Lectura Articles

ELS LÍMITS DE LA DANI RODRIK
GOVERNANÇA DAVANT EL Professor de Política Econòmica

REPTE DE REDISSENYAR Internacional a l’Escola John F.
Kennedy, Harvard University
L’ECONOMIA GLOBAL*
* Aquest article es basa en dos textos previs publicats a Project Syndicate i Foreign Affairs (setembre de 2022).
30
La hiperglobalització ha mort sense que sapiguem què la substituirà. No obstant això,
malgrat el pessimisme imperant, no hauríem de descartar la possibilitat que, de les cendres
de la hiperglobalització, en pugui emergir una globalització millor. Un ordre econòmic
mundial estable i pròsper requereix que assolim un equilibri més gran entre les prerrogati-
ves de l’Estat-nació i les exigències d’una economia oberta. Aquest és el reajustament que
pot fer possible una prosperitat inclusiva en l’àmbit local, acompanyada de pau i seguretat
a escala internacional.
No obstant això, per tal d’assolir aquest objectiu s’han d’acomplir dos prerequisits
fonamentals. En primer lloc, atès que una economia mundial sana es basa necessàriament
en economies nacionals sanes, els responsables polítics han de prioritzar la reparació dels
danys causats a les seves economies i societats per la hiperglobalització i altres polítiques
de mercat extremes. Això implica tornar a l’esperit dels primers anys de la postguerra,
quan l’economia mundial estava al servei dels objectius econòmics i socials nacionals
–plena ocupació, prosperitat i igualtat– i no a l’inrevés: amb la hiperglobalització, els
responsables polítics van invertir aquesta lògica i l’economia mundial es va convertir en
l’objectiu i la societat nacional en el mitjà, capgirant així el compromís del «liberalisme
integrat» de l’època de Bretton Woods. La integració internacional va tenir com a conse-
qüència, doncs, la desintegració nacional.
Ens pot preocupar que, si prioritzem l’economia nacional i els objectius socials, se
soscavi l’obertura de l’economia. En realitat, la prosperitat compartida fa que les societats
siguin més segures i proclius a obrir-se a l’exterior i a la resta del món. És fonamental
recordar que, tal com assenyala la teoria econòmica, el comerç beneficia la nació en el seu
conjunt sempre i quan es tinguin en compte les qüestions distributives. A les nacions ben
gestionades i ordenades els interessa ser obertes. Així ho va demostrar l’experiència real
de Bretton Woods, que va permetre una expansió significativa del comerç i de la inversió
a llarg termini.
El segon requisit important per a aquest desitjable escenari és que els estats no con-
verteixin la legítima defensa de la seva seguretat nacional en una agressió contra tercers.
Això implica, per al conjunt de les grans potències i per als Estats Units en particular,
reconèixer la necessitat del multilateralisme i abandonar l’objectiu de la primacia mundial.
Washington tendeix a veure el predomini nord-americà en els afers internacionals com
quelcom de natural i desitjable. Des d’aquesta visió del món, la creixent economia xinesa
i els seus avenços en alta tecnologia només es poden entendre com una amenaça, i al cap
i a la fi, tot esdevé un joc de suma zero. Aquesta manera de veure les coses és perillosa i
improductiva. D’una banda, agreuja el dilema de la seguretat: és probable que les políti-
ques nord-americanes, dissenyades per minar les iniciatives xineses en matèria d’alta tec-
nologia, facin que la Xina se senti amenaçada i respongui d’una manera que acabi validant
els temors nord-americans envers un expansionisme xinès. Però, a més, fa improbables els
beneficis mutus que es derivarien d’una cooperació en àmbits com el canvi climàtic i la
salut pública mundial, al mateix temps que reconeix que hi haurà necessàriament conflic-
tes en molts altres sectors.
ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023 31

Els límits de la governança global
La globalització necessita normes, les quals s’apliquen de manera formal o informal. Si són
informals, es duen a terme mitjançant la interiorització per part dels estats de normes com-
partides de comportament. Per determinar si un cert àmbit polític ha de ser globalitzat o no,
la pregunta que caldria plantejar-se és: necessita aquest àmbit una cooperació i coordinació a
escala global, o podem deixar la presa de decisions a les mans de les autoritats nacionals, sense
gran cost per a d’altres nacions? En vista de la competència geopolítica entre la Xina i els
Estats Units i del gir cap a les prioritats nacionals, la voluntat de cooperació global serà encara
menor els propers anys. Per això és especialment important que ens centrem en aquelles àrees
en què la gestió global és una necessitat genuïna i significativa.
Gairebé totes les polítiques nacionals repercuteixen en altres nacions, més enllà de les
seves fronteres. Podríem sentir-nos, per tant, temptats de respondre a aquesta pregunta
amb un enfocament globalista en pràcticament tots els casos. Atès que el que fem a esca-
la nacional afecta els altres països, no hi hauria d’haver normes globals que sotmetin les
pràctiques nacionals?
Segons aquesta lògica, només unes poques polítiques quedarien estrictament a les mans
de les autoritats nacionals. Les nostres polítiques educatives, per exemple, determinen el
nostre futur avantatge comparatiu i, per tant,
els beneficis del comerç d’altres nacions. Si
Una globalització ben tenim una mà d’obra més ben qualificada, al-
dissenyada hauria d’aspirar guns dels nostres socis comercials poden sor-
a una combinació adequada tir perdent perquè les seves exportacions en
d’eficiència global i de mà d’obra altament qualificada hauran de fer
front a una competència més dura. D’acord
diversitat de polítiques, sense amb aquesta visió globalista, l’educació no
voler prioritzar-ne una per s’hauria de deixar a les mans dels responsa-
sobre de l’altra bles polítics nacionals. O, si posem un exem-
ple encara més extrem, les normes de cada
país sobre els límits de velocitat a la carretera
s’haurien de regular a nivell mundial perquè és evident que aquestes polítiques influeixen en
el preu del petroli i, per tant, en el benestar dels països que en són exportadors.
Si aquests exemples semblen no tenir sentit és perquè existeix una lògica antigloba-
lització que va en la direcció contrària. Segons aquesta lògica, cada país té necessitats i
circumstàncies diferents i les autoritats polítiques nacionals són, en principi, les que millor
poden jutjar la manera com respondre-hi. En altres paraules, els països haurien de poder
escollir què és el millor per a ells mateixos. Aquesta llibertat pot ser valuosa fins i tot quan
l’argument a favor de la coordinació mundial sigui, d’altra banda, modèlica.
Per aquest motiu, els règims de la globalització s’enfronten a una disjuntiva central:
d’una banda, una regulació global té l’avantatge de maximitzar l’eficiència global, reduir
els costos de transacció a través de les fronteres nacionals i possibilitar que les nacions es
beneficiïn del comerç i dels avantatges que ofereix l’economia d’escala; però de l’altra,
també té el desavantatge de reduir l’autonomia política i, en conseqüència, inhibir la di-
versitat i l’experimentació de polítiques en l’àmbit nacional. Així doncs, una globalització
ben dissenyada hauria d’aspirar a una combinació adequada d’eficiència global i de diver-
sitat de polítiques, sense voler prioritzar-ne una per sobre de l’altra.
32 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023

En l’economia global, els artífexs del sitema de Bretton Woods van obtenir un balanç fo-
namentalment òptim. Després de la sobtada desaparició del patró or durant el període d’en-
treguerres, John Maynard Keynes fou plenament conscient de la necessitat de donar espai a
les polítiques nacionals d’estabilització. En el seu plantejament, els controls de capital –per
evitar fluxos financers especulatius pertorbadors– eren un element essencial del sistema eco-
nòmic mundial de postguerra. En l’àmbit del comerç, el GATT (Acord General sobre Aran-
zels Duaners i Comerç) va establir unes normes mundials que van permetre una important
expansió del comerç de productes manufacturats, alhora que es donava llibertat als governs
per implantar els seus propis models normatius.
No obstant això, després dels anys noranta, la tendència va estar marcada per una hiper-
globalització que ignorava les lliçons de l’era precedent. L’Organització Mundial del Comerç
(OMC), creada el 1995, i els acords comercials posteriors van intentar articular un model
d’«integració profunda» en el qual les regulacions nacionals (en salut, medi ambient, pro-
pietat intel·lectual, subsidis, polítiques industrials, etc.) fossin enteses progressivament com a
barreres comercials que impedien l’eficiència global. El lliure flux de capitals a curt termini
es va convertir en la norma, imposant límits a les polítiques monetàries, fiscals i tributàries
dels països.

Una ironia poc esmentada dels ajustaments d’aquesta època posterior als anys noranta és
que la principal beneficiada d’aquest procés va ser la Xina, país que va entrar dins del joc de
la globalització no mitjançant les regles de la hiperglobalització, sinó seguint les de Bretton
Woods. La Xina va jugar activament amb el seu tipus de canvi, va restringir els fluxos de
capital i va desplegar una àmplia gamma de subvencions i altres eines de política industrial,
aprofitant al mateix temps els mercats oberts d’altres països, per forjar l’experiència de crei-
xement econòmic i de reducció de la pobresa més impressionant de la història econòmica.
Quan és necessària una gestió global?
Més enllà d’aquesta disjuntiva bàsica, hi ha dos tipus de circumstàncies en què la defensa
d’una regulació global està especialment justificada. En l’argot tècnic dels economistes es
tracta dels àmbits en què es generen les polítiques d’«empobrir el veí» i les dels «béns públics
globals». D’aquesta manera, es poden diferenciar, apel·lant a continguts clars i a condicions
molt específiques, els àmbits en què es requereix una regulació global d’aquells en què aques-
ta regulació no està justificada.
En primer lloc, les polítiques d’«empobrir el veí» fan referència a polítiques que aporten be-
neficis nacionals només a costa d’un perjudici a països estrangers. És important considerar que
no n’hi ha prou amb que es produeixi un perjudici per als altres, sinó que els beneficis han de
ser resultat directe d’aquell perjudici. El cas clàssic és l’abús de poder del monopoli en els mer-
cats mundials a través de restriccions comercials. La Xina, per exemple, va imposar anys enrere
restriccions a l’exportació de terres rares, les quals s’utilitzen en molts dispositius electrònics,
com ara els telèfons mòbils. Aquest país té pràcticament el monopoli en la producció d’aquests
minerals i la seva política pretenia clarament apujar-ne els preus mundials.
Un altre exemple és la infravaloració de la moneda nacional per obtenir un avantatge
competitiu i «exportar» la desocupació a altres països. Aquesta pràctica, habitual durant la
Gran Depressió dels anys trenta, és la que va dur l’economista britànica Joan Robinson a
encunyar el terme beggar thy neighbor («empobrir el veí»). Un tercer exemple serien els para-
disos fiscals «purs», que extrauen els beneficis del paper sense atraure inversions físiques reals.
Seguint aquesta pràctica, algunes nacions petites, com les Bermudes o les Illes Caiman, man-
tenen tipus molt baixos en l’impost de societats per tal que les empreses fixin al seu territori
les seves seus, fet que es tradueix en importants pèrdues fiscals per a altres jurisdiccions que
tenen impostos més elevats.
En segon lloc, els béns (o els perjudicis) públics globals fan referència a circumstàncies en
què els beneficis (o costos) de l’acció nacional són compartits de la mateixa manera per totes
les nacions. El cas més evident i significatiu és el canvi climàtic. No té importància si els gasos
d’efecte d’hivernacle es produeixen en un país o un altre; això no canvia gens l’escalfament
global. Si un país imposa una taxa al carboni, els altres països se’n beneficien igualment. En
aquestes circumstàncies, és probable que els països no inverteixin de manera suficient en la
consecució del bé comú i que trobin bones raons per aprofitar-se de les contribucions d’al-
tres països, una realitat tristament evident en aquest cas. Molts aspectes de la lluita contra les
pandèmies sanitàries tenen també un caràcter de bé públic global. Els sistemes d’alerta pri-
merenca, la recopilació d’informació i el desenvolupament de vacunes i medicaments bene-
ficien totes les nacions, independentment d’on es realitzin les inversions. La nostra humanitat
comuna implica que els drets humans bàsics –llibertat enfront de la discriminació o tracte
degradant– també són un bé públic global.

Aquestes consideracions expliquen per què el canvi climàtic i la salut pública mundial
en particular exigeixen una política de caràcter global. En aquests àmbits, sortir del marc
Estat-nació i desenvolupar normes mundials que assignin responsabilitats i prerrogatives
acaba sortint a compte, per molt difícil que pugui semblar. No obstant això, aquests ma-
teixos principis són els que posen de manifest que la defensa de règims globals en altres
àmbits és molt més difícil de justificar. Això és especialment cert en l’àmbit de la globalit-
zació econòmica. Gran part de l’esforç i del capital polític invertits en les darreres dècades
en l’elaboració de regulacions globals per a l’economia mundial no poden justificar-se
basant-se en aquests criteris. Aquesta afirmació pot resultar sorprenent. Si tenim en comp-
te el discurs de la premsa financera, dels cercles empresarials i de la tecnocràcia política,
l’economia mundial és un «bé comú global» que requereix una cooperació mundial. No
obstant això, la metàfora és, en gran part, enganyosa. Evidentment hi ha excepcions, i ante-
riorment he esmentat les més importants: l’abús del poder del mercat nacional, la manipu-
lació competitiva de les divises o els paradisos fiscals, que s’han de disciplinar a través d’una
regulació global. Però tinguem clar que la immensa majoria dels problemes que trobem en
l’economia internacional no deriven de polítiques d’empobrir el veí, o de carències en la
provisió d’un bé públic global.
En economia la virtut és la seva pròpia recompensa. Les polítiques que eixamplen l’eco-
nomia nacional també solen aportar beneficis per a altres nacions. L’obertura al comerç
exterior i a la inversió estrangera, les polítiques de plena ocupació, l’estabilitat de preus, una
regulació prudencial adequada de les institucions financeres i unes polítiques estructurals que
fomentin el creixement són les pedres angulars d’una economia mundial sana. Les nacions
ben governades no necessiten la persuasió d’altres països per aplicar aquestes polítiques, atès
que aquestes són essencials per tal que la seva economia nacional funcioni correctament.
Si prenem com a exemple el lliure comerç –com els agrada fer als professors d’economia
davant dels seus estudiants de primer curs–, l’objectiu dels intercanvis és justament ampliar
les possibilitats de consum domèstic, no conferir beneficis a altres nacions. I passa el mateix
amb l’obertura als fluxos de capital a llarg termini, les polítiques de creixement o l’estabilitat
macroeconòmica.

