acord de les parts. Els mitjans diplomàtics:

∗ Negociació; bons oficis; mediació; investigació; conciliació: (els explicarem més

endavant).

− Mitjans de solució jurídica: es caracteritzen perquè els Estats es sotmeten a la solució de les
seves controvèrsies a la decisió d’un tercer que té caràcter vinculant que les parts accepten
d’avantmà. Els mitjans jurídics són:

∗ Arbitratge
∗ Tribunals de justícia: principals creacions:
 § Tribunal Internacional de Justícia (tribunals internacionals): Tribunal permanent de
justícia internacional: òrgan judicial creat per la societat de nacions. Quan va
desaparèixer aquesta societat de nacions i es va redactar la Carta de les Nacions Unides
la va succeir la Cort Internacional de justícia. Ambdós tribunals han tingut àmbit
universal, són permanents i els toca aplicar el dret internacional general.

§ Tribunals Internacionals permanents creats per tractats internacionals multilaterals: ex.

Tribunal Internacional del dret del mar creat per la Convenció de les nacions Unides
sobre el dret del mar; òrgan de solució de les diferències d’organització mundial del
comerç que es va crear per solucionar les diferències en l’àmbit del comerç
internacional i la Cort Penal Internacional creat al 1993, amb seu a la Haia.

§ Tribunals penals internacionals ad hoc: creats per resolucions del Consell de Seguretat
de les nacions unides per jutjar els crims de guerra i crims de lesa humanitat comesos en
conflictes concrets. (Ex. Tribunal Penal Internacional per l’antiga Iugoslàvia; Tribunal
Penal Internacional per Ruanda).

§ Tribunals Internacionals d’àmbit regional: òrgans de protecció internacional dels drets

humans. (Ex. Tribunal Europeu de drets Humans fruit del Conveni Europeu de drets
humans firmat a Roma. Alguns estats, sobretot del sud d’Amèrica, han intentat copiar la
fórmula a través, per exemple, de la Cort Interamericana de drets humans de San José,
però no té totes les característiques o elements del dret internacional, com tampoc ho té
la Cort Africana de drets humans i dels pobles d’Àfrica).

Regulació dels mitjans de solució de controvèrsies: hi ha tractats internacionals que contenen

normes que regulen els mitjans de solució de controvèrsies. La Conferencia de Pau de l’Haia va
adoptar al 1899 un Conveni internacional per l’arranjament pacífic dels conflictes internacionals,
revisat en la Conferencia del 1902, amb disposicions sobre els bons oficis i l’arbitratge. A nivell
regional, al 1948 es va concloure el Tractat americà de solucions pacífiques conegut com “Pacte
de Bogotà” i al 1959 el Conveni europeu per a la solució pacífica de diferències.

19.3. ELS MITJANS DIPLOMÀTICS

LA NEGOCIACIÓ

Es el mitjà més freqüent i el preferit entre els Estats ja que en tot moment tenen el control del
litigi. Hi ha tractats internacionals que les estipulen amb expressions diverses com “consulta” o
“intercanvi d’opinions”. tot i que també és veritat que en una negociació els Estats més poderosos
tenen una posició més avantatjosa. Els estats estableixen les regles de joc que ells volen. La
sentència de l’assumpte Mavrommatis (1924) va dir que “abans que una controvèrsia pugui ser
objecte d’una acció de Dret, el seu contingut ha d’haver estat clarament definit mitjançant
negociacions diplomàtiques”. No es tracta d’una obligació sinó d’un element per la definició de
controvèrsia sense que es requereixi que s’hagin esgotat totes les possibilitats d’acord.

ELS BONS OFICIS I LA MEDIACIÓ

Consisteix en la “interposició amistosa no autoritària d’un o més subjectes tercers o òrgans per
tal de promoure o trobar unes normes pacifiques per arranjar o trobar solució a una crisi
internacional per compte de les parts. El Conveni de la Haya per l’arreglament pacífic dels
conflictes internacionals regula conjuntament els bons oficis i la mediació, realitzats per “una o
varies Potències amigues”. Es tracta d’un procediment facultatiu en els que la intervenció del
tercer precisa el consentiment de les parts.
El Pacte de Bogotà i alguns autors fan una diferència entre bons oficis i mediació. La diferència
entre elles està en el grau d’intensitat de la intervenció. En els bons oficis el tercer posa en
comunicació a les parts i suscita la negociació, però no participa en ella. En la mediació el tercer
fórmula propostes de solució de la controvèrsia. El tercer pot ser una entitat no estatal (Santa
Sede)

LA INVESTIGACIÓ O ENQUESTA

Consisteix en facilitar la solució dels litigis que provinguin d’una divergència de apreciació de
punts de fet mitjançant el nomenament d’una comissió internacional encarregada de facilitar la
solució d’aquests litigis, esclarint per mitjà d’un examen imparcial i conscienciós les qüestions
de fet.
El funcionament de les comissions consisteix en un procediment contradictori en el que les parts
formulen la seva versió dels fets i en el que l’informe final de la comissió es limita a l’exposició
dels fets comprovats i no té caràcter obligatori per a les parts però pot ser útilper a que arribin a
un solució amistosa. Les comissions tenen un funció quasi-arbitral que consisteix en l’establiment
dels fets i quasi-mediadora ja que té l’objectiu de facilitar l’acord entre les parts.
En el cas de determinats tractats com el Tractat de la Antàrtida també, o els Pactes de drets
Econòmics i de drets socials de les nacions unides, recullen específicament que en cas de
divergència cal acudir als mitjans de la investigació, per tant si en un tractat s’ha inclòs aquesta
clàusula cal entendre que és necessària la seva aplicació alhora que li reconeix la transcendència,
com a mitjà per aconseguir certesa per decidir les mesures que s’hagin d’adoptar posteriorment.

LA CONCILIACIÓ

Es definida com la intervenció en la solució d’una controvèrsia internacional d’un òrgan sense
autoritat política pròpia, que gaudeix de confiança de les parts, el qual està encarregat d’examinar
tots els aspectes del litigi i proposar una solució que no és obligatòria. Va ser regulada a l’Acte
General de l’Arbitratge 1928 i existeixen unes normes model de la ONU.
Funciona a través de comissions que tenen per funció dilucidar les qüestions en litigi, recollir a
aquest fi totes les informacions útils i esforçar-se per conciliar les parts. No és un tribunal, el seu
procediment és molt flexible i generalment celebra les seves reunions en secret.
L’Acte General de l’Arbitratge fa de la conciliació un procediment obligatori per a les
controvèrsies que no pugin resoldre’s per negociació diplomàtica. Adopta una modalitat orgànica
en molts tractats internacionals que atribueixen als òrgans establerts funcions de conciliació.

19. 4. L’ARBITRATGE INTERNACIONAL

Les parts es comprometen a complir la decisió que el tercer adopti. L’arbitratge internacional
pròpiament dit s’inicia amb l’arbitratge del Alabama (1872) entre EEUU i Regne Unit per resoldre
les reclamacions d’EEUU contra el govern britànic per violacions de les normes sobre la
neutralitat durant la Guerra de Cessació. La fórmula va inspirar les característiques dels
arbitratges internacionals posteriors.

