GOVERNANÇA GLOBAL

1. Aproximació al concepte de governança global.

Governança global vs. globalització

La naturalesa i el ritme dels canvis associats a la globalització van posar de manifest, en els
últims anys del segle passat, la necessitat de nous instruments per a governar l'economia política
transnacionalitzada.

Avui l'acte de governar l'espai global implica la negociació i l'emergència d'actors no estatals
que participen cada vegada més en la presa de decisions polítiques transnacionals.

Globalització: Intensificació de les activitats i dels intercanvis econòmics, socials i culturals

entre els països, més enllà de les economies nacionals. Augment de l'extensió, la intensitat, la
velocitat i l’impacte; generant fluxos d'interacció transnacionals que abans no hi eren. Impacte
en les relacions econòmiques internacionals, en l'estructura i relacions polítiques, en l'àmbit
cultural, en la vida social i la distribució de la riquesa, en la gestió dels recursos i la
supervivència del planeta. Per fer front la globalització política i econòmica sorgeix la necessitat
d’adaptar mecanismes a aquests riscos.

La governança és: “La suma de les moltes maneres en què els individus i les institucions,
públiques i privades, manegen els seus afers comuns. És un procés continu mitjan el qual es
poden acomodar interessos diversos i conflictius i adoptar alguna acció cooperativa. Inclou les
institucions formals i els règims amb poder per a imposar obediència, i també avinences
informals que han acordat les persones i les institucions ”Comissió de Gestió dels Afers Públics
Mundials (1995)

El govern implica una activitat de governar estructurada a partir d'una autoritat formal, amb uns
poders polítics que asseguren la implementació de les polítiques. La governança, en canvi, es
refereix a les activitats que poden derivar o no de les formes legals o formals i que no es basen
en les forces polítiques per a aconseguir la implementació.

La governança és un procés en curs que s'estableix sobre la base de la no-existència d'un govern
mundial que exerceixi l'autoritat. La governança té moltes formes/estructures de gestionar els
problemes mundials (acords entre diferents actors). La naturalitat dels actors no pot ser tant
pública com privada. Quan parlem de governança global parlem d’una estructura en la que
s’observin els riscos que suposa la globalització. Aquest terme sorgeix a final del s.XX cap als
any 90, com una discussió teòrica. Hem de diferenciar governança global del govern, en
especial per la diversitat d’actors involucrats. A més, es mostra una quantitat de dimensions,
dues de les més importants: es passa d’un estat centrista a un policentrista i sorgeixen les xarxes
de governança.

Transformació i reconfiguració del poder i l'autoritat .

Transformació multiescalar del sistema de governança global.

Diversitat d'actors, de mecanismes i de maneres de gestionar i regular els temes globals.

• Extensió del multilateralisme.

• Participació d'actors no estatals (empreses, societat civil global, organismes

internacionals).
 • Mecanismes de governança policèntrics, multiespacials i basat en xarxes.

Emergència de nous mecanismes de regulació:

• Mecanismes intergovernamentals que s'estableixen mitjan organitzacions internacionals

governamentals (NU,BM,FMI,OMC,UE,OCDE,OMS, OIT, etc...)

• L'existència de xarxes transgovernamentals (G-7, G-20, entre altres).

• Acords interregionals (entre la UE i el Mercosur, per exemple).

• Acords translocals (Eurocities, ICLEI -Local Governments for Sustainability-, etc..)

• Mecanismes privats, publico-privats, multistakeholders o híbrids ( ex: UN Global

Compact, GAVI – The Vaccine Alliance).

2. Governança global: evolució i consolidació durant el segle XX. Antecedents històrics:

• Pau de Westfalia (1648) : Ordre westfaliana. Sorgiment de l'estat nació com a unitat
dominant d'un nou sistema internacional. Expansió del poder europeu a tot el món.
Sorgiment de la idea de “l'equilibri de poder" entre els estats-nació com a mitjà per
mantenir la pau. -> Sorgeix després de la guerra dels 30 anys i és el moment del pas de
l’era feudal a la moderna. Es marca el sorgiment de l’Estat nació modern com s’entén hui
en dia. Amb fronteres i oposades al feudalisme. Té elements característics de l’ordre
internacional que son significatius i importants per a la governança global. El primer es el
principi de sobirania, no s’entremet en els interesses d’altres països. Seguidament, tenim
una societat internacional de nacions estat (relacions internacionals basades en el principi
d’igualtat). Tercer, la creació voluntària d’unes regles de conducta internacional,
bàsicament es d’on deriva el dret modern internacional. L’altra idea és l’emergència de la
diplomàcia moderna. L’ultima idea que segueix present actualment es l’equilibri del
poder, hi ha un desig de mantenir el status quo, evitant que qualsevol utilitza el poder de
manera exclusiva.
Es va de certa forma contra l’Església. És una de les característiques de l’edat
moderna, trencar amb la religió i que no intervingui en els assumptes d’Estat.
Encara que de vegades es serveixen d’ajuda. Hi haurà nous conflictes que no es
podran evitar.

• Congrés de Viena / Concert d'Europa (1814): Pentarquia i balança de poder basada en el

principi de legitimitat. Política de restauració. Va ser un ordre internacional que va donar
peu a un dels períodes de pau més extensos que es va viure en Europa. S’intenta reordenar
el territori europeu, després de la derrota de Napoleó. Ho aconsegueixen mitjançant una
política de restauració de les dinasties legitimes. Aquestes eren les que governaven amb
anterioritat a l’ordre napoleònic: Àustria, Prusia, França, Portugal i Espanya. Aquest
congrés es caracteritza perquè son unes conferencies periòdiques i es consideren a dia de
hui com congressos governamentals. Els Estats menors als cinc nombrats anteriorment
estaven exclosos de les reunions importants. Els seus objectius eren afavorir els interessos
europeus. Tot açò va servir per donar pau durant un llarg període. Fou bastant eficaç.

• Lliga de les nacions (1919-1946): Primera temptativa reial de constituir una estructura de
governança global. (Després de la primera guerra mundial). Va tenir una eficiència
limitada. Es qüestionarà l’objectivitat de l’organisme. Bàsicament molts països
s’abstindran de participar en reunions perquè concebien la lliga de les nacions el status
quo entre els vencedors. EEUU s’absté de participar en reunions periòdiques que aquest
 grup vol tenir de forma periòdica. La seua finalitat es veu qüestionada. Igualment aquest
organisme roman vigent fins 1946.

