GLOBALITZACIÓ

I
DESEQUILIBRI MUNDIAL
 Globalització i desequilibri mundial

CONTINGUTS

1. La mundialització dels intercanvis, l’espai global

2. Globalització, vida quotidiana i evolució dels preus

3. Els fluxos visibles o materials i els no visibles o immaterials

4. Els intercanvis desiguals: el centre i la perifèria

5. El deute extern

6. El comerç just

7. El repartiment de la renda. El concepte de pobresa absoluta.

Els objectius de desenvolupament del mil·lenni

8. Els indicadors socioeconòmics. L’índex de desenvolupament

humà.

9. Els problemes del món actual. La cooperació per al

desenvolupament

2
 Globalització i desequilibri mundial

1. La mundialització dels intercanvis, l’espai global

■ Què és la globalització?

La globalització és un fenomen que es caracteritza per la interdependència econòmica, política, social i

cultural de tots els països del món.

La caiguda del règim comunista encapçalat per la Unió Soviètica a la darrera dècada del segle XX, va
suposar la fi de la divisió del món en blocs antagònics i l’hegemonia del model capitalista occidental i
l’inici del procés de globalització.

Ha avançat molt en economia (es produeix una llibertat sense traves als moviments de capitals, algunes
barreres als intercanvis de béns i serveis, en canvi es limiten els moviments de les persones) però ha
deixat de banda la globalització de la justícia, dels drets humans, de l’ecologia o de les decisions
polítiques.

El balanç dels últims anys de globalització mostra que no ha arribat a tots els països i només ha
beneficiat als sectors més qualificats de la població dels països rics i als anomenats “països emergents”.

■ Quines característiques té el fenomen de la globalització?

1. Té una cobertura mundial, qualsevol esdeveniment afecta el món en la seva totalitat.

2. És immediata, gràcies a les noves tecnologies de la informació i de la telecomunicació les decisions

que es prenen en un indret poden tenir efectes immediats a l’altre extrem del planeta.

3. És bàsicament econòmica, perquè en la globalització sembla que tot es converteix en mercaderia

que es compra i es ven.

4. Ha transformat les bases de la societat, és a dir, la manera de produir, de viure i, fins i tot, les
formes de govern.

5. Ha creat una consciència global, és a dir, compartir amb moltes persones de tot el món la
preocupació per molts temes (sostenibilitat del planeta, desigualtat entre els éssers humans, ...).

3
 Globalització i desequilibri mundial

Un Ford Mondeo es compon de peces produïdes en 112 llocs diferents, situats en 16 països i en tres
continents. El mateix nom “Mondeo” dóna una idea del caràcter global d’aquesta indústria.

Què és la globalització?

És un procés multidimensional, no només econòmic. La seva

expressió més determinant és la interdependència global dels
mercats financers, permesa per les noves tecnologies d’informació i
de comunicació i afavorida per la desregulació i la liberalització dels
mercats. (...)

També està globalitzada la producció de béns i de serveis, al voltant

de xarxes productives de 53000 empreses multinacionals i les seves
415000 empreses auxiliars. Aquestes xarxes utilitzen només uns 200
milions de treballadors ( dels prop de 3000 milions de persones que
treballen per viure arreu del planeta), però en aquestes xarxes s’hi
genera el 30% del producte brut global i 2/3 del comerç mundial. (...)

També la ciència i la tecnologia estan globalitzades en xarxes de

comunicació i de cooperació estructurades al voltant dels principals
centres d’investigació universitaris i empresarials. Com ho està el
mercat global de treballadors altament especialitzats, tecnòlegs,
financers, futbolistes i assassins professionals, per posar-ne alguns
exemples. I les migracions contribueixen a una globalització creixent
d’uns altres sectors de treballadors. Però la globalització inclou el
món de la comunicació, amb la interpenetració i la concentració dels
mitjans de comunicació al voltant de set grans grups multimèdia,
connectats per diferents aliances a un nombre reduït de grups
dominants a cada país. (...) I la comunicació entre la gent també es
globalitza a partir d’Internet (ens aproximem a 500 milions d’usuaris
arreu del món i a una taxa mitjana de penetració d’un terç de la
població de la Unió Europea). (...)

Finalment, també les institucions polítiques s’han globalitzat a la seva

manera i han construït un Estat xarxa en què els Estats nacionals es
troben amb institucions supranacionals com la Unió Europea o clubs
de decisió com el G-8 o institucions de gestió com el FMI per prendre
decisions de manera conjunta.

M. CASTELLS. Globalización y antiglobalización. El País, 24-7-2001

4
 Globalització i desequilibri mundial

“Però, què volem dir quan parlem de globalització econòmica?

