Júlia Lucas Muñoz - BATX-2H

GEOGRAFIA SELECTIVITAT

Resum Bloc 1: Catalunya i Espanya, a Europa i al món

Sector Primari en un món globalitzat:

La morfologia agrària és l’aspecte que presenta un camp, que es divideix en parcel·les
segons:

● La mida (latifundis, de dimensions mitjanes o minifundis)

● La forma (Regulars o irregulars)
● Els límits d’aquest (Camps oberts = Openfield, camps tancats = bocage)

Sistemes de conreu:
Es poden conrear en un mateix territori diverses especies = policonreu, o si tota
l’explotació te una sola espècie s’anomena monoconreu. Segons la necessitat d’aigua
que necessitin poden ser conreus de regadiu o de secà. En territoris molt poblats i on
es vol aconseguir una gran quantitat de productes s’aplica una agricultura i
ramaderia intensives, amb un alt rendiment per superfície i molta mà d’obra. En
llocs menys poblats i amb gran extensió de territori normalment hi trobem
l’agricultura i la ramaderia extensives, que busquen obtindre grans quantitats a un
preu baix.
Als països més pobres s’hi practica una agricultura de subsistència, orientada a
obtenir l’alimentació necessària per subsistir. Als països desenvolupats es troba
l’agricultura de mercat, que busca l’augment de les vendes i la reducció dels costos.
S’utilitza molta maquinària i poca mà d’obra, eines modernes que comporten una
productivitat elevada i uns rendiments alts.
La pesca:
Les principals zones de pesca al món es troben allà on la plataforma continental és
extensa, on hi ha un contacte entre corrents i en zones amb molt plàncton, llocs com
les aigües europees de l’Atlàntic Nord, el mar del Japó o les costes de Perú.
Els països que desembarquen més quantitat de peix són la Xina, Els EUA, Indonèsia,
Índia, Perú, Xile...
La industria en un món globalitzat:

En les últimes dècades l’activitat industrial ha variat les seves tendències:

● Revolució tecnològica: Productivitat industrial augmenta i els costos

disminueixen.
● Desenvolupament nous sectors industrials. (Electrònica, informàtica,
robòtica...)
 ● Aparició d’espais industrials més dinàmics, en països en vies de
desenvolupament,
sobretot Àsia.
Als països desenvolupats la indústria és moderna, amb gran productivitat.
Dominen el mercat i lesdecisions que prenen influeixen a la resta del món. Hi
ha tot tipus d’indústries. Un fet important es la descentralització, portar les
fàbriques allà on els sigui mes barat produir el seu producte.

La indústria en els països en vies de desenvolupament té un baix nivell de

productivitat, pocs mitjans i tenen gran dependència dels països desenvolupats. En el
mercat no ocupen llocs importants i són indústries poc competitives. El grup de
països emergents més destacats el formen el Brasil, Mèxic, la Xina i l’Índia.

L’evolució dels mitjans de transport i les comunicacions ha provocat un augment de

la mobilitat i ha fet que les distàncies no siguin un tema tant complicat a l’hora de la
localització industrial.

Els factors decisius dels transports són la seguretat, el preu i el temps, junt amb la
qualitat de les infraestructures. Les comunicacions han portat una sèrie de noves
tecnologies que han afavorit la globalització de la indústria.

Territoris centrals i perifèrics:

En el món hi trobem països que s’anomenen territoris centrals, que són els Estats
Units, la Unió Europea i el Japó. Aquests països controlen el començ, la tecnologia,
l’economia, etc... i la resta de països tenen una dependència d’aquests països i de les
decisions que puguin prendre.

Els territoris perifèrics mantenen economies poc complexes, amb baixos nivells de
productivitat i un desenvolupament industrial molt baix. Les zones perifèriques es
localitzen als territoris d’Àfrica.

En tercer lloc hi ha els territoris semiperifèrics emergents, que són aquells que
anteriorment eren perifèrics però estan desenvolupant-se i comencen a tindre cada
cop més pes i importància.

El comerç desigual:

El comerç actual només beneficia als països centrals, que fixen els preus i les
multinacionals guanyen molts diners, però tots els països subdesenvolupats no
poden accedir a aquest comerç mundial i per això ha sorgit un comerç alternatiu
anomenat comerç just, que busca eliminar els intermediaris, que la gent cobri uns
salaris justos, etc... aquest tipus de comerç es promogut a traves de organitzacions no
governamentals moviments pacifistes i ecologistes.
Les xarxes urbanes:

La globalització es recolza en les ciutats i les relacions que s’establaren entre

aquestes. Les ciutats importants tenen molt pes a nivell mundial en temes com
l’economia, les funcions que desenvolupa i la influència que exerceixen, per això
aquestes ciutats busquen promocionar-se. Les tres ciutats més importants es
considera que són Nova York, Tòquio i Londres, però hi ha moltes ciutats amb gran
nombre d’habitants en països subdesenvolupats i que no tenen molt de pes a escala
mundial.

Globalització econòmica:

L’aplicació de les noves tecnologies de la comunicació han fet possible la globalització

econòmica i ha comportat:

● Deslocalització industrial
● Augment dels serveis d’informació i cultura
● Mobilitat geogràfica.
● Lliure circulació de capitals, on es troba el capital productiu, aquell que
s’inverteix en
activitats empresarials com els serveis o el capital financer, que es el que opera
en la borsa i por provocar crisis econòmiques quan es retira ràpidament (crack
29).

Els mercats financers actualment es basen en l’especulació i des del 1979 es van
liberalitzar aquests mercats i el capital pot circular fàcilment per les borses de tot el
món.

L’economia global també es caracteritza per la formació de grans empreses

multinacionals que procuren augmentar el seu capital, i intenten obtenir monopolis
o oligopolis.

L’expansió de les empreses comporta que els centres de producció i gestió s’ubiquin a
diversos països del món.

La globalització social:

S’han produït grans canvis socials com la incorporació de la dona al mercat de treball
remunerat, l’augment del nivell de consum o un mercat laboral que s’ha globalitzat a
partir dels moviments migratoris.

La globalització cultural:
En la ciència els grans centres mundials estableixen relacions, s’inverteix cada cop
mes en R+D.

Els gustos artístics i esportius s’uniformitzen i es pot accedir fàcilment a la

informació a través dels mitjans de comunicació.

ONU (Organització Nacions Unides):

Es una organització que va ser creada per garantir l’ordre i la pau al món, pretén fer
d’àrbitre quan es presenten conflictes a nivell mundial. Hi ha cinc països considerats
els més importants a nivell mundial que tenen el dret de vetar les decisions que es
prenen.

També existeixen altres organitzacions internacionals, públiques o privades, que

tracten temes més concrets com la Creu Roja o Metges Sense Fronteres.

S’han creat organitzacions internacionals de cooperació, tant política com militar,

com l’OTAN, que busquen cooperar per evitar conflictes o guerres entre països.

La Unió Europea:

La UE porta a terme accions socials i culturals per millorar les condicions de vida
dels ciutadans.

Ofereix ajuda als països membres en temes com l’educació, que és molt fomentada
amb programes coneguts com l’Erasmus. En temes de sanitat els ciutadans de la UE
poden tenir assistència mèdica a qualsevol país de la UE. EN treball i política social
tots els ciutadans tenen dret a treballar a qualsevol país de la UE.

La UE te un gran patrimoni cultural que sempre ha intentat mantenir i fer-la

accessible per a tothom. Un dels trets culturals de la UE es la diversitat lingüística
que presenta, amb 23 llengües oficials.

Construcció UE:

A partir de la Segona Guerra Mundial es busca crear una Europa unida i a partir del
1957 es signa el Tractat de Roma entre set països que posen en marxa la Comunitat
Econòmica Europea (CEE), una organització europea econòmica.

Més endavant, al 1992 es fa efectiu el Tractat de Maastricht i la CEE passa a

anomenar-se UE i es crea una nova entitat que volia construir una Unió Europea no
només comercial sinó també econòmica i política.

Actualment la UE consta de 27 països i en conjunt agrupen més població que els EUA
i també els supera en PIB, és a dir, que és pot considerar com una gran potència a
nivell mundial.
Espanya no va entrar dins la CEE fins al 1986, ja que anteriorment es trobava sota el
control del dictador Franco i va rebre molt aïllament de la resta d’Europa.