I si la política nacional fracassa?
En el paràgraf anterior es feia referència a les nacions «ben governades». La incompetència

o el poder dels interessos particulars sovint empenyen els governs a cometre errors que resul-
ten costosos per a les seves economies i, com a conseqüència, també per a les dels altres. Les
barreres comercials o les subvencions poden redistribuir els ingressos cap a empreses o sectors
políticament ben relacionats, passant per alt els criteris econòmics. També aquells que elabo-
ren la regulació poden equivocar-se, permetent que els bancs assumeixin riscos excessius, fet
que augmenta la probabilitat de crisis financeres. Errors d’aquest tipus són normals, però no
resulten d’una deficient gestió global; són producte d’una mala gestió local, és a dir, nacional.
El cost que això comporta per als consumidors, els contribuents o l’estabilitat financera s’as-
sumirà principalment a casa.
No obstant això, és possible que una regulació global millori la gestió nacional en al-
guns casos. No hi pot haver res de dolent en fomentar l’intercanvi global d’informació,
les normes de transparència i les regles que promouen la presa de decisions basada en fets.
Ens equivocaríem, però, si creiem que la globalització dels règims polítics ens lliurarà siste-
màticament dels despropòsits de les polítiques nacionals. També la regulació global pot ser
segrestada per interessos particulars amb la mateixa facilitat que les polítiques nacionals, per
anul·lar pactes o acords socials establerts en benefici de l’interès públic general. En aquest
sentit, l’exemple més clar és veure com les grans farmacèutiques han aconseguit reescriure
la regulació mundial sobre patents per preservar i augmentar els beneficis del monopoli.
No és un secret que l’agenda de la hiperglobalització l’han elaborat les corporacions mul-
tinacionals i les grans entitats bancàries, mentre sindicats, grups ecologistes i societat civil
han ocupat un paper a la defensiva. En comptes de ser elaborades per solucionar els autèn-
tics errors de la gestió nacional, la majoria de les normes econòmiques mundials s’han dis-
senyat per privilegiar un conjunt d’interessos distributius enfront d’altres. Podem conclou-
re, doncs, que la història recent de la globalització econòmica ofereix raons sobrades per
argumentar que les normes mundials haurien de limitar-se a casos clars d’empobriment del
veí i de gestió dels béns públics globals.

Un metarègim per a l’ordre mundial
Amb aquestes consideracions com a teló de fons, és possible preveure

una forma de globalització més limitada, que permeti que els països re-
cullin la major part dels beneficis del comerç i que fomenti la provisió de
béns públics globals, deixant alhora un espai adequat per tal que els go-
verns desenvolupin les seves prioritats internes d’àmbit econòmic, social,
polític o de seguretat nacional. En un article que vaig publicar el setembre
de 2022 a Foreign Affairs, juntament amb Stephen Walt1, vaig esbossar un
metarègim per a l’ordre mundial que responia a aquest objectiu. El metarè-
gim fa una distinció entre quatre categories de polítiques: (1) accions pro-
hibides; (2) negociacions i ajustaments mutus; (3) accions independents,
i (4) governança multilateral. Per tal de participar en aquest metarègim,
els estats haurien d’acceptar allò desitjable d’aquestes quatre dimensions,
sense haver d’acceptar per endavant quines accions o àmbits pertanyerien
a cada categoria o assumir polítiques específiques. Certament, l’assumpció
d’un metarègim pressuposa poc acord al principi, però amb el temps podria
permetre una major cooperació, fruit de la transparència, el raonament
mutu i la construcció de confiança.
Per il·lustrar com es podria aplicar aquest marc, prenem com a exem-
ple el disputat àmbit de la producció tecnològica. A mesura que s’han
anat desenvolupant les indústries xineses d’alta tecnologia, els responsables
polítics estatunidencs i europeus han començat a preocupar-se no només
per les seves implicacions comercials, sinó també per les implicacions que
pugui tenir per a la seguretat nacional. El nostre metarègim donaria a les
nacions occidentals un marge considerable per limitar les activitats o la
presència d’empreses xineses en els seus propis països, en gran mesura
per motius de seguretat nacional, però també posaria límits als intents
de soscavar les indústries xineses a través de restriccions internacionals
deliberades.
Moltes de les accions en el camp de l’alta tecnologia caurien en la
nostra tercera categoria, «accions independents», en què els estats adopten
mesures unilaterals per protegir-se. En aquest cas, el nostre marc exigeix
que les respostes siguin proporcionals als danys reals o potencials, i no un
simple mitjà per obtenir un avantatge estratègic. L’administració Trump
va violar aquest principi en prohibir l’exportació, per part de les empreses
estatunidenques de microxips i altres components per a Huawei i els seus
proveïdors, independentment d’on operessin o de la finalitat d’aquests
productes. La política del president Biden sobre la venda de semiconduc-
tors estatunidencs a la Xina –una àmplia gamma de noves restriccions
a la venda de tecnologies avançades a empreses xineses– eleva aquests
problemes a un nivell sense precedents. Biden ha anat molt més lluny
que Donald Trump –el qual s’havia limitat a empreses concretes– amb
un paquet de mesures d’un abast inaudit, l’objectiu del qual és, ni més
1. Vegeu Rodrik ni menys, impedir l’ascens de la Xina com a potència d’alta tecnologia.
i Walt (2022). Edward Luce, del Financial Times, ho va denominar «guerra econòmica

oberta contra la Xina»2. Gregory C. Allen, del Center for Strategic and
International Studies, considera que és «una nova política nord-america-
na d’estrangulament actiu de grans segments de la indústria tecnològica
xinesa: estrangulament amb intenció de matar»3.
La resposta estatunidenca equival a redoblar la primacia dels Estats
Units, en comptes d’adaptar-se a les realitats d’un món que ha deixat
de ser unipolar. L’administració Biden ha renunciat a distingir entre les
tecnologies que ajuden directament l’exèrcit xinès –i que, per tant, po-
drien suposar una amenaça per als aliats dels Estats Units– i les tecnolo-
gies comercials –que podrien produir beneficis econòmics no solament
per a la Xina, sinó també per a altres actors, entre els quals les mateixes
empreses estatunidenques–. Estats Units ha creuat, per tant, una línia que
pot tenir greus conseqüències. Aquest enfocament sense distincions per
part d’Estats Units, tot i que quedi parcialment justificat per la naturalesa
entrellaçada dels sectors comercial i militar a la Xina, planteja en si mateix
perills superlatius. La Xina considerarà, amb raó, que es tracta d’una me-
sura agressiva i buscarà la manera de prendre represàlies, augmentant així
les tensions i accentuant encara més els temors mutus.
Les grans potències –i, de fet, totes les nacions– vetllen pels seus inte-
ressos i protegeixen la seva seguretat nacional, responent al seu torn amb
mesures contra altres potències quan és necessari. Un ordre mundial segur,
pròsper i estable demana, tanmateix, que les respostes defensives dels estats
estiguin ben equilibrades i clarament relacionades als danys infligits per les
polítiques de l’altra part, i destinades únicament a mitigar els seus efectes
negatius. Per contra, no haurien d’adoptar-se amb el ferm propòsit de cas-
tigar l’altra part o bé debilitar-la a llarg termini. Els controls a les expor-
tacions d’alta tecnologia de Biden no s’ajusten, per tant, al primer criteri.
Una globalització més modesta però més ben dissenyada
El retrocés de la hiperglobalització ens pot dur cap a guerres comer-

cials i cap a un augment de l’etnonacionalisme i perjudicar així les pers-
pectives econòmiques globals. No obstant això, no estem encaminats in-
defectiblement cap a aquest escenari de futur. Podem concebre també un
model de globalització econòmica que sigui més sensat i menys intrusiu
i que es concentri en aquelles àrees en què la cooperació internacional
realment faci la diferència –salut pública mundial, acords mediambientals
internacionals, paradisos fiscals i altres polítiques d’empobriment del veí–
però que, fora d’això, deixi un ampli marge de llibertat a les nacions per-
què puguin donar prioritat als seus problemes i desafiaments econòmics
i socials interns. Un ordre global d’aquest tipus no suposaria un impedi-
ment per a l’expansió del comerç i la inversió mundials. És més, podria
actuar fins i tot com un facilitador, en la mesura que permetria restablir
els pactes socials nacionals en el sí de les economies avançades i, al mateix 2. Vegeu
temps, dissenyar estratègies de creixement adequades per al món en vies Luce (2022).
3. Vegeu
de desenvolupament. Allen (2022).

Aquest escenari desitjable sembla, però, que s’allunya cada dia una
mica més, a mesura que les nacions reaccionen de forma exagerada da-
vant dels desafiaments geopolítics. Fins fa molt poc, continuàvem obcecats
en l’error de permetre que fossin els bancs i les empreses multinacionals
els que elaboressin les regles de la globalització; i ara, correm el risc de
cedir aquest mateix poder als aparells de seguretat nacional de les grans
potències. Si en l’estadi anterior van ser el nostre teixit social i la nostra
política interna els que van pagar-ne la factura, avui dia el que està en joc
és, a més, la pau global.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Allen, Gregory. «Choking off China’s Access to the Future of AI». Center for
Strategic and International Studies, 11 d’octubre de 2022.
Luce, Edward. «Containing China is Biden’s explicit goal». Financial Times,
19 d’octubre de 2022.
Rodrik, Dani i Walt, Stephen. «How to Build a Better Order». Foreign Affairs,
6 de setembre de 2022.

BARRY BUZAN
LA RESPONSABILITAT Professor emèrit, London School of Economics
AMBIENTAL DE LES and Political Science
GRANS POTÈNCIES ROBERT FALKNER
INTERNACIONALS* Professor de Relacions Internacionals, London
School of Economics and Political Science
* Aquest article és un extracte del capítol 13 de Robert Falkner i Barry Buzan (ed.). Great Powers, Climate Change, and Global Environmental
Responsibilities, Oxford: Oxford University Press, 2022, p. 279-89.
55
Hi ha dues maneres d’abordar la relació en- recentment, la globalització i la dispersió de la
tre les grans potències globals, el fenomen del tecnologia industrial han convertit també un
canvi climàtic i les responsabilitats globals en grapat d’economies emergents –la Xina, l’Índia
matèria de medi ambient que se’n deriven. En i el Brasil– en potències climàtiques destacades,
primer lloc, per tal d’evitar les conseqüències tant pel que fa a la seva responsabilitat actual
devastadores per a la societat que causaria un es- per les altes emissions de gasos amb efecte d’hi-
calfament global descontrolat, cal una actuació vernacle com per la seva capacitat, cada vegada
decidida de la comunitat internacional per tal més gran, d’assolir l’objectiu de la neutralitat
de reduir les emissions de gasos amb efecte d’hi- de carboni. En definitiva, podem concloure
vernacle i assolir, d’aquesta manera, la neutrali- que les decisions i les accions futures conjuntes
tat de carboni el més aviat de totes aquestes potènci-
possible. Certament, el can- es determinaran, en gran
vi climàtic és un problema L’èxit de la UE en mesura, si el món pot evi-
d’abast mundial que reque- la reducció de la tar una catàstrofe climàtica.
reix una enorme coordina- seva empremta Sigui com sigui, un petit
ció internacional entre un ecològica global fa nombre de les principals
gran nombre d’agents, per que paradoxalment potències climàtiques te-
tal que puguin dur a terme disminueixi també nen el destí del planeta a
accions dins del marc mul- el seu poder les seves mans.
tilateral del règim climà- negatiu (...), cosa L’acusat contrast entre
tic de les Nacions Unides. l’amenaça ecològica mun-
que mina la seva
Només es pot mantenir un dial i la concentració de les
escalfament global inferior
influència en les capacitats i responsabilitats
als 2ºC en el futur si tots negociacions relacionades amb el clima
els països col·laboren per internacionals en un petit grup de po-
dirigir l’economia mundial tències ambientals planteja
cap a la descarbonització. tres grans preguntes per als
És a dir, per resoldre el trencaclosques climàtic, investigadors en relacions internacionals, i per
la comunitat internacional necessita una estra- als analistes de la política climàtica:
tègia de col·laboració global compartida que En primer lloc, què és el que converteix els
sigui liderada per les grans potències. països en potències –o fins i tot, en grans po-
En segon lloc, no podem passar per alt que tències– ambientals? i en quina mesura aquests
amb relació al canvi climàtic existeixen profun- mateixos països lideren la cooperació interna-
des desigualtats internacionals pel que fa a la cional en matèria de medi ambient?
responsabilitat de cada país com a causant del En segon lloc, han assumit aquestes grans
problema, i a la capacitat real de la que dispo- potències ambientals responsabilitats excepci-
sa per a trobar-hi una solució efectiva. D’una onals respecte al canvi climàtic, proporcionals
banda, hi ha un reduït grup de països més po- a la seva posició de poder en la política ambi-
blats, poderosos i avançats econòmicament que ental mundial?
han estat els causants principals de l’escalfament I finalment, en tercer lloc, fins a quin punt
global antropogènic: els Estats Units, Japó, Ale- el canvi climàtic s’ha convertit en una qüestió
manya, França, el Regne Unit i Rússia, els de seguretat internacional per part de les grans
quals paradoxalment també controlen la major potències? i, de ser aquest el cas, fins a quin
part de les capacitats econòmiques i tecnolò- punt preocupa a aquestes potències en el seu
giques que seran fonamentals per a la transició esforç de manteniment de l’ordre internacio-
energètica cap a la neutralitat de carboni. Més nal i l’estabilitat en la comunitat internacional?