Si mirem de quina manera estem immersos dins la roda del comerç
internacional ens adonarem que estem inexorablement globalitzats.
Per exemple, el primer que fem cada matí en llevar-nos és apagar el
despertador. Si mirem la part posterior d’aquest aparell,
probablement llegirem “Made in Taiwan”, amb la qual cosa ja tenim
una primera relació amb el comerç internacional. Segona relació: ens
dutxem, segurament amb aigua calenta. Però aquesta aigua s’ha
escalfat amb alguna cosa: petroli, de Kuwait, o gas natural, d’Algèria.
Quan sortim de la dutxa ens posem una camisa que, encara que ens
l’hàgim comprat a la botiga del barri, molt probablement ha estat
fabricada a les Filipines. També ens posarem uns pantalons, que
potser han estat cosits a la República Dominicana. Tan bon punt
acabem de vestir-nos ens prenem un cafè, que deu venir de
Colòmbia, o del Brasil; i si no ens agrada el cafè ens prenem un te,
que pot venir de Costa d’Ivori. I en acabat d’esmorzar sortim al
carrer, agafem el metro, l’autobús, la moto o el cotxe, que
acostumen a ser de patent japonesa o alemanya. Arribem a la feina i
ens posem a escriure: potser fem servir paper reciclat, però si no, si
el paper és blanc, prové d’una pasta de paper, i per obtenir aquesta
pasta s’ha triturat fusta, que ha calgut tallar d’uns boscos, i com que
aquí de boscos en tenim pocs, segurament la fusta prové del Canadà,
o de Finlàndia, o de Suècia. Només comptabilitzant una hora i mitja
de la nostra vida diària ja hem estat en contacte permanent amb el
comerç internacional, cosa que fa que podem dir amb propietat que
ens trobem en un món globalitzat. I el primer element que ens fa
veure que vivim en un món inexorablement globalitzat és
precisament el comerç internacional.”

ARCADI OLIVERES. Contra la fam i la guerra.

5
 Globalització i desequilibri mundial

L’organització actual de món està molt influïda per dos fenòmens:

L’aparició de la societat postindustrial

Fins a mitjan segle XX la totalitat de la indústria estava situada als països desenvolupats. Amb
l’aparició de noves tecnologies (informàtica, robòtica,...) ja no era tan necessari dominar la
industria tradicional. Calia dominar les tecnologies punta i els sistemes de transmissió
d’informació: és l’anomenada societat postindustrial.

Les característiques bàsiques de l’economia de la societat postindustrial són les següents:

A. Control de la informació i de la distribució.

B. Utilització de la tecnologia més avançada.
C. Processos de disseny i control de la qualitat dels productes.
D. Fortes inversions en investigació.
E. Molts serveis adreçats a les empreses.

Ja no cal que el món desenvolupat tingui la majoria de les indústries al seu territori, tot el
contrari, portar les fàbriques a països poc desenvolupats pot ser un “bon negoci” i evitar-se
també problemes laborals i mediambientals.

La globalització de l’economia

La globalització de l’economia és la integració de tota l’economia mundial en un sol sistema

econòmic, dominat pel capitalisme, juntament amb un augment de la interdependència entre
tots els sistemes productius i una progressiva manca de capacitat de decisió de cada estat o
nació sobre la seva economia. Els centres de decisió econòmics no depenen tant dels estats sinó
de les grans empreses multinacionals i dels sistemes financers.

Actualment les empreses productores de béns i serveis ja no limiten el mercat al seu país
d’origen, sinó que es plantegen produir i competir a qualsevol lloc del planeta. La globalització
ha provocat un fort increment dels intercanvis internacionals de béns, serveis i capitals i ha
configurat un mercat global on es pot comprar o vendre qualsevol producte fet a qualsevol lloc
del planeta.

Les principals característiques de l’economia global són:

- La concentració del capital i la formació de grans empreses, que uneixen al poder econòmic
una influència política destacada. Aquesta concentració ha arribat a se tan considerable, que
algunes grans empreses tenen uns ingressos superiors als d’alguns països.

- La defensa de la lliure competència. Això significa que alguns països rics defensen un mercat
lliure d’obstacles, sense proteccionismes, i consideren que aquesta llibertat serà beneficiosa per a
tots. En la realitat aquests avantatges només es donen quan el lliure mercat té lloc entre països
iguals. La situació és molt diferent quan la llibertat de mercat relaciona grans companyies de països
poderosos amb petites empreses de països en desenvolupament.

Malgrat la globalització de les activitats econòmiques no es pot afirmar que hi hagi una llibertat
total de comerç per diversos motius:

o Els productors agrícoles de països subdesenvolupats no poden negociar el preu de les

collites amb les grans empreses que dominen el mercat. Aquestes empreses transnacionals
poden fixar els preus segons les seves conveniències.

o Els estats acostumen a associar-se amb els seus veïns per aconseguir un tracte preferent
en els intercanvis, fet que d’una manera o altra perjudica els països que no pertanyen a
aquelles associacions. En són exemples la Unió Europea o MERCOSUR (Argentina, Brasil,
Uruguai i Paraguai).

- La facilitat de moviment dels capitals que tenen les borses mundials. Els diners s’inverteixen als
llocs que ofereixen unes oportunitats amb més avantatges i possibiliten el desenvolupament
d’activitats industrials i terciàries i la creació d’ocupació i riquesa. Però el capital es pot retirar

6
 Globalització i desequilibri mundial

ràpidament i provocar crisis greus als països on havia estat invertit quan es detecta algun indici de
perill: reivindicacions laborals, exigències mediambientals, més pressió fiscal o increment de la
inseguretat política.

En la vida quotidiana, l’economia global es tradueix en:

 La possibilitat de comprar productes de qualsevol lloc del planeta.

 Les empreses tendeixen a instal·lar les fàbriques allà on els resulta més rendible,
independentment de si és a prop o lluny del lloc d’origen.

