Bloc I : Catalunya i Espanya a Europa i al món

I. Identificació de les transformacions i desequilibris d'un món globalitzat, divers, desigual i en canvi constant,
reconeixent els centres de poder i localitzant les grans àrees socioeconòmiques i geopolítiques. Anàlisi i reflexió
crítica dels processos i factors d'ordre i desordre mundial, distingint les seves causes i conseqüències. Valoració
de les intervencions de les institucions internacionals en la presa de decisions polítiques, econòmiques i socials.
II. Anàlisi de la posició de la Unió Europea en el món a partir de l'anàlisi i interpretació dels indicadors
demogràfics, econòmics, financers, socials i culturals. Identificació de les fortaleses i problemes en el procés de
la construcció de la Unió Europea.
III. Anàlisi de la posició d'Espanya dins la Unió Europea i el món. Anàlisi dels elements bàsics de l'organització
territorial de l'Estat espanyol. Distinció i valoració de la diversitat de competències territorials de les
administracions.
IV. Caracterització de Catalunya com a comunitat autònoma i com a nació. Reconeixement de la cultura i la
identitat com a factors decisius per entendre la realitat i l'evolució de Catalunya, valorant les diverses
expressions culturals del territori com a patrimoni de la humanitat.
V. Anàlisi dels intercanvis i fluxos entre Catalunya i Espanya, la Unió Europea i la resta del món. Identificació del
paper i posició de Catalunya dins l'espai econòmic europeu i l'Europa de les regions.

1. Àrees geopolítiques i organitzacions internacionals

1.1 Les àrees geopolítiques

L’escenari mundial de l’inici del segle XXI està constituït per àrees geopolítiques.1 El món està dominat
per diversos estats que, gràcies a la seva potència econòmica, la seva extensió territorial o el seu pes
demogràfic, poden fer aliances, intervenir en la política internacional i dibuixar espais d’influència sobre
el planeta d’acord amb els seus interessos geoestratègics.

La fi de l’enfrontament entre els Estats Units i l’antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques
(URSS)2, a causa de la fallida econòmica del bloc de països socialistes entre el 1985 i el 1995, i
l’important progrés econòmic que s’ha produït a la Xina i a altres països emergents han donat pas a un
sistema polític internacional descentralitzat amb múltiples focus de decisió: els Estats Units, la Xina,
l’Índia, Rússia, el Brasil i la Unió Europea, de manera destacada.

Aquesta diversificació dels centres de poder geoestratègic (policentrisme), amb un pes cada vegada més
important dels països asiàtics, no solament implicarà una distribució més equitativa de la riquesa entre els

1
Àrea geopolítica. Espai definit per unes característiques geogràfiques determinades i per un conjunt de relacions
polítiques que se sustenten en aquesta base territorial.

2
Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Estat euroasiàtic d’economia socialista que va sorgir dels
territoris de l’antic Imperi rus arran de la Revolució Russa del 1917. A causa de la fallida del seu sistema econòmic,
es va desintegrar el 1991 i en van sorgir dotze estats independents nous, el principal dels quals és Rússia.
antics països desenvolupats3 i els nous països emergents, sinó que també obligarà a remodelar els
organismes internacionals sorgits després de la Segona Guerra Mundial (ONU, FMI, Banc Mundial, etc.)
i probablement farà evolucionar la política mundial vers un sistema més cooperatiu.

Actualment, les àrees geopolítiques mundials presenten les dinàmiques següents:

- L’actuació dels Estats Units d’Amèrica a escala mundial com a primera potència econòmica i
militar, malgrat la dependència del crèdit estranger (xinès, japonès i britànic). Els EUA intervenen en les
àrees que consideren com a proveïdores de productes energètics (sobretot els països de l’Orient Mitjà) o
com a aliats econòmics (especialment els països situats a l’entorn de l’oceà Pacífic).