A continuació, intentarem respondre a
aquests tres grans interrogants amb l’objectiu
de mesurar el compromís de les grans potèn-
cies globals en la lluita contra el canvi climàtic.
Les grans potències ambientals
La política ambiental mundial, com altres grans

temes d’abast global, es caracteritza per pre-
sentar importants desigualtats de poder.Aquest
poder sobre la política ambiental global depèn
de la capacitat d’impacte, tant positiu com ne-
gatiu, que els països tenen sobre la qualitat del
medi ambient arreu del món i la seva capacitat
per actuar a favor o en contra de la protecció
efectiva del medi ambient a escala global. En
aquest rerefons, podem distingir entre poder
ambiental negatiu i poder ambiental positiu.
D’una banda, el poder ambiental negatiu és el
control d’un país sobre una part considerable
dels ecosistemes o recursos mundials, i la seva
capacitat per degradar el medi ambient; el po-
der ambiental positiu, de l’altra, és la capacitat
d’un país per fomentar la protecció mundial
del medi ambient o promoure la cooperació
internacional en matèria ambiental. El poder
ambiental és, per tant, un concepte en si ma-
teix neutre, però l’equilibri entre els seus usos
positius i negatius determina quina considera-
ció tenen els altres membres de la comunitat
internacional respecte de l’actuació i el poder
ambiental d’un determinat país.
Totes les grans potències ambientals, tant les
convencionals com les emergents, han contri-
buït de manera significativa a la degradació del
medi ambient a escala mundial. Tanmateix, a
causa del seu gran pes demogràfic i econòmic,
alguns països poden considerar que tenen una
importància sistèmica en la política ambiental
global. Aquest és el cas dels Estats Units, una
potència mundial amb una petjada ecològica
històricament desmesurada, i també és el cas de
la Xina, una potència mundial emergent àvida
de recursos naturals i amb uns nivells de con-
taminació que augmenten ràpidament.Tanma-
teix, i per raons diferents, existeixen també al-

tres grans potències ambientals que, si bé no es
poden comparar amb la petjada ecològica glo-
bal amb les dues primeres, controlen grans eco-
sistemes amb una importància regional i mun-
dial immensa: aquest és el cas del Brasil i l’ex-
traordinària selva amazònica, o l’Índia, amb les
seves extenses àrees de biodiversitat. En suma,
un petit nombre de grans potències tenen una
influència decisiva en l’ús global dels recursos
naturals i els nivells de contaminació transfron-
terera que se’n deriven. Per exemple, pel que fa
al subministrament mundial de carbó –una de
les fonts més importants d’emissions de gasos
amb efecte d’hivernacle–, només cinc països
controlen més del 75% de les reserves prova-
des en l’actualitat, mentre que el 66% de les
emissions de gasos amb efecte d’hivernacle es
concentren en tan sols deu països. Per tant, la
capacitat per posar en perill el futur del plane-
ta es concentra, en gran mesura, en mans d’un
petit nombre de grans potències ambientals.
La capacitat de desenvolupar un ús positiu
del poder ambiental i de promoure solucions
ambientals d’àmbit global només és a l’abast
d’uns pocs països, que tenen la capacitat de li-
derar una gran varietat d’assumptes ambientals,
entre els quals signar acords ambientals mul-
tilaterals. Tot i això, cap d’ells no ha exercit el
lideratge internacional de manera sistemàtica,
ja sigui per si sol o col·lectivament. El que sí
s’ha produït de vegades és una alternança entre
potències en el protagonisme i lideratge inter-
nacionals, i que ha fet que entre algunes d’elles
s’hagin intercanviat els rols de líder o el d’anar
a remolc, de ser un Estat frontissa o un simple
intermediari. Per exemple, en les dècades dels
setanta i vuitanta, els Estats Units van ser un
agent fonamental per establir l’agenda ambi-
ental internacional, però darrerament els suc-
cessius governs estatunidencs s’han mantingut
més al marge en el lideratge internacional de
l’acció climàtica, en prioritzar la competitivitat
econòmica en detriment de la protecció del
medi ambient a escala mundial. D’altra ban-
da, la Unió Europa ha emergit com una gran
potència ambiental destacada, fet que li ha

comportat un ampli reconeixement interna- de gasos amb efecte d’hivernacle des de 2006,
cional pel seu paper positiu en els fòrums in- la Xina només pot ser considerada una gran
ternacionals. Paradoxalment, però, l’èxit de la potència parcialment responsable en matèria
Unió Europea en matèria ambiental a l’hora ambiental.
de reduir la seva petjada ecològica global ha
tingut, com a contrapartida, una disminució Les responsabilitats ambientals de les
del seu poder ambiental negatiu –ja que con- grans potències
tamina menys–, un fet que li ha fet perdre in-
fluència en les negociacions internacionals en Si ens fixem en el conjunt de dinàmiques que
matèria de medi ambient. Pel que fa a Rússia, conformen les relacions internacionals, veurem
atès que mai ha aconseguit que se li recone- com les grans potències tenen un paper pree-
gués la reducció d’emissions de carboni com a minent i, de fet, s’espera d’elles que assumeixin
conseqüència de la seva fallida econòmica en més compromisos i responsabilitats que la resta
la dècada dels noranta, el país ha adoptat un en la gestió de la pau i la seguretat globals, la
paper més passiu en l’àmbit climàtic, priorit- qual cosa es posa de manifest sobretot en el cas
zant sempre l’economia domèstica en detri- dels cinc membres permanents del Consell de
ment de les prioritats ambientals globals. Seguretat de les Nacions Unides. Com a con-
La imposició d’exigències més dures a les trapartida, les grans potències tradicionals s’han
potències emergents del Sud Global en el mo- dotat també d’un sistema de drets i responsabi-
ment d’assumir més responsabilitats ambientals litats excepcionals, estretament interrelacionats,
ha estat un fenomen recent, ja que les emissi- que incentiven les grans potències i en certa
ons de gasos amb efecte d’hivernacle d’aquests manera legitimen la desigualtat de poder insti-
països han experimentat un ràpid augment i tucionalitzada. No obstant això, en el marc del
els ha empès, per tant, a adoptar posicions més canvi climàtic, no existeix fins ara cap sistema
destacades. El grup BASIC per a les negocia- equiparable de drets i responsabilitats intercon-
cions a la Cimera del Clima de Copenhaguen nectats per a les grans potències. Aquestes han
de 2009 –format per la Xina, l’Índia, el Bra- acceptat la seva responsabilitat en assumir una
sil (juntament amb Sud-àfrica)– va mostrar part més important de la càrrega de la mitiga-
la seva disposició a considerar la possibilitat ció del canvi climàtic, però aquesta responsa-
d’assumir més responsabilitats com a princi- bilitat s’aplica de manera col·lectiva a tots els
pals emissors. Tanmateix, d’una manera o una països industrialitzats i no només al petit grup
altra, els tres primers han continuat defensant dels principals emissors. En consonància amb
el seu estatus de país en desenvolupament en el un dels principis centrals de la Declaració de
context de la Convenció Marc de les Nacions Rio de 1992, el Principi de Responsabilitats
Unides sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC, Comunes però Diferenciades1 (CBDR, segons
segons les seves sigles en anglès), la qual cosa les seves sigles en anglès), el règim de la UN-
els permet més flexibilitat a l’hora d’afrontar el FCCC va incorporar la divisió Nord-Sud a
repte global de la mitigació del canvi climàtic. l’hora de distribuir les responsabilitats globals a
D’entre tots ells, la Xina és el país que més la majoria dels marcs ambientals internacionals.
ha avançat en l’acceptació d’algunes responsa-
bilitats climàtiques excepcionals, fet que s’ex-
plica per la seva voluntat de presentar-se com 1. El CBDR és un principi establert a la Convenció
Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic
a gran potència responsable. No obstant això, (UNFCCC) que reconeix que tots els estats tenen
atesa la seva insistència constant en diferenciar una responsabilitat en abordar els desafiaments del
la política climàtica entre el Nord i el Sud i la canvi climàtic, però especifica que no tots els països
tenen les mateixes obligacions ni responsabilitats
seva posició com a principal emissor del món sobre això.

Segons la norma del CBDR, s’espera que les més pes en la distribució de la càrrega de la
economies desenvolupades siguin les primeres mitigació. I pel que fa a Rússia, Moscou va in-
a reduir les emissions de gasos amb efecte d’hi- tentar reivindicar el seu lideratge internacional
vernacle i que, al mateix temps, ajudin als països en matèria de medi ambient, exagerant les pri-
en desenvolupament amb el seu repte d’adap- meres reduccions de les emissions de gasos amb
tació i mitigació del canvi climàtic. efecte d’hivernacle que van acompanyar la cai-
Atès que un petit nombre dels principals guda de la Unió Soviètica.Tanmateix, fins i tot
emissors han tingut un paper sobredimensionat abans de la guerra d’Ucraïna, aquest relat no va
com a causants del fenomen del canvi climàtic tenir gaire acceptació a nivell internacional. La
global, és raonable que aquestes potències cli- dependència russa, cada vegada més gran, de les
màtiques acceptin responsabilitats excepcionals exportacions de combustibles fòssils, acompa-
per gestionar l’amenaça climàtica. Tanmateix, nyada dels interessos econòmics nacionals, van
en l’àmbit climàtic, és difícil establir un conjunt acabar dominant la seva estratègia de mitigació
de drets i privilegis excepcionals que puguin del canvi climàtic.
compensar les responsabilitats excepcionals. Si Per la seva banda, la majoria de les potèn-
fos el cas, aconseguir una posició privilegiada o, cies climàtiques del Sud Global han intentat
fins i tot, el dret a veto en el procés de presa de defensar el seu estatus de països en desenvolu-
decisions internacionals seria una compensació pament dins el règim climàtic, enfront d’una
ínfima pel fet d’assumir una part excepcional pressió cada vegada més gran perquè assumei-
de la càrrega de la mitigació del canvi climàtic. xin més responsabilitats en consonància amb
A més, la creació d’un club privilegiat de grans el seu perfil creixent d’emissions. L’Índia és la
potències dins el règim climàtic internacional que s’ha mostrat més reticent a acceptar més
tindria importants problemes de legitimitat responsabilitat climàtica. Per contra, la Xina,
dins la comunitat internacional. Els països en amb la seva voluntat de projectar la imatge de
desenvolupament han estat molt crítics amb la gran potència responsable, ha estat més procliu
manca d’acció climàtica per part dels principals a assumir responsabilitats climàtiques excepci-
emissors i han rebutjat sistemàticament qual- onals, sobretot en el marc de la seva rivalitat
sevol mesura encaminada a adoptar una estra- amb els Estats Units com a grans potències
tègia de gestió assumida per pocs països en el globals. No obstant això, a Beijing li costa cada
marc de la UNFCCC. cop més mantenir la imatge de país en desen-
Les principals potències climàtiques mai no volupament i alhora, de gran potència. En el
han estat capaces d’establir un marc comú res- cas del Brasil, aquest va mostrar una certa aspi-
pecte de les seves responsabilitats excepcionals ració a adoptar una posició de lideratge climà-
compartides. La UE ha mostrat una singular tic, especialment en les etapes prèvies a l’Acord
disposició envers la idea d’assumir més part de París. Un cop superat el parèntesi de govern
de la càrrega de la mitigació i de proporcio- de Bolsonaro, és d’esperar que, amb el retorn
nar suport econòmic als països en desenvolu- de Lula da Silva a la presidència, el país mostri
pament. Però, aquest no és el cas dels Estats una actitud més proactiva. Atès que aquesta si-
Units, que s’han negat en diverses ocasions a tuació requereix responsabilitats excepcionals,
acceptar «responsabilitats superiors» a causa de però pocs drets i privilegis addicionals a can-
les seves emissions històricament tan elevades, i vi, els principals emissors de gasos amb efec-
s’han mostrat més reticents a una interpretació te d’hivernacle no han estat fins ara capaços
més àmplia de la norma del CBDR. Diferents d’acordar una posició comuna sobre els seus
governs estatunidencs van ser també pioners a compromisos extraordinaris internacionals
l’hora d’argumentar que les emissions futures com a grans potències ambientals. El canvi de
de les economies emergents havien de tenir rumb de l’Acord de París cap a la voluntarietat,

i determinats fets en l’àmbit nacional, posen de
manifest la reticència d’aquests països a assumir
qualsevol paper formal com a grans potències
en la gestió del clima global. La seva insistèn-
cia a tenir la màxima flexibilitat a l’hora de
comprometre’s respecte de les emissions és un
senyal de que estan decidits a prioritzar la so-
birania nacional, en detriment de la responsa-
bilitat mundial pel futur del planeta.
El debat sobre la responsabilitat ambiental
de les grans potències continua ben present en
l’agenda de la política climàtica internacional i,
de fet, ha ressorgit amb força quan les potènci-
es emergents han començat a adquirir impor-
tància econòmica i ambiental. Per exemple, la
Xina, l’Índia i el Brasil han hagut de fer front
a les expectatives internacionals de contribuir
més als esforços de mitigació en consonància
amb la seva petjada ecològica cada cop més
gran, fet que comença a qüestionar l’estricta
divisió de la UNFCCC de les responsabilitats
entre el Nord i el Sud. En el cas particular de la
Xina, aprofitant la retirada temporal dels Estats
Units de l’Acord de París sota la presidència
de Trump, Beijing ha interioritzat el canvi cli-
màtic com un element clau en el seu discurs
de potència responsable. No obstant això, el
lideratge xinès ha tingut la precaució de no
desdibuixar massa la divisió de responsabilitats
entre el Nord i el Sud. A l’Índia i el Brasil,
per exemple, les elits nacionals han seguit de-
fensant el seu estatus de país en desenvolupa-
ment per tal d’evitar un debilitament més gran
del principi de CBDR. En definitiva, totes les
grans potències ambientals actuen de manera
poc responsable, tant les tradicionals com les
emergents.
Canvi climàtic, qüestió de seguretat?
Malgrat la crida perquè les grans potències

