3 esdeveniments de no sé qué:

- La distensió és el context en què les dues superpotències deixen d’estar barallades i es

produeix aquest canvi de paradigma, ja que es deixa d’estar atenent únicament a aquest
enfrontament, que impedia que s’atengués a altres temes, i es comença a atendre més als
temes d’àmbit econòmic.

- Recuperació d’Europa, EEUU té una competència econòmica, això portarà una crisi
monetària, la devaluació del dòlar

- Crisi del petroli: els països poc poderosos redueixen la producció del petroli i augmenta el
preu de l’energia i així posen en jaque mate als EEUU. Els guanyadors son els països
occidentals i qui perd són aquells països del tercer món que nomé produeixen matèries
primeres

El transnacionalisme vol fer una teoria que expliqui millor el món i la realitat que el realisme.
Els pares d’això, R. Keohane i J. Nye, s’adonen que els articles de les revistes que parlen de la
realitat no parlen de seguretat ni d’estats, sinó d’economia.

L’Estat ha deixat de ser l’actor fonamental de les relacions internacionals. Constaten la

pluralitat d’actors en les relacions internacionals; els actors que intervenen no només són els
estats, també estan els actors que ells anomenen transnacionals. L’estat ja no és un actor
homogeni, com era al cas del realisme. Per ells, l’estat és un actor amb veus múltiples.
L’interès del transnacionalisme és la lluita d’interessos dins del mateix estat.

Les relacions internacionals ja no són merament interestatals. Si reduïm l’agenda com fa el

realisme ens estem deixant fora coses que passen al món que influeixen. Per ells, les relacions
internacionals són la política mundial, és la suma de diferents tipus de relacions.

Per un part, ells eliminen la diferència entre política interna i externa. Perquè, de vegades,
unes influeixen en les altres. Les relacions transnacionals són les relacions entre actors en què
el marc és a través de les fronteres i no estan controlades pels òrgans centrals de la política
exterior de l’estat. Tot això és el que ells anomenen World Politics (=Relacions internacionals
contemporànies), que es tracta del repartiment del poder mundial.

Els actors són cadascuna de les unitats que intervé en la política mundial, no necessàriament
fan el mateix, però és important la interacció, el moviment d’informació, moviment de
mercaderies, finances…

L’Estat de vegades decideix i d’altres, no. El fet de no prendre una decisió també és una
decisió.

Interdependència: és una concepte clau per tal d’entendre el transnacionalisme. És

dependència mútua. El que vol posar de manifest aquest paradigma és que els actors
internacionals estan en una situació de dependència mútua. La interdependència és asimètrica
(no depèn de b en la mateixa mesura que b depèn de a). I aquesta asimetria és la font de
poder. Per entendre aquesta asimetria, ells proposen dues variables més: sensibilitat (mesura
en què la conducta de a es veu afectada per la conducta de b en un moment determinat. ex:
durant la crisi del petroli, els EEUU eren sensibles als països productors de petroli) i
vulnerabilitat (variable que mesura la capacitat de resposta davant la conducta d’un altre. ex:
davant de la crisi del petroli, tenim o no tenim facilitat per reaccionar?)
Explica que països que tenen poc recursos poden modificar la conducta de països que en tenen
més. La clau està en tenir allò que algú necessita en un moment determinat. No es tracta de
tenir molt o poc. El poder no és un guany de suma negativa, sinó que pot ser compartit,
l’intercanviem.

Aproximació teòrica propera a l’aproximació grociana. Posen l’èmfasi en les relacions

cooperatives, que són les dominants en les relacions internacionals. Per molt que EEUU i Xina
s’odien es necessiten. En un món en què tenim armes nuclears, la força ha deixat de ser útil en
les relacions internacionals. No té cap sentit, des d’un punt de vista coherent, utilitzar la força,
que produiria un cost massa elevat, hi ha altres instruments polítics. La xarxa d’instruments
d’ordre es va ampliant. Confien molt en la creació i regulació d’instruments d’ordre (normes,
règims internacionals).

Posen fi a la diferència que el realisme portava implícita entre el que s’anomenava l’alta
política i la baixa política (high i low politics). No hi ha jerarquia entre temes de política
internacional. El polític ha d’estar atent a l’agenda internacional. L’agenda és canviant. No hi
ha una jerarquia establerta entre allò que és important i allò que no. Els estats han de saber en
cada moment què és allò que té més transcendència. És una visió molt més positiva de les
relacions internacionals que la del realisme, que sempre anava abocada al pessimisme; el
progrés es possible, perquè, cada vegada, degut a la interdependència, cooperem més, no
perquè tinguem interessos solidaris, sinó perquè és una necessitat per tal que el sistema es
mantingui.

Els anys 70 son anys de distensió, però a finals dels anys 70 va a ver una revifada de la guerra
freda.

Crítiques al transnacionalisme:

- La primera crítica que es farà a aquesta visió és que és molt etnocèntrica, ha fet
extensiu a tot el món un tipus de relacions que està tenint lloc a Europa.
- La segona crítica és l’ús de la força, encara s’utilitza la força convencional. Que no hi
hagi armes nuclears no vol dir que no s’usin les armes convencionals.