La codificació de les normes internacionals sobre l’arbitratge es va fer en el Conveni sobre la

solució pacífica dels conflictes internacionals adoptat per la Conferència de la Pau de la Haia de
1899 i revisat a la Conferència de 1907. Aquesta última diu: “l’arbitratge té per objecte resoldre
els litigis entre Estats mitjançant jutges per ells escollits i sobre la base del respecte al Dret”. Hi
ha que tenir en compte que en Dret internacional la solució de controvèrsies per mitjans jurídics
és excepcional i el mitjà més freqüent és el recurs a la negociació o altres mitjans diplomàtics.
Espanya és part en nombrosos tractats internacionals que contemplen la obligació de recórrer a
l’arbitratge.
SUBMISSIÓ A L’ARBITRATGE

L’arbitratge es fonamenta en el consentiment de les parts. Un Estat no està obligat a resoldre les
seves controvèrsies mitjançant arbitratge sense el seu consentiment. Dos tipus d’arbitratge:

− Arbitratge facultatiu: dos subjectes del dret internacional decideixen de mutu acord resoldre
una determinada discrepància. L’acord que conté aquesta obligació s’anomena compromís.

− Arbitratge obligatori: els Estats, mitjançant un tractat internacional bilateral o multilateral,

assumeixen la obligació de resoldre les controvèrsies que en el futur poden sorgir entre ells
recorrent a l’arbitratge. Aquesta disposició es pot adquirir:

∗ Clàusula compromissòria: disposició d’un tractat que digui que les controvèrsies que
en el futur puguin sorgir sobre la interpretació o aplicació del tractat entre els Estats part,
que no haguessin pogut resoldre’s mitjançant negociació o altres mitjans pacífics, se
sotmetran a l’arbitratge.

∗ Tractat d’arbitratge obligatori: tractat bilateral o multilateral en el qual els Estats parts
acordin sotmetre a arbitratge les controvèrsies que puguin sorgir en el futur i que no
puguin resoldre mitjançant negociacions directes.

∗ Tractat de solució pacífica de controvèrsia com els Convenis de l’Haia 1889 i 1907 o
Pacte Bogotà.

Els tractats d’arbitratge obligatori que no continguin disposicions sobre com celebrar l’arbitratge,
si una de les parts a la controvèrsia decideix sotmetre-la a arbitratge haurà de negociar i concloure
un acord amb l’altra part per definir la controvèrsia, la composició del tribunal i les modalitats de
desenvolupament de l’arbitratge. Aquest acord també s’anomena compromís, per tant definim
compromís com l’acord internacional per el qual s’adquireix o s’executa l’obligació de sotmetre
una controvèrsia a arbitratge.

Poden anar acompanyats de reserves o restriccions sobre l’abast de l’obligació de sotmetre les
controvèrsies a arbitratge. L’òrgan arbitral posseeix la compétence de la compétence, és a dir, a
ell correspon decidir si es posseeix jurisdicció per a resoldre la competència.

L’ÒRGAN ARBITRAL

Pot ser un cap d’Estat o una personalitat independent designada per les parts. Pot ser una comissió
mixta formada per dos àrbitres i en cas que no arribin a un acord acudeixen a l’opinió d’un tercer
(umpire). Entre aquests àrbitres no pot haver-n’hi més de un de la seva nacionalitat. També pot
ser un tribunal col·legial format per cinc membres (cas Alabama), les parts en la controvèrsia
designen dos membres, un de la seva nacionalitat i un altre estranger, i els quatre membres
designats escullen un cinquè.

EL TRIBUNAL PERMANENT D’ARBITRATGE

Va ser perfeccionat per la convenció de la Haia de 1937 per la societat de nacions. Es crea per
facilitar el recurs immediat a l’arbitratge de les diferencies no hagin pogut arreglar-se per via
diplomàtica. Es més bé una llista de possibles àrbitres que poden ser designats que té oficina a
l’Haia. Ha tingut una activitat escassa. Les parts poden decidir el procediment a seguir o
encomanar-li al òrgan arbitral que ho estableixi.
LAUDO O SENTÈNCIA ARBITRAL

La decisió que adopti el tribunal d’arbitratge no es diu sentència sinó que sen diu laude o sentència
arbitral. El laude ha de ser motivat. Hi ha una particularitat que els diferencia de les sentències:
existeix la possibilitat (no és excepcional) que les parts en discrepància encomanin a aquest
tribunal arbitral una funció de equitat (ex aequo et bono, principis de la bona fe).

La decisió del laude és obligatòria per les parts. Té un efecte relatiu, és a dir, obliga només a les
parts en el litigi i respecte de la qüestió decidida. També té un caràcter definitiu, que significa que
posa fi a la controvèrsia. Si les parts incompleixen el laude, significa incompliment del dret
internacional, i per tant estan generant responsabilitats internacionals.

RECURSOS

Les parts podran sol·licitar a l’òrgan arbitral que es pronunciï sobre qualsevol diferència que
sorgeixi entre elles sobre la interpretació o aplicació del laude. En el compromís s’ha de dir que
el tribunal romandrà constituït fins que s’hagi complert el ple compliment al laude. en cas molt
excepcional un recurs de revisió (nomes és possible quan les parts ho hagin previst prèviament
per acord) i molt més excepcionalment és possible plantejar un recurs de nul·litat, però gairebé
mai es fa ja que s’han de donar unes circumstàncies realment greus (la corrupció de un membre
del tribunal, la falta de motivació de la sentència, nul·litat de l’estipulació de recórrer l’arbitratge
o un greu excés de les seves competències).
TEMA 20: LA CORT INTERNACIONAL DE JUSTÍCIA

20.1. ORÍGENS

La actual Cort Internacional de Justícia té el seu antecedent immediat en el Tribunal Permanent

de Justícia Internacional. El Pacte de la Societat de Nacions en el seu art. 14 va encarregar al
Consell de la Societat que preparés un projecte de tribunal internacional de caràcter permanent.
El Consell va designar la preparació d’un projecte de tribunal al Comité dels Deu, ja que estava
constituït per deu juristes de diferents nacionalitats.

L’Assamblea va aprovar per unanimitat el text d’un projecte revisat d’un tractat denominat Estatu
del Tribunal Permanent de Justícia Internacional. Però van considerar que la votació favorable no
era suficient per a l’establiment del Tribunal, es precisava la ratificació de tots els Estat membres.
Així doncs, l’Estatut va entrar en vigor el 1921, i el TPJI va iniciar les seves activitats en 1922.
Aquest, al llarg del seu funcionament, va desenvolupar un important treball jurisprudencial que
ha contribuït al desemvolupament del Dret Internacional.