Les institucions principals de la UE són:

● El Consell Europeu: Màxim òrgan polític de la UE, compost pels caps d’Estat o
govern dels estats membres i el president de la Comissió Europea. És l’òrgan
que s’encarrega de definir les orientacions polítiques i les prioritats generals
de la UE.
● Parlament Europeu: Representa els ciutadans europeus, els seus membres són
elegits per sufragi universal i s’organitzen en grups polítics segons les
ideologies.
● Consell de la UE, format per un ministre de cada estat, té com a funció
aprovar lleis.
● Comissió Europea, que exerceix la funció executiva, garanteix el compliment
de les
normatives europees, etc...
● Tribunal de justícia: exerceix la funció judicial i garanteix el compliment de les
lleis.
● Tribunal de comptes, que té com a funcions comprovar que el pressupost de la
UE
s’executa correctament i es garanteix una gestió financera correcta. Òrgans de
la UE:
• Consultius
• Financers
• Especialitzats

Pel que fa a l'escena internacional es podria comentar la rivalitat entre l'euro i el

dolar per aconseguir el paper de moneda de referència internacional. La fortalesa de
l'euro enfront del dolar des de fa varis anys i el fet que des de 2006 l'euro és la
moneda més usada en els pagaments en efectiu. També les raons polítiques de que
diferents països (Cuba, Corea del Nord, etc.) adoptessin l'euro en detriment del dolar
en els seus intercanvis comercials.

En el marc europeu, es podria comentar que la creació de la zona euro ha significat

l'eliminació d'obstacles a les transaccions econòmiques i comercials dels països que
l'integren. Com a inconvenient principals hi hauria el fet que sigui el Banc Europeu
qui dicta la política monetària i que els estats han perdut aquesta capacitat (no es pot
devaluar la moneda en èpoques de crisi econòmica per afavorir les exportacions).
BLOC 2: MEDI AMBIENT I PAISATGES

De manera genèrica el clima de Catalunya es caracteritza per tenir estius secs i calents,
hiverns suaus i màxims pluviomètrics a la tardor i la primavera. Aquesta situació cal
completar-la amb variacions climàtiquesdeterminades fruit de la distància al mar, l’altitud,
l’orientació dels relleus i la latitud.

Elements que determinen el clima català:

- Temperatures: els mapes d’isotermes ens mostren com a la zona litoral els hiverns
(vegeu mapa temperatures mitjanes gener) són suaus com a conseqüència de què el
mar actua com a regulador tèrmic, a mesura que anem cap a l’interior observem com
a la Depressió Central trobem temperatures d’entre 4 i 5 ºC i a cotes de 2 000 metres
al voltant dels 2ºC.

Aquest fenomen a l’estiu quasi és imperceptible, donat que la diferència de temperatura

entre el litoral i les zones d’interior és quasi la mateixa (vegeu mapa temperatures mitjanes
mes d’agost). Exemples: Barcelona (gener) 9,5 ºC, (juliol) 24,3 ºC; Lleida (gener) 5,4 ºC,
(juliol)

● Precipitacions: els mapes d’isohietes, mostren que a les zones de muntanya plou
més, especialment als vessants orientals (sobrevent dels vents humits). A la zona
pirinenca observem precipitacions anuals de 1 000 mm de pluja. Un aspecte a
destacar de les precipitacions a la muntanya és l’efecte föhn (vegeu imatge), a la
part oriental de les muntanyes es condensen els vents humits del Mediterrani i
plou, de manera que la part de la Depressió Central rep vents secs i per tant hi
plou poc.

En general al Pirineu les pluges es concentren a l’hivern, però a l’estiu també s’hi produeixen
precipitacions freqüents (tempestes de calor). A mesura que anem cap al sud la sequera es fa
més freqüent, al litoral l’estació plujosa es concentra a la tardor i a l’interior a la primavera.

● Els vents es diferencien segons la direcció des de la que bufen. Per conveni
sempre es pren la direcció d’allà on vénen. Per a denominar un cert vent, o bé es
parla del sector geogràfic concret des d’on bufa, o bé se li dóna un nom propi. A
Catalunya existeixen molts noms per a designar els vents, depenent tant de
l’àmbit geogràfic com de les situacions meteorològiques concretes. El vent
dominant a Catalunya és el de ponent (vent de l’oest) però als extrems nord i sud
hi dominen els vents de component nord (la tramuntana i el mestral).

(Vegeu els vents a Catalunya).

Cal tenir en compte que a Catalunyadonada la seva posició a l’oest del continent eurasiàtic hi
concorren diferents elements:

1. Contacte masses d’aire: fredes polars i càlides africanes.

2. Influència mediterrània, hiverns suaus i secs i estius calorosos i secs
(precipitacions a la tardor i a la primavera). Recordem que a l’interior hi ha
tendència continental i a la costa marítima.
3. Al Nord del país (Vall d’Aran) influència atlàntica (temperatures baixes i pluja tot
l’any).
4. Variabilitat climàtica: temperatures elevades a la Depressió central (43 ºC Lleida
juliol) i molt baixes als Pallars (-32 ºC febrer); les precipitacions Segrià 350 l/m² i
Garrotxa 1 200 l/m².
5. Vents predominants: Ponent (oest), Tramuntana (nord) i Mestral (nord-oest)

Dominis climàtics:

1. Dominis climàtics a Catalunya.

Alpí / Subalpí. Localitzat a les zones més altres dels Pirineus. Hiverns molt freds i
precipitacions abundants i en forma de neu.
2. Atlàntic / Oceànic. Localitzat a la Vall d’Aran. Hiverns freds i plujosos i estius
frescos i humits.
3. Mediterrani:
1. De muntanya. A partir dels 1.500 m hiverns freds amb pluges
abundants en forma de neu. Per sota dels 1.500 m hiverns freds, estius
suaus i secs, precipitacions concentrades a la tardor.
2. Continental humit (Prelitoral). En ser un clima de transició, té
característiques dels dos climes: hi plou més que el mediterrani
normal, però també hi ha períodes secs i d’altres més humits.
 3. Continental sec (Interior). Terres d’interior on no arriba la influència
mediterrània. Temperatures contrastades entre hivern i estiu i pluges
escasses.
4. Litoral. A la zona costanera observem temperatures mitjanes suaus
tant a l’estiu com a l’hivern i les pluges es concentren a la primavera i
la tardor i poden ser torrencials.

Vegetació: la seva importància radica en la conservació del sòl, l’escorrentia de l’aigua i el

manteniment de la biodiversitat. A més a més proporciona recursos (fusta, aliments …)

Regions biogeogràfiques (zones bioclimàtiques)

I. Domini Boreoalpí: condicions climàtiques extremes. A l’hivern la temperatura mitjana sol

ser inferior als 0ºC, a l’estiu es poden produir glaçades. La vegetació està condicionada per
l’altitud i la temperatura. Per damunt de 1 600 m. Estatge Alpí: 2 300 m. Prats naturals
(líquens i molses). Estatge Subalpí, entre 1 600 i 2 300 m. Pi Negre, avets (coníferes). Molt
castigat per la tala i la desforestació. Als estatges superiors hi trobem pastures. Avui en dia
recuperada la vegetació original com a conseqüència del despoblament rural.

II. Domini Eurosiberià: muntanya mitjana (Prepirineu, Serralada Transversal, Serralada

Prelitoral). Ve determinat pels canvis al llarg de l’any: a l’estiu la disponibilitat d’aigua
permet l’existència de boscos frondosos, a l’hivern les baixes temperatures provoquen la
caiguda de les fulles. Per tant hi predominen els boscos de fulla caducifòlia. Hi trobem
fagedes i rouredes. També hi trobem bosc de ribera (salzes, oms …), bosc de pi roig. Molt
explotat (forestal, pastures, conreus), el que ha permès la seva colonització per part
d’espècies al·lòctones (pollancres, castanyers …)

III. Domini Mediterrani: per sota dels 800 m (planes i muntanyes baixes). Alzinar, sotabosc
de plantes esclerofil·les (marfull, arboç …) i plantes enfiladisses (lligabosc, heura …). També
trobem oliveres i garric. Molt alterat per l’acció humana, la vegetació original és substituïda
pel pi blanc i pels conreus. Amb el despoblament rural i els incendis es recupera el bosc
originari juntament amb matoll arbustiu (romaní), màquies i pinedes secundàries.

Regions fisiogràfiques (clima, relleu i vegetació): en general dividim Catalunya en un domini

sec i d’humit (vegeu mapa de precipitacions). El límit el trobem en els 700 mm/any.

I. Domini sec: poques pluges (estius secs i calorosos), hiverns (suaus i secs). L’aridesa del
territori augmenta de nord a sud i de la costa a l’interior. Bosc predominant alzina.

En aquest domini hi trobem cinc regions:

1. Tramuntana (nord de Catalunya). Planes litorals (Rosselló, Empordà) (Serralada

d’Alberes). Vent de Tramuntana (del nord, fred i sec). Vegetació: pi blanc, bosc
mixt de pi i alzina surera.
 2. Litoral: des de la Serralada de les Gavarres (nord) al riu Sénia (sud). Muntanyes
mitjanes, rius curts i torrencials. Clima molt sec i calorós, que augmenta de nord
a sud. Vegetació pi blanc, alzina i pi. Zona d’alta densitat de població i transports.
3. Altiplà Central: correspon a la Depressió Central, entre la Serralada Prelitoral i el
Prepirineu. Zona plana i de costa. Molta oscil·lació tèrmica i pluja escassa. Els
rius generen fortes conques d’erosió. Vegetació pi blanc i matoll.
4. Prepirineu: sud del Pirineu Axial. Muntanyes (S. del Cadí, S. del Montsec), valls,
planes i la Depressió Interna. Hiverns freds, estius amb molta calor. Li correspon
un clima d’alta muntanya a mitjana baixa. A les zones de solana hi trobem pi
blanc, roure, alzina, i a les zones ombrívoles roure, faig, pi negre.
5. Continental: terres interiors i les planes. Clima extremat: estiu xafogós, hivern
fred amb gelades i boira. Vegetació d’estepa.