• 1948: Creació de l'Organització de les Nacions Unides (ONU): després de la segona

guerra mundial. Es crea per salvaguardar la pau i l’ordre internacional. Durant tota la
Guerra Freda no ho aconsegueix. Però, al seu naixement, la fundació tracta d’estar molt
influïda tant econòmicament com políticament pels EEUU, que l’utilitzaran durant gran
part de la GF, sobretot, com instrument ideològic. Després de la IIGM es produeix una
ruptura de l’ordre internacional, ja que, les potencies europees que havien tingut el
poder en quant a relacions internacionals en segles anteriors, ara es troben en una
situació molt precària per la seua participació en la guerra. En canvi, EEUU, ix amb el
seu territori intacte i la seua xarxa industrial igual. No sofreix tantes pèrdues humanes
com els europeus pel que passa a ser la primera potencia mundial econòmica, política i
industrial. Per a que aquesta pogués obtenir benefici de tal avantatge (estabilitat en els
tres àmbits anteriors), ho du a terme mitjançant el plan Marshall, on es firma l’acord de
Yaiza amb països d’Occident i també es creen organitzacions Internacionals (BM,
FMI...). El seu inici es precari per la seva guerra contra Rússia, per això la pau, la
cooperació... es veu en segon pla. Nacions Unides fracassa en la Guerra Freda, encara
que açò canvia amb el seu fi. A finals dels 80 i principis dels 90 hi ha una revalidació
del que succeirà a nivell internacional. Veurem un paper preponderant. Intervé en
diferents guerres.

• Període de la guerra freda (1949-1989): ordre mundial basat en la bipolaritat. Guerra

ideològica. Ordre mundial basat en una "pau armada".

• Caiguda del 'teló d'acer (1991): Pas d'una bipolaritat a una major complexitat de les
relacions internacionals. Creixent interdependència dels actors internacionals de
diferent naturalesa. Major complexitat dels desafiaments globals.

3. Governança global: perspectiva teòriques:

Perspectiva teòriques des de les relacions internacionals.

• Realisme: El sistema internacional consisteix en una sèrie de grans potències, que

busquen sobreviure. Com que el sistema és anàrquic (és a dir, no hi ha cap autoritat
central per protegir els estats els uns dels altres), cada estat ha de sobreviure pel seu
compte. (Morgenthau, Waltz)

• Idealisme: Teoria normativa. Afirma que tots els països en el món conviuen en una sola
comunitat internacional on les accions entre nacions han d'estar regides pels ideals de la
humanitat i han de perseguir beneficis en comú (Dougherty & Pfaltzgraff).

• Transnacionalisme: Els llaços econòmics i tecnològics existents en el món

interdependent es presenten com a instruments per a la construcció d'una societat
global. Així les organitzacions internacionals o les empreses multinacionals es
converteixen en estructures de cooperació i d'integració. La interdependència
econòmica dissuadiria els estats d’utilitzar la força els uns contra els altres, ja que la
 guerra posaria en perill la prosperitat de cada part i les institucions internacionals
podrien ajudar a superar el comportament egoista d'aquells. (Keohane & Nye).

Perspectives radicals:

• Marxisme: Capitalisme com a causa central del conflicte internacional.

• Neomarxisme (teoria de la dependència): Es centra en les relacions entre potències

capitalistes avançades i els estats menys desenvolupats i argumenta que els primers
s’haurien enriquit explotant els segons (Paul A. Baran, Celso Furtado, André Gunder
Frank)
 DESENVOLUPAMENT HUMÀ

1. El concepte de desenvolupament: definició i aproximacions teòriques:

El concepte de desenvolupament

Desenvolupament com a dret humà (Declaració de 1986 de Nacions Unides)

Evolució històrica del concepte de desenvolupament humà:

l Anys '50: Desenvolupament = creixement econòmic.

l Anys '60: S’incorpora a l’agenda mundial la idea de desenvolupament social, l’evolució

s’evidencia insuficient amb el creixement econòmic, el que mostra fortes desigualtats.
Una part surt molt beneficiada i altra no. S’introdueix el desenvolupament social (les
polítiques socials arriben a tots).

l Anys '70: S'introdueix la dimensió ambiental en la idea de desenvolupament. Comença

el desenvolupament sostenible, el qual, dona cert creixement econòmic i tracta de
mantenir el medi estable.

l Anys '80: Variable política com a dimensió clau de desenvolupament. S’introdueix una
variable política i els bons governs (estructurats). Tots aquells governs no democràtics
(dictadures) afectaven a la pau i estabilitat mundial. Hi ha també una redistribució de la
riquesa.

l Anys '90/2000's: Apareixen altres dimensions com la dimensió cultural, la desigualtat

de gènere y la dimensió educativa.

D’altra banda hi ha dos tipus de desenvolupaments:

l Des de l'economia: el liberalisme vincula el desenvolupament a l'existència d'una

economia lliure i competitiva (Smith, Malthus). Des del socialisme es considera la
transformació social i política /la intervenció de l'estat com a claus per al
desenvolupament (Wagner, Henri Saint Simon, Louis Blanc). Per tant veiem dues
teories (liberal i social/marxista) oposades. La seua diferencia principal es troba en la
idea sobre el paper de l’Estat.

l Des de la Sociologia: Positivisme d'Augusto Compte: societat industrialitzada i

domini de la natura per garantir l'ordre social (societat industrial amb lleis pròpies i
normes per beneficiar a l’home); Durkheim: Solidaritat orgànica. Moral comú. perfecta
organització i divisió de funcions (societat industrial organitzada perfectament i
dividida laboralment), finalment, Weber: desenvolupament social com adaptació al
canvi social.

Teories del desenvolupament (s.XX):

TEORIA DE LA MODERNITZACIÓ (Rostow, Lewis) (Dominant): Desenvolupament productiu

com a factor de modernització de les societats / Creixement econòmic com a base per al
desenvolupament social/ Imitació dels models polítics, socials i econòmics del món occidental.
EEUU es la primera potència mundial; hi ha un desenvolupament econòmic a potències com Japó,
Taiwan etc.; tot el bloc comunista sofreix una industrialització; hi ha un moviment dels no
alineats; desenvolupament productiu (creixement econòmic), desenvolupament social i teoria
evolutiva; els països del tercer món imiten aquest nou model econòmic; es forma el capitalisme, hi
ha un creixement econòmic, i es sofreix una transformació política i social. Aquest model rep
crítiques: entre elles, soles es centra en el creixement econòmic i que hi ha una visió única
d’occident.