Al acabar la 2GM, i al crear-se les Nacions Unides, es va decidir establir una jurisdicció
internacional nova que substituís el TPJI. Una de les raons va ser que el nombrement dels jutges
era competència de la Societat de Nacions i aquesta anava a deixar d’existir. La Carta de les
Nacions Unides va establir una nova jurisdicció internacional permanent: la Cort Internacional
de Justícia. El seu Estatut forma part de la Carta de les NU, encara que es reconeix que està basat
en l’Estatut del TPJI. La CIJ, al igual que el TPJI, té la seva seu a La Haya (Països Baixos) i ella
mateixa es refereix en les seves decisions a la “jurisprudència de la Cort” com a un tot que integra
jurisprudencia del TPJI i de la CIJ.

La CIJ és un dels òrganis principals de les NU i l’òrgan judicial principal de l’organització. Té

competència per resoldre controvèrsies entre Estats i emetre opinions consultives a sol·licitut dels
òrgans d’aquesta O.I.m i d’altres també. Fonamenta les seves decisions en el Dret internacional,
a diferència d’altres tribunals internacionals que tenen la seva competència restringida a
determinades matèries. També té una funció política. La seva existència és un recurd que els
governants tenen a la seva disposició quan està clar que tots els demés mitjans de solució pacífics
no han donat resultat.

20.2. COMPOSICIÓ

La Cort Internacional de Justícia està formada per 15 magistrats que trien, per períodes de nou
anys, l'Assemblea General de les Nacions Unides i el Consell de Seguretat. Aquests òrgans voten
simultàniament però per separat. Per ser elegit, cada candidat ha d'obtenir la majoria absoluta
en ambdós òrgans, el que comporta que de vegades siguin necessàries diverses rondes de votació.

Per assegurar certa continuïtat, cada tres anys se sotmet a elecció únicament un terç de la Cort.
Els magistrats poden ser reelegits. Si algun d'ells mor o renuncia al seu càrrec durant la seva
judicatura, se celebra el més aviat possible una elecció extraordinària per elegir un magistrat que
cobreixi la seva vacant durant la resta del mandat.

Els candidats han de ser persones que gaudeixin d'alta consideració moral i professional. La
Cort no pot estar formada per més d'un membre provinent d'un mateix Estat. A més, la Cort en el
seu conjunt ha de representar a les principals civilitzacions i als sistemes jurídics més
importants del món. A la pràctica, aquest principi es reflecteix en la distribució de la Cort, que
es reparteix entre les principals regions del món. Aquesta distribució es correspon amb la del
Consell de Seguretat. Tot i que cap país té més dret que un altre a la participació, la Cort sempre
ha estat formada per magistrats de la mateixa nacionalitat que els membres permanents del
Consell de Seguretat.
Un cop elegits, els membres de la Cort no poden representar al govern dels seus països d' origen
ni al de qualsevol altre Estat. Els membres de la Cort són magistrats independents que com a
primera obligació, que han de complir abans d'assumir els seus llocs, és declarar solemnement en
una audiència pública que exerciran els seus poders amb imparcialitat i consciència.

Cap membre de la Cort es pot comprometre amb qualsevol altra ocupació professional durant el
seu mandat. Es prohibeix a tots els membres que exerceixin funcions polítiques o administratives,
així com que actuïn com a agents, assessors jurídics o advocats en cap cas.

Un cop s'han compromès amb la Cort, els membres gaudeixen de privilegis i immunitats
equiparables a aquelles dels caps de missions diplomàtiques.

D'acord amb l' Article 31.2 i 31.3 de l'Estatut de la Cort, un estat part en un assumpte davant la
Cort que no compti amb un magistrat de la seva nacionalitat entre els membres de la Cort podrà
escollir un magistrat especial, o ad hoc, per a aquest assumpte concret, de conformitat amb les
condicions previstes en els articles 35 a 37 del Reglament de la Cort. Abans d'assumir les seves
funcions, el magistrat especial fa la mateixa declaració solemne que la resta dels membres de la
Cort. No ha de tenir necessàriament la nacionalitat del mateix Estat que el designa.

El magistrat especial participa en tota decisió relativa a l'assumpte en plena igualtat amb els seus
altres col·legues i percep una remuneració de la Cort per cada dia que exerceixi les seves funcions,
és a dir, per cada dia que hagi passat a La Haia treballant en la Cort, així com cada dia que s'hagi
dedicat a estudiar l'assumpte fora de l’Haia.

20.3. LA COMPETÈNCIA CONTENCIOSA

Només els Estats poden ser parts en el procediment contenciós (els Estats membres de les
Nacions Unides i altres Estats que siguin parts en l'Estatut de la Cort o que hagin acceptat la seva
jurisdicció sota certes condicions). Les controvèrsies que afectin a particulars només podran ser
conegudes per la CIJ indirectament a través de l’ampara per un Estat que exerceixi en favor del
particular la protecció diplomàtica. L’Estatut de la CIJ contempla en els assumptes contenciosos
la col·laboració de les Organitzacions Internacionals. ex. en els casos que convingui, es pot sol·licitar
informació a una O.I., i pot rebre informació que li enviïn a iniciativa pròpia; una còpia del seu tractat consultiu, etc.

LA JURISDICCIÓ FACULTATIVA

La jurisdicció de la Cort no és obligatòria, ja que totes les propostes a favor d’una jurisdicció
obligatòria han fracassat. És un principi reiterat per la jurisprudència el de que “la jurisdicció de
la Cort depèn de la voluntat de les Parts” i que “la competència de la cort per conèixer el fons de
l’assumpte i per jutjar-lo depen de la voluntat de les Parts”. Tipus de manifestació de voluntat:

• El compromís - És l’acord internacional en el que els Estats part en una controvèrsia

concreta pendent entre ells decideixen sotmetre-la a la Cort. L’Estatut diu que la
competència de la Cort s’exten a tots els litigis que les parts li sotmetin.

• El forum prorrogatum - El consentiment d’un Estat pot derivar, no únicament d’un

acord exprés, sinó també de la conducta d’una part al participar en un procediment sense
oposar-se a l’exercici de jurisdicció per la CIJ.
LA JURISDICCIÓ OBLIGATÒRIA

Pot ser obligatòria en determinades circumstàncies si els Estats han consentit prèviament sotmetre
les seves controvèrsies a la Cort. Aquest consentiment previ es pot expressar de diferents formes:

• Clàusules compromissòries - els Estats part en un T.I. poden incloure una disposició
(clàusula compromissòria) en virtut de la qual s’obliga a resoldre les controvèrsies que
puguin sorgir amb relació a la interpretació o aplicació d’aquest tractat sotmetent-los a la
decisió de la CIJ.