Ells no pretenen pensar la realitat d’una manera revolucionària per canviar les relacions
internacionals, intenta llegir la realitat per entendre què passa i posicionar-se bé en el joc del
poder i prendre les decisions correctes de política exterior, per al que necessiten conèixer la
política mundial.
Tema 3- la dependència i el subdesenvolupament en el sistema internacional:
l’estructuralisme

El context històric (anys 60 i 70) és el mateix que el del transnacionalisme, però la perspectiva
és totalment diferent. El paradigma estructuralista de les relacions internacionals era un
paradigma que partirà de l’emergència, del protagonisme del tercer món a les relacions
internacionals, es farà visible a les relacions internacionals a la segona meitat de la dècada dels
50. L’estructuralisme sorgirà de les relaciona de dependència del sud respecte al nord.

1. De la descolonització i les independències polítiques al neocolonialisme

Nous països que mantenen relacions de dependència econòmica amb les metròpolis.
Les economies colonials eren economies al servei dels interessos econòmics de les
metròpolis (proveïen productes de matèries primeres que exportaven a les metròpolis,
basades en els neocultius). La independència política no es traduïa en una
independència real. Aquesta realitat comença a fer-se patent.
El colonialisme havia creat un discurs de superioritat europea. El model de
desenvolupament no es qüestionava, es pensava que era un model lineal, en què els
països europeus ocupaven les posicions més altes.
Apareix el concepte “tercer món”, que serveix per destacar les característiques
comuns d’aquests països que han accedit a la independència i altres que l’havien
aconseguit feia anys i que es troben en una situació de dependència semblant.

Característiques comunes del “tercer món”

- La majoria d’aquests nous països son excolònies
- Economies subdesenvolupades, la majoria són extractives
- Creixement demogràfic molt elevat
- Sistemes politics molt heterogenis
- Aspiracions comuns( lluita colonial, desenvolupament econòmic, knw,knife)

La conferència de Bandung
La IIGM posa en qüestió la superioritat europea i tenen un impacte negatiu en la visió
de supremacia europea. Presa de consciència política del tercer mon fa que comencin
a estar presents en les relacions internacionals. La primera prova d’aquest acte és la
celebració de la conferència de Bandung 1955, una conferència de solidaritat afro-
asiàtica.
Van participar-hi 29 estats amb els objectius de fomentar les relacions afroasiàtiques a
favor dels objectes que tenen en comú i examinar els problemes existents per Àfrica i
Àsia. L’important d’aquesta conferencia no es el resultat, sinó la convocatòria, ja que
és la primera conferència convocada per països de la perifèria, però països que no
estan en el centre de la perifèria i no només són ells qui la convoquen, sinó que, a més,
n’exclouen als països del nord. Les superpotències que tenen un discurs
anticolonialista perquè no tenen un imperi, al 55 han decebut al tercer mon (URSS).
Només tenien un discurs però no havien fet res per ajudar a aquest conjunt de països.
Políticament, ja hi ha dos grups dins del tercer món: prooccidentals i procomunistes.

Resultats de la conferencia:
- Afirmació de la independència i igualtat entre els països afroasiàtics-proclamació de la
coexistència pacífica en conferències afroasiàtiques posteriors
 - Condemna al colonialisme
Respecte als drets humans
Respecte a la sobirania i integritat territorial de totes les nacions
Reconeixement de la igualtat de races i nacions
……
- Exaltació no se que
- Djkeidi

2. L’emergència del tercer món a les relacions internacionals

3. La fractura nord-sud: origen i desenvolupament del moviment dels països
4. Lvwr
5. Dnoij3

La conferència del Belgrad

Del 55 al 61, aquests països discuteixen sobre si convocar una segona conferència i
canviar la direcció del seu moviment. Finalment s’acaba imposant la convocatòria per
la conferència de països no alineats
La religió i la ideologia no van suposar cap problema
Es tenia un concepte de desenvolupament molt conservador, volien ser com els rics,
s’adonen que la guerra freda ha desencadenat una cursa d’armaments que suposa una
despesa milionària i que els pressupostos que es destinen a l’armament, no es
destinen al desenvolupament. Es consideren víctimes de la guerra freda i de la política
de blocs.
Els països neutrals, que no necessàriament no alienats, és un estat jurídic on es
comprometen a no participar en un conflicte armat i a no deixar utilitzar el seu territori
durant un conflicte
-condemna de blocs
Compromís a no alinear-se i a que als seus països no s’instal·lin bases estrangeres

L’apogeu del tercer mon

A mesura que avança la guerra freda, aquests països es van alinear.

Quan te lloc la Cimera d’Alguer al 73, ja no es lluita contra la política de blocs. Alguns d’aquests
països han anat entrant a formar part de les NNUU. A les NNUU es treballa pel
desenvolupament, s’han creat una series d’estructures amb aquesta finalitat.

Gir econòmic a la cimera. S’aprova la resolució 3201 sobre el nou ordre econòmic
internacional. És una resolució revolucionària perquè suposaria un repartiment del poder i la
riques en el mon, unes relacions econòmiques que donarien al tercer món més possibilitat de
desenvolupar-se. El problema és que els països del nord han d’adaptar-se a aquestes
resolucions. El tercer món troba un protagonisme però no aconsegueix sortir del
desenvolupament perquè no es vol abordar.

La transformació del sud: pèrdua de cohesió….

El moviment pel desenvolupament es fragmenta políticament i econòmica. Els països del sud
són diferents. El sud-est asiàtic comença a enlairar-se econòmicament tot i que no s’hagin
produït transformacions radicals; a la vegada, comencen a existir països encara més pobres.

Marc interpretatiu de l’estructuralisme

Tenint el focus posat en el sud, sorgirà un nou marc interpretatiu diferent; l’estructuralisme,
que entroncarà amb la tradició del pensament revolucionista. És una aproximació teòrica molt
poc acceptada perquè té pretensions de canvi.