Actualment no hi ha cap país o regió que quedi al marge d’aquest procés globalitzador. No és gens
exagerat parlar de la globalització d’una economia en la qual cada país i cada regió tenen unes
funcions especialitzades dins del sistema econòmic mundial. Entre aquestes regions es generen uns
intercanvis desiguals, que sovint provoquen situacions injustícies i subdesenvolupament.

El món de la ciència i de la cultura també s’ha globalitzat:

- Els descobriments científics i tècnics són coneguts arreu del món i tothom els adopta.

- Els premis literaris, la moda, les competicions esportives, les pel·lícules o la música de més èxit
arriben a milions de persones.

La globalització també s’identifica amb la homogeneïtzació de les pautes de consum i de

comportament: cultura del diner i de la propietat (marques de “prestigi”), s’universalitzen les
preferències (begudes molt conegudes), les tradicions (Halloween), els patrons socials (actors o actrius
referència).

7
 Globalització i desequilibri mundial

2. Globalització, vida quotidiana i evolució dels preus

Determinats productes han baixat els seus preus en els últims anys (electrodomèstics, electrònica,
tèxtil) i altres com és el cas dels aliments i les primeres matèries, entre elles el petroli s’han encarit.

L’origen d’aquest fenomen està en bona part en la consolidació del mercat global caracteritzada per:

A. Les empreses occidentals deslocalitzen les manufactures (tèxtil, calçat, joguines,

electrodomèstics, ordinadors, ...) i la conseqüència és que aquests productes baixen de preu o
pugen per sota de la mitjana.

B. Els països fabricants d’aquests productes han augmentat el seu nivell de vida
(especialment Xina i Índia) i ha augmentat també la demanda de primeres matèries, petroli
i aliments. La conseqüència d’aquest fet és que aquests productes han pujat els seus preus.

C. En el cas de l’economia espanyola els productes alimentaris i inclús el consum de petroli

(transports) són despeses inevitables que suposen el 40 % del consum mitjà d’una família o el
50% o més en les famílies més modestes. Quan més modesta és l’economia d’una família més
nota l’impacta de l’augment dels preus en els productes bàsics: crisi alimentària.

En el cas concret de la pujada dels preus dels cereals cal destacar:

A. Més població i més demanda mundial. L’increment de la població mundial sobretot en

països com l’Índia i la Xina ha implicat un augment de la demanda d’aliments i de les matèries
primeres.

B. L’any 2007 va ser un any de molt males collites per la sequera que va castigar dos grans
països productors: Nova Zelanda i Austràlia.

C. Moltes terres es dediquen a la producció exclusiva per al mercat de biocombustibles (els EUA
destinen el 20% de la collita de blat de moro a produir bioetanol per a carburants).

D. Els inversors han descobert en els mercats de matèries primeres un lloc on guanyar diners
amb els cereals: compra de béns a una data futura amb preu fixat per endavant.

Aquesta pujada dels preus dels cereals ha portat als països desenvolupats a una pujada desbocada de
l’IPC i als països en vies de desenvolupament a que 37 països estiguin en una situació crítica.

8
 Globalització i desequilibri mundial

3. Els fluxos visibles o materials i els no visibles o immaterials

Els sistemes productius dels països són cada vegada més oberts i es produeix un nombre d’intercanvis
cada cop més elevat. La importància dels intercanvis en l’economia d’un pais és pot mesurar amb tres
índexs:

A. El coeficient de dependència que mesura la proporció de les importacions en relació amb el PIB
anual.

B. El coeficient d’obertura externa que mesura la proporció de les exportacions en relació amb el
PIB anual.

C. La taxa de cobertura que és la relació entre l’exportació i l’importació.

Els fluxos visibles: les mercaderies

1. Els productes energètics. El comerç de l’energia equival al 10% del total mundial, i la seva
importància estratègica fa que els estats el considerin prioritari, tant des del punt de vista
econòmic com de la seguretat.

La major part de països importadors de petroli i derivats són països desenvolupats que tenen
una producció pròpia com ara els Estats Units o bé països que no en produeixen, com per
exemple Alemanya o el Japó, fet que provoca una notable dependència i explica la importància
estratègica d’aquests productes.

2. Els productes agrícoles. Es poden diferenciar dues vies comercials:

a) Les exportacions de productes provinents de països desenvolupats (cereals) que es

troba en mans de cinc grans productors: Estats Units, Canadà, Argentina, Unió Europea i
Austràlia que engloben el 90% de les exportacions mundials de blat, ordi i civada.

b) Les exportacions de productes provinents de països subdesenvolupats (cafè, cacau)

que es produeixen en països tan diversos com ara Brasil, Costa d’Ivori, Colòmbia, Ghana,
Vietnam, Nicaragua, Indonèsia i Madagascar.

Les principals borses d’aquests productes es troben a Chicago, Nova York, Londres i Paris on
dominen de manera exclusiva les grans companyies multinacionals.

3. Els productes manufacturats. Sumen prop de les tres quartes parts del total. Els
productes més destacats són els de la indústria automobilística, la informàtica, l’electrònica de
consum i els materials per als transports i les comunicacions.

Les principals àrees productores han estat tradicionalment Europa Occidental, Amèrica del Nord
i el Japó. A les darreres dècades del segle XX han aparegut quatre països asiàtics, els quatre
dracs, amb un desenvolupament econòmic molt superior a la resta del món: Corea del Sud,
Taiwan, Hong-Kong i Singapur. Amb una importància menor també cal destacar altres nous
països industrialitzats: Malàisia, Tailàndia, Indonèsia i les Filipines.