• Convenis de solució pacífica de controvèrsies - els Estats celebran T.I. bilaterals o

multilaterals que tenen per objecte la solució de controvèrsies que puguin sorgir entre ells
sotmetent-los, entre altres mitjans, a la jurisdicció de la CIJ. ex. Pacte de Bogotà

• Clàusula facultativa de jurisdicció obligatòria - l’article 36.2 de l’Estatut de la Cort

Internacional de Justícia conté una disposició que és un ingeniós mecanisme d’amplicació
de la jurisdicció de la Cort mitjançant declaracions voluntàries dels Estats. Aquesta
disposició diu que “els Estats part de l’Estatut podran declarar en qualsevol moment que
reconeixen con a obligatòria ipso facto i sense conveni especial, respecte qualsevol altre
Estat que accepti la mateixa obligació, la jurisdicció de la Cort". En l’actualitat, 66 Estats
han formulat declaracions en las que reconeixen la competència de la Cort a l’ampara de
l’art. 36.2 de l’Estatut. A més, els Estats amb freqüència accepten la competència de la
Cort acompanyada de reserves que limiten el seu abast. Espanya va acceptar la
competència de la CIJ el 1990, però ho va fer amb nombroses reserves: s’exclouen les
controvèrsies sorgides amb anterioritat al dipòsit de la declaració; s’exclouen les
controvèrsies en las que l’altra part hagi acceptat la jurisdicció del CIJ amb menys de 12
mesos a la data de la incoació del procediment, per tal d’evitar les demandes per sorpresa
i permetre negociar una solució alternativa a la controvèrsia; s’exclouen les controvèrsies
en las que l’altra part hagi acceptat la competència de la CIJ exclusivament per a una
controvèrsia determinada, etc.

LA FACULTAT DE LA CIJ PER DECIDIR LA SEVA PRÒPIA COMPETÈNCIA

L’art. 36.6 de l’Estatut diu que <en cas de dubte sobre si la Cort té o no jurisdicció, la Cort
decidirà>.
En els litigis iniciats mitjançant la sol·licitut d’incoació del procediment, la part demandad
acostuma a iniciar la seva defensa impugnant la jurisdicció, el que dóna lloc a un incident
processal que es denomina “excepció preliminar”, que té per efecte la suspensió del procediment
en quan al fons de l’assumpte. Aquestes excepcions poden consistir en al·legacions relatives a la
competència de la Cort o a l’admissibilitat de la demanda.
En aquests casos la Cort dicta sentència en la que es pronuncía sobre si posseeix jurisdicció en el
cas o manca d’ella i, en aquest cas, es conclou el procediment.

20.4. PROCEDIMENT

El Capítol III de l’Estatut i el Reglament de la Cort Internacional de Justícia regulen el

procediment per acudir al TIJ, que és similar a un procediment judicial relativament normal.

S’interposa la demanda o memoràndum per les parts a la seu del TIJ i a partir d'aquí
s’instrumenta en dues fases més:

• Fase escrita: pot consistir en uns escrits de memòria i contra memòria, que diríem
demanda i contestació de la demanda i desprès pot haver una espècie de rèplica i dúplica.
En el cos d’aquests escrits s’expliquen els fets, les consideracions de dret, la petició i les
conclusions finals.
 • Fase oral: obertura d’una fase oral en la que el tribunal decideix l’audiència pública, la
vista de les parts (convoca a les parts), i cada una de les parts mitjançant consellers o
advocats presenten les seves conclusions per mitjà d’un dels dos idiomes oficials: anglès
o francès. Com en el dret intern poden anar testimonis i pèrits.

La Cort Internacional de Justícia, per resguardar els drets de cadascuna de les parts, pot indicar
mesures provisionals o cautelars si les circumstàncies així ho exigeixen. Per fer-ho és suficient
que la Cort tingui competència prima facie i l’adopció de mesures provisionals no implica
l’acceptació de la jurisdicció per la part demandada. Les mesures provisionals es disposen a través
d’un aute que és obligatori per les parts.

És possible que la Cort conegui un litigi encara que una de les parts ni compareixi o s’abstingui
de defensar el seu cas. No obstant, en aquests supòsits la Cort, al dictar sentència, s’haurà
d’assegurar de que té competència per conèixer el litigi i de que la demanda està ben fundada en
quant als fets i al dret.

En el procediment davant la Cort hi ha la possibilitat de que es produeixi una intervenció per part
de tercers Estats amb el consentiment de la Cort si el tercer Estat té “un interès jurídic que pot ser
afectat per la decisió del litigi”. A més, si el litigi tracta de la interpretació d’un tractat, els altres
Estat parts tindran notificació immediata i podran intervenir en el procés. L’Estat que intervé
participa en el procés però no és part del procés.

20.5. LA SENTÈNCIA

Conclosa la fase oral, els magistrats de la Cort deliberen en secret i decideixen el litigi mitjançant
una sentència motivada que s’adopta per majoria de vots. La sentència es llegeix en audiència
pública pel president de la Cort. Els jutges poden afegir a la sentència els seus vots particulars,
que a la pràctica de la Cort Internacional de Justícia es denominen opinions individuals del jutge
x, quan el jutge està d’acord amb el fallo però discrepa de l’argumentació, i opinió dissident si la
discrepància s’extén tant a l’argumentació com al fallo.

La sentència té un efecte obligatori relatiu, és a dir, obliga a les parts en el litigi i respecte del cas
que ha estat decidit.

El fallo de la Cort és definitiu i inapel·lable, però hi ha la possibilitat que en cas de desacord entre
les parts respecte al sentit o abast del fallo es plantegi un recurs d’interpretació. També hi ha la
possibilitat de que una de les parts presenti un recurs de revisió si es descobreix un fet nou de
naturalesa que pugui ser un factor decisiu per la solució del cas, sempre que aquest fet hagués
sigut desconegut tant per la Cort com per la part que demana la revisió.

L’execució de les sentències correspon als propis Estats litigants. Aquests estan obligats a
complir- les, per l’obligació adquirida de sotmetre la seva controvèrsia a la decisió de la Cort i,
perquè com a membres de les Nacions Unides, s’han compromès en virtut de la Carta a complir
les decisions de la Cort.

És veritat que la pròpia Carta disposa que si una de les parts no complís amb les obligacions que
li imposa el fallo de la Cort, podrà recórrer al Consell de Seguretat perquè adopti les mesures
necessàries per l’execució del fallo, però aquesta disposició té la dificultat de que els membres
permanents del Consell de Seguretat queden resguardats per el dret de veto i poder fer ús d’aquest
extenent la seva protecció a altres Estats.
20.6. LES OPINIONS CONSULTIVES

La Cort només té competència per decidir litigis entre Estats. Les organitzacions internacionals
únicament poden sol·licitar opinions consultives o dictàmens. Poden sol·licitar opinions
consultives a l’Assemblea General i el Consell de Seguretat així com altres òrgans de les Nacions
Unides o organismes especialitzats amb l’autorització de l’Assemblea General. Són parers,
dictàmens o informes que se li demanen sobre determinades qüestions de dret internacional a
través de les nacions unides i són, entre altres, les que permeten avançar en dret internacional.

La Cort Internacional de Justícia, com a òrgan judicial principal de les Nacions Unides, no es pot
negar sense raons imperioses a emetre una opinió consultiva sobre les qüestions jurídiques que es
plantegen. No obstant, es pot negar a fer-ho si les qüestions plantejades fossin essencialment
polítiques o de fet.

