2.1 Perquè lluitem i com ens organitzem?

• Perquè lluitem al moviment per l’habitatge?

Lluitem per defensar les cases, perquè tothom tingui un sostre, perquè no puguin fer
fora a ningú de casa seva. Perquè les cases estiguin sota control popular, de la gent i
no del mercat i el benefici privat.

L’especulació, el mercat immobiliari i la lògica de la propietat privada són una de les

principals fonts de pobresa i patiment a l’estat espanyol actualment.

No és casualitat, la nostra societat es va construir sobre la idea de generar

una “Espanya de propietarios, y no de proletarios”. Això s’ha concretat
històricament en dues realitats: una especulació immobiliària descontrolada durant
dècades i l’accés a un habitatge en propietat a través de la hipoteca de gairebé la
majoria de les classes populars i treballadores.

L’esclat de la bombolla hipotecària al 2009 va obrir una escletxa i va portar cap a la

pobresa i la despossessió a gran part d’aquestes famílies que havien pogut
arribar a ser “propietàries”.

Milers de famílies desnonades, milers de cases i pisos buits sota control dels bancs.

La crisi s’ha instal·lat en el dia a dia des d’aleshores. El lloguer ha crescut per absorbir
a tota aquella gent expulsada de la possibilitat de tenir una casa en propietat. Avui en
dia els lloguers són la principal preocupació de la gent treballadora i on va a parar la
majoria del salari. L’ocupació  també s’ha escampat com a mode d’accès precari a
l’habitatge. 

A mesura que empitjora la conjuntura econòmica i política, veiem com sorgeixen

formes més brutals d’infrahabitatge: barraquisme, relloguer d’habitacions, estafes,
gent al carrer.

En resum, multipropietaris, bancs, fons d’inversió, rendistes, immobiliàries, APIS i

constructores són els promotors d’aquest negoci, però també en són responsables els
polítics que els aplanen el terreny i s’enduen una part del pastís.  Aquests són els
nostres enemics, els responsables de la nostra misèria.

Això vol dir que els nostres col·lectius d’habitatge són una eina d’autodefensa
contra els responsables del nostre patiment i la dinàmica econòmica que
promouen. Autodefensa i esperança per tota aquella gent que s’ha vist desposseïda
del més bàsic: un sostre.

L’arrel del problema és que les cases és puguin comprar i vendre i que això sigui una
de les principals fonts de riquesa pels poderosos d’aquest país i del món. Contra això
lluitem i ens organitzem.

Hipotecades, ocupes, llogateres, precàries… Tant se val la manera que accedim a

l’habitatge, la qüestió és que ens travessa una experiència comuna: la problemàtica
de l’habitatge, el patir per quedar-se sense casa o no poder-la pagar. Joves estudiants,
famílies obreres, pensionistes, migrants sense papers, mares soles, i un llarg etcètera
de persones que s’organitzen i es coneixen als col·lectius d’habitatge. Juntes formem
el moviment per l’habitatge, que organitza i conforma una part important de la classe
treballadora.

Per tot això, els nostres col·lectius d’habitatge van molt més enllà de
l’autodefensa, d’aturar un desnonament, de rebaixar un lloguer o aconseguir una llei
que reguli els preus.

També són espais importantíssims per prendre consciència de les causes de

la nostra misèria i de quina és la nostra posició en el món i en aquesta societat.
També lluitem per la transformació general de la societat.

És per això que el nostre moviment lluita per la desmercantilització de l’habitatge i per
un nou model que posi la centralitat en el valor d’ús i la funció social dels habitatges
per davant del seu valor de mercat. Considerem els habitatges i el sòl com a un bé
comú de tota la societat. En definitiva; l’habitatge ha de ser un dret sota control
popular i no un negoci com ho és avui en dia. És a dir, que lluitem perquè l’habitatge
sigui gratuït, universal i de qualitat. Així ho manifestava el programa del moviment
aprovat al 1r Congrés d’Habitatge de Catalunya el 2019. L’accés a un habitatge a
l’abast de tothom, també és imprescindible i dona resposta a tot allò necessari per la
reproducció d’una vida digna. Totes les persones, independentment de en quin punt
del seu cicle vital es trobin, necessiten poder viure en un habitatge de forma garantida
per a poder desenvolupar la seva vida de forma autònoma i en llibertat. 