Tots aquests països es caracteritzen per disposar d’abundant mà d’obra barata i estar dominats
per règims polítics autoritaris.

Els fluxos visibles: la mà d’obra

Un dels grans fluxos que es donen en l’economia global és el de mà d’obra. La necessitat de

trobar un lloc de treball és tan gran que els milions de persones que han d’anar a països més
rics que el seu a la recerca de feina acaben sent considerades un flux més dins el sistema
econòmic mundial.

Fins a la dècada del 1970, l’emigració laboral era, majoritàriament, a llarga distància i
permanent. Actualment han esdevingut més regionals i temporals. Aquest fet comporta que
tota regió rica estigui vinculada a una perifèria que proporciona una part important de la seva
classe treballadora, i que aquesta no està vinculada per sempre al país on ha anat.

La Unió Europea rep sobretot immigrants del nord d’Àfrica, Turquia, l’Europa de l’Est, Àsia i
l’Amèrica Llatina. Els Estats Units, en reben principalment de l’Amèrica Central i del Carib,

9
 Globalització i desequilibri mundial

mentre que a l’Aràbia Saudita hi arriben immigrants del Sudan, d’Egipte, del Iemen, de Jordània
i d’altres països asiàtics.

Els fluxos no visibles: el capital

Una de les principals característiques del mercat mundial d’avui és la facilitat i la rapidesa amb
què es mouen els diners. El dòlar nord-americà és la unitat de canvi més utilitzada.

La major part dels fluxos de capital són inversions que persones o empreses fan en països que
no són el seu. Avui ja no té sentit parlar d’inversions a l’estranger.

Les multinacionals prescindeixen de les fronteres i cada cop és més difícil saber on s’ha
fabricat un producte. La seva importància econòmica fa que tinguin una gran influència en la
política mundial.

Les característiques bàsiques de les multinacionals són:

- L’existència de plantes de producció a diversos estats, de manera que cap d’elles no

sigui decisiva a l’hora de valorar els resultats globals de l’empresa.

- La diversitat de centres de producció els permet arribar a més mercats, aprofitar

l’existència de mà d’obra barata i minimitzar les despeses de transport.

- El seu caràcter capdavanter en organització, gestió i publicitat.

- El recurs a grans inversions en investigació i desen-volupament de noves tecnologies.

- Un gran coneixement de l’organització política dels estats on s’instal·len per influir-hi

de la manera més convenient als seus interessos.

És un fet que els diners acumulats al món desenvolupat s’inverteixen arreu per tal de crear
riquesa i obtenir-ne guanys. El problema es troba en el fet que aquestes inversions es realitzen
amb un afany especulatiu i que els guanys no reverteixen en les zones en que es realitzen, tot
el contrari es concentren als tres focus principals del món desenvolupat (Unió Europea, Estats
Units i Japó) amb la qual cosa es deixa en situació d’inferioritat la resta de regions del planeta.

Cal destacar tres organismes:

o El Fons Monetari Internacional (FMI) que es dedica a fomentar el comerç

internacional.

o El Banc Mundial (BM) que es va crear per prestar diners a països que pateixen
importants problemes econòmics i intentar millorar la situació de pobresa en què es
troben.

o L’Organització Mundial del Comerç (OMC) que s’encarrega de vigilar l’acompliment

dels acords relacionats amb el comerç

Els fluxos no visibles: la informació

La informació és un element clau per a les empreses a l’hora de ser competitives

econòmicament. La transformació més important dels darrers anys en l’àmbit de la gestió i
transmissió de la informació és la generalització d’Internet i l’ús creixent que en fa la població
dels països més desenvolupats.

La rapidesa de circulació dels fluxos d’informació que les noves tecnologies propicien obre a
empreses i a professionals noves possibilitats d’augmentar l’eficiència i la productivitat.

D’altra banda però es corre el risc que el desenvolupament de les xarxes de telecomunicacions
només es dugui a terme en les àrees de més gran densitat humana, econòmica i empresarial i
que els espais perifèrics del sistema econòmic mundial quedin de nou en una situació d’absoluta
marginació i s’accentuïn els desequilibris mundials.

10
 Globalització i desequilibri mundial

4. Els intercanvis desiguals: el centre i la perifèria

Hi ha un conjunt de països, com per exemple els Estats Units, el Canadà , el Japó, Austràlia, Nova
Zelanda o la Unió Europea, que tenen el 90% de la producció industrial, la propietat de les grans
empreses internacionals, tecnologia avançada i, per tant, el domini de l’economia mundial: és el que
s’anomena el centre (països desenvolupats, països del Nord, Primer Món).

Altres països (estats d’Amèrica del Sud i d’Amèrica Central, Àfrica, Orient Mitjà i Àsia) tenen una
estructura econòmica pobra, amb molta població que depèn d’un sector primari poc desenvolupat. La
sanitat, l’educació, l’habitatge i l’alimentació són escassos i precaris. Pateixen una dependència gairebé
total dels països del Nord pel que fa a tecnologia i productes elaborats: és el que s’anomena la perifèria
(països subdesenvolupats, països del Sud, Tercer Món).