El procediment en les opinions consultives s’inspira en el que es segueix en els assumptes

contenciosos. La sol·licitud d’opinió consultiva s’ha de fer per escrit “en que es formuli en termes
precisos la qüestió respecte de la qual es fa la consulta”. El Secretari la notificarà a tots els Estats
que tinguin dret a comparèixer davant la Cort i a tota organització internacional que pugui
subministrar alguna informació sobre la qüestió. Els Estats podran presentar exposicions escrites
i, si és el cas, orals que seran discutides entre sí en els terminis que estableixi la Cort. L’opinió
consultiva de la Cort es pronuncia en audiència pública.

Les opinions consultives no tenen caràcter obligatori. Excepcionalment, hi ha tractats

internacionals que contenen disposicions que atorguen caràcter obligatori a les opinions
consultives. Per exemple, el Conveni de 1946 obre privilegis i immunitats de Nacions Unides.
TEMA 21: LA RESPONSABILITAT INETRNACIONAL
DE L’ESTAT
21.1. L’EVOLUCIÓ DE LA RESPONSABILITAT INERNACIONAL

El Dret internacional públic, amb les normes primàries que regulen la conducta dels subjectes
internacionals, conté també normes secundàries d’adjudicació que regulen les conseqüències
derivades de l’incompliment de les primeres.

21.2. EL FET INTERNACIONALMENT IL·LÍCIT D’UN ESTAT: ELEMENTS

Un fet internacionalment il·lícit és el resultat d’un comportament atribuïble a un Estat consistent

en acció u omissió que constitueix una violació d’una obligació internacional d’aquell Estat. El
principi fonamental és que tot fet internacionalment il·lícit d’un Estat genera responsabilitat
internacional. Aquest principi té caràcter consuetudinari.

Els elements són dos: la possibilitat d’atribuir a un Estat un comportament consistent en una acció
u omissió i que tal conducta constitueixi una violació d’una obligació internacional de l’estat.
Alguns autors han defensat l’exigència d’un tercer element autònom: la necessitat de que la
conducta en qüestió hagués ocasionat danys o perjudicis com a requisit essencial. R. Ago es av
oposar per considerar que l’existència del dany ja està contenida en les regles primàries.

POSSIBILITAT D’ATRIBUIR A UN ESTAT UN COMPORTAMENT CONSISTENT EN

UNA ACCIÓ U OMISSIÓ

La qüestió clau es determinar si les persones que realitzen tal comportament tenen o no la condició
d’òrgans de l’Estat abans que la actiut psicològica de tals persones al cometre la conducta.
L’atribució del comportament a un Estat només pot realitzar-se segons unes normes del Dret
Internacional sobre la matèria, que tenen caràcter limitatiu:

-Regla general: el requisit fonamental és que el comportament ho hagi dut a terme un òrgan de
l’estat o una persona o entitat que tingui una habilitació jurídica expressa per l’exercici
d’atribucions del poder públic. Aquesta serà atribuïble a l’Estat que els hi faculta a exercir
funcions públiques encara que s’hagin excedit de les competències atribuïdes o hagin
contravingut les instruccion rebudes (actos ultra vires). Aquesta regla permet atribuir un
comportament a un Estat en 3 supòsits:

∗ La conducta l’ha realitzat un dels propis òrgans de l’estat: enuncia la regla bàsica
d’atribució: “el principi de que el comportament d’un òrgan de l’Estat que actuï en
qualitat de tal, és atribuïble a aquest Estat”. Es tracta d’una regla amb caràcter
consuetudinari. Es consideren òrgans de l’Estat qualsevol dels que l’integren amb
independència del tipus de funcions que realitzi. La qüestió clau és qui determina que una
persona o entitat té la contradició d’òrgan de l’Estat. L’art. 4.1 atorga aquesta
competència al dret intern de l’Estat.

∗ El comportament d’una persona o entitat que exerceix atribucions del poder

públic: aquest supòsit permet atribuir a un Estat els comportaments de persones o entitats
que, tot i no ser òrgans d’aquest Estat segons la regla bàsica anterior, reuneixen tres
requisits: que tals persones o entitats exerceixen atribucions del poder públic; que estiguin
facultades pel dret d’aquest Estat de forma expressa per exercir aquesta competència; i
que la persona o entitat actuï en el marc de la capacitat facultada.
 ∗ El comportament d’un òrgan posat a disposició d’un Estat per un altre Estat:
aquest supòsit permet atribuir a un Estat el comportament realitzat per òrgans d’altres
Estats que han estat posat a disposició del primer de forma temporal, en el seu profit i
sota la seva autoritat. S’han de donar tres requisits: un vincle funcional entre l’òrgan
estranger i l’estructura o l’autoritat de l’Estat receptor; que aquell posseeixi l’estatut
jurídic de l’Estat que envia; i que el comportament de l’òrgan es realitzi en el marc de
l’exercici d’atribucions del poder públic de l’Estat receptor. Ex. Un estat pot designar un
jutge per un cas específic en un altre estat o en determinats supòsits de situacions en
l’àmbit de la sanitat pública pot haver designació de determinats experts. És un tercer que
actua però en nom de l’estat que resulta responsable.

- Regles específiques: relatives als particulars i moviments insurreccionals

∗ Regles d’atribució del comportament dels particulars: El comportament dels

particulars o grups de persones, com a principi general, no és atribuïble a l’Estat. Ara bé,
en determinades circumstàncies, si es dóna una relació de fet entre tals persones o entitats
i l’Estat i conflueixen determinats requisits, és possible atribuir tals conductes a l’Estat.

o Comportament d’una persona o grup de persones sota la direcció i el control

de l’Estat: aquesta regla permet atribuir a l’Estat el comportament d’una
persona o grups de persones en dos tipus de supòsits: quan els particulars
actuen seguin instruccions de l’Estat i quan ho fan sota la direcció o control
d’aquest Estat. Exigeix dos requisits: que existeixi una relació de fer entre el
comportament il·lícit dels particulars i l’Estat; i que aquesta relació de fet sigui
el resultat de les instruccions, la direcció o el control de l’Estat. Aquesta regla
també forma part del dret consuetudinari.

o Comportaments d’una persona o grups de persones en absència o en defecte de

autoritats oficials: permet atribuir a l’estat la conducta d’una persona o grup de
persones si es donen tres condicions: que el comportament consisteixi en
l’exercici de fet d’atribucions del poder públic; que aquest comportament s’hagi
realitzat en absència o en defecte d’autoritats oficials de l’Estat; i que les
circumstàncies existents en aquesta situació requereixin l’exercici d’atribucions
del poder públic pels participants. Està recorrent als casos en què hi ha buits de
poder però que hi ha persones que estan al capdavant de l’estat, si hi ha un poder
instituït però no és una autoritat oficial es pot donar un supòsit d’il·lícit
internacional (ex. estats en fallida).