TEORIA DE LA DEPENDÈNCIA (Cardoso, Faletto,Lerner, Rostow, Germani) (Descolonització,

estructures econòmiques i polítiques “pobres”): Augment de la demanda interna en referència als
mercats nacionals; impuls d'una forta industrialització; augment progressiu dels salaris dels
treballadors i promoció de la intervenció estatal com a claus per al desenvolupament dels països
del tercer món. A destacar: no funcionen les tècniques de desenvolupament aplicades en Occident
a altres llocs; en els 70’ s’impulsa una revisió critica pels països no alineats, busquen/reivindiquen
participar en l’ordre econòmic mundial de forma justa i igualitària; parlem de producció des del
centre a la perifèria, dels mercats domèstics (no dependre de inversió estrangera, incrementar
salaris...); es culpa a les multinacionals i als seus governs (primeres potències mundials), a part de
mostrar l’herència colonial que suposava una sèrie de desigualtats, sistemes corruptes etc.; crítica
al sistema capitalista, països molt desiguals entre la producció i la distribució de productes. En
aquest sentit hi ha una sèrie d’elements i factors que van contra la teoria de la modernització: el
mercat nacional, la priorització del sector industrial, l’augment dels salaris als treballadors i la
intervenció estatal (teories marxistes).

TEORIA DELS SISTEMES MUNDIALS (Wallerstein) (Negació del lliure mercat): Negació de el
model neoliberal de "lliure mercat" com a factor de desenvolupament necessari. Desenvolupament
com a procés que opera a nivell mundial i es materialitza més enllà de el marc tradicional de
l'Estat-nació. A destacar: economia hegemònica front a la perifèria; el sistema capitalista presenta
certes desigualtats, hi ha una concentració de tipus de producció en els països centrals i els
perifèrics; es fa un critica a l’Estat-nació on es mostren desigualtats estructurals; es qüestiona el
lliure mercat en el desenvolupament social i finalment, es critica amb les dues teories anteriors.

TEORIA DE LA GLOBALITZACIÓ: Pluralitat de posicions, però deixant les teories de costat

ens centrarem en dos paradigmes importants: Paradigma neoclàssic (FMI, BM): L'optimització
de recursos, la liberalització de mercat i la cooperació internacional com a instruments de
desenvolupament, aquestes son les organitzacions que mantenen l’ordre econòmic mundial, son
característiques perquè parlen del mercat com instrument de classe, hi ha una reducció de lo públic
i una privatització, finalment, volen eliminar les barreres internacionals, es fan “Programes
d’ajustos estructurals” per solucionar les deutes econòmiques, aquest paradigma recull una sèrie
de critiques entre les quals veiem el dèficit de mesures socials, desigualtats i pobresa. D’altra
banda tenim la teoria de el desenvolupament humà (Sen, Nussbaum, Streeten) acollida pel
Programa de Nacions Unides per al desenvolupament (PNUD) i marcada per l'índex de
desenvolupament humà (IDH). La riquesa del països es centra en les persones que el componen,
per lo que hi ha que mantenir-los. Hi ha un enfoc normatiu, uns objectius de desenvolupament que
ha de seguir una societat.

Enfocament de les capacitats (M.Nussbaum):

Troba les capacitats humanes com a centre d'avaluació de el nivell de desenvolupament dels
països, en comptes de centrar-lo en indicadors merament econòmics.

10 CAPACITATS : 1)vida; 2) salut corporal; 3) integritat física; 4) sentits, imaginació i

pensament; 5) emocions; 6) raó pràctica; 7) afiliació; 8) altres espècies; 9) joc i 10)control sobre
el propi entorn.
2. IDH: Índex de desenvolupament humà (PNUD).

Sorgiment de el concepte de Desenvolupament humà.

Anys 90: punt d'inflexió en els debats sobre desenvolupament com a conseqüència de
l'acceleració del procés globalitzador.

1990 – Primer informe PNUD sobre el desenvolupament humà.

Aparició de nous indicadors de mesurament de el desenvolupament humà (IDH- Índex de

desenvolupament humà; ILH- Índex de llibertat humana; IDG- Índex de desenvolupament
relatiu al gènere; IPG- índex de potenciació del gènere)

Objectius de l'mil·lenni (ONU):

https://www1.undp.org/content/undp/es/home/sdgoverview/mdg_goals.html

El PNUD defineix així el concepte de desenvolupament humà:

“...es el proceso de ampliación de las opciones de la gente, aumentando las funciones y las
capacidades humanas... Representa un proceso a la vez que un fin. En todos los niveles de
desarrollo las tres capacidades esenciales consisten en que la gente viva una vida larga y
saludable, tenga conocimientos y acceso a recursos necesarios para un nivel de vida decente.
Pero el ámbito del desarrollo humano va más allá: otras esferas de opciones que la gente
considera en alta medida incluyen la participación, la seguridad, la sostenibilidad, las garantías
de los derechos humanos, todas necesarias para ser creativo y productivo y para gozar de
respeto por sí mismo, potenciación y una sensación de pertenecer a una comunidad. En
definitiva, el desarrollo humano es el desarrollo de la gente, para la gente y por la gente.”

(Informe sobre Desenvolupament Humà, 2000).

L'índex de desenvolupament humà (IDH)

L'anàlisi del IDH com a índex de benestar social permet la comprensió del grau de
desenvolupament que ha assolit una societat.

El IDH integra tres conceptes (salut, educació i economia) els quals sintetitza en un únic valor.

Més enllà dels indicadors econòmics com el PIB o la renda per càpita, el IDH incorpora les
capacitats humanes com a centre d'avaluació.
Desenvolupament humà i globalització.

Dues perspectives:

- Paradigma neoclàssic: Globalització com a factor potenciador de el desenvolupament

- Paradigma crític: Globalització com a factor que augmenta les desigualtats entre països.

Quina és l'evolució de l'IDH en les últimes dècades? Quin ha estat l'impacte de la

acceleració del procés globalitzador?

https://ourworldindata.org/human-development-index

http://hdr.undp.org/en/indicators/137506#

3. Canvi social i desenvolupament:

La transició demogràfica

Procés pel qual la població passa d'una situació d'alts índexs de natalitat i mortalitat a una altra
caracteritzada per índexs molt baixos.

No podem parlar d'un únic model sinó que aquesta transició ha estat molt diferent entre països
pel que fa a l'ritme.

Quatre etapes diferents: antic règim, fase inicial (fase de creixement), fase final o de culminació
(es redueix el ritme de creixement poblacional) i nou règim demogràfic (post transicional).
SEGONA TRANSICIÓ: (Lesthaeghe; Van de Kaa): Produïda pels canvis en les famílies i els
baixos índexs de natalitat. Descens de la població en els països del primer món pel canvi de
valors.