La producció interior es limita a productes agropecuaris que serveixen per l’autoconsum i l’exportació a
països del Nord, els quals, molt sovint imposen els monocultius. No existeix l’exportació de productes
transformats a causa de la manca d’indústria o de la poc indústria existent.

Moltes vegades, els únics sectors industrials són les indústries extractives o de transformació dels
recursos naturals, que acostumen a estar en mans de companyies estrangeres, i es veuen obligats a
comprar productes manufacturats.

Existeix, per tant, una economia de subsistència que conviu amb una economia de mercat en què
l’exportació és l’objectiu de l’activitat econòmica, i que està controlada pels països del Nord.

Aquesta divisió mundial entre el centre i la perifèria queda matisada per l’existència d’espais anomenats
semiperifèrics (països en què conviuen sectors desenvolupats amb sectors poc desenvolupats) cap on
es desplacen algunes funcions i activitats del centre o que són capaços de generar iniciatives pròpies, tal
com succeeix en alguns països del sud-est asiàtic o països exportadors de petroli o de primeres
matèries.

Entre el centre i la perifèria s’estableixen uns intercanvis desiguals ja que els països del centre tenen
el control dels preus del mercat i els de la perifèria no, i el centre produeix productes d’elevat preu,
mentre que la perifèria produeix productes de baix preu que exigeixen poca tecnologia.

La planificació econòmica dels països perifèrics es fa en funció dels interessos del països del Nord i no de
les necessitats del propi país.

Relacions d’intercanvi desigual

Centre Perifèria
1. Funcions d’elevat valor: 1. Funcions d’escàs valor:
- decisió i organització - producció de poc valor
- innovació tecnològica - extracció de recursos naturals
- serveis avançats - serveis senzills

2. Activitats de gran creixement. 2. Activitats tradicionals.

3. Elevada inversió de capital.
4. Elevats nivells de renda i
d’ocupació.
5. Articulació econòmica.
6. Desenvolupament autodirigit.
3. Baixa inversió de capital.
4. Elevats subocupació i atur.
5. Desarticulació interna.
6. Dependència externa.

11
 Globalització i desequilibri mundial

5. El deute extern

Entenem per deute extern la totalitat dels diners que els països del Sud han de retornar als països del
Nord (creditors públics i privats). Aquests diners que haurien d’afavorir el desenvolupament acaben
mantenint la dependència indefinidament i dificulten el progrés del Sud.

Els creditors d’aquestes quantitats són entitats internacionals, com l’FMI (Fons Monetari Internacional),
que és el qui autoritza els crèdits, i empreses privades.

Encara que els països del sud han estat endeutats amb els països desenvolupats durant molts anys, a
causa de la concessió de crèdits per finançar processos de desenvolupament, el creixement greu i
desmesurat del deute extern es va produir quan es van canviar les condiciones dels préstecs (1980) i es
van passar a contractar-se amb un tipus d’interès variable que augmentava d’acord amb la inflació.

D’aquesta manera s’arriba al contrasentit que els pagaments dels països subdesenvolupats, a causa dels
interessos del deute extern, superen la xifra total que representa la concessió de crèdits que reben dels
països desenvolupats per al seu desenvolupament.

Aquests crèdits donen a l’FMI la facultat d’intervenir en l’economia dels països imposant mesures per a
equilibrar les seves balances comercials. Aquestes mesures acostumen a exigir la retallada de les
despeses socials i la defensa dels interessos dels creditors. Alguns països es veuen obligats a tornar a
demanar crèdits únicament per a pagar els interessos del deute anterior.

Moltes vegades per pagar el deute extern, grans àrees del territori, si no el país sencer, es dediquen de
manera gairebé exclusiva al monocultiu. Els monocultius deixen l’economia d’un país en una situació
molt precària ja que una sequera, una caiguda de preus en el mercat internacional o una baixada en la
demanda d’aquell producte l’aboquen a la fallida financera i a una amenaça seriosa de fam per culpa
d’una manca de conreus alternatius que permetin obtenir divises i alimentar la població.

Hi ha sectors polítics i organitzacions que proposen mesures per intentar superar aquesta situació:
condonar o anul·lar el deute extern dels estats més pobres, dedicar el 0,7% de la Renda Nacional Bruta
dels països més rics per ajudar-los a desenvolupar-se, establir un comerç just...

12
 Globalització i desequilibri mundial

6. El comerç just

S’anomena comerç just el comerç alternatiu que té com a principi fonamental garantir als productors de
països del sud una compensació justa per la seva feina. Aquest objectiu s’aconsegueix comprant els
productes directament als camperols, negociant els preus amb ells i eliminant la intervenció
d’intermediaris locals o internacionals.

Actualment el comerç just està molt limitat perquè només es pot posar en pràctica en petites
cooperatives agràries que després comercialitzen els seu producte en botigues especialitzades. Aquestes
cooperatives són molt escasses i no poden competir amb els preus més baixos de les multinacionals.
També es té en compte que no hi hagi intervingut mà d’obra esclava o infantil, que es respectin els drets
humans i el medi ambient.

7. El repartiment de la renda. El concepte de pobresa

absoluta. Els objectius de desenvolupament del mil·lenni
(ODM)

Hi ha una tendència dominant: la distància entre rics i pobres segueix creixent. Als EUA, des dels anys
60, el 20% més ric de la població s’ha enriquit un 50% més que la resta de la societat. A mesura que es
desenvolupen les economies asiàtiques, milions de persones guanyen fortunes, però altres cents de
milions romanen en la pobresa.