∗ Moviments insurreccionals: quan en el sí d’un estat hi ha un moviment insurreccional

i aquest moviment comet violacions del dret internacional, en principi mentre no es
converteixin en nou govern aquestes violacions no li son atribuïbles a l’estat, però el dia
que el moviment insurreccional guanya el govern totes les violacions que hagin comès
del dret internacional faran responsable a l’estat.

- Regla complementària: aplicable al cas de comportaments que no poden ser atribuïbles a l’Estat
en virtut d’alguna de les regles anteriors. Permet atribuir un comportament il·lícit a un Estat quan
aquest ho reconeix i adopta com a propi. Opera en supòsits en el quals, en principi, la conducta
no era imputable a l’Estat.
VIOLACIÓ D’UNA OBLIGACIÓ INTERNACIONAL DE L’ESTAT

Una violació d’una obligació internacional consisteix en una conducta d’un Estat que no està en
conformitat amb el que d’aquest s’exigeix en aquesta obligació, és a dir, el seu comportament és
incompatible o contrari a una obligació. Un element que condiciona la determinació de
l’existència d’una violació és el factor temporal, l’obligació violada ha d’estar en vigor per l’Estat
que la incompleix.

Una de les qüestions més obertes és la determinació de quan comença i quant dura un fet il·lícit.
Supòsits:

− Fet consumat: la violació de l’obligació te lloc en el moment en el que es produeix el fet

− Fet continu: la violació de l’obligació s’estén durant tot el període en el qual el fet continua i
es manté la falta de conformitat

−Obligacions de prevenir un succés determinat: la violació es produeix quan el succés ocorre i

s’estén durant el període en el qual aquest succés continua

− Fets compostos: la violació es produeix quan l’acció u omissió és suficient per a constituir el
fet il·lícit. En aquest cas, l’extensió de la violació és des de la primera de les accions u omissions
i es prolonga mentre es repeteixen

21.3. CIRCUMSTÀNCIES QUE EXCLOUEN LA IL·LICITUT

Són causes que justifiquen la conducta contraria a una norma jurídica internacional de forma que
la seva invocació permet exonerar de la responsabilitat internacional a l’Estat autor de la mateixa.
Aquestes circumstàncies no anul·len ni produeixen la terminació de l’obligació violada,
l’obligació seguirà en vigor i s’ha de complir “en el cas i en la mesura en què la circumstància”
hagi deixat d’existir. Tampoc exoneren al autor de la qüestió d’indemnització de qualsevol pèrdua
efectiva causada pel fet, però està exonerat d’altres conseqüències perquè està exclosa la i licitat
de la conducta.

Les normes que regulen les circumstàncies que exclouen la il·licitud són normes de Dret
internacional general i tenen caràcter dispositiu, per tant, cada Estat té llibertat per invocar el
motiu que correspongui o de renunciar al seu exercici. No obstant, els articles sobre la
responsabilitat internacional estableixen un límit infranquejable. En cap cas es pot invocar una de
tals circumstàncies per excloure la il·licitud de la violació d’una obligació que emani d’una norma
imperativa de Dret internacional general.

Les circumstàncies són sis:

- Consentiment: el consentiment d’un Estat pot excloure la il·licitud del comportament

d’un altre, s’exigeixen varis requisits: que el consentiment sigui vàlid (atorgat per
l’autoritat competent i obtingut sense coacció o vici que el pogués invalidar); que la
conducta que constitueixi el fet internacionalment il·lícit estigui dins dels límits d’aquest
consentiment; i que s’hagi donat per avançat o es doni en el moment de la realització.

- Legítima defensa: permet excloure la il·licitud en conductes que suposin l’ús de la

força. El consell de les nacions unides diu que aquesta legítima defensa ha de venir
marcada per la immediatesa, necessitat, proporcionalitat, provisionalitat i que hi hagi un
informe favorable del consell de seguretat.
 - Contramesures: mesures unilaterals de resposta contra un fet internacionalment il·lícit
previ, que constitueixen una violació d’una obligació internacional amb l’objecte
d’induir a l’Estat contra el qual s’adopten a cessar en l’incompliment d’aquella
obligació internacional.

- Força major: exclou la il·licitud del fet d’un Estat que violi una obligació internacional
si en el comportament d’aquest Estat es donen tres requisits: que estigui causat per “una
força irresistible o un esdeveniment imprevist”; que la situació creada sigui aliena al
control de l’Estat; i que en tals circumstàncies sigui “materialment impossible” complir
la obligació

- Perill extrem: fet contrari a una obligació en el que es donen dos elements: que l’autor
d’aquest fet no té raonablement una altra manera de salvar vides; i que les vides que
estan en situació de perill extrem siguin la del propi autor del fet o la vida d’altres
persones confiades a la seva vigilància. No es pot invocar aquesta causa d’exclusió de la
il·licitud si l’Estat responsable ha contribuït amb el seu comportament a creat la situació
de perill o si és probable que el fet en qüestió creï un perill comparable o major. S’entén
que el perill extrem a diferència de la força major ve donat per causes naturals o per
causes diferents a la força física.

- Estat de necessitat: que sigui l’únic modus per l’Estat de salvaguardar un interès
essencial contra un perill greu e imminent, que sigui un interès particular de l’estat que
ho invoca o un interès general de la comunitat internacional.

Un sector doctrinal defensa que l’estat de necessitat mai es pot invocar per exonerar els
supòsits d’agressió, perquè la prohibició d’agressió es una norma imperativa de ius cogens,
en canvi la mateixa doctrina diu que l’estat de necessitat sí que podria excloure la il·licitud
de supòsits menys greus.

21.4. LA INVOCACIÓ DE LA RESPONSABILITAT

Consisteix en la presentació d’una reclamació contra un altre Estat o en la iniciació de

procediments davant un tribunal internacional. Per tant, no són suficients les simples protestes o
els contractes diplomàtics. La invocació de la responsabilitat implica el deure de notificar la
reclamació a l’Estat responsable i la possibilitat pels Estats legitimats d’especificar el
comportament que hauria d’observar l’Estat responsable per acabar amb el fet il·lícit si aquest
continua i la forma que hauria d’adoptar la reparació. La reclamació per ser admissible està
subjecte al compliment d’algunes condicions com la nacionalitat de la reclamació i l’esgotament
dels recursos interns disponibles.

LEGITIMITATS PER INVOCAR

- L’Estat lesionat: Estat que el seu dret individual ha sigut negat o menyscabat per el fet
internacionalment il·lícit o que ha quedat particularment afectat per aquest fet. . depèn del tipus
d’obligació violada.

∗ Obligacions d’estructura bilateral

∗ Obligacions interdependents

∗ Obligacions d’estructura integral

- Estats diferents a l’Estat lesionat: actuen en defensa d’un interès col·lectiu i per la seva qualitat
de membres d’un grup d’Estats respecte als que existeix la obligació violada o en quant a membres
de la comunitat internacional en el seu conjunt. La legitimació per invocar correspon a tot Estat
membre del grup o de la comunitat internacional, sense que sigui necessari l’actuació conjunta de
tots.