TERCERA TRANSICIÓ: (David Coleman): Produïda pels alts índexs d'immigració de

persones. Estudia l'impacte d'aquests fluxos immigratoris a la població d'origen i la seva
composició ètnica i racial.

La corba de Preston

Preston (1975) dibuixa la relació global entre el PIB per càpita i la esperança de vida en diferent
moments del temps. Associació positiva entre ingressos i salut. Visió dominant entre els
enconomistas: augment de la riquesa = augment de la salut.

Per altres autors la relació entre renta i salut no és lineal, sinó que està determinada per altres
factors com l’educació: en tots els continents amb nivells de desenvolupament socioeconòmic
variable, els segments amb menys educació de la població tenen un nivell de mortalitat
significativament major que el de aquells sectors socials amb un major nivell educatiu.
 GLOBALITZACIÓ ECONÒMICA.

1. El sistema econòmic capitalista: Conceptualització i evolució històrica.

Definició de capitalisme:

El capitalisme és un sistema econòmic i social basat en la propietat privada dels mitjans de

producció i en l'acumulació de capital. El capital és el conjunt de recursos i béns que fan
possible realitzar una activitat que generi beneficis econòmics.

Característiques:

• Defensa el dret de la propietat privada dels mitjans de producció.

• Propicia el lliure mercat.

• Promou el mercat competitiu.

• Genera divisió de classes socials.

• Guarda relació amb el liberalisme polític. (s. XVII/ XVIII)

• L'empresa com a unitat capitalista de presa de decisions, acció i responsabilitat.

Evolució històrica:

CAPITALISME COMERCIAL (s.XV – XVIII)

 • Transició del feudalisme al capitalisme: la terra deixa de ser la font més important de
riquesa.

• Acumulació de capital a través del comerç.

• L'expansió colonial d'Europa a Amèrica va servir per ampliar la diversitat de productes

i els canals de comerç.

• Nou sistema de comerç mundial amb Europa occidental com a centre del sistema.
(Països Baixos i Anglaterra).

CAPITALISME INDUSTRIAL (s.XVIII- 1970's)

Primera Revolució Industrial (S.XVIII- finals s.XIX)

• Mecanització de la producció agrícola.

• Aparició de les fàbriques / Producció a gran escala / Sector tèxtil

• Noves energies: carbó i vapor.

• Innovacions tecnològiques: motor a vapor, teler mecànic,

• Transició demogràfica: emigració de el camp a les ciutats.

Segona Revolució Industrial (finals s.XIX - 1914)

• Transformacions indústria química, petroliera, elèctrica i metal·lúrgica

• Innovacions tècniques en l'àmbit de l'transport i la comunicació (telèfon i telègraf)

• Nous mètodes d'organització de la feina a les fàbriques (Taylorisme i Fordisme)

• Noves fonts d'energia: electricitat i petroli

Tercera Revolució Industrial (1940- 1970)

• Aparició de noves tecnologies de la informació

• Noves fonts d'energia renovables (solar, eòlica) i auge de l'energia nuclear

• Automatització creixent de la producció

• Crisi de el sector industrial tradicional. Transició cap al sistema productiu conegut com
Toyotisme.

CAPITALISME FINANCER (Des de 1970's -actualitat)

• Centralitat dels negocis que no tenen relació amb la producció i l'intercanvi de béns,
sinó, sobretot, amb els diners (capital financer).

• Desindustrialització dels països occidentals

 • Transformació de les relacions de poder i els processos de presa de decisions en les
altes esferes de les grans empreses, amb un paper predominant dels inversors (bancs,
fons d'inversió etc...) en tots els sectors econòmics i tambè en l'àmbit polític .

• Crisis recurrents com conseqüència directa de les bombolles provocades pel capitalisme
financer internacional.

2. Efectes econòmics de la globalització:

En primer lloc, quan parlem de globalització parlem d’una internalització econòmica, de

moviment de capitals, innovacions tecnològiques, de transport etc.

La III Revolució Industrial (tecnològica, actual), ha posat en evidencia el règim capital al qual
ens veiem sotmesos, des de Bretton Woods. L’ordre i l’estabilitat macroeconòmica es veu
afectada per l’expansió de les manufactures a nivell mundial. Tot açò ens mostra diferents
dimensiones, veiem canvis en la organització i fragmentació, integració en els mercats
(exportació i importació), auge de les migracions massives etc. Tot deriva a una globalització
profunda en el transport i la producció.

Característiques de la globalització econòmica:

1. TRANSNACIONALITZACIÓ DE LA PRODUCCIÓ DE LES EMPRESES:

Expansió planetària dels centres de producció industrial i de les xarxes de distribució de

productes i mercaderies, impulsada per les grans empreses, que amplien el seu poder de mercat
mitjançant economies d'escala. Dues etapes: Des de la II GM fins als anys 70: estructura
empresarial de producció intensiva de les grans empreses, que dominen nombroses empreses
filials, que controlen mitjançant xarxes pròpies (integració horitzontal), parlem, aleshores de
deslocalització, es a dir, creació d’empreses en el tercer món per a obtenir beneficis en la
producció i el comerç de certs productes. Des dels anys 80: Flexibilització de la producció.
Organització vertical. Les xarxes de producció global es desvinculen de la propietat directa
(subcontractació). Es presenta una fragmentació de la cadena de valor amb l’especialització.
S’eliminen els aranzels intermediaris. Hi ha un augment de l’inversió estrangera directa en
països en desenvolupament. Les economies d’escala presenten estratègies per a ser més
competitives, amb menys costos de producció. Tot suposa un impacte positiu en economies de
desenvolupament, en la teoria donava més renta, més salaris, més llocs de treball...

Creixement accelerat de la inversió estrangera directa.:

https://ourworldindata.org/grapher/foreign-direct-investment-net-inflows-as-share-of-gdp

Economies d'escala:

Model empresarial que busca reduir els costos en la producció massiva. El augment de la
quantitat produïda es tradueix en una disminució de el cost mitjà de producció de l'empresa.

GVC (Cadenes globals de valor):

Es basa en la divisió del procés productiu en diferents tasques que es troben en emplaçaments
geogràfics dispersos

2. INTEGRACIÓ DELS MERCATS COMERCIALS:

OMC com a instruments fonamentals d'aquesta internacionalització. Expansió progressiva des
dels anys 70 de les xarxes globals de comerç des dels països de l'OCDE a la resta del món.
Garanteix unes regles mundials per a la legalització del comerç.