climàtiques assumeixin més responsabilitats
ambientals, la diferència entre la seva culpabi-
litat històrica i l’acceptació de responsabilitats
excepcionals gairebé no s’ha reduït. Les grans
potències no consideren el canvi climàtic una

amenaça sistèmica a l’ordre internacional ni Dins de l’agenda internacional, el clima
una qüestió de seguretat. Per descomptat, hi també es considera una qüestió de seguretat.
ha mesures i iniciatives en marxa per convertir El Consell de Seguretat de les Nacions Unides
el clima en una qüestió de seguretat des de ha tractat les implicacions en matèria de segu-
finals de la dècada dels vuitanta del segle passat, retat del canvi climàtic cada vegada amb més
si no abans, amb la participació, cada vegada freqüència: ho va fer per primer cop el 2007
més, d’organitzacions polítiques i militars, in- i, posteriorment, els anys 2011, 2018, 2019 i
cloent-hi algunes de les principals potències 2021. Els petits països insulars en desenvolu-
climàtiques. Aquestes iniciatives per convertir pament, la supervivència dels quals està en risc
el canvi climàtic en una qüestió de seguretat per la pujada del nivell del mar, han mostrat
s’han centrat tant en la seguretat nacional com un gran interès, com no podia ser d’una altra
en el marc de la seguretat humana: les inicia- manera, a impulsar aquesta agenda. La Unió
tives dins de l’àmbit de la seguretat nacional Europea ha estat la principal gran potència cli-
identifiquen l’escalfament global com una font màtica que ha donat suport a aquestes inicia-
de conflicte internacional, tives per implicar el Con-
mentre que les centrades sell de Seguretat en l’acció
en la seguretat humana es El problema actual climàtica internacional. Els
focalitzen en els seus efec- és que (...) la Estats Units han mostrat
tes perjudicials sobre els política ambiental una posició més tèbia, que
mitjans de subsistència de mundial inclou ha oscil·lat des de l’opo-
les comunitats i els indi- responsabilitats sició frontal del president
vidus. Si bé és cert que la i no pas drets, la Donald Trump, fins a un
majoria dels països ara in- qual cosa la fa poc compromís renovat amb
clouen el canvi climàtic en atractiva per a les l’agenda de seguretat cli-
els seus plans de seguretat màtica sota la presidèn-
grans potències
nacional, cap de les mesu- cia de Joe Biden. Els més
res per convertir el clima
ambientals reticents han estat Rússia
en una qüestió de segure- i la Xina, que s’han opo-
tat no ha provocat la res- sat a qualsevol mesura per
posta política encaminada a donar les respostes conferir un paper formal en aquesta matèria
d’emergència, d’abast nacional o internacional, al Consell de Seguretat, i han preferit abordar
que són necessàries per evitar un escalfament aquest assumpte mitjançant el marc multilateral
global més gran. Atès que convertir el clima de la UNFCCC.
en una qüestió de seguretat és clau per impli- Si la consideració del clima com a qüestió de
car i legitimar la gestió de projectes sostenibles, seguretat és veritablement el camí que cal seguir
aquest fracàs de la resposta política podria re- per implicar la gestió de projectes sostenibles en
sultar fatal. Fins al moment, l’èxit de les me- la resposta internacional envers el canvi climà-
sures per convertir el clima en una qüestió de tic, prendria aleshores la comunitat internacio-
seguretat s’ha vist bloquejat pels diversos in- nal aquesta mateixa direcció si s’intensifica la
teressos, principalment de les grans potències tendència a l’escalfament? Tot i que les parts de
ambientals, ja sigui com a països en desenvo- l’Acord de París han convingut mantenir l’es-
lupament o com a grans consumidors i/o ex- calfament global per sota de 2 °C d’aquí a final
portadors de combustibles fòssils. La percepció de segle, les tendències actuals d’emissions de
de l’amenaça del canvi climàtic encara no és gasos amb efecte d’hivernacle preveuen amb
prou forta com per contrarestar els interessos tota probabilitat un escalfament global d’entre
contraposats. 3 °C i 4 °C d’aquí al 2100. Aquest fet podria

abocar el planeta a perillosos punts crítics ecolò- Dins d’aquesta conjuntura i considerant
gics: l’augment del nivell del mar, els fenòmens els obstacles que suposa posar en marxa la
meteorològics més extrems i la destrucció dels gestió de projectes sostenibles en el temps,
principals ecosistemes (selves tropicals, esculls de és urgent abordar tres assumptes íntimament
corall, regions de permafrost, etc.). Es posarien interrelacionats.
en perill també les infraestructures urbanes i En primer lloc, la política interior de
industrials, es pertorbarien els sistemes d’ener- les principals potències ambientals ha d’es-
gia i de transport i es reduirien els rendiments tar encaminada a contrarestar els interessos
agrícoles a molts indrets del món. Les amenaces i les mentalitats vinculades a la modernitat
consegüents per als mitjans de vida de centenars impulsada pel carboni, fet que impedeix una
de milions de persones podrien provocar mi- descarbonització més ràpida. L’equilibri in-
gracions massives i la deses- tern de poders a nivell
tabilització dels estats dèbils, nacional ja comença a
la qual cosa tindria con- inclinar-se a favor dels
seqüències perilloses per Una possible que es beneficiarien de la
a la seguretat regional i in- alternativa [a transició cap a la neutra-
ternacional. reformar el Consell litat de carboni i la pro-
Així doncs, no es pot de Seguretat tecció del clima, en de-
descartar que els efectes de l’ONU] seria triment dels que encara
del canvi climàtic puguin crear un fòrum inverteixen en actius amb
provocar que els estats «minilateral» amb altes emissions de carbo-
s’enfrontin a l’amenaça de la tasca específica ni. No és una tasca fàcil,
la desintegració política o de tractar el canvi però cada vegada hi ha
fins i tot a l’extinció, o bé climàtic: un G6 de més indicis que les estra-
que esdevinguin una ame- les grans potències tègies industrials sosteni-
naça existencial col·lectiva ambientals o un bles, i les tecnologies amb
per a la civilització huma- G10 dels principals baixes emissions de car-
na. El dubte és quan i com emissors boni, comencen a arrelar
aquesta percepció compar- en algunes de les grans
tida d’amenaça serà sufi- potències ambientals.
cientment forta per considerar la necessitat de En segon lloc, cal evitar una mentalitat de
convertir el clima en una qüestió de seguretat divisió Nord-Sud en relació a les responsabi-
d’abast global. Les grans potències climàtiques litats internacionals en la política ambiental
–principals culpables de la crisi climàtica– en- global, sobretot per desprendre’s de la càrre-
cara no redueixen prou les emissions de gasos ga postcolonial que suposa. Les reivindicaci-
amb efecte d’hivernacle per evitar l’escalfa- ons de justícia global i l’exigència d’ajudes
ment global descontrolat. Tanmateix, a mesura per a l’adaptació i la mitigació climàtiques
que s’agreugi la crisi climàtica, la pressió sobre als països de rendes baixes continuaran sent
aquests països de ben segur que augmentarà. rellevants. Però per accelerar la transició cap
Aquest raonament suggereix que el problema a la neutralitat de carboni hem d’optar per
encara ha d’empitjorar molt abans que no hi una sèrie de prioritats compartides que esti-
hagi voluntat de resoldre’l. El principal risc de guin en consonància amb la mentalitat que
l’estratègia de l’espera és que el canvi climàtic tots viatgem al mateix vaixell i que, actual-
té tendència a generar punts crítics, a partir dels ment, fa aigües, cosa que és literal en el cas
quals és infinitament més car i difícil, si no im- de les illes a nivell del mar, els deltes dels
possible, actuar per tal de revertir la situació. rius i les zones costaneres. Com més ens

apropem als punts crítics de l’escalfament com a la resta de la comunitat internacional;
global, més urgent serà que la comunitat in- assumien grans càrregues de responsabilitat
ternacional faci front de manera col·lectiva a i a canvi rebien certs privilegis polítics. No
aquesta amenaça compartida. Les potències sempre funcionava bé, però proposava un
emergents del Sud Global tenen una opor- pacte que potencialment beneficiava a les
tunitat política única de prendre la iniciativa dues parts, la qual cosa sembla ser un re-
per revertir aquesta situació. Han d’alçar la quisit sine qua non –tot i que, certament, no
veu en defensa d’una perspectiva planetària suficient–, per aconseguir més implicació
amb visió de futur, en detriment de la visió de les grans potències en la gestió del medi
postcolonial retrògrada que defensen actu- ambient mundial.
alment, que és cada vegada més perillosa per Aquesta acceptació més gran de respon-
dur a terme una política mundial estratègica sabilitats ambientals per part de totes les
sobre el canvi climàtic en el marc de la cri- grans potències ambientals està molt present
si actual. Prendre aquesta actitud i iniciati- al grup dels cinc membres permanents del
va suposaria reivindicar el seu estatus i els Consell de Seguretat de les Nacions Unides,
seus drets com a grans potències ambientals. que a poc a poc, es va implicant en la lluita
Tanmateix, perquè aquest replantejament de contra el canvi climàtic. No obstant això,
les responsabilitats compartides globals tin- la reforma del Consell de Seguretat sem-
gui èxit, les potències del Nord Global han bla avui una fita impossible, pels motius de
de complir promeses passades que, fins ara, sempre. Una possible alternativa seria crear
només s’han complert parcialment. Una ne- un fòrum amb pocs membres –minilateral–
gociació en aquest sentit facilitaria una mi- amb la comesa específica de lluitar contra el
llor coordinació entre l’heterogeni grup de canvi climàtic –potser a través d’un G6 de
grans potències ambientals. les grans potències ambientals, o un grup
En tercer lloc, cal considerar seriosament G10 dels principals emissors–. Aquest grup
com aconseguir que totes les grans potèn- conferiria drets i l’estatus de gran potència
cies ambientals assumeixin més responsa- als que ara no tenen aquest privilegi en el
bilitats ambientals a escala global. Avui dia Consell de Seguretat de les Nacions Unides
aquesta col·laboració pot semblar una uto- (l’Índia, el Brasil o la UE) i, com succeeix
pia, sobretot si tenim en compte la rivali- en el mateix Consell, podria incloure, a més,
tat entre els Estats Units i la Xina. Però ni membres rotatoris per tal de garantir més
tan sols el marc mental d’una nova Guerra representació i legitimitat internacionals.
Freda pot excloure una cooperació de caire Tanmateix, perquè la idea reïxi, les grans
funcional, pràctica i específica, entre potèn- potències ambientals haurien d’establir una
cies, encara que aquestes segueixin consi- ètica de la responsabilitat col·lectiva per a
derant-se enemigues. Cal recordar que fins la sostenibilitat del planeta. Sense la gestió
i tot en plena Guerra Freda, els Estats Units per part de les grans potències sembla poc
i la Unió Soviètica van signar importants probable que les forces responsables de la
acords de control d’armament. El problema governança transnacional i global que actu-
actual és que, de resultes del marc Nord- alment estan en joc siguin prou fortes, per
Sud, la política ambiental mundial inclou si soles, per provocar canvis prou importants
responsabilitats però no pas drets, la qual i alhora prou ràpids per avançar-se a la im-
cosa la fa poc atractiva per a les grans po- minent crisi climàtica. Superar els obstacles
tències ambientals. La gestió tradicional de que s’hi oposen hauria de ser una de les
projectes sostenibles funcionava proposant principals prioritats de la política ambiental
un tracte raonable tant a les grans potències global de cara al futur proper.