II. Domini humit: hi trobem dues regions.

1. Regió Oriental: Serra Transversal (de 900 a 1300 m d’altitud i d’entre 700 i 1 200
de precipitació anual). Parlem de clima mediterrani d’alta muntanya, amb bosc
que es distribueix de forma altitudinal (alzina, roure, fageda, castanyer)
2. Alt Pirineu: (2 000 a 3 000 m d’altitud). Paisatge alpí i subalpí. Bosc altitudinal
(rouredes, fagedes – caducifoli-; pi negre, avet, prats – perenne).

1.- ELS PAISATGES VEGETALS

La intervenció humana ha estat tan forta als darrers anys que, actualment, ja no hi ha
paisatges estrictament vegetals o naturals.

➔ 1.1 La biodiversitat al territori espanyol

Espanya presenta una gran biodiversitat ja que mundialment ocupa el segon lloc després
de les selves tropicals. Aquest gran patrimoni natural s'explica per:
• La situació a l'extrem sud-occidental d'Europa afavoreix la presència de dos grans
dominis vegetals com són l'atlàntic i el mediterrani, així com el macaronèsic (tropical de
les Canàries).
• L'efecte refugi ja que fins la península van arribar espècies vegetals i animals
nordeuropees durant els grans períodes glacials, així com espècies africanes aprofitant el
baix nivell del mar a l'estret de Gibraltar i, tant unes com les altres, van generar noves
espècies i subespècies per poder adaptar-se al medi.
• La presència de sistemes muntanyosos que produeixen la gradació de la vegetació en
altitud.

➔ 1.2 L'acció antròpica

L'éeser humà ha provocat la substitució dels boscos per camps de cultiu (43% de la
superifície), també la construcció d'infraestructures i l'expansió urbana han minvat la
superfície vegetal.

➔ 1.3 Paisatges vegetals

De vegades aquests paisatges tenen la consideració de "naturals" sense tenir en compte

que també són territoris humanitzats, és a dir, amb certa artificialització encara que siga
positiva (repoblaments després dels incendis, etc. ja que actualment ha crescut la
capacitat destructiva, però també la constructiva pel que fa al medi ambient). Els més
destacats són
els següents:

• Oceànic.- Es dona en la vessant atlàntica, sobre tot entre Galícia i la Serralada

Cantàbrica, però la seua presència s'amplia també als Pirineus, Sistema Central, Sistema
Ibèric i les Serralades Catalanes. El bosc temperat oceànic apareix on les precipitacions
són abundants i les temperatures poc caloroses, amb el roure i el faig com a espècies
típiques de fulla ampla i caduca en un bosc frondós que no deixa penetrar la llum i, per
tant, amb sotabosc pobre. Les rouredes suporten malament la neu i el fred, el seu
creixement se pot allargar durant 300 anys i per això la fusta del roure és dura i tan
apreciada per a fer bigues, parquets, travesses de ferrocarril, vaixells, bótes, carros,
mobles o per a fer carbó. Les fagedes necessiten molta humitat, encara que tenen un
creixement més ràpid que els roures (100 anys), i la seua fusta tova és usada en la
fabricació de mobles. Per damunt dels 1600-2000 metres, on el fred dificulta el bosc,
apareix la landa, un matoll atapeït de brucs, ginebres i ginestes que, de vegades, pateixen
artigaments i cremes (propicien l'erosió) per destinar-lo a pastures per al bestiar.

• Mediterrani.- Ocupa la major part de la superfície peninsular, amb boscos d'alzines i

suredes fins als 20 m (amb una vida de set o vuit segles). És un bosc escleròfil, preparat
per a la calor i la sequera estival, és a dir, el darrer abans de donar pas a la màquia, més
pròpia de zones subdesèrtiques. Les copes dels arbres són amples i tancades, per mitigar
l'evaporació de la humitat fent que la calor no arribe al sòl. Les fulles són perennes,
dures, petites i dentades, amb troncs llenyosos i arrels profundes. La surera està
adaptada als sòls àcids (granits), és més termòfila (necessita altes temperatures) i més
exigent en pluges que l'alzina, ara en regressió per l'acció humana, mentre s'escampa el
matollar de màquies (en terrenys silicis: arboç, marfull, llentiscle, margalló i també
arbres menuts, com alzina, roure i ullastre), garrigues (sobre terrenys calcaris: timó,
romaní, espígol) i estepes. De tota manera, segons els nivells de sequera pot variar la
composició del matollar: el bruc, la retrama i l'estepa abunden a la Meseta nord, la
coscolla i els llentiscles són propis de la franja mediterrània i a l'extrem sud-est
peninsular, on és més elevada l'aridesa, predomina el margalló (palmera silvestre
europea) i l'espart (gramínea).

• Canari.- La vegetació és escassa i adaptada a l'aridesa, però hi ha gran varietat

d'espècies i endemismes insulars, fruit de l'encreuament de les influències europees,
africanes i sud-atlàntiques adaptades al sòl volcànic. La vegetació es presenta
escalonada: trobem la tabaiba i el cardón per davall dels 400 m, més amunt savines,
palmeres i dragos; a les zones més humides de muntanya verda, entre 600 i 1200, hi ha
laurisilva i bruc; per damunt dels 1500, a la cara nord, o dels 800 a la sud, s'estén el pi
canari que creix entre estepes; i a les illes on se superen els 2000 m (Tenerife i La Palma)
hi ha el matollar de cim, amb el bàlec i les retrames i, per últim, la violeta del Teide (a
2600 m).

• De muntanya.- Sempre distribuït en pisos altitudinals, com als Pirineus on es

localitza el paisatge vegetal alpí: subalpí (entre 1200 i 2400 m) amb coníferes (pi negre,
avet) barrejades amb el faig i un sotabosc d'arbustos (nabinera i rododendre), alpí (entre
2400 i 3000 i cobert de neu durant mig any) on només se pot desenvolupar el prat i el
pis nival (més de 3000 m) on només poden créixer líquens i molses. A la resta de
muntanyes només hi ha el bosc caducifoli (atlàntic) o el perennifoli (mediterrani), amb
arbustos i prats tal com se va guanyant en altitud.

➔ 1.4 Destrucció del paisatge vegetal: els incendis

Les causes dels incendis són molt diverses:
● La sequedat dels estius mediterranis.
● L'abandonament de les explotacions agrícoles ha disminuït la població i les
activitats rurals (pastoreig, recollida selectiva de llenya, etc.).
● L'augment de segones residències en zones boscoses i l'augment de l'accessibilitat
amb automòbil.
● La gestió forestal que durant anys ha consistit en la substitució del bosc caducifoli
per pins i eucaliptus (de creixement ràpid, útils per fabricar cel·lulosa per a pasta
de paper), més combustibles, ha fet que els indendis també afecten zones de clima
oceànic (Galícia, per exemple).
● El 97% del incendis són provocats per l'acció humana, bé per negligències o per
interessos relacionats amb l'especulació urbanística o amb l'obtenció de més fusta
a un preu baix.