La desigualtat es manifesta de moltes maneres: entre països, entre individus, entre grups, entre
gèneres i inclús entre generacions dintre d’un mateix país. L’any 2007, les dues persones més riques del
món tenien una fortuna superior al PIB combinat dels 45 països més pobres.

“En la actualidad ya no existe el contraste que se daba hasta la

década de los años ochenta entre una minoría de países ricos o
desarrollados y un gran conjunto de países “en vías de desarrollo”.
Más bien el contraste se da hoy entre tres grupos de países: los
desarrollados, los que están en vías de desarrollo (India, China…) y
los países que prácticamente no se desarrollan. Un 70% de estos
últimos está situado en África, mientras que el resto está
básicamente en Asia Central y del Sudeste, y en un grupo
heterogéneo de estados que agrupa Haití, Bolivia, Corea del Norte y
Yemen. Entre todos, este tercer grupo agrupa a más de 50 países y
mil millones de habitantes. Mientras la vida media de los países en
vías de desarrollo es de 67 años y su mortalidad infantil de un 4%, en
el tercer grupo, en el tercer grupo las cifras respectivas son de 50
años y de un 14%.
La globalización está siendo provechosa en términos de desarrollo
para los países del segundo grupo, pero está siendo nefasta para los
del tercero, incluso cuando tienen recursos naturales: no logran
diversificar las exportaciones, y sufren una fuga de capitales y una
emigración constante. La descapitalización de estos países es así,
doble (financiera y de capital humano cualificado: técnicos,
médicos…).”
Ferran Requejo. Efectos de la globalización
Adaptació La Vanguardia 29-06-2008

13
 Globalització i desequilibri mundial

El món es avui més ric que mai i la producció segueix augmentant, globalment la pobresa extrema està
disminuint. Entre 1990 i 2004 la quantitat de persones que vivien amb menys d’un dòlar al dia (70
cèntims d’euro) es va reduir en 260 milions. Aquesta reducció es deu bàsicament al ràpid
desenvolupament de les economies asiàtiques.

Algunes dades que reafirmen les tremendes desigualtats:

- L’1% de la població mundial controla el 40% dels béns mundials.
- El 50% més pobre de la població mundial té només l’1% dels béns mundials.
- Tres mil milions de persones a tot el món viuen amb menys d’ 1,40 euros al dia.

Hi ha països on el repartiment de la renda és relativament equitatiu i les diferències entre els diversos
grups de població no són exagerades (Espanya, Polònia, Hongria, Japó...). En canvi hi ha països on les
diferències socials en la possessió de la riquesa són molt elevades (Brasil, Panamà, Guatemala, Guinea
Bissau...).

El repartiment poc equitatiu de la renda entre diferents classes socials fa que, en un mateix país, trobem
sectors de població que tenen un nivell de vida comparable al dels estats més rics del món, i d’altres que
amb prou feines arriben a tenir el nivell de vida corresponent als països més pobres.

Hi ha un conjunt de necessitats bàsiques que, quan no estan cobertes, parlem de pobresa absoluta:

- L’alimentació insuficient.
- Els insuficients nivells de salut i d’higiene.
- La manca de disponibilitat d’un equipatge personal de vestir.
- La manca d’un habitatge sòlid, fet amb materials dignes i amb els serveis d’aigua potable,
sanejament i electricitat.
- La manca d’accés al transport públic o altres serveis com ara el telèfon o correus.
- La manca de mecanismes familiars o socials, proveïts per l’estat per afrontar situacions de
vellesa, malaltia, atur crònic, etc.

L’any 2000, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Declaració del Mil·lenni en la
qual els països rics i els pobres es comprometien a fer tot el possible per eradicar la pobresa; promoure
la dignitat humana i la igualtat, i assolir la pau, la democràcia i la sostenibilitat ambiental. Per a això, i
abans del 2015, s’han d’assolir vuit objectius concrets.

La Declaració del Mil·lenni comença així:

“Nosaltres, caps d’Estat i de Govern, ens hem reunit a la seu de les Nacions Unides a Nova York del 6 al
8 de setembre del 2000, a les albors d’un nou mil·lenni, per reafirmar la nostra fe en l’Organització (de
les NN.UU.) i en la seva Carta com a fonaments indispensables d’un món més pacífic, més pròsper i més
just.”

I més endavant continua:

“No escatimarem esforços per alliberar els nostres semblants, homes, dones i nens, de les condicions
abjectes i deshumanitzadores de la pobresa extrema, a la qual actualment estan sotmesos més de 1.000
milions d’éssers humans…”

Els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni busquen:

1. Reduir a la meitat la pobresa extrema i la fam.

2. Aconseguir l’ensenyament primari universal.
3. Promoure la igualtat entre els sexes.
4. Reduir en dues terceres parts la mortalitat dels menors de 5 anys.
5. Reduir la mortalitat materna en tres quartes parts.
6. Aturar la propagació del VIH/sida, el paludisme i la tuberculosi.
7. Garantir la sostenibilitat del medi ambient.
8. Fomentar una associació mundial per al desenvolupament, amb metes per a l’assistència, el comerç i
l’alleujament de la càrrega del deute.