UMUT ÖZKIRIMLI
Investigador sènior de l’Institut Barcelona
EL RETROCÉS d’Estudis Internacionals (IBEI),
DEL LIBERALISME professor a Blanquerna-Universitat Ramon Llull i
investigador sènior associat del CIDOB
123 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023 123

Un difícil despertar1 cions per introduir a la polí- del seu informe «Frontline
tica nacional els discursos de democracy and the battle for
Avui en dia, són poques les l’odi i la violència2. Ukraine», que mesura l’estat
veus que discrepen de la idea Després d’analitzar l’estat de la democràcia a 165 pa-
que la democràcia liberal de la llibertat a 195 països ïsos i dos territoris, a través
està en crisi. I no es tracta i 15 territoris, a través de de cinc indicadors: procés
d’un clixé que ha fet fortuna 25 indicadors, l’informe de electoral i pluralisme, fun-
o de la darrera moda entre Freedom House va concloure cionament del govern, par-
els acadèmics –que després que el 2022 va ser el setzè ticipació política, cultura
esbomben a tort i a dret els any consecutiu de retrocés política democràtica i lliber-
mitjans de comunicació–, de la llibertat al món. L’Ín- tats civils. Aquest informe va
sinó que ens trobem davant dia, considerada la demo- concloure que, malgrat que
d’una tendència que ve de cràcia més poblada del món, gairebé la meitat de la pobla-
lluny i que està ben docu- va experimentar un declivi ció mundial viu en «algun ti-
mentada. «Per tot arreu, els significatiu el 2021, que li pus» de democràcia (45,3%),
enemics de la democràcia va fer perdre la categoria tan sols el 8% gaudeix d’una
liberal estan intensificant els d’Estat «lliure» per esdevenir «democràcia plena». Aquesta
seus atacs», escrivien Sarah «parcialment lliure». I aquest dada és gairebé un punt infe-
Repucci i Amy Slipowitz en no va ser l’únic cas. També rior respecte al 2015 (8,9%),
la introducció del seu darrer la democràcia estatuniden- principalment a causa de la
informe anual de Freedom ca va patir atacs esfereïdors degradació experimentada
House, que no podia ser més i gairebé letals, com el de pels Estats Units, que van
clar en el títol: «L’expansió l’assalt al Capitoli el 6 de passar de «democràcia plena»
mundial dels règims auto- gener de 2021. Segons les a «democràcia defectuosa».
ritaris». L’informe afirmava dades del mateix informe, L’informe també afirmava
que «els règims autoritaris 60 països van experimentar que més d’un terç de la po-
cada vegada són més efi- retrocessos de la qualitat de- blació mundial continua vi-
caços a l’hora d’adoptar o mocràtica al llarg de 2022, vint sota un règim autoritari,
eludir les normes i les ins- molt per sobre dels només i mostrava una preocupació
titucions que sostenen les 25 que van mostrar símpto- especial davant la invasió a
llibertats bàsiques i de donar mes de millora. En conjunt, gran escala d’Ucraïna per
suport als que comparteixen aquests processos van situar part de Rússia, el febrer
els seus objectius». Aques- la xifra de població mundial de 2022, que considerava
ta és una tendència que no que viu a països «no lliures» «amb diferència l’esdeveni-
es limita a les autocràcies, ja en el 38%, la proporció més ment més important de
que també al si de les demo- alta des de 19973. l’any», i el veia com un re-
cràcies més consolidades, les En la mateixa línia s’ex- flex d’alguns dels reptes que
forces il·liberals han explotat pressaven dos dels índex so- enfronten les democràcies
les desigualtats sistèmiques i bre democràcia més àmplia- liberals, en particular, de la
les deficiències de les institu- ment utilitzats. El primer és tensió entre interpretacions
el que va elaborar la unitat enfrontades del principi de
d’intel·ligència de The Eco- sobirania nacional, conside-
1. Aquest article desenvolupa molts
dels temes que també s’exposen nomist el 2022, en el marc rat com un requisit previ per
al primer capítol del meu llibre a la llibertat i la democràcia4.
més recent, Cancelled:The Left
Way Back From Woke (Cambridge: 2. Vegeu Freedom House (2022).
Polity, 2023). 3. Vegeu Freedom House, op. cit. 4. Vegeu The Economist (2023).

El segon informe de referència és «Au- amb els postulats dels Estats Units, el Regne
tocratization Changing Nature?», publicat Unit i la UE, per raons diverses que van des
el 2022 pel V-Dem Institut, i que descrivia de la creixent frustració amb l’ordre internaci-
un panorama internacional en el que «el ni- onal imperant, fins al ressentiment existent per
vell de democràcia en què vivia el ciutadà la ingerència Occidental en els seus afers en el
mitjà global el 2021 havia caigut als nivells passat, que molts veuen como una mostra més
del 1989». També assenyalava un augment de la hipocresia d’Occident (i que se suma a
del nombre de dictadures, que segons la seva d’altres factors també estratègics, com el de la
classificació, englobaven ja el 70% de la po- dependència dels recursos naturals de Rússia)6.
blació mundial (5.400 milions de persones). Finalment, hi ha veus que parlen d’una doble
També apuntava a indicis de que la natura- crisi de la democràcia, en què conflueixen les
lesa de l’autocràcia estava canviant en un nou tendències il·liberals i les antidemocràtiques
context en que els cops d’Estat esdevenien que es desenvolupen en paral·lel i soscaven els
més freqüents –amb quatre noves autocràci- dos pilars de l’ordre polític actual.
es (el Txad, Guinea, Mali i Myanmar)–, i on Com en qualsevol crisi, quan «les coses
la polarització havia assolit nivells tòxics en, velles agonitzen i les coses noves encara no
almenys, quaranta països. Subratllava també arriben a néixer» –parafrasejant el cèlebre
com els governs autocràtics recorrien cada adagi de Gramsci–, es multipliquen els neo-
vegada més a la desinformació per modelar logismes per descriure els temps que vivim,
l’opinió nacional i internacional al seu favor, la majoria precedits del prefix «post-», amb
una tendència de la que ni tan sols la UE referència a alguna cosa que ja hem deixat
semblava quedar al marge, i que l’exposava a enrere, ja sigui el liberalisme (postliberalisme) o
una onada d’autocratització, comptant amb la democràcia (postdemocràcia). Amb indepen-
que un 20% dels seus estats membres ja esta- dència de l’elecció dels termes o de l’afinitat
ven experimentant un retrocés democràtic5. ideològica, la llarga llista de símptomes lligats
al malestar polític actual és, més o menys,
El retrocés del liberalisme coincident: apatia, atomització, polarització,
ressentiment i, sobretot, ràbia, que massa so-
Si bé hi ha consens sobre el moment crític que vint es manifesta en esclats d’indignació, ja
travessa la democràcia –que com hem vist re- sigui a Internet o als mateixos carrers.
colzen les dades empíriques–, aquest acord des- Aquest article vol analitzar la crisi de la
apareix quan parlem de les causes i els atributs democràcia liberal; no obstant això, no pre-
d’aquesta deriva, motiu pel qual es genera un tén contribuir al saturat mercat de neologis-
debat intens sobre la natura de la crisi. Algunes mes escatològics i d’escenaris «de l’endemà»,
veus sostenen que és una crisi del liberalisme, ja que no crec que hàgim deixat enrere ni
lligada a l’auge del populisme de dretes i dels el liberalisme ni la democràcia. Les crisis no
moviments antisistema. En canvi, d’altres asse- sempre desemboquen en finals tràgics; també
guren que és un reflex de la pèrdua de confi- són una oportunitat per al canvi i la millora.
ança en el sistema polític arran la globalització M’abstindré, per tant, de dramatitzar en excés
neoliberal i del consegüent desgast de la sobi- els nostres problemes i miraré de prendre’n
rania nacional.Aquesta és, de fet, una de les tesis certa distància: la meva argumentació és que
centrals de l’índex elaborat per The Economist la crisi actual ve de lluny, i que no som la pri-
el 2022, que subratlla la negativa del Sud Glo- mera generació d’investigadors que mira de
bal a prendre partit contra Rússia i alinear-se buscar solucions per sortir-ne.
5. Vegeu V-Dem Institute (2022). 6. Vegeu The Economist, op. cit.

Sostinc que avui assistim Donald Trump perquè se-
sobretot a un retrocés del li- guís un segon mandat a les
beralisme, no pas al seu final, eleccions estatunidenques
ja que, per molt imperfec- de 2020, o per la qual Erdo-
tes que siguin la democràcia gan va aconseguir estendre
procedimental i les elecci- el seu govern una tercera
ons, continuen sent per a dècada gràcies a més de 27
molts l’únic marc referen- milions de vots, el maig de
cial. És per això que molts 2023. Segons el meu parer,
dels índexs de democràcia la principal raó subjacent a
esmentats anteriorment han aquests successos és una re-
diversificat les seves cate- núncia intencionada al libe-
gories per incorporar nous ralisme8.
termes –com ara «autocrà-
cia electoral»– que intenten Fins que la identitat ens
captar millor els matisos de separi
règims híbrids que continu-
en celebrant eleccions peri- Per a politòlegs com
òdiques i relativament com- Steven Levitsky i Lucan A.
petitives. Segons V-Dem, Way, els règims híbrids eren
per exemple, l’autocràcia un fenomen propi de la
electoral continua sent el ti- post-Guerra Freda. Segons
pus de règim més habitual el que defensen a la seva in-
al món i el que comprèn un fluent obra Competitive Aut-
44% de la població mundi- horitarianism: Hybrid Règims
al, és a dir, 3.400 milions de After the Cold War (2010), el
persones7. Líders autoritaris cost d’adoptar l’autoritaris-
com Vladímir Putin, Re- me a gran escala va esdeve-
cep Tayyip Erdogan, Viktor nir inassumible després del
Orbán o Narendra Modi col·lapse de la Unió Soviè-
segueixen gaudint del su- tica el 1990, fet que va do-
port de gran part dels seus nar lloc a un període d’uns
conciutadans i, encara que quinze anys d’hegemonia li-
això es pugui explicar en beral Occidental marcat per
alguns casos per la manipu- un poder militar, econòmic i
lació dels processos demo- ideològic estatunidenc sense
cràtics (com la manipulació rival9. No obstant això, l’he-
electoral i institucional, les gemonia liberal Occidental
restriccions dels drets i lli- no duraria per sempre. L’as-
bertats bàsics o el desmante- cens de la Xina i de Rús-
llament dels mecanismes de sia va modificar l’equilibri
control i d’equilibri i de la
supervisió judicial), aquesta
no és, per descomptat, la raó 7. Vegeu V-Dem Institute, op. cit.
8. Per a més detall, vegeu Özkırımlı
per la qual més de 74 mi- (2023), capítol 1.
lions de persones van votar 9. Vegeu Levitsky i Way (2010).

de poder mundial i va crear Avui assistim
un espai segur per als que sobretot a un
volien qüestionar les nor- retrocés del
mes internacionals liberals. liberalisme, no
Al mateix temps, el poder pas al seu final,
d’atracció del qual gaudia
ja que, per molt
Occident es va començar a
esvair com a conseqüència
imperfectes
de les funestes guerres que que siguin la
van liderar els Estats Units a democràcia
l’Iraq i l’Afganistan, els pro- procedimental
blemes interns de la UE, la i les eleccions,
crisi econòmica de 2008 i continuen sent per
l’auge de l’il·liberalisme a les a molts l’únic marc
democràcies consolidades. referencial
Tant la UE com els Estats
Units van perdre interès a
promoure la democràcia en Tot i això, el panorama
l’àmbit mundial, un fet que descrit per Levitsky i Way,
va comportar la disminució encara que encertat en ter-
del cost extern de la repres- mes generals, és incomplet
sió autoritària. A tot això es i pot resultar una mica en-
va afegir el sorgiment d’una ganyós, ja que segons les
nova forma d’autoritarisme seves tesis semblaria que
a països on fins aleshores la reculada del liberalisme
la democràcia havia arre- es deuria únicament a la
lat, com Hongria, Filipines, transformació de la dinà-
Veneçuela i Turquia. Segons mica internacional i a un
ens expliquen Levitsky i càlcul de costos i beneficis.
Way, remoure l’equilibri de Això no explica, tanmateix,
poder establert en aquests per què la polarització po-
països exigia una «habilitat pulista i etnonacionalista ha
més gran, estratègies més esdevingut l’estratègia pre-
sofisticades i una mobilitza- dilecta dels autòcrates i dels
ció popular molt més àmplia que aspiren a ser-ho, ni el
que en països com ara Benín, perquè del seu èxit i, cosa
Madagascar o Moldàvia». que és igualment impor-
Per això, els aspirants a autò- tant, per què no han sorgit
crates havien d’obtenir ma- forces compensatòries al sí
jories electorals indiscutibles, de l’esquerra liberal o pro-
cosa que sovint «s’aconse- gressista.
gueix mitjançant estratègies La meva resposta a
populistes o etnonacionalis- aquesta qüestió és senzilla,
tes polaritzadores»10. encara que, a primera vista,
pot resultar controvertida:
10. Vegeu Levitsky i Way (2020). la reculada del liberalisme

afecta tant la dreta com l’esquerra; és a dir, reaccionaris i
progressistes tenen molt més en comú del que estan dis-
posats a reconèixer. I el concepte clau aquí és «política
identitària». Tant el populisme com l’etnonacionalisme
són formes de política identitària, de la mateixa manera
que l’identitarisme radical és la imatge invertida del po-
pulisme. La idea del consens postliberal al qual apel·len
algunes veus i que queda recollida en la proclama de ser
«d’esquerres en economia i de dretes en la cultura», del
moviment Blue Labour al Regne Unit, no és més que una
versió un xic atenuada del projecte hegemònic occidental
que Levitsky i Way consideraven desfasat, especialment en
referència a les qüestions de cultura, immigració i segure-
tat. Això s’explica, en part, per la proliferació dels discursos
extremistes en boca dels partits de centredreta i centrees-
querra, amb vista a aconseguir un èxit electoral més gran,
però també per unes forces progressistes que no renuncien
a adoptar les mateixes tàctiques i estratègies il·liberals dels
seus oponents quan es tracta, per exemple, de reprimir la
dissidència interna. A conseqüència d’aquest gir copernicà
cap a la dreta, el centre polític és buit i la política es veu
reduïda a un joc de suma zero, amb dos jugadors cada cop
més irreconciliables, encara que en essència semblants, una
mena de versió actualitzada de la rivalitat entre els ger-
mans Ròmul i Rem.
Subratllar la creixent convergència entre populisme i
identitarisme no vol dir que l’esquerra sigui equiparable a la
dreta, ni que el dogmatisme identitari suposi una amenaça
més gran per a la democràcia liberal que el conservadoris-
me reaccionari. Ni de bon tros. La política està clarament
dominada per la dreta, no només pel seu èxit electoral o per
la seva participació en coalicions governants, sinó –i això és
el més important– perquè marca l’agenda política. I també
la dreta domina l’economia (el sistema financer mundial i
gran part de la riquesa que produeix), mentre que l’esquerra
reclama per a sí l’àmbit cultural, encara que, fins i tot aquí, el
seu feu va disminuint ràpidament.
En gran mesura expulsada dels nuclis de poder polític
i econòmic, l’esquerra es veu cada cop més confinada a
una guerra de trinxeres a l’esfera cultural, sobretot als
campus universitaris i als mitjans de comunicació, por-
tant la política al ciberespai i als carrers, imitant la menta-
litat del «nosaltres contra ells» de la dreta, i contrarestant
la violència estatal i les desigualtats estructurals amb mo-
viments de protesta ad hoc, activisme de teclat i vigilància
del llenguatge.