El GATT son una sèrie de reunions entre potencies amb acords per reduir els aranzels
internacionals i la OMC, garantitza una sèrie de regles mundials per legalitzar el comerç.

3. TRANSNACIONALITZACIÓ DEL SISTEMA FINANCER: Es una fase en la que ens

trobem actualment.

A mode de context històric parlem de la concurrència de 4 factors: el col·lapse de el sistema

financer dissenyat a Bretton Woods; la crisi econòmica de 1973; l'aparició de l'euromercat i la
desregulació nacional dels mercats financers afavorida pels governs i la incorporació de les
noves tecnologies de la informació.

Aquesta transnacionalització es basa en l’inversió estrangera mitjançant bonos, rentes... respecte

al context històric nombrat abans, intentarem explicar-ho una mica més detallat: desapareix
Breton Bruts, i succeeix la fracturació de la moneda. Es crea la unió econòmica europea i
monetària, per lo que hi ha nous actors intermediaris (companyies de segurs, bancs...). Hi ha
també noves fonts de financiació per a les empreses. Tecnologies de l’informació i transport.
Intercanvis de valors tots els dies. I un impacte polític amb la reducció dels Estats. Així se
asseguraven atraure inversors, lo que donaria més treball.

4. MIGRACIÓ INTERNACIONAL:

Fluxos cap a gairebé tots els països de l'OCDE. Lliure moviment de les persones limitat a certes
regions, dins dels països de l'OCDE, i als treballadors més qualificats. Fenomen que perpètua i
aprofundeix les bretxes que separen el món industrialitzat dels països en desenvolupament (fuga
de cervells)

https://ourworldindata.org/grapher/net-migration?tab=chart

Es basa en fluxos migratoris i polítiques liberals. En l’any 70 els fluxos migratoris són de forma
massiva, totalment diferent al flux migratori hi hagut anteriorment. Sorgeix la OCDE amb
polítiques restrictives i amb ella sorgeix també la migració il·legal.

L'empresa transnacional com a actor clau de la governança mundial: Lluita entre els
governs per captar inversió de les empreses transnacionals.

Estreta col·laboració entre els Estats i les empreses en la presa de decisions polítiques que
afavoreixen els processos de liberalització de l'economia de mercat a escala global. La empresa
transnacional sorgeix com un actor clau a la governança mundial, tracta d’atraure a inversors.
Se mostren polítiques econòmiques liberals i economies desenvolupades i emergents. -> Tot i
açò, la finalitat es traure inversors. Així docs es creen polítiques econòmiques liberals i suposa
una economia desenvolupada i emergent.
L’interacció empresarial suposa estratègies de cooperació, i du a la Soft Law, denota acords,
principis i declaracions que no són legalment vinculats. Els instruments del Soft Law es troben
predominants en el àmbit internacional.

Àmbits d'influència de les empreses:

- Normes per a l'estabilitat econòmica

- Seguretat jurídica de les inversions
- Normes per al control de conflictes socials
- Polítiques educatives per a la formació dels treballadors
- Desenvolupament d'infraestructures eficients.

GLOBALIZACIÓN POLÍTICA

1. L’estat nació i la transformació de l’ordre mundial:

La transformació de el poder i l'autoritat de l'estat nació:

La globalització ha transformat (la economia i altres actors no estatals) l'estat des de dos punts
de vista: La territorialitat, (aspecte clau) on l'estructura de la política mundial ha superat les
fronteres estatals i ara ha de regular activitats transnacionals. Per tant, s'ha desplaçat a altres
autoritats no territorials més enllà de l'estat nació. L’Estat deixa de tenir control sobre la
economia. D’altra banda, la sobirania, on les noves relacions econòmiques globals afavoreixen
l'emergència d'actors privats que gràcies al seu poder i la seva autoritat rivalitzen amb l'estat en
el control de les activitats polítiques, econòmiques i socials que es duen a terme en el context
transnacional.

En poques paraules, el poder passa als Estats/nació per a controlar els fluxos. Hi ha un
competició contra les empreses transnacionals.

Sorgiment d’un nou ordre mundial:

La globalització no ha tret protagonisme als governs, que segueixen sent els actors més
importants de la política mundial. No obstant això, si que s'ha produït una reestructuració del
seu poder, influència i autoritat.
 - Estat desagregat vs. Estat unitari: Els governs han passat a actuar com a institucions
desagregades en múltiples nivells, àrees de decisió i implementació política.
- Xarxes transgovernamentals: Els governs deleguen cada vegada més l'autoritat en
organitzacions supranacionals o infranacionals formades per representants d'agències
governamentals en què participen de manera desagregada mitjançant departaments o
agències. Parlem de polítiques externes.

Surten dos teories totalment diferents:

- Autoritat pública (Estat) vs. Autoritat privada: El món econòmic i polític globalitzat són
cada vegada més interdependents. Alguns actors privats estan assumint funcions que
tradicionalment s'havien atribuït a les autoritats públiques, és a dir, cada vegada més
actors privats regulen lo públic. Parlem, per tant, d’un sistema policèntric.
- L'Estat com a instrument de les elits neoliberals (Teoria crítica): Els objectius polítics
de l'Estat en la societat internacional actual responen a la lògica d'una ideologia
neoliberal. Pèrdua de control per part dels estats nació i un desplaçament de l'autoritat
cap als mercats (Cox, 1993; Strange, 1996).

La globalització porta als següents canvis de el paper de l'estat en la governança global:

- Transformació de la política exterior.

- L'ampliació i desenvolupament del multilateralisme
- Adaptació de la regulació internacional a la complexitat de les relacions econòmiques
globals.
- Aparició de xarxes de polítiques públiques / privades.

2. Organitzacions intergovernamentals: la transformació del multilateralisme i el

regionalisme.

Organitzacions intergovernamentals:

Una organització intergovernamental és una associació d'estats establerta per l'acord de tots els
seus membres i dotada d'una estructura permanent d'òrgans, encarregada de perseguir la
realització d'objectius d'interès comú per mitjà de la cooperació entre aquests òrgans.

Característiques:

• Es tracta d'associacions d'estats.

• Tenen com a base l'elaboració d'un tractat multilateral que forma la seva constitució i
que es basa en el dret públic internacional.

• Té una sèrie d'òrgans i govern propis, que tenen personalitat jurídica diferent de la dels
estats membres que la componen.

Globalització i evolució del multilateralisme:

Multilateralisme nou /Multilateralisme complex.

Característiques:
 • Creixent participació d'actors no estatals (empreses / organitzacions de la societat civil).