2.- REPERCUSSIONS AMBIENTALS DE LES ACTIVITATS ECONÒMIQUES

➔ 2.1 La contaminació.- Segons els medis als que afecta la contaminació pot ser:
• atmosfèrica que augmenta l'efecte hivernacle i va originar el forat en la capa d'ozó
(que s'ha reduït als darrers anys)
• de l'aigua, que prové d'abocaments d'aigües residuals no tractades i de residus
industrials.
• del sòl, per l'aplicació de pesticides i excés de nitrats al camp, filtracions i vessaments
de productes industrials
➔ 2.2 El canvi climàtic.- Al llarg de la història del nostre planeta hi ha hagut molts
canvis climàtics produïts de manera natural, però, des de la revolució industrial,
s'està produint un canvi climàtic antropogènic detectat en l'increment de la
temperatura mitjana de l'atmosfera per l'augment de les emissions de diòxid de
carboni i altres gasos d'efecte hivernacle (gràcies al qual la temperatura mitjana
de la Terra és de 14ºC). La preocupació és deguda a què ha augmentat la
proporció de gasos que provoquen l'efecte hivernacle (CO2,metà, CFC, etc.) i han
començat un procés d'escalfament global. Des de 1960 la temperatura mitjana
dels oceans ha augmentat 0,1ºC, però a l'Antàrtic ha augmentat el doble i això,
unit a l'augment de la temperatura de l'aire, provoca el desgel de grans plaques
gelades i l'expansió de l'aigua dels oceans que pot afectar ecosistemes bàsics, així
com la pèrdua de la seua capacitat d'absorció de CO2, L'augment de la
temperatura dels oceans pot transformar el ritme i la força dels corrents,
incrementar la força dels huracans i dels tifons, etc. 46 observatoris de capitals
espanyoles han detectat un augment d'1,63ºC de la mitjana de la temperatura
anual (1971-2008), encara que en molts casos és degut també a la ubicació dels
observatoris (abans als afores de les ciutats i, ara mateix, envoltats de grans
edificis que provoquen la "illa de calor" pròpia de les concentracions urbanes),
però és evident que la temperatura terrestre (a banda que sempre hi ha hagut
èpoques de major i menor activitat solar) ha augmentat al ritme del creixement
industrial i de l'augment de la superfície terrestre urbanitzada que ha fet
disminuir la capa vegetal a nivell global (encara que no tant a Espanya, donat que
la llegenda de l'esquirol saltant d'arbre en arbre, des dels Pirineus fins l'estret de
Gibraltar s'ha demostrat que és només això, una llegenda en un entorn
mediterrani fràgil sotmés des de fa milers i milers d'anys a les sequeres estivals i
les pluges torrencials de tardor quan no hi havia els mitjans actuals, ni la
consciència ecològica, per humanitzar, restaurar i protegir el paisatge vegetal o
natural).

➔ 2.3 L'empremta ecològica.- És un indicador de sostenibilitat que resumeix, per a

cada individu, quina és l'àrea necessària per a produir els recursos que utilitza i
per a assimilar els residus que genera. L'objectiu consisteix en l'avaluació de
l'impacte sobre el planeta d'un determinat mode de vida ja que, globalment,
estem consumint més recursos i generant més residus dels que el planeta pot
generar i admetre.
3. RESPOSTES ENVERS LA SOSTENIBILITAT
En la dècada dels 70 del segle XX, els científics començaren a alertar els governs sobre
alguns problemes que el nostre planeta estava patint: pobresa, pèrdua de biodiversitat i
deteriorament del medi ambient, és a dir, començaven a ser conscients de l'estreta
interdependència entre Natura i activitats humanes.

3.1 La Conferència d'Estocolm i el desenvolupament sostenible.

El 1972 el Club de Roma va publicar un informe sobre Els límits del creixement i el
mateix any es celebrava a Estocolm la primera reunió mundial sobre medi ambient, on
van participar 133 estats i es van traure unes conclusions que, més endavant (1987)
servirien per redactar l'informe Brundtland (ex-primera ministra noruega) o El nostre
futur comú on remarcava l'extrema pobresa dels països del sud i el consumisme
exacerbat dels països del nord com a causes de la insostenibilitat del desenvolupament.
L'ONU va reaccionar amb la creació de la Comissió Mundial del Medi Ambient que va
definir el desenvolupament sostenible com aquell que satisfà les necessitats del present
sense comprometre el futur i el presentava com un procés de canvi cap a noves formes de
producció i de consum, però també de ser i estar, tot conciliant els tres pilars de la
sostenibilitat: el progrés econòmic, la justícia social i la preservació del medi ambient.

3.3 L'ecologia i els moviments ecologistes.- A les darreres dècades, però, l'increment de
la industrialització també ha anat acompanyat del creixement de la consciència ecològica
per aconseguir l'objectiu d'actuar localment pensant globalment. El moviment
ecologista, verd o ambientalista (rep molts noms), va nàixer a mitjans del segle XX per
protestar contra la contaminació i defensar determinats ecosistemes naturals, mentre
naixien grups conservacionistes locals i mundials, així com d'altres moviments que han
evolucionat cap a la crítica dels excessos del sistema capitalista com a responsable
principal de l'espoli, la destrucció, la desigualtat i els desequilibris: l'ecologia política
proposa la necessitat de reformes legals, tal com proposa l'informe Brundtland, així com
els partits ecologistes europeus. Per tant, no ha de resultar estrany que se barregen les
reivindicacions ecologistes amb la recerca de més justícia social i política.

4. SOLUCIONS ENVERS LA SOSTENIBILITAT

4.3 El reciclatge.- L'increment de la producció de residus, derivats del consum i de les

activitats econòmiques en general, ha portat al desenvolupament de mètodes de
tractament d'aquestos: la reducció, la reutilització i el reciclatge (RRR, les tres erres), així
com la recuperació energètica són de vital importància per aconseguir els objectius de
desenvolupament sostenible.

4.4 La banca ètica.- També es coneguda com a banca social, sostenible, alternativa o
responsable, ja que combina els beneficis socials i ambientals amb la rendibilitat
econòmica dels bancs convencionals. Internament, acostumen a tenir un funcionament
més democràtic i participatiu i, externament, financien projectes amb un elevat
contingut social o ambiental, relacionats amb els drets humans, l'educació, el tercer món
o les energies alternatives, a més rebutgen invertir en empreses relacionades amb el
tràfic d'armes o l'explotació laboral per exemple.

4.5 L'agricultura ecològica.- És un sistema de conreu basat en l'optimització dels

recursos naturals, sense fer servir llavors transgèniques, ni productes químics (pesticides
i adobs artificials). Els seus objectius són respectar la dinàmica interna dels ecosistemes,
mantenir la fertilitat dels sòls, aconseguir productes lliures de residus químics i evitar la
contaminació, per tal d'obtenir aliments orgànics que conserven la fertilitat de la terra
per mitjà de l'ús del compost (adob orgànic), productes naturals, rotació de cultius,
cobertura del sòl amb palla o herba tallada i el sembrat de lleguminoses.

Els recursos naturals són aquells elements presents en el medi natural que permeten cobrir
les necessitats (biològiques i socials) de les societats humanes i que l’home pot utilitzar i
aprofitar.

Aquests recursos naturals representen, a més a més, fonts de riquesa per a l’explotació
econòmica. Per exemple, els minerals, el sòl, els animals i les plantes constitueixen recursos
naturals que l’home pot utilitzar directament com a fonts per aquesta explotació. De la
mateixa manera, els combustibles, el vent i l’aigua poden ser utilitzats com a recursos
naturals per a la producció d’energia. Però la millor utilització d’un recurs natural depèn del
coneixement que l’home en tingui i de les lleis que ordenen la seva conservació.

La conservació del medi ambient s’ha de considerar com un sistema de mesures socials,
socioeconòmiques i tecno-productives dirigides a la utilització racional dels recursos
naturals, la conservació dels complexos naturals típics, escassos o en vies d’extinció, així com
la defensa del medi davant la contaminació i la degradació.

Les comunitats primitives no van exercir un gran impacte sobre els recursos naturals que
explotaven, però quan es van formar les primeres concentracions de població, el medi
ambient va començar a patir les primeres depredacions d’importància.

A l’època feudal va augmentar el nombre d’àrees de conreu, es va incrementar l’explotació

dels boscos, i es van desenvolupar la ramaderia, la pesca i altres activitats humanes. Malgrat
tot, van ser la revolució industrial i el sorgiment del capitalisme els factors que d’una manera
més directa i contundent van començar a incidir en el deteriorament del medi ambient, com
a conseqüència de l’acceleració dels processos de contaminació del sòl. Elements com el
desenvolupament industrial, l’explotació desmesurada dels recursos naturals i el creixement
demogràfic, en són bons indicadors. És per això que l’home es veu obligat a aplicar mesures
urgents per a protegir els recursos naturals i garantir al mateix temps la seva pròpia
supervivència.

Els recursos naturals són de dos tipus: renovables i no renovables. La diferència entre els
uns i els altres ve determinada per la possibilitat que tenen els renovables de ser utilitzats un
cop i un altre, sempre que l’home tingui cura de la seva regeneració.
Les plantes, els animals, l’aigua, el sòl, entre altres, constitueixen recursos renovables
sempre que existeixi una preocupació real per explotar-los de tal manera que es permeti la
seva regeneració natural o induïda per l’home.

Els minerals i els combustibles fòssils (petroli, carbó i gas natural) constitueixen recursos no
renovables perquè van ser necessaris processos molt complexos que van tardar milers d’anys
per a la seva formació. Això implica que si els utilitzem, no poden ser regenerats.

5. EL PAISATGE: POLÍTIQUES DE PROTECCIÓ I CONSERVACIÓ

5.1 El valor del paisatge.- Entenem per paisatge la fesomia externa d'un territori, però
també és el resultat de la interacció de factors naturals i humans al llarg del temps. De
tota manera, el paisatge també inclou sentiments i emocions perquè és un producte
social, és a dir, la projecció de la cultura d'una societat sobre un espai determinat i també
el reflex de la bona o la mala salut de les relacions entre la societat i el territori, un reflex
de la història que és considerat patrimoni i, per tant, mereix ser protegit. Actualment, ja
no queda cap paisatge a Espanya que no haja estat modificat, en major o menor grau, per
l'acció humana que, per cert, no ha de ser sempre intensa i degradant, sinó feta per
trobar un nou equilibri ecològic estable.