Guerra de catecismes
Resulta sorprenent en aquest context que, més enllà de

l’animat debat acadèmic i polític sobre el populisme de dre-
tes i altres formes de política reaccionària, hi hagi molt po-
ques crítiques a l’identitarisme radical des de dins de la ma-
teixa esquerra actual, en comparació, per exemple, amb la
dècada dels noranta, en què sí que hi havia un debat rigorós
i alhora empàtic entre els defensors de la política simbòlica i
l’esquerra marxista més materialista. En lloc d’aquest debat,
avui assistim a una allau de discursos de dretes, alguns po-
lèmics i obertament partidistes, altres amb una pretesa aura
d’objectivitat amb el suposat objectiu de protegir la «diversi-
tat de punts de vista» al «mercat de les idees», analogia que va
utilitzar per primera vegada el jutge Oliver Wendell Holmes
Jr., en la seva opinió dissident en el cas Abrams contra els
Estats Units (1919). Aquests discursos reiteren a grans trets
els arguments populistes i emfasitzen la suposada bretxa cada
vegada més gran entre el «poble» i les «elits» distants, utilit-
zant etiquetes molt esteses, entre els arrelats a un lloc deter-
minat (somewheres) i els de qualsevol banda (anywheres), els de
l’última fila i els de la primera fila, etiquetes que visibilitzen
les «legítimes queixes» dels que queden enrere en un món de
canvis ràpids, de diversitat creixent i de pèrdua de preuats va-
lors tradicionals i identitats nacionals11. Alguns afegeixen una
dimensió ètnica a la història i subratllen la necessitat de parlar
de blanquitud, en reclamar una nova política que torni a les
majories blanques l’esperança en el futur12. El denominador
comú d’aquests discursos és un menyspreu visceral cap a l’es-
querra, a qui responsabilitzen de la reculada del liberalisme.
Hi responen amb diferents variants del catecisme de «fe, fa-
mília i bandera», que reflecteix invariablement els valors con-
servadors de la majoria blanca. Les dones solen figurar com
a actrius secundàries en aquesta posada en escena, invocada
principalment contra els «altres», estrangers, en particular els
immigrants musulmans o els capdavanters progressistes de la
justícia social, i la majoria de les vegades acaben blanquejant
o amplificant el missatge dels populistes de dretes i els movi-
ments d’extrema dreta.
Aquí rau, doncs, el repte per als que volen frenar aquesta
tendència creixent cap a l’autoritarisme. L’il·liberalisme no
és un virus de la dreta que causa estralls en una democràcia,
altrament sana. És una malaltia sistèmica que afecta totes les
11. Vegeu Goodhart (2017); Eatwell i Goodwin (2018); i Arnade (2019).

12. Vegeu Kaufmann (2018).

franges de la societat, inclosos els progressistes, que sovint elaboren
la seva pròpia versió canònica dels fets que després intenten impo-
sar als dissidents, seguint la lògica de noblesse oblige. Per fer-hi front,
les forces democràtiques han d’enfrontar-se primer a la seva pròpia
complicitat en el retrocés del liberalisme, i oferir una nova visió
que trenqui el cicle d’indignació i polarització que paralitza avui
les institucions democràtiques, oferint una agenda social i econò-
mica progressista que inclogui tots els que es veuen afectats negati-
vament pel neoliberalisme imperant. Però això només ho podrem
aconseguir si posem el centre d’atenció en allò que compartim i
no pas en allò que ens separa, és a dir, si ens centrem en la nostra
condició comuna com a éssers humans13.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Arnade, Chris. Dignity: Seeking Respect in Back Row America. Nova

York: Sentinel, 2019.
Eatwell, Roger i Goodwin, Matthew. National Populism: The Revolt
Against Liberal Democracy. Londres: Penguin, 2018.
Freedom House. «Freedom in the World 2022: The Global Expan-
sion of Authoritarian Rule». Freedom House (febrer de 2022)
(en línia) https://freedomhouse.org/sites/default/files/2022-02/
FIW_2022_PDF_Booklet_Digital_Final_Web.pdf.
Goodhart, David. The Road to Somewhere: The Populist Revolt and
the Future of Politics. Londres: Hurst & Co., 2017.
Kaufmann, Eric. Whiteshift: Populism, Immigration and the Future of
White Majorities. Londres: Allen Lane, 2018.
Levitsky, Steven i Way, Lucan A. Competitive Authoritarianism:
Hybrid Regimes After the Cold War. Cambridge: Cambridge Uni-
versity Press, 2010.
Levitsky, Steven i Way, Lucan A. «The New Competitive Authoritari-
anism». Journal of Democracy 31, núm. 1 (gener 2020), p. 51-65.
Özkırımlı, Umut. Cancelled: The Left Way Back From Woke. Cambri-
dge: Polity, 2023.
The Economist. «Democracy Index 2022: Frontline Democracy and
the Battle for Ukraine». The Economist (2023) (en línia) https://
www.eiu.com/n/campaigns/democracy-index-2022/.
V-Dem Institute. «Democracy Report 2022: Autocratization Chan-
ging Nature?». V-Dem Institute (2022) (en línia) https://v-dem.
net/media/publications/dr_2022.pdf.
13. Vegeu Özkırımlı (2023), op. cit., capítol 5

ANTHEA ROBERTS
IMAGINAR Catedràtica a l’Escola de Regulació i Governança Global
EL FUTUR DE (RegNet) de l’Australian National University (ANU),
i professora visitant a la Harvard Law School
LA GLOBALITZACIÓ NICOLAS LAMP
Professor titular a la Queen’s University
188
De les múltiples versions que s’han fet «cinturó de l’òxid»2 als Estats Units, i emfa-
de la faula clàssica de la guineu i l’eriçó, la sitzen la necessitat de defensar la classe treba-
d’Isaiah Berlin és probablement la que capta lladora nativa davant la deslocalització de les
millor la idoneïtat d’aquest relat per exposar feines industrials i davant l’arribada d’immi-
dues maneres de pensar contraposades. En la grants. Els populistes d’esquerres i els crítics
versió de Berlin, la guineu té un coneixe- amb el poder empresarial al·leguen que els
ment del món perquè és astuta, però l’eriçó dividends de la globalització solen beneficiar
en té prou de conèixer una sola cosa, però principalment els rics i les poderoses multi-
molt important. Així, la faula presenta dues nacionals, mentre que debiliten, per contra,
maneres d’entendre el món: d’una banda, la la classe mitjana.
dels eriçons, centrada en un únic principi or- Arran de la pandèmia de la COVID-19
ganitzador, però d’aplicabilitat universal, i de i de la crisi climàtica ha augmentat la pre-
l’altra, la de les guineus, que té en compte ocupació per la resiliència i la sostenibilitat
molts valors i perspectives diferents, però que de les nostres economies. Ens trobem en una
no és capaç d’encaixar-ho tot en una única conjuntura crítica: després d’un període re-
visió omnicomprensiva1. lativament llarg d’estabilitat en el pensament
Els debats sobre la globalització econò- dominant sobre la globalització econòmica,
mica solen estar dominats per eriçons: actors ara ens endinsem en una situació de canvi
que interpreten i avaluen la dinàmica i les dramàtic3. En aquest context de crisi4, la nar-
conseqüències de la globalització a través rativa esdevé un factor summament impor-
d’un únic prisma. Per exemple, d’acord amb tant, ja que orienta els actors cap a noves ma-
el discurs occidental dominant sobre la glo- neres d’entendre quin és el problema i què
balització, després del col·lapse de la Unió cal fer per resoldre’l5.
Soviètica i fins a la crisi financera mundial Des del nostre punt de vista, entendre
del 2008, la liberalització econòmica va am- com interactuen les diferents narratives és
pliar el pastís econòmic de tal manera que el millor punt de partida per imaginar el
tots els països –de rendes altes i de rendes futur de la globalització, ja que aquestes di-
baixes, rics i pobres– van millorar la seva si- ferents narratives ens permeten matisar les
tuació. Segons aquesta lectura, el resultat del complexitats, les incerteses i les ambigüitats
lliure comerç va ser igual de beneficiós per de la globalització econòmica. Aquest no és
a tothom i va aportar pau i prosperitat en l’objecte dels debats actuals sobre la globa-
general. lització, que es converteixen ràpidament en
En els darrers anys, però, aquesta narrativa enfrontaments entre els que –amb menta-
es veu cada cop més qüestionada pel sorgi- litat d’eriçó– es parapeten en la seva visió
ment de discursos alternatius que afirmen del fenomen, i alhora caricaturitzen els seus
que la globalització econòmica genera tam- oponents com a analfabets en economia,
bé molts perdedors. Els populistes de dretes, políticament perillosos o moralment cor-
per exemple, lamenten la decadència del ruptes.
1. Vegeu Berlin (2013).

2. N. del E.: el «cinturó d’òxid» dels EUA és una regió ubicada al nord-est del país, a la zona dels grans llacs, i la seva prin-
cipal activitat econòmica és la industria pesant i les manufactures. Comprèn estats com Illinois, Indiana o Michigan, entre
d’altres.
3. En relació amb la conjuntura crítica, vegeu Berins Collier i Collier (2002); Capoccia i Kelemen (2007).
4. Sobre la importància de les idees en períodes de transició i crisi, vegeu Blyth (2002 i 2007); Widmaier et al. (2007).
5. Sobre la rellevància de les narratives en general, vegeu Patterson i Renwick Monroe (1998); Roe (1994). Sobre la impor-
tància de la narrativa en economia i comerç, vegeu Shiller (2019); Kay i King (2020); Rodrik (2018 a); Narlikar (2020).

Trobem un exemple paradigmàtic d’aques- interacció entre ells. Els bàndols estan tan
ta visió confrontacional en la reacció dels atrinxerats a les seves pròpies visions del món
portaveus de les narratives crítiques amb el que resulta impossible mantenir un veritable
lliure comerç i la immigració, tan presents a diàleg, degut a la intensa polarització6.
la campanya presidencial de Donald Trump, El fet que els eriçons hagin dominat els
als EUA, i en el moviment a favor del Brexit, debats públics sobre la globalització econò-
al Regne Unit. Molts es van embolcallar en mica no només ens ha impedit comprendre
la seva «bola de punxes» i van denigrar els la complexitat de la globalització, sinó que,
oponents per la seva estupidesa i interessos a més, suposa un obstacle per apreciar els
personals. No obstant això, els preconitza- diferents valors en joc i donar-los-hi cabu-
dors de narratives insurgents tampoc no es- da. Així doncs, per imaginar el futur de la
tan lliures de culpa, ja que en molts casos han globalització, necessitem desenvolupar més
dedicat tota la seva energia a mostrar que la enfocaments del tipus guineu, que ens des-
seva narrativa era radicalment diferent de lliurin dels discursos estancs i la polarització
l’anterior, sovint passant característica dels debats
per alt matisos i deixant contemporanis.
de banda qualsevol vo-
luntat de compromís. Sembla que Sis narratives per expli-
Això no vol dir que els proponents car qui guanya amb
perspectives com la de la globalització: tots,
de les diverses
l’eriçó no tinguin inte- alguns o ningú
rès. Algunes aprofiten les narratives sobre
eines empíriques i teòri- la globalització El primer pas per de-
ques de determinades dis- senvolupar aquest tipus de
ciplines acadèmiques per
econòmica viuen perspectiva és analitzar i
desenvolupar el nostre co- en mons estancs, comprendre què és el que
neixement sobre l’econo- amb poca o els diferents eriçons han
mia, la política i el medi afirmat sobre la globalit-
ambient. D’altres articu- nul·la interacció zació econòmica. Al nos-
len un sistema particular entre ells tre llibre Six Faces of Glo-
de valors i expliquen les balization: Who Wins, Who
seves ramificacions èti- Loses, and Why It Matters
ques a l’hora d’organitzar el flux mundial (Cambridge: Harvard University Press, 2021)
de béns, persones, capital, dades i idees. Ca- hem identificat sis narratives principals sobre
dascuna d’aquestes perspectives representa les virtuts i els vicis de la globalització eco-
un determinat punt de vista i treu l’entrellat nòmica que articulen els debats a Occident.
d’una part del trencaclosques. Aquestes narratives són les que generen les
Tanmateix, els debats dominats per pers- línies discursives a través de les quals perce-
pectives del tipus eriçó ens impedeixen bem la realitat i comuniquem les nostres con-
avançar, ja que tendeixen a oscil·lar entre dos cepcions i valors. En general, encaixen en tres
extrems, com un pèndol. En alguns temes, categories principals: una primera en què tots
sembla que els proponents de les diverses hi guanyen o win-win, una segona en què uns
narratives sobre la globalització econòmica hi guanyen i altres hi perden o win-lose i, fi-
viuen en mons estancs, amb poca o nul·la nalment, una en què tots hi perden, o lose-lose.
6. Sobre els mons estancs, vegeu Epstein (2019). Sobre la polarització, vegeu Drezner (2017) i Klein (2020).