- La presència de dos espais regionals, la Unió Europea i l’àrea Japó- Corea del Sud, amb una
gran potència econòmica però sense gaire pes diplomàtic ni poder militar. Tots dos blocs practiquen una
política d’aliances amb els Estats Units d’Amèrica, país amb el qual mantenen importants intercanvis
econòmics; tot i això, també fomenten les bones relacions amb els països que els proveeixen dels
productes energètics que els manquen per mantenir el seu nivell de consum.

- L’interès de Rússia per tornar a intervenir a escala mundial i per recuperar el seu poder sobre els
països de l’antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques a l’Europa oriental, el Caucas i el centre
d’Àsia. La influència de Rússia es veu afavorida per les seves importants reserves energètiques de
combustibles fòssils, de les quals depenen molts països desenvolupats de l’entorn.

- L’existència d’un bloc de països islàmics que s’estenen des del Magreb fins al Pakistan, una
zona de gran valor geoestratègic per la presència d’hidrocarburs i amb una gran inestabilitat política a
causa de l’enfrontament entre els islamistes radicals, les minories instal·lades en el poder i les forces
democratitzadores emergents. Dins d’aquest bloc hi ha països que intenten seguir una política
independent respecte dels Estats Units, com ara l’Iran, i d’altres que actuen com a aliats dels nord-
americans, com l’Aràbia Saudita i Kuwait.

- La creixent influència política de la Xina sobre l’Àfrica, l’Amèrica del Sud i els països riberencs
de l’oceà Indic, acompanyada per un gran creixement econòmic que l’acosta als EUA i a la UE i que
configura aquest estat com un competidor directe dels EUA per l’hegemonia mundial.

- La intervenció cada cop més rellevant en l’economia i en la política mundials dels anomenats
països emergents4, que, a finals del segle xx, es consideraven en vies de desenvolupament i que

3
Països desenvolupats: Països que durant el segle XX van aconseguir un creixement econòmic destacat, amb una
economia diversificada, un repartiment de la riquesa més equitatiu –existència de classe mitja, podriem dir- i
sistemes de protecció social per a una amplia majoria de la seva població. Estadísitcament, es considrenen
desenvolupats els països amb un ídex de IDH (índex pel desenvolupament humà) superior al 0.8.

4
Països emergents: Països que a finals del s.XX es consideraven en vies de desenvolupament econòmic i que a
l’actualitat són imprescindibles per l’economia globlal perquè disposen de grans recursos naturals i d’una elevada
població.
actualment tenen un ràpid creixement econòmic. Entre aquests països destaca l’Índia pel gran volum de
població, acompanyada pel Brasil, Mèxic, Indonèsia, Rússia, Turquia, Egipte, Malàisia, Iran i altres.

- Els problemes de desenvolupament del conjunt dels països de l’Àfrica subsahariana, on

s’encreuen els interessos comercials de les multinacionals de l’Europa Occidental; els Estats Units i la
Xina, Malgrat posseir grans reserves de minerals i hidrocarburs; el desenvolupament d’aquests estats es
veu impedit pels enfrontaments interns que pateixen; per l’existència d’uns governs amb un elevat grau
de corrupció i per la manca de control sobre l’economia pròpia (estan sotmesos a les decisions
econòmiques dels països del centre).

- La inestabilitat de l’Amèrica Central i l’Amèrica del Sud; on hi ha molts països (com Mèxic i Xile) amb
importants lligams econòmics amb els Estats Units i les multinacionals europees i altres (com Veneçuela)
que intenten construir una alternativa al poder econòmic europeu i nord-americà per la via d’un
socialisme populista; enmig d’unes desigualtats socials molt grans que originen inestabilitat dins la
societat i dels intents continus dels EUA de controlar els governs d’aquests països i els recursos naturals
que posseeixen.