➔ 5.2 Espais naturals protegits.- Són una part del territori poc modificada per
l'acció humana i que, segons la legislació, compta amb algun tipus de protecció
oficial:
● Parcs nacionals o regionals són àrees on els ecosistemes naturals es troben poc
alterats i compten amb grans valors ecològics que mereixen una atenció preferent
per la seua bellesa i singularitat, per això haurien de ser molt protegits perquè al
ser freqüentats són més fràgils.
● Parcs naturals són compatibles amb les activitats humanes (habitatge, agricultura
i ramaderia, turisme) però necessiten una gestió ferma per a un ús regular i
sostenible.
● Reserves naturals compten amb elements que per la seua raresa, fragilitat i
importància mereixen una atenció especial: en les reserves naturals integrals la
protecció és absoluta i la intervenció exterior mínima, restringida a personal
científic.

➔ 5.3 Els espais protegits a Espanya

Espanya compta amb una gran diversitat d'ecosistemes, hàbitats i espècies naturals, el
54% de les que hi ha a Europa amb 38 reserves de la biosfera, 150 parcs (14 nacionals o
regionals, gestionats pels governs autonòmics des de 2004) i 50 paisatges protegits. A
Espanya hi havia, al 2011, 1.446 LIC (o llocs d'Importància Comunitària), més del 13% de
territori, integrats en la Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea on Espanya aporta el
20% (del total de LIC europeus). De tota manera, les zones protegides sovint es veuen
sotmeses a fortes pressions antròpiques.

Una conca hidrogràfica és la superficie de terreny en el que les aigües superficials vessen
a través d'afluents i rius cap un riu principal i està delimitada pels cims o línia divisòria
de les aigües.
L'ús dels recursos hídrics es regula administrativament amb les demarcacions
hidrogràfiques, gestionades per les Confederacions Hidrogràfiques que són els
organismes públics que estudien, construeixen i exploten les infraestructures
hidràuliques d'interés general en el territori de cada conca hidrogràfica, a més de
gestionar i vigilar els recursos d'aigüa de domini públic.

- Vessant Cantàbrica:

Rius amb gran pendent, per la proximitat a la costa de la serralada Cantàbrica, amb
cabal regular i abundant.

Rius: Bidasoa, Nervión, Nalón, Narcea, Sella, Saja, Navia i Eo.

- Vessant Atlàntica:

Els Rius gallecs són curts i de cabal abundant, els de la Meseta, llargs i de cabal
abundant i irregular, i els rius andalusos de poc pendent i amb la seua
desembocadura plena d’aiguamolls.

Rius: Tambre, Ulla, Miño, Duero, Tajo, Guadiana, Odiel, Negre, Guadalquivir i
Guadalete.

- Vessant Mediterrània:

Rius curts i d'escàs cabal excepte l'Ebre. Alguns en la seua desembocadura formen
deltes i llacunes litorals.

Rius: Ter, Llobregat, Ebre, Túria, Xúquer, Segura i Guadalorce.

A les Illes Canàries i Balears, no hi ha rius.

Balears: rambles i torrents, Mur a Mallorca i el torrent de Santa Eulàlia a Eivissa.

En molts casos, el 70% de l'aportació anual als rius es concentra durant uns pocs
mesos, i, fins i tot en un de sol, donant lloc a episodis d'avingudes, sobretot a Vessant
Mediterrània. La irregularitat hidrogràfica d'Espanya és definida pels tres
condicionants següents: Irregularitat en la distribució espacial, irregularitat
temporal, tant estacional com interanual, ocurrència d'avingudes amb cabals
enormes en relació amb els valors mitjans.
CONCEPTES:

1. Sostenibilitat ambiental:
2. Efecte hivernacle:
3. Disminució capa d’ozó:
4. Contaminació de l’aire i de l’aigua:
5. Producció de residus:
6. Desertització:

ENERGIES RENOVABLES:
És aquella que s’obté de fonts naturals inesgotables, ja sigui per la quantitat d’energia
que contenen, o perquè són capaces de regenerar-se ràpidament (taxes de renovació
ràpida) per mitjans naturals.

Entre les energies renovables trobem:

Hidroelèctrica: L'energia hidroelèctrica és aquella que es genera en transformar la

força de l'aigua en energia elèctrica. Per a aprofitar aquesta força, es construeixen
grans infraestructures hidràuliques capaces d'extreure el màxim potencial d'aquest
recurs renovable, lliure d'emissions i autòcton.

✘Té conseqüències mediambientals negatives.

✘Pot veure's afectat per sequeres.

✘És difícil trobar el lloc idoni.

✘Muntar la central hidroelèctrica és car.

Eòlica: És l'energia que s'obté del vent. Es tracta d'un tipus d'energia cinètica produïda per
l'efecte dels corrents d'aire. Aquesta energia la podem convertir en electricitat a través d'un
generador elèctric.

✘ El vent no està garantit.

✘ L'energia no es pot emmagatzemar.

✘ Impacte dels aerogeneradors al paisatge.

✘ Afecten les aus.

Solar: És una energia renovable obtinguda a partir de la radiació electromagnètica del Sol. Es
tracta d'una energia renovable perquè s'obté d'un font natural i inesgotable, en aquest cas el Sol.
 ● És ecològica, una font inesgotable i no produeix residus.
● Té un menor impacte en el medi.
● És reaprofitable (es pot emmagatzemar).
● És democràtica, ha anat baixant de preu.

✘ Un dels grans inconvenients és que es tracta d'una energia intermitent, només disponible
quan hi ha sol. A més, la seva producció varia en funció de l'època de l'any i la nuvolositat
existent.

✘ Els sistemes per emmagatzemar l'energia solar són cars. Aquests sistemes ajuden a
compensar la producció desigual d'energia però la seva instal·lació resulta molt cara encara.
✘Tot i que l'ús de l'energia solar no és contaminant, alguns processos en la fabricació i
transport sí que resulten contaminants.

Geotèrmica: És una energia renovable obtinguda de la calor emmagatzemada a l'interior de

la Terra. És una energia inesgotable basada en l'energia de l'interior de la Terra.

● És l'energia més eficient de totes les energies renovables.[1]

● Es manté estable al llarg de les diferents estacions de l'any.[2]
● És una font que es troba a qualsevol indret de la Terra, al contrari de les que
depenen de jaciments.
✘ És una nova tecnologia i menys coneguda que les altres fonts d'energia. A més és difícil
calcular quants projectes hi ha

✘ És més difícil d'instal·lar de manera particular a grans ciutats, on el subsol pertany a

l'ajuntament i està ocupat per altres serveis.

Maremotriu: És un tipus d'energia hidràulica que s'obté a partir de les marees.[1][2] Aprofiten
l'ascens i descens del nivell de l'aigua del mar per fer moure turbines que accionen generadors
elèctric.

La biomassa: És la matèria orgànica d'origen vegetal o animal, que pot ser utilitzada com a
font d'energia, ja sigui com a combustible per altres processos. La biomassa utilitzada com a
font d'energia pot incloure material vegetal d'origen agrícola, provinent de conreus destinats
específicament a aquesta finalitat o de subproductes o restes d'altres cultius, biomassa
d'origen forestal (llenya sobretot), i productes o subproductes d'origen animal, com els fems.

● Estalvi energètic fòssil

● Disminució de l„impacte ambiental (emissions d‟efecte hivernacle) Tecnologies ja
existents
 ● Millora de la gestió de masses forestals i disminució del risc d’incendis Creació de
llocs de treball, fonamentalment en zones rurals
● Disminució de la dependència energètica de l'exterior
● Reducció de la factura energètica (per a l’usuari i per al país)

Inconvenients:

✘ Dispersió

✘ Producció estacional

✘ Baixa densitat energètica en comparació amb els combustibles fòssils Necessita

acondicionament per a la seva utilització

✘ Elevats costos de recollida, transport i emmagatzematge

Els biocombustibles: És el terme amb el qual es denomina a qualsevol tipus de combustible

obtingut de biomassa (sobretot vegetals i altres éssers vius que fixen l'energia del sol
mitjançant fotosíntesi) o dels seus residus, com per exemple la fracció orgànica de deixalles,
els quals són tractats per obtenir un agregat d'alt poder calorífic.

● Augment de la quantitat de CO2 fixada per a obtenir una quantitat concreta

d'energia tèrmica i/o elèctrica en comparació amb l'ús de combustibles
tradicionals fòssils i els seus derivats com la gasolina, el gasoil...
● Els biocombustibles redueixen les emissions de monòxid de carboni en
comparació amb la gasolina convencional o el dièsel derivat del petroli. A més,
els gasos emesos durant la utilització d'aquests són menys perjudicials per a la
salut humana.
✘ L'increment de la demanda de biocombustibles provoca que moltes terres de cultiu d'aliments
es destinin a cultius energètics i que s'hagin de desforestar boscos tropicals i sabanes.
✘ La renovació dels sòls no és suficientment ràpida com per proveir la demanda.