21.5. CONTINGUT DE LA RESPONSABILITAT INTERNACIONAL

OBLIGACIONS DE L’ESTAT RESPONSABLE

L’Estat responsable té dos obligacions bàsiques:

- Cessar el incompliment: posar fi al comportament contrari a una norma si encara

continua. A més, amb caràcter preventiu es pot demanar que ofereixi seguretats i
garanties adequades de no repetició.

- Reparar íntegrament el perjudici causat: principi de ret internacional que té per

objecte eliminar totes les conseqüències de l’acte il·lícit i restablir la situació que
presumiblement existiria si no s’hagués comes l’acte. Pot adoptar forma de restitució
(establir la situació que existia abans del fet il·lícit), indemnització (pagament d’una
quantitat de diners que repari el dany real causat) i de satisfacció (només en els supòsits
en els quals no s’hagi pogut reparar mitjançat restitució o indemnització; repara danys no
evaluables que téne un caràcter moral).
TEMA 22: LA RESPONSABILITAT INTERNACIONAL
DE L’INDIVIDU
22.1. RESPONSABILITAT INTERNACIONAL INDIVIDUAL I ESTATAL

El Dret internacional dels conflictes armats és un sector del Dret internacional que, a diferencia
d’altres, s’ha caracteritzat molt aviat per imputar als individus la violació de les normes
internacionals (crims de guerra). Tradicionalment, la jurisdicció competent per jutjar els crims de
guerra ha sigut, i continua sent, els tribunals interns dels Estats, tenint en compte les excepcions
dels Tribunals militars internacionals de Nuremberg i Tokio.

El tribunal militar internacional de Nuremberg es va basar en la consideració de que “els delictes

contra el Dret internacional són comesos pels homes i no per entitats abstractes, i sol mitjançant
el càstig dels individus que cometen tals delictes poden aplicar-se les disposicions del Dret
internacional. La responsabilitat dels individus coexisteix amb el responsabilitat de l’Estat en el
marc de les relacions interestatals per la violació de les normes internacionals que regeixen els
conflictes armats.

22.2. CLASSES DE CRIMS CONTRA LA PAU I LA SEGURETAT INTERNACIONAL

A) Agressió
Segons l’article 6 de l’Estatut del Tribunal Militar Internacional de Nuremberg és “planificar,
preparar, iniciar o lliurar guerres d’agressió, o una guerra que constitueixi una violació de tractats,
acords o garanties internacionals, o participar en plans comuns o en una conspiració per
aconseguir algun dels objectius anteriorment indicats”. La Carta de les Nacions Unides va
consagrar el principi de la prohibició de l’ús de la força i va establir un Consell de Seguretat per
mantenir la pau i seguretat internacionals amb poder de determinar l’existència de tota “amenaça
a la pau, trencament de la pau o acte d’agressió”. L’agressió és un acte que una persona no pot
cometre individualment i requereix la participació dels mitjans armats dels que disposa un Estat.

B) Genocidi
És un terme creat al 1944 per Raphael Lemkin per a designar l’extermini de grups per motius
racials, nacionals o religiosos. Aquests actes van enquadrar en l’Estatut del Tribunal Militar
Internacional de Nuremberg en el crim contra la humanitat al incloure dita noció “la persecució
per motius polítics, racials i religiosos”, encara que vinculaven en dit text que els actes en qüestió
haguessin sigut perpetrats al cometre un crim contra la pau o un crim de guerra. Després dels
horrors comesos durant la II GM, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar al 1948
la Convenció per a la prevenció i sanció del delicte de genocidi. Dit tractat contempla el genocidi
com un crim autònom i desvinculat de la comissió d’un crim contra la pau o d’un crim de guerra.
La Convenció confirma que “el genocidi comès en temps de pau o en temps de guerra és un
delicte de Dret internacional” (art. 1).

El genocidi es defineix com els actes “perpetrats amb la intenció de destruir, tota o parcialment,
a un grup nacional, ètnic, racial o religiós” (art. 2). La CIJ, en la seva opinió consultiva sobre les
reserves a la Convenció sobre el delicte de genocidi, va destacar el caràcter universal i erga omnes
de la prohibició del genocidi. Els elements que configuren el delicte de genocidi són: a) l’acte o
els actes han de dirigir-se contra un grup nacional ètnic, racial o religiós; b) l’acte o els actes han
de buscar la destrucció total o parcial de dit grup.

C) Crims de lesa humanitat

L’Estatut de Tribunal Militar Internacional de Nuremberg li encomanava enjudiciar als autors de

“crims contra la humanitat”, categoria que comprenia “l’assassinat, l’exterminació, esclavització,
i altres actes inhumans comesos contra la població civil abans de la guerra i durant la mateixa.; la
persecució per motius polítics, racials o religiosos en execució d’aquells crims que siguin
competència del Tribunal o en relació amb els mateixos, constitueixin o no una vulneració de la
legislació interna del país a on es va perpetrar” (art. 6). D’aquesta manera, s’introduïa una nova
noció de Dret internacional penal, encara que no un nou tipus de crims perquè els actes compresos
en dita categoria constituïen crims universalment sancionats. El projecte de Codi de crims contra
la pau i la seguretat de la humanitat de 1996 desvincula que aquests actes s’hagin comès abans o
durant una guerra i configura els crims contra la humanitat com “la comissió sistemàtica o en gran
escala i instigada o dirigida per un govern o una organització política o grup” d’una sèrie d’actes
inhumans (assassinats, extermini, tortura, esclavitud...) (art. 18).

D) Crimsdeguerra

Comprèn les violacions individuals greus de les normes de Dret internacional humanitari. La
repressió d’aquestes infraccions es deixa en mans dels Estats part. La situació es diferent per les
violacions de Dret internacional humanitari en els conflictes interns. La violació de les
obligacions contingudes en l’article 3 comú dels Convenis de Ginebra de 1949 i del Protocol
addicional II no es considerava crims de guerra. Els Estat part en dits tractats no desitjaven una
qualificació internacional i una responsabilitat internacional dels infractors en conflictes interns
que consideraven que es trobaven sota la seva sobirania. La Jurisprudència del Tribunal Penal
Internacional per l’antiga Iugoslàvia ha suposat un important avanç en la responsabilitat penal
individual en els conflictes no internacional. Tant la Sala de Primera Instància com la Sala
d’Apel·lació van acordar que des del punt de vista de la responsabilitat penal internacional dels
individus manca de rellevància la distinció entre conflictes internacionals i conflictes no
internacionals.

L’Estatut de la Cort Penal Internacional inclou dins dels crims de guerra els atacs contra el
personal i béns participants en una missió de manteniment de la pau o d’assistència humanitària
amb conformitat amb la Carta de les N.U; i el reclutament de nens menors de 15 anys.