Les situacions que ocasionen més conflictes i tensions internacionals són, cada vegada més, les qüestions
energètiques (especialment les relacionades amb l’explotació de les reserves de petroli i gas natural);
l’accés a l’aigua potable; el control dels recursos minerals, la gestió mediambiental i dels residus, les
tensions dins dels estats multiètnics i el repartiment desigual dels recursos econòmics i alimentaris.

Ed. Barcanova.
Font 1 Les zones de poder al món. Des de finals del segle xx, arran del sorgiment d’un seguit de països emergents i
de la competència entre EUA i la Xina en un món policèntric, l’hegemonia dels països del món desenvolupat cada
vegada està més en qüestió.
Font 2 Els Estats Units d’Amèrica depenen energèticament de l'exterior, ja que necessiten importar dues terceres
parts del petroli que consumeixen. El control de les importants reserves de petroli de l’Orient Mitjà, que es preveu
que s’exhauriran en un termini d’uns cinquanta anys, és l’origen de la inestabilitat política d’aquesta regió.

1.2 Les organitzacions internacionals

Al segle XX van ser els estats les peces cabdals de la geografia política, al segle XXI són les
organitzacions internacionals i supranacionals les que juguen un paper fonamental en la configuració del
sistema mundial globalitzat. Aquestes organitzacions tenen com a objectiu resoldre conflictes
internacionals, harmonitzar criteris de cooperació i busquen una gestió eficaç dels recursos i un flux fàcil
de la informació, dels intercanvis i de la tecnologia.

Classificacions:

Segons les motivacions:

• Polítiques: els estats hi busquen cooperació política i ajuda mútua. Exemples: Unió Africana (UA);
G-8 (Grup del 8), Organització d’Estats Africans (OEA).
• Ideològicoculturals: tenen l’objectiu de col·laborar en aspectes culturals. Exemples: Organització
de la Conferència Islàmica (OCI), Cimera Iberoamericana.
• De seguretat: formen aliances militars i de defensa mútua. Exemples: OTAN (Organització del
Tractat de l’Atlàntic Nord), ANZUS (Austràlia, Nova Zelanda i els Estats Units).
• Econòmiques: el seu objectiu bàsic és la col·laboració i els intercanvis econòmics. Són les més
freqüents avui en dia. Exemples: OCDE (Organització per la Cooperació i el Desenvolupament
Econòmic), OPEP (Organització de Països Productors de Petroli), FMI (Fons Monetari
Internacional), EFTA (Associació Europea de Lliure Comerç), G-20 (Grup del Vint), G-7 (Grup del
Set).
Segons àmbit territorial:

• Mundials: només n’hi ha dos: l’ONU i l’OMC.

• Supraregionals: organitzacions interestatals que engloben països de diferents continents o bé de
diferents regions mundials. Exemples: OTAN, OPEP, OCDE.
• Regionals: organitzacions interestatals entre estats d’una zona concreta o d’un continent. Exemples:
UE (Unió Europea), UA (Unió Africana), Lliga Àrab, NAFTA (Associació de Lliure Comerç de
l’Amèrica del Nord).
Segons nivell d’independència:

• Organitzacions internacionals públiques (intergovernamentals): integrades per estats

sobirans. Exemple l’ONU.
• Organitzacions internacionals privades (no governamentals): principalment ONG’s.
Exemples: Creu Roja, Metges Sense Fronteres.

Organitzacions més destacades:

! G-7: el Grup dels 7, neix arran de la recesió global de la crisi del petroli del 1973. Es reuneix
anualment amb els caps d’Estat dels països membres (Canadà, França, Alemanya, Japó, Itàlia, Estats
Units, Regne Unit). El 1998 s’hi va afegir Rússia, però el 2014 en va ser expulsada per haver envaït la
península de Crimea.
! G-20: el Grup dels 20, neix el 1999, durant una reunió dels ministres de finances del G-7. És un
fòrum de cooperació i consulta de temes relacionats amb el sistema financer internacional. Promou
l’estabilitat financera mundial entre països desenvolupats i països emergents. Integrat per: els membres
del G-8 més onze estats (Argentina, Austràlia, Brasil, Xina, Índia, Indonèsia, Corea del Sud, Mèxic,
Aràbia Saudita, Sud-àfrica i Turquia). Participen en les seves reunions el president de la Comissió
Europea, el director administratiu del Fons Monetari Internacional, el president del Banc Mundial i
ministres d’aquestes dues últimes organitzacions internacionals.
! OMC: L’Organització Mundial del Comerç, creada el 1995 s’encarrega de les normatives
comercials entre els estats al món. El seu objectiu és el de facilitar acords comercials i resoldre
diferències entre països. Proporciona assistència tècnica i cursos de formació als països en
desenvolupament. Malgrat que inicialment les seves funcions girin al voltant de l’harmonització dels
mercats, els acords i els intercanvis comercials, molts països denuncien que les seves pràctiques
afavoreixen els interessos particulars de les grans potències.

! ONU: L’Organització de les Nacions Unides, creada el 1945, després de finalitzar la 2a Guerra
Mundial, amb la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i
humanitària, garantir la seguretat dels estats d’acord amb els principis d’igualtat i autodeterminació i
vetllar pel respecte dels drets humans.

La seu central de l’ONU està situada a Nova York. Actualment en formen part 193 estats sobirans. El
Vaticà i Palestina hi acudeixen com a observadors. L’illa de Taiwan no en forma part perquè la Xina la
reivindica com a territori propi; Kosovo i el Sàhara occidental tampoc en formen part perquè només són
reconeguts internacionalment per alguns estats i perquè Sèrbia i el Marroc reclamen, respectivament, els
seus territoris.

Cada un dels estats que integren l’ONU contribueix a les despeses de l’organització amb un percentatge
assignat. En el període 2019-2021 els països que hi van aportar més diners van ser els següents: EEUU
(22%), la Xina (12%), el Japó (8.5%), Alemanya (6.5%), el Regne Unit (4.5%), França (4.4%), Itàlia
(3.3%), el Brasil (2.9%) i el Canada (2.7%).
L’ONU s’estructura en sis organismes principals:
• Assemblea General: constituïda pels representants dels estats membres (un estat un vot). El seu
objectiu és el d’arbitrar en els conflictes internacionals de manera que es tingui en compte l’opinió de
tots els països (els més poderosos i els més dèbils). El resultat final (una recomanació) ha de ser
aprovat per una majoria simple però quan la qüestió és molt important s’exigeixen dos terços dels
vots favorables. Per dur a terme la seva tasca es divideix en sis comissions (desarmament, seguretat,
afers socials, afers jurídics …).

• Consell de Seguretat: encarregat d’aplicar les recomanacions de l’Assemblea General. Té com a

objectiu fonamental el manteniment de la pau i seguretat internacionals. Teòricament tots els estats de
l’ONU han d’acceptar les seves decisions. Està format per 15 membres, 5 de permanents (Gran
Bretanya, Estats Units, França, Rússia i Xina) i 10 elegits per un període de dos anys per l’Assemblea
General. Els cinc membres permanents tenen dret a veto (dret a oposar-se a l’adopció d’una
resolució) de totes les decisions del Consell.

• Secretaria: encapçalada per un secretari general, nomenat per l’Assemblea General a recomanació
del Consell de Seguretat durant un període de 5 anys. Representa a l’ONU en l’àmbit
internacional, actua com a mediador dels conflictes entre països, administra les operacions de
pacificació …

• Consell econòmic i social: coordina les iniciatives econòmiques i socials amb l’objectiu de millorar
el desenvolupament humà.

• Tribunal internacional de justícia: resol els conflictes entre estats, en especial aquells
relacionats amb jurisdiccions frontereres.

• Consell d’administració fiduciària: es va establir per administrar els territoris pendents d’aconseguir la
independència després de la 2a Guerra Mundial. Actualment gairebé inactiu.