La narrativa dels poders establerts ha estat La narrativa populista d’esquerres se centra
la dominant a l’hora d’entendre la globa- en com es manipulen les economies naci-
lització econòmica a Occident durant les onals per canalitzar els guanys de la glo-
darreres tres dècades. Des d’aquesta pers- balització cap a uns pocs privilegiats. Tot
pectiva, la globalització és una dinàmica i que les economies de molts països han
irrefrenable i aclaparadorament beneficio- crescut, també s’ha produït un fort aug-
sa. Se centra en l’augment de la producti- ment de la desigualtat, amb una bretxa
vitat i el descens de les taxes de pobresa, cada vegada més gran entre rics i pobres, i
i posa l’èmfasi en l’eficiència econòmica un debilitament de la classe mitjana. Men-
i les virtuts dels països i les empreses que tre que alguns dels seus defensors assenya-
aprofiten els seus avantatges comparatius. len directius d’empreses, banquers i mul-
Moltes de les institucions que actuen com timilionaris –l’1% més ric de la població
a guardianes de l’ordre econòmic inter- mundial– com els beneficiaris d’aquesta
nacional –com el Banc Mundial, l’FMI transferència, altres apunten també als pro-
i l’OMC– han fet seva aquesta visió del fessionals cultes i a la classe mitjana i alta
win-win7. en general –el 20% més ric–. En qualsevol
Tot i això, a la dècada posterior a la crisi cas, per a aquesta narrativa, són els pobres
financera mundial, aquest discurs oficialista i la classe treballadora els qui hi han sortit
ha perdut la seva posició dominant, i narra- perdent9.
tives que fins aleshores eren marginals ocu- Els qui defensen la narrativa del poder cor-
pen ara el centre del debat polític. Mentre poratiu afirmen que els veritables guanya-
que la narrativa dels poders establerts segueix dors de la globalització econòmica són les
aferrada al win-win, quatre narratives més so- empreses multinacionals, les quals poden
bre la globalització econòmica, encara amb aprofitar els avantatges d’un mercat global
mentalitat d’eriçó, argumenten que aquesta per produir a baix cost, vendre pertot ar-
produeix tant guanyadors com perdedors. La reu i minimitzar el pagament d’impostos.
diferència entre elles rau en qui hi guanya i Aquestes empreses utilitzen el seu poder
qui hi perd, què causa aquest resultat distri- per configurar les normes internacionals
butiu desigual, i per què és problemàtic. en àmbits que les beneficien, com el co-
A l’esquerra de l’espectre polític tro- merç i la inversió, i alhora exerceixen pres-
bem dues narratives que emfatitzen com els sió contra una cooperació internacional
guanys de la globalització econòmica han eficaç en temes que les podrien perjudicar,
fluït cap amunt, cap als rics i les corporacions com la fiscalitat. Segons aquesta narrativa,
multinacionals. A la dreta, trobem dues nar- la globalització econòmica produeix molts
ratives que consideren que els beneficis de la perdedors –treballadors, comunitats, ciuta-
globalització han anat a parar a butxaques i dans i governs– i un únic guanyador: les
països estrangers8. empreses10.
7. Entre els que defensen o expliquen aquesta narrativa, vegeu Friedman (2000 i 2005); Clausing (2019); Blair (2005); Bou-
dreaux (2018); OMC (2007 i 2012).
8. Sobre la distinció entre populisme d’esquerres i de dretes, vegeu Mudde (2004); Eichengreen (2018 i 2019). Pel que fa
al populisme, adoptem l’enfocament d’autors com Mudde, que el consideren com una ideologia menor que enfronta el
«poble» i l’«elit», de manera que es pot combinar amb altres agendes normatives, com el socialisme a l’esquerra i el nacio-
nalisme o el nativisme a la dreta.
9. Com a exemples dels que defensen aquesta perspectiva, vegeu Baker (2016); Stiglitz (2012); Sanders (2015); Saez i Zuc-
man (2019); Warren (2019); Foroohar (2016); Draut (2018); Reeves (2017).
10. Com a exemples dels que defensen aquesta perspectiva, vegeu Brown Jr. (1993); Nader (2015); Lind (2020); Rodrik
(2018b); Ciuriak (2017); Rodrik (2018c); Zucman (2015); AFL-CIO (2017).

La narrativa populista de dretes comparteix l’àmbit de la seguretat, sorgides de la inter-
amb la visió d’esquerres una profunda des- dependència econòmica i la interconnexió
confiança envers les elits, però totes dues digital amb rivals estratègics12.
narratives divergeixen en la seva acusació: De vegades aquestes narratives se so-
mentre que els populistes d’esquerres cul- lapen. Per exemple, molts membres de
pen l’elit d’enriquir-se, els populistes de l’administració Trump van adoptar tant la
dretes carreguen contra ella per no prote- narrativa populista de dretes com la geo-
gir la població treballadora autòctona de econòmica, mentre que candidates com
les amenaces de «l’altre» extrem. Per tant, Elizabeth Warren van encarnar tant la
el discurs populista de dretes té un fort crítica populista d’esquerres com la del
component horitzontal de «nosaltres con- poder corporatiu. En altres casos, són di-
tra ells», ja sigui mitjançant la preocupació vergents. Per exemple, les protestes contra
per protegir els treballadors de la desloca- l’Associació Transatlàntica pel Comerç i la
lització de llocs de treball, o de protegir-los Inversió (ATCI, més coneguda per la sigla
contra l’afluència d’immigrants que podrien anglès TTIP) estaven més influenciades
en competir per aquests llocs de feina, viu- per la narrativa del poder corporatiu que
re del sistema de benestar social o amenaçar la del populisme d’esquerres. Cada narra-
la identitat de la comunitat nacional11. tiva té preocupacions pròpies: si la narra-
La narrativa geoeconòmica se centra en un tiva populista de dretes lamenta la pèrdua
altre tipus d’amenaça exterior: la competèn- d’ocupació en l’àmbit industrial, la geo-
cia econòmica i tecnològica entre els Estats econòmica se centra a guanyar la cursa de
Units i la Xina com a grans potències rivals. les tecnologies del futur, com les xarxes de
Encara que ambdós països s’han beneficiat cinquena generació (5G) i la Intel·ligència
de la globalització econòmica en termes ab- Artificial.
soluts, en termes relatius la Xina ha reduït Aquestes narratives que es basen en una
la distància que la separava dels Estats Units. lògica win-win o win-lose difereixen de la
Els Estats Units, per la seva banda, perce- sisena d’aquestes narratives del tipus eriçó,
ben cada vegada més la Xina com un com- que sosté que tots correm el risc de per-
petidor econòmic i una amenaça per a la dre-hi amb la globalització econòmica en
seguretat, cosa que confereix a la narrativa la seva forma actual. Aquesta narrativa del
geoeconòmica una urgència que no tenia lose-lose retrata la globalització econòmica
durant la guerra freda. Aquesta urgència s’ha com a font i accelerador d’amenaces glo-
vist agreujada amb la invasió russa d’Ucraïna bals, com ara les pandèmies i el canvi cli-
i ha donat a aquest tipus de discurs un ca- màtic. Algunes versions se centren en com
ràcter prominent a Europa, l’abast del qual la interconnexió global augmenta el risc de
s’ha ampliat per incloure també la compe- contagi, tant de virus com d’alteracions en
tència entre Occident i una aliança autorità- la cadena de subministraments. Altres ad-
ria encapçalada per la Xina i Rússia. En lloc verteixen que, l’augment vertiginós de les
d’aplaudir el comerç i la inversió internaci- emissions de carboni a conseqüència de
onals per millorar el benestar econòmic i les l’expansió mundial del model occidental
perspectives de pau, la narrativa geoeconò- de producció i consum, posa en perill tant
mica subratlla les vulnerabilitats existents en les persones com el planeta.
11. Com a exemples a favor d’aquesta perspectiva, vegeu Trump (2017); Lind (2020); Guilluy (2019);Williams (2017); May (2016);
Goodhart i Armstrong (2017); Cass (2018); Russell Hochschild (2016); Moretti (2012); Ferry (2019).
12. Com a exemples que defensen o expliquen aquesta narrativa, vegeu Spalding (2019); Blackwill i Harris (2016); Pence (2018);
Wray (2020); Navarro (2011 i 2018); Sommer (2018); Farrell i Newman (2019); Leonard (2016).

Aquest tipus de narratives centrades en les la guineu, que abasti múltiples perspectives,
amenaces globals consideren la humanitat com mantenint-les en tensió i combinant-ne els
un tot i els seus partidaris apel·len a la soli- diferents punts de vista.
daritat global i a la cooperació internacional Des del punt de vista analític, adoptar
per fer front a reptes compartits. Sostenen un enfocament d’aquest tipus ajuda a com-
que hem de redefinir els objectius de les prendre millor les qüestions complexes.
nostres economies perquè els individus i les Com explica el politòleg Philip Tetlock al
societats puguin sobreviure i prosperar dins seu llibre Expert Political Judgment (2017), la
els límits del nostre planeta. Això pot impli- clau no és tant què pensen els experts, sinó
car donar més importància a la resiliència com pensen. Tetlock considera que els qui
que a l’eficiència de les nostres cadenes de pensen com eriçons tenen coneixement
subministrament, i més importància a la sos- sobre un aspecte determinat i sovint con-
tenibilitat que a la cerca de beneficis en les fien massa en ells mateixos, i tendeixen a
nostres economies. Si no canviem, advertei- excedir-se en l’abast explicatiu dels seus
xen, correm el risc de sortir-hi tots perdent, coneixements a altres àmbits. Les seves pre-
encara que és probable que algunes persones diccions solen ser, tanmateix, molt menys
i alguns països siguin els primers a rebre’n les encertades que les dels pensadors amb men-
conseqüències i els més perjudicats13. talitat de guineu, que combinen diverses
Formats en un món acostumat als eriçons, fonts d’informació per arribar a conclusions
la pregunta més comuna que ens vam trobar més provisionals15.
a la nostra investigació va ser: «aleshores, qui- Prenguem com a exemple la reacció con-
na d’aquestes narratives és la correcta?».Tam- tra l’impost sobre el dièsel del president fran-
bé vam descobrir que els partidaris de deter- cès Emmanuel Macron, el 2018. Des de la
minades narratives s’afanyaven a assenyalar el perspectiva oficial i de les narratives sobre les
que era correcte de la seva narrativa i el que amenaces globals, la taxa tenia tot el sentit
era erroni de les altres, una clàssica maniobra del món: encarir els combustibles fòssils és
d’eriçó. Tots dos enfocaments passen per alt, una manera de reduir les emissions de car-
però, una qüestió més profunda. boni a través del mercat. No obstant això,
Com passa amb qualsevol representació la política va fracassar perquè Macron no va
parcial d’una realitat de naturalesa comple- tenir en compte com seria percebut l’impost
xa, encara que cada relat conté una mica des de les perspectives populistes que van ali-
de certesa, cap no diu tota la veritat14. Cada mentar les protestes dels «armilles grogues».
relat destaca aspectes importants del procés Els populistes de dretes veien en l’impost un
de globalització econòmica, i expressa valors greuge de les elits urbanes cap a la vida rural,
arrelats profundament en un gran nombre i alhora els populistes d’esquerres assenyala-
de persones. Mostra i alhora amaga. Per això, ven que gravava les poblacions més pobres
en comptes d’optar per una única narrativa, sense penalitzar les activitats dels rics, com el
hem de prioritzar un enfocament com el de fet de volar amb avió.
13. Com a exemples que defensen o expliquen aquesta narrativa, vegeu Slaughter (2020); Martin (2020); Klein (2014);
Wallace-Wells (2019); Thunberg (2019); Raworth (2017); Hickel (2016 i 2018).
14. El mateix es pot afirmar en el cas de marcs, metàfores i models. Vegeu Goffman (1974), sobre com els marcs són com
finestres a través de les quals veiem el món: organitzen les idees centrals sobre un tema complex, donant forma a allò
que veiem i a allò que no veiem; Morgan (1986), sobre com «la metàfora és inherentment paradoxal. Pot crear poderoses
percepcions que també es converteixen en distorsions, ja que la manera de veure-hi sorgida de la metàfora es converteix
en una forma de no veure-hi», i Rodrik (2015), sobre com «els models mai no són veritables; però hi ha alguna cosa de
veritat en els models».
15. Vegeu Tetlock (2017).

Si l’art de l’advocacia consisteix a con- l’aprofundiment i l’especialització en detri-
vèncer els altres perquè vegin el món a través ment d’una mirada més global, intercon-
d’una lent determinada, l’art de l’elaboració nectada i creativa. Els responsables polítics
de polítiques requereix el contrari: exigeix solen treballar de manera relativament com-
examinar els problemes a través de diver- partimentada en diferents departaments que
ses lents. Per decidir si un país ha d’utilitzar aborden els seus propis problemes, i man-
Huawei a les seves xarxes 5G no s’ha de con- tenen un estret control sobre les seves pro-
siderar únicament si els productes de Huawei postes. Tot i això, fenòmens complexos com
són barats, fiables i econòmicament eficients; la globalització econòmica impliquen una
també cal tenir en compte fins a quin punt multitud de qüestions interconnectades, que
el país se sent còmode confiant la seva infra- no s’ajusten clarament a les fronteres de les
estructura crítica a una empresa que depèn disciplines i les temàtiques al voltant de les
del Govern xinès, i més tenint en compte quals s’organitza gran part de la nostra pro-
les qüestions de seguretat i la rivalitat geo- ducció de coneixement.
política. De la mateixa El premi Nobel de Fí-
manera, la comprensió de sica Murray Gell-Mann
la propagació i l’impacte Les qüestions afirmava que: «en el segle
del coronavirus requereix distributives, tant xxi, el tipus de ment més
una apreciació dels riscos dins dels països important serà la ment
sistèmics derivats de la com entre ells, capaç de sintetitzar»16. La
interconnexió global, així es converteixen ment sintetitzadora assi-
com de la variabilitat re- mila i avalua informació
sultant de les desigualtats
en un element procedent de fonts dis-
domèstiques. central de la pars, barrejant-la en un
Un enfocament com formulació de tot més coherent17. La
el de la guineu també ens polítiques capacitat per tenir pre-
pot ajudar a superar la in- sents (almenys) dues idees
comprensió mútua que o narratives diametral-
prolifera en els debats econòmics, ja que ens ment oposades i, en lloc de triar-ne simple-
empeny a posar-nos a la pell d’aquells amb ment una, produir una síntesi que sigui su-
els quals no estem d’acord. I si comprenem perior a qualsevol de les dues, és una qualitat
millor la seva lògica interna, el seu atractiu i que comparteixen els principals líders em-
les prescripcions d’aquesta narrativa, tindrem presarials18.
una visió més clara dels punts cecs i els biai- És també una pràctica cada cop més habi-
xos de les nostres pròpies narratives i prefe- tual a Washington i a Brussel·les. L’estratègia
rències polítiques. del president dels Estats Units Joe Biden inte-
Per desenvolupar enfocaments d’aquest gra aspectes de múltiples perspectives. La seva
tipus que, ens ajudin a imaginar el futur de agenda comercial parla del potencial del co-
la globalització, hem de pensar de manera merç com a generador de prosperitat, a la qual
integradora, cosa que no és fàcil en el con- hi afegeix el compromís de defensar el ben-
text actual. Les universitats solen segmentar estar dels treballadors estatunidencs –un tret
la recerca en disciplines i, per tant, fomenten propi dels populistes de dretes i d’esquerres–,
16. Citat a Gardner (2020).