22.3. LA REPRESSIÓ DE LES INFRACCIONS

La repressió de les infraccions del Dret internacional humanitari correspon, en principi, als
tribunals interns de cada Estat. La competència dels tribunals interns pot ser establerta en funció
del lloc en que es van cometre les infraccions (principi de territorialitat) o de la nacionalitat dels
autors de la infracció o de les víctimes (principi de personalitat activa o passiva).

El Dret internacional admet que la jurisdicció dels tribunals estatals pugui ser exercida en els
casos de crims de guerra, crims de lesa humanitat o genocidi d’acord amb el principi de jurisdicció
universal. S’entén per principi de jurisdicció universal “aquell en virtut del qual s’assigna
competència a les autoritats d’un Estat per a la repressió de delictes que, independentment del
lloc de comissió i de la nacionalitat dels autors o de les víctimes, atempten contra béns jurídics
internacionals o supranacionals d’especial importància, i que per això transcendeixen l’esfera
d’interessos individuals i específic d’un o diversos Estats”.

22.4. TRIBUNALS PENALS INTERNACIONALS AD HOC

Els primers tribunals penals internacionals es van crear ad hoc per el Consell de Seguretat a la
segona meitat de la dècada dels anys 90 en relació amb els conflictes que es van donar al territori
de l’antiga Iugoslàvia i a Ruanda.

Tot i ser independents l’un de l’altre tenen característiques comunes (el de Ruanda i el de
Iugoslàvia): la seva creació va ser per raons d’extrema urgència, estretament relacionada amb la
repressió dels crims de guerra, de lesa humanitat i genocidi que s’havien comès en el territoris
dels Estats mencionats. Tenen la naturalesa d’òrgans subsidiaris del Consell de Seguretat. Tenen
caràcter temporal per enjudiciar els crims comesos en conflictes determinats durant un període
específic.

Els dos tribunals estan formats per jutges, el Fiscal i la Secretaria. Ambdós tribunals tenen
competència material per enjudiciar crims de guerra, de lesa humanitat i de genocidi, encara que
cada un d’aquests crims ocupa un lloc diferent en el sistema de cada tribunal.

22.5. LA CORT PENAL INTERNACIONAL

Ha sigut creada per l’Estatut de la Cort Penal Internacional, adoptat en Roma al 1998 i en vigor
des del 2001 que va ser ratificat a Espanya el 24 d’octubre de 2000. La CPI s’insereix en una
estructura més amplia denominada igualment Cort Penal Internacional que té la naturalesa d’una
organització internacional d’àmbit universal independent, encara que vinculada amb la ONU
mitjançant un acord.

Com a organització, té una Assembla dels Estats Parts. La Cort és la primera jurisdicció
internacional de caràcter permanent amb competència per jutjar a individus per la comissió dels
“cims més greus de transcendència per la comunitat internacional en el seu conjunt”. La seu es
troba a l’Haia. La Cort es regeix per allò disposat en el seu Estatut, per els Elements del Crims i
per les Regles de Procediment i Prova.

ESTRUCTURA

Òrgans de la Cort, establerts a l’art. 34 de l’Estatut:

- Presidència (art.38): integrada per un President i dos Vicepresidentes que han de tenir
la condició de magistrats i són escollits per majoria absoluta dels magistrats membres de
la Cort. Té funcions d’ordenació administrativa de la Cort.

- Sales: òrgans deliberants de la Cort, als quals correspon la adopció de totes les decisions
judicials. Tres sales: Secció de Qüestions Preliminars, Secció de Primera Instància i
Secció d’Apel·lacions.

La Presidència i les Sales estan integrades per la totalitat de jutges (18), escollits per l’Assemblea
General per un període de 9 anys i que no poden ser reelegits,

- Fiscalia (art. 42): òrgan separat de la Cort. Funció de rebre informació sobre els fets
que entren en la competència de la CPI, dur a terme les investigacions necessàries per a
conduir el processament d’una persona i exercir l’acció penal davant la Cort

- Secretaria (art.43): òrgan responsable dels aspectes no judicials de la administració de

la Cort i encarregada de prestar-li els serveis que siguin necessaris.
COMPETÈNCIA

- Material: restringida, ja que pot enjudiciar els crims de genocidi, crims de lesa
humanitat i crims de guerra que han estat subjecte de tipificació dels articles 6, 7 i 8 de
l’Estatut i desenvolupats en el document denominat Elements del crim. La competència
de la Cort s’estén a tots els crims continguts en els mencionats articles, i no pot ser
modificada de forma permanent per els Estats part, amb l’única excepció dels crims de
guerra respecte dels quals hi ha una clàusula opting out temporal segons la qual un Estat
podrà suspendre la competència de la Cort duran els primers set anys des de l’entrada en
vigor de l’Estatut d’aquest Estat.

- Personal: pot enjudiciar a qualsevol individu major de 18 anys, independentment de la

posició o càrrec dintre del seu Estat.

- Temporal: només podrà conèixer fets produïts amb posterioritat a l’entrada en vigor
de l’Estatut.

La competència de la Cort és complementària de la jurisdicció dels Estats, i per tant, no entrarà

en funcionament més que en el supòsit de que els Estats afectats no puguin o no vulguin exercir
la seva jurisdicció nacional per reprimir els mateixos fets; o en el supòsit de que la jurisdicció
nacional s’exerceixi de forma inadequada per aconseguir el respecte de l’interès de la justícia.
S’estableix un sistema processal que permet a l’Estat impugnar la competència de la Cort o
al·legar les corresponents causes de inadmissibilitat del assumpte i garantir així la intervenció
prioritària de la jurisdicció penal nacional. També, la Cort té competència per pronunciar-se sobre
la seva pròpia competència.

La competència es obligatòria només per els crims respecte dels que existeix un nexe
jurisdiccional, és a dir, que hagin estat comesos en el territori o per nacionals de qualsevol Estat
que hagi ratificat l’Estatut, i per això no és universal.

La Cort es troba subordinada al Consell de Seguretat en doble sentit: el CdS pot ampliar (la Cort
podrà jutjar aquells casos en que el CdS remeti un assumpte a la Cort, encara sense la ratificació
dels Estats interessats) o restringir la seva competència ( el CdS pot sol·licitar a la Cort que no
inici o que suspengui una investigació o procediment en curs). Això es pot criticar dient que
representa un dependència a un òrgan polític, o es pot veure positivament com una possibilitat de
recórrer a un marc constitucional permanent de caràcter jurisdiccional quan la situació d’amenaça
a la pau i seguretat estigui lligada a la sanció de la responsabilitat de l’individu, amb totes les
garanties que es deriven.

Per poder exercir la seva competència, la Cort s’ha de activar a través del mecanisme previst per
l’Estatut; a instància d’un Estat, del CdS o del Fiscal. Les víctimes tenen una forma indirecta
d’accés al transmetre informació a aquest últim.

En tot cas, és imprescindible la cooperació dels Estats. A més, l’Estatut té unes disposicions en
les que estableix que la Cort podrà dictar decisions que indiquin la reparació adequada que el
condemnat haurà de atorgar a les víctimes.