ENERGIES NO RENOVABLES:

➔ El petroli. Aquest líquid viscós de color verd, groc, marró o negre està constituït per
diferents hidrocarburs (compostos formats per àtoms de carboni i hidrogen en
quantitats variables). La formació del petroli va començar fa milions d'anys, quan la
Terra era un planeta cobert d'aigua. Amb el pas del temps, els processos geològics i
l'acció bacteriana sobre la matèria orgànica acumulada en el fons de la mar va donar
lloc a aquesta mescla d'hidrocarburs.

AVANTATGES: fàcil D'extreure, recursos energètic, produeix electricitat, matèria prima,

combustible i la font d'energia més utilitzada.
✘ INCONVENIENTS: no hi Ha reserves suficients, es consumeix a un ritme vertiginós, es
contaminat, marees negres.

➔ El gas natural. Aquesta font d'energia fòssil consisteix en una mescla d'hidrocarburs.
Igual que el petroli, la seva existència es deu a l'acció bacteriana de milers d'anys sota
terra.

AVANTATGES: Contamina menys que els altres, matèria prima, consum cada vegada Mes
gran
✘ INCONVENIENTS: no Renovable, formació durant milions d'anys

➔ El carbó. Roca formada per carboni i altres substàncies. L'any 1990 subministrava
més del 27% de l'energia comercial de tot el món.

AVANTATGES: És transforma amb facilitat, es un combustible per produir energia Tèrmica,

reserves abundants
✘ INCONVENIENTS: Gasos D'efecte hivernacle, pluja àcida, impactes, extracció, transport,
Mines.

➔ L'energia nuclear de fissió s'obté en bombardejar, amb neutrons a gran velocitat, els
àtoms d'unes certes substàncies. La substància més usada és l'urani-235, encara que
també s'usen l'urani-233 i el plutoni-239.

AVANTATGES: reactors Nuclears, no allibera CO2

✘ INCONVENIENTS: Accidents nuclears i residus

BLOC 3: TERRITORI I ACTIVITATS ECONÒMIQUES

A partir del segle XIX es va produir un canvi important en l’agricultura i en l’economia en
general, que va passar a ser una economia de mercat, on el pagès era venedor i comprador i
deixava enrere l’economia de subsistència destinada al consum propi.

Quan la indústria va necessitar mà d’obra es va iniciar un procés d’èxode rural. Els
agricultors van haver d’adaptar-se a l’economia de mercat i les noves tecnologies.

Població rural: Gent que viu en una zona rural i que treballa al sector secundari o terciari.
Població agrària: Gent que treballa al sector primari.
A les finques petites i mitjanes els propietaris treballen la terra amb l’ajuda de l’explotació
familiar o d’algun assalariat fix, a temps parcial.

A les finques més grans augmenta la gestió directa i disminueixen els arrendaments. La
necessitat de mà d’obra per a feines eventuals de temporada és resolen amb la mà d’obra
immigrant.

SAU→(Superfície Agrària Útil) Explotacions agràries:

Latifundi: Explotacions de grans dimensions (mes de 100 ha) on es practica la agricultura

extensiva. A Espanya hi predominen a Extremadura, Castella la Manxa i Andalusia.

Minifundis: Explotacions de petites dimensions (menys de 10 ha). Predominen al nord de la

Península i als dos arxipèlags. S’hi practica una agricultura intensiva o molt científica.

Explotacions mitjanes: (mes o menys 30 ha). Són explotacions familiars on s’hi practica una
agricultura intensiva.

Política Agrària Comunitària (PAC)→Fundada el 1957, quan la CEE va potenciar l’agricultura

amb la intenció d’aconseguir proveir els països comunitaris i d’elevar les rendes agràries.

Actualment té diversos objectius com augmentar la productivitat de l’agricultura,

desenvolupar la indústria agroalimentària i millorar el medi ambient i l’entorn rural.

La producció agrícola depèn del tipus de conreu que s’utilitzi (secà o regadiu). L’aigua es un
factor bàsic per augmentar la productivitat.

Els conreus de secà més comuns són els de cereals, vinyes i oliveres, mentre que en els
conreus de regadiu s’hi troben la majoria de la producció de fruites i l’horticultura.

La producció ramadera a Espanya es molt important a partir de 1960, i combina mètodes

tradicionals amb formes de producció intensiva.

Sobretot destaquen el bestiar oví i porquí, però també el boví i l’avicultura.

L’activitat pesquera a Espanya es força important, tot i que actualment pateix una dura crisi
a causa de les dificultats que té per accedir als caladors tradicionals i de l’exhauriment de
moltes espècies per culpa de la sobrepesca. Els bons caladors es troben a les plataformes
continentals, zones on hi ha corrents marins freds amb plàncton i zones on hi ha contacte
entre corrents.

Sector primari a Catalunya:

S’hi practica majoritàriament una agricultura intensiva i d’elevada productivitat. Hi

predominen les propietats petites i l’explotació familiar, però amb un nivell alt de
capitalització i amb una estructura productiva moderna, molt orientada al mercat.

La ramaderia té mes importància que l’agricultura, (59% del total agrari), l’explotació
ramadera està bàsicament estabulada i s’explota de manera molt intensiva.
La pesca no es molt important ja que es depèn de la importació massiva i de l’aqüicultura per
proveir-se de peix fresc, ja que el mar Mediterrani es un mar empobrit de cara a anar a
pescar grans quantitats de peix.

A partir del 1959, Espanya amb el Pla d’Estabilització i la fi de la política autàrquica rep
l’ajuda dels Estats Units i viu un gran creixement econòmic i industrial, ja que elimina
moltes barreres aranzelàries i augmenta la productivitat industrial i l’exportació.

La industria espanyola es troba en 4 zones diferenciades:

● Catalunya
● País Basc
● Astúries
● Madrid

Des de que Espanya entra a la CEE permeten la modernització de les infraestructures que
comporten un augment de la productivitat.
La Unió Europea esta compromesa amb les polítiques mediambientals que tracten de regular
la contaminació del medi, les emissions de CO2 i es per això que promociona tecnologies
netes i proposa auditories per controlar les operacions que es realitzin.
La industria europea ha de ser dinàmica i capaç de competir a nivell mundial i per això
necessita augmentar la productivitat, obtenir professionals més preparats, invertir en R+D
per aconseguir noves patents i facilitar la deslocalització per evitar la Desindustrialització.

La indústria catalana:

Manté el primer lloc de l’estat espanyol tot i que l’ocupació en la industria ha perdut pes des
del 1990. La industria catalana esta canviant de model per adaptar-se a les circumstàncies
d’un món més globalitzat. També ha deslocalitzat part de la producció.
El turisme:
És una forma de lleure tradicional que cada cop s’ha convertit més en un fenomen de masses.
A Espanya, a partir de 1960 es produeix la gran expansió turistica. Actualment el turisme té
una gran importància econòmica, els turistes gasten en viatges, allotjaments, restaurants,
etc... gràcies al turisme s’han creat els operadors turístics, que programen viatges.
Els turistes que venen a Espanya són majoritàriament de països desenvolupats d’Europa,
com el Regne Unit, Alemanya i França, tot i que cada cop més hi ha turistes de Rússia i
l’Europa de l’est.

Els llocs d’Espanya amb més turistes són Catalunya, els arxipèlags i altres comunitats del
litoral mediterrani, ja que el principal turisme es el que s’anomena de sol i platja.

El turisme també comporta impactes negatius.

A la costa hi ha una urbanització abusiva del litoral amb grans edificacions, a vegades
comporten problemes amb el subministrament d’aigua i s’han de salinitzar els aqüífers.
També la construcció de ports esportius.
A la muntanya l’impacte ambiental més gran l’ha provocat la instal·lació de les estacions
d’esquí tot el que comporta(construcció de pistes i remuntadors, segones residències,
hotels...)

Els principals tipus de turisme són:

1. Turisme de sol i platja: S’implementarà la bandera blava a les platges, mostra de

qualitat, també es vol diversificar les ofertes d’oci als llocs estiuencs.
2. Turisme cultural i de ciutat: Espanya es el segon país amb més nombre de conjunts
historicoartístics declarats per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat.
3. Turisme esportiu: Activitats esportives, golf, infraestructures nàutiques i estacions
d’esquí.

A Catalunya

Es la zona més turistica de tot l’estat espanyol.

El turisme suposa un pes molt important per a l’economia catalana→12% del PIB de
Catalunya i un total de 180.000 llocs de treball directes.

La oferta turistica es variada i ampliada i els principals models turístics són els mateixos que
els de la resta d’Espanya.