Però sabem que aquesta reivindicació no té sentit de manera aïllada a la

transformació general de la societat perquè el sector immobiliari representa un nervi
central del capitalisme financer espanyol. La nostra no pot considerar-se una lluita
sectorial o parcial a seques, no mentre mantinguem aquesta perspectiva: no podrem
acabar amb el problema de l’habitatge a l’Estat espanyol si no destruïm la
societat capitalista. Sense atacar el problema de l’habitatge, no podrem
acabar amb la societat capitalista en la seva manifestació a l’estat espanyol.
El moviment per l’habitatge és autodefensa de les classes populars. És politització i
presa de consciència. És construcció del poder necessari per establir una nova
societat.

L’estratègia del moviment per l’habitatge és la síntesi d’aquests dos motius per lluitar,
feta a partir de l’experiència acumulada durant més de 10 anys de moviment, a la
PAH, als sindicats de barri, sindicats de llogateres, xarxes i sindicats d’habitatge. A
partir d’aquesta síntesi, despleguem les diferents estratègies i tàctiques que guien el
nostre dia a dia.

Les apostes estratègiques que ens vam marcar al Congrés són principalment tres:

El conflicte col·lectiu, que és l'orientació estratègica per elevar el conflicte més

enllà dels casos individuals, acumular forces que ens permetin doblegar a grans
propietaris o aconseguir portar el conflicte als complicats entramats dels fons voltors:
en definitiva, aconseguir victòries majors i multiplicar les nostres forces

La construcció d’estructures populars, que és la tasca de creació de respostes

populars a problemàtiques que van més enllà de l’habitatge, però que es manifesten
en el dia a dia de la nostra gent i els nostres col·lectius i ens enforteixen i cohesionen
a l’abordar-les: grups d’autodefensa feminista, xarxes d’aliments, gimnasos i esport
popular, escoles i escoletes populars.

La pressió a l’administració, que és l’aposta per exigir a les institucions l’aprovació

de lleis o marcs legislatius que posin fre i topalls a la dinàmica del mercat immobiliari,
històricament desregulada i dominada completament per la iniciativa dels grans
propietaris. No com a solucions completes o finals, sinó com a dics de contenció i
processos de lluita que siguin aprenentatges pel moviment.

• Com ens hem d’organitzar per complir amb

els nostres objectius?
No hi ha un únic mètode ni existeixen mètodes perfectes. No hi ha receptes per a la
lluita, ni ingredients exactes que si s’apliquen ens donaran un mateix resultat. Tot i
així, segurament els trets bàsics de la fórmula organizativa del moviment per
l’habitatge són:

-Organització de base i feta a partir de les necessitats: la gent ve per un

problema individual i s’acaba quedant perquè entén que tot va més enllà de la seva
situació, que és quelcom col·lectiu i estructural, que ha d’assumir responsabilitats. La
manera en què fem les assemblees, com distribuïm les tasques, com donem suport i
animem a les companyes, tot va dirigit a buscar aquest efecte.

-El conflicte com a font de força i poder col·lectiu: organitzem els problemes de
la nostra gent no com a desgràcies, sinó com a conflictes contra els qui en són
responsables. El conflicte multiplica la nostra visualització i les nostres forces.

La proposta organitzativa que fem es basa en anys d’experiència del moviment i

pretén potenciar aquests dos aspectes. Però no la fem amb l’objectiu de que s’apliqui
de forma mecànica sense reflexionar. Ja sigui perquè estem començant de zero un nou
col·lectiu, ja sigui perquè volem millorar l’organització d’un ja existent.

No és una recepta o una fórmula màgica. Cal tenir en compte criteris de gradualitat
(no cal tenir totes les comissions funcionant des del minut zero) i les pròpies forces
amb les que comptem, en quin moment de desenvolupament estem, qui l’impulsem i
la gent que se’ns apropa.

Cal tenir en compte la pròpia realitat i agafar les línies organitzatives que aquí
presentem com una orientació, com una brúixola. 

Els elements que plantegem són eines organitzatives que persegueixen l’objectiu de
que les persones que passen pels col·lectius d’habitatge desenvolupin les seves
capacitats, i també pretenem donar claus per tal d’organitzar-nos per aconseguir
victòries i esgarrapar concessions i donar certes garanties a la nostra gent.

Es tracta d’organitzar-nos i repartir-nos les tasques: cadascú ha d’assumir la tasca que

millor s’adapti a les seves capacitats, i poc a poc hem de multiplicar els
coneixements. 

Segurament no esmentarem moltes vies d’organització, comissions, espais o

estructures que poden estar presents en molts dels col·lectius d’habitatge existents.
Ni en neguem la rellevància, ni les volem oblidar. Que cadascú afini o millori aquest
esquema mínim d’organització local que presentem aquí, fa més fort el nostre
moviment.