• Ampliació de l'agenda política internacional per a incloure temes socials.

• Els participants d'aquest procés estan dividits per motivacions o propòsits en conflicte.

• Tendència a tenir un impacte diferent sobre els estats depenent de la seva situació
preexistent en el sistema internacional.

Xarxes de polítiques públiques globals:

Naixerien de la impossibilitat per part dels governs i de les organitzacions internacionals per
gestionar certs problemes globals complexos.

Iniciatives publico privades conformades majoritàriament per governs, empreses i

organitzacions de la societat civil.

Tenen l'objectiu d'establir mecanismes de cooperació entre els tres sectors per a resoldre reptes
transnacionals concrets.

Ex: World Commission on Dams; United Nations Global Compact.

Organització de les Nacions Unides (ONU)

Tres etapes de desenvolupament:

• Etapa inicial (1945-1998): Etapa de bipolaritat marcada per l'enfrontament EEUU vs.
URSS. Va relegar i gairebé paralitzar l'activitat de l'ONU.

• Segona etapa (1989-2005): Ordre unipolar marcat per l'hegemonia dels EEUU. Etapa
marcada per la debilitat de l'ONU i els seus fracassos a l'hora d'evitar els conflictes
internacionals o resoldre'ls.

• Tercera etapa (2005 - ): Progressiva multipolaritat. Increment dels conflictes globals de

seguretat. Evolució cap a un concepte de seguretat humana on la responsabilitat de
protegir s'atribueix a la comunitat internacional.

Característiques principals del regionalisme en l'era de la globalització:

• La cooperació per obtenir una sèrie de beneficis mutus.

• La proximitat geogràfica.

• La interdependència dels seus participants

• L'existència de al menys tres membres.

• La no limitació d'àrees temàtiques.

Diferències entre el vell i nou regionalisme:

 • L'economia de mercat constitueix un element comú en totes les formes de nou
regionalisme.

• El vell regionalisme es basava en l'homogeneïtat sociocultural mentre que el nou

regionalisme ho fa en l'heterogeneïtat.

• El vell regionalisme es caracteritzava pel seu caràcter tancat i excloent, mentre que el
nou regionalisme permet moltes relacions interregionals.

• El nou regionalisme agrupa estats que tenen moltes vegades percepcions molt diferents
de la seguretat i de la seva inserció en el món.

• El nou regionalisme agrupa estats amb estructures socioeconòmiques i nivells de renda

molt diferents.

La Unió Europea (UE). Característiques:

• Regionalisme obert.

• Regionalisme multidimensional.

• Regionalisme amb una visió d'integració i de desenvolupament.

• Regionalisme i multilateralisme.

• Solidaritat, cohesió social, econòmica i territorial com a principis rectors.

Altres models de regionalisme:

• L'ASEAN (Regionalisme Asia - Pacífic): Es basa en un procés de liberalització

econòmica i rebutja qualsevol forma de supranacionalisme polític o jurídic.

• NAFTA (model nord-americà): Defensa el lliure comerç. No hi ha cap tipus de vocació

política.

• Mercorsur (model sud-americà): Unió duanera que aspira a ser un mercat comú.

3. La societat civil global:

Origen del concepte de societat civil global

Primeres crisis mediàtiques relacionades amb els efectes negatius de la globalització econòmica
(anys 70-80):

- El desastre de Bhopal (Índia): https://www.britannica.com/event/Bhopal-disaster

- Enfonsament vaixell Exxon Valdez a Alaska :
https://www.efeverde.com/noticias/exxon-valdez-petrolero/

Moviments internacionals: a favor de la democratització i els drets civils a Europa de l'Est i

Amèrica Llatina (anys 90):
 - Sindicat Solidaritat (Polonia)
- Protestes internacionals contra la dictadures de Pinochet (Xile) o Videla
(Argentina)

Varietat d’actors:

- Moviments socials
- ONG’s
- Xarxes cíviques transnacionals.

Característiques:

- No es homogeni.
- Tendència a privilegiar l’acció política a través de les ONG.
- Ús intensiu d’internet i de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Xarxes civils d’activisme transnacional:

Actors principals:

- ONG
- Moviments socials
- Fundacions
- Mitjans de comunicació
- Esglésies, sindicats, organitzacions de consumidors…

Tàctiques que utilitzen:

- Política d’informació
- Política simbòlica
- Política de palanca.
- Política de rendició de comptes.

Moviments socials: El moviment antiglobalització:

Sorgeix com a fenomen mediàtic a partir de les protestes contra la cimera de l'OMC a Seattle
l'any 1999: La societat en general va començar a adonar-se que les empreses transnacionals
eren alguna cosa més que simples agents econòmics i que s'havien convertit en actors amb molt
poder social.

Context: falta de legitimitat de les empreses transnacionals davant de l'opinió pública:

Ex: Escàndol explotació laboral infantil a Nike:

https://elpais.com/diario/1996/06/07/sociedad/834098402_850215.html

EX: reestructuració de la producció.

Moviment social crític de responsabilitat empresarial:

• Activisme (watchdog): Greenpeace, Human Rights Watch, Human Rights Advocates.

• El moviment comerç just i consum responsable : Fairtraid Foundation, Consumers

International
 • Moviment d'inversió socialment responsable: Interfaith Center for Corporate
Responsibility; Share Action.

• Litigació: The Center for Justice and Accountability, EarthRigths International

• Investigació crítica, educació i advocacia : Corporate Europe Observatory,

International Institute for Sustainable Development.

• Col·laboració i provisió de serveis: Partners for Change, New Academy of Business.

• Accions eclèctiques: Clean Clothes Campaign, International Federation of Human

Rights

GLOBALITZACIÓ I DESIGUALTATS.

1. Els conceptes de desigualtat econòmica i exclusió social en el context de la globalització.

La globalització: nou ordre social.

Quan parlem de nou ordre social parlem de la globalització. A partir d’aquest fenomen surt el
neoliberalisme i també una de les majors transformacions socials que ha hi hagut en els últims
anys.

Neoliberalisme com a base ideològica de la globalització: canvi en la regulació dels conflictes

socials, en la forma en què són definits, significats, abordats i resolts.
La flexibilització empresarial va suposar una fragmentació en el sistema productiu sense
precedents, (subcontractació, deslocalització, desregulació, flexibilització, precarització etc...)

Noves condicions laborals: desmantellament dels drets laborals i socials, retallada de

prestacions per subsidis, retallades en despeses de salut, jubilacions, etc. Doncs, parlem d’un
"aprimament" de l'estat / crisi de l'estat de benestar, i crisi ideològica amb el neoliberalisme i
les seves polítiques neoliberals que han suposat una transnacionalització de la producció on la
classe obrera s’ha vist fragmentada, a dia d’avui competeixen entre ells per mantenir el lloc de
treball.