El transport realitza tres funcions importants:

● Fan un servei que respon a la necessitat o al desig de desplaçament de les persones

● Satisfan les necessitats econòmiques posant en contacte la producció amb el mercat i
fent possible la distribució de béns i serveis.
● Contribueixen a integrar els diferents grups socials i a la difusió de les idees,
tècniques i cultures.

La xarxa terrestre a Espanya atorga un gran protagonisme a la xarxa de carreteres, que ha

provocat un desequilibri en el sistema de transport al desenvolupar lentament el transport
ferroviari. Com a conseqüència tenim una congestió de transit elevada a les grans ciutats,
una demanda de noves ves i un gran impacte ambiental.
La xarxa ferroviària presenta diversos problemes com l’amplada de vies, diferent a la de la
resta d’Europa, té molts trams de via única i les infraestructures són poc modernes.
Els transports marítims són rendibles per desplaçar grans volums de càrrega. S’han creat
Zones d’activitat logística on es poden emmagatzemar redistribuir els contenidors.
El transport aeri ha estat bàsicament de passatgers, però cada cop més es transporten
mercaderies i els aeroports s’han d’anar modernitzant.

La UE s’ha fixat com a objectiu equilibrar els diversos modes de transport i ha creat una sèrie
de projectes declarats d’interès europeu.

A Espanya també es va crear el Pla estratègic d’infraestructures i transport per tal

d’incrementar la qualitat de les infraestructures i dels transports per obtenir una mobilitat
sostenible i fomentar la intermodalitat.
A Catalunya les carreteres segueixen un model radial amb centre a Barcelona i s’està
intentant crear noves vies. El transport públic, sobretot el ferroviari, es el que ofereix més
alternatives per viatjar per tot el país, tot i que la majoria dels serveis es concentren a l’àrea
de Barcelona.

Hi ha dos ports importants a Catalunya, el de Barcelona i el de Tarragona, que reben tant

persones com una gran quantitat de mercaderies. Són molt grans i no depenen de la
Generalitat sinó que els controla l’estat espanyol. Els ports més importants que controla la
Generalitat són els de Palamós, Vilanova i la Geltrú i Sant Carles de la Ràpita.

El transport aeri esta format per 5 aeroports, els més importants són els de Barcelona, que
realitza funcions de transport de passatgers i de mercaderies i Girona, que és bàsicament
relacionat amb el turisme de passatgers.

BLOC 4: LA POBLACIÓ I EL SISTEMA URBÀ: DINÀMICA,

DIVERSITAT I DESIGUALTAT

Des del començament del segle XX, la natalitat a Espanya va mostrar una tendència
descendent, i a finals de segle presentava un dels índex de fecunditat més baixos d’Europa. A
la baixa natalitat s’hi va afegir una esperança de vida cada cop més llarga, fet que va fer
entrar a la població espanyola en una fase d’envelliment progressiu.

Amb el canvi de segle les estadístiques mostren un repunt de la natalitat, tot que l’INE diu
que degut a la crisi el creixement vegetatiu estarà per sota de l’u per mil i la diferencia entre
el nombre de naixement i el de defuncions tendirà a igualar-se.

Al començament del 2008 Espanya tenia una població que superava els 46 milions
d’habitants, i la situava en el cinquè lloc entre els països més poblats de la Unió Europea.
L’increment de població dels darrers anys es causat pels estrangers establerts al país.

A Espanya persisteixen diferències territorials notables en relació al moviment natural de la

població, i s’expliquen per causes socials i econòmiques.

Les comunitats més envellides són Astúries, Galícia i Castella i Lleó, mentre les que tenen un
creixement natural més gran són la Regió de Múrcia, la Comunitat de Madrid i les Illes
Balears.

La piràmide de població Espanyola es contractiva, que és pròpia en països econòmicament

desenvolupats, i es caracteritza per una natalitat baixa i una esperança de vida llarga.
Presenta característiques com les següents:

• Un estrenyiment dels primers esglaons de la piràmide a causa d’una disminució notable de

la natalitat.

• Una piràmide eixamplada en el cos central, on la gent va néixer durant l’etapa de

creixement demogràfic i a la qual se li han de sumar la majoria de la població immigrant.
La piràmide de l’any 2008 mostra una inversió de la corba demogràfica si es compara amb la
de dècades anteriors, la població jove disminueix i augmenta la població de 65 anys i més.

Tipus de piràmides demogràfiques:

Envelliment població

L’envelliment de la població en qualsevol societat és un procés inevitable i desitjable, perquè

està relacionat amb una qualitat de vida més gran. Les causes que produeixen aquest
envelliment són per una banda la baixa natalitat i de l’altra l’augment de l’esperança de vida
de la població degut al descens de la mortalitat.

Tot i això aquest envelliment de la població planteja alguns interrogants, com el pes
econòmic que suposarà per a la població que treballa mantenir les pensions d’un nombre de
jubilats cada cop més elevat o la disponibilitat que es necessitarà tant en serveis socials com
sanitaris per atendre la població gran.

Distribució població

España té una població aproximada d’uns 46 milions d’habitants que es distribueixen al
territori de manera molt desigual.

Les regions més poblades són les situades al costat de les costes a les valls adjacents, ja que
eldesenvolupament econòmic dels últims anys s’ha situat sobretot a les façanes marítimes en
àrees properes. La població en aquests llocs es concentra a les ciutats o a grups de ciutats que
formen conjunts urbans de gran densitat, com Barcelona i la seva àrea metropolitana, també
altres zones com València, la costa d’Andalusia, les comunitats del nord del País Basc i
Cantàbria, Gijón i Oviedo o la Corunya i Vigo. Finalment també cal dir que tant les Illes
Balears com les Canàries estan també força poblades. Madrid es l’excepció, ja que es troba a
l’interior però es la ciutat més gran d’Espanya amb una gran zona metropolitana.
Les regions menys poblades es troben a l’Espanya interior, xones com Castella Lleó, Castella
la Manxa, Aragó, Extremadura o l’interior de Galícia. Un dels motius d’aquestes baixes
poblacions són les migracions interiors cap a les zones industrials en les èpoques finals del
franquisme.

A Catalunya la població també es distribueix de manera molt desigual. A Barcelona s’hi

concentra un 23% del total de la població, i la seva àrea metropolitana augmenta fins al 44%
del total.

Les comarques més poblades són les costeres, des del Maresme fins al Tarragonès, també les
comarques del Vallès Oriental i Occidental. Com a l’estat espanyol, aquesta població elevada
es deguda a que son zones de gran activitat econòmica industrial i del sector dels serveis.
També hi ha àrees urbanes força poblades a Lleida i Girona.

Les comarques amb menys població són les de l’interior, sobretot les del Pirineu lleidatà.

Dinàmica població catalana

Fins a finals del segle XIX la població catalana va augmentar a un ritme lent. Però des
d’aleshores i gràcies a l’inici del desenvolupament industrial es comença a accelerar el
creixement de la població, estroncat enmig per la Guerra Civil i la postguerra.

A partir de 1950 amb l’arribada d’immigrants d’arreu d’Espanya es torna a accelerar el

creixement de la població, i en tres dècades la població va triplicar el volum que tenia a l’inici
del segle. A finals del segle XX, el creixement econòmic va provocar una nova onada
d’immigració, en aquest cas de llocs de fora de la Unió Europea, sobretot Sud-Amèrica o
Marroc.

El nombre de naixements a Catalunya no ha deixat mai de créixer, la taxa de mortalitat és

baixa, mentre que l’esperança de vida ha anat augmentant.

Causes i conseqüències dels moviments migratoris:

Hi ha quatre causes diferents que tracten d’explicar el perquè dels moviments migratoris:

● Causes demogràfiques i econòmiques: Són dues de les raons més freqüents de

l’emigració. Quan augmenta la població però no es creen paral·lelament suficients
llocs de treball es provoca una situació de desocupació i salaris baixos, i molta gent
emigra cap a un altre país on es necessiti mà d’obra.
● Causes relacionades amb catàstrofes naturals: Els terratrèmols, la desertització, les
pestes i les sequeres prolongades causen la inseguretat de la població o generen males
collites. Davant aquesta situació són moltes les persones que decideixen buscar una
nova vida en un altre lloc.
● Causes polítiques: Les guerres, persecucions o exilis forçosos provoquen que molta
gent emigri simplement per la seguretat de la qual ja no poden gaudir en els seus
països d’origen.
● Causes socioculturals: Per exemple per tal d’escapar de la dictadura que hi ha al país
o també per l’atracció que exerceix un lloc, on s’hi instal·len sobretot persones
 jubilades.
Conseqüències:
● Per al país d’origen: L’emigració redueix la falta de feina, baixa la pressió
social i ajorna problemes urgents. Però suposa la pèrdua de força de treball,
població activa, l’envelliment de la població i el despoblament del territori.
● Per al país de destinació: L’arribada d’immigrants pot crear conflictes
laborals, degradaciód’habitatges problemes d’acceptació per una part de la
societat. També pot comportar un augment del desenvolupament econòmic i
per a la diversitat cultural del país d’acollida.
● Per a la persona emigrant: Comporta decidir qüestions importants sense
garanties ni seguretat, marxar del seu país d’origen, adaptar-se a un nou medi
i fer cara als possibles problemes de llengua, cultura i identitat.
Principals migracions interiors:
El desenvolupament de les comunicacions i la necessitat de mà d’obra
abundant i barata vaprovocar un èxode rural i la població del camp va anar
dirigint-se a les ciutats i territoris industrials. La millora de l’economia
espanyola va afavorir la mecanització de la terra i es va disminuir la necessitat
de mà d’obra agrícola, increment de l’atur i més gent emigrant del camp a les
ciutats per buscar feina.
L’emigració camp-ciutat va afectar gairebé tot el territori espanyol, sobretot
entre el 1950 i el 1980, on 5,4 milions de persones van canviar de província.
Les províncies que van perdre més gent amb aquestes emigracions van ser
Terol, Sòria, Lugo, Ourense, Zamora, Segòvia, Guadalajara...
Per altra banda les zones de recepció d’aquesta migració interior espanyola
van quedar moltlocalitzades a les àrees industrials de les províncies de
Barcelona, Madrid i el País Basc.