14
 Globalització i desequilibri mundial

8. Els indicadors socioeconòmics. Líndex de desenvolupament

humà.

Els indicadors socioeconòmics són un conjunt de dades mitjançant les quals podem tenir una visió
ràpida de quina és la situació social i econòmica dels habitants d’un àrea determinada.

Les dades dels indicadors solen expressar-se en alguna de les unitats següents:
- En xifres absolutes.
- En xifres relatives. (en tants per cent (%), en tants per mil (‰), en unitats per cada 100, 1000
o 10000 habitants.
- En equivalències. Tones equivalents de carbó (TEC), tones equivalents de petroli (TEP), en
índexs.

Dades que proporcionen els indicadors socioeconòmics

Població urbana
Població per edats
Dades sobre població Natalitat
Mortalitat
Fecunditat
Mortalitat infantil
Dades sobre Habitants per metge
la salut Habitants per llit d’hospital
Esperança de vida
Inflació
Deute extern
Dades econòmiques
Poder adquisitiu
Producte interior brut
Alfabetisme
Dades
Escolarització
educatives/culturals
Consum de premsa diària
Dades Televisors
sobre béns Telèfons
de consum Automòbils
Dades sobre
Consum diari de calories
alimentació

El producte nacional brut (PNB)

Representa el total d’ingressos obtinguts per la població resident d’un país en un any, sumant tant els
que s’han produït dins el país com els obtinguts a l’estranger amb capitals d’aquest país.

El producte interior brut (PIB)

És el valor de la producció total que en un any es fa a l’interior d’un país, prescindint de si les empreses
són nacionals o estrangeres.

El producte nacional net (PNN)

És el valor del PNB descomptant-ne les amortitzacions de capital.

Amb les dades que ens faciliten els indicadors socioeconòmics podem fer-nos una idea aproximada del
nivell de vida mitjà dels habitants d’un país, però només amb aquestes dades és impossible endevinar
com està repartida la riquesa i quins són els nivells de benestar reals de les diferents classes socials.

Actualment es tendeix a elaborar índexs de benestar que englobin diferents dades o bé a relativitzar
les dades que donen alguns indicadors segons la realitat de cada país. Cal destacar els següents:

- L’índex de desenvolupament humà (IDH) és un indicador compost, elaborat pel PNUD de

l’ONU l’any 1990. Per al seu càlcul es tenen en compte tres factors:

15
 Globalització i desequilibri mundial

1. El nivell de salut representat per l’esperança de vida en néixer.

2. El nivell cultural representat per l’índex d’analfabetisme dels adults i el nombre mitjà
d’anys d’estudis realitzats.

3. El nivell de renda representat pel PIB ajustat a paritats de poder adquisitiu.

El PIB per paritats de poder adquisitiu (PPA) té l’avantatge de valorar sempre

igual els preus del mateix producte i de permetre, per tant, una comparació molt més
rigorosa dels PIB de diferents països. D’aquesta manera s’evita, per exemple, que
l’arròs japonès es valori a un preu sis vegades més alt que l’arròs tailandès a causa
dels pres més elevats del mercat japonès, amb la qual cosa el PIB japonès resulta
excessivament inflat.

16
 Globalització i desequilibri mundial

Segons l’Informe sobre el Desenvolupament Humà 2007-2008 del PNUD, Espanya ocupa el tretzè
lloc en el rànquing de països més desenvolupats del món.

- La taxa de mortalitat dels menors de 5 anys (TMM5) és

l’indicador utilitzat per l’UNICEF, ja que representa una àmplia gamma de factors: l’alimentació

17
 Globalització i desequilibri mundial

sana, els coneixements sanitaris de la mare, la cobertura d’immunització, els serveis d’atenció
maternoinfantil, el nivell d’ingressos i la disponibilitat d’aliments de la família, l’accés a l’aigua
potable i el sanejament i la seguretat de medi ambient en què creixen els infants.

9. Els problemes del món actual. La cooperació per al

desenvolupament.

Els problemes principals, en àmplies zones del món, són la malnutrició i la fam, les malalties i el nivell de
salut i la dificultat d’accedir a l’educació.

- La malnutrició i la fam

Les persones necessitem diàriament una mitjana de 2800 calories per mantenir la nostra
activitat corporal. Aquesta xifra presenta variacions segons el sexe, l’edat i el tipus de treball
que es realitza. Quan no s’arriba a les 2350 calories diàries, ens trobem davant d’un problema
de malnutrició.

La FAO (Organització per a l’Alimentació i l’Agricultura) defineix la malnutrició com “la proporció
de la població que al llarg d’un any no consumeix prou aliments per mantenir el seu pes i
realitzar una activitat lleugera”.

El percentatge actual de població mundial que viu en aquestes condicions és del 15%.

La fam és una situació aguda de malnutrició que afecta els grups més vulnerables i marginals
d’una societat fins al punt que la seva subsistència perilla. Les situacions de fam s’associen
freqüentment amb la manca d’aliments, però no sempre n’és aquest el motiu, ja que hi pot
haver una elevada producció d’aliments però poca població amb capacitat de comprar-ne.

Entre les causes naturals d’aquest problema hi ha les sequeres, les inundacions, les glaçades i
les plagues. La influència de les causes humanes va adquirint una importància cada vegada més
gran: les guerres i les decisions polítiques i econòmiques, com ara destinar part de les terres de
conreu a productes d’exportació. Com a contrast, als països rics l’obesitat es va convertint en
un problema sanitari que afecta a nens i adults.