17. Vegeu Gardner (2020) i Gardner (2008).
18. Vegeu Martin (2007) i Moldoveanu i Martin (2010).

la necessitat de regular el poder empresarial un enfocament en dues fases. En primer lloc,
–també en els àmbits fiscal i antimonopo- era imperatiu augmentar la mida del pas-
li– i la determinació de competir agressiva- tís econòmic, obrint els mercats al comerç
ment amb la Xina en matèria econòmica i i la inversió internacionals. Les qüestions
tecnològica, alhora que s’intenta cooperar en distributives sobre com es dividia el pastís
amenaces globals com el canvi climàtic i les quedaven relegades a l’àmbit nacional. El
pandèmies. pensament econòmic enquadrat en aquesta
Una cosa semblant passa a Brussel·les. La perspectiva apostava per l’eficiència com a
Unió Europea, durant molt de temps gran mecanisme de creixement econòmic del país
defensora de la narrativa oficial, ha anat ac- en conjunt i pressuposava que els guanya-
tualitzant la seva política comercial per bus- dors podrien compensar els perdedors, i tot
car una major resiliència en béns crítics, i així, seguir en una millor posició. Que els
encapçalar la seva pròpia fabricació de semi- guanyadors compensessin efectivament els
conductors per tal de protegir la seva posició perdedors era quelcom que es reservava als
industrial i imposar un Mecanisme d’Ajust embolics de la política, per no comprometre
en Frontera per Carboni (MAFC); tot això la integritat dels models.
amb l’objectiu d’aconseguir més sostenibili- Tot i això, la resta de les narratives sí que
tat en el marc d’un sistema de comerç mun- atorguen un paper central a la distribució.
dial. També intenta incorporar aspectes de No n’hi ha prou d’augmentar la mida del
diferents narratives en el seu apropament a pastís; el repartiment és tan important o més.
la Xina. En aquest sentit, la Comissió declara Els populistes d’esquerres se centren en la
que «la Xina és, simultàniament, en diferents distribució de la riquesa i les oportunitats
àmbits polítics, un soci de cooperació amb entre les classes socioeconòmiques d’un país
qui la UE té objectius estretament alineats, determinat. Per a ells, el creixement és inútil
un soci amb qui la UE ha de negociar per si no és àmpliament compartit. La narrativa
trobar un equilibri d’interessos, un compe- populista de dretes sosté que la distribució,
tidor econòmic a l’hora d’aconseguir el li- entesa en el sentit horitzontal de l’espai geo-
deratge tecnològic i un rival sistèmic que gràfic, també importa. Compara la dinàmica
promou models alternatius de governança». de les ciutats que progressen i les comunitats
Si deixem de banda la qüestió de quina rurals que decauen amb el tancament de les
de les narratives és la correcta, on ens pot fàbriques.
portar un pensament més integrador sobre la Els guanys relatius també poden ser im-
globalització econòmica? Tot i que no tenim portants a escala internacional. La narrativa
una resposta definitiva al respecte, el nostre geoeconòmica assenyala que, encara que la
estudi suggereix que el centre de gravetat del Xina i els Estats Units s’han beneficiat de la
debat es va allunyant de l’antic consens ofici- globalització econòmica en termes absoluts,
al almenys en dos aspectes: d’una banda, pel l’èxit relatiu de la Xina a l’hora d’escurçar
que fa a les qüestions de distribució, que tant distàncies ha aguditzat la competència es-
dins dels països com entre ells, ocupen un tratègica entre ambdós països. En lloc de
lloc cada cop més central, i, de l’altra, envers generar una situació win-win, que té com a
als valors no econòmics, ja siguin mediambi- conseqüència pau i prosperitat per a tothom,
entals, socials o relacionats amb la seguretat, el canviant equilibri de poder mundial ame-
que creixen en importància en detriment de naça ara la pau i la prosperitat. Les qüestions
l’eficiència i el creixement. distributives, tant dins dels països com entre
En qüestions distributives, els proponents ells, es converteixen en un element central
de la narrativa del poder establert suggerien de la formulació de polítiques.

Un altre tema comú a les narratives que són economies que ens facin prosperar, inde-
s’oposen a l’ortodòxia del lliure comerç és pendentment que creixin o no»19.
la importància que atorguen a altres valors Els valors no econòmics també són pre-
més enllà de l’eficiència econòmica, ja siguin sents a les narratives alternatives. La narrati-
el benestar humà, la protecció del medi am- va populista de dretes premia els vincles que
bient, la cohesió comunitària o la seguretat uneixen les famílies, les comunitats i les na-
nacional. La narrativa del poder establert cions, i valora la tradició, l’estabilitat, la lleial-
tendeix a ignorar els valors no monetaris, o a tat i la jerarquia. Els que la defensen entenen
tractar-los com si es poguessin reduir a me- la importància del treball no només com a
sures econòmiques. Els discursos alternatius mitjà per aconseguir uns ingressos, sinó tam-
sostenen que el «benestar» general no es pot bé com a mecanisme per conferir un senti-
representar únicament amb paràmetres eco- ment d’identitat, autoestima i dignitat que,
nòmics; de vegades hi ha altres valors més alhora, ajuda a construir famílies i comuni-
importants que la renda i que no es quan- tats estables. Encara que el comerç fomenti
tifiquen amb diners. Tot i una major eficàcia i una
que avui, gràcies als sub- producció més barata,
sidis per discapacitat, les La disjuntiva no pot danyar el teixit social,
ajudes socials i l’accés a és la cooperació, sobretot quan el canvi és
productes més barats, un la competència ràpid i es concentra en
treballador industrial que regions geogràfiques o
o la confrontació
ha estat acomiadat esti- sectors industrials especí-
gui objectivament en una entre els Estats fics20.
situació material millor Units i la Xina, De vegades, el crei-
que la dels seus pares, el sinó com xement econòmic con-
que ha perdut en orgull gestionar aquests tribueix a assolir també
i estatus potser supera objectius no econòmics;
qualsevol guany material.
tres aspectes en en altres ocasions, però,
La idea que impor- diferents àmbits i hi entra en conflicte. Els
ten altres valors, a més de moments partidaris d’aquestes nar-
l’increment de la riquesa, ratives no oficials coin-
és un element essencial cideixen amb que no
de la narrativa sobre les amenaces globals. Els podem centrar-nos únicament a augmentar
ecologistes i els seus aliats ens demanen que la mida del pastís, ni tampoc limitar-nos a
reformulem el creixement econòmic com dividir-lo equitativament: potser aquelles
un mitjà per assolir un fi, i no com un fi en si coses que valorem no càpiguen en un únic
mateix. Ens recorden que no tot creixement pastís21. Si volem imaginar un futur esperan-
econòmic contribueix al benestar humà, es- çador per a la globalització, hem de trobar
pecialment quan es persegueix sense respec- maneres de debatre més obertament i equi-
tar els límits planetaris. «El que tenim actual- librar els diferents valors a les nostres socie-
ment són economies que necessiten créixer, tats pluralistes. A través de l’empatia, hem de
amb independència que ens facin prosperar o fomentar una cultura de debat respectuós en
no», assenyala Raworth, «i el que necessitem què es considerin obertament les diferents
19. Vegeu Raworth (2019).

20. Sobre la importància psicològica de ser productor i no només consumidor i el que això podria significar per a la política
econòmica, vegeu Cass (2018).
21. Sobre la idea d’«un únic pastís» i de «pastís econòmic», vegeu, respectivament, Liscow (2018) i Cass (2018).

possibilitats de compromís. Per exemple, REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
com podem sospesar el valor de la tradició
enfront del progrés econòmic, la riquesa del AFL-CIO, «Making NAFTA Work for Working
país enfront del benestar de determinades re- People», (juny de 2017) (en línia), https://
gions o grups, i la importància de la naciona- aflcio.org/sites/default/files/2017-06/
litat enfront del valor de les identitats globals N A F TA % 2 0 N e g o t i a t i n g % 2 0 R e c o m -
i cosmopolites? mendations%20from%20AFL-CIO%20
Si volem imaginar un futur esperançador %28Witness%3DTLee%29%20Jun2017%20
per a la globalització, hem de deixar enre- %28PDF%29_0.pdf
re els conflictes sobre quina és la narrativa Baker, Dean. Rigged: How Globalization and the
correcta. La capacitat per integrar els punts Rules of the Modern Economy Were Struc-
de vista de diferents narratives, i la voluntat tured to Make the Rich Richer. Washington:
d’explorar sinergies i trobar acords es conver- Center for Economic and Policy Research,
teixen en els trets característics d’una política 2016.
reeixida. Ja no n’hi ha prou que les cadenes Berins Collier, Ruth i Collier, David. Shaping
de subministrament siguin eficients; necessi- the Political Arena: Critical Junctures, the
tem que també siguin segures i resilients. La Labor Movement, and Regime Dynamics in
política climàtica no només ha de ser econò- Latin America, Notre Dame: University of
micament i tecnològicament viable, sinó que Notre Dame Press, 2002, p. 27-39.
també ha de ser equitativa i integradora. La Berlin, Isaiah. The Hedgehog and the Fox:
disjuntiva no és la cooperació, la competèn- An Essay on Tolstoy’s View of History. 2ª
cia o la confrontació entre els Estats Units i ed. Princeton: Princeton University Press,
la Xina, sinó com gestionar aquests tres as- 2013. p. 1-2.
pectes en diferents àmbits i moments. Blackwill, Robert D. i Harris, Jennifer M.
Abordar un assumpte a través de moltes War by Other Means: Geoeconomics and
lents narratives és una tasca difícil, tant des Statecraft. Cambridge: Harvard Univer-
del punt de vista cognitiu com normatiu. sity Press, 2016.
Tanmateix, també és la millor oportunitat Blair, Tony. «Tony Blair on Globalization. Can
que tenim per idear plantejaments que res- Tony Blair push traditionally stoic Britain
ponguin a la complexitat calidoscòpica dels full-force into globalization?». The Globa-
reptes actuals. list, 5 d’octubre de 2005, (en línia) https://
www.theglobalist.com/tony-blair-on-glo-
balization/.
Blyth, Mark. Great Transformations: Econo-
mic Ideas and Institutional Change in the
Twentieth Century. Nova York: Cambridge
University Press, 2002, p. 38-39.
Blyth, Mark. «Powering, Puzzling, or Persua-
ding? The Mechanisms of Building Instituti-
onal Orders». International Studies Quarter-
ly 51, núm. 4 (desembre 2007), p. 761-777.
Boudreaux, Daniel J. «Trade Has No Losers»,
American Institute for Economics Rese-
arch, 24 de desembre de 2018, (en línia)
https://www.aier.org/article/trade-has-no-
losers/.

Lectura Articles

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Lectura Articles

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

ELS LÍMITS DE LA DANI RODRIK

GOVERNANÇA DAVANT EL Professor de Política Econòmica

ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023 31

32 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023

34 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023

Quan és necessària una gestió global?

ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023 35

36 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023

En el paràgraf anterior es feia referència a les nacions «ben governades». La incompetència

ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023 37

Amb aquestes consideracions com a teló de fons, és possible preveure

38 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023

Una globalització més modesta però més ben dissenyada

El retrocés de la hiperglobalització ens pot dur cap a guerres comer-

ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023 39

40 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023

56 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023

Les grans potències ambientals

La política ambiental mundial, com altres grans

ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023 57

58 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023

ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023 59

60 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023

Canvi climàtic, qüestió de seguretat?

Malgrat la crida perquè les grans potències

ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023 61

62 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023

ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023 63

64 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023

123 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023 123

124 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023

5. Vegeu V-Dem Institute (2022). 6. Vegeu The Economist, op. cit.

ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023 125

126 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023

ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023 127

128 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023

Resulta sorprenent en aquest context que, més enllà de

11. Vegeu Goodhart (2017); Eatwell i Goodwin (2018); i Arnade (2019).

ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023 129

Arnade, Chris. Dignity: Seeking Respect in Back Row America. Nova

13. Vegeu Özkırımlı (2023), op. cit., capítol 5

130 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023

1. Vegeu Berlin (2013).

ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023 189

190 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023

ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023 191

ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023 193

194 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023

16. Citat a Gardner (2020).

ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023 195

196 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023

19. Vegeu Raworth (2019).

198 ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023

ANUARI INTERNACIONAL CIDOB 2023 199

You might also like