Principals migracions exteriors:

L’emigració a Europa procedia de totes les regions d’Espanya, especialment d’Andalusia i

Galícia, seguides per Castella i Lleó, la Comunitat Valenciana i Extremadura.

Els principals països receptors dels emigrants espanyols van ser França, Alemanya i Suïssa,
que van veure amb l’arribada d’immigrants una mà d’obra barata i poc conflictiva que no
calia contractar definitivament, sinó de manera temporal.

Aquesta emigració per a Espanya va suposar la disminució de la població i per tant també de
la pressió social i econòmica que representaven tantes persones joves sense feina.

Econòmicament va representar una entrada de divises important, ja que molts treballadors

enviaven diners a les famílies.

Amb la crisi econòmica de 1973 es van acabar les grans migracions exteriors, l’atur va
començar a augmentar a Europa i molts emigrants van tornar als seus països d’origen.

Espanya, país d’immigrants:

El desenvolupament econòmic espanyol ha fet que sigui un país receptor d’immigració, que
es pot agrupar en quatre grans conjunts:

1. Persones jubilades de l’Europa central i del nord, s’estableixen a Espanya, sobretot a

la costa mediterrània, atretes per un clima suau i per un entorn agradable.
2. Directius d’empreses multinacionals, treballadors d’alt nivell professional... venen a
Espanya per qüestions laborals o perquè troben una millor qualitat de vida
3. Refugiats polítics, són persones que per motius polítics han hagut de fugir del seu
país.
4. Emigrants procedents de països pobres. Aquest es el grup més nombrós de la
immigració que arriba a Espanya actualment. La gent sol vindre de diversos països
d’Àfrica, Amèrica
Llatina, Europa de l’Est i Àsia, venen a buscar feina i unes condicions de vida més
dignes.

La Unió Europea i l’Estat espanyol porten a terme un procés de regulació per controlar
l’entrada d’aquests immigrants, que troben dificultats a l’hora d’obtenir el permís
d’immigració i treball.

El pes de la immigració a Catalunya es força important i representa el 21,7% del total

d’Espanya.

La Ciutat

Per definir una ciutat ens podem fixar en diversos aspectes

● Nombre d’habitants (més de 10.000hab)

● Densitat de població
● Activitat econòmica
● Influencia territorial
● Arquitectura i urbanisme
● Estil de vida
● Concentració de funcions

Els agents socials urbans son totes aquelles persones que intervenen en la creació i la
producció d’espai urbà. Alguns agents socials urbans podrien ser els propietaris del sòl urbà,
els empresaris, els ciutadans o bé els poders públics.

L’urbanisme i l’ordenació del territori són el conjunt de procediments tècnics i polítics que
tenen com a finalitat posar ordre en el desenvolupament urbà d’un poble o ciutat. Així
s’intenta corregir els dèficits i els conflictes existents i alhora planificar, preveure i orientar
l’evolució futura de la ciutat per fer un bon ús del sòl urbà.

Els plans urbanístics són documents tècnics que tenen dimensió política i legal, perquè s’hi
apleguen totes les disposicions i propostes relacionades amb el creixement i l’evolució de la
ciutat.

Tipus de plànols de ciutats

Plànol Irregular→S’acostuma a trobar a la part antiga de les ciutats i és d’origen romà o
medieval, on es construïen ciutats rodejades per muralles i s’intentava encabir a dins el
màxim de coses possibles, es per això que els carrers son estrets, irregulars i sense ordre.

Plànol Radiocèntric→És un plànol condicionat per algun edifici o monument important, tota
la ciutat es desenvolupa al voltant d’aquest es van creant carrers i avingudes radials. El
plànol es completa amb l’obertura de vies concèntriques, que permeten la comunicació entre
els barris sense passar pel centre de la ciutat.

Plànol Ortogonal→Es van començar a crear al segle XIX, quan es van enderrocar les
muralles i es van començar a construir els eixamples. Es un plànol de forma simple, amb
carrers que es tallen perpendicularment entre ells i perfeccionat amb la creació de vies en
diagonal que fa més fàcil els trajectes transversals.

Tipus de ciutats Ciutat jardí

Ciutat funcionalista

Funcions de les ciutats

Residencial→Comporta una sèrie d’equipaments i infraestructures per tal d’assegurar el

benestar i el funcionament correcte de l’organització de la societat urbana.

Comercial→Gran importància d’intercanvis de productes i serveis

Industrial→Ciutats amb molts polígons industrials

Militar→Ciutats creades a partir de la implantació d’un refugi o base estratègica.

Política i administrativa→Capitals dels països, on hi abunden els funcionaris públics, la

burocràcia i les empreses dedicades al terciari superior.

Cultural→Ciutats creades degut a l’importancia d’algun edifici, com una església, un

monument...

Lúdica i turística→Ciutats que viuen del turisme gràcies al seu patrimoni cultural o els
elements naturals que l’envolten.

Les ciutats catalanes mostren una morfologia urbana semblant a la d’altres ciutats
Espanyoles i Europees. Hi destaca el nucli antic, situat en un lloc estratègic, un turó o vora el
mar, per exemple. A partir del segle XIX es comencen a construir els eixample, de traçat
irregular i carrers amples. Actualment moltes ciutats segueixen l’expansió en barris
perifèrics, a vegades ben diferenciats al plànol.

La forta immigració dels últims anys ha provocat la saturació dels barris vells de Barcelona,
on hi ha habitatges sense condicions, on hi viu gent amb un atur elevat.

Moltes famílies amb un nivell econòmics superior prefereixen viure en poblacions properes a
ciutats com Barcelona, que es situen dins de la àrea metropolitana.
Ciutats en un món global

El control i les decisions sobre l’economia mundial globalitzadora s’han centralitzat en unes
poques regions metropolitanes que assumeixen el nou rol de ciutats globals, gràcies al
desenvolupament de les xarxes de comunicacions.

Actualment moltes grans ciutats cooperen entre elles i han construït xarxes i “lobbies” de
ciutats i regions a escala europea i mundial.

Competència? Vol dir que les ciutats, en aquest cas espanyoles i catalanes, han hagut
d’adaptar- se a les noves circumstàncies de la globalització i que passa per la imprescindible
implantació de certes infraestructures essencials de transports i per la connexió a la xarxa
internacional de telecomunicacions.

Un altre factor imprescindible perquè una ciutat es mantingui en el cercle de ciutats globals
és que aconsegueixi proveir-se d’una bona imatge internacional. Per aconseguir-ho, les
ciutats dediquen molts diners a màrqueting propaganda.

Hi ha dos nuclis a l’estat espanyol, la capital Madrid i la ciutat catalana de Barcelona. Hi ha

un seguit de eixos que uneixen tant aquestes dos ciutats com moltes altres ciutats importants
del país. Hi ha 7 eixos diferents dins de l’estat espanyol:

L’àrea de Madrid, que es l’aglomeració urbana mes gran del país, situada al mig de la Meseta.
Madrid es connecta amb altres ciutats importants de la resta d’Espanya.

L’Eix mediterrani: Des de la frontera amb França fins a Cartagena, inclou grans metròpolis
com Barcelona o València.

L’Eix cantàbric: També des de la frontera Francesa, recorre tot el nord fins a l’aglomeració
Oviedo-Gijón. Passa per ciutats urbanitzades i industrialitzades històricament.

Eix de la vall de l’Ebre: Segueix tot el riu Ebre i passa per ciutats com Logronyo o Saragossa.
Eix atlàntic gallec: Compren tota la comunitat de Galicia, amb un contínuum urbà important.

Eix andalús: Es divideix en dos, per una part segueix tot el riu Guadalquivir fins a Sevilla i
per altra banda recorre la costa turística de Màlaga i Granada.

Eix arxipèlags balear i canari: Fan una funció turistica.