La globalització ha tingut dos característiques a destacar: lo social, allò contrari al Estat de

Benestar i la flexibilitat, que ha suposat inseguretats i riscs.

Els conceptes de desigualtat econòmica i exclusió social:

Com a tal, hi ha que saber que l’exclusió social és un efecte directe de les desigualtats
econòmiques.

Desigualtat econòmica: La desigualtat econòmica es refereix a la distribució de la riquesa entre

les persones. Les diferències d'ingressos entre les persones més riques i les més pobres suposa
un problema d'accés a béns i serveis per a les persones amb menys recursos.(ACNUR, 2018).
-> desigualtats en els ingressos.

Exclusió social: Procés mitjançant el qual els individus o grups són totalment o parcialment
exclosos d'una participació plena en la societat en què viuen. Aquest procés, oposat a el de
"integració social", dóna lloc a una privació múltiple, que es manifesta en els plans econòmic,
social i polític. (OIT, 2005). -> exclusió com a conseqüència de les desigualtats econòmiques.

Perspectives teòriques sobre les desigualtats i l’exclusió social:

- Visió neoliberal: Naturalitza i legitima la desigualtat i l'exclusió social, ("sempre

han existit desigualtats"). Ens centrem en desigualtats de forma natural, i discursos
legitimitats.
- Marxisme: Tant la desigualtat com l'exclusió són constructes socials del
capitalisme.
- Z. Bauman (2005): Exclusió de la feina assalariat de totes aquelles persones i
col·lectius que no són útils per a la lògica d'acumulació i expansió mundial del
capital. Bauman parla de desfets socials (immigrants), als quals anomena “Essers
humans residuals”. La tesis de Bauman es basa en parlar de com el poder el tenen
les empreses i el Estat, i els dos deixen de costat als individus. En conclusió, fa una
crítica prou extensa al capitalisme.
- Castells (2001): Exclusió com a procés que desqualifica a una persona com a
treballador en el context del capitalisme. Castells destaca per parlar d’una societat
de la informació, destaca el desenvolupament tecnològic i l’exclusió social.
- Robert Castel (1997): El creixement de les desigualtats i l'exclusió social estaria
relacionada amb l'enfonsament de l'estabilitat laboral que era la base de l'equilibri i
l'estabilitat social per bona part de la població. -> És la globalització la que ha
causat a nivell mundial les desigualtats i la exclusió social. El treball i la integració
cohesionen en la societat. Diu tres coses del treball: primer parla d’un treball
regular basat en relacions socials denses; el treball suposa una vulnerabilitat, i per
tant, com a conseqüència mostra un treball precari, i finalment, hi ha una exclusió
del mercat laboral, basat en desafiliacions. Com a conclusió, la globalització
debilitat els llaços socials.
 - Gavira (2006): Les desigualtats i la exclusió social són conseqüència directa de la
flexibilització de les condicions laborals, que porten majoritàriament a la
temporalitat i la precarietat. Les conseqüències d’aquesta flexibilització és la
debilitació de la mà obrera. A més de mostrar menys despesa en lo públic i menys
ajudes per part del Estat.

2. Desigualtat econòmiques.

Desigualtat global vs desigualtat regional:

Des de 1980 s'ha produït un augment de les desigualtats en totes les regions del món. En canvi,
s'ha produït una disminució de la desigualtat si considerem el món en el seu conjunt.

Diferenciem en la desigualtat global a nivell internacional i nivell nacional, en base a lo

econòmic i la seva distribució.
Desigualtat nacionals vs internacionals:

Desigualtats regionals:

Factors explicatius de les desigualtats internacionals (entre regions i països):

1. Altíssima concentració en els països desenvolupats del progrés tècnic: la oportunitat de

participar en les rames més dinàmiques de la producció està molt restringida per als
països en desenvolupament, o es concentra en activitats que exigeixen un grau menys
de qualificació. Estancament en nivells d’ingrés baix-mitjà de la població general. ->
concentració del progrés tècnic en el primer món.
2. Major vulnerabilitat macroeconòmica dels països en desenvolupament: S'explicaria per
el deute extern; les estructures de terminis que ofereixen els mercats financers; l'abast
dels mercats secundaris, i la relació molt desfavorable entre la mida dels mercats
financers d'aquests països i les pressions especulatives que s'enfronten.
3. Restricció dels desplaçaments internacionals de la mà d'obra menys qualificada: Sobre
oferta en els mercats internacionals de mà d'obra per a la producció béns en què
s'especialitzen els països en desenvolupament.
A mode de conclusió, veiem en el pla mundial una gran desigualtat. Les oportunitats dependran
de la jerarquia ocupacional. Les economies que volen ser finançades recorren al mercat
internacional. Tot i això suposa un augment del benefici i una disminució dels costos.
Finalment, les restriccions polítiques migratòries són restrictives. Hi ha una diferenciació clara,
a més d’una llibertat de moviment.

Factors explicatius d’augment desigual nacional (economies desenvolupades):

1. Crisi - desmantellament dels Estats de Benestar: Conversió dels drets socials en serveis
mercantils que són apropiats només pels que tenen capacitat per adquirir-los al mercat,
el que necessàriament provoca creixents desigualtats en la seva satisfacció social. ->
Creixement del socialisme. L’Estat de Benestar prové a les famílies de prestacions
socials. En 1970, hi ha un creixement del neoliberalisme, lo que suposa una gran
privatització, així, per una banda suposa un atac al Estat pel seu paper redistributiu i
d’altra banda, un atac al Estat a l’hora de donar ocupació i prestacions.
2. Diferències salarials creixents: Progrés tècnic i biaix que afavoreix la mà d'obra més
qualificada. D'altra banda, competència exercida pels països amb abundància de treball
sense qualificar. -> Des dels 80’ les diferencies salarials creixen a partir del avanç
tecnològic. Per una part, la tecnologia redueix la mà d’obra (automatització); per altra,
l’augment de la demanda en perfils tecnològics suposa una major competència en el
primer món. El salari s’identifiqui com un biaix en els perfils qualificats.
3. Reducció de les polítiques de fiscalitat progressiva: Reducció de les imposicions sobre
el capital i les successions com a resposta a la amenaça de la mobilitat de aquests
capitals que possibilita la globalització (paradisos fiscals, pràctiques de dumping fiscal
per part de certs estats, etc.) -> A més guanyo, més pago ( progressiu); A més guanyo,
menys pago (regressiu). Això ho veiem en la globalització econòmica, i com redueix la
taxació de les grans fortunes. Deduïm que tributen en paradisos fiscals, fan Dumpings
fiscals...