18
 Globalització i desequilibri mundial

- Les malalties i el nivell de salut

L’OMS utilitza quatre indicadors fonamentals per determinar el nivell de salut en els seus
programes internacionals: la mortalitat infantil, l’esperança de vida, el pes en néixer i el pes per
edats.

En la distribució mundial de les malalties cada vegada és menys determinant la influència

mediambiental i més gran la importància de l’estructura socioeconòmica.

L’informe de l’ONU del 2006 sobre el desenvolupament humà situa l’esperança mitjana de vida
al moment de néixer a 67 anys. Aquesta xifra amaga greus desigualtats perquè als països rics
la mitjana és d’uns 78 anys, mentre que als països pobres és de 53. Les xifres per a l’Àfrica
subsahariana són alarmants: 46 anys amb una tendència clara a baixar a causa de la incidència
de malalties com la SIDA, el paludisme o la tuberculosi.

- L’educació

Mentre que per a la gran majoria dels infants dels països desenvolupats està garantit l’accés a
l’educació, molts infants del Tercer Món estan privats d’aquest dret fonamental a causa del
gènere −no es considera necessari que les nenes vagin a l’escola (les dones analfabetes
representen dues terceres parts del total mundial)− o a causa de la pobresa, bé per la manca
de centres o recursos educatius, o bé perquè els infants han de treballar per contribuir al
manteniment de la família. Al Níger només el 18% dels adults saben llegir i escriure.

Es calcula que uns 250 milions d’infants del Tercer Món menors de 15 anys treballen. El 95%
del treball infantil es concentra als països del tercer Món: a l’Àfrica treballa un de cada tres
nens, i a Amèrica Llatina, un de cada cinc. Les activitats agrícoles són les que ocupen un
nombre més elevat d’infants treballadors, seguides pel sector serveis.

Sovint el treball infantil significa un ajut a l’economia familiar, però moltes vegades representa
mà d’obra barata i dòcil, en unes condicions precàries. El treball infantil es desenvolupa en
quatre àmbits:

A. Familiar. Consisteix a fer tasques domèstiques que els ocupen tot el dia.

B. Treball assalariat. En l’agricultura, la ramaderia, la indústria, l’artesania, la mineria i

els serveis.

C. En règim de servitud. Treballant sense cobrar a causa dels deutes dels pares que es
veuen obligats a pagar amb el treball o la venda del fill o la filla.

D. En treballs marginals. Treballs com a guardacotxes, enllustradors,... per compte

propi o de tercers.

Les desigualtats i la pobresa que s’estenen per diverses regions del món tenen en part, les
causes en diferents factors interns dels països menys desenvolupats, però els motius principals
cal buscar-los en els factors externs: l’estructura productiva mundial, el domini econòmic dels
països desenvolupats sobre els mercats, els intercanvis i els preus mundials, i el deute extern
d’aquests països.

Una primera alternativa per resoldre aquesta situació és el subministrament d’un ajut per al
desenvolupament.

S’anomena Ajut Oficial al desenvolupament (AOD) el conjunt de recursos que els països
desenvolupats destinen com a ajuda als menys desenvolupats.

L’economia de força països subdesenvolupats basa el seu funcionament en l’AOD; és el cas dels
països de l’Àfrica subsahariana, dels de l’Àsia meridional, els països nord-africans, l’Àsia oriental
i l’Amèrica Llatina.

Els efectes d’aquestes ajudes no sempre són positius, perquè sovint aquests diners no es
destinen a lluitar contra la pobresa i la desigualtat, sinó que s’han de dedicar a cobrir
necessitats immediates, com ara adquirir cereals o pagar interessos del deute extern, amb la
qual cosa l’únic que s’aconsegueix és que s’incrementi la dependència respecte dels països
desenvolupats.

19
 Globalització i desequilibri mundial

Els diners per a ajudes al desenvolupament que reben els països del Tercer Món procedeixen
de:

A. Acords bilaterals. Constitueixen les dues terceres parts dels ajuts exteriors.
Mitjançant els acords bilaterals, els països desenvolupats donen els diners per
assegurar-se quotes de mercat i avantatges comercials en els mateixos països
subdesenvolupats que els reben. Sovint també, aquests acords bilaterals inclouen
clàusules per les quals el país que rep l’ajuda es compromet a comprar béns i serveis
al país que la hi dona, amb la qual cosa l’únic que s’aconsegueix és incrementar la
dependència del país receptor respecte del donant.

B. Ajuts multilaterals. Són una mica més de la cinquena part dels capitals exteriors
que reben els països del Tercer Món. Aquestes ajudes procedeixen de bancs de
desenvolupament (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional...), de les Nacions
Unides i dels fons de la Unió Europea.

C. Ajuts procedents de les ONG. Constitueixen aproximadament una setena part

dels ajuts exteriors i són els únics diners realment desinteressats que reben els
països menys desenvolupats per l’ajut al seu desenvolupament. El principal
problema que tenen els ajuts procedents de les ONG és la manca de continuïtat i la
reduïda escala d’actuació, ja que la majoria d’ONG només disposen de l’activitat
voluntària i de les aportacions particulars de la gent.

20