3. Desigualtat de gènere:

Desigualtats de gènere:

Tot i que les desigualtats econòmiques de gènere s'han reduït de manera significativament en les
últimes dècades sobretot en les economies desenvolupades, segueixen sent enormes i comuns a
tots els països:

- A tot el món, els homes tendeixen a guanyar més que les dones (gender pay gap).
- Les dones solen estar poc representades en càrrecs superiors a les empreses.
- Les dones solen estar massa representades en feines mal remunerades.

Factors explicatius:

1. Desigualtats en l'accés al mercat laboral: Condicionat per l'anomenat 'impost

reproductiu (Ingrid Palmer), és a dir, el treball gratuït que es realitza en l'àmbit
domèstic. Feminització del treball a temps parcial i dels salaris més baixos. Impacte en
les pensions de vellesa i de viduïtat
2. Creixement de la feina gratuït de les dones a la llar: Resultat directe de les retallades
dels ajuts socials per part de l'estat. La necessitat d'allargar el salari per poder fer front a
les necessitats bàsiques implica gairebé sempre un increment de la feina domèstica, que
recau principalment en les dones (treball de cura).
3. Mercat de treball asimètric: Diferenciació creixent entre una capa de treballadors
majoritàriament homes altament qualificats amb ingressos alts i una 'perifèria' creixent
 excessivament representada per dones i immigrants amb ocupacions no permanents,
subcontractats, sota condicions laborals precàries i amb ingressos baixos i inestables.

TRANSFORMACIONS SOCIOECONÒMIQUES

1. Treball: la transformació del sistema de relacions laborals.

Situació de l’ocupació a nivell mundial.

Desajust entre oferta i demanda de feina: A més del nombre mundial de desocupats (188
milions), gairebé́ 500 milions de persones treballen menys hores remunerades de les que
voldrien o no tenen prou accés a la feina assalariada. Per altra banda, la relació́ ocupació́ -
població́ mundial ha disminuït en 4,4 punts percentuals en els darrers vint-i- cinc anys.
Qualitat de l’ocupació: La pobresa dels treballadors (definida com guanyar menys de 3,20
dòlars al dia en termes de paritat del poder adquisitiu) afecta més de 630 milions de treballadors,
una de cada cinc persones de la població́ activa mundial.

Igualtat d’oportunitats:

- Un nombre impressionant de joves (267 milions entre 15 i 24 anys) no treballa ni

estudia o rep formació́ , i molts més han de suportar males condicions de treball.
- La taxa de participació́ de les dones a la força de treball el 2019 era del 47 %, un
total de 27 punts percentuals per sota de la taxa dels homes, que ascendia al 74 %.
- Els treballadors rurals s'enfronten a un major índex de subocupació́ per
insuficiència d'hores que els treballadors urbans.

Impacte de la globalització al mercat laboral:

Doble incidència:

1. Estructural: flexibilització de l’organització de la producció (subcontractació i

deslocalització).

Els sistemes de producció busquen ser capaços de donar respostes ràpides als canvis en
la demanda. Augments de les feines estacionals, a temps parcial o variacions de la
jornada laboral al llarg de l’any.

 Exportació dels llocs de treball allà on els costos laborals i les càrregues fiscals siguin
menors.
 Desmantellament de les grans estructures empresarials integrades i la seva substitució
per cadenes de subcontractes (GVC) amb nivells variats de relació i poder entre les
empreses mare i les que ocupen els diferents nivells de la xarxa. El resultat laboral és la
tendència a la reducció de la mida dels centres de treball i la fragmentació de la força de
treball, que compten amb condicions laborals molt dispars.

Impacte de les TIC: Noves formes de treball digital o virtual als quals la legislació laboral no
està adaptada i que per tant donarien lloc a situacions laborals molt dispars o desregulades:

 Nomadisme digital: Ampli ús professional d'ordinadors, telèfons intel·ligents, serveis al

núvol, Internet i correu electrònic; i per una àmplia diversitat d'ubicacions de treball
(llar, client locals, recintes externs, transport públic, hotels, espais de coworking, o
qualsevol altre)
 Plataformes digitals de serveis professionals (“crowdworking”): Permeten a les
organitzacions o individus obtenir accés a un grup indefinit i desconegut d'altres
organitzacions o individus preparats per resoldre problemes específics o subministrar
serveis o productes específics a canvi de pagament. Perfils de treballadors molt
diversos. Les plataformes renuncien a qualsevol responsabilitat patronal, deixant la
responsabilitat de l'estat fiscal, la seguretat social, les assegurances, etc. als treballadors.

2. Institucional: impacte sobre les polítiques laborals (dumping social); transformació del
marc de negociació col·lectiva i del paper dels sindicats:

- Debilitament de la sobirania estatal i tendència a la desregulació (“dumping

social”): Contínua pressió que l'augment de competència exerceix sobre els nivells
de salaris i les condicions de treball. Hegemonia d‟una visió de la política
econòmica que planteja l‟existència d‟un dilema entre costos salarials i ocupació
reforçat per les xifres de desocupació massives a les economies desenvolupades.
- Debilitament del paper dels sindicats i de la negociació col·lectiva: La pèrdua
d'importància de l'Estat nacional i les tendències a la mundialització de la gestió
capitalista de la producció transforma de manera radical el marc institucional en què
tradicionalment s'han mogut els sindicats. D’una altra banda, el model de producció
flexible augmenta la pluralitat de situacions a què els sindicats han de fer front,
mentre que tendeix a individualitzar les condicions laborals, generant una menor
identificació entre la seva base social.

Cap a una negociació col·lectiva i un sindicalisme de caràcter internacional: Noves vies

d’intervenció global:

 Constitució el 2006 de la Confederació Sindical Internacional (CSI) amb una afiliació

total de 180 milions de persones (Novembre 2015).
 Funcions de “lobbying” davant dels organismes internacionals
 Aparició dels "Acords Marc" internacionals. 173 subscrits fins ara, la cobertura dels
quals en termes d'ocupació directa i indirecta s'estima al voltant dels 18 i els 50 milions
de persones, respectivament.
 Comitès d'Empresa Europeus (CEEs): A l'1 de maig de 2016, hi havia a la UE 1.091
comitès d'empresa europeus, en què participen al voltant de 20 000 representants dels
treballadors.